Un tresor d’ardits en els darrers dies de la Barcelona assetjada (1714)

UN TRESOR D’ARDITS DEL SETGE DE 1714... Maria Clua, Montserrat Berdún i Miquel Gea

457

UN TRESOR D’ARDITS DEL SETGE DE 1714 TROBAT AL PORTAL DE SANT DANIEL DE BARCELONA Maria Clua i Mercadal Gabinet Numismàtic de Catalunya del MNAC [email protected] Montserrat Berdún i Colom Investigadora en numismàtica [email protected] Miquel Gea i Bullich Actium patrimoni cultural, s.l. [email protected]

Resum L’any 2006, mentre es realitzaven els treballs arqueològics en el Parc de la Ciutadella, va ser trobat un conjunt monetari amb 557 monedes de coure.1 En una primera documentació es van identificar monedes emeses des del 1614 fins al 1711, sent el gruix de la troballa encunyat durant els anys de la Guerra de Successió a Barcelona. Les circumstàncies de l’ocultació de vegades són difícils d’interpretar, però en aquest cas tot apuntava que qui va amagar les monedes ho va fer a causa dels enfrontaments dels últims dies, potser en els darrers moments del setge de Barcelona. El present article és una petita contribució al coneixement del numerari d’inicis del segle xviii, majoritàriament representat a Barcelona per les emissions de l’Arxiduc Carles. Un conjunt tan significatiu de monedes ens pot apropar al coneixement sobre els usos monetaris d’un moment tan crític com un setge i un enfrontament armat, però sobretot possibilita entreveure les emissions majoritàries, els aspectes i problemes de la seva fabricació, i la falsificació, temes en conjunt poc estudiats del període. Les eines que s’utilitzaran per arribar a esbrinar què va ocasionar l’amagatall d’una quantitat tan important de numerari són evidentment les monedes, l’arqueologia i les fonts documentals del període.

Situació arqueològica i context de la troballa L’any 2005 es va realitzar un seguiment arqueològic al Parc de la Ciutadella, on es documentaren les restes de més d’una seixantena d’estructures que pertanyien principalment a la muralla medieval de Barcelona. La intervenció en un d’aquests punts realitzada de manera extensiva i amb caràcter excepcional en el context urbà de la ciutat, va posar al descobert el conjunt monumental del Portal de Sant Daniel, ubicat al costat del baluard de Santa Clara, un dels últims bastions que en època moderna, resistiren el setge de Barcelona durant la Guerra de Successió. A finals de l’any següent, l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) promogué l’excavació en extensió de l’àrea on s’identificaren les restes del Portal, per tal de conèixer el seu estat de conservació i extreure informació de la seva morfologia.2 El Portal de Sant Daniel, finalitzat durant el segle xiv, formava part del primer recinte medieval de la ciutat, que l’envoltava des de la Rambla fins als actuals ronda de Sant Pere, passeig de Lluís Companys i Parc de la Ciutadella. Fou un dels portals amb major trànsit de la ciutat, atès que era un accés directe a l’àrea econòmicament més activa de Barcelona, el barri de la Ribera. Durant el segle xvii, la muralla barcelonina i, per tant, també l’àrea del Portal de

1. Volem agrair al Servei d’Arqueologia de l’ICUB que ens donés a conèixer la troballa, així com les fotografies facilitades de les monedes abans de la restauració. També agraïm al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) la possibilitat d’estudiar aquest material. 2. M. GEA i BULLICH, Memòria científica de la intervenció arqueològica al portal de Sant Daniel, Passeig Pujades 10-20 i Passeig Picasso 7-21 Parc de la Ciutadella (Codi M.H.C.B. 029/06), Barcelona, d’octubre a desembre de 2006 i IDEM, «El portal de Sant Daniel. Darreres troballes arqueològiques al parc de la Ciutadella», QUARHIS, època II, núm. 4, Barcelona 2008, pp. 116-136.

458

CATALUNYA I LA CORONA D’ARAGÓ

Sant Daniel, foren objecte de canvis importants per tal d’adaptar el clos defensiu a les últimes tendències en mètodes de fortificació. Entre d’altres obres, es dotà la muralla d’un terraplè interior per absorbir millor els impactes de les bales de canó i, alhora, ubicar-hi de forma més fàcil peces d’artilleria. Externament, també s’afegiren diversos bastions o baluards que havien de protegir els angles i les portes. Si bé tot apunta que el terraplè es bastí a inicis del segle xvii, els bastions s’anaren afegint lentament a la muralla durant tot el segle, quasi sempre com a resposta a una necessitat urgent derivada dels diversos conflictes bèl·lics que patí la ciutat durant aquella centúria. Pel que fa al Portal de Sant Daniel, es protegí amb el que es conegué com a baluard de Santa Clara, pel fet que el baluard i el portal es trobaven molt a prop d’aquest convent de monges clarisses. La data de construcció del baluard sembla que s’ha de situar a finals d’aquell segle, probablement poc abans de l’any 1697. Durant el bloqueig i posterior setge que patí la ciutat entre els anys 1713 i 1714, en el marc de la Guerra de Successió, aquest sector de la muralla concentrà el gruix dels atacs de l’exèrcit borbònic. En aquest sentit, el baluard de Santa Clara i, indirectament, el Portal de Sant Daniel, esdevingueren una peça clau, conjuntament amb el baluard del Portal Nou, per defensar el llarg tram de muralla que s’estenia entre aquests dos punts. La troballa del conjunt monetari es localitzà a l’interior d’una antiga canalització, u.e. 108, on desaiguava una pica que estava situada en un dels edificis adossats a la cara interior de la muralla, identificat com la caseta dels portalers. Durant els treballs arqueològics també es van trobar algunes monedes en d’altres unitats estratigràfiques que aportaran una valuosa informació sobre la circulació monetària a la ciutat de Barcelona, així en els estrats: 102: part del farciment del baluard «Del Rei», s’hi va trobar 1 ardit a nom de Felip IV i 1 diner de l’arxiduc Carles, junt amb ceràmica del segle xiv al xviii. Aquest estrat es formà a principis del segle xviii amb terra extreta de l’excavació dels fossats de la Ciutadella. 135: estrat d’argila cobert per 102, que cobria els paviments 130 i 140, segons els sectors. S’hi van trobar 1 ardit de Felip IV, i 1 ardit i 1 diner de l’arxiduc Carles. L’estrat és contemporani dels últims moments que es van viure en aquest sector, durant la Guerra de Successió. La ceràmica identificada era del segle xvii i xviii. 140: estrat de color negre de poca potència i bales de fusell, a l’interior de la caseta dels Portalers, on també s’hi van identificar 9 monedes, 6 ardits i 3 diners, tots a nom de l’arxiduc Carles. La datació del nivell és dels darrers moments de la Guerra. 150: nivell relacionat amb l’enderroc parcial de la muralla medieval per l’efecte dels trets d’artilleria enemics. S’hi va identificar ceràmica del segle xvi i de principis del xviii amb bales de canó. S’hi va localitzar 1 moneda falsa d’època a nom de l’Arxiduc. 153: capa de morter de sorra i calç amb restes de bales de fusell. També s’hi va trobar 1 ardit de l’arxiduc Carles, fet que indicava una datació del moment de la Guerra. 186: rebliment de sorra, argila i llims prop del terraplè de la muralla i a tocar de la canalització. S’hi va identificar ceràmica del segle xvii i 2 monedes de l’any 1709. 244: nivell argilós amb restes de material constructiu i amb terrers d’aportació per a constituir el nou terraplè de la muralla. S’hi va identificar una moneda medieval fora de context. Tal com es pot veure en la relació estratigràfica comentada anteriorment, la cronologia del numerari es concentra en els anys de la Guerra de Successió. De totes les peces cal destacar el magnífic conjunt de 557 monedes de la u.e. 108, així com les 9 peces identificades en la u.e. 140. Circulació monetària a inicis del segle xviii Catalunya, des de l’època medieval, tenia un sistema monetari amb continuïtat durant l’època moderna. La moneda era diferent en tipologia i valor a la utilitzada a Castella, tot i que l’or i la plata castellans circulaven pel Principat i s’acceptaven de bon grat en els pagaments d’alt valor. Contràriament, els valors més menuts en coure no eren ben considerats a causa de la seva baixa qualitat, d’entre altres problemes.3

3. Per a una visió general sobre la circulació monetària en aquest període, consulteu M. CRUSAFONT i SABATER, Història de la moneda catalana. Interpretació i criteris metodològics, Ed. Crítica, Barcelona, 1996, pp. 105-106.

UN TRESOR D’ARDITS DEL SETGE DE 1714... Maria Clua, Montserrat Berdún i Miquel Gea

459

La presència de l’arxiduc Carles a Catalunya com a pretendent a la corona espanyola va significar, a més de molts altres canvis, l’emissió de moneda nova sota la seva autoritat. La moneda forta estava representada pels escuts d’or i el rals castellans, a més de trobar-se el croat de plata de tradició catalana. Durant la guerra, la Casa de la Moneda de Barcelona va batre moneda en plata i coure, per circular per tot el territori fidel a l’Arxiduc, que corresponia a la major part del Principat.4 A més de les emissions pròpiament catalanes: croats, ardits i diners, va manar la producció de rals de dos, entre els anys de 1707 i 1714, destinats a circular pels territoris conquerits a Castella.5 Les emissions en plata del sistema català a nom de l’arxiduc Carles seguien el tipus del croat. Per fabricar aquestes peces es van fer servir els mateixos encunys que s’havien utilitzat per batre les darreres monedes de Carles II, només variava l’ordinal i la data.6 Quant al coure, l’Arxiduc encunyà ardits –batuts entre el 1707 i 1711–7 i diners (1708 a 1710). Els ardits del temps de l’Arxiduc eren monedes contramarcades sobre peces del mateix mòdul retirades del circuit, moltes eren del regnat de Felip IV, però encara hi havia moneda residual de la Guerra dels Segadors o de Felip III.8 Els diners, batuts de nou i amb valor de meitat de l’ardit, seguien el gust i l’estètica dels Àustries9 circulant de manera conjunta amb els ardits. El numerari de l’Arxiduc respon a una important política reformista duta a terme durant el seu govern. Amb una carència econòmica pròpia del context bèl·lic del moment, les monedes no tant sols havien de cobrir els costos de la fabricació monetària sinó que a més havien de proporcionar guanys per a fer front a les despeses de la guerra.10 El Consell de Cent, reticent, avisarà del risc que suposava l’augment del valor de la moneda, reiterant i limitant les demandes numeràries del Rei.11 Les referències documentals respecte de les emissions d’aquests primers anys es troben recollides en el Llibre del Consell, el Registre de deliberacions i el Manual de Novells Ardits o Dietari del Antich Consell Barceloní, resumides en les Rúbriques de Bruniquer.12 Descripció de les troballes El material numismàtic recuperat en la intervenció efectuada l’any 2006 en el Portal de Sant Daniel (Parc de la Ciutadella - codi: 029/06), s’emmarca en les circumstàncies monetàries descrites. Del total de les 576 monedes identificades, 557 configuren un tresor, és a dir, són el resultat d’una ocultació intencionada. La resta s’han de considerar troballes aïllades en estratigrafia. Els nominals recuperats es corresponen als valors més baixos emesos en època moderna, els ardits i els diners, no havent identificat cap exemplar de plata. Tot el numerari ha estat fabricat a la Seca de Barcelona, a excepció d’una peça de Sicília (ue 244) i una altra de Vic (ue 108). Troballes aïllades En els diferents estrats de la intervenció (vid. supra) es van identificar 19 peces entre ardits (72%) i diners (28%). Hi ha representació d’una moneda del regnat de Ferran I (1412-1416) de la seca de Sicília, exhumada en la unitat estratigràfica 244, estrat que es relacionaria amb el moment de construcció de la muralla medieval. També cal esmentar la troballa de les monedes de l’estrat 140, ja que mostra la circulació conjunta de diners i ardits a nom de l’Arxiduc.

4. La documentació escrita sobre aquesta etapa numismàtica està molt dispersa, però es compta amb referències com les recollides per J. SALAT, Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña, Barcelona, 1818, p. 252 i per J. BOTET I SISÓ, Les monedes catalanes, 3 vol., Barcelona, 1908-1911, p. 202. 5. Sobre aquesta emissió especial, consulteu: DASÍ, Estudio de los reales de a ocho, también llamados... españoles, vol. 3, València, 1951, p. 14; O. GIL FARRES, Historia de la moneda española, Madrid, 1959, p. 280; i P. VOLTES BOU, Barcelona durante el gobierno del Archiduque Carlos de Austria (1705-1714), tom primer, vol. XI, Instituto Municipal de Historia de Barcelona, Barcelona, 1963, p. 70. 6. Vegeu BOTET i SISÓ, Les monedes..., pp. 204-205. 7. Sobre les diferents emissions dels ardits consulteu les referències de BOTET i SISÓ, que només recull exemplars fins al 1710 (1911: pp. 204205). FONTECHA (R. de FONTECHA Y SANCHEZ, La moneda de vellón y cobre de la monarquía española (años 1516 a 1931), Madrid, 1968, p. 261) classifica una peça del 1711. En la col·lecció del Museo Arqueológico Nacional de Madrid hi ha un exemplar que porta inscrita la data de 1700, peça que va ser reencunyada sobre un ardit de Felip IV. També el catàleg F. CALICÓ, X. CALICÓ i J. TRIGO, Catálogo de todas las monedas emitidas desde los Reyes Católicos hasta Juan Carlos I - 1474 a 1998, Barcelona 1998, p. 431, dóna informació d’exemplars dels anys 1700 i 1701. Respecte a aquests exemplars, CRUSAFONT argumenta que «no poden respondre més que a errors de gravador i han d’ésser emissions del temps de l’Arxiduc» (M. CRUSAFONT, «Monedes impossibles de la Guerra de Successió», Acta Numismàtica, 14, 1984, p. 240). Més referències sobre l’emissió del coures de l’Arxiduc a F. MATEU I LLOPIS, «Les encunyacions de l’Arxiduc Carles a Barcelona i l’estat del tresor reial durant la guerra de Successió. Documents per a llur estudi (1707-1714)». Estudis universitaris catalans, Barcelona, 1932, XVII. 8. L’estudi de les monedes del tresor ha constatat la reencunyació sobre un 8% de mitjana d’ardits de Lluís XIV doblant el percentatge en la darrera emissió. Sobre el numerari de Felip IV, el percentatge es manté superior al 50%, essent l’any 1708 el més alt, amb un 61%. 9. Sobre aquestes emissions consulteu BOTET I SISÓ, Les monedes..., pp. 204-205. 10. CRUSAFONT, Història de la moneda…, p. 114. 11. J. CARRERA PUJAL, Historia política y económica de Cataluña, vol. II, Barcelona, 1947, p. 142; VOLTES BOU. Barcelona durante..., pp. 70-72. 12. E.G. BRUNIQUER a cura de Francesc Carreras Candi i Bartomeu Gunyalons i Bou, Rúbriques de Bruniquer: Ceremonial dels magnifichs consellers y regiment de la ciutat de Barcelona, vol IV, cap. LXI: «Monedes, pesos, mides, destres i mesures», Barcelona, 1912-1946, pp. 129-156.

460

CATALUNYA I LA CORONA D’ARAGÓ

En la resta d’unitats, s’han trobat de Felip IV 1 ardit de l’any 1625 i un altre del 1654, i un total de 16 monedes a nom de l’Arxiduc, dels anys: 1708 (4 ardits i 2 diners), 1709 (4 ardits i 1 diner), 1710 (1 ardit i 1 diner) i 3 dins dels marges de l’emissió d’aquests valors, entre el 1707 i el 1711 (2 ardits -1 fals- i 1 diner). Les monedes identificades en estratigrafia aïllada mostren una clara majoria d’emissions de l’Arxiduc (89%), tot i que amb presència significativa del numerari de Felip IV (11%). Aquests exemplars mostren una immediata circulació del numerari fabricat, a més d’una pèrdua molt propera al temps d’emissió, fet que lliga amb l’escàs grau de desgast que presenten les monedes. L’exemplar més modern identificat en aquests nivells és de l’any 1710, corresponent als darrers temps de la presència del monarca a la ciutat. Totes aquestes dades, juntament amb l’estratigrafia en què han estat trobades les monedes, permeten afirmar una cronologia de tancament dels darrers temps del setge de la ciutat. El tresor El tresor està format per 557 monedes, la majoria són ardits, tot i que també s’ha identificat algun diner. El gruix de la troballa correspon al numerari de l’Arxiduc (91,20%), però també hi ha monedes de períodes anteriors emeses sota els regnats de Felip III (0,36%), Felip IV (7,36%), Lluís XIV (0,90%) i 1 indeterminada d’algun dels Àustries (0,18%). Tot i la poca representativitat del numerari de Felip III, es compta amb 2 ardits de 1614, amb un pes mitjà –1,13 grams– significativament baix, a causa del desgast i la llarga estada en el circuit. El diàmetre manté els 17 mm i l’orientació dels eixos a 12 h. Els ardits de Felip III tenen una iconografia molt característica, que es repetirà en les emissions dels seus successors, essent l’anvers anepígraf amb el bust regi a l’esquerra i als costats A i R. En el revers la llegenda BARCINO CIVITAS i l’any d’emissió, envoltant l’escut en cairó amb les armes de Barcelona. De Felip IV s’han recuperat 41 ardits (1 del 1627, 1 del 1628, 6 del 1653, 13 del 1654 i 20 del 1653-1655, dels quals 5 s’han de considerar falsos d’època). Aquests exemplars tenen un pes mitjà lleugerament més alt, que es manté amb una mínima desviació a 1,3 grams, el diàmetre a 17 mm i els eixos orientats a 6 h i algun a 12 h. L’anvers dels ardits de Felip IV són tipològicament idèntics als de Felip III, variant tant sols en algunes emissions l’acabat ornamentat del coll del monarca. Els exemplars emesos després de la Guerra dels Segadors –1653 a 1655– presenten una variació en el revers, que està encapçalat amb una mena d’estrella i la llegenda és més curta: *BARCINO·CIVI·data. De l’impàs de la Guerra dels Segadors i a nom de Lluís XIV s’han identificat en el tresor 5 monedes (1 ardit de 1648, 3 ardits de 1644-1648 i 1 diner de Vic de 1643-1646). Els ardits presenten un pes força regular amb 1,20 grams de mitjana i un mòdul de 17 mm, amb una direcció d’encunys de 6 h. La iconografia de l’anvers i del revers segueix els trets de les emissions anteriors, amb la incorporació d’una petita flor de lis –distintiu heràldic francès– en el revers. El diner de Vic de 1643-1646 té un pes de 2,45 grams, 16 mm de mòdul i encaixa per tipus i diàmetre en la circulació d’inicis de segle xviii. Aquesta peça s’hauria incorporat al tresor en un moment bastant posterior a la seva emissió, entrant confosa amb la resta del numerari per la seva tipologia que recorda la dels ardits de Barcelona. La resta de les 508 monedes pertanyen a les emissions fetes durant el govern de l’Arxiduc. Es tracta exclusivament d’ardits, la majoria en molt bon estat de conservació: 78 del 1708 -1 fals, 241 del 1709 -15 falsos, 47 de 1710 i 17 de 1711 -1 fals. Amb data il·legible, hi ha 25 exemplars que podrien correspondre a les emissions d’entre 1707-1709 -4 falsos, 2 d’entre 1710-1711 i 97 ardits en què no s’identifica cap xifra -17 falsos. Les emissions de l’Arxiduc mantenen en general un pes mig similar als ardits dels regnats anteriors –1,3 grams–,13 tot i que s’aprecia una desviació superior a causa del desgast per la circulació intensa d’algunes de les peces.14 El mòdul s’eixampla a causa del sistema de fabricació utilitzat, amb una mitjana d’entre 17,5 a 17,7 mm. L’orientació dels eixos també varia, marcant una preferència vers les 3, 6, 9 i 12 hores que correspondria a l’encunyació realitzada per un trossell amb el mànec quadrat, utilitzat en tots els anys d’emissió. La contramarca dels ardits presenta senzilles ornamentacions i llegendes curtes, explicitant en el revers el valor de la moneda: 2·DI (fent referència a dos diners) - ANNO i data. L’anvers és anepígraf amb una orla al voltant del camp, interceptada per una B i una C (Barcino Civitas). Dels diferents anys d’emissió que es constaten en la intervenció, hi ha un major nombre d’encunyacions dels anys 1708 i sobretot de 1709. Si bé la documentació escrita i alguns investigadors que han tractat el període es fan ressò de monedes del 1707,15 d’entre les peces identificades al Portal de Sant Daniel no hi ha cap exemplar d’aquest any. Aquesta absència coincidiria amb el que alguns autors proposen i podria ser que les emissions de 1707 fossin d’escassa o molt curta tirada, ja que l’operació de canvi de moneda ressegellada comença a forjar-se a partir del 28 de juliol de

13. Aquest pes similar ve donat sobretot perquè la moneda de Felip IV és majoritària. 14. La desviació s’emmarca amb un mínim de 0,8 grams i un màxim d’1,7 grams. Hem de tenir present que algunes de les emissions sobre les quals es reencunyen els ardits, porten circulant quasi un segle. 15. BOTET i SISÓ, Les monedes..., p. 204 (núm. 989); MATEU i LLOPIS, «Les encunyacions de l’Arxiduc...», p. 11. O. GIL FARRES, «Un interregno barcelonés inedito». Numario Hispánico, vol. 5, Madrid, 1956, p. 104; CRUSAFONT fa referència a un exemplar de 1707, il·lustrat per BADIA: núm. 1167, que és fals: M. CRUSAFONT i SABATER, Catàleg general de la moneda catalana. Països catalans i Corona Catalano Aragonesa (s. V aC - s.xx dC), Barcelona, 2009, p. 825.

UN TRESOR D’ARDITS DEL SETGE DE 1714... Maria Clua, Montserrat Berdún i Miquel Gea

461

1708.16 No es descarta, però, que els poquíssims exemplars coneguts fins ara amb aquesta data siguin producte de les múltiples falsificacions que es van fer d’aquest numerari amb posterioritat, realitzades amb una molt bona factura.17 Les particularitats que presenten el volum d’ardits recuperats en el tresor permet matisar algunes dades sobre la tècnica de fabricació que es va utilitzar a la Casa de la Moneda de Barcelona per a contramarcar els ardits. A inicis de segle xviii, la Seca de Barcelona estava proveïda de molins i molinets per a fabricar la moneda,18 tal com ho testimonien les abundants quantitats emeses en peces de 2 rals,19 i també de croats i diners en menor quantia. Aquesta tècnica però, no era apta per al contramarcat dels ardits, que exigia un sistema més senzill i econòmic, essent possiblement fabricats a martell o amb un enginy de característiques similars. En l’estudi de les peces queda palès que l’encuny que pateix més és l’inferior, que coincideix amb un anvers sovint més gastat. La reencunyació és aleatòria i descentrada, procurant que quedi visible part del tipus anterior i mostrant uns recursos artístics i tècnics limitats. Les monedes falses del tresor Un fet important i que cal tenir present és que el conjunt de Sant Daniel atresora, juntament amb el numerari oficial, un nombre important de moneda falsa. El percentatge de falsificacions en les monedes trobades en estratigrafia suposa un 7%, i el 8% en el cas del tresor, denotant una circulació conjunta respecte el numerari oficial. Del total de les 44 falsificacions, ens centrarem en les 43 monedes que pertanyen a l’ocultació i que imiten el numerari oficial de Felip IV i de l’Arxiduc Carles. Les dades físiques dels exemplars són les que permeten deduir-ne la seva no-oficialitat.20 Així, les 5 falsificacions de Felip IV tenen un pes claríssimament inferior amb 0,96 grams de mitjana i més variabilitat en el diàmetre del cospell, però mantenen l’orientació dels eixos a 6 i 12 hores indistintament com el numerari oficial. Les monedes representen un 12%, essent majoritàries les falsificacions posteriors a la guerra dels Segadors (anys 1653-1655). Pel que fa a les peces a nom de l’Arxiduc, el disseny maldestre de les emissions espúries és el que fa atribuir la seva falsedat. Trobem 38 ardits que representen un 7% respecte del 93% del numerari oficial. El pes i el diàmetre són similars als oficials, així com la utilització d’un trossell amb el mànec quadrat per a l’encunyació de les monedes, doncs s’aprecia la preferència cap a les 3, 6, 9 i 12 hores, com passa amb les emissions oficials. De l’emissió de l’any 1708 hi ha molts pocs exemplars (1%), que a partir de l’any 1709 fins al 1711 es manté en un 6%.21 En general, les monedes falses són les que presenten pitjor factura quant a metrologia i tipologia, sovint amb part de la llegenda i data il·legibles, i certa variabilitat en graus i estils més o menys grollers. On més s’evidencia el frau és en la imitació de les llaçades de les orles que tallen la inscripció de les llegendes i les lletres desiguals d’aquestes. Per ser més versemblants, algunes imiten el tipus anterior, que plasmen per sobre del nou, fent més evident la falsificació. La factura de la moneda espúria deixa entreveure l’ús del martell o alguna mena de volant de reduïdes dimensions com a sistema de fabricació22 i ocasionalment també la fosa. Les dades obtingudes en els percentatges de falsificacions d’ambdós regnats ens indiquen pràcticament el doble de moneda falsa durant el govern de Felip IV. Per manca d’estudis en profunditat podríem suposar que la devaluació que patí la moneda de billó va tenir alguna cosa a veure amb l’increment de les falsificacions dels ardits.23 Però també podria ser que aquest percentatge tant alt fos el resultat d’una selecció numerària, doncs només la moneda oficial seria admesa per a ser reencunyada, seguint les falsificacions vigents en el circulant. En les Rúbriques de Bruniquer s’esmenten les reiterades peticions en què es demanen de posar fre a la falsificació a través de la legislació i retirada del numerari, però fins al 1712 no trobem una ordre en ferm en què s’incentiva el canvi de moneda falsa per bona, a pes.24

16. VOLTES BOU, Barcelona durante..., p. 71. 17. Aquesta arriscada hipòtesi, que resta a l’espera d’estudis i troballes posteriors, es recolza també en el percentatge significativament baix de falsificacions de 1708, trobades en la intervenció. 18. En algunes monedes de coure es troben uns petits triangles, marques que faciliten que la làmina no patini durant el procés de fabricació a molinet. Aquests detalls són visibles pel descentrat d’algunes peces i permet calcular la distancia del gravat de les monedes en la planxa a uns 2 mm. 19. Vegeu VOLTES BOU, Barcelona durante..., pp. 72-77. 20. De moment no es compta amb una anàlisi metal·logràfica de les peces. 21. No hi ha falsificacions de l’any 1710. 22. Tot i que la fabricació a volant no es troba estesa, en la major part de les monedes falses s’observa una part de la llegenda poc visible, fruit possible d’un desgast exercit per una pressió reiterada sobre el mateix punt, tot i que també podria ser un defecte en la fabricació de l’encuny fals. ESTRADA-RIUS recull documentació de màquines de molinet i volant de dimensions reduïdes per fabricar moneda falsa: A. ESTRADA-RIUS, La lluita contra la moneda falsa a la Barcelona de Felip II (1598-1621). Barcelona, 2011, p. 180. 23. Un apunt al problema del billó, que hauria de ser estudiat en profunditat, el trobem a: CRUSAFONT i SABATER, Història de la moneda..., pp. 109-119. 24. Manual de novells ardits o Dietari del Antich Consell Barceloní, vol. XXVIII, Registre de Crides del dia 3 de Juny de 1712, p. 21.

462

CATALUNYA I LA CORONA D’ARAGÓ

Els compendis numismàtics tradicionals no recullen de manera clara informació de peces similars, tot i que algun d’aquests adverteix del coneixement de monedes falses, sovint foses o amb caràcters erronis i desproporcionats.25 En les troballes monetàries de les intervencions a la ciutat de Barcelona així com en d’altres jaciments del territori català hi ha constància de numerari fals d’aquest moment històric.26 També es constata una representació de material d’aquestes característiques en col·leccions, com és el cas del Gabinet Numismàtic de Catalunya del MNAC.27 En referència al càstig contra els falsaris, la legislació del segle xviii es limità a recordar les lleis vigents i a exigir el màxim rigor en la investigació i el càstig. Les mesures adoptades, tant les de tall punitiu i judicial com administratiu i tècnic, tingueren poca efectivitat.28 Que la falsificació era un problema important ens ho demostra la reiterada esmena que trobem en la documentació de l’època. Aquest problema no era nou, doncs s’anava arrossegant al llarg dels segles precedents i continuarà essent important en època contemporània.29 Interpretació de la troballa El tresor d’ardits de Sant Daniel té la particularitat de ser un dels pocs exemples d’acumulació de moneda de baix valor que ens ha arribat als nostres dies, en un molt bon estat de conservació. Es coneixen troballes de moneda de la Guerra de Successió, sobretot de tipus aïllat, un exemple podrien ser els jaciments arqueològics de la província de Barcelona estudiats per l’SPAL,30 on s’han recuperat més de 200 ardits corresponents a les emissions de 1707 a 1711, sent la representació de l’any 1709 molt nombrosa i la de 1707 molt escassa. Els jaciments també reflecteixen la circulació de diners, en un total de 24 peces, tot i que la seva troballa és molt menys freqüent si es compara amb els ardits, i és l’emissió amb data 1708 la que més destaca. També són coneguts alguns dipòsits amb moneda d’alt valor, com per exemple la troballa de l’església de Polinyà, amb presència de monedes de 2 rals a nom de l’Arxiduc.31 El conjunt monetari del Portal de Sant Daniel s’ha de considerar un testimoni directe dels fets bèl·lics del 1714. La seva ocultació es relaciona amb els moments d’incertesa i inquietud viscuts els darrers dies de la guerra. Qui va amagar el conjunt tenia l’esperança que en acabar l’enfrontament el pogués recuperar, i coneixia per tant, l’indret, que com s’ha explicat era un àrea centrada en la defensa de la ciutat, una zona a la qual hi tenien accés bàsicament els militars. La troballa es localitzà enmig d’una canalització que circulava per sota del terraplè que protegia la muralla. Aquesta rampa es va trobar parcialment desmuntada possiblement a causa dels mateixos esdeveniments o per l’espoliació del material, tot causant desperfectes en la canalització que devia de ser visible per tal de fer l’ocultació. Dins d’aquesta, les monedes guardaven certa agrupació i es trobaren evidències de restes de fibres,32 la qual cosa fa pensar que podrien haver estat contingudes en 3 bosses de teixit o de pell. La documentació sobre el transcurs dels esdeveniments és molt detallada, així, se sap que a més de rebre l’atac constant de l’artilleria borbònica, el sector de Sant Daniel rebé dos intents d’assalt l’estiu de 1714: en el primer, el dia 12 d’agost, els atacants no van aconseguir els seus objectius; per aquesta raó, efectuaren una segona ofensiva l’endemà, la nit del dia 13 al 14, novament sense èxit. Finalment, en l’atac final del dia 11 de setembre, l’indret va ser també un punt clau en la defensa, tot i que fou finalment superat, de manera que la línia de combat es traslladà a la travessera, una línia de defensa secundària aixecada a l’interior del barri de la Ribera. Aquest sector de la Ciutat no va patir directament els estralls de la guerra fins al setge dels anys 1713-1714, així doncs, per les característiques de l’ocultació, tot sembla indicar que es dipositaren a l’estiu de 1714. Un cop la ciutat capitulà, el sector de Sant Daniel i Santa Clara es mantingueren en desús fins que la construcció de la Ciutadella sepultà totalment les restes, tot deixant-les dins d’un dels grans baluards de la nova fortificació borbònica. La quantitat de moneda conservada, 557 ardits, és una suma de diners força significativa per deixar que l’enemic se l’emporti. El valor exacte del tresor, és a dir, quina riquesa representa en el seu moment de circulació, és difícil de

25. CRUSAFONT, Catàleg general..., p. 825; L. VILLARONGA, «Falsificaciones», Gaceta Numismática, 46, 1977, p. 72; O. GIL FARRES, Historia de..., Madrid, 1959, recull la presència de peces foses, i també encunyades de l’any 1661, en què matisa: «En 1661 hay piezas con un escudo muy grande». 26. Es té coneixement de monedes falses trobades en el Mercat del Born i a les Drassanes Reials. També en els jaciments de Sant Vicenç de Falç i Boixadors; vegeu-ne l’estudi a M. CLUA MERCADAL, «Nuevos datos sobre la circulación en Cataluña de moneda falsa de la Guerra de Sucesión en Cataluña», XIII Congreso Internacional de Numismática, (Madrid, 15-19 de setembre de 2003), Madrid, 2005, pp. 1457-1463. 27. Agraïm al Gabinet Numismàtic de Catalunya del MNAC la consulta del seu fons. 28. Vegeu sobre aquest tema l’aportació de J. SAINZ GUERRA, «Moneda y delincuencia: siglos xvi al xviii», Anuario de Historia del Derecho Español, LXVII/II, Madrid 1997, p. 1622. 29. Per una visió més àmplia del tema consulteu l’obra coral: La falsificació de moneda en la Catalunya del segle xix, Barcelona, 2013, coordinada per A. ESTRADA-RIUS. 30. Vegeu l’obra publicada pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona per l’exemplar de l’any 1707, M. CLUA MERCADAL, Circulació monetària des de l’època medieval a les comarques de Barcelona, Barcelona, 2002, p. 148. 31. M. CLUA I MERCADAL, «Troballa de l’església de Polinyà, primer quart del segle xviii», a M. CAMPO & A. ESTRADA-RIUS (coord.), Cinc segles de numismàtica catalana, Barcelona, 2008, p. 112. 32 I. PARRA, «El portal de Sant Daniel», Anuari d’Arqueologia i Patrimoni de Barcelona, Barcelona, 2009, p. 230.

UN TRESOR D’ARDITS DEL SETGE DE 1714... Maria Clua, Montserrat Berdún i Miquel Gea

463

calcular pels problemes amb les devaluacions i la interferència de les falsificacions,33 però val a dir que són mostra d’una riquesa gran en temps de guerra. A inicis del segle xviii, els 557 ardits correspondrien a 101,27 sous. Amb aquesta quantitat, l’any 1714 es podien comprar 128’18 lliures de pa moreno (de farina barrejada amb altres cereals o llegums) a Barcelona,34 quantitat que permetria alimentar a un centenar de persones, o tenir pa durant més de 100 dies. Entre 1711-1715 també arribaven per comprar 7 parells de sabates35 o encarregar una reparació durant 7 jornades a un mestre fuster.36 Recapitulacions finals Per acabar, destaquem els tres punts clau de la troballa de monedes durant els treballs de recerca arqueològica en el Portal de Sant Daniel: - L’interès de les troballes aïllades permeten constatar la circulació de la moneda menuda, ardits i diners catalans del segle xvii i inicis del xviii, en els moments puntuals i crítics dels darrers dies de la Guerra de Successió a la ciutat de Barcelona. - Cal remarcar el fet únic del tresor de 557 monedes menudes pel seu volum, ja que són comptats els paral·lels identificats en context arqueològic; pel seu extraordinari estat de conservació, fet que mostra una ocultació molt propera a la data d’emissió, a més de permetre la quasi total classificació del material; i, sobretot pel lloc i moment d’ocultació, a tocar d’un punt de defensa de la ciutat utilitzat quasi exclusivament per l’exèrcit en els darrers dies del setge de Barcelona. - El tresor mostra la circulació monetària de l’època en primera persona, tant el curs de la moneda oficial com el de la falsa. Si bé és conegut a partir de les font escrites el problema de la moneda espúria, la troballa de Sant Daniel ha permès identificar i estudiar de manera acurada d’aquest numerari.

33 . VOLTES BOU. Barcelona durante..., pp. 69-79. 34. G. FELIU, Precios y salarios en la Cataluña moderna. Vol. I: Alimentos, Madrid (Estudios de Historia Económica, núm. 21), 1991, p. 53 i 29-33. 35. FELIU, Precios y salarios..., vol. II, 1991, p. 63, 44-45. 36. FELIU, Precios y salarios..., vol. II, 1991, p. 111.