Cent anys de la Casa Sant Josep de Tarragona (1912-2012) Un projecte pioner al servei de la protecció de la infància i la joventut (2013)

Cent anys de la Casa Sant Josep de Tarragona (1912-2012)

Cent anys de la Casa Sant Josep de Tarragona (1912-2012) Un projecte pioner al servei de la protecció de la infància i la joventut

Andreu Muñoz Melgar i Míriam Ramon Mas (editors)

EN RECONEIXEMENT A TOTES LES PERSONES BONES QUE, DURANT LA HISTÒRIA, HAN FORMAT PART DE LA CASA SANT JOSEP

Textos — Andreu Muñoz Melgar (ed.), Míriam Ramon Mas (ed.), Lluís Jové Valls, Jordi Torrent Solà i Inés Virgili Montoliu. Col· laboracions — Josep Maria Alcañiz Llúdrigues, Mn. Joan Aragonès Llaveria, Álex Barreira Delgado, Assumpció Cabré Barberà, José Daniel Cortijo Martínez, Armando Cruz Avero, Natalia de Felipe Rojas, Joan Aregio Navarro, Adolf Quetcuti Ferrer, Toni Solé Bru, Mons. Jaume Pujol Balcells, Mons. Lluís Martínez Sistach, Rosa Maria Rossell Rigau, Joan Josep Serret Urgell, Anna Solé Ramos, Joan-Andreu Torres Sabaté, Enric Vendrell Duran. Fotografia — Quim Vendrell Moreno (pp. 98-128 i 178) Fotografia documental — Arxiu Casa Sant Josep Traductors — Luis José Baixauli Santos (castellà) / Ferran Canals Figueras i John López (anglès) Assessorament lingüístic — Marina Massaguer Comes Agraïments — Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, Luis José Baixauli Santos, Josep Maria Brull Alabart, Ferran Canals Figueras, Josefina Folch Sabaté, John López, Mn. Manuel M. Fuentes Gasó.

Edita — Arquebisbat de Tarragona, Fundació Casa Sant Josep de Tarragona i Xarxa Sanitaria i Social de Santa Tecla. Disseny i maquetació — Möla! Imprimeix — Sugrañes Editors s.l © d’aquesta edició: Fundació Casa Sant Josep de Tarragona © dels textos i les fotografies: els autors i els seus propietaris ISBN: 978-84-616-2857-5 Dipòsit legal: T-131-2013 La reproducció parcial o total d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics, resta rigorosament prohibida sense l’autorització escrita dels titulars del Copyright, i està sotmesa a les sancions establertes per la llei. Amb el suport editorial i econòmic de:

Índex 11

— 1. Presentació

15

— 2. Introducció

21

— 3. La protecció a la infància en el temps

31

— 4. L'obra social de l’Església a la ciutat de Tarragona, a inicis del segle xx

37

— 5. La història de la Casa Sant Josep

38 — 5.1 El naixement de la Casa Sant Josep (1910-1925) 66 — 5.2 La Casa entre 1925 i 1941 72 — 5.3 La Casa en l’etapa franciscana (1941-1957) 84 — 5.4 La Casa a la segona meitat del segle xx i la figura de Mn. Perfecte Cabré

129

— 6. Present i futur de la Casa Sant Josep de Tarragona. Els valors en la institució

145

— 7. Vivències i testimonis

171

— 8. Sumario / Summary

175

— 9. Bibliografia

El taller de fusteria en els anys 40.

1

Presentació Acompanyant cap al futur

Lluís Jové i Valls Director de la Fundació Casa Sant Josep de Tarragona 1990-2012

El 29 de novembre de 2012 l’Ajuntament de Tarragona entregava la Medalla de la Ciutat a la Fundació Casa Sant Josep i, en paraules de l’alcalde, Sr. Josep Fèlix Ballesteros, «Es tracta d’un homenatge molt merescut a la feina ben feta. L’entitat, ja centenària, ha fet sempre una tasca social extraordinària i s’ha guanyat un lloc al cor dels tarragonins».

Una societat que no abandoni, maltracti o abusi d’una part dels seus infants encara avui és impensable i tots els indicadors plantegen un futur encara més negre. Parlem, per exemple, d’infants estigmatitzats que, quan expliquen que són de centre, pateixen un rebuig. La situació de desprotecció forma part d’allò quotidià i tots l’assumim i la incorporem al nostre dia a dia, dins de la normalitat.

Possiblement no hi ha millor manera de començar el pròleg d’un llibre que explicant que li acaben de donar la màxima distinció de la ciutat, i segur que hi ha molts motius per mirar endarrere i sentir-nos satisfets de la feina feta. Però també hi ha molts motius de preocupació per la constatació dels profunds danys estructurals que segueix patint la nostra societat i, de manera particular, els més febles. En cent anys s’ha avançat poc en els fonaments de l’estat del benestar i els infants sempre són els primers a rebre les conseqüències de la crisi.

Així doncs, davant del centenari, caldrà que les administracions, i també l’Església, estiguin atentes i no permetin que una part de la infància desprotegida, a casa nostra, creixin i es desenvolupin sense un projecte clar de futur i sense garanties d’una existència feliç. Promoure els drets de la infància també vol dir perseguir l’equitat i la reducció de desigualtats. Més que mai s’han de consolidar els compromisos i no cedir a la temptació d’abandonaments de responsabilitats que podrien fer mal i costarien entendre. Cal pensar que les finalitats fundacionals continuen més vives que mai, doncs, actualment a la Fundació, s’atenen, cada any, més de doscents infants, adolescents i joves dels 0 als 21 anys, més de dues-centes famílies i hi treballen quasi seixanta professionals. Després del reconeixement institucional de la Medalla de la Ciutat de Tarragona, s’obren, sens dubte, noves portes, però també nous reptes per a la Fundació. La millora del coneixement social amb el reconeixement efectiu porta implícit un valor afegit, que hem de vincular a la qualitat de la feina.

A Catalunya, els nivells de pobresa infantil, que s’havien mantingut estables en l’última dècada a l’entorn del 18%, s’han disparat amb la crisi fins a arribar al 24%. Això significa que un de cada quatre infants catalans viu sota el llindar de la pobresa, una xifra similar a la de la resta de l’Estat espanyol. La Convenció sobre els Drets dels Infants parla del dret al present, del valor de la vida i la integritat, de la dignitat, de la defensa dels valors més alts, fins i tot els espirituals.

12

El futur només es pot construir des de la memòria. El futur se sustenta sobre les bases del passat i no podem, ni volem, oblidar les moltes persones, moltes d’elles anònimes, que no surten al llibre, però que han fet una feina increïble per aquest sector de la infància rebutjada per la seva família i amb dificultats per integrar-se a un model de societat que tampoc li ho posa fàcil.

En les pàgines que segueixen hi ha pinzellades de la feina feta per una entitat que, després de cent anys, està en un moment clau, en un punt d’inflexió, amb nous reptes i oportunitats amb la integració a la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla. N’hem passat de tots colors. El marc, com segurament ha estat sempre, és incert, com la vida mateixa. Però, lluny del conformisme, és el que tenim. A la motxilla hi portem un bagatge històric, centenari, de la Casa, que està arrelada a uns orígens i que alhora accepta els nous reptes socials i educatius que ens han de portar, si Déu vol, a passar de puntetes per aquests anys difícils, a sortir de la crisi enfortits i amb el nou equipament acabat.

Un dels objectius d’aquesta publicació és promoure la millora del nostre sistema de protecció i també la satisfacció i l’autoestima del col· lectiu que hi treballa. Tothom té clar la prioritat dels infants i les seves famílies i per això és clau el model d’intervenció dels que han d’atendre les seves necessitats, i el fet que transmetre valors és viure’ls conjuntament. Aquestes pàgines haurien d’ajudar a prioritzar i potenciar el prestigi social dels professionals.

Gràcies als infants i a les famílies, que són els veritables protagonistes, gràcies pel molt que ens han donat, gràcies per la seva resiliència. La dedicatòria principal del llibre, com no podia ser d’altra manera, és per a ells, perquè el conjunt de reflexions conceptuals i experiències personals ens han ajudat a incrementar el compromís, així com la promoció de les bones pràctiques i sobretot, ens ajuden a fer realitat l’Article 3r de la Convenció, que parla de l’Interès superior de l’infant.

Cal felicitar i felicitar-nos per l’oportunitat d’haver pogut formar part d’aquesta història centenària i cal agrair a tothom que ha participat d’aquest procés el treball i la voluntat, però també l’esforç amb què s’han tirat endavant iniciatives que fan possible que avui celebrem aquesta publicació. Aquí no podem deixar d’anomenar la Míriam Ramon i l’Andreu Muñoz perquè de la mirada positiva en depèn l’èxit o el fracàs de bona part del treball i el record d’en Joan Teixidó, últim director del Col· legi Públic, que conjuntament amb els altres mestres, tant van contribuir a la millora de la personalitat i les aptituds dels alumnes residents a la Casa.

13

Nova ala del laboratori, l’any 1943.

2

Introducció

Andreu Muñoz Melgar i Míriam Ramon Mas

Fa més d’un any que l’amic i director de la Casa Sant Josep, Lluís Jové, ens convidava a coordinar una publicació que permetés sensibilitzar la societat de la importància del projecte de la Casa a través del coneixement de la seva història. Acceptar aquesta invitació suposava satisfer la curiositat connatural que tot investigador porta dins, però, a més, afegia una mena d’imperatiu moral pel fet de poder contribuir, en la mesura de les possibilitats, a un projecte encomiable.

A la nostra feina també se sumaren els esforços dels amics Adolf Quetcuti Ferrer i Toni Solé Bru, educador i exeducador de la institució, que, amb el seu caràcter entusiasta, han estat decisius per bastir aquest llibre. Així, el Lluís ens havia demanat un favor per a la Casa, però, tanmateix, el favor ens el van fer a nosaltres per les lliçons que, de la mateixa Casa i del seu equip humà, hem rebut. Al front d’aquest equip humà i humanitzador, el seu director, el Lluís, ha estat un home de gran vocació, de compromís, de fidelitat testada a la institució. En l’acabament de les seves responsabilitats com a director, en complir-se el centenari de la Casa, el nostre agraïment i admiració i el de tota la societat per tot el que ha donat en favor de la infància i la joventut durant més de vint anys de dedicació a la Casa Sant Josep.

Era la possibilitat de servar la memòria d’una digna institució i retre homenatge a totes les persones bones que al llarg del temps han «edificat» aquesta gran llar. El camí ja estava fresat, ja que disposàvem d’un estudi inèdit de l’any 1995 titulat «Evolució històrica de la Casa Sant Josep de Tarragona, 19121995», elaborat per Jordi Aldave Font per a l’Escola Universitària de Treball Social de Tarragona. Aquest magnífic i exhaustiu treball ha de ser considerat la primera síntesi sistemàtica sobre la història de la institució i ens ha estat d’una gran ajuda, sobre la qual hem fonamentat alguns aspectes de la nostra publicació.

La celebració del centenari és un motiu de joia per a tothom. Cal pensar que aquest projecte pioner creat el 1910 i erigit en Casa l’any 1912 ha estat una referència de primer ordre en la història de la protecció de la infància i la joventut a Catalunya i a tota Espanya. És per aquesta raó que aquesta efemèride ens mena a girar l’esguard al passat per extreure lliçons de vida que ens ajudin a projectar línies de futur en favor de la protecció de la infància i la joventut.

16

Des de la nostra òptica d’historiadors hem posat la metodologia de la nostra disciplina al servei de la reconstrucció de la història de la institució. La motivació ha estat doble. D’una banda, hem volgut oferir un discurs diacrònic i clar per tal que tothom pugui comprendre i valorar els processos i aportacions de la Casa Sant Josep durant els seus cent anys d’història, pels quals aquesta institució ja forma part del patrimoni intangible i humà de la nostra societat. D’altra banda, esperem que la publicació pugui ser igualment útil als especialistes de les ciències socials i de l’educació per a les seves recerques.

El llibre s’enceta amb un capítol introductori signat per Inés Virgili Montoliu, experta en psicologia infantil, que apropa els conceptes i la història general sobre la protecció de la infància en el temps al lector no especialitzat. A continuació, s’ofereixen els continguts de la història de la institució emmarcats prèviament pels projectes que configuraren l’obra social de l’Església a Tarragona a inicis del segle xx, moment en què va néixer la Casa Sant Josep. Signats pels coordinadors de l’estudi i especialistes en el camp de la història, s’han capitulat les diferents fases històriques amb un discurs que integra els diferents aspectes de la vida del centre, ja siguin d’ideari, educatius, administratius o de convivència. En determinats moments, el discurs s’enriqueix amb la necessària citació de textos que les fonts ens proporcionen i que són especialment útils per oferir els matisos del llenguatge propis de cada època, sempre indicadors de tendències i percepcions, i també amb un corpus fotogràfic selectiu que pretén donar imatge a la narració.

La publicació ha estat concebuda com un treball d’equip i cada capítol ha estat tractat a partir de la col· laboració d’un expert. Ens vam marcar l’objectiu que la publicació havia de tenir un caràcter divulgatiu i alhora d’investigació. Havia de servir al públic general i també oferir dades noves als especialistes. La combinació d’aquestes dues exigències no ha estat fàcil. Hem optat per emprar un llenguatge comprensiu, evitant notes a peu de pàgina i corpus crítics i citant la documentació i bibliografia indispensable. Per a la citació bibliogràfica s’ha utilitzat el sistema americà, de manera que, quan es precisa, al costat del text en qüestió apareix un parèntesi amb el cognom de l’autor o el nom genèric de la publicació, l’any d’edició i les pàgines a les quals es fa referència; d’aquesta manera, el lector pot localitzar la publicació concreta en l’apartat de la bibliografia. Els documents de premsa es referencien en el mateix text. La documentació històrica de la Casa, conservada a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, s’esmenta al costat del text dins un parèntesi amb la sigla AHAT més el número de referència.

17

Els capítols corresponents a la segona meitat del segle xx i al present de la institució són signats per Jordi Torrent Solà, que fou resident i mestre de l’escola de la Casa, i Lluís Jové Valls, director de la institució des de 1990 fins a 2012. Pel que fa a aquestes recents etapes, hem optat per conferir un tractament en forma de memòria a través dels seus protagonistes. La perspectiva privilegiada i de contemporaneïtat dels fets de què gaudeixen Jordi Torrent i Lluís Jové i les seves experiències, amarades de vivències i records, possibiliten que puguem oferir una radiografia viva, no convencional, completa i polièdrica de la vida de la Casa de l’últim mig segle, molt més enriquidora i autèntica que la que pot aportar la documentació escrita.

Les pàgines d’aquesta publicació ens ensenyaran moltes coses, però nosaltres n’hem descobert una de molt important, i és que les institucions són les persones. En la mesura que la Casa Sant Josep ha fet esforços durant la seva història per ser una autèntica «llar», l’eficàcia dels seus projectes ha estat garantida i la institució s’ha convertit en una plataforma humanitzadora. Tant de bo que la història de la Casa Sant Josep acabés demà mateix, havent-se assolit l’objectiu social que cap infant i jove entri en una situació de desprotecció. Entretant això no sigui així, desitgem que la Casa continuï sent una gran llar, tal com la van somiar persones com Mn. Rafael Ferriol o Mn. Perfecte Cabré.

A continuació, un total de disset persones que han format part de la vida de la Casa des de realitats diverses ens ofereixen el testimoni indispensable per conèixer el batec de la institució en la seva dimensió més humana. A totes elles, el nostre més sentit agraïment. Finalment, com si d’un altre capítol es tractés, però aquesta vegada canviant la ploma per la càmera fotogràfica, el nostre amic Quim Vendrell Moreno, retrata la vida de la Casa en el present com només ell ho sap fer, amb unes instantànies plenes de vida. Acostumat a saber captar l’ànima de la realitat, el Quim ens brinda una vegada més, des de la seva paradigmàtica generositat, una narració visual bellíssima i carregada de compromís.

18

19

El taller de sabateria l’any 1942.

3

La protecció a la infància en el temps

Inés Virgili Montoliu

La infància és l’estadi evolutiu del desenvolupament humà en què la persona aprèn a viure amb autonomia dins la societat. Sobre uns patrons genètics que condicionen l’individu, se sumen les conductes, els codis, les habilitats, els coneixements i els valors que aquest va adquirint a través d’un complex procés d’aprenentatge i de socialització. En aquest sentit, l’educació de l’infant resulta una qüestió vital per a la seva projecció futura i la seva formació integral com a individu social.

A partir d’estudis històrics i osteoarqueològics sabem que els grups infantils, en èpoques prehistòriques i protohistòriques, accedien aviat a funcions socials com a membres de ple dret, que si no eren equiparables a les dels adults, sí que requerien un esforç físic de vegades inadequat a la seva fase de desenvolupament (de Miguel, 2010: 137). En societats històriques com la romana, la família estava formada per un grup molt extens de persones i la figura del pater familiae era el centre i la llei d’aquesta unitat familiar. En la cultura llatina, un nen «naixia» quan era acceptat pel pare. Com passa en altres estadis històrics anteriors o en algunes societats indígenes actuals, era una pauta normalitzada desfer-se d’un nadó amb l’abandonament o l’infanticidi, pràctica sovint associada a un sistema de regulació de la natalitat per a la supervivència.

L’àmbit natural i bàsic d’aquest procés educatiu i socialitzador és la família. Quan la família no hi és present per diferents motius o circumstàncies, és l’Estat qui té la competència de vetllar pel benestar, l’educació integral i la protecció necessària de l’infant, d’acord amb el deure moral i l’imperatiu legal que la societat actual ha contret amb el món de la infància. Tanmateix, al llarg de la història, no sempre ha estat així.

El caràcter pragmàtic de determinades societats com la grecoromana marcaven el destí i el tracte dels infants d’acord amb la seva naturalesa i condició. D’aquesta manera, els infants amb discapacitats o esclaus eren sotmesos a tractes i sorts diferents. Per exemple, la Llei de les xii Taules, a Roma, obligava a matar els nens «deformes». Per contra, la mateixa llei protegia els infants dels ciutadans romans quan eren explotats comercialment per la família, de manera que el pater familiae perdia la pàtria potestat dels seus fills. Cal esmentar també iniciatives com les anomenades fundacions alimentàries públiques, fruit de la iniciativa de la cancelleria imperial de Trajà, sorgides a inicis del segle ii dC. Aquestes fundacions estaven destinades a millorar el sosteniment de la infància i la

22

joventut de diverses regions rurals d’Itàlia i de la ciutat de Roma. Aquest exemple va donar peu que alguns particulars imitessin aquesta iniciativa en altres zones de l’Imperi, com la mateixa Hispània. Les fundacions alimentàries públiques s’extingiren al segle iii dC com a conseqüència de la greu crisi que experimentà l’Imperi en aquells moments.

L’alta edat mitjana, en el món occidental, va venir condicionada per una situació històrica molt complexa. Sense entrar en apriorismes o falses generalitzacions, aquest és un període molt condicionat per una conjuntura econòmica desfavorable, una manca d’activitat mercantil significativa i un procés de ruralització i empobriment de la major part de la població. La guerra, les situacions d’esclavitud encoberta o no, la pesta, l’analfabetisme... van ser factors nefastos per al progrés social, i la infància en rebia la pitjor part. Molts infants s’incorporaven al treball des dels cinc anys. Així, eren víctimes de la marginalitat i, de ben petits, acabaven com a criats, pastors o, en el pitjor dels casos, com a captaires pels carrers, amb una vida insegura, marginal, precària i moltes vegades sotmesos a tota mena de vexacions i abusos.

L’arribada del cristianisme va condicionar positivament el tracte que la societat dispensava als infants. Des dels primers temps, l’Església va estimular les pràctiques de beneficència a la infància desprotegida a través de les seves estructures associatives i s’encarregà de donar digna sepultura als cadàvers d’infants abandonats. La filosofia humanitzadora de la nova religió va influir de manera positiva en la legislació romana, a partir del segle iv, quan el cristianisme va ser acceptat i finalment es proclamà religió oficial. Cal pensar que l’ètica prèvia a la Declaració Universal dels Drets Humans es fonamenta en gran mesura en la cultura cristiana, gestada des dels primers segles de la seva existència.

A partir de la baixa edat mitjana i fruit d’un auge en l’activitat econòmica, es va afavorir la millora social, tot i la presència de grans bosses de pobresa. En aquesta època es va començar a organitzar la caritat, des de l’entorn més ric. Cap al segle xiii, es van crear els primers hospicis i hospitals, en els quals es recollien els nens pobres i desvalguts. També es van crear nous ordes religiosos especialitzats a atendre aquestes necessitats. Tot i les circumstàncies colpidores que castigaren Europa al llarg del segle xiv, com la temuda Pesta Negra, els segles xiv i xv van suposar etapes de creixement intel· lectual i cultural. Aquest fet va incidir positivament en la millora de les condicions en què es trobaven els infants, principalment en els nuclis urbans.

Tanmateix, la visió «positiva» de l’infant com a ésser innocent que el cristianisme tenia en els seus inicis va donar pas, progressivament, a una visió més «negativa», en què la infància, i encara més l’adolescència, podien encarnar una tendència al mal. Per tant, era imprescindible accentuar una activitat socialitzadora per combatre qualsevol desviació en l’infant i l’adolescent (cf. Trisciuzzi i Cambi, 1989).

23

Durant el Renaixement, la família va passar a ser un lloc de referència. Primer, hi hagué un interès per protegir els fills; després, s’establiren unes relacions fonamentades en l’afectivitat. Com que encara hi havia un nivell cultural baix dins les famílies, el rector de la parròquia era el referent de la vida cultural. En el pla teòric, humanistes com Erasmus, Lluís Vives o Comenius van desenvolupar un interès per la pedagogia i el desenvolupament infantil. Comenius, per exemple, insistia en la necessitat de l’educació dels dos sexes i defensava l’escolarització obligatòria fins als dotze anys. John Locke, des de l’empirisme, insistia en la necessitat de considerar l’infant com una tabula rasa, ja que, segons aquest autor, no neix ni bo ni dolent, sinó que, a partir de l’hàbit i l’experiència, es va configurant llur personalitat. Un altre humanista, Michel Montaigne, insistia que calia formar «caps ben fets abans que ben plens». La seva neboda, santa Joana de Lestonnac, fundà la Companyia de Maria, institució religiosa dedicada a l’ensenyança de les noies.

A partir del segle xviii, amb la progressiva superació de l’Antic Règim i el desenvolupament tecnològic, social i cultural fruit de la Revolució Industrial, les economies familiars van anar millorant. Tal com apunta Pinilla, el nen es va convertir en el centre de la família. Llur preservació i protecció facilitava a la llarga que esdevingués un col· laborador de l’economia domèstica i una inversió de futur per garantir la seguretat dels pares (Pinilla, 2011: 53). Aquest també és el segle del filòsof Jean-Jacques Rousseau, que, partint del seu concepte antropològic positiu, mantenia que l’infant és bo per naturalesa. Per aquest pensador, l’educació, havia de ser obligatòria i dirigida als dos sexes, i havia de defugir pràctiques excessivament memorístiques. Progressivament la concepció de la infància i la seva educació, amb l’arribada del món contemporani, va experimentar un punt d’inflexió indispensable per a la conquesta en la proclamació dels drets dels infants en el segle xx. Tanmateix, quedava encara molt camí per recórrer, sobretot amb referència a la infància desprotegida.

També en aquests segles xvi i xvii, entre alguns estaments acomodats i a les ciutats, la família s’anava tancant en si mateixa i incrementava la relació entre el pare, la mare i els fills. S’aconsellava que la mare alletés els nadons i l’afectivitat creixia cada vegada més, fins al punt que hi havia autors que veien el perill que hi hagués un excés d’aquesta afectivitat, en el sentit que podia arribar a una «indulgència excessiva», tal com apuntava el filòsof Locke l’any 1693 (Pinilla, 2011: 49).

En el segle xix temes com la salut, la lactància, la higiene, la roba, l’alimentació i l’educació, així com la protecció a la infància, van anar evolucionant, però de forma molt lenta. Dels corrents generats per la Revolució Francesa, des del punt de vista social, es va començar a valorar més la infància, les seves necessitats i demandes. Tanmateix, la situació a Espanya resultava desastrosa. Es tractava d’un dels països europeus on la situació de la infància era més precària. En aquest pe-

24

ríode, l’índex de mortalitat infantil a l’Estat espanyol es calcula en 204‰, fonamentalment per causes sanitàries i d’alimentació. La situació de pobresa extrema de moltes famílies comportava que els nens haguessin d’assumir responsabilitats oneroses, impròpies de la seva edat. Sovint aquesta situació esdevenia d’explotació, ja que la infància proporcionava mà d’obra abundant i barata, simplement a canvi de menjar. L’absentisme escolar era molt gran. Les noies assumien funcions d’assistència a la llar en absència de la mare. No costa imaginar-se, a més, la situació de la infància totalment desprotegida i caiguda en la xacra de la delinqüència. La multiplicació d’iniciatives particulars de caire caritatiu, sumades a les ja desenvolupades per part de l’Església i les institucions públiques, no van poder eradicar una situació de pobresa tan greu i estesa.

A inicis del segle xx, davant la situació de crisi múltiple, va proliferar un interès per superar les situacions d’abandonament, explotació i injustícia social en què es trobava la infància. Julián Palacios (1997: 145-146) sistematitza en diferents punts de quina manera es fa palesa aquesta preocupació pels menors: 1. Reducció de la mortalitat infantil, amb més prevenció sanitària, progressos pediàtrics i farmacològics, nous coneixements de puericultura, vigilàncies de la higiene i, en general, millores en la qualitat de vida. 2. Promulgació de lleis protectores de la infància, entre les quals destaquen: - La Llei de la protecció de la infància, de 12 d’agost de 1904 (Llei Tolosa), i el seu Reglament, de 24 de gener de 1908. - La Llei de tribunals per a nens (Llei de Montero Ríos), de 2 d’agost de 1918, en la qual es crea una jurisdicció especial per als menors i se n’impedeix l’internament en presons.

Entre finals del segle xix i inicis del xx, es van començar a investigar de forma més especialitzada les diferents àrees relacionades amb la infància, es va destacar el paper de la família i van aparèixer les primeres lleis per protegir els fills de les classes menys afavorides. Es va anar prenent consciència que qualsevol nen tenia dret a viure la seva infància, al marge de la seva procedència. Tot i que encara no es va prohibir del tot el treball infantil, es va regular i també es va acceptar que tots els nens tenien dret a l’educació obligatòria.

3. Interès per la millora de l’educació. A Catalunya, juntament amb el País Basc i Madrid, es va avançar molt més i es va notar la preocupació per treballar amb els menors empresonats o reclosos en altres centres per aconseguir-ne la rehabilitació.

25

La Llei de protecció de la infància, de l’any 1904, i la creació del Tribunal Tutelar de Menors, l’any 1918, són les primeres mesures que es van prendre en el camp legislatiu per millorar la protecció de la infància. Europa ja portava un gran avantatge en la promulgació de lleis d’aquesta naturalesa. En aquest sentit, la Llei espanyola de 1904 va estar inspirada en la Llei francesa, anomenada de Roussel, de 1874. L’Estat, doncs, garantia la protecció física i mental als infants menors de 10 anys. Quan es va publicar el Reglament d’aquesta Llei, per Reial decret de 22 de març de 1908, es definiren les funcions de formació, administració i organització del Consell Superior de Protecció a la Infància i de les Juntes Provincials i Municipals (cf. Canes, 2001).

Així, complementant aquestes conquestes, la Llei de 1918, millorava la situació per a infants menors de 15 anys en situació d’empresonament. Efectivament, per primera vegada a Espanya, amb la institució especial dels tribunals per a menors, s’aconseguia una jurisdicció especial per als menors delinqüents. D’aquesta manera, quedaven exclosos del marc penal dels adults i se’ls garantia una protecció atorgant a aquests Tribunals la facultat protectora de la infància. En el capítol 5.1. d’aquest llibre veurem de quina manera aquest corpus legislatiu s’aplicà a Tarragona a inicis del segle xx i ens adonarem del caràcter avançat i modèlic de la Casa Sant Josep. Amb la Segona República, proclamada l’any 1931, es va practicar una política que marcaria, per part dels òrgans públics competents, una nova filosofia i un major control sobre els programes i institucions, de caire públic o privat, dedicats a l’assistència social. Aquest fet va generar fortes tensions i desacords entre el Govern i l’Església. Durant la Guerra Civil, depenent de la zona en què es trobava cada centre, se seguia una normativa i una línia pedagògica diferent, condicionada per les circumstàncies polítiques. Aquestes diferències, juntament amb els efectes de la postguerra, van frenar el progrés i la millora d’algunes institucions.

Ara bé, la Llei de protecció a la infància de 1904 no tractava la qüestió dels menors delinqüents. D’això se n’encarregava el Dret Penal comú. La societat era conscient que la major part de situacions de delinqüència juvenil provenien d’una situació d’abandonament prèvia. Els governs d’aquell moment van recollir aquesta demanda i de manera successiva van ser presentats a les Corts diversos projectes de Llei: el 28 d’octubre de 1912, l’1 de novembre 1915 i el 5 de novembre de 1917, respectivament. Aquest últim projecte va donar pas a la materialització de la Llei de 25 de novembre de 1918 sobre organització i atribucions de tribunals per a nens (cf. de Palma, 2006: 25-26).

En l’àmbit europeu, després de la Segona Guerra Mundial, hi va haver una renovació important dels antics «reformatoris». Aquesta renovació consistí en la millora dels edificis i instal· lacions, la reducció de la seva capacitat, el desenvolupament de les relacions de les

26

famílies dels menors i l’enriquiment de les activitats de formació professional i de temps lliure. Els educadors van esdevenir també animadors, s’estimularen els interessos dels infants i es promogueren activitats positives per al desenvolupament de la seva personalitat. Es procurava una relació entre els educadors i els menors més directa i menys formal. Va augmentar la intervenció dels treballadors socials en el tractament, tant dels infants com de les seves famílies (Palacios, 1997: 239).

des, anaren condicionant una nova manera de fer. És un aspecte que palesem a la Casa Sant Josep a partir de 1957. Progressivament, i sobretot a partir de 1965 es produeix, en l’àmbit governamental, un apropament a les línies filosòfiques dels models educatius europeus, condicionades i limitades, és clar, pel context polític i social de l’Espanya d’aquest moment. Dues lleis educatives van marcar aquest període: la Llei d’instrucció primària (reformada el 1965) i la Llei general d’educació de 1970. Aquesta última llei va pretendre construir un sistema educatiu igualitari i d’adaptació a les capacitats dels educands. També pretenia completar l’educació general amb una preparació professional, va tenir en compte l’educació especial i es va reorganitzar el Consell Superior de Protecció de Menors.

Com que es van observar resultats positius, es pressuposava que els sistemes de reeducació que s’empraven podrien ajudar a la prevenció futura de la delinqüència juvenil. Així, des del 1955 fins al 1965 aproximadament, es va dur a terme un important desenvolupament tècnic de les concepcions i intervencions amb els menors «delinqüents», a causa principalment de la millora professional del personal tècnic i dels dirigents; a l’augment de treballadors socials, psicòlegs i psiquiatres, i a la difusió de la psicologia i la sociologia, així com un tractament més acurat, complet i individualitzat de cada cas (Palacios, 1997: 239-240). Però aquestes renovacions no s’encabien en el nostre país durant l’època de la dictadura franquista i van haver d’esperar a temps posteriors. Per tant, entre 1939 i 1965, encara s’observaven deficiències en els equipaments, tècniques inadequades per a deficients psíquics, escassos centres femenins, duresa en el tracte i discriminacions per motius polítics. Tanmateix, a partir de l’època del desarrollismo, determinats centres de gestió religiosa o pública, dirigits per persones d’idees avança-

27

Des de començaments de la democràcia, a partir de 1975, la política d’intervenció amb els menors ha sofert una important transformació. Primer de tot, es va aconseguir que les diferents comunitats autònomes adoptessin estructures i models educatius propis i que la majoria de les competències ja no depenguessin del CSPM (Consell Superior de Protecció de Menors). Progressivament es van incorporar els nous models d’intervenció i les orientacions educatives modernes: centres amb grups mixts i més reduïts, més oberts a l’exterior, promoció de la integració social i escolar amb la participació de serveis socials i recolzament d’equips psicopedagògics de la zona, oferiment d’altres espais educatius alternatius com escoles taller, etc. Així mateix, es va establir un nou disseny de la justícia de menors que donava més importància a la prevenció, a la intervenció en el medi natural de la vida del jove i al disseny d’activitats que promoguessin la reinserció social, més que la privació de llibertat. Això va fer que moltes de les instal· lacions, molt emblemàtiques fins al moment, haguessin de tancar o reestructurar-se.

Una de les grans línies que ha marcat la Llei orgànica, de 15 de gener de 1996, de protecció jurídica del menor, és la distinció entre situacions de risc (que no requereixen la separació de l’infant de la seva família) i situacions de desemparament (que sí que la requereixen). Considera el menor d’edat com una persona activa, participativa i creativa, amb unes necessitats i uns drets que se li han de garantir. La Llei de drets i oportunitats en la infància i l’adolescència (LDOIA), de 27 de maig 2010, actualitza la normativa referent als drets i al benestar del menor, i l’adapta a les noves necessitats i circumstàncies socials. Introdueix novetats pel que fa a la protecció davant del maltractament, el desemparament o el procés d’acolliment. Es marca una normativa referent a la prevenció, l’atenció, la promoció i la participació de la infància i adolescència (cf. Mayoral, 2011). Aquesta evolució progressiva i positiva de la nostra societat, de la investigació en els camps de la salut, la pediatria, la pedagogia, l’educació i les ciències polítiques i econòmiques, ha incidit en la lluita efectiva contra l’abandonament, la mort freqüent dels nens per infanticidi o per malaltia i els maltractaments físics i psicològics, entre altres. Paral· lelament a aquest progrés, també palesem una evolució important dels valors personals i socials, que són la base perquè un país creixi de forma integral. Possiblement encara som una societat solidària i empàtica. Tanmateix, hem de tenir present que la conjuntura econòmica negativa d’aquests últims temps, el retrocés

L’actual sistema d’atenció a la infància és el resultat d’una sèrie de serveis, competències i polítiques de diferent ordre que han anat confluint al llarg dels anys 80. La primera llei important, pròpiament catalana, pel que fa a l’atenció a la infància és la Llei de 13 de juny de 1985, de protecció del menor. L’any 1986, la Generalitat de Catalunya regula l’atenció a la infància i a l’adolescència d’alt risc, creant els EAIA (equips d’atenció a la infància i l’adolescència).

28

en determinats aspectes de la societat del benestar, la presència accentuada d’una cultura materialista i hedonista i les noves condicions de relacions laborals que impedeixen conciliar vida laboral i familiar, ens alerten que poden fer retrocedir determinades conquestes socials guanyades al temps en matèria de protecció de la infància. Només polítiques humanitzadores, transversals, integradores i compromeses que tinguin molt present la història de la protecció de la infància poden arribar a projectar solucions futures amb vista a eradicar, en el món, les situacions d’injustícia que graviten sobre la infància i la joventut. Part d’aquest compromís passa per dirigir els esforços a actuacions de caire preventiu. Així, és fonamental potenciar la investigació psicopedagògica i en salut mental, dotar de més mitjans d’assessorament i formació les famílies que es troben en situació de risc, potenciar una societat amb valors positius que ajudin al creixement integral de les persones a partir de lleis i programes educatius i prioritzar i intensificar els recursos econòmics dedicats als projectes específics en l’atenció, la protecció i la promoció de la infància i la joventut.

29

L’Escola de la Casa, l’any 1941.

4

L’obra social de l’Església a la ciutat de Tarragona a inicis del segle xx

Andreu Muñoz Melgar i Míriam Ramon Mas

En el context històric en què va néixer el projecte de la Casa Sant Josep, el 1910, la ciutat de Tarragona comptava amb una població d’uns 25.000 habitants i l’esperança de vida era d’uns 47,4 anys. Respecte a l’any 1900, aquesta esperança de vida havia augmentat en 7,9 anys. Cal tenir present que entre finals del segle xix i la primera dècada del segle xx l’índex de mortalitat infantil de Tarragona era dels més alts d’Espanya. Entre altres factors, hi tenia molt a veure la mala alimentació dels infants en els primers anys de vida i les mesures higièniques deficients que patia la ciutat (Abelló, 1989: 175). Progressivament, en les dues dècades següents, aquesta situació va anar millorant de manera significativa i la seva població assolí el 1920 la xifra d’uns 29.600 habitants, amb una esperança de vida de 49 anys, conseqüència en gran mesura de la revitalització econòmica que experimentà Tarragona a inicis del segle xx.

L’ajuda als més desvalguts ha estat sempre una pràctica arrelada en l’essència constitutiva del cristianisme. Des dels temps apostòlics, l’Església ha tingut cura dels més necessitats i ha creat ministeris, institucions i estructures que han permès ser més eficients en el camp de l’assistència als més desfavorits. El naixement de la Casa Sant Josep és una conseqüència directa, en el temps i en l’espai, de l’imperatiu evangèlic: «Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas». (Mc 10, 14-15. Cf. Mt 19,13-15; Lc 18,15-17). Al llarg dels segles han estat moltes les iniciatives que, en el camp de la pastoral social, l’Església de Tarragona ha desplegat a l’Arxidiòcesi. Entre aquestes iniciatives, n’hi ha de particulars i de col· lectives, de laics i d’eclesiàstics, iniciatives parroquials, capitulars o de la mateixa mitra (cf. Fuentes, 1995). També cal subratllar el treball dels diferents instituts i associacions de vida consagrada desplegats en tota la geografia diocesana i en tots els temps, que han brindat un autèntic servei en el camp de l’ensenyament, l’assistència sanitària i de la pastoral social als més necessitats.

La important activitat comercial d’un port que havia millorat les seves infraestructures, la introducció de noves tècniques i energies en el sector industrial, la presència de noves iniciatives empresarials a la ciutat, les reformes urbanístiques i d’infraestructures, l’activitat constructiva i l’impuls d’equipaments com el mercat municipal, definien la dinàmica històrica de la Tarragona del moment. Tanmateix, en la seva condició de capital provincial, la ciutat va continuar mantenint la seva constitutiva naturalesa administrativa, la mateixa que des dels seus orígens històrics l’ha caracteritzat, i és així que sectors com l’alt funcionariat, l’Església o l’Exèrcit continuaren tenint un pes rellevant en la societat del

32

moment. S’entén, doncs, en l’àmbit de l’acció social, l’estreta col· laboració existent entre les administracions públiques i l’Església de Tarragona que, en aquells moments, comptà amb prelats d’una gran talla intel· lectual i humana com Tomàs Costa Fornaguera (1899-1911), Antolín López Peláez (19131918) o Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1919-1943).

Tarragona en les primeres dècades del segle xx. Són aquestes: Germanetes dels Pobres — Dedicades a l’auxili dels vells pobres i desvalguts, es consagraren al servei de la vellesa indigent i desemparada. Es van instal· lar a Reus l’any 1868 i, a Tarragona, el 1877. Coetàniament als inicis de la Casa Sant Josep, l’edifici de les Germanetes estava ubicat en un solar proper a l’actual avinguda de Catalunya / avinguda d’Andorra.

A inicis del segle xx són múltiples les iniciatives de beneficència que funcionaven a la ciutat des de les instàncies civils, tot i que en alguns casos hi col· laboraven ordes religiosos. En són exemples el Sanatori Marítim de Tarragona (1926), la Junta Provincial de Beneficència (creada l’any 1873 i reglada l’any 1875), la Junta Provincial de Socors (1895), la Junta Administrativa de Fons Benèfics (1925), la Junta Provincial Antituberculosa (1925), el Dispensari Antiveneri (1926), la Junta Provincial de Protecció a la Infància i Repressió de la Mendicitat (inicis del segle xx), el Tribunal Tutelar de Menors (1920), la Casa Provincial de Beneficència (1849), l’Hospital Militar (segle xviii), el Salvament de Nàufrags (1884), l’Assemblea de la Creu Roja (1895), el Patronat d’Homenatge a la Vellesa del Mariner (1927), la Beneficència de l’Excm. Ajuntament i la Gota de Llet (1916).

Asil de l’Esperit Sant de les Religioses Oblates — La seva missió era la d’acollir, socórrer, instruir i moralitzar dones amb alt risc d’exclusió social, com, per exemple, prostitutes. L’Asil es fundà a Tarragona l’any 1882. Estava ubicat al Portal del Carro. Mont de Pietat de la Verge de l’Esperança — La finalitat d’aquest organisme era socórrer els necessitats i evitar que acudissin a la usura, de manera que es concedien crèdits amb un interès del 5% anual, en què la base de garantia era una penyora. Es creà a Tarragona l’any 1923. Estava ubicat a l’actual Rambla Nova / carrer de l’Assalt. Obra Pia Montserrat (Menjador dels Pobres) — La seva funció era donar menjar a cinquanta pobres de la ciutat durant sis mesos. Es fundà a Tarragona l’any 1898 i estava ubicada al Camp de Mart. Aquesta Obra va estar assistida, a partir de l’any 1913, per l’Associació La Caritat, entitat que tenia com a finalitat evitar la mendicitat als carrers proporcionant ajuda als pobres.

D’altra banda, l’Església de Tarragona projecta una obra molt fecunda d’institucions benèfiques que ja foren descrites pel Dr. Francesc Vives en el llibre Tarragona benèfica (1929). Una mostra d’aquestes institucions ens pot donar una idea de l’abast de la tasca social realitzada per l’Església a la ciutat de

33

Col·legi de les Religioses Carmelites Terciàries Teresa de Sant Josep — S’instal· laren a Tarragona l’any 1916. Donada l’alta capacitat resolutiva de les Germanes envers el tracte amb els joves, el president del Tribunal Tutelar de Menors va afegir el Col· legi com a centre auxiliar al Tribunal. Aquesta escola donava assistència a noies menors de la província, delinqüents o víctimes d’abandonament. Estava ubicat al carrer del Mar.

Pius Hospital de Sant Pau i Santa Tecla — Va néixer a Tarragona a finals del segle xii. L’any 1464 l’arquebisbe Pere d’Urrea autoritzava la fusió de l’antic Hospital de la Seu, fundat la segona meitat del segle xii, i de l’Hospital Nou, fundat per Mn. Pere Carabasser el 1370. El nou Hospital, sota l’advocació de Santa Tecla, començà a funcionar l’any 1465. L’augment de les necessitats obligà els administradors –el Capítol de la Catedral i els cònsols de la ciutat– a bastir un edifici nou entre els anys 1580 i 1587. Durant els segles xvi i xvii va destacar per l’atenció als malalts i també a la infància. Estava situat a l’actual Rambla Vella.

Asil d’Òrfenes — Tenia com a objectiu emparar, instruir, educar i formar les noies pobres òrfenes. Es fundà a Tarragona l’any 1630. Estava ubicat al Pla de Palau.

Asil d’Orfes — Fou fundat a Tarragona l’any 1553 per part del Capítol de la Catedral i dels cònsols de Tarragona, a instàncies d’un frare de l’orde de Sant Jeroni Emilià. Per tal de poder ingressar a l’asil, els nens havien de tenir una sèrie de condicions, com, per exemple, ser orfe de pares o de pare sol, o ser fill de legítim matrimoni i natural de Tarragona. Estava ubicat a l’actual carrer de les Coques (Casa dels Concilis).

Confraternitat de Cambreres de Jesús Sagramentat — Aquesta associació es creà amb la finalitat de confeccionar ornaments sagrats per a les parròquies pobres. Es fundà a Tarragona a finals del segle xix. Estava ubicada al Col· legi de LestonnacL’Ensenyança.

Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang — Aquesta congregació es va establir a Tarragona a mitjans del segle xvi amb l’objectiu de recollir i donar sepultura als cadàvers abandonats a la ciutat, així com assistir els patibularis o condemnats a mort. Estava ubicada al carrer de Natzaret. Conferència de Sant Vicenç de Paül — La seva finalitat era visitar i socórrer malalts i pobres. S’implantà a finals del segle xix a Tarragona amb diferents conferències masculines i femenines i es reunien en diferents seus.

34

Escola Dominical per a Nens — L’any 1919, a Tarragona, l’Arxiconfraria de les Filles de Maria, fundà l’Escola Dominical per a nens gitanos i pobres. Posteriorment, l’any 1922, va agafar el relleu d’aquesta escola la Conferència de Sant Vicenç de Paül, amb l’objectiu de formar els nens dins l’esperit cristià i preparar-los per a la Primera Comunió. Estava ubicada a la plaça del Pallol.

Escola Nocturna — Fundada a Tarragona l’any 1876, funcionava dins el Col· legi de les Teresianes. Era una escola nocturna per a noies joves. Estava ubicada al Col· legi de les Teresianes, a la Rambla Nova. Escola Dominical per a Gitanes — Fundada a Tarragona l’any 1863, tenia com a objectiu instruir les noies gitanes amb relació a la lectura, l’escriptura i el càlcul. Estava situada al carrer de Cavallers.

Escoles d’Acció Popular — Van ser fundades per l’Acció Popular Catòlica i l’ensenyança anava a càrrec de tres germans de les Escoles Cristianes. A Tarragona es fundà a inicis del segle xx amb l’objectiu d’ensenyar als alumnes els coneixements propis de la primera ensenyança. L’escola diürna estava ubicada al carrer d’Armanyà i l’escola nocturna, a l’avinguda d’Estanislau Figueres.

Pa dels Pobres — Es va fundar a Tarragona l’any 1896. La seva finalitat era comprar pa i altres aliments per als més pobres a través de donatius. Estava ubicat a l’Antiga Casa Alemany, al Portal del Carro. Causes Pies — Tenien origen i seu a l’Arquebisbat de Tarragona a partir de l’any 1641. Aquestes causes eren destinades a la protecció dels pobres.

Acció Catòlica de la Dona — El seu objectiu era la defensa dels interessos religiosos, morals, jurídics i econòmics de la dona espanyola. A Tarragona aquest organisme es va crear l’any 1920. La seu principal estava ubicada al carrer d’Armanyà.

Als projectes socials esmentats s’hi sumà la Casa Asil Sant Josep, fundada l’any 1912. Aquesta iniciativa, de filosofia molt avançada per l’època i de constitució modèlica, constituí una resposta a les necessitats de la infància en situació d’alt risc d’exclusió social. En l’actualitat ha esdevingut un projecte centenari i a continuació en donarem compte històric.

Escola Dominical per a Joves Obreres — Fundada a Tarragona l’any 1888, estava oberta tots els diumenges de l’any amb l’objectiu de poder formar noies obreres o serventes majors de 14 anys que no podien anar a escola. Allí els ensenyaven cultura general i catecisme. Estava ubicada al Col· legi de Jesús i Maria.

35

La Casa Sant Josep a la segona dècada del segle xx.

5

La història de la Casa Sant Josep

5.1 — El naixement de la Casa Sant Josep (1910-1925)

Andreu Muñoz Melgar i Míriam Ramon Mas

38

— El naixement del projecte

para menores abandonados, viciosos o delincuentes que pertenecieren a dicha capital, o bien sea decretado su internado por los tribunales de la misma.

L’any 1910 Mn. Rafel Ferriol Fuster, capellà de la presó de Tarragona, juntament amb els canonges Mn. Josep Boada i Mn. Antoni Ximenes, van decidir donar resposta al problema que suposava que un 80% dels reclusos arribaven a aquesta situació per problemes generats en la seva infantesa i joventut. Calia actuar de manera preventiva, des de l’arrel del problema, i això passava per constituir una institució que donés protecció, formació i assistència material a l’infant que es trobava en una situació d’alt risc d’exclusió social.

Cal, però, subratllar que la gènesi del projecte es fonamentava en la idea de Mn. Ferriol. Natural de Siner (Mallorca), era un sacerdot experimentat en el camp de la pastoral penitenciària. Reunia totes les condicions per endegar un projecte d’aquesta naturalesa. El mateix Mn. Ferriol, en una entrevista a càrrec del periodista Antonio Fernández Moreno concedida a La Vanguardia el 26 de juliol de 1923, manifestava:

La idea fou secundada i recolzada per l’arquebisbe Tomàs Costa i Fornaguera i pel governador civil de la ciutat, el Sr. Federico Schwartz Luna. També comptà amb la sensibilitat i ajuda del Dr. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, aleshores vicari general de l’arxidiòcesi Tarraconense. Amb aquests recolzaments, es va llogar una casa situada al mateix emplaçament actual i el 17 de febrer de 1912 s’iniciaven les obres per habilitar-la. El projecte Casa Asil Sant Josep esdevingué una realitat el 12 de març de 1912 amb la inauguració del centre. Rebé el reconeixement oficial del Govern espanyol a través d’un Reial Decret signat per Alfons xiii el 5 de desembre del mateix any. L’article primer determinava:

¿Qué cómo nació en mi la idea de llevar a cabo esta obra? Yo soy capellán del cuerpo de Prisiones desde el año 1903 –siguió diciendo–, pudiendo observar desde el primer momento en las prisiones que presté servicio (Chinchilla, Barcelona, Tarragona y otros establecimientos), que el 80 por 100 de los delincuentes contra la propiedad eran hijos del abandono en que se les había dejado durante los primeros años de su vida de extravío. ¡Pocas personas si se dan verdadera cuenta de lo que se puede hacer, saliendo al paso de los delincuentes cuando se hallan en estado embrionario...! Esta larga y constante observación me indujo a fundar el asilo en marzo de 1912 por el cual han pasado ya 840 niños, de los que solo han reincidido un ocho por ciento, según datos que puedo mostrar, recogidos de los párrocos, alcaldes de los pueblos de los ex asilados y de las propias familias.

En virtud de lo dispuesto en el artículo 7º de la ley de 4 de enero de 1883, se autoriza al Patronato de la Casa Asilo de San José de Tarragona, y en su representación a la Junta Directiva del patronato que preside el Sr. Gobernador Civil de aquella provincia, para convertir dicho Asilo en Escuela de Reforma

D’aquesta manera es va acordar fundar l’Escuela de Reforma Casa Asilo de San José i per a tal finalitat es decidí llogar una casa situada a l’extrem nord del Camp de Mart, al costat de la carretera del Cementiri.

39

El dia 19 de març de 1912 es va inaugurar l’edifici, amb vuit nens procedents de la presó i el carrer. El projecte prometia ser extraordinari i el treball que es feia amb l’educació dels joves va ser ràpidament reconegut pel governador civil de la ciutat, que va tramitar davant del Govern el reconeixement oficial de la institució reformadora. D’aquesta manera l’Asil aconseguia la categoria oficial de reformatori i Tarragona es convertí en la segona província d’Espanya, després de Bilbao, i la primera de tot Catalunya, que no ingressava a les seves presons els menors de setze anys. Per tant, Tarragona esdevingué una ciutat pionera, amb un Tribunal Tutelar de Menors propi, un fet no gaire comú a la resta de l’Estat, ja que no va ser fins als anys 50 que aquesta institució s’establí a la resta de províncies.

Tarragona, doncs, disposava, a partir d’aquests moments, d’una concreció pràctica de la Llei i d’instruments eficaços com la Casa Asil Sant Josep per respondre a les necessitats socials que plantejava el problema de la infància desprotegida.

El mateix 19 de març de 1912, el governador civil de la província, Federico Schwartz, publicava un ban en què tipificava mesures en favor de la protecció a la infància, resultat de l’aplicació de la legislació espanyola d’aquells moments. I és que, en el primer terç del segle xx, a Espanya, va néixer una compromesa legislació complementada per un significatiu increment d’institucions públiques i religioses dedicades a la protecció de la infància. La Ley de protección a la infancia, aprovada el 12 d’agost de 1904, es va inspirar en altres experiències europees que, com la Llei de Roussel a França, de 1874, s’havien aplicat a Europa durant les últimes dècades del segle xix, tal com hem vist al capítol 3.

Don Federico Schwartz y Luna, Gobernador Civil de la provincia,

El governador civil de Tarragona, en el seu ban, apel· la a la «Ley sobre mendicidad y vagancia de los menores de diez y seis años», de 23 de juliol de 1903, publicada a la Gaceta de Madrid el 2 d’agost de 1903 i, d’aquesta manera, uneix el poder coercitiu de l’Administració provincial al teixit d’organitzacions benèfiques, de prevenció i de control de la província per eradicar l’explotació infantil en la pràctica de la mendicitat. L’edicte en qüestió, publicat al diari La Cruz el 19 de març de 1912, explicita:

Hago saber: Que siendo el problema infantil uno de los que con más justicia solicitan la atención de los gobiernos por crecer de dia en dia la muchedumbre de niños abandonados, cuyas mieras existencias ofrecen triste ocasión á padres y guardadores indignos, para que amparados en la barrera infranqueable de la patria por potestad y tutela, los exploten, sustituyendo las solicitudes de cariño con exigencias que convierten en mercancía del vil tráfico de la mendicidad industrial tesoros tan inestimables como la inocencia y candidez de sus hijos é pupilos, dejando en sus almas candorosas los gérmenes de la vagancia, de la corrupción y del delito, me preocupé, con la valiosísima cooperación de la Junta provincial de Protección á la infancia y Represion de la Mendicidad y de otras personalidades de

40

esta Provincia, de resolverlo, contando con los sentimientos caritativos, nunca desmentidos, de los habitantes de esta provincia de mi mando. El éxito ha coronado nuestros esfuerzos en esta ciudad, pués hoy se inaugura oficialmente la «Casa-Asilo de San José» destinada a la escuela de golfos, albergue de niños abandonados y correccional de menores de quince años, dando con ello ejemplo admirable de lo que puede y debe hacer una ciudad en la que el civismo de sus habitantes es una de sus más preclaras virtudes.

de menores de diez y seis años sean ó no de su familia con objeto de implorar la caridad pública, serán castigados con multas de 5 á 50 pesetas y subsidiariamente con arresto de uno á diez días. Los padres tutores ó guardadores más de tres veces reincidentes en la infracción anterior ó que maltraten a sus hijos ó pupilos menores de diez y seis años para obligarles a mendigar ó por no haber obtenido producto de la mendicidad y á los que entreguen á sus hijos ó pupilos a otras personas para mendigar sea ó no mediante precio recompensa ó promesa de pago se pondrán á disposición de la Autoridad judicial competente con arreglo al art. 7º de la ley de 23 de julio de 1903 sobre vagancia y mendicidad de los menores de diez y seis años. En los demás pueblos de esta provincia impondrán la multa y arresto subsidiario indicados los señores Alcaldes quienes á la mayor brevedad posible me daran cuenta de las que impongan y de las denuncias á la Autoridad judicial, bajo pena de la multa máxima que me permitan las leyes con la que desde luego quedan conminados.

Más, no basta cuanto se ha hecho hoy dia para que pueda cumplirse los fines sociales que con la resolución de aquel problema se pretenden alcanzar; y en su consecuencia Ordeno y mando: 1º Queda terminantemente prohibida en toda la Provincia la vagancia y mendicidad de los menores de diez y seis años. 2º Los Agentes de la Autoridad detendrán á los menores de diez y seis años que mendiguen, vaguen ó pernocten en paraje público solos o acompañados de personas mayores sean ó no de su familia.

4º Quedan también comprendidos en las disposiciones de este Bando los menores de doce años que vaguen por las vias públicas durante las horas de asistencia á las Escuelas y menores de diez y seis años que se encuentren solos en la via pública de las veinte y una horas en adelante.

En esta capital conducirán á los detenidos, si son niños de seis á diez y seis años, a la «CasaAsilo de San José», y si son menores de seis años ó niñas hasta los diez y seis años, al Gobierno civil de la provincia para ordenar su ingreso en la Casa provincial de Beneficencia mientras no se disponga otra cosa. En los demás pueblos de la provincia serán conducidos á los locales que señalen las Juntas locales de Protección á la Infancia y Represión de la Mendicidad.

Recomendamos á todos los habitantes de la Provincia se abstengan de hacer limosna a los menores de diez y seis años que imploren la caridad en la via pública, la que pueden substituir los de la capital subscribiéndose como Cooperadores de la Casa-Asilo; y les prevengo que pueden detener á los menores de diez y seis años que mendiguen, vaguen ó pernocten en la vía pública entregándolos inmediatamente á los agentes de la Autoridad y denunciarme

3º Los padres, tutores ó guardadores cuyos hijos ó pupilos menores de diez y seis años que están á su cargo, fuesen detenidos por hallarse mendigando, vagando ó pernoctando en paraje público y las personas que rehagan acompañar

41

— La finalitat de la Casa Asil Sant Josep i el seu reglament constitutiu

todos los casos de malos tratos, sevicias y demás comprendidos en las prevenciones anteriores coadyuvando así al mejor cumplimiento de las leyes sobre Protección á la Infancia y Represión de la Mendicidad. Tarragona 19 de marzo de 1912.- El Gobernador F. Schwartz.

L’objectiu final de la Casa també va quedar tipificat en la seva reglamentació i en el Reial Decret de 5 de desembre de 1912, que, a l’article quart, ens diu: Como la institución tiene por fin mejorar la triste situación de los menores abandonados y facilitar, a la vez, la enmienda y mejoramiento moral de los jóvenes viciosos y delincuentes, los diferentes departamentos de que el Asilo disponga habrán de estar separados entre sí, según la condición de los interesados, para evitar el contacto entre las diferentes clases.

El 9 de febrer del mateix any, les autoritats civils i eclesiàstiques van aprovar el Reglament de la Casa Asilo de San José de Tarragona, que fou protocol· litzat el 12 de juny de 1912. El Reglament ens permet valorar aspectes administratius, organitzatius, metodològics i també de la filosofia del projecte educatiu. Per l’alt interès que té, ho transcrivim a continuació: Artº 1º.- Con el título de «Casa Asilo de San José de Tarragona» se funda en esta Ciudad un Establecimiento benéfico regido por una Junta Directiva y otra Protectora que se ajustarán en el desempeño de sus funciones a los preceptos de este Reglamento y a los de las leyes de la beneficencia privada. Artº 2º.- Cumplirá dicho establecimiento su fin benéfico albergando en sus locales niños varones de seis a diez y seis años de edad, dándose la educación e instrucción cristiana

42

teórico-práctica en la forma progresiva compatible con los recursos de aquel, todo ello con arreglo a lo que disponen los siguientes apartados:

—EDUCACIÓN, INSTRUCCIÓN Y ASISTENCIA Artº 8º.- Todos los niños comprendidos en las edades dichas que se admitan en el establecimiento recibirán la educación e instrucción prescrita del personal docente que nombre la Junta Directiva o en su defecto el Director de los albergados.

Artº 3º.- Para el buen régimen del Establecimiento, en lo que afecta a la dirección y educación de los niños, habrá dos Secciones, teniendo en cuenta la diferente edad de los asilados.

Artº 9º.- Los niños que pertenezcan a la «Sección Segunda» podrán ser dedicados a trabajos profesionales de la industria, agricultura y comercio; cuidándose los encargados del Establecimiento de recomendarlos a Patronos de reconocida probidad, capaces de inculcar con amor hábitos al trabajo y hacerles respetar los preceptos contenidos en la legislación obrera referente a los menores.

Artº 4º.- Se formará la «Primera Sección» agrupando los niños de seis hasta diez años inclusive: En ella quedan comprendidos: A.- Los niños abandonados, aceptando con preferencia los recogidos y presentados por la Autoridad Gubernativa. B.- Los huérfanos de padre y madre. C.- Los huérfanos de padre solamente.

Artº 10º.- A los niños de esta «Segunda Sección» se les obligará que acudan sin demora al Establecimiento a las horas señaladas para las comidas y la de recogerse.

Artº 5º.- A los admitidos y comprendidos en esta «Sección» se les dará instrucción, educación y comida, pero no albergue de noche como no sea por motivo muy excepcional.

Artº 11º.- Con las retribuciones que los asilados de la última sección obtengan por su trabajo profesional, se les abrirá una libreta de ahorro, ó se dispondrá en bien de los mismos lo que acuerde la Junta Directiva como más conveniente.

Artº 6º.- Se formará la «Segunda Sección» con los niños de diez a diez y seis años en quienes concurran las circunstancias siguientes: A.- Los dedicados a la vagancia y mendicidad profesional, recogidos y presentados al Establecimiento por la Autoridad Gubernativa. B.- Los huérfanos de padre y madre. C.- Los huérfanos de padre solamente.

Artº 12º.- Todos los niños del Establecimiento estarán obligados a observar este Reglamento, y, por tanto las órdenes e instrucciones de las personas a quienes el mismo confía su cumplimiento. Si alguno alterase gravemente el orden de modo que no fuesen bastantes las advertencias y prudentes correcciones del personal directivo se dará cuenta a la Junta Directiva para que ésta resuelva.

Artº 7º.- A los niños comprendidos en esta «Sección» se les prestará toda asistencia con arreglo al apartado 2, incluso vestuario y manutención.

Artº 13º.- Además de este Reglamento obliga el interior de la casa que para su cumplida ejecución se dicte.

43

—DE LA JUNTA DIRECTIVA

—DEL DIRECTOR

Artº 14º.- Formarán la misma un Presidente honorario, Presidente efectivo, Vicepresidente, Director, Subdirector, Director espiritual, Tesorero, Secretario y cuatro vocales.

Artº 19º.- El Director hace las veces del Presidente y Vicepresidente en ausencia de los mismos, y cuando actúa tiene las mismas facultades y atribuciones que establece el Reglamento, siéndoles además privativas las siguientes:

Artº 15º.- Estos cargos estarán desempeñados en la forma siguiente: «Presidente honorario» el Excmo. Señor Arzobispo o la Dignidad que haga sus veces; Presidente efectivo el Ilmo. Señor Gobernador Civil; Vicepresidente el Ilmo. Señor Alcalde. Los demás cargos serán desempeñados por las personas que designe el Excmo. Señor Presidente honorario reservándose el nombramiento de un vocal que lo sea a la vez de la Junta de Protección a la infancia al Ilmo. Señor Presidente efectivo, y el de otro que sea Concejal del Ayuntamiento al Ilmo. Señor Vicepresidente.

Artº 16º.- Son atribuciones de esta Presidencia, además de la elección de cargos que le atribuye este Reglamento, dictar el Reglamento interior de la «Casa Asilo».

1º.- Cuidar de que se cumpla el Reglamento interior de la «Casa». 2º.- Admitir o no teniendo en cuenta el estado económico del Establecimiento, los niños que no excedan de la edad de diez y seis años, con la obligación de dar cuenta a la Junta de las admisiones que acuerde. 3º.- Proponer a la Junta Directiva los nombramientos, suspensión y separación de los cargos subalternos, adscritos al servicio del Establecimiento pudiendo acordar interinamente sobre dichos extremos. 4º.- Autorizar y ordenar cuanto afecte al régimen de compras y de cuentas relativas al servicio interior de la Casa dando cuenta a la Junta de sus soluciones. 5º.- Firmar toda la correspondencia del Establecimiento.

— DEL PRESIDENTE EFECTIVO

—DEL SUBDIRECTOR

Artº 17º.- El Presidente efectivo convocará la Junta siempre que lo crea conveniente; velará por el cumplimiento de los acuerdos de ésta y por la observación del Reglamento.

Artº 20º.- Son atribuciones de este cargo todas las que corresponden al Director las cuales ejercerá en ausencia o por delegación del mismo.

—DEL PRESIDENTE HONORARIO

—DEL VICE-PRESIDENTE Artº 18º.- El Vice-presidente substituye al Presidente y tiene las mismas facultades y atribuciones cuando haga sus veces.

44

—DEL DIRECTOR ESPIRITUAL

—DE LOS SRS. VOCALES

Artº 21º.- Es misión del sacerdote que desempeñe este cargo todo lo que afecta a la vida moral y espiritual de los niños asilados, y por tanto ha de extremar su celo para que sea un hecho el cumplimiento de los preceptos de la Iglesia.

Artº 27º.- Es deber de los vocales girar una visita semanal al Establecimiento, turnando para cumplir este encargo de la manera que tengan por conveniente; procurando enterarse con el detalle que crean preciso, de la marcha de los servicios para dar cuenta a la Junta del resultado de sus funciones.

Artº 22º.- Para el mayor cumplimiento de su delicado cargo deberá ponerse de acuerdo con el Director del Establecimiento.

—DE LA JUNTA

—DEL TESORERO

Artº 28º.- La Junta se reunirá todas las veces que crea conveniente convocarla el Presidente, y por lo menos una vez al mes.

Artº 23º.- Corresponde al Tesorero la custodia de los fondos, observando para ello las instrucciones que tenga a bien acordar la Junta, llevando los libros de caja y demás necesarios para la debida formalización de los ingresos y pagos. Pagará todas las cuentas que ordene el Director relativas al servicio del Establecimiento, interviniendo en compras y pagos. Dará cuenta mensualmente a la Junta del estado de Caja.

Artº 29º.- Tendrán voto en ella todos los individuos que la forman. Artº 30º.- Son sus facultades suplir con sus acuerdos las deficiencias del Reglamento, sin apartarse de lo sustancial de sus bases; fijar en definitiva el número de asilados que deban admitirse; decidir sobre los acuerdos provisionales del Director; fijar el número de empleados subalternos que necesite el Establecimiento; el nombramiento, asignaciones y gratificaciones; revisar las cuentas y censurarlas; ordenar la aplicación que deba darse a la retribución que perciban los asilados por sus trabajos profesionales; y por último se interesará por traer a su deliberación y acuerdo todo cuanto pueda redundar en beneficio de los niños albergados en el Establecimiento.

—DEL SECRETARIO Artº 24º.- El Secretario llevará el libro de actas de las sesiones de la Junta Directiva. Las actas serán firmadas por él y por los vocales asistentes a cada reunión, y llevarán el Visto Bueno del Presidente. Artº 25º.- Formará un expediente personal de cada niño asilado, en el que consten además de las circunstancias personales de identificación, todo cuanto afecte al historial del mismo. Artº 26º.- Correrán de su cargo todas las atribuciones que le confíe la Junta y Director del Establecimiento cuanto tenga relación con el régimen administrativo del mismo.

45

— DE LOS BIENES DOTALES

— MODIFICACIÓN DEL REGLAMENTO

Artº 31º.- La Junta Directiva dará mensualmente una nota, a la prensa local, del resultado de los ingresos habidos, así como de las aplicaciones dadas a los mismos, tomada de la cuenta mensual que rinda el Tesorero.

Artº 36º.- Las modificaciones que se intenten hacer en este Reglamento deberán ser consultadas al Excmo. Sr. Presidente honorario, sin cuyo beneplácito no se podrán llevar a cabo. —DISOLUCIÓN

Artº 32º.- Servirán o se destinarán al sostenimiento, de esta benéfica institución, los fondos de subvenciones, que tengan a bien asignarles las personas y corporaciones oficiales y particulares, y los que en cualquier otro concepto se recauden con tal fin.

Artº 37º.- En el caso de que por cualquier motivo cese de funcionar el Establecimiento se aplicarán los bienes que existan a cualquier otra obra benéfica que acuerde la Junta Directiva. (AHAT- Fons Confraries i Associacions. Casa Asil Sant Josep. núm. 1)

— RENOVACIÓN DE CARGOS Artº 33º.- Los cargos elegibles menos el de Director, Subdirector y Director Espiritual, se renovarán cada cuatro años, pudiendo ser reelegidos los que deban cesar en el desempeño de alguno de ellos. Dentro de 2 años se renovarán en su mitad.

El Diario de Tarragona del dia 28 de febrer de 1912 ens ofereix la Junta Directiva constituïda: La Junta directiva de la Casa Asilo de San José de Tarragona ha quedado constituida en lá forma siguiente: Presidente honorario, Iltre. Sr. Vicario capitular. Presidente efectivo, Iltre. Sr. Gobernador civil de la provincia. Vice presidente, Sr. Alcalde de está ciudad. Director, D. Rafael Ferriol. Pbro. Sub director, D. José Jordá, Pbro. Director espiritual, Rdo. P. Antonio Blanch, C. Jl. Secretario, D. Francisco de A. Montalvo, abogado Tesorero, D. Conrado Bürri. Vocales, D. Joaquin Feced, juez de primera instancia; D. Juan Montañés, abogado, en concepto de concejal; D. Fernando Vendrell Ferrer, abogado, representante de la Junta provincial de Protección y la infancia, y D. José Cuchillo, abogado.

— DE LA JUNTA PROTECTORA Artº 34º.- Constituirán esta Junta las primeras autoridades de la provincia, correspondiendo la Presidencia honoraria al Excmo. Señor Arzobispo o quien haga sus veces, y, la Presidencia efectiva al Ilmo. Sr. Gobernador Civil. Son por tanto miembros de ella, además de las autoridades nombradas, el Excmo. Sr. Gobernador Militar, los Ilmos. Srs. Presidente y Fiscal de la Audiencia, Delegado de Hacienda, Comandante de Marina, Presidente de la Diputación, Alcalde de la Ciudad, y todas las demás personas de la Junta Directiva del Establecimiento por títulos o por razones estimables a juicio de la misma. Artº 35º.- Será Secretario de esta Junta el Director del Establecimiento o en su defecto, o por Delegación del mismo el Secretario de la Directiva.

46

Ayer se constituyó la Junta en el despacho ofícial del señor gobernador civil, acordando abrir una suscripción para los gastos que ocasionen las obras de la Casa asilo, pudiéndose entregar los donativos en las administraciones del DIARIO DE TARRAGONA y La Cruz ó en el domicilio de cualquiera de los señóres de la Junta, y conceder un voto de gracia á la Junta provisional y á los médicos Sres. D. José María Vives y D. Ricardo de Vilallonga por sus ofrecimientos para la asistencia gratuita de los asilados.

47

Acte de la inauguració, el 19 de març de 1912. El tercer per la dreta és Mn. Rafael Ferriol, fundador de la institució.

48

— El ressò social del naixement de la Casa Asil Sant Josep

El dia 10 de febrer, més d’un mes abans de la inauguració de la Casa, el Diario de Tarragona publicava:

Tarragona rebé molt favorablement la creació d’aquesta institució. Una exploració en la premsa del moment ens permet observar com percebé l’esdeveniment la societat tarragonina. Tanmateix, d’un article publicat al diari catòlic La Cruz el 12 de desembre de 1912, nou mesos després que s’inaugurés la Casa, s’infereix que alguns ciutadans tenien certes reticències respecte al projecte perquè temien que l’Asil Sant Josep fos una presó encoberta:

El canónigo Dr. Boada y el capellán del Correccional D. José Farriols, visitaron ayer al Sr. Schwartz para darle cuenta de los activos trabajos realizados para la creación en esta ciudad del Asilo albergue de San José destinado á ser escuela correccional de golfos é internado para niños abandonados. Tan hermoso proyecto será en breve llevado á la práctica y Tarragona contará con tan humanitaria institución gracias á la iniciativa é incondicional apoyo que ha prestado á tan altruista idea, nuestra primera autoridad civil de la provincia don Federico Schwartz.

Señor Director de La Cruz: (...) Con motivo de la conversión de la Casa Asilo San José, fundada en esta capital en 19 de marzo de este año, en Escuela de Reforma para menores abandonados, viciosos o delincuentes de esta ciudad, se ha propagado con insistencia el rumor que la Casa Asilo, se convierta en un presidio.

Felicitamos á nuestro amigo por su feliz iniciativa, iniciativa que con el tiempo se verá recompensada por las bendiciones de los muchos é inocentes seres que indudablemente encontrarán en el proyectado asilo el paternal amparo que les preservará del vicio, convirtiendo á los contaminados por él en hombres útiles para la sociedad y predispuestos para ser honrados ciudadanos, dignos padres de familia y hombres cultos y humanitarios.

Nada más lejos de la verdad y por ello interesa a sus fundadores y a su Junta directiva de Patronos que toda Tarragona se persuada que al convertirse la Casa-Asilo en Escuela de Reforma, no sólo no se convierte en un presidio, sino que no cambia ni un ápice su administración y funcionamiento interior, para lo que ruego muy encarecidamente se sirva publicar en el periódico de su digna dirección el Real Decreto del Ministerio de Gracia y Justicia autorizando a la Junta directiva de la Casa-Asilo para convertirse en Escuela de Reforma, que se publica en el Boletín oficial correspondiente al día de hoy.

Tres dies més tard, el 13 de febrer, també el Diario de Tarragona deixa clar com l’Alcaldia se suma a la favorable acceptació del projecte. Sobre aquesta circumstància, l’article diu: Ampliando la noticia que dimos sobre la proyectada creación de un Asilo de niños pobres, escribe nuestro colega local La Cruz: «Podemos dar la grata noticia á nuestros lectores de que se abre paso la iniciativa del señor gobernador, de fundar una institución Asilo que se llamara de San José para niños pobres desamparados. Personas celosas de las obras del bien, recogieron la idea, dándole

49

forma que ha merecido la más completa aceptación de nuestra primera autoridad. Y sabemos también que el señor alcalde acoge con gran simpatía la obra de que se trata, siendo su coronación la parte activa que toma el señor vicario capitular, imprimiéndole muy acertadas orientaciones. Dentro de algunos días daremos nombres de los que ocuparán los cargos de que se compondrá la Junta patrocinadora de la benéfica institución, la cual tanto por la valiosa protección con que ya cuenta de las autoridades, como por los activos propagadores que en ella figurarán es la más segura garantía de éxito. La comisión que prepara los trabajos y ha visitado á las autoridades, la forman el canónigo doctoral doctor Boada, D. Rafael Ferriol, capellán de Penales y D. Francisco Montalvo, abogado».

desempañando su cometido con singular cariño, resulta el Fénix de la institución, siendo muy difícil encontrar otra persona que le substituyera, pues lo que constituyó ímprobo sacrificio para él es gozo intenso, placentera carga y misión sencillísima. Todos los intrincados pormenores de la vida correccionalista, los pasa por el crisol de la constante paciencia, no dando jamás muestras de cansancio como si fuera el motor que impulsa el movimiento á tan bienechosa casa. Así lo empezó su funcionamiento la referida institución admitiendo ocho muchachos sin poder acceder de catorce por falta de local y enseres pero haciendo labor de hormiga, se ensancharon sus horizontes hasta que por Real Decreto seis Diciembre de 1912, el Estado convertirá el asilo en Escuela de Reforma. (AHAT- Fons Confraries i Associacions. Casa Asil Sant Josep. núm. 3)

Tot i la importància institucional que es dóna al governador civil, no hi ha dubte que l’alma mater del projecte és Mn. Ferriol. De fet, el mateix governador civil de la ciutat –que a la vegada era el president de la Junta Provincial de Protecció a la Infància i president de la Junta Patronal de la Casa– diu, referint-se a Mn. Ferriol, l’estiu de 1919 en una memòria titulada «Escuela de Reforma Casa Asilo de San José Tarragona» i conservada a l’arxiu de la Casa:

La Junta de la Casa-Asil havia tingut l’habilitat de crear una «comisión de propaganda para la prensa», encarregada de transferir a la societat l’ideari i la metodologia de la institució creada. Aquesta política de comunicació i sensibilització permetia oferir una major transparència de la gestió del projecte, difondre una pedagogia social del que la Casa estava fent a favor de la protecció de la infància i, fins i tot, la possibilitat de captar recursos econòmics i humans a través dels mitjans de comunicació. Aquesta comissió tingué una activitat molt important a través dels rotatius del Diario de Tarragona i La Cruz. Entre altres, a la comissió hi havia l’advocat Francisco Montalvo, secretari de la Junta Directiva de la Casa, que el dia 27 de febrer publicava al a Diario de Tarragona un article amb l’objectiu d’atreure donatius de les classes socials benestants per al projecte:

Tarragona emprendiendo que el alma humana sin educación es como el mármol en bruto, quiso buscar el artista que descubriera su belleza y en 19 de febrero de 1912, creó una modesta casa de refugio bajo la advocación y como recuerdo empíreo del glorioso Patriarca San José, Padre putativo del Redentor, confiando la dirección y administración de la misma, al celoso Capellán del Cuerpo de Prisiones Don Rafael Farriols, del cual, en honor a la verdad, puede decirse que

50

(…) Mal síntoma seria que en una población no exceptuada del mal de niños que vagan y mendigan, se significara por el olvido de uno de sus grandes deberes, cual es sin duda, el más sagrado de proteger con toda diligencia á ésos seres desgraciados.

Pensando con el calor que dá al pensamiento la inspiración de las máximas evangélicas, puede afirmarse que esa piedad que sienten las almas nobles por el desamparado, si hemos de obedecer tanto á la ley moral como á la positiva, puede llamársela compasión exigible, porque la ley cristiana tiene mandatos imperativos y sancionadores para que la caridad se cumpla de hecho. Y conste para que no quede cabo por atar, que la caridad para que sea auténtica ha de ser no oficial, impuesta por el decreto del César, sino privada, esto és, sentida en el corazón del poderoso. La sociedad que no dá testimonio de su piedad de esta manera espontánea, que confía lo que le és privativo al cuidado ajeno, declina sus deberes, incurriendo en parciable dejación.

No son estas propias enseñanzas, sino el comentario inevitable de las advertencias y recomendaciones que pedagogos, sociólogos y criminalistas de todas las Escuelas hacen, hijas de las experiencias que arrojan las estadísticas de la vida y hábitos de la infancia; las cuales ofrecen vasta materia de estudio para las eminencias que se preocupan seriamente en trazar normas de rectificación de vida a la humanidad. Es un deber tan cívico como el que más, advertir á la sociedad cuales son sus obligaciones, si hemos de colocarnos en el supuesto de que á ella se le deben de reconocer derechos exigibles. En la sociedad, de la clase conservadora, es de donde deben partir las iniciativas y actos ordenados al mantenimiento del bienestar público, porque ya se sabe que los grandes trastornos hacen pesar sobre ellos, que son los que tienen algo que guardar, lo más desagradable de la crisis del quebranto. Si han de creer á las autoridades que discurren marcando rumbo á la actuación de las clases que pueden, no han de olvidar éstas que entre los procedimientos preventivos y represivos que dicen son los que pueden ensayarse para cuidar dé normalizar la vida ciudadana, hay que optar, toda vez qué son más humanitarios y piadosos, por los primeros. ¿Quién duda que preventivo y piadoso es amparar al niño, de momento, cuando tan pronto le castigan las inclemencias y todos los rigores de la desgracia?

Los sistemas progresivos de instrucción y penitenciarios de la infancia y juventud, no surgieron de lá iniciativa oficial. Montesinos, Du Kane, M Kinoffie, Krofton, etcétera, idearon gradaciones revocables para la corrección del delincuente, y la extensión y desenvolvimiento de sus iniciativas los aprovecha la sociedad impulsándolas el Estado.

51

— El 19 de març de 1912: la inauguració de la Casa

del Establecimiento Sres. Ferriol, Barri y Montalvo. En la Basílica oyeron con la debida compostura misa solemne, volviendo, terminada ésta, al punto de partida. Lo mismo á la salida que al regreso, fueron los asilados objeto de la pública expectación; parecía como que el suceso no era cosa esperada, pero la sorpresa fue del mayor efecto, pues, el molt bé y 1as felicitaciones brotaban por todas partes, siendo los más humildes los que espontáneamente las prodigaban.

En la festivitat de Sant Josep fou inaugurada la Casa. També la societat tarragonina se’n va fer ressò, a través del Diario de Tarragona en una àmplia crònica que incideix, sobretot, en la dimensió social de l’acte. Malgrat tot, es denota la dimensió carismàtica i el protagonisme de Mn. Ferriol envers el projecte. Fou publicada el dia 21 de març i aquí la reproduïm parcialment:

Alrededor de las once afluían á la Casa asilo de San José multitud de invitados, y muchos que fueron atraídos por lo simpático del acto, viéndose por todos sitios un público ávido de conocer detalles, mezclada la levita y la blusa, y oyéndose de los labios de todos frases de alabanza para indicadores y ejecutores de la obra.

La inauguración del Asilo de San José Acontecimiento memorable para Tarragona ha sido este acto, tanto por su importancia que ya ha sido bien encarecida en repetidos artículos de colaboradores nuestros, como por el significado realce que le ha dado la presencia en el mismo, de cuanto de selecto y distinguido encierra la capital.

Las autoridades estuvieron dignamente representadas; además de la personal presencia del señor gobernador civil, asistieron el canónigo Dr. Sentís, por no poder confluir al acto el señor Vicario capitular; el señor coronel del regimiento de Almansa con el capitán ayudante, por la autoridad militar; el primer teniente alcalde Sr. Montes, por delegación del señor alcalde; el señor juez de instrucción, representaciones de la Cámara de Comercio, Sres. Escandeil y Sanromá, Virgili, Querol, Colegio de Abogados, Sr. Batlle y otras entidades, y distinguidas damas y bellas señoritas.

Compendiosa será la reseña, porque se suceden los momentos que no pueden dejar de relatarse. Casi de madrugada empieza en el Establecimiento la preparatoria operación de aseo de los niños, sometiéndolos á la vez al reconocimiento facultativo, acto reglamentario y previo a la admisión presentada por el joven doctor D. José María Vives, médico de la Casa. Seguidamente se les proporciona vestido, ó sea ropa interior y exterior de reglamento, una blusa dé rayadillo, gorra y alpargatas, y aquí fué el momento difícil para los pequeñuelos, encontrando extrañas las modestas prendas, y la expontánea ayuda la dé los que presenciaban la escena les sacó del aprieto. Ya dispuestos, y en número por el pronto de cinco, salieron en orden bien guardado por todo el trayecto, hacia la Catedral, seguidos del personal directivo

A las once da principio el acto inaugural con la ceremonia de la bendición de la Casa asilo, momento conmovedor que contagia el fin piadoso de la cristiana institución. A continuación de ésta solemnidad el público rodea á las autoridades en el patio del Asilo, y tras de breve silencio, el canónigo Dr. Sentís habla por representación de la autoridad eclesiástica; su voz se oye con religioso silencio y

52

es general la satisfacción ante lo inspirado de la oratoria, sobre todo cuándo con gráfico ademán recordó a los presentes el pasaje Evangélico en que el Salvador atraía a si a los niños para mostrar a los discípulos el candor de sus almas.

que a la iniciativa oficial se deben. Por tal motivo creía de su deber expresar que la obra constituirá un legado que se ha de encargar de darle cumplimiento a la sociedad de Tarragona. Pero no termina aquí la interesante disertación de nuestra primera autoridad, sino que con un generoso arranque de sinceridad invoca como factores que impulsaron su concebida y meditada obra, por una parte, el decidido y entusiasta concurso de la dignísima autoridad eclesiástica, que designó con su más absoluto beneplácito a una persona que llevó con extraordinaria diligencia, con celo nunca bien ponderado, a practica ejecución, la obra que todos, dijo, veían con el grado de prosperidad que de momento alcanzaba. Nombra al señor capellán del Penal, y espontáneamente una nutrida salva de aplausos interrumpe la inspirada oración del señor gobernador. Prosigue con acentos de la mayor elocuencia, interesando de todos los fervorosos colaboradores de la obra, que se mantengan con la fe y entusiasmo del principio; para ello sostiene que no es la necesidad que hoy se cumple titulo menos obligable mañana, y que si impulso de piedad y amor es el despertador de las solicitudes amorosas, hoy para alojar misericordiosamente al desvaído niño, en un hogar de paz que le brindan corazones cristianos, acicate poderoso deberá ser el mismo humano sentirse para tenerlo y no soltarlo sino ya redimido y bien apto para su reintegración a la sociedad (…).

E1 Sr. Montes fue muy feliz en su breve disertación, exponiendo el fin social que Cumple el Instituto benéfico; abrigaba, dijo, la seguridad dé que en Tarragona como se había despertado el sentimiento excelso de la caridad para acometer con brío la obra, así también se conservaría inquebrantable al generoso deseo de seguir alentándola y engrandeciéndola. Habla después el señor gobernador, diciendo que no pronuncia ningún discurso, porque todo debe concentrarse en el acto a la explicación del génesis de la modesta obra; y abundando en este sentir refiere cómo se le ocurrió la idea, bien sencilla por cierto, añade, ante una dolorosa realidad que pedía con grande apremio la creación de un instituto benéfico para la infancia. Aludía el señor gobernador a las dificultades y que se oponían á su vehemente deseo de dar colocación á los niños vagabundos; que ver la manera de remediar este mal, venia siendo objeto de sus preocupaciones, lo que no podrá causar extrañeza, porque cuantos profesan amor al estudio de las cuestiones sociales y se salen del vulgar marco de lo rutinario y caduco en punto á organización social, puede sin esfuerzo comprender que es el problema capital por excelencia el de la redención de la humanidad que nace, por lo mismo que ella en postrer día marcará a la sociedad de mañana el rumbo por el que la generación preceptora la inclinó con su diligencia ó con criminal abandono. No es su amor, decía, á esta obra, hijo exclusivamente del más o menos diligente celo por cumplir deberes del cargo, porque es el cometido social que cumple lo que sobre todo le seduce, porque lo eventual del cargo no permite alimentar esperanzas de acabar coronando las instituciones

53

El señor capitán del Penal dirige la palabra al público y dice que no puede dejar sin contestación las cariñosas frases que a su humilde persona dedica el señor gobernador como tampoco puede dejarse de demostrarse reconocido a las espontáneas manifestaciones de simpatía que le tributan los concurrentes. Agradece dice las merecidas alabanzas de que se le hace objeto, que para él solo pueden significar la mejor glorificación de la hermosa virtud de la caridad. Refiriéndose a las afirmaciones del señor gobernador, dice que en efecto oyó repetidas veces a esta digna autoridad que era muy necesaria la fundación de un asilo y que abundando él en la misma opinión, atribulado su corazón por el pensamiento de lo que podrán ser en día no lejano esa plaga infantil que vive en la vagancia y el hurto porque la sociedad no se cuida de prodigarles los cuidados tutelares que por la ley Divina y humana son de aparejada observancia, propuso en el acto, inmediatamente y sin vacilar ante las resistencias y rutinarios pesimismos de algún elemento negativo contra el redentor propósito, sin más preocupación que cuanto antes plantar la simiente (que ya fructifica) y mover corazones y bolsillos, se llevase adelante la iniciativa altruista del señor gobernador, y que solo recababa el apoyo, como lo recabó y obtuvo de todos, absolutamente todos.

Dice que convencido de la necesidad de la obra era ociosa para él toda consideración, asi como los tristes augurios de algunos que han tratado de salir al paso sin lograr causarle la más mínima vacilación ni su inquebrantable fe en tan grande obra, aludiendo por último al estado financiero de la fundación y de los resultados vistos y que Dios mediante han de verse, para lo cual empiezan todos los concurrentes a que dentro de poco tiempo, el día de Pascua, giren una visita a la Casa y á sus minúsculos asilados. Es ocioso decir que estruendosos aplausos seguían a cada oración y los murmullos de aprobación fueron imborrable eco. Solo nos resta enumerar que sacamos un convencimiento contrario al que tuvo empeño en que mantuviéramos el señor capellán y es que se da a entender tan bien como lo intenta (…).

54

Mn. Ferriol amb els nens de la Casa presidits per una imatge de Sant Josep i una pintura de la Mare de Déu. Anys 1912-1913. — Còpia manuscrita del Reglament de la Casa. Any 1912.

55

— Els recursos econòmics en els primers anys de vida de la institució

Així doncs, una part del finançament era de capital privat, però el projecte rebia ajuda de les administracions tal com ordenava l’article 5è del Reial Decret d’Alfons xiii de 5 de desembre de 1912, de constitució de les institucions públiques:

La Casa havia començat a caminar. Dotar el projecte de recursos materials suficients perquè es pogués mantenir era una preocupació cabdal i, de fet, aquest serà un handicap al llarg de la història de la Casa, sobretot en els moments cíclics de crisis econòmiques. Es poden tipificar els recursos en quatre capítols (Ramon, 1997: 423):

Tanto por el carácter benéfico y de utilidad social que ha de llenar, como por el representativo que también se propone, las corporaciones provincial y municipal de Tarragona contribuirán a su sostenimiento con subvenciones anuales que compensen el coste de alimentación, educación y vigilancia de aquellos interesados del orden judicial y gubernativo, cuyo sostenimiento pertenece al concepto de «Corrección pública» asi como de gastos suplicados en caso de pobreza de los padres, que determina la Real Orden de 12 de marzo de 1891 sobre corrección paterna. La Junta del Patronato arbitrará otros recursos por medio de donativos y suscripciones populares, además de la ayuda natural que el estado pueda ofrecerle.

— Ingrés de pensions. — Una quota fixa de l’Ajuntament que en el moment de la fundació era de 1.000 pessetes. — La Junta Provincial de Protecció de la Infància ingressava mensualment 180 pessetes per a la manutenció dels menors que aquest organisme decretava. — Donatius.

En paral· lel a la fundació de la Casa, neix, el 1912, el Rober de Sant Josep, fundat també per Mn. Ferriol, ajudat per sòcies subscriptores i sòcies actives. Aquesta fundació femenina tindrà com a objectiu confeccionar i proporcionar la roba necessària als residents de la Casa Sant Josep i encarregar-se de costejar la celebració solemne de Sant Josep (Vives, 1929: 86-87). Existia una política de transparència que portava a publicar els balanços mensuals i el moviment de residents que passaven per la Casa. El Diario de Tarragona, el dia 2 d’agost de 1912, ens brinda un interessant document per valorar el moviment econòmic del projecte en un mes i per saber quin és el moviment de residents de la Casa:

56

a la Memòria de la Casa (1919), ens en fa una síntesi i ens apunta que la Casa no ha patit cap defunció per la temuda grip de 1919, que impactà sobre la ciutat:

Resumen general de cuentas de la Casa Asilo de San José de Tarragona: Ingresos para obras y utensilios: 139’30 pesetas. Suscriciones mensuales: 247’50. Por otros varios conceptos 12’50. Total: 399’30.

El movimiento del medio año que corremos arroja 28 de existencia; 33 de ingresados; 24 entregados a sus familias y 6 colocados quedando en fin de junio 31. Afortunadamente y a pesar de haber sido azotada la ciudad por la epidemia gripal, la casa asilo de San José, ha saboreado la dicha de no tener ninguna defunción.

Gastos de comida: 237’30 pesetas. Gastos para animales: 46’55. Gastos generales: 69’95. Total: 353’80. Saldo á favor del Asilo: 45’50 pesetas. Durante el mes pasado ha albergado el Asilo 16 muchachos á todo estar, 4 á comer únicamente y 2 transeúntes.

(AHAT- Fons Confraries i Associacions. Casa Asil Sant Josep. núm. 3)

En una instància dirigida al ministre de Gràcia i Justícia, l’any 1919, sol· licita recursos econòmics per al projecte, orientats a plantejar la compra futura de l’immoble, ja que el règim de lloguer en què es troben acaba l’1 de febrer de 1922. Part del document s’expressa en els termes següents:

Nota: En los seis meses de existencia el Asilo ha entregado por medio de la Protección de la infancia trece muchachos á sus familias de los transeúntes.

Amb el temps la Casa anà incrementant la seva capacitat d’acollida. D’aquesta manera, durant l’any 1918, a la institució ingressaren quaranta-set infants, que se sumaven als trenta que ja hi havia, de tal manera que el total d’infants residents era de setanta-set. D’aquests, quaranta infants foren reintegrats a les seves famílies, vuit van passar a treballar en un ofici i un va fugir.

(...) La Casa que tratamos necesita imperiosamente dos elementos. El uno se tiene bien consolidado con las personas altruistas que se han impuesto el deber filántropo de dirigir y enseñar a seres desgraciados.- El otro se refiere a la parte pecuniaria, sin cuyo apremiante concurso, no podria subsistir tan meritoria institución.

L’any 1919, Espanya va viure una crisi econòmica provocada per la contracció del mercat europeu i l’onada revolucionària a Europa. En aquest context, la Casa va fer tots els possibles per captar fons privats, però també va apel· lar a l’Estat per aconseguir recursos. Cal pensar que el moviment de la institució durant la primera meitat d’aquest any 1919 va ser també important. El governador civil,

Vive el Asilo de San José de lo que la caridad pública aporta; pero en la época actual, dado el incremento que han experimentado las subsistencias, todo el mundo se retrae, sufriendo quebranto notable la administración del nombrado Establecimiento.

57

— El model educatiu de la Casa

El Código Penal Húngaro, dispone que las multas se apliquen al socorro y sostenimiento de las casas de corrección, recibiendo las Sociedades patronales subvenciones que oscilan entre doscientas cincuenta y doce mil coronas, según su importancia.

El model educatiu de la Casa és citat com un exemple a seguir. Així ho demostra una circular de l’any 1915 del Tribunal Suprem, feta pel fiscal del Tribunal, en què anima els altres centres de l’Estat a fer el que Mn. Ferriol estava fent a Tarragona. Un article de La Vanguardia, amb data 28 de desembre de 1915, posa de manifest aquesta realitat:

Ciertamente nada tiene que envidiar la Escuela de Reforma de Tarragona que ha percibido del Estado respetables subvenciones, sin cuyo auxilio hubiera indudablemente perecido. Hoy acudimos de nuevo a los Poderes públicos por mediación de V.E. haciéndole presente que en primero de Febrero de 1922 termina el plazo de alquiler del local que ocupa la Casa-Asilo, con cuyo motivo se ha de pensar en la compra del mencionado inmueble, si se quiere que la casa antes descrita siga desempeñando en sociedad, un tan importante papel. Por eso, Exmo. Sr., la Junta Patronal de la misma se ampara en el bondadoso corazón de V.E. suplicándole encarecidamente, que en la distribución de las noventa mil pesetas consignadas en el presupuesto del departamento que tan dignamente dirige, para subvencionar la acción de las casas benéficas, no olvide incluir a la Escuela de Reforma residente en esta Capital, evitando de este modo peligre la existencia del mencionado y meritorio establecimiento, que en otro caso tan sólo quedaria de él, recuerdo del pasado, como acontece al florido verano que corriendo veloz, las rosas criadas por su aliento nacen y mueren en un dia.

Circular del Supremo El nuevo fiscal del Tribunal Supremo ha dirigido una circular á los de las Audiencias, en la cual llama la atención de dichos funcionarios acerca del problema de la delincuencia infantil, que aunque no es tan alarmante como en otros países, en España no ha pasado de la proporción del 5 por 100, mientras que en Francia llegó al 22, debe ser objeto de una labor preventiva preferente. Recuerda la circular lo dispuesto en el artículo 8° del Código Penal, precepto inspirado en la doctrina que hoy, como moderna teoría, se aplica en casi todas las novísimas legislaciones y encarece para el exacto cumplimiento de dicho artículo que se logre que, cual ya han hecho, entre otros, la Casa Asilo de San José, de Tarragona, y el Patronato de Niños Desamparados, de Valladolid, los establecimientos adecuados que existen en territorios de las Audiencias se acojan á las disposiciones vigentes y en especial á la ley del 4 de enero de 1883, para ser convertidos en escuelas de reforma para menores y delincuentes.

Persuadida esta Junta que será atendida en la demanda que hace, tomando el nombre de la juventud abandonada, anticipa las gracias a V.E. deseando guarde Dios su preciada vida para bien de la Patria y humanidad infantil. (AHAT- Fons Confraries i Associacions. Casa Asil Sant Josep. núm. 4)

58

Aquesta dimensió exemplar de la institució la veiem radiografiada en l’article d’Antonio Fernández Moreno a La Vanguardia de 26 de juliol de 1923. Es fa una descripció sobre la naturalesa i la filosofia del projecte aterrant en uns nivells de concreció que permeten una reconstrucció històrica i vivencial dels valors de la Casa en la dècada dels anys 20. El document dóna fe que la Casa Sant Josep era una institució ben equipada tant en la seva dimensió material com en la capacitat humana de projectar valors humanistes sobre els residents per dotar-los, en un futur, d’autèntica autonomia davant la vida. Hi contribuïa d’una manera decisiva la personalitat, el carisma, la vocació i l’experiència de Mn. Ferriol.

L’edifici comptava, en la part posterior, amb un espai d’horta i no costa entendre que cada estructura de la Casa pretenia ser una llar per a l’infant, però, alhora, cada espai gaudia d’una funció pedagògica concreta. Una habitació àmplia tenia una funcionalitat múltiple que servia a la vegada d’escola, biblioteca, capella i sala de conferències. Es tractava d’un espai preferent que permetia projectar sobre els infants un ensenyament integral amb un quadre de coneixements que combinava la dimensió teòrica amb la pràctica. Aquest ensenyament havia de ser rigorós, però també entretingut i variat. No dubtava a aplicar textos amb narracions de viatges, d’arts amb aplicacions a oficis, de poesies i novel· les en el que avui anomenaríem lectoescriptura. També es transmetia al resident l’educació religiosa d’una manera oberta i senzilla, des d’una vivència pràctica de la Fe cristiana que li permetés, més endavant, assolir altres estadis transcendents.

La Casa es defineix com un edifici senzill. De fet, el governador civil, en la memòria de la Casa que realitza l’any 1919, explica que l’edifici havia estat anteriorment una «destartalada alquería», de tan pèssimes condicions que el propietari, en el contracte de lloguer, fa constar que no es fa responsable de la consistència de l’edifici. És així que el projecte, que havia anat creixent de manera significativa, havia exigit noves infraestructures. L’any 1919 ja hi havia capacitat per a 28 persones, però les necessitats exigien més espai. Entre l’any 1921 i 1927 i gràcies a l’ajuda del cardenal Vidal i Barraquer, es van comprar la totalitat dels terrenys adjacents a la Casa, propietat dels hereus del general León Alasá, els germans Alasà Domingo.

L’hort era una mena d’escola que permetia transmetre els valors de respecte per la naturalesa, la propietat i l’estimació pel treball humanitzat. La idea d’introduir l’orientació agrícola en el projecte de la Casa no fou accessori. Mn. Ferriol utilitzava aquesta eina, considerada molt eficaç en els models de reeducació social de moltes institucions espanyoles d’aquell moment (cf. Santolaria, 2000: 312).

59

El menjador era també un espai d’aprenentatge de normes d’urbanitat, de la mateixa manera que el dormitori, el magatzem, el rebost o la cuina eren espais on aprendre l’ordre, la neteja i la mateixa convivència.

comparaciones respecto del funcionamiento de cada uno, sin incurrir en crasos errores. Santa Rita, en Caramanchel; Dos Hermanas, en Sevilla; el Asilo Duran, en Barcelona; los Cuatro Centros, establecidos en la corte; el Reformatorio del Salvador, en Amurrio; el de Zaragoza, el de Valencia y algunos más, dicen todavía bien poco de lo que de ellos era de aguardar. De aquí el que fuera pensando, cuando me dirigía a la Escuela de reforma tarraconense, iba a visitar una casa mas donde se recogen a los niños extraviados por más o menos tiempo, sin otra finalidad que la de apartarles del peligro.

Per l’alt valor documental que té, reproduïm, quasi en la seva totalitat, aquesta crònica de La Vanguardia de 26 de juliol de 1923: Escuela de reforma de Tarragona Cuenta España con varios establecimientos de reforma y corrección del menor que, a juzgar por el crecimiento que han tomado en los últimos años y el impulso que se les ha dado, respecto a la forma de desenvolverse parece han dejado de ser instituciones puramente nominales como venía ocurriendo. Entre la casa de reforma y el reformatorio suele existir alguna confusión. Las primeras son escuelas especiales en donde son recluidos Jóvenes abandonados, pervertidos y vagabundos que, sin ser delincuentes, están al borde del delito y es preciso evitar entren en la esfera positiva del derecho penal, denominándose asilos o escuela de corrección paternal, característica que les distingue de los reformatorios, lugares cerrados por lo general, en los que se carece de libertad. Pertenecen al primer grupo, participando también del segundo, en cuanto a la relación que tiene con el Tribunal de menores, el Asilo de San José o Escuela de Reforma de Tarragona, fundado y dirigido por mosén Ferriol, tan modesto como grande en el fondo por la obra que se está realizando.

Está situado el Asilo de San José o Escuela de Reforma, en la explanada conocida con el nombre de Campo de Marte, al final del paseo de Saavedra, edificio sencillo, en cuya parte posterior se destaca un buen número de árboles y un trozo de huerta que le dan una belleza singular. Dos niños jugaban al fútbol en el campo que se extiende delante de la puerta de entrada, que al preguntarles por mosén Ferriol abandonaron el juego y me acompañaron solícitos hasta la entrada del Asilo, volviendo a los pocos momentos uno de ellos en unión de un sacerdote alto, grueso, morenote, de aspecto simpático, que se puso inmediatamente a mi disposición sin preguntarme quién era ni qué pretendía. Atravesamos un patio con variedad de plantas exquisitamente cuidadas, del que pasamos a la escuela, habitación amplia, en la que se destacaban un buen número de mapas de todas clases y encerados con cuadrículas dibujadas para facilitar la enseñanza de la escritura. Este departamento –me dijo– tiene varios destinos; sirve para escuela diurna y nocturna, biblioteca, capilla y sala de conferencias. Seguidamente abrió una puerta situada en uno de los extremos, dejando verse un altar,

Por mi profesión y estudios a que me dedico y por el interés que tengo en la corrección del niño delincuente y abandonado, conozco la mayoría de los establecimientos que hay en España destinados a la corrección dé menores, circunstancias que me han permitido establecer

60

en el que sin extravagancias no faltaba detalle alguno. La enseñanza –siguió diciendo– ocupa lugar preferente en esta casa. En cuanto ingresa un niño se le somete a un detenido examen, obligándole a que acuda a la escuela a las horas señaladas, y a las clases nocturnas, caso de hallarse aprendiendo oficio; imponiéndosela en conocimientos de dibujo lineal, sistema métrico decimal, nociones de geometría y geografía; una vez impuestos en lo esencial que es indispensable a un ciudadano obrero, relativo a instrucción.

trabajar más de dos horas al día, pórque si los dejase trabajarían durante todo él. Lo hago asi con el fin de que no odien al trabajo y se vayan acostumbrando al mismo poco a poco. Vea usted como están esos arboles de fruta, que tantísimo incita al menor a que se apodere de ella y sin embargo no lo hacen. En esto pongo yo un especial cuidado, porque una buena parte de los niños de esta casa comenzaron la vida de la delincuencia robando frutas. De la huerta nos trasladamos al comedor. Un asilado de 18 años, a quien faltaba una pierna, repartía la comida (sopa, patatas con carne y ensalada). Las mesas muy bien dispuestas por cierto, ofrecían agradable aspecto. Cuarenta y seis niños en risueña y alegre charla, comían con un cuidado que llamaba notablemente la atención. Ellos saben –dijo mosén Ferriol– que la limpieza es obligada siempre, pero mas que nunca en la hora de comer; que deben masticar bien y no gesticular, porque eso es de personas ineducadas.

La enseñanza religiosa no la extremo, concretándome a encauzar al niño hacia la senda que debe seguir en estas cuestiones una familia cristiana. Respecto a las lecturas procuro armonizar lo árido con lo ameno. Libros sanos, de narraciones de viajes, de artes con aplicación a oficios, poesías y alguna que otra novela, y en cuanto a las conferencias, doy muy pocas: prefiero hablarles individualmente que hacerlo en común; son tan distintos unos casos de otros, que demanda cada cual su especial terapéutico. De la escuela pasamos a una especie de huerto en el que había situadas varias jaulas con palomos, conejos y gallinas, cuyos animales en lugar de huir al notar nuestra presencia, acudieron codiciosos como en espera de alguna cosa. El que acudan estos animales a nuestro paso –dijo– probará a usted que no son castigados por los niños a pesar de permanecer en este lugar no pocas horas. De esto modo les acostumbro a que no sean sanguinarios con ellos, o sea con los animales, y a que los respeten.

En el dormitorio había un orden completo, poniéndose de relieve una gran limpieza, lo mismo que en el almacén, despensa y cocina. Ya ha visto usted –dijo después de darme a conocer el despacho del médico, botiquín de urgencia y cuartito de estudio destinado a los niños que seguían carrera– la casa de reforma o Asilo de San José. De talleres se carece, por haber tenido en cuenta que el niño más tarde o temprano ha de hacer vida libre, por lo que és conveniente se vaya entronizando en ella bajo la influencia de la casa (…)

Ya sabe usted que poco respeto tienen en nuestro pueblo a los animales, no sólo los niños que llevan vida poco recomendable, sino los que llevan fama de ser buenos y dignos. Pasamos a la huerta, cuyo terreno ofrecía un cultivo poco común, con árboles frutales variados; de los que pendían abundantes frutos. Esta huerta es labrada por los asilados a quien no hago

61

Mn. Ferriol continua parlant del procediment que utilitza amb els nens, des que entren a la Casa fins que en surten. El seguiment individualitzat i metòdic permet a Mn. Ferriol actuar sobre els progressos de l’infant. El projecte preveu que el resident pugui guanyar un jornal, que se li va imposant a la Caja Postal de Ahorros. D’aquesta manera, l’infant, en un futur, podrà disposar d’un fons per al seu desenvolupament humà integral. Quan el resident surti, la Casa continuarà fent-li un seguiment per assegurar la seva estabilitat i protecció des del respecte a la llibertat en l’exercici de les seves últimes responsabilitats. Veiem en la continuació de l’article de La Vanguardia el desenvolupament d’aquest procés i els procediments emprats.

Así las cosas, escribo a la familia, parientes, etc., etc., con cuyos datos compruebo si es verdad cuanto ha dicho. Si la familia lo reclama y ésta es honrada, se le entrega, si no está sometido al Tribunal de menores y si carece de familia continúa en la casa. Una vez impuesto en la primera enseñanza se le explora su ánimo respecto del oficio que mas le agrada, procurando se hallen en armonía con sus condiciones físicas, procediendo inmediatamente a buscarle taller en la población para que trabaje en él con toda libertad, cual pudiera hacerlo de encontrarse con su familia. Del jornal que gana se destina una mitad al Asilo y la otra se le va imponiendo en la Caja Postal de Ahorros; es el capital con que ha de establecerse el futuro obrero en el día de mañana cuando ya hombre y completamente corregido pueda desenvolverse por sí solo. Los que reúnen condiciones para el estudio, se los invita a seguir carrerita corta. En la actualidad siguen dos la de profesión de instrucción primaria; ya tienen aprobado el primer año.

(…) El procedimiento seguido con los niños, que a usted le interesa tanto conocer, es bien sencillo y fácil de llevar a la práctica. Al ingresar recojo de él los datos que aporta voluntariamente, sin ejercer presión, a lo que doy muy poco valor, pues dicen pocas verdades de primera intención. Después tengo con él varias entrevistas, de las que deduzco si ha mentido o no: cuál ha sido su vida y los propósitos que abriga. Raros son los niños que no vienen a mí cuando faltan a la verdad en la primera narración que hicieron de su persona y antecedentes, a decirme quiénes son y explicando les perdone por el acto realizado. Estas entrevistas tienen además por objeto ejercer sobre él una mayor vigilancia y colocar los primeaos jalones en su ánimo relativos al cambio de que ha de ser objeto.

A la salida del asilado, la casa sigue ejerciendo su acción sobre él. Se interviene la Inversión de los ahorros, observando si se hace de una manera acertada o no como igualmente cuando toman nuevo estado. Lo restante se hace por sí solo; el consejo, la instrucción, el hábito al trabajo, la libertad de que gozan, las buenas costumbres que ven aquí los hace establecer comparaciones entre la vida que llevaban fuera del asilo y la que llevan en él y raro es él niño que no se encariña con este género de cosas olvidando por completo sus antiguas andanzas. Una prueba de que les agrada el sistema seguido, le tiene usted en que algunos padres hacen los imposibles por sacar de aquí a los hijos y no lo pueden conseguir.

62

En la línia de tota aquesta filosofia educativa, la vida interna dels residents estava ben estructurada i pautada. El quadre de l’horari de la Casa, en els primers temps, es pot seguir a través d’un document datat d’1 de desembre de 1913, adjunt al Reglament de la Casa, al signat pel director, Mn. Rafael Ferriol:

Hay dos naturales de esta misma población, que raro es el día que no se ven asediados por sus progenitores invitándoles a que abandonen la casa, sobre todo los sábados, cuando han cobrado los jornales de la semana y les consta que pueden quitarles el dinero; son dos grandes virtuosos que se dan verdadera cuenta de la clase dé personas que son sus mayores. Uno de los niños ingresados estos días, natural de Almería, al que me ha costado un trabajo ímprobo reducir, me pedía ayer recogiese a un hermanito suyo que lleva una vida, de extravio, detenido en la cárcel de dicha población, según él.

5 y tres cuartos - Levantarse, vestirse y hacer las camas. 6 y cuarto - Capilla, doctrina y lavarse. 7- Limpieza casa, animales y comida á los mismos. 8 - Almuerzo y recreo. 8 y media - Trabajo al campo. 10 - Recreo. 10 y media - Clases. 12 - Recreo. 12 y cuarto - Comida y recreo. 1 y tres cuartos - Trabajo campo. 3 y media - Clases. 5 - Recreo. 6 y cuarto - Cena. 6 y tres cuartos - Clases y doctrina. 8 - Rosario. 8 y cuarto - Dormir. 8 y media - Silencio.

Aún no habia terminado de proferir las últimas palabras mosén Ferriol, cuando se le aproximó un niño de ojos vivarachos, rubio, con traje azul, quien después que le hubo besado la mano le dijo con frases en tono cariñosísimo, entregándole cierta cantidad de dinero: «Tenga usted, falta el jornal del jueves, que no trabajamos por ser fiesta». Momentos después un segundo, como de quince años, repitió la misma operación y así sucesivamente hasta nueve, en un intervalo como de media hora. Al retirarse cada uno les daba una palmadita cariñosa haciéndoles la pregunta de: «¿tienes ganeta?, que te de José alguna cosa y a jugar un rato.» Dos niños más se aproximaron al eminente sacerdote después del desfile de los pequeños obreros; el primero le hizo entrega de unos papeles y dinero, manifestándole que cuatro señores no le habían abonado los recibos, encargándole volviera al día siguiente. Se trataba de un asilado que tenía el encargo de hacer efectivas las donaciones hechas por las personas caritativas a la casa; el otro le indicó no llevar fondos suficientes para hacer la compra ordenada, habiendo tenido que dejar a deber en un comercio, hecho cierto según manifestación de mosén Ferriol. ¡Maestro Castrovido defensor incansable de los niños desgraciados! Señor Montero Ríos y Villegas, alma de los Tribunales de menores delincuentes, ¡lo que yo he visto en la escuela de reforma de Tarragona es incomparable! (…).

A la memòria de la Casa de l’any 1919, feta pel governador civil, s’explicita quin és l’uniforme dels residents: Los asilados tienen para los días de fiesta un traje de color gris compuesto de pantalón, chaleco y americana más camisa, gorra y zapatos. En los días laborables usan un modesto delantal con cuello a la americana. (AHAT- Fons Confraries i Associacions. Casa Asil Sant Josep. núm. 3)

63

— El final d’una etapa Després de catorze anys de l’inici d’aquest projecte educatiu impulsat i dirigit per la figura de Mn. Ferriol, es tancava una fase que marcaria un punt d’inflexió en el desenvolupament de la vida de la Casa. El dia 25 de març de 1924, Mn. Rafael Ferriol acabava les seves funcions directives i era destinat a la seva Mallorca natal com a capellà de la presó de Palma. El Diari de Tarragona es va fer ressò del nomenament el 29 de gener de 1924. El mateix rotatiu, el 25 de maig de 1924, ja destinat Mn. Ferriol a Palma de Mallorca, es fa ressò que la Secretaria General del Consell Superior de Protecció a la Infància i Repressió de la Mendicitat concedeix a Mn. Ferriol el Diploma de Mèrit «como sincera demostración del alto valor en que tiene la misión educadora y benéfica por V.S. desplegada en Tarragona». L’any 1926 rebé la “Gran Cruz de Beneficencia con distintivo blanco” pels seus serveis a la Junta de Protecció a la Infancia. Amb la marxa de Mn. Rafael Ferriol, fou nomenat nou directiu Mn. Francesc Magarolas, que va ocupar el càrrec de subdirector fins al 19 de novembre de 1924, moment en què va prendre possessió Mn. Francesc Vives. Mn. Rafael Ferriol morirà a Palma de Mallorca, l’any 1940.

64

Projecte del nou edifici, obra de l’arquitecte Monravà. Any 1925.

65

5.2 — La Casa entre 1925 i 1941

Andreu Muñoz Melgar i Míriam Ramon Mas

66

En els primers anys d’aquesta etapa, el subdirector o director efectiu de la Casa fou Mn. Francesc Vives Recasens, que va ocupar el càrrec fins a l’any 1934. És un període en què la institució va passar a dependre més directament del Tribunal Tutelar i va canviar alguns aspectes del règim i l’organització (Pinilla, 2011: 356). S’intueix que, en aquest període, les limitacions formatives i d’experiència de la nova direcció i les circumstàncies del moment condicionaren una praxi diferent de la manera de resoldre i entendre els problemes que hi havia en els temps de Mn. Ferriol.

També s’entenia que la necessitat d’una bona formació professional era indispensable per a la reintegració social dels residents. En aquest sentit, es veia com un problema la carència de tallers dins el centre. I, per últim, Mn. Vives considerava que «la salida diaria de los trabajadores los perjudica notablemente y desorganiza a los demás» (Vives, 1929: 84). Com a conseqüència d’aquestes deficiències funcionals de la Casa, l’any 1925, en la junta celebrada el dia 3 de novembre i a proposta de Mn. Josep Boada, director de la Casa-Asil, es va decidir fer el projecte d’una nova Casa Tutelar. Es preveia ubicar-la a la parcel· la denominada Sota Palau, propietat de la Casa-Asil. El disseny del nou projecte el van fer desinteressadament el comandant d’Enginyers, Sr. Sanz, que elaborà els plànols, i l’arquitecte provincial, Sr. Francesc Monravà, que realitzà l’avantprojecte (Memòria, 1927: 9; Vives, 1929: 81).

La Casa, en aquests anys, sofria un seguit de deficiències funcionals que el mateix Dr. Vives esmenta (Vives, 1929: 83-84). La capacitat de l’immoble era molt limitada, de tal manera que podia assumir una ocupació màxima de trenta places, molt poques tenint en compte la quantitat de nens que estaven, a la província, en una situació de desprotecció i risc d’exclusió social.

El nou edifici preveia la construcció d’un pavelló central amb pavellons secundaris per a escoles i tallers i tot l’equipament necessari per fer del centre un lloc confortable per als residents. L’avantprojecte, que portava per nom Casa de Detención, Observación y Albergue Provisional, va ser presentat el 8 de desembre de 1926 al ministre de Governació, Severiano Martínez Anido; l’any 1927 el Tribunal Tutelar de Menors va presentar l’avantprojecte al Consell Superior de Protecció a la Infància, i es va aprovar el dia 17 de juny.

La convivència diària era plantejada com una qüestió preocupant. En aquell moment s’entenia que no disposar d’espais separats dificultava el procés educatiu dels residents. D’aquesta manera s’al· legava que: «La carencia de diversos departamentos obliga a que los niños, que deberían estar separados y sujetos a diferentes procedimientos educativos, hayan de sujetarse a un régimen común. Además, la convivencia continuada de incorregibles con corregidos y el frecuente ingreso de niños maleados inutiliza, en gran parte, la obra educativa realizada» (Vives, 1929: 84).

67

El cost total del projecte l’any 1927 era de 386.500 pessetes. En aquell moment es tenia com a base econòmica la quota benèfica instaurada als viatgers i les facilitats concedides per la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros. L’any 1928 el ministre de Governació, Sr. Martínez Anido, va enviar 8.000 pessetes per a la nova construcció; i l’any 1929 el Sr. Florenci Vives Torrens, en morir, va deixar com a herència a l’Asil, un important llegat (Aldave, 1995: 47). Finalment, però, el nou projecte de Casa Tutelar no es va arribar a materialitzar a causa de les circumstàncies polítiques del moment.

Los trabajos literarios expuestos constituyen una prueba evidente de lo mucho y bien que se trabaja en el asilo de San José y el sinnúmero de sacrificios y medios sin cuento que se emplean para transformar aquellos niños y entregarlos a la sociedad completamente aptos para seguir el camino del bien y en disposición de ser seres útiles así mismo y a la misma sociedad. La exposición podrá visitarse los días 28, 29 y 30, de once a una por la mañana y de seis a ocho y media por la noche.

A partir de l’any 1934, el càrrec de subdirector del centre va passar a Mn. Josep Mestre. En aquests moments, els canvis obrats durant els primers anys de la República a Catalunya propiciaren que la Generalitat recuperés el terme assistència social com un element diferenciador del concepte beneficència. D’aquesta manera impulsà una nova filosofia política i exercí un major control sobre els programes i institucions, de caire públic o privat, dedicats a l’assistència social.

La vida de la Casa continuà durant aquests anys i sembla que la tasca docent donava bons fruits, si fem cas del que ens presenta el diari catòlic La Cruz, en una crònica del 28 de juliol de 1929: Ayer tarde, en la Escuela de Reforma «Asilo de San José» verificáronse los exámenes de final de curso y la inauguración de la exposición de los trabajos escolares.

En el cas de Tarragona, el Patronat d’Assistència Social de la Generalitat va donar avís a la Casa Sant Josep de la publicació d’un decret, amb data de 12 de setembre de 1934, signat pel president Lluís Companys, pel qual se sol· licitava a totes les institucions dedicades a l’assistència social, pública o particular, que donessin compte d’una sèrie de dades sobre la institució. Entre les dades que es demanaven hi havia la data d’origen i classificació de la fundació, el nom dels fundadors i l’objecte de la institució, la composició del patronat o junta d’administració, els detalls econòmics, el nombre de llits, les dades sobre el personal tècnic i administratiu, la participació de religioses en el projecte o la indicació de graus

Bajo la presidencia del director del Asilo, M.I. doctor don José Boada, canónigo, del vicepresidente del Tribunal Tutelar de menores; don Joaquín Panadés, y de otros miembros de la junta del Asilo previa lectura de una detallada Memoria del profesor de la escuela, los niños fueron respondiendo con tanto acierto y precisión a las preguntas que se les formularon sobre las diferentes materias propias de la primera enseñanza que llamaron poderosamente la atención de los asistentes, por cuyo motivo fueron felicitados ellos y su profesor, Rdo. Don José Riba.

68

de l’ensenyament que s’impartien. Per últim, es demanava adjuntar el reglament i la documentació planimètrica i fotogràfica del centre.

Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’any 1936, el centre va quedar totalment desallotjat, els menors van ser traslladats a la Casa Provincial de Beneficència i el subdirector, Mn. Josep Mestre, va ser detingut i assassinat el 17 de març de 1937, a la txeca de Sant Elies de Barcelona. Aquests fets van provocar la dissolució de la institució i un abandonament total de les dependències de la Casa, que van patir notables destrosses i, fins i tot, ocupacions.

El decret exigia una resposta immediata abans del 21 d’octubre; en cas que no es presentés la documentació abans d’aquesta data, la institució seria sancionada. La resposta no es va fer esperar i, amb data de 19 d’octubre, es va presentar tota la documentació sol· licitada, preparada pel Sr. Xavier de Muller, vicepresident del reformatori CasaAsil de Sant Josep.

En finalitzar la Guerra, el Tribunal Tutelar de Menors va ser constituït de nou. A la Memòria d’aquesta institució corresponent al període de 1936-1940, publicada l’any 1941, se’ns relaten els fets que la Casa va viure el 25 de juliol de 1936. La narració, impregnada de la literatura pròpia de les autoritats franquistes de l’època, ens explicita que:

Gràcies a aquesta documentació, es poden extreure alguns detalls funcionals de la Casa durant aquest període abans de la Guerra Civil. El centre, en aquest moment, continuava tenint una capacitat de trenta llits, un número limitat, donat el poc espai de les instal· lacions. La mitjana de despesa era de 2,25 pessetes diàries per nen internat. En el resum econòmic de l’any 1933 es detallen les dades següents:

Los internados de nuestra Ciudad viéronse perturbados también por el embate de la ola roja. Regidos como estaban por elementos religiosos no podían escapar a la furia marxista. En la noche de San Jaime de 1936, viose perturbada la paz de la Casa de Observación «Asilo de San José», por una banda de desalmados que merodeaban por las inmediaciones y que, con propósitos poco tranquilizadores, con vivísimo tiroteo pusieron en alarma a los internados y a su Director el Rdo. Don José Mestre. Buscábase un pretexto para justificar la entrada en la Casa. La intervención oportuna del Presidente logró evacuar a los niños y al Rdo. Director, instalándoles provisionalmente en la Casa de Asistencia Social de la Generalidad.

RESUM ECONÒMIC, EN FORMA SINTÈTICA, CORRESPONENT A L’ANY 1933 Ingressos..........15.744,57 pessetes Despeses..........20.705,36 pessetes Ingressos - Conceptes Junta de protecció a la infància Administració de la quota benèfica Donatius de l’Excm. Sr. Cardenal Collita de garrofes Tribunal Tutelar Subscripcions Despeses - Conceptes Manutenció i cura dels asilats Contribució de l’immoble

69

El Rdo. Mestre pudo escapar luego a Barcelona, donde más tarde fue detenido y asesinado. ¡Descanse en paz el infatigable educador que tanto bien hizo a los niños! La corona del martirio fue el premio de sus extraordinarias virtudes y de una vida verdaderamente abnegada y ejemplar.

Un cop acabada la Guerra, l’any 1939, la Casa es va començar a rehabilitar. Aquest procés fou especialment complex i llarg. Cal tenir present que el 15 de desembre de 1939, segons un article del Diario Español, les obres d’arranjament de la Casa estaven a punt de cloure; però la realitat fou ben diferent: no va ser fins a l’any 1941 que les instal· lacions van reobrir les portes. Es desprèn d’un article del Diario Español, de l’1 de febrer, que anuncia que aquell dia es va celebrar la benedicció i el lliurament de claus.

70

Acte de benedicció de la primera pedra dels Tallers d’Arts i Oficis, el dia 10 de desembre de 1941. Distingim a primera fila i d’esquerra a dreta: Javier de Muller, el Rvnd. Dr. Garcés, el governador civil Juan Selva i l’alcalde José Macián Pérez. A la dreta un nen de la Casa Tutelar es dirigeix a les autoritats.

71

5.3 — La Casa en l’etapa franciscana (1941-1957)

Andreu Muñoz Melgar i Míriam Ramon Mas

72

Passats ja els estralls de la Guerra Civil, l’any 1941 es va tornar a reobrir la Casa Asilo de San José, amb el nom de Casa Tutelar de San José de Observación y Albergue Provisional i s’encomanà la nova direcció a la comunitat de Pares Franciscans. Aquesta primera comunitat va estar formada pel P. Lluís Maria Jou Casals (superior), P. Josep Maria Anguera Olesti, P. Apolinar Monreal Rovira, Fr. Pasqual Vives i Fr. Pacifico Rochera (Horizontes 1956:113-114).

Efectivament, la nova filosofia que s’anava imposant en aquests centres estava marcada pels severs mètodes educatius que el franquisme projectava en tots els àmbits de la societat. És així que la Casa, en aquests moments, no escapà tampoc d’aquesta realitat i, en ocasions, aplicà mètodes correccionals molt durs complementats per l’ús de càstigs molt severs que podien arribar a extrems de vexació, com es desprèn del testimoni d’Armando Cruz (vegeu pàg. 164).

Aquesta és una etapa ben documentada d’acord amb les memòries del Tribunal Tutelar de Menors i les publicacions internes que la pròpia Casa elaborava com la revista Horizontes. Tanmateix aquesta documentació està emmarcada en una època històrica fosca, carent de mecanismes de control democràtics i revestida d’una literatura oficial. L’aparent normalitat i efectivitat del projecte contrasta amb evidències i algun testimoni que ens obliga a redimensionar la valoració històrica que es fa de la Casa en aquest període.

La Casa continuà ingressant infants i joves provinents de situacions de desprotecció i d’altres amb quadres delictius. El primer grup de residents podia provenir de situacions d’orfandat, abandonament o manca de tutela, o de pares que, per causes polítiques, havien estat confinats en presons (cf. Mir, 2008: 277). Conciliar la convivència i garantir un ambient òptim entre els dos grups no resultava fàcil. Poc ens podem imaginar quines eren les sensacions de l’infant que ingressava a la Casa, fruit d’unes circumstàncies que no havia escollit, en trobar-se amb determinades situacions d’intimidació i abusos practicats per altres residents més grans. Sovint aquestes accions vexatòries podien escapar del control dels responsables del centre. Si, a més, hi afegim determinades pràctiques educatives molt severes i d’altres de poc edificants per part d’alguns educadors, el resultat podia arribar a ser traumàtic.

El professor Joan Pinilla ja es referia que la marxa de Mn. Ferriol havia marcat un abans i un després en la forma d’entendre el projecte i la metodologia emprada. En aquest sentit «aquell centre pensat per als nens i joves de Mn. Ferriol que era mirall a Catalunya i a tot l’Estat seguirà una evolució cap al fracàs com tots els altres correccionals». Segons Pinilla aquest centre deixarà de ser modèlic i la dura disciplina passarà a ser la norma, la llibertat desapareixerà i s’hi instal· laran calabossos i reixes (Pinilla 2011, 356).

73

Tanmateix, en un article publicat l’any 1952 en una revista editada per la Junta de Protecció de Menors de Barcelona, se’ns relata que el centre no aplicava mètodes fonamentats en els càstigs corporals o «deprimentes» i que els resultats aconseguits per la institució eren extraordinaris a l’hora d’aconseguir un ambient de llibertat i coresponsabilitat per part dels residents. Transcrivim part de l’article i fem observar també la importància que es dóna als estudis psicotècnics partint de la premissa que l’infant ingressat sempre és un desviat moral:

dado ningún caso de fuga ni mucho menos de indisciplina elevada, de unos años a esta parte. Una anécdota muy curiosa que sorprenderá a quienes ignoran la magnífica labor de persuasión y cariño que se realiza en centros como el que nos ocupa, es la ocurrida no hace mucho tiempo en la Casa. Con ocasión de la última epidemia gripal, cayeron enfermos todos los religiosos que integran la Comunidad, y en tal apuro se concedió la organización a los propios tutelados, quienes desempeñaron a las mil maravillas y con una honradez extraordinaria las tareas de administradores, porteros, pagadores, cocineros, etc. (Roca, 1952:13).

Una amenísima charla con el Padre Bassas, de simpatía acusada y dinamismo realmente eufórico, pese a su delicado estado de salud, nos ha puesto en antecedentes sobre la marcha actual de la Institución.

L’intern temia que, a l’arribar als setze anys o davant actes de desacatament, se’l traslladés a les colònies agràries infantils de Gimenells, a Lleida, o al temut Asil Duran de Barcelona que, malgrat haver estat, en el passat, un centre modèlic, com el cas de Tarragona, participà d’uns mètodes educatius molt qüestionables, en aquestes dècades (cf. SánchezValverde, 2009: 130-134). A la Memòria del Tribunal de Menors de Tarragona de l’any 1947 s’explicita que:

La labor que se realiza está basada en conseguir el máximo conocimiento del niño, en lograr su ficha perfecta con la valiosa ayuda de las pruebas psicotécnicas. Ante todo es imprescindible captar al niño, que siempre es un desviado moral, tratando por todos los medios de inculcar en él las ideas más claras de compañerismo, afecto y responsabilidad.

El número de internados en el Asilo Durán, ha sido bastante elevado. Es el complemento indispensable de la Casa Tutelar, cuya capacidad resulta insuficiente, y la única solución que podemos dar a los casos más graves y difíciles. El día que tengamos terminadas las obras del «Hogar del Joven» será posible descongestionar el número de internados en Asilo Durán, al cual agradecemos una vez más las facilidades que en todo momento ha procurado darnos.

Se basa la labor en descubrir los motivos que provocaron la desviación, orientando al niño e indicándole el camino a seguir para apartarse del error y captándose su cariño a base de ofrecerle un trato delicado y afable, estando completamente abolidos toda suerte de castigos corporales o deprimentes. Se les alienta en sus tareas con el estímulo económico que se ingresa en Libretas individuales de ahorro, lográndose una reforma tan acusada de conducta que no es preciso vigilar la puerta de salida del edificio y no se ha

74

El dia 15 de gener de 1941 els Pares Franciscans van signar un conveni amb la Junta de la Casa Tutelar de Sant Josep, amb l’aprovació i el beneplàcit de la Junta Provincial de Menors i el Tribunal de Menors de la Província de Tarragona.

d’inspecció així com la Junta de la Casa Tutelar. El conveni també determinava que els Pares Franciscans procurarien evitar amb el màxim zel la fugida dels menors internats a la Casa Tutelar, però si, malgrat això, en algun cas, no poguessin evitar-ho no recauria responsabilitat alguna en aquesta comunitat; però haurien de posar-ho immediatament en coneixement de l’entitat a qui correspongués.

El conveni deixa entreveure detalls del funcionament d’aquesta època. Així sabem que a la Casa s’albergarien els infants i joves que depenguessin de la Junta Provincial de Protecció de Menors i Tribunal Tutelar amb edats compreses entre els 8 i 17 anys d’edat.

Tant la Junta Provincial com el Tribunal Tutelar pagarien estades per a cada menor que internessin, a raó de tres pessetes amb cinquanta cèntims per dia, formalitzant-se mensualment els estats corresponents.

Normalment el nombre de places devia ser de 25 infants, quedant reservades 15 places per al Tribunal Tutelar i 10 places per a la Junta Provincial, tret que ambdues entitats decidissin modificar aquesta proporció. Si en un moment donat i per necessitats de força major haguessin d’albergar-ne un major nombre de menors, aquest excés no hauria de persistir més de vuit dies.

A nivell econòmic la comunitat franciscana administraria lliurement en benefici d’aquesta obra, aquests fons, així com el producte del cultiu de les terres de la Casa, tenint que donar comptes a la Junta de la Casa Tutelar, al final de cada any. La Junta auxiliar femenina del Rober de la Casa Tutelar procuraria cobrir íntegrament les necessitats de vestits i roba.

El conveni també apunta que la Junta de la Casa Tutelar, d’acord amb els Pares Franciscans, procuraria que els menors que haguessin complert 14 anys rebessin, a la mateixa casa o fora d’ella, en la forma que fos factible, instrucció d’aprenentatge d’un art o ofici o que estudiessin una carrera.

El conveni també especificava que la comunitat franciscana hauria de cuidar totes les despeses que ocasionés el perfecte funcionament d’aquesta obra, tant referent a l’ensenyament, com a l’alimentació sana i abundant. Els serveis mèdics anirien a càrrec de les dues citades entitats i igualment les reparacions de l’edifici. Tanmateix la comunitat franciscana vetllaria per la conservació de l’immoble i la perfecta neteja de les dependències.

El règim interior de la Casa (vigilància, educació, reforma, ensenyament i altres ocupacions dels menors albergats), quedà confiat a la lliure organització dels cinc religiosos que formaven la comunitat. Les dues entitats directament interessades tindrien dret

75

Malgrat el caràcter de règim intern tan sever, i en alguns casos inhumà, al que ens hem referit, l’activitat escolar i cultural que oferia el centre conreà determinats èxits. També un encertat disseny d’estructures, infraestructures i instruments pedagògics contribuí a la formació tècnica dels interns. El centre tenia clar que precisava d’un complement per a la formació professional dels residents de cara a la seva inserció social i aquesta necessitat es traduïa en aconseguir habilitar tallers per a la formació teòric-pràctica dels menors i dotar-los d’eines vàlides i modernes, iniciativa ja anhelada des dels inicis de la Casa.

Els tallers constaven de quatre seccions: impremta, sabateria, fusteria i serralleria. Cadascun d’ells estava dirigit per un mestre artesà, el sou del qual, era pagat a parts iguals, per la Diputació Provincial, l’Ajuntament, la Junta Provincial de Protecció de Menors i el Tribunal Tutelar de Menors. En el taller d’impremta, de gran qualitat, s’editarà la revista Horizontes. El primer número d’aquesta publicació fou imprès l’any 1944. S’inicià amb un caràcter mensual, amb una tirada d’uns 260 exemplars al mes. Posteriorment fou quadrimestral. La publicació estava destinada als residents i exresidents de la Casa. La revista incidia en aspectes informatius, formatius i d’ideari, tant de la pròpia institució com de l’orde franciscà.

El Diario Español de l’11 de desembre de 1941 ens assenyala que el projecte ascendia a la xifra de 85.000 pessetes, de les que 50.000 pessetes foren aportades pel Governador Civil, 20.000 pessetes pel Consell Superior i les restants per la Junta Provincial de Protecció de Menors. Tanmateix en la revista Horizontes de maig-agost de 1956 assenyala que, a més de les aportacions realitzades pel Governador Civil, Sr. Àngel B. Sanz, aleshores President de la Junta Directiva de la Casa Tutelar i de la Junta Provincial de Protecció de Menors, de 50.000 pessetes, el Consell Superior va aportar 25.00 pessetes, més les donacions de la Protecció Provincial i del Tribunal Tutelar.

A més dels tallers, la Junta Provincial de Protecció de Menors i del Tribunal Tutelar, va creure que era vital ampliar les dependències de la Casa. En aquest sentit, es van iniciar unes obres d’ampliació, projectades per l’arquitecte Francesc Monravà Soler, que consistiren en la construcció d’una nova ala de l’edifici, on s’hi va establir un laboratori psicotècnic, sota la direcció del Pare Apolinar Monreal. Posteriorment, l’any 1948, amb la mort del P. Monreal es va fer càrrec del laboratori el P. Antoni Bassas. En la revista Horizontes dels mesos maig-agost de 1956, es descriu la funcionalitat d’aquesta instal· lació de la següent forma: «El laboratorio está a cargo de un Padre educador, quien estudia debidamente cada menor y con las fichas completas que formula, crea la base científica que permitirá encauzar las actividades del niño sujeto a reeducación con la máxima eficacia» (Horizontes 1956, 132).

El dia 10 de desembre de 1941 es va posar la primera pedra del projecte i el 22 d’abril de 1942 s’inaugurà amb un acte solemne i la benedicció del vicari general de l’Arquebisbat de Tarragona, Dr. Salvador Rial.

76

Uns anys després, el 25 de juliol de 1945, es va posar la primera pedra a un nou projecte: «El Hogar del Joven», una nova construcció, adossada a la façana de la Casa Sant Josep, també projectada per l’arquitecte Monravà. Aquest nou mòdul, amb independència absoluta respecte a la Casa, estava destinat a la protecció de nois, entre 15 i 21 anys, i tenia una capacitat per a divuit interns. L’any 1947, es va acabar d’edificar la planta baixa que constava de cuina i tres menjadors. El primer pis, pràcticament, va ser finançat per la Junta de Protecció de Menors, i estava destinat a les habitacions, locutori i sala d’estar. No va ser fins l’any 1956, que la Junta de la Casa Tutelar va aprovar les obres d’acabament del segons pis.

Així, durant aquest període, la vida de la Casa estava regida per l’estructura del pla educatiu però també es van desenvolupar activitats diverses que es poden resseguir en la premsa local, les Memòries del Tribunal Tutelar de Menors i en la revista Horizontes.

Socialment existia un sentiment contraposat en la percepció dels interns de la Casa. D’una banda referir-se a la casa era referir-se al Asilo com un centre de reclusió integrat per individus problemàtics i incorregibles i d’una altra banda es podien produir manifestacions d’acolliment sorprenent per part de la mateixa societat. Així per exemple no era estrany que a les cases s’utilitzés l’expressió: Porta’t bé, sinó aniràs a l’Asilo! Tanmateix era possible que determinats gremis com el de xofers i taxistes, el dia de Sant Cristòfor, convidessin als interns a fer un tomb en cotxe per la ciutat o fossin invitats al primer partit de futbol del Club Gimnàstic al seu nou camp, a l’Avinguda Catalunya.

La situació econòmica de la Casa experimentà, a l’inici dels anys 50, serioses dificultats. És així que la comunitat en una sol· licitud del 21 de gener de 1951 signada pel subdirector de la Casa, P. Antoni Bassas, adreçada al President de la Junta Provincial de Protecció de Menors de Tarragona exposa que:

Els infants i joves de la Casa també participaven en festes assenyalades, feien excursions, activitats esportives, com competicions de futbol, bàsquet i jocs de taula. Es divertien amb partides de futbolí, assistien a la plaça de toros, anaven a la platja o al camp del Nàstic, a presenciar partits de futbol. Era cèlebre la construcció del pessebre de la Casa, que havia obtingut un premi els anys 1943 i 1945. Era la cara més amable d’una dura experiència.

77

En una nova carta, després de diverses comunicacions, els Pares Franciscans renuncien definitivament a la Casa, refusant la proposta de la Junta d’augmentar fins a 1.500 pessetes mensuals pels tres religiosos de la Casa Tutelar i fins a 7,75 pessetes per menor i dia. Aquesta comunicació suscità una resposta per part del Governador Civil, José González Sama en una carta datada a 3 de gener de 1957. En aquesta transmetia, en el seu nom i en el de les institucions rectores de la Casa, el pesar i sorpresa per la renuncia al projecte doncs «tomando en consideración los motivos alegados, sino ya la forma empleada y el desconocimiento jurídico del contrato y aún la alta significación cristiana de la Obra, el Sr. Vicario General y el secretario de la Junta se entrevistaron con el P. Provincial ofreciéndole aumentar la dotación a los Religiosos y las pensiones en forma que el aumento significaba un ingreso anual de unas cuarenta y cinco mil pesetas que de momento se estimó más que suficiente». El mateix governador manifestava la greu situació que provocarà la imminent marxa de la comunitat, el dia 20 de gener. És per aquesta raó que González Sama suplica al Provincial dels Franciscans que la comunitat franciscana es faci càrrec de la direcció de la Casa durant tot l’any natural de 1957 mentre es prepara la pertinent substitució.

Ante la precaria situación por la que atraviesa la Casa y en la imposibilidad de hacer frente a los gastos, cada día mas considerables, que supone la buena marcha de la Casa y el atender debidamente y en conciencia a nuestros niños, me veo en la ineludible precisión de acudir a V.E. solicitando de la Junta Provincial de Protección de Menores, de su digna Presidencia un aumento por plaza y día de las estancias de los menores, que desde el 29 de Noviembre de 1943 nos eran satisfechas a razón de seis -6- pesetas diárias; no pretendiendo con ello además de lo arriba indicado, sinó el tener que acudir lo menos posible a la caridad pública. Dios guarde a V.E. muchos años. (AHAT- Fons Confraries i Associacions. Casa Asil Sant Josep. núm. 2)

Les dificultats econòmiques que es suscitaran a la Casa en els anys següents seran la causa final que esgrimirà l’orde franciscana per rescindir el conveni efectuat amb la Junta Provincial de Protecció de Menors de Tarragona. Així en una carta, amb data 16 d’octubre de 1956 del P. Bernardino Rotllàn, ministre provincial de la Província Franciscana de Catalunya adreçada al President del Tribunal Tutelar de Menors de Tarragona, exposa: «que nos vemos en la obligación de rescindir el contrato que efectuamos con esa junta de su digna dirección (…) Para el caso que creyere oportuno que los pp. Franciscanos continuaran al frente de la obra de su digna Presidencia, estimaría que me transmitiera las nuevas bases bajo las que se regiría el nuevo contrato para estudiarlas (…)».

78

El taller de sabateria l’any 1942.

79

Acte de la col· locació de la primera pedra del Hogar del Joven, el 25 de juliol de 1945. A la dreta, la comunitat franciscana amb el P. Valentí Pons (amb un full a la mà), prior de la comunitat. — Acte de la col· locació de la primera pedra del Hogar del Joven, el 25 de juliol de 1945. Dret a l'esquerra, Javier de Muller, president del Tribunal Tutelar de Menors. En el centre, asseguts, Francisco Labadíe Otermin, governador provincial, flanquejat pel coronel Salvador Escaso, i el canonge Dr. Josep Boada.

80

Equip de futbol de la Casa Sant Josep. Anys 1946-1948 (cedida per Armando Cruz, nen ubicat a l'extrem dret de la primera fila). — Visita a la Casa del Cardenal Benjamín de Arriba y Castro amb motiu de la celebració de la Primera Comunió de quatre nens acollits.13 d’abril de 1951 (cedida per Armando Cruz).

81

Visita a la Casa del Cardenal Benjamín de Arriba y Castro davant els menjadors. Darrera del Cardenal se situa Joan Creus Cañelles, benefactor de la Casa. Fotografia dels anys 50. — Celebració de la Primera Comunió a la Capella de la Casa. Anys 1945-1948.

82

Exemplar de la revista Horizontes de l’any 1956. — Armando Cruz Avero, vestit de Primera Comunió. Anys 1945-1946.

83

5.4 — La Casa a la segona meitat del segle xx i la figura de Mn. Perfecte Cabré

Jordi Torrent Solà

84

L’any 1957 el Dr. Francesc Vives, vicari general de l’Arxidiòcesi, va cridar el jove mossèn Perfecte i, més o menys, li va dir: «Tinc un problema. Els pares franciscans de la Casa Tutelar estan a punt de marxar i necessito que algú es faci càrrec del centre. He pensat en tu. Què et sembla?». La sorpresa va ser gran. «Vol dir?», va contestar el mossèn. «I tant que sí. Tu ho pots fer molt bé. Ja veuràs com sí. Què me’n dius?», li va replicar. «Bé, ho podem provar», va ser la seva resposta.

Segurament els seus superiors devien tenir present aquest fet a l’hora de fer-li la proposta. Val a dir que aleshores el centre disposava també de suports puntuals per iniciar professionalment els nois més grans. Hi havia tallers de mecànica, impremta, sabateria, agricultura, fusteria i enquadernació. Fora de la impremta, l’equipament dels tallers era molt rudimentari. Durant la setmana uns professionals solien dedicar unes hores a ensenyar els oficis als nois més grans.

Aquella mateixa tarda va anar a la institució, on va trobar a punt de marxar els frares que se n’havien fet càrrec fins aleshores. Els frares li van presentar els nens, el van posar al corrent sobre la Casa i li van lliurar en metàl· lic les 7,5 pessetes que quedaven de fons.

Les limitacions eren grans. Els ingressos regulars, l’any 1957, consistien en 7 pessetes diàries (per nen i per cobrir totes les despeses) procedents del Tribunal Tutelar de Menors i de la Junta Provincial de Protecció de Menors, les institucions de les quals depenien els interns del centre.

Aquell era el primer dia dels 35 anys de completa i total dedicació a l’obra. Va anar a buscar la seva germana Sumpta, coneguda des de llavors per tothom com la mestressa, i es van fer càrrec de tot, cercant dins i fora els mitjans per satisfer les necessitats més bàsiques i mantenir un esperit de família en el col· lectiu, com a ell li agradava dir. Dies després tot es va anar formalitzant més i mossèn Lluís Ferré Batlle fou enviat al centre com a director. No obstant això, les feines executives les duia a terme mossèn Perfecte, preferentment. Mossèn Lluís hi va romandre poc temps, sobre uns dos anys, i mossèn Perfecte hi va quedar ja com a responsable definitiu. Prèviament només havia desenvolupat feines com a vicari de la Catedral, on havia estat en contacte amb el jovent i havia mostrat la seva capacitat organitzativa i comunicativa.

Si l’any 1958 la societat tarragonina estava escassa de tot, la Casa Tutelar encara hi anava al darrere. Els pares franciscans ho van deixar, entre altres raons, per dificultats econòmiques. La casa era vella. La cuina encara anava amb carbó i llenya. Tenia un hort força gran (més de 3.000 m2), on es cultivava gairebé de tot. Hi havia animals (porcs, conills, gallines…), que proporcionaven aliments bàsics, i hi havia un pagès permanent que se’n cuidava. Com a assistents de la casa, hi havia dues persones que solien estar part del dia amb els nens i els feien classe.

85

Quan els nens tenien 14 anys, si continuaven al centre, se’ls solia col· locar en algun taller a càrrec d’un professional. Aquest sistema era freqüent a l’època. Era la manera d’aprendre un ofici i d’introduir-se al món laboral.

port i recolzament de les institucions que col· laboraven amb el centre. Es va fer l’estudi i la proposta i, després de complir també les condicions necessàries d’espai i instal· lacions, es va concedir la creació de l’escola. Va ser creada com a escola de règim especial amb el nom d’Escuela Nacional Graduada Casa Tutelar de San José. Inicialment va ser dotada amb dues places de mestre. Els interns ja eren quasi tots d’edat escolar i els tallers havien anat perdent sentit, per la qual cosa s’havien anat suprimint, i es va construir un edifici de nova planta per a l’escola. Es va fer en el lloc que ocupava la nau dels tallers d’impremta i mecànica.

— L’escola L’escola, fins aleshores i per algun temps més, va continuar essent una activitat de caràcter intern, duta a terme, com ja s’ha dit, per dues persones que eren cuidadores al centre. Cap de les dues tenia acreditació com a mestre, però dedicaven unes hores al dia a l’ensenyament dels continguts escolars bàsics i el mossèn també hi esmerçava part del seu temps.

El mossèn va decidir fer unes bones instal· lacions escolars, i les va fer magnífiques per a l’època. A banda de les aules, hi va incorporar altres dependències, com ara una magnífica biblioteca i una sala d’actes molt digna. Ho va equipar tot generosament, i estava molt satisfet de tot plegat.

El pati, en qualsevol escola o institució destinada a població infantil, ha estat sempre un espai molt important. Ocupava l’espai comprès entre l’edifici, la conducció d’aigua de la ciutat i la nau dels tallers, d'uns 300 m2. Tot estava net i s’hi practicaven tota mena de jocs, també el futbol, amb pilota o succedani. Tot el terreny que hi havia darrere dels tallers era hort. Aquest espai, d’uns 600 m2, aviat passà a ser pati de terra i nou espai de joc.

En anys successius la matrícula va anar en augment i les dues aules no eren suficients. Hi havia alumnes de totes les edats escolars i tots els nivells, i les aules van arribar a quatre, amb la incorporació de dos nous mestres, essent llavors una escola nacional graduada de quatre unitats.

Per al mossèn, l’escola va passar a ser una de les principals preocupacions. Aviat va contractar pel seu compte els serveis d’un mestre titulat. Al mateix temps iniciava els tràmits per a la creació d’una escola oficial al centre. No cal dir que es va esforçar per aconseguirho, buscant tota mena d’assessorament, su-

86

— La casa

cosa excepcional a l’època, estava equipada amb aparells d’aire condicionat. La capella i les estances adjacents de tant en tant eren utilitzades per associacions i grups aliens a la Casa, si ho demanaven.

Externament, la casa tenia, i encara té, un aspecte molt discret, però la part interior va anar millorant moltíssim. Als anys 60, la televisió es veia al menjador, lloc on hi va haver durant molts anys l’únic aparell de la casa. Als anys 70, es va condicionar un local amb accés directe des del pati, on la televisió es podia veure més confortablement i on es posaven vídeos escollits. A la sala hi havia llibres i revistes infantils i juvenils. Als anys 80, anaven al que en deien «la cafeteria», una sala molt ben condicionada, còmoda i agradable. Solia estar oberta al vespre, a l’hivern i els caps de setmana. Era una opció al temps de pati.

— Cuina La cuina va ser completament renovada. El ferro, el marbre i la fusta van ser substituïts per mobiliari d’acer inoxidable, aparells moderns, i gas i electricitat com a energia.

— Menjador

A començaments dels anys 60, la Casa era com una espècie de parròquia per al barri i durant anys va continuar essent-ho. Els diumenges i dies de festa tocaven la campana d’una espadanya que sobresortia del terrat i que es veia de lluny. La porta principal quedava oberta i la gent del barri anava a missa amb els interns.

El menjador inicialment consistia en un llarg rectangle en què, al fons o presidència, hi havia una taula rectangular amb superfície de marbre blanc, fixada a terra per dos tubs de ferro que li feien de potes. A banda i banda de les parets llargues hi havia unes quatre taules iguals que la primera per banda i al mig hi quedava un ampli passadís. A la banda de les taules, tocant a les parets, hi havia bancs fixats per seure i a la banda central hi havia cadires. Tot tenia molts anys i era bastant rònec. Tot molt formal, seriós i fred, però pràctic.

— La capella La capella va ser una altra renovació important que el mossèn va fer a finals dels anys 60. La va transformar del tot i hi va donar un aire completament nou. Amb una combinació de ceràmica, vidre i fusta, va aconseguir un resultat senzill, modern i elegant, dissenyat per artistes de Tarragona, amb grans vitralls per on entrava la llum a l’estança. A més,

Mossèn Perfecte va fer dues transformacions del menjador: una a la dècada dels anys 60 i l’altra a finals dels anys 80. La primera va consistir a eliminar tot el mobiliari i obrir un espai a la banda de l’hort, deixant-hi una columna que va folrar amb tessel· les blaves per sostenir el mur que continuava amunt.

87

— Pavimentació i pistes

Per aquella banda, el menjador s’eixamplava i hi entrava més llum. Ho va refer tot, amb nou paviment, portes i finestres i parets folrades amb fusta fins a l’alçada d’un metre. El mobiliari era funcional, modern per a l’època, amb taules de quatre cadires, de tub, amb superfícies de fòrmica.

Al primer pati, el petit, aviat hi va fer plantar arbres i més tard el va fer pavimentar tot, deixant-hi els forats corresponents per als arbres existents, de tal manera que hi continués havent sol a l’hivern i ombra a l’estiu.

Uns anys després, el menjador tornaria a ser renovat i adquiriria un aspecte luxós, amb nou mobiliari, parets cobertes de ceràmica i amb temes decoratius de baix relleu creats en els mateixos murs.

Més tard, quan ja hi havia les pistes poliesportives, al pati petit hi va fer instal· lar mobiliari fix per a jocs de canalla, com ara gronxadors, barres i altres aparells per enfilar-s’hi i penjar-se. A banda d’aquestes instal· lacions permanents per jugar, periòdicament posava a disposició dels nens patins, bicicletes, raquetes o joguines de diversa classe. Les pilotes eren un recurs habitual. El frontó també tenia les seves temporades. A més, podien tocar la flauta, cosa que aprenien a l’escola, i durant temporades llargues alguns hi van posar molt d’interès i hi van adquirir força habilitat practicant al pati.

— Dormitoris La part superior de l’ala llarga del vell edifici estava ocupada per dos grans dormitoris, amb els lavabos a cada extrem. Els dormitoris eren dues llargues sales, amb finestres a cada banda. Els llits eren de ferro, disposats en dues llargues files paral· leles, amb els capçals tocant a la paret i deixant al mig un passadís al llarg de tota la sala. Entre llit i llit hi havia una tauleta també de ferro. Els dos dormitoris eren semblants i només es diferenciaven en la llargada (uns 12 i 20 metres). Així que va poder, el mossèn va millorar les instal· lacions. Entre els dos dormitoris hi va construir dues habitacions individuals, una de les quals va ser sempre la seva. Al davant hi va posar lavabos, dutxes i wàters. Ara era més pràctic i accessible. De dormitori, només va deixar el petit. El que havia estat el gran el va redistribuir en habitacions de quatre per fer-lo més familiar.

En la banda més propera al menjador hi va construir un pràctic espai per menjar a fora a l’estiu; en deien «barbacoa». Consistia bàsicament en una gran taula de pedra en forma de U, on cabien tots els nens asseguts al voltant, i altres elements que completaven el conjunt. Al davant de la barbacoa hi va fer construir dues piscines totalment equipades. Més avall, un pavelló diàfan, amb grans finestrals, per a tota mena d’activitats i entreteniments, amb una televisió de gran pantalla per a l’època. A la planta baixa d’aquest pavelló hi havia (hi ha) un gimnàs molt ben condicionat.

88

Un cop urbanitzada la zona, la finca va ser encara més retallada per obrir-hi el carrer que va fins a la carretera del Cementiri. El nou carrer va ocupar tota una pista poliesportiva del pati, a més d’una extensa zona del que havia estat hort. Llavors va fer el tancament del que queda de la finca per aquella banda, on ara té una sortida, amb un bonic mur i una elegant porta d’acer inoxidable.

especialment per a un lloc concret com ara la capella, el menjador, la biblioteca, el pati… De vegades cercats i triats per completar un conjunt. Es podria fer un inventari de pintures, ceràmiques, gravats, figures murals i detalls escampats per tota la casa i produïts per artistes de renom. En el tracte amb la canalla tenia un do especial. Quan apareixia corrien cap a ell i sempre en tenia al voltant. Sempre li deien, preguntaven o demanaven coses. Creien que ho podia fer tot o quasi tot. Talment com els nens petits pensen dels seus pares. Als primers anys, quan tot estava en un estat d’indigència i precarietat i només podia comptar amb la seva inventiva per entretenir la colla, solia reunir-los al vespre al seu voltant. Semblantment com quan en temps passats tota la família es reunia a la vora del foc, ell tenia tots els nens, dels més petits als més grans, asseguts a terra al seu voltant escoltant tota mena d’històries amb un llenguatge senzill, gràfic i planer, com només ell ho sabia fer. Dia rere dia tenia tota l’audiència fascinada al seu voltant. De vegades la mateixa història durava dies i dies i, com en algunes sèries de televisió actual, l’acció quedava penjada per a l’endemà en el moment culminant. El relat incloïa judicis, normes i consells de comportament com a referents de bona conducta.

— La persona Tot el que he descrit requereix algunes puntualitzacions que permeten entendre millor tota l’activitat renovadora. Mossèn Perfecte era un home d’un gust exquisit, sensible a l’art i a la bellesa en tots el seus àmbits. La bellesa ens afecta positivament. Estar en un lloc bonic ens agrada i ens influeix. Ell buscava crear un espai, un medi agradable, útil i pràctic, i de fàcil manteniment, encara que econòmicament fos més costós d’aconseguir. Quan tenia una idea al cap la comentava, escoltava tota mena d’opinions i consells i al final feia la seva. Deia sovint que moltes de les coses que havia fet havien estat idees que havia escoltat d’altres persones, fins i tot dels nens, i ell les havia aprofitat. De totes maneres, no tirava pel dret sense més. Buscava l’opinió, l’assessorament i la col· laboració d’artistes i tècnics. Sovint aquests professionals s’interessaven per les idees del mossèn i compartien la il· lusió i l’entusiasme que els encomanava. Només cal veure la fusteria, els vitralls, el mobiliari, la concepció de cada estança com una unitat, els complements decoratius, de vegades creats directament en els murs, de vegades produïts

89

Un pensament seu que tenia molt present i repetia sovint, l’expressava amb la metàfora de les pedres per fer marge. Per a un bon constructor de marges, totes les pedres serveixen i sempre tenen, almenys, una cara bona, fins i tot les més estranyes i rares. Tot és qüestió de trobar-li el lloc, on, fins i tot, pot ser la millor. Amb els nens passa el mateix: és qüestió de trobar una activitat que els interessi, que els permeti desenvolupar les seves capacitats. Si s’aconsegueix, bingo!

Les relacions amb els nens eren en colla però també individualment. Vull dir que també hi havia relació directa i personal amb ell. La majoria li ho posava fàcil perquè l’assetjaven constantment i, amb qui es manifestava distant, el mossèn ja sabia trobar la manera per dir-li alguna cosa més personal. Ell s’interessava per la família, per com se sentien, per què els agradaria fer o ser, etc. Coneixent profundament les circumstàncies personals de cadascú, els intentava orientar, suggerir o convèncer d’alguna cosa bona per a ells. En canvi, respectava aquells àmbits personals i íntims que podrien resultar innecessaris o dolorosos, bé referits a l’entorn familiar o a comportaments individuals passats. Als més grandets els animava a provar de treballar, esperant que ho farien molt bé i que els amos estarien contents d’ells.

— Home d’iniciativa Ja el primer any d’estada a la Casa Tutelar, havent-hi de director mossèn Lluís, va considerar que l’estiu era molt llarg i hi volia introduir algun al· licient per als nens. Va decidir aprofitar la badia d’un petit poble de muntanya, la Morera de Montsant, i, amb l’ajuda de la seva germana, va portar-hi tots els nens (20 o 25) a passar l’estiu. Allí hi van fer excursions per la muntanya i tota mena d’activitats a la casa i al poble per entretenir i educar tota la colla.

Mossèn Perfecte estava en bona relació amb molts amos d’empreses de Tarragona que acollien i formaven alguns nens encara interns, però en edat de treballar en aquella època (fusters, mecànics, impressors, carnissers, electricistes, electrotècnics, repartidors…). No sempre sortia bé l’experiència. Llavors s’havia de buscar una nova oportunitat.

Si bé el primer any les condicions eren molt precàries, al segon ja hi havia més confort i planificació. Potser ara el procediment seria molt criticat, però el sistema funcionava raonablement, amb la col· laboració de tots. Aquesta col· laboració va anar disminuint a mesura que es va comptar amb més mitjans i més personal.

90

L’estada al poble va revitalitzar els seus habitants i el dia de la partença era trist i sentit per a tothom (1958-1963?). A inicis dels anys 60, el mossèn va decidir comprar un cotxe, un Land-Rover, pensant que li seria molt útil. Això encara li donava més feina, però li permetia disposar en un raonable espai de temps dels productes i materials que es necessitaven en un grup nombrós. A més, sovint feia favors i serveis a gent del poble. En aquells anys, el poble estava gairebé incomunicat, tot i que tenia telèfons i correus, i estava unit a Cornudella per una tortuosa i estreta pista de 8 km. No hi havia cap mena de transport públic; només, potser, un parell de cotxes particulars. El servei de correus funcionava anant, l’encarregat, diàriament a peu a Poboleda per un estret senderó, a una hora de camí, però més a prop que Cornudella, per deixar i recollir la correspondència del dia. En aquelles circumstàncies l’ajuda del mossèn a l’estiu va ser molt important.

camp base, havia anat diverses vegades als llocs més emblemàtics del Montsant, com Clot del Ciré, Toll de l’Ou, Cova Santa, Albarca, Sant Joan del Codolà, riu Montsant, Roca Foradada…, i també a llocs més allunyats, com Ulldemolins, Cabacés, Flix, Montblanc, les Vilelles, Gratallops, Pradell… Ara això pot semblar una temeritat però llavors no es veia així. La preparació de cada sortida omplia tothom d’il· lusió i a la tornada al poble hi havia una gran satisfacció i sensació de mèrit. Damunt de la porta de la residència hi havia fet posar un cartell que deia: Colònia Santa Maria del Montsant. El dia estava organitzat. Un cop llevats i vestits, els nois anaven a la font a rentar-se. Al poble encara no hi havia aigua corrent i la font era a uns 10 minuts caminant. Allí tothom hi anava a buscar l’aigua que necessitava. S’hi anava amb animals, amb dues cànteres de test a cada banda del llom. Les senyores del poble acostumaven a portar-ne una de recolzada al maluc o bé dreta al damunt del cap amb un admirable equilibri. Els nens, com altra gent, les portaven entre dos, agafant una ansa cadascú. A la vora de la font, que rajava sempre, hi havia els rentadors, que a l’estiu eren a l’ombra d’uns frondosos plataners.

Als últims anys d’estada al poble, la casa havia millorat bastant: hi havia lliteres individuals, taules i cadires per a tots, eines per a activitats manuals, tocadiscs i una col· lecció de discs, mitja dotzena de tendes de campanya per fer rutes pel Montsant, motxilles i material d’excursió (prismàtics, llums, plats, cassoles, mapes, màquina de retratar, mocadors de coll per identificar el grup, gorres, gos, farmaciola…).

A partir del segon any, al taller de mecànica del centre, a Tarragona, van construir un carretó per portar-hi quatre cànteres alhora, que era estirat pels nens. Cada dia, quan anaven a rentar-se, tornaven de la font amb les cànteres plenes.

En les sortides, mossèn Perfecte anava al davant de la fila amb els petits. La cua s’allargava fins als més grans. No cal dir que estava atent a tot. Des de la Morera com a

91

Després d’esmorzar es feien activitats i tallers durant tot el matí. Com a exemples de les activitats, es feien objectes de marqueteria (calia serrar amb atenció i precisió les peces dibuixades a les planxes de fusta), cendrers (amb rodanxes de troncs d’oliver), figures amb filferro, ampolles pintades...; es retallaven plantilles de casetes, cotxes i figures geomètriques, i es muntaven; es feien dibuixos amb pirogravat sobre fusta; s’aprenien a fer nusos, etc. Tot es feia com una bona manera d’entretenir, adquirir habilitats i fomentar la creativitat. En alguna ocasió els objectes produïts s’havien posat a la venda el diumenge després de missa en una parada a la plaça, amb força èxit.

La dedicació de mossèn Perfecte no era exclusivament amb els seus nens. Al poble tenia relació amb tothom i amb algunes famílies la relació era més estreta i hi havia molta col· laboració. Es participava en tot el que es feia al poble i val a dir que el poble també estava al corrent del que es feia a la badia; fins i tot, es muntaven alguns espectacles a la plaça, en què els nens eren els protagonistes. En una ocasió, el Sr. cardenal Benjamín de Arriba y Castro, va fer una visita al poble. Els habitants, com a senyal de benvinguda, es van organitzar i es van afanyar a guarnir amb flors i garlandes el carrer per on havia de passar. Després de la missa, veient el Montsant tan imponent davant seu, va decidir de pujarhi. Tothom estava desconcertat. De seguida va aparèixer algú amb una mula guarnida adequadament per a la circumstància, per si de cas fes falta. I sí, part del camí a peu, part dalt de la mula, el cardenal va arribar prou amunt, amb tot l’acompanyament a peu i ben mudats amb les sabates de festa major al voltant seu tota l’estona. El dinar, és clar, va ser a la badia amb els nens. Després de la festa major, el 8 de setembre, tocava marxar, i el poble es quedava sol esperant l’estiu de l’any següent.

Abans de dinar s’anava a jugar a la plaça i pel poble. I a la tarda, a jugar pel poble i, alguns dies, a banyar-se a Sant Blai, una antiga residència dels monjos d’Escaladei, a mitja hora del poble. S’havia de baixar tota l’estona per un camí estret, però les ganes de banyar-se feien córrer. La tornada solia ser per una pista de terra més ampla i llarga i era l’ocasió per sentir del mossèn contes, històries o relats molt interessants, que els feien oblidar que estaven caminant. A la tornada era temps de jugar, activitat per a la qual tots estaven sempre a punt, barrejats amb els nens del poble. Era l’època en què la canalla encara jugava al carrer. Ja només quedava anar a sopar i a dormir.

Uns anys després, es va deixar d’anar a la Morera per passar l’estiu a la platja; concretament, a Vilafortuny, on tenia uns apartaments condicionats amb lliteres per als nens. Els més grans es quedaven a Tarragona. Cada dia mossèn Perfecte portava de Tarragona el menjar preparat i el que fos necessari.

92

— Dinàmica interna

La seva influència i actuació va ser globalment positiva en el sentit d’encarrilar satisfactòriament molts nens a la vida laboral i inculcar-los criteris i normes de comportament. Més que imposar-los, els suggeria amb l’exemple i amb comentaris i reflexions sobre els fets habituals. A la vida diària hi havia problemes de tota mena, com a tot arreu, i potser més en una casa d’aquesta naturalesa. Ell els vivia amb preocupació i els comunicava obertament als mestres i col· laboradors i, fins i tot, als nens. No sempre les coses sortien bé però hi havia la serena actitud de seguir endavant amb constància.

A banda de l’escola, que no depenia administrativament del centre, el mossèn planificava i decidia tota l’activitat interna en tots els àmbits. Comptava amb l’ajuda de la seva germana Assumpta, segona de bord, supervisora i executora incansable en els àmbits de cuina, bugaderia i neteja en general. Als primers anys era assistida pels nens com a col· laboradors en moltes de les activitats i, d’alguna manera, sempre va continuar essent així en algunes hores del dia. Es concebia, també, com una manera d’educar, fent coses útils i necessàries per a tots. Més tard, s’hi van anar incorporant més treballadors i aquestes assistències no van ser necessàries.

Als anys 70 la casa estava ja força arreglada i tot s’havia anat fent per iniciativa de mossèn Perfecte amb el criteri de satisfer les necessitats del moment i amb vistes al futur. Pensava que allò que es fes, costés el que costés, havia de tenir una utilitat duradora. Buscava, com ja hem dit, l’assessorament i els serveis de bons professionals per a cada una de les actuacions. Al començament podia actuar amb molta llibertat, però a mesura que la societat en general va anar incrementant les reglamentacions, s’hi va sentir més incòmode.

La seva família, a Pradell, sempre va estar incondicionalment al seu servei pel que convingués. Li subministraven fruita, verdura, conserves, panellets, arreglaven roba… i venien a Tarragona a reforçar la plantilla quan era necessari per ajudar a la cuina en alguna festa, o a l’hort, o a fer feines de paleta. Tot el subministrament necessari (aliments, roba, material de neteja, mobiliari…) també passava per la seva decisió, recerca i trasllat al centre. Segons les necessitats, buscava i, amb el temps, va conèixer els llocs on podia anar a buscar fruita, roba, joguines o coses d’utilitat. No dubtava d’anar a Tortosa, Barcelona, el Pirineu, Andorra... o qualsevol lloc on pogués treure un benefici o optimitzar els recursos escassos amb què comptava. Gairebé mai anava sol: sempre l’acompanyava algun nen grandet, ben content ell, amb qui compartia el viatge, tenia ajuda i establia una amigable comunicació.

El seu sistema administratiu era eficaç i pràctic per a un grup reduït. Ell tenia el control de tot. Al mateix temps, declarava que els papers li feien febre i gairebé funcionava sense. Ja veia que no quedarien documents perquè només feia els imprescindibles de portes enfora i no crec que es cuidés de tenir cap arxiu de l’activitat o actuació, interna o externa.

93

— Relació amb els nens

Cada vegada més, Ajuntament i institucions amb què es relacionava exigien documentació de cada acte i permisos per a construccions i renovacions. A la Casa no hi havia un staff per adequar-se a tots els requisits que teòricament eren exigits, però la dinàmica interna d’anys i la bona disposició de tots els col· laboradors permetia anar endavant sense especials dificultats.

Entre els nens i el mossèn hi havia una relació de certa dependència i d’afecte. Per a ells, era la persona que ho decidia tot, i ho podia fer tot. S’ocupava d’ells des de l’hora de llevar-se fins a l’hora d’anar a dormir. Ell era la primera persona adulta que veien cada matí i l’última que els deia bona nit. Els distribuïa un per un la roba neta, als més petits els pentinava, els feia els botons, el llaç de les sabates si encara no se’l sabien fer, els suggeria d’ajudar-se a fer-se el llit o a afanyar-se si era el cas i a col· laborar entre ells. El ritme i el costum de cada dia facilitaven les coses però s’havia d’estar sempre al cas.

Sovint era utilitzat des de les institucions per resoldre situacions que potser no li corresponien ni tenia mitjans per afrontar. Sense consultar-li-ho, algunes vegades li havien confiat nois grans, fora de l’edat escolar, sense més referències que la nota de la policia, i que havien de conviure per un temps indeterminat amb nens d’edat escolar.

Al menjador quasi sempre hi era present i repartia o ajudava a repartir el menjar a tots. Aquest paper de nodridor el mantenia a l’hora de donar, berenar i sopar, i a fora del centre, quan prenia els nens d’excursió; és a dir, sempre.

Amb els mestres de l’escola la relació va ser oberta i sincera. Els mestres sempre van treballar il· lusionadament per superar les lògiques mancances escolars i educatives dels alumnes. El retard escolar solia ser important. A banda de problemes derivats de la situació familiar, a vegades els nens arribaven amb una documentació incompleta i no se’n sabia l’edat.

El seu pensament, les seves esperances, il· lusions i accions estaven posades en el que era la seva obra i penso que tots els que hi vam ser vam col· laborar-hi amb entusiasme. La feina i els problemes eren, i continuen essent, greus, i demanen ajuda i compromisos seriosos que ell duia fins a les últimes conseqüències.

Les relacions entre mestres i mossèn Perfecte eren cordials i de sincera col· laboració. De manera informal, hi havia contactes gairebé diaris en què es comentava la vida escolar i del centre i s’obtenia informació directa de cada una de les parts.

Sempre l’he considerat dotat d’unes qualitats humanes excepcionals per tractar amb tota mena de persones. Sabia presentar i argumentar raons per inspirar confiança i convèncer. Va començar ple d’entusiasme

94

i energia en una època en què no el condicionava cap directriu. Crec que ell se sentia lliure per actuar amb el seu millor criteri. Es va fer responsable de tirar endavant «la seva família» de la millor manera, amb els mitjans de què disposava. No se sentia interferit en les seves actuacions, però tampoc recolzat. Semblava que tot depenia d’ell mateix, i no li venia malament, ja s’hi conformava (era d’esperit independent i creatiu), i la seva obra es desenvolupava força bé globalment. Se sentia realitzat en la tasca que s’havia proposat, reconeguda almenys pels més propers, els nens, i en bona part pels col· laboradors.

problemes als que tenia per damunt d’ell. Tenia un art especial, no solament amb la canalla, sinó també en trobar la manera de crear una teranyina de relacions exteriors que li facilitessin els mitjans i serveis que necessitava. Sempre va comptar amb sincers col· laboradors, sobretot amb el personal del centre, alguns dels quals eren membres de la seva família, però això ja és un altre tema. També són personals, i potser molt compartides, les impressions exposades en els fets relatats, viscuts o coneguts, que es poden transmetre amb aquest escrit, fet des de l’admiració, l’estimació i la gratitud a la persona de mossèn Perfecte.

Quan tot el sistema polític va canviar, va començar a tenir problemes amb l’Administració. Ell, ja ho he dit abans, no era gens amant dels papers, i les relacions administratives requereixen documentar-ho tot. Aquest aspecte el tenia una mica descuidat, però la seva memòria li permetia tenir present i sota control tot allò referent al complex funcionament del centre. Tampoc disposava de cap arxiu per als documents elaborats o rebuts, necessaris en la dinàmica del dia a dia. Ell mateix manifestava que no era partidari de deixar-ne constància. Quedava l’educació proporcionada als acollits -això era el més important- i les obres de la casa. La sobtada i greu malaltia que va patir va provocar que els Serveis d’Infància de la Generalitat se n’haguessin de fer càrrec i apliquessin les seves normatives en l’execució dels serveis. L’obra de mossèn Perfecte va ser útil i positiva, però molt personal. Com els artistes, era creatiu en les solucions i no derivava els

95

L’hort (anys 80). — Sortida a Escaladei (1987). — Dinar a la Casa amb Mn. Perfecte Cabré i l’arquebisbe Dr. Ramon Torrella (1985). — Mn. Perfecte Cabré en un lliurament de premis a la Casa Sant Josep (1989).

96

97

6

Present i futur de la Casa Sant Josep de Tarragona. Els valors en la Institució.

Lluís Jové i Valls

Hom pensa que les utopies són necessàries i aquesta és la història d’una utopia que ha enganxat moltes persones. I ho ha fet a través d’un mateix fil conductor: el del compromís amb els més febles. Ha utilitzat l’educació com a font de transformació i creixement personal de molts infants, adolescents i joves, que han tingut noves oportunitats, i també dels adults, que hem tingut la sort de poder viure i ser protagonistes d’una part d’aquesta utopia. La història de la Casa Sant Josep és la història d’una institució, pionera a Catalunya, que ha treballat des dels inicis en el camp més difícil de la infància, amb els més vulnerables, amb situacions d’alt risc i desemparament. Al llarg de les diferents etapes de la història de la Casa, les intervencions han anat en la línia de potenciar el desenvolupament integral de la persona, la qual cosa vol dir cobrir també les necessitats no materials, que sempre són les més difícils d’identificar. La missió de la Fundació Casa Sant Josep de Tarragona és atendre infants, adolescents i joves en situació de desprotecció o risc social, i posar al seu abast recursos d’acolliment, educatius i d’integració familiar i social.

La totalitat de nois i noies que han passat pel centre han patit canvis i desarrelaments que no han pogut ni tan sols entendre. Molts no han tingut una segona oportunitat i la responsabilitat d’algunes decisions -o també no decisions-, han marcat la vida dels infants dels quals som marmessors. Durant aquests anys hem tingut intervencions en què s’han barrejat dosis de valentia i d’inconsciència, però sempre pensant en la protecció integral i l’interès superior de l’infant, amb la mateixa missió d’aquell llunyà 1912, i els valors d’una Fundació que vol facilitar-los el fet de créixer en totes les seves dimensions. Un dels primers canvis de nomenclatura, i també de concepte, es produeix l’any 1985, que és quan s’emet a Catalunya la primera Llei de protecció de menors. L’any 1987 les competències de protecció de menors, atribuïdes als tribunals tutelars, es traspassen a l’Administració de la Generalitat. És així que la Casa «Tutelar» de Sant Josep, perd la paraula tutelar, que havia estat referent fins aleshores.

El camp de l’atenció és molt complex. Aquest és un terreny poc compactat en què quasi tot està per fer i en què, amb recursos o sense, sempre cal avançar. Les intervencions no es poden posposar i la immediatesa de les respostes és fonamental. També cal dir que aquest camí, no sempre planer, a la Casa Sant Josep l’hem fet amb avituallaments de la dimensió relacional, l’afectivitat i l’emotivitat, que faciliten l’elaboració d’un sentit transcendent que és part dels valors de la Fundació.

Però l’impuls definitiu, a la Casa Sant Josep i arreu, per a una veritable protecció es produeix amb la Convenció sobre els Drets dels Infants de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de 20 de novembre del 1989. La institució segueix un llarg camí de reformes per anar atenent millor les necessitats dels infants i, al mateix temps, convertir-les en drets.

130

El segle xx és conegut com el segle dels nens, sobretot perquè després de les dues guerres mundials es comencen a crear normes i lleis que els possibiliten gaudir d’un creixement personal i social i d’unes respostes més personalitzades i normalitzadores.

on estan tancats (antiga «Casa Tutelar»), i la idea de «Colegio de Reforma de Menores» on cal aplicar mesures correctives fins que siguin «buenas personas y elementos útiles a la Patria».

Aquest mateix any, el 1989, canvia la direcció de la institució: entra Àngel Marcó, i es comença a contractar personal. En pocs mesos assumeix la direcció Joan-Andreu Torres, que durant tot un curs assenta les bases del nou projecte i passa el relleu a Lluís Jové, titular d’aquest escrit, que l’estiu de 1990 és nomenat director. Per aquestes dates, a la societat tarragonina i arreu, es viuen moments on prenen cos i forma les paraules democràcia, autonomia, dret, justícia social... i es reconeix el text de la Convenció. Es treballa molt intensament per redactar normativa en tots els camps de la protecció per tal de fer efectius els criteris generals de la definició de l’infant com a «ésser humà menor de 18 anys», de l’interès superior, de l’obligació dels pares de garantir el desenvolupament integral i protegir-los de situacions de maltractaments, de l’obligació de l’Administració d’oferir el suport als pares, etc.

«No pienso estar aquí dentro encerrado y ni tu ni nadie vais a joderme». Aquestes van ser unes de les primeres frases de benvinguda d’un dels adolescents quan vam començar a treballar a la Casa, i la resposta d’un dels primers educadors: «Jo també t’estimo». El fet de crear vincles amb els nois (aleshores encara no hi havia noies) sense tenir un model clar, sense saber què s’esperava d’ells, sense un patró moral de referència i sense un model normatiu, va afegir molta complexitat a una tasca ja de per si difícil. I també ens cal explicar que, després de més de vint anys, encara ens cal millorar les condicions que faciliten que entenguin el centre com una nova oportunitat que els ofereix la vida.

Tenim uns anys fonamentals en què ens toca conjugar, explicitar i compaginar els drets dels nois institucionalitzats amb els de les famílies, així com les responsabilitats de tothom, de tota la societat, pel que fa a l’atenció i la cura d’aquests infants. Això vol dir que, sense trencar res, hem d’anar canviant la cultura i la visió de la Casa, antic «Asilo», com a lloc de beneficència, de caritat, d’assistencialisme. La idea d’un lloc on hi ha els nois dolents,

L’entrada de gent nova a la institució va comportar, en gran mesura, una reflexió sobre la idea que hi havia en aquell moment de la protecció. Faltava, aleshores, clarificar què havíem de protegir, si els nois o la societat d’aquests. Durant molt temps s’havia considerat l’infant en risc un infant propens a una conducta desviada. Va costar força, i encara queda feina, perquè s’entengui que un infant en risc és el que està en perill de no arribar a desenvolupar-se normalment. I és això el que s’ha de protegir i també el que cal explicar. Una de les assignatures pendents, encara avui en dia, és introduir millores en la informació pública del sistema de protecció.

131

Amb tot el que estem dient, els anys 8990 constitueixen un abans i un després en la història de la Casa. Parlem de situacions de les quals abans era tabú parlar i l’abisme que hi havia entre la infància «normalitzada» i la realitat del centre. Podríem dir que una de les primeres tasques va ser donar nom a les coses i a les diferents situacions dels residents. Posar paraules a les intervencions volia dir començar a dominar-les. El temps, la coordinació i el coneixement amb altres centres, primer del territori i després d’arreu de Catalunya, ens va afavorir una cultura i una metodologia més definides, i ens va facilitar una comprensió més real dels sentiments i les accions.

No va resultar fàcil destriar la realitat de nens pobres (caritat i beneficència), de la de famílies desestructurades i marginals (assistencialisme), de la de nens de reforma amb petits delictes (prevenció de la delinqüència i correcció de conductes), i l’objectiu comú de convertir-los a tots en bones persones i ciutadans útils el dia de demà. En un mateix espai convivien els que s’havien de protegir amb els que s’havien de reformar i el camí passava per eixamplar les intervencions centrades en l’infant cap a la família i l’entorn, ja que l’origen del problema era el mateix.

El gran problema que ens vam trobar quan vam entrar a treballar a la Casa era entendre què feien allí alguns nois i quin era l’encàrrec o la feina que se’ns demanava. Una de les moltes preguntes era si calia buscar-los una sortida al més aviat possible o bé si havien de restar internats fins als 18, 19 o més anys, com alguns dels residents que encara hi vivien.

Legalment ja feia tres anys que a Catalunya s’havien separat les facultats de protecció, que corresponien al Departament de Benestar Social, de les de reforma, que corresponien al Departament de Justícia, encara que la Casa, fins a l’any 1994, va tenir convenis amb els dos departaments i, consegüentment, alguns nois venien de Justícia Juvenil amb mesures de llibertat vigilada pel fet d’haver comès algun delicte, i altres nois venien de l’àmbit dels serveis socials. Quan va tancar el Centre de Mas d’En Lluch de Cornudella, van entrar una colla d’adolescents que feien trontollar molts criteris educatius. El treball dintre de la institució era el mateix, independentment de la procedència de cada noi, encara que cal deixar constància que el conveni amb Justícia era molt més generós que el de Benestar. Un dels primers directors generals de Justícia Juvenil deia que la diferència entre els nois de reforma i els de protecció era si els havien enxampat cometent algun petit delicte o no, perquè el problema d’origen de famílies desestructurades i problemàtiques el tenien tots.

Una part d’aquests nois pertanyien a les classes més desfavorides, situats als límits de la marginació, a mercè de la misèria i la delinqüència com a única estratègia per sobreviure. Alguns tenien expedients de furt i robatori de diners o productes de primera necessitat. Altres venien amb maltractaments i entorns de prostitució i tots estaven en greus situacions de perill, de corrupció i d’abandonament.

132

Les necessitats de la població atesa han marcat la transformació de la Casa, amb l’ocupació de tot l’espai i la transformació dels grans dormitoris en habitacions individuals; amb banys separats per a nois i noies, reconversió dels urinaris, sales per a cada grup, menjadors i horaris de cuina diferents; amb la creació de la figura de l’educador tutor; amb la utilització de recursos externs de salut, d’escolarització, de lleure i tot el que diu el nostre projecte educatiu d’inserció al barri i a la comunitat, sempre amb la mateixa idea de normalitat.

de tots els serveis i recursos de l’entorn. En el nostre discurs d’aquests anys, hem tingut sempre present la paraula normalitat, que ha marcat tots els projectes educatius.

És aleshores que comencem un llarg procés de reconversió de la institució, tant en l’aspecte de les infraestructures com en el projecte educatiu, i la creació de nous serveis com a resposta a les noves necessitats. A partir de la feina feta fins aleshores, anem reconvertint una macroinstitució de més de seixanta menors que feien les coses junts, tenien els mateixos horaris i passaven les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any dintre la Casa, en un treball amb grups reduïts, separant els nois per grups d’edat, treballant individualment i potenciant possibilitats de sortida, facilitant l’entrada de noies i la coeducació, tenint més present les famílies biològiques, treballant en xarxa amb altres professionals, etc. L’objectiu era passar de l’«Asilo», més paternalista i macroresidencial, amb tots els recursos dintre mateix de la institució (parlem del col· legi públic, les pistes poliesportives, la sala de cinema, el gimnàs, la piscina, petits tallers, etc.) a un servei més adaptat a les necessitats, més professionalitzat, amb més seguretat per als residents, obert al barri, i amb la utilització

L’estructura de la institució, al contrari del que molta gent pensa, no ha facilitat el treball educatiu. Una de les afirmacions que fan les persones que visiten el centre és «que maco», «que bonic», «quina piscina més gran»... i acaben dient «que bé que s’hi deu viure». La realitat de les famílies biològiques i les condicions dels seus habitatges contrasten amb els espais i les condicions del centre. Aquí ens cal molta pedagogia per explicar que la part material no pot ser més important que el fet del dol, de la pèrdua i les vivències que no se supleixen només amb la millora de condicions materials.

133

Era evident que qualsevol dels nois que havien patit carències o pertorbacions greus no podien estar merament atesos, encara que la Casa hagués estat el millor recurs, ni en tenien prou amb ser estimats, sinó que tots requerien una atenció compensatòria englobada en una relació educativa, en un establiment de nous vincles, en un model d’intervenció i en un acompanyament costant, que sense un treball suficientment individualitzat i uns educadors amb un tarannà i una fusta especials no s’hauria pogut dur a terme.

Per ser educador o educadora dintre de la Casa, no n’hi havia prou de tenir una bona formació, que també, perquè necessitàvem educadors implicats i amb capacitat de donar valor a l’afectivitat, a l’estimació, a la sensibilitat. Per treballar amb infants amb desprotecció necessitàvem, i sempre serà així, educadors amb conviccions, amb recorregut personal, persones coherents que no donin només indicacions superficials o tòpiques. Aquí cal fer esment dels primers que van entrar a treballar en un lloc on, com deia el poeta, «tot estava per fer i tot era possible». Parlem de Luis Lorenzo, Adela Anglès, Toni Romero, Dani Valverde, Francesc Ravell, Marisa Casula, David López, Toni Solé i Beatriu Baucells. L’any 1989 es van començar a incorporar progressivament a l’equip educatiu, provinents de diferents entorns propers a la Casa, com ara l’esplai, les parròquies, l’Escola d’Assistents Socials i formacions relacionades, com Magisteri, Pedagogia, Psicologia, etc.

la URV (la llista seria molt llarga), que han sumat, cadascú amb la seva personalitat, en aquest segell de qualitat del qual estem orgullosos. El mateix any 2002, amb motiu dels 90 anys de la fundació de la Casa, Òmnium Cultural del Tarragonés concedí a la institució el premi “El Balcó”.

També cal fer esment a la importància de l’entrada de les primeres educadores i la tasca i l’esforç de normalització en un centre només de nois, on va costar Déu i ajuda desmuntar respostes com ara «Tú eres una mujer y a mí no me mandas» o bé «A casa només mana el pare, i penses que aquí creuré el que digui una dona?». A partir de 1991 entren Olga Boada, Laura Aguadé, Enric Castro, Eva Mercadé, Esther Baos, Alfons Lorenzo, M. Teresa Montemayor... i, a partir de 1994, Mario Tejero, Paco Castells, Enric Martínez, Javi Vargas i, al 2002, Josepa Escoda, Rat Pellisa i Adolf Fàbregas, que ja hi havia treballat un temps; i molts i moltes, amb les noves fornades de

Quan va ser l’hora de fer les primeres contractacions de personal, davant la manca d’un conveni laboral de referència, vam fer la consulta al Departament de Treball i la primera resposta va ser que, com que teníem «monitors» i cuineres, el conveni de referència era el de l’hostaleria. Després, i durant força anys, vam aixoplugar-nos sota el Conveni de l’ensenyament privat en l’apartat de «centros sociales», pensat per a les antigues residències d’estudiants, on teníem les categories de «educador, capellán, médico y psicólogo». En aquest camp també hem estat participant activament, amb la FEDAIA (Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació

134

També, encara que sense formar part de l’equip educatiu, hi ha hagut l’aportació imprescindible del personal de serveis: Antònia Cabré, Sabina Barrero, Dolors Gavaldà, Irene Baos, Quimet Marmany (primer el pare i després el fill), Glòria Pallisé i, l’ànima de la Casa, Assumpció Cabré, Sunsi, que ha sustentat amb una dedicació i estima extraordinàries, durant tota la seva vida, la cuina de nois i noies, educadors i tothom que ha treballat al centre. No hi cap exresident que no passi a veure-la per demostrar-li, d’alguna manera, aquest agraïment, reafirmant que la Sunsi és la història viva de la institució.

a la Infància i l’Adolescència) i després amb AEISC (Associació Empresarial de la Iniciativa Social de Catalunya) en l’assoliment del conveni laboral de referència del nostre sector, que va prendre forma definitiva l’any 2008 com a Conveni de Catalunya d’acció social amb infants, joves, famílies i d’altres en situació de risc.

Marcos com a directora del CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa), es redacta un nou PEC (Projecte Educatiu de Centre) i, com a conseqüència de la crisi, tornem a baixar a 25 educadors.

Amb fluctuacions i agafant les xifres com a indicadors aproximats, l’any 1990 s’atenien uns 60 nois amb 6 o 7 educadors, encara que els caps de setmana molts marxaven amb la família. L’any 1995 hi havia uns 50 nois amb 9 o 10 educadors i van començar a entrar les primeres nenes -nenes petites i nenes germanes d’algun dels residents- amb la idea que quan arribessin a l’adolescència anirien al centre de les Oblates, al Portal del Carro, on només tenien nenes. L’any 2000 vam passar a fer un conveni amb l’Administració per 38 places de nois i noies, la majoria adolescents, ja que, amb el tancament del centre les Oblates, ens vam convertir definitivament en un centre mixt, amb infants i adolescents de 3 a 18 anys i amb un equip de 17 educadors i educadores. A partir de l’any 2005, després de moltes negociacions amb el Departament de Benestar Social, es va estabilitzar el nombre de places concertades en 34, amb 21 educadors. L’any 2010 vam arribar a 27 educadors com a conseqüència del treball en quatre grups -de petits, de 3 a 8 anys; de mitjans, de 9 a 12 anys; d’adolescents, de 12 a 15, i finalistes, de 16 a 18 anys- i de l’especialització en tutors i cotutors presents en tots els moments del procés evolutiu dels infants i adolescents. L’any 2012, amb Gemma

Totes aquestes incorporacions són paral· leles a una millora contínua de la formació, titulació i ràtio dels professionals; dels mecanismes de suport i supervisió; de la intervenció amb els infants des de l’ingrés fins a la sortida del recurs; del nombre màxim de places; de les condicions materials i de funcionament; de les normes de convivència, les sancions aplicables i les condicions de la seva aplicació, i de l’adopció, quan escaigui, de mesures de contenció i del treball amb les famílies biològiques.

135

Hem treballat i hem après molt amb diferents supervisors com Iolanda Galli, Carlos Lamas, Joana Alegret, Jorge Barudy, Susanna Brignoni, Graciela Esebbag, Albert Gelpí, Fina Palomar, Carmina Puig, Segundo Moyano i Carme Amorós, i d’altres amb actuacions més puntuals com ara Isidre Bosch o Toni Valero, i també amb juristes de prestigi com ara Isaac Ravellat o bé Manuel Miranda. En aquests últims vint-i-cinc anys, la institució té com a referent de l’Administració, primer, el Departament de Sanitat i Serveis Socials, el Departament de Benestar Social, el Departament de Justícia, el Departament d’Acció Social i Ciutadania i, actualment, el Departament de Benestar Social i Família. En aquests anys han passat molts directors generals i s’ha emès, des de Barcelona -és a dir, des dels diferents òrgans competents en matèria de protecció-, normativa jurídica i també administrativa que no sempre responia a la realitat del moment i que a vegades no facilitava la intervenció en el centre, amb les famílies o en el territori. Molts plantejaments s’han quedat en teories, s’han quedat en bones idees i bones intencions, però sense concretar els recursos necessaris per portar-les a la pràctica.

Tanmateix, una de les diferències importants és que abans una part dels interns eren a la Casa per una demanda d’ajuda dels pares, teníem la guarda compartida, i ara el fet de l’obligació d’ingrés per resolució de l’Administració comporta sentiments de culpa i rebuig de les famílies biològiques. Normalment les famílies viuen les intervencions més com a control i càstig que no com una ajuda. Després de molts anys, encara centrem molt el focus en la protecció als fills i arriba poca llum a les dificultats dels pares per atendre’ls, amb la qual cosa perpetuem els problemes.

136

Del centre, de l’espai on viuen els infants i adolescents, cal comentar que s’ha fet un canvi qualitatiu que ja no té marxa endarrere. Es treballa amb grups d’edat de 8 o 9 nois i noies. Es potencien les intervencions basades en l’atenció individual. Cada grup de convivència compta amb un equip d’educadors que millora la qualitat de la intervenció i es preocupa més de l’infant o adolescent com a persona autònoma i única. L’atenció individual ens porta a tenir més en compte els diferents moments dels nois i noies, les seves característiques i desitjos particulars, paral· lelament al fet d’incrementar la formació i millorar el treball en xarxa. Per això volem constatar la bona feina de Fina Palomar, primer com a supervisora dels diferents equips d’educadors i després a la sotsdirecció, i, des de l’any 2008, de Gemma Marcos com a directora del Servei d’Acolliment Residencial, amb la guarda dels infants acollits. A la Casa hi conflueixen un capital humà, unes experiències, un coneixement del sector, uns resultats avaluats, una metodologia, un treball

en equip, una formació del personal i uns valors que fan que el model continuï sent referent i innovador després de cent anys. És a partir de noves necessitats que l’any 94 neix el CAF (Centre d’Acolliments Familiars), també com a projecte capdavanter a les nostres contrades, per gestionar les demandes de famílies properes d’acollir a casa seva algun dels nois que vivien al centre i poder cobrir millor les necessitats afectives i relacionals d’alguns dels residents. Aquest projecte es presenta a Barcelona i s’obre a tots els infants del nostre territori i com a recurs diferenciat. Carlos Lamas com a ideòleg i Maria Rosell com a responsable, juntament amb Adela Anglès, actual coordinadora; Carmen Ramírez, i, una mica més tard, Rosa Solé, Pau Cerdán, Anna Farré i Yoli Ortiz de Pinedo han estat els fonaments d’un projecte complex, amb una gran dificultat tècnica, referent en l’àmbit català i amb uns resultats extraordinaris. Perquè el recurs funcioni calen també unes famílies extraordinàries; una part important d’aquestes famílies s’han agrupat a l’AFATAR (Associació de Famílies Acollidores de Tarragona). Aquest servei, dintre del sistema de protecció i en un context de crisi, és el que té més bones perspectives de creixement amb acolliments simples, d’urgència i diagnòstic, permanents, famílies col· laboradores, acolliments professionals o especialitzats, etc.

Durant uns anys va funcionar el CVA (Centre de Valoració d’Adopcions) per a famílies que volien fer una adopció internacional, amb els tècnics de referència Olga Roca, Cinta Mallén, Pilar Calbet, Dídac Mora i Pep Alcañiz, que en diferents moments van dur a terme el procés de valoració de totes les famílies sol· licitants d’adopció de les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre de 1997 a 2003. L’estiu de 2001 va començar a funcionar el Servei de Preadoptius com a resposta a la necessitat de fer l’acompanyament i el seguiment dels nois i noies que començaven el procés d’acoblament a una nova família que, si tot anava bé, acabaria sent la seva família definitiva. Aquest nou servei el van iniciar Sílvia Curto i Olga Boada com a coordinadora. Amb el temps i l’entrada de nous tècnics, vam entrar a fer les valoracions de les famílies que volien fer l’adopció nacional, això sí, centrantnos en la nostra demarcació. L’adopció és una mesura definitiva l’èxit de la qual depèn força de l’assessorament i el suport tècnic al noi o noia i a la família que l’aculli, i per això calia potenciar aquest acompanyament com un dels valors afegits del servei.

137

Una de les mancances que teníem al centre era la sortida dels nois i noies als 18 anys. La majoria d’edat deixa en total desprotecció i al carrer uns adolescents amb més o menys recursos personals, però que en cap cas tenen el coixí de la família. Després del fracàs del projecte de treballar separadament amb aquests joves en uns espais dintre de la mateixa institució, l’any 2004 endeguem el servei per a majors de 18 anys (fins als 21 com

a màxim), amb pisos assistits i seguiments al medi, amb Luis Lorenzo, Tocayo, com a primer responsable d’aquest suport integral als joves, que es tradueix en suport jurídic, econòmic, d’inserció laboral, habitatge, acompanyament educatiu, formació, suport psicològic, etc. Aquesta transició a la vida adulta és un camí costerut en què uns adolescents sense un patró clar hauran de prendre decisions, hauran d’escollir, sense una xarxa i des d’una gran alçada. Són molts els projectes de la Fundació, com ara un servei per a noies adolescents embarassades, més famílies d’acollida per a nadons, famílies per a infants amb necessitats especials, un projecte de treball amb famílies biològiques, un espai de formació per posar en comú l’experiència dels professionals, un servei de treball terapèutic per a infants tutelats, etc. Alguns s’estan acabant de definir, altres són en calaixos de l’Administració i altres, al cap dels tècnics, perquè aquest dia a dia tan ple, aquestes urgències que formen part de la quotidianitat i, normalment, motius econòmics ajornen o fan repensar la creació de nous recursos. Però, tanmateix, demostren que la institució és més viva que mai i que l’objectiu fundacional d’oferir respostes als nois i noies en desprotecció o molt alt risc social, continua present després de cent anys. El tema econòmic, com en totes les entitats del tercer sector i d’iniciativa social, ha condicionat força els diferents projectes, i sovint prioritzem les possibilitats de portar a terme una o altra actuació més per qüestions econòmiques que per qüestions tècniques. Això va en contra de l’interès superior de l’infant,

138

però la realitat és la que és i no la que ens agradaria que fos. En el capítols precedents d’aquest llibre ja ha quedat constatat aquest fet al llarg de la història. Els diners per al funcionament de la Fundació provenen exclusivament dels acords amb el departament que tingui les competències d’Atenció a la Infància i una petita part, sobre un 5%, del lloguer del terreny del costat, que també pertany a la Casa. És fàcil imaginar-se els molts patiments, sobretot a final de mes, per pagar nòmines, proveïdors, teràpies, ortodòncies, material escolar, colònies i esplais, diners de butxaca, roba, regals i un llarg etcètera. Tot i això, hem passat en vint anys, dels cinc o sis treballadors als cinquanta-cinc actuals, repartits entre els diferents serveis de la Fundació i sense deixar de pagar mai ni una nòmina i cobrant tothom a la presentació de la factura. Aquí cal agrair l’ajut i la bona feina de Miquel Orellana a l’hora d’organitzar els actius, passius, balanços i tota la comptabilitat de la Fundació. Sobre els retards en els pagaments, no podem dir el mateix de l’Administració, i aquestes situacions angoixants i complicades han tingut la seva part positiva en el fet de convertir-nos en experts en negociacions amb bancs i caixes i aconseguir diners de manera que podríem escriure algun llibre d’enginyeria econòmica. Quan preguntaven a Mn. Perfecte Cabré de quin lloc treia els diners per tirar endavant, sempre contestava que tenia una màquina de fabricar diners amagada a la Casa (que, per cert, no hem aconseguit trobar mai).

En tot el que fa referència a recursos econòmics i contractes i concerts, s’ha fet una feina de moltes hores, moltes negociacions, molts interlocutors i molts viatges a Barcelona per aconseguir que l’Administració incrementés la dotació econòmica per tal que es poguessin cobrir les necessitats dels infants i millorar les condicions laborals dels treballadors, tot mantenint unes ràtios adequades i una estabilitat en els equips. Una de les moltes anècdotes d’aquests viatges a Barcelona es va produir quan anàvem amb la furgoneta les directores dels centres de les Oblates -Teresa Guasch de Tarragona, Maria Immaculada de Reus, Vedrunes de Falset, Llar Natzaret d’Amposta- i el director de la Casa Sant Josep, que feia de xofer; a l’alçada del Vendrell, va parar-nos la Guàrdia Civil i, en veure la furgoneta plena de monges, el comentari va ser «Usted se está ganando el Cielo, señor; no hace falta que nos enseñe papeles. Sigan, sigan...».

en moments clau com l’equiparació de costos dels centres d’arreu de Catalunya. Amb els Serveis Territorials i amb Infància sempre hem tingut bones relacions, des de l’època de Lourdes Gonzàlez, amb Marilar Molero i, últimament, amb Isabel Carrasco. També amb qui té la responsabilitat dels acolliments, durant molt de temps Montse Toledo i, més tard, Montse Fàbregas.

Cal dir també que, al territori, tots aquests centres i d’altres com Missatgers, Asteroides, etc. han deixat de funcionar com a recurs del sistema de protecció. Si volem ser justos, cal reconèixer l’esforç del Departament de Benestar Social i, en concret, dels Serveis Territorials a Tarragona, en facilitar-nos la creació de nous serveis i fixar prioritats pressupostàries. En aquest punt, destaquem el paper fonamental d’Anna Solé en el seu doble paper al Patronat de la Fundació, primer com a delegada del Departament de Justícia i després com a directora dels Serveis Territorials del Departament de Benestar Social i Família, i els seus anys a Barcelona com a sotsdirectora i després directora de la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència),

La gent que treballem a la Fundació pensem que els diners que ens entren, els diners dedicats als recursos de protecció, no són una despesa, sinó una inversió, i aquest treball preventiu donarà fruits amb la incorporació a la societat, amb igualtat d’oportunitats, de la majoria de nois i noies que han passat per qualsevol dels nostres recursos. No podem quantificar el cost de la felicitat d’haver ajudat a ser persones madures, amb valors, equilibrades, capacitades per viure moments de plenitud, de saber esforçar-se, de ser autònoms, enfront dels menys nombrosos que han anat a parar a la presó o que resten condemnats a viure de subsidis i ajudes de l’Administració. El que sí podem és tenir una política interna de distribució de diners que potenciï el valor fonamental d’atenció a les persones, que ens porta a dedicar el 80% de les despeses a sous, salaris i formació del personal.

139

La idea de caritat que hi havia a finals del segle passat, i encara no superada del tot al segle xxi, confronta amb la solidaritat i amb la justícia. Moltes vegades, al llarg de la història de la Fundació, tant des del Tribunal Tutelar de Menors com des de l’Administració competent, s’han prioritzat uns conceptes per sobre dels altres. Al llarg de la història hi ha gent, bona gent i amb bons sentiments, que han donat almoina, menjar, roba, etc., graciosament, als nens desposseïts. Decisions difícils per la situació de l’economia de la Casa han estat el fet de no anar a buscar menjar al Banc dels Aliments, roba a Càritas, regals i joguines a la Creu Roja, etc. Quan el Banc d’Aliments van rebre l’escrit en què informàvem que no utilitzaríem el recurs, van trucar-nos per dir-nos que si érem rics, i no sabem si van entendre que, amb nois tutelats, era l’Administració qui havia de cobrir les necessitats i que nosaltres ja ens «discutiríem» amb qui ens delegava la guarda. A la cuina ens han portat moltes vegades peix decomissat per la Guàrdia Civil per ser fora de temporada de pesca, o bé per la mida.

Aquesta normalitat -que cadascú tingui la seva roba, les seves sabates i els seus estris personals- és un pas més d’aquesta història. L’aplicació del principi de participació i responsabilització és un fet del qual fins fa poc no s’ha esperat que els infants i adolescents participin, només que rebin, i sempre amb la idea que han d’estar agraïts. Avui, tot i els avenços en temes de protecció, aquesta participació dels infants i adolescents en el disseny del seu projecte de futur és encara una assignatura pendent o, si més no, necessita millorar. L’any 1994 es tanca el col· legi públic que havia funcionat en la doble vessant instructiva i educativa des de l’any 1960. El Col· legi Públic de la Casa Tutelar de Sant Josep tenia quatre unitats i un equip de mestres amb un projecte educatiu que durant molts anys va ser l’eix vertebrador de la Casa. En un document de 1991 en què es demana la classificació de «centre d’especial dificultat» es diu que és comú quasi en la totalitat de l’alumnat un notable endarreriment escolar, manca d’hàbits d’estudi i de treball, dificultats d’atenció i concentració, manca d’horitzó temporal i pobresa de fantasia, baix nivell d’aspiracions i sistema de valors diferents dels convencionals, poca autoestima i intolerància a la frustració. Tot això com a conseqüència de les carències afectives. Aquests fets creen conflictes amb els propis companys i amb els adults, i incrementen la necessitat d’atenció personal, comprensió, tolerància i, fins i tot, de l’autoritat de l’adult. Els que vam ser testimonis d’aquesta època de

140

l’escola podem constatar que aquesta és una feina dura, molt dura, només per a persones de pedra picada, i amb poc reconeixement malgrat els avenços aconseguits. L’últim equip de professors, Artur Fargas, Assumpció Cabré, Joan Josep Serret i Joan Teixidó, que n’era el director, juntament amb Mercè Curull, Jordi Torrent, Lluïsa Castellví... formen part destacada, de les més fonamentals, de la història de la Casa, i amb aquesta capacitat de resposta, de treball, de dedicació i professionalitat, són les peces clau que permeten l’obertura cap a l’entorn comunitari i el treball en col· laboració amb la xarxa de serveis professionals.

hom necessita per construir la seva identitat. Si una part de la felicitat dels adolescents ve donada pel fet material de tenir o consumir, el valor de l’austeritat difícilment podrem utilitzar-lo com a model educatiu.

El canvi de valors també ens ha condicionat el model d’intervenció i, si abans parlàvem d’un model de família i del treball com a valors absoluts i cap a on calia dirigir tots els plantejaments, ara parlem d’un curt termini en què predominen la satisfacció del desig immediat i la renúncia a plantejaments a mitjà termini. Els valors de la Fundació estan explicitats en els projectes -el respecte, l’escolta, la responsabilitat, l’esforç...- i vertebrats al voltant del compromís amb els infants i la coherència d’ajustar les intervencions a les conviccions.

Avui tots els adolescents del centre tenen ordinadors a les seves sales, amb accés a Internet, amb possibilitats de navegació per tota la xarxa, de comunicació, de fotografies, vídeos, música, pel· lícules i amb tot allò bo i dolent de les noves tecnologies al seu abast. Hem superat, o ens ha superat, la realitat dels mòbils i el seu ús quotidià, i sabem que la norma s’ha de revisar i actualitzar amb més freqüència de la que ens agradaria.

Algú deia que la satisfacció dels propis desitjos s’estava convertint en el valor absolut. En aquests anys hem passat d’un model social estable (mateixa parella, mateixa feina, mateixa casa, mateixos amics, etc.) a una xarxa 3.0 que té el sentiment de pertinença sustentat en Internet i les noves tecnologies, i que dificulta encara més la història dels nostres nois i noies, i també els fa perdre referències que

El punt d’inflexió pel que fa al sistema de protecció a Catalunya va ser la creació de la Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació a la Infància i l’Adolescència (FEDAIA), que és una federació sense ànim de lucre que agrupa i representa unes 90 entitats del tercer sector social d’arreu de Catalunya, que atenen més de 35.000 infants, adolescents i joves desemparats o en risc d’exclusió social i les seves famílies a través de centres de menors, centres oberts, pisos assistits, serveis d’acolliment familiar i adopció, unitats d’escolarització compartida, tallers i altres serveis destinats a combatre l’exclusió social i el desemparament.

141

La Casa Sant Josep va estar, a finals dels anys 80, a la Comissió de Centres de Catalunya que tenien conveni amb la Generalitat i, l’any 1996, va ser de les entitats fundadores de la FEDAIA, i en va assumir la vicepresidència. Una de les primeres aportacions importants va ser el treball que es va fer per tal d’establir un model de qualitat de tots els centres de Catalunya. El resultat d’aquesta feina va ser l’elaboració d’un estudi de mòduls que va fer possible la implementació del Pla de Qualitat i una millora de les ràtios educatives per fer front a la complexitat de la gestió educativa dels equipaments dedicats a la protecció dels infants i adolescents sota tutela.

L’any 2004 vam ser al grup de treball que va redactar el primer esborrany del document de la nova Llei d’infància, amb persones expertes i sota la coordinació de Manuel Miranda, fiscal de menors de Tarragona i personatge clau en l’elaboració del «Document de bases per a una nova Llei d’infància», el febrer de 2005.

La Fundació Casa Sant Josep ha participat en l’organització, amb ponències o bé en taules rodones, en pràcticament tots els fòrums de la FEDAIA des de l’any 1997, quan van tenir lloc les Primeres Jornades de Formació de la FEDAIA a Tarragona, a la Ciutat Residencial de Repòs i de Vacances, en les quals es van començar uns espais de trobada, d’intercanvi, de participació i de diàleg.

El novembre de 2006, després d’una compareixença al Parlament de Catalunya, s’acorda un preu de les places dels centres que ens permet portar a terme l’encàrrec en unes condicions de professionalitat garantint un model de qualitat, sota les ràtios proposades i el conveni vigent.

A finals de l’any 2002 vam participar, sempre a través de la FEDAIA, en l’«Estudi de la regulació de la protecció jurídica del menor en desemparament a les comunitats autònomes de València, Andalusia i Madrid en comparació amb el sistema normatiu a Catalunya». D’aquí surt la necessitat d’actualitzar la normativa existent i agrupar totes les lleis de protecció.

L’any 2007, en el marc del Congrés Mundial dels Drets de la Infància i l’Adolescència de Barcelona, es va donar el primer Premi Catalunya d’Infància a Manuel Miranda, en reconeixement a la seva tasca com a fiscal de menors de Tarragona i com a impulsor del que després seria la Llei dels drets i oportunitats de la infància i l’adolescència.

142

L’any 2008 vam formar part d’un grup de treball de diferents centres amb l’objectiu d’aportar elements de reflexió, criteris i propostes a la DGAIA i, per altra part, vam estar a la Comissió d’ICIF (Comissió d’Institucions Col· laboradores d’Integració Familiar) per elaborar un Model d’Acolliment Familiar, des de la qual vam fer diverses propostes a l’Administració, incloent-hi el tema dels costos, així com la importància de poder potenciar aquest recurs.

Des de la Casa Sant Josep hem estat capdavanters i hem assumit el lideratge dels serveis de protecció a les comarques de Tarragona; hem anat a diverses compareixences al Parlament de Catalunya; hem treballat amb el Síndic de Greuges, amb el Col· legi d’Educadors i amb els altres col· legis professionals, amb la URV i amb la Coordinadora Catalana de Fundacions; hem participat a les comissions de Centres, d’Acolliments, de Salut Mental, de Qualitat...; hem criticat el model per centralista; hem denunciat les mancances i desequilibris, i hem impulsat l’ordenació de les necessitats del territori. Al llarg de tot el camí de millora del sistema de protecció a Catalunya, la Fundació Casa Sant Josep, no ha deixat de participar en els diferents grups creats per l’Administració per elaborar la Llei de serveis socials i la Llei dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència i el Conveni de Catalunya d’acció social amb infants, joves, famílies i d’altres en situació de risc.

Després de tots aquests anys, continuem construint una cultura, una pedagogia i una didàctica sobre la infància que aconsegueixi coresponsabilitzar a tothom de la problemàtica d’aquests infants. Didàctica dels drets, de maltractaments, de salut mental, de comportaments, d’igualtat d’oportunitats i de tot el que ajudi a reforçar i a fer més eficaç el recurs. Totes aquestes actuacions realitzades al llarg d’aquests anys, porten a autoritzar la Fundació Casa Sant Josep i a tots els seus serveis per poder parlar amb criteri i coneixement de causa d’un model amb uns valors propis, en què els aspectes de millora i de qualitat han estat sempre presents. Tanmateix, hem de seguir avançant pel que fa a avaluació, formació contínua, investigació i recerca, bones pràctiques i tot el que ajudi a fer possible la mateixa missió d’una institució centenària que vol continuar sent referent en l’atenció als més vulnerables.

Quan mirem endarrere, el balanç és alhora positiu i crític: a les nostres contrades, difícilment es pot entendre una política de protecció a la infància sense l’aportació de la Casa, però, a partir d’aquí, també cal saber veure les mancances i el fet de no comptar amb els recursos suficients, de no treballar prou en prevenció, de no trobar famílies per a infants amb necessitats especials, mancances en la formació dels professionals, poca sinergia amb la URV, dificultats de l’Administració i, en definitiva, el fet de no posar tot l’adob necessari perquè la vida pugui créixer amb total plenitud.

143

El taller de fusteria en els anys 40.

7

Vivències i testimonis

— Gràcies a tots els qui heu treballat i treballeu a la Casa Sant Josep —

† Jaume Pujol Balcells Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

— Quan vaig arribar a Tarragona com a arquebisbe, el setembre de 2004, vaig anar coneixent de mica en mica les persones (preveres, diaques, religiosos i religioses, laics i laiques…) i les nombroses institucions de l’Arxidiòcesi. Entre aquestes últimes, vaig tenir el goig de conèixer la Fundació Casa Sant Josep, a la reunió del Patronat de la qual he procurat no faltar mai durant aquests anys.

trobareu molt ben explicats en aquest llibre, pel magnífic treball del qual aprofito l’ocasió també per donar les gràcies. No vull deixar de recordar, per acabar, Mn. Perfecte Cabré, que, junt amb la seva germana i moltes altres persones, va treballar de valent per donar l’aire de família a aquesta institució. Estic segur que gràcies als esforços dels qui hi treballeu actualment continuarà amb el mateix esperit.

Com a president de la Fundació em sento en l’agradable obligació de donar les gràcies als patrons i als treballadors abnegats d’aquesta Casa. He de donar les gràcies a tots els qui han treballat i actualment estan treballant per acomplir les finalitats dels Estatuts de la Fundació, la primera redacció dels quals es remunta al 12 de juny de 1912, ara fa cent anys. Per aquest motiu estem de festa i amb moltes ganes de continuar aquest treball tan important i necessari per a la nostra societat.

Gràcies de nou a tots. Amb tot el meu afecte, la meva benedicció.

Els Estatuts actuals, firmats pel meu estimat predecessor, el Dr. Ramon Torrella, són de l’any 1990, i en ells es diu que la primera finalitat de la Fundació Casa Sant Josep de Tarragona «serà la d’acolliment, cura i educació de menors necessitats, fins a inserir-los a la societat civil». Us puc assegurar que es treballa molt bé per aconseguir aquest objectiu i d’altres que

146

— Cent

anys!

— † Lluís Martínez Sistach Cardenal arquebisbe de Barcelona

— La nostra estimada Casa Sant Josep de Tarragona compleix cent anys!

Hem d’agrair a tots els membres del Patronat, a tots els educadors i al personal de servei de la Casa, a tots els qui ho han fet possible i ho fan possible, el seu bon servei a tantes persones, infants i adolescents, que han trobat afecte, companyia i formació humana i cristiana.

És motiu de goig. Es tracta del seu primer centenari, i aquesta paraula impressiona i és motiu per fer una bona celebració, avui que malauradament sovint les realitats i els compromisos són efímers. La Casa Sant Josep ha estat i està al servei de la infància i l’adolescència, acollint i ajudant aquestes persones a esdevenir bons homes i bones dones i amb un esperit i contingut cristià.

Encoratjo els responsables actuals de la Casa Sant Josep que continuï prestant aquest bon servei, que inicia un segon centenari.

Recordo molt bé aquelles reunions periòdiques del Patronat de la Fundació quan era arquebisbe de Tarragona, i també com escoltava amb molt d’interès i admiració el treball que van realitzar en aquesta Casa Sant Josep mossèn Perfecte i la seva germana. Pel que em deien, no es podria dir que s’observaren tots els protocols de l’ordre, però hi havia un ordre amarat d’amor i de joia i la Casa funcionava –deien– molt bé.

Gràcies a tots i endavant!

147

— Cent anys de vida de la Casa Sant Josep —

Anna Solé Ramos Directora dels Serveis Territorials de Tarragona del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya

— Cent anys de vida d’una institució és un esdeveniment d’obligada celebració i, en el cas de la Casa Sant Josep, de reconeixement a una labor social d’excel· lència. Els que hem pogut seguir de prop part de la història d’aquests cent anys de treball incansable amb els nens i nenes que ha acollit, estem en condicions d’assegurar que s’ha establert una escola de bon fer, de bona pràctica. Des d’haver d’afrontar l’acollida dels infants, primer com a compromís social, fins a l’establiment progressiu de l’observança dels seus drets com a pilar bàsic de tota l’actuació dels professionals. Tants anys de recorregut han permès anar veient les grans transformacions socials, i això ha obligat a donar molts cops de timó des d’aquesta gran nau.

La tasca educativa no pot abordar-se com una mera ocupació laboral, ni tan sols com un ofici pel qual només convé estar ben entrenat. Comporta un nivell de discrecionalitat tècnica i de presa de decisions en el mateix discórrer professional que no pot abordar-se al marge d’un compromís ètic i moral amb els infants acollits. I així ha estat a la Casa Sant Josep, un centre que s’ha sentit i se sent amb un bagatge que s’ha configurat per a tots els que hi habiten com un lloc de pertinença. Per això cal celebrar i reconèixer aquesta llarga trajectòria educativa, que de ben segur té ja assegurat un racó en la història de la protecció dels infants a Catalunya.

El concepte de protecció de l’infant i l’adolescent ha sofert tota una transformació durant els darrers cent anys i la Casa Sant Josep ha hagut d’anar incorporant progressivament aquest canvi. I és que el creixent intervencionisme protector per part de l’Administració pública ha propiciat millors garanties en la seva atenció. En aquest sentit, l’exigència educativa ha crescut de manera imparable i ha tingut com a resultat un nivell d’implicació professional molt elevat.

148

— El Tribunal Tutelar de Menors i la Casa Tutelar Sant Josep —

Enric Vendrell i Duran (†) Exdirector general de Protecció de Menors i Tutela de Menors de la Generalitat de Catalunya (1981-1984) i exsenador (1984-1992)

— Amb molt de gust faré un repàs dels meus records del Tribunal Tutelar de Menors i de la Casa Tutelar Sant Josep:

càrrec, vaig substituir el meu pare durant uns anys, i després vaig ser-ne el president durant 25 o 30 anys més.

El Tribunal Tutelar de Menors de Tarragona va ser el segon a constituir-se a l’Estat espanyol i el primer de Catalunya, l’any 1920, abans que el de Barcelona. Per crear un tribunal calia disposar d’un centre on poder internar els infants; no tenia sentit tenir un tribunal de menors sense disposar d’un lloc on dur-los. El Tribunal de Tarragona es va crear gràcies a la preexistència de l’Asilo Sant Josep, que s’havia fundat l’any 1912.

En aquells temps hi havia dues entitats: la Junta Provincial de Protecció de Menors i el Tribunal Tutelar de Menors. Es tractava d’organismes apartats l’un de l’altre i amb funcions diferents, tot i que molt semblants, per la qual cosa a vegades era difícil saber quin assumpte tocava de resoldre a un o a l’altre. La Junta Provincial s’ocupava d’aquells nois que necessitaven protecció oficial per manca de la necessària tutela i assistència per part dels pares. Podia ser que això ocorregués perquè els pares havien desaparegut, perquè tenien mal comportament o perquè mostraven un mal caràcter cap als seus fills.

La protecció de menors des del Tribunal Tutelar va començar en el moment en què es va plantejar la separació judicial d’adults i de menors. Així doncs, el jutge ordinari abandonava aquesta faceta, que passava a desenvolupar una persona amb vocació i competent que no havia dut a terme la carrera de jutge. Canviava l’enfocament de manera radical, s’abolia la presó per als nens i es prenien mesures de tall educatiu i reformador que incloïen la llibertat vigilada.

El Tribunal Tutelar tenia una funció correctora amb aquells nois que havien comès alguna infracció delinqüent. Tenia funcions per suspendre la pàtria potestat als pares. Si això succeïa, l’assumia el Tribunal i podia disposar el que fos més convenient per a ells per tal de corregir la seva mala conducta.

El primer president del Tribunal Tutelar de Menors de Tarragona, que, com he dit, no era jutge, va ser el marquès de Muller. Jo vaig entrar al Tribunal com a vicepresident; devia ser als anys cinquanta. En aquest

El Tribunal Tutelar estava ubicat al pis principal de la cantonada del carrer d’August amb el carrer de l’Assalt. Disposava de personal encarregat de

149

prendre les decisions, que consistia en un president, un secretari (el senyor Ixart), dos vocals i dos vocals substituts, a més de personal administratiu, dos policies i un tercer policia de «la secreta». Tots tres s’ocupaven dels trasllats i la recollida de nois, així com de fer els informes del funcionament de la família del menor.

abandonats acabats de néixer. Queda clar que hi havia diferents organismes i es feia evident la dificultat per establir límits de competències entre uns i altres. En aquella època, la Casa Tutelar només acollia nens, però el Tribunal també atenia nenes, les quals podien ingressar a les religioses Oblates o a les Carmelites del carrer del Mar. Es tractava de centres col· laboradors, no pas propis del Tribunal. En casos de nens molt difícils, es disposava també de l’Asilo Duran de Barcelona.

Llavors no hi havia famílies acollidores. Per als nois, hi havia internament, com a darrer recurs, o llibertat vigilada. D’aquesta llibertat vigilada se n’encarregaven uns delegats de vigilància protectora. Es tractava de voluntaris de conducta irreprotxable. Cada poble tenia un delegat i, si no, ho era el capellà o el mestre. El Tribunal feia una memòria anual de l’activitat, un treball estadístic en què es recollien les dades dels diferents casos que s’havien tractat al llarg de l’any.

De la Casa Tutelar Sant Josep, en aquella època se n’ocupava Mn. Perfecte Cabré, el qual va ser nomenat director d’aquesta entitat l’any 1957 i va ocupar el càrrec fins a l’any 1989. Vam tenir una relació constant. Com ja he comentat, a la Casa Tutelar Sant Josep hi anaven nois amb necessitats de correcció conductual, i això feia que des de fora de la Casa es tingués una mica la percepció de lloc de càstig. Recordo, però, el centre amb una molt bona categoria de confort en les qüestions materials i assistencials, i una immillorable relació de mossèn Perfecte amb els nois.

En aquell temps no teníem més que la Casa Tutelar Sant Josep. Per tant, era allí on ingressaven els fills de pares que no se n’ocupaven o els que requerien necessitats de protecció especial perquè tenien greus problemes conductuals. A la Casa Tutelar, doncs, hi havia els menors protegits pel Tribunal, però també hi havia els protegits per la Junta Provincial de Protecció. Per un altre costat, existia la Casa de Beneficència de la Diputació provincial, que feia la seva tasca en pro de la infància atenent fills

Mossèn Perfecte era l’ànima de la Casa Tutelar. Una persona amb una gran vocació per a la formació dels nois. Tarragona no li podrà agrair mai prou la seva dedicació i entrega.

150

— Homilia en el funeral de Mn. Perfecte Cabré —

Mn. Joan Aragonès Llaveria Exvicari general de l’Arquebisbat de Tarragona

— Mentre els homes celebrem l’any nou, mossèn Perfecte celebra una nova vida. Mentre els homes ens desitgem tota classe de felicitats i ens obrim a l’esperança, ell ha començat ja a viure la plena felicitat i ja no espera, sinó que posseeix. Un pensador cristià va fer escriure sobre la seva tomba aquest epitafi: «Finalment lliure, finalment segur, finalment etern». Efectivament, en la visió cristiana, el temps no és el déu que es menja els seus fills, com pensaven els antics autors clàssics i segueixen pensant alguns de nous, ni una fatídica i cansada repetició de dies, com diuen d’altres, ni una simple mesura convencional com el viuen molts. El temps és la manera d’apropar-nos a l’eternitat: estem amenaçats de vida i de resurrecció! Any nou, vida nova, solem dir. Per a mossèn Perfecte això és ja una realitat total i no un simple convencionalisme.

insistim en les seves limitacions. El centre de la nostra celebració rau, dic, en l’amor infinit de Déu, que és més gran, més fort i més poderós que el pecat de l’home i que la mateixa mort. Per això la celebració cristiana de la mort, sobretot quan, com en el nostre cas, el difunt ha intentat ser conseqüent amb la seva vida cristiana i sacerdotal, està amarada de confiança, d’esperança i, fins i tot, d’una certa alegria. Mossèn Perfecte, que durant tants anys, com un nou Abraham, ha estat el pare d’una multitud d’infants, ha experimentat ja la tendresa de l’amor del Pare del cel. Dic que no és aquest el moment oportú per fer l’elogi de mossèn Perfecte, però sí que crec que ho és per recordar i posar en relleu dues qualitats seves que són grans lliçons per a nosaltres i que m’atreveixo a dir que són els seus últims consells, l’homilia dels seus propis funerals. En primer lloc, la senzillesa, no practicada amb actes d’humilitat i menys amb simples paraules, sinó sentida i viscuda com a tarannà. Mai se li va ocórrer que viure les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any i els gairebé 40 anys al costat dels nois de la Casa de Sant Josep tingués res d’especial. Si algú li hagués proposat un reconeixement social crec que hauria esclatat a riure amb aquella rialla tan seva, tot pensant «Aquest s’ha tornat ximple!». No us sembla que si els homes

Una homilia de funeral no pot ser un panegíric, una lloança al difunt. Davant Déu tot home és un pobre home: massa petit, massa limitat, massa pecador per ferne l’elogi. D’altra banda, la salvació que celebrem no l’aconseguim per les nostres obres, pels nostres mèrits, sinó que és fruit de la redempció, és a dir, del rescat, de Crist. El centre de la nostra celebració no són les virtuts o qualitats del difunt, sinó la grandesa de l’amor de Déu. Però si no celebrem els mèrits del difunt, tampoc

151

tinguéssim més ganes de servir i menys de figurar el món aniria millor? No us sembla que molts recels, moltes enveges i no pocs malentesos provenen precisament de la nostra vanitat i no pas de l’actuació dels altres, com tantes vegades pensem i diem? Vull també ressaltar la seva alegria i el seu optimisme. Estava content. Ho deia amb la seva cara. Perquè estimava els infants, creia i esperava en ells. No deixava que les preocupacions esborressin la seva rialla ingènua, innocent, candorosa. Molt bé podríem posar en els seus llavis una nova paràbola: «En el Regne dels cels, diu el Senyor, passa allò que va passar amb aquell home que, arribada la tardor i veient que els arbres perdien les fulles i que en el jardí ja no hi havia flors, començà a plorar pensant que la mort s’havia apoderat de la natura... En el seu pessimisme no veia que sota d’aquelles fulles mortes del seu jardí hi creixien bolets molt bonics i bons, i que l’aparença gelada de l’hivern era només fecunditat silenciosa que portaria a una nova primavera. En els regnes de la terra, diu el Senyor, hi ha massa miops i pessimistes, i una gran manca d’homes i dones serens i experimentats que sàpiguen esperar». ( Homilia de Mn. Joan Aragonès en els funerals de Mn. Perfecte Cabré. Pradell de la Teixeta, 1 de gener de 1997).

152

— La Casa Sant Josep: una bella llar de vida —

Joan Aregio i Navarro Exdelegat del Departament de Benestar Social i director del Servei Català de Trànsit de la Generalitat de Catalunya

— Quan vaig rebre la carta del Lluís Jové en què em demanava una col· laboració per a la publicació que commemora el centenari de la Casa Sant Josep de Tarragona, el primer que em va passar pel cap, a part de la lògica sorpresa i el profund agraïment, va ser la imatge del mateix edifici, un edifici que, abans de conèixer-lo, sempre m’havia generat una certa curiositat sobre com devia ser per dins.

Recordo perfectament la sensació que em va produir el mateix entorn el primer cop que vaig entrar-hi. La Casa era com un petit món autosuficient. Tenia, i suposo que segueix tenint, habitacions, cuina, sales d’estar, aules, tallers de treball, una piscina impressionant, terreny enjardinat per passejar, gimnàs i, fins i tot, una petita discoteca. Era realment bonica. En aquest cas, però, la bellesa del seu interior no era solament física, sinó també moral i espiritual. Respirava vida.

I parlo en passat perquè ja fa uns quants anys que vaig poder satisfer la meva curiositat quan una de les meves obligacions com a delegat del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya va ser la de formar part de la Junta del Patronat de la Casa Sant Josep.

Els infants són un dels béns més preuats de la nostra societat i el fet de cuidar-se d’ells, ja sigui a la família, a l’escola o en institucions com la Casa Sant Josep, és una de les feines més importants que poden existir. Fa cent anys que la Casa Sant Josep ho fa. Molts tarragonins han trobat la seva família en aquesta Casa, i la nostra ciutat ha trobat en la Casa Sant Josep un recurs que la dignifica i que fa que tingui sentit la paraula solidaritat.

Presidia el Patronat l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach, i hi havia també una representant de l’Ajuntament, la Lluïsa Expósito; alguna persona més que no recordo, i, fins i tot, el governador civil de Tarragona. En aquella època, Mn. Perfecte Cabré, ànima de la institució, ja no la dirigia, però tenia una altra ànima que encara avui dirigeix la Casa i que no és altra que el Lluís Jové.

Enhorabona, doncs, per la feina, i felicitats pel vostre aniversari!

153

— La Casa Sant Josep: un espai d’acollida, d’amor i de formació —

Rosa Maria Rossell Rigau Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya

— Molt ha canviat el món d’ençà de l’any 1971, quan vaig conèixer Mn. Perfecte Cabré, sinònim de Casa Sant Josep. De fet, l’havia conegut abans per l’escoltisme, però el 1971 vam coincidir, i molt, a partir d’una relació professional entre ell i l’administració que jo representava. Què puc dir jo de mossèn Perfecte? Doncs que mai havia vist tanta generositat en una persona; mai, fins aquell moment, havia vist com l’amor d’una persona es bolcava en exclusiva cap als nens, els seus nens. Mai he vist tantes coses bones en una sola persona, així que es fa difícil no tenir un referent de bondat i generositat en el mossèn.

Reprenent el fil de la seva bondat i de la seva vida dedicada en exclusiva al benestar dels nens, hi ha un punt fosc no atribuïble al mossèn, sinó a aquells que, sota la premissa de cristians, el van criticar amb molta mala bava i mala fe, atribuint-li coses que no val la pena repetir i que, després, al cap del temps, es va demostrar que no passaven de calúmnies rancunioses. La Casa Sant Josep és un món no gaire conegut a Tarragona. Seria bo que la gent conegués què representa, no per a la ciutat –que també–, sinó què representa per a la canalla que acull. És un espai d’acollida, d’amor i de formació per a aquells que estan necessitats i que a casa seva no troben aquests elements, o no els troben amb la plenitud que caldria, però els troben a la Casa Sant Josep. Pels cent primers anys d’aquesta Casa, i perquè en siguin molts més.

Tenia, però, un petit defecte: la seva enemistat amb els papers. Una enemistat que gairebé es convertia en un combat cos a cos; uns papers que eren tan necessaris per a l’Administració, però no per a ell. Recordo mossèn Perfecte fer-me un repàs, nen per nen, tot de memòria i sense perdre detall: «Per què vull els papers, si els conec de primera mà, a ells i a les seves famílies?». Ben cert. El seu cervell tenia un espai, suposo que molt gran, dedicat a l’arxiu de tots i cada un dels nens acollits. Era impressionant: poques errades cometia la seva memòria quan parlava dels nens i el seu entorn, la seva família, els estudis, etc.

154

— Comença una nova etapa a la Casa Sant Josep —

Joan-Andreu Torres i Sabaté Pedagog i exdirector de la Casa Sant Josep

— Acabava de començar el curs escolar quan vaig rebre una trucada de Mn. Aragonès per demanar-me que assumís la direcció de la Casa Tutelar Sant Josep, atès que mossèn Perfecte tenia problemes de salut i algú se n’havia de fer responsable.

L’ingrés de mossèn Perfecte a l’hospital va comportar que, durant uns mesos, l’Administració de la Generalitat assumís la direcció de la Casa. Se’n va fer càrrec el Sr. Marcó, que va començar a cercar una treballadora social i uns educadors (el mossèn ja en tenia dos) per tal de formar un equip educatiu, que és el que jo em vaig trobar.

En aquells moments, jo era director de l’Escola Sant Josep Obrer, al costat de la Catedral, on acollíem, en bona part, infants del barri i de la Residència Mare de Déu de la Mercè. Ja feia cinc anys que ho era, i no va haver-hi cap dificultat perquè el Sr. Enric Prats assumís aquesta responsabilitat.

Amb aquest equip de joves educadors i l’experiència de la treballadora social, la Sra. Bea Baucells, vam iniciar la reforma interna i externa de la Casa Sant Josep. La meva tasca va ser reorganitzar el funcionament domèstic, ja que la germana del mossèn, la mestressa, era qui governava aquest espai i tant ella com el seu marit, el Sr. Roc, com el mateix mossèn, van deixar fer i, si al principi vivien a la Casa, poc després van anar a viure en un habitatge de la seva propietat.

Vaig acceptar la proposta i m’hi vaig incorporar immediatament. El record que jo en tenia era per les vegades que, essent educador del Col· legi Sant Pau, hi havia anat per parlar amb mossèn Perfecte, sobretot quan des del col· legi vèiem com alguns adolescents s’escapaven saltant el mur del seu pati. Encara recordo la seva resposta: «No us preocupeu, que ja tornaran». Per això, des del primer moment en què un infant entrava a la Casa Sant Josep, li mostrava com podia sortir (per la porta, és clar).

Era responsabilitat meva la relació i cooperació amb l’equip de quatre mestres compromesos amb la tasca d’ensenyar i educar els infants que vivien a la Casa.

Jo en tenia un record idíl· lic, d’uns infants que gaudien de piscina, de discoteca amb les últimes novetats en so, de patis i espais d’esports, de tallers...

155

Va ser un any en què va caldre posar ordre a tota la paperassa de la Casa respecte als compromisos amb l’Administració de la Generalitat, tant d’Infància com de Justícia, així com administrar tots els recursos econòmics de què disposàvem. Així mateix, es va iniciar la col· laboració amb centres de les nostres característiques i l’Administració de Tarragona. De portes endins, es van realitzar obres per tal de reorganitzar els espais i donar resposta a la nova manera de treballar per a l’educació d’aquells infants. Va ser un curs molt intens: havia passat a ser responsable de la vida d’uns quaranta infants i adolescents amb unes experiències que deixen senyal per a tota la vida. Donant per acabada aquesta etapa, vaig tornar al Col· legi Sant Josep Obrer i el Sr. Lluís Jové em va substituir en la direcció.

156

— Carta a la Casa Sant Josep —

Joan Josep Serret Urgell Mestre de l’escola de la Casa i expatró de la Fundació Casa Sant Josep

— Benvolguda Casa Sant Josep:

el mestre jugués amb ells (per cert, quin disgust tan gran quan et van «robar» un tros de pista per fer més ample el carrer del costat!); o aquelles tardes de divendres, quan tots plegats miràvem una pel· lícula de cinema i la comentàvem i en parlàvem una estona; les converses i xerrades de molts i variats temes a l’aula, i la convivència, no sempre perfecta, però sí molt positiva, etc.

Diuen que has arribat als cent anys d’existència. Cent anys! No, no és poca cosa. Per això he pensat escriure’t i posar en aquest tros de paper alguns records que difícilment seria capaç de reflectir d’una altra manera. Convisquérem (ho recordes?) quatre anys. Bé, potser és més exacte dir quatre cursos, ja que durant aquest temps vas ser l’escola on jo feia de mestre. Evidentment que abans ja et coneixia! I també coneixia els mestres, bons amics i millors companys, que hi treballaven. Per això, quan em proposaren col· laborar-hi, no em costà acceptar. Llavors tu també iniciaves una nova etapa, o sigui que, d’alguna manera, tots dos començàvem un nou camí.

També arribà el comiat. El debat d’escola sí o d’escola no, feia temps que hi era. Les dues opcions tenien punts positius i punts negatius. Amb bon criteri, s’optà per tancar l’escola i que els nois sortissin. Això m’allunyà de tu. Bé, no del tot: sempre hem tingut algun tipus de contacte, i així m’agradaria que continués. Acabo. Vull fer-ho recordant i donant l’agraïment a tota la teva gent, la que durant aquests cent anys ha treballat amb tu. I desitjar-te ben sincerament per molts anys!!!

M’acceptaràs que la teva escola no era com les altres; no era ni millor ni pitjor, però era diferent. I et pot semblar petulància, però –segurament gràcies a l’ajut dels companys i de tota la gent de la Casa, més que als meus mèrits– no em va suposar gaire esforç adaptar-me a unes altres característiques, a un tipus d’escola diferent. Recordo especialment les sortides i excursions, en què els alumnes sempre es comportaven meravellosament; els partits i els jocs a la pista, i que als nois els encantava que

Una abraçada ben forta!

157

— Un educador exemplar —

Josep Maria Alcañiz Llúdrigues Psicòleg. Col· legi d’Educació Especial Sant Rafael de la Diputació de Tarragona

— La meva família vivia davant del Camp de Mart abans que l’arquitecte i amic l’urbanitzés com el coneixem ara. La xicalla pujàvem i baixàvem per la vora esglaonada d’un transformador i ens pelàvem els genolls jugant a futbol on ara hi ha un estany... Algun diumenge, el pare ens portava a la Casa Sant Josep a escoltar missa, que deia mossèn Perfecte. La meva admiració, però, per mossèn Perfecte ve dels relats que el meu pare m’explicava sobre ell i que jo escoltava amb curiositat, sense sospitar que aquests relats havien d’influir de manera poderosa en la meva formació.

És difícil imaginar-se avui com n’era, de subversiu, un acte com aquest, en un temps en què l’escola ens ensenyava sobretot a creure. Quan de gran m’he proposat documentar la tasca de mossèn Perfecte, confirmo aquella intuïció de nen. El que escoltava no era un assortit d’anècdotes, sinó una manera de fer agosarada, innovadora, pregonament humana i exemplar. El seu record continua nodrint la meva manera d’entendre i actuar quan treballo amb els nois, com continua viu en tothom qui l’ha conegut.

Quan arribava un menor nou al centre, Mn. Perfecte el rebia i una de les primeres coses que li deia era: «Aquí hi ha la porta; pots sortir quan vulguis: la porta sempre és oberta». Un cop fetes les presentacions, un veterà acompanyava el nouvingut a la seva habitació i l’informava de tot el que li convenia saber per viure en aquella casa. Així rebia el mossèn uns nois que enviava el jutge del Tribunal Tutelar de Menors, privats de llibertat, perquè els reformessin. No es tractava pas de cap estratègia, de cap mena de truc... Ho deia de debò! Jo intuïa la força senzilla d’aquelles paraules, el que comportaven de respecte vers els menors, d’acceptar la seva capacitat de decidir, de confiar-hi, de creure en ells.

158

— Vivències intangibles d’un educador —

Toni Solé Bru Exeducador de la Casa Sant Josep

— La Casa ha assolit el seu centenari. Es tracta d’una qüestió prou meritòria, no tant pel nombre d’anys de funcionament com per la dificultat de l’encàrrec assumit per la institució.

Ara em trobo amb l’oportunitat de participar en aquesta publicació, una qüestió del tot accidental. És fruit de la coincidència de la trajectòria d’un mateix amb la de la institució i, a més, de ser-hi, un segle després de l’any 1912. Vaig treballar a la Casa fins l’any 2006. El pas del temps proporciona el distanciament necessari per poder valorar la tasca que s’hi duu a terme.

El treball amb persones és difícil, però quan és amb infants que, a més, arriben amb una trajectòria de patiment, la feina es complica molt. Tot sovint es tracta de nois i noies que no han triat pas fer cap a la Casa. Penso, doncs, que el reconeixement a la institució rau en la tasca que exerceix, més que en la circumstància temporal d’haver-la dut a terme durant un període tan llarg.

Intento sintetitzar l’experiència de la Casa Sant Josep en unes paraules, però no trobo aquelles que expliquin quelcom tan gran, intens, gratificant i, en moltes ocasions, preocupant. Els mecanismes de la memòria són capriciosos i el pas del temps conserva en la ment aquelles vivències que van deixar una empremta més forta. Tant va poder ser per tractar-se de quelcom agradable i positiu com de fets que provoquen patiment. El que han de resoldre els educadors que acompanyen tots aquests nois i noies no és gens fàcil. Les persones no som infal· libles i no sempre hi ha remei per allò que preocupa en cada moment. Potser un dels records és viure cada dia com un repte.

«L’homenatge» a la institució ha de ser el reconeixement, amb noms i cognoms, a tots aquells infants i adolescents que s’han vist «obligats» a passar part del seu creixement en aquest marc institucional. I seria injust no incloure en aquest reconeixement totes aquelles persones que s’han dedicat professionalment, o de qualsevol altra manera, a la Casa. El centenari, des del punt de vista de la dedicació professional, el veig com un immens mosaic, un conglomerat de dedicacions que en ocasions han coincidit amb tota la vida laboral.

M’imagino la possibilitat d’explicar-ho amb una escena o, fins i tot, amb una imatge. I segueix sent complicat per la injusta raó d’haver d’eliminar-ne unes en favor d’altres. Finalment, un arriba a la conclusió que allò

159

que desitja transmetre són qüestions tan lligades a l’àmbit emocional que s’escapen de l’abast de la paraula. Finalment trobo els dos moments per explicar la meva experiència breu i humil a la Casa: un nen de vuit anys demanant a qui tenia més a prop seu (jo mateix) que fos el seu pare i, contraposadament, un noi més gran i força enfadat explicant que mai faria cas a les meves indicacions perquè jo no era pas el seu pare. Un encàrrec difícil, tal com deia al començament. No em puc estar d’aprofitar aquest moment per donar les gràcies per haver tingut l’oportunitat d’haver acompanyat un bon nombre de nois i noies en el seu creixement i per tot el treball en equip compartit amb altres professionals de la Casa.

160

— La Casa Sant Josep des de la mirada d’un educador —

Adolf Quetcuti Ferrer Educador de la Casa Sant Josep

— És una gran responsabilitat i no és gens fàcil aportar el meu testimoni en representació del col· lectiu dels actuals educadors de la Casa. Quan hi penso i em miro tinc la sensació que, en aquesta Casa, m’hi he fet gran. Tinc la sensació de formar part d’una institució històrica de la ciutat.

Encara recordo la meva entrada per primera vegada a la Casa: el que havia de ser una simple entrevista per fer una substitució ha acabat sent, com bé indica el seu nom, una de les meves cases. Treballar a la Casa Sant Josep m’ha permès adquirir una sensibilitat especial envers el món social. I no ho dic des d’un sentit místic, sinó des de la mirada de les coses senzilles, sovint considerades banals, però importants en la vida de les persones. Estar atents a aquestes realitats pot esdevenir, en moltes ocasions, la millor de les eines per acompanyar el desenvolupament humà dels infants i adolescents. Sovint és a través de gestos.

Que diferent és la vida dins la Casa de la que s’observa i s’intueix de portes enfora. La gran majoria de persones poc s’imagina que la tasca que desenvolupem és més complexa del que sembla. Els treballadors i els nois i noies compartim cada dia moltes estones que no s’emmarquen dins un context concret, sinó que fan referència a aquells moments que nosaltres anomenem quotidians i que, sovint, són els més íntims i personals. És per això que la feina que s’encomana en aquesta Casa és sempre tan especial com delicada.

Entenc que, quan parlem de la Casa Sant Josep, els nois i noies focalitzen la major part de l’atenció, les preguntes i les curiositats, però no voldria acabar aquestes línies sense fer referència a la gran quantitat de professionals amb perfils molt diferents que intervenen en la tasca educativa. Una vegada un company de feina –o millor dit, un molt bon amic– em va dir: «Adolf, de totes les persones que treballen a la Casa, sempre en podràs aprendre alguna cosa que et sorprendrà gratament».

En un espai tan i tan gran és necessari establir unes pautes de funcionament general que, a la vegada, han de respectar, atendre i fer excepció quan sigui possible a les particularitats i als interessos de cada una de les persones que hi viuen i hi treballen. Aquesta convivència sovint no és fàcil. Quantes vegades hem marxat maleint aquesta feina i quantes hem marxat contents d’atendre el més petit dels detalls, que pot ser significatiu per a alguna persona.

161

— La meva vida, la meva Casa

—

Assumpció Cabré Barberà Cuinera de la Casa Sant Josep

— Encara que en aquest llibre sortirà el nom d’Assumpció, tothom a la Casa em coneix com a Sunsi. Quan em van proposar que fes un petit testimoni del meu pas per aquesta institució, la veritat és que, de moment, no vaig saber què dir; però, rumiant-ho bé, si ho hagués de resumir en una sola frase, diria que la casa ha estat per a mi la meva vida, la meva casa.

Casa. Així, doncs, va ser com va néixer la primera «escola» que hi va haver a la Casa; concretament, a les dependències on ara hi ha el CAF (Centre d’Acolliment Familiar). S’ha de dir que, en aquella època, els nens no anaven a escola fins als 6 anys. Posteriorment, per diferents causes, s’hi van dedicar altres professionals i jo em vaig dedicar a la neteja i, més tard, a la cuina, que és la tasca que encara ara desenvolupo. Ja fa trenta-tres anys que treballo en aquesta institució.

En aquestes parets hi he passat més de la meitat de la meva vida. Vaig arribar a la Casa quan tenia 7 anys, junt amb el meu germà petit. Jo era una de les nebodes de mossèn Perfecte i, per diferents motius que ara no s’escauen, vaig entrar-hi. Era l’única nena que hi havia i, a diferència del meu germà, jo no tenia contacte amb els nois que hi havia al centre. Anava a l’escola del Sagrat Cor i dormia i vivia a la Casa Sant Josep. La veritat és que no m’agrada gaire recordar aquesta part de la meva vida.

Penso que actualment les coses estan millor, i recordo quan un dels policies de paisà que s’encarregava de retornar els nois que s’escapolien de la Casa em deia: «¡Toma, Asun, los hombres del mañana!». Pensar que d’aquesta Casa n’han sortit mestres, delineants, fotògrafs, sabaters... em dóna molta felicitat. No és fàcil treballar a la Casa; quan miro el present i observo que els nois i noies d’ara diuen que se senten tancats dins del centre, penso que no saben el que era això abans. Encara recordo quan, a l’estiu, molts nois s’escapaven cansats d’estar sempre entre les mateixes parets, i em provoca un somriure pensar que sempre hi tornaven a l’hora de dinar.

Vaig interrompre la meva estada al centre per tal d’anar a estudiar a l’Institut de Falset, fins que hi vaig retornar quan vaig començar els estudis de Química. Posteriorment vaig voler ocupar-me d’una guarderia que tancava, i va ser mossèn Perfecte qui em va proposar que aquella tasca la fes amb els nois de la

162

D’un temps enrere la Casa ha sofert molts canvis, als quals una, malgrat les dificultats, s’ha hagut d’acostumar. Des del meu abisme generacional amb els nois i noies que hi viuen actualment, penso que de vegades no saben ni poden valorar tot el que aquesta institució els dóna, i veient els educadors, desitjo que segueixin aquesta tasca encomanada, en què el treball pel respecte als altres i l’ensenyament d’allò que és permès i el que no en la nostra societat, és essencial.

163

— Les meves vivències a la Casa Sant Josep entre dues etapes molt diferents —

Armando Cruz Avero Exresident

— Vaig néixer a Tarragona el 16 de novembre de 1934, tinc dues germanes, estic casat i sóc pare de família i avi. Quan tenia onze anys vaig ser ingressat a la Casa Sant Josep. Era l’any 1945. Aquesta va ser la meva llar fins a l’any 1950. M’hauria agradat dir que aquest període va ser una etapa feliç en la meva vida, malgrat les circumstàncies, i que em vaig sentir emparat per la institució, però no puc. Recordo aquells cinc anys com una experiència traumàtica durant la qual vaig ser, com altres infants, sotmès a una disciplina tan severa i a uns mètodes tan durs que, en determinats moments, esdevingueren vexatoris. L’ús de calabossos o els càstigs corporals quedaren gravats per sempre en la meva memòria i en la meva experiència de vida. Però quan als setze anys vaig sortir del centre i m’acollí la família Solanes Ferrer, a Figuerola del Camp, la meva vida s’alliberà i es transformà positivament. Hi contribuí molt Mn. Lluís Ferré, que era una bellíssima persona i que em va ajudar enormement a realitzar-me des del punt de vista personal. En aquest sacerdot vaig trobar un autèntic referent. Amb el pas dels anys, ja d’adult, vaig decidir tornar a aquella Casa, segurament motivat per un impuls subconscient de tancar una etapa del passat i per la curiositat que suposava saber com havien

evolucionat les coses en un espai tan lligat a la meva vida. Em va rebre Mn. Perfecte Cabré amb una gran afectuositat. Aleshores jo no el coneixia. La Casa era la mateixa, però la transformació que mossèn Perfecte havia obrat era prodigiosa, i no ho dic simplement pels equipaments i les infraestructures, sinó per l’atmosfera d’humanitat i amor que la institució traspuava. La meva amistat amb mossèn Perfecte començà aquí i també una profunda i duradora relació. Vaig casar-me amb la Maria i oficià la celebració Mn. Josep Gil. D’aquest matrimoni nasqueren els nostres fills: Maria del Carmen, Maria Isabel, Maria Àngels i Armand. Mn. Perfecte Cabré va batejar la nostra filla Maria del Carmen, que va ser apadrinada per dos infants de la Casa Sant Josep, i també el nostre fill Armand. Creient, com he estat sempre, vaig donar gràcies a Déu i a la Verge Maria que la Casa Sant Josep s’hagués convertit, gràcies a mossèn Perfecte, en una veritable llar d’acolliment, de protecció i d’estimació en favor de tants infants i joves.

164

— Moltes gràcies!

—

José Daniel Cortijo Martínez Exresident

— El Tribunal de Menors em va treure de casa meva i em va ingressar a la Casa Tutelar de Sant Josep l’any 1962. Tenia, llavors, 11 anys i hi vaig romandre fins als 15.

Entre les moltes anècdotes viscudes, n’hi ha una d’especial: jo estava enamorat del treball del mossèn: com feia les misses, el seu treball, com ens tractava i ens ensenyava. Un bon dia li vaig demanar d’ingressar al seminari perquè volia ser com ell, a la qual cosa em va respondre: «Ets molt bon noi, ets estudiós i seràs un gran empresari; segueix per aquest camí. També tens una altra qualitat que fa que no puguis ser sacerdot, perquè t’agraden massa les noies, i això és un problema».

Mossèn Perfecte, sota la seva responsabilitat i a petició meva, em va deixar marxar a casa. No disposava del permís del Tribunal de Menors per poder treballar i ajudar la meva mare a sortir del sot econòmic en el qual es trobava. No obstant això, em va fer prometre que a les tardes seguiria estudiant a l’Escola del Treball per ser electricista, en el torn nocturn.

I ja ho veus, amic lector, no sóc capellà; sóc empresari. Tinc al meu càrrec 34 col· laboradors i continuen agradant-me molt les noies. O sigui que mossèn Perfecte, com sempre, tenia raó!

Els anys que vaig romandre a la Casa Tutelar vaig aprendre molt i hi ha innombrables records i anècdotes que són impossibles de narrar en un sol foli, ja que els meus records farien possible escriure un llibre de més de 200 pàgines.

Els meus records són molts, com he dit, ja que van ser quatre anys molt actius. Aquest mateix any 2012 he tornat a visitar llocs que em va ensenyar el mossèn, i ara sóc jo qui els ensenya a altres persones, amics i familiars, llocs com el castell monestir d’Escornalbou, el Parc Samà, l’ermita de la Roca, Escaladei i un llarg etcètera.

No es pot dir ni agrair tot el que va fer mossèn Perfecte pels quasi 100 nens que estàvem al centre, donant-nos menjar, estudis, treball i educació a tots. Tot i que al Tribunal de Menors li constava que al centre només hi havia 35 interns, el nombre de «pensionistes» que rebia mossèn Perfecte era molt més gran.

Som molts els que hem de dir: «Mossèn, gràcies per haver aconseguit que sigui com sóc».

Allí vaig aprendre a conrear i a cuidar un hort, vaig veure com creixien les hortalisses, vaig cuidar animals de granja, vaig recollir avellanes a Pradell, vaig estudiar i vaig aprendre ser responsable.

165

— La Casa Sant Josep: un gran equip, una «petita família» —

Natalia de Felipe Rojas Exresident

— Moltes vegades he sentit que la vida era molt difícil, que no donava la talla i que no estava feta per aquest tipus de dificultats, que era com un malson... però aleshores em vaig adonar que no!

únics que em fèieu veure que els meus problemes no eren greus i, si ho eren, m’ajudàveu a trobar una solució. Vàreu ser el meu consol, perquè m’ensenyàreu el que era l’educació, el que són les normes i el que és semblant a una llar. Vaig conèixer l’estima que em va consolar. Per això us dono tot el meu suport, el meu profund agraïment per haver-me aguantat, i us desitjo que sigueu realment feliços, perquè de veritat que us ho mereixeu. No us puc anomenar educadors, perquè vosaltres heu estat molt més que això. Vosaltres i tot aquest equip que se’n diu educadors mereixeu el meu reconeixement. La paraula educador queda massa curta pel que realment representa aquesta vocació. Sovint el vostre treball és molt poc valorat per tot el que realment feu amb cada nen. El vostre treball és increïble i per això l’admiro moltíssim!

Però sempre he seguit endavant. Saps per què? Perquè hi havia algú que em motivava per aconseguir tot el que em proposava... I aquest algú, durant un any, van ser ells. Van ser les persones que em van donar motius per seguir endavant, que em van ajudar a aixecar-me cada vegada que queia, quan creia que d’aquesta no en sortia, que no podria aguantar-ho. Per això, encara que intenti oblidar tot el que ha passat aquests 365 dies, encara que de vegades pensi que va estar malament, jo us agraeixo sempre, us agrairé sempre tot el que heu fet per mi, totes aquestes coses que m’heu dit i per les quals m’heu fet sentir especial; mai oblidaré les abraçades, els petons, els bon dia i els bona nit, els dinars i els sopars, els cafès, les grans tertúlies.

No puc dir que hagi estat fàcil, aquest any, però sí que puc dir que el tornaria a repetir, perquè, si no, mai us hauria conegut i, al cap i a la fi, no seria qui sóc, ni hauria après tant de vosaltres, ni dels petits, ni a valorar aquell somriure que provoqueu, a ells i a tots.

Perquè sempre us estimaré! Sé que algunes vegades he demostrat aquesta gran estimació i altres, en canvi, no tant, però la veritat és que sempre us he estimat de veritat. Perquè vàreu ser les úniques persones que em preguntàreu què em passava. Quan estava malament, éreu els

166

Només vull dir-vos que gràcies per tot, que heu estat com un xarop o una medecina per quan algú està malalt. Encara que hagi estat un any molt intens i amb molts canvis, no el canviaria per res, perquè aquí he conegut coses que ni tan sols m’imaginava, i he après a créixer com si estigués realment en família. Perquè no tenim la mateixa sang, ni un cognom en comú, però us asseguro que sou més que la sang i el cognom, perquè, en el fons, la sang i el cognom només queden en això. Que és molt fàcil posar un nom a algú, però no és tan fàcil desenvolupar la seva afectivitat. Gràcies per tot, i gràcies per tornar els somriures que un dia van quedar oblidats! Gràcies per haver-me donat l’empenta final i, sobretot, per fer-me sentir, per una vegada, com a casa!

167

— La Casa Sant Josep: una oportunitat que et dóna la vida —

Álex Barreira Delgado Exresident

— Jo em dic Álex Barreira. He estat a la Casa Sant Josep quasi tota la meva vida. Des dels 5 anys, que vaig arribar, fins als 18, que vaig marxar. D’això deu fer, ja, dos o tres anys... i com si fos ahir! Sembla que el temps no ha passat. Bé, la clau del centre és anar al teu rotllo i fer cas; així, la vida al centre serà millor. Els educadors no són allí per fotre’t ni res d’això, encara que tu t’ho pensis (jo ho pensava abans). Hi són per ajudar-te en el teu difícil camí de la vida. Jo, quan vivia al centre, em passava pel forro totes aquestes coses que em deien, però ara m’adono que m’equivocava. Al centre et trobaràs tot tipus de nois i educadors, que, a part d’això, també són els teus amics. Si et penses que jo era un pilota o alguna cosa per l’estil, res de res, t’equivoques. Jo era un dels que més la liava. Educador que preguntis, jo era un trasto. Bé, doncs la vida al centre, si la saps aprofitar, es porta bastant bé, amb els teus alts i baixos, però bé: has de saber com portar cada educador; cadascú és com és i els has de conèixer. N’hi haurà algun que no et caigui bé, o que no el traguis. A mi em passava molt sovint, però bé, es pot portar. Si ets llest, es fa ràpid sortir del centre, i després penses «Per què no ho vaig aprofitar?».

168

Quan jo vivia allí, m’ho pagaven tot i em donaven de menjar i de vestir. Ara que sóc fora, dius «Buf ! Què passa? Que fàcil que era la vida allí al centre! I tu desaprofitantt’ho?!». Recorda una cosa: has de lluitar pels teus somnis i deixar a un costat el sofriment que tots et diguin: «Mira, aquest va a un centre». Passa-t’ho pel forro! Tu amb el cap ben alt d’estar allí. No és una desgràcia, sinó una oportunitat que et dóna la vida.

169

El laboratori psicotècnic l’any 1943.

8

Sumario / Summary

En el año 1957, con la partida de los Padres Franciscanos, la archidiócesis de Tarragona asumirá la gestión directa de la institución. Primero, bajo la dirección de Mn. Lluís Ferré y después, sobre todo, con la de Mn. Perfecte Cabré, que devolverán a la Casa el carácter modélico del que la institución había gozado. Será una etapa humanizadora, creativa, dinámica y con una vocación educativa muy marcada, hasta el punto de crear una institución escolar propia. La institución se dotará de una Fundación que resultará un instrumento eficaz para el desarrollo del proyecto. Con la muerte de Mn. Perfecte Cabré, la dirección de la Casa pasará a manos de laicos comprometidos, formados y experimentados en pedagogía que conseguirán adaptar el proyecto a las nuevas necesidades legislativas, administrativas y educativas. Sus nuevos directores Àngel Marcó, JoanAndreu Torres y, especialmente, Lluís Jové conducirán el proyecto a la realidad que es hoy. Así, la Fundación Casa San José de Tarragona continúa actuando sobre la atención a los niños y a los jóvenes en situación de desprotección o riesgo social, poniendo a su alcance recursos de acogida, de educación y de integración familiar y social. La sociedad de Tarragona, en el centenario de la institución, ha reconocido su servicio a la ciudad, concediéndole en fecha de 29 de noviembre de 2012, la Medalla de la Ciudad.

sumario— La historia de la Casa San José, fundada en 1912, es la historia de una institución pionera en nuestro país, que ha trabajado, a lo largo de sus cien años, en favor de la protección y el desarrollo integral de la infancia y la juventud.

Desde sus inicios, la Casa adquirió la categoría oficial de Reformatorio con un Tribunal de Menores propio, convirtiéndose Tarragona en la segunda provincia de España, después de Bilbao, y la primera de toda Cataluña, que no ingresaba en sus prisiones a los menores de dieciséis años. La institución fue creada gracias a los esfuerzos conjuntos de las administraciones públicas del Estado y del Municipio más la Iglesia de Tarragona. El proyecto fue dirigido inicialmente por el sacerdote de prisiones Mn. Rafael Ferriol, que con una visión pedagógica renovada convirtió el centro en un modelo a imitar. Así lo reconoció el propio Estado en una circular del Tribunal Supremo del año 1915. El sistema educativo se establecía bajo unos esquemas de libertad, formación integral y valores para dotar a los residentes de una auténtica autonomía de cara a su completa integración en la sociedad. En el año 1924, Mn. Ferriol fue destinado a Mallorca y se inició un nuevo período en el que se creó un proyecto para ampliar las dependencias de la Casa. Las circunstancias políticas del momento y el estallido de la Guerra Civil Española de 1936, provocarán un paréntesis en la historia de la institución. Los residentes serán evacuados y las instalaciones sufrirán graves desperfectos. Pasada la guerra, la Casa será rehabilitada y el proyecto lo dirigirá una comunidad de Padres Franciscanos bajo la titularidad del Tribunal Tutelar de Menores, la Junta Provincial de Menores y la Junta de la Casa Tutelar de San José. Será una etapa caracterizada por un régimen disciplinario duro, y unos métodos severos característicos de la pedagogía del contexto social y político que imponía el régimen franquista. En este sentido, la Casa pierde su carácter modélico que tanto había caracterizado sus inicios. Por el contrario, la institución se irá enriqueciendo con nuevos equipamientos y dependencias que posibilitarán una mayor formación profesional a los residentes.

172

Este libro recoge la memoria de una historia centenaria que, como toda historia humana, es la suma de sus luces y sus sombras, de sus aciertos y de sus fracasos, pero que es, en definitiva, una apuesta decidida para construir un mundo mejor.

When the Franciscan friars left in 1957, the Archdiocese of Tarragona took over the direct administration of the institution. Firstly under the direction of Mn. Lluís Ferré; and later by Mn. Perfecte Cabré, who returned to la Casa its original exemplary character. This was an humanitarian, inspirational and dynamic period with a huge focus in education. This character led the institution to create its own educational centre. The institution incorporated a Foundation to better support the project. On the death of Mn. Perfecte Cabré, the control of la Casa passed into secular hands, a new committed, educated and pedagogically experienced management was able to adjust the project to the new legislative, administrative and educational requirements. Its new directors, Àngel Marcó, Joan-Andreu Torres and, especially, Lluís Jové, led the project to its present status. Today, the Foundation Casa Sant Josep de Tarragona continues working with children and teenagers at risk, providing shelter, education and familiar and social integration. The people of Tarragona acknowledged in the centenary of the institution its services to the City, awarding it with the Medal of the City on November 29Th of 2012.

summary— Founded in 1912, the history of Casa Sant Josep’s is the one of the pioneer organization in our Country, working during the last 100 years to protect children and teenagers.

From its origins, Casa San José operated as an official juvenile detention centre with its own independent juvenile court, converting Tarragona into the second province of Spain, after Bilbao, and the first in Catalonia which did not commit to prisons, minors under the ages of sixteen years. Credit for the creation of the institution should be given to the joint effort of State Local Public Administrations and the Church in Tarragona. The project was initially directed by prison’s priest Mn. Rafael Ferriol, whose renewed pedagogical vision transformed the entity into a model to follow. Even the State recognized its work in a communication from the Supreme Court in the year 1915. The educational programme was based on the principles of liberty, comprehensive education and ethics, in order to give the residents a real autonomy that would support their integration in the society.

This book collects the memories of a centennial history that, as any other human past time, is just a compilation of its lights and shadows, successes and failures; and, a commitment to build a better world.

In 1924 Mn. Ferriol was sent to Mallorca, and a new phase to expand the premises of Casa Sant Josep was initiated. The political environment and the outbreak of the Spanish Civil War in 1936 would discontinue its services. Residents were evacuated and facilities were seriously damaged. After the war, Casa Sant Josep was rehabilitated and the project continued under the supervision of a community of Franciscan fathers, under the supervision of the Juvenile Court, the Minors Provincial Board and the Board of Casa Tutelar de San José. This new period would be characterized by a regime strong in discipline and with severe methods; which were representative of the education of the political and social environment enforced by Franco’s government. When it came to this, la Casa lost its exemplary character which characterized its early stages. Nevertheless, the institution advanced with new equipment and facilities which would facilitate the education of the residents.

173

El taller d'impremta ens els anys 40.

9

Bibliografia

Abelló Güell, T., 1989: «La crisi del tombant de segle (1898-1917)», a: Olivé, E., Història del Camp de Tarragona, vol. i El Tarragonès, Publicacions de la Diputació de Tarragona, Tarragona, 175-190.

Fuentes Gasó, M. 1995: «Història de l’ajuda fraterna a l’Arquebisbat de Tarragona (i)», Butlletí informatiu de Càritas Diocesana de Tarragona, núm. 11, Tarragona. Fuentes Gasó, M., 1995: «Història de l’ajuda fraterna a l’Arquebisbat de Tarragona (i ii)», Butlletí informatiu de Càritas Diocesana de Tarragona, núm. 12, Tarragona.

Aldave Font, J., 1995: Evolució històrica de la Casa Sant Josep de Tarragona 1912-1995, 2 vol., Escola Universitària del Treball Social de Tarragona, [mecanoscrit inèdit].

González-Bueno, G., Bello, A., Arias, M., 2012: «El impacto de la crisis en los niños», a: La infancia en Espanya 2012-2013, Unicef España, Madrid.

Canes Garrido, F., 2001: «La protección de la infancia en España a comienzos del siglo xx», a: Llorent Bedmar, V. (coord.): Derechos y educación de niños y niñas: un enfoque multicultural, Departamento de Teoría e Historia de la Educación y Pedagogía social, Sevilla, 629-646.

Horizontes 1955: «Anotaciones a la historia de la Casa Tutelar de San José», a: Revista Horizontes, núm 99, Tarragona, 87-88.

Capdevila Capdevila, M., Ferrer Puig, M., 2012: «La reincidència en el Programa de mediació i reparació de menors de Justícia Juvenil», a: Infància. Butlletí dels professionals de la infància i l’adolescència, núm. 59 - Juliol 2012, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

Horizontes 1956: «Anotaciones a la historia de la Casa Tutelar de San José», a: Revista Horizontes, núm 100, Tarragona, 113-114. Horizontes 1956: «Anotaciones a la historia de la Casa Tutelar de San José», a: Revista Horizontes, núm 101, Tarragona, 130-132.

De Miguel Ibáñez, M. P., 2010: « Una visión de la infancia desde la osteoarqueología: de la Prehistoria reciente a la Edad Media», a: Complutum, vol. 21 (2), 135-154. De Palma del Teso, A., 2006: Administraciones Públicas y Protección de la Infancia. En especial, estudio de la tutela administrativa de los menores desamparados, INAP-Ministerio de Administraciones Públicas, Madrid. Duch Plana M.; Carot Giner, T., 2011: «República, franquisme i democràcia», a: Història de Tarragona, vol. v, Pagès editors, Lleida.

Horizontes 1957: «Anotaciones a la historia de la Casa Tutelar de San José», a: Revista Horizontes, núm 103, Tarragona, 208-210. Mayoral Simón, J., 2011: El sistema de protecció a la infància i l’adolescència en la Llei 14/2010, de 27 de maig, de drets i oportunitats en la infància i l’adolescència (ldoia), Departament de Benestar Social i Família, Generalitat de Catalunya, Barcelona. Memoria 1927: «Escuela de Reforma Casa Asilo de San José», a: Memoria 1926 Tribunal Tutelar para niños de Tarragona, Imp. de José Pijoan, Tarragona, 8-9.

176

Memoria 1941: Memoria 1936-1940 Tribunal Tutelar de Menores de Tarragona, Imp. Suc. R. Gabriel Gibert, Tarragona.

Roman Maestre, B., 2011: «La importància de l’ètica a les polítiques públiques d’infància», a: Infància. Butlletí dels professionals de la infància i l’adolescència, núm. 47- març 2011, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

Memoria 1947: Memoria 1947 Tribunal Tutelar de Menores de Tarragona, Imp. Suc. R. Gabriel Gibert, Tarragona.

Ruiz Rodriguez, C., 2004: Protección a la infancia en España. Reforma Social y Educación, Universitat de València, València.

Mir Curcó, C., 2008: «La repressió franquista als països catalans», a: Catalan Historical Review, i, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 269-281.

Sánchez-Valverde Visus, C. 2009: La Junta Provincial de Protección a la Infáncia de Barcelona 1908-1985: Aproximación y seguimiento histórico, Secretaria d’Infància i Adolescència del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 130-134.

Palacios Sánchez, J., 1997: Menores Marginados. Perspectiva histórica de su educación e integración social, Colección Campus núm. 6, Editorial CCS, Madrid.

Santolaria Sierra, F., 2000: «Casas de Familia y Colonias Agrícolas. Dos tendencias institucionales de la reeducación social en Espanya (1900-1950)», a: Revista de Educación, núm. extraordinario (2000), Madrid, 295-316.

Pinilla Pérez de Bustos J. 2011: La infància, una història fosca. Les condicions de vida dels nens a Catalunya a través dels segle, Pagès editors, Lleida. Piqué Padró, J., 1997: «L’assistència social i hospitalària a Tarragona durant la Guerra Civil. 19361939», a: El temps sota control. Homenatge a F. Xavier Ricomà i Vendrell, Publicacions de la Diputació de Tarragona, Tarragona, 457-473.

Trisciuzzi, L., Cambi, F., 1989: L’Infanzia nella socetà moderna. Dalla scoperta alla scomparsa, Editori Riuniti, Roma.

Ramon Vinyes, S., 1997: «Escuela de reforma “Casa Tutelar San José” de Tarragona», a: Memoria Ecclesiae xi. Beneficencia y hospitalidad en los archivos de la Iglesia. Santoral Hispano-Mozarabe en las diocesis de España, Actas del xi Congreso de la Asociación celebrado en Valencia (Segunda parte) (1995), Oviedo, 421-426. Roca García, J., 1952: «Una institución educativa ejemplar. La Casa Tutelar de San José, de Tarragona», a: Pro Infancia y Juventud, vol. iii, núm. 19, Junta Provincial de Protección de Menores, Barcelona, 12, 13 i 21.

177

Vives Recasens, F.,1929: Tarragona Benéfica, ed. Suc. de Torres & Virgili,Tarragona.

Placa commemorativa (1986).

— Directors efectius de la Casa Sant Josep

Mn. Rafael Ferriol Fuster (1912—1924) Mn. Francesc Magarolas (25/03/1924—19/11/1924) Mn. Francesc Vives Recasens (1924—1934) Mn. Josep Mestre (1934—1936) P. Lluís Jou Casals (1941) P. Valentí Pons Elíes (1941—1947) P. Daniel Albareda Asamara (1947—1950) P. Fernando Fort Vilanova (1950—1953) P. Bernardino Vilar Cabañes (1953—1957) Mn. Lluís Ferré (1957—1959) Mn. Perfecte Cabré Solana (1959—1989) Àngel Marcó Sáez (1989) Joan-Andreu Torres Sabaté (1989—1990) Lluís Jové Valls (1990—2012)

179

180