BREU COMPARATIVA D\'ESPARTA I ATENES: XENOFONT

Introducción a Jenofonte, Helénicas, Editorial Gredos, Madrid, 1985. Pàg 7
Introducción a Jenofonte, Helénicas, 1985. Pàg 14
Introducció a la república dels lacedemonis a Xenofont, Opuscles, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1967. Pàg 114
Introducció a la república dels lacedemonis a Xenofont, Opuscles, 1967. Pàg 109
W. G. Forrest, La democracia griega: trayectoria política del 800 al 400 aC de J.C, Guadarrama, Madrid, 1966. Pàg 124
Els que primerament eren rebutjats per deformitats, eren abandonats a les muntanyes pròximes del Taiget.
R. Maisch-F. Polhammer, Instituciones griegas, Editorial Labor, Barcelona, 1951. Pàg 24
R. Maisch-F. Polhammer, 1951. Pàg 25
R. Maisch-F. Polhammer, 1951.Pàg 31, 62
És una altra manera de dir els homioi o els iguals. Eren els espartants amb tots els drets de ciutadania.
R. Maisch-F. Polhammer, 1951.Pàg 29-30
Aristòcrates de famílies importants.
W.G.Forrest, 1966. Els demos eren diferents grups de la población dividits en hoplites(zeugitai), caballers(hippeis), homes(thetes) i la resta anomenats els pentakosiomedimnoi. Pàg 161
R. Maisch-F. Polhammer, 1951. Pàg 31
Es va donar la possibilitat de poder accedir a les altes magistratures pel poder econòmic, no per l'origen de la família. Això de moment, igualment deixava les altes esferes governamentals en mans dels aristòcrates.
Correspon a les tiranies de Pisístrat i dels seus fills: Hipies i Hiparc.
R. Maisch-F. Polhammer, 1951. Pàg 37
Les possibilitats per sorteig van augmentar per tota la població això sí, amb algunes restriccions. Només eren atenesos aquells nascuts de pare i mare naturals d'Atenes.







LA REPÚBLICA DELS LACEDEMONIS
XENOFONT







Gerard Maldonado Garcia
Niub: 16451750
Grup A1
(Fonts històriques)
Context històric i biografia de l'autor.
La política de l'Antiga Grècia ha estat un tema bastant recurrent al llarg de la història ja que foren una civilització molt important per al desenvolupament de la mateixa. Una de les coses que més interessen als historiadors és la introducció d'un nou mètode de govern com és la democràcia, però no va ser l'únic durant l'època arcaica i la Grècia clàssica. En un origen, les monarquies eren els governs prioritaris a tot arreu, però poc després de la caiguda de la civilització micènica el poder monàrquic es va reduir i va arribar un poder aristocràtic en la majoria de polis. El poder aristocràtic va continuar de maneres diverses a Grècia. Les ciutats es van adaptar a les seves circumstàncies externes i internes com van saber o voler i per això trobem diferents constitucions, i diferents governs. Esparta i Atenes són dues ciutats oposades amb legislacions contraries. Durant la època arcaica van haver molts canvis polítics, i el que primer hem de destacar són les causes que van impulsar les constitucions tant a Esparta com a Atenes ,i d'aquesta manera, podrem veure una primera diferenciació d'una ciutat respecte l'altra. La ciutat espartana portava un segle en constants enfrontament amb la ciutat aquea de Messènia, del Peloponès. En un clima bèl·lic com aquell va néixer la constitució de Licurg, que proposava unes mesures estrictament militaritzades i controlades per l'Estat que com posteriorment veure'm, estaven destinades a la unitat. El cas atenès és força diferent ja que davant d'una crisi econòmica, les mesures que es van prendre a partir de Soló van ser dirigides no cap a la unitat sinó cap a la fragmentació, donant opcions al poble per participar a la política. Aquesta va ser sinó la primera llavor a la democràcia, una primera obertura a aquest sistema que es va instaurar plenament al S V aC, durant el segle d'or d'Atenes. Per tant, la democràcia va ser un sistema que s'implantà a Atenes i es propagà per moltes de les polis gregues del moment, però una de les que feia segles que es va desviar del camí majoritari fou Esparta. Aquesta ciutat també anomenada Lacedemònia va ser objecte d'investigació per part del nostre autor, Xenofont. Basant-me en una font seva: la república dels lacedemonis, m'endinsaré en aquesta interesantíssima cultura i en la seva metodologia política, així com amb les divergències respecte les altres ciutats-estat, sobretot respecte Atenes.
Xenofont, atenès nascut l'any 431 aC, encara que alguns situen el seu naixement al 430 aC i la seva mort entre els anys 359-355 aC és força conegut per liderar una expedició de mercenaris grecs en favor de Cir el Jove en una lluita interna de l'Imperi persa. Aquestes aventures s'expliquen en una cèlebre obra anomenada Anàbasis, on ell, al capdavant d'un exèrcit derrotat, ha de retornar a Grècia passant moltes penalitats. Apassionat militar, posteriorment va estar a les ordres d'un rei Espartà a qui li va dedicar una biografia (Agesilau) igual que al gran rei Persa Cir el Gran a la Ciropèdia. Va investigar sobre molts assumptes i va pensar sobre ells i per això Xenofont ens va deixar com a llegat diverses fonts. A part de les biografies, va fer obres com l'Apologia de Sòcrates, de caràcter filosòfic a més d'obres històriques com l'anomenada Anàbasis o les Hel·lèniques. En aquesta obra ens explica el final de les guerres del Peloponès des de que Tucídides deixa inacabada les seves Guerres del Peloponès.
Sobre Xenofont s'han arribat a dir moltes coses, i sovint no molt bones. Se li ha negat l'apel·latiu d'historiador degut a la seva subjectivitat i parcialitat dels fets que explicava. Primer de tot, a Atenes va escriure molt a favor del seu govern abans del seu exili i, posterior a ell, en favor de Esparta. El fet de no explicar alguns fets importants en contraposició a altres de menor importància a més de no buscar una finalitat concreta per a la seva obra, el condemnen a aquesta segona classe d'autors pels historiadors moderns com un autèntic historiador. Això sí, tots defensen que el seu estil senzill i clar és vital per a la bona comprensió i, en part, per això va ser tant important i tant llegit durant l'Antiguitat, anomenat pels historiadors moderns sovint com escriptor. S'ha dit de Xenofont que tenia un gran esperit filosòfic i socràtic, que no era historiador i que no era expert en cap matèria però el que si es pot dir és que per ser com era, amb molt d'interès de conèixer i explicar coses interesants, és molt útil per als historiadors. Per això, es reconeix el treball de Xenofont com unes fonts molt valuoses, encara i tenint en compte la seva sempre present subjectivitat en les narracions.
Com abans ja s'ha dit, Xenofont va escriure la república dels lacedemonis entre d'altres tractats sobre la política. En aquest cas el tractat polític pretén explicar la societat espartana, una cultura que va arribar a entusiasmar molt al nostre autor. La datació d'aquesta obra no està definida ja que els experts no es posen d'acord. Segons alguns investigadors la obra estaria escrita en els seus darrers anys de vida però per altres defensen que es va realitzar durant l'apogeu de la ciutat de Tebes, situació que va propiciar l'aliança entre Esparta i Atenes. En aquells temps per tant, l'obra amb tendència lacònica no estaria mal vista a la ciutat àtica. El que s'ha generalitzat més però, és la idea de que va ser escrita al principi de la seva carrera literària, l'any 394 aC, quan a les ordres del rei Agesilau II, va escriure obres pro espartanes on volia donar una imatge de ciutat perfecte.
Comentari
Vista la trajectòria de Xenofont i definits els possibles contextos en que va escriure l'obra de la república dels lacedemonis i coneixent les situacions en que es van propiciar les reformes, passem a analitzar detingudament quines eren les diferències entre cada Estat durant l'època arcaica i clàssica.
Si hem de tractar la política a la Grècia Arcaica i Clàssica no podem quedar-nos amb una sola visió. En la cultura grega veiem la religió com un aspecte bastant equànime però no va ser així la política, ja que per l'autonomia de cada polis, podia ser tant diferent com ciutats hagueren. Així és, que cada ciutat-estat es va anar desenvolupant de manera diversa però amb les creixents connexions ja foren comercials o bèl·liques, la majoria de ciutats van agafar durant l'època clàssica un seguit de sistemes semblants. No és així però per una societat molt concreta, l'espartana. Xenofont, en la república dels lacedemonis ens mostra la seva fascinació per aquesta cultura diferent en costums, iniciades amb Licurg. La figura de Licurg no està clarament documentada i es dubta de la seva existència així com de l'època en que es va fer efectiva la seva constitució, ja que alguns la situen entre 775 a 750 aC i altres al SVII aC, però el cas es que el seu llegat, arribà fins als temps de Xenofont, qui amb admiració observava la seva obra. Xenofont ho remarca al començament, on referint-se a Licurg diu: ''aquest l'admiro realment i el tinc pel més savi de tots. Car ell, sense imitar la resta de les ciutats, sinó decidint àdhuc el contrari a la major part d'elles, dugué la seva pàtria a una florent prosperitat''(Opuscles: La república dels lacedemonis, 2).
Sigui al SVIII o al SVII, les reformes de Licurg van suposar una desmarcada respecte la resta de ciutats. Licurg va definir una constitució per ell ideal basada en l'exèrcit, els bons modals i l'honor a la pàtria i per això, abans de parlar de les institucions del model espartà, tractaré els grans canvis que aportà el legislador lacedemoni en el seu moment a la societat, dirigida cap a una finalitat concreta des del principi. Això sí, cal remarcar, que aquesta constitució es va aprovar després de consultar-ho amb l'Oracle de Delfos, un indret molt concurrent al llarg de la història política i militar grega. Aquest oracle acceptà les lleis i llavors Licurg, segons diu Xenofont, digué que incomplir-les era il·legal i impiu. Cal remarcar que per Xenofont, el fet d'haver consultat amb els deus, va ser la millor mesura de totes, ja que així, de ser acceptades les havien de complir en honor a ells. Per tant, veiem aquest aspecte religiós molt present en la política, en aquest cas a Esparta.
Presentant primer la societat espartana diem que Licurg volia que les classes dominades pels lacedemonis tinguessin cadascuna una missió diferenciada a ells, però sempre controlats i inclús assetjats. Els autèntics espartans eren els anomenats homoioi o els iguals. Constituïen la classe governant, l'aristòcrata. Els dominats eren de dos tipus, els periekos o periecs, homes lliures encarregats de les feines manuals o comercials però sense poder de decisió. Per últim tenim els ilotes, esclaus. Esparta per tant constava amb una societat piramidal. Licurg, qui modelà totes aquestes estructures, reformà en gran mesura la manera amb la que les persones havien d'interaccionar entre elles. En primer lloc, es centrà en les dones, ja que creia que era una part fonamental de la societat. Les dones havien de ser educades per la única fita de la procreació de fills forts i per això se'ls imposà una sèrie d'exercicis gimnàstics iguals als dels homes perquè el resultat d'aquesta unió donés el fill més sa i fort de tots. La obligació de casar-se amb plenitud física i les multes als qui no ho feren, constituïen altres aspectes que Licurg va definir en la mateixa línia. A la resta d'Estats de Grècia les dones gairebé no sortien de casa, tenint així una vida molt sedentària, limitant-se a teixir i a la resta de feines de la casa, mentre que a Esparta aquestes feines les feien els esclaus. L'objectiu primordial de Licurg, com es pot intuir, era fer de la raça espartana la més ben dotada, sempre molt orientada a la guerra i a la defensa dels seus propis territoris en front els ilotes(esclaus), que eren molts més en nombre. Tan és així, que no tan sols es va detenir aquí sinó que Licurg va fer reformar totalment la educació per centrar-la en militarització.
Com ens diu Xenofont, als altres Estats grecs, els pares presumien de tenir uns fills molt ben educats perquè el portaven a l'escola amb un pedagog on aprenien lletres, música i feien exercicis gimnàstics. El que es feia a Esparta era bàsicament cultivar el cos, encara que la ment també era cultivada. Els nens aptes serien educats per l'Estat des dels set fins als trenta anys, quan adquirien els drets de ciutadania, només si passaven els anys d'entrenament. Els joves havien de ser castigats si algunes coses les feien mal fetes. Aquestes van ser mesures de Licurg dirigides al respecte i a la obediència dels superiors, i això, com després tractarem, es veu també traduït en part al govern de la gerúsia, en que els ancians tenen molt de poder de decisió, degut a aquesta societat profundament respectuosa davant els més grans.
Preparats físicament i en condicions que actualment diríem sovint infrahumanes, els nois creixien sent molt respectuosos i obedients. La constitució de Licurg per tant, eliminava les llibertats a la població per fer-la dirigir-se a la unitat. La unitat en la societat només podia donar com a resultat una unitat política i per tant, una gran estabilitat de la polis. Ni tan sols es permetia als lacedemonis poder tenir el seu propi negoci de comerciant o artesà, perquè es va donar la idea de que els diners corrompien a la gent i lo important era la política de la ciutat. Els iguals, només tenien la funció de protegir la ciutat i els seus territoris, així com d'impartir el terror als ocupats. De fet, tot es penava de gran manera. A Esparta, ens diu Xenofont, els càstigs anaven també dedicats als covards, que feien mal a la pàtria. L'educació era una arma política. La seva funció era formar a obedients ciutadans respecte a qualsevol situació però en concret al seu govern. Així, aquest extrem intervencionisme polític que impulsà Licurg funcionà i va fer desenvolupar la ciutat cap a una direcció molt concreta: la militarització i l'amor a la pàtria. El seu sistema va ser respectat i defensat varis segles degut a la forta instrucció. La seva formació constituïa per Xenofont la clau de l'èxit de Esparta. En contraposició a aquesta idea trobem la resta d'Estats grecs, que encara i admirar profundament la ciutat de Lacedemònia, posteriorment van seguir les idees d'Atenes, en la qual els drets i les llibertats eren cada cop majors i la societat va desembocar en una millora significativa a nivell de les arts(escultura, arquitectura, filosofia...) i de la economia(comerç).
Pel que fa al poder, la societat lacedemònia era marcadament diferent a la resta. Un dels objectius de Licurg era que tots els lacedemonis creixessin i es desenvolupessin de la mateixa manera. La intenció era que tots fossin iguals i mai un per sobre de l'altre. Aquesta mateixa visió es veu en els caps visibles de govern. La constitució espartana instituïa una monarquia dual o diarquia. Havien dos reis, un de la casa dels Agíades i l'altre dels Euripòntides. Amb això es volia limitar el poder de la monarquia i tant és així que les seves funcions eren bastant limitades ja en època post-homèrica. Antigament feien la funció de sacerdot i de jutge, però això va anar a caure a la gerúsia i als èfors. En època arcaica i més marcadament clàssica, els reis lacedemonis eren qui declaraven la guerra i anaven en campanya amb l'exèrcit, però a partir de l'any 506 aC només va ser lícit que anés un, acompanyat sempre per dos èfors. Durant la guerra tenien el poder il·limitat però se'ls passava a judici sempre que tornaven per les males accions que podien haver comès. Xenofont reforça aquesta idea de suprem i ens diu que els reis a la guerra eren els sacerdots envers els deus i el general envers els homes, i a la mort de cada un, se'ls feien funerals no com a homes sinó com a herois o déus.
Els monarques per tant, eren els caps de govern però amb poca autonomia, ja que els seus actes sempre eren jutjats pels èfors o la gerúsia. La gerúsia era un consell d'ancians que deliberava amb el govern. Això, ara bé, també te correlacions amb altres estats com per exemple el consell de l'Areòpag d'Atenes. Aquests consells segurament responien a un antic govern tribal format pels ancians del poble. La gerúsia la componien homes ja exemptes del servei militar (majors de 60) i debatien sobre el que a posteriori seria tractat a la Assemblea, però el que més els caracteritzava era que exercien la justícia sobre homicidis i altes traïcions al igual que l'Areòpag a Atenes. Els dos van anar perdent poder a mesura que altres el guanyaven; en el cas de Esparta eren els èfors i a Atenes, els magistrats i d'altres institucions.
Els èfors no tenen un origen clar, ja que no se sap amb seguretat si aquestes magistratures van ser establertes en temps de Licurg o posteriorment ja existien. Ells eren cinc magistrats elegits entre els espartriatas i feien la funció de poder executiu i judicial. Presidien la Assemblea i la Gerúsia, tractaven els assumptes exteriors, administraven la hisenda de l'Estat i custodiaven el Tresor públic. S'encarregaven també de la educació, de la vida dels adults, de la moral dels ciutadans i de vigilar els periecs i ilotes. Eren ells qui governaven la ciutat podent castigar inclús als reis si no complien la llei, però el seu poder es veia limitat a un any i eren jutjats pels seus successors. El que si podem trobar semblant a Atenes és la fugacitat dels càrrecs, que era igualment d'un any, després de les reformes de Soló l'any 594 aC. Xenofont es refereix als èfors basant-se en la més clara obediència dels ciutadans cap a ells. Diu el nostre autor que a Esparta hi havia una gran obediència als magistrats i a les lleis, amb humilitat, al contrari de la resta d'Estats, on les magistratures eren vistes com esclavistes. A Atenes, encara que Soló va intentar moderar el poder de la aristocràcia respecte al poble amb la introducció del Consell dels 400, les altes magistratures estaven més properes als eupàtrides. A Atenes, el Consell dels 400 permetia per sorteig a cent homes de cada tribu o demos entrar a la vida pública. Va ser aquí quan Atenes va permetre al poble pertànyer a la política ja que es feia per sorteig entre tots els ciutadans el poder assistir al Consell per tractar temes públics, al contrari del que passava a Lacedemònia. Allà només els espartans amb plens drets podien exercir càrrecs públics, recordant sempre que un espartà era algú d'origen aristocràtic, no la resta de població que era majoritària en nombre.
Una altra institució pertanyent a Esparta, que presidien els èfors com abans s'ha donat constància, era la Apel·la(Assemblea). Allà es plantejaven els temes tractats a la Gerúsia i sobre assumptes exteriors ja fossin per exemple entrada a la guerra o la pau. Per suposat que només hi accedien homes d'origen aristòcrata. Les votacions es feien per aclamació popular i només en cas de dubte es separaven els assembleistes, tots majors de 30 anys i amb els drets de ciutadania complets.
Amb la Apel·la i la Gerúsia; els èfors i la diarquia i la societat piramidal entre els iguals, els periekos i per últim els ilotes, la ciutat peloponèsia es va desenvolupar força uniforme així com el legislador Licurg va desitjar. Els atenesos, per la seva part, van patir múltiples reformes i revoltes sovint en clau violenta fins que es van definir en un únic i vàlid sistema, la democràcia. La democràcia va ser el punt culminant d'un procés que s'inicià amb Soló i la seva constitució que encara i no ser demòcrata, va obrir el camí a la opinió del poble. La primera legislació a Atenes, anterior a Soló era de Dracó. Aquesta constitució, era molt cruel segons diu Aristòtil: ''Nada de digno tenían de mención, salvo la dureza de las penas''(La democràcia griega, p.61). Més endavant, va ser Soló qui reformà la constitució, i mentre a Atenes els aristòcrates perdien poder, a Esparta guanyaven poder els èfors davant la monarquia. La ciutat àtica, posteriorment a Soló i a les seves inèdites reformes que donaven la possibilitat de participar al govern a tothom, les tiranies ocuparen el pla principal de la política. De fet, no sols el govern tirànic dels Pisistràtides a Atenes va aparèixer durant el S VI aC sinó que altres ciutats gregues inclús de la Magna Grècia van ser pressa de tirans populars. La inestabilitat política a tota Grècia era patent a excepció sempre de Esparta, ciutat model per molts estrangers, però que segurament per por a les reaccions populars, no van imitar mai les seves lleis. A Atenes va ser per fi amb Clístenes quan es va estabilitzar la situació. Ell augmentà la possibilitat d'elecció als càrrecs més elevats del govern als ciutadans d'Atenes que no fossin d'origen eupàtrida, per sorteig, i amb ell la democràcia es va fer efectiva. Només les guerres mèdiques van permetre una petita davallada en el progrés democràtic que patia Atenes, però poc després, les institucions atenenques continuaren en funcionament. Pèricles fou qui va millorar les condicions d'elecció als càrrecs però el pas més gran es va fer amb Clístenes. Havia costat molt arribar fins allà però ho van aconseguir després de molts anys de disputes. La vida pública atenesa va patir molts daltabaixos mentre que la unitat de Lacedemònia creada per Licurg va permetre una gran estabilitat dins d'aquella petita polis.
Fins ara s'han tractat diversos aspectes sobre el funcionament polític a dues ciutats-estat gregues com son Esparta i Atenes tant de les seves constitucions més importants, les lleis i institucions d'aquestes i per tant, de les diferències i similituds que hi trobem al llarg dels períodes claus pel desenvolupament de la vida pública a Grècia: l'època arcaica i la clàssica. Alhora de concloure tota l'argumentació ens haurem de fixar en tots els aspectes més significatius per tal de poder comprendre en gran mesura aquestes dues opcions polítiques. Podem dir que les dues primeres constitucions més importants en els períodes ja esmentats a ambdues ciutats (la de Licurg a Esparta i la de Soló a Atenes) neixen en una situació convulsa. Els espartans estaven en mig d'uns conflictes entre poblacions properes pel domini de les terres del Peloponès i el legislador va haver d'adaptar-se a les condicions del moment amb un extrem proteccionisme. A Esparta es van aferrar a la decisió d'uns quants aristòcrates, que mitjançant la seva impetuosa educació i el seu intervencionisme a la vida quotidiana, van originar una societat obedient a les lleis. Atenes, l'altre ciutat, estava immersa en un clima d'inestabilitat política i econòmica i Soló va decidir la fragmentació i la divisió de poders, en lloc de la unitat.
Les primeres institucions a les dues ciutats foren el consell d'ancians, d'origen aristòcrata i immobilista davant els progressos que els fessin perdre poders. A Esparta va perdre funcions respecte els èfors encara que es va mantenir amb molta força per les característiques del seu govern al contrari que el consell de l'Areòpag a Atenes, on es va deixar bastant de costat, tot i exercir algunes funcions, ja que uns canvis tan grans en època de Soló no es podien haver fet sense aprovació dels més rics i/o de família noble. Va ser ja posterior a Soló que es van veure més reduïts en poder de decisió, però l'Areòpag va seguir existint. Una altra institució que es va desenvolupar amb Soló a Atenes va ser el Consell dels 400, que va augmentar a 500 amb Clístenes. Amb Soló es podia exercir el dret de participar al poble, a més de poder ser elegits segons el seu poder econòmic. Amb Clístenes, més endavant, es va poder exercir una magistratura més elevada també per sorteig i amb Pèricles fins i tot van rebre un sou perquè així els ciutadans s'impliquessin més amb la política de la ciutat. A Esparta és una situació totalment diferent. Les institucions eren la Assemblea i la Gerúsia, uns consells que parlaven i debatien sobre aspectes de la vida pública, només amb els lacedemonis amb autèntics drets, els que sotmetien a la resta, això sí, imprescindible per mantenir un govern fort. Un govern sense grans fragmentacions, va permetre als èfors tenir molt de poder i a la diarquia mantenir-se sense interrupcions. El que es pot observar per tant és l'immobilisme espartà davant la posició atenenca, oberta a canvis i a nous mètodes que donessin participació al poble.
Dues concepcions diferents, la primera la d'Atenes, molt canviant segons les èpoques, passant per períodes diversos com el poder aristòcrata, tirania o democràcia, però sent sempre un govern mòbil. La segona, la concepció de Lacedemònia, inalterable en el temps, fruit d'una educació que sens dubte cal qualificar-la de repressiva però alhora fortament orientada cap a la impermeabilitat de la unitat, que va ser la clau per haver estat una ciutat única en el món grec.









BIBLIOGRAFIA
Complementaria
Asimov. I, Los griegos, Alianza editorial, Madrid, 1981
Cohen. R, Historia de Grecia, Editorial Surco, 1955
Gallego. J, Campesinos en la Ciudad, bases agrarias de las pólis griega y la infanteria holpita, Ediciones del signo, 2005

Completa
Asimov. I, Los griegos, Alianza editorial, Madrid, 1981
Cohen. R, Historia de Grecia, Editorial Surco, Barcelona,1955
Forrest, W.G, La democracia griega: trayectoria política del 800 al 400 aC de J.C, Guadarrama, Madrid, 1966
Gallego. J, Campesinos en la Ciudad, bases agrarias de las pólis griega y la infanteria holpita, Ediciones del signo, Buenos Aires, 2005
Jenofonte, Helénicas, Editorial Gredos, Madrid, 1985
Maisch. R, Polhammer. F, Instituciones griegas, Editorial Labor, Barcelona, 1951
Xenofont, Opuscles VOL I, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1967