X. Aquilué, P. Castanyer, M. Santos, J. Tremoleda, Noves evidències del comerç fenici amb les comunitats indígenas de l’entorn d’Empúries, in: D. García, I. Moreno, F. Gracia (eds.), Contactes. Indígenes i fenicis a la Mediterrània Occidental entre els segles VIII i VI ane, Alcanar 2008, 171-190.

Noves evidències del comerç fenici amb les comunitats indígenes de l’entorn d’Empúries

XAVIER AQUILUÉ, PERE CASTANYER, MARTA SANTOS, JOAQUIM TREMOLEDA Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries

A hores d’ara, l’existència d’una etapa prèvia de contactes diversificats entre la població autòctona que habitava l’entorn emporità i el comerç mediterrani, amb anterioritat a la instal·lació focea, constitueix una realitat a bastament contrastada amb les dades arqueològiques més recents. Es tracta, de fet, d’una vella hipòtesi, apuntada fa ja gairebé quaranta anys per part del professor Maluquer de Motes (1969: 242), malgrat que les escasses evidències llavors disponibles –determinats materials «exòtics» presumiblement procedents de les necròpolis més antigues i que podien haver estat vehiculats pel comerç fenici, etrusc o grec prèviament a la creació de l’emporion– no permetien veritablement copsar l’abast d’aquest fenomen. Entre les peces més significatives, destacava un flascó de boca discoïdal, de probable origen xipriota, que segurament havia format part d’aquests antics aixovars funeraris (Trias, 1967-1968: 46-47; Ramon, 1994-1996: 406). Anys més tard, la revisió dels materials arqueològics procedents de les excavacions de la Palaia Polis (Almagro, 1964) va permetre plantejar, per primera vegada, la probable preexistència d’un hàbitat indígena en el turó de Sant Martí d’Empúries, que podia haver protagonitzat aquests contactes (Rovira, Sanmartí, 1983). Una prova d’això semblaven ser alguns fragments d’àmfores fenícies sudpeninsulars recuperats en aquest nucli (Sanmartí, 1982: 288, fig. 1, 16-17), que s’afegien a alguns altres elements d’aquesta mateixa procedència o bé ma-

terials indígenes influenciats per models semites coneguts en altres jaciments del nord-est de l’actual Catalunya i del Llenguadoc occidental (Arteaga, Padró, Sanmartí, 1978 i 1986). El conjunt d’evidències que en aquell moment podien servir per a provar la incidència de les navegacions comercials fenícies en aquesta zona no era, però, gaire nombrós: a més dels fragments d’àmfores fenícies recollits a Empúries i a l’Illa d’en Reixac a Ullastret (Martín, Sanmartí, 19761978: 436), únicament s’esmentaven algunes imitacions o adaptacions de formes vasculars exògenes en els repertoris de ceràmica a mà presents en les necròpolis de la primera edat del ferro, com ara els vasos de la tomba 184 d’Agullana que reprodueixen el model fenici de les urnes Cruz del Negro (Palol, 1958: 153, fig. 165167; Graells, 2004: 64-65; Toledo, Palol, 2006: 166, forma 22) o, a l’altra banda dels Pirineus, les peces engalbades en vermell de Mailhac, Canet o Agde, suposadament inspirades també en models fenicis (Jully, 1975; Solier, 1976-1978; Gailledrat, 1997: 74-76). A més d’aquests materials ceràmics, l’arribada d’altres objectes, com les fíbules de doble ressort i diversos escarabeus de fàbrica egípcia documentats en aquesta zona (Padró, 1983; 1976-1978: 505), podia atribuir-se igualment a aquests contactes primerencs amb els comerciants semites. Aquesta relació de materials fenicis es completava amb els únics exemplars de ceràmica tornejada d’origen meridional coneguts aleshores en aquesta zona: la gran tenalla i el vas pithoide amb dues nanses procedents de la ne-

GARCIA I RUBERT, D.; MORENO MARTÍNEZ, I.; GRACIA ALONSO, F. (coords.) (2008). Contactes. Indígenes i fenicis a la Mediterrània occidental entre els segles VIII i VI ane. Ajuntament d’Alcanar / Signes disseny i comuncació.

171

NOVES EVIDÈNCIES DEL COMERÇ FENICI AMB LES COMUNITATS INDÍGENES DE L’ENTORN D’EMPÚRIES Figura 1. Fotografia aèria de l’entorn d’Empúries, amb la situació dels jaciments del bronze final i la primera edat del ferro. 1: Necròpolis i hàbitat de Parrallí (turó de les Corts); 2: Necròpolis oest de Vilanera (sector 4); 3: Necròpolis sud de Vilanera (sector 3); 4: Sant Martí d’Empúries; 5: Necròpolis de la Muralla NE (turó d’Empúries). Ortofoto: Institut Cartogràfic de Catalunya.

4 1

SANT MARTÍ D'EMPÚRIES

5

EMPÚRIES

LES CORTS

1

MUNTANYA RODONA

2

172

VILANERA

3

cròpolis d’Anglès, situada al curs mitjà del Ter, en un entorn ric en recursos minerals –especialment galena argentífera–, un dels factors que podia incentivar l’interès del comerç mediterrani per aquesta zona (Oliva, Riuró, 1968; Pons, 1984, làm. 48; Pons, Pautreau, 1994 i 1996). L’augment progressiu dels materials de filiació fenícia en el registre arqueològic de les comarques meridionals de Catalunya va comportar un contrast clar amb el panorama d’aquestes importacions a l’extrem nord-est, que gairebé no es va modificar en els decennis posteriors, tal com reflecteixen els mapes de dispersió de troballes publicats en diversos treballs de síntesi (Aubet, 1993: fig. 1; Ramon, 1994-1996: fig. 1; Asensio et al., 2000b: fig. 4; Gracia, 2000: fig. 8). Cal dir que la recerca arqueològica desenvolupada durant aquells anys a la zona nord-oriental catalana no va aportar tampoc gaires evidències noves relatives a contextos funeraris o d’habitació corresponents a les primeres etapes de l’edat del ferro. Malgrat tot, la repercussió de l’acció comercial fenícia en el desenvolupament

de les comunitats indígenes del territori empordanès i àrees limítrofes semblava haver estat un fenomen d’intensitat força més limitada en comparació amb el que les dades arqueològiques mostraven a l’àrea propera a la desembocadura i el curs inferior del riu Ebre. En els darrers anys, però, les intervencions realitzades a l’entorn d’Empúries han fet possible enriquir, d’una manera molt significativa, la informació disponible per a interpretar la primera incidència del comerç mediterrani a l’extrem nord-est peninsular, no únicament pel que fa al nombre de troballes, sinó també pel que fa a la diversitat de materials documentats.

El vilatge de la primera edat del ferro a Sant Martí d’Empúries Les intervencions arqueològiques efectuades els anys 1994 i 1995 a Sant Martí d’Empúries constataren, per primera vegada, l’existència de nivells d’ocupació anteriors a la presència grega a

CONTACTES. INDÍGENES I FENICIS A LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL l’indret (fig. 1.4). A les dues cales efectuades al sector més enlairat, a l’actual plaça Major de la vila, davant l’església de Sant Martí i a pocs metres dels sondejos realitzats els anys seixanta i setanta del segle passat, es va documentar una estratigrafia relativament complexa relacionable amb aquesta ocupació autòctona precedent [Aquilué (dir.), 1999]. En efecte, immediatament a sota de les restes més antigues atribuïbles a la Palaia Polis grega es trobaren diverses estructures i estrats d’habitació corresponents al nucli indígena que, prèviament i sense solució de continuïtat, havia ocupat aquest turó costaner, des d’un moment imprecís del segle VII aC i fins al primer quart del segle VI aC. D’altra banda, els materials arqueològics més antics, recuperats a l’estrat que cobria les irregularitats del subsòl natural calcari, testimoniaven un horitzó d’ocupació encara més reculat, que remuntava al bronze final IIIa, en els inicis del primer mil-lenni ane (Gascó, 1998). Tot i això, mancava encara qualsevol mena d’indici sobre les característiques d’aquest primer assentament (Esteba, Pons, 1999). Més endavant, en motiu de la construcció d’un nou habitatge, l’any 1998, al vessant nord del nucli actual de Sant Martí d’Empúries, es va poder documentar novament la seqüència d’ocupació d’aquest sector de la topografia emporitana (Aquilué et al., 2004a). Els nivells inferiors de l’estratigrafia allí conservada confirmaven els dos horitzons d’ocupació definits a l’excavació prèvia, afegint nous contextos de materials arqueològics i dades de gran interès sobre l’ocupació d’aquesta zona del turó, tant pel que respecta al poblat del ferro inicial com, per primera vegada, pel que fa a les cabanes del bronze final IIIa. S’ha de destacar, a més, la troballa d’un interessant dipòsit de destrals i altres eines de bronze, corresponent també a aquesta primera fase (Santos, 2003: 97-98; Santos, en premsa). D’altra banda, el hiatus existent entre els dos períodes d’ocupació esmentats semblava provar novament que, durant un llarg període, en la transició entre el bronze final i el primer ferro – bronze final IIIb o fàcies empordanesa del complex mailhacià (Pons, 1984 i 1996-1997)–, el turó de Sant Martí va restar abandonat. D’aquesta etapa, però, en tenim altres testimonis a l’entorn emporità, com són la necròpolis i el

Figura 2. Urna bitroncocònica de ceràmica a mà, procedent de l’hàbitat de la primera edat del ferro de Sant Martí d’Empúries (94-SM-5369-1).

possible hàbitat de Parrallí (fig. 1.1), situats al vessant occidental del turó de les Corts (Almagro, 1955: 345-356; Pons, 1984: 90-92). Aquest fet indicaria unes pautes de poblament encara poc estables, que privilegiarien en aquesta etapa l’entorn més immediat al tram inferior del riu Ter que, a l’antiguitat, desembocava al sud del turó d’Empúries. A l’excavació realitzada l’any 1994 a la plaça Major, l’estratigrafia corresponent al poblat de la primera edat del ferro que de nou s’estableix al turó de Sant Martí a partir de la segona meitat del segle VII aC va permetre distingir dues etapes d’ocupació consecutives (fases IIa i IIb). Aquestes es caracteritzaven per tot un seguit d’estructures constructives, restes de paviments, llars o fosses, així com també per uns conjunts de materials arqueològics relativament abundants. De la fase més antiga (IIa) en coneixem diversos àmbits d’habitació juxtaposats, que compartien parets mitgeres per a formar petits blocs de cabanes, de proporcions més o menys rectangulars i alternant amb espais al descobert (Castanyer et al., 1999; Aquilué et al., 2002). Tot i les reduïdes dimensions de la superfície descoberta d’aquest vilatge, les restes estructurals semblaven mostrar una incipient organització de l’espai habitat. La tècnica emprada en la construcció de les cabanes es caracteritzava per l’ús gairebé exclusiu de l’argila per

173

NOVES EVIDÈNCIES DEL COMERÇ FENICI AMB LES COMUNITATS INDÍGENES DE L’ENTORN D’EMPÚRIES a l’aixecament de les parets i per a la formació dels paviments i les estructures de combustió, com ara diverses llars i un petit forn domèstic. La conservació de petits sòcols irregulars de pedres barrejades amb fang per a formar la base de les parets, així com algunes alineacions de forats de pals, va facilitar la delimitació de l’espai interior de cadascun dels àmbits. D’altra banda, en els nivells de destrucció d’aquestes estructures domèstiques es recolliren també diverses restes d’argila endurida pel contacte amb el foc, amb empremtes de la coberta vegetal. Desconeixem, ara per ara, la superfície aproximada d’aquest primer nucli del ferro inicial. L’escassetat de dades per a aquesta fase més antiga en l’estratigrafia excavada l’any 1998 a la

banda nord del turó fa pensar que potser es tractava bàsicament d’una petita agrupació de cabanes concentrada a la part més enlairada, dominant l’antiga desembocadura del Fluvià i la petita badia natural situada al sud. Del període d’ocupació més recent d’aquest poblat (fase IIb), que es prolonga durant les primeres dècades del segle VI aC, les evidències documentades a l’excavació de la plaça Major eren menys explícites i consistien sobre tot en diverses fosses, restes de paviments i algunes alineacions de pedres que, puntualment, tenien un traçat clarament curvilini. En canvi, a la banda nord de l’assentament, l’espai excavat l’any 1998 semblava correspondre a una zona descoberta, amb restes molt parcials d’un àmbit al

2

1

98-SM-9970-31

94-SM-5285-37

174

98-SM-9829-36

4

3

98-SM-9970-32

0

5 cm

5 94-SM-5421-35

7 98-SM-9471-2

8 94-SM-5123-5

9 6 0

98-SM-9486-6

98-SM-9748-1 10 cm

10 98-SM-9935-5

Figura 3. Fragments d’àmfores feniciopúniques procedents de les excavacions efectuades a Sant Martí d’Empúries. 1-10: Àmfores d’origen sudpeninsular; 11-12: Àmfores possiblement elaborades a Eivissa; 13-17: Àmfores de procedència centremediterrània.

14

11

98-SM-9495-4

98-SM-9970-33

15 12

94-SM-5282-9

94-SM-5285-38

16 98-SM-9927-7

13 98-SM-9974-23

98-SM-9455-63

17

CONTACTES. INDÍGENES I FENICIS A LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL nord, que, si fem cas de les troballes –restes de molins, basaments d’argila i pedra, concentracions de granes, restes d’un forn i de diverses llars, una d’elles decorada–, es poden interpretar com pertanyents a una àrea específicament destinada a treballs col·lectius de mòlta i transformació del cereal. Els contextos de materials arqueològics que corresponen als dos períodes del poblat de la primera edat del ferro estan formats bàsicament per fragments de ceràmiques modelades a mà (fig. 2), seguint el repertori de formes i de tractaments decoratius que és característic d’aquest moment a la zona empordanesa (Pons, a Castanyer et al., 1999: 114 i seg. i 152 i seg.; Pons, 2006: fig. 6). Ens interessa ara, però, destacar la presència de ceràmiques importades, indicatives dels contactes i de l’activitat comercial que, a partir d’aquesta etapa, tenen com a escenari aquest sector meridional del golf de Roses. Es tracta sobretot de fragments d’envasos amfòrics, acompanyats d’alguns exemplars, més escassos, de vasos per a beure i altres peces de ceràmica fina. Dins del petit conjunt d’importacions, destaca especialment la presència de fragments d’àmfores fenícies del tipus R1 o forma T10.1.2.1 de J. Ramon (1995) (fig. 3, 1-5), que constitueixen ara per ara les úniques aportacions d’origen sudpeninsular recuperades en els estrats d’ocupació de la primera edat del ferro a Sant Martí (Castanyer et al., 1999, 121 i 173; Santos, 2003: 99-100). Algunes de les vores apareixien rebaixades i polides, conseqüència d’un reaprofitament secundari d’aquestes àmfores com a simples contenidors (fig. 3, 3). Es tractava, doncs, de la primera vegada que documentàvem a Empúries aquests envasos fenicis en un context clarament anterior a la instal·lació grega. Els fragments mostren, en la majoria dels casos, el tipus de pasta més característic dels tallers de la costa mediterrània andalusa. El grup de materials importats incloïa també fragments d’àmfores de vi de procedència etrusca, juntament amb alguns bocins de kantharoi de bucchero nero (fig. 5, 1-4). L’arribada d’aquest segon grup de productes sembla vincular igualment aquesta zona amb els circuits de distribució del vi etrusc entre les comunitats indígenes del golf de Lleó (Aquilué et al., 2006). No obstant això, la presència quantitativa

d’aquestes importacions en els nivells de la primera edat del ferro és molt reduïda. De la fase més antiga (IIa) únicament podem citar alguns fragments informes d’àmfores fenícies i etrusques, en una proporció gairebé insignificant respecte al conjunt pràcticament exclusiu de materials indígenes. Els percentatges relatius a ceràmiques importades únicament prenen més significació en el context més recent (IIb), cosa que evidencia la intensificació dels contactes mediterranis a la darreria del segle VII i en el primer quart del segle VI aC. Amb tot, la presència de ceràmiques a torn no arriba encara a superar el 10 % del total de fragments. Entre els materials d’aquesta segona etapa relacionats amb l’activitat comercial fenícia, a més de les àmfores originàries del sud de la Península, hi trobem alguns escassos fragments (fig. 3, 13-15) atribuïbles a envasos procedents de la zona centremediterrània (tipus T-2.1.1.2), juntament amb d’altres segurament elaborats a Eivissa (fig. 3, 11-12) que reprodueixen el model meridional T-10.1.2.1 (Ramon, 1995: 231 i 258; Santos, 2003: 102). Aquests elements semblen confirmar, doncs, una certa diversificació en el panorama de productes comercialitzats d’origen fenici (Vives, 2006, 164), que arriben també a la zona empordanesa. Cal destacar, d’altra banda, la presència relativament notable de fragments d’àmfores formalment inspirades en el mateix prototipus sudpeninsular (fig. 4, 1-4), però amb característiques de fabricació que semblen descartar un origen pròpiament colonial i que, en canvi, anticipen les qualitats de les que poc temps més tard identifiquem com a produccions amfòriques ibèriques (Castanyer et al., 1999: 175-176; Santos, 2003: 100-101; Aquilué et al., 2004b: 172). Alguns d’aquests envasos tenen també les vores rebaixades expressament per al seu reaprofitament a l’àmbit del poblat (fig. 4, 4). A l’espera dels resultats d’anàlisis arqueomètriques, encara en curs, resulta difícil situar l’origen d’aquestes àmfores, que convencionalment s’han denominat «protoibèriques» o «derivades del tipus fenici». Malgrat que no tenim cap indici per a deduir amb certesa el contingut transportat, és plausible que es tractés sobretot de vi, semblantment als exemples d’altres produccions d’aquesta etapa que recreen el mateix

175

NOVES EVIDÈNCIES DEL COMERÇ FENICI AMB LES COMUNITATS INDÍGENES DE L’ENTORN D’EMPÚRIES Figura 4. Fragments procedents dels estrats de la primera edat del ferro de Sant Martí d’Empúries. 1-4: Àmfores derivades del tipus fenici sudpeninsular; 5-7: Fragments de vasos a torn inspirats en formes fenícies; 8-9: Imitacions en ceràmica a mà engalbada i pintada; 10-11: Peces de ceràmica a torn de tradició fenícia, dels nivells d’abandonament del poblat.

1 94-SM-5260-6

5

2

94-SM-5294-1

98-SM-9974-22

3

6 98-SM-9829-34

94-SM-5311-8

98-SM-9829-33

4 7 94-SM-5303-12

8

94-SM-5309-28

9

98-SM-9695-54

0

176

98-SM-9489-1

5

10

98-SM-9970

12 98-SM-9487-5/9504-2

model amfòric sudpeninsular (Gómez Bellard, Guérin, 1994; Guérin, Gómez Bellard, 1999). El fet que representen una part massa petita del conjunt ceràmic, àmpliament dominat pels vasos no tornejats, sembla excloure la possibilitat que es tracti d’envasos elaborats en un entorn local o regional, i es tractaria segurament d’una producció originària d’un altre àmbit peninsular i vehiculada també a través dels circuits fenicis. No obstant això, sorprèn la relativa homogeneïtat d’aquesta producció, caracteritzada sovint per variacions de tonalitat i textura de les superfícies, especialment a l’interior dels recipients, cosa que posa en evidència uns procediments d’elaboració encara poc perfeccionats. Es troben unes característiques semblants també en un altre grup petit de fragments de

11

vasos ceràmics que reprodueixen, igualment, formes fenícies i que estan decorats amb bandes de pintura, generalment força diluïda (Castanyer et al., 1999: 160-162; Santos, 2003: 101-102). Les vores recuperades (fig. 4, 5-7) pertanyen a peces tancades que deriven del model meridional de les gerres de coll o del tipus anomenat «Cruz del Negro», una de les formes més repetides, juntament amb els pithoi, en les produccions primerenques de ceràmica a torn a l’àmbit indígena, anteriorment a l’eclosió dels tallers ceràmics pròpiament ibèrics. L’aparició en diversos jaciments del nord-est de la península Ibèrica de produccions amfòriques similars, juntament amb una varietat de vasos tornejats que recreen o adapten formes d’arrel fenícia, no sembla pas anterior al primer

CONTACTES. INDÍGENES I FENICIS A LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL quart del segle VI aC (Rafel, 1991: 110; Ramon, 1994-1996: 404; Asensio et al., 2000a; Sanmartí et al., 2000: 160-166). L’estat actual de la recerca no permet extreure arguments concloents entorn de la provinença, local o forana, d’aquests primers materials tornejats, que ara per ara responen a un panorama força diversificat i heterogeni (Sardà, Graells, 2004-2005; Graells, Sardà, 2004-2005). La seva dispersió, però, es vincula generalment a les xarxes d’intercanvi indígena estimulades pel comerç fenici. En el nostre cas, la seva presència coincideix amb la d’altres peces modelades a mà i decorades amb pintura que, de vegades, reprodueixen la forma d’aquell mateix model de gerra i també la del pithos, amb nanses de doble tendó que arrenquen des de la vora (fig. 4, 8-9). Aquests darrers fragments s’emmarquen en el context general de les imitacions en ceràmica a mà de formes vasculars o detalls morfològics de la ceràmica fenícia occidental que coneixem en altres jaciments catalans i llevantins (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1991, 31, làm. 42, 2; Aubet, 1993, 30; Ramon, 1994-1996, 404). Les recreacions d’aquests i altres models semites en ceràmica a mà engalbada de vermell o brunyida, documentades a Catalunya i al Llenguadoc, formarien part d’aquest mateix fenomen (Rafel, 1992: 101; Diloli, Bea, 2005; Graells, 2004: 6465; Toledo, Palol, 2006: 166; Graells, Sardà, 2005; Gailledrat, 1997: 74-76; 2000: fig. 1). En els nivells corresponents a l’abandonament de les estructures del poblat, que podem fixar en el pas del primer al segon quart del segle VI aC, hi ha també alguns fragments de peces tornejades amb una millor qualitat de fabricació, encara molt lligades a la tradició ceràmica fenícia occidental i segurament originàries de tallers meridionals o del sud-est peninsular. És el cas d’un vas pithoide amb decoració bicroma de bandes i filets (fig. 4, 11) i un bol carenat (fig. 4, 10), parcialment cobert amb engalba de color marró clar de vegades un xic vermellós, que reprodueix una forma ben coneguda en el repertori de la vaixella amb engalba roja fenícia (Maass-Lindemann, 1982: Taf. 4, 125; MaassLindemann, 1986: 233, fig. 1, 5; Ruiz Mata, 1986: 251; Aubet et al., 1999: 164). S’hi afegeixen també petites llànties de recipient obert amb un petit bec format per un plec a la paret

de la peça (fig. 4, 12), que deriven també de models d’arrel semítica. Al costat d’aquestes evidències arqueològiques directament relacionades amb els contactes amb el comerç fenici i, en menor mesura, també amb els circuits d’intercanvi de productes etruscs, en els contextos més recents del poblat apareixen, per primera vegada, alguns objectes ceràmics de procedència grega (Castanyer et al., 1999: 165-170; Aquilué et al., 2000). Es tracta d’un conjunt quantitativament molt reduït, que inclou alguns fragments d’exemplars de ceràmica coríntia –un alabastre i una còtila (fig. 5, 6-7)–, i sobretot vasos originaris de la Grècia de l’est: copes jònies del tipus A2 (fig. 5, 5) i possiblement del tipus A1, a més d’altres fragments de ceràmica grisa i pintada. L’arribada d’algunes d’aquestes importacions gregues, especialment pel que fa als elements de cronologia més antiga, podria atribuir-se a les xarxes d’intercanvi mediterrani abans esmentades. No obstant això, la presència de productes de tradició jònia, d’origen oriental i també occidental –aquests darrers més evidents en els nivells corresponents al darrer moment de freqüentació i abandonament del poblat (fig. 5, 8-9)–, es pot relacionar ja amb una primerenca activitat comercial focea en aquest sector del golf de Roses durant les dècades inicials del segle VI aC. Aquests primers contactes, sens dubte amb finalitats exploratòries, cristal·litzarien, pocs anys més tard, en la implantació d’un petit emporion grec de caràcter més estable. Efectivament, la seqüència arqueològica documentada en les intervencions realitzades a Sant Martí d’Empúries ha permès constatar que, directament sobre els estrats que cobreixen les restes del vilatge de la primera edat del ferro, hi ha un nou horitzó d’ocupació que correspon ja a la primera etapa de la Palaia Polis emporitana, en un moment cronològic que cal situar ja en el segon quart del segle VI aC. Els canvis notables que es poden observar, a partir d’aquest moment, en l’estructuració del nucli, la tipologia de l’hàbitat i les tècniques constructives, així com sobretot els contextos de materials arqueològics (Aquilué et al., 2000, 2002 i 2004b), assenyalen un moment d’inflexió evident, sens dubte atribuïble a la presència focea. Malgrat que no volem insistir ara en aquesta nova etapa en

177

NOVES EVIDÈNCIES DEL COMERÇ FENICI AMB LES COMUNITATS INDÍGENES DE L’ENTORN D’EMPÚRIES Figura 5. Importacions etrusques i gregues recuperades en els nivells de la primera edat del ferro de Sant Martí d’Empúries. 1-3: Fragments d’àmfores etrusques Py 3A/B; 4: Kantharos de bucchero nero etrusc; 5: Copa jònia del tipus A2; 6-7: Fragments d’alabastre i còtila de ceràmica coríntia; 8-9: Ceràmica massaliota, grisa i pintada, procedent dels nivells d’abandonament del poblat.

1

0

98-SM-9501-5

5 cm

3 2

94-SM-5413-53

94-SM-5421-34

4

94-SM-5413-1

6

5

94-SM-5379-1

94-SM-5281-11

94-SM-5239-1

98-SM-9470-2

8

7

9 98-SM-9470-1

178

l’evolució de l’assentament de Sant Martí i en les conseqüències que va tenir en el desenvolupament posterior de l’Emporion grega, cal remarcar el fet que la iniciativa, ara més decidida, dels comerciants foceus per intervenir en aquest entorn d’intercanvi indígena coincideix amb la regressió que paral·lelament experimenta l’activitat comercial fenícia al llarg del litoral mediterrani peninsular, un fenomen complex en el qual incideixen sens dubte factors diversos (Aubet, 1994: 293-296; Sanmartí, 2005: 112-113; Asensio, Sanmartí, 2005: 95-96; Vives, 2006: 157). De manera similar al que es documenta en altres jaciments, els contextos emporitans mostren també una davallada percentual evident en la presència de materials d’origen fenici, en aquest cas bàsicament fragments amfòrics (Aquilué et al., 2004b: 174-175). No obstant això, en els contextos de la Palaia Polis arcaica encara hi apareixen, de manera més puntual i generalment amb un valor residual, fragments d’àmfores de procedència meridional (fig. 3, 7-10) i centremediterrània (fig. 3, 16-17). Així ho demostren les restes d’un envàs del tipus T-10.1.2.1, que va aparèixer esclafat sobre el nivell de circulació relacionat amb un forn desti-

nat a la fabricació de ceràmica grisa monocroma, actiu ja amb anterioritat a mitjan segle VI aC (fig. 3, 6).

La necròpolis d’incineració del turó de Vilanera La troballa, l’any 1999, d’una necròpolis d’incineració de la primera edat del ferro a la part meridional del turó de Vilanera, situat 2 km al sudoest d’Empúries, va suposar una aportació de gran importància per al coneixement arqueològic de la realitat indígena preexistent a l’establiment grec, que va complementar, d’una manera inesperada, la informació obtinguda pocs anys abans a Sant Martí d’Empúries. La localització d’aquesta àrea de necròpolis va ser conseqüència dels treballs de prospecció efectuats arran de la posada en marxa d’un projecte de promoció immobiliària en aquest sector del terme municipal de l’Escala, lligat a la construcció d’un camp de golf en els terrenys situats a ponent. Es tracta dels camps que ara ocupen part de l’anomenat corredor d’Albons, per on antigament discorria el tram inferior del riu Ter

CONTACTES. INDÍGENES I FENICIS A LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL abans de desembocar al mar. Estan dominats a l’est per elevacions de suau relleu, els turons de Vilanera i de Muntanya Rodona, els quals, juntament amb els turons de les Corts i els ocupats per l’antiga Empúries i pel nucli modern de l’Escala, formen l’extrem més septentrional del massís calcari del Montgrí (fig. 1). Els treballs de prospecció i d’excavació al paratge de Vilanera varen ser efectuats per arqueòlegs de l’empresa Janus, S.L. i es prolongaren fins a la primavera de l’any 2000 (Codina et al., 2000; Agustí et al., 2002 i 2004). Fruit d’aquests treballs, es varen delimitar diverses àrees amb restes arqueològiques que, cronològicament, abasten des del bronze final i la primera edat del ferro fins a les construccions modernes del mas de Vilanera, i inclouen restes constructives, sitges i enterraments de cronologia romana, baiximperial i medieval. A l’extrem oest del turó (sector 4, fig. 1, 2), prop de la carretera d’Albons a l’Escala, es varen excavar una vintena de tombes d’incineració que han estat atribuïdes al Bronze Final, en general mal conservades i escapçades pels rebaixos posteriors (Agustí et al., 2004: 105). Es tracta d’estructures funeràries simples, definides per un únic vas de ceràmica a mà utilitzat com a urna cinerària i dipositat dins un forat que sovint aprofita les mateixes depressions de la roca natural. Destaca la situació relativament propera d’aquesta zona funerària respecte al jaciment de Parrallí, en el turó de les Corts (fig. 1,1), a l’altra banda de l’antiga llera fluvial, on les restes exhumades per M. Almagro (1955: 345-356) varen permetre identificar una necròpolis i també una probable zona d’habitació, que culturalment s’emmarcaria en la fase IIIb o mailhaciana del bronze final empordanès (Pons, 1984: 90-92; Pons, 1996-1997 i 2006). Sens dubte, la zona que va proporcionar la informació arqueològica de més interès per al tema que ara tractem correspon a l’anomenat sector 3, situat a la part baixa del vessant sud d’aquest turó, ja en el contacte amb la plana (fig. 1, 3). La gran majoria d’estructures funeràries localitzades en aquest sector pertanyen a una necròpolis d’incineració d’inicis de l’edat del ferro, bàsicament de la segona meitat segle VII aC, tot i que el seu ús sembla prolongar-se fins als primers decennis del segle VI aC (Agustí

et al., 2004: 105-112). Una cronologia, per tant, perfectament paral·lelitzable amb la de l’hàbitat abans esmentat de Sant Martí d’Empúries. Tot i que els seus límits resten encara per definir completament, aquesta segona àrea funerària sembla ocupar una superfície relativament extensa, de la qual únicament se’n varen poder excavar 700 m2. La intervenció realitzada en aquest sector va permetre localitzar fins a 91 estructures funeràries, només 75 de les quals es van poder documentar i excavar, malgrat que no totes varen proporcionar materials arqueològics. D’acord amb la descripció publicada pels responsables de la intervenció, la majoria de les estructures consistien en fosses, de forma més o menys arrodonida, amb una profunditat variable, de vegades difícil d’establir a causa de l’escapçament actual del terreny, o a la superposició de fosses posteriors (Agustí et al., 2004: 107-109). Algunes de les tombes conservaven encara restes d’una cobertura de pedres sobre el farciment de la fossa i, ocasionalment, alguna pedra en posició vertical com a element de senyalització o estela. Al fons de les fosses, sovint encaixats en el subsòl rocós del turó, es trobaven els dipòsits funeraris, formats, en la majoria dels casos, per una sola urna de ceràmica a mà amb les restes de la incineració, coberta amb una tapadora i acompanyada d’un nombre variable de vasos, també de ceràmica indígena no tornejada i de variada tipologia, així com també d’altres objectes de bronze o de ferro. Només algunes de les tombes proporcionaren materials ceràmics a torn i altres objectes de filiació no indígena, que tractarem més endavant. En alguns casos, a causa de la superposició de fosses o bé de l’espoli puntual d’alguna de les estructures, els conjunts es conservaven de forma incompleta, fragmentària o, fins i tot, havien desaparegut totalment. Cal destacar, a més, la localització de dues grans estructures tumulàries, evidenciades per una extensa capa de pedres irregulars que cobrien un espai més o menys circular. Una d’elles podria tenir un diàmetre superior als 20 m, i una gran cambra de forma rectangular. Malauradament, cap d’aquestes estructures es va poder excavar i, per tant, desconeixem si es conserven encara in situ els dipòsits funeraris. Damunt d’a-

179

NOVES EVIDÈNCIES DEL COMERÇ FENICI AMB LES COMUNITATS INDÍGENES DE L’ENTORN D’EMPÚRIES

Figura 6. Dipòsit funerari de l’EF-9 de la necròpolis de la primera edat del ferro de Vilanera. Foto: Janus, S.L.

180

questes estructures es va sobreposar posteriorment un altre túmul amb cista, de menors dimensions, al qual s’associaven algunes restes d’ossos cremats, fragments de ceràmica a mà i de bronze (Agustí et al., 2004: 109). Un petit conjunt de tombes tenien una estructura més senzilla, amb una única urna ceràmica encaixada en un forat excavat en el terreny, generalment coberta amb una simple llosa petita de pedra i de vegades falcada amb unes quantes pedres. Tenint en compte la tipologia de les peces de ceràmica a mà, i a l’espera de l’estudi definitiu, aquest grup diferenciat d’enterraments segurament pertany a una fase cronològica força més antiga de la necròpolis, que caldria remuntar al bronze final. La major part dels nombrosos vasos ceràmics recuperats a l’excavació s’engassaren prèviament a la seva extracció, amb l’objectiu de fer possible l’excavació posterior al laboratori del sediment que les omplia i de facilitar la recuperació i documentació de les restes òssies i altres objectes que podien contenir. La paralització del projecte d’urbanització i construcció del camp de golf de Vilanera va comportar, al juny de l’any 2000, la interrupció sobtada dels treballs arqueològics, finançats per l’empresa constructora, que havia contractat l’empresa d’excavacions arqueològiques. Les zones delimitades i fins aleshores encara no excavades varen ser cobertes de nou per assegurar-ne la protecció i, poc temps més tard, els materials recuperats a les tombes es varen dipositar als magatzems del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries.

Cinc anys després de finalitzats els treballs i sense cap solució a aquesta qüestió, a causa de la importància del jaciment i la necessitat de no retardar encara més el procés de conservació, restauració i estudi dels materials recuperats, el Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries, dependent del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, va posar en marxa un projecte de recerca arqueològica per al jaciment de Vilanera. La primera fase d’aquest projecte contemplava, com a tasca urgent, l’excavació, la documentació i la restauració dels materials de la necròpolis exhumats amb els treballs d’urgència i dipositats al museu sense finalitzar el procés d’investigació arqueològica. A la segona fase es contemplava la redacció d’un projecte global per part del MAC-Empúries per afrontar l’estudi i l’excavació de la resta de la necròpolis (fosses i túmuls) que es troba encara per documentar al jaciment de Vilanera. D’aquesta manera, la primera fase del projecte contemplava: 1) els treballs de microexcavació de les urnes i de la resta de vasos ceràmics; 2) els treballs de restauració dels materials ceràmics i metàl·lics; 3) l’estudi i les analítiques especialitzades; 4) el sistema d’emmagatzematge de les peces, i 5) la creació d’una comissió assessora del projecte de Vilanera. En el moment de redactar aquestes línies s’han realitzat ja els punts 1, 2 i 4, s’està portant a terme el punt 3 i s’ha creat la comissió del punt 5 formada per Xavier Aquilué, M. Eugènia Aubet, Paloma Cabrera, Pere Castanyer, Thierry Janin, Assumpció Malgosa, Araceli Martín, Ignacio Montero, Enriqueta Pons, Carme Prats, Núria Rafel, Joan Ramon, Marta Santos i Joaquim Tremoleda. La microexcavació dels recipients cineraris va permetre recuperar les restes antropològiques, tot confirmant que la majoria de les estructures funeràries contenien una única urna amb restes d’ossos cremats, mentre que només es documenten molt pocs exemples amb dues incineracions. Dins de les urnes s’havien dipositat altres objectes, com ara vasets ceràmics, fusaioles, petxines i diverses peces metàl·liques, que completen l’inventari dels materials recollits a l’excavació. A l’espera de l‘estudi aprofundit dels materials, únicament esmentarem ara breument els principals elements que confor-

CONTACTES. INDÍGENES I FENICIS A LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL men el context arqueològic recuperat, amb una especial referència als ítems de procedència fenícia. El total d’exemplars ceràmics recuperats a les 54 estructures funeràries que han aportat materials arqueològics és de 368 individus. A aquests hi podem afegir 24 peces més, generalment força incompletes, procedents de 7 tombes parcialment buidades o alterades. La gran majoria dels vasos corresponen a les produccions autòctones de ceràmica a mà que en aquesta zona geogràfica caracteritzen la fàcies del ferro inicial específicament en contextos funeraris, amb un repertori que es diferencia del que trobem en nivells d’habitació, tot i la presència de peces coincidents (Pons, 1984 i 2006). El tipus d’urna més freqüent, amb diferència, correspon a un gran vas de perfil bicònic amb la vora alta i exvasada (Pons, 1984, 196), una forma que ja havíem trobat ocasionalment en el context d’hàbitat d’aquest mateix període a Sant Martí d’Empúries (Castanyer et al., 1999: 121) (fig. 2). Tot i això, es documenta una relativa variabilitat pel que fa als detalls morfològics, les proporcions, l’acabat de les superfícies, i a la presència o absència de tractament decoratiu. Aquesta mateixa variabilitat s’observa en els altres tipus d’urnes, els plats-tapadores, generalment de forma troncocònica, o la resta de formes dels vasos d’acompanyament (copes, gerres i dife-

Figura 7. Pithos fenici procedent de l’EF-9 de la necròpolis de la primera edat del ferro de Vilanera.

rents tipus de formes tancades de cos generalment arrodonit, bols, plats, olletes i determinades formes molt peculiars). A l’espera de poder establir precisions tipològiques, assenyalem les semblances respecte a altres conjunts funeraris del moment, com els d’Anglès o d’altres necròpolis tumulàries de la zona pirenaica francesa (Pons, 1984: làm. 46-49; Pons, Pautreau, 1994 i 1996; Agustí et al., 2004: 111). Altres elements són coincidents, tant pel que fa a determinats tipus ceràmics com pel que fa als aixovars metàl·lics, amb les necròpolis del Llenguadoc occidental, com Agde o Grand Bassin I a Mailhac (Louis, Taffanel, 1958; Nickels, Marchand, Schwaller, 1989; Janin, 2000). Les decoracions utilitzades consisteixen sobretot en acanalats suaus, generalment formant simples bandes horitzontals, de vegades combinades amb motius semicirculars i, més rarament, en composicions més complexes de motius radials o ziga-zagues. També són freqüents les bandes d’impressions en les olletes de format petit o mitjà, mentre que altres tècniques decoratives, com les incisions o els cordons aplicats, són ja força més rares. Finalment esmentem només un cas de decoració sobrepintada en blanc, a més d’altres peces que semblen presentar un acabat exterior de tonalitat vermellosa. El conjunt de peces metàl·liques està format per objectes de ferro, especialment ganivets i fíbules de tipus serpentiforme i dotades d’apèndixs globulars o de secció bicònica, i, en menor proporció, també per objectes de bronze. Destaca la presència de simpula, de sivelles de cinturó d’un sol garfi, placa romboïdal i taló rectangular amb decoració calada, de fíbules de ressort bilateral curt, d’un braçalet decorat, de plaquetes, anelles i elements de cadeneta, juntament amb una punta de llança, que constitueix l’única peça d’armament fins ara documentada a la necròpolis. Totes les peces de ceràmica tornejada corresponen a elements importats de filiació fenícia, sense que s’hagi detectat cap exemple que pugui ser atribuït a un altre tipus d’importacions, etrusques o greques, o a possibles produccions indígenes realitzades amb el torn. Les peces identificades, amb un nombre mínim de 17 individus, representen un percentatge bastant reduït, sense arribar al 5 %, respecte a la gran

181

NOVES EVIDÈNCIES DEL COMERÇ FENICI AMB LES COMUNITATS INDÍGENES DE L’ENTORN D’EMPÚRIES cia fenícia, fet que assenyala un percentatge, doncs, d’entorn el 15 %. L’estat de conservació d’aquests vasos ceràmics no és uniforme: en 13 casos es tracta de peces més o menys senceres, mentre que la resta corresponen a exemplars conservats de manera més fragmentària i parcial. El repertori formal és relativament variat, amb la singularitat d’incloure tipus de peces poc freqüents o absents en el registre d’importacions fenícies de la zona catalana i, fins i tot, alguna forma vascular de la qual no en coneixem paral·lels propers en el panora-

quantitat de vasos no tornejats. Hi podem afegir altres elements singulars, com són els fragments de dos recipients realitzats en ou d’estruç, un dels quals amb restes de decoració pintada de tipus geomètric. La presència d’aquestes importacions pren més significació si tenim en compte el nombre de tombes on apareixen. Malgrat que el coneixement que tenim de la necròpolis és encara parcial, podem dir que 9 de les 58 estructures de la primera edat del ferro amb restes del dipòsit funerari contenien objectes de procedèn-

182

2

0

5 cm

1

3

4

Figura 8. Ceràmiques fenícies procedents de Vilanera. 1: Gerra de coll procedent de l’EF-6, sense decoració pintada; 2-4: Flascó i morters trípodes procedents de l’EF-9.

CONTACTES. INDÍGENES I FENICIS A LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL ma de la ceràmica fenícia peninsular i per a la qual segurament cal cercar referents als centres semítics centremediterranis. L’estudi d’aquest conjunt de peces importades no està encara completat, a l’espera que finalitzi la seva restauració. L’atribució de la seva procedència als tallers meridionals, del sud-est o bé a altres àrees del món feniciopúnic, està pendent de les anàlisis arqueomètriques de les composicions de les pastes, ateses les característiques peculiars que tenen sovint. No obstant això, podem dir que, entre les formes corresponents a produccions pintades de tradició fenícia amb decoració bicroma de bandes i filets, hi ha com a mínim 5 pithoi –amb quatre i amb dues nanses– (fig. 7) i dos grans vasos oberts, en un cas amb nanses horitzontals aplicades i sobreaixecades per damunt de la vora (fig. 9). Destaca també una copa per a beure, de perfil troncocònic, amb carena alta i llavi dret, la forma de la qual sembla remetre a una adaptació de la còtila grega, però que correspon indubtablement a una producció fenícia; la seva decoració, amb bandes i filets delimitant una franja ocupada per una retícula de línies obliqües, recorda la d’altres copes trobades a Cartago i a les factories fenícies de la costa malaguenya (Rouillard, 1990; Briese, Docter, 1998) i especialment la d’altres peces documentades al sud-est peninsular (González Prats, 2005: làm. IV), tot i que aquestes copes responen a una tipologia formal diferent (Núñez, a Aubet et al., 1999: 138-143). Altres individus, més fragmentaris, poden pertànyer també a vasos pithoides o bé a altres tipus de formes tancades. Pel que fa a peces sense tractament decoratiu, comptem amb dos morters trípodes i un aríbal o ampolleta per a oli perfumat. S’hi afegeixen dues peces engalbades més, però sense decoració pintada, que, per les característiques de la pasta, podrien tenir un origen centremediterrani: un vas globular amb una petita visera sota la vora i amb nanses i apèndixs amb forats de suspensió i, finalment, una gerra de coll o del tipus «Cruz del Negro» (fig. 8, 1). La tipologia d’aquestes peces sembla encaixar bé amb un marc cronològic entre la segona meitat avançada del segle VII aC i les dècades inicials del segle VI aC. La majoria de les tombes que incloïen importacions fenícies contenien un únic exemplar, al costat d’un dipòsit funerari integrat majorità-

riament per vasos de ceràmica a mà. Podem esmentar, però, la presència de dues peces d’origen fenici dins d’una de les estructures funeràries més riques quant a nombre total de vasos d’acompanyament, que superen la vintena: un pithos i el gibrell amb nanses horitzontals abans citat (fig. 9), similar a models documentats al sud-est o a la costa malaguenya (cf. formes semblants a Niemeyer, Briese, Bahnemann, 1988: 167, fig. 8g; González Prats, 1979: 96; Aubet et al., 1999: 168-169). No obstant això, l’exemple més significatiu de tota la necròpolis és l’estructura EF-9 (fig. 6), que concentra fins a 8 vasos d’origen semita: dos pithoi tetransats (fig. 7), un pithos biansat, dos morters trípodes (fig. 8, 1-2) amb visera triangular i de secció ametllada i llavi reentrant (cf. Maas-Lindemann, 1982: 70-71, T. 19; González Prats, 1983: 20, tipus C1; Ramon, 1999: 180-181; Aubet et al., 1999: 184-185; Vives, 2006: 130-135), el flascó o aríbal (fig. 8, 3) (cf. Ramon 1982: fig. 5) i el vas globular abans esmentats, així com un gran bol o copa carenada amb decoració bicroma de bandes i filets (cf. Aubet et al., 1999: fig. 71ñ i 147o). Hi podem sumar, a més, un ou d’estruç retallat amb restes de decoració pintada i l’única fíbula de bronze de doble ressort documentada a la necròpolis, elements clarament vinculables també amb l’activitat comercial fenícia. Completen aquest dipòsit cinc peces a mà, entre elles una gran copa amb peu alt que té una forma molt peculiar ja que l’interior estava compartimentat en dos espais mitjançant un petit envà de ceràmica. Finalment, del conjunt d’objectes metàllics en destaquem un ganivet de ferro i un simpulum de bronze. Es tracta, sens dubte, d’un enterrament molt singular que cal atribuir a un individu masculí amb un estatus destacat dins el context social d’aquesta comunitat de la primera edat del ferro. Els trets diferenciadors que mostra no necessàriament s’han de considerar, però, com a indicatius de la pertinença a un individu aliè al grup indígena, tal com s’ha argumentat en altres casos (Graells, 2004). Tot i la presència elevada d’elements de filiació fenícia –i fins i tot l’ús d’un dels pithoi com a vas cinerari, cobert amb un morter fenici–, cal remarcar que el tipus d’estructura i el ritual funerari no s’aparten de les ca-

183

NOVES EVIDÈNCIES DEL COMERÇ FENICI AMB LES COMUNITATS INDÍGENES DE L’ENTORN D’EMPÚRIES

184

racterístiques generals de la necròpolis. Altres tombes de Vilanera, que combinen l’aparició més puntual d’importacions de ceràmica a torn amb un conjunt majoritari de ceràmica autòctona, mostren igualment alguns trets coincidents, com ara la presència dels ossos cremats dins d’un pithos –fet que es repeteix també en la tomba 9 d’Anglès (Pons, Pautreau, 1996: 31)–, o també la inclusió d’elements considerats de prestigi, com els simpula (Janin, 2000: 126; Toledo, Palol, 2006: 192; Graells, 2006: 204-208). Malgrat tot, caldrà esperar a l’estudi final dels resultats de l’excavació, de les associacions de materials funeraris i de les restes antropològiques per formular criteris vàlids per a la diferenciació cronològica, jeràrquica i per grups d’edat i sexe, de la població que utilitzava aquesta necròpolis. De moment desconeixem la zona o zones properes d’hàbitat associades a l’àrea funerària de Vilanera. La seva localització, un xic allunyada respecte al poblat documentat a Sant Martí –segurament un petit enclavament destinat específicament al control del litoral i la badia portuària–, fa pensar en la probable existència d’altres nuclis de poblament, segurament seguint un model d’ocupació encara no concentrada, al voltant del curs inferior del Ter i de les terres al·luvials que possibilitaven l’aprofitament agrícola. Una mostra d’això serien igualment els materials d’aquest període trobats al jaciment de Mas Gusó, situat una mica més al sud-oest en aquesta mateixa zona (Casas, Soler, 2004: 29-38). Fins ara, les prospeccions realitzades en el turó de Vilanera només han permès localitzar

Figura 9. Gibrell amb nanses de ceràmica pintada bicroma, procedent de l’EF-27 de la necròpolis de Vilanera.

alguns escassos nivells amb materials de la primera edat del ferro a la banda de llevant del mas actual. Cal esmentar, d’altra banda, les referències, ara per ara poc contrastades arqueològicament, a l’existència d’estructures d’ocupació d’època ibèrica al turó proper de Muntanya Rodona, que podrien haver tingut uns precedents més allunyats en el temps.

Conclusions Les troballes de Sant Martí i de Vilanera han obert noves i importants perspectives per a l’estudi del context indígena local que va precedir la implantació dels comerciants foceus a Empúries. A partir de la segona meitat del segle VII aC, el poblament d’aquest territori sembla respondre a pautes ja més estables, tot mantenint un model d’ocupació arrelat en el bronze final i condicionat per les característiques del paleopaisatge de la zona. Els turons que vorejaven les antigues desembocadures dels rius Ter i Fluvià, per sobre de zones d’aiguamoll i de les terres aptes per al conreu, han proporcionat evidències arqueològiques de l’existència d’hàbitats i àrees de necròpolis que es remunten als inicis del primer mil·lenni, tot i que el procés de consolidació d’aquest poblament es materialitza especialment en el començament de l’edat del ferro, afavorit segurament per millores en l’explotació de l’entorn i en les pràctiques agropecuàries. Les restes vegetals i faunístiques recuperades a Sant Martí d’Empúries han proporcionat indicis valuosos en aquest sentit [Aquilué (dir.), 1999: 589 i seg.]. D’altra banda, les característiques del litoral i la presència dels cursos fluvials esmentats varen possibilitar una posició avantatjosa respecte a la navegació i als camins de comunicació amb l’interior del territori. Aquests factors determinaren el desenvolupament d’un entorn privilegiat d’intercanvis i de contactes culturals que, si bé inicialment se circumscriu bàsicament al context regional autòcton, amb el temps s’obrirà a les rutes de comerç actives en aquest extrem del Mediterrani. A partir de la segona meitat del segle VII aC, les troballes de materials fenicis al nord-est català i a jaciments del Llenguadoc occidental reflecteixen, tot i que encara de manera quantitativa-

CONTACTES. INDÍGENES I FENICIS A LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL ment menor respecte al que es registra més al sud del litoral peninsular, l’interès dels navegants semites per accedir als enclavaments d’intercanvi més actius, capaços de canalitzar els recursos del territori més o menys proper i els aportats des de zones més llunyanes través dels canals tradicionals de contacte indígena. Així, la incidència del comerç fenici en aquesta zona s’ha posat en relació amb l’aprofitament dels recursos agropecuaris i sobretot metal·lífers (Mar, Ruiz de Arbulo, 1993: 124 i seg.) i amb la possibilitat d’accedir, mitjançant les rutes transpirinenques, a l‘important via de comerç que, a través de l’istme aquità i els cursos de l’Aude i el Garona, permetia canalitzar a les costes mediterrànies els preuats metalls de l’Europa atlàntica, especialment l’estany (Arteaga, Padró, Sanmartí, 1986; Pons, Pautreau, 1994 i 1996; Pons, 2005). En els darrers anys, el panorama de troballes de materials fenicis en aquesta zona geogràfica reflecteix canvis, no només des d’un punt de vista estrictament quantitatiu, sinó també qualitatiu. Els contextos d’hàbitat, com els de Sant Martí o Mailhac (Gailledrat, 2000: 262), continuen aportant bàsicament evidències de materials amfòrics, ara per ara no gaire nombrosos, i, en menor mesura encara, altres objectes i elements de vaixella importada. El pes percentual d’aquestes importacions continua essent, així, bastant inferior respecte al que es documenta en altres contextos contemporanis de les comarques meridionals de Catalunya (Sanmartí, Asensio, 2005: 92). Els fragments recuperats a Empúries semblen evidenciar, però, una arribada diversificada de productes (vi, oli, salaons?) procedents no només dels centres fenicis meridionals, sinó també d’altres zones de l’àmbit cultural semític, occidentals o centremediterrànies, canalitzats a través dels enclavaments colonials d’Eivissa o el sud-est, coincidint amb el que es documenta en altres jaciments del sud de Catalunya i del Llevant (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1991; Asensio et al., 2000b; Asensio, Sanmartí, 2005; Gràcia, 2000; Vives, 2006). Aquesta mateixa acció comercial incentiva, a més, la redistribució de vi i potser altres productes elaborats ja en ambients indígenes, probablement d’altres zones alienes a l’entorn local o regional, si atenem la presència d’àmfores i al-

tres envasos a torn inspirats en models semítics que s’afegeixen al context d’importacions vehiculades mitjançant els vaixells fenicis a la darreria del segle VII i l’inici del segle VI aC. La diversificació que esmentem s’ha fet encara més evident amb el conjunt de troballes procedents de Vilanera, que permet ampliar la visió que fins ara teníem de la incidència del comerç colonial fenici en aquesta zona durant els inicis de l’edat del ferro. El ventall d’importacions és ja força més variat i comporta novetats importants en el registre arqueològic fins ara conegut al nord-est peninsular. El nombre d’ítems de procedència fenícia situa en posició destacada aquesta necròpolis en relació amb la presència de materials ceràmics importats o bé d’adaptacions indígenes de models fenicis en contextos funeraris de les terres de l’Ebre i zones més interiors –Mas de Mussol, Coll del Moro de Gandesa, Vallfogona de Balaguer (Maluquer, 1984; Rafel, 1991; Sardà, Graells, 2004-2005: 179)–, i del mateix nord-est –Anglès, Agullana (Pons, Pautreau, 1994 i 1996; Graells, 2004; Toledo, Palol, 2006)–, a les quals recentment s’han afegit les troballes de Can Piteu-Can Roqueta al Vallès Occidental (Marlasca et al., 2005). La nova relació de troballes fenícies concentrades a l’entorn d’Empúries permet matisar una mica la imatge d’uns contactes esporàdics i excepcionals, generadors de fenòmens limitats d’interacció cultural i econòmica, i permetrà, una vegada l’estudi hagi finalitzat, valorar millor el paper adquirit per aquests materials importats en el context social indígena. La distribució de productes, especialment el vi, i altres béns de prestigi a través del sistema d’intercanvis generat pels fenicis al llarg del litoral peninsular, amb una càrrega de valor simbòlic que es fa especialment evident en el context funerari, és un fenomen estretament lligat als processos de diferenciació i consolidació d’unes elits indígenes i del seu poder de control social i econòmic (Aubet, 1993; Asensio, Sanmartí, 2005; Vives, 2006). Els contactes mediterranis són, en la dinàmica del comerç arcaic, especialment actius en el cas de les comunitats indígenes assentades al litoral, en zones vinculades a cursos fluvials i camins terrestres que facilitaven l’accés als recursos i les rutes interiors d’intercanvi. A l’ex-

185

NOVES EVIDÈNCIES DEL COMERÇ FENICI AMB LES COMUNITATS INDÍGENES DE L’ENTORN D’EMPÚRIES trem nord-oest del Mediterrani aquests contactes, protagonitzats més al sud de manera gairebé exclusiva pels navegants fenicis, es diversifiquen a partir de la darreria del segle VII i sobretot en els inicis del segle VI aC, amb la intervenció incipient del comerç de distribució del vi tirrènic i, poc temps més tard, amb les primeres incursions dels comerciants foceus, afavorint el desenvolupament d’enclavaments oberts d’intercanvi i incentivant, a la vegada,

els processos de transformació, cultural i socioeconòmica, de les comunitats indígenes. En el cas d’Empúries aquestes circumstàncies ajuden a entendre veritablement les motivacions de la implantació, en el segon quart del segle VI aC, d’un nucli empòric foceu que, amb el temps, es consolidarà com un petit centre urbà estretament lligat a les activitats portuàries i a l’estratègia del comerç grec a l’extrem Occident del Mediterrani.

Bibliografia

186

AGUSTÍ, B., CODINA, D., DEHESA, R., LLINÀS, J., MERINO, J., MONTALBÁN, C., VARGAS, A. (2002). «La necròpolis d’incineració de Vilanera». Sisenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona (Sant Joan de les Abadesses, 2002), p. 77-86. — (2004). «Excavacions arqueològiques a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà)». Tribuna d’Arqueologia 2000-2001. Barcelona, p. 99-114. ALMAGRO, M. (1955). Las necrópolis de Ampurias, vol. II: Necròpolis romanas. Las necrópolis indígenas. Barcelona (Monografías Ampuritanas, III). — (1964). Excavaciones en la Palaiapolis de Ampurias. Madrid (Excavaciones Arqueológicas en España, 27). AQUILUÉ, X. (dir.) (1999). Intervencions arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996). De l’assentament precolonial a l’Empúries actual. Girona (Monografies Emporitanes, 9). AQUILUÉ, X., CASTANYER, P., SANTOS, M., TREMOLEDA, J. (2000). «Les ceràmiques gregues arcaiques de la Palaià Polis de Empòrion». Ceràmiques jònies d’època arcaica. Centres de producció i comercialització al Mediterrani Occidental. Barcelona (Monografies Emporitanes, 11), p. 285-346. — (2002). «Nuevos datos acerca del hábitat arcaico de la Palaia Polis de Emporion». Habitat et urbanisme dans le monde grec de la fin des palais mycéniens à la prise de Milet (494 av. J.-C.). Tolosa de Llenguadoc (Pallas, 58), p. 301-327.

— (2004a). Deu anys d’arqueologia a l’entorn d’Empúries. Actuacions efectuades entre 1993 i 2002. Barcelona (Monografies Emporitanes, 12). — (2004b). «L’evolució dels contextos de materials amfòrics en la Palaia Polis d’Empòrion entre els segles VI i II aC». La circulació d’àmfores al Mediterrani occidental durant la Protohistòria (segles VIII-III aC): aspectes quantitatius i anàlisi de continguts (Calafell, 2002). Barcelona (Arqueo Mediterrània, 8), p. 165-183. — (2006). «El comercio etrusco en Emporion: evidencias sobre la presencia de materiales etruscos en la Palaia Polis de Empúries». Gli Etruschi da Genova ad Ampurias (VII-IV secolo a.C.). Atti del XXIV Convegno di Studi Etruschi e Italici (Marseille-Lattes, 2002). Pisa-Roma, p. 175-192. ARTEAGA, O., PADRÓ, J., SANMARTÍ, E. (1978). «El factor fenici a les costes catalanes i del golf de Lió». Els pobles pre-romans del Pirineu. 2n Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà, 1976). Puigcerdà, p. 129135. — (1986). «La expansión fenicia por las costas de Cataluña y el Languedoc». A: DEL OLMO, G., AUBET, M. E. (eds.). Los fenicios en la península Ibérica. Sabadell, p. 303-314. ASENSIO, D., BELARTE, C., SANMARTÍ, J., SANTACANA, J. (2000a). «Las cerámicas fenicias y de tipo fenicio del yacimiento del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Tarragona)». IV

CONTACTES. INDÍGENES I FENICIS A LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL Congreso de Estudios Fenicios y Púnicos (Cádiz, 1995), vol. IV, p. 1733-1745. — (2000b). «L’expansion phénicienne sur la côte orientale de la péninsule ibérique». Mailhac et le Premier Âge du Fer en Europe Occidentale. Hommages à Odette et Jean Taffanel (Carcasonne, 1997). Lattes (Monographies d’Archéologie Méditerranéenne, 7), p. 249-260. ASENSIO, D., SANMARTÍ, J. (2005). «Fenicis i púnics al territori de Catalunya: cinc segles d’interacció colonial». Fenicis i púnics als Països Catalans. Fonaments, 12, p. 89-105. AUBET, M.E. (1993). «El comerç fenici i les comunitats del Ferro a Catalunya». El poblament ibèric a Catalunya (Mataró, 1993). Laietània (Mataró), 8, p. 23-40. — (1994). Tiro y las colonias fenicias de Occidente. Barcelona. —, CARMONA, P., CURIÀ, E., DELGADO, A., FERNÁNDEZ CANTOS, A., PÁRRAGA, M. (1999). Cerro del Villar - I. El asentamiento fenicio en la desembocadura del río Guadalhorce y su interacción con el hinterland. Sevilla. BRIESE, C., DOCTER, R. (1998). «El skyphos fenicio: la adaptación de un vaso griego para beber». Cuadernos de Arqueología Mediterránea (Barcelona), 4, p. 173-220. CASAS, J., SOLER, V. (2004). Intervenciones arqueológicas en Mas Gusó (Gerona). Del asentamiento precolonial a la villa romana. Oxford (BAR International Series, 1215). CASTANYER, P., ESTEBA, Q., PONS, E., SANTOS, M., TREMOLEDA, J. (1999). «L’assentament indígena de la primera edat del ferro». A: AQUILUÉ, X. (dir.). Intervencions arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996). De l’assentament precolonial a l’Empúries actual. Girona (Monografies Emporitanes, 9), p. 103-215. CODINA, D., DEHESA, R., LLINÀS, J., MERINO, J., MONTALBÁN, C., VARGAS, A. (2000). «Prospeccions i excavacions arqueològiques en el sector afectat pel projecte de construcció d’un camp de golf a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà)». Cinquenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona (Olot, 2000), p. 57-59. DILOLI, J., BEA, D. (2005). «Presencia de elementos de vajilla de tipo orientalizante en el sur de Cataluña durante la Primera Edad del Hierro». El periodo orientalizante, vol. II (Anejos de AEspA, XXXV), p. 1385-1393.

ESTEBA, Q., PONS, E. (1999). «El primer hàbitat a Sant Martí: Fase I». A: AQUILUÉ, X. (dir.). Intervencions arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996). De l’assentament precolonial a l’Empúries actual. Girona (Monografies Emporitanes, 9), p. 89-101. GAILLEDRAT, E. (1997). Les Ibères de l’Èbre à l’Hérault (VIe-IVe s. avant J.-C.). Lattes (Monographies d’Archéologie Méditerranéenne, 1). — (2000). «Courants commerciaux et partenaires méditerranéens entre le Languedoc occidental et la Péninsule Ibérique au Premier Âge du Fer (VIIe-Ve av. J.-C.)». Mailhac et le Premier Âge du Fer en Europe Occidentale. Hommages à Odette et Jean Taffanel (Carcasonne, 1997). Lattes (Monographies d’Archéologie Méditerranéenne, 7), p. 261-270. GASCÓ, J. (1998). «Au terme de l’âge du Bronze en Languedoc Occidental (France). Le Bronze final IIIA». Cypsela (Girona), 12, p. 147-166. GÓMEZ BELLARD, C., GUERIN, P. (1994). «Testimonios de producción vinícola arcaica en l’Alt de Benimaquía (Denia)». Iberos y griegos: lecturas desde la diversidad (Ampurias, 1991). Huelva (Huelva Arqueológica, XIII/2), p. 9-31. GONZÁLEZ PRATS, A. (1983). Estudio arqueológico del poblamiento antiguo de la Sierra de Crevillente. Alacant (Lucentum Anejo I). — (2005). «Balanç de vint-i-cinc anys d’investigació sobre la influència i presència fenícia a la provincia d’Alacant». Fenicis i púnics als Països Catalans. Fonaments, 12, p. 41-64. GRACIA, F. (2000). «El comercio arcaico en el nordeste de la península Ibérica. Estado de la cuestión y perspectivas». Ceràmiques jònies d’època arcaica. Centres de producció i comercialització al Mediterrani Occidental. Barcelona (Monografies Emporitanes, 11), p. 257-276. GRAELLS, R. (2004). «Indicis d’emergència aristocràtica al registre funerari del nord-est peninsular. La tomba Agullana 184». Revista d’Arqueologia de Ponent (Lleida), 14, p. 61-83. — (2006). «La vaixella metàl·lica protohistòrica a Catalunya (s. VII-V aC)». Cypsela (Girona), 14, p. 195-211. —, SARDÀ, S. (2005). «Repertori ceràmic a Catalunya en el trànsit del segle VII al VI aC. Influències i canvis de caràcter orientalitzant». Revista d’Arqueologia de Ponent, 15, p. 247-271. GUERIN, P., GÓMEZ BELLARD, C. (1999). «La pro-

187

NOVES EVIDÈNCIES DEL COMERÇ FENICI AMB LES COMUNITATS INDÍGENES DE L’ENTORN D’EMPÚRIES

188

duction du vin dans l’Espagne preromaine». Els productes alimentaris d’origen vegetal a l’edat del Ferro de l’Europa Occidental: de la producció al consum. Girona: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona (Sèrie Monogràfica, 18), p. 379-387. JANIN, T. (2000). «Nécropoles et sociétés élisyques: les communautés du Premier Âge du fer en Languedoc occidental». Mailhac et le Premier Âge du Fer en Europe Occidentale. Hommages à Odette et Jean Taffanel (Carcasonne, 1997). Lattes (Monographies d’Archéologie Méditerranéenne, 7), p. 117-131. JULLY, J. J. (1975). «“Koiné” commerciale et culturelle phénico-punique et ibéro-languedocienne en Méditerranée occidentale à l’Âge du Fer». Archivo Español de Arqueología, 48, p. 22-119. LOUIS, M., TAFFANEL, O. (1958). Le prémier age du Fer Languedocien. 2ème partie: Les nécropoles à incinération. Bordighera-Montpeller: Institut International d’Études Ligures (Monographies Préhistoriques et Archéologiques). MAAS-LINDEMANN, G. (1982). «Toscanos. Die westphönikische Niederlassung an der Mündung des Río de Vélez. Lieferung 3: Grabungskampagne 1971 und die importdatierte westphönikische Grabkeramik des 7./6. Jhs. v. Chr.». Madrider Forschungen (Berlín), 6. — (1986). «Vasos fenicios de los siglos VIII-VI en España. Su procedencia y posición dentro del mundo fenicio occidental». A: AUBET, M. E., DEL OLMO, G. (eds.). Los fenicios en la península Ibérica. Sabadell, p. 227-239. MALUQUER DE MOTES, J. (1969). «Los fenicios en Catalunya». Tartessos y sus problemas. V Symposium Internacional de Prehistoria Peninsular (Jerez, 1968). Barcelona (Publicaciones Eventuales del Instituto de Arqueología y Prehistoria de la Universidad de Barcelona, 13), p. 241-250. — (1984). La necrópolis paleoibérica de Mas de Mussols, Tortosa (Tarragona). Barcelona: Programa de Investigaciones Protohistóricas, VIII. MAR, R., RUIZ DE ARBULO, J. (1993). Ampurias romana. Historia, arquitectura y arqueología. Sabadell. MARLASCA, R. ROVIRA, M. C., CARLÚS, X., LARA, C., LÓPEZ CAHERO, J., VILLENA, N. (2005). «Mate-

riales de importación en la necrópolis de incineración de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Barcelona)». El periodo orientalizante, vol. II (Anejos de AEspA, XXXV), p. 10391049. MARTÍN, M. A., SANMARTÍ, E. (1976-1978). «Aportación de las excavaciones de la Illa d’en Reixac al conocimiento del fenómeno de la iberización en el norte de Cataluña». Els orígens del món ibèric (Barcelona-Empúries, 1977). Ampurias (Barcelona), 38-40, p. 431447. MASCORT, M. T., SANMARTÍ, J., SANTACANA, J. (1991). El jaciment protohistòric d’Aldovesta (Benifallet) i el comerç fenici arcaic a la Catalunya meridional. Tarragona. NICKELS, A., MARCHAND, G., SCHWALLER, M. (1989). Agde. La nécropole du Premier Age du Fer. París (Revue Archéologique de Narbonnaise. Supplément 19). NIEMEYER, H. G., BRIESE, C., BAHNEMANN, R. (1988). «Dir Untersuchungen auf dem Cerro del Peñón, Forschungen zur Archäologie und Geologie im Raum von Torre del Mar 1983/84». Madrider Beiträge (Mainz), 14 (II), p. 155-171. OLIVA, M., RIURÓ, F. (1968). «Nuevos hallazgos en la necrópolis hallstática de Anglès (Gerona)». Pyrenae (Barcelona), 4, p. 67-99. PADRÓ, J. (1976-1978). «Datos para una valoración del “factor fenicio” y su incidencia en los orígenes del proceso de iberización». Els orígens del món ibèric (Barcelona-Empúries, 1977). Ampurias (Barcelona), 38-40, p. 487509. — (1983). Egyptian-type Documents from the Mediterranean Litoral of the Iberian Peninsula before the Roman conquest, vol. II. Leiden. PALOL, P. (1958). La necrópolis hallstática de Agullana (Gerona). Madrid (Bibliotheca Praehistorica Hispanica, I). PONS, E. (1984). L’Empordà de l’edat del Bronze a la del Ferro 1100-600 aC. Girona (Sèrie Monogràfica, 4). — (1996-1997). «L’última etapa de l’edat del Bronze a l’Empordà (850-700 aC): una relació del grup empordanès amb la població mailhaciana. Estat de la qüestió». Hispània i Roma. D’August a Carlemany. Congrés d’homenatge al Dr. Pere de Palol, vol. 1. Girona

CONTACTES. INDÍGENES I FENICIS A LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL (Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 36), p. 235-258. — (2005). «Catalunya a la transició de l’edat del Ferro. Zona de pas, època de trasbalsaments humans i canvi cultural». Món ibèric als Països Catalans. Homenatge a Josep Barberà i Farràs. XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà, p. 69-93. — (2006). «El grup cultural empordanès de principis de l’edat del ferro (s. VII i VI aC)». De les comunitats locals als estats arcaics: la formació de les societats complexes a la costa del Mediterrani occidental (Arqueo Mediterrània, 9), p. 183-199. PONS, E., PAUTREAU, J. P. (1994). «La nécropole d’Anglès, La Selva (Gérone, Espagne) et les relations Atlantique-Méditerranée à travers les Pyrénées au début de l’Age du Fer». Actes du XVI Colloque de l’AFEAF (Agen, 1992). Aquitania, 12, p. 353-375. — (1996). «La necròpolis d’Anglès i les relacions atlàntico-mediterrànies a través dels Pirineus al segle VII aC». Quaderns de la Selva (Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans), 9, p. 25-43. RAFEL, N. (1991). La necròpolis del Coll del Moro de Gandesa. Els materials. Tarragona. — (1992). «Produccions ceràmiques orientalitzants a la necròpolis del Coll del Moro de Gandesa». Miscel·lània Arqueològica a Josep Recasens (Tarragona), p. 97-104. RAMON, J. (1982). «Cuestiones de comercio arcaico: frascos fenicios de aceite perfumado en el Mediterráneo central y occidental». Ampurias (Barcelona), 44, p. 17-41. — (1994-1996). «Las relaciones de Eivissa en época fenicia con las comunidades del bronce final y hierro antiguo de Catalunya». Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre. Gala (Sant Feliu de Codines), 3-5, p. 399-422. — (1995). Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo Central. Barcelona (Instrumenta, 2). — (1999). «La cerámica fenicia a torno de Sa Caleta (Eivissa)». La cerámica fenicia en Occidente: centros de producción y áreas de comercio (Guardamar del Segura, 1997). Alacant, p. 149-214.

ROUILLARD, P. (1990). «Phéniciens et grecs à Toscanos. Note sur quelques vases d’inspiration gréco-géométrique de Toscanos (1967)». Madrider Mitteilungen, 31, p. 178-185. ROVIRA, J., SANMARTÍ, E. (1983). «Els orígens de l’Empúries precolonial i colonial». Informació Arqueològica (Barcelona), 40, p. 95-110. RUIZ MATA, D. (1986). «Las cerámicas fenicias del Castillo de Doña Blanca (Puerto de Santa María, Cádiz)». A: AUBET, M. E., DEL OLMO, G. (eds.). Los fenicios en la península Ibérica. Sabadell, p. 241-263. SANMARTÍ, E. (1982). «Les influences méditerranéennes au NE de la Catalogne à l’époque archaïque et la réponse indigène». I Focei dall’Anatolia all’Oceano (Napoli, 1981). Nàpols (La Parola del Passato, 204-207), p. 281-298. SANMARTÍ, J. (2005). «Cinque secoli di commerci coloniali in Iberia (ca 700-200 a.C.)». Aequora, pontos, jam, mare ... Mare, uomini e merci nel Mediterraneo antico. Atti del Convegno Internazionale, Genova, 9-10 dicembre 2004. Gènova, p. 109-118. SANMARTÍ, J., BELARTE, M.C., SANTACANA, J., ASENSIO, D., NOGUERA, J. (2000). L’assentament del bronze final i primera edat del ferro del Barranc de Gàfols (Ginestar). Barcelona (Arqueo Mediterrània, 5). SANTOS, M. (2003). «Fenicios y griegos en el extremo NE peninsular durante la época arcaica y los orígenes del enclave foceo de Emporion». Contactos en el extremo de la Oikouméne. Los griegos en Occidente y sus relaciones con los fenicios. XVII Jornadas de Arqueologia fenicio-púnica (Eivissa, 2002). Eivissa, p. 87132. — (e.p.). «Un depósito metálico en el poblado del Bronce Final de Sant Martí d’Empúries». Arqueología de los depósitos metálicos del Bronce Final en la península Ibérica. León. SARDÀ, S., GRAELLS, R. (2004-2005). «Sobre la identificació d’un tipus d’urna d’orelletes arcaic a Catalunya». Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 24, p. 173-187. SOLIER, Y. (1976-1978). «La culture ibéro-languedocienne aux VIème-Vème siècles». Els orígens del món ibèric (Barcelona-Ampurias, 1977). Ampurias (Barcelona), 38-40, p. 211264. TOLEDO, A., PALOL, P. (2006). La necròpolis d’in-

189

NOVES EVIDÈNCIES DEL COMERÇ FENICI AMB LES COMUNITATS INDÍGENES DE L’ENTORN D’EMPÚRIES cineració del Bronze Final transició a l’edat del ferro de Can Bech de Baix, Agullana (Alt Empordà, Girona). Els resultats de la campanya d’excavació de 1974. Girona: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona (Sèrie Monogràfica, 24).

190

TRIAS, G. (1967-1968). Cerámicas griegas de la península Ibérica, vols. I i II. València. VIVES-FERRÁNDIZ, J. (2006). Negociando encuentros. Situaciones coloniales e intercambios en la costa oriental de la península Ibérica. Barcelona (Cuadernos de Arqueología Mediterránea, 12).