Una mirada retrospectiva a las restauraciones antiguas. III. El yacimiento de Akrotiri en la isla de Santorini (Grecia)

Share Embed


Descripción

Unicum

Núm. 12 // Maig 2013

Arqueologia //

Pàg. 5 / Una mirada retrospectiva a les restauracions antigues III. El jaciment d’Akrotiri a l’illa de Santorini, Grècia

Etnografia //

Pàg. 77 / La galeria nepalesa del Museu Etnològic de Barcelona Eva Pascual i Miró

María Teresa Magadán Olives, Irene Rodríguez Manero

Pintura // Tèxtil //

Pàg. 33 / El procés de conserva-

ció-restauració de la indumentària civil del sepulcre del campanar de l’església de Santa Maria d’Agramunt (segle XIV) Elisabet Cerdà i Durà

Document Gràfic //

Pàg. 47 / Criteris de reintegració de positius fotogràfics en paper i recuperació de la imatge Àngels Borrell Crehuet, Carme Bello Urgellès

Pàg. 95 / Microcirurgia tèxtil. Tractament d’un estrip pel sistema d’adhesió fil a fil: “La Presentació al Temple” de Claudio Lorenzale Pau Claramonte Villanueva

Pedagogia //

Pàg. 103 / El muntatge d’una exposició, una experiència de treball col·laboratiu Eva Mª López Lorente

Notícies //

Pàg. 111 / Acte d’inauguració del curs acadèmic 2012-2013



Sumari

Escultura //

Pàg. 57 / Estudi de les pàtines ocre-vermelles del retaule d’alabastre de l’altar major del monestir de Santa Maria de Poblet (Tarragona) Meritxell Beltran Varea, Elisabet Playà Pous, Montserrat Artigau Miralles

Pàg. 69 / La reintegració cromàtica i volumètrica en obres de laca japonesa (urushi): una proposta pràctica Yahui Liu Zhou

Visita a l’ESCRBCC de diferents alts càrrecs del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya Visita a l’ESCRBCC de la Regidora del Districte de Nou Barris Visita a l’ESCRBCC del Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i altres càrrecs Inici del programa d’intercanvi d’estudis Internacionals a l’ESCRBCC Signatura d’acords de col·laboració entre l’ESCRBCC i diverses institucions de Catalunya Lídia Balust Claverol

Castellano //

Pàg. 117 / Versión castellano

[1]

Directora: Lídia Balust Claverol (Cap d’Estudis i professora de Conservació i Restauració de Pintura) Direcció Editorial: Verónica Ramírez Calise (Coordinadora Lingüística i professora d’Història de l’Art) Consell de Redacció: M. Àngels Balliu Badia (Coordinadora Pedagògica i professora de Conservació i Restauració de Document Gràfic), Miquel Mirambell Abancó (Director de l’ESCRBCC i professor d’Història de l’Art), Gisela Monsalve Villazón (alumna de 3r curs de l’especialitat de Conservació i Restauració de Pintura), Laura Romero Pérez (alumna de 2n curs comú) i Cristina Serrano Peix (alumna de 2n curs comú).

Col·laboradora: Núria Jutglar Álvaro (alumna de 2n curs comú). Abstracts: Gwendolyn Brouwer (diplomada en Conservació i Restauració de Pintura per l’ESCRBCC). Disseny gràfic i maquetació: Mauricio O'Brien / Federación de ideas* Impressió: Novoprint Disseny Web: Invasionweb Col·laboradors Web: Florencia Florido (alumna de 2n curs). Publicació Anual Edició: ACARC (Associació Cultural en l'Àmbit de la Restauració i Conservació) de l'ESCRBCC. C/ Aiguablava, 109-113. 08033- BARCELONA

Administrador: Joaquim Camps Giralt Director de l'ESCRBCC: Miquel Mirambell Abancó Dipòsit legal: B-16094-2002 ISSN: 1579-3613 Portada/Contraportada: “Nens Boxejadors”, pintura mural del jaciment d’Akrotiri http://www.namuseum.gr/collections/prehistorical/thera/thera02a-en.html Unicum és una publicació anual sense ànim de lucre que tracta temes relacionats amb la conservació i restauració dels béns culturals, el patrimoni i les disciplines afins; es realitza amb les aportacions de professionals del món de la conservació-restauració i del patrimoni, de professors, d’alumnes i d’ex-alumnes de l’ESCRBCC.

Crèdits

Unicum és una revista oberta a totes les opinions, però no es fa responsable dels continguts signats pels respectius autors, que en seran els únics responsables, així com també dels permisos de reproducció dels materials de tercers que continguin. La revista Unicum publicarà articles que siguin originals i inèdits. La presentació d’originals implica la cessió del dret de publicar-los tant en la versió impresa com en l’electrònica. La direcció es reserva el dret d’editar totalment o parcialment qualsevol material enviat. Avaluadors externs: Abans de l’acceptació definitiva per part del Consell de Redacció, els originals seran sotmesos a revisió per part d’experts (peer review), que n’elaboraran un informe.

Si desitgeu col·laborar amb nosaltres, seguiu les normes de publicació que figuren al final de la revista. O poseu-vos en contacte amb l’ESCRBCC. c/ Aiguablava, 109-113 08033- Barcelona Tf: 93 354 69 92 Fax: 93 276 28 27 www.xtec.cat/escrbcc [email protected]

http://unicum.cat

Amb la certificació pel nivell de qualitat:

Editorial Presentem la dotzena edició de la revista Unicum, amb la certesa que l’esforç, la constància i la feina ben feta sempre tenen recompensa. Aquests valors són els que any rere any hem tingut sempre presents i han refermat la qualitat de la nostra publicació. Una qualitat que enguany s’ha vist recompensada perquè, després de superar un procés de valoració de la seva qualitat editorial i del seu interès científico-tècnic, la nostra revista ha estat seleccionada i s’ha inclòs al Directori de "Revistas de Ciencias Sociales y Humanidades" de la Base de Dades ISOC, gestionat pel Centro de Ciencias Humanas y Sociales del CSIC (Centro Superior de Investigaciones Científicas). Això permet incloure el logotip de la Base de Dades ISOC, per tal de difondre i fer constar que la nostra revista està present en aquesta base de dades nacional, que compta amb un sistema de selecció de publicacions basat en normes internacionalment reconegudes. Paral·lelament, i també després de superar l’avaluació corresponent, la nostra revista ha passat a formar part tant del Directori com del Catàleg Latindex, que és un sistema d’informació sobre revistes d’investigació científica, tècnica, professional i de divulgació científica i cultural que s’editen a Espanya, Portugal, Amèrica Llatina i el Carib i que funciona des de l’any 1997, amb l’objectiu de difondre i augmentar la qualitat de les revistes acadèmiques que s’hi inclouen. El Directori disposa de bases de dades bibliogràfiques i de contacte de totes les revistes registrades, i el Catàleg inclou únicament les revistes que compleixen uns criteris de qualitat editorial rigorosos. Sabem que aquesta fita no l’hauríem aconseguit sense l’esforç i col·laboració dels que han participat en les edicions anteriors. Per això volem dedicar aquesta edició a tots ells perquè hem aconseguit elaborar una revista de qualitat reconeguda.

Però el més important és continuar oferint articles interessants i útils per als nostres lectors i per això en aquesta edició, per una banda, publiquem diversos articles que representen la continuació d’estudis anteriors, com l’últim de la interessant trilogia dedicada a la revisió d’intervencions arqueològiques antigues dels llocs més emblemàtics de Grècia, i que en aquest cas exposa les intervencions a Akrotiri; el dedicat al retaule major del monestir de Poblet, que se centra en l’estudi de les pàtines vermelles de l’alabastre; i el de la intervenció en objectes de laca japonesa, que fa incidència especial en el sistema de reintegració. Per altra banda, presentem articles innovadors i interessants de diverses disciplines de conservació i restauració, com el que explica el procés d’intervenció d’una indumentària civil del segle XIV, procedent de l’església de Santa Maria d’Agramunt i realitzat al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa; l’article on es plantegen els complexos criteris de reintegració de positius fotogràfics; el que relata la intervenció d’una galeria nepalesa del Museu Etnològic de Barcelona; l’article que explica la intervenció amb el sistema de microcirurgia tèxtil en una pintura sobre tela; i el que planteja i exposa propostes pedagògiques de treball col·laboratiu realitzades a l’ESCRBCC. Finalment, presentem un apartat de notícies relacionades amb els esdeveniments més rellevants de l’ESCRBCC, que en aquesta edició és força ampli, a causa de la important activitat tant institucional com de relacions docents internacionals que s’han dut a terme durant l’últim any. Com sempre, és imprescindible acabar agraint la tasca realitzada per tot l’equip de redacció i pels col·laboradors d’aquesta edició, sense els quals, aquesta publicació no es podria materialitzar. Seguim apostant per l’esforç, la constància i la feina ben feta com a valors per continuar treballant i millorant. Lídia Balust Claverol Directora d’Unicum

Unicum, nº12, 2013

Creiem que la millor manera de celebrar-ho és continuar millorant, per això, en aquesta edició hem implementat la Realitat Augmentada, una eina tecnològica que permet al lector d’un article enllaçar amb continguts multimèdia que en complementen la informació. Així mateix, creiem important consolidar l’experiència iniciada en l’edició anterior, al tenir en compte que tot el procés de producció

i els materials emprats en la impressió d’aquesta revista s’ajustin a criteris estrictes d'ecoedició.

Unicum +

REALITAT AUGMENTADA

Per accedir als continguts d’aquesta aplicació cal seguir els següents passos:

1. Descarregar l’aplicació Aurasma* des del seu smartphone. 2. Obrir l’aplicació. 3. Seleccionar l’eina “cercar” (icona lupa). 4. Escriure “Unicum-12” i selecciona el canal. 5. Clicar “Follow”.

A partir d’aquí cada cop que aparegui aquesta icona

Unicum

al costat d’una imatge, amb l’aplicació Aurasma activada en mode càmera, encaixi-la en el visor i automàticament es carregarà el contingut extra que podrà visualitzar des del seu dispositiu.

REALIDAD AUMENTADA Para acceder a los contenidos de esta aplicación hay que seguir los siguientes pasos: 1. Descargar la aplicación Aurasma desde su smartphone. 2. Abrir la aplicación.

A partir de aquí cada vez que aparezca este icono

3. Seleccionar la herramienta “buscar” (icono lupa). 4. Escribir “Unicum-12” y seleccionar el canal. Unicum, nº12, 2013

5. Seleccionar “Follow”.

junto a una imagen, con la aplicación Aurasma activada en modo cámara, encájela en el visor y automáticamente se cargará el contenido extra que podrá visualizar des de su dispositivo.

Una mirada retrospectiva a les restauracions antigues III. El jaciment d’Akrotiri a l’illa de Santorini, Grècia El jaciment d’Akrotiri a l’illa de Santorini, conegut com la “Pompeia de l’Egeu”, per haver quedat sepultat per la lava d’una gran erupció volcànica durant l’Edat de Bronze i que la cultura popular associa amb el mite de l’Atlàntida, és un dels pocs jaciments arqueològics on conservació i restauració han tingut des del començament un paper determinant en el protocol d’excavació. La necessitat de conservar les restes per exposar-les al públic, mantenint l’aire d’autenticitat del conjunt, el fan un exemple poc corrent des del qual valorar la disjuntiva d’excavar fins a conèixer abastament un jaciment, o reduir les intervencions arqueològiques al mínim per centrar-se en l’estudi, publicació i exposició del material.

A look back at the old restorations III. The site of Acrotiri on the island of Santorini, Greece

The site of Acrotiri on the island of Santorini, known as the “Aegean Pompeii”, because it was buried by lava of a large volcanic eruption during the Age of Bronze and which the popular culture associates with the myth of Atlantis, is one of the few archaeological sites where conservation and restoration have had a crucial role concerning the excavation protocol. The necessity of conserving the remains to expose them in public, maintaining the sense of authenticity of the ensemble, makes it an unusual example, for valuing the dilemma of excavating to learn about the extent of a site, and reducing the archaeological interventions to a minimum to focus on the study, the publication and exposing of the material. María Teresa Magadán Olives. Doctora en Arqueologia Grega per la Universitat de Barcelona. Llicenciada en Filologia Semítica per la Universitat de Barcelona. Cap del Departament de Grec de l’Escola Oficial d’Idiomes Barcelona Drassanes (EOIBD). Doctor in Greek Archaeology by the University of Barcelona. Bachelor in Semitic Philology by the University of Barcelona. Head of the Greek Department of the Official Language School of Barcelona Drassanes. [email protected] Irene Rodríguez Manero. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Salamanca. Diplomada en Conservació i Restauració d’Arqueologia per l’ESCRBCC. Bachelor in History of Art by the University of Salamanca. Graduated in Conservation and Restoration of Archaeological Objects by the ESCRBCC. [email protected] Paraules clau: Santorini, Akrotiri, erupció volcànica, restauració arquitectònica, restauració de frescos, turisme i gestió de jaciments arqueològics. Keywords: Santorini, Acrotiri, volcanic eruption, architectural restoration, restoration of wall paintings, tourism and management of archaeological sites.

Data de recepció: 28-IX-2012 / Date of receipt: 28-IX-2012.

Arqueologia // [5]

INTRODUCCIÓ

Vista de la caldera de Santorini des d’Imerovilli (Fotografia - CC by: Klearchos Kapoutsis).

venients d’aquesta praxi i veure fins a quin punt ha incidit en la decisió el fet que Santorini sigui un dels indrets més turístics de Grècia, sobre tot del turisme de creuer que para a l’illa un dia, just per visitar el volcà i el jaciment; i de passada preguntar-nos si la inclusió de la visita a Akrotiri en el programa dels tours-operadors es deu a l’excepcionalitat del jaciment –estat de conservació, contemplació d’una ciutat intacta, pintures al fresc d’un cromatisme extraordinari–, o si més aviat l’allau de turistes s’hi acosta convençut que contempla la mítica Atlàntida, un dels relats llegendaris amb els quals els mitjans de comunicació i la cultura popular associen Akrotiri. Com a contrapunt, cal ressaltar que Akrotiri representà en el seu moment un repte per a l’arqueologia grega, mancada de recursos i professionals adients per dur a terme una excavació tan singular, i que si es va aconseguir va ser per la voluntat del seu descobridor, Spyridon Marinatos, un dels arqueòlegs 2 grecs més importants del segle XX. Marinatos va haver de demanar l’ajut de professionals d’altres sectors per crear un equip, per la qual cosa Akrotiri es va convertir des del primer moment en un lloc d’experimentació científica on totes les disciplines hi participaven. Gairebé es podria dir que Akrotiri va ajudar a l’arqueologia grega a donar un salt de qualitat i posar-se al nivell de les escoles d’arqueologia estrangeres que operaven a Grècia. I avui encara és un dels jaciments capdavanters, especialment adient per analitzar la convergència d’un protocol d’excavació i conservació amb el de gestió de visitants, tot i mantenir un equilibri entre les necessitats econòmiques de la zona

1

Per als lliuraments anteriors vegeu MAGADAN, M.T., RODRIGUEZ MANERO, I. “Una mirada retrospectiva a les restauracions antigues. El cas de l’Acròpoli d’Atenes”. Unicum, 9 (2010), (Barcelona), p. 13-32; i MAGADAN, M.T., RODRIGUEZ MANERO, I. “Una mirada retrospectiva a les restauracions antigues II. El palau de Cnossos a l’illa de Creta”. Unicum, 11 (2012), (Barcelona), p. 37-61. 2

DOUMAS, Ch. “Akrotiri on Thera and the Need for Interdisciplinary Action”. PACT 18, III (1), p. 137-141; DOUMAS, Ch. “Akrotiri on Thera. The Excavation of a Buried City (1967)”. A: VALANAKIS, P., PETRAKOS, V., DELIVORRIAS, A. (eds.) Great Moments in Greek Archaeology. Atenes-Los Angeles: The J. Paul Getty Museum, 2007, p. 236-255.

[7]

Unicum, nº12, 2013

Després de l’Acròpoli d’Atenes i el Palau de Cnossos a l’illa de Creta, el seguit d’articles que revisen des de la perspectiva actual les restauracions de monuments desenvolupades a Grècia a principis del segle XX opta per un indret totalment diferent, tant pel que fa a les característiques del lloc, com pel moment en què es va descobrir i restaurar, ja que passem de l’any 1900 als anys 60-70 1 del segle XX. En aquest tercer lliurament tractarem del jaciment d’Akrotiri a l’illa de Santorini, escenari d’una de les catàstrofes més devastadores del món antic, l’erupció volcànica que en el mil·leni II aC va enfonsar una part de l’illa i va cobrir la resta sota una capa de cendres i material volcànic de gairebé 60 m de gruix, raó per la qual Akrotiri rep sovint l’agnom de la “Pompeia de l’Egeu”. És evident que l’excavació i conservació d’un jaciment d’aquest tipus s’allunya de la pràctica habitual i suposa el desplegament i implementació d’un protocol estricte, en què la conservació determina gairebé la forma d’excavar. En el cas d’Akrotiri podem dir que això ha estat així i que, de fet, des de fa molts anys l’equip del jaciment ha optat per conservar, restaurar i presentar al públic les restes trobades en lloc de continuar excavant; s’ha renunciat voluntàriament a ampliar la documentació arqueològica per afavorir l’estudi dels materials i fer-los conèixer als especialistes i públic en general. Voldríem, per tant, partir de l’exemple d’Akrotiri per debatre els avantatges i incon-

Unicum Arqueologia

1 5

3

CAL·LÍMAC, Frag. 112; ESTRABÓ, Geografia, 8, 3; APOL·LODOR, Argonàutica 4, 1.755-1.764. 4

DRUIT, M.S., FRANCAVIGLIA, V. “Caldera formation on Santorini and the physiography of the islands in the Late Bronze Age”. Bulletin of Vulcanology 54 (6), (1991), p. 484-493; P. FORSYTH, “The Pre-Eruption Shape of Bronze Age Thera: A New Model,” The Ancient History Bulletin 10, 1996, p. 1-10; DRUITT, M.S., The Santorini Volcano. Geological Society Special Memoir 19. Londres: 1999; FRIEDRICH, W.L. et al., “Santorini (Greece) Before the Minoan Eruption: a Reconstruction of the RingIsland, Natural Nesources and Clay Deposits from the Akrotiri Excavation”. A: McGUIRE, W.J. et al. (eds.), Geological Society Special Publication 171, Londres: 2000, p. 71-80; FRIEDRICH, W. Fire in the Sea. Volcanism and the Natural History of Santorini. Cambridge: 2000; FRIEDRICH, W. Santorini: Volcano, Natural History, Mythology. Aarhus, 2009. 5

Segons la mitologia, Teras era fill d’Autesió i regent del tron d’Esparta en nom dels fills de la seva germana, futurs fundadors de la dinastia real espartana. El van escollir per dirigir l’expedició colonial que fundaria Tera (HERÒDOT, Història: llibre IVVI). Per la figura de Teras vegeu MALKIN, I. Myth and Territory in the Spartan Mediterranean. Cambridge: Cambridge University Press, 2003, p. 100. Un altre relat explica que Eufem, un dels Argonautes, llençà al mar una roca des del llac Tritó –potser l’actual Chott el-Djerid a Tunísia– que es convertí en l’illa de Tera (APOL·LODOR, Argonàutiques, 4, p. 1.551-1.563).

[1] Mapa de Santorini (Fotografia: María Teresa Magadán Olives i Irene Rodríguez Manero a partir d’una fotografia de satèl·lit de la NASA) i la voluntat de conservar el paisatge, el medi rural i l’estil de vida insular.

SANTORINI, LA FORMOSA

Unicum, nº12, 2013

Una cúpula d’un blau lluent corona una església d’un blanc enlluernador penjada dalt d’un penya-segat al fons del qual un mar d’aigües blaves s’estén envoltant una massa de terra negra que fumeja. És Santorini, la més meridional de les Cíclades. Milers de turistes reconeixen aquesta imatge de la capital, Firà, destí final dels viatgers que pugen en ase o en telefèric des del port on ancoren els vaixells. Molts s’han aplegat al capvespre a l’església per fotografiar la posta de sol i tornen a casa recordant per sempre més la bellesa del paisatge. Segurament no saben que a l’anti3 guitat Santorini es deia Kalliste, la formosa, la més bella. Els antics ja havien admirat la seva bellesa, com també la curiosa forma rodona que dibuixa i per això també li deien Stronguilí, la rodona. Santorini és una deformació del nom de la patrona de l’illa, Santa Irene –Irini en grec–, que li van posar els venecians que van dominar les illes de l’Egeu des de l’any 1204 a l’any 1537, quan les van perdre a mans dels turcs, senyors de Santorini fins l’any 1830. D’aleshores ençà, sota el nom de Santorini s’aplega un conjunt d’illes i illots, restes de l’illa original que les successives erupcions 4 volcàniques han enfonsat o enlairat al llarg dels segles. La Santorini actual està formada per cinc illes amb una superfície total de 86 km2. 1 La més gran és Tera, amb forma de mitja lluna, que manté el nom antic derivat del

[8]

seu fundador mític, Teras. A Tera, Cira en grec, hi ha les poblacions principals i tots els serveis. Constitueix el nucli geològic inicial, amb zones muntanyoses de roques metamòrfiques –marbre, esquist, quarsita– i un petit sector de roca calcària. Teràsia, al nord-oest, és una illa volcànica de 9,2 km2, producte de l’erupció esdevinguda al voltant de l’any 200.000 aC i avui mig deshabitada des que, l’any 1956, el terratrèmol posterior a l’última erupció moderna va destruir gairebé totes les cases. Entre Teràsia i la punta meridional de Tera, un petit illot, l’illot blanc –Aspronisi–, escapçat de Tera i Teràsia per l’erupció d’època minoica, mostra en les seves capes la història geològica de l’illa. Paliá i Néa Kaméni són els dos illots que ocupen el bell mig del mar interior de Santorini, una circumferència gairebé perfecta coneguda amb el nom de “caldera”, resultat de l’entrada de l’aigua de mar en l’antic con volcànic que va provocar l’erupció del mil·leni II aC. Aquesta “caldera”, de 84,5 km2 d’extensió i una profunditat màxima de 400 m, és la darrera de les calderes que l’illa ha conegut al llarg de la seva història i avui desperta l’admiració dels visitants, copsats per la gama de blaus del mar i els marrons-vermellosos dels penya-segats que l’envolten i contemplen, des de 360m d’alçada en alguns indrets. Com diu el seu nom, Palià Kameni, la “cremada vella”, és l’illot més antic. Va sorgir de les aigües amb l’erupció de l’any 197 aC i posteriorment ha perdut i guanyat superfície al ritme de les erupcions. L’afegitó més important és l’extensió de lava negra resultat de l’erupció de l’any 726 dC. La seva veïna, Néa Kaméni, la “cremada nova”, es va formar també a partir de dos illots nascuts de dues erupcions, un l’any 1573 i l’altre el 1707, units en una sola illa arran de la gran erupció de l’any 1866, que va afegir un tros més. Aquesta erupció serà determinant per Akrotiri, ja que l’interès que va despertar entre els científics del moment va donar peu a exploracions i excavacions, on es va descobrir una ceràmica aleshores desconeguda, ja que Schliemann encara no havia excavat ni Troia ni Micenes, ni Evans havia descobert el palau de Cnossos. A l’illot de Néa Kaméni es troba l’únic volcà de superfície actiu ara per ara. Els tres localitzats al nord de Tera –Peristèria, Megálo Vunó i Skàros– semblen extints del tot. Tot

2 9

Gaertringen, està situada a la zona geològicament més segura de l’illa, el massís del Profeta Elies, a la zona sud-est, on també hi trobem les necròpolis geomètriques i les primeres esglésies paleocristianes. Només a partir d’època bizantina, es detecta un poblament més dispers que, de mica en mica, ocupa tota l’illa i dibuixa un mapa semblant a l’actual, amb la [2] Imatge del procés d'elevació de l'illa de Santorini arrel dels actuals moviments sísmics capital, Firà, Pirgos i Imero(VAMVAKARIS, D. et al., “Recent geodetic unrest at Santorini caldera, Greece”. villi al centre; Oia al nord i Geophysical Research Letters, 39 (6), (2012), fig. 1) Embòrio i Akrotiri al sud. 1 De les cultures de l’Edat del i així, al nord-est de Santorini hi ha un volcà actiu submarí, Bronze, no se’n sabia res. Curiosament va ser el canal de Kolumbo, responsable d’una gran erupció entre els anys Suez el responsable indirecte del seu descobriment. 6 1649-50, i que avui encara dóna algun ensurt. De fet, els sismòlegs han detectat els darrers anys un augment La gran obra d’enginyeria de Ferdinand de Lesseps va de l’activitat volcànica dels dos volcans actius; fins i tot posar en marxa la recerca de material constructiu adient s’acaba de comprovar que l’illa ha crescut una mitjana de per endurir sota l’aigua i un dels indrets triats per extreure 12-14 cm l’any. 2 Tenint en compte els intervals d’inacàrids de les seves pedreres va ser Teràsia. L’extracció de tivitat detectats en època moderna, és molt possible que material va començar l’any 1860, però es va accelerar a 7 s’estigui iniciant un nou procés eruptiu. partir de l’any 1866. Aquell any a la pedrera d’Alafusos es

EL DESCOBRIMENT D’AKROTIRI En època moderna, de Tera se sabia que havia estat colonitzada des d’Esparta potser cap el segle IX aC i que s’havia convertit en un nucli important de població, capaç fins i tot de fundar una colònia al nord d’Àfrica, Cirene, ciutat des8 tinada a tenir una llarga història. La ciutat antiga, excavada a finals del segle XIX per un baró alemany, Hiller von

van trobar restes de cases i ceràmica sota una capa de cendres i lava de 30 m. Les parets de les cases, de 2m, conservaven en certs punts la fusta dels marcs de portes i finestres, que un químic enviat des d’Atenes, M. Christomanos, analitzà i confirmà que eren d’olivera. Christomanos va ser el primer que va deduir que les cases havien de ser necessàriament anteriors a l’època històrica, ja que les edificacions gregues reposen sobre els estrats de lava. El químic havia arribat a l’illa no per estudiar 3 les restes, sinó per observar l’erupció del volcà, que tot just havia començat. L’erupció, que va durar des de l’any 1866 a l’any 1870, va despertar l’interès de tots els països europeus, els quals hi van enviar representants i erudits. 3

6

DOMINEY-HOWES, D. et al., “Geological and Historical investigations of the 1650 Mont Columbo (Thera Island) Eruption and Tsunami, Aegean Sea, Greece”. Natural Hazards, 21 (1), (2000), p. 83-96. 7

Els intervals en època moderna són de 60-70 anys. Comptant des de l’any 1950, a partir de l’any 2010 hem entrat en un període pre-eruptiu: DOMINEY-HOWES, D. et al., “Perceptions of Hazard and Risk on Santorini”. Journal of Volcanology and Geothermal Research, 137 (2004), p. 285310. Per als estudis recents sobre l’activitat volcànica: PYLE, D., ELLIOT, J.R. “Quantitative morphology, recent evolution, and future activity of the Kameni Islands Volcano, Santorini, Greece”. Geosphere, 2 (5), (2006), p. 253-268; VESPA, M. et al., “Interplinian explosive activity of Santorini Volcano (Greece) during the past 150,000 years”. Journal of Volcanology and Geothermal Research, 153 (2006), p. 262-286; STIROS, S. et al., “Geodetic evidence and modeling of a slow, small-scale inflation episode in the Thera (Santorini) volcano caldera, Aegean Sea”. Techtonophysics, 494 (2010), p. 180-190; PARKS, M. et al., “Evolution of Santorini Volcano dominated by episodic and rapid fluxes of melt from depth”. Nature Geoscience, 5 (2012), p. 749-754. 8

Cirene assoliria gran importància en època hel·lenística i romana, i va ser una de les darreres ciutats antigues en desaparèixer. La història de la fundació de Cirene, de la qual es conserva el decret, és una de les poques que permet comparar llegenda fundacional i lleis colonials. La llegenda l’expliquen HERÒDOT (Històries, 4, 150-8) i PÍNDAR (Pitiques, 5, 72-81).

9

[9]

Unicum, nº12, 2013

[3] Dibuix del monjo rus Barskij que reprodueix l’explosió de 1745 (FRIEDRICH, W. Fire in the Sea. Volcanism and the Natural History of Santorini. Cambridge: Cambridge University Press, 2000, fig. 12.4).

Friedrich Hiller von Gaertringen va excavar la ciutat i les necròpolis de l’any 1895 a l’any 1902, publicant els resultats en quatre volums impressionants per la detallada cartografia de l’illa: HILLER VON GAERTRINGEN, Fr. Thera. Untersuchungen, Vermessungen, Ausgrabungen in den Jahren 1895-1898. Berlín: 1898-1903. Konrad Adenauer, canceller alemany, n’era nét.

Unicum Arqueologia

10

L’informe diu que trobaren l’esquelet d’un home gran, d’estatura mitjana, sense més detalls: FOUQUÉ, F. Santorin et ses éruptions. París: 1879, p. 96; FORSYTH, P.Y. Thera in the Bronze Age. Nova York : 1997, p. 47-49; TZACHILI, I. “Excavations on Thera and Therasia in the 19th Century: A Chronicle”, Journal of Mediterranean Archaeology, 18 (2005), p. 231-257. 11

FOUQUÉ, F. Santorin et ses éruptions. París: Ed. Masson, 1879. L’obra s’ha reeditat l’any 1998 i l’any 2012. 12

MAMET, H. GORCEIX, H. “Recherches et fouilles faites à Théra”. Bulletin de l’École Française d’Athènes, 9 (1870), p. 183-203; MAMET, H. De Insula Thera. Lille, 1874. 13

BLOEDOW, E.F. “Heinrich Schliemann and relative chronology: the earliest phase”. L'Ántiquité Classique, 68 (1999), p. 315-325. 14

FROST, H. “The Critias and Minoan Crete”. Journal of Hellenic Studies, 33 (1913), p. 189-206. 15

Un dels més importants va ser un francès, el vulcanòleg F. relat de l’Atlàntida ja es lligava amb Santorini. Més endaFouqué, qui ben aviat va comprendre que sota la lava s’hi vant, l’any 1909, H. Frost relacionava l’erupció de Santorini amagava una possible ciutat enterrada, una nova Pompeamb l’estrat de destrucció que Evans havia observat al paia i es va posar a excavar, sobretot quan es va assabentar lau de Cnossos i afirmava que Creta havia estat devastada 14 que hi havia restes humanes, les úniques descobertes fins per la catàstrofe que Plató relatava. Així naixia una de les 10 ara. De les excavacions i de l’observació del volcà en va llegendes modernes d’ombra més allargassada, l’equació sortir un llibre, Santorini et ses éruptions, publicat l’any “Atlàntida/erupció de Santorini/desaparició de la civilitza1878, extremadament útil per comprendre el mecanisme ció minoica”, que l’arqueologia no ha aconseguit fer desa11 del volcà de Santorini. Fouqué va tractar d’excavar a parèixer del tot. De fet, gràcies a aquest lligam, es va arribar Akrotiri, on en superfície s’hi veien murs, però no va acona excavar Akrotiri, atès que el seu descobridor, Marinatos, seguir el permís. Van ser uns arqueòlegs compatriotes seus n’estava convençut. qui ho van aconseguir l’any 1870, H. Mamet i H. Gorceix, qui van excavar a la riera que parteix el jaciment d’Akrotiri Spyridon Marinatos, nascut a Cefalònia l’any 1901, qui arrien dos i on després començarien les excavacions sistebà a ser Rector de la Universitat d’Atenes i Director Genemàtiques. Van tenir molta sort, ja que es van topar amb ral d’Excavacions en diferents ocasions, estava decidit a murs de cases decorades amb frescos, ceràmica i 4 objectes de bronze i plom. També van excavar en un indret més al nord, Balos, situat just a la vora del penya-segat, on a banda de murs i altres objectes, van recollir restes de llegums i 12 d’ossos d’animals. No té res d’estrany, doncs, que un viatger, que l’any 1870 estava fent un volt per l’Egeu, decidís aturar-se a Santorini per veure les excavacions. Era Heinrich Schliemann, qui amb el seu ull clínic datà la ceràmica a 13 l’any 2000 aC. Dos mesos després Schliemann començava a excavar [4]. Vista del jaciment d’Amnissos a l’illa de Creta, excavat per Marinatos el 1930 Troia. (Fotografia: www.uk.digiserve.com).

La carrera de Marinatos és espectacular, doncs a més de jaciments minoics, micènics i clàssics, va excavar dos llocs emblemàtics: Marató i les Termòpiles. Malauradament AKROTIRI I L’ATLÀNTIDA el fet de recolzar la Junta dels Coronels, acceptant diferents Malgrat el ressò internacional de les troballes, un cop càrrecs i aprovant la política acabada l’erupció, el món científic va perdre l’interès per dictatorial, ha enfosquit la seva Akrotiri. Troia, Micenes, i Cnossos li feien la competència i, memòria i ha marcat la seva faal capdavall, no quedava clar si realment hi havia una ciumília. La filla, Nannó Marinatos, tat enterrada sota la lava. Tot i així, un francès, L. Figuier, va la millor especialista actual en religió minoica, no ha treballat relacionar l’erupció de Santorini amb l’Atlàntida, pensant mai per a cap institució grega, que la catàstrofe podia tot i que va redactar la primera guia del jaciment (MARINATOS, N. haver inspirat Plató. Quan Santorini. Akrotiri. Guide to the Site. Atenes: 1983). Actualment és l’any 1883 es va produir la professora a la Universitat d’Illinois a Chicago. 16

Unicum, nº12, 2013

MARINATOS, S. “Αμνύσσος (Amnissos)". Πρακτικά της εν Αθήναις Αρχαιολογικής Εταιρίας, 1932, p. 79-80 i 91; MARINATOS, S. “La marine créto-mycénienne". Bulletin de Correspondance Héllénique, 57 (1933), p. 170-235. 17

Cal esmentar que l’equip de la revista, una de les més prestigioses del món, va afegir una nota a la publicació, dient que ells no es feien

[10]

gran erupció del Krakatoa, molts van pensar que tenia raó i l’any 1885 A. Nicaise reforçava la teoria. D’aquesta manera, molts anys abans de l’excavació sistemàtica d’Akrotiri, el

excavar a Akrotiri, però la situació política i econòmica de 15 Grècia ho feia impossible. Quan l’any 1930 la situació es va estabilitzar, ho va intentar novament sense èxit. Al final va optar per excavar a Creta, pensant que, atesa la proximitat de les dues illes, l’erupció de Santorini havia d’haver afectat necessàriament Creta i potser allí hi podria trobar proves de la catàstrofe. Per començar va triar l’indret on Estrabó deia que es trobava l’antic port de Cnossos, Am16 nissos, on hi va excavar l’any 1932. Allà hi va descobrir una vil·la minoica amb frescos –el famós “Fresc de les Liles”– i restes de pedra tosca i cendres que, naturalment, posà en relació amb l’erupció. 4 Les troballes li serviren per arrodonir la seva teoria de l’Atlàntida –devastació de Creta per l’erupció volcànica de Santorini–, que va prendre forma l’any 1934 i reformulà després en un article publi17 cat a la revista Antiquity l’any 1939. Més endavant, l’any 1950, publicà un article en grec, traduït després a l’anglès,

on exposava novament la teoria matisant-la per evitar malentesos. Marinatos no afirmava que Tera era l’Atlàntida, sinó que una catàstrofe d’aquesta mena podia haver donat peu a llegendes, després reelaborades literàriament. Malauradament, l’esclat de la II Guerra Mundial i la posterior Guerra Civil Grega, van impedir qualsevol tipus d’excavació fins l’any 1960. Aquell any Marinatos va tornar a provar sort a Santorini, iniciant un procés burocràtic que acabaria feliçment l’any 1967. Mentrestant, la seva teoria començava a rebre suport per part de geòlegs i vulcanòlegs, interessats per la 18 magnitud de l’erupció i les seves conseqüències. El lligam definitiu amb el relat platònic el donà un geòleg grec, Galanópulos, qui l’any 1969 publicà el llibre Atlantis, on de-

la caldera al nord, la punta occidental de l’illa amb el far a l’oest, el massís del Profeta Elies a l’est i, en dies clars, l’illa de Creta al sud, de la qual la separen tot just 120 km. Està situat, per tant, més al nord que el jaciment de l’Edat de Bronze, el qual s’estenia per la plana situada al sud, ara travessada per rierols i rieres, i arriba fins les platges de pedra volcànica tocant l’ermita de Sant Nicolau. 5 Tot i que només des de fa uns anys s’han endegat estudis geomorfològics i oceanogràfics, sembla que la topografia actual no seria gaire diferent de la de l’Edat de Bronze, amb la possible excepció de la línia de la costa, que estaria uns 20 60-100 m més endins. Quan el maig de l’any 1967 Marinatos va obtenir el permís per excavar, el problema més urgent era decidir on

5

responsables del contingut de l’article, amb el qual no hi estaven d’acord. 18

Els primers van ser Ninkovich i Heelen, que van publicar un article sobre la dispersió de les cendres volcàniques de l’erupció l’any 1965: NINKOVIC, D., HEEZEN, B.C. “Santorini Tephra”. Colston Papers, 17 (1965), p. 413-453. 19

GALANOPOULOS, A. “Die ägyptische Plagen und der Auszug Israels aus geologischen Sicht”. Das Altertum, 10 (1964), p. 131-137; GALANOPOULOS, A., BACON, E. Atlantis. Londres-Nova York: 1969. 20

[5] Mapa de la regió d'Akrotiri amb la situació dels llocs esmentats en el text i la morfologia de la costa en l'antiguitat (Imatge: María Teresa Magadán Olives i Irene Rodríguez Manero a partir de DOUMAS, Chr. “Akrotiri on Thera…”, fig. 10.3). fensava que Tera era l’Atlàntida, que la civilització minoica havia desaparegut per culpa del volcà i, a més, que el relat bíblic de l’Èxode era una transposició literària dels efectes de l’erupció, amb la columna de foc que seria la columna eruptiva i el pas del Mar Roig el moment previ al tsunami 19 quan s’enretiren les aigües. Galanópoulos obria així la porta a les teories que responsabilitzen el volcà de Tera de totes les catàstrofes que van passar al Mediterrani en el mil·leni II aC, sense tenir en compte cronologia, ubicació i ficció literària. Malauradament, aquesta línia continua avui en forma de documentals i llibres, sovint sense base arqueològica, que exploten l’avidesa del públic.

El poble actual d’Akrotiri, a 12 km al SO de Firà, ocupa una plana enlairada gairebé al bell mig del braç meridional de l’illa. Des de la fortalesa veneciana es domina el centre de

21

Els resultats es publicaren en el llibre de Hiller i les fotografies de l’excavació es conserven a l’Institut Alemany d’Atenes. El descobriment més estrany foren uns signes inscrits que aleshores ningú no podia relacionar amb cap mena d’escriptura, perquè Evans encara no havia publicat els seus escrits sobre el Lineal A.

Unicum, nº12, 2013

L’EXCAVACIÓ D’AKROTIRI

començar l’excavació. Se sabia on havien excavat Mamet i Gorceix, i també R. Zahn, l’ajudant del baró Hiller von Gaertringen, qui ho havia fet una mica més a l’est, a Potamós, on hi havia descobert una casa amb murs de pedra tosca vermella, restes de coriandre i comí, ce21 ràmica, una espasa i fragments d’un fresc. En base a això i a restes de ceràmica i materials dispersos, Marinatos es va decantar pel lloc conegut com a Favatàs, a l’oest de la riera que travessa la plana, on l’erosió havia reduït el gruix de la capa de lava i era més fàcil treballar. De fet, durant la primera campanya, el repte principal va ser trobar la millor manera de foradar la capa de lava. En un primer moment, amb l’ajut dels picapedrers de l’illa, va optar pel sistema de galeries que feien servir per extreure el material: obrir túnels a la pedra tosca fins que el sostre s’enfonsés. A Akrotiri hi va treballar amb aquest sistema els dos primers anys, apuntalant el sostre amb

DOUMAS, C. “Akrotiri, Thera: Some Additional Notes on its Plan and Architecture”. A: BETANCOURT, Ph.P., NELSON, M.C., WILLIAMS, H. Krinoi kai Limenes. Studies in Honor of Joseph and Maria Shaw. Filadèlfia: 2007, p. 86 i fig. 10.3. Estudis geofísics: PAPAMARINOPOULOS, S. et al., “Γεοφυσικές ερεύνες στην περιοχή Ακρωτηρίου, στη Σαντορίνη”. A: BASSIAKÓS, Y., ALOUPI, El., FACORELLIS, Y. (eds.), Archaeometry Issues in Greek Prehistory and Antiquity. Atenes: p. 165-171.

[11]

Unicum Arqueologia

6

22

Aquesta cala es coneix amb el nom d’Arvanitis I. Marinatos explica que, prèviament a l’excavació, va intentar una exploració electromagnètica, sense resultat, ja que les ones dels aparells de l’època no podien travessar el gruix de la lava. MARINATOS, S. Excavations at Thera I. First Preliminary Report (1967 Season). Atenes: 1968, p. 11-12. 23

que havia d’acomplir una doble missió: encarregar-se dels plànols i dibuixos dels edificis i crear un tancament per treballar sense problemes. L’any 1970 es va posar en marxa el primer cobert, que va acabar essent una estructura tubular metàl·lica (Dexion®) amb una teulada de plaques d’uralita a dues vessants i petites obertures per a la il·luminació. La incidència dels raigs del sol sobre la uralita donava a les restes una llum groguenca-sèpia, onírica, que augmentava la sensació de trobar-se enmig d’una ciutat adormida en el temps. 7

[6] Christos Doumas i Spyridon Marinatos excavant pel sistema de gal·leries durant les excavacions dels anys 60 (Fotografia: Arxiu Fotogràfic d’Akrotiri).

Marinatos va publicar set bigues i pals. 6 Tot i així, el sistema era perillós per a qui volums amb els resultats de hi treballava, i ben aviat va veure que tot just arribava al les excavacions: MARINATOS, nivell del pis superior dels edificis. Excavar en profunditat S. Excavations at Thera I. First no era possible, de manera que va haver d’abandonar les Preliminary Report (1967 galeries i obrir cales, cercant els punts on l’erosió havia Season). Atenes: 1968; MARINATOS, S. Excavations at Thera reduït més la capa de lava. El segon intent el va fer en 22 II (1968 Season). Atenes: 1969; un d’aquests punts, situat a l’est de la riera. Després MARINATOS, S. Excavations at de baixar dos metres, va topar amb restes de murs i el Thera III (1969 Season). Atenes: buit deixat pel que aleshores semblà el llindar d’una por1970; MARINATOS, S. Excavatita i després resultà el marc d’una finestra. Tanmateix, la ons at Thera IV (1970 Season). Atenes: 1971; MARINATOS, S. tècnica arquitectònica i la ceràmica confirmaven que les Excavations at Thera V (1971 restes corresponien a època minoica i que, per tant, haSeason). Atenes: 1972; MARI23 via descobert el jaciment de l’Edat de Bronze. NATOS, S. Excavations at Thera VI (1972 Season). Atenes: 1974; A mida que avançava l’excavació es va presentar un probleMARINATOS, S. Excavations at Thera VII. Atenes: 1976. Resums ma encara més greu. Un cop en contacte amb l’aire, molts anuals es van publicar i s’han dels materials s’esmicolaven. Calia, per tant, protegir les rescontinuat publicant per part tes no només de les pluges de l’hivern, sinó també mentre de Doumas en dues revistes treballaven. Per aquesta raó, va contractar un arquitecte gregues: Annals Arqueològics d’Atenes (Athens Annals of Archaeology) i Actes de la Societat Arqueològica Grega (Praktiká tis en Athinai Archaiologikís Etairías). La millor visió de conjunt és encara DOUMAS, C. Thera. Pompeii of the Ancient Aegean. Londres: 1983; ja que un de més recent només està en grec (Chr. Doumas”, Ξεθάβοντας μια νεκρή πολιτεία στο Ακρωτήρι Θήρας (Descobrint una ciutat morta a Akrotiri, illa de Tera)”. Αλς 1, 2003, p. 18-63. FORSYTH, P.Y. Thera… inclou les excavacions del segle XIX. L’any 1997 es va celebrar un congrés per commemorar els 30 anys d’excavacions –DOUMAS, C. (ed.), Ακρωτήρι Θήρας. 30 χρόνια έρευνας (1967/1997). Επιστημονική Συνάντηση 19/20 Δεκεμβρίου 1997 (Akrotiri a Tera. 30 anys d’excavacions (1967-1997). Jornades Científiques 19-20 Desembre 1997). 8 Atenes, 2008–, que es repetí l’any 2007 en motiu del 40 aniversari i encara no s’ha publicat. Chr. Doumas firma l’article dedicat a Akrotiri en el manual més recent sobre l’Egeu: CLINE, E.H. (ed.), The Oxford Handbook of The Bronze Age Aegean. Oxford: 2010, p. 752-762.

Marinatos va haver de demanar l’ajut de molts professionals –botànics, zoòlegs, químics, biòlegs– davant la gran quantitat de restes orgàniques que trobava i que calia estudiar –fibres vegetals, plantes, flors, llegums, fruits, ossos d’animals, mol·luscs, aus, insectes, fustes, cuir–, alguns carbonitzats, altres petrificats, alguns ressecs i la majoria 24 només en negatiu. 8 Akrotiri era una finestra oberta a la vida quotidiana d’aquella època i, per tant, calia recollir totes les mostres i analitzar-les. Així, doncs, va decidir reduir el ritme d’excavació per tal de recuperar tot el que es pogués, sobretot perquè ara ja havien arribat a la planta baixa de les cases, on hi havia la cuina i el rebost, amb gran quantitat de materials dins les gerres d’emmagatzematge esclafades pel terratrèmol i pel pes de la runa dels pisos superiors. Si entre l’any 1967 i l’any 1973 es va treballar molt ràpid, amb equips de 40 treballadors que posaren al descobert gairebé tota l’extensió que coneixem actualment –10 ha–, de vegades sense documentar topogràficament, gràficament i fotogràficament totes les troballes, encisats per l’emoció de descobrir la ciutat, a partir d’aleshores el ritme s’alentí i es donà prioritat a la conservació i restauració, construint magatzems i tallers per als tècnics a prop del jaciment. [7] Teulada d’uralita que cobria el jaciment fins el 2005. Vista des de l’interior (Fotografia: Arxiu Fotogràfic d’Akrotiri).

24

Unicum, nº12, 2013

Fibres vegetals: TZACHILI, I. “Anthdokoi talaroi: the baskets of the crocus-gatherers from Xesté 3, Akrotiri, Thera”. A: MORGAN,L. i KRZYSZKOWSKA, O. (eds.), Aegean Wall Painting: A Tribute to Mark Cameron. Londres: 2005, p. 113-117; BELOYIANNI, M.P. “Η καλαθοπλεκτική τέχνη στο προϊστορικό Ακρωτήρι Θήρας (La cistelleria al jaciment d’Akrotiri)”. En: KAZAZI, Y. i PAPAPETROU, N. (eds.), Πρακτικά: 2nd International Conference on Ancient Greek Technology. Atenes, 2006, p. 290-295; MICHAILIDIS, I., ANGELIDIS, P. “Conservation: Conditions of Preservation of Organic Materials of Vegetal Provenance in the Prehistoric Settlement at Akrotiri”. Αλς 4 (2006), p. 61-81. Fauna: TRANTALIDOU, K. “Animal Bones and Animal Representations at Late Bronze Age Akrotiri”. A: S. Sherratt (ed.), The Wall Paintings of Thera. Atenes: 2000, p. 709-735; TRANTALIDOU, K. “Η αρχαιοζωολογική έρευνα στην ανασκαφή του

[12]

[8] Restes d'ordi dins d'una gerra i detall de l'interior després de cobrir-lo amb resina sintètica (FRIEDRICH, W. Fire in the Sea.., fig. 9.7).

[13]

Unicum, nº12, 2013

7

Unicum Arqueologia Ακρωτηρίου. Ο ζωϊκός κόσμος στην καθημερινή ζωή και στην ιδεολογία (La investigació arqueozoològica a Akrotiri. El món animal en la vida quotidiana i en la ideologia)”. ALS 6 (2008), p. 26-29. Insectes: PANAYOTAKOPOULOU, E.”Insect Remains from the Late Bronze Age Settlement of Akrotiri”. Bulletin of the Institute of Classical Studies 42 (1998), p. 216. Fusta: POLYCHRONAKOU-SGOURITSA, N. “Epipla kai epiplourgia ston proistoriko oikismo tou Akrotiriou (Mobles i ebanisteria al jaciment prehistòric d’Akrotiri)”. A: DANEZIS, I.M. (ed.), Santorini: Thira, Thirasia, Aspronisi, Ifaisteia. Atenes: 2001, p. 133-139; ASOUTI, E. “Wood charcoal from Santorini (Thera): new evidence for climate, vegetation and timber imports in the Aegean Bronze Age”. Antiquity, 297, p. 471-484; PAPADIMA, E. “Conservation of wooden krotala (“castanets”) at Akrotiri, Thera”. Αλς, 3 (2005), p. 81-87. Llegums: SARPAKI, A. “Processed cereals and pulses from the Late Bronze Age site of Akrotiri, Thera: preparations prior to consumption, a preliminary approach to their study”. Bulletin of the British School at Athens, 96 (2001), p. 27-41.

[9] Exemple de fresc trobat in situ, “L’Ocell Blau” (Fotografia: Arxiu Fotogràfic d’Akrotiri). [10] Mural dels “Nens Boxejadors” i dels “Antilops”, tal com estan exposats al Museu Nacional d'Atenes (Fotografia: Arxiu Fotogràfic del Museu Nacional d’Arqueologia d’Atenes). 9

10

25

MARGARITOFF, T. “Miscellanea: My Contribution to the Discovery and Conservation of Wall-paintings at the Excavation of Akrotiri, Thera”. Αλς, 4 (2006), p. 96-101. 26

Al Museu d’Atenes hi ha exposats els frescos muntats en època de Marinatos: “Fresc de les Gazel·les”, “Fresc dels Nens Boxejadors”, “Fresc dels Pescadors”, “Fresc de la Primavera”, “Fresc dels Micos” (http://www. namuseum.gr/collections/ prehistorical/thera/thera01-en. html). La resta no s’exposen al públic. Es conserven als magatzems del taller de restauració. 27

De fet, la necessitat d’un taller fix de restauració al mateix jaciment va ser evident quan el nombre de fragments de frescos superà totes les expectatives i Marinatos va haver de cridar un equip d’especialistes en frescos bizantins per recuperar-los i muntar-los, ja que, tret de casos excepcionals com el famós “Fresc de la Flotilla” que encara estava in situ, la majoria havien caigut de la paret i es trobaven sobre 25 el terra trencats i dispersos. 9 La tasca d’aquest equip mereix tot el respecte, atès que amb pocs mitjans va aconseguir recuperar i muntar els frescos amb força precisió, tal com han confirmat els nous programes d’ordinador que ara es fan servir per encaixar els fragments. Tot i així, després els

Per a la tècnica emprada vegeu GERONTAS, A. ”Exposure and Conservation of Beds at Akrotiri, Thera”. Αλς, 2 (2004), p. 39-52.

Unicum, nº12, 2013

28

Els pilars havien d’enfonsar-se un mínim de 7-8 m dins la roca volcànica per assegurar l’estabilitat. Per als resultats dels sondejos i l’estratigrafia que ha documentat les etapes neolítiques i del Bronze Antic i Mig vegeu DOUMAS, C. “Ανασκαφή Θήρας”. Πρακτικά της εν Αθήναι Αρχαιολογικής Εταιρίας, 1990: p. 224-235; DOUMAS, C. “Ανασκαφή Θήρας”. Πρακτικά της εν Αθήναι Αρχαιολογικής Εταιρίας

[14]

frescos es van enviar a Atenes, on es va fer la restauració final 26 per poder-los exposar al Museu Arqueològic Nacional. 10 Un darrer grup d’especialistes va formar part de l’equip d’Akrotiri: els guixaires contractats per treure motlles de guix dels buits creats per la desaparició dels materials orgànics –fusta i fibres principalment. Així es van obtenir motlles de mobles –bancs, tamborets, taules, llits– i cistells, que els habitants de la ciutat van deixar abandonats 27 en el moment de l’erupció. Aquests motlles estan exposats al Museu Arqueològic de Firà, amb d’altres objectes trobats a Akrotiri. 11 La resta d’objectes es conserven al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes. Marinatos va morir a Akrotiri en un accident, a la mateixa excavació, l’1 d’octubre de l’any 1974. A partir d’aleshores, la direcció de l’excavació va recaure en mans del seu ajudant, Christos Doumas, el qual encara hi continua al capdavant. Doumas decidí alentir encara més l’excavació, fent només intervencions puntuals en indrets concrets del jaciment, sense continuar en extensió durant prop de 40 anys. Les úniques excavacions importants són les que va dur a terme entre els anys 1999 i 2001 aprofitant que s’havia de triar l’emplaçament dels nous pilars que havien de substituir els metàl·lics existents de cara a construir una nova teulada. Es van fer 127 sondejos verticals de 3 x 3 m fins a la roca mare –a uns 15 m del nivell actual–, per comprovar tant la solidesa del terreny com l’estratigrafia 28 d’Akrotiri. Gràcies a aquests sondejos s’ha confirmat que [11] Motllos d’una cadira i una tauleta (Fotografia: Arxiu Fotogràfic del Museu d’Arqueologia de Firà, Santorini). 11

Akrotiri estava habitat des d’època neolítica i s’han pogut estudiar més clarament les fases que precediren i seguiren l’erupció, ajudant a definir l’evolució històrica del jaciment. En canvi, no sabem quina seria l’extensió real del poblat.

EL JACIMENT D’AKROTIRI La zona arqueològica d’Akrotiri que coneixem avui correspon només a una part del jaciment de l’Edat de Bronze. Se suposa, per les excavacions de Robert Zahn a Potamós i per troballes disperses, que la zona excavada representa 12 un terç de l’extensió total. Aquesta zona coincideix amb el llit de la riera que parteix en dos la plana actual, resultat de la deposició de material piroclàstic a finals del Pliocè –roca mare– i de sediments vol29 Les cànics posteriors. restes de Potamós, a 6 km a l’est, formaven part sens dubte del sector oriental del jaciment, però ignorem si arribaria més a l’est, ja que ,segons els darrers estudis geomorfològics, en aquest sector podria haver existit un port, el port est. Del sector oest no se’n sap pràcticament res i això és lamentable perquè hom suposa que aquí estaria situat el port principal d’Akroti30 5 Podem deduir que ri. el límit nord-oest estaria prop de la muntanya actual de Messavounà, resta d’un plegament que va fer emergir dipòsits volcànics submarins durant el Pliocè, però el límit sud-oest no queda clar. S’ha proposat que l’ermita de Sant Nicolau, dalt del cap del mateix nom, seria l’entrada del port, i fins i tot s’ha lligat iconogràficament amb el paisatge representat en el 31

L’àrea arqueològica comprèn un total de dotze edificis, situats a banda i banda de dos carrers nord-sud i d’altres estoest més petits, que s’eixamplen per formar placetes, on hi trobem l’entrada de les cases. Els carrers segueixen l’orografia del terreny, en ziga-zaga, i les cases s’adapten al traçat, 33 creant angles i racons. S’hi diferencien quatre grans sectors, identificats amb el nom d’una lletra de l’alfabet grec: Alfa, Beta, Gamma i Delta. 12 L’Alfa és el més septentrional, el Delta el central, i el Beta i Gamma són la banda est i oest del

1993, p. 164-187; DOUMAS, C. “Ανασκαφή Θήρας”. Πρακτικά της εν Αθήναι Αρχαιολογικής Εταιρίας, 1994, p. 155-166; DOUMAS, C. “Ανασκαφή Θήρας”. Πρακτικά της εν Αθήναι Αρχαιολογικής Εταιρίας, 1999, p. 155-202. Època neolítica: SOTIRAKOPOULOU, P. “Akrotiri, Thera: the Late Neolithic and Early Bronze Age Phases in the Light of Recent Excavations at the Site”. A: BRODIE, N., DOOLE, J., GAVALAS, G., RENFREW, C. (eds.), Horizon/Ορίζων: A colloquium on the prehistory of the Cyclades. Cambridge: 2008, p. 121-134. Bronze Mig: NIKOLAKOPOULOU, I. et al., “Trapped in the Middle: New Stratigraphic and Ceramic Evidence from Middle Cycladic Akrotiri, Thera”. A: BRODIE, N. et al., Horizon..., p. 311-324. 29

Una part del sediments volcànics de la plana corresponen a l’erupció d’època minoica, tot i que aquest sector centro-meridional va ser el menys afectat, en seguir la trajectòria de dispersió una direcció NO-SE.

30

SHAW, J.W. “Bronze Age Aegean Harboursides”. A: HARDY, D.A. (ed.), Thera and the Aegean World III. Vol. 1: Archaeology. Londres: p. 420-436. 31

[12] Plànol d’Akrotiri amb els noms dels diferents sectors (Fotografia: María Teresa Magadán Olives i Irene Rodríguez Manero a partir de plànol propietat de les excavacions d’Akrotiri).

“Fresc de la Flotilla”. Tanmateix, només comptem amb dos sondejos puntuals on, a 11 m sota el nivell actual, pràcticament a nivell del mar, es va detectar aigua salada per sota la capa de cendres, la qual cosa suggeriria l’existència d’una 32 badia a l’oest d’Akrotiri. D’altra banda, les troballes de Balos, tocant la caldera, serien d’un altre nucli urbà.

sector meridional respectivament. Dins de cada sector, Marinatos va posar noms diferents als edificis, uns per les seves característiques arquitectòniques

Shaw va ser el primer en afirmar-ho en l’article de la nota anterior, fig. 17-19. Vegeu també WARREN, P. “The Miniature Fresco from the West House at Akrotiri, Thera, and its Aegean Setting”. Journal of Hellenic Society, 79 (1979), p. 115-129; SHAW, J., LUTON, M. “The Foreshore at Akrotiri”. A: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera… p. 453-466; FRIEDRICH, W., SØRENSEN, A.H. “New light on the Ship Fresco from Late Bronze Age Thera”. Prähistorische Zeitschrift, 85 (2), (2010), p. 243-257; STRASSER, Th. “Location and Perspective in the Theran Flotilla Fresco”. Journal of Mediterranean Archaeology, 23 (1), (2010), p. 3-26; YOUNGER, J. “A view from the Sea. The West House Frescoes, Akrotiri, Thera. A Description and Interpretation”. A: Vavouranakis, G. (ed.), The Seascape in Aegean Prehistory. Monographs of the Danish Institute at Athens 14. Atenes: 2011, p. 161-183. 32

DOUMAS, Ch. “Akrotiri, Thera…, p. 86 i fig. 10.3.

33

La disposició en ziga-zaga és característica de l’arquitectura tradicional ciclàdica, ja que, a més d’adaptar-se al terreny, crea zones arrecerades de la pluja i dels forts vents que bufen a les illes.

[15]

Unicum Arqueologia

13a [13a] Exemple del sistema constructiu amb troncs de fusta i reompliment després de la restauració (Fotografia: Arxiu Fotogràfic d’Akrotiri). [13b] Croquis que reprodueix el sistema constructiu de troncs de fusta i reompliment (KOURIS, L.A.S., KAPPOS, A.J. “Detailed and simplified non-linear models for timber-framed masonry structures”. Journal of Cultural Heritage, 13 (2012), Fig. 3).

13b

34

El polythiron és un sistema de portes múltiples –tres o quatre normalment– que tanquen i obren en funció de les necessitats. 35

Tanmateix aquesta situació pot ser resultat de l’acumulació de runa en alguns sectors arran del terratrèmol previ a l’erupció.

36

KOURIS, L.A.S., KAPPOS, A.J. “Detailed and simplified non-linear models for timberframed masonry structures”. Journal of Cultural Heritage, 13 (2012), p. 47-58. Unicum, nº12, 2013

37

–Xesté– i d’altres per algun element destacat. El terme Xesté defineix en grec un tipus de construcció de carreus tallats com el que caracteritza els edificis d’Akrotiri. N’hi ha quatre més amb aquest nom –Xesté 2, Xesté 3, Xesté 4 i Xesté 5–, dels quals només el Xesté 3 està ben estudiat. Pel que fa als edificis amb noms escaients, podem destacar la “Casa de les Senyores”, al Sector A, famosa per les pintures murals; la “Casa de l’Àncora” i la “Casa dels Bancs”, al Sector B; i la “Casa de la Vaixella Fina”, al Sector Gamma. A més, Marinatos va distingir uns quants edificis per la seva posició geogràfica: la “Casa Oest”, al sector Delta, una de les més ben estudiades, on s’hi va trobar l’esmentat “Fresc de la Flotilla”; i la “Casa Sud”, per excavar. Aquestes edificacions, amb un total de 15 a 20 dependències, constaven d’una planta baixa, on hi havia la cuina, el rebost, els magatzems i tallers; un primer pis o planta noble i un segon pis amb els dormitoris.

Els còdols es van trobar sobre el paviment i van crear la falsa impressió, en un primer moment, que es tractava d’un primitiu paviment de mosaic. Per això, de vegades, en algunes publicacions es diu que el terra dels pisos era de còdols.

[16]

Dalt de tot hi havia un terrat, practicable, com es veu als frescos, al qual s’hi pujava per una escala de fusta i estava protegit del vent per una barana. Els pisos estaven connectats per escales de pedra, recolzades sobre bigues de fusta i pilons de fang, i les habitacions nobles s’obrien amb el sistema de portes múltiples – 34 polythiron– característic de l’arquitectura minoica. En alguns edificis la planta baixa era més aviat un soterrani, i la planta noble quedava a nivell de carrer, de manera que des de fora es podia veure l’interior amb 35 els frescos a les parets. Les parets estaven construïdes amb carreus ortogonals molt ben tallats fins al nivell del primer pis –pedra basta en el sector domèstic–, i els pisos superiors amb toves i taulons verticals i horitzontals de fusta, que delimitaven una mena de quadrats emplenats amb còdols, fang i palla, per donar elasticitat i permetre el moviment de l’edifici en cas de 36 terratrèmol. El terra de la primera planta –i de vegades de la segona– era de lloses de pedra que descansava sobre una base de bigues de fusta i canyes recoberta de terra fressada, que s’aguantava mitjançant columnes de fusta sobre bases de pedra. 13 El sostre de l’edifici, pla, estava fet també de canyes i bigues de fusta recobertes de terra fressada, però incloïa petits còdols per reforçar-lo, impermeabilitzar-lo i prote37 gir-lo de l’erosió. Per sota els fonaments, tallats a la roca, hi havia una capa de trossos de lava de 4-6 cm, que actuava d’aïllant i protegia l’edifici en els sismes. La ventilació i la il·luminació es feia mitjançant celoberts i finestres, disposats estratègicament per aprofitar la llum solar, com fa encara l’arquitectura tradicional ciclàdica. L’equipament el completaven comunes, latrines, canals de terracota i canalitzacions d’aigua de pluja, que donaven al carrer, on un col·lector central les portava plana avall. No és estrany, per tant, que quan es descobrí Akrotiri sobtés el grau de refinament i luxe dels edificis. Ara bé, des d’un punt de vista de conservació, aquests edificis presentaven greus problemes. Les parets s’havien conservat fins al segon pis gràcies als dipòsits de lava que havien omplert en el seu moment l’edifici, colant per portes i finestres i enfonsant el sostre. La desaparició dels marcs i bigues de fusta havia deixat espais buits en la lava, de tal manera que no es podia enretirar la lava sense que s’enfonsés la paret, que a més s’esmicolava en contacte

amb l’aire. Marinatos va prendre la decisió de reconstruir en formigó pintat de marró, imitant la fusta els marcs de portes i finestres, tal com havia fet Evans 38 a Cnossos; i reforçar amb ciment els murs dempeus abans d’eliminar els dipòsits de lava. 14 Després es van arrebossar amb fang les parets exteriors per donar una imatge més propera a la realitat, afegint-hi per fora pilars de formigó en el cas dels edificis més alts. Els sectors sense excavar es van cobrir 39 també amb ciment. El bon estat de conservació dels edificis explica que l’aspecte més ben co40 negut d’Akrotiri sigui l’arquitectura. També hi ajuda el fet que la tècnica constructiva i la disposició interna de

14 [14] Reconstrucció en formigó de portes i finestres, imitant la fusta original, i pilars de formigó externs per consolidar l’edifici (Fotografia: Klearchos Kapoutsis).

les cases sigui molt semblant a la minoica, raó per la qual s’ha dit que Akrotiri seria una “colònia” de Creta, ateses les similituds en cultura material, presència d’escriptura Lineal A i ús del mateix sistema de mesures 41 i pesos. Akrotiri, però, presenta característiques que no es donen a Creta i que trobem en d’altres jaciments ciclàdics, com el de Filakopí a l’illa de Melos o el d’Àgia Irini a Kea. Tanmateix, cal recordar que els estudis arquitectònics es basen pràcticament en els tres edificis més ben excavats: Casa Oest, Xesté 3, complex del Sector Delta, i ara Xesté 4. Per tant, la informació és parcial i repetitiva, ja que les propostes parteixen sempre del mateix material, sobre el qual s’hi va donant voltes. Això no s’ha de perdre de vista a l’hora de llegir 42 les publicacions. Els darrers anys, en col·laboració amb el Departament d’Arquitectura de la Universitat de Tessalònica, s’ha iniciat un programa de digitalització i reconstrucció virtual dels edificis que està ajudant a entendre més bé tant les tècniques arquitectòniques i [15] Patró de circulació interna d'un dels edificis (Casa Oest) (CONSTANTINIDIS, D. “Digitising Aegean Bronze Age Buildings: Building Typologies from Digital Plans”. XXI International CIPA Symposium. Atenas: 2007, fig. 4).

15

etapes constructives, com l’ús funcional dels espais, els patrons de circulació dins i fora de les cases, la posició i finalitat dels diferents elements del mobiliari i decoració –sobretot les pintures murals–, la xarxa de canalit43 15 zacions i les condicions bioclimàtiques.

38

Per a l’ús del formigó a Cnossos vegeu MAGADÁN, M.T., MANERO RODRÍGUEZ, I., “Una mirada… Cnossos”, p. 46.

39

DOUMAS, Chr. “Management considerations at a Mediterranean Site: Akrotiri, Thera”. A: DE LA TORRE, M. (ed.), The Conservation of Archaeological Sites in the Mediterranean Region. An International Conference Organized by the Getty Conservation Institute and the J. Paul Getty Museum, 6-12 May 1995. Los Angeles: 1997, p. 27-40; DOUMAS, Chr. “Akrotiri on Thera…”, p. 138-140. Els problemes més greus els han provocat diferents plagues d’insectes que niuen en els trossos de murs de pedra calcària. Això ha obligat de vegades a prendre mesures molt dràstiques, com ara l’ús d’insecticides elèctrics. 40

PALYVOU, Cl. Akrotiri Thera: An Architecture of Affluence 3,500 Years Old. (Filadèlfia) Prehistory Monographs, 15 (2005). 41

SHAW, J. “Consideration of the Site of Akrotiri as a Minoan Settlement”. A: DOUMAS, Chr. (ed.), Thera and the Aegean World I. Londres: 1978, p. 429-436; KNAPPETT, C., NIKOLAKOPOULOU, I. “Colonialism without Colonies? A Bronze Age Case Study from Akrotiri, Thera”. Hesperia, 77 (1), (2008), p. 1-42. 42

Això ho han demostrat les darreres excavacions a Roas, un jaciment al nord-est d’Akrotiri, tocant la caldera, on s’ha trobat per primer cop un pati i una distribució diferent de les cambres, possiblement pel fet que es tracta d’una instal·lació agrícola.

43

[17]

Unicum, nº12, 2013

BLAKOLMER, Fr. “The Functions of Wall Painting and Other Forms of Architectural Decoration in the Aegean Bronze Age”. A: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…, p. 393-412; MAURIDIS, F. “Public-Private and Religious-Secular: The Wall-Paintings of LC I Akrotiri and the Models of Their Interpretation”. A: VLACHOPOULOS, A., BIRTACHA, K. (eds.), Argonautis. Estudis en honor del professor Christos Doumas oferts pels seus alumnes de la Universitat d’Atenes (1980-2000). Atenes: p. 574-587; PALIOU, E. “An Autonomous Agent Approach to the Investigation of Intra-Site Movement and Visibility: The Visual Consumption of Theran Murals from the Public Spaces of LBA Akrotiri (Thera, Greece)”. A: POSLUSSCHNY, A. et al. (eds.), CAA 2007 - Layers of Perception: Proceedings of the 35th International Conference on Computer Applications and Quantitative Methods in Archaeology (CAA). Frankfurt: p. 328-335; POSLUSSCHNY, A. et al. (eds.), “Three-dimensional visibility analysis of architectural spaces: iconography and visibility of the wall paintings of Xeste 3 (Late Bronze Age Akrotiri)”. Journal of Archaeological Science, 38 (2), (2011), p. 375-386; POSLUSSCHNY, A. et al. (eds.), “The communicative potential of Theran murals in Late Bronze Age Akrotiri: applying viewshed analysis in 3D townscapes”. Oxford Journal of Archaeology, 30 (3), (2011), p. 247-272;. CONSTANTINIDIS, D “Digitising Aegean Bronze Age Buildings: Building Typologies from Digital Plans”. XXI International CIPA Symposium. Atenes: 2007, p. 1-9.

Unicum Arqueologia

LES PINTURES MURALS

44

La bibliografia és immensa. Esmentem les obres principals: MARINATOS, N. “The Function and Interpretation of the Theran Frescoes”. A: DARCQUE, P., POURSAT, J.-Cl. (eds.), L'iconographie minoenne. Actes de la table ronde d'Athènes (21-22 avril 1983). Bulletin de Correspondance Hellènique Suppl. 11. Atenes: 1985, p. 219-230; IMMERWAHR, S.A. Aegean Painting in the Bronze Age. Nova York: 1990; DOUMAS, Chr.The Wall Paintings of Thera. Atenes: 1992; TELEVANTOU, Chr. Ακρωτήρι Θήρας. Οι τοιχογραφίες της Δυτικής Οικίας (Las pinturas de la Casa Oeste). Atenas: 1994; SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera. II vols. Atenes: 2000; MORGAN, L., KRZYSZKOWSKA, O. (eds.), Aegean Wall Painting: A Tribute to Mark Cameron. Londres: 2005.

Sens dubte, a nivell popular, l’element més atractiu d’Akrotiri són les pintures. Malgrat que, quan es descobriren, ja feia més de 60 anys que es coneixien les minoiques, els frescos de Tera van donar una nova pers44 pectiva a les tècniques pictòriques de l’Egeu, ja que cronològicament són més antics que els de Cnossos. Corresponen a una fase anterior de la qual gairebé no se n’han conservat a Creta. Aquest període els arqueòlegs l’anomenen Ciclàdic Recent IA i és més o menys paral·lel al Minoic Recent IA. La majoria de les pintures 45 de Cnossos daten, en canvi, del Minoic Recent II i IIIA. Són de la mateixa època els frescos de Filakopí i Àgia Irini, que presenten similituds tècniques i temàtiques amb els d’Akrotiri, i potser també els frescos d’estil minoic descoberts a Tell Kabri al nord d’Israel i alguns dels 46 de Milet. A Akrotiri es van trobar tres tipus de frescos: - Les composicions murals que cobrien tota la paret amb temes derivats de la natura –paisatges, plantes, flors, aus, animals quotidians i exòtics–, situades normalment en la planta baixa o el primer pis, algunes de les quals estaven encara in situ, com el “Fresc de la Primavera”. 16 - Les composicions murals en forma de franja allargada d’uns 40 cm d’amplada pintades a la banda de dalt de la

45

HOOD, S. “Cretan Fresco Dates”. A: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…, p. 191-208; HOOD, S. “Dating the Knossos frescoes”. A: MORGAN, L. (ed.), Aegean Wall Painting…, p. 45-81.

46

Kea: ABRAMOVITZ, K. “Frescoes from Ayia Irini, Keos. Part II-IV”. Hesperia, 49 (1980), p. 57-85; MORGAN, L. “The Wall Paintings of the North-East Bastion at Ayia Irini, Kea,”. A: MENDONI, L.G., MAZARAKIS AINIAN, A. (eds.), Kea – Kythnos. History and Archaeology. París: 1998, p. 201-210. Milet: NIEMEIER, W.-D., NIEMEIER, B. “Minoan Frescoes in the Eastern Mediterranean”. A: CLINE, E., HARRIS-CLINE, D. (eds.), The Aegean and the Orient in the Second Millennium. Aegaeum, 18. (Lieja-Austin), (1998), p. 69-97. Tel Kabri: CLINE, E. et al., “New Fragments of Aegean-Painted Plaster from Tel Kabri, Israel”. American Journal of Archarology, 115 (2011), p. 245-261. General: NIEMEIER, B. NIEMEIER, W.-D. “Aegean Frescoes in Syria-Palestine: Alalakh and Tel Kabri”. A: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…., p. 763-802; BRYSBAERT, A. “Rotating Angles in Measuring the Aegean Bronze Age. The Technology of Bronze Age Painted Plaster from the Aegean and the Eastern Mediterranean,”. A: FOSTER, K.P. y LAFFINEUR, R. (eds.), “METRON: Measuring the Aegean Bronze Age”. Aegaeum, 24 (Lieja-Austin), (2003), p. 167-177. 47

PAGE, D. “The Miniature Frescoes from Akrotiri, Thera”. Praktiká tis en Athinais Archaiologikís Etairías, 51, p. 132-152; MORGAN, L. The Miniature Wall Paintings of Thera: A Study in Aegean Culture and Iconography. Cambridge: 1988.

17

Unicum, nº12, 2013

[18]

paret, a nivell dels ulls i per sobre de portes i finestres, que representen escenes connectades de la vida quotidiana sobre un fons de paisatge naturalístic i/o fantàstic, dibuixades segons una perspectiva cavallera i situades al pri47 mer i segon pis de les cases, com el “Fresc de la Flotilla”, fragments del qual estaven in situ en la cambra 5 del segon pis de la Casa Oest, 17 o l’escena de caire religiós del primer pis del Xesté 3. - Els panells que ocupen el pany de paret entre finestra i finestra, entre porta i finestra, o senzillament alternen o repeteixen motius sobre fons monocrom, com els testos amb flors de la Casa Oest. 18 Com passa a Cnossos, els murals s’inicien a 60-80 cm del terra, separats de la pintura del sòcol per una franja negra o vermella, que pot ser monocroma –vermella, negra, marronosa– o imitar les vetes de marbre, pedres i fins i tot roques volcàniques de Santorini. El límit superior el marquen franges de diferents colors –vermell, negre, ocre, blau. A diferència de Cnossos, Akrotiri ha proporcionat un gran nombre de figures humanes de

[16] “Mural de la Primavera”, exemple de decoració pictòrica que cobreix tota la cambra, tal com s'exposa al Museu Nacional d'Atenes (Fotografia: Arxiu Fotogràfic del Museu Arqueològic Nacional d’Atenes). [17] Exemple de fresc de franja horitzontal: fris en miniatura que representa un paisatge exòtic a la vora d'un riu, segons la reproducció exposada a la Fundació P. Nomikós (Foto: Arxiu Fotogràfic de la Fundació P. Nomikós). 16

18 nostre coneixement de la vida quotidiana i dels rituals i cerimònies a l’Egeu. Tanmateix cal tenir present, i això sovint s’oblida a les publicacions, que la ideologia religiosa que s’expressa a Akrotiri no té perquè ser igual a Creta. Des del punt de vista de la tècnica pictòrica, els frescos d’Akrotiri, com els de Creta, són buon fresco, tot i que, per diferències observades entre fragments, sembla que el pintor no sempre arribava a temps de pintar sobre la superfície humida, sinó que quan ho feia, ja s’havia assecat. Això explicaria les diferències de tonalitat final i també el fet que alguns fragments presentin esquerdes en superfície mentre d’altres del costat no 48 en presenten. El procés era semblant al de Cnossos. Primer es preparava la paret amb una capa de fang i palla sobre la qual s’aplicaven dues capes de guix, una més grollera, d’un centímetre de gruix, i una de fina. 19 Sobre la fina es dibuixava la plantilla mitjançant cordes, després unes línies molt fines de color negre creaven una quadrícula on es perfilaven les figures d’acord amb 49 un cànon de proporcions. Estudis recents de figures geomètriques –espirals i cercles– proposen l’ús

48

PAPAODYSSEUS, C. et al., “Geometric templates used in the Akrotiri (Thera) wallpaintings”. Antiquity, 82 (316), (2008), p. 401-408. 49

DOUMAS, C. “Conventions artistiques à Théra et dans la Méditerranée orientale à l’époque préhistorique,”. A: DARCQUE, P., POURSAT, J.-C. (eds.), L’iconographie minoene. BCH Supplement, 11 (ParÍs), (1985), p. 29-40; BIRTACHA, K., ZACHARIOUDAKIS, M. “Stereotypes in Theran Wall Paintings: Modules and Patterns in the Procedure of Painting”. A: SHERRAT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…., p. 159-172; CHRYSSIKOPOULOU, E. et al., “Making Wall Paintings: An Attempt to Reproduce the Painting Techniques of Bronze Age Thera”. A: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of

19

[18] Test amb flors, exemple de fresc en forma de panell, segons la reproducció exposada a la Fundació P. Nomikós (Fotografia: Arxiu Fotogràfic de la Fundació P. Nomikós). totes les edats, algunes d’escala natural, dibuixades en diferents activitats quotidianes –agafar aigua, collir flors, treballar, cuidar animals–, lúdic-ceremonials –boxa, pesca, caça–, rituals –ritus d’iniciació– i religioses –ofrenes a una divinitat. El ventall temàtic és molt gran i, per això, les pintures d’Akrotiri han ampliat el

[19] Detall d'un dels frescos on s'observen les dues capes de morter (Fotografia: María Teresa Magadán Olives i Irene Rodríguez Manero).

Unicum, nº12, 2013

[19]

Unicum

20

Arqueologia Thera…, p. 119-129; GURALNICK, E. “Proportions of Painted Figures from Thera”. A: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…, p. 173-190; PERDIKATSIS, V. et al., “Physicochemical Characterisation of Pigments from Theran Wall Paintings”. A: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera.. p. 103-118. 50

FRAGOULIS, D. et al., “Origins and Application of Geometry in the Thera Prehistoric Civilization ca. 1650 B.C.”. Centaurus, 47 (2005), p. 316340; PAPAODYSSEUS, C. et al., “Distinct, Late Bronze Age (c. 1650 BC) wall-paintings from Akrotiri, Thera, comprising advanced geometrical paterns”. Archaeometry, 48 (1), (2006), p. 97-114. 51

VLACHOPOULOS, Α. “The Wall Paintings from the Xeste 3 Building at Akrotiri: Towards an Interpretation of the Iconographic Programme”. A: BRODIE, N. et al., Horizon..., p. 451-465. 52

HEJL, E. “A pictorial study of tafoni development from the 2nd millennium B.C.”. Geomorphology, 64 (1-2), (2005), p. 87-95. 53

d’instruments per dibui50 xar-les, senyal del bon nivell de la tècnica pictòrica, palesa en la paleta de colors i, sobretot, en la capacitat de reproduir teixits i robes transparents –lli, gasa, seda–, com el vel de color safrà de la noia de la cambra 3 del Xesté 3, que transparenta fins i tot el dibuix del vestit de sota. 20 Les figures humanes mostren que a Tera se seguien les convencions pictòriques en ús a la resta del Mediterrani, amb el marró-vermellós reservat per a les figures masculines i el blanc-crema per a les femenines, tot i que la gamma de les feme51 nines arriba fins al groc. Com passa a Creta, el blau es fa servir per als animals exòtics, com certes aus i micos. En canvi, és exclusiu d’Akrotiri l’ús del blau per indicar el cabell afaitat de nens i adolescents d’ambdós sexes, i del vermell per al pèl roig d’una adolescent. 21 Comú a Creta i Akrotiri és l’ús de colors diferents per representar les roques i la línia ondulada per marcar el terreny, que estudis recents posen en relació amb un tipus concret de paisatge 52 rocós. En general, la gamma de pigments és similar a la de Creta, amb pigments minerals –calç/blanc, ocres (goetita)/

Unicum, nº12, 2013

Anàlisi Raigs X: PHILIPPAKIS, S. “Analysis of pigments from Thera”. A: DOUMAS, Chr. Thera and the Aegean World II. Londres: 1980, p. 599-604; PHILIPPAKIS, S. et al., “Analysis of Blue Pigment from the Greek Bronze Age”. Studies in Conservation, 21, (1976), p. 143-153; PROFI, S.et al., “X-ray analysis of Greek Bronze Age pigments from Thera (Santorini)”. Studies in Conservation, 22 (1977), p. 107-115. Anàlisi XRD y SEM-EDAX: PERDIKATSIS, V. et al., “Analysis of Greek Bronze Age Wall painting pigments”. A: La couleur dans Peinture l’Emaillage de l’Égypte Ancienne. Bari: 1998, p. 103-108. Anàlisi XRF: PERDIKATSIS, V. et al., “Physicochemical Characterisation of Pigments from Theran Wall Paintings”. A: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…, p. 103-118; ALOUPI, E. et al., “Pigment Analysis of Wall Painting and Ceramics from Greece and Cyprus. The optimum use of X-Ray Spectometry on specific archaeological Issues”. X-Ray Spectrometry, 29 (2000), p. 18-24; CHRYSSIKOPOULOU, D.E. “Τεχνολογία των χρωμάτων στο προϊστορικό Αιγαίο. Οι τοιχογραφίες του Ακρωτηρίου, Θήρας (Técnica de los colores en el Egeo Prehistórico. Los frescos de Acrotiri, Tera)”. En: KYRIATSOULIS, A. (ed.), Althellenische Technologie und Technik von der prähistorischen bis zur hellenistischen Zeit mit Schwerpunkt auf der prähistorischen. Weilheim: 2005, p. 487-502; PANTAZIS, Th. et al., “X-Ray Fluorescence Analysis of a Gold Ibex and other Artifacts from Akrotiri”. A: POLINGER-FOSTER, K., LAFFINEUR, R. (eds.), “Metron: Measuring the Aegean Bronze Age”. Aegaeum, 24 (Lieja-Austin), (2003), p. 157-158, Tabla 4 i Fig. 5-6. Anàlisi LIBS: BRYSBAERT, A. et al., “Pigment analysis in Bronze Age Aegean and Eastern Mediterranean painted plaster by laser-induced breakdown spectroscopy (LIBS)”. Journal of Archaeological Science, 33 (2006), p. 1.095-1.104.

[20]

[20] Fresc que representa una noia vestida amb un vel de color safrà decorat amb pedretes vermelles, que transparenta la roba que porta a sota (Fotografia: Klearchos Kapoutsis). groc, hematites/vermell, òxid de manganès/negre– i compostos –blau egipci (cuprorivaïta) i glaucòfana/blau–, que anàlisis amb Laser-induced breakdown spectroscopy (LIBS) 53 han confirmat. 22 Fa poc es va comprovar que certs tocs violetes del fresc “Les Collidores de Safrà” procedien d’un pigment fabricat amb porpra extreta del mol·lusc murex, in54 dústria en la qual tant Creta com Tera n’eren experts. El treball de restauració dels frescos iniciat per Marinatos continua avui, 50 anys després, ja que encara queden

21

[21] Exemples de l’ús dels colors: cas excepcional d'utilització del vermell per mostrar el pèl roig d'una noia (Fotografía: Αλς, 4 (2006), imatge de portada). fragments sense assignar i alguns s’han tornat a muntar en trobar-se un nou fragment o observar que no esta55 ven ben col·locats. N’hi ha prop de 10.000 d’una mida de 10 cm encara per assignar, malgrat que s’han pogut reconstruir 41 escenes que suposen 140 m2 de pintures. En general, es triga una mitjana de set anys en restaurar un fresc, atès que n’hi ha de grans dimensions. Amb els anys, els mitjans que es fan servir per unir els fragments han millorat, i cada cop són menys agressius. Tot i així,

54

ALOUPI, E. et al., “Pigment Analysis...”, p. 20-21; CHRYSIKOPOULOU, E. "Use of Murex Purple in the Wallpaintings at Akrotiri, Thera”. Aλς, 3 (2005), p. 76-80. Indústria de la porpra: ALOUPI, E. et al., “Analysis of a Purple Material Found at Akrotiri”. A: HARDY, D.A. (ed.), Thera and the Aegean World III. Vol. 1: Archaeology. Londres: 1990, p. 488-490. 55

Per a una crònica detallada de la restauració d’un fresc vegeu DOUMAS, Chr. “Οι τοιχογραφίες της Θήρας. Από το σκαμμά στο Μουσείο (Els frescos de Tera: del jaciment al Museu)”. A: DANEZIS, I. (ed.), Santorini: Thira, Thirasia, Aspronisi, Ifaisteia. Atenes: p. 205-212; VLACHOPOULOS, A. “Vira-maina: to chroniko tis syntirisis mias toichografias apo to Akrotiri (1973-2003) (Crònica de la restauració d’un fresc d’Akrotiri)”. A: VLACHOPOULOS, A., BIRTACHA, K. (eds.), Argonautis..., p. 505-526.

[21]

22a Unicum

22b

Arqueologia

[22a] Espectrometria de la capa base, blanca, del fresc (PANTAZIS, Th. et al., “X-Ray Fluorescence Analysis of a Gold Ibex and other Artifacts from Akrotiri”. A: POLINGERFOSTER, K., LAFFINEUR, R. (eds.), “Metron: Measuring the Aegean Bronze Age”. Aegaeum, 24 (Lieja-Austin), (2003), fig. 5). [22b] Quadre que resumeix l'origen mineral dels diferents pigments (PANTAZIS, Th. et al., “X-Ray Fluorescence Analysis of a Gold Ibex and other Artifacts from Akrotiri”. En: POLINGER-FOSTER, K., LAFFINEUR, R. (eds.), “Metron: Measuring the Aegean Bronze Age”. Aegaeum, 24 (Lieja-Austin), (2003), taula 4). [22c] Espectometria del pigment de color propra (ALOUPI, E. et al., “Pigment Analysis of Wall Painting and Ceramics from Greece and Cyprus. The optimum use of X-Ray Spectometry on specific archaeological Issues”. X-Ray Spectrometry, 29 (2000), fig. 3).

23a

23b

23c

22c

per extreure els fragments que encara estan in situ o els que han caigut verticalment i han quedat en posició, se segueix el procediment habitual d’engassar el fresc amb Paraloid®. 23 En aquest procés, el punt més feble és la conservació, ja que n’hi ha que s’han passat molts anys guardats en calaixos. En aquest cas, per evitar que es perdin els encaixos, es dóna una capa de pintura a l’aigua, es fotografien i s’ajunten amb morter els encaixos segurs. 24 El muntatge final és la part més complexa. Segons el tipus d’escena, el muntatge es fa en vertical o en horitzontal, partint d’una plantilla de plàstic que reprodueix la disposició dels fragments. Quan es fa en horitzontal, es fabriquen unes plaques metàl·liques de la mida del fresc, sobre les quals es posa un llit de boletes de Porexpan® i un aglutinant lleuger. Sobre aquesta base es col·loquen els fragments mitjans i s’allisa la superfície, assegurant els encaixos amb morter fi (1 part de Vinavil® i 3 d’aigua, més la càrrega). Es continua amb els altres fragments, i els buits es cobreixen amb un morter encara més fi, unificant

Unicum, nº12, 2013

[23] Exemple del procés de restauració: procés de la col·locació del fresc sobre la base metàl·lica (Fotografies: María Teresa Magadán Olives i Irene Rodríguez Manero). [22]

24

25a

26

25b

[24] Panoràmica de les taules d'encaixos. [25 a-b] Exemple de muntatge en horitzontal: l'anomenat “Altar amb taques de sang” del Xesté 3 en dues fases del procés (Fotografies: María Teresa Magadán Olives i Irene Rodríguez Manero). [26] L'equip d'Akrotiri, amb el director Christos Doumas, i els membres de l'equip de Princeton Griphos (Fotografia: Princeton Graphics Group).

56

56

Als treballs de restauració al jaciment d’Akrotiri van participar, durant els estius dels anys 2006 i 2007, alguns alumnes de l’ESCRBCC, tal com es va informar a la nostra revista. Vegeu: NAVARRO GARCÍA, J.M., RODRÍGUEZ MANERO, I. “Pràctiques a Akrotiri, Santorini (Grècia)”. Unicum, 7 (2008), (Barcelona), p. 190-192. 57

Software: http://gfx.

[23]

Unicum, nº12, 2013

la tonalitat. 25 En l’etapa de Marinatos, els frescos es completaven amb pintura, tal com es pot veure en els exposats al museu d’Atenes, procediment que ha ocasionat molts problemes quan s’ha hagut de retocar la disposició dels fragments.

Des de fa uns anys s’han iniciat diferents programes de col·laboració amb entitats estrangeres per tal de crear un software que ajudés a localitzar i encaixar fragments i facilités la tasca dels restauradors. Des de la Universitat de Princeton s’ha preparat un software, anomenat Griphos que, un cop escanejat el fragment, crea una imatge 3D, assenyala qualsevol mena d’incisió, fractura o empremta deixada en el procés de preparació del fresc, i proposa els 57 encaixos. 26 Altres programes combinen el software amb l’ús d’escàners 3D i 2D, per recrear en 3D el fragment amb la coloració original i cercar encaixos. I n’hi ha que treballen amb fotografies d’alta resolució en un intent de reconstruir

Unicum Arqueologia

27a

cs.princeton.edu/proj/thera/; http://gfx.cs.princeton.edu/ pubs/Brown_2008_ASF/index. php. Fractures: SHIN, H. et al., “Analyzing Fracture Patterns in Theran Wall Paintings”. A: 11th International Symposium on Virtual Reality, Archaeology and Cultural Heritage (VAST) 2010 (http://gfx.cs.princeton.edu/ pubs/Shin_2010_AFP/paper. pdf); SHIN, H. et al., “Analyzing and Simulating Fracture Patterns of Theran Wall Paintings”. Journal of Computing and Cultural Heritage 5(3), (2012), 19 (1-14). Fotografies: http://cvsp.cs.ntua. gr/research/thera.

27b

58

La Fundació, Idryma en grec, Petros Nomikós pertany a una de les famílies més antigues de Santorini. La seva seu, a Firà, organitza exposicions, conferències i cursos. També ha finançat els darrers congressos sobre Akrotiri i una rèplica a escala natural d’una de les vivendes, on s’exposen les reproduccions creades inicialment per 27c a una exposició a París en col·laboració amb Kodak-Pathé de França. Les reproduccions es poden veure a la seva pàgina web www.idryma-theras.org.gr.

el cas dels frescos la documentació és parcial, perquè molts dels fragments no estan publicats, de manera que qualsevol afegitó pot canviar la suposada finalitat o significat dels frescos. Això ha passat amb les escenes iniciàtiques que decoren la planta baixa i primer pis del Xesté 3, que s’havien relacionat amb un ritual exclusivament femení, de transició de 59 la pubertat a la maduresa. La recuperació dels fragments situats a l’entrada i rebedor de la casa han demostrat que aquest sector inclou escenes d’àmbit masculí, que també podrien fer referència a un ritual d’iniciació, complementari del femení, amb la qual cosa la lectura final de l’escena podria 60 ser diferent.

59

PAPAGEORGHIOU, I. “On the Rites de Passage in Late Cycladic Akrotiri, Thera: A Reconsideration of the Frescoes of the ‘Priestess’ and the ‘Fishermen’ of the West House”. A: SHERRATT. S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…,p. 958-970; REHAK, P. “Imag(in) ing a Women's World in Bronze Age Greece: The Frescoes from Xeste 3 at Akrotiri, Thera”. A: RABINOWITZ, M., SORKIN, N. i AUANGER, L. (eds.), Among Women: From the Homosocial to the Homoerotic in the Ancient World. Austin: 2002, p. 34-59; GÜNKEL-MASCHEK, U. “'Verwundet' und 'verhüllt' Vom Mädchen zur Frau in den Darstellungen von Xesté 3, Akrotiri”. A: MEYER, M., GASSNER, V. (eds.), Standortbestimmung. Akten des 12. Österreichischen Archäologentages vom 28.2. bis 1.3. 2008. Viena: 2010, p. 11-18. 60

Unicum, nº12, 2013

PAPAGEORGIOU, I. “On the Rites de Passage in Late Cycladic Akrotiri, Thera: A Reconsideration of the Frescoes of the ‘Priestess’ and the ‘Fishermen’ of the West House”. A: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera. Vol. II. Atenes: 2000, p. 958-970; VLACHOPOULOS, A. “The Wall Paintings from the Xeste 3 Building at Akrotiri: Towards an Interpretation of the Iconographic Programme”. A: BRODIE, N.et al., Horizon..., p. 451-465; VLACHOPOULOS,

[24]

[27a] Escaneig del fragment de fresc per establir el patró de fractura (BROWN, B. et al., “A System for HighVolume Acquisition and Matching of Fresco Fragments: Reassembling Theran Wall Paintings”. SIGGRAPH 2008 papers [Aug. 2008], fig. 2). [27b] Imatge d'ordinador obtinguda a partir de la superposició de diferents escanejos de diferents fragments que, combinats, permeten reconstruir un fragment més gran (BROWN, B. et al., “A System for High-Volume Acquisition and Matching of Fresco Fragments: Reassembling Theran Wall Paintings”. SIGGRAPH 2008 papers [Aug. 2008], fig. 5). [27c] Imatge d'ordinador del fresc reconstruït a partir de la combinació dels patrons de fractura (línies vermelles i blaves) (BROWN, B. et al., “A System for HighVolume Acquisition and Matching of Fresco Fragments: Reassembling Theran Wall Paintings”. SIGGRAPH 2008 papers [Aug. 2008], fig. 14).

[28] Exemple del procediment fotogràfic: La Sala d'Exposicions de la Fundació Petros Nomikós, on s'exposen les reproduccions fotogràfiques dels frescos (Fotografia: Arxiu Fotogràfic de la Fundació P. Nomikós).

els fragments absents a partir del patró de fractura observat. 27 A partir de fotografies de gran qualitat s’han construït també unes reproduccions a mida natural dels frescos, que s’exposen en la seu de la Fundació Petros Nomikós, mecenes del jaciment, i que permet al visitant contemplar la posició que tindrien els frescos 58 dins del conjunt arquitectònic. 28 La necessitat d’aquests programes va més enllà de la part pràctica. També en

28

LA CRONOLOGIA DE L’ERUPCIÓ Els frescos i la ceràmica serviren a Marinatos per datar l’erupció cap a l’any 1500 aC, data que coincidia amb la datació de carboni-14 que havia donat una mostra de fus61 ta d’olivera trobada durant la primera campanya. Marinatos observà també que el jaciment presentava dues fases de destrucció, la corresponent a l’erupció i una anterior causada per un terratrèmol, responsable de l’enfonsament de murs i escales, després del qual alguns habitants havien retornat i havien endegat treballs d’enrunament i 62 reparacions. L’interval entre les dues fases no semblava gaire gran, però en qualsevol cas l’absència de restes humanes i d’objectes personals i de valor, feia pensar que els habitants havien tingut temps de fugir i de refugiar-se, o 63 potser havien quedat atrapats en un altre indret. Els estudis posteriors de l’estratigrafia dels nivells de destrucció han modificat lleugerament aquesta seqüència d’esdeveniments. Akrotiri va patir certament un fort terratrèmol tectònic a principis del Ciclàdic Recent IA, documentat en l’estrat de destrucció anomenat Seismic Destruction Layer (SDL), però entre terratrèmol i erupció va passar més temps, anys, ja que els habitants van tenir temps d’enderrocar edificis, reconstruir-los, i fins i tot tornar a pintar algunes ha64 bitacions. L’erupció es va produir cap al final de la fase i

va anar precedida de petits moviments sísmics d’origen volcànic que van alertar la població. L’activitat sísmica va donar pas a un fort terratrèmol volcànic, després del qual alguns habitants van retornar al jaciment per començar novament la tasca de reconstrucció. A aquesta fase pertanyen els llits trobats fora el carrer i els aliments amagats amb cura sota llits i cantonades,

29

[29] Estratigrafia del procés eruptiu. Esquema de les fases del jaciment prèvies a l'erupció (Imatge: María Teresa Magadán Olives i Irene Rodríguez Manero).

com si els habitants sospitessin que allò no s’havia acabat. I tenien raó. El volcà entrà en erupció. L’estrat sobre el qual es van dipositar les cendres del volcà es coneix com Volcanic Destruction Layer (VDL) i és el que data l’erupció a partir de les restes trobades. 29

A. “L'espace rituel revisité: architecture et iconographie dans la Xestè 3 d'Akrotiri, Théra”. A: BOEHM, I., MÜLLER-CELKA, S. (eds.), Espace civil, espace religieux en Égée durant la période mycénienne: Approches épigraphique, linguistique et archéologique. Travaux de la Maison de l'Orient et de la Méditerranée 54. Lió: 2010, p. 173-198. VLACHOPOULOS, A. “Disiecta Membra: The Wall Paintings from the 'Porter's Lodge' at Akrotiri”. A: BETANCOURT, Ph., NELSON, M.C., WILLIAMS, H. (eds.), Krinoi kai Limenes…, p. 131-138.

65

L’erupció va passar per quatre fases. 30 La fase prèvia és paral·lela als dar-

61

MARINATOS, Sp. Excavations at Thera I…. 62

30

MARTHARI, M. “The Destruction of the Town at Akrotiri, Thera, at the Beginning of LC I: Definition and Chronology”. A: MacGILLIVRAY, J.A., BARBER, R.L.N. (eds.), The Prehistoric Cyclades: Contributions to a Workshop on Cycladic Chronology. Edimburg: 1984, p. 119-133. 63

L’únic objecte d’or, una figureta d’íbex, es va trobar en una de les cales dels nous pilars, però no en l’estrat de destrucció: PANTAZIS, Th. et al., “X-Ray Fluorescence Analysis of a Gold Ibex and other Artifacts from Akrotiri”. A: POLINGER-FOSTER, K., LAFFINEUU, R. (eds.), Metron: Measuring the Aegean Bronze Age. Proceedings of the 9th International Aegean Conference. Aegaeum 24. Lieja-Austin: 2003, p. 155-160. 64

PALYVOU, Cl. “The Des-

[30] Esquema de l'explosió volcànica comparada amb els María Teresa Magadán Olives i Irene Rodríguez Manero a partir de FRIEDRICH, W. Fire in the

Sea..., fig. 6.8).

[25]

Unicum, nº12, 2013

sediments dipositats (Imatge:

Unicum Arqueologia

ció.

Es discuteix si la caldera és resultat o no de l’enfonsament del cràter; si això va generar un tsunami, de quina magnitud i acompanyat o no de terratrèmol; quin va ser el volum total de magma expulsat i de la massa terrestre enfonsada; fins on va arribar la pluja de cendres, i si els gasos expulsats van cobrir o no tot l’hemisferi nord. Segons la resposta, la incidència de l’erupció passa de ser una catàstrofe que afecta només Santorini i illes veïnes, a un esdeveniment global a 67 33 tot el Mediterrani oriental.

[31] Paviment de lloses enfonsat pel pes dels dipòsits de lava (Fotografia: Arxiu Fotogràfic d’Akrotiri). truction of the Town at Akrotiri, Thera, at the Beginning of LCI: Rebuilding Activities”. A: MacGILLIVRAY, J.A., BARBER, R.L.N. (eds.), The Prehistoric Cyclades…, p. 134-147; NINOLAKOPOULOU, E. “Ακρωτήρι Θήρας. Η πόλη σε κατάσταση έκτακτης ανάγκης (El jaciment d’Akrotiri a Tera en un moment de necessitat extrema)”. A: VLACHOPOULOS, A., BIRTACHA, K. (eds.), Argonautis..., p. 554-573. 65

McBIRNEY, A. R. “Volcanic Chronology of Santorini”. A: WARBURTON, D. A. (ed.), Time’s Up! Dating the Minoan Eruption of Santorini. Monographs of the Danish Institute at Athens 10. Atenes: 2009, p. 67-72; St. Manning, “Eruption of Thera/Santorini”. A: CLINE, E. H. (ed.), The Oxford Handbook…, p. 457-474. 66

L’índex VEI (Volcanic Explosivity Index) mesura de l’1 al 8 les erupcions volcàniques. Es basa en la mida del cràter, la quantitat de material expulsat i l’existència de masses terrestres abans de l’erupció. A partir del 7 l’erupció es considera ja una catàstrofe. La de Krakatoa (1883), amb la qual es compara la de Santorini, té un VEI 6.

67

Unicum, nº12, 2013

Aquest és el punt crític del debat. Esmentem les obres recents: EASTWOOD, W. et al., “The environmental impact of the Minoan eruption of Santorini (Thera): statistical analysis of palaeoecological data from Gölhisar, southwest Turkey”. The Holocene 12 (4), (2002), p. 431444; FRIEDRICH, W. L., SIGALAS, N. “The Effects of the Minoan Eruption,”. A: WARBURTON, D.A. (ed.), Time’s Up!..., p. 91-100; MANNING, St. “Eruption of Thera/Santorini”. A: CLINE, E. (ed.), The Oxford Handbook…, p. 457-474; JOHNSTON, E.N. “Reconstructing the tephra dispersal pattern from the Bronze Age Eruption of Santorini using an advenction-diffusion model”. Bulletin of Volcanology, 74, (2012), p. 1.485-1.507. 68

NIXON, L.G. “The Volcanic

[26]

66

31

rers moviments sísmics i és la responsable de la capa de cendres fines que va segellar el jaciment. A Akrotiri té un gruix de 3 cm. Aquesta capa sembla que va estar exposada algun temps a l’erosió, però no presenta indicis d’activitat humana ni animal. Per tant, és possible que hi hagués un petit interval de temps entre la pluja de cendres i la primera fase eruptiva. La primera fase, la pliniana, va ser la més destructiva. Es va crear una columna eruptiva d’uns 38 km d’alçada, que va expulsar gran quantitat de material en forma de lava fina de color rosa i els gasos van arribar fins l’estratosfera. La lava va colar per portes i finestres i avui encara es pot veure als punts on no s’ha enretirat. 31 Posteriorment, el con volcànic per on havia sortit la columna es va enfonsar i l’aigua va entrar en contacte amb el magma iniciant la segona fase, hidromagmàtica, amb grans masses de vapor d’aigua movent-se a gran velocitat. Típic d’aquesta fase fou l’expulsió de grans roques volcàniques –bombes– que, pel seu pes, van penetrar en l’estrat de lava anterior, tal com es pot veure en el alguns indrets del jaciment. 32 La darrera fase, piroclàstica, va expulsar gran quantitat de material –dipòsits de 30 a 60 m de gruix–, va crear la caldera actual, convertint Teràsia en una illa, i va ampliar els sectors est i sud. El punt i final va ser una gran plujada.

La relació, però, amb l’enfonsament del món minoic que proposava Marinatos es va descartar als anys 80 del segle XX, en comprovar que, des del punt de vista arqueològic, l’erupció de Tera era anterior a la destrucció de Cnossos, datada 68 en el Minoic Recent IB. Tanmateix, els darrers anys, i arran 33

Aquesta seqüència és acceptada avui amb petites variacions per gairebé tots els vulcanòlegs. En canvi, no hi ha acord sobre la magnitud –6 o 7 del Volcanic Explosivity Index (VEI)– i les conseqüències de l’erup[32] Bomba de lava caiguda enmig del jaciment (Fotografia: Arxiu Fotogràfic d’Akrotiri).

32

[33] Mapa de la possible dispersió de les cendres en funció de l'època de l'any (primavera o estiu) (JOHNSTON, E.N. “Reconstructing the tephra dispersal pattern from the Bronze Age Eruption of Santorini using an advenction-diffusion model”.

Bulletin of Volcanology, 74 (2012), fig. 8).

34a

dels estudis que semblen confirmar l’existència d’un tsunami a Creta i d’una forta pluja de cendres a tot el Mediterrani, es comença a parlar d’una influència in69 directa. És a dir, l’erupció hauria provocat d’una banda la desestabilització de les rutes marítimes i comercials, i alhora conseqüències climàtiques, que tindrien efectes negatius sobre l’agricultura i la ramaderia. Això, a la llarga, hauria pogut incidir en una situació crítica per 70 altres raons.

Walter Friedrich). [34b] Esquema de com van quedar sepultades les oliveres amb l'explosió volcànica (FRIEDRICH, W., HEINEMEIER, J. “The Minoan Eruption of Santorini radiocarbon dated to 1613 +/-13 BC – geological and stratigraphic considerations”. A: WARBURTON, D. A. (ed.), Time’s Up! Dating the Minoan Eruption of Santorini. Monographs of the Danish Institute at Athens 10. Atenas: 2009, fig. 6). Eruption of Thera and its Effect on the Mycenaean and Minoan Civilizations,” Journal of Archaeological Science, 12 (1985), p. 9-24. 69

ANTONOPOULOS, J. “The Great Minoan Eruption of Thera Volcano and the ensuing Tsunami in the Greek Archipelago”. Natural Hazards, 5 (1992), p. 153-168; MINOURA, I. et al., “Discovery of Minoan 34b Tsunami Deposits”. Geology, 28 (1), (2000), p. 59-62; GOODMAN-TCHERNOV, B. et al., “Tsunami waves generated by the Santorini eruption reached Eastern Mediterranean Shores”. Geology, 37 (2009), p. 943-946; BRUINS, H. et al. “The Minoan Santorini Eruption and tsunami deposits in Crete (Palaikastro): Geological, Archaeological, 14C-Dating and Egyptian Chronology”. Radiocarbon, 51 (2), (2009), p. 397-411. Contra: BOTTEMA, S., SARPAKI, A. “9000-year record of Holocene vegetation history and the effect of the Santorini eruption”. The Holocene, 13 (5), (2003), p. 733-749. 70

DRIESSEN, J. “Towards an Archaeology of Crisis: Defining the Long-term Impact of the Bronze Age Santorini Eruption”. A: TORRENCE, R., GRATTAN, J. (eds.), Natural Disasters and Cultural Change. LondresNova York: 2002, p. 250-263; KNAPPETT, C., RIVERS, R., EVANS, T. “The Theran Eruption and Minoan Palatial Collapse: new interpretations gained from modelling the maritime network”. Antiquity, 85 (2011), p. 1.008-1.023. 71

La data proposada inicialment fou 1628/7, presentada en el I Congrés de Tera l’any 1989. Destaquem entre tota la bibliografia: MANNING, S.W. A Test of Time: The Volcano of Thera and the Chronology and History of the Aegean and East Mediterranean in the mid-Second Millennium B.C. Oxford: 1999; BIETAK, M. (ed.), The Synchronisation of Civilisations in the Eastern Mediterranean in the Second Millennium B.C. II. Viena: 2003; BIETAK, M., CERNY, E. (eds.), The Synchronisation of Civilisations in the Eastern Mediterranean in the Second Millennium B.C. III. Viena: 2007; WARBURTON, D. (ed.), Time's Up! Dating the Minoan eruption of Santorini: Acts of the Minoan Eruption Chronology. Monographs of the Danish Institute at Athens 10. Atenes: 2009; MANNING, St.W. et al., “Dating the Santorini/ Thera Eruption by Radiocarbon: Further Discussion (AD 2006-2007)”. A: MANNING, St., BRUCE, M.J. (eds.), Tree-Rings, Kings, and Old World Archaeology and Environment: Papers Presented in Honor of Peter Ian Kuniholm. Oxford-Oakville: 2009, p. 299-316. Per a les datacions dendrocronològiques vegeu la pàgina web del projecte: http://www.arts.cornell.edu/dendro/pikbib.html. 72

HEINERMEIER, J. et al., “The Minoan Eruption of Santorini Radiocarbon Dated”. A: WARBURTON, D. A. (ed.), Time’s Up! …, p. 285-294.

[27]

Unicum, nº12, 2013

Tampoc s’està d’acord en la cronologia absoluta de l’erupció. La datació de Marinatos (1500 aC) es va mantenir fins l’any 1989, quan nous mesuraments de carboni-14 van proposar una data a finals del segle XVII aC, que s’oposava a la derivada de la ceràmica (1550 aC), basada en la cronologia egípcia; però altres tècniques –estudi dels dipòsits glacials i dendrocronologia– la van confirmar durant els anys 90 del 71 segle XX. Això descartava qualsevol mena de relació amb l’enfonsament del món minoic i, a més, obligava a revisar la cronologia absoluta del Mediterrani oriental. Durant la primera dècada del segle XXI, l’enfrontament entre partidaris de la datació tradicional i la de carboni-14 ha continuat, fins què el descobriment els anys 2005 i 2007 de dos troncs d’olivera enterrats en un dipòsit de lava de la primera fase, ha permès noves datacions que situen la catàstrofe l’any 1613+/72 34 Si les dates 13 aC. es confirmen, el volcà de Santorini haurà provocat

[34a] El tronc d'olivera trobat el 2005 in situ (Fotografia:

Unicum Arqueologia

en el si de la investigació una erupció tan forta com la que va 73 donar la forma actual a l’illa.

SANTORINI, DESTÍ TURÍSTIC Per a molts visitants estrangers, Santorini és sinònim de Grècia. L’illa representa tot allò que un turista demana: bellesa natural, sol, platges, àpats en una taverna contemplant el mar, vida nocturna. A diferència de Creta, Santorini no entrà en la ruta turística de masses fins els anys 80 del segle XX. Fins aleshores era una illa on s’hi anava a descansar i no hi havia gairebé hotels. Tot canvià amb l’esclat del turisme insular, que va portar a construir complexos 74 urbanístics, i amb l’arribada del turisme de creuer, que va multiplicar el nombre de visitants de cop i volta. Santorini 75 va esdevenir un destí turístic mundial, i l’illa va anar canviant la seva base agrícola tradicional –vi i oli de qualitat, 76 tomàquets nans i fava – pels hotels, restaurants, i botigues de souvenirs. El preu del metro quadrat es disparà, i el turisme nacional va fugir de l’illa. La regió d’Akrotiri quedà una mica al marge d’aquest esclat, concentrat a Firà i Oia, per la dificultat de les carreteres. Allí hi arribava un turisme més tranquil que per dormir llogava les antigues coves fetes a la roca volcànica per guardar-hi les barques. Aquest turisme era qui s’apropava a Akrotiri a visitar les excavacions i, ocasionalment, algun grup de turistes de creuer.

73

FRANCAVIGLIA, V. “The Most Famous Eruption of the Thera Volcano: a Review of More Than Sixty Years of Studies”. A: FACORELLIS, Y. et al. (eds.), Proceedings of the 4th Symposium of the Hellenic Society for Archaeometry. BAR-IS 1746. Oxford: p. 141-152; WIENER, M.”The state of the debate about the date of the Theran eruption”. A: WARBURTON, D. (ed.), Time's Up!.., p. 197-206; MAGADÁN, M.T. Egipto y el Egeo. Una visión historiográfica I. 1887-1991. Barcelona: 2005, p. 85-92 i 135-140; MAGADÁN, M.T. Egipto y el Egeo. Una visión Visitar aleshores Akrotiri era realment submergir-se en el historiográfica II. 1992-2004. passat, como havia estat el desig de Marinatos. La visita es Barcelona: 2012, p. 187-201; feia seguint els camins originals, passejant-se enmig de les HÖFLMAYER, F. “AegeanEgyptian Synchronisms and cases. 35 A mida que el jaciment començà a ser notícia en Radiocarbon chronology”. A: documentals i reportatges, i la seva relació amb l’enfonsaWARBURTON, D. (ed.), Time’s Up…, p. 183-195; HÖFLMAYER, F. “The Date of the Minoan Santorini Eruption : Quan35 tifying the ‘offset’”. Radiocarbon, 54 (3-4), (2012), p. 1-14. Datacions tradicionals: WARREN, P. “The Date of the Thera Eruption in Relation to AegeanEgyptian Interconnections and the Egyptian Historical Chronology”. A: CZERNY, E. et al. (eds.), Timelines: Studies in Honour of Manfred Bietak. Vols 2. Orientalia Lovaniensia Analecta, 149, Lovaina: p. 305-321; WARREN, P. “The Date of the Late Bronze Age Eruption of Santorini”. A: WARBURTON, D. (ed.), Time’s Up…, p. 181-186.

ment del món minoic i la llegenda de l’Atlàntida esdevingué un tòpic, la visita al jaciment es va incloure en els paquets turístics. Això sí, la possibilitat de visitar Akrotiri només estava a l’abast de qui romania a l’illa un o dos dies, ja que qui arribava amb creuer per estar-s’hi un parell d’hores no tenia temps de visitar el jaciment. Malgrat tot, el nombre creixent de visitants va aconsellar canviar els itineraris i construir passarel·les de fusta perquè es poguessin veure les restes sense apropar-s’hi tant, atès que els grups nombrosos eren difícils de controlar i els edificis començaven a ressentir-se de l’allau de persones que trencaven el microclima del lloc. Per sort, a diferència de Cnossos, la uralita havia protegit el formigó de les reconstruccions, que no presentava greus problemes d’oxidació. En canvi, les estructures metàl·liques estaven rovellades ja que les canalitzacions no aconseguien recollir tota l’aigua de plu77 ja que es filtrava. Cap a l’any 1995 es va decidir iniciar un programa de millora de les instal·lacions, que servís també per canalitzar el turisme. El cobert construït per Marinatos l’any 1970 havia conservat els edificis, però no els protegia del tot. A banda de la pluja, l’aire del mar, molt salat, hi penetrava i això augmentava l’acidesa natural de la terra volcànica, posant en perill algunes construccions. Més greu encara era la incidència de la riera ja que tot i que s’havia desviat el curs una mica més a l’oest, les plujades torrencials podien arribar a passar per l’antic llit que coincidia amb el carrer central del jaciment. Per tant, la primera mesura va ser substituir l’antic cobert per un de nou, que protegís el jaciment, s’integrés en el paisatge i assegurés l’autosuficiència del 78 recinte en qüestions d’energia i abastiment d’aigua.

74

SPILANIS, I., KARAYIANNIS, O. “Tourism and Environment. Pressures of Tourism related construction Activity on the natural Environment of host-areas. Attempting a Survey in the Cyclades”. Tourismós, 4 (4), (2009), p. 17-34. 75

Les xifres actuals parlen de gairebé 1.000.000 de visitants l’any.

76

Unicum, nº12, 2013

La fava és el llegum tradicional de l’illa. Té la mida i forma d’una llentia de color groc. 77 78

DOUMAS, Ch. “Management…”, p. 36-37. DOUMAS, Ch. “Management…”, p. 37-38.

[28]

[35] El jaciment d'Akrotiri l'any 1979 (DOUMAS, Chr. “Management…”, fig. 14).

36

79

Per comparar la reacció dels visitants al jaciment al llarg d’aquests 50 anys, vegeu VLACHOU, E, “The biggest work I’ve ever seen’: εντυπώσεις των επισκεπτών στον αρχαιολογικό χώρο του Ακρωτηρίου (Impressions dels visitants als jaciment d’Akrotiri)”. A: VLACHOPOULOS, A., MPIRTACHA, K. (eds.), Argonautis..., p. 588-595. 80

El projecte va merèixer un premi l’any 1996: FIDIKAKIS, N., “Protection and Enhancement of the Prehistoric City at Akrotiri, Thera with a Bioclimatic Shelter”. A: DANEZIS, I.M. (ed.), Santorini..., p. 213-215. 81

Hi havia també una qüestió econòmica. Al voltant de l’any 2000 Akrotiri ja no era un destí menor. El jaci79 Les ment el visitaven 250.000 persones cada any. platges de sorra vermella cridaven l’atenció dels turistes i la necessitat de construir hotels era evident. Akrotiri, però, gràcies a l’esforç de Marinatos, era una àrea protegida. Encara que no es va expropiar tota la zona, es va delimitar un sector on no es podia construir, i això feia que un pagès, si volia vendre el seu terreny, només cobrés la meitat del que cobraria si estès en un altre lloc. No és que hi hagués ressentiment, ja que molts dels habitants viuen d’Akrotiri, però hi havia la sensació entre la gent del poble que el jaciment no contribuïa del tot a millorar la situació econòmica de la zona. Calia, per tant, que el projecte inclogués entre els seus objectius la convergència amb els interessos econòmics dels habitants, tant del sector agrícola com dels serveis.

GESTIÓ DEL RECINTE ARQUEOLÒGIC

NEA, 3 de setembre de 2005).

setembre, es va produir un accident mortal. Part del sostre es va ensorrar atrapant set turistes que feien l’última 81 visita. 36 Per qüestions de seguretat el recinte es tancà al públic i començà un llarg procés de reconstrucció del sostre, endarrerit sobretot pels problemes burocràtics ja que l’accident es va fer servir d’excusa per part dels partits polítics per culpar-se els uns als altres de la mala gestió dels llocs arqueològics. Els informes i contrainformes han fet que el jaciment romangués tancat al públic i a qualsevol excavació –només funcionaven els tallers de restauració– fins el 31 de maig de l’any 2012, és a dir, gairebé set 82 anys després. El projecte tenia tres objectius bàsics: - Dotar el jaciment d’unes instal·lacions modernes que asseguressin la bona conservació de les restes i augmentessin l’àrea dedicada a tallers de restauració, magatzems de material i dependències del personal. - Facilitar l’accés del públic construint una nova carretera, remodelant l’entrada, creant àrees d’esbarjo i serveis –bar, botiga, sala d’exposicions, sala pels guies– i, sobretot, dissenyant uns itineraris que reduïssin al mínim la incidència dels visitants.

82

La causa de l’accident, segons els informes, va ser la sobrecàrrega del sostre amb els kilos de terra que s’hi havien posat per dissimular la coberta i donar la sensació de paisatge i que aquell matí s’acabaven de regar, ja que segons la idea original tot el cobert havia de ser una mena de jardí. El cost del cobert havia estat fins aleshores de 33.000.000 €, finançat en part per un programa europeu. Ara la quantitat s’ha duplicat. El recobriment de terra s’ha mantigut en el cobert final, encara que s’ha reduit el gruix de 15 a 8 cm. La premsa grega va ser molt crítica amb les autoritats: “Ποιός κρατά κλειστό το Ακρωτήρι (Qui vol que continuï tancat Akrotiri?”, article publicat en línia el 12 de març de 2012 a la revista Archaeologia online i al diari To Vima (http://www.tovima.gr/ culture/article/?aid=447610). 83

DOUMAS, Chr. “Management…”, p. 36-38.

- Integrar el jaciment en el paisatge tradicional d’Akro83 tiri. Per dur-ho a terme es va haver d’expropiar més terreny, a preu competitiu, ja que calia incloure tam[29]

Unicum, nº12, 2013

Així, doncs, a finals de la dècada dels anys 90, l’equip d’Akrotiri va decidir fer front a tots els reptes –conservació dels edificis, instal·lacions per treballar arqueòlegs, tècnics i restauradors, gestió de visitants i exposició al públic dels materials, necessitat d’infraestructures i revalorització econòmica de la zona, manteniment del paisatge tradicional ciclàdic– i obrí un concurs públic que va guanyar l’arquitecte Nikos Fidikakis, qui havia dissenyat un cobert bioclimàtic muntat en columnes d’acer, integrat 80 en el paisatge. Les obres es van iniciar l’any 1998 i estaven pràcticament acabades l’any 2005 quan, el 23 de

[36] Imatge de l'enfonsament del sostre (Fotografia: Diari TA

Sis van resultar ferits i un va morir. Els familiars de les víctimes van demandar el govern grec en un procés que es va sobreseure.

Unicum 37 Arqueologia

Unicum, nº12, 2013

[30]

bé una àrea de pàrquing pels grans autocars. En total, l’àrea arqueològica d’Akrotiri ha passat a tenir 100 ha, dotze de les quals corresponen al jaciment i les altres a instal·lacions i serveis. L’expropiació va servir també per delimitar la nova àrea protegida establint, com a Cnossos, una triple línia perimetral. La primera, la Zona I, és la que envolta el jaciment i només hi és permès el conreu de productes tradicionals. La Zona II inclou àrees on poden haver-hi restes i, a banda del conreu, s’hi permeten petites construccions d’ús agrícola, tot i que més d’una cabana es lloga als turistes. La Zona III, la més allunyada, no té cap mena de restricció.

[37] Vista de l'interior del jaciment amb la nova coberta

El recinte arqueològic queda ara envoltat per una construcció externa recoberta de pedra volcànica local i un cobert que consta d’un doble sostre, sostingut per una estructura de pilars i bigues d’acer inoxidable, acabada amb fusta. La teulada externa alterna plaques metàl· liques amb claraboies regulables, situades a nord i sud, que permeten l’entrada de la llum del sol durant el dia i la ventilació durant la nit, però es tanquen automàticament en cas de pluja. Unes obertures més petites ajuden a renovar l’aire de l’interior i eliminar les emissions de diòxid de carboni dels visitants. Per sota la teulada, un sostre de bigues de fusta cobreix l’interior i regula la temperatura, que sempre és uns 5/6 graus més baixa que a l’exterior. 37 Unes passarel·les de fusta marquen el recorregut que s’efectua gairebé per sobre del nivell dels edificis. S’ha projectat un itinerari bàsic per a grups guiats –no més

CONCLUSIONS

(Fotografia: Klearchos Kapoutsis).

de tres a l’hora–, amb dotze parades perquè els guies donin les explicacions, i dos secundaris, un per escoles i un altre per especialistes. Els rètols, gràfics i panells explicatius han d’esperar de moment, atès que la crisi que afecta tot el país ha reduït considerablement les inversions, per petites que siguin. De fet, el jaciment s’ha obert sense disposar de personal assignat per part del Ministeri de Cultura. Funcionaris de l’Ajuntament d’Akrotiri cobriran de moment el servei.

Els problemes derivats de l’enfonsament de la teulada i posterior clausura d’Akrotiri il·lustren la dificultat de gestionar un jaciment on conflueixen tants interessos i on la vessant pública ha condicionat moltes de les actuacions arqueològiques. Des del començament, el tipus de jaciment –una ciutat enterrada sota la lava, conservada tal com estava en el moment de l’erupció– va determinar que la conservació i exposició de les restes fos l’objectiu principal. Fins i tot, anticipant-se a pràctiques museístiques modernes, la idea inicial era crear un ambient on el visitant “sentís” i “experimentés” com es vivia a l’Edat de Bronze, una mena de túnel del temps a través de les galeries que havia imaginat Marinatos. Després, ja amb la disposició actual, i sota la direcció de Doumas, la idea de fer un jaciment-museu ha continuat. S’entén, per tant,

que es donés tanta prioritat al projecte de reformar el recinte i crear unes infraestructures avantguardistes en tots els aspectes –arquitectòniques, ambientals, museístiques, turístiques–, sobretot perquè Akrotiri és de fet l’únic jaciment grec capaç de fer ombra en nombre de visitants i ressò mediàtic a l’Acròpoli d’Atenes o el palau de Cnossos. 38 S’entén també que amb el projecte es volguessin millorar les relacions tibants amb els habitants de la zona. Tanmateix, no s’entén que es continués tirant endavant el projecte un cop comprovat que tenia moltes limitacions, i que no s’aprofités l’avinentesa de la

meti excavar en extensió sense perdre de vista les necessitats que implica l’obertura al públic i el tractament i publicació dels materials trobats. Possiblement això, en plena crisi, és una utopia, però no ho era l’any 1999 quan es va iniciar el projecte. És cert que, des de l’any 1974 a l’any 2012, s’han celebrat quatre grans congressos so84 bre Akrotiri, que el nombre de publicacions supera el de tots els jaciments grecs i que, gràcies als estudis dels materials orgànics, de la fauna i la flora, de la iconografia de les pintures, dels pesos i les mesures o de la ceràmica, per esmentar-ne només uns quants, el coneixement de

84

DOUMAS, Chr. Thera and the Aegean World I. Londres: 1978; DOUMAS, Chr. Thera and the Aegean World II. Londres: 1980; HARDY, D. (ed.,), Thera and the Aegean World III. Londres: 1990; SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera. Londres: 2000.

38

[38] Vista panoràmica del jaciment en el seu estat actual (Fotografia: Klearchos Kapoutsis).

reforma per plantejar un projecte general d’actuacions, com ara iniciar una prospecció general per delimitar la possible extensió del jaciment, impulsar els sondejos i els estudis geomorfològics en els límits oriental i occidental per tal de comprovar la possible ubicació dels ports, i traçar de cara al futur un projecte a llarg termini que per-

l’Edat del Bronze a l’Egeu és molt més complet que fa uns anys. Tot i així, la pregunta inicial queda a l’aire. La manca de transparència que envolta la gestió d’Akrotiri –des de les autoritats a la direcció– és potser el punt més negre d’un jaciment que va revolucionar i encara revoluciona l’arqueologia de l’Egeu

Unicum, nº12, 2013

[31]

Unicum Arqueologia

Unicum, nº12, 2013

[32]

Unicum Nº 12 // Mayo 2013 Versión castellano

Arqueología //

Pág. 119 / Una mirada retrospectiva a

las restauraciones antiguas III. El yacimiento de Acrotiri en la isla de Santorini, Grecia

Etnografía //

Pág. 152 / La galería nepalí del Museo Etnológico de Barcelona

Eva Pascual Miró

María Teresa Magadán Olives, Irene Rodríguez Manero

Textiles //

Pág. 132 / El proceso de conservación-restauración de la indumentaria civil del sepulcro del campanario de la iglesia de Santa María de Agramunt (siglo XIV)

Pintura //

Pág. 160 / Microcirugía textil. Trata-

miento de un rasgado por el sistema de adhesión hilo a hilo: “La Presentación en el Templo” de Claudio Lorenzale Pau Claramonte Villanueva

Elisabet Cerdà Durà

Pedagogía // Documento Gráfico //

Pág. 138 / Criterios de reintegración de positivos fotográficos en papel y recuperación de la imagen

Àngels Borrell Crehuet, Carme Bello Urgellès

Escultura //

color ocre-rojizo del retablo de alabastro del altar mayor del monasterio de Santa María de Poblet (Tarragona)

Meritxell Beltran Varea, Elisabet Playà Pous, Montserrat Artigau Miralles

Pág. 148 / La reintegración cromática y volumétrica en obras de laca japonesa (urushi): una propuesta práctica

Yahui Liu Zhou

ción, una experiencia de trabajo colaborativo

Eva Mª López Lorente

Noticias //

Pág. 167 / Acto de inauguración del curso académico 2012-2013 Visita a la ESCRBCC de varios altos cargos del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya Visita a la ESCRBCC de la Regidora del Distrito de Nou Barris Visita a la ESCRBCC del Regidor de Cultura del Ajuntament de Barcelona y otros cargos Inicio del programa de intercambio de estudios Erasmus en la ESCRBCC Firma de acuerdos de colaboración entre la ESCRBCC y varias instituciones de Cataluña Lídia Balust Claverol

Unicum, nº12, 2013

Sumario

Pág. 142 / Estudio de las pátinas de

Pág. 163 / El montaje de una exposi-

[117]

Unicum

Versión castellano

Editorial Presentamos la duodécima edición de la revista UNICUM, con la certeza de que el esfuerzo, la constancia y el trabajo bien hecho siempre tienen recompensa. Estos valores son los que año tras año hemos tenido siempre presentes y han reafirmado la calidad de nuestra publicación. Una calidad que este año se ha visto recompensada porque, después de superar un proceso de valoración de su calidad editorial y de su interés científico-técnico, nuestra revista ha sido seleccionada y se ha incluido en el Directorio de “Revistas de Ciencias Sociales y Humanidades” de la Base de Datos ISOC, que depende del Centro de Ciencias Humanas y Sociales del CSIC (Centro Superior de Investigaciones Científicas).

Pero lo más importante es continuar ofreciendo artículos interesantes y útiles a nuestros lectores y por eso en esta edición, por un lado, publicamos varios artículos que representan la continuación de estudios anteriores, como el último de la interesante trilogía dedicada a la revisión de intervenciones arqueológicas antiguas de los lugares más emblemáticos de Grecia, y que en esta ocasión expone las intervenciones en Akrotiri; el dedicado al retablo mayor del monasterio de Poblet, que se centra en el estudio de las pátinas rojas del alabastro; y el de la intervención de objetos de laca japonesa, que incide especialmente en el sistema de reintegración.

Esto permite incluir el logotipo de la Base de Datos ISOC, para poder difundir y hacer constar que nuestra revista está presente en esta base de datos nacional, que cuenta con un sistema de selección de publicaciones basado en normas internacionalmente reconocidas.

Por otro lado, presentamos artículos innovadores e interesantes de diversas disciplinas de conservación y restauración, como el que explica el proceso de intervención de una indumentaria civil del siglo XIV, procedente de la iglesia de Santa María de Agramunt y realizado en el Centro de Documentación y Museo Textil de Terrassa; el artículo donde se plantean los complejos criterios de reintegración de positivos fotográficos; el que relata la intervención de una galería nepalí del Museo Etnológico de Barcelona; el artículo que explica la intervención con el sistema de microcirugía textil de una pintura sobre tela; y el que plantea y expone propuestas pedagógicas de trabajo colaborativo realizadas en la ESCRBCC.

Paralelamente, y también después de superar la evaluación correspondiente, nuestra revista ha pasado a formar parte tanto del Directorio como del Catálogo Latindex, que es un sistema de información sobre revistas de investigación científica, técnica, profesional y de divulgación científica y cultural que se editan en España, Portugal, América Latina y el Caribe y que funciona desde 1997, con el objetivo de difundir y aumentar la calidad de las revistas académicas que incluye. El Directorio, dispone de bases de datos bibliográficos y de contacto de todas las revistas registradas, y el Catálogo incluye únicamente las revistas que cumplen unos criterios de calidad editorial rigurosos. Sabemos que esta meta no la habríamos conseguido sin el esfuerzo y colaboración de los que han participado en las ediciones anteriores. Por eso les queremos dedicar esta edición ya que, entre todos, hemos conseguido elaborar una revista de calidad reconocida. Creemos que la mejor manera de celebrarlo es continuar mejorando, por eso, en esta edición hemos implementado la Realidad Aumentada, una herramienta tecnológica que permite al lector de un artículo enlazar con contenidos multimedia que complementan la información. Asimismo, creemos importante consolidar la experiencia iniciada en la edición anterior, al tener en cuenta que todo el proceso de producción y los materiales empleados en la impresión de esta revista se ajusten a criterios estrictos de autoedición. Unicum, nº12, 2013

[118]

Finalmente, presentamos un apartado de noticias relacionadas con los acontecimientos más importantes de la ESCRBCC, que en esta edición es bastante amplio dada la relevante actividad tanto institucional como de relaciones docentes internacionales que se han llevado a cabo durante el último año. Como siempre, es imprescindible finalizar agradeciendo el trabajo realizado por todo el equipo de redacción y por los colaboradores de esta edición, sin los que esta publicación no se podría materializar. Seguimos apostando por el esfuerzo, la constancia y el trabajo bien hecho como valores para continuar trabajando y mejorando.

Lídia Balust Claverol Directora de Unicum

1

Arqueología //

Una mirada retrospectiva a las restauraciones antiguas III. El yacimiento de Acrotiri en la isla de Santorini, Grecia El yacimiento de Acrotiri en la isla de Santorini, conocido como la “Pompeya del Egeo”, por haber quedado sepultado por la lava de una gran erupción volcánica durante la Edad de Bronce y que la cultura popular asocia con el mito de la Atlántida, es uno de los pocos yacimientos arqueológicos donde conservación y restauración han tenido desde el comienzo un papel determinante en el protocolo de excavación. La necesidad de conservar los restos para exponerlos en público, manteniendo el aire de autenticidad del conjunto, lo hacen un ejemplo poco corriente desde el que valorar la disyuntiva de excavar hasta conocer el alcance de un yacimiento, o reducir las intervenciones arqueológicas al mínimo para centrarse en el estudio, publicación y exposición del material. María Teresa Magadán Olives. Doctora en Arqueología Griega por la Universidad de Barcelona. Licenciada en Filología Semítica por la Universidad de Barcelona. Jefa del Departamento de Griego de la Escuela Oficial de Idiomas Barcelona Drassanes. [email protected] Irene Rodríguez Manero. Licenciada en Historia del Arte por la Universidad de Salamanca. Diplomada en Conservación y Restauración de Arqueología por la ESCRBCC. [email protected] Palabras Clave: Santorini, Acrotiri, erupción volcánica, restauración arquitectónica, restauración de frescos, turismo y gestión de yacimientos arqueológicos. Fecha de recepción: 28-9-2012

Vista de la caldera de Santorini desde Imerovilli (Fotografía CC by: Klearchos Kapoutsis).

INTRODUCCIÓN1

SANTORINI, LA HERMOSA Una cúpula de un azul reluciente corona una iglesia de un blanco deslumbrante colgada en lo alto de un acantilado al fondo del cual un mar de aguas azules se extiende rodeando una masa de tierra negra que humea. Es Santorini, la más meridional de las Cícladas. Miles de turistas reconocen esta imagen de la capital, Fira, destino final de los viajeros que suben en asno o en teleférico desde el puerto donde atra-

1

Este artículo ha sido traducido del original en catalán por Aida Maideu Vergés y Carme Medina Lobato, alumnas de segundo curso de Conservación y Restauración de la ESCRBCC. 2

Para las entregas anteriores ver MAGADAN, M.T., RODRIGUEZ MANERO, I. “Una mirada retrospectiva a las restauraciones antiguas. El caso de la Acrópolis de Atenas”. Unicum, 9 (2010), (Barcelona), p. 150-160; y MAGADAN, M.T., RODRIGUEZ MANERO, I. “Una mirada retrospectiva a les restauraciones antiguas II. El palacio de Cnosos en la isla de Creta”. Unicum, 11 (2012), (Barcelona), p. 194-207. 3

DOUMAS, Ch. “Akrotiri on Thera and the Need for Interdisciplinary Action”. PACT 18, III (1), p. 137-141; DOUMAS, Ch. “Akrotiri on Thera. The Excavation of a Buried City (1967)”. En: VALANAKIS, P., PETRAKOS, V., DELIVORRIAS, A. (eds.) Great Moments in Greek Archaeology. AtenasLos Angeles: The J. Paul Getty Museum, 2007, p. 236-255.

[119]

Unicum, nº12, 2013

Después de la Acrópolis de Atenas y el Palacio de Cnosos en la isla de Creta, la relación de artículos que revisan desde la perspectiva actual las restauraciones de monumentos llevadas a cabo en Grecia a principios del siglo XX opta por un lugar totalmente diferente, tanto por lo que respecta a las características del lugar, como por el momento en que se descubrió y restauró, pues pasamos del 1900 a los años 6070 del siglo XX.2 En esta tercera entrega trataremos sobre el yacimiento de Acrotiri en la isla de Santorini, escenario de una de las catástrofes más devastadoras del mundo antiguo, la erupción volcánica que en el II milenio a. C. hundió una parte de la isla y cubrió el resto bajo una capa de cenizas y material volcánico de casi 60 m de grueso, razón por la que Acrotiri recibe a menudo el sobrenombre de la “Pompeya del Egeo”. Es evidente que la excavación y conservación de un yacimiento de este tipo se aleja de la práctica habitual y supone el despliegue e implementación de un protocolo estricto, en que la conservación determina casi la forma de excavar. En el caso de Acrotiri podemos decir que esto ha sido así y que, de hecho, desde hace muchos años el equipo del yacimiento ha optado por conservar, restaurar y presentar al público los restos encontrados en lugar de continuar excavando; se ha renunciado voluntariamente

a ampliar la documentación arqueológica para favorecer el estudio de los materiales y darlos a conocer a los especialistas y al público en general. Querríamos, por lo tanto, partir del ejemplo de Acrotiri para debatir las ventajas e inconvenientes de esta praxis y ver hasta qué punto ha incidido en la decisión el hecho que Santorini sea uno de los lugares más turísticos de Grecia, sobre todo del turismo de crucero que está en la isla un día, lo justo para visitar el volcán y el yacimiento; y de paso preguntarnos si la inclusión de la visita a Acrotiri en el programa de los tours-operadores se debe a la excepcionalidad del yacimiento –estado de conservación, contemplación de una ciudad intacta, pinturas al fresco de un cromatismo extraordinario–, o si más bien el alud de turistas se acerca convencido que contempla la mítica Atlántida, uno de los relatos legendarios con los que los medios de comunicación y la cultura popular asocian a Acrotiri. Como contrapunto, hay que resaltar que Acrotiri representó en su momento un reto para la arqueología griega, carente de recursos y profesionales adecuados para llevar a cabo una excavación tan singular, y que si se consiguió fue por voluntad de su descubridor, Spyridon Marinatos, uno de los arqueólogos griegos más importantes del siglo XX.3 Marinatos tuvo que pedir la ayuda de profesionales de otros sectores para crear un equipo, por lo que Acrotiri se convirtió desde el primer momento en un lugar de experimentación científica donde todas las disciplinas participaban. Casi se podría decir que Acrotiri ayudó a la arqueología griega a dar un salto de calidad y a ponerse al nivel de las escuelas de arqueología extranjeras que operaban en Grecia. Y hoy todavía es uno de los yacimientos líderes, especialmente adecuado para analizar la convergencia de un protocolo de excavación y conservación con el de gestión de visitantes, aunque manteniendo un equilibrio entre las necesidades económicas de la zona y la voluntad de conservar el paisaje, el medio rural y el estilo de vida insular.

Unicum

Versión castellano

4

CALÍMACO, Frag. 112; ESTRABÓN, Geografía, 8, 3; APOLODORO, Argonáutica 4, 1.755-1.764. 5

can los barcos. Muchos se han reunido al atardecer en la iglesia para fotografiar la puesta de sol y vuelven a casa recordando para siempre la belleza del paisaje. Seguramente no saben que en la antigüedad Santorini se llamaba Kallisté, 4 la hermosa, la más bella. Los antiguos ya habían admirado su belleza, como también la curiosa forma redonda que dibuja y por eso también la llamaban Stronguilí, la redonda. Santorini es una deformación del nombre de la patrona de la isla, Santa Irene –Irini en griego–, que le pusieron los venecianos que dominaron las islas del Egeo desde el año 1204 al 1537, cuando las perdieron a manos de los turcos, señores de Santorini hasta 1830. Desde entonces bajo el nombre de Santorini se agrupa un conjunto de islas e islotes, restos de la isla original que las sucesivas erupciones volcánicas han 5 hundido o elevado a lo largo de los siglos.

DRUIT, M.S., FRANCAVIGLIA, V. “Caldera formation on Santorini and the physiography of the islands in the Late Bronze La Santorini actual está formada por cinco islas con una suAge”. Bulletin of Vulcanology perficie total de 86 km2. 1 [pág. 8] La más grande es Tera, 54(6), 1991, p. 484-93; P. con forma de media luna, que mantiene el nombre antiguo 6 FORSYTH, “The Pre-Eruption derivado de su fundador mítico, Teras. En Tera, Cira en grieShape of Bronze Age Thera: A go, se encuentran las poblaciones principales y todos los New Model,” The Ancient Hisservicios. Constituye el núcleo geológico inicial, con zonas tory Bulletin 10, 1996, p. 1-10; montañosas de rocas metamórficas –mármol, esquisto, cuarcita– y un pequeño sector de roca calcárea. Terasia, DRUITT, M.S., The Santorini al Noroeste, es una isla volcánica de 9,2 km2, producto de Volcano. Geological Society la erupción acontecida alrededor del año 200.000 a. C. y Special Memoir 19. Londres, hoy medio deshabitada desde que, en 1956, el terremoto 1999; FRIEDRICH, W.L. et al., “Santorini (Greece) Before the Minoan Eruption: a Reconstruction of the Ring-island, Natural Resources and Clay Deposits from the Akrotiri Excavation”. En: McGUIRE, W.J. et al. (eds.), Geological Society Special Publication 171, Londres, p. 71-80; FRIEDRICH, W. Fire in the Sea. Volcanism and the Natural History of Santorini. Cambridge: Cambridge University Press, 2000; FRIEDRICH, W., Santorini: Volcano, Natural History, Mythology. Aarhus, 2009. 6

Según la mitología, Teras era hijo de Autesión y regente del trono de Esparta en nombre de los hijos de su hermana, futuros fundadores de la dinastía real espartana. Lo escogieron para dirigir la expedición colonial que fundaría Tera (HERÓDOTO, Historia: libros III-IV). Para la figura de Teras ver MALKIN, I. Myth and Territory in the Spartan Mediterranean. Cambridge: Cambridge University Press, 2003, p. 100. Otro relato explica que Eufemo, uno de los Argonautas, lanzó al mar una roca desde el lago Tritón –quizá el actual Chott el-Djerid en Túnez– que se convirtió en la isla de Tera (APOLODORO, Argonáuticas, 4, p. 1.551-1.563). 7

DOMINEY-HOWES, D. et al., “Geological and Historical investigations of the 1650 Mont Columbo (Thera Island) Eruption and Tsunami, Aegean Sea, Greece”. Natural Hazards, 21(1), (2000), p. 83-96.

posterior a la última erupción moderna destruyó casi todas las casas. Entre Terasia y la punta meridional de Tera, un pequeño islote, el islote blanco –Aspronisi–, separado de Tera y Terasia por la erupción de época minoica, muestra en sus capas la historia geológica de la isla. Paliá y Néa Kaméni son los dos islotes que ocupan el centro del mar interior de Santorini, una circunferencia casi perfecta conocida con el nombre de “caldera”, resultado de la entrada del agua de mar en el antiguo cono volcánico que provocó la erupción del II milenio a. C. Esta “caldera”, de 84,5 km2 de extensión y una profundidad máxima de 400 m, es la última de las calderas que la isla ha conocido a lo largo de su historia y hoy despierta la admiración de los visitantes, sobrecogidos por la gama de azules del mar y los marrones-rojizos de los acantilados que la rodean y contemplan, desde 360 m de altura en algunos lugares. Como dice su nombre, Palia Kameni, la “quemada vieja”, es el islote más antiguo. Surgió de las aguas con la erupción del año 197 a. C. y posteriormente ha perdido y ganado superficie al ritmo de las erupciones. El añadido más importante es la extensión de lava negra resultado de la erupción del año 726 d. C. Su vecina, Néa Kaméni, la “quemada nueva”, se formó también a partir de dos islotes nacidos de dos erupciones, uno en 1573 y el otro en 1707, unidos en una sola isla a raíz de la gran erupción de 1866, que añadió un trozo más. Esta erupción será determinante para Acrotiri, pues el interés que despertó entre los científicos del momento dio pie a exploraciones y excavaciones, donde se descubrió una cerámica hasta entonces desconocida, puesto que Schliemann todavía no había excavado ni Troya ni Micenas, ni Evans había descubierto el palacio de Cnosos. En el islote de Néa Kaméni se encuentra el único volcán de superficie activo hoy en día. Los tres localizados al norte de Tera –Peristeria, Megálo Vunó y Skaros– parecen extintos del todo. Aún así, al nordeste de Santorini hay un volcán activo submarino, Kolumbo, responsable de una gran erupción 7 entre los años 1649-50, y que hoy todavía da algún susto. De hecho, los sismólogos han detectado en los últimos años un aumento de la actividad volcánica de los dos volcanes activos; incluso se acaba de comprobar que la isla ha crecido una media de 12-14 cm al año. 2 [pág. 9] Teniendo en cuenta los intervalos de inactividad detectados en época moderna, es muy posible que se esté iniciando un nuevo 8 proceso eruptivo.

8

Los intervalos en época moderna son de 60-70 años. Contando desde el año 1950, a partir del 2010 hemos entrado en un periodo pre-eruptivo: DOMINEY-HOWES, D. et al., “Perceptions of Hazard and Risk on Santorini”. Journal of Volcanology and Geothermal Research, 137 (2004), p. 285-310. Para los estudios recientes sobre la actividad volcánica: PYLE, D., ELLIOT, J.R. “Quantitative morphology, recent evolution, and future activity of the Kameni Islands Volcano, Santorini, Greece”. Geosphere, 2 (5), (2006), p. 253-268; VESPA, M. et al., “Interplinian explosive activity of Santorini Volcano (Greece) during the past 150,000 years”. Journal of Volcanology and Geothermal Research, 153 (2006), p. 262-286; STIROS, S. et al., “Geodetic evidence and modeling of a slow, small-scale inflation episode in the Thera (Santorini) volcano caldera, Aegean Sea”. Techtonophysics, 494, (2010), p. 180-190; PARKS, M. et al., “Evolution of Santorini Volcano dominated by episodic and rapid fluxes of melt from depth”. Nature Geoscience, 5 (2012), p. 749-754. 9

Cirene lograría una gran importancia en época helenística y romana, y fue una de las últimas ciudades antiguas en desaparecer. La historia de la fundación de Cirene, de la cual se conserva el decreto, es una de las pocas que permite comparar leyenda fundacional y leyes coloniales. La leyenda la explica HERÓDOTO (Historias, 4, 150-8) y PÍNDARO (Píticas, 5, 72-81).

Unicum, nº12, 2013

10

Friedrich Hiller von Gaertringen excavó la ciudad y las necrópolis de 1895 a 1902, publicando los resultados en cuatro volúmenes impresionantes por la detallada cartografía de la isla: HILLER VON GAERTRINGEN, Fr. Thera. Untersuchungen, Vermessungen, Ausgrabungen in den Jahren 1895-1898. Berlín: 1898-1903. Konrad Adenauer, canciller alemán, era el nieto.

[120]

EL DESCUBRIMIENTO DE ACROTIRI En época moderna, de Tera se sabía que había sido colonizada desde Esparta posiblemente hacia el siglo IX a. C. y que se había convertido en un núcleo importante de población, capaz incluso de fundar una colonia al Norte de África, Ci9 rene, ciudad destinada a tener una larga historia. La ciudad antigua, excavada a finales del siglo XIX por un barón 10 alemán, Hiller von Gaertringen, está situada en la zona geológicamente más segura de la isla, el macizo del Profeta Elías, en la zona sudeste, donde también encontramos las necrópolis geométricas y las primeras iglesias paleocristianas. Sólo a partir de la época bizantina, se detecta una población más dispersa que, poco a poco, ocupa toda la isla y dibuja un mapa parecido al actual, con la capital, Fira, Pirgos e Imerovilli en el centro; Oia al norte y Emborio y Acrotiri al sur. 1 [pág. 8]De las culturas de la Edad del Bronce, no se sabía nada. Curiosamente fue el canal de Suez el responsable indirecto de su descubrimiento. La gran obra de ingeniería de Ferdinand de Lesseps puso en marcha la búsqueda de material constructivo adecuado para endurecer bajo el agua y uno de los lugares elegidos

para extraer áridos de sus canteras fue Terasia. La extracción de material empezó en el año 1860, pero se aceleró a partir de 1866. Aquel año en la cantera de Alafusos se encontraron restos de casas y cerámica bajo una capa de cenizas y lava de 30 m. Las paredes de las casas, de 2 m, conservaban en ciertos puntos la madera de los marcos de puertas y ventanas, que un químico enviado desde Atenas, M. Christomanos, analizó y confirmó que eran de olivo. Christomanos fue el primero que dedujo que las casas tenían que ser necesariamente anteriores a la época histórica, puesto que las edificaciones griegas reposan sobre los estratos de lava. El químico había llegado a la isla no para estudiar los restos, sino para observar la erupción del volcán, que apenas había comenzado. La erupción, que duró desde el año 1866 a 1870, despertó el interés de todos los países europeos, quienes enviaron representantes y eruditos. 3 [pág. 9] Uno de los más importantes fue un francés, el vulcanólogo F. Fouqué, quien pronto comprendió que bajo la lava se escondía una posible ciudad enterrada, una nueva Pompeya y se puso a excavar, sobre todo cuando se enteró de que había 11 restos humanos, los únicos descubiertos hasta ahora. De las excavaciones y de la observación del volcán surgió un libro, Santorini et ses éruptions, publicado en 1878, extremadamente útil para comprender el mecanismo del volcán 12 de Santorini. Fouqué trató de excavar en Acrotiri, donde en superficie se veían muros, pero no consiguió el permiso. Fueron unos arqueólogos compatriotas suyos quienes lo consiguieron en 1870, H. Mamet y H. Gorceix, quienes excavaron en el arroyo que parte el yacimiento de Acrotiri en dos y dónde después empezarían las excavaciones sistemáticas. Tuvieron mucha suerte, pues toparon con muros de casas decoradas con frescos, cerámica y objetos de bronce y plomo. También excavaron en un lugar más al norte, Balos, situado justo junto al acantilado, donde además de muros y otros objetos, recogieron restos de legumbres y huesos de 13 animales. No tiene nada de extraño, pues, que un viajero, que en 1870 estaba dando una vuelta por el Egeo, decidiera pararse en Santorini para ver las excavaciones. Era Heinrich Schliemann, quien con su ojo clínico dató la cerámica en el 14 2000 a. C. Dos meses después Schliemann comenzaba a excavar Troya.

ACROTIRI Y LA ATLÁNTIDA

Spyridon Marinatos, nacido en Cefalonia en 1901, quien llegó a ser Rector de la Universidad de Atenas y Director General

Aquel año Marinatos volvió a probar suerte en Santorini, iniciando un proceso burocrático que acabaría felizmente en 1967. Mientras tanto, su teoría empezaba a recibir apoyo por parte de geólogos y vulcanólogos, interesados 19 por la magnitud de la erupción y sus consecuencias. El vínculo definitivo con el relato platónico lo dio un geólogo griego, Galanópulos, quien en el año 1969 publicó el libro Atlantis, donde defendía que Tera era la Atlántida, que la civilización minoica había desaparecido por culpa del volcán y, además, que el relato bíblico del Éxodo era una transposición literaria de los efectos de la erupción, con la columna de fuego que sería la columna eruptiva y el paso del Mar Rojo el momento previo al tsunami cuando 20 se retiran las aguas. Galanópoulos abría así la puerta a las teorías que responsabilizan el volcán de Tera de todas las catástrofes que pasaron en el Mediterráneo en el II milenio a. C., sin tener en cuenta cronología, ubicación y ficción literaria. Desgraciadamente, esta línea continúa

11

El informe dice que encontraron el esqueleto de un hombre mayor de estatura mediana, sin más detalles: FOUQUÉ, F. Santorin et ses éruptions. París: 1879, p. 96; FORSYTH, P.Y. Thera in the Bronze Age. Nueva York: 1997, p. 47-49; TZACHILI, I. “Excavations on Thera and Therasia in the 19th Century: A Chronicle,” Journal of Mediterranean Archaeology, 18 (2005), p. 231-257. 12

FOUQUÉ, F. Santorin et ses éruptions. París: Ed. Masson, 1879. La obra se ha reeditado en 1998 y en 2012. 13

MAMET, H. GORCEIX, H. “Recherches et fouilles faites à Théra”. Bulletin de l’École Française d’Athènes, 9 (1870), p. 183-203; MAMET, H. De Insula Thera. Lille, 1874. 14

BLOEDOW, E.F. “Heinrich Schliemann and relative chronology: the earliest phase”. L’Ántiquité Classique, 68 (1999), p. 315-325. 15

FROST, H. “The Critias and Minoan Crete”. Journal of Hellenic Studies, 33 (1913), p. 189-206.

16

La carrera de Marinatos es espectacular, pues además de yacimientos minoicos, micénicos y clásicos, excavó dos lugares emblemáticos: Maratón y las Termópilas. Desgraciadamente el hecho de apoyar a la Junta de los Coroneles, aceptando diferentes cargos y aprobando la política dictatorial, ha oscurecido su memoria y ha marcado a su familia. La hija, Nannó Marinatos, la mejor especialista actual en religión minoica, no ha trabajado nunca para ninguna institución griega, a pesar de que redactó la primera guía del yacimiento (MARINATOS, N. Santorini. Akrotiri. Guide to the Site. Atenas: 1983). Actualmente es profesora en la Universidad de Illinois en Chicago. 17

MARINATOS, S. “Αμνύσσος (Amnisos)”. Πρακτικά της εν Αθήναις Αρχαιολογικής Εταιρίας, 1932, p. 79-80 y 91; MARINATOS, S. “La marine créto-mycénienne”. Bulletin de Correspondance Héllénique, 57 (1933), p. 170-235.

18

Hay que mencionar que el equipo de la revista, una de las más prestigiosas del mundo, añadió una nota a la publicación, diciendo que ellos no se hacían responsables del contenido del artículo, con el que no estaban de acuerdo.

19

Los primeros fueron Ninkovich y Heelen, que publicaron un artículo sobre la dispersión de las cenizas volcánicas de la erupción en 1965: NINKOVIC, D., HEEZEN, B.C. “Santorini Tephra”. Colston Papers, 17 (1965), p. 413-453.

20

GALANOPOULOS, A. “Die ägyptische Plagen und der Auszug Israels aus geologischen Sicht”. Das Altertum, 10 (1964), p. 131-137; GALANOPOULOS, A., BACON, E. Atlantis. Londres-Nueva York: 1969.

[121]

Unicum, nº12, 2013

A pesar del eco internacional de los hallazgos, una vez acabada la erupción, el mundo científico perdió el interés por Acrotiri. Troya, Micenas, y Cnosos le hacían la competencia y, al fin y al cabo, no quedaba claro si realmente había una ciudad enterrada bajo la lava. Aún así, un francés, L. Figuier, relacionó la erupción de Santorini con la Atlántida, pensando que la catástrofe podía haber inspirado a Platón. Cuando en 1883 se produjo la gran erupción del Krakatoa, muchos pensaron que tenía razón y en 1885 A. Nicaise reforzaba la teoría. De este modo, muchos años antes de la excavación sistemática de Acrotiri, el relato de la Atlántida ya se relacionaba con Santorini. Más adelante, en 1909, H. Frost relacionaba la erupción de Santorini con el estrato de destrucción que Evans había observado en el palacio de Cnosos y afirmaba que Creta había sido devastada por la catástrofe que 15 Platón relataba. Así nacía una de las leyendas modernas de sombra más alargada, la ecuación “Atlántida/erupción de Santorini/desaparición de la civilización minoica”, que la arqueología no ha conseguido hacer desaparecer del todo. De hecho, gracias a este vínculo, se llegó a excavar Acrotiri, pues su descubridor, Marinatos, estaba convencido de ello.

de Excavaciones en diferentes ocasiones, estaba decidido a excavar en Acrotiri, pero la situación política y económica 16 de Grecia lo hacía imposible. Cuando en 1930 la situación se estabilizó, lo intentó nuevamente sin éxito. Al final optó por excavar en Creta, pensando que, dada la proximidad de las dos islas, la erupción de Santorini tenía que haber afectado necesariamente Creta y quizás allí podría encontrar pruebas de la catástrofe. Para empezar eligió el lugar donde Estrabón decía que se encontraba el antiguo puerto 17 de Cnosos, Amnisos, donde excavó en 1932. Allí descubrió una villa minoica con frescos –el famoso “Fresco de las Lilas”– y restos de piedra tosca y cenizas que, naturalmente, puso en relación con la erupción. 4 [pág. 10] Los hallazgos le sirvieron para perfilar su teoría sobre la Atlántida –devastación de Creta por la erupción volcánica de Santorini–, que tomó forma en 1934 y reformuló después en 18 un artículo publicado en la revista Antiquity en 1939. Más adelante, en 1950, publicó un artículo en griego, traducido después al inglés, donde exponía nuevamente la teoría matizándola para evitar malentendidos. Marinatos no afirmaba que Tera era la Atlántida, sino que una catástrofe de este tipo podía haber dado pie a leyendas, después reelaboradas literariamente. Desgraciadamente, el estallido de la II Guerra Mundial y la posterior Guerra Civil Griega, impidieron cualquier tipo de excavación hasta 1960.

Unicum

Versión castellano 21

hoy en forma de documentales y libros, a menudo sin base arqueológica, que explotan la avidez del público.

DOUMAS, C. “Akrotiri, Thera: Some Additional Notes on its LA EXCAVACIÓN DE ACROTIRI Plan and Architecture”. En: El pueblo actual de Acrotiri, a 12 km al SO de Fira, ocupa una BETANCOURT, Ph.P., NELSON, llanura elevada casi en medio del brazo meridional de la isla. M.C., WILLIAMS, H. Krinoi kai Desde la fortaleza veneciana se domina el centro de la calLimenes. Studies in Honor dera al Norte, la punta occidental de la isla con el faro al of Joseph and Maria Shaw. Oeste, el macizo del Profeta Elías al Este y, en días claros, la isla de Creta al Sur, de la cual la separan apenas 120 km. Filadelfia: 2007, p. 86 y Fig. Está situado, por lo tanto, más al Norte que el yacimiento 10.3. Estudios geofísicos: de la Edad de Bronce, el cual se extendía por la llanura siPAPAMARINOPOULOS, S. tuada al Sur, ahora atravesada por riachuelos y arroyos, y et al., “Γεοφυσικές ερεύνες στην περιοχή Ακρωτηρίου, στη Σαντορίνη”. En:. BASSIAKÓS, Y, ALOUPI, El. y FACORELLIS, Y. (eds.), Archaeometry Issues in Greek Prehistory and Antiquity. Atenas: p. 165-171. 22

Los resultados se publicaron en el libro de Hiller y las fotografías de la excavación se conservan en el Instituto Alemán de Atenas. El descubrimiento más extraño fueron unos signos inscritos que entonces nadie podía relacionar con ningún tipo de escritura, porque Evans todavía no había publicado sus escritos sobre el Lineal A. 23

Esta cata se conoce con el nombre de Arvanitis I. Marinatos explica que, previamente a la excavación, intentó una exploración electromagnética, sin resultado, puesto que las ondas de los aparatos de la época no podían atravesar el grueso de la lava. Ver MARINATOS, S. Excavations at Thera I. First Preliminary Report (1967 Season). Atenas: 1968, p. 11-12.

24

Marinatos publicó siete volúmenes con los resultados de las excavaciones: MARINATOS, S. Excavations at Thera I. First Preliminary Report (1967 Season). Atenas: 1968; MARINATOS, S. Excavations at Thera II (1968 Season). Atenas: 1969; MARINATOS, S. Excavations at Thera III (1969 Season). Atenas: 1970; MARINATOS, S. Excavations at Thera IV (1970 Season). Atenas: 1971; MARINATOS, S. Excavations at Thera V (1971 Season). Atenas: 1972; MARINATOS, S. Excavations at Thera VI (1972 Season). Atenas: 1974; MARINATOS, S. Excavations at Thera VII. Atenas: 1976. Resúmenes anuales se publicaron y se han continuado publicando por parte de Doumas en dos revistas griegas: Anales Arqueológicos de Atenas (Athens Annals of Archaeology) y Actas de la Sociedad Arqueológica Griega (Praktiká tis en Athinai Archaiologikís Etairías). La mejor visión de conjunto es todavía DOUMAS, C. Thera. Pompeii of the Ancient Aegean. Londres: 1983; ya que uno de los más recientes sólo está en griego (DOUMAS, Chr. “Ξεθάβοντας μια νεκρή πολιτεία στο Ακρωτήρι Θήρας (Descubriendo una Ciudad muerta en Acrotiri, isla de Tera)”. Αλς, 1 (2003), p. 18-63. FORSYTH, P.Y. Thera… incluye las excavaciones del siglo XIX. En 1997 se celebró un congreso para conmemorar los 30 años de excavaciones –DOUMAS, C. (ed.), Ακρωτήρι Θήρας. 30 χρόνια έρευνας (1967/1997). Επιστημονική Συνάντηση 19/20 Δεκεμβρίου 1997 (Acrotiri en Tera. 30 años de excavaciones (1967-1997). Jornadas Científicas 19-20 Diciembre 1997). Atenas, 2008–, que se repitió en 2007 con motivo del 40 aniversario y todavía no se ha publicado. Chr. Doumas firma el artículo dedicado a Acrotiri en el manual más reciente sobre el Egeo: CLINE, E.H. (ed.), The Oxford Handbook of The Bronze Age Aegean. Oxford: 2010, p. 752-762. 25

Unicum, nº12, 2013

Fibras vegetales: TZACHILI, I. “Anthdokoi talaroi: the baskets of the crocus-gatherers from Xesté 3, Akrotiri, Thera”. En: MORGAN, L., KRZYSZKOWSKA, O. (eds.), Aegean Wall Painting: A Tribute to Mark Cameron. Londres: 2005, p. 113-117; BELOYIANNI, M.P. “Η καλαθοπλεκτική τέχνη στο προϊστορικό Ακρωτήρι Θήρας (La cestería en el yacimiento de Acrotiri)”. En: KAZAZI, Y., PAPAPETROU, N. (eds.), Πρακτικά: 2nd International Conference on Ancient Greek Technology. Atenas: 2006, p. 290-295; MICHAILIDIS, I., ANGELIDIS, P. “Conservation: Conditions of Preservation of Organic Materials of Vegetal Provenance in the Prehistoric Settlement at Akrotiri”. Αλς, 4 (2006), p. 61-81. Fauna: TRANTALIDOU, K. “Animal Bones and Animal Representations at Late Bronze Age Akrotiri”. En: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera. Atenas: 2000, p. 709-735; TRANTALIDOU, K. “Η αρχαιοζωολογική έρευνα στην ανασκαφή του Ακρωτηρίου. Ο ζωϊκός κόσμος στην καθημερινή ζωή και στην ιδεολογία (La investigación arqueozoológica en Acrotiri. El mundo animal en la vida cotidiana y en la ideología)”. Αλς, 6 (2008), p. 26-29. Insectos: PANAYOTAKOPOULOU, E. “Insect Remains from the Late Bronze Age Settlement of Akrotiri”. Bulletin of the Institute of Classical Studies, 42 (1998), p. 216. Madera: POLYCHRONAKOU-SGOURITSA, N. “Epipla kai epiplourgia ston proistoriko oikismo tou Akrotiriou (Muebles y ebanisteria en el yacimiento prehistórico de Acrotiri)”. En: DANEZIS, I.M. (ed.), Santorini: Thira, Thirasia, Aspronisi, Ifaisteia. Atenas: 2001, p. 133-139; ASOUTI, E. “Wood charcoal from Santorini (Thera): new evidence for climate, vegetation and timber imports in the Aegean Bronze Age”. Antiquity, 297, p. 471-484; PAPADIMA, E. “Conservation of wooden krotala (“castanets”) at Akrotiri, Thera”. Αλς 3 (2005), p. 81-87. Legumbres: SARPAKI, A.

[122]

llega hasta las playas de piedra volcánica tocando a la ermita de San Nicolás. 5 [pág. 11] A pesar de que sólo desde hace unos años se han emprendido estudios geomorfológicos y oceanográficos, parece que la topografía actual no sería muy diferente de la de la Edad de Bronce, con la posible excepción de la línea de la costa, que estaría unos 60-100 21 m más adentro. Cuando en mayo de 1967 Marinatos obtuvo el permiso para excavar, el problema más urgente era decidir dónde empezar la excavación. Se sabía dónde habían excavado Mamet y Gorceix, y también R. Zahn, el ayudante del barón Hiller von Gaertringen, quien lo había hecho algo más al Este, en Potamós, donde había descubierto una casa con muros de piedra tosca roja, restos de cilantro y comino, cerámica, 22 una espada y fragmentos de un fresco. En base a esto y a restos de cerámica y materiales dispersos, Marinatos se decantó por el lugar conocido como Favatas, al Oeste del arroyo que atraviesa la llanura, donde la erosión había reducido el grueso de la capa de lava y era más fácil trabajar. De hecho, durante la primera campaña, el reto principal fue encontrar la mejor manera de perforar la capa de lava. En un primer momento, con la ayuda de los picapedreros de la isla, optó por el sistema de galerías que usaban para extraer el material: abrir túneles en la piedra tosca hasta que el techo se hundiese. En Acrotiri trabajó con este sistema los dos primeros años, apuntalando el techo con vigas y palos. 6 [pág. 12] Aun así, el sistema era peligroso para quien trabajaba, y pronto vio que apenas llegaba al nivel del piso superior de los edificios. Excavar en profundidad no era posible, de forma que tuvo que abandonar las galerías y abrir catas, buscando los puntos donde la erosión había reducido más la capa de lava. El segundo intento lo hizo en uno de estos 23 puntos, situado al Este del arroyo. Después de bajar dos metros, topó con restos de muros y el vacío dejado por lo que entonces pareció el umbral de una puerta y después resultó ser el marco de una ventana. De todas formas, la técnica arquitectónica y la cerámica confirmaban que los restos correspondían a época minoica y que, por lo tanto, había 24 descubierto el yacimiento de la Edad de Bronce. A medida que avanzaba la excavación se presentó un problema todavía más grave. Una vez en contacto con el aire, muchos de los materiales se deshacían. Por lo tanto, era necesario proteger los restos no sólo de las lluvias del invierno, sino también mientras trabajaban. Por esta razón, contrató un arquitecto que tenía que cumplir una doble misión: encargarse de los planos y dibujos de los edificios y crear un cerramiento para trabajar sin problemas. En el año 1970 se puso en marcha el primer techo, que acabó siendo una estructura tubular metálica (Dexion®) con una cubierta de placas de uralita a dos aguas y pequeñas aberturas para la iluminación. La incidencia de los rayos del sol sobre la uralita daba a los restos una luz amarillenta-sepia, onírica, que aumentaba la sensación de encontrarse en medio de una ciudad dormida en el tiempo. 7 [pág. 13] Marinatos tuvo que pedir la ayuda de muchos profesionales –botánicos, zoólogos, químicos, biólogos– ante la gran cantidad de restos orgánicos que encontraba y que había que estudiar –fibras vegetales, plantas, flores, legumbres, frutos, huesos de animales, moluscos, aves, insectos, maderas, cuero–, algunos carbonizados, otros petrificados, algunos rese25 cos y la mayoría sólo en negativo. 8 [pág. 12] Acrotiri era una ventana abierta a la vida cotidiana de aquella época y, por lo tanto, había que recoger todas las muestras y analizarlas. Así pues, decidió reducir el ritmo de excavación para recuperar todo lo que se pudiera, sobre todo porque ahora ya habían llegado a la planta baja de las casas, donde esta-

ba la cocina y la despensa, con gran cantidad de materiales dentro de las jarras de almacenamiento aplastadas por el terremoto y por el peso de los escombros de los pisos superiores. Si entre 1967 y 1973 se trabajó muy rápido, con equipos de 40 trabajadores que pusieron al descubierto casi toda la extensión que conocemos actualmente –10 ha–, a veces sin documentar topográficamente, gráficamente y fotográficamente todos los hallazgos, encandilados por la emoción de descubrir la ciudad, a partir de entonces el ritmo se frenó y se dio prioridad a la conservación y restauración, construyendo almacenes y talleres para los técnicos cerca del yacimiento. De hecho, la necesidad de un taller fijo de restauración en el mismo yacimiento fue evidente cuando el número de fragmentos de frescos superó todas las expectativas y Marinatos tuvo que llamar a un equipo de especialistas en frescos bizantinos para recuperarlos y montarlos, a parte de casos excepcionales como el famoso “Fresco de la Flotilla” que todavía estaba in situ, la mayoría se habían caído de la pared y se encontraban sobre el suelo rotos y dis26 persos. 9 [pág. 14]La tarea de este equipo merece todo el respeto, pues con pocos medios consiguió recuperar y montar los frescos con bastante precisión, tal como han confirmado los nuevos programas de ordenador que ahora se usan para encajar los fragmentos. Aún así, después los frescos se enviaron a Atenas, donde se hizo la restauración final para poderlos exponer en el Museo Arqueológico Na27 cional. 10 [pág. 14] Un último grupo de especialistas formó parte del equipo de Acrotiri: los escayolistas contratados para sacar moldes de yeso de los huecos creados por la desaparición de los materiales orgánicos –madera y fibras principalmente. Así se obtuvieron moldes de muebles –bancos, taburetes, mesas, camas– y cestos, que los habitantes de la ciudad 28 dejaron abandonados en el momento de la erupción. Estos moldes están expuestos en el Museo Arqueológico de [pág. Fira, con otros objetos encontrados en Acrotiri. 11 14] El resto de objetos se conservan al Museo Arqueológico Nacional de Atenas. Marinatos murió en Acrotiri en un accidente, en la misma excavación, el 1 de octubre de 1974. A partir de entonces, la dirección de la excavación recayó en manos de su ayudante, Christos Doumas, quien todavía continúa al frente. Doumas decidió retrasar todavía más la excavación, haciendo sólo intervenciones puntuales en lugares concretos del yacimiento, sin continuar en extensión durante cerca de 40 años. Las únicas excavaciones importantes son las que llevó a cabo entre 1999 y 2001 aprovechando que debía elegir el emplazamiento de los nuevos pilares que tenían que sustituir los metálicos existentes de cara a construir un nuevo tejado. Se hicieron 127 sondeos verticales de 3 x 3 m hasta la roca madre –a unos 15 m del nivel actual–, para comprobar tanto la solidez del terreno como la estratigrafía de Acroti29 ri. Gracias a estos sondeos se ha confirmado que Acrotiri estaba habitado desde época neolítica y se han podido estudiar más claramente las fases que precedieron y siguieron a la erupción, ayudando a definir la evolución histórica del yacimiento. En cambio, no sabemos cuál sería la extensión real del poblado.

EL YACIMIENTO DE ACROTIRI

El área arqueológica consta de un total de doce edificios, situados a ambos lados de dos calles Norte-Sur y otros

“Processed cereals and pulses from the Late Bronze Age site of Akrotiri, Thera: preparations prior to consumption, a preliminary approach to their study”. Bulletin of the British School at Athens, 96 (2001), p. 27-41. 26

MARGARITOFF, T. “Miscellanea: My Contribution to the Discovery and Conservation of Wall-paintings at the Excavation of Akrotiri, Thera”. Αλς, 4 (2006), p. 96-101. 27

En el Museo de Atenas están expuestos los frescos montados en época de Marinatos: “Fresco de las Gacelas”, “Fresco de los Niños Boxeadores”, “Fresco de los Pescadores”, “Fresco de la Primavera”, “Fresco de los Monos” (http://www.namuseum.gr/collections/prehistorical/ thera/thera01-en.html). El resto no están expuestos al público. Se conservan en los almacenes del taller de restauración. 28

Para la técnica utilitzada ver GERONTAS, A. ”Exposure and Conservation of Beds at Akrotiri, Thera”. Αλς, 2 (2004), p. 39-52.

29

Los pilares tenían que hundirse un mínimo de 7-8 m dentro de la roca volcánica para asegurar la estabilidad. Para los resultados de los sondeos y la estratigrafía que ha documentado les etapas neolíticas y del Bronce Antiguo y Medio ver DOUMAS, C. “Ανασκαφή Θήρας”. Πρακτικά της εν Αθήναι Αρχαιολογικής Εταιρίας, 1990: p. 224-235; DOUMAS, C. “Ανασκαφή Θήρας”. Πρακτικά της εν Αθήναι Αρχαιολογικής Εταιρίας 1993, p. 164-187; DOUMAS, C. “Ανασκαφή Θήρας”. Πρακτικά της εν Αθήναι Αρχαιολογικής Εταιρίας, 1994, p. 155-166; DOUMAS, C. “Ανασκαφή Θήρας”. Πρακτικά της εν Αθήναι Αρχαιολογικής Εταιρίας, 1999, p. 155-202. Época neolítica: SOTIRAKOPOULOU, P. “Akrotiri, Thera: the Late Neolithic and Early Bronze Age Phases in the Light of Recent Excavations at the Site”. En: BRODIE, N., DOOLE, J., GAVALAS, G., RENFREW, C. (eds.), Horizon/Ορίζων: A colloquium on the prehistory of the Cyclades. Cambridge: 2008, p. 121-134. Bronce Medio: NIKOLAKOPOULOU, I. et al., “Trapped in the Middle: New Stratigraphic and Ceramic Evidence from Middle Cycladic Akrotiri, Thera”. En: BRODIE, N. et al., Horizon..., p. 311-324. 30

Una parte de los sedimentos volcánicos de la llanura corresponden a la erupción de época minoica, aunque este sector centro-meridional fue el menos afectado, al seguir la trayectoria de dispersión una dirección NO-SE. 31

SHAW, J.W. “Bronze Age Aegean Harboursides”. En: HARDY, D.A. (ed.), Thera and the Aegean World III. Vol. 1: Archaeology. Londres: p. 420-436. 32

Shaw fue el primero en afirmarlo en un artículo de la nota anterior, fig. 17-19. Ver también WARREN, P. “The Miniature Fresco from the West House at Akrotiri, Thera, and its Aegean Setting”. Journal of Hellenic Society, 79 (1979), p. 115-129; SHAW, J., LUTON, M. “The Foreshore at Akrotiri”. En: S. Sherratt (ed.), The Wall Paintings of Thera… p. 453-466; FRIEDRICH, W., SØRENSEN, A.H. “New light on the Ship Fresco from Late Bronze Age Thera”. Prähistorische Zeitschrift, 85 (2), (2010), p. 243-257; STRASSER, Th. “Location and Perspective in the Theran Flotilla Fresco”. Journal of Mediterranean Archaeology, 23 (1), (2010), p. 3-26; YOUNGER, J. “A view from the Sea. The West House Frescoes, Akrotiri, Thera. A Description and Interpretation”. En: Vavouranakis, G. (ed.), The Seascape in Aegean Prehistory. Monographs of the Danish Institute at Athens 14. Atenas: 2011, p. 161-183. 33

DOUMAS, Ch. “Akrotiri, Thera…, p. 86 y fig. 10.3.

[123]

Unicum, nº12, 2013

La zona arqueológica de Acrotiri que conocemos hoy corresponde sólo a una parte del yacimiento de la Edad de Bronce. Se supone, por las excavaciones de Robert Zahn en Potamós y por hallazgos dispersos, que la zona excavada representa un tercio de la extensión total. Esta zona coincide con el lecho del arroyo que parte en dos la llanura actual,

resultado de la deposición de material piroclástico a finales del Plioceno –roca madre– y de sedimentos volcánicos 30 posteriores. Los restos de Potamós, a 6 km al Este, formaban parte sin duda del sector oriental del yacimiento, pero ignoramos si llegaría más al Este, ya que según los últimos estudios geomorfológicos en este sector podría haber existido un puerto, el puerto Este. Del sector Oeste no se sabe prácticamente nada y esto es lamentable porque se supo31 ne que aquí estaría situado el puerto principal de Acrotiri. 5 [pág. 11] Podemos deducir que el límite Noroeste estaría cerca de la montaña actual de Messavouna, resto de un plegamiento que hizo emerger depósitos volcánicos submarinos durante el Plioceno, pero el límite Suroeste no queda claro. Se ha propuesto que la ermita de San Nicolás, encima del cabo del mismo nombre, sería la entrada del puerto, e incluso se ha relacionado iconográficamente con el paisa32 je representado en el “Fresco de la Flotilla”. Aun así, sólo contamos con dos sondeos puntuales donde, a 11 m bajo el nivel actual, prácticamente a nivel del mar, se detectó agua salada por debajo de la capa de cenizas, lo que sugeriría la 33 existencia de una bahía al Oeste de Acrotiri. Por otro lado, los hallazgos de Balos, al lado de la caldera, serían de otro casco urbano.

Unicum

Versión castellano 34

La disposición en zig-zag es característica de la arquitectura tradicional cicládica, puesto que, a parte de adaptarse al terreno, crea zonas protegidas de la lluvia y de los fuertes vientos de las islas.

35

El polythiron es un sistema de puertas múltiples –tres o cuatro normalmente– que cierran y abren en función de las necesidades. 36

No obstante, esta situación puede ser resultado de una acumulación de escombros en algunos sectores a raíz del terremoto previo a la erupción. 37

KOURIS, L.A.S., KAPPOS, A.J. “Detailed and simplified non-linear models for timberframed masonry structures”. Journal of Cultural Heritage, 13 (2012), p. 47-58. 38

Los guijarros se encontraron sobre el pavimento y crearon la falsa impresión, en un primer momento, que se trataba de un primitivo pavimento de mosaico. Por eso, a veces, en algunas publicaciones se dice que el suelo de los pisos era de guijarros.

39

Para el uso de hormigón en Cnosos ver MAGADÁN, M.T. y MANERO RODRÍGUEZ, I., “Una mirada…Cnosos”, p. 46.

Este-Oeste más pequeños, que se ensanchan para formar plazoletas, donde encontramos la entrada de las casas. Las calles siguen la orografía del terreno, en zigzag, y las casas 34 se adaptan al trazado, creando ángulos y rincones. Se diferencian cuatro grandes sectores, identificados con el nombre de una letra del alfabeto griego: Alfa, Beta, Gamma y Delta. 12 [pág. 15] El Alfa es el más septentrional, el Delta el central, y los Beta y Gamma son el lado Este y Oeste del sector meridional respectivamente. Dentro de cada sector, Marinatos puso nombres diferentes en los edificios, unos por sus características arquitectónicas –Xesté– y otros por algún elemento destacado. El término Xesté define en griego un tipo de construcción de sillares cortados como el que caracteriza los edificios de Acrotiri. Hay cuatro más con este nombre –Xesté 2, Xesté 3, Xesté 4 y Xesté 5–, de los cuales sólo el Xesté 3 está muy estudiado. Por lo que respecta a los edificios con nombres oportunos, podemos destacar la “Casa de las Señoras”, en el Sector A, famosa por las pinturas murales; la “Casa del Ancla” y la “Casa de los Bancos”, en el Sector B; y la “Casa de la Vajilla Fina”, en el Sector Gamma. Además, Marinatos distinguió unos cuantos edificios por su posición geográfica: la “Casa Oeste”, en el sector Delta, una de las más estudiadas, donde se encontró el mencionado “Fresco de la Flotilla”; y la “Casa Sur”, por excavar. Dichas edificaciones, con un total de 15 a 20 dependencias, constaban de una planta baja, donde estaba la cocina, la despensa, los almacenes y talleres; un primer piso o planta noble y un segundo piso con los dormitorios. Arriba había una azotea, practicable, como se ve en los frescos, a la que se subía por una escalera de madera y estaba protegida del viento por una barandilla. Los pisos estaban conectados por escaleras de piedra, apoyadas sobre vigas de madera y pilones de barro, y las habitaciones nobles se abrían con el sistema de puertas múltiples –polythiron– característico de 35 la arquitectura minoica. En algunos edificios la planta baja era más bien un sótano, y la planta noble quedaba al nivel de la calle, de forma que desde fuera se podía ver el interior 36 con los frescos en las paredes. Las paredes estaban construidas con sillares ortogonales muy bien cortados hasta el nivel del primer piso –piedra basta en el sector doméstico–, y los pisos superiores con adobe y tablones verticales y horizontales de madera, que delimitaban un tipo de cuadrados rellenos con guijarros, barro y paja, para dar elasticidad y 37 permitir el movimiento del edificio en caso de terremoto.

40

DOUMAS, Chr. “Management considerations at a Mediterranean Site: Akrotiri, Thera”. En: DE LA TORRE, M. (ed.), The Conservation of Archaeological Sites in the Mediterranean Region. An International Conference Organized by the Getty Conservation Institute and the J. Paul Getty Museum, 6-12 May 1995. Los Angeles: 1997, p. 27-40; DOUMAS, Chr. “Akrotiri on Thera…”, p. 138-140. Los problemas más graves los han provocado diferentes plagas de insectos que anidan en los trozos de muros de piedra calcárea. Esto ha obligado a veces a tomar medidas muy drásticas, como por ejemplo el uso de insecticidas eléctricos. 41

PALYVOU, Cl. Akrotiri Thera: An Architecture of Affluence 3,500 Years Old. (Filadelfia) Prehistory Monographs, 15 (2005). 42

SHAW, J. “Consideration of the Site of Akrotiri as a Minoan Settlement”. En: DOUMAS, Chr. (ed.), Thera and the Aegean World I. Londres: 1978, p. 429-436; KNAPPETT, C., NIKOLAKOPOULOU, I. “Colonialism without Colonies? A Bronze Age Case Study from Akrotiri, Thera”. Hesperia, 77 (1), (2008), p. 1-42. 43

Unicum, nº12, 2013

Esto lo han demostrado las últimas excavaciones en Roas, un yacimiento al Noroeste de Acrotiri, cerca de la caldera, donde se ha encontrado por primera vez un patio y una distribución diferente de las cámaras, posiblemente por el hecho que se trata de una instalación agrícola.

44

BLAKOLMER, Fr. “The Functions of Wall Painting and Other Forms of Architectural Decoration in the Aegean Bronze Age”. En: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…, p. 393-412; MAURIDIS, F. “Public-Private and Religious-Secular: The Wall-Paintings of LC I Akrotiri and the Models of Their Inter-

[124]

El suelo de la primera planta –y a veces de la segunda– era de losas de piedra que descansaba sobre una base de vigas de madera y cañas recubierta de tierra compactada, que se aguantaba mediante columnas de madera sobre bases de piedra. 13 [pág. 16] El techo del edificio, plano, estaba hecho también de cañas y vigas de madera recubiertas de tierra compactada, pero incluía pequeños guijarros para 38 reforzarlo, impermeabilizarlo y protegerlo de la erosión. Por debajo de los cimientos, tallados en la roca, había una capa de trozos de lava de 4-6 cm, que actuaba de aislante y protegía el edificio en los seísmos. La ventilación y la iluminación se obtenían mediante patios de luces y ventanas, dispuestos estratégicamente para aprovechar la luz solar, como hace todavía la arquitectura tradicional cicládica. El equipamiento lo completaban comunas, letrinas, canales de terracota y canalizaciones de agua de lluvia, que daban a la calle, donde un colector central las llevaba llanura abajo. No es extraño, por lo tanto, que cuando se descubrió Acrotiri sorprendiera el grado de refinamiento y lujo de los edificios. Ahora bien, desde un punto de vista de conservación, estos edificios presentaban graves problemas. Las paredes se habían conservado hasta el segundo piso gracias a los depósitos de lava que habían llenado en su momento el edificio, colando por puertas y ventanas y hundiendo el techo. La desaparición de los marcos y vigas de madera había dejado espacios huecos en la lava, de tal manera que no se podía retirar la lava sin que se hundiera la pared, que además se desintegraba en contacto con el aire. Marinatos tomó la decisión de reconstruir con hormigón pintado de marrón, imitando la madera los marcos de puertas y ven39 tanas, tal como había hecho Evans en Cnosos; y reforzar con cemento los muros antes de eliminar los depósitos de lava. 14 [pág.17] Después se enlucieron con barro las paredes exteriores para dar una imagen más cercana a la realidad, añadiendo por fuera pilares de hormigón en el caso de los edificios más altos. Los sectores sin excavar se 40 cubrieron también con cemento. El buen estado de conservación de los edificios explica que el 41 aspecto más conocido de Acrotiri sea la arquitectura. También ayuda el hecho que la técnica constructiva y la disposición interna de las casas sea muy parecida a la minoica, por cuya razón se ha dicho que Acrotiri sería una “colonia” de Creta, a causa de las similitudes en cultura material, presencia de es42 critura Lineal A y uso del mismo sistema de medidas y pesos. Acrotiri, sin embargo, presenta características que no se dan en Creta y que encontramos en otros yacimientos cicládicos, como el de Filakopí en la isla de Melos o el de Ayia Irini en Ceos. Aun así, hay que recordar que los estudios arquitectónicos se basan prácticamente en los tres edificios mejor excavados: Casa Oeste, Xesté 3, complejo del Sector Delta, y ahora Xesté 4. Por lo tanto, la información es parcial y repetitiva, puesto que las propuestas parten siempre del mismo material, sobre el que se va dando vueltas. Esto no se debe olvidar en el momento 43 de leer las publicaciones. En los últimos años, en colaboración con el Departamento de Arquitectura de la Universidad de Tesalónica, se ha iniciado un programa de digitalización y reconstrucción virtual de los edificios que está ayudando a entender mejor tanto las técnicas arquitectónicas y etapas constructivas, como el uso funcional de los espacios, los patrones de circulación dentro y fuera de las casas, la posición y finalidad de los diferentes elementos del mobiliario y decoración –sobre todo las pinturas murales–, la red de canalizaciones y las con44 [pág. 17] diciones bioclimáticas. 15

LAS PINTURAS MURALES Sin duda, a nivel popular, el elemento más atractivo de Acrotiri son las pinturas. A pesar de que, cuando se descubrieron, ya

hacía más de 60 años que se conocían las minoicas, los frescos de Tera dieron una nueva perspectiva a las técnicas pictóricas 45 del Egeo, ya que cronológicamente son más antiguos que los de Cnosos. Corresponden a una fase anterior de la cual casi no se han conservado en Creta. A este período los arqueólogos lo denominan Cicládico Reciente IA y es más o menos paralelo al Minoico Reciente IA. La mayoría de las pinturas de Cnosos da46 tan, en cambio, del Minoico Reciente II y IIIA. Son de la misma época los frescos de Filakopí y Ayia Irini, que presentan similitudes técnicas y temáticas con los de Acrotiri, y quizás también los frescos de estilo minoico descubiertos en Tilo Kabri al norte 47 de Israel y algunos de los de Mileto. En Acrotiri se encontraron tres tipos de frescos: - Las composiciones murales que cubrían toda la pared con temas derivados de la naturaleza –paisajes, plantas, flores, aves, animales cotidianos y exóticos–, situadas normalmente en la planta baja o el primer piso, algunas de las cuales estaban todavía in situ, como el del “Fresco de la Primavera”. 16 [pág. 18] - Las composiciones murales en forma de franja alargada de unos 40 cm de anchura pintadas en la parte superior de la pared, a nivel de los ojos y por encima de puertas y ventanas, que representan escenas conectadas de la vida cotidiana sobre un fondo de paisaje naturalista y/o fantástico, dibujadas según una perspectiva caballera y situadas en el 48 primer y segundo piso de las casas, como el “Fresco de la Flotilla”, cuyos fragmentos estaban in situ en la cámara 5 del segundo piso de la Casa Oeste, 17 [pág. 18] o la escena de carácter religioso del primer piso del Xesté 3.

50

un canon de proporciones. Estudios recientes de figuras geométricas –espirales y círculos– proponen el uso de 51 instrumentos para dibujarlas, señal del buen nivel de la técnica pictórica, patente en la paleta de colores y, sobre todo, en la capacidad de reproducir tejidos y ropas transparentes –lino, gasa, seda–, como el velo de color azafrán de la chica de la cámara 3 del Xesté 3, que transparenta incluso el dibujo del vestido de debajo. 20 [pág. 20]

pretation”. En: VLACHOPOULOS, A., BIRTACHA, K. (eds.), Argonautis. Estudis en honor del professor Christos Doumas oferts pels seus alumnes de la Universitat d’Atenes (19802000). Atenas: p. 574-587; PALIOU, E. “An Autonomous Agent Approach to the Investigation of Intra-Site Movement and Visibility: The Visual Consumption of Theran Murals from the Public Spaces of LBA Akrotiri (Thera, Greece)”. En: POSLUSSCHNY, A. et al. (eds.), CAA 2007 - Layers of Perception: Proceedings of the 35th International Conference on Computer Applications and Quantitative Methods in Archaeology (CAA). Frankfurt: p. 328-335; POSLUSSCHNY, A. et al. (eds.), “Threedimensional visibility analysis of architectural spaces: iconography and visibility of the wall paintings of Xeste 3 (Late Bronze Age Akrotiri)”. Journal of Archaeological Science, 38 (2), (2011), p. 375-386; POSLUSSCHNY, A. et al. (eds.), “The communicative potential of Theran murals in Late Bronze Age Akrotiri: applying viewshed analysis in 3D townscapes”. Oxford Journal of Archaeology, 30 (3), (2011), p. 247-272;. CONSTANTINIDIS, D. “Digitising Aegean Bronze Age Buildings: Building Typologies from Digital Plans”. XXI International CIPA Symposium. Atenas: 2007, p. 1-9. 45

La bibliografía es inmensa. Mencionamos las obras principales: MARINATOS, N. “The Function and Interpretation of the Theran Frescoes”. En: DARCQUE, P., POURSAT, J.-Cl. (eds.), L’iconographie minoenne. Actes de la table ronde d’Athènes (21-22 avril 1983). Bulletin de Correspondance Hellènique Suppl. 11. Atenas: 1985, p. 219-230; IMMERWAHR, S.A. Aegean Painting in the Bronze Age. Nueva York: 1990; DOUMAS, Chr.The Wall Paintings of Thera. Atenas: 1992; TELEVANTOU, Chr. Ακρωτήρι Θήρας. Οι τοιχογραφίες της Δυτικής Οικίας (Las pinturas de la Casa Oeste). Atenas: 1994; SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera. II vols. Atenas: 2000; MORGAN, L., KRZYSZKOWSKA, O. (eds.), Aegean Wall Painting: A Tribute to Mark Cameron. Londres: 2005. 46

- Los paneles que ocupan el paño de pared entre ventana y ventana, entre puerta y ventana, sencillamente alternan o repiten motivos sobre fondo monocromo, como las macetas con flores de la Casa Oeste. 18 [pág. 19] Igual que en Cnosos, los murales se inician a 60-80 cm del suelo, separados de la pintura del zócalo por una franja negra o roja, que puede ser monocroma –roja, negra, marrón– o imitar las vetas de mármol, piedras e incluso rocas volcánicas de Santorini. El límite superior lo marcan franjas de diferentes colores –rojo, negro, ocre, azul. A diferencia de Cnosos, Acrotiri ha proporcionado un gran número de figuras humanas de todas las edades, algunas a escala natural, dibujadas en diferentes actividades cotidianas –coger agua, recoger flores, trabajar, cuidar animales–, lúdico-ceremoniales –boxeo, pesca, caza–, rituales –ritos de iniciación– y religiosas –ofrendas a una divinidad. El abanico temático es muy grande y, por eso, las pinturas de Acrotiri han ampliado nuestro conocimiento de la vida cotidiana y de los ritos y ceremonias en el Egeo. Aun así hay que tener presente, y esto a menudo se olvida en las publicaciones, que la ideología religiosa que se expresa en Acrotiri no tiene porque ser igual en Creta.

47

Kea: ABRAMOVITZ, K. “Frescoes from Ayia Irini, Keos. Part II-IV”. Hesperia, 49 (1980), p. 57-85; MORGAN, L. “The Wall Paintings of the North-East Bastion at Ayia Irini, Kea,”. En: MENDONI L.G., MAZARAKIS AINIAN, A. (eds.), Kea – Kythnos. History and Archaeology. París: 1998, p. 201-210. Milet: NIEMEIER, W.-D., NIEMEIER, B. “Minoan Frescoes in the Eastern Mediterranean”. En: CLINE, E., HARRIS-CLINE, D. (eds.), The Aegean and the Orient in the Second Millennium. Aegaeum, 18 (Lieja-Austin), (1998), p. 69-97. Tel Kabri: CLINE, E. et al., “New Fragments of Aegean-Painted Plaster from Tel Kabri, Israel”. American Journal of Archarology, 115 (2011), p. 245-261. General: NIEMEIER, B. NIEMEIER, W.-D. “Aegean Frescoes in Syria-Palestine: Alalakh and Tel Kabri”. En: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…., p. 763-802; BRYSBAERT, A. “Rotating Angles in Measuring the Aegean Bronze Age. The Technology of Bronze Age Painted Plaster from the Aegean and the Eastern Mediterranean,”. En: FOSTER, K.P. y LAFFINEUR, R. (eds.), “METRON: Measuring the Aegean Bronze Age”. Aegaeum, 24 (Lieja-Austin), (2003), p. 167-177. 48

PAGE, D. “The Miniature Frescoes from Akrotiri, Thera”. Praktiká tis en Athinais Archaiologikís Etairías, 51, p. 132-152; MORGAN, L. The Miniature Wall Paintings of Thera: A Study in Aegean Culture and Iconography. Cambridge: 1988. 49

PAPAODYSSEUS, C. et al., “Geometric templates used in the Akrotiri (Thera) wall-paintings”. Antiquity, 82 (316), (2008), p. 401-408.

50

DOUMAS, C. “Conventions artistiques à Théra et dans la Méditerranée orientale à l’époque préhistorique,”. En: DARCQUE, P., POURSAT, J.-C. (eds.), L’iconographie minoene. BCH Supplement, 11 (ParÍs), (1985), p. 29-40; BIRTACHA, K., ZACHARIOUDAKIS, M. “Stereotypes in Theran Wall Paintings: Modules and Patterns in the Procedure of Painting”. En: SHERRAT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…., p. 159-172; CHRYSSIKOPOULOU, E. et al., “Making Wall Paintings: An Attempt to Reproduce the Painting Techniques of Bronze Age Thera”. En: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…, p. 119-129; GURALNICK, E. “Proportions of Painted Figures from Thera”. En: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…, p. 173-190; PERDIKATSIS, V. et al., “Physicochemical Characterisation of Pigments from Theran Wall Paintings”. En: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera.. p. 103-118. 51

FRAGOULIS, D. et al., “Origins and Application of Geometry in the Thera Prehistoric Civilization ca. 1650 B.C.”. Centaurus, 47 (2005), p. 316-340; PAPAODYSSEUS, C. et al., “Distinct, Late Bronze Age (c. 1650 BC) wall-paintings from Akrotiri, Thera, comprising advanced geometrical paterns”. Archaeometry, 48 (1), (2006), p. 97-114.

[125]

Unicum, nº12, 2013

Desde el punto de vista de la técnica pictórica, los frescos de Acrotiri, como los de Creta, son buon fresco, a pesar de que, por diferencias observadas entre fragmentos, parece que el pintor no siempre llegaba a tiempo de pintar sobre la superficie húmeda, sino que cuando lo hacía, ya se había secado. Esto explicaría las diferencias de tonalidad final y también el hecho de que algunos fragmentos presentan grietas en superficie mientras otros contiguos 49 no las presentan. El proceso era parecido al de Cnosos. Primero se preparaba la pared con una capa de barro y paja sobre la que se aplicaban dos capas de yeso, una más basta, de un centímetro de grueso, y una fina. 19 [pág. 19] Sobre la fina se dibujaba la plantilla mediante cuerdas, después unas líneas muy finas de color negro creaban una cuadrícula donde se perfilaban las figuras de acuerdo con

HOOD, S. “Cretan Fresco Dates”. En: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…, p. 191-208; HOOD, S. “Dating the Knossos frescoes”. En: MORGAN, L. (ed.), Aegean Wall Painting…, p. 45-81.

Unicum

Versión castellano

52

VLACHOPOULOS, Α. “The Wall Paintings from the Xeste 3 Building at Akrotiri: Towards an Interpretation of the Iconographic Programme”. En: BRODIE, N. et al., Horizon..., p. 451-465. 53

HEJL, E. “A pictorial study of tafoni development from the 2nd millennium B.C.”. Geomorphology, 64 (1-2), (2005), p. 87-95.

Las figuras humanas muestran que en Tera se seguían las convenciones pictóricas en uso en el resto del Mediterráneo, con el marrón-rojizo reservado para las figuras masculinas y el blanco-crema para las femeninas, a pesar de que la gama 52 de las femeninas cubre hasta el amarillo. Como pasa en Creta, el azul se usa para los animales exóticos, como ciertas aves y monos. En cambio, es exclusivo de Acrotiri el uso del azul para indicar el cabello afeitado de niños y adolescentes de ambos sexos, y del rojo para el pelo rojo de una adolescente. 21 [pág. 21] Común en Creta y Acrotiri es el uso de colores diferentes para representar las rocas y la línea ondulada para marcar el terreno, que estudios recientes ponen en relación 53 con un tipo concreto de paisaje rocoso. En general, la gama de pigmentos es similar a la de Creta, con pigmentos minerales –cal/blanco, ocres (goetita)/amarillo, hematites/rojo, óxido de manganeso/negro– y compuestos –azul egipcio (cuprorivaíta) y glaucófana/azul–, que análisis con Laser-in54 duced breakdown spectroscopy (LIBS) han confirmado. 22

54

Análisis Rayos X: PHILIPPAKIS, S. “Analysis of pigments from Thera”. En: DOUMAS, Chr. Thera and the Aegean World II. Londres: 1980, p. 599-604; PHILIPPAKIS, S. et al., “Analysis of Blue Pigment from the Greek Bronze Age”. Studies in Conservation, 21, (1976), p. 143-153; PROFI, S.et al., “X-ray analysis of Greek Bronze Age pigments from Thera (Santorini)”. Studies in Conservation, 22 (1977), p. 107-115. Análisis XRD y SEM-EDAX: PERDIKATSIS, V. et al., “Analysis of Greek Bronze Age Wall painting pigments”. En: La couleur dans Peinture l’Emaillage de l’Égypte Ancienne. Bari: 1998, p. 103-108. Análisis XRF: PERDIKATSIS, V. et al., “Physicochemical Characterisation of Pigments from Theran Wall Paintings”. En: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…, p. 103-118; ALOUPI, E. et al., “Pigment Analysis of Wall Painting and Ceramics from Greece and Cyprus. The optimum use of X-Ray Spectometry on specific archaeological Issues”. X-Ray Spectrometry, 29 (2000), p. 18-24; CHRYSSIKOPOULOU, D.E. “Τεχνολογία των χρωμάτων στο προϊστορικό Αιγαίο. Οι τοιχογραφίες του Ακρωτηρίου, Θήρας (Técnica de los colores en el Egeo Prehistórico. Los frescos de Acrotiri, Tera)”. En: KYRIATSOULIS, A. (ed.), Althellenische Technologie und Technik von der prähistorischen bis zur hellenistischen Zeit mit Schwerpunkt auf der prähistorischen. Weilheim: 2005, p. 487-502; PANTAZIS, Th. et al., “X-Ray Fluorescence Analysis of a Gold Ibex and other Artifacts from Akrotiri”. En: POLINGER-FOSTER, K., LAFFINEUR, R. (eds.), “Metron: Measuring the Aegean Bronze Age”. Aegaeum, 24 (Lieja-Austin), (2003), p. 157-158, Tabla 4 y Fig. 5-6. Análisis LIBS: BRYSBAERT, A. et al., “Pigment analysis in Bronze Age Aegean and Eastern Mediterranean painted plaster by laser-induced breakdown spectroscopy (LIBS)”. Journal of Archaeological Science, 33 (2006), p. 1.095-1.104. 55

ALOUPI, E. et al., “Pigment Analysis...”, p. 20-21; CHRYSIKOPOULOU, E. “Use of Murex Purple in the Wall-paintings at Akrotiri, Thera”. Aλς, 3 (2005), p. 76-80. Industria del púrpura: ALOUPI, E. et al., “Analysis of a Purple Material Found at Akrotiri”. En: HARDY, D.A. (ed.), Thera and the Aegean World III. Vol. 1: Archaeology. Londres: 1990, p. 488-490. 56

Para una crónica detallada de la restauración de un fresco ver DOUMAS, Chr. “Οι τοιχογραφίες της Θήρας. Από το σκαμμά στο Μουσείο (Los frescos de Tera: del yacimiento al Muso)”. En: DANEZIS, I. (ed.), Santorini: Thira, Thirasia, Aspronisi, Ifaisteia. Atenas: p. 205-212; VLACHOPOULOS, A. “Vira-maina: to chroniko tis syntirisis mias toichografias apo to Akrotiri (1973-2003) (Crónica de la restauración de un fresco de Akrotiri)”. En: VLACHOPOULOS, A., BIRTACHA, K. (eds.), Argonautis..., p. 505-526.

57

En los trabajos de restauración en el yacimiento de Acrotiri participaron, durante los veranos de 2006 y 2007, algunos alumnos de la ESCRBCC, tal como se informó en nuestra revista. Ver: NAVARRO GARCÍA, J.M., RODRÍGUEZ MANERO, I. “Prácticas en Acrotiri, Santorini (Grecia)”. Unicum, 7 (2008), (Barcelona), p. 193. 58

Software: http://gfx.cs.princeton.edu/proj/thera/; http://gfx.cs.princeton.edu/pubs/Brown_2008_ ASF/index.php. Fractures: SHIN, H. et al., “Analyzing Fracture Patterns in Theran Wall Paintings”. En: 11th International Symposium on Virtual Reality, Archaeology and Cultural Heritage (VAST) 2010 (http://gfx.cs.princeton.edu/pubs/Shin_2010_AFP/paper.pdf); SHIN, H. et al., “Analyzing and Simulating Fracture Patterns of Theran Wall Paintings”. Journal of Computing and Cultural Heritage, 5 (3), (2012), 19 (1-14). Fotografías: http://cvsp.cs.ntua.gr/research/thera. Unicum, nº12, 2013

59

La Fundación, Idryma en griego, Petros Nomikós pertenece a una de las familias más antiguas de Santorini. Su sede, en Fira, organiza exposiciones, conferencias y cursos. También ha financiado los últimos congresos sobre Acrotiri y una réplica a escala natural de una de las viviendas, donde se exponen las reproducciones creadas inicialmente para una exposición en París en colaboración con

[126]

[pág. 22] Hace poco se comprobó que ciertos toques violetas del fresco “Las Recogedoras de Azafrán” procedían de un pigmento fabricado con púrpura extraída del molusco murex, 55 en cuya industria tanto Creta como Tera eran expertos. El trabajo de restauración de los frescos iniciado por Marinatos continúa hoy, 50 años después, pues todavía quedan fragmentos sin asignar y algunos se han vuelto a montar al encontrarse un nuevo fragmento u observar que no estaban 56 bien colocados. Hay cerca de 10.000 de un tamaño de 10 cm todavía por asignar, a pesar de que se han podido reconstruir 41 escenas que suponen 140 m2 de pinturas. En general, se tarda una media de siete años en restaurar un fresco, dado que los hay de grandes dimensiones. Con los años, los medios que se usan para unir los fragmentos han mejorado, y cada vez son menos agresivos. Aún así, para extraer los fragmentos que todavía están in situ o los que han caído verticalmente y han quedado en posición, se sigue el procedimiento habitual de engasar el fresco con Paraloid®. 23 [pág. 22] En este proceso, el punto más débil es la conservación, pues hay algunos que se han pasado muchos años guardados en cajones. En este caso, para evitar que se pierdan los encajes, se da una capa de pintura al agua, se fotografían y se juntan con mortero los encajes seguros. 24 [pág. 23] El montaje final es la parte más compleja. Según el tipo de escena, el montaje se hace en vertical o en horizontal, partiendo de una plantilla de plástico que reproduce la disposición de los fragmentos. Cuando se hace en horizontal, se fabrican unas placas metálicas a medida del fresco, sobre las cuales se dispone un lecho de bolitas de Porexpan® y un aglutinante ligero. Sobre esta base se colocan los fragmentos medianos y se alisa la superficie, asegurando los encajes con mortero fino (1 parte de Vinavil® y 3 de agua, más la carga). Se continúa con los otros fragmentos, y los vacíos se cubren con un mortero todavía más fino, unifi57 cando la tonalidad. 25 [pág. 23] En la época de Marinatos, los frescos se completaban con pintura, tal como se puede ver en los expuestos en el museo de Atenas, procedimiento que ha ocasionado muchos problemas cuando se ha tenido que retocar la disposición de los fragmentos. Desde hace unos años se han iniciado diferentes programas de colaboración con entidades extranjeras para crear un software que ayudara a localizar y encajar fragmentos y facilitara la tarea de los restauradores. Desde la Universidad de Princeton se ha preparado un software, denominado Griphos que, una vez escaneado el fragmento, crea una imagen 3D, señala cualquier tipo de incisión, fractura o huella dejada en el proceso de preparación del fresco, y propone los en58 cajes. 26 [pág. 23] Otros programas combinan el software con el uso de escáneres 3D y 2D, para recrear en 3D el fragmento con la coloración original y buscar encajes. Y los hay que trabajan con fotografías de alta resolución en un intento de reconstruir los fragmentos ausentes a partir del patrón de fractura observado. 27 [pág. 24] A partir de fotografías de gran calidad se han construido también unas reproducciones a medida natural de los frescos, que se exponen en la sede de la Fundación Petros Nomikós, mecenas del yacimiento, y que permite al visitante contemplar la posición que tendrían 59 los frescos dentro del conjunto arquitectónico. 28 [pág. 24] La necesidad de estos programas va más allá de la parte práctica. También en el caso de los frescos la documentación es parcial, porque muchos de los fragmentos no están publicados, de forma que cualquier adición puede cambiar la supuesta finalidad o significado de los frescos. Esto ha pasado con las escenas iniciáticas que decoran la planta baja y primer piso del Xesté 3, que se habían relacionado con un ritual exclusivamente femenino, de transición de la pubertad 60 a la madurez. La recuperación de los fragmentos situados

a la entrada y recibidor de la casa han demostrado que este sector incluye escenas de ámbito masculino, que también podrían hacer referencia a un ritual de iniciación, complementario del femenino, con lo cual la lectura final de la escena 61 podría ser diferente.

LA CRONOLOGÍA DE LA ERUPCIÓN Los frescos y la cerámica sirvieron a Marinatos para datar la erupción cerca de 1500 a. C., fecha que coincidía con la datación de carbono-14 que había dado una muestra de madera de olivo encontrado durante la primera cam62 paña. Marinatos observó también que el yacimiento presentaba dos fases de destrucción, la correspondiente a la erupción y una anterior debida a un terremoto, responsable del hundimiento de muros y escaleras, después del cual algunos habitantes habían vuelto y habían em63 prendido trabajos de demolición y reparaciones. El intervalo entre las dos fases no parecía muy grande, pero en cualquier caso la ausencia de restos humanos y de objetos personales y de valor, hacía pensar que los habitantes habían tenido tiempo de huir y de refugiarse, o quizás ha64 bían quedado atrapados en otro lugar.

de actividad humana ni animal. Por lo tanto, es posible que hubiera un pequeño intervalo de tiempo entre la lluvia de cenizas y la primera fase eruptiva. La primera fase, la pliniana, fue la más destructiva. Se creó una columna eruptiva de unos 38 km de altura, que expulsó gran cantidad de material en forma de lava fina de color rosa y los gases llegaron hasta la estratosfera. La lava coló por puertas y ventanas y hoy todavía se puede ver en los puntos donde [pág. 26] Posteriormente, el cono no se ha retirado. 31 volcánico por donde había salido la columna se hundió y el agua entró en contacto con el magma iniciando la segunda fase, hidromagmática, con grandes masas de vapor de agua moviéndose a gran velocidad. Típico de esta fase fue la expulsión de grandes rocas volcánicas –bombas– que, por su peso, penetraron en el estrato de lava anterior, como se puede ver en algunos lugares del yacimiento. 32 [pág. 26] La última fase, piroclástica, expulsó gran cantidad de material –depósitos de 30 a 60 m de grueso–, creó la caldera actual, convirtiendo Terasia en una isla, y amplió los sectores Este y Sur. El punto y final fue un gran aguacero.

Kodak-Pathé de Francia. Las reproducciones se pueden ver en su página web www.idrymatheras.org.gr. 60

PAPAGEORGHIOU, I. “On the Rites de Passage in Late Cycladic Akrotiri, Thera: A Reconsideration of the Frescoes of the ‘Priestess’ and the ‘Fishermen’ of the West House”. En: SHERRATT. S. (ed.), The Wall Paintings of Thera…, p. 958-970; REHAK, P. “Imag(in)ing a Women’s World in Bronze Age Greece: The Frescoes from Xeste 3 at Akrotiri, Thera”. En: RABINOWITZ, M., SORKIN, N. y AUANGER, L. (eds.), Among Women: From the Homosocial to the Homoerotic in the Ancient World. Austin: 2002, p. 34-59; GÜNKEL-MASCHEK, U. “‘Verwundet’ und ‘verhüllt’ - Vom Mädchen zur Frau in den Darstellungen von Xesté 3, Akrotiri”. En: MEYER, M., GASSNER, V. (eds.), Standortbestimmung. Akten des 12. Österreichischen Archäologentages vom 28.2. bis 1.3. 2008. Viena: 2010, p. 11-18.

Esta secuencia es aceptada hoy con pequeñas variaciones Los estudios posteriores de la estratigrafía de los niveles de por casi todos los vulcanólogos. En cambio, no hay acuerdestrucción han modificado ligeramente esta secuencia de do sobre la magnitud –6 o 7 del Volcanic Explosivity Index 67 acontecimientos. Acrotiri sufrió ciertamente un fuerte terre(VEI)– y las consecuencias de la erupción. Se discute si la caldera es resultado o no del hundimiento del cráter; si esto moto tectónico a principios del Cicládico Reciente IA, docugeneró un tsunami, de qué magnitud y acompañado o no de mentado en el estrato de destrucción denominado Seismic terremoto; cuál fue el volumen total de magma expulsado Destruction Layer (SDL), pero entre terremoto y erupción y de la masa terrestre hundida; hasta dónde llegó la lluvia pasó más tiempo, años, pues a los habitantes les dio tiempo de cenizas, y si los gases expulsados cubrieron o no todo de demoler edificios, reconstruirlos, e incluso volver a pin65 el hemisferio Norte. Según la respuesta, la incidencia de la tar algunas habitaciones. La erupción se produjo hacia el final de la fase y fue precedida de pequeños movimientos erupción pasa de ser una catástrofe que afecta sólo a Sansísmicos de origen volcánico que alertaron la población. La torini e islas vecinas, a un acontecimiento global en todo el 68 actividad sísmica dio paso a un fuerte terremoto volcánico, Mediterráneo oriental. 33 [pág. 26] después del cual algunos habitantes volvieron al 61 yacimiento para empePAPAGEORGIOU, I. “On the Rites de Passage in Late Cycladic Akrotiri, Thera: A Reconsideration of the Frescoes of the ‘Priestess’ and the zar nuevamente la tarea ‘Fishermen’ of the West House”. En: SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera. Vol. II. Atenas: 2000, p. 958-970; VLACHOPOULOS, A. de reconstrucción. A esta “The Wall Paintings from the Xeste 3 Building at Akrotiri: Towards an Interpretation of the Iconographic Programme”. En: BRODIE, N.et al., fase pertenecen las camas Horizon..., p. 451-465; VLACHOPOULOS, A. “L’espace rituel revisité: architecture et iconographie dans la Xestè 3 d’Akrotiri, Théra”. En: BOEHM, encontradas en la calle y I., MÜLLER-CELKA, S. (eds.), Espace civil, espace religieux en Égée durant la période mycénienne: Approches épigraphique, linguistique et los alimentos escondidos archéologique. Travaux de la Maison de l’Orient et de la Méditerranée 54. Lyon: 2010, p. 173-198. VLACHOPOULOS, A. “Disiecta Membra: The con cuidado bajo camas y Wall Paintings from the ‘Porter’s Lodge’ at Akrotiri”. En: BETANCOURT, Ph., NELSON, M.C., WILLIAMS, H. (eds.), Krinoi kai Limenes…, p. 131-138. esquinas, como si los habitantes sospecharan que 62 MARINATOS, Sp. Excavations at Thera I…. aquello no se había acabado. Y tenían razón. El volcán 63 MARTHARI, M. “The Destruction of the Town at Akrotiri, Thera, at the Beginning of LC I: Definition and Chronology”. En: MacGILLIVRAY, entró en erupción. El estraJ.A., BARBER, R.L.N. (eds.), The Prehistoric Cyclades: Contributions to a Workshop on Cycladic Chronology. Edimburgo: 1984, p. 119-133. to sobre el cual se depositaron las cenizas del volcán 64 se conoce como Volcanic El único objeto de oro, una figurita de íbice, se encontró en una de las catas de los nuevos pilares, pero no en el estrato de destrucDestruction Layer (VDL) y ción: PANTAZIS, Th. et al., “X-Ray Fluorescence Analysis of a Gold Ibex and other Artifacts from Akrotiri”. En: POLINGER-FOSTER, K., es el que data la erupción a LAFFINEUU, R. (eds.), Metron: Measuring the Aegean Bronze Age. Proceedings of the 9th International Aegean Conference. Aegaeum partir de los restos encon24. Lieja-Austin: 2003, p. 155-160 trados. 29 [pág. 25] 65

PALYVOU, Cl. “The Destruction of the Town at Akrotiri, Thera, at the Beginning of LCI: Rebuilding Activities”. En: MacGILLIVRAY, J.A., BARBER, R.L.N. (eds.), The Prehistoric Cyclades…, p. 134-147; NINOLAKOPOULOU, E. “Ακρωτήρι Θήρας. Η πόλη σε κατάσταση έκτακτης ανάγκης (El yacimiento de Acrotiri en Tera en un momento de necesidad extrema)”. En: VLACHOPOULOS, A., BIRTACHA, K. (eds.), Argonautis..., p. 554-573. 66

McBIRNEY, A. R. “Volcanic Chronology of Santorini”. En: WARBURTON, D. A. (ed.), Time’s Up! Dating the Minoan Eruption of Santorini. Monographs of the Danish Institute at Athens 10. Atenas: 2009, p. 67-72; St. Manning, “Eruption of Thera/Santorini”. En: CLINE, E. H. (ed.), The Oxford Handbook…, p. 457-474. 67

El índice VEI (Volcanic Explosivity Index) mide del 1 al 8 las erupciones volcánicas. Se basa en la medida del cráter, la cantidad de material expulsado y la existencia de masas terrestres antes de la erupción. A partir de 7 la erupción se considera ya una catástrofe. La de Krakatoa (1883), con la que se compara la de Santorini, tiene un VEI 6.

[127]

Unicum, nº12, 2013

La erupción pasó por cua66 30 [pág. 25] tro fases. La fase previa es paralela a los últimos movimientos sísmicos y es la responsable de la capa de cenizas finas que selló el yacimiento. En Acrotiri tiene un grosor de 3 cm. Esta capa parece que estuvo expuesta algún tiempo a la erosión, pero no presenta indicios

Unicum

Versión castellano

68

Éste es el punto crítico del debate. Mencionamos las obras recientes: EASTWOOD, W. et al., “The environmental impact of the Minoan eruption of Santorini (Thera): statistical analysis of palaeoecological data from Gölhisar, southwest Turkey”. The Holocene 12 (4), (2002), p. 431-444; FRIEDRICH, W. L., SIGALAS, N. “The Effects of the Minoan Eruption,”. En: WARBURTON, D.A. (ed.), Time’s Up!..., p. 91-100; MANNING, St. “Eruption of Thera/Santorini”. En: CLINE, E. (ed.), The Oxford Handbook…, p. 457-474; JOHNSTON, E.N. “Reconstructing the tephra dispersal pattern from the Bronze Age Eruption of Santorini using an advenctiondiffusion model”. Bulletin of Volcanology, 74 (2012), p. 1.485-1.507. 69

NIXON, L.G. “The Volcanic Eruption of Thera and its Effect on the Mycenaean and Minoan Civilizations,” Journal of Archaeological Science, 12 (1985), p. 9-24. 70

La relación, sin embargo, con el hundimiento del mundo minoico que proponía Marinatos se descartó en los años 80 del siglo XX, al comprobar que, desde el punto de vista arqueológico, la erupción de Tera era anterior a la destrucción de Cnosos, datada en el Minoico 69 Reciente IB. Aun así, en los últimos años, y a raíz de los estudios que parecen confirmar la existencia de un tsunami en Creta y de una fuerte lluvia de cenizas en todo el Mediterráneo, se empieza a hablar de una influencia 70 indirecta. Es decir, la erupción habría provocado por un lado la desestabilización de las rutas marítimas y comerciales, y a la vez consecuencias climáticas, que tendrían efectos negativos sobre la agricultura y la ganadería. Esto, a la larga, habría podido incidir en una 71 situación crítica por otras razones. Tampoco se está de acuerdo con la cronología absoluta de la erupción. La datación de Marinatos (1500 a. C.) se mantuvo hasta el año 1989, cuando nuevas mediciones de carbono-14 propusieron una fecha a finales del siglo XVII a. C., que se oponía a la derivada de la cerámica (1550 a. C.), basada en la cronología egipcia; pero otras técnicas –estudio de los depósitos glaciales y dendrocronología– la confirmaron durante los años 90 del 72 siglo XX. Esto descartaba cualquier tipo de relación con el hundimiento del mundo minoico y, además, obligaba a revisar la cronología

absoluta del Mediterráneo oriental. A lo largo de la primera década del siglo XXI, el enfrentamiento entre partidarios de la datación tradicional y la de carbono-14 ha continuado, hasta que el descubrimiento en 2005 y 2007 de dos troncos de olivo enterrados en un depósito de lava de la primera fase, ha permitido nuevas dataciones que sitúan la catástrofe el 1613 +/73 13 a. C. 34 [pág. 27] Si las fechas se confirman, el volcán de Santorini habrá provocado en el seno de la investigación una 74 erupción tan fuerte como la que dio la forma actual a la isla.

SANTORINI, DESTINO TURÍSTICO Para muchos visitantes extranjeros, Santorini es sinónimo de Grecia. La isla representa todo aquello que un turista pide: belleza natural, sol, playas, comidas en una taberna contemplando el mar, vida nocturna. A diferencia de Creta, Santorini no entró en la ruta turística de masas hasta los años 80 del siglo XX. Hasta entonces era una isla donde se iba a descansar y no había casi hoteles. Todo cambió con el estallido del turismo insular, que llevó a construir complejos urbanísti75 cos, y con la llegada del turismo de crucero, que de repente multiplicó el número de visitantes. Santorini se convirtió en 76 un destino turístico mundial, y la isla fue cambiando su base agrícola tradicional –vino y aceite de calidad, tomates ena77 nos y fava – por los hoteles, restaurantes, y tiendas de souvernirs. El precio del metro cuadrado se disparó, y el turismo nacional huyó de la isla. La región de Acrotiri quedó un poco al margen de este estallido, concentrado en Fira y Oia, por la dificultad de las carreteras. Allí llegaba un turismo más tranquilo que para dormir alquilaba las antiguas cuevas hechas en la roca volcánica para guardar las barcas. Este turismo era el que se acercaba a Acrotiri para visitar las excavaciones y, ocasionalmente, algún grupo de turistas de crucero.

ANTONOPOULOS, J. “The Great Minoan Eruption of Thera Volcano and the ensuing Tsunami in the Greek Archipelago”. Natural Hazards, 5 (1992), p. 153-168; MINOURA, I. et al., “Discovery of Minoan Tsunami Deposits”. Geology, 28 (1), (2000), p. 59-62; GOODMANTCHERNOV, B. et al., “Tsunami waves generated by the Santorini eruption reached Eastern Mediterranean Shores”. Geology, 37, (2009), p. 943-946; BRUINS, H. et al. “The Minoan Santorini Eruption and tsunami deposits in Crete (Palaikastro): Geological, Archaeological, 14C-Dating and Egyptian Chronology”. Radiocarbon, 51 (2), (2009), p. 397-411. Contra: BOTTEMA, S., SARPAKI, A. “9000-year record of Holocene vegetation history and the effect of the Santorini eruption”. The Holocene, 13 (5), (2003), p. 733-749. 71

DRIESSEN, J. “Towards an Archaeology of Crisis: Defining the Long-term Impact of the Bronze Age Santorini Eruption”. A: TORRENCE, R., GRATTAN, J. (eds.), Natural Disasters and Cultural Change. Londres-Nueva York: 2002, p. 250-263; KNAPPETT, C., RIVERS, R., EVANS, T. “The Theran Eruption and Minoan Palatial Collapse: new interpretations gained from modelling the maritime network”. Antiquity, 85 (2011), p. 1.008-1.023. 72

La fecha propuesta inicialmente fue 1628/7, presentada en el I Congreso de Tera en 1989. Destacamos entre toda la bibliografía: MANNING, S.W. A Test of Time: The Volcano of Thera and the Chronology and History of the Aegean and East Mediterranean in the mid-Second Millennium B.C. Oxford: 1999; BIETAK, M. (ed.), The Synchronisation of Civilisations in the Eastern Mediterranean in the Second Millennium B.C. II. Viena: 2003; BIETAK, M., CERNY, E. (eds.), The Synchronisation of Civilisations in the Eastern Mediterranean in the Second Millennium B.C. III. Viena: 2007; WARBURTON, D. (ed.), Time’s Up! Dating the Minoan eruption of Santorini: Acts of the Minoan Eruption Chronology. Monographs of the Danish Institute at Athens 10. Atenas: 2009; MANNING, St.W. et al., “Dating the Santorini/Thera Eruption by Radiocarbon: Further Discussion (AD 2006-2007)”. En: MANNING, St., BRUCE, M.J. (eds.), Tree-Rings, Kings, and Old World Archaeology and Environment: Papers Presented in Honor of Peter Ian Kuniholm. Oxford-Oakville: 2009, p. 299-316. Para las dataciones dendrocronológicas véase la página web del proyecto: http://www.arts.cornell.edu/dendro/pikbib.html. 73

HEINERMEIER, J. et al., “The Minoan Eruption of Santorini Radiocarbon Dated”. En: WARBURTON, D. A. (ed.), Time’s Up! …, p. 285-294.

74

FRANCAVIGLIA, V. “The Most Famous Eruption of the Thera Volcano: a Review of More Than Sixty Years of Studies”. En: FACORELLIS, Y. et al. (eds.), Proceedings of the 4th Symposium of the Hellenic Society for Archaeometry. BAR-IS 1746. Oxford: p. 141-152; WIENER, M. “The state of the debate about the date of the Theran eruption”. En: WARBURTON, D. (ed.), Time’s Up!.., p. 197-206; MAGADÁN, M.T. Egipto y el Egeo. Una visión historiográfica I. 1887-1991. Barcelona: 2005, p. 85-92 y 135-140; MAGADÁN, M.T. Egipto y el Egeo. Una visión historiográfica II. 1992-2004. Barcelona: 2012, p. 187-201; HÖFLMAYER, F. “Aegean-Egyptian Synchronisms and Radiocarbon chronology”. En: WARBURTON, D. (ed.), Time’s Up…, p. 183-195; HÖFLMAYER, F. “The Date of the Minoan Santorini Eruption : Quantifying the ‘offset’”. Radiocarbon, 54 (3-4), (2012), p. 1-14. Dataciones tradicionales: WARREN, P. “The Date of the Thera Eruption in Relation to Aegean-Egyptian Interconnections and the Egyptian Historical Chronology”. En: CZERNY, E. et al. (eds.), Timelines: Studies in Honour of Manfred Bietak. Vols 2. Orientalia Lovaniensia Analecta, 149, Lovaina: p. 305-321; WARREN, P. “The Date of the Late Bronze Age Eruption of Santorini”. En: WARBURTON, D. (ed.), Time’s Up…, p. 181-186. 75

Unicum, nº12, 2013

SPILANIS, I., KARAYIANNIS, O. “Tourism and Environment. Pressures of Tourism related construction Activity on the natural Environment of host-areas. Attempting a Survey in the Cyclades”. Tourismós, 4 (4), (2009), p. 17-34.

76

Las cifras actuales hablan de casi 1.000.000 de visitantes al año.

77

La fava es la legumbre tradicional de la isla. Tiene la medida y forma de una lenteja de color amarillo.

[128]

Visitar entonces Acrotiri era realmente sumergirse en el pasado, como había sido el deseo de Marinatos. La visita se hacía siguiendo los caminos originales, paseándose por en medio de las casas. 35 [pág. 28] A medida que el yacimiento empezó a ser noticia en documentales y reportajes, y su relación con el hundimiento del mundo minoico y la leyenda de la Atlántida llegó a ser un tópico, la visita al yacimiento se incluyó en los paquetes turísticos. Eso sí, la posibilidad de visitar Acrotiri sólo estaba al alcance de quien permanecía en la isla uno o dos días, puesto que quienes llegaban en crucero para estar un par de horas no tenían tiempo de visitar el yacimiento. A pesar de todo, el número creciente de visitantes aconsejó cambiar los itinerarios y construir pasarelas de madera para que se pudieran ver los restos sin acercarse tanto, ya que los grupos numerosos eran difíciles de controlar y los edificios empezaban a resentirse del alud de personas que rompían el microclima del lugar. Por suerte, a diferencia de Cnosos, la uralita había protegido el hormigón de las reconstrucciones, que no presentaba graves problemas de oxidación. En cambio, las estructuras metálicas estaban oxidadas pues las canalizaciones no conseguían 78 recoger toda el agua de lluvia que se filtraba. Alrededor del año 1995 se decidió iniciar un programa de mejora de las instalaciones, que sirviera también para canalizar el turismo. El techo construido por Marinatos en 1970 había conservado los edificios, pero no los protegía del todo. A parte de la lluvia, el aire del mar, muy salado, penetraba, y esto aumentaba la acidez natural de la tierra volcánica, poniendo en peligro algunas construcciones. Más grave todavía era la incidencia del arroyo, pues a pesar de que se había desviado el curso algo más al oeste, las lluvias torrenciales podían llegar a pasar por el antiguo lecho que coincidía con la calle central del yacimiento. Por lo tanto, la primera medida fue sustituir el antiguo techo por uno nuevo, que protegiera el yacimiento, se integrara en el paisaje y asegurara la autosuficiencia del recinto en cuestiones de 79 energía y abastecimiento de agua. Había también una cuestión económica. Alrededor del año 2000 Acrotiri ya no era un destino menor. El yacimiento era 80 visitado por 250.000 personas al año. Las playas de arena roja llamaban la atención de los turistas y la necesidad de construir hoteles era evidente. Acrotiri, sin embargo, gracias al esfuerzo de Marinatos, era un área protegida. Aunque no se expropió toda la zona, se delimitó un sector donde no se podía construir, y esto hacía que un agricultor, si quería vender su terreno, sólo cobrara la mitad de lo que cobraría si fuera en otro lugar. No es que hubiera resentimiento, puesto que muchos de los habitantes viven de Acrotiri, pero había la sensación entre la gente del pueblo de que el yacimiento no contribuía del todo a mejorar la situación económica de la zona. Hacía falta, por lo tanto, que el proyecto incluyera entre sus objetivos la convergencia con los intereses económicos de los habitantes, tanto del sector agrícola como del de los servicios.

El proyecto tenía tres objetivos básicos: - Dotar al yacimiento de unas instalaciones modernas que aseguraran la buena conservación de los restos y aumentaran el área dedicada a talleres de restauración, almacenes de material y dependencias del personal. - Facilitar el acceso del público construyendo una nueva carretera, remodelando la entrada, creando áreas de recreo y servicios –bar, tienda, sala de exposiciones, sala para los guías– y, sobre todo, diseñando unos itinerarios que redujeran al mínimo la incidencia de los visitantes. - Integrar el yacimiento en el paisaje tradicional de Acroti84 ri. Para llevarlo a cabo se tuvo que expropiar más terreno, a precio competitivo, puesto que había que incluir también un área de estacionamiento para los grandes autocares. En total, el área arqueológica de Acrotiri ha pasado a tener 100 ha, doce de las cuales corresponden al yacimiento y las otras a instalaciones y servicios. La expropiación sirvió también para delimitar la nueva área protegida estableciendo, como en Cnosos, una triple línea perimetral. La primera, la Zona I, es la que rodea el yacimiento y sólo está permitido el cultivo de productos tradicionales. La Zona II incluye áreas donde pueden haber restos y, además del cultivo, se permiten pequeñas construcciones de uso agrícola, a pesar de que más de una cabaña se alquila a los turistas. La Zona III, la más alejada, no tiene ningún tipo de restricción.

78

DOUMAS, Ch. “Management…”, p. 36-37.

79

DOUMAS, Ch. “Management…”, p. 37-38. 80

Para comparar la reacción de los visitantes al yacimiento a lo largo de estos 50 años, véase VLACHOU, E. “The biggest work I’ve ever seen’: εντυπώσεις των επισκεπτών στον αρχαιολογικό χώρο του Ακρωτηρίου (Impresiones de los visitantes en el yacimiento de Acrotiri)”. En: VLACHOPOULOS, A., MPIRTACHA, K. (eds.), Argonautis..., p. 588-595.

81

El proyecto mereció un premio en 1996: FIDIKAKIS, N., “Protection and Enhancement of the Prehistoric City at Akrotiri, Thera with a Bioclimatic Shelter”. En: DANEZIS, I.M. (ed.), Santorini..., p. 213-215.

82

Seis resultaron heridos y uno murió. Los familiares de las víctimas demandaron el gobierno griego en un proceso que se sobreseyó.

El recinto arqueológico queda ahora rodeado por una construcción externa recubierta de piedra volcánica local y una cubierta que consta de un doble techo, sostenida por una estructura de pilares y vigas de acero inoxidable, acabada con madera. El tejado externo alterna placas metálicas con 83 La causa del accidente, seclaraboyas regulables, situadas a norte y sur, que permiten la gún los informes, fue la sobreentrada de la luz del sol durante el día y la ventilación durante carga del techo con los kilos la noche, pero se cierran automáticamente en caso de lluvia. de tierra que se habían puesto Unas aberturas más pequeñas ayudan a renovar el aire del para disimular la cubierta y interior y eliminar las emisiones de dióxido de carbono de los visitantes. Por debajo del tejado, un techo de vigas de madedar la sensación de paisaje y ra cubre el interior y regula la temperatura, que siempre está que aquella mañana se aca[pág. 30] unos 5/6 grados más baja que en el exterior. 37 baban de regar, pues según la Unas pasarelas de madera marcan el recorrido que se efectúa idea original todo el cubierto casi por encima del nivel de los edificios. Se ha proyectado tenía que ser un tipo de un itinerario básico para grupos guiados –no más de tres a jardín. El coste de la cubierta la vez–, con doce paradas para que los guías den las explihabía sido hasta entonces caciones, y dos secundarios, uno para escuelas y otro para de 33.000.000 €, financiado especialistas. Los letreros, en parte por un programa gráficos y paneles explicaeuropeo. Ahora la cantidad se ha duplicado. El recubrimiento de tivos tienen que esperar de tierra se ha mantenido en la cubierta final, aunque se ha reducido momento, pues la crisis que el grueso de 15 a 8 cm. La prensa griega fue muy crítica con las afecta todo el país ha reduautoridades: “Ποιός κρατά κλειστό το Ακρωτήρι (¿Quién quiere cido considerablemente las que continúe cerrado Acrotiri?”, artículo publicado en línea el 12 inversiones, por pequeñas de marzo de 2012 en la revista Archaeologia online y en el diario que sean. De hecho, el yaciTo Vima (http://www.tovima.gr/culture/article/?aid=447610). miento se ha abierto sin disponer de personal asignado 84 DOUMAS, Chr. “Management…”, p. 36-38. por parte del Ministerio de [129]

Unicum, nº12, 2013

GESTIÓN DEL RECINTO ARQUEOLÓGICO Así pues, a finales de la década de los años 90, el equipo de Acrotiri decidió hacer frente a todos los retos –conservación de los edificios, instalaciones para trabajar arqueólogos, técnicos y restauradores, gestión de visitantes y exposición al público de los materiales, necesidad de infraestructuras y revaloración económica de la zona, mantenimiento del paisaje tradicional cicládico– y abrió un concurso público que ganó el arquitecto Nikos Fidikakis, quién había diseñado una cubierta bioclimática montada en columnas de acero, 81 integrada en el paisaje. Las obras se iniciaron en 1998 y estaban prácticamente acabadas en 2005 cuando, el 23 de septiembre, se produjo un accidente mortal. Parte del techo

se hundió atrapando a siete turistas que realizaban la última 82 visita. 36 [pág. 29] Por cuestiones de seguridad el recinto se cerró al público y empezó un largo proceso de reconstrucción del techo, atrasado sobre todo por los problemas burocráticos, puesto que el accidente se usó de excusa por parte de los partidos políticos para culparse unos a otros de la mala gestión de los lugares arqueológicos. Los informes y contrainformes han hecho que el yacimiento permaneciera cerrado al público y a cualquier excavación –sólo funcionaban los talleres de restauración– hasta el 31 de mayo del 83 año 2012, es decir, casi siete años después.

Unicum

Versión castellano

85

DOUMAS, Chr. Thera and the Aegean World II. Londres: 1980; HARDY, D. (ed.,), Thera and the Aegean World III. Londres: 1990; SHERRATT, S. (ed.), The Wall Paintings of Thera. Londres: 2000.

Cultura. Funcionarios del Ayuntamiento de Acrotiri cubrirán de momento el servicio.

4 Vista del yacimiento de Amnissos en la isla de Creta, excavado por Marinatos en 1930 (Fotografía: www.uk.digiserve.com).

CONCLUSIONES

5 Mapa de la región de Acrotiri con la situación de los lugares mencionados en el texto y la morfología de la costa en la antigüedad (Imagen: María Teresa Magadán Olives e Irene Rodríguez Manero a partir de DOUMAS, Chr. “Akrotiri on Thera…”, fig. 10.3).

Los problemas derivados del hundimiento de la cubierta y posterior clausura de Acrotiri ilustran la dificultad de gestionar un yacimiento donde confluyen tantos intereses y donde la vertiente pública ha condicionado muchas de las actuaciones arqueológicas. Desde el comienzo, el tipo de yacimiento –una ciudad enterrada bajo la lava, conservada tal como estaba en el momento de la erupción– determinó que la conservación y exposición de los restos fuera el objetivo principal. Incluso, anticipándose a prácticas museísticas modernas, la idea inicial era crear un ambiente donde el visitante “sintiera” y “experimentara” cómo se vivía en la Edad de Bronce, un tipo de túnel del tiempo a través de las galerías que había imaginado Marinatos. Después, ya con la disposición actual, y bajo la dirección de Doumas, la idea de hacer un yacimientomuseo ha continuado. Se entiende, por lo tanto, que se diera tanta prioridad al proyecto de reformar el recinto y crear unas infraestructuras vanguardistas en todos los aspectos –arquitectónicos, ambientales, museísticos, turísticos–, sobre todo porque Acrotiri es de hecho el único yacimiento griego capaz de hacer sombra en número de visitantes y eco mediático a la Acrópolis de Atenas o el palacio de Cnosos. (38) Se entiende también que con el proyecto se quisiesen mejorar las relaciones tensas con los habitantes de la zona. Aun así, no se entiende que se llevara a cabo el proyecto una vez comprobado que tenía muchas limitaciones, y que no se aprovechara la oportunidad de la reforma para plantear un proyecto general de actuaciones, como por ejemplo iniciar una prospección general para delimitar la posible extensión del yacimiento, impulsar los sondeos y los estudios geomorfológicos en los límites oriental y occidental para comprobar la posible ubicación de los puertos, y trazar de cara al futuro un proyecto a largo plazo que permita excavar en extensión sin perder de vista las necesidades que implica la apertura al público y el tratamiento y publicación de los materiales encontrados. Posiblemente esto, en plena crisis, es una utopía, pero no lo era en 1999 cuando se inició el proyecto. Cierto es que, desde 1974 a 2012, se han celebrado cuatro grandes congresos 85 sobre Acrotiri, que el número de publicaciones supera el de todos los yacimientos griegos y que, gracias a los estudios de los materiales orgánicos, de la fauna y la flora, de la iconografía de las pinturas, de los pesos y las medidas o de la cerámica, por mencionar sólo unos cuantos, el conocimiento de la Edad del Bronce en el Egeo es mucho más completo que hace unos años. Aún así, la pregunta inicial queda en el aire. La carencia de transparencia que rodea la gestión de Acrotiri –desde las autoridades a la dirección– es quizás el punto más negro de un yacimiento que revolucionó y todavía revoluciona la arqueología del Egeo.

IMÁGENES 1 Mapa de Santorini (Imagen: María Teresa Magadán Olives e Irene Rodríguez Manero a partir de una fotografía de satélite de la NASA). 2 Imagen del proceso de elevación de la isla de Santorini, origen de los actuales movimientos sísmicos (VAMVAKARIS, D. et al., “Recent geodetic unrest at Santorini caldera, Greece”. Geophysical Research Letters, 39 (6), (2012), fig. 1).

Unicum, nº12, 2013

3 Dibujo del monje ruso Barskij que reproduce la explosión de 1745 (FRIEDRICH, W. Fire in the Sea. Volcanism and the Natural History of Santorini. Cambridge: Cambridge University Press, 2000, fig. 12.4).

[130]

6 Christos Doumas y Spyridon Marinatos excavando por el sistema de galerías durante las excavacionrs de los años 60 (Fotografía: Archivo Fotográfico de Acrotiri). 7 Tejado de uralita que cubría el yacimiento hasta 2005. Vista desde el interior (Fotografía: Archivo Fotográfico de Acrotiri). 8 Restos de cebada dentro de un jarro y detalle del interior después de cubrirlo con resina sintética (FRIEDRICH, W. Fire in the Sea.., fig. 9.7). 9 Ejemplo de fresco hallado in situ, “El Pájaro Azul” (Fotografía: Archivo Fotográfico de Acrotiri). 10 Mural de los “Niños Boxeadores” y de “Los Antílopes”, tal como están expuestos en el Museo Nacional de Atenas (Fotografía: Archivo Fotográfico del Museo Nacional de Arqueología de Atenas). 11 Moldes de una silla y una mesita (Fotografía: Archivo Fotográfico del Museo de Arqueología de Fira, Santorini). 12 Plano de Acrotiri con los nombres de los diferentes sectores (Fotografía: María Teresa Magadán Olives e Irene Rodríguez Manero a partir del plano propiedad de las excavaciones de Acrotiri). 13a Ejemplo del sistema constructivo con troncos de madera y relleno, después de la restauración (Fotografía: Archivo Fotográfico de Acrotiri). 13b Croquis que reproduce el sistema constructivo de troncos de madera y relleno (KOURIS, L.A.S., KAPPOS, A.J. “Detailed and simplified non-linear models for timber-framed masonry structures”. Journal of Cultural Heritage, 13 (2012), Fig. 3). 14 Reconstrucción en hormigón de puertas y ventanas, imitando la madera original, y pilares de hormigón externos para consolidar el edificio (Fotografía: Klearchos Kapoutsis). 15 Patrón de circulación interna de uno de los edificios (Casa Oeste) (CONSTANTINIDIS, D. “Digitising Aegean Bronze Age Buildings: Building Typologies from Digital Plans”. XXI International CIPA Symposium. Atenas: 2007, fig. 4). 16 “Mural de la Primavera”, ejemplo de decoración pictórica que cubre toda la habitación, tal como se expone en el Museo Nacional de Atenas (Fotografía: Archivo Fotográfico del Museo Arqueológico Nacional de Atenas). 17 Ejemplo de fresco de franja horizontal: friso en miniatura que representa un paisaje exótico en la orilla de un río, según la reproducción expuesta en la Fundación P. Nomikós (Fotografía: Archivo Fotográfico de la Fundación P. Nomikós). 18 Tiesto con flores, ejemplo de fresco en forma de panel, según la reproducción expuesta en la Fundación P. Nomikós (Fotografía: Archivo Fotográfico de la Fundación P. Nomikós).

19 Detalle de uno de los frescos donde se observan las dos capas de mortero (Fotografía: María Teresa Magadán Olives e Irene Rodríguez Manero). 20 Fresco que representa una chica vestida con un velo de color azafrán decorado con piedrecitas rojas, que transparenta la ropa que lleva debajo (Fotografía: Klearchos Kapoutsis).

Ejemplo del uso de los colores: caso excepcional de utilización del rojo para mostrar el pelo rojo de una joven (Fotografía: Αλς, 4 (2006), imagen de portada). 21

22a Espectrometría de la capa base, blanca, del fresco (PANTAZIS, Th. et al., “X-Ray Fluorescence Analysis of a Gold Ibex and other Artifacts from Akrotiri”. En: POLINGER-FOSTER, K., LAFFINEUR, R. (eds.), “Metron: Measuring the Aegean Bronze Age”. Aegaeum, 24 (Lieja-Austin), (2003), fig. 5). 22b Cuadro que resume el origen mineral de los diferentes pigmentos (PANTAZIS, Th. et al., “X-Ray Fluorescence Analysis of a Gold Ibex and other Artifacts from Akrotiri”. En: POLINGERFOSTER, K., LAFFINEUR, R. (eds.), “Metron: Measuring the Aegean Bronze Age”. Aegaeum, 24 (Lieja-Austin), (2003), taula 4). 22c Espectometría del pigmento de color púrpura (ALOUPI, E. et al., “Pigment Analysis of Wall Painting and Ceramics from Greece and Cyprus. The optimum use of X-Ray Spectometry on specific archaeological Issues”. X-Ray Spectrometry, 29 (2000), fig. 3). 23 Ejemplo del proceso de restauración: proceso de la colocación del fresco sobre la base metálica (Fotografía: María Teresa Magadán Olives e Irene Rodríguez Manero).

Panorámica de las mesas de encajes (Fotografía: María Teresa Magadán Olives e Irene Rodríguez Manero). 24

y 25b . Ejemplo de montaje en horitzontal: el llamado “Altar con manchas de sangre” del Xesté 3 en dos fases del proceso (Fotografia: María Teresa Magadán Olives e Irene Rodríguez Manero). 25a

26 El equipo de Acrotiri, con el director Christos Doumas, y los miembros del equipo de Princeton Griphos (Fotografía: Princeton Graphics Group). 27a Escaneo del fragmento de fresco para establecer el patrón de fractura (BROWN, B. et al., “A System for HighVolume Acquisition and Matching of Fresco Fragments: Reassembling Theran Wall Paintings”. SIGGRAPH 2008 papers (Aug. 2008), fig. 2). 27b Imagen de ordenador obtenida a partir de la superposición de diversos escaneos de diferentes fragmentos que, combinados, permiten reconstruir un fragmento más grande (BROWN, B. et al., “A System for High-Volume Acquisition and Matching of Fresco Fragments: Reassembling Theran Wall Paintings”. SIGGRAPH 2008 papers (Aug. 2008), fig. 5).

27c Imagen de ordenador del fresco reconstruido a partir de la combinación de los patrones de fractura (líneas rojas y azules) (BROWN, B. et al., “A System for High-Volume Acquisition and Matching of Fresco Fragments: Reassembling Theran Wall Paintings”. SIGGRAPH 2008 papers (Aug. 2008), fig. 14). 28 Ejemplo del procedimiento fotográfico: La Sala de Exposiciones de la Fundación Petros Nomikós, donde se exponen las reproducciones fotográficas de los frescos (Fotografía: Archivo Fotográfico de la Fundación P. Nomikós). 29 Estratigrafía del proceso eruptivo. Esquema de las fases del yacimiento previas a la erupción (Imagen: María Teresa Magadán Olives e Irene Rodríguez Manero). 30 .Esquema de la explosión volcánica comparada con los sedimentos depositados (Imagen: María Teresa Magadán Olives e Irene Rodríguez Manero a partir de FRIEDRICH, W. Fire in the Sea..., fig. 6.8). 31 Escalera rota y hundida a raíz del terremoto previo a la explosión (Fotografía: Archivo Fotográfico de Acrotiri). 32 Bomba de lava caída en medio del yacimiento (Fotografía: Archivo Fotográfico de Acrotiri). 33 Mapa de la posible dispersión de las cenizas en función de la época del año (primavera o verano) (JOHNSTON, E.N. “Reconstructing the tephra dispersal pattern from the Bronze Age Eruption of Santorini using an advenction-diffusion model”. Bulletin of Volcanology, 74 (2012), fig. 8). 34a El tronco de olivo encontrado en 2005 in situ (Fotografía: Walter Friedrich). 34b Esquema de cómo quedaron sepultados los olivos con la explosión volcánica (FRIEDRICH, W., HEINEMEIER, J. “The Minoan Eruption of Santorini radiocarbon dated to 1613 +/-13 BC – geological and stratigraphic considerations”. En: WARBURTON, D. A. (ed.), Time’s Up! Dating the Minoan Eruption of Santorini. Monographs of the Danish Institute at Athens 10. Atenas: 2009, fig. 6). 35 El yacimiento de Acrotiri en el año 1979 (DOUMAS, Chr. “Management…”, fig. 14). 36 Imagen del hundimiento del techo (Fotografía: Diario TA NEA, 3 de septiembre de 2005). 37 Vista del interior del yacimiento con la nueva cubierta (Fotografía: Klearchos Kapoutsis). 38 Vista panorámica del yacimiento en su estado actual (Fotografía: Klearchos Kapoutsis).

Unicum, nº12, 2013

[131]

Lihat lebih banyak...

Comentarios

Copyright © 2017 DATOSPDF Inc.