Una ciutat de llocs a la Ciutat-escenari

Festival Barcelona Pensa. UB / 17-21 nov. 2014

#PensaBARCELONA / Taula rodona

18.11.14 / 19h / Pati Manning

Joan Vitòria – El Globus Vermell / Arquitectures col·lectives Laia Forne – Observatori Metropolità de Barcelona David Gràcia – Escola Massana / Espai en Blanc Manuel Delgado – Antropologia UB

UNA CIUTAT DE LLOCS A LA CIUTAT-ESCENARI David Gràcia Albareda

L’objectiu d’aquesta intervenció (breu, d’altra banda, en l’entorn d’una taula rodona i un debat obert) és proposar un plantejament que posi a la ciutat –i a Barcelona– com a problema per pensar. El fet és que, en el nostre context, podem constatar un decalatge o desarticulació entre dues formes de pensar, dir i fer la ciutat. Es tracta de dues formes genèriques, obertes, de vegades difuses, però que en la nostra realitat prenen consistència pel fet que estan en tensió, si no en oposició. El problema i el desafiament es, justament, pensar la seva articulació, o si aquesta és possible. He anomenat a aquestes dues formes urbanes la ciutat-escenari i una ciutat de llocs. La ciutat-escenari és la forma de ciutat que històricament s’ha fet preeminent en el context europeu, especialment, des de la confluència entre modernitat i capitalisme, però sobre llegats que venen de la civitas romana i formes urbanes posteriors. Una ciutat de llocs no seria merament una altra ciutat, o un model simètricament oposable al primer. Es tractaria, més aviat, de maneres de pensar, dir i fer la ciutat, de pràctiques i discursos que tensen o que signifiquen un desplaçament de les formes preeminents (socials, culturals, econòmiques, simbòliques, etc.) de la ciutat-escenari. Més endavant faré un esbós indicatiu d’això que anomeno una ciutat de llocs, i que més que una forma, seria un complex de formes diferencials. De moment, centrem-nos en el nostre context per tal d’emmarcar una mica més la qüestió. L’època global es desplega com un entorn de globalització neoliberal, de financiarització de l’economia i desbocament del capital, de noves formes de colonització, guerra i control de territoris, de debilitament progressiu i accelerat de les estructures del que era (més o menys) un estat del benestar, de tecnologització i enxarxament de les relacions socials, de (més) privatització de l’existència, de resignificació del concepte de treball-salari cap a una empresarització de tots els àmbits de l’existència, inclosa la nostra vida (un projecte a emprendre i actualitzar permanentment, sota les consignes de flexibilitat i innovació), etc. Si en el context del capitalisme fordista (segle XX, fins els anys 70), la lògica del capital es podia justificar en les nocions de bé comú, desenvolupament, progrés i estat del benestar, des 1

d’aleshores el capitalisme que fa de cada vida una empresa a gestionar, apel·la a l’autonomia per a la realització d’un projecte personal sempre in progress i, per tant, per a la gestió dels seus èxits i/o fracassos1. El “guany” és una determinada articulació de seguretat i llibertat en un entorn en moviment, de riscos i de crisi permanent; sempre que un no quedi despenjat o desconnectat... Des dels anys 80 i 90 del segle passat, la ciutat mateixa es concep i es gestiona empresarialment. A Barcelona, vam passar de la ciutat-esdeveniment (la Barcelona-92), o model Barcelona, a la marca Barcelona i, actualment en fase d’implementació, a la Smart City. No es tracta tant de successió de models com de dimensions o estrats d’un model, d’una concepció de la ciutat. Anomenen, abans que res, dispositius pràctics i discursius de caire homologador i justificador. Homologuen en el sentit que posen sota una mateixa lògica –la del projecte en marxa, al seu torn sota una lògica capitalista “difusa”–, les heterogeneïtats que componen els diversos plans de la ciutat (transports, comerç, oci, cultura, urbanisme, civisme, esdeveniments, etc.). Justifiquen en el sentit que legitimen, davant la ciutadania, els objectius del projecte i les energies que mobilitzen. En el nivell d’allò no visibilitzable, oculten o naturalitzen pràctiques i relacions de poder. En tot cas, entre els efectes de l’homologació i justificació del projecte hi ha un anivellament de les diferències pròpies d’una complexitat urbana. Doncs bé, en els darrers anys, especialment des de la crisi financera de 2008, les tensions amb altres formes de pensar, dir i fer la ciutat han fet proliferar tota una sèrie de pràctiques que podríem dir que no són homologables en la ciutat dels grans projectes. Les pràctiques cooperatives i col·laboratives, les formes d’autogestió en diversos àmbits (consum, laboral, habitatge, etc.), i el que en definitiva en podem dir “lògiques del comú”, no són pas noves –i de fet, a Barcelona tenen una llarga història–, però s’han revitalitzat i resignificat en aquest context generalitzat de vulnerabilització i precarització de les vides privades que habiten la ciutat. És en aquests termes que podem dir que una ciutat de llocs tensa o impugna les formes de la ciutat-escenari. A partir d’aquí, la proposta és la següent: esbossar els trets fonamentals de la ciutat-escenari a partir d’una agrupació en vuit punts o categories, per a després mostrar els desplaçaments en cadascuna d’elles, i que mostren o insinuen allò que pugui ser una ciutat de llocs. En l’espai que m’és donat aquí, la tasca no pot ser més que esquemàtica, de manera que cadascun d’aquests vuit punts es desplega en un espai mínim de conceptes i plantejaments. Ni la ciutatescenari ni una ciutat de llocs existeixen en la forma necessàriament reduïda que aquí es presenta, és clar, però els esbossos provenen de realitats materials i ens han de servir per pensar i per tensar conceptes. Així, l’objectiu no és pas concloure res, sinó més aviat obrir qüestions que han de ser pensades i confrontades col·lectivament2.

1

En relació a aquests elements justificadors del capitalisme, segueixo els arguments de L. Boltanski i E. Chiapello (1999), El nuevo espíritu del capitalismo, Madrid: Akal, 2002, esp. p. 106 i ss. 2 D’altra banda, això que aquí només pot ser presentat esquemàticament, remet al treball de recerca actualment en curs i proper a la finalització: una tesi doctoral sobre conformisme, espai i formes de politització en època global. Properament estarà disponible en xarxa. 2

Encara un apunt a nivell de precaució. Tot i que parlem de la ciutat, aquesta no és una unitat autònoma, sinó que depèn de contextos diversos. De fet, és una realitat multiescalar, és a dir, que cal afrontar-la des de les escales d’allò més pròxim i quotidià fins a les escales globals. A més, en època global, la realitat de les ciutats depèn en bona mesura, i en detriment de factors territorials i estatals, d’una noció de xarxa molt coherent amb les formes com es desplega un capitalisme global i financer.

LA CIUTAT-ESCENARI

1. Unitat Especialment des de la civitas romana, la ciutat remet a un ordre, a una forma, a un imaginari. En l’articulació d’aquests tres plans, sempre podem accedir a una idea o imatge de la ciutat a partir d’un d’ells: al seu ordre jurídic, social o econòmic; a la forma de la trama urbana, al seu “paisatge urbà”; al seu imaginari cultural o simbòlic. La unitat remet, doncs, a l’articulació d’un ordre, d’una forma, d’una imatge, els quals sobredeterminen o subsumeixen la complexitat d’ordres, formes i imatges existents en la ciutat. Allò que articula aquests plans en una forma-ciutat, al seu torn, respon a una lògica vinculada a un estat històric de forces i de relacions de poder. La ciutat és el lloc on conflueixen coses heterogènies (persones, mercaderies, diners, actes, edificis, màquines, etc.), però sota una lògica o una altra, podem articular-les, efectivament, en un pla, en una forma preeminent d’ordenar que ens permet parlar de la ciutat. En la Modernitat, aquesta és una lògica capitalista de circulació i acumulació, de producció i consum. En tot cas, aquesta unitat que és la forma-ciutat (ordre, forma, imatge), és condició de possibilitat i alhora justificació dels diversos plans funcionals a la ciutat (economia, cultura, formes de relació social, etc.). Com a unitat presa en un estat de forces, de relacions de poder, la ciutat ha esdevingut històricament objecte i subjecte. En tant que objecte, la ciutat és, d’una banda, un ens a gestionar, gestionable, una màquina funcional. Fer la ciutat. És, també, objecte de discurs; una màquina ideològica. La ciutat es diu en mode ideològic. Dir la ciutat. I és, finalment, objecte llegible, una màquina significant. Un conjunt de signes, senyals, símbols, missatges, indicadors i codis interpretables. Codificar la ciutat. L’estat de forces en cada context determina qui o què té el domini sobre les formes de fer, dir i codificar la ciutat. Quan en l’imaginari la forma-ciutat cobra vida, esdevé subjecte. Aleshores a la ciutat li atorguem capacitats, forces, moviment. Barcelona es mou. Quan es parla en nom del subjecte ciutat, Barcelona vol..., queden anul·lades totes les veus diferencials que la travessen. 3

2. Un règim de visualitat Des d’aquesta idea d’unitat i de la lògica que la possibilita, la ciutat s`estén com una representació espacial que és alhora visual. La modernitat implica la preeminència d’un règim de visualitat3. Des de les revolucions científiques dels inicis de la modernitat, el món esdevé llegible a partir de la representació. O dit d’altra manera, a partir de la moderna distinció i separació entre subjecte (que coneix) i objecte (cognoscible), es dóna una coherència decisiva entre representació, espai i visualitat. La unitat de la ciutat és pensable en la seva visualitat a partir d’aquesta coherència entre signes, espais i imatges. Signes, senyals, símbols, aparadors, paisatge urbà, el plànol, les façanes, publicitat i informació diversa,etc. L’espai modern és el lloc d’imposició de la mirada. Se separa l’ull que coneix del món per conèixer4, de manera que, en l’articulació entre espai i visualitat, l’espai esdevé operatiu, controlable, gestionable. L’espai de la ciutat és un espai de control, en la mesura en què s’hi apliquen uns sabers tècnics relacionats amb les formes i relacions de poder existents. Així, un règim de visualitat, en tant que producte d’unes relacions entre formes de saber i de poder en un context geohistòric, impliquen estratègies de visibilització i invisibilització, de diferenciació i indiferenciació. És a dir, un règim de visualitat és un dispositiu que visibilitza unes coses i n’oculta o n’esborra d’altres. I a més, en tant que privilegia una forma de la sensibilitat, implica també un empobriment de la nostra concepció, percepció i experiència dels espais produïts. Es pot dir que la postmodernitat ha comportat nous règims de visualitat; en certa manera,ha canviat l’estatut ontològic de les imatges, ja no dependents de l’esquema representacional modern; es parla de simulacre, fragmentació, fluïdificació,etc. Però es manté com a dispositiu de (in)visibilització. Potser ara més que mai la ciutat és un flux d’imatges que s’han autonomitzat de subjectes i objectes o que, justament, s’han fet efectives més enllà de tal distinció. Sigui com sigui, ens fem competents en l’ús i consum d’espais de la ciutat. La ciutat és llegible, interpretable. I ho és perquè la podem reduir a plànol, a codis. Avui, la trama urbana s’ordena, es planificada, produïda i gestionada sota la lògica del capitalisme global que la 3

Des del camp de l’arquitectura, J. Pallasmaa dóna compte d’aquest fet. V. Los ojos de la piel (1996), Barcelona: Gustavo Gili, 2014. Pallasmaa és, al seu torn, deutor dels plantejaments de M. Merleau-Ponty en relació a una filosofia de la percepció. Altres autors, des de posicions filosòfiques diverses, han incidit en el caire històric d’aquest procés i en els seus efectes en les formes històriques de la sensibilitat i l’experiència, com M. Foucault o H. Lefebvre. D’altra banda, ha esdevingut una qüestió rellevant i recurrent per a posicions diverses que provenen del pensament de gènere i postcolonial en terrenys comuns de l’estètica, la filosofia i la política (R. Deutsche, Trinh T. Min-ha i altres). 4 M. Foucault ho mostra en els termes de canvi de l’episteme clàssica a la moderna (la forma com es disposen els sabers i els seus límits en un context geohistòric); ho fa a Naissance de la clinique (1963) amb l’exemple paradigmàtic de l’ull mèdic que se separa del cos malalt, és a dir, l’ull expert que se separa de l’objecte espacialitzat en la seva representació. 4

visibilitza i codifica: la ciutat és una representació espacial d’aquesta lògica. Així, a la ciutatmarca-projecte, hi ha uns règims de visualitat que visibilitzen uns ordres i n’exclouen/invisibilitzen altres (realitats migrants, prostitució...) o les naturalitzen (una altra forma d’ invisibilització: excessos del trànsit rodat, formes d’especulació immobiliària, processos de gentrificació...).

3. Escenari Usem i consumim espais. Esdevenim usuaris i consumidors d’espacialitats disponibles: per comprar o vendre coses, per moure’ns, per gaudir de l’oci o la cultura, per accedir a serveis públics, per exercir la nostra participació ciutadana, etc. En aquest sentit, la ciutat és un escenari o, més aviat, un conjunt d’escenaris. Un escenari és un espai donat, disponible: cada esdeveniment, funció o procés té el seu temps i el seu espai, la qual cosa no implica que no hi hagi escenaris flexibles, canviants, efímers. El carrer mateix és un escenari multifuncional on se succeeixen o es produeixen simultàniament esdeveniments diversos: esportius, culturals, comercials, etc. En tot cas, la noció d’escenari implica un procés d’abstracció de l’espai. Històricament, els escenaris urbans “planifiquen” la ciutat, en el sentit que fan plans els seus espais diferencials en funció d’un ordre preeminent, sobredeterminant (jurídic, polític, socioeconòmic, cultural). L’abstracció és condició de possibilitat per a la planificació. El problema no és que usem eines de planificació dels espais, sinó que es naturalitzi l’abstracció mateixa: “l’espai és un suport inert”. Amb la primera Modernitat, amb Descartes, l’espai esdevé extensió, pla isomorf, suport de la representació, en el sentit esmentat més amunt sobre una articulació decisiva entre representació, espai i visualitat. Des de Kant, l’espai esdevé escenari de la Història i del Progrés. La modernitat en general fa de l’espai, efectivament, allò passiu, inert, suport de les forces socials i històriques que s’hi despleguen. Amb la postmodernitat cauen els grans relats de progrés. Però se sostenen els escenaris. Alguns, d’herència moderna: escenaris administratius, institucionals, lliurats ara a la reiteració de la funció assignada. Altres, escenaris postmoderns, glocals, se sostenen en la globalitat i la localitat, en la virtualitat, en la xarxa, en noves formes d’una postmetròpolis de fluxos i nodes, fragmentària, el regne de la simultaneïtat. La lògica d’aquests nous escenaris no respon tant a la funcionalitat com a l’esdeveniment, l’oportunitat. A la ciutat, bona part dels escenaris disponibles es fluïdifiquen en favor de les trajectòries individuals de cada vida-empresa mobilitzada permanentment sota amenaça de desconnexió o exclusió5.

5

En relació al marc d’aquesta mobilització permanent, v. S. López Petit (2009), La movilización global. Breve tratado para atacar la realidad, Madrid: Traficantes de Sueños. 5

La ciutat-escenari és moderna i postmoderna. Canvia la forma de l’escena, però no el fet de l’escenificació. En tot cas, allò rellevant és que als escenaris hi accedim, però no estan en qüestió.

4. La gestió tècnica de la ciutat La idea d’escenari es vincula amb la dimensió operativa de la ciutat funcional i amb la dimensió imaginària (amb l’imaginari) de la ciutat cultural que, en època global esdevé ciutatprojecte. La ciutat funcional disposa escenaris per a la vida urbana present. La ciutat-projecte dibuixa un escenari òptim de futur; però un futur que és immediat, mera extensió de l’actualitat. “El futur ja és aquí” (i té aquesta forma). De fet, el funcionalista i el culturalista són els dos grans discursos de la ciutat que hem heretat i que es van articulant històricament en la modernitat. En tot cas, s’hi vehicula la idea que la ciutat, entesa com a gran màquina, organisme i/o projecte, se sosté sobre un pla general i impersonal d’administració i gestió que s’ha anat fent complex històricament. Això implica el requeriment d’un cos neutral de sabers tècnics que també ha patit aquest procés de complexització/complicació: gestors econòmics, enginyers, arquitectes, urbanistes, gestors socials i culturals, etc. Sigui com sigui, aquest pla de gestió tècnica de la ciutat resta fora del camp de visió del gruix d’individus ciutadans, que en veuen/viuen els efectes. És a dir, que la gestió tècnica de la ciutat, “impersonal, complexa, neutral”, es fa a una distància tècnica de la figura del ciutadà, el qual hi té determinats accessos a través d’escenaris o vies normalment disposades per a reclamacions o formes de participació puntuals. Des dels anys 80 i 90, es produeix un gir en la gestió tècnica amb l’empresarització de les ciutats i l’emergència de la cultura del projecte. La política es fon amb la gestió empresarial de la ciutat, i la ciutat, amb el seu projecte. El projecte es mostra, abans que res, com a nou discurs sobredeterminador, justificador i unificador. El pla de la gestió tècnica subordina, aparentment, uns objectius tècnico-econòmics a uns objectius cívico-culturals: l’ideari del projecte per a la ciutat dels grans esdeveniments, per a una ciutat que es ven com a marca global, per a una smart city. Innovació permanent. Hi ha els implícits de la gestió tècnica de la ciutat, és a dir, allò que no cal dir per què és pressuposat. Que el saber tècnic és neutral. Que les solucions aplicades des de la distància tècnica a problemes urbans són requeriments inevitables del projecte. Aires d’inexorabilitat en un entorn glocal canviant, fluid; en els processos d’actualització (updating, upgrading) de la ciutat-projecte en un món global. Però neutralitat i inexorabilitat no parlen de processos o dinàmiques de la ciutat, sinó de la seva despolitització.

6

5. Producció i gestió de l’espai i el territori urbans Fer de l’espai un conjunt d’escenaris implica una abstracció, ja ho hem vist. A la ciutatescenari, l’espai i el territori urbans són objecte de planificació, producció, ordenació i gestió. Planificació urbana i ordenació del territori operen amb espais llegibles i gestionables. Homologables. L’espai urbá és el plànol, la trama i el paisatge urbà, però també l’equipament. La producció d’equipaments és la producció d’espais urbans per a la funció o per a l’esdeveniment. I el seu conjunt contribueix a la conformació del paisatge urbà. Però tornem a l’abstracció de l’espai. En els termes de la trialèctica espacial que posà en joc Henri Lefebvre, l’espai concebut, és a dir, l’espai per a la representació i la visualitat, per a la planificació i gestió, es fa preeminent i determinant sobre els espais percebuts i els espais viscuts6. És així que l’espai de les diferències, complex, polièdric, és reduït a un pla. És així que la percepció i l’experiència a la ciutat pateixen un empobriment o, si es vol, una privació. Vides privades. Un cop abstret, la producció de l’espai urbà es tecnifica i oculta els seus rastres genealògics: en quin camp de forces socials i amb quins dispositius de poder han estat conformats els diversos espais; què visibilitzen i què esborren. Així, en tant que es naturalitza la tecnificació (projecció, construcció, ordenació, administració, gestió), es naturalitzen els escenaris que produeix: espais de consum, d’oci, de treball, de cultura... Són els espais que habitem, usem, transitem. Escenaris disponibles, la producció i gestió dels quals es produeix a una distància tècnica, molts cops difusa.

6. Espai públic urbà No és el mateix espai públic que esfera pública. En l’actualitat, la distinció moderna, més o menys clara, entre esfera privada i pública, s’ha anat fent borrosa. Públic, privat i íntim es confonen en certs espectacles mediàtics, on l’exposició pública de la intimitat ha esdevingut normal i lucrativa. I en l’àmbit de les institucions socials i culturals, es fa difícil distingir els límits entre sectors, recursos i agents privats i públics. En general, per espai públic de la ciutat entenem el carrer: però el carrer ha esdevingut un espai de trànsit i força normativitzat; l’espai d’una munió de vides privades que transiten, consumeixen, es desplacen, miren, etc. L’espai públic és avui un espai de fluxos i

6

H. Lefebvre (1974), La producción del espacio, Madrid: Capitán Swing, 2014. 7

esdeveniments que densifiquen aquests fluxos en uns espais i temps determinats. Flueixen amb intensitats diverses transeünts, informació, cotxes, missatges... L’espai públic cau sota les formes de producció, ordenació i gestió que vèiem. Per tant, més enllà d’aparences de normalitat o naturalitat, és, en un o altre grau, espai de control, ideologitzat a partir de règims de saber-poder i de lògiques existents7. En la seva dimensió tècnica, l’espai públic no està concebut com a lloc de transformació col·lectiva, sinó com un espai funcional d’ús compartit, o com a paisatge urbà que cal preservar. En tot cas, la transformació és unidireccional, des del pla de gestió tècnica dels espais urbans. La progressiva normativització i securificació del carrer implica la seva desocupació en nom d’usos compartits i trànsits pacificats8. Desocupació en el sentit que no s’hi poden fer llocs, produir espais comuns altres, no homologables.

7. La figura del ciutadà Històricament, la ciutadania s’ha establert com la figura formal que articula els sentits jurídic i civilitzatori de la vida a la ciutat. Al llarg de la Modernitat la figura del ciutadà ha evolucionat com un dispositiu d’ordre, més que no pas com una figura transformadora. I aquí cal insistir en la confluència històrica entre Modernitat i capitalisme; una confluència, al seu torn, bastida sobre certes formes del dret, d’estat, certes nocions i formes de contracte, de llibertat i de democràcia. Si amb l’espai públic es constata una abstracció de l’espai diferencial en un pla de formalitat, podem dir que, anàlogament, la figura del ciutadà és la necessària homologació de les diferències entre les existències empíriques individuals en un pla d’igualtat formal. La figura del ciutadà és la de l’usuari competent de l’espai públic en cada context geohistòric urbà. La igualtat formal és el pressupòsit per a la regulació de les relacions interpersonals. És clar que en la realitat material de la vida urbana es produeix una tensió entre l’existència empírica dels individus, travessada per conflictes, diferències i antagonismes, i aquesta figura formal, i això donaria compte de desordres de tipus diversos i en àmbits diversos, però el rellevant és que el pla d’ordre rau en l’estatut de ciutadania, pla en el qual es resolen, a la fi, els conflictes entre ciutadans, entre ciutadans i institucions, entre ciutadans i empreses; tots ells persones jurídiques. Subjectes de dret, subjectes al dret. En tot cas, la figura del ciutadà habilita unes formes de relació i vinculació amb els altres i amb l’espai públic, alhora que en queden excloses, esborrades o marginades altres. Són formes de

7

Cf. I. Joseph (1988), El transeúnte y el espacio urbano, Barcelona: Gedisa; M. Delgado (2011), El espacio público como ideología, Madrid: Catarata. 8 ‘Warcelona’ és el nom de l’exposició de fotografies de Jordi Borràs que té lloc aquests dies a l’Escola Massana (del 10 al 28 de novembre). Aquests darrers anys són recurrents els enfrontaments al carrer entre forces antidisturbis i... ciutadans? Els discursos institucionals o mediàtics acostumen a no emprar aquest mot en aquests contextos. 8

relació homologables amb les d’intercanvi i circulació que possibiliten els escenaris de la ciutat9. D’altra banda, amb l’evolució des del fordisme a l’època global, hi ha hagut una reconfiguració de la figura del ciutadà, coherent amb la transformació de les formes de vida en el capitalisme global i amb la transformació de les metròpolis. El ciutadà és un jo-marca mobilitzat permanentment. Els escenaris d’estabilitat precaritzats (drets socials assolits, una feina, una casa, una formació per a tota la vida) són desplaçats progressivament per escenaris de flux en entorns inestables i en transformació constant. Els escenaris de trànsit es normativitzen i securifiquen i, alhora, es guanya una forma de llibertat a la xarxa, en les relacions virtuals. El ciutadà global serà “més lliure” com més capacitat de connexió però, en una aparent paradoxa, resta més aïllat, privat de relacions i espais comuns al carrer. És una certa prefiguració de l’smart citizen. La ciutat global dels projectes implica forts processos de desmaterialització i deslocalització de la ciutadania. D’altra banda, la desconnexió pot dur a formes d’aïllament temporal, a les anomenades malalties del buit (estrés, ansietat, depressió, etc.) o a l’exclusió. L’horitzó del ciutadà postmodern és mòbil, i alhora trencadís.

8. Civisme Els discursos de l’emprenedoria, la flexibilitat, la resiliència i la innovació han emergit en època global per bastir el marc vital que homologa les noves formes d’empresa, de la ciutatprojecte i del jo-marca. Són el revers d’un aprofundiment en els processos de privatització i precarització de l’existència. En aquest context, es pot dir que les formes pràctiques i discursives del civisme –àmbit en el qual Barcelona ha esdevingut model– són coherents amb aquells discursos. Les connexions i el trànsit, tant a la xarxa com en l’entorn de la ciutat, han de ser netes i segures en la mesura del possible. En l’escenari urbà el civisme és, abans que res, un discurs securificador i una determinació normativa, en tant que pauta les conductes que la figura del ciutadà “assumeix” com a òptimes. Com usar la ciutat de forma cívica. El discurs del civisme és normatiu, però vol idealment que la norma sigui internalitzada. En una o altra mesura, el civisme introdueix una càmera de vigilància en cada ciutadà que es fa responsable d’aquest projecte de ciutat que tots movem. Més enllà de l’actualitat o eficàcia de la cèlebre Ordenança Cívica de Barcelona de 2006, el fet rellevant és que en ella hi trobem un ideari de civisme prou reeixit i consolidat. Es basa en tres eixos fonamentals: seguretat, circulació i preservació del paisatge. Això legitima, en efecte, tota una sèrie de pràctiques de control de l’espai urbà; legitima, de fet, formes d’expulsió o exclusió de les existències que viuen en els marges –o al marge– de la

9

Cf. P. Barcellona (1987), El individualismo propietario, Madrid: Trotta, 1996. 9

ciutadania10. Civisme: seguretat i circulació es fan força coherents, doncs, amb la necessitat de preservar el paisatge en una ciutat-escenari en la qual els ciutadans som figurants.

UNA CIUTAT DE LLOCS

Així doncs, podem ara pensar una sèrie de desplaçaments/tensions respecte a aquest pla general i esquemàtic de la ciutat-escenari. 1. Davant la unitat que remet a un Ordre o Forma, en una ciutat de llocs la unitat fa més aviat referència a un complex de diferències, de llocs vinculats per experiències de coexistència (que inclouen conflictes i antagonismes, a més de formes de complicitat o cohesió), per contextos geohistòrics comuns, per unes necessitats materials i unes maneres de fer en relació a qüestions diverses (habitatge, mobilitat, formes de relació i organització social, consum, etc.). En aquest sentit, la noció d’ordre no refereix a un esquema de poder, racional i/o lògic que s’aplica sobre la realitat, sinó a formes d’ordenar que són contingents i que emergeixen en relació a necessitats o problemes diversos. Formes d’ordenar que no vol dir que no responguin a certes lògiques, sinó que no estan a priori sobredeterminades per un ordre o lògica preeminents. 2. Davant del predomini d’un règim de visualitat, en una ciutat de llocs afloren règims de sensibilitat diversos. No hi ha una preeminència de l’ ull alhora de copsar la ciutat, sinó cossos que afecten i són afectats amb i des de tots els registres de la sensibilitat. S’obre així la ciutat a formes d’experiència i de percepció limitades en la ciutat-escenari, i per tant, la possibilitat d’altres formes d’ordenar. Altres formes de pensar, dir i fer la ciutat. D’altra banda, es fan patents els efectes dels processos de privatització i precarització de l’existència, així com les diverses formes de vulnerabilitat que impliquen. Ara bé, cal assumir que partim d’una experiència empobrida, i el fet que respecte als esquemes perceptius que han evolucionat i s’han generalitzat amb la ciutat-escenari, cal desaprendre i aprendre de nou. Sense garanties, des del no-saber, perquè sí sabem que no hi ha un model d’”experiència autèntica”. 3. Davant la ciutat com a escenari d’escenaris disponibles, una ciutat de llocs està feta d’espais diferencials (travessats per diferències, conflictes, antagonismes, heterogeneïtats) i, efectivament, de llocs que emergeixen en aquests espais diferencials. D’una banda, en efecte, els espais diferencials són espais complexos de diferències que han quedat reduïts per l’abstracció i formalització de l’espai per a la seva planificació i gestió en un pla homològic. 10

Tal com mostra breument i clarament l’article d’A. Sales, sociòleg, “Sense sostre i sense dret a ser al carrer”, publicat a La Directa, 23/10/2014. En línia: https://directa.cat/actualitat/sense-sostre-sense-dret-ser-al-carrer 10

D’altra banda, cal redefinir políticament la noció de lloc. No es tracta d’un punt localitzable en un plànol; tampoc un espai comunitari definit per identitats o propietats compartides. Els llocs no pressuposen una identitat, sinó que, emergint en espais de diferència, es fan des de formes de coexistència en contextos geohistòrics concrets. Són contextures espaciotemporals, espais comuns produïts en la confrontació de maneres de pensar, de dir i de fer en relació a problemes o necessitats materials. Tal com no pressuposen la identitat, tampoc no impliquen el consens. Els llocs no són espais donats, sinó fent-se. Espais d’experiència11. El lloc es co-implica amb la producció efectiva d’espais comuns i, per tant, amb potencials espais de politització. 4. Davant la gestió tècnica de la ciutat, en una ciutat de llocs no hi ha discursos sobredeterminadors que delimiten a priori què es pot fer, dir i pensar a la ciutat, sinó que els discursos de la ciutat estan vinculats a (al servei de) lògiques on dir-fer-pensar estan en un mateix pla respecte de problemes reals i materials. Davant dels sabers experts i tècnics i dels seus objectius tecnicoeconòmics que apliquen solucions prefabricades i a distància, hi ha una confrontació amb problemes: es parteix d’un no-saber i de sabers diferencials (davant un problema material, d’habitatge, econòmic, d’accessibilitat o mobilitat, de dependència social, etc.). Allò rellevant, doncs, són les preguntes que, en la confrontació amb un problema, cal fer-se d’entrada: a qui i com afecta, amb què i amb qui es compta, quins recursos es poden mobilitzar, en quines escales cal treballar, com es relaciona aquest problema amb d’altres problemes o processos existents, etc. És clar que això no exclou una gestió tècnica, una mobilització de sabers i competències, però aquestes esdevenen eines, recursos a emprar a posteriori. 5. Davant la delegació (naturalitzada) de la producció i gestió tècnica d’espai i territori, hi ha una reapropiació en la producció d’espais comuns, els quals graviten a l’entorn de problemes materials que afecten en diverses escales a individus coexistents. Es tracta, justament, de desnaturalitzar els espais-escenaris ja fets i disponibles, que ens disposen en certes formes de relació, de moure’ns, de consumir, mirar... Per això la producció d’espais comuns conté un fort potencial de politització. Significa un desafiament a les formes de la privació, de la privatització de l’existència.

11

Quant a una reconsideració política del lloc, és una qüestió important en el que ha estat anomenat “spatial turn” (gir espacial) en ciències socials, el qual engloba textos, autors i àmbits de pensament diversos i que posa al centre de la teoria social un replantejament de les nocions d’espai heretades. És rellevant, per exemple, “el sentit global del lloc” de D. Massey (Space, place and gender (1994), Minneapolis: Univ. of Minnesota Press) o la idea de “becoming places” d’A.Pred (Place as Historically Contingent Process : Structuration and the TimeGeography of Becoming Places. Annals of the Association of American Geohgraphers 74 (1984), 279-297). Cal, a més, tenir en compte les decisives aportacions fetes des de posicions del pensament postcolonial (G. Anzaldúa, G. Spivak, bell hooks i altres). 11

6. Davant un espai públic urbà que és escenari compartit i espai administrat, normativitzat i de control, en una ciutat de llocs hi ha, en efecte, espais diferencials on emergeixen llocs, espais del comú. Els espais del comú són produïts des de lògiques no privades. Impliquen, sí, formes de cooperació, col·laboració, complicitats, aliances, etc., però no como a efecte d’una comunitat identitària apriorística (aleshores estem parlant d’altres formes existents o històriques de comunitat, de comunió), sinó com a possibilitats realitzades en un espai d’exterioritat, de diferència, de conflictes i antagonismes; de confrontació de formes de pensar-dir-fer. Es reconfigura la relació amb allò privat: si l’espai públic és un escenari compartit i participat per les vides privades que conviuen a la ciutat, els espais del comú impliquen existències, cossos que afecten i són afectats en relació a problemes o necessitats materials. 7. Davant la figura formal del ciutadà, en una ciutat de llocs hi ha “ciutadans/es”12 com a cossos que poden desocupar l’ordre, per transformar la realitat, per fer-dir-pensar d’altres maneres. Davant d’un pla de ciutat que produeix i gestiona els nostres espais, que des del projecte funcional de ciutat estableix unes formes de vinculació entre ciutadans i que assenyala alhora els problemes pertinents i les seves solucions tècniques, hi ha una (re)apropiació política per tal de produir espais i ordres, per establir vincles d’altres formes i assenyalar problemes des de règims de sensibilitat diversos, i per tant, des de formes d’experiència obertes, no predeterminades. Ciutadans/es que tenen, doncs, capacitats i forces efectives per fer llocs, per produir espais de politització. 8. Davant dels discursos que exclouen el carrer i els espais comuns com a llocs de transformació, des de les lògiques del comú, la noció de transformació hi és ja inherent. La transformació de la realitat social no és un potencial dipositat en un subjecte autònom, deslocalitzat, subjecte a dret i més o menys capaç d’associar-se amb altres vides privades, sinó que és una força que s’exerceix en espais de politització, llocs comuns produïts en els espais de la diferència. Amb el desplaçament del subjecte polític als espais de politització es recuperen políticament, per exemple, termes com ‘emprendre’ i ‘innovar’, implicats amb altres nocions, com responsabilitat, compromís o una solidaritat que no es mesura en diners. Nocions, aquestes i altres, que amb la de dignitat són, efectivament, transformadores, polítiques. I quant al civisme, només queda preguntar-se: cal normativitzar les conductes a la ciutat des de dalt? Amb una lògica punitiva? Cal securificar el carrer? Securificar-lo per a qui o què? Cal que ens preguntem fins a quin punt el civisme no deixa de ser una gentrificació de l’ànima ciutadana...

12

Si és que no volem renunciar al terme. Cf. el text de S. López Petit (2011): “¿Y si dejamos de ser ciudadanos?”. Disponible en línia: 12

*** Recapitulem un moment. En un primer pla hi tenim la ciutat-escenari, on ni deleguem decisions, polítiques, sabers, etc. On som figurants; on ocupem una figura d’ordre, cívica. Una forma de ciutat que ens ofereix un projecte en un context global on, per tal de no quedar desconnectats o exclosos, restem mobilitzats permanentment. Una entorn on salvaguardem cívicament el paisatge; on esdevenim turistes de la nostra ciutat. En tensió amb aquesta ciutat-escenari, pot emergir una ciutat de llocs que ens co-implica. Aleshores no s’oculten els conflictes i antagonismes, més aviat queden exposats. No se simplifica la complexitat de la ciutat i no s’esborren alguns problemes que fan de mal veure: això ens implica en la producció d’espais comuns, de llocs. Però no hi som interpel·lats com a vides privades per a la “participació ciutadana” (qui pugui, qui vulgui), les quals són “privades” justament d’allò que ens és comú, sinó com a vides polítiques (però no com a votants!!), com a cossos que afecten i són afectats en els espais compartits de la diferència, travessats de conflictes i problemes. Els espais de politització ho són en relació a problemes i diferències, no en relació a identitats i consensos prefabricats. Comú no és allò que ens fa iguals, o una marca, o una propietat compartida. Comú és pròpiament l’espai de les diferències que ens coimplica des de la confrontació de formes d’experiència situades en un context geohistòric, en una realitat que compartim. Per això el comú no és una solució, és una tasca. Una tasca política i sense garanties. Una ciutat, Barcelona, pot ser una marca. I pot ser una ciutat de llocs. Avui, Barcelona és l’una i l’altra. I el desafiament es pensar la seva articulació, sota la sospita que esborrar una o altra és defugir el problema. És ben cert que, d’entrada, cal afrontar el desafiament dels discursos de poder preeminents; aquells que davant el malestar, la indignació i davant d’altres formes de fer, demanen una reducció de complexitat com la que pròpiament exerceixen des de la ciutat-projecte. Des d’aquest pla es requerit un nom, una altra marca amb la qual poder confrontar-se en terreny propi. Però aquesta és només una part del problema. El desafiament és múltiple: cal articular aquestes maneres de fer heterogènies i diferents que emergeixen en una ciutat de llocs a l’entorn de conceptes comuns: “mínims comuns”. Potser un primer concepte comú passaria per la noció d’espai, aquesta que fa de frontissa entre un escenari i un lloc. Per atendre als espais de l’experiència, espais diferencials fora dels escenaris disponibles de la planificació; lluny dels focus amb què la ciutat-escenari visibilitza i invisibilitza, integra i exclou. I des dels espais de politització caldria “fer lloc” a un altre concepte indefugible: el de dignitat, el que aborda les línies vermelles, infranquejables, d’una vida digna.

13