Una aproximació al poblament prehistòric de l\'alta muntanya. El cas del segon i el primer mil·lenni calANE als Pirineus axials meridionals

Una aproximació multidisciplinària al poblament prehistòric de l’alta muntanya. El cas del segon i el primer mil·lenni cal ANE als Pirineus axials meridionals (ca. 2.300 – ca. 300 cal ANE).

Túmul de LLacs, Vall de Sant Nicolau, 2.234msnm. Fotografia: Sabina Lapedra. Maig 2014. Imatge aèria general de la zona del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. GoogleEarth2013.

Treball de fi de llicenciatura. Manuel Quesada Carrasco. Tutor: Ermengol Gassiot Ballbé. Departament de Prehistòria. Universitat Autònoma de Barcelona. Juny 2014.

Índex 1. 2. 3. 4. 5.

Introducció ............................................................................................. Pàg. 2 Problemàtica ............................................................................................. Pàg. 4 Objectius i metodologia .............................................................................. Pàg. 5 Marc geogràfic – àmbit d’estudi ................................................................. Pàg. 7 Mètodes i materials .................................................................................... Pàg. 11 5. 1 . El registre arqueològic ................................................................ Pàg. 11 5. 2 . El Registre paleoambiental .......................................................... Pàg. 13 5.2.1. Arxius de sediments lacustres i paleolimnologia .. Pàg. 14 5.2.2. Palinologia, carpologia i antracologia de contextos arqueològics ......................................... Pàg. 18 5.2.3. Pedoantracologia ..................................................... Pàg. 18 6. Resultats 6.1. El registre arqueològic ................................................................... Pàg.19 6.1.1. El poblament mesolític ......................................... Pàg. 19 6.1.2. El poblament neolític ............................................ Pàg. 20 6.1.3. El poblament calcolític .......................................... Pàg. 21 6.1.4. El segon i el primer mil·lenni cal ANE ................... Pàg. 24 6.2. El registre paleoambiental .............................................................. Pàg. 30 6.2.1. Dinàmica climàtica ................................................ Pàg. 30 6.2.2. Els indicadors palinològics – dinàmica vegetal ..... Pàg. 32 6.2.3. Els metalls pesants ................................................ Pàg. 36 6.2.4. Carpologia, palinologia i antracologia dels contextos arqueològics ......................................... Pàg. 37 6.2.5. Pedoantracologia. El paper del foc en la configuració del paisatge ..................................... Pàg. 38 7. Discussió ........................................................................................................... Pàg. 41 8. Conclusions ....................................................................................................... Pàg. 50 9. Bibliografia ........................................................................................................ Pàg. 53

1

1. Introducció El present treball neix de les investigacions que duu a terme el Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya (GAAM) del Dept. de Prehistòria de la UAB al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (a partir d’ara PNAESM). Neix, concretament, de les inquietuds i les converses durant la darrera campanya de prospeccions de camp a la zona, el 2013, durant les llargues travesses per les muntanyes i les nits relaxades al voltant de la taula. Unes inquietuds generades per la documentació arqueològica realitzada durant anys per part del GAAM, per saber què passa amb la gent que hi vivia en aquests indrets durant el període que abasta de forma general l’edat del Bronze i gran part de l’edat del Ferro al PNAESM i que han motivat la realització d’aquest treball. Les diverses campanyes de prospeccions i excavacions dutes a terme pel GAAM a l’àrea del PNAESM i la seva zona perifèrica des de fa ja més de deu anys han posat al descobert un fenomen interessant que és el que dóna peu a aquest treball. Durant aquestes campanyes de prospecció i excavació s’han datat desenes d’estructures i nivells de jaciments, i a totes aquestes es reprodueix un mateix patró: un buit de datacions pel que fa a estructures d’assentament pel període comprés entre el ca. 2.300 cal ANE i el ca. 300 cal ANE. L’objectiu principal d’aquest treball és precisament intentar reagrupar i sintetitzar les dades provinents dels diferents indicadors d’antropització del territori, o el que és el mateix, redibuixar un “estat de la qüestió” pel que fa al poblament del PNAESM durant els dos últims mil·lennis abans de la nostra era. No obstant, i com és evident, amb les dades disponibles aquesta aproximació és inevitablement provisional, a més de les pròpies limitacions inherents a aquest treball. Però, en certa forma, acomplir els objectius de la tasca present ens haurà de servir per a encetar futures línies d’investigació sobre una base empírica més sòlida. Com a objectiu que podríem definir com a transversal, està la revalorització històrica de les zones d’alta muntanya que sovint han estat obviades per l’arqueologia tradicional. En aquest sentit, aquest treball neix també amb l’objectiu de posar el meu petit gra de sorra a la investigació sobre el poblament a aquestes àrees que les seqüències crono-culturals han definit com a “marginals”. El treball realitzat pel GAAM durant més d’una dècada, o altres investigacions lligades també a les activitats econòmiques dels grups d’alta muntanya com les pioneres de C. Rendu (Rendu, 2003) són la base ontològica i pràctica sobre la qual descansa aquesta petita aportació. És aquesta base, precisament, la que entén el paisatge no només com a context en el que es desenvolupen les societats humanes sinó, també i sobretot, com a objecte arqueològic en sí mateix, en la mesura en que aquestes societats el transformen i el modifiquen mitjançant les diverses formes d’obtenció de recursos, o el que és el mateix, una inferència que està mediatitzada en última instància pels processos de treball i l’organització social dels mateixos. Que les societats prehistòriques estan condicionades pel seu entorn natural és quelcom obvi, però a banda d’aquests condicionants, les investigacions dels últims temps han posat sobre la taula un debat que gira, per dir-ho d’alguna forma, en la direcció contraria. És a dir, la capacitat que tenim les societats humanes de condicionar, i determinar, el nostre entorn (Estévez, 2005). És per això que pensem que el territori, el paisatge com a espai social és també un producte històric, en la mesura que és matèria transformada per les societats, i que per tant ha de ser també matèria objecte de les investigacions arqueològiques.

2

1. Introducció Més enllà d’això, vull expressar que aquest treball, tot i estar signat per una sola persona, és fruit del treball col·lectiu de moltes persones que al llarg del temps han estat o estan vinculades al GAAM i que, al cap i a la fi, és a aquestes persones a qui, en gran part, es deu aquesta recerca. No estaria dient cap mentida si dic que, sense l’esforç i el treball de totes elles, aquest treball hauria estat impossible. Gràcies a totes per iniciar-me en aquest apassionant món de l’arqueologia de l’alta muntanya, per les facilitats que sempre han estat disposades a oferir-me i per, en definitiva, estimar la muntanya, les seves gents i la seva història.

3

2. Problemàtica La problemàtica que aquí presentem gira entorn el poblament i la humanització d’àrees de l’alta muntanya. Concretament, abordem el repte que representen els dos últims mil·lennis abans de la nostra era pel que fa al poblament del Pirineu axial meridional. Com he anticipat a la introducció, el registre arqueològic realitzat pel GAAM a la zona, ha posat de manifest una seqüència de poblament prehistòric gairebé ininterrompuda que abasta uns 10.000 anys. No obstant, amb les datacions disponibles avui dia, aquesta seqüència queda interrompuda als voltants del 2.300 cal ANE, quan desapareixen les evidències d’assentaments a la zona, patró que es reprodueix a tots els contextos arqueològics datats amb C14, i no és fins aproximadament el 300 cal ANE que tornem a tenir datacions vinculades a contextos d’assentaments. Un buit que abasta el que la cronologia tradicional ha assignat a l’edat del Bronze i bona part de l’edat del Ferro. Aquest “hiatus” de registre es torna més interessant encara quan, paradoxalment, es troben estructures relacionades amb el món funerari que tradicionalment s’han associat a aquest període de dos mil anys, concretament al segon mil·lenni abans de la nostra era. D’altra banda, s’hi ha documentat també diversos amagatalls de material ceràmic a diferents zones del Parc que, per la seva tipologia es vinculen, també, al període esmentat. Amb aquest marc arqueològic, la possibilitat de recórrer a dades paleoambientals i paleoecològiques es torna més necessària que mai, donat l’escassetat de dades arqueològiques, amb l’objectiu d’intentar inferir l’abast que representa aquest buit d’assentaments per a obtenir una representació del poblament i de les seves petjades a l’entorn que confirmin, o refutin, el que d’alguna forma ens està dient el registre arqueològic. La contradicció que representa l’absència d’assentaments i l’evidència de jaciments relacionats amb les pràctiques funeràries o els amagatalls de material ceràmic, podem començar a dirimirla mitjançant les dades paleoclimàtiques i paleoecològiques disponibles de diversos estudis a la zona, referents al segon i el primer mil·lenni cal ANE. Aquests indicadors paleoambientals aporten un gran potencial d’informació pel que es refereix al vectors d’antropització del paisatge. Per tant, ens haurien d’ajudar a refer hipòtesis sobre el que passa a partir del ca. 2.300 cal ANE, a elaborar hipòtesis sobre les raons d’aquesta absència de datacions al registre arqueològic i, en la mesura en que puguem, a començar a inferir les causalitats del canvi que evidencia el registre defugint de les interpretacions tradicionals pel que fa a les poblacions prehistòriques i, especialment, les de l’alta muntanya. Com veurem més endavant, també aquests indicadors entren en contradicció amb l’evidència arqueològica. L’objectiu d’aquest treball és integrar aquests resultats en vistes a generar un marc explicatiu coherent pel que fa als dos últims mil·lennis de la prehistòria a l’àrea del PNAESM i la seva zona d’influència.

4

3. Objectius i metodologia

3.1. Objectius

L’objectiu d’aquest treball és plantejar una aproximació arqueològica al poblament dels Pirineus occidentals catalans, concretament, pel que fa al segon i el primer mil·lenni abans de la nostra era. L’aproximació té inevitablement un caràcter provisional, bàsicament per l’escassetat de dades i a l’espera de nous resultats que permetin avançar en la investigació sobre el poblament a l’alta muntanya pels mil·lennis referits. D’aquest objectiu general, se’n deriven tres qüestions fonamentals a resoldre, les quals estructurarien aquest treball i que vindrien a iniciar la investigació des d’una perspectiva més plausible. D’una banda, abordar el registre arqueològic al PNAESM durant el IIon i Ier mil·lenni ANE, plantejant la contradicció que significa l’absència d’estructures d’habitació i/o assentament i els diferents jaciments i troballes adscrites a aquest període. De l’altra, abordar les diverses hipòtesis amb que podem explicar aquesta interrupció de registre, tot descartant les més inviables i incidint en la que pensem té més potencial explicatiu: un canvi de patró en el poblament de l’alta muntanya. Com a derivades de les dues anteriors, plantejar una aproximació als factors causals que hagin pogut vehicular aquest canvi en el patró d’assentament, en base als resultats de les dades de que disposem, tant a nivell arqueològic com a nivell paleoecològic, sobre l’impacte de les poblacions humanes al paisatge durant el període que abasta aquest estudi. Intentar inferir la naturalesa del canvi en el patró d'assentament i d'explotació del territori. Delimitar les possibilitats de les causes mediambientals i climàtiques, així com realitzar una primera aproximació als possibles factors causals de tipus social i econòmic, tot superant visions apriorístiques de determinisme climàtic i “marginalitat regional”. Per tal d’assolir una visió en conjunt de la problemàtica que aquí presentem, l’estudi hauria de comptar, com a mínim, amb: 1. Una visió sincrònica i diacrònica de l’impacte antròpic a les àrees d’alta muntanya del PNAESM i de les seves àrees perifèriques. 2. Un registre arqueològic que ens permetés inferir algunes pautes de poblament o, si més no, d’explotació dels recursos i de gestió i estructuració del paisatge. Incidir en la dinàmica de poblament i de gestió de territori a partir de les ocupacions més intenses i regulars, abans de la discontinuïtat que presenta la fi del tercer mil·lenni ANE. 3. Un estudi dels contextos funeraris que trobem a l’interior del PNAESM i a les seves àrees perifèriques. Incidir en la seva tipologia i els possibles materials associats a aquestes ens podria ajudar a abocar llum sobre aquesta problemàtica. 4. Un estudi també, de les diverses troballes d’amagatalls de material ceràmic aillades a l’àrea d’estudi. Inferir la tipologia dels recipients ceràmics podria donar-nos pistes també de les influències o possibles contactes de les poblacions que utilitzaren l’àrea del PNAESM amb altres grups d’àrees suprarregionals més enllà de la regió pirinenca durant aquests mil·lennis, així com possibles xarxes de llarga distància que contribueixen a l’estructuració del territori nord-occidental català. 5. La comparació de les dades i els resultats de la recerca duta a la zona del PNAESM i a l’àrea perifèrica amb d’altres zones d’interès que per la seva proximitat geogràfica, orogràfica o fins i tot pel tipus de gestió del territori, etc. que poden tenir certes similituds amb l’àrea estudiada. Més encara, si en aquestes àrees d’alta muntanya existeix un registre potent de dades sobre el període que ens ocupa. Aquestes àrees podrien ser, en un inici, vessant nord dels Pirineus, Prepirineus i altres zones properes, o zones muntanyoses d’altituds similars, com l’àrea dels Alps.

5

3. Objectius i metodologia 6. Més enllà de les àrees amb les que comparteix diverses similituds com les esmentades, seria interessant també establir comparacions amb àrees properes prepirinenques i de la plana, doncs veiem necessari també establir una relació dialèctica entre aquestes dues ecozones/territoris: saber què passa a la plana per entendre què passa a la muntanya.

3.2. Metodologia

Evidentment, d’acord amb l’extensió d’aquest treball i amb els objectius proposats, és inviable abastar totes les àrees d’interès per a l’estudi. De fet, es pot comprovar que els sis punts marcats serien els passos necessaris per a assolir un objectiu de gran abast, que seria una aproximació integral al poblament al PNAESM durant els dos últims mil·lennis de la prehistòria, passant de ser eines metodològiques a objectius en sí mateixos. L’abast d’aquesta tasca supera amb escreix el que pensem ha de ser aquest treball, que es limitarà a una introducció a la problemàtica, basada sobretot en l’impacte ecològic d’aquestes poblacions al medi muntà. En aquest treball doncs, acotarem els objectius en veure quin és l’impacte de les activitats antròpiques a l’àrea d’estudi, amb l’horitzó d’intentar acotar les diverses hipòtesis explicatives d’aquest canvi en el registre. Així doncs, podríem dir que ens limitarem al punt número 1 i 2, és a dir, a establir una relació entre el registre arqueològic i els diferents arxius paleoecològics i paleoambientals de què disposem, comparant-los per a generar un marc explicatiu coherent amb els diferents registres. Pensem que aquesta combinació i integració de resultats dels diferents estudis realitzats és simplement una introducció a la problemàtica que aquí ens ocupa la qual ens permetrà plantejar un escenari coherent per a properes recerques. La metodologia d’aquest treball doncs, es basa en: Anàlisi del registre arqueològic de les restes materials d’activitat antròpica a l’àrea del PNAESM i les zones perifèriques, en base a les campanyes de prospecció i excavació arqueològiques dutes a terme des del 2001. L’evolució d’aquest poblament durant la primera part de l’Holocè ajudarà a formar-nos un quadre amb el que abordar la problemàtica. Reconstrucció paleoambiental i paleoecològica pel segon i el primer mil·lenni ANE, incidint en la qüestió primordial de l’impacte antròpic al paisatge i com aquest queda registrat pels diferents estudis paleoambientals, paleobotànics, sedimentaris, palinològics, carpològics i pedoantracològics a la zona d’estudi: a. Dades derivades dels resultats de les anàlisis paleoambientals (dades pol·líniques, químiques i macrofòssils dels arxius sedimentaris lacustres i dels jaciments excavats). b. Dades derivades d'anàlisis antracològiques i carpològiques als jaciments. c. Dades derivades dels resultats de les anàlisis pedoantracològiques. d. Finalment, és també imprescindible, encara que només sigui de forma sintètica i per sobre, la comparació amb altres dades extretes de treballs d’àrees properes geogràficament o amb similituds pel que fa a l’orografia i la gestió i explotació del territori. En aquest sentit, es compararan aquests resultats amb els obtinguts a altres àrees com són zones dels Pirineus septentrionals i els Alps francesos. Aquesta combinació de dades ens hauria de permetre plantejar quin és l’impacte de les poblacions humanes a les zones d’alta muntanya que abasta aquest estudi, acotant d’aquesta forma les hipòtesis que es poden plantejar. Alhora, podríem començar a inferir, o almenys delimitar, els factors causals d’aquest canvi en el poblament dels dos últims mil·lennis, i d’aquesta forma generar un marc explicatiu que considerés la interacció de resultats de les diverses disciplines així com plantejar hipotètiques actuacions i vies d’intervenció amb les que podríem encetar noves recerques sobre la matèria.

6

4. Marc geogràfic – àrea d’estudi Un primer aclariment El marc geogràfic al qual s’inscriu aquest treball està situat al nord-oest de la Comunitat Autònoma de Catalunya, la zona occidental dels Pirineus catalans, concretament el territori que compren el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, amb una superfície total de 40.852 ha, dividida entre la zona de protecció interna (14.119 ha) i la seva àrea perifèrica (26.733 ha). La limitació de l’estudi a aquesta àrea ve determinada pels diversos projectes arqueològics que duu a terme el Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya del Departament de Prehistòria de la UAB – CSIC des del 2001. De fet, una de les contradiccions que sorgeix amb la realització d’aquest treball és la delimitació de la pròpia zona a tractar, doncs el concepte “alta muntanya” pot definir zones més àmplies que les estudiades en aquest treball. Així, la delimitació geogràfica de l’àmbit de recerca respon doncs a criteris lligats al propi procés d’investigació. Les dades disponibles per a aquest treball són les concentrades a la zona referida, la qual, amb tot, considerem representativa de la dinàmica general del Pirineu central. D’aquesta forma, l’àrea d’estudi a trets generals estaria delimitada a l’oest per la conca fluvial del Noguera Ribagorçana i a l’est per la capçalera del Noguera Pallaresa; mentre que els límits més difusos a nord i al sud estarien situats a la ribera nord del riu Garona (arribant gairebé a la vessant nord de la serralada pirinenca) i Vall Fosca i Vall de Boí respectivament per la zona sud, comprenent les comarques de la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça, Pallars Sobirà i Pallars Jussà. No obstant, pel que fa als diferents estudis paleoambientals, a més dels realitzats a la pròpia àrea del PNAESM, hem utilitzat també alguns estudis realitzats a zones properes com la Coma del Burg, a la capçalera del torrent del Burg, afluent del Noguera de Cardós, tributari alhora del Noguera Pallaresa; l’estudi pedoantracològic a Plaus de BordísMontarenyo, vessant sud-oest del la capçalera del riu Cardós, o les restes arqueològiques de la vall de Baiasca, indrets situats tots ells a l’est de la zona d’estudi.

4. 1. Orografia i geomorfologia El Pirineu és una extensa serralada d’uns 450km de longitud i una amplada de 150km a la seva zona més amplada. Situats entre els 42 i els 43 graus de latitud s’estén des del mar Mediterrani fins el mar Cantàbric. La zona compresa a l’estudi és part del Pirineu central en la seva zona axial, l’àrea amb les elevacions més destacades i nombroses, amb pics que superen els 3000 metres sobre el nivell del mar (msnm), fons de vall situades entre els 1000 i els 1800msnm, i crestes i circs glaciars que separen aquestes valls que sovint superen els 2700msnm. El relleu marcadament alpí està condicionat pel batòlit plutònic granític de Posets-Maladeta, tot i que a la zona més oriental hi dominen esquistos i pissarres que formen part dels plecs de la coberta paleozoica (Martí, 1984; Rodríguez, 2010). Aquesta orografia està marcada també pel glaciarisme quaternari que ha anat donant forma al relleu caracteritzat per valls abruptes i estretes, orientades de nord a sud on centenars de llacs a altes cotes són el testimoni del procés de desgel del Tardiglaciar. D’aquestes valls les més importants són les de les conques hidrogràfiques que circulen direcció sud, com les dues Nogueres, Ribagorçana i Pallaresa, i els seus afluents, Noguera del Tor i Flamisell, amb l’excepció del riu Garona, que transcorre en direcció atlàntica. Aquesta disposició orogràfica connecta la zona d’estudi mitjançant les valls fluvials amb els Prepirineus. A banda d’aquestes, dues valls principals connecten el territori del PNAESM d’est a oest mitjançant el port del Portarró, la vall de Sant Nicolau, afluent del

7

4. Marc geogràfic – àrea d’estudi Noguera del Tor, i la vall d’Espot, per on corre el riu Escrita, afluent del Noguera Pallaresa (Rodríguez, 2012; Gassiot, 2010a).

Mapa 1. Mapa general dels Pirineus i de la seva zona axial. El cercle vermell indica la situació geogràfica del PNAESM i la zona aproximada d’estudi. Modificat de GoogleEarth a partir de ICC 2014).

Mapa 2. Mapa general de Catalunya amb la localització del PNAESM. Les línies negres delimiten la zona de protecció interna i perifèrica. Mapa realitzat amb MiraMon a partir de ICC Altimetria 30m (ràster).

8

4. Marc geogràfic – àrea d’estudi

4.2. Clima Pel que fa al clima aquest està condicionat bàsicament per tres factors. El primer d’aquests són els diferents pisos altitudinals de la zona, els quals generen una gran quantitat de microclimes i ecosistemes, amb forts contrastos en funció de l’altitud i l’orientació de les vessants. El segon factor és la barrera que suposa la gran serralada pirinenca que bloqueja les masses d’aire continentals i marítimes, tant atlàntiques com mediterrànies, i els vents càlids del sud i freds del nord. El tercer factor és la pròpia orografia de la zona i l’orientació de les vessants que condicionen també la climatologia de la zona. No obstant, el factor determinant continua sent les grans diferències existents entre els diferents estatges bioclimàtics (Gassiot et al., 2014, Varquer et al., 1995). A l’actualitat, a les zones de fons de vall situades al voltant dels 1.800msnm les temperatures oscil·len entre 2 i -4ºC de mitjana al gener i entre 13 i 18ºC al juliol, de la mateixa forma que la mitjana de precipitació anual està condicionada també per l’altitud (entre 1000mm i 1500mm a les zones més altes i entre 700mm i 930mm als fons de valls) amb una tendència a disminuir a la part més oriental. D’altra banda, aquesta precipitació hivernal provoca que el mantell nival sigui present durant varis mesos a les zones d’obaga i les vessants nord (Martí, 1984; Gassiot et al. 2010a; Gassiot et al., 2012a).

4.3. Vegetació

La vegetació d’aquesta àrea és pràcticament en la seva totalitat de tipus eurosiberià 1 i boreoalpina 2 i, en conseqüència, aquesta està igualment marcada per l’orientació de les vessants i, molt especialment, per les clisèries altitudinals. (Pèlachs et al., 2001; Gassiot et al., 2012b). En el cas de la vegetació, hem de tenir en compte que tot i ser l’altitud el factor fonamental en el desenvolupament de les formacions vegetals als diferents pisos bioclimàtics, hi actuen també l’orientació de les vessants, la intensitat de les precipitacions o els processos edàfics (formació dels sòls) i les seves característiques sedimentàries i geomorfològiques (Gassiot et al., 2014), sense oblidar que aquesta distribució és també fruit d’un llarg procés d’interacció entre les dinàmiques climàtiques i vegetals i l’acció humana (Pèlachs et al., 2001). Les formacions a la zona del PNAESM que componen el pis muntà i els fons de valls –fins els 1.500/1.700msnm aproximadament– estan dominades pels boscos d’espècies caducifòlies com els roures (Quercus humilis), els bedolls (Betula pendula), freixes (Fraxinus excelsior), faigs (Fagus sylvatica) o avellaners (Corylus avellana), presents a les zones d’obaga i les més humides, i que hi conviuen amb formacions mixtes de coníferes com ho són el pi roig (Pinus sylvestris) i avets (Albies alba). Aquests boscos, als fons de les valls, són tradicionalment els més modificats per l’acció antròpica, i avui dia, aquests espais sovint són pastures i prats de dall, propers als nuclis urbanitzats, on estan representades espècies com el boix (Buxus sempervirens) o els pinars de pi roig (Pèlachs et al., 2007; Gassiot et al., 2012). 1

Per vegetació de tipus eurosiberiana entenem aquella que és típica del clima oceànic, caracteritzat per unes precipitacions abundants i regulars durant tot l’any (més de 800mm. Anuals) i temperatures suaus 0 0 (entre els 6 i els 22 ) i una baixa amplitud tèrmica. Les formacions boscoses típiques són les de tipus caducifoli. 2 Per vegetació de tipus boreoalpina entenem aquella que és característica de la muntanya i l’alta muntanya i que, de forma general, està limitada per l’altitud. És una vegetació adaptada a les condicions de baixes temperatures i de major pluviositat a les zones baixes. Un fet característic és un cicle biològic reduït degut al manteniment perllongat del mantell nival. Les formacions boscoses típiques són aciculifòlies, com les coníferes, i els prats alpins.

9

4. Marc geogràfic – àrea d’estudi A una cota superior, entre els 1.500/1.700msnm fins els 2.300msnm aproximadament, al pis subalpí hi dominen les formacions boscoses de coníferes, amb predomini dels pinars de pi negre (Pinnus uncinata) i amb presència també de bedolls i avetoses a les zones d’obaga. Són característiques també les formacions arbustives als sotaboscos, destacant a les zones d’obaga el neret (Rhododendron ferrugineum), un arbust glabre que creix també per sobre el límit arbori pirinenc, o el nabiu (Vaccinium myrtillus); mentre que a les zones de solana hi creixen el ginebre (Juniperus communis) i la bruguerola (Calluna vulgaris) (Pèlachs et al., 2007; Rodríguez, 2010). Finalment, per sobre els 2.300msnm aproximadament, on ja no hi creixen les formacions boscoses, hi predominen els prats alpins amb pins negres de forma dispersa, amb creixement d’arbustos i herbes alpines (Poaceae, Festuca, Artemisa, entre d’altres).

Figura 1. Esquema gràfic de les diferents clisèries altitudinals i les formacions boscoses predominants en cadascuna d’aquestes al Pirineus centrals.

10

5. Mètodes i materials Entenem que els estudis sobre poblament prehistòrics no poden estar escindits de la pròpia dinàmica del territori en el qual aquestes comunitats s’insereixen i es desenvolupen. De tal forma que, com a matèria i materials que són també objecte de transformació de les activitats antròpiques, entenem també el mateix paisatge com a objecte d’estudi, doncs aquest condiciona –i es veu condicionat– per les formacions socials i les estratègies econòmiques d’explotació que aquestes implementen al seu entorn. En aquests següents apartats, exposaré breument els diferents mètodes i mecanismes que he emprat així com els seus resultats, per tal d’esbossar un quadre del poblament i del seu impacte a l’alta muntanya a l’àrea del PNAESM que permeti resoldre la problemàtica exposada.

5.1. El registre arqueològic Com ja he assenyalat, des de fa més de deu anys el GAAM ha dut a terme diverses intervencions arqueològiques a la zona del PNAESM amb l’objectiu de generar un coneixement sobre la història dels territoris d’alta muntanya a l’àrea d’estudi. Aquestes intervencions han estat encaminades a generar un registre empíric pel que fa a l’ocupació humana al PNAESM des d’inicis de l’Holocè fins època contemporània. Una gran part del treball realitzat en el transcurs d’aquests anys ha estat la prospecció intensiva del territori del PNAESM i les seves zones perifèriques, amb l’objectiu d’identificar tot vestigi susceptible de respondre a activitats humanes. Aquestes prospeccions s’han realitzat mitjançant transsectes cobrint gairebé tota l’àrea del territori del PNAESM i el seu anell perifèric entre els 1.500msnm i els 2.900msnm, excepte aquelles zones a les que, per la seva accessibilitat o per les pròpies condicions del terreny, han estat impossibles d’accedir-hi. Aquestes prospeccions han posat de relleu una realitat arqueològica que compren més de 320 punts d’interès arqueològic 1, els quals han estat documentats, cartografiats i integrats en sistemes d’informació geogràfica (GIS). En aquests treballs de prospecció, s’ha dut a terme també un aixecament planimètric de les estructures així com, en algunes ocasions, degut a l’estat de conservació, neteges superficials d’aquestes sense malmetre l’estratigrafia. També, ocasionalment, s’han efectuat petits sondejos de 0,5mx1m en alguns dels jaciments amb un doble objectiu. D’una banda, conèixer el potencial estratigràfic del vestigi, i de l’altra, intentar obtenir materials amb els quals poder datar l’estructura, especialment materials de tipus orgànic com carbons, ja que els elements trobats en superfície mitjançant les prospeccions generalment presenten poques possibilitats d’inferir possibles cronologies (Gassiot et al., 2014).

1

A dia d’avui encara no existeix un acord pel que fa a la definició arqueològica de jaciment, doncs aquests poden ser d’una varietat i naturalesa molt diferent, des de estructures arquitectòniques, passant per troballes de material descontextualitzat, zones terrassades, etc. de forma que és difícil acotar la mateixa definició teòrica. També la definició sobre el terreny, especialment en contextos amb un patró difús de poblament i ús de l’espai i quan la distancia entre vàries estructures planteja problemes i ambigüitats en la seva interpretació com a un únic jaciment o com a un conjunt d’aquests. És per això que aquí ens referim com a Punts d’interès arqueològic.

11

5. Mètodes i materials Més enllà d’aquests treballs, i amb l’objectiu d’engrossir la informació arqueològica d’aquest territori, s’han realitzat també algunes excavacions en extensió d’alguns dels jaciments documentats. Aquestes excavacions han estat als jaciments de Dolmen de la Font dels Coms, Abric de l’Estany de la Coveta I i la Cova del Sardo. A més d’aquests, s’han realitzat també altres excavacions que, tot i no cobrir la totalitat del jaciment documentat, han estat prou extenses com per a inferir fases d’ocupació i recuperar materials significatius, com ho són una de les cabanes del Despoblat de la Cova, La Cabana de Tallada Llarga i la Cabana dels Vidals de Dalt. Pel que fa a les característiques dels jaciments enregistrats, aquests presenten una gran varietat tant en la forma com en la funcionalitat, que van des de vestigis d’habitació a l’aire lliure o en coves i abrics fins a gravats a la roca, passant per estructures megalítiques funeràries, troballes disseminades de material ceràmic, material en superfície a la part superior de carenes, o places relacionades amb activitats metal·lúrgiques, com mines d’extracció de mineral o forns pel processament d’aquests, amb un clar predomini de les estructures amb una funcionalitat ramadera (Gassiot et al., 2014). La majoria d’aquests vestigis arqueològics són construccions en pedra seca a l’aire lliure, distribuïts per tota la zona d’estudi, habitualment petites cabanes, cercats i altres estructures vinculades a activitats econòmiques ramaderes (Rodríguez, 2011; García et al., 2011, Gassiot et al., 2012 , Gassiot et al., 2012b). De forma recurrent, aquests assentaments es troben situats a prop de cursos d’aigua i en llocs amb poca pendent, a fons de valls i de circs glaciars i, en alguns casos, propers a tarteres, aprofitant els blocs de pedra erràtics dels cons de dejecció per a la pròpia construcció de les estructures.

Mapa 3. Mapa general del PNAESM amb els punts d’interès arqueològic documentats, que abasten una cronologia que va des d’inicis de l’Holocè fins a l’època moderna-contemporània. Les zones sense punts corresponen a àrees de difícil accés o que no han estat prospectades. Mapa elaborat pel GAAM amb GIS MiraMon.

12

5. Mètodes i materials Una altra categoria d’assentaments es troben a petits abrics i cavitats on la geologia permet un aprofitament d’aquests espais. Hem de tenir en compte que donades les característiques geomorfològiques de la zona, aquestes coves i cavitats no són molt abundants i les existents són més aviat de dimensions reduïdes. Mentre que al sector granític hi existeixen algunes cavitats formades per l’acumulació de grans blocs erràtics procedents dels glaciars rocosos pleistocens, al sector geomorfològic dominat pels esquistos, degut a processos geològics i climàtics, aquestes cavitats tenen unes dimensions més reduïdes i la seva abundància al territori és menor. Tot i així, l’ocupació de balmes a la zona del PNAESM com a refugi és recurrent des del neolític antic, amb especial intensitat a la fi del neolític/calcolític.

Datacions Com s’ha dit, inferir la cronologia dels diferents assentaments enregistrats a simple vista sobre el terreny és prou difícil, si més no impossible sinó es fa de forma hipotètica. Per aquesta raó, s’han dut a terme un total de 78 datacions radiocarbòniques, amb resultats que van des d’inicis de l’Holocè/mesolític fins a l’època moderna. Pel que ens interessa en aquest treball, d’aquestes datacions, 29 ens han donat cronologies prehistòriques relatives a 11 jaciments diferents, que es situen en un ventall cronològic que va des del ca. 8.800 cal ANE fins el ca.300 cal ANE. La majoria d’aquestes datacions provenen de contextos d’abrics i balmes degut a que, d’una banda, donada l’orientació de la recerca a vestigis prehistòrics, les prospeccions han posat major èmfasi en aquest tipus d’estructures; i de l’altra, per una qüestió pràctica, relativa a la dificultat de datació en contextos d’aire lliure on la superposició de l’estratigrafia juntament amb els processos sedimentaris posteriors limitats fan complicada i poc precisa la datació radiocarbònica (Gassiot et al., 2012b). Més enllà d’aquestes datacions, la tipologia i caracterització d’alguns elements constructius han permès inferir les cronologies relatives d’altres vestigis als quals no se’ls hi ha aplicat mètodes de datació absoluta, el que ens ha permès d’altra banda plantejar una seqüència de poblament que, tot i ser preliminar, abasta pràcticament la totalitat del territori del PNAESM i el seu anell perifèric, i temporalment tot l’Holocè.

5.2. Registre paleoambiental Tal i com he assenyalat als objectius i la metodologia del treball, les dades arqueològiques s’han comparat i complementat amb dades d’ordre paleoecològic. L’objectiu d’aquesta metodologia podríem dir que té una doble vessant. D’una banda, establir el coneixement de les diferents fases climàtiques i els canvis en el paisatge i la vegetació que aquestes comportaren per tal de fer-nos una idea de l’evolució del paisatge durant l’Holocè; de l’altra, complementar i comparar aquestes dades paleoecològiques amb les provinents del registre arqueològic, amb l’objectiu d’aproximar-nos a l’impacte que aquestes comunitats prehistòriques tingueren al medi ambient i en la configuració del paisatge. Aquesta metodologia ens ha de servir en última instància per a intentar destriar (o almenys delimitar) els factors causals –antròpics i/o mediambientals– d’incidència i canvi en el paisatge i, d’aquesta forma, generar un escenari de coneixement on poder formular hipòtesis sobre la

13

5. Mètodes i materials causalitat dels canvis de patrons d’assentament durant el periode d’estudi d’aquest treball, amb especial atenció pel que fa a l’abast de les pràctiques econòmiques ramaderes. En aquest apartat es fa referència als diferents estudis paleoambientals i paleoecològics realitzats al PNAESM i a les zones properes. D’una banda, els estudis palimnològics i pol·línics de les columnes sedimentàries de llacs i paleollacs; de l’altre, es fa referència a les anàlisis de sediments dels diferents jaciments excavats en extensió, Cova del Sardo i Abric de l’Estany de la Coveta I. S’han utilitzat també les anàlisis antracològiques de macrocarbons i microcarbons de les anàlisis lacustres i dels jaciments arqueològics, complementat per les anàlisis carpològiques de les llavors. S’ha estudiat també el percentatge de contaminació dels metalls pesats a les columnes sedimentàries de la Coma del Burg i finalment, s’han utilitzat els estudis pedoantracològics realitzats a Plaus de Boldís-Montarenyo.

5.2.1. Arxius de sediments lacustres i paleolimnologia Per aquest treball s’han utilitzat els estudis realitzats a les columnes sedimentàries de diversos contextos lacustres i paleolacustres. Aquests estudis s’han dut a terme a tres llacs de l’interior de l’àrea del PNAESM i un de l’exterior, la Coma del Burg (1.821msnm). Aquest últim és una cubeta d’obturació morrènica d’origen glaciar que actualment funciona com a torbera, situada a la capçalera del torrent del Burg, afluent del Noguera de Cardós (Pèlachs et al., 2001; Pèlachs et al., 2001a). Dins l’àrea del PNAESM, els arxius sedimentaris lacustres provenen de l’Estany Redón, un llac situat a 2.240msnm, a la vall de Conangles, dins el circ de Colomers. Juntament amb el sondeig realitzat a l’estany Redó, situat a la capçalera de la vall de Sant Nicolau a 2.116msnm i amb un registre que engloba els últims 15.000 anys, ens resulten prou útils per a fer una reconstrucció de l’estacionalitat del clima i els efectes més generals de l’activitat antròpica. D’altra banda, a l’Estany Llebreta, el llac situat a menor altitud de la vall de Sant Nicolau a 1.619msnm, també s’hi realitzà un sondeig amb una resolució de 3.540 anys. Aquest, juntament amb les anàlisis realitzades a la Coma del Burg, ens informen més directament de l’impacte antròpic sobre el clima i la vegetació (Pèlachs et al., 2007; Gassiot et al., 2012b; Catalan et al., 2013a), encara que l’abast cronològic del llac Llebreta no englobi la totalitat del període que es pretén estudiar (Mapa 4).

14

5. Mètodes i materials

Mapa 4. Localització dels sondejos paleoambientals realitzats als contextos lacustres i paleolacustres. 1. Estany de Llebreta (1.616m); 2. Estany Redó (2.116m); 3. Estany Redon (2.240m); 4. Coma del Burg (1.821m). Mapa elaborat mitjançant GIS MiraMon, a partir de ICC Altimetria 30m (ràster).

Les anàlisis de sediments lacustres tenen un gran potencial d’informació pel que fa a la reconstrucció paleoambiental i paleoecològica dels contextos estudiats. Als llacs i estanys es dipositen els sediments, condicionats per les avingudes, ordenats cronològicament, dels quals es pot extreure la informació. Aquests són el vestigi material de la dinàmica de tota la conca hidrogràfica, que és un marc ecològic de referència (Catalan et al., 2013a) per a realitzar estudis sobre impacte climàtic i antròpic a la vegetació (Pèlachs et al., 2001; Pèlachs et al., 2001a; Pèlachs et al., 2007; Catalan et al., 2013a). El desenvolupament científico-tècnic permet un gran ventall d’estudis multidisciplinaris d’un mateix context, que poden aportar una variada i important informació paleoecològica i paleoambiental. En aquest treball s’han utilitzat anàlisis pol·líniques, anàlisis mineralògiques i geoquímiques. anàlisis de restes d’organismes microscòpics i macroscòpics i anàlisis carpològiques. Cadascuna d’aquestes analítiques ens informen de diferents aspectes que ens permeten dibuixar una seqüència climàtica i ecològica que, al seu torn, ens ajudarà a entendre l’impacte que els grups humans deixaren sobre el seu entorn. 5.2.1. 1. Aproximacions numèriques Les anàlisis realitzades a l’Estany Redó, l’Estany Llebreta i l’Estany Redon han inclòs modelitzacions d’aproximacions numèriques amb models topoclimàtics i mètodes de validació per a mesurar-les i comparar-les amb la distribució actual de les espècies vegetals i poder fer una reconstrucció del clima i la vegetació al passat (Catalan et al., 2009). Així, als estudis que utilitzarem aquí s’han fet servir tres tipus de tècniques: 1) Reconstruccions de variables climàtiques i funcions de transferència per la reconstrucció de les característiques físiques i químiques de l’aigua mitjançant l’anàlisi de diatomees i cists de crisòfits. 2) Reconstrucció de les variables climàtiques utilitzant els anàlegs dels registres pol·línics actuals i 3) Reconstrucció de la distribució potencial d’espècies sobre l’espai, modelant la distribució actual en funció de 15

5. Mètodes i materials les reconstruccions climàtiques del passat. No obstant, aquests models numèrics són aproximacions caracteritzades pel principi de provisionalitat, i allò que ens marca en essència és la tendència general, donat que els sondejos i les analítiques realitzades són sempre parcials, i no absentes de problemàtiques en la interpretació. (Catalan, 2009; Catalan et al., 2014). En aquest sentit, a banda dels estudis pol·línics i de macrorestes vegetals (indicadors dels canvis en la vegetació) s’han analitzat també els indicadors biològics micro, com els indicadors algals i la composició de diatomees 2 i cists de crisòfits 3, que estan molt condicionats per la coberta de gel als estanys (Catalan et al., 2009). Aquests indicadors ens són especialment útils pel que fa a la reconstrucció del clima i de la seva estacionalitat, en tant que ens permeten reconstruir l’acidesa (pH) de l’aigua amb molta precisió; ja que en conques de formació granítica l’acidesa de l’aigua està associada al grau de meteorització química de la roca, que alhora va molt lligada a la temperatura del període sense neu (estiu i tardor). D’altra banda, la relació de la composició de crisòfits amb la dinàmica climàtica es mediatitza per la durada de la coberta de gel als estanys, que ens informen alhora de les temperatures d’hivern i primavera (Catalan et al., 2009, Catalan et al., 2013). Comparats amb el indicadors pol·línics es guanya precisió en la reconstrucció climàtica i vegetal del passat (Figura 2) (Catalan et al., 2014). Així doncs, la relació de dependència que s’estableix entre l’erosió de les roques i el nivell de pH de l’aigua d’una mateixa conca hidrogràfica i la temperatura de l’aire, permet fer reconstruccions climàtiques mitjançant aquestes variables molt més precises amb anàlisis únicament palinològiques (Catalan et al., 2009 i 2014).

2

Les diatomees són un tipus d’algues unicel·lulars de la família Heterokontophyta. Són organismes microscòpics fotosintètics que viuen a l’aigua, compostes per una paret cel·lular (frústula) que produeix àcid silícic. El clima més càlid duu a una sobresaturació de diatomees, el que provoca una major alcalinitat a l’aigua. 3 Els crisòfits (Chrisophyceae) són un tipus d’algues que viuen majoritàriament a aigües dolces, condicionades també per l’alcalinitat de l’aigua, i que estan molt relacionades amb la temperatura de l’aigua durant el període en que els estanys estan coberts pel gel.

16

5. Mètodes i materials

Figura 2. Gràfica realitzada a partir dels sondejos palimnològics de l’Estany Redó (Vall de St. Nicolau, 2.116m), on es reconstrueix l’acidesa de l’aigua mitjançant el registre de diatomees. Aquestes oscil·lacions reflecteixen els trets principals de la dinàmica climàtica holocènica. Al requadre blau, podem comprovar l’oscil·lació que suposà el Dryass Recent. Gràfica modificada de Catalan et al., 2013a).

5.2.1.2. Restes macrovegetals Les restes macrovegetals, abundants i ben conservades als arxius lacustres dels llacs del PNAESM, són indicadores de la dinàmica vegetal de la zona, però també ho són per a les anàlisi de carbons, que ens informen alhora del regim d’incendis (Pèlachs et al., 2007, Gassiot et al., 2014). Les acumulacions de carbons a les mostres del palimpsest lacustre comparades amb els indicadors pol·línics arboris ens indiquen la recurrència i magnitud dels incendis forestals que, juntament amb la mida (micro i/o macro) d’aquestes restes ens informen també sobre l’abast, regional o local, d’aquests episodis de crema de biomassa forestal. La causalitat d’aquests incendis és difícil de destriar i no sempre està clara. 5.2.1.3. Anàlisi de metalls pesants També s’han realitzat estudis geoquímics per estudiar la composició de materials orgànics i abiòtics a les columnes sedimentàries de la Coma del Burg (Gassiot et al., 2012b), en concret la presència de metalls pesants, que ens pot donar informació de les possibles activitats antròpiques relacionades amb la metal·lúrgia i el seu impacte al medi. Donat l’abast geogràfic que tenen aquestes mostres, vinculades a la conca hidrològica, en aquest cas del torrent del Burg i rodalies (la part més meridional de la Vall Ferrera i algunes valls al sud de la serra de la 17

5. Mètodes i materials Font Negra), i donat que no comptem amb anàlisis químiques mineralògiques als estanys del PNAESM, aquestes dades les prenc únicament com a evidència referencial de la presència humana i l’activitat metal·lúrgica al Pirineu axial, i no com a indicadors que demostrin una explotació dels minerals plausible a la zona d’estudi.

5.2.2. Palinologia, carpologia i antracologia de contextos arqueològics A més dels contextos lacustres, s’han realitzat també estudis palinològics als sediments dels jaciments arqueològics de la Cova del Sardo i de l’Abric de l’Estany de la Coveta I, per a tenir un complement de dades paleoambientals de l’entorn més proper, i amb major resolució, d’aquests assentaments. De totes formes, les anàlisis pol·líniques i carpològiques d’aquests contextos no es situen cronològicament al període d’estudi d’aquest treball, encara que ens seran útils per complementar l’evolució de les espècies vegetals i la incidència que han pogut tenir les activitats que es desenvoluparen en els períodes immediatament anteriors. (Gassiot et al., 2012a). Els estudis antracològics ens seran també útils per a aquesta recerca. Aquests treballs en contextos arqueològics ens permeten inferir el tipus d’explotació forestal, selectiva o no, que dugueren a terme els diferents grups humans de la zona si els relacionem amb els taxons de pol·len arbori dels estudis palinològics i els treballs pedoantracològics, com també el tipus d’entorn forestal de l’assentament. Així doncs, més enllà de totes les datacions realitzades pels sondejos i els diferents contextos arqueològics majoritàriament fetes amb carbons, les anàlisis de carbons s’han dut a terme també als jaciments arqueològics que han estat excavats en extensió, la Cova del Sardo i l’Abric de l’Estany de Covetes I (Gassiot et al., 2008; Gassiot, 2010; Obea et al., 2011).

5.2.3. Pedoantracologia He considerat oportú per a l’estudi, incloure els treballs pedoantracològics realitzats a la zona de Pla de Boldís-Montarenyo, situat a la part alta de la vall de Cardós, entre els 1.900 i els 2.600msnm. Entenem que aquesta disciplina complementa els diferents estudis paleobotànics en la mesura en que permet reconstruir les paleovegetacions llenyoses a partir dels carbons de fusta extrets del sòl, a zones on altres metodologies paleoambientals són inviables. A més, aquesta metodologia aporta una resolució espacial molt més precisa que les anàlisis pol·líniques, ja que la possibilitat de que les partícules de pol·len menys pesades es dispersin a llargues distàncies i quedin desplaçades del seu punt originari, de la mateixa forma que les més pesades també poden ser desplaçades per processos de desgel, resten precisió a aquests tipus d’anàlisis (Cunill et al., 2011). Pensem doncs, que hem de prestar especial atenció a aquests tipus d’estudis (Cunill, 2010; Cunill et al., 2011), pel que fa sobretot a la reconstrucció del límit superior del bosc i el paper que tenir el foc i els incendis al llarg de l’Holocè i l’època d’estudi, fet que ens interessa particularment per la seva interrelació amb el clima i l’impacte de les societats al seu medi, concretament pel que fa a les activitats pastorals i a l’aprofitament de les pastures alpines.

18

6. Resultats

6. 1. El registre arqueològic Els resultats dels treballs arqueològics estan disposats en aquests treballs de forma cronològica amb l’objectiu de facilitar una visió diacrònica de l’evolució del poblament a la zona del PNAESM i àrees properes.

6.1.1. Les primeres evidències El registre arqueològic ens marca una presència humana pràcticament continuada al PNAESM i la seva zona d’influència des de principis de l’Holocè. La primera evidència d’activitat humana, localitzada fora dels límits administratius del Parc, es troba al nivell inferior del Dolmen de la Font dels Coms (LL-007), amb la documentació d’un forat de pal associat a un fragment de sílex, un conjunt datat entre 8.794-8.457 cal ANE (Celma, 2009; Gassiot et al., 2008a). Situat al terme municipal de Llavorsí, a 1.850msnm a la part superior d’una de les vessants de solana de la vall de Baiasca (Mapa 5), va ser excavat durant les campanyes del 2003 i 3004 pel GAAM. És una de les construccions megalítiques de la zona, formada per una cista i un túmul que va ser reaprofitat durant època romana per activitats metal·lúrgiques i posteriorment com a cabana de pastor (Gassiot et al., 2008a). Les restes són escasses, i no podem parlar d’una presència continuada, encara que el sílex –una matèria exògena a la zona– ens pot estar indicant una mobilitat del grup que, juntament amb el forat de pal, ha fer pensar a alguns investigadors en la hipòtesi de que es tractés d’un campament de caçadors-recol·lectors (Rodríguez, 2010 i 2011). És destacable aquest fet, ja que es tracta de l’únic jaciment a l’aire lliure conegut al Pirineu axial datat en aquesta època. Posteriorment, tenim la documentació del nivell inferior de l’Abric de l’Estany de la Coveta I (ESP-008), l’evidència de presència humana més antiga dins l’àrea del PNAESM. Aquest abric està situat a 2.430msnm a la Vall de Peguera, molt a prop de l’Estany de la Coveta i l’Estany Negre (Mapa 5). Es tracta d’un petit abric d’uns 5m2, format per blocs granítics d’obturació glaciar que va ser excavat l’any 2005. Els resultats d’aquestes excavacions van donar una seqüència d’ocupació prehistòrica ampla però amb períodes d’abandonament, que engloba des del mesolític fins a època altmedieval. Al nivell inferior, un espai d’hàbitat consistent en una àrea de combustió prop de la cornisa de la balma, es van documentar diversos fragments d’indústria lítica, de quars de la zona i de sílex al·lòcton, els quals presentaven traces d’us. La datació d’aquest nivell el situà entre 7.000-6.571 cal ANE. Per sobre d’aquest, també es documenta una ocupació entre el 3.340-3.020 cal ANE, amb un fogar al mateix sector que el del nivell inferior (Gassiot et al., 2008, Rodríguez, 2010). Com en el cas anterior, tot i que la presència humana està evidenciada, no es pot parlar d’un poblament estable i generalitzat a la zona, doncs aquests són els únics vestigis documentats pel setè mil·lenni ANE (Figura 3). Per a aquest jaciment s’ha de destacar la troballa de material ceràmic a una petita cambra sense context sedimentari clar, i que per la seva tipologia s’ha atribuït al segon mil·lenni ANE (Gassiot et al., 2008; Rodríguez, 2010; García et al., 2011).

19

6. Resultats

Mapa 5. Mapa de l’àrea d’estudi amb els jaciments prehistòrics documentats, sense comptar l’interval que del 2.300 al 300 cal ANE. 1. Dolmen de la Font dels Coms; 2. Abric de l’Estany de la Coveta I; 3. Cova del Sardo; 4. Abric del Portarró; 5. Coma d’Espós; 6. Abric d’Obagues de Ratera; 7. Abric de l’Estany Gran de Saboredo; 8. Abric de Covetes; 9. Cova Serradé; 10. Despoblat del Tuc deth Lac Redon; 11. Abric del Lac deth Mei. Mapa realitzat amb MiraMon a partir de ICC Altimetria 30m (ràster).

6.1.2. Les primeres ocupacions recurrents L’altra jaciment excavat en extensió i que ha donat cronologia prehistòrica ha estat la Cova del Sardo de Boí (VB-014). Aquesta petita balma està situada a la Vall de Sant Nicolau, una de les principals valls transversals del Parc, i molt a prop del fons de vall i l’Estany Llebreta. A 1.790msnm a la vessant rocosa de solana, és resultat de la sobreexcavació glaciar a la roca granítica, obturada per l’acció de dos cons de dejecció laterals holocènics, amb aproximadament 20m2 de superfície (Gassiot, 2010) (Mapa 5 i Figura 4). La cova i prop de 60m2 de la terrassa adjacent es van excavar entre els anys 2006 i 2008 presentant una seqüència estratigràfica extensa que evidencia successives ocupacions prehistòriques i històriques. No és l’objectiu d’aquest treball presentar els resultats íntegres de la Cova del Sardo, s’ha de dir però, que l’excavació d’aquesta balma ha donat la seqüència de poblament més llarga i gairebé ininterrompuda de tota la zona d’estudi. Cal destacar que el nivell inferior (N9) ha estat datat entre el 5.607-5.374 cal ANE, sent l’ocupació més antiga de la balma, 1.000 anys després aproximadament que el nivell inferior de l’Abric de l’Estany de la Coveta I. A partir d’aquí, tenim una seqüència d’ocupació pràcticament consecutiva que va des del 5.607 cal ANE fins el 2.493 cal ANE, amb nivells successius d’ocupació que van modificant l’entorn immediat 20

6. Resultats de la cova i que tenen com a característica comú l’estructuració de l’espai i l’activitat entorn els fogars (Gassiot et al., 2010; Gassiot et al., 2012a). Així mateix el conjunt del nivell 6 (3.4823.020 cal ANE), moment en que, com veurem més endavant, les ocupacions es fan més intenses i reiterades tant a la cova com a la resta del PNAESM, es documenten canvis significatius en l’estructuració de l’espai de la balma. La presència en aquest nivell del que podria haver estat una coberta exterior de tipus vegetal, juntament amb la poca rellevància dels vestigis a l’interior de la cavitat, podria estar indicant un ús diferenciat de l’abric (Gassiot, 2010), hipòtesi que es podria veure reforçada amb la documentació d’un petit abric situat a escassos 30m per sobre la Cova del Sardo (Cova del Sardo II) contemporani a aquesta cronologia (Rodríguez, 2010). Precisament, el nivell prehistòric més recent de l’Abric de l’Estany de la Coveta I, s’insereix també en aquesta cronologia de finals del quart mil·lenni i inicis del tercer. Pel que aquí ens ocupa, és remarcable el fet que a la seqüència datacions realitzades a la Cova del Sardo reprodueixi igualment la seqüència d’ocupació general, que es veu interrompuda a la fi del tercer mil·lenni cal ANE fins a finals del primer mil·lenni cal ANE.

6.1.3. El IIIer mil·lenni i la intensificació del poblament. La següent evidència de poblament, més enllà del conjunt de la Cova del Sardo i la Cova de l’Estany de Covetes I, es troba al Portarró (ESP-015). Abans però, cal tornar a incidir que a partir del IV mil·lenni cal ANE, en la fase de la transició climàtica de l’Holocè mitjà, un cop superat el conegut com a l’Òptim Climàtic Holocènic (Pèlachs et al., 2007; Rodríguez, 2010), les evidències d’ocupació de les cavitats incrementen en intensitat i en nombre a tota la zona del PNAESM, una dinàmica enregistrada que durarà fins el final del tercer mil·lenni cal ANE (Mapa 5, Figures 3 i 4). L’abric del Portarró és una petita balma entre blocs de granit amb traces visibles d’haver estat arranats mitjançant murs. Situat a l’estatge alpí de la Coma d’Aiguabella, a la vessant nord de la petita vall que conforma el riu del Portarró a 2.348msnm (Mapa 5), un lloc estratègic de pas est-oest a l’interior del PNAESM. El petit sondeig que s’hi realitzà permeté la datació del seu nivell inferior entre 3.006-2.694 cal ANE. Simultanis a aquestes ocupacions hi trobem també el nivell superior de la Cova del Sardo (N5), així com altres emplaçaments que diversifiquen tant la seva localització com la seva naturalesa. En aquest sentit, és important remarcar la cabana de la Coma d’Espós (TC-026), a poca distància de l’Estany Gento, localitzada a 2.230msnm (Mapa 5). La cronologia, inferida a partir d’una biga del sostre col·lapsat de la cabana, situa l’estructura entre el 2.885-2.665 cal ANE. Aquest jaciment presenta certes característiques peculiars en relació a la resta d’evidències d’ocupació de cronologia similar, una cabana de planta rectangular d’uns 7,5x4,5m amb murs de pedra seca, que és la primera estructura amb funcionalitat d’habitació que es documenta a l’aire lliure i que, pel que aquí ens toca i com veurem més endavant, podria estar marcant un canvi de tendència en el patró de poblament a la zona (García et al., 2011; Gassiot et al., 2014). A més dels nivells superiors prehistòrics de la Cova del Sardo i la cabana de la Coma d’Espós, en aquest període trobem hàbitats en abrics tant a l’estatge subalpí com a l’alpí, tots de cronologia del tercer mil·lenni cal ANE. A l’estatge subalpí trobem, molt a prop de la Cova del Sardo, l’Abric de les Covetes (VB-016) situat a la mateixa vessant, a 1.900msnm, uns centenars de metres més a l’oest que el Sardo (Mapa 5). El sondeig realitzat va permetre recuperar carbons de l’ocupació prehistòrica més 21

6. Resultats recent, amb un resultat de 2.570-2.343 cal ANE. Tot i així, existeix la possibilitat d’una ocupació anterior de l’abric. A la mateixa vessant de la vall de Sant Nicolau, a uns 500 metres de distància de l’Abric de Covetes, a 1.980msnm, trobem la Cova de Sarradé (VB-023) (Mapa 5, Figura 4) que destaca per les seves grans dimensions en comparació amb altres balmes i abrics del PNAESM. El sondeig que s’hi realitzà, va aportar, a banda de material històric, alguns objectes lítics els quals podrien ser més antics. El carbó i la fusta cremada que s’hi recolliren permeteren datar el seu nivell inferior entre el 2.568-2.306 cal ANE (Gassiot et al., 2012a). Al circ glaciar de Saboredo, al nord-est de la vall de Sant Nicolau, hi trobem hi trobem l’Abric del Lac Major de Saboredo II (AA-067), a l’inici de la vessant que delimita, per la banda oest, la cubeta del Lac Major de Saboredo, a poc més de 50 metres al sud del riu que baixa procedent de l’Estany Gelat, just a sobre de la major extensió de pastures del circ (Mapa 5). La petita cavitat aprofita els espais generats per una acumulació de grans blocs de granit, dels quals dos es troben a la part més exteriors de les cavitats generades per un dels blocs que fa de cornisa, amb unes dimensions de 5x5m i 2,5x2,5m respectivament. El sondeig que s’hi realitzà a un dels quatre espais de l’abric donà una estratigrafia amb diversos nivells, un dels quals hi contenia cendres i carbons amb el que es pogué datar una possible ocupació, entre el 2.620-2.460 cal ANE. (Gassiot et al., 2010). Pel que fa a l’estatge alpí, tenim, a banda de l’Abric de l’Estany de la Coveta I i el Portarró, l’Abric d’Obagues de Ratera (ESP-018). Aquest consisteix en un espai conformat en base al buit existent a la base d’un gran bloc erràtic. Amb un espai aproximat de 6,04m2 i situat a 2.312msnm a la vessant de solana, la boca de la petita balma queda orientada al sud, i a escassos 50m en línia recta del curs d’aigua del barranc de Ratera (Mapa 5, Figura 4). Al sondeig que s’hi va realitzar, es va poder recollir un fragment de ceràmica fabricada a mà i carbons, la datació dels quals situa l’ocupació més antiga entorn la primera meitat del tercer mil·lenni ANE (2.879-2.625 cal ANE) (Gassiot et al., 2012a). El Despoblat del Tuc deth Lac Redon (NA-084) és un conjunt d’estructures situat a 2.411msnm sobre el Lac de Rius (Mapa 5). Amb una superfície de prop de 1.500m2 on gran part de les estructures aprofiten grans blocs erràtics per a la seva construcció. D’aquestes estructures s’han identificat 4 provables estructures d’hàbitat i més de 12 tancats, a més d’altres estructures de les que no s’hi ha pogut inferir la funcionalitat més que de forma hipotètica. És molt provable però que aquest conjunt correspongui a períodes molt més moderns. Una de les datacions que s’hi realitzà prové d’una llengua de carbons que aparentment correspon a una llar de foc apareguda per sota la base de la construcció, el que ens fa pensar que és força anterior a aquesta. Els resultats de la datació, obtinguts durant l’elaboració d’aquest treball, mostren una cronologia de 3305-3300, 3280-3275, 3265-3240, 3105-2925 cal ANE 1. A més, tenim també altres contextos sense datació radiocarbònica que per aquesta mateixa raó no s’han inclòs en aquest treball, però que per les característiques tipològiques podrien correspondre a aquest període. Un d’ells és l’Abric de la Girada Gran de Monestero, on es recuperà una làmina de sílex similar a la d’altres contextos datats durant el tercer mil·lenni cal 1

BETA-377578: 4420+/-30 bp. La calibració d'aquesta i la resta de datacions s'ha efectuat mitjançant la corba IntCal13 (Reimer PJ et al, 2013) . IntCal13 and Marine13 radiocarbon age calibration curves 0– 50,000 years cal BP. Radiocarbon 55(4):1869–1887.

22

6. Resultats ANE. Els altres dos, són troballes casuals d’una làmina de sílex i un fragment de làmina a una mateixa cresta d’uns 2.750msnm (Gassiot et al., 2014).

Figura 3. Taula de les datacions realitzades al PNAESM i la zona perifèrica. Com es pot comprovar, una bona part de les datacions han estat realitzades a la Cova del Sardo (VB-014). El cercle vermell marca el període d’interès d’aquest treball, amb l’absència de datacions. L’estrella vermella correspon a la datació dels nivells basals d’una de les cabanes del Despoblat de la Cova (VB-017). Taula modificada de Gassiot et al., 2014.

23

6. Resultats

6.1.4. El segon i primer mil·lenni cal ANE 6.1.4.1. Els assentaments Amb tot, un cop arribats a l’últim terç del tercer mil·lenni abans de la nostra era, les evidències d’ocupació a tots els assentaments que s’han exposat desapareixen, i paradoxalment tornaran a ser ocupats a finals del primer mil·lenni cal ANE (García et al., 2011; Gassiot et al., 2012a; Gassiot et al., 2014). Cap d’aquests contenen nivells amb cronologia del segon i el primer mil·lenni ANE. Concretament, aquesta absència d’evidències d’ocupació ompliria el període que va del ca. 2.300 cal ANE al ca. 300 cal ANE. Únicament tenim tres contextos que provablement tinguin funcionalitat d’hàbitat datats per als dos últims mil·lennis abans de la nostra era, i cap d’ells curiosament contenen datacions més antigues, és a dir, que el moment de la possible ocupació és precisament durant aquests aparent “hiatus” que present al registre arqueològic (Figura 3). D’una banda tenim l’Abric del Conjunt del Mig de l’Estany Blau (o Abric de l’Estany de la Xemenia I) (AA-043), una petita cavitat que ha estat datada al 1.714-1.435 cal ANE, amb una terrassa frontal situat prop de l’Estany de la Xemeneia i a la vora d’un curs d’aigua, a 2.404msnm (Mapa 5, Figura 3). El jaciment consisteix en un abric i diversos tancats de pedra seca, la majoria d’aquestes localitzades al vessant i tàlveg adjacents a l’abric. L’interior d’aquest conté una potent capa de sediment en la que la cala estratigràfica va poder documentar diversos nivells de carbons superposats. Als inferiors, es van poder recollir alguns fragments de ceràmica modelada a mà i restes lítiques (Gassiot et al., 2009). D’altra banda, també existeix una única datació radiocarbònica dels nivells basals d’una construcció a l’aire lliure d’una de les cabanes del Despoblat de la Cova (VB-017), en concret d’un nivell interpretat com a ocupació sota la construcció, tot i que els materials tendeixen a aparèixer per sota de la base del mur. Juntament amb el carbó que serví per a la datació, aparegueren també fragments de ceràmica modelada a mà que es van interpretar de finals de l’edat del Bronze, una cronologia que coincidiria amb el resultat de la datació, 1.310-1.120 cal ANE. Aquest assentament forma part d’un despoblat amb una gran quantitat de cabanes i tancats i que, previsiblement, va poder estar fortificat. Situat a la vall de Llacs, (2.100msnm) molt a prop del barranc del mateix nom, la seva posició estratègica controla visualment tota la vall (Mapa 5). Per últim, i ja a la fi d’aquest “hiatus” de registre, trobem una altra construcció a l’aire lliure, la cabana del Lac deth Mei I (NA-061). Aquesta és una estructura localitzada a la Vall d’Aran a 2.291msnm, emplaçada a la part alta d’un petit turó que separa el Lac deth Mei del Lac de Baish (Mapa 5). Amb un espai interior d’aproximadament 10m2, sense vestigis arquitectònics associats, el sondeig que s’hi realitzà permeté recuperar material ceràmic fet a mà per sota de l’enderroc de pedres i restes de carbó, que podrien correspondre a un fogar, amb els que es realitzà la datació, entorn el 350-40 cal ANE (Gassiot et al., 2010, García et al., 2011). Tot i així, pel que fa a aquesta interrupció de la dinàmica del tercer mil·lenni cal ANE al registre arqueològic en matèria d’assentaments, hi han documentats també altres vestigis que s’encabirien dins aquest període de dos mil anys, que exposo a continuació.

24

6. Resultats

Figura 4. Esquema gràfic de l’evolució, l’increment i la diversificació altitudinal dels assentaments i altres tipus de vestigis identificats al PNAESM. La gràfica està realitzada al 2010, pel que falten alguns jaciments que han donat datacions prehistòriques, com el Despoblat de la Cova o el Túmul de les Cometes de Casesnoves, entre d’altres. Tot i així, considero interessant l’esquema gràfic per a visualitzar millor l’evolució del poblament al PNAESM durant la prehistòria recent. Extret de Gassiot et al., 2010a.

6.1.4.2. Troballes de material ceràmic En el transcurs dels treballs de prospecció a la zona han estat localitzats també varis dipòsits de material ceràmic trobats en “amagatalls” a tarteres i en petites esquerdes d’abrics, que per la seva tipologia han estat assignats a l’edat del Bronze, concretament al segon mil·lenni cal ANE (Gassiot et al., 2008; García et al., 2011; Catalan et al., 2013a; Gassiot et al., 2014). Es tracta de recipients, en molts casos sencers, que s’han trobat pràcticament tal qual es van deixar. Aquests quatre “amagatalls” de material ceràmic es troben, tres d’ells per sobre els 2.200msnm (Tarter de Llacs, Port de Rus i a l’interior de l’Abric de l’Estany de la Coveta I), mentre que el trobat a una de les tarteres del Planell del Sant Esperit de la vall de Sant Nicolau, es situa als 1.800msnm aproximadament (Mapa 6). La troballa de l’Abric de l’Estany de la Coveta es localitzà a una petita cavitat, sense sediments que poguessin ajudar a la datació d’aquests (Gassiot et al., 2008). Un tret comú és que es tracta de recipients de mida considerablement gran, el dipòsit del Planell del Sant Esperit conté tres recipients ceràmics que es podrien assignar al grup Segre-Cinca (Figura 4), mentre que els trobats a l’Abric de 25

6. Resultats l’estany de la Coveta i a la tarter de la vall de Llacs, amb cordons aplicats, es podrien assignar a l’edat del Bronze i inicis del Ferro, en la línia de la localització d’altres contextos dels Pirineus materials de tipologia similar (García et al., 2011; García, 2012; Catalán et al., 2013; Gassiot et al., 2014).

Figura 4. Recipients ceràmics trobats a diversos amagatalls del PNAESM, principalment petits espais entre blocs de les tarteres, que es poden assignar al segon mil·lenni cal ANE. Els tres primers dibuixos de dalt i els tres recipients de l’esquerra de la fotografia provenen de la tartera del Planell del Sant Esperit. El recipient amb cordó aplicat de l’esquerra prové del Tarter de Llacs i l’última, de l’Abric de l’Estany de la Coveta I. Figura extreta de García et al., 2011.

5.1.4.3. Les estructures funeràries. A més de les troballes de material ceràmic i d’alguns nivells amb datacions d’aquests mil·lennis, s’han pogut documentar altres estructures a la zona que podrien respondre tipològicament a construccions assignables al segon mil·lenni cal ANE i l’edat del Bronze. Es tracta d’estructures funeràries de tipus megalític, algunes del període esmentat i altres que han pogut estar reutilitzades. El breu esbós que es fa, contempla altres estructures documentades a la zona que, o no són dins els límits administratius del Parc o han estat documentades per altres equips d’investigació. Dòlmens El primer d’aquests seria el mateix Dolmen de la Font del Coms (LL-007), del qual ja hem parlat (Mapa 5 i 6). Com hem dit, aquesta estructura va ser objecte de vàries reutilitzacions, i durant l’excavació es van poder identificar els elements corresponents a l’estructura megalítica, consistents en una cambra simple i un túmul, similar als monuments megalítics del nord-oest 26

6. Resultats de Catalunya, amb la possible associació d’una gran pedra de pissarra clavada al sòl a uns 100m del dolmen, similar a un menhir (Molist et al., 2000; Gassiot et al., 2005; Gassiot et al., 2008a). La cambra orientada cap a l’est, és de planta rectangular, d’uns 2,83x1,3m, formada per lloses de pissarra treballada i amb un sostre que ha desaparegut. El túmul estava format per un conjunt de clastes dipositats de forma ordenada amb un diàmetre d’uns 17m i una elevació d’uns 30cm. Al voltant del dolmen hi havia un primer anell de blocs d’esquist d’uns 7,3m de diàmetre, amb un segon anell a 1m de distància del primer format també per blocs del mateix material (Gassiot et al., 2008a). L’altre construcció megalítica és el Dolmen de la Cabaneta d’Envall (07_1-75), constituït també, per una cista i un túmul. El megàlit està situat a 1.327msnm a una de les zones més altes de la serra de la Cabaneta, a la Torre de Cabdella, punt des d’on es té un domini visual de tota la vall d’Envall i sobre el sector sud de la Vall Fosca (Mapa 6). La cista és formada per varis blocs de conglomerat, definint la planta interior d’uns 2,5x1,3m i que, al seu moment no sobrepassaria els 1,5m d’alçada (Tarrús, 2003; García et al., 2011). D’aquests blocs es conserven només els dos ortostats verticals, el que ens indica, aparentment, que l’entrada estava situada en la seva banda est, ja que la resta de l’estructura ha col·lapsat. Pel que fa al túmul, aquest es defineix a partir d’un anell circular de pedra, amb un radi aproximat respecte la cambra que va des dels 4,7m fins els 6,2m de distància. Encara que aquests dos dòlmens podrien definir-se com les anomenades cistes pirinenques o de “vestíbul-pou” (Vilardell, 1987), el Dolmen de la Cabaneta, a diferència del de la Font dels Coms, podria entrar també dins el grup d’enterraments megalítics del sud del Pallars Sobirà i la Vall Fosca (Jiménez, 2006; García et al., 2011); mentre que el Dolmen de la Font dels Coms formaria part d’un grup d’enterraments situats més al nord, juntament amb la cista de Capifonts, també reutilitzat posteriorment com a hàbitat de pastor (Gassiot et al., 2006). Una altra estructura que es relaciona amb el món megalític és la coneguda com a Cista de Mijaran (Mapa 6), que guarda certes similituds amb el dolmen de la Font dels Coms. En aquesta estructura s’hi va documentar una inhumació individual associada a un vas polípode i un braçalet i un cèrcol de bronze, dins una caixa amb coberta de lloses de pissarra de 1,9x0,63m i amb una alçada de 60cm. A tall d’hipòtesi s’hi associà també el menhir –la Peira Arruja– que es documentà a pocs metres de la cista i que podria ser contemporani (García et al., 1997; Ros, 2003). Túmuls o cercles de pedra Un altre tipus d’estructures documentades són els anomenats “cercles de pedra” o “túmuls” (Vilardell, 1987; Rovira et al., 1989). El primer d’aquests és el Túmul de Llacs (VB-087), situat a la vall de Llacs a 2.250msnm en una zona de pastures i prop de fonts d’aigua. A diferència dels anteriors, el control visual d’aquesta estructura és molt més reduïda (Mapa 6). El cercle està definida per un anell de blocs de granit amb un diàmetre aproximat de 4,1m. El seu interior està també format per una acumulació de clastes de granit que semblen definir una possible cista al centre, marcada per blocs de major grandària que la resta. Un altre cercle de pedres el trobem a prop de l’Estany Tort, a la Torre de Cabdella, el Túmul de la Font de la Portella (Mapa 6). Situat a uns 2.230msnm consisteix en un cercle format per un sòcol d’una filada de 25 carreus de granit d’entre 20 i 30cm amb un traçat clar al llarg del 27

6. Resultats perímetre del cercle, d’uns 5m de diàmetre. A l’interior del cercle es poden veure dues alineacions paral·leles de carreus en direcció nord-est sud-oest, que podrien estar delimitant una possible fossa o cista de poc menys d’un metre d’amplada. Com en el cas anterior, el domini visual des d’aquest punt és escàs en comparació amb els dòlmens (Gassiot et al., 2006; García et al., 2011). L’altre cercle de pedres el trobem a la capçalera de la vall de Casesnoves, una vall glaciar situada a 2.200msnm al vesant sud de la vall de Sant Nicolau. El túmul (VB-113) en sí, a diferència dels anteriors, està situat en una petita terrassa natural a la part alta de la vall (Mapa 6), i es defineix per un cercle de pedres d’aproximadament 3,2m de diàmetre. L’interior del cercle està format per clastes de mida més petita que els de la part exterior i, possiblement, hi ha un segon cercle de pedres planes que envolta el cercle i que fa de base a l’estructura. Les similituds d’aquest cercle amb el de la Pleta d’Erdo, i la seva proximitat geogràfica fan pensar que podrien haver estat contemporanis, amb una cronologia de finals de l’Edat del bronze o l’Edat del ferro, al primer mil·lenni ANE (Gassiot et al., 2014a). Tenim també l’estructura tumular de Cuylàs de la Vall d’Aran. Aquesta estructura va ser excavada als anys 70 i destruïda per l’avenç urbanístic de l’època. L’estructura estava conformada per dues lloses granítiques sobreposades amb dues cassoletes excavades, i tot i que no s’hi documentaren ortostats laterals es relacionà amb el món megalític pirinenc. La informació rellevant d’aquests treballs és la troballa d’un conjunt de vasos polípodes que l’autora datà entre el bronze mig i final (García, 1997). L’altre conjunt important de cercles de pedra el trobem al Pla de Beret, situat a la capçalera del Noguera Pallaresa en un dels prats més extensos de la Vall d’Aran a 1.860msnm. Aquest conjunt seria similar als anomenats “camps de túmuls” (Rovira et al., 1989; Vidal, 2006) que correspondria a una cronologia entre finals de l’Edat del bronze inicis de l’Edat del ferro. Tot i que les excavacions que s’han dut a terme han estat, com a molt, parcials, es pot confirmar que aquest conjunt correspondria a la cronologia que tractem, amb la presència de cercles de pedra i una necròpoli tumular, així com diversos menhirs o “pedres hincades”. No obstant, encara que algunes estructures que han estat associades a priori a ritus funeraris no és gens clar que siguin contemporànies als cercles de pedra identificats. De la mateixa forma, la interpretació genera alguns dubtes al voltant de la funcionalitat de les diferents estructures, doncs existeixen construccions que recorden més a les cabanes de pastor i els tancats de bestiar que no pas a vestigis vinculats a pràctiques funeràries (García et al., 1997; Vidal, 2006).

Existeixen, a més, varis conjunts de cercles de pedra en zones properes a l’àrea d’estudi que, per l’extensió del treball no tractarem en profunditat. Dir només, que també s’han identificat cistes amb galeria al fons de vall del Noguera Pallaresa o a la part alta de la serra de Capifonts (García et al., 2011). També s’han documentat conjunts de cercles de pedra al pic de la Màniga, a la vall Ferrera, i a l’estany de Montarenyo, a la vall de Cardós, a alçades que en ambdós casos superen els 2.300m d’altitud. Un altre és el conjunt de petits monticles de pedra, entre 200 i 300, Gos Mort-Faro, Costa de Meners i les Bordes d’Alins, a la vall Ferrera, prop del pic de la Màniga (Gassiot et al., 2006). D’altra banda, el jaciment conegut com el 28

6. Resultats Goleró, a la vall de la Vansa-Serra del Cadí, s’hi documenten també algunes estructures de cercles de pedra que podrien tenir una cronologia del tercer mil·lenni cal ANE, tot i que la funcionalitat d’aquestes resta encara per definir acuradament (Palet et al., 2008).

Mapa 6. Mapa general de la zona amb les diverses troballes arqueològiques esmentades. Els punts blancs corresponen als assentaments datats del segon mil·lenni cal ANE: 1. Despoblat de la Cova (VB-017) i Abric del Conjunt del Mig de l’Estany Blau (AA-043). Els estels vermells corresponen a les troballes de material ceràmic que també s’han associat al segon mil·lenni cal ANE: 3. Planell del Sant Esperit; 4. Tarter de Llacs; 5. Abric de l’Estany de la Coveta i 6. Port de Rus. Les estels negres corresponen als jaciments vinculats a pràctiques funeràries: 7. Túmul de Casesnoves; 8. Túmul de la Pleta d’Erdo; 9. Túmul de la Font de la Portella; 10. Dolmen de la Font dels Coms; 11. Cista de Mijaran; 12. Conjunt tumular del Pla de Beret i 13. Dolmen de la Cabaneta d’Envall. No estan inclosos el túmul de Cuylàs i altres com els del Pic de la Màniga o de la serra de Capifonts. Mapa realitzat amb MiraMon a partir de ICC Altimetria 30m (ràster).

29

6. Resultats

6.2. Els registres paleoambientals Aquí intentaré esbossar els resultats compilats i sintetitzats dels treballs utilitzats amb l’objectiu de crear una seqüència diacrònica de l’evolució vegetal i climàtica durant l’holocè als Pirineus centrals meridional, parant especial atenció pel que fa als tres últims mil·lennis abans de la nostra era. En posar-nos a estudiar la història del clima i la vegetació hem de tenir en compte que en la seva dinàmica operen diverses variables i factors, com ho són els processos a llarg i curt termini (Estévez, 2005). És a dir, no és el mateix una tendència cap al refredament –un procés de llarga durada a escala de mil·lennis– que canvis sobtats en el clima que poden afectar a varis estius i que per tant, tenen una afectació diferent tant a la història de la vegetació com a la de les societats humanes. A més, hem de considerar que si bé la vegetació està condicionada pel clima, a nivell regional, aquesta correlació pot ser bidireccional, de forma que la vegetació d’una determinada zona condicioni també els microclimes que hi operen.

6.2.1. Dinàmica climàtica L’objectiu és la reconstrucció climàtica en termes quantitatius mitjançant les anàlisis d’organismes microbiològics de contextos lacustres i la comparació d’aquests resultats amb els registres pol·línics. La raó d’aquesta metodologia és que amb la interpretació únicament dels registres palinològics perdem precisió a l’hora de mesurar de forma absoluta la temperatura i el clima; com es veurà més endavant, entenem que la vegetació està condicionada pel clima i l’orografia, però també per les inferències humanes, fent que inferir el clima només a partir d’indicadors palinològics sigui una tasca difícil i que fàcilment pot portar a equívocs. A més, una interpretació somera ens pot fer caure en una tautologia, en el sentit que tant clima com vegetació s’infereixen a partir dels mateixos registres 2. Per això, pensem que la utilització de tècniques d’anàlisis químiques de l’aigua, ens aporten una nova variable que enriqueix la perspectiva amb la que mesurem el clima i la seva dinàmica amb més exactitud (Catalan et al., 2009). De fet, com podem observar a les diferents gràfiques, els indicadors de pol·len durant el període sense neu i els indicadors microalgals, tot i que el primer sigui més sorollós, mantenen una tendència molt similar.

2

En aquest sentit, si vinculem únicament la dinàmica climàtica als canvis en la vegetació que observem als registres pol·línics, podem inferir que a més representació de coníferes el clima és més fred, i podem arribar a concloure que donat que el clima és més fred, tenim una disminució d’espècies caducifòlies i un augment dels taxons d’avets i pins, per exemple.

30

6. Resultats

Figura 5. Reconstrucció de la dinàmica de la temperatura durant l’Holocè, amb la distinció de les temperatures pel període sense neu (estiu i tardor) i amb neu (hivern i primavera) amb la comparació de la reconstrucció pel període sense neu de les anàlisis pol·líniques. El requadre blau assenyala la franja cronològica d’interès d’aquest estudi, entre el ca. 2.300 i el ca. 300 cal ANE. Modificat de Catalán et al., 2013.

En termes generals veiem que la dinàmica climàtica holocènica als Pirineus centrals meridionals (Figura 5) coincideix amb els períodes climàtics establerts per al sud d’Europa (Jalut et al., 2000; Pèlachs et al., 2007). Podem observar que la tendència climàtica durant l’Holocè té dues fases ben diferenciades (tres, si comptem el període del Dryass Recent al final del Tardiglaciar i la seva recuperació). Així, tot i que als inicis de l’Holocè, aproximadament durant el Preboreal, podem parlar d’un augment de les precipitacions que comportarà una edaficació progressiva que permetrà l’aforestació del territori (Catalan et al., 2013a). D’altra banda, la primera meitat de l’Holocè estarà caracteritzada per un escalfament global, però alhora, per uns hiverns freds i secs. L’augment de temperatures a les estacions vegetatives combinat amb uns hiverns freds podria caracteritzar un règim de precipitacions menor (Catalan et al., 2013), que podria fer augmentar l’aridesa del clima i la vegetació, amb escassa disponibilitat d’aigua que condicionarà, com veurem, la vegetació del període. D’altra banda, veiem que durant la segona meitat de l’Holocè els indicadors de l’estany Redon (Figura 5) ens parlen d’una suavització de les temperatures, tant al període estival com al període nival. Es pot parlar que aquest és el canvi climàtic més important de l’Holocè (Gassiot et al., 2010b) que també il·lustren, com veurem a continuació, els diversos indicadors pol·línics. Aquest canvi (ca. 5.100-4.800 cal BP) d’un clima més continental a un clima més atlàntic, amb estius més freds i hiverns més càlids, ens pot indicar també la diferència del règim de precipitacions, amb un augment de la humitat i ocasionalment una substitució parcial de la neu per la pluja (Gassiot, 2010; Ballesteros, et al., 2011). Veiem doncs, que la tendència general, amb fluctuacions a escala més petita, és el refredament progressiu de les temperatures dels estius i uns hiverns cada cop menys freds. Com ja anticipàvem, durant els primers mil·lennis de l’Holocè i mentre els vectors de la pressió antròpica es mantinguin a nivells baixos, el clima i l’orografia són els principals condicionants de la dinàmica vegetal a la zona. 31

6. Resultats A més, i pel que en aquest treball ens interessa, hem de comptar que el nostre objecte d’estudi és l’ocupació humana de l’alta muntanya, en unes cotes que van dels 1.600msnm aproximadament fins els pics i les carenes més altes del Pirineu, al voltant dels 2.9003.000msnm. Hem de tenir en compte doncs que en aquestes latituds la capa nival pot arribar a durar molts mesos fent impracticable, o almenys molt més dificultosa, l’ocupació i l’explotació dels recursos en aquestes cotes, fet que hem pogut comprovar en diverses prospeccions durant els mesos d’hivern i primavera. És per això que hem de parar especial atenció a l’estacionalitat del clima, i que més enllà de l’abast de les aproximacions numèriques dels estudis microbiològics, ens és molt útil destriar les temperatures i les condicions dels mesos estivals i els d’hivern. No és el mateix una tendència general climàtica que el fet de tenir hiverns molt llargs i estius molt curts. En aquest sentit, el condicionant, més que els hiverns siguin més o menys freds, està en la relació que s’estableix entre la intensitat i la durada dels hiverns i intensitat i la durada dels estius (Catalan et al., 2014), en tant que responsables del desgel i la fosa del mant nival i, per tant, generador de les condicions òptimes per a l’explotació dels recursos alpins i subalpins, especialment, pel que es refereix a les pràctiques agropastorals.

6.2.2. Els indicadors palinològics – Dinàmica vegetal Pel que fa als resultats de les anàlisi pol·líniques de les columnes sedimentàries, utilitzarem els diversos treballs esmentats en que s’ha reconstruït la dinàmica vegetal i la distribució al PNAESM i la seva àrea d’influència. Encara que sigui de forma sintètica i amb el perill que comporta caure en una explicació parcial, resumiré a grans trets els resultats obtinguts i les reconstruccions realitzades pel període que compren l’Holocè, amb especial èmfasi pel que fa als últims mil·lennis abans de la nostra era. 10.000 – 8.500 cal ANE: Període de transició entre el Plistocè i l’Holocè, o el Tardiglaciar i el Preboreal si es vol. Estarà caracteritzat per un paisatge semiàrid, amb un procés de colonització arbòria a les vessants i el desenvolupament de les primeres formacions forestal postglacials, condicionades per les altituds, l’orientació de les vessats i el règim de pluviositat. Aparició a l’estatge subalpí del bedoll (Betula pendula), i el pi negre (Pinus uncinata) (Pèlachs et al., 2007; Rodríguez, 2010; Catalán et al., 2013a). 8.500 – 6.500 cal ANE: Paisatge cada cop més forestal, es consoliden les formacions de bedolls, indicatiu de la continentalitat del clima, coincident amb el canvi del Preboreal al Boreal (ca. 8.800 cal ANE). Consolidació també de les formacions de pi negre i primeres evidències de l’avellaner (Corylus avellana) (Figura 6) que substituiran progressivament els pins, especialment a les zones d’obaga (Pèlachs et al., 2007; Catalan et al., 2013a). 6.500 – 4.500 cal ANE: Aparició del Quercus caducifoli fins al pis subalpí que compartirà predomini amb l’avellaner a les cotes subalpines, juntament amb presència, menor, d’altres espècies caducifòlies com l’om (Ulmus) i el til·ler (Tilia) que es consoliden a les parts baixes de la vall, mentre que el pi negre ho farà en cotes més altes. Primers indicis de presència d’ericàcies. La transició del Boreal a l’Atlàntic està datada als voltants del ca. 6.350 cal ANE (Jalut et al., 2000; Pèlachs et al., 2007). 32

6. Resultats

Figura 6. Palinograma realitzat a partir d’una columna sedimentària de l’Estany, de la Coma del Burg (1.821msnm) prop de la Vall Ferrera en el que es poden observar les variacions dels principals taxons arboris i vegetals durant l’Holocè. El requadre vermell marca el període d’interès d’aquest estudi (ca. 2.300-300 cal ANE). Modificat de Pèlachs et al., 2007.

33

6. Resultats

4.500 – 5.000 cal ANE: Primera aparició de l’alnus i l’avet (Abies alba) (Figura 7) Aquest últim va introduint-se als Pirineus progressivament des del 6.000 cal ANE, i com podem observar, més tardanament als entorns més occidentals (Figura 7). Es relaciona amb el pis subalpí, i pot ser una adaptació de la vegetació al clima durant el període Atlàntic (Pèlachs et al., 2007), que comportarà una disminució de les precipitacions (Rodríguez, 2010). La seva etapa de consolidació al final d’aquest període (ca. 3.200 cal ANE) pot estar vinculada a les activitats antròpiques (Pèlachs et al., 2007). Durant aquesta etapa però, el paisatge estarà dominat encara per espècies caducifòlies, tot i que al final del mateix es produeix un fort descens d’aquestes, com els avellaners, els til·lers i els oms, juntament amb les de la família de les ericàcies.

Figura 7. Palinograma realitzat a partir d’una columna sedimentària de l’Estany Redon (2.232msnm), vall de Conangles, on es poden observar els principals taxons arboris. Destaca tardana colonització de les avetoses en relació a la resta de la regió pirinenca. El requadre vermell marca el període d’interès d’aquest treball (ca.2.300-300 cal ANE).

3.000 – 1. 500 cal ANE: El canvi en la vegetació més significatiu d’aquest període, que coincideix amb el canvi de l’Atlàntic al Subboreal (ca. 3.100-3.000 cal ANE), és la substitució dels boscos de bedolls pels boscos d’avets. Es consoliden els boscos d’aciculifolis i coníferes, com mostra el diagrama pol·línic de la Coma del Burg i de l’Estany Redon (Figura 6 i 7) amb un augment de la presència de ginebrons (Juniperus) als pisos subalpins, i amb una forta presència de les formacions d’avetoses. Progressivament aniran sorgint i consolidant-se les primeres evidències de faig (Fagus sylvatica) que es vinculen a les mateixes zones que els avets (Catalan et al., 2013a). Les formacions caducifòlies passen a un segon pla, com el til·ler i l’om, que es podrien trobar al pis montà i als fons de valls. En aquesta transició de l’Atlàntic al Subboreal es constata també una caiguda de la massa arbòria, especialment de les coníferes, de forma generalitzada (Figura 6,7 i 11) que, amb un progressiu augment paral·lel de taxons de Cyperaceae i un lleuger increment 34

6. Resultats de Plantago i Poaceae ens poden estar indicant les primeres pertorbacions humanes a l’alta muntanya (Miras et al., 2007; Rodríguez, 2010; Cunill et al., 2011; Gassiot et al., 2014). Als resultats obtinguts a la Coma del Burg, es reflecteix, fins i tot, un petit augment del taxó Cerealia, vinculat a cultius de zones muntanes i fons de valls. Al final d’aquest període, comencen a guanyar força també els boscos de pi roig (Pinus sylvestris) (Pèlachs et al., 2007). 1.500 – 100 cal ANE: Continua la forta presència dels boscos de coníferes (avetoses i pinars) amb marcat augment dels avets i els ginebrons, en detriment de les avetoses mixtes de bedolls i avets en el que es pensa és la constitució de l’actual estructura vegetal de les clisèries altitudinals. Al voltant del 1.500 cal ANE i hi ha un augment d’avets en contrast amb la disminució del percentatge de taxons del pi (Figura 11), a més, hi ha un fort augment al final d’aquesta fase de les evidències de pastures (Poaceae) i herbes ruderals (Plantago, Asteraceae, etc.), juntament amb les evidències de cultius (Cerealia) fet que ens plantejarà algunes qüestions més endavant (Figura 6, 7, 8 i 11). Com veurem tot seguit, cap al final d’aquesta fase, hi ha un marcat increment de les acumulacions de carbons als palimpsests, vinculats a un fort augment dels incendis.

Figura 8. Palinograma realitzat a partir d’una columna sedimentària del l’Estany Llebreta (1.616msnm), vall de Sant Nicolau, on podem observar els principals taxons arboris i vegetals. La resolució d’aquest sondeig no obstant, és més reduïda que les anteriors, abastant únicament fins el 3.600 cal BP i, per tant, no una part del període d’interès d’aquest treball. Tot i així, l’àmbit de la vall de Sant Nicolau, rica en jaciments arqueològics, fa interessant la seva comparació amb la dinàmica general. Modificat de Catalán et al., 2013.

100 cal ANE – 1.150 cal NE: A partir del canvi d’era, l’impacte antròpic al paisatge es va fent més evident. La lleu recuperació de les formacions arbòries, en especial els pinars, es veu altre cop fortament afectada amb un descens que serà continuat fins fa uns 500 anys aproximadament. El fort augment dels taxons Poaceae juntament amb la forta desforestació indiquen l’apertura de

35

6. Resultats prats als pisos superiors del medi muntà (Figura 6 i 11) del que podria ser ja un paisatge fortament antropitzat. 1.150 – 1.450 cal NE: Fase amb una transformació del paisatge per indicadors antròpics més marcada (Figura 6, 7 i 8). L’apertura de pastures i decreixement de les formacions boscoses es dóna a tots els pisos altitudinals, amb una especial caiguda de les coníferes, i un lleuger increment del bedoll. L’augment d’indicadors antròpics com poden ser Poaceae, Cerealia o les herbes ruderals augmenten. La presència humana als fons de vall transforma profundament el paisatge. Amb un fort procés d’eutrofització de les aigües, vinculat a les activitats ramaderes. 1.450 cal NE – actualitat: Les formacions forestals recuperen la seva presència però amb una gran representació de les coníferes en detriment de les caducifòlies. Decreix la intensitat de la pressió humana respecte els segles anteriors, tot i que la presència dels taxons antròpics continuen sent elevats. En resum, amb les anàlisis pol·líniques veiem com el paisatge i les formacions vegetals de l’alta muntanya evolucionen durant l’Holocè coincidint, a grans trets, amb l’evolució i la dinàmica climàtica. La transició més important que veiem és la de l’Atlàntic al Subboreal (ca. 3.100 cal ANE), que afavoreix l’extensió i consolidació de les espècies aciculifòlies (avets, pins, ginebrons) en detriment a les caducifòlies (oms, til·lers, bedolls, etc.) que tindran més presència a cotes més baixes de muntanya. Veiem com l’altre condicionant de la vegetació és la pròpia orografia del terreny, que determina, en funció del clima, les espècies i formacions vegetals que hi es desenvolupen. Més enllà d’això, i pel que fa als darrers mil·lennis de l’Holocè, serà l’activitat antròpica la que, amb més o menys intensitat, modificarà i condicionarà la coberta vegetal, les formacions arbòries i el seu desenvolupament (Pèlachs et al. 2007; Rodríguez, 2010; Catalán et al., 2013; Gassiot et al., 2014).

6.2.3. Els metalls pesants Les anàlisis sedimentàries geoquímiques realitzades a la columna sedimentària de l’Estany de la Coma del Burg mostren així mateix alguns episodis de contaminació diferenciada de metalls pesants (crom, coure, arsènic, plom, cobalt, zinc i ferro) durant el tercer mil·lenni cal ANE. Aquests pics de contaminació corresponen concretament al primer terç del tercer mil·lenni cal ANE, a mitjans del mil·lenni, i als segles entorn la fi del tercer i els inicis del segon mil·lenni cal ANE, període aquest últim, que correspon a l’objecte d’estudi d’aquest treball. No obstant, hem de considerar que aquestes traces de contaminació de metalls pesants corresponen als sondejos de la vall del Torrent del Burg, i per tant s’han de vincular a la geografia de la pròpia vall. Tot i així, i conscient del perill que suposa una extrapolació de dades a conques hidrogràfiques del PNAESM (d’on provenen les evidències arqueològiques), podem prendre’ns aquestes evidències com a indicadors d’una possible i incipient activitat metal·lúrgica als Pirineus axials meridionals. La raó és que la combinació d’arsènic, zinc i coure s’ha relacionat sovint amb un tipus de contaminació generada per activitats metal·lúrgiques vinculades al bronze i el coure, i a que aquest fet no es pot atribuir únicament a l’efecte reservori de la matèria orgànica (Gassiot et al., 2010b; Gassiot et al., 2014), ja que com veiem a la gràfica, altres nivells amb elevats indicadors de matèria orgànica no els hi correspon automàticament un elevat índex de metalls pesants, com per exemple al ca. 2.250 cal ANE (Figura 10).

36

6. Resultats

Figura 9. Gràfica realitzada a partir del sondeig de l’Estany de la Coma del Burg (1.821msnm) on podem l’evolució de les traces de contaminació de metalls pesants, alguns d’ells, molt vinculats a la pol·lució que produeix l’activitat metal·lúrgica del bronze i el coure. El requadre vermell assenyala el període d’estudi d’aquest treball i, com podem comprovar, conté una de les fases on l’evidència de contaminació és més evident, entorn el 2.000 cal ANE. Modificat de Gassiot et al., 2010b.

6.2.4. Carpologia, palinologia i antracologia de contextos arqueològics Com s’ha assenyalat abans, es disposa també d’algunes dades paleoecològiques de contextos arqueològics, en concret, de la Cova del Sardo i de l’Abric de l’Estany de la Coveta. D’ambdós jaciments es van extreure sediments, i es va poder realitzar un diagrama pol·línic (figura 10), els quals es situen entre el sisè i el tercer mil·lenni cal ANE. Els resultats d’aquestes anàlisis ens mostren l’impacte de les activitats humanes a l’entorn més immediat dels assentaments que, amb algunes diferències, coincideixen a grans trets amb les anàlisis pol·líniques realitzades als contextos lacustres (Pèlachs et al., 2007; Ballesteros et al., 2011; Obea, et al., 2011). Per la seva banda, els resultats dels estudis antracològics de l’Abric de l’Estany de la Coveta I, ens parlen d’un entorn forestal dominat per pinedes (Pinus uncinata/sylvestris) que són predominants a totes les mostres i, ocasionalment, amb traces d’haver estat condicionades per a la crema (Gassiot et al., 2008). Aquest fet no ens hauria de sorprendre en tant l’altitud a que està situada la petita cova (2.400msnm) i la disponibilitat de fustes a l’entorn, com veurem a continuació. Pel que fa a la Cova del Sardo, el predomini del pi es comparteix també amb algunes espècies meso-termòfiles, com el salze (salix) o l’avellaner (Corylus avellana) també representades durant la segona meitat del tercer mil·lenni cal ANE, i lligades a un entorn amb una considerable disponibilitat d’aigua (Gassiot et al., 2012a). Aquestes mostres han estat comparades amb una corba d’isòtop 18 d’oxigen, el que s’ha interpretat com a una millora ambiental que podria estar vinculada a l’augment d’aquests taxons d’espècies caducifòlies (salix, quercus) i una disminució dels pins, que podria representar una ascensió dels pisos de vegetació per la millora tèrmica que suposà l’Òptim Climàtic Holocènic (Ballesteros et al., 2011) i confirmant, en aquest sentit, l’altitud com a variable determinant pel que fa a l’explotació dels recursos forestals (Obea et al, 2011).

37

6. Resultats

Figura 10. Diagrama pol·línic de freqüències relatives de les mostres de l’Abric de l’Estany de la Coveta I i la Cova del Sardo. En aquest no estan representades les espores. Amb l’objectiu de visualitzar millor les dades s’han exagerat els valors (cova blanca) reals (en negre). Les datacions estan realitzades en cal BP. Palinograma extret de Gassiot et al., 2010a.

En un altre ordre, les estimacions pol·líniques pel que fa a la fase compresa entre el 4.000 i el 3.500 cal ANE a la Cova del Sardo, ens parla d’un entorn forestal més obert, amb taxons juniperus sp. i algunes gramínies que ens indicarien clarianes i zones obertes a l’entorn immediat de l’assentament (Figura 10). És precisament en aquest moment en que es registra un descens dels pins al voltant de la cavitat i el que podria ser un augment de l’impacte humà a l’entorn immediat, amb un augment dels taxons vinculat als prats (Asteraceae i Poaceae), i un augment de les espores monoletes. El que es detecta també és que amb les últimes ocupacions l’impacte antròpic a l’entorn immediat de la cova disminueix, amb una densificació del bosc, reflectida amb un augment dels taxons de Pinus i una disminució dels valors AP, el que ens pot estar reflectint que les pertorbacions antròpiques es situïn a cotes més baixes on els valors de Quercus siguin més representatius (Gassiot et al., 2010a; Obea et al., 2011). Hem de considerar també que la seqüència d’ocupació de la balma pel que fa al tercer mil·lenni cal ANE pateix algunes modificacions que es podrien vincular a un ús diferenciat de la pròpia cova (Gassiot, 2010). D’altra banda, els estudis carpològics realitzats concorden també amb l’exposat fins ara, amb la particularitat de presentar una nova problemàtica: el possible cultiu de plantes, amb taxons corresponents a civada (Hordeum vulgare var. Nudum) i ordi (Triticum aestivum) que, juntament amb els taxons de plantes ruderals (Galium aparine subsp. Aparine) podrien estar confirmant l’existència de petits cultius l’entorn de la cavitat (Mazzuco, et al., 2012; Rodríguez, 2010; Gassiot et al., 2010a; Gassiot et al., 1012a). Concretament, aquestes evidències apareixen en nivells amb una cronologia entre el 4.750 i 4.350 cal ANE, i entre el 3.250 i el 3.050 cal ANE.

6.2.5. Pedoantracologia. El paper del foc en la configuració del paisatge. Per últim, els treballs realitzats per Raquel Cunill i Albert Pèlachs a la zona de Plaus de BoldísMontarenyo ens han mostrat uns resultats que podem utilitzar per complementar i ampliar la 38

6. Resultats informació de l’evolució del paisatge. Aquests resultats evidencien que el límit superior del bosc ha anat canviant al llarg de l’Holocè, canvis que es deuen tant a factors climàtics com a factors antròpics (Pèlachs et al., 2007; Cunill et al., 2011). La primera evidència constatada és el paper protagonista del pi (Pinus uncinata) pel que fa a la colonització de les cotes més altes de muntanya. Gairebé el 100% de les restes obtingudes en zones considerades com a límit entre l’ecotò de prats alpins i boscos subalpins és la de pi negre, el que ens indica el caràcter monogenèric de la línia superior del bosc, únicament amb algunes evidències esporàdiques de bedoll (que podria correspondre a períodes climàtics més temperats). Tot i així, les datacions en aquest tipus de treball són molt difícils de realitzar, doncs hem de comptar que els transsectes realitzats no corresponen a dipòsits d’acumulació sedimentària, i el propi procés edapogènic 3 inclou moments i horitzons d’acumulació sobtada i d’inferència vertical, ascendent i descendent, dels materials. Amb tot, s’estima que l’alçada màxima del timberline (límit superior del bosc) al transsecte realitzat ha arribat a estar entre els 2.400 i els 2.463msnm, amb arbres dispersos a cotes entre els 2.550 i els 2.593, el que no treu, d’altra banda, que hi hagués presència arbòria més amunt, en altres zones del Pirineu (Cunill et al., 2011). Aquest fet, resulta clarificador per un dels aspectes que comentava a l’apartat anterior: si bé no ens hauria de sorprendre que gairebé el 100% de les restes antracològiques recuperades a l’Abric de l’Estany de la Coveta I fossin de l’espècie Pinnus, amb aquests treballs podem confirmar que, molt segurament, l’entorn de la cova era molt diferent del d’avui dia, possiblement caracteritzat per un dens entorn forestal o, com a mínim, un entorn de límit dels ecotons dels prats alpins i els boscos de pi negre. De totes formes, les datacions que s’hi han pogut inferir presenten un patró cronològic prou divers, amb un establiment pioner de les masses arbòries a una altitud mínima de 2.200msnm durant la transició a l’Holocè, en un context molt favorable als incendis (per l’amplitud tèrmica i l’aridesa provocada pel clima), el que fa intuir l’origen natural d’aquests episodis de foc. Hi ha però, un buit de datacions pel que fa a l’Holocè mig, que coincideix d’una banda amb la transició de l’Atlàntic al Subboreal (Rodríguez, 2010) i amb una disminució de temperatures (Pèlahcs et al 2007; Jalut et al., 2000), i de l’altra, amb l’increment que constatem d’assentaments a la zona d’estudi (Gassiot et al., 2010a; Gassiot et al., 2010b;, Catalán et al., 2013). Tot i així, treballs pedoantracològics previs (Cunill, 2010) havien datat fragments carbonitzats de ginesta (genista balansae) a finals del quart mil·lenni cal ANE molt a prop del transsecte estudiat. És important tenir en compte aquest arbust en la història dels incendis. El bàlec es relaciona amb l’alteració dels boscos de pins a zones assolellades amb un substrat àcid, associat alhora amb la gestió tradicional d’aquests espais de clarianes per a pastures amb la crema controlada d’aquests per a l’obertura i el manteniment de les pastures (Cunill et al., 2011). Al període que abasta el present treball, el nombre de restes arbòries carbonitzades i la seva datació augmenta considerablement, el que ens parla d’una continuïtat i recurrència dels incendis a cotes altes que, d’altra banda, entren en sintonia amb les anàlisis d’acumulacions de carbons realitzades a la Coma del Burg (Figura 11).

3

Procès de formació i evolució del sòl.

39

6. Resultats

Figura 11. Gràfica realitzada a partir de les anàlisis sedimentàries de l’Estany de la Coma del Burg. Es mostra la variància dels principals taxons arboris i diversos indicadors de pressió antròpica com poden ser els taxons de Cerelia i Poaceae, o les restes de carbons, vinculades als incendis, antròpics o naturals. Extret de Gassiot et al,, 2014.

40

7. Discussió Amb tot l’exposat fins ara, podem afirmar la conveniència d’abordar des d’una perspectiva multidisciplinar l’estudi de les societats prehistòriques, integrant els resultats dels treballs arqueològics i paleoecològics, amb l’objecte d’entendre la interrelació, dinàmica i bidireccional, que s’interpreta d’ambdós tipus de registres (Engels, 1883; Estévez, 2005). La problemàtica que aquí presentem i que intentem resoldre està relacionada precisament amb aquests vectors de canvi i impacte al paisatge, ja que el fet de no tenir assentaments datats pels últims mil·lennis de la prehistòria condiciona de forma evident la investigació sobre aquest període. Entenem, com ja hem dit, que el poblament prehistòric a zones d’alta muntanya està fortament condicionat tant per l’orografia com pel clima i la vegetació. Ara bé, entenem també que els condicionants a que s’enfronten les societats prehistòriques en aquest medi no són ni molt menys insalvables, sinó tot el contrari. El registre arqueològic ens mostra l’enorme capacitat “d’adaptació”, o millor dit, de coevolució, de les societats en medis com els de l’alta muntanya. I no només això, amb la integració dels estudis multidisciplinaris arribem a entendre el grau de condicionalitat que signifiquen aquestes societats pel medi on viuen. Arribats a aquest punt, més que preguntar-se sobre com condiciona el medi muntà a les societats prehistòriques seria més adient preguntar-se per com les societats prehistòriques condicionen el medi i el seu entorn immediat; que no és el mateix, però molt semblant, que preguntar-se com i quins han estat els factors d’evolució del paisatge, del territori social, al llarg de la història i que han produït l’actual paisatge del PNAESM. Aquesta, és una de les preguntes que articula i dóna sentit a aquest treball. La integració de les dades paleoambientals i arqueològiques ens ha de servir doncs, per detectar l’impacte humà al medi però també, en última instància, poder definir factors causals dels canvis que experimenten aquestes formacions socials. En aquest sentit, i abordant la problemàtica que representa el hiatus de registre arqueològic pel que fa a estructures d’assentament entre el ca. 2.300 i el ca. 300 cal ANE, podríem partir de les hipòtesis següents (Garcia et al., 2011): 

Hipòtesi 1: Existeix un canvi de patró en el poblament a finals del tercer mil·lenni cal ANE que provoca un abandó de l’espai d’alta muntanya, trencant amb la dinàmica anterior de diversificació i increment del poblament en altitud i dels vectors d’antropització del paisatge. Aquest canvi podria estar ocasionat, o no, per un empitjorament de les temperatures, tant estivals com hivernals, que provocaria una “migració” dels grups cap els fons de les valls i cap a cotes muntanes i colines.



Hipòtesi 2: Existeix un canvi de patró en el poblament a finals del tercer mil·lenni cal ANE que provoca la pràctica desaparició dels assentaments al registre arqueològic. Aquest canvi en el model d’habitació podria contemplar un increment dels assentaments a l’aire lliure i amb materials peribles que unes prospeccions dirigides especialment a la identificació de coves i abrics haurien pogut passar per sobre (Gassiot et al., 2014). A més, el propi procés d’edaficació i la poca, per no dir nul·la, afectació de la coberta vegetal per treballs agrícoles com succeeix a altres indrets, podria fer encara més difícil la identificació d’aquests tipus de vestigis.

41

7. Discussió Amb els resultats presentats al treball, és evident que ens inclinem més cap a la hipòtesi que planteja aquest buit com a fruit de la praxi arqueològica més que no pas fruit d’un abandó de les zones d’alta muntanya per part de les comunitats prehistòriques. La integració dels resultats paleoecològics i arqueològics ens ajuden a delimitar i destriar la hipòtesi número dos, en primer lloc, perquè no observem cap canvi climàtic “dràstic” o significatiu entorn el 2.300 cal ANE, tot i que aquesta suposada “migració” podria haver estat motivada, també, per altres factors. Existeix, evidentment, un canvi en el patró d’assentament que es materialitza en el buit de datacions pel segon i el primer mil·lenni abans de la nostra era, sobretot pel que fa als assentaments ocupats durant el quart i la primera meitat del tercer mil·lenni cal ANE. Però el fet que hi identifiquem un canvi de patró del poblament no ens habilita a afirmar que aquest canvi consisteix en l’abandó de les zones alpines i subalpines i, a tenor de les dades paleoecològiques, podríem parlar fins i tot d’una intensificació de l’explotació dels recursos de l’alta muntanya. Fem un cop d’ull amb més detall. El registre arqueològic ens marca un buit en el registre pel que fa als assentaments, però no pas pel que fa a la presència humana durant el segon i el primer mil·lenni cal ANE. Les diverses troballes de material ceràmic juntament amb les estructures funeràries registrades ens diuen que, al cap i a la fi, la presència humana al PNAESM i a la zona perifèrica existeix. A més, tenim algunes datacions de contextos arqueològics, com l’Abric del Conjunt del Mig de l’Estany Blau o els nivells basals del Despoblat de la Cova que, encara que dèbils, s’integren en aquest “hiatus” de registre i que, si més no, posen en qüestió la hipòtesi número 1. Aquests però, podrien arribar a ser coherents amb una “migració altitudinal”, en el sentit que la presència humana es localitzés a cotes més baixes i que s’utilitzés la zona alpina i subalpina com a cert espai “simbòlic” pel que fa als enterraments, o fins i tot com a zona de pas, el que explicaria els amagatalls de les troballes ceràmiques i, d’alguna forma, també certes construccions habitacionals. No obstant, nosaltres pensem que aquesta hipòtesi no té gaire sentit. Primer perquè el “canvi climàtic” que s’observa entorn el 2.300 cal ANE no és significatiu (Figura 5 i 12), i trobem que existeixen canvis mediambientals molt més profunds que no impliquen una desaparició del poblament a l’alta muntanya (com per exemple el reflectit amb la transició climàtica de l’Atlàntic al Subboreal, entorn el 3.000 cal ANE). I segon, aquesta hipòtesi perd tot el sentit quan integrem els resultats paleoecològics amb els arqueològics, doncs veiem que els indicadors d’antropització del paisatge no només es mantenen sinó que s’intensifiquen a partir de al fi del tercer mil·lenni cal ANE com podem observar a les diferents gràfiques realitzades a partir dels sondejos palinològics (Figura 6, 7, 8, 11 i 12). He seqüenciat l’ocupació prehistòrica amb l’objectiu de veure el poblament de forma diacrònica i com aquest evoluciona durant l’Holocè. Tenim que, a partir de la fi del quart mil·lenni cal ANE, les evidències d’ocupació s’incrementen i s’intensifiquen a tota l’àrea del PNAESM. Les datacions del Portarró, de la Balma de Covetes, la Cova Sarradé, la mateixa cova del Sardo o la Cabana de la Coma d’Espós en són exemples. No només incrementen el nombre d’assentaments sinó que, a més, es diversifiquen, abastant per primer cop zones alpines, com l’Abric d’Obagues de Ratera, entre d’altres. Tenim, a més, la primera cabana a l’aire lliure, la Coma d’Espós, situada precisament al límit de l’ecotò de l’anomenat timberline. Allò que ens sembla interessant és que aquest increment i diversificació es dóna amb el teló de fons d’una transició climàtica (de l’Atlàntic al Subboreal, ca. 3.100 cal ANE), que suposa la fi del que s’ha 42

7. Discussió anomenat Òptim Climàtic Holocènic (Jalut et al., 2000; Rodríguez, 2010). Aquest canvi, com hem vist, comporta un descens de les temperatures estivals i un augment de les precipitacions (Pèlachs et al., 2007; Gassiot et al., 2013) (Figura 5) o, el que en termes generals s’ha dit un “empitjorament de les temperatures”. En el nostre cas, com ja hem dit, hauríem de parlar tant d’un refredament dels estius com d’un escalfament dels hiverns. En contextos com la zona del PNAESM ens interessa particularment la durada dels hiverns, o més exactament, del període amb neu, en el que és impracticable l’explotació de un gran percentatge dels recursos. En aquest sentit, hem de considerar que un refredament estival i un escalfament hivernal pot fer que les estacions de transició entre el clima fred i el calent s’escurcin, que no és el mateix que un refredament general. Amb tot, hem de pensar que amb aquest escenari el període de creixement vegetatiu de les plantes queda també reduït, amb l’afectació que aquesta dinàmica tindria per a les pastures alpines. Així, resulta especialment interessant que precisament sobre aquesta dinàmica d’escurçament del període de creixement de les plantes i l’empitjorament conseqüent de la qualitat de les pastures de les cotes més altes, els grups no només no marxin a zones més baixes sinó que, en termes absoluts, es situïn encara més amunt. Aquesta evidència de registre contradiu el que tradicionalment s’ha anomenat el “determinisme climàtic” (Rendu, 2003; Carozza et al., 2005; Walsh et al., 2011; Catalán et al., 2013), factor que determinaria la fisonomia de les formacions socials i les estratègies d’explotació de l’entorn de les societats prehistòriques, i especialment les que hi viuen en medis muntans. Però el que tenim és una evidència que trenca els esquemes de les interpretacions clàssiques i demostra, un cop més, l’enorme capacitat de les societats prehistòriques a superar els reptes que el seu entorn els hi imposa. No obstant, tampoc ens hauria de sorprendre, doncs tenim fenòmens similars en altres contextos d’alta muntanya com als Alps, on a finals del quart mil·lenni cal ANE, també es registra un “empitjorament” climàtic, evidenciat per l’avenç de les glaceres i per un retrocés del timberline (Walsh et al., 2011). En aquest cas, i trencant també amb el determinisme climàtic, les poblacions colonitzen les cotes més altes en busca de les pastures alpines, tot i que la causalitat entre un fet i l’altre dista molt d’estar clara. Un altre cas significatiu el podríem trobar a la vall de Madriu-Perafita-Claror on l’absència d’assentaments durant els últims mil·lennis de la prehistòria contradiu les evidències paleoecològiques que continuen indicant una pressió antròpica a un paisatge d’altituds similars (Miras et al., 2007; Palet et al., 2008), on s’ha arribat a proposar, també, un canvi en el sistema d’explotació o d’una reorganització espacial del territori en aquest període (Miras et al., 2007, Gassiot et al., 2013). Tornant a la nostra àrea d’estudi, cal destacar que aquest increment en la densitat i varietat del registre durant el tercer mil·lenni cal ANE va acompanyat d’un augment dels indicadors antròpics als diferents estudis paleoecològics utilitzats. Si d’una banda és cert que es dóna una reducció de temperatures estivals pel que fa als inicis del tercer mil·lenni cal ANE (Figura 12), no podem atribuir únicament a aquest fet el fenomen del descens del timberline, el que ens fa pensar en altres vectors de canvi que, devem atribuir, segons les anàlisis paleoecològiques, a una major pressió antròpica a les cotes alpines i subalpines. Les dades extretes de la Coma del Burg (Figura 6 i 11) mostren, als voltants del 3.000 cal ANE, un canvi en el percentatge dels taxons pol·línics arboris que expressen una caiguda de les masses forestals, coincident amb un increment de les acumulacions de carbons i dels taxons vinculats a les pastures (Poaceae) que alhora, s’associa a una apertura del bosc en altura (donat també el descens del taxó Pinnus) i 43

7. Discussió un major aprofitament de les zones d’alta muntanya. El fet que aquest moment d’acumulacions de carbons no es repeteixi als segles següents sinó que es vegin reflectits petits incendis recurrents, ens podria estar parlant igualment del manteniment d’aquestes pastures en altura. En aquesta mateixa línia s’expressen els resultats obtinguts pels treballs pedoantracològics, que no fan sinó confirmar aquesta hipòtesi, doncs l’increment de carbons de bàlec (Genista balansae), el qual està lligat als incendis controlats, confirmaria aquesta nova gestió i utilització del territori de l’alta muntanya amb un us selectiu del foc (Bal et al., 2011; Cunill et al., 2011). Així doncs, aquest increment dels assentaments gairebé contemporani a la transició climàtica de l’Atlàntic al Subboreal, és coetani al fenomen que veiem del descens del límit superior del bosc i a l’augment de l’índex de les espècies herbàcies (Pèlachs et al. 2007; Cunill, 2011; Catalán et al., 2013a). Hem de comptar, a més, amb l’aparició de taxons vinculats a plantes domèstiques (Cerealia) que, encara que lleument, estaran presents a partir d’ara als indicadors pol·línics i sedimentaris, el que ens duu a pensar la hipòtesi de que aquestes pertorbacions siguin causades per la pressió antròpica sigui, encara, més coherent. Ara bé, el repte que tenim és precisament saber què passa a partir de l’últim terç del tercer mil·lenni cal ANE. Si observem els indicadors dels diferents arxius lacustres, veiem com durant el segon i el primer mil·lenni les evidències identificades com a vectors d’antropització continuen presents. Poc abans del ca. 2.300 cal ANE tornem a veure un descens de la massa arbòria que, com podem veure (Figura 12) no té una correspondència amb el que podrien ser causalitats climàtiques. És significatiu aquest descens en tant que disminueixen sobretot taxons vinculats a formacions forestals subalpines i de mitja muntanya; mentre que els taxons del pi es veuen afectats en menor mesura. Tant avets com la resta de taxons arboris pateixen un lleuger descens, el que ens podria estar indicant una modificació forestal a la mitja muntanya fet que, donat l’increment posterior dels taxons vinculats a pastures (Poaceae), podria estar evidenciant una afectació antròpica. A partir del ca. 2.300 cal ANE veiem un petit descens dels taxons de Pinnus, amb un corresponent augment dels indicadors vinculats a les pastures (Poaceae, Cyperaceae), inclús un relatiu augment de taxons relacionats a cultius (Cerealia) i herbes ruderals (Rumex, Plantago...) que pensem, poden estar reflectint petits cultius a les zones baixes i els fons de valls no molt llunyanes, degut a la poca distància pol·linitzadora dels cereals (Figura 12). I com podem comprovar, a partir d’aquest moment, la correspondència entre la dinàmica climàtica i dinàmica forestal –i vegetal– deixa de tenir una lògica interna clara. En aquest sentit, poc abans del 1.000 cal ANE veiem com es repeteix el mateix patró que al 3.000 cal ANE i, en aquest cas, sense cap indici climàtic que pugui ser responsable, doncs com veiem, en aquest precís moment, s’entra en una dinàmica d’escalfament tant dels estius com dels hiverns. Tornem a constatar un fort descens de la massa arbòria al voltants del 1.300 – 1.400 cal ANE, que afecta a totes les espècies forestals i, paral·lelament, un augment dels taxons Poaceae i Cerealia, que identifiquem gairebé inequívocament a les pràctiques de d’apertura dels boscos d’altituds per al condicionament de les pastures. Pel que fa als taxons de les formacions arbòries que podríem identificar a la mitja muntanya (AP % sense Pinnus), aquesta disminució es prolonga gairebé fins la fi del període que estudiem, al voltant del 500 44

7. Discussió cal ANE, moment en que hi ha una recuperació de tots els taxons arboris (Figura 11). És interessant també observar que la pertorbació afecta significativament els taxons d’avets (Abies alba) que no tornaran a recuperar ja els seus valors. Aquest fet es pot vincular al temps que necessiten les formacions d’avetoses per recuperar-se, molt més llarg que d’altres coníferes com el Pi. Així, el fet que les pertorbacions antròpiques siguin més intenses a partir d’aquest moment, podrien explicar la dificultat d’aquesta espècie per recuperar-se. A més, es podria pensar que la disminució dels taxons d’avet podria estar vinculada, també, a una desforestació a cotes subalpines. A les dades extretes de les anàlisis palinològiques del llac Llebreta, encara que no abasten tot el període que ens interessa, podem comprovar com els valors de pol·len arbori i de pi es mouen en percentatges similars als de la Coma del Burg (Figura 8). La qüestió que plantejo doncs és la següent: si d’una banda, les pertorbacions ecològiques que identifiquem a les acaballes del quart mil·lenni cal ANE, precisament quan enregistrem un canvi en el model de poblament, podem pensar que es deuen a factors ambientals (transició de l’Atlàntic al Subboreal); de l’altra, les inferències als ecosistemes que veiem a la fi del segon mil·lenni cal ANE, en la mateixa línia que les anteriors, no tenen pas una correspondència climàtica “clara” com la que podrien tenir les dels voltants del 3.000 cal ANE. Fet que posa en qüestió, altre cop, la causalitat mediambiental pel que fa a l’increment de taxons d’antropització als inicis del calcolític i per tant, reforça les hipòtesis que plantegen la causalitat de tipus social i històrica del canvi en el patró de poblament, ja sigui a finals del quart mil·lenni, o finals del tercer mil·lenni cal ANE. Més enllà d’aquestes apreciacions, i tornant a la interpretació dels indicadors, veiem que poc després hi ha un notable increment de l’acumulació de carbons i una reducció notable de la massa forestal, que es recupera ràpidament. Aquesta incidència als taxons arboris per la crema massiva i concentrada pensem que es pot tractar d’incendis que no han estat provocats per la mà humana. Les raons que ens fan pensar en aquesta causalitat és la pròpia intensitat, sense precedents, de l’episodi incendiari; la ràpida recuperació del bosc i la desaparició conseqüent – o el no manteniment– dels taxons vinculats a pastures; i la pròpia forma del testimoni dels carbons que, en certa mesura, ens recorda a una campana de Gauss, amb pic de màxims i una progressiva disminució del testimoni (Figura 12).

45

7. Discussió Figura 12. Figura amb la combinació de dues gràfiques amb proxies corresponents a diferents vectors. L’histograma superior mostra la tendència climàtica interpretada a partir dels estudis al Llac Redon durant l’Holocè, mentre que l’inferior mostra els principals taxons d’antropització de les columnes sedimentàries de l’Estany de la Coma del Burg. He considerat interessant la conjunció d’ambdós indicadors per a facilitar la interpretació de la variància i evolució de determinats taxons vinculats al clima i a la pressió antròpica. El requadre vermell indica el període d’interès d’aquest treball. Elaboració pròpia a partir de Catalán et al., 2013 i Gassiot et al., 2014.

46

7. Discussió Un altre aspecte important a comentar és l’aparició d’assentaments a l’aire lliure durant el tercer mil·lenni cal ANE. La Coma d’Espós, datada entre el 2.885-2.665 cal ANE, una cabana d’aproximadament 20m2 de superfície situada a la solana de la zona baixa de la vessant entre l’Estany Gento i la Coma d’Espós, al que seria el límit superior del bosc. Aquesta és una construcció amb sòcols de pedra i material perible ens pot estar marcant, en aquest sentit, un canvi en el patró del poblament, evidenciat en un nou model constructiu (García et al., 2011), a l’aire lliure i amb materials peribles, i en zones limítrofes amb els prats alpins, que podria ser continuat per les construccions a jaciments com el Despoblat de la Cova (2.100msnm) o, més endavant, el Conjunt del Lac deth Mei (2.261msnm). A més, podria prendre força la hipòtesi que correlacionés l’increment dels assentaments del tercer mil·lenni cal ANE, amb una hipotètica activitat metal·lúrgica que podria estar combinada amb activitats ramaderes, com passa en altres indrets de la vessant nord pirinenca (Galop et al., 2007). La raó és que la Cabana de la Coma d’Espós, a banda d’estar marcant-nos el que pensem pot ser un canvi en el patró dels assentaments, està construïda en una zona on els filons de coure són freqüents (Gassiot et al., 2014), un fet que pot ser fruit de la casualitat o de la causalitat. No obstant, és precisament en aquest moment que les evidències geoquímiques de la Coma del Burg (Figura 9) es detecten increments de metalls pesants que podrien estar vinculats a l’activitat minera, especialment el coure, el zinc i l’arsènic, que sovint s’han relacionat amb l’activitat metal·lúrgica del coure i del bronze (Gassiot et al., 2010b; Gassiot et al., 2014). En tot cas, no es disposen d’evidències directament vinculades a aquest tipus d’activitat econòmiques, i la seva confirmació o refutació, queda pendent per a futures investigacions. Així doncs, i donat que el hiatus representat al registre arqueològic no encaixa amb les dades d’impacte antròpic registrades als estudis paleoecològics, sembla evident que la presència humana a la zona d’estudi continua i s’intensifica encara que no disposem de vestigis arqueològics clars. És precisament aquesta intensificació la que podria estar darrera d’un canvi de patró en els assentaments. Com hem vist, la dinàmica de poblament enregistrada arqueològicament durant el tercer mil·lenni cal ANE està caracteritzada per una intensificació i diversificació d’hàbitats, de la mateixa forma que els indicadors paleoecològics ens parlen d’una diversificació de l’explotació del territori. En aquest sentit, és possible que un increment poblacional durant el tercer i el segon mil·lenni cal ANE conduís a aquest increment de l’explotació dels recursos, mediatitzat per un canvi en el model de poblament, el que no explicaria d’altra banda l’abandó dels hàbitats que fins el moment s’havien utilitzat. A més, és un error pensar en un increment poblacional únicament en funció de l’evidència arqueològica, doncs l’increment i diversificació d’assentaments poden ser resultat d’un canvi en el patró de gestió i explotació dels recursos de l’alta muntanya, que no implicaria necessàriament un increment poblacional. D’altra banda, la interpretació tradicional veu en l’increment dels contextos funeraris als Pirineus un reflex d’aquest increment poblacional que, a jutjar per les dades paleoambientals, és una hipòtesi que podria començar a tenir sentit (Martín, 2003; Tarrús, 2003). En definitiva, pensem que el quadre que presenta el “canvi brusc” del ca. 2.300 cal ANE reflectit en el canvi de patró de poblament, té més a veure amb causes d’ordre social i històriques que no pas amb un canvi fruit de les pressions externes que el medi infereix al sí dels grups humans presents a la zona. En aquest línia, són interessants els treballs realitzats 47

7. Discussió per D. García (García, 2010, 2012 i 2013) entorn les dinàmiques de les pràctiques ramaderes a la zona. En aquests s’incideix, i s’insisteix, en la naturalesa canviant de les pràctiques econòmiques lligades a la ramaderia de l’alta muntanya que, lluny d’estar “fossilitzades” en el temps, mostren una gran varietat de models de gestió ramadera i del territori, les quals es vinculen a diferents formes d’organització del treball de les formacions socials mitjançant la interpretació de les restes arqueològiques, principalment, l’arquitectura dels assentaments. Especialment interessant són les investigacions realitzades fins el moment per N. Mazzuco (Gassiot et al., 2012; Mazzuco et al., 2013) entorn el material lític de la Cova del Sardo. Aquests treballs preliminars van en la direcció de complementar una informació sobre l’explotació dels recursos i les pràctiques econòmiques que són molt difícils d’inferir mitjançant l’anàlisi faunística, degut al substrat àcid de les formacions geològiques i edàfiques de la zona. En aquestes investigacions s’ha comprovat que molt del material lític present a la cova del Sardo és al·lòcton, detectant-se, com a mínim, tres àrees de captació diferents, des d’un àmbit local de l’entorn immediat de la balma fins a un espai suprarregional que va més enllà de la regió pirinenca, com evidencien els materials de corneana o el sílex de plaqueta (Mazzuco et al., 2013). L’absència de nuclis i de restes de producció lítica al registre arqueològic juntament amb alteracions que s’associen al transport, fan pensar en que aquests eines arribaven al jaciment un cop ja fabricades. Aquesta evidència, ha fet plantejar les hipòtesis sobre les xarxes d’intercanvi i/o la pròpia mobilitat dels grups que, amb unes pautes de mobilitat nord-sud, podrien estar connectant l’àrea de la vall de Sant Nicolau amb les serralades prepirinenques i, fins i tot, la plana de l’Ebre. Aquesta hipòtesi, si més no, encaixaria amb l’estacionalitat i/o periodicitat de les ocupacions de la balma (Gassiot, 2010; Gassiot et al., 2010a; Mazzuco et al., 2012). A més, considerant la seqüència d’ocupació de la balma en la que pels voltants de la fi del quart mil·lenni cal ANE es registra un canvi en l’ús de l’espai de la mateixa, que podria estar reflectint un canvi en la gestió i explotació del territori, la hipòtesi que planteja un canvi en el model de poblament per aquest període prendria, encara, més força. És més, en aquest moment, també, els indicadors pol·línics evidencien un entorn més obert amb menys densitat arbòria i un augment de les evidències de pastures, que ens podria estar indicant una utilització ramadera de l’entorn. No es tenen registres tan antics de l’estany Llebreta però aquest fet coincideix, també, amb les evidències d’incendis registrades a la Coma del Burg (Figura 6). Allò interesant d’aquests estudis és que, més enllà de les inclemències climàtiques, aquests posen sobre la taula una qüestió fonamental: que les comunitats prehistòriques de la zona tenen una dinàmica pròpia –sigui per processos interns dels grups locals o per dinàmiques d’abast regional–, i que els canvis en la gestió dels recursos, en la mobilitat i en l’explotació de l’entorn i, al cap i a la fi, en la forma de viure, no segueixen un “patró climàtic”, per dir-ho d’alguna forma. De condicionants podem entreveure molts, i un d’ells evidentment serien els infortunis climàtics, però no ens hem de quedar aquí, doncs sembla que condicionants i motors de canvi hi existien a la pròpia dinàmica interna social dels grups, com mostren els treballs esmentats anteriorment i que, en conclusió, tenen poc a veure amb la dinàmica climàtica i mediambiental de la zona. Altres estudis també apunten en la mateixa direcció. Seguint amb la Cova del Sardo, sembla que durant les últimes ocupacions de la balma l’impacte antròpic al seu entorn disminueix 48

7. Discussió (Figura 10), el que s’ha interpretat com la possibilitat d’un canvi de la funcionalitat de la cavitat. Aquesta evidència és contemporània al fenomen esmentat de l’increment en nombre i en altitud dels assentaments, durant el tercer mil·lenni cal ANE, el que ha portat a pensar en que el canvi d’us de la balma podria estar relacionat amb un punt estratègic que servís de “pont” cap a assentaments de més altituds i més propers a les pastures (Gassiot et al., 2012a; Mazzuco et al., 2012) que, segons tots els indicadors paleoecològics, guanyen terreny als boscos. Hipòtesi que pren certa força en constatar l’evidència de mobilitat dels grups que s’ha considerat mitjançant l’anàlisi de la procedència de la matèria lítica i que, a més, estaria corroborant el canvi en el patró de poblament. Així, si bé podem afirmar que el canvi en el model de poblament té més a veure amb les dinàmiques històriques dels grups que no pas amb les causalitats mediambientals, o almenys únicament mediambientals; encara ens queda molt per fer per a arribar a inferir la naturalesa i el tipus de causalitat que hi opera darrera d’aquest canvi. En aquesta mateixa línia, podem pensar que el fet que els grups humans reaccionin conscientment a canvis ambientals de llarga durada (com podria ser per exemple el canvi cap a un escalfament gradual de l’Holocè) no és gaire realista. D’altra banda, això no treu que sí que ho puguin fer davant canvis sobtats, on l’afectació a una formació econòmico-social concreta sols ser més dura i immediata donat la brusquedat del canvi i la impredictibilitat del mateix (Estévez, 2005), com pot passar en el cas que ens ocupa, entorn el 3.000 cal ANE o, fins i tot, encara que no observem un canvi mediambiental significatiu, entorn el 2.300 cal ANE. No obstant, les variables que hem de contemplar no són únicament les climàtiques i mediambientals. La forma d’organització social i econòmica, el nivell de desenvolupament de les forces productives o la pròpia densitat de població d’una societat, mediatitzen aquests canvis climàtics “bruscos” de forma que aquests no afecten de igual forma a societats diferents (Estévez, 2005). Per tant, hauríem d’intentar defugir del “determinisme ambiental” com a causa directa dels canvis socials que, d’altra banda, també poden ser “bruscos”, com la pròpia Història ens ha demostrat. D’aquí, també, la importància de l’estudi de les formes econòmiques i socials amb les que s’articulen les societats i com aquestes estan inserides al medi, que configuren, i que el coneixem com a territori social. En aquest sentit, i de cara a properes recerques, s’haurà de tenir en compte no només els factors mediambientals sinó, i sobretot, les variables que hi operen al si de la dinàmica interna de les formacions socials que habitaren la zona, la seva forma d’explotar el territori i les restes arqueològiques que es desprenen de l’organització d’aquestes que, al cap i a la fi, són les que reben i mediatitzen els impactes socials, econòmics i ideològics dels canvis mediambientals.

49

8. Conclusions

LÍMITS DE LA RECERCA I PERSPECTIVES DE FUTUR Les dades aquí exposades posen de manifest la necessitat d’abordar els estudis sobre poblament prehistòric des d’una òptica multidisciplinària, mitjançant una metodologia de treball que integri les evidències arqueològiques i l’estudi dels canvis del paisatge d’un mateix territori. Aquests canvis a l’entorn no estan relacionats únicament amb la pressió antròpica al paisatge, sinó que segurament són el resultat de la combinació d’aquesta activitat humana i les variacions climàtiques al llarg de l’Holocè. Com he expressat a la introducció, hem de tenir en compte el caràcter provisional d’aquesta aproximació al poblament del segon i el primer mil·lenni cal ANE al PNAESM i la seva zona perifèrica. Com també assenyalava als objectius del treball, queda encara molt per fer, i aquest treball només es limita a generar una petita introducció que faciliti investigacions posteriors. Quedaria pendent doncs un estudi profund de les estructures funeràries documentades a la zona que inclogués no només excavacions que aboquin més llum sobre la cronologia de la prehistòria recent, sinó també una vinculació territorial amb el fenomen del megalitisme, les estructures tumulars i les diverses pràctiques funeràries documentades en aquestes cronologies. Queda també per fer, un estudi sistemàtic a fons de les troballes ceràmiques documentades en petits amagatalls, un estudi funcional i tipològic dels objectes, així com de la seva disposició territorial; com també, el plantejament d’hipòtesis que puguin relacionar aquests dipòsits amb les formes i tipologies ceràmiques d’altres àrees del territori; així com la vinculació d’aquestes troballes amb altres troballes similars associades a l’època del Bronze i el Ferro, com poden ser la troballa de bronze de Llavorsí (Gallart, 1991). Seria igualment interessant ampliar cronològicament les evidències de restes d’activitats mineres i metal·lúrgiques més antigues que les documentades fins el moment, totes d’època romana o posteriors. La documentació d’evidències arqueològiques vinculades a aquests tipus d’activitat podria facilitar també la interpretació del canvi de poblament que entenem té lloc durant la fi del tercer mil·lenni cal ANE. Especialment interessant seria una compilació de dades i evidències del segon i el primer mil·lenni cal ANE pel que fa a tota l’àrea central pirinenca, posant especial èmfasi a les zones d’alta muntanya així com en aquelles on s’hi identifiquen activitats econòmiques similars a les de la nostra zona d’estudi. Amb les convenients precaucions, la comparació de la dinàmica de poblament podria aportar també informacions substancials que ens podrien ajudar a entendre aquest període en el que a la zona del PNAESM veiem un fenomen peculiar que ens impedeix fer una lectura clara, així com analitzar possibles lligams i interrelació entre grups de diferents àrees pirinenques i prepirinenques. Finalment, caldria també, vincular els processos que es donen en les zones d’alta muntanya pirinenca amb els fenòmens i els processos que es donen a la plana i al conjunt del territori més o menys proper. En aquest sentit, les transformacions socials que es viuen durant la fi del neolític i el calcolític a nivell regional podrien estar afectant a les poblacions de la nostra zona d’estudi de forma singular, com pot ser l’augment demogràfic, la revolució dels productes 50

8. Conclusions secundaris, el sorgiment de la metal·lúrgia, el propi canvi de les pràctiques funeràries, etc. (Martín, 2003; Rodríguez, 2010). Més enllà de les limitacions que he esmentat, podem començar a pensar en possibles actuacions de camp que ens ajudin a resoldre aquest repte que representa el buit d’assentaments del segon i el primer mil·lenni cal ANE. D’una banda, es podrien fer prospeccions sistemàtiques en aquelles zones de límit del bosc i pastures alpines, amb l’objectiu d’intentar detectar possibles evidències d’antropització. Fins i tot, es podrien prospectar, allà on fos accessible, les zones més altes dels boscos, doncs com hem comprovat la dinàmica del timberline és canviant i condicionada tant per l’acció humana com per l’acció climàtica, el que ens planteja la possibilitat que en determinades valls i vessants de la zona, aquest límit superior del bosc hagi augmentat d’alçada dificultant la visibilitat de jaciments que es podrien trobar en aquestes cotes. La realització de prospeccions intensives de zones estratègiques que tinguin característiques com estar situades en zones de control del pas a les pastures alpines i tenir un bon control visual del territori, podria també ajudar-nos a documentar nous vestigis. Altra possibilitat, vinculada també a les excavacions (i que degut al context actual de retallades cada cop són més difícils), seria l’excavació de determinats assentaments que per la seva localització, amb característiques com les assenyalades, podrien albergar nivells prehistòrics i protohistòrics sota les estructures que es veuen en superfície. En aquest sentit, l’excavació d’una de les cabanes del Despoblat de la Cova va donar uns nivells que, tot i estar situats per sota o al nivell de construcció de la cabana, han donat una cronologia de mitjans del segon mil·lenni cal ANE. Aquests assentaments serien aquells que estan situats precisament al límit dels boscos subalpins i les pastures alpines, com podrien ser també Port de Rus (VB-088) a més de 2.000msnm a capçalera de la vall de Taüll. Una de les dinàmiques documentades a la zona dels Alps, o a la zona del Pirineu septentrional és la construcció d’assentaments de l’època del Bronze a localitzacions estratègiques pel que fa al control del pas a les pastures alpines (Galop et al., 2007; Walsh et al., 2011). Tant el Despoblat de la Cova com Port de Rus estan situats en llocs amb aquestes característiques i, de fet, el Despoblat de la Cova, la construcció d’una de les seves cabanes ha donat una cronologia medieval, és un dels pocs poblats fortificats de la zona, on encara es pot veure en superfície part del que s’interpreta com a una muralla. Com el Despoblat de la Cova, Port de Rus és un poblat “agrupat” (García, 2012) datat en època medieval el que, d’alguna forma ens podria estar indicant els aquests poblaments agrupats medievals, es podrien estar assentant seguint unes mateixes característiques funcionals: control visual sobre la vall i control d’accés a determinades pastures alpines. A banda d’aquesta hipòtesi, una dinàmica coneguda per a l’edat del Bronze i l’edat del Ferro és la situació dels assentaments a dalt dels turons (Martín, 2003), amb l’objectiu de tenir un control del territori més exhaustiu. No és la meva intenció extrapolar pràctiques vinculades a estratègies econòmiques diferents, però jaciments com el del Llo, situat a la Cerdanya francesa (Rendu, 2003), o el mateix Despoblat de la Cova, dins el seu àmbit territorial, podrien estar desenvolupant una funcionalitat similar. Finalment, i com ja he assenyalat, tota aquella investigació destinada a inferir els vectors de desenvolupament social i de canvi en les formes d’explotació de l’alta muntanya seran útils per 51

8. Conclusions a acotar les hipòtesis sobre la causalitat d’aquests canvis. L’explotació intensiva de les pastures alpines i, podem dir, de tots els pisos altitudinals de la muntanya a partir del tercer mil·lenni cal ANE, la diferenciació funcional d’algunes cavitats com la Cova del Sardo, l’aparició dels indicadors de cultius a les zones de muntanya o la mateixa aparició de les pràctiques minerometal·lúrgiques, són evidències fonamentals per a continuar les investigacions sobre les dinàmiques de poblament al Pirineu central durant la prehistòria recent.

52

8. Bibliografia Bal, M.C.; Pèlachs, A.; Pérez-Obiol, R.; Julià, R. i Cunill, R.; 2011: “Fire history and human activities during the last 3.300 cal yr BP in Spain’s Central Pyrenees: the case of Estany de Burg”. En Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology 300: 179-190. Ballesteros, A.; Burjachs, F. i Gassiot, E.; 2011: “Cova del Sardo (Boí): L’entorn natural de les primeres ocupacions neolítiques als Pirineus”. En Resums de la XIII Reunió Nacional de Quaternari. Andorra, 2011. Carozza, L.; Galop, D.; Marembert, F. i Monna, F.; 2005: “Quel statut pour les espaces de montagne durant l’âge du Bronze? Regards croisés sur les approches societéenvironnement Pyrénées occidentales”. En Documents d’Archéologie méridionale, 28: 77-23. Catalan, J.; Pla, S.; Garcia, J. i Camarero, L.; 2009: “Climate and CO2 saturation in an alpine lake throughout the Holocene”. Limnol Oceanogr, 54, 2542-2552. Catalan, J.; Pèlachs, A.; Gassiot, E. Antolín, F.; Ballesteros, A.; Batalla, M.; Burjachs, F.; Buchaca, T.; Camarero, L.; Clemente, I.; Clop, X.; García, D.; Giralt, S.; Jordana-Lluch, L.; Madella, M.; Mazzuco, N.; Mur, E.; Ninyerola, M.; Obea, L.; Oltra, J.; Pérez Obiol, R.; Piqué, R.; Pla-Rabés, S.; Rivera-Rondón, C.; Rodríguez, J.M.; Rodríguez, D.; Sáez, A. i Soriano, J.M.; 2013 (en premsa): “Interacción entre clima y ocupación humana en la configuración del paisaje vegetal del Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a lo largo de los últimos 15.000 años”, en Ramírez, L. i Asensio, B.; (eds) Proyectos de investigación en Parques Nacionales: 2009-2012 – Naturaleza y Parques Nacionales. Madrid, Organismo Autónomo de Parques Nacionales. Catalan, J.; Pèlachs, A.; Gassiot, E. Antolín, F.; Ballesteros, A.; Batalla, M.; Burjachs, F.; Buchaca, T.; Camarero, L.; Clemente, I.; Clop, X.; García, D.; Giralt, S.; Jordana-Lluch, L.; Madella, M.; Mazzuco, N.; Mur, E.; Ninyerola, M.; Obea, L.; Oltra, J.; Pérez Obiol, R.; Piqué, R.; Pla-Rabés, S.; Rivera-Rondón, C.; Rodríguez, J.M.; Rodríguez, D.; Sáez, A. i Soriano, J.M.; 2013a (en premsa): “Interacció entre clima i ocupació humana en la configuració del paisatge vegetal del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.”. En IX Jornades sobre Recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici”. Lleida, Generalitat de Catalunya. Catalán, J.; Pla-Rabés, S.; García, J. i Camarero, L.; 2014: “Air temperatura-driven CO2 by rock weathering at short timescales: Evidence from a Holocene lake sediment record”. En Geochimica et Cosmochimica Acta, 136 (2014): 67-79. Celma, M.; 2009: Paleoambient i explotació forestal del Dolmen de la Font dels Coms. Una aportació des de l’anàlisi antracològica. Trabajo de investigación de doctorado, Dept. Prehistòria, UAB, Bellaterra. http://www.academia.edu/1522011/Paleoambient_i_explotacio_forestal_del_Dolmen _de_la_Font_dels_Coms_en_epoca_romana (Consulta 20.4.2014). Cunill, R.; 2010: Estudi interdisciplinari de l’evolució del límit superior del bosc durant el període holocènic a la zona de Plaus de Boldís-Montarenyo, Pirineu Central Català. Tesis 53

8. Bibliografia doctoral, Dept. Geografia, UAB, Bellaterra http://ddd.uab.cat/pub/tesis/2011/hdl_10803_4995/rca1de2.pdf (consulta 30.3.2014). Cunill, R.; Soriano, J.M.; Bal, M.C.; Pèlachs, A. i Pèrez-Obiol, R.; 2012: “Holocene treeline changes on the south slope of the Pyrenees: a pedoanthracological analysis”. En Vegetation History and Archaeobotany 21 (4-5): 373-384. Engels, F.; 1883: “Dialéctica de la Naturaleza”. Marxist internet archive (en español) 2002. https://www.marxists.org/espanol/m-e/1880s/dianatura/index.htm (consulta 15.11.2013). Estévez, J.; 2005: “Catástrofes en la Prehistoria”. Ed. Bellaterra Arqueología, Barcelona. Gallart, J. ; 1991: “El dipòsit de bronzes de Llavorsí (El Pallars Sobirà)”. En Excavacions Arqueològiques a Catalunya 10, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. Galop, D.; Carozza, L.; Marembert, F. i Bal, M.C.; 2007: “Activités agropastorales et climat Durant l’Âge du Bronze dans les Pyrénées: l’état de la question à la limière des données environnemental es et archéologiques ». En Richard, H. ; Magny, M. ; Mordant, C. (eds.) 2007 : Environnements et cultures à l'âge du Bronze en Europe occidentale, CTHS, France : 107-119. García, D.; 2010: “El poblamiento en los Pirineos occidentales catalanes ¿cambio o continuidad?”. En Estrat Crític, 5. Vol 3 (2011): 165-174. García, D.; Gassiot, E.; Mazzuco, N.; Obea, L.; Puig, E. i Rodríguez Antón, D.; 2011: “On són els vius? El poblament de l’Alt Pirineu occidental durant el IIon i el Ier Mil·lenni cal ANE”. Actes del XV Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Institut d’Estudis Ceretans. Lleida (2011). García, D.; 2012: “Estudi de les pràctiques socials ramaderes d’alta muntanya pirinenca a través de les restes arquitectòniques”. Treball d’investigación de màster, Dept. Prehistòria, UAB, Bellaterra http://www.recercat.net/handle/2072/198991 (Consulta 15.3.2014). García, D; Obea, L. i Mazzuco, N.; 2012: “Prospecció i cartografia arqueològica de la vall de Valarties. Informe preliminar”. Doc. Inèd. Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici – Universitat Autònoma de Barcelona. García, D.; 2013: “Aproximación al poblamiento de las zonas de alta montaña pirenaicas des de la arqueología y le etnografía”. En Sagvntvm (P.L.A.V.) 45 (2013): 221-239. DOI: 10.7203/SAGVNTVM.45.2006 García, G.M. i Estany, I.; 1997: “Resultats de la carta arqueológica de la Vall d’Aran”. En Revista d’Arqueologia de Ponent, 7: 261-270.

54

8. Bibliografia Gassiot, E. ; Jiménez, J. i Oltra, J. ; 2005: “Prospecciones arqueológicas en la alta montaña. La zona alta y media del Pallars Sobirà (Lleida, Catalunya) y su relación con manifestacions arqueológicas más amplias”. En Actas de Encuentro de jóvenes investigadores sobre el Bronce Final y el Hierro en la Península Ibérica. Salamanca, Universidad de Salamanca, Fundación Duques de Soria: 502-528. Gassiot, E. i Jiménez, J.; 2006: “El poblament prefeudal de l’alta muntanya dels Pirineus occidentals catalans” Tribuna d’Arqueologia 2004-2005: 89-122. Gassiot, E. i Jiménez, J.; 2008: “Excavació arqueológica de l’Abric de l’Estany de la Coveta I. Memòria final de la intervenció de juny-setembre de 2005”, Barcelona, Àrea de Coneixement i Recerca, Direcció General de Patrimoni http://hdl.handle.net/10687/9083 (Consulta 5.4.2014). Gassiot, E. i Jiménez, J,; 2008a: “Memòria de les intervencions arqueològiques al Dolmen de la Font dels Coms (Baiasca, Llavorsí, Pallars Sobirà, Lleida). Campanyes de 2003 i 2004”. Doc. Inèd. Barcelona. Àrea de Coneixement i Recerca, Direcció General del Patrimoni Cultural. Gassiot, E. i Rodríguez Antón, D.; 2009: “Prospecció i cartografia arqueològica de les valls de Gerber i Cabanes. Informe preliminar”. Doc. Inèd. Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici – Universitat Autònoma de Barcelona. Gassiot, E.; 2010: “Excavació arqueològica de la Cova del Sardo (Boí). Memòria final de les intervencions de 2006, 2007 i 2008”. Doc. Inèd. Barcelona. Àrea de Coneixement i Recerca, Direcció General del Patrimoni Cultural. Gassiot, E. i Rodríguez Antón, D.; 2010: “Prospecció i cartografia arqueològica de les valls de Ruda i Aiguamòg”. Doc. Inèd. Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici – Universitat Autònoma de Barcelona. Gassiot, E.; Rodríguez-Antón, D. i García, V. 2010a: “El poblament del Parc Natural de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici durant el neolític. Noves dades arqueològiques i les seves implicacions per a l’estudi de les zones d’alta muntanya”. En VIII Jornades sobre Recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Lleida, 2009. Generalitat de Catalunya: 153-164. Gassiot, E. ; Pèlachs, A. ; Bal, M.C. ; García, V. ; Julià, R. ; Rodríguez Antón, D. i Astrou, A. CH. 2010b: «Dynamiques des activités anthropiques sur un milieu montagnard dans les Pyrénées occidentales catalanes durant la Préhistoire : une approche multidisciplinaire ». En Archéologie de la Montagne Européenne. Bibliothèque d’Archéologie de la Méditerranéenne et Africaine 4. Errance, Paris : 33-43. Gassiot, E.; Mazzuco, N.; Clemente, I.; Rodríguez Antón, D. i Ortega, D., 2012: “Circulación e intercambio en el poblamiento y la explotación de la alta montaña del Pirineo en los milenios V-IV ANE”. En Congrés Internacional Xarxes al Neolític – Neolíthic Networks. Rubricatum. Revista del Museu de Gavà, 5 (2012): 61-68. 55

8. Bibliografia Gassiot, E.; Rodríguez-Antón, D.; Burjachs, F.; Antolín, F. i Ballesteros, A., 2012a: “Poblamiento, explotación y entorno natural de los estadios alpinos y subalpinos del Pirineo central durante la primera mitad del Holoceno”. En Cambios climáticos vs. Cambios tecnológicos-culturales: Las transiciones Paleolítico Superior final – Mesolítico – Neolítico antiguo en el NE de Iberia, Cuaternario y Geomorfología, 26 (3-4): 26-42. Gassiot, E.; Rodríguez Antón, D.; Pèlachs, A.; Pérez-Obiol, R.; Julià, R.; Bal, M. C. i Mazzuco, N.; 2014 (en premsa) : “La alta montaña durante la Prehistoria: 10 años de investigación en el Pirineo catalán occidental”. Trabajos de Prehistoria, vol 71(2). Gassiot, E. i García, E.; 2014a: “Documentació arqueològica de la vall de Casesnoves. Informe preliminar de l’actuació (Any 2013)”. Doc. Inèd. Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici – Universitat Autònoma de Barcelona. Jalut, G.; Esteban, A.; Bonnet, L.; Gauquelin, T. i Fontigne, M.; 2000: “Holocene climatic changes in the Western Mediterranean, from south-east France to south-east Spain”. En Paleogeography, Paleclimatology, Paleoecology, 160 (2000): 255-290. Jiménez, J.; 2006: “La imagen de los espacios de alta montaña en la prehistoria: El caso de los Pirineos Catalanes Occidentales, Trabajo de investigación de doctorado, Dept. Prehistòria, UAB, Bellaterra http://hdl.handle.net/2072/12393 (Consulta 20.4.2014). Martí, J.; 1984: “L’acció glacial a la vall d’Aigüestortes (Alta Ribagorça)”. En Butlletí de l’Institut Català d’Història Natural, 53 (1986): 99-109. Martín, A.; 2003: “Els grups del neolític final, calcolític i bronze antic. Els inicis de la metal·lúrgia”. En Cota Zero, 18 (2003): 76-105. Mazzuco, N.; Gassiot, E.; Rodríguez Antón, D.; Obea, L. i García, D.; 2012: “Les primeres comunitats ramaderes de la vall de Sant Nicolau (5.000 – 2.300 cal ANE)”. En IX Jornades sobre Recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Lleida, 2012. Generalitat de Catalunya: 221-233. Mazzuco, N.; Gassiot, E. Ortega, D.; Clemente, I. i Rodríguez Antón, D.; 2013 (en premsa): “Lithic procurement at the Cova del Sardo during Neolíthic: preliminary data on mobility strategies”. En Archaeologia postmedievale. Miras, Y; Ejarque, A.; Riera, S.; Palet, J.M.; Orengo, H. i Euba, I.; 2007: “Dynamique holocène de la végétation et occupation des Pyrénées andorranes depuis le Néolithique ancien, d’après l’analyse pollinique de la tourbière de Bosc dels Estanyons (2180 m, Vall del Madriu, Andorre)”. En C.R. Palevol, 6 (4): 291-300. doi:10.1016/j.crpv.2007.02.005 Molist, M. i Clop, X.; 2000: “La investigación sobre el megalitismo en el noreste de la Península Ibérica: novedades i perspectivas”. En Trabalhos de Arqueología, 16: 253-266. Obea, L.; Piqué, R; Martin, M. i Gassiot, E.; 2011: “The exploitation of forest resources in mountain areas during the Neolithic in the northeast of the Iberian Peninsula”. En

56

8. Bibliografia Archaeological charcoal: natural or human impact on the vegetation. Sagvntvm Extra 11: 129-130. Palet, J. M.; Ejarque, A.; Mira, Y.; Riera, S.; Euba, I. i Orengo, H. 2008: “Formes d'ocupació d’alta muntanya a la vall de la Vansa (Serra del Cadí – Alt Urgell) i a la vall del MadriuPerafita-Claror (Andorra): estudi diacrònic de paisatges culturals pirinencs”. En Tribuna d’arqueologia (2006-2007): 229-253. Pèlachs, A.; Soriano, J.M. i Esteban, A.; 2001: “Evolución glaciar y dinámica de la vegetación en el Pirineo central catalán: el complejo glacio-lacustre de Burg (Farrera, Pallars Sobirà, Lleida)”. En Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 52 (2001): 293-309. Pèlachs, A.; Esteban, A.; Turu, V. i Soriano, J. M.; 2001a: “Aportación a la historia de la vegetación en el Alt Pallars: el sondeo de l’Estany de Burg (Pallars Sobirà-Lleida)”. En 1er Simposio Interfronterizo sobre el Medio Natural Pirenaico. Sort (2001). C2: 57-64. Pèlachs, A.; Soriano, J.M.; Nadal, J. i Esteban, A.; 2007: “Holocene environmental history and human impact in the Pyrenees”. En Contributions to Science, 3 (3): 423-431. Doi:10.2436/20.7010.01.19. Planet, J.; Rodríguez Antón, D. i García, V. 2008: “Estudio Preliminar de los materiales líticos de la Cova del Sardo, Vall de Boí, Alta Ribagorça, Lleida (c. 4.500-2.500 cal. ANE)”. En Actas de las I Jornadas de Jóvenes en Investigación Arqueológica: Dialogando con la cultura material (Vol. I) (2008): 171-174. Rendu, C. 2003: La montagne d’Enveig, une estive pyrénéenne dans la longue durée. Trabucaire, Canet. Rodríguez, D.; 2010: “La humanización de la alta montaña. El caso del Pirineo occidental catalán (11-4ka cal BP)”. Treball d’investigació de màster, Dept. Prehistòria, UAB, Bellaterra https://www.academia.edu/2386516/La_humanizacion_de_la_alta_montana_El_caso _del_Pirineo_occidental_catalan_11_-_4_ka_cal_BP_ (Consulta 12.3.2014). Rodríguez, D. 2011: “Poblamiento y patrones de asentamiento de la alta montaña en el Pirineo central durante el Holoceno antiguo y medio (11-4 ka cal AC): Un enfoque arqueológico y paleoambiental”. En Estrat Crític, 5. Vol.1 (2011): 120-131. Ros, E.; 2003: “Memòria de la intervenció arqueològica al recinte fortificat de Santa Maria d’Arties (Naut Aran)”. Barcelona. Àrea de Coneixement i Recerca, Direcció General del Patrimoni Cultural. Rovira, P. i Cura, M.; 1989: “El món tumular català des del bronze antic fins època ibèrica. Continuïtat versus Substitució”. Espacio, Tiempo y Forma. S.I Prehistoria y Arqueologlía. Vol. 2, 153-171. Tarrús, J.; 2003: “Els constructors de megàlits a Catalunya: cistes i dòlmens entre els mil·lennis V-III cal aC”. En Cota Zero, 18 (2003): 54-75. 57

8. Bibliografia Varquer, J. i Martín, A.; 1995: “El poblament dels Pirineus a l’Holocè, del Mesolític a l’edat del Bronze”. En Bertranpetit, J. i Vives, E. (eds.) Muntanyes i població. El passat dels Pirineus des d’una perspectiva multidisciplinària - Centre de Trobada de les Cultures Pirinenques. Vidal, L. i Vila, C.; 2006: “La cara desconeguda del Pla de Beret. Itinerari arqueològic pels naixements de la Garona i la Noguera Pallaresa”. En Muntanya, 867: 6-15. Vilardell, R.; 1987: “Origen i evolució del megalitisme a les comarques centrals i occidentals de Catalunya I:I L’Edat del Bronze”. Cota Zero, 3: 84-91. Walsh, K. i Mocci, F.; 2011: “Mobility in the mountains: late third and second millennia alpine societies’ engagements with the high-altitude zones in the southern French Alps”. En European Journal of Archaeology, 14 (1-2): 88-115.

58