John Benjamins Publishing Company
This is a contribution from VAproximació a l’altre / An approach to the other. Biografies, semblances i retrats / Biographies, resemblances and portraits. Edited by Enric Balaguer, Maria Jesús Francés and Vicent Vidal. © 2015. John Benjamins Publishing Company This electronic file may not be altered in any way. The author(s) of this article is/are permitted to use this PDF file to generate printed copies to be used by way of offprints, for their personal use only. Permission is granted by the publishers to post this file on a closed server which is accessible to members (students and staff) only of the author’s/s’ institute, it is not permitted to post this PDF on the open internet. For any other use of this material prior written permission should be obtained from the publishers or through the Copyright Clearance Center (for USA: www.copyright.com). Please contact
[email protected] or consult our website: www.benjamins.com Tables of Contents, abstracts and guidelines are available at www.benjamins.com
Un demòcrata heterodox, federalista i devot del magnetism J. Antonio Llinàs (1789–1854) Jordi Roca Vernet
Universitat Rovira i Virgili
The aim of this article is to elaborate a biographical story of Juan Antonio Llinàs i de Ortiz which remarks two unknown aspects of his life: firstly, the confidence he had in the romantic formulation of science in an emotional logic as the magnetism and, secondly, the conviction that a federal republic was the only regime that would have ensured the democracy in Spain. His confidence in a federal democracy was the same that he had in the predictive and healing powers of the mediums and sleepwalkers, and both questions arose multiple times in the letters he exchanged with his nephew, Frederic Llinàs, while his exile in Paris. The story of the democrats exiled during the first half of the 19th century has focused in the political demands of those exiled and has left out which their worries were and which activities they did during the exile. Llinàs was fascinated by the new scientific disciplines and by the new political proposals and when he had to look for solutions to his pain and to Spain’s suffering, he did not hesitate to use the new solutions used by the new kinds of knowledge based on the emotion, both from a medical and from a political point of view. The federal democracy of the 1940s decade is based in different kinds of knowledge which have often been lost because the biographers have omitted them while creating the biographies. The interest of Juan Antonio Llinàs’ biography lies in the distance from the historiography regarding the liberal exile from the first part of the 19th century, which is based on the creation of a political community of different classes which acts together without taking into account their ideological differences in order to provoke the creation of a liberal regime in Spain which would have helped them to return and, at the same time, to help spread the democratic principles. His ideas about the federalism and about the magnetism were denigrated by his compatriots. As a result, he was kept away from the centers of decision. However, he was close to the intellectual French centers, so he became a respected character in the matter of the democratic Spanish cause. That way, while the historiography made the exile a catalyst for the political change in Spain during the thirties, the story of those exiled who explored the paths of the new scientific disciplines related to the romantic cultural world has been left out. doi 10.1075/ivitra.11.18roc © 2015 John Benjamins Publishing Company
150 Jordi Roca Vernet
Introducció La biografia sovint s’ha plantejat com un relat omnicomprensiu, coherent, ordenat de la vida del biografiat. La coherència del relat biogràfic esdevé un engany que té com a objectiu redimir les incongruències i les contradiccions vitals inherents a la condició humana. L’anhel del biògraf és desvetllar l’engany i alhora fer evident com la construcció de múltiples narracions sobre el biografiat ha tingut una funció simbòlica basada en l’articulació d’un mite individual o en la representació idíl·lica d’un col·lectiu a través de la narració exemplificadora d’un individu que s’empra per relatar el comportament d’un grup social. La biografia de l’individu es fragmenta en múltiples biografies, com diuen Isabel Burdiel (2000, 46–47) i François Dosse (2007, 297), en la mesura que emergeixen les seves múltiples identitats (de gènere, social, política, etc.). L’objectiu d’aquest article és elaborar un relat biogràfic de Juan Antonio Llinàs i de Ortiz que posi en relleu dues facetes poc conegudes de la seva vida: primer, la confiança que dipositava en la formulació romàntica de la ciència en una lògica emocional com era el magnetisme i en segon lloc, la convicció que la república federal era l’únic règim que asseguraria l’exercici de la democràcia a Espanya. La fe en una democràcia federal era la mateixa que tenia en el caràcter predictiu i curatiu de les mèdiums o somnàmbules, i ambdues qüestions aparegueren en reiterades ocasions en la correspondència que mantingué amb el seu nebot, Frederic Llinàs, quan ell estava exiliat a París. La història dels demòcrates exiliats durant la primera meitat del segle XIX s’ha centrat en la reivindicació de la vessant política dels exiliats i ha elidit quines eren les seves preocupacions més recurrents i quines activitats desenvolupaven en el seu exili. Llinàs se sentí fascinat per les noves disciplines científiques i per les noves propostes polítiques, i quan hagué de cercar solucions als dolors que patia i als mals que assotaven Espanya, no dubtà en apostar per solucions noves que s’emparaven en les noves formes de coneixement basades en l’emoció, tant des d’una perspectiva mèdica com política. La democràcia federal de la dècada dels quaranta es mou en uns espais en els quals se superposen diverses fórmules de coneixement que sovint s’han perdut perquè els biògrafs els han omès en el moment d’elaborar el relat biogràfic. Els historiadors de la política o de la literatura s’han sentit atrets per Llinàs. Mentre els primers ho feien per la seva participació en el comitès d’exiliats espanyols a París el 1831 (Castells 1989, 212) i el 1848 (Peyrou 2012, 109), i per ser l’artífex de la demanda popular d’enderrocament de la Ciutadella (Ollé 1994, 336), els segons s’interessaven per la mitja dotzena de manifestos justificatius de temàtica política en què narrava de forma autobiogràfica la seva faceta política (Duran 2004, 296). L’aportació d’aquesta recerca rau en la descoberta d’una correspondència entre ell i el seu nebot, Frederic Llinàs, en la qual construeix un relat de © 2015. John Benjamins Publishing Company All rights reserved
Un demòcrata heterodox, federalista i devot del magnetism: J. Antonio Llinàs 151
biogràfic basat en la seva fe en el magnetisme i la república federal per curar el seu patiment i el dels espanyols, respectivament. La seva narració epistolar esdevé un relat autobiogràfic coherent sobre les seves conviccions polítiques i científiques.
El relat biogràfic d’un romàntic entre el federalisme i el magnetisme La història de Juan Antonio Llinàs durant les primeres dècades del segle XIX és la d’un militar que abandonarà l’exèrcit per dedicar-se a la política liberal en les diverses facetes: la política vigilant de la Milícia Nacional de Barcelona (1820–1823); la conspiradora de l’exili (1823–1834); la popular de les bullangues (1835–1836); la de les redaccions dels diaris (1836–1840); la de la transformació revolucionària de la Junta de Vigilància (1840–1841) i la parlamentària (1842– 1843). Finalment l’enèsim gir moderat del règim liberal l’obligà novament a haver d’exiliar-se: primer es traslladà a Perpinyà, després a Marsella i finalment a París (Roca Vernet 2012). Durant la seva etapa parisenca patí forts dolors i va aprofundir en la vessant curativa del magnetisme espiritista que practicava des de ben jove, tot i que també s’interessà per la capacitat predictiva d’aquesta ciència del sentiment. Havia conegut abastament les virtuts del magnetisme gràcies als oficials napoleònics amb els quals havia combatut a Dinamarca. Llinàs li explicaria al seu nebot que “Yo he estudiado desde 1806 y practicado después a fondo. Y solo bien convencido me entregué seguro a él”.1 A París, trenta anys després, s’endinsà en els cercles d’intel·lectuals, polítics i científics que se sentien fascinats per una disciplina que s’ubicava entre la medicina, la tecnologia i la ciència (Tresch 2012). L’encantament de Llinàs per aquesta nova àrea del coneixement era similar al que havia professat Pere Felip Monlau la primavera de 1839 a París, quan assistí als primers passos de la difusió pública de la daguerreotípia i envià un informe a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, publicant també un llarg article a la revista El Museo de las Familias (Ghanime i Cao 2013, 71–72). Les vides de Llinàs i Monlau no es creuaren a l’exili però sí que ho feren a Barcelona aquell 1839 i a la redacció del periòdic democràtic El Popular que es publicà durant el Trienni Esparterista (Barnosell 1999, 200). Ambdós liberals representaren l’èxit de les idees democràtiques entre les files del progressisme i la difusió de les diverses fórmules de modernitat tecnològica i científica que significaven la transgressió del dogma catòlic i l’èxit de la lògica emocional en detriment dels principis newtonians (Peter 2009, 35). La fi del Trienni Esparterista (1840–1843) en molts casos significà la 1. Arxiu Privat Monteys (APM). Carta de Juan Antonio Llinàs al seu nebot, Frederic Llinàs, París, 23 de gener de 1854.
© 2015. John Benjamins Publishing Company All rights reserved
152 Jordi Roca Vernet
dissociació de la causa de la democràcia de la innovació científica i tecnològica; així doncs, durant la dècada moderada (1844–1854) una part de la comunitat científica que havien associat la modernitat científica al liberalisme progressista, optaren per dissociar ambdues causes i així preferiren retraure’s de l’activitat política i els altres de nou emprengueren la via de l’exili o la clandestinitat. Llinàs en el seu exili parisenc va combinar la seva activitat política amb la participació en els grups de romàntics que experimentaven amb les diverses alternatives de la modernitat científica que tan bé reproduí la literatura europea (Edelman 2006, 130). La pluralitat de camins a través dels quals la ciència es transformava li feren creure en la possibilitat predictiva de les mèdiums que tan sovint visitava. Així, la correspondència que Llinàs mantenia amb el seu nebot sovint anava acompanyada de llibres sobre el magnetisme com “L’union Magnetique”,2 i alhora li explicava tota mena de detalls sobre l’exercici de la pràctica predictiva i curativa del magnetisme. Llinàs compara les pràctiques curatives del magnetisme animal a les teràpies homeopàtiques o les derivades de la hidropatia3 i rememora les paraules que havia pronunciat Napoleó quan desacreditava tant el magnetisme com l’energia procedent del vapor, posant èmfasi en la manca de prospectiva de l’emperador perquè en el moment que ell escrivia les màquines de vapor s’obrien pas a la terra i al mar. En una d’aquelles cartes advertia al seu nebot del rebuig que hi havia pel magnetisme entre els liberals espanyols amb els que es cartejava des de París, com és el cas del liberal Julián Manzano, i alhora s’enorgullia del fet que la somnàmbula, terme amb el qual es referia a les mèdiums, hagués advertit de l’adveniment de l’ Imperi de Lluís Napoleó en el moment de màxima efervescència republicana a París. Per tant, concloïa la carta dient que “negar el magnetismo y sonambulismo es como si se negase en el día que las plantas crecen y que dan frutas”.4 El liberalisme democràtic i radical de Llinàs explorà camins insospitats a través dels quals les barreres de la ciència i la fe es dissolien. La capacitat de Llinàs a l’hora de transgredir la moral catòlica i la cultura científica il·lustrada fou la mateixa que reflecteixen els seus postulats polítics democràtics i federals que s’enfrontaven amb vells i nous prejudicis. No obstant això, Llinàs es mostrava conscient de com aquella fe en un altre tipus de racionalitat basada en lògica del sentiment (Peter 2009, 35) era rebutjada per molts companys de vicissituds i d’idees liberals, i per tant sovint emprava algun aforisme per encapçalar la correspondència amb el seu nebot, com quan cità l’aforisme aristotèlic: “la mayor
2. APM. Carta de Juan Antonio Llinàs al seu nebot, Frederic Llinàs, París, 23 de febrer de 1854. 3. APM. Carta de Juan Antonio Llinàs al seu nebot, Frederic Llinàs, París, 18 de gener de 1854. 4. APM. Carta de Juan Antonio Llinàs al seu nebot, Frederic Llinàs, París, 19 de gener de 1854.
© 2015. John Benjamins Publishing Company All rights reserved
Un demòcrata heterodox, federalista i devot del magnetism: J. Antonio Llinàs 153
parte de los locos lo son porque tienen la razón”.5 No és estrany, doncs, que el cònsol espanyol a Perpinyà escrigués sobre ell el 1847 que era “un elemento ridículo y absurdo y que destruye por sí solo toda cosa en que intervenga” (Santirso 2013, 112–113), en un moment en què la ciència dels romàntics posa en qüestió els principis de la il·lustració i desvetlla la possibilitat de redefinir els límits de la societat i del comportament humà. Llinàs desafià alguns dels dogmes del progressisme liberal com eren la nació i la monarquia, i optà per defensar la llibertat abans de la nació. Llinàs s’havia empeltat del federalisme liberal que s’estengué a Barcelona entre els anys vint i els quaranta del segle XIX en el qual la nació es fonamentava en la llibertat dels ciutadans, i sense aquesta desapareixia la nació. Tot i que era un ferm defensor de les idees republicanes i democràtiques, alhora també professava una fe en la preeminència de l’aristocràcia que combinava la tradició familiar i els mèrits militars, en el sistema polític. Així doncs, no és estrany que enviés les seves cartes amb un segell propi que incorporava el blasó familiar. En una d’aquestes missives s’esplaià en detallar cadascun dels elements del segell (blasó, banderes, medalles, etc.)6 i també reproduí el seu lema “Solo la Libertad antes que la Patria”.7 Ara bé, Llinàs en aquella mateixa carta feia una ferma defensa de l’exercici de la política i una entusiasta admiració vers la república, a diferència del seu corresponsal de qui considerava que tenia una ànima dèbil. Tot plegat revela que el republicanisme de Llinàs provenia del liberalisme progressista de tradició juntista i socialment elitista malgrat els seus anhels federals i democràtics. L’estiu de 1851 Llinàs albirava a l’horitzó les noves eleccions de 1852 i escrigué al seu nebot Frederic per dir-li veladament que l’únic sistema polític viable a Espanya era la República federal donada la diversitat entre les províncies i la debilitat de la monarquia: Sólo puedo decir de política que aquí en Francia, las masas por temor y los que las dirigen por cálculo, no se trata más que de preparar las cosas para las elecciones del 52 que la República está aún más asegurada en Francia que la monarquía en España, porque aquí los más monárquicos conocen todos como dijo su jefe Thiers que el gobierno que menos los divide y más cuenta les trae es la República. En España al contrario, cualquier accidente puede destruir la monarquía como por ejemplo el fallecimiento de la Reina sin hijos; Y aunque para este se ha resuelto y preparado secretamente el proclamar Reina a la hija de la Infanta Duquesa de
5. APM. Carta de Juan Antonio Llinàs al seu nebot, Frederic Llinàs, París, 23 de febrer de 1854. 6. APM. Carta de Juan Antonio Llinàs al seu nebot, Frederic Llinàs, París, 10 d’abril de 1852. 7. Ibídem.
© 2015. John Benjamins Publishing Company All rights reserved
154 Jordi Roca Vernet
Montpensier, fuera demasiado dilatada la Regencia para poder resistir los embates de la democracia. Además, en Francia dos de los tres tronos competidores se oponen al tercero; y en España, el idioma usos y costumbres… hasta los trajes y recuerdos de las provincias, remarcan y claman a una voz en grito la República federada.8
La carta demostra com la democràcia a Espanya només podia vincular-se a la causa republicana i federal per la força que li atorgava a les identitats provincials com la dels catalans que ell tan bé coneixia malgrat el seu origen cordovès. El federalisme espanyol es percep com l’única via possible per fer conciliable el govern de tots els territoris de la nació espanyola. El federalisme era un projecte polític basat en l’exercici de la llibertat dels ciutadans que havien de conciliar-se amb els espais de representació nacional. Aquest era un federalisme que havia irromput a Barcelona durant el Trienni Liberal de la mà dels exiliats italians i havia quallat amb força en un substrat polític exaltat que demandava espais d’exercici de la sobirania nacional, interpretada com exercici de la política, més enllà de les Corts. Tot plegat va fer que aflorés un federalisme basat en la proliferació d’espais de representació nacional i no pas en la multiplicació de nacions o estats, i per tant aquell federalisme exigia a les Corts que respectessin les opinions i demandes formulades pels ciutadans en els altres òrgans de representació política que també eren considerats com a nacionals. Llinàs sustenta el seu federalisme en una tríada basada en la història i la cultura dels pobles de la península, en el model juntista i en la pluralitat d’espais de representació, de la mateixa manera que creia que la medicina inexorablement havia d’adoptar noves formulacions derivades d’una lògica més emocional com eren el magnetisme, l’homeopatia i la hidropatia.
Bibliografia Barnosell, Genís. 1999. Orígens del sindicalisme català. Vic: Eumo. Burdiel, Isabel. 2000. “La dama de blanco: notas sobre la biografía històrica.” En Liberales, agitadores y conspiradores. Biografías heterodoxas del siglo XIX español, ed. per Isabel Burdiel i Manuel Pérez Ledesma, 17–48. Madrid: Espasa. Castells, Irene. 1989. La utopía insurreccional del liberalismo. Barcelona: Crítica. Dosse, François. 2007. La apuesta biográfica. Escribir una vida. València: PUV. Durán López, Fernando. 2004. “Nuevas adiciones al catálogo de la autobiografía española en los siglos XVIII y XIX (segunda serie)”. Signa: revista de la Asociación Española de Semiótica 13: 395–496. Ghanime, Albert i Cao, David. 2013. Antoni Giberga i el liberalisme progressista a Barcelona durant la minoria d’edat d’ Isabel II. Barcelona: Seminari d’Història de Barcelona.
8. APM. Carta de Juan Antonio Llinàs al seu nebot, Frederic Llinàs, París, 17 de juny de 1848.
© 2015. John Benjamins Publishing Company All rights reserved
Un demòcrata heterodox, federalista i devot del magnetism: J. Antonio Llinàs 155
Ollé Romeu, Josep Mª. 1994. Les bullangues de Barcelona. Durant la primera guerra carlina (1835–1837). Tarragona: El Médol. Peter, Jean-Pierre. 2009. “De Mesmer à Puységur. Magnétisme animal et transe somnambulique, à l’origine des thérapies psychiques.” Revue d’histoire du XIXe siècle, 38: 19–40. DOI: 10.4000/rh19.3865 Peyrou, Florencia. 2012. “L’émancipation de la famille humaine. Les relations internationales du républicanisme espagnol (1840–1868).” En La République en Méditerranée. Diffusions, espaces et cultures républicaines en France, Italie et Espagne (XVIII–XX siècles), ed. per Luis P. Martin, Jean Paul Pellegrinetti, i Jeremy Guedj, 98–118. Paris: L’Harmattan. Roca Vernet, Jordi. 2012. “Juan Antonio Llinàs y de Ortiz.” En Diccionario Biográfico de Parlamentarios españoles (1820–1854), Edició digital. Madrid: Cortes Generales. Santirso, Manuel. 2013. “Barcelona ruedo de posguerra 1840–1843.” En Los bombardeos de Barcelona, ed. per Juan S. Pérez Garzón, 94–144. Barcelona: La Catarata. Tresch, John. 2012. The Romanti c Machine. Utopian Science and Technology after Napoleon. Chicago, London: The University of Chicago Press. DOI: 10.7208/chicago/9780226812229.001.0001
© 2015. John Benjamins Publishing Company All rights reserved
