Turó de la Rovira, un nou espai museïtzat del MUHBA Tot va començar amb l’empenta d’un grup de persones de l’Associació de Veïns i Veïnes de Can Baró que van voler iniciar la recuperació o, si més no, la neteja del cim del Turó de la Rovira. Era l’estiu de 2006 quan juntament amb la Fundació Josep Carol, el Districte d’Horta-Guinardó, el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), amb el seu ja independent Servei d’Arqueologia, i l’Agència de Promoció del Carmel i entorns, van engegar uns camps de treball amb voluntaris internacionals. Durant aquest i els dos estius següents es van netejar d’escombraries i runes els camins i interiors de les dependències militars de l’antiga i fins aleshores desconeguda bateria antiaèria. Amb aquests treballs no només anaven apareixent les restes del formigó armat i totxos de la Guerra Civil espanyola, com en un puzle ressorgien les traces del barraquisme. Posteriorment i com a primera fase del projecte final, entre els anys 2009 i 2011 es va realitzar l’arranjament de tot el cim del Turó de la Rovira, una muntanya d’uns 262 metres snm que forma part juntament amb la Creueta del Coll i el Carmel de la serralada dels Tres Turons. La restauració paisatgística i la millora d’accessibilitat del mirador respectant la bateria antiaèria i
l’assentament informal, li va valdre el Premi Ex Aequo 2012 al grup d’arquitectes Jansana, de la Villa, de Paauw arquitectes SLP, AAUP Jordi Romero i associats SLP. Dins d’aquest espai, es va poder establir la importància única del seu patrimoni corresponent a la Guerra Civil: la defensa antiaèria de la muntanya, i els habitatges que des de la immediatesa del conflicte van anar teixint l’espai amb barraques fins abans dels Jocs Olímpics. Cal destacar una primera fase de museïtzació amb uns panells informatius estratègicament posats en indrets privilegiats, per explicar la història i l’espai de memòria. No cal dir, que a partir d’aquest moment, el lloc va passar a ser un dels indrets més freqüentats per la ciutadania i els turistes, essent una de les mirades panòptiques o panoràmiques més visibles en xarxes socials i en els anomenats selfies sempre amb la ciutat a l’esquena. La darrera intervenció va comportar l’accessibilitat del turó per diversos punts, la consolidació i restauració de les restes, així com un projecte museogràfic a l’interior de tres espais militars. L’exposició “Barcelona al límit” ens descriu la visió poderosa del Turó de la Rovira i els ecos d’allò que li ha passat, la defensa activa dels canons implantats i la ciutat informal, amb un munt de recursos museogràfics que es poden contemplar en les construccions del pavelló d’oficials, el pavelló de tropa i la sala de comandament.
Panell informatiu del barraquisme Exposició Barcelona al límit -MUHBA
La privilegiada situació de l’indret per visualitzar tota Barcelona se’ns presenta com a mirador predilecte front a la resta de mirades barcelonines. La identificació dels espais i la geometria urbana poden ser perceptibles des d’aquest enclavament. El trencadís de l’urbanisme barceloní –skyline– des d’una panoràmica sencera ens marca les diferents trajectòries de la història de la gestió d’una gran ciutat. Cal dir també que s’excava en l’actualitat un poblat ibèric descobert a la dècada de 1930; els treballs estan aportant un munt de novetats d’aquest període. Traces de barraquisme al Turó de la Rovira
Jordi Ramos Ruiz Arqueòleg
Full
d’informació
juny del 2015
Tribuna M’agrada Aquells que són “amics” meus de xarxes socials saben que, sense serne ni molt menys una fanàtica, no es pot considerar que em mostri gasiva en emprar aquesta mena d’espais de relació, d’intercanvi d’opinions i d’informació, sovint d’anècdotes i de fotografies… Haig de reconèixer que el seu ús m’ha permès reprendre la relació amb algunes coneixences de fa temps, o bé intensificar contactes i fins i tot descobrir afinitats i aficions comunes insospitades amb amics de tota la vida. Si manifesto aquesta meva posició envers les xarxes socials i el seu ús conscient, és per posar en evidència allò que he dit d’un bon començament, que no en sóc ni molt menys refractària. Possiblement per aquest motiu i pel meu desconeixement aprofundit del medi, em van convèncer amb facilitat que podria ser útil que la Societat Catalana d’Arqueologia tingués també el seu espai a Facebook. “En el nostre món d’avui en dia cal ser-hi”, “feisbuquejar o morir” em deien, i de fet m’ho vaig creure: potser si penjàvem les activitats que fem i algunes notícies, arribaríem a més gent; més gent sabria de nosaltres, d’allò que fem i s’interessaria en definitiva per participar, conèixer i recolzar la Societat. Unes persones que teòricament no haurien arribat a nosaltres a partir del web, un espai fins a cert punt estàtic i podríem dir que fins i tot a la velocitat dels bytes d’avui en dia, ja un xic antiquat. Així, la SCA tot
núm. 336
Activitats MEMORIAL JOSEP BARBERÀ I FARRÀS. Recordem a tots els nostres socis i sòcies que el termini de presentació d’originals per a concursar en la dotzena edició del Premi d’Arqueologia: Memorial Josep Barberà i Farràs finalitza el dia 30 d’aquest mes. CENTRE DE DOCUMENTACIÓ. Aprofitem per trametre-us la llista completa de les nostres publicacions. just fa quatre mesos s’incorporà a aquesta popular xarxa social. Doncs bé, durant els primers dies la resposta entrà dins d’allò que era d’esperar. Força socis i sòcies que compartien Facebook ens donaren la benvinguda clicant la icona de la maneta que té el dit polze amunt, és a dir, clicaren el conegut “m’agrada”. A aquests s’hi afegiren simpatitzants i gent del ram, que tot i no ser socis, també mostraven les seves simpaties. Quan penjàvem una notícia a vegades hi havia algú, sempre conegut, que en feia un comentari. Fins aquí tot dins de la tònica que considero l’habitual i que gosaria descriure com a normal. Però amb gran sorpresa per part meva, a partir del primer mes l’espectre de les “amistats” va canviar. Llavors s’anà produint un degoteig incessant de “m’agrada” que ha augmentat exponencialment fins a arribar en quatre mesos a tenir uns 500 “m’agrada” de pretesos “amics”. La sorpresa és que tota aquesta munió de noves amistats està formada per complets i absoluts desconeguts. És més, per gent que no ens coneix, no sap ni qui som ni que fem; més encara, que no té la menor intenció d’es-
brinar-ho, d’apropar-se a nosaltres, ni que sigui per a fer alguna pregunta. Res de res, silenci absolut. Es tracta d’una multitud que creix dia rere dia, que no es detura i que deu prémer amb facilitat el “m’agrada” sense pensar-s’hi gens damunt de qualsevol persona, institució, associació o el que sigui. Aquest gest que no em podia imaginar, ja que jo no el faria mai a la babalà, m’ha deixat força perplexa. En definitiva m’ha fet reflexionar sobre la utilitat real de les anomenades xarxes socials en general, i de Facebook en particular, respecte d’una associació com la nostra. De què ens serveixen tants i tants “m’agrada” banals, desinformats i inconscients? Perdoneu la meva rotunditat, però em sembla que ara per a ara no ens serveixen de res. Maria Àngels Petit i Mendizàbal Societat catalana d’arqueologia València, 225, àtic 3a. 08007 BARCELONA Tel. 934 673 004 A/e:
[email protected] http://www.scarqueologia.com
