TRANSFORMACIONS DE L’ESPAI I DEL PAISATGE ENTRE LA SOCIETAT ANDALUSÍ I LA SOCIETAT FEUDAL AL REGNE DE VALÈNCIA AL SEGLE XIII

22
2
2






TRANSFORMACIONS DE L'ESPAI I DEL PAISATGE ENTRE LA SOCIETAT ANDALUSÍ
I LA
SOCIETAT FEUDAL
AL REGNE DE VALÈNCIA AL SEGLE XIII











Adrián Alfonso Nàcher
Història medieval de la Corona d'Aragó

Índex
Introducció........................... 3
Arqueologia del paisatge de conquesta............................. 6
Marc històric per a l'anàlisi dels diferents paisatges. Alguns exemples............................. 10
Conclusions.......................... 19
Notes................................ 20
Bibliografia......................... 21

















INTRODUCCIÓ
Per a comprendre l'anàlisi de les transformacions de l'espai i del paisatge al Regne de València al segle XIII. Primerament cal anar-hi a cercar el començament dels primers estudis de com analitzar els paisatges, i de com analitzar les transformacions que s'hi donaren a l'espai ocupa't per l'antic regne de València durant la seua creació, es a dir, fer una cerca i compendi bibliogràfic de tot el procés historiogràfic.
Per tant, començant en la conceptualització de "estudi del paisatge", et trobes en una complexa historiografia fins arribar a avui en dia. Els estudis occidentals del paisatge històric són la coordinació de morfohistoriadors, arqueòlegs, geògrafs, topògrafs, historiadors... es a dir, totes aquestes disciplines eren molt hieràtiques, i fins als estudis de R. González Villaescusa que intenten conceptualitzar l'anàlisi del paisatge, com aportació al debat teòric i a la construcció de els ferramentes d'anàlisi morfològic. Bàsicament aquest últim, el que proposa és la independència i dinamisme dels estudis morfològics històrics, aconseguint una metodologia i epistemologia seua. L'obra de Villaescusa és conjunta o es nodreix de l'obra de Miquel Barceló, forjant així uns estudis d'arqueologia agrària o dels paisatges medievals i de les societats que allí s'hi donaven. No volent entrar en conflicte l'arqueologia extensiva o del paisatge, vol ser una eina més per a comprendre l'arqueologia clàssica de jaciments limitats, enclavant-los en un marc de les transformacions d'un paisatge. Concretament el treball de Villaescusa i Barceló, abordarà el tema polèmic de les centuriacions romanes, fent sorgir creacions parcel·laries medievals en les seues diferents formes originals i demostrar que hi ha un buit en la investigació. Sobretot hi tractarà les Vilesnoves de colonització al Regne de València, i els parcel·laris de regadiu a les hortes de Múrcia i València.
Seguidament cal parlar dels autors i obres clau, que com diu Thomas F. Glick (professor de història medieval en la Universitat de Boston) produiran una "revolució historiogràfica" que sigui la base d'aquest treball. Entre altres aquests hi serien Pierre Gichard, Pierre Toubert, Antonio Malpica, André Bazzana, M. Barceló, R. G. Villaescusa...
Caldria destacar l'obra inicial de pes de Guichard al 1976 "Al-Andalus", escrita en l'estel de la "transició espanyola". Tanmateix aquest francès també hi va fer la seua tesina sobre etnogènesi d'Al-Andalus amb el Magreb incitat pel professor Roger Arnàldez (professor de la Universitat de Lyon); posteriorment Philippe Wolf (professor de la Universitat de Tolouse) li recomanaria que per a fer-hi el seu doctorat contactés amb A. Ubieto de la Universitat de València. Tota la tasca que representa la producció innovadora e investigadora de Guichard, es fa servir del treball de Germaina Tillion "Le havem et les cousins" com a eina de comparació etno-història, amb les societats del Magreb, que Guichard coneixia ben bé, (ja que havia visgut en la colònia francesa d'Argèlia, i en la posterior Argèlia).
Al 1987 hi publica "Al-Andalus front a la conquesta cristiana", obra en la qual hi fa una comparació d'etnogènesi del Magreb amb el Xarq-Al-Andalus, i es basarà en els estudis arqueològics del paisatge i jaciments d'André Bazzana. Aquesta obra aconsegueix mitjançant la cultura material i l'etnogènesi una reconstrucció de la societat andalusina del Xarq-Al-Andalus, principalment. Quan aquest treball és traduït al castellà, per Josep Torró, s'hi actualitza en les últims treballs e investigacions des de la seua edició original. Aquests treballs e investigacions són producte d'una primerenca generació d'historiadors espanyols, destacant els de València, Catalunya i Andalusia (a la resta d'Espanya també hi ha investigadors que segueixen la corrent anomenada), que hi han seguit les tesis innovadores de la "revolució historiogràfica", com per exemple: Helena Kirchner (professora de la UAB) destaca en els seus estudis d'arqueologia hidràulica sobretot a Ses Illes; V. Martínez Enamorado (professor d'institut, ha col·laborat en la U. De Málaga, CSIC) investigador arqueòleg d'Al-Andalus, concretament de les revoltes d'Ibn Hafsun; A. Malpica Cuello (professor U. De Granada) la seua investigació ha estudiat les transformacions del regne nazarí al regne de Granada feudalitzat; J. Torró (professor de la UV) ha investigat els impactes de la conquesta feudal catalano-aragonesa al Regne de València; E. Guinot (professor de la UV) ha investigat el poblament feudal del Repartiment arran de la conquesta feudal del R. de València; M. González Jiménez (professor de la U. de Sevilla) destaca per l'estudi dels diferents "repartimientos" andalusos.
Però, aquesta primerenca generació d'historiadors que segueixen la línia de la "revolució historiogràfica", també s'hi donarà a Portugal1. L'estat peninsular que comparteix la història d'Al-Andalus, i moltes vegades és oblidat per la historiografia medieval espanyola. S'ha de realçar que Portugal va tindre una trajectòria política molt pareguda a l'espanyola amb l'Estado Novo de Salazar, per tant, la historiografia medieval que hi seguia l'únic camí que podia seguir, la legitimació de la "reconquesta", i el poc interès per cap tipus d'arqueologia medieval. Sols es poden destacar els treballs d'arqueologia de Abel Viana al Castro da Cola als anys 50, o la Vilamoura on J. Luis Matos als anys 60 va començar la incipient modernització dels estudis arqueològics medievals portuguesos, paral·lelament Coelho recopila totes les fonts islàmiques escrites als anys 70. Però no serà, fins a que l'esperit de la "revolução dos cravos" al 1974, que una nova generació d'historiadors hi protagonitze l'inici del desenvolupament dels estudis regionals portuguesos. Els 80 s'hi dona la sistematització d'excavacions arqueològiques, però no serà fins als 90 quan hi vegem les primeres tesines com a compendi de les investigacions arqueològiques medievals que reconstruïren primerencament el Gharb-Al-Andalus. Cal dir que els investigadors, i estudis francesos d'on prové principalment la corrent historiogràfica que ens atén, hi jugarà un paper important en la posada en pràctica e implantació de la nova metodologia. Per altra banda, destaquen els investigadors lusitans que ja segueixen la línia de la "revolució historiogràfica" que s'hi estava donant, com per exemple: Helena Catarino (1997/1998), Christophe Picard (2000), o Rosa Varela Gomes (2002), amb tesines doctorals del Portugal islàmic. Encara com, la investigació de l'arqueologia del paisatge de conquesta a Portugal no hi està tan desenvolupada com a l'altra banda de la Península, és centra més en una arqueologia urbana medieval. D'acord amb això, encara hi és més necessari un anàlisi més profund de les transformacions del paisatge arran de la conquesta, i tanmateix hi seria possible fer-hi estudis comparatius de les conquestes feudals peninsulars i el seu impacte en el paisatge al segle XIII.
Cal dir que la investigació orientalista, a França on es va donar aquesta corrent, esdevingué un tall acadèmicament el procés de descolonització de les colònies franceses, però s'ha donat una continuació palesa per la Mezquita de Paris i l'institut du Monde Arabe, en el context de les relacions postcolonolians entre França i el món àrab. Paral·lelament com ja he dit les investigacions a Espanya, i Portugal, però també al Nord d'Àfrica, s'hi intenten fer esforços per mantindré aquesta línia d'investigació dels paisatges històrics.
Per concloure aquesta introducció, hi podem dir que aquest treball es centrarà en una línia de recull historiogràfic general dels estudis de com s'ha estudiat aquestes transformacions de l'espai i del paisatge, per a finalitzar en els diversos resultats a les investigacions per a recrear el paisatge de conquesta del Regne de València al segle XIII.




ARQUEOLOGIA DEL PAISATGE DE CONQUESTA
Com ja hem dit a la introducció, referint-nos al terme de "revolució historiogràfica" de Thomas Glick, és la base de la metodologia per als estudis de l'arqueologia del paisatge, que en aquest cas ens ocupa.
Aquesta "revolució historiogràfica", no és més que el començament d'una revisió total a la historiografia espanyola medieval, sobretot a la historiografia d'Al-Andalus. Podem començar citant el gran debat a nivell europeu del Feudalisme. A la Península ibèrica hi havia una "feudalització incompleta", segons la doctrina liberal de Sánchez Albornoz, que abans dels anys 1970-1980 eren les admeses. A nivell europeu la conceptualització del feudalisme, no fou fins que els models de canvi s'hi donaren quan comença una conceptualització general i unitària a nivell europeu. Coma preludi hi tenim dins dels institucionalistes, dues corrents: F.L. Ganshof proposant un model de feudalisme sols d'elits, i Marc Bloch amb un feudalisme que afecte o es done a tota la societat feudal. Per interpretar l'organització política del feudalisme la proposta d'Ancién de valors burgesos i etiquetatge en públic i privat, és contrargumentada per Glick acusant a Ancién de no tindre en conter de que es basa en la conceptualització dels juristes romans, per tant esta interpretant l'organització política no correspon al model feudovasallàtic. El model de canvi dels patrons per a l'organització social permet als anys 1970 – 1980, abandonar el concepte de feudalisme etnocèntric centroeuropeu comparatiu als regnes ibèrics. Encara que la conceptualització del feudalisme és molt complexa, en totes les seues vessants. Per exemple, el quan apareix el feudalisme hi ha dues corrents el model heurístic que determina que amb la revolució de l'any 1000 el feudalisme hi apareix, però la cronologia més acceptada per a la "transició al feudalisme" és la teoria de Chris Wickham entre els segles IV i VIII, que determina que la "convivència" de dos sistemes el tributari tardoromà i el feudal, progressivament fins que el tributari desapareix. Altra qüestió per entendre la transició al feudalisme, basant-se en les tesi de Guy Bois (en la qual Pierre Bonaisse es basarà responent amb l'exemple del Principat) que proposa una mena de feudalisme econòmic dinàmic que es basa en el dinamisme dels terrenys alodials cultivats per camperols lliures a terres de frontera, i que progressivament pels senyors feudals seran feudalitzats (moltes vegades els senyors feudals depenent del cas, poden ser antics camperols incitats per la monarquia o per altres nobles, encara que hi ha una gran diversitat). Per exemple a València on el feudalisme s'implanta al segle XIII, s'hi dona una hegemonia de les petites propietats alodials incitada per la monarquia en un principi, encara que progressivament la monarquia canviarà d'estratègia aliant-se amb els senyors feudals, segons els estudis de Ferran-Garcia Oliver i Antoni Furió. Alhora destaca l'aportació de la historiografia francesa, d'on probe el model de canvi del paisatge, de la mà de Pierre Toubert amb el Incastellamento, aquest model aplicat a la Península Ibèrica demostrarà que és un dels llocs més feudalitzats d'Europa, ja que contràriament a les tesi de Sánchez Albornoz, els camperols alodials que al principi eren lliures en terres de frontera, segons avançava la frontera cristiano-islàmica, anaven sent feudalitzats. Retornant al Incastellamento de Toubert, qüestió que naix en un congrés d'història medieval al 1978, on s'arriba a la conclusió de que el Incastellamento com a reorganització del territori, sigui feudal o no feudal, el important és el model organitzatiu en sí.
Tornant a la "revolució historiogràfica", l'altre punt d'aquesta, que he nomenat al parlar de l'obra de Guichard, és l'evolució de l'arqueologia medieval. A nivell europeu, aquesta passa de ser una mena de catalogació d'esglésies i castells, a influenciada per el incastellamento de Pierre Toubert, a una arqueologia que relaciona canvis socials i culturals. Concretament la relació dels processos paral·lels de construcció de castells, i la concentració de les comunitats camperoles a voltant. A nivell de l'estat espanyol, cal dir que el franquisme va frenar tota iniciativa d'investigació arqueològica que no estigues en la línia argumental de la legitimació de "l'Espanya Eterna" (per exemple restes que legitimaren la continuïtat del Regne visigot de Toledo i el Regne d'Astúries, o alguns fets de la "reconquesta"), ja que es considerava una disciplina reaccionària, per exemple un dels millors arqueòlegs de l'islam Leopoldo Torres Balbás fou depurat. Tanmateix aquesta arqueologia extensiva o arqueologia del paisatge, evoluciona amb la metodologia i conceptualització morfohisttòrica de Villaescusa, nomenat a la introducció. I bé, és ahí, una vegada s'hi té un mètode d'arqueologia del paisatge medieval, on el debat arqueològic es centra en la natura dels assentaments rurals (època andalusina), reorganització dels grups tribals, paper dels castells, i la natura de les estructures polítiques i socials. Açò últim, és en el que es basa l'obra de Guichard, amb la revisió o col·laboració arqueològica de Miquel Barceló. Es a dir, a la dècada de 1980 els estudis francesos amb la Casa Velaquez a Madrid, s'hi introduiran principalment als antics països de la Corona d'Aragó, amb els ja nomenats Guichard, Bazzana, Cressier... posteriorment s'hi donarà una generació d'historiadors espanyols com ja he dit abans, que continuen investigant i fent possible la història d'Al-andalus. Açò hi tindrà un gran impacte en la investigació historiogràfica i esdevindrà debats i polèmiques historiogràfiques, en la reconstrucció d'aquesta història social d'Al-Andalus, sobretot perquè és una història rural, la història d'Al-Andalus. Les bases de la polèmica historiogràfica rauen en les funcions i objectius de la documentació i material arqueològic i gràfic. Com diu Bourdieu, s'hi produeixen "pugnes acadèmiques", entre l'oposició immobilista moltes vegades, i el treball dels "revolucionaris historiogràfics". Per exemple, el arabisme espanyol es basa en uns límits massa rígids, deixant a la vista segons Miquel Barceló, la incapacitat per a conceptualitzar hipòtesi o problemes històrics de caràcter social. El principal punt de conflicte el tingueren en la berberització (El tribalisme dels berbers del Magreb és amb el que Guichard fa l'etnogènesi de la natura de l'organització social rural per a reconstruir els assentaments berbers rurals a Al-Andalus), ja que la cultura berber pels arabistes no hi entra dins de les seues fonts històriques àrabs. O per exemple, Thomas Glick al principi discrepava de les tesi de Pierre Guichard, però finalment admès les tesi i explica el raonament, expressant que és lògic, generació de nous historiadors espanyols que segueixen la línia de la "revolució historiogràfica", i la síntesi de J. Torró de l'obra de Guichard2.
Altra qüestió important que destaquen Virgilio Martínez Enamorado i Thomas Glick, són les conseqüències de no tindre en conter la teoria de corba de conversió de Richard Bulliet2 a la historiografia d'Al-Andalus. Aquesta última teoria, consisteix en un procés de conversió que pot descomposar-se en períodes estandarditzats, i cadascun es caracteritzen al món islàmic en general, per fenòmens polítics i socials específics. Manuel Ancién qui hi fa el treball sobre la revolta protagonitzada pels neomusulmans, just en el moment previst per Bulliet3, però per no contextualitzar el marc comparatiu en que Bulliet ha treballat, no s'ha tingut en conter.
Alhora, ja hi tenim la conceptualització i la remodelació feudal del paisatge andalusí, hem de tindre en conter que també tenim una considerable extensió cronològica. Doncs Thomas Glick al final del seu prefaci en "Paisajes de conquista", indica on inici del procés que hi estem tractant, la pressa de Toledo 1085, ja que és la primera gran ciutat amb una població musulmana molt majoritària i un paisatge andalusí. Segons Glick podria acabar amb les conquestes del segle XIII, els repartiments o repartimientos, i les subsegüents adaptacions dels assentaments. Però l'autor decideix, incloure el període que agafa fins l'expulsió dels moriscos al segle XVI (sobretot el cas dels moriscos de Granada, més que els del Regne de valència), ja que la documentació generada que immortalitza el traspàs dels assentaments moriscos als nous cristians, hi donen molta informació.

-Corba de Conversió al Islam de R. Bulliet.-
Per últim, cal referir-se concretament a l'aportació de Miquel Barceló, que com a arqueòleg medievalista, és un dels grans pioners de l'arqueologia del paisatge a nivell europeu i de la Península Ibèrica. Però sobretot, el treball de Barceló es crear una arqueologia d'Al-Andalus. Aquest era considerat un radical de la seua disciplina pels seus opositors. Ara bé, cal dir que en "Història i arqueologia" Al-Qantara, 13 (1992) i en "Quina arqueologia per al-Andalus", el plantejament epistemològic de Barceló d'arqueologia rural andalusina i registre escrit andalusí, encara que per exemple Glick al prefaci contextualitza amb les tesi de David D. Hall4 , l'obra de Barceló, es desmarca, i conclou en remarcar la utilitat del registre arqueològic per a l'explicació històrica. En tant, al terme de "cultura" donat per l'antropologia cultural chic, Glick i Barceló i estan d'acord en el reduccionisme de l'objecció. Sobre aquesta última qüestió, Glick a la seua obra "Paisajes de conquista" hi tracta les pautes d'assentament i de com pobles de diferents cultures i ordes socials organitzaran l'espai. També hi destaca per exemple el paper dels marcadors culturals, el cas de l'aigua, com un important marcador social i culturalment significatiu. Ja que el desenvolupament de les infraestructures hidràuliques i la gestió d'aquestes, correspon als processos mentals de la societat que dona lloc a un marc econòmic i social propi). L'exemple de l'aigua Glick, l'argumenta en la metodologia general desenvolupada per l'estudi comparatiu de Arthur Maass. La tesi d'aquest últim és molt simple, -les estructures institucionals deuen explicar-se en els termes de la seua funció-. Concretament, les institucions d'irrigació on les regulacions i pràctiques consuetudinàries plasmen i codifiquen valors i objectius socials.

MARC HISTÒRIC PER A L'ANÀLISI DELS DIFERENTS PAISATGES. ALGUNS EXEMPLES.
Al cas que ens atén, és l'anàlisi dels diferents paisatges del territori de l'antic Regne de València, actual País Valencià. Primerament, s'hauria d'englobar cronològicament les conquestes feudals de la Corona d'Aragó al segle XIII al Xarq-al-Andalus, o el que és el mateix, ses illes i el País Valencià. Conquestes que hi són un tret d'aquella societat feudal, es a dir, una de les capacitats de la societat feudal és l'expansió territorial, ampliant l'espai mitjançant conquestes militars, dinàmica que possibilitarà "l'exportació" o l'extensió de relacions feudals socials a altres zones en els límits de la primitiva Europa alt-medieval (Teories de R. BARTLETT). L'expansió feudal era legitimada com una croada baix la benedicció de les butlles papals, per exemple per la conquesta cristiana del País Valencià al segle XIII encapçalada per Jaume I fou legitimada per la butlla de Gregori IX. Aquestes conquestes porten el feudalisme a terres on, no s'hi havia donat, ja que al Xarq-al-Andalus hi havia una societat andalusí amb diferents composicions polítiques islàmiques. Però no el feudalisme de l'any 1000, el que s'origina en aquest cas als comtats-regnes aragonesos i catalans, deixa gènesi es dona la Corona d'Aragó amb el sistema feudal del segle X i XI, el feudalisme del segle XII-XIII a les terres conquerides és un feudalisme que porten els conqueridors imposat des de d'alt. Cal dir que l'expansió territorial sobre Al-Andalus que ocupa del segle XII-XIII, hi té dos períodes diferenciats. Primerament, al segle XII l'expansió feudal per Catalunya Nova, Centre i baix Aragó; i al segle XIII les conquestes al País Valencià i Ses Illes. Els estudis de l'arqueologia del paisatge han sigut aplicats a aquests territoris, encara que hi ha una mancança de grans treballs comparatius dels dos períodes d'expansió feudal de la Corona d'Aragó, però dins del cas que ens ocupa hi intentarem fer referència comparativa a alguns estudis dels territoris on fou imposada mitjançant la conquesta una societat feudal, construïda sota un estrat social cultural andalusí molt important, que caracteritza aquestos territoris.
Alhora per reconstruir la conquesta del Xarq-al-Andalus, hi tenim una base documental amb el llibre dels Feits, en temps de Jaume I, a més a més, diferents cròniques i el Repartiment del Regne de València. La historiografia tradicionalment ha dividit la conquesta del Xarq-Al-Andalus peninsular i creació del Regne de València, en diferents períodes. Primerament, les conquestes de Blasco d'Alagó des del concejo de Terol, front al buit de poder per la fugida de Abu zaid (governador almohade enderrocat per Zayyan b. Mardanish, net del rei llop) a Sogorb, s'ocupa Ares i Morella cap al 1232. Alhora Jaume I pactarà per una part, amb Blasco d'Alagó que la madina de Morella, seria un senyoriu per aquest però al morir hi tornaria a la Corona. Per altra banda, hi pacta amb Zayd Abu Zayd antic rei almohade de Balansiya, el qual s'hi diu que s'havia convertit al cristianisme, determinant així l'empenta a la conquesta de la taifa de Balansiya per Jaume I, el qual li promet a Abu Zayd un senyoriu al sud de les seues conquestes, el senyoriu de Castalla. Seguidament les hosts dirigides pel rei catalano-aragonès prendran setge a Borriana al 1233, portant la frontera fins aquí, constituint la primera fase de la conquesta 1233-1236. Paral·lelament, s'hi començaria la reorganització del paisatge, amb la seua feudalització plasmada documentalment al llibre del "Repartiment" de València (1238), encara que el rei conqueridor ja hi havia començat a fer donacions abans de començar la conquesta del que seria el regne de València, algunes d'aquestes no hi estan en el llibre del Repartiment, ni tampoc en "cartes pobles", sinó en documents independents de donacions que hi prometia a senyors feudals quan hi conqueriria una determinada vila o alqueria, per exemple la de l'alqueria de Carabona al comanador Sant jordi o a Pedro de Ayera cases a València i Benimaclet. Altre actor important en el Repartiment o les donacions, és la roturació de la terra, una nova estructura de la propietat i la creació de nous parcel·laris, depenia dels soguejadors i els repartidors, una vegada els era assignada una terra. Tanmateix hi destaca en la conquesta, el control dels punts de control fortificats que dominaven el territori, els hûsun i les qayres, hi passen poc a poc totes a mans cristianes (les últimes places fortificades després de les revoltes d'Al-azraq). Aquestes estructures defensives de l'estat islàmic, ara són castells feudals, amb dues funcions la de mantindré un monopoli de la violència (com ho diria Max Webber, per definir l'estat) sota la població mudèjar o cristiana vassalla, a més a més, hi servien com a lloc de recull d'impostos, per al senyor feudal, per la corona i per a l'Església.
La segona fase és la pressa de Balansiya amb la seua horta, destaca la simbòlica batalla del Puig, i la frontera avançarà fins al Xúquer al voltant de 1238-1239. Seguidament, lo rei Jaume I tindrà com objectiu la pressa de Xàtiva, però Alfons X el savi, rei castellà també hi tindrà aquest objectiu ja que havia pres Enguera i Moixent. Des de la perspectiva de la historiografia catalana s'ha vist com un trencament dels pactes ja fets entre Castella i la Corona d'Aragó, els pactes d'Alcaràs i Tudilén, on es delimitaven els territoris d'expansió feudal de cada regne, en el cas castellà conqueriria la taifa o regne de Murshiya/Múrcia. La historiografia castellana ho justifica amb el fet de que el qaid de Xàtiva s'adherirà a la protecció del l'emirat hudí de Murshiya, amb Muhàmmad Ibn Hud al cap. Però per solucionar aquesta situació hi tingué lloc el Pacte d'Almisra al 1244, en el qual Alfons X i Jaume I intercanviaven Enguera i Moixent per Villena, Sax i Cabdet prèviament conquerides per les hosts de Jaume I per a l'intercanvi, tanmateix així delimitant l'expansió del Regne de Castella cap a Múrcia i la de la Corona d'Aragó fins a Biar. Els exèrcits feudals del rei Jaume I conqueriren Xàtiva, després de tractar amb el qaid diferents treves i l'entrega de la madina, finalment amb un setge fou presa la ciutat, de la qual fou ocupada el castell menor, deixant el castell major residencial el consell de savis del qaid Aziz b. Jattab. Entre el 1244-1245, les hosts de Jaume I conqueriren amb l'espasa i la diplomàtica les madines de Dénia i Biar, deixant diversos castells en possessió andalusina, que tindrien que entregar amb un temps, aquesta fou anomenada la tercera guerra. Però realment Jaume I hi havia fet una perillosa i arriscada acceleració de la conquesta, per a deixar clar a Alfons X fins on arribaria els dominis de la Corona d'Aragó en un primer moment. Però cal dir, que amb el tractat de Pouet 1244 en que Al-azraq hi conservava diversos punts de control ben fortificats on poder resistir, conjugat amb el pacte firmat per Jaume I amb el papat de Climent IV en el qual hi acordava l'expulsió dels infidels de la Corona d'Aragó a canvi de finançament, i beneplàcit per esmenar les seues relacions amb el tro de Sant Pere, les quals no sempre hi foren massa bones. Entre 1247-1258 hi tindrà lloc la quarta guerra o la gran rebel·lió musulmana, o el que és el mateix, la resistència d'Al-azraq primer del Xúquer fins macís d'Alcoi, després sols al macís d'Alcoi i les muntanyes de la Marina. Cal dir que el procés de incastellamento que hi era donat en aquest moment, concretament al cas del País valencià, pel contacte entre la societat feudal i la musulmana, dotada d'un hàbitat dispers. S'hi veu en la situació de concentració dels cristians en les madines i els alqueries, cosa que provocaria els moviments d'insurrecció indígena (VILLAESCUSA, 452). Aquestes revoltes o resistències finalitzaren amb una gran expulsió dels musulmans de les seues terres. Cosa que a Jaume I li costa convèncer als senyors feudals cristians, ja que rebien quantioses rendes dels "senyorius" musulmans, però Jaume I hi aconseguí seguir en la seua política d'acumulació de poder de la Corona com a monarquia feudal hegemònica. Aquesta qüestió la podem comparar amb la conquesta i repoblació castellana, la qual en un inici es caracteritza pels camperols alodials, i després per la feudalització d'aquests pels concejos; l'expansió de la Corona d'Aragó en temps de Jaume I, hi fou fortament impulsada per la monarquia, i per exemple això implica una senyorialització de donatius, i alta d'aljames reials, com hi vegem al mapa a la mort de Jaume I. Per tant, hi vegem el reafirmament del poder de la monarquia, tanmateix al Repartiment per exemple la Corona hi era propietària de tots els molins, fins i tot de les alqueries que hi donava, ja que així s'assegurava el cobrament d'un impost, el de mòlta necessari per a moldre el gra, i pagar els impostos. Però hi haurà una cinquena guerra, en la qual es produí una última rebel·lió o mostra de resistència musulmana entre 1276 i 1278. Ja que al 1276 s'havien feudalitzat gran part de les alqueries com podem veure al mapa següent, deixant sols un petit territori autònom compost per diferents aljames al sud que encapçalades per Al-azraq hi intentaren l'últim cop de resistència andalusina organitzada. Aquest finalitza al 1278, amb la successió del tro de la Corona d'Aragó, Jaume I mor al 1276 i el seu fill Pere el Gran el succeeix, durant aquest temps la resistència d'Al-azraq és molt forta hi continuada pel seu fill, ja que Al-azraq és mort al camp de batalla. Pere el Gran pactarà amb el fill d'Al-azraq, el qual havia pres Xàtiva, Alcoi, a més dels diferents que ja hi tenia com Pego, Alcalà, Benissili... aconseguint una treva de 3 mesos, i progressivament hi va aconseguir una costosa pacificació, amb desarmant la població mudèjar que era la tercera en importància poblacionalment.
Per tant, el territori del Regne de València, s'hi compon d'una territorialització feudalitzada, però amb dues cultures principals, com serien els cristians nouvinguts allà on els musulmans foren expulsats, i els territoris on la població mudèjar hi roman, però sotmesa a senyors cristians (al mapa de la "creació de senyorius" hi podem veure la senyorialització del Regne de València, diferenciada entre senyorius, i viles i aljames reials).
Una vegada hi tenim clara aquesta estructura o qüestió, que en gran part la documentació ens facilita; l'estudi del paisatge històric hi necessita una metodologia segons la morfologia del paisatge, el qual ha sofrit una antropització, i per tant és l'empremta de les societats que hi habitaren un determinat espai. Depenent de la informació que hi obtinguem mitjançant una metodologia multidisciplinar adequada (Cartografia, topografia, i planimetries antigues, fotografia aèria, informació documental dels arxius històrics...) del paisatge històric, hi tindrem les dades de caracterització de la societat que ens divideix la documentació. Tanmateix hi parlem d'una diversitat de paisatges molt complexa i diferent, en la qual l'empremta pot seguir metodologies diferents.

Els territoris andalusis del sud del regne de valència (1258-1276).


Alguns exemples de paisatges
Com hem dit avanç hi ha moltes metodologies diferents per a l'estudi del paisatge històric dins d'una metodologia general, hi nomenarem algunes que crec que són orientatives. Primerament, cal parlar de l'orografia i geografia valenciana hi permet una part important del que se li ha anomenat horta, terreny que mitjançant la irrigació s'hi desenvolupa una economia agrària aprofitant la fertilitat de la terra i tinguen-ne una producció quantiosa, però aquest terreny ha de ser antropitzat per a poder ser una horta o un prat, aprofitable per a l'economia de determinada societat. Encara que l'horta, pot donar-se als bancals o aterrasaments, fent superfícies planes en zones de muntanya per a conrear-les. Per exemple, al analitzar les hortes i espais hidràulics del Regne de València, cal tindre en conter l'arqueologia hidràulica desenvolupada per Barceló, que hi dona a conèixer els parcel·laris medievals, amb estrats de les centuriacions romanes, i de vegades un estrat iber. Investigadors com H. Kirchner, E. Guinot, J. Torró, S. Selma, K. Cuerda, o F. Esquilache... estan investigant casos concrets aplicant la metodologia correcta, (les teories de Barceló d'arqueologia del paisatge o d'arqueologia hidràulica de Kirchner, segons el cas).
Posant-ne dues tipologies d'aquestes transformacions feudals que estem tractant, podem veure com un bon exemple al món rural en la dessecació de marjals. Aquest fenomen últim anomenat, hi ha esdevingut un repte per a l'enginyeria agrària. Al País Valencià com a territori molt humit i amb zones baix el nivell del mar, hi ha molts ullals, i marjals, que han sigut "domesticades" per a l'agricultura ja sigui conreant-les o dessecant-les i conreant-les. Algunes foren fortament transformades per a adaptar-se a l'agricultura feudal, o a les circumstàncies econòmiques d'altres moments.
Els drenatges consisteixen en simples clots continus excavats per baix del nivell dels camps, per a absorbir d'humitat i canalitzar l'aigua excedentària. El principal és drenatge és la cota inferior, rebent aigua dels canals secundaris, i finalment abocant el canal principal de drenatge a la mar o una llacuna. Aquest parcel·lari típic hi té forma de "espina de peix", amb les diferents canals secundaris i principal. Encara que no hi te perquè seguir l'esquema del parcel·lari típic de drenatge.
El mateix Cap i Casal, que esta teixit per una xarxa de sèquies i sistemes hidràulics constituïts al llarg dels segles, bastit principalment en època islàmica, encara hi manca molta investigació d'arqueologia hidràulica. Però bé, com un dels casos destacats de paisatge agrari típic de drenatge d'una antiga zona humida, hi tenim la zona de la Punta al sud de València. Situant aquest cas, hem de descriure històrico-morfològicament aquest terreny, al sud de València s'hi troba un terreny pantanós i una gran llacuna anomenada l'Albufera, aquesta zona degué ser per primera vegada condicionada la seua hidromorfia en temps dels romans amb les centuriacions, però no seria fins l'època islàmica que Al-Zuhrî descriu fins on arriba l'Albufera i les marjals que era fins les portes de València. Però la primera dessecació documentada i comprovada, fou a finals del segle XIV (cosa que no vol dir que en època islàmica no ho estigués). En temps de Pere IV d'Aragó, en 1386 es disposa l'orde de dessecar la zona entre Russafa, Alfafar i la Punta, per a acondicionament de cultius a instàncies del consell que regia el Cap i Casal, i l'Església. A més a més, al llibre del Repartiment bona part de les donacions al voltant de Russafa (lloc d'Adorep, partida d'Ardorp, partida de Zoayr, alqueria de Raiosa i rahal de Terraç). Aquests treballs de dessecació de marjals segons els estudis de Thomas F. Glick, els treballs de construcció hi tingueren una durada de tres anys i mig (de febrer de 1390 a agost de 1393), amb una mà d'obra d'uns vint o trenta homes dirigits per Lois Menargues, tinguen-ne un cost total d'uns 78.634 sous i 9 diners.
Però no és un model únic de drenatge, per exemple a la conquesta feudal de Tortosa per Jaume I al 1149, cas estudiat per A. Virgili, F. Antolín, i H. Kirchner5. Aquesta investigació s'hi enquadra dins els estudis comarcals del Baix Ebre, en aquest cas s'intenta estudiar l'organització dels assentaments andalusins, i les transformacions després de la conquesta de la Madîna Turṭûša, concretament entre la zona d'Amposta i Benifallet. Aquesta investigació rau en prospeccions, i estudis molt avançats d'arqueologia hidràulica i demés, contrastant la copiosa documentació que entre la catedral de Tortosa, el monestirs cistercencs de Santes Creus i Poblet, i l'orde del Temple. Al sud de la madîna, l'espai comprés en el interior de gran meandre que traça el riu fou drenat mitjançant canals que l'entravessaven longitudinalment. Es tracta d'una zona de ribera, fàcilment inundable per les creixgudes del riu y per les avingudes dels barrancs procedents de la serra de la marge esquerra. Aquesta zona hi posseeix un topònim que es refereix a l'acumulació de sorres, como Les Arenes. La red hidràulica d'aquesta última, s'organitzava a partir d'un canal principal (cequia maior) i almenys un canal secundari (esequia media) proper a una algezira. Altres canals hi identifiquen específicament amb el lloc per on transcorre, com la cequia de prato (del prat). Cal dir que la referència a "prat" és literal, com també hi passa al cas d'Eivissa amb el prat de la Vila, o a Castelló amb el Prat de Cabanes. I açò provocaria la possibilitat d'una ramaderia que pasturatge als "prats", punt d'inflexió i transformació per a augmentar la importància en la ramaderia en l'economia feudal.
Altres exemples destacats de dessecacions de marjals són la marjal de Gandia, o la marjal de Peníscola. Aquesta última, fou un bastió de l'orde del Temple, que entre 1249 i 1251 hi viu la repoblació d'una vintena de cristians (una vegada expulsats els musulmans d'enlloc). Encara que no s'hi té documentació fins 1276, data en que la intervenció reial finança les obres de les infraestructures de drenatge que podem veure a la il·lustració (Fig. 4).
Al cas de les pobles o vilesnoves, és el concepte que engloba aquestes, definit com la fundació d'estructures urbanes planificades i dirigides per un promotor ja sigui reial, o d'un prohom.
Anem a posar l'exemple de les pobles del sud de València, que entre el segle XIII i XIV (1270-1370) s'hi desenvoluparen dirigides per la Corona i pels jurats o prohoms, que formarien l'avantguarda del patriciat urbà del que ells mateixa anomenarien per primera vegada, Lo Cap i Casal de lo Regne de València. Els treballs referits a l'urbanisme valencià que hi tenen a Vicenç M. Rosselló com a referència de l'inici d'una historiografia seriosa, ja sigui del Cap i casal, com de les diferents viles i pobles. Però el cas que hi ens ocupa, és el fenomen anomenat "les pobles" a la documentació del segle XIII-XIV, concretament la seua rellevància i proliferació al perímetre de la Balansiya que construïren la València del segle XIV. Prèviament, cal tindre en conter la documentació inicial de donacions independents, i del llibre de Repartiment, on s'indica un esborrany dels nous propietaris de l'antiga madina, on han convidat a anar-se'n als musulmans, i per exemple s'hi basteix els principals eixos cap on creixerà la ciutat el camí de Sant Vicent i el Camí de Russafa, com tanmateix els diferents convents i parròquies encarregades de recaptar impostos i d'altres tasques assistencials. Dins de l'estructura de les set sèquies de l'horta de Balansiya, cal destacar la de Rovella, ja que és punt de referència dins la ciutat, donant assistència a les hortes urbanes, i fent funció de drenatge. Cal concretar com hem fet, ja que "pobla" podria ser una "vila nova" amb un govern veïnal i jurisdicció, cosa que "les pobles" sols són estructures de nova planta urbana que seguirien depenent d'un complex urbà molt més gran, aquest és el cas de València i les pobles del sud. Primerament, destacar el catàleg o inventari que hi fa Rodrigo Pertegàs (1923) el qual indica les pobles minoritàries e extraordinàries intramurs, i les majoritàries extramurs de l'antiga i única muralla de la madina Balansiya. S'arribaran a fer unes cinquanta pobles fins a la consolidació de l'eixample al segle XIV. La pobla per excel·lència és la pobla de l'Almoina de la Seu, encara que no fou creada de les primeres, ja que no fou fins a 1303 que es concedeix el permís per a construir, una de els pobles intramurs més densament poblades. Amb el fenomen de les pobles de València, cal tindre en compte el buit legislatiu en qüestió, que hi fa possible que el Consell no intervengui en les operacions urbanístiques decisives per a la transformació de l'antiga madina, promogudes per un grup de mercaders i juristes i les seues fortunes. Encara que al Consell li afavoria l'aveïnament de nous contribuents, però a partir del darrer terç del segle XIV el Consell assumirà el control i l'orde del Cap i Casal, consolidant-se així un patriciat urbà que portaria a València al seu segle d'or.
Tanmateix, cal nomenar les vilesnoves, fundacions de noves plantes amb un urbanisme racional, amb carrers perpendiculars, principalment s'hi fundaven aquestes per con centrar la població de diverses alqueries en una vila, com per exemple ocorregué en Castelló de la Plana, o en Gandia. Aquest fenomen es pot enclavar dins de les transformacions feudals d'una vila en el incastellamento de Pierre Toubert, fenomen que també hi tingué lloc a Itàlia i al sud de França. Aquest procés de fundació de viles a la Corona d'Aragó és promogut per la Corona, en aquest cas pel rei Jaume I al Regne de València, reafirmant el poder monàrquic. Comparat amb Castella on els concejos de frontera promovien assentaments fortificats, com conseqüència directa de la seua dinàmica de conquesta feudal de frontera.
CONCLUSIONS
Per a concloure aquest treball on hem tractat de fer una síntesi historiogràfica i metodològica per a la comprensió de la juxtaposició de regularitats dels paisatges valencians, però centrant-se en els fets que esdevingueren al segle XIII al País Valencià, es a dir, l'avaluació de les transformacions del paisatge valencià durant les conquestes d'expansi feudal del segle XIII, i les seues conseqüències.
Tanmateix, es pot dir que en el procés d'aproximació i coneixement de la quantitat bibliogràfica, els diferents desenvolupaments historiogràfics, s'hi veu com l'arqueologia del paisatge de Barceló, no es possible sense el treball de Glick, o les investigacions de l'escola francesa amb la Casa Velázquez, o sense les dues metodologies com anàlisi morfològic i arqueologia hidràulica, de González Villaescusa i Kirchner, respectivament. Amb açò s'hi vol dir que la multidisciplinarietat de diferents autors produeixen la bibliografia que fa possible un treball com aquest. La estructuració d'aquest com ja hem comentat, és l'exposició d'eixe plànol general de teories i metodologies, amb el qual s'hi va a un enfocament concret mitjançant un camí historiogràfic concret que és el cas del País Valencià al segle XIII. Del cas que ens ocupa, s'hi ha exposat més específicament el cas de les dessecacions de marjals (KIRCHNER, TORRÓ, VILLAESCUSA), i el de les pobles de València (GUINOT, TORRÓ,PEDREGÀS). Però la complexitat de l'anàlisi del paisatge històric és molt difícil de plasmar en un treball de recull bibliogràfic com aquest, per tant s'ha optat per l'exposat. Sota que hi tenim treballs molt importants sobre aquestes qüestions, podem dir que l'estudi de les transformacions del paisatge encara esta hi té molta feina per fer. Els estudis del paisatge històric són la millor eina per a comprendre la realitat actual d'un territori com és el valencià transformat al llarg dels segles. Per tant, cal esmenar la necessitat d'un estudi, una posada en valor a la societat, i una protecció com a patrimoni, en el cas del País valencià, el nostre patrimoni cultural etnològic, que aquesta última hi és molt precària.

NOTES
Susana Gómez, Santiago Macías, Cláudio Torres. "Ciudades del Garb-Al-Andalus". Diputació de Toledo. 2007.................................................... 4
Comentaris de Guichard sobre la "conversió" en la ressenya del meu llibre Irrigation and Hydraulic Technology: Medieval spain and its Legacy, en Technology and Culture, 39 (1998)............................................... 8
Richard Bulliet: Conversion to Islam in the Medieval Period: An Essay in Quantitative History, Cambrige, Mass., Harvard University Press, 1979.......................... 8
David D. Hall ( "Words of Wonder, Days of Judgment, New York, Knopf, 1989")..................................... 9
KIRCHNER, H., VIRGILI A., i ANTOLÍN F., "Un espacio de cultivo urbano en al-Andalus: Madîna Turṭûša (Tortosa) antes de 1148", Història agrària, 62. SEHA, abril 2014. Pp. 11-45.............................................. 17



BIBLIOGRAFIA
-GLICK, TH.F., "Paisajes de conquista. Cambio cultural y geogràfico en la España medieval", València, Publicacions de la Universitat de València, 2007.
-GONZÁLEZ VILLAESCUSA, R., "Las formas de los paisajes mediterràneos: (ensayos sobre las formas, funciones, epistemología, parcel·laries: estudios comparativos en medios mediterraneos entre la antiguedad y la epoca moderna)", Universidad de Jaén, Jaén, 2002.
- GUINOT E., SELMA S.., «L'estudi del paisatge històric de les hortes mediterrànies: una proposta metodològica», Revista valenciana d'etnologia 3 (2008).
- TORRÓ J., GUINOT E., «De la madîna a la ciutat. Les pobles del sud i la urbanització dels extramurs de València (1270-1370)», Saitabi, 51-52 (2002), 51-103.
- GUICHARD, P., "Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de València (siglos XI-XV)", València, Publicacions de la Universitat de València, 2001.
- KIRCHNER, H., VIRGILI A., i ANTOLÍN F., "Un espacio de cultivo urbano en al-Andalus: Madîna Turṭûša (Tortosa) antes de 1148", Història agrària, 62. SEHA, abril 2014. Pp. 11-45.

- GUINOT i RODRÍGUEZ, E., "La implantació de la societat feudal al País valencià del segle XIII: la gènesi de les senyories i l'establiment de les terres", pp. 421-435.

-BOLÒS i MASCLANS, J., i BUSQUETA I RIU, JOAN J., "Territori i societat a l'Edat Mitjana: història, arqueologia, documentació", vol. 1, 1997. FURIÓ, A., "Organització del territori i canvi social al País Valencià després de la conquesta cristiana", pp. 131-166.
-HERMOSILLA PLA, J., i IRANZO GARCÍA, E., "Censo de hidràulica tradicional en el mediterráneo peninsular", Universitat de València, AREAS 29.
-KIRCHNER, H. (ed.), "Por una arqueologia agrària. Perspectivas de investigación sobre espacios de cultivo en las sociedades medievales hispánicas", BAR International Series 2062, 2010. TORRÓ, J., "Tierras ganadas. Aterrazamiento de pendientes y desecación de marjales en la colonización cristiana del territorio valenciano", Universitat de València.