Torres més altes han caigut. El model [email protected] al descobert

July 6, 2017 | Autor: A. Martín i Gómez | Categoría: Gentrification, Urban Sociology, Social Inequality, Antropologia Urbana
Share Embed


Descripción

Aquesta obra està subjecta a llicència Creative Commons de Reconeixement – No comercial 2.5. Espanya (by-nc). Consulteu la llicència a http://creativecommons.org/licencia L’estudi està disponible en format electrònic al web de l’Assemblea de Joves del Poblenou: www.jovespoblenou.cat. Es pot copiar, distribuir, comunicar públicament, traduir i modificar aquesta obra sempre que no se’n faci un ús comercial i es reconegui l’autoria amb la citació següent: Assemblea de Joves del Poblenou i Assemblea d’Endavant (OSAN) del Poblenou (2011): Torres més altes han caigut: el model [email protected] al descobert. Barcelona: Autoeditat. Fotografia de coberta: Núria Sánchez Armengol Torres més altes han caigut: el model [email protected] al descobert. Autoria: Assemblea de Joves del Poblenou (AJP-CAJEI) i Assemblea d’Endavant (OSAN) del Poblenou. Adreces de contacte: [email protected] i [email protected] Primera edició: abril de 2011 Primera reimpressió: febrer de 2012 Dipòsit legal: Impressió: Publidisa, Publicaciones Digitales, S. A.

Torres més altes han caigut: El model [email protected] al descobert

“No es tracta de denunciar com a perversa tota transformació urbana,

sinó d’assenyalar a qui afavoreixen aquestes transformacions, que no acostuma a ser a la majoria social”. Manuel Delgado

Notes d’estil En aquest estudi s’utilitzaran determinades formes d’expressió escrita que poden ser considerades no convencionals. Les explicitem perquè no siguin compreses com a errors o decisions involuntàries: 1.

Utilitzarem la flexió femenina en comptes de la masculina quan ens referim tant al singular com al plural de l’ésser humà. Doncs entenem que és un convencionalisme patriarcal anomenar-lo en masculí, referint-se a l’home. Així, sempre que es parli de l’ésser humà, l’anomenarem persona.

2.

[email protected]” serà el concepte que s’emprarà en aquest treball a l’hora de referir-nos al model d’urbanisme de fons del Poblenou, acotant així la cita de tots els plans de reforma urbanística. Només quan es faci referència a les àrees estrictes que afecta el Pla [email protected], llavors es citarà “Pla [email protected]” o “[email protected]”.

Entre l’Assemblea de Joves del Poblenou (AJP-CAJEI) i l’Assemblea d’Endavant (OSAN) del Poblenou, mitjançant aquest estudi, recuperem el llegat d’anàlisi i crítica al [email protected] i al conseqüent model d’urbanització del barri del Poblenou a Barcelona. Una tasca que estigué duent a terme la Coordinadora contra el [email protected], des del 2002 fins a la seva dissolució el 2007.

1

La Coordinadora contra el [email protected] era un col·lectiu conformat per diverses entitats del barri del Poblenou (Ateneu Popular Octubre, Assemblea de Joves del Poblenou, CSO Ikària, Col·lectiu Gat Mesquer, Plataforma Antiglobalització de Sant Martí) i persones a títol individual, agrupades sota el lema “Poblenou no està en venda”. L’objectiu existencial de la coordinadora era aturar el Pla [email protected], per la consideració de ser un projecte urbanístic especulatiu que beneficiava immobiliàries, propietaris del sòl i empreses multinacionals, sense comptar amb els interessos i les necessitats del veïnat.

Índex Introducció

- 11 -

Contextualització global 1. Sistema capitalista globalitzat en crisi

- 13 -

1.1 Descripció estructural 1.2 Contradiccions inherents al sistema: sobreproducció 1.3 Les crisis cícliques 1.4 Context global de 2008-10 1.5 Crisi global de 2008-10 2. Modes de planificació urbanística del sistema capitalista

- 17 -

2.1 Descripció de les ciutats global: el model de ciutat capitalista globalitzada 2.2 La transformació en ciutats global: requisits, objectius i estratègies 2.3 Modes de transformació en ciutats global: la revitalització mitjançant els GPU 2.4 Conseqüències de la transformació en ciutats global: l’aparició de les ciutats duals i les desigualtats socials 2.5 Exemple de revitalització sensible: els GPU a Berlín 3. [email protected]: el GPU (Gran Projecte Urbanístic) a Barcelona

- 21 -

3.1 Revitalitzar Barcelona: crear zones de centralitat per a l’ascensió de la ciutat global. 3.2 Pla [email protected]: objectius 3.3 Pla [email protected] - Diagonal Mar: interessos i interessats

Anàlisi local: el Poblenou 4. Treball

- 29 - 31 -

4.1 Introducció 4.2 El [email protected] com a única forma de renovació 4.3 Treball suma (sota) zero 4.4 Crisi laboral a tots els nivells 4.5 Can Ricart: el paradigma 4.6 Perú-Pere IV, La Escocesa i Ca l'Illa: un futur (im)previsible 5. Habitatge

5.1 Introducció: el dret a l’habitatge i els pisos buits 5.2 L'habitatge abans de les grans reformes urbanístiques de finals dels 80’ i principis dels 90’. 5.3 L'habitatge projectat pel [email protected] 5.4 L’habitatge real 5.5 Gentrificació: substitució social, desnonaments i mobbing

- 47 -

6. Equipaments

- 61 -

6.1 Introducció 6.2 L’equipament: infraestructures per a les veïnes 6.3 Evolució de les poblenovines per necessitats específiques 6.4 Normatives d'interès en l'àmbit dels equipaments. 6.5 Equipaments dirigits al Poblenou: estat d’execució 6.6 Equipaments [email protected] o “No dirigits al Poblenou”: els primers en executar 6.7 Els paradigmes: Centre Cívic, Biblioteca, Casal de Joves i el Metro 7. Patrimoni històric

- 73 -

7.1 Introducció 7.2 Sobre la noció de patrimoni cultural, patrimoni industrial i arqueologia industrial 7.3 Conservació i restauració del patrimoni industrial 7.4 Evolució de la protecció del patrimoni històric del Poblenou: De 1987 al [email protected] 7.5 El tractament del patrimoni industrial al [email protected]: la reutilització 7.6 Anàlisi crític de les intervencions sobre el patrimoni històric 7.7 Els refugis antiaeris del Poblenou: el patrimoni subterrani 7.8 Conclusions 7. ANNEX El patrimoni industrial del Poblenou entrats al 2012 8. Identitat social

- 117 -

8.1 Introducció 8.2 Les transformacions urbanístiques: ambientals i socials 8.3 La “barcelonització” del Poblenou 8.4 Regulació de l’espai públic: la limitació de l’espontaneïtat, la festa i l’esport 8.5 Entre una memòria social “obsoleta” i un futur “turistificat”

Epíleg Reflexions obertes des del Poblenou –un decàleg-

- 129 -

Bibliografia Agraïments

- 135 -

El model [email protected] al descobert

Introducció Torres més altes han caigut: el model [email protected] al descobert és un estudi que es realitza amb la pretensió de ser una anàlisi suficientment exhaustiu i acurat del Poblenou a data de 2011. L’estudi interrelaciona el context actual de crisi del sistema amb les formes d’urbanització del propi sistema, fent principalment un balanç dels darrers deu anys d’execució dels plans de reforma urbanística duts a terme al barri del Poblenou, encapçalats pel [email protected]

El Poblenou és un barri amb una història pròpia diferenciada de la resta de la ciutat de Barcelona, i estretament relacionada amb la seva composició obrera. L’allotjament històric d’una gran quantitat d’empreses i fàbriques, fet pel qual se’l considerà com el “Manchester català”, anà construint una idiosincràsia i identitats pròpies. La revolució Industrial a Sant Martí, una zona agrícola aleshores municipi independent, començà el primer terç del segle XIX. És quan al Poblenou se li comencen a instal·lar gran part de les fàbriques de la ciutat comtal, passant a abarcar un ampli ventall de productes, des del sector alimentari o tèxtil fins la indústria siderúrgica, química o metal·lúrgica. Aquestes fàbriques, durant gran part del segle XIX i XX van ser el principal suport dels residents del barri, deixant a més un ampli llegat històric i patrimonial (Arxiu Històric del Poblenou, 2001). A la dècada de 1960’ el barri patí una desindustrialització progressiva que afectà greument al teixit industrial tot i que no l’eliminaria. Fruit d’aquesta desindustrialització i de la ubicació estratègica del Poblenou dins la ciutat, l’han fet un barri subjecte a forts interessos especulatius tant pels capitals privats com públics. El 1966 sorgí la proposta del Pla de la Ribera amb una forta oposició veïnal, el 1971 el Pla del Sector Marítim Oriental, una remodelació de l’anterior i patrocinada per l’Ajuntament de Barcelona però que seria rebutjada per la Comissió d’Urbanisme. El 1974 l’Ajuntament exposa a informació pública el Pla Comarcal, una revisió del de 1953, i el 1976 es tornava a revisar el Pla Comarcal producte dels milers d’al·legacions. Tot i els nombrosos intents de remodelació, no és fins a la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992 (17 d’octubre de 1986), i la

conseqüent projecció de la Vila Olímpica, en el que el Poblenou es veié remodelat, i concretament el barri d’Icària que desapareixeria (Arxiu Històric del Poblenou, 2001). A banda de la transformació de la façana litoral fruit de l’esdeveniment dels Jocs Olímpics, no és fins el 2000 que l’Ajuntament de Barcelona presenta un pla de transformació urbanística transversal pel Poblenou per donar resposta a quatre grans àmbits que el barri reclamava millorar i que les reformes urbanístiques haurien de solventar: l’àmbit laboral, l’àmbit de l’habitatge, l’àmbit dels equipaments socials i l’àmbit de la preservació del patrimoni històric. El model d’urbanització a Barcelona, i concretament al Poblenou, mitjançant els projectes d’urbanització [email protected] (Pla [email protected], Vila Olímpica, Front Marítim, Port Olímpic, Prolongació Avinguda Diagonal, Diagonal Mar i Fòrum Universal de les Cultures), va respondre principalment a uns patrons i necessitats del propi sistema socioeconòmic capitalista. Aquest model d’urbanització és el de les grans ciutats, el de crear ciutats global, model de ciutat productiva dirigida al sector empresarial, responent a les demandes productives i financeres, i no socials ni locals. Aquest patró rector emprat per a la planificació urbanística és el que s’intentarà evidenciar mitjançant el present estudi. A data de 2008-10, quan el sistema capitalista entra en crisi, el model d’urbanització global, capitalista, i en concret les reformes urbanístiques al Poblenou, deixen les necessitats socials de les poblenovines descobertes -a nivell laboral, d’habitatge, d’equipaments, de patrimoni històric, com d’identitat social-.

11

Torres més altes han caigut És quan progressivament es produeixen greus desigualtats pel que fa a l’accés a l’habitatge, l’accés a una remuneració econòmica mitjançant un lloc de treball, l’accés al cobriment de les necessitats bàsiques o l’accés a equipaments dirigits a les necessitats socials del veïnat. De la mateixa manera, tal i com s’ha anat transformant el Poblenou, s’ha anat produint la destrucció d’un teixit social i associatiu, i d’un sentiment identitari, que ha debilitat, si no eliminat, aquells vincles comunitaris de solidaritat i fraternitat veïnal, difícils de veure, actualment, al barri. Deu anys després de la presentació del Pla [email protected], la seguida transformació del Poblenou, i immersos en una crisi global del sistema capitalista, amb aquest estudi es pretén plasmar i evidenciar quina és la realitat del barri a data de 2011. L’estudi s’estructura i es desenvolupa en els següents punts: S’encapçala amb un primer apartat -Contextualització global- on s’intenta situar i fer coneixedor a la lectora de l’estructura i funcionament del sistema capitalista, i dels seus modes d’urbanització de ciutats globals. Per tal d’articular de forma sintètica una descripció del sistema capitalista i com aquest entra cíclicament en crisi, context en el que es situa l’estudi, ha estat necessari recórrer a autors clàssics com Marx (1959) i Engels, i a estudis contemporanis, com els de Miliband (Bretones, 2001) o els del col·lectiu d’Economia crítica Taifa (Busqueta, 2008). D’altra banda a l’hora d’abordar els patrons rectors del sistema en la planificació de les formes d’urbanització de les grans ciutats s’han seguit les teoritzacions d’autors especialitzats en el àmbit com Castells (2001a, 2001b, 2004), Harvey (1973), Sassen (1991, 2003) i d’altres. Per concloure aquest primer apartat es dóna pas a un darrer epígraf -3. [email protected]: el GPU (Gran Projecte Urbanístic- a Barcelona) on es contextualitzen els aspectes essencials del pla de transformació urbanística del Poblenou, i els objectius i interessos als que respon. Per a la realització d’aquest context que situarà el treball en el marc local d’anàlisi, s’han hagut de recuperar els marcs teòrics que utilitzava la Coordinadora contra el [email protected] (2003) en la seva crítica al Pla durant els anys 2002-2003. El segon apartat del treball -Anàlisi local: el Poblenou- serà el que donarà cos a aquest estudi, es

12

desgranarà l’actual situació del Poblenou en cinc àmbits en els que el [email protected] ha incidit, intentant evidenciar propòsits i conseqüències. Els subapartats 5.Habitatge, s’estructuren en: 4.Treball, 6.Equipaments, 7.Patrimoni històric i 8.Identitat social. Finalment, en el darrer apartat del treball -Epíleg-, a mode de reflexió sobre la situació retractada durant el treball, es plantejaran diverses qüestions a realitzar i replantejar, oferint una altra perspectiva del Poblenou i formules per canviar les concepcions dominants a la societat, intentant possibilitar noves formes de convivència més igualitàries, justes, participatives i sensibles amb la història, amb l’entorn i amb les veïnes. La consecució d’aquest estudi remet primerament a la necessitat de realitzar un anàlisi de les transformacions que s’han dut a terme al Poblenou en aquests darrers 10 anys des de la presentació del Pla [email protected] Així, amb l’anàlisi i la contrastació dels canvis produïts, podrem difondre mitjançant les dades extretes l’orientació d’aquestes reformes urbanístiques produïdes al Poblenou, evidenciant a quins interessos i interessats han respost. La presentació d’aquest estudi pretén ser: - un punt d’inflexió en la presentació pública del que significa el projecte [email protected] i les conseqüències socials que ha tingut i està tenint pel Poblenou. - una alternativa discursiva dirigida al veïnat que sigui reflexiva i crítica en torn a les formes de comprendre els canvis que s’han produït al barri. - una referència analítica, des d’una perspectiva crítica, per a l’àmbit acadèmic sobre els processos socials que s’han donat al Poblenou amb la transformació urbanística. - una caixa d’eines bibliogràfica suficientment exhaustiva per a tota persona interessada en seguir analitzant i estudiant el Poblenou. - i, a la fi, un punt de partida per a començar a desenvolupar des del teixit social i associatiu del Poblenou un nou model de barri que es basi en els interessos i necessitats locals i socials de les veïnes.

El model [email protected] al descobert

Contextualització global A data de 2008, el sistema capitalista entra en una de les crisis cícliques que són inherents al propi sistema (Marx, 1959:213-263), de la qual se’n desencadena una desestabilització global entre la producció i el consum, i un desgreuge en el cobriment de les necessitats bàsiques de la societat. En aquest context global, el mode de planificació urbanística que es desenvolupa a les grans ciutats respon als propis patrons de creixement i producció del sistema capitalista que, en el moment en que aquest cau en crisi, paralitza i neutralitza tot objectiu que pretenia desenvolupar dins la societat. El mode d’urbanització de les grans ciutats respon als interessos de les classes dominants, quan el sistema cau en crisi, les conseqüents desestabilitzacions deixaran a la població local descobertes de tot propòsit social que pretenia cobrir la reforma urbanística, deixant a aquesta població sola per tal de cobrir les necessitats bàsiques.

1. Sistema capitalista globalitzat en crisi 1.1 Descripció estructural El sistema capitalista és un sistema d’organització social que s’estructura a partir de les relacions econòmiques. Les relacions econòmiques adquireixen un paper infraestructurant en l’organització social (Engels, 1968; i Castells 2001a) aquestes basen la regulació de la propietat privada com els intercanvis de béns i serveis entre les persones en el lliure mercat. Conceptes com individualisme, competència, benefici, creixement, eficàcia o rendibilitat estructuren l’univers simbòlic que articula les pautes culturals de les persones que viuen en el sistema capitalista. La liberalització del mercat ha conduit a un context actual marcat per la globalització, fenomen caracteritzat per la intensificació de les relacions socials i la interdependència a escala planetària. Doncs la globalització s’ha de comprendre com la intensificació de relacions interplanetàries més enllà també de l’àmbit econòmic i financer (Giddens, 2001). La revolució de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació han intensificat la velocitat i l’arribada de les interaccions que estableixen les persones per tot el món (Castells, 2001a), com l’intercanvi de béns i serveis, com l’extensió de l’imaginari cultural capitalista.

El sistema capitalista és un sistema socioeconòmic que parteix del principi d’autoregulació a partir de l’oferta i la demanda d’un lliure mercat d’intercanvi de béns i serveis. Aquest principi estructurador del sistema estratifica la societat en classes socials en funció, principalment, de la situació dins del procés productiu, propietaris i no-propietaris dels mitjans de producció, dominadors i no-dominadors dels mitjans, explotadors i explotats (Marx, 1959:1123; i Marx i Engels, 1977). Partint de les relacions d’explotació i dominació en l’organització social podem evidenciar una estratificació social. L’estructuració social que es desencadena del sistema es podria desglossar en una forma piramidal com teoritza Miliband (1990)2: - Classe dominant: - Elit de poder (traspassa fronteres): Controlen les grans empreses privades i públiques (industrials, financeres, comercials, mitjans de comunicació). La conformen tant propietaris com gestors. Comparteixen el monopoli dels mitjans de 2

Es tracta d’una revisió de la Ta marxiana, que passa de la noció emprada per Marx d’explotació (apropiació de la plusvàlua per part dels propietaris dels mitjans de producció) per a l’estructuració de classes, a la de relació de dominació (possessió dels mitjans de producció, control mitjans d’administració estatal i coerció social, i control mitjans de comunicació, plegats capaços d’articular el consens social).

13

Torres més altes han caigut producció, en forma d’oligarquia3. També formarien part d’aquesta classe alts càrrecs del sistema estatal: presidents, alts funcionaris civils, alts càrrecs militars, policials i del sistema judicial. - Poder influent (dins Estat): Conformat per caps i propietaris d’empreses mitjanes, per la burgesia classe mitjana alta) i per la classe de professionals (advocats, científics, arquitectes enginyers, catedràtics, experts en relacions públiques). - Classe intermèdia: Petits empresaris, comerciants, artesans i botiguers; i treballadors semi-professionals (supervisors i encarregats de les empreses, treballadors socials i funcionaris locals. - Classe subordinada (estudi: treballadora/popular): Treballadors assalariats i les seves famílies. Correspon a la tradicional classe obrera. Aquesta classe és encara la majoria de la població en les societats contemporànies. - Subclasse: Exclosos o marginats (aturats, baixes per malalties llargues. Amb incapacitat de reincorporació al sistema de societats avançades modernes. 1.2 Contradiccions sobreproducció

inherents

al

sistema:

El principi bàsic estructurador del sistema capitalista, de lliure competència productiva i de no planificació, tendeix a ser per pròpia naturalesa del sistema la de construir una capacitat productiva que sobrepassa la capacitat de consum. Aquesta tendència és retroalimentada per una pròpia lògica expansionista i universalista del sistema que origina en el seu sí, de forma cíclica, crisis de sobreproducció, la principal contradicció del sistema capitalista (Busqueta, 2008). La producció capitalista no respon a les necessitats de les persones sinó a la capacitat de compra d’aquestes, seguint el patró de cerca del màxim benefici individual, els productors competiran entre ells per a la dominació de cada mercat. La producció doncs no respon a una demanda real, sinó a una demanda efectiva, aquella demanda que es recolzada amb diners.

3

Oligarquia: Forma de govern en què el poder és en mans d’un grup reduït de persones. (DIEC)

14

Els béns que tenen els empresaris són per reinvertir en producció, no en consum, en canvi els béns dels treballadors són tots per al consum (l’estalvi és consum a ll/t). Es promou una valorització dels béns i serveis en funció del seu valor de canvi (especulatiu o irreal) en lloc de pel seu valor d’ús (real). D’aquesta forma es produeix un desgreuge, a mida que hi hagi més desenvolupament o rendibilitat productora hi haurà menys consum, existirà un subconsum. Aquests processos donaran peu a un excés de producció. Quan les noves inversions en els processos de producció no generen guany addicional es redueix la inversió i esclata la crisi. Els capitals dèbils seran eliminats, els grans compraran els actius dels dèbils a baix cost, provocant una concentració del capital i agreujant la dualització socioeconòmica. La manca d’activitat econòmica provocada per la crisi, portarà a un estancament o reducció de la taxa de guany. Els empresaris o capitalistes voldran mantenir els beneficis, i per aconseguir-ho hauran de reduir el cost de la mà d’obra, ja sigui augmentant el nombre d’hores de les jornades laborals, reduint personal, congelant salaris o deslocalitzant fàbriques. Aquestes mesures conduiran a condicions precàries o a l’atur a gran part de la classe treballadora, que es veurà orfe de necessitats vitals, perdent tota posició de força dins el sistema. 1.3 Les crisis cícliques Després de la crisi de 1929 i l’aplicació del model capitalista socialdemòcrata, caracteritzat per la intervenció estatal, impulsat per Keynes, a la dècada dels 1970’, es donaria la següent crisi de sobreproducció. Per tal d’estabilitzar aquesta nova crisi sistèmica, la classe dominant, protagonitzada per R. Reagan i M. Tatcher, aplicaria principalment tres grans mesures, que són vertebradores del sistema capitalista neoliberal que regeix l’actual societat (Bello, 2008). - Reestructuració neoliberal: Restriccions del poder de l’Estat i redistribució dels ingressos de les classes baixes i mitges a les altes, seguint la lògica de creació de l’incentiu d’inversió, conseqüent creixement econòmic, creació de llocs de treball, creació de capacitat de consum i continuant el cicle amb nova inversió. - Globalització: Liberalització del comerç, abolint fronteres aranzelàries i afavorint la inversió exterior.

El model [email protected] al descobert - Finançarització: Concentrar els fons excedents (estalvis) dels empresaris per invertir en producció, creant així grans capitals organitzats en accions i participant en borsa. Potenciant així una economia virtual i aprofundint en la diferència entre capital real i capital financer o fictici. A finals de la dècada de 1990’ es produeix una gran inversió en les empreses dels nous mitjans de comunicació (Internet), produint una bombolla financera al voltant d’aquestes noves tecnologies, resultant una gran pèrdua d’actius entre 2001-2002 i una gran recessió. Per tal de ressorgir d’aquesta recessió econòmica fruit del trencament de la bombolla tecnològica, des de la Reserva Federal d’EUA baixarien els tipus d’interès dels préstecs a l’1% el juny de 2003, estimulant nova inversió, i creant les condicions necessàries per a la formació d’una nova bombolla especulativa, la bombolla immobiliària. És en aquest sentit que cal ubicar la inversió en habitatge i la renovació en urbanisme, en un context de valorització del capital, en el que s’inverteix únicament per a l’obtenció de benefici pel seu valor de canvi i no pel seu valor d’ús. 1.4 Context global de 2008-10 En l’actual context de sistema capitalista, fruit de la dinàmica d’inversió financera i la conseqüent especulació fictícia del valor (compravenda d’accions en Borsa), es crea una gran diferència entre el capital real i el capital financer. Les entitats financeres (els bancs) presten per a la inversió diners ficticis que no tenen disponible de forma material. Al voltant del sistema financer s’estructura tota una xarxa de relacions de préstec de diner virtual molt allunyat de la quantitat existent de diner real. Aquesta bombolla especulativa financera es veurà reflectida i exemplificada en el seu màxim esplendor en l’àmbit immobiliari de la construcció. La inversió en habitatge enlloc de respondre a una demanda real, respon a una demanda efectiva, amb l’únic ús d’especular en la compravenda. Aquesta dinàmica provocarà un encariment del preu de l’habitatge (bombolla immobiliària), que exemplifica la diferència de diner real i financer. Els bancs concedeixen crèdits a baix interès i préstecs hipotecaris a molt llarg termini (30-40 anys), produint una major possibilitat a la classe treballadora per a tenir accés a la compra d’aquests

habitatges. Produint de forma conseqüent un augment de la capacitat d’endeutament (Duran, 2008). Aquests diners ficticis, no reals, se sustenten en la capacitat que tenen els clients del banc per poder-los tornar en un futur. 1.5 Crisi global de 2008-10 El detonant s’origina als EUA amb els préstecs hipotecaris d’alt risc anomenats Subprime. Entitats financeres nord-americanes donaren crèdits que no podrien ser retornats, doncs les previsions de recuperar els préstecs a partir de l’encariment del preu de l’habitatge (bombolla especulativa) pel qual els clients s’havien hipotecat no els correspondria. Lluny d’afectar únicament a aquestes entitats financeres, la globalització econòmica suposaria que aquestes entitats financeres estaven venent alhora hipoteques a bancs d’arreu del món, dinamitant així tota bombolla especulativa financera del món. Una bombolla que repercutiria a grans bancs estatunidencs com el Freedie Mac o Fannie Mae, produint-se la fallida de Lehman Brothers, el Martinsa Fadesa, el Royal Bank of Scotland i el principal banc d’Islàndia, el Kaupthing. “La economia virtual, fruto de una especulación financiera descontrolada, cava un abismo insalvable con la economia real: ésa es la causa de la actual crisis financiera e inminente depresión”. Balance (2008) La conseqüent crisi de confiança vers les entitats financeres (bancs) que procedeix a l’esclat de les bombolles financeres, pot convertir-se en un motor de desestabilització i trencada del sistema si s’arriba a posar a prova la capacitat de liquiditat dels bancs.

15

Torres més altes han caigut

16

El model [email protected] al descobert

2. Modes de planificació urbanística del sistema capitalista 2.1 Descripció de les ciutats global: el model de ciutat capitalista globalitzada La teoria marxiana teoritza que a la ciutat, és on històricament, té lloc el desenvolupament del mode de producció capitalista, el desenvolupament de les forces de producció i de les relacions de producció. La sociologia urbana crítica dels 70-80 ubicà l’estudi dels temes urbans dins del procés de desenvolupament capitalista i de les relacions socials, polítiques i ideològiques associades a ell. Doncs la ciutat és una gran concentració de mitjans de producció i de població, i la gestió dels béns de producció i la distribució dels recursos no sempre estan dirigits per a l’interès del ciutadà, sinó per a generar plusvàlua. Durant les dues darreres dècades les ciutats europees han estat escenari privilegiat de canvis socioeconòmics i polítics de gran escala. Aquests canvis tenen el seu origen en la crisi del fordisme i en els processos de reestructuració i globalització econòmica que han transformat dràsticament el context per al desenvolupament urbà a finals del segle XX. Els canvis a nivell local, urbà, són el resultat de dinàmiques estructurals i institucionals que operen a escales espacials diverses i interrelacionades en les que l’àmbit local i el global interactuen mútuament (Rodríguez, Moulaert i Swyngedouw, 2001:410). A data del segle XXI, és a les ciutats on es concentren els centres de decisió claus i les inversions en sectors financers internacionals. El procés de globalització atorga una importància transcendental a l’economia globalitzada, la importància ja no recau en la concentració de la indústria, sinó en la concentració dels recursos financers (Sassen, 1991). Aquesta transformació de les ciutats és la que dóna peu a la denominació de “ciutat global” (Sassen, 1991), aquesta nova tipologia de les ciutats a més de constituir-se com a nodes centrals del sistema mundial són centres de producció, una producció altament diversificada que inclou la producció de serveis. Però aquest canvi s’ha donat a partir d’un procés de crisi de la “fàbrica integrada”, per passar a models de fragmentació espacial de la producció seguint el model de “conurbació” en el que es fragmenta funcionalment

la ciutat –o àrees metropolitanes- en sectors i zones (industrial, comercial i residencial). En aquest context de globalització existeix un número creixent de ciutats que juguen un paper cada vegada més important en vincular directament les seves economies nacionals a circuits globals. Aquest efecte està contribuint a la formació de noves geografies de centralitat que donen connexió a les ciutats en una creixent varietat de xarxes transnacionals (Sassen, 2003:6). Tant els mercats nacionals i globals com les corporacions multinacionals requereixen d’aquests espais de centralitat per desenvolupar-se en la globalització. Les finances i els serveis avançats és el sector productiu necessari per a la implementació i gestió de l’actual sistema econòmic global. Així, les ciutats, es converteixen en l’espai privilegiat per a la producció d’aquest sector productiu internacionalitzat, innovador i especulatiu. Les empreses líders en la indústria informàtica i financera necessiten d’una vasta infraestructura física que contingui nodes estratègics amb una concentració d’equipaments per a poder-se desenvolupar (Sassen, 2003:10). Una altra de les caracteritzacions de les ciutats global és la seva transformació en actors polítics, es produeix una descentralització del poder, que passa de l’Estat a les ciutats, donant peu a una competència entre ciutats per a la jerarquia internacional. En aquest nou paradigma de les ciutats, per a millorar la seva posició en la jerarquia internacional i reaccionar als factors externs globalitzadors, es dóna una articulació entre administració pública, agents econòmics públics i privats, i en menor mesura organitzacions socials i cíviques i mitjans de comunicació (Castells, 2001a). 2.2 La transformació en ciutats global: requisits, objectius i estratègies Amb la crisi del fordisme i el qüestionament de la capacitat de gestió de l’Estat nacional, així com la viabilitat de les polítiques keynesianes del benestar, es proposa la descentralització de poders i funcions cap a la creixent participació del sector privat en la definició, planificació i implementació de la política urbana. Aquesta nova forma de gestió de les ciutats, ha substituït el concepte de “govern urbà” per “governança urbana” que es refereix a la creixent complexitat de la intervenció pública a la ciutat. “Governança urbana” incorpora a les institucions

17

Torres més altes han caigut formals dels governs locals, la participació d’un conjunt d’institucions informals en el govern de la ciutat que inclou principalment el sector privat ([Healey, 1994] a Rodríguez et al, 2001:415). En un context marcat per la transferència de poders i responsabilitats a nivell local, les prioritats del creixement caminen de la mà de la substitució paulatina de la perspectiva de la gestió urbanística per una política urbana “proactiva” i empresarial orientada cap al creixement econòmic i la mobilització de recursos i actors locals per a la regeneració econòmica (Rodríguez et al, 2001:413415). Els objectius que marquen les prioritats de l’agenda política urbana en aquest context descrit són el creixement i la competitivitat. La cerca de la competitivitat urbana es torna el principal argument de les polítiques urbanes en la globalització, en el principal instrument de la gestió local de l’economia global ([Borja i Casterlls, 1997] a Rodríguez et al, 2001:413). La perspectiva de la gestió urbana característica de l’urbanisme fordista-keynessià, basada en l’assignació d’inversions públiques mitjançant estructures d’organització burocràtiques i formals, orientada per un tret redistributiu, fruit del seu qüestionament per la seva inoperància en el nou context socioeconòmic ha quedat deslegitimada. S’ha donat pas a una nova perspectiva productivista, guiada per la cerca del creixement i la competitivitat, amb un èmfasi manifest en l’atracció d’inversions i activitats generadores d’ocupació, basada en noves formes i estructures d’intervenció més flexibles, menys formalitzades, i amb una retòrica de competitivitat i eficiència ([Oatley, 1998] a Rodríguez et al, 2001:413). L’estratègia que guia la consecució dels objectius de la governança per aconseguir un creixement del protagonisme de la ciutat global en qüestió, per aconseguir la seva centralitat, es basa en la cerca d’una competitivitat que inclou ([Harvey, 1989] a Rodríguez et al, 2001:414-415): - La cerca d’avantatges competitives mitjançant inversions públiques i privades en infraestructures físiques i socials que reforcin la base econòmica i l’atracció de la regió urbana, per a la inversió de nou capital privat. - La millora de la posició competitiva a través d’inversions dirigides a atreure consumidors que es centren cada vegada més en la qualitat de vida (com la innovació cultural, els esdeveniments i

18

infraestructures d’oci i la millora física del medi ambient urbà) que són un component clau de l’estratègia de regeneració urbana. - La competència per a captar funcions estratègiques de control i decisió en les finances, administració pública o en sectors de les comunicacions i informació, funcions que garanteixin la eficiència i centralitat de la regió urbana en un context globalitzat. - La cerca d’avantatges competitives en la captació d’excedents del sector públic. 2.3 Modes de transformació en ciutats global: la revitalització mitjançant els GPU En aquesta nova gestió urbana, que hem anomenat “governança”, que comporta una major implicació del sector privat, les noves polítiques urbanes per a la revitalització es fan mitjançant grans projectes urbanístics (Rodríguez et al, 2001:409-424). Aquests projectes de revitalització suposen un marc de progressiva flexibilitat i desregulació en la intervenció urbana que combina l’eliminació de barreres normatives, reguladores i extraeconòmiques amb formes més directes de recolzament públic al capital privat, amb la finalitat de crear un entorn més atractiu per a la inversió privada. La fragmentació de la responsabilitat, suposa una creixent participació del sector privat i en menor mesura de les organitzacions civils en la definició, planificació i implementació de les polítiques urbanes (Brener, 2003:1-46). A tota Europa, les ciutats i regions han posat en marxa processos de revitalització urbana mitjançant els GPU (Grans Projectes Urbanístics). Els GPU tenen com a objectiu la reorganització estructural del teixit físic i econòmic urbà a través de la reconversió d’amplis espais degradats. La transformació d’aquests espais en àrees cuidadosament dissenyades per a usos mixtos, integrant oficines, habitatges, activitats comercials, culturals i d’oci, es vincula a la creació de nous espais de producció i de consum adaptades a les exigències de les noves realitats locals globals. Un disseny i morfologia basada en intervencions puntuals, fragmentades i emblemàtiques desproveïdes d’una raó social integrades a la ciutat (Rodríguez et al, 2001:418). El model urbanístic que es promou mitjançant la creació d’aquests GPU és el de la interconnexió dels clústers –nodes de concentració de centres de decisió empresarials i financers- de les diferents

El model [email protected] al descobert ciutats globals mundials. Els GPU creen i connecten en xarxa els diversos clústers. Tot i així, aquest interès empresarial i financer és presentat des de les administracions com una transformació urbanística d’interès general: “la renovació del barri”, mentre preval l’interès de la classe dominant –abans definida- primer per l’obtenció de plusvàlua amb el canvi d’usos del sòl i segon per fragmentar i descompondre la classe treballadora de la zona. A la fi es tracta d’una visió tecnòcrata de l’urbanisme totalment allunyada de la trama social local ([Grau i López, 1973] a Marrero, 2003). La excepcionalitat què és en realitat projectar un GPU es justifica en base a diferents factors: la escala, el caràcter emblemàtic i bandera de la operació, les pressions de l’agenda temporal, la necessitat de major flexibilitat en la presa de decisions, i els criteris d’eficiència, per tal de realitzar-se per sobre dels procediments i plans reguladors. El significat d’eficiència s’utilitza per justificar el desplaçament de traves i restriccions reguladores i es mesura en termes economicistes molt limitats i condicionats per objectius de molt curt termini. En la renovació urbana això es redueix a un esforç per maximitzar la valorització immobiliària amb un mínim de costos d’inversió en el termini de temps més curt possible. 2.4 Conseqüències de la transformació en ciutats global: l’aparició de les ciutats duals i les desigualtats socials Els GPU s’han convertit en símbols emblemàtics i en la manifestació concreta dels processos de globalització que permeten comprendre aquesta globalització no tant com un procés de transnacionalització sinó principalment com la reestructuració localitzada que reconfigura les geometries del poder que donen forma el teixit urbà. Els grans projectes urbans són decididament, i gairebé sense excepció, promoguts, liderats i, normalment, finançats pel sector públic seguint la lògica de “governança” urbana. Donat que la ciutat no és un sistema en equilibri, que està en constant transformació, el ritme d’adaptació als canvis que suposen els GPU seran generadors de noves desigualtats. Com efectes en el preu d’accessibilitat en les oportunitats de treball, recursos i serveis socials, o la poca elasticitat i inflexibilitat que suposa en la localització de nous habitatges de renda baixa, comporta que les famílies de baixos ingressos s’enfrontin a un augment en el

preu dels habitatges, que majoritàriament es fa inassumible (Harvey, 1977:61). La combinació d’una política basada en GPU, amb les seves característiques de creixement desigual i la falta d’accions a nivell dels barris, ha reforçat les desigualtats socials entre barris i ha accentuat processos que ja eren greus de polarització i exclusió social. Els GPU produeixen en les ciutats globals illes urbanes (àrees comercials, d’oci o residencials vigilades i enreixades). Aquesta segregació es reforça per mitjà de processos de formació d’obstacles físics, socials i culturals (Rodríguez et al, 2001:421; i Sassen, 1991). El procés d’aparició d’aquesta estratificació social a les ciutats global, Castells l’anomena “ciutat dual”, que l’entén com l’expressió urbana del procés creixent de diferenciació de la força de treball en el sector de l’economia informacional, basada en la informació (i les noves tecnologies) i l’economia informal basada en la força de treball desqualificada (Castells, 2001b:391). Aquesta dualització del treball provoca una disminució dels llocs de treball de nivell mig, augmentant els de treball molt qualificat i poc qualificat. La polarització i fragmentació de la força de treball sota l’impacte del procés de reestructuració tecno-econòmic presenta una sèrie de manifestacions: “Los procesos de crecimiento y declive sectorial y la relocalización de empleos y fuerza de trabajo se estén dando simultáneamente dentro de las mismas áreas metropolitanas, en un complejo modelo que combina la creación de nuevos y altamente retribuidos empleos en servicios avanzados y sectores de alta tecnología, la destrucción de empleos de nivel medio en el viejo sector industrial, la reducción gradual del empleo protegido en el sector público y la proliferación de nuevos empleos poco retribuidos tanto en los servicios como en la industria en declive.” Castells (2001b:365366) “Los servicios avanzados y las industrias de alta tecnología requieren un nivel de educación más alto que la mayoría de los empleos de la industria tradicional y humildes que están desapareciendo, cambiando así y elevando sustancialmente el nivel de cualificación requerido para obtener empleo en el nuevo mercado laboral.” Castells (2001b:366) Donades les conseqüències socioeconòmiques radicalment noves associades amb els GPU (com

19

Torres més altes han caigut part de l’esforç per alinear el teixit socioeconòmic urbà amb les condicions requerides en un nou entorn competitiu internacional) és inevitable que es doni un procés de transferència de llocs de treball. A la majoria de les ciutats europees, els processos de reestructuració i globalització econòmica han modificat la jerarquia dels sectors, han transformat els mercats de treball i han afavorit l’aparició de noves formes de fragmentació i diferenciació social i territorial ([Moulaert, 1996; Marcuse i Van Kempen, 2000] a Rodríquez et al, 2001:410). Les posicions estructurals en les relacions de producció i distribució cristal·litzen com els estils de vida es tornen cada vegada menys comunicables, al pressuposar medis financers i nivells culturals radicalment diferents que condueixen a la formació de microsocietats a través del disseny diferencial de l’espai en les ciutats. Les àrees residencials es converteixen en mecanismes d’exclusió on les dinàmiques dels costos del sòl tendeixen a imposar una homogeneïtat en termes de classe social (Castells, 2001b:393). 2.5 Exemple de revitalització sensible: els GPU a Berlín Les iniciatives per combatre els problemes socioespacials reflecteixen dos perspectives diferents de com abordar el repte del canvi socioeconòmic estructural d’un ciutat. La primera és una perspectiva de regeneració urbana dirigida pel sector immobiliari, l’objectiu de la qual és estimular la inversió del sector privat, perspectiva que s’ha desenvolupat durant l’apartat, i a la que ens hem referit com a mode de planificació urbanística del sistema. La segona en canvi, és una perspectiva de desenvolupament integrat de l’àrea dirigit al benestar de la comunitat. Aquesta segona perspectiva, que l’oferim a mode d’exemple de com produir una revitalització urbana mitjançant un GPU, es centra en la col·laboració local i en noves aliances entre els sectors públic, privat, i el sector sense ànim de lucre per a promoure la participació pública i una major poder en la presa de decisions per part de la comunitat (Haussermann i Simons, 2001:425-439). La pràctica de la renovació urbana en la forma de demolició i nova edificació que es dugué a terme els anys 60 i 70 a Berlín Oest, o com la que s’acostuma a dur en la majoria de ciutats globals europees, pot ser substituïda per una nova estratègia on l’estoc de vells edificis es conserva i es

20

desenvolupa. “Renovació urbana sensible” seria la concepció que s’empraria per a la revitalització urbana basada en preservar i millorar les habitatges barates de Berlín Oest als anys 80 ([Pfotenhauer, 1998] a Haussermann et al, 2001:429). El procediment fou catalogat com a “sensible” donat que l’objectiu era evitar el desallotjament i integrar als ocupants en les iniciatives de renovació, donantlos-hi la oportunitat de participar en el procés de presa de decisions. El 1990 el concepte de “renovació urbana sensible” fou aplicat a Berlín Est. Aquests grans projectes de reurbanització foren també considerats la força motora per estimular el creixement econòmic i organitzar la innovació.

El model [email protected] al descobert

3. [email protected]: el GPU (Gran Projecte Urbanístic) a Barcelona 3.1 Revitalitzar Barcelona: Crear zones de centralitat per a l’ascensió de la ciutat global.

endavant, permetrà connectar Barcelona amb la frontera francesa. - Les actuacions de millora urbana de la plaça de les Glòries i del seu entorn, que implica la transformació d’una superfície de 378.019 m². Amb aquesta reforma s’aconsegueix un guany de 17.000 m²

Plànol Ajuntament de Barcelona; Informe “Estat d’execució del [email protected]”. Barcelona, desembre de 2008. L’any 2000 es presenta el principal pla de transformació del Poblenou, el “Pla [email protected]”, responent a la renovació d’una de les parts del que haurà de ser el nou “triangle de centralitat” de Barcelona, un espai que comprendrà l’espai entre Glòries – Front Litoral Besós – Sagrera. Aquest projecte de “triangle de centralitat” és el GPU que ha de revitalitzar Barcelona en el seu procés d’ascensió en la competició per la centralitat de les ciutats globals. Aquest projecte s’ha de comprendre en relació a la seva posició respecte el conjunt de la ciutat i de les dinàmiques macroeconòmiques del sistema capitalista globalitzat. “L’estratègia de renovació del Llevant de Barcelona, és on es concentren les operacions més importants en curs: - El pla Sant Andreu-Sagrera, que permetrà construir la nova estació d’alta velocitat de la Sagrera que, en una primera fase, serà la base dels trens que vinguin de la península amb final a Barcelona i que, més

d’espais verds, el 50% del planejament per a habitatges de protecció oficial i fins a vuit nous equipaments públics. Alhora, es proposa una nova solució viària que suposarà l’enderrocament de l’actual nus viari elevat i el soterrament de la infraestructura viària d’entrada i sortida de la ciutat. - Les infraestructures associades a la renovació del front litoral del Besòs: Diagonal Mar, els equipaments del Fòrum Universal de les Cultures i la renovació del barri de la Mina.” Ajuntament de Barcelona (2000:3) Mitjançant aquest GPU que ha de revitalitzar els amplis espais degradats de Barcelona, es respon a la cerca de la competitivitat urbana, a l’interès de “situar Barcelona al món” (lema emprat per l’Ajuntament de Barcelona des dels Jocs Olímpics de 1992) a nivell d’inversió privada. Al Poblenou el GPU pretén transformar l’espai en àrees d’usos mixtos (integrant oficines, habitatges, activitats comercials) i la creació de nous espais de producció i de consum

21

Torres més altes han caigut adaptades a les exigències de les noves realitats locals-globals, és a dir centres de producció (financeres, serveis avançats, tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)). “L’extraordinària centralitat urbana i metropolitana del projecte és un dels seus principals actius: el districte [email protected] està articulat per l’avinguda Diagonal, que uneix dos importants pols d’activitat econòmica i cultural: la plaça de les Glòries, que acollirà el futur centre cultural i administratiu de Barcelona i estarà dotada d’una estació de transports internodal, i el Centre de Convencions Internacional de Barcelona, que constitueix el palau de congressos més gran del sud d’Europa i permet acollir convencions internacionals de fins a 20.000 delegats.” Ajuntament de Barcelona, 2000:4) El GPU de Barcelona identificat en aquest “triangle de centralitat”, afecta al Poblenou mitjançant els projectes d’urbanització (Pla [email protected], Vila Olímpica, Front Marítim, Port Olímpic, Prolongació Avinguda Diagonal, Diagonal Mar i Fòrum Universal de les Cultures), localitzats en el mapa que mostrem a continuació:

1 [email protected] Districte Tecnològic 2 Front Marítim: 2.000 nous habitatges 3 Vila Olímpica: 3.740 habitatges. 4 Port Olímpic 5 Expansió de platges 2004. 6 Parc Biomèdic de Barcelona 7 Fòrum Universal de las Cultures 8 Campus universitari. 9 1.500 nous habitatges.

22

10 Centre de convencions. 11 Prolongació Avinguda Diagonal: 6.000 noves habitatges. Sagrera Parc Lineal: 7.600 habitatges. 13 Estació TAV La Sagrera. 14 Projecte regeneració Besòs

12

nous

3.2 Pla [email protected]: objectius Quan a l’abril de 2000 l’Ajuntament de Barcelona formulava el Pla [email protected], una proposta urbanística per modificar el Pla General Metropolità (PGM), el seu objectiu principal fou eliminar la restricció pròpia de la qualificació urbanística de sòl industrial que el PGM (1976) atribuïa al Poblenou (Ajuntament de Barcelona, 2000). El Pla modificà els usos i aconseguí construir i instal·lar habitatges, indústries de noves tecnologies, hotels, oficines, equipaments i zones verdes. A través de 6 grans PERIs (Plans Especials de Reforma Interior) l’Ajuntament atrauria empreses d’alta tecnologia i remodelaria, una zona considerada d’usos obsolets. El 27 de juliol del 2000 seria aprovada la modificació del PGM per renovar les àrees industrials del Poblenou a Barcelona, convertint-la de 22a a [email protected]

L’àmbit d’afectació del Pla ha estat de 117 “illes de l’Eixample” (de les 180 del barri), un total de 198,26ha i transforma 115ha de sòl industrial. El potencial total de transformació ha estat de 3.200.663 m² de nou sostre, dels quals 2.659.859 m² corresponen a nou sostre per activitats productives i 540.849 m² a sostre de nou habitatge. La creació de

El model [email protected] al descobert nou sòl per a equipaments 65.854 m² (2% del total) i per a zones verdes de 97.345 m². “El projecte [email protected], aprovat per l'Ajuntament l'any 2001, està transformant 200 hectàrees industrials del centre de Barcelona en un innovador districte

productiu destinat a la concentració i el desenvolupament d’activitats intensives en coneixement. Com a renovació urbana, respon a la necessitat de recuperar el dinamisme econòmic i social del Poblenou i crea un entorn divers i equilibrat, en què els espais productius conviuen amb habitatges protegits, equipaments i zones verdes que milloren la qualitat de vida i de treball. [...] la seva transformació permet crear nou sostre econòmic per a activitat productiva al centre de la ciutat i per a equipaments, a més de nous habitatges protegits i zones verdes que transformen les antigues àrees industrials en un entorn d’elevada qualitat urbana i mediambiental.” Ajuntament de Barcelona (2008:1, el destacat és propi) Es tracta d’un model de transformació urbanística basat en grans i prestigioses actuacions que atreguin al sector privat, actuant l’administració pública com a promotora de la inversió privada i acompanyant aquesta tasca amb una dedicada estratègia de màrqueting i promoció: la producció d’una “imatge” de la ciutat (Marrero, 2003). Com demostren explícitament els primers plantejaments del Pla [email protected], aquesta revitalització de l’espai va dirigida principalment a la transformació del sector productiu, a la creació d’un impuls per a la atracció de la inversió privada de les TIC. L’impuls del sector productiu estratègic per a l’escalada de Barcelona com a ciutat global. “La modificació del Pla General Metropolità (MPGM) té per àmbit els sòls industrials del Poblenou i preveu com a objectiu fonamental la seva transformació en el nou Districte d’Activitats [email protected], dedicat a les indústries de la nova economia, on han de tenir lloc rellevant les activitats

relacionades amb les tecnologies de la informació i la comunicació. Aquest objectiu preveu realitzar-lo afavorint la diversitat d’usos, respectant i incrementant l’ús d’habitatge, i reurbanitzant aquests sòls.” Ajuntament de Barcelona (2000:6, el destacat és propi) I s’especifica en el que anomenaran motors o iniciatives per a la inversió privada: “El districte [email protected] afavoreix la competitivitat del teixit productiu a través d’un conjunt de projectes, considerats els “motors” del desenvolupament econòmic del

territori, que compten amb la implicació dels principals agents públics i privats. Aquest conjunt d’iniciatives permet assolir diversos objectius estratègics: - D’una banda, permet crear clústers en determinats àmbits de coneixement en què Barcelona pot assolir un lideratge internacional, a través de la concentració en el territori d’empreses, organismes públics i centres científics i tecnològics de referència en els sectors considerats estratègics: Mèdia, Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), Tecnologies Mèdiques (TecMed), Energia i Disseny. - D’altra banda, potencia la capacitat d’innovació de les empreses i la cultura emprenedora del conjunt productiu a través d’iniciatives que promouen la concentració de centres de R+D i de transferència de tecnologia i l’atracció dels projectes empresarials més innovadors d’àmbit internacional. - Alhora, impulsa la creació de noves xarxes de relació formal i informal que fomenten la creació de projectes de cooperació empresarial locals i internacionals, i milloren la cohesió social i empresarial. El sector de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) és un dels més dinàmics de l’economia i constitueix un element clau per a la competitivitat de les empreses. Per aquest motiu, [email protected] impulsa un conjunt de projectes que aporten elements de valor a les empreses instal·lades al territori i generen, alhora, la massa crítica necessària per posicionar el districte [email protected] com un espai de referència europeu del sector de les TIC, en el qual Catalunya compta amb diversos grups d’excel·lència capaços d’atraure inversió i R+D.” Ajuntament de Barcelona (2000:17) Com s’ha comentat, la principal necessitat per realitzar un nou espai de centralitat com el [email protected], era la de modificar el PGM del 1976, eliminant les restriccions que suposava la qualificació urbanística de sòl industrial del Poblenou. Era necessari desregular la qualificació del sòl per afavorir la inversió privada: “La complexitat de la transformació

obliga a definir un sistema flexible de planejament derivat per permetre tant les operacions que preveu impulsar directament l’Ajuntament com les altres actuacions de transformació d’àmbits encara no definits, que participen dels mateixos objectius i continguts, i poden ser desenvolupats per la iniciativa privada.” Ajuntament de Barcelona (2000:8, el destacat és propi) Desregulacions que permetrien a immobiliàries, constructores, cadenes hoteleres i grans

23

Torres més altes han caigut multinacionals, especular amb el preu inicial del sòl públic, i beneficiar-se de les plusvàlues, amb la construcció d’habitatges i oficines d’alt standing. “El [email protected] revitalitza la zona industrial del Poblenou per convertir-la en un espai atractiu per a la implantació de les activitats més innovadores de l’economia del coneixement.

La renovació que es duu a terme es basa en la substitució de l’anterior qualificació urbanística [email protected], que establia un ús exclusivament industrial en aquestes àrees del centre de la ciutat, per la nova clau [email protected], que admet la convivència de totes les activitats urbanes no molestes ni contaminants.” Ajuntament de Barcelona (2000:2, el destacat és propi) En aquest sentit és significatiu que en la controvèrsia en torn a l’acceptació a tràmit de la consideració de Can Ricart com a BCIN -23 de març de 2007-, el portaveu del consorci dels propietaris del PERI Parc Central amenacés en presentar una querella contra l’Ajuntament per “lucre cessant” per valor de 108 milions d’euros per les 4 “illes de l’Eixample” que ocupava Can Ricart i que podien ser considerades BCIN. La xifra de 108 milions d’euros respon a l’estimació de beneficis que podien extreure els propietaris del sòl amb la plusvàlua de la requalificació del sòl 22a a [email protected] (amb possibilitat d’edificar habitatges i oficines). Una estimació que aplicada a les 117 illes resulta una possible plusvàlua de 3.159 milions d’euros (3.159.000.000€). Uns benèfics que han extret directament els grans propietaris del sòl industrial, i en molts casos pagats per fons de l’administració pública per realitzar equipaments o habitatge de protecció, enlloc d’haver-se comprat abans d’aquesta requalificació que ha permès especular als grans propietaris amb el valor del sòl. Un altre exemple de la direcció dels interessos de la revitalització del Poblenou, sempre dirigits als interessos privats són els equipaments [email protected] (que es desenvoluparà més exhaustivament al capítol 2.3 Equipaments):: “Per tal de millorar la transmissió de coneixement cap al sistema productiu, és necessari que les universitats, centres d’innovació científica i tecnològica, laboratoris, departaments de R+D,[...] estiguin ubicats a prop de les empreses. Per aquest motiu, el projecte [email protected] preveu que un 10% del sòl

transformat passi a ser de titularitat pública i es destini a dotacions vinculades al sistema productiu, els denominats equipaments [email protected],

24

que acullen activitats de formació, investigació i divulgació de noves tecnologies. Aquesta mesura afavoreix les sinèrgies entre universitats, centres tecnològics, centres d’investigació, activitats productives [...] i afavoreix, alhora, la col·laboració dels seus equips de recerca amb les empreses instal·lades al districte [email protected]” Ajuntament de Barcelona (2000:7) 3.3 Pla [email protected] - Diagonal Mar: interessos i interessats

Empreses inversores del Pla [email protected] La iniciativa privada va ser necessària per a dur a terme el [email protected] i fer possible la instal·lació d’empreses de noves tecnologies. De la reforma urbanística se’n beneficiaren directament immobiliàries, constructores, cadenes hoteleres i grans multinacionals. Les empreses que invertiren en els terrenys a la zona entre el 2000 i 2002 foren (132.617 m2): 1. T-Systems (18.000 m2 ) 2. Parc Industrial Urbà (15.560 m2 ) 3. Retevisión – Auna (Ono) (12.764 m2 ) 4. Hotel Pere IV (11.500 m2 ) 5. Altai Hoteles (8.600 m2 ) 6. Liberty (8.242 m2 ) 7. Fotoprix (8.108 m2 ) 8. SB Hotels (8.000 m2 ) 9. Axa (7.769 m2 ) 10. Sediatex (5.734 m2 ) 11. GEC Capital (5.500 m2 ) 12. Agbar (5.000 m2 ) 13. Teletech (4.000 m2 ) 14. Sonoblok (4.000 m2 ) 15. Ecotécnia (4.000 m2 ) 16. Fòrum 2004 (3.350 m2 ) 17. Antonio Miró (1.500 m2 ) 18. Internet Sound Studio (1.000 m2 ) Per altra banda, les immobiliàries i constructores que s’encarreguen de desenvolupar el projecte i que vendrien els edificis, les oficines i els habitatges foren: 1. SERVIHABITAT, IMMOBILIARIA COLONIAL i PROMINMO. Totes tres són propietat del grup “La Caixa”. La segona és propietària de

4

Apartat extret de Estivill ([2002] a Delgado, 2004)

El model [email protected] al descobert

2. 3. 4. 5.

les Torres del carrer Llacuna i té més de 50.000 m2 a Llull - Diagonal. NECSO IMMOBILIARIA (Grup Acciona). Construeix un hotel al carrer Agricultura. @RTIBOX (Grup Castellví). Construeix l’edifici de T-Systems. GRUPO LAR, HABITAT i LAYETANA. Aquesta última té propietats a la Diagonal. BAMI-METROVACESA, l’americana LINCOLN i ESPAIS-PROCRAM (propietat de Caixa Catalunya).

Els grans grups empresarials i financers que també en sortiren beneficiats a través d’inversions d’empreses filials, etc., són: 1. L’empresa tecnològica RETEVISIÓN (Grupo Auna) –ara ONO-. Aquest grup és controlat per Endesa, Unión Fenosa, Telecom Italia i BSCH. 2. INDRA. Indústria espanyola vinculada a la fabricació d’armament pesant. 3. EL CONSORCI DE LA ZONA FRANCA. Aquesta institució ha venut terrenys de propietat pública del PERI-Eix Llacuna a immobiliàries privades. 4. GRUP GODÓ, que té els tallers de La Vanguardia, afectats pel PERI-Eix Llacuna. Tindrà grans beneficis deguts a la construcció d’un edifici de 48 metres en la seva propietat. 5. LA CAIXA, propietària de la immobiliària Servihabitat, que és propietària entre d’altres de l’edifici on s’instal·larà General Electric. També és propietària de l’immobiliària Colonial i Proinmo. 6. GENERAL ELECTRIC, multinacional americana, de les més grans del món. Té interessos en molts camps, principalment en l’àmbit de l’electricitat i les noves tecnologies. Però també és una de les 100 majors empreses d’armament del món. 7. El grup DEUTSCHE TELEKOM que és propietari de l’empresa d’alta tecnologia T-Systems International que s’instal·larà en un edifici propietat de l’immobiliària Grupo Castellví. 8. Les companyies asseguradores LIBERTY INSURANCE i la francesa AXA.

Empreses inversores del Pla Diagonal Mar 5 El maig de 1993 l’empresa Kepro S.A i IMPUSA (Institut Municipal de Promoció Urbanística S.A) van presentar el Pla Parcial de Diagonal Mar Barcelona. Aquest pla afectava l’àmbit 7 de la Modificació del PGM, és a dir, la zona compresa entre la DiagonalRambla Prim i carrer de la Selva de Mar, i el carrer Llull i la Ronda Litoral. Els terrenys del sector de Diagonal Mar es dividien en diverses parcel·les, depenent de la seva propietat: - Parcel·la A: 105.152,82 m2. Propietat de Diagonal Mar S.A, adquirida a MACOSA. - Parcel·la B: 56.436,94 m2. Propietat de Suelo Patrimonial S.A. - Parcel·la C: 23.576,23 m2. Propietat de Diagonal Mar S.A. - Parcel·la D: 3.830,96 m2. Propietat de Kepro Diagonal Mar S.A. - Parcel·la E: 140.250,25 m2. Propietat d’IMPUSA. - Parcel·la F: 12.735,8 m2. Propietat de l’Ajuntament de Barcelona. Les societats anònimes Diagonal Mar SA (creada l’any 1989), Suelo Patrimonial SA i Kepro Diagonal Mar SA, eren propietat de Kepro S.A. Kepro SA era una empresa propietat de Kemper Corporation i The Pimer Group, Inc. Kemper Corporation és una multinacional nord-americana del sector de les assegurances, fundada l’any 1912. The Primer Group, Inc. és una immobiliària multinacional americana. El gran risc del macroprojecte urbanísticofinancer i les irregularitats del conseller delegat de Diagonal Mar S.A (filial de Kepro S.A), van provocar que l’any 1998 Kepro S.A presentés la seva fallida, i per tant, el fracàs d’aquest primer Pla Parcial de Diagonal Mar. Després de la fallida de Kepro S.A, la multinacional Hines va presentar un projecte per remodelar la zona. Però Hines va exigir una seguit de reformes a l’Ajuntament, aquestes foren: - Que fos acceptada la llicència per a la construcció d’una gran centre comercial de 67.000 m2 de sostre. - Nova requalificació del sòl: Transformar el sòl terciari en habitatges. Per tant, l’objectiu d’Hines era construir grans blocs d’habitatges.

5

Apartat extret de Andreu (2002)

25

Torres més altes han caigut - Reduir la qualificació de zona verda: Hines va decidir construir les edificacions dins del parc públic. L’ajuntament de Barcelona va acceptar aquestes exigències i l’any 1998 va elaborar una nova Modificació del Pla General Metropolità. Hines és una multinacional Nordamericana fundada l’any 1957, que es dedica als negocis immobiliaris (construcció d’habitatges, edificis industrials, edificis medicosanitaris...). La multinacional Hines va buscar la col·laboració de nombroses immobiliàries instal·lades a Catalunya, perquè d’aquesta manera compartia el risc del macroprojecte, i així coneixia millor el mercat immobiliari barceloní i les seves necessitats. Les empreses immobiliàries, a part d’Hines, que van acceptar col·laborar amb aquest pla urbanístic foren: Habitat, Espais & Landscape (propietat de la Caixa de Catalunya), Diagonal Mar Immobiliària, Iberespais i Apex Immobiliària (propietat de l’elèctrica Iberdrola). La superfície total del terreny és de 341.983 m2 de sòl, dels quals 112.644 m2 són àrea privada (30% del total) i 262.838 m2 (70% del total) són àrea pública, és a dir, zona verda, serveis i carrers. El projecte destina 57.000 m2 de sostre a oficines i 58.000 m2 a hotels.

Empreses de la Guerra: l’altra cara de les inversores del [email protected] El cas de la indústria armamentística és un cas especial, la producció amb finalitats militars és la única que té garantit el creixement de demanda i l’increment dels beneficis en un món regit pels patrons del sistema capitalista i en un context de globalització (descrits a l’apartat 1.1 Sistema capitalista globalitzat en crisi). La indústria militar manté una idiosincràsia diferent a la resta d’indústria productiva perquè amb la realització de les guerres, primerament, es desfà de les restes que no ven als països subdesenvolupats (els principals compradors d’armes, dins la relació d’aquest mercat unidireccional (països subdesenvolupats – països desenvolupats). I després regula els excedents de la seva producció, aprofitant-se que el resultat de la guerra, en termes econòmics, sempre beneficia al

vencedor, que acostuma a ser el que empra més material bèl·lic sobre l’enemic. Les guerres a més de beneficiar les indústries d’armaments en surten beneficiades indirectament: entitats financeres, immobiliàries, inversores i constructores de l’estat o estats agressors i tot el complex econòmic que es reparteix el control dels recursos estratègics i de la reconstrucció del país devastat. Cada any les partides pressupostàries dels Estats destinades a Defensa, es reparteixen entre personal, manteniment i inversions. Aquestes destinacions dels pressupostos públics dels Estats no s’han reduït mai en els països occidentals, ni amb la desaparició del bloc de l’Est. Les inversions en despesa militar es divideixen en: Recerca + Desenvolupament (R+D), instal·lacions i armes. La investigació armamentística actualment es desenvolupa a partir de components electrònics com xips, detectors de calor, infrarojos, microcàmeres, simuladors, radiocontrols. Són instruments clau en les guerres presents i ho seran en el futur tal i com el coneixement i les tecnologies de la comunicació i informació són els puntals bàsics per al manteniment i reproducció del sistema capitalista i els seus valors de progrés, eficiència i regularització, així, com el sosteniment de la indústria armamentística, i els seus valors de convivència inherents (Oliveres, 2000). Les empreses relacionades amb la indústria de la guerra situades al Poblenou són (Coordinadora Contra el [email protected], 2003)7: 1. INDRA: Les seves línies de negoci són en les tecnologies de la informació (TI), i la simulació i sistemes de manteniment (SIM/SAM) i equips electrònics de defensa (EED). És la principal empresa espanyola en electrònica de defensa (després de EADSCasa i Itzar Construcciones Navales). En el camp del negoci de la defensa, Indra participa en la fabricació de simuladors i sistemes automàtics de manteniment i en la construcció d’equips electrònics de defensa. Ha participat en el projecte de simuladors pels tancs Leopard com en el desenvolupament de la xarxa de

7

6

Informació i argumentació extreta de Coordinadora Contra [email protected] (2003)

26

Per una lectura profunda de les activitats productives relacionades amb la indústria armamentística de les empreses situades al Poblenou, recomanem el citat estudi de la Coordinadora Contra el [email protected] (2003).

El model [email protected] al descobert

2.

3.

4.

5.

6.

comandament i control antiaeri de l’Exèrcit espanyol GTD – Ingeniería de sistemas y de software: Companyia dedica als sectors de negoci: espai, aeronàutica, indústria, ciència, telecomunicacions i defensa. Participa en el software per a l’Eurofighter (caça-bombarder europeu). Treballa en els camps de la simulació i l’enginyeria de software aplicades al camp militar: sistemes d’informació (de comandament i control per a l’armada, forces aèries i exèrcit de terra), software crític (digitalització d’armes, sistemes de punteria automàtica, de control i sensor d’armes, detecció de mines, i control per a míssils i vehicles aeris no tripulats), i simulació i entrenament (simuladors operatius, d’armes, banc d’assaig, estimació de danys, navegació i vehicles aeris. GENERAL ELECTRIC: La filial de General Electric anomenada General Electric Aircraft Engines és al primera fabricant mundial de motors a reacció per a l’aviació civil i militar. Fabrica els motors de reacció per avions i helicòpters militars. General Electric està entre les principals empreses contractistes del Pentàgon (Departament de Defensa dels EUA). T – SYSTEMS: Companyia dedicada a les tecnologies d’informació (TI) i tecnologies de la comunicació (TC). Participa del desenvolupament de l’alta tecnologia pel que fa a sectors de Defensa i Aeroespacial (proveïdor de one-stop, disseny de software per a sistemes d’aviació. AGBAR – Aigües de Barcelona: Agbar és propietària del 50% de les accions d’EMTE, empresa dedicada a activitats industrials (elèctriques, nuclears, químiques, siderometal·lúrgiques, aeronàutica). EMTE compta amb una filial anomenada EMTESistemas dedicada a la integració de sistemes: sistemes de navegació aèria, comunicació ràdio tàctiques i estratègiques, criptografia, sistemes de radiolocalització i vigilància, i de comandament i control. TELEFÓNICA Sistemas: Empresa filial de la multinacional espanyola Grupo Telefónica, és una empresa d’integració de sistemes de telecomunicació. Participa en el mercat de

Defensa mitjançant xarxes de transmissió, centres de management i control, i tractament de senyal. És una empresa associada a la Asociación Española de Fabricantes de Armamento y Material de Defensa y Seguridad (AFARMADE) i del Círculo de Tecnologias para la Defensa y la Seguridad. 7. AMPER: Empresa proveïdora de solucions de comunicacions civils i militars (enginyeria, software i sistemes), radiocomunicacions militars i sistemes de comandament i control. Amper Programas és la filial dedicada al mercat militar. És una empresa membre de la Asociación Española de Fabricantes de Armamento y Material de Defensa y Seguridad (AFARMADE) i del Círculo de Tecnologias para la Defensa y la Seguridad. 8. ERICSSON: Multinacional sueca que forma part del Círculo de Tecnologias para la Defensa y la Seguridad. El 2002 ocupava la posició número 94 de les empreses d’armament. 9. SOLUZIONA: Empresa espanyola filial d’Unión fenosa. Forma part de la Asociación Española de Fabricantes de Armamento y Material de Defensa y Seguridad (AFARMADE).

27

Torres més altes han caigut

28

El model [email protected] al descobert

Anàlisi local: el Poblenou Aquest estudi pretén analitzar la situació en la que es troba el barri del Poblenou a data de 2011, un context global marcat per la crisi del sistema capitalista. Es pretén descriure quins són els resultats i conseqüències, una dècada després que es comencessin a tirar endavant els plans urbanístics que afectaven el barri: Pla [email protected], Front Marítim, Prolongació Avinguda Diagonal, Diagonal Mar i Fòrum Universal de les Cultures.

En aquesta segona part de l’estudi es desgrana l’anàlisi local del Poblenou en els cinc eixos en els que el Pla [email protected] incidia i incideix, i en els quals ha desencadenat una sèrie de resultats i conseqüències, i en extensió els altres plans urbanístics que conformen la construcció del “triangle de centralitat” inclosos al Poblenou. “Com a renovació urbana, [els plans de reforma urbanística] respon a la necessitat de recuperar el dinamisme econòmic i social del Poblenou i crear un entorn divers i equilibrat,

en què els espais productius conviuen amb habitatges protegits, equipaments i zones verdes que milloren la qualitat de vida i de treball. [...] la seva transformació permet crear

- Habitatge L’àmbit de la residència, l’espai vital d’intimitat on poder descansar i, a partir del qual, poder gaudir d’una vida digne i de la forma que cadascuna es senti més realitzada i còmoda amb sí mateixa.

- Equipaments L’àmbit social necessari on s’hi desenvolupen els serveis socials bàsics dirigits a les necessitats individuals i col·lectives de les persones, l’espai on es potenciï la interacció de les persones entre elles i el seu entorn. - Patrimoni històric

nou sostre econòmic per a activitat productiva al centre de la ciutat i per a equipaments, a més de nous habitatges protegits i zones verdes que transformen les antigues àrees industrials en un entorn d’elevada qualitat urbana i mediambiental.” Ajuntament de Barcelona (2008:1, el destacat és propi)

L’àmbit del respecte cap a l’entorn que marca la cultura i la història de la comunitat, l’àmbit simbòlic de culte d’allò físic que caracteritza l’entorn que comparteix la comunitat, allò que pertany a la col·lectivitat en tant que és idiosincràtic de la pròpia comunitat.

Per tant, i contrastant les dades trobades amb les teories prèviament exposades. Emprenem una recerca empírica en els que considerem els cinc eixos d’estructuració que responen a les necessitats vitals de les persones i de la societat en el seu conjunt, i els que suposadament també havien d’abordar els plans urbanístics que estan afectant al Poblenou en els darrers 10 anys.

- Identitat social L’àmbit de la cohesió de la col•lectivitat, que uneix i dota d’una mateixa pertinença a un entorn determinat. És l’àmbit dels usos socials característics de l’entorn que identifiquen la persona amb una forma de vida col·lectiva.

- Treball L’àmbit necessari per a l’obtenció de recursos materials que permetin a les persones tirar endavant el seu desenvolupament vital, així com de la participació necessària per a la producció dels béns i serveis necessaris per a aquest desenvolupament social.

Per abordar l’anàlisi, hem pres com a límits del Poblenou els considerats popularment, és a dir, els anteriors a les primeres remodelacions urbanístiques encarades en els Jocs Olímpics de Barcelona’92:

29

Torres més altes han caigut

Mar - C/Marina – Av/Meridiana – GV/ Corts Catalanes – C/Maresme – Mar.

30

El model [email protected] al descobert

4. Treball 4.1 Introducció La composició laboral del Poblenou es caracteritzava fins a la dècada dels 70' per un fort comerç local, el petit comerç i els petits tallers, que permetia abastir i anava dirigit a les necessitats quotidianes del veïnat. I també per una forta implantació industrial, un allotjament històric d’una gran quantitat de fàbriques, datades des del primer terç del segle XIX quan la revolució industrial, i els blocs d'habitatges de les respectives treballadores, adjacents a elles. Aquesta idiosincràsia urbanística tant relacionada amb la composició laboral és el que donaria peu a un fort arrelament identitari del veïnat, així com a la consideració del barri com “el Manchester català”. Així és com fins a la dècada de 1990’, el casc antic del barri del Poblenou, s’estructurava tota una trama de petit comerç, a partir del qual s’estructurava tot un teixit relacional i de vincles de pertinença i identificació entre el veïnat obrer del Poblenou. Aquesta composició del barri permetia un desenvolupament vital de les veïnes dins del barri, i per tant possibilitava i potenciava un entramat comunitari i associatiu dens. Un nucli central del Poblenou vertebrat per un eix paral·lel al mar, el c/ Pere IV (l’antiga carretera de Mataró) i tres eixos perpendiculars al mar i a Pere IV, el c/Llacuna. la Rambla del Poblenou i el c/Marià Aguiló i la seva continuació creuant Pere IV, c/St Joan de Malta. Aquests eixos vertebradors del barri unien el centre de Barcelona amb Badalona, i el Mercat del Poblenou amb la seu administrativa del municipi (actual seu del districte) de Sant Martí. (Arxiu Històric del Poblenou, 2001) El petit comerç al Poblenou estava situat principalment tant a la Rambla del Poblenou, Marià Aguiló i la franja de Pere IV compresa entre el derrocat Ateneu Colon (alçada c/Llacuna) i el c/Bilbao. Mentre que els petits tallers s’ubicaven principalment en carrers com Llacuna, Roc Boronat, Ciutat de Granada (antic c/Catalunya) o Pere IV (impremtes, fusteries, ferreries, metalls,...), compostos per oficis familiars. Aquests petits tallers estaven ubicats en edificis on a la part superior hi vivia la mateixa família propietària. Aquest tipus d'oficis són els que passaven de generació en generació, o exercien de centres de formació professional (aprenents d’ofici).

Per altra banda, i centrant-nos en el sector industrial del Poblenou, fins a la dècada dels 70', a nivell extensiu, era principalment aquell relacionat amb la metal·lúrgia i el tèxtil, un sector productiu secundari8 també caracteritzat com a contaminant. No fou especialment fins el 1965 quan s'inicia el declivi industrial del Poblenou, doncs l’oferta de noves àrees industrials dimensionades i especialitzades per a acollir les noves necessitats dels sectors productius, suposaria el trasllat d’algunes de les indústries més importants -Motor Ibérica, Foret, Torras, etc.- al nou polígon industrial de la Zona Franca, o al Parc Tecnològic del Vallès, com la Hispano Olivetti. D'altra banda però, l'aplicació de les noves normes del Pla Comarcal de 1953 obligà a grans indústries a traslladar-se per raó d'insalubritat o molèsties al veïnat (Ajuntament de Barcelona, 2006). Aquestes naus on s'ubica l'anterior indústria tèxtil o metal·lúrgica van anar sent ocupades per empreses de transport o dividides en parcel·les per ser ocupades per petits tallers i mitjanes empreses. El declivi d'aquestes indústries contaminants afincades al barri, ja sigui per una crisi del sector econòmic com per la relocalització de les empreses feren que a partir de la segona meitat del segle XX, el Poblenou deixés de ser la punta de llança de la industrialització catalana. Aquest fet suposà una forta marxa de capital i simptomàticament l'administració pública es despreocuparia d'aquestes zones del Poblenou en concret. Aquestes zones esdevindrien amb el pas del temps en zones marginals, abastament degradades, on l'activitat econòmica principal la realitzaven les empreses del transport i els petits i mitjans tallers (Coordinadora Contra el [email protected], 2003:3). A finals de la dècada dels 90' i a mida que es van creant els CIM (Central Integrada de Mercaderies) al Vallès, o a la Zona Franca, es van traslladant les empreses de transport (pesant). Aquestes naus ocupades primer per la indústria tèxtil o metal·lúrgica i després per empreses de transport de mercaderies van anar quedant buides. Paral·lelament a l'envelliment i a la despreocupació de l’administració pública per la falta d'incentiu 8

El sector secundari és el conjunt d'activitats que implica la transformació d'aliments i matèries primes a través de varis processos productius. Normalment s'inclouen en aquest sector la siderúrgia, les indústries mecàniques, la química, la tèxtil, la producció de béns de consum, etc.

31

Torres més altes han caigut econòmic de la zona, s'anava produint un abandonament i un aïllament on no es remodelava ni s'arreglava cap infraestructura, creant (in)directament i (in)voluntàriament espais d’exclusió social, de brutícia, de marginació, i d'inseguretat per a les mateixes veïnes que vivien (havien viscut tota la vida) en aquella zona. Aquestes condicions van generar un context, una situació idònia, per a que l’Ajuntament pogués plantejar sense oposició una millora que era necessària pel barri, però que es va plantejar com a una única sortida possible. L'Ajuntament amb el recolzament implícit i explícit de l'empresa privada no permetria alternativa a la seva proposta de renovació urbanística, el projecte [email protected], amb un entramat d'interessos de gran magnitud especulativa al darrere. L'Ajuntament només permetria l'acceptació d'alguns canvis en el PERI Eix Llacuna, consensuats amb l'AVV del Poblenou9, com a miratge de participació veïnal en les reformes urbanístiques. Canvis o restriccions que finalment l'oligarquia immobiliària ha aconseguit franquejar, respectant la restricció d'alçada de la façana del c/Llacuna però edificant a major alçada en una segona línia. 4.2 El [email protected] com a única forma de renovació El projecte de reurbanització del Poblenou proposat des de l'Ajuntament de Barcelona pretenia regenerar l’activitat econòmica (productiva i laboral) d’una zona que a finals de la dècada dels 90' titllava d'obsoleta. “Com a estratègia de renovació econòmica, el projecte [email protected] crea un entorn privilegiat per al desenvolupament de les activitats més innovadores de l’economia del coneixement, que reben la denominació d’activitats @. Les activitats @ són totes les que utilitzen el talent com a principal recurs productiu, amb independència del sector econòmic al qual pertanyin: poden estar relacionades amb la recerca, les ciències biològiques, el disseny, l’enginyeria, la cultura, l’edició o l’activitat multimèdia, entre d'altres, i es caracteritzen per fer un ús intensiu de les tecnologies de la informació i la comunicació i de l’ocupació de l’espai; per aquest motiu, acullen una proporció de llocs de treball més gran que les activitats econòmiques tradicionals.” Ajuntament de Barcelona (2000:4)

9 Acord 21/03/2002 entre l’AVV del Poblenou i el Districte de Sant Martí.

32

Un dels principals arguments promoguts des de l’Ajuntament de Barcelona per a la implantació del [email protected] era la creació de nous llocs de treball, xifrada pels seus impulsors entre 100.000 i 130.000 nous llocs de treball10, així com també la potenciació de les noves tecnologies. La filosofia del projecte d'urbanització [email protected] tenia la voluntat de crear un districte dedicat a les noves tecnologies (les tecnologies @). S'ha de destacar però, que el sector productiu instal·lat al Poblenou fins a principis del segle XXI, compost per un entramat de petita i mitjana empresa, si que utilitzava nova tecnologia, doncs la composició industrial del Poblenou ja no era l’antiga industria contaminant (metal·lúrgia, tèxtil, ni transport), la composició no era exclusivament artesanal-manual, l’entramat de petits i mitjans tallers productius si que tenia cabuda en aquest projecte de noves tecnologies. Així doncs, el criteri per a l'expropiació, expulsió i substitució del teixit productiu existent al Poblenou a principis de 2000 encara en funcionament i rendibilitat econòmica fou l'especulatiu del sòl. El [email protected] privilegiava excessivament a les rendes del sòl, obligant a les empreses existents mitjançant les requalificacions a assumir un trasllat imminent cap a l’exterior de la metròpoli, lluny dels teixits urbans consolidats, o bé a desaparèixer. La situació s’agreujava en les empreses ubicades a les velles fàbriques reconvertides en parcs industrials de petites i mitjanes empreses, en alguns casos ubicades de fa més de tres quarts de segle (Clarós, 2005). Així, les empreses assentades al barri (mitjanes i petites) amb viabilitat i projecció futura econòmicament, per unes o altres condicions que havia generat la implantació del [email protected], van ser obligades a tancar (preu del sòl -impostos-, augment del lloguer, incompatibilitat amb la 10

Extret d’un article d’Alberto Larriba al Catalunya Construeix (monogràfic mensual de El Periódico de Catalunya) titulat “[email protected]” del 9 d’octubre de 2002. Uns objectius en la generació de nous llocs de treball que també es poden extreure d’un article de Josep Báguena (2003) a Territori (Observatori de Projectes i debats territorials de Catalunya), titulat “Transformació urbana, [email protected] Poblenou”, on deia: “El projecte havia de permetre, al llarg de l’execució que havia de durar entre 15 i 20 anys [...], crear entre 100.000 i 130.000 nous llocs de treball localitzats a la zona”. Altrament, en un article de Sergi Larriga a Tot Claror n.39 (abril-maig 2003) afirma que “segons fonts municipals, el pla permetrà passar dels 31.000 llocs de treball que actualment hi ha al Poblenou a una forquilla entre 130.000 i 150.000”.

El model [email protected] al descobert filosofia de “districte tecnològic” i les tecnologies @). En molts casos no es renovaren i donaren llicències a negocis per no ser compatibles amb el “districte de noves tecnologies” (p.e. planxisteries). Aquestes requalificacions afectaren al veïnat mitjançant l'arbitrarietat de la qualificació de “front consolidat” o “front no consolidat”11, afectant majoritàriament a habitatges que convivien adjacents a les fàbriques, els habitatges històrics de les treballadores. Aquests habitatges van passar a ser considerats front no consolidat, juntament amb els locals que hi havia sota dels edificis (petit comerç o tallers). A aquestes veïnes se’ls hi donaven indemnitzacions proporcionalment molt baixes (preu de cadastre) per unes residències de tota la vida, que els impedia assumir un trasllat i continuïtat del negoci. En el cas dels llogaters (encara que indefinits) la indemnització va ser encara més baixa si no inexistent. Moltes de les empreses afectades, gran part petits tallers de negoci familiar, van haver de tancar, no per la no rendibilitat del negoci, sinó per la impossibilitat d’assumir els costos del trasllat i ubicació en un nou emplaçament en polígons industrials a fora de Barcelona (la majoria de les empreses ubicades a Can Ricart en són exemples). Es donaven molts casos en els que moltes d'aquestes havien fet fortes inversions en maquinària, immobles, que encara estaven per amortitzar. En el cas de tallers i indústria no es reubicava, només s’indemnitzava, però una indemnització que un petit comerç o taller no podia assumir en una nova ubicació. Aquests eren negocis 11

La Modificació del Pla General Metropolità deia passar a reconèixer l’existència de 4.614 habitatges existents en àrees de sòl industrial (22a). Uns habitatges datats d’abans de 1953, època en la que no s’impedia la construcció d’habitatges, per tant estaven dins la legalitat urbanística. D’aquests 4.614 serien considerats “front consolidat” 3.344 (dels quals 2.269 estaven ocupats) sota els criteris de consolidació: edificis majors de 4 plantes o habitatges (front carrers de 20 metres d’ample), edificis majors de 2 plantes o habitatges (front carrers de 8 metres d’ample), edificis majors de 6 plantes o 10 habitatges (edificis aïllats) (Ajuntament de Barcelona, 2000). Per altra banda, estaven els més de 1.200 habitatges restants “no consolidats”. Uns habitatges que des del PGM de 1953 tenien les mateixes regulacions que qualsevol altre lloc de la trama Cerdà: es podia vendre, llogar, comprar, obtenir llicències d’obres i cèdules d’habitabilitat. Les úniques limitacions eren que no s’hi podia edificar més enllà del coeficient 2 (planta baixa més primer pis). Amb la modificació del PGM del 2000 l’Ajuntament il·legalitzava 1.270 habitatges (Associació d’Afectats pel Pla [email protected], 2002). I a més d’uns 1.000 tallers (Marrero, 2003).

que no podien assumir reformes, condicionaments o el preu en l'augment dels lloguers. Es tractava de negocis heretats i consolidats en un teixit social concret, el del barri del Poblenou12.

La botiga d’ultramarins, la darrera resistent fins el 8 d’abril de 2003, situada al c/Pere IV 255. Aquesta expulsió d’empreses de l’àmbit [email protected] afectà precisament a l'Eix Llacuna a empreses com la de mecanitzats Llaveria o els tallers Pujol, ambdós obligats a marxar no només del barri sinó de Barcelona. També en són exemples els tallers i empreses industrials de Can Framis, una empresa de galvanitzats a les naus de Ca l’Alier, l’editorial Índice, del sector arts gràfiques, afectada pel pla especial

12

Molts negocis del c/Pere IV afectats pel PERI Parc Central en són exemple. El cas que va oferir més resistència per una irrisòria indemnització de 3 milions de pessetes (18.000€) fou una botiga d’ultramarins oberta des de 1927 (El Triangle, 20 de gener de 2003). Una breu explicació de la situació d’altres comerços i bars referencials de la zona, com el Restaurant Martinet, el Bar La Curva o el Bar La Riba, es poden llegir a “Poblenou, avui” (2007), extret a www.periferiesurbanes.org del Grup de treball de l’Institut Català d’Antropologia, d’on també s’han extret les següents fotografies.

33

Torres més altes han caigut de Llull Pujades llevant, o com la majoria d'empreses que composaven el complex industrial de Can Ricart (com Iracheta, tallers Cendra, Ricson o Garrallit entre altres). Molts antics comerciants, van haver de tancar per no poder assumir l’encariment del lloguer, actualment la majoria de locals estan tancats, i els nous lloguers que han anat baixant podrien haver estat assumits en un primer moment per l’antic llogater. Per altra banda el negoci immobiliari de l’especulació del sòl, després de l’enderrocament de les naus de les empreses expulsades i que actualment són solars abandonats on s'acumula la brutícia13, demostra com aquestes empreses encara podrien haver estat en actiu durant anys. Un fet a destacar en un moment en que la crisi econòmica està afectant tant en l’ocupació, i també afectant a tota la indústria auxiliar que abastia a les antigues treballadores d’aquestes empreses (bars, restaurants, queviures i petit comerç en general).

Solars de c/ Pujades-Llacuna-Pallars i c/ Pujades-Bilbao-Pallars (2011) 13

El Poblenou en aquesta darrera dècada s’ha caracteritzat per la forta presència de grans solars encerclats o per tanques metàl·liques o murs de maons. L’estat d’abandonament d’aquests produí l’ensorrament d’un d’ells al c/Pujades amb Llacuna, produint la mort d’una veïna (El Periódico, 23 de gener de 2009).

34

Aquesta expulsió directa del teixit productiu assentat i (in)directa del seu teixit auxiliar, es tradueix a l’àmbit social i veïnal generant disfuncions importants en el mercat de treball local, en el teixit social en general i, a més, tendeix a contradir els plantejaments d’una política industrial urbana sostenible. El resultat és la substitució d’empreses d’economia productiva per activitat terciària i serveis, tot deslocalitzant el sector industrial de la ciutat (Clarós, 2005). 4.3 Treball suma (sota) zero Donada la forma de recollida de dades per part dels diferents instituts estadístics i la publicació inexistent d’aquestes en l’àmbit concret del Poblenou o del districte de Sant Martí impossibilita saber quins són els nombres exactes del flux de treballadores que ha entrat a formar part del nou teixit laboral del Poblenou i el que ha hagut de marxar. Així, l’anàlisi estadístic de l’àmbit laboral partirà de les diferents xifres que ha anat publicant l’Ajuntament de Barcelona des del 2000. Serà mitjançant la problematització d’aquestes dades i qüestionant el seu enfoc com es podran dilucidar altres xifres amagades. A data de 2000 hi havia 3.437 empreses al Poblenou i el 2010 hi ha instal·lades 7.064. S’ha produït un creixement de 3.627 empreses (un 105,5% vers el 2000) mentre que a Barcelona s’ha produït un augment en el nombre d’empreses del 57,3% i a Catalunya del 60%.14 Tot i l’aparent balanç positiu, la xifra d’empreses que s’han anat instal·lant al Poblenou ha estat de 4.500 des de 2000, una dada que contrasta amb la del creixement de 3.627. Doncs se’n dedueixen 873 (4.500 – 3.627) antigues empreses (un 26%) que s’han donat de baixa (tancament, trasllat o expulsió). Per tant cal remarcar que tot i l’arribada de 4.500 empreses l’augment productiu del [email protected] en nombre d’empreses des del 2000 ha estat de 3.627. Però d’aquestes 4.500 arribades només un 47%15 (2.128) han estat de nova creació, la resta (2.372) han estat trasllats -majoritàriament de Barcelona o àrea metropolitana-. Si li restem a aquesta xifra d’empreses de nova creació (2.128) el nombre d’empreses expulsades -obligades al trasllat o al 14

Catalunya Construeix (monogràfic de El Periódico), 27 de desembre de 2010. 15 Catalunya Construeix (monogràfic de El Periódico), 27 de desembre de 2010.

El model [email protected] al descobert tancament- (873), queda l’increment real del nombre d’empreses que s’han ubicat al [email protected] en 10 anys: 1.255 empreses. Una xifra que representa un increment del 36,5% de les empreses vers el 2000, que comparant-la amb l’increment de Barcelona i Catalunya (57 i 60%) resulta molt reduïda, tenint en compte la macroeconòmica inversió en infraestructures i publicitat des del 2000.

33.800. Per tal de situar-nos i poder avaluar els canvis, farem uns exercicis de simulació de caire orientatiu, igualant el nombre de treballadors per a cadascuna de les empreses, i utilitzant l’anàlisi fet anteriorment sobre el nombre d’empreses.

1.

A data de 2000 hi havia 3.437 empreses i 33.800 treballadores (9,8 per empresa). Si es van donar de baixa del Poblenou 873 empreses, van marxar (acomiadats o traslladats) unes 8.555 treballadores de l’antic teixit laboral poblenoví.

2.

S’ha produït un increment real de 3.62316 d’empreses des del 2000, i 53.180 treballadores (14,6 per empresa). Per tant, si només 2.128 empreses eren de nova creació, només s’han creat 31.068 nous llocs de treball (un 34,5% del total de 90.000 llocs de treball actuals del Poblenou).

3.

Si a aquesta xifra (31.068) se li resten les 8.555 treballadores expulsades queda un increment net de nous llocs de treball de 22.513. Representa un 17,3% dels 130.000 nous llocs de treball que preveia el [email protected] l’any 2000 per tal d’impulsar-se i legitimar-se.

A banda d’aquest balanç quantitatiu, també cal destacar a nivell qualitatiu que de les 4.500 empreses arribades en deu anys només el 27% (1.215, tot i que altres xifres publicades per l’Ajuntament de Barcelona (2010) les xifren en 1.114) eren “intensives en coneixement” o “d’activitat @” com declarava el propi alcalde Jordi Hereu17. És a dir, del total de 7.064 empreses a data de 2010 només 1.114 són de les anomenades @, un reduït 15,7% (del que en desconeixem la proporció de trasllat i de nova creació). Pel que fa al nombre de llocs de treball, a data de 2010 l’Ajuntament xifra en 90.000 les treballadores al Poblenou, i un increment de 56.200 treballadores en deu anys (Ajuntament de Barcelona, 2010). D’aquesta xifra se’n dedueix una xifra de treballadores al Poblenou l’any 2000 de 16

En aquest 2n exercici s’han restat 4 empreses (GTD, GAES, Indra i T-Systems) de les que en coneixem el nombre total de la plantilla, doncs tenen 320, 800, 900 i 1.000 treballadores respectivament, també restades. Doncs les seves extenses plantilles distorsionen enormement la simulació. Informació extreta de Catalunya Construye (monogràfic de El Periódico), 10 de desembre de 2001 i El Punt, 30 de gener de 2004. 17 Catalunya Construeix (monogràfic de El Periódico), 27 de desembre de 2010. Unes altres dades facilitades també per l’Ajuntament (2010) xifra en 1.114 les empreses d’activitats considerades @.

Exercicis de simulació dels nous llocs de treball del [email protected] Amb aquest exercici d’estimació, es pot constatar primerament que la majoria dels llocs de treball que es duen a terme a la zona poblenovina afectada pel [email protected], no són de nova creació, sinó trasllats. I que dels objectius/projectes de 130.000 nous llocs de treball només s’ha assolit una estimació de 22.500 (un 17%). Per tant, l'acumulació d'empreses relacionades amb les noves tecnologies no és un producte de nova creació i inversió en nova empresa d'aquestes característiques, ha estat producte d'una concentració d'aquest tipus d'empreses que s'han traslladat a la zona. L'arribada d'empreses només respon a un reposicionament de l'espai terciari clàssic de qualsevol gran centre urbà i no a la creació d'un nou districte terciari-industrial innovador (Clarós, 2005). Cal destacar, així mateix, que justament les empreses d’aquest sector terciari que s’han anat instal·lant al [email protected] són principalment del sector serveis, i només molt puntualment responen a l’R+D (recerca i desenvolupament). La reducció del [email protected], en l'àmbit laboral, la seva principal insígnia, a uns reduïts percentatges i a un mer desplaçament d’oficines i activitats terciàries del centre de Barcelona a la zona @ deixa en entredit la

35

Torres més altes han caigut gran projecció del projecte urbanístic. I sobretot si se li sumen les conseqüències que ha portat amb la seva implantació (expulsió de veïnes, destrucció del patrimoni, expulsió i trasllat d’empreses en funcionament (873) i la pèrdua dels respectius antics llocs de treball). La implantació d'aquesta nova àrea cèntrica de negocis, permet a les empreses i institucions TIC continuar l’activitat sense perdre la seva posició. Alhora ha possibilitat una plusvàlua de gran magnitud per part del sector immobiliari (promotores, constructores, immobiliàries) de la mateixa manera que les noves empreses ubicades a la zona que els hi ha permès la venda de les anteriors ubicacions amb una redefinició comercial dels actius immobiliaris de l’Eixample amb l’obtenció d’importants plusvàlues en l’operació resultant. Exemples com Radio Nacional Española abans ubicada al Passeig de Gràcia, o la Universitat Pompeu Fabra abans ubicada a la Rambla de Santa Mònica i ara al campus urbà de Ca l’Aranyó (Clarós, 2005).

treball en el sector de l’economia informacional, basada en la informació (i les noves tecnologies) i l’economia informal basada en la força de treball desqualificada. Aquesta dualització del treball provoca una disminució dels llocs de treball de nivell mig, augmentant els de treball molt qualificat i poc qualificat (Castells, 2001b:391).

Edificis d’Indra i T-Systems

Les noves seus de Radio Nacional i el Campus universitari de la UPF a Ca l’Aranyó El procés de transformació que ha patit el Poblenou, i especialment en la zona d'afectació del [email protected], obertura de la Diagonal i Diagonal Mar, ha estat un clar procés de diferenciació de la força de

36

Els nous possibles llocs de treball que pot haver ofert la nova implantació d'empreses relacionades amb les noves tecnologies requereix un nivell d'educació més alt que la majoria d'ocupacions de la industria tradicional i humil o de la que podien tenir les treballadores de les antigues petites i mitjanes empreses abans ubicades a la zona. Així les antigues treballadores poblenovines havent quedat excloses dels seus llocs de treball amb l'expulsió de les antigues empreses, ara han quedat excloses de qualsevol ocupació en la nova industria productiva relacionada amb les noves tecnologies pel nivell de qualificació requerit -un 72,5% dels treballadors de les 1.114 empreses que són @ són titulats universitaris- (Ajuntament de Barcelona, 2010).

El model [email protected] al descobert És encomiable la cita de Manel Castells citada en el primer capítol, però que ara mostra l'exemplificació en l'àmbit laboral del processos de transformació urbanística del sistema capitalista al Poblenou: “Los procesos de crecimiento y declive sectorial y la relocalización de empleos y fuerza de trabajo se estén dando simultáneamente dentro de las mismas áreas metropolitanas, en un complejo modelo que combina la creación de nuevos y altamente retribuidos empleos en servicios avanzados y sectores de alta tecnología, la destrucción de empleos de nivel medio en el viejo sector industrial, la reducción gradual del empleo protegido en el sector público y la proliferación de nuevos empleos poco retribuidos tanto en los servicios como en la industria en declive.” Manuel Castells (2001b:365-366) Aquests nous llocs de treball que s'han creat en el sector de les noves tecnologies que no requereixen d'una alta qualificació (teleoperadores, neteja, seguretat, etc.) són justament aquells amb major precarietat contractual que els anteriors (temporalitat, flexibilitat horària, inestabilitat permanència, menys salari), i sotmesos a un risc constant de deslocalització per la seva pertinença contractual a empreses multinacionals o subcontractades per aquestes. Una dubtosa condició laboral en els antics llocs de treball (petits tallers o mitjanes empreses del sector secundari) no és excusa per no pretendre aconseguir millores d’aquestes condicions i passar directament a substituir-les per sectors productius que es caracteritzen per una desregulació en horaris, en models contractuals temporals i de difícil accés, per qüestió d'alta qualificació. Un altre aspecte que queda invisibilitzat mitjançant les possibles dades estadístiques són les particularitats socials que aportaven l’antic teixit laboral al barri, les mitjanes empreses, el petit comerç i, especialment, els petits tallers.

Els petits tallers El model social que es desenvolupava en els antics petits tallers, és una forma de relacions laborals, que tot i no pretendre idealitzar, resulta interessant destacar i reflexionar en torn a algunes de les seves particularitats. El model de producció dels petits tallers es caracteritzava per ser un procés essencialment artesanal sinó combinava l’artesania amb la maquinària, a diferència de l’actualment

implantat i hegemonitzat de producció fordista, on la feina és mecànica en tant que repetitiva, i la treballadora no té una percepció ni una visió del procés global de producció del que participa. En aquest model de producció fordista, la treballadora que hi participa està incapacitada per resoldre problemes transversals o concrets que no pertanyin a la seva especialització. Es tracta d’un model que aïlla (aliena) la treballadora del bé de producció del que participa, a diferència del model artesanal caracteritzat pels petits tallers, tan implantat fins a finals de la dècada dels 90’ al Poblenou.

Imatges il·lustratives del tipus de llocs de treball dels antics petits tallers (fusteria i modisteria) La feina en aquests petits tallers o oficis implantats principalment als c/ Pere IV o Llacuna es caracteritzaven per ser treballs de moltes hores, tot i que les relacions laborals que es produïen en el seu sí eren de molta cordialitat i on les relacions eren molt menys jerarquitzades. Les noves treballadores entraven com a aprenents i al cap d’uns tres anys adquirien majors responsabilitats en l’ofici. Les joves

37

Torres més altes han caigut que per determinades circumstàncies decidien no seguir estudiant sent menor d’edat disposaven de la possibilitat d’entrar a un petit taller i encaminar un futur lloc de treball i, a la fi, el reconeixement de “tenir un ofici”, una via actualment morta. Els oficis, en aquest sentit, oferien un procés d’aprenentatge i de responsabilització social mitjançant la figura de “l’aprenent” (Bossacoma i Soler, en premsa). Les feines que es produïen en els oficis es caracteritzaven per la creativitat i varietat de les feines quotidianes (ferreria, fusteria, tapisseria, fleca, herboristeria, vidrieria, impremta, modisteria, matalasseria, etc.). Aquests tipus d’oficis són empreses que des de l’administració pública, i de forma més específica al Poblenou mitjançant les remodelacions urbanístiques, no s’han mimat, no s’han cuidat, ans al contrari s’han intensificat les inspeccions i augmentat els requeriments per a la concessió de llicències. Antigament entre les treballadores dels petits tallers o oficis existia una relació personal, existia una xarxa de producció conjunta. Existia una relació entre oficis per compactar el producte demandat, a la fi, el producte demandat era produït íntegrament al barri per una xarxa productiva integral, no fragmentada. Aquestes diferents adversitats contextuals han fet que els pocs antics tallers o oficis que han persistit “l’envestida” s’hagin reconvertit i hagin reorientat les seves relacions laborals. La realització dels seus productes ha passat a ser per catàleg, estandarditzant els seus productes a determinats productes predeterminats i dissenyats. En la majoria dels casos han passat de ser els propis productors a ser intermediaris entre una gran empresa productora i el client poblenoví. En aquest període de deu anys s’ha produït una desvalorització social de la producció manual, però de la producció manual duta a terme pel petit taller. El prestigi social de la producció manual ara només és reconegut per aquelles que posseeixen una determinada qualificació (reconeguda mitjançant l’oferta oficial de formació oferta per l’Administració pública o l’empresa privada) com per exemple “disseny gràfic”. Un flequer del barri sentenciava en una entrevista “abans els flequers eren flequers, ara fan pans congelats a la màquina” (Bossacoma i Soler, en premsa).

38

4.4 Crisi laboral a tots els nivells En un context global de crisi és quan es comprova com aquest nou sector terciari és completament inestable en aquest sistema capitalista en crisi. En canvi en la contrastació amb aquells estats que tenien una forta estructura industrial (Gran Bretanya o Alemanya) són els que mitjançant el reforçament d'aquesta estructura productiva estan estabilitzant-se abans. Mentre l’Estat Espanyol, s’ha caracteritzat per la productivitat econòmica mitjançant l’especulació immobiliària i el sector serveis, abandonant o deixant en segon terme el sector secundari (com exemplifica el successos al [email protected]) Alemanya o Gran Bretanya a data de 2010 mantenen la meitat de desocupació. Una explicació rau en el fet que l’Estat espanyol comptava amb un 13% de l’ocupació a la construcció, mentre Alemanya només la meitat. L'estructura del sector terciari i de les Tecnologies de la Informació i el Coneixement (TIC) tant susceptible a l'estructura del sector secundari, fa que en un context de crisi sistèmica (capitalista) aquest sector desenvolupi i agreugi la crisi que pateixen les persones. Són les treballadores “menys qualificades” d’aquest sector, de les grans multinacionals, que estan en aquests contextos de més risc i inestabilitat laboral, i d'inestabilitat en la remuneració econòmica. Unes condicions que es veuen agreujades si es tenen en compte la reforma laboral de 2010 que contempla: la reducció del cost de l’acomiadament i facilitació d’aquest (rebaixant la indemnització de 45 a 33 dies per any treballat i ampliant les “causes objectives” per a l’acomiadament), o la modificació dels contractes de formació i de pràctiques (augment de límit de 21 a 25 anys, perllongant sous molt per sota del corresponent per la tasca realitzada (formació) i augment de 4 a 5 anys de marge entre la fi dels estudis i la contractació en règim de pràctiques). Els ERO (Expedient de Regulació de l'Ocupació) a varies empreses no foren un fenomen aïllat a finals de 2008 i inicis de 2009 a l'inici d'aquesta crisi. Al Poblenou en foren exemples els succeïts a Frigo i Simón, empreses relacionades amb el sector productiu secundari, el primer en veure’s afectat amb l'inici de la crisi, però també es produí un ERO a l'empresa T-Systems, empresa icona del [email protected] i de les TIC.

El model [email protected] al descobert

La fàbrica de Frigo i protestes de les treballadores de Simón L'empresa Simon, fabricant de petit material elèctric presentava l’1 de juliol de 2008 un ERO que afectava 80 dels 149 llocs de treball de la planta de Barcelona al c/Sancho d’Àvila. La plantilla del centre de Sancho d´Àvila dedicada al muntatge i acabats, tenia una plantilla composada majoritàriament per dones, amb una mitjana d´edat de 50 anys, i el 95% de la plantilla té 30 anys d’antiguitat. El 12 de novembre18 arriben a un acord després de quatre mesos, la direcció i el comitè d’empresa. Simon no acomiadaria ningú però prejubilaria a 68 treballadores majors de 52 anys d'edat. Als empleats de 52 a 54 anys d'edat, se'ls hi garantiria el 70% del salari net fins que compleixin els 61 anys; als de 55 a 57 anys, se'ls garantiria el 80% del sou fins els 62 anys; als de 58 a 60 anys, el 85% del sou fins els 63 anys, i a les treballadores amb 61 anys, el 100% del salari net durant dos anys i una cobertura del 90% per al primer any19.

A data de 3 d’octubre de 2008 20, la multinacional Unilever, propietària de la fàbrica de gelats Frigo del Poblenou, al c/Perú, va presentar un ERO que afectava la totalitat de la plantilla, 268 treballadores, la majoria dones de més de 45 anys., dins un procés de ‘reestructuració’ que portaria al tancament de la planta. El 5 novembre21, Farggi, la filial del grup Farga dedicada a la fabricació de gelats, compra les instal·lacions de Frigo al Poblenou, però mantenint només el 30% de la plantilla (85) que passaran a treballar per Lacrem. El 70% restant se’ls hi donaren prejubilacions (95), baixes incentivades i acomiadaments amb pla de recol·locació (88). Finalment, el 19 de desembre22, a les acomiadades se les indemnitzarà amb 45 dies de sou per any treballat, amb un màxim de 42 mensualitats23. L’empresa T-Systems, la divisió de la multinacional alemanya Deutsche Telekom, el 29 d’octubre de 200824, presenta un ERO amb la pretensió d’acomiadar 275 treballadores al Principat de Catalunya, 550 a tot l’Estat (14% de la plantilla). La seva seu central estatal està ubicada al carrer Sancho d’Àvila 110-130 des de 2004, considerada una de les icones i motors del [email protected] És destacable el fet que presenti un ERO una empresa del sector de les anomenades TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), un sector productiu que havia de potenciar l’àmbit laboral a Barcelona i específicament al Poblenou. Mentre Deutsche Telekom treia beneficis multimilionaris, T-Systems no en treia els suficients, evidenciant que la substitució del sector productiu al Poblenou, invertint en noves tecnologies, no és una garantia de progrés o benestar social25. 20

El Periódico, 4 d’octubre de 2008.

21

“Farggi es queda amb la fàbrica de Frigo, però només amb el 30% de la plantilla” (El Punt, 5 de novembre de 2008) 22

El Punt, 19 de desembre de 2008.

23

CCOO va denunciar que el tancament de la planta de Frigo del Poblenou de Barcelona responia a interessos especulatius del terreny que ocupa, i no pas a una necessitat productiva de l’empresa (Avui, 5 d’octubre de 2008).

24

“Simon canvia 80 acomiadaments per 64 prejubilacions voluntàries” (El Punt, 12 de novembre de 2008)

“La empresa de informatica T-Systems despedirá a 550 trabajadores, el 14% de su plantilla” (La Vanguardia, 29 d’octubre de 2008).

19

25

18

A data de principis de 2011, l’empresa Simón tanca finalment la seva seu al Poblenou, i negociarà amb la reduïda plantilla de 64 treballadores que quedaven la seva reubicació.

A data de principis de 2011, l’empresa T-Systems anuncia un nou ERO que podria afectar a unes altres 400 treballadores de les 1.800 de la plantilla (El Periódico, 16 de març de 2011).

39

Torres més altes han caigut Pel que fa al petit comerç, aquest s'ha vist greument perjudicat per l'augment continu del preu del sòl i dels locals de lloguer, que s'ha vist emfatitzat de forma específica al Poblenou, produït per la mateixa renovació del barri com, i principalment, perquè aquesta renovació ha estat orientada a la creació d'habitatges i zones elitistes i d'alt standing (Vila Olímpica i Diagonal Mar). La creació de nous petits comerços és de major difícil accés, i així els lloguers només s'assumeixen mitjançant franquícies. La remodelació urbanística ha fet augmentar el preu dels lloguers dels locals de tal forma que en un context de crisi s’ha fet inassumible continuar el negoci per part dels llogaters del petit comerç. Exemples d'això ho han estat els comerços situats en un carrer com Marià Aguiló que durant l'any 2009 i 2010 mantenia la major part de les persianes dels locals baixades i amb cartells de “en venda” o “en lloguer”. Un fet que ha agreujat progressivament la inestabilitat del petit comerç del Poblenou ha estat la característica forma de política urbanística de l’Ajuntament de Barcelona en la que estableix a cada renovació de barri o districte un centre comercial, gran superfície, hipermercats, etc. Mentre que la majoria de districtes o barri en tenen una, al Poblenou en conté tres (Glòries, El Centre de la Vila i Diagonal Mar), i, a més, ubicats de tal forma que envolten el casc antic o nucli històric i vertebrador del teixit social. Aquestes grans superfícies que aglutinen un hipermercat i una concentració comercial de franquícies de diverses multinacionals, suposen una gran competència al petit comerç de la ciutat, i de forma agreujada al poblenoví. Aquestes grans superfícies ofereixen unes condicions a les que el petit comerç li és impossible fer front, com la concentració comercial en l'oferta de mateixos productes, preus més reduïts, serveis especialitzats (ex: compra electrònica), horaris comercials més flexibles, major oferta, etc. Finalment una darrera qüestió que cal esmentar és la de l'accidentalitat laboral. Al Poblenou amb el constant enderroc i construcció d'edificacions ha originat molts llocs de treball en l'àmbit de la construcció. Aquest àmbit però ha sofert la cara més amarga amb una mortalitat al barri de 8

40

treballadores (7 de les quals immigrants) i un veï26. Aquesta accidentalitat ha pogut fer difondre, mitjançant la seva mediatització, en quines condicions laborals treballaven algunes treballadores en la construcció dels nous edificis en el [email protected] 4.5 Can Ricart: el paradigma El cas de Can Ricart és exemplificador dels diferents interessos que han guiat les remodelacions urbanístiques dutes a terme al Poblenou, i a què i a qui responien o beneficiaven aquestes remodelacions. Can Ricart era un recinte industrial que fins a l’any 2005 constituïa l’exemple viu del prototip de la modernitat industrial a Catalunya i, específicament, del caràcter idiosincràtic obrer del barri del Poblenou, el “Manchester català”. Aquest complex industrial estava conformat per 34 petites i mitjanes empreses amb prop de 240 treballadores, i entre uns 50 i 100 artistes que participaven dels diferents col·lectius i projectes artístics dins Nau21 o Can Font, ubicada a la torre del rellotge. Les principals empreses que ocupaven i formaven el complex a data de 2005 eren Iracheta S.L (la més gran del recinte, dedicada a la metal·lúrgia, a la fabricació de vàlvules per al motor de cotxes de Ford, composada per més d’una trentena de treballadores), Cereria Mas, Ricson S.A., Tallers Cendra S.A., Cedo S.L., Hangar, Ado, Sig Muebles, Barcelona Serveis per a la Construcció Singular S.L., Talleres G G, Garrallit S.L., Ibérica de Indústrias Químicas S.L., Aceros Llorcasa S.L., 26

El 27 de juliol de 2006 moriren 5 treballadors (tres d’ells sense contracte) a les obres que es realitzaven a la Unión Metalúrgica, al c/Almogàvers. Un accident que suposaria la imputació de 7 responsables, entre ells el president d’Habitat Bruno Figueras, d’homicidi imprudent. (El Punt, 5 de febrer de 2008). El 16 de gener de 2007 moriria un treballador en produir-se una esllavissada de terres dins la rasa en què treballaven a les obres del carrer Llull número 68 (alçada Av. Diagonal). CCOO i la UGT van denunciar manca de mesures de seguretat en aquesta obra de la qual és promotora l'empresa municipal [email protected] (El Punt, 17 de gener de 2007). El 12 de febrer de 2007 dos treballadors moren en caure d'una bastida en les obres de l'edifici anomenat Mediterrània Residencial, que construeix l'empresa Sacyr Vallermoso al c/Bac de Roda núm.16 (alçada Passeig Taulat). (El Punt, 13 de febrer de 2007). El 9 d’agost de 2008 també moriria un noi de 14 anys aixafat per una canonada en un accident en un solar on les obres estaven paralitzades a l’encreuament del c/Llull i Av. Diagonal. Un solar del que des de l’Associació de Veïns de Diagonal Mar es va advertir a l’Ajuntament de Barcelona del seu risc. (Avui, 13 de juliol de 2009).

El model [email protected] al descobert Ofidisor S. L., Técnica y Transformados Metalurgicos S.L., Garcia-Garcia SCP, Bar Paco’s i unes 20 més petites empreses més (Marrero, 2008). Aquestes eren empreses dedicades a l’acer, al metall, fusta, o que usaven l’espai com a oficines o magatzems de pintura o de la construcció. L’existència del Bar Paco’s feia d’aquell recinte industrial un lloc de trobada de treballadores on la vinculació social creava un espai de relació molt característic i d’identificació fortament obrera. "El ambiente de camaradería entre trabajadores que había observado en los talleres se prolongaba y desarrollaba en el Bar Paco’s. Los autónomos, […] tenían bastante flexibilidad para hacer pausas cortas a lo largo de la jornada y solían ir al bar. Los trabajadores asalariados, sujetos a un horario fijo, iban sobre todo a la hora de comer, y en menor medida en la pausa del almuerzo, entre las nueve y las diez. […] La mayoría de los clientes eran habituales. Normalmente les servían directamente al entrar y muchas veces no pagaban en el momento, sino al final del día. Rara vez tenían que pedir. Lo hacían sobre todo si cambiaban su preferencia habitual" (Marrero, 2008). Al bar se li ha d’afegir la resta de petits negocis que conformaven l’entramat de serveis per a les mateixes treballadores del recinte: queviures, i altres negocis d’abastiment de primeres necessitats, que plegades conformaven un ric teixit social i laboral al voltant de Can Ricart. L’actuació́ prevista en el PMU del Parc Central comportava el tancament de la majoria de les industries situades en aquell àmbit (Can Ricart, Oliva Artés i voltants), per no correspondre’s a la producció @, de noves tecnologies de la informació i la comunicació. A data de 2005 les empreses que conformaven i donaven vida al recinte de Can Ricart estaven en ple rendiment i amb normalitat pel que fa a la seva rendibilitat econòmica. Moltes empreses els anys precedents havien realitzat fortes inversions en nova maquinària com per exemple els tallers Iracheta. Iracheta era una empresa ubicada des de 1973 a Can Ricart i des de al dècada dels 50’ al Poblenou, fou un dels exemples on empresari i treballadores s’uniren per lluitar contra l’expulsió de l’empresa del recinte. Aquesta resistència que van abanderar els comportà el desallotjament forçós sense rebre cap tipus de compensació econòmica. Després de varis episodis de resistència mitjançant barricades i tancades, el juny de 2006, fruit de

destrosses del local, documentació i material produïdes per part de la policia, decidirien abandonar (Marrero, 2008). Els tallers Iracheta no va poder pagar el trasllat de la maquinaria i la seva calibració (valorada en 60 milions de pessetes), finalment vendrien la seva maquinària per poder pagar la liquidació de les treballadores.

Can Ricart encara amb vida

Pintada a Can Ricart ([email protected] especulació) Per altra banda cal destacar, també, la Cereria Mas, fundada l’any 1856, es traslladà a Can Ricart l’any 1973. Fou la primera cereria de l’Estat espanyol en donar color i transparència a les espelmes amb tècniques artesanals, el seu sistema de coloració va obtenir dos anys seguits la medalla de plata i bronze a la Fira d’inventors de Brussel·les. Previ al trasllat de la Cereria, que comportaria alguns acomiadaments, un treballador de la cereria opinava l’any 2005, narrat per Marrero (2008): “Entendía la poca movilización de los obreros. Elogiaba sin dudarlo a Jaume (empresari Cereria Mas) y su dedicación, pero para él la lucha por una indemnización justa no tenía sentido. Como trabajador, no disfrutaría de la victoria, ni padecería la derrota. Si se ganaba, la empresa saldría reforzada, si se perdía la empresa perdía.

41

Torres més altes han caigut Pero era una lucha de los empresarios, no suya. La única lucha que tendría sentido para él era defender un modo de vida amenazado: él, que vivía en la Rambla de Prim y venía a trabajar cada día caminado; él, que tenía a sus padres a un par de manzanas de la fábrica y comía con ellos todos los días. Esa era la rutina que estaba a punto de perder. La lucha monetaria, ésta no le interesaba.” A data de 14 de setembre de 2005, a la seu de la societat municipal [email protected], disset empreses de Can Ricart signaren els acords de sortida del recinte, rebent el pagament del 50% de la indemnització demandada i comprometent-se a marxar abans del març de 2006. Entre elles estaven la Cereria Mas, Técnicas y Transformados y GG, en canvi Cendra no acordaria la data de sortida, ni Iracheta que havia trencat negociacions igual que CEDO i quatre empreses més (Marrero, 2008). L’actuació de l’Ajuntament per a la reurbanització de la zona que afectava Can Ricart (PERI Parc Central) no va consistir en l’expropiació com si s’havia fet en altres àrees d’afectació del [email protected] (com la zona compresa entre Diagonal, Pujades i Espronceda), com específicament la zona del Passatge Cusidó27. L’Ajuntament va requalificar, sense expropiar, el sòl industrial en sòl urbanitzable (habitatge) amb un determinat coeficient d’edificabilitat, extremadament més elevat respecte la resta de Barcelona. Les empreses que composaven Can Ricart tenien contractes de lloguer amb només un únic propietari dels terrenys del recinte, el Marquès de Santa Isabel, Federico Ricart. La majoria de contractes de lloguer eren de renda antiga (contractes de lloguer indefinit) i altres de renda nova (contractes a curt termini). En aquest cas la possible plusvàlua generada, fruit de l’especulació immobiliària, només beneficiaria al Marquès de

27

El Passatge Cusidó estava compost per petits propietaris (cases baixes i terreny) que foren expropiats per l’Ajuntament sota el pretext de “l’interès general” per valor d’uns 20 milions de pessetes o l’entrada d’un nou pis a Diagonal Mar, en funció del cas. Recentment, de moltes d’aquestes reubicacions de l’anomenada unitat d’actuació 13 del Poblenou, un col·lectiu de 40 veïnes, ubicades a Provençals 55 (amb Diagonal), estan immerses en les conseqüències de la crisi veient-se en risc d’expropiació per incapacitat d’assumir els pagaments de la hipoteca que se’ls hi oferí com a única sortida (El Periódico, 16 de desembre de 2009). En els seus casos l’Ajuntament va expropiar a 530€ el m2 i va vendre a 6.512€ el m2. Altrament es recomana el documental “El Passatge Cusidó... un adéu” de Jordi Secall (2004).

42

Santa Isabel, i no en canvi a la pròpia Administració pública.

Pintada a una nau de Can Ricart encara present a data de 2010 i una concentració de les treballadores el 2005 A principis de 2006 la Plataforma Salvem Can Ricart iniciaria la tramitació de la consideració del recinte industrial de Can Ricart com BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional), enlloc de l’obtinguda consideració de BCIL (Bé Cultural d’Interès Local) a partir de la qual l’Ajuntament (2006) presentava una redefinició de les actuacions pel que fa a la conservació del recinte de Can Ricart molt controvertides. Aquell mateix 4 d’abril de 2006, es produeix un incendi intencionat al recinte de Can Ricart, malmetent principalment la torre del rellotge28. Aquesta tramitació de BCIN consistia en 28

Quan es produí l’incendi tot semblava apuntar de la titularitat privada de les naus afectades, però resultaren ser de titularitat municipal, per una recent aprovació de reparcel·lització del recinte, fet públic hores abans de l’incendi el mateix dia 24 de març de 2006, del que l’Ajuntament declararia que encara no en disposava de claus per a l’accés (El Punt, 6 d’abril de 2006). Es desconeix

El model [email protected] al descobert un tràmit de incoació que es realitza des de la Conselleria de Cultura i que es resol en un període de 6 mesos, en aquest cas es tardaria 22 mesos (22 d’abril de 2008).

Incendi provocat a Can Ricart el 4 d’abril de 2006 El 23 de març de 2007 s’accepta a tràmit la consideració de Can Ricart com a BCIN. Un fet que provoca que Manel Miret, portaveu del consorci de tots els propietaris del PERI Eix Parc Central, en roda de premsa comuniqui que si Can Ricart es declarava BCIN i no es respectava la requalificació del sòl, presentaria una querella contra l’Ajuntament de Barcelona per “lucre cessant” per valor de 108 milions d’euros29 (el que entenia que serien les pèrdues que tindria en les plusvàlues de la construcció de nou habitatge a tot el recinte de Can Ricart, majoritàriament de Federico Ricart).

exactament quan es produí el “conveni privat” entre Ajuntament i el major propietari (Federico Ricart, el Marquès de Santa Isabel), del que les resolucions no en són públiques (per quin valor econòmic), en el que un 60% del recinte passaria a ser de titularitat de l’Ajuntament de Barcelona. 29

Avui, 28 de març de 2007

A l’agost de 2009, Alza Reale Estate compra els 51.000 m2 d’edificabilitat que encara quedaven de propietat privada (del Marquès de Santa Isabel), per un 5% de les accions, valorades en 22,5 milions d’euros30. Des de llavors Federico Ricart passaria a ser director i membre del consell executiu d’Alza. Aquesta zona no està declarada com a BCIN, tot i així per a l’edificació necessiten del permís de la Conselleria de Cultura que ho autoritzi, doncs hi ha una clàusula que no permet l’edificabilitat a partir d’una determinada alçada. Mitjançant aquesta clàusula Alza només pot optar per construir pàrquings i lofts. És necessari remarcar que Can Ricart va ser declarada BCIN pel seu component únic a nivell europeu, per ser un recinte industrial de 2,5 hectàrees a partir del qual totes les fàbriques s’estructuraven amb un mateix sistema energètic. El salt tècnic que caracteritzava aquest recinte vers la resta existent a Europa es basava en una gran caldera i xemeneia, a partir de la qual es repartia l’energia (vapor) a les diverses naus mitjançant un sistema soterrat de transmissió de l’energia. Es tractava d’un sistema molt més eficient. Aquesta particularitat, base per a la consideració de BCIN, contrasta amb les obres realitzades a la part propietat d’Alza (a data de 2010), on després dels enderrocs i recollida de runa, una piconadora es va dedicar a foradar el terra per destruir els antics túnels de transmissió energètica. Un requisit indispensable per a realitzar pàrquings o construir a sobre, i no tenir més problemes amb la legislació en torn a la preservació del patrimoni històric. Can Ricart ha quedat dividit en dos zones, una de titularitat pública i una de titularitat privada (Alza Reale), dividida més o menys per la prolongació del que serà el carrer Bolívia (a la imatge marcada per les fletxes). A la part superior, propietat d’Alza, la majoria de les naus poden ser enderrocades (color més fosc), i a data de 2010 moltes ja han estat derruïdes. A data de 2010, el que queda de l’antic recinte industrial en són la meitat de les façanes de les naus en un estat de deteriorament per més de 5 anys d’abandonament. La resta de l’espai el conformen descampats, solars i runa. Per tant, estem davant d’una expulsió d’empreses en funcionament, i d’una

30

Expansión, 7 d’agost de 2009.

43

Torres més altes han caigut destrucció de vides i formes de vida el 2005 que en cinc anys com a mínim no s’han traduït en res.

PERI Llull-Pujades Ponent en la que hi constaven grans naus ocupades per la indústria tèxtil i metal·lúrgica fins als anys 70’ per després reconvertir-se en naus utilitzades per empreses del transport o dividides en parcel·les i sent ocupades per petites i mitjanes empreses. A la zona també hi ha habitatges, corresponents a les antigues treballadores de les fàbriques, així com cases baixes. De la mateixa manera que el PERI Llull-Pujades Ponent, l’argument per a la renovació era convertir la zona en usos mixtos, tot i que si a data de 2010 els usos de la zona contemplada en aquest PERI és justament el que l’alcalde Joan Clos criticava de la zona, arguments a partir dels quals recolzava la necessitat de la implantació del [email protected]: “Barcelona vol combinar ambdues coses, oficines i habitatges, de manera que la ciutat "no es converteixi en una ciutat dormitori", ni en una ciutat d'oficines que esdevingui solitària els dies no laborables.” Joan Clos (a Larriga, 2003)

c/Pere IV (asfalt degradat, solars i solitud) el 2010

Mapa del recinte de Can Ricart i un dels túnels de transmissió energètica 4.6 Perú-Pere IV, La Escocesa i Ca l'Illa: un futur (im)previsible La zona referida està situada a l’extrem nordoest del Poblenou, zona delimitada més o menys entre GV/Corts Catalanes, Bac de Roda i la Diagonal. Aquest PERI (Perú-Pere IV) en el hi són incloses les antigues fàbriques de Ca l’Alier, La Escocesa, l’església de Sagrat Cor o el recinte industrial de Ca l’Illa, és l’únic àmbit d’actuació del Pla [email protected] que, a data de 2010, encara no ha començat a executar-se. És una àrea de característiques semblants a la del

44

Aquesta zona resta des de, com a mínim, el 2000 en estat d’envelliment pel que fa a infraestructures com l’asfalt de les voreres o el paviment del carrer. Aquesta despreocupació o abandonament per part de l’administració pública, per la falta d'incentiu o prioritat econòmica de la zona, ha anat provocant (in)directament i (in)voluntàriament espais d’exclusió social, de brutícia, de marginació, i d'inseguretat per a les mateixes veïnes que viuen en aquella zona. A aquesta despreocupació, se li ha de sumar el fet del tallament del traç històric de Pere IV (per la construcció del Parc Central) que ha modificat, reduint considerablement a la gairebé inexistència, el trànsit de cotxes pel c/Pere IV entre Bac de Roda i Josep Pla o Rambla Prim.

El model [email protected] al descobert Així com a l’àmbit d’afectació del PERI Llull Pujades Ponent, a la zona del PERI Perú-Pere IV també se l’ha reduït a una zona d’activitat diürna, i que un cop acabada la jornada laboral passa a ser una zona buida i sense vida, doncs molts dels negocis d’abastiment de primeres necessitats han anat tancant per aquest aïllament de la zona. Aquestes són unes condicions que generen un context idoni per a què l’Ajuntament pugui plantejar sense oposició una remodelació urbanística pel barri, però ara ja plantejada amb caràcter d’urgència i com a una única sortida possible.

A principis de 2006, però, tot el conjunt va ser adquirit per la immobiliària Renta Corporación que va fer fora tots els seus habitants que estaven en règim de lloguer, amb la intenció de crear oficines i habitatges d’alt standing (lofts). Després de quedar completament buida a finals de 2007, la consideració de Patrimoni Industrial, establint la dedicació a ús públic de dos naus del complex (2.400m2), a principis de 2008 l’Ajuntament cediria la gestió de l’espai a l’Associació d’idees, un grup d'artistes de diferents disciplines amb una llarga

Plànol del Poblenou amb els diferents PERI del [email protected] La Escocesa és un complex industrial situat al c/Pere IV 345, és el nom amb què es coneix l’antiga fàbrica tèxtil de l’empresa Johnston, Shields, Jansen & Co., establerta l’any 1894, en una zona popularment coneguda com el barri del tomàquet. Dedicada a la producció de productes químics per a la indústria tèxtil, data de 1852. Des de 1999 s'ha convertit en un espai de creació i un punt de trobada per a artistes d'altres espais desapareguts al Poblenou i altres parts de la ciutat. Centenars d'artistes i artesans de diferents disciplines han treballat a les seves instal·lacions. El complex consta de 22 habitatges completament units al complex fabril que daten de l’últim terç del segle xix, exemple dels modestos pisos per als treballadors de la fàbrica (núm. 341- 357) que constitueixen la façana visible des del c/Pere IV.

història de treball regular a la fàbrica. Des de llavors s’està autogestionant l'espai, oferint tallers per a artistes a un cost baix i organitzant activitats pel barri.

Protesta veïnal a La Escocesa l’any 2006

45

Torres més altes han caigut segregació espacial del barri i de la ciutat segons el nivell de renda, creant zones elitistes.

La Escocesa i Ca l’Illa Per altra banda, a nivell laboral, és destacable el parc industrial urbà de Ca l’Illa, que fou construït el 1930 i es dedicava a la indústria del blanqueig, tints i estampats. A la dècada de 1930’ es trobava, pel seu volum de maquinària, entre les cent primeres indústries del Principat de Catalunya. Tot i patir, com tota la zona una baixada de productivitat industrial a partir de l’any 1993, tot l’entramat d’empreses que ocupen Ca l’Illa estan en plena economia productiva. Les particularitats de les façanes, ben estructurades amb elements decoratius en pilastres, cornises i finestres, en obra vista i emmarcades en pedra, han permès usar-les per a decorats per a pel·lícules i escenaris teatrals (Tatjer i Vilanova, 2002). Esperem que aquesta zona afectada pel PERI Perú-Pere IV composada per un teixit industrial i laboral productiu a data de 2010, quan sigui remodelada, no passi com amb el PERI Llull Pujades Ponent. Esperem que no es substitueixi el teixit laboral existent per crear un de nou (desfent llocs de treball per traslladar-ne d’altres, és a dir, perdent llocs de treball, per no crear-ne de nous). Esperem que, ara si, s’intenti fer d’aquesta, una zona d’usos mixtos, i no mantenir una zona únicament productiva on es mantinguin les dinàmiques d’intensa vida diürna i inexistent a la tarda i nit. De la mateixa manera esperem que no passi com amb la Vila Olímpica o Diagonal Mar, on s’ha produït una

46

El model [email protected] al descobert

5. Habitatge 5.1 Introducció: el dret a l’habitatge i els pisos buits L’article 47 de Constitució Espanyola estableix que: "Tots els ciutadans tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació." Constitució Espanyola (1978) La planificació i programació de l’habitatge implica la determinació i concessió de l’ús residencial del sòl. En aquest sentit, l’article 10 de la Llei del dret a l’habitatge 18/2007 (Generalitat de Catalunya, 2007), diu que aquesta planificació i programació d’habitatge s’ha de dur a terme atenent a l’interès general en matèria d’habitatge i cercant el desenvolupament sostenible econòmic, ambiental i social, amb l’objectiu de corregir els desequilibris que el lliure mercat produeix sobre el mercat de l’habitatge. Aquesta llei aprovada el 28 de desembre de 2007 té per finalitat (segons consta en el seu article 2.a.) garantir el dret a un habitatge digne i adequat a totes les persones. Així mateix, els objectius que es marca aquesta llei sobre el dret a l’habitatge són:

“Impulsar la conservació, la rehabilitació, la reforma i la renovació del parc d'habitatges, protegir els drets dels consumidors i usuaris d'habitatges, promoure l'eradicació de qualsevol discriminació en l'exercici del dret a l'habitatge, assolir una oferta significativa d'habitatges destinats a polítiques socials, promoure la diversitat i la cohesió socials en els barris i els sectors residencials de les ciutats i els pobles, potenciar la participació de les cooperatives d'habitatges i de les entitats de caràcter social i assistencial en les polítiques d'habitatge, etc.” Article 2, Llei de dret a l’habitatge (Generalitat de Catalunya, 2007) Tot i així, en la darrera dècada el preu de l’habitatge ha augmentat en més de 2.000 € el m2. Mentre que al 1998 s’havien de destinar el 45% dels ingressos familiar, l’any 2007 aquest percentatge ha augmentat fins al 79,2%. I en relació als habitatges de segona mà, l’esforç financer de les famílies va passar d’un 32’3% l’any 1998 al 47,2% de l’any 2007. El que hauria de ser un dret inalienable (el dret a tenir vida privada, intimitat, aixopluc físic i moral, lloc per a la higiene, el descans, el lleure, la trobada, la sexualitat, la cuina, és a dir, el dret a una llar) ha acabat esdevenint amb un bé de consum durador i d’inversió. Però un bé inaccessible per a una part important de la població, incloent-hi els nouvinguts provinents de països pobres, com els propis joves dels barris treballadors (Delgado, 2005:35).

Taula de l’evolució del preu de l’habitatge a Barcelona (en €/m2) (Ajuntament de Barcelona, 2008:86-87).

47

Torres més altes han caigut Quan es tracta l’accés a l’habitatge s’ha de tenir en compte que la conseqüència directa de la impossibilitat d’accedir a un habitatge digne és l’augment de les situacions d’exclusió i marginació social. A data de 2008, un total de 1.878 persones (0’11%) de la ciutat de Barcelona eren considerades persones sense llar, és a dir, que no tenien accés a un allotjament que complís els criteris mínims d’habitabilitat humana (Ajuntament de Barcelona, 2008:61). A Barcelona, durant l’any 2006, varen utilitzar els serveis d’acolliment nocturns aproximadament 3.000 persones i varen rebre àpats als menjadors socials 10.671 persones. En aquest sentit, en contraposició, cal destacar l’abasta existència de pisos buits a la ciutat de Barcelona. Aquesta darrera dècada (2000-2010) s’ha caracteritzat en l’àmbit immobiliari, a banda de la triplicació en l’augment del preu, per l’especulació en la compra-venda d’aquests. La compra de pisos ha esdevingut una inversió per a una posterior venda a major preu, el que ha esdevingut en la bombolla immobiliària. Les xifres del nombre de pisos buits a Barcelona no és pública des de 2001.

2001 2010

Barcelona Sant Martí Barcelona Sant Martí Poblenou

Totals (100%) 757.928 98.983 812.044 106.588 42.019

Principals 594.452 ---------655.322 -------------------

Amb l’actual context de crisi econòmica el nivell de venda de pisos ha disminuït, tant per incapacitat de pagar els preus establerts, com per la no conveniència de vendre els pisos a menor preu del que havia estat comprat (especulació). Aquesta tendència especuladora del negoci immobiliari, sumades a l’actual moment de crisi indiquen que les xifres establertes el 2001 deuen ser molt més reduïdes respecte les actuals de 2010. El 2001 l’Institut Nacional d’Estadística xifrava en 757.928 els habitatges a Barcelona, dels quals un 78’4% (594.452) eren habitatges principals i el 21’6% (163.476) restant eren no principals. Dins d’aquest percentatge d’habitatges no principals, 57.719 eren habitatges secundaris, 100.771 habitatges buits i 4.986 habitatges cauen sota la categoria “d’altres”. Aproximadament un 13,3% dels habitatges registrats l’any 2001 a la ciutat de Barcelona eren habitatges buits (INE, 2001).

48

A l’Anuari Estadístic de la ciutat de Barcelona de 2010 (Ajuntament de Barcelona, 2010) es desgranen aquestes xifres de 2001 per districtes, i Sant Martí tenia registrats 98.983 habitatges, dels quals 12.984 estaven buits (13,1%). No són públiques aquestes mateixes xifres d’anys posteriors. A l’actualitat Barcelona té registrats 655.302 habitatges principals, del total de 812.044 (Ajuntament de Barcelona, 2010), i fent una deducció aproximada, i considerant aquesta xifra el 78,4% (enlloc del 80% actual) dels pisos totals com en el 2001, un 13,3% dels pisos secundaris restants correspondria a 111.167 habitatges buits a data de 2010. Sant Martí a l’actualitat (2010) compta amb 106.588 habitatges registrats -totals-, deduint el mateix percentatge del 13,1% d’habitatges buits a el 2001, el 2010 hi hauria 13.963 habitatges buits. I mantenint aquest mateix percentatge al total d’habitatges del Poblenou (42.019), la simulació estima que hi ha 5.504 habitatges buits al barri.

Secundaris 57.719 ---------------------------------

Buits (13,1%) 100.771 12.984

111.167 13.963 5.504

Altres 4.986 ---------------------------------

Taula habitatges (en cursiva les xifres estimades de la deducció percentual) Tot i aquestes dades estimades de la deducció percentual, (1) les tendències del comportament econòmic (crisi immobiliària explicada a l’apartat 1.1) semblarien indicar que el nombre d’habitatges buits seria molt superior. Altrament caldria destacar (2) l’afegit del context del Poblenou, en el que en els darrers deu anys s’ha construït una tercera part de tot l’habitatge nou a Barcelona, és a dir les estadístiques sobre el nombre absolut com el percentatge de l’habitatge buit al Poblenou podrien sobrepassar amb escreix aquestes deduccions.

El model [email protected] al descobert 5.2 L'habitatge abans de les grans reformes urbanístiques de finals dels 80’ i principis dels 90’. L'estat de l'habitatge al Poblenou abans dels 80’ estava caracteritzat per dos elements centrals bàsics. El primer, la relació entre l'inquilí i l'espai. Aquest tenia la particularitat de ser una relació d'arrendament entre el propietari de l'habitatge i el que hi vivia. D'altra banda, s'ha de remarcar que la densitat de població en moltes zones del Poblenou era força baixa. La industria en les zones perifèriques del Poblenou era majoritària, tot i que a partir de finals dels 60 gran part d'aquestes fàbriques van quedar obsoletes i els propietaris les van abandonar. Tot i així, la qualificació de sòl d'ús industrial per aquestes zones fabrils feia impossible, de manera legal, la possibilitat de construir habitatges. Aquest element el van voler canviar els propietaris empresarials amb el projecte del Pla de la Ribera31. En definitiva l'estructura demogràfica del Poblenou estava molt concentrada al centre del barri (Badajoz-Bac de Roda, Pere IV- Front Marítim). A part, fins a principis dels 90’ el valor del sòl del Poblenou era inferior a la mitjana de Barcelona. A partir de llavors, amb la construcció de la Vila Olímpica (i la seva corresponent inversió econòmica) va suposar pel barri en general una millora tant per la salubritat, com per l'obertura a la ciutat i a la platja. Això va portar a un revalorització del sòl del Poblenou. A més la requalificació del sòl industrial del Poblenou en sòl residencial ha suposat que el barri es converteixi en la principal reserva de sòl per construir-hi habitatges de tota la ciutat de Barcelona. Els elements que caracteritzaven l’habitatge del Poblenou l’any 1995 eren (Brunet, Piqué i Vázquez, 1996): a) Una superfície mitjana d'entre 60 i 90 m2. b) Un nombre d'habitants per habitatge de 2,7. Tot i que un 10% de la població viu sola, de la qual més d'un 60% és major de 65 anys.

31

El Pla de la Ribera era la materialització del somni de l’alcalde Porcioles (que va governar l’Ajuntament de Barcelona des de mitjans dels 50’ fins a començaments dels 70’) de convertir la costa del Poblenou amb la “Copacabana perduda”. La zona estava ocupada per indústries i els seus propietaris pretenien fer el negoci venent com a zona residencial uns terrenys qualificats d’industrials. Les protestes veïnals van aconseguir aturar el projecte urbanístic. El pla de la Vila Olímpica s’inspira en el pla de la Ribera.

c) A partir dels anys 80’ l'habitatge de lloguer es veu superat per l'habitatge en propietat. Un 76,8% de l'habitatge al Poblenou l'any 1995 és de propietat. 5.3 L'habitatge projectat pel [email protected] Els habitatges que es projectaven al Poblenou a principis del 2000 (Pla [email protected], Diagonal Mar i Front Marítim) inclouen tres tipologies d’habitatge: (1) de protecció oficial, (2) de promoció privada i (3) loftsno convencionals. Pel que fa a (1) habitatges de protecció oficial, el projecte 22 @ havia de permetre, al llarg de l'execució que havia de durar entre quinze i vint anys (a partir de l'any 2000), la construcció d’aproximadament 4.000 habitatges. Un 25% (1.000 habitatges) estarien disponibles en règim de lloguer. El 22 de setembre de 2004, l'Ajuntament de Barcelona va signar un conveni amb les AAVV del Poblenou, Gran Via Espronceda Perú, Paraguai Perú, Diagonal Mar, Vila Olímpica, Maresme i la FAVB, en la que també figuraven en la signatura la CER Cooperativa Bac de Roda i la Plataforma pel Dret a l'Habitatge del Poblenou. Aquest conveni marcava els límits del que es considera com a Poblenou (Wellington, Meridiana, Gran Via, Maresme, Josep Pla i el mar). També concretava, entre altres coses, que dels habitatges que es construïssin dins de l'àmbit del [email protected], una tercera part seran per als veïns i veïnes del Poblenou (1.320 habitatges). El juliol de 2006 però, l'Ajuntament va informar d'un nou territori, delimitat pels carrers Bac de Roda, Pere IV, Rambla Prim, Gran Via, límit amb Sant Adrià i el mar. En aquest territori s'hi preveia la construcció de prop de 700 habitatges protegits fora de l'àmbit del [email protected] L'Ajuntament va proposar signar un conveni a les AAVV de Diagonal Mar, Maresme i Sud oest del Besòs, on en teoria el 25% dels 700 habitatges anirien dirigits per al veïnat que comprèn el territori d'aquestes entitats. Les entitats, però, varen veure la conveniència d'unificar territoris i habitatges en un sol conveni, i van demanar l'ajornament d'aquestes decisions fins després de vacances, cosa que van desestimar els representants de l'Ajuntament amb l'argument que corria pressa. Finalment, el conveni es va signar el 28 de juliol entre l'Ajuntament i les AAVV de Maresme i Sud oest del Besòs, i es va modificar així de manera unilateral, i sense consens previ, els límits de l'àmbit del Poblenou. Aquesta modificació té unes determinades afectacions pel que fa a la

49

Torres més altes han caigut possibilitat d’adjudicació de pisos de protecció oficial a les veïnes del Poblenou. És produeix una discriminació dels veïns del Poblenou perquè no tenen accés en quota preferent als habitatges protegits que es lliuraran dins el conveni signat per les AAVV de Maresme i Sud oest del Besòs. Per altra banda, els veïns del Sud oest del Besòs i part de Maresme es poden beneficiar de l'accés preferent a aquests habitatges protegits del Poblenou (Andreu, 2006). Un conveni que contraresta la mesura obtinguda per la pressió veïnal de que una tercera part dels habitatges del [email protected] s’adjudiquin a persones empadronades al Poblenou. Una mesura que es basava en l’argument de frenar l’expulsió creixent dels joves pels efectes de l’especulació del sòl i, el conseqüent, augment del preu dels pisos al barri.

TOTAL

Pel que fa a construcció (2) d’habitatges de promoció privada, a data de 1 de gener del 2010 al Poblenou s’havien construït des de l’any 2001 un total de més de 8.500 habitatges (un 22,3% dels construïts a la ciutat de Barcelona en aquest mateix període). D’aquests, com màxim uns 1.915 són de protecció oficial. Partint d’aquest màxim, des de l’inici del projecte [email protected] l’iniciativa de promoció privada d’habitatges ha construït més de 6.600 habitatges. D'altra banda, el pla [email protected] fa referència també a l'habitatge en forma (3) de loft o d'habitatge desregulat en l'anuari de l'any 2009 (Ajuntament de Barcelona, 2009b). Segons aquest anuari el Pla [email protected] Abans de 1981 1981-1990 1991-2000 2001-2004

a partir 2004

El Parc i la Llacuna del Poblenou

6.592

5.491

401

225

246

229

La Vila Olímpica del Poblenou

4.684

685

22

3.507

366

104

15.698

10.956

447

1.553

1.692

1.050

6.158

1.373

72

1.440

1.726

1.547

8.887

5.374

1.535

382

647

949

42.019

23.879

2.477

7.107

4.677

3.879

812.044

694.352

39.130

42.914

19.863

15.724

El Poblenou Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou Provençals del Poblenou Poblenou (sumatori de les subdivisions) Barcelona

Taula d’elaboració pròpia d’habitatges construïts al Poblenou i a la ciutat de Barcelona32. Per altra banda, és destacable el fet que l’Ajuntament de Barcelona, pressionat pel sector de la promoció immobiliària, hagi concedit als promotors la reserva per a la seva lliure adjudicació el 30% de l’habitatge protegit que promogui. Una adjudicació que no passa ni pel registre únic d’adjudicació ni per cap tipus de sorteig, amb l’única condició que les condicions d’accés en relació al nivell de renda màxim siguin les que marca la llei. A la pràctica això ha trencat el principi d’igualtat d’oportunitats en l’adjudicació d’habitatge protegit, però en qualsevol cas és semblant al que passa amb l’habitatge promogut per les cooperatives sindicals (Associació de Veïns del Poblenou, 2007b). 32

Dades obtingudes de les Bases de Dades de l'Impost sobre béns immobles a Gener 2010, facilitades per l'Institut Municipal d'Hisenda. Elaboració pròpia a partir de la taula del nombre d’habitatges segons any de construcció. (Ajuntament de Barcelona, 2010)

50

per una banda, recupera 4.614 habitatges tradicionals ubicats a la zona 22a que foren construïts en àrees industrials i estaven afectats des de l'any 1953, en el què el Pla comarcal va establir un ús únicament industrial de tots els sòls productius de la ciutat33, i per l’altra: “El [email protected] a més de normalitzar la presència d'aquest habitatge, n’afavoreix la rehabilitació. D'altra banda el [email protected] possibilitava la implementació d'apartaments 33

D’aquests 4.614, 3.344 serien considerats “front consolidat” sota els criteris de consolidació: edificis majors de 4 plantes o habitatges (front carrers de 20 metres d’ample), edificis majors de 2 plantes o habitatges (front carrers de 8 metres d’ample), edificis majors de 6 plantes o 10 habitatges (edificis aïllats) (Ajuntament de Barcelona, 2000). Per altra banda, estaven els 1.270 habitatges restants “no consolidats”. Uns habitatges que des del PGM de 1953 tenien les mateixes regulacions que qualsevol altre lloc de la trama Cerdà: es podia vendre, llogar, comprar, obtenir llicències d’obres i cèdules d’habitabilitat. Les úniques limitacions eren que no s’hi podia edificar més enllà del coeficient 2 (planta baixa més primer pis). Amb la modificació del PGM del 2000 l’Ajuntament il•legalitzava 1.270 habitatges (Associació d’Afectats pel Pla [email protected], 2002).

El model [email protected] al descobert de residència temporal per a treballadores i permetia rehabilitar determinats edificis industrials per a lofts. D'aquesta manera el pla [email protected] incentivava la preservació del patrimoni arquitectònic industrial amb una tipologia d'habitatge no convencional que contribueix a enriquir l’oferta residencial dels districte [email protected]”. Ajuntament de Barcelona (2009b) Tot i així, hi ha finques construïdes en sòl industrial o fàbriques rehabilitades, que segons la normativa, no poden ser utilitzades com a habitatge. Segons un article de l’Associació de Veïns sobre l’habitatge (2007a): “Pel que fa a l’habitatge, cal esmentar una altra de les xacres al Poblenou: els anomenats lofts il·legals. És a dir, aquells edificis industrials que han estat convertits en habitatges al marge de la normativa urbanística i per compte de propietaris que mai han sol·licitat els permisos d’obra corresponents perquè, senzillament, mai els haurien estat concedits. Aquesta pràctica es va estendre molt per la zona [email protected] S’ha denunciat reiteradament al Districte i davant dels grups polítics municipals, i malgrat que en el Programa d’actuació del districte es diu que “s’establiran mesures de major control”, encara s’està a l’espera que l’Ajuntament actuï per restablir els usos permesos. Es calcula que hi ha més d’un miler d’habitatges que infringeixen la norma urbanística, i en algunes ocasions la infracció és greu o molt greu perquè s’ha construït il·legalment per augmentar el volum d’edificació”. Associació de Veïns del Poblenou (2007) El Vapor Llull va ser el precursor, tant del concepte de loft a Barcelona com de la seva legalització, anys després de construir-se, i prèvia multa i cessió de sòl a l’Ajuntament. La història de l’antiga fàbrica del carrer Llull és rocambolesca: tot i ser il·legal segons les normes urbanístiques, la seva rehabilitació va rebre el Premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura34. L’edifici de l’avinguda Icària 189193 també n’és un bon exemple. Un grup de professionals liberals van comprar els terrenys d’una fàbrica en desús i van construir-se lofts –pensats com a espais mixtes, per treballar i viure a preu de cost el 1997.

5.4 L’habitatge real

Número d'habitatges al barri Es pot visualitzar (segons la taula anterior) com en aquests moments, a data de 2010, al Poblenou hi ha 42.019 habitatges, un 5,17% de tot l'habitatge de la ciutat de Barcelona. D'altra banda, gairebé un 40% dels habitatges del Poblenou (15.663) s'han construït en els últims 20 anys (des de l'any 1991). En els últims 10 anys s'han construït 35.587 habitatges a la ciutat de Barcelona. En aquest mateix període s'han construït 8.556 habitatges al Poblenou. En l'última dècada, un de cada quatre habitatges construïts a la ciutat de Barcelona s'han construït al Poblenou. Per altra banda cal destacar que dels 4.614 habitatges que es passaven a reconèixer amb el canvi de qualificació del sòl de 22a a [email protected] en la modificació PGM (Ajuntament de Barcelona, 2000), d’aquests només es passaven a “legalitzar” 3.344, i per contra 1.270 habitatges passaven a considerarse “no consolidats” i per tant s’enderrocarien. Molts dels quals ubicats al c/Llacuna (PERI [email protected] Ponent), veïns afectats que promourien l’Associació d’Afectats pel pla [email protected], d’altres ubicats al c/Pere IV (PERI Parc Central) o al voltant del Ptg.Cusidó i Ptg.Mallart (entre Bac de Roda-Selva de Mar i Pallars-Pujades) (PERI [email protected] Llevant).

L’habitatge construït en els últims anys El Poblenou, dins el marc administratiu de Sant Martí, ha estat la zona o focus principal d’atracció per a la construcció de nou habitatge en els últims 10 anys. Només la crisi immobiliària ha reduït aquest lideratge del Poblenou, i en general de tot el districte, dins l'entrellat de la construcció d'habitatges de la ciutat de Barcelona. A continuació es mostra una taula amb l'evolució dels habitatges iniciats (obra nova), per districtes des de l'any 1998 (a partir del 2000, dades estratificades per trimestres).

34

L’operació fou guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura i Urbanisme i el Premi Bonaplata de Restauració de 1997

51

Torres més altes han caigut

Taula extreta del departament d'Estadística de l'Ajuntament de Barcelona. Nota: Els habitatges iniciats s'han extret dels projectes visats pel Col·legis d'Aparelladors (Ajuntament de Barcelona, 2010) Des de l’any 2000 s’han iniciat al districte de Sant Martí 13.161 obres per construir habitatges, i des de 1998 (afectació altres plans com Diagonal Mar o Prolongació Av. Diagonal) 18.061 habitatges. Un 27,47% de les obres iniciades a Barcelona van començar al districte de Sant Martí. Tot i així, podem observar que a partir de l’any 2008 els habitatges iniciats al districte es redueixen dràsticament. Durant l’any 2008, 2009 i els dos primers trimestres del 2010 només s’inicien 939 obres. Aquesta xifra es queda per sota, per exemple de les obres iniciades només en el 4rt trimestre de l’any 2004 (989). La davallada econòmica, que té com epicentre de la crisi el sector immobiliari, és fa notar al districte de manera més

52

virulenta que a la resta de la ciutat de Barcelona. L’any 2008 (el primer any de la crisi econòmica) l’inici d’obres al districte és redueix de manera dràstica, i ja només representa el 10% de les obres iniciades a la ciutat de Barcelona. Aquest percentatge suposa un valor rècord, ja que el districte de Sant Martí havia arribat a representar el 40% (any 1999) de les obres iniciades en habitatges. D’aquestes 13.161 inicis d’obres d’habitatges des del 2000, al Poblenou han estat acabats 8.556 habitatges com s’ha afirmat abans.

L’habitatge protegit construït en els últims anys Dels aproximadament 4.000 habitatges de protecció oficial que projectava el [email protected] al Poblenou, a data de 2010 només s'han començat les obres de 1.915 habitatges. D’aquests, només uns 700 estan acabats i disponibles per al seu ús -unes xifres

El model [email protected] al descobert estimades en les que coincideixen l’Associació de Veïns del Poblenou, Arxiu Històric del Poblenou i Convergència i Unió-35. Així es demostra en la següent taula d'habitatges de Protecció Oficial iniciats al Poblenou: TOTAL HPO

1.915

100%

En Venda

885

46,21

En lloguer per a gent gran En lloguer per a joves

76 416

3,97 21,72

Lloguer Reallotjats

308 230

16,08 12,01

Taula d'elaboració pròpia a partir de les dades extretes de l'apartat de la web de la regidoria d'habitatge de Barcelona dedicada a l'habitatge de protecció oficial (http://www.bcn.cat/habitatge/oficial.shtml) El 46% dels habitatges de protecció oficial (HPO) estaven catalogats en la tipologia de venda. D'altra banda, un 40% dels HPO estaven catalogats en la tipologia de lloguer. D'aquests; un 20% per gent jove, un 4% per gent gran i un 16% sense catalogació concreta. El 12% restant eren habitatges dirigits al reallotjament de gent que viu al districte de Sant Martí i que els seus habitatges estaven afectats per plans urbanístics. L'Ajuntament de Barcelona, a data de 2010, només té un projecte d'habitatges de protecció oficial al Poblenou. Aquests estan situats al carrer Tànger nº40. En l'edifici hi han projectats 60 habitatges de protecció oficial de lloguer per a joves. Dels 4.000 habitatges de Protecció Oficial projectats per l’Ajuntament de Barcelona només s'ha iniciat la construcció de 1.915, menys de la meitat. Tot i així, el pla d'actuació del [email protected] s'hauria d'acabar entre el 2015 i 2020, marge de temps suficient perquè es compleixin el termini de començar les obres dels 2.000 habitatges restants. A data de 2010 al Poblenou s’han construït 8.556 habitatges, el 91,9% (7.856) d’aquests era de promoció privada, els 700 restants de protecció són només el 8,2%. Aquestes dades contrastants entre l’habitatge protegit i el de promoció privada deixen entre veure la orientació de la reforma urbanística. Les necessitats de la gent del barri amb unes rendes majoritàriament impossibilitades d’accedir a preus de pisos convencionals veuen menystinguda la seva 35

demanda o necessitat. En aquest sentit a principis del 2007 per al sorteig de 1.509 pisos a Barcelona va haver-hi prop de 55.000 sol·licituds per a aquests pisos. Mentrestant els habitatges de protecció oficial al

Poblenou no fou fins al desembre de 2006 que s’entregaren les primeres claus -70 habitatgesd’aquests suposats 1.915 (o entre 600-700) (Andreu, 2006). En aquest sentit, el col·lectiu V de Vivienda (2008) en un article sobre l’HPO, fa una comparació en la construcció d’habitatge, on l'Ajuntament de Barcelona fins ara no ha complert cap de les promeses fetes en relació l'Habitatge de Protecció Oficial: 1. L'Ajuntament de Barcelona va prometre en el Pla d’Actuació Municipal (PAD) 1996 al 1999 la construcció de 16.625 HPO i tant sols va arribar a construir-ne 2.942 2. En el PAD de 2000-2003 va prometre construir-ne 6.000 i en va acabar construint 4.000, de les quals una part molt considerable va servir per a reallotjar gent afectada per plans urbanístics, i no tant per donar facilitat a nova emancipació. Els plans d’habitatge dels governs autonòmics i del govern central no han tingut més sort i, en cap cas, han servit ni tant sols per a alentir el procés d’especulació. Encara que en cas de complir-se les promeses, amb prou feines arribarien a cobrir el 6% de les necessitats d’un habitatge assequible ja que, segons afirmacions oficials, un 25% de la població no pot accedir a un habitatge a causa dels preus desorbitats. Aplicant aquest percentatge i comptant 2 persones per pis, a Catalunya es necessitarien 846.250 pisos que gaudissin d’alguna forma de protecció davant del mercat. El problema no és la manca de pisos sinó els seus preus. Segons estimacions basades en el cens d’habitatges del 2001, es calcula que a Barcelona hi ha entre 70.000 i 100.000 pisos buits, en la província de Barcelona la xifra s’eleva als 400.000 i en tot l’estat supera àmpliament el número de 3.000.000. Segons un

Avui, 1 de desembre de 2009.

53

Torres més altes han caigut estudi recent de la Universitat de Barcelona, en els últims dos anys s’han construït uns 500.000 pisos nous a Espanya que no troben compradors ni llogaters. (V de Vivienda, 2008)

Preus de l'habitatge protegit, l’habitatge de promoció privada i l'habitatge loft L'habitatge protegit té un preu regulat d'acord amb les formules de càlcul establerts en els article 13 i 14 del Decret 244/2005 de 8 de novembre. Els preus màxims de venda i renda a aplicar en cada tipologia d'habitatge amb protecció oficial són els següents:

HPO en construcció al Carrer Almogàvers 215-229; 66 habitatges en venda i 33 en lloguer.

HPO al carrer ciutat de Granada 124-128; 88 habitatges (tipologia “de venda”).

HPO en lloguer per a joves projectat al carrer Tànger.

54

La ciutat de Barcelona i en conseqüència el Poblenou corresponen a la categoria A1. S'ha de tenir en compte que en aquests preus no estan incloses els annexos (elements com plaça de pàrquing, traster, etc.) que poden suposar fins un 60% del preu esmentat en cada casella. Un habitatge de protecció oficial, segons les institucions reguladores de l’HPO pot arribar a tenir un preu de 4.000€ m², però fins un màxim de 300.000€. D’aquesta manera, ens podríem trobar al Poblenou un pis de 75m² amb un preu de 300.000€, quasi 50 milions de les antigues pessetes.

El model [email protected] al descobert Renda inicial màxima mensual per m2 Lloguer a 10 anys Zones Habitatge

Lloguer a 25 anys Zones Habitatge

Lloguer a 30 anys Zones Habitatge

A

8,54 €

A

5,44 €

A

3,88 €

B C

6,94 € 6,14 €

B C

4,42 € 3,91 €

B C

3,15 € 2,79 €

D

5,34 €

D

3,40 €

D

2,43 €

Es pot observar en la taula, que el m² al Poblenou (zona A) està en la categoria més alta dels preus. Això suposa, per exemple, que un habitatge de 80m² amb un lloguer de 10 anys té un preu de 683 € mensuals. Tenint en compte que el salari mitjà anual (d’assalariats) el 2008 a Barcelona és de 22.181€ (25.614€ homes, 18.085€ dones), uns 1.848€ mensuals. També s’ha de tenir en compte que vers l’índex (100) de Barcelona de renda familiar disponible per càpita, a Sant Martí li correspon un índex 79,0 el 2000, 85,7 el 2005 i 87,5 el 2008 (1.617€ mensuals) (Ajuntament de Barcelona, 2010). Unes dades que mostren la composició treballadora del districte, i del Poblenou, amb uns nivell molt per sota de la mitjana barcelonina, que amb l’arribada de nou veïnat fruit de l’oferta de nou habitatge ha anat augmentat aquest índex, tot i encara estar per sota de la mitja, a diferència dels preus de l’habitatge al barri que estan per sobre la mitja (es mostren en el següent apartat). Cal destacar per sobre de tot un model d'habitatge pel que ha estat destacant al barri en els últims anys. No pel seu pes sobre l’habitatge total al Poblenou sinó perquè és un habitatge que s’ha reproduït de manera essencial en aquesta part de la ciutat de Barcelona. Doncs el passat fabril del barri ha permès la transformació del passat industrial en habitatges. De manera hàbil la transformació urbanística [email protected] va adaptar part de l’oferta d’habitatge al Poblenou en forma de loft dins del seu programa urbanístic com a “Viviendas no convencionales en edificios industriales de interés”. Dins d’aquesta categoria estan inclosos, entre d’altres: a) Can Gili Nou: 54 lofts b) Can Gili Vell: 56 lofts c) Compañia de Industrias Agrícolas” (Pg. Mas de Roda 5-13 i 6-14). 30 lofts d) Edifici de la República (Badajoz 79 i Pujades 120-122): 13 lofts e) Massó i Carol (Vapor Llull): 18 lofts

El loft al Poblenou és una tipologia d’habitatge amb un preu de mercat superior a la mitjana del preu de l’habitatge convencional o protegit a Sant Martí. El preu mitjà de la venda d’habitatges convencionals de primera mà l’any 2009 es situava en 4.729€/m² (Ajuntament de Barcelona36). D’altra banda, el preu mitjà de venda d’habitatges convencionals de segona mà és de 302.000€/edifici (Ajuntament de Barcelona37). El preu dels lofts al Poblenou només es comparable amb els preus dels habitatges de la zona alta de Barcelona. Els preus dels lofts al Poblenou estan molt més pròxims als 7.000€/m² (any 2009) dels habitatges del districte de Sarrià-Sant Gervasi. Així, tant el preu de l'habitatge convencional com de l'habitatge loft no tenen cap tipus de regulació pel que fa al cobriment de les necessitat i demandes socials. No estan regulades ni per la llei de l’oferta i demanda del lliure mercat, doncs en un context de crisi econòmica del sistema capitalista, els preus s’han mantingut, lluny d’ensorrar-se. Uns preus, a data de 2010 que es poden comprovar en la següent taula:

36

Departament d'Estadística. Ajuntament de Barcelona. Font: De l'any 2008 en endavant, Instituto Apolda: "Oferta de nova construcció". Fins a l'any 2007, Tecnigrama. Informe de Coyuntura Inmobiliaria en Barcelona. 37

Departament d'Estadística. Ajuntament de Barcelona Font: Departament d'Estudis Fiscals. Institut Municipal d'Hisenda.

55

Torres més altes han caigut Habitatge

Tipologia



€/m²

Preu (€)

Farinera de Can Gili nou

Loft

77

4.935,06

380.000

Farinera de Can Gili vell

Loft

54

6.640,52

358.588

c/Pere IV nº440 c/Llull 133 (Vapor Llull)

Loft Loft

72 134

3.750,00 7.462,69

270.000 1.000.000

c/Badajoz 73 (Edifici la República)

Loft

58

7.586,21

440.000

c/Bilbao amb C/Taulat Rambla del Poblenou 33

Pis Pis

94 200

4.734,04 2.825,00

445.000 565.000

Rambla del Poblenou 161 c/Salvador Espriu-c/Frederic Monpou

Pis Pis

88 118

4.488,64 4.830,51

395.000 570.000

Taula d’elaboració pròpia a partir de la recerca i la selecció de casos exemplificadors de la situació del mercat immobiliari de promoció privada al Poblenou 5.5 Gentrificació: substitució desnonaments i mobbing

social,

L’augment del preu de l’habitatge a la ciutat de Barcelona, i específicament al Poblenou, té un clar i directe impacte sobre l’accés de les persones a un habitatge digne. La impossibilitat de moltes persones de poder accedir a un habitatge digne té dues importants conseqüències: els processos de substitució social progressiva (gentrificació) i els processos d’exclusió i marginació social de determinats sectors del veïnat. Tenint en compte que la composició històrica del Poblenou era de classe treballadora (rendes baixes o mitges) a finals dels 90’ (a excepció del veïnat arribat a principis dels 90’ a la Vila Olímpica), cal destacar com aquest augment del preu ha afectat de forma silenciosa (i silenciada) al veïnat poblenoví.

Habitatges de la Vila Olímpica

56

Edificacions de Diagonal Mar A partir del 1999 la mitja del preu dels habitatges de compra al Poblenou era lleugerament superior al de Barcelona (fruit de les reformes que ja s’estaven duent tant amb l’obertura de la Diagonal i amb la remodelació del front marítim de la Diagonal) però només en 165€/m². En canvi, a data de 2005, només cinc anys després, el preu mig del m² al Poblenou havia augmentat de 1.647€ a 4.582€. Un preu mig al 2005 que superava en gairebé 900€/m² al m² de Barcelona. D’altra banda, el preu mig de l’habitatge de lloguer en aquests cinc anys ha passat d’una mica més d’1€/m² respecte Barcelona, a gairebé 2€/m² la mensualitat. Aquest augment del preu de l’habitatge perjudica a aquella gent amb menys recursos econòmics: la gent jove, la gent gran, les persones immigrades a la ciutat, les famílies monoparentals, les dones, les persones amb minusvalideses físiques i psíquiques, les que pateixen exclusió sociosanitària (toxicodependències i malalties), penal (ex presos), formativa (analfabetisme), etc. Doncs aquestes es veuen evocades, si no a l’exclusió social, en el cas de

El model [email protected] al descobert ser veïnes del barri, a marxar a altres zones de la ciutat o a la perifèria per incapacitat d’assumir els alts costos que genera seguir vivint o emancipar-se en un pis del Poblenou. Aquesta gentrificació (substitució social) és generada com a conseqüència de la revalorització de determinats districtes, barris o zones en les que augmenta de forma contundent el preu de l’habitatge. En aquest procés es produeix

marxar del Poblenou per a poder accedir aquesta necessitat bàsica, produint aquesta gentrificació i agreujant la pèrdua de sentiment i identificació del veïnat amb el barri del Poblenou. La marxa del jovent del barri trenca amb la possible continuïtat en la vinculació social i associativa d’aquests amb el teixit social i la vida quotidiana del barri. Aquesta marxa forçosa de les noves generacions del barri i

Gràfiques extretes de l’Observatori veinal de la FAVB (www.favb.cat)

una redistribució de la població urbana vinculada al sistema econòmic. El preu de l’habitatge és, des de l’any 1975, responsable dels moviments migratoris entre districtes de la ciutat, en l’àmbit metropolità de Barcelona i, fins i tot, a municipis allunyats de la ciutat (Amants del plagi, 2004:126). Particularment, l’augment del preu de l’habitatge afecta directament les possibilitats d’accés de la gent jove, aquella part de la població que té entre 18 i 34 anys. Una població que es veu obligada a

l’arribada de nou veïnat és un dels principals factors del desarrelament i de la pèrdua d’identificació i vinculació del veïnat amb el barri. “Las rehabilitaciones no se han destinado a realojar vecinos expulsados, sino a generar ofertas de lofts y viviendas caras que asegurasen la “renovación” del vecindario, es decir, la gentrificación”. Manuel Delgado (2007:57) Endinsats en un context de crisi econòmica, a Barcelona existeix una capa de població amb greu

57

Torres més altes han caigut de perill de perdre el seu habitatge. L’any 2008, es van produir 3.581 desnonaments a tot Barcelona, un 15’7% més que el 2007. Doncs amb la crisi moltes famílies, com a conseqüència de la pèrdua de la feina o l’augment del preu del diner, s’han vist impossibilitades a fer front als pagaments del lloguer o quotes hipotecaries. En aquest mateix sentit, els expedients per impagaments hipotecaris s’han incrementat un 121,94% arribant a 1.052 expedients oficials (Albalat, 2009). El 2009 la xifra de desnonaments va augmentar fins a 4.866 i el 2010 (amb dades dels tres primers trimestres38) suma 4.210, amb una mitjana de 15,59 desnonaments diaris. Entre el 2008 i finals del 2010 sumen un total de 12.657 desnonaments a Barcelona (Colau, 2011). Pel que fa als problemes de la gent gran relacionats amb l’habitatge fan referència a l’adequació dels seus habitatges amb les seves necessitats. Les persones grans tenen unes condicions físiques molt minvades i uns recursos econòmics molts baixos que fan que, generalment, els habitatges que habiten siguin inadequats. El 35’3% de la població major de 65 anys que viuen en règim de propietat viuen en un habitatge construït entre els anys 1901 i 1960 a nivell de Barcelona. Aquest percentatge és inclús major (58’3%) per a aquelles persones majors de 65 anys que viuen en règim de lloguer. Així doncs, un percentatge important de la gent gran viu en habitatges que, com a conseqüència de la seva antiguitat, no s’adeqüen a les seves necessitats (manca d’ascensors, escales estretes, instal·lacions antigues, etc.). Concretament, el 33’4% de la gent gran que viu en règim de propietat i el 49’6% dels que viuen en règim de lloguer a Barcelona no té ascensor en l’immoble on habiten. La gent gran, cal destacar, un altre tipus de violència immobiliària i urbanística que pateixen principalment, i de forma silenciada, les dones que viuen soles. Molta gent gran que viu en règim de lloguer són les que pateixen més l’assetjament immobiliari (mobbing). S’entén per assetjament immobiliari o mobbing totes aquelles accions dutes a terme pel propietari de l’immoble per provocar la marxa dels seus habitats. Exemples d’assetjament immobiliari són: provocar per activa o passiva el deteriorament de l’edifici, produir desgast com a

conseqüència de l’enderroc de finques veïnes, amenaçar per aconseguir que l’arrendador desocupi l’immoble en detriment dels seus drets, deixar de cobrar el lloguer, no avisar del canvi de propietari, etc. El col·lectiu de gent gran és el que pateix més l’assetjament immobiliari com a conseqüència que molts dels contractes d’arrendaments estan sotmesos al règim de pròrroga forçosa que estableix la Llei d’arrendaments urbans de 1964. Doncs el lloguer era una particularitat general de l’emancipació que duien a terme fins no fa més de 40 anys les parelles joves de classe treballadora. Així, i com a conseqüència d’aquesta pròrroga forçosa del lloguer de molts contractes d’arrendaments de la gent gran, els propietaris dels immobles reben unes rendes molt baixes. L’aplicació dels plans d’urbanització del [email protected] ha tingut una especial afectació en finques antigues pel que fa a l’obertura de noves traces de carrers. En molts casos els contractes de propietat o de lloguer indefinit no han suposat un impediment per a moltes constructores o immobiliàries a l’hora de poder enderrocar blocs de pisos. I aquestes, amb el beneplàcit de l’Ajuntament de Barcelona han desenvolupat un assetjament a aquestes veïnes. Unes formes d’assetjament (mobbing) consistent en fer la vida impossible a aquelles que es neguen a abandonar les seves cases condemnades per plans urbanístics o interessos immobiliaris. Tasca duta a terme per assalariats (en negre) de petites i mitjanes empreses relacionades amb el negoci immobiliari. En aquesta darrera dècada han estat moltes les empreses que s’han dedicat a la compra de petits propietaris d’edificis (compra de finques amb inquilins) que després revenien amb grans beneficis. Un procés de compra-venda que requereix desfer-se dels seus habitants mitjançant contraprestacions ridícules o recorrent a la coacció (mobbing). Al Poblenou s’han denunciat varis casos de mobbing que han pogut ser recolzats amb major o menor mesura per associacions veïnals. Els casos més significatius foren els de l’Enriqueta al c/Puigmal el 200339, el de l’Agustina al c/Sant Francesc el 200840 o els veïns del c/Àlaba (Pl. Glòries). “Todas estas verdades sórdidas e injustas no existen oficialmente, no aparecen en las guías turísticas, pero tampoco en las revistas 39

38

Dades extretes per Colau (2011) del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ)

58

El País, 15 de novembre de 2002 Portal d’actualitat del barri del Poblenou; www.poblenou.org 40

El model [email protected] al descobert de arquitectura en las que, con magnificas ilustraciones fotográficas, Barcelona es exhibida ante los profesionales de la ciudad como un ejemplo de transformación urbanística, ni se mencionan en los lujosos libros que edita el Ayuntamiento para alardear de sus iniciativas.” Manuel Delgado (2007:51)

59

Torres més altes han caigut

60

El model [email protected] al descobert

6. Equipaments 6.1 Introducció El Poblenou és un barri on històricament els equipaments han estat un dèficit per a les seves veïnes, en aquest sentit, sempre s’ha anat a remolc dels altres barris. Poblenou no s’ha caracteritzat mai per tenir una estructura d’equipaments forta o pionera que pugui suportar les necessitats socials i locals. La construcció d’aquests, sempre ha estat una resposta de la denuncia i mobilització veïnal, o per treure rèdits electorals. L’Ajuntament de Barcelona ha sabut gestionar la inauguració dels equipaments, fent de les retardades inauguracions una bona política de resposta a les demandes veïnals, quan en realitat es tractava d’equipaments amb presència arreu de Barcelona i inexistents al barri (p.e. centre cívic, la biblioteca, el metro o el casal de joves). I aquestes construccions s’han utilitzat en contrapartida d’altres necessitats d’equipaments no tan urgents però no menys importants. Aquest particular tret històric del Poblenou vers la planificació i execució dels equipaments i amb les diferents planificacions de transformació transversal del Poblenou va originar la creació l’any 1999 de la Comissió Pro-equipaments del Poblenou. Doncs les diferents aprovacions dels Plans Urbanístics que preveien una duplicació de la població al Poblenou no anaven acompanyats amb les inversions necessàries en equipaments. Rere un manifest sotasignat per trenta entitats del barri i una manifestació, s’aconseguiria que el 17 de juliol del 2001 el Ple del Districte aprovés el Pla d’Equipaments del Poblenou. 6.2 L’equipament: Infraestructures per a les veïnes Segons l'Enciclopèdia Catalana, quan parlem d'equipaments ens referim a: “A les aglomeracions urbanes, conjunt dels elements necessaris per al compliment de llurs funcions; la reproducció de la força de treball (equipaments escolar, sanitari, social i d'instrucció: clubs, biblioteques, cinema, espais verds), la producció i, sobretot, distribució de les mercaderies (equipament comercial: magatzems, oficines, etc, i de transports), l'administració pública (edificis i oficines públiques) i la dotació d'infraestructures (vies públiques, energia: electricitat, gas, etc; comunicacions: telèfon, correus, etc; aigua i clavegueres)”.

És a dir, podem entendre que els equipaments, son el conjunt d'elements necessaris per al compliment de les necessitats, i per tant, referintnos al Poblenou, del conjunt d'elements (infraestructures físiques o humanes) per a satisfer les necessitats de les poblenovines en tots els seus aspectes de vida, ja sigui la salut, el treball, la educació, les relacions humanes, el comerç, etc. Podem fer una interpretació dels equipaments com les infraestructures físiques que requereixen, com poden ser edificis destinats a la funció d'una escola, o bé, com es farà en aquest apartat, el conjunt d'elements necessaris per a satisfer les necessitats socials, i per tant, no es limitat tant sols a les necessitats físiques (espai), sinó també de treballadores, de la formació necessària per a aquestes, etc. 6.3 Evolució de les poblenovines per necessitats específiques Pel que fa a equipaments, partint de la història recent de barri, cal tenir en compte que a l’any 2000, amb l’aprovació del pla [email protected] es plantejava un creixement demogràfic al barri del 73,31% en 8 anys -càlcul a partir de les xifres del Pla d’Equipaments del Poblenou (Ajuntament de Barcelona, 2001)-, és a dir, de les dades de l’INE de 1999, se’n extreu que al Poblenou hi havia 60.903 habitants censats, i el pla preveia la construcció de 16.721 nous habitatges. L’Ajuntament preveu que la ocupació mitjana de cada habitatge és de 2,67 persones, i per tant es preveia un increment de fins a 105.548 habitants. Per aquest motiu, es va realitzar un pla d’equipaments específic pel Poblenou. Es preveia que les noves veïnes serien majoritàriament joves que s’emancipaven, i per tant, el pla d’equipaments responia principalment a aquestes necessitats, Deu anys més tard, veiem com la realitat dista molt de les previsions realitzades, ja que degut entre d’altres a la davallada del benefici en l’especulació immobiliària, al barri hi tenim un nombre important de solars i de pisos construïts que estan buits, i per tant, en lloc d’un augment del 73,31%, a l’any 2009 al Poblenou, hi ha 65.224 veïnes, és a dir, un augment real del 7,09% (4.321). Vist així, les conseqüències d’aquest error important en el càlcul haurien de privilegiar a les veïnes, ja que hauríem de tenir una quantitat d’equipaments desmesurada tenint en compte el creixement real de població, o si

61

Torres més altes han caigut més no, una quantitat de sòl destinat a equipaments pel barri molt rellevant. A data de 2010, per qüestió de sexe al Poblenou està composat per un 48,7% d’homes i un 51,3 de dones, una xifra molt parella. D’altra banda però la composició per qüestió d’edat s’estratifica en un 15% d’infants, un 8% de joves, un 60% d’adultes i un 16% de gent gran.

Per sexes

Per edats

Nombre

Percentatge

Poblenovines

33.445

51,3%

Poblenovins

31.779

48,7%

9.974

15,3%

5.326

8,1%

39.580

60,7%

10.344

15,9%

65.224

100%

Infants (0 a 14 anys) Joves (15 a 24 anys) Adultes (25 a 64 anys) Gent gran (més de 65)

Total

Taula demogràfica per sexe i edat del Poblenou (dades extretes de Ajuntament de Barcelona, www.bcn.es/estadistica/catala/dades/guiadt10/index .htm) 6.4 Normatives d'interès en l'àmbit dels equipaments. En aquest punt es volen definir totes les normes que regulen i defineixen els equipaments en el barri del Poblenou, a fi de fer coneixedor al lector de la diversitat reguladora i la complexitat institucional que hi ha en matèria d’equipaments. Es podrà comprovar com les diverses institucions, conscients de la necessitat permanent de la societat per a satisfer les seves necessitats, regulen planificacions de creació d’Equipaments.

Normatives Urbanístiques Equipaments

pel

que

fa

als

L’article 212 NU defineix els equipaments pel que fa a la normativa general de Barcelona, és a dir, equipaments docents, sanitaris-assistencials, culturals i religiosos, esportius i recreatius, de proveïment i subministrament, tècnics administratius i de seguretat.

62

PAM – Pla d'Actuació Municipal Segons l’art. 119 i 120 del Reglament Orgànic Municipal (de Barcelona), el Pla d’Actuació Municipal (en endavant PAM) és l’instrument de planificació de l’activitat municipal de cada mandat, s’ha d’elaborar i aprovar a l’inici de cada mandat, i ha de contenir: Anàlisi de la situació i les necessitats municipals, obres serveis i actuacions, previsions economicofinanceres, criteris de prioritat de projectes per al Pla d’Inversions, criteris per a la distribució de recursos en els districtes. Però no serà inamovible, es podrà modificar en cas de que sigui necessari. El PAM ha de ser la directriu rectora de tots els òrgans municipals, amb els seus Plans d’Inversió Municipal (en endavant PIM), Pressupostos i Programa Financer. La vessant participativa del PAM, està regulada en l’art 121, i defineix el procediment d’aprovació amb les següents fases: 1. El Govern municipal té la iniciativa, i redacta el projecte de PAM. 2. Els Districtes coneixeran el projecte. 3. L’aprova la Comissió encarregada del Consell Municipal. 4. Hi haurà un període de informació pública mínim de un mes, es tramitarà l’audiència pública, i els Consells de Districte hauran d’emetre l’informe corresponent. 5. Per últim, i tenint en compte tot l’esmentat el Plenari del Consell Municipal l’aprovarà.

PAD – Pla d'Actuació del Districte Està definit a l’art. 122 del Reglament Orgànic Municipal, i té com a objectiu la definició de l’estat de necessitats inversores del Districte per part del Consell, i les propostes d’acció per a resoldre-les, i els projectes d’inversió directe del Districte, i la seva prioritat en els següents 4 anys tenint en compte el PAM, el PIM i el Programa Financer, i en cap cas contràries. En la seva vessant participativa, el model és: 1. Els Consells de Districte l’aprovaran, i el trametran a l’Alcaldia. 2. L’alcaldia el presentarà al Plenari del Consell Municipal, i aquest en cas de trobar-lo inadequat amb els altres plans (PIM, PAM i Pla Financer) el retornaran al Districte. 3. En cas de que el PAM ho estableixi, o el Districte ho trobi oportú, podrà revisar-se

El model [email protected] al descobert anualment i amb el mateix procediment el PAD aprovat.

finalitats lucratives, que presten serveis a les empreses de noves tecnologies.

Pla d'Equipaments del Poblenou

Equipaments [email protected]

El Pla d'Equipaments del Poblenou és un Pla extraordinari d'ordenació que es va aprovar el 17 de juliol de 2001 fruit de la pressió veïnal, amb la voluntat de crear una planificació específica en l'àmbit dels equipaments davant la gran modificació que suposava el pla [email protected] Aquest pla no ha tingut cap altra símil a la història del barri, i és un document de l'Ajuntament en el que es fa una previsió dels nous habitants dels Poblenou i les necessitats del barri, per tal de planificar a llarg termini l'execució dels equipaments necessaris per a satisfer la demanda present i sobretot futura (Ajuntament de Barcelona, 2001). Per aquest motiu, no hi ha una regulació específica dels equipaments, i de forma ordinària s'inclouen en els PAM i PAD de cada legislatura.

Els Equipaments [email protected] estan definits a l’art. 12 i següents de la Normativa Urbanística del [email protected], els defineix com a sòl destinat a el previst en l’art. 212 NU i a equipaments relacionats amb la formació i divulgació de les activitats “@”, d’acord al Pla Especial que les desenvolupi. Els usos d’aquests equipaments seran els següents: 1. Activitats permanents de formació. 2. Divulgació de noves tecnologies. 3. Activitats productives privades relacionades amb la formació en el camp de les TIC, aquestes estan limitades a un terç del sostre edificat, mantenint la titularitat pública del equipament, i en règim de concessió. El desenvolupament concret es donarà en els Plans Especials, que contenen temes d’ordenació edificatòria i la finalitat formativa del projecte. Es fa especial incís en la importància de la relació Universitat-Empresa que l’Ajuntament fomentarà.

Pla [email protected], pel que afecta als equipaments “El projecte [email protected] preveu que un 10% del sòl transformat es destini a equipaments públics (145.000 m2), majoritàriament als denominats equipaments [email protected], que acullen activitats de formació, investigació i divulgació de noves tecnologies. Aquesta mesura afavoreix les sinèrgies entre les universitats que estaran a [email protected], els centres tecnològics, els centres d'investigació i l'activitat productiva en general i millora l'eficiència del conjunt, ja que garanteix la disponibilitat d'una àmplia oferta de capital humà altament qualificat i afavoreix, alhora, la col·laboració dels seus equips de recerca amb les empreses instal·lades al [email protected] Alhora, aquestes dotacions contribueixen a pal·liar el dèficit d'equipaments comunitaris del barri, d'acord amb el Pla d'Equipaments del Poblenou, elaborat conjuntament entre el veïnat i l'Ajuntament, que preveu la construcció d'escoles, centres de barri, residències per a la gent gran, etc. " Ajuntament de Barcelona (www.22barcelona.com) És a dir, el propi Pla [email protected] ja es va planificar amb una orientació no dirigida al veïnat, partint de finalitats merament econòmiques, amb la voluntat de construir en sòl d'equipaments els equipaments [email protected], que en són els majoritaris. Com a continuació s’especifica, els equipaments [email protected] són equipaments gestionat per empreses d'iniciativa privada, amb

Altres Al no haver un llistat taxat d’aquests equipaments, es fa difícil recopilar tota la informació de planificació en els equipaments que els diversos òrgans poden arribar a generar, així que en els següents punts es farà referència a aquells que s’han pogut trobar, que de ben segur no son tot els existents. 6.5 Equipaments dirigits al Poblenou: estat d’execució En funció del nombre d’habitants del Poblenou, segons els barems municipals que estableixen quin tipus d’equipaments i quants corresponen en funció del nombre de veïnes, al Poblenou corresponen: Segons el Pla d’Equipaments culturals de Catalunya (Generalitat de Catalunya, 2010) s’estableix que per cada municipi de més de 5.000 habitants pertoca una “Biblioteca local”, i per als municipis de més de 30.000 habitants una “Biblioteca central urbana”. Poblenou amb 65.224 habitants només disposava fins el 2008 d’una biblioteca ubicada a la Vila Olímpica (extrem del barri), a l’actualitat dues (sense contar la biblioteca

63

Torres més altes han caigut de la Universitat Pompeu Fabra de Ca l’Aranyó o la del Parc de la Ciutadella (ja no Poblenou) que impedeixen l’accés a persones no estudiants de la UPF durant uns mesos de l’any. Els “casals de joves” i “espais joves” són dues tipologies d’equipament juvenil de promoció social i associativa, que segons el Pla d’Equipaments Juvenils (Ajuntament de Barcelona, 2008) corresponen un per barri (5 segons la fragmentació administrativa del barri del Poblenou) i un per districte (Sant Martí) respectivament. A data de 2011 no existeix cap d’aquests 6 equipaments juvenils. Finalment segons el Pla d’equipaments del Poblenou (Ajuntament de Barcelona, 2001) corresponen un Casal per a la gent gran per cada 20.000 habitants o per cada 2.500 habitants amb més de 65 anys, corresponent al Poblenou, segons el propi Pla, entre 5 i 8 casals. A data de 2011, n’hi 3 en funcionament. Pel que fa a Residències per gent gran, corresponen segons el Pla d’Equipaments del Poblenou 3,5% places per cada persona gran de mínim i 5% màxim, i de Centres de dia entre 1 i 1'5% places per cada persona gran. El Pla d’Equipaments també específica que corresponen 7 centres de barri al Poblenou (al 2011, 3 de 7). I 6 escoles bressol de les que només se n’ha construït una. A continuació s’expliciten els diferents equipaments previstos per executar pel PAM, PAD i el Pla d’Equipaments del Poblenou (coincident en molts casos amb el PAD). Els equipaments previstos i construïts (destacats en negreta) estan dividits en tres taules (educatius, socials i de cura, i culturals) seguint l’esquema i l’anàlisi exhaustiu utilitzat per l’Associació de Veïns (2011) i que s’ha completat amb alguns equipaments rellevants previstos pel PAM i l’anterior PAD.

Equipaments educatius A data de 2011, al Poblenou dels 4 CEIPs previstos pel PAD només s’han posat en funcionament dos (Llacuna i Fluvià). El darrer d’aquests du a terme la seva tasca en barracons, i després de diverses protestes i negociacions amb la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat s’ha reprès les obres. Els CEIP Sant Martí i Marina resten sense data d’obres. Pel que fa als Instituts, finalment ja està en funcionament l’IES Front Marítim, antic IES Poblenou traslladat, tot i que resten pendents de construir el Marina i el Pere IV. Cal destacar que el

64

projecte d’Escola d’Adults i Escola de Música encara estan pendents. Finalment pel que fa a les Escoles Bressol, una de les demandes més urgents i necessàries, reivindicades per diverses AMPAs del barri, en aquest període de les 6 escoles bressol previstes només s’ha inaugurat una, quatre estan en construcció i en faltaran dos encara (Associació de Veïns, 2011).

Equipaments socials i de cura A principis de 2011, pel que fa als Casals de Gent gran, dels 6 previstos només s’ha inaugurat el de Bac de Roda, tot i que a part d’aquests sis, el del Poblenou (Can Saladrigas) que era un trasllat i el d’Espronceda s’han posat en funcionament tot i que eren projectes de l’anterior PAD. En el mateix sentit la construcció de Residències públiques com d’Apartaments tutelats per a Gent gran, que responen a la necessitat vital de la cura, no s’ha complert gairebé cap de les previsions. La no construcció d’aquests equipaments urgents, està suposant greus situacions familiars en la cura de les persones grans, tant a nivell econòmic, per incapacitat de pagar residències privades, com a nivell del dret a una vida digne pel que fa a la pròpia gent gran. Aquesta situació es troba amb l’agreujant de patiment que elles mateixes, conscients de les seves noves necessitats quotidianes, es veuen evocades a suportar una forta càrrega emocional per la seva dependència a la família. Així com també falten els quatre equipaments per a persones amb disminució (diferència funcional) previstes pel Pla d’Equipaments del Poblenou (2001).

Equipaments culturals Els Casals o Centre de barri era una forta demanda per tal de promoure espais d’associacionisme i cohesió social, però les previsions del PAD de fer-ne 6, s’ha reduït a la construcció d’un (Can Gili Nou, com el Centre de barri de al Vila Olímpica). A banda de la recent reinauguració del del Poblenou, antiga seu del Casal de la Gent gran i que va restar més de tres anys inhabilitat per danys a l’estructura fruit d’unes obres del costat.

El model [email protected] al descobert EQUIPAMENTS EDUCATIUS Equipament

Previsió 2008-11

PAD

Compliment PAD

Administració

CEIP Fluvià

Cessió de sòl

Cessió de sòl feta. Iniciada la construcció (en barracons)

Generalitat

CEIP Sant Martí

Cessió de sòl

Cessió de sòl feta. Pendent de construcció

Generalitat

CEIP La Llacuna

Previst PAD

En funcionament

Generalitat

IES Pere IV

Sòl ja cedit

Cessió de sòl feta. Pendent de construcció

Generalitat

Previst PAD

Pendent amb Planejament aprovat

Generalitat

IES Front Marítim

PAD anterior

En funcionament (Trasllat, antic IES Poblenou)

Generalitat

Pla de millora i manteniment escoles i instituts

Previst PAD

Pendent

Ajuntament Generalitat

/

Augmentar escoles formació professional

Previst PAD

Pendent

Ajuntament Generalitat

/

Camins escolars

Previst PAD

Implantació insuficient fases 1 i 2

Ajuntament

Escola Adults

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Escola de Música

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Compromís PAD

Pendent construcció)

Esc. Bressol Poblenou

Previst PAD

En funcionament

Ajuntament

Esc . Bressol la Paperera

Previst PAD

En funcionament

Ajuntament

Esc. Bressol Vila Olímpica (ampliació CEIP)

PAD anterior

En funcionament

Ajuntament

Bogatell

Compromís PAD

En construcció

Ajuntament

Dolors Canal

Compromís PAD

En construcció

Ajuntament

Previst PAD

En construcció

Ajuntament

Palo Alto

Compromís PAD

Propera construcció

Ajuntament

Llull (esglé. Evangèlica)

Compromís PAD

Propera construcció

Ajuntament

Glòries / PereIV / Almogàvers

Compromís PAD

Pendent

Ajuntament

CEIP i IES Marina

Esc. Bressol Acàcies

Joaquim Ruyra

(en

Ajuntament

65

Torres més altes han caigut EQUIPAMENTS SOCIALS I DE CURA Casal d’avis Can Saladrigas Casal d’avis Bac de Roda Casal d’avis Diagonal Mar Casal d’avis Perú Paraguai Casal d’avis Vila Olímpica Casal d’avis Can Ricart Casal d’avis Glòries Residència gent gran i Casal d’avis Espronceda Residència gent gran Antic de València Residència gent gran Badajoz Llull Residència gent gran zona Sagrat Cor Apartaments tutelats gent gran Antic de Valencia Apartaments tutelats gent gran BolíviaBadajoz Apartaments tutelats gent gran Pere IVJosep Pla Apartaments tutelats gent gran Maresme CAP Ramón Turró CAP Glòries (Bolívia)

Construït (trasllat)

Ajuntament

Previst PAD

Construït

Ajuntament

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Previst PAD Previst PAD PAD anterior

Pendent Pendent Construït

Ajuntament Ajuntament Ajuntament

Cessió sòl Previst PAD Cessió sòl Previst PAD Cessió sòl Previst PAD No previst

Pendent construir Pendent construir Pendent construir Construït

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

PAD anterior Previst PAD

Construït Cessió de local Pendent Finalment ubicat al Centre Cívic i en barracons a la Pl. de Can Felipa Pendent

Generalitat Generalitat

Pendent

Ajuntament

Pendent

Ajuntament

Pendent

Ajuntament

Centre de Serveis Socials (Badajoz-Llul)

Previst PAD

Equipament per a persones amb disminució (Llull-Llacuna) (Pujades-Bac de Roda)

Previst Pla d’Equipaments del Poblenou

(GV-Espronceda)

(Lope de VegaTaulat)

66

PAD anterior

Previst Pla d’Equipaments del Poblenou Previst Pla d’Equipaments del Poblenou Previst Pla d’Equipaments del Poblenou

de

Generalitat

de

Generalitat

de

Generalitat Generalitat

Ajuntament

Ajuntament

El model [email protected] al descobert EQUIPAMENTS CULTURALS Casal de Joves Poblenou

No Previst PAD

En fase de projecte

Ajuntament

Ampliació de la xarxa de biblioteques

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Casal de barri Bac de Roda

Previst PAD

Inaugurat

Ajuntament

Casal de barri Poblenou

PAD anterior

Inaugurat (després de 3 anys inhabilitat)

Ajuntament

Casal de barri Can Gili Nou

Previst PAD

Inaugurat

Ajuntament

Casal de barri Paraguai-Perú

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Casal de barri Maresme

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Casal de barri Can Ricart

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Casal de barri Rambla jove

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Compra edifici Pau i Justícia

Previst PAD

Adquirit

Ajuntament

Finalització obres biblioteca i centre imatgeria

Inaugurat (compromès mandat anterior)

Ajuntament

Biblioteca Glòries

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Rehabilitació Hangar

Previst PAD

Pendent (Iniciades obres)

Ajuntament

Rehabilitació Torre de les aigües

Previst PAD

Pendent (Iniciades obres)

Agbar

Museu d’Història del Treball (Oliva Artes)

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Piscina i gimnàs Pallars-Josep Pla

PAD anterior

Inaugurat

Ajuntament

Camp de futbol Agapito (Mar Bella)

PAD anterior

Inaugurat

Ajuntament

Piscina Mar Bella

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Poliesportiu Glòries

Previst PAD

Pendent

Ajuntament

Can Saladrigas

67

Torres més altes han caigut 6.6 Equipaments [email protected] o “No dirigits al Poblenou”: els primers en executar

-

Dels 136.837 m2 de superfície que el [email protected] preveia destinar a equipaments, s’ha de destacar que la major part d’aquest ha anat dirigit a la construcció d’un determinat tipus d’equipaments que el seu ús i servei no va orientat al veïnat del Poblenou. La “Modificació del Pla General Metropolità” (Ajuntament de Barcelona, 2000) passava a qualificar com a sòl destinat a equipaments [email protected] un total de 75.857 m2 (un 55% del total). Elsequipaments existents d’àmbit local són els de sòl anomenat “7a” i els destinats a nova creació d’àmbit local els “7b” (Ajuntament de Barcelona, 2005). Aquests es distribuïen en els diferents PERIs de la següent forma:

-

PERI

Agència de Desenvolupament local Barcelona Activa. Considerat [email protected] Barcelona Televisió: Trasllat (abans ubicada a la Via Laietana). Considerat [email protected]

-

-

-

Centre d’Innovació Barcelona Media (CIBM): Situat a Can Framis de la UPF. Considerat [email protected] Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC): Trasllat (abans ubicada al c/Entença)L’aprovació definitiva correspon al mateix document que l’Edifici Media-TIC. Considerat [email protected]

Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones. Edifici Media-TIC: Ocupa l’illa (Tànger, Roc Boronat, Sancho de Avila, Ciutat de Granada) que va ser requalificada de 7b a [email protected], que ha permès canviar els usos de “de nova creació i d’interès municipal” a “activitats productives privades relacionades amb la formació en el camp de les TIC”.

Equipamen ts [email protected] (m2)

Equipamen ts 7a (m2)

Equipamen ts 7b (m2)

Eix Llacuna

7.159

2.500

7.512

LlullPujades Ponent

8.765

--------

--------

-

Espai de Noves Ocupacions Porta 22. IL3 (Universitat de Barcelona). Considerat

Campus Audiovisu al

27.909

1.459

6.539

-

Parc Barcelona Media: Disposa de 12.000

Parc Central

6.998

--------

1.424

LlullPujades Llevant

18.634

--------

--------

Perú-Pere IV TOTAL

6.392

--------

--------

75.857

3.959

15.475

[email protected]

Taula d’elaboració pròpia a partir de la qualificació del sòl dels Plans especials de reforma interior (PERI) (Ajuntament de Barcelona, 2001b, 2001c, 2002b, 2002c, 2003, 2004) Així la xifra de destinació de sòl a equipaments projectada pel pla de transformació urbana del Poblenou, no és exactament la mateixa quan s’analitza des d’una perspectiva de barri, i amb uns criteris de cobrir necessitats de les seves veïnes. A continuació es classifiquen alguns dels principals usos (empreses) a que s’ha destinat a ocupar aquest sòl denominats com a equipaments ([email protected]):

68

-

m2 dirigits a oficines, i està composta pel Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i Imagina Centre Audiovisual (Grup Mediapro –grup d’empreses dedicat a la comunicació, entre elles GolTV i la Sexta, presidit per Jaume Roures). Aquest equipament a part de ser considerat [email protected], és un dels paradigmes de les dinàmiques promogudes amb la implantació de l’EEES (Espai Europeu d’Educació Superior), el popularment conegut “Procés de Bolonya”. L’UPF orienta i prepara els estudiants (mitjançant pràctiques i màsters) per treballar a Mediapro, posant a disposició de l’empresa els coneixements generats en el sí de la comunitat educativa. Una dinàmica que suposa que, a un mitjà termini, sigui Mediapro qui decideixi en què s’ha de fer recerca i en què no. Radio Nacional de España: Trasllat (abans ubicada a Passeig de Gràcia). Considerat [email protected] Universitat Oberta de Catalunya: Trasllat. Considerat [email protected]

El model [email protected] al descobert veïnal, encapçalada per l’Associació de Veïns, es rehabilitaria l’any 1991 reobrint-se com a equipament obert al barri. Tant la fàbrica de pisos com els menjadors adjacents estan catalogats com a patrimoni industrial des del 2000 i 2006 respectivament. La fàbrica passa a acollir el Centre Cívic, la piscina municipal i un gimnàs. A data de 2010 però, la gestió de piscina i gimnàs és realitzada per una empresa privada mitjançant concessió, i establint unes quotes d’ús de l’equipament que no s’escauen a les possibilitats de la majoria de veïnes del barri. Per altra banda, el centre cívic iniciaria unes transformacions que comportarien una pèrdua d’espai per les entitats que hi fan activitats o hi tenien la seva seu com l’Associació de Veïns del Poblenou, l’Arxiu Històric del Poblenou –ambdues ara al Centre de Barri- o Apropem-nos (col·lectiu que promou l’acollida de les persones migrades). Amb aquestes remodelacions, tota la segona planta passaria a ser ocupada per Serveis Socials, Serveis Personals, i només dos despatxos per les entitats que hauran de compartir espais i horaris. Cada cop el centre cívic, és menys centre cívic i és més de dependències municipals (AVV del Poblenou, 2010).

Edificis (equipaments) Media TIC i Parc Barcelona Media (MediaPro) 6.7 Els paradigmes: Centre Cívic, Biblioteca, Casal de Joves i el Metro

Can Felipa i el Centre Cívic La fàbrica de Can Felipa està datada de 1885, era un fàbrica tèxtil que es dedicava al teixit i tintat de seda. No és fins el 1955 que passaria a ser Càtex (Central de Acabados Textiles SA), prenen aquest nom com a referent popular. Aquesta fou una empresa rendible fins al final de la dècada dels 60’. El 1970, els obrers enceten protestes per aconseguir millores socials i econòmiques paral·leles al creixement de la companyia propietat de la família Vilà. L'especulació urbanística dels terrenys on era situada la fàbrica va acabar en l'acomiadament sense indemnització de 72 treballadors i el 1978 l'empresa Càtex tancaria la fàbrica i es traslladaria a Olesa. El conflicte laboral resultant finalitzà amb la presentació d'un expedient de suspensió de pagaments el 1981 i el desmantellament de la fàbrica (Arxiu Històric del Poblenou, 2001). La fàbrica restaria deu anys en desús, fins que gràcies a la lluita

Can Felipa Can Saladrigas i la Biblioteca Can Saladrigas (abans, Servicios Industriales de M. Saladrigas Freixa) era un complex industrial fundat el 1860. Aquest el composaven una edificació industrial pròpiament dita, la fàbrica i diferents edificacions entre mitgeres destinades a habitatge per als treballadors de la fàbrica. Aquesta estava destinada, des de l'inici, a diferents activitats industrials: filats de cotó, aprestos, teixits de llana i

69

Torres més altes han caigut cotó, confecció de sacs (Arxiu Històric del Poblenou, 2001). L’any 1998 el PERI de la Paperera tenia previst l’enderroc de Can Saladrigas, que provocaria la reacció del veïnat, encapçalada per l’Associació de Veïns. L’any 1999 s’aconseguiria parar l’enderroc a l’últim moment i reconsiderar el seu ús, passant de l’intent de l’Ajuntament per situar Barcelona Activa per destinar-lo finalment a un casal de gent gran, el centre d’imatgeria festiva i una biblioteca. La reivindicació d’una biblioteca al barri del Poblenou, un equipament social bàsic, data de la dècada dels 80’. I només fins el 1999 no s’aconseguiria que fos un compromís per l’Ajuntament del Districte de Sant Martí. Tot i així no s’inauguraria cap biblioteca pública al Poblenou fins a l’abril de 2009, una inauguració envoltada per la polèmica, sent aplaçada varies vegades, un cop enllestida, per l’única raó de que hi pogués assistir l’alcalde de la ciutat Jordi Hereu. L’afegit de la polèmica en torn al dèficit d’una biblioteca al Poblenou es dóna pel fet que només existia una petita biblioteca a la Rambla del Poblenou gestionada per La Caixa, que tancaria al setembre de 2005, i deixaria al barri sense aquest tipus d’equipament durant 5 anys. I per altra banda mentre que la reivindicació veïnal encetada al Poblenou datava de la dècada dels 80’, amb la urbanització de la Vila Olímpica se’n construiria una directament.

Can Saladrigas “Locales y Fuerzas Industriales” i el Casal de Joves L’antiga fàbrica de teixits “Locales y fuerzas Industriales” es troba situada al carrer Pallars 207-

70

217, i tot i estar catalogada com Patrimoni industrial B, resta des de fa més de 20 anys en estat d’abandonament. No és fins el 22 de gener de 2009 que en la Comissió de Treball de Joventut s’escolliria l’única possible ubicació cèntrica per al Casal de Joves, l’antiga fàbrica Locales y Fuerzas Industriales. Fruit d’aquest compromís polític del Conseller de Joventut Josep Ma Barroso, es convocà una assemblea oberta el 13 de març de 2009 per part de les diverses entitats juvenils del barri. Una assemblea que aplegaria a l’Ateneu Popular la Flor de Maig més d’una trentena de joves i a partir de la qual es començaria a constituir el col·lectiu per un Casal de Joves al Poblenou (ara “9 gats del taulat”), composat per diverses joves del barri, algunes provinents d’entitats juvenils i d’altres no. De totes formes, tot i ser anunciat públicament per l’Ajuntament mitjançant la seva revista oficial “Sant Martí” del febrer de 2011, l’equipament no hi té constància en el PAD 2015 i a data de 2011 la seva construcció no està encara pressupostada. La reivindicació d’un espai per als joves del nostre barri no és nova. Els primers precedents es situen als anys 80’, quan el grup de joves Gomanou, va reclamar la necessitat de tenir espais propis per als joves del Poblenou. A finals dels 90’ va néixer el col•lectiu Gat Mesquer que reivindicaria formalitzant un projecte de gestió d’un equipament juvenil al barri. I finalment a finals de 2007, l’Assemblea de Joves del Poblenou va reemprendre la reivindicació per un equipament públic pels joves i dels joves mitjançant la campanya “Els joves al barri no hi tenim lloc!”. Aquesta fou una campanya que s’inicia quan a principis de 2008 es va presentar el Pla d’Equipaments Juvenils de Barcelona 2008-2015 on es posava de manifest la poca voluntat de cobrir la demanda juvenil de construir un casal de Joves al Poblenou. Doncs no preveia cap equipament previst al barri i cap a tot Sant Martí amb data de finalització prevista, incomplint els criteris del mateix Ajuntament (Pla Jove 2006-2010). Després de mesos en els que s’organitzaren xerrades, accions de protesta a la inauguració del Parc Central, edició de material i agitació mitjançant cartells, pancartes, enganxines i murals, es culminà amb l’entrega d’una carta al Regidor del Districte Francesc Narváez i mostrant els dèficits en la orientació política de cara als joves que estava duent l’Ajuntament del districte i el Conseller Barroso. Aquell dia en la Comissió de

El model [email protected] al descobert Treball de Joventut, celebrada l’1 de juliol de 2008, totes les entitats juvenils del Poblenou mostraren la seva indignació exigint rectificacions. Aquesta reivindicació d’espais de joves i pels joves, és a dir espais autogestionats per ells mateixos, s’ha de comprendre en tant que el jovent és una part de la societat que té unes necessitats i inquietuds específiques, i així s’ha de traslladar en l’àmbit dels equipaments públics. En ser una etapa plena d’experimentacions, somnis, desitjos, contradiccions, reptes, i a vegades també d’incomprensió per part dels adults, el jovent necessita d’espais socials propis on relacionar-se, organitzar-se i realitzar-se col·lectivament.

La fàbrica “Locales y Fuerzas Industriales” (2005) i la protesta de l’Assemblea de Joves al Parc Central reivindicant el Casal de Joves l’any 2008 El Metro: Poblenou-Llacuna Poblenou mai s’ha caracteritzat per tenir unes adients infraestructures pel que fa a la cobertura de les necessitats en el transport. Així com el 1924 es va inaugurar el primer tram de metro a la ciutat de Barcelona, i el 1971 serien eliminades les darreres línies de tramvia del barri, no és fins el 7 d’octubre

de 1977 que no s’inauguraria el tram de la línia 4 que arribava al Poblenou, tot i que la seva previsió datava de 1974 (Amores, 2007). Els noms de les cinc estacions que arriben al barri en un principi cap d’elles feia referència al nom del barri. En un primer projecte s’anomenaven Zoo (Ciutadella), Pedro IV (Bogatell), Luchana (Llacuna), Bilbao (Poblenou) i Selva de Mar. Tot i que per pressions veïnals l’estació de Bilbao ja s’inauguraria com a Poblenou. Posteriorment es canviarien Ribera per Ciutadella, Pedro IV per Bogatell i Luchana per Llacuna. L’obertura del servei de transport del metro al barri ja es va fer envoltada de crítiques per algunes mancances: (1) només una boca per estació, (2) només una escala mecànica unint andana i vestíbul a una sola banda, (3) inexistència de sortides d’emergència, així com la (4) ubicació de l’estació de “Poblenou” situada a un lloc absurd podent-se haver construït entre la Rambla i Marià Aguiló, on el tràfec comercial i de trànsit era més intens (Amores, 2007). A data de 2010, més de 33 anys després, les infraestructures de les estacions de metro del Poblenou continuen estan en el mateix estat (tret de “Ciutadella”, que es renovaria amb la urbanització de la Vila Olímpica). A data de 2010, les crítiques 1, 2 i 3 que es realitzaven el 1977 encara són vigents, afegint la reivindicació d’accés al transport públic per part de les persones amb mobilitat reduïda. Tot i aquesta vigència, s’ha de destacar que des de 2009 s’iniciaren les obres per remodelar i corregir aquestes deficiències de les estacions que infringeixen la normativa de seguretat vigent, només en els casos de “Bogatell” i “Selva de Mar”. És destacable el fet que aquestes dues estacions són les que estan ubicades en mig de les principals zones d’afectació dels PERIs Llull-Pujades Ponent i Llevant del [email protected] i on s’han instal·lat el major nombre d’empreses. En canvi, les més cèntriques, “Llacuna” i “Poblenou”, i sobretot aquesta darrera, és l’estació amb major trànsit d’entrada i sortida de les quatre, resten intactes i sense una previsió de, ja no remodelació, sinó adequació a la normativa de seguretat, accessibilitat i mobilitat requerida. També és destacable la reclama de manteniment de les estacions i dels trams que les comuniquen, doncs els veïns del carrer Pujades entre Poblenou i Llacuna porten molts anys queixant-se pel moviment.

71

Torres més altes han caigut

72

El model [email protected] al descobert

7. Patrimoni històric 7.1 Introducció El present capítol s’estructura mitjançant quatre parts estructurades en set apartats. Els apartats 7.2 i 7.3 es centren a situar la lectura en la majoria de conceptes que pertanyen a l’àmbit de la gestió del patrimoni cultural, però sense aprofundir molt en el tema. L’objectiu és familiaritzar-se amb ternes com patrimoni cultural, conservació i restauració entre d’altres. Els apartats 7.4 i 7.5 tracten del plantejament emprat per l’Ajuntament pel que fa la gestió del patrimoni industrial del Poblenou, des dels anys vuitanta fins al Pla de protecció del patrimoni industrial de l’any 2000. Per altra banda els apartats 7.6 i 7.7 centren la gestió del patrimoni industrial des de l’aprovació del Pla [email protected] fins a l’any 2011. Fent incís tant en la planificació teòrica com en el que s’ha fet realment, plasmant una sèrie de casos concrets de recintes industrials patrimonials representatius del que ha significat l’aplicació del [email protected] pel patrimoni industrial del Poblenou. Finalment enllestit el cos del capítol s’exposen les conclusions que es desprenen d’aquest anàlisi sobre la gestió que el [email protected] ha fet sobre el patrimoni industrial del barri. 7.2 Sobre la noció de patrimoni cultural, patrimoni industrial i arqueologia industrial Abans d’entrar de ple sobre la qüestió del patrimoni històric del Poblenou són necessàries alguns apunts previs sobre els conceptes que es tractaran en aquest eix de l’estudi. Conceptes que ens són cada vegada més familiars de sentir-los per televisió o llegir-los als diaris però dels que sovint en desconeixem el significat concret. Què és considerat com a patrimoni cultural? Que és el patrimoni l’industrial? De quina manera s’ha d’abordar el seu estudi? I que s’entén per conservació i restauració d’aquest patrimoni? Segons la Llei de Patrimoni Cultural Català aprovat l’any 1993 per la Generalitat de Catalunya el patrimoni cultural català és integrat per: “tots els béns mobles o immobles relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per llur valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic [...] També fan part del patrimoni cultural català els béns immaterials integrants de la cultura popular i tradicional i les

particularitats lingüístiques”. Generalitat de Catalunya (1993) I la importància d’aquest patrimoni s’explica per ser: “un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d'identitat d'una col·lectivitat nacional. Els béns que l'integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures.” Generalitat de Catalunya (1993) Per això l’objecte final de la llei és: “La protecció, la conservació, l'acreixement, la investigació i la difusió del coneixement del patrimoni cultural“. Generalitat de Catalunya (1993) Malgrat a aquesta definició, la llei no parla específicament del patrimoni industrial, com veurem més endavant aquest fet és més transcendental del que pot semblar a primera vista. La llei també estableix un règim de protecció del patrimoni cultural català que consta de quatre graus de diferents. De major a menor protecció són: Nivell A. Son els denominats Béns  Culturals d’Interès Nacional (BCIN). La Generalitat de Catalunya és qui atorga aquest grau bé per iniciativa pròpia o de resultes de la petició d’una administració pública o persona física o jurídica. S’han de conservar íntegrament.  Nivell B. Són els denominats Béns Culturals d’Interès Local (BCIL). La seva declaració depèn dels ajuntaments o consells comarcals en funció de la població, qui també s’ocupen de la seva preservació i manteniment  Nivell C. Elements amb interès patrimonial. Poden ser enderrocats però ha de conservar-se les parts que tinguin un interès artístic, arquitectònic o històric.  Nivell D. Elements d’interès documental. Fet l’estudi històric i documental poden ser enderrocats. A què ens referim exactament quan parlem de patrimoni industrial? Ens referim a tot un nucli fabril, a una fàbrica tèxtil o només a un petit taller? I de quina època, una fàbrica del segle XIX i una de mitjans del XX tenen la mateixa importància? La concepció del Patrimoni Industrial com a tal, com a quelcom que cal estudiar, protegir, conservar i difondre comença a sorgir a la Gran Bretanya dels

73

Torres més altes han caigut anys cinquanta. El progressiu pas d’una economia capitalista productiva a una d’especulativa, va comportar la desaparició del mode de producció anterior, basat en la producció en sèrie. Aquest procés, que es va donar a tot el món occidental entre finals dels anys seixanta i vuitanta del segle XX, va comportar que sectors sencers del teixit industrial quedessin obsolets en pocs anys. La conseqüent destrucció d’aquesta indústria obsoleta, provocà una reacció contrària en la societat anglesa de l’època, sorgiren associacions dedicades a inventariar i conservar el patrimoni industrial i es començà a desenvolupar una branca de l’arqueologia per tractar les restes d’aquest període històric, l’arqueologia industrial. Per a la definició més àmpliament acceptada de patrimoni industrial és referència obligada la Carta de Nizhny Tagil elaborada pel TICCIH (2003). El

Comitè Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial (TICCIH en anglès) creat l’any 1978, és una organització internacional no governamental, encarregada de promoure la cooperació internacional en la preservació, conservació, localització, investigació, documentació, arqueologia i revalorització del patrimoni industrial. La importància d’aquesta organització és que aplega a institucions museístiques, associacions i universitats que treballen en el camp de l’arqueologia i el patrimoni industrial de quaranta països i alhora manté vincles amb organismes com la UNESCO, l’ICOMOS41, l’ICCROM42 o el Consell d’Europa. Des de l’any 2004 existeix una secció espanyola. L’any 2003 l’Assemblea Nacional del TICCIH va redactar l’esmentada Carta de Nizhny Tagil sobre el Patrimoni Industrial. La importància d’aquest document rau en que s’estableix una definició internacional de patrimoni industrial: “El patrimoni industrial és composa de les restes de la cultura industrial que posseeixen 41

Sigles de “Internacional Council of Monuments and Sites” Una institució no governamental creada l’any 1965 encarregada de promoure la teoria, la metodologia i la tecnologia aplicada a la conservació, protecció, y apreciació de los monuments, los conjunts llocs. Assessora a la UNESCO en la Llista de Patrimoni Mundial i fa un seguiment dels béns inscrits. 42

Sigles del “Centre Internacional per a l’Estudi de la Preservació i la Restauració del Patrimoni Cultural” és un agència intergovernamental encarregada de millorar la pràctica de la conservació i consciènciar de la importància de la preservació del patrimoni cultural.

74

un valor històric, tecnològic, social, arquitectònic o científic. Aquestes restes consisteixen en edificis i maquinària, tallers, molins, fàbriques, mines i llocs per processar, refinar, magatzems i dipòsits, llocs on es genera, es transmet i s'usa energia, mitjans de transport i tota la seva infrastructura, així com els llocs on es desenvolupen les activitats socials relacionades amb la indústria, tals com l'habitatge, el culte religiós o l'educació. El període històric de principal interès s'estén des del principi de la Revolució Industrial, la segona meitat del segle XVIII, fins a l'actualitat, inclosa”. TICCIH (2003) En resum el patrimoni industrial consisteix en el conjunt ampli i divers de vestigis materials produïts per la societat de la industrialització capitalista. Malauradament les conclusions de la Carta no són vinculants pels Estats doncs com hem dit el TICCIH és una organització no governamental, però si que representen un referent important a l’hora d’abordar el tractament del patrimoni industrial. Pel que fa a l’arqueologia industrial, podem definir-la com la disciplina que s’encarrega

d’estudiar les restes materials de la societat industrial, servint-se de tècniques del mètode arqueològic, sobretot de l’estratigrafia muraria però també de les fonts documentals, amb l’objectiu de produir coneixements històrics que permetin conèixer millor la industrialització capitalista. A l’Estat Espanyol aquesta disciplina científica arribà a mitjans de la dècada de 1980. A Catalunya es fundà el Museu de la Ciència i de la Tècnica (mNACTEC) l’any 1985. Dos anys més tard, amb motiu de l’enderrocament del barri d’Icària del Poblenou en motiu de les Olimpíades de Barcelona del 1992, es realitzà el primer catàleg exhaustiu del patrimoni industrial a Catalunya (Caballé, González i Navas, 1991). Malauradament l’arqueologia industrial ha tingut a l’Estat una implantació i posada en pràctica menor en comparació amb els països anglosaxons, especialment Gran Bretanya. El temps de diferència –vint anys- entre el naixement d’aquesta disciplina i la seva arribada a l’Estat Espanyol explica, en part, aquesta situació. D’altra banda, també és cert que, des de l’inici l’arqueologia industrial s’ha enfrontat a grans obstacles per a establir-se com una branca més de l’arqueologia. Cal tenir en compte que va néixer d’un moviment ciutadà conservacionista que considerava les restes industrials com a monuments,

El model [email protected] al descobert no com a una font d’informació per aproximar-se a un període històric. Els seus defensors no eren arqueòlegs sinó periodistes, historiadors de l’art o fotògrafs, cosa que va dificultar que l’arqueologia industrial entrés, i es quedés, a les universitats i que es creés un bagatge teòric i metodològic des de l’arqueologia. Resultant d’això, hi havia més interès en conservar acríticament les restes arquitectòniques de la industrialització com a monuments, que de desenvolupar un mètode d’estudi arqueològic. És a dir, preservar el patrimoni industrial era necessari però una fàbrica, un alt forn, una mina, no ha d’obtenir la categoria de patrimoni per se, pel sol fet d’existir, sinó com a conseqüència d’un estudi partint de l’arqueologia. Tot això va provocar –i provoca encara- que el concepte de patrimoni industrial i d’arqueologia industrial s’entremesclessin. Actualment aquests obstacles, si bé no s’han acabat de superar, no han impedit que a països com la Gran Bretanya, Estats Units, França, Alemanya i Suècia hagin reeixit en projectes molt ambiciosos en el camp de l’arqueologia industrial i el patrimoni industrial. A continuació una breu explicació d’alguns dels més rellevants.

De zones industrials degradades a nous espais museístics industrials En les dècades de 1960 i 1970 la concepció tradicional de museu va començar a coexistir amb apostes museístiques més innovadores. Amb una museografia que permetia la conservació in situ i alhora promovia el reforçament de l’economia local, la identitat col·lectiva i una aproximació didàctica al període de la industrialització: els museus industrials a l’aire lliure i els ecomuseus. Totes aquestes iniciatives tenien en comú la ubicació en poblacions colpejades per la crisi industrial, on la participació de la població local va ser, i encara és, clau per revitalitzar la zona. New Lanark, és una vila d’uns deu mil habitants situada prop de Glasgow, Escòcia. Declarada Patrimoni de la Humanitat des del 2001, la seva particularitat és que en el seu desenvolupament fou clau el socialista utòpic Robert Owen, qui va adquirir una fàbrica a la vila el 1824. Des del 1974 s’ha restaurat tant els béns mobles com immobles amb l’objectiu de convertir la zona en un museu a l’aire lliure. Es poden visitar habitatges obrers i edificis industrials, entre ells una filatura, la mateixa casa d’Owen, una botiga

-

-

o una escola entre d’altres. Uns 30000 turistes visiten anualment New Lanark Lowell, és una ciutat de més de cent mil persones a Massachussets, als Estats Units d’Amèrica. Va ser una de les més importants ciutats industrials del país, va destacar per la seva indústria tèxtil i les seves comunicacions a través de 9 quilometres de canals navegables que travessaven la ciutat. Va ser pionera en innovacions tècniques i en la incorporació de dones al treball. Prova d’aquesta importància és que surt mencionada a El Capital de Marx. La crisis del tèxtil va afectar durament a Lowell i l’any 1970 tancava l’ultima de les seves fabriques. Des de llavors s’ha aconseguit convertir la ciutat en un museu vivent, en un parc nacional històric: s’han rehabilitat dos cents - cinquanta edificis històrics i reconstruït els antics canals. L’ecomusée Le Creusot – Montceau a França, està situat entre dues antigues poblacions mineres Le Creusot i Montceau–les–Mines, amb un nombre d’habitants de gairebé cinquanta mil persones. Obert al públic l’any 1978 gràcies a la participació de la població i amb l’ajut d’experts en museística, l’ecomuseu va recuperar espais industrials i els va museïtzar in situ. Es va aconseguir que, alhora que es reforçava la identitat col·lectiva de les dues poblacions es contribuïa al seu desenvolupament social, econòmic i cultural.

Farinera de Lowell

75

Torres més altes han caigut c. La preservació in situ ha de considerar-se sempre com a prioritària. Desmantellar i reubicar un edifici o una estructura només és acceptable quan cal destruir el lloc per imperioses necessitats socials o econòmiques. d. L'adaptació d'un lloc industrial a un nou com forma d'assegurar la seva conservació acostuma a ser acceptable, excepte en el cas de llocs d'especial importància històrica. Els nous usos

Filatura de New Lanark 7.3 Conservació i restauració del patrimoni industrial Que s’entén per conservació i restauració del patrimoni industrial? S’ha de conservar íntegre o només les parts rellevants? I com és decideix que és rellevant i que no ho és? Fins a quin punt es pot restaurar? Quina finalitat té conservar-lo, de que ens ha de servir? Per respondre a aquestes i a d’altres qüestions en els darrers anys s’han fet esforços a nivell internacional i estatal per elaborar un corpus teòric i metodològic i uns criteris sobre la conservació i restauració de béns culturals creats en la industrialització capitalista. A continuació fem referència a dos iniciatives que trobem important destacar. La Carta de Nizhny Tagil sobre el Patrimoni Industrial comentada en l’apartat interior estableix una sèrie de paràmetres per la conservació i restauració (TICCIH, 2003, el destacat és propi): a. La conservació del patrimoni industrial depèn

de la preservació de la integritat funcional, i les intervencions en un lloc industrial han d’estar enfocades a mantenir la seva integritat funcional tant com sigui possible. El valor i l'autenticitat d'un lloc industrial poden veure's enormement reduïts si s'extreu la maquinària o els components, o si es destrueix els elements secundaris que formen part del conjunt d'un lloc. b. La conservació de llocs industrials requereix un

profund coneixement del propòsit o els propòsits pel que es va construir, i dels diferents processos industrials que van poder tenir lloc en ell. Encara que pogués haver canviat amb el temps, tots els usos anteriors han de ser investigats i avaluats.

76

han de respectar el material significatiu i mantenir els patrons originals de circulació i activitat, i ha de ser tan compatible amb l'ús original o principal com sigui possible. És recomanable habilitar un àrea on es representi l'ús anterior. e. Continuar adaptant i usant edificis industrials evita malgastar energia i contribueix al desenvolupament sostenible. El patrimoni

històric pot tenir un paper important en la regeneració econòmica d'àrees deteriorades o en declivi. La continuïtat que implica la reutilització pot proporcionar estabilitat psicològica a les comunitats que s'enfronten a la sobtada fi d'una font de treball de molts anys. f.

Les intervencions han de ser reversibles i tenir un impacte mínim. Tot canvi inevitable ha de ser

documentat, i els elements significatius que s'eliminin han de ser registrats i emmagatzemats de forma segura. Diversos processos industrials confereixen un llustre que és integral a la integritat i a l'interès del lloc. g. La reconstrucció, o el retorn a un estat conegut anterior, ha de considerar-se com una

intervenció excepcional que només és apropiada si beneficia a la integritat del lloc sencer, o en cas de destrucció violenta d'un lloc major. h. Les habilitats humanes involucrades en molts processos industrials antics o obsolets són un recurs críticament important la pèrdua del qual pot ser irreparable. És necessari registrar-los acuradament i transmetre'ls a les noves generacions. i. Ha de promoure's la conservació dels registres documentals, els arxius de les empreses, els plans de construcció, així com les espècies de mostra de productes industrials. També és important destacar que els criteris de conservació i restauració expressats per la Carta de Nizhny Tagil (TICCIH, 2003) són el punt de partida

El model [email protected] al descobert del “Projecte per a la valorització del patrimoni

industrial espanyol i l’elaboració d’una carta de Restauració Arquitectònica dels béns generats durant el procés de la revolució industrial”, iniciat l’any 2005 i enllestit tres anys després. L’objectiu del projecte és mitjançant l’anàlisi de cent casos de restauració d’arquitectura industrial d’arreu de l’Estat extreure’n conclusions que portin a elaborar una sèrie de directrius d’intervenció generalitzables a la resta del patrimoni industrial. Finalment, es pretén inserir aquest projecte en el marc del “Plan Nacional del Patrimonio Industrial” desenvolupat pel Ministerio de Educación del Gobierno Español. D’altra banda i pel que fa l’àmbit de Barcelona i del barri del Poblenou és referència obligada la proposta de pla integral del patrimoni industrial elaborat pel Fòrum de la Ribera del Besòs (2005). Tot i que, en parlarem extensament més endavant és necessari fer-ne esment pel que fa a la qüestió de la conservació i restauració del patrimoni industrial. La proposta estableix uns criteris de valoració i intervenció.

Criteris de valoració a) Memòria col·lectiva: elements patrimonials amb un significat clar en la construcció de la personalitat col·lectiva dels diferents barris de la ciutat metropolitana i de la cultura tècnica, laboral i operativa al si de les empreses. b) Document històric: elements patrimonials amb un valor important com a testimonis de la trajectòria històrica de la ciutat, formin o no part de la memòria social del moment. En aquest sentit, cal assegurar no sols elements singulars, sinó la conservació d'un repertori significatiu i territorialment consistent de les diferents tipologies edificatòries, tant fabrils com d'habitatge. c) Valor arquitectònic i urbanístic: elements patrimonials destacats per la seva qualitat com a espais funcionals o per la seva qualitat arquitectònica, amb voluntat de crear una arquitectura representativa com la que trobem a Ca l'Aranyó o al que ha quedat de la Metalúrgica, entre molts altres casos.

Unión

Criteris d'intervenció a) Arquitectònic: Cal assegurar - que els elements i conjunts fabrils es mantinguin com a tals, amb respecte per la integritat del clos fabril. Cal poder establir quins són els elements

estructurants d'un conjunt fabril que en cap cas es poden suprimir i quins elements són negociables i poden, si s'escau, enderrocar-se - que les compensacions d'edificabilitat no alterin de manera generalitzada la inserció urbana dels elements i conjunts preservats, creant un conflicte d'escala entre les construccions fabrils mantingudes i la nova edificació contigua. b) Urbanístic i paisatgístic: En un doble sentit - consistència dels elements fabrils i d'habitatge industrial en un conjunt llegible, la qual cosa comporta (1) un 'valor de posició' que fa que elements que en d'altres circumstàncies no es valorarien es prenguin en consideració i es preservin; (2) la necessitat d'establir criteris generals de les intervencions en les àrees i eixos que per la densitat d'elements i conjunts industrials que s'hi troben convingui definir com a zones d'especial protecció del paisatge industrial; i (3) el tractament de conjunt dels nuclis consolidats, com és el cas del nucli antic del Poblenou, que requereixen un estudi històric i formal previ i la seva subseqüent conversió en document normatiu. - relacions entre el patrimoni conservat i la

renovació urbana. No es tracta, en absolut, d'adoptar una posició contrària a la renovació urbana, sinó de maldar perquè l'articulació entre vells i nous elements es faci amb criteri i sigui el més satisfactòria possible, començant, en el cas del Poblenou, per l'articulació entre els grans elements d'aquest patrimoni industrial i la nova avinguda Diagonal. N'és un magnífic exemple el tàndem torre de Jean Nouvel-fàbrica Ca l'Aranyó, que en comptes d'aprofitar-se per generar entremig un espai públic d'una qualitat difícil d'aconseguir es perdrà definitivament en aprovar-se l'edificació d'una barrera d'edificis alineats amb la Diagonal. El mateix

està passant entre Can Jaumeandreu i l'esmentada avinguda, on s'ha aprovat davant de la fàbrica un edifici 'd'aspecte industrial' que el taparà: fa la impressió que l'historicisme substitueixi la història. Si es mira el conjunt del Poblenou, són molts els elements patrimonials estructurants del paisatge que tindran un caràcter ben diferent segons com s'articulin dins del procés de renovació urbanística en curs. Arribats a aquest punt ens centrarem a fer un recorregut per l’evolució en la protecció del

77

Torres més altes han caigut patrimoni industrial del Poblenou així com, a analitzar les causes de la situació actual.

amb la col·laboració de Vila Olímpica SA43, s’endega un projecte de documentació històrica de l’antic barri fabril (Caballé et al, 1991).

7.4 Evolució de la protecció del patrimoni històric del Poblenou: De 1987 al [email protected]

Barcelona 92’ i l’enderroc del barri d’Icària L’any 1986 la Comitè Olímpic Internacional (COI) concedia la seu dels Jocs Olímpics d’estiu del 1992 a la ciutat de Barcelona. Per a poder allotjar als atletes participants en les Olimpíades de Barcelona 92’ i un cop acabades, convertir-se en un nou barri de la ciutat, es va projectar el barri de la Vila Olímpica/Nova Icària. Paral·lelament també es van dissenyar nous equipaments culturals i esportius, hotels, edificis d’oficines i sales per a congressos a la ciutat. La zona de Barcelona escollida per contenir part d’aquesta renovació urbanística - el barri d’Icària - era bàsicament industrial, de recintes fabrils de majors o menors dimensions, amb habitatges dispersos i estava situada entre la via del ferrocarril i les platges. El teixit industrial i urbà del barri havia patit un procés de degradació continuat a causa de la crisis industrial dels 70’ i l’abandó de l’Ajuntament en època franquista com desprès. El projecte urbanístic apostava per revertir aquesta situació “[...] atorgant noves funcions, re-inventant activitats, oferint permeabilitat a nous grups socials i permetent una major accessibilitat.” Així l’agost de 1987 s’iniciaren els enderrocs de l’antic barri d’Icària, l’àmbit d’actuació abastava entre el Parc de la Ciutadella, el mar i les avingudes i passeigs de Marina, Litoral i Bogatell, una superfície total de 130 hectàrees. El caràcter preeminentment industrial del barri, amb una majoria de fàbriques de mitjans segle XIX-inicis segle XX i la irreversibilitat i extensió dels treballs motivaren que des de diverses instàncies s’endeguessin projectes per estudiar i conservar documentalment tot aquell barri que desapareixia. Per això, d’una banda des de l’Arxiu Històric del Poblenou (1990) es publicà el llibre Nou viatge a Icària on es recollia el naixement i evolució, les principals indústries i carrers de l’antic barri, tot il·lustrat amb imatges i plànols. D’altra banda, des del Servei d’Activitats Arqueològiques, dependent llavors del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB), i el Servei de Protecció del Patrimoni Monumental dependent de l’Ajuntament i

78

El barri d’Icària l’any 1987 La importància d’aquesta iniciativa rau en que va ser la primera d’aquesta magnitud a Catalunya, abans no existien precedents en l’arqueologia industrial del nostre país a l’hora d’estudiar i catalogar un conjunt immens on, a més, l’ús industrial convivia amb el residencial. Tota la metodologia de treball s’havia d’elaborar pràcticament de zero, amb l’afegit que les obres d’enderroc seguien un calendari estricte i inamovible. Així, es van formar equips multidisciplinaris, compostos per historiadors, antropòlegs culturals, arquitectes, fotògrafs i equips de vídeo. Els eixos de treball van ser: - Una investigació històrica del sector per conèixer la cronologia d’ocupació del barri.

43

Empresa pública creada l’11 de setembre de 1985 com a Òrgan Especial de Gestió del Front Marítim del Poblenou, més coneguda com a Vila Olímpica S.A (VOSA). Encarregada de gestionar la remodelació del barri d’Icària en motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona 92’.

El model [email protected] al descobert - Anàlisi arquitectònica i constructiva, organització de l’espai productiu i residència, articulació de la trama urbana, etc. - Recollida de testimonis orals de treballadors, veïns i empresaris. - Recerca de documentació escrita i béns mobles (maquinaria, mobiliari, etc.) - Creació d’un arxiu fotogràfic El resultat dels treballs de camp i d’arxiu van ser l’elaboració d’un catàleg amb fitxes (Gimeno, Sánchez i Guiral, 1991) dels edificis i conjunts industrials, seguint el model del Catàleg Arquitectònico-Històrico-Artístic de l’Ajuntament de Barcelona i la creació d’un “banc de dades” que podria servir per investigacions posteriors de la zona. En un primer moment, de fet, es preveia informatitzar totes les dades recollides per facilitarne la consulta, però finalment no es va fer i avui només es pot consultar en format paper. Igualment, si quelcom va aportar la redacció del catàleg, és la constatació que el barri d’Icària comptava amb exemples molt rellevants de la industrialització catalana dels segles XIX i XX. Contradient així, la postura de l’equip redactor del projecte de la Vila Olímpica. “Havíem arribat a la conclusió que hi havia molt poques coses salvables. La major part d’edificis tenen poc interès. La complexitat de les infrastructures i l’ordenació per fer d’allò un tros de ciutat s’interferien ineludiblement amb el teixit antic. La vitalització real del barri havia de passar per un canvi radical de la seva imatge”. Oriol Bohigas (1989:113)

L’estació de tren del Poblenou Fer un anàlisi detallat dels edificis i conjunts industrials amb valor patrimonial seria una tasca ingent i que ens desviaria del tema central de l’estudi.. Nosaltres ens centrarem en alguns casos que creiem especialment rellevants com Can Folch, “Crédito y Docks” i la Farinera “El Progreso”.

La fàbrica Folch Els orígens de l'empresa Folch, Albiñana i Cia. – situada a l’Avinguda Icària - es remunten al 1882. Malgrat ser ideada per a instal·lar-hi una farinera, acabà aixecant-s'hi una destil·leria d'alcohols industrials obtinguts a partir de cereals. El 1893 s'hi construí una fàbrica de gel i, el 1898, per fi acollí una farinera i magatzems. A partir de començament del decenni de 1970, l'empresa transformà en locals de lloguer tot el complex fabril. El recinte disposava d’una xarxa subterrània de passadissos, magatzems, espais de producció i de maquinària, se sap que part d’aquesta xarxa seria usada pels veïns com a refugi antiaeri durant els bombardeigs feixistes. El cas és que, fruit d’aquesta adaptació a nous usos productius i la parcel·lació en petites empreses als anys setanta la fàbrica era un reflex de cent anys d’activitat industrial. En suma, Can Folch era un exemple bàsic de la industrialització al Poblenou, tant pel seu disseny arquitectònic original com per ser un testimoni físic de l’evolució històrica del barri.

Can Folch

79

Torres més altes han caigut “Crédito y Docks” El recinte de l’empresa “Crédito y Docks” va ser dissenyat per l’arquitecte Elies Rogent a finals del segle XIX com a magatzems per a dipòsit de mercaderies, mercès a la seva proximitat al port i al ferrocarril. En el període 1917-1921 es faria càrrec dels dipòsits francs de Cadis i Barcelona. El 19 de juliol de 1936, sortiria una de les columnes de militars sublevats d’una caserna dins el recinte. L’any 1949 les autoritats franquistes canviarien el nom de la Avinguda Icària pel de López Varela, el líder d’aquella columna. El 1945 l’empresa va adquirir els magatzems annexos de “Sansalvador”, configurant el conjunt industrial definitiu. Va ser una de les primeres indústries en ser enderrocada , doncs la demolició va començar el desembre del 1986.

Porta principal Can Folch

Diverses imatges de Can Folch l’any 1987 Can Folch va ser completament enderrocada l’agost de 1987, la xemeneia és gairebé l’únic que se’n conserva. Enclotada en la plaça de Salvador Espriu, amagada pels arbres i gratacels de 130 metres. Actualment està catalogada amb un nivell de protecció C.

80

El model [email protected] al descobert la seva maquinària va ser adquirides pel Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa (mNACTEC) i passaren a formar part de la seva col·lecció (Arxiu Històric del Poblenou, 1990:58). L’interès patrimonial de “El Progreso” rau en que era una fàbrica a plena producció l’any 1987 –es processaven 35 tones de gra al dia– amb una infraestructura que s’havia mantingut en essència inalterada des del primer decenni del segle XX. De fet, tot i que s’usava un motor modern, el motor elèctric original comprat l’any 1909 a Gran Bretanya es trobava també allà. I el sistema d’elevadors de catúfols era poc comú en aquells anys entre les farineres que encara funcionaven. Es tractava d’una mostra viva dels processos de producció de la farina usats a Catalunya des d’inicis del segle XX.

Els magatzems de Crédito y Docks l’any 1987 Farinera “El Progreso” L’origen de la farinera “El Progreso” tal i com es va conservar fins la construcció de la Vila Olímpica es remunta a l’any 1884, quan l’empresa es composava d’un edifici de planta baixa més tres plantes, la farinera en si, i d’un magatzem annex. Per tant, la seva aparença exterior no s’assemblava a la típica d’una farinera, amb edificis alts i torres. Estructuralment l’edifici es suportava mitjançant pilars de fusta i columnes de fundició, amb un sistema de costelles44 i bigues principals o jàsseres de fusta i en alguns sectors bigues i encavallades també de fusta. A la planta baixa es trobava un conjunt de vuit molins instal·lats l’any 1909 per processar la farina. Un conjunt d’elevadors distribuïen el gra i les farines per tota la farinera. L’any 1991, en el marc de les I Jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya, es va presentar un estudi (Puchals, 1991:277-281) fruit del projecte de documentació històrica del barri d’Icària que va permetre conèixer la història i estudiar el funcionament d’aquesta farinera. Parts de 44

Costella: En l’armadura d’una coberta de pavelló, cadascuna de les bigues inclinades que van des del cim als angles de l’edifici i formen els caires o tremujals de la teulada (Fullana, 2005).

Interior de la farinera

Plànol en secció de la farinera La perllongació de la Diagonal Al 1988 es va aprovar un primer pla per a la perllongació de la Diagonal pel mig de Poblenou fins a la Rambla Prim però el vistiplau definitiu no va arribar fins a l’aprovació del Pla Especial de Reforma Interior (PERI) l’any 1993. El projecte va afectar un

81

Torres més altes han caigut àmbit de més de seixanta hectàrees, la qual cosa va suposar expropiar uns 730 habitatges antics i uns 500 negocis, molts d’ells petites indústries i tallers. L’expansió de la Diagonal des de la plaça de les Glòries fins al Besòs era un projecte que ja venia d’antic, de manera que les edificacions que es trobaven a la zona van estar en una situació de provisionalitat que va durar dècades. Va traçar una avinguda de 50 metres d’ample i va continuar les connexions dels carrers que l’havien de creuar, molts d’ells interromputs per l’existència d’edificacions. Així mateix, es va construir una trama fidel a la de l’Eixample, integrada per una vintena d’illes d’habitatge amb zones verdes. Això comportava que els veïns fessin les millores imprescindibles i que la zona agafes un aire d’abandó. Tot i que és cert que no existien edificis d’alt valor arquitectònic també és cert que la zona comptava amb elements i espais amb un clar valor històric i social. Destacar “Construccions Field” empresa de calderia situada al carrer Pere IV, entre Lope de Vega i Bilbao, i que durant la Guerra Civil arribaria a produir camions blindats pel bàndol republicà o la petita masia adossada a la Oliva Artés o l’antic camp del Monopol. També cal recordar passatges desapareguts, com el de l’Angle o el de Cusidó, o carrers com el de Recaredo. Que no posseïen un valor arquitectònic remarcable però en canvi gaudien d’un teixit veïnal arrelat i solidari i alhora eren una mostra tangible de l’evolució històrica de la trama urbana en aquella part del Poblenou. De fet, el contenciós entorn els passatges Cusidó i Mallart és bastant il·lustratiu de com des de l’Ajuntament, la societat [email protected] i les promotores immobiliàries es va gestionar la implantació del [email protected] El PERI Diagonal –Poblenou, en la Unitat d’Actuació 13 preveia l’enderroc de les dues illes entre les carrers Pujades, Fluvià, Pallars i Selva de Mar i la construcció d’habitatges. Entre aquestes dues illes estaven els Cusidó i Mallart, que van l’any 2000 encara estaven intactes. En aquell any es va aprovar el Pla [email protected], que malgrat que arribava només fins al carrer Pujades i a l’altra banda de la Diagonal i no afectava per tant aquestes illes, a l’hora de la veritat si les va afectar. El novembre, el tripartit municipal va aprovar concedir el projecte d’expropiació a PROCAM, filial immobiliària de Caixa de Catalunya, enlloc del Patronat Municipal de l’Habitatge. Cal destacar que els veïns, que en bona

82

part també eren els propietaris dels terrenys, van presentar al·legacions en contra d’aquesta concessió a PROCAM. D’aquesta passà a la immobiliària ESPAIS, participada majoritàriament per la mateixa PROCAM. L’empresa va oferir pels terrenys compensacions més baixesa preu de cadastre, a més bona part dels expropiats van haver de reallotjar-se provisionalment a l’espera que es construïssin els habitatges de protecció oficial. La manca de voluntat de diàleg de l’Ajuntament i la immobiliària van provocar quatre contenciosos administratius presentats per veïns i dos desallotjaments policials. Els habitatge definitius pels afectats es van entregar a finals de 2007 (Grup Perifèries Urbanes, 2006).

“Construccions Field” i el Passatge Cusidó, l’any 2000 Primers plans de protecció del patrimoni històricoartísic del Districte de Sant Martí. La denominada “Ordenança sobre protecció del patrimoni històrico-artístic de la ciutat de Barcelona”, aprovada l’any 1979, va ser la primera iniciativa des de l’Ajuntament post-franquista de catalogació i protecció del patrimoni immoble històric i artístic de Barcelona. En el seu catàleg es recollien uns 1.200 edificis protegits, d’aquests però, la major part es trobaven als districtes de Ciutat

El model [email protected] al descobert Vella i Eixample, en contraposició amb Sant Martí que només en tenia dos i cap d’industrial. No va ser fins l’any 1994 quan l’Ajuntament començaria el procés per ampliar el catàleg a altres districtes més desatesos en el primer pla i a noves categories, com el patrimoni industrial. Sis anys més tard, el maig del 2000, s’aprovava el “Pla Especial de Protecció del Patrimoni Històricoartístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí” (Ajuntament de Barcelona, 2000b). El nou pla incorporava 46 nous edificis i elements arquitectònics i, a diferència de l’anterior, els atorgava un nivell de protecció seguint les directrius de la llei del Patrimoni Cultural Català (Generalitat de Catalunya, 1993), també per primera vegada es contemplava la tipologia industrial. Malgrat l’avenç evident respecte l’any 1979 el nou pla presentava una sèrie de mancances greus: Es catalogava elements aïllats de les fàbriques i conjunts fabrils -el cas més abundant eren les xemeneies– i se’n excloïa la resta. Els casos més greus eren els dels conjunts de Can Framis, Can Ricart, “Extractos Tánicos”, el RAM o Can Nubiola. A l’hora de catalogar un edifici o conjunt, els criteris es centraven majoritàriament en les seves qualitats estètiques i arquitectòniques, més que no pas en les històriques. Un exemple d’això és la inclusió de fins a 5 naus de petites dimensions i de planta baixa en el catàleg pel fet de ser d’estil modernista. El baix nivell de protecció; dels 46 edificis i elements catalogats, 29 tenien el nivell C i 12 el D. Per contra només hi havia 5 de nivell B (BCIL) i cap A (o BCIN). Escassa presència de conjunts industrials en desús i per tant en una situació de risc més alt. Només Can Jaumandreu, Ca l’Aranyó i Can Saladrigas. Aquest últim salvat de l’enderroc in extremis gràcies a la pressió veïnal. A tall de justificació de les mancances del catàleg trobem, en un dossier elaborat pel consistori barceloní amb motiu de la presentació de la Modificació del Pla de l’any 2006, la següent explicació: “La peculiar configuració arquitectònica del Districte i, concretament, de la zona del Poblenou, objecte de nombroses modificacions i concrecions del planejament que es trobaven llavors, en tràmit, entre

d’altres la pròpia modificació del PGM en l’àmbit del districte d’activitats [email protected], va justificar la catalogació d’aquells béns que es varen considerar prioritaris i sense perjudici d’anar incorporant en el futur altres elements a la protecció.” Ajuntament de Barcelona (2006) El que es desprèn del text és que, el motiu de la no inclusió de valuosos exemples de la industrialització catalana dels segles XIX i XX dins el catàleg del 2000, és el mateix Pla [email protected] L’aplicació del qual sembla que entrava en contradicció amb la catalogació de certs edificis i conjunts fabrils. Aquesta no catalogació tindrà greus conseqüències per una part important del patrimoni industrial durant el període 2000-2005, com exposarem més endavant. D’altra banda i enllaçant amb l’exposat al capítol 4, en les Normes Urbanístiques (NU) de l’esmentat pla de protecció del 2000 (Ajuntament de Barcelona, 2000b) apareix una mostra més de la voluntat de reutilitzar el patrimoni industrial com a habitatge no convencional, enfront la construcció d’obra nova. Concretament en l’apartat d’àmbit temporal del pla, en l’article 3 s’especifica: “Són causes socials i tecnològiques, justificatives de revisió [del pla de patrimoni] els canvis substancials en l’àmbit de les polítiques públiques de foment de la rehabilitació com a alternativa a la política d’habitatge fonamentada en la construcció de noves edificacions.” Ajuntament de Barcelona (2000b). Arribats a aquest punt es produeix la situació que molts dels edificis i conjunts fabrils que el Pla [email protected] qualificava d’aptes per a reutilitzar-se com a habitatge no convencional –s’analitza a l’apartat 7.5no estaven catalogats o ho estaven de manera parcial. Per tant partien d’una indefensió jurídica en no tenir cap nivell de protecció fixada prèviament, alhora que aquest patrimoni no catalogat tampoc s’havia estudiat degudament. Així, tot i que era perfectament factible obrir un nou i més ampli procés d’estudi dels elements industrials, per incloure’ls, o no, al catàleg amb un nivell de protecció, modificant el pla de patrimoni del 2000 des d’un bon començament, aquest no va ser el procediment escollit. Enlloc d’això, des de l’Ajuntament es va optar per encarregar estudis d’anàlisi històrica i valoració patrimonial d’aquells edificis i conjunts industrials on ja existia un proposta d’actuació concreta. Propostes fetes

83

Torres més altes han caigut sobretot, per constructores i promotores immobiliàries i de reutilització com a habitatge no convencional. Aquests estudis, a càrrec d’un arquitecte i un historiador, recopilaven documentació històrica -plànols, registres de propietat, segells mercantils, reformes-, i realitzaven una valoració patrimonial dels elements arquitectònics de l’immoble, amb l’objectiu d’arribar a unes conclusions. En gairebé tots els casos analitzats, en aquestes conclusions es destacava el valor patrimonial de l’immoble en concret però també la seva perfecta adequació als nous usos residencials que es proposaven. Per mostra: “Hi ha suficients elements característics amb valor intrínsec i que es troben en un bon estat de conservació. Altrament les tasques de recuperació i substitució són, ara per ara perfectament abordables, amb la suficient flexibilitat per acollir un programa de renovació integral com el que es proposa.” A. Vilanova (2002) “Aquesta disposició (dels edificis) dins la parcel·la actual, respon a un model de tipologia industrial, plenament adequat i amb valor patrimonial destacat, per permetre la seva reutilització, segons els criteris aportats des del [email protected] i d’acord amb el planejament vigent.” A. Vilanova (2003) D’aquesta manera l’Ajuntament va aprovar la reconversió de cinc edificis o conjunts industrials no inclosos dins el catàleg de patrimoni, com a habitatge no convencional entre els anys 2000 i 2005: Can Gili Vell, Can Gili Nou, la Compañia de Industrias Agrícolas, “Els Radicals” i “Ca l’Alier”. En el següent apartat d’aquest capítol analitzarem, juntament amb d’altres, aquests casos. 7.5 El tractament del patrimoni industrial al [email protected]: la reutilització Com s’ha exposat en la Contextualització global ([email protected]: el GPU a Barcelona), el juliol de l’any 2000 s’aprovà la “Modificació del Pla General Metropolità per a la renovació dels sòls industrials del Poblenou - Districte d’Activitats [email protected]“ més conegut com a Pla [email protected] L’objectiu del pla urbanístic és transformar l’espai en àrees d’usos mixtos (integrant oficines, habitatges, activitats comercials) i la creació de nous espais de producció i de consum adaptades a les exigències de les noves realitats locals globals, és a dir centres de producció (financeres, serveis avançats, tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)). En el marc d’aquesta

84

transformació de l’espai urbà també s’inclou el patrimoni històric, sobretot l’industrial. Els GPU internacionals en els quals el Pla [email protected] s'inspira han tingut lloc, en bona part, en antics espais i zones industrials degradades que s'han reconvertit en centres i parcs tecnològics centrats en les TIC. Part dels antics edificis industrials s'han remodelat per a aquests nous usos productius o com a “habitatges no convencionals” –denominació de la tipologia “loft” en tota la documentació normativa generada pel Pla [email protected], destinats a professionals liberals amb recursos i atrets per un tipus d’habitatge diàfan i que permet combinar treball i vida domèstica en un únic espai. L'exemple clàssic seria el barri del Soho de Nova York, una antiga zona industrial que a entre els anys 60' i 70' es va reconvertir en un barri de joves artistes i creadors, atrets per la seva situació cèntrica, els lloguers barats i l'amplitud dels pisos. Posteriorment aquests mateixos atractius, més el caràcter bohemi i liberal que havia adquirit el barri, motivaren que el seu valor immobiliari augmentés; fent que s’establissin galeries d'art, hotels, boutiques, restaurants exclusius; provocant en conseqüència l’increment dels lloguers i del mateix sòl i la marxa dels artistes i la seva substitució per professionals liberals i turistes.

Reutilització com a habitatge no convencional “En altres casos, s’admet, també amb Pla Especial, la rehabilitació amb destí a habitatge dels edificis industrials existents. S’acull aquí la necessitat d’homologar el districte a experiències exitoses de rehabilitació en les ciutats europees i nordamericanes i, alhora, la idea que l’activitat econòmica, en molts casos, està deslligada de l’ocupació de grans espais i és perfectament compatible amb l’habitatge.” Ajuntament de Barcelona (2000) El Pla [email protected] preveu la reutilització dels edificis industrials existents en estat d'abandó, bé com a habitatge no convencional, els lofts, o per a activitats i empreses centrades en les TIC sempre i quan compleixin una sèrie de requisits. “- Només s’admetrà en edificis que no superin l'edificabilitat de 2,2 m² st/m²s sobre la parcel·la, sense perjudici del que preveu l'apartat d). - Caldrà formular el corresponent Pla de Millora Urbana (PMU) amb caràcter de Pla Especial integral amb el nivell de concreció que preveu l'apartat 4 anterior.

El model [email protected] al descobert - El Pla de Millora Urbana establirà una reserva per a espais lliures i equipaments en la proporció de 31m² per cada 100m² de sostre d'habitatge, dels quals 28m², com a mínim es destinaran a espais lliures. - Els sòls amb aquest destí seran de cessió obligatòria i gratuïta. Les cessions podran fer-se efectives en el propi àmbit o en àmbits discontinus de transformació.

- Es permet l'addició de volums corresponents als elements necessaris per al desenvolupament del nou ús, com els nuclis d'escala, ascensors, elements tècnics d’instal·lacions comunitàries i serveis generals.” Ajuntament de Barcelona (2000)

En aquest sentit el Pla [email protected] presenta un annex (Ajuntament de Barcelona, 2000) amb un recull d’edificacions industrials reutilitzables com a habitatges no convencionals i estableix els requisits per a noves incorporacions al recull: Edificis industrials que, pel seu interès

arquitectònic, històric o artístic, són representatius

de les diferents etapes del desenvolupament industrial del Poblenou. Que per la seva tipologia són aptes per acollir l’ús d’habitatge sense desvirtuar les característiques que fonamenten el seu interès. Que per les seves característiques i nivell de qualitat estructural i constructiva poden ser objecte d’una operació de rehabilitació.

85

Torres més altes han caigut Que en l’entorn on estan situats no existeixen indústries o activitats incompatibles amb l’ús d’habitatge. Una Comissió Tècnica serà l’encarregada d’avaluar les noves admissions al recull i les propostes de reforma dels edificis industrial, presentades en forma dels ja esmentats PMU. Aquests consten de cinc aparats: Memòria: Detalla objectiu, localització, promotor i projecte Normativa urbanística: Pla d’etapes del projecte Estudi econòmic Plànols Annexos: Incorpora l’informe de valoració patrimonial de l’edifici o conjunt industrial

començar justament per una part de la illa d’Extractos Tánicos.” 45 En realitat el que va succeir és que la petició de protecció de la fàbrica va coincidir amb Setmana Santa, provocant que no s’obrís expedient i es paralitzessin les obres. En assabentar-se el propietari de la intenció de declarar Extractos Tánicos bé cultural i davant el silenci administratiu de l’Ajuntament, va tirar pel dret enderrocant el conjunt industrial. La demolició inicialment es va parar i des de l’AAVV del Poblenou es va reclamar la reparació dels desperfectes ocasionats, però finalment la resta del conjunt va ser enderrocat.

D’aquesta manera, el procediment de remodelació de conjunts industrials del Poblenou en habitatge no convencional, ha sigut mitjançant els Plans de Millora Urbana. La presentació dels projectes arquitectònic ha sigut iniciativa majoritàriament de promotores immobiliàries, que són les propietàries dels terrenys.

La indefensió del patrimoni industrial Pel que fa als conjunts fabrils que no estaven catalogats però tampoc estan inclosos en el llistat de reutilitzables com a habitatge no convencional, la seva trajectòria va ser diferent. Alguns dels casos més representatius són els de les fàbriques Extractos Tánicos, del c/Taulat, la Unión Metalúrgica al carrer d’Almogàvers, Toldos Giralt Miró al carrer Tànger, i “el Cànem” al carrer Llacuna, enderrocades totes entre els anys 2005-2006. Durant el març del 2005 part d’Extractos Tánicos, afectada per un PERI, va ser enderrocada pel propietari dels terrenys Antoni Durall i Serra amb l’objectiu d’edificar 120 lofts i tres edificis d’oficines (Favà, 2005). Es donava el cas que l’Ajuntament pocs dies abans havia acceptat, arran d’una iniciativa de l’AVV del Poblenou d’incloure el conjunt industrial dins el catàleg de patrimoni de la ciutat. En paraules del regidor del Districte, Francesc Narváez: “La unitat d’actuació és molt gran, estem parlant de més cinc illes del tamany de l’Eixample,. Amb tant mal infortuni que en un moment determinat, doncs la màquina va

Fàbrica d’Extractos Tánicos l’any 1981, i l’any 2005 vista des del c/ Vidal i Valenciano. El març del mateix any va ser enderrocada la major part de l’antiga “Unión Metalúrgica”, conservant-se només el pavelló d’entrada. L’any 45

Declaracions del regidor del Districte de Sant Martí, Francesc Narváez, extretes de l’entrevista concedida a Clot TV el 7 de març de 2005. http://www.tvclot.com/continuidad.php?Id=2106

86

El model [email protected] al descobert anterior Xavier Cases, tinent d’alcalde de Barcelona, va autoritzar a la constructora “Habitat” l’enderroc de la major part de la fàbrica i la construcció en el seu lloc, d’oficines i un hotel. Això malgrat l’oposició de les entitats veïnals, que s’hi van oposar. Posteriorment, en el catàleg de l’any 2006 el pavelló d’entrada es va catalogar amb el nivell C de protecció.

cedida per a l’habilitació d’una presó de repressió franquista per la que van passar més d’11.000 presoners republicans en condicions insalubres, dels que 1.619 foren afusellats al Camp de la Bota. En el període 2006-2008 s’enderrocà part de la fàbrica mentre de l’altre restant se’n aprofità la façana exterior per a fer un hotel i diversos locals comercials. El Pla de Patrimoni Industrial del Poblenou del mateix any l’havia catalogat com de nivell C.

Fàbrica Unión Metalúrgica el 2005 i el 2010.

Solar on hi era “Giralt Miró” i La Makabra l’any 2010 i de l’enderroc del Cànem l’any 2006

El mateix any la fàbrica de tendals “Giralt Miró”, situada a l’illa delimitada pels carrers Bolívia, Tànger, Sancho d’Àvila i Àvila. Un conjunt industrial que ocupava pràcticament tota l’illa i okupada pel col·lectiu d’artistes “La Makabra” va ser enderrocat l’any 2006. Un immens operatiu dels Mossos d’Esquadra va desallotjar aquell espai de creació, el conjunt fabril seria totalment demolit pocs dies després. De llavors ençà la zona és un solar propietat de La Caixa.. Finalment l’antiga fàbrica de filatures de jute situada entre els carrers Llull, Ramón Turró, Roc Boronat i la Rambla del Poblenou coneguda popularment com “el Cànem” fou fundada cap el 1880 per la família Godó. Entre 1939 i 1942 va ser

Davant d’aquesta situació de destrucció total o parcial d’una part insubstituïble del patrimoni històric industrial durant l’any 2005 es fa evident la necessitat d’incrementar la protecció i estudi i divulgació no només del Poblenou, sinó de tota la ciutat de Barcelona. És en aquest context que sorgeixen una sèrie d’iniciatives des d’àmbits veïnals i professionals que aconsegueixen incidir en l’agenda política del moment. Una d’aquestes iniciatives va ser l’endegada pel grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs (2005) publica, l’abril de l’any 2005, una proposta de pla integral de patrimoni industrial de Barcelona.

87

Torres més altes han caigut La proposta de pla integral del patrimoni industrial de Barcelona En la redacció de la proposta de Pla Integral del Patrimoni Industrial elaborat pel Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs, hi van col·laborar un ampli espectre d'entitats; des del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC), el

Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), l'Arxiu Històric del Poblenou, l'Arxiu Municipal de Sant Martí, fins a associacions veïnals agrupades entorn del Fòrum de la Ribera del Besòs. També hi participà el districte de Sant Martí i l'empresa [email protected] Els objectius marcats eren: 1. impulsar els estudis necessaris per fer balanç de la situació actual del patrimoni industrial de la ciutat. 2. crear mecanismes d'intervenció sobre el patrimoni industrial. Això és concretava en diversos eixos de treball a nivell de Barcelona com : la creació d'un Museu Metropolità del Treball, un pla educatiu per a divulgar el patrimoni industrial, un protocol d'estudi dels elements del patrimoni industrial, un protocol pel tractament del llegat documental d'empreses i entitats i la redacció de plans directors del patrimoni industrial per a cada districte. A nivell del Poblenou la proposta de pla es concretava en la necessitat d'un pla director del patrimoni industrial, que permetés actualitzar el catàleg de béns patrimonials de l'any 2000. Com a pas previ a l’elaboració de l'esmentat pla director del patrimoni industrial del districte de Sant Martí, en el qual s'haurien de basar els plans de millora urbana (PMU) que estiguessin en fase de redacció o d'execució. El pla director donaria les directrius de selecció, conservació i reutilització i contextualització (en relació el seu entorn immediat) del patrimoni industrial del barri. Pel que fa al Museu Metropolità del Treball s'apostava per emplaçar-lo a la fàbrica Oliva Artès donada la importància del Poblenou com a principal pol tècnic i social de les successives fases de la revolució industrial a Barcelona i Catalunya. La funció d’aquest nou espai museític seria esdevenir un centre d'arxiu i documentació de les empreses i els moviments laborals i associatius, un centre articulador del patrimoni industrial de la ciutat, generar una exposició dinàmica i debat sobre les condicions de vida i treball en cada període

88

industrial, un centre de recerca i anàlisi dels successius canvis a nivell social, tècnic, organitzatiu, econòmic i urbà en la Barcelona del segle XVIII ençà. La importància de la Proposta de Pla Integral de Patrimoni Industrial de Barcelona radica en que per primera vegada elabora un proposta global de tractament del patrimoni industrial de la ciutat. I proposa la creació d'una institució museística que serveixi de centre d'anàlisi, debat i divulgació del passat industrial de Barcelona. A més, l'amplia participació d'entitats de caràcter professional i veïnal en la seva redacció atorga al pla una representativitat social i tècnica afegida. Alhora que es fonamenta en una sèrie de paràmetres i criteris de valoració i actuació que són reflex de la intervenció i gestió en el patrimoni industrial a nivell internacional.

La Modificació del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Historicoartístic del Districte de Sant Martí Forçat per la situació de precarietat jurídica i de destrucció accelerada del patrimoni industrial a Poblenou i d’altres barris de Barcelona, el parlament de Catalunya aprovava l’octubre de 2005 una proposició no de llei (Generalitat de Catalunya, 2005), instant al govern de la Generalitat a: Col·laborar amb l’Ajuntament de Barcelona en l’elaboració d’un estudi del patrimoni industrial del Poblenou. I a desenvolupar les figures de protecció i els plans directors si és necessari. Elaborar, junt amb l’ajuntament, un estudi de viabilitat per a un museu amb un centre d’estudi i interpretació del patrimoni industrial. Col·laborar amb l’Ajuntament en la protecció de les fàbriques del Poblenou. Dos mesos després, l’Ajuntament de Barcelona inicià el procés de modificació del Pla de Protecció

del Patrimoni Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona de l’any 2000 esmentat abans. El maig de 2006 a través del Butlletí Oficial de la Província de Barcelona (BOP) es posava a exposició pública l’aprovació inicial del document. Passat el període d’al·legacions el pla va ser aprovat el novembre del mateix any. Els canvis més importants respecte el pla de l’any 2000 pel que fa al Poblenou (Ajuntament de Barcelona, 2006) eren: a) L’ampliació del nombre de conjunts i elements catalogats fins a 68, ampliant el marc

El model [email protected] al descobert cronològic fins a elements datats dels anys setanta del passat segle. b) La creació d’un Centre de la Cultura Industrial ubicat a Can Saladrigas dedicat a la difusió i l’estudi de la industrialització de la ciutat. El centre comptaria amb una exposició permanent, espais per a exposicions temporals, un centre de documentació i sales per tallers i activitats. El Centre també ha de comptar amb una publicació especialitzada pròpies o en règim de col·laboració sobre la temàtica del patrimoni industrial. c) L’elaboració d’un programa permanent d’activitats escolars, específiques pels centres escolars de Barcelona i tota Catalunya. d) L’elaboració d’un programa general que inclogui la senyalització del patrimoni industrial de Barcelona, en un disseny gràfic fàcilment identificable i retolat en tres idiomes. e) Rutes i visites comentades a instal·lacions de la ciutat i de la resta del país f) Programació cultural sobre el patrimoni industrial (cicles de música, cinema i literatura, teatre i documentals) El nou pla representava, com a mínim sobre el paper, un canvi en el tractament que l’Ajuntament de Barcelona tenia del patrimoni industrial de la ciutat i molt especialment del Poblenou. Recolzantse en, l’ampliació i reforçament de la protecció jurídica del catàleg per una banda i en l’estudi i la divulgació en el marc del futur museu per l’altre, la situació del patrimoni industrial del Poblenou hauria de millorar. No obstant el pla distava molt del projecte presentat pel Fòrum de la Ribera del Besòs i va motivar dures crítiques dels especialistes. “L’inventari o la llista d’edificis industrials continguts en el Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, a més de ser restringit, respon plenament a la tradicional classificació d’edificis aïllats seleccionats per raons formals (façadisme) o tipològiques; és el patrimoni industrial restringit a les pedres. El recent Pla Especial de Patrimoni Industrial del Poblenou, elaborat per l’Ajuntament a proposta del Parlament de Catalunya, malgrat el notable esforç, peca del mateix defecte.” Ll. Brau (2006:6-7) Així com, també va rebré al·legacions d’importància i molt contundents amb el contingut del pla, abans de la seva aprovació (Checa, 2007): 1. Compliment insuficient, en general, de la Proposició no de llei aprovada pel

Parlament sobre la protecció del patrimoni industrial del Poblenou 2. Reduccionisme en la definició del patrimoni industrial, amb un criteri excessivament formalista 3. Un Pla de patrimoni industrial del Poblenou té sentit si es fa ressò de la consistència del districte industrial. Així, s'ha de basar més en les relacions entre peces que no als edificis singulars 4. Una fàbrica és un sistema utilitari que es constitueix al llarg del temps, no se la pot valorar només com a mera materialització en un moment donat d’un projecte arquitectònic 5. La insuficiència dels estudis realitzats reforça la tendència de la pla per el “façanadisme” és a dir, només, els valors exteriors 6. La solució és, com suggereix la resolució parlamentària, comptar amb la redacció d'un pla director 7. Necessitat de considerar tot el Poblenou com una sola àrea a l'efecte de la reubicació de l'edificabilitat. Necessitat de comptar amb eines i instruments per incidir en la valorització del context urbà de les peces patrimonials i les modalitats d'intervenció en cada cas 8. Fa falta disposar, si més no, d'un nivell de protecció ‘C’ en els principals conjunts patrimonials 9. Perill d'una requalificació urbanística encoberta en favor de l'habitatge de renda lliure (lofts) 10.Conveniència d'un pla d'usos que tregui el màxim partit econòmic social del patrimoni conservat: aposta per un perfil productiu propi per als vells recintes fabrils 11 Conveniència d’una aposta cultural més ambiciosa per al conjunt del patrimoni del Poblenou. D’altra banda l’any 2010 també es van produir enderrocs. A principis d’any l’antiga “Fàbrica Nacional de Colorantes y Explosivos” situada prop de la Escocesa va ser enderrocada. En el mateix període, les restes de les naus de Can Culleres que quedaven al carrer Pallars amb Llacuna també van

89

Torres més altes han caigut ser enderrocades. És cert que no es va incomplir el Pla Especial de Protecció, en el primer cas, si bé la fàbrica estava catalogada, aquesta ho era amb nivell de protecció D que permet l’enderroc si prèviament s’ha realitzat un estudi documental. En el segon cas, les naus restants de Can Culleres no s’havien inclòs en el catàleg de patrimoni.

de la memòria històrica (com el cas citat abans del “Cànem”). 7.6 Anàlisi crític de les intervencions sobre el patrimoni històric

Criteris d’intervenció sobre els béns catalogats segons el nivell de protecció Abans d’entrar en l’anàlisi concret dels exemples seleccionats és necessari concretar que implica, pel que fa als criteris d’intervenció, cadascun dels diferents nivells de protecció que a través de la Llei de Patrimoni Cultural (Generalitat de Catalunya, 1993), la Modificació del Pla Especial de Protecció

del Patrimoni Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí (Ajuntament de Barcelona, 2006) atorga als béns catalogats.

NIVELL A: Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN). NIVELL B: Béns Culturals d’Interès Local (BCIL)

Les naus de Can Culleres i de la “Fàbrica Nacional de Colorantes y Explosivos” Malgrat tot, també és cert que ambdós casos formaven part bàsica d’un període de la història del Poblenou i de la ciutat: la guerra civil. Tant Can Culleretes o “Metales y Plateria Ribera SA” com la “Fàbrica Nacional de Colorantes y Explosivos” van ser dues de les fàbriques que durant la Guerra Civil van reconvertir-se a la producció bèl·lica. Ambdues varen ser col·lectivitzades i després incautades per la Generalitat l’agost del 1936, i varen passar a dependre de la Comissió d’Indústries de Guerra (CIG) presidida per Josep Terradellas46. Per això, si bé cap de les dues tenia elements arquitectònics rellevants, eren un testimoni físic i directe d’aquells temps i la seva conservació hauria pogut servir per donar a conèixer aquest aspecte de la Guerra Civil i

46

Televisió de Catalunya (TV3). Documental “Del pintallavis Primeres empreses confiscades. la bala”. http://www.tv3.cat/industriadeguerra/incautades.htm

a

90

- Qualsevol intervenció haurà de valorar tots els processos històrics del recinte. - Restauració de les façanes: eliminació d'elements superposats no originals (cossos afegits, instal•lacions, aparells d’aire condicionat, etc.). - Recuperació dels forats arquitectònics originals; manteniment, neteja i, recuperació dels paraments (textures, cromatismes, fusteries de totes les obertures amb l’especejament original, etc.). - Manteniment de la volumetria original. - Respectar l’estructura espacial definida pel projecte original per tal de fer intel•ligibles els espais originals. - Recuperació i posada en valor dels elements estructurals originals d’interès, visibles a l’interior. NIVELL C: Béns amb Elements d'Interès Restauració de les façanes: eliminació d'elements superposats no originals (instal•lacions, aparells d’aire condicionat, etc.). Recuperació dels forats arquitectònics originals; manteniment, neteja i, recuperació dels paraments (textures, cromatismes, etc.). - Respectar l’estructura espacial definida pel projecte original per tal de fer intel•ligibles els espais originals. - Recuperació i posada en valor dels elements estructurals originals d’interès, visibles a l’interior.

El model [email protected] al descobert NIVELL D: - És permès l’enderroc amb les condicions establertes a la normativa del Pla.

així es pot apreciar en aquestes imatges dels anys 2003-2006.

Passatge del Sucre El conjunt industrial de la “Compañia de Industrias Agrícolas S.A” situat entre el carrer Ramón Turró i el passatge Mas de Roda, és un dels nous béns patrimonials inclòs amb el número 107 en la “Modificació del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí” (Ajuntament de Barcelona, 2006). Té el nivell de protecció C. Es tracta d’un seguit de tres edificacions de principis del segle XX, disposades en forma de lletra L creant un espai interior i amb l’entrada principal situada al passatge. Dues són naus amb coberta a dues aigües, d’entre planta baixa i planta baixa més dos pisos i un edifici de planta baixa més tres pisos i coberta plana. Fins que va fer fallida l’any 1991 el conjunt era ocupat per una empresa orientada al comerç majorista de productes agrícoles. Des de llavors el local va estar buit.

:

Façanes del conjunt l’any 2006

Patí interior del conjunt l’any 2003 L’any 2002 la promotora Passatge del Sucre SL, propietària del conjunt va presentar una proposta de Pla de Millora Urbana pel conjunt industrial (Ajuntament de Barcelona, 2003b). El novembre del mateix any l’Ajuntament va Barcelona va encarregar a un arquitecte, un informe (Vilanova, 2002) de valoració del conjunt. En ell es realitza un estudi i descripció de les característiques arquitectòniques del conjunt industrial i una valoració final, prèvia a una intervenció profunda sobre el conjunt. Finalment el PMU es va aprovar el 2003. L’any 2008 van començar les obres per a readaptar-lo com a complex de lofts d’alt standing i despatxos. El seu estat de conservació abans de la intervenció del 2008 era bo, així es conclou en l’informe del 2002 i

L’estructura de les tres edificacions estava intacta; es conservaven les cobertes, els murs no estaven danyats i no hi havia runes o brutícies acumulades a l’interior o al patí. El revestiment original a base de morter d’un dels edificis de Ramón Turró s’havia mantingut, no existien afegits arquitectònics (pisos, finestres, etc.) recents i la distribució dels espais productius era la mateixa que l’any 1991. En resum, el valor patrimonial del conjunt del passatge de Mas de Roda com a document històric del passat fabril del Poblenou era notable. Ara bé, com hem apuntat, l’any 2008 comença una remodelació en profunditat del conjunt industrial per adaptar-lo a usos residencials (lofts) i despatxos. Un cop acabades les obres, l’aspecte del conjunt l’any 2010 és aquest:

91

Torres més altes han caigut edificis del carrer Ramón Turró, deixant a la vista el maó. Per últim s’han enderrocat dues naus industrials situades a l’altre banda del passatge doncs segons el PMU no tenien el “més mínim

interès arquitectònic”. El resultat final és la creació d’un nou conjunt, que poc té a veure amb el que va ser catalogat tres anys abans. S’ha alterat greument l’estat de conservació del bé patrimonial, creant un fals històric. La nostra conclusió és que la intervenció, no buscava tractar al conjunt industrial del passatge Mas de Roda com a part del patrimoni històric del Poblenou, assegurant per tant la conservació preventiva del conjunt original, sinó que ha explotat les seves qualitats patrimonials amb finalitats de lucre econòmic.

Antic centre de la Joventut Democràtica Radical Instructiva o “Els Radicals”

Imatges del conjunt l’any 2010 La intervenció sobre el conjunt és, segons les teories i pràctiques modernes de la Conservació Restauració de Béns Culturals, totalment inadequada. S’han afegit noves parts arquitectòniques, al mateix temps que s’ha eliminat part del mur per fer una entrada de grans dimensions, s’han engrandit els finestrals o se n’han fet de nous, i no menys important, s’ha extret el revestiment de morter original que recobria un dels

92

L’antic centre republicà conegut com “Els Radicals”, situat en el xamfrà entre els carrers Badajoz i Pujades, és un dels nous béns patrimonials inclòs amb el número 85 en la Modificació del Pla Especial del “Modificació del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí” (Ajuntament de Barcelona, 2006). Té el nivell de protecció C. L’edifici va ser en origen la seu social de la Joventut Radical Democràtica (1911-18) i en els anys 20 un casino familiar, posteriorment l’ocuparia un fàbrica d’aparells de mesura i finalment una empresa de bolígrafs. El 2003 l’Ajuntament de Barcelona va publicar un informe (Ajuntament de Barcelona, 2003c) de valoració del bé immoble, que va córrer a càrrec d’un arquitecte. En les conclusions s’afirmava que si bé, l’edifici podia haver tingut elements patrimonials interessants: “el conjunt actual ha patit moltes transformacions i processos d’annexió, sobretot a l’interior, que han desvirtuat qualsevol acció de recuperació d’alguna estructura original de valor.” Així doncs conclou en preservar únicament el tram de Badajoz 79, sobretot les façanes neoclassicistes, en suprimir, integrar o desplaçar els afegits posteriors i en completar el xamfrà cap el carrer Pujades. L’any 2005 es va aprovar el “PMU de

l’edifici de l’antiga seu de la Joventut Democràtica Radical Instructiva” (Ajuntament de Barcelona,

El model [email protected] al descobert 2005b), elaborat pel gabinet d’arquitectes MBM, a iniciativa de l’empresari hoteler Jordi Clos. En ell es destinava a Els Radicals a habitatges no convencionals, mentre que l’edifici annex del carrer Pujades seria enderrocat i s’hi construiria un aparthotel. El conjunt presentava un estat de conservació regular, bàsicament per les encavalcades de fusta que sostenien la coberta. El bust femení i la cornisa situada sobre les façanes presentaven traces de crosta negra, una capa compacta de dipòsits calcaris produïda per l’exposició als elements atmosfèrics i als excrements de les aus i que pot arribar a degradar greument el suport. D’altra banda, la pintura rogenca de la façana estava aixecada en alguns punts per acció de la humitat. En d’altres zones el revestiment original s’havia després del mur, deixant a la vista el maó. Amb tot, aquestes problemàtiques de l’estat de conservació del conjunt eren tractables. L’any 2008 comença una intervenció profunda sobre el conjunt, acabada l’any 2010.

L’edifici dels Radicals l’any 2007

L’estat de les obres l’any 2009

Façana l’any 2007

L’interès com a document històric de “Els Radicals”, radicava en que mantenia la mateixa distribució dels espais de l’últim període d’ocupació industrial. Amb l’afegit que es tractava d’una construcció que havia anat sumant i modificant espais durant la seva existència, adaptant-se a les noves necessitats productives, amb el resultat de tenir un testimoni físic dels diversos canvis d’usos del conjunt durant un segle.

93

Torres més altes han caigut Arquitectònic Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí” (Ajuntament de Barcelona, 2010). Té el nivell de protecció C. Construïda pels vols de l’any 1877 és tracta d’un conjunt industrial dedicat a l’elaboració de farines pel sistema de gravetat. Així, es composa d’una torre, on es feia el procés de decantat de la farina, una xemeneia adjacent, un antic molí de gra i locals destinats com a magatzems de matèria prima i del producte final. L’any 2000 s’inclouen la torre i la xemeneia en la primera versió del Pla Especial del

Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí. Es protegeix amb el nivell de protecció C, però se’n exclou la resta del conjunt. El desembre del 2004 va ser aprovat per l’Ajuntament el “Pla de Millora Urbana (PMU) de la Farinera La Fama” (Ajuntament de Barcelona, 2004), en ell s’acorda destinar el conjunt fabril a habitatges no convencionals (lofts) majoritàriament. L’any 2006 va ser inclòs en el Catàleg de Patrimoni Industrial del Poblenou.

L’edifici dels Radicals l’any 2010 Amb la remodelació això s’ha perdut. Per una banda l’edifici del carrer Pujades s’ha enderrocat, fent-se un edifici d’obra nova. De l’altra l’edifici dels Radicals es va enderrocar totalment exceptuant la façana principal i la secundària del carrer Badajoz, així com també es va eliminar el segon pis. El nou edifici s’ha bastit aprofitant les façanes, alhora que s’ha construit un segon pis, afegint una petita torre que corona la façana principal. El resultat novament és un edifici nou, que poca relació té amb l’original. El bé patrimonial s’ha modificat per adaptar-lo a habitatges no convencionals (lofts). “És un dels pitjors exemples de rehabilitació del patrimoni al Poblenou, ja que els valors històrics patrimonials han quedat pràcticament anul·lats per una intervenció molt agressiva i gens respectuosa amb el seu passat.” AVV del Poblenou (2010)

Can Gili Vell (Farinera La Fama) La farinera La Fama, coneguda popularment com Can Gili Vell, està situada al carrer Ciutat de Granada 12b-16 i li correspon el número 89 en la “Modificació del Pla Especial del Patrimoni

94

Can Gili Vell abans de la intervenció

El model [email protected] al descobert

Imatge aèria del conjunt l’any 2002

Can Gili Vell abans de la intervenció Abans de la intervenció de remodelació l’estat de conservació dels cossos edificatoris si bé no era l’òptim, si era prou bo. La torre conservava la coberta i part de l’escala original, la xemeneia no era inestable, en la resta del conjunt les edificacions conservaven totes la coberta i els murs, si bé les males herbes i l’heura envaïen part del conjunt. A principis del 2010 les obres de remodelació del conjunt industrial de Can Gili Vell ja estaven enllestides i les noves edificacions previstes per a l’illa ja estaven molt avançades. Aquest és la nova aparença del conjunt industrial.

Vista de Can Gili Vell des del passatge Mas de Roda

95

Torres més altes han caigut De resultes del procés de remodelació s’ha enderrocat la nau destinada a magatzem del carrer Ciutat de Granada i s’ha substituït per un edifici d’obra nova, també s’ha eliminat una antiga sitja de gra superposada a l’edifici paral·lel al passatge de Mas de Roda. Pel que fa la torre se li ha afegit una estructura metàl·lica per dotar d’escales i ascensor als lofts, també s’han fet nous els balcons i reobert finestres. Per últim s’han incorporat dos nous edificis d’ús no residencial als carrers Doctor Trueta i Roc Boronat, ocultant amb el seu volum la torre i gairebé la xemeneia i alterant així la línia de visió original. Per últim s’ha recobert amb un estucat nou la torre i l’edifici del passatge alterant l’aparença original del conjunt. Per tot això la intervenció a Can Gili Vell és, segons les teories i pràctiques modernes de la Conservació Restauració de Béns Culturals, totalment errònia.

Xemeneia i façana (Mas de Roda) de Can Gili Vell Can Gili Nou (Farinera de Josep Gili i Guardiola)

Vista de Can Gili Vell des del carrer de Doctor Trueta

96

La farinera de Josep Gili i Guardiola, coneguda popularment com Can Gili Nou, està situada al carrer Taulat 3-13 i li correspon el número 145 en la “Modificació del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí” (Ajuntament de Barcelona, 2006). Es va catalogar amb el nivell de protecció B, la qual cosa convertia Can Gili Nou en Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Els orígens del conjunt industrial daten del període 1876-80 tot i que l’any 1886 experimentaria una reedificació. La farinera original va estar en

El model [email protected] al descobert funcionament fins l’any 1916, quan passaria a pertànyer a la “Compañia General de Almacenes de Depósito” ja fins l’any 1986. Llavors seria llogada per l‘empresa de seguretat “Securitas” qui realitzaria una extensa reforma per condicionar-la a les seves necessitats. L’any 1991 seria inclòs en la Revisió de l’Inventari del Catàleg d’Edificis del Poblenou en una primera fitxa reduïda i sense cap nivell de protecció. L’any 2003, per encàrrec de l’Ajuntament, un arquitecte realitza un informe (Vilanova, 2003) sobre l’estat de conservació del conjunt, pas previ a una intervenció en profunditat.

denunciar la realització d’obres d’enderroc en l’interior del conjunt, violant la declaració de BCIL del bé cultural (Ollés, 2006). L’estat de conservació de Can Gili Nou abans de l’aplicació del PMU l’any 2006 està estretament relacionat amb les reformes que se li van practicar entre els anys 1988-89 per adequar-lo com a seu de l’empresa de seguretat. Així, l’edifici principal es va renovar la façana i les finestres, van refer i ampliar les escales i afegir un ascensor, mentre les naus es van adaptar com a zona de càrrega i descàrrega i aparcament dels furgons blindats. No consten imatges anteriors a aquesta reforma dels anys vuitanta però en les inspeccions d’Indústria fetes a la Compañia General de Almacenes de Depósito es detalla que l’any 1986 una de les quatre naus estava inutilitzada a causa de l’esfondrament de la coberta. El fet que Can Gili Nou no hagi patit un període d’abandó continuat i per tant de degradació, sinó que hagi mantingut l’activitat, explica el bon estat de conservació del conjunt industrial. Un cop acabada la remodelació del conjunt l’aspecte de Can Gili Nou l’any 2010 és aquest.

Can Gili Nou El gener del 2005 la promotora immobiliària Altabadia SL presenta el Pla de Millora Urbana (Ajuntament de Barcelona, 2005a) per a Can Gili Nou. Els objectius marcats eren tres: destinar el conjunt industrial a habitatge no convencional (lofts), esponjar part del terreny per fer-hi un hotel i destinar el sòl restant a equipaments. El pla es va aprovar el març de 2005. L’any 2006 va ser inclòs en el Catàleg de Patrimoni Industrial del Poblenou. El novembre del mateix any entitats com l’Arxiu Històric del Poblenou, Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou i el Fòrum de la Ribera del Besòs, van

Vista del conjunt des del carrer Doctor Trueta

97

Torres més altes han caigut doncs ha implicat una modificació de la distribució dels espais originals; s’han afegit nous elements arquitectònics (portals i tanques) i se n’ha alterat la visió originària. No s’ha tractat d’una restauració sinó d’una remodelació.

Can Framis

Vista del conjunt des del carrer Taulat

Imatge del conjunt des del carrer Taulat S’ha enderrocat la nau més propera al carrer Ciutat de Granada i un espai mitjancer entre naus, reduint l’extensió inicial del conjunt. Pel que fa a les dues naus adossades s’ha practicat una entrada en la part posterior al mateix temps que en la façana del carrer Ciutat de Granada s’han reobert els portals tapiats. El nivell del terra del patí central s’ha elevat, convertint les entrades de servei a les naus en terrasses rodejades per una tanca. Per la seva banda l’edifici principal manté les condicions prèvies al procés de reforma. Finalment en l’espai anteriorment ocupat en part per la nau enderrocada s’ha construït una edificació de planta baixa més set plantes (hotel) que modifica i impedeix la vista del conjunt des del c/Ciutat de Granada. En conclusió, la intervenció en l’antiga farinera com a habitatge no convencional, ha sigut contraria a les teories i pràctiques modernes de la Conservació Restauració del patrimoni cultural,

98

Les restes del conjunt industrial conegut com Can Framis, estan situades actualment entre els carrers Tànger, Sancho de Avilà, Llacuna i Roc Boronat, és un dels béns patrimonials inclòs, amb el número 144, en la “Modificació del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí” (Ajuntament de Barcelona, 2006). Està catalogat amb nivell de protecció C/D. Can Framis fou fundada durant la primera meitat del segle XIX per la família Framis. La fàbrica estava centrada en el sector tèxtil, i els seus terrenys abastaven quatre illes de l’Eixample, des de l’actual carrer de Tànger fins a la Carretera de Mataró l’actual c/Pere IV–. Fins a la Primera Guerra Mundial la producció de la fàbrica va ser creixent i paral·lela a aquesta, s’erigiren noves construccions per satisfer les necessitats productives. Ja en la meitat del passat segle la família Framis malgrat seguir vinculada al recinte, va anar llogant l’espai a altres empreses. De forma que l’any cinquanta la producció –si bé seguia sent majoritàriament tèxtil-, s’havia anat diversificant a altres sectors com el mecànic, el metal·lúrgic, el químic o l’alimentari. Aquesta intensitat i diversitat productiva es mantindrà en el temps, prova d’això és que en un cens d’empreses de l’any 1994 apareixien fins a 30 empreses, ara ja amb un predomini clar de les dedicades a la mecànica i a la metal·lúrgia. L’activitat productiva continuaria fins l’any 2003, quan arran de l’aprovació del PERI del Campus Audiovisual les empreses van haver de marxar. En aquell moment el recinte industrial de Can Framis anava des del c/Almogàvers i fins al c/Tànger, aquest obert només parcialment, i fins els carrers de Llacuna i de Roc Boronat. Can Framis s’articulava entorn a l’accés del c/Llacuna, l’únic per a vianants i vehicles, a partir d’aquest s’estenia una via principal, amb múltiples carrers secundaris i carrerons, que a la pràctica dividia en dos el recinte: a la banda de Tànger les principals edificacions i la xemeneia i a la banda d’Almogàvers una sèrie de coberts, tallers, magatzems. El sector dels edificis principals -la més

El model [email protected] al descobert antiga– estava parcialment pavimentada amb llambordes i disposava de xarxa de clavegueram pròpia. D’altra banda el sector de coberts, naus i magatzems estava sense asfaltar, els edificis eren de planta i terrat, o de dues plantes com a molt. Cal destacar la varietat de materials i sistemes constructius en aquesta part del recinte: cobertes de fibrociment o de teula a una o dues vessants, terrats amb accés o sense, naus, tallers i magatzems de diferents mides, ús de la volta catalana, lluernaris, etc.

Recinte de Can Framis l’any 2005 El valor patrimonial de Can Framis no estibava en la seva singularitat arquitectònica, sinó en la trama de carrers interiors, pavimentats amb llambordes i voravies, en la multiplicitat de tipologies constructives i de materials, tot englobat dins d’un recinte clos format per l’evolució productiva de cent- cinquanta anys d’activitat. L’any 2004 es van iniciar les obres establertes per l’esmentat PERI enderrocant els edificis i estructures annexes per esponjar els terrenys. Els enderrocs, ordenats des de la Direcció d’Urbanisme del [email protected]

(Vilanova i Tatjer, 2005), van “esponjar” una superfície d’aproximadament dues illes, deixant la part del recinte entre Pere IV i Sancho d’Àvila sense cap estructura excepte un petit cobert, actualment la zona s’utilitza com a aparcament. El setembre de 2005 la immobiliària Layetana Immobiliària encarrega un estudi patrimonial (Vilanova et al, 2005) de cara a reurbanitzar dues naus paral·leles al carrer Llacuna, una de transversal i la xemeneia. En l’apartat de conclusions de l’informe s’explica que: “Can Framis ha representat al llarg dels anys més un valor històric-social i de paisatge industrial, en clau interna, que arquitectònic en totes les seves peces. És a dir, l’estructura dels carrers interiors, la traça i posició de les construccions importants (derivades i condicionades pels antics recs del parcel·lari agrícola) i el valor del recinte com a espai clos, han tingut i tenen més interès que la qualitat intrínseca de totes les seves peces“. Antoni Vilanova i Mercè Tatjer (2005) Això és, el valor patrimonial de Can Framis venia més donat pel traçat, la configuració dels diferents espais en un recinte tancat més que per els edificis en concret. Llavors, per què el primer que es va fer va ser eliminar qualsevol traça de l’antic recinte, deixant edificis aïllats? El motiu era que el mateix PERI, prèviament a l’informe patrimonial, ja decidia que es conservava i que no, deixant a l’empresa promotora escollir quin grau de remodelació de les tres naus i la xemeneia restants volia emprendre. En aquest sentit l’informe advoca per una intervenció en profunditat donat el deficient estat de conservació, centrada sobretot a preservar els murs de façana i recuperar les obertures originals i certs elements de l’estructura interna (biguetes, encavallades, pilars, etc.) en les dues naus paral·lels a Llacuna, a la transversal al carrer n’aconsella directament la demolició i la construcció d’una nova edificació similar a les naus restants per mantenir la unitat fornal del conjunt. Pel que fa a la xemeneia es mostra partidari de conservar-la com una fita de referència del patrimoni industrial del Poblenou. Aquest és l’aspecte de Can Framis l’any 2010 un cop acabades les obres projectades pel despatx d’arquitectes BAAS.

99

Torres més altes han caigut aquest, els edificis existents estaven descontextualitzats i sumat al deficient estat de conservació el valor patrimonial del conjunt era molt menor.

Complex de Can Framis 2010 Les dues naus originals de Can Framis han sigut refetes totalment, renovant les cobertes, tapant les finestres, eliminant el parament dels murs i substituint-lo per una pintura de color gris. Als cossos originals se n’han sumat de nous, de vidre i formigó per ampliar les naus originals. La nau situada la nord ara és de nova construcció. Per accedir a l’espai creat entre les tres naus s’ha afegit una estructura amb sostre que fa les funcions d’entrada. A la xemeneia per la seva banda, no sembla haver-se realitzat cap intervenció per assegurar-ne la conservació, tret d’uns reforços a l’esquerda que ressegueix de dalt a baix la base. Les entrades segueixen tapiades de manera temporal, la cornisa s’ha perdut parcialment i els forats on abans hi havien bigues estan al descobert. A més hi ha diverses pintades a tota la base. A mode de conclusió, la intervenció realitzada a Can Framis ha fet que sigui pràcticament irreconeixible amb el seu estat previ. Però també és cert, i l’informe així ho diu, que el valor patrimonial estava en tot el conjunt industrial en si, amb la traça urbana, la configuració dels espais que tenia com a recinte segregat de l’entorn immediat. Enderrocat

100

Xemeneia de Can Framis any 2010 Tallers Oliva Artés El conjunt industrial conegut com Oliva Artés situat entre els carrers Pere IV i Marroc, és un dels béns patrimonials inclòs, amb el número 118, en la “Modificació del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí” (Ajuntament de

El model [email protected] al descobert Barcelona, 2006). Està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Construïts entre 1920-23 els Tallers Oliva-Artes es van especialitzar en la construcció, reparació i compra-venda de maquinària diversa. Durant la guerra civil la fàbrica va ser col·lectivitzada, però el curs desfavorable del conflicte provocà que la producció minvés progressivament i només es recuperés als anys quaranta, en aquesta època es feren reformes en el conjunt fabril. L’any 1977 els obrers organitzaren una tancada de protesta per la situació de l’empresa, l’any següent l’Oliva Artés entrà en suspensió de pagaments. Llavors l’empresa i els terrenys foren adquirits pels treballadors, organitzats en cooperativa, qui mantindrien i expandirien la producció, de manera que l’any 1992 la plantilla havia passat de 18 a 29 treballadors. L’abril del 2000 va haver de tancar afectada pel PERI Diagonal- Poblenou, portant a la jubilació anticipada a part dels treballadors mentre la resta es traslladaria a un altre espai.

Modificació del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic de Barcelona el conjunt industrial va ser catalogat com a BCIL. L’any 2008 l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que s’havia acordat destinar les naus restants com a centre d’interpretació de la memòria industrial de Barcelona, en forma subseu del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB)47. En finalitzar-se l’activitat productiva l’any 2000, els Tallers Oliva Artés estaven formats per un conjunt de naus i edificis menors disposats entre els carrers Marroc, Espronceda i Pere IV. Des de l’entrada de Pere IV s’accedia a un dels edificis principals (Edifici 1) -de planta rectangular formada per tres naus- i a un edifici annex paral·lel al carrer Espronceda. En aquest carrer es trobava un altra entrada al complex, flanquejada per dos tallers i amb un edifici de serveis situat enfront. Aquest, al seu torn, estava situat entre els dos edificis principals i connectat a l’esmentat de Pere IV. El segon edifici principal

Vista del taller del carrer Pere IV l’any 2003 A instàncies de l’Associació de Veïns del Poblenou i el Fòrum de la Ribera del Besòs, el novembre del 2002 l’Ajuntament va renuncia a enderrocar el conjunt (AVV del Poblenou, 2010a). L’any 2003 es realitzà un informe (Bassegoda, 2003) per estudiar el valor patrimonial del recinte fabril. Dos anys més tard el Fòrum de la Ribera del Besòs (2005) va plantejar, dins una proposta de tractament del patrimoni industrial de Barcelona, la creació d’un Museu Metropolità del Treball amb seu a Oliva Artés. Mentrestant una de les naus de l’antic recinte va ser readaptada com a comissaria seguint les directrius de la Modificació del PGM (Ajuntament de Barcelona, 2000). El 2006 en el marc de la

(Edifici 2) -també de planta rectangular però d’una sola nau- era paral·lel al carrer Marroc. Un patí cobert a l’extrem nord del recinte unia els dos edificis principals de Pere IV i Marroc.

47

“La fàbrica d'Oliva Artés acollirà el museu de la cultura industrial de BCN”. El Periódico de Catalunya, 24 de maig de 2008

101

Torres més altes han caigut

Vista de l’Oliva Artés des del carrer Espronceda l’any 2004 Per últim és tenia notícia d’un refugi antiaeri construït durant la guerra i que es trobaria situat entre els dos edificis principals. Aquesta era, a grans trets, l’organització del conjunt industrial, després existien una sèrie d’edificacions menors, construïdes aprofitant els espais creats pels edificis ja ressenyats. Segons l’esmentat informe de valoració patrimonial, el conjunt industrial mostrava nombroses alteracions fruit de la necessitat d’adaptar els espais a les noves necessitats productives: tapiat i obertura de finestres i portes, construcció d’un nínxol per a oficina, etc. A aquestes cal sumar-li modificacions causades per l’estat d’abandó: espoli d’elements d’acer (baranes d’escales, guies d‘un pont grua, elements estructurals) i la perforació d’una paret per tenir accés directa al carrer interior. En aquest sentit l’estudi exposava que l’abandó havia accelerat el deteriorament general dels murs del conjunt industrial; provocant filtracions d’aigua a través dels finestrals i la coberta, l’erosió i, fins i tot, el desplaçat del revestiment en algunes zones. A més, en punts concrets de l’Edifici 2 existien problemes de fissures i esquerdes. Per últim en l’edifici de serveis, les encavallades de fusta que sostenien la coberta, presentaven problemes de conservació i es podien apreciar taques de manteniment antigues per reforçar l’estructura.

L’interior del taller de Pere IV i del patí cobert

102

El model [email protected] al descobert els dos edificis principals tot el recinte dels Tallers Oliva Artés va ser enderrocat. No tan sols les construccions menors, l’edifici de serveis o l’annex, sinó també les dues portes, el patí cobert i els dos tallers van ser eliminats. El resultat ha estat dues grans naus industrials extretes totalment del seu context original i llençades primer a un gran descampat i després amagades darrera els murs del Parc Central del Poblenou. Pel que fa al refugi antiaeri construït durant la guerra, a l’informe patrimonial només apareix ressenyat i actualment es desconeix quin és el seu estat de conservació.

El pont del taller Pere IV

Imatge de l’edifici de serveis Com a conclusions l’informe exposa que el valor patrimonial del recinte industrial queda amagat a causa dels residus acumulats, les alteracions dels edificis i la superposició de construccions menors, que impedeixen tenir una visió global clara. I dins del conjunt industrial destaca especialment els edificis principals dels carrers Pere IV i Marroc, les dues portes d’accés i els dos tallers del carrer Espronceda. Com a resposta a aquest anàlisi aposta per, enderrocar totes les construccions menors, l’edifici de serveis i l’edifici annex. I mantenir els dos edificis principals, les dues portes d’entrada, els dos tallers i el patí cobert. Aquesta proposta d’intervenció tot i que enderrocava construccions del complex industrial, que com l’arquitecte ressenyava eren “introduïdes per adaptar els elements als nous requeriments funcionals” i que per tant formaven part de l’evolució històrica del propi complex, respectava la configuració unitària de l’Oliva Artés. A l’hora de la veritat però, la intervenció va ser encara més agressiva del que defensava l’informe, exceptuant

L’única de les dues naus restants sobre la que s’ha intervingut, la del carrer Marroc ha experimentat una remodelació per adaptar-la com a comissaria, conservant-se només l’estructura externa. D’altra banda, en relació a la nau del carrer Pere IV, destinat a subseu del MHCB, tot just ara s’ha aprovat el pla especial urbanístic. Mentrestant els tallers estan coberts amb una lona publicitària. Aquesta és la situació actual del recinte fabril dels Tallers Oliva Artés a principis de l’any 2010, en una actuació que ha rebut crítiques severes de l’AVV del Poblenou: “Des d’aquell moment, Oliva Artés ha vist créixer al voltant seu grans edificis a la Diagonal; ha vist inaugurar el Parc del Centre, on ha quedat la vella fàbrica reclosa, i fins i tot ha vist transformar una de les seves naus secundàries per a ús de la Guardia Urbana. Mentre tant el vell patrimoni industrial anava patint els avatars de l’abandonament i l’oblit. El Districte de Sant Martí, que sí va tenir diners per reubicar la Guardia Urbana a la nau del carrer Marroc, amb una intervenció arquitectònica

103

Torres més altes han caigut desafortunadíssima que ha esguerrat l’edifici, no ha trobat mai finançament per consolidar i recuperar definitivament la gran nau basilical del carrer Pere IV.” AVV Poblenou (2010a)

Recreació exterior

L’Oliva Artés l’any 2010 El projecte arquitectònic de rehabilitació s’ha concedit a BAAS Arquitectes, responsables també de la rehabilitació de Can Framis. Pel que fa al projecte en si, aquest ha de ser l’aspecte final:

Recreació interior

104

De l’observació de les imatges virtuals i plànols es poden deduir facilment vàries coses: a l’estructura original se li afegirà un porxo exterior de ferro, per accedir a l’interior. A més es construirà un edifici annex, en part subterrani, situat a la part posterior lateral per serveis del museu. S’afegirà un nou cos d’acer i vidre, a primera vista per il·luminar l’interior. Pel que fa aquest, s’alliberarà l’espai per ressaltar la planta basilical de la nau i es construirà una escala mecànica o una rampa d’accés al pis superior. Tot això en un edifici catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local

Ca l’Alier El conjunt industrial conegut popularment com Ca l’Alier està situat actualment entre els carrers Pere IV, Selva de Mar, Fluvià i Provençals. Originàriament ocupava part de tres illes tamany Eixample i la obertura d’un nou tram del carrer Flúvia va comportar l’enderroc de part de la fàbrica. És un dels béns patrimonials inclòs, amb el número 121, en la “Modificació del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí” (Ajuntament de Barcelona, 2006). Està catalogat amb el nivell de protecció C. El conjunt actual data del 1877, tot i que l’empresa, propietat de Joan Lucena, hi estava localitzada des de 1853. Ca l’Alier rep el seu nom de

El model [email protected] al descobert l’industrial Pedro Alier, qui l’adquiriria l’any 1909 a la família Lucena i la reformaria per a la producció de teixits de jute. Amb el pas dels anys la família Alier aniria llogant parts de la propietat a petites empreses. L’any 1993 l’Ajuntament va aprovar el Pla Especial de Reforma Interior (PERI) Diagonal – Poblenou que en la Unitat d’Actuació 11, afectava a la fàbrica de Ca l’Alier. L’objectiu de l’esmentat PERI era perllongar la Diagonal, establir la malla Cerdà a la zona i integrar i millorar els barris existents. Pel que fa a Ca l’Alier mantenia la qualificació de sòl industrial, per bé que acotava les activitats productives que s’hi podien realitzar, destinava una part a equipament, es deixaven espais lliures entre l’ús industrial i el residencial i es projectava realitzar dos passatges nous (Ajuntament de Barcelona, 2006b). El 2000 la fàbrica s’inclou dins la transformació del [email protected] però no dins el llistat d’edificis industrials reutilitzables per a habitatge no convencional. Entre els anys 2003-2004 cessa l’activitat productiva, una empresa dedicada a la realització de niquelats, cromats i daurats. L’any 2005 es comença la redacció d’un PMU per Ca l’Alier, el projecte és d’iniciativa privada, per part dels mateixos propietaris del sòl, la família Alier. L’objectiu és rehabilitar l’antiga fàbrica per convertir-la en habitatges no convencionals (lofts). Fou necessari realitzar un informe patrimonial de valoració del conjunt industrial (Guaita, Insa i Vilanova, 2005) doncs encara no estava catalogat com a patrimoni històric. Les conclusions de l’informe foren que el conjunt industrial acomplia els requisits establerts per a ser reutilitzat com a habitatges no convencionals.

Ca l’Alier l’any 2010

105

Torres més altes han caigut El 2006 s’inclou la fàbrica al catàleg de patrimoni industrial del Poblenou. L’any següent una sèrie d’incendis provocats devasten l’edifici, ensorrant-se la coberta i la planta superior de la nau principal, així com la coberta d’una segona nau. Els incendis se succeeixen durant dues setmanes malgrat la presència de seguretat privada al recinte. L’AVV del Poblenou emet un dur comunicat (2007) criticant la deixadesa de l’Ajuntament i del propietari en protegir el conjunt industrial de Ca l’Alier i instant a que s’emprengui la restauració per recuperar i mantenir la fàbrica catalogada. A data de 2010 aquest procés de restauració no s’ha iniciat, com tampoc s’ha iniciat la rehabilitació de Ca l’Alier per a convertir-la en lofts tal i com establia el PMU.

Interior de Ca l’Alier Can Ricart El conjunt industrial conegut popularment com Can Ricart està situat actualment entre els carrers Marroc, Espronceda, Perú i Bilbao.

És un dels béns patrimonials inclòs, amb el número 103, en la “Modificació del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí” (Ajuntament de Barcelona, 2006). Està protegit amb el nivell de protecció A. Essent l’únic catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) de tot el Poblenou. Els orígens del conjunt fabril es remunten al període 1852-1855 però és dues dècades més tard quan assoleix el seu aspecte final neoclassicista. Va ésser una de les primeres fàbriques d'estampació mecànica de teixits de cotó de Catalunya i també fou una de les primeres d'aquest sector que s'instal·laren a Sant Martí. Als anys 20 el recinte entra en una segona fase productiva en la seva història, llogant els recintes a diverses empreses. D’aquesta manera l’any 2004 coexistien a Can Ricart empreses del sector metal·lúrgic, químic, cereria, creació artística gràfic i tèxtil. A partir de 2005 arran de l’aplicació del PERI del Sector del Parc Central les empreses instal·lades al recinte en són traslladades, moltes per força. El mateix any, el Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs publica un extens estudi patrimonial del conjunt industrial (Clarós, Roca, Tatjer i Urbiola, 2007). El novembre del 2006 s’aprova la Modificació del PMU de la UA-1 emmarcat dins l’esmentat PERI, en la modificació consta la preservació de Can Ricart. En la mateixa època s’aprova la modificació del Pla Especial de Patrimoni, on el conjunt fabril es protegeix com a BCIL. Posteriorment aquesta protecció s’augmenta, declarant-lo BCIN l’abril del 2008. A principis de

El conjunt industrial de Can Ricart l’any 2005

106

El model [email protected] al descobert l’any següent s’aprova el Pla Especial (Ajuntament de Barcelona, 2009) per a l’equipament de la Casa de les Llengües, inaugurant-se el pavelló d’entrada el març del 2010.

Trets generals del recinte fabril Can Ricart és un recinte industrial configurat dins de quatre illes de l'Eixample i situat a l'antic eix industrial de Pere IV juntament amb d'altres fàbriques com l’Oliva Artés, Ca l'Alier, La Escocesa o Ca l'Illa. El complex fabril construït durant les dècades centrals del segle XIX forma, com ja s'ha dit, un conjunt totalment unitari, que després no ha sofert modificacions estructurals: és el que aquí anomenem recinte fabril consolidat. Al que se li addicionarien, passada la Guerra Civil espanyola, algunes naus i coberts estantissos, principalment pel flanc sud, que en molts casos es troben avui en desús (una part ja estan semienderrocats) i que no tenen interès patrimonial (Tatjer i Urbiola, 2005).

El recinte té un accés centralitzat pel Passatge del Marquès de Santa Isabel, 40, amb la tradicional edificació de porteria a l'entrada. El complex el formen diferents edificacions on s'hi ubiquen diverses activitats industrials, un parell de "zones verdes", espai d'aparcament i la cantina. Les edificacions estan arrebossades i pintades de diferents colors. A l'accés, per tal de facilitar la càrrega i descàrrega, hi ha una mena de pati rebedor d'on neixen els passatges de diferents amplàries que permeten la comunicació interna del complex. També apareix al passatge principal un pont elevat de fusta que uneix dues naus per la primera planta. En quant a la xemeneia, és de maó vist, troncocònica i s'assenta sobre una base poligonal.

Un altre element característic de Can Ricart és la torre del rellotge, situada sobre una de les naus. Les edificacions del recinte tenen l'estil propi del neoclassicisme característic de mitjans del segle XIX, seguint el projecte i disseny original de Josep Oriol Bernadet. El conjunt es composa de naus allargades amb una alçada màxima de dues plantes i grans obertures que faciliten l'entrada de llum, matisada a vegades per porticons (en algun lloc es conserva el sistema de rails per facilitar el moviment dels porticons de fusta). L'estructura és la típica dels recintes industrials amb grans i llargues naus diàfanes, combinant encavallades i estructures verticals de pilars. Després d'analitzar tot el conjunt es confirma que hi ha tot un seguit de constants en la composició i el llenguatge formal que donen aquesta unitat tan característica a Can Ricart (Tatjer et al, 2005).

La primera catalogació de Can Ricart com a bé patrimonial data de l’any 2000, en que només es preservava la xemeneia mentre que a la resta del conjunt només s’havia de realitzar un aixecament planimètric i fotogràfic i una memòria històrica, en acabat podia ser enderrocat doncs tenia el nivell de protecció més baix, el D (Ajuntament de Barcelona, 2000c). Amb l’aprovació del PERI del Sector del Parc Central s’inicia l’afectació de Can Ricart, l’any 2003 el PMU de la UA1 determina que, tret de la nau principal amb la torre adossada, la nau ocupada per Hangar i la xemeneia mateixa, la resta del recinte havia de ser enderrocat (Ajuntament de Barcelona, 2003a). Per aquest i d’altres motius, durant els propers anys Can Ricart serà el centre d’una intensa lluita veïnal i associativa del Poblenou amb

107

Torres més altes han caigut l’Ajuntament de Barcelona, la societat [email protected] i la propietat del terreny. Inserit dins d’aquest context és la presentació del “Estudi patrimonial del recinte industrial de Can Ricart. Inventari arqueològic i proposta de conservació” (Tatjer et al, 2005), en ell s’analitza l’evolució històrica, l’estat de conservació i s’elabora una proposta per a la conservació i reutilització de Can Ricart. L’estudi analitza el recinte com a conjunt unitari, la distribució i interrelació dels diferents espais productius així com les solucions als problemes que comportava l’articulació de Can Ricart i valora que: “Tot comptat i debatut, l'interès de Can Ricart no deriva tan sols de l'autoria i de la unitat del llenguatge, sinó també, i sobretot, de la seva riquesa quant a les solucions tècniques, funcionals i formals adoptades en un espai complex i unitari alhora. Tot plegat en fa una peça d'interès excepcional, però que sols és tal si es conserva con a conjunt: el seu valor patrimonial queda severament mutilat si se'l remet a uns fragments conservats fora de context, perdent-se alhora la seva capacitat de suport d'un ric microcosmos urbà.” M. Tatjer, M. Urbiola i G.P.I. del Fòrum Ribera Besòs (2005) Pel que fa a l’evolució de l’activitat productiva explica que, de l’ús primigeni com a fàbrica d’estampats el recinte industrial va poder adaptar-se i diversificar-se a nous sectors productius amb èxit. “La segona meitat de la vida del conjunt, com a complex de locals industrials, ha deixat també nombroses empremtes de les activitats que s'hi han ubicat, molt significatives dins del teixit industrial barceloní i que ja hem descrit anteriorment. Tal com es desprèn de l'inventari fins ara realitzat, són nombroses i variades les indústries que s'hi han ubicat, algunes de les quals amb relleu propi dins de la història empresarial de Catalunya (com la Ibérica de Industrias Químicas)” M. Tatjer, M. Urbiola i G.P.I. del Fòrum Ribera Besòs (2005) En referència a l’estat de conservació del conjunt industrial de Can Ricart l’esmentat estudi deixa clar que: “La fàbrica manté amb escassa alteració tots els edificis originals, amb les seves alçades, i estructura interna: són poques les naus que han sofert grans transformacions més enllà d'envans fàcilment eliminables. Malgrat el recent enderroc d'algunes teulades, també es mantenen dempeus les estructures metàl·liques originals de gairebé totes les cobertes, així com lluernaris i elements de reixeria. Pel que fa a les façanes, a la pell exterior de la fàbrica, les alteracions

108

en algunes obertures, la majoria perfectament reversibles, no impedeixen gairebé enlloc de poder seguir els ritmes, pautes compositives i recursos estilístics propis del projecte original. La manca de manteniment ha provocat certes patologies a les façanes, però en la major part dels casos sols afecten els revestiments. El conjunt conserva així mateix la sala de calderes i la xemeneia amb la seva corresponent comunicació soterrània, la torre del rellotge i les construccions auxiliars (pous d'aigua, etc.); dins de les naus, com ja s'ha dit, són perfectament recognoscibles nombrosos elements del procés d'estampació.” M. Tatjer, M. Urbiola i G.P.I. del Fòrum Ribera Besòs (2005) Finalment l’estudi aposta per la conservació integra del recinte industrial consolidat. Entès com el Can Ricart que van projectar els arquitectes en el segle XIX i es va mantenir fins als anys 30 del segle XX, eliminant els cossos i estructures annexes afegides posteriorment. Aquestes no necessiten d’un gran procés d’intervenció per ser eliminades i la mateixa rehabilitació del conjunt industrial, donat el bon estat de conservació en general, no requeria de grans intervencions. L’estudi acaba amb una valoració final: “La possibilitat d'afegir als elements que actualment es preveu conservar (nau principal i torre, nau d'Hangar i xemeneia) una o dues naus més no és, per tant, una solució. No es tracta d'una qüestió quantitativa, sinó qualitativa: sols com a clos fabril conservat en el seu conjunt té sentit Can Ricart, de la mateixa manera que sols amb un pla de reutilització que no n'homogeneïtzi l'ús es pot aconseguir-ne una completa valoració, no com a passiu que no hi ha més remei que conservar, sinó com a valuós actiu per projectar el Poblenou i el conjunt de la ciutat cap al futur.” M. Tatjer, M. Urbiola i G.P.I. del Fòrum Ribera Besòs (2005) L’estudi patrimonial del recinte industrial de Can Ricart i la proposta de pla integral de patrimoni industrial de Barcelona, juntament amb la decidida oposició veïnal a la destrucció de Can Ricart, van forçar a l’Ajuntament a declarar BCIL el recinte l’any 2006. No obstant aquest fet, la catalogació BCIL no impedia l’enderroc de la major part del nucli del recinte, on hi havia el sistema energètic, per a l’obertura del carrer Bolívia, o enderroc de més naus en la part posterior sense destriar les que tenien un valor patrimonial clar. Hi havia el temor que nous usos com la Casa de les Llengües, o els habitatges

El model [email protected] al descobert no convencionals (lofts) comportessin més intervencions agressives a Can Ricart. Alhora que noves construccions com una torre de 52 metres o un edifici d’habitatges de sis plantes distorsionessin la configuració primigènia i posessin al conjunt industrial en un segon pla. D’altra banda durant el 2006 es produïren una sèrie d’incendis provocats que afectaren greument vàries naus del recinte.

Enderrocs per a l’obertura del carrer Bolívia l’any 2007/ Representació prevista de l’estat final de Can Ricart “Tot comptat i debatut, el complex fabril de Can Ricart d’una manera o altra es mantindrà. Però el resultat final serà radicalment diferent segons si és o no declarat bé cultural d’interès nacional. En la qüestió de si Can Ricart és o no és qualificat de BCIN es dilucida “com” es preservarà en concret, davant d’un risc notable de banalització per fragmentació i per intervenció abusiva en els espais i construccions del recinte i el seu entorn si no rep aquesta qualificació.” G.P.I. del Fòrum Ribera Besòs (2007) Fruit d’aquesta preocupació des de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou i l’Arxiu Històric del

Poblenou es van iniciar la incoació d’un expedient per declarar Can Ricart Bé Cultural d’Interès Nacional, aprovant-se no sense dificultats l’abril del 2008 (22 mesos després). Per altra banda, l’objectiu de la Casa de les Llengües, creada arran del Fòrum de les Cultures 2004, és l’estudi del patrimoni lingüístic de la humanitat i en impulsar accions orientades a propiciar un ordre lingüístic mundial equitatiu. El març del 2008 es va presentar el projecte per establir la seva seu a Can Ricart (Ajuntament de Barcelona, 2008), concretament a la nau principal del 1853, l’annex a aquesta nau, una segona nau de planta quadrada, la torre del rellotge i la nau longitudinal creada entre 1853-1877. En aquests espais s’hi han d’instal·lar espais per una exposició permanent, una altre temporal, cafeteria, auditori, zones polivalents, centre de documentació, serveis i administració. El febrer del 2009 s’aprova el projecte arquitectònic i de rehabilitació a càrrec de Miralles– Tagliabue–EMBT. Està presidida pel vice-president de la Generalitat i gestionada per un consorci públic amb participació de la Generalitat.

Can Ricart - Casa de Les Llengües segons el projecte d’EMBT Iniciades les obres de construcció de la Casa de les Llengues, a l’octubre de 2009, unes prospeccions preliminars posen al descobert importants restes arqueològiques, concretament les restes d’una vil·la romana del s.I dC i part de l’estructura subterrània del recinte industrial. La troballa arqueològica arriba a la premsa el mes següent48. L’Ajuntament per la seva banda desmenteix la importància de les

48

Favà, M. i Balanza, A. (2009): “La vil·la romana de Can Ricart pot ser del segle I” Avui, 14 de novembre del 2009.

109

Torres més altes han caigut troballa adduint que es tractava de: “restes escadusseres, de difícil definició i datació, donat el seu deficient estat de conservació i les característiques dels treballs que es duen a terme.”49

Joves del Poblenou protesten a l’entrada del recinte, per l’amenaça de destrucció del patrimoni històric i per la construcció d’un equipament vestigi del fracassat Fòrum de les Cultures en detriment d’altres equipaments més necessaris al barri50. A data de 2010, el conjunt industrial no ha experimentat millores substancials respecte l’any anterior, al contrari, el procés de degradació segueix. Des de fa mesos han aparegut esquerdes que afecten a la xemeneia i varis dels edificis, entre ells la torre del rellotge, que a més ha perdut totes les estructures originals de metall i té la coberta envaïda per males herbes, amb el perill que comporta de filtracions d’humitats i d’esfondrament. El pont de fusta s’ha hagut d’assegurar recobrint-lo amb una lona per reduir-ne la degradació. D’altra banda s’ha practicat una obertura al mur del carrer de Bolívia per col·locar-hi una porta, amb motiu de les obres de remodelació de l’Hangar.

L’acte d’inauguració del vestíbul de la Casa de les Llengües (a dins i a fora) La divulgació de la descoberta als mitjans coincideix amb la inauguració del vestíbul de la Casa de les Llengües, l’Ajuntament aposta per donar-li un format de gran esdeveniment. Convoca als mitjans de comunicació, aixeca una carpa temporal de grans dimensions a la plaça de Can Ricart i selecciona el públic assistent repartint invitacions. En previsió d’una possible resposta veïnal contrària, la convocatòria és en horari laboral i diverses unitats dels Mossos d’Esquadra, la Guardia Urbana i agents de paisà es despleguen a l’exterior del recinte. El dia de la inauguració membres de l’Associació de Veïns de Can Ricart, l’Ateneu Popular Octubre, CSOA La Teixidora, Endavant Poblenou i de l’Assemblea de

L’estat de deteriorament de Can Ricart (2011)

49

Extret de www.poblenou.org: “Les restes romanes en perill”. Editat el 16 de novembre del 2009.

110

50

El País, 21 de novembre de 2009 i El Punt, 21 de novembre de 2009.

El model [email protected] al descobert Can Culleres, Companyia de Industrias Agrícolas, els tallers Oliva Artés, la Unión Metalúrgica i la Sibèria,

L’estat de deteriorament de Can Ricart (2011) 7.7 Els refugis antiaeris del Poblenou: el patrimoni subterrani Els refugis antiaeris són probablement la part del patrimoni històric del Poblenou que menys s’ha estudiat i sens dubte el més desprotegit i oblidat per les administracions. Malgrat això l’any 2005, la revista “Icària” de l’Arxiu Històric del Poblenou va publicar un dossier (Huertas, 2005) centrat en aquesta temàtica. En ell es parla de la implantació pionera d’aquest sistema de defensa passiva, es descriuen els diferents tipus de refugis, es detalla la situació concreta de fins a 45 d’aquests emplaçaments i la possible localització de 34 més que no es van poder verificar i alhora aporta un recull d’imatges, testimonis orals i documentació sobre els mateixos. Poblenou va ser un barri pioner en la construcció de refugis antiaeris per la senzilla raó que també va ser pioner en patir els bombardeigs feixistes –navals i aeris- , que buscaven destruir la indústria de guerra i desmoralitzar a la població. D’ençà del primer bombardeig, l’atac des del vaixell de guerra “Eugenio di Savoia”, el Poblenou patiria 28 bombardeigs fins poc abans de la rendició de la ciutat, causant desenes de morts. La construcció de refugis antiaeris, un sistema de defensa passiva, va presentar diferències segons els seus promotors: Des de les fàbriques: Com a blanc prioritari,  nombroses fàbriques van preparar refugis dins les seves instal·lacions, en alguns casos eren d’obra nova mentre que en d’altres s’habilitaven subterranis. El fet que moltes indústries haguessin estat col·lectivitzades facilità l’acollida del veïns propers en aquelles instal·lacions. Alguns exemples d’aquesta tipologia foren els refugis de El Cànem,

entre d’altres.  Des del municipi: A l’agost de 1937 l’Ajuntament havia construït fins a 24 refugis col·lectius, una tercera part d’aquests es trobaven al Poblenou. Eren de fins a 100m de llargada per entre 1’25 i 3m d’amplada. Alguns exemples són: Lope de Vega amb Ramon Turró, Provençals amb Pallars, un paral·lel a Llull i a Selva de Mar amb Cristobal de Moura.  De particulars: Construïts pels propis veïns. Un parell d’exemples són al c/Espronceda 41 i c/ Taulat 36 Davant d’aquest important llegat patrimonial es fa encara més greu constatar el pèssim tractament que ha rebut. Actualment, i a diferència d’altres barris de la ciutat, cap d’aquests refugis antiaeris s’ha fet visitable i molt menys museïtzats. De fet, una part important ha desaparegut arran de la reurbanització dels terrenys on es trobaven, sense que s’hagin realitzat informes patrimonials prèviament. Dificultant així, un estudi global de la implantació d’aquest tipus de defensa passiva i la difusió d’aquesta part de la memòria històrica al barri. Alguns casos il·lustratius d’aquesta tendència són els refugis antiaeris del carrer Pallars i dels tallers de l’Oliva Artés. L’any 2008 l’Associació de Veïns del Poblenou publicava la notícia (AVV del Poblenou, 2008) de la descoberta d’un refugi al tram del carrer Pallars entre Granada i Roc Boronat. L’esmentat refugi va servir pels veïns propers a Can Culleres, un objectiu dels bombardeigs feixistes i va sortir a la llum arran d’unes obres al carrer. Malgrat la importància d’aquesta troballa no es va realitzar cap estudi arqueològic i la construcció es va fer servir per col·locar cablejat i posteriorment es va colgar amb ciment, denunciava llavors l’AVV. Pel que fa a Oliva Artés, es té constància de l’existència d’un refugi antiaeri a les proximitats però mai s’ha estudiat a fons, de manera que hi ha poca documentació al respecte. I l’agressiva intervenció de rehabilitació d’un dels dos edificis supervivents de l’antiga fàbrica com a caserna de la Guardia Urbana, més el fet que no se’n fa cap esment en el projecte de la seu del MUHBA, posa en dubte la preservació del refugi antiaeri de l’Oliva Artés. Finalment al gener de 2011, novament l’AVV del Poblenou ha revelat que, unes obres al carrer Lope

111

Torres més altes han caigut de Vega havien posat al descobert un altre refugi antiaeri (AVV del Poblenou, 2011). El recinte fa uns 80m de llarg per 3m d’amplada i comptava amb una comuna. Segons la mateixa associació el futur del refugi pot perillar degut a les obres de recollida d’escombraries pneumàtica que si estan fent, el regidor Narváez ha tret transcendència a l’assumpte.

Refugis antiaeris trobats al carrer Pallars i Lope de Vega 7.8 Conclusions Mirant-ho amb perspectiva, el projecte [email protected] ha significat pel patrimoni industrial del Poblenou en global, una oportunitat perduda. L’any 2000 el barri comptava amb un potencial molt alt per, mitjançant la conservació i restauració del seu patrimoni, generar un nou teixit cultural i econòmic. Partint de la premissa que allò patrimonial no ho és simplement per ésser vell, sinó que és de resultes d’un estudi arquitectònic, històric, etnològic i arqueològic que es determina el seu caràcter patrimonial, el Poblenou gaudia d’un ric patrimoni industrial. La quantitat i qualitat d’aquest patrimoni

112

haurien permès suplir les greus mancances d’equipaments públics esportius, culturals, associatius o de salut i alhora generar un ampli espai museístic d’interpretació del passat industrial del barri i de retruc de la ciutat. Aconseguint de retruc que la fisonomia tradicional del barri no es veiés sacsejada per edificis d’oficines i hotels sinó que treballar per la transformació econòmica i social no hagués significat també la transformació de l’espai urbà. Seguint aquesta idea és cert que part d’aquest patrimoni s’ha transformat a nous usos que satisfan les necessitats dels veïns i veïnes, tant cert com que aquests usos s’han aconseguit malgrat l’Ajuntament, no gràcies a ell. El plantejament econòmic municipal va partir des del principi d’una òptica neoliberal, on el patrimoni industrial era, i és, vist com un decorat gegantí, màrqueting urbanístic, un pàtina per decorar totxo, vidre i ciment. La millor prova d’això és que la immensa majoria d’equipaments públics amb que compte avui el Poblenou, tenen al darrera una història de lluita veïnal, de reivindicació col·lectiva. Que desprès l’Ajuntament se’n atribuís el mèrit no treu que si avui hi ha la biblioteca a Can Saladrigas o centre de barri a Can Gili Nou, enlloc de noves construccions és gràcies a la lluita dels mateixos veïns. Així l’any 2000 és va engegar al barri, l’operació d’intervenció sobre el patrimoni històric més gran dels últims vint anys a Barcelona. I amb un catàleg de patrimoni acabat d’aprovar d’una metodologia obsoleta i clarament insuficient en la seva exhaustivitat. Permetent així, un buit legal que va afavorir la destrucció i reedificació del patrimoni industrial de tal manera, que les protestes subsegüents des d’àmbits veïnals però també professionals, van empènyer al Parlament de Catalunya a emplaçar al consistori a elaborar de nou el catàleg de patrimoni amb una metodologia també nova, tot just cinc anys d’aprovat el darrer. I no només això, doncs casos mediàtics com Can Ricart, l’Oliva Artès o la Escocesa van obligar a l’Ajuntament a moderar la seva actuació, promovent la catalogació de BCIN del primer i d’un nou equipament museístic dedicat a la Barcelona industrial en el segon. D’altra banda, és just reconèixer que hi ha hagut casos reeixits de protecció i restauració del patrimoni, com els de Ca l’Aranyó (UPF-Mediapro) i Can Tiana (UB-IL3), recintes industrials declarats patrimoni cultural, que

El model [email protected] al descobert s’han reutilitzat com a equipaments universitaris. Però la seva preservació s’ha degut més, a que eren aprofitables com a contenidors del model econòmic neoliberal de l’EEES que entrellaça la universitat pública amb l’empresa privada, més que a un projecte modern de revalorització del patrimoni industrial. Malgrat alguns moments incòmodes, el consistori durant tot el procés d’execució ha envoltat el Pla [email protected], d’una retòrica pretesament respectuosa amb “l’antic Manchester català” o “la ciutat de les fàbriques”, la mateixa que han fet servir els promotors immobiliaris per vendre els nous apartaments de luxe en indrets patrimonials. Per què –i això és important recordar-ho- aquest patrimoni industrial és patrimoni de tots, del veïnat i dels habitants de Barcelona i del país, no pas de qui es pugui permetre comprar-lo en el mercat. “La visión sobre el patrimonio cultural en su conjunto sigue tendiendo, a pesar de las numerosas, cartas, resoluciones y propuestas sobre qué y cómo conservar, a primar los bienes que destacar por valores subjetivos (como el estético), y el patrimonio artístico es el que goza de mayor protección. En el caso del patrimonio construido se conserva aquello cuyas características arquitectónicas son especialmente relevantes. De este modo se prima el continente y se desprecia el contenido, se restauran edificios y se destinan a otros usos absolutamente alejados de la que fuera su función original. Se remodelan las fachadas y se destruye el interior, pues el valor es “lo que se ve” no “lo que es”. Se mantienen las chimeneas tras derribar todos los elementos que explican la función de éstas y se dice que se protege el patrimonio industrial. Cuando se aprobó el proyecto olímpico de Barcelona para 1992, se decidió la desaparición del barrio de Icària para construir la nueva Vila Olímpica. El barrio contaba con notables muestras del pasado industrial barcelonés, pero lo único que quedó en pie fue –como no- una chimenea.” Manuel Cerdà (2008)

ANNEX: El patrimoni industrial del Poblenou entrats al 2012

Equipament museístic a l’antiga fàbrica Oliva Artés A finals del 2010 s’anunciava el destí definitiu d’aquesta fàbrica, com a seu física del MHUB (Museu d’Història Urbana de Barcelona) i que acolliria un projecte museístic sobre la Barcelona industrial. El nou equipament havia de poder rebre visites a finals del 2012. A les crítiques que des de aquest estudi vam fer del projecte arquitectònic, que afegia nous cossos edificatoris a l’estructura original, si ha d’afegir ara la possibilitat que el projecte quedi en suspens sense data. Segons el regidor de cultura, Jaume Ciurana, l’Ajuntament s’està replantejant aquesta mena d’equipaments i ara mateix la Oliva Artés no és una prioritat.51 Mentrestant, a a data de febrer del 2012 s’han retirat les lones que cobrien l’edifici i s’està consolidant les estructures, però la segona part del projecte encara no té cap partida pressupostaria adjudicada

L’Oliva Artés a principis del 2012 51

“Barcelona replanteja les fabriques de creació”. Diari ARA, 11 d’octubre del 2011 (No apareix a Bibliografia)

113

Torres més altes han caigut Can Ricart: suspensió de la Casa de les Llengües i continuïtat en "l'esponjament” del recinte El desembre de 2011 l'Ajuntament de Barcelona va anunciar que el projecte de la Casa de les Llengües- Linguamon al recinte de Can Ricart i que havia d'estar enllestit pel 2014 es paralitzava. El motiu era que la Generalitat s'havia desvinculat del consorci públic, fent-lo inviable econòmicament. L'origen del projecte es trobava en el fallit Fòrum de les Cultures 2004 i ja va causar polèmica l'any 2008 en la inauguració del seu vestíbul. A la seva funció ambigua --promocionar el multilingüisme- se li ha de sumar un projecte arquitectònic, del despatx EMBT, més centrat en crear un edifici d'alt disseny, que a conservar el patrimoni industrial. La fi del projecte ha posat el descobert el deteriorament en l'estat de conservació de l'antic recinte industrial, des de que se'n va fer càrrec la Generalitat l'any 2005. Tal com denunciàvem en aquest estudi, des de que Can Ricart es va convertir en BCIN, les edificacions s'han anat deteriorant, runa i brutícia inflamables omplen les naus i la mateixa torre del rellotge presenta problemes estructurals. A això cal sumar-hi que ara mateix part del recinte no està vigilant, doncs l'Ajuntament i la Generalitat es passen la pilota sobre qui se n'encarrega. Això si, la remodelació de la part privada del recinte, on s'esta modificant de manera irreversible el traçat i l'aspecte del conjunt industrial per a convertir-lo a usos residencials, segueix a bon ritme. Així ho han denunciat les Associacions de Veïns del Poblenou i Can Ricart.52

52

El Poblenou: Revista de l'AVV Poblenou. Nº 69, desembre del 2011. (No apareix a Bibliografia)

114

La degradació de Can Ricart (2012). AV Can Ricart Continua la indenfensió del patrimoni industrial En el transcurs de l'any 2011 la destrucció del patrimoni industrial va continuar a bon ritme malgrat la crisi. L'antiga fàbrica del carrer Sancho d'Avilà, catalogada en el Pla de Protecció del Patrimoni Industrial amb un nivell C, pràcticament el més baix, ha sigut parcialment enderrocada i tapiada. D'altra banda el proces d'adequació d'espais per a artistes que s'havia de realitzar a la Escocesa, sembla estar en qüestió desprès que el nou consistori anuncies una redefinició de les prioritats municipals. En un altre apartat, l'edifici de "Locales y Fuerzas Industriales" destinat en principi a ser el Casal de Joves roman tapat per una lona, sense que s'hagin iniciat les obres. Se'n desconeix l'estat de conservació per bé que fins ara l'Ajuntament s'ha negat a permetre visitar la fàbrica, al.legant que era perillós entrar-hi. Finalment l'antiga fàbrica de Ca l'Alier segueix en la mateixa situació: sense iniciar-se la reconversió per allotjar l'Institut Cartogràfic- el deteriorament de la fàbrica s'ha accentuat, degut a l'abandó per part dels propietaris dels terrenys i del propi Ajuntament.

El model [email protected] al descobert

Ca l’alier a principis del 2012. A finals del 2008 s’anunciava que les antigues empreses La Siberia i Industrias Deslite, catalogades com a patrimoni industrial i situades a l’illa entre els carrers Doctor Trueta, Badajoz i Avila, es destinarien a equipaments, zones verdes i vivenda protegida53. En concret al carrer Badajoz es construiria vivenda protegida (4.300 m2), mentre que La Siberia es destinaria a ser la seu del Centre Bressol de Moda, per a dissenyadors emergents, alhora s’alliberaria espai per a zona verda i passatges a l’interior de l’illa. Cap d’aquestes actuacions s’han iniciat, de fet, a principis del 2012 l’antiga fàbrica de gel La Siberia, s’està utilitzant com a aparcament per a vehicles, connectant amb el que ja existeix al carrer Doctor. No hem trobat cap informació sobre l’estat d’aquest projecte actualment. A l’abril del 2011, quan vam enllestir la redacció d’aquest d’estudi, vàrem afirmar en les conclusions finals que el [email protected] representava per al patrimoni industrial una oportunitat perduda. Un any desprès aquest anàlisi segueix vigent. La paralització temporal o suspensió sine die dels projectes de la remodelació dels recintes industrials més importants del barri –Can Ricart, la Oliva Artés, la Escocesa- i l’abandó continuat d’altres –Ca l’Alier, Fuerzas Industriales-, demostren que quan les ontradiccions del sistema capitalista es fan més punyents, es visibilitza quines són les seves autèntiques prioritats.

53

“La nave protegida de La Siberia, en el [email protected], será un centro de moda”. El Periòdico de Catalunya, 28 de novembre del 2008.

115

Torres més altes han caigut

116

El model [email protected] al descobert

8. Identitat Social 8.1 Introducció La proximitat i els contactes amb les veïnes més pròximes constitueixen la base de les formes més senzilles i elementals d’associació que es poden desenvolupar en l’organització de la vida urbana. La noció de “comunitat” neix d’aquestes relacions quotidianes de proximitat, de l’afecte, dels vincles emocionals que s’estableixen en aquestes associacions (Tönnies, 1984). Amb el pas del temps, cada barri de la ciutat va adquirint particularitats del caràcter i de les qualitats de l’associació dels seus habitants. Cada part de la ciutat es coloreja inevitablement amb els sentiments particulars de la seva població. En conseqüència allò que en un principi era una simple expressió geogràfica es transforma en una comunitat veïnal, és a dir, en una localitat amb la seva pròpia sensibilitat, les seves tradicions i la seva història particular. Dins d’aquesta comunitat, la continuïtat dels processos històrics es manté de totes formes. El passat s’imposa o guia el present i la vida de cada localitat va transcorrent d’acord al seu propi ritme, més o menys independent de la resta d’interessos que la rodegen (Park, 1915:52). El barri pot tenir molta influència i força per a definir el seu ordre moral (veïnat) a partir de: composició demogràfica, modalitat d’habitatge, usos dels edificis, moviment físic (qui se’n va i qui es queda). En aquest sentit el comerç i la indústria que caracteritzen la producció del barri no només donen especialització a les persones, sinó que també els hi donen identitats. Així, els barris que han mantingut fins entrats el segle XXI un fort entramat de petit comerç (amb tot el teixit relacional que comporta) mantenen més la seva idiosincràsia de ritme de vida pròpia i el sentiment d’identitat i identificació amb el barri, doncs estan menys subjectes a les possibles transformacions econòmiques (Park, 1915). Aquesta identitat urbana proveeix a la persona d’un sentiment subjectiu de continuïtat temporal amb els seus progenitors, que permet una connexió entre la identitat i les noves generacions en relació a l’entorn urbà. “El barri ens ha servit d’escola per a totes les sociabilitats, lloc d’entrenament perquè cadascú de nosaltres hagi pogut sortir de casa per primer cop; perquè, de petits, féssim del trànsit envers un món habitat per desconeguts un pas sense traumes.

Tanmateix, els aspectes formals de l’entorn urbà més immediat –el quiosc, el forn, la cantonada, la plaça...- eren un paisatge intermedi que ens iniciava a un coneixement del món en general, el veïnatge estava format per personatges, ni pròxims ni llunyans, que ens servien com a graó mediatriu entre els completament íntims –els nostres familiars més propers- i els completament inconeguts –la resta de la humanitat-“. Manuel Delgado (2005:57) L’espai transmet a les persones uns determinats significats socialment elaborats, que les persones interpretem i reelaborem constantment i conjuntament. Es tracta d’un procés de relació que constitueix la base de la identitat social associada a l’entorn (Valera, 1994). Tenint en compte com els usos de l’espai i els entorns físics de les àrees geogràfiques determinen la identitat urbana dels seus habitants, la planificació i el disseny urbanístic, així com la seva execució, transcendeixen la transformació física. Les transformacions urbanístiques afecten fortament les vides quotidianes de les persones a nivell social, tant a nivell d’identificació amb l’entorn com d’associació amb les altres. Engels (1974) assenyala la no neutralitat del disseny urbanístic, i en conseqüència de la reforma o transformació, a la ciutat. La ciutat és la cristal·lització de la divisió de poder i dominació entre classes socials antagòniques. El patró rector del disseny urbanístic a la ciutat oculta els barris obrers, els aïlla i exclou (al Poblenou fins 1977 no arribaria el metro), o només els comunica amb els centres de treball (forma clàssica d’enllaçar la perifèria amb un únic centre, la metròpoli). L’autor, però, destaca que aquest aïllament és el motor per al desenvolupament de la consciència de classe, de la identificació col·lectiva amb unes particularitats pròpies, en base a les formes de vida. Són els interessos locals compartits i les associacions que se’n desprenen les que generen un sentiment local, i la comunitat veïnal es converteix en la base de la participació i del control polític dels assumptes públics propis. En l’organització social i política de la ciutat, la comunitat veïnal constitueix la unitat local més petita (Park, 1915:53). Aquest procés de construcció social d’una identitat comunitària sorgeix també de les relacions i interaccions que els membres del territori local tenen amb els de fora, servint per definir-se també en contraposició amb la resta de comunitats. Doncs

117

Torres més altes han caigut sentir-se i definir-se com a resident d’un determinada vila o barri implica també desmarcar-se en contrast amb la resta de gent que no viu allí (Lali, 1988; a Valera, 1994). És destacable el fet que fins a finals de la dècada dels 90’ al Poblenou, i sobretot els veïns de major edat, que durant tota la vida podien fer vida al barri sense necessitat de sortir d’ell, es referien a “anar a Barcelona” quan sortien del barri per traslladar-se al centre de Barcelona. 8.2 Les transformacions urbanístiques: ambientals i socials En els processos de transformació urbanística s’ha de prendre bastant en consideració que els aspectes ambientals resulten ser de gran rellevància per a la construcció social del “barri” com a referent d’identitat per als seus propis habitants. Doncs l’espai urbà està composat per una multitud d’elements que configuren una complexa estructura físico-arquitectònica on es desenvolupen les persones, grups i comunitats en una també complexa xarxa d’interrelacions i comportaments. Molts d’aquests elements destaquen especialment pel seu caràcter simbòlic, ja sigui per història commemorativa o pel seu caràcter idiosincràtic o artístic (p.e. monuments), i serveixen com a punts de referència per als ciutadans (Valera, 1997). Els espais simbòlics urbans són aquells elements d’una determinada estructura urbana que identifiquen a un grup associat a aquest entorn. Permeten que les persones que formen el grup es percebin com iguals en tant que s’identifiquen amb aquest espai, així com diferents d’altres grups en base al propi espai o als simbolismes d’aquest. Així, determinats espais poden tenir la propietat de facilitar processos d’identificació social urbana i poden arribar a ser símbols d’identitat per al grup associat a un determinat entorn urbà (Valera, 1997). En aquest sentit quan s’aborden les transformacions urbanístiques l’entorn urbà s’ha de comprendre com a producte social abans que com a realitat física. La significació de l’espai per a la comunitat consisteix en bona mesura a la preservació de determinats ingredients idiosincràtics del lloc (monuments, espais, edificis, façanes, traces de pas). Aquests elements es constitueixen com a identificadors amb l’entorn, ja que vertebren l’experiència passada viscuda, els records, i unes relacions personals comunes amb la resta (Delgado, 2007:92). El simbolisme que transmeten aquests

118

elements són els que dotaran de cohesió i d’una identificació comuna a la comunitat, i s’erigiran com a símbols identificatius de la història de la comunitat de cara a la resta. En aquest sentit l’arquitecte Oriol Bohigas (Delgado, 2007:93) va parlar d’aquests punts com a “elements primaris”, aquells en els que la col·lectivitat, en el transcurs històric, sembla veure’s expressat i identificat com a “caràcter de pertinença”. A Barcelona a finals de la dècada dels 90’ hi havia barris en degradació i que necessitaven millores, i el Poblenou de forma inqüestionable n’era un d’ells. El problema de les reformes que s’hi van dur a terme i encara s’hi estan duent a terme és el fet de amb quins objectius s’han plantejat aquestes reformes urbanístiques. Certes actuacions urbanístiques el que provoquen és la desaparició del teixit social a barris on hi existia, producte d’un llarg i constant procés d’arrelament. De fet, aquest factor de transcendent importància per al veïnat afectat i que reclamava d’una millora del seu barri, no és tingut en compte pels responsables d’aquestes planificacions. El teixit social dels barris com denoten els dissenys urbanístics, o l’obvien, o no interessa la seva existència en tant que particularitat diferent a la ciutat, o directament volen eliminar. Precisament allà on hi ha un fort teixit social és on el veïnat vol participar en la planificació i es queixa dels plans no participatius o poc sensibles amb el veïnat. El que anomenem teixit social és el que sovint actua d’assegurança entre veïns en moments de crisi econòmica o de mala gestió política establint llaços de solidaritat que millorin l'existència dels més afectats. Els factors que ajuden al seu desenvolupament, reproducció com solidesa, són l’existència d’un potent entramat de petit comerç, una forta vitalitat associativa, l’existència d’espais públics comunitaris, i una trajectòria d’anys de permanència a l'entorn. En canvi, hi ha d’altres que el perjudiquen i el debiliten, com el nomadisme o alta mobilitat diària, l’individualisme o la gentrificació54 que són el tipus d’usos espacials que s’han promogut amb la implantació dels plans 54

Procés de substitució veïnal produït per l’augment del valor dels nous habitatges. En aquest procés els veïns de renda més baixa es veuen obligats a marxar per qüestions econòmiques en contraposició amb l’arribada de nous veïns de rendes mitges i altes atrets per les noves edificacions.

El model [email protected] al descobert urbanístics del [email protected] Doncs la planificació urbanística del Poblenou des de finals de la dècada dels 80’ s’ha caracteritzat per prioritzar macroaccions (JJOO’92, obertura de la Diagonal, Districte productiu de tecnologies @ o Fòrum’2004) descuidant per complert les infraestructures properes i de necessitat quotidiana pel veïnat, o la consideració del Poblenou en sí com a barri55. Els espais realitzats per a la sociabilitat i per a desenvolupar les relacions quotidianes s’han basat en els grans centres comercials o “macroparcs” d’unes particularitats molt discutibles com és el cas del Parc Central. En aquest sentit Glòries Center (abans la fàbrica Hispano Olivetti) va ser inaugurat donant l’esquena al barri del Clot i obrint-se a un espai en blanc, sense edificacions, a l’espera d’una urbanització dels voltants que trigaria més d’una dècada a completar-se (Delgado, 2005:46). Diagonal Mar existeix negant que a prop seu aguaita la Mina, és de destacar com els primers mesos de la seva inauguració hi havia seguretat privada que es dedicava a perseguir els joves amb estètica que consideressin de “risc”. Sembla com si el disseny dels espais (edificis o places) no preveiessin la sociabilitat, com si la simplicitat de l’esquema i maquetes produïdes no tinguessin calculat haver de suportar mai el pes de les vides en relació que es desplegaran al sí de les seves iniciatives (Delgado, 2002:93).

El Parc Central del Poblenou: el paradigma El Parc Central ocupa 55.600 m2, està situat entre l’Av. Diagonal, c/Bac de Roda i c/Marroc, i és travessat pels carrers Espronceda, Cristòbal de Moura i, en menor mesura, Bilbao, no en canvi Pere IV (l’únic dels quatre que històricament si que existia abans de la construcció del Parc, i que existia com a via de trànsit i comunicació entre tot el Poblenou).

55

Un fet que evidencia aquesta falta de consideració del Poblenou en el seu conjunt com a barri són les diverses presentacions de plans territorials de barris que dividien el barri històric del Poblenou en varies delimitacions i dotantles-hi de noves i diferents nomenclatures. L’estiu de 2007, arran d’aquests fets des de la Coordinadora d’Entitats del Poblenou s’iniciaria una forta campanya de reivindicació de “No a la divisió del Poblenou, Poblenou sencer”. Fou una campanya que finalment va aconseguir corregir el nomenclàtor, que no la divisió, afegint a les divisions administratives que rodejaven la del casc antic l’afegitó de “del Poblenou”. P.e. “Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou”, El Parc i la Llacuna del Poblenou”, “Provençals del Poblenou” i “Vila Olímpica del Poblenou”.

Fou dissenyat per l’arquitecte Jean Nouvel i ha tingut un cost de construcció de 18 milions d’euros. En aquesta zona antigament hi havia des d’edificis dels antics treballadors de les fàbriques properes com cases baixes amb carrerons entremig (la majoria de veïnes estaven en contracte de lloguer, foren reubicats al Bon Pastor i a altres zones de la ciutat). El parc va ser inaugurat el 6 d’abril de 2008 davant diverses protestes veïnals, unes protestes que a la llarga han demostrat tenir una base sòlida, tant a nivell del seu ús i utilitat social com de la viabilitat econòmica i ecològica del seu manteniment. Una de les característiques més singulars del parc és que queda envoltat per un mur perimetral de formigó en les tres parts més grans en les que està dividit el parc (doncs queda fragmentat en cinc parts per carrers transitats per cotxes). Segons Nouvel havia d’aïllar el parc de la resta de la trama urbana en virtut de la cerca d’una pretesa tranquil•litat a l’interior del recinte. “Ens trobem que el tancament del parc és la defensa davant la fragmentació. Només traspassant el gruix del tancament, el vianant canvia de món. Des de l’exterior (amb les tanques folrades de vegetació s’aconsegueix la unitat del conjunt) es passa a l’interior; del viari al jardí, del soroll al silenci, sense fragmentacions i creant una unitat”. Jean Nouvel (Ajuntament de Barcelona, 2006) Les justificacions en torn al mur justament es basen en buscar una pretesa no fragmentació del parc56. Al respecte del parc, l’arquitecte Josep Maria Montaner (2007), va descriure’l com un dels despropòsits més grans de la Barcelona contemporània. Declarava que el projecte “aixeca fronteres evitables, absurdes i innecessàries”, alhora que “planteja una estratègia de l’ocultació: s’oculten la central de recollida pneumàtica i els serveis de manteniment amb murs altíssims i talussos; s’oculta el parc amb murs; s’oculten els murs amb flors. En definitiva declarava que des del parc s’oculta el barri que l’envolta.

56

Aquestes justificacions tan inversemblants en torn al parc també es poden contrastar amb les d’una entrevista realitzada el 2006 en torn a la Torre Agbar, l’altra gran obra de Jean Nouvel al Poblenou. L’arquitecte declarava que l’edifici de la Torre Agbar “és així perquè està en aquesta ciutat. He buscat que la torre estigués en consonància amb una història i una geografia concreta. [...] En l'skyline, la Torre Agbar dialoga amb les torres de la Sagrada Família gaudinianes.” (Avui, 17 de febrer de 2006)

119

Torres més altes han caigut

Encreuament entre Diagonal i Pere IV (a data de 1999)

Plànol del Parc Central del Poblenou Doncs es tracta d’un parc que no està integrat amb l’entorn, al costat hi ha el recinte catalogat com a BCIN de Can Ricart, i a dins hi és la fàbrica Oliva Artés (a data de 2010 encara en estat d’abandonament) i una xemeneia aïllada. El Parc Central és un equipament que està situat en un lloc del barri com podria estar en qualsevol altre lloc. El disseny arquitectònic no compleix amb els requisits mínims d’accessibilitat, seguretat i segregació del recinte respecte del seu entorn urbà.

120

Cal destacar pel que fa a la vinculació entre les noves construccions al barri, que des del Parc Central hi ha estones entre el matí i el migdia en que hi plana una gran ombra provocada per l’abominable edifici “Hotel me” (abans Habitat sky) de 130 metres d’alçada dissenyat per l’arquitecte Dominique Perrault.

El model [email protected] al descobert una poda continuada que necessita sovint de plataformes elevadores. Un manteniment d’un elevat cost econòmic que fins 2010 ha anat a càrrec de l’empresa constructora però que després ha passat a l’administració pública. Per altra banda, l’ús que se’n fa o que propicia el disseny del parc també és prou discutible. Els clàssics bancs han estat substituïts per cadires aïllades que impedeixen tot contacte, tota relació amb contacte físic, ja sigui d’amants com de pares amb els seus fills. D’altra banda hi ha una espècie d’hamaques que es caracteritzen per estar sempre plenes de terra i pols a sobre.

El Parc Central i les vistes del barri que es tenen des de dins del Parc El disseny de Nouvel pretenia crear una atmosfera molt determinada amb una arquitectura vegetal molt agosarada. La vegetació que caracteritza el parc majoritàriament no respon a un clima mediterrani, sinó a unes necessitats hídriques molt superiors, conté des de desmais d’origen xinès, falgueres, heures, gespa, etc. El disseny del parc obliga a les plantes i als arbres a un creixement totalment artificiós molt lluny de les regles, tècniques i metodologies acceptades per la jardineria. Les estructures metàl·liques obliguen un creixement vegetal molt forçat, plantes trepadores que escanyen als arbres, densitat arbòria i d’estructures sense l’espai vital pel seu correcte desenvolupament, tria d’espècies no adequades, etc. Les conseqüència són que “l’embolicament d'espècies, l'obligatorietat de podes contínues i la contenció del vigor natural de les plantes, l'ús d'espècies sensibles amb necessitats hídriques altes, creen un brou de cultiu per malalties i plagues amb la coneguda necessitat de realitzar tractaments fitosanitaris” (CGT, 2009). El recinte requereix d’un manteniment continuo molt difícil d’assumir, amb

Fotografies dels bancs del Parc (K.R.Celma) Aquest cúmul de despropòsits que caracteritzen el disseny arquitectònic del Parc Central s’afegeix el fet que per a realitzar qualsevol modificació en el parc es necessita del vistiplau de l’arquitecte Jean Nouvel, com ha estat el cas de la introducció d’una zona de jocs infantils (una necessitat de tot parc no contemplada originàriament per l’arquitecte). 8.3 La “barcelonització” del Poblenou A finals de la dècada dels 90’ es va realitzar un estudi sobre la identitat social al Poblenou basat en l’anàlisi d’enquestes (Valera, 1997), aquest va

121

Torres més altes han caigut destacar que els elements essencials amb els que s’identificaven les poblenovines eren (1) la seva composició social de classe obrera, (2) la celebració de la Festa Major, (3) l’activitat quotidiana de “ramblejar” i (4) un estil de vida propi similar al que es pot trobar en un poble o comunitat reduïda. L’anàlisi que se’n desprenia donava forta rellevància al fet que determinats factors com l’aïllament, mitjançant la presència de barreres físicoarquitectòniques, i la poca permeabilitat i connectivitat amb la resta de Barcelona. És destacable aquesta percepció en positiu del veïnat a finals dels 90’ d’un estil de vida quotidià propi semblant al del d’un poble: “el barri és com un poblet dins de Barcelona”, es tradueix en un sentiment de familiaritat entre els habitants del barri: “tots ens coneixem”, “som com una família”. Una percepció que també es tradueix en un sentiment de seguretat i recolzament (fraternitat), i en l’existència de xarxes implícites de suport social: “mai et trobes sol”, “et trobes com a casa” (Valera, 1997). Provocat pels interessos i l’orientació dels plans de reurbanització del Poblenou, a data de 2010, s’ha produït (1) un procés de substitució social en el que el veïnat de classe treballadora ha estat expulsat o impossibilitat de emancipar-se al mateix barri i s’ha atret a nou veïnat de classe mitja i alta; (2) un debilitament de l’associacionisme que promovia la preparació i celebració de la Festa Major, que a conseqüència d’aquesta substitució social la festa és criticada per gran part d’aquest nou veïnat no sensible amb la història del barri; (4) l’obertura a la ciutat, així com la destrucció de les zones d’habitatges baixos, que han trencat amb la dinàmica comunitària “de poble” del Poblenou; i (3) una modificació del “ramblejar”, ja que s’està produint un progressiu canvi d’orientació dels diferents serveis oferts des dels negocis de la Rambla, tant per preu com per necessitat és una oferta més dirigida al turista que al veí. El patró que ha caracteritzat tot disseny urbanístic en els plans de reurbanització del Poblenou, ha estat el de suprimir tot tipus de traces urbanes (carrers i carrerons) que no s’adeqüessin a les traces quadriculars del Pla Cerdà que domina l’Eixample de Barcelona. Amb aquesta línia dominant en les intervencions urbanístiques de repetir uns mateixos esquemes formals estandarditzats han fet que la imatge singular dels

122

barris històrics, fins fa poc clarament diferenciats, tendeixi a recular en favor d’una homogeneïtzació estètica de tot Barcelona cada vegada més clara (Delgado, 2007:96). “[Barcelona] destrueix la seva arqueologia de la lluita de classes, dispersa els seus barris residencials o els pinta de yuppi, enderroca les seves carns marginals i les expulsa vers la perifèria, fumiga la seva mesquinesa fins a convertir-la en fantasmes risibles que vaguen per laberints destapats per buldòzers... Jo no sé qui farà en el futur literatura d’aquesta ciutat de yuppis, dividida entre pensadors del no res i del poc, i habitada per empleats transitoris i rics fastfood”. Manuel Vázquez Montalbán (1992) És en la reurbanització dels antics barris històrics o obrers on en l’actual context de globalització es visualitza la dinàmica d’acabar amb la heterogeneïtat que ofereixen aquests barris. Les reurbanitzacions van en la direcció de promoure identitats centralitzades, identitat de ciutat i no de barri. Uns interessos adequats per a les elits polítiques i econòmiques, capaces només de respectar les particularitats dels barris en cas de que puguin transformar-se en un bé atractiu per a la inversió o el consum (Delgado, 2007:66). Partint de la comprensió que la identitat de barri és fruit de les percepcions dels habitants i del grau de vinculació amb l’entorn particular, quan aquest es desdibuixa i perd la seva fisonomia que l’ha fet específic, simbòlicament és assimilat per la “gran” ciutat, i és incapacitat per a crear llaços d’arrelament o identificar a les noves generacions amb aquest entorn proper. En aquest sentit, les propostes dels sis plans de transformació promoguts per l’Ajuntament no han sabut trobar l’encaix adequat en el barri, doncs no han tingut en compte possibles, o ja existents, nuclis cívic articuladors de les dinàmiques pròpies del teixit social i econòmic. Probablement els seus redactors, desconeixent l’especificitat urbana i cultural pròpia del territori, van caure erròniament en una interpretació “postmoderna i terciaritzada” dels antics polígons industrials enlloc de fer un recosit dels entramats amb significat i amb capacitat de generar teixit social (Clarós, 2005). L’obertura de la Diagonal, Diagonal Mar o el Front Marítim produeixen grans impactes afectant els equilibris socials i la mateixa identitat del territori. No és la primera vegada que la subordinació a la promoció privada per manca d’inversió pública ha traït el

El model [email protected] al descobert model de ciutat compacte que volia integrar les seves trames històriques, cultural i social. Els plans més desconnectats, però, són els del Campus Audiovisual i el de Llull Pujades Llevant, fortament influenciats per la inversió privada. En la intervenció al Campus Audiovisual, molt condicionada pel projecte Parc Barcelona Media (Mediapro), conté tal densitat d’edificabilitat que no només trenca amb tota relació amb l’element patrimonial de Ca l’Aranyó, sinó que impedeix la seva visualització des de la Diagonal. Per al disseny urbanístic aplicat al Poblenou, els elements urbans (històrics com nous) queden reduïts a mers elements físics en els que s’aglomeren interessos i identitats incompatibles entre si, obligats ara a mantenir-se units justament per allò que simbòlicament els separa, la hostilitat o la indiferència (Delgado, 2007:64). Aquest mode d’urbanització característic de les ciutats global crea una gran impersonalitat que promou dinàmiques i interessos egoistes on cadascú persegueix el seu interès individual, debilitant els llaços familiars i veïnals. Les ciutats són com una “societat anònima, i les seves avantatges com els seus inconvenients es deuen a que com una societat anònima “no té ànima”, no té identitat (Wirth, 1968). Amb la promoció dels llocs de treball distants del lloc de residència, tant en l’àmbit vital com laboral, impedeix que les persones no constitueixin llaços sentimentals. La particularitat dels modes de vida de la “ciutat” han estat descrits sociològicament com substitutoris dels vincles familiars, desaparició dels vincles entre veïnat i desfeta de les bases per a la solidaritat social (Wirth, 1968). Mitjançant les grans avingudes i la preferència del cotxe es potencia les dinàmiques socials de trànsit anònim, produint una deshumanització de les relacions socials quotidianes. Aquesta incidència de les gran avingudes pel que fa a la fragmentació de la identificació social i la impossibilitat de teixir vinculacions socials, es pot veure reflectida al Poblenou tant en l’entorn de la Plaça de les Glòries, o nus viari, com en el de l’Avinguda Diagonal.

La Diagonal i el seus usos socials L’obertura de la Diagonal exemplifica a la perfecció els interessos als que responen alguns dissenys urbanístics i com obvien qualsevol tipus de sensibilitat vers l’entorn. Aquesta obertura només respon a l’obsessió per perllongar i completar

l’avinguda fins el mar, no ha tingut en compte el seu disseny acarnissat ni una possible permeabilitat amb el barri o una orientació mar-muntanya més utilitària i que impregnés de sentit quotidià el seu trànsit. A la zona hi ha espais d’ús públic com la Rambla Prim o la Rambla del Poblenou que gaudeixen d’un extraordinari dinamisme, justament per la seva simplicitat en l’orientació espacial. Una lògica que en contraposició segueixen l’Avinguda Icària (Vila Olímpica), el Passeig Taulat o el de García Faria (Front Marítim), gairebé desèrtics (Clarós, 2008). La nova Diagonal, que va des de les Glòries fins el Fòrum, peca de poca permeabilitat, generant diversos murs infranquejables al llarg d’aquell recorregut. El primer, que té més de 200 metres de llarg, és el que determina el perímetre del recinte comercial de les Glòries. A l’extrem contrari, a la zona Fòrum i a continuació de l’hotel Princess, el centre comercial de Diagonal Mar projecta un mur de 300 metres per la banda sud-est de l’avinguda. A continuació, però a la banda muntanya, s’hi troba una nova muralla de més de 300 metres de llarg: son els edificis d’habitatges cooperatius de Diagonal Mar construïts en els anys 60. La nova muralla del Parc del Centre, també amb 300 metres de llarg, condemna definitivament la Diagonal al paper de corredor i alhora barrera arquitectònica que separa enlloc d’unir vells i nous teixits urbans. Aquesta característica segregacionista és una constant en tota l’avinguda des de les Glòries fins el Besòs, quan el més lògic hauria estat projectar la gran zona verda del centre del Poblenou en la direcció mar-muntanya, englobant els equipaments culturals de Can Ricart per obtenir un espai verd amb activitats i vida pròpia. Un espai públic pensat per a ser transitat, per irradiar i per comunicar entre les dues vessants de l’avinguda. Per connectar, en definitiva, enlloc d’aïllar. Salvador Clarós (2008, el destacat és propi) La traça de l’Av. Diagonal mostra com no ha estat gens sensible amb les antigues traces històriques del barri, ja s’ha explicat abans el cas del c/ Pere IV, però també és rellevant el cas del c/Sant Joan de Malta, un carrer obert des de 1854. Aquest era el carrer que històricament unia Sant Martí amb el Poblenou i la platja, amb la continuació amb el c/ Marià Aguiló (Arxiu Històric del Poblenou, 2001), doncs no és fins a principis de la dècada dels 2000’ que s’obre la part de la Rambla del Poblenou entre Pere IV i c/Perú.

123

Torres més altes han caigut

Plànol Diagonal Justament aquest històric encreuament entre Pere IV i Marià Aguiló-Sant Joan de Malta era popularment conegut com “els Quatre Cantons”. St. Joan de Malta era el carrer (junt amb Marià Aguiló) que unia el Mercat del Poblenou, amb la seu de l’Ajuntament del districte (i de municipi fins 1897) de Sant Martí, i el Mercat del Clot. Actualment Sant Joan de Malta tret de l’alçada de Can Jaumandreu (c/Perú) ha vist completament modificada tota la seva fisonomia, façanes, així com també s’ha vist interromput per la Diagonal, que no li ha dedicat cap pas de zebra alineat correctament, fent d’ell un carrer sense cap tipus de trànsit peatonal ni vida quotidiana. 8.4 Regulació de l’espai públic: la limitació de l’espontaneïtat, la festa i l’esport En aquest mateix sentit d’homogeneïtzar el Poblenou també podem trobar el sentit de la regulació de l’espai públic. Delgado (2005:12), com Ignasi de Solà-Morales i Enric Miralles, critica les pretensions d’alguns arquitectes i urbanistes d’arquitecturitzar i urbanitzar no les ciutats, sinó la vida, allò que s’agita al si de la ciutat, el que es mou i no es pot aturar. Mitjançant la regularització i estandardització dels espais públics s’acaba amb l’heterogeneïtat urbana que caracteritzaven i

124

dinamitzaven els diferents barris històrics. Ara a les ciutats s’hi produeix una identitat central i única, regulada pels interessos dels governants, que imposen quins són els patrons de la bona conducta al carrer i quina no (un complement que evidencia aquesta normativització del comportament social és l’Ordenança del civisme aprovada el 1/2006). “Barcelona és prototip de la ciutat– fàbrica, fa del seu component humà un exèrcit d’obrers-presoners, productors i al mateix temps venedors del seu propi no-res. [..] Vigilant que tota espontaneïtat quedi conjurada, tota rebel·lia avortada i cap desobediència sense càstig, convertint la ciutat en una presó en què només els submisos viuen contents. El model Bacelona és ja Carcelona: la Model.” Manuel Delgado (2005:17) La ciutat en les seves actuacions vers l’espai públic està seguint una concepció de l’espai públic com un buit entre edificacions que s’ha d’omplir de forma adequada amb els objectius de promotors i autoritats. Es tracta d’organitzar un espai on els usos siguin els “adequats”, els significats “desitjables”, un espai “net” que serveixi per a que les construccions o empreses que el delimiten tinguin garantida la “seguretat” i la “pre-visibilitat” (Delgado, 2007:225). Aquest patró d’actuació junt amb l’Ordenança del

El model [email protected] al descobert Civisme està comportant una greu restricció i limitació per a les històriques i tradicionals activitats que les diferents associacions dels barris realitzaven any rere any. Actualment són moltes les associacions que es troben amb dificultats per a organitzar activitats al carrer. En el cas del Poblenou, trobem que des de l’Ajuntament del Districte de Sant Martí es posen molts impediments a l’hora de poder demanar permisos per a realitzar activitats al carrer que no s’emmarquin estrictament en el cap de setmana concret de Festes de Maig o en la setmana de Festa Major de setembre. En el mateix sentit el Districte no proporciona cap tipus d’infraestructura (p.e. equip de so, cadires, taules) lloguer del qual pot oscil·lar des de 500€ a 3.000€ en un format poc ambiciós, només es limita a proporcionar una tarima com a escenari (i no sempre). Aquests impediments fan que moltes de les associacions que volen fer de l’espai públic un espai de trobada vegin molt limitada la seva capacitat organitzadora per qüestions econòmiques, doncs autogestionar aquestes activitats a vegades suposa greus pèrdues econòmiques que han de sufragar les mateixes persones voluntàries que munten desinteressadament l’activitat. Aquesta dinàmica de no facilitar o menystenir l’autoorganització veïnal contrasta amb les astronòmiques inversions destinades a grans festivals organitzats al recinte del Fòrum per les Festes de la Mercè. La festa és una activitat a partir de la qual una comunitat qualsevol pot possibilitar fer real una ficció compartida. En la festa es produeix una manipulació de la percepció del temps i l’espai social, amb el resultat de creació de vincles de pertinença, de comunitat, d’identitat col·lectiva. La festa en tant que mecanisme d’autoproclamació de la comunitat, és el marc en el que es produeix una apropiació i ocupació simbòlica de l’espai urbà per la pròpia comunitat (Delgado, 2002:164). Totes i cadascuna de les que es deixen endur pel deliri festiu són víctimes d’una desinhibició que suplanta la personalitat ordinària per una altra. “En tal estado, grupos compactos de individuos ordinarios toman al asalto los escenarios grises de la vida cotidiana, las calles, los parques públicos, las plazas, y levantan en ellos efímeramente la utopía de una comunidad humana dueña de su propio tiempo y de su propio espacio.” (2002:164)

Però des de les autoritats polítiques locals d’arreu també s’han considerat les festes com a generadores de cohesió social des de sempre, i en aquest sentit han intentat extreure’n d’elles la promoció d’uns valors determinats oficialment. Així, des de les administracions públiques (i el cas de Barcelona és el més exemplificador) s’ha prioritzat i promocionat certes festes produïdes i controlables institucionalment com la Mercè57, en detriment d’altres considerades menys governables (les autoorganitzades pel veïnat) com les dels barris o la de la nit de Sant Joan (Delgado, 2007:78). En l’organització de les Festes de la Mercè l’Ajuntament de Barcelona ha destinat 3,5 milions d’euros l’any 201058, i 4 milions el 2009 i 200859. El fet de no cuidar l’autoorganització de la festa, de no facilitar ni ajudar les comissions de carrers ha provocat que moltes d’elles vagin desapareixent, fent del que abans eren unes festes compactes i heterogènies per la seva diversitat unes festes en les que es poden comptar en comptagotes les comissions i les activitats. És destacable el cas de l’Ateneu Colon fundat el 1889, un club que promovia el ball i els escacs, que veié com l’any 2005 fou derrocat el seu local social situat al c/Pere IV per l’obertura del c/Llacuna. La indemnització pel trencament de lloguer indefinit que tenia només els ha servit per poder pagar el lloguer de locals provisionals, però a data de 2010, després de promeses i possibles ubicacions, encara no hi ha un local designat per l’Ajuntament, doncs l’edifici de l’antiga cooperativa Pau i Justícia, finalment ha estat designat a la Sala Beckett. Pel que fa a l’esport, i específicament l’esport col·lectiu, un espai primordialment de socialització d’infants, adolescents i joves, i que promou en els seu seguiment aficions d’espectadors arrelats i que s’identifiquen amb l’equip que porta per nom el del 57

El setembre de 1902 van ser inventades les Festes de la Mercè com a intent municipal per reconquerir simbòlicament el que les tropes i la policia ja havien recuperat físicament amb la desfeta de la vaga general del febrer del mateix any. Aquella vaga fou una demostració de la força revolucionaria de la classe treballadora de la ciutat. I el que pretenia ser la festa major de Barcelona era poder exhibir el poder polític, econòmic i religiós, mitjançant processions religioses i rues exaltant el triomf de la burgesia (Delgado 2007:78). Per un aprofundiment de l’origen i el context que envoltava la festa de la Mercè es recomana la lectura de Kaplan (2002).

58 59

Extret de www.3cat24.cat, 8 de setembre de 2010. El Periódico, 5 de setembre de 2009.

125

Torres més altes han caigut seu entorn o territori (el barri), en el cas del Poblenou també es poden fer una sèrie d’apreciacions en torn al poca idoneïtat de les polítiques urbanes realitzades al respecte. A Barcelona els diferents barris històrics, en el cas del futbol, tenen un equip que els identifica i que ha generat una afició al seu voltant, en tant que representa al barri, des de principis del segle XXI. Aquests equips històrics s’identifiquen en l’U.E. Sant Andreu, l’U.E. Sants, l’U.A. Horta, el F.C. Martinenc (Sant Martí de Provençals) i el C.E. Europa (Gràcia), i al Poblenou hi havia el C.E. Júpiter fundat el 1909 a la "Cerveceria Cebrián", avui l´orxateria "Tio Che”. Els fundadors foren uns germans britànics que treballaven en una fàbrica del barri i els primers partits es jugaren al Camp de la Bota60. A la dècada dels 30’ l’equip poblenoví va arribar a tenir entre 1.500 i 2.000 socis, essent un punt de trobada per a gran part del veïnat doncs a part del futbol el club també tenia seccions d’atletisme i excursionisme61. Per altra banda, i amb la marxa del barri del Júpiter, altres equips com la Monopol, fundat el 1928, l’Atlètic Poblenou, fundat el 1929, prengueren el relleu conjuntament també amb el C.E. Barcino

(actual Penya Barcelonista Barcino) fundat el 1949, però que es traslladaria a St. Martí a finals dels 90’. A l’actualitat però, tant Monopol com At. Poblenou després d’estar ubicats, fins a la dècada dels 90’ en llocs cèntrics del barri, han passat a desenvolupar les activitats esportives al nou recinte esportiu Agapito Fernández ubicat ara a la Mar Bella, entre la platja i la Ronda Litoral, l’únic dedicat a la pràctica del futbol al barri. De la mateixa manera l’Handbol Poblenou ho fa al Poliesportiu de la Nova Icària i l’equip de Rugbi Poblenou ho fa al pavelló de la Mar Bella, ambdós allunyats del centre del barri.

60

El 1917 el Júpiter fou campió de Barcelona de 2a categoria i, el 1925 campió de Catalunya i d´Espanya del grup B (l’equivalent a la 2a Divisió actual). En aquesta època el camp estava situat al c/Llull, entre Marià Aguiló, Bilbao i Pujades, fins que a mitjans dels anys 30 es situaria la Plaça Trueta (Parc de Lope de Vega). El 1948 fou quan finalment el Júpiter marxaria del barri per ubicar-se a la Verneda (uns terrenys en aquella època encara sense edificar). 61

El Júpiter durant la Dictadura de Primo de Rivera (19231930) va patir directament la repressió, prohibint-se l’estrella de cinc puntes sobre quatre barres del seu escut per les seves connotacions independentistes i catalanistes. La presència de la CNT en la vida quotidiana dels obrers de Poblenou era omnipresent, tant com factor d’adaptació de la massiva emigració a un medi urbà hostil, com garantia de solidaritat davant l’explotació del patró, les injustícies, la desigualtat social, la brutalitat policial, l’atur o la malaltia. El catalanisme per la seva banda també era absolutament predominant entre la petita burgesia i els industrials. Fou en el context de la dictadura de Primo de Rivera que els militants anarquistes aprofitaven els desplaçaments del club per a transportar pistoles dins les pilotes de futbol, que llavors estaven formades per una càmera d’aire a l’interior d’un cuir que es tancava mitjançant uns cordons. Era suficient amb substituir la càmera d’aire per la pistola desmuntada. De la mateixa manera el camp del Júpiter del c/Lope de Vega va ser utilitzat al juliol de 1936 (inici Guerra Civil) com a punt de trobada per a iniciar la insurrecció obrera contra l’alçament militar, tant per la proximitat del domicili de la majoria d’anarquistes del grup 'Nosotros' com per l’enorme militància cenetista existent al barri (Guillamón, 2003).

126

Camp del Júpiter a la Pl. Trueta (Parc Lope de Vega) i Camp de la Monopol fins als 90’ a Bilbao-Diagonal (davant de Can Ricart) 8.5 Entre una memòria social “obsoleta” i un futur “turistificat” Les reformes urbanístiques radicals són actuacions molt violentes vers l’imaginari col·lectiu dels habitants de l’entorn, tant per la transformació de la fisonomia física, pel comerç i els estils de vida que se’n desprenen. La dimensió social a Barcelona ha estat completament ignorada en els casos del [email protected] o Diagonal Mar per gestors, urbanistes, polítics i arquitectes en nom del progrés i la innovació. Els processos pels quals un determinat grup arriba a identificar-se amb el seu entorn depèn en gran part

El model [email protected] al descobert de l’evolució històrica del grup i del propi entorn. Aquests processos socials generen un sentiment de continuïtat temporal bàsic per la definició de la identitat social urbana, en aquest cas obrera i poblenovina. En la mesura en que un grup es senti històricament lligat a un determinat entorn serà capaç de definir-se en base a aquesta història comú i diferenciar-se d’altres grups que no comparteixen el mateix “passat ambiental” o “memòria col·lectiva” (Stoetzel, 1970, a Valera 1994). És mitjançant aquest procés que s’assegura la prevalença i la transmissió d’aquesta identitat a generacions futures. Però fa l’efecte que aquests processos socials com la mateixa història i memòria col·lectiva no hagin estat ni molt menys una prioritat a preservar ni considerar a l’hora de dissenyar la transformació del Poblenou. “Sembla que tant s’hi valgui que la ciutat perdi la memòria i assumeixi convertir-se en un enorme espai sense passió.” Manuel Delgado (2005:58) Els responsables d’urbanisme dels últims anys practiquen mitjançant la planificació dels seus projectes un disseny urbà amnèsic, que oblida la tradició i no practica la memòria identificadora (Delgado, 2005:27-28). És curiós com les úniques polítiques encarades a augmentar la diversificació i barreja social es detecten en àrees tradicionalment treballadores, que ara veuen substituïda la seva composició social per classes socials mitges i altes (p.e. la Barceloneta, el Born, Poblenou (Vila Olímpica, Diagonal Mar, Front Marítim), però no succeeix a la inversa: no es construeix habitatge social en els barris rics, com Sarrià o Pedralbes (Capel, 2005). Les persones tendeixen a definir-se i identificarse com pertanyents d’una zona o barri a partir de la qual siguin capaces de diferenciar-se de la resta de zones (Valera, 1994). Seguint aquestes premisses comprensives la identificació amb el Poblenou corre greu perill de supervivència si tenim en compte que les noves reurbanitzacions des de finals de la dècada dels 90’ (obviant la transcendència de la Via Olímpica i la conseqüent destrucció del barri d’Icària). Doncs aquestes urbanitzacions del Poblenou no han estat sensibles ni amb la història obrera ni amb el patrimoni i els usos espacials i simbòlics històrics del barri, ans al contrari, els han menystingut sinó esborrat. En la reurbanització del Poblenou no s’han ni plantejat les potencialitats d’un barri obrer preservat

i rehabilitat, conservant i fent insígnia del barri i de la mateixa ciutat els llocs de memòria col·lectiva obrera. Repensar els usos de les antigues fàbriques en direcció pública i popular, i no privat, que passessin a actualitzar i renovar una mateixa identificació obrera i poblenovina però del segle XXI. Es tractaria d’habilitar aquelles fàbriques i recintes industrials a usos públics, preservar el teixit laboral local existent (petit comerç, petits i mitjans tallers). Habilitar i fer atractives les zones del Poblenou, abandonades per l’Administració, i catalogades “d’obsoletes”, enlloc d’haver enderrocat espais amb vida i sense, indistintament, per generar altres espais d’usos igualment no mixtes, que durant el dia mantenen un vida laboral activa (no poblenovina, tot i que es realitzi al barri) i per la nit resta buida com antigament. La reurbanització del Poblenou ha desaprofitat les potencialitats del c/Pere IV, per exemple, així com de tot l’entramat de fàbriques al voltant del qual s’estructurava, en el que es podia haver desenvolupat una zona que reivindiques les particularitats d’un passat obrer identificatiu de la zona, fent d’ell un atractiu a nivell de ciutat per als nous usos que se li donessin. Buscant un atractiu i representativitat semblant al de la Rambla del Poblenou, que segons l’estudi realitzat per Valera (1997) en relació a la identitat social del Poblenou, aquesta és compresa com a “l’eix físic del barri”, “el centre neuràlgic del barri” o “el cor del Poblenou”. La memòria del teixit industrial i laboral del Poblenou es va esborrant poc a poc, generació en generació, igual que va passar amb la memòria de les antigues barriades poblenovines de barraques del Somorrostre, Camp de la Bota i el Petit Pequín a la platja, com les d’Icària o de Darrera el Cementiri (les que les generacions nascudes als 80’ ja ni imaginen). És curiós com la política de promoció de Barcelona porta anys proclamant la mediterraneïtat de la ciutat i mostrant com un èxit “la recuperació” del seu litoral marítim. Barcelona –s’ha repetit- ha viscut massa temps d’esquena a la seva realitat mediterrània i era urgent “obrir-la al mar”. Malauradament durant moltes dècades, més d’un segle62, milers de persones van viure literalment a la

62

El Somorrostre, ubicat entre la Barceloneta i la fàbrica de Gas Lebon (alçada Bac de Roda), va néixer de la immigració produïda amb la Exposició Universal de 1888. De la mateixa manera el Petit Pequín, ubicat als límits amb Sant

127

Torres més altes han caigut platja. Però aquesta subciutat de barraques no va existir mai o aquelles persones no eren autèntics barcelonins segons els mitjans oficials (Delgado, 2007:48). Aquest enaltiment dels valors marítims no ha estat inconvenient per eliminar els històrics “xiringuitos” de la Barceloneta. O perquè la zona comercial de l’Hotel Arts, a l’ombra del peix de Franz Gehry, fragmenti el passeig Marítim. O perquè els habitatges d’alt nivell i els hotels de Diagonal Mar acabessin aixecant entre la ciutat i la platja una muralla de major magnitud que la que suposaven en una altra època les vies del tren (Delgado, 2007:48-49). Les actuacions urbanístiques a la ciutat, i en particular al Poblenou, han comportat la desaparició de la memòria històrica, seleccionant tan sols allò que interessa mostrar al turista visitant. El passat obrer industrial sembla bandejat i sembla que Barcelona només sigui clàssica i modernista. En aquest sentit, cal destacar determinats episodis de destrucció de la memòria i història col·lectiva com el produït al Camp de la Bota, on ara s’ubica el recinte del Fòrum63, o la fàbrica de filatures del Cànem enderrocada el 200864. A la fi es pot concloure que l’objectiu de les reformes al Poblenou no ha estat embellir la ciutat o el barri, ni dotar-lo d’un look de prestigi, sinó ha estat únicament pensat, com ja deia Unamuno, de cara a la galeria. De fet, tampoc no sembla importar gaire que la misèria i la degradació continuïn estant presents darrere dels guarniments

de disseny i les places i avingudes obertes65 (Delgado, 2005:58). “Es el defecto de casi todo lo que se hace en Barcelona. Hácese en gran parte, para la galería, para asombrar al forastero”. Miguel de Unamuno (1928, a Delgado, 2005:12)

Adrià, va ser aixecat per famílies asiàtiques provinents majoritàriament de les Filipines el 1870. 63

“La renovació de la zona mitjançant el recinte que ubicaria el Fòrum de les Cultures de 2004, no va fer altre cosa que ser un atractiu turístic (de dubtosos, sinó estrepitosos, resultats). Estava destinat a convertir la ciutat en un spot publicitari, invocant valors abstractes de “la pau”, “la solidaritat”, “la diversitat cultural” o “la sostenibilitat”. Es va pretendre promocionar el turisme i el comerç mitjançant aquesta trivialització i banalització dels conceptes mentre es cobria i tapava tota crítica en torn a les macro-operacions d’especulació immobiliària que va envoltar la zona (Beatriz García, 2004, a Delgado, 2007:40).

64

El Cànem, ubicada al c/Llacuna entre Llull i Ramon Turró, era una fàbrica propietat d ela família Godó, que entre 1939 i 1942 la cedí per a l’habilitació d’una presó de repressió franquista, per la que hi passaren més de 11.000 persones. Molts d’ells serien enviats al Camp de la Bota, on foren assassinades 1.619 persones, les quals un cop afusellades foren enterrades en fosses comunes a Montjuïc.

128

65

En aquesta direcció és recomanable veure el documental “Nau Badajoz 112” Realitzat per Sergi Elias i Oriol Fernández, emès el 23/03/2010 per TV3, en el programa "Entrelínies".

El model [email protected] al descobert

Epíleg “Primero [al barri] se lo declara “obsoleto”, luego se redacta un plan perfecto, se elaboran unos planos llenos de curvas y rectas, se hace todo ello público de manera atractiva – dibujitos y maquetas- y se promete una existencia mejor a los seres humanos cuya vida va a ser, como el lugar, remodelada. A continuación se proponen ofertas de realojamiento –que siempre perjudican a quienes no podrán asumir las nuevas condiciones que indirectamente se les impone-, se encauzan dinámicas de participación –orientadas, de hecho, a dividir a los vecinos afectados- y después se continúa sometiendo a ese pedazo de ciudad a un abandono que ya lo venía deteriorando, para disuadir a las víctimas-beneficiarios de la transformación de su urgencia e inevitabilidad.” Manuel Delgado (2007:46-47)

Amb aquest estudi “Torres més altes han caigut: el model [email protected] al descobert” hem volgut partir de la descripció de les dinàmiques macroeconòmiques – de crisis cícliques de sobreproducciócaracterístiques del sistema capitalista, i el seu posterior desenvolupament en un context de globalització, per poder evidenciar la interrelació del sistema socioeconòmic amb les formes d’urbanització del propi sistema. Un sistema que quan entra en crisi deixa les necessitats de les classes populars descobertes, de la mateixa manera passa –i de forma emfatitzada- si aquesta es dóna en mig d’una zona en plena transformació urbanística com el Poblenou. Els modes de planificació urbanística del sistema capitalista es basen en els GPU (Grans Projectes Urbanístics) amb la voluntat de revitalitzar zones “obsoletes” per transformar-les en nodes de centralitat i concentració d’empreses del sector financer i noves tecnologies (TIC) –els clústers-. Aquestes són unes formes d’urbanització emmarcades en un context de globalització on les ciutats -global- prenen el protagonisme i es tornen els actors principals en la competència per a la jerarquia internacional en la ubicació de nodes estratègics a escala global. És una estratègia que la ciutat de Barcelona porta desenvolupant des de fa molts anys, i el Poblenou per les seves característiques geogràfiques ha hagut d’assumir aquestes necessitats, menystenint-se els danys colaterals del veïnat. Barcelona ha necessitat una ubicació per a concentrar la producció fabril i

metal·lúrgica (usos industrials); una Vila Olímpica per acollir les atletes participants dels Jocs Olímpics de 1992; una prolongació de l’Avinguda barcelonina de la Diagonal uniforme; un recinte per acollir el Fòrum de les Cultures del 2004; i finalment, una ubicació per al clúster que concentri les empreses de les noves tecnologies -el [email protected] Des de que el 1897 Sant Martí de Provençals era agregat a Barcelona, el Poblenou específicament ha respost a unes necessitats de les aspiracions de la ciutat-global Barcelona –o conurbació-, sense tenir en compte les necessitats del veïnat. Partint d’aquesta comprensió de les formes d’urbanització del sistema, podem evidenciar les conseqüències socials, en un context de crisi, que tenen la projecció dels diferents plans d’afectació del Poblenou – l’entramat Pla [email protected], Vila Olímpica, Front Marítim, Prolongació Av. Diagonal, Diagonal Mar, i Fòrum de les Cultures-. Unes conseqüències socials que es veuen reflectides en els àmbits del treball, de l’habitatge, dels equipaments, del patrimoni històric, i, a la fi, de la identitat social –l’arrelament i cohesió col·lectiva-: Treball: es contempla un canvi profund en el sector productiu, passant d’un sector basat en el petit comerç i tallers, i mitjanes empreses (ubicades en les grans naus on s’ubicava la indústria pesant metal·lúrgica i tèxtil), a un sector d’activitats @, activitats d’ús intensiu de les TIC. Els primers resultats d’aquest canvi són una expulsió de 837 empreses i 8.555 treballadores de les 3.437 empreses i 33.800 treballadores del 2000. D’altra

129

Torres més altes han caigut banda cal remarcar que el creixement d’empreses de nova creació (no trasllats) és de 2.128, quedant en un increment “net” de 1.233 empreses (un increment del 36,5%, mentre que a Barcelona i Catalunya es xifra en 57 i 60% respectivament). A nivell qualitatiu cal dir que només el 27% de les 4.500 noves empreses (xifra bruta) són @ (1.114), és a dir un reduït 15,7% del total. Veient aquestes xifres el cas de Can Ricart es torna paradigmàtic tenint en compte que s’expulsà a 35 empreses en ple funcionament per no ser @, amb 240 treballadores més artistes, per després deixar en abandonament durant més de 5 anys la zona. Finalment de les 90.000 treballadores actuals del Poblenou només han estat de nova creació uns 31.000 llocs de treball “bruts”, uns 22.500 llocs de treball “nets” (el 17% dels 130.000 que projectava el [email protected]). Habitatge: es contrasta una forta substitució veïnal. Des de fa 20 anys s’han construït 15.663 habitatges, 8.556 l’última dècada. D’aquests darrers, tot i que el [email protected] projectava 4.000 habitatges de protecció oficial, a data de 2010 només n’ha construït uns 700 dels que 230 han estat per a reallotjaments. En deu anys només el 8,2% dels habitatges construïts han estat de protecció oficial, la resta (7.856) han estat de promoció privada. Unes dades que contrasten amb les estimacions d’uns 5.500 habitatges buits al Poblenou, i que la referència de salari mitjà de Barcelona el 2008 (abans de començar la crisi) era de 1.848€ mensuals, una ràtio de la que Sant Martí queda amb un índex del 87,5% (1.617€), i partia el 2000 d’un 79%. Cal, també, destacar l’amplia construcció i conversió del que abans eren fàbriques característiques i històriques del barri en més de 200 lofts on els preus oscil·len entre els 5.000 i 7.000€/m². Equipaments: s’evidencia la priorització en la construcció dels considerats “equipaments [email protected]” una tipologia d’equipaments dirigits a la innovació tecnològica, a la fi a l’ús privat, que suposen una superfície en sòl de 75.857 m² (55% del total del sòl d’equipaments que preveia el [email protected]: 136.837 m²). Mentrestant persisteixen les demandes veïnals d’un ampliació de la biblioteca (inaugurada el 2009), centres de barri, casal de joves, reubicació d’històrics ateneus socials desallotjats o escola bressol i CEIP (ubicades en barracons). I aquests dèficits en el cobriment de les necessitats socials del veïnat no respon a un augment poblacional del barri tal i com

130

prèvia el [email protected] -augment dels 60.903 veïns el 1999 a uns 105.550- doncs el 2009 al Poblenou hi viuen 65.224 persones (un augment del 7,09%). Patrimoni històric pel fa a la seva preservació es constata una oportunitat perduda per a la generació d’un teixit cultural i econòmic únic mitjançant la conservació i restauració del patrimoni industrial. El plantejament vers el patrimoni ha estat vist com un decorat gegantí, màrqueting urbanístic, un pàtina per decorar totxo, vidre i ciment. Així l’any 2000 és va engegar al barri, l’operació d’intervenció sobre el patrimoni històric més gran dels últims vint anys a Barcelona, amb un catàleg de patrimoni acabat d’aprovar d’una metodologia obsoleta i clarament insuficient en la seva exhaustivitat. En aquest sentit cal destacar com s’ha renovat –que no restaurat- en els casos que no s’ha enderrocat, moltes fàbriques simbòliques (Can Gili Vell, Can Gili Nou, Can Framis, Els Radicals o El Passatge del Sucre) cercant l’explotació econòmica de les seves qualitats patrimonials –reconvertint-se en loftsenlloc de tractar-les com a part del patrimoni històric del Poblenou. D’altra banda destacar el perill del deteriorament per abandonament, i víctimes d’incendis provocats, de naus tant significatives pel barri com Can Ricart, Ca l’Alier o l’Oliva Artés. El patrimoni industrial del Poblenou és de totes –del veïnat, dels habitants de Barcelona i del país- no pas de qui es pugui permetre comprar-lo en el mercat. Identitat col·lectiva: es visualitzen com el canvis morfològics de l’espai públic, així com els seus usos, el trànsit o el passeig han estat transformats radicalment. L’obertura a la ciutat mitjançant la trama Cerdà amb uns criteris poc sensibles, ha destruït zones d’habitatges baixos trencant dinàmiques comunitàries “de poble” del Poblenou. Altres construccions directament impossibiliten espais de sociabilitat com el Parc Central o l’Avinguda Diagonal. Cal destacar, també el debilitament de l’associacionisme que promovia la preparació de la Festa Major, una conseqüència de la deixadesa o poca permissivitat a l’hora d’utilitzar l’espai públic. Una política que contrasta amb les inversions de 4 milions d’euros en grans festivals organitzats al Fòrum per Festes de la Mercè. Finalment s’està modificant la possibilitat de “ramblejar” amb el progressiu canvi d’orientació dels diferents serveis oferts des dels negocis de la Rambla, tant per preu com per necessitat, és una

El model [email protected] al descobert oferta més dirigida al turista que al veí. Aquest són elements que canvien els referents que cohesionen i són constituents identitaris del veïnat del barri, als que se li sumen la progressiva substitució veïnal de residència, com del teixit productiu que habita el barri durant el dia. Aquest model d’urbanització de ciutats global es pot concloure que respon a uns patrons i necessitats del propi sistema socioeconòmic capitalista, que crea un model de ciutat productiva dirigida al sector empresarial, i no a les necessitats socials i locals. Aquestes conclusions i principals resultats que s’extreuen de l’estudi, han de permetre replantejar, començar a abordar una altra perspectiva del Poblenou, intentant possibilitar formes de convivència més igualitàries, justes, participatives i sensibles amb la història, l’entorn i les pròpies veïnes. Només mitjançant un canvi radical d’aquest sistema global capitalista és possible canviar de forma segura aquestes dinàmiques urbanístiques d’orientació al capital i no a l’interès social i local, i en aquesta direcció anirà la nostra activitat política quotidiana des de l’Assemblea de Joves del Poblenou i l’Assemblea d’Endavant (OSAN) del Poblenou. Però també es poden realitzar formes d’urbanitzar substancialment diferents sense la necessitat sine qua non d’anar a l’arrel del funcionament del sistema, aquestes poden ser mitjançant una “renovació urbana sensible” (en són exemples Berlín Oest 80’, Berlín Est 90’, o New Lanark, Lowell, Le Creusot i Montceau).

131

Torres més altes han caigut

132

El model [email protected] al descobert

Reflexions obertes des del Poblenou –un decàleg– Aquest epíleg, per tant, no només ha de ser unes conclusions en forma de resum d’allò més rellevant exposat en l’estudi, sinó un començar a parlar a partir d’ara mateix. Les següents proposicions que s’exposen en forma de decàleg, per tant, no poden ni volen ser un discurs tancat i polit, sinó més aviat la posada en comú de preguntes i inquietuds, d’oportunitats perdudes o futures possibilitats. Assumim que qualsevol propòsit de mantenir el Poblenou, o deixar-ho tot tal com estava fa deu anys, era insostenible i que, per tant, al barri li calien transformacions. Les següents propostes són unes idees que no sempre tenen resposta i que, en tot cas, ens han de poder servir per continuar amb la nostra reflexió respecte els canvis ja produïts, però també, i principalment, per començar a engegar debats participatius des del veïnat i les associacions, ara ja, en torn al que volem i el que encara podem fer. 1. Participació directa. Retornar la sobirania en la presa de decisions a totes les persones, fent de la participació un mecanisme de transcendència i no només de consulta. Les veïnes i treballadores del Poblenou són les que han de decidir sobre el seu futur com a barri. 2. Interessos socials i locals. Trencar amb la ciutat global que utilitza els barris en funció de les seves necessitats de projecció i promoció exterior. El Poblenou no pot seguir sent utilitzat pels interessos de la ciutat obviant les seves necessitats socials i locals. 3. Teixit social i associatiu viu. Recolzar a les entitats locals, promovent la seva vitalitat, el seu reconeixement públic, i la difusió i facilitació en la realització de les seves activitats. Un Poblenou viu amb una forta vinculació social necessita d’un reforçament de l’associacionisme. 4. Barri mixt. Fer del Poblenou un territori d'usos mixtos de forma integrada -habitatge, petit comerç i teixit productiu-, i no de forma fragmentada com s’ha projectat el [email protected] Reindustrialitzar el Poblenou de forma sostenible amb un teixit viu de petites i mitjanes empreses, promovent la relació social entre treballadores i veïnes. 5. Producció, comerç i consum local. Afavorir les condicions del petit comerç, la producció local de petits tallers i mitjanes empreses, com de les cooperatives de consum i dels projectes de realització d’horts urbans. Reduir els intermediaris i fer sensible i sostenible el procés entre la producció i el consum al Poblenou.

trànsit i passeig del barri. Reconsiderar els eixos en funció dels interessos locals i productius del barri, i no a la inversa. 7. Dret a l’habitatge. Municipalitzar l’ús de fruit dels pisos buits del barri i realitzar una moratòria en la construcció de nou habitatge. Tothom que sigui del Poblenou se li ha de garantir la possibilitat de seguir vivint al barri. 8. Edificació sensible. Prohibir la construcció de nous edificis d’arquitectura singular situats de forma fragmentada i aïllada de l’entorn que l’envolta. Mantenir les volumetries tradicionals dels edificis del Poblenou. 9. Defensa patrimoni històric. Fer que els béns patrimonials tinguin un ús públic i no privat, mitjançant la seva conservació i rehabilitació per a usos socials i culturals. Mantenir i potenciar la memòria històrica del Poblenou i de Barcelona. 10. Alternatives per repensar el Poblenou. Hi ha moltes opcions i precedents de diferents formes de transformació urbanística que es poden aplicar al barri: la museïtzació del patrimoni industrial fent d’ell un espai de memòria i futur, la promoció d’un barri amb espais de creació i expressió artística urbana, o la construcció d’equipaments educatius integrats al barri en forma de campus. El [email protected] no era l’única opció, era la més lucrativa amb el sòl i la menys sensible amb el Poblenou. Poblenou viu i combatiu!

Assemblea de Joves del Poblenou i Assemblea d’Endavant (OSAN) del Poblenou Poblenou, Països Catalans, abril de 2011.

6. Reconsiderar la vertebració vial. Potenciar i dotar de sentit els eixos vertebradors socials de

133

Torres més altes han caigut

134

El model [email protected] al descobert

Bibliografia Contextualització global AJUNTAMENT DE BARCELONA (2000); “Modificació del PGM per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou –Districte d’activitats [email protected]“. Barcelona, setembre 2000. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2006); “Patrimoni Industrial del Poblenou. Modificació del Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic historicartístic de la ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí”. Barcelona, maig de 2006. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2008): “Estat d’execució del [email protected]”. Barcelona, desembre 2008. ANDREU, Manel (2002); “Radiografia del Pla Urbanístic Diagonal Mar”. Barcelona. ARXIU

HISTÒRIC DEL POBLENOU (2001): “El Poblenou: més de 150 anys d"historia”.

Barcelona: Arxiu Històric del Poblenou. BALANCE, Cuadernos de história (2008); “Cinco tesis fundamentales sobre el capitalismo, hoy.” 11 d’octubre de 2008. Text extret a www.kaosenlared.net BELLO, Walden (2008): “Todo lo que usted quiere

saber sobre el origen de esta crisis pero teme no entenderlo”. Focus on the Global South, 6 d’octubre de 2008. Traducció a www.sinpermiso.info BRENER, Neil (2003); “La formación de la ciudad

global y el re-escalamiento del espacio del Estado en la Europa Occidental post-fordista”, EURE. BUSQUETA, Josep Manel (2008); “Introducció a les teories de la crisi en el capitalisme”. Extret de Taifa: Seminari d’Economia Crítica. www.seminaritaifa.org CASTELLS, Manuel (2001a); “El estado impotente?” a

La era de la información Vol.II: El poder de la identidad. Alianza editorial. CASTELLS, Manuel (2001b); “Tecnologías de la información, restructuración de las relaciones capital-trabajo y el surgimiento de la ciudad

dual” a La sociologia urbana de Manuel Castells. Alianza. CASTELLS, Manuel i BORJA, Jordi (2004); “El gobierno de la ciudad metropolitana” a Local y global, Taurus. CLARÓS, Salvador i Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs (2005); “Sobre el moment actual del Pla [email protected]”. Barcelona, 7 juliol 2005. COORDINADORA CONTRA [email protected] (2003); L’altra cara

del [email protected] 1. Les empreses de la guerra al Poblenou. Barcelona. Extret a www.poblenou.org/cc22 DURAN, Enric (2008); El 95% dels diners són creats pels bancs privats, CRISI, 17 de setembre de 2008. ENGELS, Friederich (1968); Socialisme científic i socialisme utòpic. Barcelona: Edicions 62. [1880] ESTIVILL, Jordi (2002); “El districte d’activitats [email protected] BCN” a DELGADO, Manuel (coord) (2004); La otra cara del Fòrum del les cultures, S.A. Edicions Bellaterra. GIDDENS, Anthony (2001); “Un mundo en cambio” a Sociologia. Alianza Editorial. Madrid. HARVEY, David (1973); Urbanismo y desigualdad social. Siglo XXI, Madrid. HAUSSENRMANN, Harmut i SIMONS, Katja (2001); “Reorganizando el nuevo Berlín: Grandes proyectos en busca del crecimiento”. Ciudad y Territorio, Estudios Territoriales, XXXIII (129). MARRERO, Isaac (2003): “¿Del Manchester catalán al Soho barcelonés? La renovación del barrio del Poblenou en Barcelona y la cuestión de la vivienda”. Scripta Nova. Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. Universidad de Barcelona, n. 146, 1 de agosto de 2003. MARX, Karl (1959); El Capital Volumen III. Fondo de Cultura Económica, 2ª ed. [1894] MARX, K. i ENGELS, F. (1977); Manifest del Partit Comunista. Barcelona: Magrana - Edicions 62. [1848]

135

Torres més altes han caigut MILIBAND, Robert (1990): “Análisis de clases”. A GIDDENS, A., TURNER, J.: La teoria social hoy. Madrid: Alianza. pp. 418-444. OLIVERES, Arcadi i ORTEGA, Pere (coords.); El ciclo

armamentista español. Una panoràmica crítica (1989 – 1999). Icaria Antrazyt. Paz y conflictos. Barcelona. 2000. PARK, Robert (1915); “La ciudad. Sugerencias para la

investigación del comportamiento humano en el medio urbano” (Traducció de l’article publicat al American Journal of Sociology). RODRIGUEZ, A., MOULAERT, F. i SWYNGEDOUW, E. (2001); “Nuevas políticas urbanas para la revitalización de las ciudades en Europa”. Ciudad y Territorio, Estudios Territoriales, XXXIII (129). SASSEN, Saskia (1991); Ciudad global (Nueva York, Londres, Tokio). Eudeba. SASSEN, Saskia (2003); “Localizando ciudades en circuitos globales”, EURE (Vol. XXIX, núm.88), Santiago de Xile, desembre 2003. WIRTH, Louis (1968); “El urbanismo como forma de vida” (Traducció de l’article publicat al American Journal of Sociology, 1938). Ediciones 3, Buenos Aires.

Anàlisi local: el Poblenou

BÁGUENA, Josep (2003): “Transformació urbana, [email protected] Poblenou”. Territori. Observatori de projectes i debats territorials de Catalunya. BOSSACOMA, Bernat i SOLER, Úrsula (en premsa): “Els oficis i els artesans al Poblenou: una mirada etnogràfica”. COORDINADORA CONTRA [email protected] (2003); L’altra cara

del [email protected] Les empreses de la guerra al Poblenou. Barcelona. Extret a www.poblenou.org/cc22 CLARÓS, Salvador i Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs (2005): “Sobre el moment actual del Pla [email protected]”. Barcelona, 7 juliol 2005. GRUP PERIFERIES URBANES (Grup de Treball de l'institut Català d'Antropologia) (2006): “Borrador sobre Poblenou, avui”. Extret a www.perferiesurbanes.org LARRIGA, Sergi (2003): “[email protected]: Barcelona mira al futur” a Tot Claror n.39 (abril-maig 2003) MARRERO, Isaac (2008): La fábrica del conflicto.

Terciarización, lucha social, patrimonio en Can Ricart, Barcelona. Tesi Doctoral defensada el 13 de novembre de 2008. Departament d’Antropologia cultural i història d’Àfrica i Àsia. Universitat de Barcelona. TATJER, Mercè i VILANOVA, Antoni (2002): La Ciutat

de les Fàbriques. Itineraris industrials de Sant Martí. Ajuntament de Barcelona. Districte Sant

4. Treball AJUNTAMENT DE BARCELONA (2000): “Modificació del PGM per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou –Districte d’activitats [email protected]“. Barcelona, setembre 2000. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2006): “Can Ricart: Nova proposta. Un espai urbà que funciona, amb visió de futur i amb respecte del patrimoni històric”. Barcelona, 22 de març de 2006. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2010): “10 anys de [email protected]: el districte de la innovació”. Barcelona, 21 de desembre de 2010. ARXIU HISTÒRIC DEL POBLENOU (2001): “El Poblenou: més de 150 anys d’història”. Barcelona: Arxiu Històric del Poblenou. ASSOCIACIÓ D’AFECTATS PEL PLA [email protected] (2002): “Manifest de l’associació d’afectat pel pla [email protected] El Pla [email protected] és trinxar el Poblenou per fer-hi un Manhatan, els PERIs són il·legals?”

136

Martí. p. 96-97 -

Avui, 28 de març de 2007 Avui, 13 de juliol de 2009 Avui, 1 de desembre de 2009 Catalunya Construye (monogràfic El Periódico), 10 de desembre de 2001 Catalunya Construye “[email protected]” (monogràfic El Periódico), 9 d’octubre de 2002 Catalunya Construeix (monogràfic El Periódico), 27 de desembre de 2010 El Periódico, 4 d’octubre de 2008 El Periódico, 23 de gener de 2009 El Periódico, 16 de desembre de 2009 El Periódico, 16 de març de 2011 El Punt, 30 de gener de 2004 El Punt, 6 d’abril de 2006 El Punt, 17 de gener de 2007 El Punt, 13 de febrer de 2007 El Punt, 5 de febrer de 2008 El Punt, 5 de novembre de 2008

El model [email protected] al descobert -

El Punt, 12 de novembre de 2008 El Punt, 19 de desembre de 2008 El Triangle, 20 de gener de 2003 Expansión, 7 d’agost de 2009 La Vanguardia, 29 d’octubre de 2008

5. Habitatge ALBALAT, J. G. (2009): “La crisi dispara fins a un 15% els desnonats per impagaments a Barcelona”. El Periódico, 27 de gener de 2009. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2008): “Anàlisi i diagnosi de la situació de l’habitatge a Barcelona. Pla d’habitatge de Barcelona 20082016”. Barcelona, juliol de 2008. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2009a): “Informes Estadístics. Característiques de les llars de Barcelona segons el Padró Municipal”. Juny 2009. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2009b): “Estat d’execució del [email protected]”. Barcelona, desembre 2009. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2010): Anuari Estadístic de la ciutat de Barcelona 2010. Barcelona, gener 2010. AMANTS DEL PLAGI (2004): “Especulació del sòl i l’habitatge a la metròpoli. Alquilo habitación, también tengo literas en el salón”, a VVAA:

Barcelona, marca registrada. Un model per desarmar. Barcelona: Virus editorial. ANDREU, Manel (2006): “Lentitud i confusió en l’adjudicació d’habitatge públic al Poblenou”. Revista Poblenou, n.47. Desembre de 2006. ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL POBLENOU (2007): “Per un habitatge digne”. Revista Poblenou, n. 50, juliol de 2007. ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL POBLENOU (2007): “Pacte nacional per l’habitatge”. Revista Poblenou, n.51, octubre de 2007. BRUNET, F., PIQUÉ, J. M., VÁZQUEZ, J. (1996): “Poblenou: Dinàmica econòmica i Barcelona perspectives urbanístiques”. Societat. Revista d’informació i estudis socials. n.5 COLAU, Ada (2011): “Les dades sobre desnonaments a Catalunya i Barcelona”. Observatori DESC. Barcelona, febrer 2011. CONSTITUCIÓ ESPANYOLA (1978)

DELGADO, Manuel (2005): Elogi al vianant: del “model Barcelona” a la Barcelona real. Barcelona: Edicions de 1984. DELGADO, Manuel (2007): La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona”. Madrid: Catarata. GENERALITAT DE CATALUNYA (2007): Llei de dret a l’habitatge. 18/2007. V DE VIVIENDA (2008): "HPO: Construir més habitatges de protecció oficial?". Extret de bcn.vdevivienda.net -

Avui, 1 de desembre de 2009 El País, 15 de novembre de 2002

6. Equipaments AJUNTAMENT DE BARCELONA (2000): “Modificació del PGM per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou –Districte d’activitats [email protected]“. Barcelona, setembre 2000. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2001): Pla d’Equipaments del Poblenou. Barcelona, 17 de juliol de 2001. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2001b): “Pla especial de reforma interior del sector Campus Audiovisual de la MPGM per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou. Districte d’activitats [email protected]”. Barcelona, juliol 2001. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2001c): “Pla especial de reforma interior del sector Parc Central de la MPGM per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou. Districte d’activitats [email protected]”. Barcelona, setembre 2001. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2002): “Normas urbanísticas. De la MPGM para la renovación de las zones Industriales del Poblenou”. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2002b): “Pla especial de reforma interior del sector Eix Llacuna de la MPGM per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou. Districte d’activitats [email protected]”. Barcelona, octubre 2002. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2002c): “Pla especial de reforma interior del sector Llull Pujades Llevant de la MPGM per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou. Districte d’activitats [email protected]”. Barcelona, octubre 2002. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2003): “Pla especial de reforma interior del sector Perú Pere IV de la MPGM per a la renovació de les àrees

137

Torres més altes han caigut industrials del Poblenou. Districte d’activitats [email protected]”. Barcelona, gener 2003. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2004): “Pla especial de reforma interior del sector Llull Pujades Ponent de la MPGM per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou. Districte d’activitats [email protected]”. Barcelona, gener 2004. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2005): “Introducció. 1ra part” a Pla d’Equipaments de Barcelona 2005-2015. Extret a www.bcn.es/bcnbarris/ca/pdf/introduccio.pdf AJUNTAMENT DE BARCELONA (2006): Pla Jove

industrials del Poblenou –Districte d’activitats [email protected]“. Barcelona, setembre 2000. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2000b): “Normes Urbanístiques del Pla de Protecció del Patrimoni Historico-artístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí”. Barcelona, 26 de maig del 2000. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2000c): “Xemeneia del conjunt industrial de Can Ricart.” a Pla

2006-2010. Pla director de la política de joventut de l’Ajuntament de Barcelona.

AJUNTAMENT DE BARCELONA (2003a): “Pla de Millora Urbana de la unitat d’actuació 1 del PERI del sector del Parc Central, dins la Modificació del Pla general metropolità per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou”. Març 2003 AJUNTAMENT DE BARCELONA (2003b): “PMU al Passatge Mas de Roda núm. 5-13 i 6-14. Passatge del Sucre”. Abril 2003 AJUNTAMENT DE BARCELONA (2003c): “Anàlisi històrica i informe patrimonial de valorització dels elements arquitectònics del conjunt industrial de l’antic Centre de la Joventut Democràtica Radical Instructiva (Els Radicals) al carrer de Badajoz 79-79b i carrer de Pujades, 120-122 al Poblenou”. Barcelona, agost 2003. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2004): “PMU de l’illa delimitada pels carrers Ciutat de Granada, Doctor Trueta, Roc Boronat i Passatge Mas de Roda. Farinera la Fama”. Novembre 2004. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2005a): “Pla de Millora Urbana de l’illa delimitada pels carrers Taulat 3. Ciutat de Granada 1-5 i Doctor Trueta 164”. Gener de 2005. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2005b): “PMU de l’edifici de l’antiga seu de la Joventut Democràtica Radical Instructiva. “Edifici la República” carrer Badajoz 79- 79b i carrer Pujades 120-122”. Gener 2005 AJUNTAMENT DE BARCELONA (2006): “Modificació del Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic historicoartístic de la ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí. Patrimoni Industrial del Poblenou”. Barcelona, maig de 2006. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2006b): “Pla de Millora Urbana de la Unitat d’Actuació 11 del

Consell Plenari, 6 d’octubre de 2006. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2008):

Pla d’Equipaments Juvenils de Barcelona 20082015. Consell Plenari de l’Ajuntament de

Barcelona, 30 de maig de 2008. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2008b): “Programa d’Actuació del Districte de Sant Martí 20082010. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2011): Sant Martí. Febrer 2011. AMORES, Ferran (2007): “El metro i el Poblenou: una relació d’amor-odi”. Icària n.12 ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL POBLENOU (2010): “Can Felipa: Centre Cívic segrestat”. 16 de maig de 2010. Extret de www.elpoblenou.cat ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL POBLENOU (2011): “Els equipaments i les principals intervencions previstes en el PAD 2008-11” Revista Poblenou, n.66, març 2011. ARXIU HISTÒRIC DEL POBLENOU (2001): “El Poblenou: més de 150 anys d’història”. Barcelona: Arxiu Històric del Poblenou. GENERALITAT DE CATALUNYA (2010): Pla

d’Equipaments Culturals de Catalunya 20102020. Octubre de 2010 7. Patrimoni històric AJUNTAMENT DE BARCELONA (1979): “Ordenança sobre protecció del patrimoni històricoartístic de la ciutat de Barcelona”. Acord de la Corporació metropolitana de Barcelona de 18-1-1979. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2000): “Modificació del PGM per a la renovació de les àrees

138

Especial de protecció del patrimoni historicoartístic de la ciutat de Barcelona i catàleg del districte 10. Nº element 7

El model [email protected] al descobert PERI Diagonal –Poblenou inclosa en la MPGM [email protected]”. Gener de 2006. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2008): “Pla Especial Urbanístic per a la concreció dels usos i de les condicions edificatòries de l’equipament “Casa de les Llengües” a Can Ricart, districte [email protected]”, Barcelona. Març 2008. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2009): “Pla Especial Urbanístic per a la concreció dels usos i de les condicions edificatòries de l’equipament ·Casa de les Llengues” a Can Ricart, districte [email protected] Barcelona. Febrer 2009. ARXIU HISTÒRIC DEL POBLENOU (1990): Nou Viatge a Icària. ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL POBLENOU (2007): “Es torna a cremar per quarta vegada en un mes Ca l’Alier”. 4 d’octubre de 2007. Extret de: www.elpoblenou.cat ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL POBLENOU (2008): “Descobert al carrer Pallars un refugi antiaeri del temps de la guerra”, Revista El Poblenou. ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL POBLENOU (2010a) “Oliva Artés, un altre oblit del districte”. 12 de gener de 2010. Extret de: www.elpoblenou.cat. ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL POBLENOU (2010b): “Patrimoni Industrial: estat de la qüestió”. Revista El Poblenou. Barcelona, setembre 2010. nº 64 ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL POBLENOU (2011): “Refugi antiaeri”. 9 de gener de 2011. Extret de: www.elpoblenou.cat BASSEGODA I VILAGRASSA, Glòria (2003): “Informe sobre l’immoble del carrer Pere IV 273 i carrer Espronceda nº 148-150. Tallers Oliva Artés”. Inèdit, Barcelona, febrer 2003. BOHIGAS, O. (1989): Combat d’incerteses. Barcelona: Ed. 62. BRAU, L. (2006): “La política municipal del patrimoni industrial a debat” B.MM N.68 tardor-hivern. CABALLÉ, F., GONZALEZ, R., NAVAS, T. (1991): “Un catàleg d’arqueologia industrial: el cas del Poblenou.” I Jornadesd’Arqueologia Industrial de Catalunya. Barcelona: Museu d’Hospitalet de Llobregat, 1991. CERDÀ, Manuel (2008): “Arqueologia Industrial 2008”. Publicacions Universitat de València CHECA ARTASU, M. (2007):“Geografías para el patrimonio industrial en españa: el caso de Barcelona”. Revista Scripta Nova nº 245

CLARÓS S. ROCA, J. TATJER, M. URBIOLA M. (2007): “Estudi patrimonial del recinte industrial de Can Ricart. Inventari arqueològic i proposta de conservació.” Barcelona: Fundació Antoni Tàpies. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (2006): Butlletí Oficial de la Província de Barcelona (BOP). Barcelona, maig de 2006. FAVÀ, M. (2005) “Fàbrica de 130 anys ha anat a terra per fer 'lofts” AVUI. 30 de març de 2005 FAVÀ, M. i BALANZÀ, A. (2009): “La vil•la romana de Can Ricart pot ser del segle I” Avui, 14 de novembre del 2009. FULLANA, M. (2005): Diccionari de l’Art i els Oficis de la Construcció. Barcelona: Ed, Moll. GENERALITAT DE CATALUNYA (1993): “Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català”. Departament de Cultura. DOGC núm. 1.807, 11-10-1993, GENERALITAT DE CATALUNYA (2005): “Proposició no de Llei sobre la protecció del patrimoni industrial al barri del Poble Nou de Barcelona”. Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya. Nº 173, 18 d’abril de 2005. GIMENO, M., SÁNCHEZ FARRÉ, J., GUIRAL, C. (1991):

Districte X, Sant Martí, Inventari d'edificis de Revisió del Catàleg. Barcelona, setembre 1991. GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM DE LA RIBERA DEL BESÒS (2005): “Proposta de Pla Integral de Patrimoni Industrial Be Barcelona”. BIBLIO 3W, Revista bibliogràfica de geografia i ciències socials. Universitat de Barcelona Vol. X, nº 581. GRUP DE PATRIMONI INDUSTRIAL DEL FÒRUM DE LA RIBERA DEL BESÒS (2007): “Can Ricart, de bé cultural d’interès local a bé cultural d’interès nacional. Consideracions pràctiques sobre la rellevància i les implicacions del canvi de qualificació patrimonial per al futur del recinte fabril”. Barcelona, juny de 2007. GRUP PERIFERIES URBANES (Grup de Treball de l'institut Català d'Antropologia) (2006): “Borrador sobre Poblenou, avui”. Extret a http://periferiesurbanes.wordpress.com/docu ments GUAITA, Pere, INSA, Yolanda, VILANOVA I OMEDAS, Antoni. (2005): “Informe patrimonial de valorització de les naus existents en el conjunt industrial de Ca l’Alier als carrers de Pere IV,

139

Torres més altes han caigut Provençals, Cristóbal de Moura i Fluvià al Poblenou”. Districte de Sant Martí, Barcelona. Inèdit, Barcelona, octubre, 2005 HUERTAS, J M, i FOSSAS, J. (2005): “Sota terra”. Revista Icària. Papers de l’Arxiu Històric del Poblenou”. Nº 10. OLLÉS, A. (2006): “Vecinos del Poblenou denuncian obras ilegales en fábricas protegidas”. El Periódico de Catalunya. 19 de novembre de 2006. PUCHALS CANALS, M. (1991): “La Farinera El Progreso”. I Jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya. TATJER, M., URBIOLA, M., i Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs (2005): “Can Ricart. Estudi patrimonial (síntesi)”. BIBLIO 3W, Revista bibliogràfica de geografia i ciències socials. Universitat de Barcelona Vol. X, nº 598. TICCIH (2003): “Carta de Nizhny Tagil sobre el patrimonio industrial”. Moscú, 17 de juliol de 2003. VILANOVA I OMEDAS, A. (2002): “Anàlisi històrica i informe patrimonial de valorització dels elements arquitectònics del conjunt industrial del passatge Mas de Roda, 5-13 al Poblenou (Districte de Sant Martí, Barcelona). Compañia de industrias Agrícolas, S.A.” Inèdit. Barcelona, novembre 2002 VILANOVA I OMEDAS, A. (2003): “Anàlisi històrica i informe patrimonial de valorització dels elements arquitectònics del conjunt industrial del carrer de Taulat, 5-11 del Poblenou. (Districte de Sant Martí, Barcelona). Farinera de Can Gili Nou.” Inèdit. Barcelona, juliol 2003. VILANOVA I OMEDAS, Antoni i TATJER Mercè (2005): “Informe patrimonial de valorització dels elements arquitectònics del conjunt industrial de Can Framis als c/ de la Llacuna, Tánger, Roc Boronat i Almogàvers al Poblenou.” Districte de Sant Martí. Barcelona, setembre, 2005. -

-

140

El Periódico, 24 de maig de 2008. “La fàbrica d'Oliva Artés acollirà el museu de la cultura industrial de BCN”. El País, 21 de novembre de 2009. El Punt, 21 de novembre de 2009.

8. Identitat social AJUNTAMENT DE BARCELONA (2006): “Presentació del parc central del Poblenou”. Barcelona, 3 de maig de 2006. ARXIU HISTÒRIC DEL POBLENOU (2001): “El Poblenou: més de 150 anys d"historia”. Barcelona: Arxiu Històric del Poblenou. CAPEL, Horacio (2005): El Modelo Barcelona: un examen crítico. Barcelona: Ediciones del Serbal. CGT (2009): “El Parc Central o el encorsetamiento de lo vivo”. Confederació General del Treball. Secció Sindical de Parc i Jardins. Barcelona, febrer de 2009. Extret de www.cgtcatalunya.cat CLARÓS, Salvador (2008): “Parc del centre del Poblenou. Una crítica urbanística” Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. Universitat de Barcelona. Vol. XIII, nº 805, 15 de diciembre de 2008. DELGADO, Manuel (2002): Disoluciones urbanas. Medellín: Universidad de Antioquía. DELGADO, Manuel (2005): Elogi al vianant: del “model Barcelona” a la Barcelona real. Barcelona: Edicions de 1984. DELGADO, Manuel (2007): La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona”. Madrid: Catarata. ENGELS, Frederich (1974): El problema de la vivienda i las grandes ciudades. Barcelona: Gustavo Gili. [1873] GUILLAMÓN, Agustín (2003): “El club de fútbol El Júpiter”, a VV.AA. (2003): La Barcelona Rebelde. Barcelona: Octaedro. 2003. KAPLAN, Temma (2002): “Ciudad roja, periodo azul. Movimientos sociales en la Barcelona de Picasso”. University of California Press, Berkeley. MONTANER, Josep Maria (2007): “Fronteras en el Poblenou”, a El País, 17 de juliol de 2007. PARK, Robert (1915): “La ciudad. Sugerencias para la investigación del comportamiento humano en el medio urbano” (Traducció de l’article publicat al American Journal of Sociology, 1915. Pp 577-612). TÖNNIES, Ferdinand (1984): Comunitat i associació. Barcelona: Edicions 62. VALERA, Sergi i POL, Enric (1994): “El concepto de identidad social urbana: una aproximación

El model [email protected] al descobert entre la psicología social i la psicología ambiental”. Anuario de Psicología, n.62, pp.524. VALERA, Sergi (1997): “Estudio de la relación entre el espacio simbólico urbano y los procesos de identidad social”, a Revista de Psicologia Social, n.12, pp.17-30. Barcelona. VÁZQUEZ MONTALBÁN, Manuel (1992): “L’imaginari literari barceloní, d’Icària a Icària S.A.”. El País, 23 d’abril del 1992. WIRTH, Louis (1968): “El urbanismo como forma de vida” (Traducció de l’article publicat al American Journal of Sociology). Buenos Aires: Ediciones 3. [1938] -

-

-

Televisió de Catalunya; www.tv3.cat/industriadeguerra/incautades. html Televisió de Catalunya; www.3cat24.cat

El Periódico, 5 de setembre de 2009.

Recursos web -

-

-

-

-

Ajuntament de Barcelona. www.22barcelona.com Ajuntament de Barcelona. Habitatges amb protecció oficial; ww.bcn.es/habitatge/oficial.shtml Ajuntament de Barcelona, www.bcn.es/estadistica/catala/dades/guiad t10/index.htm Assemblea de Joves del Poblenou; www.jovespoblenou.cat Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou; www.elpoblenou.cat Bloc Oficial de l’Associació d’Afectats pel [email protected]; mesllacunadorciutatdespeculacions.blogsp ot.com Associació de Veïns de Can Ricart; salvemcanricart.blogspot.org Canricart.info Clot TV; www.tvclot.com Cronicasdelespacio.blogspot.com Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans; dlc.iec.cat La Escocesa; www.laescocesa.org Memòria del Poblenou; memoriadelpoblenou.blogspot.com Observatori Veïnal de la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona); favb.cat/observatoriveinal/ca/Poblenouindicadors Portal d’Actualitat del Poblenou; www.poblenou.org

141

Torres més altes han caigut

142

El model [email protected] al descobert

Agraïments L’elaboració d’aquest estudi ha estat un exercici dificultós i llarg que a base de paciència i perseverança hem aconseguit tirar endavant plegades, més d’un any i mig després d’haver-lo engegat. Moltes han estat les hores i esforços dedicats en les estones lliures entre responsabilitats laborals, acadèmiques, domèstiques, familiars o de militància quotidiana. Volem agrair sincerament la predisposició de moltes persones en facilitar-nos documentació, suggerir-nos informació o, fins i tot, revisar-nos alguns apartats. Particularment, agraïm la dedicació desinteressada del professor Oriol Martí en revisar l’apartat de contextualització global, el qual vàrem modificar i ampliar en base a molts dels seus suggeriments. Així com a totes aquelles que ens heu atès per facilitar-nos informació específica, com la Comissió Pro-Equipaments del Poblenou, el CSOA

la Teixidora o l’AVV de Can Ricart. I com no, totes aquelles persones que han realitzat treballs, fotografies o articles sobre el Poblenou als que n’hem tingut accés i hem aprofitat per sintetitzar-los en aquest treball. De la mateixa manera volem agrair especialment el suport i reconeixement rebut per totes les companyes de l’Ateneu Popular Octubre que no han participat directament en l’elaboració de l’estudi, però si indirectament per tot el bagatge de l’entitat que ens ha estat donant des de sempre suport i acollida. Aquest treball és una dedicatòria a totes aquelles que han lluitat en defensa del Poblenou, un reconeixement als que lluiten en defensa del Poblenou, i una eina pels que es van sumant i lluitaran en defensa del Poblenou.

Mural realitzat pel col·lectiu “Arte Bastardo” l’any 2009, actualment tapat per una nova edificació. Vista des de c/Llacuna, entre c/Almogàvers i c/Sancho de Àvila

143

Lihat lebih banyak...

Comentarios

Copyright © 2017 DATOSPDF Inc.