Tàrrega 1939-1961. Aproximació a la repressió, l\'exili i la vida quotidiana
Descripción
TÀRREGA 1939-61. APROXIMACIÓ A LA REPRESSIÓ, L’EXILI I LA VIDA QUOTIDIANA Núria Bonet Baqué, Amanda Cardona Alcaide i Gerard Corbella López
www.tarrega1939.cat
Tàrrega, març de 2008
TEXTOS I INVESTIGACIÓ Equip de recuperació de la memòria històrica del Museu Comarcal de l’Urgell Núria Bonet Baqué Amanda Cardona Alcaide Gerard Corbella i López D-DISSENY Maria Alba Minguell Cardenyes María José García González CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Teresa Arrufat Millan Alba Llobet Estévez Anna Meda Vicens Núria Torra Oliveres FONTS DOCUMENTALS Arxiu Comarcal de la Segarra Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà Arxiu Fotogràfic Comarcal de l’Urgell Arxiu Fotogràfic Municipal de Tàrrega Arxiu General Militar de Guadalajara Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega Arxiu Històric de Lleida Archivo Histórico Nacional (Madrid) Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer (Barcelona) Biblioteca Nacional (Madrid) FONTS ORALS Teresa Baró Gómez Lena Canals Cucurull Agustí Castelar Trilles Josep Castellà i Formiguera Antoni Corbella Carreras Ernest Corbella Carreras Leonor Escribà Aldabó Núria Foguet Doll Andreu Mayayo i Artal Dolors Minguell Pilarín Minguell Carme Molinero Ruiz Ramon Morguí Solé Maria Moreu Súria Meritxell Orobitg Clua Rosa Pera Güell Jordi Pont Brós Josep Pont Llobera Paul Preston Joan Sagués San José Anton Sala Cornadó Jordi Sasplugas Mateu Magda Sasplugas Mateu Jordi Serés i Aguilar Víctor Torres Perenya
Ricard Vinyes Pere Ysàs Solanes FOTOGRAFIES Col·lecció particular família Amigó Rojals Col·lecció particular família Aubach Arnaldo Fotografia Calafell, Tàrrega Fotografia Corbella, Lleida Col·lecció particular família Cucurull Viladot, Buenos Aires, Argentina Col·lecció particular família Farré, Perpinyà, França Col·lecció particular família Foguet Doll, Beziers, França Col·lecció particular Gustavo Gené Utgés Col·lecció particular família Lloreta Giribet Col·lecció particular família Lloses Miquel Martí Florensa Col·lecció particular família Minguell Porta Col·lecció particular família Morguí, Badalona MHC - Amical Mauthausen Col·lecció particular família Orobitg Clua Ana Teresa Ortega Col·lecció particular família Pera Roca Col·lecció particular família Pont Bros Col·lecció particular família Pont Llobera Col·lecció particular família Real Lloses Col·lecció particular família Sala Fabregat Col·lecció particular família Sasplugas Arqués Col·lecció particular família Serra Col·lecció particular Víctor Torres Perenya AGRAÏMENTS Miquel Aresté Montserrat Aubach Arnaldo Francesc Balcells Xurriach Francesca Bardají Santiveri Pablo Carbajo Maria Teresa Castellà Anna Colet Marcé Jaume Espinagosa Marsà Família Farré (Perpinyà) Miquel Àngel Farré Pepita Lloreta Roser Miarnau Pomés Conxita Mir Curcó Família Morguí (Badalona) Família Real Joan Sagués San José Teresa M. Sala Garcia Oriol Saula Briansó Família Serra Alba Orobitg Argilés Família Prenafeta (Barcelona) Miquel Revert
D.L.: L-323-08
-¿Los suyos perecieron en un campo de concentración? -En parte. De mi familia más allegada, compuesta por cuatro miembros, tres murieron en un campo de concentración: mi madre, mi esposa y mi hija. Mi hijo murió por congelación, condenado a trabajos forzados en Ucrania. […] -Veo que lleva la cuenta. -Ya sabe cómo es. Uno rumia estos casos en la cabeza, los rumia durante años y al final se le ocurrre contarlos y poner orden. -¿Orden?, ¿por qué? ¿Quizá por si se decide a tomar represalias? -¡Ah, represalias! Eso es un asunto de las autoridades. -¿Y si las autoridades fallan? -Si las autoridades fallan, entonces los individuos aún podemos hacer menos. -Eso no es exactamente así. Seguro que conoce esa oficina que dirige en Viena un judío que se dedica a buscar a criminales de guerra. El mismo que encontró el rastro de Eichmann. -¡Ah! ¿Wiesenthal? Wiesenthal es un gran hombre, un especialista. Tiene una red de colaboradores por todo el mundo y dispone de cuantiosos fondos. Pero nosotros, la gente corriente, no podemos hacer nada. -No puede hacer nada en las proporciones que lo hace Wiesenthal. Pero sí podría hacerlo en un marco más pequeño, más personal. -No veo como. ¿Tengo que buscar al gendarme que me metió en el tren del campo? ¿Buscar al oficial que envió a mi hijo a trabajos forzados, o al que le obligó a estar en la intemperie? Todos huyeron, se ocultaron o fueron ya condenados. -Sí, si usted considera el asunto de forma aislada, sólo desde el punto de vista de su familia. Pero si yo le señalara a una persona culpable de la muerte de otros judíos, ¿participaría en su castigo?
TISMA, Aleksandar: El libro de Blam, editorial Acantilado, Barcelona, 2007, pàgs. 219 i 220
ÍNDEX 7
Notes a la segona edició
9
Presentació. Joan Amézaga, alcalde de Tàrrega i Jordi Ramon, regidor de Cultura
11
Introducció a l’exposició i al catàleg. Equip de recuperació de la Memòria Històrica del Museu Comarcal de Tàrrega
EXPOSICIÓ I BIOGRAFIES
14 16
Primera part: el final de la guerra El 15 de gener Les conseqüències humanes de la guerra
18 20
Segona part: l’exili L’exili interior Biografia: Josep Prenafeta i Antoni Morguí
22
Els camps de concentració francesos
26 28
Les Companyies de Treballadors Estrangers Biografia: Norbert Orobitg i Carné
30 32
La invasió nazi de França Biografia: Josep Sala i Fabregat
34 36
Els camps d’extermini Biografia: Miquel Pont Llobera, Antoni Foguet Doll, Josep Real Lloses
40
Targarins als camps d’extermini nazis
42 44
L’exili llunyà Biografia: Francesca Cucurull Viladot
46 48
L’exili proper Biografia: Samuel Pereña Reixachs
50 52
Resistència i xarxes d’evasió Biografia: Joan Sasplugas i Arqués
El final de la Segona Guerra Mundial i la no intervenció aliada Biografia: Josep Aubach Arnaldo, Modest Farré i Farré, i Josep Minguell Porta
54 56
Tercera part: la vida quotidiana El final de la democràcia per llei
60
La delació
64
Nuevo Estado: Nueva Tárrega
66
El nacionalcatolicisme
68
La repressió cultural i lingüística Biografia: Magí Pera i Roca
70 72
Quarta part: la repressió La violència incontrolada dels falangistes
76
La llei de responsabilitats polítiques Biografia: Màrius Amigó
78 80
Els consells de guerra Biografia: Florenci Segura i Francisco Lloreta
82 86
Les depuracions de funcionaris
88
Les presons de Franco Biografia: Maria Pedró
90 94
Els camps de concentració de Franco Biografia: David Marsinyach i Valeri Valls
96 100
Annexos Llistat complert de persones represaliades i exiliades Bibliografia
102 106
NOTES A LA SEGONA EDICIÓ
El catàleg que teniu a les mans és una reedició revisada del primer catàleg que es va imprimir a mitjans de gener de 2008. En menys de dos mesos, i coincidint amb l’exposició que acompanyava aquest catàleg, s’ha esgotat una primera edició que ja de per sí tenia un tiratge més llarg de l’habitual en les edicions de catàlegs que es fa des del Museu Comarcal de l’Urgell. Aquesta és la primera mostra de l’interès que ha despertat el tema a nivell local a la qual caldria afegir les dades de visitants de l’exposició (gairebé 2000 persones l’han visitada abans del seu tancament) i de la web que recull tots els documents consultats al llarg de la investigació (més de 1500 visites en un mes i mig). L’aparició a la llum pública d’aquesta investigació ens ha permès conèixer noves dades desconegudes i que sovint no han deixat cap rastre documental; a més, amb l’excusa de la reimpressió d’aquest catàleg ampliem alguna d’aquestes noves dades i esmenem alguns dels errors que hi
havien en el catàleg anterior (des d’aquestes pàgines, un agraïment a tots els familiars dels represaliats que novament han col·laborat amb nosaltres). I com a culminació de tota aquesta feina d’investigació i coincidint amb la sortida d’aquesta segona edició del catàleg, des del mateix equip de recuperació de la memòria històrica del Museu Comarcal de l’Urgell s’ha editat un documental que recull els testimonis d’aquelles persones que es van entrevistar al llarg de l’investigació sobre l’exili, la repressió i la vida quotidiana a Tàrrega entre el 1939 i el 1961. Documental, exposició, web (www.tarrega1939.cat) i catàleg formen part d’un mateix paquet que pretèn apropar al màxim el públic cap a la nostra investigació i que fets tràgics tant recents de la nostra història colectiva no quedin mai més en l’oblit, ans el contrari, ens serveixin per enfortir la defensa dels drets democràtics assolits gràcies a la lluita d’uns pocs que la transició democràtica es va permetre el luxe d’oblidar.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
7
PRESENTACIÓ
El catàleg que teniu a les mans és el fruit d’un llarg treball d’investigació fet des del Museu Comarcal de l’Urgell i que ens demostra com també des de l’àmbit local, en el nostre dia a dia, podem dur a terme projectes ambiciosos. El present llibre plasma en paper una gran exposició sobre el nostre passat col·lectiu més present, ens explica una història que vam viure nosaltres mateixos, o que ens l’han explicada més d’un cop els nostres pares o avis. Com molt bé explica de manera metafòrica l’arquitecte del Museu Jueu de Berlín, Daniel Libeskind, el passat d’un poble que ha patit algun drama col·lectiu es pot dibuixar com una línia recta que és atravessada violentament per petits talls que representen petits buits en la memòria col·lectiva dels pobles. La intenció d’aquesta exposició és posar llum sobre aquestes desmemòries, sobre aquests oblits -sovint volguts- d’un passat tant recent que ens mostra encara ferides no cicatritzades. I també donar a conèixer, sense venjances, però amb la voluntat de fer justícia i dignificar alguns dels noms d’aquells antics conciutadans nostres que un aixecament militar feixista i una llarga dictadura els va abocar irremeiablement cap a l’exili, la presó i/o la
mort. D’advocats a pagesos, de mestres a treballadores, tota una generació de targarins i targarines defensors avançats d’ideals avui admesos -com la llibertat, la democràcia, la coeducació o els drets de les dones- que han viscut, fins al dia d’avui un segon ostracisme, un altre exili: el de l’oblit col·lectiu d’un poble incapaç de reconèixer els seus petits herois recents en la lluita per les llibertats democràtiques de les que avui gaudim tots. I com a membres de la Corporació Municipal deixeu-nos tenir també un petit record als regidors i alcaldes d’aquest Ajuntament, que per la defensa d’aquests ideals, per la voluntat de servei públic en moments molt difícils van patir penes de presó, l’exili o fins i tot la mort. Aquesta és també la nostra història com a poble, i oblidant-la deixem de coneixer-nos en tant que targarins. Que tots i cada un d’aquests homes i dones ocupin el lloc que es mereixen, però que mai més tornin a ser oblidats.
Joan Amézaga i Solé, alcalde de Tàrrega
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
9
INTRODUCCIÓ
Aquest catàleg que teniu a les mans és fruit de gairebé un any d’investigació finançada pel Programa per al Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i el Museu Comarcal de l’Urgell de l’Ajuntament de Tàrrega. Dintre d’aquestes pàgines hi podreu trobar l’exposició que s’ha realitzat al Museu entre els dies 15 de gener i 9 de març de 2008, i algunes breus biografies que volen acompanyar els panells que heu pogut veure dins l’exposició. L’abast cronològic de l’exposició, i per tant d’aquest catàleg, va del dia d’entrada de les tropes nacionals a la ciutat, el dia 15 de gener de 1939, fins al febrer de 1961, data d’entrada a l’Ajuntament de la ciutat dels primers regidors no vinculats estretament a l’aparell franquista. L’àmbit d’estudi és la ciutat de Tàrrega i tots els seus pobles agregats. La voluntat d’aquesta investigació és donar a conèixer un dels aspectes més desconeguts del nostre passat recent a nivell local: la repressió i l’exili conseqüència de la victòria franquista. No parlem d’un passat desconegut de forma gratuïta, sinó perquè al llarg de la investigació hem descobert com la percepció actual que en aquesta ciutat no va haver-hi repressió no és només errònia, sinó que l’abast d’aquesta és realment important. Les xifres parlen per si soles: al voltant de 325 persones, en una ciutat d’uns 6000 habitants, i els seus actuals pobles agregats, es veuen afectades per la repressió o obligades a exiliar-se. També el desconeixement de l’exili és molt gran i això és atribuïble a la llarga durada de la Dictadura: els lligams dels fills de Tàrrega amb aquesta ciutat, després de gairebé 40 anys de franquisme, pràcticament s’han trencat, i amb la democràcia, en l’àmbit local, mai ningú s’havia preocupat per l’exili.
Hem titulat aquesta exposició “Aproximació” amb una intenció molt clara: ni l’abast de la repressió, ni el de l’exili s’expliquen amb precisió en aquesta exposició. Tot i el temps d’estudi, la dispersió d’arxius, la falta de catalogació d’alguns o la seua dificultat d’accés, lligat a la destrucció de molts documents fa que aquests dos temes siguin difícils d’estudiar. Potser algun familiar trobarà a faltar els seus parents en les llistes de represaliats o d’exiliats que sabem que encara són incompletes. També volem destacar un altre aspecte molt important: el de la presència de les dones. Com veureu, són molt poques les que apareixen en els panells o en les llistes; hi han dues raons que expliquen aquest fet: la primera, que la repressió es dóna, per una banda, sobre les persones que han ocupat càrrecs polítics, i tot i que la República permet per primer cop el vot i l’elecció de la dona, la seua presència encara és poca, i segon, molts dels detinguts en els camps de concentració de Franco o que fan cap a l’exèrcit francès ho són perquè són homes en edat militar. Això no vol dir que la dona pateixi menys la repressió, sinó que no quedarà registrada en arxius. Moltes dones patiran escarni públic, seran rapades o es veuran abocades a la misèria absoluta amb els seus companys a la presó. Les fonts de l’exposició són els arxius i les entrevistes a familiars de represaliats i exiliats. Totes les informacions aquí publicades han estat contrastades. Les informacions no contingudes en l’exposició es troben totes disponibles en la següent pàgina www.tarrega1939.cat
Equip de recuperació de la Memòria Històrica del Museu Comarcal
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
11
Missa de campanya a la plaça Major celebrant l’entrada de les tropes nacionals. (Fotografia: Miquel Martí Florensa. Arxiu Fotogràfic del Museu Comarcal de l’Urgell)
EL 15 DE GENER L’entrada dels nacionals i el final de la Guerra: comença la Dictadura
Després de 2 anys i 6 mesos de Guerra Civil, el dia 15 de gener de 1939, l’exèrcit nacional de Franco entra a la ciutat de Tàrrega. La major part de famílies republicanes havien marxat en direcció a Barcelona tement les conegudes represàlies de l’exèrcit nacional. La ciutat amb què es troben el dia 15 de gener és una ciutat buida –la immensa majoria de població civil s’havia refugiat en cabanes– i destruïda. Els bombardejos de la Legió Còndor de Hitler de l’any 1938 i les dinamitacions de l’exèrcit republicà per dificultar l’avanç de les tropes nacionals, deixen un panorama desolador. Tot i això, la pràctica totalitat de la població que s’ha quedat a Tàrrega surt a rebre l’exèrcit d’ocupació de Franco, motivats per l’alegria del final de la guerra, per la veritable adhesió a les idees de Franco o per la por. La guerra, però, encara no ha acabat. I tots aquells que estan en edat militar seran detinguts pels franquistes. La ciutat apareixerà plena de pintades amb les imatges dels vencedors; la cara de Franco i la de Primo de Rivera es faran presents en les façanes de la ciutat. L’entrada de les tropes nacionals suposen el final de la democràcia per llei i l’inici d’una llarga dictadura. Aquesta és també la data en què comença un llarg exili i una forta repressió per a centenars de persones que van lluitar per la defensa dels ideals democràtics.
Cuartel general del Generalisimo PARTE OFICIAL DE GUERRA En el día de hoy ha sido coronado el esfuerzo de nuestras armas con la liberación de Tarragona, la industriosa ciudad de Reus y el importante nudo de comunicaciones de Tàrrega, así como mas de 82 pueblos de las provincias de Tarragona y Lérida. […] Las poblaciones han recibido a las fuerzas liberadoras con el mas grande de los entusiasmos. El número de prisioneros es elevadísimo, sin que haya sido posible su recuento por la gran extensión de la zona ocupada y su cuantioso número. […] Salamanca, 15 de enero de 1939. III Año Triunfal
L’Ideal Gallego [parlant sobre la ciutat de Cervera] Hoy la plaza, ebria de entusiasmo, se ha convertido en un campamento o más bien en un zoco. Moros vencedores situan sus tiendas en todos los rincones y ofrecen chocolates, cerillas y piedras de encender, mezclado con turrón de Toledo y sidra de Asturias. Abren sus puertas los comercios y el espíritu fenicio que palpita en cada habitante de Catalunya comienza el tira y afloja de las transacciones mercantiles con una sagacidad y un conocimiento de la demanda que pasman. 20 de gener de 1939
“Estem retirant-nos cap a la frontera. Ells ja estan a punt d’entrar a Tàrrega. No podem fer-hi res. La cinquena columna rep eufòrica als “alliberadors” i la nostra gent fuig espantada, mirant de salvar la pell. La “Batalla de l’Ebre” ha estat el darrer capítol de la nostra lluita. Quan penso en el que ens ha passat, se’m fa un nus al cervell que no em deixa pensar serenament. Estic desesperat... desesperat...-Ara sí que plora i sanglota, perdut en el marasme de la seva desesperació impotent, impotent...” Novel·la inèdita d’en Norbert Orobitg, El Brillante, pàg 49.
14
PRIMERA PART: EL FINAL DE LA GUERRA
Tropes nacionals dirigint-se a la plaça Major poc després de la seua entrada a Tàrrega el 15 de gener de 1939. (Fotografia: Miquel Martí Florensa. Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega)
LES CONSEQÜÈNCIES HUMANES DE LA GUERRA Una ciutat destruïda: un poble desfet
Segons el cens general de Catalunya hi ha una davallada de població, per causa de mort o exili, que oscil·la entre les 130.000 i 150.000 persones. Això suposa un 4’5% de la població existent. El cas de Tàrrega és el següent: disposem de tres censos detallats, el primer, de 1936, ens dóna una població total de 6486 persones; el següent, el de 1938 ens dóna un total de 6583 persones (l’augment es deu als refugiats provinents de diferents punts d’Espanya), i el de 1940 dóna una població de 6014 persones. Si comparem els censos de 1936 i 1940 veiem una davallada de 472 persones que representa una pèrdua d’un 7’28% de la població total. Si
16
PRIMERA PART: EL FINAL DE LA GUERRA
d’aquesta xifra, en restem unes 72 persones entre els assassinats per la violència revolucionària, i els morts pels bombardejos (no sabem el nombre de persones de la ciutat mortes al front durant la Guerra Civil), ens trobem amb just 400 persones que han desaparegut del cens, un 6’16% de la població. Davant d’aquestes dades, i comparades amb les generals de Catalunya, sembla clar que és del tot incerta la creença popular que a Tàrrega no hi va haver repressió. Aquestes 400 persones són les que podem considerar, a falta d’informacions més precises, les que es van exiliar, o les que van ser represaliades pel règim franquista.
L’antiga carretera nacional, dinamitada per les tropes republicanes, pocs dies després de l’entrada de les tropes nacionals a la ciutat. (Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
17
L’EXILI INTERIOR Amagats en les grans ciutats: la por a ser perseguits
Moltes famílies decideixen fugir de la ciutat empeses per una idea clara de marxar cap a França (un país que els republicans consideren proper a les seues idees), però n’hi ha d’altres que es veuen incapaces de creuar la frontera i començar una nova vida a l’estranger. D’aquesta fugida cap a la ciutat, però dins del nostre país, en diem exili interior. En les grans ciutats, el passat polític o sindical de qualsevol persona nouvinguda era desconegut i això permetia a molts passar desapercebuts, tot i que circulaven llistes amb noms i cognoms de republicans que podien ser perfectament detinguts. En alguns casos les detencions es produïen de forma casual al demanar la policia la identificació en el carrer i figurar el nom en alguna llista, però en molts casos, les informacions circulaven i es produïen detencions fruit d’investigacions o denúncies. Aquest és el cas de diversos targarins que seguiran sorts diverses: a Badalona són detinguts els redactors de Crònica Targarina Josep Prenafeta i Antoni Morguí, els regidors de l’Ajuntament Enric Clua, a Barcelona, Josep Puigfel a Sabadell i Josep Roca a Badalona, entre d’altres detencions. Tots faran cap a la presó i tindran sorts diverses. Fins al moment hem identificat les següents persones en el que anomenem exili interior: 18
SEGONA PART: L’EXILI
Arenys de Mar: Ramon Pont Clos Badalona: Marcelí Catllà Farré, Francesc Moreu Balcells, Antoni Morguí Mas, Anton Pomés Marsal, Josep Prenafeta Fontanet, Josep Real Lloses, Josep Roca Colomines, Palmira Saurina Saurina Barcelona: Josep Balcells Balcells, Josep Castellà Formiguera, Enric Clua Maluquer, Teresina Cornadó, Josep Gené Puiggené, Rosa Gené Vidal, Manuel Jordana Roig, Francesc Moreu Balcells, Felip Moreu Tella, Ramon Obach Castellà, Josep Paül Solé, Magí Puigfarregut Prats, Josep Prenafeta Fontanet, Josep Roca Colomines, Josep Sala Fabregat, Sebastià Súria Capellades: Casimir Rabasa Rocafort Granollers: Frederic Escusol Maroto, Antoni Duran Farnós Sabadell: Josep Puigfel Térmens Vic: Màrius Amigó Rojals
Més enllà de la repressió que patiran, els que continuïn amb vida, o retornaran amb el pas del temps a Tàrrega o començaran noves vides en les noves ciutats d’acollida.
Josep Puigfel Térmens, acompanyat de la seva esposa Dorotea Tolosana Azín, la Marcel·la. (Fotografia: Castillo. Col·lecció particular Mercè Puigfel Tolosana)
Frederic Escusol Maroto. (Col·lecció particular Pere Escusol Cullell)
Josep Roca Colomines. (Col·lecció particular Maria Dolors Roca)
Francesc Moreu Balcells amb la seva filla pujant a Sant Eloi l’any 1930. (Col·lecció particular Maria Moreu Súria)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
19
BIOGRAFIA
JOSEP PRENAFETA I ANTONI MORGUÍ, un exemple de l’exili interior
Josep Prenafeta i Fontanet i Antoni Morguí i Mas s’associen a la impremta i setmanari de Crònica Targarina el dia 31 de juliol de 1927 i des d’aquesta data les seues vides recorren gairebé camins paral·lels. Les seues biografies formen part de la història oblidada de la ciutat i poden arribar a servir-nos d’exemple per conèixer els camins d’aquella gent que, per la seua implicació política, cultural, sindical o per la seua ideologia, han d’abandonar Tàrrega i amagar-se en una gran ciutat on el seu anonimat pot salvar-los de les presons de Franco. Des de l’estiu de 1927, per tant, Crònica Targarina queda en mans de la impremta del mateix nom i en queda apartat un dels fundadors, Francesc Camps Calmet. A partir d’aquests últims anys de la Dictadura de Primo de Rivera, Josep Prenafeta, nascut a Lleida i que havia abandonat aquesta ciutat per motius polítics, i Antoni Morguí, també nascut a Lleida, comencen a abraçar els ideals d’Acció Catalana, partit catalanista liberal que anà evolucionant en paral·lel als esdeveniments polítics. Igualment evolucionaren Prenafeta i Morguí i la seua Crònica Targarina, que saludaren efusivament l’arribada de la Segona República després de la Dictadura de Primo de Rivera i, igual que el seu partit, s’anaren posicionant políticament cap a l’esquerra catalanista, triomfadora electoralment arreu de Catalunya, però perdedora a Tàrrega. La radicalització de posicions al llarg de la Segona República i sobretot amb l’esclat de la Guerra Civil col·loca Crònica Targarina en el bàndol republicà (no oblidem que es clausura l’altre setmanari, Acció Comarcal, per tenir posicions dretanes) i l’evolució de la guerra fa d’aquest el bàndol perdedor. Crònica Targarina, per les mancances de paper al llarg de la guerra, va haver de tancar portes el 1937, però Morguí i Prenafeta continuen a Tàrrega. El 24 de desembre de 1938, amb els incessants bombardejos sobre la ciutat i veient-se ja clarament la guerra perduda, els dos socis i amics, Prenafeta i Morguí, amb les seues famílies i les dels seus amics Sabater i Marcel·lí Catllà (aquest
20
últim també col·laborador a Crònica), fugen de Tàrrega: primer fan cap a Terrassa i després a Badalona, on s’establiran Antoni Morguí i la seua família, mentre que la de Josep Prenafeta ho fa a Barcelona. Després de més d’11 anys de vida professional en comú i d’il·lusions compartides, els seus dos camins se separen, però només ho faran momentàniament ja que, per desgràcia, hauran de retrobar-se. Un cop ubicat a Barcelona, Josep Prenafeta troba feina a la Impremta Miret i intenta refer la seva vida a la ciutat, mentre que els primers temps d’Antoni Morguí a Badalona són plens d’enyorança per Tàrrega i pensa constantment a retornar, però la seua dona li ho impedeix. L’anonimat de Josep Prenafeta i Antoni Morguí els salva d’una detenció segura: haver estat vinculats a partits catalanistes i haver participat en la defensa de la República (democràticament escollida) els hauria comportat judici i presó, però en les grans ciutats cap dels dos tenia un passat públic i conegut com a Tàrrega i els primers mesos del franquisme van poder passar desapercebuts, com tantes d’altres persones que van poder començar a refer les seues vides. Ara bé, un dia en Josep Prenafeta perd la cartera i en anar-la a recuperar es troba que els seu nom figura en una llista de gent denunciada de Tàrrega. La policia de Franco, ajudada pels serveis d’informació locals de Falange a Tàrrega, disposava d’una llarga llista amb els noms i cognoms de totes les persones que amb l’entrada de les tropes franquistes havien abandonat la ciutat i que se sospitava que no havien marxat més enllà de les fronteres espanyoles. Aquest descuit d’en Josep Prenafeta fa que sigui detingut i empresonat i que, de retruc -probablement en figurar a la cartera l’adreça del seu amic Morguí, també inclòs a la llista-, Morguí també sigui empresonat. Els seus camins es retroben. L’octubre de 1941 Antoni Morguí i Josep Prenafeta són empresonats al Palau de les Missions de Montjuïc. A la presó hi pateixen tortura física i psicològica. Al cap d’uns tres mesos
Antoni Morguí, a l’esquerra, i Josep Prenafeta, en el seu exili interior a Badalona. (Col·lecció particular família Morguí)
Josep Prenafeta és jutjat i, gràcies a una sèrie d’avals de gent de Tàrrega, queda absolt i surt de la presó. Antoni Morguí es queda més temps al Palau de Missions, però finalment, és deixat en llibertat sense fer-li cap judici. Aquesta és la realitat del nou règim: passats gairebé tres anys del final de la Guerra Civil, circulen encara les denúncies, els serveis d’informació de Falange i de la policia continuen plenament actius, les tortures dins les presons són el pa de cada dia i l’arbitrarietat de la justícia franquista habitual. Morguí i Prenafeta encara tingueren sort si ho comparem amb d’altres targarins amagats en grans ciutats que, un cop localitzats pels serveis d’informació i detinguts, patiran consells de guerra i llargues condemnes, com Josep Puigfel i Térmens o Anton Pomés i Marsal, o en els pitjors dels casos, trobaran la mort dins la presó, com l’històric regidor de l’Ajuntament de Tàrrega i militant d’Esquerra Republicana, Enric Clua i Maluquer, que morirà dins la presó. El cas d’Enric Clua i Maluquer és molt semblant al de Morguí i Prenafeta i al de tants d’altres targarins que es van dispersar per ciutats on no eren coneguts, però té conseqüències dramàtiques. Enric Clua va refugiar-se a Barcelona, on fou finalment detingut el dia 21 de juliol de 1939. És detingut gràcies als informes que consten de la Jefatura Local de Tàrrega de Falange Tradicionalista i de la JONS i compareix davant del cap del rondín antimarxista (una mena de cossos parapolicials del règim franquista). El dia 8 de gener de 1940 se celebra el consell de guerra contra Enric Clua i Maluquer en què el fiscal sol·licita la pena de mort per l’encausat per les seues idees d’esquerres, per la participació al Fets d’Octubre de l’any 1934 i per haver estat regidor de l’Ajuntament de Tàrrega durant la Guerra Civil. Finalment és condemnat a 15 anys de reclusió temporal. Començarà a complir condemna a la presó cel·lular de Barcelona, d’on ja no sortirà mai més: el dia 16 de març de 1941, a les 13.15, se certifica la seua mort dins de la presó a conseqüència de septicèmia.
Els que podran refaran les seues vides, sovint havent passat per la presó; seran molts pocs els que retornaran a Tàrrega. I tornant a la vida de Josep Prenafeta i Antoni Morguí, el primer, en sortir de la presó tornà a treballar a la Impremta Miret on ocupà el càrrec d’encarregat fins que es jubilà. A Barcelona, igual com va fer a Tàrrega, va estar molt vinculat a diferents associacions i iniciatives ciutadanes com el Centre Comarcal Lleidatà, ja que va ésser ordenador i propulsor de la seua biblioteca. L’any 1965, a l’edat de setanta-tres anys, Josep Prenafeta morí. El segon, Antoni Morguí, a la sortida de la presó, tornà a treballar com a impressor i s’establí definitivament a Badalona. Al llarg dels anys 50 va escriure diversos llibrets de temàtica religiosa, sempre relacionats amb la pobresa i la recerca de la igualtat i la justícia. Mor l’any 1974 a la ciutat de Badalona. Informacions extretes de fonts orals (entrevista a Ramon Morguí i a les germanes Prenafeta) i Arxiu Militar Territorial Tercer de Barcelona.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
21
ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ FRANCESOS Un poble a l’exili
Entre el 28 de gener i el 12 de febrer de 1939 es calcula que creuaran la frontera francesa entre 440.000 i 480.000 persones, de les quals d’entre 132.000 i 167.000 eren catalanes i un mínim de 69, targarines. La frontera es creuarà per quatre punts principals: Cerbere, Perthus, Coll d’Ares i la Guingueta d’Ix, les quatre carreteres que comuniquen amb França per la part oriental dels Pirineus. El pas es produirà en unes condicions extremadament dures, amb un dels hiverns més crus del segle; alguns moriran camí de l’exili, com és el cas del targarí Josep Farnós Roset i Dolors Boixadera Forcat. L’arribada a la frontera suposa que l’exèrcit francès prengui les poques coses de valor que els exiliats han aconseguit dur i el confinament en uns camps de concentració gens preparats. Homes i dones seran separats, a moltes dones les transportaran a camps de la Bretanya en vagons tancats, com és el cas de la targarina Rosa Gené Vidal.
22
SEGONA PART: L’EXILI
L’estat francès no estava preparat per aquella allau humana i els camps de concentració s’improvitzaran. Els primers camps d’aquest exili seran el d’Argelers, Sant Cyprien i el Barcarès, que junt al d’Agde (que s’inaugurarà a partir del mes de març) són els camps que acolliran la immensa majoria de targarins exiliats. Tots aquests camps es situen al costat del Mar Mediterrani, vallats i sense cap servei. Seran els exiliats qui hauran d’espavilar-se per ajudar als més dèbils, mentre que la resta hauran de dormir al ras sobre la platja. En el camp que veiem en la fotografia de la pàgina 24, el d’El Barcarès, s’hi podien allotjar 70.000 persones i fou descrit per la premsa francesa de l’època com una presó. Abans del setembre de 1939, moment en que Hitler envaeix Polònia i quan comença la Segona Guerra Mundial, la meitat d’aquest grup d’exiliats han decidit retornar a Espanya creient la proclama de Franco que qui no tingués les mans brutes de sang podria retornar sense problemes; la majoria acabarien a la presó.
Targarins identificats en els diferents camps de concentració francesos
Sant Cebrià
Argelers
Castellà Formiguera, Josep
Cornadó, Teresina
Escribà Miralles, Josep
Casamitjana, ?
Eroles, Josep
Colell Fustagueras, Francesc
Marsinyach Sunyé, Esteve
Colell Fustagueras, Isidre
Minguell Porta, Josep
Marsinyach Sunyé, Esteve
Orobitg Carné, Norbert
Obach Castellà, Jaume
Piera Llobera, Sebastià
Orobitg Carné, Norbert
Pont Llobera, Pepet
Pereña Reixachs, Samuel
Segarra, Manuel
Pomés Marsal, Tomàs
Solé Font, Simó
Pujol Ballesté, Modest Real Lloses, Josep
El Barcarès
Sala Fabregat, Josep
Marsellés Salazar, Joan Pons Puigfarregut, Manel
Ille de Tatihou
Sasplugas Arqués, Joan
Gené Vidal, Rosa
Agde
Banys d’Arles
Biscarri Pujol, Francesc
Corbella Carreras, Ernest
Miquel Felip, Manel
Duran Farnós, Antoni
Mateu Franquesa, Francesc Real Lloses, Josep Selva Huguet, Joan
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
23
A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l’altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida. Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d’enyorança ans d’enyorança viuré. Fragment de “Corrandes d’exili” de Pere Quart
Joan Sasplugas i Arqués, últim alcalde de Tàrrega, al centre amb bufanda blanca, els primers dies d’exili en el camp de concentració francès d’El Barcarès. (Col·lecció particular família Sasplugas Mateu)
LES COMPANYIES DE TREBALLADORS ESTRANGERS Preparant-se per a la Segona Guerra Mundial: els exiliats al servei de l’estat francès
L’exili i l’internament en camps de concentració al sudoest de França fou provocat per la derrota en una guerra de més de 30 mesos de durada, la Guerra Civil Espanyola; després de 7 mesos d’internament en camps de concentració, al setembre de 1939, amb la invasió nazi de Polònia, comença la Segona Guerra Mundial, que de moment no afecta França, tot i que l’estat francès declara la guerra a Alemanya per aquest fet. En aquelles dates, el setembre de 1939, encara el 50% d’exiliats resten a França. Per a aquests, la sortida del camp era difícil, requeria l’aval i l’oferta de treball d’algun ciutadà francès. Els que continuaven confinats en les platges però, trobarien una sortida nova, ja que amb la Segona Guerra Mundial començada, l’estat francès necessitava braços: allistar-se al Legió Estrangera o bé participar en les Companyies de Treballadors era la via més fàcil per sortir del camp. L’estat francès decideix crear les Companyies de Treballadors Estrangers amb la voluntat de fer treballar els republicans internats encara en els camps de concentració (a setembre de 1939 en quedaven més de 200.000). Es cal26
SEGONA PART: L’EXILI
cula que 50.000 republicans espanyols entraren a formar part d’aquestes companyies. Si bé molts s’hi allistaren voluntàriament per servir a les files del bàndol antifeixista i democràtic, molts d’altres ho feren senzillament per sortir dels camps de concentració. Així doncs, alguns targarins com Norbert Orobitg i Carner, Esteve Marsinyach i Sunyé o Miquel Pont i Llobera, foren enquadrats en diferents companyies de treball, els dos primers concretament en el 24è grup de treballadors espanyols, situat a Montpeyroux i destinat a la construcció d’obres civils. Molts, però, no van tenir aquesta sort i foren enviats al nord de França a construir la “línia Maginot”, una mena de trinxera gegantina que havia de garantir que França no fos envaïda per terra per l’exèrcit nazi alemany. Però en una guerra moderna, en què l’aviació jugava un paper fonamental, la “línia Maginot” no va servir de res, al contrari, amb la invasió nazi de França, el maig de 1940, els republicans espanyols que formaven part de les Companyies de Treballadors Estrangers van ser capturats per la Whermacht, l’exèrcit alemany, que els traslladà a camps de presoners, pas previ al trasllat als camps d’extermini nazi. Molt probablement, aquest serà el recorregut de Miquel Pont i Llobera i d’altres 7 targarins.
Jordi Pont, a la dreta, en la que molt probablement és la Companyia de Treballadors Estrangers on va servir al costat de l’exèrcit francès. (Col·lecció particular de Jordi Pont Bros)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
27
BIOGRAFIA
NORBERT OROBITG I CARNÉ, un dels camins habituals dels exiliats a França Tàrrega, 15 de juny de 1915 - Lleida, 23 de desembre de 1995 Norbert Orobitg i Carné va nàixer a Tàrrega el dia 15 de juny de 1915. Ingressà l’any 1930 a estudiar al Modern Liceu de la ciutat, una escola d’idees avançades situada al carrer Agoders. Com a estudiant comença a tenir els primers contactes polítics junt amb la resta d’estudiants en una època de grans passions polítiques i ho fa entrant als cercles catalanistes, majoritaris a la ciutat de Tàrrega. De la mà d’altres estudiants com Manuel de Pedrolo i Jaume Anglí entra a formar part de les Joventuts d’Estat Català i esdevé col·laborador de l’entitat cultural i esportiva catalanista Palestra. Amb molts d’altres estudiants del Modern Liceu l’any 1931 funden la Unió d’Estudiants Targarins, que de forma discontínua publica una revista. Veiem com es comencen a forjar dues de les seues principals passions: l’escriptura i la política. L’any 1935, havent acabat els seus estudis de Magisteri, comença a exercir com a mestre nacional a Baro (Pallars Sobirà) i s’afilia a la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyança (FETE), lligada a la UGT. L’esclat de la Guerra Civil l’agafa a Tàrrega i comença la seua militància dins del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Amb la constitució del nou Ajuntament que excepcionalment sorgeix de l’esclat de la Guerra Civil, ocupa la Conselleria de Treball i Obres Públiques i junt amb Lluís Plassa i Olivé, conseller de Cultura, organitza el nou curs escolar a la ciutat, que ha de cenyir-se a les directrius del Consell de l’Escola Nova Unifica, el CENU, un organisme depenent de la Generalitat que recull les teories pedagògiques més avançades del moment. Així, exercirà també de professor al recentment creat Institut Politècnic, que ocupava el lloc dels Escolapis. Amb l’avanç de la Guerra Civil, l’any 1938 passa a exercir com a fiscal del Tribunal especial contra el Sabotatge i l’alta Traïció a Tàrrega, junt amb Josep Sala i Fabregat. Amb la gran retirada de l’exèrcit republicà, passa la frontera cap a França pel Pertús i va a parar al camp de concentració francès de Sant Cebrià (Saint-Cyprien), al Roselló. Amb la seua fugida precipitada, se separa de la seua companya, Maria Clua, 28
filla del regidor republicà Enric Clua i Maluquer, de qui espera un fill i que no ha creuat la frontera. Des del camp de concentració es casen per procura. La vida quotidiana dins del camp de concentració millorarà a mesura que passa el temps. D’una arribada absolutament imprevista i massiva de persones en uns camps de concentració sense cap tipus de servei en què les cabanes es fan amb canyes i es tapen amb mantes i les necessitats es fan a l’aigua de la platja tot suportant un dels hiverns més freds del segle, a poc a poc es va passant a la millora de les condicions de vida gràcies a l’ajuda humanitària que es rep des de fora. Norbert Orobitg rep l’ajuda dels quàquers, comunitat religiosa solidària, dins del camp de Sant Cebrià, on serà nomenat responsable de les biblioteques que s’hi organitzen. Posteriorment serà traslladat al camp d’Argelers, des d’on organitza amb d’altres companys una companyia de treballadors estrangers. Aquestes companyies, vinculades a l’exèrcit francès, estaven formades per grups d’uns 200 homes i van servir a l’estat francès per solucionar dos problemes: el primer, fer alguna cosa amb els centenars de milers de refugiats que s’amuntegaven als camps de concentració; i el segon, ajudar a l’exèrcit francès a aturar la que ja es preveia com la invasió nazi de França. Molts dels republicans espanyols van integrarse en aquestes companyies de treball de suport a l’exèrcit francès amb sort diversa. Els que se n’anaren al nord a construir la línia Maginot i que van quedar en mans de l’exèrcit alemany a partir del maig de 1940 els esperava un destí cruel: els camps d’extermini. Norbert Orobitg formà part del 24è grup de treballadors espanyols a Montpeyroux i es deslliurà de l’empresonament dels nazis, però amb la dissolució de la seua companyia retornà a l’internament del camp de concentració d’Argelers, situat ara -després de la invasió nazi de França-, a la part del règim col·laboracionista de Vichy i convertit en un centre de concentració d’estrangers. El juliol de 1941 aconsegueix sortir del camp de concentració i creuar la frontera amb Andorra de forma rocambolesca: el guia que havien contractat un grup reduït de catalans per ajudar-los a creuar els abandona prop de la frontera que, a força de voluntat, aconseguiran finalment creuar. Finalment, després de dos anys i mig de
Norbert Orobitg, amb ulleres, al camp de concentració francès de Sant Cebrià
condicions duríssimes a l’exili, aconsegueix retrobar-se amb la seua dona a Andorra, acompanyada del seu fill, a qui amb dos anys acabats de fer encara no havia conegut. Andorra esdevé país d’acollida per a molts catalans i un dels únics racons del món, en plena Segona Guerra Mundial, on no hi ha guerra, tot i que la feblesa d’un país tan petit fa que dins el seu territori s’hi moguin membres de la Gestapo i la policia franquista barrejats amb membres de la resistència francesa i lluitadors antifeixistes d’arreu del món. El final de la Segona Guerra Mundial i la victòria aliada permetran conèixer a moltes famílies el destí dels seus exiliats: des del pitjor dels casos en què es descobreix la mort dels familiars als camps d’extermini nazis, al retrobament de la família en algun punt d’Europa, destruïda per la guerra (generalment a França). Els que van tenir la sort de deixar el continent en guerra, aquells que s’exiliaren a Andorra o viatjaren cap al continent americà, havien aconseguit refer els seus llaços abans. Aquests van ser, generalment, els destins dels republicans exiliats que no van voler o poder retornar a l’Espanya de Franco. Retornant a la biografia de Norbert Orobitg, exemple dels casos de la majoria dels exiliats, aquest refarà a poc a poc la seua vida a Andorra, on tornarà a exercir de mestre, descobrirà el plaer de la pintura i endegarà diferents projectes. Mai deslligat de la seua militància amb el PSUC, establí contactes des d’Andorra amb el partit a França i a Espanya, on estava il·legalitzat. El seu retorn a Catalunya, l’any 1957, seguit molt estretament per les autoritats policials espanyoles, acaba amb el seu empresonament el dia 28 d’abril de 1964 per la Brigada Políticosocial de la policia franquista per possessió de propaganda clandestina. Serà empresonat a Carabanchel fins al 19 d’agost de 1965. A la seua sortida acabarà retornant a Andorra on comença, a partir de l’any 1970, a publicar llibres en una editorial fundada per ell mateix: edicions el Mirador del Pirineu. L’octubre de 1977 retorna a Tàrrega on passa els seus últims dies amb la seua dona Maria Clua, que
morirà el setembre de 1978. Tornarà a fer de mestre a Sant Martí de Maldà i refundarà el PSUC de Tàrrega, que es presentarà a les primeres eleccions democràtiques l’any 1979 sense obtenir representació a l’Ajuntament. Un cop jubilat i vidu, s’aïlla al seu estimat Pirineu, a la població d’Arcalís (Pallars Sobirà), l’any 1981, i es dedica a escriure i a pintar. Finalment mor el dia 23 de desembre de 1995. Informacions extretes de fonts orals: Meritxell Orobitg i Clua, Miquel Revert i Maria Teresa Castellà. Ha estat de gran utilitat el pròleg del llibre “Per la llibertat i la democràcia. Autobiografia de Norbert Orobitg i Carné (1915-1995)”, a càrrec de Ramon Miró. S’han consultat també cartes personals i textos inèdits d’en Norbert Orobitg. Per a una visió àmplia de la seua vida s’ha acudit al seu llibre pòstum: “Per la llibertat i la democràcia. Autobiografia de Norbert Orobitg i Carné (1915-1995)”. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 2001. Hem trobat detallats molt interessants que relaten tant la seua vida al camp de concentració com les seues vivències dins la Companyia de Treballadors Estrangers en els següents llibres inèdits: “El pobre Jeroni”, 1960; “La 113”, 1977; ”La llibreta del mestre”, 1979 i “El Brillante” , 1979.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
29
LA INVASIÓ NAZI DE FRANÇA Europa en guerra: les conseqüències de la invasió per als republicans
El 3 de setembre de 1939 França i el Regne Unit declaren la guerra a l’Alemanya nazi després que aquest país acabés d’envair Polònia.
dit en dues parts: el nord, ocupat pels alemanys i el sud controlat pel govern de Petain, col·laboracionista amb els alemanys, que es coneixerà com a règim de Vichy.
França refarà un projecte de la Primera Guerra Mundial per defensar les seues fronteres: la línia Maginot, una llarga trinxera que havia de separar la frontera francesa amb l’alemanya. La guerra moderna, amb aviació, mostrarà inútil la línia Maginot, i França serà envaïda per Alemanya.
Aquesta invasió va afectar els republicans enquadrats dins l’exèrcit francès en les Companyies de Treballadors Estrangers; molts d’ells -uns 12.000- van ser presos i el seu destí decidit entre els governs de Madrid i de Berlín. Els que es van poder escapar dels nazis, o bé van optar per amagarse dins la França ocupada pels alemanys o la col·laboracionista de Vichy, treballar per a la resistència o intentar travessar cap a Andorra.
L’estratègia dels aliats, però, no va ser gens efectiva i la invasió es produí, el 10 de maig de 1940, de manera molt ràpida. L’entrada inesperada de la Wehrmacht, l’exèrcit nazi, al nord de França, suposa que el país gal quedi divi-
El destí dels detinguts per la Wehrmacht, els camps d’extermini.
“Veu caure els fulls del calendari del Nadal i Cap d’Any, entrant el 1940, que institucionalitza “Le Drôle de Guerre” entre França i Alemanya al llarg de la Línia Maginot que els francesos creuen que és inexpugnable. A la frontera belga hi ha la 113 Cia. de T.E que estan acabant la continuació de la línia Maginot, juntament amb un total de 80.000 espanyols, vestits amb els uniformes dels “polus”, francesos de la guerra 14-18. “Le drôle de Guerre” és una guerra sense fer la guerra, ensenyant-se les dents, tocant les fanfàrries als nassos de l’enemic i en alguns indrets fent partits de futbol i cantant desaforadament cara a l’enemic. Semblava que “La drôle de Guerre” acabaria amb una “Abraçada de Vergara” entre cavallers i que la filosofia de Munich s’imposaria. El Brillante no ho creu, ni els militars professionals del barracó especial, ni la gran majoria dels concentrats. Ells, pateixen per la ceguesa covarda dels francesos, que en lloc de fer una política de cara al poble, empresonen als comunistes, posen als llocs de comandament elements de les “Creus de Foc”, situen a la línia avançada del front els contingents de soldats colonials en nombre de més d’un milió, i subterràniament, intenten pactar amb el Tercer Reich. Els fotran un cul de pastes a aquests francesos que ja en sentireu parlar... El dia que els alemanys vulguin es carregaran la Línia Maginot i es presentaran a París fent un passeig militar... Aquestes i altres expressions eren el nostre pa de cada dia en les opinions dels espanyols del camp de concentració. Preparant-se per ocupar tota Europa, Alemanya havia pres a l’abril del 1940 Dinamarca i Noruega i al maig Holanda i Bèlgica. El camp d’Argelès hi fan cap una bona part de l’exèrcit belga que deixa els seus vestits militars i es posa la roba que era per als espanyols del camp, pagada pel govern de la República a l’exili. Una putada més.” Novel·la inèdita d’en Norbert Orobitg, El Brillante, pàg 65,66.
30
SEGONA PART: L’EXILI
Hitler passejant sota la Torre Eifel
BIOGRAFIA
JOSEP SALA I FABREGAT, morir dins l’Europa nazi Tàrrega, 19 de març de 1894 - Montpellier, 5 de novembre de 1941 La invasió nazi de França el maig de 1940 suposa que gran part d’Europa estigui sota el control de les ideologies feixistes: l’Alemanya de Hitler tenia sota el seu control Polònia, Txèquia, Àustria, Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, França… I si a això hi sumem la Itàlia feixista de Mussolini, aliada dels nazis, i l’Espanya de Franco, d’igual ideologia, tenim gairebé tota l’Europa Occidental sota el control dels feixismes. En una situació com aquesta, a finals de setembre de 1940, el filòsof alemany Walter Benjamin -perseguit per ser jueu i temorós de la Gestapo-, intentant fugir d’una Europa on cada cop s’imposaven més els nazis, intenta marxar cap als Estats Units d’Amèrica, però arriba a Portbou i, veient que no pot abandonar el Vell Continent, decideix suïcidar-se. Expliquem la història de Benjamin per entendre l’angoixa que moltes persones patien en aquella situació. Molts exiliats veien que no podrien abandonar Europa i que el seu futur seria fugir i amagar-se durant la resta dels seus dies: al sud, Franco els empresonava si no decidia executar-los en un consell de guerra; i al nord, ara ocupat pels nazis, el destí dels exiliats espanyols, si eren capturats per l’exèrcit alemany o la Gestapo, eren els camps d’extermini (o la seua entrega a les autoritats espanyoles, com el cas de Lluís Companys). Exemplifiquem aquesta angoixa en el cas d’un altre targarí, Josep Sala i Fabregat, del qui a continuació en detallem la biografia. Josep Sala i Fabregat neix en el sí d’una família benestant de Tàrrega, Cal Bato, dedicada als negocis de la ramaderia i de l’agricultura, als que mai es va dedicar. Decidí estudiar dret per lliure i un cop aconseguida la carrera va entrar a treballar com a passant a la notaria de Francisco Santamaria, a la mateixa ciutat de Tàrrega. A poc a poc desenvolupa altres feines més enllà de la notaria com les de secretari de la Cambra de Comerç i del Jutjat Municipal i instal·la a casa seua una oficina de negocis d’afinitats jurídiques. Es casà el 28 de maig de 1927 amb Teresa Cornadó. Del seu 32
matrimoni nasqueren dos fills, Agustí i Anton Sala i Cornadó. Al llarg de la Dictadura de Primo de Rivera, desperta el seu interès per la política i la seua rebel·lia davant el col·laboracionisme de la monarquia amb la dictadura i la corrupció moral i política del règim. Josep Sala i Cornadó passarà a militar dins d’Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la Guerra Civil va ser nomenat pel conseller de Justícia de la Generalitat, Sr. Bosch i Gimpera, president del Tribunal especial contra l’Espionatge i l’alta Traïció. El dia 6 de gener abandona la ciutat de Tàrrega davant l’avanç de les tropes nacionals i s’instal·la a Barcelona. Josep Sala i Fabregat, home que públicament havia mostrat les seues idees republicanes i democràtiques i que havia exercit com a lletrat de forma coherent amb les seues idees al llarg de la Dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil, és assenyalat i denunciat com a desafecte al règim franquista. Tot i el seu exili interior a la ciutat de Barcelona, el dia 11 de febrer de 1939 és detingut per una patrulla de requetès i falangistes que el traslladaran al Comitè de Falange, a la rambla de Santa Mònica de Barcelona, i d’aquí a la Comissaria de Policia de la plaça Beat Oriol. L’endemà entrarà a la presó Model de Barcelona, cela 297 de la galeria tercera. El dia 15 d’agost sortirà de la presó Model, però la persistència de les denúncies fa que es traslladi de Barcelona a Vila-rodona (Alt Camp), acollit per l’advocat Francesc Guitart i Rella. En aquesta casa, junt amb la seua dona i el seu fill Agustí, hi està allotjat del 31 d’agost al 18 d’octubre de 1939. D’aquí la família passa a allotjar-se en una altra casa del mateix propietari al llogarret de Bellavista, dins del terme municipal de Nulles (Alt Camp), fins al 22 de desembre de 1939. A partir d’aquesta data decideix retornar a Barcelona, mentre espera que les denúncies contra la seua persona hagin cessat i entra a treballar com a advocat en el despatx d’en Francesc Guitart. Conegut el seu retorn a Barcelona des de Tàrrega, el Comitè de Falange formula una nova denúncia que l’obliga a
Josep Sala i Fabregat i la seua dona Teresina Cornadó
canviar constantment de domicili per no tornar a ser empresonat. Davant d’aquestes circumstàncies decideix exiliar-se a França tot i el perill que això suposava, ja que la frontera estava tancada i estretament vigilada per la policia franquista. El dia 26 de febrer de 1940 arriba amb la seua dona, Teresa Cornadó, a Figueres, on contactarà amb Josep Muro, un guia que els ha de passar a França. Arriben al poble de Morellàs (Maureillas-las-Illas, en francès) el 28 de febrer a les 6 del matí, després d’una travessa nocturna pel pas de la Vajol (Alt Empordà). Lògicament, a l’entrada de França són detinguts i conduïts al Bureau de Renseignement (oficina d’informació) de la gendarmeria francesa del Voló (Le Boulou, en francès) i el dia 1 de març de 1940 són tancats al camp de concentració d’Argelers-sur-Mer; en Josep Sala al camp d’homes i la Teresina Cornadó al de dones. Coincideix en el camp d’homes amb quatre persones més de Tàrrega segons unes memòries d’en Norbert Orobitg: el Capdevila (podria tractar-se de Ramon Capdevila i Llobet), el Casamitjana i el Menut, a més del mateix Orobitg. Com ja hem explicat en el cas d’en Norbert Orobitg, les condicions als camps francesos eren molt dures i la sortida del camp no era pas fàcil. Una de les vies habituals de sortida era portar a les autoritats franceses algun contracte de treball i així, gràcies a la correspondència, Josep Sala Fabregat aconsegueix contactar amb el targarí Samuel Pereña i Reixachs i d’altres que li faciliten la sortida del camp gràcies a un contracte de treball com a llenyataire a Sauve (Languedoc-Roussillon), població a la qual ni tan sols va acudir perquè, en passar per Montpellier, la Residència d’Intel·lectuals Catalans es va fer càrrec d’ell. Era el dia 6 d’abril de 1940 i el dia 19 del mateix mes ja es retroba amb la seua dona, Teresina Cornadó, a Montpellier, on residiran. Desgraciadament, quan ja tot semblava normalitzat, al mes següent de la seua llibertat a França la invasió nazi de França torna a canviar la seua situació. Tot i trobar-se en la zona no ocupada, sinó en la França col·laboracionista de Vichy, la se-
guretat d’un exiliat republicà era ben poca i segurament en la seua ment està la idea de marxar a Andorra -país neutral en el conflicte de la Segona Guerra Mundial-, de la mateixa manera que ho feien tants d’altres: contactant amb amics establerts a Andorra com Samuel Pereña. Per falta de forces, per temor a ser detingut o pel fet que sigui, Josep Sala i Fabregat queda atrapat en una França envaïda pels nazis mentre el seu país està ocupat pel feixisme espanyol de Franco, fet que li impossibilita els moviments, talment com succeí a Walter Benjamin. Josep Sala i Fabregat mor el dia 5 de novembre de 1941, amb tan sols 47 anys, allunyat de casa seua, abatut i cansat, tal com ens relaten uns documents inèdits de Norbert Orobitg. Serà enterrat a Montpellier i la seua dona, Teresina Cornadó, tornarà posteriorment a Barcelona. La seua és la història de tots aquells intel·lectuals que havien lluitat durant anys per les llibertats democràtiques i que es troben atrapats físicament en una Europa feixista i intel·lectualment es troben destrossats pel triomf del totalitarisme. Informacions extretes de fonts orals, Anton Sala Cornadó; fonts documentals, llibreta inèdita manuscrita pel mateix Josep Sala i Fabregat, Teresa M. Sala García: “Des de l’exili sense retorn. Una autobiografia manuscrita” dins: L’Avenç, núm. 290, abril 2004,
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
33
ELS CAMPS D’EXTERMINI La “solució final” per als republicans espanyols: la connivència de Franco amb Hitler
Per què fan cap els republicans espanyols als camps d’extermini? La resposta cal buscar-la en un conegut personatge sinistre: Ramon Serrano Suñer, conegut com el cuñadísimo de Franco. Quan els primers republicans espanyols són capturats per l’exèrcit alemany amb la invasió nazi de França, la majoria d’ells treballadors de les Companyies de Treball d’Estrangers de l’exèrcit francès, l’ambaixada espanyola és preguntada pel destí dels presoners de guerra de nacionalitat espanyola; l’acord entre les autoritats nazis i les espanyoles, amb Serrano Suñer al capdavant és la següent: els refugiats espanyols republicans no són presoners de guerra de l’exèrcit alemany (la qual cosa suposava l’empara dels presoners de guerra sota els criteris de la Convenció de Ginebra), sinó que són classificats com a apàtrides (no tenen pàtria, no són considerats com a espanyols pel Ministeri) i passen a ser presoners polítics en mans de la Gestapo amb un destí clar: la seua aniquilació. Els republicans del nostre país seran classificats com a rotspanienkämpfer, és a dir, combatents rojos espanyols, i portaran un triangle blau invertit com a apàtrides. La decisió de Serrano Suñer, acompanyat al ministeri pel lleidatà Eduard Aunós, suposa el trasllat de 12.000 republicans als camps d’extermini. La majoria moriran en aquests camps.
De la nostra ciutat són empresonats pels nazis 8 persones i tots seran conduïts a Mauthausen; 5 moriran en els camps d’extermini i les altres 3 persones sobreviuran amb greus seqüeles físiques i psíquiques. El primer grup d’espanyols que va entrar als camps d’extermini ho féu el dia 6 d’agost de 1940; aquest és el cas de Miquel Pont i Llobera. Mauthausen era un centre d’extermini amb diferents camps al seu voltant que depenien del camp principal; Gusen, Steyr i KLM eren camps satèl·lit del primer. La vida dins dels camps consistia en treballs forçats en règim d’esclavatge a la cantera del camp; els presos que es debilitaven eren traslladats al camp de Gusen, concebut com a lloc d’extermini dels més dèbils, i, si ens fixem en el quadre de les pàgines 40 i 41, tots els targarins destinats a Gusen acaben morts. Les formes habituals d’assassinat massiu a Gusen eren les cambres de gas, o els afusellaments en massa. Aquest seria probablement el cas d’aquests nostres veïns. Es calcula que 200.000 persones van entrar a Mauthausen; unes 80.000 en van sortir vives. Mentre tots els estats democràtics van reconèixer les víctimes de l’horror nazi, a l’Estat espanyol, fins al 1962, no es van deixar publicar notícies sobre l’Holocaust.
“El camí que, des del capdamunt de l’escala de la pedrera, portava fins al camp, no tenia filferrades ni sentinelles més que per la banda esquerra, ja que, per la banda dreta, estava prou ben guardat amb el precipici de l’explotació, tallat a plomada i d’una cinquantena de metres de profunditat. Quan la columna dels jueus o dels castigats en general havia aconseguit pujar per l’escala fins al camí, amb les enormes pedres que els eren carregades, aquells que durant el viatge quedaven rerassagats o que, malgrat les vergassades, havien hagut d’abandonar la càrrega a mitja escala, eren “amablement” invitats a llançar-se daltabaix de l’abisme. Tota resistència era inútil, i no feia sinó perllongar dolorosament el període d’arguments “persuasius”. El promig de “suicidis” venia a ésser de sis a deu per viatge…” Testimoni de Joaquim Amat-Piniella, pres manresà a Mauthausen dins el llibre autobiogràfic KL Reich, pàg. 215, Edicions 62, Barcelona. La publicació d’aquest llibre fou prohibida a Espanya fins al 1962. 34
SEGONA PART: L’EXILI
Visita del ministre de justícia, Eduardo Aunós, responsable de la deportació de republicans espanyols als camps d’extermini nazi, durant la Festa Major de Tàrrega de 1944. (Fotografia: Calafell. Arxiu Serra)
Fotografia del camp d’extermini de Mauthausen. (Fotografia cedida pel MHC - Amical Mauthausen)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
35
BIOGRAFIA
MIQUEL PONT LLOBERA, ANTONI FOGUET DOLL I JOSEP REAL LLOSES Tres targarins morts als camps d’extermini nazis
AL MEU GERMÀ, TON Ton, es deia el meu germà. Malaguanyat per no viure. Quan recordo el seu somriure a voltes tinc de plorar. Foguet Doll, Josep. Tàrrega. Poemes de la terra meva. Edició pròpia, Granollers, 1951.
Aquest és un dels aspectes més foscos, cruels i alhora desconeguts de la nostra història. Tan sols podem atribuir a l’oblit d’aquests fets la voluntat que el franquisme va haver d’ocultar l’horror nazi i la falta de valentia de la democràcia espanyola per explicar i rememorar aquests fets. Cinc persones de la nostra ciutat van morir als camps d’extermini nazis, mentre que tres altres targarins més van sortir-ne en vida. Dels cinc targarins morts als camps de l’horror, disposem d’informació detallada de tres persones de les quals a continuació passem a fer-ne un breu relat biogràfic. El primer targarí que va entrar als camps d’extermini nazi fou Miquel Pont i Llobera. Nascut a Bellpuig el 26 d’agost de 1918 però situat amb tota la seua família a Tàrrega, treballà de ben jove com a pintor. Amb l’esclat de la Guerra Civil s’allistà com a voluntari al bàndol republicà i com que era militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, molt probablement formà part de l’única columna de voluntaris d’aquest partit, la Macià-Companys, que sortí el 5 de setembre de 1939. Dins de l’exèrcit acabà sent tinent de transmissions i fugí cap a França amb la retirada de l’exèrcit republicà, amb qui travessà la frontera. Sembla que el seu idealisme i conviccions el feren aguantar tota la Guerra Civil dins l’exèrcit republicà. Un cop creuada la frontera amb França, a principis del febrer de 1939, és re36
clòs en un camp de concentració francès d’on podrà sortir-ne més tard gràcies al fet que s’allistà dins d’una companyia de treballadors estrangers amb la qual es desplaçarà cap al nord-est de França per construir la línia Maginot. Abans però, haurà tingut temps de passar a saludar a tota la seua família -pare, mare i germans- a Laluque Le Bayle (Landes - Aquitània); l’últim cop que els veurà. Amb l’entrada de les tropes alemanyes al nord de França, Miquel Pont i Llobera fou detingut, pels volts del maig de l’any 1940, per la Wehrmacht (l’exèrcit de l’Alemanya nazi), mentre es trobava construint la línia Maginot, i fou traslladat al camp de presoners de guerra al front (stalag) VII A, situat a la població de Moosburg an der Isar, a Bavària (Alemanya), prop de Munic i la frontera entre la República Txeca i Àustria. Aquest camp, previst per encabir-hi 10.000 presoners de guerra, n’arribà a tenir 80.000 al llarg de la Segona Guerra Mundial i a partir de diverses modificacions. Cal remarcar que aquest era un camp estrictament per a presoners de guerra i és important diferenciar-lo dels camps d’extermini, amb l’objectiu clar d’assassinar els considerats indesitjables per la ideologia nazi. Entre maig i agost de 1940, Miquel Pont i Llobera va ser al camp de Moosburg, al sud-est d’Alemanya, amb el número de presoner 40.583. Al llarg d’aquest temps, les autoritats franquistes de l’època consideren que els detinguts de nacionalitat espanyola no són espanyols, i seran classificats com a apàtrides, sense pàtria. Aquesta classificació permet que els republicans es condueixin als camps d’extermini. El dia 6 d’agost de 1940 es trasllada el primer comboi en tren cap al camp d’extermini de Mauthausen; en aquest primer transport hi havia Miquel Pont i Llobera que rebrà la matrícula número 3.239. Mauthausen era el nom del primer camp de concentració situat en aquesta localitat austríaca des de l’agost del 1938, que evolucionà amb la creació de molts d’altres camps al seu voltant i que acabà tenint la funció de camp d’extermini.
Quan el primer grup d’espanyols són traslladats a Mauthausen, aquest ja és un camp destinat a l’extermini de persones i compta amb nombrosos subcamps. Miquel Pont Llobera fou traslladat el dia 24 de gener de 1941 del camp central de Mauthausen al camp satèl·lit de Gusen I, conegut per la seua crueltat. Si bé moltes persones van morir directament per la duresa de les condicions de vida en aquest camp, són conegudes les pràctiques de gasejament per a l’aniquilació dels presos d’aquest camp. Segons testimoni oral, aquest hauria estat el destí final de Miquel Pont i Llobera, que va morir el dia 25 de març de 1941 al camp d’extermini de Gusen amb tan sols 23 anys. El segon dels targarins mort als camp d’extermini nazis és Antoni Foguet Doll, que va néixer a Tàrrega el 28 de gener de 1914, dins la família Foguet Doll que vivien al carrer Agoders i eren un total de sis germans, la majoria de conviccions republicanes. Antoni Foguet, Ton per als amics, era un home d’esquerres i sembla que durant la Guerra Civil va estar afiliat al POUM i acabà sent comissari de l’exèrcit republicà. Amb la retirada de les forces republicanes, creua la frontera amb França pels volts del febrer de 1939 i entrarà als camps de concentració d’Argelers, Agde i Sant Cebrià (Saint-Cyprien). A principis de 1940 ingressarà en una companyia de treballadors estrangers al costat de l’exèrcit francès que el destinarà a treballar a Montagnac, localitat situada prop d’Agde, a la costa mediterrània francesa. De tornada al camp de concentració de Sant Cebrià, serà traslladat amb l’exèrcit francès a la frontera amb Bèlgica, on serà fet pres per la Wehrmacht (l’exèrcit nazi) durant la batalla de Dunkerque entre els dies 25 de maig i 3 de juny de 1940, junt amb altres 34.000 presoners aliats, en l’avanç de les tropes nazis cap a la invasió de França. Un cop fet pres fou traslladat al camp de presoners de guerra (stalag) I-B, situat a Hohenstein (actualment la ciutat rep el nom d’Olsztynek), al nord-est de
l’actual Polònia, on s’hi estarà entre els mesos de juny i agost de 1940. D’aquí fou deportat al camp d’extermini de Mauthausen (Àustria) el dia 9 d’agost de 1940, en un dels primers combois per a republicans espanyols cap als camps d’extermini. A l’entrada de Mauthausen rebé el número de matrícula 3.601 i serà traslladat al pitjor dels camps satèl·lit de l’infern de Mauthausen: el camp de Gusen-I, el dia 24 de gener de 1941. Tot i així, aguantarà viu fins a finals d’any; morí el dia 9 de desembre de 1941 a l’edat de 27 anys, molt probablement i segons fonts orals, assassinat en una cambra de gas. El tercer targarí és Josep Real i Lloses. Nascut a Tàrrega el 8 de desembre de 1’any 1900 i fill de Magí Real i Ramona Lloses, treballà, com gran part de la seua família, com a paleta i formà part del Sindicat de Paletes de Tàrrega, un sindicat que destacà per la seua força durant la Segona República i la Guerra Civil. Abandonà Tàrrega abans de l’entrada de les tropes de Franco a la ciutat, probablement en l’època de més bombardejos sobre la ciutat (novembre-desembre de 1938), i es traslladà a Badalona. Amb la gran fugida de l’exèrcit republicà cap a França, decidí també creuar la frontera i, un cop al país veí, fou internat primer al camp de concentració d’Argelers i després, a partir de la primavera de 1939, al camp número tres d’Agde (Hérault), barraca W1. Entre el juny i l’agost de 1939, perd el contacte per carta amb la seua família, fet que fa pensar que canvia de camp de concentració. Més endavant i, gràcies a la llei del 23 de gener de 1940 que permetia als estrangers amb dret d’asil allistar-se en una companyia de treballadors estrangers junt amb l’exèrcit francès, Josep Real i Lloses podrà abandonar la vida als camps de concentració i allistar-se en una d’aquestes companyies. Sembla que en un primer moment va ser al port de Bouc, prop de la ciutat de Marsella, i que més tard seria traslladat a la línia Maginot, el sistema defensiu que havia
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
37
BIOGRAFIA
Certificats de defunció, dins dels camps d’extermini nazis, de Josep Real i Antoni Foguet
d’aïllar la frontera francesa de l’alemanya. Probablement va estar destinat al sector fortificat de Faulquemont, a tocar amb la frontera alemanya i molt a prop de Metz (Lorena), i va ser detingut per la Wehrmacht a la ciutat d’Epinal (Lorena), que acollia una fortalesa per a la defensa de la línia Maginot, el dia 30 de juny de 1940. Aquesta data ens dóna una informació complementària, ja que França va signar l’armistici amb Alemanya just el dia 22 de juny i ens mostra com algunes unitats de l’exèrcit francès, entre les quals es trobava Josep Real i Lloses, van aguantar els atacs alemanys des de la línia Maginot i van desobeir la signatura de l’armistici per part del govern col·laboracionista amb els nazis del mariscal Petain. Així doncs, el 30 de juny, Josep Real és detingut i portat al camp de presoners de guerra (stalag) XII-B, situat a Trier (Trèves, en francès), a la Renània, molt a prop de la frontera francesa, però dins d’Alemanya, amb el número de presoner 56.258. En aquest camp va estar-s’hi gairebé set mesos fins que el 25 de gener de 1941 fou deportat a Mauthausen, Àustria, on rebrà la matrícula 3.432. Dins del camp central s’hi estarà poc temps, menys d’un mes, ja que el 17 de febrer de 1941 serà traslladat al camp satèl·lit de Gusen, on morirà el 24 de juny de 1941.
hi ha als arxius alemanys, publicada pel Ministeri de Cultura, la qual es pot consultar a les pàgines següents. Dels tres supervivents dels camps d’extermini, Josep Aubach Arnaldo, Modest Farré Farré i Josep Minguell Porta, n’hi ha una biografia a les pàgines següents. A aquests tres últims caldria afegir el nom de Francesc Josep Sentís Baiget. Informacions extretes de fonts orals: Josep Pont Llobera [Miquel Pont i Llobera], Rosa Foguet Doll [Antoni Foguet Doll], Domènec Real Costa i família [Josep Real Lloses]; Arxiu Nacional de Catalunya; Benito Bermejo i Sandra Checa. “Libro Memorial. Españo-
De les altres dues víctimes de la ciutat de Tàrrega als camps d’extermini nazis, Emili Peruga Puy i Josep Ybós Briansó, no disposem de més informació a part de la que
38
les deportados a los campos nazis (1940-1945)”. Madrid: Ministerio de Cultura, 2006. Josep Foguet Doll. “ Tàrrega. Poemes de la terra meva”. Granollers: Edició pròpia , 1951.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
39
TARGARINS ALS CAMPS D’EXTERMINI NAZI
L’EXILI LLUNYÀ Començar una nova vida lluny de l’Europa en guerra
Les organitzacions polítiques més influents o amb més recursos, com el PSUC i ERC, van aconseguir treure alguns dels seus afiliats fora de les fronteres de França; alguns foren enviats pel Partit Comunista a la Unió Soviètica, l’únic país del món que havia ajudat a la República Española; aquest és el cas d’en Sebastià Piera i Llobera. D’altres pogueren viatjar a Anglaterra o al continent americà. Les persones pertanyents a organitzacions menys influents, com la CNT o el POUM, tingueren difícil la seua reorganització a l’exili i són pocs els que aconseguiran abandonar França abans de la invasió nazi. Alguns països com Mèxic es mostraren especialment solidaris amb els exiliats republicans espanyols i donaren tot tipus de facilitats als nouvinguts. Altres països d’acollida foren Veneçuela, Colòmbia, Argentina i Xile. El primer alcalde d’esquerres de la ciutat, en Josep Devant i Miralles, d’ERC, sembla que s’exilià a Colòmbia en algun dels vaixells que abandonaven l’Europa en guerra. També acabada la Segona Guerra Mundial es produí un exili més de caire econòmic entre els exiliats a França, que buscaven la prosperitat en una terra nova plena d’esperances, lluny d’una Europa desolada per la pitjor guerra que ha patit la humanitat; aquest és el cas d’en Magí Farnós i Roset, de la CNT o de la filla del mestre Güell
Alba Güell Roca i tota la seua família, que acaben vivint a Costa Rica. Un dels casos que tenim millor documentats és el de Francesca Cucurull Viladot, primera dona regidora de l’Ajuntament de Tàrrega per part del PSUC, que aconsegueix agafar des de Bordeus el darrer vaixell que salpa d’Europa, el Lassalle, amb la seua filla acabada de nàixer. Després d’un llarg recorregut per diversos països americans, ella i la seua família s’acaben establint a Buenos Aires, Argentina. La sort dels emigrats a Amèrica, en termes generals, és molt millor que la dels que es quedaran a Europa, tant pel que fa a la Segona Guerra Mundial, com pel benestar econòmic. L’enyorança, la llunyania i el sentiment de pertanyença a un país, fa que la immensa majoria s’organitzin en Casals Catalans o que participin en activitats culturals diverses que tenen la llengua i la cultura catalana com el principal eix vertebrador. Més endavant però, alguns, en els convulsos anys 60 i 70 seran altre cop perseguits pel seu passat, com és el cas de Sebastià Piera, torturat per l’Estat francès. Francesca Cucurull, anteriorment, fou perseguida per grups peronistes a Argentina els anys 45 i 46.
“El vaixell Lassalle esperava al moll amb la pasarel·la connectada. Més de dos mil espanyols la passàrem fugint d’una Europa que ja cremava per anar a un continent en pau, de llibertat, de possibilitats individuals si hom era treballador, emprenedor, espavilat, audaç i mitjanament instruït. Aquesta era, almenys, la idea que hom es feia d’Amèrica. Per a mi, i poster per a la majoria, aquell vaixell era l’única i i obligada sortida d’un país del qual érem expulsats: l’altra alternativa era el retorn a Espanya.” Extret de l’obra autobiogràfica de Teresa Pàmies: Memòries de guerra i exili, pàg. 272, Barcelona, 2000, Proa Editorial
42
SEGONA PART: L’EXILI
Francesca Cucurull, primera dona regidora de l’Ajuntament de Tàrrega, i el seu marit Pere Canals a Argentina l’any 1942. (Col·lecció particular Lena Canals)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
43
BIOGRAFIA
FRANCESCA CUCURULL I VILADOT, refer la vida al continent americà
Com d’altres persones, Francesca Cucurull i Viladot va abandonar una Europa en guerra per anar al continent de les oportunitats: Amèrica. El seu recorregut, les seues peripècies i fins i tot les seues vivències personals, ens mostren la duresa de la reconstrucció de la vida per a una persona exiliada. El seu viatge i la seua vida són significatius i hem escollit la seua biografia per rememorar, no només la vida dels exiliats, sinó també la de les dones, moltes joves, que travessen la frontera embarassades o amb els seus fills acabats de nàixer, com és el cas de Francesca Cucurull, Paquita per als coneguts; i no només la vida d’una dona exiliada, sinó també la vida de la primera dona que va ser regidora de l’Ajuntament de Tàrrega. Francesca Cucurull Viladot neix el 4 de maig de 1916 en una família de classe benestant de la ciutat de Tàrrega. A l’edat de set anys ella i la seva mare, Carme Viladot Pera, contrauen el tifus i ella sobreviu, però la seva mare mor. El seu pare, Domingo Cucurull Sagristà, passat un temps de la mor de la seva primera esposa, decideix tornar-se a casar. Passen els anys i el 1935 la Francesca ja és una joveneta de 19 anys i comença a festejar amb Ramon Capdevila Bosch, el seu futur marit i pare del seu primer fill, Domingo Capdevila Cucurull. Però els moments de felicitat de la parella duren poc, el 17 de juliol de 1936, Ramon Capdevila marxa al front republicà. Mentre el seu marit lluita contra els nacionals la Francesca comença a involucrar-se en política i s’afilia al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). L’any 1937 coneix Pere Canals Cabrizas, un membre del PCC (Partit Comunista Català) que venia en missió de València i va ésser allotjat pel partit a casa de la Francesca. Els dos joves s’enamoren i ella decideix anar al front a dir-li al seu marit, Domigo Capdevila, que se separa d’ell. Però la vida de la Francesca no sols experimenta canvis a nivell personal, a nivell polític també viu un canvi important: el 4 de maig de 1938 entra
44
a l’Ajuntament de Tàrrega i es converteix en la primera dona que ocupa una regidoria al consistori targarí. El gener de 1939, amb l’imminent arribada de l’exèrcit nacional a la ciutat, la Francesca, embarassada de quatre mesos, i en Pere decideixen marxar cap a França. Un cop creuada la frontera, en Pere segueix duent a terme diferents missions en territori francès, però ella i el seu fill de tres anys són ingressats en un camp de refugiats a Perpinyà. La Francesca està a punt de donar a llum i en Pere aconsegueix treure la mare i el fill del camp. La Francesca té la seva filla, Lena, a casa de la senyora Jeanne Pelouse, a Perpinyà. Després de parir la nena marxa amb els dos fills a Cognac per retrobar-se amb en Pere. De Cognac van a Bordeus per embarcar en el vaixell Lassalle direcció a Cuba. El matrimoni i els dos fills viuen un any a Cuba, on ella dóna classes de confecció i en Pere treballa en un taller mecànic. El 1940 deixen Cuba per anar a Santo Domingo, a la República Dominicana. Però la situació a la ciutat és molt crua, ha estat destruïda per un gran incendi i a més hi ha una epidèmia de gastroenteritis que provoca una gran mortaldat entre la població infantil. La seva filla Lena contrau la malaltia i sobreviu. Davant aquest panorama desolador la família marxa cap a Panamà i Xile, país on fixen la residència durant un any. Després de l’estada a Xile, el 1941 creuen els Andes amb el tren transandí fins arribar a l’Argentina, on s’instal·len al barri de Barracas, a Buenos Aires. Però en Pere ha de retornar a Espanya per portar fons per al partit i la Francesca es queda a l’Argentina amb els nens. Abans de marxar, en Pere li fa prometre a la Francesca que si no torna no l’anirà a buscar i es quedarà a Amèrica del Sud. La Francesca, amb la marxa d’en Pere, s’ha d’espavilar per mantenir els dos fills i, tot i que durant un temps rep uns diners del PCC (Partit Comunista Ca-
Paca Cucurull, cantant, en el seu exili a Buenos Aires, Argentina
talà), comença a treballar en un negoci de confecció fins que arriba a tenir el seu propi taller. Els anys passen, els nens es fan grans i en Pere no retorna. Finalment, un dia de l’any 1962, la Francesca rep la confirmació que el seu marit, Pere Canals, havia estat assassinat abans de creuar la frontera. Aquesta notícia és un cop molt fort per a la Francesca, però és una dona lluitadora i decideix mirar cap endavant. L’any 1971, després de trenta-dos anys a l’exili, la Francesca retorna a Tàrrega per un temps. El seu germà està malalt i ella vol estar al seu costat. Al cap d’uns mesos torna a l’Argentina i el seu germà mor. El 1976 s’instaura la dictadura militar a l’Argentina i, a causa dels seus antecedents polítics, la Francesca també en sofreix la repressió. Després d’uns anys molt durs, en què part de la població de l’Argentina viu aterrada per la dictadura de Videla, el 30 d’octubre de 1983 es restaura la democràcia al país sud-americà. Per fi la vida sembla que sigui més tranquil·la per a la Francesca, però el que no s’imagina és
que l’any 1988 el seu primer marit viatjarà a l’Argentina per trobar-la, a ella i el seu fill Domingo. Aquest viatge no li serveix de res a en Ramon perquè no els aconsegueix localitzar. Però, afortunadament, la Lena, la filla petita de la Francesca, s’assabenta del viatge d’en Ramon, aconsegueix el seu número de telèfon i el posa en contacte amb la seva mare. Després de mesos mantenint llargues converses telefòniques, en Ramon li demana a la Francesca que vagi a viure amb ell a Castellar del Vallès. La Francesca decideix retornar a Espanya. Però aquest retorn té un preu, ja que deixa part de la seva família a l’Argentina, fet que no li permet ser plenament feliç. Francesca Cucurull viu a Castellar del Vallès fins que l’any 1992 mor a l’hospital de Sabadell a causa d’una fibrosi pulmonar. Informacions extretes de fonts orals: família Canals-Cucurull, Buenos Aires, Argentina. Espinagosa, Jaume i Planes, Josep Ma. “Tàrrega. Aproximació a la història dels seus Ajuntaments entre 1884-1939”. Lleida: Diputació de Lleida, 1988.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
45
L’EXILI PROPER Andorra: una petita Catalunya en pau en una Europa en guerra
En els primers anys de la Segona Guerra Mundial, en què el règim nazi guanyava batalles arreu, en què els sectors filonazis del règim franquista volien implicar l’Estat espanyol com a estat aliat de Hitler i Mussolini en la guerra, pràcticament no hi havia lloc per als nostres exiliats a Europa. Molts vivien amagats dins la França de Vichy i la sortida d’Europa era ja impossible, mentre que el retorn a l’Estat espanyol era impensable. Un petit país, però, es mantenia neutral dins l’Europa en guerra, i aquest país ens resultava molt proper al tenir la mateixa cultura que la nostra: la catalana. Evidentment, parlem d’Andorra. Tots aquells exiliats que havien creuat la frontera per fer cap a França i que van ser reclosos en els camps de concentració, si havien tingut la sort de sortir-ne, o bé enquadrats en Companyies de Treballadors Estrangers havien fugit de les urpes de l’exèrcit alemany, tenien la possibilitat d’escapar a Andorra de forma clandestina. El pas cap a Andorra només es podia fer contractant “passadors” que coneixien els camins de la muntanya andorrana. Tres exemples documentats són els d’en Norbert Orobitg, regidor de l’Ajuntament i Joan Sasplugas i Arqués, últim alcalde de la ciutat, junt a la seua dona, Magda Mateu i Triquell, que creuaran les muntanyes d’aquesta manera. D’altres targarins com Josep Castellà Formiguera, Rosa Gené Vidal, Samuel Pereña i Reixachs o la Maria Castellà Formiguera ja havien creuat la frontera abans de la invasió nazi i d’altres com Antoni Pont Castellà o Ramon Capdevila i Llobet hi feren cap, probablement, més tard.
46
SEGONA PART: L’EXILI
Andorra era una alenada d’aire fresc: un lloc de pau en una Europa en guerra, i una petita Catalunya on la llengua no estava perseguida. A més, Andorra podia proporcionar determinats productes escassos o limitats a l’Espanya de postguerra i a una França en plena guerra faltada de tot; serà en aquests anys que Andorra comença a créixer després d’anys d’endarreriment i ho fa gràcies a la suma de dos fets: l’arribada d’un important contingent de republicans espanyols amb estudis i experiència i la capacitat d’acollida de la societat andorrana als nouvinguts. Cal no oblidar que tot i la neutralitat d’Andorra, el país estava replet d’agents secrets nazis, espanyols, britànics i estadounidencs i que aquest petit país esdevé clau en les xarxes d’evasió de perseguits pel continent europeu (jueus, polítics antinazis, soldats aliats que han caigut en territori enemic…) i en les xarxes de resistència als nazis. Acabada la Segona Guerra Mundial, Andorra esdevé un lloc de trobada, de reunió entre famílies que tenen germanes, fills o pares a l’exili que no poden retornar a Espanya i que es retroben després d’anys a Andorra, en alguns dels primers hotels del Principat, com és el cas de l’hotel Mirador, regentat primer per en Samuel Pereña i després pel Joan Sasplugas, dos targarins que oferien la seua hospitalitat i contactes a les famílies de la ciutat que s’havien de retrobar en terreny neutral.
Samuel Pereña, a baix a la dreta, rodejat de família i amics, a Andorra. (Col·lecció particular Víctor Torres Pereña)
“Andorra en aquell moment, era un catau d’espionatge i de tràfec de tota mena de mercaderies per als alemanys. Andorra tenia una vida nocturna intensa, disbauxada pels diners fàcils i les tensions provocades per la dinàmica de la guerra mundial i la presència al Pas de la Casa dels nazis i a la frontera espanyola de la Guàrdia Civil, que cada hivern hom n’anunciava la seva entrada a Andorra, per endur-se’n els exiliats espanyols que hi treballaven, la seva majoria en les cases de pagès. En un espai tant petit com era el principat d’Andorra, era natural que les tensions tinguessin una major pressió que a la resta de països.” Novel·la inèdita d’en Norbert Orobitg, El Brillante, pàg 101
“Quan l’auto ens va deixar a Encamp, davant de Cal Moretó, vaig respirar tranquil! Per fi, Andorra! Però després d’haver escoltat l’amic Castellà, el que m’informava de la situació desesperada dels refugiats espanyols dintre les Valls, m’adonava que havia deixat l’infern d’una França ocupada pels alemanys, però havia entrat en una Andorra mediatitzada pel bàndol nacional.” [es tracta del Josep Castellà Formiguera] Extret del llibre d’en Francesc Viadiu: Entre el torb i la Gestapo, pàg 69, Rafael Dalmau editor, 2000, Barcelona.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
47
BIOGRAFIA
SAMUEL PEREÑA I REIXACHS, una nova vida no tan lluny d’aquí
Samuel Pereña i Reixachs neix a Lleida en una família de conviccions profundament republicanes. El seu pare és en Manuel Pereña Puente, primer diputat republicà de la província de Lleida a començaments de segle XX, mentre que el seu germà, Alfred Pereña i Reixachs, va ésser conseller de la Mancomunitat amb en Prat de la Riba i regidor de l’Ajuntament de la ciutat de Lleida. Samuel Pereña, resident a Tàrrega, treballà des de sempre dins dels nuclis republicans de la ciutat, ja fou exercint la presidència de la Unió Republicana, vinculada a Esquerra Republicana de Catalunya, ja fou anant a les llistes electorals amb aquests partits o presidint una entitat cultural que incloïa els diferents colors polítics de la ciutat, com era la Societat Ateneu, d’on fou president. Amb la derrota republicana a la Guerra Civil, Samuel Pereña emprendrà el camí de l’exili com tants d’altres civils i ingressarà al camp de concentració d’Argelers. Aconseguirà sortir d’aquest camp i es podrà instal·lar a l’Avenué Delcassé, 1-2 a Ax les Thermes (Arieja), molt a prop d’Andorra. Des d’aquesta ciutat, aconseguirà gestionar la sortida de diverses persones dels camps de concentració francesos, aconseguint-los llocs de treball, veritables o falsos, que permetien abandonar la vida a les barraques de la platja, com hem pogut constatar en el cas de Josep Sala i Fabregat. Aquest fet fa pensar que Samuel Pereña devia estar en contacte amb les diverses associacions catalanes que s’estaven gestant a l’exili, ja sigui en defensa de la cultura catalana, en el govern a l’exili o bé senzillament d’ajuda als exiliats. En un moment que no hem pogut determinar, Samuel Pereña creuarà la frontera amb Andorra, on s’instal·larà i muntarà un negoci, tal com havia fet uns anys enrere a Tàrrega. Si bé les seues habilitats fins al moment tenien relació amb el món del comerç, a Andorra, aconsegueix arrendar un hotel que esdevindrà gairebé un mite: l’Hotel 48
Mirador. Amb l’ajuda d’un altre targarí, l’advocat Ramon Vilaró i Campabadal, casat amb la també targarina Maria Castellà Formiguera, arrendaran a un andorrà l’Hotel Mirador a Andorra la Vella, on engeguen un negoci gairebé inèdit a Andorra però que, en una Europa agitada i amb grans moviments de persones, viurà dins de les seues parets fets dignes de ser novel·lats. L’Hotel Mirador es va arrendar abans de l’hivern de l’any 1940, any de la invasió nazi de França, que deixa a Andorra, país neutral però fronterer amb l’Espanya de Franco i la França de Vichy, com un espai on hi circulen republicans espanyols exiliats, els serveis secrets de la policia franquista, lluitadors de la resistència francesa i aliada barrejats amb membres dels serveis secrets alemanys, la Gestapo. Totes aquestes persones es barrejaven en les quatre parets de l’hotel. Samuel Pereña va demanar a un vell conegut seu, en aquells moments encara a la França ocupada pels nazis, que vingués a treballar a l’hotel acompanyat del seu germà: no era un altre que Joan Sasplugas i Arqués, l’últim alcalde de la Tàrrega republicana, que entrà a treballar al Mirador amb el seu germà Antoni, que havia estat cuiner de l’Hotel Ritz de Barcelona i que estava també exiliat. Amb tres targarins a l’Hotel Mirador, aquest esdevé el centre de trobada per als exiliats que ja són a Andorra i punt de contacte per als que pretenen arribar-hi, com en Norbert Orobitg. Tenint en compte que Joan Sasplugas entrà a treballar a l’Hotel Mirador a partir de l’any 1941 i que figura des de la primavera del 1942 fins al final de la Segona Guerra Mundial com a enllaç de les cadenes d’evasió de persones perseguides pels nazis arreu d’Europa i d’entrada dels aliats al continent, podem pensar que dins les parets d’aquest hotel s’hi devien viure històries de tot tipus. Totes les persones que parlen d’en Samuel Pereña ens el mostren com un personatge molt sociable que sempre era capaç d’organitzar grans trobades familiars i d’amics, dels
Samuel Pereña, practicant el tir, en el seu exili a Andorra. (Col·lecció particular de Víctor Torres Pereña)
qui sempre va viure rodejat. L’hotel havia estat punt de trobada per a molts targarins, per a moltes famílies que tenien els seus exiliats lluny de les nostres fronteres i no podien retornar a Espanya. Els retrobaments entre éssers estimats separats per quilòmetres de distància i per la llarga dictadura de Franco, sobretot després del final de la Segona Guerra Mundial, sovint tingueren com a escenari l’Hotel Mirador. Més enllà dels anys 50, finalitzà el con-
tracte d’arrendament de l’Hotel Mirador, que marcarà el declivi d’en Samuel Pereña. Després d’una llarga vida rodejada d’amics, decidí anar a morir sol a Catalunya, en una residència geriàtrica a Olot. A la seua mort, fou enterrat a Tàrrega, com sempre, rodejat de família i amics. Informacions extretes de fonts orals: Víctor Torres Pereña i Jordi i Magda Sasplugas Mateu.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
49
RESISTÈNCIA I XARXES D’EVASIÓ Democràcia versus feixisme: la lluita dels republicans contra el nazisme
50
La pràctica totalitat de l’Europa continental, des del juny de 1940 fins a setembre de 1944, estava dominada pels nazis i els seus aliats, però arreu hi havien moviments de resistència antinazis i xarxes d’evasió de persones perseguides. Si bé en els països on la Segona Guerra Mundial ha començat el tema de la resistència és molt conegut, en el nostre país aquest tema és gairebé desconegut i no per falta d’implicació dels republicans espanyols en aquestes xarxes. Ara bé, mai van ser reconeguts per una raó òbvia: la seua lluita antinazi era una lluita també antinfranquista, i Franco continuarà molts anys després de la Segona Guerra Mundial. Això sí, molts seran reconeguts pels seus països d’acollida o per aquells països per als quals havien treballat.
Europa, polonesos resistents als nazis, polítics i militants comunistes o aviadors aliats que havien caigut dins les línies nazis, i de l’altra, per les xarxes de resistència antinazi que feien accions de sabotatge al sud de França.
Un dels tantíssims escenaris d’activitats de resistència al llarg de la Segona Guerra Mundial, molt menor, però, que lliga amb la ciutat de Tàrrega és el cas de l’Hotel Mirador. Andorra, país no beligerant però controlat per les forces dels dos bàndols en conflicte, servia de base per a operacions de diferents tipus: d’una banda, les xarxes d’evasió que aconseguien treure els jueus perseguits pels nazis a
“Malgrat la seva anàrquica construcció, o precisament per això, l’Hotel Mirador té “un no sé què” que us captiva i que, conjuntament amb l’aiguabarreig de la seva clientela tan heterogènia, contribueix a donar-li categoria. Perquè durant la guerra, i a partir de l’ensulsiada de França, Andorra es va convertir en preciós trampolí i agitada cruïlla entre l’Europa en flames i l’Espanya franquista.
SEGONA PART: L’EXILI
Dins d’una Andorra on existien aquestes xarxes, però on també s’hi passejaven tranquil·lament membres de la Gestapo o agents franquistes, un dels únics hotels del país, l’Hotel Mirador, regentat per Samuel Pereña i més tard per Joan Sasplugas, tots dos targarins, era escenari de diferents enfrontaments entre els bàndols en conflicte. Així, per exemple, Francesc Viadiu, autor del llibre “Entre el torb i la Gestapo”, diu:
L’Hotel Mirador, a Andorra la Vella, un dels tants llocs que van ser utilitzats per passadors i resistents en la lluita contra el feixisme. (Col·lecció particular família Sasplugas Mateu)
En aquells bons temps -per als andorrans, s’entèn- hi van desfilar gent de totes les latituds, fugint del torb del nazisme. Els agents de la Gestapo hi sovintejaven, lluint llurs clatells color carabassa, rabiosament esquilats. Els agents del SIME, n’havien fet el seu lloc predilecte. També alguns espanyols, amb el triple objectiu: espionatge, contraban i turisme. Els refugiats republicans hi estaven emboscats, evolucionaven per les dependències de la casa, com ànimes en pena, per tal de no ésser vistos.” […] “I jueus, patriotes francesos, aviadors aliats, militars polonesos. En fi, tota una bigarrada humanitat que maldava sota el torb, moguda per la febre del moment. Fugint del terror nazi els uns, buscant carnatge, els altres.
Vaig entrar a la casa com un hoste, coincidint amb l’època de màxima repressió contra els exiliats espanyols. -Jo us tindré mentre pugui i a condició que no us deixeu veure. Us faré servir a l’habitació o al despatx perquè no us vegi ningú. No fos cas que ho sàpiga el Barrieux (el Secretari de la Vegueria de França, que era el terror dels exilitas espanyols) o algú de la policia de la Seu, que em complicarien l’existència- digué el propietari de l’hotel” [que era en Joan Sasplugas] Extret del llibre d’en Francesc Viadiu: Entre el torb i la Gestapo, pàgs 74 i 75, Rafael Dalmau editor, 2000, Barcelona.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
51
BIOGRAFIA
JOAN SASPLUGAS I ARQUÉS, un exemple de lluita pels ideals democràtics Juneda, 15-12-1909, Andorra la Vella, 1977
És poca la informació que tenim de Joan Sasplugas i Arqués prèvia al seu exili, però prou significativa. Afiliat a les files del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el partit comunista, entrà com a regidor de l’Ajuntament de Tàrrega per primer cop l’11 d’agost de 1937 ja a les files del PSUC i esdevé alcalde de la ciutat per primer cop l’abril del 1938. Aquesta dada és remarcable ja que la ciutat pateix el primer bombardeig el dia 5 d’abril de 1938 i, tal com mostra el llibre d’actes de l’Ajuntament, alguns dels regidors del consistori targarí abandonen la ciutat temorosos de que, després de la caiguda de Lleida en mans dels nacionals (3 d’abril de 1938), i seguit del primer bombardeig, les tropes de l’exèrcit de Franco envaeixin les terres de la plana de Lleida. Això però, no serà així, ja que el front de guerra s’estableix a la línia del riu Segre i els esforços militars es concentren en la que es coneixerà com la Batalla de l’Ebre. Una de les principals obres de govern d’aquest Ajuntament, a part de normalitzar la ciutat i cuidar els abastiments minsos d’una societat en guerra, és la de construir refugis públics per evitar morts de civils; en aquest temps es contruiran per tant, tres refugis públics al Pati, la plaça dels escolapis i al carrer del pou de gel, seguint les instruccions de la Junta de Defensa Pasiva de Catalunya creada per la Generalitat de Catalunya. Joan Sasplugas abandonarà la ciutat com a alcalde de Tàrrega en els primers dies de gener del 1939, poc abans de l’entrada de les tropes nacionals de la ciutat, i ho farà acudint a la ciutat de Barcelona entregant part de la caixa d’estalvis de l’Ajuntament republicà de la ciutat a la Generalitat republicana. Abans de creuar la frontera es trobarà amb el seu germà Antoni Sasplugas, en aquells moments cuiner de l’hotel Ritz de Barcelona. Creuarà la frontera a principis de febrer de 1939 i serà internat en diferents camps, segons fonts orals als camps de Sant Cebrià (Saint-Cyprien) i Argelers, i segons fonts documentals també al de Barcarès. La sortida del camp de concentració es produeix probablement pel fet d’haver aconseguit treball fora del camp, ja sigui a través de contractes amb el partit, el PSUC, o a través d’amistats. 52
Desconeixem el moment de sortida del camp de concentració, però sí que sabem on està just en el moment de l’entrada de les tropes nazis a França: entre l’1 d’abril i el 30 de juny de 1940 treballa a les fàbrica de paper “Navarre”, a Roanne, situada a pocs kilòmetres de Lió i de la nova capital de la França col·laboracionista: Vichy. La derrota francesa contra l’exèrcit alemany, i la signatura de l’armistici el dia 22 de juny de 1940, aconsellava començar a pensar en una nova marxa fora de les terres de França. Amb Samuel Pereña conduint ja el negoci de l’hotel Mirador a Andorra, els germans Sasplugas són convidats a creuar la frontera per incorporar-se a l’hotel, i d’aquesta manera aconseguir fugir d’una Europa dominada pels nazis on la seua detenció els podia portar als camps d’extermini. D’aquesta manera, Joan Sasplugas i Arqués i la seua dona, Magda Mateu Triquell, es desplacen cap al sud i es situen, entre els mesos de juliol i desembre de 1940 a la població d’Ax-les-Thermes, a l’Arieja, molt a prop d’Andorra, per esperar el moment adequat per creuar la frontera. A Ax-les-thermes Joan Sasplugas treballarà en una cantera, i finalment, el dia 5 de desembre de 1940, creuen la frontera d’Andorra per la Vall d’Incles, tota nevada, amb l’ajuda d’un passador. Amb una Espanya dominada pel feixisme de Franco i una Europa sota el nazisme, són pocs els que, dintre del continent, opten per lluitar contra l’opressió totalitària, ja que el perill que comporta treballar dins de la resistència és majúscul. Els resistents que treballen dins d’Andorra es troben en una situació ben peculiar: Andorra és un país neutral dins la Segona Guerra Mundial, però té tant poca força que dintre de les seues fronteres s’hi mouen els serveis secrets i els resistents de les potències enfrontades dins l’escenari europeu, i els serveis secrets espanyols i els republicans exiliats, fet que fa que els moviments dintre de les Valls d’Andorra hagin de ser de la màxima precaució. Segons consta en documents de la resistència francesa, Joan Sasplugas i Arqués, “Janot”, va formar part de la 3ª Brigada de Guerrillers Espanyols des de la primavera de l’any
Documents acreditatius de la pertanyença de Joan Sasplugas a la resistència francesa
1942 fins a l’alliberació de França, a la tardor del 1944. La seua feina consistia en fer d’enllaç dins les cadenes d’evasió de persones perseguides pels nazis dins d’Europa per treure’ls del continent via Andorra, i de fer entrar també des d’allí als lluitadors de les forces aliades contra el règim nazi. Tota aquesta tasca es desenvolupa, des de la primavera a la tardor de l’any 1942 amb Joan Sasplugas treballant dins de l’Hotel Mirador, mentre que des d’aquesta data fins a l’alliberació de França ho fa des del restaurant Metropol, al centre d’Andorra la Vella, molt probablement, un punt de contacte gens sospitós per les xarxes d’evasió i entrada. I més enllà de les proves documentals de la participació de Joan Sasplugas a la resistència, fonts orals ens situen també al mateix Sasplugas, en el restaurant Metropol, com a col·laborador dels maquis que cap al final de la Segona Guerra Mundial i un cop ja finalitzada aquesta, es van moure pel Pirineu català. Si tenim en compte que la militància de Sasplugas era al PSUC, el partit comunista, i que les ordres de formar guerrilles al Pirineu provenien del mateix partit comunista, i coneixent el passat com a resistent de Sasplugas, no és gens descabellat pensar en la seua col·laboració amb aquests grups.
Finalitzada la Segona Guerra Mundial, i entre els anys 1951 i 1952, Joan Sasplugas es farà càrrec de l’hotel Mirador, que havia tancat en Samuel Pereña; el Mirador veurà passar grans personalitats del món polític català a l’exili i moltes d’altres gents anònimes que es retrobaven després d’anys d’obligada separació. Finalment, l’hotel Mirador es tancarà i poc a poc, en Joan Sasplugas i tants d’altres exiliats que van ser acollits per Andorra, veuran normalitzar la seua situació, mentre esperen que acabi la Dictadura de Franco. Afortunadament, Joan Sasplugas i Arqués, lluitador incansable pels drets democràtics, després d’haver vist caure el feixisme a tot Europa menys al seu estimat país, morirà l’any 1977 amb el general Franco ja enterrat. Informacions extretes de: fonts orals, Jordi i Magda Sasplugas Mateu, fonts documentals: Arxiu Nacional de Catalunya; documentació personal família Sasplugas Mateu; Espinagosa, Jaume i Planes, Josep Mª: Tàrrega. Aproximació a la història dels seus Ajuntaments entre 1884-1939, Diputació de Lleida, 1988, Lleida; Viadiu, Francesc: Entre el torb i la Gestapo, Rafael Dalmau editor, 2000, Barcelona.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
53
EL FINAL DE LA 2a GUERRA MUNDIAL I LA NO INTERVENCIÓ ALIADA Espanya: l’última dictadura feixista en una Europa Occidental democràtica
Al llarg de la Guerra Civil espanyola, les potències europees van crear el Comitè de No Intervenció que reunia els principals estats europeus al voltant del compromís de no intervenir en la guerra d’Espanya i no internacionalitzar el conflicte. El pacte suposava l’equilibri de forces dins Europa, amb Hitler i Mussolini ja al poder a Alemanya i a Itàlia respectivament que ja havien expressat la seua voluntat d’expandir les seues fronteres. Tot i el Comitè, Alemanya i Itàlia van intervenir a favor de Franco destinant alguns dels seus millors equips i homes, mentre que la Unió Soviètica prestà armament al bàndol republicà. Quedaren clarament enquadrades, doncs, les posicions de les “dues Espanyes”: el bàndol franquista amb l’extrema dreta i el bàndol republicà amb els comunistes i algunes democràcies liberals d’esquerres com Mèxic. Alguns dels militants comunistes exiliats foren acollits per la Unió Soviètica, i d’altres exiliats foren acollits pel govern democràtic de Càrdenas a Mèxic, mentre que pel bàndol nacional, un cop començada la Segona Guerra Mundial el règim es proposaria entrar a la guerra al costat de Hitler (reunió entre Franco i Hitler a Hendaya, 23 d’octubre de 1940) o s’enviarien tropes a combatre amb l’exèrcit nazi al front rus (División Azul). 54
SEGONA PART: L’EXILI
Per tot Europa hi ha republicans espanyols lluitant al costat de les forces aliades contra els nazis, ja sigui des de Rússia, Estats Units, Anglaterra o en la resistència francesa, i tots ho fan sota una idea molt clara: la derrota dels nazis i dels feixistes suposarà la derrota de Franco i el retorn del govern democràtic republicà.
Grup de republicans supervivents davant les torres d’entrada de Mauthausen. Per damunt del seus caps oneja una bandera republicana. Maig de 1945. (Fotografia: Francesc Boix. Cedida pel MHC - Amical de Mauthausen)
Al llarg de la Segona Guerra Mundial, el règim franquista va aconseguir desempallegar-se de la imatge de règim filonazi segons l’evolució de la guerra (a partir de les derrotes alemanyes al front rus i a l’entrada dels Estats Units al conflicte a favor dels aliats), i va tenir la sort que immediatament després del final de Segona Guerra Mundial a Europa, el continent quedés dividit en dos bàndols: Europa
Oriental, d’influència soviètica, amb règims comunistes, i Europa Occidental, d’influència estadounidenca i amb règims capitalistes. El retorn d’un govern republicà identificat clarament amb les esquerres i amb amplis sectors simpatitzants amb la Unió Soviètica no li convenia als Estats Units ja que es podia desestabilitzar l’equilibri d’Europa, dividida en dos blocs.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
55
BIOGRAFIA
JOSEP AUBACH ARNALDO, MODEST FARRÉ FARRÉ I JOSEP MINGUELL PORTA, els supervivents targarins del genocidi nazi
Amb el final de la Segona Guerra Mundial i el descobriment dels camps d’extermini nazis, va existir realment un xoc en tota la humanitat al conèixer l’horror d’aquells camps. De fet, la paraula “holocaust” s’utilitza a partir d’aquest moment per a descriure de manera específica el genocidi que practicaran els nazis contra tots aquells que la seua ideologia considera com a indesitjables, principalment jueus, però també gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà, polítics d’esquerres, minusvàlids… Els supervivents dels camps de l’horror donaran el seu testimoni viscut a la resta de la humanitat, mentre poc a poc aniran sorgint les fotografies d’uns fets que, per la seua inhumanitat i crueltat, pràcticament eren impensables fins al moment. L’obertura dels camps, el coneixement a través dels arxius de l’Alemanya nazi i els testimonis esfereïdors dels supervivents aconseguiran crear certa consciència sobre el genocidi a tot Europa, però a l’estat feixista espanyol, que havia estat aliat de l’Alemanya nazi, es prohibiran les notícies sobre l’holocaust fins a l’any 1962. Conscient d’això, hi han cartes (que apareixen en l’exposició) de Magí Farnós, exiliat targarí, que diu a la seua família que comuniqui a determinades persones properes, la mort dels seus familiars en els camps d’extermini nazis ja que la censura no permetia que es fessin públiques aquestes informacions. Mentrestant, arreu d’Europa i a tot el món, el reconeixement d’aquest drama, i les polítiques públiques dels països democràtics d’ajuda als familiars de les víctimes i als supervivents eren un fet habitual, mentre que aquí mai van existir polítiques d’aquest tipus; com a mostra, els tres supervivents targarins dels camps d’extermini, que van optar sempre per viure a França, país que els acull, els reconeix i els ajuda. Vegem ara les seues tres breus biografies. Josep Aubach Arnaldo va nàixer a Tàrrega el 28 de febrer 56
de 1912 en el sí d’una família nombrosa; tot i que no disposem d’informació sobre la seua vida abans de la seua detenció per l’exèrcit nazi, no és gens aventurat suposar que el seu camí és similar al de tots els detinguts que fan cap als camps d’extermini: creua la frontera a principis del febrer del 39, és tancat en un camp de concentració i forma part de l’exèrcit francès a través d’una Companyia de Treballadors Estrangers. Desconeixem també el lloc on va ser pres, però pel lloc on va ser reclós tot apunta que estès treballant en la construcció de la línia Maginot, en la frontera entre França i Alemanya, ja que serà fet pres al camp de presoners de guerra (stalag) V-D, a Estrasburg, a tocar entre la frontera d’aquests dos països. La data que apareix en els arxius alemanys sobre el seu trasllat als camps d’extermini és errònia, ja que ens figura el 13 de desembre de 1945, data en la qualdesprès la Segona Guerra Mundial ja havia finalitzat. Deportat a Mauthausen (Àustria), reb com a primer número de matrícula el 4598. No existeix cap trasllat d’aquest pres a qualsevol altre dels camps satèl·lit de Mauthausen. Això ens demostra que el fet que salvés la seua vida es deu a que va poder suportar, fins a l’alliberació del camp, les condicions infrahumanes imposades en el camp central de Mauthausen; aquestes condicions no eren tant i tant extremes com en els camps pensats directament per a l’extermini, com en el cas del camp de Gusen (camp on moren 4 dels 5 targarins que moren als camps d’extermini); ara bé, en cap cas podem entendre que aquest camp no forma part del complex dels camps d’extermini nazis. Durant la Segona Guerra Mundial, els nazis elaboren el principi “d’extermini a través del treball” (Vernichtung durch Arbeit) segons el qual, els seus interns en els camps havien de treballar al servei de la maquinària de guerra nazi amb el mínim d’eines i d’aliments fins a la seua total extenuació, moment a partir del qual
Josep Aubach, amb la seua família, a França, recuperat ja dels camps d’extermini
Josep Minguell, a França, després de la Segona Guerra Mundial
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
57
BIOGRAFIA
aquests esclaus podien ser ja transferits en els camps específicament destinats a l’extermini en massa. Aquesta era la funció específica del camp central de Mauthausen. I els que eren classificats com a més dèbils, conduits a camps com els de Gusen. Josep Aubach i Arnaldo, fet pres per l’exèrcit alemany molt probablement pels volts del juny de 1940, no serà alliberat fins a l’entrada de les tropes nordamericanes el dia 5 de maig de 1945. De la segona persona de la qui en fem biografia és Modest Farré i Farré, nascut a El Talladell, es significà políticament durant la Guerra Civil i, com la majoria de republicans, creuà la frontera francesa amb la gran fugida de principis de febrer del 1939. Els nostres coneixements sobre el seu recorregut inicial abans de l’entrada als camps d’extermini són nuls, però molt probablement, serà capturat, com en la suposició que fèiem pel cas d’en Josep Aubach, per l’exèrcit nazi en la frontera alemanyo-francesa ja que al camp de presoners de guerra (stalag) on serà traslladat, el de Wiebelsheim, està situat prop d’aquesta frontera, al land de Renània-Palatinat. La seua deportació als camps d’extermini serà força tardana, fins al 14 de maig de 1941, gairebé un any desprès de la invasió nazi de França i la seua captura per part de l’exèrcit nazi, fet que li devia permetre, segurament, haver adquirit un mínim de coneixements d’alemany durant la seua estada en l’stalag. Aquest no és un fet poc important, ja que es considera que tots aquells republicans espanyols que van estar força temps tancats en els stalags van acabar aprenent uns mínims d’alemany i la seua vida en l’infern dels camps d’extermini es desenvolupà molt millor (pogueren accedir a feines no tant dures, comunicar-se amb els presos amb més experiència de cada camp…) que la d’aquells interns que van ser ràpidament deportats des dels stalags. El cert és que, Modest Farré, des de la seua entrada a Mauthausen no va patir cap trasllat a cap altre camp satèl·lit, i que
58
aquest fet, com en el cas anterior, li permeté salvar la vida. Els últims mesos en els camps d’extermini van ser molt cruels per tots aquells que pogueren salvar la vida; veient les autoritats nazis la guerra perduda, decretaren ordre d’aniquilació de presoners i de trasllats a altres camps a mesura que les tropes aliades s’apropaven als diferents camps d’extermini. En aquests trasllats es produïren les anomenades “marxes de la mort” en les quals, les autoritats de cada camp, emportant-se la població reclusa amb més força física, traslladaren aquests reclussos a peu en llargues marxes de centenars de kilòmetres en les que es produí una gran mortaldat. Aquest probablement fou el cas d’en Josep Minguell, que hagué de suportar diversos trasllats i del qui parlem a continuació. Josep Minguell i Porta, conegut amb l’àlies de “Castells”, té una de les històries més dures i increïbles dels deportats als camps d’extermini. Com en el cas de Josep Real i Lloses (vegeu la biografia col·lectiva dels targarins morts als camps d’extermini nazis), fou portat detingut a l’stalag XII-D situat a Trier, fet que fa pensar que també fos pres desprès d’haver servit en una companyia de treballadors estrangers que molt probablement treballaria en la construcció de la Línia Maginot. El seu trasllat als camps d’extermini es produeix el dia 3 d’abril de 1941 i com la immensa majoria de republicans espanyols farà cap al camp d’extermini de Mauthausen. Del camp central serà traslladat a Steyr, situat a pocs kilòmetres al sud del camp central i dintre d’Àustria. Segons cartes personals de Josep Minguell, el dia 20 de setembre de 1943 estarà treballant en un kommando dins de la fàbrica Heinkel, destinada a la construcció d’avions de guerra per l’exèrcit nazi; aquest era un camp satèl·lit que comptava amb uns 8000 treballadors esclaus, estava vinculat al camp central de Mauthausen, i situat a Wien-Schwechat, a les afores de Viena. D’aquí serà traslladat a un camp veí, el de Florisdorf, que
tenia la mateixa funció que l’anterior i treballava per la mateixa empresa Heinkel en la fabricació d’avions. I d’aquest camp al de Mödling-Hinterbrühl, amb les mateixes funcions. En un d’aquests darrers camps, probablement en el de Florisdorf, concretament el dia 26 de juny de 1944, Josep Minguell serà ferit al cap per un bombardeig aliat (és de suposar que una fàbrica d’avions de guerra sigui objectiu militar). Les atencions dels seus companys de captiveri li salvaren la vida. Els bombardejos es donaven perquè les tropes aliades estaven encerclant ja als alemanys, i en aquest context de final de guerra, els caps del kommando d’Hinterbrühl, davant l’imminent arribada de les tropes soviètiques, decideixen evacuar el camp l’1 d’abril de 1945 en una temible marxa a peu cap al camp central de Mauthausen (prop de 200 kilòmetres a peu). Entre els treballadors d’aquest camp s’hi havia de trobar Josep Minguell, ferit pels bombardejos aliats. La nit abans de l’evacuació, el dia 31 de març de 1945, els presos més dèbils són assassinats. Els 1800 presos que queden
d’Hinterbrühl, inicien la seua “marxa de la mort” cap a Mauthausen. 204 d’aquests presos seran executats pel camí i moriran defallits. Pels volts del 7 d’abril, Josep Minguell haurà sobreviscut a l’última atrocitat nazi i arribat al camp central de Mauthausen. Encara haurà d’esperar fins al 5 de maig quan el camp és alliberat per les tropes nord-americanes. Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, tots els estats democràtics van rebre i acollir els seus conciutadans víctimes de l’horror nazi. Tots excepte l’estat feixista espanyol. Com a mostra d’aquest fet, tant sols cal constatar que els tres es quedaran a viure a França, on seran reconeguts pel govern francès, rebran ajudes en els casos greus de manca de salut per culpa de les atrocitats nazis, i seran naturalitzats com a francesos si així ho varen demanar. Les tres persones biografiades, mai van ser reconegudes per l’estat espanyol franquista, i molt menys rebran cap tipus d’ajut per la seua lluita en la causa democràtica contra el nazisme.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
59
EL FINAL DE LA DEMOCRÀCIA PER LLEI La prohibició de partits i associacions
El 16 de setembre de 1936 la Junta de Defensa Nacional de España va fer un decret on declarava il·legals tots aquells partits i agrupacions polítiques i socials que havien recolzat el Front Popular ja que els considerava els principals culpables de tots els mals de l’Estat. A Tàrrega aquesta prohibició comporta la desaparició de les següents organitzacions: Unió Republicana/ Esquerrra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Estat Català, Bloc Obrer i Camperol, UGT, CNT, POUM, PSUC i tots els seus locals en propietat previs a la guerra civil. El nou règim de Franco es caracteritzà per la concentració del poder polític en el cap de l’Estat, Francisco Franco. Tots els poders passaven sota el seu control, tant el legislatiu com l’executiu i, fins i tot, el poder judicial. Se suprimí la Constitució del 31 i van quedar prohibits tots els partits i associacions, amb l’objectiu de crear un únic partit. L’abril de 1937 es crea FET-JONS (Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista), que integrava grups molt diversos com ara falangistes, carlistes i antics militants de Renovación Espanyola, entre d’altres. A Catalunya però, tot i que els carlins disposaven de més força, foren els falangistes qui agafaren la direcció de FET-JONS -com a la resta d’Espanya- ja que Falange els acusava de mantenir posicions “pseudocatalanistes”. A Tàrrega es desconeix l’existència de membres de Falange abans de l’esclat de la guerra, fins i tot de grups de dreta 60
TERCERA PART: LA VIDA QUOTIDIANA
espanyolista; ara bé, podem considerar que la base de la nova organització a Tàrrega serà la d’Acció Catòlica, organització catòlica i anticomunista que serà la que majoritàriament aportarà els nous homes del nou règim a la ciutat, tot i que també faran cap a les files de Falange alguns membres de la Lliga Catalanista. La nova vida política a la ciutat, com a qualsevol població s’articula exclusivament a través del partit únic i les seues organitzacions. Tenim constància de l’existència a Tàrrega de FET-JONS, situat en un primer moment al carrer del Carme (prèvia expropiació del local que ocupava Estat Català) i després a l’actual avinguda de Catalunya (durant el franquisme, avenida del Generalísimo); el Frente de Juventudes , al carrer Mestre Güell en una casa propietat de la família Pomés, família significadament republicana; la Secció Femenina, al carrer d’Urgell, a casa de la família Castellà, també republicans (posteriorment, aquestes dues organitzacions es traslladen al carrer d’Agoders). I encara, l’Auxili Social, a l’avinguda de Catalunya, cantonada Governador Padules. Aquestes són les úniques organitzacions legals i oficials del Nuevo Estado. Per simpatia als ideals falangistes o bé per ser l’única manera d’aconseguir favors del sistema, possibilitat d’ascens social, o fins i tot per por, l’afiliació a Falange i les seues organitzacions és massiva en els primers mesos del final de la guerra.
El segon local de Falange a Tàrrega, situat a l’Avinguda Catalunya, el dia del pas de Franco per la ciutat. (Arxiu Fotogràfic Municipal de Tàrrega, Museu Comarcal de l’Urgell)
“Les paraules d’aquell exaltat ens informaven que si no formàvem part d’aquella organització no tindríem lloc en la nova Espanya. Ens informava que gairebé no podríem sortir de casa, ni anar a l’escola i el pitjor seria que ens veuríem sotmesos a fortes represàlies com els càstigs corporals, treballs de desenrunament i neteja i, el més terrorífic de tot seria: una xollada de pèl al rape o ingerir una bona tassa d’oli de ricí.” Fragment del llibre de Lluís Trepat Rampataplam! La guerra civil vista per un xiquet de casa benestant. Pàg 153.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
61
“El grup de les Joventuts Falangistes s’havia fet tant nombrós que ja no cabíem al primer local i se’n buscà un de nou i el grup s’estructurà d’una forma més d’acord a les directrius del partit. Es donà el comandament a un noi que tenia moltes qualitats i es van acabar les reunions democràtiques. Des d’aleshores ençà ens feren marxar més drets que un pal: molta institució, moltes guàrdies i molt calabós. La semi democràcia bonassa dels primers dies s’havia acabat. Era una disciplina impersonal i una mica cruel on es mostrava la veritable cara d’aquell partit al qual pertanyíem.” Fragment del llibre de Lluís Trepat Rampataplam! La guerra civil vista per un xiquet de casa benestant. Pàg 157.
NÚMERO DE REPRESALIATS PER PARTITS I SINDICATS: Aquestes són les xifres corresponents al nombre de persones represaliades, a Tàrrega i pobles agregats, per haver format part d’un partit polític. UGT (Unió General de Treballadors): 28 ERC (Esquerra Republicana de Catalunya): 21 CNT (Confederació Nacional de Treballadors): 20 PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya): 6 POUM (Partit Obres d’Unificació Marxista): 9 Sindicat de Paletes: 5 Unió de Rabassaires: 10 Unió Republicana: 8 FETE (Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyança): 1 Aliança Obrera: 2 Sindicat de Treballadors: 1 Socors Roig Internacional: 1 Acció Catalana Republicana: 2 Estat Català: 1 Bloc Obrer i Camperol: 1 Cartell del Servicio Nacional de Propaganda. (Biblioteca del Pavelló de la República-Universitat de Barcelona)
62
TERCERA PART: LA VIDA QUOTIDIANA
(Fotografia: Calafell. Arxiu Històric de Lleida)
(Fotografia: Corbella. Arxiu Històric de Lleida)
(Fotografia: Calafell. Arxiu Històric de Lleida)
(Fotografia: Calafell. Arxiu Històric de Lleida)
Concentració d’uns quatre-cents joves del Frente de Juventudes de la Falange procedents de tota la comarca el dia 22 d’abril de 1956. Després de les desfilades habituals, celebraren una missa de campanya a la plaça del Carme i hissaren les banderes.
LA DELACIÓ La creació de l’estat policial
Un cop acabada la guerra el franquisme incità a la denúncia, a la delació, considerant-la com un deure cívic. D’aquesta manera es pretén que la societat col·labori amb l’assentament del nou règim i que es desemmascarin aquells que pensen diferent a la Nueva España. Sens dubte, s’aconsegueix, ja que durant els anys 39 i 40 hi haurà milers i milers de denúncies. Però, qui són la gent que denuncien i per quin motiu? Qualsevol podia denunciar a qualsevol altre de paraula, sense aportar proves, i la denúncia era un mitjà per demostrar que no es formava part del grup dels vençuts. Els motius per a denunciar podien ser diversos, bé com a revenja d’algun fet succeït durant la guerra, bé com una manera d’intentar esborrar un passat contrari al nou odre establert o bé per a beneficiarse de les depuracions que es van dur a terme. Arriba un moment en què hi han tantes delacions falses -per aconseguir ascensos socials, per exemple- que la pròpia Falange farà un comunicat advertint de durs càstigs a aquells que facin denúncies falses.
La denúncia aconsegueix crear un estat policial total: el teu veí, algú que no coneixes, qualsevol pot denunciar-te per creure que algun dia vas votar grups catalanistes o d’esquerres, per no assistir a missa o per tenir un comportament laxe. En definitiva, des del pensament al comportament podien ser controlats i denunciats. Sigui com sigui, tothom tenia por, una por creada pel franquisme, que arrossegava la població vers la delació, perquè fins i tot no delatar també podia ser denunciable. I en casos com el de Tàrrega es fa palès la màxima que quan més petita és una població més repressió hi ha. Aquí tothom es coneixia i se sabia perfectament de quin peu calçava el veí. Era impossible passar desapercebut. I encara menys en els pobles. Per aquest motiu molts van marxar per amagar-se en l’anonimat de les grans ciutats, o si aquí encara se sentien perseguits, a l’exili. La solució per a no ser trobat, denunciat i empresonat.
“El poble ja no és el mateix. Després de la guerra les coses han canviat. Una certa altesa de mires, una certa disponibilitat, una harmonia, si vols, que abans hi feia la vida planera, pel fet de la guerra i dels seus resultats, s’ha convertit en recel, en hipocresia, en una tensió netament visible sota l’aparent placidesa de les activitats diàries. Les ferides hi són més vives, més vistents si més no, que a la capital, i l’estrany que s’hi aventura, l’estrany que ja sóc jo, en sofreix. Sofreix, també, i encara més, de veure amb quina facilitat la gent ha renegat d’ella mateixa. Em diràs que això ha passat a tot arreu i et donaré la raó. Però ¿què vols? resulta que aquest és el meu poble… Potser per això, per l’amor que indiscutiblement li porto, m’hauria agradat veure’l escapar a la mesura comuna. Ara, m’hi sento com el peix fora de l’aigua. ¿On són les persones amb qui pots parlar amb sinceritat? I de tantes aspiracions que semblaven sinceres, ¿què se n’ha fet?” De Pedrolo, Manuel: Les finestres s’obren de nit, pàg. 76, Editorial Moll, Mallorca, 1993.
64
TERCERA PART: LA VIDA QUOTIDIANA
Ban amb data 22 de juny de 1939 on s’anuncia que la blasfèmia serà sancionada al mateix temps que s’incita a la delació. (Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega)
Diverses denúncies que comportaran consells de guerra. (Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer, Barcelona)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
65
NUEVO ESTADO: NUEVA TÁRREGA El control dels mitjans de comunicació
La Tàrrega de la Segona República havia gaudit de diferents mitjans de comunicació locals i algunes revistes d’associacions que mostraven la voluntat d’expressió d’una societat lliure i democràtica. Crònica Targarina i Acció Comarcal eren els setmanaris més reeixits, però també podem comptar amb revistes com El Petit Liceu, La Ciutat o l’intent de creació de La Veu de Tàrrega. Amb l’aixecament militar de Franco, comencen a desaparèixer les llibertats pròpies d’una societat democràtica i la llibertat de premsa desapareix. El 22 d’abril de 1938 apareix la Ley de prensa que permet que el Nuevo Estado franquista controli tots els mitjans de comunicació i els posi al seu servei. Amb l’entrada de les tropes de Franco a Catalunya, revistes i diaris tan populars com L’esquetlla de la Torratxa, El Diluvio, Las Noticias, La Publicitat o La Humanitat, per citar-ne només alguns, desapareixen amb el franquisme, mentre que d’altres com La Vanguardia i ABC sobreviuen amb el nou règim, havent-se de readaptar al control estatal. La nova llei de premsa del franquisme fa que tots els mitjans de comunicació passin a ser controlats pel règim, fins i tot les petites publicacions locals. 66
TERCERA PART: LA VIDA QUOTIDIANA
Les diverses publicacions locals de la Tàrrega republicana havien desaparegut i no hi haurà informació estrictament targarina fins al mes de març de l’any 1943 amb l’aparició, dins del diari La Mañana del suplement setmanal La Mañana, en Tárrega que sembla que tan sols durarà 4 números. Abans del 1943 però hi havien hagut algunes publicacions locals del partit únic, Falange, que veuran la llum en dates especials, tant en festivitats feixistes com la diada dels caiguts, com en festivitats locals. Però la gran publicació local que recupera la tradició periodística de la ciutat és Nueva Tárrega, que apareix coincidint amb la Festa Major, el dia 12 de maig de 1944. El seu creador, Francesc Camps Calmet, impressor, ja havia dirigit els grans setmanaris targarins, Crònica Targarina fins al 1931 i Acció Comarcal, aquesta última lligada al grup d’Acció Catòlica, i clausurada amb l’esclat de la guerra el juliol del 1936. Camps, un dels caps de Falange i regidor a l’Ajuntament des del juliol del 1939, aconseguirà el permís per una nova publicació adaptada als temps i a la doctrina política de la Nueva España: Nueva Tárrega.
“Uno de los viejos conceptos que el Nuevo Estado había de someter más urgentemente a revisión era el de la Prensa. Cuando en los campos de batalla se luchaba contra unos principios que habían llevado a la Patria a un trance de agonía, no podía perdurar un sistema que siguiese tolerando la existencia de ese cuarto poder del que se quería hacer una premisa indiscutible.” Preàmbul, “Ley de Prensa de 22 de abril de 1938”
“Nueva Tárrega, al venir a llenar un vacío harto sentido en la vida ciudadana, presenta su homenaje al Caudillo que tras bélicas actividades salvadoras que no conocieron derrota, lleva nuestra Patria por senderos de paz y bienestar, feliz oasis en este mundo agitado de luchas y estrujado por dolores sin cuento. Y manifiesta a la vez, su sumisión a las Autoridades y Jerarquías que rigen nuestros destinos, así locales como provinciales. Dios quiera iluminar nuestra actuación para el bien de esta Tárrega que regenerada en el crisol del sufrimiento resurge en progresión ascendente en la debida valoración de los únicos ideales prometedores de paz y de grandeza: Dios y España.” Editorial/portada del número 1 de Nueva Tárrega (12 de maig de 1944)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
67
EL NACIONALCATOLICISME La connivència moral de l’església
L ‘aliança entre el règim franquista i l’església va ser un factor determinant per a la creació del Nuevo Estado, un estat que farà del fet d’ésser catòlic un dels seus símbols d’identitat. Franco necessitava l’església per a dur a terme el seu model social, la necessitava per santificar un retorn al passat, per tornar, de nou, a una societat estamental. Per aquest motiu el règim li donarà privilegis i aquesta, que va patir molt durant la guerra, trobarà la protecció que necessita. A canvi de tot això, l’església haurà de beneir la repressió del règim i ho farà justificant-la com a croada (Cruzada). Com a exemple “La carta colectiva” dels bisbes espanyols defensant l’aixecament nacional i pregant per la victòria de Franco l’any 1937. La Cruzada és una missió per damunt de la voluntat política d’un país, l’ordre social emana de Déu, no de la voluntat dels homes lliures i aquest objectiu justifica qualsevol dictadura.
L’església no tan sols recupera el seu protagonisme de forma passiva sinó que complirà també un paper important en l‘articulació social. Per primer cop comptarà amb mitjans de comunicació de titularitat pròpia, i prendrà un protagonisme extraordinari en l’educació, sempre sota la moral catòlica que el mateix règim adopta. S’ha de tenir en compte que les escoles juguen un paper importantíssim en la formació política dels nens i les nenes, distingint clarament el paper que havien de desenvolupar socialment, segons el sexe: mentre que l’home ha de lluitar pel nou règim, ha de ser políticament actiu, el paper fonamental de la dona queda relegat a ser una mare i esposa exemplar. No va ser fins a la realització del Concili Vaticà II, l’any 1962, que l’església s’allunyà d’aquesta complicitat amb el règim.
Butlletí Oficial de la Província de Barcelona. 16 de maig de 1939 INSPECCIÓN DE PRIMERA ENSEÑANZA DE LA PROVINCIA DE BARCELONA Circular a los maestros sobre el nuevo ideal de la Escuela Espanyola (...) Primera. La reposición del Santo Crucifijo, marca la apertura del curso, que será rápida e inmediata. Segunda. Además del retrato del Caudillo, habrá en el salón de la clase una imagen de la Virgen, con preferencia de la Inmaculada, y en sitio preferente. Tercera. El mes de María se celebrará ante su imagen y según ha indicado el excelentísimo i reverendísimo Administrador Apostóloico de esta Diócesis reciente. Cuarta. A la entrada en la Escuela los niños saludarán con el tradicional , siendo contestados .
68
TERCERA PART: LA VIDA QUOTIDIANA
Quinta. El Crucifijo sería conveniente tuviese como fondo la Bandera de la Patria. Sexta. La ceremonia de colocar la Bandera antes de empezar las clases y arriarla al terminar, mientras se entona el Himno Nacional, es obligatoria para todas las Escuelas. Deberá efectuarse en el patio de la Escuela o en su interior si carece de él. Séptima. Con el fin de cumplir el precepto de oír misa los domingos, asistiendo los niños con sus maestros al frente, acudirán a la iglesia en que la celebren las Organizaciones Juveniles y con los niños no enclavados en éstas que asistirán con ellas (…) Barcelona, 6 de mayo de 1939. Año de la Victoria. – El Inspector Jefe, J. Iniesta.
Commemoració de la diada dels caiguts el dia 1 de desembre de 1940. (Fotografia: Calafell. Arxiu fotogràfic Municipal de Tàrrega, Museu Comarcal de l’Urgell).
Carta del bisbe de Solsona a l’arxipreste de la ciutat de Tàrrega. (Arxiu Parroquial de Tàrrega)
Cartell sobre com ha d’anar vestida la dona al temple. (Arxiu Parroquial de Tàrrega)
Cartell on es compara el cop d’Estat de Franco amb una croada religiosa. (Biblioteca del Pavelló de la República-Universitat de Barcelona)
Nenes acompanyades per una monja per assistir a un acte religiós durant l’època franquista. (Arxiu Parroquial de Tàrrega)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
69
LA REPRESSIÓ CULTURAL I LINGÜÍSTICA L’intent franquista de genocidi cultural
El catalanisme, que s’articula des de finals del segle XIX com a moviment polític, cultural i social, aconsegueix al llarg de la Segona República fites molt importants i llargament reivindicades: des de la proclamació de l’Estatut de Núria o la instauració de la Generalitat passant per la fixació de la llengua amb l’aparició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Però sobretot aconsegueix que la utilització de la llengua catalana passi a ser no només una llengua d’ús privat sinó públic i també culte. I la llengua és també un element d’identitat nacional, de país, que recupera, mirant al passat, institucions pròpies i reivindicacions en qualitat de poble amb una identitat col·lectiva. L’elevació del nivell cultural del país, a través d’entitats com Palestra, o l’àmplia xarxa de corals i ateneus arreu de Catalunya, va lligat a la voluntat del catalanisme. En aquest sentit, les publicacions de llibres i de premsa en català al llarg de la Segona República estaven a nivells força normalitzats i expressions culturals tradicionals com les ballades de sardanes o noves formes d’esport com l’excursionisme tenien també un clar sentit de reivindicació nacionalista. Però l’arribada de Franco suposa no només la instauració d’una duríssima dictadura sinó l’arribada al poder d’un nacionalisme espanyol situat a l’extrema dreta que pretén castellanitzar tota Espanya i que relegarà la llengua catalana a l’espai privat. Frases com “Si eres español, habla español” pintades a les parets de la Parròquia de la Mare de Déu de l’Alba de Tàrrega il·lustren aquestes idees. Qualsevol expressió en català era perseguida i penalitzada amb dures multes. Això va comportar que, inicialment, 70
TERCERA PART: LA VIDA QUOTIDIANA
molts llibres fossin destruïts pels propis editors per tal d’evitar represàlies. Tot l’esforç d’anys en la direcció d’elevar el nivell cultural del país se’n va en orris: cal tenir en compte que la publicació de llibres en català va estar prohibida durant set anys i cinc mesos o que si l’any 1933 la producció editorial en català representava el 23,1% de la indústria editorial espanyola, l’any 1975 era del 4,5%. La voluntat d’exterminar la nostra cultura queda palesa en aquestes dades i en accions puntuals com la crema de la llibreria Güell, a Tàrrega, l’any 1939, una llibreria vinculada a una família republicana i significadament compromesa amb la normalització de la llengua; altres exemples d’aquesta fanàtica persecució són els bans que el propi Ajuntament de Tàrrega publica perseguint la retolació dels cartells de les botigues en català, o la mateixa desaparició de la llengua en totes les escoles, fet que ha suposat que diverses generacions de catalanoparlants siguin incapaços d’escriure en la seua pròpia llengua. I no només la llengua és perseguida, també totes aquelles entitats culturals que poden despertar sentiments nacionalistes, com Palestra o els ateneus del país, un dels elements dinamitzadors de l’activisme cultural previs a la Dictadura, entitats que englobaven la pluralitat de la societat. En el cas de Tàrrega, la Societat Ateneu n’és un clar exemple: abans de la Guerra Civil hi confluïren persones marcadament d’esquerres que ocuparen la presidència de la Societat com Samuel Pereña i Reixachs i Màrius Amigó i Rojals o càrrecs en la direcció com Josep Prenafeta i Fontanet, Josep Sala i Fabregat, Antoni Morguí i Mas i Marià Solé Castellà, la majoria d’ells exiliats i/o represaliats. Amb l’arribada de la Dictadura l’Ateneu ja no representà la pluralitat targarina, sinó tan sols un sector, favorable, complaent o submís per força al franquisme.
Ban de l’Ajuntament de Tàrrega prohibint la utilització del català en la via pública. (Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega)
“En passar davant d’una papereria-llibreria, recordo que, poc després d’haver-se acabat la guerra, hi acudia sovint des de Tàrrega, amb en Jaume Anglí, a comprar-hi llibres catalans. Ja gairebé no en quedaven enlloc. Hom els havia fet desaparèixer i, de la manera que anaven les coses, teníem la impressió que podien ser els darrers en la nostra llengua. La pega era que disposàvem, o si més no disposava jo, de pocs diners. Fos com fos, però, sempre ens en tornàvem relativament carregats, feixuga la bicicleta, que era el nostre mitjà de transport. D’una vegada a l’altra, sovintejades, trobàvem el dipòsit si fa no fa com l’havíem deixat, la qual cosa ens podia fer creure que érem els únics clients. No ho asseguraria, és clar, però evidentment no n’hi havia gaires. És natural: d’on podien sortir si, en lloc de comprar, tanta gent havien destruït, per por, els volums catalans que posseïen?” [parlant de Cervera] Manuel de Pedrolo: Diari 1986, pàg. 247, Edicions 62, Barcelona, 1998.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
71
BIOGRAFIA
MAGÍ PERA I ROCA El catalanisme cultural a la presó
Molt probablement, Magí Pera i Roca, de Cal Güell, és una de les persones represaliades més recordades en aquesta ciutat, tant per la seua vessant pública durant tot el període previ a la Guerra Civil, com per la seua activitat comercial abans i després de la guerra. Magí Pera i Roca va nàixer a Tàrrega l’any 1883, en el si d’una família culta i amb un clar sentiment catalanista. Familiar d’una altra figura targarina de nivell intel·lectual com era el Mestre Güell, sempre exercí un catalanisme proper als moviments culturals i com a mostra d’això es vinculà a Acció Catalana, arribant a establir relacions amb el president d’aquest partit, Lluís Nicolau d’Olwer. A partir de la Segona República, Acció Catalana, es fusionà amb un altre partit i passà a anomenar-se Acció Catalana Republicana. El seu catalanisme, conservador si el comparem amb el d’ERC, tingué molt més recolzament, al contrari que a la resta de Catalunya, a la nostra ciutat, on obtingué molts més bons resultat que el partit de Macià i Companys. A Tàrrega, Acció Catalana fou una força política prou important en els primers anys de la Segona República i fou capaç d’englobar diferents sensibilitats fent del catalanisme cultural el seu eix vertebrador. L’activitat pública de Magí Pera va més enllà del vessant polític i comercial, ja que és un dels impulsors de l’Associació d’Amics de l’Ar-
72
bre que feu del turó erm de Sant Eloi un petit bosquet sobre la ciutat de Tàrrega. Magí Pera arribà a ser vicepresident d’aquesta formació i la seua implicació política, a partir de l’esclat de la Guerra Civil, fou fidel al govern republicà, tot i les seues desavinences, com a catòlic, amb la violència anticlerical que es produí a Tàrrega i arreu del país en els primers dies de l’esclat de la guerra. A partir del primer bombardeig sobre la ciutat de Tàrrega, el 5 d’abril de 1938, la capital política republicana de la província de Lleida passà a ser Tàrrega, que acollí la devaluada administració republicana; junt a aquesta s’imprimia en una impremta mòvil, el periòdic UHP (Uníos Hermanos Proletarios), destinat al front de guerra. El dia 7 de desembre aparegué un text unitari del Front Popular condemnant els bombardejos sobre la població civil de Hitler i Mussolini, i cridant a la població a cooperar amb les autoritats republicanes i a l’Exèrcit Popular firmat pels caps dels diferents partits a la ciutat; la firma de Magí Pera, segons la seua família, no autoritzada pel mateix, suposà una dura condemna de presó acabada la Guerra Civil. Abans però del final d’aquesta, i motivats justament pels bombardejos sobre la ciutat de Tàrrega, la família Pera decideix marxar cap a Barcelona en els darrers dies de l’any 1938.
Dibuix fet a Magí Pera Roca durant el seu captiveri a la presó de Lleida. (Col·lecció particular família Pera Güell)
En el seu retorn a Tàrrega, entre finals de febrer i començaments de març, la família Pera descobreix que la seua llibreria havia estat destruïda i incendiada, i que molts dels seus llibres havien estat cremats als afores de la ciutat. La significació i el compromís de la llibreria Güell amb la normalització lingüística del país fou un clar objectiu pels vencedors de la guerra que pretenien acabar amb la presència pública de la llengua catalana; la crema dels seus llibres és només una mostra de la intenció del bàndol feixista, que el 5 d’abril del 1938 deroga l’Estatut de Catalunya o que prohibeix l’ús públic del català (la ciutat, a partir de la victòria franquista, veurà durant anys pintades del tipus si eres español, habla en español).
vimiento Nacional y a Hitler y Musolini”. Dels 30 anys de condemna, acabarà passant-ne 2 a la presó de Lleida i aconseguirà la llibertat condicional el dia 20 de juny de 1941. La seua persecució però, no acaba aquí, ja que durant els anys 1945 i 1946 serà expedientat pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques.
I seguint amb el cas concret de Magí Pera, aquest serà detingut a Tàrrega per la Guàrdia Civil el dia 6 de març, jutjat en un Consell de Guerra el dia 19 de juny de 1939 i condemnat a 30 anys de presó. És molt interessant aturarse en la lectura d’aquest Consell de Guerra; Magí Pera és condemnat a 30 anys de presó per dos fets: el primer, haver pertanyut a Acció Catalana des d’abans del cop d’Estat de Franco (observeu com s’aplica la llei de forma retroactiva); i el segon, per la firma del manifest del desembre del 1938 “en el que se injuria y calumnia al Glorioso Mo-
Amb la publicació d’aquest manifest pretenem que, un text que fa 70 anys va suposar una condemna tant dura, serveixi avui per mostrar la injustícia de Franco i dignificar la memòria de persones com Magí Pera i Roca, sempre al costat dels ideals democràtics i defensor de la cultura catalana.
Dintre d’aquesta biografia creiem necessària la publicació del text que suposà la condemna a 30 anys de presó de Magí Pera i Roca. Cal posar aquest manifest dins el seu context: els dos últims mesos de l’any 1938 són els que el Pla de Lleida pateix més bombardejos. I cal remarcar també la visió dels redactors d’aquest text on anticipen la voluntat de Hitler de començar una nova guerra.
Informacions extretes de: fonts orals, germanes Pera Güell; Arxiu Comarcal de la Segarra, expedients de responsabilitats polítiques; Arxiu Històric de Lleida, fons de la presó provincial de Lleida.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
73
BIOGRAFIA
…pagesos, comerciants i industrials de les comarques Segrià i Urgell Companys: Els invasors estrangers, que fa prop d’un any creien poguer arribar a dominar Espanya amb la seva ofensiva del març-abril passats, vegueren frustrats els seus designis criminals per l’heroica resistència de Catalunya i de tot el poble espanyol. Però Hitler i Mussolini no abandonen els seus plans exasperats per la reacció que internacionalment s’opera contra els seus métodes bàrbars, tenen pressa. Volen dominar el nostre país per dominar els nostres pobles per a ferse amb dos milions de soldats que obligarien a lluitar contra els altres pobles. Voldrien apoderar-se de les nostres riqueses com a font de matèries primes, per a la preparació de nous crims i de noves agressions com ho demostra el passat amb la desgraciada Txecoslovàquia. Per això, el terror és la seva política en tot el territori que dominen. Maten i assassinen, roben i exploten sense distinció com dominadors que exerceixen amb tota crueltat el seu “dret de conquesta”. Ens en donen la mostra amb els bombardeig criminals amb els que pretenen aterroritzar els nostres. Però això no serà així. Ni a Catalunya ni a tota Espanya no volem éssser esclaus de Hitler ni de Mussolini ni de ningú. Els sofriments, la carn esquinçada de les nostres poblacions ens uneix a tots els catalans i a tots els espanyols, sense distinció, en un objectiu comú. Republicans i comunistes, socialistes i catòlics, anarquistes i sense partit, ens unim davant el crim per fer efectiva a Catalunya la consigna gloriosa que salvà Madrid – No pasaran! Si amb els bombardejos pretenen desmoralitzar la nostra població amb possibles fins ofensius, respondrem als seus objectius unint-nos més fortament, mantenint-nos en els nostres llocs, per respondre als seus plans tal com correspon. El Front Popular del Segrià-Urgell crida a tota la població de les nostres comarques a enfortir la pròpia unitat i a estrènyer les relacions cordials amb l’Exèrcit Popular, la capacitació i enfortiment del qual s’ha superat constanment i és avui el baluard de la nostra resistència i de la nostra defensa. El magnífic exemple de la heroica gesta de l’Ebre, és una prova més de la vàlua dels nostres combatents que desperta la confiança que el poble té amb el seu esperit de lluita i que constitueix una barrera on s’estavellaran totes les tentatives dels invasors. Les fortificacions del nostre front, exemple de tècnica, formant una infraquejable muralla, i el valor i l’heroisme dels nostres soldats, és garantia plena de que els nostres enemics no podràn envair ni un sol pam més de les nostres comarques. Aquesta perspectiva de seguretat, ha d’ésser un motiu més perque donem al nostre gloriós Exèrcit tot el suport que precisi.
74
Totes les organitzacions han de mantenir-se estretament unides. Els Ajuntaments en contacte profund amb el poble. El Front Popular i els Ajuntaments han de preocupar-se seriosament de la construcció de refugis i trinxeres i estimular l’aportació àmplia de tota la població. Han de mantenir contacte estret amb l’exèrcit per ajudar en tot el possible a les tasques de fortificació si l’Exèrcit els necesités. El Front Popular Comarcal està sempre atent a la situació i, igual que fins avui, segueix orientant aquestes comarques. La població ben unida, no té de creure els elements reaccionaris que voldrien crear confusió. Ha d’estar convençuda de que el Front Popular i les Autoritats treballen amb ella constanment i són els únics que la poden orientar. Units per un mateix interés de salvar la nostra pàtria, de defensar la nostra terra contra les hordes bàrbares que voldrien envaïr ens mantindrem tots ferms i serens als nostres llocs. Com catalans, orgullosos d’esser-ho, juntament amb els companys espanyols no catalans que ajuden avui a Catalunya, com en el seu dia els catalans ajudaren a Madrid i tots els altres, farem fracassar, una vegada més, els plans de l’enemic. Les nostres dones, els nostres vells i els nostres infants no seran escarnits pel feixisme. Com “els Segadors” que donaren nom a l’himne català, seguint l’obra dels nostres avantpassats, honrant el nom il·lustre del primer President de la Generalitat, Francesc Macià, units tots els catalans a l’entorn del President Companys, junts els pobles hispànics baix la direcció del Govern d’Unió Nacional i el seu cap D. Negrín, farem front i derrotarem els invasors. Salvarem les llibertats de Catalunya. Consolidarem la República democràtica salvant la independència d’Espanya, i units cordialment , amb l’esforç i el sacrifici d’avui, farem demà de la nostra pàtria un país pròsper, lliure i feliç.
Tàrrega 7 de Desembre del 1938 PEL FRONT POPULAR Esquerra Republicana de Catalunya: BISCARRI – Confederació Nacional del Treball: SOLÉ ESTEVE – Unió General de Treballadors: SOLER ROCAFULL – Estat Català: BARRUFET – Unió de Rabassaires: DOMINGO – Partit Socialista Unificat de Catalunya: RAMON SASPLUGAS – Acció Catalana: MAGÍ PERA.
Manifest signat per Magí Pera que servirà per tancar-lo a la presó
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
75
LA VIOLÈNCIA INCONTROLADA DELS FALANGISTES La justícia ràpida: el cas d’en Xavier Balagueró
Amb l’ofensiva sobre Catalunya de l’exèrcit de Franco, entre finals de desembre de 1938 i principis de febrer de 1939, s’ocupen la majoria de ciutats catalanes. Des de l’entrada de les tropes nacionals a les ciutats, fins als volts del 10 de febrer, en què les autoritats franquistes passen a controlar el poder, es produeix sovint, arreu de Catalunya, casos de saquejos d’aliments i bestiar per part de les tropes, casos d’apallissaments i escarni públic, fins i tot violacions de dones i afusellaments arbitraris. Aquest és el cas d’en Xavier Balagueró i Farré; segons testimonis orals no va exiliar-se com la resta de republicans, sinó que es va amagar a les Pallargues. Amb l’entrada de les tropes nacionals a la ciutat de Tàrrega el dia 15 de gener, tots els elements republicans s’havien retirat en direcció a Barcelona o França. Pel que sembla es buscaven persones republicanes per alliçonar en públic la població que no havia marxat. Xavier Balagueró havia participat obertament en actes de signe republicà tot i que no militava en cap partit polític. A través de pressions a familiars d’en Xavier Balagueró es delata el seu amagatall, és localitzat, portat a Tàrrega i afusellat immediatament a la paret del cementiri, evidentment sense cap judici. En el mateix lloc, un jove de Verdú, anomenat Benet Lluïset i conegut 76
QUARTA PART: LA REPRESSIÓ
com “el Xisto” és tret de la presó i assassinat a cops per un grup de falangistes. El cas d’en Xavier Balagueró explica encara una altra cara important a destacar: el tema de l’oblit històric dels perdedors de la guerra. No fou registrat fins que ho sol·licità la que fou la seua esposa, Rosa Pintó Borràs, davant el notari i amb l’ajuda de dos testimonis, l’11 d’abril de 1977. Xavier Balagueró i Benet Lluïset són dues víctimes a les portes del mateix cementiri en què fou assassinat a principis de la Guerra Civil, per un grup de milicians, el capellà Ferran Saperas i Aluja, en procés de beatificació al Vaticà. Encara avui el carrer on foren assassinades aquestes tres persones duu el nom de Ferran Saperas. Aquest no és l’únic cas de mort a mans de grups falangistes a Tàrrega. Durant la primavera de 1940, Josep Maria Boixadera i Bosch, amb 17 anys, fou apallisat a la plaça de Sant Antoni de Tàrrega poc abans de ser entregat a la Guàrdia Civil i ingressat en un centre de reclusió; l’octubre de 1940 morirà, segons la família, a causa de la pallissa. També és conegut el cas d’en Magí Puigfarregut i Prats, Magí “el flaires”, que a mitjans dels anys 40 és conduït a la presó municipal de Tàrrega i assassinat a cops; les autoritats de l’època van atribuir la mort a un suïcidi.
Xavier Balagueró Farré, afusellat al cementiri de Tàrrega pels falangistes, amb la seva dona Rosa Pintó Borràs. (Col·lecció particular Teresa Baró). Jacint Lloses Espinal fou apallisat per un grup de falangistes anys després de sortir de la presó. A conseqüència d’aquesta pallisa morirà el dia 18 de febrer de 1946. (Col·lecció particular família Lloses).
Magí Puigfarregut i Prats, regidor de l’Ajuntament de Tàrrega per Esquerra Republicana entre l’octubre de 1936 i l’agost de 1937, marxà a l’exili a Barcelona però finalment fou detingut i empresonat a Tàrrega, on és assassinat. (Col·lecció particular Josep Pons Puigfarregut).
Josep M. Boixadera i Bosch va ser detingut i apallissat a la plaça San Antoni per un grup de falangistes. Morirà pocs mesos després. (Col·lecció particular Jordi Boixadera Bosch).
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
77
LA LLEI DE RESPONSABILITATS POLÍTIQUES La justícia al revés
La Ley de Responsabilidades Políticas del dia 9 de febrer de 1939 és una de les més representatives de la mentalitat franquista: culpa al bàndol republicà de ser el responsable de la guerra (l’alçament armat el fa Franco, el 18 de juliol de 1936) i en conseqüència, de la destrucció de pobles i ciutats; amb aquesta lògica sembla clar que la reconstrucció del país la paguin els republicans, concretament tots aquells que han pertanyut a algun partit polític, sindicat o associació republicana. I no només podem considerar aquesta llei com una llei al revés -ja que es culpabilitza del Cop d’Estat el govern escollit democràticament- sinó que també és retroactiva: se’ls fa responsables d’incomplir aquesta llei (vigent des de la seua publicació, el dia 9 de febrer de 1939) per actes comesos des de l’octubre de 1934; amb la Llei de Responsabilitats Polítiques a la mà es pot jutjar a qualsevol per haver militat en un partit o fins i tot per haver
fet propaganda a favor o haver votat a qualsevol dels partits del Front Popular (PSOE, ERC, Partit Comunista, Acció Catalana…). Com dèiem, la llei de responsabilitats polítiques buscava fer pagar les destrosses de la guerra als perdedors; així, diverses de les persones jutjades per aquest tribunal perdran propietats: a Tàrrega, Màrius Amigó i Rojals, Magí Pera i Roca i Francesc Pomés i Monfà. Amb la transició democràtica, els particulars no recuperaran mai els seus béns. La majoria de les persones que van passar per aquest tribunal ja havien estat jutjades en consells de guerra o empresonades o fins i tot podien ser jutjades tot i estar a l’exili, com és el cas de l’advocat targarí Ramon Vilaró i Campabadal. La “justícia” franquista era implacable, i ens trobem fins i tot casos de persones jutjades després de mortes, com el targarí Antoni Combes i Mir.
LEY DE RESPONSABILIDADES POLÍTICAS Ley de Responsabilidades Políticas. BOE 13 de febrero de 1939.
78
QUARTA PART: LA REPRESSIÓ
LLISTA DE PERSONES EXPEDIENTADES PEL TRIBUNAL DE RESPONSABILITATS POLÍTIQUES: Aldabó Solé, Carme Amigó Rojals, Màrius Casamitjana Vives, Isidre Combes Mir, Antoni Duocastella Freixa, Marià Escribà Grau, Josep Fauste Llorente, Fèlix Gabriel Estany, Francesc Gabriel Solà, Antoni Gené Solé, Pere Gilabert Castelló, Celestí Gilabert Pinós, Josep Gilabert Roig, Joan Huguet Llobet, Ramon Malfeito Ramírez, Josep Marsol Francino, Josep Mas Pera, Jaume Mesagué Bonet, Ramon Moreu Balcells, Francesc Nusàs Viladegut, Pilar Ortiz Bosch, Josep Ortiz Bosch, Magí Ortiz Real, Josep Pera Roca, Magí Perera Mònico, Joan Pijoan Serra, Antoni Pomés Monfà, Francesc Puigfel Térmens, Josep Reig Coll, Ramon Roca Vila, Ramon Sala Fabregat, Josep Segura Llorenç, Ramon Solà Reixachs, Magí Solé Pons, Pau Vall Balasch, Francesc
BIOGRAFIA
MÀRIUS AMIGÓ I ROJALS El Tribunal de Responsabilitats Polítiques: fer pagar la guerra als perdedors
Màrius Amigó i Rojals, fill del mestre republicà Bonaventura Amigó i Pellicer, conegut popularment com el mestre Amigó, fou un dels caps visible del republicanisme a Tàrrega, arribant a ocupar la presidència d’Unió Republicana, la tradicional organització republicana targarina que al llarg de la Segona República s’alià amb l’ERC. Màrius Amigó fou un home vinculat emocionalment i política a ERC, ja que la seua estreta amistat amb Humbert Torres, d’ERC a Lleida el portà a representar aquest partit en les primeres eleccions a la Generalitat de Catalunya el novembre de l’any 1932. A Tàrrega arribà a ser conseller de l’Ajuntament. Com tants d’altres regidors republicans i polítics significats, fou empresonat durant els Fets d’Octubre de l’any 1934. Durant la Guerra Civil no ocupà cap càrrec polític. Més enllà de la política, la faceta pública de Màrius Amigó va ser molt extensa: fou president i fundador dels Amics de l’Arbre i presidí també la Societat Ateneu, en una nova mostra (com en el cas de Samuel Pereña) de la importància del republicanisme en el popularíssim Ateneu. Fou també conegut pel seu treball, al capdavant de las llavors modernes noves xarxes d’electricitat, sent encarregat de Riegos y Fuerzas del Ebro, coneguda popularment com La Canadenca, i destinada a la producció i transport d’energia elèctrica. Tal com hem dit, Màrius Amigó no participà públicament en política durant la Guerra Civil a Tàrrega, ni emprengué com molts republicans, el camí de l’exili cap a França. Per motius laborals, o bé per por a ser perseguit si es quedava a Tàrrega, Màrius Amigó continuà la seua vida a Vic desprès del final de la Guerra Civil, tot i que retornà a Tàrrega un cop entrades les tropes de Franco provinent de Tarragona, on havia estat treballant gairebé tot el període de guerra.
dors. Ara bé, a través del jutge instructor del Tribunal de Responsabilitats Polítiques de Lleida, s’obre un expedient de responsabilitats contra seu el dia 27 de març de 1941. Aquest tribunal, que apareix a partir de la Llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer de 1939, tenia com a objectiu, més enllà de tot l’aparell repressor franquista (consells de guerra, detencions i empresonaments, camps de concentració…) fer pagar els danys econòmics de la guerra a totes aquelles persones que, sempre segons la mentalitat franquista, havien estat els culpables de la Guerra Civil: les persones que havien militat en partits democràtics. En el cas de Màrius Amigó, les acusacions contra seu són sempre haver-se mostrat públicament com una persona laica i d’haver militat en partits republicans. Tots els expedients de responsabilitats polítiques van acompanyats sempre d’investigacions sobre els béns que posseeixen els acusats, des de finques i propietats a possibles estalvis. Si bé l’expedient que es conserva en arxiu d’en Màrius Amigó sembla estar incomplert i no podem tenir una constatació escrita del que passà amb les seues propietats, per fonts orals de la família, sabem que es produïren irregularitats amb els seus terrenys. Com es pot comprovar revisant els expedients de responsabilitats que es van fer arreu de l’estat espanyol, aquest organisme, pensat per fer pagar econòmicament la guerra als perdedors, servirà en moltes ocasions per crear autèntiques fortunes dins del bàndol vencedor, especialment en aquelles famílies amb relacions excel·lents dins l’aparell franquista. Aquest és un altre dels temes que el final de la dictadura i el retorn a la democràcia no ha sabut resoldre: el retorn dels béns expropiats dels perdedors. Informacions extretes de: fonts orals: Francesc Balcells Xurriach, fonts escrites: Mir Curcó, Conxita; Corretgé, Fabià; Farré, Judit: Repressió econòmica i franquisme: l’actuació del Tribunal de Res-
No ens consta que Màrius Amigó fos detingut per la seua pertinença, abans de l’esclat de la Guerra Civil, a organitzacions republicanes, tal i com manaven les lleis dels vence80
ponsabilitats Polítiques a la província de Lleida, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997; Arxiu Comarcal de la Segarra, expedients de responsabilitats polítiques.
Màrius Amigó Rojals que fou expedientat pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques el 27 de març de 1941; el seu cas no es tanca fins l’any 1946. (Col·lecció particular família Balcells Amigó)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
81
Josep Gené i Puiggené “de la parada dels rucs” fou afusellat a les parets del cementiri de Lleida el dia 30 d’abril de 1940, després de ser jutjat en un consell de guerra. (Col·lecció particular Gustavo Gené Utgés)
Reproduccions de diversos consells de guerra de gent de Tàrrega. (Arxiu del Tribunal Territorial Militar Tercer, Barcelona)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
83
84
LLISTA DE PERSONES SOTMESES
Huguet Llobet, Ramon
Reig Coll, Ramon
A UN CONSELL DE GUERRA:
Huguet Pijuan, Enric
Roca Colomines, Josep
Huguet Santesmasses, Joan
Rosell Capdevila, Josep
Abella Selva, Josep
Llobet Mayoral, Josep
Sarró Sabaté, Silvestre
Aldabó Solé, Carme
Lloses Espinal, Jacint
Saurina Saurina, Palmira
Alimbau Trullols, Miquel
Llovera Talavera, Gaspar
Segura Altisent, Florenci
Bonet González, Gumersind
Lluelles Vilaplana, Joan
Segura Berenguer, Emili
Bonet Grau, Joan
López Solé, Ramon
Segura Farré, Josep
Borràs Clarió, Florenci
Marquilles Talavera, Miquel
Solà Reixachs, Magí
Cardet Lloses, Agustí
Mas Pera, Jaume
Solé Esteve, Josep
Casamitjana Vives, Isidre
Mazzi Catanyer, Guelfo
Tarragó Planas, Josep
Castellà Calderó, Maria
Mesagué Bonet, Ramon
Trilla Mir, Lluís
Castellà Plà, Ramon
Minguell Arrufat, Pau
Tugues Malet, Josep
Castells Balasch, Gil
Novell Guiu, Francesc
Vall Balasch, Francesc
Casteràs Cascalló, Esteve
Nusàs Viladegut, Pilar
Vall Reixachs, Felip
Cervantes Ruiz, Josep
Obach Castellà, Ramon
Vall Roca, Samuel
Clarisó Prats, Pere
Oliva Bosch, Lluís
Valls González, Valeri
Cluet Puig, Ramon
Oliva Cases, Pau
Vilafranca Farré, Josep
Combes Mir, Antoni
Ortiz Benseny, Magí
Combes Nusàs, Josep
Ortiz Bosch, Magí
LLISTA DE CONDEMNATS A PENA
Duocastella, Marià
Ortiz Bosch, Josep
DE MORT I EXECUTATS:
Escribà Grau, Josep
Ortiz Pujol, Magí
Esteban Mora, Joan
Ortiz Real, Josep
Gené Puiggené, Josep (Tàrrega)
Fauste Llorente, Fèlix
Paül Solé, Josep
Güell Bonjoch, Jaume (Tàrrega)
Franquet Carulla, Antoni
Pedró Cubells, Maria
Lloreta Giribet, Francesc (El Talladell)
Gabriel Estany, Francesc
Pera Roca, Magí
Segura Altisent, Florenci (El Talladell)
Gabriel Solà, Antoni
Pijuan Miralles, Lluís
Gasull Abella, Francesc
Pijoan Serra, Antoni
LLISTA DE CONDEMNATS A PENA
Gasull Abella, Antoni
Pomés Marsal, Antoni
DE MORT I ABSOLTS:
Gavaldà Rull, Eusebi
Pont Prats, Rosendo
Gené Solé, Pere
Prat Parlet, Ramon
Borràs Clarió, Florenci (La Figuerosa)
Gilabert Castelló, Celestí
Puig Giménez, Caietà
Gasull Abella, Francesc (El Talladell)
Gilabert Castelló, Ramon
Puiggròs Bergadà, Ramon
Marsinyach Sunyé, David (Tàrrega)
Gilabert Llovera, Josep
Ramon Giménez, Josep
Minguell Arrufat, Pau (Tàrrega)
Gilabert Pinós, Josep
Real Blasi, Isidre
Valls Gonzàlez, Valeri (Tàrrega)
Gilabert Roig, Joan
Real Lloses, Anton
QUARTA PART: LA REPRESSIÓ
Ordre d’execució de Florenci Segura i Francesc Lloreta. (Arxiu del Tribunal Territorial Militar Tercer, Barcelona)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
85
BIOGRAFIA
FLORENCI SEGURA ALTISENT I FRANCISCO LLORETA GIRIBET La justícia de Franco El Talladell, 1881 - Lleida, 1 de juny 1939 El Talladell, 1902 - Lleida, 1 de juny 1939 Amb la següent biografia, com en la resta del catàleg, volem ilustrar, a partir de casos concrets, individuals, una de les parts que parlen sobre la repressió, l’exili o la vida quotidiana. En aquest cas pretenem explicar, amb dues vivències paral·leles, el que passava amb les persones jutjades en un Consell de Guerra, però en aquests dos casos en concret, parlarem també breument de la història d’El Talladell, ja que les dues persones biografiades són d’aquesta població. Florenci Segura Altisent, nascut a El Talladell i professor en aquest poble, conegut popularment com el mestre Segura, fou un públic militant de les ideologies d’esquerres, i com la majoria del professorat republicà milità dins la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyança (FETE), vinculada a l’UGT. Milità també dins d’Esquerra Republicana i fou detingut i empresonat pels Fets d’Octubre de 1934. Per la seua formació, des de la proclamació de la Segona República, fou el secretari de l’Ajuntament d’El Talladell, però fou destituït durant el període que governaren les dretes al govern de Madrid (del novembre de 1933 al febrer de 1936), reincorporant-se altre cop al càrrec amb la victòria del Front Popular al febrer del 1936. Francesc Lloreta Giribet, nascut també a El Talladell, i pagès d’ofici, abraçà les idees del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i ingressà com a conseller de l’Ajuntament d’El Talladell durant el període de la Guerra Civil. Tots dos formaren part del Comitè de Milícies Antifeixistes d’El Talladell, el primer com a secretari i el segon com a membre del Comitè. Els comitès, a tot Catalunya, es crearen a partir de la reacció de la classe obrera que, organitzada i armada a Barcelona i a les principals ciutats de Catalunya, va ser capaç d’enderrocar els militars sublevats en recolzament a l’intent de cop d’Estat de Franco. En d’altres punts, l’aixecament de Franco sí que triomfa, i el país queda dividit en dos bàndols que iniciaran la Guerra Civil. La reacció popular que va foragitar als sublevats a Catalunya, va superar a la capacitat de reacció del govern republicà
86
i de la pròpia Generalitat, i va provocar que en els dies posteriors al cop d’Estat, existís una veritable apropiació del poder per part de sindicats obrers i partits revolucionaris que no tenien una presència destacada en les institucions de poder (Ajuntaments, Generalitat i Govern de la República). Aquesta victòria al carrer suposa un canvi a nivell polític importantíssim: els resultats de les eleccions democràtiques celebrades amb anterioritat per la presidència del Govern de la República, la Generalitat i els Ajuntaments, canvia en funció de les necessitats de la guerra. Així, els partits polítics que en les eleccions del febrer del 1936 estaven integrats dins del Front Català d’Ordre, quedaven excloses del poder a Catalunya, i dels Ajuntaments catalans. En una societat ja en guerra, a pràcticament tots els pobles de Catalunya es constituïren els comitès antifeixistes que havien de vetllar per l’ordre a favor de la República, treballant també en la detenció de moltes d’aquelles persones que s’havien posicionat a favor del cop d’Estat de Franco o que per afinitat ideològica s’hi podien sentir properes, principalment gent de dretes i catòlics. A aquesta mena de poder popular s’atribueix, del juliol al setembre de 1936, la persecució i assassinat de tot tipus de persones vinculades a les dretes i principalment a gent religiosa. Poc a poc però, els diferents governs anaren restablint l’ordre estroncat pel cop d’Estat i s’establitzà la situació. Sovint, i especialment en les poblacions més petites, s’associa el Comitè Antifeixista amb el propi Ajuntament. A El Talladell, al llarg de la Guerra Civil, foren assassinades dues persones: Francesc Gasull Ribalta i l’alcalde de dretes d’El Talladell, el senyor Josep Prats Domingo, el primer assassinat el dia 23 de setembre de 1939 a les afores del poble i el segon assassinat en un lloc indeterminat el dia 15 d’agost de 1939. Per aquests assassinats (i d’altres càrrecs com el de pertinença a organitzacions d’esquerres) són inculpats Florenci Segura i Francesc Lloreta i processats en un Consell de Guerra. El procés comença el dia 21 de febrer de 1939, dia que el nou Ajuntament d’El Talladell, ja en mans de les forces nacionals, reb un ofici de l’Auditor de Guerra demanant informació sobre aquestes
Francisco Lloreta Giribet. El 21 d’abril de 1939 és jutjat en un Consell de Guerra i condemnat a mort. L’1 de juny és afusellat al cementiri de Lleida. (Col·lecció particular Pepita Lloreta).
dues persones; els informes de l’Ajuntament d’El Talladell sobre aquestes dues persones podien haver estat concloents, ja que en ells es parla clara i explícitament de la no participació d’aquestes dues persones en l’assassinat de Gasull i Prats al llarg de la Guerra Civil. Un cop detinguts, són portats a la presó del cap del partit judicial, a Cervera, on són interrogats el dia 1 d’abril de 1939. En aquests interrogatoris, sense cap garantia jurídica, els dos tornen a ser acusats d’aquests dos assassinats, fets que els dos encausats negaran al llarg de l’interrogatori. El dia 19 d’abril de 1939, són traslladats a la presó provincial de Lleida, a l’espera del Consell de Guerra. És molt important destacar que la justícia franquista és militar, i que considera, entre molts d’altres, com a delicte de rebel·lió militar, la pertinença a organitzacions polítiques democràtiques. Sota aquesta jurisprudència, són jutjats el dia 21 d’abril de 1939 en Consell de Guerra a Lleida, Florenci Segura i Francesc Lloreta. El primer és acusat de tenir una ideologia política d’esquerres, d’estar afiliat a ERC, haver participat en els Fets d’Octubre de 1934, ser secretari de l’Ajuntament republicà (no oblidem que és un ajuntament escollit democràticament) i haver format part del Comitè d’El Talladell; el segon, Francesc Lloreta, és acusat d’estar afiliat al PSUC i fer propaganda de les seues idees i de ser conseller de l’Ajuntament d’El Talladell i membre del Comitè. L’última de les acusacions, haver format part del comitè -fet que es pot demostrar gràcies a l’incautació de les actes de l’Ajuntament de les que s’apropiarà l’exèrcit de Franco- servirà per associar als dos encausats en l’assassinat dels senyors Gasull i Prats. Al llarg del Consell de Guerra, recordem que sense cap tipus de garantia jurídica, l’acusació presenta la idea que l’assassinat de Ga-
sull i Prats és obra del Comitè d’El Talladell, del qual, els dos encausats, havien format part. Ni en els informes previs, ni en els interrogatoris, ni al llarg del propi Consell de Guerra se’ls fa responsables directes d’aquests assassinats, tant sols se’ls fa responsables d’haver format part del mateix comitè que suposadament va cometre els assassinats. El mateix dia del judici es dicta sentència i aquesta és de pena de mort pels dos encausats. El dia 25 d’abril, l’Auditoria de Guerra de Catalunya aprova la sentència i ordena elevar-la al Quarter General del Generalíssim Franco, que el dia 27 d’abril dóna també l’aprovació. El dia 31 de maig de 1939, el governador militar de la província de Lleida, fixa l’hora, la data i el lloc d’execució dels dos encausats: les 5 del matí del dia 1 de juny de 1939 a les tàpies del cementiri de la ciutat de Lleida; previ pas per la capella de la presó, Florenci Segura i Francesc Lloreta són executats per un piquet d’afusellament i enterrats en la fosa comú d’aquest cementiri. Com podem veure en el cas d’aquestes dues persones, les garanties jurídiques són inexistents en aquests tipus de judicis, i en el cas concret de Florenci Segura i Francesc Lloreta, sembla clar que la justícia franquista està buscant la venjança per l’assassinat de Francesc Gasull i Josep Prats. Entre Tàrrega i tots els seus pobles agregats, passaran pels Consells de Guerra franquistes un total de 87 persones, de les quals 8 seran condemnades a mort i 3 executades. Informacions extretes de: fonts orals, Pepita Lloreta; Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer, Barcelona i Arxiu Històric de Lleida, fons de la presó provincial de Lleida.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
87
LES DEPURACIONS DE FUNCIONARIS Ni un sol treballador amb un pensament diferent
Ja l’any 1936, la Presidencia de la Junta de Defensa Nacional anuncià, en un decret, la depuració de funcionaris. L’article 3 d’aquell decret diu: “Los funcionarios públicos y los de empresas subvencionadas por el Estado, la provincia o el municipio o concesionarias de servicios públicos podrán ser corregidos, suspendidos y destituidos de los cargos que desempeñen cuando aconsejen tales medidas sus actuaciones antipatrióticas o contrarias al movimiento nacional.” Però no va ser fins al gener de 1939, amb la creació de la Llei de Responsabilitats Polítiques, quan definitivament es concretà el marc legal de les depuracions. Aleshores es posaren uns terminis concrets per tal que el funcionariat presentés unes declaracions jurades amb una sèrie de preguntes que podien ser una prova condemnatòria. Van passar pel sedàs tot el funcionariat amb l’objectiu de depurar 88
QUARTA PART: LA REPRESSIÓ
les diverses institucions de possibles “desafectes” al règim, però a més a més moltes persones van ser jutjades i condemnades pel sol fet d’haver format part d’algun partit polític, ara il·legal. Van ser depurats no sols els contraris al nou ordre establert, sinó també aquella gent que mostrava una actitud passiva perquè eren considerats com a rebels. Si es donava el cas que algú no presentava la declaració se li donava automàticament la baixa definitiva. En al cas de Tàrrega hem trobat un mínim de 22 persones que presenten aquesta declaració jurada, tot i que sembla que la majoria d’elles no van ser depurades. Coneixem però els casos de Casimiro Rabassa i Rocafort, secretari de l’Ajuntament de Tàrrega, jutjat en un Consell de Guerra i depurat, el mestre Josep Paül i Solé, director de l’Institut Politècnic i condemnat a 20 anys de presó per aquest fet, o el de Josep Malfeito i Ramírez, sereno de l’Ajuntament, expedientat pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques. A aquests caldria afegir-hi mestres i funcionaris que s’exilien.
Model de declaració jurada utilitzada per depurar als funcionaris de l’Ajuntament de Tàrrega
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
89
LES PRESONS DE FRANCO Espanya, una immensa presó
Amb l’arribada de la Dictadura franquista, la repressió és tan gran i tan generalitzada que les presons espanyoles són incapaces d’engolir tantes persones preses i caldrà improvisar i inventar nous centres de reclusió. L’empresonament d’un nombre tan gran de persones col·lapsa les presons espanyoles (es calcula que 300.000 persones estaven empresonades per motius polítics a Espanya l’any 1939) i dóna peu a la idea d’Espanya com una immensa presó. La falta de condicions higièniques, l’amuntegament de presos en cel·les o fins i tot les tortures i apallissaments dins la presó porten a la mort de molts presos. Aquest és el cas de l’històric dirigent republicà Enric Clua i Maluquer, regidor de l’Ajuntament de Tàrrega per Esquerra Republicana des del 1934, que morirà a la presó Model de Barcelona, segons consta en informes oficials per malaltia, però segons fonts orals mor per tortures. El cas d’Antoni Mateu i Franquesa és força semblant: l’endemà d’entrar a la presó de Lleida, provinent d’un Consell de Guerra, consta que mor per malaltia, però sembla clar que pot tractar-se d’un assassinat exemplar o venjança, ja que es tracta del germà del principal líder sindical de la ciutat: Francesc Mateu i Franquesa, exiliat a França. D’altres persones moriran segurament per la insalubritat d’aquestes presons, com són els casos d’Agustí Trilles i Verdegal, Guàr90
QUARTA PART: LA REPRESSIÓ
dia Civil de Tàrrega que es va mantenir fidel a la República i que morirà dins la presó de Lleida o el cas d’Antoni Miquel i Duran, que morirà a la presó del Jutjat de Cervera. De la nostra ciutat, un mínim de 134 persones van passar per aquestes presons sobreocupades i miserables. Sovint els empresonaments anaven acompanyats de treballs forçosos, treballs en penals o destacaments on es reconstrueixen les infraestructures destruïdes per la guerra… Aquests treballs permetran sempre reduir el temps de condemna i sortir abans de la presó. En alguns casos, al complir-se la condemna, aquesta s’acompanyava amb una ordre de desterrament que provocava que molts presos continuessin treballant en el mateix destacament però com a “lliberts”. A mitjans dels anys 40, les persones empresonades amb condemnes de més de 10 anys veuran les seues penes reduïdes amb la creació de la Comisión Central de Penas que atenuarà els anys de presó i permetrà la presó a domicili amb presentacions constants a la delegació local de la Junta de Llibertat Vigilada, a la qual calia presentar-se periòdicament; aquestes juntes continuaven controlant la vida privada dels expresos i imposaven la seua concepció de “recta moral”.
Jaume Mas Pera va ser detingut per un grup de soldats a Tàrrega i ingressà a la presó provincial de Lleida el gener del 1939. (Col·lecció particular Jaume Mas Sabanés)
Josep Pont Llobera durant el servei militar després d’haver estat a diverses presons i camps de concentració. (Col·lecció particular Josep Pont Llobera)
Agustí Trilles Verdegal fou destinat a Tàrrega per ocupar el càrrec de guàrdia primer de la caserna de la Guàrdia Civil. L’any 1938 s’entregà a les forces franquistes i va ser empresonat i traslladat a la Presó Provincial de Lleida on morí. (Col·lecció particular Agustí Castelar)
Maria Pedró Cubells, a l’esquerra amb vestit blanc, juntament amb altres dones a la Presó Provincial de Palma de Mallorca, el 25 d’abril de 1940. (Col·lecció particular família Serra Llena)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
91
REPRESALIATS QUE VAN ESTAR EN PRESONS FRANQUISTES:
92
Abella Selva, Josep
Gabriel Solà, Antoni
Moreno Castellà, Josep
Aldabó Solé, Carme
Gassó Aranda, Francesc
Morguí Mas, Antoni
Alimbau Trullols, Miquel
Gasull Abella, Francesc
Novell Guiu, Francesc
Amorós Sorribas, Francesc
Gasull Abella, Antoni
Nusàs Viladegut, Pilar
Balcells Bosch, Josep
Gavaldà Rull, Eusebi
Obach Castellà, Ramon
Balcells Pedrisa, Josep Maria
Gené Puiggené, Josep
Oliva Bosch, Lluís
Boixadera Bosch, Josep Maria
Gené Solé, Pere
Oliva Cases, Pau
Bonet González, Gumersind
Gilabert Castelló, Celestí
Oliva Griñó, Gertrudis
Bonet Grau, Joan
Gilabert Castelló, Ramon
Ortiz Benseny, Magí
Borràs Clarió, Florenci
Gilabert Llovera, Josep
Ortiz Bosch, Magí
Bosch Sala, Lluís
Gilabert Pinós, Josep
Ortiz Bosch, Josep
Calderó Llobet, Pere
Gilabert Roig, Joan
Ortiz Pujol, Magí
Calderó Tugues, Francesc
Graells Ximenos, Carles
Ortiz Real, Josep
Cardet Lloses, Agustí
Güell Bonjoch, Jaume
Paül Solé, Josep
Carulla Costa, Ramon
Hernández Cluet, Miquel
Pedró Cubells, Maria
Casamitjana Vives, Isidre
Huguet Llobet, Ramon
Pera Roca, Magí
Castellà Calderó, Maria
Huguet Pijuan, Enric
Pijuan Miralles, Lluís
Castellà Plà, Ramon
Huguet Santesmasses, Joan
Pijoan Serra, Antoni
Castelló Baró, Josep
Isanda Graells, Ramon
Pomés Marsal, Antoni
Castells Balasch, Gil
Jordana Roig, Manel
Pont Llobera, Pepet
Castells Balasch, Josep
Llobera Guixé, Ignasi
Pont Llobera, Pepet
Casteràs Cascalló, Esteve
Llobet Mayoral, Josep
Pont Prats, Rosendo
Cervantes Ruiz, Josep
Llor Muixí, Ramon
Prat Parlet, Ramon
Clarisó Prats, Pere
Lloreta farré, Josep
Prenafeta, Josep
Clua Maluquer, Enric
Lloreta Giribet, Francesc
Puig Giménez, Caietà
Cluet Puig, Ramon
Lloses Espinal, Jacint
Puigfel Termens, Josep
Combes Mir, Antoni
Llovera Talavera, Gaspar
Puiggené Riera, Francesc
Combes Nusàs, Josep
Lluelles Vilaplana, Joan
Puiggròs Bergadà, Ramon
Costa Aymerich, Josep
López Solé, Ramon
Ramon Giménez, Josep
Duocastella, Marià
Marquilles Talavera, Miquel
Real Blasi, Isidre
Escribà Grau, Josep
Marsinyach Sunyé, David
Real Lloses, Anton
Escusol Maroto, Frederic
Mas Pera, Jaume
Reig Coll, Ramon
Estalés Solans, Emili
Mateu Franquesa, Antoni
Ribes Blasco, Vicenç
Esteban Mora, Joan
Mazzi Catanyer, Guelfo
Roca Colomines, Josep
Fauste Llorente, Fèlix
Mesagué Bonet, Ramon
Roca Combes, Francesc
Foguet Doll, Josep
Minguell Arrufat, Pau
Roca Morana, Ramon
Franquet Carulla, Antoni
Minguell Sisquella, Joaquim
Rosell Capdevila, Josep
Gabriel Estany, Francesc
Miquel Duran, Antoni
Sala Fabregat, Josep
QUARTA PART: LA REPRESSIÓ
Saltó Rubiol, Josep
Solé Esteve, Josep
Vall Reixachs, Felip
Sarró Sabaté, Silvestre
Soteres Palau, Marcel·lí
Vall Roca, Samuel
Saurina Saurina, Palmira
Tarragó Planas, Josep
Valls González, Valeri
Segura Altisent, Florenci
Trilla Mir, Lluís
Vilafranca Farré, Josep
Segura Berenguer, Emili
Trilles Verdegal, Agustí
Vilardosa Solé, E.
Segura Farré, Josep
Tugues Malet, Josep
Solà Reixachs, Magí
Vall Balasch, Francesc
Dibuix fet dins la presó provincial de Lleida per Josep Paül i Solé, on hi apareixen diferents presos de Tàrrega. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Mariano Ros, Magí Pera i Roca (Tàrrega), Josep Paül i Solé (Tàrrega), A. Piera (La Fuliola), Mallol, Nadal, Jesús Labartra, Duaigües, Josep Vilafranca i Farré (Tàrrega), Pere Rialp, Ramon Gilabert i Castelló (Altet), Jordi, i Artur Gené. (Dibuix cedit per la família Pera Güell)
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
93
BIOGRAFIA
MARIA PEDRÓ I CUBELLS, les condicions de les dones dins les presons franquistes
Si hem parlat fins ara superficialment de les condicions dins de les presons, no s’ha esmentat la vida dintre de les presons de dones. Si bé estadísticament, són molts més els homes que les dones que es troben entre reixes, és molt interessant parar atenció a les especials condicions de les dones dins de les presones franquistes. I per fer-ho, ens centrarem en el cas d’una targarina: Maria Pedró i Cubells. Nascuda a Tàrrega l’any 1920, es sindicà dins del Sindicat Mercantil de la Unió General de Treballadors (UGT) de Tàrrega el dia 1 de setembre de 1936, i ocuparà la vice-secretaria d’aquest sindicat des d’abans del novembre de 1938. Tot i l’obligatorietat de sindicar-se, establerta per les polítiques revolucionàries del govern de la Generalitat des de començaments de la Guerra Civil, el fet que ocupi un càrrec rellevant, ens mostra les simpaties de Maria Pedró cap a la causa republicana i molt probablement la seua ideologia, propera al comunisme. També durant el període de la Guerra Civil, treballà com a membre de Socors Roig Internacional, organització humanitària d’ajuda als presos comunistes vinculada a la Internacional Comunista, que durant la Guerra Civil va actuar dins del territori republicà com una mena de Creu Roja establint menjadors infantils per famílies refugiades, petits hospitals de campanya, bancs de sang, etcètera, fet que fa sospitar que treballés en favor de l’important nombre de refugiats establerts a Tàrrega. Maria Pedró, que era veïna del Carrer Sant Roc, fou detinguda a Tàrrega per soldats nacionals el dia 31 de gener de 1939, entrant directament a la presó. Els documents que demostraven la seua sindicació, van ser utilitzats per a acusar-la segons les lleis franquistes que preveien penes de presó per totes aquelles persones que havien pertanyut a partits i sindicats legals i democràtics durant tot el període de la Segona República i la Guerra Civil, i seran aquestes, les acusacions que portaran a Maria Pedró a un llarg camí de presons, previ pas d’un Consell de Guerra que es realitza a Lleida el dia 22 d’abril de 1939.
94
Serà jutjada en el procediment sumaríssim d’urgència número 8 de l’any 1939 per la delegació provincial de Lleida de l’Auditor de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació de Catalunya, tal i com es fa anomenar la justícia militar del moment. Podem observar que és el vuitè judici que es fa a la província de Lleida, tant sols 22 dies desprès de la firma de Franco del final de la guerra, fet que pot ajudar a fer entendre la duresa del càstig al que serà sotmesa. Al llarg del judici, Maria Pedró és acusada sempre de pertanyença o relació amb cercles comunistes i d’haver format part d’organitzacions sindicals i polítiques il·legals (de fet, il·legalitzades per les lleis franquistes, però perfectament legals dins l’estat democràtic republicà), considerant la justícia franquista, que aquest era un delicte de rebel·lió militar. Per aquestes acusacions, Maria Pedró i Cubells serà condemnada a la pena de reclusió perpètua el mateix dia que és jutjada quan tant sols compta amb 29 anys. Des del dia de la seua detenció a Tàrrega al 5 de gener de 1940, estarà internada dins de la presó provincial de Lleida, i partir d’aquesta data traslladada a Barcelona en una presó exclusivament per a dones: la presó de les Corts. Aquesta decisió es deu a que no hi ha un centre exclusiu per a dones recluses a Lleida i és traslladada a Barcelona, pas previ a un nou destí definitiu. La presó de les Corts, situada a la Diagonal de Barcelona havia estat antigament un mas, Can Duran i estava dirigida (com la majoria de presons femenines) per un orde religiós femení, l’orde de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, barrejant-se així, com tantes d’altres vegades, la idea de religió i feixisme (les recluses expien les seues penes). El trasllat a Barcelona és el pas previ a la presó on Maria Pedró havia de complir la seua reclusió perpètua, la Presó Central de Dones de les Balears. Totes les internes en presons espanyoles que se’ls havia commutat la pena de mort o que havien rebut una llarga condemna, eren traslladades o bé al Marroc, o bé a les Canàries, o bé a Mallorca, allunyant les re-
Maria Pedró, a l'última fila, la segona per l'esquerra, dins de la presó de dones de Can Sales, a Palma de Mallorca. (Col·lecció particular família Serra Llena)
cluses encara més de la seues famílies. De les tres presons, la de les Balears era la que tenia millors condicions i on Maria Pedró va patir més temps de privació de llibertat; és per aquest motiu que hem escollit aquesta presó per descriure l’ambient que es vivia en les presons de dones de Franco. La data exacta del trasllat definitiu de Maria Pedró a Mallorca el desconeixem, però de ben segur es produeix poc desprès del seu trasllat a la presó de les Corts el 5 de gener de 1940. Quan arriba, al llarg de l’any 40, a la presó mallorquina de Can Sales o de Las Hermanitas de los pobres, es troba en una presó massificada: Can Sales era un recinte improvisat com a presó de dones que s’utilitza a partir del novembre del 1936 per separar la vintena de recluses de la presó de dones de la d’homes; ara bé, a partir del final de la Guerra Civil, la presó de dones improvisada esdevé una de les tres grans presons per a recluses de llarga durada a Espanya i s’amplia utilitzant el contigu edifici que pertanyia a Falange a Mallorca. De les primeres 20 recluses es passa, al juny del 1942, a les 940 preses; amb aquestes dades és imaginable la sufocant massificació d’aquesta presó. Sobre les condicions de vida dins de la presó, és remarcable el treball que es feia de reeducació sobre les recluses, en principi a càrrec de les monges: els serveis religiosos eren obligatoris i calia cantar també els himnes feixistes, una forma d’humiliació a les perdedores de la guerra. A partir de l’any 1941, les dones d’Acció Catòlica entraran dins de la presó, combinant l’ajuda humanitària de les preses amb el xantatge a ser catequitzades, com molt bé es coneix amb el cas de la també reclusa a Can Sales, Matilde Landa, dirigent comunista, que es veu obligada a acceptar la fe catòlica a canvi que es donés menjar als fills de les recluses que també estaven dins la presó (era habitual que les
dones tinguessin les seues filles i fills dins la presó amb elles). A part de les pressions morals, les condicions materials també eren molt dures, tal i com relaten diverses testimonis d’aquesta presó que expliquen l’extrema fam que s’hi passava o recorden a diverses recluses que van morir dins la presó per inanició (record contrastat en arxius). Les comunicacions amb l’exterior eren controlades, de tal manera que estava prohibida l’entrada de llibres i la correspondència estava sempre sotmesa a censura. Tot i aquestes privacions, ens han arribat a les nostres mans les fotografies de Maria Pedró i Cubells des de dins de la presó de Can Sales que podeu veure en aquest catàleg. Finalment, el dia 11 d’octubre de l’any 1944, desprès d’un llarg procés de revisió de la condemna a càrrec de la Comisión Central de Examen de Penas en la que hi intervenen a favor de la reclusa un gran nombre de persones de Tàrrega, des de veïns a antics empresaris de la ciutat que l’havien empleat, és posada en llibertat condicional, la qual cosa implica que periòdicament s’haurà de presentar a les autoritats policials i informar de la seua adaptació a la Nueva España. Pel sol fet d’haver comés el “crim” d’afiliar-se a un sindicat i tenir idees comunistes, passarà més de 5 anys de presó en duríssimes condicions. Informacions extretes de: fonts orals, família Serra, Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer, Barcelona; sobre les condicions de vida a la presó de dones de Palma, Ginard i Ferón, David: Matilde Landa i la presó de dones de Palma, comunicació al congrès sobre “Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la Guerra Civil i el franquisme”, Centre d’Estudis sobre les Époques Franquistes i Democràtica, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2002.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
95
ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ DE FRANCO Tots sospitosos
Des del començament de la Guerra Civil, tots dos bàndols, en una lògica de guerra organitzen camps de concentració de presos i presons. Existeix una gran varietat de camps segons la seua funcionalitat. Molts d’aquests serviran per classificar les persones empresonades per les tropes nacionals, ja siguin soldats del bàndol republicà o joves emboscats en edat militar. Aquest era el pas previ per transferir els concentrats cap a presons, cap a l’exèrcit de Franco –aquest era el cas dels joves en edat militar– o el retorn a la llibertat, sempre segons els informes que obtenia cada individu (avals signats gairebé sempre per l’alcalde, el rector, el cap de Falange i el de la Guàrdia Civil). Amb l’entrada de les tropes nacionals a Tàrrega, 68 joves en edat militar són detinguts i traslladats al camp de concentració de la Santa Espina, a la província de Valladolid, un monestir aïllat reconvertit en camp de concentració i classificació de presos; d’aquests, 6 són classificats com a presos al no aconseguir avals i la majoria dels altres in-
96
QUARTA PART: LA REPRESSIÓ
gressats a les files de l’exèrcit de Franco a fer un llarg servei militar, alguns integrats en batallons de treballadors. La majoria de persones que entraran en aquests camps procedeixen, o bé de l’immediat retorn de l’exili amb la retirada de l’exèrcit republicà cap a França, o bé soldats republicans capturats en els diferents fronts de guerra. La massificació i improvisació d’aquests camps (places de toros plenes, monestirs en desús, ports en construcció…) fa que les condicions en aquests centres de detenció siguin, com a les presons, duríssimes i miserables. És important destacar que alguns camps passaran a ser presons per engolir el brutal volum de presos, però sobretot que la improvisació en l’organització d’aquests camps i la lentitud burocràtica en la classificació de presos van dificultar encara més la vida diària en aquests centres. Un dia a dia ple també de “reeducació” cap a la ideologia única del règim i expiació de la culpa a través del treball obligatori pels penats en aquests centres.
Destacament penal de Vilanova de la Barca. (Arxiu Històric de Lleida)
Carta escrita per Francisco Gassó Aranda des del Camp de Concentració de la plaça de toros de Sant Sebastià demanant avals per a ell i cinc persones més: Gili Manonelles Miret, Pau Manonelles Miret, Tomàs Ros Orobitg, Josep Concabella Cortada i Antonio Cases i Miret (Arxiu històric Comarcal de Tàrrega).
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
97
Monestir de la Santa Espina. (Fotografia de l’exposició “Cartografías silenciadas” d’Ana Teresa Ortega)
LA MAGDALENA - BETANZOS (A Corunya)
UNIVERSITAT DE DEUSTO (Bilbao)
MONESTIR DE LA SANTA ESPINA (Valladolid)
Aldabó Solé, Joan Roqué Esteve, Francesc Serra Gasó, Magí
Calderó Ginesta, Ramon Comas Bru, Carles Castells Balasch, Gil Cucurull Viladot, Domingo Llobet Mayoral, Josep Llonch Badia, Antoni Lloreta Garbí, Domingo Mallol Massons, Manuel Miguel Malla, Joan Nicolau Colom, Frederic Sala Pont, Antoni Tarragó Planes, Josep
Badia Sendra, Josep Perent Badó Berga Mirallles, Enric Berga Miralles, Antoni Berga Monné, Senen Bernaus, Alejandro Bonastre Costa, Ignasi Boncompte, Francisco Bonet, Jaime Calzada Farré, Manuel Cases Cardona, Joan Cases Cardona,Josep Castelló, Francisco Castelló, Joan Bta.
ARANDA DE DUERO (Burgos) Benlloch Sala, Francesc Casanellas Roura, Manel
CERRO MURIANO (Córdoba) Pont Llobera, Pepet 98
QUARTA PART: LA REPRESSIÓ
Cera Cendra, Josep Coma Domingo, Enric Cortada, Jaume Cunillera Riera, Josep Escribà Ortís, Enric Estalés Solans, Emili Farré, Antonio Garriga Goma, Jaime Gaset, Josep M. Grau Farran, Blas Grau Farran, Gregori Guim, Manuel Llobet Tosquella, Joan Lloses Castelló, Josep Mateo, Ramon Miralles Botines, Ramon Miró, Joan Morros, Pere Morros, Francisco Nicolau Colom, Joan Bta. Novell Cos, J. Oliver Manonelles, Magí Palou, Jaime Perelló Salvadó, Josep Perelló, Magí Pijoan, Ramon Pijoan Castells, Josep Pont Andrés, Pablo Pont Pages, Josep Pont Pintó, Antonio Puiggrós Berguedà, Rosendo Puiggrós Berguedà, Josep Pujol, Enric Pujol, Gabriel Santos Farré, Lluís Segura, Josep Segura, Lluís Segura, Josep Serra Casamajó, Josep Solà, Ramon Solé, Tomàs Solé Vargués, Ramon Tacies, Ramon Tarragona Tosquella Llobet, Joan Trilla Gomà, Josep Valls, Josep Viciana Salvadó, Ramon Mossèn Vilaró, Vich
Viles Boleda, Pere Presoners de guerra: Aloset Surbós, Joan Albareda Flaqué, Salvadó Andreu Rubinat, Lluis Barrera Guasch, Albert Llobet Fornells, Joan Prats, Josep M.
LA MERCED (Navarra)
MIRANDA DE EBRO (Burgos)
ORDUÑA (Biscaia)
Real Lloses, Antoni
Mitjavila Porreta, Xavier Vila Giralt, Marcel·lí
Lieres Costa, Joaquim
LA VIDRIERA (Astúries) Minguell Viladot, Josep
PORT PESQUER DE HUELVA (Huelva) LA PLAÇA DE BRAUS DE SANT SEBASTIÀ Corbella Carreras, Ernest
SAN JUAN DE MOZARRIFAR (Saragossa) Bonet González, Gumersind Gasull Abella, Francesc
Cases Miret, Antoni Concabella Cortada, Josep Gassó Aranda, Francesc Manonelles Miret, Gili Manonelles Miret, Pau Ros Orobitg, Tomàs Trilles Verdegal, Agustí
TORO (Zamora) Castellà Calderó, Josep
VALENCIA DE DON JUAN (Lleó) Gassó Aranda, Francesc
ALCUBILLETE (Toledo) Esteban Mora, Joan
MONESTIR DE SANT MARCOS (Lleó) Balcells Balcells, Josep Massana Peralta, Pau Real Lloses, Antoni Vall Roca, Samuel
SEMINARI DE CORDOBÁN (Cantàbria) Graells Ximenos, Carles Pascual Bros, Anton
CAMPOSANCOS (Pontevedra) ARANDA DE DUERO (Burgos) Calderó Llobet, Pere Isanda Graells, Ramon
Benlloch Sala, Francesc Casanellas Roura, Manel
INSTITUT MIGUEL DE UNAMUNO (Madrid)
VALLECAS (Madrid)
Pont Llobera, Pepet
Gilabert Pinós, Josep
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
99
BIOGRAFIA
VALERI VALLS GONZÀLEZ I DAVID MARSINYACH SUNYÉ, entre presons i camps de concentració Cap al final de la Guerra Civil costa identificar la diferència entre camps de concentració i presons, o batallons disciplinaris de treballadors i camps de treball o penals. L’elevadíssim nombre de persones que faran cap als diversos centres disciplinaris ideats pel franquisme han fet que molts historiadors parlin de l’Espanya de l’època com una immensa presó. Sobre els penals, els camps de concentració i els camps de treball franquistes en parlem a continuació a través de les biografies de 3 targarins: David Marsinyach i Sunyé, Josep Pont i Llobera, i Valeri Valls Gonzàlez. El primer dels tres, David Marsinyach i Sunyé va nàixer a Tàrrega l’any 1910. D’abans de la Guerra Civil era afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya i a partir de l’esclat d’aquesta, afiliat a l’UGT. Finalitzada la guerra, retorna a Tàrrega el dia 1 de maig de 1939, i és immediatament detingut per la Guàrdia Civil que el retindrà al dipòsit municipal (presó). El dia 13 de maig serà conduït davant del jutjat de Cervera, i en el procediment sumaríssim d’urgència número 2103 de l’Auditoria de Guerra de la província de Lleida, condemnat el dia 8 d’agost de 1939 a la pena de mort, que li serà commutada per la de reclusió perpètua. A partir d’aquest moment, comença un llarg periple per diverses presons. A la sortida de la presó municipal de Tàrrega serà dut a la del jutjat de Cervera que acollirà un gran nombre de presos, i el dia 1 d’agost ingressarà a la presó provincial de Lleida a l’espera del Consell de Guerra. Com s’ha comentat en el cas de Maria Pedró, l’unió de càstig i catolicisme era habitual dins les presons; David Marsinyach cursarà catecisme, no sabem si com en el cas de la presó de Mallorca, per xantatge o per voluntat pròpia, però aquest fet torna a posar de manifest l’estreta relació de la dictadura amb l’església i la idea d’expiar els mals (tenir ideologies progressistes, ser ateu, sindicalista…) a través de la religió. Com podem comprovar també a través de la lectura del seu expedient, i cas comú en la resta de pre100
sos, en determinades festivitats religioses se’ls hi commuten dies o mesos de condemna. El 29 de juny de 1941 començarà, per ordre de la Direcció General de Presons, treballs forçats, que el conduirà a diversos destacaments penals i que li poden permetre la redempció de penes per treball. En el primer lloc on serà conduït serà el del destacament penal de Gardeny, a Girona, dedicat a la construcció de ponts i camins a diversos punts de Catalunya. Mentre es troba en aquest destacament, es gestionarà la petició de commutació de la seua condemna a perpetuïtat per una condemna de 30 anys a partir de l’estiu del 1943, però el 18 de desembre de 1943, la Comisión Central de Examen de Penas, desestima el seu recurs i li manté la condemna a reclusió perpètua; en aquell moment, David Marsinyach té 33 anys. Desconeixem si motivat per aquesta negació que li fa veure que la seua condemna s’allarga a perpetuïtat que David Marsinyach intenta fugar-se del penal de Gardeny a finals de gener del 1944, pocs dies desprès de conèixer aquesta notícia. L’intent de fuga suposa la reclusió altre cop de Marsinyach a la Presó Provincial de Lleida el dia 29 de gener de 1944, però tornarà a optar a la redempció de penes per treball a partir del dia 13 de juny de 1944, que serà traslladat al destacament penal de Vilanova de la Barca, destinat a la reconstrucció d’aquest poble, beneficiat per l’organisme governamental Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones que es dedicava a la reconstrucció de determinats pobles malmesos pels estralls de la guerra. En molt poc temps però, el dia 26 d’octubre 1944, les tasques de reconstrucció de Vilanova s’han acabat i David Marsinyach serà conduït per la Guàrdia Civil a la colònia penitenciària d’El Dueso, a Santoña, Cantàbria. Porta en aquests moments, més de 5 anys entre presons i treballs en destacaments penals. El penal d’El Dueso és conegut per ser un centre carcerari amb unes condicions molt dures i ha estat sempre conside-
El destacament penal de Vilanova de la Barca, on treballà David Marsinyach. (Arxiu Històric de Lleida)
rat com una presó de càstig. Pensada per albergar al voltant de 500 persones, al llarg de la Dictadura n’arribà a acollir fins a 3.000. Pel que fa a David Marsinyach i Sunyé, perdem la seua pista en aquest penal, i desconeixem absolutament si la seua vida va continuar més enllà d’aquest penal, si va arribar a sortir mai de la presó, o simplement va morir en alguna de les presons franquistes. La seua vida és, tant pel que coneixem com pel que desconeixem, una mostra dels centenars de milers de presos polítics de la dictadura franquista, i el seu oblit una mostra més de la necessitat de reivindicar els treballs de recuperació de la memòria històrica. Valeri Valls i Gonzàlez és un pagès nascut al Palau d’Anglesola i casat a Tàrrega, amb afinitats d’esquerres i que s’afilia a la CNT just en el moment que comença la Guerra Civil. El dia 17 de juny de 1939 és detingut per la Guàrdia Civil a casa seua a Tàrrega i traslladat, després d’haver declarat davant la benemèrita a la presó del cap de partit judicial de Tàrrega, a Cervera. Serà jutjat en un Consell de Guerra sumaríssim junt a 6 targarins més i condemnat a mort, junt al seu sogre, Pau Minguell Arrufat, el dia 15 de setembre de 1939. El 16 d’octubre de 1939, les dues penes de mort es ratificaran, però s’envien, com és habitual al Cuartel General del Generalíssim Franco, que és qui les commuta o ordena executar. Els dos, estaran en situació de condemnats a mort fins que arriba la seua commutació el dia 4 de juny de 1940. Com en totes les revisions de condemna als pe-
nats a mort, la commutació es fa a la pena immediatament inferior, és a dir, queden en situació de condemnats a perpetuïtat. Seguint el cas de Valeri Valls, el dia 8 d’agost de 1940 serà traslladat a la Presó Central de Burgos. En aquest presó, entre els anys 1940 i 1946, és on es transferien tots els presos de tot l’estat espanyol als que se’ls havia commutat la pena de mort, com era el cas de Valeri Valls, i és per tant, una de les presons més conegudes de tot l’entramat repressiu franquista, on s’hi destinaren alguns dels grans dirigents republicans capturats pels franquistes, com és el cas del cerverí i un dels principals dirigents del PSUC, Joan Comorera, que deixarà la vida en aquest penal l’any 1958. Les condicions de vida dins d’aquests penals, tal i com relaten molts internats, són duríssimes, i tots els relats ens parlen de reeducació cap a l’ideologia feixista de Franco, càntics i himnes falangistes cara a la bandera española, maltractaments físics, condicions alimentàries i sanitàries més que pèssimes, etcètera. Arran d’aquestes condicions, Valeri Valls va haver de ser internat l’any 1941 al sanatori penitenciari antituberculós de Porta Coeli a València. D’aquesta malaltia, agafada dins de la presó, mai se’n recuperarà. Retornar al penal de Burgos, malalt, el conduirà a una llarga mort, que es produeix el dia 20 de març de 1949, quan Valeri Valls tenia llavors 40 anys i en portava gairebé 10 entre presons i penals; tal i com es descriu en el seu certificat de defunció, “murió a consecuencia inmediata de tuberculosis pulmonar, y son manifiestas en el cadáver las señales de descomposición”. Sobren les paraules.
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
101
LLISTAT DE PERSONES REPRESALIADES I EXILIADES
LLISTA DE PERSONES REPRESALIADES PER POBLACIONS: ALTET Duocastella, Marià Gabriel Estany, Francesc Gabriel Solà, Antoni Gené Solé, Pere Gilabert Castelló, Celestí Gilabert Castelló, Ramon Gilabert Llovera, Josep Gilabert Pinós, Josep Gilabert Roig, Joan Huguet Llobet, Ramon Huguet Santesmasses, Joan Llovera Talavera, Gaspar Marquilles Talavera, Miquel Oliva Bosch, Lluís Ortiz Bosch, Magí Ortiz Bosch, Josep Ortiz Real, Josep Reig Coll, Ramon Solà Reixachs, Magí CLARAVALLS Calderó Llobet, Pere Calderó Tugues, Francesc Mazzi Catanyer, Guelfo Mesagué Bonet, Ramon Ortiz Pujol, Magí Pijuan Miralles, Lluís Real Blasi, Isidre LA FIGUEROSA
102
Borràs Clarió, Florenci Ortiz Benseny, Magí Pijoan Serra, Antoni Vall Balasch, Francesc Vall Reixachs, Felip Vall Roca, Samuel SANTA MARIA DE MONTMAGASTRELL Bonet Grau, Joan RIUDOVELLES Trilla Mir, Lluís EL TALLADELL Bonet González, Gumersind Casteràs Cascalló, Esteve Gasull Abella, Francesc Gasull Abella, Antoni Rosell Capdevila, Josep Segura Altisent, Florenci Segura Farré, Josep Solé Pons, Pau Tugues Malet, Josep TÀRREGA Abella Selva, Josep Albareda Flaqué, Salvadó Aldabó Solé, Carme Aldabó Solé, Joan Alimbau Trullols, Miquel Aloset Surbós, Joan Amigó Rojals, Màrius
Amorós Sorribas, Francesc Andreu Rubinat, Lluís Badia Sendra, Josep Badó Perent Balagueró Farré, Xavier Balcells Balcells, Josep Balcells Bosch, Josep Balcells Pedrisa, Josep M. Barrera Guasch, Albert Benlloch Sala, Francesc Berga Miralles, Antoni Berga Miralles, Enric Berga Monné, Senen Bernaus, Alejandro Boixadera Bosch, Josep M. Bonastre Costa, Ignasi Boncompte, Francisco Bonet, Jaume Bosch Sala, Lluís Calderó Ginesta, Ramon Calzada Farré, Manel Cardet Lloses, Agustí Carulla Costa, Ramon Casamitjana Vives, Isidre Casamitjana Vives, Ramon Casanellas Roure, Manel Cases Cardona, Joan Cases Cardona, Josep Cases Miret, Antoni Castellà Calderó, Maria Castellà Plà, Ramon Castelló, Francesc Castelló, Joan Bta
Castelló Baró, Josep Castells Balasch, Gil Castells Balasch, Josep Cera Cendra, Josep Cervantes Ruiz, Josep Clarisó Prats, Pere Clua Maluquer, Enric Cluet Puig, Ramon Coma Domingo, Enric Comas Bru, Carles Combes Mir, Antoni Combes Nusàs, Josep Concabella Cortada, Josep Corbella Carreras, Ernest Cortada, Jaume Costa Aymerich, Josep Cucurull Viladot, Domingo Cunillera Riera, Josep Escribà Grau, Josep Escribà Ortís, Enric Escusol Maroto, Frederic Estalés Solans, Emili Esteban Mora, Joan Fabregat Palou, Josep Farré, Antoni Fauste Llorente, Fèlix Foguet Doll, Josep Franquet Carulla, Antoni Garriga Gomà, Jaume Gaset, Josep Maria Gassó Aranda, Francesc Gavaldà Rull, Eusebi Gené Puiggené, Josep
Graells Ximenos, Carles Grau Farran, Blai Grau Farran, Gregori Güell Bonjoch, Jaume Guim, Manel Hernández Cluet, Miquel Huguet Pijuan, Enric Isanda Graells, Ramon Jordana Roig, Manel Lieres Costa, Joaquim Llobera Guixé, Ignasi Llobet Fornells, Joan Llobet Mayoral, Josep Llobet Tosquella, Joan Llonch Badia, Antoni Llor Muixí, Ramon Lloreta Farré, Josep Lloreta Garbí, Domingo Lloreta Giribet, Francesc Lloses Castelló, Josep Lloses Espinal, Jacint Lluelles Vilaplana, Joan López Solé, Ramon Malafeito Ramírez, José Mallol Massons, Manuel Manonelles Miret, Gili Manonelles Miret, Pau Marsinyach Sunyé, David Marsol Francino, Josep Mas Pera, Jaume Massana Peralta, Pau Mateo, Ramon Mateu Franquesa, Antoni
Miguel Malla, Juan Minguell Arrufat, Pau Minguell Sisquella, Joaquim Minguell Viladot, Josep Miquel Duran, Antoni Miralles Botines, Ramon Miró, Joan Mitjavila Porreta, Xavier Moreno Castellà, Josep Moreu Balcells, Francesc Morguí Mas, Antoni Morros, Francesc Morros, Pere Nicolau Colom, Joan Bta Nicolau Colom, Frederic Novell Cos, J. Novell Guiu, Francesc Nusàs Viladegut, Pilar Obach Castellà, Ramon Oliva Cases, Pau Oliva Griñó, Gertrudis Oliver Manonelles, Magí Orobitg Carné, Norbert Palou, Jaume Pascual Bros, Antoni Paül Solé, Josep Pedró Cubells, Maria Pera Roca, Magí Perelló, Magí Perelló Salvadó, Josep Perera Mónico, Joan Pijoan, Ramon Pijoan Castells, Josep
Pomés Marsal, Antoni Pomés Monfà, Francesc Pont Llobera, Pepet Pont Andrés, Pau Pont Pagès, Josep Pont Pintó, Antoni Pont Prats, Rosendo Prat Parlet, Ramon Prats, Josep Maria Prenafeta, Josep Puig Giménez, Caietà Puigfel Termens, Josep Puiggené Riera, Francesc Puiggròs Bergadà, Josep Puiggròs Bergadà, Rosend Puiggròs Bergadà, Ramon Pujol, Enric Pujol, Gabriel Ramon Giménez, Josep Real Lloses, Felip Real Lloses, Anton Ribes Blasco, Vicenç Roca Colomines, Josep Roca Combes, Francesc Roca Morana, Ramon Roca Vila, Ramon Roqué Esteve, Francesc Ros Orobitg, Tomàs Sala Fabregat, Josep Sala Pont, Antoni Saltó Rubiol, Josep Santos Farré, Lluís Sarró Sabaté, Silvestre
Saurina Saurina, Palmira Segura, Lluís Segura, Josep Segura, Josep Segura Berenguer, Emili Segura Llorenç, Ramon Serra Casamajó, Josep Serra Gasó, Magí Solà, Ramon Solà Reixachs, Magí Solé, Tomàs Solé Esteve, Josep Solé Vargués, Ramon Soteres Palau, Marcel·lí Tàcies, Ramon Tarragó Planas, Josep Tarragona Trilla Gomà, Josep Trilles Verdegal, Agustí Vall Balasch, Francesc Vall Reixachs, Felip Vall Roca, Samuel Valls, Josep Valls González, Valeri Viciana Salvadó, Ramon Vila Giralt, Marcel·lí Vilafranca Farré, Josep Vilardosa Solé, E. Mossén Vilaró Vich Vilaró Campabadal, Ramon Viles Boleda, Pere LLISTA DE CONDEMNATS A
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
103
PENA DE MORT I EXECUTATS: Gené Puiggené, Josep (Tàrrega) Güell Bonjoch, Jaume (Tàrrega) Lloreta Giribet, Francesc (Talladell) Segura Altisent, Florenci (Talladell)
LLISTA DE CONDEMNATS A PENA DE MORT I ABSOLTS: Borràs Clarió, Florenci (La Figuerosa) Gasull Abella, Francesc (Talladell) Marsinyach Sunyé, David (Tàrrega) Minguell Arrufat, Pau (Tàrrega) Valls Gonzàlez, Valeri (Tàrrega)
LLISTA DE PERSONES SOTMESES A UN CONSELL DE GUERRA: Abella Selva, Josep Aldabó Solé, Carme Alimbau Trullols, Miquel Bonet González, Gumersind Bonet Grau, Joan Borràs Clarió, Florenci Cardet Lloses, Agustí Casamitjana Vives, Isidre Castellà Calderó, Maria
104
Castellà Plà, Ramon Castells Balasch, Gil Casteràs Cascalló,Esteve Cervantes Ruiz, Josep Clarisó Prats, Pere Cluet Puig, Ramon Combes Mir, Antoni Combes Nusàs, Josep Duocastella, Marià Escribà Grau, Josep Esteban Mora, Joan Fauste Llorente, Fèlix Franquet Carulla, Antoni Gabriel Estany, Francesc Gabriel Solà, Antoni Gasull Abella, Francesc Gasull Abella, Antoni Gavaldà Rull, Eusebi Gené Solé, Pere Gilabert Castelló, Celestí Gilabert Castelló, Ramon Gilabert Llovera, Josep Gilabert Pinós, Josep Gilabert Roig, Joan Huguet Llobet, Ramon Huguet Pijuan, Enric Huguet Santesmasses, Joan Llobet Mayoral, Josep Lloses Espinal, Jacint Llovera Talavera, Gaspar Lluelles Vilaplana, Joan López Solé, Ramon Marquilles Talavera, Miquel Mas Pera, Jaume Mazzi Catanyer, Guelfo Mesagué Bonet, Ramon Minguell Arrufat, Pau Novell Guiu, Francesc Nusàs Viladegut, Pilar Obach Castellà, Ramon
Oliva Bosch, Lluís Oliva Cases, Pau Ortiz Benseny, Magí Ortiz Bosch, Magí Ortiz Bosch, Josep Ortiz Pujol, Magí Ortiz Real, Josep Paül Solé, Josep Pedró Cubells, Maria Pera Roca, Magí Pijuan Miralles, Lluís Pijoan Serra, Antoni Pomés Marsal, Antoni Pont Prats, Rosendo Prat Parlet, Ramon Puig Giménez, Caietà Puiggròs Bergadà, Ramon Ramon Giménez, Josep Real Blasi, Isidre Real Lloses, Anton Reig Coll, Ramon Roca Colomines, Josep Rosell Capdevila, Josep Sarró Sabaté, Silvestre Saurina Saurina, Palmira Segura Altisent, Florenci Segura Berenguer, Emili Segura Farré, Josep Solà Reixachs, Magí Solé Esteve, Josep Tarragó Planas, Josep Trilla Mir, Lluís Tugues Malet, Josep Vall Balasch, Francesc Vall Reixachs, Felip Vall Roca, Samuel Valls González, Valeri Vilafranca Farré, Josep LLISTA D’EXPEDIENTATS PEL TRI-
BUNAL DE RESPONSABILITATS POLÍTIQUES: Aldabó Solé, Carme Amigó Rojals, Màrius Casamitjana Vives, Isidre Combes Mir, Antoni Duocastella Freixa, Marià Escribà Grau, Josep Fauste Llorente, Fèlix Gabriel Estany, Francesc Gabriel Solà, Antoni Gené Solé, Pere Gilabert Castelló, Celestí Gilabert Pinós, Josep Gilabert Roig, Joan Huguet Llobet, Ramon Malafeito Ramírez, Josep Marsol Francino, Josep Mas Pera, Jaume Mesagué Bonet, Ramon Moreu Balcells, Francesc Nusàs Viladegut, Pilar Ortiz Bosch, Josep Ortiz Bosch, Magí Ortiz Real, Josep Pera Roca, Magí Perera Mònico, Joan Pijoan Serra, Antoni Pomés Monfà, Francesc Puigfel Térmens, Josep Reig Coll, Ramon Roca Vila, Ramon Sala Fabregat, Josep Segura Llorenç, Ramon Solà Reixachs, Magí Solé Pons, Pau Vall Balasch, Francesc
LLISTA DE TARGARINS EXILIATS (exili interior i exili exterior) Aldabó Solé, Joan (França) Amigó Rojals, Màrius (exili interior) Aubach Arnaldo, Josep “Lo Capeto” (França – Mauthausen) Balcells Bosch, Josep “El barberet de la Raval (exili interior: Barcelona) Biscarri Pujol, Francesc (c.c. Agde - exili interior: barcelona Montpellier) Boixadera Bosch, Jordi (Les Sables d’Olonne, França) Boixadera Bosch, Maria (Les Sables d’Olonne, França) Boixadera Bosch, Montserrat (Les Sables d’Olonne, França) Boixadera Bosch, Miquel (Les Sables d’Olonne, França) Boixadera Bosch, Teresina (Les Sables d’Olonne, França) Boixadera Forcat, Dolors (Mor camí de França) Boixadera Forcat, Sebastià (Les Sables d’Olonne, França) Bosch Martí, Teresa (Les Sables d’Olonne, França) Capdevila Llobet, Ramon (Escaldes-Engordany, Andorra) Castellà Formiguera, Josep (Sant Cyprien – Andorra) Castellà Formiguera, Maria (Andorra) Castellà Minguell, Miquel “Miquel del Gomis” (França) Catllà Farré, Marcel·lí (exili interior: Barcelona) Colell Fustagueras, Isidre (c.c. Argelers) Colell Fustagueras, Francesc (c.c. Argelers) Corbella Carreras, Ernest (França) Cornadó, Teresina (França) Cucurull Viladot, Francesca (Buenos Aires, Argentina) Devant Miralles, Josep (Colòmbia) Doll Casanova, Francesca (França) Duch Puigfarregut, Josep (França) Duran Farnós, Antoni (França) Eroles, Josep (c.c. Sant Cyprien) Escribà Aldabó, ? (França) Escribà Miralles, Josep (c.c. Sant Cyprien) Farnós Roset, Josep (Mor camí de França) Farnós Roset, Magí (França – Veneçuela) Farnós Roset, Pau (França) Farré Farré, Modest (França – Mauthasen- Perpinyà, França) Foguet, Artur (Carcassone – Monpellier) Foguet Doll, Antoni (França – Mauthausen) Foguet Doll, Isabel (França) Foguet Doll, Lluís (França) Foix Farré, Josep (França) Gabernet Melà, Salvador “Xato” (França)
Gené Vidal, Rosa (c.c Ile-de-Tatiou – Andorra) Ibos Briansó, Josep (França – Mauthausen) Marsellés Salazar, Joan (c.c. Barcarés) Marsinyach Sunyé, Esteve (França) Mateu Franquesa, Francesc (c.c. Agde –Chateauroux – França) Minguell Porta, Josep (c.c. Sant Cyprien – Mauthausen) Miquel Felip, Manuel (c.c. Argelers – Toulouse, França) Moreu Balcells, Francesc (exili interior: Barcelona) Moreu Tella, Felip (França – Barcelona) Morguí Mas, Antoni (exili interior: Barcelona) Obach Castellà, Jaume (c.c. Argelers) Orobitg Carné, Norbert (c.c Argelers – Andorra) Paül Solé, Josep (exili interior: Barcelona) Pereña Reixachs, Samuel (c.c. Sant Cyprien – Andorra) Peruga Puy, Emili (França – Mauthausen) Piera Llobera, Sebastià (molts països – Ajaccio, Còrsega) Plassa Estruch, Lluís (França) Pomés Marsal, Anton (exili interior: Badalona) Pomés Marsal, Tomàs (c.c. Argelers – Andorra) Pons Puigfarregut, Manel (c.c. Barcarés) Pont Castellà, Antoni (Andorra) Pont Clos, Ramon (exili interior: Arenys de Mar) Pont Llobera, Pepet ( c.c. Sant Cyprien) Pont Llobera, Miquel (França – Moosburg – Mauthausen) Prenafeta Fontanet, Josep (exili interior: Barcelona) Puigfarregut Prats, Magí El flaires·(exili interior: Barcelona) Puigfel Termens, Josep (exili interior: Sabadell) Puiggrós Boixadera, Rosa (França) Pujol Ballesté, Modest (c.c. Argelers) Rabasa, Casimiro (exili interior: Capellades) Real Lloses, Josep (c.c. Argelers – Mauthausen) Roca Colomines, Josep (exili interior: Barcelona) Sala Fabregat, Josep (França) Sasplugas Arqués, Joan (c.c. Barcarés – Andorra) Saurina Saurina, Palmira (exilli interior: Badalona) Segarra, Manuel (c.c. Sant Cyprien) Selva Huguet, Josep (França) Selva Huguet, Joan (c.c. Agde) Solé Cabezas, Joan (França) Solé Font, Simó (c.c. Sant Cyprien) Súria, Sebastià (exili interior: Barcelona) Vilaró Campabadal, Ramon
TÀRREGA 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana
105
BIBLIOGRAFIA FONTS BIBLIOGRÀFIQUES: BARALLAT BARÉS, Mercè: La repressió a la postguerra civil a Lleida (1938 – 1945), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, Barcelona. BERMEJO, Benito i CHECA, Sandra: Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), Madrid, 2006, Ministerio de Cultura. CAÑELLAS, Cèlia; TORÁN, Rosa; JUNQUERAS, Oriol; MARÍN, Francisco; GARRIGA, Gemma; SOLÉ SABATÉ, Josep M.: Història de la presó Model de Barcelona, Pagès Editors, 2000. CEFID: Catalunya durant el franquisme. Diccionari, Eumo Editorial, 2006. COMA i TORRES, Glòria: La segona República a Tàrrega desenvolupament polític i comportament social (1931-1936). Tesi de Llicenciatura, 1989. COMA i TORRES, Glòria: Sindicalistes a Ponent: Francesc Mateu de Tàrrega. Ajuntament de Tàrrega, 1990. DDAA; Actes del Segon Congrés Recerques “Enfrontaments Civils: Postguerres i Reconstruccions”, Lleida, Associació Recerques, Universitat de Lleida, Pagès Editors, 2002.
GRAU LÓPEZ, Antoni: Cent anys de la vida sabadellenca. Imatges i esdeveniments que ja són història, 1995. MARÍN i CORBERA, M.: “La classe política local a la Catalunya franquista: dues espanyes, dues catalunyes”, L’Avenç, 197, 1995. MIR, Conxita: Vivir es sobrevivir. Justicia, orden y marginación en la Cataluña rural de posguerra. Lleida, Ed. Milenio, 2000. MIR, Conxita; CORRETGÉ, Fabià; FARRÉ, Judit; SAGUÉS, Joan: Repressió econòmica i franquisme: L’actuació del Tribunal de Responsabilitats Polítiques a la província de Lleida, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997. MIR, Conxita; AGUSTÍ, Carme i GELONCH, Josep (Ed.) (2001): Violència i repressió a Catalunya durant el franquisme. Balanç historiogràfic i perspectives, Lleida, Servei de Publicacions de la Universitat de Lleida, Espai/Temps núm. 42. MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere: Catalunya durant el franquisme, Ed Empúries, Barcelona, 1999.
DDAA: El primer franquisme a les terres de Lleida (1938-1950), Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 2002.
MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere: Els industrials catalans durant el franquisme, Eumo Editorial, Vic, 2000.
DDAA: Les presons de Franco. Museu d’Història de Catalunya, 27 de novembre de 200312 d’abril de 2004. [Barcelona]: Museu d’Història de Catalunya, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 2004.
PAYNE, S.G.: Falange. Historia del fascismo español, París, 1965.
DDAA: Historia, antropología y fuentes orales [publicació periòdica], Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona. ESPINAGOSA i MARSÀ, Jaume i PLANES, Josep Maria: Tàrrega aproximació a la Història dels seus Ajuntaments entre 18841939. Viles i Ciutats 2 Lleida, 1988. ESPINAGOSA i MARSÀ, Jaume: Tàrrega. Col·lecció la creu de terme, Cossetània Edicions, 2001.
106
FERNANDO LABRADOR, Román: Campos de concentración en la provincia de Burgos 1936, 1939.
PAYNE, S.G.: El fascismo, Madrid, 1982. PAYNE, S.G.: El régimen de Franco, 19361975, Madrid, 1987. PRAT, Joan: I… això és la meva vida. Relats biogràfics i societat. Barcelona: Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura, 2004. PRESTON, Paul: Botxins i repressors, els crims de Franco i els franquistes, Barcelona, Ed. Base 2006. RIQUER PERMANYER, B. de: Efectos demográficos de la Guerra Civil en Cataluña:
una primer aproximación, a Perspectiva Contemporánea 1, 1988. RIQUER PERMANYER, B. de i CULLA, Joan B.: Història de Catalunya Vol. VII. El franquisme i la transició democràtica (19391988), edicions 62, Barcelona, 1994. RODRIGO, Javier: Internamiento y trabajo forzoso: Los campos de concentración de Franco, Hispania Nova, núm. 6. ROQUE, Joana Maria. Mestres republicanes depurades a les Balears: la foscor del pensament, la crueltat de les sancions, PISSARRA, Revista d’ensenyament de les Illes. Núm. 117. Setembre-octubre de 2004. SERRALLONGA i URQUIDI, Joan: Refugiats i desplaçats dins la Catalunya en guerra, Editorial Base, Barcelona, 2004. SOLÉ SABATÉ, Josep M.: La represssió franquista a Catalunya 1938-1953, Edicions 62, 2003. TORMO, David: Els camps de refugiats. La Guerra Civil: balanç final. D’Argelers a el Barcarès, Edicions 62, 2006. TORAN, Rosa: Els camps de concentració nazis. Paraules contra l’oblit, Edicions 62, 2005. VENTURA SOLÉ, Joan: Presó de Pilats. Tarragona, 1939-1941, Diputació de Tarragona, Valls, 1993. VILLARROYA i FONT, Joan: 1939: derrota i exili. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 2000. VINYES, Ricard: El soldat de Pandora. Una biografia del segle XX, Barcelona, Ed. Proa, 1998.
ALTRES FONTS: Catàleg de l’exposició de la fotògrafa Ana Teresa Ortega “Cartografies silenciades” al Palau de la Virreina. Federación Estatal de Foros por la Memoria (www.foroporlamemoria.info) www.presodelescorts.org www.memoriadelesilles.org www.congresoguerracivil.es
Lihat lebih banyak...
Comentarios
