Susan Martín-Márquez: Desorientaciones. El colonialismo español en África y la performance de identidad, Barcelona, Bellaterra, 2011 (Afers 74, 2013, pp. 247-249)

-Susan MARTÍN-MÁRQUEZ: Desorientaciones. El colonialismo español en África y la performance de identidad, Barcelona, Edicions Bellaterra – Colección Alborán, 2011. Xavier Andreu Miralles Afers 74 (2013), pp. 247-249 La historiografia "constructivista" de les nacions ha plantejat recentment la necessitat d'abordar la intrínseca pluralitat dels discursos nacionals i de no menystenir aquells que no esdevingueren dominants, però que sí s'hi inscrigueren en aquests i els desestabilitzaren. Així mateix, s'ha posat en relleu que cal vincular el fenomen nacional amb la construcció d'altres identitats contemporànies: racial, religiosa, de classe, social o de gènere, entre d'altres. Per la seva banda, la teoria de la performance assenyala que els subjectes històrics, en determinats moments i contextos, poden "activar" alguna o algunes de les seves múltiples identitats per fer-les passar a un primer plànol, i transformar, subvertir o desestabilitzar així les narratives hegemòniques. Susan Martín-Márquez recolza en aquesta historiografia per estudiar a Desorientaciones com s'ha pensat la identitat espanyola en relació amb el seu passat "oriental" i amb aquelles altres identitats que li eren associades. Durant segles, l'Islam fou conjurat pels cristians espanyols com un dimoni, l'enemic que encarnava l'alteritat d'una comunitat pensada com a essencialment catòlica. Des de la fi del segle XVIII, el pes i la rellevància d'aquesta herència musulmana fou reinterpretada a la llum de la nova era de les nacions. El llegat cultural andalusí fou incorporat com a propi al patrimoni nacional. Els espanyols podien així envanir-se d'haver-se avançat a la resta d'Europa en el procés de la civilització. Ara bé, aquest passat islàmic calia encabir-lo en un relat de la nació espanyola que, al segle XIX, s'entengué hegemònicament com a unitària i catòlica. Entre la consolidació de l'Estat liberal a mitjans segle XIX i l'articulació de l'actual Estat de les Autonomies, però, el fantasma d'Al-Andalus fou invocat amb objectius ben diversos i de maneres que subvertien les formes dominants en què es pensà la nació espanyola. En aquest sentit, Martín-Márquez destaca la rellevància del cas espanyol, en ser alhora un objecte de l'orientalisme europeu i un subjecte imperialista. Aquesta doble dimensió hauria fet que la identitat nacional dels espanyols estigués marcada per un profund sentit de "desorientació". Els seus intel·lectuals no dubtaren en determinats moments en mobilitzar una retòrica de la germanor històrica i/o racial amb el món islàmic (o fins i tot preislàmic) per justificar el seu projecte expansionista sobre Àfrica, al temps que definien la seva identitat en relació amb aquest mateix altre racial i religiós. Això hauria permès el desplegament de formes originals i alternatives d'entendre la pròpia identitat, però hauria generat també dificultats. Per exemple, a les darreries del

segle XIX, quan s'articulà arreu d'Europa un racisme científic que tendí a identificar la fortalesa nacional amb la puresa racial, els intel·lectuals espanyols, en especial aquells que mantenien les aspiracions expansionistes, hagueren de renegociar i replantejar la vinculació prèvia amb el passat islàmic de la raça/nació. L'autora analitza una gran quantitat de materials culturals de tot tipus per mostrar les canviants articulacions dels discursos espanyols sobre la seva identitat nacional, racial o sexual. Una cronologia tant ambiciosa, però, comporta perdre de vista, a sovint, el context polític i cultural més concret en què es van produir aquells textos, clau en moltes ocasions per entendre el seu veritable abast i significat. En aquest sentit, el primer apartat, que es remunta a 1492 per estudiar el que anomena "primera onada nacionalitzadora", essencialitza conceptes com raça, nació o nacionalisme, sense tenir en compte la seva historicitat. Els següents capítols, que comprenen el període que s'estén des de la segona meitat del segle XIX fins l'Espanya de les Autonomies són els més interessants. En el segon, per exemple, s'aborda com la naixent antropologia espanyola de finals del segle XIX desenvolupà una teoria hispanotropicalista sobre l'Àfrica que resolgué originalment el problema de la mescla racial i que seria assumida per l'imperialisme africanista. L'ambivalència d'aquest plantejament s'hauria observat ja durant la Guerra d'Àfrica (1859-60) en textos d'Alarcón o en les pintures de Fortuny, com analitza en el capítol següent. Fortuny i Galdós, fins i tot negaren el discurs colonialista (en especial en relació amb les dones marroquines) en algunes de les seves obres més rellevants. El capítol quart mostra com l'africanisme militarista de les primeres dècades del segle XX respongué a la preocupació regeneracionista per la degradació racial-nacional (evidenciada suposadament pel predomini de l'element femení, és a dir, oriental, en la societat espanyola, i simbolitzada en la figura de l'homosexual) amb un nou model de masculinitat militaritzat en què s'afirmaven determinades relacions homosocials o homoeròtiques alhora que els impulsos sàdics i masoquistes. En 1936 aquestes idees foren aplicades per justificar la sublevació militar: els peninsulars estaven "degenerats" i necessitaven del fort braç de la colonització. Fins i tot la imatge del "moro" canvià en la retòrica rebel: esdevingué un amic i un model de virilitat que havia de servir per regenerar els "rojos" afeminats. En el cinquè capítol, l'autora analitza com durant el període franquista, en què es combinà una radical afirmació de la catolicitat d'Espanya amb discursos que apel·laven a la "germanor" entre espanyols i marroquins (això sí, sempre assegurant la superioritat dels primers), les propostes més arriscades i transgressores dels anys anteriors foren progressivament abandonades en favor dels valors "tradicionals". L'últim capítol tracta les "ansietats" que la reflexió sobre la identitat nacional espanyola i el seu passat oriental ha seguit generant en el període democràtic: el llegat andalusí ha estat reivindicat en clau autonomista o nacionalista i el discurs de la 'germanor' ha seguit viu en la defensa dels drets del

poble saharaui; al mateix temps, la massiva arribada d'immigrants ha donat peu a una reacció xenòfoba que reafirma la catolicitat d'Espanya i esborra pràcticament el passat islàmic de la península Ibèrica. Per últim, aquests mateixos immigrants o els seus fills comencen a desenvolupar una literatura postcolonial que articula noves formes d'entendre la identitat nacional espanyola que apel·len a la convivència, com fa també José Luis Guerín a films com En construcción (2001). La traducció de Desorientaciones per Edicions Bellaterra, que en els darrers anys ha dut a terme una gran tasca en la publicació d'obres que aborden els fenòmens colonials i postcolonials a través de la Colección Alborán, ha estat un encert. L'obra de Susan Martín-Márquez planteja qüestions fonamentals per entendre el procés de construcció de la identitat nacional espanyola que només des de fa uns anys ha començat a tractar amb la seriositat i la centralitat que mereixen la historiografia espanyola. L'autora recolza en uns referents internacionals que han resultat molt productius en l'estudi dels fenòmens nacionals i de la interrelació entre les diverses identitats dels subjectes històrics en els darrers anys, per desvetllar una dimensió poc estudiada de la relació entre raça, sexe, gènere i nació a l'Espanya contemporània, però de gran rellevància per a entendre el procés de construcció i transformació de les seves diverses narratives nacionals.