Són bojos, aquests catalans!? memòria del documental

22



Boix, E., & Xavier, V. F. (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel lingüística.

Vegeu-ne un episodi aquí: http://www.youtube.com/watch?v=eyll-bBZzyk
https://ca.wikipedia.org/wiki/Ga%C3%A8lic_irland%C3%A8s i http://www.ethnologue.com/country/IE
https://ca.wikipedia.org/wiki/Irlanda_del_Nord
www.verkami.com
http://www.verkami.com/projects/2133-son-bojos-aquests-catalans
http://vimeo.com/48790061 http://vimeo.com/49563171 http://vimeo.com/50517594 http://vimeo.com/50745183 http://vimeo.com/50815655 http://vimeo.com/50877343
En el minut 1'40", aproximadament.
En el minut 14', aproximadament.
www.arrels.net
En el minut 24', aproximadament.
En el minut 30', aproximadament,
En el minut 36', aproximadament.
En el minut 40', aproximadament.
En el minut 44', aproximadament.
En el minut 47', aproximadament.
www.somescola.cat
En el minut 50', aproximadament.
En el minut 52', aproximadament.
En el minut 58', aproximadament.
http://www.gencat.cat/generalitat/cat/estatut/titol_preliminar.htm#a6
http://www.consum.cat/qui_som/communicacio/codi-consum-catalunya/preguntes-codi/index.html#3
http://www.lavanguardia.com/cultura/20130509/54373333140/lapao-aragon.html
http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.7146237d0006f0e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=1f68929450071110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=1f68929450071110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
http://ca.wikipedia.org/wiki/Catal%C3%A0



Són bojos, aquests catalans!?
memòria del documental




Treball del Grau


Departament de Lingüística
Tutora: Valeria Salcioli
Juny de 2013





David Valls i Botet









"Per destruir-la, caldria destruir el sol, la frescor de les nits, la qualitat de les aigües, l'home sencer." Resposta, referint-se a la llengua catalana, de la Societat dels Amics de Perpinyà a l'enquesta de l'abat Grégoire sobre la importància d'anorrear els patuesos a França (1790-92).




Dedicat a la Jana, la meva filla. Perquè xerri la llengua que xerri, que la pugui xerrar.








Índex del treball

1. Abstracte 3
2. Agraïments 3
3. Introducció 4
4. La gestació del documental 5
5. Metodologia: el documental 7
6. Resultats 14
7. Conclusions 18
8. Bibliografia 23
9. Afegitó 23
10. Annex 24


Abstracte

Encara ara, el català no és present en molts àmbits de la vida i hi ha molts catalanoparlants que ni tan sols es plantegen que aquest fet no sigui normal. El català és una llengua parlada en diversos territoris sota diferents realitats polítiques, tot i això no és possible de viure plenament en català en cap dels territoris on s'hi parla. L'objectiu és fer una comprovació sobre el terreny i visitar Catalunya, Catalunya del Nord, Andorra i la Franja de Ponent per entrevistar a diversos agents involucrats en qüestions de llengua, i contrastar el que diuen amb entrevistes aleatòries fetes al carrer. El documental de 70 minuts, s'hi veu que realment hi ha molts àmbits on la llengua catalana és inexistent i com el discurs oficialista topa amb la realitat del carrer, pel que aquest documental serveix per despertar consciències entre els ciutadans i per provocar reaccions a les altes instàncies oficials.
Paraules clau: català, Catalunya del Nord, Catalunya, Franja de Ponent, Andorra, documental.

Agraïments

Voldria aprofitar aquest treball, que ja és l'últim de tot el grau de lingüística, el fet de poder agrair a tots els professors de lingüística, filologia catalana, filologia portuguesa, filologia àrab i de sànscrit, els coneixements que m'han transmès durant aquests quatre anys. Així mateix, agrair als 263 mecenes que van fer aportacions, a la gent que voluntària o involuntàriament han sortit davant de la càmera, a l'Alina, a Zeba Produccions, al GELA, al CUSC, a la Plataforma per la Llengua, a Tallers per la Llengua, als meus amics, a la meva parella, la Bàrbara, i a la meva família per haver-me donat suport i haver pogut realitzar aquest documental que és l'inici d'una nova etapa a la meva vida.


Introducció

Aquesta és la memòria del documental "són bojos, aquests catalans!?", un documental que gira entorn el fet de saber si és possible de viure en català a uns quants territoris de parla catalana sota diferents administracions polítiques. Un documental on s'ha contrastat posicions oficialistes amb la realitat de la gent del carrer. Tot plegat ha quedat plasmat i enregistrat en un DVD de 70 minuts de duració.
Malgrat que aquesta és una memòria impresa, recomanaria de poder-la llegir en la seva versió electrònica, ja que conté molts enllaços audiovisuals que fan que l'experiència de lectura sigui molt més amena i enriquidora. Per no dir, que aquesta memòria inclou el DVD del documental. Així mateix, el treball principal és el mateix DVD amb el documental i aquesta memòria només és un document resum de suport complementari.
La idea de fer un documental se'm va ocórrer ja fa uns anys, potser uns 7 o 8. Tot va ser quan vaig veure per Internet una sèrie d'episodis titulats "No Béarla" (lit. No anglès), on un noi viatja per a tot Irlanda només parlant en irlandès, exercint de bilingüe passiu amb l'anglès, i intentant de fer vida en irlandès les 24 hores del dia. Cal tenir en compte que l'irlandès és l'única llengua oficial de la República d'Irlanda, parlada de forma principal per unes 70.000 persones. L'anglès és llengua d'ús, que amb els anys ha esdevingut majoritària, deixant l'irlandès com a llengua més o menys majoritària en certes zones molt focalitzades del país que anomenen Gaeltacht. A Irlanda del Nord, que pertany a la Gran Bretanya, l'irlandès no és oficial i pràcticament no el parla ningú. L'experiment en el documental irlandès, que evitava l'enfrontament i era fet de forma molt assertiva, era molt interessant, perquè la majoria de la població d'Irlanda no sap l'irlandès i, a més, la distància lingüística entre l'anglès i l'irlandès és prou gran perquè realment no hi hagi intercomprensió. No s'ensenya per pantalla si aquest noi es va trobar en algun moment de conflicte o de rebuig frontal envers la llengua, però la reacció de la gent acostumava a ser de sorpresa. En veure aquesta sèrie d'episodis emesos per TG4, que és l'únic canal de televisió públic que emet en irlandès, vaig voler importar el projecte, salvant totes les distàncies i realitats lingüístiques, com ara que el català i el castellà són dues llengües molt pròximes i que la intercomprensió és possible. Com també el fet que la gran majoria de la població de Catalunya entén el català. Per tant, calia anar més enllà en alguns aspectes i, d'altres, enfocar-los de forma diferent. Volia mirar de respondre a tota una sèrie de preguntes i enregistrar-les en format documental. A més, volia posar en pràctica els coneixements adquirits en assignatures com sociolingüística, variació i política lingüística i ecologia i política lingüística. Les principals preguntes a les quals volia respondre són: Per què el català no es troba en una situació similar a les altres llengües comparables en nombre de parlants en països democràtics? Per què el seu ús no està normalitzat? Per què no hi ha cinema en català? Per què costa de trobar productes etiquetats en català? Es pot viure en català? Quina és la situació del català a Catalunya? A la Catalunya del Nord? A Andorra? I a la Franja? Per què sovint s'abandona la llengua? Com són els usos reals del català? Quines dificultats hi trobem?
La gestació del documental

El documental es va començar a gestar en dos fronts: aconseguir el suport financer i aconseguir el suport acadèmic i logístic.
El suport financer es va confiar a Verkami. Però, què és exactament Verkami? Doncs és una plataforma de micromecenatge. És una pàgina web on tothom que té una idea o un projecte li pot exposar i demanar-ne diners. El pressupost original del documental era de 15.000 €, però al final es va decidir d'abaixar a 12.000, essent les dues quantitats força altes i difícils d'obtenir si no s'aconseguia una bona difusió del projecte. La mecànica consisteix en oferir un producte, com ara el documental, i que la gent que hi aporta diners no siguin simples donants, sinó que n'esdevinguin mecenes. Això vol dir que a canvi de l'aportació rebin una recompensa, la qual anirà d'acord a la quantitat aportada pel mecenes. És, per tant, una manera de lligar les persones que aporten els diners i que no siguin, ni se sentin, com a simples donants que l'únic que els demanen són diners per, en acabat, oblidar-nos d'ells. El que fan des de Verkami és crear-te un web amb un espai propi i amb un enllaç específic, que és la plataforma a fer-ne difusió.
Verkami deixa un termini de 40 dies per aconseguir l'import desitjat. Si en acabar els 40 dies no s'ha aconseguit la totalitat dels diners, Verkami no fa el càrrec dels diners als mecenes, ni els promotors del projecte cobren cap import. En tot això Verkami es queda un 5% de comissió de l'import total si s'aconsegueix, sinó tampoc cobren. La campanya es va encetar el dia 11 de setembre de 2012 i la xifra total aconseguida va ser de 12.378 €.
D'altra banda calia tenir el suport d'alguna entitat per poder-ne fer difusió i arribar a la gent per aconseguir els 12.000 €. Personalment tinc contacte amb dues entitats que es dediquen a la defensa de l'ús de la llengua catalana: la Plataforma per la Llengua i Tallers per la Llengua. Així, vaig anar a parlar personalment amb un dels fundadors de la Plataforma per la Llengua, Martí Gasull, que de seguida es va mostrar interessat en el projecte, va donar el seu compromís i suport personal i, també, de part de l'entitat. Això era pels volts de setembre de 2012. En Martí, que era un muntanyenc expert, em va comunicar que se n'anava a l'Himàlaia a fer un pic molt alt i que en tornant, des de la Plataforma per la Llengua, s'hi posarien de ple per promocionar-lo i aconseguir els diners i, que fins i tot, potser ells n'hi podrien aportar. Malauradament el viatge del Martí a l'Himàlaia no va anar gens bé i una allau va acabar amb la seva vida. Desafortunadament la persona que va prendre les regnes, en substitució del Martí, no veia el documental d'una forma tant entusiasta i no va donar-li tot l'impuls que hagués pogut i amb el qual el Martí bonament es va comprometre.
Tot i això, sí que va haver-hi molt de suport per part de Tallers per la Llengua, una entitat de València, on un dels fundadors, Ferran Suay, és un psicòleg que utilitza tècniques de la psicologia per mirar de revertir el canvi de codi que practiquen la majoria de catalanoparlants en front dels castellanoparlants. Tot i això, la capacitat de difusió d'aquesta entitat és molt menor que la de Plataforma per la Llengua. El projecte també es va anar a presentar a Òmnium Cultural, que en un principi s'hi van mostrar interessats, però que després sense donar cap mena d'explicació, van desaparèixer i malgrat els intents de contactar-los no van donar-me cap mena de resposta.
Per la part acadèmica, també es va aconseguir el suport de part del GELA, havent parlat amb els professors Carme Junyent i Pere Comellas, com del CUSC, havent parlat amb Xavier Vila i Vanessa Bretxa. La feina inicial d'aquests dos departaments va ser la de donar suport moral, fer-ne difusió i deixar-nos utilitzar el seu nom junt amb la Plataforma per la Llengua i Tallers per la Llengua perquè el projecte tingués una mica de cara i ulls i no només fos una cosa d'un tal David Valls que ningú coneix i amb el qual, fora del meu àmbit d'amistats i familiar, ningú hi hagués posat diners. De totes maneres, el suport d'aquestes quatre entitats no acabava amb la difusió i posar el nom, sinó que es volia que anés més enllà. Un cop aconseguits els diners, es tractava d'elaborar un guió on havien de col·laborar-hi aportant-hi escenes i situacions que es mirarien de reproduir en el documental. La pregunta que se'ls va plantejar era prou clara: farem un experiment per saber si a Catalunya s'hi pot viure en català, quina mena de situacions voldríeu veure que no heu vist mai, bé perquè a la vida real no es donen, bé perquè no us hi atreviu? La nostra intenció d'implicar-los va ser, també, pel fet que no es volia fer un documental d'autor on només s'hi veiés reflectida la realitat de com el director d'aquest percep la llengua, sinó que hi hagués un rerefons plural i acadèmic.
Per promocionar el documental es van fer una sèrie de càpsules en vídeo, cortesia de la productora, les quals algunes van tenir força èxit. Tot i això, la promoció que es va fer a través del boca orella, Facebook, Twitter, correu electrònic, etc., va ser costosa en el sentit que hi havia la sensació que la idea del documental no acabava d'arribar a la gent. Finalment, per arribar a la quantitat dels 12.000 € i poder-los cobrar, jo hi vaig haver d'afegir 1.000 €, els quals després ja no vaig retirar. Per a mi no només era la consecució d'un somni, sinó una inversió de futur.
Metodologia: el documental

Un cop amb els diners, tota la gestió d'aquests, com la gestió audiovisual va passar a mans de Zeba Produccions, la productora de vídeo a la qual havia encarregat el projecte. Ells es van encarregar no només de gestionar la part tècnica, això és, càmeres, micròfons, edició, preproducció i postproducció, sinó també de gestionar els diners i tota la feina de repartir les recompenses amb els mecenes. A més, van adaptar el guió a un estil més audiovisual. Però a tot aquest puzle hi faltava l'element principal: l'actor, el qual havia de tenir una característica bàsica perquè l'experiment fos factible, havia de ser una persona estrangera que parlés català, encara que només fos una mica, i que no sabés ni castellà ni francès. Per què així? Volia fer un experiment i per fer-lo volia crear una realitat no existent o altament minoritària a la societat catalana, com és el fet de tenir una persona que pogués parlar el català, però no sabés el castellà ni el francès. Això només era creïble a través d'una persona estrangera que, per la raó que fos, hagués après primer el català i que encara no hagués tingut temps de fer immersió en castellà. Si ho hagués fet una persona catalanoparlant, com ara jo mateix, no hagués estat prou creïble el fet de dir que no sé castellà i que no l'entenc, perquè la realitat sociolingüística de Catalunya no és aquesta. El fet de no saber castellà realça molt més i fa palès els moments on aquesta llengua és necessària. El fet de no saber francès és per repetir l'experiència a la Catalunya del Nord.
La Carme Junyent ens va proposar de parlar amb l'Alina Moser, una noia alemanya estudiant de primer del grau de lingüística, aficionada al teatre, que havia après el català per qüestions d'amor i que encara no dominava massa bé el castellà. Ella, ja havia experimentat el que era viure a Catalunya només sabent el català, pel que no li vam haver d'explicar gaires coses.
El rodatge va començar a finals d'abril i va durar 10 dies. Des d'un principi ja es va decidir de només fer Catalunya (amb la Franja i Catalunya del Nord) i Andorra. La raó era triple: el pressupost, el temps i el fet de poder-se centrar en un territori més delimitat i que coneixíem més. Un cop es va fer el rodatge, durant el mes de març i abril es va procedir al muntatge de les imatges amb diverses propostes sobre la taula i havent de retallar molts minuts, ja que originalment la duració era d'una hora i quaranta-cinc minuts aproximadament, i vam anar retallant fins arribar als 70 minuts. També es va haver de fer la veu en off, seleccionar la banda sonora i jo mateix, tota la recerca bibliogràfica de la informació addicional que apareix sobreimpressionada en moments concrets del documental. Aquesta serveix per contrastar la informació que se'ns està donant per part de les persones entrevistades.
5.1 Estructura del documental
Una missió que també té el documental és de ser pedagògic i aquest dóna molta informació sobre qüestions de la llengua en forma de veu en off. Només a tall d'exemple, en començar, l'Alina en veu en off diu:
"Si no ho recordo malament, els primers textos on s'hi pot identificar el català tenen més de 1000 anys d'història. Hi ha un munt llengües europees que actualment tenen molts més parlants que el català però, en canvi, fins fa poc més de 100 anys que van començar a tenir literatura escrita."
Fem un repàs dels llocs visitats en el documental, veiem per què aquests llocs i quina informació volíem extreure'n a cada moment. Ho veurem de forma molt resumida, entre d'altres coses perquè per tenir-ne la versió sencera ja hi ha el documental i la transcripció a l'annex. El viatge, com ja s'ha dit, va passant per diferents llocs i a cada un s'hi tracten temes diferents per no repetir sempre la mateixa qüestió. Començant per Girona, preguntem a la gent del carrer si saben quantes llengües oficials hi ha a Catalunya (l'autonòmica). S'obtenen diverses respostes com ara: català i castellà, el català antic, el ripollès, el valencià, el africano, etc. La intenció és de saber quin és el coneixement de la legislació lingüística de part de la gent del carrer. La resposta correcta és que a Catalunya hi ha 3 llengües oficials (Viquipèdia, 2013): la catalana, l'occitana i la castellana, amb reconeixement de la llengua de signes catalana. Més endavant, i encara a Girona, ens centrem en la temàtica de l'etiquetatge. Volem comprovar quina és la situació del català en els prospectes dels medicaments i en els productes dels supermercats. Per això anem, primer, a una farmàcia i, en acabat, a un supermercat. En no trobar cap producte etiquetat en català anem a parlar amb el Sr. Alfons Conesa, director de l'Agència Catalana de Consum, per demanar-li sobre la legislació en aquesta qüestió. De forma molt resumida, el Sr. Conesa ens divideix la qüestió de l'etiquetatge en dues parts: el productes alimentaris i la resta. Quant als primers explica que hi ha una llei europea que obliga a etiquetar en les llengües oficials europees i, quant al segon cas, no acaba de contestar clarament quin és el problema, malgrat que hi ha una llei de la Generalitat de Catalunya, la 22/2010 (Generalitat de Catalunya, 2010), que obliga a etiquetar en català. Per contraposar el que ens diu el Sr. Conesa i la realitat que ens trobem en el primer supermercat i els prospectes de la farmàcia, fem una entrevista al Sr. Antoni Amblàs, director comercial dels supermercats Bon Preu, un grup on etiqueten només en català tots els seus productes de marca blanca. Es tracta de saber, en aquest cas, les raons per les quals ho fan. Les visites a les diverses botigues i les entrevistes ens permeten de treure conclusions sobre l'etiquetatge: la legislació catalana queda per sota de l'europea quant als productes alimentaris, i la Generalitat ha desenvolupat una llei per a la resta de productes que no fa complir. A partir d'aquí, l'etiquetatge en català que no és prohibit, és una qüestió de bona voluntat.
Som a la Catalunya del Nord, a Perpinyà, territori francès on l'única llengua oficial és la francesa. Volem veure quin és l'estat de la llengua al carrer, és per això que ens adrecem a la gent de forma totalment aleatòria per saber si parlen el català, si ens en saben dir alguna paraula, etc. De tota la gent que mirem d'entrevistar, trobem una persona que sap parlar en català. En aquest cas, per contrastar-ho amb una posició una mica més oficialista, anem a parlar amb Ràdio Arrels, una ràdio que fa anys que emet en català. La seva percepció és que hi ha gent que el parla, però que costa perquè molts tenen vergonya d'utilitzar-lo. Per acabar la secció de Perpinyà ens dirigim a la comunitat gitana, una comunitat que, com podem veure i escoltar, manté el català i que a més el transmet de generació en generació. Les conclusions d'aquesta part del país és que el català té un ús social prou viu només entre la comunitat gitana.
Andorra, únic país del món que té com a sola llengua oficial la catalana. En aquest país amb més immigració que locals, ens interessa de veure l'ús social del català i la legislació que hi ha. Per comprovar l'ús social el que fem és parlar amb la gent. Un bon indicador de quina és la llengua dominant en l'ús social és entrar en una botiga i veure en quina llengua és la que t'atenen primer. Vam fer la prova en unes quantes botigues i en totes se'ns va atendre en castellà inicialment. En algunes botigues fins i tot van ser incapaços de canviar al català davant de la insistència de l'Alina en dir-los que no els entenia en castellà. Per contrastar els fets, un cop més, calia fer una entrevista i aquesta va ser amb en Joan Sans, cap del Servei de Política Lingüística del Govern d'Andorra. Com a conclusions del que ens explica és que el ciutadà té el dret a ser atès en català, però que aquest dret no sempre es pot garantir. Tot i això, segons afirma Joan Sans, l'ús del català està augmentant.
Sortim d'Andorra i anem cap a Fraga, però abans passem per Guissona. Per què aquest lloc? Doncs perquè Guissona és una de les poblacions amb més immigració de Catalunya per causa de la Cooperativa Agropecuària de Guissona, propietària entre molts altres negocis, de les botigues anomenades BonÀrea. És un bon lloc per esbrinar l'ús de la llengua catalana envers els nouvinguts. La pregunta clau és: en quina llengua s'adreça la gent amb els nouvinguts? La resposta majoritària és que s'hi adrecen en castellà perquè "no ens entenen".
Arribem a Fraga, ciutat del que s'anomena la Franja de Ponent, territori sota administració aragonesa on s'hi parla el català, però on aquest no hi és oficial. En aquest territori volem que la gent del carrer ens respongui a unes quantes preguntes: quina és la situació del català a Fraga? Quina percepció en tenen? El fragatí i el català és el mateix? La percepció de la gent del carrer és que, se'n digui com se'n digui, la gent encara el parla molt, tot i que no acaba de quedar clar, si el fragatí i el català són la mateixa llengua. Per aclarir els dubtes, entrevistem el Sr. Paco Tejero, membre de l'Institut d'Estudis del Baix Cinca, el qual afirma que el català i el fragatí són la mateixa llengua i, quant a l'estat de la llengua, diu que la gent l'utilitza però que la transmissió i l'ús social comencen a fallar. Així mateix ens confirma que en algunes escoles s'ensenya el català com a assignatura extra curricular.
De Fraga anem a Lleida, en aquesta ciutat volem comprovar si la llei del cinema del 2010 (Generalitat de Catalunya, 2010) que estableix que la meitat dels films han de ser en català es compleix. L'Alina va a tots els cinemes de Lleida i no aconsegueix de trobar cap film subtitulat, doblat o en versió original en català. Per tant, si més no, a Lleida aquesta llei no es compleix.
Un altre dels temes que tractem és el dels mitjans de comunicació i per això ens dirigim als estudis centrals de Televisió de Catalunya a Sant Joan Despí, on ens entrevistem amb Eugeni Sallent, el seu director. Les qüestions claus que volíem saber de TV3 són: el tracte amb les varietats dialectals del català que apareixen per la televisió, la qualitat del català que es parla a TV3 i per què no es dobla o subtitula quan hi surt gent parlant en castellà, així com per què hi ha anuncis que es passen en castellà. En formular les preguntes al director aquest ens comenta que la variació dialectal ja es respecta i es procura potenciar, malgrat que cal tenir en compte que la majoria de locutors de la cadena són de l'àrea del català central. Quant a la correcció de la llengua, el Sr. Sallent diu que no li consta que es faci servir un català incorrecte. Quant a l'última qüestió, afirma que com que tothom a Catalunya entén el castellà és un fet innecessari i seria estrany que es subtitulés una persona que parla en castellà, ja que tampoc hi ha el costum. Amb els anuncis ens comenta que TV3 no hi té una política lingüística específica i que respecta l'opció de l'anunciant.
En acabat de TV3, ens n'anem a la ciutat de Sant Coloma de Gramenet. Per què hem triat aquesta població? Com a Guissona, Santa Coloma de Gramenet és una població amb un alt índex d'immigració, però immigració vinguda de zones castellanoparlants de la resta de l'estat espanyol durant els anys 50, 60 i 70 majoritàriament. Un cop més, volem parlar amb la gent del carrer. Ens trobem gent que parla el català, però cap dels entrevistats el té com a llengua materna. De totes maneres, trobem una actitud positiva i simpàtica envers la llengua. La gent jove que entrevistem són els únics competents amb la llengua, segurament gràcies a l'escola, és per això que ens n'anem a Barcelona, a l'Institut de Batxillerat Barcelona Congrés, a entrevistar a Sònia Llinàs, membre de Som Escola, entitat que defensa l'ensenyament en català i a Jordi Moncosí, director de l'institut. Volem saber com és l'ensenyament a Catalunya quant a qüestions lingüístiques. És per això que la conversa gira entorn a la llengua vehicular de les escoles i quina llengua utilitzen els alumnes. Sònia Llinàs afirma que totes les escoles de Catalunya tenen com a llengua vehicular la catalana, i el director ens afirma que a la seva escola, la llengua vehicular al pati entre els alumnes és la castellana, però que l'escola posa el contrapès, sinó tots els alumnes només parlarien en castellà.
Volíem contrastar l'experiència de l'Alina amb alguna persona que hagués passat pel mateix. Per això vam anar a parlar amb l'escriptor anglès Matthew Tree, el qual escriu en català i en anglès i que viu a Catalunya des de principi dels anys 80. Amb ell volem saber si és possible de viure a Catalunya només sabent el català. Matthew Tree va arribar a Catalunya i només va aprendre el català tot i que a la llarga ha hagut d'aprendre el castellà perquè no n'ha pogut prescindir.
Un altre dels temes que hem tocat és el català a la justícia amb l'advocat Agustí Carles, president de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, per saber els usos de la llengua catalana en el món de la justícia. Com a conclusions d'aquesta secció dir que el Sr. Carles afirma que serà més fàcil que l'Alina es pugui expressar en alemany en un judici, que en català. Que cal trencar una sèrie de sinèrgies entre els funcionaris, els jutges i els advocats, ja que el castellà és una llengua que hi està molt instaurada i que difícilment hi entrarà el català, perquè entre moltes altres coses, hi ha una part del personal que hi és reticent.
Finalment anem a Tarragona, allà hi volem comprovar dues coses: l'ús del català a les universitats i l'estat de les publicacions dels llibres en català.
Anem a la Universitat Rovira i Virgili on ens entrevistem amb la vicerectora Maria Bargalló. Ella ens afirma que hi ha llibertat de càtedra, això és que els professor tria la llengua de la docència. La universitat avisa a l'estudiant per endavant de quina serà la llengua vehicular de la classe, així ja no hi ha sorpreses. A més, la Sra. Bargalló ens afirma que l'ús del català és del voltant del 70%. Per contrastar aquesta informació vam decidir d'entrar amb càmera oculta dins d'unes quantes classes. A les aules on el professor parlava en català, l'Alina va demanar en castellà si es podia fer la classe en aquesta llengua. A les aules on el professor parlava en castellà, l'Alina va demanar si el professor podia explicar en català. El resultat va ser que tots els professors es van mantenir ferms en la llengua inicial en què havien començat a impartir les classes, seguint així, la política lingüística expressada per la vicerectora.
En acabat, anem a parlar amb en Jordi Ferrer, president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana. Amb ell volem saber el percentatge de llibres que es venen en català i en castellà, segons afirma, de cada quatre o cinc llibres que es venen en castellà, se'n ven un en català. Les explicacions que hi dóna Sr. Ferrer és que a l'any s'editen entorn d'uns 8.000 llibres en català, mentre que en castellà aquesta xifra és d'entre 50 i 60 mil llibres. També afirma que en català hi ha matèries de les quals no se n'editen llibres, per exemple en temes d'informàtica, mascotes, etc., i això crea un desequilibri. Tot i això, el Sr. Ferrer diu que el nombre de títols editats en català són els normals pel nombre d'habitants que té Catalunya i si aquesta tingués un estat propi, comparant-ho amb d'altres països de mides similars. Una altra raó és la competència que hi ha al punt de venda entre els llibres escrits en català i en castellà, on moltes llibreries de comarques i independents sí que donen preferència al llibre en català, però que les grans llibreries i les grans cadenes no posen els llibres en igualtat de condicions. També explica el que és un fet curiós per a ell, que molts autors que publiquen en castellà, quan surt el llibre traduït al català aquest també es ven molt. Per acabar, ens explica que caldria fer polítiques de discriminació positiva envers els llibres en català.
Resultats

Aquest és un documental que tracta molts temes i en diverses localitzacions geogràfiques que, algunes, tenen estatus polítics i lingüístics diferents de les altres. Per tant, presentar uns resultats globals és complicat i més, en ser un recull d'opinions de molta gent que hi ha parla. Tant des d'un punt de vista oficial, com des d'un punt de vista de la gent del carrer, tot és molt interpretable. Cada situació és diferent, com ho és cada territori. Els resultats són en el documental i a la vista de tothom que se'l miri. Aquí exposo un resum del que considero que és més destacat i del que puc contrastar amb dades, com ara una llei o un article i sense entrar a valorar-ho amb la meva opinió personal. El que no puc contrastar perquè només hi ha una font, com per exemple l'entrevista a Eugeni Sallent, director de Televisió de Catalunya, l'opinió personal d'en Matthew Tree, etc., no en parlaré, perquè a més, són opinions d'aquestes persones basades en la seva experiència, punt de vista i recorregut vital.
Sobre el fet de saber quantes llengües oficials hi ha a Catalunya cal dir que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, a l'article 6 estableix que les llengües oficials de Catalunya són la catalana, l'occitana i la castellana i ningú encerta la resposta de forma correcta. La gent que s'hi aproxima més són els que diuen com a oficials la llengua catalana i la castellana.
Quant a l'etiquetatge hi ha la llei 22/2010 amb l'article 128-1. A la secció del web de l'Agència Catalana de Consum que dóna resposta a les preguntes més freqüents hi trobem aquesta informació:
"4.1. D'acord amb el codi de consum de Catalunya, els productes s'han d'etiquetar en llengua catalana? Sí. L'article 128-1 del Codi de consum de Catalunya estableix que les persones consumidores tenen dret a rebre en català les informacions necessàries per al consum, l'ús i el maneig adequats dels béns, d'acord amb les seves característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat, i, de manera especial, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat. Per tant, les informacions necessàries per al consum i l'ús adequat dels béns que hi hagi a l'etiquetatge dels béns que es comercialitzen a Catalunya han de constar, almenys, en llengua catalana."
Tot i que la pregunta i la resposta que dóna Consum és prou clara, podem apreciar que la resposta del Sr. Conesa no és prou clara quant a la qüestió i també veiem que quan anem a la farmàcia o al supermercat els productes no són etiquetats en català. Només trobem etiquetats productes en català en els de la marca pròpia de Bon Preu, que són una excepció dins de la globalitat de productes que es venen a Catalunya.
Els resultats d'interactuar amb la gent a la Catalunya del Nord és que el català és una llengua que ha quedat reduïda a l'ús de la comunitat gitana. La majoria de la gent del carrer no saben re de català i cal anar a associacions que lluiten per la llengua per poder parlar en català amb algú que no sigui gitano. En aquest cas la realitat que ens trobem s'adiu força a les dades: un 37% de la gent sap parlar el català i un 4% el té com a llengua habitual. (Generalitat de Catalunya, 2008)
A Andorra el cap de política lingüística afirma que d'un rang de 5 punts, l'ús del català és troba a 2'9, això és just per sobre de la meitat. A més, també diu que qualsevol ciutadà té dret a ser atès en català, malgrat que aquest dret no sempre es pot garantir. Fem la prova al carrer i tenim dificultats de ser atesos en català, per tant, podem constatar que aquest dret del qual en Sr. Sans en fa esment, efectivament no es pot garantir.
A Guissona ens trobem que la majoria de gent es dirigeix en castellà als nouvinguts, de fet això confirma les dades de la Generalitat de Catalunya (Generalitat de Catalunya, 2008) que diuen que el 97% dels catalanoparlants es dirigeixen en castellà amb els estrangers, o que el 95% es passen al castellà quan l'interlocutor és castellanoparlant de la resta de l'estat espanyol, el que es podria englobar en el fet que el 77% dels catalanoparlants es passen al castellà quan els parlen en aquesta llengua, sigui d'on sigui l'interlocutor. Per tant aquí podem trobar un paral·lelisme entre el que diuen les dades i l'actitud de la gent al carrer.
A Fraga tenim les dades de la globalitat de la Franja de Ponent (Sorolla, 2003) que el 98% de la població entenen el català i el 89% el parlen. En el moment de redactar aquest treball el català no només ha deixat de tenir un reconeixement oficial a l'Aragó, sinó que el govern d'Aragó ha canviat el nom de català pel de L.A.P.A.O. (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental). Segons ens afirma la gent del carrer, el català s'ensenya en algunes escoles en forma d'assignatura. L'ús al carrer, aparentment, és força bo pel que en aquest cas podríem dir que la percepció de la gent al carrer i les dades que se'ns presenten quant al seu ús s'hi adiuen.
La llei del cinema del 2010 (Generalitat de Catalunya, 2010) estableix que un 50% dels films exhibits a Catalunya han de ser subtitulats o doblats el català. A Lleida fem la prova a totes les sales de cinema que hi ha a la ciutat i el resultat és d'un 0% de films exhibits en català. Per tant, podem establir que, com a mínim a Lleida, la llei no es fa complir.
L'article 35 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya estableix que totes les persones tenen dret a rebre l'ensenyament en català i, pel que explica la Sra. Llinàs de Som Escola, aquest dret s'acompleix de forma majoritària.
L'article 33 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya fa les següents afirmacions:
"1. Els ciutadans tenen el dret d'opció lingüística. En les relacions amb les institucions, les organitzacions i les administracions públiques a Catalunya, totes les persones tenen dret a utilitzar la llengua oficial que elegeixin. Aquest dret obliga les institucions, organitzacions i administracions públiques, inclosa l'Administració electoral a Catalunya, i, en general, les entitats privades que en depenen quan exerceixen funcions públiques.
2. Totes les persones, en les relacions amb l'Administració de justícia, el Ministeri Fiscal, el notariat i els registres públics, tenen dret a utilitzar la llengua oficial que elegeixin en totes les actuacions judicials, notarials i registrals, i a rebre tota la documentació oficial emesa a Catalunya en la llengua sol·licitada, sense que puguin patir indefensió ni dilacions indegudes a causa de la llengua emprada, ni se'ls pugui exigir cap mena de traducció.
3. Per a garantir el dret d'opció lingüística, els jutges i els magistrats, els fiscals, els notaris, els registradors de la propietat i mercantils, els encarregats del Registre Civil i el personal al servei de l'Administració de justícia, per a prestar llurs serveis a Catalunya, han d'acreditar, en la forma que estableixen les lleis, que tenen un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials, que els fa aptes per a complir les funcions pròpies de llur càrrec o de llur lloc de treball.
4. Per a garantir el dret d'opció lingüística, l'Administració de l'Estat situada a Catalunya ha d'acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials, que el fa apte per a complir les funcions pròpies del seu lloc de treball.
5. Els ciutadans de Catalunya tenen el dret de relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d'àmbit estatal, d'acord amb el procediment establert per la legislació corresponent. Aquestes institucions han d'atendre i han de tramitar els escrits presentats en català, que tenen, en tot cas, plena eficàcia jurídica."
Si ens basem en les afirmacions de l'advocat Agustí Carles, pràcticament cap d'aquest punts descrits a sobre s'aconsegueix, bé perquè el ciutadà que entra en contacte amb la justícia ja renuncia al català, perquè encara ara aquesta llengua és percebuda com un problema afegit en aquest àmbit, bé perquè els advocats no tenen el costum d'utilitzar el català i ja no donen l'opció al client, o bé perquè el jutge que no acostuma a parlar aquesta llengua o no s'hi sent còmode, no dóna opcions clares als declarants d'un judici a poder-la utilitzar.
En el cas de la universitat Rovira i Virgili podem veure sobre el terreny com la política lingüística oficial de la universitat funciona, això és, que les classes que s'anuncien en català es fan en català, i les que s'anuncien en castellà es fan en castellà, malgrat els nostres intents d'intentar que el professor canviés de llengua. Per tant, el que afirma la vicerectora s'adiu amb la realitat que hem trobat a les aules.
Les dades que ens dóna el Sr. Ferrer, president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, és que malgrat les dificultats degudes a la competència del castellà i a les traves que algunes grans llibreries posen a la llengua, el volum de publicacions en català és el normal comparant-ho amb un país independent amb una llengua d'unes mides semblants i normalitzades. Per bé que aquí caldria analitzar si el volum de publicacions equival al volum de vendes o si molts llibres es queden als prestatges de les editorials. Hem de tenir en compte que les publicacions en català reben moltes subvencions, pel que el volum de publicacions podria ser molt més elevat que la demanda real al mercat. Per bé que aquesta no és una dada que puguem contrastar.
Conclusions

Com ja he dit, aquest documental tracta força temes i a diferents parts dels territori. De totes maneres sí que en podem treure una sèrie de conclusions comunes a tots els territoris i a tots els àmbits tractats.
El català és una llengua parlada per uns 11 milions de persones. Això la fa la catorzena llengua més parlada de la Unió Europea i dins de les 100 llengües més parlades de les 6000 i escaig que hi ha al món. Per tant, en qüestió de nombres, el català és sens dubte una de les llengües més parlades del món. El català és una llengua mitjana, equiparable en nombre de parlants a llengües com el txec, el suec, el búlgar i té més parlants que el danès, l'estonià, etc. Tot i això, a l'any 2013 hi ha territoris on el català no gaudeix de cap mena d'oficialitat ni de cap mena de protecció oficial, com a la Franja de Ponent o a la Catalunya del Nord, on en el primer territori la llengua en el seu ús oral és ben viva per la part de la població i, en el segon, podríem afirmar que és en el llindar de l'extinció, o potser s'acabarà identificant com una llengua ètnica, en el sentit que serà només la llengua dels gitanos. De fet, de forma popular, molts gitanos de Perpinyà del català en diuen "parlar gitano" i alguns se sorprenen en veure un paio que parla gitano, o sigui, català. Fins ben entrat el segle XX el català era pràcticament l'única llengua que es podia sentir parlar als carrers de la Catalunya del Nord, ho diuen els llibres, els testimonis vius, etc., però ara el català s'ha esborrat. Tot i això, ningú diu que amb una situació política favorable i amb un canvi d'orientació lingüística, s'hi pugui tornar a sentir parlar el català d'aquí a 50 anys. A part de tota la pressió política i social que ha fet el govern francès per fer desaparèixer el català d'aquells territoris, cal afegir-hi la pressió del govern aragonès en contra de qualsevol reconeixement oficial del català a la Franja de Ponent i fins i tot de qualsevol reconeixement del nom de la llengua. Aquesta mena de polítiques no només anorreen la llengua, sinó que confonen a la gent i creen un sentiment de cansament entre la població i un sentiment de voler deixar estar les coses que són motiu de disputa, per aferrar-se a aquelles coses segures, que no porten problemes, com és la llengua castellana que va lligada a aquesta percepció. És el que en diríem la llengua marcada vers la no marcada. En el cas d'aberracions com el L.A.P.A.O. hi hauria d'haver una autoritat superior que frenés aquesta mena d'iniciatives i que posés les coses a lloc. Bé, de fet l'autoritat superior ja hi és, el govern espanyol, però aquest en aquestes qüestions mira cap un altre cantó i deixa aquesta mena d'afers per a les autonomies, ja que per a ells no són qüestions d'estat. Una actitud passiva com aquesta també és una manera d'anar en contra de la llengua. Una altra autoritat superior també és Andorra però és molt probable que no vulguin entrar en conflictes internacionals.
A Andorra segons interpreto hi ha dos problemes. Malgrat ser un país independent que legisla de forma lliure sobre qualsevol qüestió, i això inclou la llengua, la població autòctona d'Andorra ha quedat en minoria envers a la immigració que s'ha fet majoria dins del país. Així que mentre que la llengua gaudeix d'un estatus elevat i és l'única llengua escrita que utilitza el govern i l'única que s'aprecia en els cartells del carrer, el seu ús social és força minoritari com hem pogut comprovar. A més, també cal destacar com es diu en el documental, que el govern d'Andorra va fer una llei que diu que tots els productes fabricats a Andorra s'han d'etiquetar en català, però per pressions de la indústria tabaquera andorrana –que és molt potent i influent–, el govern andorrà va decidir d'eximir-los d'acomplir la llei, pel que una de les poques indústries que hi ha a Andorra i que fabriquen a Andorra i, que per tant, podien haver complert la llei, no els cal complir-la. Certament, penso que la situació del català a Andorra se sosté gràcies a la força del català de l'altra cantó de la frontera.
Potser un dels casos més punyents que es tracten és el de l'etiquetatge. Malgrat la llei que ja hem esmentat i el temps que fa que ha passat amb període d'adaptació inclòs, no es fa complir, però el pitjor de tot és que qui no la fa complir és qui la promulgada, la Generalitat de Catalunya. A més, el Sr. Conesa dóna tota una sèrie d'excuses que podríem definir, com a mínim, d'estranyes. Com per exemple que ells podrien fer complir la llei "l'endemà mateix" però que això causaria un procés de desabastiment greu en algunes empreses. Això no és cert, si tenim en compte que ja es va deixar un període d'adaptació. Però en tot cas, el Sr. Conesa ja deixa ben clar que l'ús del català és qüestió de voluntats. Igual podem dir amb la llei del cinema, tema amb el qual no m'estendré perquè és repetir els arguments de l'etiquetatge: la llei no es fa complir.
Un altre dels punts importants és l'ús social dels catalans envers amb els nouvinguts. Sovint se senten queixes de catalanoparlants que diuen que la gent nouvinguda, d'on sigui que vinguin, no aprenen o no volen aprendre el català, com també la típica frase de: "hi ha gent que fa 40 anys que viuen aquí i que no parlen en català.", però cal dir en favor d'aquesta gent, que a Catalunya s'hi pot viure només en castellà i que és difícil d'aprendre una llengua amb la qual ningú mai t'hi parla. A les entrevistes de Santa Coloma de Gramenet queda palès el fet, com diuen els entrevistats, que mai han hagut de menester el català. Per tant, d'aquí a 40 anys, encara podrem sentir al mateixa cantarella si res no canvia.
Sobre Televisió de Catalunya hem de fer cas de les afirmacions del seu director, el senyor Sallent, per bé que és estrany que un canal de televisió –qualsevol– no tingui una política explícita pel que fa a la llengua de la publicitat. Com també, a les sèries de producció pròpia, sempre hi ha de sortir alguna persona castellanoparlant amb el pretext que és la realitat que hi ha al carrer, una realitat que malauradament no s'ensenya a la resta de canals monolingües espanyols, ja siguin públics o privats.
Podríem resumir els resultats del documental que a la Catalunya autonòmica, que és on hi ha el gruix dels catalanoparlants i on la legislació també és més favorable, la relació amb la llengua és força ambigua i indiferent, però és ambigua i indiferent tant pel que fa al català com pel que fa al castellà. Els catalanoparlants entomen el dia a dia amb la llengua que sigui, sense triar de forma explícita, sense parar-se a pensar si aquelles instruccions o aquell prospecte es pot llegir en català. La despreocupació és prou clara quan es veu que la gent no sap contestar quines són les llengües oficials de Catalunya, per exemple. De fet, després de tants anys de prohibicions és probable que hi hagi gent que ni tan sols es qüestioni que hi ha coses que podrien –o haurien– de ser en català per pura normalitat democràtica i que a l'any 2013 encara no ho són. Igual que la gent té assumit d'una forma molt interior que la relació amb la justícia és en castellà i segurament la majoria de gent, fins i tot si han de venir d'un poble remot de la Segarra, ja no es plantegen el fet de que tinguin el dret a utilitzar el català. Potser els catalans som gent pràctica i anem per feina i això vol dir renunciar a la llengua en certes ocasions que pensem que pot ser un problema. Tot i que aquesta dicotomia de: català és igual a problema, no surt per generació espontània, sinó que surt després d'uns quants segles de persecució, amb l'agreujant de 40 anys de franquisme, que pel que sembla en alguns àmbits i en algunes actituds encara pesen massa i potser haurem d'esperar 40 anys més perquè s'esvaeixin del tot, si és que mai aconseguim o volem que s'esvaeixin.
En el cas dels llibres, no és només que les grans cadenes del sector moltes vegades posen els llibres en català en una zona no preferent, sinó la competència deslleial que hi ha entre les dues llengües i la competència deslleial que exercim els catalanoparlants altament bilinguitzats que, un cop més, amb la indiferència perjudiquem al català. A més, cal tenir en compte que de forma general, els llibres en català només tenen com a públic potencial als catalanoparlants, mentre que els llibres en castellà gaudeixen del públic castellanoparlant i del catalanoparlant.
Així doncs, malgrat els anys del franquisme sí que s'ha fet moltíssima feina i el fet que la llengua vehicular de les escoles sigui la catalana n'és una mostra. Però tot i el pas dels anys, continuem tenint de referent els anys del franquisme i no ens n'adonem com en el dia a dia el català pateix greus mancances i que per viure a Catalunya –i fins i tot a Andorra–, cal saber el castellà i que amb el català no n'hi ha prou, o sigui, no es pot viure plenament en català. Encara ara, hi ha la percepció que el català no és una llengua útil en alguns àmbits, alguns dels quals són tan bàsics com poder llegir un prospecte d'un medicament o la composició d'un pot de cigrons.
Hem aconseguit que el documental donés resposta a algunes de les preguntes plantejades a la introducció d'aquest treball. Repassem-les: Per què el català no es troba en una situació similar a les altres llengües comparables en nombre de parlants en països democràtics? Malgrat que aquesta pregunta no té una resposta directa en el documental, podem deduir-la de les diverses situacions polítiques i legislatives que es troba la llengua en els diversos territoris on es parla, el qual fa que el seu ús no estigui normalitzat, ni tan sols en els territoris que hi són més favorables, com ara Andorra, per causa en aquest cas, de no poder assimilar la immigració. Per què no hi ha cinema en català? Per què costa de trobar productes etiquetats en català? En tots dos casos hi ha lleis que ho regularitzen sobre les quals la Generalitat de Catalunya és responsable de fer-les complir, però no ho fa. I per què no ho fa? La meva interpretació és que quan fas una llei i no la fas complir, és perquè no et creus la llei en qüestió i també perquè no et vols enfrontar amb certs sectors com els empresaris. Es pot viure en català? No, no és possible i en el documental queda prou clar en quins àmbits no es pot viure en català. Quina és la situació del català a Catalunya? És una llengua que encara es percep com a útil, però que no es pot utilitzar en molts sectors i que hi ha molta indiferència. A la Catalunya del Nord? La llengua es preserva gairebé únicament dins de la comunitat gitana. A Andorra? És la llengua de l'estat i d'una minoria de la població. I a la Franja? És la llengua oral de la població, però no la de l'estat (ni l'espanyol ni l'aragonès). Per què sovint s'abandona la llengua? Caldria posar-ne les causes als anys de repressió i prohibició de parlar el català en públic, malgrat que molta població ja no ha viscut aquests anys, però també com es veu al documental, a la por de la gent a no ser entesos i a l'alta indiferència i inseguretat a l'hora de mantenir la llengua davant d'una situació desconeguda. Com són els usos reals del català? Quines dificultats hi trobem? Crec que la resposta a aquestes dues preguntes cadascú se la pot fer mirant el documental.
L'obligatorietat per a tota una comunitat d'haver d'aprendre una llengua que no és la seva, no deixa de ser un acte de colonialisme que no s'hauria de permetre en ple segle XXI. Això doncs, en un món cada cop més globalitzat i lliure els catalanoparlants haurien de poder decidir, a més del català, en quina segona i/o tercera llengua volen educar els seus fills. Com també hauríem de poder decidir com volem mostrar-nos a la resta del món, si ho volem fer en català, en anglès, en alemany, en hindi o en la llengua que creiem necessària on, evidentment, també hi ha d'haver l'opció de tria voluntària de la llengua castellana. Fent-ho així crearem una societat plural de veritat on el català serà la llengua vehicular, de cohesió i necessària de veritat.
Com a contrapartida al paràgraf anterior, esmentar que és important que es pugui garantir que qualsevol ciutadà del món pugui néixer, viure i morir en la seva llengua o en la llengua que triï. Això pot semblar contradictori quan es fa apologia de la globalització, de la pluralitat i, sobretot, del plurilingüisme, però també cal reivindicar el dret d'aquells que no volen ser molestats per raó de llengua. Per tant, hi ha d'haver una part del món reservada als catalans que vulguin viure només en català.
Quant a la realització del documental, dir que per acabar tenint un documental de 70 minuts hi ha tota una feina de producció que és difícil de plasmar per escrit en aquest treball, una feina que costa d'apreciar però que es tradueix en moltes hores de dedicació i amb molta flexibilitat entre els companys de la productora de vídeo per poder tirar endavant. El temps passa ràpid, els diners del pressupost s'esvaeixen encara més ràpid i la pressió s'ha fet palesa en molts moments. Tot i això, aconseguir de fer un documental és una fita fantàstica. En aquests moments ja tenim en ment poder fer-ne una segona part, que serà al País Valencià.

Bibliografia

Boix, E., & Xavier, V. F. (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel lingüística.
Generalitat de Catalunya. (2008). Consultat el 2013, a Enquesta dels usos lingüístics de la població: http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.b318de7236aed0e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=d5349cede4c43210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d5349cede4c43210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
Generalitat de Catalunya. (2010). Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Llei,22/2010. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
Generalitat de Catalunya. (sense data). Diversos apartats del web de la Generalitat. Consultat el 2013, a www.gencat.cat
Sorolla, N. (2003). El català a la Franja. Xarxes socials i llengües.
Viquipèdia. (2013). Catalunya. Consultat el 2013, a http://ca.wikipedia.org/wiki/Catalunya

Afegitó

En aquest afegitó aquí al final de tot del treball només volia fer esment que el treball de grau inicial es titulava "informàtica, terminologia i revitalització de llengües. Un cas pràctic: la llengua bubi". Tot un treball d'implantació de terminologia informàtica en llengües que no han tingut contacte directe amb aquest camp. Una de les finalitats era la de revitalització i revalorització de llengües minorades o minoritàries. Vaig escriure'n 32 pàgines del primer treball, el qual després vaig refer tot des de zero, escrivint-ne 21 pàgines més sobre terminologia. El treball de grau inicial requeria d'un informant el qual al final ha fallat i per això no s'ha pogut completar, malgrat que era el pas final per poder tancar-lo, tenint-ho tot a punt. En tot cas, es podria dir que amb aquest, he escrit tres treballs de grau.


Annex

Fitxa tècnica del documental:
Títol: "són bojos, aquests catalans!?"
Idea original, guió i direcció: David Valls;
Actiu: Alina Moser;
Realitzat per Zeba Produccions;
Amb el suport de Plataforma per la Llengua i Tallers per la Llengua;
Amb la col·laboració del Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i el
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona (CUSC)
Durada: 70 minuts
Idioma: català
A continuació es pot llegir tota la transcripció dels diàlegs i la veu en off del documental.

SÓN BOJOS, AQUESTS CATALANS!?
Em diuen Alina Moser i sóc de Frankfurt del Main, Alemanya. Fa tres anys vaig conèixer un català i vaig decidir aprendre la seva llengua.
A veure com me'n surto en català, em sembla que l'entenc i el parlo força bé, almenys això és el que em diuen alguns amics. Fa tres mesos vaig venir a viure a Catalunya. M'interessa molt la llengua i la cultura d'aquest petit país del sud d'Europa i per això m'he decidit emprendre un viatge de dues setmanes per diferents indrets i pobles on es parla el català.
Vinc, sobretot, a practicar el català. Per cert, us ho he dit? No, no sé castellà! I quan ho dic la gent no s'ho creu! Però per què? Per viure a Catalunya no n'hi ha prou en saber el català?
INFOGRAFIA: SÓN BOJOS, AQUESTS CATALANS!?
INFOGRAFIA: UN DOCUMENTAL DE DAVID VALLS
INFOGRAFIA: AMB LA REALITZACIÓ DE ZEBA PRODUCCIONS
INFOGRAFIA: AMB EL SUPORT DE PLATAFORMA PER LA LLENGUA; TALLERS PER LA LLENGUA
INFOGRAFIA: AMB LA COL·LABORACIÓ DE GRUP D'ESTUDI DE LLENGÜES AMENAÇADES (GELA); CENTRE UNIVERSITARI DE SOCIOLINGÜÍSTICA I COMUNICACIÓ DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA (CUSC)
Sé, perquè ho vaig aprendre mentre estudiava el català, que aquesta és una llengua que ve directament del llatí i que es va originar en algun indret, segurament, del nord de Catalunya, això és, per les comarques de Girona i del Rosselló. És per això, que per a aprendre coses del català, començaré per aquí.
Si no ho recordo malament, els primers textos on s'hi pot identificar el català tenen més de 1000 anys d'història. Hi ha un munt llengües europees que actualment tenen molts més parlants que el català però, en canvi, fins fa poc més de 100 anys que van començar a tenir literatura escrita.
M'he estat informant i no m'acaba de quedar clar quanta gent parla el català però em penso que és entre 8 i 10 milions de persones. En tot cas, no ens barallarem per la quantitat, però crec que és la novena llengua d'Europa en nombre de parlants i això és molt! Per cert, l'Alemany és la primera!
Potser els habitants de Girona em podran començar a aclarir alguns dubtes que tinc.
—Et podria fer una pregunta?
—Digues
—Ràpida, quantes llengües oficials hi ha a Catalunya?
—Quantes llengües oficial hi ha a Catalunya? Dos
—Dues, quines són?
—Català i castellà, no?

—Oficials? Dues, no? O tres? Dues o tres, crec.
—Quantes llengües oficials? Dues.
—Dues, quines són?
—Català i castellà.
—El català.
—Només una, no?
—El català antic i el d'ara, no?
—És un concurs?
—No, no és cap concurs, és una pregunta així que fem a moltes persones.
—No ho sé ara mateix.
—Hòstia el català, el valencià, a Balears es parla un altre tipus de català, llavors al Ripollès, per allà dalt un altre. Que jo sàpiga entre quatre o cinc, no ho sé exactament.
—Que jo sàpia només el català, l'espanyol, el sariassa eixe, i ja l'idioma dels moros i tot això, l'africà, el romanès...
A veure, sembla que tothom té clar que a Catalunya hi ha almenys dues llengües oficials, el català i el castellà, però no he acabat d'esbrinar si l'anglès, també és oficial? L'idioma de los moros? I el català, el valencià i el ripollès són llengües diferents? Em sembla que val més que consulti fonts oficials. Per sort sempre tinc a mà la Viquipèdia.
Doncs resulta que a Catalunya hi ha tres llengües oficials: el català, el castellà i l'occità, que es denomina aranès a la Vall d'Aran. A més, l'Estatut de Catalunya dóna un reconeixement a la llengua de signes catalana.
Avui començo el meu viatge a Girona però en els pròxims dies també visitaré la resta de Catalunya, el Rosselló, la Franja i Andorra. Això vol dir que hauria de fer algunes compres pels dies de furgoneta, com es diu això? «Carretera i manta», oi?
Com que sóc al centre de la ciutat, aprofitaré per entrar a una farmàcia i comprar quatre coses bàsiques pel viatge.
—Faré un viatge uns dies, estaré a fora i necessitaria una farmaciola així completa.
—Te'n vas per aquí o te'n vas lluny?
—Per aquí. Per Catalunya.
—Mira, aquí ho veuràs. Jo t'ho ensenyo. Veus aquí a la posologia, mira.
—Però, no ho tenen en català?
—No, tot està imprès en castellà.
—Però, és que tenim un problema i és que jo no entenc el castellà, ni el llegeixo ni, no.
—Doncs, llavors t'ho apunto a la caixa, però en català no hi és.
—I això passa amb tots els medicaments?
—Amb quasi bé tots, gairebé tots.
—Per què?
—Perquè suposo que deu ser un problema econòmic. Fan un prospecte per a tot l'estat i no fan ni en català, ni en eusquera, ni en castellà, ai ni en castellà! Ni en gallec...
—Però, és una llengua oficial aquí, oi? El català és com el castellà.
—Sí, però malauradament els prospectes dels medicaments són en castellà.
Vaja, ja comencem amb els problemes. Com que no sé castellà el farmacèutic m'ho ha de traduir tot. A veure si ho recordo en el moment oportú, però que no s'hi pot viure només en català aquí?
Dues setmanes per endavant viatjant amb la meva furgoneta. Això vol dir que també he d'omplir el rebost de quatre rodes.
Dos a zero guanya l'espanyol… Vull dir, Català zero – Espanyol dos! Aquest partit comença a ser força desequilibrat. Al supermercat trobo que la majoria dels productes són etiquetats en espanyol, però no havíem quedat que a Catalunya hi havia tres idiomes oficials, el català, el castellà i l'aranès? Doncs ni català, ni aranès.
No entenc res! Vull dir, ni les etiquetes ni la manera com els catalans s'ho fan per saber què compren.
A Alemanya si tinc algun problema relacionat amb consum em puc dirigir al Bundesamt für Verbraucherschutz und Lebensmittelsicherheit. Aquí, he mirat a Internet i tenen l'Agència Catalana de Consum, que depèn del govern català. M'han dit que m'atendrà el director de l'agència. Sí, el que mana. Segur que ell m'ho explicarà bé.
—Hola, bon dia.
—Hola, què tal?
—Molt bé, i vostè?
—Molt bé.
—L'he estat buscant, li podria fer unes preguntes?
—A la teva disposició, lo que vulguis.
INFOGRAFIA: ALFONS CONESA, DIRECTOR DE L'AGENCIA CATALANA DE CONSUM
—Com és que no puc trobar gairebé cap producte etiquetat en català per aquí?
—Tot lo que és l'alimentació, l'alimentació tenim un problema, o sigui, si bé som conscients que la llengua és la nostra identitat, és lo que posa la base de la nostra cultura, amb aquest aspecte anem una mica coixos. I anem una mica coixos perquè en els productes alimentaris hi ha un reglament de la Unió Europea que diu que tots els productes alimentaris dintre dels països europeus han d'estar etiquetats amb una de les llengües que decideixi un estat membre, dintre de les llengües oficials a la Unió Europea, i per desgràcia Catalunya no som ni estat membre ni la nostra llengua és oficial.
—Llavors, el que hem estat dient és una mica que la llei de la Unió Europea...
—Està per sobre.
—Està per sobre de la nostra.
—Sí.
—Però això no evitaria que la gent d'aquí o les empreses d'aquí podrien escollir etiquetar en català.
—El català el pots incluir sempre.
—Molt bé.
—Lo que passa que és una qüestió de voluntat i de convenciment que el català no és una llengua més, sinó que és un valor que li donem al nou producte.
—I amb la resta de productes què passa? Perquè ara hem estat parlant sobretot de productes alimentaris, però hi ha medicaments, hi ha altres manuals de..., no?
—El govern de la Generalitat i l'Agència Catalana de Consum podria demà obligar a totes les companyies que estan venent productes a Catalunya a que etiquetessin en català. Què pot produir això? Això pot produir un greu problema, inclús pels consumidors de desabastiment, per què? Perquè tot aquest procés és llarg per lo tant, lo que estem fent és que estem treballant amb cada sector aon tenim uns acords signats per fer el full de ruta corresponent, perquè consensuadament hi vagin introduint el català en els seus processos a mida doncs que tot el procés industrial, el procés de fabricació ho vagi permetent.
El senyor Conesa m'explica que el Codi de Consum de Catalunya obliga a etiquetar en català. Però segons unes dades que vaig llegir, gairebé tres anys després de la llei, només un 6% dels productes venuts en els supermercats compleixen la llei d'etiquetatge.
INFOGRAFIA: LLEI 22/2010. CODI DE CONSUM DE CATALUNYA
INFOGRAFIA: 6% COMPLEIXEN LA LLEI. FONT: DIARI OFICIAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
D'altra banda, l'any 2009, l'Agència Catalana del Consum va multar 94 empreses per no etiquetar en espanyol. Des del 2010, encara no ha tramitat ni multat cap empresa per no etiquetar en català.
INFOGRAFIA: 94 EMPRESES. FONT: DIARI OFICIAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
INFOGRAFIA: CAP PER NO ETIQUETAR EN CATALÀ
—Lo que sí és cert és que sí s'ha posat alguna sanció en productes que han vingut etiquetats en idiomes que no han sigut ni el català, ni el castellà, si han sigut productes d'alimentació s'ha posat la sanció per no estar etiquetats en castellà en funció del reglament europeu. Del tema, en aquest moment, de productes que hagen vingut sense etiquetat ni en català ni en castellà que no siguin doncs d'alimentació, jo no tinc coneixement que hi hagen hagut perquè si hi ha hagut o una de dues: o s'han reetiquetat o si no s'han pogut reetiquetar doncs automàticament s'ha obert l'expedient corresponent.
—Moltes gràcies i...
—Gràcies a tu per la visita i espero que t'hagi servit.
—Molt bé.
—Endavant.
—Gràcies.
—Adéu.
El senyor Conesa m'ha dit que si continuava buscant segur que trobaria algun supermercat que tenen tots els seus productes en català. I sí, finalment n'he trobat un.
INFOGRAFIA: ANTONI AMBLÀS, DIRECTOR COMERCIAL DEL GRUP BON PREU
—La gent no demana l'etiquetatge en català?
—Molt poc, molt poc perquè estem acostumats a rebre la informació majoritàriament en castellà. El que sí que trobem en alguns casos que hi ha gent que diuen que tenen certes dificultats amb el català i que per tant el castellà també els hi aniria bé.
—I per què van decidir d'etiquetar en català?
—Diguem-ne perquè per nosaltres era la normalitat, l'entorn on vivíem nosaltres, on estem o l'origen de Bonpreu es bàsicament s'expressa en català i per tant vàrem fer-ho perquè era lo més normal. A partir d'aquí, a mesura que hem anat creixent i hem anat muntant supermercats doncs ens hem adonat que moltíssima gent ho accepta i ho accepta molt millor que no pas que puguin haver-hi diferentes llengües o que només hi hagi el castellà
—Creu que s'acceptaria si s'etiquetés en les dues llengües sempre? Com ho acceptaria la resta d'Espanya?
—És possible que s'acceptés bé, és possible. Hi ha molts productes que estan etiquetats així i que no passa res. El que passa és que alguns dels fabricants tenen una certa por i per prudències s'estimen més no fer-ho, o sigui si està en castellà i en portuguès no passa res, si està en castellà i en anglès no passa res, però si està en castellà i en català això genera algun conflicte en alguns llocs i segons els moments. No té massa sentit però de vegades és així, no amb tothom, però hi ha col·lectius que no els agrada.
—Però això, per què? No ho entenc.
—Bueno, perquè són raons històriques que han creat uns certs recels, que han creat una sèrie d'animadversió cap a uns idiomes i per tant aquests estigmes pesen i, de vegades, dues empreses si són per guanyar diners i tenen com a nord i com a prudència no molestar ningú... I com els catalans no ens molestem, no ens hem molestat mai perquè ens hagen etiquetat en castellà i ja ho tenim assumit doncs acaben fent-ho en castellà i s'ha acabat.
Se m'acaba el dia a Girona. Curiosament avui he començat aprenent que a Catalunya hi ha tres llengües oficials. També he descobert que malgrat que hi ha una llei que obliga a etiquetar en català és qüestió de bones voluntats. Doncs per voluntat la meva! I demà serà un altre dia.
Segon dia de viatge! Deixo la bonica Girona i aprofitaré que sóc al nord de Catalunya per travessar la frontera. Durant aquests tres anys que he estudiat català sempre m'han dit que a l'altre costat dels Pirineus hi ha un tros de Catalunya que, tot i pertànyer a l'administració francesa, la gent parla en català.
Aquesta part de Catalunya va quedar en mans franceses per causa del Tractat dels Pirineus l'any 1659. Ara l'única llengua oficial és la francesa.
Pel que he esbrinat, fins els anys 50 del segle xx el català era la llengua habitual del carrer en aquesta part de Catalunya.
Segons una enquesta de la Generalitat, a la Catalunya del Nord un 6% de la població té el català com a primera llengua, un 4% el té com a llengua habitual, un 37% afirma saber-lo parlar i un 65% afirma entendre'l.
INFOGRAFIA: 6% CATALÀ COM A PRIMERA LLENGUA. FONT: GENERALITAT DE CATALUNYA
INFOGRAFIA: 4% CATALÀ COM A LLENGUA HABITUAL. FONT: GENERALITAT DE CATALUNYA
INFOGRAFIA: 37% SAP PARLAR CATALÀ. FONT: GENERALITAT DE CATALUNYA
INFOGRAFIA: 65% L'ENTÉN. FONT: GENERALITAT DE CATALUNYA
Els noms dels carrers són en francès i en català, i per tot arreu hi trobo signes d'identitat catalana, fins i tot caganers!
Però, la veritat, pel carrer no he sentit que ningú parli català o rossellonès, com aquí alguns en diuen. Potser quan em veuen canvien de llengua perquè no els entengui, provaré una altra estratègia...
—Podria fer una pregunta? Parlen una mica de català, pot ser?
—L'entenem un poc, però molt poc.
—Una mica? Potser... Sap dir què és això?
—Sí.
—La paraula per dir això en català?
—La casa, sí?
—En català?
—No.
—Alguna cosa, pot ser?
—La casa, no?
—La casa es en espanyol.
—La casa, la casa.
—No parleu català.
—No.
—No, ni una cosa? Això, com es diu en català?
—Com és en català?
—No sé.
—Vostè em pot dir què és això?
—Una casa, una porta.
—La porta sí.
—La finestra.
—Sí, la finestra, exacte.
—Hi ha coses que sí sé.
—I això?
—Un gall, no?
—Sí, sí, un gall o una gallina, no?
—Seria un gall o una gallina.
—Vostè parla català, rossellonès potser?
—No, no sé parlar català.
—El llegeixo, el comprenc, però no el parlo.
—Com va?
—Com va?
—Va bé.
—Molt bé.
—Això és tot.
—Però sap dir per exemple què és això?
—No.
—No? Res?
—No.
—No passa res, adéu.
Algunes paraules i frases fetes. Tot això és el català que parlen a Perpinyà? No pot ser, he de trobar algú amb qui poder parlar.
—Hola bona tarda, sóc una noia alemanya i busco algú que pugui parlar català amb mi, si us plau. Algú que parli català, que s'acosti si us plau. Que no hi ha ningú que parli català aquí? El català és mort aquí? Que no hi ha ningú que parli català? Que s'acosti si us plau, que no passa res. És que no sóc d'aquí i vull practicar català. Hi ha algú que pugui parlar en català amb mi, si us plau? No hi ha catalanoparlants per aquí? És que em van dir que a Perpinyà també es parlava el català i no només el francès, és veritat o no? Tu parles català?
—Sé català, però no el sé parlar. No parlo català.
—Ah, tu m'entens el català?
—No.
—Vostès sí, si que m'entenen en català.
—Bon dia!
—Bon dia, bon dia, sí!
—Què passa que t'han enviat a fer pàtria o què?
—No, que estic buscant gent, jo sóc alemanya. He vingut aquí a buscar, a veure si hi ha gent que parla català.
—T'han enviat a fer pàtria, aquí ningú parla català.
—Jo parlo castellà.
—És que no, em sap greu no els entenc en castellà. Aquí parlen català?
—Sí, però és un català que no...
—Bé, moltes gràcies. Aniré buscant, aniré buscant.
Finalment només he aconseguit parlar en català amb un parell de perpinyanesos. Però m'han dit qui em podrà ajudar.
—Estic aquí a Ràdio Arrels, oi?
—Exacte.
INFOGRAFIA: RAFAEL RENYÉ, REDACTOR DE RÀDIO ARRELS
—Bueno, venia a saber una mica, bueno, què feu aquí.
—Doncs mira, una ràdio associativa de l'associació arrels que també té una escola i des de l'any 81 vam començar a fer emissions en català, a l'inici de manera clandestina en cases de particulars i després la cosa s'ha anat fent gran fins a tenir un estudi com el que tenim avui.
—Sí, sí. Mira que m'ha costat arribar aquí, perquè anava preguntant a la gent en català i no em sabien, doncs, dir per on anar, no?
—Molta gent parla el català tot i que a l'inici diuen que no, però és que tenen aquest complex de parlar el rossellonès i no pas el veritable català que senten per les teles o ràdios del principat.
—Hi ha gent que li fa vergonya parlar català perquè no tenen l'accent de la Catalunya del Sud.
—Sí, aquí a Ràdio Arrels ens ho trobem cada dia, gent que vols entrevistar i diu: «no, que jo no parlo el veritable català.»; o t'expliquen que no parlen català, però t'ho expliquen en català.
—Tu com veus la situació del català aquí a Perpinyà, per exemple?
—Bé, aquí a Catalunya Nord la llengua té menys protecció, és menys cuidada que en altres llocs i per això s'ha de vigilar molt i molta feina es fa a nivell associatiu, per exemple, doncs Ràdio Arrels ve d'una associació i moltes iniciatives vénen del món associatiu í és aixís que s'ha de treballar.
En Rafel de Ràdio Arrels també m'explica que després de l'arribada del Tren d'Alta Velocitat des de Barcelona els comerços de Perpinyà i les administracions sembla que utilitzen una mica més el català i que les empreses d'aquí també miren més cap el sud.
Però... Jo venia a cercar respostes i ara em diuen si ells em poden fer una entrevista per explicar el meu viatge.
—Alina Moser, bon dia!
—Bon dia!
Mare! Que surto a la ràdio!
—Sí, jo vaig, doncs, examinant, bueno, preguntant com és això del català aquí i allà, no? A tots els llocs... I he vingut a Perpinyà expressament...
La gent de Ràdio Arrels, a més de ser molt ambles, m'han explicat on puc trobar a Perpinyà més gent que parla català. He d'anar al barri de Sant Jaume, el barri gitano.
—És el català que parlem, el millor, nosaltres.
—D'acord.
—Perquè jo he anat a Catalunya, jo he anat a Barcelona i és un altre català, no és lo mateix.
—Sí i és el...
—És un català, el nostre, més clar que el vostre.
—Aquest català, d'on ve? Vosaltres sempre heu parlat català?
—Sempre, sempre hem parlat català, home això, els vells, els vells, els vells...
—Sí.
—Això ve de 200 anys en darrere.
—Ah sí? Tant de temps fa?
—Sí, sí, sí.
—Els meus nens parlen català i els meus petits fills també parlen català.
—Molt bé.
—I el mateix català parlen.
—Sí, el mateix català d'abans.
—És tradició, és tradició. I això anirà seguint. No sé quan d'anys pot anar seguint.
Com m'han dit a Ràdio Arrels, he insistit molt amb la gent i per fi he trobat amb qui parlar català a Perpinyà. Ja tenien raó els llibres que vaig estudiar, però no recordo que esmentessin res dels gitanos o potser anaven molt avançats i ja sabien que el TGV seria un impuls pel català, qui ho sap, el temps ho dirà...
No m'imaginava que per seguir la pista del català hauria de fer tants revolts. He decidit marxar de Catalunya del Nord per visitar un país on el català és l'única llengua oficial: Andorra. Segurament que aquí no tindré cap problema per practicar la llengua catalana.
M'impressiona pensar que només 80.000 persones, igual que un sol barri de Frankfurt, tinguin un país per a ells sols. De fet, molts alemanys coneixen Andorra, però ben pocs saben que aquí s'hi parla el català.
Com deu ser viure en un país on tothom parli català? Per què, si per llei és l'única llengua oficial, és l'única que serveix, oi?
Veig que tots els rètols són en català, però en canvi pel carrer em sembla sentir molts més idiomes i no són el català! Castellà potser? Aranès? Portuguès? Rus?
Aprofitaré per fer algunes compres i investigar-ho. Per cert, perquè no em mirin malament, faré servir una càmera molt petita que m'ha deixat un amic.
—Hola.
—Hola.
—Volia... M'agradaria comprar una càmera, pot ser? Bueno, mirar una mica què teniu per aquí.
—Sí.
—I quina és la diferència d'aquestes?
—Dos noranta-nou o tres deu. El preu: dos-cents noranta-nou o tres-cents deu euros.
—És que no... És que no entenc el castellà, sóc alemanya, perdoni, és que només parlo català, sap parlar una mica de català?
—No, però t'explico: dos cents noranta-nou, aquesta... És Nikon, garantia 5 anys amb objectiu Dix-Huit-Cinquante-Cinc i foto.
—Foto.
—La garantia cinc anys i aquí garantia tres anys.
—Hola, busco una càmera Reflex si pot ser i no en sé gaire cosa, no sé si...
—El primer preu que és la 1.100 que te surt per tres trenta-cinc.
—Quin modelo buscàveu? Alguna marca?
—Tu saps parlar una mica de català o alemany pot ser?
—El prospecte el teniu en català?
—No, en espanyol. No existeixen en català, ni a una marca ni a l'altra.
—No?
—No.
—Què fort, no?
—En castellà i...
—És que, saps que passa que és que no sóc d'aquí tampoc, sóc alemanya.
—Sí.
—No, no parlo castellà.
—En alemany si que tens.
—En alemany surt?
—Sí.
—Perfecte, llavors perfecte.
A veure si ho entenc: Andorra, on el català és l'únic idioma oficial molts botiguers se m'han dirigit primer en castellà... Per què no en català? A més, crec que alguns d'ells no tenien ni el català, ni el castellà com a primera llengua.
Com sempre hauré d'agafar la paella pel mànec i anar a parlar amb algú d'aquí que m'ho expliqui.
INFOGRAFIA: JOAN SANS, CAP DEL SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA DEL GOVERN D'ANDORRA
—Es parla molt el català o més el castellà?
—Aquí el que sí que hem detectat fruit doncs del darrer estudi que vam dur a terme és que, per exemple, en el petit comerç s'havien... Amb el pas dels anys havien millorat moltíssim l'ús del català i l'atenció del català en els petits comerços. Contràriament el que si que vam descobrir a l'últim estudi que vam dur a terme que va ser a l'any 2009 és que en els grans magatzems l'ús del català, l'atenció en català, havia disminuït considerablement respecte... Respecte d'altres estudis que s'havien dut a terme en anys anteriors. Tu tens el dret de ser atès en català obligatòriament.
—D'acord.
—El que passa és que això, tenir el dret no vol dir que hi hagi una garantia de que quan vas a un comerç, per exemple, en aquell moment que t'atén aquella persona, tinguis, és a dir que en aquella persona en concret puguis mantenir una conversa. Segons en quins sectors et pots trobar amb aquestes situacions, però evidentment tu tens el dret de dir: «perdoni jo vull que m'atengui algú en català»; i això totes les empreses tenen aquesta obligació. Llavors ja és responsabilitat de l'empresari doncs de... De buscar algun treballador que et pugui atendre doncs amb la teua llengua oficial perquè hi tens tot el dret. Hem de tenir molt present, per exemple, que el català, perdó, el castellà és una llengua que a l'àmbit familiar, en el cas del nostre estat. està per damunt, pel que a l'ús, de la llengua oficial, del català, és a dir, a les llars es parla més el castellà per una qüestió d'orígens de la gent que viu aquí.
En Joan em parla de l'indicador lingüístic que serveix per conèixer les llengües que parlen els andorrans i resulta que el de català és un 2,9 sobre 5, una mica més de la meitat.
També m'explica que a Andorra tenen tres sistemes educatius: l'andorrà, que actualment és el que té més alumnes; l'espanyol i el francès. I em diu que gràcies a Andorra el català és oficial a alguns organisme internacionals com les Nacions Unides.
Pel que he esbrinat, al Principat d'Andorra la Llei d'ordenació de l'ús de la llengua oficial del 2000 estableix l'obligatorietat de l'etiquetatge en català, però el Govern d'Andorra va arribar a un acord amb els fabricants andorrans de tabac per eximir-los de complir la llei. El tabac és un dels pocs productes que es fabriquen a Andorra i, per tant, un dels pocs sectors que podien haver acomplert aquesta llei.
Avui torno a Catalunya que, a diferència d'Andorra, no té un estat propi. Però abans faré una mica de volta i m'arribaré a la Franja de Ponent, unes comarques que pertanyen a l'Aragó, allà també s'hi parla català malgrat que en aquella zona no és llengua oficial.
A veure, això no fa pinta de ser Fraga. Sóc a Guissona i això ja és Catalunya, oi? Amb aquesta boira no hi ha qui s'orienti!
Com tampoc m'oriento amb unes dades que he llegit d'una altra enquesta de la Generalitat que diuen que la majoria dels catalans es passen al castellà quan parlen amb castellanoparlants.
INFOGRAFIA: 77% ES PASSEN AL CASTELLÀ. FONT: GENERALITAT DE CATALUNYA
INFOGRAFIA: 97% PARLEN CASTELLÀ AMB ELS ESTRANGERS. FONT: GENERALITAT DE CATALUNYA
INFOGRAFIA: 95% PARLEN CASTELLÀ AMB ELS ESPANYOLS. FONT: GENERALITAT DE CATALUNYA
INFOGRAFIA: 94% ENTENEN EL CATALÀ. FONT: GENERALITAT DE CATALUNYA
Gairebé tots parlen en castellà amb les amistats estrangeres. Com també parlen en castellà amb les amistats de la resta de l'estat espanyol. Tot i això la majoria de gent de Catalunya entén el català, per tant, per què canvien tant de llengua?
—En quina llengua els parla als nouvinguts? Normalment s'adreça a...
—En castellà.
—En castellà. I això perquè generalment no creu que parlen català o...
—No perquè encara no...
—D'acord.
—No ho entenen.
—Per saber si és més al castellà o al català que...
—És més que res l'espanyol amb ells o sinó no t'entenen, sí.
—Jo lo primer que faig és preguntar si entén el català perquè ens és més fàcil i si em diuen que sí pos parlo en català i sinó, hem de canviar
—Bueno és que jo parlo de tota la vida castellà.
—Ah! I és més la teua llengua materna, per això ho dius?
—Sí.
—I si no fos així tu que...
—Jo català.
—Tu el català, i t'hi adreces en català?
—Sí, home si no m'entenen en castellà clar, però... I sinó pues, nada...
—Si vec que ja porta una mica de temps li acostumo a parlar en català perquè suposo que ja... Ja s'ha relacionat amb algú, però si veig que està una mica peix llavors és on normalment allà als seus països... I ací entren que aquí parlem en espanyol, en castellà.
—D'acord. Merci, ja està.
—De res.
Així que si faig cara d'estrangera em costarà una mica més practicar el català. A vegades no entenc gaire aquests catalans! Però ara sí que sóc encaminada cap a Fraga i almenys ha escampat la boira.
A la Franja, pràcticament tothom entén el català i gairebé 9 de cada 10 persones el parlen.
INFOGRAFIA: 98% ENTÈN EL CATALÀ. FONT: «EL CATALÀ A LA FRANJA». NATXO SOROLLA (2003)
INFOGRAFIA: 89% PARLA EL CATALÀ. FONT: «EL CATALÀ A LA FRANJA». NATXO SOROLLA (2003)
No entenc que a Fraga, igual que a Perpinyà, hi pugui haver territoris on una llengua com la catalana no sigui oficial encara. A veure si algú del carrer m'explica tot aquest embolic.
—La situació del fragatí pos la compliquem a vegades les persones, no? Però, la gent fragatina és molt fragatina, eh?
—Sí?
—Sí.
—Sí, i es parla encara molt?
—Sí, sí, sí.
—Sí?
—Si que es parle, home n'hi ha molta gent que no és de Fraga, però jo veig que sí, que sí que és parle, i tant, i últimament en ganes.
—I, he sentit que a l'escola no s'ensenya gaire o no...
—Sí, sí, el meu net està fent català.
—Sí?
—Sí.
—Però en general l'escola és en castellà?
—Claro.
—La resta és en castellà.
—Estem a Aragó.
—D'acord.
—Com deu ser.
—No, no, és que no entenc el castellà, però... Si m'ho pot traduir...
—Pus ho sento, lo tens que aprendre, com que... I més si vas a entrevistar a persones. Això és un fallo molt gran.
—És que... És que és dialecte nostre, és dialecte de Fraga i no n'hi ha d'altre. Jo em sentisco com molt aragonès, aragonès 100%, però parlo el fragatí.
—El fragatí és nostre i el català és un altre idioma, com el valencià. Tenim un estil al valencià los fragatins al parlar.
—Tu creus que hi ha molts joves que l'aprenen encara, o menys o més que abans?
—Menys, menys, i utilitzen paraules en català i utilitzen paraules en castellà que no són fragatines.
—Les més famoses que sempre li's fa molta gràcia als catalans o així són: la segallosa que és boira i niebla en castellà; lo mullarero, melocotón i préssec; i ja està, bueno, plloure aigua, bueno llet, leche i ja està.
—Molt bé.
Quin caos, com pot ser que tota aquesta gent que he entès perfectament em diguin que no parlen català? Potser ara jo també sé parlar una llengua més que desconeixia. Qui sap si ho podré afegir al currículum?
De totes maneres i com que no sabia què em trobaria a Fraga, he quedat amb una persona que em pot respondre als meus dubtes. És membre de l'Institut d'Estudis del Baix Cinca, un grup que promou el patrimoni cultural d'aquest territori.
—Per què diuen que el fragatí i el català no són el mateix?
INFOGRAFIA: PACO TEJERO, ACTIVISTA CULTURAL DE FRAGA
—Pot ser que no hi hague la humilitat que se té quan uno a estudiat. La ignorància és molt atrevida, això una gent. N'hi ha altres que saben i com que són anticatalans pues bueno, què busquen? Pos l'enfrontament i d'aixòs. I... I per últim n'hi ha altres que pues si escolten lo que li's diuen pues bueno, pues ja està, però després parles en ells i dius, bueno és que l'andalús i no sé que... Vull dir que lo important és lo que diguen la ciència i en la ciència no n'hi ha dubtes. Eh, tu m'entens, veritat?
—Clar.
—Pos jo també t'entenc i vull dir... Vull dir que això vol dir que treballem els mateixos registres, naturalment, que hi haguen una petita variació pos és normal
—Com veu vostè l'estat actual de la llengua catalana aquí a Fraga?
—Vec que la gent està un poc confosa, perquè és quan pot ser hi ha un sector que més ho use, però no s'arribe a transmetre als petits, no? Crec que és el pitjor problema que podem arribar, no ni el tema educatiu, sinó l'ús social i l'ús social pos està fallant una mica.
—Molt bé.
—Vinga fins una altra, adéu.
Entre Guissona i la visita a Fraga m'ha passat el dia volant. Ara sí, és el moment de tornar a Catalunya per continuar amb el meu viatge. La meva pròxima parada és Lleida.
Fa quatre dies que vaig amunt i avall i crec que em mereixo passar una estona de relax. Tinc una idea, aniré al cinema a gaudir d'un bon film i a recuperar forces pels dies que em queden per endavant. A veure, quins films fan?
—Hola, volia saber si teniu... Eh, quines pel·lícules teniu en català, de moment.
—Em sembla que no n'hi ha cap en aquesta programació, a partir d'avui.
—No?
—Com no n'hi hagi a Alpicat... Doncs no hi ha res. Avui totes les fem en castellà. A vegades n'hi fem alguna però ara no i a Alpicat tampoc.
—I les pel·lícules en castellà no estan subtitulades?
—No, no perquè estan doblades, estan doblades.
—Que no n'hi ha de pel·lícules en català per Lleida? Perquè és que vaig de cinema a cinema i no...
—De vegades si que hi ha alguna en català, però ara no.
—Com, com?
—Ara no tenim cap en català.
—Bé, no t'entenc ben bé però suposo que no n'hi ha.
—Com és això que hi ha tan poques pel·lícules en català?
—A vegades n'hi fem, a vegades no, depèn... Ara ja fa temps que no n'hi fem aquí en català i en surten molt poques que estiguin doblades.
—Però aquí es parla molt el català, oi?
—Fins dijous segur que no, a partir de divendres ja no t'ho sé dir.
—I això com pot ser?
—Doncs aquesta setmana no en tenim cap.
—Sempre és així? No, és que m'interessa perquè sóc de fóra, sóc d'Alemanya i he après el català bé, però el castellà el porto molt malament.
—Sempre, a vegades si que n'hi ha. Vull dir, no totes les setmanes n'hi ha d'haver.
—D'acord, i no n'hi ha de subtitulades, en castellà que porten subtítols catalans...
—Tens "Els Miserables", però no, és en anglès subtitulada en castellà.
—Ah, bé.
Aquí fan 19 films i cap en català! No m'ho puc creure! Pel que he vist la Llei del cinema del 2010 estableix que el 50% dels films exhibits a Catalunya han de ser doblats o subtitulats al català però actualment ho són menys d'un 3%. Increïble. Hauré de quedar-me a la furgo. Bona nit!
INFOGRAFIA: 50%. LLEI DEL CINEMA
INFOGRAFIA: 3% FILMS EN CATALÀ
Reconec que m'he llevat una mica nerviosa. Avui coneixeré la que ha estat la meva gran mestra durant aquests tres anys que he après el català des de Frankfurt. La seguia per Internet i m'agradava molt, i ara que sóc voltant per Catalunya la vull conèixer personalment. TV3!
Sé que Televisió de Catalunya és la televisió pública catalana i des de fa 30 anys ha tingut un paper molt important en la normalització del català. Pel que m'han explicat, si no existís TV3 segurament el coneixement del català seria molt diferent. Però ja que aquests dies he parlat amb gent que tenen un català diferent vull saber com s'ho fan a TV3 enmig de tot aquest embolic.
—Bon dia.
—Hola.
—Què tal?
—Molt bé, sóc l'Alina.
—Jo l'Eugeni Sallent, director de TV3. Benvinguda.
—Molt bé, et puc fer algunes preguntes?
—Sí, sí.
—Si et sembla anem cap allà.
—D'acord, merci.
—Vinga.
INFOGRAFIA: EUGENI SALLENT, DIRECTOR DE TV3
—Seria bo fer sortir més variacions dialectals a TV3?
—Sí, a veure jo crec que no hi ha una, no hi ha una instrucció en aquest sentit, per tant nosaltres som molt respectuosos amb totes les variacions dialectals, sigui, diguem-ne, el que es parla a la Catalunya Nord o a les Illes o al País Valencià i per tant, normalment, quan tenim corresponsals i quan tenim col·laboradors en aquestes àrees que participen en programes o en informacions lògicament parlen el seu català, diguem-ne, el de la seua llengua i per tant la varietat dialectal que toca. En aquest sentit, però, és cert que la influència de Barcelona i el fet que els estudis centrals estiguin aquí, l'àrea d'informatius i d'esport estigui aquí, t'obligui clarament, diguem-ne, al català central, diguem-ne, o d'influència més de l'àmbit de Barcelona.
—Tinc un problema i és que no parlo castellà, com és que no se subtitula o no es dobla al castellà a TV3?
—Doncs perquè no s'ha detectat com una necessitat i potser el teu cas és una mica especial, perquè en realitat tots els catalanoparlants, diguem-ne, entenem el castellà i els castellanoparlants que viuen a Catalunya gairebé tots entenen el català, però com que en qualsevol cas, diguem-ne, mantenim la versió original aquest no és un problema i no ha estat mai un problema.
—Com és que passen anuncis en castellà també a TV3 si podria, teòricament, escollir que només fossin en català?
—Nosaltres en aquest sentit, malgrat recomanem en els anunciants que doblin i que facin la producció dels anuncis en català, no som, diguem, no posem cap trava d'entrada, cap barrera d'entrada al fet que puguin entrar directament en castellà i, per tant, acaba sent l'anunciant el que ho decideix, perquè és l'anunciant el que a través del nostre mitjà es dirigeix als seus futurs o possibles clients i, per tant, en aquest sentit hi ha campanyes que vénen en castellà i n'hi ha que vénen en català. Més o menys estem parlant d'un 8, entre un 8% i un 9% dels anuncis que emetem estan en castellà.
—Per cert, a Alemanya, a la televisió alemanya es parla un alemany molt correcte, gairebé sempre, fins i tot a les sèries de ficció i jo m'he fixat que, a vegades no sempre, a TV3, a les sèries de TV3... Es fan servir castellanismes, coses no molt correctes, molt català estàndard. Com pot passar això i per què passa?
—No hauria de passar, eh? No hauria de passar perquè la llengua, diguem-ne, l'hem de mimar, eh? I una altra cosa és que es parla una versió molt acadèmica, molt correcta del català i l'altra és apropar-se a un català, diguem-ne, que és més popular, però igualment correcte. Llavors jo penso que nosaltres hem de saber trobar aquest equilibri, no? Especialment, en temes de ficció i de sèries que el que pretenen és acostar-se més a la realitat de la gent, eh? I segurament, en altres aspectes com pot ser la part més informativa, més editorial de la casa, en aquí intentar ser molt, molt, molt escrupolosos i molt pulcres amb la versió, diguem-ne, formal i oficial, podríem dir, eh? Però la idea és que sempre sigui el que sigui, fent ficció, fent entreteniment o fent informació, parlem un català correcte.
—Doncs moltes gràcies.
—A tu.
—Que vagi molt bé.
TV3, la meva, i sempre serà la meva...
Pel que estic veient, a Catalunya s'hi parla català però no hi ha medicaments en aquesta llengua, les botigues venen aliments que només utilitzen el castellà i no hi ha cap film que jo pugui entendre. I ara, el director de TV3 em diu que aquí tothom utilitza per igual el català i el castellà. Em pararé aquí a investigar una mica més.
—Vostè parla el català?
—Jo parlo un poc el català perquè jo de petit m'ensenyaren castellà i català també un poc, però el català... Han vingut els meus pares de fora i al estar jo aquí doncs únicament l'entenia un poc, com ara, l'entenc però no sé parlar-lo, m'agradaria parlar-lo... L'entenc però no el parlo.
—Normalment parlo castellà amb tota la família, amb la meva germana... A casa de la meva germana per sempre el seu marit és pallés i parla molt el català, sempre ha parlat català i allà parlen català sempre.
—A casa normalment parlen el castellà i, bueno, abans a la meva escola només donaven el castellà, la meva època clar.
—Vostè parla català també?
—No.
—No, quant de temps fa que viu aquí?
—Visc jo aquí 40 anys.
—A sí? I no ha necessitat mai el català?
—No, no l'he necessitat.
—L'entenem però, saps què passa? Que ens fa vergonya. Com no sé parlar-lo tot, balbucejar-lo em sap greu. Em fa vergonya parlar-lo perquè, si te diria unes paraules en català, però no totes llavors...
—Portem 40 anys.
—Portem aquí tota la vida, els meus fills són catalans.
—Vaig estar a Alemanya sis mesos i en sis mesos sabia més que a Catalunya en 43 anys. Vol dir que allí estava més necessitat d'aprendre l'alemany que aquí el català perquè aquí em rodejava de gent que parlaven igual que jo.
—I tu creus que és necessari parlar català per viure aquí?
—Home jo crec que sí, sí, no sé és una llengua simpàtica i és molt agradable, no? I va bé aprendre varies llengües.
—Però no ha necessitat mai el català en el dia a dia aquí?
—No, perquè tinc les meues filles que el parlen. Llavors quan venen coses que posen en català doncs ja marxo amb elles.
La veritat és que algunes coses que m'han dit no les he acabat d'entendre perquè em parlaven en castellà però el que sí que he comprès que no tota la gent que viu a Catalunya parla català. A veure si m'hauria servit més aprendre castellà abans de venir a Catalunya.
Però és clar, la clau deu ser en l'educació. La gent deu parlar l'idioma que han après des de petits. Per això vull anar a visitar un institut a Barcelona. Un amic meu m'ha dit que ell havia estudiat en un Institut de Nou Barris, un barri de classe treballadora i on hi viuen molta gent que ha vingut de fora de Catalunya.
INFOGRAFIA: SÒNIA LLINÀS, PROFESSORA – MEMBRE DE SOMESCOLA.CAT; JORDI MONCOSÍ, DIRECTOR DE L'INSTITUT BARCELONA-CONGRÉS
—Totes les escoles de Catalunya tenen l'ensenyament vehicular en català?
—Sí, clar.
—Hi ha escoles que no estan obligades a tenir-lo en català?
—No, en principi ja totes les escoles, públiques i privades, compleixen la llei del Parlament de Catalunya i pràcticament totes tenen... Estableixen el català com a llengua vehicular.
—D'acord.
—Hi haurà alguna excepció com l'institut francès o l'institut alemany, però en principi totes les escoles, tots els instituts, tots els centres educatius haurien de complir la llei.
—La majoria de les classes són en català, però els alumnes al pati quina llengua parlen?
—Els alumnes parlen el castellà.
—Sí?
—Sí, fins i tot els que vénen de més lluny que el castellà no és la seva llengua hi ha un aprenentatge espontani al pati del castellà perquè és la llengua que entre els alumnes té més força, no? De manera que l'escola fa una mica també de contrapès perquè si deixéssim portar el corrent aquests alumnes només, fins i tot els que parlen urdú o els que parlen armeni només parlarien castellà al final, llavors es tracta... En aquest districte, eh? No dic ja que en un altre districte sigui diferent, eh? Perquè allà al costat pot ser molt diferent, a 150 metres, però aquí llavors només parlarien castellà, llavors el català a l'escola té un valor de contrapès d'això, perquè al final acaben parlant les dues llengües.
—Per normalitzar una llengua com la catalana amb l'escola n'hi ha prou?
—L'escola ocupa un paper molt important perquè s'ha d'aprendre, una llengua perquè es parli s'ha d'aprendre i ha d'estar garantida en certs llocs i per això a Catalunya es va votar fa 30 anys doncs per això, perquè la gent parla el català l'ha d'aprendre, eh? Que la diferència potser amb altres generacions antigues passades és que no l'havien après, no? Llavors, nosaltres el que fem és oferir doncs la seguretat aquesta, que els nanos doncs aprenguin les dues llengües en igualtat de condicions.
En Jordi i la Sònia també m'expliquen que el model català d'immersió lingüística a l'escola és un èxit i ha estat avalat per la Comunitat Europea i té prestigi internacional. Però diuen que la seva continuïtat depèn dels polítics. No és un perill deixar certes coses en mans dels polítics!?
És curiós això de parlar d'immersió lingüística… A les escoles de Frankfurt o de Madrid també fan immersió o simplement ensenyen en la llengua pròpia del territori? He llegit que d'això se'n diu sistema de conjunció lingüística, que és el que s'aplica a Catalunya i també als estats sobirans. Potser això és el que molesta a alguns...
—Ets el Matthew, no?
—Sí.
—Puc seure un moment, pot ser?
—Sí, sí. És clar que sí.
—Tu creus que es pot viure a Catalunya sense saber castellà?
—Jo, diguem-ho així, jo he fet servir el castellà (vol dir el català) aquí des de fa 28 anys amb tothom i les úniques vegades que no l'he fet servir expressament ha estat quan estava intentant aconseguir el meu carnet d'identitat, perquè allà dins, diguem, et miren de mala manera si parles en català, i alguna vegada que vaig haver de tractar amb la policia nacional, llavors també vaig traduir, vaig fer l'esforç de parlar en castellà, però això a part no he tingut cap mena de problema menys amb un taxista de Tarragona que estava tocat de l'ala, vull dir que era un, dir-li, un «unionista» hauria estat suau, vull dir era una mena de... Era l'extrema dreta, per dir-ho així, de Mussolini... No volia sentir parlar català al seu taxi. Però això a part no he tingut cap mena de problema
—Tu, quan vas entrar en una botiga, per exemple, o demanar alguna cosa en català i et contestaven en castellà no vas pensar: són bojos aquests catalans!?
—Pensava que són molt estranys, saps? Que tenien una situació aquí que no és gens normal.
Quina sorpresa en Matthew Tree! M'ha agradat trobar una persona que, com jo, va venir a Catalunya parlant només català i sense saber res de castellà. M'explica que quan ell va arribar molta gent creia que el català era un idioma mort. D'això ja en fa trenta anys, jo ara no sabria dir sí és gaire viu o no...
Se m'acaba la visita a Barcelona però abans de marxar de la capital catalana encara em queda un tema pendent. La meva educació alemanya m'ha ensenyat que sempre he d'estar preparada per afrontar qualsevol situació.
—M'interessaria saber si jo tingués un judici aquí, en quina llengua es podria fer? Es podria... Podria demanar que es faci en català?
—Ho podries demanar, és a dir, segons les nostres lleis està reconegut la possibilitat de l'opció lingüística de manera que un ciutadà de Catalunya pot triar, parlant castellà, o demandant castellà, o català.
—Jo com a... Sent alemanya, podria demanar això també? Vull dir perquè com que no sóc exactament ciutadana catalana.
—Bé, el tema és que si tu ets alemanya, tindràs més fàcil poder parlar alemany en un judici que català. Per què? Perquè si bé sobre la llei, sobre els papers, tot el dret lingüístic està reconegut alhora, per exemple aquí on estem a la Ciutat de la Justícia, casi el 90% tot es fa en castellà. L'escrit, casi segur. Fixem-nos que només hi ha un 13% de sentències que surten en català i només un 3% o 5%, segons els anys, d'escrits que els advocats presenten en català.
—Però, si jo puc, en general, és així que jo puc triar la llengua en que es celebri el judici, com és que les xifres són tan altes dels judicis en castellà?
—Bé, aquí el que tenim és que la majoria de jutges, fiscals, i secretaris judicials, molts vénen de fora. Són gent que vénen per plaça perquè clar, el tema és que tota la judicatura, tot aquest tipus d'oposicions es fan centralitzades, de manera que quan tu fas un examen, tu fas un examen per a exercir en qualsevol part d'Espanya, per tant tu potser acabes sent jutge a Galicia, a Catalunya, al País Basc, llavors, què passa? Que la llengua no és un requisit, tu fas la llei... tu fas l'examen en castellà, llavors, què passa? Que et destinen a Catalunya, clar quan arribes aquí, què passa? Que l'estatut d'autonomia diu que una llei, l'estatut d'autonomia del 2006 diu que una llei dirà quin nivell de català, i de coneixement de dret català, han de tenir els jutges d'aquí. Aquesta llei no s'ha fet mai, és a dir, llavors queda en l'aire, és a dir... Però per l'altre costat, aquests senyors jutges, fiscals, secretari judicials tenen que garantir el dret lingüístic dels catalans i dels castellans, llavors aquí xoca, és a dir, tenen que garantir el dret, però no hi ha una llei que els hi digui quin nivell han de tenir, llavors què passa? Que quan arriba aquí la gent per por, per allò per el temor reverencial que es dia en castellà, de que com el jutge m'està parlant castellà, saps què? Millor que ho faci en castellà per si de cas.
—Però, aquesta por és justificada? O sigui que la sentència pot ser influenciada per la llengua que tria?
—En principi la sentència, nosaltres estem convençuts que el jutge després fa justícia sobre les proves, no per com has parlat. Què passa? Que el que és molt important és que no és el mateix que tu parlis sempre català i puguis expressar-te en català, que fer-ho en castellà, perquè hi ha gent que tradueix...
O sigui que millor que m'aprengui algunes paraules bàsiques en castellà per si he de parlar davant un jutge... Com es deu dir: «tot és culpa del meu majordom?».
Avui és el meu últim dia de viatge. Durant dues setmanes he viatjat per diferents llocs on es parla català. Vaig començar a Girona i he passat per Catalunya del Nord, Andorra, la Franja de Ponent, Lleida i Barcelona. Per tant, em toca acabar aquesta aventura a Tarragona.
Fa dies que penso en la idea de quedar-me més temps en aquest país. Podria ser interessant apuntar-me a alguna carrera universitària o a algun postgrau. Per això, el primer que vull fer a Tarragona és anar a la Universitat a demanar informació. M'he d'assegurar que les classes les podré seguir en català.
—El que m'agradaria saber és com és l'ús del català aquí a les aules de la uni.
—Doncs mira, penso que és bastant normal, per començar. Ja fa temps que nosaltres tenim posat en marxa el que seria tota una política lingüística relacionada amb el tema del català, no només i exclusivament en català, perquè avui en dia les universitats que es volen ser d'Europa necessàriament han de parlar també altres llengües, però el català sempre ha estat un element prioritari. Llavors per tant el que fem és intentar que, a través de la nostra infraestructura bàsica, garantim el dret dels estudiants a que rebin les classes en català.
—Hi ha una quota o, simplement, qui decideix en quina llengua es fa la classe?
—El qui decideix és el professorat, perquè qui imparteix és el professor la classe. El que sí és cert és que hem posat en marxa un concepte que jo penso que té força sentit que es diu seguretat lingüística, que vol dir que cadascú, diguem-ne, ha de poder garantir els seus drets d'expressar-se amb la llengua que li és més còmoda, el professor a la llengua que vol impartir l'assignatura, sempre hi ha unes lògiques normals, no? Si u fa una classe d'anglès, necessàriament ha d'impartir la classe en anglès perquè no tindria massa sentit, però hi ha moltes altres assignatures que aquesta lògica no funciona sinó que depèn del professor que vol impartir aquesta assignatura. Però el que sí hem de poder garantir és que l'estudiant sàpiga per endavant en quina llengua s'impartirà i que aquesta llengua no canviarà mentrestant es desenvolupa la classe, sinó que aquesta serà la llengua d'impartició. Per això, el que tenim és que quan nosaltres posem en marxa les assignatures pel curs corresponent, figura de manera específica la llengua d'impartició.
—Quin és l'ús més o menys del català?
—Home, majoritari. Hi ha una... Jo diria que estem al voltant del 70%, com a mínim, d'assignatures que s'imparteixen en català. També hi ha diferència, cal dir-ho, entre el que és el primer nivell d'ensenyament universitari, el grau, del que és el segon nivell, màster i doctorat. Aquí hi ha una incidència més gran de la universitat per la internacionalització, per tant, hi ha també si voleu una empenta més decidida perquè la llengua de docència sigui en més ocasions l'anglès.
—Ah, l'anglès, però no el castellà?
—No necessàriament. Però allí està més repartit.
M'ha quedat clar que són els professors els qui decideixen en quina llengua fan les classes i que, un cop ha començat el curs, ja no la canvien, però ho vull comprovar de primera mà.
—Perdó, és que no sóc... Sóc d'Alemanya, vinc d'Alemanya i no entenc bé el castellà, aquesta classe no la feu en català?
—No, estic donant la classe en castellà, però si tens qualsevol problema de comprensió ho demanes i ho passarem en català. Jo et contestaré en català, però a les classes amb els alumnes continuaré parlant en castellà.
—D'acord.
—No precisament aquesta però si que us posaré diverses pel·lícules, algunes pel·lícules.
—No sóc d'aquí i no, no parlo castellà. No, no es pot fer en català la classe?
—No me... No m'entens?
—És que he après el català, però el castellà no... No, o potser hi ha una altra classe de psicologia.
—És que no... No... No hi ha un altre professor.
—D'acord, bé. Parlaré... Aniré al degà. Potser faré una altra... Una altra classe, no?
—Com tu vulguis, jo si vols el que faré serà anar canviant el que passa és que quan haja de fer dades em canviaré sense voler a l'altra llengua.
—Clar, no, no passa res. Gràcies.
—Em sap greu, no vull que marxis.
—No, no, no, no passa res.
Las classes en castellà no passen al català, i a la inversa? Aquesta vegada parlaré castellà amb quatre paraules que acabo d'aprendre.
—I també us faré l'acte de presentació de la que seria la primera activitat pràctica d'aquesta... D'aquesta assignatura.
—Perdó, pots fer la classe en castellà? Perquè...
—Ah, val... Bé aquesta és una qüestió també que volia parlar. El grup de castellà és el grup de la tarda.
—Ah! Eh que...
—Al matí faré les classes en català i a la tarda en castellà.
—Ah, perfecte, gràcies.
—Val? Saps els horaris de la tarda?
—Eh, no...
—Són de cinc a set de la tarda.
—Val, perfecte, gràcies.
M'ha quedat clar que abans de matricular-me a qualsevol assignatura hauré de mirar bé en qui idioma s'imparteix. M'he trobat en professors que tant es podien expressar en català com en castellà. Però jo em pregunto: hi ha professors que no sàpiguen català? Si és així, com decideixen lliurement en quina llengua imparteixen la classe? I cobren el mateix que els que tenen la capacitat en les dues llengües?
I parlant de dues llengües, és curiós que en aquest país on la majoria d'habitants poden parlar en català hi hagi tants llibres en castellà. La responsable de la llibreria m'ha explicat una mica la situació dels llibres en català, però m'ha indicat qui me'n pot donar més dades.
—Hola.
—Jordi Ferrer?
—Sóc jo, què tal?
—Hola, et puc fer quatre preguntes?
—Sí i tant.
—En català, en castellà... Com és més o menys el percentatge de... Quants llibres es venen en català i quants en castellà?
—Mira, aquí a Catalunya les dades que tenim nosaltres és que de cada 4 llibres que es venen a Catalunya se'n ven un en català, per tant estem perdent per golejada 4 a 1. Hi ha altres estudis que ens diuen de 5 a 1, però en qualsevol cas estem això entre 4 a 1 i 5 a 1, per tant estem perdent... Estem perdent per golejada en aquest sentit. Té moltes explicacions... Té moltes explicacions aquesta qüestió, una explicació important és que a l'any en català estem editant al voltant d'uns 8000 llibres a Catalunya, això és en castellà la xifra doncs estem parlant entre 50.000 i 60.000 llibres i, per tant, la pressió que exerceix el castellà sobre el català al punt de venda doncs, doncs això es fa que... Que podem tenir problemes en algunes ocasions. En altres ocasions és senzillament perquè en català hi ha matèries que no s'editen llibres, per exemple, serà difícil que trobeu un llibre de mascotes en català, o d'informàtica, o de jardineria, etc., no? No vol dir això que hauríem de publicar de tot, sinó que això ens crea un desequilibri, vull dir, pel que fa als títols que es publiquen al país aquesta, aproximadament aquests 8000 títols que ixen en català, seria un nombre de títols normal per a un país amb els habitants que té i que tingués un estat propi, per tant, diríem que els títols que té, amb això ja és correcte, no? Sí, però, el que no està normal és la... La competència tan forta que tenim especialment en el punt de venda sobre una altra llengua que no és una llengua qualsevol, sinó que és una llengua molt important, de les més importants del món. Per escollir la llengua en què un vol llegir hauria de trobar el mateix producte en igualtat de condicions en el punt de venda i aixòs no passa, o sigui la... És cert que les llibreries de comarques i les llibreries independents d'aquest país tracten el llibre en català d'una forma fins i tot... Fins i tot prioritària, no? Però ja els supermercats o fins i tot les grans cadenes doncs ja veurem que hi ha una diferència mes gran entre el tractament i despr s ja depèn del criteri de cadascú, no? Per exemple, jo personalment un llibre d'un autor... D'un autor que escriu en castellà prefereixo llegir la versió en castellà que no pas la versió traduïda, prefereixo la versió original, no? Però, en canvi, també contràriament al que podem dir d'això, hi ha autors que escriuen en castellà que quan la seva obra es tradueix al castellà és ben bo...
En Jordi Ferrer m'explica que ara hi ha més lectors de llibres en català que mai però assegura que caldrien engegar polítiques de discriminació positiva per ajudar a fer front a la forta pressió que suposen els llibres en castellà. M'ha agradat una frase que m'ha dit: «llegir és l'aliment de la ment, i com el menjar que ens alimenta el cos, la lectura hauria de ser tractada com un bé de primera necessitat».
Això ja s'acaba, pel que he vist els catalans sembla que tenen una relació força ambigua amb la seva pròpia llengua. Durant el meu viatge he après que s'ha fet moltíssima feina en els últims anys per fer reviure aquesta llengua oprimida durant molt de temps. Però tot i això, em sembla que no se n'adonen que gran part de la seva vida quotidiana requereix el coneixement del castellà. Sigui al cinema, a la farmàcia o al jutjat el missatge que m'han transmès era: «aprèn castellà, si vols fer vida aquí».
Tot i això, considero que saber el català és important perquè també m'ha servit per comunicar-me en infinitat de situacions i per fer un munt de coses.
Al segle xxi penso que el concepte «útil» és extensiu a tots els àmbits de la vida i no només uns quants com podia ser ara fa 100 anys. Si no és així, hi ha la possibilitat que la llengua perdi registres o no generi cert vocabulari en alguns sectors.
Per tant, corre el risc que es percebi com una llengua d'àmbit reduït, poc vàlida i s'acabi perdent. Per això encara em pregunto: «Són bojos, aquests catalans!?».

--FI--