Sobre la immersió lingüística a les escoles II

Sobre la immersió lingüística a les escoles II
Ja fa dies que ha passat o mig passat la polèmica de la immersió
lingüística a Catalunya. Un foc d'encenalls com tants d'altres, però que va
fent el seu camí. Uns diuen que no passa res i que plantaran cara, però
d'altres, els que tenen el poder i les lleis, diuen una altra cosa.
Ja vaig fer una petita entrada en el meu blog sobre la immersió, però ara
la vull refer i ampliar-la.
Amb el tema lingüístic tothom s'hi atreveix i quan es tracta de parlar del
català encara més. És el que passa quan tot trontolla, res és segur i
l'autoritat pertinent no fa d'autoritat pertinent. Això fa que tot sigui
susceptible de ser posat en dubte. No he sentit mai cap discussió a terres
castellanes sobre com s'escriu una paraula o si està ben dita o no, però
massa sovint sento discussions d'aquesta mena sobre el català. I és que a
Catalunya a cada cantonada hi ha un aficionat de filòleg. És per això que
algú s'ha encaparrat de dir que a Catalunya tenim un sistema d'immersió
lingüística a les escoles, quan això no és veritat. Fins i tot ho explica
prou bé l'inventor de la cosa, Joaquim Arenas, en aquesta entrevista.
El sistema que tenim a Catalunya, de forma general, és el de conjunció
lingüística. I què és això? Doncs és el mateix sistema que s'aplica a
l'Espanya castellanoparlant, el mateix que s'aplica a Portugal o el mateix
que s'aplica a Islàndia, per citar 3 llocs a l'atzar, o no. El sistema de
conjunció consisteix en no separar els alumnes per raó de llengua, sinó el
fet de posar-los tots junts independentment de la llengua materna que
tinguin. Així es fa a Portugal, on qualsevol alumne, independentment de la
seva procedència se l'integra en el sistema educatiu portuguès on la
llengua vehicular és la pròpia de Portugal, o sigui, la portuguesa (amb
perdó dels mirandesos). Això no vol dir que si aquest alumne no sap un
borrall de portuguès se li puguin fer unes classes de reforç fins que
s'anivelli a la resta. Així mateix, i per posar més exemples, fan a
Garganta la Olla o a Riomalo de Abajo i a Riomalo de Arriba, tres petits
pobles de la província de Càceres, a Extremadura. Tots els nens i nois
d'aquests pobles van a les mateixes escoles, les quals no separeb per raó
de llengua, ni d'origen. Tots els alumnes, vinguin d'on vinguin, s'integren
en el mateix sistema educatiu que al mateix temps els integra en la llengua
i la cultura que consideren que és pròpia lloc (pròpia en aquests moments,
perquè en d'altres moments n'havia sigut una altra), que en aquest cas és
Càceres, Extremadura, Espanya. Així doncs, a Catalunya es fa o s'intenta
fer el mateix, que és integrar a tothom en un mateix sistema educatiu on
se'ls ensenya la llengua i la cultura que considerem com a pròpia. No els
separem per raó d'origen, ni de llengua, ni de religió.
Ara bé, la particularitat de Catalunya, és que dins del sistema general de
conjunció sí que s'hi aplica la immersió lingüística com a submodel. Es
considera que es fa immersió lingüística quan el 70% dels alumnes o més
d'una aula tenen com a L1 (diguem-ne la primera llengua apresa) una llengua
diferent a la llengua vehicular de l'escola. És clar que les
particularitats demogràfiques dels últims 50-60 anys a Catalunya, a
diferència d'Extremadura per continuar amb l'exemple, han fet que hi hagi
grans poblacions de Catalunya on el català no és parla o s'hi parla molt
poc. Per tant, sí que ens trobem en escoles on el 70% dels alumnes de les
aules parlen llengües diferent de la catalana. És en aquests llocs on podem
dir que sí que s'hi fa immersió lingüística. Gràcies a aquesta immersió
aquests alumnes tenen l'oportunitat de conèixer, ni que sigui una mica, el
català. És una manera de no excloure'ls, que puguin sortir de la seva
ciutat o del seu barri i que tinguin l'oportunitat d'anar a la universitat
on tindran, poc o molt, classes en català, a més mai se sap, potser alguns
acaben casats i vivint a Olot o a Tàrrega. És una qüestió d'integració a la
nostra llengua i cultura i penso que ho fem de forma legítima i és un favor
que els fem i que ens fem entre tots.
Per reforçar aquesta explicació que m'hagués pogut treure de la màniga vull
tornar a posar la cita que em va passar, ara fa uns dies, la meva
professora de Variació i Política lingüística de la Universitat de
Barcelona:
"Pel que fa al model lingüístic escolar, cal tenir present la distinció
entre el model de conjunció en català i la immersió lingüística. A partir
de la Llei de normalització lingüística del Parlament de Catalunya, de
1983, i amb la nova Llei de política lingüística, de 1998, s'estableix que
els objectius d'aquest Model de conjunció en català són, d'una banda, la
bilingüització general de la totalitat de la població escolar i, d'una
altra, la promoció de l'ús de la llengua pròpia i tradicionalment
minimitzada de Catalunya (Vila 1997). Aquests objectius es concreten en un
model escolar en què l'alumnat no és separat en línies segons la llengua
familiar —per això se'n diu de conjunció, i en què la llengua de docència o
vehicular habitual és el català— en català. La immersió lingüística és un
dels submodels lingüístics escolars que s'inclou dins el Model de conjunció
en català. Es caracteritza perquè es porta a terme en centres d'ensenyament
on tots (o la gran majoria) dels infants escolaritzats tenen la llengua de
l'escola com a L2 i no com a L1. Així, els docents parteixen necessàriament
del pressupòsit que entre el docent i l'alumnat hi ha una distància
lingüística que cal superar mitjançant estratègies comunicatives i docents
estructurades (Artigal 1989)" (Bretxa i Parera, 2011 en premsa).

Aquells que els interessi el tema poden trobar més informació en aquest
enllaç.

Una altra cosa és que amb immersió o conjunció, el model funcioni per si
sol. Podríem dir que des de la Generalitat es va crear l'escola i uns
mitjans de comunicació en català i la van fer tan grossa que al setè dia
van descansar. Van descansar tant que mai més s'hi han tornat a posar per
fer-ne una altra de grossa. Com en moltes altres coses, amb l'escola no
n'hi ha prou i tot i que generalitzo, no m'equivoco de gaire si dic que el
català, encara ara el 2011, ben just ha traspassat els àmbits de
l'ensenyament i de l'administració pública local. La resta de sectors que a
grans trets són el món empresarial, els sindicats, el món educatiu privat,
el món de l'oci, l'administració espanyola, etc., continuen vivint
d'esquena al català, com si el temps no hagués passat. I per normalitzar
una llengua cal la implicació de la societat sencera. És per això que,
sense treure mèrits a la gran feinada que s'ha fet i es fa des de l'escola
pública, la cosa no ha acabat de funcionar i no pas per culpa de l'escola.
Continuen sortint milers d'estudiants de les nostres escoles públiques que
són incapaços d'articular una frase en català. Però la veritat és que
tampoc els cal gaire ja que per començar, passen de curs igualment, i més
tard, el món laboral els acollirà en castellà. Un món que també s'encarrega
de fúmer una bona plantofada als alumnes catalanoparlants que dominen
aquesta llengua a la perfecció (a la perfecció contemporània, és clar). La
normalització i restitució del català ha de ser un tot, i això vol la
implicació de tota la societat i la valentia i la determinació de la
Generalitat. El català necessita oxigen i aquest oxigen passa perquè tingui
espais d'exclusivitat. Àmbits que poden ser l'escola, però també poden ser
el món de l'oci, l'administració, etc., on tingui exclusivitat d'ús, sense
competència, i on aquesta exclusivitat no s'hi pugui posar en dubte. Però a
més, també li calen zones d'exclusivitat geogràfica. Hi ha moltes zones de
Catalunya on, per començar aquest procés de recuperació, el català ja
podria l'única llengua oficial sense que això fos un daltabaix per a ningú.
Per dir-ho planerament, el català necessita espais de tranquil·litat i bons
aliments.

Arran de la polèmica amb la mal anomenada immersió he vist com gent dels
sectors de la política i de l'ensenyament s'han esforçat a dir i a mostrar
el fet que els alumnes catalans parlaven el castellà igual de bé o millor
que els castellanoparlants. He de confessar que això m'ha provocat una
sensació estranya la qual no sabria definir, però en tot cas, no estic
segur que això sigui positiu. Per començar és lògic que una persona que
parla una llengua que no és la seva s'equivoqui i tingui un accent. Per
tant, és ben normal que un català que normalment no parli el castellà
perquè no el necessita, i que per tant no hi estigui avesat, cometi errors
i se li noti l'accent, és que és així com ha de ser! D'on us penseu que ve
una paraula tan arrelada en català com és ara "maco", sinó d'un
castellaníssim "majo" mal pronunciat? Això és el més normal del món, ha de
ser així i no passa res. Com tampoc passaria res amb el fet que els alumnes
catalanoparlants no parlessin tan bé el castellà com els alumnes
castellanoparlants de la resta d'Espanya, els quals, i com que no tenim un
model de correspondència lingüística, la majoria no saben ni un borrall de
català, és més, posaria la mà al foc que ni tan sols saben qui era Pompeu
Fabra, Maragall, Verdaguer o Quim Monzó. I encara m'atreveixo ha anar més
lluny, i apel·lant a la necessitat de la llengua catalana a tenir espais
d'exclusivitat, no passaria absolutament res que molts habitants de
Catalunya, entre els quals hi pot haver estudiants, no sabessin un borrall
de castellà. En un món tan globalitzat i on no sabem on anirem a parar,
podem no haver de necessitar el castellà. De fet, dels 6 mil milions
d'habitants que hi ha a la Terra, posem que uns 300 milions parlen alguna
varietat de l'espanyol (i no entrarem a discutir xifres), això vol dir que
hi ha 5700 milions d'habitants a la Terra que no saben un borrall de
castellà i que, com a mínim, sobreviuen amb aquest fet.

Els catalans, com a qualsevol poble de la Terra, tenim dret a poder viure
exclusivament en la nostra llengua. Sense ser molestats ni increpats per
aquest fet. Però al mateix temps ens hem de poder dotar de les eines
necessàries per poder sortir a l'exterior parlant les llengües que
nosaltres creiem oportunes. Hem de poder decidir lliurement com volem ser
globals, com ens volem mostrar al món. Hem de poder decidir si volem que
els nostres fills aprenguin, a part del català, el castellà o l'anglès o
perquè no el xinès, l'alemany o el bengalí –aquesta última parlada per més
de 200 milions d'habitants.

És clar que per al català les coses van mal dades. A Catalunya no tenim un
estat propi ni propici i bé, de fet l'únic que estat que tenim no només no
fa res per el català, sinó que hi va descaradament en contra. Penso que el
que més molesta a l'estat espanyol sobre el model de conjunció a les
escoles és que és un model que funciona (encara que com he dit, no ens hem
de quedar amb l'escola i prou), però que a més, és un model reservat als
estats i a les llengües d'estat. Però no és un model reservat a les regions
amb llengües que sempre van acompanyades d'adjectius com ara regionals,
locals, minoritàries, autonòmiques, etc. No és un model a aplicar al
català, una llengua que ells volen subordinada, una llengua que no ha de
sortir d'una tribu que cada cop és més eixarreïda. Per això tenim coses tan
increïbles com el fet que la justícia es fixi més en tres famílies que no
és volen integrar i que volen mantenir els seus fills en una espècie de
gueto, que en els més de 100.000 valencians que volen i no poden estudiar
en català i els tants altres cents de milers que volen veure TV3 i no
poden. El sistema educatiu català, malgrat les mancances, els fa por i per
això se'l volen carregar.

I tornant a la immersió, i per acabar, cal dir que a Catalunya sí que hi
hagut immersió, pel capbaix la major part d'aquests últims 300 anys els
estudiants catalanoparlants han estat escolaritzats únicament en castellà i
d'això en fa quatre dies. No cal anar gaire lluny per sentir-ne testimonis
i no pas agradables. La meva mare, originària d'un poble de la Segarra, va
patir aquesta immersió. Va ser un cop dur per a ella i encara ho recorda
amb amargor. Ella i els seus companys, en un poble dels anys 50 no havien
sentit mai parlar en castellà. En arribar a l'escola rural el primer dia,
la professora, catalanoparlant, va començar a parlar en una llengua que no
entenien, la qual van haver d'aprendre a parlar i ha escriure. Amb l'ombra
i pressió dels inspectors que venien a comprovar si els nens sabien parlar
bé el castellà, i de no ser així, el professor podia patir greus
represàlies. Sense aules d'acollida lingüística, sense cap organisme de
drets humans on poder anar a apel·lar, ja no cal dir un síndic de greuges o
un tribunal que els pogués defensar. Tot sense moure's de casa, criatures
innocents, poble conquerit. Els resultats els pateixen encara ara, unes
sèrie de generacions que no saben escriure en la seva llengua, que se'ls ha
furtat i estafat la llengua amb la que haurien hagut de sentir, estimar i
escriure les seves primeres lletres.