Sobirania, autoritat i llibertat: una reconsideració política des del pensament de Hobbes.
Edgar Straehle
[email protected]
En els temps presents, per raons que no cal especificar, es parla contínuament de la sobirania. Ara bé, en molts casos no es coneixen les profundes implicacions polítiques que va desencadenar la seva aparició en els començaments de la modernitat. Normalment, tot i que podem trobar uns quants precedents, es considera justificadament que el concepte modern de sobirania apareix amb la figura del pensador Jean Bodin, però en realitat és amb Thomas Hobbes, això sí partint de les aportacions dels francès, on aquest terme assoleix la rellevància i els trets distintius que encara manté aquest concepte avui dia. El que ens interessa és que en aquest autor la sobirania sofreix un desplaçament semàntic cabdal que s’acompanya o origina, i això és el que no s’acostuma a esmentar i el que volem posar sobre la taula, uns conseqüents girs lògics en els conceptes d’autoritat i de llibertat dels quals encara en som deutors i que encara són decisius a l’hora d’abordar la manera de comprendre la política en l’actualitat. En realitat, per això mateix, el que també hi ha al darrere d’aquesta ponència és una reflexió sobre el concepte de poder: com i perquè la sobirania apareix com la paradigmàtica exemplificació del poder estatal i com això suposa una mena de fusió dels conceptes de poder i autoritat, antany força diferenciats. Això es percep ja en bona mesura a l’obra de Bodin, tot i que el seu concepte de sobirania, qualificat d’absolut, encara no ho és pròpiament del tot, com es mostra pel rol de Déu (o la religió) així com certa permanència del sentit antic de l’autoritat. La desnaturalització d’aquesta no s’acaba de consumar fins l’arribada del pensament de Hobbes.
Ara ens veurem obligats a simplificar excessivament, sobretot perquè l’autoritat ha sigut una categoria política amb nombroses oscil·lacions històriques, irreductibles a una sola, però el seu significat es podria resumir a nivell ideal i a grans trets en aparèixer com una mena de poder altre que, depenent d’elements diversos com el prestigi propi així com la confiança, el respecte, el consentiment, la deferència o el reconeixement d’una certa superioritat per part dels súbdits, no era apropiable o monopolitzable a priori. L’autoritat, a nivell ideal, no es podia imposar ni forçar, no podia fer ús de la violència, la coacció o l’amenaça, perquè llavors es mostrava precisament la seva absència i es queia en el que després s’ha anomenat autoritarisme. Per això, hi ha hagut autors com Alexandre Kojève que han defensat que l’autoritat, en aquest sentit que la mencionem, per definició es sempre legítima: en el cas de que no ho fos, parlaríem més aviat de poder. Així doncs, l’autoritat apareixia com un element que al mateix moment que podia confirmar i reforçar el poder. Efectivament, ha sigut emprat com a resort addicional i com a reserva de legitimitat d’aquest per tal d’aconseguir una obediència pacífica. Tanmateix, en realitat també se situava fora del poder i, en aquest sentit, podia actuar com una forma de limitació del poder o fins i tot com un contrapoder (només cal recordar en aquest context la funció de l’auctoritas enfront de la potestas a l’antiga Roma o el rol que va tenir en el Papat, al llarg de l’Edat Mitjana, com apuntà aviat Gelasi I amb la coneguda teoria de les dues espasses, tot i que també va haver autors que van proposar una mena de democratització de l’autoritat). El que m’interessa assenyalar es que segons aquesta caracterització de l’autoritat tot poder es caracteritzava per tenir necessàriament una mena de caràcter indigent i incomplert, que sempre remetia per necessitat a un afora o una instància transcendent, per tal de presentar-se com un poder legítim, digne de ser seguit, reconegut i obeït. Tot poder no podia ser només poder. El poder no es podia sustentar exclusivament sobre el propi poder i requeria un extra, un element extern i legitimador. Per culpa d’una dimensió com la de l’autoritat, el poder mai no podia ser absolut i, a nivell fàctic, s’arriscava a l’hora de comportar-se d’una manera que fos arbitrària o injusta. En aquest sentit, l’autoritat era allò que tenia la capacitat de fragilitzar i desautoritzar, verb que no per casualitat també pertany al seu camp semàntic, el poder
oficial i mostrar-lo com un poder nu, arbitrari, sense autoritat; un poder contra el qual la desobediència era legítima. Pensem en la celebèrrima frase de Sant Isidor de Sevilla, citada al llarg de tota l’Edat Mitjana: seràs rei, si regnes correctament, si no ho fas no ho seràs (“rex eris si recte facies, si non facias, non eris”). O pensem també en la importància premoderna del anomenat ius resistantiae o dret de resistència a l’opressió així com la qüestió del tiranicidi, la qual especificava en quines condicions podia ser legítim matar al monarca que es comporta de manera il·legítima, que actuava com un tirà. Com és lògic, aquesta concepció de l’autoritat era del tot incompatible amb un poder sobirà que es proclamés suprem, únic, absolut, il·limitat, indivisible i indiscutible, més enllà de la llei.
Grosso modo, podem valorar el gest consumat per Hobbes com el del desplaçament del concepte d’autoritat, aquesta mena de poder exterior al poder, buidarlo de significat específic i integrar-lo dins del poder. El que es produeix és un gest que també ha sigut anomenat com el de la potestització de l’autoritat i Hobbes la desvincula a més a més d’àmbits propers a ella com els de la tradició o la religió. Es tracta d’un gest que Hobbes porta a terme de diverses maneres, siguin explícites o implícites. Per exemple, en el capítol X del Leviatan, on identifica elements com la reputació amb l’esfera del poder (cosa que James Harrington desfarà). En altres casos, parla d’autoritat absoluta (mentre que tradicionalment es parlava de plenitudo potestatis), il·limitada o fins i tot sobirana. O també es palpa aquest gest en Hobbes quan la seva concepció de la política, pretesament científica, s’oposa a recórrer a autors clàssics com Aristòtil o Ciceró en tant que fonts d’autoritat. Ara bé, on més es nota és quan desenvolupa i formula la seva particular i coneguda concepció de l’Estat. Thomas Hobbes es contraposa deliberada i frontalment a aquelles concepcions pluralistes del poder com són les medievals, en bona mesura amb el propòsit de defugir l’espectre de la guerra civil que tant l’obsedia. Però també es desmarca d’altres posicionaments teòrics contemporanis com els de Juan de Mariana, San Robert Belarmino o James Harrington, els quals atorgaven un espai propi i específic a la dimensió de l’autoritat. Per Hobbes, el poder només podia ser únic i absolut o,en cas contrari, no era pròpiament poder. D’aquí que ell critiqués les postures que defensen la constitució mixta.
A partir d’aquest moment es quan es consuma l’equació poder/autoritat, on aquesta última esdevé un rostre addicional, i fins i tot més dur o injust, del poder. Ambdues paraules arriben a ser gairebé intercanviables en els textos de Hobbes. Per això, de manera paral·lela a aquesta transformació semàntica, desenvolupa l’autor britànic una antropologia analitzada des del prisma del poder o també tracta de neutralitzar les institucions clàssiques de l’autoritat: fonamentalment l’Església, que ja no pot aparèixer com una autoritat espiritual independent i on la religió s’ha de sotmetre’s als designis de l’Estat, que és qui hauria d’interpretar les textos sagrats. Com expressa al Behemoth, “En sí misma la religión no admite controversia: es una ley del reino y no debe ser objeto de discusión” (p. 117). Però també, tot i que amb menys èmfasi, també desautoritza la institució de la universitat (fins i tot, recalca al Leviatan, si proclama la veritat). Això es percep de manera molt nítida i polèmica quan emfasitza que la tirania no es més que el nom que li posen els seus detractors a la monarquia. En realitat, per dir-ho en poques paraules, podríem considerar que l’erecció del Leviatan sobre el contracte, amb les seves regles inherents, requereix la desautorització prèvia de l’autoritat i comporta, d’entrada, la deslegitimació de tota protesta; o, com diu al De Cive, l’aplicació de l’espassa de la justícia contra el discrepant. Com se sap, tot súbdit tindria certament el dret a rebel·lar-se contra l’Estat en aquells punts on aquest pogués posar en perill la seva vida, com en cas d’agressió, de reclutament militar o en cas d’haver d’acusar-se contra si mateix, ja que llavors es contradirien les condicions per les quals s’havia signat el contracte. També accepta que, per la mateixa raó, un pugui mentir si és torturat. En realitat, aquests serien pràcticament els únics drets de resistència legítims i es basen a més en motivacions privades, en els moments en què un fos perjudicat. En aquest sentit, resulta fonamental que el mateix Hobbes redefinirà amb el temps l’estatut d’aquest contracte, que de ser un pacte de sujecció al De Cive, i per tant de renúncia, passarà a ser un pacte d’autorització (on la tria de la paraula no és gens casual, recordem el vincle etimològic obvi entre autoritat i autorització) al Leviatan. Segons el historiador Quentin Skinner, aquest canvi s’hauria produït per tal d’apropiarse conscientment del llenguatge emprat pels parlamentaris, per desarticular el seu discurs. Sota el pacte com autorització, els signants ja no seran considerats com a súbdits merament passius sinó que se’ls hi atorga teòricament un rol actiu i passen a ser
considerats com a autors (una altra paraula associada a l’autoritat) de l’Estat, el qual llavors passaria a ser vist simplement com l’actor. Ara bé, a l’hora de la veritat això, d’una banda, no els hi suposa cap canvi pràctic; de l’altre, aporta una ulterior font de legitimació al poder sobirà. En tant que autors, tot i deixar de gaudir de drets polítics a nivell fàctic, els súbdits passen a ser considerats com els coautors i per tant també els responsables de totes les accions dutes a terme per l’Estat. En aquest sentit, Hobbes arriba a dir que el sobirà no pot fer res que infringeixi el pacte i afirma explícitament:
“Como cada súbdito es, en virtud de esa institución, autor de todos los actos y juicios del soberano instituido, resulta que cualquiera cosa que el soberano haga no puede constituir injuria para ninguno de sus súbditos, ni debe ser acusado de injusticia por ninguno de ellos. En efecto, quien hace una cosa por autorización de otro, no comete injuria alguna contra aquel por cuya autorización actúa” (Leviatan, XVIII, p. 145). Per l’autorització es transfereix de manera irreversible, absoluta i irrevocable l’autoritat al sobirà, una cosa incompatible amb l’antiga interpretació de l’autoritat. L’autoritat ja no s’aconsegueix o es mereix, sinó que es posseeix com si fos una propietat privada, fins i tot si el pacte ha sigut signat pel temor o ve donat per una conquesta o herència. Així doncs, el sobirà passa a ser l’únic que té el dret a realitzar o delegar una acció política. El pacte obliga als seus autors, els súbdits, però no a l’actor, que és qui realment passa a monopolitzar la llibertat política. Per aquesta raó, això també impedeix l’esclat de tota insurrecció o rebel·lió. Segons l’argumentació de Hobbes, tota insurrecció, d’entrada, no seria només il·legítima sinó que, a més a més, generaria una contradicció ja que estaria en contra del que un i tota la comunitat havien acordat i autoritzat prèviament. D’allà que l’autor britànic parli, literalment, de fer ús del dret de guerra contra el discrepant. En realitat, assenyala que el criminal mort per l’acció de l’estat seria ell mateix l’acció del seu propi càstig, ja que tots els súbdits són els autors de les accions del sobirà. El pacte per autorització es mostra d’aquest mode com una forma de transferir l’autoritat i també la
llibertat al Leviatan, en teoria sense suprimir-les o vulnerar-les. En la pràctica, ans al contrari, suposa l’estratègia no només de negar-les sinó de deslegitimar-les. A partir d’aquest moment Hobbes podrà afirmar Authoritas, non veritas, facit legem, on la mateixa noció de llei pateix també un desplaçament i passa a dependre exclusivament de la voluntat, directa o vicària, del sobirà. Segons Hobbes, tota llei es justa simplement pel fet de provenir de l’Estat. Només dins d’aquest és possible parlar de justícia, mentre que a l’estat de natura no es pot dir de res que sigui just o injust. En el De Cive afirma fins i tot que tot el que fa l’Estat, en tant que instància que monopolitza la justícia, ha de quedar impune. És a dir, el fonament de la llei ja no és tant l’autoritat com justament el poder. La llibertat dels súbdits quedaria marcada pel silenci de les lleis, pels seus buits; a excepció, òbviament, en el cas del sobirà. Resulta simptomàtic que Hobbes, en els capítols XIV i XXVI del Leviatan, contraposi llei i dret.
Aquí és on es destapa el segon desplaçament i que té a veure amb la resemantització de la llibertat política. Malauradament, per culpa del temps, només podrem esbossar-ho. En realitat, ambdós desplaçaments esmentats estan relacionats. La concepció antiga de l’autoritat, al sostenir-se en factors com el reconeixement, tenia un caràcter revocable i per tant compatible amb la conservació de la llibertat, fins el moment en què aquesta última va ser definida concisa i revolucionàriament al tractat De Cive com una absència d’interferències o impediments externs. A partir de llavors, la llibertat comporta la negació de l’acció de l’altre sobre un mateix, el que fereix l’acció de l’autoritat, i es defensa una concepció de la llibertat que, privatitzada i despolititzada, pot ser compatible amb un edifici polític com el del Leviatan. Amb Hobbes es porta a terme d’aquesta manera una protecció i exaltació de la llibertat privada, raó per la qual se l’ha titllat com un precursor del liberalisme. Hobbes articularia una defensa de les llibertats personals en la mesura en què a nivell polític fossin innòcues o intranscendents. Així doncs, Hobbes es posiciona en contra de les postures que entenen la llibertat com una llibertat política o cívica, que es realitza en la participació pública o en la tradició del vivere libero. Així mateix, la seva posició no és compatible amb les postures de tradició ciceroniana que identifiquen la llibertat amb el fet de seguir i obeir les lleis, perquè en Hobbes la llei passa a ser una expressió de la voluntat del poder
sobirà. La llibertat ja no té a veure amb una acció, molt menys amb un lliure albir que no és compatible amb el seu mecanicisme, sinó amb una negació de l’acció o la interferència dels altres. S’identifica amb allò que més endavant Isaiah Berlin anomenarà llibertat negativa. Per això, al seu parer, la llibertat dins una monarquia o un despotisme podrà ser la mateixa que dins una república. Significativament agafa l’aigua com a metàfora de la llibertat i atribueix aquesta categoria també als animals. La llibertat ho és respecte del poder, però també, i aquesta és la novetat, de l’autoritat, un cop que aquesta ha sigut absorbida pel poder. Òbviament, l’autoritat, en la mesura en què inevitablement és una forma d’interferència, queda posada en suspens. En Hobbes, la concepció tradicional de l’autoritat, especialment la que no fa referència estricta a l’àmbit polític, es posada en descrèdit. De fet, la mateixa antropologia hobbesiana, fonamentada en elements com la desconfiança, a més del de poder, obstaculitza la possibilitat de l’autoritat. Mentre que aquesta ha de ser entesa com una relació, l’edifici hobbesià contribueix a un tancament de l’individu en la seva privacitat (privacy), raó per la qual es tendirà a equiparar l’autoritat a una mena d’invasió il·legítima, no pertinent i no desitjable en un terreny que no li pertoca. Tot i que aquí no podem desenvolupar aquesta qüestió com cal, amb el temps es tendirà a identificar l’autoritat amb la il·legitimitat i, paradoxalment, la mateixa paraula legitimitat començarà a substituir la funció històrica que antany tenia l’autoritat. Per la seva banda, l’autoritat serà identificada amb l’autoritarisme i amb el poder o una modalitat d’aquest.
