ETNOMat
Els objectes materials en els processos de patrimonialització Jornada d’estudi organitzada pels grups de recerca Fabriq’Am (París, ANR) i ETNOMAT (Universitat de Barcelona, Acciones de dinamización Redes de Excelencia MEC) Lloc: Seminari del Dpt. d’antropologia, Universitat de Barcelona, Campus Raval, C/Montalegre, 6-8, Barcelona. Dies: 4 i 5 de febrer del 2016 S’accepten propostes de ponències fins el 20 de gener 2016. Les propostes han d’incloure un títol, un resum de 300 paraules i un breu descriptiu del context de realització de la investigació que serà presentada. El comitè organitzador comunicarà als autors de les propostes la seva acceptació o rebuig el 24 de gener. Tot i que es poden sotmetre les propostes en català les ponències hauran de ser dictades en castellà o francès. Les propostes han de ser enviades a: Mònica Martínez Mauri
[email protected] Jordi Tomàs Guilera:
[email protected]
Presentació de les jornades Els artefactes ocupen un lloc imprecís en les categories del patrimoni cultural creades per organismes com la UNESCO. Per una banda, el patrimoni material contempla els béns arquitectònics i/o únics (obres d’art), per naturalesa poc mòbils. Per l’altra, el patrimoni immaterial, com el seu nom indica, sembla excloure els artefactes, posant èmfasi en els sabers i els processos que eventualment permeten produir-los. Tanmateix nombrosos objectes –vestimentes, aliments, eines o ornaments− constitueixen un suport material que permet afirmar i materialitzar identitats socials i culturals. Aquests objectes han de ser considerats agents culturals (Bennet 2010 ; Braun i Whatmore 2010 ; Latour 2006 ; Miller 2005). En situacions on les identitats ètniques, socials i culturals poden semblar fràgils –se les intenta defensar a partir de processos de patrimonialització− la mateixa materialitat dels objectes permet presentar aquestes identitats com estables. En la mesura que la patrimonialització sovint implica mostrar la “cultura” a una mirada exterior, la materialitat dels artefactes els pot convertir en instruments que exhibeixen la “cultura” d’una manera més visible i directa que els “sabers” o les “tècniques” que n’han permès la seva fabricació. A vegades certs objectes d’origen colonial, fins i tot aquells que van ser imposats com senyes de marginalització,
ETNOMat poden ser adoptats i ser reivindicats com patrimoni de les societats colonitzades, sovint transformant la seva finalitat original, aquest es per exemple el cas de les vestimentes introduïdes a l’Amèrica colonial. Podem partir del supòsit que tots els objectes produïts pels membres d’un grup social o ètnic són, d’una certa manera, portadors de la “cultura” d’aquest grup. No obstant, atès que els processos de patrimonialització impliquen una presentació sintètica i “resumida” de la cultura, només certs objectes són seleccionats com emblemes d’aquesta cultura, tant al interior del grup com per part d’agents exteriors (institucions nacionals o internacionals encarregades del inventari del patrimoni, antropòlegs, turistes, consumidors de diferents mercats, grups ètnics veïns que poden competir en el mercat de la cultura o l’etnicitat, etc.). Aquesta selecció planteja nombroses qüestions que mereixen ser tractades mitjançant una comparació basada en diversos casos etnogràfics: 1. L’acord en la tria dels objectes “culturals” En alguns casos es probable que aquesta selecció d’objectes emblemàtics del patrimoni i de la “cultura” sigui conflictiva o equivoca. Aquests conflictes poden sorgir al interior del grup ètnic, doncs no tots els membres del grup dominen de la mateixa manera la producció dels objectes susceptibles de ser reconeguts com “culturals”. Poden sorgir d’agents exteriors: d’antropòlegs, institucions patrimonials o turistes, actors que normalment no tenen les mateixes definicions del que es “cultural”. També poden aflorar en la confluència del punt de vista del grup sobre la seva “cultura” amb el dels agents exteriors. En definitiva, encara que aparentment hi hagi un cert acord a l’hora de triar els objectes que representen la cultura, no es del tot segur que les raons d’aquesta tria siguin les mateixes per part de tots (saber tècnic, valor comercial, aspecte estètic, etc.). 2. El tractament dels objectes “culturals” En el marc d’un procés de patrimonialització el que prové de la “cultura” es quasi necessàriament un be de valor que mereix ser preservat i que ha de rebre un tractament particular. En forces casos els objectes que d’alguna manera condensen la “cultura” són comercialitzats vers l’exterior del grup. No obstant, altres objectes son preservats per un ús interior. Els processos de patrimonialització que permeten una mirada exterior sobre certes pràctiques locals, sovint n’oculten d’altres. Es tracten de forma diferenciada els objectes culturals destinats a una circulació interna i els objectes destinats a una circulació exterior? Com s’articulen aquests tractaments i els circuits que donen valor a un objecte al interior del grup (adquisició ritual i/o origen exterior llunyà, cf. Gordon 2006) amb els que adquireixen valor a l’exterior (“autenticitat” ètnica)? El fet de representar la “cultura” implica nombrosos tractaments (conservació, exhibició, etc.) per aquests objectes en relació al seu tractament anterior? O implica un mode
ETNOMat de comercialització (circuits comercials, etiquetatge, venta directa, etc.) diferent del d’altres productes comercialitzats? També es donen casos en que els grups adquireixen objectes que no produeixen ells mateixos per transformar-los i “reexportar-los” dotats d’una espècie de “màscara patrimonial”, aquest procés que no implica cap canvi material constitueix una transformació ontològica de l’objecte en “artefacte” (Gell 1998). 3. La temporalitat dels objectes i tècniques De la mateixa manera que els sabers i els processos tècnics han de mostrar una certa antiguitat o una certa estabilitat en el temps per ser reconeguts com a “patrimoni”, els objectes “culturals” han de ser relativament durables i no han de semblar invencions recents. Aquest tipus d’exigència pot ser un factor de desestabilització en certs contextos culturals, com per exemple a l’Amazònia indígena (cf. Santos Granero 2009), on els objectes més valorats (ornaments corporals, instruments musicals, etc.) sovint tenen una existència molt breu (són destruïts després de ser utilitzats) i on el seu valor prové del fet que encarnen la singularitat individual del seu productor (més que d’una identitat col·lectiva estable). Les tècniques de producció d’aquests objectes es transformen, a vegades en raó del seu reconeixement com “culturals” (el qual exigeix de produir-ne més per la seva comercialització). D’una manera semblant la valorització social, estètica o comercial de certs objectes “culturals” dins un grup pot comportar-ne la seva adopció –o ans al contrari, el seu rebuig− per part d’un grup veí com representació de la cultura, aquest és per exemple el cas de les artesanies fetes amb perles de vidre europees adoptades com emblemes “culturals” per certs grups amazònics i rebutjats per d’altres. La tria d’un objecte com encarnació de la cultura sovint implica atribuir-li una historia particular (per exemple inventar-li un origen mitològic). Simètricament, també se li perfila un futur concret: afavorir la seva perpetuació, controlar la transmissió generacional dels sabers necessaris per la seva producció, etc.
Referències bibliogràfiques : Bennet, J., 2010, Vibrant Matter: A Political Ecology of Things, Durham, Duke University Press. Braun, B., & Whatmore, S., 2010, Political matter: technoscience, democracy and public life, Minneapolis, University of Minnesota Press.
Gell, A., 1998, Art and agency, Oxford, Clarendon Press. Gordon, C., 2006, Economia selvagem: ritual e mercadoria entre os índios XikrinMebêngôkre, São Paulo, Unesp. Latour, B., 2006, Changer de société – refaire de la sociologie, Paris, La Découverte. Miller, D. (éd.), 2005, Materiality, Durham, Duke University Press.
Santos-Granero, F. (ed.), 2009, The occult life of things: native Amazonian theories of materiality and personhood, Tucson, University of Arizona Press.
