Seients grisos: anàlisi d\'una situació al metro de Barcelona.

Espais Urbans, Màster en Antropologia i Etnografia UB 2016-2017 SEIENTS GRISOS Josep Fornés Mut Barcelona és una ciutat on trobem 1,6 milions1 de persones empadronades a les que deuríem afegir la població flotant i la que acudeix a la ciutat per treballar. Una gran quantitat de persones en contacte i interactuant ja siga gestualment o per mitjà de la conversa. La majoria d’eixa població elegeix el metro com a mitjà de transport públic preferent. Un total de 385 milions2 de viatges a l’any es fan en metro, estant per damunt dels altres mitjans de transport públic. Les estacions de metro no són un lloc privilegiat per formar relacions socials noves i pròximes. Tot el disseny de les estacions està destinat a mantindré el tràfic de passatgers, al moviment constant, la fluïdesa. Són llocs, en els que estar aturat significaria un tipus de disrupció, alguna cosa estranya que no tindria sentit. Romandre aturat als corredors de les estacions del Metro suposaria una actitud sospitosa que tindria que ser corregida. Aquesta actitud podria ser corregida per la policia preguntant per l’actitud del subjecte parat o pels agents de seguretat. Els únics que tenen llicència i permís de la resta de la societat per trobar-se aturats en els corredors del metro són els músics ambulants i vagabunds que demanen la seva part per poder sobreviure. Aquests subjectes són els que tenen permís per poder utilitzar els corredors de les estacions de Metro. Tot en el Metro ens indica moviment ens porta a moure’ns, corredors estrets i sense finestres que fan que avancem cap al nostre objectiu, colors neutres que fan que no parem la nostra atenció en observar... Els únics colors més vistosos estan destinats als indicadors de les línies de metro i les diferents estacions. Les fletxes, direccions indicacions suposen que tinguem que estar en continu moviment. Però la cosa no canvia quan pugem dalt del vagó del Metro. A pesar de que els trens tenen finestres no tenim res al que mirar, anem dalt d’ell sense poder observar res més que els que tenim al voltant. Mirades furtives per saber a qui tenim al nostre costat, una mirada per a cada persona i després a mirar al terra o cap al res. Una “desantenció cortés”3 que diu, si, t’he vist; se que estàs ací, no vull problemes, vull continuar el meu camí cap al meu destí. Mauro Wolf ens parla d’aquest concepte i ens diu el següent:4 “...manifestando a los demás que hemos notado su presencia pero que al mismo tiempo no son objeto de nuestra curiosidad o intenciones específicas, se demuestra que no sospechamos de ellos ni les tememos y no les somos hostiles. De este modo los otros son tratados simplemente como personas presentes en una situación y no por sus características sociales, étnicas, etc.” Quan u observa el que passa dalt del metro, veu que no passa normalment res. Eixe no passa res és que tot segueix igual tots seguim els mecanismes inconscients per tal de que no hi hagen problemes. Deixem sortir abans d’entrar, si entropesses amb algú demanes disculpes, no mires a la gent més del necessari, si algú et mira desvies la mirada, no mires fixament. Entrar en un vago del metro és fer un repàs ràpid a tots els presents, fixar el lloc on vas a 1

Dades extretes del cens municipal: http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/guiabcn/pobbcn/t22.htm 2 Dades extretes de Transports Metropolitans de Barcelona: https://www.tmb.cat/documents/20182/74420/Dades+b%C3%A0siques_2016_CA_EN_ACC.pdf/dfda96 bf-014d-4fe6-bcb4-ca99d50909de 3 No estic segur de que la traducció d’aquest concepte siga correcta, per això les cometes. 4 Wolf, Mauro. Sociologias de la vida cotidiana. Ed. Catedra 2000 (Pàg.22)

1|Página

col·locar-te tenint en compte les característiques dels demés. La meva experiència personal em diu que preferisc seure al costat de dones perquè crec que evita més problemes, o que dissabtes i divendres per la nit preferisc evitar estar prop de grups de joves que han begut, perquè això pot portar algun inconvenient. Aquests són actes que fem tots habitualment quan pugem al vagó del Metro. Normalment al Metro el que s’observa són mirades perdudes buscant un lloc buit on fixar-les, no hi ha molt de soroll, les converses es redueixen a persones que van amb algun company o que van amb un grup d’amics. Ningú es sol dirigir a un estrany per a dir-li res sinó és necessari. Els únics que pareixen autoritzats a trencar aquesta normalitat són els necessitats que apareixen al vagó demanant alguna cosa pels seus fills o els músics ambulants que toquen dalt del metro per arreplegar unes quantes monedes. A la línia 1 del Metro de Barcelona en la que solc viatjar he observat aquests fets. Normalment solen ser els mateixos personatges els que trenquen la normalitat del Metro i que repeteixen sempre la mateixa forma d’actuar, al final acaben formant part de l’ambient d’aquest. En l’actualitat tenim un mitjà ideal per no tindre que mirar res dalt del metro, utilitzem el mòbil per evitar tindre contacte visual amb els demés. En part, si ho considerem, pot ser una forma de mostrar que no ens importa la presència dels demés i que ens sentim segurs dalt del Metro. Entrar al metro es vorer una extensió de caps ajupits concentrats amb les seves pantalles per tal d’evitar tindre que dir un hola, o tindre que disposar uns segons de cortesia que es poden exemplificar en pegar una ullada d’amagat als veïns del vagó. Inclòs qui no té mòbil o no te ganes de treure’l escodrinya el mòbil del veí en una espècie de voyeurisme digital, per passar el seu temps de trànsit dalt del vagó del Metro. Federico Romero Galán5 ens dóna alguns testimonis sobre el Metro de Madrid: “Con la aparición de los móviles algo se perdió en el metro, se perdió el libro y, sobre todo, se perdió la mirada.” “Escaleras abajo, escaleras arriba, traslado de cuerpos” Les etnografies sobre metros són abundants i podem trobar més testimonis que ens parlen i confirmen el que jo he observat a la línia 1 del metro de Barcelona, com en la tesi doctoral de Isabel Pellicer i Cardona on ens diu6: “Estoy detrás de las máquinas de control de acceso al metro, enseguida me doy cuenta de que no está pensado para que nadie se espere en este espacio de entrada, no hay ningún sitio donde no te sientas en medio del paso, pues es un distribuidor de gente. La gente valida sus billetes y se reparten a derecha o izquierda en función de la dirección que les convenga. Cada pocos minutos un flujo de gente sube por las escaleras y haciendo una cola ordenada van pasando por el sitio habilitado para salir. Todo se produce de manera automática, es como si lo hubieran ensayado de antemano.” El que pareix clar, és que a les estacions del metro no tenim un lloc privilegiat per mantindré converses, més bé estem de pas en trànsit. En els vagons del metro podríem dir que tindríem més temps per tenir eixes converses, però difícilment es produeixen amb gent estranya que no coneguem. La gent que va amb el metro vol arribar al seu destí sense tindre molt de contacte

5

Romero Galán, Federico. “El Metro”. Ángulo Recto: Revista de estudios sobre la ciudad como espacio plural, ISSN-e 1989-4015, Vol. 7, Nº. 1, 2015, pàg. 89-102 6 Pellicer Cardona, Isabel, 2013, Espais de trànsit: Una lectura de la societat contemporània, des del metro de Barcelona. Doctorat. Universitat Autònoma de Barcelona. (Pàg.50)

2|Página

amb els demés. Una altra cosa que ens diu Isabel Pellicer i que confirma que el metro no és un espai ideal per a la socialització és el següent7: “Això indica que s’ha volgut evitar o no està prevista la possibilitat que un usuari s’assegui (per aixoplugar-se de la pluja exterior, per esperar a algú, per descansar mentre s’observa allò que passa al seu voltant, o simplement, per parlar per telèfon). Aquesta pràctica textual exemplifica que el Metro és un espai on no es potència la socialització i no es facilita que puguin realitzarse altres activitats diferents al seu ús com a espai de pas, és a dir, transitar-hi ràpidament”. Una altre fet que ens dóna una imatge general del metro és la gran vigilància que té. En tots els llocs hi ha càmeres que ens recorden que estem sent vigilats i que al mateix temps podem estar segurs. També podem observar els despatxos amb grans finestres de cristall on podem vorer a les pantalles dels ordinadors el que retransmeten les càmeres. Açò també té una doble intenció, mostrar que se’ns vigila constantment i que al mateix temps podem estar segurs. Aquest fet també ajuda a que la gent no romangui en espais on no deuria hi hauré ningú parat. Quedar-se parat en espais de trànsit com corredors o vestíbuls de l’estació de metro podria infondre sospites als que suposadament ens estan vigilant. El que acabe d’explicar suposa un autocontrol que Isabel Pellicer ens explica de la següent manera8: “Així doncs , tot i que el metro és un espai obert, el relacionem amb la qüestió del panoptisme com a mecanisme de producció de cossos dòcils, amb el que Foucault il·lustrava la societat disciplinaria. La imatge del panòptic com a metàfora del poder, que regula el comportament dels usuaris del metro a través de l’autocontrol -un autocontrol que és fruit de la interiorització de l’ull dels vigilants i la possibilitat de ser vist”. Tota la descripció que he fet del Metro en general i després del Metro de Barcelona específicament és l’escenari on es desenvolupa la situació que pretenc analitzar en aquest escrit breu. Tots els dies faig el mateix trajecte per arribar a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona al Campus del Raval. Surt de ma casa i m’encamine cap a la parada de Can Tries-Gornal de la línia 9 del Metro. Allà agafe el Metro i pare a l’estació de Torrassa per agafar la línia 1 i dirigir-me en el trànsit de 8 parades fins a l’estació d’Universitat. El que passa en els vagons sol ser sempre el mateix. Unes mirades per saber qui tinc al voltant, unes mirades als que entrem de nou al vagó per part dels que ja hi són i a continuar el viatge. Durant el trajecte sempre s’escapen algunes mirades perquè és difícil trobar un lloc on dirigir la vista sense que es creui gent. La majoria de gent mira el mòbil sense donar massa atenció als que anem en el vagó. El més normal es que el Metro siga silenciós i les poques converses que hi ha són amb gent que es coneix. De vegades aquest silenci aparent, i dic aparent perquè el so del metro sempre acompanya, és trencat per algú que sorprenentment es posa a cridar. Aquest fet et sorprèn la primera vegada que passa i després comença a ser habitual i es repeteix el seu discurs. Sol ser gent que demana una ajuda pel seus fills i solen ser sempre els mateixos. Això ho vaig comprovar quan vaig començar a utilitzar la línia 1 habitualment. Una altra situació que trenca la monotonia del Metro és quan entren músics per arreplegar unes

7

Pellicer Cardona, Isabel, 2013, Espais de trànsit: Una lectura de la societat contemporània, des del metro de Barcelona. Doctorat. Universitat Autònoma de Barcelona. (Pàg.54) 8 Pellicer Cardona, Isabel, 2013, Espais de trànsit: Una lectura de la societat contemporània, des del metro de Barcelona. Doctorat. Universitat Autònoma de Barcelona. (Pàg.62-63)

3|Página

monedes, com en el cas dels que demanen, també solen ser sempre els mateixos i al final es converteix en un fet habitual encara que no fixe. La situació que vull explicar si que va ser un cas diferent. Anava de l’estació de Mercat Nou cap a Universitat i van parar a Plaça de Sants. En eixe moment va pujar una dona cega que anava amb tots els detalls que l’identificaven com a tal, bastó, gos pigall i ulleres fosques. A la seva entrada la dona es va dirigir cap a un racó i es va parar allí amb el seu gos de peu. Al seu costat estaven els seients de color gris reservats per a persones majors, embarassades, gent amb xiquets o persones amb alguna discapacitat. Aquests seients estaven ocupats per quatre persones que no pareixien tenir la necessitat d’utilitzar-los. Totes eren dones, una bastant jove, sobre uns 25 anys amb trets que pareixien sud-americans, la que es trobava al seu costat de mitjana edat 35-40 anys que pareixia catalana, una altra també de mitjana edat i trets africans i finalment una xica jove d’uns 20 anys i que pareixia catalana. Ninguna de les quatre es va alçar del seu seient al vorer a la dona cega. Una altra xica que estava de peu molt a prop de mi d’una edat aproximada d’uns 20 anys va mirar cap a eixes quatre xiques. En un primer moment es va dirigir a elles en un to molt baix dient-los en castellà el següent: -¿no sabéis que esos asientos son para personas que lo necesitan? En dir açò les quatre xiques dels seients grisos es van fer les despistades com si no anara amb elles. Així la xica que estava de peu o va repetir ja amb el to més elevat i ara si les que seien van respondre. Una es va alçar de seguida i les demés es van fer les mandroses. Automàticament la xica que es va alçar (la catalana de mitjana edat) va intentar justificar-se mentre que la que estava dreta li va dir que perquè no s’havia alçat abans. Tot el que va sortit de la seva boca van ser balbucejos sense sentit. Encara que pareixia indignada per haver segut amb la que es va encarar la xica que estava de peu. La xica de peu que havia alterat l’ordre normal del que passa en el Metro també pareixia indignada per l’actitud incívica de la xica catalana de mitjana edat. La dona cega va seure en el seu lloc sense dir una paraula mentre que les altres xiques li feien lloc en total silenci. El primer que es té que analitzar en aquest cas és l’aparició d’un personatge amb unes característiques especials que desencadena la situació que és la dona cega. Aquesta dona no és presenta igual que els demés té unes característiques que la fan diferent. Quan vegem una persona amb unes característiques que la inhabiliten per a una plena acceptació social diguem que té un estigma. Aquesta persona no és tractada com les demés perquè es considera que no té les capacitats que tenen les demés per a desenvolupar-se pel medi social. La seva entrada dins l’escena silenciosa i sense dir res sobre seure en un seient, intentava corregir la seva condició de forma indirecta. Ensenyava a l’auditori que era (o intentava ser) igual que els demés, que podria valdre’s per ella sola per merejar-se per un ambient difícil per a una cega com és el Metro. Encara que el seu pla per a passar desapercebuda, amb el difícil que és per una persona amb un estigma tan notable,9 va ser trencat per l’heroïna que va aconseguir que tinguera un lloc on seure. Quan parlava del que ocorria al Metro de forma habitual deia que els contactes entre les persones eren mínims i es limitaven a diferents mirades i a la “desatenció cortès”. En el cas d’aquesta dona cega no es va seguir aquest ritual sinó que la persona que anomenaré l’heroïna, es va veure amb dret de intervindre per part de la cega. Un individu estigmatitzat és una persona a la que els estranys poden abordar a voluntat, sempre que siguen sensibles al seu estigma. Per tant la jove heroïna es va veure amb dret d’ajudar a la

9

Tenim que tindre en compte que ací entra en joc el concepte de desacreditat de Goffman. Un desacreditat seria aquell estigmatitzat al que se li reconeix el seu estigma a primera vista.

4|Página

dona cega ja que era sensible al seu estigma. En el llibre, “Estigma: La identidad deteriorada” , Goffman ens diu el següent10: “Esta desagradable situación de sentirse expuesto puede agravarse con las conversaciones que los extraños se sienten autorizados a entablar con él, y a través de los cuales expresan lo que él juzga una curiosidad morbosa sobre su condición, o le ofrecen una ayuda que ni necesita ni desea”. Seguint amb Goffman i el seu llibre ens parla de com els estigmatitzats accepten oferiments que no volen:11 “Los ofrecimientos –no solicitados- de interés, ayuda y simpatía, muchas veces son percibidos por el estigmatizado como una intromisión en su intimidad y una muestra de desfachatez, deben ser sin embargo, discretamente aceptados” Podria pensar que la dona cega no volia l’ajuda de la nostra heroïna i que a ella ja li anava bé haver arribat al Metro i haver entrat dins del vagó sense problemes. La dona cega podria pensar que a ella ja li estava bé estar de peu, que era cega, no invalida. Per tant el que va passar al Metro amb l’ajuda de l’Heroïna és que encara es va potenciar més l’estigma de la dona cega. Donava un missatge de que tenia que seure, que ella no podia estar dreta perquè era cega. El silenci de la dona cega en tota la situació és un fet prou clarificant per pensar que no estava d’acord amb el que estava passant. Haguera pogut passar més o menys desapercebuda però gràcies a l’heroïna es va convertir en protagonista de l’acció sense ganes de ser-ho. Pel que fa a les xiques que seien en els seients grisos van optar per diferents tàctiques alhora d’afrontar l’acusació de l’Heroïna. La xica jove sud-americana va fer com si no anés amb ella i va optar per mantenir-se en silenci davant de les paraules de l’Heroïna. El mateix van fer la dona africana i la xica jove catalana. Només una d’elles va reaccionar davant les paraules de l’Heroïna i és l’única que va tindre unes paraules amb aquesta. En aquesta situació va hi haure un joc de forces, a veure qui era l’última que s’alçava del seient. La primera que es va alçar va demostrar ser la més dèbil i aquesta va ser l’elegida per rebre les paraules de la nostra heroïna. Al veure la seva debilitat també va aprofitar per dir-li que tenien la cara dura per no haver-ho fet per pròpia iniciativa. Segons Goffman12: “La información acerca del individuo ayuda a definir la situación, permitiendo a los otros saber de antemano lo que él espera de ellos y lo que ellos pueden esperar de él. Así informados, los otros sabrán cómo actuar a fin de obtener de él una respuesta determinada.” La nostra heroïna sabia la resposta que obtindria de la xica que es va alçar del seient no seria molt forta. Per això va focalitzar el seu discurs sobre ella, al que ella va respondre amb balbucejos sabent que no podia dir res que justificara el que havia fet. Aquests gestos impensats de la dona que es va alçar del seient mostraven un cert nerviosisme que denotava alguna cosa més que vergonya pel fet de no haver-se alçat en una primera instància del seient. Mostrava una indignació, per haver sigut interpel·lada sense una presentació prèvia, sense una disculpa. Va ser una entrada en la situació per part de la nostra heroïna a pal sec. De segur que la xica que es va alçar es sentia atacada sense sentit. Pel que fa a les altres tres dones van fer 10

Goffman, Erving: “Estigma: la identidad deteriorada”. Amorrortu editores 2006. (Pàg. 28) Goffman, Erving: “Estigma: la identidad deteriorada”. Amorrortu editores 2006. (Pàg. 140) 12 Goffman, Erving: “La Presentación de la Persona en la Vida Cotidiana”. Amorrortu editores 1997. (Pàg. 13) 11

5|Página

com si el joc no anara amb elles i ho van aconseguir, ningú va parar atenció amb elles. Les protagonistes de la situació que en un principi eren sis van acabar sent tres, encara que una d’elles, la dona cega sense especial interès. Quan vaig vorer com la nostra heroïna s’encarava a la xica que es va alçar del seient, no vaig poder evitar sentir un poc de ràbia per com s’estava encarnissant amb ella. La mateixa actitud de la xica que es va alçar del seient demostrava que tampoc es sentia còmoda. El fet és que la nostra heroïna va trastocar el funcionament normal de la vida social al Metro. El que va ocórrer és que tots volien quedar bé amb l’auditori, tenien un públic amb el que tindre un detall. Tant la xica que es va alçar del seient, com la nostra heroïna i la dona cega. La xica que es va alçar del seient va quedar bé alçant-se del seient i arreglant una disrupció en el funcionament social del metro, la nostra heroïna va quedar bé fent un favor a una persona “necessitada” i la dona cega va quedar bé acceptant el seient a pesar de que no li feia falta. I es que com diu Goffman:13 “Como actuantes, los individuos no están preocupados con el problema moral de cumplir con esas normas sino con el problema amoral de construir la impresión convincente de que satisfacen dichas normas”. I a més afegeix:14 “Como actuantes somos mercaderes de la moralidad.” Aquesta situació me la vaig trobar el dia dos de novembre del 2016 mentre em dirigia amb la línia 1 del Metro de Barcelona cap a la parada d’Universitat. Feia un mes que utilitzava el metro i encara no havia vist res paregut. Després vaig continuar utilitzant el Metro diàriament fins a dia d’avui i encara no he vist res igual. Possiblement sigui un cas estrany de la quotidianitat.

13

Goffman, Erving: “La Presentación de la Persona en la Vida Cotidiana”. Amorrortu editores 1997. (Pàg. 267) 14

Goffman, Erving: “La Presentación de la Persona en la Vida Cotidiana”. Amorrortu editores 1997. (Pàg. 267)

6|Página

BIBLIOGRAFIA: Articles: Romero Galán, Federico. “El Metro”. Ángulo Recto: Revista de estudios sobre la ciudad como espacio plural, ISSN-e 1989-4015, Vol. 7, Nº. 1, 2015, pàg. 89-102 Tesis doctoral: Pellicer Cardona, Isabel, 2013, Espais de trànsit: Una lectura de la societat contemporània, des del metro de Barcelona. Doctorat. Universitat Autònoma de Barcelona. Llibres: Wolf, Mauro. Sociologias de la vida cotidiana. Ed. Catedra 2000. Goffman, Erving: “Estigma: la identidad deteriorada”. Amorrortu editores 2006. Goffman, Erving: “La Presentación de la Persona en la Vida Cotidiana”. Amorrortu editores 1997.

7|Página