Santa Teresa de Jesús. Comentari a les Obres Completes

SANTA TERESA DE JESÚS L’EXPERIÈNCIA MÍSTICA DE LA HUMANITAT DE CRIST

Assignatura: Teologia Espiritual Professor: Jaume Gené Alumna: Anna Moya Oller Curs: 2014/2015

Vuestra soy, para Vos nací: ¿Qué mandáis hacer de mí? Soberana Majestad, eterna Sabiduría, Bondad buena al alma mía; Dios, Alteza, un Ser, Bondad: La gran vileza mirad, que hoy os canta amor así: ¿Qué mandáis hacer de mí? Vuestra soy, pues me criastes, vuestra, pues me redimistes, vuestra, pues que me sufristes, vuestra, pues que me llamastes. Vuestra, porque me esperastes, vuestra, pues no me perdí. Santa Teresa, Vuestra soy.

Ya toda me entregué y di Y de tal suerte he trocado Que mi Amado para mí Y yo soy para mi Amado. Cuando el dulce Cazador Me tiró y dejó herida En los brazos del amor Mi alma quedó rendida, Y cobrando nueva vida De tal manera he trocado Que mi Amado para mí Y yo soy para mi Amado. Hirióme con una flecha Enherbolada de amor Y mi alma quedó hecha Una con su Criador; Ya yo no quiero otro amor, Pues a mi Dios me he entregado, Y mi Amado para mí Y yo soy para mi Amado. Santa Teresa, Mi amado para mí.

[2]

El llenguatge de Santa Teresa fusiona la complexa herència cultural castellana del segle XVI amb la seva història personal. La seva vida sencera és llenguatge místic perquè destil·la sempre la presència del diví misteri. No es pot separar fàcilment la paraula de l'obra. Cal atendre a la seva existència per introduir-nos en el seu llenguatge. Sembla que el que sap o aprèn en contacte amb lletrats i confessors ho posa al servei de la formulació de la seva experiència com un servei als altres. Els seus escrits brollen de la passió per Déu. No és presonera de les belles paraules sinó que es llança sempre a transmetre el que li esdevé amb Déu i del que ella és a la llum de Déu. Santa Teresa intenta parlar sempre des del punt de contacte del que viu i del misteri que l'envolta: «Era yo muy devota de la gloriosa Magdalena y muy muchas veces pensaba en su conversión, en especial cuando comulgaba, que como sabía estaba allí cierto el Señor dentro de mí, poníame a sus pies, pareciéndome no eran de desechar mis lágrimas; y no sabía lo que decía y encomendávame a aquesta gloriosa santa para que me alcazase perdón» (V 9,2). És una persona amb una excepcional capacitat de relació. Llegint-la sembla que comprèn que és incapaç d'experimentar res que no sigui Déu o la porti cap a Ell. La seva actitud davant el Misteri sempre és passiva i queda embriagada: «Me dio el Señor hoy, acabando de comulgar, esta oración sin poder ir adelante, y me puso estas comparaciones y me enseñó la manera de decirlo y lo que ha de hacer aquí el alma; que, cierto, yo me espanté y entendí en un punto» (V 16,2). En el Libro de la Vida exposa les seves vivències interiors per tal de no ser enganyada. Els primers apunts són de 1562. No és una autobiografia factual sinó una exposició de com Déu es troba en la seva vida. El que va redactar l'autora com la pròpia experiència mística d'una monja castellana del segle XVI, esdevé mirall de l'ànima femenina tocada en totes les seves dimensions pel Misteri. Santa Teresa mai està sola en el seu paper, sempre està acompanyada per Déu mateix. Aquesta companyia confereix al relat una vivacitat que arrossega el lector a la seva pròpia relació amb el Misteri: «Y así siempre tornaba a mi costumbre de holgarme con este Señor, en especial cuando comulgaba. Quisiera yo siempre traer delante de los ojos su retrato e imagen, ya que no podía traerle tan esculpido en mi alma como yo quisiera. ¿Es posible, Señor mío, que cupo en mi pensamiento ni por una hora que Vos me habías de impedir para mayor bien? ¿De dónde me vinieron a mí todos los bienes sino de Vos?» (V 22,4). La seva autobiografia és teologia de l'encarnació, no només per la seva cristologia, sinó per la seva confessió de la veritat transcendent com a fonament de cada vida humana. La seva capacitat comunicativa amb Déu, Crist, les germanes, el confessor li ve de la seva essencial actitud religiosa. [3]

Tanmateix, Santa Teresa se sap totalment vinculada a Déu i només des d'aquí pot viure intenses relacions sense naufragar en la superficialitat. La riquesa i amplitud del seu pensament i la seva experiència no són obstacle per accedir als elements centrals del seu missatge: la persona està cridada a la comunió amb Déu que comparteix la nostra condició en la Humanitat de Crist i es revela en l'Escriptura. Amb Ell podem viure estimant el que Ell va estimar, per la força de l'Esperit vessat en els cors que els dirigeix al Pare. Santa Teresa viu el misteri Trinitari des de Jesús i Jesús des de la Trinitat. La persona tanca en el seu si aquest misteri. Les Moradas donen testimoni i introdueixen al lector en la seva experiència (cf. M 7,5). Ressalta sempre el vincle entre el que ella viu i el que troba en l'Escriptura (cf. M 7,10), respira en ella perquè troba sempre qui l'habita, Déu mateix. En definitiva, misticisme és viure amb la Paraula encarnada en Jesús i revelada en l'Escriptura i res més (cf. V 34,12). En aquest aspecte, Santa Teresa considera que la seva condició de dona li veda el suport dels coneixements acadèmics. Els valora i respecta com a criteris de discerniment de les seves experiències. Però de cap manera se sent acomplexada davant el saber, perquè la seva sensibilitat espiritual la porta a la seguretat de saber-se dominada per la mateixa Saviesa: «Siempre que el Señor me mandaba una cosa en la oración, si el confesor me decía otra, me tornaba al mismo Señor a decir que le obedeciese; después Su Majestad le volvía para que me lo tornase a mandar» (V 26,5). L'experiència és el terreny ferm on sap que la seva paraula és precisa: «Cuando se quitaron muchos libros de romance que no se leyesen […] me dijo el Señor: “No tengas pena, que yo te daré libro vivo”» (V 26,6). Tota la seva obra és una única experiència de Déu, tan immersa en la seva persona que és impossible ignorar-la. Santa Teresa té la convicció que la paraula de l'experiència té la mateixa seguretat que la raó perquè està arrelada en l'Escriptura i en la mateixa persona de Jesús. Subjecta la seva experiència a la ratificació dels seus confessors (cf. V 37,5; 6M 1,8), però no es priva d'enrolar a aquests homes en la seva aventura espiritual. Se sent guia d'un camí ofert a tots. Així mateix, la seva trobada amb Crist marca un abans i un després. Però no es tracta d'una trobada puntual a partir del qual es faci visible aquest canvi. Al llarg de la seva autobiografia i en les seves cartes es pot entreveure un itinerari progressiu que unifica la seva personalitat en Crist. El seu humanisme deriva d'aquesta dinàmica i no al revés. Considera Crist Amic, Mestre, Rei, Majestat i també espòs de l'ànima, símbol del matrimoni, subratllant en la seva obra Moradas del Castillo interior constantment la seva intimitat amb Ell, que és com s'experimenta sent ella mateixa (cf. 5M; V 11-12).

[4]

Així doncs, Crist se l’acosta a ella per diferents camins fins convertir-la en una altra Teresa. Les observances de la vida monàstica li deixen un buit desconcertant a l'ànima: «Pues así comencé, de pasatiempo en pasatiempo, de vanidad en vanidad, de ocasión en ocasión, a meterme tanto en muy grandes ocasiones y andar tan estragada mi alma en muchas vanidades, que ya yo tenía vergüenza de en tan particular amistad como es tratar de oración tornarme a llegar a Dios» (V 7,1). Crist és present en el seu cor, però s'adona que no respon a la sol·licitud del seu hoste interior. En part perquè no es mou amb agilitat en l'oració i no té mestre que la il·lumini. Però Crist mateix la prepara per la gran trobada. Les gràcies místiques no són dons estranys a la personalitat global. Són brots inesperats, aliens a la relació causaefecte, però no estranys al viure quotidià. Teresa es troba amb Crist a través de la seva afectivitat, quan les amistats i els passatemps no la satisfan: «Pues ya andaba mi alma cansada y, aunque quería, no la dejaban descansar las ruines costumbres que tenía. Acaecióme que, entrando un día en el oratorio, vi una imagen que habían traído allá a guardar, que se había buscado para cierta fiesta que se hacía en casa. Era de Cristo muy llagado y tan devota que, en mirándola, toda me turbé de verle tal, porque representaba bien lo que pasó por nosotros. Fue tanto lo que sentí de lo mal que había agradecido aquellas llagas, que el corazón me parece se me partía, arrojéme cabe Él con grandísimo derramamiento de lágrimas, suplicándole me fortaleciese ya de una vez para no ofenderle» (V 9,1). Des de la profunditat de la seva experiència vital ens fa partícips, en el Libro de la Vida, del que Jesús mateix li ensenya. El cristocentrisme impregna tota la seva vida, la seva pregària, la seva ascesi i les seves relacions personals. És conscient que aquesta trobada és gràcia i sap que sense gràcia no es pot aconseguir. Altrament, ella exposa diferents tipus d'oració, però adverteix repetidament que no es tracta de definir un progrés prefixat. És un procés d'amistat que ofereix modulacions i sinuositats que configuren un univers harmònic viu i canviant. Va ser agraciada per Déu amb una experiència de contemplació infusa amb els més alts fenòmens de la mística. Però va ser molt conscient que no hi ha cap més categoria espiritual que la submissió de la voluntat humana a la de Déu. Va saber sempre que la culminació de la mística és la vida teologal de fe, esperança i amor. Així, adverteix que qui no creu que Déu es pot comunicar a les persones mai ho experimentarà. Aquesta comunicació s'ha fet objectiva en la Revelació. Déu pot introduir a aquest misteri per camins subjectius que són com flamarades que donen testimoni de l'acció de l'Esperit en el món, encara que no es sàpiga entendre. [5]

Al mateix temps, no li resulta fàcil fer comprendre amb paraules humanes el que l'ànima experimenta quan Déu s'apodera d'ella: «Díjome el Señor estas palabras: “Deshácese toda, hija, para ponerse más en Mí. Ya no es ella la que vive, sino Yo. Como no puede comprender lo que entiende, es no entender entendiendo”. Quien lo hubiere probado entenderá algo de esto, porque no se puede decir más claro, por ser tan oscuro lo que allí pasa» (V 18,14). Però el que li resulta obvi és que s'unifiquen totes les forces de la persona en braços de Déu i es fonen les fronteres entre la contemplació i la missió: «Creedme que Marta y María han de andar juntas para hospedar el Señor y tenerle siempre consigo […]. Ya os dije en otra parte que algunas veces nos pone el demonio deseos grandes, porque no echemos mano de lo que tenemos a mano para servir a nuestro Señor en cosas posibles, y quedemos contentas con haber deseado las imposibles» (7M 4,14.17). D’aquesta manera, la mística ens introdueix compromesament amb Jesús a aquesta obediència al Pare. És el que Karl Rahner volia dir quan afirmava que el cristià del segle XXI serà místic o no serà. Santa Teresa, com els apòstols, va arribar a comprendre plenament el misteri de Crist únicament després de les seves trobades i de la seva experiència del Ressuscitat, que va sortir en la seva recerca i es va fer veure i sentir a través de visions i locucions. Com va esdevenir en la Comunitat primitiva, la Santa, va entendre que el Ressuscitat és el Crucificat, el que va passar la seva vida fent el bé i alliberant tots els oprimits perquè Déu era amb Ell. Però, precisament, perquè Déu era amb Ell, no només en l'encarnació i el ministeri públic, sinó de manera singular, a la creu i a la resurrecció, molt aviat passa a comprendre que en Crist se'ns ha revelat plenament el Pare i que arribem a aquesta comprensió gràcies a l'acció de l'Esperit Sant en nosaltres, ja que és qui ens porta a la plenitud de la veritat de la revelació. En Crist estava el Pare reconciliant amb Ell a la humanitat. Des d'aquesta experiència profunda de la Trinitat en l'esdeveniment Crist, Santa Teresa no dubta a afermar-se en que Crist és l'únic camí, el que ens mostra el Pare i en qui el Pare ens fa les més grans mercès. Malgrat les extraordinàries i indescriptibles experiències viscudes per Santa Teresa en les seves trobades amb el Ressuscitat, la Santa afirma amb tota la força de la seva fe que el lloc privilegiat on tots tenim accés a Jesús a la globalitat del seu lliurament, des de la encarnació fins a la seva resurrecció i glorificació, és en l'Eucaristia. És allí on tenim la presència més segura, plena i eficaç de Crist, la vinguda a aquest món. La seva permanència en el Sagrament té com a objectiu primordial portar-nos a reconèixer que som partícips de la divina natura, que gaudim d'aquesta realitat immersos en la vida íntima de la Trinitat. [6]

Per a Santa Teresa el misteri de la comunió eucarística és participació en la vida divina, oberta a l'experiència trinitària. Percep aquesta comunió com la gràcia d'una unió consumada amb el cos de Crist. A partir d'aquesta dinàmica trobada del Ressuscitat amb ella en l'Eucaristia, la seva presència eucarística va jalonant el seu desenvolupament místic interior: «Algunas veces – y casi ordinario, al menos lo más continuo – en acabando de comulgar descansa; y aun algunas, en llegando al Sacramento, luego a la hora quedaba tan buena, alma y cuerpo, que yo me espanto. No parece sino que en un punto se deshacen todas las tinieblas del alma, y salido el sol conocía las tonterías en que había estado» (V 30,14). També és el Ressuscitat en l'Eucaristia qui l’encomana la missió de projectar la seva experiència mística en l'obra fundacional, començant amb la fundació del convent de San José: «Habiendo un día comulgado, mandóme mucho Su Majestad lo procurase con todas mis fuerzas, haciéndome grandes promesas de que no se dejaría de hacer el monasterio y que se serviría mucho en él» (V 32,11). I en aquest mateix context eucarístic es dóna la seva resposta a aquesta missió encomanada: «Comencé a acordarme de mis grandes determinaciones de servir al Señor y deseos de padecer por Él. Y pensé que si había de cumplirlos no había que andar a procurar descanso; y que si tuviese trabajos, que ése era el merecer […]. Con éstas y otras consideraciones, haciéndome gran fuerza, prometí delante del Santísimo Sacramento de hacer todo lo que pudiese» (V 36,9). Primer, abans de res, l'Eucaristia, en l'experiència teresiana, és el sagrament de la presència real del Senyor: «sabemos que está allí, que nos lo dice la fe» (V 28,8). Per tant és també el sagrament de la fe. En aquest sentit, es tracta d'una presència desbordant, gairebé desconcertant. Crist no hi és, ni com era a Galilea o Jerusalem fa més de vint segles, ni com està ara gloriós al cel. Ni sensible i palpable, ni glorificat i revestit de majestat. En l'Eucaristia està totalment. En certa manera cosificat i subjecte als límits i condicionaments del símbol sacramental. Aquesta presència eficaç de Crist en l'Eucaristia és voluntat i decisió de Jesucrist que demana al Pare el do del pa eucarístic. Es tracta del sagrament de l'autodonació de la Trinitat mateixa que se'ns dóna com dinamisme salvador i santificador: «He mirado yo cómo en esta petición sola duplica las palabras, porque dice primero y pide que le deis este pan cada día y torna a decir “dánoslo hoy, Señor”. Pone también delante a su Padre; es como decirle que ya una vez nos le dio para que muriese por nosotros, que ya nuestro es, que no nos le torne a quitar hasta que se acabe el mundo, que le deje servir cada día. Esto os enternezca el corazón, hijas mías, para amar a nuestro Esposo; que no hay esclavo que de buena gana diga que lo es, y que el buen Jesús parece se honra de ello» (CV 33,4). [7]

Conseqüentment, és el Pare qui ens dóna aquest pa de l'Eucaristia, i en ell ens dóna el seu Fill perquè estigui amb nosaltres fins a la fi del món. Així, segons l'experiència teresiana, en l'Eucaristia toca fons la kénosis de Jesús i la kénosis trinitària en el seu procés d'abaixament. El Pare, que concedeix la petició que en nom de tots els éssers humans li presenta el seu Fill, es compromet i es lliura amb Ell (cf. CV 35,3). El lliurament de Crist a l'encarnació, el mateix que la seva vida a la terra, i el seu renovat lliurament en l'Eucaristia és còpia i expressió de la indivisa vida trinitària. I en el seu ésser únic representa també la unitat del Pare, del Fill i de l'Esperit. Ell viu en l'Esperit Sant, a qui rep, i en la visió del Pare, fent la seva voluntat; i això fins i tot en la seva eucaristia, perquè aquesta, més enllà del Fill entregat, apunta al Pare, que és el que lliura, i l'Esperit Sant, que és lliurament. L'Eucaristia al·ludeix, doncs, a la manera de ser de Déu, que és sempre amor en acte. En conclusió, l'Eucaristia és el sagrament i memorial del sacrifici redemptor de Crist, permanent obra salvífica de tota la Trinitat. És el do preciós que ens ha donat el Pare perquè en sacrifici li puguem oferir moltes vegades com l'única ofrena agradable en la qual el Pare es complau, i oferir-nos nosaltres amb Ell. El camí i mesura que el mateix Pare ens ofereix com a únic i ineludible és el de l'amor tal com ho va mostrar el seu Fill estimat amb qui ens conformem en la comunió eucarística: «Pues, veis aquí, hijas a quien más amaba lo que dio, por donde se entiende cuál es su voluntad. Da conforme al amor que nos tiene: a los que aman más, da de estos dones más; a los que menos, menos, y conforme al ánimo que ve en cada uno y el amor que tiene a Su Majestad. A quien le amare mucho, verá que puede padecer mucho por Él; al que amare poco, poco. Tengo para mí, que la medida del poder llevar gran cruz o pequeña, es la del amor» (CV 32,7). D'aquesta manera, l'íntima comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist en l'Eucaristia, és també enviament, missió permanent tant més compromesa i intensa com més gran és la comunió amb la Trinitat que viu també en permanent missió. Obra consultada: Teresa de Jesús, Obras completas, Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos 1962. Sigles de les obres de Santa Teresa: CV: Camino de perfección, de Valladolid. M: Moradas del castillo interior. V: Libro de la Vida.

[8]