Ressenya - El espíritu de la Ilustración de Tzvetan Todorov

Jordi Blasco Carrero

RESSENYA - Tzvetan Todorov. El espíritu de la Ilustración, Barcelona. Galaxia Gutenberg. 2014. 145 pp.

Ens trobem davant d’un assaig sobre la Il·lustració escrit per l’autor búlgar Tzvetan Todorov, exiliat a França durant la Guerra Freda i traduït per Noemí Sobregués. Tzvetan és un important historiador i filòsof que en aquest assaig ens planteja si l’esperit de la Il·lustració és viu en l’actualitat i si la humanitat està prou preparada per assolir els seus principis. De manera encertada fa ús de les diferents visions dels més grans pensadors de la Il·lustració com Voltaire, Rousseau o Kant -per citar-ne només tres- per articular un discurs sobre el trajecte humà a la recerca d’assolir i fer seu l’esperit de la Il·lustració amb més o menys encert. Proposant-nos exemples clars, ens anirà indicant, segons el seu particular punt de vista, els aspectes essencials de la Il·lustració i de com els individus han fet ús dels mateixos. Al llarg de 8 capítols, l’autor ens planteja si la humanitat ha assolit l’esperit de la Il·lustració i en cas contrari, quins en són els motius. Val a dir que, d’entrada, ens exposa el projecte de la Il·lustració des dels seus inicis al segle XVIII i amb els seus antecedents, tot explicant els seus principis bàsics i les “desviacions” que han patit per part els individus, pobles, estaments, etc. per finalment exposar-nos una conclusió clara i que no deixa marge a la interpretació. L’autor és categòric. Conclou citant a Kant i reafirmant el fet de la impossibilitat humana per assolir i fer-se seu l’esperit de la Il·lustració. En un primer apartat ens detalla en què va consistir la Il·lustració, és a dir, quin era el projecte. Ens defineix el concepte d’Il·lustració i ens indica que no va ser una època de canvi, sinó de síntesi, fent-nos veure que els principis de la Il·lustració ja els podíem trobar durant l’època clàssica o la del Renaixement. Seria, però, durant el segle XVIII quan es posaria sobre la taula el concepte en la seva totalitat. Seguidament, ens parla dels problemes amb els quals va haver de lluitar el projecte de la Il·lustració, els refusos que va patir i les desviacions de les quals va ser víctima. Aquestes desviacions serien una de les causes, segons l’autor, de què fos tant criticada, ja des del segle XVIII fins al XX, per acabar dient-nos que ja al segle XXI la distància entre els humans i la Il·lustració és abismal; car l’autor creu que els crítics amb la Il·lustració tindrien part de raó a la vista de les contínues desviacions dels seus preceptes. En els següents 4 apartats del llibre, Tzvetan ens comença a plantejar una sèrie de conceptes de la Il·lustració que van ser víctimes de les desviacions o perversions humanes. En aquest cas, ens parla de l’Autonomia. Ens explica com l’individu o poble

1

Jordi Blasco Carrero

hauria d’exercir la seva pròpia autonomia, clau de la Il·lustració per a molts autors del segle XVIII. Els EUA és un cas paradigmàtic. També Rousseau tracta de l’autonomia vers el “què diran”. L’autonomia i la llibertat individual poden arribar a ser contradictòries per a l’humanisme, i l’autor tria l’exemple de Sade, el qual fa un ús de l’autonomia molt desviat del principi de la Il·lustració, el qual seria fer ús d’ella però sense afectar als interessos dels altres, per una banda, i per fer ús d’aquesta autonomia en benefici de la societat. Amb l’exemple que posa l’autor sobre Sade, deixa clar que el concepte de Sobirania Popular s’estaria deteriorant i posa dos exemples actuals: la globalització econòmica (individus sense legitimitat política tenen el poder per ajudar o perjudicar als altres i normalment es dóna el segon cas) i el terrorisme internacional. Alhora, l’autor també ens parla dels medis de comunicació i la llibertat d’expressió, basada en l’autonomia de l’individu o de grups de persones. Car l’autonomia dona legitimitat a l’ús de la llibertat d’expressió, però aquesta sol ser usada en benefici propi, deixant de banda si es perjudica els altres o no, és a dir, no s’adreça al benefici de la societat en el seu conjunt. Una altra desviació feta sobre l’esperit de la Il·lustració que ens exposa l’autor és el laïcisme. Ens parla de la societat laica. Apareix la consciència de l’individu que altera l’anterior oposició temporal/espiritual. Com que l’individu té ara el poder de controlar altres àmbits dominats pels antics poders, caldria anar amb molt de compte. Així doncs, cal defensar el laïcisme modern. La llibertat es trobaria a tot arreu, separada dels dos poders. L’individu s’hauria de repartir entre 3 àmbits: privat, públic i legal; i hauria de respectar, o millor dit, tenir una conducta humanista. Amb tot, l’autor destaca que els qui ostenten el poder, ja sigui en l’àmbit privat, públic o legal haurien de tenir una responsabilitat directament relacionada amb l’autèntic esperit de la Il·lustració. La desviació, en aquest sentit, és passar la manera de gestionar el poder de l’Església a altres camps, ja siguin privats o legals. Ens parla de la Ideocràcia. Amb aquest sistema, es perseguiria eliminar el laïcisme des de la ideocràcia mateixa. Com a exemples, l’autor ens parla de la situació de la dona amb l’Islam. Creu que el concepte de “sagrat” s’ha tret del context eclesiàstic i s’ha traspassat als àmbits privats i legals. Per a l’autor, allò que realment és sagrat són els conceptes humanistes, tals com la vida humana, la integritat física, personal i legal. L’autor segueix amb les desviacions parlant-nos també del concepte “veritat”. Distingeix entre promoure el bé i aspirar a establir la veritat. No hi hauria d’haver espai per als dogmes. Ens ve a dir que tant el moralisme, relacionat amb la promoció del bé (independentment de si el bé es comú o si la idea s’utilitza per part del poder en benefici propi) com el cientifísme, mirarien d’establir allò que és la veritat i allò que no ho és. Però per a l’autor, i tal com indiquen les fonts triades pel mateix, aquests conceptes estan

2

Jordi Blasco Carrero

viciats i són utilitzats finalment en benefici propi i només per a consolidar interessos privats. Ens posa exemples de com la política pot imposar una moralitat motivada pels seus interessos, com per exemple la gestió de la Guerra d’Iraq, basada en mentides, o de com s’utilitza la legislació per als mateixos interessos. Referent a l’humanisme i a la humanitat, conceptes clau de la Il·lustració, Tzvetan ens vol mostrar com també l’esperit d’aquests ha sigut desviat o desvirtuat, fent ús dels medis ideals per a millorar la societat, és a dir, el col·lectiu en benefici de l’interès individual. Ens parla de l’art i de com aquest ha esdevingut art per ell mateix amb la frase “l’art per l’art”, cercant ara la bellesa, no tant el contingut. Ara ja no expressa necessàriament humanitat, sinó que es vol reafirmar en allò que és bell. Amb tot, l’autor no troba gens encertat que en altres camps com el polític i l’econòmic s’usi la mateixa norma. Tant la política com l’economia haurien d’estar al servei de la humanitat, no al seu propi servei. Podria ser que allò que és humanista o Il·lustrat sigui el que cal enaltir com a bell? L’autor no en parla, i crec que seria bo fer-ho. En l’aspecte d’universalitat tant característic en la Il·lustració, l’autor creu que en el fons, estem força lluny d’esdevenir universals en drets i deures. Doncs uns acaparen poder, deixant de banda els seus deures, i altres no tenen drets i viceversa. És contundent posant exemples com la pena de mort, vàlida per a uns i menyspreable per als altres o la tortura justificada per països on els drets humans universals són acceptats. Hi troba incongruència, i amb raó. Finalment ens planteja què fa que la Il·lustració prengui força a Europa i no pas en d`altres països, i ens proposa un parell de motius: per una banda l’autonomia política que s’assoliria a finals del segle XVIII a França i amb anterioritat a Anglaterra, així com la “unió” o “convergència” dels països europeus en els aspectes essencials sobre el pensament. Això no s’hauria donat en altres indrets com la Xina, tot i ser un país influent en la mateixa manera de pensar il·lustrada. Com a conclusió, veiem clarament el pensament de Tzvetan, molt proper a la famosa cita de Kant “Vivim actualment en una època il·lustrada?, la resposta és: no, però sí en una època d’Il·lustració”. Segons el meu punt de vista, i aquí seré un “crític convergent”, el pensament de l’autor és que som fills de la Il·lustració, tant els qui la critiquen com els qui no. Amb tot, els pitjors enemics d’aquesta, després d’haver estat “sortejats”, han tornat a reeixir, com els caps de la Hidra, que a mesura que els vas tallant, tornen a brotar de nou. L’autor evidencia de manera gairebé dogmàtica que en la naturalesa de la Il·lustració i del propi individu es troben les “desviacions” i que aquestes, farien impossible dur a terme tals conceptes sense acabar desviant-los.

3

Jordi Blasco Carrero

Així doncs, estem d’acord en què els homes han tornat als seus vicis i a desvirtuar constantment l’esperit de la Il·lustració; amb tot i tot però, el pessimisme de Tzvetan és relatiu i creu que no hem d’abandonar mai l’esperit de la Il·lustració, doncs és del tot necessari. Car creu que no som il·lustrats ni que mai ho serem, però que hem de viure necessàriament en un constant procés d’il·lustració perpetu per garantir un equilibri basat en l’humanisme desitjable entre els individus i les societats. Caldria fer-se però, la següent pregunta: Algú pot pensar que el benefici propi pugui necessàriament beneficiar a la societat? o dit d’una altra manera: És possible ser feliç sense perjudicar els altres? Estic convençut que sí. Amb tot, tant si creiem que sí, com si creiem que no, sempre tindrem raó. Jo diria que el que cal és creure en un “mecanisme” totalment organitzat, basat en la idea de Carnegie sobre la qual, tothom pot accedir a la Il·lustració sense “desviar” els seus principis bàsics en l’interès particular. No cal dir que el to de Tzvetan en tot l’assaig és pessimista, exposant una a una les principals desviacions de l’esperit de la Il·lustració tot reforçant a cada capítol la idea de Rousseau que l’home, tot i ser bo per naturalesa, és impossible que acabi fent les coses de manera Il·lustrada. Probablement tingui raó en tot el que exposa, tot i que no és desitjable pensar sempre així, i poder aquest, sigui el motiu de que la Hidra no deixi de fer la guitza.

Aquesta obra està subjecta a la llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional Creative Commons. Per veure una còpia de la llicència, visiteu http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/.



4