Ressenya del llibre \"De la calle al frente. El anarcosindicalismo en España (1931-1939)\" (Crítica, 1997), de Julián Casanova.

Júlia Prieto Gil HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA D’ESPANYA

Julián Casanova. De la calle al frente. El anarcosindicalismo en España (1931-1939) RESSENYA Julián Casanova és un historiador espanyol, actualment catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Saragossa. Ha estudiat la Segona República i la guerra civil espanyoles, interessant-se també en els fenòmens d’organització obrera de caràcter anarquista. També ha publicat gran quantitat de treballs relacionats amb el segle XX a l’Estat espanyol, especialment el període franquista: en aquest sentit, Casanova ha estat un membre important del grup d’experts encarregats de la cerca de fosses comunes i la identificació de víctimes dels crims franquistes, projecte promogut pel jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón l’any 2008. Des de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH), doncs, Casanova ha destacat per la seva participació en el reconeixement de més de 3.500 republicans afusellats a Saragossa 1. Entre les seves obres relacionades amb el moviment anarquista, obviant la que s’analitzarà a continuació, hi trobem: Anarquismo y revolución en la sociedad rural aragonesa, 1936-1938 (Crítica, 2006); Anarquismo y violencia política en la España del siglo XX (Institución Fernando el Católico, 2007); o Tierra y Libertad. Cien años de anarquismo en España (Editorial Crítica, 2010), de la qual en va ser el coordinador. Sobre el període republicà i la Guerra Civil, Casanova va ser l’editor del llibre El sueño igualitario: Campesinado y colectivizaciones en la España republicana, 1936-1939 (Institución Fernando el Católico, 1988); també ha escrit República y guerra civil (Crítica/Marcial Pons, Barcelona, 2007) o La guerra civil española (Editorial Pablo Iglesias, Madrid, 2008), obra que de nou va coordinar, ara juntament amb Paul Preston, així com també A Short History of the Spanish Civil War (I.B.Tauris, Londres, 2012). En relació al període franquista, és rellevant la seva obra La iglesia de Franco (Temas de Hoy, 2001), de la que més tard, l’any 2005, l’editorial Crítica va publicar una edició amb notes. Per acabar, algunes de les seves obres d’història general del segle XX a Espanya són: Historia de España en el siglo XX (Ariel, 2009), i Breve Historia de España en el siglo XX (Ariel, 2012), dues obres de les que és coautor amb Carlos Gil Andrés 2. De la calle al frente. El anarcosindicalismo en España (1931-1939) és una obra que l’autor ha dividit en dues parts, separant els capítols dedicats a l’organització del moviment anarcosindicalista des de la instauració de la República, el progressiu augment del suport popular de la CNT, i les nombroses crisis en el sí del sindicat, fins arribar al cop militar de l'estiu de 1936, sota el títol de La fuerza en la calle. La segona part inclou els capítols dedicats als períodes de lluita armada al carrer per fer front als militars insurrectes, la incorporació dels militants cenetistes a les files de l'exèrcit republicà, l'entrada de membres anarcosindicalistes al govern de Largo Caballero, i la progressiva decadència del mateix sindicat, fins a arribar a la victòria dels feixistes, un recull que Casanova ha anomenat El pueblo en armas. Relacionat amb el tema de l'anarcosindicalisme, l'any 2000 el mateix Julián Casanova va publicar l'article "Auge y decadencia del anarcosindicalismo en España", a la revista Espacio, 1

Informació extreta de la pàgina web de l’autor, de la ARMH, i de l’article de M. Altozano per a El País. Tots els enllaços es trobem a la webgrafía. 2 Les obres historiogràfiques citades es troben en la pàgina web de l’autor, citada en la webgrafía.

1

Júlia Prieto Gil HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA D’ESPANYA

Tiempo y Forma. Serie V, Història Contemporánea 3. Aquest escrit ha estat una eina molt útil per a comprendre el fenomen anarcosindicalista de manera més correcte, i alhora m'ha permès consolidar algunes de les idees que presentaré a continuació, mentre procedeixo a l'anàlisi del llibre escollit. Per començar, convé entendre que l'anarcosindicalisme és una síntesi de la teoria i la pràctica que l'anarquisme, amb àmbits d'actuació en tot tipus d'associacionisme obrer que concorre en un sindicat. És, per tant, una assimilació de l'anarquisme i el sindicalisme revolucionari, que pretén impulsar el canvi de la societat actual des del món del treball 4. Així doncs, per tal de comprendre quin va ser el paper de la CNT a l'Estat espanyol des de l'inici de la Segona República, fins al final de la Guerra Civil, és imprescindible considerar tots els factors que influenciaren aquest sindicat, tant a nivell intern com extern. En l'article citat anteriorment, Casanova senyala a Giuseppe Fanelli, un revolucionari i anarquista italià de mitjans del segle XIX, com a introductor de l'anarquisme a Espanya, quan va arribar-hi el novembre de 1868. Va ser un moviment que va incloure sectors populars diversos i molt amplis, i que sovint va ser considerat com a "anormal" pels paràmetres que el van caracteritzar: un bon exemple en seria el fet que va arrelar sobretot a Barcelona, la ciutat més industrial i moderna de l'estat espanyol, on el socialisme organitzat mai havia pogut obrirse pas; o el fet que durant els moviments de masses dels anys 1917-1921 i 1931-1937, exceptuant Argentina i Suècia, el moviment sindicalista revolucionari, antipolític i d'acció directa havia desaparegut de la resta del món. D'aquesta manera, una obra que pretengui tractar l'anarcosindicalisme espanyol ha de girar necessàriament al voltant de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), formada el 1910: una organització que va fer possible el pas de l'anarquisme a l'anarcosindicalisme, pel fet de conformar un enquadrament sindical més formal i disciplinat. No va ser, però, un sindicat persistent ni estable, i només va mantenir una important implantació en períodes molt concrets, una presència compartida -excepte a Catalunya o Saragossa, entre altres ciutatsamb la UGT, l'altre sindicat espanyol per excel·lència. És amb la proclamació de la República el 14 d'abril de 1931, doncs, que Casanova comença el seu relat, plantejant el fet que el nou sistema governamental obria moltes portes al sindicalisme revolucionari, trencat deu anys abans pel pistolerisme anarquista i de la patronal, i silenciat per la dictadura de Primo de Rivera. Republicans, socialistes i anarquistes tornaven ara al carrer i a les mobilitzacions. Es tractava de tot un seguit d'esdeveniments dels que la CNT esperava molt, ja que la nova República havia de convertir-se en una revolució transformadora de tots els valors polítics i econòmics, a través de l’acció directa i la lluita al carrer, els dos mitjans propis del sindicat anarquista. Al nou sistema polític se li demanava sobretot llibertat, una idea que convé tenir sempre present, perquè va esdevenir el factor central de tot el període d'auge i decadència anarcosindicalista.

3

L'article sencer es troba disponible des de l'enllaç: http://www.juliancasanova.es/auge-y-decadencia-delanarcosindicalismo-en-espana/. 4 Definició extreta de la pàgina web de la CNT, al considerar convenient plantejar una explicació del terme proporcionada per aquells que senten més proper el moviment, comprenent que no és una visió distorsionada del que s'entén per anarcosindicalisme.

2

Júlia Prieto Gil HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA D’ESPANYA

El problema de la República durant els primers mesos és que era dèbil, mancada d'organització, amb uns dirigents que tot i ser polítics amb gran experiència, encara no tenien clars els objectius a assolir. A tot això se li havia de sumar l'entusiasme i l'esperança que la fi de la dictadura havia provocat en la societat espanyola, un altre element molt rellevant, ja que tard o d'hora havia d'arribar el desencant: en el cas de la CNT, la decepció va arribar ben aviat. “Mercaders d’il·lusions” era com els dirigents cenetistes van anomenar els membres del govern republicà, considerant que mentre no desaparegués el capitalisme, un simple canvi de règim polític no portaria res per als més humils. La conflictivitat al carrer no va tardar en arribar, i és en la repressió d'aquests desordres on, segons Casanova, es va fer latent l'obsessió del règim republicà per mantenir l'ordre públic: aquesta repressió el va desprestigiar i va obstaculitzar l’estabilitat i la consolidació del projecte reformador, ja que simples manifestacions i protestes col·lectives es responien sempre amb armes de foc, i d’aquesta manera es va trencar la inicial i necessària coexistència del govern republicà i els anarquistes. Analitzant aquesta situació, el que es veu és que l'element repressiu no va desaparèixer amb la dictadura de Primo, i per tant es tractava d'un gran problema per a un govern que es considerava un règim de canvi i de llibertats, perquè si la República es tornava reaccionària amb les protestes populars, l'únic que s'estava fent era desequilibrar un sistema polític que, tot i no ser la primera vegada que s'instaurava a l'estat espanyol, era sens dubte molt semblant a un nounat. Tot això el que va provocar és que la CNT enfortís la seva acció i organització, i aleshores per a l'autor és inevitable presentar l'encertada hipòtesi de què és a partir d'aquest moment que la història es va accelerar, degut a un Estat ineficaç i repressiu per al projecte reformista, i la divisió del sindicalisme cenetista i ugetista, que buscava canalitzar l’acció obrera per procediments oposats. Ara era el poble el que sortia a l’escenari públic, i demanava que després d’un primer canvi democràtic i republicà, vingués el segon canvi, el social. La conflictivitat es va convertir en un element latent en la societat republicana, amb protestes, vagues i actes d’inconformitat. Ara bé, hi va haver diferències substancials entre la violència a les ciutats i al camp: en els centres urbans hi va haver un gran protagonisme dels enfrontaments amb la guàrdia civil -l'òrgan repressió utilitzat pel govern en aquest període-, i els conflictes propis del desenvolupament del capitalisme, entre patrons i obrers. També es mantingueren els problemes entre la CNT i la UGT, per l’acumulació d’obrers que sovint es produïa en un sindicat, en detriment de l’altre. Analitzada exteriorment aquests successos, el que mostra és que va ser una pugna que va privar a la República d’un dels seus suports socials fonamentals. Un altre element característic de l'anarcosindicalisme va ser la manca d'aliats politics, al no tenir un partit que defensés els seus interessos a través dels mecanismes polítics parlamentaris. Si més no, era una absència que des de la militància anarquista semblava afí a la ideologia que representaven, i per tant no era necessari valorar altres alternatives; però aquests antiparlamentarisme, finalment va ser un dels factors d'incidència en la divisió de les bases cenetistes, que cada cop es creien menys la retòrica revolucionària dels dirigents anarcosindicalistes. La capacitat organitzativa i de mobilització ja no era suficient, i ara es temia que el proletariat desertés de les files cenetistes i s'unís als comunistes. Sumant tots els factors, sembla prou evident que la CNT entrés en una crisi profunda: una escissió que sorgeix de la pròpia base del sindicat, amb la presència de varis "anarquismes",

3

Júlia Prieto Gil HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA D’ESPANYA

on convé destacar l'especial rellevància de la Federación Anarquista Ibérica (FAI) -els anarquistes més radicals-, i dels anomenats trentistes 5, considerants com a més moderats. El conflicte miner d'inicis de 1932 a Fígols, que va arrencar amb una força insospitada i es va estendre molt ràpidament a altres localitats, el que indica és que el problema no era només de la CNT, sinó del govern republicà en general. A partir d'aquest moment, es succeiran tot un seguit d'insurreccions instigades per l'anarcosindicalisme, que fan que sigui necessari plantejar la següent qüestió: quin era el per què real de tots aquests aldarulls? La resposta podria allargar-se moltíssim, si es decidís considerar tots i cada un dels aspectes desencadenants dels conflictes que succeïren des del mateix gener de 1932 i fins a l'estiu de 1936. Alhora, però, es podria ser molt concís i atribuir-ho tot a una causa principal, que és la por al fracàs tant per part dels anarquistes com del govern republicà: un terror immens a no poder assolir els objectius d'ambdues parts, i a les imminents conseqüències que la derrota comportaria. És per aquest motiu que els dirigents sindicalistes, ara exiliats, van reaccionar amb duresa, veient clar que s'havia de trobar un punt intermedi entre la insurrecció i l'escissió. El primer intent de conjunció del proletariat espanyol -és a dir, l'acord entre CNT i UGTproposat per l'anarquista Valeriano Orobón Fernández, no va rebre el suport de gaires dirigents cenetistes. Per tant, es va haver d'arribar a un punt intermedi, en el què la UGT havia de deixar clares quines eren les seves aspiracions revolucionàries 6. Al llarg de 1934, la CNT va dur a terme algunes vagues de caràcter "defensiu" per la reducció de la jornada laboral: en la de Saragossa, anarcosindicalistes i ugetistes van anar units, un fet que malgrat no trencar les reticències, sí que van significar un canvi en les relacions hostils. Però la CNT no va ser present als dos grans successos sindicals que van dominar la història de l'any 1934: la vaga general de pagesos al juny, una absència que es podria justificar pel fet que la CNT era dèbil al camp i mostrava despreocupació per assumptes concrets com l'aplicació de la reforma agrària, etc; i l'insurrecció d'octubre a Astúries, on sí que hi van participar militants anarcosindicalistes, però dividits al voltant de la Alianza Obrera Revolucionaria7que havien firmat. Després d'aquesta última insurrecció del període republicà a Astúries, la intensitat de les lluites socials va caure en picat. El cop militar de l'estiu de 1936 va trobar resistència, perquè la societat espanyola no era la que havia estat el 1923, i l'anarcosindicalisme va passar, citant a Casanova, de la "borratxera d'entusiasme" de l'abril de 1931, a la "borratxera revolucionària" del juliol de 1936. La sublevació militar va trencar la trajectòria normal de l'anarcosindicalisme, i el buit de poder que va seguir a la derrota dels primers moments d'aquesta aixecament demanava una resposta organitzada al carrer, a les fàbriques, al front i a les institucions. Com a símbol de la mobilització espanyola contra el fascisme s'han d'introduir aquí les milícies, considerades sempre la màxima manifestació de l'ordre popular. També trobem la col·lectivització pagesa, organitzada al voltant de les terres que havien estat abandonades 5

Els trentistes eren els seguidors d'un grup de trenta dirigents de la CNT que s'oposaren públicament a la ingerència dels elements de la FAI en els afers de la CNT. El corrent s'originà l'agost de 1931, quan es va fer públic un manifest denunciant les tàctiques i els mètodes de la FAI, anomenat el "Manifest dels Trenta". 6 Entenent el concepte de revolució anarquista, és a dir, l'abolició del capitalisme i de l'Estat. 7 La Alianza Obrera Revolucionaria va ser un pacte que van firmar diverses forces obreres espanyoles entre el desembre de 1933 i l'octubre de 1934, originalment per a fer front a les mesures contrarevolucionàries del nou govern de centredreta sorgit de les eleccions del novembre de 1933 -on s'hi trobava la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA)-, i també per aconseguir la revolució social.

4

Júlia Prieto Gil HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA D’ESPANYA

pels seus propietaris o les finques confiscades directament per grups armats i comitès revolucionaris, que van servir per alimentar les milícies i la població afí al bàndol republicà. Molts anarcosindicalistes van creure que amb la destrucció de la legalitat vigent i el canvi de propietaris -fets que havien alçat fulminantment a la CNT-, la revolució ja estava feta. Però la realitat és que a l'estiu de 1936 la revolució acabava de començar: a l'estiu de 1937, amb les milícies ja incorporades a l'exèrcit republicà, no quedava res d'aquelles jornades glorioses del juliol de 1936, i en menys d'un any l'aposta de l'anarcosindicalisme va mostrar la seva debilitat. El setembre de 1936, Largo Caballero tornava a presidir el govern espanyol, i per primera vegada en la història d'aquest govern, quatre dirigents de la CNT havien entrar al govern en els ministeris de Justícia, Sanitat, Comerç i Industria: quatre ministres que poc tenien a dir en els grans problemes que afectaven l'Estat, a la revolució i a la guerra, i que diu Casanova, la CNT va acabar pagant a un preu molt alt, en relació amb els escassos beneficis que la col·laboració va proporcionar. Però en aquell moment es tractava de no deixar els mecanismes de control estatals en mans de la resta d'organitzacions polítiques. Internament, la CNT va acabar convertint-se en un organisme amb dirigents que no demanaven opinió i que imposaven la seva. El maig de 1937 la CNT marxava del govern, deixant escasses petjades; però va ser en el sí de l'anarcosindicalisme on les decisions que s'havien pres van resultar fatals, degut al trencament de la tradició antipolítica. Aquí l'autor estipula, de nou molt encertadament, que l'anarcosindicalisme va confondre el primer acte del drama revolucionari amb la seva consumació definitiva, perquè no tots els obrers industrials i pagesos estaven afiliats a la CNT. El 3 de maig de 1937 van començar els primers disturbis entre els militants cenetistes i les forces de l'ordre a Barcelona, i va córrer la veu de que havia començat un atac armat contra la CNT: anarquistes armats d'arreu van unir-se al conflicte per defensar els seus companys, i els combats es van estendre. Des del govern, Azaña no sabia com controlar la situació, i es van acabar enviant prop de cinc mil guàrdies cap a Barcelona. El conflicte va acabar estenent-se al front d'Aragó, uns successos després dels quals ja no es podria tornar a la normalitat, perquè allò significava l'abisme total, que feia trontollar el suport al bàndol republicà, quan els insurrectes militars ja havien ocupat Màlaga. Després de fracassar en l'intent de convocatòria d'un nou govern -comunistes i cenetistes havien rebutjat la proposta-, a finals del mes de maig Manuel Azaña excloïa del govern a Largo Caballero per encarregar-lo a Juan Negrín, que apartava als dos sindicats de la proposta. A aquestes alçades, els insurrectes ja havien ocupat Bilbao i la situació a la zona Nord era tràgica, i el govern republicà havia de reaccionar. Finalment, els anarcosindicalistes van veure com s'accelerava la seva pèrdua del poder polític i armat. La revolució va acabar desapareixent del discurs de la CNT, i a mitjans de 1938 el moviment va entrar en fase de liquidació. El 24 de gener de 1939 va aparèixer l'últim nombre de l'històric òrgan d'expressió de l'anarcosindicalisme, i la revolució obrera i anarquista passava a ser la revolució nacional i sindicalista, que presidirien els falangistes. A mode de conclusió, doncs, el moviment anarcosindicalista espanyol, com ja s'ha dit anteriorment, no va ser mai un fenomen persistent ni estable, que va veure com les llibertats de la República li permetien actuar de manera organitzada, i que alhora en un primer moment li permetien defensar els valors antiestatals i revolucionaris; alhora, però, el moviment va patir

5

Júlia Prieto Gil HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA D’ESPANYA

possiblement el desencant més gran, juntament als camperols més pobres, quan es va veure que el govern republicà no estava a l'alçada de les circumstàncies. D'aquesta manera, s'explica que la CNT fos un sindicat poc uniforme tant en les èpoques d'esplendor com les de penúria, i que per tant articulés una lluita social que resultava ineficaç. I malgrat que el sindicalisme anarquista viure la seva edat d'or durant la Guerra Civil, finalment va acabar reduït a grups escampats pel territori espanyol, constantment assetjats per la repressió, que ara ja no era una reacció republicana sinó franquista. Per últim, és important fer algunes consideracions sobre el llibre de Casanova, que ha estat, sens dubte, molt útil per a l'estudi del moviment anarcosindicalista durant el període 19311939, ja que tot i donar una visió prou sintetitzada d'aquest fenomen, inclou tots els factors que permeten entendre el per què de les accions dels dirigents de la CNT, la reacció de les bases militants i del mateix govern republicà, i l'efecte global que tot això va tenir a nivell estatal, en uns dels anys més difícils que ha viscut el país.

Suport bibliogràfic i webgràfic: Casanova, Julián. De la calle al frente. El anarcosindicalismo en España (1931-1939). Editorial Crítica. Saragossa, 1997. Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH). ¿Qué es la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica? [En línia]. Ponferrada, León (España). 2015. [Data de consulta: 15/02/17] [Accés gratuït]. http://memoriahistorica.org.es/que-es-la-asociacion-para-la-recuperacion-de-la-memoria-histo rica-armh-2000-2012/ Confederación Nacional del Trabajo (CNT). Anarcosindicalismo: Definición y práctica. [En línia] [Data de consulta: 26/02/17] [Accés gratuït]. http://cnt.es/xcongreso/anarcosindicalismo-definicion-y-practica Manuel Altozano per a El País. Garzón lanza la mayor investigación sobre los desaparecidos del régimen de Franco. [En línia]. Madrid (España). 2 de setembre del 2008. [Data de consulta: 15/02/17] [Accés gratuït]. http://elpais.com/diario/2008/09/02/espana/1220306401_850215.html Julián Casanova. La historia y sus sentidos. [En línia]. 2017. [Data de consulta: 15, 20 i 26/02/17] [Accés gratuït]. http://www.juliancasanova.es/autor/

El document Julián Casanova. De la calle al frente. El anarcosindicalismo en España (19311939). Ressenya. està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseDerivar 4.0 Internacional de Creative Commons. Se'n poden crear obres derivades, però la llicència s'ha de mantenir sempre igual. El treball pot ser utilitzat per qualsevol usuari i l'única restricció que se li aplica és la prohibició total per a comercialitzar-lo.

6

Júlia Prieto Gil HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA D’ESPANYA

Esta obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

7