Resencion of the Book \"El Pueblo contra el Parlamento\", of Xavier Casals

DE LA IMPLOSIÓ TRANSICIONAL A ESCENARIS INCERTS
Xavier Casals, El pueblo contra el parlamento. El nuevo populismo en España, 1989-2013. Pasado y Presente, Barcelona, 2013, 395 pp.

Potser l'únic consens sobre la Transició, si més no entre els analistes actuals, és que la fase històrica iniciada amb l'atemptat a Carrero Blanco es troba en fase terminal. Més enllà de valoracions optimistes o pessimistes sobre el procés, existeix una àmplia sensació de crisi sistèmica i polidimensional de l'arquitectura constitucional vigent que evidencia l'obsolescència dels vells paradigmes interpretatius i la demanda de noves propostes de desencriptació de la realitat.
En aquestes circumstàncies, s'imposa allò que François Bédarida i Christian Ingrao anomenaren com a història del temps present o història immediata. I en el món de la recerca, a fi de desentrellar una realitat complexa i farcida de contradiccions, resulten necessaris dobles agents: investigadors amb una pota en el periodisme, i una altra en la disciplina historiogràfica. A banda de les dobles titulacions que comencen a proliferar en algunes facultats, ja hi ha especialistes com Xavier Casals, amb una dilatada experiència en el món editorial, ben relacionat amb l'univers periodístic (i per tant, de les confidències, els passadissos i el treball de camp) i amb una trajectòria acadèmica destacable, amb important obra publicada, centrada en la ultradreta i els moviments feixistes contemporanis.
Els darrers anys exhibeixen tot un seguit de moviments polítics en una societat convulsa i en transformació, amb signes ambivalents i contradictoris. Una situació d'efervescència social i política embolcallada per un excés de decibels de soroll mediàtic, que contrasta amb la desorientació ideològica de la major part dels agents tradicionals de la política, la cultura i la societat. Tot plegat en uns temps de crisi global, de caducitat dels vells esquemes, de prodigalitat en gestualitat borda que fa difícil de desentrellar allò irrellevant d'allò transcendent. És en aquests contexts que s'obren oportunitats per a relats sofisticats que ens ajudin a guiar-nos per aquests signes contradictoris i paradoxes. I en aquest sentit, la proposta de Casals consisteix a enllaçar la tradició amb la innovació; les experiències del passat nostrat, amb diverses fórmules d'emancipació del fatalisme hispànic, assajat (i fracassat) des de la primera restauració ençà, amb la comparació internacional, especialment italiana, en un procés que, tot i ésser local, també és global.
Fa una dècada, resultava inimaginable. Tanmateix en els darrers anys, si més no a la banda nord-oriental de la Península Ibèrica hi ha coincidència en què l'edifici constitucional sembla a punt d'implosionar. De fet, hem estat molts qui, des de fa molts anys vam assenyalar que la Transició fou un intent arquitectònic d'embellir la façana de l'edifici espanyol, mentre se sustentava en fonaments fràgils. L'erosió dels agents meteorològics externs (les ventades sobiranistes i la tempesta del col·lapse del model econòmic) s'han combinat amb els moviments de terra d'un sòl inestable, travessat per corrents tel·lúrics de recels, inconsistència i obsessió per part de les elits per mantenir l'hegemonia política i social. En aquestes circumstàncies de runa imminent, cada ocupant anhela solucions divergents: des dels que volen marxar fins els qui posarien barrots arreu de portes i finestres per evitar la secessió; des d'aquells que voldrien una remodelació que repartís equitativament els metres quadrats, fins aquells que són capaços de dinamitar-lo a fi de no perdre el control sobre uns veïns cada vegada més irritats. A banda d'això, l'edifici espanyol pateix un canvi climàtic global. D'una banda una societat baumiana que liquida els vells mecanismes de solidaritat i potencia un individualisme fútil. De l'altra, la dissolució continental de la silicona socialdemòcrata, que va ésser capaç de dotar de cohesió al llarg de dècades una societat com l'Europea, coneguda arreu per la seva proverbial capacitat de recórrer a la violència per resoldre conflictes. Enfront d'aquesta difícil situació, i a partir dels seus coneixements històrics i periodístics, Xavier Casals (Barcelona, 1965) es decanta pel pessimisme, que com versa un conegut acudit argentí, representa una forma d'optimisme ben informat. I aquesta sensació ve encarnada en l'emergència de diverses onades populistes. Dues de precedents, i una tercera per arribar, de forma encara indeterminada, tot i que d'acord amb el tarannà de l'historiador, profundament inquietant.
El llibre precisament ve dividit en tres parts diferenciades; hibrys, o el que denomina el populisme de l'abundància (centrat en els experiments populistes de personatges com Ruiz Mateos, Jesús Gil o Mario Conde en l'etapa 1989-2000), una segona (contra)part batejada com a nèmesi, o populisme de l'escassedat (amb l'emergència de moviments xenòfobs com Plataforma x Catalunya o España 2000, clarament reactius contra immigrants), o en els seus antagonismes d'una esquerra que redescobreix l'anticapitalisme (és el cas de les CUP) que es reinventa (Compromís) o que cerca una justícia històrica escamotejada (el jutge Garzón), i un epíleg on l'autor fa un exercici de prospectiva. La primera part, la menys rellevant del llibre, en el sentit que ja ha estat tractada per l'autor en obres anteriors, reflecteix el sorgiment, auge i caiguda d'un populisme antielitista, reactiu enfront una hegemonia pràcticament incontestada d'un sistema polític blindat i que desconfia de la ciutadania, i que proposa la participació en el pastís materialista de l'abundància. La segona part, potser la més interessant del llibre, descriu els símptomes d'una societat que reacciona davant els efectes d'un creixement sobtat i desequilibrat de la bombolla (un servidor, en alguna ocasió proposà canviar el terme "créixer" per "engreixar-se"): immigració, dualització social, universalització de la precarietat laboral, que fa un gir sobtat vers una contracció asimètrica. En aquestes circumstàncies, la societat, descohesionada entorn recels i desconfiança reacciona en vectors diversos que van des de la preferència nacional (és el cas de la Plataforma x Catalunya), fins a la reinvenció d'una esquerra a la recerca d'una identitat tradicionalment anticapitalista, passant per aquells que, d'acord amb patrons italians, consideren la secessió com a única possibilitat de supervivència nacional i supervivència econòmica. Tot plegat una societat conflictiva, que ens porta a possibles escenaris de futur. Un futur, que, com succeeix arreu d'una Europa sotmesa a la pressió del capitalisme financer global i a la destructiva ideologia neoliberal, està manifestant les primeres convulsions, especialment al sud d'Europa, en el que constitueix una tercera onada d'allò que l'autor denomina (potser a falta d'un neologisme per descobrir) populisme.
El llibre, on es pot percebre la influència indirecta del seu prologuista (i director de tesi de l'autor) Enric Ucelay-Da Cal, reflecteix una visió àmpliament escèptica de les possibilitats de transformació dels diferents moviments populistes. També s'insisteix, en el moment en què aborda Catalunya, una "italianització" política, segons la qual, la pulsió independentista tindria la seva correspondència amb els diversos moviments secessionistes de la Padània. L'autor, de fet, fa continuades comparacions (força ben documentades, per cert) entre ambdues realitats, en recorreguts històrics de llarga durada. Tot plegat, situa el Principat com a laboratori polític del "nou populisme", mentre que al País Valencià li tocaria fer de dic de contenció d'aquesta onada política que fa de Catalunya un espai on la política es viu amb intensitat, tant al carrer (amb una efervescència social destacada) com a les institucions (amb un Parlament fragmentat i debats polítics que desborden la capacitat de comprensió de Madrid).
En aquestes circumstàncies, Espanya seria un etat atrapat en les seves pròpies pulsions autoritàries i un sistema polític fonamentat en xarxes clientelars que han estat curtcircuitades per la fallida econòmica post-bombolla. Això seria, en opinió de l'autor, el factor que explicaria l'eclosió d'una nova política rupturista (amb els seus límits i contradiccions), contemplat amb dosis d'escepticisme i prevenció. Un escepticisme i una prevenció, d'altra banda, sustentats per un ampli aparell bibliogràfic, fruit de més d'una dècada d atenció nacional i internacional del fenomen, amb nombroses referències a processos similars en la curta, mitja i llarga distància. A partir d'aquestes premisses (i a la connexió entre passat i present) la ruptura del vell ordre hauria de desembocar en un horitzó de descomposició política i social, tant com a conseqüència de l'actual crisi social i econòmica, com des del creixent qüestionament del model de capitalisme thatcherià, finalment imposat. I amb Catalunya, com el cas d'Itàlia, amb un protagonisme tan destacat com escamotejat. De fet, un dels moments estel·lars del llibre assenyalen:
«El resultado es que hoy Cataluña experimenta todas las tensiones que se desarrollan entre el centro y la periferia de la Europa occidental, entre su norte industrioso y su sur deprimido. Su situación geopolítica la convierte en una singular placa tectónica continental: es un sur del norte y un norte del sur; una urbe periférica de España y un punto neurálgico de la Europa mediterránea; es también la capital e una Greater Catalonia invisible. Todo ello la somete a tensiones múltiples que la convierten en un rompeolas populista».
El resultat és un llibre extraordinàriament útil com a guia sobre el relat de la Transició, i com a crònica de la implosió a càmera lenta d'un sistema que, més o menys va funcionar al llarg de tres dècades, l'ensorrament del qual ens deixa en escenaris imprevisibles. Una visió prou lúcida, que si més no, permet intuir l'skyline de la nova política i societat mentre encara s'esvaeixi el núvol de pols i runa del probable col·lapse social i institucional.

Xavier Diez