«Rascar-se l’orella i altres gestos per l’estil», in B. USOBIAGA; P. J. QUETGLAS (edd.), Ciència, didàctica i funció social dels estudis clàssics, Barcelona, Sección Catalana de la Sociedad Española de Estudios Clásicos (S.E.E.C.), 2004, pp. 207-218. ISBN: 84-477-0872-1.

:.

'.¡nE-Jl'¡o l I 1

í''\, I

I I

CIENCIA, DIDACTICAI FIJNCIÓ SOCIAL DELS ESTUDIS CLASSICS ACTES DEL XIV SIMPOSI DE LA sECCró caTALANA DE LA S.E.E.C. Vic, 26-28 de setembre del2002 Begoña Usobiaga i Pere J. Quetglas, eds.

ffi

ss@d CATALANA

l'

Primera edició,2004

La reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol prooediment, compresos la reprografia i el tractament informáüc, i la distibució d'exemplars mitjangant lloguer o préstec públic, resta rigorosament prohibida sense I'autorització escrita dels titulars del Copyright, i estará sotmesa a les sancions establertes a la Llei.

O Secció Caklana de la SEEC Disseny de coberta: Jordi Fernríndez

Producció: PPU Promociones y Publicaciones Universitarias,

Dputaciór¡ 213. 0801I Ba¡celona ISBN.L 844774872-r DL: 8-20.094-2004 Imprimeix: PPU

S.

A.

Index PRESENT¡cló 7

Pere J. Quetglas

PONÉNCIES

Anton

Alven EzQupnne

Virgilio, Eneida VI: Una propuesta de traducción

13

Francesc J. CuenrPRo IeoRRA Orígens orientals: aculturació i innovació en el mite

27

grec

Miquel S. Gnos I Pu.roL pvre. Els fons d'autores grecollatins de l'Amiu-Biblioteca Episcopal de

Vic

47

Imma Ot-ucH I CesreNYgR Orígens i evolució del Vic romá i medieval. Una visió des de l'Arqueologia 57

M. Esperanza ToRRgco De la gramática al contexto. Insffumentos para interpretar un texto Jesús DE t-A

VII-le

Aspectos del aspecto en

latino

griego

79

97

COMI.INICACIONS Ignasi-Xavier Aoleco Els exempla al'obrade Séneca el

Vell

Ester Anrlces Les Controvérsies de Séneca Ptre, obra de

127

vellesa

Ós"ar BnR¡¡¡us t GnrNvó Els Sermones ad populum de sant Agustí: noves

perspectives

Esperanga BoRRsl-l- Vlpet- i Pilar GÓtvtpz CenpÓ Didáctica versus rigor científic

135

145

157

423

M. del Carme BoscH Les escoles de llatinitat a les Balears (any

1832)

Laura CesnÉ LuNe Dir que sí i dir que no amb un gest: Emblemes d'afirmació i de negació en els textos

tOg

llatins

Josep Cl-ose FennÉs Reflexions entorn una nova orientació a I'estudi de la llengua

l7g

llatina

l39

Agnés CRueNyrs Zerna Jocs

- Ludi -

Ilulyyíor

D7

Reuos Lamalafamade Temístocles Teresa Feu

203

Ma. Antonia FonNÉs Peu-lcpn i Merce pulc RoonÍcunz-EscaLoue Rascar-se I'orella i altres gestos per

l'estil

.._

207

Pau Gu-aBERT BensrRA Platonic Shadows and lights in Luis Cernuda,s poetry: their didactic

ZLg

María del Cannen GotvzÁlpzpilnz Uns versos d'Enni en una necrológica apareguda a la revista cavanillesia. Rerum botanicarum acta

233

use

Sergi Gnau Nous enfocarirents per

a

(192s-lg3s)

una aproximació a la figura mítica de

Resos

Salvador IReNzo AepLLÁN Las Cartas de Justo de

Urgel

Montserrat JurRps.q La guerra de Troia, un exemple per a Simone

Z5l

Weil

261

Ernest Mencos HERRo La il'luminació d'un capellá de Quios: el Papatrekhas d'Adamandios Francesca Mpsrnp I RocA Set de paraules. Lluciá i les

Z3g

dipsades

atalina MoNseRRAT Rorc Algunes consideracions sobre la pragmática i els textos

Koraís

271

Z7g

C

424

llatins

zg7

Joan Josep MusseRRa Roce L'análisi pragmática de la Tragédia Antiga

297

Maria OHa¡rNssnN El acento latino en el marco de la teoría de la optimidad

305

Joan PecÉs CssRrÁN Classicisme a Barcelona: Un itinerari didáctic

315

Natalia PeloueR Edipo Sentado, prototipo del

3Zg

pensador

Jordi PAuns MesseNa Dioscurs. Assaig d'interpretació

estructural

Concepció Plponerlre Monedes i Segells per a l'estudi de la Cultura Jordi Revpxrós Servi, el gramátic ideal de Les

345

Clássica

Saturnals

351

361

Alejandra DE RIeUER PERMANYER Aproximación a la terminología retórica en Séneca el Viejo: sentencias

i

colores

369

Xavier fuu Text i interpretació. L'exemple de la leris ala Poética Joan Su-ve BnRrus La regularitat al ritme grec

antic IV.l

Fra Garí, entre el remordiment i la

379

385

Rarnon TonNÉ Tplxoó Lectura i interpretació de la Batracomiomdquia segons els escolis de I'escurialenc 475 Y

Glória ToRnes

d'Aristótil

follia

389

395

rÓnun¿s DE DISCUSSIÓ Enric Rotr¿BRo Presentació

407

425

Lluís GotqzAlez Jur-lÁ Ensenyament dels Classics a l'institut i l'enüada a la Universitat: Punt de vista dels estudiants de la

UB

Josep

Merpu

Funció social dels estudis clássics. El passat és un

próleg?

409

415

SESSIÓ DE CLAUSURA Ioseph Aloisii Vlreus Iani Nov¿ák Cantica Latina, Musices atque linguae latinae paedagogi

426

4t9

Rascar-se I'orella i altres gestos per I'estil* Ma. Antdnia Fornés Pallicer Universitat de les Illes Balears Mercé Puig Rodríguez-Escalona Universitat de Barcelona Són diverses les formes en qué és possible abordar l'estudi de la gestualitat en el món romá. En aquest treball, integrat dins d'un projecte més ampli, hem optat per reunir tots aquells gestos que en la seva realització impliquen un mateix membre del cos. Ens centrem, en concret, en tots els gestos que comporten el contacte d'un

objecte o d'una part del cos, generalment els dits o la má, amb I'orella. Al llarg d'aquesta exposició, intentem, d'una banda, descriure aquests gestos a partir dels textos que ens els transmeten i, d'altra banda, indicar-ne la significació, la seva possible tipologia d'acord amb els diferents intents de classificació realitzats,l i la seva pervivénci4 si és el cas. Abans de comengar amb la relació i análisi d'aquests gestos, és convenient fer una série de precisions de carácter tedric. Tots aquells gestos que comporten el contacte d'una part del cos amb l'orella són, segons la terminologia a l'ús, gestos travats, denominació que reben els gestos que es realitzen mitjangant el contacte d'una part del cos amb altres parts del cos o amb objectes, en oposició als anomenats gestos lliures, que són portats a terme per un o més membres del cos sense cap mena de contacte. Atenent a aquesta distinció, és evident que, com acabem d'assenyalar, tots els gestos que analitzem aquí són gestos travats, ja que, generalment, l'orella no és un órgan dotat de moviment propi i qualsevol gest que impliqui I'orella necessita d'una altra part del cos. Certament, es podria argumentar que exis-teixen expressions del tipus aures arrigere, derigere, erigere, suscitare, 'dregar les orelles', guo semblen indicar un gest lliure realitzat amb l'orella, és a

dir, un simple

moviment d'aquesta. Tanmateix, considerem que aquestes expressions, nonnal-ment, no indiquen gestos, sinó que s'han d'entendre com a fórmules estereotipades que tenen el seu origen eu una translació metafórica d'un

*

Aquesta oomunicació s'integra en el projecte BFF200I-0916 de Ministerio de Ciencia y Tecnología cofinangat pel Fondo Europeo de Desarrollo Regional (FEDER). l. Els intents de categoriaacií dels sistemes de comunicació van des de la classificació establerta el 1969 per P. Extr¡aN I W.E. FRIESEN, ("The repertoire of non-verbal behavior: categories, origins, usage and coding", Semiotica I (1969) pp. 49-98), que distingeixen entre oinc categories, fins a la tipologia de disset categories establerta per F. PovRros (la comunicaciónno verbal. Madrid, Istmo, L994,3 vols.). No existeixen, tanmateix, grans diferéncies entre ambdues propostes. De f'et,la segona concreta i amplia la primera. ff L. Ceenr Luxas. "Comportamiento cinésico explícito en la comedia plautina".lnuari de Filologia D-9, XXI (1998-1999) pp.39-72, esp.pp. 39-41. 207

gest realitzat p€ls ani-mals.2 De fet, les llengües romániques mantenen aquesta expressió metafdrica: el catalá 'dregar les orelles' significa 'posar esment a alló que es diu'. D'altra banda, frases del tipus aurem o qures admoiere, ponere, praebire, (ad/con)uertere, ('atansar I'orella') i aurem a aures auertere, torqueri ('apartar I'orella') són també, gairebé sempre, una mera expressió metafdrica.S

l. aures occludere,

'tapar-se les orelles'

De la mateixa manera, es fan sen'ir també en sentit metafóric o com frases fetes expressions del tipus aures claudere, occludere, obserare, obstruere, obfurare, ('tapar les orelles'). Aixó ocorre sobretot quan no es fa esment de I'instrument utilitzat per obstruir les orelles. Fins i tot en un dels casos en qué sí s'especifica aquest obiecte emprat per obturar les orelles, la cera, es tracta igualment d'una expressió rnetaforica que al'ludei.x al passatge homéric de l'enconttr d'Ulirres amb les sireneso. Ai*í .atei* trobem esmentaáa per tapar les orelles una mena de bufanda o mocador de coll (focale, uellera). Ho llegim en dues ocasions a Marcial per il'lustrar la desplaenga que produeixen a I'oiént unes detenni¡ades lectures pirbliques.s Ara bé, áquesít p*rutgrs no descriuen explícitament.l;;; de tapar-se les orelles amb un_mocador, sinó que el suposen. Es tracta, per tant, d'un comportament cinétic implícit, en tant que es dedueix del context.

Marcial 4,41 Quid recitaturus circumdas uellera collo? Conueniunt nostris auribus ista magis.6

Marcial 14,137: CXXXVII Focale Si recitaturus dedero tibi forte libellum, Hoc focale tuas adserat auriculas.T

2.Tal com ja adverteix Servi. es tracta d'una franslatio ab animalibus. Cf. Servi,.4. l, 149; l. 152;2,303. _ 3. Tampoc els pocs casos en qué aquestes expressions es refereixen explícitam€nt a un gest no han estat inclosos en aquesta comunicació, perqué entenem que aquest gest nL es realitza amb I'orella sinó amb el cap. És a dir, alld que atansem ó *purt"nt és el cap sencer, no només I'orella. 4. Homer, od. r2,-165 i segs. Exemples a séneca. ep. 31,2;Ammiá Marcel.lí 27, rl,6;29,2, 14; 3^0, 5, 7; Ambrós, fid. l, 6, 47; incarn. 3, 14; up. 51,3; Sidoni, ep. g, 6, 2. Cf. A. O.to, Die -der SgrichyÓrter und sprichwórtlichen Redensarlen Rómer, Leipzig ISSO treimpr. Hildesúeim, Georg Ol¡ns, 19621, p.48. 5. En aquest sentit indica C. Strrr (Dte Gebarden der Gríechen und Rómer, Leipzig, Teubner, 1890, pp. 84-85) que en época imperial, quan les paraules de I'orador desagradaven al-pú6lic, ho demostrava tapant-se les orelles. Tanmateix, no hem trobat a la literatula llatina cap "qu"ria referéncia aquest gest. Fins i tct el passatge de El preceptor de. rétors de Lluciá (22) que el piopi Sittl cita esmenta ceftament el gest de tapar-se les, orelles, peró com a reacció u unm p"r*lér grolleres pronunciades per una persona de I'auditori durant una lectura pública. ó. "¿Per qué, en posar-te a llegir en públic, t'envoltes el coll anb una faixa de llana? Més convindria a les nostres orelles" (MaRoar, Epigrames, vol. I, trad. M. Dolg. Barcelona. Bemat Metge, 1949).

208

Curiosament, no hem trob at a la literatura llatinas cap text que descrigui clarament aquell gest ben natural de tapar-se les orelles arnb les mans per talle sentir el que no es vol. El fet que on s'especifiqui que el gest es realitm amb les nans, comporta que resulti dubtós si ens trobem davant d'una expressió metaforica del tipus'tancar les orelles a alguna cosa" o davant de la descripóió d'un gest. potser el següent passatge d'Apuleu (Met. 9, l9) sigui l'exemple més claid,aquest s_egon supdsit. Apuleu conta com I'esclau Myrmex, encarregat pel seu Írmo absent de vigilar-ne la muller sota amenaga de cadena perpétua o de mort per inanició, davant la proposta d'un pretendent, fuig corrent occlusis ouribus: Exhorruit Myrmex inauditum facinus et occlusis auribus effugit protinus.e

En aquesta ocasió, occlusis auribus podria no estar utilitzat en sentit metafóric i descriure efectivament el gest de tapar-se les orelles amb les mans. Pel que fa ala tipologia, en els c¿rsos en qué podem parlar própiament de gest, es tractaria, seguint les propostes de categorització formulades, d'un emblemu"?r á dir, un gest que admet una transposició directa en el sistema verbal per mitjá á'unu frase o paraula i que, a més d'acompanyar el llenguatge, tanbé pót subsiituir-lo, car té un equivalent verbal clar: 'T,lo ho vull sentir".l0 2. aurem (per)uelle

re' tocar l'orella'

Un altre gest que es realitza posant en contacte els dits amb l'orella i del qual tenirn abundants testimonis és aquell que els textos generalment descriuen per mitjá del verb uellere o el seu contpost peruellere. El gest sembla consistir a tocar amb els dits el ldbul de l'orella d'un mateix o, més freqüentment, d'un altre. De fet, el verb uellere significa 'arrencar' peró, quan porta com a objecte directe qurenl, equival, d'acord amb els diccionaris, a 'estirar I'orella'. És aiii com s'acostuma á trobar traduida l'expressió auretn trcllere, 'estirar I'orella'. Ara bé, el gramátic Servi (A. 2,480), fent referéncia a un passatge de les Bucóliques on Virgilidescriu

el gest que ara comentem, matisa que en l'expressió aurem-uellere el vérb uellere no equival a deicere, és a dir, 'estirar', sinó a mouere.moure,: VELLIT non'deiecit' ... sed'mouet'

Recolza aquesta interpretació un passatge de Séneca (Apoc. g, 4) on per descriure el mateix gest s'utilitza elverb tango,'tocar' ouriculám illi t,etigit.

"Buf'anda. Si, pensant fbr una lectura pública t'envio mai una invitació per escrit, vet aquí una .bufanda ^7. per a

alliberar les teves orelles" (MRncru, Epigrames, vol. V, trad. M. Dolg, Baróelona,

Bernat Metge, 1960).

8. Sí que ho trobem, perd, a la literatura grega: Nonni, Dionisíaques 42,423b: "... la noia va apretar els dits de les dues mans dins les orelles per no sentir les paraules, per tal de no sentir una altra vegada un discurs referent a l'amor ... "

9. "Myrmex s'horroriuá d'aquell crim inaudit, i tot seguit fugí tapant-se les orelles." (Aetnnu, Les melamorfosis, trad. M. olivar, vol. II. Barcelona, Fundació Benlat Metge, l93l). 10. sobre el concepte d'emblema, cl F. povaros, op. cit., vol. t. p. lg7-ta9; i p. Erva¡¡-w. E. FnressN, ap. cit., pp.63-68.

209

D'altra banda, els textos no especifiquen quina orella cal tocar ni amb quins dits. Resulta, per tant, indistint. Un cop descrit el gest, passem a veure'n el significat. El gest és una forma familiar de recordar a algir alguna cosa. Així doncs, es toca el lóbul de I'orella a algú per fer-li venir al cap alguna cosa que tenia oblidada o se la toca un mateix per tal de fer memória de quelcom o no oblidar-ho. Per aixó, després del gest molt sovint segueix el consell introduit per un verb de llengua, com ara ait o dicere, o pel verb monere o el seu compost admonere. L'explicació del significat del gest ens I'ofereix Plini (Nat. 11, 251): Est in aure ima memoriae locus

Al lóbul de I'orella té la seva Servi

(^B.

seu la memória. De la urateixa fonna es manifesta

6,3)rr: 'aurem' autem ideo, quia memoriae consecrata est, Mineruae, genu¿¡ Misericordiae.

ut frons Genio, digiti

Per tant, I'orella es considerava la seu de la rnemória. Encara avui en dia sembla pen'iure, en alguns casos, aquesta idea. Així sembla, per exemple, quan els alemanys diuen: "Sich etwas hinter die Ohren schreiben", (lit. "escriure's quelcom darrera l'orella'). Potser també podríern relacionarúo amb el gest d'estirar I'orella quan es fan anys, com una manera de recordar-li el pas del temps. Pel que fa a la seva tipologia, com que el gest de tocar amb els dits el ldbul de I'orella equival verbalment a I'imperatiu: 'Recorda-te'n!' o 'Que no me n'oblidi!', l'hem d'incloure dins la categoria dels emblemes. Seria, alhora, de tipus alteradaptador, en els casos en qué s'estableix contacte amb una altra persona." Són diversos els textos que ens transmeten aquest gest. Ja hem mencionat, ¿uran del comentari de Servi, el passatge de les bucóliques virgilianes (EcL.6,3-4'. aurem uellere). Es ffacta de l'inici de la sisena égloga on el de Mantua desenvolupa el tópic de la recusatio. Diu que ell anava a cantar les guerres, peró Apol'lo, déu de la música i de la poesia, toeant-li l'orella li va record-a¡ la seva condieió i li va manar que seguís cantant coses pastorals: cum canerem reges et proelia, Cynthius aurem uellit et admonuit: 'pastorem, Tityre, pinguis pascere oportet ouis, deductum dicere carmen.'

El gest, com ja hem dit abans, es troba ámpliament testimoniat.l3 Hi ha casos en qué qui realitza el gest és una personificació, com aralapobresa,la la fortuna,tt lu

IL Cf. també Servi,l. 3, 607: GENVA A IPLEWE physici dicunf esse consecratas numinibus singulas corporis parles, ul aurcm fiternoriae, hinc esl Cynthius q.urem uellit et admonuit: Írontem genio, wtde uenerantes deum langimus fronfem: dexteram fidei, unde paulo posl alque animunt praesenti pignre firmat: genua misericordiae, unde haec tmtgunl rogantes; Pseudo-Varro 90: Non quceeumque auris, suscipit mentoria. canale fissum esl auris, quae accepla memoriae non commendal.

12. Sobre els alteradaptadors, cf F. Poy¡ros, op. cit., vol. I, pp. 213-217. 13. Séneca. Apoc.9,4: proxinrus inlercogatur senlentiam Diespiler l/icae PoÍae

filius, et ipse designaÍus consul, mtmmulariolus. hoc quaesht se sustinebaf: uendere ciuilalulas solebat. ad hwtc 210

virtutl6 o la mort.lt En dues ocasions és un mateix qui es toca l'orella.ls En l'analisi d'aquests passatges ens queda el dubte de si ens trobem davant d'un gest o d'una expressió ja lexicalitzada que té el seu origen en el gest, del mateix tipus que en catald tenim "estirar les orelles" amb el significat d'infligir una correcció. En aquest darrer sentit trobem dos passatges on els propis autors manifesten que es tractad'una expressió, d'una frase feta. Ho llegim a Ammid Marcel.lí (22,3,IDle belle accessit Hercules el auriculam illi tetigit. cmset itaque in haec uerba:... "seguidamente se pide la opinión de Diéspiter, hijo de Vica Pota, también él cónsul designado, cambista de poca monta. Se mantenía con este negocio: solía vender derechos de ciudadanía rebajados. Se le acercó bonitamente Hércules y le tocó el lóbulo de la oreja. Así pues, hizo su propuesta en estos términos: 'Puesto que el divino Claudio está emparentado por lazos de sangre con el divino Augusto e igualmente con la divina Augusta ...' " (SÉNEca, Dialogos. Apocolocinfosis, trad. J. Mariné Isidro, Madrid, Gredos, 1996). Li va tocar el ldbul de I'orella per tal que tingués present en la seva declaració els beneficis del permisiu Claudi. Séneca, ep. 94,55: ,S¿ ergo aliquis castos et aurem subinde peraellal abigat que rumores et reclamel populis laudantibus. "Tinguem, doncs, algun vigilant que tot sovint ens estiri l'orella, allunyi de nosaltres les remors i protesti de les lloances del públic." (SÉNece, Lletres a Lrcili, vol. III, trad. C. Cardó, Barcelona, Bernat Metge, 1930). 14. Calpurni Sícul, Ecl. 4, 155: Corydon. O mihi quae tereti decurrent carmina uersu / Tunc, Aúeliboee, meum si quando montibus islis / Dicar habere Larem, sí quando nosÍra uidere / Pascua contigeril! uellit nam saepius aurem / Inuida paupertas et dicil: 'ouilia cura! '. "C.- 'Con qué verso tan acabado fluirían mis poemas en otras circunstancias *** (