Primeres intervencions al jaciment protohistòric de L’Assut (Tivenys, Baix Ebre)

Primeres intervencions al jaciment protohistóric de l'Assut (Tivenys, Baix Ebre)

Jordi Diloli Fons, David Bea Castaño, Roe Aróla Arnal, Albert Vilaseca Cañáis, Enríe Vilalta Rlbé1

Introdúcelo La ¡ntervenció al jaciment ibéric de l'Assut (Tivenys, Baix Ebre), integrada al projecte de recerca Evolució socioeconómica de les comunitats protohistóriques del sud de Catalunya en el marc Mediterrani (segles Vlll-l a.n.EJ, es va iniciar durant el mes de setembre de l'any 2000, establint-se un pía de treball que s'ha continuat durant l'any 2001, concretant-se algún deis objectius que s'havien plantejat a mes curt termini: la perfecta delimitació de Tarea arqueológica i la ¡ntervenció en dos punts, el sector defensiu i la zona nordest del que seria un sector d'habitat. Amb aqüestes premisses i limitat topográficament el tancament de l'assentament pels seus extrems nord i est, es va procedir a efectuar una prospecció intensiva de la superficie de l'estrep i del costat sud del turó on s'ubica el poblat, delimitant-se un parament en un deis punts mes allunyats de l'extrem superior de l'esperó, just on el pendent inicia el seu decreixement per unir-se a la plana al luvial, que per les seves característiques podria formar part d'un mur de tancament del nucli. Al mateix temps, es van fixar els punts del jaciment que s'haurien vist mes afectats per la Guerra Civil, ja que es va comprovar com part de les estructures mes properes a l'empit nord i alguns deis paraments que formaven part del sistema defensiu del nucli havien estat alterats i aprofitats durant els anys 1936-39 per part de l'exércit república per bastir-hi un reducte amb trinxeres i pous de tirador que controlaven i protegien el pas del riu per aquest punt.

Situació geomorfológica del jaciment Ubicat a l'esquerra del riu Ebre, just a la sortida del congost que es configura entre la serra de Cardó i l'extrem septentrional deis Ports de Tortosa-Beseit -serres d'Águiles i Vallplana-, el jaciment de l'Assut ocupa la superficie i la vessant sud d'un esperó calcan que forma part de les estribacions meridionals de la serra de Cardó, resguardat

peí nord peí Coll de Som i per Test pels relleus de les Set Serres. Es tracta, com hem dit, d'un assentament situat sobre un estrep que descendeix vers el sud mitjangant un lleuger pendent, que domina tota la plana aTIuvial que avui dia dona forma a les hortes de Tivenys i Xerta. L'esplanada superior de l'esperó oscil-la en direcció sud/sudoest, amb un desnivell suau que eludeix la necessitat d'aterrassar-lo per tal de bastir-hi qualsevol tipus d'edificació, fet que sí que es produeix a mesura que ens desplacem cap al sud. Al nord de Tarea arqueológica, ben delimitada per la topografía de Televació, desaigua un barranc utilitzat des d'antic com a camí ramader -Lligallo de l'Assut- que uniría les árees de pastura de vora el riu ¡ de les serres de Tinterior -Cardó i Boix- amb el mar a Talgada deis actuáis municipis de TAmpolla i el Perelló, delimitant de tal manera el turó per aquest costat que la depressió que es forma fa prácticament impossible el seu accés. Al sud, peí contrari, i malgrat haver-hi una vaguada formada per un curs d'aigua intermitent, el desnivell no es tal i comja hem senyalat, tan acusat, essent el pendent inferior i Taccessibilitat mes senzilla. La base geológica del relleu on s'assenta el jaciment cal buscar-la al jurássic mitjá-superior, i está formada per roques dolomítiques, en un nivell inferior i superior, amb intercalació al nivell mig d'argiles i margues, margocalcáries i margocalcáries dolomítiques. El tram dolomític superior, que es el que s'observa actualment sota la capa de sediment que cobreix la zona, está constituít per doloesparites i dolomies de Tedat neocomiana. Aquest tipus de formació, que afaigona l'extrem mes occidental de la serra de Cardó, amb un trencament provocat per la conca del riu Ebre aproximadament a Talgada del barranc de les Fonts, conforma les principáis elevacions de vora el riu -Coll de Som, 248 metres-, i té el seu origen 1 Área d'História Antiga. Universitat Rovira i Virgili. Plaga Imperial Tarraco, 1, 43001, Tarragona.

L¡í Menta

Fuil Topografic 497 - Base 1:50 000 Escala 1:15000. X: 2892,64: Y: 45334,01 Fig. 1. Situació del jaciment de 1'Assut (Tivenys, Baix Ebre).

en les di verses emersions del jurássic final i ais moviments tectónics del cretaci, desapareixent en direcció sud, quasi be ais peus del jaciment de l'Assut, on la base natural del terreny está formada per conglomerats locáis d'origen fluvial que es recolzen sobre un nivell de margues i argües roges, de vegades vinoses, amb nivells eólics basáis de dunes, que constitueixen els materials quaternaris mes antics d'aquesta zona. Els códols que conformen aquests conglomerats son d'origen local, amb aportacions procedents deis massissos circumdants, i están constituíts preferentment per palets calcaris arrodonits units per una matriu argilosa de color rogenc. Descendent cap al riu s'hi traben els terrenys al-luvials aportáis per l'Ebre, formats per materials predominantment margosos, amb códols, fonamentalment calcarls, i Hits de sorres i graves, constituint la terrassa d'inundació del riu. Es aixf que l'assentament de l'Assut es traba ubicat sobre un conjunt geológic d'origen jurassic format per dolomies, amb presencia de roques calcáries i els conglomerats quaternaris tipies de les terrasses del riu Ebre, amb una conca rica en dipósits al-luvials. Aqüestes formacions proporcionen les matéries primeres amb le qué es bastirán les estructures del poblat protohistóric: la pedra calcaría deis sócols i el fang per les toves, iniciant-se una explotació d'aquests recursos que va perdurar fins la segona meitat del segle XX, moment en qué existien diverses pedreres d'on s'extreia el material calcari necessari per elaborar ciment en cadascuna de les tres fabriques que funcionaven en aquest indret. Hidrológicament, i obviant el riu Ebre ¡ el seu al luvial, la zona es rica en manantials subterranis i en fonts, tal i com es desprén deis topónims de la zona, sobretot ais trams del Lias inferior i del jurassic on es poden trabar importants sorgiments d'aigua (manantial de Cardó), sense oblidar els dipósits quaternaris conglomerátics, que, per la seva proximitat a l'Ebre constitueixen un gran nivell hidrogeológic.

Relacions del jaciment amb el seu entorn L'assentament de l'Assut es traba situat de forma excel-lent peí que respecta a l'explotació del territori que el circumda.ja que, com ja hem senyalat abans, la seva ubicado coincideix amb l'inici d'una ampia plana al-luvial de mes de 400 ha formada per excel-lents sois agrícoles que si be avui dia es traben ocupats per frulters, tradicionalment havien estat sembrats de cereals, al temps que controla els altipians circumdants, on actualments'hi practica una agricultura de seca -vinya, olivera i garrofer-, i els punts mes elevats de la serra, bons per la ramaderia -pastures- i per l'explotació deis seus recursos naturals, com ara la fusta. A mes a mes, la seva posició estratégica li proporciona un control visual absolut sobre el riu Ebre, que hem de considerar com una vía de primer ordre en les comunicacions entre la costa i l'interior peninsular, just a l'entrada de l'engorjat que es forma en aquest punt en unir-se l'extrem mes occidental de la serra de Cardó i l'extrem septentrional del Sistema Ibéric. Així mateix, el poblat de l'Assut es traba disposat al costat del lligallo del mateix nom, camí

ramader que es dirigeix al cím de la serra de Cardó on, després d'enllagar amb el lligallo de Quarts, procedent del Martorell, creua el Coll del Murtera -762 metres- per descendir peí corriol de Punta d'Áliga i peí Lligallo de la Caparreta fins la plana del Burgar, situada al vessant est de les serres de Cardó i del Boix i camí natural cap al mar. Aquesta inclinado económica es complementa perfectament amb les característiques estratégiques que hem esmentat anteriorment: difícil accessibilitat peí nord i per l'oest, on l'estructura de l'esperó, amb uns vessants que s'aboquen práctlcament en angle recte sobre el pía, determinen la comunicado entre l'assentament i l'exterior, i camins mes cómodes per l'est i peí sud, facilment protegibles amb una mínima actuació antrópica. Peí que respecta a la visibilitat, es veu considerablement condicionada pels sistemes muntanyosos que envolten l'assentament; sois peí sud, el control visual s'accentua seguint el curs de l'Ebre i les planes que es formen al seu voltant. Per la resta de quadrants, la visibilitat queda reduída a l'entorn del jaciment. Tanmateix, peí nord, h¡ ha relació visual amb el nucli de La Torreta, auténtica talaia que, ocupant un deis punts mes alts de la conca de l'Ebre en el seu tram final, enllagaria l'assentament de l'Assut amb altres centres situats fora del seu entorn visual, com ara les Planes, les Válleles i les Planetes, entre d'altres,

Descripció del jaciment Urbanisme i distribució estructural La ubicació deis assentaments ibérics es produeix quasi be sempre segons uns parámetres comuns: la proximitat a les vies de comunicació, que la major part deis casos segueixen cursos d'aigua, on també es localitzen les principáis árees productives, i l'aspecte defensiu, es a dir, llocs que topograficament ofereixin una fácil protecció i una bona visibilitat. L'Assut, tal i com ja hem assenyalat abans, compleix perfectament aquests requisits, ja que s'ubica sobre un estrep de fácil protecció i defensa que controla el tram final del riu Ebre en un deis seus punts mes estratégics, Tanmateix, aquest interés per situar-se en zones estratégiques ben defensades i que controlin els espais circumdants condiciona l'urbanisme deis poblats, que sovints'han d 'adaptar a I 'orografía del terreny on es localitzen, tal i com succeeix en el cas del nucli de l'Assut. L'assentament, que ocuparía una superficie aproximada d'uns 4000 m2, es representa a nivell urbanístic com un assentament de vessant (Diloli 1997: 182; Moret 1996: 57; Sanmartí, Santacana 1991:131 -133; Sanmartí, Santacana 1994: 3334; Bonet et alii 1994: 117), disposat en terrasses a l'igual que altres assentaments d'aquesta mateixa área, cas de Les Planetes i de Les Valletes (Arbeloa 1990), poblats caracteritzats per trobar-se ubicats ocupant el cim i la o les vessants d'un turó amb uns empits que descendeíxen suaument vers la riba del riu Ebre, protegits pels costats de mes fácil accés, i rematats per una torre o recinte turriforme en el punt mes alt del serral que els acull. Si mes no, en el cas de l'Assut, i malgrat que actualment encara no

posseím les dades que ens permetin conf¡rmar-ho, podríem trobar-nos amb una concepdó urbanística diferent, que partiría d'un primer assentament disposat sobre la superficie mes elevada de I'esperó, que es protegiria peí seu costat mes accessible -just al punt d'unió amb la serra-, formant un establiment del tipus d'esperó barrat o poblat de barrera (Diloli 1997:181; Moret 1996: 60; Bonet, Mata 1991: 14; Sanmartí, Santacana 1991: 130-131; Sanmartí, Santacana 1994: 32-33). Aquest nucli s'organitzaria segons aquest mur defensiu del qual partiría un carrer central que dividiría el poblat en dos barris de cases adossades, dins del típus urbanisme amb carrer central (Bonet et alii 1994: 117) o deis pobláis de vía central (Gusi, Olaria 1984: 28), patint posteríorment un creixement que l'oblígaria a adaptar-se a la topografía del lloc convertint-se en un centre disposat en terrasses, després d'una nova planificado urbanística que provocaría modifícacions inclús en el sistema defensiu, passant-se de l'existéncia d'una torre defensiva i de control a un complex parament que efectuaría funcions de "torre-muralla". Es aíxí, que els treballs efectuats a l'Assut fins al moment han permés constatar la presencia en aquest indret d'un assentament protohistóríc que ocuparía el cim i el vessant sud del turó que l'acull, organitzant-se urbanístícament a partir de Textrem mes alt del tossal, on se situaría una estructura irregular amb els angles arrodoníts que tindria la fundó de protegir l'accés al jaciment per aquest punt, a la vegada que serviría per controlar visualment l'entorn. A partir d'aquest sistema defensíu es definiría un carrer que, amb direcció est-oest, separaría la superficie de l'esperó en almenys dues agrupacions de recintes, havent-se ¡ntervíngut a la del nord, que estaría limitada peí vessant septentrional del tossal, de forma que la paret exterior de les habítacions, disposades en batería i unídes per murs mitgers, serviría per tancar per aquest punt el poblat. Hem de remarcar la forta erosíó que ha patit aquest parament exterior, havent inclús desaparegut en alguns punts, on construccions modernes (marges) han ocupat el seu lloc. Aquesta estructurado i aprofitament comú deis bastiments fan pensar en una planificado urbanística previa, ja que les cases s'aixequen en un mateix moment constructíu, utilitzant-se les seves parets externes com a límit de Tarea habitada. A l'altre costat d'aquest carrer hi hauria mes recintes que encara no han estat delímitats, pero deis quals s'ha pogut definir algún mur, estenent-se la presencia de paraments peí vessant sud del turó, en dírecció a la seva base.

Descripció de les estructures arquitectóniques Área d'hábitat Els treballs arqueológics que s'han efectuat fins ara al jaciment protohistóríc de l'Assut, s'han centrat com hem dit en el punt mes alt del turó que acull al jaciment, intervenint-se en dues grans árees: la zona defensiva i la zona d'hábitat. Aquests espais s'han dividit a la vegada en sec-

tors, cinc per la zona defensiva (ZD): el nord, el ce •-. : sud, Test i Toest, i un pera la zona d'hábitat (ZH). :•- ~ agrupat els tres sectors que s'havien determinat Ta~. 1 ! i que hem denominat sector habitat nord (SHN). En aquest punt, al sector habitat nord, s'han :e-TB| cat tres recintes, A1, A2 i A3, amb una SL:^ :*rl aproximada d'entre 18 i 22 m2, coberts per un er.'r > i térra vegetal (u.e. 2000), precisant-se a partir de ; _*J 2001, estrat arqueológic que cobria aquesta área :T uní seguit de nivells que se situaven per sobre d'un reorr; ~-^"HT 1 de graves quaternáries dipositades en posició sed.- -=T»1 per tal d'anivellar el sol de les habitacions, que preí- una lleugera oscil-lacio vers el costat nord. De tots e : bits, l'únic que s'ha excavat completament ha esta: -_ on s'ha definit la presencia d'un llindar (u.e. 2027 : truit mitjangant un petit mur de pedrés alineades i :::•? per grava, situat a una cota inferior al nivell exterío- :~ per sobre del sol d'ús interior del recinte. La seva ut : ~espacial es correspondria amb l'extrem d'un deis mur; ~curts de l'habitació. En aquesta mateixa habitado s'h; : limitat una possible banqueta adossada a una de les ps"33i mitgeres. A l'ámbit dos, d'altra banda, s'han localitzat uns r. que dividien el recinte en tres habitacions mes petites -f-1' A22, i A23-, havent-se localitzat a l'interior d'una d e ~ -A22- un fragment d'escória de ferro. Respecte a la técnica constructiva i ais materials e~ prats, hem d'assenyalar que la cimentado deis parame" de les cases s'efectua sobre el basament natural, forrrr generalment per conglomerats quaternaris o per roca c; caria. Aquests murs es composarien d'un sócol, que e: Túnica part del parament que s'ha conservat, bastit a p¿-tir de tres o quatre filades de pedra calcaría desbastac; sense escairar, amb semiregularització de les cares Ínter': i externa, de grandária mitjana-gran, unides mitjangant a'gila. L'algada conservada osdl-la entre els 25 i els 50 cm Per sobre d'aquests basaments s'aíxecaria la resta de la paret del recínte construida amb tova o tapia. Malauradament, fins ara no hem localitzat restes d'aques: recreíxement, havent-se recuperat únicament en posició secundaría un fragment de tovot. Peí que fa a altres elements de tipus constructiu, herr d'indicar que les dades que tenim son forga minses, car a Tarea intervínguda no han aparegut restes d'enlluít ni referéncies sobre les cobertes. De fet, únicament a Támbit Al hi ha un estrat cendrós que podría proporcionar alguna pista sobre els tipus de sostre d'aquests recintes, mentre que a A2 i a A3, tant per la poca quantitat de material recuperat com per Tabsénda d'elements que indíquin una destrucció sobtada, sembla ser que s'hauria donat una desocupado organitzada i un posterior deteriorament de Thabítacle que no hauria deixat altres restes susceptibles de ser analitzades. Quant a la pavimentació de les habitacions, s'han localitzat a Támbit A3 restes d'un possible paviment que estaría format per una preparació a base d'un reompliment de graves, extretes del terreny geológic natural de la zona (conglomerats quaternarís de terrassa de riu), recobert mit-

Fig. 2. Disposició topográfica del jaciment de l'Assut. jangant un sol de térra piconada. Aquest tipus de preparado es comú a Tarea de l'Ebre, ja que es tracta d'un estrat natural de fácil extracció que serveix molt be per anivellar espais.

Sistema defensiu A la zona defensiva, el treball que s'ha efectuat fins ara ha estat determinat per linteres en definir i delimitar oerimetralment les estructures existents, distingint els pa"aments i els nivells protohistórics de les remocions de térra efectuades durant la Guerra Civil, ja que l'estructura •.uniforme que corona l'assentament es va utilitzar durant

1936-39 com a pou de tiradors de l'exércit república, essent així que peí costat oest, ja a l'interior de l'assentament, la muralla estava destruida en part per l'explosió d'un projectil que va impactar contra el seu parament. L'activitat constructiva que es va desenvolupar durant la Guerra Civil en aquest punt es fácilment constatable -a part de les trinxeres, les destruccions o la presencia de material bel licper la quantitat de pedrés apilades sobre l'extrem superior de ('estructura turriforme formant parapets. El sistema defensiu, bastit mitjangant diversos murs de maconeria de pedra calcaría escairada unida amb morter de fang i reomplert amb pedrés mes petites i térra, destaca per la seva forma irregular, ja que el seu perímetre segueix

Fig. 3. Zona d'hábitat. Planta de l'área excavada.

un tragat curvilini informe per tal d'eliminar els angles morts. El parament presenta la particularitat de teñir a la part externa del costat est, que es el que quedaría a l'exterior de l'área habitada, diversos murs que es recolzen uns sobre els altres, formant estructures adossades diferents, aprofitant el mes interior les irregularitats del sócol geológic, composat per graves quaternaries. Aquest tipus de construcció de múltiples paraments el trobem representat en altres assentaments protohistórics, podenttractar-se d'una técnica arquitectónica definida funcionalment i sincrónica, formant part d'una mateixa fase, i que pot estar formada per un mur intern i un, dos o tres murs externs adossats (mur defensiu amb paraments múltiples -Moret 1996: 8082-) o de reestructuracions heterogénies efectuades al llarg del temps (mur amb paraments externs adossats -Moret 1996: 82-). De fet, en el cas de l'Assut sembla tractar-se d'un tipus de bastiment emprat en un únic moment constructiu, que suposaria el reforg de ('estructura defensiva, la torre inicial i els dos elements arquitectónics adossats, mitjancant el recolzament de parets o anelles muráries concéntriques que l¡ donarien un gruix superior. Aquesta solució arquitectónica no es massa habitual en els assentaments ibérics, pero podria suplir la falta d'atalussament d'aquesta construcció, evitant així el perill d'un atac amb ariets, a la vegada que dona mes consistencia a la base del

sistema defensiu, podent augmentar així la seva algada. Al flanc oest (intern), d'altra banda, s'observa perfectament l'existéncia d'almenys dues fases constructives: la primera, en qué es bastiría una torre ovalada, i la segona, en qué s'afegirien dues estructures també semicirculars de grans dimensions al nord i al sud, tancant el recinte mitjangant un sistema defensiu que aglutinaría aquesta torre central dins d'un bastiment arquitectónic de forma, en aquest punt, aproximadament ovalada. Constructivament s'edificarien una serie de paraments interns, en pedra, suposadament per donar mes consistencia al nou sistema, molt mes ampie, i en conseqüéncia, mes alt, al temps que serviría per potenciar el carácter defensiu del mateix, ja que, en cas d'atac i de destrucció parcial, es conservaría la funcionalitat del mateix2. Hem de destacar que actualment encara no coneíxem si aquesta construcció s'assenta sobre el térra natural o no, perqué no s'ha excavat suficíentment. Tanmateix, suposem que sí, ja que en algún punt de la construcció -costat

2 Aquest tipus de construcció de murs interns está també representat al Puig de la Ñau (Oliver, Gusi, 1995,222-223) i sembla tractar-se d'una técnica no aliena a la protohistória del nordest peninsular (Arcelin, Dedet, 1985).

Flg. 4. Área d'hábitat excavada.

murs adossats, com l'aprofitament de les irregularitats del substrat geológic, apunten a l'existéncia d'un revestiment extern o enlluit que dones uniformitat i una impressió de consistencia al conjunt constructiu. Cronológicament, sembla que aquest tipus de construcció mitjangant paraments múltiples es una técnica emprada sobre tot durant l'lbéric Antic (Moret 1996: 8283). Tanmateix, les dades que tenim fins ara sobre el funcionament del poblat de l'Assut, incloent aquest peculiar sistema defensiu, no semblen poder-se portar a un moment anterior a l'lbéric Pie, i malgrat no poder precisar el moment en qué es reforma el sistema defensiu, sabem que es produiria al menys a partir de fináis del segle V o inicis del IV a.n.e. Quant ais accessos a l'interior del poblat, en relació a ('estructura defensiva, s'ha constatat la presencia a l'extrem sudoest d'un mur construít mitjangant pedrés calcáries escairades, acabat amb un angle agut, que deixa entre aquest i el perímetre interior del sistema defensiu, un espai obert d'aproximadament un metre d'amplada (entrada en colze: Bonet, Mata 1991: 22; porta lateral -Moret 1996: 122-123-). Es interessant assenyalar com la seva posició en aquest punt permet una protecció superior del seu accés, ja que el suposat atacant sois podria intentar penetrar a l'interior del poblat amb el flancdret al descobert, essent un objectiu fácil per ais defensors situats sobre la "torremuralla".

Els materials mobles Els elements cerámics Fig. 5. Estructura defensiva.

est- s'aprofita el terreny natural com a part del parament, fet que ens fa pensar que el sistema defensiu es basaría sobre el sol geológic, tal com s'aconsella en els tractats de poliorcética, per tal d'evitar el minatge d'aquest tipus d'obres. Sobre l'alcat deis murs, hem d'indicar que arqueológicament sois hem localitzat el que seria la base de I'estructura, tal com hem assenyalat, formada per un sócol de pedrés lligades amb argila. Aquest parament que té una altitud variable en fundó de la irregularitat del terreny, es conserva relativament be, amb unes mides que van des deis 2 metres del costat est fins ais possiblement mes de 4 a l'oest. No sabem si tenia un sobremur fet amb tova o tapia, rematat per una estacada a modus d'epalxis, pero hem d'indicar que sobre la construcció s'ha excavat un estrat uniforme que apunta a l'existéncia de magoneria d'argila. També es interessant destacar la presencia d'una capa de carbons recolzada a la paret interior deis sistema defensiu, que podria associar-se a aquesta estacada, o a una estructura superior de fusta, a mode de parapet o de pas de ronda. Per últim, i peí que fa a un possible recobriment, malgrat la manca de dades, tant la técnica arquitectónica de

Els materials que presentem son básicament els recuperats durant la intervenció de l'any 2000, car els de la campanya de 2001 es traben actualment en estudi, essent el volum de restes cerámiques poc abundant, apropant-se molt la quantitat exhumada durant l'actuació de l'any 2000 a la del 2001. Es així que els resultáis que presentem han d'orientar-se sobretot envers la definido d'espais cronológics, i a mesura que la intervenció avanci, es podrá afinar encara mes en aqüestes qüestions, així com exposar una major quantitat de materials cerámics i suposem que un ventall mes ampie de tipologies. Una de les dades que hem pogut documentar ja des de la primera campanya d'intervenció es, tal i com s'ha dit, el percentatge forga baix de materials cerámics recuperats. Aquest fet, juntament amb l'abséntia evident de nivells de destrucció, sembla que apunta vers la possibilitat que l'assentament fos abandonat de manera voluntaria i pacífica pels seus habitants. De totes maneres, aquesta es una dada que s'haurá de contrastar en posteriors campanyes. El volum mes elevat de cerámiques recuperades cal emmarcar-lo dins de les produccions comunes ibériques. Les peces d'importadó queden definides en les produccions de vernís negre, cerámiques cartagineses, itáliques i fins i tot romanes. Descriurem aqüestes produccions, fent esment en la possible cronologia de prodúcelo i deposició en el jaciment de i'Assut.

Les produccions de vernís negre No son molt abundants, pero la importancia de la seva atribució cronológica ens fa incidir-hi especialment. El tipus mes antic present al jaciment es un fragment informe de vernís negre átic, procedent de nivells superficials3. Un element mes valuós a l'hora d'aportar informació es un fragment classificat com una producció del taller de Roses o de les tres palmetes radiáis. Aquest fragment es localitza a la u.e. 2010, es a dir, a la capa immediatament inferior al nivell de cendres que cobreix l'ambit A1. De petites dimensions, informe, té una pasta clara i depurada, un vernís forga mat que ha desaparegut en la seva cara exterior, i una decoració acanalada. Es tracta d'un vas de la forma Lamboglia 25B, Roses 25B segons la classificació de Lattes (Castanyer et alii 1993: 543), i es una copa de vora convergent, peu vertical i decoració estriada. La cronología d'aquesta pega cal integrar-la dins del segle III a.n.e., concretament entre el 300 i el 225 a.n.e., i podria incloure's dins el món del vernís negre distribuít a partir de la desaparició de les importacions procedents de I'órbita ática. Així, el taller de Roses, que s'inclou en aquesta fase, distribueix els seus productes en una ampia área que inclou des del sudest ¡béric fins a la regió de Montpeller (Castanyer eí a//V1993). Tanmateix, mentre que en la costa central i nord catalana es forga abundant, la seva presencia a les terres meridionals del Principal, i concretament a Tarea de l'Ebre, es mes escassa. Les produccions de Campaniana A son mes abundants al jaciment, encara que no son nombrases. Dins de les formes que han pogut ser identificades destaca la Lamboglia 5/Camp-A 5 de Lattes (Py 1993:147). Concretament s'han individualitzat dues vores a l'u.e. 2000, una a l'u.e. 2006 i una a l'u.e. 2010. Es tracta de plats mes o menys profunds, amb vora vertical o reentrant, peu anular i escassament decorades, únicamentamb cercles concéntrics, i que s'han datat entre el 175 i el 150 a.n.e. Les altres tres formes identificades son una vora de Lamboglia 21, apareguda al nivell superficial, una vora de Lamboglia 22 a l'u.e. 2001 i el que podria ser el fragment d'una Lamboglia 40 a la u.e. 2005. Peí que respecta ais vasos Lamboglia 21 i 22, es tracta de bols que responen a formes precampanianes (Lamboglia 1952), amb una cronología de tránsit entre els segles IV i III a.n.e. Quant a la Lamboglia 40, el fragment que hem recuperat es forga petit i la seva cronología es podria emmarcar dins del segle IV a.n.e. La cerámica campaniana B está escassament documentada al jaciment. Solament es conta amb dos fragments informes a l'u.e. 2001 i una nansa a l'u.e. 2006. L'abséncia d'aquestes produccions pot indicar-nos una data d'amortització del jaciment durant la primera meitat del segle II a.n.e., ja que els fragments recuperáis haurien de conside-

! Hem d'afegir a aquest, dos fragments d'un skiphos -vora i nansa, de vernís negre sense decoració, recuperats durant la campanya de l'any 2001 sobre el paviment de l'ambit A3, amb un cronología aproximada de segle IV a.n.e.

rar-se com a residuals. De totes maneres, aquesta dada -¿ de contrastar-se amb la resta de documentació cerámic; amb properes campanyes d'excavació. En aquest sentit! a: séncia en altresjaciments ibérics d'aquest producte confir~¿ una possible data d'amortització bastant generalitzade ^~ molts ámbits indígenes al llarg del segle II a.n.e.

Cerámiques comunes de producció ibérica Aquest tipus de cerámica es la mes abundant en e registre. Prácticament es present en tots els estrats inte*vinguts, amb un ampli ventall formal. Dins d'aquest gru: es pot distingir entre les cerámiques comunes oxidades ¡benques locáis, amb o sense decoració pintada, cerámique: comunes oxidades ibériques ¡mportades, cerámica a ir; oxidada, cerámica a má reduida, cerámiques comunes reduídes i cerámiques grises de la costa catalana. Les cerámiques comunes oxidades ibériques locáis representen el conjunt cerámic mes abundant. Es tracta o^ peces de cocció oxidant, forga depurades, de coloraa: taronjosa i tacte sabonós. El repertori tipológic es forca ampie; son vasos de dimensions petites o mitjanes entre les quals cal incloure amforetes, copes, bols, gerretes olletes, plats de vora elevada o plana, kalathoi o morters Peí que fa ais vasos de majors dimensions cal teñir en compte la presencia de tenalles i gerres de vora de coll de cigne. Es forga coneguda la dificultat de donar atribucions cronológiques clares a aquest tipus de peces, ara be, un cop revisat el registre es poden realitzar una serie de matisacions: - La forma mes antiga documentada en el conjunt es el deis vasos bitroncocónics o globulars amb vora de coll de cigne. Es tracta de peces forga comunes i abundants en els poblats ibérics, i sembla ciar que deriven directament deis vasos bitroncocónics de la primera edat del ferro o protoibérics. La cronología d'aquestes peces es també ampia. En tot cas, no son anteriors a fináis del segle V o inicis del IV a.n.e., i la seva perdurado fins a les darreries del segle II a.n.e. no pot ser descartada4. - Destaca també la presencia de kalathoi. Aquest tipus cerámic apareíx sempre en cronologies avangades, encara que sembla que els seus prototips se situarien al llevant -Murcia i Alacant- a les acaballes del segle IV a.n.e. - inicís del segle III a.n.e. Mes al nord, no es dona fins a les darreries del segle III a.n.e., per ser una forma comuna al llarg de la següent centuria. En el cas del curs inferior de l'Ebre i territoris colindants, podem indicar que la presencia de kalathoi es generalitza durant el segle II a.n.e. (Oliver 1994: 101). Així, podria tractar-se d'un deis elements cerámics mes moderns del registre de l'assentament de l'Assut, juntament amb els exemplars de Campaniana B ja descrits. - Un altre deis elements mes característic representáis a l'Assut es un tipus de vaixella que es pot definir com un plat, generalment amb el llavi arrodonit, i de mes o menys

"Aqüestes peces -COM-IB Jrl-, es daten a Lattes entre el segle VI a.n.e. (antecedents paleoibérics) i meitats del IV a.n.e. (peces ibériques com les de l'Assut).

7 \S*f

IX

/

\

Fig. 6. Materials apareguts durant la campanya de 2000: tenalles, plats, copes, ámfores, ámfores d'importació (greco-itálica i itálica), cerámica d'importació (campaniana A, i púnica).

profunditat. Amb diverses variants, aquest tipus cerámic perdura des de l'lbéric antic fins ais darrers anys de la cultura ibérica. - Els bols també están representáis prácticament en tots els nivells, diferenciant-se diversos tipus i mides. - Per últim, trobem també diferents tipus de vaixelles destinades a remmagatzematge de productes, sólids o líquids, diferents a les ámfores i de diverses mesures, Les ceramiques comunes oxidades ¡benques importades es diferencien de les descrites en l'apartat anterior per les seves característiques formáis: les pastes son diferents, mes compactes i amb una coloració beix característica, que la diferencia del gruix de les ceramiques ibériques comunes localitzades. No son molt abundants, i tampoc ha estat documentada cap forma. Es desconeix l'origen d'aquestes peces, pero podría tractar-se de produccions llevantines. La cerámica comuna oxidada ibérica pintada tampoc es massa representativa en el conjunt de l'Assut. Els motius decoratius son generalment geométrics, i abasten des de les bandes ais cercles concéntrics. L'única forma pintada que tenim identificada es un bol, mentre que la resta son fragments informes. De totes maneres sembla lógic atribuir una certa quantitat d'aquests fragments ais kalathoi, generalment pintats, i, per tant, donar-los-hi una datació avangada. La cerámica grisa de la costa catalana está representada per un fragment de vas que conserva part de la seva paret carenada. Es podría correspondre amb una cerámica de la forma COT-CAT Gb8 (Castanyer ef alii 1993b: 394), vas bicónic, de coll Mis, nansa de secció semicircular, o del tipus got D-1 (Barbera ef alii 1993). La pega de l'Assut no es de grans dimensions, i la seva cronología cal situar-la entre el 250 i el 180 a.n.e., en el tránsit entre els segles III i II a.n.e.

recuperat únicament un fragment informe a l'u.e. 201" La documentació d'aquest tipus de cerámica en contexto datables a partir del segle II a.n.e. i la seva abséncia e- e registre de l'Assut pot marcar-nos un deis indicadors ten porals de finalització d'ocupació de l'assentament. La pee; presencia de ceramiques comunes oxidades de factura •;•• mana recolza aquesta hipótesi.

Aquest conjunt constitueix també un deis gruixos Or : elements cerámics recuperáis durant les campanyes :e 2000 i 2001. Les produccions identif¡cades s'engloben d -: deis següents grups: ámfores ibériques, ámfores carta: neses, ámfores púnicoebussitanes, ámfores grecoitalique; i ámfores ítáliques. El nombre mes elevat de fragments cerámics es cc'respon amb les ámfores ibériques, representades pe" diverses variants, de les quals les mes nombrases son le; de vora lleugerament elevada, vora plana o les de ver; lleugerament elevada deutores de les antigüe: produccions fenícies, també anomenades Maná B-3 (Mir: 1983-84). La resta de produccions identificades son mincritáries, i cronológicament no donen excessives referéncies Tant sois val la pena destacar una vora d'ámfora grecoitálica a l'u.e 1000, emmarcable en la forma A-GR-ITA bd3 de Lattes (Py 1993b: 48), amb datacions entre el 200 i el 15C a.n.e., i unaaltrad'origen itálic, també de l'u.e. 1000, dassificable com a Dressel 1B/A-ITA Dr1 B-bd3 de la classificació de Lattes (Py 1993c: 54), datable durant el segle I a.n.e Aquesta darrera cronología sembla excessivament tardana per les dades sobre l'abandonament de l'assentament que proporciona el total del conjunt cerámic i, per tant, aquesta pega cal interpretar-la com a residual.

Ceramiques comunes d'importació

Conclusions

La presencia d'elements de cerámica comuna d'importació es limitada, consistint básicament en produccions cartagineses i ¡táliques. La cerámica comuna cartaginesa es forga escadussera, sobretot si tenim en compte la davallada experimentada en la presencia d'aquests materials a partir del segle II a.n.e. En aquest sentit tant sois s'han pogut recuperar uns pocs fragments, entre els que cal destacar un fons i una vora pertanyents a dos bols, un fons d'una copa i una vora d'un petit morter. Peí que respecta ais bols, semblen correspondre's amb peces de la forma COM-PUN 271A (Adroher 1993: 375), bols hemisférics, amb vora convergent de llavi arrodonit i fons anular baix. La cronología d'aquestes peces es ampia, varíant entre el 300 i el 100 a.n.e. L'altra pega identificada pot ser un petit morter, de la forma COMPUN 152 (Adroher 1993: 375), amb una datació també poc precisa entre el 400 i el 150 a.n.e. De totes maneres es significativa tal i comja hem indicat, la desaparició d'aquestes produccions a partir del segle II a.n.e., coincidínt amb la desfeta cartaginesa a la Segona Guerra Púnica. La cerámica comuna itálica es testimonial, havent-se

Si be la campanya de l'any 2000 va servir básicament per definir l'estat del jaciment i la superficie ocupada peí mateix, ¡niciant-se els treballs d'excavació a l'extrem superior del turó de l'Assut, durant el 2001 s'han continuat les tasques iniciades l'any anterior, fent-se especial incidencia a Tarea defensiva i a la zona d'hábitat mes propera a aquesta. Es aíxí que, peí que respecta a l'estructura defensiva, que s'havia definit com un complex arquitectónic composat al menys per tres grans construccions, una gran torre central que defensaria el punt de mes fácil accés al tossal, actuant com a talaia o lloc de guaita a la que s'hi afegiríen posteriorment5 dues estructures que completarien la seva funcionalitat, formant una torre-muralla d'aproximadament 200 m2, massissa -reomplerta de térra i pedrés-, i amb

Les produccions amfóriques

Amb les dades que tenim actualment, ens es impossible indicar quina seria aquesta posterioritat. Tanmateix, estratigráficament s observa com els murs de la segona construcció s'adossen a la torre central, la qual cosa ens fa pensar que aquesta seria mes antiga. 5

mes de quatre metres d'algada conservada, el seu perímetre, que pensávem que seria ovalat, ha resultat ser de forma arrodonida pero irregular, a l'espera d'excavar l'aproximadament 20 % que resta encara cobert persediments. D'altra banda, sobta la técnica constructiva d'aquesta gran estructura, dones si be peí costat oest es defineixen perfectament la torre central i els dos adossats semicirculars, a la banda est el parament que conforma I'estructura esta constru'ít mitjangant murs que es recolzen els uns sobre els altres, Hem d'indicar, pero, que en aquest punt encara falten efectuar-h¡ mes intervencions, dones si be al nord el terreny natural está mes elevat, tal com hem pogut constatar en definir la base deis paraments que formen el sistema defensiu, al costat sud h¡ ha un descens sobtat de les graves quaternáries que conformen la base natural del turó, de forma que encara no hem pogut arribar a la base deis paraments que conformen el sistema defensiu. Peí que fa a l'área d'hábitat, s'han definit nous recintes que s'afegeixen al que s'ha delimitat durant la campanya de l'any 2000. El tipus d'estructures exhumades consisteix en una serie de paraments construíts mitjangant pedra calcaría unida amb fang, que conformen habitacions de planta rectangular, amb unes mesures que oscil-len entre els 18 m2 (A1) i els 22 m2 (A2). Si be a A1 s'hi accedía mitjangant el que podría ser una petita escala situada a l'extrem est del costat sud, a l'ámbit A3 s'hi va trobar un llindar fet amb un petit muret de pedrés calcáries de mida reduída, que separarien l'interior de la casa, pavimentat amb una capa d'argíla disposada sobre un reompliment de graves, de I'exterior. El segon recinte, A2, definit l'any 2000, no s'ha excavat completament, pero s'han definit diverses estructures internes del mateix que el compartimentaven al menys en 3 espais diferents. Es interessant destacar que just tocant aqüestes parets de pedra s'ha identificat un nivell d'argila molt compacta que pensem que podría formar part de les antigües parets de les cases, possiblement construídes amb tovot, si fem cas de les troballes que s'han efectuat en posició secundaria, en altres punts del jaciment. Quant ais materials mobles recuperats, s'ha documental principalment la presencia de cerámica ibérica oxidada a torn, pintada o no, i reduída a má, amb o sense decoracions, i amb un ampli ventall de formes, destacant sobretot els grans recipients d'emmagatzematge. Les importacions, que son les que mes informado ens ofereixen a I'hora de delimitar cronológicament els nivells d'ús de l'assentament, están representades sobre tot peí vernís negre -cerámica ática, vernís negre precampaniá, campaniana A i campaniana B-, per cerámica de cuina cartaginesa i per diversos fragments d'ámfora, procedent de l'órbita cartaginesa, grecoitálica i itálica. Es de destacar la presencia de materials procedents igualment de l'ámbit púnic com de l'entorn grecoromá. A nivell cronológic, i a partir del registre arqueológic aparegut durant la campanya de l'any 2000, es pot avangar que el material mes antic documentat no sembla sobrepassarel segle IV a.n.e., encara que la major part deis elements cerámics se sitúen dins de la tercera centuria a.n.e.

Es així que es pot delimitar un espai forga homogeni entre la segona meitat del segle IV a.n.e. (tant per la tipología de la cerámica ibérica, com, sobretot, per la Campaniana A, formes Lamb, 21 i Lamb. 22) i el segle II a.n.e., data marcada per l'escassetat de Campaniana B i de cerámiques d'importació comunes romanes, com ara les itáliques. La localítzació d'algunes peces que semblen desaparéixer a mitjans segle II a.n.e., com es el cas del morter púnic o de les ámfores grecoitáliques, contribueixen a reforgar aquesta idea. El gruíx de materials cerámics estudiats sembla englobar-se cronológicament de manera plena, dones, durant el segle III a.n.e. Tanmateix, aquesta dada es encara prematura, i esperem concretar els aspectes cronológics en properes investigacions i campanyes d'íntervenció.

Bibliografía Adroher, A. (1993): "Céramíquecommunepunique", Lattara, 6. Dicocer. Dictíonaire des Cerámiques Antiques (Vlléme s. av. n, é-Vllémes. de n, é) en Mediterránea nordoccidentale (Provence, Languedoc, Ampurdan). Edition de l'Assocíation pour la Recherche Archéologíque en Languedoc Oriental. Lattes 1993. Arbeloa, J.M.V. (1990): "Prospeccions i excavacions arqueológiques", ButlletíArqueológic, 12. Época V. RSAT. Tarragona, pp. 119-265. Arcelin, P.; Dedet, B. (1985): "Les enceintes protohistoriques du Midi Méditerranéen des orígenes a la fin du lié s. av. J.C", ¿es enceintes protohistoriques du Gaule meridionale. Assocíation pour la recherche archéologique en Languedoc oriental. Caveirac. Barbera, J.; Molla, J.M.; Mata, E. (1993): La cerámica grísa emporitana. Cuadernos de arqueología, 6. Barcelona. Bonet, H.; Mata, C. (1991): "Las fortificaciones ibéricas en la zona central del País Valenciano" a Fortificacions", La problemática de l'ibéric pie (segles IV-lll a, C.). Manresa, 1990, pp, 11-35. Bonet, H.; Guérin, R ; Mata, C. (1994): " Urbanísme i habítatge ibérics al País Valencia", Cota Zero, 10, pp. 115-130. Castanyer, P.; Py, M.; Sanmartí, E.; Tremoleda, J. (1993): "Céramíque á vernois noir de Roses", Lattara, 6. Dicocer, Dictíonaire des Cerámiques Antiques (Vlléme s. av. n. éVlléme s. de n. é) en Mediterráneo nord-occidentale (Provence, Languedoc, Ampurdan). Edition de l'Association pour la Recherche Archéologique en Languedoc Oriental. Lattes 1993. Diloli, J. (1993): El poblament ibéric al curs inferior de l'Ebre. Tesi de (.licenciatura (inédita). U.R.V Tarragona. Diloli, J. (1995): "Análisi del poblament en época ibérica al curs inferior de l'Ebre (Baix Ebre-Montsiá)", Revista

d'Arqueología de Ponent, 5, pp: 99-124.

sericórdia de Vinarós. Vinarós.

Diloli, J, (1997): Análisideis models d'ocupació del territorí durant la Protohistória al curs inferior de l'Ebre. Tesi doctoral microfitxada. Universitat Rovira i Virgili,

Py, M. (1993a): "Céramiquecampanienne A", Lattars 6. Dicocer. Dictionaire des Céramiques Antiques (Vlléme s av. n, é-Vllémes. den. e) en Méditerranéenord-occidentale (Provence, Languedoc, Ampurdan). Edition de l'Association pour la Recherche Archéologique en Languedoc Oriental Lattes1993.

Lamboglia, N. (1952): "Per una classificazione preliminare della cerámica campana", Atti del I Congresso Internazionale di Studi Ligurí. Bordighera, pp: 139-206. Mascort, M., Sanmartí, J., Santacana, J. (1990): "Noves aportacions sobre el poblament protohistóric a les comarques del curs inferior de l'Ebre. Els resultáis de la campanya de prospecció desenvolupada l'any 1988", La romanització del Pirineu, & Col toqui Internacional d 'Arqueología de Puigcerdá. Puigcerdá, 1990, pp: 165-171. Miró, J. (1983-84): "Algunas consideraciones sobre las ánforas ibéricas Maná B-3", Pyrenae, 19-20, pp: 157-189. Moret, P. 1996: ¿es fortifications ibériques. De la fin de I'age du bronze a la conquéte rórname. Coilection de la Casa de Velázquez, 56. Madrid. Oliver, A., Gusi, F. (1995): El Puig de la Ñau. Un habitat fortificado ibérico en el ámbito mediterráneo peninsular. Monografies de Prehistoria i Arqueología Castellonenques, 4. Castelló. Oliver, A. (1994): El poblado ibérico del Puig de la Mi-

Py, M. (1993b): "Amphores gréco-italiques", Lattara 6. Dícocer, Dictionaire des Céramiques Antiques (Vlléme s, av. n. é-Vlléme s. de n. é) en Méditerranée nord-occidentale (Provence, Languedoc, Ampurdan). Edition de l'Association pour la Recherche Archéologique en Languedoc Oriental. Lattes1993. Py, M. (1993c): "Amphores italiques", Lattara, 6. Dicocer. Dictionaire des Céramiques Antiques (Vlléme s. av. n. é-Vlléme s. de n. é) en Méditerranée nord-occidentale (Provence, Languedoc, Ampurdan). Edition de l'Association pour la Recherche Archéologique en Languedoc Oriental. Lattes1993. Sanmartí, E.: Santacana, J. (1991a): "Lesfortificacions ibériques de la Catalunya Central i costanera", Fortificacions. La problemética de l'ibéric pie (segles IV-lll a.C). Manresa. 1990, pp. 127-144. Sanmartí, E.: Santacana, J. (1994): "L'urbanisme protohistórica la costa de Catalunya", CotaZero, 10, pp. 27-37.