Plató: Una aproximació política al seu pensament

Raül Barrera Luna Licenciado en Historia (U.A.B. 2012)

Plató: Una aproximació política al seu pensament. Platón: Una aproximación política a su pensamiento. Plato: a political approach to their thinking. Abstract A new approach to the figure of Plato from the historical and political perspective of the author, stressing the accent made of classic Greek context in which he lived. Far from the vision almost unilaterally of the character and his thoughts focused on the more philosophical perspective. Resum Un nou enfocament de la figura de Plató des de la perspectiva històrica i política de l’autor, recalcant l’accent del context grec clàssic en que visqué. Lluny de la visió quasi unilateral del personatge i el seu pensament enfocat cap a la perspectiva més “filosòfica”. Resumen Un nuevo enfoque de la figura de Platón desde la perspectiva histórica y política del autor, recalcando el accento del contexto griego clásico en que vivió. Lejos de la visión casi unilateral del personaje y su pensamiento enfocado hacia la perspectiva más filosófica. Paraules clau Plató, Lleis, Política, República. Palabras Clave Platón, Leyes, Política, República. Key words Plato, Laws, Statemans, The Republic.

La presència de Plató en el món cultural actual es remet al seu coneixement i estudi en l’enfocament de la Teoria de les Idees i, molt per sobre, a la lectura de la República. Hem refereixo, si més no, al contacte no-universitari amb aquest personatge que molts de la meva generació, i del públic en general, hem tingut. Ençà aquest punt – i venint de la carrera d’Història – hem va interessar enfocar un treball sui generis sobre la

relació de Plató amb la política, no en termes de participació en aquesta sinó més aviat en com entenia i contemplava a aquesta. Es per això que el propòsit inicial d’aquest breu article es cercar i entendre d’una manera planera les raons de Plató en no participar en la política – cosa que veurem en breus – i el seu rebuig dels sistemes que regien les Poleis del seu moment. Sistemes, que per altre banda, considerava imperfectes a la llum dels esdeveniments de la seva època. Per fer-ho m’he valgut de la lectura de la República, el Polític i les Lleis com a llibres que he considerat d’interès en termes polítics. I la lectura addicional de manuals d’Història per el context polític i de Plató per ajudar-me a entendre més aquesta figura ja pretèrita. Amb els tres llibres escollits de Plató he volgut trobar l’evolució del pensament del propi autor, no sols la visió d’un moment en concret. Doncs ja avanço que la lectura “madura” en el sentit d’una visió més realista de la “polis” que planteja en la República. Visió que podrem entendre en el context de les Lleis, on es pot veure amb certa facilitat que es la veu de la experiència qui parla a través del ancià atenenc.

Vida de Plató1 Conegut com a Plató tot i que de nom fos Arístocles d’Atenes, nasqué vora el 428/27 a.C en una família amb relacions polítiques: Aristó (pare) s’autoproclamava hereu del darrer rei atenenc; Períctiona (mare) descendent de la família de Soló i germana de dos dels 30 tirants que van ocupar el poder després de la Guerra del Pel·loponés (404 a.C)2 la qual es va torna a casar, a la mort del marit, amb son tiet: de nom Pirilampo, amic i partidari de Perícles. Essent aquests els que considero com els primers “contactes” amb la política i posant en rellevància que el més segur es que vora els 20 anys participes en la Guerra del Pel·loponés per afinitat cronològica 3. Si més no, ja de més gran i havent sigut ensenyat en el camp del coneixement, Plató es cridat per els seus tiets per unir-se al nou govern en projecte però aquest, primer il·lusionat, veigué les formes en que es portaven a terme el govern dels 30 decidint-se per no barrejar-se amb això. Posteriorment, amb el renovament de la democràcia per l’exiliat Trasíbulo 4 tornar a tenir interessos en ésser partícip de la política però el ja conegut episodi del judici contra Sòcrates (399 a.C) – el que també havia sigut intentat acusat durant la tirania i ara durant la democràcia – el portarà a rebutjar la política atenenca, on s’exiliarà a Megara per por a patir conseqüències per la seva afinitat cap a Sòcrates iniciant així un llarg “periple” que el durà a conèixer altres escoles i pensaments – com a Aristipo de Cirene i al matemàtic Teodor –.

1

Ànonim, http://www.filosofia.org/bio/platon.htm Donald Kagan, La Guerra del Peloponeso, 2009. 3 Donald Kagan, La Guerra del Peloponeso, 2009. 4 Donald Kagan, La Guerra del Peloponeso, 2009. 2

En aquest viatja es on es toparà amb els fets de Siracussa – per dir-ho així – on un ja ancià Dionis I, rei de Siracussa, essent expulsat amb el temps per el propi rei que l’havia fet trucar. Ocorren un seguit de successos com ser esclavitza’t en un curt període de temps – en l’illa d’Aegina en guerra contra Atenes – fins arribar a Atenes on fundar l’Acadèmia. Amb el temps tornarà a visitar de nou Sicília emportant-se cada una decepció clara. D’aquestes visites la que veig com a més rellevant per el treball és la segona on un parent de Dionis I – de nom Dión – convenç al nou governant, Dionis II, per nombrà a Plató com a tutor del successor. Tot i que reticent, acabar per cedir en perspectiva de poder fer unes reformes polítiques que només te en ment. Acabarà sent expulsat ja que va ser vist com un rival, juntament amb el successor, del govern de Siracussa. Llavors veiem com la relació de Plató amb aquestes experiències poden haver influenciat, i jo opino que així fou, en la seva visió de la política tractada en els llibres font d’aquest treball. Tradicionalment es considera la condemna de Sòcrates com el màxim exponent de les decisions i conclusions exposades en les seves obres però no s’ha d’obviar que, tot i que de segur extremadament important per a la seva persona; la resta de fets també influenciaran en com entenia el món que l’envoltava. Des del viatge arreu acaparant coneixements de fora d’Atenes, a la experiència relativament clau del segon viatge a Sicília on va poder conèixer d’a prop la praxis del govern.

Models Com a models entenc dos dels cassos – podem dir que de diferents extrems – que trobem en la Grècia de les poleis. Hem refereixo a l’Atenes democràtica – concretament a l’Atenes de Pericles que el va tocar de prop – i al sistema biàrquic espartà; dos cassos excepcionals en el seu entorn. Dels quals podem veure quines son les característiques generals, molt a grosso modo, per tal de saber quins eren els punts de referència que va poder tindre Plató, sobretot l’atenenc per ésser el de la ciutat natal. En el cas d’Atenes, concretament passar per tres règims diferents al llarg de la vida de Plató, començant per l’instaura’t per Pericles, seguit dels 30 tirans acabada la guerra i la posterior represa de la democràcia força diferent a la primera – ja no tenien un imperi i sobretot els seus ingressos darrera com per mantenir-la en peu –. On ens centrarem amb el de Pericles per ésser el règim “més” democràtic. L’Atenes de Pericles5 sorgir de la transformació de la Lliga de Delos, aliança sorgida per netejar els mars de naus perses després de les Guerres Mèdiques; en un sistema jeràrquic sota l’hegemonia atenenca. Aprés d’aconseguir el control de tota la flota i uns impostos anuals de totes les ciutats-estat que va reunir sota la seva “bandera”, va obtenir els recursos necessaris com per mantenir un sistema nou. Pericles cercar l’expansió i consolidació de les institucions democràtiques arribant a obrir l’accés a

5

C. M. Bowra, La Atenas de Pericles, 2003.

totes les capes de la població ciutadana6. L’objectiu era porta la democràcia al seu màxim exponent. Trobant una època de cert equilibri social, de les masses, ja que la condició humil no implicava ésser apartat del règim – qüestió que Plató discutirà en la República degut a les implicacions d’això –. Cal destacar que aquests càrrecs eren remunerats7, per primer cop, mercès al tresor que aconseguia Atenes del seu imperi marítim. Imperi mantingut per la flota, ja comentada, que donava feina a gran part de la població ciutadana i més als metekos (estrangers). En tot aquest esquema Pericles era considerat com un primer ciutadà, concepte anacrònic que ens pot servir per entendre la seva posició. Atenes va arribar a estendre el seu poder enemistant-se en el transcurs d’aquesta pujança amb Esparta, autoproclamada líder de la llibertat de les poleis gregues, car hem de recordar que per els grecs l’espai d’acció, una polis autàrquica, era el que fos acceptable, no el domini d’una sobre la resta, on el mite de la llibertat – la sobirania pròpia – tenia molta força8. La guerra era inevitable i començar. Tràgicament, Pericles morir als dos anys de començar aquesta (en el 431 a.C s’inicia) al poc temps de néixer Plató (427/428 a.C), el qual créixer amb el sistema ideat i posat en pràctica per part de Pericles, en una realitat en guerra. En quant al sistema espartà9, referència indiscutible en la vida “cultural” actual – bàsicament de mode ençà “300” la pel·lícula – té el seu inici en el mític Licurg 10 que iniciar una sèrie de reformes mercès a la Gran Retra 11 atorgada en l’oracle de Delfos. Se li atribueix totes les mesures legislatives que van anar configurant la realitat política, social i jurídica d'aquesta polis en concret 12. Mesures que són el repartiment original de terres en lots iguals, les noves tàctiques militars; la creació del summe consell conegut com a Gerusia i la influent organització dels Éfors. També a ell se li assignaria, segons la historiografia, la “estabilització” del sistema educatiu espartà o bé agogé, sistema que implicava el gran tret social espartà diferencial: gravant amb “foc” en cada nova generació l'esperit dels homoioi, l'austeritat; el pas a l'edat adulta o krypteia – idea que no resultarà massa llunyana d’una exposada en la República com ja veurem – i finalment la supressió del comerç i les mesures aplicades a la “moneda laconia”. La supressió del comerç fora per la visió d’inferioritat que es tenia per els que ho practicaven – els periocs, que podríem traduir com els de “fora la llar” – i les mesures aplicades a la moneda on van deixar de fer-se amb els metalls tradicionals – or, plata – per fer-se amb ferro, un metall “menys noble”, devaluant molt la moneda per 6

Va prohibir els matrimonis mixts amb estrangers i els fills d’aquests serien considerats com bastards, la ciutadania només era viable si venia de progenitors ciutadans. 7 Mistos (sou públic) 8 M. I. Finley, Los Griegos de la Antigüedad, 1980. 9 Paul Cartledge, Los espartanos, una historia èpica, 2009. 10 Figura mítica a l’estil de Romul i Rem, no es fundador de la Polis però si l’explicació del per què del fenomen excepcional del sistema espartà. 11 Anomenada així per ésser diferenciada de les demés rêthrai (dictat), quelcom semblant a una constitució. 12 César Fornis, Esparta, 2003.

impossibilitar l’acumulació de riquesa dins la polis. Tot i això hi havia diferencies de rang social però no tant notables com en altres ciutats gregues. Aquestes mesures13 van aconseguir tranquil·litzar la situació del període inicial turbulent que van patir totes les poleis. En altres paraules, la invasió de Mesenia i la repartició de terres en lots idèntics van evitar el fenomen d’stasis14 i de les tiranies que tan afectar a la Grècia dels segles VII-VI a.C. En poques paraules, aquest sistema de segur de transformació gradual i no feta per un únic individu al llarg de la seva vida, solucionar d’una manera especial els problemes sociopolítics presents al inici de la formació de les poleis. Aquest règim, amb assemblees, la Gerusia i una diarquia durà pràcticament fins el final de la Guerra del Pel·loponés, car durant aquesta les diferencies socials fruits del poder econòmic – alguns líders espartans es van enriquir durant la guerra i molts desprès quan van adquirir les restes de l’imperi atenenc – acabant amb el model seguit (a nivell teòric almenys) durant generacions. Era un sistema que premiava la fortalesa, la virilitat i, com no, la guerra. Un exèrcit entrenat, relativament permanent i amb capacitat per entrar en acció.

La visió de Plató Com a visió de Plató entenc i vull dir la interpretació que li dono als escrits de Plató – República, Polític i Lleis – tot i que assumeixo que la quantitat d’interpretacions al respecte deu ser quasi tan gran com la de lectors. Si més no, m’aventuraré a aportar el meu gra de sorra en el que considero un tema interessant per explotar i estudiar en major profunditat, ja que en el meu entendre, s’escapa una mica de les línies generals que n’he sentit a parlar. La qüestió principal és: què es la política per a Plató? Plató inicia la República amb unes converses que treuen a col·lació la justícia a partir de la conversa anterior sobre la riquesa, de si un home ric pot viure essent just i virtuós. Plató dona una obertura directe tot definit les tres visions – tradicionals podem dir – de la justícia en boca dels presents. La primera que sorgeix és la “retornar allò que es deu”, una manera de esta sempre en equilibri amb els que t’envolten. La següent, i a la vegada interessant, és la de fer mal als enemics i bé als amics al que es respon que no es propi de l’home just fer mal, en aquest passaria a ésser un home injust per haver fet mal. Una visió que recorda al posar “la otra mejilla” del cristianisme, es a dir, un no caure al mateix nivell en llenguatge planer. La següent definició que sorgeix és la que el més just és el convenient al més fort. On Plató arribar a la conclusió que la vida de l’injust és preferible a la del just – el qual pateix injustícies sense poder aplicar l’ull per l’ull – essent així la tirania com el règim més injust per al sofista Trasimac 15 car el tirà és el 13

Paul Cartledge, Los espartanos, una historia èpica, 2009. Malestar social que acabar amb el sorgiment de les colonies per la marxa de part de la población, usualment la que s’havia quedat sense terres per l’acumulació d’aquesta en mans dels terratinents. Per això Esparta compte amb poques colònies o emporions en comparació la resta. 15 Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. 14

que viu millor, més feliç, el més fort i intel·ligent que la resta. Un personatge que controla la vida de la seva ciutat i potser algunes altres, uns governats que han d’acatar les seves lleis que van en benefici propi del tirà. Està clar que aquesta concepció és totalment contradictòria a la platònica en el sentit que aquest considera que la vida del just és una “genuïna tontería”16 en contraposició a la idea de Plató en la que la vida en justícia és més plena, més satisfactòria. Ja que patir un mal és millor que fer-lo, doncs no fer-lo és un bé17. Es parteix de la base suposada de la que la gent cometria injustícies de tenir l’ocasió, el poder, per fer-ho. I que si no ho fa es degut a les conseqüències imposades en la comunitat. Malgrat això, Plató sostindrà ençà el principi de la República una defensa de la justícia com a quelcom millor. On es requereix un mínim de justícia per tal de governar, entenent això com mantenir un mínim de cohesió social. Per tant, Plató sosté que el millor governant és una persona justa, més savis i més dotats per el càrrec. Aquí es on veig una introducció de la idea que després definirà millor del filòsof-rei. Así pues la injusticia se nos muestra con un poder especial de tal índole que aquello en que se introduce, sea una ciudad o un linaje o un ejército u otro ser cualquiera, lo deja impotente para conseguir nada en concordia consigo mismo a causa del conflicto y la disensión [...].18 Plató aprofita això per entrar en la concepció d’una polis diferent, un model (paradeigma), ja que considera que les polis del seu moment estan mal governades i organitzades. Plató abans d’iniciar el constructo de la nova polis, cerca – explica – els 3 fonaments d’aquestes. Essent aquests el primer el de la relació interlligada entre l’individu i la polis. Començant per opinar respecte que la de major importància i més fàcil lectura és la de la polis, al ésser més gran que la del individu. La següent és sobre la paideia, l’educació ençà infants. Un element que Plató vol revisar i millorar ja que diu que està – en mots meus – contaminada per un seguit de males “instruccions”. És a dir, una reconstrucció del programa per tal de que s’adquireixi, separant una paideia superior per els que seran els millors dels guardians – element que ja veurem després – d’una definició més “filosòfica”, o sigui, un ensenyament més centrat en la recerca de la veritat i el coneixement: de les idees. Plató afirma 19 que amb una bona educació es fan innecessàries la multiplicitat de les lleis per escrit, ja que les persones ben instruïdes actuaran acord a la seva bona fe. Aquesta bona fe vindrà donada de la revisió que Plató pensa respecte de l’ensenyament previ, es a dir, “censurar” els components que es puguin considerar perjudicials dels mites, dels antics poetes (Homer) i demés. Traient els elements subversius a l’anima – de nou amb les meves paraules – com les maldats dels deus, la mentida en ells, les multiples formes, o bé certes accions, tan humanes (herois) com divines que puguin dur a una confusió en l’ànima infantil de qui n’aprengui. El tercer pilar de la polis ideal és el de la especialització dels papers d’hom. En altres paraules, cadascú és nat per a portar a terme una sèrie de funcions, ofici, i la 16

República I 348c12. Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. 18 República I 351e9 19 Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. 17

violació d’aquesta “naturalesa” portaria errors greus. Essent un grup reduït els guardians escollits per a governar. Aquí veiem una clara al·lusió a la democràcia coneguda per Plató, un tant més “anarquica” que la precedent de Pericles, on el sorteig dels càrrecs i tasques suposa una violació directe d’aquest principi d’afinitat amb un objectiu. Una multitasca sols portaria a un seguit d’errors per ignorància o negligència pròpia de qui no sap el que fa – o pitjor, del qui creu que sap el que fa –. Un cop definits els pilars centrals del nou model de polis, Plató ens explica 20 com ha d’estar formada aquesta aprés d’avisarnos del perill d’una polis malalta, de com és el trànsit de la sana a aquesta. Comença explicant la polis informant-nos de la presència dels guardians (els auxiliars) que presentaran en el seu esperit la fogositat i la tranquil·litat alhora, comparant amb els gossos que són amigables amb els coneguts però extremadament perillosos amb els foranis. I aquests, si els hi sumes el desig de saber, ens trobem amb els guardians perfectes, una minoria selecta destinada a governar la polis per la seva disposició natural a fer-ho requerint de la paideia especial ja mencionada. On si fa falta es preferible un mite fals per tal de que les primeres generacions que estan lluny de la polis ideal puguin accedir-hi sense necessitat de tenir contacte amb els vicis exposats per els antics poetes. De nou la revisió ja mencionada de crear un nou tipus d’ensenyament, car els mites: “son falsos por lo regular, aunque haya en ellos algo de verdad”21. Rectificació de l’educació, mentida si es prefereix, que Plató sols restringeix als guardians perfectes, per que un mal ús d’aquesta pot portar a grans problemes. Opino que estem davant d’un argumentació maquiavèl·lica en el sentit actual del terme, tot val si el fi es noble, encara que sigui modificar – mentir – per tal d’ensenyar un camí considerat millor i preferible. No obstant, també és important abans que mentir apropiar-se de mites que puguin ser útils per a la finalitat present. Plató es defensa tot argüint que certament dels mites no som del tot conscient on està la veritat i on la mentida, en quina part s’amaga la “llicencia artística” del poeta. Que és per tan més viable, senzill i profitós, fer-ne un ús “noble” – paraula meva –, un pharmakon que ajudarà a la polis. Arribats a aquest punt, Plató sosté que valent-se d’una direcció millor dels guardians purs aquests escollirien les núpcies dels guardians per tal de no barrejar elements diversos – quelcom que hem recordar a la intervenció estatal d’Esparta, salvant les distancies, on escollien la parella a assignar a un homoioi que ha acabat el seu servei22 on opino que sovint eren escollits entre les parts interessades – on cal destacar que també hi havia guardianes, element innovador al no excloure – del tot – la figura femenina del quadre teòric. Si han nascut per ésser guardianes, ho han d’ésser. Tot seguit, Plató introdueix la idea de que les animes estan formades per un metall diferent (a saber: or, plata, ferro i bronze) a partir de la barreja d’històries prèvies que desconec a nivell personal. Bàsicament, explica que els antics ensenyaments son fruit d’una mentida ja que ells son nats del subsòl de la terra i han sorgit a la superfície – referència al mite de la caverna? – i on la seva ànima està formada per un metall que els dona un seguit de propietats. L’or, per els guardians, la recerca del coneixement i la 20

Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. República II 377a4 22 Paul Cartledge, Los espartanos, una historia èpica, 2009. 21

bellesa; el ferro per els auxiliars, capacitats per custodiar; i els de ferro i bronze dirigits pels camperol i demés artesans dedicats a la producció. Tot respon a la voluntat de crear llaços d’afinitat en la comunitat i a mantenir l’ordre social existent de les diferents classes socials. Ara la qüestió radica en que es sàpiga diferenciar de que estan compostes les ànimes dels nadons, ja que es possible una barreja d’aquests metalls – on podem ficar a col·lació el control de les núpcies –. Es cuidarà de fe entendre que els més vàlids per governar són aquells que tinguin més clar que el bé d’un mateix comença per el bé de la polis – enllaçant aquest cop am la interrelació individu-polis – essent a la vegada els més sabis i més ancians, ja que fins a una edat adulta hom no pot arribar a la maduresa; mantenint els auxiliars com ajut a la polis, ja sigui en la defensa o manteniment, sense ser el centre de la política 23. Qüestió interessant ja que ens mostra com Plató rebutja al guerrer com el centre social, element que trobem tan en el model espartà del homoioi entrenat ençà petit per a ésser un bon soldat per l’estat i una mica menys pronunciat però idèntic en sentit, el sistema hoplític comú arreu de les polis gregues del moment, començant per la democràtica Atenes. On el ciutadà és, a la vegada, soldat en cas necessari. Una altre de les mesures que trobo interessant és la prohibició de les monedes fetes amb metalls preciosos (or, plata) per tal debitar un enriquiment, cosa que trencaria la cohesió social en dos. Mesura també aplicada com ja hem dit, per el mític Licurg en el sistema espartà24. Retornant a la qüestió dels guardians, Plató ens informa de que han de velar per la justícia en la polis ja que aquesta portarà la felicitat a les gents mantenint la llibertat 25 – on hem de recordar que per els grecs clàssics el concepte de llibertat anava lligat a l’enteniment d’un seguit de normes comuns per viure, no una manca de lleis o que aquestes siguin extremadament permissives26 – Tenemos pues que examinar si hemos de establecer los guardianes mirando a que ellos mismos consigan la mayor felicidad posible, o si, con la vista puesta en la ciudad entera, se ha de considerar el modo de que ésta la alcance, y obligar y persuadir a los auxiliares y guardianes a que sean perfectos operarios de su propio trabajo, y ni mas ni menos a los demás; de suerte que, prosperando con ello la ciudad en su conjunto y viviéndose bien en ella, se deje a cada clase que tome la parte de felicidad que la naturaleza les procure27 Arribat a aquest punt, Plató es topa per primer cop, considero, amb la qüestió elemental que és la primera visió teòrica d’una polis. I recalco teòrica car el problema és la viabilitat, la posada en marxa, la praxis. Sorgeix un seguit de problemàtiques, com 23

Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. Paul Cartledge, Los espartanos, una historia èpica, 2009. 25 De fet es planteja el càrrec en el poder dels perfectes guardians en la imatge que ells no volen governar, per tan son els millors governants ja que no volen el poder. S’assimila ràpidament amb el retorn a la caverna d’aquells que han pogut sortir i veure la llum, no volen però s’ha de fer per guiar als que encara viuen en les ombres exigint que a partir dels 50 anys participin de la política doncs hauran sigut instruïts al llarg de la vida en les matèries filosòfiques i en la dialèctica. (Lucas Soares, Platón y la Política, 2010.) 26 M. I. Finley, Los Griegos de la Antigüedad, 1980. 27 República IV 421b3 24

la formació i disposició d’aquesta classe de guardians, més concretament el paper de la dona del que ja hem avançat anteriorment; on ho soluciona anivellant-les als homes – amb les meves paraules: si es nascuda amb ànima de plata, ha de tenir el mateix paper que els que la tenen –. Així doncs, Plató va mencionant diferents problemàtics tot esmentant alguna solució possible, com ara l’organització sociofamiliar de les dones i els fills. Aquí la solució m’ha semblat del tot interessant en mostrar que els nens no tenen família – tots sons familiars – i la dona mai serà “propietat” de cap home, ja que no cohabitarà sempre amb el mateix per tal d’evitar que els homes sàpiguen qui és el seu fill. Per un objectiu clar de cohesió social, on tots son parents o almenys possibles; Plató crea aquesta situació tot adjuntant la realització en comú de diferents accions clau, com ara l’educació, els apats i una vida comunitària. Elements o idea en conjunt que vull recalca per la seva gran semblança d’algunes pràctiques espartanes: la vida comunitària, banquets on participa tothom i la separació dels nens als 7 anys per rebre l’agoge28 i on cal recalca que la situació de la dona no era tan “moguda” ja que si que cohabitava amb el “marit”. Tot i que cal senyalar que estaven en millor consideració que en comparació amb la resta de dones del món grec i la possibilitat de que es poguessin lliurà a un altre homoioi que fos el “millor” per engendrà millors espartans, qüestió que no estava mal vista sempre que fos de mutu acord entre els interessats.29 Explica el problema de la posada en pràctica del ideal teòric amb un exemple: una pintura. Tot i que l’artista s’esmeri en retratar quelcom bell, no deixarà d’ésser una imitació de la realitat, amb errors. I per Plató aquesta “realitat” no deixar d’esser la idea de la polis, on recalco idea. Per tant sosté que s’ha d’apropar el màxim possible a la paradeigma explicada: Pero si somos capaces de descubrir el modo de constituir una ciudad que se acerque máximamente a lo que queda dicho, confieso que es posible la realización de aquello que pretendías. ¿O acaso no te vas a contentar con conseguir esto? Yo, por mi parte, ya me daría por satisfecho.30 Deixant-nos entendre que el que cal fer es aproximar-se: “en la medida de lo posible”31i donar-se per satisfet de poder-ho aconseguir. Assumeix els errors de la pintura com a quelcom propi del món “humà” per dir-ho així. Essent el millor govern per aquesta ciutat o bé el govern del millor – una monarquia – o d’un col·lectiu – aristocràcia entesa com dels millors, no dels més rics: una connotació actual –. Considerant que els règims coetanis comuns a Grècia tenen diferents nivells d’incorrecció sense que cap sigui vàlid el mínim per ésser considerat per ell. Timocràcia, oligarquia, democràcia i tirania en ordre descendent, on la injustícia i la manca de felicitat propicien un degeneració cap a un govern encara més defectuós. La característica elemental de la timocràcia és l’anhel fort cap als honors, guiats per la preponderància del element impulsiu de l’ànima. Règim assimilable al espartà on els 28

Paul Cartledge, Los espartanos, una historia èpica, 2009. Paul Cartledge, Los espartanos, una historia èpica, 2009. 30 República V 473a7 31 República V 473e1 29

honors aconseguits en la guerra (impulsius) estan molts valorats. I saltant fins la democràcia, tercera degeneració després de l’oligarquia32; que està basada en la distribució i ocupació dels càrrecs per sorteig, donant “igualtat” als que no als que no ho son33, una clara violació del principi d’especialització portant l’error al govern d’aquells que no saben i no tenen l’ànima necessària 34 on els “governants” son dirigits pels “governats”35. La tirania seria el règim més injust i infeliç – en contraposició al esmentat al principi de la República per part del sofista Trasimac – degenerat de la democràcia, on el tirà viurà esclau de les seves pors i dels seus impulsos. En conseqüència: infeliç tot i que faci el que li plagui (impulsos). Així doncs, la qüestió de la posada en pràctica es veu clarament ja en el Polític i en les Lleis on Plató comença a donar més importància a una legislació i al paper de la política com una episteme. En la República, Plató arriba a mencionar que les lleis perdrien la seva vigència i funció mercès a la paideia – com s’ha mencionat abans – en la paradeigma de la polis plantejada. Per tant, en els diàlegs de vellesa 36 es centra més en el pragmatisme encetat al final de la República d’un cas real. Quan va escriure aquest diàlegs imagino i ja suposo que va ja viure les visites a Sicília – Siracussa – on va rebre una dosis de “realitat” que el van fer “tocar de peus a terra” en no ja la concepció d’un model quasi utòpic o plenament utòpic si no en la viabilitat d’aquest projecte. En quant al Polític, Plató fa una revisió del paper d’aquest, el polític, en el sentit de dotar-lo d’una naturalesa de ciència (episteme) fent d’ell un pastor que cuida i guia al seu ramat en una: “ciencia de la crianza colectiva de hombres”37. Plató explica que la política s’origina quan l’època daurada de Cronos acaba, i Zeus puja al poder, on els homes comencen a fer una sèrie d’activitats per compte propi, d’aquí que no hi hagi una direcció divina de la política i que aquesta estigui formada en múltiples facetes incorrectes – tots els models presentats38 – i que necessita d’una direcció – o sigui cercar el paradeigma i apropar-se el màxim. En conseqüència s’autocorregeix en la definició del polític tot indicant que en l’anterior època hi havia un pastor divinitza’t que cuidava i criava als humans però que ara – cicle de Zeus –, essent mortal, el polític o rei només cuidarà d’aquest per guiar-los, car està més a prop dels governats que de la divinització. El problema radica en que tots voldrien quedar-se amb aquest rol de poder, llavors... cóm es diferencia? Són aquells dotats de la episteme que Plató compara amb habilitat amb l’art de teixir. S’ha de tenir la noció d’un intermig entre els pols oposats d’un concepte. La justicia, el bé, mai pot ésser l’oposat, s’ha d’ajustar el màxim possible

32

Separació de la población per la riquessa, és a dir: trancament de la cohesió social en dos a nivells obvis. 33 República VIII 558c4 34 Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. 35 En el text podem notar la “ràbia” per la mort de Sòcrates, un home “just” condemnat per un règim “injust”. 36 Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. 37 Polític 267d11. 38 Lucas Soares, Platón y la Política, 2010.

a la noció ideal. S’ha de cercar sempre d’apuntar a la conveniència o allò oportú 39. Per tant, únicament uns pocs sabran realitzar-ho, ja que no tots podran cuidar del ramat. Després d’una petita acotació referent al polític i la seva ciència/art – cal destacar que no és la mateixa noció que tenim nosaltres d’art i de ciència, on quasi son antagòniques – Plató passar a definir de nou els règims polítics coetanis en el Polític. Si abans parlava d’una “degeneració” de l’aristocràcia fins la tirania, ara cerca la classificació segons uns patrons afegits, com ara pobresa-riquesa, govern d’un o d’uns quants, lleis o absència... centrant-se com a pilar rellevant en la legalitat-ilegalitat – tenint en compte que cada cop es centrarà més en les lleis per definir un estat ideal, qüestió evident ja en el títol de les Lleis – essent ara la divisió entre 6 règims possibles i imitacions d’un setè perfecte i ideal – la idea del pintor que només pot imitar la bellesa de la realitat – col·locant aquest “como a un dios frente a los hombres [aparte] de todos los régimenes políticos”40. Començant per la monarquia “electe” si més no amb el favor de tothom, basada en l’opinió i governada per lleis – que afecten a tothom, no sols als súbdits – seguida per una aristocràcia governada per més gent que no s’acaba d’acostar al ideal del filòsof rei – en recordem-nos que en la República semblava que organitzava un estat més proper a la figura d’una petita elit dirigent, aquí si més no podem imaginar que el rei seria un primus intra pares entre els guardians perfectes – i després la democràcia. Ençà això, Plató ens mostra els règims que estan per sota de la llei, un domini mitjançant la coacció. Començaríem per esmentar la democràcia sense llei, aprés la oligarquia i en acabat la tirania. Yo afirmo que los falsos órdenes políticos que mencioné [...] democracia, oligarquía y tiranía. En efecto, de éstos ninguno es un orden político, sino que se los podria llamar con la máxima corrección dominio de facciones, ya que ninguno gobierna voluntariamente a quienes voluntariamente aceptan su gobierno, sino que gobierna siempre arbitrariamente a quienes no aceptan su gobierno por medio de alguna forma de coacción. Como el que gobierna teme, no dejará voluntariamente que el gobernado llegue a ser bueno ni rico, ni fuerte ni valiente ni mucho menos guerrero.41 Així veiem com la llei pren una rellevància més notable en el Polític i major en les Lleis que en la República, on Plató es declinava per una paideia que solucionés la qüestió. Podem dir, doncs, que la preocupació per les lleis es fa notable al posar en pràctica el seu model de polis. Es tornen necessàries, un mal menor 42. El problema de la llei es que cerca una simplicitat impossible per el món humà ja que res es invariable i constant. S’hauria de corregir sempre i intentar millorar-la, per a Plató43 mai es podria constituir com un criteri absolut per el que guiar-se. Per això es fa necessari d’un governant amb episteme, que pugui portar als governats per sobre de les lleis, doncs te la ciència. Com el pilot d’un vaixell que sense tenir unes normes escrites sobre que fer, 39

Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. Polític 303b3. 41 Lleis VIII 832b 42 Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. 43 Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. 40

durà a bon port als tripulants, treballadors i mercaderies fent del seu coneixement art 44. El veritable polític es aquell que governa amb ciència real i directiva – que engloba altres matèries necessàries per la direcció com l’estratègia o bé la retòrica – que seria el que controlaria el paradeigma, el setè règim (monarquia amb ciència), el més perfecte i apartat dels altres sis. Però en vistes de que es, com a mínim, força improbable la seva realització; Plató ens diu que tots els estats s’han d’apropar al màxim al ideal teòric per salvar la situació regnant – en el context històric que hem pogut observar ja de la decadència de les poleis – arribant-se a preguntar, al final del diàleg, quin dels règims presentats – imperfectes i imitatius – es millor viure? Ja que tots són imitacions, més genuïnes o més burdes, governades per unes lleis, no per la episteme: per això la seva imperfecció45. En les Lleis, Plató torna, com a la República, a tracta el tema d’una fundació. En aquest cas, son tres els interlocutors (un espartà, un cretenc i un atenenc) on dos formen part de sistemes de caràcter bèl·lic. Aquí el cretenc a rebut la missió de formar el marc per una nova fundació, que rep el nom de Magnèsia: tot fent una vista preliminar del marc legal d’aquesta. Comparant el text amb la República, veiem com de nou es crea una disputa entre la teoria i la pràctica però a diferencia del primer, en aquí se centrarà més en la praxis. En la nova discussió de les lleis, Plató fica la virtut com fita a aconseguir tant per les lleis com per l’educació, establint per això les quatre formes de virtut: intel·ligència, justícia, temprança i valentia. Tot dient que s’han de potenciar les quatre, no només una part d’elles. Agafant l’exemple dels dos interlocutors que venen de règims militars on es potencia el valor per sobre de la resta. A més, tot el corpus legal apunta a cercar també la pau, la llibertat (felicitat?) i l’imperi dels millors – o sigui, dels filòsofs – donant un enfasi en l’ensenyament a tot els ciutadans d’aquesta polis consells sobre el que es bo, just i bell en la recerca d’una ampliació de la intel·ligència d’hom per eliminar la estupidesa de la ciutat46. De nou, Plató ens parla de la funcionalitat de l’educació en benefici d’una major inculcació de les lleis, per a que a una edat adulta hom pugui racionalment entendre els beneficis de l’educació i de les lleis sàviament fetes. Que los que han sido correctamente educados llegan a ser en general buenos y que no debemos desvalorizar en absoluto la educación, en la convicción de que es el más importante bien que a los hombres mejores pueden adquirir. Y si alguna vez se desvía y es posible corregirla, todo el mundo debe hacerlo siempre durante toda la vida según su capacidad. En consecuencia, que la buena crianza debe poder producir claramente los más bellos y mejores cuerpos y almas es, supongo, una afirmación correctamente hecha47

44

Polític 296e Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. 46 Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. 45

47

Lleis I 644a7

Aclarint més endavant una doble naturalesa de les lleis, per una part persuasiva, per cercar la virtut i la part normativa 48. Un cop fet un petit resum en la matèria de les lleis, veiem un fet que trobo d’allò més interessant: la configuració de l’estat en l’autoritat (una monarquia) i la llibertat (una democràcia) 49. Barreja que trobo fascinant, per dir-ho així, ja que en les altres obres hem pogut veure com veia en la monarquia amb lleis el millor règim existent, que no el millor de tots (el setè) i ara es veu això, com adjunta la llibertat pròpia de la democràcia en Magnèsia. ¿A què es deu? Doncs a que l’abús d’un règim, per proper que sigui al setè, comporta una pèrdua de les virtuts 50. És a dir, en el poder absolut en una monarquia sorgiria un estat esclavitzador, sense llibertat i l’altre, la democràcia, produeix un estat anàrquic sense lleis. Dons Plató ens diu que aquests dos son com: [...] dos madres de los sistemas políticos, de cuyo entrelazamiento con razón podría decirse que surge el resto. Es correcto llamar a la monarquía y a la otra democracia. De una es la expresión más alta la raza de los persas, de la otra, nosotros [atenienses]. Casi todas las formas restantes, como dije, son variaciones de éstas. Por tanto, es necesario e imprescindible que los sistemas políticos participen de estas dos, si realmente ha de haber libertad y amistad con inteligencia [...]51 En aquí jo entenc que Plató cerca la configuració mixta – 50% – dels dos per crear un sistema de govern que guardi els beneficis d’ambdós, evitant al esser pols “oposats” el domini d’un amb la conseqüent decadència. Més endavant Plató esmenta com s’haurien d’organitzar les institucions, com s’escullen els primers magistrats, l’educació, la família 52... paràmetres que hem recorden a Licurg en la Gran Retra53 però aquí explicant la funció d’aquests, cosa que no es fa en el cas espartà. I en la definició que m’aturo és en el líder d’aquesta nova polis. Aquí es diu que s’ha de cercar un tirà 54 jove, amb bona memòria, magnànim i amb facilitat d’aprenentatge. Una imatge d’un cap no massa llunyana potser al comentat a la República aventuro. Igualment, per Plató el tirà també haurà de compta amb les virtuts ja esmentades i la influencia, sinó coordinació, amb la figura d’un legislador digne – més de 50 anys imagino – però ja en text s’afirma que aquesta suma es pràcticament impossible, fruit del atzar. De totes maneres, Plató ens comunica que el millor règim per defecte és el govern on les lleis manin per sobre de tots – cosa que ja s’ha esmentat més amunt – una nomocracia d’on es pot entendre que encara pot sortir quelcom de profit, una possible salvació de les ciutats. Tot i que, com no, apunta sempre en que el govern de la episteme es preferible55. Ja que la conformació d’aquest estat està per sobre dels sis 48

Lleis IV 723a4 Del III al V llibre. 50 Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. 51 Lleis III 693d2 52 Del llibre VI al XII. 53 Paul Cartledge, Los espartanos, una historia èpica, 2009. 54 Recordant de nou que el concepte de tirà no és el mateix que el nostre, podriem aproximar-lo més a un règim bonapartista que dictatorial. 55 Lleis IV 711e7 49

imitatius, és el més proper al setè. En aquest cas, l’imperi de la llei en Magnèsia sols serà necessària en el temps que es formin els filosofs-reis – guardians? – que puguin manegar-se havent arribat a un punt molt més proper del model. De fet ens adverteix den ou sobre els mals d’un polític, començant per la idea de treure profit de la seva situació, en benefici personal per sobre del públic, cosa que desuneix i trenca la cohesió social que Plató busca ençà la República. Per evitar-ho, aquest personatge haurà d’assumir que és un art el que s’ha d’aplicar en la direcció de la ciutat i un cop això entès, Plató ens torna a advertir en que la naturalesa humana pot ser problemàtica doncs encara sota el control de les lleis i d’altres figures del seu voltant, pot tenir la temptació de fer-ho. I la millor manera d’evitar-ho, és amb l’episteme, altre cop insistint en la millor faceta d’aquesta per sobre de les qüestions merament mortals – paraules meves –. Hem de veure que, si ja ha tingut les experiències de Siracussa – cosa que si opino – es centri tant en la posada en marxa del seu model i insisteixi en els mals que ell “ha vist” i s’ha trobat. En llenguatge de les idees, només aquell que hagi sortit a la superfície pot guiar mentre que s’ha quedat en la caverna a d’obeir56. Ja en el llibre XII – però ha sortit esmentat al llarg del diàleg –, Plató ens esmenta una magistratura interessant, la dels vigilants de les lleis conformada per 37 membres de mínim 50 anys fins màxim 20 anys servint-hi on seran escollits per una vida complint les lleis i només si tenen la virtut necessària . Els quals tindran la tasca de vigilar el bon funcionament de les lleis i de la ciutat a un nivell “assembleari”, o sigui propostes de noves lleis, etc57. Institució que hem recorda molt a la Gerusia espartana, òrgan supervisor de l’estat que vigilarà als monarques essent un mecanisme de contrapès molt important. En aquest també només podrà estar format per persones madures58, que hagin complit un primer paper cap a l’estat – haver servit en l’exèrcit – i altres factors com d’ésser de certes famílies en la gran majoria dels cassos 59. Tornant a les Lleis, d’aquesta magistratura se’n desprèn un subgrup, 10 membres dels més ancians, anomenada “junta nocturna” per haver-se de reunir durant la nit – moment del dia en que no hi ha assumptes públics o privats – ; que tindran la funció realment rellevant de la vigilància exhaustiva de la ciutat i la legislació, entenent això com el compliment de les lleis. Institució que si que hem recorda als Efors espartans, únicament que aquests estaven formats per 5 membres ancians que juraven lleialtat als reis mentre que aquests juraven lleialtat a les lleis – és a dir, als Efors – 60. Definit Plató aquesta junta com l’anima, l’ancora de la ciutat per preservar el bon camí. Un altre mecanisme de contrapès de la polis amb una gran influència política 61. Un paper, el dels vigilants, necessari per corregir i promoure noves lleis guanyades per l’experiència personal, per apropar-se cada cop a un corpus de lleis immutables – si més no quasi immutables – properes al model teòric. Curiós, per que ell mateix criticava en la 56

Lleis III 690b8 Lleis XII 957a1 58 Els espartans tenien la edat adulta quan deixaven de forma per l’estat, o sigui als voltants dels 30 anys. (Paul Cartledge, Los espartanos, una historia épica, 2009) 59 Paul Cartledge, Los espartanos, una historia èpica, 2009. 60 Paul Cartledge, Los espartanos, una historia èpica, 2009. 61 Lleis XII 961c3 57

República aquesta naturalesa canviant de les lleis, una experiència personal amb la legislació atenenca. Ara ha hagut de canviar de postura a les llums de la dificultat de la instauració del paradeigma. Retornant a la “junta nocturna”, aquest portaran amb ells a un membre més jove – a mode d’ajudant – que aprendre d’ells i del tutor en concret per esta format per ser un dirigent directa de la polis. Ja que els primers, els ancians, hauran tingut una formació especial, conscients de la virtut plena que ells posseeixen, guiada per la intel·ligència, que juntament amb la visió de les coses belles per part dels joves, el que assegurarà el transit d’una generació a una altre62. Així doncs podem veure com Plató ha obviat força el model, en el sentit de que no la explicat massa, cosa que ja ha fet en la República; centrant-se més en solucionar un hipotètic cas real, la formació d’una colònia nova.

Conclusions Hem pogut veure al llarg d’aquest petit treball al respecte de la visió política de Plató com, aquest, no ha estat del tot decepcionat amb els règims coetanis a ells. Sinó que ha tingut la voluntat d’extreure les coses positives, tot senyalant les negatives, d’uns quants exemples – com ara la part bona de la llibertat de la democràcia però senyalant la problemàtica de no fer cas a la especialització inherent a les persones – tot extraient conclusions que l’han ajudat en crear un nou sistema alternatiu, basat en una concepció de perfecció. Tot i això, al llarg dels diàlegs es nota com, davant l’imperfecció humana, s’ha de preferir una nomocracia per la impossibilitat d’adquirir ràpidament la paradeigma. Car no s’està legislant per els herois de temps pretèrits – l’era de Cronos – sinó per els fills dels homes63 – era de Zeus –. Tot llegint aquesta formació d’un estat ideal, he pogut trobar el que hem penso son força referències a sistemes ja establerts, sobretot amb el cas espartà – ja sigui per que el conec més o bé per que ho tenia en ment Plató, cosa que trobo menys probable – on he 62 63

Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. Lleis IX 853c6

pogut llegir explicacions de magistratures, de certes mesures i mecanismes que ràpidament m’han fet venir en ment d’altres, diguem semblants, d’Esparta. Comunament s’ha dit que Plató era, en certa manera, filoespartà – si més no m’ho han dit a la carrera – puc dir que, tot i tenir aquestes semblances trobades i mencionades, Plató actua en resposta a la realitat que si visqué a nivell personal en Atenes. En altres paraules, el que veigué del sistema polític atenenc, les seves fases: ençà la democràcia d’un Pericles ja mort per ell a una democràcia més tirant al que ell podia considera com absent de lleis o amb un canvi massa habitual d’aquestes en benefici dels mandataris. Això sumat al seu paper com a filòsof, on veu a aquesta “professió del saber” – per dirho així – com menyspreada per els coetanis, sabent i dient ell que tindrien un gran paper en la direcció, que no domini, d’una polis. Com s’ha dit al llarg del treball, aquells que no volen el poder, són els millors per tenir-lo. Afegint els mecanismes de control per a que, en una polis posada en pràctica, no s’acumuli molt poder en mans d’un o pocs membres. En opinió personal, veig ni Magnèsia hagués pogut resistir a l’esperit humà d’aprofitarse d’una situació d’influència i poder trencant amb la cohesió i pau social que tan cercava Plató. Naturalesa que li feia poc com s’ha notat en les Lleis. Per ficar un exemple a joc, les reformes de Licurg, encara que segurament responen més a un procés portat a terme per diferents individus que a un sol i mític personatge; va crear un sistema que va ser l’alternativa real a les polis del moment, governades per tirants algunes, d’altres encara amb monarquies. Va poder frenar l’stasis que trencava la cohesió social interna, tot i que va restringir la ciutadania als homoioi i tenia una població completament esclavitzada, part que no tendeixen a ser explicades del sistema espartà. I on vull anar a parar? Que tot i que va funcionar per un temps, Esparta va perdre la seva originalitat, amb la guerra contra Atenes i la seva victòria, van acabar amb Esparta a la llarga. La decadència dels règims imitatius que explicava Plató, poden funcionar però no són perfectes ni immutables, qüestió que veig que també li succeiria a la Magnèsia de Plató ja que encara que és el règim més proper al setè, és imitatiu i l’esperança de que funcioni recau en que els guardians i la població puguin, amb unes generacions, arribar al paradeigma. Coincideixo que l’acció conjunta de la paideia i de les lleis pot fer molt a favor de portar a terme la visió de Plató, tot i que ja entraríem en quins aspectes és el bé, la bellesa, i si als ulls occidentals del s. XXI que seria millor. Però obviant tot això per no entrar en matèria, trobo que és un mecanisme ben pensat. I tornant als diàlegs per acabar les conclusions, vull fer denotar que considero que Plató no passar d’un idealisme extrem a un materialisme consolidat en les Lleis. Sinó que més aviat Plató va pintar el seu quadre més bell sobre política en la República, on no oblidem que ja feia anotacions al respecte dels problemes de la praxis. I en les Lleis va estampar el que ell entenia com els millors mecanismes per arribar al paradeigma que tan esperava aconseguir a la llum de les seves experiències, sobretot amb Siracussa. Experiències que dono força importància per el significat que va poder tenir, un acostament a la política, una oportunitat d’exercir les seves idees expressades en la República. Veient en la realització del model una bellesa en la dificultat d’una gran

empresa64 ja que en la mesura en que s’apropa al setè règim, assegura que es qüestió dels que venen desprès en Magnèsia portar a terme tot allò que ell a “somiat”, tot plantejament que ha pensat en l’ideal filosòfic del seu moment, de la seva persona. [...] protectores de las leyes, dejaremos muchisimas deficiencias en cada uno de los asuntos que hemos regulado por medio de leyes [...] sin emargo, en lo posible, no dejaremos inconcluso lo importante y el conjunto, como en una especie de esbozo. Vosotros deberéis terminar el bosquejo65 Amb tot això només hem queda dir que considero els tres diàlegs com un mateix fil de pensament, per entendrens, com les tres parts d’un mateix llibre actual. Un centrat en la fita a aconseguir, el següent centrant-se en la figura de qui hauria de governa i com haurà de ser – personatge clau en la gestió i conformació d’un estat – i per acabar, en la forma que es pot portar a terme aquesta tasca tan gran, la de crear una alternativa política, social i, per què no, mental (filosòfica) en el conjunt d’uns ciutadans.

Bibliografia César Fornis; “Esparta” Barcelona. Crítica, 2003. C. M. Bowra; “La Atenas de Pericles” Alianza Editorial, 2003 Donald Kagan; “La Guerra del Peloponeso” Barcelona. Edhasa, 2009. Lucas Soares; “Platón y la Política”Madrid. Editorial Tecnos, S.A., 2010. M. I. Finley; “Los Griegos de la Antigüedad” Barcelona. Labor, 1980. Paul Cartledge; “Los espartanos, una historia èpica”, 2009 Plató; “La República” Madrid. Alianza Editorial, 1999. 64 65

Lucas Soares, Platón y la Política, 2010. Lleis VI 770b4.

Plató; “Criton. El Político” Madrid. Alianza Editorial, 2008. Plató; “Leyes” Madrid. Alianza Editorial, 2002.