Per una museologia de la memòria oral a Internet. Les relacions (III)

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla (UOC)

3. Per una museologia de la memòria oral a Internet

3.3.1. Relacio projecte en línia, productes in situ 3.3.1.1. En relació als continguts 3.3.1.2. En relació al temps 3.3.2. Internet com espai-xarxa 3.3.2.1. Xarxes institucionals 3.3.2.2. Xarxes socials 3.3.2.3. La relació entre l’espai local i el global

3.3. Les relacions No es pot realitzar una anàlisi aïllada dels productes que generen els museus i dels seus usos a Internet. És tan important el producte i la funció com les relacions que estableixen. Aquestes relacions es mouen principalment en dues direccions. La primera relaciona les accions i productes a Internet amb les activitats homònimes presencials, el que definiríem com a dinàmica in situ/en línia. Aquesta relació es pot analitzar en relació al temps (les accions en línia han estat prèvies, simultànies o posteriors a l’activitat homònima presencial) o als continguts (els continguts en línia són un resum dels accessibles en el centre presencial, són complementaris o existeixen només a Internet). La segona vessant d’anàlisi es detura a tipificar les diverses relacions que s’estableixen dins la pròpia xarxa i les diferencia entre xarxes institucionals, xarxes socials i la relació entre els projectes locals i la globalitat pròpia d’Internet.

3.3.1. Relació projecte en línia, productes in situ En gairebé tots els projectes i centres analitzats existeixen productes i activitats presencials que es relacionen de diverses formes amb els projectes en línia. Aquesta relació es pot valorar des de dues perspectives: en relació als continguts i en relació amb el moment de publicació del web. 3.3.1.1. En relació als continguts En aquesta relació, és fonamental considerar si existeix una institució presencial o si és un projecte concebut estrictament per a ser desenvolupat en entorn virtual. Tot i així, comprovarem que la frontera és més difusa del que sembla a primera vista. En conjunt, trobem tres tipus de situacions: webs que ofereixen una versió resumida dels continguts del

1

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla (UOC)

museu presencial, webs que ofereixen continguts complementaris i webs els continguts dels quals només es pot trobar a Internet. En el primer cas, el web ofereix una versió resumida i parcial dels continguts als quals es pot accedir en el propi museu. Internet actuaria com un canal de difusió de les activitats del museu, tal i com ens explica el director del Musée de la Personne a Montréal: El projecte en línia no és més que una petita vitrina del treball que fem amb les comunitats. Realitzem projectes que impliquen animació cultural, formació i en què els processos fets amb les comunitats no es mostren en línia. Diria que el lloc d’Internet és l’indret on mostrem una part de la nostra col·lecció, feta de testimonis, fotos, documents, vídeos, etc.1

En moltes ocasions el problema és de capacitat de digitalització dels fons. La intenció seria posar a l’abast del visitant la col·lecció sencera del museu, però és un procés llarg i costós que demana el seu temps i una forta inversió econòmica: Aquesta oferta parcial es pot deure a dues situacions. Una d’elles contempla en el futur la digitalització total dels fons, encara que a dia d’avui només es pugui oferir una part en la consulta en línia. L’altra situació correspon a institucions que tot i tenir la seva col·lecció completament digitalitzada opten per mostrar-ne només una part. Aquesta decisió ve provocada generalment o bé amb la intenció d’incentivar la visita presencial o per bé per qüestions de capacitat del servidor. Una segona situació, que anomenarem de complementarietat, s’esdevé quan el lloc web ofereix recursos addicionals i/o diferenciats d’aquells que es poden veure en la visita a la seu presencial. En aquest cas, el lloc web està concebut com un espai més del museu, fins i tot amb una programació pròpia i ben diferenciada. De vegades, es produeixen dues dinàmiques que es complementen, com seria el cas del Museu da Pessoa al Brasil. Existeix una relació entre els projectes que estan en línia i els projectes que es desenvolupen físicament. No obstant, no tots els projectes que desenvolupa el Museu da Pessoa tenen components virtuals. Alguns projectes son de llibres o exposicions físiques i no disposen de difusió de tot el contingut produït a través d’Internet [...] Desenvolupem també una recollida d’històries en vídeo per mitjà de cabines itinerants de testimonis.2

Altres vegades, especialment en els casos de museus que treballen amb comunitats locals (Center for Columbia River History, Projecte Memorynet, Migration Heritage Center), és mes important l’activitat mostrada al web, que no pas a la presencialitat, ja que el conjunt dels fons està en línia, mentre que puntualment es realitzen petites exposicions parcials en les seus de les comunitats: Memorynet és un projecte en línia. No obstant, vàrem tenir una petita exposició temporal en el moment de la publicació. Aquesta exposició utilitzava imatges i àudio i es presentava simplement 1 2

Marc Andrè Delorme, Director del Musée de la Personne, Montreal. Resposta al qüestionari [21/04/07] Karen Worcman, Directora del Museu da Pessoa, Brasil Resposta al qüestionari [9/01/07]

2

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla (UOC)

a través d’una projecció audiovisual i text extrets de les entrevistes d’història oral mostrats en unes lletres sobre vinil a sota de les imatges recollides.3

Finalment, existeixen situacions que encara que tenen com a finalitat principal la construcció d’un recurs en línia (com seria el cas del projecte MedVoices) generen paral·lelament multitud d’activitats i continguts presencials. Fins i tot aquells projectes que es defineixen com estrictament virtuals, com els Museus da Pessoa o Memorynet, acostumen a produir alguna mena de producte presencial, com una exposició temporal in situ o la publicació d’un llibre o CD-rom. La principal diferència en aquests casos és la importància i el volum del producte en línia en relació amb els presencials. Per tant, no acostumen a existir continguts estrictament digitals sinó una relació de proporcions variables entre els productes virtuals i presencials. Alguns dels projectes analitzats tenen una producció presencial tan residual que els podríem considerar estrictament virtuals. Seria el cas del projecte Katrina’s Jewish Voices o de l’exposició col·lectiva Imagining Ourselves que encara que hagin editat un llibre o CD-rom han estat concebudes de forma completament virtual. Així doncs, podem afirmar que en les relacions entre continguts virtuals i presencials no existeixen situacions estanques sinó que emergeixen diversos nivells de relació on un entorn o l’altre tenen més pes.

3.3.1.2. En relació al temps Un altre aspecte a considerar és la relació en el temps entre la creació del museu i la publicació de la pàgina web. Com comprovem en els quadres que es mostren a continuació, no hi ha pàgines web anteriors a 1990, data a partir de la qual es va començar a popularitzar l’ús d’Internet. No obstant, no totes les institucions van fer el pas a la xarxa al mateix temps i creiem interessant revisar la cronologia de publicació. Trobem tres situacions: museu presencial previ a la publicació del web, museu i web publicats de forma simultània i museu inaugurat posteriorment a la seva pàgina web. La situacio en la qual el museu presèncial és anterior a la publicació del lloc web és el cas més habitual en les institucions presencials tradicionals. El museu o arxiu es va fundar en un moment històric determinat. Com podem observar, els centres es van plantejar la creació del seu web dins un arc temporal entre 1990 i 2000. Els dos casos que la publicació del web ha estat posterior a l’any 20004 són casos especials de centres que custodien els testimonis en format vídeo i que han hagut d’esperar a poder disposar d’un desenvolupament tècnic que els permetés mostrar vídeo en web de forma sostenible.

3 4

Carl Greenwood, Tyne & Wear Museums. Resposta al qüestionari [25/04/07] Fortunoff Video Archive i USC Shoah Foundation Institute

3

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Museu presencial previ a web

Laura Solanilla (UOC)

seu física

web

Library of Congress

1850

1990

Imperial War Museum

1917

1997

Yad Vashem

1953

1997

Libraries and Archives of Canada

1953

1994

ROHO. Univ. California

1954

1985

British Library

1973

1997

Fortunoff Video Archive

1979

2004

Basque Museum

1985

2000

Center for Columbia River History

1990

1998

USC. Shoah Foundation Institute

1994

2006

Rutgers Oral History Archives

1994

1996

Aquesta situació en la que existeix un decalatge entre el projecte presencial i la publicació posterior del web no només existeix en institucions sinó que també es dóna en projectes. En moltes ocasions es fa tota una feina prèvia presencial de recollida de dades i processament de les entrevistes (com per exemple en el projecte Med-Voices ) i posteriorment es publiquen els resultats de la recerca a Internet. Projectes presencials previs a la publicació del web

projecte

web

Museum of Person. Indiana (US)

2000

2002

Moving Here. National Archives UK and Wales

2001

2003

MedVoices.

2003

2004

Imagining Ourselves. International Museum of Women

2005

2006

Katrina’s Jewish Voices. Jewish Women's Archive

2005

2006

Una segona situació molt poc freqüent és aquella en què es publica simultàniament el web i s’inaugura el museu físic. De tots els nostres estudis de cas només s’ha produit en el United States Holocaust Museum. Tanmateix, és força lògic que sigui així, ja que en un projecte de gran dimensió és molt més operatiu escalonar esforços. Museu i web simultanis United States Holocaust Memorial Museum

4

seu física

web

1993

1993

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla (UOC)

Una altra situació es dóna en aquells projectes virtuals que tenen una dimensió presencial. En aquest cas es pot donar una situació de retroalimentació dels continguts i la presència simultània del producte presencial i en línia. Projectes presencials i en línia simultanis

seu física

Web

Museu da Pessoa. Brasil

no

1996

Migration Heritage Center. Sydney

no

1998

Musée de la Personne. Montreal

no

2006

Memory net. Tyne & Wear Museums

no

2006

Per acabar, no és gaire freqüent que el web de la institució sigui previ a la creació de la institució pròpiament dita. No obstant, existeix una situació temporal que es dóna en aquelles institucions que parteixen d’un projecte museològic i museogràfic presencial que suposa una forta inversió en temps i diners. En aquest cas no és rar que mentre el projecte es desplega i executa, el museu neixi de forma únicament virtual amb la voluntat de conviure en el futur amb la seu i les activitats presencials. Seria el cas del Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, la Tèrmica de Roca Umbert o el que va ser fins la seva inauguració, l’octubre de 2007, la Cité Nationale de la Histoire de l’immigration a París. Museu presencial posterior a projecte on line

seu física

Web

Museu da Pessoa. Portugal

----

1999

Museu d’Historia de la Immigració de Catalunya

---

2004

2007

2006

2010/11

2006

Cité Nationale de l’Histoire de l’Immigration Roca Umbert, Fàbrica de les Arts (La Tèrmica)

3.3.2. Internet com espai-xarxa Una altra característica d’internet és el seu paper com a instrument que afavoreix la creació de xarxes i sinèrgies entre diferents agents. Aquestes xarxes pertanyen bàsicament a dues categories: les xarxes institucionals i les xarxes socials.

3.3.2.1. Xarxes institucionals La pròpia estructura d’Internet afavoreix la creació de xarxes entre museus i altres institucions. Aquestes xarxes poden tenir finalitats i usos diversos. A continuació veurem els tres tipus més habituals. Un primer tipus de xarxa són les xarxes professionals entre institucions, no obertes al públic en general. Aquestes xarxes, construïdes en forma d’intranet, proporcionen un espai de treball comú on compartir experiències, solucionar problemes i gestionar recursos. Generalment són

5

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla (UOC)

xarxes on cal accedir per mitjà d’una contrasenya i que donen accés a un fòrum de discussió. Un exemple d’aquesta mena de xarxa seria Livelink!, una intranet que connectava als 13 socis del projecte Mediterranean Voices i que proporcionava un fòrum de discussió en línia. La intranet estava creada i mantinguda per la London Metropolitan University, que era la institució coordinadora del projecte. Livelink! també proporcionava un accés senzill a la documentació relacionada amb el projecte (models d’informe, pressupostos, estructura de catalogació de la base de dades...). Els participants han valorat molt positivament l’existència d’aquest recurs, no només en l’aspecte operatiu (resolució de problemes de gestió o de recerca, accés a notícies i novetats, etc.) sinó també en l’aspecte relacional entre els participants: Livelink! ha estat útil en varies etapes. Hi ha hagut etapes de silenci, però en molts de moments ha estat molt útil. A part de ser útil pel debat ha sigut útil perquè és un lloc on sabies segur que tenies el formulari de tal cosa. I va anar molt bé també per crear grup. I això ha enfortit molt els vincles amb sa gent. Ha creat lligams de carinyo...5

També la Xarxa de Museus de Persona (Brasil, Portugal, US, Canada) s’ha construït una eina de comunicació entre professionals. Des de l’any 2005, els quatre museus membres utitzen eines com Skype o MSN per crear una veritable “oficina virtual” on intercanviar experiències, compartir contactes locals i internacionals i discutir projectes comuns. En alguns projectes concrets s’utilitza Internet com a eina de comunicació entre els participants. Un exemple seria el projecte Brazil, Memoria en Rede,

liderat pel Museu da

Pessoa del Brasil, que vol ser una xarxa nacional d’institucions i persones que consideren l’ús de la memòria com una eina de desenvolupament social i cultural. En aquest cas, Internet actua com a instrument per l’articulació de la comunicació virtual entre els participants. Un segon tipus de xarxa són les xarxes temàtiques que enllacen institucions amb un tema comú. En molts casos actuen com a directoris temàtics que proporcionen les dades bàsiques i enllacen amb el lloc web de cada institució. En alguns casos estan impulsades per una organització internacional, com seria el cas del Migration Museums Network,6 creada l’any 2007 per la UNESCO a través de la seva Agencia Internacional per a les Migracions (IOM). A mitjans de 2008 agrupa 23 museus de migració de tot el món i té la finalitat de crear una comunitat virtual per a la xarxa de museus de migració d’arreu del món. A vegades són les mateixes organitzacions qui s’organitzen en xarxa. En aquest sentit destacaríem la “Topographie des Terrors Foundation”,7 que ha creat el Memorial Museums Database de les institucions que treballen sobre l’Holocaust arreu del món: 36 països dels cinc continents. Aquest recull està parcialment finançat per la Foundation Memorial to the Murdered Jews of Europe i s’hi pot accedir tant des d’una adreça pròpia com des de la pàgina web de l’ICOM. Actua com a directori temàtic i ofereix les dades bàsiques de més de 384 institucions, 5

Entrevista a Marc Morell i Jaume Franquesa, Projecte Med-Voices. UIB, el 08/02/2007. 7 6

6

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla (UOC)

incloent memorials, museus memorials i altres no exclusivament dedicats a l’Holocaust però que inclouen fons relacionats dins les seves col·leccions. El tercer tipus de xarxa que es pot trobar entre institucions serien les xarxes per projecte, on diverses institucions s’associen per a realitzar i difondre un projecte determinat. Internet permet la creació de projectes complexos que involucren la participació d’institucions de la memòria de tipologies diverses (museus, arxius, biblioteques i altres organitzacions socials). A partir d’un nexe temàtic comú es pot construir un projecte en línia independentment de la localització geogràfica de les organitzacions participants. Hi ha múltiples exemples d’aquest treball col·laboratiu, però entre tots els casos analitzats en destacaríem tres. Un dels casos més clars seria el anteriorment mencionat projecte Mediterranean Voices: Oral History and Cultural Practice in Mediterranean Cities, es va concebre com una recerca sobre les pràctiques culturals a tretze ciutats de l’arc mediterrani per mitjà de testimonis orals dels seus habitants. El principal resultat d’aquest projecte era la creació d’una base de dades multimèdia en línia sobre patrimoni oral a la Mediterrània. Els equips multidisciplinars van utilitzar les entrevistes i l’observació participant per aconseguir recursos multimèdia (imatges, filmacions, transcripcions...) que posteriorment van ser editats, traduïts a l’anglès i incorporats a la base de dades en línia. El projecte també volia potenciar la creació de xarxes d’experts locals en col·laboració amb els museus locals, les escoles, les universitats i els ajuntaments de manera que aquest projecte servís per a la dinamització turística i cultural de la ciutat. El segon projecte que destacaríem és el projecte Moving Here: 200 Years of Migration to England. Aquest projecte, iniciat l’any 2003 per The National Archive of England and Wales, ha viscut dues fases ben diferenciades. No obstant en cadascuna d’elles ha estat el producte del treball en xarxa d’una sèrie d’institucions de tot el territori. En la primera fase (2003 al 2005), es va plantejar un projecte de digitalització de fons relacionats amb la immigració a Anglaterra gràcies al finançament proporcionat pel Big Lottery Fund. En aquesta fase es va crear un consorci liderat per The National Archives on participaven trenta arxius, biblioteques i museus de tota Anglaterra, amb el propòsit de recopilar informació dispersa i fragmentada en les diverses institucions. Es va focalitzar sobre quatre de les principals comunitats migrants a Anglaterra: la jueva, la irlandesa, la caribenya i la sud asiàtica. Aquesta fase va aconseguir digitalitzar més de 200.000 ítems entre testimonis, imatges i documents. Físicament els fons se seguien conservant en les institucions d’origen, però a Internet es va crear un repositori comú i únic que en permetia el fàcil accés. En la segona etapa (a partir de 2005) i un cop digitalitzats els fons, el projecte va entrar en una fase d’apertura a noves comunitats migrants i al treball en l’àmbit local. Per a fer-ho, The National Archives es va associar amb quatre xarxes regionals patrimonials (Museum Hubs) i la xarxa de museus nacionals de Liverpool. Al seu torn, aquestes xarxes relacionaven setze

7

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla (UOC)

associacions d’àmbit local. Així , en aquesta etapa es va construir una xarxa de xarxes que permetia fer el pont entre un repositori únic global i el treball de cada entitat a nivell local. Per exemple, l'associació amb el London Museums Hub (que inclou el Hackney Museum i el Redbridge Museum, entre altres) ha donat lloc a una sèrie de projectes sobre el patrimoni i la memòria dels refugiats, fets conjuntament amb les associacions (Halkevi community group i Ariana group) i que han aportat nova informació a la pàgina web del projecte. El tercer projecte seria l’exposició en línia Imagining Ourselves: A Global Generation of Women impulsada per The International Museum of Women. En cadascun dels temes proposats (dotze en total) s’ha treballat amb grups i organitzacions de dones d’arreu del món. Algunes d’aquestes organitzacions són d’àmbit mundial (com Amnistia Internacional o el World YWCA) però altres són petites organitzacions locals. També s’ha contactat amb xarxes regionals o nacionals. Aquest treball a partir de xarxes pre-existents permet arribar a col·lectius de dones que altrament haguessin estat excloses de la participació en el projecte. La nostra experiència ens ha ensenyat que mobilitzant xarxes existents (tan en la forma d’organitzacions establertes com de xarxes en línia, és possible reunir una àmplia audiència per a debats significatius sobre l’estatut de les dones arreu del món. [Goldman, 2007: 87]

3.3.2.2. Xarxes socials El segon tipus de xarxa és la que es genera entre els museus i els agents socials no institucionals (grups, associacions, col·lectius...). En aquest cas, el museu duu a terme una clara funció social i educativa. Els darrers anys les xarxes socials s’han desenvolupat de forma molt ràpida. Internet ens ofereix

multitud

d’exemples

de

xarxes

entre

individus

(Facebook,

Flickr,

del.icio.us,

Linkedin...). Però el que ens interessa són les xarxes que s’estableixen entre les institucions de la memòria i els grups i comunitats del tipus que sigui: comunitats d’immigrants, gent de la tercera edad recollint les seves experiències vitals, històries de familia i personals, memòries de treballadors d’una empresa determinada, grups d’ex-combatents, associacions... En aquest tipus de xarxa el rol que pot jugar el museu és doble. En primer lloc pot liderar la recollida i disseminació del saber vivencial d’aquestes comunitats. En aquest cas el museu serviria per a “donar veu” i per promoure la visibilitat de comunitats i grups minoritaris que no tenen accés als mitjans de comunicació tradicionals. En un article sobre la participació de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria en el projecte Mediterranean Voices, Margaret Hart Robertson deia explícitament: [Mediterranean Voices] va ser un intent de permetre que les veus “mudes” fossin escoltades, les veus de les persones corrents , parlant de com donen sentit al seu passat i al seu present. [Hart Robertson, 2006]

8

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla (UOC)

En la mateixa línia es manifesta el projecte Moving Here: 200 Years of Migration to England: Moving Here vol superar barreres i involucrar directament grups ètnic minoritaris per que gravin i documentin la seva pròpia història de migració, i assegurar que aquesta història es transmet a les noves generacions per mitjà de l’escola. Els promotors creuen que és crucial treballar amb grups ètnics minoritaris per assegurar que les veus dels diferents immigrants són escoltades.

8

En segon lloc, si el museu treballa amb grups marginals, poden utilitzar Internet com a mecanisme per a la inclusió social, oferint un espai on acollir tant les narratives personals com les accions d’activisme social. Una de les principals dificultats que pateixen aquesta mena de grups per aconseguir visibilitat és l’escletxa digital, tant econòmica com cultural. En aquest sentit molts museus destaquen la importància d’un treball complementari en l’esfera presencial i en la virtual. Entre els nostres estudis de cas tenim dos exemples molt clars de com es pot treballar amb les comunitats locals. El primer és el projecte Memorynet,9 impulsat pels Tyne & Wear Museums. Aquí trobem un model de xarxa institucional que impulsa un projecte de xarxa social a nivell local i territorial. El Tyne & Wear Museums és una federació d’onze museus i galeries d’art situats en cinc localitats al nordest d’Anglaterra. Tot i constituir en ell mateix una xarxa, lidera altres xarxes,

com la del MLA North East. (Museums, Libraries and Archives del Nord Est

d’Anglaterra). Com a objectius es planteja incidir de forma positiva en la vida de les persones i en la percepció que aquestes persones tenen de la seva herència i patrimoni, és a dir, ajudar-les a ser conscients de la seva pròpia identitat. També volen animar la gent a descobrir el seu món i buscar nous horitzons, ser una poderosa eina educativa per a persones de totes les edats i condicions i actuar com un agent de desenvolupament econòmic i social del territori, donant suport a les comunitats locals. Dins d’aquest marc cal encabir el projecte Memorynet, que tenia la finalitat de recollir les vivències de les comunitats relacionades amb el mar en aquella zona, tant les tradicionals (mariners, pescadors, vigilants de costa) com les més recents (submarinistes, surfistes. constructors de vaixells...). Internet va ser la plataforma on es van mostrar els resultats del projecte, però evidentment es va treballar tan a nivell presencial com virtual. En relació a la xarxa construïda el museu va actuar a dos nivells. En una primera etapa (de recollida d’informació) el museu va actuar com a impulsor, posant-se en contacte amb els grups i realitzant les entrevistes, digitalitzant el material aportat i construint el lloc web. Paral·lelament el museu va treballar en la definició d’una metodologia de treball i en l’adquisió d’eines (grabadores digitals, camères de vídeo, etc). En una segona fase, amb el projecte ja consolidat, el museu va treballar com a mitjancer

8 9



9

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla (UOC)

amb les comunitats, formant-los en la metodologia de recollida de testimonis i cedint els kits tècnics per ampliar el projecte des de l’iniciativa dels grups. És molt important destacar l’aparició del rol de mediador entre grups per part de les institucions, perquè significa que el paper del museu ja no es circumscriu a ser emisor del coneixement consolidat i oficial sinó que actua com a formador (en l’àmbit de l’educació no formal) i facilitador amb la finalitat que les comunitats generin el seu propi coneixement de forma autònoma. Aquí es fa palesa aquesta funció social i col·laborativa del museu que hem apuntat com un dels trets més característics d’aquest nou model conceptual i de gestió. En aquest sentit voldríem destacar la metodologia emprada pel Museu d’Història de la Immigració de Catalunya que afavoreix l’aparició de xarxes intergeneracionals entre grups d’edat que conserven experiències vitals molt diferenciades Un segon exemple de bona pràctica en aquesta línia és el Migration Heritage Center, que depèn del Powerhouse Museum de Sydney. El centre té com a finalitat investigar i difondre la contribució dels immigrants a l’Estat de Nova Gal·les del Sud (Austràlia). Es va optar per crear una institució virtual sense fons propis, que actués establint xarxes amb comunitats i organitzacions locals per estimular projectes de recuperació de la memòria històrica. Per al MHC, són els immigrants qui han de custodiar i protegir el seu propi patrimoni i la funció del centre és actuar com a facilitador, impulsant sinèrgies i projectes col·laboratius entre els diversos agents i el museu. Aquesta tasca de mitjancer es concreta en quatre funcions relacionades amb quatre objectius: −

proporcionar assessorament expert a l’hora d’identificar, enregistrar, conservar i interpretar el patrimoni.

−

actuar com a agent d’innovació proporcionant mètodes i maneres de difondre el patrimoni de les comunitats.

−

educar les comunitats en la valoració del seu propi patrimoni.

−

construir un lloc comú virtual on aplegar els diferents projectes i iniciatives sobre el patrimoni migratori de l’Estat.

3.3.2.3. La relació entre l’espai local i el global És precisament gràcies a aquesta estructura de col·laboració en xarxa que els museus en línia poden servir com a frontissa entre les memòries personals, que al ser relats vivencials ancorats en un temps i un espai específic tenen un fort component local i la memòria col·lectiva, entesa com a interpretació i difusió global de l’experiència vivencial d’un grup humà. En aquest moment, el relat deixa de ser una anècdota particular per a esdevenir model universal de vivència humana. La digitalització de les memòries a Internet permet de compartir universalment vivències personals i en mateix temps ofereix un clar element d’identitat a un grup local. La seva difusió

10

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla (UOC)

a través de la xarxa provoca processos transnacionals i mimètics, en què sorgeixen punts de contacte i espais d’empatia quan el visitant descobreix relats d’experiences vitals que, tot i ser diferents, comparteixen molts trets comuns. El relat dels supervivents de l’Holocaust pertany a un espai geogràfic i a un moment històric concret, però la col·lecció de narracions de supervivents esdevé un model de com es narraran a partir d’aquell moment altres memòries traumàtiques. L’Holocaust, en singular, ha esdevingut un model de altres narracions que ha impregnat l’imaginari col·lectiu de la segona meitat del segle XX. Pel seu significat, l’Holocaust ha esdevingut el model memorístic per excel·lència de tots els altres genocidis posteriors. I fins i tot en aspectes més formals s’ha creat una estètica testimonial, una manera de presentar els testimonis (fons de color llis, testimoni assegut i lleugerament girat mirant la càmera...) que té les seves arrels en la recollida sistemàtica i difusió dels testimonis dels supervivents a partir dels anys noranta. Aquest efecte mirall es produeix en moltes situacions que Internet ajuda a popularitzar. La neteja ètnica als Balcans els anys 90 troba paral·lels amb la Shoah del poble jueu de la II Guerra Mundial. Les experiències migratòries dels nouvinguts dels països subsaharians a les costes espanyoles dels darrers anys s’enmiralla amb les experiències dels emigrants europeus cap a Sudamèrica que van tenir lloc entre finals del segle XIX i principis del XX. Els exil·lis polítics dels republicans espanyols després de la Guerra civil cap a Mèxic, troben el seu retorn en els exil·lis cap a Espanya dels ciutadans xilens i argentins durant la dictadura militar. Fins fa unes dècades, totes aquestes memòries personals, locals, completament vinculades a un moment històric concret i un espai geogràfic delimitat tenien un ressó també local. L’aparició de l’interès per la memòria com a signe d’identitat i la implantació dels nous media, entre els quals Internet juga un paper destacadíssim, ha permès que el discurs de la memòria esdevingui global. Pels museus que treballen sobre aquest patrimoni, Internet constitueix una oportunitat molt potent per redimensionar els seus projectes i arribar a una audiència molt més àmplia. També els permet de combinar fàcilment el nivell local i el global, el presencial i el virtual, l’identitari i l’universal. Internet és la clau de volta que permet articular un dels processos de pas entre les memòries individuals i la memòria col·lectiva.

[Aquest document és un capítol de la tesi doctoral de l’autora. Per a la consulta del text complert vegeu: http://www.tdx.cat/handle/10803/9122]

11