Per una museologia de la memoria oral a Internet. Els models (I)

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

3. Per una museologia de la memòria oral a Internet

3.1.1. Un nou tipus d’institució 3.1.1.1. Aparició de models interdisciplinaris 3.1.1.2. Centres multifuncionals 3.1.1.3. Desplaçament de l’interès de les col·leccions als públics 3.1.1.4. Continguts generats pels usuaris 3.1.1.5. Reconversió dels perfils professionals 3.1.2. Un nou model museològic 3.1.2.1. Museologia interactiva 3.1.2.2. La interactivitat cultural 3.1.3. Museus i TIC 3.1.3.1. La evolució dels museus en línia 3.1.3.2. El museu 2.0 3.1.3.3. La cibermuseologia

3.1. Els models La transformació del concepte de Patrimoni cultural que ha suposat el reconeixement de l’existència i el valor del patrimoni cultural immaterial i la consolidació de les TIC en el sector dels museus i del patrimoni cultural ha repercutit pràcticament tots els àmbits de la museologia: des del nou paper social dels museus al nou perfil que han de desenvolupar els professionals. En aquest capítol repassarem les transformacions més profundes que s’han produït en tres direccions:

aparició

de

nous

models

institucionals;

utilització

de

noves

estratègies

museogràfiques; i, finalment, la manera com les tecnologies han repercutit en el món dels museus i han comportat tant l’aparició d’un nou camp d’estudi acadèmic com una obertura conceptual i participativa en la gestió i difusió del Patrimoni.

3.1.1. Un nou tipus d’institució Els museus, com a institucions inserides en societats en contínua evolució, han hagut de transformar les seves funcions i estructura per ajustar-se a les noves demandes socials. Passar del model de museu-magatzem decimonònic, que es va mantenir intacte fins la Segona Guerra Mundial (1939-1945), principalment preocupat per a conservar i protegir les seves col·leccions, al model de centre patrimonial que instal·la al públic en el centre de les seves prioritats (els inicis dels quals se situen en l’aparició del concepte d’ecomuseu) suposa una radical

1

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

transformació a diversos nivells: conceptual, museològic, museogràfic, de perfil laboral i fins i tot de disseny arquitectònic. Aquestes transformacions no sempre han estat senzilles i han obligat a repensar completament quines havien de ser les funcions del museu dins la societat que els crea i els utilitza. Aquest gir ontològic ha fet que els museus haguessin de cercar noves eines i instruments per poder actuar en el seu entorn i ha fet redefinir quina és o ha de ser la funció social del museu i de quina manera es concreta en la societat actual. En aquest sentit els reptes que ha hagut d’enfrontar cada museu han vingut condicionats per la naturalesa i trajectòria en el temps de cada institució. Els museus fundats fa anys, la funció principal dels quals era la conservació de la col·lecció, han hagut de viure una reconversió mes profunda que la d’aquells centres creats més recentment, els quals han plantejat el seu projecte museològic i museogràfic amb l’objectiu d’assolir una major implicació del museu amb el seu entorn social. D’altra banda, l’entrada en escena del concepte de Patrimoni cultural immaterial ha repercutit de forma notable en el món dels museus ja que els ítems patrimonials immaterials defugen les taxonomies temàtiques clàssiques. En relació a les històries de vida, i tot i que estan apareixent museus específicament creats per conservar aquest tipus de patrimoni, la majoria de museus d’altres àmbits temàtics de tot el món (museus de la ciència i tècnica, museus d’història o museus d’art) no acostumen a incorporar aquests relats autobiogràfics a la seva col·lecció. En l’actualitat l’ICOM té dos comitès internacionals que aixopluguen les institucions que acostumen a treballar amb històries de vida. D’una banda l’ICME (Museums and Collections of Ethnography)1 i d’altra banda l’ICMEMO (Memorial Museums in Remembrance of the Victims of Public Crimes).2 Però encara que tots dos treballen amb un material tipològicament similar, conceptualment són museus força diferents. En el cas dels museus etnogràfics, parteixen d’una concepció antropològica de la cultura que els fa parar una especial atenció a la vida quotidiana. El seu interès per incloure les vivències de la gent corrent o fins i tot de treballar amb grups desfavorits és un indicador d’aquesta mirada antropològica. En canvi, els museus memorials es poden considerar com una tipologia innovadora dins dels museus d’història i acostumen a estar situats a prop d’espais físics de forta càrrega simbòlica.3 Fan ús dels testimonis d’una banda com a font primària de la història (font oral), però d’altra banda com a mecanisme per apropar les víctimes als visitants i humanitzar-les, produint el procés contrari a la despersonalització que els hi van aplicar els seus botxins.

1

o o 3 Per exemple, el Camp de Concentració i extermini d’ Auschwitz Birkenau (1940-1945) 2

2

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

3.1.1.1. Aparició de models interdisciplinaris Aquest entorn propicia l’aparició de nous centres interdisciplinaris que, en moltes ocasions i especialment en centres de creació recent, són de difícil classificació temàtica en una de les categories tradicionals. De vegades, museus que fa uns anys presentarien un enfocament estrictament històric, combinen els seus discursos amb la incorporació de creacions artístiques o d’enfocaments etnogràfics. Alhora estan emergint museus temàticament híbrids, que no es poden encabir en cap de les dues categories proposades per l’ICOM, com serien els museus de persona, els museus de migració o els museus d’història de les dones. Tots ells comparteixen les missions bàsiques del museu. El que els dota de singularitat és el seu discurs museogràfic que se centra en les persones enlloc de l’objecte i que els interessa més mostrar qui produeix el patrimoni, i quin significat l’atorga que no pas en el resultat material. Aquests centres es plantegen la necessitat de construir nous discursos més propers a les persones i grups del seu entorn i en conseqüència s’impliquen activament en els moviments socials i associatius que els envolten

3.1.1.2. Centres multifuncionals Des dels seus inicis, els museus han assumit i posat en pràctica una funció social en relació a la seva societat d’origen. No cal oblidar que els primers museus es van crear gràcies a la cessió de les col·leccions reials a la ciutadania amb la finalitat d’obrir les col·leccions a la contemplació pública per a afavorir l’educació del poble. Així doncs, la idea de servei públic sempre ha estat lligada a la idea de “museu”. Tanmateix, el que en cada moment històric i social s’entén per “funció social del museu” es prou diferent. En una primera etapa, la seva principal funció era la de conservar peces de valor singular i mostrar-les al públic. S’entenia que la simple exhibició de les peces tenia un valor educatiu per si mateix. Progressivament, i com ja s’ha comentat abastament en aquest treball, la funció social del museu s’ha anat transformant fins esdevenir en l’actualitat un veritable centre social amb incidència real sobre el desenvolupament territorial, l’activisme social i la gènesi d’identitats simbòliques i col·lectives. Aquesta evolució fa que es difumini cada cop més la frontera entre les tipologies d’institucions patrimonials: museus, arxius i biblioteques. Així, els museu actualment incorporen a més de les funcions clàssiques d’un museu (adquirir, documentar, conservar, educar i difondre), altres funcions relacionades amb els arxius, els centres de documentació, els centres de recerca i els centres de recursos pedagògics, esdevenint espais d’activitat social. Per tant, aquest nou model institucional exerceix una mirada més holística sobre el patrimoni i la seva relació amb la societat. La consideració d’Internet com un espai més del museu també ha contribuït al desdibuixament dels compartiments estancs en què es dividien els museus tradicionals, creant plataformes en línia d’interacció social que conviuen amb activitats de territori.

3

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

3.1.1.3. Desplaçament de l’interès de les col·leccions als públics Com ja hem comentat anteriorment, una altra característica que comparteixen aquests nous models de centres és la transformació de model de museu focalitzat sobre les seves col·leccions a un nou model que fa pivotar la seva activitat sobre els interessos i necessitats del públic. Aquest punt és crucial ja que, en conseqüència, l’activitat del museu no es formula sobre allò que el museu pot oferir (l’oferta cultural) sinó en donar resposta a la demanda social del seu entorn: Aquest és, potser, el major repte: crear una institució patrimonial que tingui en compte les necessitats socials i que no sigui simplement el resultat de l’oferta cultural. [Vinson, 2007: 6]

Aquest desplaçament permet plantejar centres sense col·lecció pròpia (com el Migration Heritage Center a Sydney) o que es creen sense una col·lecció preexistent (com la pròpia Cité Nationale de l’Histoire de l’Immigration) ja que el que els converteix i els legitima com a centres patrimonials no són tant els objectes que conté sinó els usos que fan del patrimoni (estigui situat on sigui) i la seva existència com a espai simbòlic (identitari, memorial, didàctic) vers la seva comunitat. En el cas de museus en línia la situació encara és més clara ja que en moltes ocasions els ítems exposats només tenen existència digital, com seria el cas de l’exposició Imagining Ourselves de l’International Museum of Women. Podríem afirmar que aquests nous centres apliquen una major atenció als processos que fan que un objecte, una persona o un relat esdevingui patrimoni que als objectes en si. En aquest aspecte són hereus directes de l’escola de la Nouvelle Museologie, encapçalada per Georges Henri Rivière, que en la dècada dels setanta del segle XX va formular les bases que configuren la museologia moderna. 3.1.1.4. Continguts generats pels usuaris Una conseqüència directa d’aquest posicionament del públic com a centre al voltant del qual gira l’activitat del museu és l’aparició de propostes on els usuaris aporten el seu propi coneixement i on es produeix la convivència entre coneixement

expert (curator generated

content) i coneixement vivencial (user generated content). Aquesta convivència també esdevé molt més evident en l’entorn virtual on es produeixen amb més facilitat aquestes intervencions actives dels usuaris. No obstant, tant en el museu presencial com en el virtual i a partir de la nostra anàlisi hem identificat tres tipus de situacions: a) Exposicions d’orientació tradicional fonamentades en les col·leccions dels museus, on la selecció i ordenació de peces, la redacció del discurs museogràfic i la construcció de significat es produeix des dels experts (conservadors del museu) vers al públic. S’hi garanteix el rigor dels continguts i es reforça el paper de museu com a santuari del

4

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

coneixement però es col·loca al receptor (el públic) en una posició passiva que pot arribar a impedir la recepció del missatge per manca d’implicació del visitant. b) Generació de continguts en entorns virtuals, habitualment impulsats per agents no institucionals i que utilitzen pàgines personals, blogs o xarxes socials per donar difusió als seus continguts. Aquests arriben al públic sense cap mena de mediació i és impossible garantir la fiabilitat o rigorositat del contingut. Dins del nostre camp seria, per exemple,

el cas de les centenars de pàgines personals o d’associacions que

recullen testimonis de supervivents de la Guerra Civil espanyola, sense oferir cap context ni contrastar cap de les informacions ofertes.4 c) Model mixt que combina els avantatges de cada sistema. Permet l’aportació activa de continguts per part dels usuaris però al mateix temps el museu filtra, completa, contextualitza i completa la informació oferta. En aquest cas parlaríem de “curated, user-generated content” i en trobaríem un exemple clar en el projecte Katrina’s Jewish Voices o en l’exposició en línia Imagining Ourselves. El tipus d’ítem que s’exposa també defuig les categoritzacions tradicionals i s’apropa a les formes culturals d’expressió d’una generació que ha crescut i ha adoptat els seus models comunicatius en l’era d’Internet. Per aquesta generació, la informació i les notícies es resumeixen cada cop més per mitjà de poques fonts formals. L’explicita opinió editorial que apareix en els mitjans de comunicació en línia, o les exhibicions comissariades per museus, estan desapareixent a favor de tipus de mitjans més informals, especialment blogs i xarxes socials en línia. [Goldman, 2007: 84]

Fins i tot, en el cas dels models de museu més tradicionals, és necessària la participació del “no-expert”, del testimoni capaç de donar el significat cultural correcte a un objecte determinat. Generalment eren els conservadors qui contextualitzaven i dotaven de significat els objectes exposats, amb el perill de generar errors o desviacions del significat de l’objecte, ja que el conservador no necessàriament compartia els codis culturals de la comunitat que l’havia produït.

En introduir la veu d’aquells que van produir i utilitzar aquell objecte,

introduïm una perspectiva “emic” que ens proporciona els codis culturals que ajuden a entendre el valor de l’objecte.

3.1.1.5. Reconversió dels perfils professionals Finalment una de les característiques derivades de les anteriors ha estat la necessitat de reconvertir el perfil professional dels conservadors per poder assumir les seves noves funcions sense oblidar les que tradicionalment els són encomenades. Caldrà que s’acostumin a impulsar 4

Com a exemple podríem citar la pàgina La Guerra civil española feta per Ramón Puche Maciá, que en cap moment cita les fonts o la pàgina Espagne au Coeur, feta per Charles Farreny, fill i net d’espanyols refugiats a França l’any 1939.

5

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

i formar part d’equips interdisciplinars on s’incorporint també mediadors culturals amb les comunitats. Aquest fet és tan substancial que ha obligat a repensar el perfil i les tasques del professional de museus. El paper dels museòlegs ha hagut d’evolucionar des d’exercir l’únic rol de posseïdor de coneixement expert a actuar com a coordinador i dinamitzador d’un equip interdisciplinar. Ja existeixen algunes reflexions al respecte i s’han fet conferències i congressos en les seccions professionals de l’ICOM: ICTOP (International Committee for the Training of Personnel), ICOFOM (International Committee for Museology) i ICOM-CC (International Committee for Conservation). De fet, l’ICTOP ha redactat un Curricula Guidelines de cara a plantejar la nova formació dels professionals necessària per a gestionar aquest nou tipus de patrimoni. Així, podem llegir: La nova iniciativa de l’ICOM que anima els museus a esdevenir llocs responsables de conservar i difondre el patrimoni immaterial ha posat en marxa canvis que afectaran de forma significativa rols institucionals i procediments tradicionals. La iniciativa demanarà al personal de museus la possessió de coneixements habilitats i actituds noves i diferents i com a corol·lari la formació del personal i el desenvolupament professional o les ofertes de programes, es veuran obligats a revisar els seus continguts i metodologia.5

3.1.2. Un nou model museològic L’aparició de nous models d’institució i la reconversió de les existents per assumir els reptes que suposa la musealització del Patrimoni immaterial en general i de les històries de vida en particular, comporta també l’aparició de nous plantejaments museològics i nous recursos museogràfics. Es constata la dificultat d’aplicar les tècniques museogràfiques tradicionals als elements del Patrimoni cultural immaterial. Concebre una exposició permanent d’un patrimoni no objectual i que ha hagut de ser fixat en un suport determinat per poder ser visualitzat desmunta totes les pràctiques habituals de presentació i interpretació del Patrimoni. [...] No tenim models de referència perquè els models de referència encara no han arribat al discurs del Patrimoni immaterial. Per tant, expliques el Patrimoni immaterial utilitzant una columna amb uns auriculars que et deixen sentir la història? Amb això n’hi ha prou? Aquesta història va vestida amb els documents que aquestes persones aporten, i amb això n’hi ha prou? És que no ho sabem. La veritat és que hem parlat amb alguns museòlegs i cadascú te idees molt diferents del tema, amb l’espai això és molt complex, molt complicat.6

Tanmateix, aquesta nova situació presenta també nous reptes i ens permet d’imaginar noves formes, noves audiències i nous públics a qui accedir. S’amplien i modifiquen les funcions dels 5

Curricula Guidelines of ICOM’s International Commitee for the Training of Personel (ICTOP) 6 Entrevista a Imma Boj, directora del Museu d’Història de la Immigració de Catalunya. [05/02/2007]

6

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

museus per encarar aquesta nova realitat. En relació a la incorporació dels testimonis com a objecte patrimonial podríem dir que els museus desenvolupen les funcions següents: a) Impulsar i participar activament en la recollida, conservació i fixació de les narracions mitjançant gravacions i transcripcions dels relats. Aquest fet implica l’establiment d’una metodologia específica i té conseqüències notòries ja que en el moment de la seva fixació sobre un suport (transcripció en paper, gravació en àudio o vídeo) es produeix un procés de materialització del Patrimoni cultural immaterial que l’allunya de la seva naturalesa dinàmica. b) Actuar com a mediador patrimonial a diversos nivells. En un primer nivell com a mediadors entre la informació i el coneixement, codificant l’objecte patrimonial (documentant-lo, contextualitzant-lo, fixant-lo) per després poder-lo mostrar carregat de significats culturals. Aquest darrer procés seria el que anomenem “interpretació del patrimoni”. En un segon nivell com a mediador entre el saber vivencial i la memòria col·lectiva d’un fet determinat, produint un producte que s’exposaria a un públic que no necessàriament comparteix els records dels emissors. Així, actuarien sobre els records i les vivències dels protagonistes d’un esdeveniment determinat i de la seva experiència en produirien un discurs assumible per a públics diversos. Finalment, un tercer nivell com a mediadors entre els testimonis i la comunitat, actuant com activadors de memòria i promotors d’identitats locals. És aquí on es percep amb claredat una definida funció social. c) Utilitzar els testimonis per a interpretar, contextualitzar i difondre els significats simbòlics i metafòrics dels objectes que custodia.

3.1.2.1. Museologia interactiva Els museus i centres de ciència van ser els primers museus que es van plantejar incloure elements interactius en els seus discursos expositius. El primer referent en aquest sentit va ser l’Exploratorium de San Francisco (1969), fundat per Frank Oppenheimer a partir de les experiències prèvies del Deutsches Museum (1925) i The Children’s Gallery al Science Museum de Londres (1931). Fins aquell moment, la museologia tradicional mostrava les seves col·leccions de manera que el visitant les contemplava de forma passiva (en vitrines) o en funcionament (maquinària) però els dos mètodes es podien descriure com a “hands-off” (“mans a fora” o dit d’una altra manera “no tocar”). Als visitants se’ls animava a observar, pensar, escoltar i fins i tot de vegades a olorar, però mai a “tocar” els objectes. La incorporació d’elements interactius en una exposició implicava que el visitant interactuava físicament amb l’objecte, tocant-lo, manipulant-lo o duent a terme algunes altres accions. Així aquestes exposicions “hands-on” modificaven

7

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

completament la relació entre el museu i les seves col·leccions i els visitants, que assumien un rol actiu en la visita. La principal raó d’aquesta transformació era l’evolució des de la idea de museu com a espai de conservació a la idea de museu com a espai educatiu Una exposició “mans a sobre” o interactiva té uns clars objectius educatius, els quals animen als individus o als grups a treballar plegats per a comprendre els objectes o fenòmens reals per mitjà de l’exploració física que implica elecció i iniciativa. [Caulton, 1998: 2]

A partir de l’experiència de l’Exploratorium de San Francisco es va estendre el model a museus d’arreu del món. S’havia demostrat que aquesta mena d’instal·lacions que combinaven l’educació amb l’entreteniment tenien molt d’èxit a l’hora de captar visitants, especialment entre el públic familiar. Per primer cop, els museus animaven als seus visitants a tocar i experimentar per ells mateixos els elements exposats, enlloc de protegir els fons en una vitrina segellada fora del seu abast. Amb aquest enfocament s’estimulava una resposta activa per part dels visitants, que posteriorment s’ha anomenat “interactivitat manual” o “emoció provocadora” (hands-on). En aquestes exposicions es partia del supòsit que si el visitant interactuava amb l’objecte, automàticament es produia un valor educatiu afegit (minds-on) Encara que no està demostrat que el simple fet de manipular o jugar amb l’objecte, millori el coneixement científic del visitant, aquesta mena de recursos museogràfics han suposat un fort increment de visitants en els museus de ciències i una transformació profunda en la manera que tenen els museus de presentar el seu patrimoni i acomplir la seva missió. L’any 2001, el director del Museu de la Ciència de Barcelona, Jorge Wagensberg, [Wagensberg, 2001:42-44] va distingir tres tipus d’elements museogràfics emprats per estimular les següents tres classes d'interactivitat amb el visitant: a)

Interactivitat manual o d'emoció provocadora (Hands on). En aquest cas, és produïda per museus i exposicions amb objectes que faciliten la comprensió d’un fenomen o un procés (per exemple en museus de ciència i tecnologia).

b)

Interactivitat mental o d'emoció intel·lectual (Minds on). Produïda per l’exposició d’experiments dins del museu que expliquen idees de la vida quotidiana (museus de ciències)

c)

Interactivitat cultural o d'emoció cultural (Heart on). Dóna prioritat a les identitats col·lectives de l’entorn del museu. Això evita els museus clònics, proveeix d’emocions culturals els propietaris d’aquesta cultura i d’un valuós punt de vista el foraster.

Els museus de ciències presenten l’especificitat, en relació a altres tipus de museus, de què han d’elaborar un procés de comunicació amb el públic molt més complex per la pròpia naturalesa de la seva disciplina a la que pertanyen. Per això s’han vist obligats a evolucionar

8

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

en aquesta direcció i han estat els primers a utilitzar recursos museogràfics que facilitessin la comprensió del visitant.

3.1.2.2. La interactivitat cultural. Com ja hem comentat, el plantejament interactiu es va estendre des dels museus i centres de ciències a tot tipus de museus amb la finalitat de millorar la relació amb el seu públic i la seva eficàcia educativa: Mentrestant, els museus tradicionals han estat animats a redissenyar exposicions per a emular l’èxit del museus “mans a sobre” i els centres de ciències, amb el doble objectiu d’ajudar a aquests museus a mantenir o incrementar la seva quota en el mercat de visitants i millorar l’eficàcia educativa de les exposicions. [Caulton, 2002:134]

Tanmateix, el model no es podia aplicar automàticament ja que el tipus de patrimoni que custodiaven (en molts casos peces úniques i fràgils) era de naturalesa molt diferent que el dels museus científics i impedia la manipulació directa per part del visitant. Es va començar a treballar amb rèpliques, però tampoc constituïa una solució universal. Paral·lelament, els museus estaven incorporant noves tipologies de patrimoni a les seves col·leccions i estaven transformant la consideració sobre el que era acceptat com a patrimoni cultural i, en conseqüència, havia de ser conservat, protegit i difós. En aquest nou marc conceptual el concepte de patrimoni ha arribat gairebé a identificar-se amb el de “memòria” d’un col·lectiu i, per tant, ha esdevingut una eina de dotació d’identitat col·lectiva, com apunta l’antropòleg Llorenç Prats: El factor determinante (del patrimonio en la actualidad) es su carácter simbólico, su capacidad para representar simbòlicamente una identidad. Esto es lo que explica el cómo y el por qué se movilizan recursos para conservarlo y exponerlo. [Prats, 1997: 22]

En relació al nostre objecte d’estudi, els testimonis i històries de vida, constatem que entre els museòlegs consultats hi ha una percepció gairebé unànime de què aquestes fonts orals són, i han de ser considerades, com a Patrimoni cultural. Tal i com afirma Peter Bartis, responsable del Veterans History Project de la Library of Congress: Les fonts orals i les històries de vida no només documenten els records personals; com a part d’un programa d’història oral, mantenen i conserven la memòria col·lectiva de les cultures i civilitzacions. En aquest sentit, les narracions autobiogràfiques orals haurien de ser incloses com una de les principals formes de Patrimoni Immaterial.

7

Aquesta museologia, més centrada en les persones que en els objectes, troba en els records i els testimonis un instrument fonamental d’interacció emocional amb els visitants. Fer sentir les veus dels protagonistes d’allò que es relata es la manera

7

de crear llaços empàtics amb el

Peter Bartis, Veterans History Project. Resposta al qüestionari [19/07/07]

9

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

públic visitant. S’apel·laria així a sentiments com els de pertinença, nostàlgia o identitat i la transmissió de coneixement es faria de forma vivencial. Així, l’aplicació de la interactivitat tàctil dels museus de ciències es formula dins d’uns altres paràmetres que incideixen en la interactivitat cultural i emocional amb el visitant (hearts-on)

3.1.3. Museus i TIC En les darreres pàgines hem revisat les grans transformacions que han viscut els museus en els darrers temps, tant en l’àmbit museològic com en el museogràfic. De totes elles, una de les de més repercussió ha estat la incorporació d’Internet a les dinàmiques museogràfiques i de gestió de la institució. Des dels seus orígens, Internet ha viscut una evolució rapidíssima que ha anat transformant completament els seus usos i característiques. Els museus, en tan usuaris i generadors de continguts a Internet, no han estat aliens a aquesta transformació. A continuació analitzarem quines han estat les etapes que han viscut els museus a Internet i quines són les tendències de futur.

3.1.3.1. La evolució dels museus en línia Internet ha evolucionat amb una gran rapidesa i en quinze anys s’han viscut profundes transformacions tècniques i conceptuals. Per tant, en relació a la implantació d’Internet als museus, podríem clarament parlar de tres etapes tecnològiques: La primera abastaria entre 1990 i 1997 i correspondria al que s’anomena Web 1.0. És el model més simple i consisteix en un lloc web estàtic construït sobre una tecnologia HTML i imatges en format GIF. Les actualitzacions s’havien de fer manualment i generalment només es proporcionava la informació bàsica de la institució. El mecanisme d’interacció més habitual si no l’únic (quan existia) era el correu electrònic. En aquest mateix període es va iniciar la incorporació d’aplicacions off-line (recursos tecnològics accessibles només des de la seu física del museu) per a millorar la documentació i gestió de les col·leccions o per complementar les exposicions permanents o temporals. Aquestes aplicacions consistien en punts de consulta in situ o l’accés al catàleg digitalitzat de la institució. La Fundació per a la història visual de l’Holocaust, que ha enregistrat 51.721 declaracions en vídeo de supervivents i testimonis de l’Holocaust, així com proporcionant còpies analògiques als països on es van realitzar les entrevistes, esta desenvolupant un sistema digital interactiu que permetrà als investigadors consultar per l’ordinador fragments de vídeos digitalitzats de testimonis sobre temes indexats. [Reading, 2003: 67]

10

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

El segon període es va començar a implantar el 1997 i es va consolidar fins l’any 2003. És el que s’anomena Web 1.5 i la principal millora és que les pàgines web es construïen dinàmicament a partir d’una o vàries bases de dades (gestors de continguts). En el cas de les aplicacions tecnològiques off line es van començar a introduir dispositius mòbils per a visites guiades (PDA’s ), audiovisuals immersius i altres recursos tecnològics per a la difusió i la recerca. El darrer període es va iniciar l’any 2003 i és el que s’anomena Web 2.0. El principal canvi és que el web esdevé una plataforma que permet una construcció col·laborativa de continguts per part dels usuaris. De fet Internet es constitueix com un ecosistema informatiu a partir de múltiples aplicacions: Google, eMule, Wikipedia, EBay, YouTube, Skype, Blogger, Twitter, Flickr, Del.icio.us... En l’actualitat ja s’està desenvolupant un nou model tecnològic al web, anomenat web 3.0 que es caracteritza per afegir significat al web i que a proposta de Tim Berners-Lee, el creador de la World Wide Web, s’anomena Web Semàntica8. En aquest terme no tothom està d’acord, especialment quines són les maneres per afegir significat al web. El que sí que està clar és que el web 3.0 es basa en l’aplicació de llenguatges de programació universals que permetran als usuaris buscar, compartir i integrar informació de forma més ràpida i senzilla. Així, mentre que el web 1.0 es podria concebre com una sèrie de persones que es connectava a Internet, i el web 2.0 com persones que es connecten amb altres persones, creant xarxes socials per mitjà d’Internet, el web 3.0 consisteix en aplicacions web connectant-se a aplicacions web per millorar l’experiència de les persones. En el món del Patrimoni cultural, tot just s’ha entrat en el model web 2.0 i de forma encara molt incipient. La majoria de centres analitzats encara estan concebuts sobre el model web 1.0 i 1.5 i només puntualment els museus estan incorporant elements que permeten l’ús social de la xarxa, fet que cal valorar relacionant-lo amb un canvi de mentalitat. Una dada important a l’hora d’analitzar els projectes és la data en què van ser dissenyats i publicats, quina tecnologia van utilitzar i si han viscut alguna mena de remodelació tecnològica posterior a la seva creació original. Cal advertir que el fet que un web es publiqui en un període determinat no significa necessàriament que incorpori tots els avenços tecnològics de l’etapa. Molts dels webs publicats mes tard del 2003 no incorporaren cap mena de tecnologia social. No obstant, aquesta divisió ens ajuda a emmarcar el context tecnològic en què han crescut els projectes. Si observem en detall el quadre cronològic següent veurem que les institucions més pioneres són arxius i biblioteques nacionals, les quals disposaven d’una important feina prèvia de indexació i catalogació dels seus fons per mitjà de bases de dades digitals accessibles in situ. 8

Vegeu Carvin, Andy (2005) “Tim Berners-Lee: Weaving a Semantic Web” a Digital Devide Network

11

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

No obstant, això no significa que la seva presència a la xarxa sigui la mes completa i innovadora, sinó que partien d’una cultura de digitalització dels fons que els portava a disposar de catàlegs digitalitzats, però no necessàriament adreçats als públic en general sinó a especialistes i investigadors. Quadre cronològic de publicació dels llocs web dels estudis de cas. Institució

any publicació

Context tecnològic

Library of Congress

1990

Web 1.0

United States Holocaust Memorial Museum

1993

Libraries and Archives of Canada

1994

Roho. University of California

1995

Museo da Pessoa. Brasil

1996

Rutgers University

1996

British Library

1997

Imperial War Museum

1997

Yad Vashem

1997

Center for Columbia River History

1998

Migration Heritage Center

1998

Basque Museum

2000

Museo da Pessoa. Portugal

2000

Museum of Person. Indiana

2002

Med Voices

2003

Moving Here

2003

Fortunoff Video Archive

2004

Museu d’Historia de la Immigració de Catalunya

2004

Cité Nationale de l’Histoire de l’Immigration

2006

Imagining Ourselves. IMOW

2006

Katrina’s Jewish Voices. JWA

2006

Musée de la personne. Montreal

2006

Roca Umbert, fàbrica de les Arts

2006

Memory net . Tyne & Wear Museums

2006

USC Shoah Foundation

2006

12

Web 1.5

Web 2.0

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

La gràfica seguent indica el nombre de webs publicades en cada periode per part de les institucions analitzades.

10

9

9

9 8

7

7 6 5 4 3 2 1 0 1990-1997

1997-2003

2003-2008

3.1.3.2. El museu 2.0 Tot i que les primeres tecnologies socials web 2.0 es van iniciar l’any 2003, no va ser fins l’any 2005 que es van començar a introduir en entorns de museus en línia. Nina Simon, en el seu blog Museum 2.09, i juntament amb David Klevan del USHMM explica que és el Web 2.0 aplicat als museus i com es poden aplicar aquestes tecnologies a les exposicions en línia. En destacarem els punts més interessants de la seva presentació Per a Nina Simon, existeixen quatre elements clau del web 2.0 aplicat als museus: 1. El lloc web esta concebut com una plataforma de continguts, no com a proveïdor de continguts. Això significa que el lloc web facilita que es produeixin i comparteixin continguts generats pels usuaris. Segons aquest criteri les exposicions poden actuar també com a plataforma de continguts, permetent que siguin els propis visitants els qui aporten informació (i per tant, contribueixin a la creació de la col·lecció del museu). 2. El web 2.0 ofereix una arquitectura participativa que permet construir una veritable xarxa social entre individus. 3. Tècnicament, el concepte web 2.0 està constantment en construcció i per tant en evolució contínua. Cada nova aportació obre noves maneres de crear xarxa.

9



13

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

4. És un suport flexible i modular que permet un creixement escalonat. També permet que els continguts es distribueixen de forma senzilla en altres plataformes, per mitjà de la sindicació de continguts, els RSS i altres aplicatius. Un exemple concret de com es poden aplicar aquesta tecnologia a les activitats en línia d’un museu ens l’ofereix David Klevan, Cap del servei educatiu del USHMM: 1. Creació de continguts per part dels usuaris, tant afegint comentaris a qualsevol de les entrades de l’Enciclopèdia de l’Holocaust com contribuint a construir la col·lecció en una exposició en línia, com seria el cas de l’exposició en línia Children of the Lodz Ghetto.10 2. Introducció de noves eines com podcasts, blogs, widgets específic a YouTube.

11

d’audio i creació d’un canal

12

3. Distribució de continguts a altres xarxes socials per mitjà d’eines com Del.icio.us, Digg o Facebook. D’altra banda, el Powerhouse Museum ha desenvolupat un sistema d’etiquetatge col·laboratiu de les seves col·leccions, i posteriorment ha posat les imatges a Flickr on s’han enriquit amb noves etiquetes que han bolcat de nou al catàleg del museu.

10

Els widgets son petites aplicacions que permeten que l’usuari pugui interactuar amb altres serveis i informació distribuida a Internet 12 11

14

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

1. Exemple d’incorporació de widgets i ús de podcasts a l’exposició The Nazi Olimpics: Berlin 1936, del USHMM

Imatge provinent del catàleg del Powerhouse Museum tal i com es veu a Flickr. Les etiquetes són les mateixes.

15

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

Tota aquesta transformació ens permet de parlar d’un nou model de museu en línia, el museu 2.0, que estaria orientat a la creació de xarxes socials i a la interacció amb l’usuari. Ho resumiríem en paraules de Nina Simon: Jo crec que els museus tenen el potencial de dur a terme una (r)evolució semblant a la que s’ha produït al web, de transformar-se de ser autoritats sobre continguts estàtics a plataformes dinàmiques de generació i compartiment de continguts. Jo crec que els visitants poden esdevenir usuaris i els museus ser centrals en les interaccions socials. El Web 2.0 en obre oportunitats, però també ens demostra on estan fallant els museus.13

3.1.3.3. La cibermuseologia Totes aquestes transformacions ocasionades per la incorporació de les TIC als museus han donat lloc a nous camps d’especialització i estudi tan des de l’àmbit museològic com museogràfic. Encara que en el món anglosaxó existeix una disciplina acadèmica reconeguda, els Museum Studies, en el nostre país, tot i estar reconeguda “de facto”, encara no gaudeix d’un reconeixement oficial en els plans d’estudis universitaris. Quan el camp d’estudi se centra en les transformacions viscudes pels museus amb la introducció de les TIC no disposem ni tan sols d’un terme comunament acceptat per denominar-les. No obstant, des de la producció científica de diversos investigadors que treballen aquest tema ha sorgit el neologisme “cibermuseologia” que és el que emprarem en aquest treball. No existeix una definició tancada del que és i a què es dedica aquesta disciplina, entre altre motius perquè el propi concepte de “museologia” i “museografia” està evolucionant amb molta rapidesa. Podríem definir com a cibermuseologia “l’estudi dels plantejaments teòrics que guien el disseny, la planificació i construcció dels museus en línia i les seves activitats”. La cibermuseografia seria “l’activitat que, a través de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, fa comprensible un element del museu a un públic, mitjançant l’adequació i el disseny d’un espai i de les qüestions materials o físiques relatives al contingut”. [Roca, 2008]

Existeixi o no una col·lecció física al darrera, el que la cibermuseologia qüestiona són els conceptes de “fons”, “col·lecció” i fins i tot de “museu”, permetent l’existència d’institucions en línia que de vegades ni tant sols disposen d’una col·lecció pròpia. En conseqüència per a la cibermuseografia les necessitats i les demandes dels visitants són fonamentals i dedica tot els seus esforços a incorporar noves formes d’interacció amb ells. La manera com les persones utilitzen les tecnologies dins dels espais del museu segueix uns “tropos” de memòria establerts que son essencialment centrats en les persones i les històries. Això indica que els museus farien bé en explorar críticament altres maneres d’utilitzar les noves tecnologies en les institucions públiques, la qual cosa donaria un major èmfasi en l’agencia ien la

13

Nina Simon. Blog Museum 2.0

16

En primera persona: memoria oral, patrimonio inmaterial e Internet

Laura Solanilla(UOC)

relació entre la identitat de l’usuari en relació a la història apresa i el desenvolupament de les memòries heretades socialment. [Reading, 2003: 68]

La principal producció teòrica sobre la relació entre museus i TIC prové del congrés anual internacional Museums & the Web14, que sorgeix com una iniciativa del sector professional per a compartir i debatre els reptes que la introducció de les TIC esta produint en els museus. La primera conferència internacional Museums & the Web va tenir lloc el mes de març de 1997 a Los Angeles (California) i des de llavors s’ha anat celebrant anualment i posant a disposició dels professionals una importantíssima documentació fruit de les ponències i comunicacions fetes pels professionals més innovadors del món del patrimoni i que són de lliure accés a la xarxa.

[Aquest document és un capítol de la tesi doctoral de l’autora. Per a la consulta del text complert vegeu: http://www.tdx.cat/handle/10803/9122]

14

.

17