Per que parlem el catala que parlem

Per què parlem el català que parlem?

Centrant-nos a Catalunya, he de dir que durant molts anys hem viscut en una mena d'oasi el qual passava pel món polític on ens pensàvem que vivíem en un país que ja hem vist que no acaba de ser ben bé un país i amb una classe política que tampoc és el que ens pensàvem. Aquest oasi també s'estenia a l'ús del català, llengua que molts creuen plenament normalitzada.
Tothom que llegeixi aquest article i que parli més d'una llengua, sabrà què és parlar una altra llengua. Els que estem avesats a parlar català, quan alguna vegada parlem en castellà, se'ns escapen catalanades, ja siguin paraules o calcs d'estructures. Ja no cal dir que quan la llengua que intentem parlar és més diferent que la nostra inicial, el calc d'estructures es fa més evident. Això és normal que passi i fins aquí ningú s'ha d'esverar. La qüestió és que si volem aprendre portuguès a Portugal, per posar un exemple, a qualsevol lloc de Portugal viurem amb una immersió lingüística total, quedarem embolcallats –deixeu-me dir aquesta paraula d'ara en endavant– de portuguès i de gent que el parla com a primera llengua –i de vegades com a gairebé única llengua. Així totes les errades que podem cometre parlant el portuguès, la societat portuguesa s'encarregarà de corregir-nos-les. Les que no són socialment acceptades de forma explícita i les que "això no es diu així, però ja t'hem entès" de forma implícita.
Referint-me a l'enquesta dels Usos Lingüístics del 2013 podem veure com l'ús del català com a llengua habitual ha caigut un 10% en deu anys, així en aquests moments un 36% de la població utilitza el català de forma habitual. Tot i això un 80 % de la població afirma saber parlar el català. Per tant, hi ha un 44% de la població que no fa servir gaire o gens el català, malgrat saber-lo parlar. Com bé sabem, una llengua que no s'utilitza o s'utilitza poc no només no serveix per a res, sinó que es rovella. Per tant, ens podríem preguntar quin català parlen aquest 44% de la població. A més, continuant amb l'enquesta, el 36 % de la població se sent identificada amb el català, xifra que coincideix amb la de la gent que el fa servir habitualment. Per tant, com podem embolcallar, ja no els nouvinguts, sinó els que són d'aquí? Representa que els que tenim el català com a llengua familiar, en condicions normals, hauríem d'absorbir els nouvinguts, als quals hauríem d'ensenyar català de forma implícita i explícita. La realitat, però, és que gran part de la població de Catalunya que parla el català –quan el parla– no té aquesta llengua com a primera llengua i arrossega una sèrie calcs de la seva primera llengua que ningú s'encarrega de corregir ni que sigui de forma implícita, perquè no som prou gent, però a més, perquè el coneixement del català entre els que tenim aquesta llengua com a familiar són força fluixos perquè la història és la que és. Llavors, què passa? Doncs que en comptes de ser nosaltres qui influïm sobre el català dels altres, són els altres que influeixen sobre el nostre català, som nosaltres els embolcallats per un català que –deixeu-m'ho dir– és poc genuí on es perden tota una sèrie de matisos que són inexistents en castellà i que molts catalanoparlants natius acaben perdent perquè l'ambient ho tolera, perquè l'ambient no sap prou català. Així ens trobarem catalanoparlants de soca-arrel que ja no diuen els pronoms febles, que tenen dificultats en fer les esses sonores, que ja no s'eixuguen les mans i que tot ho escolten, per dir quatre exemples. La pèrdua de matisos i de vocabulari és sens dubte un empobriment de la llengua.
Tot plegat és un problema demogràfic de difícil solució. Els catalanoparlants sempre hem sigut pocs i hem tingut unes allaus de nouvinguts que a qualsevol país haurien representat un problema d'integració en termes culturals i lingüístics estrictament parlant, doncs imagineu-vos quan no es té un país i quan els habitants d'aquest tros de terra no tenen la llengua ben assentada per temes històrics. Per tant, de moment només podem esperar a mantenir aquest 80% de gent que afirma saber parlar la llengua i fer despertar aquest 44% que no l'acostumen a parlar, fent el català cada dia més necessari. Penso que aquella associació que tan mal ens ha fet de a "Espanya en espanyol" en una Catalunya independent ens pots jugar a favor: "a Catalunya en català –i aranès". Ens cal una llengua independent que deixi d'estar subordinada a la llengua castellana. Que encara que perdem certs matisos pel camí –que els perdrem– aconseguim de tenir una llengua que generi vocabulari i formes de dir les coses de manera autònoma, només d'aquesta manera compensarem el que estem perdent ara i podrem continuar dient que el català és una llengua i no un dialecte del castellà.