Olvidado Homero

«La vérité est que les chefs-d'oeuvre du roman contemporain en disent beaucoup plus long sur l'homme et sur la nature, que de graves ouvrages de philosophie, d'histoire et de critique», E. Zola, Le roman expérimental, 1880.
Baudelaire, «L'école païenne», 1852 in Oeuvres complètes, París, Gallimard, Pléïade, tomo II, p. 49.
John Cage, 1956.
Casimir Malevich, 1918. Era la perfecció finalment assolida desprès del Carré noir sur fond blanc de 1915.
«Reading maketh a full man; conference a ready man; and writing an exact man. And therefore, if a man write little he had need have a great memory; if he confer little, he had need have a present wit; and if he read little, he had need have much cunning, to seem to know, that he doth not», «Of studies» Essays, 1597, in Francis Bacon, The Oxford authors, Oxford University Press, 1996, p. 439.
Jean-Paul Sartre, Que peut la littérature? París, UGE, pp. 109 y ss.
L'expressió és de Robert Browning, in Paracelsus, I, 2
( I go to prove my soul!
I see my way as birds their trackless way.
I shall arrive! what time, what circuit first,
I ask not: but unless God send his hail
Or blinding fireballs, sleet or stifling snow,
In some time, his good time, I shall arrive:
He guides me and the bird. In his good time!)
És el que anunciava magistralment la novela de Ray Bradbury (1953) i desprès pel·lícula de Truffaut, Fahrenheit 451 (1966).
Paul Éluard, Au rendez-vous allemand, Paris, Les Éditions de Minuit, 1945.
L'anomenada «era victoriana», i la seva moral estricta, a Anglaterra, es va edificar damunt de la repugnància que inspirava la «barbarie interior»,que és com es designava llavors l'immoralitat proletària. Són les novel·les de Dickens que es recreen en el fang de la misèria de Londres; són també Els baixos fons de Maksim Gorki.
Vegeu, Bergson, «La perception du changement» (1911) in La pensée et le mouvant, PUF, 1934.
Aquesta propietat, explotada fins a la caricatura, dona peu a les teories lingüístiques aplicades al psicoanàlisi.
Marcel Proust, Correspondance, VIII, ed. Kolb, París, Plon, 1981, p. 277.
Vegeu Anti-Platon, 1947
Vegeu, La literatura como bluff (1950) Nortesur, 2009.
Roland Barthes, Leçon, París, Seuil, 1978, p. 16.
«Culture may even be described simply as that which makes life worth living», T.S. Eliot, Notes towards the definition of culture, in Christianity and culture, New York, Harcourt, Brace, 1949, p. 100.
UN MÓN SENSE HUMANITAT(S)
Alain Verjat


Passa amb les humanitats el mateix que amb algunes senyores estupendes i la majoria dels polítics: s'esgoten en la modernitat de la vida que porten, i els hem de rescatar, afanyant-nos periòdicament en restablir, redemostrar la seva virtud, excel·lència, avantatges i indiscutibles mèrits, procurant convèncer a tothom i especialment als més indiferents. Tal és, per tant el propòsit de la meva intervenció.

Es evident que les humanitats han perdut terreny en la nostra societat. Ja ho denunciava jo, anys fà, i en aquesta mateixa casa acollidora, en un homenatge que dedicàrem a en Jaume Magre, de feliç memòria. Les coses, mentrestant, han anat a pitxor, però.

Amb la seva capacitat de proporcionar informació immediata de tot arreu i sobre qualsevol tema, la revolució informàtica ha tingut com a efecte pervers desplaçar el text literari per fer un lloc preferent al text documental. Wikipedia ocupa el lloc de Jules Verne i està lluny el temps en que es llegien les novel·les de Balzac per saber quina era la última moda de París. Per tant, és més ràpid llegir, per desprès «copiar i pegar», un resum de Madame Bovary, amb les opinions crítiques corresponents, que viure l'aventura de la lectura personal, de l'imaginació del món ofert, i de l'impacte que pot tenir sobre les nostres sensibilitats, visió del món i creixement personal.
Naturalment, l'espai ocupat en la premsa per els afers culturals, també tendeix a minvar, quan d'altra banda, l'acceleració numèrica trosseja el nostre temps disponible per la lectura. Per llegir cal tenir temps! I sembla que cada vegada en tenim menys, ocupats com estem en enviar i rebre missatges de tota mena, comunicant a tothom estats d'ànims que, en el passat, ens callàvem o transformàvem en poema.

El mal ens ve de lluny. Cap a principis del segle XIX la mentalitat filològica proclamava que la constel·lació d'una llengua, d'una literatura i d'una cultura (o d'una civilització) configurava una idiosincràsia, és a dir l'esperit ( uns deien el geni) d'una nació. Els estudis de lletres havien de ser llargs i complets, i les humanitats eren la porta d'accès a qualsevol càrrec de responsabilitat, de lideratge, o de prestigi en el país. Leopold Sedar Senghor, gran poeta, va ser president de Senegal, com Georges Pompidou, de França: eren homes de lletres que havien passat per l'ENS. Encara avui, a Anglaterra, és freqüent veure com especialistes en grec arcaïc o en història medieval es transformen en executius de la City, en funcionaris europeus, o en experts financers.
Entenem ara que la globalització no només ens fà menjar espàrrecs procedents de Perú i mongetes verdes de Kènia; ha diluït en una mena de caldo universal, caldo de cultiu que ens fà de cultura, l'associació entre civilització i sentiment nacional. Quan més s'intensifica la nostra pertinença a l'aldea global, més s'esvaeix la nostra capacitat de descifrar les mil al·lusions que comporta el missatge cultural. Per entendre les insinuacions que feien gaudir els membres del saló de la senyora Verdurin, calia ser-hi admès i freqüentar-ho assiduament. Vet aquí, doncs, com el lenguatge cultural ha esdevingut el llenguatge de l'exclusió, com ho poden ser, també els signes de riquesa, l'elegància refinada o l'erudició. Per molts, els rics són odiosos, els elegants pretensiosos, i els savis, pedants.

El món modern, més pragmàtic, valora les activitats rentables a curt termini a les que es té accès mitjançant un saber fer i no un saber o, per millor entendre'ns un coneixement. Per fabricar savates, només cal dominar una tècnica; per dissertar sobre la conveniència de portar savates o no, cal analitzar, ponderar, oposar experiències, i finalment concloure. Els savaters no dubten mai de res. Mentre que els artistes, quan no denuncien les barbaritats del món, fan molestes preguntes o ens donen incòmodes ordres: Coneix-te a tú mateix! I Jo què sé (Montaigne) … Val la pena viure la vida? (Camus).

Hem estat molts anys preguntant-nos què eren les humanitats, senyals que la seva utilitat no només no es qüestionava, sino que calia delimitar el seu camp. Avui, davant de la reiterada temptació d'arrinconar-les i tal vegada de passar-les per la trapa del president Ubu, ens cal, com en el càs de la virtud de les senyores estupendes o dels polítics honestíssims dels que ens parla la premsa cada dia, respondre urgentment a la pregunta «de què ens serveixen les humanitats» en un món globalitzat, tecnificat, digitalitzat, informatitzat, un món enemic de les pauses i amic de les presses, de la rentabilitat i del profit immediat?

Durant molts segles el coneixement dels clàssics, la pràctica d'un estil elegant, sigui literari, musical o pictòric, servien per explorar el món, almenys aquella part del món que escapava al dogma i que les esglésies ens deixaven explorar. Però no tot era qüestió de fe; progressivament la ciència, que estava a l'aguaït, anava conquerint espais abans reservats als humanistes. Els científics despreciàven als somiadors de truites i aquests s'esforçaven en rebaixar els fums ambiciosos dels primers. Mary Shelley publicà Frankenstein o el nou Prometeu, i Jules Verne escriu més de 60 novel·les per ocupar científicament el món de l'aventura i del somni. Jugant a ser el demiurg o prescindint d'ell, així fou com la cultura occidental inaugurà la modernitat. Durant un temps va enlluernar als més fins. Un Baudelaire mateix tingué el seu moment d'entusiasme per les ciències: «Le temps n'est pas loin où l'on comprendra que toute littérature qui se refuse à marcher fraternellement entre la science et la philosophie est une littérature homicide et suicide». I efectivament, hem conegut una literatura suicida, si no homicida, que ha volgut ser objectiva, pura, metòdica, formalista fins a desaparéixer , en una paraula narcisista: foren jocs de mans per despreciar el lector, malifetes de la deconstrucció, de la crisi del subjecte i altres efímeres o discutibles teories, semblants, tot plegat, a la cuina molecular, a cert concert per piano tancat , o pitjor encara manipulat, al Carré blanc sur fond blanc del pintor rus, i tantes altres fugides que, d'alguna manera, ens han portat al punt on som ara, immersos en un món que sucumbeix a la vanitat del paréixer, un món del profit immediat, del desig immediatament satisfet, de la communicació instantània (encara que estereotipada), de l'oci teledirigit, de la dictadura de la moda, del pensament únic ( i limitat), tot de pressa i corrent, tot sense tenir temps per explorar la vida i la realitat. Al perdre les humanitats, no veieu que estem perdent humanitat?
Una vegada més, per tant, tornem a defensar el patrimoni humà, tornem a clamar, si més no en el desert, l'extrema urgència de retrobar les nostres arrels culturals, la noblesa de l'intel·ligència i de l'espiritualitat, el goig de la bellesa, la grandesa de l'home quan pren el temps d'explorar el món que l'envolta i també els seus laberints interiors, tornem a dir perquè necessitem recuperar els grans valors culturals, que l'escola, enlluernada per la tecnologia moderna, ha pensat que no eren importants. Ja ens en havien avisat. L'home pot tornar-se unidimensional ( i llavors ens feia riure: això ho seràs tú!!!…), o «sense qualitats» com preveia Musil.
En contra del buit i de l'instrumentalització que ens amenaça, recordem la saviesa de Francis Bacon: «La lectura fà que l'home sigui complet, la conversa li fà la ment àgil i l'escriptura li ensenya la precisió. Per això, si un home escriu poc, ha de tenir bona memòria, si xerra poc, ha de tenir l'esperit viu; i si llegeix poc, ha de tenir molta astúcia per fer veure que sap allò que ignora». Hipocresia, engany i malicia tenen així un remei: la lectura de tots aquells grans textos que ens fan més llestos, més sincers i més bones persones.
Ja ho sabem des d'Aristòtil: només aprenem amb la mimesis és a dir la representació o la ficció (i no la simple imitació). Més endavant, a la Poètica, el filòsof contempla la catarsis, que és purificació o, millor dit, purga de les passions, per la seva capacitat de millorar la nostra vida, perquè comporta un valor ètic. La literatura no és una frivolitat, un passatemps, una diversió; és una eina de formació moral. I si ens pot parlar de manera convincent, visceral, és perquè mai tracta de temes generals; al contrari, s'ocupa sempre de cassos particulars, tan particulars com podem ser-ho nosaltres mateixos, éssers irrepetibles. D'altra banda, i encara que sembli una paradoxa, la ficció artística, el temps de la qual està fora del temps, és l'únic mitjà que tenim de sortir de la rutina quotidiana per aprendre l'experiència humana, i la primera i més fonamental de totes les experiències, aquella on ens va la vida, que és la experiència del temps. Proust hi va dedicar tota la seva obra i ens ha deixat un monument pedagògic que comença amb la paraula «Sovint…» i acaba amb la paraula «Temps».

A partir del romanticisme, i una mica abans amb l'Il·lustració, hom pensava que les humanitats, i especialment la literatura, no només eren una bona manera d'ensenyar agradablement (castigat ridendo mores) sinó un remei contra l'alienació de l'individu respecte de l'autoritat, i particularment, pensava Voltaire, de l'obscurantisme religiós. Les arts, és cert, exigeixen la tolerància, és a dir la justícia, i la lectura és una introducció a l'autonomia personal. L'imatge del nen que llegeix sota els llençols, amb una lot, és la de qui s'allibera de l'autoritat parental, dels horaris obligats, de les seves rutines. Però, al mateix temps, aquesta llibertat descoberta i gaudida té com a contrapartida l'aprenentage de la responsabilitat. Llibertat i responsabilitat foren, en temps de la Revolució, els dos pilars sobre els que s'edificà l'escola republicana. Cal pensar que els fracassos de l'escola d'avui tenen, al menys, una explicació en la pèrdua d'aquests dos valors que la lectura inculcava. Els enemics declarats dels canvis que portarien al món modern, com Chateaubriand, ja sabien quin podia ser el poder alliberador de la educació, quan declarava: «Sí, sí, ensenyeu-los a llegir… al final els haureu de matar!» Com així ha sigut al llarg de les successives revolucions i guerres que el segle XIX ha conegut i que el poble ha finançat amb la seva sang. I si avui som molts els que anyorem l'ideal pedagògic desalienador és, tal vegada, perquè constatem que tot es fà per convertir els centres d'ensenyament en uns llocs en els que el futur ciutadà queda condicionat de cara al futur incert que l'espera. I aquest món sense humanitats al naixement del qual assistim desesperats, no escolta ja a Sartre qui proclamava, en 1964, «si bé no hi ha cap llibre que pugui evitar la mort d'un nen […] té el poder de salvar-nos de les forces d'alienació i d'opressió».
Ho repetía jo incansablement als estudiants: la literatura sempre està a l'oposició. Sempre s'escriu en contra de quelcom o d'algú, i de vegades en contra d'un mateix. Quan agafo la ploma, «I go to prove my soul», vaig a posar a prova la meva ànima . I quan llegeixo faig el mateix trajecte militant. Tenia raó Chateaubriand: la literatura té el poder de fer que un s'amotini contra el poder. És l'únic contra-poder sobre el que l'individu pot comptar, i que pot controlar, perquè només depén d'ell. La literatura és així la millor amiga de la llibertat i la pitjor enemiga dels governants. Això té una gravíssima conseqüència: quanta més llibertat hi ha a la societat, menys motius té la literatura d'oposar-se i per tant d'existir. I arribem a aquesta paradoxa insoportable: els progressos de la democràcia, ara mateix, en plena postmodernitat, van matant la literatura i les arts perquè els banalitza i així ens priva de poder-les utilitzar en la nostra construcció. Llavors queden els excessos patètics de l'artista que intenta cridar l'atenció. Quan llegir ( o pintar, o escolpir, o cantar) era subversiu , viviem millor, perquè erem més lliures i, goso dir, més intel·ligents: l'opressió ens ensenyava el valor de la paraula llibertat, com, en plena ocupació alemanya de França, el poeta Paul Eluard, ens ho subratllava.
Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer,
Liberté.

Però el nostre món és fill de terribles guerres i de l'insensatesa que s'ha abatut sobre les nostres pobres il·lusions. Si la primera guerra mundial s'havia atacat al físic, i produït més morts i mutilats que mai abans, la segona s'atacà sobretot als nostres principis morals, sigui amb l'horror dels camps de concentració, sigui amb l'altre horror, aquell que s'inaugurà a Hiroshima. L'harmonia universal, que podia cantar la literatura i la música, que la pintura ens donava a contemplar, és ja un munt d'escombràries. I només la podrien restaurar l'art i les humanitats. És el nostre únic remei. És ben cert que té efectes secundaris: Don Quixot i Emma Bovary varen enfermar de literatura, i Rimbaud per poc hi deixa la pell. Però en conjunt, al llarg dels segles XIX i XX, les humanitats varen proposar un ideal estètic i ètic en base al qual es podia creure en el progrès. Prou que es va criticar aquesta recuperació d'una activitat en principi desinteressada i que acaba treballant pel poder i les classes dominants, fent de guia del poble. Els partidaris de l'art per l'art, i desprès tots els aristòcrates de l'estètica, pretenien preservar els poders tangibles de les humanitats, dels poders amagats o fàctics que els volien recuperar en benefici d'una ideologia o, pitjor encara, de la seva absència clamorosa en el discurs dominant..

Però encara queden més poders amagats al text literari. En la seva forma més densa, la poesia, podia, segons ens indicava Mallarmé «donar un sentit més pur als mots de la tribu». Celebrem aquí els versos de Màrius Torres, de Salvat-Papasseit, d'en Foix o d'en Ferrater, d'en Riba o d'en Carner, de tants i tants músics de la paraula que ens han ensenyat el llenguatge dels ocells, els misteris de l'entusiasme i de la desesperació, la bellesa del món i de la vida, el temps que passa i que no passa, l'amor que ve i que se'n va, i la mort que s'apropa. Ja es veu com, caminant pel cami de la poesia, la música literària es transforma en filosofia de vida i visió del món. A principis del segle XX, Bergson ens explicava que l'art posa de manifest, en la natura i en les ments, fora i dins de nosaltres, coses que s'escapen dels nostres sentits i de la nostra consciència; ens adonem de pensaments i d'emocions que guardàvem feia molt de temps a dins nostres i ens eren invisibles. Com una imatge fotogràfica que quedava per revelar amb el producte adïent.
Així, desprès de servir-nos de filosofia quotidiana, la llengua poètica ens apareix ara com una hermenéutica, una eina que pot revelar realitats i veritats immanents, latents, semblants a l'infinita energia que dorm en l'intimitat de la matèria. El poder de la paraula es pot despertar quan el poeta gosa visitar els seus marges. Proust escribia a la Sra Strauss: «L'única manera de defensar la llengua francesa, és atacar-la». És el que fà Joyce a Ulises i més encara a Finnegans Wake, com fà Faulkner, i ho farà també Céline, cada vegada més, en les seves succesives novel·les: i ha molt camí per fer quan s'arriba al final de la nit que és ahont s'acaba allò que es pot dir i comença la poesia de San Juan o de Juan Ramón.
Llavors la literatura, trencant límits, es converteix en un instrument antisistema, una mena d'anti-filosofia en la mesura en que aquesta ens portava a racionalitzar el món i la vida. En front d'un món que, al menys des del positivisme, apostava per la inteligencia, entesa com la suma de la lògica formal i de les ciències, les humanitats donen accès a un camp probablement irracional - que no boig - tal vegada la part més autènticament humana de l'individu. I descobrim que hi ha més d'una forma d'intel·ligència, més d'una manera d'entendre les coses, més d'una realitat que ens pertoca. El francès té l'expressió «ça vous regarde» que hem de traduïr per « es assumpte seu», perdent així la polisemia de l'original, més rica, que significa «això us està mirant, us interpel·la». És a dir, l'art ens fà preguntes, ens obliga a no oblidar-les ja que que reclamen una resposta, que només podem donar nosaltres.
Els escriptors més exigents del segle XX, probablement sensibles a aquest aspecte de la qüestió, varen procurar rescatar la filosofia fent servir la literatura; fou el cas de Bonnefoy, tal vegada de Julien Gracq, gran enemic de la literatura «qui parle pour ne rien dire», la que anomena «la littérature à l'estomac» en un assaig famòs de 1950, segurament de Marguerite Yourcenar i sense dubte de Le Clézio, com de Valéry i de Saint-John Perse, i de Malraux i de Camus.
La necessitat de fer servir, en el nostre món ferit, els poders de l'art, aquell que, segons Nietzsche ens havia de protegir de la mort, desemboca ara en una pràctica diferent del pensament i de la llengua que l'expressa. En front de la llengua obligatòria, la que controlen les acadèmies i els poders, la que ha perdut, fà temps, la seva capacitat d'evocació i es va reduïnt a estereotips cada vegada més previsibles, el llenguatge de l'art, i particularment de la literatura, fà trampa amb la norma i així salva la llengua del servilisme. En la seva Lliçó inaugural al Collège de France, Barthes observava finament: «Aquesta trampa saludable, aquesta manera d'esquivar…que ens permet sentir la llengua sense que el poder s'hi fiqui, …personalment l'anomeno Literatura». Caldrà vigilar que l'escola i l'universitat no ensenyin la llengua servil i la literatura o l'art corresponents, els que porten collar de gos, perquè si ho fés, contribuiria a reforçar el pes del poder sobre l'individu, i creixeria la seva alienació, enlloc de proporcionar-li les eines que poden garantir la seva llibertat i el fan mestre del seu destí. Alerta, per tant, a la manera d'enfocar el nostre discurs humanista, els nostres programes, i les nostres tàctiques d'ensenyament - hauria de dir « de seducció» -, fins ara bastant poc eficients. Però també cal dir, i de manera molt contundent, que l'alternativa, certament còmoda pel poder i potser afavorida per una certa displicència per part nostra, en cap càs pot ser deixar-nos despullar de tot aquest patrimoni, anant-lo arrinconant de mica en mica fins a la seva natural desaparició; en primer lloc perquè tenim el deure de conservar-lo i de fer-ho servir, i en segon lloc perquè tenim la missió de cultivar-lo, enriquir-lo, fer-lo fructificar. La vida no es redueix a la tecnologia que ens distreu i ens fà més petits i vulnerables a proporció del que fingeix aportar-nos, ni tampoc a acumular béns en un compte corrent. De tal manera que, a cau d'orella i caminant de puntetes, m'atreveixo a suggerir que les humanitats, abans privilegi de minories benestants, són també un camí cap a l'espiritualitat, la trascendència, l'inexcusable deure de superació que dona sentit a la nostra existència.
No sóc certament l'únic en fer crits de Cassandra! Fà temps que Jordi Llovet, i fà pocs dies Carles Miralles, companys de l'Alma Mater, estan posant l'alarma en vermell. L'un es desespera al veure que perdent les humanitats perdem tots els valors que comporten; l'altre senyalava que la part visible del nostre iceberg s'ha mercantilitzat i per tant ja no val res, mentre que la part submergida passa desapercebuda per la majoria.
Però els fets són tossuts. Tot i que alguns petimetres de la cultura d'avui creuen que l'idea de redempció per les humanitats fà pudor a romanticisme d'abans d'ahir, qui negarà que totes les arts formen la nostra personalitat, fan la nostra educació sentimental, desperten la nostra sensibilitat. I és així perque reuneixen l'anàlisi de les relacions sempre particulars entre creences, emocions, imaginació i acció de l'ésser, és a dir la totalitat dels aspectes diversos de la naturalesa humana, tan complexe, canviant i diversa que només es pot copsar en la seva singularitat. Així és com podem accedir a l'experiència d'altri, tan diferent que podria ser incomprensible. Un gran poeta com T.S Eliot podia dir - fà mig segle, quan la crisi que patim encara no havia esclatat - que la literatura feia que la vida valgués la pena ser viscuda!
…I s'entén, el text literari em parla de mi i dels altres; m'incita a la compassió, a l'identificació al seu destí: compartim penes i alegries en una cerimònia fusional que s'anomena lectura.

Així és, per tant, com una obra d'art ens pot canviar la vida, sense que puguem saber com ni perquè. En contra del pensament prefabricat, de les idees manipuladores que destil·len els mitjans de comunicació, de les modes, i entre elles, les pitjors, que són les intel·lectuals, en contra de tot el que ens aparta d'allò més essencial, i que, al capdavall, ens aparta de nosaltres mateixos, les humanitats ens inviten, com feia Nietzsche a Així parlà Zaratustra, a convertir-nos en allò que som, a conquerir la nostra plenitud. Qui s'atrevirà a fomentar-ne la desaparició?
PAGE 6