Objectius i paradigmes a la rehabilitació de barris a Catalunya (1979 – 2008

DUOT – ETSAB – UPC

Objectius i paradigmes a la rehabilitació de barris a Catalunya (1979 – 2008)

Gustavo Pires de Andrade Neto Màster Oficial en Urbanisme Tesina de Màster Tutor: Ferran Sagarra i Trias Juliol de 2009



Universitat Politècnica de Catalunya Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori



Objectius i paradigmes a la rehabilitació de barris a Catalunya (1979 – 2008) Gustavo Pires de Andrade Neto (Tesina de Màster) Tutor: Ferran Sagarra i Trias Juliol de 2009

“Esta ciudad que pasa por tantas adversidades y metamorfosis, desde sus núcleos arcaicos similares a los de los pueblos, esta forma social admirable, obra exquisita de praxis y civilización, se deshace y rehace a sí misma ante nuestros ojos”. Henri Lefebvre, El Derecho a la Ciudad





1

Agraïments Voldria agrair a les persones que em van acompanyar durant la meva vida acadèmica i que directa o indirectament van contribuir amb el resultat d'aquest treball. Que tots, encara que no citats nominalment, se sentin agraïts. Vull agrair molt especialment al professor Ferran Sagarra i Trias, el meu tutor, pel suport i incentiu rebut des que em vaig interessar a investigar el tema que va donar origen a aquest treball. Agraeixo també als arquitectes Rosa Maria Cànovas, de l’Ajuntament de Girona, i David Martínez García, de l’Ajuntament de Badalona que, amb molta disposició, han prestat valuoses declaracions per al meu treball. A les meves amigues Sonia Camallonga González i Eva Suárez Castro per l'ajuda en la revisió del text i tractament d’imatges. Encara que aquest treball hagi comptat amb el suport de tots els citats, assumeixo tota la responsabilitat per eventuals errors que hi constin. Aquest treball no hauria estat realitzat sense el suport del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya, a través de la beca Debeq-AGAUR, que he gaudit en els estudis del Màster Oficial en Urbanisme a la UPC – de l’octubre de 2007 al setembre de 2009.



2

Resum Aquest treball analitza els objectius i paradigmes a la rehabilitació urbana a Catalunya. L’àmbit de la investigació són els barris que presenten dèficits de qualitat urbana importants i els projectes per a la seva transformació. S’analitza de manera més objectiva l’àrea metropolitana de Barcelona, on es concentren els casos de barris amb necessitats de rehabilitació, és a dir, barris que presenten dèficit de qualitat urbana, insuficiència o manca de qualitat de la urbanització, dels equipaments, de les xarxes viàries, de les xarxes de sanejament i de l’espai públic així com degradació progressiva de l’edificació i presència d’infrahabitatge. El període estudiat coincideix amb la recuperació dels Ajuntaments democràtics el 1979 fins l’actualitat, i correspon al període en que la intervenció sobre l’habitatge s’ha centrat sobre la millora de l’hàbitat. L’evolució dels objectius i continguts a la rehabilitació urbana a partir de la redemocràcia passa per la reforma interior de barris amb èmfasis en l’espai públic, característica de les primeres intervencions i sovint associades a la gènesi de l’anomenat “model Barcelona” – com s’ha donat a conèixer l’intens procés de transformació urbana que ha consolidat Barcelona com una referència urbanística a nivell internacional -; per les intervencions de major calat, com a grans remodelacions, representants del “període olímpic”; i condueix a l’emergència de polítiques urbanes “d’intervenció integral” i la incidència del discurs de la sostenibilitat ambiental en la rehabilitació, ja al final dels anys noranta. Les rehabilitacions acollides en els PERI, en el Programa de Remodelació de Barris i a la Llei de Barris corresponen als diferents paradigmes en les rehabilitacions que són objecte d’aquesta recerca, a més d’algunes altres rehabilitacions més específiques, també d’iniciativa pública, que no s’enquadren en aquests casos. Els casos de rehabilitació urbana estudiats corresponen a diferents tipologies de barris, que estan classificats en quatre grups principals: barris d’urbanització marginal; malles urbanes precàries (que inclouen barris com eixamples de baixa qualitat i “ciutats-jardí” econòmiques); polígons d’habitatge; i nuclis antics. Els projectes de rehabilitació són analitzats a través de les propostes que intervenen en la inserció i articulació urbana; en l’espai públic i sobre el sistema edificat, resultant més visible les distintes lògiques presents. En les conclusions, es presenten algunes valoracions i consideracions sobre els límits i potencialitats dels projectes de rehabilitació urbana per fer front a les múltiples necessitats dels barris. Paraules clau: barris, regressió urbanística, rehabilitació urbana, intervenció integral, llei de barris.



3

Llistat de sigles ADIGSA – Administració, Promoció i Gestió, SA AMB – Area metropolitana de Barcelona CIAM – Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna GATCPAC – Grup d’arquitectes i tècnics catalans per l’arquitectura contemporània INV – Instituto Nacional de Vivienda OSH – Obra Sindical del Hogar PERI – Pla Especial de Reforma Interior PGM – Pla General Metropolità PMH – Patronat Municipal d’Habitatge PMV – Patronado Municipal de Vivienda UVA – Unidad Vecinal de Absorción





4

Índex Introducció Objectius Hipòtesis Metodologia Antecedents Motivació Capítol 1: Els barris i la seva transformació











13

1.1. Orígens i desenvolupament dels barris amb necessitats de rehabilitació a Catalunya: 1.1.1.

1.1.2.

Els barris amb necessitats de rehabilitació a l’Àrea Metropolitana de Barcelona 1.1.1.1. El fenomen del barraquisme i els orígens de la urbanització marginal 1.1.1.2. El polígon d’habitatge com a paradigma d’intervenció 1.1.1.3. Les primeres rehabilitacions 1.1.1.4. Nous reptes urbans del començament del segle XXI Els barris amb necessitats de rehabilitació a l’àmbit català

1.2. Els barris amb necessitats de rehabilitació: 1.2.1.

1.3. La rehabilitació dels barris: 1.3.1.



















47

Tipologies de barris amb necessitats de rehabilitació









Alguns antecedents de la transformació urbana

Capítol 2: Les lògiques a la rehabilitació de barris a Catalunya entre 1979 i 2008





2.1 “Rehabilitar el centre” i “monumentalitzar la perifèria” 2.2. Les intervencions amb visió estructural i estratègica – el canvi d’escala 2.3. Les polítiques d’intervenció integral 2.4. La incidència del discurs de la sostenibilitat ambiental en la rehabilitació urbana

Capítol 3: Els projecte de rehabilitació urbana













53



62

3.1. La rehabilitació com a projecte urbà 3.2. Els continguts del projecte de rehabilitació urbana 3.2.1 L’articulació i la inserció urbana 3.2.2 El projecte de l’espai públic i l’adequació dels aparcaments 3.2.3 La intervenció en el sistema edificat

Capítol 4: Estudis de casos de rehabilitació de barris a Catalunya





Els barris fronterers de la Serra d’en Mena (Santa Coloma i Badalona) Ca n’Anglada (Terraassa) Can Jofresa (Terrassa) Sant Cosme (El Prat del Llobregat) La Mina (Sant Adrià del Besòs) El Barri Vell (Girona) Conclusions



















129

Bibliografia



















132



5



Introducció Actualment s'estan executant a l'àrea metropolitana de Barcelona i arreu de Catalunya, diversos projectes de rehabilitació d’àrees urbanes que pateixen problemes urbanístics importants. Són els casos d’algunes àrees d'urbanització marginal amb autoconstrucció d’habitatges, extensions suburbanes fetes sense planificació ni una dotació d'equipaments adequades, així com alguns polígons d'habitatges molt segregats, a més de nuclis històrics de les ciutats i pobles catalans que presenten manca de conservació. En aquests barris, hi conflueixen sovint problemes de naturalesa diversa, com problemes ambientals i manca de cohesió social i de desenvolupament econòmic local, que són al mateix temps causa i efecte dels problemes físics del barri, reforçant el context negatiu i afectant directament la qualitat de l’hàbitat. Les raons històriques en que aquests barris es van crear i desenvolupar van generar dèficits urbanístics persistents, com són típicament la segregació urbana, la difícil accessibilitat viària i al transport públic, la manca d’espais públics i de dotació d’equipaments, la gran incidència de diferents tipus d’infrahabitatge; a més de la manca d’activitat comercial i altres serveis, i de la inseguretat urbana i la concentració de grups de ciutadans amb necessitats especials, com a immigrants nouvinguts. Aquests problemes es relacionen sovint amb el ràpid procés d’urbanització en motiu de l’allau migratòria que va rebre Catalunya, i de manera més concentrada l'àrea metropolitana de Barcelona, als anys cinquanta i seixanta. L’accelerat creixement urbà d’aquest període va desencadenar l’aparició d’innumerables barris de barraques, a més del problema de les urbanitzacions marginals, amb ocupacions de caràcter irregular, que van formar zones amb baixa qualitat urbana. La solució adoptada va ser la construcció massiva de polígons d’habitatge, el que va aconseguir eradicar el “problema del barraquisme” quasi totalment, però sovint aquests polígons presentaven problemes com segregació urbana, manca d’infraestructures, d’equipaments i serveis i fins i tot patologies constructives, el que va generar la demanda per millores. Paral·lelament, mentre la ciutat creixia en extensió amb urbanitzacions i polígons perifèrics, molts dels centres històrics de ciutats i pobles catalans patien de problemes de conservació, presentant progressivament casos de despoblació i pèrdua d’activitats, situacions d’insalubritat, a més d’edificis de considerable valor arquitectònic amb patologies constructives. Tot i que algunes obres de millories urbanes als barris van començar en el període franquista, aquestes es van tornar més efectives a partir de l’arribada dels nous governs democràtics el 1979, i en aquest moment van ser motivades sobretot per les reivindicacions ciutadanes, organitzades a través de les associacions de veïns. La reforma interior de barris va ser característica de les primeres rehabilitacions de la redemocràcia, i sovint va ser associada a la gènesi del “model Barcelona”, com es va anomenar el conjunt d’actuacions urbanes i arquitectòniques, amb gran quantitat i qualitat, que van convertir el procés de renovació de la capital catalana en un model d'intervenció urbana. L'acció pública de les noves administracions va buscar evitar la segregació de les zones perifèriques promovent intervencions en els teixits urbans amb èmfasis en la intervenció a l’espai públic i intentant dotar aquestes zones d’una urbanitat equivalent a altres parts de la ciutat,. En aquest sentit van actuar els “Plans Especials de Reforma Interior” – PERI. Els PERI van ser la principal figura del planejament urbanístic utilitzat en la rehabilitació de barris



6

consolidats als anys vuitanta i noranta, amb aplicació tant a nuclis històrics, als polígons d'habitatge i en processos d'ocupació marginal, establint mecanismes per a la seva transformació. Com a exemple, a la ciutat de Barcelona, el nou Ajuntament democràtic va impulsar els PERI com a paradigma d’intervenció, tenint com a lema rehabilitar el centre i “monumentalitzar la perifèria”. En general, les accions sobre els nuclis antics van implicar l’ordenació dels sistemes viari i d’espais lliures, afavorint l’articulació entre els espais públics, comptant també amb accions d’habitatge, com la rehabilitació d’edificis i algunes operacions localitzades d’esponjament. En aquell moment, el centre històric de Barcelona mancava de renovació dels edificis i d'infraestructures urbanes més modernes. A més a més, no hi havia prou espai lliure com a altres barris a la ciutat, el que també es considerava com a dèficit qualitatiu. Les grans intervencions urbanes que s’hi van promoure van comptar amb una important inversió pública (al començament) i privada (després “d’engegat el procés de transformació urbana). Molts polígons d'habitatge construïts no gaires anys enrere van presentar problemes qualitatius i també 1 es van haver de rehabilitar, o fins i tot, remodelar , tot i que les polítiques de renovació o rehabilitació sistemàtica dels polígons vindria posteriorment, als anys noranta. Amb les rehabilitacions es buscava resoldre el dèficit qualitatiu que presentaven els polígons promoguts a través de les polítiques d’habitatge del període anterior. Cap al finals dels vuitanta, a partir de la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics que serien realitzats el 1992, es van generalitzar les intervencions urbanes a l’àmbit metropolità, que van ser reforçades, relacionant-se amb projectes que implicaven grans transformacions i que tenien una visió més estratègica. La nova orientació de les intervencions va tractar de reestructurar la ciutat de manera estratègica, de cara als Jocs Olímpics amb l'objectiu de que totes les intervencions coordinades revertissin de manera global sobre la ciutat. L’evolució dels casos de rehabilitació urbana i del mateix “model Barcelona” va donar origen a una generació d’intervencions de major calat i visió més estructural, com grans obres d’infraestructures i remodelacions amb efecte sobre la integració i continuïtat urbana. Es van crear obres d’infraestructura i millorar l’accessibilitat, destacant-se la construcció de les “rondes”, que van ajudar a vertebrar l’àmbit metropolità de Barcelona. Al començament dels 90, a l’àmbit de la Generalitat, es va implementar el “Programa de Remodelació de Barris”, amb l’objectiu de resoldre les situacions de degradació física als polígons d’habitatge més precaris, que al mateix temps presentaven fenòmens de marginació social. Bàsicament, aquestes remodelacions consistien en un procés de substitució total d’habitatges en àrees consolidades (les intervencions es van aplicar majoritàriament en polígons d’habitatge de promoció pública, amb no gaires casos de polígons privats en que la renta dels seus veïns no els permetia rehabilitar els edificis) que al cap dels anys havien esdevingut obsolets, amb patologies estructurals. En aquests casos, l’alternativa preferent per la rehabilitació s’havia demostrat tècnica i econòmicament inviable. A més, la substitució no significava només la construcció de nous habitatges dignes per a reallotjar els veïns de les àrees afectades, sinó la possibilitat de recosir el seu teixit, millorant la seva inserció a la ciutat i actualitzar les infraestructures, equipaments i serveis. Més al finals dels noranta sorgeixen altres iniciatives de rehabilitació urbana, com el Programa URBAN, creat a instàncies de la ciutat de Barcelona i que es va generalitzar a l’àmbit de la Unió Europea, subvencionat pel fons comunitari. Aquest programa va donar origen a les primeres “intervencions

1



El 1985, la competència sobre el patrimoni públic d’habitatges va ser transferida per l’Estat del “Instituto Nacional de Viviendas”

7

integrals”, representatives d’un nou paradigma a la rehabilitació i que combinen accions urbanístiques i socials. En els últims anys, la dinàmica urbana ha ensenyat de manera més visible alguns fenòmens, com l’envelliment de la població, l’augment de la població estrangera, situacions que afecten directa o col·lateralment als barris i que, si bé ja existien anteriorment, s’han tornat més greus i encara no havien rebut la deguda atenció per part de les administracions en els programes anteriors, quasi sempre enfocats en intervencions físiques. Aquests fenòmens se sumen a la degradació progressiva de l’edificació i a la persistència d’alguns problemes urbans. La mirada cap als nous reptes socials barrejats amb els antics problemes físics han generat la recerca per estratègies que integressin programes urbanístics i socioeconòmics i han motivat una nova generació de regeneració urbana de marcat caràcter “integral”. A més del citat programa URBAN, de caràcter semblant actua el “Programa de Barris”, també conegut com a “Llei de Barris, creat el 2004, actualment 2 en la seva sisena convocatòria, amb intervencions en més de 70 barris a Catalunya” . En la pràctica, aquestes intervencions “holístiques” són projectes per parts específiques de la ciutat que inclouen algun component urbà, però que ja no és l’únic, sinó que sovint està coordinat a les vessants social, econòmica i ambiental. Així, les intervencions guanyen en complexitat, reconeixent preexistències (la trama urbana i l’edificat), intervenint en l’espai públic, millorant la inserció i l’accessibilitat urbana i promovent la barreja de funcions i a més, passen a preocupar-se amb temes tan variats com la sostenibilitat energètica, el desenvolupament econòmic local, la inserció laboral, “l’incivisme”, el control del narcotràfic, la cohesió social, les qüestions de gènere, etc. Busquen incorporar aquestes zones a la dinàmica de la ciutat i també els seus veïns a la ciutadania. De manera particular, entre les opcions de l’urbanisme en els últims anys es destaca la preocupació mediambiental, que ha passat a integrar també els projectes de rehabilitació urbana, incidint en projectes d’intervenció integral, o fins i tot conduint els processos de transformació. En aquest sentit es realitzen intervencions urbanístiques basades en el concepte del “desenvolupament sostenible”, donant origen a projectes de “barris sostenibles” o de “barris ecològics”, per exemple. En general, aquests projectes comparteixen el repte de conservar el medi ambient i de reduir el consum energètic, millorant l’eficiència energètica. El compromís de la sostenibilitat no considera només la millora urbana en el temps present, sinó la garantia de la qualitat de vida per a les generacions futures.

Objectius aquest treball pretén analitzar els objectius i paradigmes a la rehabilitació de barris a Catalunya a partir de l’arribada dels nous Ajuntaments democràtics i deduir experiències generals d’aquestes intervencions. Algunes preguntes que han motivat la recerca són: Com són els barris amb necessitats de rehabilitació a Catalunya? Quins són els objectius i continguts dels projectes per a la seva transformació? i Com els models d’intervenció han anat canviat en aquest període? L’àmbit de la investigació són els projectes de rehabilitació de barris realitzats a Catalunya, analitzant de manera més objectiva l’àrea metropolitana de Barcelona, on es concentren els casos de barris amb necessitats de rehabilitació i molts dels projectes per a la seva transformació més significatius. El període estudiat, que coincideix amb la recuperació dels Ajuntaments democràtics el 1979 fins

2



Es tracta de la Llei 2/2004 de 4 de juny de2004.

8

l’actualitat, correspon al període d’intens procés de transformació urbana que ha consolidat Barcelona com una referència urbanística a nivell internacional. L’evolució dels objectius i continguts a la rehabilitació urbana a partir de la redemocràcia passa per la reforma interior de barris amb èmfasis en l’espai públic, característica de les primeres intervencions i sovint associades a la gènesi de l’anomenat “model Barcelona”; per les intervencions de major calat, com a grans remodelacions, representants del “període olímpic”; i condueix a l’emergència de polítiques urbanes “d’intervenció integral” i la incidència del discurs de la sostenibilitat ambiental en la rehabilitació, ja al final dels anys noranta. Les rehabilitacions acollides en els PERI, en el Programa de Remodelació de Barris i a la Llei de Barris corresponen als diferents paradigmes en les rehabilitacions que són objecte d’aquesta recerca, a més d’algunes altres rehabilitacions més específiques, també d’iniciativa pública, que no s’enquadren en aquests casos. Més que ensenyar una visió “estàtica” dels problemes dels barris i dels seus projectes de rehabilitació, aquest treball s’interessa per investigar l’evolució dels objectius i paradigmes per la que ha passat la rehabilitació de barris en els últims trenta anys, posant en evidència les tendències i inflexions, suposant els canvis en els processos de transformació. La rehabilitació urbana pot presentar diferents objectius, i continguts molt variables, d’acord amb el caràcter de la intervenció que es pretén desenvolupar. Per això, s’ha decidit precisar el camp d’estudi d’aquest treball a la rehabilitació de barris que presenten deficiències urbanístiques de manera persistent, com poden ser caracteritzats els barris que pateixen processos de regressió urbanística, és a dir, barris que presenten degradació progressiva de l’edificació, presència d’infrahabitatge, a més de la insuficiència o manca de qualitat de la urbanització, dels equipaments, de les xarxes viàries i de sanejament i de l’espai públic. D’aquesta manera, els casos de rehabilitació abordats en aquest treball es diferencien d’altres intervencions que promouen la creació de nova centralitats terciàries, grans equipaments culturals o fronts marítims, que són altres modalitats de projectes que transformen la ciutat existent, i han estat molt desenvolupats a les últimes dècades i també presenten les seves especificitats.

Hipòtesis Una mirada sobre els barris que s’estan rehabilitant actualment, i que presenten diferents morfologies, pot suposar que “els barris amb necessitats de rehabilitació presenten distintes situacions dins de les àrees urbanes donant origen a projectes de rehabilitació amb alguns objectius específics”. Concorre amb l’afirmació anterior, una hipòtesis inicial d’aquest treball que és que “la nova generació de projectes de rehabilitació urbana, de caràcter integral i amb preocupació mediambiental com a paradigma d’intervenció, aporta uns continguts propis que es generalitzen en els projectes que corresponen a situacions sensiblement diferents”. Això vol dir que, raonablement, els problemes que cal afrontar a través de mecanismes i projectes per a propiciar processos de millora dels barris tindran variacions d’acord amb les característiques del barri, tot i que alguns elements seran comuns a tots els casos, perquè comparteixen condicions comuns. D’altra banda, cal pensar que una part de l’abordatge comú dels projectes es defineix a priori, influenciada pel model d’intervenció al qual es relaciona i que dóna origen a intervencions semblants en



9

diferents contextos i tipus de teixit urbà. En aquest sentit, es pot dir que les actuals rehabilitacions de barris opten preferentment per intervencions “integrals”, amb creixent interès per qüestions medi ambientals. Igualment, les accions de rehabilitació urbana anteriors, és a dir amb el PERI i el Programa de Remodelacions, per exemple, amb els seus arguments propis, també suposaven unes hipòtesis de projecte invariables en els diferents contextos. En conjunt, la identificació d’aquestes qüestions plantejades a través de l’anàlisi dels projectes de rehabilitació en diferents períodes, ha de permetre una lectura de como els objectius i paradigmes a la rehabilitació de barris han anat canviant en el període estudiat, tenint també com a variable les diferents tipologies de barris.

Metodologia En aquesta tesina s’han analitzat alguns projectes de rehabilitació com una mostra de l’ampli ventall de 3 situacions que pot suposar la rehabilitació de barris . Aquests casos estudiats són només una primera aproximació, ja que en la tesis doctoral es proposa investigar sistemàticament una quantitat major de projectes. La principal referència metodològica d’anàlisi urbanística dels barris que presenten necessitats de rehabilitació són els estudis morfològics desenvolupats en el Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori - DUOT de la UPC, que han tingut la intenció d’analitzar les lògiques dels teixits urbans a partir de la combinació en el temps dels processos de parcel·lació (projecte de sòl) – urbanització (infraestructures) – edificació. La metodologia, que es va donar a conèixer com a “les formes de creixement urbà” proposa una classificació dels teixits urbans en distintes categories, com les files suburbanes, la ciutat-jardí, l’eixample, els polígons i la urbanització marginal. Per a aquest treball, interessen sobretot els estudis sobre les tipologies d’“urbanització marginal” i dels “polígons”, que es consideren clarament com a barris amb necessitats de rehabilitació. Igualment són pertinents als temes estudiats en aquest treball les anomenades “ciutats-jardí econòmiques” i els “eixamples precaris”, que serien variants respectivament de les tipologies de “ciutat-jardí” i “eixample”. (com es veu, els nuclis antics, també considerats com a barris amb necessitats de rehabiltació, seran tractats a part, perquè presenten una problemàtica més específica). La identificació dels processos de parcel·lació – urbanització – edificació, utilitzats en la mateixa metodologia, han permès analitzar el desenvolupament dels barris, a més d’interpretar els projectes per a la seva transformació, a través de la descomposició d’aquests elements en els projectes urbanístics.

Antecedents Aquest treball es proposa com un reflexió sobre la intervenció a la ciutat existent i pretén ser una contribució als estudis en aquest camp de la disciplina urbanística, analitzant de manera localitzada la rehabiltació de barris a Catalunya en les últimes tres dècades.

3

Els casos d’estudi seleccionats presentats a l’annex corresponen a una classificació tipològica dels barris amb necessitats de rehabilitació, que consisteix en reunir-los en quatres grups principals: barris d’urbanització marginal, malles precàries, polígons d’habitatge i nuclis antics. S’han triat sis casos de barris que actualment presenten o han presentat recentment diferents processos de rehabilitació. Tres polígons d’habitatge: Can Jofresa, a Terrassa; Sant Cosme, al Prat de Llobregat i La Mina, a Sant Adrià de Besòs. Un barri de malla precària: Ca n’Anglada, a Terrassa (malla urbana de baixa qualitat); Un barri d’urbanització marginal: Serra d’en Mena, a Santa Coloma de Gramenet i Badalona. I un cas de nucli antic: el Barri Vell de Girona.



10

La investigació s’emmarca en la discussió sobre la transformació i la rehabilitació urbana, que són els elements que focalitzen el camp analític dins les operacions que intervenen a l’interior de la ciutat existent. Aquests temes han estat estudiats de manera consistent a nivell Europeu des dels anys 60, generant diferents línees de recerca i abordatges. Per a aquest treball, s’ha concentrat en la revisió de la bibliografia pertinent, organitzant-la per línees: 1 – relativa a la transformació i rehabilitació urbana (per a una visió teòrica general); 2 – relativa als processos de transformació urbana que van passar Barcelona i Catalunya en les últimes tres dècades (que fan referència a l’àmbit local de la recerca); i 3 – relativa als barris amb necessitats de rehabilitació (que busquen caracteritzar l’objecte d’estudi, amb èmfasis en els mètodes d’anàlisi urbana – les seves tipologies); Tots aquests aspectes relatius a les transformacions urbanes han estat un camp molt desenvolupat en investigacions del Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori - DUOT, que ha estat la font d’una part significativa de la bibliografia de referència. Per a citar la bibliografia utilitzada de manera més recorrent, sense la pretensió d’ensenyar l’estat de la qüestió sobre la rehabilitació urbana, es pot destacar a nivell teòric, sobre la transformació i la rehabilitació urbana: el llibre “Transformació de la ciutat construïda. Instruments urbanístics”, de Navarro i Vilanova, escrit com a material de suport a l’activitat docent del DUOT i que ensenya un recull de teories que tenen com a objecte la intervenció en la ciutat existent. El llibre de Joan Busquets “Evaluación de las necesidades de rehabilitación”, realitzat a mitjans dels anys vuitanta, tracta d’un tema molt pertinent a aquesta investigació, i representa una lectura i anàlisi molt valorosa fins aquell moment. Sobre les lògiques de transformació urbana a Barcelona i arreu de Catalunya es poden citar el llibre “Deu lliçons sobre Barcelona”, de Manuel de Solà-Morales; el text de Josep Maria Montaner “El modelo Barcelona”, que ha estat clau per a construir la periodització dels processos de rehabilitació d’aquesta investigació; i també “El ‘modelo Barcelona’ ¿Una fórmula original? De la ‘reconstrucción a los proyectos urbanos estratégicos (1979-2004)”, de Francisco-Javier Monclús, també sobre el “model Barcelona”. També han estat importants, per la referència a la intervenció integral i la sostenibilitat en el context urbà, la publicació de la Diputació de Barcelona “Ciutats en (re)construcció: necessitats socials, transformació i millora de barris”, que recull textos de diferents autors, a més de treballs recents de Pareja-Eastway i Garcia-Ferrando que aborden el tema des del punt de vista de les polítiques públiques: “Urbanisme i Habitatge com a eines de desenvolupament sostenible” de les dues autores, “Remodelant els barris: reflexions per a una bona pràctica. La Llei de Barris un nou referent per a la regeneració a Catalunya” de Pareja-Eastway i “Retos para un nuevo modelo de intervención en barris: la Llei de Barris de Cataluña (2004). Cambios en las políticas de regeneración urbana” de Garcia-Ferrando. La bibliografia sobre l’anàlisi tipològica dels barris amb necessitats de rehabilitació té com a principal referència diferents investigacions realitzades en el DUOT que han tingut la intenció d’analitzar les lògiques dels assentaments a partir de l’estudi morfològic. Així es pot considerar el llibre “Las formas de crecimiento urbano”, de Solà-Morales, com a punt de partida, on es defineix aquesta metodologia d’anàlisi, molt característica de les investigacions del Departament. Una visió més específica sobre els casos d’urbanització marginal està present en l’estudi de Busquets “La urbanització marginal”. Sobre l’anàlisi dels teixits dels polígons, s’ha de destacar l’obra d’Amador Ferrer “Els Polígons de Barcelona: l'habitatge massiu i la formació de l'àrea metropolitana”. Cal destacar entre la bibliografia utilitzada, les diferents publicacions de Ferran Sagarra que analitzen el sorgiment i desenvolupament dels barris, tals com els llibres “Les cases barates”, “De les cases barates als grans polígons. El Patronat Municipal de l'Habitatge de Barcelona entre 1929 i 1979”, “Acceso a la urbanidad en la región metropolitana.



11

Barcelona Democrática 1979-2005” i el llibre, derivat de la seva tesis doctoral i de caràcter més històric “Barcelona, ciutat de transició (1848-1868)”. A més, una quantitat considerable de publicacions monogràfiques sobre barris i projectes de rehabilitació, publicats per Ajuntaments, per l’Impsol, l’Adigsa, la Generaliat de Catalunya, entre altres.

Motivació La motivació personal per a la realització d’aquesta investigació guarda relació amb els meus recorreguts acadèmic i professional, en que vaig participar d’investigacions sobre política urbana i d’habitatge a la ciutat de São Paulo, a Brasil. Una de les motivacions d’aquesta tesina s'enllaça a una investigació en que vaig participar a la Universidade de São Paulo - USP, que tenia com a objectiu investigar l'accés al sòl urbà i a l'habitatge a la ciutat de São Paulo i establir comparacions amb la ciutat de Rosario, Barcelona i la Regió de la Toscana. Va ser a través d’aquella investigació i la comparació entre el problema de l'habitatge i les solucions proposades en els diferents contextos analitzats que em vaig decidir a investigar la relació entre el problema de l’habitatge i l’urbanisme, a la recerca d’anar més enllà en un dels temes – la rehabilitació urbana. De manera general, es pot dir que la qüestió de la rehabilitació urbana a Brasil competeix amb la idea de l’extensió urbana” en les discussions sobre les polítiques d’accés a l’habitatge, en un context en que encara s’ha de fer front al dèficit quantitatiu de l’habitatge. Tot i així, el tema de la rehabiltació tendeix a ocupar cada vegada major rellevància, com a efecte de l’envelliment del parc d’habitatge existent i perquè és cada vegada més difícil intervenir a les ciutats sinó considerant les preexistències. Evidentment, la identificació del context és fonamental per a que es comprenguin les intervencions desenvolupades d'acord amb les seves condicions específiques, i no es tracta de reproduir sense crítica experiències que, estant bé o malament, no es poden repetir en situacions diferents. Tot i així, conèixer les experiències de rehabilitació urbana a Catalunya i poder gaudir d'aquest coneixement, és un aprenentatge de gran importància. Té la motivació d’aprendre a relacionar, amb una visió crítica i atenta, pràctiques semblants en contextos comparables però diferents, sigueu per la seva diversitat institucional, legal, socioeconòmica o cultural, el que resulta en una experiència d'inestimable valor.





12

CAPÍTOL 1. Els barris i la seva transformació Aquest primer capítol presenta el marc conceptual de referència d’aquest treball. En el primer apartat, s’exposen les condicions locals de l’objecte d’estudi, a través de la presentació del context urbanístic d’aquesta recerca, ensenyant com es van originar i desenvolupar els barris que presenten necessitats de rehabilitació, introduint algunes problemàtiques comuns als casos de rehabilitació urbana realitzats a les tres últimes dècades. L’aproximació urbanística comença amb un breu històric de la qüestió a l’àrea metropolitana de Barcelona, per a tot seguit extrapolar-la a l’àmbit català. El segon i tercer apartats d’aquest capítol emmarquen les dues dimensions, més teòriques, de l'objecte d'estudi d’aquest treball. En aquest sentit, el segon apartat caracteritza els barris que aquest treball considera que presenten necessitats de rehabilitació, presentant una caracterització i classificació tipològica dels diferents barris. A continuació, s’ensenyen alguns antecedents de la transformació urbana. 1.1. Orígens i desenvolupament dels barris amb necessitat de rehabilitació a Catalunya Com s’ha dit, aquest primer apartat exposa les condicions locals de l’objecte d’estudi, contextualitzant els casos de rehabilitació urbana que són objecte d’aquesta recerca. Primerament, s’ensenyen alguns orígens, desenvolupament i transformacions d’aquests barris a l’àrea metropolitana de Barcelona, on el creixement demogràfic i la ràpida urbanització al segle passat van ser més intensos, i a continuació algunes consideracions sobre la qüestió arreu de Catalunya. 1.1.1

Els barris amb necessitats de rehabilitació a l’Àrea Metropolitana de Barcelona 1.1.1.1 El fenomen del barraquisme i els orígens de la urbanització marginal La urbanització accelerada en motiu del creixement demogràfic i de la immigració va ser més important a les dècades de 50 i 60, agreujant les situacions dels barris de barraques, fenomen conegut com a “barraquisme”, en aquest període, tot i que aquest ja era un tema de primera magnitud a Barcelona al principi del segle XX. Ja en aquestes primeres dècades del segle passat, una gran quantitat de casetes petites, molt precàries, les “barraques”, ocupaven part de la muntanya de Montjuïc, del front marítim barceloní i alguns espais intersticials de la perifèria de l’Eixample. Fins i tot abans del segle XX ja existien alguns assentaments de barraques, de caràcter menys urbà, com nuclis de pescadors, casetes i barraquetes d’hortes, en general disseminades als afores de Barcelona i aixecades per necessitats laborals o recreatives, servint com a habitatge temporal. Les barraques podien presentar diverses tipologies i situacions de consolidació, però en general eren habitatges transitoris i tenien dimensions mínimes. Algunes estaven bastides amb materials sòlids, com 4 maó i teula i d’altres eren més precàries, fetes amb fusta i cartró .

4

D’acord amb el text “La barraca. Un microcosmos que mira al carrer” de l’exposició “Barraques – La Ciutat Informal”, del Museu d’Història de Barcelona. Barcelona, 2009.



13

Ja al primer terç del segle XX, l’activitat industrial de Barcelona havia atret grans quantitats de treballadors, augmentant la demana per habitatge popular. Com l’administració no donava atenció al problema de l’habitatge i els propietaris no s’interessaven pel lloguer, en motiu de la congelació de les rendes, es va agreujar la manca d’habitatges. Tot això “provocà un augment dels rellogats i el creixement dels barris de barraques que es triplicaren entre 1914 i 1922, de prop de 1.200 a ser-ne 5 3.600” . En aquestes primeres dècades, la preocupació pública en relació al barraquisme era a més d’un problema d’habitatge també considerat un tema de sanitat, perquè la proliferació de barris de barraques succeïa sense cap infraestructura higiènica, suposant riscos sanitaris. Al setmanari Justícia Social, l’any 1932, Emili Mira, referint-se a les barraques ubicades al Montjuïc, encunyava el terme “barracòpolis”: “A Barracòpolis es desconeixen les comunes i gairebé l’aigua. Els malalts abundants conviuen, sovint en un mateix jaç, amb els seus familiars. Espais incapaços per un sol home, serveixen de vegades per set o vuit i àdhuc dotze. Gent vestida de pedaços, sovint quasi nua. Cares pàl·lides i 6 demacrades” . També en el primer terç del segle XX es van formar “corees”, que eren uns barris d’urbanització marginal que podien presentar orígens diverses, i que es diferenciaven de les barraques per la seva consolidació o expectativa de consolidació. D’acord amb Busquets (1999), les “corees” d’aquest període podien ser originades a partir de la parcel·lació de sòl rústic, és a dir, la reparcel·lació de finques rústiques, generant petites parcel·les i sense elements d’urbanització (entre altres serien els casos del Carmel, La Trinitat i Les Roquetes); originades a partir de la reutilització de certes àrees, com alguns casos d’antigues zones d’oci al Tibidabo, generant barris de baixa densitat en topografia accidentada (com nuclis de barraques a Vallvidrera i Les Planes); i aquelles formades com a utilització alternativa o substitutiva de parcel·lacions tipus “ciutat-jardí econòmiques”, és a dir, seguien el model de “ciutatjardí”, però amb parcel·les de dimensions reduïdes i manca d’urbanització, localitzats a altres municipis 7 de l’àrea metropolitana (són els casos de Torre Baró, La Florida i Fondo de Santa Coloma, per exemple) . Les primeres polítiques d’eradicació del barraquisme i la construcció de les “Cases Barates” L’actuació de l’administració municipal més important en el primer terç del segle passat va ser la iniciativa de “netejar” la muntanya de Montjuïc per a poder-hi celebrar l’Exposició Internacional de 1929. Per a donar espai a l’Exposició, es plantejava eradicar les barraques i allotjar els afectats en “cases barates”. Amb aquesta finalitat, l’Ajuntament va crear el Patronat de l’Habitació de Barcelona, responsable per la construcció dels quatre grups coneguts com a “Barris de cases barates”. Les “cases barates” destinades als barraquistes afectats per la “neteja” del Montjuïc s’ubicaven en el que era la perifèria de la ciutat de Barcelona en aquell període, fins i tot ocupant zones inundables, com és el cas de les cases barates al Besòs. Eren cases de tipus arquitectònic unifamiliar, de baixa densitat, generant conjunts no gaire grans amb rellevància de la forma d'ordenació en planta (morfologia) i la seva relació amb el tipus arquitectònic. Els quatre conjunts construïts van ser: “Eduard Aunós”, ubicat darrera del Montjuïc, en el camí de nostra Senyora de Port, amb 533 habitatges i una escola; “Milans del Bosch” (Bon Pastor), en el camí de Sant Andreu a Sant Adrià, al costat del Besòs, amb 781 habitatges, safareigs públics, escola, guarderia infantil i centre parroquial; “Baró de Viver”, en el camí de Sant Andreu a Santa Coloma, també al costat del Besòs, amb 381 habitatges, escola i guardaria infantil: i “Ramon Albó”, prop dels camins de Vilapiscina i del Frenopàtic, amb 534 habitatges, escola i centre parroquial.

5

D’acord amb el text“El primer barraquisme. Anys vint i trenta”de l’exposició “Barraques – La Ciutat Informal”, del Museu d’Història Barcelona. Barcelona, 2009. 6 Cf. “Barracòpolis” de l’exposició “Barraques – La Ciutat Informal”, del Museu d’Història de Barcelona. Barcelona, 2009. 7 BUSQUETS, Joan. “La Urbanización marginal”. pp. 17-21.



14

La construcció d’aquests conjunts es va fer en el marc de la Llei de cases barates, de 10/12/1921 (ja havia existit una primera llei de cases barates, el 1911), i el Reglament de 8/7/1922, revisats posteriorment en profunditat pels Decrets de 10/10/1924 i de 30/10/1925, que van establir les 8 característiques i condicions d’aquests tipus d’habitatge social . Malgrat la intenció d’eradicar el barraquisme al Montjuïc, l’actuació no va ser suficient per a fer front al problema i en el moment de la inauguració de l’Exposició, el 1929, romanien moltes de les barraques, que es van intentar amagar amb la construcció d’un mur. El problema del barraquisme era estructural i es reproduïa en altres parts de la ciutat, impulsat pel creixement demogràfic persistent, derivat de la 9 immigració. Així, l’any 1929, ja hi havia prop de 6.000 barraques a Barcelona . En la curta durada de la Segona República Espanyola i de la Generalitat (1931-1939) es van proposar algunes mesures per a resoldre el problema de l’habitatge, com la construcció de la Casa Bloc de Sant Andreu (representant del nou tipus edificatori del racionalisme i única actuació concreta del GATCPAC – Grup d’arquitectes i tècnics catalans per l’arquitectura contemporània, que van participar dels CIAM – Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna). Altres com el sanejament de Ciutat Vella (Pla de Sanejament del Raval) i dels nuclis de barraques, així com la municipalització de la propietat urbana el 1937, gairebé no van arribar a posar-se en pràctica per l’esclat de la Guerra Civil (1936-1939). Evidentment, amb la fi de la Guerra Civil espanyola i la instauració del règim dictatorial fascista del general Francisco Franco, tampoc no van tenir continuïtat les propostes urbanístiques i d’habitatge proposades a la Segona República. En els anys següents, les destruccions provocades en la Segona Guerra Mundial (1939-1945) van fer créixer la demana per habitatges. Es calcula que havien estat 10 destruïts uns 4 mil habitatges a Barcelona en motiu de la guerra .





Plànols dels grups de Cases Barates de Eduard Aunós; Bon Pastor, Baró de Viver i Can Peguera; Ubicació dels grups de Cases Barates ; Tipología de les cases Barates del Bon Pastor

8

SAGARRA, Ferran. “De les cases barates als grans polígons”. p.26. D’acord amb el text “El primer barraquisme. Anys vint i trenta” de l’exposició “Barraques – La Ciutat Informal”, del Museu d’Història Barcelona. Barcelona, 2009. 10 SAGARRA, Ferran. “De les cases barates als grans polígons”. p. 27 9



15

El problema de l’habitatge en el postguerra fins 1955 L’actuació sobre l’habitatge a la postguerra és molt determinada per les restriccions econòmiques, període anomenat “autarquia”, en que es va establir el racionament rígid dels recursos materials, en un context d’estancament econòmic del país, amb repercussions sobre les construccions d’aquest període. En aquests anys, l’activitat del sector de l’habitatge és molt reduïda. Tot i així, en la postguerra immediata, torna a créixer l’arribada d’immigrants a Catalunya: “el nombre d’immigrants que arriben a Catalunya durant la dècada 1940-1950 és de 256.731 immigrants, xifra que només és una mica inferior a la que es donava en els anys vint. La ciutat de Barcelona rep durant el decenni uns 165.000 d’aquests immigrants, encara que quasi la totalitat de la resta s’instal·la en el territori immediat de la ciutat (municipis del Baix Llobregat i 11 Sant Adrià – Santa Coloma – Badalona) ”. Amb el creixement de la demanda per habitatges i les restriccions a la seva producció en aquest període “postguerra”, des del punt de vista de l’urbanisme, a Barcelona s’intensifiquen les formes d’infrahabitatge i s’agreugen la misèria i la repressió als nuclis barraquistes. Creixen els nuclis de barraques ja existents i apareixen alguns nuclis nous a punts diversos de la ciutat, com el del Carmel i La Perona, Les Corts, Camp de la Bota i Pekín. Al llarg dels anys 40, segueixen els fenòmens anteriors, s’estenen zones ja ocupades, s’ocupen sectors de sòl urbà intersticial i es densifiquen els habitatges existents (fenomen anomenat “rellogat”) i d’aquesta manera es van ocupant els barris perifèrics de Barcelona. Durant la dictadura franquista, la política aplicada tant en nivell municipal, pel Patronat, com a nivell de l’Estat, pel Ministerio de la Vivienda no preveien la consolidació i rehabilitació de les zones de barraques, orientant les polítiques a l’eradicació del barraquisme i l’allotjament dels veïns en habitatges de nova construcció. Van persistir altres urbanitzacions de caràcter irregular, les “urbanitzacions marginals” però eren més consolidades i no tan precàries quant els barris de barraques. Alguns tipus d’urbanització marginal eren “ciutats-jardí econòmiques” o fins i tot malles urbanes precàries, uns “eixamples de baixa qualitat”, però que van ser considerats amb un nivell mínim d’habitabilitat, motiu pel qual es va decidir mantenir, tot i que van formar zones amb baixa qualitat urbana amb manca d’equipaments i serveis. En àmbit de l’Estat, el 19/4/1939 es crea el “Instituto Nacional de Vivienda – INV” (reglament del 8 de setembre del mateix any), com a organisme autònom del Ministeri de Treball, encarregat de gestionar i finançar la construcció d’habitatges i s’institueix el sistema d’Habitatges Protegits, suposant un canvi en la manera de construir habitatge. La mateixa llei regula l’elaboració dels “Planes Nacionales de Vivienda”, que havien de determinar el nombre màxim d’habitatges que calia construir, així com les seves característiques i localització. Només tres anys després, el 1942, es crea l’Obra Sindical del Hogar - OSH, amb la finalitat de construir habitatges en col·laboració amb l’INV (en els primers anys de l’OSH es construeixen petits conjunts a Sta. M. De Corcó i a Vic, i es fa l’Urbanització Meridiana, a Barcelona, el 1945, per exemple). A Barcelona, el 1945 el nou “Instituto Municipal de Vivienda - IMV” (després Patronat Municipal d’Habitatge) succeeix l’antic Patronat de l’Habitació. Es promou l’ampliació dels antics grups de cases barates i es construeixen diversos grups d’habitatges de dimensions reduïdes i situats en llocs de marginació extrema. La producció d’habitatge del IMV és gairebé irrellevant, només unes 3 mil habitatges entre 1945 i 1952.

11



Segons Maluquer i Sostres, citat per Amador Ferrer in “Els polígons de Barcelona”, 1999, p. 58.

16

A més de l’IMV i de l’OSH, també el Govern Civil de la Província, en una actuació ocasional, construeix un polígon de 906 habitatges, el conjunt conegut com a “Cases del Governador”, al Verdum. El 1949, l’Ajuntament va crear el “Servicio de Erradicación del Barraquismo” per a intentar frenar l’extensió del barraquisme mitjançant el control i la repressió de noves construccions, forçant que els immigrants retornessin als seus llocs d’origen. En aquest context de repressió política, gairebé l’única institució pública amb veu sobre el barraquisme era l’Església, que actuava amb un caràcter paternalista, amb accions de evangelització i “caritat” a diferents barris de barraques. Al començament dels 50, per iniciativa del bisbe de Barcelona, doctor Modrego, es constitueix el “Patronat de Habitatges del Congrés Eucarístic”, amb l’objectiu de construir habitatges socials en una àrea de 16,5ha de terres comprades de la Masia de la família Ros. L’Església Catòlica va promoure el polígon com a esdeveniment des del punt de vista social, en motiu de la realització del XXXV Congrés 12 Eucarístic Internacional a la ciutat de Barcelona. Se suposa que de principi la intenció no era més que una concepció de caritat cristiana, però es va 13 convertir en el més gran polígon d'habitatges construït fins aquell moment , i promogut ocasionalment per l'església i no per la iniciativa privada o per l'administració, com era habitual en aquella època. D’acord amb Solà-Morales (1997, p. 89), els habitatges del Congrés van suposar un “augment de mida dels polígons d’habitatge habituals en les dècades anteriors” (sobretot en comparació als grups de 14 “Cases Barates”) i la “introducció del bloc aïllat”, que seria repetit en molts polígons posteriors . Encara que pesin alguns temes de l'urbanisme modern en el conjunt de les cases del Congrés, aquesta urbanització guarda al mateix temps característiques espacials més tradicionals, com l’ organització a través de places i avingudes. El barri es relaciona relativament bé amb l’entorn i aporta elements de qualitat urbana com l'avinguda central, les places del Congrés Eucarístic (amb 4 torres de 45 metres que marquen els angles de la plaça) i del Doctor Modrego, zones verdes i d’oci, un teatre i dos col·legis. La parròquia de Sant Pius X, que presideix la plaça del Congrés estava inclosa en el projecte original, però sol es va construir més tard. En el total, es van construir 16 illes d’edificis, 258 locals comercials i 2729 15 habitatges .

Ortofoto del barri del Congrés; Vistes aèrees del barri del Congrés



12

Entre 26 de maig i 1 de juny 1952, durant el franquisme, Barcelona va acollir el XXXV Congrés Eucarístic Internacional. La màxima autoritat religiosa que assistió al Congrés va ser el Cardenal Tedeschini, antic Nunci a Espanya durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República, i simpatitzant del govern franquista. En aquest Congrés, 80 països estaven representats, van venir 49 cardenals, 225 arquibisbes, bisbes i abats i 20.000 capellans, religiosos i seminaristes. S’hi van inscriure 300.000 congressistes. 13 El 1952 es va constituir legalment el Patronat i el Pla Parcial d'Ordenació, dels arquitectes Josep Soteras Mauri, Antoni Pineda i Carles Marqués va ser aprovat el febrer de 1953 per l'Ajuntament. 14

SOLÀ-MORAES, Manuel de. “Les formes de creixement urbà”. 1997. p.89. La majoria de pisos tenen 3 i 4 habitacions, alguns 5 i un edifici pensat per a famílies nombroses, 8 habitacions. La construcció va ser en etapes, sent la primera fase lliuri en 1954 i l'última en 1967-68. 15



17

1.1.1.2 El polígon d’habitatge com a paradigma d’intervenció: 1955-1965 Als anys 50, el Pla Comarcal, de 1953, i la “Ley del suelo”, de 1956, van representar l’instrument de caire tècnic i el marc legal en que es va reorientar el creixement urbà del període posterior, dit del “desarrolismo” (1953-1974). El Pla Comarcal i la llei del sòl suposaven nous mecanismes de producció d’habitatge i els creixements van passar a realitzar-se a través de Plans Parcials. Els anys entre 1955 i 1965 van ser el període de major activitat en la promoció pública d’habitatge. A partir dels anys 50, amb la intensificació de la immigració, la població nouvinguda va passar a instal·lar-se a la corona de pobles al voltant de Barcelona (com els barris de Barcelona ja estaven gairebé ocupats, els nouvinguts van haver de buscar localitzacions més perifèriques). Entre els anys 50 i 60, la immigració va mantenir un ritme continuat i creixent a Catalunya – en aquest període van arribar prop de 440 mil persones – 65% de les quals a la ciutat de Barcelona. Com l’oferta d’habitatges assequibles era molt reduïda en el període anterior, la demanda per habitatges seguia creixent. Amb el ritme molt més ràpid de l’arribada d’immigrants, els problemes de l'habitatge també es van accelerar en aquesta dècada. Al mateix temps que es densificaven i s’estenien les zones perifèriques de Barcelona, com nuclis antics i zones suburbanes ja existents, s’iniciava una nova expansió industrial en la corona metropolitana, com a Badalona, Sant Adrià, L’Hospitalet i Cornellà, que reproduïen els creixements suburbans i marginals dels 16 anys anteriors a Barcelona . La baixa activitat de producció pública d’habitatge del període anterior va començar a canviar a partir de l’augment de l’activitat de l’Obra Social del Hogar, primerament construint uns polígons de grandària mitjana i densitat elevada, com alguns polígons a Terrassa, Sabadell i Badalona. Però de manera més rellevant a partir dels “Planes de Urgencia Social”, del 1957, que va tenir aplicació a Barcelona l’any següent. El “Plan de Urgencia Social de Barcelona” calculava un dèficit de 55 mil habitatges a la Comarca, l’any 1958 i una sexta part d’aquesta quantitat a la resta de la Província. La Comissió d’Urbanisme de Barcelona delimita vuit polígons per localitzar els habitatges programats pel Plan de Urgencia: Bon Pastor, Guineueta, Sant Martí, Badalona, Bellvitge, Cornellà, Montbau i Besòs. Els vuit polígons construïts en aquest període, ocupant una enorme superfície de sòl, van tenir una important repercussió sobre la forma de la ciutat, suposant un nou canvi d’escala. També és en aquest moment que el polígon passa a estar identificat al tipus arquitectònic del bloc d’habitatges aïllat. Es destaquen per la qualitat del projecte els polígons de Montbau i Besòs, projectats pels arquitectes Giràldez, López-Íñigo i Subias, i construïts entre 1960 i 1965.

Cartell del “Plan de urgencia social de Barcelona”; Polígon Sudoest del Besòs.

16



FERRER, Amador. “Els Polígons de Barcelona: l'habitatge massiu i la formació de l'àrea metropolitana”. 1996. pp. 67-68.

18

Tot i l’efectiva construcció de nous habitatges, els adjudicataris d’aquests polígons no pertanyien majoritàriament als sectors més desafavorits, com suposava el Plan de Urgencia. Així, el seu efecte sobre la població habitant dels barris de barraques va ser limitada. D’acord amb dades de la “Semana del Suburbio”, organitzada per l’Església el 1957, es calculava en 10.352 el nombre de barraques a 17 Barcelona, i a l’ entrada la dècada dels seixanta n’eren ja prop de 20.000 . Els polígons públics i privats a partir de mitjans anys seixanta Al començament dels 60 els polígons que s’havien construït eren sobretot públics, en que els diferents nivells de l’administració van promoure la construcció d’habitatges socials i iniciatives d’absorció del barraquisme, però a la segona meitat de la dècada, la promoció de nous polígons públics passa a ser acompanyada progressivament de polígons construïts per la iniciativa privada, en el marc de la política espanyola d’adopció d’un model econòmic d’enfortiment del sector privat (Plan de Estabilización). Fomentats per les lleis de protecció oficial del 1954 i 1957, apareixen de manera generalitzada polígons d’habitatge gestionats per mitjà d’entitats privades. Els polígons públics que es construeixen a dècada de 60 estaven destinats prioritàriament a les poblacions més desafavorides i, especialment, a l’absorció dels nuclis de barraques. Els promotors d’aquests nous polígons van ser, fonamentalment l’OSH, a través de les “Unidades Vecinales de 18 Absorción – UVA”, l’INV i, a Barcelona, el Patronat Municipal d’Habitatge . Les UVA van començar a ser construïdes per l’Obra Sindical del Hogar a partir dels decrets de 4 d’abril de 1963 i de 26 de desembre de 1963. Eren grups d’habitatges construïts amb caràcter d’absoluta prioritat a través de mecanismes d’urgència, destinats de manera explícita a l’absorció del barraquisme i de la població afectada pels grans sinistres. Se situaven gairebé sempre en terrenys sense condicions tècniques per a l’edificació (existència d’humitats, pendents excessius, dificultats de cimentació). El procediment d’urgència utilitzat comportava la ràpida expropiació de terrenys barats, l’elaboració del projecte i la construcció immediata dels habitatges, que precedeix la urbanització i l’equipament del polígon. Les tres UVA més grans de la Comarca de Barcelona van ser: l’UVA de Sant Cosme, al Prat de Llobregat, amb 2.301 habitatges construïts entre 1965 i 1968; Pomar, a Badalona, amb 1634 habitatges, construïda entre 1966 i 1968; i Cinc Roses, a Sant Boi, construïda el 1968.

Vista superior actual del barri (després de la remodelació); Imatges de la construcció, del barri antic i d’una inundació a Sant Cosme



17

D’acord amb el text “La consolidació del barraquisme. Dels anys quaranta als seixanta” de l’exposició “Barraques – La Ciutat Informal”, del Museu d’Història Barcelona. Barcelona, 2009. 18 FERRER, Amador. “Els Polígons de Barcelona: l'habitatge massiu i la formació de l'àrea metropolitana”. 1996. p. 88.



19

El foment a la producció privada dels polígons s’emmarca en la revisió de la llei de “Viviendas de protección oficial”, el 1963 (tenint com a base la llei de 1954), d’estímul a la construcció privada, tractant d’adaptar-la al nou “Plan Nacional de la Vivienda”, per al període 1961-1976. A Barcelona, entre 1956 i 1965, 85% dels habitatges construïts són de protecció oficial (de promoció pública o privada), i entre 1966 i 1970, el 69%. Als anys següents, la promoció lliure va anar creixents, passant de 10% l’any 1960, a la meitat des habitatges construïts a mitjans dels anys setanta. La producció massiva de polígons d’habitatges als anys seixanta va reduir considerablement els nuclis barraquistes al final de la dècada. Al final dels anys seixanta, el Patronat Municipal de l’Habitatge comença la construcció de dos importants polígons d’habitatge: La Mina, a Sant Adrià del Besòs, construït el 1970-1971, amb 2.664 habitatges, amb la finalitat d’eradicar nuclis barraquistes; i el polígon de Canyelles, al Collserola, amb 19 2.651 habitatges . El 1967, la Comissió d’Urbanisme de Barcelona, a través del “Pla de supressió del barraquisme”, destina La Mina exclusivament a zona residencial. El Instituto Nacional de Vivienda i el Patronat Municipal d’Habitatge de Barcelona, a través d’un conveni, decideixen destinar La Mina exclusivament per a l’absorció del barraquisme, designats pel Patronat. És a dir, els nous habitatges estaven destinats sobretot a reallotjar una població que en aquell moment vivien en barraques al municipi de Barcelona. El trasllat al nou polígon de La Mina a mitjans de la dècada dels setanta, va ser el darrer gran reallotjament de barraquistes, en un moment en que a la ciutat de Barcelona restaven 1.460 barraques, segons el cens del Patronato Municipal de la Vivienda el 1974. En aquest nou polígon, s’hi va reassentar bona part dels habitants del Camp de la Bota i d’altres nuclis barraquistes com el de Sant Pau, en una concentració forçada de persones de provinença diversa.



Construcció dels edificis, l’estat al final dels anys 70 i les antiges escoles, ja enderrocades. Vista superior; Situació anterior a la transformació, amb les escoles al centre del barri; Blocs dobles a La Mina Nova – tipologies

19



Op. cit.. pp. 93-94.

20

Al començament dels anys vuitanta, d’acord amb el Cens del 1982 només hi havia 1.108 barraques a Barcelona, però quedaven pendents el cas del nucli de barraques del Carmel, amb una forta cohesió de barri i uns habitants poc disposats al seu trasllat, a més d’altres nuclis barraquistes que allotjaven majoritàriament famílies gitanes i que no havien accedit als programes de reallotjament, com La Perona i Can Tunis. Aquest tres nuclis van ser traslladats al llarg dels anys vuitanta: “El cens del 1982 comptabilitzava 1.108 barraques a Barcelona, i el juliol de 1989, abans de la celebració dels Jocs Olímpics, l’Ajuntament declarava oficialment l’eradicació definitiva de les barraques i la fi del barraquisme tot i que amb posterioritat han aparegut petits nuclis amb un 20 caràcter més efímer” . 1.1.1.3 Les primeres rehabilitacions La integració dels barris marginals i la rehabilitació dels polígons d’habitatge Tot i que van haver casos de rehabilitació als barris d’urbanització marginal, polígons i nuclis antics en el període franquista, les accions de millories es van tornar més efectives a partir de l’arribada dels nous governs democràtics el 1979, motivades sobretot per les reivindicacions de les associacions de veïns. Amb la política anterior de construcció massiva de polígons, el problema quantitatiu de l’habitatge estava gairebé resolt, però les perifèries patien de qualitat urbana així com molts dels nous polígons, que van ser construïts sense la dotació d’equipaments i serveis adequades. Així, de manera creixent a partir de la segona meitat dels setanta, les associacions veïnals van passar a reivindicar millories urbanes als barris, com la millora o creació d’espais públics i la construcció d’equipaments socials, amb l’objectiu de millorar les condicions de vida de les poblacions que hi vivien. Les actuacions de les noves administracions van començar sobretot a la perifèria, on molts dels barris d’urbanització marginal van començar processos de rehabilitació en que la iniciativa pública va anar promovent obres d’urbanització, serveis i equipaments mentre els mateixos veïns van reformar i millorar els seus habitatges. En alguns altres casos, el barri considerat “defectuós”, es va remodelar, a través d’un procés de reordenació general i de reparcel·lació, amb un projecte unitari que implicava el trasllat dels veïns. Com a base legal per a les transformacions, els nous governs van considerar el Pla General Metropolità - PGM -, aprovat en el 1976, com un document vàlid per a regular el planejament urbanístic en àmbit supramunicipal. El PGM definia les densitats de població i dinàmica de creixement en tota la primera corona metropolitana de Barcelona, pretenent incidir significativament en l’evolució de les diferents trames urbanes, realitzant un esforç important en la definició de les seves característiques i dels processos als quals es veu sotmès. El PGM promovia una nova classificació del sòl i establia canvis substancials en la normativa urbanística per a assegurar la repercussió d’importància en el procés general de desenvolupament urbanístic. Va ser el marc que va establir la necessitat d'aprovar els “Plans Especials de Reforma Interior – PERI”, per a les actuacions sobre el teixit urbà dels barris consolidats. Els PERI haurien de completar a l’escala dels barris 21 l’estructura general proposada pel PGM . L'acció pública de les noves administracions va buscar evitar la segregació de les zones perifèriques promovent intervencions en els teixits urbans facilitant la integració i continuïtat urbana i intentant

20

D’acord amb el text “El barraquisme marginal. Anys vuitanta” de l’exposició “Barraques – La Ciutat Informal”, del Museu d’Història Barcelona. Barcelona, 2009. 21 A vegades a partir dels PERI es va modificar l’estructura del PGM, per exemple en els casos d’obertura de noves vies, especialment als nuclis antics.



21

dotar aquestes zones d’una urbanitat equivalent a altres parts de la ciutat. El nou Ajuntament democràtic de Barcelona va impulsar els PERI, tenint com a lema rehabilitar el centre i “monumentalitzar la perifèria”. Els PERI es van aplicar tant en la reforma de nuclis antics, com el centre històric de Barcelona, com als polígons d'habitatge i també en processos d'ocupació marginal, establint mecanismes per a la seva transformació. Els principals PERI, que van començar al final dels anys setanta i van seguir durant els anys vuitanta van ser els de nuclis antics, com el Raval, el Sector Oriental o la Barceloneta a Ciutat Vella, o el de Gràcia. En general, les accions sobre els nuclis antics van implicar l’ordenació dels sistemes viari i d’espais lliures, afavorint l’articulació entre els espais públics, comptant també amb accions d’habitatge, com la rehabilitació d’edificis o la remodelació de les àrees afectades pels projectes d’obertura de noves vies. El centre històric de Barcelona mancava de renovació dels edificis i d'infraestructures urbanes més modernes. A més a més, no hi havia prou espai lliure com a altres barris a la ciutat, el que també es considerava com a dèficit qualitatiu. Les grans intervencions urbanes que s’hi van promoure van comptar amb una important inversió pública (al començament) i privada (després “d’engegat el procés).

Pla General Metropolità de Barcelona – 1976; Transformacions urbanes a Ciutat Vella des de 1890; Projectes del ARI del barri de Santa Caterina al sector oriental del centre de Barcelona



22

En relació a les Cases Barates, que encara mantenien el règim de lloguer, es va decidir remodelar els conjunts més deteriorats, Baró de Viver i Eduard Aunós, i optar, almenys en aquell primer moment, per la continuïtat dels altres dos, Bon Pastor i Ramon Albó. Molts polígons d'habitatge construïts no gaires anys enrere van presentar problemes qualitatius i també es van haver de rehabilitar, o fins i tot, remodelar (el polígon de Sant Cosme, al Prat de Llobregat va ser el primer gran polígon remodelat), tot i que les polítiques de renovació o rehabilitació sistemàtica dels polígons vindria posteriorment, als anys noranta. Amb les rehabilitacions es buscava resoldre el dèficit qualitatiu que presentaven els polígons promoguts a través de les polítiques d’habitatge del període anterior. El 1985, la competència sobre el patrimoni públic d’habitatges va ser transferida per l’Estat del “Instituto Nacional de Viviendas” a la Generalitat, que va passar a fer l’administració i gestió d’aquest patrimoni a través de l’empresa pública ADIGSA (que rep l’encàrrec del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat) A l’àmbit de la Generalitat, al començament dels 90 es va implementar el “Programa de Remodelació de Barris”, amb l’objectiu de resoldre les situacions de degradació física als polígons d’habitatge més precaris, que al mateix temps presentaven fenòmens de marginació social. Bàsicament, la remodelació consistia en un procés de substitució total d’habitatges en àrees consolidades (les intervencions es van aplicar majoritàriament en polígons d’habitatge de promoció pública) que al cap dels anys s’havien esdevingut obsolets, amb patologies estructurals. En aquests casos, l’alternativa preferent per la rehabilitació s’havia demostrat tècnica i econòmicament inviable. A més, la substitució no significava només la construcció de nous habitatges dignes per a reallotjar els veïns de les àrees afectades, sinó la possibilitat de recosir el seu teixit, millorant la seva inserció a la ciutat i actualitzar les infraestructures, equipaments i serveis. Aquestes remodelacions se centraven sobretot a polígons d’habitatge de promoció pública (amb alguns casos de polígons privat, en que la renta dels seus veïns no els permetia rehabilitar els edificis) construïts entre els anys 60 i 70. Cap al finals dels vuitanta, a partir de la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpic de 1992, es van generalitzar les intervencions urbanes a l’àmbit metropolità, que van ser reforçades, relacionant-se amb projectes que implicaven grans transformacions. També als noranta sorgeixen altres iniciatives de rehabilitació urbana, com el Programa URBAN, creat a instàncies de la ciutat de Barcelona i que s’ha generalitzat a l’àmbit de la Unió Europea, amb accions socials i urbanístiques subvencionades pel fons comunitari.

Obres de remodelació de Sant Cosme; espais exteriors, pati d’illa; illa i tipologia





23

1.1.1.4 Nous reptes urbans del començament del segle XXI En els últims anys, la dinàmica urbana va ensenyar de manera més visible alguns fenòmens, com l’envelliment de la població, l’augment de la població estrangera, situacions que afecten directa o col·lateralment als barris i que, si bé ja existien anteriorment, es van tornar més greus i encara no havien rebut la deguda atenció per part de les administracions en els programes de rehabilitació urbana anteriors, quasi sempre enfocats en intervencions físiques. La mirada cap als nous reptes socials barrejats amb els antics problemes físics han generat la recerca per estratègies que integressin programes urbanístics i socioeconòmics, com el “desenvolupament local” i han motivat una nova generació de regeneració urbana de marcat caràcter integral. En el sentit que ja actuava, per exemple el Programa URBAN. De caràcter semblant actua el “Programa de Barris”, o “Llei de Barris, creat el 2004, actualment en la seva sisena convocatòria, amb intervencions en més de 70 22 barris a Catalunya” . També més o menys a partir del final dels noranta, emergeix la preocupació mediambiental als projectes urbanístics, una temàtica que ha passat a integrar també els projectes de rehabilitació urbana, incidint en projectes d’intervenció integral, o fins i tot conduint processos de transformació. En aquest sentit es realitzen intervencions urbanístiques basades en el concepte del “desenvolupament sostenible”, donant origen a projectes de “barris sostenibles” o de “barris ecològics”. És un exemple d’aquesta generació de rehabilitació urbana amb caire “sostenible” el projecte “Ecobarri” al barri barceloní de Trinitat Nova, que va començar l’any 2002, a partir d’estudis sectorials realitzats, sobre elements de qualitat ambient, estudi de residus, d’energia, aigua, mobilitat i espai públic. La preocupació específica sobre els temes ambientals del projecte de reforma interior va orientar l’actuació urbanística i incidir sobre les noves construccions, va proposar l’adequació climàtica dels habitatges, com que tots els nous habitatges tinguin ventilació encreuada. De manera semblant, es proposa la rehabilitació del polígon de Can Jofresa, a Terrassa, per part de l’ADIGSA i que es basa en l’estudi tècnic del “Projecte BecomECO”, que té l’objectiu de realitzar una rehabilitació energètica, amb èmfasis a la reforma de la façana dels edificis existents, per a millorar l’eficiència energètica dels edificis, contribuint per a que esdevingui un barri amb baix consum energètic i baixes emissions de CO2, amb una gran producció local d’energies renovables.





Cartell del Pla de Barris a Terrassa; Pla de l’Ecobarri de Trinitat Nova; Reproducció del Diagnòstic col·lectiu de Trinitat Nova (2000)



22



Es tracta de la Llei 2/2004 de 4 de juny de2004.

24

1.1.2 Els barris amb necessitats de rehabilitació a l’àmbit català Una interpretació possible de l’estructura territorial catalana, vista de manera general, és la de que existeix una “macrocefàlia” de la capital, Barcelona, respecte el territori. D’acord amb aquesta visió, existiria una dualitat: l’àrea metropolitana de Barcelona com a centre i la resta de Catalunya. Els creixements residencials més importants després dels anys 50 es van concentrar sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, però també una part d’aquests creixements s’ha localitzat més allà d’aquesta àrea, afectant un número significatiu de ciutats distribuïdes per tota Catalunya. D’aquesta manera, a altres ciutats catalanes on va augmentar la població, també van aparèixer fenòmens d’urbanització marginal i es van construir polígons d’habitatges. Ja els problemes dels nuclis antics, a diversos pobles catalans, no presenta vinculació directa amb el creixement poblacional. Una recerca del DUOT als anys vuitanta sobre el sistema de ciutats catalanes i la trajectòria del 23 creixement de la població presentava un grup de ciutats, de grandària mitjana i que havien presentat un creixement constant i acumulatiu els últims 50 anys, anomenades de “ciutats madures”: Badalona, Sabadell, Terrassa, Lleida, Tarragona, Mataró, Reus, Manresa, Girona, Granollers, Igualada, Vic, Figueres, Olot. Entre aquestes ciutats, es destaquen les que se situen a l’àmbit metropolità (Badalona, Sabadell, Terrassa i Granollers) i les capitals de Província (Girona, Tarragona i Lleida). En aquests casos, es verifiquen molts dels fenòmens i processos identificats al cas barceloní, tals com: sorgiment de barris d’urbanització marginal, construcció de polígons d’habitatge, problemes de conservació dels nuclis antics, variats tipus de rehabilitacions des de la redemocràcia. Un altre grup de ciutats, presentava una trajectòria diferent respecte al creixement, serien les“ciutats recents”, com L’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà, Sant Boi i el Prat de Llobregat. És a dir, són ciutats del continu barceloní que tenen el seu desenvolupament relacionat a l’àmbit metropolità. En aquesta recerca, les ciutats amb trajectòria de creixement sostinguda, serien les “ciutats aturades” (Tortosa, Amposta, Sallent); i les de trajectòria regressiva, les “ciutats buides”. 24

Busquets, en el seu estudi “Evaluación de las necesidades de rehabilitación” (1985) senyala alguns problemes característics que presenten les ciutats i pobles catalans i que justifiquen accions de rehabilitació. Destaca que les “ciutats madures” van tenir uns creixements demogràfics sostinguts en el passat i van participat de les onades migratòries del segle XX. Potser el fenomen més rellevant en aquests casos sigui el buidament dels cascs antics històrics (que sempre depenen de les orientacions del sector terciari), de gran importància històrica, simbòlica i representativa. En mitjans dels anys vuitanta ja comptaven amb Plans Especials de rehabilitació per als respectius centres ciutats com Lleida, Girona, Tarragona i Manresa. La problemàtica en aquests casos solia ser comú: solucionar qüestions del tràfic a la zona central, l’aparcament, prendre mesures de protecció del patrimoni artístic i la necessitat de rehabilitació de l’habitatge. També amb centres històrics de considerable dimensió es podrien citar Reus i Mataró. En aquestes ciutats “mitjanes” el casc antic pot haver perdut població i alguns activitats però segueix exercint un rol específic de “centre” en relació a la resta de la ciutat i el territori d’influència. El buidament dels habitatges va ser més intens als anys setanta, quan part de la població dels nuclis antics, sobretot sectors benestants, van passar a buscar habitatges en noves localitzacions més perifèriques o fins i tot fora del conjunt urbà (podien ser els casos de Lleida, Girona i Manresa), que oferien alguns avantatges, com millor accessibilitat amb cotxe, serveis i comerç més moderns, per

23 24



SOLÀ-MORALES, Manuel. “Las formas de crecimiento urbano”. p. 30. BUSQUETS, Joan. “Evaluación de las necesidades de rehabilitación”. 1985, p. 99.

25

25

exemple . Als anys vuitanta, la tendència inversa, de reocupació del centre per població immigrant (que ja era sensible a Barcelona) no es verificava en aquestes ciutats (però potser sí a partir dels noranta). Busquets també fa referència a les necessitats de rehabilitació del conjunt de centres urbans de dimensió variada que es troben ”aturats” o “regressius”, distribuïts per tot el territori català, amb concentracions significatives a les comarques del ponent i de l’alta muntanya. Són poblacions que presentaven sobretot problemes relacionats als seus nuclis antics, amb un parc edificat d’habitatge, edificis públics i serveis infrautilitzats, citant els casos de Ulldecona, Borges Blanques i Tortosa (aquesta 26 última seria la més gran) .

Nuclis urbans de Catalunya d’acord amb la grandària i dinàmica de creixement;

Proposta d’actuació del Pla Especial del Barri Vell de Girona; de 1982; Cartell del Pla. Font: imatges del llibre “Girona – 20 anys del Pla Especial del Barri Vell”

25 26



Op. Cit. p. 102. Op. Cit. p. 101.

26

D’altra banda, sobre els problemes més típics de les perifèries de les ciutats, aquests tenien la seva especificitat pròpia i es concentraven als barris marginals i en alguns pocs polígons d’habitatge (potser una excepció, però també importants són els polígons de la zona Tarragona-Reus). A les ciutats mitjanes catalanes no es van construir tants polígons d’habitatge de promoció pública com a l’àrea metropolitana de Barcelona, representant sempre menys del 10% del parc d’habitatge total de les ciutats. En general aquests polígons són de dimensions més petites, tenen una millor qualitat d’urbanització i mantenen una relació més favorable amb la ciutat, facilitant l’accés als seus serveis, la integració social, no presentant les situacions de segregació urbana extrema i “guetto” d’alguns grans polígons d’habitatge massiu de Barcelona. Els polígons de construcció privada en general tenien bon standard i fins i tot es van construir cases unifamiliars. El problema de la urbanització marginal també presentava dimensions més reduïdes que a l’àrea metropolitana de Barcelona (sempre menys de 10% del parc d’habitatge de la ciutat). El standard de la casa en general té un nivell molt semblant al mitjà de la ciutat, respecte l’àrea construïda, equipament interior i presència d’elements bàsics com aigua calenta, banyera i cuina. D’altra banda, la urbanització solia presentar problemes de serveis, equipaments, configurant peces aïllades, amb connexions precàries amb la ciutat, dificultat accentuada a vegades per topografies difícils, justificant millores en les obres públiques. Altres casos identificats per Busquets presentaven necessitats de rehabilitació més específiques, com nous assentaments de ràpid creixement en funció de la implantació de noves indústries en pobles petits (casos de Canovelles i La Llagosta); i ciutats que van presentar creixements espectaculars motivats per l’explotació de l’activitat turística, destacant-se el cas de Lloret de Mar. En aquestes situacions, els nous assentaments han establert relacions amb els respectius nuclis antics i problemes d’habitatge molt 27 singulars .

27



Op. cit. p. 99.

27

1.2. Els barris amb necessitats de rehabilitació “Toda gran ciudad tiene uno o más barrios feos en los cuales se amontona la clase trabajadora. A menudo, a decir verdad, la miseria habita en callejuelas escondidas, junto a la los palacios de los ricos; pero, en general, tiene su barrio aparte, donde, desterrada de los ojos de la gente feliz, tiene que arreglárselas como pueda”. (Friedrich ENGELS, “La situación de la clase obrera en Inglaterra” (1845), Buenos Aires, Editorial Futuro, 1965, p. 46)

En aquest apartat primerament es defineix el concepte de “barri”, que és la unitat física d’intervenció que sovint és utilitzada en els projectes de rehabilitació urbana i a continuació es caracteritza el que aquest treball considera com a “barris amb necessitats de rehabilitació”, centrant i acotant l’objecte d’estudi. També s’expliquen conceptes associats als barris, i que per tant són pertinents a aquesta recerca, com “dèficit de qualitat urbana”, “regressió urbanística”, infrahabitatge, entre altres. A continuació, s’identifiquen diferents tipologies dels barris que presenten necessitats de rehabilitació. Els barris amb necessitats de rehabilitació El concepte de “barri” no té una definició teòrica molt precisa, referint-se moltes vegades a un perímetre urbà que no està delimitat administrativament. En general un barri està configurat per la coincidència d’elements comuns com la coincidència d’elements de l’estructura urbana, com la morfotipologia del seu teixit urbà, però la noció de barri pot anar més enllà dels criteris urbanístics, considerant aspectes geogràfics del territori i altres condicionants no-físiques, com les funcions i usos urbans que s’hi desenvolupen, la composició social de la seva població, etc. A més, poden presentar àrea i població quantitativament molt variables, d’acord amb cada context. D’aquesta manera, la definició, tant física com teòrica, de barri compta en general amb algun grau d’arbitrarietat per a escollir les variables descriptives les quals s’utilitzen per a explicar, intervenir o projectar tenint com a unitat d’espai el barri. A Catalunya, les mínimes unitats polítiques sobre el perímetre urbà que reconeix l’Administració han estat els districtes i no pas els barris, quedant els barris en un “buit jurisdiccional i administratiu” i 28 relegant-los a una “conceptualització fragmentada” . Des del punt de vista urbanístic, els barris que interessen a aquest treball tenen característiques específiques, per presentar un grau de deficiència urbana que justifica i motiva la intervenció a través de projectes de rehabilitació.

Gravats de Gustave Doré sobre l'habitatge obrera a Londres (1872); Tipología de casa obrera a Glasgow

28



GARCIA-FERRANDO, Lídia. “Retos para un nuevo modelo de intrevención en barrios”. 2008.

28

El concepte de regressió urbanística, tal qual presentat en el preàmbul de la llei de barris, es presenta molt útil per a caracteritzar els barris amb necessitats de rehabilitació. De caràcter eminentment urbanístic, la regressió urbanística es defineix com el procés en que hi ha una degradació progressiva de l’edificació o la persistència de dèficits d’equipaments, o bé la insuficiència o manca de qualitat de la urbanització, de les xarxes viàries, de sanejament i de l’espai públic. En aquestes zones, hi conflueixen sovint “problemes de naturalesa diversa, que afecten en molts casos l'estat de conservació de les edificacions, la urbanització i les xarxes de serveis; l'existència d'espais públics; la dotació 29 d'equipaments;(...); l'accessibilitat viària i en transport públic” . Incorporant altres variables, la mateixa llei de barris identifica un conjunt de barris que “mereixen una atenció especial”, pel risc extremat d’exclusió que representen. Aquest concepte, a més dels factors urbanístics incorpora d’altres, com problemes demogràfics (causats per la pèrdua o el creixement excessiu de la població) i mancances econòmiques i socials, d’acord amb la llei, “aquestes circumstàncies afecten negativament el benestar dels ciutadans que viuen en aquestes àrees i són un 30 impediment per a la cohesió social i el desenvolupament econòmic” . Els casos més greus de marginació poden ser definits pel concepte de “barris en crisi”, o “barris en dificultats” (SODUPE, 2004, pp. 9-20), que serien l’equivalent al mot francès “quartier en crise” i que reflecteix la situació de determinades àrees urbanes, a partir d’unes condicions de pobresa real, en que es produeix una degradació de les condicions socials que afecta a tots els àmbits de la vida de la comunitat o barri: “convivència, formació escolar, estabilitat familiar, presència de la droga i la delinqüència, que es concreta en una ruptura clara de les regles de joc”. Tenint com a conseqüència la marginació i exclusió del conjunt del barri en relació a la ciutat, “que fa que aquest vagi cap avall i una part dels habitants originaris, per poc que puguin, en fugen, augmentant el procés de degradació”. Sobre els paràmetres que poden influir decisivament en els processos de deteriorament de les condicions de convivència del barri, fins a desencadenar situacions de crisi, d’acord amb Sodupe hi ha un conjunt de paràmetres vinculats a les condicions urbanes de cada barri. Les qüestions més importants que hi incideixen, amb proporcions variables, més enllà de les condicions socioeconòmiques dels seus habitants (base material clara del procés de crisi) i de la història pròpia de cada barri (difícil d’avaluar de forma general, però que de ben segur incideix molt decisivament en la situació actual), serien també les característiques de les polítiques d’ajut: “Si hagués de situar un resum en dues frases m’atreviria a afirmar que l’element central de la situació de crisi és, en primer lloc, la situació socioeconòmica dels seus habitants, seguit de l’estat de les condicions urbanes que contribueixen al manteniment d’aquestes condicions i de les característiques de les polítiques d’ajut, estímul social i convivència, que milloren la capacitat 31 de la població per afrontar-les” . El concepte de “barris vulnerables” és desenvolupat en un estudi a l’àmbit de l’Estat espanyol, “La desigualdad urbana en España”, i identifica aquells barris en que les dinàmiques de canvi, ja sigui en la situació econòmica dels habitants, o en els paràmetres d’assistència social, o de l’habitatge, o deteriorament de l’entorn físic, o del propi espai públic, els poden portar a la situació del que anomena com a “barris desafavorits” (distressed urban areas) d’acord amb uns paràmetres establerts pel grup de treball de l’OCDE), que es corresponen amb atur i nivell de renda, com a sinònims de “barris en crisi”.

29

Preàmbul de la Llei de Barris. Op. Cit. 31 SODUPE, Miquel. “Els barris en dificultats. Una aproximació urbanística”. In “Urbanisme i barris en dificultats – El cas de La Mina”. 2004, pp. 20. 30



29

1.2.1 Tipologies de barris amb necessitats de rehabilitació La metodologia que es va donar a conèixer com a “les formes de creixement urbà” permet la identificació i classificació dels teixits urbans amb criteris específicament urbanístics: files suburbanes, ciutat-jardí, eixample, urbanització marginal i polígons. Aquesta metodologia ha estat amplament desenvolupada en investigacions del Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori - DUOT de la UPC i es basa en criteris morfològics i d’anàlisi de les lògiques dels assentaments, a partir dels processos de parcel·lació – urbanització – edificació. El programa de les “formes de creixement” aporta, com a òptica pròpia per a l'anàlisi urbana, un mètode de comprensió de la forma urbana i la lectura dels elements urbans (carrers, cases, solars, serveis, centres), atent a les causes del creixement de la ciutat, i a les formes alternatives que aquest creixement es produeix. La identificació del teixit urbà – o trama urbana – caracteritza la morfologia peculiar d’una àrea de la ciutat, que resulta de la manera com estan disposats els espais públics (els carrers i els espais parcel·lats o edificats (les cases). Els components materials del procés de construcció de la ciutat són: la Parcel·lació (P), entesa com a transformació de sòl rústic en urbà; La Urbanització (U), operació de construcció dels elements físics col·lectius de la ciutat; i l’Edificació (E), que és la construcció de l'edificació. Aquest mètode resideix en al comprensió de que la construcció de la ciutat es fa a través de la parcel·lació + urbanització + edificació, però que aquestes tres operacions no són actes simultanis ni encadenats sempre igualment: “les diferents maneres d'organitzar carrers, solars i cases – infraestructures, parcel·les i tipus - són les formes d'Urbanització, Parcel·lació i Edificació que, en les seves diferents combinacions, donen lloc a les formes urbanes. I entendre la forma urbana, en tota la seva varietat, significa entendre-la com a resultat d'idees i projectes mateixos, amb ritmes d'execució diferents, amb moments d'origen diferents i àmbits d'escala també diferent, però que de vegades també poden ser unitaris. I aquesta entesa ens pot donar la clau per entendre, classificar i valorar la totalitat de les formes urbanes aparents, i també per orientar la natura dels projectes urbans adequats 32 per a cada ocasió” . Així com serveix per a entendre la ciutat ja construïda, els tres nivells de forma superposats –de la Urbanització, de la Parcel·lació i de l'Edificació - diferents entre sí, són un pas analític que serveix com a una potent eina de projectació urbana i d’interpretació dels projectes. En aquest sentit, aquest mètode d’anàlisi urbana ajuda a entendre els projectes urbanístics, és a dir, un projecte per a donar forma a un procés físic, com són els projectes de rehabilitació urbana. L’estudi sobre les formes del creixement identifica com a tipologies estructurals del creixement urbà tant els processos reconeguts pel planejament: Eixample, creixement suburbà, polígon, ciutat-jardí, com processos no reconeguts pel planejament: barraques; invasió; i urbanització marginal. Per a aquest treball, interessen sobretot les tipologies d’“urbanització marginal” i els “polígons”, que es consideren com a barris amb necessitats de rehabilitació. Igualment són pertinents als temes estudiats en aquest treball les anomenades “ciutats-jardí econòmiques” i els “eixamples precaris”, que serien variants respectivament de les tipologies de “ciutat-jardí” i “eixample”. Com es veu, els nuclis antics, també considerats com a barris amb necessitats de rehabiltació, seran tractats a part, perquè presenten uns continguts propis i una problemàtica més específica.

32



SOLÀ-MORALES, Manuel de. “Las formas de crecimiento urbano”. p. 15.

30



Quadre amb les tipologies estructurals del creixement urbà; Exemples de les tipologies de Urbanització marginal (amb una part de ciutat jardí-econòmica - els barris fronterers de la Serra d’en Mena, entre Badalona i Santa Coloma de Gramenet); Malla precària (Ca n’Anglada a Terrassa); i Polígon (La Mina a Sant Adrià de Besòs)

Tipologies de teixits urbans: •

-

Urbanitzacions marginals – Són caracteritzats per la parcel·lació i posterior edificació, sense que s’hagi fet la urbanització de l’àrea (de fet, la sol·licitació d’urbanització es sol convertir en la principal reivindicació dels veïns). Aquesta tipologia s’estén a molts municipis de Catalunya, tenen origen diversa, com la transformació d'urbanitzacions d'estiueig fallides de les dècades anteriors o processos de parcel·lació il·legal. La seva "marginalitat", ve de la seva posició territorial, allunyada dels nuclis urbans i per la precarietat dels edificis i habitatges resultants de la autoconstrucció per part dels residents. Alguns d’aquests sectors s'han "normalitzat", incorporats a la trama urbana, mentre d’altres mantenen unes condicions d'habitabilitat precàries. Exemple: els barris fronterers de la Serra d’en Mena, Badalona i Santa Coloma de Gramenet:

Aquest barri, actualment densament poblat, presenta diferents tipus d’infrahabitatge, com cases d’autoconstrucció, edificis sense ascensor i polígons d’habitatge. Va tenir com a origen, uns casos típics d’urbanització marginal. Els primers habitatges a la Serra den Mena daten dels anys 20, quan hi havia algunes poques segones residències i unes quantes casetes d’hortes, que molt sovint es van anar reconvertint en habitatges d’autoconstrucció. En la vessant nord-oest de la serra (municipi de Santa Coloma de Gramenet), l’ocupació inicial seguia un model urbà de parcel·lacions tipus ciutat-jardí, amb presència de cases aïllades. En la vessant sud-est (sobretot La Salut i La Pau, al municipi de Badalona) les construccions eren més precàries, en general s’ubicaven en parcel·lacions suburbanes, amb carrers estrets, sobre parcel·les de façana també estretes i de llarga profunditat. L’accés a aquestes àrees es feia des de la carretera NII, de connexió entre Barcelona i Badalona. Entre els anys 20 i 30, el Sindicato Obrero Anarcosindicalista – CNT va comprar terrenys (fins 51,6 ha) 33 que va parcel·lar i vendre en els barris del Fondo, Santa Rosa i Raval . L’ocupació era dificultada per la

33



SAGARRA, Ferran. “Acceso a la urbanidad en la región metropolitana. Barcelona democrática”. 2005.

31

topografia accidentada, pròpia de la carena de la serra, que dificultava la continuïtat del traçat, i donava origen a carrerons, passadissos o cul-de-sac (que sovint han derivat en nuclis d’infrahabitatge, com és el cas del Passatge de Peius Gener, a la Salut). (Els Passadissos privats són formacions d'habitatges de dimensions molt reduïdes situats a l'interior de parcel·les o illes, donant front a un petit carrer). Als anys 50, els municipis de Santa Coloma i Badalona, a més d’altres del voltant de Barcelona, van créixer a un ritme molt ràpid en funció de la intensa immigració, accelerant així els problemes d'habitatge i van provocar cert desequilibri urbanístic. Serra den Mena es va anar ocupant molt més intensament a partir d’aquesta dècada, quan va començar un procés d’especulació del sòl, aprofitant-se de la manca de planificació i de la demanda per habitatges, motivada per les fortes pressions demogràfiques. Les operacions de parcel·lació es succeïen amb poca formalitat legal i s’ubicaven en terrenys de topografia difícil i sense previsió d’infraestructures urbanístiques. En general, les parcel·les eren venudes a prestacions, i el comprador es comprometia a fer càrrec dels serveis d’aigua, electricitat, etc. Pagada l’entrada, els nouvinguts podien ocupar la parcel·la i edificar-la, en general autoconstruint les seves cases, entre mitgeres, primerament de planta baixa i després amb pis, amb baixos estàndards constructius i al marge dels reglaments. El Pla Comarcal del 1953 va plantejar plans parcials sobre territoris ja ocupats a la Serra d’en Mena, on s’ubicaven urbanitzacions particulars dels anys vint. Amb el pretext de connectar els teixits urbans existents, el Pla va posar en marxa nous mecanismes de producció d’habitatge, omplint els espais amb nova edificació, sobretot edificis aïllats entre espais oberts (aquest model correspon a bona part del sector de Llefià, Gran Sol, La Gallina Blanca, o Sant Joan de Llefià, Ibusa, a Badalona; i Santa Rosa, a Santa Coloma, per exemple). Els primers edificis aïllats o agrupats de més alçada sorgeixen al començament dels anys 60, i van suposar el començament d’una creixent densificació del barri. S’ha de destacar que molts d’aquests edificis tenien 4 o més plantes, però sense ascensor i els seus habitatges tenien dimensions molt reduïdes, amb menys de 50m2 (en el barri de La Pau i el Fondo, més de 80% dels edificis no tenen ascensor). Els nous edificis van substituir una part del teixit parcel·lari i edificatori inicial per construccions de major alçada i densitat, resultat unes densitats molt elevades, entre 200 i 300 habitatges per hectàrea. A partir dels anys 70 es verifica un veritable canvi del padró d’ocupació, amb la construcció de nombrosos polígons d’habitatge. Tot i que hi van haver promocions privades, l'Administració, tant estatal com local, apareix com un actor de relleu pel volum de la promoció d'habitatge públic que hi farà. El “Patronato Local de Viviendas de Renta Limitada” va produir 1400 habitatges als barris de Llefià i La Salut a Badalona (Verge de la Salut, Verge Assumpta, Ronda de Sant Antoni de Llefià, Ibusa, La Gallina Blanca, Manzana XIII, Avinguda Sant Salvador - París i Carrer Guash). •

Malla precària (eixample simplificat)

Exemple: Ca n’Anglada (Terrassa): Es caracteritza per la parcel·lació i posterior edificació, sense 34

urbanització. Es tracta d’un creixement urbà planificat i regular, que remunta a la Ley de Ensanche de 1864, però executat de manera precària, sense la urbanització i amb edificacions de baixa qualitat.

34

La primera Ley de Ensanche és de 29 de junio de 1864. L’any 1867 es fa el reglament d’aquest llei. El 1876 es promulga una nova Ley de Ensanche i el 1892 es regula aquesta llei.



32

-

Exemple: Ca n’Anglada (Terrassa):

El barri de Ca n’Anglada ja estava definit aproximadament amb els seus límits actuals des de l’any 1930, quan es va presentar el pla de l’arquitecte municipal de Terrassa Melcior Vinyals. Aquest pla presentava illes tancades, amb el perímetre edificat, generant un espai buit interior (però posteriorment es va decidir dividir les illes a la meitat, com ho són actualment). Aquest Pla va estar vigent a Terrassa per més de 30 anys. El Pla Vinyals definia el creixement de Terrassa a través d’eixamples, d’acord amb la tradició espanyola de planificar els creixements urbans. Aquest model es remunta a la Ley de Ensanche, de 1864 que, tenint com a referent l’Eixample de Barcelona, regulava el creixement establint sistemes de cessió de vials i de reparcel·lació entre els propietaris del sòl, procedents de pràctiques més antigues, de “alineació de vials”. Així, el creixement del Ca n’Anglada va ocórrer sobretot seguint les indicacions del Pla Vinyals (el de 1933). D’acord amb aquest pla, es va seguir un tipus de formació basat en un eixample “simplificat”, que en aquest cas quedava reduït a simples traçats de carrers i mitjançant un procés de “suburbanització” (només l’obertura dels carrers en connexió directa amb la infraestructura preexistent), parcel·lació i edificació (que en aquest cas va tenir gran proporció d’autoconstrucció). La construcció de les cases es va precedir a la urbanització. L’única condició que posava l’ajuntament de Terrassa era fer-les seguint les línies dels futurs carrers (en aquell moment encara inexistents). Tot i que mancaven les infraestructures i la urbanització, l’ocupació va ser ordenada (diferentment dels processos d’urbanització marginal). De fet, Ca n’Anglada es difereix d’altres zones perifèriques a Terrassa que van tenir una urbanització anàrquica (com La Maurina). L’ordenació urbana presentava illes regulars, però el fet d’haver partit les illes pel mig (sobretot al sud del barri) va generar una gran proporció d’illes prou estretes, fent generalment rectangles de 30m x 110m amb petits xamfrans. És a dir, en realitat, d’acord amb el Pla Vinyals, havien de ser illes de 65m x 110m (com algunes que es mantenen al nord del barri), però que es van dividir. Aquest canvi és el motiu pel qual només existeixen xamfrans a cada dues cantonades. Aquesta va ser una manera de generar parcel·les més petites, augmentant la superfície edificable, densificant el barri i reduint els costos relatius d’urbanització, segurament com a resultat de l’especulació urbanística. L’especulació i el creixement incontrolat eren freqüents en un context en que les relacions entre el poder econòmic i el polític eren poc transparents, permetent als propietaris dels terrenys i als constructors actuar amb poques restriccions. Els carreres presenten diferents jerarquies, sent els més comuns amb 7m i 10m d’ample, amb alguns de jerarquia superior, amb 12m i altres amb 15m, com els de Sant Tomàs i Jacint Elias. L’Avinguda Barcelona, al límit del barri, té 27m d’ample. El cor del barri és la Plaça de Ca n’ Anglada, amb 70m x 100m, on se situa l’església de Sant Cristòfol. L’ús mixt, amb comerços i tallers és més present als carrers més amples, en el sentit est-oest i al voltant de la plaça. Com s’ha vist, a la part sud del barri és on va començar a sorgir el barri (amb les illes dividides en dos, tal com s’ha descrit). La parcel·lació bàsica era un mòdul petit entre 84 m2 i els 160m2 d’àrea (entre els 6-8 metres d’ample, i entre els 14-20 metres de llarg), també anomenat tipus “casal” (amb edificis residencials o en alguns casos amb comerços a la planta baixa) entre mitgeres.



33

Si bé la qualitat de l’edificació i de l’entorn ambiental varien, segons la posició més o menys marginal (pitjors a la façana de la riera), i el procés constructiu dels habitatges, l’ocupació de l’edificat sobre la parcel·la és quasi sempre total, sense generar espais lliures privats - patis. En alguns pocs casos, s’han agrupat algunes parcel·les, permetent construccions de més gran dimensió. Integrades a la trama del barri, es van realitzar aquestes petites operacions unitàries d’habitatge, que tant segueixen la pauta general de parcel·lació i edificació uni o plurifamiliar. •

Polígon

–

Es

caracteritza

pel

projecte

unitari

que

inclou

alhora

parcel·lació+urbanització+edificació. Són nombrosos casos arreu de Catalunya, diferenciant-se els polígons d'habitatge públics i privats. Polígons públics de caràcter assistencial o de urgència social i alguns de promoció privada que, per la reduïda dimensió dels habitatges, i precarietat dels materials de construcció i de les instal·lacions i serveis, durant els anys setanta van rebre el qualificatiu de "barraquisme vertical". Els processos actuals poden ser molt diversos. Alguns s’han rehabilitat o remodelat i altres presenten problemes com l'envelliment de la població, la substitució social per nous fluxos d’immigració o l’aparició de patologies edificatòries com aluminosis. -

Exemple: La Mina (Sant Adrià de Besòs):

Aquest polígon va ser creat l’any 1969, amb l’objectiu d’eradicar el barraquisme a diferents nuclis (Camp de la Bota, Pequín, la Perona, Can Túnis, Montjuïc, entre altres). La urgència amb la que es tractava l’habitatge aquell moment va accelerar el procés de construcció del barri, sense considerar la dotació dels serveis finals. L’any 1975, la Mina ja tenia més de 15 mil habitants. Fins als anys 60, el moment de la construcció del polígon d’habitatge, aquesta era una zona agrícola, amb hortes i cases de pagesos. El Instituto Nacional de Vivienda – INV i el Patronat Municipal d’Habitatge de Barcelona, a través d’un conveni decideixen, d’acord amb les pretensions de l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, l’execució d’un polígon residencial amb 2.100 habitatges (unes 10.000 persones) exclusivament per a l’absorció del barraquisme, designats pel Patronat. És a dir, els nous habitatges estaven destinats sobretot a reallotjar una població que en aquell moment vivien en barraques al municipi de Barcelona. El seu trasllat a Sant Adrià va representar a aquest petit municipi un creixement d’una tercera part de la població. El 1969 el mateix Patronat d’Habitatge comença la construcció de la primera fase del barri, conegut com a “La Mina Vella”. El conjunt d’edificis disposat perpendicularment, presentant 855 habitatges, distribuïts en 14 edificis amb mitja de 6 plantes. L’any 1970, els edificis de La Mina Vella ja estaven gairebé acabats i van arribar els primers veïns, ocupant primerament el bloc del carrer Occident, que estava destinat als afectats per les expropiacions a la zona i també alguns barraquistes que venien del Camp de la Bota. En seguida, comencen a arribar els altres veïns, procedents de diferents barris de barraques a Barcelona. Eren sobretot treballadors immigrants (precedien de 262 municipis diferents, sent un 70% d’origen andalusa). Tot i que només una quarta parta d’aquesta població era d’ètnia gitana, de fet en poc temps es va identificar La Mina com a un “barri gità”.



34

El 1971, l’equip d’arquitectes “L35” redacta un nou Pla Parcial, que serveix com a base per a començar la construcció de La Mina Nova. Es decideix compactar l’edificació per a deixar majors espais lliures i la densitat inicialment prevista va ser novament augmentada. Els blocs a La Mina Nova es van construir amb més plantes (10 o 12, més alts respecte a La Mina Vella), preveient 2.152 habitatges i 122 locals, i es caracteritza per la seva volumetria impressionat, amb dos “megablocs” paral·lels amb quasi 200 de llarg i 10 plantes d’alçada. A La Mina Nova, els nous veïns van començar a arribar el 1972, quan els pisos encara no estaven acabats. L’ocupació es va iniciar en els blocs de Mart i Llevant, mentre es construïen els blocs de Venus i Saturn. Els carrers no estaven asfaltats i tampoc s’havien construït les escoles, servei sanitari, transport públic, recollida de brossa, etc. Els mateixos pisos no estaven acabats, sense la cuina muntada o fins i tot portes. L’any 1973, tot i que mancava d’equipaments i serveis, e barri ja estava ocupat pels 15 mil nous veïns. Els problemes generats per la massificació de l’habitatge, no van trigar a aparèixer, agreujats per la marginació social de la seva població. En poc temps, La Mina tenia l’estigma de barri conflictiu, violent, paradigma del “barraquisme vertical” i també estava associat de manera despectiva als prejudicis en relació a la població gitana. •

Nuclis antics – Presenten diferents situacions als pobles i a les ciutats mitjanes i grans, amb una important diversitat de teixits. Poden presentar patrimoni monumental i teixit residencial amb manca de conservació. A les ciutats mitjanes i grans, poden presentar concentració de població immigrant.

-

Exemple: El Barri Vell de Girona:

El Barri Vell és el centre històric de la ciutat de Girona. Al començament dels anys vuitanta, el centre històric gironí patia de greus problemes d’insalubritat, amb claveguerams llençats directament sobre el riu Onyar, molts dels edificis presentaven problemes de conservació, amenaça de pèrdua d’activitats econòmiques i, tot i que comptava amb la presència d’alguns immigrants, també patia de manca de població. L’origen del Barri Vell de Girona és molt antiga i guarda relació amb la fundació de Gerunda, com s’anomenava la ciutat romana que va donar origen a Girona, entre els anys 70 i 80 a.C.. Els romans van aixecar una fortificació en forma de triangle. Aquest format no era freqüent entre els romans, que solien fundar les ciutats de planta quadrada o rectangular, però que van haver d’adaptar la forma de la ciutat per causa de la topografia en declivi del terreny. El Barri Vell va ser per molts segles definit pel recinte emmurallat (primerament, la muralla romana, i després per les diferents noves muralles). Aquestes muralles construïdes en diferents períodes van ser parcialment destruïdes en el segle XIX, en molts casos amb un aprofitament més privatiu que públic dels grans forats generats. Històricament, la part més alta del barri acull un conjunt de casals de grans dimensions, així com antics contenidors eclesials, per exemple la Catedral de Girona, l’Església de Sant Martí Sacosta, el Seminari i el Convent de Sant Domènec. En la part baixa del Barri Vell, més plana, a prop del Riu Onyar, se situen cases i cases-palau entre mitgeres, resultants de parcel·lacions medievals que van ser més compactades al segle XIX. Sovint



35

l’edificació ocupa enterament la parcel·la i s’hi troba l’existència de porxos (com a la Plaça del Vi i Rambla). En aquesta zona, tradicionalment comercial, els carrers principals son paral·lels al riu i s’hi situen importants espais cívics de la ciutat i carrers comercials com la mateixa Rambla de la Llibertat. Fins al començament dels anys vuitanta, la zona de Beates estava “arraconada” dins el barri, segregada de l’entorn per la topografia i per la muralla. L’obertura d’un nou portal a la muralla (obra de mobilitat integrant del Projecte de Rehabilitació del Barri Vell) va permetre una nova connexió rodada per a accedir-hi. Un minuciós procés d’anàlisi morfotipològic va ser el punt de partida del diagnòstic que va donar origen al pla de rehabilitació del centre històric de Girona, el PERI Barri Vell. Aquest pla seguia el que es pot anomenar de “línea morfològica”, d’origen italiana i molt influent en l’urbanisme català dels vuitanta. En el diagnòstic previ d’aquest pla, es van identificar finca per finca (el Barri Vell té àrea de 48 hectàrees i és compost de 830 finques privades) les característiques constructives, l’estat general i de les instal·lacions, els elements i trets de valor arquitectònic i l’estat d’ocupació vital de l’edifici i el tipus 35

edificat que correspon .

Aixecament del Barri Vell, previ al Pla Especial de Rehabilitació del Barri Vell – 1982; Tipología de les cases de l’Onyar, amb les parcel·les edificades enterament; Estat de degradació del Barri Vell al començament dels vuitant. Font: “20 anys del Pla Especial del Barri Vell 1983-2003”)

35

El Barri Vell té àrea de 48 hectàrees i és compost de 830 finques privades (aquests números corresponen també al sector Mercadal, que no fa part d’aquesta investigació). D’acord amb les ordenances del PERI Barri Vell, la individualització del tipus d’edifici per les seves característiques espacials i funcionals s’estableix de la forma següent : a) Casa medieval que fa referència a la casa habitada originàriament per una sola família, generalment construïda en l’Alta i Baixa Edat Mitjana, en parcel·les d’escassa profunditat, dues o tres plantes i, molt sovint, unes golfes. El sistema portant és de murs de càrrega o mixt d’arcades, i les façanes no tenen eixos dominants, amb fort predomini del ple sobre el buit. b) Casa en filera, que inclou els edificis amb planta baixa destinada a l’activitat productiva i plantes superiors a l’habitatge, construïda en parcel·les molt estretes i d’escassa profunditat, edificades enterament. Es correspon amb la casa artesanal tradicional i la façana s’ordena amb un sol eix d’obertures, normalment balcons amb brancals. c) Casa de renda, que inclou els edificis de caràcter residencial amb un o més habitatges per planta, generalment en règim de lloguer, amb les obertures ordenades amb un clar sistema d’eixos, predominant el balcó per sobre la finestra. Les parcel·les oscil·len des de 3 m. fins a més de 12 m. i estan edificades mitjançant murs de càrrega i patis interiors de ventilació. e) Palau, que fa referència als edificis consolidats en els segles XVII i XVIII, integrant−se normalment a construccions ja existents i caracteritzats per la seva notable dimensió, l’existència d’un pati central i el caràcter senyorial de la seva construcció. f) Casal, que fa referència a cases construïdes en els segles XVI, XVII i XVIII, amb un habitatge per planta, però sense pati central ni la riquesa espaial i formal dels Palaus. g) Bloc d’habitatges/comercial, que inclou conjunts construïts majoritàriament a la banda esquerra de l’Onyar després de l’any 1940. h) Esglésies/convents, que inclou els edificis amb aquest ús, actual o anterior, en el qual el claustre porticat és l’element fonamental de la seva organització.



36

1.2.2 Localització dels barris amb necessitats de rehabilitació a Barcelona D’acord amb estudis sobre “tipologia i qualitat urbana” a Barcelona, previs al Pla Territorial Metropolità 36 de Barcelona - PTM , 55% del sòl residencial de l’àmbit metropolità (on habita prop de la meitat de la població de Catalunya) estan afectades, en diversos graus, per dèficits de qualitat urbana (representen una àrea de 21.669 ha del total de 39.110 ha destinat a usos residencials a la regió metropolitana de Barcelona). L’estudi quantifica i localitza els diferents tipus de barri (criteri tipològic) i el dèficit de qualitat urbana, que considera problemes d’urbanització, d’ordenació, d’equipaments i d’accessibilitat. Ensenya unes proporcions de la situació de dèficit de qualitat urbana localitzada per tipus de teixits urbans. D’acord amb aquest estudi, els dèficits afecten amb més intensitat tres tipus de teixits: els nuclis antics (89,3% de la superfície dels nuclis antics es troben afectades pel dèficit), les àrees d’expansió urbana (89%) i els polígons d’habitatge (71,5%). L’estudi afegeix que en la major part dels casos, les carències 37 urbanístiques es troben acompanyades, a més, per una acusada problemàtica social . Entre aquestes àrees destaquen, per la gravetat dels problemes que s’hi plantegen, una sèrie de barris que compten amb una població d’uns 400.000 habitants (7% de la superfície residencial), en que se superposen els dèficits d’ordenació, edificació i benestar. Aquest estudi previ al PTM, analitza el conjunt de teixits de l’àrea metropolitana, identificant d’acord amb les seves característiques i treball de camp els tipus sobre els quals calcula el dèficit de qualitat urbana: nucli antic, densificació urbana, eixample, polígons d’habitatge, habitatges unifamiliars aïllats, edificacions plurifamiliars aiilades, zones industrials i equipaments. Investigant més especificament el tema de l’infrahabitatge, un important estudi sobre els problemes urbans en l’àmbit català, anomenat “Infrahabitatge a Catalunya”, encarregat per la Fundació Bofill i realitzat per l’equip EARHA, l’any 2005, 38 va orientar a través de les seves conclusions i propostes els objectius d’actuació de la Llei de Barris . Aquest estudi, tot i que no quantifica el problema de l’infrahabitatge a l’àmbit català, representa un important avanç amb relació a la caracterització qualitativa del problema, investigant les diferents situacions de “l’infrahabitatge”.

Tipologies urbanes a l’àrea metropolitana de Barcelona; Indicador de qualitat urbana en zones residencials a l’àrea metropolitana de Barcelona ( Font: FERNÁNDEZ Rodríguez, Rosa. “Estudi de tipologia i qualitat urbana”. 2002)



36

Elaborat pel Departament de Polítiques Territorials i Obres Públiques de la Generalitat – DPTOP. FERNÁNDEZ Rodríguez, Rosa. “Estudi de tipologia i qualitat urbana”. 2002.

37

38



GARCIA, Lídia. “Retos para un nuevo modelo de intrevención en barrios”. 2008.

37

El concepte de l’infrahabitatge no es basa en les condicions d’habitabilitat de la unitat residencial, com es podria suposar, sinó es defineix per la combinació de deficiència en l’habitatge, en l’edifici i en el sector urbà, tenint com a resultat sectors urbans d’infrahabitatge. Són habitatges que per la seva antiguitat i deteriorament, per la seva deficient construcció o per una degradació dels espais col·lectius dels edificis on s’ubiquen, presenten un alt nivell d’inadequació física i social. Es localitzen predominantment en sectors urbans amb un nivell deficient d’urbanització i manca de serveis. En general, han estat vinculats des del seu origen a l’acolliment de les diverses onades migratòries que han experimentat les ciutats i els pobles de Catalunya des de la segona meitat del segle XIX fins a l’actualitat. D’acord amb aquest estudi les formes urbanes que presenten, els sector urbans amb problemes d’infrahabitatge són (EARHA, 2003): el barraquisme, els passadissos privats, les urbanitzacions marginals, les extensions suburbanes, les Cases Barates, els polígons d’habitatge i els 39 nuclis històrics .

39



EARHA. “Infrahabitatge a Catalunya”. 2003.

38

1.3. La rehabilitació dels barris “...va haver època que per a resistir a la urbanització demolidora practicada pels moderns, a la suposada “racionalitat” de la ciutat planificada, tant com el seu creixement desordenat, es va pensar que l'alternativa consistiria en intervencions orientades per principis com els següents: reparar sense destruir, refer sense desallotjar, reciclar, restaurar, crear a partir del que està donat, respectar la sedimentació dels temps diferents, reprenent i rejovenint els vincles amb la tradició, en fi, construir un “lloc” – en l'accepció forta del terme -, és a dir, donar forma a l'informe, sense amb això voler ordenar-lo, però li tornant l'antiga dignitat, redescobrint per aquí el fil perdut de la continuïtat històrica que li dóna sentit, i així per davant”. (Otília Arantes, “Urbanismo em fim de linha”, 1998, p. 124)

Aquest apartat pretén ubicar el concepte de “rehabilitació urbana” dins les operacions de “transformació” que intervenen a l’interior de la ciutat existent. S’ensenya un breu històric d’algunes transformacions urbanes europees paradigmàtiques al segle XIX (el Pla Haussmann de Paris, el Rigstrasse, de Viena, i el Pla Baixeras, a Barcelona) i de la dualitat entre les actituds de “renovació” i de la “conservació”, molt rellevant en la discussió urbanística en el segon postguerra. També s’introdueix el concepte de “projecte urbà”, que va aportar noves qüestions metodològiques al projecte urbanístic amb implicacions sobre la rehabilitació urbana La rehabilitació urbana Quan es parla de rehabilitació urbana, en general s’al·ludeix a un procés que comprèn actuacions sobre una zona urbana ja existent per a millorar les seves condicions d'ús. Una definició possible seria que la rehabilitació urbana es refereix als “processos de transformació de les ciutats derivats de projectes d’intervenció que modifiquen les condicions físiques, funcionals i d’ús d’un lloc concret, amb 40 transcendència sobre el conjunt urbà” . La transformació urbana seria un marc general en que s’inscriuen actuacions sobre la ciutat existent de caràcter i intensitats variables que van “des de la conservació estricta a la renovació total, passant per 41 estadis intermedis d’abast i complexitat diferents” . És veritat que la literatura tècnica sobre desenvolupament urbà és poc precisa quan fa referència a les intervencions sobre àrees urbanes existents (reforma interior), utilitzant quasi indistintament i amb bastant laxitud termes que presenten diferents matisos, com conservació urbana, rehabilitació urbana, renovació urbana, remodelació, millora urbana, entre altres. 42

Aquests termes comparteixen la noció bàsica d’intervenció en un espai urbà preexistent , en oposició a les accions destinades a l’extensió, és a dir, al creixement urbà sobre noves àrees urbanes, en terrenys perifèrics per acollir nova població i activitats econòmiques. Es refereixen al processos a través dels

40

NAVARRO, Ferran. “Transformació de la ciutat construïda. Instruments urbanístics”. 2000, p.15. Op. Cit. p.15. 42 Un tipus diferent de transformació física, aliè a aquesta recerca, seria la transformació del sòl rural (agrícola, forestal, erm) progressivament en sòl urbà, que Font anomena “transformació urbanitzadora”, perquè aquest treball s’interessa sobretot per la transformació del sòl ja urbanitzat. Antonio Font Arellano et allí. “Transformacions urbanitzadores 1977-2000. Àrea metropolitana i regió urbana de Barcelona”. 41



39

quals es promouen la millora física i el millor ús en termes socials i econòmics de zones que pateixen deteriorament físic, social i econòmic, infrautilització dels seus edificis, infraestructura o espais públics. No obstant la utilització quasi indistinta de diferents termes, es troben certes característiques distintives en el se ús que permeten major precisió sobre el seu significat. 43

D’acord amb Merlin i Choay (2005, p.761), en el “Dictionnaire de l’urbanisme et de l’aménagement” , la rehabilitació designa els procediments que es destinen a la reparació d'un patrimoni arquitectònic i urbà que ha perdut valor i que passa per un procés de revaloració econòmica, pràctica i/o estètica. Es tracta, doncs, d’un “conjunt de treballs destinats a transformar un local, un edifici o un barri tornant-li característiques que els tornen consubstancials a l’habitatge en condicions satisfactòries de comoditat i habitabilitat, garantint al mateix temps de manera duradora la reparació de les infraestructures i 44 conservant les característiques arquitectòniques principals dels edificis” . El mateix diccionari afegeix algunes consideracions que diferencien la rehabilitació del concepte de millora urbana: “encara que sovint sigui considerada com a sinònim de la millora de l'hàbitat, és realment una operació més avançada. Pot, per exemple, implicar la reestructuració Interior d'un habitatge, o fins i tot, a la divisió de l'edifici en apartaments, per adaptar-los a algunes exigències en 45 particular; la instal·lació d'un ascensor; la reparació de teulades (...)” . D’acord amb Navarro (2005, p.15), es destaquen a la segona meitat del segle XX dues actituds projectuals sobre la ciutat construïda: una associada a la conservació urbana i l’altra a la renovació. L’actitud conservadora entén tota la ciutat com a patrimoni històric, i es posiciona en contra de la destrucció sistemàtica de la ciutat antiga. D’altra banda, l’actitud renovadora estaria més associada als principis racionalistes de la higiene, la vialitat adaptada al cotxe i l’estètica moderna. Aquesta actitud 46 suposa una reconsideració global de la forma i l’estructura de la ciutat existent . La defesa de la conservació urbana va aparèixer als anys seixanta a l’àmbit europeu i té com a exemple paradigmàtic el Pla per al centre històric de Bologna, realitzada por el govern comunista d’aquesta ciutat. Aquesta va ser una intervenció amb molta “cura” i “precisió”, en oposició a l'urbanisme renovador, de la matriu racionalista, molt desenvolupat en les reconstruccions de la postguerra. Va tenir el mèrit d'identificar a l'espai urbà preexistent els elements que van permetre a la ciutat “enllaçar de manera simbòlica les persones al seu lloc d'habitatge”. Una de les primeres contribucions teòriques de l'experiència “conservadora” en la intervenció de ciutat són les d'Aldo Rossi, que en 1965 escriu “Arquitectura de la Ciutat”, un llibre que entén la ciutat com arquitectura i defensa la forma urbana com instrument que permet no només analitzar la ciutat i descriure-la, sinó també regir les intervencions que en ella fossin fetes, desenvolupant els conceptes de “morfologia urbana” i “tipologia”. El terme renovació urbana va ser encunyat cap el 1950, a Estats Units, en estudis d’economia. La renovació urbana o urban renewal es refereix a la renovació de l'edificació, equipaments i infraestructures de la ciutat, necessària a conseqüència del seu envelliment o per adaptar-la a nous usos

43

MERLIN, Pierre i CHOAY, Françoise. “Dictionnaire de l’urbanisme et de l’aménagement”. 2005. p. 761.

44

Op. Cit. Loc. Cit. En el text original en francès : « ensemble des travaux visant à transformer un local, un immeuble ou un quartier en lui rendant des caractéristiques qui les rendent propres au logement d’un ménage dans de conditions satisfaisantes de confort et d’habitabilité, tout en assurant de façon durable la remise en état du gros œuvre et en conservant les caractéristiques architecturales majeures des bâtiments ». 45 Op. Cit. Loc. Cit. En el text original en francés: “bien que souvent considérée comme synonyme de l’amélioration de l’habitat, est en réalité une opération plus poussée. Elle peut, par exemple, comporter la restructuration internet d’un logement, voire, la division de l’immeuble en appartements, pour les adapter à des exigences de taille en particulier ; l’installation d’un ascenseur ; la réfection de toitures ». 46 NAVARRO, Ferran. “Transformació de la ciutat construïda. Instruments urbanístics”. 2000, p.45.



40

i activitats. La idea de renovació urbana està associada a un esforç deliberat per canviar l’ambient urbà a gran escala per mitjà de la transformació planificada de les àrees urbanes existents a les exigències presents i futures de l'habitatge i treball en una ciutat. En aquest cas, el valor històric i la necessitat de conservació són exclusius dels monuments. Per a Merlin i Choay (2005), el concepte de renovació urbana (en francès, “rénovation urbaine”) ha estat incorrectament associat a la demolició-reconstrucció, i aquest ús equivocat ha estat consagrat per la reglamentació existent sobre el tema. En el context francès, aquesta expressió “rénovation urbaine” va ser represa en un sentit més ampli i més conforme a l'etimologia, a principis dels anys 2000, com a “renouvellement urbain”, en particular en el títol de la llei Solidaritat i “renovació urbana” del 13 de 47 desembre de 2000 . Per a Rojas (2004), encara són possibles altres valoracions distintives del termes relacionats a la transformació urbana, d’acord amb els seus objectius i continguts: “Fent èmfasis en les dimensions econòmiques o físiques del procés de desenvolupament urbà, els termes millora i renovació tenen una forta connotació física ja que posen l'accent en accions sobre l'entorn construït. D'altra banda, rehabilitació, revitalització, regeneració i recuperació són termes que tenen una connotació econòmica i social de major pes, encara que sense descartar la dimensió física de les intervencions. Quan se centra l'atenció en la naturalesa de les transformacions físiques en les àrees objecte d'intervenció, s'observa que al parlar de millora i rehabilitació urbana es posa èmfasis en la preservació de les estructures físiques existents, mentre que regeneració, revitalització, renovació i recuperació urbana denoten una combinació més liberal d'accions de preservació de les estructures velles, amb demolició d'algunes d'elles i 48 recuperació d'altres” . En l’àmbit català, als anys vuitanta i noranta el planejament urbanístic anomenava de “reforma interior” les actuacions en el teixit urbà dels barris, tenint com a figura principal els Plans Especials de Reforma 49

interior , amplament desenvolupats a les ciutats catalanes i aplicables tant al centre històric de Barcelona com als polígons d'habitatge o processos d'ocupació marginal. Al començament dels 90, la Generalitat de Catalunya implementa el “Programa de Remodelació de Barris”, amb l’objectiu de resoldre les situacions de degradació física als polígons d’habitatge més precaris promoguts per l’Administració temps enrere (sobretot els de promoció pública dels anys 50 i 60). Bàsicament, la remodelació consistia en un procés radical, de substitució total d’habitatges en àrees consolidades que al cap dels anys havien esdevingut obsoletes, amb patologies estructurals, és a dir, la remodelació com a demolició-reconstrucció d’un sector urbà. En aquests casos, l’alternativa preferent per la conservació (amb la seva manutenció i reforma) s’havia demostrat tècnica i econòmicament inviable. La substitució no significava només la construcció de nous habitatges dignes per a reallotjar els

MERLIN, Pierre i CHOAY, Françoise. “Dictionnaire de l’urbanisme et de l’aménagement”. 2005. p. 768. D’acord amb ROJAS, la versió original en castellà: “Haciendo énfasis en las dimensiones económicas o físicas del proceso de desarrollo urbano, los términos mejoramiento y renovación tienen una fuerte connotación física por cuanto ponen el acento en acciones sobre el entorno construido. Por otra parte, rehabilitación, revitalización, regeneración y recuperación son términos que tienen una connotación económica y social de mayor peso, aunque sin descartar la dimensión física de las intervenciones. Cuando se centra la atención en la naturaleza de las transformaciones físicas en las áreas objeto de intervención, se observa que al hablar de mejoramiento y rehabilitación urbana se pone énfasis en la preservación de las estructuras físicas existentes, en tanto que regeneración, revitalización, renovación y recuperación urbana denotan una combinación más liberal de acciones de preservación de las estructuras viejas, con demolición de algunas de ellas y recuperación de otras”. ROJAS, Eduardo. “Volver al centro. La recperación de áreas urbanas centrales”. 2004, p.17. 49 El Pla General Metropolita - PGM -, aprovat en el 1976, regula el planejament urbanístic en tota la primera corona metropolitana de Barcelona i és el marc que va establir la necessitat d'aprovar els Plans Especials de Reforma Interior – PERI. 47 48



41

veïns de les àrees afectades, sinó la possibilitat de reconstruir el seu teixit, millorant la seva inserció a la ciutat i actualitzant les infraestructures, equipaments i serveis. Amb l’aprovació a Catalunya l’any 2004 de la llei de “millora de barris, àrees urbanes i viles que 50

requereixen una atenció especial” , que va inspirar el “Programa de Millora de Barris i Àrees Urbanes”, també conegut com a “Llei de Barris”, l’expressió “millora de barris” ha passat a reemplaçar el terme “reforma interior”, utilitzat en la legislació anterior. 51

En aquest treball s’utilitza preferentment, però no únicament, el terme rehabilitació urbana perquè transmet de manera apropiada l’actitud present en els casos estudiats, en que hi ha un equilibri entre les intervencions de preservació d'estructures existents i el reemplaçament o transformació d'altres per aconseguir els objectius de desenvolupament socioeconòmic i aprofitament del potencial de desenvolupament. Sinó també perquè es pot associar-la a l’expressió “rehabilitació integral” o “intervenció integral”, que identifica la generació de projectes urbans amb actuacions integrades de diferents vessants. Igualment, aquest treball utilitza l’expressió millora urbana amb el mateix sentit. L’expressió reforma s’utilitza per a identificar les intervencions exclusivament físiques sobre la ciutat i quan es parli de remodelació, el seu sentit serà més estricte, suposant la substitució total d’edificis o teixits urbans. La rehabilitació urbana té com a objectiu la millora de l’hàbitat, una noció que considera que el marc físic on es desenvolupa la vida quotidiana dels ciutadans té molt a veure amb la qualitat de vida i la cohesió social. És a dir, amb els barris que habiten, amb la qualitat del medi urbà, amb el nivell i l’accessibilitat dels serveis i equipaments públics, etc. Un projecte de rehabilitació urbana pot presentar una actitud projectual variable, d’acord amb el caràcter de la intervenció que es pretén desenvolupar. Com s’ha al·ludit anteriorment, pot ser més conservadora en alguns casos, mantenint i reformant els edificis i teixits urbans o més renovadora, promovent remodelacions. No s’intentarà establir un límit que identifiqui el projecte, per això es parla “d’actitud conservadora” i “actitud renovadora” que coexisteixen a vegades dins d’un mateix projecte de rehabilitació. També és veritat que la rehabilitació urbana pot presentar diferents objectius d’acord amb el context urbanístic en que es realitza i objectius més específics que es pretenen desenvolupar. Aquest treball s’interessa sobretot per la rehabilitació urbana dels barris amb dèficits urbans, en situació de “regressió urbanística”, amb dificultats socials, econòmiques i ambientals, com descrits en el apartat anterior d’aquest capítol i que són objecte d’estudi d’aquest treball. Es diferencia per tant l’actuació a aquests barris d’altres de caràcter distint, que promocionen la creació de nova centralitats terciàries, els business districts, grans equipaments culturals o fronts marítims, que són altres modalitats de projectes urbans que intervenen a la ciutat existent molt desenvolupats a les últimes dècades.

50

Es tracta de la Llei 2/2004 de 4 de juny de2004. D’acord amb el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, “rehabilitar” és restituir una cosa “al seu primer estat, d'on era caigut”, restablir “els seus drets”. Per a la Real Academia Espanyola, la RAE, la paraola “rehabilitación”, en castellà, és l’acció o efecte de rehabilitar, és a dir, habilitar de nou o restituir a “alguien o algo” el seu antic estat. 51



42

1.3.1. Alguns antecedents de la transformació urbana Les primeres operacions de renovació urbana en general estan associades als efectes que la revolució industrial va tenir sobre la ciutat. Ja al segle XIX gairebé totes les ciutats mitges occidentals emprenien obres de rehabilitació i sanejament dels barris obrers. Altres operacions que es realitzaven eren l'obertura d'eixos de comunicació i la construcció d'eixamples que tornessin més permeables les complexes trames medievals, obres en les quals jugava un paper determinant l'enderroc de les 52 muralles . Potser l’exemple més emblemàtic d’aquestes transformacions urbanes en la segona meitat del segle XIX siguin les operacions “haussmannianes” de reforma interior de Paris, quan es va modernitzar el seu teixit urbà per a adaptar-lo als nous usos, i ajudant a transformar Paris en la “ciutat burgesa” per excel·lència. Les operacions van modificar el teixit urbà medieval de la ciutat i buscaven resoldre problemes com l’alta densitat i situacions d’insalubritat. Les intervencions tenien com a objectiu promoure la higiene, embelliment, millora de la circulació i seguretat, suposant un canvi del model de ciutat. Per a tant, es van obrir nous eixos urbans, els boulevards, que a més de facilitar la circulació, establien llaços visuals 53 entre monuments . La construcció de les noves vies van suposar l’enderroc de nombrosos edificis i transformació del teixit urbà medieval, i tot seguit la construcció dels nous fronts d’aquestes vies d’acord amb un rigorós control de l’ordenança de les façanes, creant un barri luxós, amb un conjunt urbà més regular i unitari. Ja la construcció del Ringstrasse i reforma interior de Viena no van haver de modificar el teixit de la ciutat medieval, una vegada que aquestes actuacions es van localitzar fora del seu recinte emmurallat, en una franja de 500m d’ample que s’havia mantingut lliure al llarg dels segles per raons militars (amb l’extensió de la ciutat més enllà d’aquest “cinturó”. La urbanització d’aquest espai també va estar relacionat al desig de la classe burgesa de construir un espai més apte al seu estil de vida, amb un projecte basat en diferents propostes presentades en un concurs d’urbanisme. S’han construït importants equipaments, com l’Òpera, l’Ajuntament, el Parlament i el Palau de Justícia, que al mateix temps que complementaven el teixit urbà, establien una relació funcional amb el centre històric. A Barcelona, també a la segona meitat del segle XIX s’han creat instruments operatius de transformació urbana (llei d’expropiació forçosa, el 1879) i es proposa un Pla de reforma interior, conegut com a “Pla Baixeras” (Pla de reforma de Barcelona del 1889) . El contingut fonamental de la proposta és l’obertura de tres grans vies i la reedificació de les seves vores. Però també preveia l’esponjament i creació de noves places al voltant d’edificis públics para pal·liar els problemes d’insalubritat i densificació. De les tres vies projectes, l’única que es va executar és l’actual Via Laietana. Les àrees urbanes que comprenien les altres dues vies projectades, que no es van realitzar, van constituir durant bona part del segle XX una zona urbana de “reserva viària”, amb efectes negatius sobre el seu manteniment. També a altre ciutats de Catalunya, l’actuació sobre nuclis existents a través de reforma interior apareix a finals del segle XIX, amb projectes de “sanejament”, basat en l’obertura de noves vies, com el centre de Manresa, o les Rambles de Sabadell i Terrassa.

52 53



CAPEL, Horacio. “Capitalismo y morfologia urbana en España”. Barcelona, 1975. NAVARRO, Ferran. “Transformació de la ciutat construïda. Instruments urbanístics”. 2000, p. 39.

43



Els “grands travaux” de Haussmann a Paris; El pla de façanes per a l’Avinguda l’Opera; Vista de l’Opera; Centre antic de Viena amb l’entorn buit; Projecte del Ringstrasse; Pla de reforma del casc antic de Barcelona de Àngel Josep Baixeras,

Les reconstruccions del postguerra – renovació i conservació urbana En un altre nivell de la discussió sobre la transformació urbana es troben els casos de la “reconstrucció” de ciutats europees que van ser parcialment destruïdes en la segona guerra. Els diversos casos de reconstrucció “postbèlica” van aprofitar aquest moment per a promoure modernitzacions i actualitzacions urbanes (de fet, no se sabrà mai si aquestes intervencions es realitzarien o no, independentment de les destruccions provocades per la guerra). Es pot destacar com a reconstrucció “renovadora” el cas del “County of London Plan”, que va començar a preparar la seva reconstrucció abans de la fi de la guerra a l’àmbit del Comtat de Londres, el 1943, paral·lelament al “Pla per al Gran Londres”. El Pla proposava desconcentrar la població, principalment en el Comtat, amb la creació de l’àrea del Gran Londres (és a dir, el component d”eixample” també era molt important en aquest pla). Específicament sobre la reforma interior, es plantejava que la renovació de l’antiquat parc d’habitatge hauria de permetre baixar la densitat, millorar la qualitat dels habitatges i al mateix temps, generar espais lliures que milloressin el standard general en l’àmbit del Comtat. Les propostes de renovació de barris no conservaven gaires elements existents, actuant amb unes lògiques similars als que s’aplicarien a nous desenvolupaments urbans, utilitzant fonamentalment dos tipus residencials: les cases adossades i els blocs aïllats. En les àrees pròpiament destruïdes per la guerra, s’aprofitava l‘oportunitat per a plantejar la relocalització de les indústries, com a manera de retirar-les de l’interior del teixit dels barris i ubicar-les més a prop de vies, rius i canals, separades de les zones residencials. Els nous desenvolupaments residencials generaven “unitats de veïnatge”, organitzades al voltant de l’escola i altres equipaments. Per al front urbà del riu Tàmesi es proposaven unes actuacions “estrella”, amb espais públics i equipaments especials.



44

En relació a les transformacions més relacionades a la conservació urbana, es destaquen sobretot nombrosos casos italians, com el ja citat cas de la ciutat de Bologna. L’any de 1955, la ciutat d’Assis comença a rehabilitar el seu centre, partint d’un molt intens anàlisis de la població i de l’estructura urbana de la ciutat. Considerava el valor de les traces històriques, traces visuals i volumètriques. Va realitzar un cens dels valors arquitectònic-urbanístics i de les condicions d’allotjament de les famílies. El pla derivat proposava el sanejament i consolidació, identificava els casos on era possible la reestructuració internar, i aquells casos on era necessària la conservació. També determinava l’afectació d’edificacions recents, com la supressió de plantes, substitució de sostres, enderrocaments, i el “rifacimento” d’alguns edificis El projecte de Bologna, desenvolupat entre 1969 i 197, determinava instruments i accions capaces de protegir o reconstituir la relació original entre la població i l’escenari físic, com a mitjà per a preservar el centre històric i mantenir el seu patrimoni històric, arquitectònic, urbà i territorial. Per a tant, es basava en conceptes com el de la “restauració conservadora”, que buscava recuperar i consolidar les característiques tipològiques de cada edifici (política de restabliment tipològic) i de cada espai lliure. La manutenció de la població en el centre era un dels objectius principals del Pla. El projecte establia unes categories d’intervenció, entre l’enderrocament amb reconstrucció condicionada (la més permissiva) fins la restauració amb vincle absolut (la més restrictiva). Es determinava el sanejament, dotació de serveis i espais lliures i se seleccionaven les activitats compatibles amb la localització al centre. Grans projectes urbans de transformació de la ciutat A partir dels anys setanta, es van desenvolupar llargament projectes de transformació urbana els anomenats “projectes urbans” que van representar una nova generació de projectes de reforma interior. Aquests projectes urbans, en general no corresponien a les tipologies que aquest treball considera “amb necessitats de rehabilitació”, i tenien uns objectius i continguts més específics, però van originar una metodologia de projecte amb implicacions a diversos àmbits de l’urbanisme, fins i tot als projectes de rehabilitació urbana actuals. Els projectes urbans generalment eren promoguts per una concertació entre el poder públic i la iniciativa privada, i tractaven de promoure l'adaptació o renovació d'importants àrees de la ciutat, canviant l’ús dels teixits més o menys obsolets (com antigues indústries a l’interior de la ciutat), també reordenant infraestructures. Sovint aquestes reformes es basen en la creació de noves centralitats terciàries, els business districts, o es basen en projectes de grans equipaments culturals, o fronts marítims. Un dels exemples d’aquesta generació de projectes de reforma interior, són les experiències de les “zone d’amenagement concerté - ZAC”, que van començar als anys setanta a Paris i van ser molt desenvolupades a les dècades posteriors. Després d’atenuar-se l’interés “expansionístic” per les “villes nouvelles”, el creixement metropolità de la capital francesa a través de les ZAC buscava reconquistar l’àrea urbana marginal, que fins aquell moment estava ocupada per funcions industrials i d’infraestructures obsoletes. L’experiència de les ZAC està molt associada als seus projectes urbanístics innovadors, que van saber reinterpretar la forma urbana de la ciutat tradicional en l’urbanisme contemporani (destacant-se les propostes de la ciutat de la tercera fase, de Christian de Portzamparc per a la ZAC Bercy i Paris Rive Gauche) i pel model de gestió que es va ensenyar molt hàbil en la concertació públic-privada.



45

A Barcelona, també es van produir nombroses reformes interiors a partir del final de la dècada dels setanta, com a efecte dels potencials d’accessibilitat més alts dels sòls urbans en posicions centrals. Va augmentar el ritme de substitució a l’Eixample Cerdà, en els nuclis antics interior a la ciutat i de la comarca pròxima, i en algunes trames suburbanes i van aparèixer les primeres operacions de remodelació urbana (Pegaso, Roma 2.000, Barcelona-2, etc.) a l’àrea central de Barcelona; es formulen, fins i tot, projectes de remodelació que afecten extensions molt considerables de la ciutat (Pla de la 54

Ribera, Pla de Nou Barris) que no s’arribaran a executar . A partir de finals dels vuitanta, els projectes de les quatre zones olímpiques es converteixen en paradigmes d’aquests projectes urbans.

54



FERRER, Amador. “Polígons d’Habitatge”. Pg.95.

46

Capítol 2 Les lògiques a la rehabilitació de barris a Catalunya entre 1979 i 2008 Aquest capítol presenta una lectura de les lògiques sobre la intervenció a la ciutat que han tingut influència sobre els projectes de rehabilitació de barris realitzats a Catalunya entre 1979 i 2008. Es pretén identificar els objectius i continguts d’aquestes intervencions i com aquests han evolucionat, amb la intenció d’entendre el camí que emprenen els projectes de rehabilitació en el període estudiat. L’anàlisi de les lògiques a la rehabilitació considera la influència d’un “model de ciutat” darrera les intervencions urbanístiques. En aquest sentit l’anomenat “model Barcelona” - és a dir, el “model de ciutat” amb objectius i continguts propis sobre el qual recolza el conjunt d’actuacions amb gran quantitat i qualitat que han caracteritzat l’acció urbanística en la capital catalana des de la redemocràcia – s’ha convertit en un paradigma d’intervenció amb una notable repercussió a l’urbanisme no només a nivell català, sinó de l’Estat, llatinoamericà i arreu del món. En els projectes de rehabilitació de barris, a més de les possibles implicacions de paradigmes com el “model Barcelona”, incideixen de manera més específica i visible alguns objectius i continguts definits per les figures del planejament que orienten les intervencions, facilitant la seva caracterització – destacant-se els PERI, el Programa de Remodelació de barris i la Llei de Barris. És a dir, s’entenen les accions de rehabilitació derivades d’aquests Plans i Programes com l’expressió projectual de les seves lògiques. La identificació i anàlisi de les lògiques a la rehabilitació que es fa en els dos primers apartats d’aquest capítol es recolza en els estudis sobre el “model Barcelona” i la seva evolució al llarg dels anys i en la interpretació dels seus continguts en els projectes de rehabilitació urbana. L’evolució dels objectius i continguts a la rehabilitació urbana a partir de la redemocràcia passa per la reforma interior de barris amb èmfasis en l’espai públic, característica de les primeres intervencions i sovint associades a la gènesi del “model Barcelona” i per les grans remodelacions i intervencions de major calat, amb visió estructural i estratègica, representants del “període olímpic” El tercer apartat ensenya alguns conceptes propis de l’urbanisme recent, que aporten les qüestions de la intervenció integral i de la sostenibilitat ambiental i que han passat a incidir a la rehabilitació urbana en els últims anys. 2.1 “Rehabilitar el centre” i “monumentalitzar la perifèria” Tot i que algunes obres de millories urbanes als barris van començar en el període franquista, aquestes es van tornar més efectives i sistemàtiques només a partir de la redemocràcia. L’arribada als Ajuntaments dels nous governs democràtics el 1979 i l’any següent el nou govern a la Generalitat van suposar significatius canvis d’orientació en els diversos camps de l’administració. Respecte a l’urbanisme i l’habitatge, La política anterior, de construcció massiva de polígons, va gairebé resoldre el problema quantitatiu de l’habitatge, però les perifèries patien de baixa qualitat urbana així com molts dels nous polígons, que van ser construïts sense la dotació d’equipaments i serveis adequades. Els nous governs municipals i de la Generalitat van encetar una etapa de col·laboració que, entre altres aspectes va fer front als problemes urbans des del punt de vista qualitatiu. Es posava especial èmfasi en



47

les reformes urbanístiques a l’interior de les ciutats, motivada sobretot per les reivindicacions ciutadanes, organitzades a través de les associacions de veïns. Les associacions veïnals reivindicaven millories urbanes als barris més perifèrics, com la millora o creació d’espais públics i la construcció d’equipaments socials i serveis més bàsics, amb l’objectiu de millorar les condicions de vida de les poblacions que hi vivien. L'acció pública de l’Ajuntament de Barcelona va buscar evitar la segregació de les zones perifèriques promovent intervencions en els teixits urbans amb èmfasis en la intervenció a l’espai públic i intentant dotar aquestes zones d’una urbanitat equivalent a altres parts de la ciutat. En aquest sentit van actuar els “Plans Especials de Reforma Interior” – PERI. Els principals PERI, que van començar al final dels anys setanta i van seguir durant els anys vuitanta van ser els de nuclis antics, com el Raval, el Sector Oriental o la Barceloneta a Ciutat Vella, o el de Gràcia. Els PERI van ser la principal figura del planejament urbanístic utilitzat en la rehabilitació de barris consolidats als anys vuitanta i noranta, amb aplicació tant a nuclis històrics, als polígons d'habitatge i en processos d'ocupació marginal, establint mecanismes per a la seva transformació (s’havien de sotmetre als Plans Generals dels municipis, o en aquest cas, al Pla General Metropolità). El nou Ajuntament democràtic de Barcelona va impulsar els PERI com a paradigma d’intervenció, tenint com a lema rehabilitar el centre i “monumentalitzar la perifèria”. En aquell moment, el centre històric de Barcelona mancava de renovació dels edificis i d'infraestructures urbanes més modernes. A més a més, no hi havia prou espai lliure com a altres barris a la ciutat, el que també es considerava com a dèficit qualitatiu. El pas previ als projecte de reforma dels nuclis antic era l’elaboració de rigorosos estudis diagnòstics amb vistes a l’elaboració d’un pla de rehabilitació. En general, les accions sobre els nuclis antics van implicar l’ordenació dels sistemes viari i d’espais lliures, afavorint l’articulació entre els espais públics, comptant també amb accions d’habitatge, com la rehabilitació d’edificis o la remodelació de les àrees afectades pels projectes d’obertura de noves vies. Les grans intervencions urbanes que s’hi van promoure van comptar amb una important inversió pública (al començament) i privada (després “d’engegat el procés). La reforma interior de barris amb èmfasis a l’espai públic va ser característica d’aquestes primeres rehabilitacions, i sovint va ser associada a la gènesi del “model Barcelona”, i es van destacar per la quantitat de realitzacions i l’alt nivell de qualitat de les intervencions. D’acord amb Monclús: “(...) hi ha un element que es converteix en protagonista de les intervencions barcelonines i que també té un important paper en el discurs de la “reconstrucció de la ciutat europea”. Es tracta del renovat interès pel paper i la formalització de l'espai públic. Després d'un llarg període d'escassa atenció cap al tema, des de mitjançats dels anys 70 es planteja la necessitat de recuperar carrers, places i espais “buits” en general, com a mitjà de millorar la qualitat urbana”. La renovació dels nuclis existents amb atenció a l’espai públic va ser notable, mantenint i incrementant la vitalitat i la qualitat urbana de diversos nuclis urbans. Es van renovar o crear més d'un centenar d’espais públics a Barcelona i aquest es va convertir en un dels trets principals de difusió de l’èxit del “model Barcelona”. 2.2. Les intervencions amb visió estructural i estratègica – el canvi d’escala Els trets definidors del “model Barcelona” sovint presenten el caràcter “estratègic” de les intervencions, amb grans projectes urbans de renovació de parts de la ciutat. Aquest plantejament correspon a una evolució del model, que va tenir com a punt d’inflexió la nominació de la ciutat de Barcelona, el 1986, com a seu dels Jocs Olímpics de 1992.



48

En motiu de les Olimpíades, es van construir una important sèrie d'equipaments, quatre àrees olímpiques i la culminació d'una completa modernització infraestructural, com a manifestacions més emblemàtiques d'aquest procés de renovació sense precedents. Cap al finals dels vuitanta, es van generalitzar les intervencions urbanes a l’àmbit metropolità, que van ser reforçades, relacionant-se amb projectes que implicaven grans transformacions i que tenien una visió més estratègica. La nova orientació de les intervencions va tractar de reestructurar la ciutat de manera estratègica, amb l'objectiu de que totes les intervencions coordinades revertissin de manera global sobre la ciutat. Així, l’evolució dels casos de rehabilitació urbana i del mateix “model Barcelona” va donar origen a una generació d’intervencions de major calat i visió més estructural, com grans obres d’infraestructures i remodelacions amb efecte sobre la integració i continuïtat urbana. Es van crear obres d’infraestructura i millorar l’accessibilitat, destacant-se la construcció de les “rondes”, que van ajudar a vertebrar l’àmbit metropolità de Barcelona. Coincidint amb el “projecte olímpic” en el temps, el 1985 la competència sobre el patrimoni públic d’habitatges va ser transferida per l’Estat del “Instituto Nacional de Viviendas” a la Generalitat, que va passar a fer l’administració i gestió d’aquest patrimoni a través de l’empresa pública ADIGSA (que rep l’encàrrec del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat). Ja amb la competència sobre els polígons, la Generalitat, al començament dels 90 va implementar el “Programa de Remodelació de Barris”, amb l’objectiu de resoldre les situacions de degradació física als polígons d’habitatge més precaris, que al mateix temps presentaven fenòmens de marginació social. Aquestes remodelacions es van centrar sobretot sobre els polígons d’habitatge de promoció pública (amb alguns casos de polígons privat, en que la renta dels seus veïns no els permetia rehabilitar els edificis) construïts a les dècades de 60 i 70. Bàsicament, la remodelació consistia en un procés de substitució total d’habitatges en àrees consolidades (les intervencions es van aplicar majoritàriament en polígons d’habitatge de promoció pública) que al cap dels anys havien esdevingut obsolets, amb patologies estructurals. En aquests casos, l’alternativa preferent per la rehabilitació s’havia demostrat tècnica i econòmicament inviable. L’aplicació del “programa de remodelació” per part de la Generalitat, més propera als Ajuntament, va afavorir la relació entre aquests projectes i el planejament dels municipis, resultant en millores més efectives. Es van aprofitar els projectes de remodelació no només per a la construcció de nous habitatges dignes per a reallotjar els veïns de les àrees afectades, sinó per a recosir el seu teixit, millorant la inserció d’aquestes zones a la ciutat i actualitzant les infraestructures, equipaments i serveis. 2.3. Les polítiques d’ intervenció integral A partir dels anys 90 en nivell europeu s’assisteix a la forta recuperació de la discussió sobre la renovació urbana amb noves polítiques i programes que contemplen la regeneració d’àrees en situació de pobresa i exclusió i que van promoure l'experimentació de molts mètodes innovadors d'intervenir a la ciutat existent a la recerca per estratègies de marcat caràcter integral (integrant programes urbanístics, socioeconòmics, etc). Aquestes intervencions inclouen algun component urbà, però que ja no és l’únic, sinó que sovint està coordinat a les vessants social, econòmica i ambiental, guanyant en complexitat. D’acord amb Jacquier, aquestes noves polítiques urbanes es refereixen al que el Fòrum de Viena anomena les “polítiques integrades de desenvolupament urbà sostenible” i que han estat desenvolupades en els diferents països europeus sota denominacions diverses. Aquestes polítiques van



49

néixer als anys vuitanta en alguns països europeus i s’han generalitzat durant els anys noranta en el 55 conjunt d’Europa . A França, aquest plantejament es va iniciar molt aviat, el 1977, amb la política Hàbitat i vida social (HVS), seguida, el 1981, per una política de Desenvolupament social dels barris (DSQ), seguida el 1988 per la política de Desenvolupament social urbà (DSU) (448 barris) i, finalment, el 1990, per la Política de la ciutat i els Contractes de ciutats (230 contractes el 2000, 1.300 barris). Aquesta política es va reforçar 56 establint Zones d’intervenció prioritàries (ZUS, ZRU, ZFU) i Grans projectes de ciutat (GPV) . A Holanda, també molt aviat, es van iniciar aquest moviment amb el Probleemcumulatiegebieden-beleid (PCG) o política dita de les 4 W (Weten, Wonen, Werken, Wezijin), seguida el 1989 pel Program de renovació social (Social Vernieuwing) (Duyvendak, 1999; Beaumont, 2003). Després, el 1994m el Pla delta per a les grans ciutats (Major or Big Cities Policies Een Deltaplan voor de Grote-steden or Grotestedenbeleid, GSB) (Jacquier, 2003a). El 1999, els fons disponibles per a la reestructuració urbana es van consolidar en un Fund for Urban Renewal (ISV) i es van estrènyer els vincles entre la Política de les grans ciutats dirigida pel Ministeri de l’Interior i la Política de la reestructuració urbana dirigida pel Ministeri 57 de l’Hàbitat . A Itàlia, les primeres iniciatives es van emprendre el 1992 amb els Programes integrats (Programmi integrati), seguit pels Programes de recuperació urbana (Programmi di ricupero urbano) i els Programes de requalificació urbana (Programmi di riqualificazione urbana) el 1994, els Contractes de barri (Contratti di quartiere) el 1997 i, finalment, els Programes de recuperació urbana i de desenvolupament sostenible de territoris (Programmi di ricupero urbano i di sviluppo sostenible dei territori, PRUSST) el 58 1998 . A Anglaterra i al País de Gal·les, el programa City Challenge (1990), la política del Single Regeneration 59 Budget (1993) i la política New Deal for Communities (1998) . El 1994, la Unió Europea passa a impulsar el Programa URBAN el que va ajudar a generalitzar les polítiques d‘intervenció integral a l’àmbit europeu. A Espanya, malgrat no hi hagi una política d’intervenció integral a l’àmbit de l’Estat, existeixen polítiques que actuen en aquest sentit en les comunitats autònomes, com és el cas de la Llei de Barris catalana, de 60 2004 i la Llei de barris de les Illes Balears, de 2009 , entre altres. 2.4. La incidència del discurs de la sostenibilitat ambiental en la rehabilitació urbana En les últimes dècades, la preocupació amb el medi ambient i la sostenibilitat han passat a ocupar un espai cada vegada més central en la política i economia, amb efectes sobre la discussió sobre la ciutat, i també més específicament sobre els projectes de rehabilitació urbana.

55

JACQUIER, Claude. “Polítiques integrades de desenvolupament urbà sostenible per a la governança urbana: algunes lliçons tretes de les experiències europees”. In “Barris en dificultat. La Mina”. pp. 49-50.

56

Op. cit. loc. cit. Op. cit. loc. cit. Op. cit. loc. cit. 59 Op. cit. loc. cit. 57 58

60

Es tracta de laLlei 2/2009 de 19 de març de 2009, de rehabilitació i millor a de barris dels municipis de les Illes Balears.





50

La idea de protecció del medi ambient i de que el desenvolupament econòmic (i també l’ urbà) ha de ser sostenible, es justifica pel reconeixement de que els recursos naturals disponibles actualment, són limitats (nutrients a terra, aigua potable, minerals, etc.), i per això, susceptibles d'esgotar-se. En aquest sentit, s’ha de protegir el medi ambient (així com controlar l’ús del sòl) i adoptar mesures que millorin l’eficiència de l’ús dels recursos naturals (com millorar l’eficiència de l’ús de l’aigua, l’eficiència energètica de les construccions, dels sistemes de transport, etc.). Ja als anys 60 del segle passat, emergeixen crítiques de caire ambientalista a l’actual model de desenvolupament, que entenen que existeix una interdependència entre l'ecosistema i el sistema socioeconòmic que exigeix una mútua adaptació d'ambdós. En aquest sentit, l’actual model de creixement, sense més criteri que l'econòmic, produeix tant a escala local com planetària, greus problemes mediambientals que poden arribar a ser irreversibles. El 1968, alguns prominents científics creen el “Club de Roma”, amb la vocació d’influenciar les administracions arreu del món sobre polítiques que considerin l’anomenat “desenvolupament sostenible”, advertint sobre els límits del creixement (The limits to growth) i l’impacte negatiu que un desenvolupament insostenible pot tenir sobre l’economia i les futures generacions en el futur. En els anys vuitanta, les Nacions Unides – l‘ONU també comença a adoptar el terme “desenvolupament sostenible” aplicat al desenvolupament econòmic, present en el document conegut com a “Informe Brundtland” (1987), fruit dels treballs de la Comissió Mundial de Medi ambient i Desenvolupament de Nacions Unides, creada en Assemblea de les Nacions Unides el 1983. Però serà uns anys més tard, el 1992, que aquest tema assumeix gran rellevància, amb la realització de la Cimera “Rio 1992”, o “ECO92” i la Declaració resultant d’aquesta trobada que va reunir els principals líders polítics del món i que van signar un compromís de respecte i conservació del medi ambient, de promoure la qualitat i de responsabilitat envers les generacions futures. Dos anys abans de la Cimera, les Nacions Unides ja havien decidit impulsar un programa per a promoure el desenvolupament sostenible, el “Programa 21”, també conegut com “Agenda 21”. El desenvolupament d’aquest programa va donar origen a un pla detallat d'accions que haurien de ser escomeses a nivell mundial, nacional i local per entitats de l'ONU, és a dir, els governs dels seus estats membres. L’aplicació dels fonaments de “l’Agenda 21” a l’àmbit local, és a dir, a les ciutats, hauria de tenir important efecte sobre el desenvolupament urbà, a través d’un “urbanisme sostenible”, com es pot anomenar l’aplicació dels conceptes del desenvolupament sostenible al camp de l’urbanisme. Evidentment, la utilització del desenvolupament sostenible en un àmbit tan ample i divers dóna origen a la multiplicitat de definicions respecte el concepte, el que fa amb que la idea de la sostenibilitat s’hagi esdevingut en un concepte genèric i dispers o almenys que les dimensions del concepte tinguin 61 percepcions variades . L’Agenda 21 no és la pionera i tampoc té el monopoli sobre les discussions mediambiental i de la sostenibilitat urbana en el vast àmbit de països que composen l’ONU. Tot i així, ha aconseguit estendre a un nombre considerable de ciutats en diferents contextos una agenda de política urbana amb uns continguts semblants, de caire ambiental. També la Unió Europea, més recentment, va posar les bases d’una política comunitària de medi ambient urbà, en el marc de l'Estratègia Europea de Desenvolupament Sostenible. L’estratègia per al medi ambient urbà (del 2006) va ser elaborada amb l'objectiu de contribuir a una millor qualitat de vida i benestar social per als ciutadans proporcionant un medi ambient en què els nivells de contaminació no tinguin efectes perjudicials sobre la salut humana i el medi ambient i fomentant un desenvolupament urbà sostenible. L’aplicació d’aquesta estratègia la integració de les qüestions relatives al medi ambient urbà en diferents

61

PAREJA-EASTWAY, Montserrat; PONCE, Juli i GARCIA, Lídia. “Urbanisme I habitatge com a eines de desenvolulpament sostenible”. 2003. p. 23.



51

àmbits, destacant-se la gestió urbana, la mobilitat i les construccions. El model de ciutat compacta i amb barreja d’usos, cohesionada socialment, és el model més eficient i que millor s’ajusta al model de ciutat sostenible pretès per l’estratègia comunitària. En aquest sentit, les ciutats a Espanya, que han seguit durant la seva història el model de ciutat compacta, s’apropen del model defès a nivell europeu, amb les modificacions necessàries per habilitarles als nous reptes ambientals. En oposició, els casos de subversió a aquest model, de dispersió urbana o “ciutat difusa”, amb separació funcional dels usos, és considerat ineficient i acusat de segregar la població en el territori a partir de la seva capacitat econòmica. L'èmfasi en l’expansió urbana, amb zones de nou creixement urbà, de forma simultània al buidatge de les zones deprimides de l'interior (sòl vacant, barris amb pèrdua de població, etc), és considerada “insostenible” d’acord amb l’estratègia comunitària. En aquest sentit, el discurs de la sostenibilitat s’orienta preferencialment cap a la “rehabilitació urbana” com a opció més sostenible, ja que els barris existents compten amb els avantatges de la seva situació plenament urbana (accessibilitat, manteniment, infraestructures existents...) i l’alternativa de rehabilitar consumeix gairebé sempre menys recursos que la demolició-reconstrucció. Igualment, l’ús eficient del patrimoni immobiliari construït, dóna suport a la rehabilitació i reutilització, davant la construcció nova. L’aplicació de la temàtica mediambiental als projectes urbanístics, i de manera particular als projectes de rehabiltació urbana, pot presentat diferents matisos. Pot afegir uns continguts propis i limitats dins les accions sectorials d’un pla més general o fins i tot pot conduir i integrar els processos de transformació, donant origen a projectes de “barris sostenibles” o de “barris ecològics”, per exemple. Les experiències són diversificades, a les ciutats en diferents contextos i els continguts més específics adoptats. A l’àmbit europeu, entre les diverses iniciatives locals, destacant-se aquelles promogudes pels programes comunitaris derivats de la citada “estratègia europea de desenvolupament sostenible”, aplicades a zones de nou desenvolupament i/o de rehabilitació urbana. Per a citar alguns exemples, el Programa “Concerto”, co-fundat per la Comissió Europea, finança el desenvolupament de tres àrees urbanes grans a Alemanya, Itàlia i a Espanya – aquest últim cas es tracta del nou centre direccional de Cerdanyola del Vallès, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Els projectes finançats es tracten de nous desenvolupaments urbans, amb enfocament en els camps de l’eficiència energètica i de l’ús d’energies renovables. Al barri barceloní de Trinitat Nova, es va començar l’any 2002 una iniciativa de rehabilitar-lo dins el concepte de la sostenibilitat, transformant-lo en un “Ecobarri”. A partir d’estudis sectorials realitzats, sobre elements de qualitat ambient, estudi de residus, d’energia, aigua, mobilitat i espai públic, el projecte de rehabilitació del barri va ser aprovat com un PERI. La preocupació específica sobre els temes ambientals del projecte de reforma interior va orientar l’actuació urbanística i incidir sobre les noves construccions, va proposar més connexions amb les xarxes de transport públic metropolitans i fins i tot va afegir al projecte aprovat consideracions sobre l’adequació climàtica dels habitatges, com que tots els nous habitatges tinguin ventilació encreuada.





52

CAPÍTOL 3. El projecte de rehabilitació urbana En el primer apartat d’aquest tercer capítol, se situen els projectes de rehabilitació urbana dins el concepte de “projecte urbà”, una noció formada en oposició a la planificació global de la ciutat i a les doctrines i pràctiques del planejament urbà de matriu moderna, caracteritzant-se per tractar de fragments de la ciutat de manera singular, promovent la renovació o rehabilitació de la seva infraestructura, el redisseny urbà, canvis funcionals i d’ús. . En el segon apartat d’aquest capítol es caracteritzen alguns components dels projectes de rehabilitació, identificats com a temes rellevants en aquests projectes, tals com: la inserció i articulació urbana, l’espai públic i aparcaments i la intervenció sobre el sistema edificat, resultant més visible les característiques pròpies de cada projecte de rehabilitació i les relacions entre ells. Aquest capítol enfoca l’anàlisi dels projectes de rehabilitació en els aspectes propis de la disciplina urbanística, és a dir, en la base material, encara que no única, de la transformació dels barris, tot i reconeixent que les “solucions urbanístiques” estan acompanyades d’altres de diferents vessants, i que els problemes d’aquests barris no permeten aproximacions sectorials, sinó més aviat integrades. 3.1.1.

La rehabilitació com a projecte urbà

Els casos estudiats de rehabilitació urbana presenten algunes característiques que s’aproximen del model d’intervenció que suposen els projectes urbans, que són pràctiques d'intervenció en les ciutats no necessariament vinculades als barris amb necessitats de rehabilitació. Són intervencions urbanístiques puntuals, tractant de fragments de la ciutat de manera singular i promovent la transformació o rehabilitació de la seva infraestructura, les seves activitats i del seu disseny urbà. La noció de projecte urbà comprèn les iniciatives de transformació urbana concentrades en determinats sectors de la ciutat, en que les intervencions i inversions segueixen un pla urbanístic, i poden recolzar-se en el redisseny de l'espai urbà i arquitectònic, en normes legals específiques i en noves articulacions institucionals i formes de gestió, combinant agents públics i privats. S’ha d’aclarir que el mot “projecte”, en expressions com “projecte urbà”, “projecte d’intervenció” i “projecte integral” s’utilitza en el seu sentit lato, per a comprendre un conjunt de programes i projectes, de polítiques socials, econòmiques, culturals, ambientals, infraestructurals que s’integren en una única intervenció. Per a Solà-Morales, els projectes urbans presenten característiques com: un caràcter complex i interdependent del seu contingut; promouen efectes més enllà de la seva àrea d’actuació; superació de la monofuncionalitat a través de la barreja d’usos; projecte de l’escala intermèdia, suscetible de ser executada a curt termini; carga voluntarista de fer arquitectura de la ciutat, independent de l’arquitectura de l’edifici; i un component públic important en la inversió i dels usos col·lectius en el programa. A més, el projecte urbà, com a proposta d’intervenció, dóna a l’arquitectura un paper d’instrument d’ordenació urbana:



53

"La atención a los trazados viarios como instrumento de formalización, la propuesta de nuevos tejidos de edificios y la reinterpretación de los lugares urbanos,… con soluciones y enfoques 62

innovadores en que quizá coinciden muchos de los proyectos urbanos” . D’acord amb Portas (1993, pp. 4-13), aquesta visió més particularitzada d’intervenir a la ciutat va formar la noció de projecte urbà, en oposició a la idea de planificació global de la ciutat i a les doctrines i 63

pràctiques de la Planificació Urbà de matriu modernista . La mateixa administració pública va anar adaptant la seva estructura administrativa a aquesta nova realitat de l'assignatura urbanística, promovent intervencions puntuals que “redibuixen” les ciutats, reconeixent que la ciutat es transforma per parts, a través de projectes més delimitats. Fins i tot els termes propis de la planificació urbana i l’urbanisme han estat adaptats a les noves maneres de “fer ciutat”, sorgint noms com “projectes urbans”, “projectes especials”, o “grans projectes”, per exemple (per a David Harvey, els arquitectes “postmoderns” abans projecten que 64

planegen ). Segons el context, alguns d'aquests termes poden tenir accepcions diverses, com projectes d'arquitectura de gran escala o fins i tot intervencions “no-físiques”, com projectes inductors d'activitats urbanes. Entre els molts exemples internacionals d'aquest urbanisme tan característic de les últimes dècades, es poden destacar intervencions com el Battery Park a Nova York, un dels pioners, que va refer part del waterfront en el sud de Manhattam; la Vila Olímpica de Barcelona, un dels exemples més acabats d'aquest model i difós pel món a través de consultories dels seus idealitzadors; el cas emblemàtic de les Docklands a Londres, símbol del liberalisme extremat del govern Tatcher encara en els anys 80 (per a alguns, aquest és un exemple de la manca de projecte urbà), les ZAC de Paris, i la intervenció en Puerto Madero, a Buenos Aires, paradigmàtica dels efectes d'una intervenció d'aquest tipus en una gran ciutat llatinoamericana. Aquests projectes urbans mencionats, generalment promoguts per una concertació entre el poder públic i la iniciativa privada, van tractar de promoure l'adaptació o renovació d'importants àrees de la ciutat en les últimes dècades, per a produir, preferentment, locals aptes a ubicar “activitats terciàries de punta” o el “terciari avançat”, sector defensat com de lideratge de l'actual fase d'acumulació 65

capitalista , en una lògica empresarial aplicada a la planificació urbana. És a dir, en general aquests grans projectes urbans de remodelació de grans àrees abandonades, com ports, fronts marítimes, orles ferroviàries, o fins i tot àrees industrials obsoletes o “rehabilitació” d'àrees tradicionals, com els centres històrics, moltes vegades tenen la intenció de generar noves centralitats i/o construir un paisatge de qualitat que promocioni activitats capaces d'atreure inversions privades, com l’oci i el turisme. Aquest model de projecte urbà presenta similituds i diferències amb els casos presentats de rehabilitació urbana. Òbviament, els casos de rehabilitació urbana que són objecte d’aquest treball

62

SOLÀ-MORALES, Manuel de. “La segunda historia del proyecto urbano”. 1988. PORTAS, Nuno.”Tendências do urbanismo na Europa”. 1993, pp. 4-13. 64 HARVEY, David. “A condição pós-moderna”, 1989, p. 69. 65 Harvey anomena aquesta fase “postfordista” de “acumulació flexible”. HARVEY, David. “A condição pós-moderna”. 1989, pp. 135-162. 63



54

tracten de barris d’urbanització marginal i polígons d’habitatge (amb l’excepció del Barri Vell de Girona), amb problemes físics i socials importants, que no visen transformar-se en noves centralitats o atreure el turisme (novament amb excepció del barri gironí). És a dir, els projectes de rehabilitació que tracta aquest treball no tenen com a justificant objectius tan pretensiosos, a vegades volen només “normalitzar” la vida urbana al barri, equilibrant el seu funcionament en relació a la resta de la ciutat. S’ha de destacar que en el casos de projectes de rehabilitació de barris amb orígens d’urbanització marginal que els seus projectes de rehabilitació només han estat possibles per un canvi paradigmàtic del planejament urbà, que tradicionalment havia considerat zones com aquestes com a “ciutat defectuosa”, que calia “eradicar” i no pas passibles de transformació a través de la rehabilitació. Sobre la intervenció en àrees d’urbanització marginal, d’acord amb Busquets: “Hay que señalar el gran avance experimentado en los últimos veinte años en la interpretación de este fenómeno y en las formas de intervención en él. En efecto, la visión más común en los años 60 consideraba este fenómeno como anómalo y, por tanto, como un cáncer en la ciudad 66

que debía extirparse” . Tanmateix, des del punt de vista del model d’intervenció que suposen, els casos estudiats s’aproximen dels projectes urbans en el sentit de que són intervencions més delimitades, amb una visió més particularitzada de la intervenció a la ciutat, combinant agents públics i privats i que comprenen un conjunt d’iniciatives de transformació urbana concentrades, en que les intervencions i inversions obeeixen un pla urbanístic, comptant amb el redisseny viari, de l’espai públic, també intervenint en el sistema edificat. La percepció dels projectes de rehabilitació de centres històrics, com el cas del Barri Vell gironí, com a projecte urbà ja està consolidada i fins i tot ha estat molt desenvolupada a l’àmbit de l’Amèrica Llatina a través de consultories i polítiques d’agències multilaterals com el Banc Interamericà de 67

Desenvolupament . Entre els exemples més recents de rehabilitació de barris, potser el Pla de Transformació de La Mina sigui dels que més s’apropa del “cànon” del dit “projecte urbà”. De fet, una part considerable de l’àrea d’intervenció d’aquest pla es proposa com a nou desenvolupament urbà, amb definició de les volumetries a “l’escala intermèdia”, atracció de nous usos, o “projectes motor” (sobretot el nou campus universitari), tot integrat a través del redibuix de l’espai urbà i creació d’un espai públic de referència (la nova rambla) i gestionat per un consorci.

66

BUSQUETS, Joan. “La urbanización marginal”. 1999, p. 233. Sobre les polítiques del Banco Interamericano de Desarrollo per a transformació de zones centrals a Amèrica Llatina, llegir el llibre “Volver al centro”, de Eduardo Rojas, arquitecte consultor del Banc. 67



55

3.2. Els continguts del projecte de rehabilitació urbana El concepte d’estructura urbana pretén descriure i interpretar una realitat urbana a partir de la seva descomposició en les seves parts o sistemes (elements identificables), resultant més visible les característiques pròpies de cadascuna i les relacions entre elles. Aquest procés de comprensió es fa habitualment a través de la descripció d’elements com l’estructura viària i de les infraestructures en relació amb un lloc o una població, els espais lliures, els equipaments, i la ubicació de les diferents activitats. Aquesta aproximació permet dibuixar la ciutat a través 68

d’esquemes interpretatius dels seus sistemes tant pel que fa a la seva lectura com al seu projecte . És a dir, al mateix temps que explica i interpreta la ciutat, la lectura d’un projecte urbà permet deduir aspectes de la metodologia projectual utilitzada. L’anàlisi de projectes de rehabilitació ha permès identificar alguns temes més recurrents, malgrat les variacions. Com a temes més rellevants dels projectes, aquest apartat analitza i compara els elements de projecte tals com: la inserció i articulació urbana, l’espai públic i l’aparcament i la intervenció en el sistema edificat, resultant més visibles els continguts propis de cada projecte de rehabilitació i les relacions entre ells. 3.2.1. La inserció i articulació urbana L’anàlisi des del punt de vista de la inserció i articulació urbana té com a objectiu identificar la voluntat que presenten els projectes en el tractament dels límits de l’espai (més aïllat o més integrat), així com en la reforma d’elements intraurbans que també contribueixen per a l’articulació urbana, amb repercussions sobre la segregació urbana que caracteritza moltes de les situacions dels barris estudiats. Els barris en general (sobretot els polígons i barris d’urbanització marginal i no pas els nuclis antics) coincideixen per la seva posició en molts casos aïllada, i per la seva estructura d’ordenació tancada en si mateixa. En general, els projectes aposten de manera decidida a obrir-se a la ciutat (superant les barreres físiques), i obrir-se a ells mateixos (a través de la reordenació interior), per a superar la marginació a que estan sotmesos. Intenten així canviar el seu rol dins la ciutat, atès que com per tenir l’ús quasi exclusivament residencial (amb excepció de nuclis antics), no han jugat, en general, cap paper d’escala major dins la ciutat. Per a tant, presenten diferents maneres de relacionar-se amb l’entorn. L’accessibilitat juga un important paper en aquest sentit, sent el transport més potent el metro. D’aquesta manera, la millora de la xarxa de transport, suposa una millora significativa de l’accessibilitat en àmbit metropolità. Tanmateix, el metro no actua de manera decisiva en la relació d’aquests barris amb l’entorn més immediat, i en aquest context adquireix rellevància un senzill ponts de vianants, per exemple. El Trambesòs, que passa al bell mig de la nova rambla de La Mina, com a part del projecte de transformació d’aquest barri, tot i que no té la mateixa capacitat de transport i velocitat de desplaçament del metro, afavoreix el caràcter de “columna vertebral” volgut per a aquesta nova via, ajudant a qualificar-la. Com diu el mateix projecte, la intenció és promoure en aquest espai la “ruptura” i “sutura” del barri, eliminant la divisió que partia el barri al mig, entre la Mina Vella i la Mina Nova.

68



NAVARRO, Ferran. “La transformació de la ciutat”. 2000, pp. 116-117.

56

La mateixa construcció de la rambla, és l’element d’ordenació més potent del projecte, pel seu caràcter cívic i simbòlic, no només viari, i que a més, ajuda a integrar La Mina al sistema d’espais d’aquest tipus que existeixen a Barcelona. Altres projectes aposten per la millora viària, com la reconversió de la Circumval·lació, a la Serra d’en Mena (entre Badalona i Santa Coloma de Gramenet), acollida a la Llei de Barris. La via no compta amb mitjans de transport de massa, però permet la connexió rodada entre diferents barris de la comarca del Barcelonès nord, el que li dóna un caràcter especial. A més, està pensada com un “boulevard”, és a dir, a més de la seva funció viària, també pretén ser un espai cívic, un “Passeig”, amb presència d’equipaments, amb la característica peculiar de que el seu eix és el límit administratiu dels municipis de Santa Coloma i Badalona. Altra particularitat de la intervenció a la Serra d’en Mena és que part de l’accessibilitat interior es fa a través d’escales mecàniques, en motiu dels desnivells existents, que tradicionalment han dificultat la mobilitat entres els barris, un altre exemple de millora d’accessibilitat a l’interior de l’àmbit d’intervenció. Fins i tot alguns nuclis antics poden presentar problemes d’accessibilitat. És el cas del Barri Vell de Girona, que ha tingut un continuat procés de rehabilitació en les últimes tres dècades i que va començar amb un PERI. El barri té l’especificitat de que ja era el centre de la ciutat, mantenint relacions privilegiades amb la resta de la ciutat. Tot i així, algunes parts específiques del seu teixit patien d’aïllament. En aquest sentit, es va obrir un nou portal a la muralla (a la zona de Beates) que quedava arraconada i un nou pont de vianants, per a facilitar la circulació entre ambdues ribes del riu Onyar. D’altra banda, el pas pel centre de Girona de la Nacional II generava una situació que es va anomenar “trombosis” del centre, pel volum exagerat de transit que ocasionava. És a dir, es tracta d’un problema contrari als casos d’aïllament, però que també representa un problema de barrera urbana. La situació es va resoldre amb la transferència del trànsit de pas per a una via exterior al centre. En un altre nivell de la discussió de l’articulació urbana, a nivell interior, és a dir, “intra-barri”, incideixen sobretot els projectes de reordenació. És el cas del Pla de La Mina, que va proposar una nova estructura horitzontal del traçat viari, amb l’eliminació de la secció central, un “tall vertical” dels 3 edificis més llargs de La Mina Nova (“Mart”, “Llevant” i “Estrelles”), amb l’objectiu d’eliminar la barrera física i visual que suposaven els edificis massa llargs i crear peces urbanes que fossin més fàcils d’integrar a l’estructura urbana de la ciutat.





Reconversió del carrer de la Circumval·lació (en verd), remodelació d’illes(gronc) i articulació dels carrers propers al carener de la Serra d’en Mena; Projecte de Reordenació del Pla de Transformació de La Mina



57

3.2.2.El projecte de l’espai públic i l’adequació dels aparcaments Els polígons i barris d’urbanització marginal habitualment no disposen d’uns espais públics adaptats, i afavoridors de la qualitat urbana. Més bé passa el contrari, la degradació d’aquests espais genera l’allunyament progressiu i perjudica la qualitat del seu entorn (com els casos les plantes baixes de molts polígons, sovint desocupades). En el cas de nuclis antics molt densificats, com el centre de Barcelona, el problema és sobretot la manca d’espais lliures. Reformar aquests espais públics i millorar les condicions de manteniment és inevitable, però tampoc garanteix que les situacions de precarietat es tornin a repetir. La complexitat del projecte de l’espai públic ocupa un important espai en la discussió de l’urbanisme en les últimes dècades i tampoc és de fàcil solució en barris benestants. Aquest treball no pretén valorar l’èxit o fracàs dels projectes de l’espai públic, perquè són complexes les raons que els determinen i es mereixen un estudi més específic. Tanmateix, algunes reptes són més identificables i orienten algunes solucions de manera més evident, sobre els quals és possible presentar algunes consideracions, com la creació de zones verdes a través d’operacions d’esponjament i la necessària adequació del problema dels aparcaments. De fet, la importància i el caràcter negatiu que té l’aparcament del cotxe en superfície és constant en molts dels barris (sobretot a polígons d’habitatge). Les operacions d’esponjament serveixen per a reduir l’ocupació del sòl, amb l’enderroc de construccions i creació de espais lliures. Ha estat un mecanisme important en les intervencions per a aconseguir generar nous espais públics (amb nombrosos exemples en les diferents tipologies de barris, com al casc antic de Barcelona, a barris d’urbanització marginal com Serra d’en Mena, a Ca n’Anglada – malla precària -, i polígons, com La Mina). El progressiu augment del parc automobilístic en les últimes dècades i la inadequada previsió d’aparcaments ha fet que els cotxes ocupin una part molt important i valuosa de l’espai públic potencial dels barris. La problemàtica és molt comú en els polígons d’habitatge (on ocupen molta àrea de manera desordenada) i als nuclis antics (on a vegades simplement no existeixen). Al barri de la Serra d’en Mena, el mateixos veïns han buscat una solució per aquest problema a través d’una acció pionera.. L’ordenació de l’aparcament també presenta conflictes típics entre grups de veïns, en que no hi ha acord entre amplejar les voreres i millorar la qualitat de l’espai públic, o mantenir les places d’aparcament de vehicles privats en espai públic. Els barris que han aconseguit relocalitzar el vehicle, sigui ordenant, o principalment, amb aparcaments soterrats han experimentat una millora notòria. El polígon de Sant Cosme, al Prat de Llobregat ha pogut construir aparcaments soterrats en motiu de la remodelació per la qual va passar. Un cas emblemàtic de nucli antic és el barri de Gràcia, a Barcelona, on es va construir sistemàticament aparcament sota les places remodelades. Sobre la intervenció a l’espai públic, alguns projectes expressen la voluntat de construir “espais cívics”: com són els casos de la nova rambla, a La Mina, el passeig de la Circumval·lació a la Serra d’en Mena, o la rambla Barcelona, a Ca n’Anglada. En aquest sentit, cal relativitzar l’abast dels projectes de l’espai públic, atès que es pot afavorir el caràcter cívic de l’espai però que aquest no es defineix a través de projecte. Tanmateix, es podrien identificar aquests casos com espais públics diferenciats a l’espai urbà, amb una qualitat especial. La valorització de l'espai públic, va ser un dels aspectes fonamentals defensats pels moviments crítics a l'arquitectura i sobretot a l'urbanisme modern en la segona meitat del segle XX, que tenien “l'objectiu de



58



Perspectiva del projecte d’urbanització del “passeig” de la Circumval·lació, a la Serra d’en Mena (Llei de Barris); Urbanització de l’Avinguda Barcelona, amb aparcament soterrat, a Ca n’Anglada (Llei de Barris); Vistes de la nova Rambla de La Mina; Plaça del Vi rehabilitada, al Barri Vell de Girona

tornar la ciutat moderna a la col·lectivitat expropiada al llarg del procés de constitució de les grans aglomeracions urbanes contemporànies...” (Arantes, 1995, p. 97). És a dir, sembla natural que les actuacions (sobretot en polígons d’habitatge, que són resultat de projecte) vulguin reconfigurar l’espai públic, amb la intenció de donar-li un significat pretensiosament “cívic”. No obstant això, la valorització formal de l'espai públic no necessàriament significa la recuperació de la vida pública. En aquests casos, l'espai públic no aconsegueix o ni fins i tot té la intenció de rescatar l'esperit de “veïnatge”, assumint un paper simbòlic, representatiu. 3.2.3. La intervenció en el sistema edificat Tot i que el sistema edificat presenta unes qüestions pròpies de l’arquitectura i no pas de l’urbanisme, existeix una escala d’intervenció que és comú a ambdós àmbits, atès al fet que l’espai urbà no és independent del sistema edificat amb el qual es relaciona. De fet, les condicions del sistema edificat, sobretot dels habitatges, intervenen sobre la qualitat de l’ambient urbà. En aquest sentit, un barri amb



59

concentració d’infrahabitatges té en les construccions un factor determinant en el deteriorament urbà, motiu pel qual les intervencions integrals solen intervenir en alguns aspectes de les construccions. D’acord amb la manera d’intervenir en l’edificat, els projectes de rehabilitació poden presentar diferents situacions, com: la remodelació total (la més radical, amb l’enderrocament i reconstrucció d’un edifici), l’esponjament (és a dir, la remodelació limitada i localitzada); la reforma d’elements col·lectius de edificis privats; la rehabilitació de l’edifici o el foment a la rehabilitació per part dels mateixos propietaris privats. La intervenció en nuclis antics presenta una problemàtica molt específica, perquè afegeix als temes de la rehabilitació dels edificis, consideracions sobre el patrimoni monumental. Per les seves especificitats, han generat unes pautes d’intervenció pròpies, a l’àmbit de la intervenció en edificis històrics. Les operacions de remodelació es justifiquen quan l’opció preferent per la rehabilitació és tècnica o econòmicament inviable. Es verifica que en els projectes de rehabilitació més recents, s’intenten reduir les operacions de remodelació per motius com l’oposició dels veïns o contingència pressupostària. Les operacions d’esponjament corresponen a les accions que busquen obrir nous espais públics, nous trams de carrer, per a garantir la continuïtat viària i també actuacions de remodelació de nuclis d’infrahabitatge, o simplement reduir densitats massa elevades. El ja citat projecte de transformació de La Mina presenta algunes intervencions molt particulars, com la proposta (posteriorment desestimada) de l’eliminació de la secció central, un “tall vertical” en 3 edificis, és a dir, un esponjament de només una part d’un edifici, que seria “subtraïda”. La intervenció en les portaries també és peculiar, dividint-les al mig (actualment donen accés a 80 habitatges, i passaren a 40 pisos. Un tipus d’intervenció molt generalitzat a les diferents tipologies de barris és la instal·lació d’ascensors, a vegades inclòs en polítiques anomenades de “supressió de barreres arquitectòniques”. Sovint es realitza a través de “l’adició” d’un ascensor en un edifici existent, com s’ha realitzat a molts edificis de Sant Cosme. Per fi queden les polítiques que fomenten la rehabilitació per part dels mateixos privats, a través d’uns ajuts. En aquest sentit, es pot destacar la creació de l’Oficina de Gestió Urbanística per a la Rehabilitació del Barri Vell, que té l’objectiu d’informar, fomentar, fer la gestió administrativa i tècnica en el camp de la rehabilitació, incentivant l’acció dels privats. Les possibilitats d’intervenció que els projectes de rehabilitació urbana tenen sobre el sistema edificat estan fortament condicionades per una qüestió fonamental: el règim de propietat d’aquestes construccions. Els dos tipus bàsics de la situació de la propietat són la propietat pública d’alguns polígons d’habitatge i la propietat privada, en general presentant nombrosos propietaris (tants quants habitatges per sector), com són els casos d’urbanització marginal, nuclis antics i polígons privats. La situació de la propietat és l’element que orienta la manera d’intervenir sobre l’edificat i condiciona els seus continguts. Així, són raonablement viables les intervencions directes de reforma i fins i tot remodelació de l’edificat en els casos de polígons d’habitatge de propietat pública, com en la reforma proposta per Adigsa dels edificis de Can Jofresa (la reforma prevé una important inversió econòmica per a resoldre algunes deficiències constructives de les torres del conjunt).



60



Imatge de la proposta de reforma de les façanes del polígon de Can Jofresa, per l’Adigsa; Nous ascensor al polígon de Sant Cosme (supressió de barreres arquitectòniques); Exemple de remodelació total – Sant Cosme; Exemple de remodelació parcial – Serra d’en Mena; Rehabilitació de la façana del Riu Onyar, al Barri Vell de Girona

Això no vol dir que no es facin possibles remodelacions en les àrees en que la propietat és privada, sinó que en aquests casos depenen de mecanismes especials com l’expropiació, i que poden generar processos molt complexos, cars i que poden trigar molt de temps (difícils de coordinar amb els calendaris d’execució dels plans), sobretot quan hi ha gran quantitat de propietaris involucrats (casos d’algunes Unitats d’Actuació a Serra d’en Mena, que serveixen per a remodelar parts determinades del barri, a través de projectes específics.





61

Capítol 4 Estudis de casos de rehabilitació de barris a Catalunya (1979-2008) • • • • • •

Els barris fronterers de la Serra d’en Mena (Santa Coloma i Badalona) Ca n’Anglada (Terrassa) Can Jofresa (Terrassa) Sant Cosme (El Prat del Llobregat) La Mina (Sant Adrià del Besòs) El Barri Vell (Girona)

Aquest apartat presenta una lectura en clau urbanística de la problemàtica i dels respectius projectes de rehabilitació de sis casos seleccionats de rehabilitació urbana a Catalunya. Es poden observar les principals dimensions de la intervenció urbanística que afronta aquest tipus d’operació, així com diferents solucions que s’han plantejat. Aquest treball enfoca l’anàlisi dels projectes en els seus aspectes urbanístics, és a dir, la base material, encara que no única, dels problemes dels barris, tot i reconeixent que les “solucions urbanístiques” estan acompanyades d’altres, i que els problemes d’aquests barris no permeten aproximacions sectorials, sinó més aviat integrades. De fet, una qüestió central d’aquests projectes de rehabiltació és la intervenció integral, és a dir, són actuacions que integren diferents vessants per a resoldre els problemes del barri. D’acord amb les tipologies de barris amb necessitats de rehabilitació presentades anteriorment (criteri tipològic), s’han definit almenys un cas de cada tipus, que en aquest sentit són casos representatius dels tipus de barri. Per a cada tipus de barri, s’han triat casos significatius per la intervenció que s’hi realitza, que tenen la seva importància relacionada a la grandària de la intervenció (major àrea i inversió econòmica que suposen) i rellevància de les innovacions que aporten en l’àmbit dels projectes de rehabilitació urbana. Es tracta d’un cas d’urbanització marginal: Serra d’en Mena (amb una part caracteritzada de “ciutat-jardí econòmica); un barri de malla urbana precària: Ca n’Anglada (un eixample de baixa qualitat); tres casos de rehabilitació de polígons d’habitatge: Can Jofresa, Sant Cosme i La Mina; i per fi un cas de rehabilitació de nucli antic: el Barri Vell de Girona. En relació a l’estat d’execució dels casos presentats, també es verifiquen diferents situacions: Un cas de projecte no realitzat o pendent de realització (Can Jofresa) i cinc casos de projectes ja executats o quasi complerts (els altres casos). Evidentment, els diferents nivells d’execució no permeten establir comparacions directes i de la mateixa manera entre tos els casos. La presentació dels casos ensenya de manera variada els continguts dels projectes, de la seva execució i també d’accions externes als projectes però que han estat pertinents als processos de transformació dels barris. En un altre nivell de classificació, d’acord amb la iniciativa del projecte de rehabilitació, són 3 projectes inclosos a la Llei de Barris de la Generalitat de Catalunya: Serra d’en Mena, Ca n’Anglada i Sant Cosme; un de promoció municipal: el Barri Vell de Girona; un consorci: La Mina; i un projecte de responsabilitat de l’Adigsa: Can Jofresa.





62

I. ELS BARRIS FRONTERERS DE LA SERRA D’EN MENA Superfície: 203,14 ha; Número d’habitants: 87.871 (l’any 2003); 69

70

Municipis: Santa Coloma de Gramenet i Badalona (Província de Barcelona)

Cronologia Anys 20 Primeres ocupacions, de baixa densitat. Anys 50 Creixement poblacional i densificació dels barris 1953 El Pla Comarcal planteja plans parcials sobre territoris ja ocupats de la Serra d’en Mena. Anys 70 Construcció de molts dels polígons d’habitatge. 1976 El Pla General Metropolità passa a orientar el planejament d’aquests barris. 1995 Construcció de la Rambla del Fondo (Santa Coloma de Gramenet). 1997 Programa URBAN. 2004 Començament del “Projecte d’Intervenció Integral dels 7 barris de la Serra d’en Mena”.

69

Santa Coloma de Gramenet és una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona, a la Comarca del Barcelonès (Nord). Compta amb una població de 117.336 habitants (any 2008) i presenta una superfície de 7 km2, amb topografia bastant accidentada (densitat de població de 16.672,3 hab./km2) (IDESCAt). El centre de Santa Coloma de Gramenet està a una distància de prop de 10Km del centre de la ciutat de Barcelona. La ciutat es troba situada a l'Est del riu Besòs, entre la Serralada de Marina i el pla de Badalona. Limita al Nord amb el municipi de Montcada i Reixac, a l'Est amb el de Barcelona, a l'Oest amb el de Badalona i al Sud amb el de Sant Adrià de Besòs. 70

Badalona és una ciutat de l’Àrea metropolitana de Barcelona, a la comarca del Barcelonès (Nord), a la riba esquerra del riu Besòs. Amb una població de 215.329 habitants (any 2008) és el tercer municipi més poblat de Catalunya i n’és el més gran de la regió anomenada Barcelonès Nord o Baix Besòs, formada també per Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. La seva superfície és de 21,2km2 (densitat de població de 10.166,6 hab./km2) (IDESCAt). El centre de Badalona està a una distància de prop de 10Km del centre de la ciutat de Barcelona. Limita al sud-oest amb el municipi de Sant Adrià de Besòs; a l'oest amb Santa Coloma de Gramenet i Montcada i Reixac (aquest últim de la Comarca del Vallès Occidental); al nord amb Sant Fost de Campsentelles (també de la Comarca del Vallès Oriental); al nord-est amb Tiana i Montgat (de la Comarca del Maresme); i al sud-est amb la mar Mediterrània, amb 4,8 km de platja.



63



L’àrea anomenada Serra d’en Mena es refereix a un conjunt de barris ubicats a la serra de mateix nom, a la frontera administrativa dels municipis de Santa Coloma de Gramenet i Badalona, al Consell Comarcal Nord del Barcelonès, prop del Riu Besòs. Està composada per 7 barris: al terme municipal de Santa Coloma de Gramenet (en la vessant nord-oest), estan els barris de Safareigs i Raval, Santa Rosa i El Fondo i al terme municipal de Badalona (en la vessant sud-est) es troben els barris de Sant Antoni de Llefià, Sant Joan de Llefià, La Salut i La Pau. Té una superfície de 203,14 hectàrees en una topografia accidentada, i comptava l’any 2003 amb una població de 87.871 habitants. La seva àrea urbana, densament poblada, presenta diferents tipus d’infrahabitatge, com cases d’autoconstrucció, edificis sense ascensor i polígons d’habitatge. Els primers habitatges a la Serra den Mena daten dels anys 20, quan hi havia algunes poques segones residències i unes quantes casetes d’hortes, que molt sovint es van anar reconvertint en habitatges d’autoconstrucció. En la vessant nord-oest de la serra (municipi de Santa Coloma de Gramenet), l’ocupació inicial seguia un model urbà de parcel·lacions tipus ciutat-jardí, amb presència de cases aïllades. En la vessant sud-est (sobretot La Salut i La Pau, al municipi de Badalona) les construccions eren més precàries, en general s’ubicaven en parcel·lacions suburbanes, amb carrers estrets, sobre parcel·les de façana també estretes i de llarga profunditat. L’accés a aquestes àrees es feia des de la carretera NII, de connexió entre Barcelona i Badalona. Entre els anys 20 i 30, el Sindicato Obrero Anarcosindicalista – CNT va comprar terrenys (fins 51,6 ha) 71 que va parcel·lar i vendre en els barris del Fondo, Santa Rosa i Raval . L’ocupació era dificultada per la topografia accidentada, pròpia de la carena de la serra, que dificultava la continuïtat del traçat, i donava origen a carrerons, passadissos o cul-de-sac (que sovint han derivat en nuclis d’infrahabitatge, com és el cas del Passatge de Peius Gener, a la Salut). Als anys 50, els municipis de Santa Coloma i Badalona, a més d’altres del voltant de Barcelona, van créixer a un ritme molt ràpid en funció de la intensa immigració, accelerant així els problemes d'habitatge i van provocar cert desequilibri urbanístic. Serra den Mena es va anar ocupant molt més intensament a partir d’aquesta dècada, quan va començar un procés d’especulació del sòl, aprofitant-se de la manca de planificació i de la demanda per habitatges, motivada per les fortes pressions demogràfiques. Les operacions de parcel·lació es succeïen amb poca formalitat legal i s’ubicaven en terrenys de topografia difícil i sense previsió d’infraestructures urbanístiques. En general, les parcel·les eren venudes a prestacions, i el comprador es comprometia a fer càrrec dels serveis d’aigua, electricitat, etc. Pagada l’entrada, els nouvinguts podien ocupar la parcel·la i edificar-la, en general autoconstruint les seves cases, entre mitgeres, primerament de planta baixa i després amb pis, amb baixos estàndards constructius i al marge dels reglaments. El Pla Comarcal del 1953 va plantejar plans parcials sobre territoris ja ocupats a la Serra d’en Mena, on s’ubicaven urbanitzacions particulars dels anys vint. Amb el pretext de connectar els teixits urbans existents, el Pla va posar en marxa nous mecanismes de producció d’habitatge, omplint els espais amb nova edificació, sobretot edificis aïllats entre espais oberts (aquest model correspon a bona part del sector de Llefià, Gran Sol, La Gallina Blanca, o Sant Joan de Llefià, Ibusa, a Badalona; i Santa Rosa, a Santa Coloma, per exemple).

71



SAGARRA, Ferran. “Acceso a la urbanidad en la región metropolitana. Barcelona democrática”. 2005.

64

Els primers edificis aïllats o agrupats de més alçada sorgeixen al començament dels anys 60, i van suposar el començament d’una creixent densificació del barri. S’ha de destacar que molts d’aquests edificis tenien 4 o més plantes, però sense ascensor i els seus habitatges tenien dimensions molt reduïdes, amb menys de 50m2 (en el barri de La Pau i el Fondo, més de 80% dels edificis no tenen ascensor). Els nous edificis van substituir una part del teixit parcel·lari i edificatori inicial per construccions de major alçada i densitat, resultat unes densitats molt elevades, entre 200 i 300 habitatges per hectàrea. A partir dels anys 70 es verifica un veritable canvi del padró d’ocupació, amb la construcció de nombrosos polígons d’habitatge. Tot i que hi van haver promocions privades, l'Administració, tant estatal com local, apareix com un actor de relleu pel volum de la promoció d'habitatge públic que hi farà. El “Patronato Local de Viviendas de Renta Limitada” va produir 1400 habitatges als barris de Llefià i La Salut a Badalona (Verge de la Salut, Verge Assumpta, Ronda de Sant Antoni de Llefià, Ibusa, La Gallina Blanca, Manzana XIII, Avinguda Sant Salvador - París i Carrer Guash). És també als 70 que les associacions de veïns van començar a reivindicar la millora del barri, impulsant la construcció d’aparcaments d’iniciativa veïnal en els espais dels polígons (sobretot a Llefià), en una iniciativa pionera a l’àrea metropolitana. El dèficit d’aparcament havia estat decorrent de la no obligació de fer aparcament vinculats als habitatges i el progressiu augment del parc automobilístic. Com a resultat, els cotxes ocupaven les vies i zones verdes. El PGM de 1976 va intentar racionalitzar aquesta situació, reservant espais per a equipaments i proposant l’esponjament amb zones verdes i obligant la vinculació de fer aparcaments als habitatges. Les intervencions que es van anar fent als anys següents als barris de la Serra d'en Mena corresponien a un "urbanisme d'urgència", és a dir, un urbanisme promogut pel sector públic, dedicat a promoure uns nivells mínims d’urbanització, especialment en matèria de clavegueram i vialitat, i de dotació d’equipaments, en un context urbà que també mancava de zones verdes i indisciplina generalitzada en l'execució d'obres particulars. Ja al final dels vuitanta, la nominació de Barcelona com a seu olímpica va donar l’oportunitat de realitzar-se un urbanisme més “estructurant”, amb intervencions de major calat, implicant grans transformacions. En aquest sentit, l’administració local va promoure intervencions que van redissenyar l’espai urbà, com l’arranjament del sector de la Plaça del Rellotge, al Fondo, o de les illes de cases al Passatge de Sant Jordi, al Raval, així com la reconstrucció del Parc del Motocross, a Santa Rosa i el Pont del Molinet sobre el Besòs. L’any 1995 es va construir la Rambla del Fondo i també als noranta es van desenvolupar programes de rehabilitació urbana, amb fons comunitaris de l’URBAN, a més d’actuacions del Fons de Cohesió de la Unió Europea, amb la voluntat de cohesionar i dotar de qualitat urbanística els sectors de la ciutat que, aleshores, n’estaven més necessitats. El programa URBAN, que antecedeix en molts aspectes l’actual pla d’intervenció integral basat a la Llei de Barris, va promoure la dotació d’equipaments, accés al transport públic, xarxes de serveis, la participació ciutadana, és a dir, impulsava un conjunt de polítiques que pretenien superar les condicions inicials de marginació urbanística i socioeconòmica del barri. L’arribada del metro de la línia 1 – vermella (estació del Fondo) va suposar una millora significativa de la connectivitat, decisiva per a incorporar els barris de la Serra d’en Mena a la realitat metropolitana de Barcelona (igualment, la futura línia 9 del metro, amb estacions a Santa Rosa, Llefià i la Salut, impulsarà la mobilitat en àmbit metropolità). Malgrat les accions realitzades, a partir dels anys noranta es tornen a incrementar els dèficits socioeconòmics al barri, en funció de la nova onada immigratòria “extracomunitària”, agreujant els



65

casos d’infrahabitatge (situacions que fins ara tampoc estaven ben bé resoltes), suposant nous reptes per a la rehabilitació del barri. L’any 2004 els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i de Badalona van decidir impulsar el “Projecte d’intervenció integral dels 7 barris de la Serra d’en Mena”, als respectius barris fronterers. Amb la coordinació del Consell Comarcal del Barcelonès, ambdós municipis van presentar conjuntament el projecte a la primera convocatòria del la Llei de Barris. El programa va tenir la major part de les actuacions realitzades als seus primers 4 anys (la durada regular del programa), tot i que segueixen algunes de les activitats previstes en el projecte. Caracterització urbanística La configuració urbanística dels barris que composen la Serra d'en Mena ha estat molt condicionada per la topografia del seu territori, ocupant una serra que és la frontera natural i al mateix temps administrativa dels municipis de Santa Coloma i Badalona. Des de la formació del barri, el carener de la serra d’en Mena (on se situa el carrer Circumval·lació) suposava la separació dels dos municipis, cadascú en una vessant diferent. D’altre banda, el mateix carener és el centre geogràfic del conjunt de sectors que conformen la Serra d’en Mena. Així, la Circumval·lació presenta una paradoxal doble condició en l’estructura interna del barri: és alhora límit dels municipis i centre dels barris fronterers. La comunicació a l’interior del barri és difícil a les zones més pròximes a la carena, perquè molts carrers transversals no tenen continuïtat als voltants de la Circumval·lació, en funció de la pendent existent. Aquesta zona més alta del barri, pateix també de manca d’activitats econòmiques i serveis, expressant significatives diferències entre les zones més baixes de cada un dels barris i les zones més pròximes a la carena, que serien les més perjudicades. Com s’ha vist, en el desenvolupament del barri, han estat decisius la manca de planificació i l’especulació del sòl, que associades van generar el sorgiment de parcel·lacions de precària urbanitat. A més, la construcció de nombrosos polígons d’habitatge ha configurat fortament el barri. En general, es pot caracteritzar la morfologia urbana d’aquesta àmplia i complexa àrea urbanitzada de la següent manera d’acord amb cada vessant: •

•

En la vessant sud-est (municipi de Badalona), predominen carrers estrets i parcel·les de front petit, presentant dificultats d’adaptació a la regularitat dels traçats per les dificultats topogràfiques derivades de la vessant de la serra; En la vessant nord-oest (municipi de Santa Coloma de Gramenet), alguns traçats dels carrers són més adaptats a la topografia, mentre els altres transversals presenten forts desnivells, fins i tot amb escales (com als carrers Pau Clarís, Sant Ernest i al passatge de la Victòria). Les amplades dels carrer oscil·len entre 6 i 8 metres, com en la seva configuració inicial.

El teixit parcel·lari i edificatori inicial de les antigues parcel·lacions suburbanes ha estat massivament modificat per tipologies com cases entre mitgeres, edificis aïllats i agrupats que han densificat el sector (entre 200 i 300 habitatges/ha en algunes parts). La densificació del teixit ha generat moltes vegades condicions d’habitabilitat poc favorables, com la manca de patis d’illa . A l’avinguda Marques de Sant Mori, a Llefià, es localitzen molts fronts de blocs d’habitatges (construïts als anys 70).



66

En general, la qualitat de les construccions en tota la Serra d’en Mena és molt baixa, presentant molts casos d’habitatges autoconstruïts que han evolucionat al llarg de les dècades i edificis que presenten baixos estàndards constructius. A més de la manca de manteniment dels habitatges, també existeixen múltiples nuclis d’infrahabitatge, sobretot a les parts dels barris més pròximes a la carena, a alguns passatges i interiors d’illa. El PGM - Pla General Metropolità, del 1976, és la figura de planejament general que ordena els Barris de la Serra d’en Mena. Estableix un sistema de vies bàsiques que envolten les vessants de la Serra d’en Mena, reconeixent el paper de via bàsica del carrer Circumval·lació, i considera la major part de la xarxa viària en les dues vessants de la serra com a vialitat local. És en relació a aquesta vialitat local on s’han anat produint a través de la Llei de Barris la major part de les actuacions que busquen “vertebrar” i millorar la mobilitat al barri. El PGM va intentar racionalitzar l’ocupació, proposant l’esponjament del barri. En aquest sentit, es va qualificar com a espais lliures, zones verdes i equipaments la major part dels sòls disponibles quan es va fer el Pla (el 1976), per tal de fer possible les intervencions de requalificació i millora. En relació a les zones verdes, més d’un terç d’aquesta superfície encara queda pendent d’execució. Les zones edificables van ser qualificades majoritàriament de “zona 13b”, de densificació urbana semiintensiva, establint paràmetres que milloren les condicions d’habitabilitat dels habitatges i obligant la vinculació de fer aparcaments als habitatges. Intervencions Entre els anys de 2004 i 2008, es va desenvolupar el “Projecte d’intervenció integral dels 7 barris de la Serra d’en Mena”, integrant del “Programa de Barris”, derivat de la llei de barris. El projecte, presentat conjuntament pels ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i de Badalona amb coordinació del Consell comarcal del Barcelonès fa front a un tema de primera importància per a la Llei de Barris: “acabar amb les fronteres dins el territori”, tenint com a principal intervenció un conjunt d’obres viàries i a l’espai públic que busquen “vertebrar” el seu territori. De fet, malgrat la proximitat geogràfica i condicions de vida comuns, els barris fronterers de la Serra d’en Mena manquen de cohesió i mobilitat interna. A través del projecte, es pretén “normalitzar” el funcionament del barri internament i en relació al seu entorn urbà, programant actuacions físiques, com la millora de la mobilitat i actuacions en nuclis d’infrahabitatge, a més d’accions de dinamització socioeconòmica i cohesió social. El projecte ha definit els eixos estratègics següents: • • • • • • • •



Vertebrar els barris i la seva connexió amb el Barcelonès Nord, a partir de la línia de carena, el carrer de Circumval·lació, mitjançant la seva reurbanització; Millorar la qualitat general de l’urbanització, amb l’obertura de carrers i la creació de noves places (també esponjant el barri); “Reconstruir” els trams superiors dels carrers que accedeixen al carrer de Circumval·lació. Eliminació d’infrahabitatges (especialment presents als passatges i interiors d’illa); Creació i millora d’espais públics i equipaments; Fomentar la rehabilitació (especialment dels espais comuns d’edificis); Rehabilitar els equipaments socials dels barris; Prendre mesures de sostenibilitat en el desenvolupament urbà, en els espais i equipaments públics;

67

• • •

Impulsar els plans de convivència i programes de cohesió social i desenvolupament comunitari (millorant la integració dels immigrants.; Fomentar la participació ciutadana i el teixit associatiu del barri; Dinamitzar l’activitat econòmica (plans de dinamització comercial – nous usos a la Circumval·lació).

(Reconversió del carrer de la Circumval·lació, remodelació d’illes i intervenció als carrers propers al carener de la Serra d’en Mena)

D’acord amb el projecte, el carrer Circumval·lació, al carener de la Serra, ha de passar per una reconversió total amb quasi un quilòmetre d’extensió, entre la Plaça de la Torre de l’Ou, prop del Riu Besòs, i la Plaça de la Pau, per a convertir-se un nou eix urbà, “passeig”, espai de relació cívica (un espai que deixa de ser frontera per a ser un espai central). Aquesta obra, quasi totalment executada actualment, haurà de vertebrar el barri, integrant el teixit de les dues vessants, facilitant la seva connexió amb tot l’àmbit del Barcelonès Nord, connectat a la xarxa viària bàsica metropolitana, convertint la Circumval·lació en un nou espai de cohesió funcional i social dels barris de les dues vessants de la serra.



68

El projecte per a la Circumval·lació estableix un mateix criteri d’actuació de punta a punta de la via, superant les diverses irregularitats en el seu traçat i seccions. El projecte suposa mantenir al llarg de tot el recorregut dos carrils de circulació mínima de 3 metres d’amplada en doble sentit, que permeti la circulació d’autobusos, dues voreres per a vianants d’una amplada mínima de 2,40 metres amb nou paisatgisme i mobiliari urbà de qualitat i soterra els contenidors de recollida d’escombraries i recollida selectiva. Complementàriament, es promou l’oferta de nous aparcaments soterrats a l’entorn immediat de la Circumval·lació i es preveuen unes franges de serveis, com àrees de càrrega i descàrrega i parades de bus, per a les necessitats quotidianes dels veïns i de les activitats comercials. Aquesta reconversió s’acompanya d’actuacions de millora en les connexions de la xarxa viària local amb la via renovada, obrint els trams superiors dels carrers que accedeixen a la Circumval·lació, fent més eficient el conjunt de la xarxa i per tant facilitant la mobilitat entre els barris (com l’enllaç de la Circumval·lació amb els carrers Goya i Richard Strauss). El reforç de la connexió viària es complerta amb la remodelació de l’avinguda Vidal i Barraquer entre la plaça Salvador Dalí i el carrer Ramiro de Maeztu, a Badalona, completant la connexió metropolitana a través de l’enllaç amb l’avinguda Pius XII i el pont del Molinet, en l’extrem sud de l’àrea. L’actuació sobre la xarxa viària, es vincula a actuacions de creació de nous espais públics i urbanització de carrers, suposant una substancial millora de la xarxa d’aquest espais. Es preveuen actuacions de millora en l’urbanització de carrers, bàsicament dels carrers més antics dels barris. En aquest sentit es planteja la renovació complerta dels carrers del barri de La Pau, una bona part dels carrers en la part més alta del barri de La Salut, com els carrers Joan Valera, Richard Strauss i Víctor Balaguer, i en les trames més altes del barri de Llefià. La millora en l’urbanització contempla un ampli ventall d’accions, com la renovació dels paviments, arbrat, mobiliari urbà, millora de les xarxes de serveis, l’ampliació de voreres, renovació dels passos de vianants, senyalització i instal·lació d’escales mecàniques. Algunes accions localitzades previstes en el Pla, anomenades “Unitats d’Actuació – UA”, serveixen per a remodelar parts determinades del barri, a través de projectes específics. Corresponen a aquesta modalitat d’intervenció accions que busquen obrir nous trams de carrer, per a garantir la continuïtat viària i també actuacions de remodelació de nuclis d’infrahabitatge. Un exemple d’Unitat d’Actuació és la “UA1-Llefià”, que busca resoldre la constricció en un punt determinat del carrer Circumval·lació que impedeix una mobilitat fluïda i contínua en tot el seu recorregut. Concretament sobre nuclis d’infrahabitatge, les actuacions sobre el passatge Sant Pasqual, en la vessant de Santa Coloma, i la Unitat d’Actuació de La Salut, en la vessant de Badalona, projecten la remodelació total d’aquestes àrees. Per a assolir als objectius de cohesió social, es potencien els espais, equipaments socials i serveis públics a disposició del conjunt de la població resident, en un marc global que superi les dinàmiques sectorials, posant en relació entre sí els barris de les dues vessants de la serra d’en Mena. En aquest sentit, es planteja la millora en la llar d’infants i l’adequació d’un local a carrer Pirineus per a equipament comunitari (ambdós en la zona d’Els Pins en la vessant de Santa Coloma de Gramenet), i l’adequació del local del Centre Socioeducatiu “Illa dels Músics” (en la vessant de Badalona).



69

Per a promoure la rehabilitació dels elements col·lectius dels edificis (construïts sobretot als anys seixanta i setanta) es plantegen instruments i ajudes per a fomentar la millora dels elements comuns i de l’accessibilitat, especialment amb la implantació d’ascensors (a través d’oficines de rehabilitació que gestionin els recursos públics disponibles i donin suport tècnic als propietaris i veïns). El foment de la sostenibilitat en el desenvolupament urbà suposa que totes les actuacions del projecte pretenen assolir nous nivells de sostenibilitat. En aquest sentit, les millories en l’urbanització dels carrers incorporen criteris d’eficiència lumínica, sistemes de senyalització més eficients, recollida de deixalles i aprofitament de l’aigua freàtica per al rec dels espais públics. Igualment, les actuacions en els equipaments comporten millores en l’eficiència energètica, amb la implantació d’instal·lacions d’energia solar. Per a dinamitzar econòmicament els barris, el projecte dóna cobertura financera a dos programes de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet: el “Pla de dinamització comercial del Fondo” i a una acció integral de prevenció i intervenció amb joves de famílies en risc d’exclusió social anomenat “Prepara el teu futur”. Altres iniciatives que composen el projecte són la creació de l’Observatori de Barris, que és una eina de seguiment i valoració de la repercussió de les intervencions que s’estan executant, i la creació de diferents mitjans per a difondre informació, com el Punt d’Informació de la Serra d’en Mena, l’edició de la Revista de la Serra d’en Mena i un portal web.





70

II. CA N’ANGLADA Superfície: 54ha; Número d’habitants: 13.635 (l’any 2005); 72

Municipi: Terrassa

Cronologia 1919 Presentació del primer Pla Vinyals (no aprovat) que preveia un eix diagonal al barri. 1930 Presentació del segon Pla Vinyals, que ja presentava les característiques que guiarien el desenvolupament del barri els anys posteriors 1933 Aprovació del Pla Vinyals, que seria vigent a Terrassa pels 30 anys següents. 1945 El barri de Ca n’Anglada tenia només 4 habitants al començament d’aquest any. A partir d’aleshores, comencen a arribar nous veïns, sobretot immigrants. 1950 Ca n’Anglada té 808 habitants. 1951 Presentació d’un Pla General per a Terrassa (no aprovat) per part de la Comissió Superior d’Ordenació Provincial, dirigida per l’arquitecte Manuel Baldrich i Tibau. 1955 Ca n’Anglada té 4.859 habitants. 1958 S’acaba la construcció de l’església de Sant Cristòfol, a la Plaça de Ca n’Anglada. L’electricitat i l’aigua corrent van arribar al barri.

72

Terrassa és una ciutat del Vallès Occidental que, juntament amb Sabadell, exerceix la co-capitalitat de la comarca. Té una població de 206.245 habitants (any 2008) i una superfície de 70,2km2 (densitat de població de 2.939,6 hab./km2) (IDESCAt). El centre de Terrassa està a una distància de prop de 20Km del centre de la ciutat de Barcelona. El municipi es limita al nord amb Matadepera, Mura i Vacarisses, a l’est amb Sabadell i Castellar del Vallès, al sud amb Sant Quirtze del Vallès, Les Fonts, Rubí i Ullastrell i a l’oest amb Viladecavalls i Vacarisses.



71

1962 Gran riuada del dia 25 de setembre que va deixar destrucció i morts al barri. Arribada del Partit Socialista Unificat de Catalunya – PSUC a Terrassa, amb forta presència al barri. 1965 Ca n’Anglada té 11.941 habitants. Aprovació del Pla General d’Ordenació – PGO, de l’arquitecte Joan Baca per al municipi de Terrassa (vigent fins 1983). 1970 Ca n’Anglada té 15.750 habitants. 1972 Construcció del polígon d’habitatge Vimutasa, de promoció pública, al nord de Ca n’Anglada. 1976 Aprovació del Pla General Metropolità – PGM. 1979 Nou ajuntament democràtic – elecció de l’alcalde Manuel Royes Vila, del Partit Socialista de Catalunya – PSC. 1983 Aprovació del nou Pla General d’Ordenació. 1999 Incident xenòfob a la nit de festa major de Ca n’Anglada, el 25 de juliol, que va acabar amb una persona apunyalada. 2002 En substitució a Manuel Royes, Pere Navarro, també del PSC, passa a ser l’alcalde de Terrassa. 2003 Presentació del Pla General d’Ordenació Municipal – POUM de Terrassa (actualment vigent). 2004 Aprovació de la llei de “millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial”, que va inspirar el “Programa de Millora de Barris i Àrees Urbanes”, també conegut com a “Llei de Barris”.

2005 Ca n’Anglada té 13.635 habitants. Inici de l’aplicació del “Pla de Barris del Districte II”, als barris de Ca n’Anglada, Torre-sana, Vilardell i Montserrat, amb un període de durada de 4 anys d’execució. 2009 Sol·licitada la pròrroga del “Pla de Barris del Districte II”.



(vista superior; Masia de Ca n’Anglada, polígon d’habitatge, cases autoconstruïdes i edifici de nova promoció al barri)



72

(façana a la Riera de les Arenes)

Ca n'Anglada (també ortografiat Can Anglada) és un barri de Terrassa que ocupa la meitat occidental del districte 2, o del Llevant, situat al marge dret de la riera de les Arenes. En una superfície de 0,54 km2 i amb més de 13 mil habitants, el barri presenta gran proporció d’edificis d’autoconstrucció (la major part de 2 o 3 plantes) sobre petites parcel·les. El barri està limitat al nord pel Passeig Vint-i-dos de Juliol (l'antiga via del ferrocarril Barcelona-Manresa de la RENFE), al sud per la carretera de Montcada, a l'oest per l'avinguda de Barcelona i a l'est per 73

l'avinguda del Vallès (riera de Les Arenes ), amb tres places al seu límit oest: Plaça de les Dones, Plaça de Catalunya i Plaça dels Països Catalans (on està l'escultura Camins, d'Elisa Arimany, de 1992, que es troba en una cruïlla on convergeixen diferents camins de sortida de la ciutat). Ca n’Anglada acull el Centre Cívic Montserrat Roig, a l’Avinguda Barcelona i la biblioteca del Districte 2, al carrer de Sant Cosme (l'any 2001). Una antiga ermita romànica, l’Ermita de Sant Cristòfol de Ca n'Anglada, ja documentada el segle XI, i la seva masia adjacent, del XV, son considerades les primeres edificacions del barri. L’ermita és un edifici de nau rectangular amb una capçalera també rectangular i una senzilla façana de porta coronada per un campanar. L’edifici de la masia es del segle XV però els precedents d’ocupació rural deuen ser d’origen romana, perquè s'aixeca en una zona rica en troballes arqueològiques d’aquest període, entre les quals es destaca la descoberta d'un sarcòfag de plom del segle IV. Ambdós edificis encara es mantenen intactes, ubicats entre els carrers de la Mare de Déu del Carme i de la Mare de Déu del Mar. Aquesta zona, fins mitjans del segle XX era al afores del nucli urbà de Terrassa i estava gairebé despoblada. L’any 1945, Ca n’Anglada tenia només 4 habitants. A partir d’aquest any, l’allau migratòria va transformar la demografia al municipi de Terrassa (així com a Barcelona i altres municipis a la seva regió metropolitana). Els nouvinguts eren atrets pel creixement de Terrassa i la necessitat de nous llocs de treball, sovint els més bàsics, a molts sectors de l’economia, però destacant-se la indústria tèxtil. En general, els immigrants van autoconstruir les cases amb els seus estalvis. A Ca n’Anglada, la més gran part dels immigrants en aquest període, venien d’Andalusia, sinó també n’hi havien d’Extremadura i Castilla.

73

La Riera de les Arenes té prop de 15km i es conflueix amb la Riera del Palau, a les Fonts, quan passen a anomenar-se Riera de Rubí. El 1965, la Confederació Hidrogràfica dels Pirineus Orientals va començar el transvasament de la Riera Palau en direcció al torrent de la Maurina. L’inici del transvasament està situat en la confluència de les actuals avingudes de Josep Tarradellas i del Abad Marce. El 2006 es va proposar un projecte per a cobrir una bona part del recorregut del transvasament.



73

A la dècada de 1950, el barri va experimentar un creixement important, passant dels 808 habitants el 74

1950 als 4.859 el 1955 . El flux migratori es va mantenir i augmentar als anys 60 (el barri tenia 11.941 habitants l’any 1965 - quan va passar a ser el barri més poblat de Terrassa - i va arribar als 15.750 el 1970). El mateix municipi de Terrassa va doblar la seva població entre 1950 i 1970, convertint-se en una de les ciutats catalanes on l’impacte migratori va tenir més importància. A mitjans dels anys 70, Ca n’Anglada passa a perdre població, en motiu de la crisi econòmica i els seus 75

efectes sobretot a la industria tèxtil . A les dècades posteriors, la població es va estabilitzar. A l’àmbit urbanístic, es poden diferenciar dues zones a Ca n’Anglada, des del seu començament: la sud (al sud del carrer Sant Tomàs), més antiga, amb petites parcel·les i autoconstruïda i la nord, d’ocupació posterior i amb polígons d’habitatge. El barri es va formar originàriament per la part central-sud, més enllà de l’avinguda de Barcelona (antic torrent de Can Palet), principalment al carrer de Mossèn Àngel Rodamilans. A la dècada del 1950 va ser quan el barri va obtenir la seva configuració definitiva. Ja l’any 1958 s’acaba la construcció de l’església de Sant Cristòfol, a la Plaça de Ca n’Anglada. Els primers nouvinguts es van anar instal·lant al sud del barri, on bàsicament hi van autoconstruir barraques i cases (que fins els anys 60 eren bàsicament de planta baixa). En general, es construïen les cases de manera solidària, el que va l’inici de les fort moviment associatiu que va caracteritzar el barri anys després. Als anys 1960 i 1970 el creixement es va concentrar més a la zona nord, on es van construir polígons d’habitatges d’empreses privades i de promoció municipal. Els primers polígons van ser fets per les empreses: Vitasa (890 habitatges); Construcciones de Nordeste SA o del Pagès (300); i La Cooperativa de Viviendas Sant Cristóbal (40). Els de promoció pública, van ser 400 habitatges construïts per Vimutasa a partir de 1972. La riuada del 25 de setembre de 1962 va ser el moment més tràgic del barri i probablement el desastre natural més brutal que ha patit la ciutat de Terrassa al segle XX), quan el transbordament de la riera de 76

les Arenes (i riera del Palau) va destrossar moltes cases i deixar un rastre de morts . Aquesta riuada va exposar els problemes urbanístics que patia Ca n’Anglada, així com a altres barris perifèrics terrassencs. Les cases s’havien anat situant molt a prop de la riera de les Arenes (i d’altres a altres zones de la ciutat) i amb la força de les inundacions, van desaparèixer moltes d’aquestes cases. Malgrat la manca de llibertats i d’expressió polítiques, els veïns van atribuir la catàstrofe no només a les intenses pluges, sinó a la imprevisió per part de els autoritats municipals del franquisme, la manca de planificació urbana i l’especulació Inmobiliaria permesa per l’Ajuntament, que va deixar vendre parcel·les per a construir a zones com aquesta, massa a prop de la riera.

74

BALLARIN, Cesar; et alli. “Ca n' Anglada Lluita d'un barri. Història social de Ca n'Anglada: el moviment veïnal, 1950-1995”, 1996. p. 22. 75 Op. Cit., p. 22. 76 En aquesta gran riuada que van patir les zones properes a les rieres de les Arenes, del Palau i de Rubí van morir més de 900 persones a tot el Vallès. Les dades són inexactes, se suposa que a Ca n’Anglada sembla que van morir 150 persones, i 351 a Terrassa.



74

La reacció de l’administració va ser canalitzar la riera de les Arenes, i crear un espai no urbanitzable, que es convertirà a l’Avinguda del Vallès. Paral·lelament, va impulsar la construcció de blocs de pisos en atenció a les necessitats locals, Contínuament, els veïns, reunits a través de l’Associació de Ca n’Anglada, van anar reivindicant millories al barri, que mancava d’urbanització, serveis i equipaments. L’electricitat i l’aigua corrent van arribar al barri l’any 1958 (abans s’utilitzaven pous) i la il·luminació pública va arribar als anys setanta (fins aquest moment, el barri quedava completament fosc a la nit). La planificació de la xarxa de clavegueres es va fer per iniciativa dels propis veïns, i la urbanització bàsica dels carrers només es va realitzar als anys vuitanta. Mentrestant, els veïns van anar millorant les antigues cases. A l’historiografia del barri, la lluita veïnal per la millora del barri apareix associada a la lluita contra el Franquisme (que va passar a organitzar-se sobretot amb l’arribada del Partit Socialista Unificat de Catalunya – PSUC l’any 1962 a Terrassa, que va tenir com a integrants, molts veïns del barri). En aquesta època es forja la llegenda d’un veïnatge lluitador i enèrgic, activament implicat en la lluita per la democràcia i per igualar la seva qualitat de vida amb la resta de la ciutat. Les accions veïnals, sindicals i polítiques van tenir com a escenari la Plaça Ca n’Anglada, que va passar a ser coneguda popularment com la “Plaza Roja”. El paper de la parròquia de Sant Cristòfol, a la plaça, estava més enllà d’una senzilla església, perquè servia com a lloc de reunió de la Junta de Veïns. Fins que va morir Franco, els veïns s’hi reunien perquè a l’església no podien entrar armades les forces públiques de repressió. Només a mitjans anys 70, el barri va començar a rebre equipaments, com les primeres escoles públiques. Als 80, ja amb l’Ajuntament democràtic, es van iniciar moltes obres de millora urbanística, dels serveis, equipaments. És també en aquest període quan el barri va passar a tenir activitat comercial. Als 80, el barri ja està gairebé tot ocupat, sense parcel·les buides. La nova edificació va anar omplint i densificant les trames del barri, tant amb les construccions sobre les petites parcel·les, com amb els nous tipus edificatòris que agrupaven varies parcel·les o nous blocs aïllats en els terrenys vacants. Al mateix temps, es va promoure la millora de moltes cases unifamiliars. Als 90, Ca n’Anglada va passar a rebre una nova immigració, sobretot d’origen magrebí i de països hispanoamericans, fenomen que també es va observar a altres zones de la regió metropolitana de Barcelona. En motiu de la immigració, el barri va tornar a presentar un creixement poblacional positiu. L’any 2005, la població de Ca n’Anglada era de 13.635 habitants i una tercera part, estrangera. Un incident entre veïns més antics i estrangers nouvinguts, a la nit de festa major, el 25 de juliol de 1999, va perjudicar la imatge del barri, fins aquest moment orgullós del seu passat que s’havia destacat en la lluita per la democràcia i per la bona convivència veïnal. Aquell dia, una baralla entre grups, potser narcotraficants, va desencadenar actes xenòfobs en contra la 77

població local d’origen àrab, amb crits de "¡Fuera moros!" i es va apunyalar un noi magrebí. El cas va tenir forta repercussió mediàtica (justament perquè el barri estava considerat com a exemple de bona convivència. Es deia, per exemple, que en aquest barri mai no s’havia sentit “fuera xarnegos”, quan va

77



D’acord amb l’article publicat al diari El País, intitulat “Olvidar Ca n'Anglada”, de 15 de maig de 2003.

75

ser poblat per immigrants anteriorment). La repercussió política també es va notar. El mateix alcalde Manuel Royes (del Partit Socialista – PSC) va dir que aquest va ser el seu moment més difícil i un dels motius que li va fer deixar l’Ajuntament després de 23 anys amb aquest encàrrec.

(imatge antiga i actual de l’església; carrer urbanitzat i façana urbana a la Riera de les Arenes)

Caracterització urbanística El barri de Ca n’Anglada ja estava definit aproximadament amb els seus límits actuals des de l’any 1930, quan es va presentar el pla de l’arquitecte municipal Melcior Vinyals (però que es va aprovar només l’any 1933). Aquest pla presentava illes tancades, amb el perímetre edificat, generant un espai buit interior (però posteriorment es va decidir dividir les illes a la meitat, com ho són actualment). Aquest Pla va estar vigent a Terrassa per més de 30 anys. El Pla Vinyals definia el creixement de Terrassa a través d’eixamples, d’acord amb la tradició espanyola 78

de planificar els creixements urbans. Aquest model es remunta a la Ley de Ensanche , de 1864 que, tenint com a referent l’Eixample de Barcelona, regulava el creixement establint sistemes de cessió de vials i de reparcel·lació entre els propietaris del sòl, procedents de pràctiques més antigues, de “alineació de vials”.

78

La primera Ley de Ensanche és de 29 de junio de 1864. L’any 1867 es fa el reglament d’aquest llei. El 1876 es promulga una nova Ley de Ensanche i el 1892 es regula aquesta llei.



76

Altres plans van fer referència al barri de Ca n’Anglada, però no van tenir efecte perquè no van ser aprovats. Anteriorment, l’any 1919, el mateix Vinyals ja havia presentat un pla, en que ja es veia l’Avinguda Barcelona, però a Ca n’Anglada es presentava un eix “diagonal”, que havia de trencar el barri per la meitat, però que no es va executar. Posteriorment, el Pla Josep Pratmarsó, de 1949, proposa una millora de l’anterior Pla Vinyals, sens intervenir a la zona de Ca n’Anglada. El 1951, la Comissió Superior d’Ordenació Provincial, dirigida per l’arquitecte Manuel Baldrich i Tibau, va presentar un altra Pla General per a Terrassa, també desestimat i que dividia Ca n’Anglada en quatre zones: industrial, verda, suburbana semi intensiva i suburbana extensiva. No va ser fins l’any 1965, amb el Pla General d’Ordenació – PGO, de l’arquitecte Joan Baca, que el municipi de Terrassa va iniciar un intent d’ordenació del creixement urbà, però en aquest moment el barri de Ca n’Anglada ja estava en un estat avançat d’ocupació. El Pla Joan Baca (que serà vigent fins a l’aparició del Pla General de 1983 - el primer que es va fer sota administració democràtica) no incidia en el teixit interior del barri (gairebé consolidat) sinó tractava de l’adaptació urbanística de la Riera de les Arenes, així com de la urbanització i sanejament de l’Avinguda de Barcelona. Des del Pla Joan Baca ja es parlava de suprimir els passos a nivell de la línia de ferrocarrils (fins avui existent només a partir de la Plaça de la Dona en direcció al centre). Així, el creixement del Ca n’Anglada va ocórrer sobretot seguint les indicacions del Pla Vinyals (el de 1933). D’acord amb aquest pla, es va seguir un tipus de formació basat en un eixample “simplificat”, que en aquest cas quedava reduït a simples traçats de carrers i mitjançant un procés de “suburbanització” (només l’obertura dels carrers en connexió directa amb la infraestructura preexistent), parcel·lació i edificació (que en aquest cas va tenir gran proporció d’autoconstrucció). La construcció de les cases es va precedir a la urbanització. L’única condició que posava l’ajuntament era fer-les seguint les línies dels futurs carrers (en aquell moment encara inexistents). Tot i que mancaven les infraestructures i la urbanització, l’ocupació va ser ordenada. De fet, Ca n’Anglada es difereix d’altres zones perifèriques a Terrassa que van tenir una urbanització anàrquica (com La Maurina). L’ordenació urbana presentava illes regulars, però el fet d’haver partit les illes pel mig (sobretot al sud del barri) va generar una gran proporció d’illes prou estretes, fent generalment rectangles de 30m x 110m amb petits xamfrans. És a dir, en realitat, d’acord amb el Pla Vinyals, havien de ser illes de 65m x 110m (com algunes que es mantenen al nord del barri), però que es van dividir. Aquest canvi és el motiu pel qual només existeixen xamfrans a cada dues cantonades. Aquesta va ser una manera de generar parcel·les més petites, augmentant la superfície edificable, densificant el barri i reduint els costos relatius d’urbanització, segurament com a resultat de l’especulació urbanística. L’especulació i el creixement incontrolat eren freqüents en un context en que les relacions entre el poder econòmic i el polític eren poc transparents, permetent als propietaris dels terrenys i als constructors actuar amb poques restriccions. A part dels problemes urbanístics creats, la reducció de les illes i les seves parcel·les va generar també un problema immobiliari i de transformació urbana, per la dificultat d’enderrocar-se les cases per fer-hi 79

pisos, necessitant mesures complicades com les reparcel·lacions .

79



D’acord amb Jordi Labòria, en entrevista, in CUADRADO, joan. “Gueto a Ca n’Anglada?”, 2003. p. 87.

77

Els carreres presenten diferents jerarquies, sent els més comuns amb 7m i 10m d’ample, amb alguns de jerarquia superior, amb 12m i altres amb 15m, com els de Sant Tomàs i Jacint Elias. L’Avinguda Barcelona, al límit del barri, té 27m d’ample. El cor del barri és la Plaça de Ca n’ Anglada, amb 70m x 100m, on se situa l’església de Sant Cristòfol. L’ús mixt, amb comerços i tallers és més present als carrers més amples, en el sentit est-oest i al voltant de la plaça. Inicialment, els carrers estaven numerats, però posteriorment es van anomenar amb noms de verges (en el sentit paral·lel a l’Avinguda Barcelona), i de Sants (els perpendiculars a la mateixa Avinguda). Com s’ha vist, a la part sud del barri és on va començar a sorgir el barri (amb les illes dividides en dos, tal com s’ha descrit). La parcel·lació bàsica era un mòdul petit entre 84 m2 i els 160m2 d’àrea (entre els 6-8 metres d’ample, i entre els 14-20 metres de llarg), també anomenat tipus “casal” (amb edificis residencials o en alguns casos amb comerços a la planta baixa) entre mitgeres. Si bé la qualitat de l’edificació i de l’entorn ambiental varien, segons la posició més o menys marginal (pitjors a la façana de la riera), i el procés constructiu dels habitatges, l’ocupació de l’edificat sobre la parcel·la és quasi sempre total, sense generar espais lliures privats - patis. En alguns pocs casos, s’han agrupat algunes parcel·les, permetent construccions de més gran dimensió. Integrades a la trama del barri, es van realitzar aquestes petites operacions unitàries d’habitatge, que tant segueixen la pauta general de parcel·lació i edificació uni o plurifamiliar. És al començament dels anys 60 quan es torna més visible la diferència entres les zones sud i nord del barri, perquè també passen a presentar dues realitats constructives diferents. Al nord del barri s’introdueixen nous tipus d’edificació, com l’illa tancada amb pati interior (a la Placeta del Treball) i blocs aïllats (Plaça de Miguel Hernández, Passatge Comercial i carrers de Sant Crispí i Jacint Elias). Es van construir pisos, és a dir, el creixement és en alçada, en general de 4 o 5 plantes.

(Reproducció aproximada i parcial de la planimetria del projecte d’eixample de Melcior Vinyals, 1934; Avant projecte del Pla Pratmarsó, 1959)





78

Intervencions L’esponjament del sector nord Amb l’objectiu de regenerar Ca n’Anglada, crear noves zones verdes i atreure-hi nous veïns, l’Ajuntament de Terrassa pretén promoure una gran operació d’esponjament al barri, més específicament a la zona del polígon construït per VITASA, al sector nord. D’acord amb aquest pla d’esponjament, s’enderrocaran 9 edificis (ubicats en 4 diferents illes), amb un total de 184 habitatges (el que representa prop de 900 veïns) i 16 locals comercials. Els edificis que s’han d’enderrocar s’ubiquen a l’interior de les illes, és a dir, són edificis amb poca relació amb el carrer. Els terrenys lliurats amb els enderrocs deuen passar per un procés de remodelació per a crear els nous espais públics. Així, es reconfigurarà les illes, amb edificacions al perímetre i un buit interior. Les famílies seran reallotjades en nous edificis a la vora de l’Avinguda del Vallès (no gaire lluny), disposats linearment, configurant una nova façana urbana a la riera de les Arenes. El projecte urbanístic es completarà amb la remodelació viària d’aquesta avinguda, que guanyarà més espai als vianants, convertint-se en un passeig. El projecte també inclou l’enderroc de l’actual poliesportiu de Ca n’Anglada, per a construir-hi nous habitatges. Al mateix temps, es construiran unes noves instal·lacions per aquest poliesportiu, més 80

modernes, de l’altre costat de la riera de les Arenes . El pla s’haurà d’executar a través d’un Consorci de l’Ajuntament de Terrassa (Àrea de Planificació Urbanística i Territori) amb l’Institut Català del Sòl - l’INCASOL (Generalitat de Catalunya). En el model de gestió adoptat, la Generalitat subvencionarà, a través de l’INCASOL els costos d’edificació i d’urbanització, mentre l’Ajuntament aportarà el sòl, de titularitat municipal (considerat la meitat dels costos de l’operació).

(Esponjament del sector nord; projecte d’urbanització de l’Avinguda Barcelona)



80

El projecte i la primera fase d’obres d’aquesta actuació s’inclouen en el Pla de Barris del Districte II, ensenyat a continuació. El termini previst per a la conclusió del pla és el 2015, amb el reallotjament de tots els afectats.



79

El “pla de Barris del Districte II” – Llei de Barris

El pla d’esponjament del sector nord de Ca n’Anglada s’insereix dins el “Programa de Millora de Barris i Àrees Urbanes”, també conegut com a “Llei de Barris”, de marcat caràcter integral. El programa d’ajuts de la Generalitat integra programes urbanístics i socioeconòmics, derivat de la llei de “millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial, de 2004. Els barris del Districte II es van presentar ja a la primera convocàtoria de la Llei de Barris, el 2004. L’aplicació del programa de millora de barris a Terrassa, anomenat “Pla de Barris del Districte II”, va començar l’any 2005 i tracta de manera conjunta Ca n’Anglada i els barris contigus de Torre-sana, Vilardell i Montserrat (el 2009 han demanat pròrroga per altres 2 anys). Per a gaudir del recursos del fons creat per la Generalitat per a l’aplicació del Programa, el “Pla d’Intervenció Integral” va haver de complir amb alguns objectius propis de la Llei de Barris, en relació a alguns continguts del Pla, garantint el caràcter integral de la intervenció.

(Obres del Pla de Barris del Districte II)



80

L’actuació urbanística pretén desenvolupar eixos de cohesió i transversalitat necessaris per a connectar la trama urbana dispersa entre els quatre barris i facilitar així la seva integració al conjunt de la ciutat. Al mateix temps, es pretén millorar la qualitat de les infraestructures viàries per a facilitar la mobilitat de la població i posar les bases per a la superació de la barrera que suposa la riera de les Arenes. Les accions específiques per a Ca n’Anglada són la transformació del paisatge urbà amb creació de noves zones de passeig i arbrat, nou mobiliari urbà, pavimentació i urbanització de carrers; promoció de la participació ciutadana i cohesió social (nou casal de gent gran) i el foment del comerç i la restauració, dos dels sectors econòmics claus per a la regeneració del territori. A més, es preveuen dues accions de gran volum: l’esponjament del polígon nord de Ca n’Anglada (descrit anteriorment) i la reforma (i nou aparcament) de l’Avinguda de Barcelona, per a reforçar la integració del districte a la trama urbana de la ciutat.

(Centre cívic de Ca n’Anglada)



81

III. CAN JOFRESA Superfície: 32ha; Número d’habitatges: 820; Número d’habitants: 2.153 (l’any 2005); Municipi: Terrassa

Cronologia 1968 Inici dels treballs d’urbanització del barri i descoberta d’una vil·la romana als voltants de la Masia de Can Bosch. 1972 – 1974 Construcció dels edificis del polígon d’habitatge de Can Jofresa pel Instituto Nacional de la Vivienda – INV. 1974 – 1975 Arribada dels primers veïns als blocs de pisos. Inici del funcionament de les escoles públiques d’EGB Paul Vila i Eusebi Cima. 1975 Inauguració del polígon amb l’assistència del príncep Juan Carlos. Constitució de l’Associació de Veïns de Can Jofresa el febrer d’aquest any. 1977 Estudi sobre les mancances de construcció dels habitatges promogut per l’associació de veïns i que va generar un projecte d’intervenció. 1977 - 1978 Inici del funcionament de l’Institut de Batxillerat Can Jofresa. 1979 Nou ajuntament democràtic – elecció de l’alcalde Manuel Royes Vila, del Partit Socialista de Catalunya – PSC. 1980 Inici del funcionament d’una escola d’alfabetització d’adults, un taller per a joves, l’Esplai i el Centre Juvenil. 1985 La competència sobre el patrimoni públic d’habitatges és transferida per l’Estat de l’Instituto Nacional de Viviendas a la Generalitat, que passa a fer l’administració i gestió d’aquest patrimoni a través de l’empresa pública ADIGSA (que rep l’encàrrec del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat) 1987 Redacció del Pla Especial del Parc de Vallparadís 1987 - 1988 Inici del funcionament del Centre de Formació Professional Can Jofresa.



82

1988 - 1989 Inici del funcionament de l’escola bressol La Ginesta (resultat de la fusió de l’Escola Baldufa i d’una guarderia de Can Palet). 1989 Rellançament de l’Esplai i del Centre Juvenil. 1990 Inauguració del Poliesportiu Can Jofresa. 1991 Inici de les instal·lacions d’escales contra incendis a les torres de 15 pisos per l’ADIGSA. 1992 Inauguració del Centre Cívic de Can Jofresa. 1993 Construcció d’una pista de monopatins per l’ADIGSA. 1993 - 1994 Transformació de l’Escola pública Santiago Morera en l’Institut d’Ensenyament Secundari Vallparadís per a l’ensenyament de la Reforma. 1994 Construcció de la variant de la N-150 amb conseqüències greument negatives sobre la integració urbanística del barri. 1995 Inici del funcionament del Centre d’Assistència Primària del Sector Sud de Terrassa – CAP. 2002 En substitució a Manuel Royes, Pere Navarro, també del PSC, passa a ser l’alcalde de Terrassa. 2003 Presentació del Pla General d’Ordenació Municipal – POUM de Terrassa (actualment vigent).





(Imatges superior de Can Jofresa i vista del vianant).



83

El polígon de Can Jofresa s’ubica al municipi de Terrassa, a la part occidental del districte 3, o del Sud, prop de la carretera de Rubí i del marge esquerre de la riera del Palau. El seu nom prové de la masia de Can Jofresa de les Hortes, del segle XV, que s'alçava al costat de la carretera Gràcia – Manresa, on actualment és el poliesportiu, i que va ser enderrocada al final de la 81

dècada del 1970. Aquesta masia pertanyia a la finca de Can Bosch de Basea , que també es va enderrocar i que era al lloc de l’actual plaça amb el mateix nom (davant de la torre 1). La finca s’estenia fins a Rubí (és a dir, el barri igualment es podia haver anomenat com a aquesta altra masia, Can Bosc de Basea). La construcció d’aquest, així com d’altres polígons d’habitatge, va servir per a acollir la nombrosa immigració que arribava a Catalunya. Si bé el flux migratori havia estat més important als anys 50 i 60, encara tenia efectes al començament dels anys 70. El polígon d’habitatge estava associat a la idea de promoure habitatge econòmic, amb mòduls regulats i autònoms en relació a la trama urbana.



(fotos 1 i 2 – Masia Can Bosc: foto 3 – Masia Can Jofresa; fotos de la construcció; fotos dels anys 80)

Can Bosc de Basea és una masia del segle XV que té origen en una Vila romana del segle I al segle V, que tenia una zona industrial, una petita necròpolis i les termes d'un possible habitatge. 81



84

El barri es tracta d’una àrea urbana de nova creació i sense tenir una comunitat anterior. El barri va néixer “de sobte”, sense cap lligam de continuïtat amb els barris a la vora, i va ser concebut com a una illa, tenint com a entorn, barreres com a desnivells, rieres i descampats. Així, a mitjans dels anys 70, Can Jofresa va ser promogut per l’Institut Nacional de l'Habitatge - INV, d’acord amb una concepció comú a molts altres polígons d’habitatge construïts per l’Estat. Va ser dels primers conjunts de l’INV que ja no depenia de l’Obra Sindical del Hogar – OSH. L’INV va ser l’òrgan responsable per la promoció i gestió dels edificis, i també va cedir a l’Ajuntament de Terrassa l’urbanització del barri. Primerament, es van expropiar el terrenys i a continuació es van executar el Pla Parcial i el Pla d’Urbanització. El projecte dels edificis el va fer l’arquitecte Chinchilla (tot i que no el va executar), de L’INV, és a dir des de Madrid. Però el projecte va ser modificat posteriorment i a més, la seva execució no coincideix amb els plànols originals del Ministerio de la Vivienda. El barri està format per dues tipologies d’edificis: 12 torres amb 15 plantes i 11 edificis més baixos, de 5 alçades, en ambdós casos amb 4 pisos per replà, en un total de 820 pisos. Per la visibilitat dels edificis des de la carretera i per la gran dimensió de les torres, en un principi, aquests blocs eren coneguts com els “pisos de la carretera de Rubí” o també “els dotze apòstols”. També com altres polígons d’habitatge, Can Jofresa es caracteritza per la predominança de l’ús residencial, un “barri dormitori”, on manquen activitats econòmiques que generin llocs de treball a la zona, és a dir, gairebé ningú hi treballa. Els seus equipaments (amb l’excepció del poliesportiu, més recent) i serveis es destinen a atendre les necessitats pròpies dels veïns del barri, no atraient al barri veïns d’altres zones. El barri va agregar persones amb diferents orígens, gairebé tots immigrants (més del 90%, entre nascuts fora de Catalunya i fills de persones nascudes fora de Catalunya), però que en general ja vivien a Terrassa, en barraques o cases precàries. L’adjudicació dels nous habitatges es va fer a través d’una comissió que reunia l’Ajuntament i l’antic sindicat vertical del règim franquista – CNS. Es van aplicar barems oficialment establerts per a seleccionar les famílies que, a través de sorteig, tindrien dret a un habitatge al barri. A Can Jofresa van venir famílies afectades per la gran riuada del 1962 a la riera Palau i de Les Arenes (que com s’ha vist anteriorment, va afectar entre altres el barri de Ca n’Anglada). Unes 50 famílies que van quedar sense sostre amb la tragèdia, van anar a viure en barraques al costat de la Rambla de Terrassa, on van romandre fins 1974 quan van ser traslladades a pisos a Can Jofresa. Al moment de l’arribada, els veïns no es coneixien i mancaven lligams i interessos comuns capaços de generar un teixit social fort al barri. Així, promoure iniciatives i activitats que aglutinessin els veïns va ser 82

un repte prioritari des de l’inici del funcionament de l’Associació de Veïns de Can Jofresa . Aquesta associació era al principi irregular, “alternativa” a “l’Associació de Caps de Família”, “l’oficial”, del CNS, que va perdre importància amb el temps. Contràriament a la intenció d’integrar urbanísticament del barri, la construcció de la variant de la N-150 l’any 1994, va significar un revés, per les seves

82

El seu actual responsable, Manuel Moreno Yera, que és també l’actual president de la Federació d’Associacions de Veïns d’Habitatges Socials de Catalunya, va ser concejal de Terrassa pel PSC de 1983 a 1987 i era el gerent de Prolhasa (empresa pública de la Diputació de Barcelona que construïa habitatge protegit) l’any 2001 quan va ser liquidada amb pèrdues per greus problemes financers.



85

conseqüències greument negatives. Al seu pas pel barri, la via està a una alçada de quatre pisos, a la sortida del túnel, a només uns 20m d’alguns blocs, el que fa aïllar una mica més el barri. Caracterització urbanística L’ordenació interna presenta alguns locals a la planta baixa dels edificis de 5 plantes i, al carrer de Montblanc, dos conjunts aïllats de planta baixa exclusivament comercials. En total, són 54 locals, que avui acullen alguns comerços i seus d’entitats, tot i que es troben parcialment desocupats. A la part més baixa del barri, al voltant del carrer de Vic i del torrent de Vallparadís, s’ubiquen algunes zones d’oci, un casal per a joves, una pista d’esports, i un institut (IES Can Jofresa). A la part més alta, entre els edificis d’habitatge i l’Avinguda de Can Jofresa es concentren els equipaments del barri: hi ha un centre d'assistència primària (CAP Terrassa Sud, a l'avinguda de Santa Eulàlia), l’ instituts d'ensenyament secundari - IES Santa Eulàlia) i una zona esportiva. Els noms dels carrers interiors al barri fan referència a ciutats de Catalunya, com a Badalona, Blanes, Tremp, Igualada, Montblanc i Vic.





86

Al nord, Can Jofresa està limitada pel viaducte de l'avinguda de Santa Eulàlia, i sota aquest viaducte per la carretera de Rubí i pel Parc del Vallparadís (sector pendent d’urbanització). A l'oest, es troba la carretera de Rubí (BP-1503), que separa el polígon d’habitatge d’una zona d’horts. Al sud, es limita amb l'avinguda del Tèxtil, i a l'est per l'avinguda de Can Jofresa, a l'altra banda de les quals s'estenen el polígon industrial de Santa Margarida i el complex comercial i d'oci anomenat “Parc Vallès”. Intervencions - Inserció urbana Can Jofresa pateix de l’aïllament urbà, característic de molts altres polígons d’habitatge. Es pot considerar que la meitat del seu perímetre és un límit urbà (carretera de Rubí), que es relaciona amb horts periurbans. L’altre meitat del seu perímetre presenta una precària continuïtat en relació al nucli urbà de Terrassa. Com ja s’ha dit, l’Avinguda de Santa Eulàlia passa en un viaducte, presentant un desnivell que dificulta al barri connectar-se a la ciutat. D’una banda, hi ha una estreta escala entre el viaducte i l’Institut de Formació professional entre els diferents nivells. Sota el viaducte de Santa Eulàlia, s’accedeix a una part del Parc de Vallparadís (justament la part pendent d’urbanització) i una zona de magatzems a la vora de la carretera de Rubí. Sens dubte, les connexions més afavorides son a la continuació del carrer de Blanes, sobre l’Avinguda de Santa Eulàlia, i a través de la continuïtat del carrer Badalona, passant davant del centre esportiu, fins l’Avinguda de Can Jofresa, zona on es concentren molts dels equipaments del barri. 83

L’arquitecte Manuel Ribas, l’any 1987 va redactar el Pla Especial del Parc de Vallparadís , que ha estat la base per al successiu desenvolupament de projectes d’execució dels sectors de l’antic torrent de 84

Vallparadís . Al moment de l’arribada dels veïns, el barri no tenia els equipaments actuals, que van venir al llarg del temps, quasi sempre com a resultat de reivindicacions de l’Associació de Veïns. Els veïns van procurar reactivar el barri, millorant la qualitat de vida i potenciant el moviment associatiu, sent l’etapa de creació el moment més actiu i més reivindicatiu. Així, es van construir l’Institut de Batxillerat Can Jofresa (que va iniciar les seves activitats el 1978), el Centre de Formació Professional Can Jofresa (1988), l’escola bressol La Ginesta (1989), el Centre Cívic (1992) i el CAP del Sector Sud de Terrassa. El seu equipament més significatiu és el Poliesportiu Can Jofresa, inaugurat el 1990, perquè no es tracta només d’un equipament d’ús local, sinó d’utilització de veïns d’altres zones de la ciutat i fins i tot de municipis veïns, capaç d’atreure al barri una població que no hi viu (en general, els altres equipaments i serveis es destinen a atendre les necessitats pròpies dels veïns del barri). Actualment, dues grans intervencions estan previstes per a Can Jofresa, motiu pel qual s’esperen canvi significatius, que integrin urbanísticament el barri a la ciutat i també que millorin els edificis i el seu aspecte exterior. Mitjançant algunes actuacions d’integració urbanística (que ja estaven previstes en el Pla d’Ordenació Urbana Municipal de Terrassa – POUM), es pretén completar el procés d’urbanització del Parc de Vallparadís (cinquena fase del Parc) i la seva connexió amb el futur parc lineal de Riera del Palau, a través de l’ordenació i reurbanització dels espais lliures i viaris de Can Jofresa.

83

La idea de no urbanitzar la torrent de Vallparadís i convertir-la en un gran parc urbà va tenir origen en el Pla Josep Pratmarsó, de 1949. 84 En col·laboració amb C. Ribas, T. Pou i les biòlogues M. Parés i I. Labrés, d’acord amb “Entrevistes amb urbanistes catalans”, pg. 103.



87

85

L’Ajuntament pretén amb l’ampliació del Parc de Vallparadís fins Can Jofresa incloure la construcció d’un gran col·lector d’aigües pluvials (del carrer de Morella fins després de la carretera de Rubí, sent 380m a la Fase 5 i 500m a través de Can Jofresa). Al seu pas pel barri, el col·lector seria tapat entre els carrer de Vic i de Montblanc i es preveu la futura urbanització d’aquest espai, amb la intenció de crear un passeig/plaça pública que doni centralitat a aquesta zona i permeta cosir els dos costats del barri (la zona de torres i la d’edificis de 5 plantes). La cinquena fase del Parc aposta per la continuïtat i no pas el trencament amb la part existent, ampliant les possibilitats per al passeig de nord a sud de la ciutat. A més, esdevindrà la porta sud del Parc, el punt d accés que utilitzaran els veïns d’aquesta zona, especialment els de Can Jofresa. Actualment, l’Ajuntament ja està autoritzat a expropiar les finques al marge del Parc del Vallparadís necessàries per a l’ampliació del Parc fins Can Jofresa, tot i que les obres d’urbanització no es realitzaran en aquest mandat. Ja s’ha contractat el projecte de la fase 5, però la futura urbanització de l’espai del Torrent de Vallparadís relligant les dues bandes de Can Jofresa - que abasta una superfície aproximada de 25.000 m2, està estudiat només a nivell d Avantprojecte. Aquest Avantprojecte servirà per a consensuar conjuntament amb els veïns una proposta d’urbanització de l’espai l’encàrrec del futur projecte executiu.



85

D’acord amb el “Plec de Clàusules tècniques i administratives particulars que regularan la redacció de la remodelació del projecte de construcció de la fase 5 del Parc de Vallparadís”, de març de 2008.



88

Millora dels edificis – la “rehabilitació energètica” Al llarg de l’existència del polígon de Can Jofresa, s’han realitzat algunes obres puntuals de manutenció dels edificis d’habitatge, destacant, per exemple, la instal·lació d’escales d’incendi i diverses reparacions en balcons. Des de l’arribada dels primers veïns, aquests van denunciar la baixa qualitat de la construcció i ja identificaven problemes d’humitat a les façanes i patologies interiors. Els murs exteriors havien de ser revestits de pedra natural, d’acord amb el projecte aprovat, però van ser executats amb maó (amb 11cm, amb cambra d’aire de 7cm i envà de 4cm). No hi ha cambra d’aire al sostre; les soleres són de formigó armat sense aïllament entre pisos i amb el terra; la meitat de les finestres de les habitacions i saló són de vidre simple i es troben ponts tèrmics a pilars de ferro, soleres, forats de persiana, i soleres de balcons. Aquesta situació ha motivat un projecte de rehabilitació integral de les façanes i canvi de l’aspecte 86

exterior, per part de l’ADIGSA (que des de 1985 és responsable pel patrimoni d’habitatge públic a Catalunya).



(Planta tipus de la torre 1, amb 4 pisos per replà i 15 plantes)

86

La proposta de l’ADIGSA també es basa en l’estudi tècnic del “Projecte BecomECO”, que té l’objectiu de realitzar una rehabilitació energètica del barri de Can Jofresa per a que esdevingui un barri amb baix consum energètic i baixes emissions de CO2, amb una gran producció local d’energies renovables en un context d’elevada implicació i participació dels. veïns.



89

Aquesta obra, pendent d’aprovació de recursos per part de la Unió Europea, està prevista per a realitzar-se en distintes fases, però fins ara no s’ha pogut complir la previsió inicial, que era de començar les obres a finals de 2008 intervenint en dues torres cada 14 mesos, finalitzant els treballs el 2013. Aquest projecte s’ha plantejat d’acord amb el concepte de “rehabilitació energètica”, que introdueix el vector energètic com a motor de la rehabilitació de l’edificació existent. També d’acord amb aquest concepte, es considera el manteniment preventiu, com a garantia rentabilitzadora de la futura vida útil i sostenible de l’edifici. L’opció per la rehabilitació és de major eficiència energètica (al allargar la vida útil dels edificis) i més sostenible, comparada a l’edificació d’obra nova. A més dels aspectes ecològics (eficiència, economia), la rehabilitació d’edificis també és una opció més sostenible socialment (sobretot quan no es requereix de la reubicació física de les persones que hi habiten). A Can Jofresa, es preveuen actuacions de rehabilitació passives (renovació de l’envoltant tèrmica - part opaca i transparent) i actives (millora de l’eficiència de les instal·lacions) fetes des de l’exterior. La intervenció consisteix en aplicar un aïllament exterior continu, amb 6cm, amb acabat orgànic, així com afegir una finestra exterior complementària, eliminant els ponts tèrmics i reduint la demanda de calor i fred. Al mateix temps que millora les condicions internes de confort, la rehabilitació de l’envoltant tèrmica representa una solució definitiva a les patologies existents. També es pretén instal·lar sistemes fotovoltaics de producció d’electricitat i sistemes tèrmics d’aigua calenta (ACS) i calefacció basats en una combinació de fonts energètiques renovables (biomassa, solar tèrmica i cogeneració amb gas natural). El projecte, realitzat per una empresa alemanya, encara no ha determinat el resultat estètic de les façanes, que serà escollit pels veïns entre 3 propostes presentades, mitjançant una assemblea general i també d’acord amb l’Ajuntament de Terrassa. La rehabilitació també inclourà un repàs a tots els balcons i substitució d’una part de l’estructura de les finestres, per a compensar el major gruix que tindran les façanes amb el revestiment.



90

IV. SANT COSME Superfície: 38ha; Número d’habitatges: 2301 (1500 + 801); Número d’habitants: 7.093 (l’any 2005); 87

Municipi: El Prat de Llobregat

Cronologia 1953 El Pla Comarcal qualifica com a zona agrícola permanent el terreny on després es construeix el barri de Sant Cosme. 1960 Anunci del Plan Nacional de Vivienda (que va tenir una durada de 16 anys). 1961 El dia 13 d’abril de 1961, el Ministerio de la Vivienda publica un decret en que preveu construir 12 mil habitatges socials a la comarca de Barcelona destinades a allotjar els ocupants de barraques. 1963 El 21 de juny de 1963, es celebra el Consell de Ministres a Barcelona i s’aprova la construcció de 6 mil “alojamientos provisionales”, que és el naixement de les 3 “Unidades Vecinales de Absorción Social – UVAS”: Sant Cosme (El Prat), Pomar (Badalona) i Camps Blancs (Sant Boi). 1964 Comencen les obres de la primera fase, amb la construcció de 1.500 habitatges i 132 locals. 1967 – 1969 Lliurement dels habitatges de la primera fase. 1969 Enderrocament de Cal Puig. 1972 Inici de la segona fase de construcció de Sant Cosme, formada per 801 habitatges i 62 locals comercials. 1973 Conclusió de les obres de la segona fase (però la major part dels pisos van restar buits fins al 1977, fet que va afavorir les ocupacions il·legals). 1976 L’Administració i l’Associació de veïns van acordar planificar la remodelació total del barri, en virtut de les condicions generals de deteriorament i l’estat lamentable dels habitatges. 1978 PERI - Primer pla de remodelació

87 El Prat de Llobregat és un municipi de la Comarca del Baix Llobregat i a l’àrea metropolitana de Barcelona. Té una població (any 2008) de 62.899 habitants i una superfície de 31,4 km² (densitat de població: 2.002,5 hab./km²)(IDESCAT). El centre de El Prat està a una distància d’una mica més de 10 Km del centre de la ciutat de Barcelona. S’ubica en el delta del riu Llobregat, una zona molt plana i de baixa altitud (màxim de 5m). Al terme municipal de El Prat es localitza l’aeroport internacional del Prat, el segon més important d’Espanya. La ciutat es troba a la vora del Mar Mediterrani i es limita amb els municipis de Cornellà, Sant Boi, Viladecans i la zona portuària de Barcelona.



91

1979 Nou ajuntament democràtic – elecció de l’alcalde Antonio Martín Sánchez, del Partit Socialista Unificat de Catalunya – PSUC. 1983 Nou alcalde Luis Tejedor Ballesteros (fins avui dia), també del PSUC (després l’Iniciativa per Catalunya - IC i l’Iniciativa per Catalunya – Verds – l’ICV), en virtut de la mort de l’Antonio Martín Sánchez. 1987 Al mes de maig s’inaugura la segona fase de remodelació del barri, que consta de 470 habitatges. Conclusió de les obres del Centre d’Assistència Primària Doctor Pujol i Capsada (al carrer del riu Anoia). 1989 Al mes de desembre, el ple municipal del Prat encarrega la redacció del Pla Integral d’Actuació – PIA al Barri de Sant Cosme. 1990 Al 8 desembre d’aquest any, s’adjudica per sorteig els 616 habitatges de la tercera fase de remodelació (amb els trasllat dels veïns l’octubre de l’any següent. 1991 Al mig de constants manifestacions contra el narcotràfic al barri, el conseller delegat d’Adigsa, Felip Puig, anuncia oficialment que la zona de les 801 vivendes serà enderrocada, tal i com reclamaven l’Associació de Veïns i l’Ajuntament. L’enderroc va començar el 23 de desembre i les obres durarien 8 anys. 1992 S’inaugura al 16 de juny el Centre de Serveis Socials de Sant Cosme. El 12 de novembre, l’Ajuntament aprova la revisió del PERI de 1978. 1993 S’aprova definitivament, per la Comissió d'Urbanisme de Barcelona, el nou PERI de Sant Cosme, que preveu la segona gran remodelació, a la zona dels 801 habitatges. El projecte inclou la construcció de 820 pisos nous, 124 locals comercials, 720 places d’aparcament i diverses zones verdes. Pla Integral d’Actuació – PIA: facilitar la remodelació urbanística i millorar la qualitat de vida de les persones, des d’una perspectiva integral i integradora. Conclusió de les obres del Centre Cívic del Delta del Llobregat. Construcció de l’escola d’adults. 1994 El 16 d’abril és signat el Pla d’Infraestructures del delta del Llobregat.

Al més d’octubre d’aquest any culmina la primera gran remodelació del barri, iniciada 15 anys abans, i que ha suposat la construcció de 1754 habitatges i 76 locals comercials.

2001 L’Ajuntament del Prat crea el Pla d’Actuació de Sant Cosme – PASC, amb l’objectiu de coordinar les actuacions de les diferents àrees municipals i avançar en la transformació integral i coordinada del barri. 2005 Projecte d’Intervenció Integral al barri de Sant Cosme.



(Vista superior; imatges de la construcció, del barri antic i d’una inundació a Sant Cosme)

El barri de Sant Cosme està situat al sud-oest del nucli urbà del Prat de Llobregat, ocupa una superfície de 38ha prop de l’aeroport de Barcelona, en el límit del terme municipal. El seu perímetre està delimitat per l’Avinguda Onze de Setembre, la Ronda del Sud i l’Avinguda Remolar. Es limita al nord amb la resta del nucli urbà del Prat i amb terrenys que formen part de l’aeroport.



92

Fins els anys 60, el terreny on es va construir Sant Cosme era una zona agrícola, de terres molt fèrtils, on fins i tot s’ubicaven diferents masies, entre elles l’anomenada “Cal Puig”. Era una casa, d’estil senyorial, 88

construïda al segle XIX i que va ser enderrocada l’any 1969 . Aquests terrenys estaven qualificats com a zona agrícola permanent en el Pla comarcal de 1953, tot i així, es va decidir construir-hi el polígon d’habitatge. El barri que s’hi va construir, va tenir origen en la demarcació d’una “Unidad Vecinal de Absorción” - UVA, és a dir, grups d’habitatges construïts amb caràcter d’absoluta prioritat a través de mecanismes d’urgència, destinats de manera explícita a l’absorció del barraquisme i de la població afectada pels grans sinistres. Les UVA se situaven gairebé sempre en terrenys sense condicions tècniques per a l’edificació (existència d’humitats, pendents excessius, dificultats de cimentació). A Sant Cosme, una part del barri es va 89

construir envaint la zona aeroportuària, raó per la qual es va haver d’inutilitzar un sector ja construït . Les UVA van començar a ser construïdes per l’Obra Sindical del Hogar - OSH a partir dels decrets de 4 d’abril de 1963 i de 26 de desembre de 1963. El procediment d’urgència utilitzat comportava la ràpida expropiació de terrenys barats, l’elaboració del projecte i la construcció immediata dels habitatges, que precedeix la urbanització i l’equipament del polígon. Malgrat les semblances amb molts barris de l’entorn metropolità nascuts a la mateixa època, Sant Cosme es va construir amb l’oposició de tots els sectors de la població del municipi del Prat, començant pel mateix Ajuntament, que assegurava que l’augment de la població provocaria problemes de seguretat. Al començament dels anys 60, el Prat era un poble amb 16 mil habitants i passaria a tenir d’un únic cop gairebé el doble de població. L’arquitecte municipal adjunt, Josep Oriol Jordana Pareto, l’any 1963, a través d’un informe tècnic, ja alertava del perill d’inundacions en aquest zona. Els terrenys on es van edificar els blocs de pisos de Sant Cosme, una zona de sedimentació del delta del riu Llobregat amb un subsòl molt humit, eren els menys apropiats per edificar-hi habitatges i encara menys edificis provisionals amb materials de construcció deficients. A més, l’urbanització va generar pèrdues significatives a l’agricultura i economia del municipi. Com el projecte no es tramitava com a Pla Parcial, pel seu caràcter d’urgència, totes les decisions tenien lloc per mitjà de l’OSH. Així, l’Ajuntament del Prat no va ser capaç de impedir l’execució del polígon. Inicialment, es plantejava la construcció d’uns “300 albergues provisionales” per a reallotjar barraquistes, és a dir, d’unes vivendes transitòries. Amb el pas de temps, els habitatges van passar de transitoris a definitius i la quantitat es va multiplicar i es va decidir edificar 3.000 habitatges. Atenent en part les reclamacions locals, el Ministerio de la Vivienda va decidir construir el polígon en dues fases,

88

D’acord amb el llibre “Masies del Prat”, la masia de Cal Puig, de propietat de Bartolomé Comas, estava construïda amb pedra, dividida en planta , pis i golfes, les quals tenien una teulada de quatre vessants. A la façana principal tenia un rellotge de sol i constava d'un arc fet de pedres tallades. Al davant de la casa hi havia un jardí amb arbres fruiters i dues palmeres, a més de dos pous, un d'aigua freàtica i un d'artesià. 89



FERRER, Amador. “Els Polígons de Barcelona: l'habitatge massiu i la formació de l'àrea metropolitana”. 1996. p. 93.

93

amb 1.500 habitatges cadascuna. Per fi, la primera fase va tenir efectivament els 1.500 habitatges i la segona 801, totalitzant 2.301 pisos. Els habitatges van servir bàsicament per a reallotjar immigrants que des dels anys 50 vivien en barraques a Montjuïc, prop de 12.000 persones. Les obres de la primera fase van començar l’any 1964, amb la construcció de 1.500 habitatges i 132 locals, que es van lliurar entre 1967 i 1969. L’ordenació presentava blocs lineals o amb forma de “H”, de dues plantes i entre dos i quatre habitatges per replà. En aquesta fase, també es van construir un col·legi, , la parròquia de Sant Cosme i Sant Damià, l’escola bressol “Dumbo” (1979) i un camp de futbol. L’any 1972 es va començar la segona fase de construcció de Sant Cosme, formada per 801 habitatges i 62 locals comercials. Els pisos, de tres plantes, els van acabar uns anys després, però la més gran part van restar buits fins el 1977. Aquests edificis van ser coneguts com “zona de les 801 vivendes”, en referència al número d’unitats residencials. En pocs mesos, el barri va passar a presentar condicions generals de deteriorament i els habitatges presentaven defectes de construcció, com a esquerdes, goteres, humitats i problemes de sanejament. El 1972 els veïns i un grup d’arquitectes van redactar un informe sobre les precàries condicions higièniques i d’habitabilitat de les vivendes del barri. La pressió veïnal va aconseguir el compromís del president del govern de resoldre els problemes de Sant Cosme. A finals de 1973, es van començar a reformar alguns habitatges, però un any després l’accentuat procés de degradació va fer el govern considerar enderrocar els edificis construïts en la primera fase del barri (d’acord amb estudis tècnics del Ministerio de la Vivienda, la rehabilitació dels edificis suposava 60% dels costos de la nova edificació). A l’espera d’una solució definitiva, al barri es van agreujar problemes de delinqüència i tràfic de drogues i Sant Cosme va patir el 1975 una infestació de rats, agreujant els problemes de sanitat, i l’any següent una forta tempesta va inundar el barri i deixar moltes vivendes sense sostre, tornant la situació insostenible. L’any 1976, el primer Consell de Ministres realitzat després de la mort de Franco, presidit pel Rei, va aprovar la remodelació total del barri, en tràmit d’urgència. Al mateix any, com la negociació per a remodelar el barri semblava tenir èxit, un grup d’unes 200 famílies (procedents del barraquisme de Ciutat Meridiana, Badalona, Torre Baró, i Santa Coloma de Gramenet) va ocupar il·legalment els pisos buits de la zona de les 801 vivendes. Es va encarregar el projecte de remodelació a l’arquitecte Francesc Calbet, designat per l’Associació de Veïns, i a Antoni Pineda, del Instituto Nacional de la Vivienda. I finalment, el 21 d’abril de 1978, la Corporació Metropolitana de Barcelona – CMB, va aprovar el PERI en el qual es plantejava la remodelació del barri, en quatre etapes, amb un termini de 16 anys, entre 1979 i 1994, per a l’execució total.



94

Les obres van començar efectivament el 1980 i als anys vuitanta, al pas que seguien els enderrocs i trasllats, els veïns passaven a reivindicar també la remodelació de la zona de les 801 vivendes, precisament la part més degradada del barri, que quedava pendent de renovació. L’any 1993 es va aprovar definitivament, per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona, el nou PERI de Sant Cosme, que preveia la remodelació a la zona dels 801 habitatges. El projecte incloïa la construcció de 820 pisos nous, 124 locals comercials, 720 places d’aparcament i diverses zones verdes. De fet, el barri de Sant Cosme que podem visitar avui dia, és el resultat d’aquestes dues grans remodelacions, sent quasi inexistents les permanències del barri construït originalment. L’any 2001, l’Ajuntament del Prat va crear el Pla d’Actuació de Sant Cosme - PASC, amb l’objectiu de coordinar les actuacions de les diferents àrees municipals i avançar en la transformació integral i coordinada del barri i enfortir la comunitat a mig i llarg termini. El 2005, el PASC passa a gestionar l’execució del Pla Integral de Sant Cosme, amb recursos de la Llei de Barris.

(Obres de remodelació de Sant Cosme; espais exteriors, pati d’illa; illa i tipologia)





95

Caracterització urbanística – la remodelació La nova ordenació general, resultat de la remodelació, presenta un traçat prou regular, amb carrers perpendiculars i illes tancades. El teixit residencial està agrupat a la zona central del barri, mentre els equipaments de més gran dimensió s’ubiquen al seu perímetre. El carrer del Riu Llobregat és l’eix que organitza el barri, concentrant els equipaments i comerços principals. Els carrers perpendiculars a aquest, s’enllacen amb l’eixample del Prat. Les illes que configuren l’espai públic i preveuen un espai lliure col·lectiu a l’interior. Les dimensions varien entre rectangles de 35m x 50m en la més gran part de les illes, o bé 35m x 90m, en algunes illes més llargues. El pati interior resultant presenta dimensions de 15m x 35m en les illes petites, i 15m x 70m en les més llargues. El barri presenta algunes places, sent la més gran la de la Llibertat, amb 90m x 100m i que és a la vegada el seu espai més cívic i on actualment s’ubiquen els nous jutjats. Contigu al barri, està el “Parc Nou”, d’àmbit municipal. En les últimes fases de remodelació, fetes a la perifèria del barri, s’introdueixen noves tipologies d’ordenació: és el cas de les illes semiobertes, a l’est del barri (al sector projectat pels arquitectes L. Alonso i S. Balaguer) i al sud (sector projectat pels arquitectes R. Martí i A. Miralles). També existeixen alguns pocs blocs aïllats paral·lels, a l’oest del barri (sector projectat per J. Vila i J. Ponseti). Intervenció – El Pla Integral El pla Integral (Llei de Barris) es gestiona des del Pla d’Actuació de Sant Cosme. El projecte es va començar a preparar el gener de 2003 per a la primera convocatòria de la Llei de Barris, però la seva aprovació es va produir finalment només a la segona convocatòria, el 2005. En aquests període s’ha anat evolucionant els conceptes del pla, fins arribar a un pla que té com a estratègia l’enfortiment de la comunitat, per a que aquesta sigui la protagonista del canvis urbans en el barri. S’ha consolidat una estructura de participació d’entitats que és el Consell Veïnal, amb comissions de treball i plenaris, i que és l’element principal de control ciutadà sobre l’execució del pla. El pla agrupa els diversos projectes d’acord amb dos tipus: “projectes urbanístics” i “projectes socials i comunitaris”. Així, d’una banda el pla promou intervencions a l’espai públic (una vegada que els habitatges ja ha estat 100% remodelats, no cal intervenir als edificis) i d’altre fomenta la dinamització d`entitats, oferint assessorament per tal d’elaborar els estatuts per a constituir-se legalment i integrar-se al Consell de Participació Veïnal.



96



Algunes intervencions, busquen generar activitats dins del barri que siguin d’interès de la població externa, atraient persones a Sant Cosme, promovent un intercanvi fins ara inexistent. En aquest sentit s’ha construït la seu de la Fundació Catalana de l’Esplai, amb un alberg, la seu de l’empresa Aigües de Prat i l’edifici dels nous jutjats. Les intervencions més importants a l’espai públic són la urbanització de la Plaça de l’Amistat, la urbanització de l’Esplana Cívica de l’Illa Zero, amb el nou edifici dels mossos d’esquadra, la remodelació de la plaça del Barri d’Orcasitas i millora de la urbanització del carrer Riu Llobregat, creant un carril bici i més espai de relació i d’oci i més comerç.



97

Algunes intervencions, exteriors al Pla Integral, contribueixen a promoure la rehabilitació del barri. S’ha de destacar l’arribada del metro a Sant Cosme, amb una estació de la línea 9 al carrer Riu Llobregat, permitent un canvi significatiu d’accessibilitat al barri. A més, es preveuen per a l’entorn de Sant Cosme, dues “Àrees Estratègiques Residencials - ARE”, una nova figura urbanística que té com a objectiu dotar les administracions d’instruments per a obtenir de manera immediata sòl per a la construcció d’habitatge assequible. Les ARES contigües a Sant Cosme, anomenades “Eixample Sud” i “Ronda del Sud – Aeroport” ajudaran a treure el barri de la seva condició perifèrica, establint continuïtats entre els barris i la ciutat.



98

V. LA MINA Superfície: 17,5ha; Número d’habitatges: 2.721; Número d’habitants: 15.000 (l’any 2005); Municipi: Sant Adrià de Besòs

90







Cronologia 1929 El govern central, a través d’un reial decret llei (que mai no es va aplicar), determina l’agregació del terme municipal de Sant Adrià pels municipis veïns de Barcelona i Badalona, tenint com a línea divisòria entre els dos municipis el riu Besòs. 1953 El Pla Comarcal qualifica com a zona residencial urbana intensiva de blocs aïllats el terreny on després es construeix el barri de La Mina. 1955 El municipi de Sant Adrià recupera plenament la seva autonomia legal, amb l’anul·lació del decret reial. 1959 Aprovació del primer “Pla d’Ordenació de la zona de La Mina”, que definia la zona com a “nucli amb vitalitat pròpia” (mai realitzat). Es proposava un barri amb 1.062 habitatges i 5.300 habitants, amb equipaments i comerços propis, destinat als treballadors de les àrees properes. 1963 La Comissió d’Urbanisme de Barcelona i altres municipis acorden el traspàs del polígon al Patronat Municipal d’Habitatge de Barcelona. Redacció de la Modificació del Pla (mai no realitzada), augmentant la seva edificabilitat, pels arquitectes Subías, López Iñigo, Giráldez i Ferrater Ducay (autors del veí barri del Besòs). 1965 Es presenta una segona Modificació al Pla (feta pels mateixos arquitectes). 1967 La Comissió d’Urbanisme de Barcelona, a través del “Pla de supressió del barraquisme”, destina La Mina exclusivament a zona residencial, augmentant la seva edificabilitat (2.695 habitatges per al voltant de 12.415 habitants). S’aprova la segona modificació al Pla (presentada el 1965) i es comença a comprar els terrenys.

90

La vila de Sant Adrià de Besòs pertany a la Comarca del Barcelonès (Nord) i a l’àrea metropolitana de Barcelona. La seva població (any 2008) és de 33.223 habitants, i ocupa un territori de només 3,8km2 (densitat de població de 8.697,1 hab./km2) (IDESCAt). El centre de Sant Adrià del Besòs està a una distància de prop de 7Km del centre de la ciutat de Barcelona. Està situat a la riba del riu Besòs, entre el Mediterrani i els municipis de Barcelona i Badalona.



99

1969 - 71 Construcció de la primera fase – “La Mina Vella”, amb 855 habitatges distribuïts en 14 edificis amb mitja de 6 plantes. 1970 Remodelació del Pla, com a conseqüència del conveni entre el Instituto Nacional de Vivienda – INV i el Patronat Municipal d’Habitatge de Barcelona. Es decideix construir una zona residencial amb 2.100 habitatges exclusivament per a barraquistes. 1971 L’equip d’arquitectes “L35” redacta un nou Pla Parcial, que serveix com a base per a començar la construcció de La Mina Nova. La densitat inicialment prevista va ser novament augmentada, prevén 2.152 habitatges i 122 locals. 1972 - 75 Construcció de la segona fase – “La Mina Nova”, amb 1.872 habitatges, concentrats en 6 grans blocs dobles, amb mitja d’11 plantes. 1987 Pla de millora de la urbanització del barri. 1988 S’exposa als mitjans de comunicació un Pla de Remodelació de La mina (mai no presentat de forma oficial), que preveia enderrocar el barri, distribuir els seus habitants pel territori espanyol, vendre el terreny a l’iniciativa privada per a finalment transformar-lo. 1989 El Patronat Municipal d’Habitatge traspassa les seves competències a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, que decideix fundar l’empresa “Pla de Besòs”, que va gestionar La Mina per molt de temps. 1990 La “Pla de Besòs” fa un conveni amb el Departament de Benestar Social i la Fundació Família i Benestar Social, per a intentar promoure l’esponjament de La Mina. Es presenta el “Pla d’actuació del barri de La Mina” i altres projectes candidats a rebre finançament de la Comunitat Econòmica Europea - CEE. Els arquitectes Lluís Cantallops, Manuel Riba i Estanislao Roca proposen una reforma que enderrocaria la meitat dels edificis de La Mina i construiria un port deportiu a la desembocadura del Besòs (mai no executat). Es proposa construir 1.000 nous habitatges a Sant Adrià, en una zona coneguda com “La Palmera” destinats a veïns de La Mina (mai no executat). 1992 Jocs Olímpics a Barcelona (construcció de la Ronda Litoral). 1994 Es signa un conveni entre l’Ajuntament de Sant Adrià i el Departament de Benestar Social, en que es plantejava la possible remodelació del barri, el seu esponjament, millorar la qualitat urbana del conjunt (mai no executat pels costos elevats). 1995 Desintegració de “La Permanent”. 1996 L’Ajuntament de Sant Adrià elabora una Proposta d’Actuació en el barri de La Mina, influenciat per la confirmació de la realització a Barcelona del Fòrum de les Cultures, en àrea contigua al barri. 1998 Es signa el Pla de Transformació de La Mina, que tenia estratègies físiques, econòmiques i socials. Intentava desenvolupar econòmicament La Mina, augmentant la renta de la seva població, millorant els espais públics i els habitatges (el Pla es queda paralitzat). 2000 S’aprova la modificació del Pla General Metropolità – PGM, en el sector del front litoral, al marge dret del Besòs (elaborat per Barcelona Regional, sota direcció de Miquel Sodupe), en que es delimita 5 sectors de desenvolupament, entre els quals el de La Mina Nova. Es constitueix el Consorci de La Mina, destinat a promoure el Pla de Rehabilitació del Barri. 2002 Aprovació del Pla Especial de Reforma Interior, que feia part del Pla de Transformació del barri i recollia part de les demandes de la Plataforma d’Entitats i Veïns del barri. L’organisme que gestiona l’anomenada Unitat d’Actuació d’aquest PERI és el Consorci de La Mina.





100

(Construcció dels edificis, l’estat al final dels anys 70 i les antiges escoles, ja enderrocades. Vista superior)

El polígon d’habitatge de La Mina s’ubica al municipi de Sant Adrià de Besòs, encara que en una zona contigua al municipi de Barcelona. El barri es separa del centre de Sant Adrià, pel riu Besòs i la Ronda del Litoral. Està delimitat pel carrer Cristòfol de Moura, al nord, per la ronda de Sant Ramon de Penyafort a l’est, les vies de tren, al sud, la ronda litoral i el riu Besòs, a l’oest, ocupant una àrea de 20ha. El barri presenta tres zones d’ocupació distintes, com a diferents “paquets”: La Mina Vella, La Mina Vella, i la Mina industrial (sota l’Avinguda Manuel Fernandez Màrquez). L’àrea residencial de la Mina està formada per 20 blocs entre 5 i 12 pisos. El número total d’habitatges és de 2.721 i té 181 locals. Aquest polígon va ser creat l’any 1969, amb l’objectiu d’eradicar el barraquisme a diferents nuclis (Camp de la Bota, Pequín, la Perona, Can Túnis, Montjuïc, entre altres). La urgència amb la que es tractava l’habitatge aquell moment va accelerar el procés de construcció del barri, sense considerar la dotació dels serveis finals. L’any 1975, la Mina ja tenia més de 15 mil habitants. Fins als anys 60, el moment de la construcció del polígon d’habitatge, aquesta era una zona agrícola, amb hortes i cases de pagesos. Anteriorment, havia estat un terreny de maresma, al marge dret de la desembocadura del riu Besòs, que es va dessecar cap a l’any 1863 per a convertir-se en terrenys agrícoles. Històricament, aquesta àrea era utilitzada per a practicar la caça i per a activitats d’oci. Fins i tot el projecte de l’Eixample, de Ildefons Cerdà, de 1859, ubicava en aquesta zona un bosc amb 190ha, que faria la transició entre la zona urbana de Barcelona i l’espai natural. Aquesta zona, al “llevant”, es va començar a modificar amb la implantació de la línia del ferrocarril Barcelona-Mataró, el 1848. Els ferrocarrils van atreure la instal·lació d’indústries a la regió, al mateix temps que van produir una barrera, travant l’accés directe al mar. Al començament del segle XX, s’hi instal·la la Cooperativa “La Catalana”, entre la costa marítima i la desembocadura del riu Besòs. Els obrers d’aquesta indústria van formar el primer conjunt de pobladors, edificant els seus habitatges de forma suburbana al llarg de la carretera d’accés. Als anys 20 y 30, l’ajuntament de Sant Adrià promou la planificació urbanística de l’àrea, a través del Pla Maymó (no executat), que preveia un barri tipus ciutat-jardí de baixa densitat, amb cases unifamiliars i



101

un eix cívic, semblant a una rambla. Amb la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la posterior victòria franquista. es desestima el Pla. Des del 1929, el municipi del Prat patia d’autonomia legal, en virtut d’un reial decret llei, del govern central que determinava l’agregació del terme municipal de Sant Adrià pels municipis veïns de Barcelona i Badalona, tindrien com a línea divisòria entre els dos municipis el riu Besòs. Tot i que el decret mai no es va aplicar, el municipi de Sant Adrià només va recuperar plenament la seva autonomia legal amb seguretat jurídica l’any 1955, amb l’anul·lació del decret reial. Així, quan es va aprovar el Pla Comarcal, el 1953, s’ignorava l’existència del municipi de Sant Adrià. El terreny on després es construiria el barri de La Mina estava associat al nucli de Sant Martí, i estava qualificat com a “zona residencial urbana intensiva de blocs aïllats”. Amb l’autonomia recuperada el 1955, el municipi de Sant Adrià va intentar recuperar la seva capacitat d’influir en la planificació urbana sobre el seu territori. El 1959 va aprovar el primer “Pla d’Ordenació de la zona de La Mina”, que definia la zona com a “nucli amb vitalitat pròpia” (mai realitzat). Es proposava un barri amb 1.062 habitatges i 5.300 habitants, amb equipaments i comerços propis, destinat als treballadors de les àrees properes. Tot i així, el 1963 la Comissió d’Urbanisme va treure el control del polígon del municipi, traspassant-lo al Patronat Municipal d’Habitatge, exposant la feblesa institucional de l’ajuntament de Sant Adrià de decidir sobre l’urbanisme al seu terme municipal. Al mateix any, els arquitectes Subías, López Iñigo, Giráldez i Ferrater Ducay (autors del veí barri del Besòs) redacten la Modificació del Pla, augmentant la seva edificabilitat. Aquest pla és desestimat i el 1965 es presenta una segona Modificació al Pla, feta pels mateixos arquitectes. El 1967, la Comissió d’Urbanisme de Barcelona, a través del “Pla de supressió del barraquisme”, destina La Mina exclusivament a zona residencial, augmentant la seva edificabilitat (2.695 habitatges, per al voltant de 12.415 habitants). També en aquest any s’aprova la segona modificació al Pla (la que s’havia presentat el 1965) i el Patronat d’Habitatge comença a comprar els terrenys per a construir el polígon. El Instituto Nacional de Vivienda – INV i el Patronat Municipal d’Habitatge de Barcelona, a través d’un conveni, decideixen per la remodelació del Pla. D’acord amb les pretensions de l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, la nova remodelació projecte una zona residencial amb 2.100 habitatges (unes 10.000 persones) exclusivament per a l’absorció del barraquisme, designats pel Patronat. És a dir, els nous habitatges estaven destinats sobretot a reallotjar una població que en aquell moment vivien en barraques al municipi de Barcelona. El seu trasllat a Sant Adrià significaria a aquest petit municipi un creixement d’una tercera part de la població. El 1969 el mateix Patronat d’Habitatge comença la construcció de la primera fase del barri, conegut com a “La Mina Vella”. El conjunt d’edificis disposat perpendicularment, presentant 855 habitatges, distribuïts en 14 edificis amb mitja de 6 plantes. L’any 1970, els edificis de La Mina Vella ja estaven gairebé acabats i van arribar els primers veïns, ocupant primerament el bloc del carrer Occident, que estava destinat als afectats per les expropiacions a la zona i també alguns barraquistes que venien del Camp de la Bota.



102

En seguida, comencen a arribar els altres veïns, procedents de diferents barris de barraques a Barcelona. Eren sobretot treballadors immigrants (precedien de 262 municipis diferents, sent un 70% d’origen andalusa). Tot i que només una quarta parta d’aquesta població era d’ètnia gitana, de fet en poc temps es va identificar La Mina com a un “barri gità”. El 1971, l’equip d’arquitectes “L35” redacta un nou Pla Parcial, que serveix com a base per a començar la construcció de La Mina Nova. Es decideix compactar l’edificació per a deixar majors espais lliures i la densitat inicialment prevista va ser novament augmentada. Els blocs a La Mina Nova es van construir amb més plantes (10 o 12, més alts respecte a La Mina Vella), preveient 2.152 habitatges i 122 locals, i es caracteritza per la seva volumetria impressionat, amb dos “megablocs” paral·lels amb quasi 200 de llarg i 10 plantes d’alçada. A La Mina Nova, els nous veïns van començar a arribar el 1972, quan els pisos encara no estaven acabats. L’ocupació es va iniciar en els blocs de Mart i Llevant, mentre es construïen els blocs de Venus i Saturn. Els carrers no estaven asfaltats i tampoc s’havien construït les escoles, servei sanitari, transport públic, recollida de brossa, etc. Els mateixos pisos no estaven acabats, sense la cuina muntada o fins i tot portes. L’any 1973, tot i que mancava d’equipaments i serveis, e barri ja estava ocupat pels 15 mil nous veïns. Els problemes generats per la massificació de l’habitatge, no van trigar a aparèixer, agreujats per la marginació social de la seva població. En poc temps, La Mina tenia l’estigma de barri conflictiu, violent, paradigma del “barraquisme vertical” i també estava associat de manera despectiva als prejudicis en relació a la població gitana. Algunes petites remodelacions físiques van canviar punts específics del barri, en el marc d’un pla de remodelació fet l’any 1987. Es va construir el marge del Besòs, continuar el carrer Cristòfol de Moura fins la línea de ferrocarrils i instal·lar l’enllumenat públic. Al final dels vuitanta, es construeix la Ronda Litoral, una important infraestructura de suport a la realització del Jocs Olímpics a Barcelona. El “projecte olímpic” preveia transformar tot el front litoral, el que representava una oportunitat de canvi també a La Mina, ubicada a la desembocadura del Besòs i privilegiada per la nova ronda. Òbviament, si des del punt de vista de La Mina, les transformacions del litoral en direcció al Besòs podia ser una oportunitat positiva de millora del barri, des del punt de vista de la revalorització del front litoral, La Mina era una trava, un barri estigmatitzat de difícil rehabilitació. En aquest context, s’exposa als mitjans de comunicació un Pla de Remodelació de La Mina (sense determinar l’autor del Pla) que preveia enderrocar el barri, distribuir els seus habitants pel territori espanyol, vendre el terreny a l’iniciativa privada per a finalment transformar-lo. En realitat, aquest Pla mai no va ser presentat de forma oficial, i va ser parcialment desmentit, però si és veritat que l’empresa pública Regesa, de Sant Adrià, havia fet un estudi considerant impossible la rehabilitació del barri i proposant la seva demolició total i aquesta era la posició de l’Alcalde, Antoni Meseguer.



103

Els veïns de La Mina, organitzats a través de l’associació “La Permanent” es van oposar a l’enderroc del barri, aconseguint aturar el Pla. Si d’una banda van aconseguir evitar la demolició, d’altra tampoc van avançar gaire en la rehabilitació efectiva del barri. El 1989, el Patronat Municipal d’Habitatge de Barcelona traspassa les seves competències a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, que decideix fundar l’empresa “Pla de Besòs”, que va gestionar La Mina per molt de temps. L’any següent, la “Pla de Besòs” fa un conveni amb el Departament de Benestar Social i la Fundació Família i Benestar Social, per a intentar promoure l’esponjament de La Mina. Va ser una intervenció de petita escala, però que va aconseguir rehabilitar part dels ascensors, façanes i mobiliari urbà. Enguany, es presenta el “Pla d’actuació del barri de La Mina” i altres projectes candidats a rebre finançament de la Comunitat Econòmica Europea - CEE. Als anys noranta van sorgir alguns plans de transformació, però que van ser desestimats en motiu de la contenció de despeses. També reflueix el moviment veïnal fins que es dissolgui “La Permanent” el 1995. Els arquitectes Lluís Cantallops, Manuel Riba i Estanislao Roca proposen un altre Pla, que preveu enderrocar la meitat dels edificis de La Mina i construir un port deportiu a la desembocadura del Besòs (mai no executat). Una altra proposta és la de construir 1.000 nous habitatges a Sant Adrià, en una zona coneguda com “La Palmera” destinats a veïns de La Mina (mai no executat). El 1994 es signa un conveni entre l’Ajuntament de Sant Adrià i el Departament de Benestar Social, en que es plantejava la possible remodelació del barri, el seu esponjament i millora de la qualitat urbana del conjunt (mai no executat pels costos elevats). La confirmació per la UNESCO, ja el 1996, de la realització a Barcelona del Fòrum de les Cultures el 2004, dóna una altra vegada un cop d’esperança de transformació a La Mina, semblant al que havia passat amb els jocs olímpics alguns anys abans. En aquest sentit, l’Ajuntament de Sant Adrià elabora una Proposta d’Actuació en el barri de La Mina, influenciat per la confirmació, en l’àrea contigua al barri. La realització del Fòrum de les Cultures, representava a La Mina una oportunitat de transformació encara més important que les Olimpíades. Amb el Fòrum al seu costat, La Mina guanyava en accessibilitat i en centralitat. A la zona Fòrum i les consecutives intervencions a la Diagonal Mar, es preveia un parc “de disseny”, un centre comercial, un centre de convencions, un port esportiu, hotels i 91

pisos de luxe. El barri no s’havia mogut, però Barcelona sí , s’estava movent en direcció al llevant, presentant perspectives de canvi mai no imaginades per aquesta zona, històricament oblidada. Dos anys després, es signa el Pla de Transformació de La Mina, de l’Ajuntament de Sant Adrià, amb el suport tècnic de la Generalitat i de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El pla suposava l’esponjament del barri, a més de les estratègies físiques, tenia propostes econòmiques i socials. Intentava desenvolupar econòmicament La Mina, augmentant la renta de la seva població, millorant els espais públics i els habitatges.

91

Aquesta és una versió de la metàfora proferida per l’arquitecte Sebastià Jornet: “La Mina no se ha movido; los que sí lo han hecho son sus vecinos (Poblenou-Fòrum, estación de la Sagrera y río Besòs), lo que la sitúa en un espacio central, revalorizado y bien comunicado”, d’acord amb GERMENO, Mirian, pag. 52.



104

El període entre 1996 i 2000 es va fer servir per a concretar el programa i projecte urbanístic, i s’estudia la viabilitat econòmica de les intervencions, generant un projecte sòlid. S’ensenya una vegada més l’oportunitat de transformar el barri i treure La Mina de la seva condició de marginalitat. Aquesta oportunitat serà finalment aprofitada. L’ any 2000 s’aprova la modificació del Pla General Metropolità – PGM, en el sector del front litoral, al marge dret del Besòs (elaborat per Barcelona Regional, sota direcció de Miquel Sodupe), en que es delimita 5 sectors de desenvolupament, entre els quals el ed La Mina Nova. El PGM fixava un termini de 18 mesos per a que les administracions adoptessin, a través d’un Pla Especial, pressionant així una decisió sobre la transformació del barri. Al mateix any es constitueix el Consorci de La Mina, destinat a promoure el Pla de Rehabilitació del Barri. El consorci es forma per l’Ajuntament de Sant Adrià, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona, és a dir, per fi hi ha una convergència dels actors institucionals i també viabilitat econòmica capaços d’executar un pla de grans dimensions i complex. A més, es comptava amb els ajuts de la Comunitat Europea, a través del Programa URBAN i del Fons Social Europeo. El Consorci de La Mina encarrega a Barcelona Regional el Pla Especial de Reordenació del barri, que crea 3 grups d’estudi, coordinats que haurien de constituir la base d’aquest Pla. L’antropòloga Concha Doncel, de l’estudi de base social i antropològic, amb la Fundació Pere Tarrés; L’arquitecte César Díaz, de la Universitat Politècnica de Catalunya – UPC, va ser el responsable per l’estudi tècnic dels edificis; L’arquitecte Sebastià Jornet (amb la col·laboració de Marcela Balliano), de Jornet-Llop-Pastor Arquitectes, de l’estudi urbanístic. Els estudis eren guiats per les respectives preguntes: “Què és La Mina a nivell social?”, “Què possibilitats i què necessitats de millora tenen els edificis?” i “Quines són les estratègies urbanístiques per a la transformació del barri?” Es buscava en aquest “diagnòstic”, agafar eles elements que farien part del Pla. Era important la connexió de diferents aspectes del problema i el diàleg entre professionals. Fins aquest moment, no estava clara l’opció entre la remodelació i la rehabilitació, així que el diagnòstic havia d’indicar la millor opció. Al final del treball, cada grup va presentar el seu treball, que va servir de base al Pla. L’any següent, s’aprova el Pla Especial de Reordenació i Millora – PERM, que guiarà les intervencions el barri. El 2002, comencen les primeres obres, d’urbanització dels carrers i s’enderroca el Centre Cultural per a construir la Comissaria dels Mossos de Sant Adrià. També comença la construcció del primer tram de la Nova Rambla, la primera gran obra de transformació urbanística prevista en el Pla Integral. En els anys següent es construeixen els nous equipaments educatius, la nova parròquia, i es comença a instal·lar ascensors i la reforma dels vestíbuls. El 2006, es reparcel·la i s’urbanitza la zona de La Mina Industrial i l’any següent, comença la construcció de nous edificis d’habitatge, incloent pisos destinats al mercat lliure. El 2008, s’acaba la urbanització de la Nova Rambla, amb un passeig central i el pas del “Trambesòs”. Actualment, s’estan acabant les obres de la nova biblioteca i el nou poliesportiu. Les parcel·les de La Mina Industrial ja han estat adjudicades, tot i que encara es troben buides, només amb alguns pocs nous edificis d’habitatge acabats. Resten pendents de subhasta les parcel·les que faran la façana urbana de la Rambla, inclosos els edificis previstos per a reallotar els afectats urbanístics.



105

(Situació anterior a la transformació, amb les escoles al centre del barri)

Caracterització urbanística Actualment ja s’està executant al barri de La Mina el Pla de Transformació, que ja ha promogut canvis significatius en la seva configuració urbana. A continuació, es presenta l’estat previ a la transformació per a en seguida explicar les intervencions que s’estan desenvolupant. L’organització del conjunt de “La Mina Vella”, segueix un joc de perpendicularitats amb edificis de diferents grandàries, generant carrers interiors i petites placetes. Els baixos dels edificis en general compten amb comerços que donen activitat a aquests espais. Cada edifici presenta entre 30 i 40 habitatges, amb excepció de l’últim a construir-se, més alt i amb 212 2

2

vivendes. Les tipologies són variades, presentant àrees entre 50m i 64m . En general, són 2 pisos per replà el que significa que cada escala compta amb 8 o 10 habitatges. La Mina Nova es caracteritza pels dos blocs am 195m de llarg i 30m d’alçada, anomenats Mart i Llevant, que defineixen illes de gran dimensió. El nom dels blocs està associat al carrer on estan situats: Saturn, Venus, Mart Nord, Mart Sud, Llevant i Mart. Un únic carrer travessava La Mina Nova, el carrer de Ponent, concentrant els fluxos i recorreguts.



106

(Blocs dobles a La Mina Nova – tipologies)

Els dos blocs més llargs tenen 846 habitatges i els altres, 243. La tipologia és poc variada, sent que 80% de les unitats presenten el mateix tipus. En els blocs llargs, la tipologia presenta el problema de la ventilació a través de pati interior. Les portaries donen accés a 80 habitatges, repartits en dues escales amb 40 pisos, una xifra bastant elevada, el que torna prou complexa la gestió de la comunitat de veïns. Entre els dos superblocs, es defineix un espai llibre, amb 40m d’ample i els 195m de llarg, configurant una mena de plaça interior, que compta amb alguns accessos per quatre portals-passadissos. Contigu al barri, de l’altre costat del carrer Cristòfol de Moura, està el Parc del Besòs, un gran espai verd. Entre La Mina Vella i La Mina Nova estaven els equipaments del barri (ja estaven anteriorment i segueixen, però reconfigurats, sent el cor del projecte de transformació del barri). La posició i mida (250m x 150m) del conjunt d’escoles i poliesportiu, ubicat entre les dues parts del barri funcionava com a barrera, dificultant el pas transversal, només possible a través del carrer de Ponent.



107

El diagnòstic previ a l’elaboració del Pla de Transformació de La Mina, va presentar un anàlisi dels edificis de La Mina i va ensenyar que no havia particulars problemes des del punt de vista físic, no presentant desperfectes mecànic-estructurals, o higrotèrmics i tampoc patologies greus. S’afirmava de manera rotunda, que els edificis presentaven nivells de seguretat suficients. D’altre banda, es feien necessàries adequacions per a millorar l’aïllament acústic dels pisos i complir la normativa de protecció contra incendis. Però el que més afectava els veïns eren els problemes d’higiene dels espais comunitaris, sobretot als blocs Venus i Saturn, que tenien els patis plens de brossa i les escales brutes. Tot i que no es tractaven de problemes constructius, sinó d’utilització, eren els elements que més comprometien la qualitat de l’hàbitat. Considerant les investigacions realitzades en aquest diagnòstic, s’han analitzat la viabilitat tècnica i econòmica de les alternatives de rehabilitació i manutenció; destrucció; substitució; esponjament; i creació de passos transversals. El diagnòstic urbanístic, ha identificat que La Mina representava un paquet urbà sense connexió amb l’exterior, i que les persones externes al barri, mai no hi passaven i fins i tot, l’evitaven. El diagnòstic reconeixia que el problema no era només la forma física del barri, sinó la forma com era viscut, barrejant l’escenari físic i social de manera complexa. En aquest sentit, la primera estratègia d’intervenció hauria de ser trencar el seu aïllament i obrir-se a la ciutat. El problema del barri no eren els seus edificis, però com estaven ubicats. No tant en La Mina Vella, que presenta edificis petits, però en La Mina Vella, la dimensió exagerada dels blocs perjudicava les connexions internes. De la mateixa manera, el nucli central d’equipaments apartava “les dues Mines”. A més, el paisatge urbà, amb espais lliures sense qualitat, donava una imatge dolenta al barri.



108

Intervenció – El Pla de Transformació del Barri Aquest Pla suposa no només una rehabilitació urbana, presentant característiques de Pla Integral, amb un conjunt de projectes de caràcter transversal, on les actuacions urbanístiques i socials estan estretament lligades i coordinades, en la recerca per tornar possible un nou escenari d’habitabilitat al barri. L’estratègia del projecte és promoure una remodelació integral del centre del barri, on s’ubicaven les escoles i el poliesportiu, convertint-lo en una Nova Rambla, un eix cívic que dona identitat al barri, una “columna vertebral” amb el pas del tramvia, connectant el Parc del Besòs i l’àrea del Fòrum. com diu el mateix projecte, la intenció és promoure en aquest espai la “ruptura” i “sutura” del barri. La nova estructura urbana busca conjugar les estratègies de promoure en aquest zona centralitat, diversitat i intercanvi, eliminant la divisió entre la Mina Vella i la Mina Nova. Aquí és on s'han de situar gran part dels nous habitatges i alguns dels principals equipaments i comerços. La IES Fòrum 2004 i el Ceip Mediterrània, es mantenen en aquesta zona, però són reconfigurats,

generant una façana urbana a la Nova Rambla. A més, s’introdueixen nous equipaments, com una biblioteca i la comissaria dels Mossos d’Esquadra. La Rambla s’enllaça al parc i al mar, més enllà del estricte àmbit del barri, buscant relacions exteriors. L’aposta per la barreja d’habitatges, complementada amb una significativa presència de comerços. Transversalment a la Rambla, un nou tramat de carrers facilita la circulació interior, connectant La Mina Vella i La Mina Nova i també els barris veïns i de l’altra banda del riu Besòs.





109



(Pla de Transformació de La Mina; Maqueta general del Pla de Transformació; alteració del projecte de tall vertical)



110



Per a crear una estructura horitzontal del traçat viari, es proposava l’eliminació de la secció central, un “tall vertical” dels 3 edificis més llargs de La Mina Nova, “Mart”, “Llevant” i “Estrelles”, que tenia l’objectiu d’eliminar la barrera física i visual que suposaven els edificis massa llargs. Aquesta proposta es va haver de canviar per una altra, més econòmica, de crear portals de doble alçada, permitent el pas al nivell del vianant. L’únic enderroc total previst és el deu bloc Venus. Al total, 336 habitatges es troben afectats, reservantse 350 pisos nous per al reallotjament. Però es preveuen més habitatges al barri., en un total de 1097 nous pisos, per a què nous veïns vinguin a viure a La Mina. Aquests nous habitatges s’ubiquen a la Rambla i a la zona de La Mina Industrial, que s’ha rehabilitat, passant d’industrial a residencial, i que compten amb un projecte de reparcel·lació específic. Les intervencions físiques s’estenen a la urbanització dels carrers i la millora dels edificis, amb la instal·lació d’ascensors i rehabilitacions d’escales i porteries, i construcció de nous habitatges, protegits i lliures.





111

VI. EL BARRI VELL DE GIRONA Superfície: 48ha; Número d’habitants: 15.000 (l’any 2003); 92

Municipi: Girona (Província de Girona)

Cronologia 1970 Pla General de Girona 1979 Arribada al govern municipal de Joaquim Nadal (PSC), que s’hi mantindria per 23 anys 1980 Arribada a la Generalitat de Catalunya del president Jordi Pujol (CiU), que també s’hi mantindria per 23 anys 1982 Presentació de la Proposta d’Actuació al Barri Vell, prèvia a la informació pública 1983 Aprovació del PERI del Barri Vell 1990 Creació de l’Oficina de Gestió Urbanística per a la Rehabilitació del Barri Vell 1992 Construcció del nou pont de vianants 1997 Conclusió de l’operació Beates 2007 Conclusió de l’operació de Pou Rodó

Imatge actual del Barri Vell de Girona (font: Windows Live Maps)

92

La ciutat de Girona, capital de la Província de Girona i de la Comarca del Gironès, té una població (any 2008) de 94.484 habitants i una superfície de 39,1 km2 (una densitat de població de 2.415hab./km2) (IDESCAt). Girona està a una distància de prop de 100Km de la ciutat de Barcelona. Se situa a la confluència dels rius Onyar, Güell, Galligants i Ter. Es limita al nord amb els municipis de Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter; a l'est, els de Celrà i Juià; al sud-est, amb el de Quart; al sud-oest, amb els de Fornells de la Selva i Vilablareix; i a l'oest amb els de Salt i Sant Gregori.



112

El Barri Vell és el centre històric de la ciutat de Girona, capital de una de les més riques províncies d’Espanya. S’ubica a ambdues ribes del riu Onyar, presentant una ubicació excèntrica en relació a l’àrea urbana de la ciutat de Girona. Té una superfície de 48ha, amb una població de prop de 15 mil habitants. Qui arribi avui mateix al Barri Vell, rehabilitat contínuament en els últims 25 anys, veurà que el seu patrimoni monumental i la seva trama urbana es presenten molt bé conservats, integrant nous usos al paisatge i l’arquitectura existents. Activitat turística, moltes botigues, usos institucionals i centres culturals importants (com l’Ajuntament, el jutjat, la Universitat de Girona i el Museu Jueu, per exemple). Però la situació actual és molt diferent de la presentada al començament dels anys vuitanta, abans del procés de rehabilitació del barri. Al començament dels anys vuitanta, el centre històric gironí patia de greus problemes d’insalubritat, amb claveguerams llençats directament sobre el riu Onyar, molts dels edificis presentaven problemes de conservació, amenaça de pèrdua d’activitats econòmiques i, tot i que comptava amb la presència d’alguns immigrants, també patia de manca de població L’origen del Barri Vell L’origen del Barri Vell de Girona és molt antiga i guarda relació amb la fundació de Gerunda, com s’anomenava la ciutat romana que va donar origen a Girona, entre els anys 70 i 80 a.C.. Aquesta ciutat es va crear per la necessitat militar de defendre la Via Augusta a l’entrada d’Hispania. Els romans van aixecar una fortificació en forma de triangle, el qual els vèrtex es trobaven on tenim actualment la torre Gironella, la pujada de Sant Feliu, i la plaça del Correu Vell. Aquest format no era freqüent entre els romans, que solien fundar les ciutats de planta quadrada o rectangular, però que van haver d’adaptar la forma de la ciutat per causa de la topografia en declivi del terreny. L’estructura atípica, més irregular que el normal, no seguia les distribucions estàndards, ni les centuriacions habituals de les urbs romanes. La ciutat s'aixecava sobre la mateixa Via Augusta, per motius militars. Al costat de la muralla, estava el riu Onyar i, més endavant, terres agrícoles. Es poden entreveure algunes parts bàsiques de la ciutat romana, com el cardo màximums i el fòrum, tot i que no s'ha pogut documentar l'existència de cap decumanus màximums (que seria de gran pendent). Quant al cardo màximums, aquest se situava sobre la traça de la Via Augusta al seu tram per l'interior de la ciutat, el que actualment és el carrer de la Força, amb el fòrum situat a l'actual plaça de la Catedral (el temple de la ciutat molt probablement era on avui s'eleva la catedral). Per segles, no es van modificar les dimensions inicials de la ciutat. A partir del segle XII hi ha documents que atesten l’existència d’habitatges fora de les muralles, al sud de la ciutat. Es va iniciar un creixement al voltant de l’antic camí d’accés a la Catedral, coincidint amb l’actual traçat del carrer del Portal Nou. Aquest camí s’anomenava “Pelegrí”. Aquest camí s’iniciava per la part baixa i seguia prop del riu, al mateix temps que un altre iniciava la seva pujada des de l’actual plaça de Catalunya i es comunicava amb la ciutat per la Porta Rufina, fins arribar a l’actual plaça de Sant Domingo. A ambdós costats d’aquest camí es van construir les primeres cases extramurs. Al mateix temps, es va començar a cedir algunes parts l’areny del riu Onyar, que era el propietat del rei de. S’hi van ubicar, en un espai que era gairebé la llera del riu, els representants d’una nova classe social fonamentalment dedicada al comerç, així com centres administratius relacionats a aquesta activitat. Els



113

(Pla de Gerunda entre el segles II i VIII; Pla de 1712. Font: “20 anys del Pla Especial del Barri Vell)

noms dels carrers dels “Mercaders”, de les “Ferreries Velles”, de la “Neu”, de les “Olles”, de “l’Argenteria”, las “Places del Vi”, de “l’Oli” i de les “Castanyes” guarden relació amb les activitats d’aquest sector de la ciutat localitzat fora de les muralles. Des del punt de vista urbanístic, el traçat d’aquests carrers de la part baixa és molt diferent del que correspon a aquelles que van estar formades a partir del camí del Pelegrí, “forma imposada (pels romans) amb línies rectes i després abandonada a l’edat mitjana”. A l’altra banda del recinte emmurallat romà, la primera població situada al nord de les muralles va coincidir amb els tres nuclis que s’hi van formar: Pedret, Sant Feliu i Sant Pere. Els tres constitueixin una seqüència de cases de cada costat de l’antiga Via Augusta. Amb l’augment de la població de la ciutat, els que no cabien a l’interior de les muralles, es van establir a la vora dels camins cap a l’exterior de Sobreportes. Es tracta d’un creixement lineal. La geografia (el riu d’un costat i la muntanya d’altre) no permetia res més. Els professionals que necessitaven de l’aigua corrent i grans espais per al seu treball, especialment relacionats amb la manufactura tèxtil, van trobar a la confluència dels rius Galligants i Onyar un lloc per a la construcció de les seves cases-taller. A més, la pedra de bona qualitat de les pedreres de Montjuïc proporcionaven la matèria-prima per als artesans i treballadors de la construcció. Els censos medievals indiquen la composició socials dels barris al nord i les seves diferencies en relació al nucli urbà al sud de la ciutat. Al nord, el predomini dels oficis manuals és absolut. Al sud, vivien escriptors, mercaders, comerciants, farmacèutics, barbers, pescadors, etc. Dins de l’antiga muralla residien el clergat, els nobles i els jueus (tancats als seus carrers i cases).



114

Els límits de la ciutat emmurallada - la construcció de les muralles sud i nord El que avui s’anomena “Barri Vell” està més o menys està més o menys delimitat per l’antic barri interior al recinte emmurallat construït a l’edat mitjana. Aquestes noves muralles es van construir per a incorporar i protegir els anteriors creixement s extramurs (de l’antiga muralla romana). A la part sud, els nous barris es van quedar protegits per una muralla construïda entre els anys 1367 i 1380. Aquesta muralla es conserva sencera des de la Torre Gironella fins el riu. En canvi, la que seguia el curs del riu fins trobar-se amb l’antiga plaça del Correu Vell va ser enderrocada en diferents etapes, entre el 1869 i 1903. Una petita part encara existeix contigua a les cases de la part baixa de la Rambla i l’Argenteria. Son anomenades de cases de l’Onyar, ara amb les parets voltades al riu i pintades de colors. A prop de la muralla del riu, es va formar la plaça de les Cols, origen de l’actual Rambla, formada amb la supressió dels suports de les muralles i amb l’enderrocament també d’un edifici que la separava del que pròpiament constituïa la plaça de les Cols. A l’altre banda, els barris del nord van ser cercats per la muralla entre els anys 1375 i 1388. Es va iniciar la seva construcció quan ja estaven gairebé fets els murs de la part sud. La muralla va ser construïda simultàniament pels voltants de Sant Feliu (entre la muralla romana i el Galligants) i Sant Pere (més enllà de Galligants). La burgesia de Sant Feliu va créixer primer al voltant del carrer del Llop (ara pujada del rei Martí), de l’edifici dels banys públics i de l’església de Sant Feliu. Encara en el segle XVI van començar a formar-se els carrer més propers del riu, la zona que actualment és coneguda com la Barca. La plaça Sant Pere, tal com està actualment, es va formar d’acord amb un projecte de l’arquitecte municipal, elaborat després d’una forta pluja que va destruir el 1843 moltes de les cases del barri i va matar més de cent persones. Les muralles, construïdes en diferents períodes, van ser parcialment destruïdes en el segle XIX, en molts casos amb una aprofitament més privatiu que públic dels grans forats generats. Una via urbana “planificada” - Les Ballesteries Els barris del nord i del sud es van unir pel carrer de “Ballesteries”, quan l’any 1485 els jurats de la ciutat van promulgar ordres d’edificació, els quals van constituir una revolució urbanística. Per primera vegada es planificava amb claredat una via urbana. Les cases junt del riu estaven obligades a aixecar una muralla a la part del darrera. Així, es va formar un espai entre les dues muralles: l’antiga muralla romana, per la superior, i la nova, pels darreres. Aquest espai va arribar a ser una ruta alternativa al camí real que encara així pujava pel carrer Llop i baixava per la Força. El carrer Ballesteries es va transformar en un punt d’unió dels menestrals pertanyents a la burgesia industrial i artesans de Sant Pere i Sant Feliu, i als ciutadans i mercaders del sector comercial i administratiu que s’havia format al sud. El carrer participava de les característiques d’ambdós sectors, era una síntesis de les classes socials protagonistes de la vida de la ciutat, i va privar el carrer de la Força el protagonisme que, com a ruta d’accés obligatori va estar fins el segle XVI.



115

El camí real (posteriorment carretera nacional – fins els anys 60) continuava, després de passar per les Ballesteries, per la Cort Reial (carrer que així s’anomenava, com a record del centre administratiu dels representants del rei, ubicats, com semblava, en l’edifici que es troba a les Voltes d’en Rosés, cantonada amb el carrer del Vessador). Després, la via seguia pel carrer dels Ciutadans, amb abundants cases-palau i on, fins el segle XVII, la planta baixa de les cases tenien columnes (de l’estil dels que conserven la Fontana d’Or, avui centre cultural Caixa Girona). El teixit d’aquesta part del barri va ser descrit de la següent manera per un novel·lista: “Un teixit de carrerons i placetes que sovint, com un laberint de pedra, conduïen al mateix lloc, però que cada un tenia una vida pròpia, com un destí a complir o un passat a recordar (...) Ferreries velles, carrer del Raïm, Mercaders, plaça de les Olles. Una munió d'establiments, disparatadament barrejats, omplien 93

aquells barris, nuclis de la ciutat” . La major part dels teixits urbans descrits anteriorment, d’origen medieval, van ser molt modificats al segle XVIII i XIX, densificant i reedificant una gran part del barri.

Recinte emmurallat del Barri Vell. Font: “20 anys del Barri Vell de Girona”.

La decadència i renaixement del Barri Vell El Barri Vell als anys seixanta del segle XX era un barri “ple de gent i ple de vida”, el veritable centre de la ciutat de Girona, que ja presentava alguns creixement perifèrics, però que encara no havien crescut gaire. El centre històric polaritzava l’activitat administrativa, religiosa (que de fet tenia gran rellevància a la ciutat fins aquell moment), comercial i comptava amb una nombrosa presència d’escoles. Malgrat la intensa activitat urbana, el Barri Vell ja presentava símptomes de degradació, amb carrerons humits, bruts, denotant insalubritat, generant un espai d’aspecte gris, a vegades “trist”. Aquesta degradació física del barri aviat es va tornar una degradació social, amb pèrdua de població a partir dels anys 70.

93

“Fragment d'una novel·la inèdita”, autor: Miquel Palol Felip, in “Atles literari de Girona”.



116

Estat de degradació del Barri Vell al començament dels vuitant (font: “Girona – 20 anys del Pla Especial del Barri Vell”); Plaça del Vi avui dia (font: foto de l’autor)

El Pla General de 1970 va jugar un paper important en el procés de decadència del Barri Vell. Aquest Pla plantejava la possibilitat de crear la “gran Gerona”, preveient un important creixement demogràfic i orientant un creixement urbà especulatiu més perifèric i suposant el trasllat de sectors benestants de la societat i d’importants activitats a l’Eixample gironí. Al llarg dels 70 el Barri Vell va entrar en “crisi”, intensificant-se la pèrdua de població i reducció de l’activitat comercial. Amb excepció de l’activitat administrativa no el va abandonar, les escoles van anar progressivament sortint ((l’Institut es va traslladar a les Pedreres, el Cor de Maria i les Escolàpies van tancar, i els Maristes en van traslladar al Güell), i l’activitat religiosa va presentar una dràstica reducció (el Seminari es va anar buidant, els convents de Sant Josep, les Beates i de la Mercè estaven tancats). En aquests últims anys del franquisme es van realitzar algunes intervencions urbanes, tot i que eren puntuals, inconnexes, amb el criteri molt qüestionable de “regenerar els edificis més singulars”. Així, es va construir la “Llotja de Sant Domènec”, gairebé una construcció de nova planta, al davant de dos edificis molt significatius, com les Àligues i el mateix convent de Sant Domènec. La nova llotja intentava ser una reinterpretació de la Plaça de Sant Domènec, construïda utilitzant pilars del Convent de Sant Francesc. D’acord amb l’ex-alcalde Joaquim Nadal era un “monument a la irracionalitat”, obra construïda pel franquisme mentre altres edificis d’interès del centre històric romanien tancats i inutilitzats, esperant unes obres de mínima adequació. Amb l’arribada al govern del nou Ajuntament democràtic el 1979 va suposar significatius canvis a l’administració. Es van elaborar rigorosos estudis sobre el Barri Vell amb vistes a l’elaboració d’un pla de rehabilitació (tot i que les primeres accions de l’Ajuntament es van centrar en la perifèria de la ciutat de Girona). El diagnòstic feia al·lusió als greus problemes d’insalubritat, amb claveguerams llençats directament sobre el riu Onyar, molts dels edificis presentaven problemes de conservació, amenaça de pèrdua d’activitats econòmiques i pèrdua de població a altres zones de la ciutat. Aquest diagnòstic va ser la base per a la transformació del barri a traves d’un pla de rehabilitació. El nou alcalde, Joaquim Nadal, del PSC – Partit Socialista es va involucrar directament en la proposició i execució del Pla Especial del Barri Vell (va romandre com a alcalde 23 anys).



117

El 1980, era investit com a president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, del partit conservador CiU – Convergència i Unió. Ambdós grups polítics van encetar una etapa de col·laboració que posava especial èmfasi en les reformes urbanístiques a l’interior de les ciutats, moltes d’elles mancades dels serveis més bàsics, com aquest PERI del Barri Vell de Girona, un dels primers casos. Una proposta d’actuació, prèvia a la informació pública del Pla, va ser presentada el 1982 i la versió definitiva, aprovada el 1983 com a PERI – Pla Especial de Reforma Interior del Barri Vell. Tot i que en aquest sector l’any 1983 ja eren presents varis equipaments institucionals, es va decidir encara atreure’n de nous, destacant-se el nou jutjat i la utilització d’importants edificis per a la Universitat de Girona. En aquests casos, la determinació política de l’alcalde va ser fonamental per a aconseguir atreure aquests equipaments al Barri Vell, reafirmant la seva condició de “centre de Girona”. Potser l’arribada de la Universitat de Girona sigui el fet individual que hagi jugat el paper més destacat en la rehabilitació funcional i econòmica del Barri Vell. A més de la rehabilitació física d’importants edificis (Sant Domènec i Les Àligues), la UdG ha gairebé revolucionat el barri, amb els seus professors, funcionaris i estudiants, i així com la demanda per comerç i serveis a la proximitat (des de restaurants fins copisteries, per exemple). També és veritat que aquesta demanda ha estat sobrevalorada en alguns aspectes i que s’han patit d’alguns efectes col·laterals. L’esperada demanda d’habitatge per als estudiants en realitat va ser molt reduïda perquè aquests, en gran part, van continuar vivint a casa dels pares mentre feien els estudis universitaris. El fet de no viure al barri, va promoure una necessitat de desplaçaments per part dels usuaris de la UdG bastant superior al plantejat i en gran proporció aquest transport es fa amb cotxe, generant una demanda per aparcaments excessiva. De fet avui mateix el Barri Vell pateix la presència d’aparcaments informals a zones que estarien molt millor aprofitades per altres activitats o com a espai lliure. A partir de 1990, la creació de l’Oficina de Gestió Urbanística per a la Rehabilitació del Barri Vell va suposar un important canvi a la gestió del pla. Si en els anys inicials, la iniciativa pública va promoure gairebé la totalitat de les rehabilitacions, l’objectiu d’aquesta oficina va ser el de propiciar el foment de la rehabilitació dels edificis i habitatges del Barri Vell pels promotors privats, com a part de la política integral de revitalització. L’any 1992 el municipi va rebre recursos de l’Estat Central, com a compensació ambiental,.per a la construcció d’un nou pont de vianants sobre el Riu Onyar La rehabilitació contínua del Barri Vell des del començament dels anys vuitanta ha aconseguit una veritable millora urbana. S’han rehabilitat el seu patrimoni monumental i la seva trama urbana, molt bé conservats avuLi dia, integrant nous usos al paisatge i l’arquitectura existents. A més, s’ha promocionat l’activitat turística, comptant actualment amb moltes botigues, i centres culturals importants (com el Museu Jueu, per exemple). L’èxit de la rehabilitació es relaciona directament amb l’increment dels preus immobiliaris al Barri Vell, que és avui dia el barri més car per a habitatge i comerç de la ciutat de Girona.



118

Caracterització urbanística Des de la fundació romana, la topografia ha tingut gran importància en la definició i organització urbana de Girona, construint una ciutat en diferents alçades amb riquesa d’espais i tipologies. Entre el punt més alt del Barri Vell (al passeig fora muralles) i el més baix (la cota de la riba del Riu Onyar) existeix un desnivell de prop de 45 metres. El recinte intramurs de la ciutat romana ja comprenia el desnivell, amb edificacions a la part alta i la més baixa, però no ocupades de manera similar al seu interior. La distribució de la ciutat sobre “terrasses paleofluvials” dificultava la mobilitat dins el centre i es va haver de transformar tots els decumani (carrers alineats d'est a oest) en escales, en funció del desnivell existent. La més gran part encara es conserven a l'actualitat (quasi sempre s’anomenen “pujades”), amb les reformes i modificacions fetes al llarg dels anys. Més o menys al mig del barri podem veure un espai que concentra la més gran pendent, fent la transposició entre ambdós nivells mitjançant rampes i escales. És important també la presència de murs a l’espai urbà, sobretot els murs divisoris entre parcel·les, que “amagant” el desnivell, a més de molts edificis-mur, en que el desnivell entre les dues zones es presenta de manera gairebé vertical. Un dels desnivells més significatius està al sector Sant Martí, on avui mateix està l’ascensor públic que comunica el carrer Sant Martí i la Plaça Fellini. Una bona part del Call jueu presenta rampes i escales, transversalment al carrer de la Força. La catedral i les esglésies de Sant Martí Sacosta i Sant Feliu se situen a la part més alta d’escalinates, ensenyant-nos una particular lògica d’ubicació d’aquestes peces. Tot i que formen part d’un mateix teixit, l’ocupació de les parts alta i baixa del barri presenten lògiques sensiblement diferents. Tradicionalment han tingut diferents usos i això s’ha manifestat en diferents tipologies edificatòries que al cap i a la fi, han generat diferenciacions en el teixit urbà. Històricament, la part més alta del barri acull un conjunt de casals de grans dimensions, així com antics contenidors eclesials, per exemple la Catedral de Girona, l’Església de Sant Martí Sacosta, el Seminari i el Convent de Sant Domènec. L’activitat comercial mai no va ser gaire important en aquesta part del Barri Vell. L’anàlisi de plànols i dibuixos antics ensenya que a la part alta hi havia molts horts i jardins, és a dir, les edificacions no ocupaven la parcel·la sencera, condició que més o menys roman fins ara. En la part baixa del Barri Vell, més plana, a prop del Riu Onyar, se situen cases i cases-palau entre mitgeres, resultants de parcel·lacions medievals que van ser més compactades al segle XIX. Sovint l’edificació ocupa enterament la parcel·la i s’hi troba l’existència de porxos (com a la Plaça del Vi i Rambla). En aquesta zona, tradicionalment comercial, els carrers principals son paral·lels al riu i s’hi situen importants espais cívics de la ciutat i carrers comercials com la mateixa Rambla de la Llibertat. Encara en la part de cota més baixa, però d’altre riba del riu Onyar, està el Barri del Mercadal, també amb importants carrers comercials, en contacte amb eixamples vuit i noucentistes. El Barri Vell va ser per molts segles definit pel recinte emmurallat (primerament, la muralla romana, i després per les diferents noves muralles). Aquestes muralles construïdes en diferents períodes van ser



119

parcialment destruïdes en el segle XIX, en molts casos amb un aprofitament més privatiu que públic dels grans forats generats. Fins al començament dels anys vuitanta, la zona de Beates estava “arraconada” dins el barri, segregada de l’entorn per la topografia i per la muralla. L’obertura d’un nou portal a la muralla (obra de mobilitat integrant del Projecte de Rehabilitació del Barri Vell) va permetre una nova connexió rodada per a accedir-hi. Un minuciós procés d’anàlisi morfotipològic va ser el punt de partida del diagnòstic que va donar origen al pla de rehabilitació del centre històric de Girona, el PERI Barri Vell. Aquest pla seguia el que es pot anomenar de “línea morfològica”, d’origen italiana i molt influent en l’urbanisme català dels vuitanta. En el diagnòstic previ d’aquest pla, es van identificar finca per finca (el Barri Vell té àrea de 48 hectàrees 94

i és compost de 830 finques privades) les característiques constructives, l’estat general i de les instal·lacions, els elements i trets de valor arquitectònic i l’estat d’ocupació vital de l’edifici i el tipus edificat que correspon. D’acord amb les ordenances del PERI Barri Vell, la individualització del tipus d’edifici per les seves característiques espacials i funcionals s’estableix de la forma següent : a) Casa medieval que fa referència a la casa habitada originàriament per una sola família, generalment construïda en l’Alta i Baixa Edat Mitjana, en parcel·les d’escassa profunditat, dues o tres plantes i, molt sovint, unes golfes. El sistema portant és de murs de càrrega o mixt d’arcades, i les façanes no tenen eixos dominants, amb fort predomini del ple sobre el buit. b) Casa en filera, que inclou els edificis amb planta baixa destinada a l’activitat productiva i plantes superiors a l’habitatge, construïda en parcel·les molt estretes i d’escassa profunditat, edificades enterament. Es correspon amb la casa artesanal tradicional i la façana s’ordena amb un sol eix d’obertures, normalment balcons amb brancals. c) Casa de renda, que inclou els edificis de caràcter residencial amb un o més habitatges per planta, generalment en règim de lloguer, amb les obertures ordenades amb un clar sistema d’eixos, predominant el balcó per sobre la finestra. Les parcel·les oscil·len des de 3 m. fins a més de 12 m. i estan edificades mitjançant murs de càrrega i patis interiors de ventilació. e) Palau, que fa referència als edificis consolidats en els segles XVII i XVIII, integrant−se normalment a construccions ja existents i caracteritzats per la seva notable dimensió, l’existència d’un pati central i el caràcter senyorial de la seva construcció. f) Casal, que fa referència a cases construïdes en els segles XVI, XVII i XVIII, amb un habitatge per planta, però sense pati central ni la riquesa espaial i formal dels Palaus. g) Bloc d’habitatges/comercial, que inclou conjunts construïts majoritàriament a la banda esquerra de l’Onyar després de l’any 1940. h) Esglésies/convents, que inclou els edificis amb aquest ús, actual o anterior, en el qual el claustre porticat és l’element fonamental de la seva organització.

94

El Barri Vell té àrea de 48 hectàrees i és compost de 830 finques privades (aquests números corresponen també al sector Mercadal, que no fa part d’aquesta investigació).



120

(aixecament del Barri Vell, previ al Pla Especial de Rehabilitació del Barri Vell – 1982tipología de les cases de l’Onyar, amb les parcel·les edificades enterament. Font: “20 anys del Pla Especial del Barri Vell 1983-2003”)

Situació de les instal.lacions en els edificis (1982) Condicions d’habitabilitat (1982)

Grau de conservació dels edificis (1982) Ocupació/vacança dels edificis (1982)





121

Intervencions Com s’ha vist, la rehabilitació del Barri Vell de Girona era un tema de primera importància al govern del nou Ajuntament democràtic, que va començar el 1979. Amb vistes a l’elaboració d’un pla de rehabilitació, es van elaborar rigorosos estudis sobre el Barri Vell. El 1982, els arquitectes Josep Fuses i Joan Viader, amb la col·laboració d’Arcadi Pla i Geroni Moner i de la geògrafa Dolors Bataller van presentar la Proposta d’actuació del “Pla Especial del Barri Vell”, anterior a la informació pública del Pla. L’any següent es va aprovar el PERI del Barri Vell, amb algunes modificacions en relació al Pla d’Actuació, com la reducció de l’àmbit del sector Mercadal i la renuncia a la proposta de restitució de la Plaça de Sant Feliu, a la façana de l’Onyar i a la configuració de la plaça Fellini, al sector Sant Martí. El Pla, aprovat com un PERI – Pla Especial de Reforma Interior, tenia com a lema “Tornem al Barri Vell per viure’l de nou”, que alhora ensenyava el diagnòstic que es feia de la situació que es trobava el centre i el canvi que s’hi proposava. Els reptes més importants eren: rehabilitar els molts dels edificis que presentaven problemes de conservació, repoblar la zona i aturar la sortida d’activitats comercials i d’altres activitats. Amb el pla, s’han rehabilitat edificacions, afrontat els dèficits infraestructurals i de serveis, millorat l’accessibilitat, revitalitzat el teixit comercial del Barri i també si li ha donat valor turístic, mitjançant la millora del paisatge urbà. D’acord amb l’ex-alcalde de Girona, Joaquim Nadal, era “un pla quirúrgic, no cosmètic”, que entenia l’urbanisme no només des d’una vessant purament física, sinó també econòmica i social. El diagnòstic feia al·lusió als greus problemes d’insalubritat, amb claveguerams llençats directament sobre el riu Onyar, molts dels edificis presentaven problemes de conservació, amenaça de pèrdua d’activitats econòmiques a altres zones de la ciutat. Es calculava que en aquest període el Barri Vell ja presentava més del 35% d’immobles buits (tot i que comptava amb la presència d’alguns immigrants, sobretot d’Andalusia). Aquest diagnòstic va ser la base per a la transformació del barri a traves d’un pla de rehabilitació. El nou alcalde, Joaquim Nadal, del PSC – Partit Socialista es va involucrar directament en la proposició i execució del Pla Especial del Barri Vell (va romandre com a alcalde 23 anys). La rehabilitació material del Barri Vell - Un pla “morfologista” Considerant les especificitats del centre històric de Girona, que allotja molts edificis de marcat interès històric i artístic, a més d’edificis comuns de construcció consistent, el PERI del Barri Vell va decidir apostar en la conservació del seu inqüestionable patrimoni monumental i de la seva trama urbana, integrant accions per a promoure també la rehabilitació econòmica i funcional. Així, la recomposició de l’hàbitat i del paisatge guiarien les intervencions i les noves activitats comercials haurien de tenir la preocupació d’integrar-les al paisatge i l’arquitectura existents. El PERI Barri Vell segueix el que es pot anomenar de “línea morfològica”, tan característica de l’urbanisme català dels vuitanta (com el PERI que es va fer per a la Ciutat Vella de Barcelona en aquell



122

moment) en que un minuciós procés d’anàlisi morfotipològica és el punt de partida del diagnòstic urbà i és el leitmotiv de les seves intervencions. En un sentit més general, totes les determinacions del pla servien directe o indirectament per a garantir la conservació i millora del patrimoni del barri (considerant tot aquest àmbit com a conjunt històric artístic), definint un tractament individualitzat de cada edifici i una severa valorització arquitectònica des del punt de vista qualitatiu, indicant de forma detallada la conservació d’algunes parts i elements. 95

En el diagnòstic previ, s’havien identificat els teixits del barri i, finca per finca , les característiques 96

constructives, l’estat general i de les instal·lacions, el tipus edificat que correspon , els elements i trets de valor arquitectònic i l’estat d’ocupació vital de l’edifici (mitjançant plans d’anàlisi). A partir d’aquests estudis, es generaven categories d’intervenció que s’hi poden efectuar, si es mereixia la conservació i restauració o si es podia substituir i es fixaven les alçades, característiques dels teulats i establiment de colors i materials de tractament (o fins i tot de tipologies) que s’havia de reconstruir. Actuacions significatives L’actuació fundacional va ser el tractament de la façana dreta del Riu Onyar, amb pautes de tractament/colors i materials, l’any 1983. Es van realitzar obres de sanejament funcional i de paisatgisme general i la recuperació de les 83 façanes de la riba dreta. Aquesta intervenció va permetre la creació d’una “postal de Girona” i va tenir gran efecte sobre la ciutadania, ajudant a “llançar” el pla, és a dir, a presentar el Barri Vell com una zona d’intervenció amb bones perspectives futures, al mateix temps que dotava Girona d’una imatge urbana, a l’estil de Firenzi, amb potencial turístic (tot i que en aquest moment encara no es parlava del “marketing urbà” o de la “competició entre ciutats”). Mobilitat dins i fora del Barri Vell - la nova accessibilitat Altres temes presents en el pla eren la millora de la circulació, tant de cotxes com de vianants, creant noves connexions, escales i places, i intervencions com: un nou portal a la muralla, a la zona de Beates, que va permetre una nova connexió rodada (el projecte és de 1983, de l’arquitecte Crous Grabudera i Riera, i va ser finançat per la Generalitat); la construcció del “Passeig fora Muralla” (projecte de Geroni Moner, finançat per l’Ajuntament de Girona i per la Generalitat de Catalunya); el nou pont de vianants (1992, projecte de l’arquitecte Blazquez Guanter, finançat per l’Estat Central) i la construcció d’un ascensor públic al sector Sant Martí. El nou pla va plantejar millorar les condicions d’accessibilitat al centre. Ja s’ha dit al començament d’aquest treball que el Barri Vell presenta una ubicació excèntrica en relació a la ciutat actual, a més, segregat pel riu. Les intervencions realitzades van ser: - Obrir un nou portal a la muralla, a la zona de Beates, que va permetre una nova connexió rodada. El projecte és de 1983, de l’arquitecte Crous Grabudera i Riera, i va ser finançat per la Generalitat;

95 96



El Barri Vell té àrea de 48 hectàrees (14% del sòl urbà consolidat el 1983) i és compost de 830 finques privades. Les diferents tipologies del Barri Vell han estat transcrites en el títol anterior, “Caracterització urbana”.

123



(Proposta d’actuació de 1982. Font: imatge del llibre “Girona – 20 anys del Pla Especial del Barri Vell”; imatge aèrea del Barri Vell amb àrees d’intervenció demarcades)





124

(Cartell del Pla i façana del Onyar. Font: imatge del llibre “Girona – 20 anys del Pla Especial del Barri Vell”)

- Garantir la preeminència del vianant sobre el cotxe mitjançant diferents projectes d’intervenció a l’espai públic (tot i que hi ha ; a contradicció entre la “peatonalització” – favorable a l’usuari del comerç – i l’accessibilitat rodada als nous veïns, amb la diferenciació d’aparcaments interiors i exteriors). - La construcció del “Passeig fora Muralla”, projecte de Geroni Moner, finançat per l’Ajuntament de Girona i per la Generalitat de Catalunya. - El nou pont de vianants (1992), projecte de l’arquitecte Blazquez Guanter, finançat per l’Estat Central com a compensació ambiental. A més a més, actuacions com la construcció d’un ascensor públic i d’un autobús tipus “Tren feria” i petits autobusos, per a transport dins del barri. El foment a l’activitat comercial i turística Conjugar la recomposició de l’hàbitat i del paisatge del centre antic amb les necessitats provocades per les noves dinàmiques socials i econòmiques potser hagi estat el més important repte del PERI del Barri Vell i de molts plans de rehabilitació de zones històriques, considerant que no sempre és fàcil integrar els nous usos i activitats al paisatge i a l’arquitectura existents. El pla buscava mantenir activitats diversificades al Barri Vell, mitjançant el suport d’activitats com el comerç, el manteniment d’edificis institucionals (sobretot l’atracció de la Universitat de Girona) i l’aprofitament del turisme. En el cas del comerç, es va aprofitar l’existència de dos eixos principals en cada riba del riu Onyar, la Rambla de la Llibertat i el Carrer Santa Clara, reforçant la connexió entre ells, mitjançant la construcció d’un nou pont de vianants i de la integració del disseny urbà. La rigidesa d’algunes normes sobre el comerç ha estat entre les qüestions més polèmiques del pla, com la que prohibeix que una entitat col·loqui un cartell petit al balcó. A més de la limitació severa als rètols, estableix la superfície de 600m2 com la màxima d’un local comercial. Aquestes mesures resultaven contradictòries, per dificultar la vinguda dels comerços més contemporanis, que moltes vegades van



125

buscar altres ubicacions a la ciutat. A més, es va generar una situació de “comodisme” per part del comerciants tradicionals que no van haver de modernitzar-se, pensant tenir la seva continuïtat garantida per no tenir competència. Més recentment es comença a produir un canvi i els comerços de nova planta ja ocupen una proporció molt significativa i els antics comerços del Barri Vell van tancant un darrera l’altre, fruit de la manca d’innovació. És difícil valorar exactament què s’ha perdut amb la imposició d’aquests reglaments (queden predeterminats moltes vegades els materials i fins i tot qüestions pròpies del projecte arquitectònic). Tot i que avui mateix hi ha molt comerç al Barri Vell, també és veritat que s’ha perdut algunes inversions per a altres zones de la ciutat. D’altre banda, l’actuació per al turisme i la decisiva actuació de l’alcalde per a l’atracció de nous equipaments, de capital jueu per a la reforma del Call i l’atracció d’alguns col·lectius burgesos per a viure-hi ens ensenya la capacitat que ha tingut la gestió del pla d’aprofitar algunes oportunitats que s’ha pogut identificar amb el temps. Es va fomentar l’oferta i l’aprofitament d’un turisme alternatiu al “turisme de sol i platja” de la Costa Brava, creant-se noves oficines de turisme i aparcaments per rebre autobusos turístics. Mentre la costa rebia milers de turistes cada estiu, Girona tenia poca capacitat d’atreure visitants que s’hi quedessin més d’un dia a la ciutat. En aquest sentit, la rehabilitació de la façana de l’Onyar ha jugat un paper determinant, generant una nova imatge turística a la ciutat. No és fàcil establir fins quin punt la capacitat d’atreure turistes (sí, avui Girona és una ciutat turística i aquest turisme és bastant centrat al Barri Vell) té a veure amb els resultats derivats del pla. De qualsevol manera, la creació de les condicions necessàries per al desenvolupament del turisme (nova imatge urbana, nova oficina de turisme, nou aparcament de cotxes i autobusos de turisme) ha estat acuradament pensada, com en el cas de la decisió per la ubicació exacte del nou pont de vianants a Sant Feliu, d’acord amb un recorregut que connectés aparcament i arribada als punts turístics del Barri Vell. La concertació públic-privada Una rehabilitació sobretot física, però que també va representar una important aportació econòmica, va ser la recuperació de l’antic barri jueu – el Call jueu (a partir de 1987), i la creació del Museu d’història dels jueus, el 2000, a l’edifici de l’antiga sinagoga. L’ex-alcalde Joaquim Nadal va identificar que la condició especial d’aquest conjunt urbà, tindria la capacitat d’atreure inversió d’entitats jueves, fet que va tenir efecte. Així, almenys dues associacions jueves a Estats Units han estat contribuint econòmicament amb la rehabilitació del Call de Girona. Una altra operació de concertació públic-privada va ser la construcció de l’Ascensor Sant Martí – plaça Fellini. Per a aquesta zona en el pla d’actuació (previ al pla aprovat el 1983) es preveia una plaça en diferents nivells i una llarga escala. La promoció immobiliària d’un nou edifici d’habitatges a la parcel·la contigua va permetre a l’Ajuntament replantejar la proposta incorporant a l’edifici un ascensor d’ús públic. Pel que fa a l’acció directa i indirecta sobre l’habitatge, aquesta va tenir diferents fases: primer l’acció pública – municipal i de la Generalitat en els vuitanta, quan es va construir alguns edificis d’habitatge



126

social (a Beates i Pou Rodo, per exemple); i després la rehabilitació privada a partir dels noranta, sobretot impulsada amb la creació de l’Oficina de Rehabilitació del Barri Vell, el 1990. L’èxit de la rehabilitació als vuitanta va contribuir a que moltes famílies benestants de Girona tornessin a viure al Barri Vell, en finques rehabilitades generant pisos d’alt standing, promovent un important canvi socioeconòmic en aquesta regió que és avui mateix, com ja s’ha dit, la zona més cara de la ciutat. L’objectiu de la creació de l’Oficina de Gestió Urbanística per a la Rehabilitació del Barri Vell va ser el de propiciar el foment de la rehabilitació dels edificis i habitatges del Barri Vell, sobretot per als promotors privats, com a part de la política integral de revitalització. La oficina des del seu començament ha tingut l’atribució d’informar, fomentar, fer la gestió administrativa i tècnica en el camp de la rehabilitació. La seva responsable des de l’origen, és l’arquitecta Rosa Maria Canovas, que caracteritza la seva tasca com a de “vendre rehabilitació”, incentivant l’acció dels privats, així com de “lluitar acariciant”, per buscar una intervenció que millori la qualitat socioambiental del barri sense perdre els seus trets més significatius.

Consideracions Concorren per a l‘èxit del “Pla Especial del Barri Vell” la seva gestió, la voluntat política d’implementarho (el paper de l’alcalde ha estat decisiu), la identificació de les noves oportunitats que han aparegut o s’han generat i el seu projecte urbanístic. El pla urbanístic té gran valor de conservació i respecte al patrimoni, un tema dels més importants en la rehabilitació de centres històrics, sobretot en una ciutat amb tants edificis monumentals com Girona. Així, és natural que la seva manutenció hagués d’ocupar el centre de qualsevol pla que s’hi fes. A més, la recuperació de la façana de l’Onyar va tenir un efecte més enllà d’urbanístic i publicitari, també polític (representant el nou govern democràtic) i fins i tot de recuperació de l’autoestima ciutadana. D’altra banda, el pla urbanístic a vegades s’ha presentat poc flexible (qüestió sempre molt sensible a les intervencions en zones històriques). El pla “morfologista”, amb pretensió de comprendre els elements urbans i determinar la seva transformació, potser hagi estat massa rígid per a un pla urbà. Aquesta mena de pla, vinculada a la tradició italiana de la conservació urbana i que va tenir gran influència en el pensament urbanístic català té l’avantatge de respectar la història i la memòria de la ciutat, però la seva aplicació pot haver generat en alguns casos una certa “immobilitat urbana”. S’ha de considerar que la rehabilitació del Barri Vell no depenia només d’una rehabilitació física dels edificis i espais públics i la rehabilitació funcional i econòmica del barri havia de ser viable. Ha estat decisiu en aquest sentit l’actuació directe de l’Ajuntament d’atreure activitats i inversions al llarg dels anys, per a compensar la inhabilitat del pla de promoure o només permetre els nous usos. En molts casos la gestió del Pla ha sabut adaptar-se al canvi. El mateix Ajuntament de Girona que va proposar el pla l’any 1982, i va aprovar-lo l’any 1983, va introduir al llarg d’aquests temps alguns canvis - el més important una revisió el 1994, tant en la proposta urbanística, com en la seva gestió per aconseguir els seus objectius i adaptar-se a les noves necessitats, imposades per les noves demandes, derivades de les també noves dinàmiques funcionals i econòmiques, que no havien estat previstes. Les opcions més recents del planejament urbà en general intenten ser més flexibles i no predefinir totes les situacions, però també s’ha de considerar que a vegades la manca de definicions torna més senzilla la desregulació a favor d’interessos privats (aquest tema depèn de diferents valoracions, tot i que es pot



127

considerar que Diagonal Mar, de Barcelona, és un exemple de manca de regulació, per exemple). Com s’ha vist, les alteracions al pla urbanístic van ser limitades a alguns casos, com la decisió de no restituir la façana del riu Onyar o l’alteració del sector Sant Martí. D’acord amb la investigació realitzada, s’entén que l’èxit de la rehabilitació del Barri Vell té raons complexes. Si el pla no hagués primat tant per la conservació, potser estiguéssim ara mateix fent-li crítiques. Exemple de la complexitat que és la intervenció urbana (més que paradoxa) és que malgrat i el discurs de la persistència com a leitmotiv de la conservació, l’Ajuntament de Girona mai no ha buscat, per exemple, una declaració de “patrimoni de la humanitat” de la UNESCO, considerant-ne “monumentalista” i “congeladora”.







128

Conclusions Les hipòtesis i dubtes que van donar origen aquesta recerca presentaven com a variables les tipologies de teixits urbans i l’evolució dels objectius i paradigmes a la rehabilitació urbana al llarg de les tres últimes dècades. La idea de caracteritzar els barris tenia l’objectiu d’identificar amb més claredat el context sobre el qual haurien d’intervenir els projectes de rehabilitació de barris, considerant que els barris presenten distintes situacions dins de les àrees urbanes donant origen a projectes de rehabilitació amb alguns objectius específics. Conèixer el context semblava fonamental per a que es comprengués les intervencions desenvolupades, d’acord amb les seves circumstàncies específiques. Així es va definir l’objecte d’estudi establint quatre grups de barris que es consideren amb necessitats de rehabilitació: urbanització marginal, malles precàries, polígons i nuclis antics. Una de les hipòtesis era que els problemes que es calia afrontar amb els projectes de rehabilitació tindrien variacions d’acord amb les característiques/tipus del barri, tot i que alguns elements serien comuns a tots els casos, perquè els barris també comparteixen condicions comuns. La condició fonamental que comparteixen els diferents tipus és la necessitat de rehabilitació (sigui per la manca d’urbanització o conservació del patrimoni edificat). D’altra banda, l’anàlisi dels barris i dels seus projectes de rehabilitació ha permès identificar l’excepcionalitat dels casos de “nuclis antics” respecte els altres barris que es rehabiliten. La seva situació particular resideix sobretot en la seva posició a la ciutat (en general és cèntric i no pas perifèric), relació amb l’entorn (no és pas aïllat), funció a la ciutat (té usos més diversificats que els altres, de caràcter més residencial). D’aquesta manera, les rehabilitacions de nuclis antics no tenen com a repte un tema molt important als altres barris, que és la superació de la segregació respecte al teixit urbà, a través d’operacions que millorin la seva inserció i articulació urbana. També és veritat que els nuclis antics tenen objectius més pretensiosos en relació a la rehabilitació, per ocupar un rol més important a la ciutat. En aquest sentit, en general no busquen només millorar la qualitat de vida dels seus veïns, sinó volen mantenir el seu status de centre i competeixen per la manutenció/atracció d’usos no residencials amb àrees de nova centralitat. Sobre la hipòtesis de que alguns objectius definirien a priori una abordatge comú als problemes dels barris, influenciada pel model d’intervenció al qual es relaciona, l’anàlisi dels projectes ha ensenyat que més que canvis de paradigmes, ha hagut més bé una persistència i evolució, això sí, de les pautes de rehabilitació urbana al llarg del temps estudiat. En aquest sentit, l’èmfasi a l’espai públic, característica de les primeres rehabilitacions, està present de manera important en gairebé totes les rehabilitacions. Igualment, la necessitat d’intervenir en la ciutat, fins i tot a la petita escala, sense perdre la visió estratègica i més general que una acció localitzada té sobre el conjunt de la ciutat, ha ensenyat una manera d’intervenir a la ciutat que ja no permet un “pas endarrere”. La intervenció integral i la preocupació mediambiental, com a pràctica sistemàtica a la rehabilitació encara són massa recents i no compten amb prou casos per a avaluar la seva persistència a la rehabilitació. El que potser passi és que al introduir nous objectius, com els projectes socioeconòmics i ambientals, aquesta nova generació a la rehabilitació motivi una pèrdua relativa d’importància del projecte urbanístic, és a dir, de la base material de transformació. És el que es pot deduir d’alguns casos de la Llei de Barris, com el de Sant Cosme, o Ca n’Anglada, on les intervencions pròpiament urbanístiques són gairebé discretes.



129

Sobre els paradigmes d’intervenció, les diferencies són més visibles. Els PERI es basaven sobretot en operacions de rehabilitació urbana, prioritzant la reforma d’elements col·lectius dels edificis, equipaments i espai públic, restringint la “demolició-reconstrucció” als casos d’esponjament. Ja el Programa de Remodelació de Barris, amb intervenció específica sobre polígons, actuava bàsicament sobre el patrimoni edificat de l’habitatge, sent representatiu del model de “demolició-reconstrucció” a la transformació urbana. La Llei de Barris afegeix a la intervenció urbanística accions socioeconòmiques, ambientals i de desenvolupament local, intentant intervenir en els diversos àmbits que són causa i efecte de la degradació urbana. S’ha de destacar que la Llei de Barris tot i que inclou transformacions urbanístiques, incideix especialment en tots aquells àmbits que no afecten directament l’habitatge. L’enfocament de la Llei de Barris planteja un enfocament multidisciplinar, amb intervencions necessariament associades, superant el que seria la suma de diferents accions sectorials. Així, el PERI i la Llei de Barris s’assemblen en moltes pautes d’intervenció: reforma de l’espai públic, construcció d’equipaments, programes socials, promoure la barreja d’usos, etc. També es plantegen els mateixos dubtes, com fins quin punt intervenir als habitatges, per la dificultat d’intervenir a l’edificat privat. Les transformacions del barri de Sant Cosme permeten interessants conclusions. El barri va passar per una remodelació total, probablement el barri marginal de Catalunya que va experimentar el procés de transformació més important (almenys fins la transforació de La Mina). Fins aquell moment, en cap barri tan poblat s’havien enderrocat els edificis per substituir-los per altres nous, ni s’havien fet els equipaments de què va passar a disposar. Ara el barri es torna a rehabilitar a través de la Llei de Barris, però ja no necessita intervencions als edificis, concentrant-se en intervencions a l’espai públic i en programes de participació ciutadana i de millora socioeconòmica de la seva població, i promovent nous usos capaços d’atreure persones de fora del barri, com l’Esplai, la seu de la Empresa D’Aigua i els nous Jutjats. No sembla que sigui el cas d’una remodelació fallida i que ara es tracta “d’arreglar”, sinó de que només és possible plantejar ara la rehabilitació de Sant Cosme en aquest sentit perquè anteriorment ja s’havia remodelat el barri. D’acord amb Enrique García, director del Pla d’Actuació de Sant Cosme, en el actual Pla Integral "apostamos más por la transformación que sufrió el Raval, con la llegada de universidades, museos 97 y equipamientos, que la de La Mina, que optó por otro tipo de reurbanización" . La rehabilitació de La Mina també aporta uns continguts molt especials. Com el problema a resoldre no estava en els seus edificis, sinó on i com estaven ubicats (no era un problema d’edificació, sinó més bé d’ordenació). Així, les demolicions han estat només les suficients per a permetre la reordenació urbana. Encara més important, no s’ha tractat només de reallotjar els afectats urbanístics, sinó atreure nova població. De fet, una de les estratègies per a treure La Mina del seu estat de marginació, a més d’obrir-la urbanísticament a la ciutat, és promoure el mix social, amb la presència de noves activitats i la vinguda de nous veïns (de fet, la segregació no és només física sinó també social). El que s’ha intentat demostrar fins aquí, com a anàlisi general de la rehabilitació des de la redemocràcia, és que de fet els projectes estan aconseguint transformar els barris, tot i que de manera heterogènia i amb algunes limitacions. Els resultats són diversos, a vegades, en funció de dinàmiques de centralitat i d’accessibilitat exteriors als projectes de rehabilitació. És a dir, l’efectiva

97



Cf. “Sant Cosme copia el modelo del Raval para mejorar su entorno”, in “El periodico”, de 25/06/2008.

130

millora depèn en part de decisions en un àmbit més general de la planificació, d’integrar aquests barris, amb tots els seus problemes i potencialitats, a la dinàmica de qualificació urbana. En altres paraules, d’introduir la perifèria en la ciutat. Fa quaranta anys, Henri Lefebvre va anunciar que els drets bàsics dels ciutadans haurien d’incloure el “dret a la ciutat”, així com el dret a la llibertat, treball, justícia, salut i educació. És a dir, els drets dels ciutadans de viure a zones propícies a la coexistència i rica en diversos usos, on l’espai públic i facilitats donen suport al desenvolupament individual i col·lectiu. Aquestes reptes segueixen actuals, però la seva expressió a l’espai urbà ha anat canviat en aquest període. Igualment les maneres d’assolir a aquests objectius i operar la transformació material de la ciutat també serà un procés en canvi continu.





131

Bibliografia ARANTES, Otília. “Urbanismo em fim de linha”. São Paulo, Edusp, 1998. ALBERTI, Joan Berney i XABIER, Vallvé. “Can Jofresa, Terrassa”. Barcelona : ADIGSA, 1995. BALLARIN, César; CASAS, Just i MÁRQUEZ, Manuel: “Ca n'Anglada - Lluita d'un barri. Història social de Ca n'Anglada: el moviment veïnal, 1950-1995”, AV de Ca n'Anglada. Terrassa, 1996. BERENGUER, LL. [dir.], SERRA, P. “Re-viure els barris. Programa de nous habitatges de substitució per a la millora de les àrees urbanes de Catalunya / Programas de nuevas viviendas de sustitución para la mejora de las áreas urbanas de Cataluña / Substitute housing plans for improvement of urban areas in Catalonia”. Editorial/s: Generalitat de Catalunya. Institut Català del Sòl Barcelona2007 BUSQUETS, Joan. “Evolución del planeamiento hacia la escala intermedia”. Lisboa. s/d. BUSQUETS, Joan; et alli. “Evaluación de las necesidades de rehabilitación”. MOPU-DGATU. Madri, 1985. BUSQUETS, Joan. “La urbanización marginal”. Edicions UPC. Barcelona, 1999. CAPEL, Horacio. “Capitalismo y morfologia urbana en España”. Barcelona, 1975. COROMINAS, Miquel; SABATÉ, Joaquim i SOTOCA, Adolf (eds.); ARMENGOL, Jaume (et al.).“Plans molt especials”. COAC Barcelona. Barcelona, 2005. CUADRADO Soler, Joan. “Gueto a Ca n’Anglada?” (investigació). Escola Pia de Terrassa. Desembre de 2003. EARHA. “Infrahabitatge a Catalunya”. Barcelona: Fundació Bofill, 2000. ENGELS, Friedrich. “La situación de la clase obrera en Inglaterra” (1845). Editorial Futuro. Buenos Aires, 1965. FERNÁNDEZ Rodríguez, Rosa. “Estudi de tipologia i qualitat urbana”. In: “Perspectives territorials”, Número 2 – Primavera. Barcelona, 2002. FERRER Aixalà, Amador. “Els Polígons de Barcelona: l'habitatge massiu i la formació de l'àrea metropolitana”. Edicions UPC. Barcelona, 1996. FERRER, Amador i SABATÉ, Joaquim. “Papers – Regió Metropolitana de Barcelona” núm. 32, Entrevistes: 27 visions.Març 1999. GARCIA-FERRANDO, Lídia. “Retos para un nuevo modelo de intervención en barris: la Llei de Barris de Cataluña (2004). Cambios en las políticas de regeneración urbana”. In “Diez años de cambios en el mundo, en la geografía y en las ciencias sociales, 1999-2008”. Universitat de Barcelona. Actas del X Coloquio Internacional de Geocrítica 26-30 de mayo de 2008. GERMENO, Miriam. “La transformación del Barrio de La Mina - de la marginalidad al premio nacional de urbanismo”. (Tesina del màster oficial en teoria i història de l’arquitectura). ETSAB - UPC. Barcelona, 2008. “Girona – 20 anys del Pla Especial del Barri Vell 1983-2003”. Col·lecció Història de Girona 31. Ajuntament de Girona. Girona: 2003.



132

HARVEY, David. “A condição pós-moderna. Uma pesquisa sobre as origens da mudança cultural”. Tradução de Adail S. Sobral; Maria Stela Gonçalves. São Paulo, Loyola, 1992. MARTINEZ i Mollet, Pere. “Evolució dels models de reordenació del sistema de mobilitat de Terrassa”. (Tesis doctoral presentada a l’Escola Tècnica d’Engeyners de Camins, Canals i Ports de Barcelona). UPC, Maig 2007. MONTANER, Josep Maria. “Viviendas, barrios y paisages”. In “El País”, 23 de octubre de 2006. NADAL, Sara i PUIG, Carles. “Proyectar La Periferia - Alrededor de”. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2002. NAVARRO Acebes, Ferran; i VILANOVA Claret, Josepa M.. “Transformació de la ciutat construïda. Instruments urbanístics”. Edicions UPC. Barcelona, 2000. PANERAI, Philippe. “Formas Urbanas: de la manzana al bloque”. Barcelona, ed. Gustavo Gilli, 1986. PAREJA EASTAWAY, Montserrat. “Remodelant els barris: reflexions per a una bona pràctica. La Llei de Barris un nou referent per a la regeneració a Catalunya”. Atlas territorial de la província de Barcelona. Barcelona: La Cambra de Comerç. de Barcelona, 2006. PORTAS, Nuno. “Tendências do urbanismo na Europa”. In: Óculum nº 3. Campinas, FAU PUC-Campinas. Março de 1993. ROJAS, Eduardo. “Volver al centro. La recuperación de áreas urbanas centrales”. Banco Interamericano de Desarrollo. Washington, 2004. RIOS, Pere. “Sant Cosme, El Prat de Llobregat”. Barcelona : ADIGSA, 1995. ROSSI, Aldo. “Arquitetura da Cidade”. Tradução Eduardo Brandão. São Paulo, Martins Fontes, 1995. SAGARRA, Ferra; DOMINGO, M. I GARCIA, S. “Les Cases Barates”. Ajuntament de Barcelona/Patronat Municipal de l'Habitatge. Barcelona, 1999. SAGARRA i Trias, Ferran. “De les cases barates als grans polígons. El Patronat Municipal de l'Habitatge de Barcelona entre 1929 i 1979”. VCA Editors. Barcelona, 2003. SAGARRA i Trias, Ferran e PERIS, Mireia. “Acceso a la urbanidad en la región metropolitana. Barcelona Democrática 1979-2005”. IMPSOL, Barcelona, 2005. SODUPE, Miquel. “Els barris en dificultats. Una aproximació urbanística”. In “Urbanisme i barris en dificultats – El cas de La Mina”. Fundació Carles Pi i Sunyer d'Estudis Autonòmics i Locals. Barcelona, 2004 SOLÀ-MORALES, Manuel de. "La segunda historia del proyecto urbano". UR nº 5, Barcelona, 1988. SOLÀ-MORALES, Manuel de. “Las formas de crecimiento urbano”. Edicions UPC. Barcelona, 1997. SOLERA, M. “Urbanisme i barris en dificultats. El cas de la Mina”. Editorial/s: Aula Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer d'Estudis Autonòmics i Locals Barcelona2004. _______________, “Barri Vell – Memòria de Gestió Urbanística per a la rehabilitació 2001”. Ajuntament de Girona. Girona: 2001.



133

_______________, “Girona – 20 anys del Pla Especial del Barri Vell 1983-2003”. Col.leció Història de Girona 31. Ajuntament de Girona. Girona: 2003. _______________, “Habitatge i ciutat” – Sant Adrà de Besó – Barcelona. Edicions ETSAB, 2006. Lleis i altres documents ____________________, Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial. Llei 2/2004 de 4 de juny de 2004. ____________________, Ordenança Municipal de Mesures de Foment d´Activitats Econòmiques i de rehabilitació de Determinats Edificis. Ajuntament de Girona. Girona: 1994. ____________________, Pla d’Ordenació Urbanística Municipal. Ajuntament de Terrassa. Juliol de 2003. ____________________, “Plec de Clàusules tècniques i administratives particulars que regularan la redacció de la remodelació del projecte de construcció de la fase 5 del Parc de Vallparadís”. Àrea de Planificació Urbanística i Territori. Ajuntament de Terrassa. Març 2008. Periòdics _____________________, “Olvidar Ca n'Anglada” in “El País”. 15 de maig de 2003. http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Olvidar/Ca/n/Anglada/elpepiautcat/20030515elpcat_15/Tes/ Pàgines web consultades Ajuntament de Girona: www.ajuntament.gi Atles literari de Girona: www.atlesliterari.cat Consorci de La Mina: www.barrimina.org Exposició “Barraques – la ciutat informal”: www.barraques.cat Millora de Barris – Serra d’en Mena: www.serramena.info Programa de Barris: www10.gencat.cat/ptop/AppJava/cat/arees/ciutat/barris Portal Barris amb projectes: http://ecatalunya.gencat.net/portal/index.jsp Universitat de Girona: www.udg.edu Web de l’estadística oficial de Catalunya: www.idescat.cat



134

Agraïments David Martinez – Ajuntament de Badalona Josep Maria Alió Mayolas – Unitat Operativa de Rehabilitació del Parc d’Habitatge d’ADIGSA Núria Pedrals i Pugés - directora general de Qualitat de l'Edificació i Rehabilitació de l'Habitatge del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Rafael Yanes Bailen – Unitat Operativa de Rehabilitació del Parc d’Habitatge d’ADIGSA Rosa Maria Cànovas – Ajuntament de Girona. Arxiu Municipal de Girona. Servei de la biblioteca de l’ETSAB.







135