Nova Gramàtica de la Llengua Valenciana

NOVA GRAMÀTICA DE LA LLENGUA VALENCIANA Ciutat de Valéncia, 2015

NOVA GRAMÀTICA DE LA LLENGUA VALENCIANA © Els autors, 2015 © Real Acadèmia de Cultura Valenciana, 2015 © Lo Rat Penat, 2015 Real Acadèmia de Cultura Valenciana Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes Carrer de les Avellanes, 26 46003 Ciutat de Valéncia [email protected] / [email protected] www.racv.es / www.llenguavalenciana.com Lo Rat Penat. Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes Carrer del Trinquet de Cavallers, 9 46003 Ciutat de Valéncia [email protected] www.loratpenat.org Impressió: Imprenta Nàcher, S.L. Milacre, 7. 46003 Ciutat de Valéncia ISBN: 978-84-96068-63-6 Depòsit Llegal: V-2463-2015

-3-

AGRAÏMENTS Hem d'agrair la colaboració en la redacció d'esta Nova gramàtica de la llengua valenciana als acadèmics de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i als membres de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes que, sense formar part de la comissió redactora, han colaborat de manera completament desinteressada d'una o atra manera en la seua realisació. A entitats com Lo Rat Penat i la Associació d'Escritors en Llengua Valenciana, que nos han oferit la seua ajuda i acollit en sa casa per a realisar diverses sessions de treball. Al Patronat de la RACV pel seu patrocini, sense el qual esta edició no hauria segut possible. A tots aquells valencians que han aportat els seus coneiximents, comentaris, notes i sugerències ad esta gramàtica penjada en internet durant el seu temps d'exposició pública des del 3 de març de 2015 fins a hui. Els autors d'esta obra renunciem als beneficis econòmics que es puguen produir per la seua edició i comercialisació en benefici de les entitats sense ànim de lucre que l’editen: la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat.

-4-

REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes

Components de la Comissió Redactora de la Nova Gramàtica de la llengua valenciana: Arlandis, Bernat Lanuza, Marta Lledó, Miquel Àngel (Redactor en cap) López, Voro (Director de la Secció) Rueda, Òscar (Coordinador) Colaboradors: Calatayud, Vicent Ramon López, Aureli Sala, Daniel Serrano, Joan Ignaci

PRÒLEC

-7-

PRÒLEC 1. Àmbit d’estudi El valencià és una llengua neollatina, conseqüència directa de la romanisació de les terres valencianes, en un substrat ibèric i numeroses aportacions posteriors.1 El nostre territori, que s'allarga a la vora de la Mediterrànea, ha segut via d'entrada a peu pla de diferents cultures d'ultramar i està en contacte en uns atres territoris i idiomes peninsulars: com el castellà, el català i antigament l'aragonés, sense oblidar la proximitat del mallorquí d'Eivissa o eivissenc; i el llatí com a llengua culta i de cult durant gran part de la nostra història, aixina com l’occità a nivell lliterari.2 L'aportació visigoda, àrap i judeua tampoc se pot oblidar a l'hora d'explicar la formació i actual fisonomia de la llengua valenciana.3 Les fronteres llingüístiques i administratives valencianes, com és sabut, no són coincidents, com succeïx en molts atres llocs. El valencià està present en terres murcianes, concretament en la comarca del Carche,4 i una part important de la fisonomia idiomàtica valenciana sobrepassa també el nostre llímit septentrional, penetrant fondament en les parles frontereres de Catalunya i Aragó.5 Per contra, el castellà penetra també en el territori valencià, conformant una àmplia frontera llingüística en el ponent de la nostra terra. El castellà és, puix, la llengua en la que, des de fa sigles, el valencià ha mantengut més contacte (primer geogràfic i, despuix de la Guerra de Successió, com a llengua imposta per les autoritats com a únic idioma vehicular en l’administració i l’ensenyança). A pesar d’este fet, la major part del territori valencià té encara hui la llengua valenciana com a pròpia i vernàcula, si be diverses vicissituts històriques i moviments migratoris, alguns ben antics, han provocat una progressiva castellanisació idiomàtica 1

Per a un anàlisis detallat de l'orige de la llengua valenciana vejau Peñarroja Torrejón, Leopoldo: El mozárabe de Valencia, ed. Gredos, Madrit, 1990. 2

L'influència de la lírica occitana trobadoresca, tan a nivell estilístic com llingüístic, en els nostres primers poetes és innegable, i també es feu sentir durant la Renaixença.

3

Un estudi publicat per la revista American Journal of Human Genetics revela que el 15,1% dels cromosomes de la població valenciana presenta característiques atribuibles als ancestres judeus sefardites i un atre 12,8% de poblacions originàries del nort d'Àfrica. 4

Esta presència de la llengua valenciana en terres murcianes és el resultat d'una emigració de llauradors valencians –de la comarca del Vinalopó, en sa majoria– a la zona murciana del Carche en el sigle XIX per a cultivar eixes terres. Hui la llengua valenciana i els seus parlants no tenen cap de protecció jurídica en terres murcianes, ya que l'Estatut d'Autonomia de Múrcia no reconeix la seua presència en el seu territori, lo que fa perillar la supervivència del valencià. 5

Açò és especialment manifest en la comarca catalana del Montsià i, especialment, en la comarca aragonesa del Matarranya, a on molts parlants afirmen espontàneament parlar valencià i presenten uns usos idiomàtics en evident afinitat en el valencià de la comarca dels Ports de Morella.

-8-

de l’interior valencià. L’unió administrativa al territori valencià de comarques de llengua castellana en el sigle XIX, incloent Requena, Utiel o Villena,6 o la castellanisació també moderna del sur valencià, incloent Oriola, antigament valenciaparlant,7 ha contribuït a aumentar en dates més recents el pes del castellà dins del territori valencià, donant com a resultat un bilingüisme territorial i, sobretot a partir de la segona mitat del sigle XX, un segon bilingüisme desequilibrat i diglòssic, en creixents bosses castellaparlants dins de comarques històricament valenciaparlants. El català, per la seua part, ha eixercit sobre el valencià dos influències: una condicionada per la geografia, per mig del natural contacte entre valencians i catalans a través del llímit del riu de la Sénia, i una atra contemporànea, resultat de la seua imposició com a model de referència culta en l’ensenyança i l’administració valencianes des de 1983, la qual se sustenta en certa ideologia –el pancatalanisme o anexionisme idiomàtic– que s’implanta en terres valencianes, per influència exògena, a partir de la primera década del sigle XX. Per una atra banda, és coneguda la presència històrica d'immigrants mallorquins en terres valencianes (especialment en Tàrbena i La Vall de Gallinera), producte d'una immigració massiva de mallorquins fa quatrecents anys.8 Ben poc ne queda llingüísticament parlant, puix s'ha produït un fenomen de nivellament o assimilació al valencià i hui a soles se conserva, en el registre familiar dels habitants de la localitat de Tàrbena, el salat; és dir, l'us dels artículs mallorquins es, sa, ses (el, la, les). Ha de senyalar-se que les interferències llingüístiques són sempre mútues, i les fronteres llingüístiques tampoc són taxatives; puix en elles se dona lo que denominem parlars de transició, en un creuament d'isoglosses que marquen la penetració de fenòmens llingüístics de cada llengua en el territori de les llengües contigües. Estos parlars de transició es detecten en les zones castellaparlants fronterices en el valencià (sent el més característic el parlat en la Canal de Navarrés)9 i en les 6

També tenim un cas contrari: la segregació de la localitat de Capdet (Caudete) històricament valenciana i hui anexionada a Castella-La Mancha. Existixen indicis de la valencianitat idiomàtica originària d’esta localitat, si be en l’actualitat els seus habitants parlen castellà. 7

La valencianitat idiomàtica originària d’Oriola i la seua comarca està àmpliament documentada. Posteriorment, i especialment des de finals del sigle XVII, pobladors murcians han anat establint-se en esta zona del sur valencià fins desplaçar la llengua valenciana, que només queda patent en la toponímia, la documentació antiga i algun testimoni oral fins al sigle XIX. 8

Degut a l'expulsió dels moriscs decretada en 1609, alguns pobles de les comarques valencianes de la Marina Alta, la Safor i el Comtat quedaren despoblats i les seues terres ermes, lo que motivà la seua repoblació per vora cincmil mallorquins i eivissencs que buscaven unes millors condicions de vida.

9

Estos parlars reben diferents noms populars segons la zona; alguns d'ells no estan exents d’una certa i injusta càrrega despectiva, com el panocho de la Vega Baixa, els parlars churros de les

-9-

valenciaparlants fronterices en el català (especialment, en el Maestrat), com també, com s’ha dit adés, en les parles catalanes i aragoneses que confronten en el valencià septentrional; i no podem oblidar tampoc el contacte en el mallorquí d'Eivissa o eivissenc, per la seua proximitat a la costa valenciana, sobretot entre mariners de l'illa i localitats valencianes de la Marina, com La Vila, Benidorm, Dénia o Xàbia.10 No obstant, la frontera llingüística està hui molt més difuminada i és més progressiva entre el valencià i el català, que entre el valencià i el castellà. El castellà, en un estàndart lliterari i administratiu consolidat des de fa sigles, ha influït històricament sobre les parles valencianes de base fonamentalment iberorromànica, igualant les formes pròpies dels parlars serrans en les solucions del castellà acadèmic, en un fenomen reforçat per moviments migratoris produïts despuix de l’expulsió dels moriscs. Per contra, en el cas del valencià i del català, les parles vernàcules han evolucionat de manera més lliure, configurant un diasistema, família o continu llingüístic molt més divers, que els experts nomenen occitanovalencià o occitanorromànic, i que inclou, ademés del valencià i del català, unes atres llengües que presenten afinitat estructural entre sí, com el mallorquí, el llenguadocià, el provençal, el gascó o el llemosí. Un diasistema que bascula, en els Pirineus al mig, entre l'Iberorromània i la Galorromània, a on el valencià ocupa l'extrem sur, penetrant en la primera; el català i mallorquí ocupen un punt intermig; i el llenguadocià, provençal, llemosí... l'extrem nort, penetrant en la segona. La situació geogràfica determina, puix, l'acostament a un diasistema o a l'atre: en el cas valencià, a l'iberorromànic.11

comarques de l’Alt Palància, la Serrania o la Foya de Bunyol, o el chapurreao en les comarques aragoneses de parla essencialment valenciana. 10

Este contacte es fa evident sobretot en el lèxic que l'illa d'Eivissa i estes localitats valencianes compartixen i, en menor mida, en alguns aspectes morfosintàctics.

11

Podria parlar-se d’una condició de llengua pont per a la valenciana, la caracterisació llingüística de la qual és peça clau per a entendre la transició entre el grup galorromànic, a través de l’occitanorromànic, i l’iberorromànic. L’adopció per part del valencià de solucions com l’us de la preposició en en valor locatiu, la distribució paralela a la del castellà dels verps ser/estar, la conservació de l’artícul neutre lo, el sistema díctic de tres graus (ací, ahí, allí; este, eixe, aquell) o la generalisació de la preposició a davant d’objecte directe de persona, característiques consolidades en acabant d’una llarga lluita de més de dos sigles en les corresponents solucions galorromàniques o occitanorromàniques (preposició a en valor locatiu, confusió ser/estar, inexistència de l’artícul neutre, sistema díctic de dos graus, absència de la marca de concordança objectiva a davant de l’objecte directe animat, etc.), conformen un conjunt d’evolucions conexes i coherents que li otorguen una fisonomia pròpia i definida de llengua de transició, al conviure en unes atres característiques més pròpiament galorromàniques / occitanorromàniques com el pronom neutre ho o la perífrasis verbal vaig + infinitiu en valor del passat. Vore M. À. Lledó, Fonaments científics de la llengua valenciana, Valéncia, Lo Rat Penat, 2009, pàgines 137-139.

-10-

En esta situació, a l’hora de delimitar les nocions de llengua i dialecte, els criteris de llingüística interna com ara el mètodo dialectomètric o la mútua inteligibilitat s’han revelat no a soles ineficaços, sino metodològicament incorrectes. A propòsit del criteri de l’intercomprensió, Hudson12 ha senyalat que la naturalea intransitiva del criteri d’inteligibilitat resulta incompatible en la relació transitiva que s’establix entre diferents varietats llingüístiques relacionades. J. P. Rona13 ha eixemplificat esta situació a propòsit del continu dialectal entre Montevideo i Porto Alegre, l’anàlisis del qual el du a afirmar que l’única manera d’establir el llímit entre el castellà i el portugués dins del dit espai és sociollingüística: encontrarem la frontera entre abdós llengües, diu, en el punt a on els parlants d’una localitat imiten el model del castellà en registres formals, i els de la contigua ampren el portugués. Quan intentem determinar si el valencià és una llengua o un dialecte estem estudiant la categoria i l’us social de dita varietat llingüística o, en paraules de López Morales, el seu funcionament com a entitat social. En este cas, la relació entre llengua i comunitat descriu la llengua en el seu aspecte social: lo que interessa no és el seu sistema intern, sino els seus usos i funcions com a fet comunitari. Aixina, la delimitació entre llengua i dialecte ha d’establir-se des de criteris externs a l’estructura de la llengua, com els fixats per Stewart al definir les classes de varietats 12

Hudson, R. A., Sociolinguistics, Cambridge University Press, 1980, pàgs. 35-36, apud M. À. Lledó, Fonaments científics de la llengua valenciana. Afirma Hudson que la mútua inteligibilitat és sempre gradual, des de l’incomprensió total fins a la comprensió absoluta. La qüestió està, per tant, en decidir en quin punt de dita escala dos varietats han de ser considerades membres de la mateixa llengua. Qualsevol resposta ad eixe preguntat –afirma Hudson– és necessàriament arbitrària, i s’ha de recórrer forçosament a condicionants socials, històrics o polítics que excedixen les fronteres de la llingüística estricta. Per una atra banda, la mútua inteligibilitat no és, realment, una relació entre varietats, sino una relació entre persones. Per tant, el grau de comprensió mútua depén no tant de la proximitat de les dos varietats, sino més be de la motivació de les persones per a intentar entendre’s (i l’afany per emfatisar o, pel contrari, minimisar les diferències entre les varietats respectives), aixina com de l’experiència en el coneiximent de la varietat aliena. Hi ha un tercer matís: la comprensió no té per qué ser recíproca, puix A i B no tenen per qué tindre la mateixa motivació per a entendre’s ni el mateix coneiximent de la varietat aliena. Ademés, resulta habitual que siga més senzill, per a parlants de varietats no estandardisades, entendre a parlants de varietats estàndart que al contrari. La varietat estàndart conta en la difusió dels mijos de comunicació de masses i l’escolarisació obligatòria –per tant, és ben coneguda per l’interlocutor no “estàndart”–. Igualment, l’autopercepció de la varietat pròpia del parlant “no estàndart” com a “inferior” en prestigi a l’estàndart propiciarà en ell un major interés subjectiu en minimisar i autocorregir les diferències de la variant pròpia respecte de la variant estàndart aliena. Una variant estàndart considerada, naturalment, com a “prestigiosa” (o siga, com a “llengua”, front al “dialecte” propi). 13

Rona, J. P. , “The social dimension of Dialectology”, Linguistics 117 (1976), Berlin-NY, Mouton de Gruyter, pàgs. 7-21, apud M. À. Lledó, Fonaments científics de la llengua valenciana.

-11-

llingüístiques d’acort en quatre atributs: estandardisació, autonomia, historicitat i vitalitat. D’entre estes característiques, és l’autonomia la que permet caracterisar una varietat com a llengua. En este sentit, la percepció que tenim del valencià com a llengua singular, dins del seu diasistema, ha existit sempre dins i fòra de terres valencianes. Precisament fon el català Francesc Eiximenis, afincat en la ciutat de Valéncia, el primer que, en la seua obra Regiment de la cosa pública de 1383, parlant de Valéncia, descriu esta singularitat: “Aquesta terra [Valéncia] ha llenguatge compost de diverses llengües que li són entorn, e de cascuna ha retengut ço que millor li és, e ha lleixats los pus durs e los pus malsonants vocables dels altres, e ha pres los millors...”. Pocs anys més tart, en 1395, se registra la coneguda cita d’Antoni Canals en la seua traducció del Valeri Màxim: “perque yo, a manament de vostra senyoria, e·l tret de latí en nostra vulgada lenga materna valenciana axí breu com he pogut, jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana...” Des de llavors, la consciència llingüística i no dialectal manifestada pels autors valencians a lo llarc de tota l’història14 –en ocasions, com veem, oposta explícitament a la catalana– és general. En sentit contrari, els que defenen que el valencià és un dialecte del català tan sols han pogut argüir un grapat de casos dubtosos d’aplicació del gentilici català a la parla dels valencians. La realitat és que la consciència idiomàtica, inalterable durant sigles, de que el valencià és una llengua, que nos és pròpia i que els valencians formem una comunitat llingüística emparentada en les veïnes pero en personalitat privativa, ve concretant-se en la reiterada denominació “llengua valenciana” des dels nostres clàssics fins a hui. La mostra més evident d'açò són les paraules del valencià Joanot Martorell en la dedicatòria que escrigué, l’any 1490, en la seua célebre novela Tirant lo Blanch: [...] me atreviré a expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa alegrar […]. Que l’entitat del valencià anava més allà de l’onomàstica diferenciada resulta evident. L'humaniste castellà Juan de Valdés en la seua obra Diálogo de la lengua, escrita en Nàpols vora 1535,15 distinguia el valencià de les atres llengües peninsulars en estes 14

Açò queda de manifest en El crit de la llengua, un compendi històric de prop de cinccentes pàgines de la denominació “llengua valenciana”. Alminyana Vallés, Josep, El crit de la llengua, Valéncia, Diputació de Valéncia, 2006. 15

Obra escrita mentres estava en Nàpols, ciutat baix domini hispànic, per a ilustrar als intelectuals italians sobre la llengua castellana. Segons la crítica esta obra situava el castellà al nivell d'unes atres llengües cultes, pero també parla de l'existència d'unes atres llengües peninsulars, del seu orige i de les seues diferències. Açò serviria per a deixar clar també als italians que valencià i català no són lo mateix encara que “el que entiende la una entiende casi la otra”, lo qual pareix que no sempre quedava clar. Per eixemple, el cardenal Pietro Bembo uns anys abans exclamà "O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani", referint-se als familiars i cort d'Aleixandre VI, quan tant

-12-

paraules: “...pues tenemos ya que el fundamento de la lengua castellana es la latina, resta que nos digáis de dónde vino y tuvo principio que en España se hablassen las otras quatro maneras de lenguas que oy se hablan: como son la catalana, la valenciana, la portuguesa y la vizcaína.” Ademés, Valdés fa una interessant comparança entre valencià i català, per un costat, i entre castellà i portugués per un atre, basant-se en la diferència fonètica: “La valenciana es tan conforme a la catalana, que el que entiende la una entiende casi la otra, porque la principal diferencia consiste en la pronunciación que se llega más al castellano, y assí es más intelegible al castellano que la catalana. La portuguesa tiene más del castellano que ninguna de las otras, tanto que la principal diferencia que a mi parecer se halla entre las dos lenguas es la pronunciación y la ortografía”. L'historiador valencià Gaspar Escolano també singularisa el valencià en la seua obra de 1610 titulada Década primera de la historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia quan diu: "... de suerte que arrimando algunos vocablos groseros que hoy en día se quedan en la catalana, poniendo en su lugar de la latina los que bastavan, cepillando los que tenían mal sonido y escabrosidad en la pronunciación y generalmente escogiendo una dulce forma de pronunciar, sin el horror y desabrimiento con que usan desta lengua en las provincias que la conocen por natural, ha venido a tener nombre por sí y llamarse lengua valenciana y a merecer asiento entre las mas dulces y graciosas del mundo". El valencià Llorenç Mateu i Sanç, juriste que estudià gramàtica i filosofia en l'Universitat de Valéncia i dret en la de Salamanca, en la seua obra Tractatus de regimine urbis et Regni Valentiae de 1654 també fa referència a la singularitat de la llengua valenciana en estes paraules: “Reperi in Hispania linguas: veterem propriam, Cantabricam, graecam, latinam, Arabicam, Celtiberam, Caldeam, Hebraicam, Valentinam, Catalaunam […] At traducta ad catalaunos et nobis comunicata per nostros majores, succesive ita perpolita et elegantia imbuta fuit, ut hodie ab ea

Calixt III com Aleixandre VI eren valencians i a pesar de firmar est últim com Alexander Valentinus Papa VI. S’ha intentat magnificar per alguns que en certs documents italians puntuals del Renaiximent parega englobar-se a tots els habitants de l’antiga Corona d’Aragó baix el gentilici de “catalans”; per molt que en l’immensa majoria de documentació coetànea –també en l’italiana– se diferencie perfectament la distinta nacionalitat valenciana, aragonesa o catalana dels aludits. Sorprén que alguns pretenguen que eix us incorrecte o inexacte, per part de determinats pobles forasters, del gentilici “català” (que s’utilisava, ademés, com a calificatiu en evidents connotacions pijoratives) implique una “catalanitat evident” dels valencians i els aragonesos, que per a major absurditat hauria de condicionar tota la seua història posterior. Fenòmens pareguts recents serien la costum nostra de referir-nos, inexactament, a tots els pobles del Regne Unit com a “anglesos” (per molt que els galesos i els escocesos, evidentment, no ho siguen), o la costum suramericana de dir “gallegos” a tots els espanyols; com també, fins a la desaparició de la URSS, la d’englobar baix el gentilici de “russos” a tots els soviètics.

-13-

distinguitur, speciem distintam constituendo, sicut enim Castellana differt ab Aragonesa elegantia et esplendore, sic similiter Valentina a Catalauna".16 Un atre valencià, el juriste i erudit Marc Antoni d'Orellana, reprén esta idea inclús citant a Mateu i Sanç en el seu llibre Valencia antigua y moderna;17 Orellana, que en la seua obra sempre es referix al valencià i als valencians com a “lengua valenciana”, “idioma valenciano”, “valenciano” o “Nación Valenciana”, dona a la llengua antiga el nom de “lemosín”. Vejam un poc la seua filosofia en esta cita: “La lengua lemosina (una de las tres maestras y principales de la España) se engendró, y nació en la ciudad de Limogenes en Francia, formandose de la que pasaron consigo los Españoles al tiempo de los Moros, y de la francesa que por alli corria. [Posteriormente] extendieron sus limites los catalanes á las islas de Mallorca, Menorca, é Ibiza, donde igualmente extendio los suyos dicha lengua, [y] como el Rey Don Jayme se avia criado en Mompeller con ella, y mamadola á los pechos de su madre, posehiendola como lengua propia, nos la comunicó al tiempo de la Conquista, y aun quiso que los nuebos Pobladores usasen de el Lemosin. Pero sucedio que siendo los catalanes más tenaces en la observancia de su idioma, y al mismo tiempo los mallorquines (por isleños) menos expuestos a mixturarse con otras lenguas, han observado los unos y los otros menos alterada la primitiva lengua lemosina. Y digo menos alterada, por que tambien han desamparado los catalanes muchas voces del lemosin antiguo. [...] Lo que por el contrario los valencianos ya por mas remotos de la cuna y origen de dicho idioma, ya por poca comunicacion con las islas de Mallorca, y ya por la mucha mas familiaridad y trato con los castellanos, fueron dexando muchas voces del rigoroso lemosin, y mixturandose su idioma con nuevos terminos y nombres, algunos castellanos y otros italianos, y muchos apropiados de la lengua latina (a la que reconoce la lengua lemosina por madre), vino a formarse un nuevo idioma llamado lengua valenciana, que aunque era riguroso lemosin en su principio, empero por agregacion y adopcion de nuevas, selectas y apropiadas voces, llego por sus particulares mexoras a reputarse por distinta de la lengua catalana: assi lo dice Matheu...” Alguns eixemples més se poden aportar, pero de la majoria s'extrau l'idea de que entre els erudits hi ha una consciència, més o manco definida, d'estar el valencià 16

“He trobat en Espanya les següents llengües: la vasca (l'antiga llengua pròpia dels càntabres), la grega, la llatina, l'àrap, la celtíbera, la caldea, l'hebrea, la valenciana, la catalana […] Pero transmesa als catalans i comunicada a nosatres pels nostres antepassats, de tal manera s'adornà i s'impregnà d'elegància a través de les generacions, que hui es distinguix de la catalana, constituint una espècie distinta, de la mateixa manera que la castellana es distinguix de l'aragonesa per l'elegància i esplendor, aixina puix, de manera pareguda la valenciana de la catalana.”

17

Se tracta d'un manuscrit de finals del sigle XVIII que fon publicat per Acció Bibliogràfica Valenciana a principis del sigle XX.

-14-

relacionat en llengües germanes que tenen un orige “llemosí” comú. És una manera un poc rudimentària o visionària d'expondre la situació; hui diríem que el valencià, la llengua valenciana, està emparentada en el català, el mallorquí, el llenguadocià, el provençal, el llemosí..., per motius que no tenen per qué respondre a motius migratoris o repobladors, i que totes elles formen part del diasistema que denominem occitanovalencià o occitanorromànic, el qual s'estén més allà dels Pirineus.18 En segon lloc, ya Eximenis singularisava el valencià dient que “ha lleixats los pus durs e los pus malsonants vocables” afirmant que és un “llenguatge compost de diverses llengües”, Juan de Valdés dia que es diferencia del català per la fonètica “...la principal diferencia consiste en la pronunciación que se llega más al castellano, y assí es más intelegible al castellano que la catalana”, Martí de Viciana dia que és una “grande mixtura de otras lenguas” i Mateu i Sanç que “de tal manera s'adornà i s'impregnà d'elegància … que hui es distinguix de la catalana”. Pero és Orellana qui més extensament i clara exponia l'idea en estes paraules: “los valencianos ya por mas remotos de la cuna y origen de dicho idioma, ya por poca comunicacion con las islas de Mallorca, y ya por la mucha mas familiaridad y trato con los castellanos, fueron dexando muchas voces del rigoroso lemosin, y mixturandose su idioma con nuevos terminos y nombres, algunos castellanos y otros italianos, y muchos apropiados de la lengua latina [...], vino a formarse un nuevo idioma llamado lengua valenciana. Tots estos comentaris són acceptables per les époques en que es fan, ya que llavors no disponien dels coneiximents i conceptes que la llingüística moderna hui nos oferix; aixina i tot, tots detecten la singularitat del valencià, casi sempre front al català, a pesar de formar part els dos d'una mateixa família llingüística, pero només saben explicar la singularitat del valencià per mig de dos aspectes bàsics i ben perceptibles com són el lèxic i la fonètica; no tenien més mijos per a fer-ho d'una atra manera. El lèxic diferent l'expliquen per la mixtura en unes atres llengües del seu entorn, com ya dia Eiximenis, entre les que nomenen el llemosí, el llatí, l'italià i el castellà, esta última molt nomenada perque és la que tots coneixen i més present tenen. Sobre la fonètica també Gaspar Escolano dia allò de “...arrimando algunos vocablos groseros... cepillando los que tenian mal sonido y escabrosidad en la pronunciación y generalmente escogiendo una dulce forma de pronunciar...”. Mateu i Sanç i Orellana també perceben la diferència fonètica i, una atra volta és Orellana qui, citant a Mateu i Sanç, s'esplaya parlant del tema: 18

Esta consciència llingüística de formar part el valencià d'una família en la que està inclòs l'occità o llemosí seguix present entre intelectuals i prohoms valencians del sigle XIX fins a hui, entre ells Teodor Llorente i son fill Llorente Falcó, Constantí Llombart, Miquel Duran, Adolf Pizcueta, Joaquim Reig, Almela i Vives, Antoni Igual i Úbeda...

-15-

“Oyendo hablar a los catalanes, mallorquines y valencianos es muy facil distinguir unos de los otros, porque el hablar valenciano tiene una articulacion suave, clara y jugando o batiendo la lengua solo con los dientes y el paladar, lo que la habla catalana y mallorquina es violenta, fuerte, aspera y rasgada, y con cierta especie de greguesco, tiene mas de gutural y ciertos impetus duros, broncos y violentos, no desemejantes a aquel desapacible sonido que solemos decir margall, que les hacen arrojar las voces con cierta fuerza y resabio muy perceptible desagrado quien les oye. De lo qual dimana que aun cuando hablan castellano conservan irremediablemente aquella gruesa articulacion y golpeada y estrepitosa cadencia natural, lo que no acontece en los valencianos, los cuales pronuncian las palabras limpiamente, con fluidez, con dulzura y suavidad, y sin el menor sonido que decline a cerril, grosero o extremado, y por lo mismo es la valenciana una lengua docil, facil, dispuesta y apta para qualquier otra, como dice juiciosamente Matheu”. La qüestió de l'accent o fonètica diferent entre valencià, català i mallorquí i el margall d'estos dos últims, que resulta grosser i vulgar als oïts valencians, és recurrent en uns atres autors dels sigles XVII i XVIII. La realitat és que molts valencians, pecant de chovinisme, seguixen pensant allò de que la nostra llengua és “més dolça que la mel”,19 a l'hora que rebugen per “malsonant” la catalana; fet que, més allà del prejuí sociollingüístic, eixemplifica l’autoestima dels parlants en l’idioma propi i la seua consciència no dialectal. Un eixemple més sobre el margall que no té el valencià és el que nos oferix Joan Batiste Ballester en Ramellet del Bateig de 1667 a on diu: "Que sia la lengua valenciana millor que totes les de Europa, en aprés de la lengua Sancta..." o "Parlavas lo valencià lenguage en Proença, tota la Guiana y França gòtica, y ara en Catalunya, Regne de Valéncia, Mallorca y Ivisa. Pero als mes els queda al pronunciarla cert margall que nol tenim los desta Ciutat.”20 Per últim, Carles Ros, en Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano (1734), encara que es fa també resò de la tradició “llemosinista” dels seus predecessors, torna a enllaçar en les teories d’Eiximenis sobre l’orige “mixturat” del nostre idioma: 19

El valencià Tomàs Vilarroya en la seua obra Cançó de 1841 ya es referia al valencià d'esta manera: “en la dolça llengua de mos avis / més dolça que la mel”. Clar està que als catalans també els sona dolç el català i més tart Jacint Verdaguer escriuria: “ ¡Oh llengua catalana / mès dolça que la mel / la llengua que't profana / te fa tornar de fel”.

20

Miguel de Cervantes en Los trabajos de Persiles y Segismunda de 1617 mostra que per als oïts castellans el valencià també és una “graciosa lengua... dulce y agradable”. Estes són les paraules que posa en boca d'u dels seus personages: "...principalmente les alabaron la hermosura de las mujeres de Valencia y su extremada limpieza y graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable".

-16-

“La lengua Valenciana tiene vocablos Arabigos, Goticos, Griegos, Hebreos, Latinos, y de las demas Naciones que vinieron à España, y à Valencia; pues antes de la Conquista, por el Rey Don Jayme, se hablaron en esta Ciudad muchas de las referidas Lenguas tambien, segun los que la dominavan; como la Griega, Romana, Goda, Africana, etc. Quando el Cid la conquistò, vinieron con él Castellanos, y Aragoneses; y no hay duda que se hablarìa entonces la lengua Castellana antigua, tambien con aquellas vozes que en el numero 2. tengo citadas, por ser las que en aquel tiempo se practicavan; y aviendose formado la lengua Valenciana de todas las sobredichas, los Estrangeros la hazen la objeccion de nombrarla lengua Mixta, pareciendoles con ella apocarla; pero essos lunares no la afean, antes la sirven de hermosura [...].” Y si en su origen, quando se llamò Limosina, fue algo grossera, despues que tomò el de Valenciana, con los primores en que se vè, aunque mixta, es blason que, entre otros, tiene por excelencia, pues de su fundacion, ò descendencia, dexò la grosserìa, y terminos mal sonantes, que llamamos los Valencianos margall, passando à ser tan gentil, y gallarda, como se ve en este Epitome de sus grandezas. Y aunque despues, en nombre de Valenciana, sea, ò estè mas adornada de muchas vozes, que en el de Limosina estuvo, no es querer dezir que entonces fuera ruìn, porque à no tener èsta el aparato que tenía, nunca huviera llegado à la lindeza en que se ve la Valenciana. En estos i uns atres testimonis constatem que la realitat de l’història llingüística valenciana, vista en conjunt, demostra que el valencià és, des del sigle XV i fins a les últimes décades del sigle XVII, un idioma subjecte a una activa evolució, la qual desemboca, no en la modificació aïllada de certs aspectes de la llengua, sino en una estructura coherent i clarament caracterisada que la dota d’un caràcter orgànic, resultat d’un conjunt de transformacions harmòniques relacionades entre sí. Una estructura íntimament lligada a una denominació privativa (“llengua valenciana”) que l’identifica inequívocament. Esta evolució, ademés, afecta tant al valencià lliterari com al coloquial i administratiu.21 És esta raó d’història interna de la llengua i no a soles l’esplendor social i cultural del Regne de Valéncia en el sigle XV la que explica la consciència llingüística autònoma dels valenciaparlants en general, i en particular dels escritors clàssics, al calificar la llengua de les seues obres lliteràries com a valenciana. Esta transformació diacrònica otorga al valencià un espai propi i definit en el conjunt de les llengües romàniques. Pero sent real la diferenciació lèxica i fonètica del valencià respecte a les atres llengües del seu diasistema, no es troba la seua singularitat llingüística únicament en 21

Peñarroja Torrejón, L., “Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch”, Literatura Valenciana del segle XV. Joanot Martorell i Sor Isabel de Villena, Valéncia, Consell Valencià de Cultura, 1991, pàg. 65, apud M. À. Lledó, Fonaments científics de la llengua valenciana.

-17-

el lèxic i la fonètica; lo realment important i que estos antics autors no sabien explicar és que el valencià també té una morfologia verbal i nominal, aixina com una sintaxis pròpies i diferents, no solament dels atres idiomes romànics sino també del català i les atres llengües del diasistema, lo qual justificava la necessitat de tindre una gramàtica en una ortologia, fonologia i prosòdia, morfologia i sintaxis pròpies, aixina com una ortografia pròpia i diferenciada, puix l'ortografia es basa en la fonologia i la valenciana és específica i distintiva. Per este motiu, des de ben antic apareixen numeroses obres lexicogràfiques i gramaticals especialment referides a la llengua valenciana. Finalment, la recuperació del seu us cult i lliterari en la Renaixença provocarà que numerosos escritors advoquen per establir i unificar, de modo definitiu, un model lliterari pròpiament valencià i apte per a tots els usos de l’idioma. Açò donarà lloc a les obres filològiques de Nebot i Pérez, Fullana i uns atres, que són germen de l’actual normativa valenciana de la RACV. Aixina, veem que la percepció autònoma del valencià per part dels seus parlants és un fet històric, estructural i social fonamentat, que té el seu just reflex llegal des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia valencià en 1982. Per tots els motius aduïts, la seua única consideració possible és la de llengua. La frontera entre el valencià i el català, per tant, és la frontera entre els respectius àmbits socials d’us de dos models idiomàtics diferents, percebuts a nivell social i històric, de manera tàcita i informal, a banda i banda de la frontera, com a respectius models ideals per a les llengües pròpies. En el concepte modern del terme, parlem d’unes variants estàndarts que funcionen a l’hora com a varietats prestigioses dels idiomes respectius i com a marca idiomàtica identitària del respectiu poble al qual se pertany. Tal com descriu Hudson,22 la condició de llengua d’una varietat llingüística ve determinada, precisament, pel “prestigi” de la varietat en qüestió, de tal forma que si dos varietats, per molt pròximes que siguen, han constituït dos estàndarts propis diferents i ben caracterisats, han de ser considerades llengües diferents. Este és també el concepte de Ausbausprache, o llengua per elaboració, fixat pel llingüiste alemà Heinz Kloss:23 a pesar de tindre fortes afinitats estructurals en unes atres varietats llingüístiques de l’entorn, una Ausbausprache és considerada una llengua que funciona de manera autònoma, gràcies a una codificació independent de la de les atres varietats, motivada per la consciència sociollingüística dels parlants i una particular història llingüística, que es superpon a un continu dialectal preexistent. Per eixemple: el gallec respecte del portugués, el macedoni respecte del búlgar, 22 23

Op. cit., pàgs. 35-36.

Concretament, en l’artícul “Abstand languages and Ausbau languages” aparegut en la revista Anthropological Linguistics (1967).

-18-

l’holandés respecte de l’alemà,24 les llengües escandinaves entre sí,25 i, òbviament, el valencià respecte del català. En el nostre cas, parlen valencià aquells pobles que tenen la convicció secular, científicament constatable, de parlar-lo, i que simultàneament reclamen, moguts per la pròpia consciència no dialectal, la construcció d’un model llingüístic oral i escrit diferenciat, percebut i caracterisat com a clarament valencià, que eleva a norma idiomàtica lo que és norma d’us general en el valencià viu. Una frontera que, encara hui, a pesar dels intents d’anexió llingüística del valencià per part del català, s’establix sociollingüísticament en el riu de la Sénia, i que l’Atlas Llingüístic de la Península Ibèrica (ALPI) donava com a clara i diàfana en els anys trenta del sigle passat: en aquella ocasió, tots els entrevistats de comarques valenciaparlants, de Vinaròs fins a Guardamar, afirmaren unitàriament i sense lloc al dubte que parlaven valencià, i no una atra llengua.26 Esta percepció autònoma troba la 24

Respecte al cas alemà-neerlandés, el filòlec mallorquí Gabriel Bibiloni diu: Sense els estàndards alemany i neerlandès són impensables les comunitats lingüístiques alemanya i neerlandesa, entre altres raons perquè els parlars nord-alemanys (Niederdeutsch o baixalemany) formen amb els neerlandesos un bloc més compacte que amb els sud-alemanys (Hochdeutsch o altalemany). Amb una altra història, perfectament hi podria haver una llengua al sud d’aquest conjunt i una altra al nord que inclogués l’actual neerlandès; o podria haver-hi, fins i tot, diverses llengües allà on ara hi ha una sola llengua alemanya. (Llengua estàndard i variació lingüística, pàg. 24, ed. 3 i 4, Valéncia C.-Barcelona, 1998).

25

Henriette Walter, professora emèrita en l’Universitat de Haute-Bretagne i directora del Laboratori de Fonologia en la Sorbona de París, afirma: Los extranjeros siempre se quedan fascinados cuando comprueban la facilidad con la que un danés, un noruego y un sueco pueden mantener una conversación entre ellos, cada uno en su propia lengua, sin la ayuda de un intérprete. Y se preguntan por qué no son consideradas como variantes lingüísticas de un escandinavo común que, por otra parte, permaneció indiferenciado hasta el siglo IX. Pero eso supondría no tener en cuenta otras consideraciones sociales y políticas que, por una parte, han definido para cada una de ellas unas normas de escritura y de pronunciación y, por otra, contribuyen desde hace siglos a que los usuarios tengan el sentimiento de que su lengua es algo que les pertenece específicamente. L’analogia en el cas valencià, de nou, és evident. (La aventura de las lenguas en Occidente, ed. Espasa Calpe. Madrit, 1998). 26

La doctora Antje Voss explica en la seua obra Das Valencianische zwischen Autonomie und Assimilation (Peter Lang, pàg. 13) cóm decidí consagrar la seua tesis doctoral a l’anàlisis de la categoria llingüística del valencià com a conseqüència d’una estància en terres valencianes en la que comprovà, sorpresa, que els valencians afirmaven parlar valencià i no català (apud M. À. Lledó, Fonaments científics de la llengua valenciana). Esta consciència llingüística ha aplegat a ser reconeguda per la pròpia èlit cultural que defén la subordinació del valencià al català. Dia Lluís Revest: “La denominació llengua valenciana o valencià viu exclusivament per tota l’extensió de les terres on es parla eixa llengua dins del nostre Regne, els fills de la qual, llevant molt poques excepcions, bé que s’admiren si els digueren que parlen català” (apud López Verdejo, V., La filosofia llingüistica de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner, Valéncia, Real Acadèmia de Cultura Valenciana, 2001, pàg. 45).

-19-

seua expressió en l’estàndart normatiu de la RACV, entitat que l’ha dotat, entre uns atres instruments, de gramàtica, diccionaris i estàndart oral propis. El cas de les llengües valenciana i catalana és, per tant, perfectament comparable al del gallec i el portugués: el cas més pròxim de tots els existents. La pertinença de diferents llengües a continus dialectals interrelacionats, que poden presentar una série d’elements genètics comuns, mútua inteligibilitat o traces llingüístiques afins, no impedix que cada llengua seguixca el seu propi curs en la codificació i normalisació llingüística com a mostra de la llegítima personalitat privativa de cada comunitat idiomàtica, íntimament lligada a la consciència de la pròpia identitat diferenciada. Tot això sense perjuí de senyalar que la pretesa plena inteligibilitat del català – especialment, de les variants orientals– o del mallorquí per part dels valenciaparlants és, sobretot a nivell oral, manifestament matisable.

2. Criteris, fonts i propòsit de la gramàtica Marcar les fronteres llingüístiques indicades adés resulta fonamental per a seleccionar les variants vernaculars que han de servir de base per a la creació de la llengua estàndart valenciana: per a la creació d’eixe model unificat i de prestigi que requerix tota llengua moderna i de cultura, i que duem décades construint. El nostre primer objectiu en esta gramàtica era, per tant, descriure la realitat llingüística valenciana tal com és, sense deixar de marcar una norma a seguir davant de certes vacilacions, variants o diferents formes locals, dialectals o tradicionalment considerades com a vulgars. Unes variants que en uns casos, en el propòsit de forjar eixa variant de prestigi, unificada i clarament caracterisada com a valenciana, convé generalisar en un model de llengua estàndart, i que en uns atres és millor restringir als àmbits geogràfics a on són naturals, o als nivells del llenguage coloquial, informal o familiar, o be al formal o molt formal, segons la situació comunicativa. Per a decidir estos criteris –faena no senzilla–, s’ha tengut en conte, com en obres anàlogues anteriors: - la diferent extensió geogràfica actual de cada solució idiomàtica; - els usos de la llengua de la nostra lliteratura clàssica27 i la llengua antiga prelliterària dels documents més antics28; 27

Poques llengües romàniques conten en la documentació que té el valencià per ser la llengua oficial d'un Estat independent, el Regne de Valéncia, durant vora cinccents anys, i poques tenen una lliteratura clàssica tan quantiosa i de calitat en prestigi internacional.

-20-

- els usos d’époques més modernes (sigles XVI a XIX), que són els que acaben de conformar la fisonomia pròpia de la llengua valenciana en tota sa riquea i que constituïxen el principal model de referència per a la llengua actual; - aixina com l'us que de la llengua venen fent contemporàneament els escritors que, a nivell lliterari o formal,29 utilisen un model de llengua fidel en la realitat llingüística valenciana; evitant tant influències alienes i innecessàries produïdes pel contacte en unes atres llengües,30 com formes artificioses. En definitiva, s’han alçat a la categoria de norma els usos generals en valencià adés nomenats i les formes genuïnes valencianes, que caracterisen al nostre idioma i el singularisen tant en la seua família llingüística com en el conjunt de les llengües romàniques. Fent normal, en la gramàtica i en la normativa, lo que és normal a nivell general en el domini llingüístic valencià, a través d’un model que jerarquisa de manera equilibrada les solucions dels grans blocs dialectals del valencià en els escassos casos en que poden aparéixer diferències. En este sentit, podem distinguir en valencià tres variants o dialectes sense massa divergències (ya que una de les característiques del valencià, comparat en unes atres llengües romàniques, és la seua notable uniformitat); estos són: el valencià central (que més o manco comprén les comarques de l'Horta de Valéncia, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, part de la Plana Baixa i pel sur s'estén per la Ribera fins al riu Xúquer); el valencià septentrional (s'estén de la Plana Baixa cara al nort), que inclou el valencià del Maestrat, varietat de transició cap al català; i el valencià meridional (del riu Xúquer cara al sur) que inclou el valencià alacantí, en certes característiques pròpies. Esta és la terminologia que usarem en la present obra.31 28

Tant per a descartar possibles barbarismes com per a documentar formes i usos havem acodit a texts antics no lliteraris del sigle XIII i XIV com ara: Llibre del Repartiment (1257), Llibre de la Cort de Justícia d'Alcoy (1263), Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina (1269, 1275, 1277...), Llibre de la Cort de Justícia de Valéncia (1280, 1283...), Llibre d'establiments i ordenacions de la ciutat de Valéncia (1296), Furs de Valéncia (1329), Ordinacions de Pere el Cerimoniós (1344), Llibre dels feits del rei En Jaume (1380)... 29

Com hui alguns escritors valencians participen en el procés d'anexió al català, acceptant els usos ortogràfics, lèxics i gramaticals convergents en ell (model normatiu adoptat per la Acadèmia Valenciana de la Llengua), la present gramàtica no pren ad estos escritors com a referent cult o model a seguir, sino a tots aquells que venen utilisant un model de llengua fidel en la realitat llingüística valenciana, agrupats, la majoria d'ells, en la Associació d'Escritors en Llengua Valenciana, puix són ells qui reflectixen en els seus escrits els usos generals, cults i genuïns valencians. 30

A banda de les llengües que per proximitat geogràfica entren en contacte en el valencià, hui una llengua internacional com l'anglés també s'ha de tindre en conte com a adstrat en les llengües romàniques, a on la seua influència escomença a notar-se.

31

Sobre esta qüestió seguim com a referència l'obra de Manuel Gimeno Juan. Introducció a la dialectologia: els dialectes valencians. Lo Rat Penat, Valéncia, 1996.

-21-

Per fortuna, l'intensa comunicació i intercanvi entre comarques valencianes, actuant la ciutat de Valéncia com a centre geogràfic del territori i també com a centre neuràlgic a nivell econòmic, polític i cultural, ha fet que el valencià no es fraccionara en dialectes essencialment diferents, i que existixca un “valencià general” que tots practiquem o podem practicar i en el que tots nos identifiquem, a pesar de les peculiaritats comarcals o regionals hui ben conegudes per tots els parlants. Açò fa que la majoria de valencians sigam conscients de lo que és comú a tots i lo que és dialectal o considerat com a vulgar, i la normativa llingüística no pot anar contra esta consciència colectiva. El nostre procedir supon, per tant, un respecte i un reconeiximent als nostres majors i a tots aquells valencians que nos han precedit, que han mantengut la llengua viva durant sigles i han anat fent-la evolucionar, com tota llengua viva.32 El resultat, creem, és un model de llengua digne i real, en el qual, si deixem a banda apriorismes i tendenciositats, nos identifiquem tots els valenciaparlants. No és un model nou a assimilar o a deprendre, sino el reflex de lo que, en gran mida, ya practiquem dia a dia els parlants en la nostra vida quotidiana. Se tracta d'un model ya consolidat pels valencians, puix la llengua és per definició un sistema de signes convencional, i els valencians ya havem convengut en parlar d'esta manera; ara només se tractava de descriure este modo de parlar i les seues normes gramaticals. Des d'un punt de vista metodològic havem tengut en conte aportacions d'orientacions diverses (estructuralistes, generativistes...). Havem parat especial atenció a l'hora d'entendre el funcionament general dels fenòmens llingüístics a l'enfocament cognitiu i, en particular, a l'orientació que propon Ángel López García,33 pero intentant despullar la nostra gramàtica de la càrrega terminològica especialisada que comporten les diferents escoles llingüístiques. Senyalàvem adés que l'abisme fonètic existent entre el valencià i el català (entenent com a tal la seua variant oriental, sobre la que s'ha construït el català modern estàndart, i que s'escampa progressivament per tota Catalunya, substituint al català 32

Un model idiomàtic que condene formes absolutament generals com aixina, tildant-les de coloquials; que considere vulgar l'emmudiment de la -d- en les terminacions -ada, -ades i obligue a pronunciar-la en formes com vesprada / vesprades; que margine el plural hòmens, dient que és arcaic i introduint la forma forastera “homes”; que califique d'incorrecte l'us de la preposició a davant de complement directe en te presente a Batiste, proponent “et presente Baptista”, que fomente la confusió empobridora i antigramatical entre l’artícul definit el en el que passa i el neutre lo en lo que passa, o grafie la terminació valenciana -isar a la catalana -itzar, per posar uns pocs eixemples, és un model inacceptable que mai assumirà el parlant, que el fa gastar esforços inútils en l’adquisició d’una normativa inapropiada per a l’idioma i que és, de bestreta, un model fracassat, que condena a tots els valenciaparlants a una diglòssia colectiva i, a llarc determini, a la doble mort de la llengua valenciana, per substitució a mans del castellà i per anexió a mans del català. 33

A. López García: Fundamentos de Lingüística Perceptiva, Madrit, Gredos, 1989; Gramática del español, volums 1, 2 i 3, Madrit, Arco, 1994-1998; "L'adverbi", dins de Gramàtica descriptiva catalana, Barcelona, Empúries, 2002.

-22-

occidental, més pròxim al valencià); aixina com també tot el lèxic valencià diferencial, serien dos criteris suficients per a reivindicar, des d’àmbits purament llingüístics, la nostra secular independència idiomàtica respecte del català i de les atres llengües germanes de la familia idiomàtica occitanorromànica. Hi ha, no obstant, molts atres aspectes que els parlants perceben, pero que no saben definir més allà dels conceptes “vocabulari” o “accent”, i que constituïxen la columna vertebral de la llengua valenciana. És per això que esta nova gramàtica vol evidenciar, no solament la fonètica valenciana –perfectament fixada des de fa décades a través de les normes ortogràfiques de la RACV, popularment conegudes com “d’El Puig” –, o el lèxic valencià –ya existixen diccionaris que l’arrepleguen i fixen–, sino també la seua morfologia i la seua sintaxis; no com unes simples variants d'una atra llengua superior, sino com a fets llingüístics característics de la llengua valenciana com a sistema idiomàtic propi i independent.34 Plasmar la realitat i la singularitat del valencià era, puix, u dels objectius principals a l'hora de fer esta gramàtica; i en esta direcció fa sigles que es venen donant alguns passos. No és el moment ni el lloc per a ser exhaustius; mostres importantíssimes d'açò són ya els treballs de Carles Ros en el sigle XVIII, en obres com el Tratat de adages y refranys valencians, i practica pera escriure ab perfecció la lengua valenciana de 1736. Ros, que publicà en 1739 el Breve Diccionario ValencianoCastellano i en 1764 el Diccionario Valenciano-Castellano, exponia ben clara quina era la seua intenció en el títul del seu tractat, a pesar d'escriure'l pocs anys més tart de l'abolició dels Furs del Regne de Valéncia en 1707, la qual, entre molts atres efectes, apartà al valencià dels usos oficials i administratius. Més recents són les obres de Josep Nebot i Pérez, com els Apuntes para una Gramática valenciana popular de 1894 i el seu Tratado de ortografía valenciana clásica de 1910, en la filosofia llingüística de les quals nos reafirmem. El llingüiste vilarrealenc, si be parlava a soles d'ortografia, deixava ben clara la seua postura llingüística, que nosatros compartim, en estes paraules: “la ortografía valenciana legítima está hace ya siglos tan distanciada de la catalana como de la castellana, y si bien es cierto que tiene mucho en común con una y otra, no debe en manera alguna confundirse con ninguna de las dos, cuidando de mantener su autonomía y su carácter propio”. I afig: "los valencianos tenemos ya de antiguo nuestra lengua escrita propia y especial, y no se comprende siendo la cosa tan clara, que vayan los escritores valencianos dando tumbos y resbalones; unos echándose francamente en brazos de 34

Quan parlem de l'independència del valencià o la llengua valenciana, no estem negant la seua relació en el seu diasistema; estem proclamant el dret a tindre ortografia i gramàtica pròpies (açò és, un model llingüístic clarament caracterisat), com les tenen el català o l'occità, i com succeïx dins d'uns atres diasistemes, com ara el gallec i el portugués.

-23-

la Academia Española y aceptando para el valenciano las reglas ortográficas dictadas por ésta para el castellano; y otros haciendo algo mucho peor: adoptando en sus escritos no ya la ortografía, sino hasta la analogía y la sintaxis catalana, jurando, no obstante, y perjurando que escriben en valenciano puro y castizo". Pero el nostre més directe antecessor, des d'un punt de vista gramatical, és el filòlec Lluís Fullana i Mira. Quan en 1915 la Diputació Provincial de Valéncia creà el Centre de Cultura Valenciana, actual Real Acadèmia de Cultura Valenciana, el primer encàrrec que se li feu a l'institució fon l'elaboració d'una gramàtica de la llengua valenciana, i esta li encomanà al sabi de Benimarfull la seua redacció; un filòlec prestigiós que ya havia publicat, entre uns atres treballs, les Normes Ortogràfiques consensuades en 1914 per un gran número d’escritors en Lo Rat Penat. La publicació en 1915 de la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana de Fullana és el primer estudi científic que veu la llum en esta real institució, i l'obra que podem considerar antecessora de la que hui presentem, ya que esta, com aquella, és una gramàtica acadèmica. La diferència està en que la gramàtica de Fullana, sent institucional, era una obra d'autor i esta és el resultat de l'investigació, treball i debat dels membres de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV.35 Ademés, la present gramàtica fon presentada a la Junta General de la RACV el 27 de novembre de 2014 per al seu coneiximent i estudi per part de tots els acadèmics, i aprovada en la Junta General del 18 de decembre del mateix any; tractant-se, per tant, d’una obra acadèmica assumida per l'institució i els seus membres. No volem deixar de recordar ací algunes de les paraules que en ella dirigix l'autor a Teodor Llorente Falcó, Director del Centre de Cultura Valenciana: “No foren pòques les dificultats que tinguérem que véncer per tractarse d'escriure la primera Gramática d'esta Llengua. Per este motiu, no creem haver fet una tasca perfecta, ni molt menys, pero será un ensaig que podrá servir de base, fetes les degudes esmenes, a una Gramática completa que deurá publicarse en temps no llunyá, pera que puga satisfer les necessitats de nòstres escritors”. Algú podria pensar que des de que Fullana escrigué estes paraules han passat cent anys en blanc; res més llunt de la veritat. Uns atres gramàtics, llingüistes i estudiosos han elaborat no solament gramàtiques valencianes sino molts atres treballs sobre diversos aspectes de la llengua valenciana, la majoria d'ells sent acadèmics o membres agregats colaboradors de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes d'esta institució o vinculats en ella i sempre tenint com a referent la gramàtica de Fullana. 35

Seria injust oblidar ací la participació en la redacció d'esta gramàtica de destacats membres de Lo Rat Penat o de la Associació d'Escritors en Llengua Valenciana, que també formen part de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV. És per açò que els estudis i debats sobre la gramàtica han tengut lloc en les sèus de les tres institucions.

-24-

Aquella primera gramàtica valenciana36 també ha segut la nostra base a l'hora d'elaborar la present gramàtica acadèmica, si be, seguint les pròpies indicacions de l'autor, aquella ha segut esmenada i completada tenint en conte les moltes aportacions que, en matèria llingüística i gramatical, s'han fet durant estos cent últims anys. En este quefer mai havem estat a soles; gràcies a Fullana i ad estos treballs no ha calgut escomençar ex novo. Al contrari de lo que li passà a Fullana, per a nosatres han segut poques les dificultats que hem hagut de véncer. Estes obres, que durant temps han anat satisfent les necessitats dels usuaris, estudiosos, escritors, professors i alumnes, nos han aplanat el camí, sent moltes d'elles continuadores de la gramàtica de Fullana, per lo que han segut ben tengudes en conte a l'hora d'elaborar una gramàtica valenciana acadèmica com esta. 37 Aixina, en este llarc camí iniciat en époques anteriors, tenim, com a fites més recents, obres com En defensa de la llengua valenciana, de Miquel Adlert Noguerol, que fon detonant de l'actual procés de revalencianisació llingüística que duem a terme; el mestrage indiscutible d'autors com Xavier Casp, Josep Alminyana i Vallés o Joan Costa; i el de les importants obres gramaticals que ya es redactaren seguint les normes acordades per la RACV en 1979 i recolzades popularment en El Puig en 1981: com la Gramàtica normativa de la llengua valenciana de Josep Maria Guinot i Galan, o les obres i gramàtiques d’Antoni Fontelles, Laura Garcia Bru i Chimo Lanuza. Totes elles, per motius exclusivament econòmics, hagueren de publicar-se en son dia fòra de la RACV i a l'ampar d'una atra entitat centenària i senyera en l'us, l'estudi i l'ensenyança de l'idioma com és Lo Rat Penat, o en editorials compromeses com Del Sénia al Segura. De fet, l’edició de la present gramàtica torna a ser conjunta entre la RACV i Lo Rat Penat. 36

Existiren algunes obres precedents, pero no són gramàtiques específicament valencianes; es tracta de gramàtiques valenciano-llatines, com la de Bernat Vilanova publicada en Valéncia en 1500 i dedicada a Joan Esteve, autor del Liber elegantiarum –una obra a mitan camí entre el diccionari i la gramàtica–, una atra gramàtica valenciano-llatina és la de l'alcoyà Andreu Sempere, de la que es feren més de quaranta edicions des del sigle XVI al XIX o la de l'almenarenc Miquel Ferrer de 1572. No oblidem l'obra que el valencià Jeroni Burgués edità en Barcelona en 1586 sobre flexió verbal titulada Taula sumaria de tota Art de la conjugació... 37

S'han tengut en conte treballs que tracten algun aspecte del valencià, be siguen d'autors partidaris d'una llengua valenciana independent o d'aquells que defenen la seua anexió al català. Treballs sobre la flexió verbal valenciana com els de Renat i Ferris, G., Puig, R., Fontelles, A. o Àrias Burdeos, J.A. Gramàtiques com la de Nebot i Pérez, J., Sanchis Guarner, M., Salvador, C., Guinot i Galán, J. Mª, les de Fontelles, A., Garcia Bru, L. i Lanuza, J., la del Institut d'Estudis Valencians o la de la Acadèmia Valenciana de la Llengua. Treballs sobre fonètica, fonologia i diversos aspectes llingüístics com els de Revest i Corzo, Ll., Adlert Noguerol, M., Boronat Gisbert, J., Cremades Marco, F., Miedes Bisbal, E., Costa Català, J., Ruiz Negre, A., Colomina, J., Casanova, E., López Verdejo, V. i molts més, això sí, sempre seguint un criteri selectiu d'estricta valencianitat llingüística.

-25-

Precisament eixe material llingüístic compost per ortografies, gramàtiques, flexions verbals... junt a l'immens i secular material lexicogràfic valencià,38 evidencia, per un costat, la consciència llingüística valenciana –el valencià és una llengua i és la llengua pròpia dels valencians–39 i per l’atre, la no acceptació d'ingerències en esta matèria;40 aixina com la voluntat, viva fins a hui, que els valencians tenim de mantindre la nostra llengua com a instrument viu de comunicació, com a senya màxima de la nostra identitat com a poble, i de conservar-la diferenciada de les atres llengües romàniques, per molt pròximes, germanes o paregudes que siguen a la nostra. I és precisament el marc jurídic actual –l'Estatut d'Autonomia en el seu artícul sext diu que “l'idioma valencià és l'oficial en la Comunitat Valenciana...”– el que nos dona la major força moral per a compondre esta gramàtica. 38

La lexicografia valenciana no únicament és pionera entre les llengües romàniques, sino una de les més fructíferes. Des del Llibre de concordances de Jacme March de 1371 fins al Diccionari General de la Llengua Valenciana, de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana de 2010, molts són els diccionaris, vocabularis i glossaris valencians que han vist la llum, entre els més destacats el Liber elegantiarum de Joan Esteve de 1489 (se publicà en Venècia en 1489, pero és una obra de 1472, com consta en la dedicatòria d'Esteve a Ferran Torrella, sent aixina anterior no a soles al Universal Vocabulario d'Alonso de Palencia de 1490, sino també al Lexicón de Nebrija de 1492 i al Vocabulaire de Loys Garbin de 1487), els glossaris bilingües valencià-llatí del sigle XVII de Gaspar Gil Polo i Josep Lop o el de Joan Vicent d'Exulve, en el XVIII els diccionaris de Carles Ros i els de Manuel Joaquim Sanelo, Justo Pastor Fuster, Josep Mª Cabrera, Miquel Rosanes o Luis Lamarca, en el XIX les obres lexicogràfiques renaixentistes de Josep Escrig i Martínez i Constantí Llombart o Joaquim Martí Gadea i ya en el sigle XX Fullana. La producció de diccionaris i vocabularis valencians durant el sigle XX i XXI és tan extensa que ací nos és impossible relatar-la. 39

M. Sanchis Guarner aixina ho expressava en La llengua dels valencians de 1933: “ La llengua dels valencians és el valencià. Som valencians i el nostre idioma és el valencià. Qui renuncia a sa llengua renuncia a sa pàtria i el qui renega de la seua pàtria és com el qui renega de la seua mare..." 40

El filòlec valencià M. Sanchis Guarner, sent partidari de l’anexió del valencià al català pero respectant les formes valencianes –com se deduïx de la seua Gramàtica Valenciana de 1950– coneixia ben be la consciència llingüística dels valencians quan afirma en el seu llibre La llengua dels valencians lo següent: “El sentiment de personalitat regional que sempre havem tingut els valencians, impedia l'acceptació global de la doctrina gramatical catalana unificada i modernitzada per Fabra. Els valencians hauríem rebutjat considerant-lo una intolerable imposició, tant el sistema gramatical fabrista com qualsevol altre que es titulàs català, si no feia concessions demostratives de respecte a les particularitats regionals valencianes. El procés unificatiu, perquè fos viable, calia promoure'l des de dins, havia de ser iniciativa dels propis valencians”. Pero per a fer-ho des de dins s'havien de comprar voluntats; bona mostra és que des de 1978 Acció Cultural del País Valencià, associació que promou l'anexió llingüística i cultural del valencià i lo valencià a la llengua i cultura catalanes és l'entitat valenciana més subvencionada per la Generalitat de Catalunya, i no és l'única, en sifres millonàries. De fet, la Generalitat, només en 2014 destinà 1,1 millons d'euros a la promoció del català en Valéncia i pagà els 715.411,43 euros de l'hipoteca de la sèu d'Acció Cultural de PV en Valéncia. (Alberto Caparrós. ABC. C. Valenciana. 12-02-2014).

-26-

3. Una nova gramàtica per al futur La consideració del valencià com a idioma autònom i l’adopció de l’estàndart independent promogut per la RACV (àmpliament acceptat per milers d’usuaris i una notable nòmina d’escritors), que el dota de tots els instruments per al seu us cult, constituïx un requisit indispensable per a la recuperació de la llengua i l’extensió ineludible del seu us social.41 Ponsoda i Segura42 reconeixen que l’assimilació de l’estàndart català impost en terres valencianes des de 1983 és més profunda entre els castellaparlants que entre els propis valenciaparlants: prova inequívoca de la falta d’identificació dels valencians en la mixtura valenciana-catalana imposta pels poders públics. El mateix estudi posa de manifest un significatiu rebuig per part de la població valenciana, principalment de la femenina, respecte a un estàndart català en el que no es sent identificada. Redon43 remarca la necessitat d’un estàndart pròpiament valencià que favorixca l’identificació afectiva en ell, la seua acceptació i, com a conseqüència, l’extensió del seu us social.44 41

Despuix de trentadós anys d’aplicació d’un model normatiu anexioniste la realitat és crua: la competència en llectura i especialment en escritura dels valencians és significativament inferior a la dels parlants d’unes atres llengües peninsulars, i la baixada de l’us real de l’idioma és inquietant: l’us oral predominant del valencià en els amics, per eixemple, ha baixat d’un 44% en 1985 (pràcticament igualat en el del castellà) a un 32% en 2004, mentres l’us predominant del castellà ha pujat d’un 45% en 1985 a un 51% en 2004. Mentres un 48,5% de les persones majors usen prioritàriament el valencià en la llar, este percentage descendix a mida que nos movem a edats menors, fins a aplegar a només un 29% entre la franja d’edat més jove (segons l’enquesta sobre la situació social del valencià, patrocinada per la AVL en 2004, apud Ò. Rueda, ¿Té futur la normativa de l’idioma valencià? Valéncia, Mosseguello, 2014, pàgs. 128-137). 42

Ponsoda, J. J. i Segura, C., “Una alternativa tripartida: la varietat tradicional, la varietat estàndard catalana o la varietat estàndard espanyola”, Caplletra, 21 (1996), Valéncia, Universitat de Valéncia, pàgs. 47-93, apud M. À. Lledó, “The Independent Standardization of Valencian: From Official Use to Underground Resistance”, en Joshua Fishman i Ofelia García (editors), Handbook of Language and Ethnic Identity: The Success-Failure Continuum in Language and Ethnic Identity Efforts, Nova York-Òxfort, Oxford University Press, pàgines 336-348. 43

Redon, A., “Una experiencia de billingüisme educatiu: Valencia 1982-2002”, Revista de Filologia Valenciana, 10 (2003), pàgs. 143-166, apud M. À. Lledó, Fonaments científics de la llengua valenciana. 44

Són comuns els casos de castellaparlants que superen els exàmens de la Junta Qualificadora de Valencià, que seguix l’estàndart alié català, sense tindre una competència satisfactòria en l’idioma, i de valenciaparlants que els suspenen o només en molta dificultat conseguixen superar-los. És un fet incontestable que els chiquets valenciaparlants quan ixen de classe continuen parlant en un model de llengua valenciana molt lluntà dels models artificials catalans que els han impost durant la jornada escolar. D’esta manera, tan sols se favorix un divorç entre el valencià coloquial i el cult, dificultant la superació de la diglòssia en el castellà i afegint-ne una nova, esta volta respecte del català, puix el

-27-

La situació es veu agreujada pel fet de que l’estàndart català dissenyat per a Valéncia respon a un model unitariste orientat a suplantar el lèxic i les formes patrimonials valencianes per les catalanes. Aixina, per eixemple, en substitució del castellanisme fresa no es propon la forma patrimonial valenciana fraula, sino la catalana maduixa. Igualment, se promou l’us de les formes arcaiques reforçades dels demostratius aquest, aqueix en conte de les formes patrimonials este i eixe, més pròximes al llatí, i reflex de l’influix humaniste en la llengua valenciana del sigle XV. Tractar d’impondre els demostratius reforçats, oblidats per uns atres idiomes pròxims fa sigles, és tan absurt com si es pretenguera impondre en el castellà o el portugués les formes arcaiques aqueste, aquese. Un atre eixemple ben clar el constituïx l’imposició del topònim València escrit en e oberta, d’acort en la pronunciació catalana, en conte d’en e tancada com se pronuncia en tot el Regne de Valéncia. Més preocupant encara és el fet de que dita llínea d’estandardisació assimilacionista es presenta com l’única possible per als que pretenen l’anexió del valencià al català. Estos autors no contemplen ni poden acceptar un atre estàndart que siga més respectuós en el valencià, perque, a causa de la consciència llingüística autònoma valenciana, això cristalisaria inevitablement en el model propi i independent valencià promogut per la RACV que pretenen evitar siga com siga, per motius exclusivament ideològics.45 La realitat és que les concessions inicials a les formes patrimonials valencianes, necessàries per a suavisar el rebuig de l’imposició del català en Valéncia, han anat desapareixent, en la pràctica diària –en els usos administratius, en tots els nivells de l’ensenyança, en internet, en el mateix model llingüístic usat per la majoria d’editorials valencianes–, en favor d’un estàndart cada volta més orientat a l’assimilació i suplantació del valencià per part del català. Pero la recuperació social del valencià requerix un estàndart autònom i independent, clarament caracterisat, prescriptiu i no optatiu, d’acort en la consciència llingüística valenciana. De fet, a pesar de l’imposició de la normativa catalana en les escoles des

model normatiu oficial, en la pràctica, s’ha convertit en un sociolecte usat només en certs rogles de la comunitat educativa i alguns sectors polítics. Diu Polanco: “Al marge d’una bella fórmula que satisfeia els inconvenients regionals, la mateixa proposta normativa de Sanchis Guarner –i la dels altres lingüistes que s’hi han pronunciat o dels gramàtics que han col·laborat en la codificació– va haver de limitar-se a assumir plenament les solucions del català literari en allò que ambdues variants, valenciana i catalana, no són vertaderament compatibles i, per tant, a fixar tan sols la morfologia i recomanar una pronunciació i un ús preferent dels lexemes regionals. Els anys guanyats per Catalunya impedien les vel·leïtats d’una codificació total des del País Valencià, prescindint del que ja era moneda corrent més enllà de l’Ebre, si no es volia córrer el risc d’una normativització independent, d’una secessió idiomàtica”. Polanco, L. B., “La normativa al País Valencià. Problemàtica i perspectives”, Problemàtica de la normativa del català (Actes de les primeres jornades d’estudi de la llengua normativa), Barcelona, PAM, pàg. 123 (apud M. À. Lledó, Fonaments científics de la llengua valenciana). 45

-28-

de 1983, l’estàndart independent de la RACV és encara usat per numerosos escritors, institucions públiques i privades, i per professors universitaris a l’impartir les seues classes en valencià. En dita normativa està publicada, per eixemple, la traducció al valencià del Nou Testament, aprovada per la Conferència Episcopal Espanyola. I segons el reconte realisat per Pau Giner en 200646 partint de les senyes oficials del Ministeri de Cultura, del total dels 5.679 títuls inscrits entre 1979 i 2005 en ISBN valencià, el 15% (858) foren publicats en normes de la RACV. Si descontem del total els llibres de text, uns 2.300, la normativa dels quals ve imposta per l’administració, la normativa de la RACV hauria segut triada en el 34% de les obres, a pesar de no ser hui oficial. Sense dubte, la normativa independent valenciana tindria una gran acceptació si es difonguera i promocionara com pertoca, i en tal cas l’identificació dels valenciaparlants en ella contribuiria sense dubte a recuperar l’us social de la llengua, i a superar definitivament l’històrica diglòssia en el castellà. Prova d’això és la gran manifestació celebrada en Valéncia en juny de 1997 reclamant l’oficialisació de la normativa de la RACV en la que participaren entre 70.000 ciutadans, segons fonts de la policia, i 500.000, segons les entitats convocants. Esta obra vol ser, per tant, una mostra més de la pervivència tenaç de la nostra llealtat llingüística, i de la voluntat encara majoritària entre els valencians de parlar un idioma propi i diferenciat: voluntat diferenciadora que va més allà de la llengua, perque com digué el poeta provençal Frederic Mistral, “qui té la llengua té la clau”.47 El major premi per a la comissió redactora d’esta gramàtica serà, precisament, que el nostre treball aporte arguments de pes als valenciaparlants conscients. Primer, per a que puguen descobrir visions alternatives a l’anexionisme oficial; segon, per a que puguen afirmar, convençuts i sense complexos, la seua pròpia personalitat idiomàtica; i tercer, per a que entre tots pogam contribuir a superar definitivament la secular anarquia normativa valenciana, i a forjar eixe necessari model llingüístic clarament valencià. Un model indiscutiblement valencià per a una llengua valenciana que, tart o pronte, en l’esforç i el treball de tots, serà definitivament reconeguda, a nivell estatal i internacional, com a subjecte idiomàtic independent. Un model que faça identificar-se al parlant en la seua llengua, que el faça sentir-se segur i orgullós d’usar-la, de conversar en ella, de transmetre-la a sos fills i a sos nets, 46 47

Pau Giner, La normativa pròpia valenciana. Estudi retrospectiu. Inèdit.

Unes paraules de l'historiador J. San Valero Aparisi resumixen este sentiment: “Si som lo que som, serem. Si som lo que són, no serem. I nosatres volem ser, ara i sempre, valencians”. No volem trencar els llaços que nos unixen a occitans, catalans, mallorquins... pero no podem acceptar que estos se convertixquen en cadenes, sobretot respecte a Catalunya.

-29-

de llegir-la i d’escriure-la, de mantindre-la sana i viva, en totes les seues característiques pròpies. Lligguen les pàgines de la gramàtica, investiguen en elles, analisen-les, estudien-les, pero, sobretot, parlen i escriguen en valencià, fent bon us d’esta normativa valenciana que des de fa décades venim construint. Eixa, i no atra, serà la nostra major força com a llengua de cultura. Si això conseguim, que no és poc, el nostre objectiu estarà complit.

Voro López Verdejo Director de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana

ORTOGRAFIA

-33-

1. L’ALFABET 1.1. L’ALFABET VALENCIÀ Se denomina alfabet o abecedari48 la série convencionalment ordenada de lletres usades per a representar gràficament una llengua. El seu us se descriu en apartats posteriors de la gramàtica. En valencià l’alfabet consta de les següents vintissís lletres, també denominades grafemes: Lletra Nom de la lletra Mayúscula

Minúscula

A

a

a

B

b

be o be alta

C

c

ce

D

d

de

E

e

e

F

f

ef (efe)

G

g

ge

H

h

hac49

I

i

i

J

j

jota

K

k

ka

L

l

el (ele)

M

m

em (eme)

N

n

en (ene)

O

o

o

48

Des d'época clàssica fins a hui també se li dona el nom de beceroles tant a l'alfabet com al primer llibre de llectura a on s'ensenya a llegir.

49

És el nom que li donen gramàtics com Carles Ros o José Mariano Ortiz. Jaume Roig fa rimar el nom de la lletra en “flac”: Si.l pols te flach, han lo per “h” (Espill). Donem preferència, per tant, al nom “hac” sobre el castellanisme “haig”, encara que este nom és també acceptable en registres manco formals.

-34-

Lletra Nom de la lletra Mayúscula

Minúscula

P

p

pe

Q

q

cu

R

r

er (erre)

S

s

es (esse)

T

t

te

U

u

u

V

v

ve o ve baixa

W

w

ve doble

X

x

eix o xe50

Y

y

i grega

Z

z

zeta

Recomanem els noms ef, el, em, en, er i es per a les lletres respectives f, l, m, n, r i s perque, ademés de representar els noms llatins originaris dels grafemes, són els propis de la tradició ortogràfica valenciana, segons fa patent, per eixemple, l’obra llingüística de Carles Ros. Les formes efe, ele, eme, ene, erre i esse són castellanismes naixcuts de l’adaptació de les formes llatines a la fonètica del castellà. Totalment inadmissibles són els noms *efa, ela, ema, ena, erra, essa divulgats per la normativa catalana, puix resulten de l’adaptació dels noms castellanisats a la pronunciació del català oriental; és dir, són una catalanisació d’una castellanisació.

1.2. ELS DÍGRAFS Ademés de les lletres, que són els signes gràfics simples que conformen l’alfabet, el valencià usa també diversos dígrafs, és dir, combinacions de dos lletres que representen un únic sò. El seu us se descriu en el capítul 4 de la Gramàtica. Tenim els dèu dígrafs valencians següents: 50

És admissible també la forma d’orige castellà equis perque goja de vitalitat en la llengua actual, encara que són més recomanables en registres formals les formes genuïnes eix o xe.

-35-

Dígraf

Nom

ch

che o ce hac

gu

ge u

ig

i ge

ll

ell (elle) o doble el

ny

eny (enye) o en i grega

qu

cu u

rr

doble er (doble erre)

ss

doble es (doble esse)

ts51

te es

tz

te zeta

Ya que la ch, ll i ny no són lletres sino dígrafs, no tenen entrada separada com a lletra en els diccionaris valencians, com tampoc la tenen els restants dígrafs; és menester, per tant, d’acort en la convenció internacional, buscar les paraules escomençades per ch, ll o ny dins de les lletres c, l i n, respectivament. Tenint en conte el seu us consolidat entre els parlants, acceptem el nom che per al dígraf encara que, com no es tracta d’una lletra, estrictament parlant no li correspon ningun nom i podem referir-nos ad ell com a ce hac. Per la mateixa raó són correctes els noms ell (elle) i eny (enye) per als dígrafs respectius , , arreplegats per alguns gramàtics valencians, junt als respectius noms doble el i en i grega.

51

Existix certa controvèrsia respecte a si els grups ts i tz representen uns verdaders dígrafs; de fet, la normativa els considera heterosilàbics a l’hora d’efectuar la separació silàbica.

-36-

1.3. VARIANTS DE LES LLETRES

Lletra modificada

Nom

ç

cedeta

La grafia cedeta és una variant de la lletra c, modificada per un signe diacrític. Per eixe motiu l’ordenació en el diccionari d’una paraula escrita en cedeta és exactament la mateixa que si duguera la c. Tal com la posició d’una paraula en el diccionari no es veu alterada pel fet de que duga o no duga signes diacrítics com l’accent o la diéresis, tampoc canvia pel fet de que la c aparega o no trencada en el seu traç inferior. També es coneix en el nom de ce trencada.

1.4. CORRESPONDÈNCIA ENTRE GRAFIA I SÒ 1.4.1. Introducció El fonema és l’unitat distintiva mínima que sense tindre significació pròpia nos permet diferenciar dos significats: dos paraules distintes. D’esta manera, el significat diferent de bòt i pot se basa en que els fonemes /b/ i /p/, encara que compartixen algunes característiques (els dos són bilabials i oclusius), ne tenen una de diferent: /b/ és sonor i /p/ és sort. Per això són, en llengua valenciana, dos fonemes, perque permeten distinguir les significacions d’eixes dos paraules (i de moltes atres més). Per una atra banda, el sò és la realisació física d’un fonema. És lo que pronuncia realment un parlant quan té l’intenció d’emetre un fonema. La producció d’un sò està sempre en funció dels atres sons que l’acompanyen en la cadena fònica. Açò fa que un mateix fonema tinga diverses manifestacions contextuals que no són distintives a nivell llingüístic i que no tenen reflex a nivell ortogràfic. Cada una d’elles rep el nom de alòfon. Al contrari que l’inventari fonològic, que és tancat per a cada llengua (o com a mínim per a cada estàndart llingüístic), els sons són molt més numerosos, perque depenen del context en que apareixen, l’extracció social o procedència dialectal de la persona que els pronuncia, la situació de major o menor formalitat en que es pronuncien, etc. Per a transcriure els fonemes d’una manera homogénea s’usen diversos sistemes, dels quals el més estés és l’Alfabet Fonètic Internacional (AFI, o IPA en anglés), que és el que utilisarem en esta obra.

-37-

La lletra o grafia és la representació gràfica del fonema. La majoria dels sistemes ortogràfics, que són una convenció social de tota la comunitat de parlants entre la tradició i l’evolució idiomàtica, no són estrictament fonètics, de modo que a un fonema li poden correspondre una o més grafies (per eixemple, c, k, q, per al fonema [k]), una grafia pot representar més d’un fonema (per eixemple, c pot representar el fonema [k] o el fonema [s], i per últim una grafia pot no representar ningun fonema (la h, que és muda, o la d intervocàlica en la terminació –ada). L’ortografia és la part de la gramàtica que s’ocupa de les lletres i de les normes que regulen el seu us per a transcriure per escrit la llengua oral. Esta convenció social, variable en el temps, fon durant sigles un consens tàcit entre els erudits. No obstant, en dates més recents, les necessitats pròpies de nous actes comunicatius i l’extensió de l’alfabetisació en la població han determinat que existixca al respecte un consens més estricte i estable, generat a través dels òrguens acadèmics que en cada llengua se consideren la referència en matèria normativa, una volta conseguit el consens social en quant al model normatiu a seguir. Definit l’estàndart valencià –a partir de les realisacions pròpies i més genuïnes del valencià general– com la modalitat més adequada per als usos generals de l’idioma a nivell administratiu, acadèmic o en els mijos de comunicació, s’obté la correspondència entre grafies i sons que es descriu en els següents apartats.

1.4.2. El vocalisme Una vocal és un fonema que s’articula a soles en la vibració de les cordes vocals, al contrari que les consonants, en les quals hi ha una obstrucció en algun punt de l’aparat fonador (faringe, cavitat bucal o cavitat nassal). El sistema vocàlic està compost en valencià per sèt vocals:

Símbol fonètic

Correspondència ortogràfica

Eixemples

Classificació fonològica

[a]

,

pallola, gerra

alfàbega, Anterior obert

[ɛ]

,

melsa, sèt

[e]

,

cresta, Valéncia, Anterior semitancat atre, café

Anterior semiobert

-38-

Símbol fonètic

Correspondència ortogràfica

Eixemples

Classificació fonològica

[i]52

, ,

iglésia, juí, aïna, Anterior tancat lleixa, boirós

[ɔ]

,

parot, açò

Posterior semiobert

[o]

,

llomello, albelló

Posterior semitancat

[u]

, ,

unflar, ataüt, feudal

brúfol, Posterior tancat llauger,

1.4.3. El consonantisme La classificació de les consonants se fa en tres nivells: - Per la zona d’articulació: bilabials, labiodentals, dentals, alveolars, postalveolars, palatals i velars. - Pel modo d’articulació: oclusives, fricatives, africades, laterals, aproximants, vibrants (simples i múltiples) i nassals. - Per la vibració de les cordes vocals: sordes si no existix vibració, i sonores si n’existix. D’esta manera, l’inventari de fonemes consonàntics de la llengua valenciana és el següent (s’indiquen entre paréntesis els alòfons o variants contextuals, sense valor distintiu): 53

52

Els fonemes vocàlics [i] i [u] se convertixen en “semivocals” quan formen part d’un diftonc decreixent (lleixa, boirós, llauger, feudal). Estos casos se transcriuen fonèticament en un diacrític: [i̯ ], [u̯ ]. Veja’s l’apartat L’agrupació silàbica. Notem també que en alguns topònims i llinages que acaben en diftonc decreixent, per tradició, s’escriu en y la [i̯ ] final: Gay, Verdoy, Llombay, Alcoy.

53

S’inclouen en el quadro els fonemes en valor distintiu del valencià general i estàndart, i els alòfons més usuals. No s’inclouen fonemes d’us molt esporàdic, com la fricativa glotal sorda [h] que només s’usa en certes interjeccions (ehem, ha) o estrangerismes (hegelià, hall), ni la dental [θ] o la velar [x] que només poden aparéixer en castellanismes i algun estrangerisme.

-39Zona d’articulació

LABIAL Bilabial

Modo d’articulació

sort

sonor

Oclusiu

p

b

Fricatiu

(β)

CORONAL

Labiodental sort

f

sonor

Dental sort

sonor

t

d

v

Africat

(ð)

Alveolar sort

sonor

DORSAL Postalveolar sort

s

z

ʃ

(ʒ)

ʦ

ʣ

ʧ

ʤ

l

Lateral Aproximant Vibrant simple

ɾ

Vibrant múltiple

r

Nassal

m

sonor

(ɱ)

n

Palatal sort

sonor

Velar sort

sonor

k

g

ʝ

(ɣ)

ʎ (j)

w

ɲ

(ŋ)

D’acort en l’inventari anterior, tenim el següent quadro d’equivalències entre fonemes i grafemes per a la llengua valenciana:

Símbol fonètic

Correspondència ortogràfica

Eixemples

Classificació fonològica

[b]54



broma, comboyar

Bilabial oclusiu sonor

[d]55



dumenge, supondre

Dental oclusiu sonor

[f]



faena, flexibilisar, embaf

Labiodental fricatiu sort

[g]56



garaig, regne, rogle

Velar oclusiu sonor



guitarró

54

En alguns casos el fonema [b] presenta l’alòfon [β], bilabial fricatiu sonor, i en ocasions s’ensordix en [p]. Vore el punt 4.1.

55

En determinats contexts el fonema [d] coneix l’alòfon [ð], fricatiu dental sonor, i en ocasions s’ensordix en [t]. Igualment, s’emmudix en certes posicions intervocàliques. Vore el punt 4.3.

56

En determinats contexts el fonema [g] presenta l’alòfon [ɣ], fricatiu velar sonor, que en pronunciacions relaixades pot aplegar a elidir-se. Vore el punt 4.4.

-40-

Símbol fonètic

Eixemples

Correspondència ortogràfica

Classificació fonològica

[ʝ]57



ya, boya, tramoyiste, peryòdic

Palatal fricatiu sonor

[k]58



cult, alacrà, vehícul, dacsa, aladroc, llarc

Velar oclusiu sort



quadro



quixal



kayak



Albuixech, Doménech, March

[l]



litro, melic, alçar, llépol

[ʎ]



llavar, rellamp, rastoll Palatal lateral sonor

[m]59



misto, palometa, llegítim, colombaire

Bilabial nassal sonor

[n]60



navaixa, tana, pronte, roïn

Alveolar nassal sonor

[ɲ]



nyespla, companyó, enguany

Palatal nassal sonor

[p]61



perea, sépia, aljup, sèptim

Bilabial oclusiu sort

[ɾ]62



orage, sargent, defendre, eixir

Alveolar vibrant simple sonor

Alveolar lateral sonor

57

El fonema [ʝ] presenta un alòfon aproximant, [j]. Vore el punt 4.10.

58

El fonema [k] se sonorisa en ocasions en [g]. Vore el punt 4.4.

59

En determinats contexts el fonema [m] coneix l’alòfon [ɱ], labiodental nassal sonor. Vore el punt 4.13.

60

En determinats contexts el fonema [n] presenta l’alòfon [ŋ], velar nassal sonor, i en uns atres, l’alòfon [ɱ], labiodental nassal sonor. Vore el punt 4.13.

61

El fonema [p] se sonorisa en ocasions en [b]. Vore el punt 4.1.

62

En posició final de paraula el fonema [ɾ] s’elidix dialectalment en alguns llocs. Vore el punt 4.15.

-41-

Símbol fonètic

Eixemples

Classificació fonològica



rabosa, enrefilar



arruixar

Alveolar vibrant múltiple sonor



zebra, almorzar, onze, bizantí



fesol, organisar, desdir-se



servici, ensenyança, redòs, antesala, polisèmic



dèsset, passeres



cego



postiça, abraç

[t]64



Dental oclusiu sort tindre, femater, huit, alluntar, fret, almirant, cult

[ʤ]65



joguet, jupetí, ensajar, enjorn



giner, albargina, colege



potser, assunts

[r]

[z]63

[s]

[ʦ]

Correspondència ortogràfica

Fricatiu alveolar sonor

Fricatiu alveolar sort

Postalveolar66 africat sonor

Alveolar africat sort

63

En valencià central se produïx un ensordiment del fonema [z], com a resultat del qual se confon en [s]. Vore els punts 4.5 i 4.6. 64

En alguns contexts el fonema [t] se sonorisa en [d]. Vore el punt 4.3.

65

En valencià central se produïx un ensordiment d’este fonema, que es confon en [ʧ]. Per una atra banda, en el valencià més septentrional és comú que el fonema africat [ʤ] siga generalment pronunciat fricatiu [ʒ]. En certes situacions, el fonema [ʤ] tendix a desafricar-se i a presentar com a alòfons els fricatius [ʒ] o [ʃ]. Vore els punts 4.7 i 4.8. 66

Els fonemes [ʧ], [ʤ] i [ʃ] són descrits per alguns tractadistes com a “palatals” o “prepalatals” en lloc de “postalveolars”, si be en esta obra seguim la nomenclatura més estesa internacionalment.

-42-

Símbol fonètic [ʧ]

Eixemples

Correspondència ortogràfica

Classificació fonològica



charrar, pancha, picher, despachos, Chimo



bolig, Tírig



escabeig, Elig

[ʣ]



dotze, betzo, L’Atzúvia Postalveolar africat sonor

[v]67



viudo, prevore, descanviar



wàter

,

aigüera, aquareliste, hui, meues



western



Xàtiva, xilòfec, eixèrcit, patix, oix.

[w]

[ʃ]

Postalveolar africat sort

Labiodental fricatiu sonor

Velar aproximant sonor

Postalveolar fricatiu sort

67

En valencià central i parcialment en el septentrional, el fonema [v] se confon en el bilabial [b].

-43-

2. L’AGRUPACIÓ SILÀBICA 2.1. LA SÍLABA La sílaba és un fonema o grup de fonemes articulats en una sola emissió fònica, que conté un núcleu de perceptibilitat prou alta entre dos depressions successives de l’emissió de veu: bres-qui-lle-ra, lle-tu-ga. El núcleu silàbic en valencià és sempre una vocal, que pot anar precedida o seguida d’una o més consonants o vocals. Si dins d’una mateixa sílaba apareixen dos o tres vocals (crei-xi-ment, a-guai-tar), dites combinacions vocàliques se denominen, respectivament, diftoncs i triftoncs. Segons la cantitat de sílabes, les paraules se classifiquen en monosílabes, si només tenen una vocal (bou, sòrt) i polisílabes, si en tenen dos o més (al-çar, a-fo-nar, Valén-ci-a). Denominem accent lèxic, fonètic o prosòdic al fenòmen pel qual se produïx, en la parla, un realç fonètic en una sílaba. Eixa sílaba, que es pronuncia en més força que les contigües, se denomina tònica, i les que carixen de dit accent lèxic, àtones. Les paraules monosílabes poden ser tòniques (si tenen un accent lèxic propi, com hui, colp, junc, lux, nuc, bes) o àtones, si per a pronunciar-se necessiten recolzar-se en una paraula tònica (la, de, vos, que, o). En les paraules polisílabes, la sílaba tònica, en la que recau l’accent lèxic, se pronuncia en més força que les atres: du-men-ge, far-dacho, cu-dol, a-sso-ci-a-ci-ó, dí-huit. Estes paraules polisílabes se classifiquen en agudes, si la sílaba tònica és l’última (arrui-xó, a-pe-ga-lós, a-ple-gar, ca-mi-ons, a-ti-fells, fe-sol), planes, si la sílaba tònica és la penúltima (he-dra, es-pen-ta, hò-mens), esdrúixoles, si la sílaba tònica és l’antepenúltima (màix-que-ra, sé-ni-a, é-po-ca), i sobreesdrúixoles, si la sílaba tònica s’encontra en una posició anterior: sé-ri-a-ment, si-mul-tà-ne-a-ment.68

2.2. LA DIVISIÓ O SEPARACIÓ SILÀBICA EN VALENCIÀ La separació silàbica en valencià –partint de la realitat fònica de l’idioma– seguix les normes següents, que afecten a l’escritura (en el cas d’haver-se de dividir una paraula entre dos llínees successives en un escrit) i poden ser útils per a analisar mètricament un poema:

68

Esta classe de paraules presenta, ademés de l’accent lèxic principal, un accent secundari en el sufix –ment.

-44-

a) Tota consonant s’unix a la vocal següent formant sílaba, encara que la consonant vaja precedida de vocal: ba-doc, me-lic, ti-mo-net. b) Quan dos consonants apareixen juntes i van entre vocals (aplanar, atraure, soflamar) hem de tindre en conte que les consonants p, b, f, c (k), g + l, r, formen sílaba i no es poden separar: re-pla-nell, a-pri-mar, a-bla-nar, o-bri-rem, e-flu-vi, o-fre-na, o-clu-si-ó, à-cra-ta, re-glo-tar, a-gra-nar. De la mateixa manera les consonants t, d, + r formen sílaba i no es poden separar encara que vagen entre vocals: a-trau-re, a-la-dre. c) En qualsevol cas distint a l’anterior en el que dos consonants s’encontren entre dos vocals, les consonants se dividiran formant la primera consonant sílaba en la vocal anterior i la segona consonant formarà sílaba en la vocal posterior: im-pondre, or-de-na-dor, des-bu-de-llar, tan-cat. d) Totes les consonants que precedixen a la primera vocal de la paraula, formen sílaba en ella: pron-te, mne-mo-tèc-ni-a, gra-ne-ra. e) Totes les consonants que seguixen a l’última vocal de la paraula, formen sílaba en ella: re-llamps, di-vorç, jó-vens. f) Quan tres consonants apareixen juntes i van entre vocals (transport, substantiu, implorar), hem de tindre en conte si es tracta d’un grup consonàntic com els citats en l’apartat b); en eixe cas les dos últimes consonants formen sílaba en la vocal que seguix (im-plo-rar). De no ser este el cas, les dos primeres consonants pertanyen a la sílaba anterior i l’atra a la posterior: trans-port, subs-tan-tiu. g) Els dígrafs, grups de dos grafies que representen un sò (ch, ll, rr, ny, ss, ig, qu, gu), pertanyen sempre a la sílaba següent: pan-cha, pe-llor-fa, mon-ta-nyar, rama-ssa-da, ca-rras-ca. Els dígrafs ll, ny més el dígraf –ig (roig, Terrateig) en posició final de paraula formen evidentment sílaba en l’última vocal: bas-coll, For-ta-leny, des-paig. h) Els dígraf ts (en posició central de paraula) i tz són considerats heterosilàbics, per lo que pertanyen a la sílaba anterior i posterior, separant-se: pot-ser, cat-so-le-ta, dot-ze, At-ze-ne-ta, bat-zo-les. i) Les formes apostrofades com l’artícul l’, la preposició d’ i els pronoms, formen sílaba en la vocal següent (t’engo-li-res, d’a-cí, l’ho-me-not, l’a-rrui-xó) o anterior (lli-be-ra’m, lla-va’t, a-rre-ple-ga’n, a-mon-to-na’l, a-ssen-te’s), en funció de la seua posició. j) Les vocals que formen part d’un diftonc o un triftonc pertanyen a la mateixa sílaba i, per tant, no poden separar-se (au-ca, cui-xot, a-guai-tí). Les que formen hiat pertanyen a sílabes distintes i sí que han de separar-se: vir-tu-al, for-tu-ït, biò-lec, a-é-re-u, ci-èn-ci-a. (pot vore’s el criteri normatiu respecte a l’existència de diftonc o hiat en els punts següents).

-45-

2.3. ELS DIFTONCS 2.3.1. Definició Un diftonc és un grup de dos vocals contigües que formen part d’una sola sílaba (ai en co-lom-bai-re; ou en mou-re; iu en viu-do). Per contrast, se diu que existix un hiat quan dos vocals contigües no formen part de la mateixa sílaba (oe en co-et-a; oï en ro-ïn; ia en vi-a-jar; ae en pla-er; aó en bra-ó; aí en pa-ra-ís). És freqüent que una mateixa combinació vocàlica, depenent de la paraula en que s’encontre, s’articule com a diftonc (en una sola sílaba) o com a hiat (en dos sílabes distintes). Inclús en ocasions, en la llengua parlada real, una mateixa combinació en una mateixa paraula també s’articula com a diftonc o hiat en funció de la procedència dialectal del parlant, del lloc que ocupa la combinació vocàlica en la seqüència parlada o de la major o menor relaixació en la pronunciació, segons se detallarà.69 En este sentit, hi ha una série de combinacions vocàliques, refermades per la tradició lliterària dels nostres millors escritors, que en llengua valenciana són diftoncs estables i mai poden pronunciar-se com a hiat. Estos diftoncs són els que la normativa pren com a referència per a fixar quines combinacions vocàliques han de considerarse sempre diftoncs i quines sempre hiats70 (a efectes ortogràfics, com a model per a l’estàndart oral, i com a criteri per a la medició de versos en poesia). Tenint en conte les consideracions anteriors, en valencià existix diftonc, mentres un signe ortogràfic no indique lo contrari, en les següents dos combinacions: 69

En efecte, depenent de la pronunciació més o manco relaixada del parlant, una paraula com coalició podria presentar tres sílabes (en dos diftoncs): coa-li-ció, quatre (en un hiat i un diftonc): co-a-li-ció, o cinc, que és lo que establix el valencià estàndart (en dos hiats i cap de diftonc): co-ali-ci-ó. Al mateix temps, una mateixa combinació vocàlica com ia, que en valencià actual, tal com establix l’estàndart, és pronunciada sempre com un hiat en la majoria de paraules (com en diari o viage: di-a-ri, vi-a-ge) tendix a ser pronunciada no obstant com a diftonc en unes atres (com en essència: e-ssèn-cia en lloc de e-ssèn-ci-a). Este dilema està present en totes les llengües del nostre entorn, incloent especialment el castellà, que presenta una notable variabilitat dialectal en quant a la pronunciació d’estes combinacions; fet, per cert, que ha dut a la modificació recent de les seues normes ortogràfiques, en l’eliminació de la tilde en paraules com guion, truhan o fieis per tractar-se de monosílaps segons el criteri oficialment marcat (a pesar de que en l’articulació general, com a mínim en el castellà peninsular, siguen bisilàbiques). Per això és necessari establir ad este respecte una norma clara, que en el cas del valencià ve inspirada per l’us tradicional dels nostres millors escritors de tots els temps.

70

En molts casos (especialment, si la combinació vocàlica s’encontra en posició àtona) la realisació fònica d’una mateixa combinació vocàlica com a diftonc o be com a hiat no provoca ningun canvi de significat en la paraula, pero en uns atres casos sí pot portar associat un canvi semàntic. Observem la diferència entre circuit (espai que s’ha de recórrer per a pegar una volta a una cosa) i circuït (rodejat, voltat, circumdat), participi del verp circuir; o entre fluix (sense força) i fluïx (del verp fluir); o també entre trentaú (numeral cardinal) i trentau (la trentava part).

-46-

- vocal forta (a, e oberta o tancada, o oberta o tancada) seguida de vocal dèbil (i, u): ai, ei, oi; au, eu, ou. - dos vocals dèbils distintes (i, u): iu, ui. Si en les combinacions anteriors no hi ha diftonc sino hiat (generalment, pero no sempre, perque la segona vocal i, u és tònica), el fet s’ha de denotar ortogràficament (llevat d’algunes chicotetes excepcions) en un accent o una diéresis sobre la vocal dèbil (í/ï, ú/ü), segons la norma ortogràfica que es descriu en l’apartat corresponent:

Diftonc

Eixemples

Hiat

Eixemples

ai

ai-re, dol-çai-ner

ai

pa-ís, co-ca-ï-na

ei

créi-xer, me-reix-cut, apneic

ei

ve-í, be-ne-ït

oi

com-boi, boi-rós, oix

oi

mo-í, ro-ïn

au

tin-gau, cau-ré

au

xi-xan-ta-ú, ba-ül

eu

creu-re, par-là-veu, dèu

eu

te-úr-gi-a, pe-üc

ou

bou, noucents, jou

ou

no-ü-men

iu

niu, riu-re

iu

vin-ti-ú, di-ürn

ui

cuit, bui-dà-rem

ui

des-tru-í, a-tri-bu-ïx-quen

Ademés dels dos casos anteriors, són també diftoncs i, per tant, formen part de la mateixa sílaba:71 - les combinacions d’una u precedida de q o g més vocal forta (a, e, o): qua-tre, qües-ti-ó, a-quós; ai-gua, se-güent, lin-guo-den-tal. - les combinacions d’una u intervocàlica, seguida d’una vocal forta (a, e, o), en les que la u, per trobar-se entre dos vocals, representa plenament un sò consonàntic: me-ua, ca-uen, chi-co-ni-uo (encara que per ad alguns estudiosos no es tractaria de verdaders diftoncs).72 71

Esta distribució coincidix en la d’unes atres llengües pròximes, com el català i el portugués, i diferix d’unes atres, com l’italià o el castellà. 72

Existix discussió entre els experts respecte a si la naturalea d’esta u plenament consonant (la de meua o cauen, com també la de huit) és idèntica a la de la u semiconsonant dels diftoncs presents en quatre, següent o cuit; a pesar de que en general sol transcriure’s fonèticament en la mateixa

-47-

En els demés casos de combinació ua, ue, uo, fòra de les dos condicions anteriors, les vocals formen sempre hiat:

Diftonc

Eixemples

Hiat

Eixemples

ua

Pas-qua, con-ti-gua, se-ua

ua

pèr-du-a, ca-su-al

ue

qües-ti-ó, ai-gües, vi-uen

ue

e-va-cu-es, a-flu-ent

uo

quo-ti-di-à, lin-guo-den-tal

uo

a-fec-tu-ós, mòns-tru-o

El restant de combinacions vocàliques (aa, ae, ao; ea, ee, eo; ia, ie, ii, io; oa, oe, oo; uu), són sempre hiats, en els quals cada vocal forma part d’una sílaba distinta:

Hiat

Eixemples

Hiat

Eixemples

aa

con-tra-a-tac

oa

co-ar-tar

ae

fa-e-na

oe

co-et

ao

ma-o-ne-sa

oo

zo-o-lò-gic

ea

po-bre-a

uu

du-um-vir

ee

pre-es-co-lar

eo

ge-o-lo-gi-a

ia

di-a-ri, hi-at, Dé-ni-a, en-vià

ie

ci-èn-ci-a, des-vi-es, bi-e-la

ii

chi-i-ta, can-vi-í

io

i-ó, car-di-ò-lec



realisació [w]: [méwa, káwen, wít, kwátɾe, segwént, kwít]. Fent la comparació en dos seqüències com ne vullc huit i el vullc cuit, l’oït nos diu, efectivament, que la u de huit, llaugerament fricativa i labialisada, i la de cuit no es pronuncien exactament d’igual manera. Alguns autors han propost denotar este matís en els signes [w̝ ], [ɣʷ] o [βˠ], si be, donat el caràcter essencialment divulgatiu i normatiu d’este treball, prescindirem d’estes matisacions.

-48-

Trobem, en resum, que no existix diftonc: a) En combinacions de dos vocals fortes (a, e, o) juntes (ra-ó, co-a, a-rre-a, Al-tea). b) En combinacions d’una vocal dèbil en sí mateixa (chi-i-ta, du-um-vir). c) En combinacions d’una vocal dèbil tònica o àtona (i, u) seguida d’una forta (a, e, o): ti-o, su-a, con-ti-nu-a-ci-ó, en l’única excepció de les combinacions ua, ue, uo precedides per q, g (qua-ran-ta, ai-gua-lir) o quan la u és intervocàlica (ca-uen). d) En combinacions d’una vocal forta (a, e, o) seguida de i o u tòniques:73 ve-í, roïn, pe-üc, co-ï-a. Els derivats d’estes formes tampoc formen diftonc, encara que deixen de ser tònics: ve-ï-nat, a-rro-ï-nar, pe-ü-quet. e) Quan la i va seguida d’una ü: di-ürn. f) Quan la u, no precedida de g o q, va seguida d’una ï: i-no-cu-ï-tat, je-su-ï-ta.

2.3.2. Classes de diftoncs Per a possibilitar un estudi més profunt de la fenomenologia dels diftoncs valencians, convé classificar-los segons el grau d’obertura de les vocals que els formen: 74 73

Recordem que esta i o u tònica, si no du accent d’acort en les normes d’accentuació gràfica, ha de portar diéresis per a marcar correctament l’hiat. No obstant, la normativa permet estalviar esta diéresis, encara produint-se l’hiat, en quatre casos: a) En l’infinitiu, gerundi, futur i condicional de les terminacions dels verps que acaben en -air, eir, -oir, -uir: agrair (a-gra-ir), traduint (tra-du-int), oirà (o-i-rà), construiria (cons-tru-i-ri-a).

b) Quan la i o la u va darrere d’un prefix: reunir (re-u-nir), contraindicar (con-tra-in-di-car), reincidir (re-in-ci-dir). c) En les terminacions -isme, -iste, -ista, -ible, -isar, -isant, -isat, -um darrere de vocal: egoisme (ego-is-me), traduible (tra-du-i-ble), òmnium (òm-ni-um), tedeum (te-de-um). d) En els numerals derivats de un: xixantaun (xi-xan-ta-un), trentaunmil (tren-ta-un-mil). 74

Existixen divergències entre els estudiosos a l’hora de tractar la particular fenomenologia dels diftoncs i triftoncs. S’oferix ací la visió més comunament acceptada entre els fonetistes: a) El terme ‘semivocal’ se reserva per al sò dèbil d’un diftonc decreixent (la ‘i’ o la ‘u’ final dels diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui, au, eu, iu, ou), el qual sol representar-se per [i̯ , u̯ ] en la transcripció fonètica. La diferència entre la semivocal i una vocal plena és que la vocal presenta un sò uniforme i que pot ser prolongat, mentres que la semivocal se pronuncia en una articulació breu i en tendència a tancar l’obertura palatal.

b) El terme ‘semiconsonant’ s’assigna al sò dèbil d’un diftonc creixent (en valencià estàndart, la ‘u’ inicial dels diftoncs creixents ua, ue, ui, uo), i presenta una duració del sò molt breu, pròxima a la d’una consonant. Fonèticament se transcriu [w].

-49-

- decreixents, si es produïx una disminució de l’obertura (vocal seguida de semivocal); - creixents, si es produïx un aument de l’obertura (semiconsonant seguida de vocal); - neutres, si el grau d’obertura se manté en escassa variació (diftoncs formats per la combinació de dos vocals dèbils, iu o ui, en posició àtona).

2.3.2.1. Els diftoncs decreixents Els diftoncs decreixents en llengua valenciana estan formats per una vocal + semivocal, segons les següents combinacions:

Diftoncs decreixents Vocals a, e (oberta o tancada), o (oberta o tancada), seguida de les vocals i, u [ai̯ ] [ái̯ ]

aixina marraixa, Moraira, aire

[au̯ ] [áu̯ ]

autiste pau, , paraula

[ei̯ ] [éi̯ ]

peixcador eixe, feix, reina

[eu̯ ] [éu̯ ]

Europa neula, lleu

[έi̯ ]

¡ei!

[έu̯ ]

peu, dèu

[ɔ́i̯ ]

oix, boira, comboi

[ɔ́u̯ ]

còure, ou, prou

[oi̯ ] [ói̯ ]

coixejar moixa, antoix

[ou̯ ] couria [óu̯ ] pou, roure

Vocal tancada més vocal tancada (i/u, u/i) [úi̯ ]

cuixa, arruixa, fruita

[íu̯ ]

diu, lliure, niu, viuda, estiu

Note’s que: - les vocals obertes [ɛ], [ɔ] a soles compareixen en posició tònica. - en les combinacions iu, ui, se consideren diftoncs decreixents només aquells en els que la i o u inicials són la vocal tònica de la paraula.

Per tant, els graus d’obertura de menor a major són: consonant, semiconsonant, semivocal i vocal.

-50-

2.3.2.2. Els diftoncs creixents Els diftoncs creixents estan formats per la semiconsonant u + vocal.

Diftoncs creixents q/g, seguida de u, seguida de vocals a, e (oberta o tancada), o (oberta o tancada) [wa] [wá]

quartejar guala

[wέ]

delinqüència, güelfa

[we] [wé]

qüestió saragüells

[wɔ́]

quota, llenguota

[wo] [wó]

quotidianitat aquós

u intervocàlica, seguida de vocals a, e (oberta o tancada), o (oberta o tancada) [wa] [wá]

meua encauar

[we] [wé]

veuen clauer

[wo]

chiconiuo u + i, quan la vocal tònica és la i75

[wí]

buit, cuit, huit, circuit, puix, pingüí

Convé recordar que en valencià l’única vocal que funciona com a semiconsonant o consonant aproximant [w] (i no en tots els casos que ho fa en castellà) és la u. Considerar la i com a semiconsonant [j] és acceptar un castellanisme fonètic, ya que en castellà (com a mínim en l’estàndart, si be existix molta variabilitat dialectal) la i sí que funciona com a semiconsonant i forma diftonc seguida de vocal, en paraules com viaje (via-je), guionista (guio-nis-ta), conciencia (con-cien-cia). Històricament no ha segut aixina en la nostra llengua, cosa que solien tindre en conte els nostres clàssics i que continuen tenint-la els nostres poetes actuals més responsables. 75

Dialectalment, sobretot en valencià septentrional, alguns d’estos diftoncs se pronuncien decreixents: [búi̯ t], [kúi̯ t], en lloc de [bwít], [kwít], que és la pronunciació general i estàndart.

-51-

Aixina i tot, en la llengua parlada actual se dona una conservació majoritària de l’hiat tant en les combinacions ia, ie, io (di-a-ri, ca-mi-ó, fi-a-ble, gui-ó, i no dia-ri, ca-mió, fia-ble, guió) com en les combinacions ua, ue, uo que normativament són considerades hiat (tè-nu-e, ha-bi-tu-al, Su-e-ca, i no tè-nue, ha-bi-tual, Sue-ca). No obstant, hi ha certes situacions en una forta tendència a pronunciar la i com a semiconsonant: con-di-ció (en conte de con-di-ci-ó), pre-ssio-nar (en conte de pressi-o-nar), i-lu-sió (en conte de i-lu-si-ó), co-mè-dia (en conte de co-mè-di-a). Este fet l’han de tindre ben en conte els nostres escritors tant a l’hora de medir silàbicament els versos com a l’hora d’escriure’ls i de llegir-los. Posem uns eixemples de correcta separació silàbica, segons la fonètica valenciana normativa: in-de-pen-dèn-ci-a

i no “in-de-pen-dèn-cia”

Va-lén-ci-a

i no “Va-lén-cia”

i-ni-ci-a-ci-ó

i no “i-ni-cia-ci-ó”

ci-èn-ci-es

i no “cièn-cies”

Si be els llingüistes consideren este fenomen com un castellanisme fonètic, no podem negar que esta tendència en alguns casos és ben antiga. És precisament la poesia clàssica la que nos mostra que la i generalment no actuava com a semiconsonant (encara que sí que ho fea a voltes en casos molt concrets).76 Com ya ha segut enunciada la necessitat de fixar una norma al respecte, esta ha de ser, en tot cas, la de no considerar la i com a semiconsonant; criteri que es té també en conte en les normes d’accentuació gràfica.

76

Un eixemple clàssic de respecte a la norma de no considerar la i com a semiconsonant el trobem en Jordi de Sant Jordi: Pus que tan be

sabets de canviar

e coneixets

moneda com se val,

assats tenits

prou covinent cabal;

si us dura tant

la taula d’esmerçar,

El poeta, per a construir estos versos decasilàbics en el clàssic esquema 4+6, aplica correctament la regla en el primer (Pus-que-tan-be-sa-bets-de-can-vi-ar), i no fa sinèresis (pronunciació en una sola sílaba de dos vocals que pertanyen a sílabes distintes: can-viar, i que donaria com a resultat nou sílabes en conte de dèu). En este breu eixemple també podem observar que el poeta fa una sinalefa en el quart vers (sius-du-ra-tant / la-tau-la-d’es-mer-çar).

-52-

2.3.2.3. Els diftoncs neutres Els diftoncs neutres estan formats per la combinació de les vocals i, u en una sílaba àtona; situació en la qual no es pot determinar categòricament quina actua com a vocal plena i quina no.77

Diftoncs neutres ui

[ui̯ ~ wi]

afluixar, buidar, cuixot, obliqüitat

bruixot,

iu

[iu̯ ~ ju]

chiular, viudetat, piular, ciutat

cuiner,

2.4. ELS TRIFTONCS Els triftoncs són seqüències constituïdes per la semiconsonant u + vocal + semivocal i, u, sent sempre la forta la vocal central. Estos són els tres casos possibles, prou infreqüents: Triftoncs uai

[wai̯ ]

aguaita (a-guai-ta), Paraguai (Pa-ra-guai)

aguaitaríem

(a-guai-ta-rí-em),

ueu

[weu̯ ]

liqüeu (li-qüeu), encaueu (en-ca-ueu), estiueu (es- ti-ueu)

uiu

[wiu̯ ]

peuiu (pe-uiu), riuiu (ri-uiu)

77

A excepció dels derivats de huit, com huitanta, huitantena, en els que, a l’encontrar-se la u al principi de paraula, resulta plenament consonàntica: [witánta], [witanténa].

-53-

3. US DE LES VOCALS 3.1. INTRODUCCIÓ En general se dona una correspondència exacta, a nivell del valencià estàndart, entre l’ortografia i la pronunciació de les vocals. No obstant, especialment en el vocalisme àton, poden donar-se algunes variacions segons dialectes i parlants, que convé descriure. En quant al vocalisme tònic, és sabut que el valencià presenta sèt sons vocàlics, dos dels quals (la e i la o obertes, que fonèticament se transcriuen, respectivament, [ɛ] i [ɔ]) a soles compareixen, en valencià general i estàndart, en posició tònica; a excepció de les paraules dèsset i dèneu en les quals la e oberta també apareix en posició àtona: [dέsɛt, dέnɛu]. L’obertura de les vocals en valencià es deu, en la majoria dels casos i com a llengua neollatina que és, a la cantitat de les vocals llatines i a uns atres motius etimològics, pero també depén moltes voltes del context fonètic o dels sons veïns. La e i la o obertes, que en general són correctament pronunciades pels valenciaparlants materns, poden presentar problemes per a valenciaparlants no materns, a causa de l’influència de llengües veïnes com el castellà (que no té eixos dos sons) i el català, que fa un us diferent d’estes vocals. En este sentit, la perfecta realisació fonètica i diferenciació entre vocals obertes i tancades és fonamental en la llengua estàndart oral, tenint en conte que tan incorrecte és pronunciar-les totes tancades com, per ultracorrecció, tendir a fer-les totes obertes. En este propòsit, donem en els següents apartats unes regles fonamentals de pronunciació.78 78

En cas de dubte, pot consultar-se l’obertura de les vocals de qualsevol paraula en el Diccionari Bilingüe de la RACV (http://diccionari.llenguavalenciana.com/bilingue). En este diccionari, les paraules que tenen una e o una o obertes van marcades en un asterisc (*) al costat: mel*, roda*. Sobre les indicacions d’este capítul, s’han de fer tres advertències:

a) Indiquem l’orige o etimologia llatina de les paraules de la següent manera: lěve>lleu o prětǐu>preu, és dir, que la forma llatina lěve evolucionà en valencià a lleu, o la forma llatina prětǐu evolucionà a preu. b) La tendència entre les persones més conscienciades o preocupades per la llengua és, davant d’un dubte o vacilació a l’hora de pronunciar una vocal oberta o tancada, obrir la vocal per ultracorrecció; este fet se deu, en molts casos, a un orige castellaparlant d’estes persones. També es sol interpretar que els neologismes, tecnicismes o cultismes s’han d’adaptar al valencià obrint les vocals e i o tòniques que aquells contenen, en un intent de fer-los “més valencians”, quan en realitat han de seguir i generalment seguixen les mateixes regles que les paraules patrimonials. c) Se detecta una tendència a obrir la e i la o tòniques de les paraules esdrúixoles; tendència que s’accentua quan se tracta de tecnicismes, cultismes o neologismes (*plètora, rèmora, ègloga,

-54-

3.2. REGLES DE LA E OBERTA I TANCADA 3.2.1. E tònica oberta. Segons l’etimologia la e tònica oberta prové: i) D’una Ě breu llatina: laběllum>label, těrra>terra>, sěpte> sèt. ii) D’una I llatina que s’obri en e en desaparéixer els sons posteriors a l’accent: viride>vert, virgine> verge. iii) D’una E que s’obri en entrar en contacte en una u procedent de la vocalisació d’una consonant llatina -d-, -c-, -ty-, formant el diftonc decreixent eu i sent la Ě breu en llatí vulgar: pěde>peu, sěde>sèu, děce>dèu, prětǐu>preu. Excepte: credere>creure, cruce>creu. iv) Els numerals dèsset i dèneu conserven en valencià la doble tonicitat etimològica i mantenen obertes les vocals de les primeres i les segones sílabes. Segons el context fonètic trobem una e oberta: a) Quan la e és tònica i va seguida d’una i en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia llatina i encara que la sílaba següent escomence per m, p, b, f, v: tesis, tenis, ciència, gremi, elèctric, tècnic, valència (química), Suècia, èxit, geni, asèptic, premi, previ, epidèrmic, endèmic, comèdia, dèficit, cèntric, fermi, alèrgia, dèbil, apèndix, molèstia (pero molest en e tancada), centèsim, octogèsim, octaèdric… Excepte: iglésia, sénia, Dénia, sépia, séquia, ténia, Valéncia, série, béstia, Xérica, sério. El diftonc -ei- es manté tancat: llei, rei, virrei, pleit… b) Quan la e és tònica i va seguida d’una u en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia i encara que la sílaba següent escomence per m, p, b, f, v: crèdul, èmul, dècuple, rècua, mèdula, perpetu, pèrdua, cèdula, cèlula, espècul, tènue, ingenu, Hèrcules. c) Quan la e és tònica i va seguida de r més consonant que no siga labial m, b, p: cert, divers, dispersa, merla, hivern, infern, eterna, fratern, patern, percha, alergen, perdre, perc (1a persona singular present indicatiu verp perdre), convers, vers, cerç, vèrtola, vèrtebra, Albert, Berto (hipocorístic d’Albert), Adalbert, Robert…



pècora, dèspota, època, dècada, pròstata, apòstata, holòmetro, acròbata, autòmata, ludòpata, cardiòpata, quilòmetro, cleptòmana… quan en valencià són tancades). El parlant natiu no sol dubtar davant de formes patrimonials, pero pot fer-ho en usar estos neologismes o cultismes.

-55-

d) Quan la e és tònica i va davant de rr: guerra, serra, Anglaterra, ferro, verro, gerra. e) Quan la e és tònica i va davant de l: mel, pèl, tel, tela, mustela, cel, gèl (aigua gelada), vela, empelt, canela, anhel, Elig, archipèlec, elm, fidel, cruel. També és oberta en els noms propis, encara que per castellanisació la tendència és tancar-la en molts casos: Manuel, Samuel, Nelo, Manuela, Nela, Estela, Petronela, Pamela, Marcel, Miquel, Quelo, Rafel, Felo, Isabel, Carmel, Raquel, Abel, Daniel, Ezequiel, Gabriel, Imelda, Gisela, Griselda, Ismael, Joel, Marcel, Penèlope, Telm, Zoel, Adelf… Excepte: armela (i les seues variacions dialectals), el o ele (lletra), hotel, coronel, babel, Utiel, célebre, feltre, gel (sabó), belga, selva, i poques més. f) Quan la e és tònica i va seguida dels grups consonàntics -ct-, -cd-, -pt-: objecte, perfecte, correcta, insecte, recte, secta, anècdota, sinècdoque, excepte, inepte, inepta, precepte, recepta, adepte, concepte, provecte, Hèctor, èctasis… g) Quan la e és tònica i va seguida de x [ks]: èxtasis, nexe, text, pretext, sext, context, èxodo, inconex… h) En la terminació formada per e tònica més el grup consonàntic -ndr- en adjectius i substantius: tendre, tendra, allitendre, gendre, cendra, divendres, escolopendra, rododendre. Excepte els verps de la tercera conjugació: vendre, ofendre, defendre, prendre, deprendre, entendre, atendre, comprendre... a on la e tònica és tancada.

3.2.2. E tònica tancada D’acort en l’orige etimològic, la e tònica tancada pot provindre: i) D’una Ē llarga i Ǐ breu del llatí vulgar: Domǐnicu>Doménec. ii) De la fusió del diftonc llatí AI, a on la e és el terme mig entre les dos vocals que el formen: magis>mais>més, magistru>maistru>mestre, habeo>haio>he. Este diftonc també es pot formar per metàtesis: mortariu>mortairu>mortair>morter, operariu>operairu> obrair>obrer. iii) De l’unió de la e en la u formant el diftonc eu, quan la u procedix d’una labial llatina: grave>greu, nive>neu, lěve>lleu. iv) Per transformació d’una A, I, O en sílaba tònica seguida de palatal: fascia>feix, apicǔla>abella, cognoscěre>conéixer. Segons el context fonètic trobem una e tònica tancada:

-56-

a) Davant d’una consonant labial m, p, b, f, v: rem, fem, llémena, membre, émbol, émfasis, temps, Salem, Jerusalem, Benimuslem, polistémon, cep, época, gepa, pebre, trisépal, febra, ceba, teléfon, radioteléfon, sinalefa, senefa, befa, chefla (ferramenta), acéfal, bicéfal, ef o efe, éfeta, canéfora, éfor, chef, Nicéfor, Assuévar, Esteve, Parasceves, asséver, frévol, agrévol, benévol, malévol, rémora… Excepte: Josep, Pep (pero no Pepa), eixemple, chèfla (dialectalment galta), que són obertes. b) Davant d’una consonant dental t, d: estret, pedra, fret, pétal, seda, net, lletra, setze, tretze, dieta, set, pétreu, Alginet, ret, caletre, edro, plétora, diedre, quiet, poeta, método, Dédal… Excepte: sèt (numeral, a on la e és oberta per etimologia, del llatí sěpte). c) Davant d’una consonant palatal o postalveolar (y, ll, ny, x, ch, g/j [ʤ]): feix, peix, Aleix, créixer, conéixer, paréixer, mareig, lleig, fege, mege, enveja, correja, llenya, senya, penya, orella, paella, clavell, cabell, flecha, mecha, epopeya, Pompeya… d) Davant d’una consonant velar c [k], g [g]: sec, plec, pleca, biblioteca, teca, hipoteca, suec, dimecres, egua, cego, negre, telégraf, radiotelégraf, pécora, égloga, década, Sueca… e) Davant de r seguida de labial m, b, p, v, f: ferm, erm, herba, terme, serp, acerp, conserva, serf, esperma, asperm, eritrosperm, hematerm, monosperm, estaferm, diatérman, intérpret, térbol, trébol, cervo, hipérbole... f) Davant de r seguida de velar: alberc, verga, cércol… Excepte: pèrgola i la 1a, 2a i 3a persona singular del present d’indicatiu del verp perdre: perga, pergues, que presenten e oberta, pero no en la conjugació dels atres verps que acaben en -ergar com: albergar, postergar, envergar, desenvergar… que presenten e tancada. g) Davant de -r final: darrer, acer, picher, llumener, mer, ferrer, carrer… h) Davant de r quan esta pertany a la sílaba següent i quan no du la e una atra consonant darrere, sent final de sílaba: cera (ce-ra), pera (pe-ra), héroe, férreu, aéreu, etéreu… Excepte: zero, clero, en les que la e és oberta. i) Davant s, ss, ç, c: res, pes, pressa, pésol, peça, peces, entés, promés, anglés, francés, es o esse, avespa, marquesa, princesa, festa, ginesta, cresta, fresc, molest, este, oest, est, sesta, gesta, gest, anapest, manifest, indigest, protesta, funest, Ernest, agrest, modest, honest, déspota, éster…

-57-

Excepte: pestaprop, nǒmǐne>nom, pǒrcu>porc… ii) D’una reducció del diftonc llatí AU: paucu>poc, causa>cosa, auru>or, paupěre>pobre, gaudǐum>goig, thesauru>tesor. iii) Del contacte d’una o tònica en una u, formant el diftonc decreixent ou, quan la u ve de la vocalisació d’una consonant o grup consonàntic llatí: movere>moure, novem>nou, ovus>ou, bove>bou, cocere>còure (cuinar). iv) D’una O llatina que s’obri per compensació en desaparéixer sons posteriors a l’accent: solutus>solt. Segons el context fonètic trobem una o tònica oberta a) Quan la o tònica va seguida d’una i en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia llatina, i encara que vaja seguida de labial b, p, m: oli, dimoni, Antoni, obvi, òbit, òbila, còpia, història, oci, òptim, llògic, glòria, còmic, còdic, prosòdia, odi, fòbia, aerofòbia, agorafòbia, octodòntit… Excepte: nóvio, nóvia. b) Quan la o tònica va seguida d’una u o un diftonc eu en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia i encara que vaja seguida de labial b, p, m: lòbul, mòdul, glòbul, Aristòbul, monòcul, còpula, còmput, cònjuge, incòlume, idòneu, corpòreu, incorpòreu, arbòreu, estentòreu, cotiledòneu, erròneu, petròleu. Pero no en derivats com idónea, idónees, corpórea, corpórees, arbórea, arbórees... puix ací la o tònica no va seguida ni de u ni d’un diftonc eu. c) En el diftonc decreixent ou la o és oberta, en molts casos en independència de l’etimologia llatina: bou, nou, renou, espermatozou, protozou, prou, moure (i derivats, aixina com en tota la conjugació: mòc, mous, moga), incloure, còure (cuinar), commoure, ploure, promoure, ròure (rosegar), somoure, mou, inclous, cou, commouen, plou, sòu (jornal)… Excepte: sou (verp ser) i pou, jou, roure (arbre), coure (metal) en les que, a pesar de la vacilació que es detecta des de l’época clàssica, l’obertura no és general en valencià i són tancades per etimologia (puteu, iugu, robore, cupru).

-59-

d) Quan la o tònica va seguida d’una consonant no labial b, p, m: taronja, teòlec, odontoide, hipòdrom, agrònom, horòscop, teòsof, homòton, Benimodo, moda, bor, clor, flor, sol, aeròfon, micròfon, aeròfop, Monòver, Moncofa, fisòfor, oda, odre, esòfec, antropòfec, dolmen, amorf, Benijòfar, gallofa, estrofa, carchofa, Cristòfol, Tòfol (hipocorístic de Cristòfol), Tono, idiòtrof, alogen, alucinògena, gònada, solfa, atmòsfera, monòton, tòtem, pròcer, apòstol, pròrroga, orfe, moro, pròsper, Carlota, Crisòstom, Diògenes, Hermione, Isolda, Nofre, Onofre, Ot, Rodolf, Òscar… S’exceptuen els casos citats en el punt 3.3.2, apartat b. També són excepcions próstata, mónada, apóstata, demora, coca, cóncau, cóncava, Córdova, bicóncau, cónclau, ona, mona, góndola, pólvora, gorga, pandorga, abrótan, hipopótam, bota, sota, soda, coda… i les terminacions cultes -ócrata, -ólatra, -ógraf, -ófan, ófac (esta darrera terminació culta sol prendre la forma -òfec en valencià, seguint la tendència patrimonial marcada per paraules com, nàufrec, archipèlec…) e) Quan la o tònica va seguida dels grups consonàntics -ct-, -pt-: docte, docta, autòcton, còctel, òctuple, heteròpter, helicòpter, himenòpter, dioptra, coleòpter… f) En les terminacions o sufixos -ol, -ola, -ot, -ota: Puçol, juliol, dol, espanyol, ababol, bunyol, cresol, fesol, sequiol, consol, andola, aureola, camisola, escola, corriola, fillola, Riola, Carola, Ermengol, Fabiola, Ferriol, Oriol, trot, pilot, got, pot, lot, bòt (embarcació, reclam), vot, dot, garrot, boicot, grandot, ninot, cabota, carota, bellota, pigota, granota… Pero és tancada la o en: gola, farigola, hola, bola, carambola, chabola, brot, rebrot, cola (per a apegar) i el seu derivat encolar: yo encole, ell encola (no en la conjugació del verp colar, en el qual la o és oberta: ell còla, tu còles), aixina com en els casos que són o tancada per etimologia: bot (recipient)senyor, tōtum>tot, rōbǒre>roure (arbre) (pero ròure, rosegar), pyrōpus>pirop (mineral), vōta>boda, hyssōpum>hisop, cōngru>congre; mōra>mora (fruit), del llatí vulgar (pero mòra, dòna que practica la religió islàmica). Excepte: sōle>sol, en o oberta, encara que no és etimològica pero és general en valencià i clàssica, i abdōmen>abdomen i fenomen, prolegomen… ii) D’una Ǔ breu llatina: iǔvěne>jove, lǔpu>llop, pǔlvis>pols, gǔla>gola, pǔllu>poll, cǔpru>coure (metal), pǔtěu>pou, iǔgu>jou,79 gǔrgu>gorc, poda, derivat de podar, del llatí pǔtare, fǔrca>forca, porga (derivat posverbal de porgar, del llatí pǔrgare), tǔrdu>tort (pardal; pero tòrt = no recte), sǔrdu>sort (que no sent; pero sòrt = fortuna). 79

La pronunciació de coure (metal), pou i jou en o oberta no és etimològica ni general en valencià, per lo que s’ha de mantindre la pronunciació tancada en un registre estàndart. En canvi, és oberta la o de tou, aixina com la dels seus derivats quan apareix en posició tònica.

-61-

iii) D’una U llatina seguida de grups consonàntics: turris>torre, mundus>món, tussis>tós, muccus>moc, pulsus>pols (glatit), sulcus>solc. Segons el context fonètic trobem una o tònica tancada: a) Quan una paraula és aguda i acaba en -ó, -or, -orn: camió, cançó, coentor, dolor, millor, professor, amor, babor, estribor, forn, adorn, contorn, enjorn, retorn, soborn… Excepte: açò, això, allò, bo, rebò, çò, Melchor, dò (regal), resò, sò, to, semitò, tro (atmosfèric), retrò, tro (cadira), tor, or (reducció del diftonc llatí au, auru>or), cor, cor (de cant), tesor, mors/mor (verp morir), flor, plor, por (i el seu plural, derivats o composts que conserven la tonicitat en la o), corn, en totes les quals la o és oberta. b) Quan la o tònica va seguida de labial b, m, p (esta última sílaba en moltes excepcions; vore punt 3.3.1, apartat d): copa, estopa, tropa, acróbata, discóbol, popa, sopa, cop, cobra (serp), glop, heliotrop, hisop, llop, pirop (mineral), chop, Polop, areópac, omóplat, dropo, guilopo, ópal, crisópal, llom, cóm, om, plom, majordom, cleptóman, melóman, biblióman, megalóman, autómata, elastómer, blastómer, termómetro, quilómetro, estómec, gómfosis, ludópata, cardiópata, sobre, nómada, cómodo… Excepte: Beniopa, palop, miop, arrop, autostop, garlopa, escalop, òpera, obra, òbol, llòbrec, sobra (del verp sobrar), sòbres (coses que sobren), còbra (del verp cobrar), dòberman, aixarop, estrop, manyopla, sinople, abdomen, prolegomen, fenomen… i nom, prop, home (a on la o oberta és etimològica, ya que prové d ́una ǒ breu llatina, nǒmǐne, prǒpe, hǒmǐne); també és oberta la o tònica de les terminacions cultes -òpodo, -òpolis, -òpili i la o tònica davant del grup consonàntic -pt-: coleòpter.

3.4. VOCALS ÀTONES El sistema vocàlic àton del valencià presenta cinc vocals clarament diferenciades: a, e tancada, i, o tancada, u. En valencià estàndart, la correspondència entre la pronunciació i l’escritura de les vocals àtones és sistemàtica i plena. Les dos divergències més esteses a nivell dialectal, que són acceptables en els àmbits comarcals a on són pròpies, per la seua generalisació, són les següents: a) En el valencià meridional (i localment en unes atres zones) se produïx el fenomen, no propi del valencià estàndart, de l’harmonia vocàlica, consistent en la pronunciació com a [ɛ] o [ɔ] obertes de la vocal [a] àtona en posició final de paraula, la qual se produïx per assimilació a la [ɛ] o [ɔ] tònica de la sílaba anterior en paraules com terra, perla, roda, taronja, donant lloc a les realisacions [tέrɛ, pέɾlɛ, rɔ́dɔ, taɾɔ́nʤɔ].

-62-

b) Segons varietats i especialment en la pronunciació relaixada, s’observa certa tendència a obrir en [a] la [e] àtona en posició inicial d’algunes paraules que escomencen per es-, em-, en- i eix-, com ara escriure, espill, emportar, embarcar, enfarinat, entendre, eixir, eixugar, que en ocasions són pronunciades [askɾíu̯ ɾe, aspíʎ, ampoɾtáɾ, ambaɾkáɾ, aɱfaɾinát, anténdɾe, ai̯ ʃíɾ, ai̯ ʃuɣáɾ].80 No obstant, en àmbits d’us més generals o formals, propis de la llengua estàndart, les assimilacions anteriors no són recomanables. Per una atra banda, existixen atres tres variacions dialectals més locals o minoritàries, més esteses en unes formes que en unes atres, que són pròpies de registres coloquials, com per eixemple: a) Les diftongacions de la o inicial en [au] en paraules com ofegar, olor, oliva, obrir i derivats. b) La pronunciació com a u de la o en paraules com: Josep, cosir, tossir, poal, collita, sofrir, joventut, jovenil, Joan, son (possessiu), mon (possessiu)... o de la u com a o en paraules com municipal. c) L’emmudiment de la i en el grup ix: caixa, queixa, faixa. En els tres casos s’ha de tendir a mantindre el vocalisme valencià tradicional i clàssic. Per últim, existixen desviacions en un marcat caràcter vulgar: a) Assimilacions i dissimilacions com *dicidir per decidir, *vegilar per vigilar, *viritat per veritat, *elictricitat per electricitat, *calandari per calendari, *medecina per medicina, *vesita per visita… 80

No obstant, este fet fonètic no es dona en els següents casos:

a) Quan les paraules són cultismes. Posem l’eixemple de formes com encefàlic, empíric, escatologia; estes formes que apareixen en valencià per via erudita o culta se pronuncien en [e] inicial i no en [a]. Açò mostra que és una tendència fonètica que no s’estén a les noves paraules tècniques o cultes que s’introduïxen en la llengua, i que afecta únicament a paraules patrimonials o d’us quotidià. b) Els monosílaps, en general, mantenen la e- sense variació; encara que localment, en especial en algunes varietats del valencià meridional, pot donar-se algun cas d’obertura en [a] si són àtons: en [an] (pronom i preposició), el [al] (pronom i artícul), etc. c) Si la e- inicial és tònica, conserva sempre el seu sò tancat o obert sense transformar-se en [a]: eixe, eixa, eixos, eixes, ef, er, em, eco, hedra, egua, esme, ètnia, ètnic, ètica, ètic, èpic, és, eix, ert, esc. Igualment, el fenomen no es dona en la e- àtona en posició inicial davant de qualsevol atre fonema distint dels quatre mencionats: ebaniste, eclesiàstic, edifici, efecte, egoisme, ejector, electricitat, enyorar, epidèmia, equip, erada, errar, etapa, eucaliptus, evangeli, evitar, exagerat, excitant, extrem.

-63-

b) La caiguda de a o e per contacte en r: *vritat, per veritat, *cranc per carranc, *safreig per safareig, *alcria per alqueria. No obstant, la forma fredat s’ha generalisat en valencià eliminant la forma feredat que podem considerar arcaica. c) El tancament de e en i per contacte en una consonant palatal: *dijú (ieiūnu) per dejú, *sinyor (sěniōre) per senyor, *ginoll (genǔcǔlu) per genoll, *minjar per menjar, *sinse per sense, *endivinalla / endivinar per endevinalla / endevinar, *dixar per deixar. S’exceptuen giner, quixal i xixanta (xixantaú, xixantadós…) que des d’antic i per tradició són pronunciades i escrites d’esta manera. d) La reducció de diftoncs com: *coranta per quaranta, *custió per qüestió, *consevol per qualsevol, *casolitat per casualitat, *conscència per consciència. e) La transformació del diftonc ou, en au, que es produïx en el valencià meridional i en els poblats marítims de la ciutat de Valéncia: pou, mou, bou, plou, ou i no *pau, mau, bau, plau, au. Per una atra banda, l’influència recent de la normativa catalana sobre el nostre idioma ha provocat entre alguns usuaris certs dubtes i deformacions llingüístiques, tant ortogràfiques com de pronunciació. En este sentit ha de recordar-se, en lo que respecta al correcte us del vocalisme àton, que: a) Se pronuncia i escriu en a segons l’etimologia, la documentació clàssica valenciana i la tradició oral, paraules com ampar (*imparare), jaure (iacere), llançar (llancěare), nadar (natā̄re), nàixer (nascěre), traure (trahěre) i derivats. S’han d’evitar els catalanismes *empar, jeure, llençar, nedar, néixer, treure i derivats. b) Igualment se pronuncien i escriuen en a per tradició i segons la documentació clàssica valenciana, encara que no tan etimològiques o d’etimologia incerta, paraules com arrancar, albargina, charrar, clavill, llauger, llaganya, llançol, maravella, resplandor, sancer i derivats, entre atres. S’han d’evitar els catalanismes *arrencar, albergínia, cherrar, clevill, lleuger, lleganya, llençol, meravella, resplendor, sencer i derivats. c) En independència de l’etimologia gàlica s’ha de dir i escriure embaixada i embaixador, com feen molts dels nostres clàssics i com fan els parlants valencians que no canvien la e àtona inicial per a. Són incorrectes les grafies *ambaixada o *ambaixador. d) Les formes Micalet i Viçantet, diminutius, respectivament, de Miquel i Vicent, són les populars, tradicionals i generals i aixina s’han de pronunciar i escriure. e) S’ha de respectar la distinció característica del valencià que diferencia entre el sufix masculí –iste i el femení –ista (artiste / artista, comuniste / comunista, dentiste / dentista), incloent aquelles paraules que no tenen femení com Batiste.

-64-

f) Les formes valencianes, clàssiques i etimològiques com ara: redó (del llatí vulgar retǔndu), fenoll (fenǔcǔlu), genoll (genǔcǔlu), rastoll (del llatí vulgar restǔcǔlu) són les correctes. S’han d’evitar les formes catalanes *rodó, fonoll, jonoll, rostoll. g) S’ha de respectar la pronunciació i correcta escritura de les paraules acabades en – aiximent o –eiximent, com naiximent, coneiximent (i no *naixement, coneixement), aixina com les que escomencen per eix-, com eixemple, eixercici, eixèrcit, eixecutar (i no *exemple, exercici, exèrcit, executar).

3.5. FONÈTICA SINTÀCTICA Se produïx una elisió de la a per fonètica sintàctica (que és plenament correcta, pero no ha d’afectar a l’escritura, a on la a s’ha de mantindre), en casos com: quina hora [kìnɔ́ɾa] una atra volta [ùnátɾa vɔ́lta] primera hora [pɾimèɾɔ́ɾa] mija hora [mìʤɔ́ɾa] Esta elisió és també freqüent pero no tan sistemàtica com les anteriors en la vocal e, en casos com: no es mereixen [nós meɾéi̯ ʃen] si em pareix [sim paɾéi̯ ʃ] lo que hages vist [lo káʤes víst] onze anys [ònzáɲs] Per una atra banda, el pronom ho (poden vore’s les regles de pronunciació en el capítul 16.2.1.1) se pot pronunciar [u] ([w] en funció consonàntica) o [eu̯ ] segons la posició: ho he dit [wé dít] li ho dic [liu̯ dík] conta-li-ho [kóntaliu̯ ] ho escolte [weskólte] ho pense [eu̯ pénse] s’ho creu [seu̯ kɾéu̯ ] dis-m’ho [dísmeu̯ ]

-65-

excepte darrere de consonant o diftonc, a on se pronuncia sempre ho: fer-ho [féɾo] canteu-ho [kantéwo] pensant-ho [pensánto]

-67-

4. US DE LES CONSONANTS 4.1. LES LLETRES B I P La lletra b representa el sò bilabial oclusiu sonor [b] i la seua variant fricativa [β]. En general, el fonema [b] només té una realisació oclusiva quan va precedit per una pausa, una consonant nassal o una atra oclusiva (bellea, ambient, fútbol). En la majoria dels demés casos, com en fiable, obrir, acabar, este fonema presenta l’alòfon [β], si be hi ha una tendència en certs parlars a mantindre la realisació oclusiva també en la majoria d’eixes situacions; especialment, si pronuncien la [v] labiodental. La lletra p representa el sò bilabial oclusiu sort [p]: pou, trespol, aplegar, cap. La distinció entre [b] i [p] no sol presentar problemes, llevat de quan compareixen en posició final de sílaba en interior de paraula. En este cas, el fonema [b] davant d’una consonant sorda (com en dissabte, dubtar, absolut) tendix a ensordir-se en [p], mentres que el fonema [p] davant d’una consonant sonora (com en apnea, capdal, capdavall, capbreu) tendix a sonorisar-se en [b]. Estos alòfons no tenen reflex en la grafia, que seguix en tot cas criteris etimològics, els més importants dels quals són els següents: a) En inici de paraula escrivim en b els prefixos ab-, abs-, ob-, sub-, subs-: absència, abdicar, abstinència, abstraure, obturar, obtindre, obstruir, obstaculisar, subdivisió, subvertir, substantiu, subscriure. També escrivim en b certes paraules com àbsit, dissabte, dubte, hebdomadari, sobte, subtil i els seus derivats. b) Fòra dels casos anteriors, s’escriu generalment p davant de les lletres c, n, i t: apnea, apte, concepte, egipci, Egipte, hipnosis, opció, optar, optimisme, recepta, repte...81 c) Escrivim també en p la sílaba cap- en inici de paraula: capçal, capdal, capdavall, captiu, capdell... incloent el topònim Capdet. En final de paraula, l’ensordiment de [b] en [p] és sistemàtic i està amplament documentat i consolidat en la tradició gràfica valenciana des de temps antics. Per això, escriurem sempre p i no b a final de paraula, inclús si els derivats dels térmens en qüestió duen b: glop, camp, serp, llop (lloba), verp (verbal), sap (saber), cap (cabut), adop (adobar), corp (encorbar), àrap (aràbic), xenòfop (xenofòbia), cup (cúbic), superp (supèrbia). Els plurals de totes les paraules acabades en p mantenen la mateixa grafia i pronunciació: glops, llops, verps, serps, àraps...

81

Deu notar-se que en algunes paraules com escultor o escritor la p llatina originària (sculptor, scriptōre) desaparegué de la llengua parlada i tampoc té ya reflex en l’escritura.

-68-

Com a excepcions, s’escriu en b la preposició arcaica ab i els préstams anglesos club (també aeroclub, cineclub), web, snob... o paraules d’un atre orige com kebab.

4.2. LES LLETRES B I V La lletra v representa el sò labiodental fricatiu sonor [v], front al sò bilabial oclusiu sonor [b] de la lletra b. Com representen dos sons diferents, la distribució i l’us d’estos dos grafemes no hauria de presentar en principi cap de problema. No obstant, en el valencià central i el més septentrional el fonema [v] se confon en [b]; per això oferim les següents regles per als parlants que confonen abdós sons:

4.2.1. Escritura de B a) Darrere de m: tombar, embafar, umbràcul, embenar. Com a excepció s’escriu v darrere del prefix circum- (circumvalació, circumvolució), i en paraules d’orige cult o estranger com duumvir, triumvir o tramvia. b) Davant de l i r, formant grup tautosilàbic, és dir, una mateixa sílaba: blau, cable, bròfec, cabra. c) Quan alterna en p en unes atres paraules de la mateixa família lèxica: adobaradop; calba-calp; verbal-verp; cabre-cap, encorbar-corp... d) No obstant, ha de precisar-se que quan dos paraules de la mateixa família han seguit tractaments diferents –una, l’evolució fonètica patrimonial, i l’atra, un tractament cult– un membre del parell pot dur v i l’atre b: cervell / cerebral, cerebel, calba / calvície, escrivà / escriba, llavi / labial, corba / curvatura.

4.2.2. Escritura de V a) En les terminacions del pretèrit imperfecte d’indicatiu dels verps del primer grup (acabats en -ar): torcava, torcaves, torcava, torcàvem, torcàveu, torcaven. b) Quan alterna en u en atres paraules de la mateixa família lèxica: nou-nova; viurevivim; escriure-escrivim. c) Darrere de n: canviar, convidar, enverinar, involucrar. d) Darrere dels prefixos ad-, sub-, trans- / tra-: advertir, advocat, subvenció, subvertir, transvers, transversal, travestir, travessa. e) En les formes del verp haver (o haure) quan presenten el sò de [v]: havem, haveu, havia, havies…

-69-

f) Encara que en general sol haver entre les distintes llengües una coincidència alta en la distribució entre b i v, considerem convenient eixemplificar ací algunes de les principals paraules que poden presentar divergències en les llengües pròximes:

abortar

cavalcar

advocat

cavalcata

alcova

cavall

algaravia

cervell

almadrava

civada

arraval, raval

comboi, comboyar

arrebatar

corba, corbat, corp

arrova

Córdova, cordovés

avet

covart

avorrir, avorrit, avorriment

debanar

baf

desimbolt

baina

embolicar

barruga

envestir

bava

esvarar

bena (“tira de fil”, pero vena=”vas sanguíneu”)

escrivà

besllumenar biga bolcar bovo buit calba (de calp) canvi, canviar caravela cascavell

espavilar, espavilat Esteve esvelt fava gavaig Gavarda (poble de la Ribera) gavardina gleva govern, governar

-70-

gravar, gravació, gravador

sivella

haver

taverna

L’Havana (capital de Cuba)

trava, travar

llavi

trébol

mòvil

vaixell

núvol

varó

pabelló

vasc

prova, provar

verbena

rave

vermell

rebentar

verniç

rebolcar

vogar

sabi

4.3. LES LLETRES D I T La lletra d representa el sò dental oclusiu sonor [d] i la seua variant fricativa [ð]. El fonema [d] té una realisació oclusiva quan va precedit per una pausa, una consonant nassal, una lateral o una atra oclusiva (dent, tendir, entendre, alcalde, anècdota). En la majoria dels demés casos, com en cadena, órdens, lladre, este fonema presenta l’alòfon [ð]. La lletra t, per la seua banda, representa el sò interdental oclusiu sort [t]: tocar, bota, set. La distinció entre [d] i [t] no sol tampoc presentar problemes, a excepció de quan compareixen en posició final de sílaba en interior de paraula. En este cas, el fonema [d] davant d’una consonant sorda (com en adquisició, adscriure) tendix a ensordir-se en [t], mentres que el fonema [t] davant d’una consonant sonora (com en atles, atleta, atmòsfera, logaritme, ètnic, dotze, aritmètic) tendix a sonorisar-se en [d]. Estos alòfons no tenen reflex en la grafia, que seguix en tot cas criteris etimològics. Bona part dels dubtes se resolen tenint en conte que escriurem sempre en d el prefix llatí ad: adjudicar, admirar, admetre, advertir, i que no s’ha de confondre este prefix en l’escomençament en at- d’unes atres paraules d’orige grec: atles, atlàntic, atlètic, atleta, atmòsfera... En final de paraula, l’ensordiment de [d] en [t] és sistemàtic i està amplament documentat i consolidat en la tradició gràfica valenciana des de temps antics. Per açò,

-71-

escriurem sempre t i no d a final de paraula, inclús si els derivats dels térmens en qüestió duen d: gat, clot, ret, sabut (sabuda), vert (verda), àrit (àrida), nebot (neboda), salut (saludar), pot (poder), fret (freda), Madrit, Davit, latitut, virtut... Els plurals dels substantius i els plurals masculins dels adjectius i participis acabats en t mantenen la mateixa pronunciació i grafia: gats, clots, rets, verts, àrits, frets... En els acabaments –ada, –ades, –adet, -adeta (com vesprada, acabades, cremadet, paradeta), la d, antigament fricativa [ð] en una articulació molt relaixada, s‘emmudix en la pràctica totalitat del domini llingüístic valencià i és, per tant, muda en valencià estàndart: [vespɾá, akaβáes, kɾemaét, paɾaéta], si be es manté en l’escritura per etimologia.82 En uns atres casos de d intervocàlica, l’emmudiment no és tan generalisat. És el cas de l'emmudiment de la -d- intervocàlica pretònica en el sufix -ador, -adora, -adors, adores, que no és general, pero succeïx en gran part del valencià: mocador, mocadors, treballador, treballadora, treballadors, treballadores solen pronunciar-se a nivell coloquial [mokaóɾ, mokaóɾs, trebaʎaóɾ, trebaʎaóɾa, trebaʎaóɾs, trebaʎaóɾes]. També trobem a nivell coloquial cadira o madur en la -d- emmudida [kaíɾa, maúɾ], aixina com en la terminació -dura, -dures: ferradura, ferradures, armadura, armadures, borradura, dentadura, dentadures [feraúɾa, feraúɾes, armaúɾa, armaúɾes, boraúɾa, dentaúɾa, dentaúɾes]. En fer els superlatius dels participis acabats en -at, a on la -t se transforma en -d- en quedar intervocàlica, esta -d- s’emmudix també en llenguage coloquial: trencadíssim, trencadíssima, trencadíssims, trencadíssimes [tɾenkaísim, tɾenkaísima, tɾenkaísims, tɾenkaísimes] . No succeïx açò en els superlatius dels participis acabats en -ut o -it: perdudíssim, perdudíssima, perdudíssims, perdudíssimes; llegidíssim, llegidíssima, llegidíssims, llegidíssimes. En alguna zona del valencià meridional l'emmudiment és més generalisat encara, en formes com roda, moda, boda, coneguda, Nadal [rɔ́a, mɔ́a, bóa, koneɣúa, nál]. També pot donar-se un emmudiment de la d- inicial per fonètica sintàctica que apareix en algunes ocasions a causa d’una pronunciació relaixada o vulgar; en estos casos la -d- queda intervocàlica, acaba fricativisant-se i finalment cau: te’n va a donar de calent, anem a dinar [tenvá aonáɾ dekalént, aném aináɾ]. Per últim, convé recordar que el fonema [t] té, en certs parlars, una tendència no normativa a emmudir-se a final de paraula darrere de [n] o [l], en paraules com pont o molt. Est emmudiment ha d’evitar-se en un us estàndart de la llengua.

82

Deu senyalar-se, no obstant, que en paraules bisilàbiques com fada o grada no es produïx dit emmudiment de la –d–. Tampoc en els adverbis derivats d’adjectius que la duen: acomodada [akomoðá], pero acomodadament [akomoðáðament].

-72-

4.4. LA REPRESENTACIÓ DELS SONS [g] I [k] El sò velar oclusiu sonor [g] i la seua variant fricativa [ɣ] se representa per les grafies g i gu. El sò velar oclusiu sort [k] se representa per les grafies c, q, qu i k. El fonema [g] a soles té, en general, una realisació oclusiva quan va precedit per una pausa, una consonant nassal o una atra oclusiva (guanyar, angoixa, capgròs). En la majoria dels atres casos, com en jugador, agulla, folga, aigua, negre, orgue, este fonema presenta l’alòfon [ɣ], que en pronunciacions relaixades pot aplegar a elidir-se en algun cas quan la g és intervocàlica. En general, el sò [g]: a) Se representa per la lletra g davant de a, o, u, o quan va seguida de líquida (l, r): gat, afalagar, got, gust, agost; grau, glop, rogle. b) Se representa pel dígraf gu davant de e, i: guerra, guitarra, esguellar, esguitar. c) Quan s’haja de pronunciar una u, situada entre g i vocal palatal e/i, durà diéresis (gü): següent, ungüent, llingüiste, paraigües. En general, el sò [k]: a) Se representa per la lletra c davant de a, o,u, o quan va seguida de líquida (l, r): caure, coure, culpar, incapaç, acollar, inculpar; clau, cloixir, inclús, malcregut. b) Se representa pel dígraf qu davant de e, i: quet, querol, queixa, quixal, químic. c) Se representa per q davant de diftonc creixent (ua, üe, uo): qua-dro, qua-tre, a-dequa, fre-qüent, pas-qües, a-quós, quo-ta. Observem que en el cas del diftonc üe hem de posar diéresis damunt de la u, per a que esta vocal sone. d) Se representa per c quan va davant de u +a/e/ï/o en grup heterosilàbic, és dir, quan la u que seguix a [k] no forma diftonc en la vocal següent: i-nò-cu-a, e-va-cu-a, cons-pí-cu-es, pro-mis-cu-ï-tat, va-cu-o-la. e) En el cas de sò [k] més un diftonc ui, havem de recórrer a l’etimologia. S’escriuen en q aqüícola, aqüífer, aqüicultura, iniqüitat, obliqüitat, propinqüitat, siliqüiforme, ubiqüitat i derivats, mentres que els atres casos s’escriuen en c: cuidar, cuina, cuiro, cuit, circuit, cuixot...83 Observem que en el cas de qüi hem de posar diéresis damunt de la u, per a que esta vocal se pronuncie. Ha de notar-se que en certs derivats de paraules que duen q (com inicu, de iniqüitat; oblicu, de obliqüitat, i propincu de propinqüitat) ha d’usar-se la c, 83

El diftonc ui darrere de q és sempre creixent. Darrere de c, és sempre decreixent en certs parlars, pero en la major part del domini llingüístic valencià pot ser decreixent en uns casos (cuixa) i creixent en la majoria (bescuit, cuina...). Veja’s el capítul 2, Agrupació silàbica.

-73-

d’acort en la regla general, davant de u, mantenint-se la q per al restant de la família, davant de diftonc (obliqua, iniqües, etc.) f) Se representa per k en algunes paraules que provenen de llengües no romàniques: kayak, kendo, kipà, koala, kuwaití. g) En final de paraula, l’ensordiment de [g] en [k] és sistemàtic i està amplament documentat en la tradició gràfica valenciana des d’époques antigues. Per açò escriurem sempre c i no g, inclús si els derivats o la flexió femenina dels térmens en qüestió duen g: blanc, marc, groc (groga), amic (amiga), gallec (gallega), sanc (sangonós), fanc (fangar), demagoc (demagoga), mac (maga), pròdic (pròdiga), castic (castigar). Els plurals dels substantius i els masculins plurals dels adjectius acabats en c mantenen la lletra: grocs, amics, gallecs... S’exceptuen només alguns préstams d’unes atres llengües, com gag, gulag, tuareg, buldog. h) En la tradició escrita valenciana, el sò [k] en posició final de paraula se representava antigament per mig del dígraf ch. Actualment conservem est us tradicional només en els llinages: Bosch, Lluch, Doménech, Albiach, Folch, March... i ha de conservar-se també per tradició històrica i gràfica en els topònims: Alberich, Albuixech, Ifach... En conseqüència, en estos térmens la pronunciació de –ch final sempre és [k]. Respecte a la diferenciació entre [g] i [k], a soles pot existir algun dubte en interior de paraula i posició final de sílaba, lloc en el qual el sò [k] tendix a la sonorisació en [g] si va seguit de consonant sonora (anècdota, tècnic). En estos casos l’ortografia es guia per l’etimologia, d’acort en les següents regles bàsiques: a) En interior de paraula, s’escriu c davant de c, s, t, z: acció, accent, sacsó, dacsa, facsímil, sector, actuar, pacte, eczema. b) En interior de paraula, davant de d, m, n escriurem g o c, en funció de l’etimologia, donant lloc, be als grups gd (amígdala, esmaragda), gm (dogma, segmentar, magma), gn (benigne, magnífic, ignorant), be als grups cd (anècdota, sinécdoque), cm (dracma, acmeit), cn (tècnic, aràcnit, icnografia), presents uns i atres majoritàriament en cultismes, semicultismes o paraules d’orige estranger.

-74-

4.5. US DE LES GRAFIES S, SS, C I Ç PER A REPRESENTAR EL SÒ [s] 4.5.1. Generalitats El sò [s], alveolar fricatiu sort, se representa en valencià per quatre grafies, s, ss, c, ç, que responen a la següent distribució:84 a) En posició inicial de paraula: - Davant de a, o, u, escrivim sempre s-: sancer, solsida, supondre. L’única excepció és l’arcaisme ço, sinònim de açò. - Davant de e, i, escrivim generalment s-: sèptim, servici, silenci, simple. No obstant, escrivim c, per raons etimològiques, en paraules derivades dels grups llatins CAE-, COE, CE-, CI-, SCE-, SCI-, i en algunes paraules d’orige grec: ceba, cel, cigró, cinta, cementeri, cefalea, ceràmica, cine. - El grup arcaic d’orige grec ps- se simplifica en s- en valencià modern: sicologia, sicosis, salm, seudònim. - En els atres préstams estrangers que no són d’orige grec (singularment, els arabismes), el sò [s] sol grafiar-se també en s: safrà, séquia, sifra.85 b) En posició interior de paraula: - Escrivim –s– entre vocal i consonant (estrela, dispondre), o entre consonant i vocal (malensomi, dacsa). - Per raons etimològiques, [s] se representa per c (davant e, i), o per la seua variant ç (davant a, o, u), principalment en paraules derivades dels grups llatins –CE–, –CI–, –TE–, –TI–: lliçó, concordança, vençut, servici, Valéncia. En els demés casos de [s] intervocàlica (missa, vassall, necessari, sessió) escrivim sempre –ss–, incloent els arabismes (alcàsser, alfarrassar). 84

L’orige de la diferenciació entre s/ss i c/ç està en l’etimologia llatina, com a recialla d’una antiga pronunciació diferenciada. En valencià i castellà arcaics, c/ç se pronunciaven en un sò africat alveolar sort [ts]. Posteriorment, en castellà general (no en unes atres varietats, com bona part de l’andalús o el castellà de l’interior valencià) este sò evolucionà a interdental fricatiu sort [θ] en paraules com cien, cesta, mentres que en valencià ho feu a [s], i s’igualà en la pronunciació de s/ss. Una excepció és el parlar d’Aiguaviva (població aragonesa a on els parlants afirmen espontàneament parlar valencià, fronterera en la comarca dels Ports de Morella) en el que encara hui es manté una distinció entre la s/ss de sol, jóvens, safa o missa, pronunciada [s] sorda, i la c/ç de cella, cent, falç o cistella, que es pronuncia [θ] com en castellà.

85

S’exceptua alguna forma com cedi, l’unitat monetària de Ghana, que porta c en la llengua àkan d’a on s’ha amprat.

-75-

- Quan la posició intervocàlica s’origina perque el sò [s], seguit de vocal, va darrere d’un prefix grec (a, anti, di/di, foto, hipo, mono, para, penta, tetra...) o llatí (ante, bi/bis, contra, sobre, supra, tri, uni...) acabat en vocal, escriurem una sola –s– com si fora posició inicial de paraula, si be la seua pronunciació és de [s] sorda en tots els casos: asèpsia, antisèptic, disenteria, fotosíntesis, hiposulfat, monosilàbic, parasíntesis, pentasílap; antesala, bisemanal, bisecció, contrasentit, sobresou, suprasensible, trisacàrit. Seguirem la mateixa norma en paraules compostes en les que el primer terme acaba en vocal i el segon escomença per [s] sorda: herbasana, parasol, despusahir, esclatasancs. S’exceptuen ad esta norma, no obstant, els numerals composts: norantassís, trentasset, etc. que sempre s’escriuen en ss. - En les paraules formades pels prefixos des- o dis- i una paraula que tinga per inicial una s. Estos prefixos indiquen: oposició-contrarietat, origeprocedència i extensió-separació: dessifrar, dessalar, dessucar, dessuar, dissecar, dissentiment, dissecció, dissenyar, dissoldre, dissolució. En canvi, mantindrem l’escritura en una sola –s-, d’acort en el punt a, que establix l’escritura d’una sola –s- entre consonant i vocal (malensomi, dacsa) en el prefix trans-, quan va seguit d’una paraula escomençada per s-: transubstanciació, transudar, transunt. c) En posició final de paraula: - Escrivim –s, tant si els derivats i plurals duen –s- com –ss: gos (gossos), mòs (mossos), bes (besos), cas (casos)... - Escrivim -ç per raons etimològiques en algunes paraules (principalment derivades de vocables llatins acabats en –CE), les quals també porten c/ç els seus derivats: audaç - audàcia; comerç - comerciant; feliç - felicitat; falç falceta Estes paraules mantenen igualment la ç (o la variant c) en els seus plurals: audaços/audaces, comerços, feliços/felices, falçs. Les posicions que ocupen estos signes gràfics dins de la paraula se resumixen en el següent quadro:

-76-

Sò de [s] sorda

s

ss

c

ç

A principi de paraula

sancer

ciri

*

Interior darrere de consonant

llicsó

incendi

alçar

servici

açò

Interior entre vocals

asimètric

sessió

parasol Interior final de sílaba A final de paraula

castic mòs

pastiç

* L’única paraula que escomença per ç és l’arcaisme ço, sinònim de açò Per a facilitar l’ortografia de s/ss i c/ç, donem a continuació algunes regles generals:

4.5.2. Escritura de SS a) En les paraules que escomencen per a + s + vocal, sempre que esta a no funcione com un prefix negatiu: assistència, assimilar, associar, assessorar, assamblea, assessí, assessinat. b) En el sufix -íssim (femení i plurals també): amontonadíssim, destarifadíssima, apegalosíssims, rogíssimes. c) En paraules com les següents, en els seus derivats o que pertanyguen a la mateixa família (substantius, adjectius o verps): bessó, bessona, bessonada cassar, cassació, fracassar, fracassos cessió, cessar, accessible, accessos, accessori, inaccessible, antecessor, concessió, concessionari, excessiu, incessable, intercessor, predecessor, processó, processat, recessió, successos, successor classe, classificar, clàssic, classificació (colós) colossos, colossal, colossalisme confessar, confessió, professar, professió, professor (cras) crassa, crassitut dissertar

-77-

escissió, rescissió, abscissa (espés) espessa, espessos, espessar, desespessar (ser) essència, interessar, interessos, desinteressar fossa, fosser, fossar, fòssil, fossilisar (derivats de la raïl llatina ‘gressu’) agressió, agressor, congressiste, digressió, ingressar, ingressos, progressar, regressió, transgressor (gros) grossos, grossor, grossària interessar, interessos, interessant massa, massage, massificar messies missa, premissa, comissió, dimissió, admissió, transmissió necessari, necessitar, innecessari (os) ossos, ossificar passar, passara, passejar, passiu, impassible possible, possibilitar, possessiu, possessionar (ros) rossa, rossejar (tós) tosseta, tossir vassall, vassallage, avassallar vicissitut d) En paraules que assimilen el grup llatí rs a ss: (bursa) bossa (morsu) mòs, mossegar, mossos (versu) travessar, travessa, travesser e) En paraules d’etimologia no llatina com: Alcàsser Almàssera alficòs: alficossos, alficossera arròs: arrossos, arrosser

-78-

cafís: cafissos tramús: tramussos tros: trossos, trossejar

4.5.3. Escritura de C a) En les terminacions -anci, -ància, -ència, -éncia: ranci, Constanci, elegància, abundància, residència, excelència, Valéncia. b) En les terminacions -ici, -ícia, -ície: edifici, servici, avarícia, justícia, calvície, superfície. c) En les terminacions -aci, -àcia: Ignaci, prefaci, Horaci, desgràcia, Alsàcia, democràcia, farmàcia. Excepte: Atanasi, gimnasi, Anastasi, potassi, antonomàsia, Àsia, Atanàsia, Eufràsia, paranomàsia, eutanàsia. d) En l’acabament -ció; pero s’ha de tindre en conte la possibilitat d’escriure -sió / ssió. Per ad estos casos convé consultar les regles sobre s i ss: acceptació, aplicació, condició, votació. e) En paraules de la mateixa família podem trobar alternances entre c/ç, depenent únicament de la vocal següent. No mai se produirà una alternança entre c / ç i s / ss: forcejar, forçut, força dolcea, endolcir, dolç, dolçor cacera,caça,caçador calcer, calceta, calça, calçar capacitat, capaç, capaços f) En interior de paraula, formant part dels grups consonàntics heterosilàbics següents: - CC, pronunciat [ks]: abstracció

afecció

ficció

satisfacció

accedir

calefacció

aflicció

seducció

accelerar

cocció

inspecció

succés

accent

conducció

predicció

succeir

-79-

acceptar

direcció

producció

transacció

accident

diccionari

proyecció

extracció

acció

deducció

refracció

restricció

- PC, pronunciat [ps]: accepció, concepció, excepció, opció, recepció. - SC, pronunciat [ss]: abscissa, ascens, ascensió, asceta, discernir, disciplina, consciència, escena, escenari, escèptic, fasciste, suscitar. - XC, pronunciat [ks]: excedència, excedir, excelència, excelent, excels, excèntric, excepció, excepte, excés, excessiu, excitar.

4.5.4. Escritura de Ç a) En les terminacions -ança, -ença: ensenyança, esperança, lloança, renaixença, coneixença. Excepte en unes atres paraules, que s’escriuen en s, perque no es tracta d’esta terminació: ansa, nansa, dansa, descansa, defensa, ofensa, dispensa. b) En els adjectius de tres terminacions (una per al singular i dos per al plural) acabats en el sò de [s]. El singular i el plural masculí porten ç, mentres que el plural femení du c: atroç, audaç, capaç, contumaç, eficaç, feraç, feliç, feroç, incapaç, ineficaç, infeliç, loquaç, mordaç, perspicaç, rapaç, sagaç, suspicaç, tenaç, veloç. atroç: atroços, atroces audaç: audaços, audaces feliç: feliços, felices c) En els derivats en -uçar i –uçó: esbatuçar, despalluçar, alborruçar, engatuçar, menjuçar, escabuçó, esbatuçó, alborruçó. d) En els sufixos -aç, -iç, -uç, que indiquen aument, implicació, propietat o que són despectius: gran: grandaç, grandaça, grandaços (grandaces) mà: manaça (manaces) groc: groguiç, groguiça, groguiços (groguices) ferro: ferriç, ferriça, ferriços (ferrices) canya: canyiç, canyiços

-80-

pa: paniç, paniços palla: palluç, palluços, palliça (pallices) pobre: pobruç, pobruça, pobruços (pobruces) i aixina una série de paraules que duen estos sufixos en la seua forma masculina o femenina: fogaça, gentuça, menjuça, pastiç (pasticeria), hortaliça, pelliça, rabaça; tenint present que usarem la ç quan se tracte d’estos sufixos, pero no quan se tracte de paraules primitives que porten ya estes terminacions com: tassa, bassa, missa, matís, tramús i els seus derivats. e) Encara que en general sol haver coincidència en la distribució d’usos d’estes grafies entre el valencià i les llengües pròximes, s’inclou a continuació una relació de paraules que a sovint se presten a confusió: - S’escriuen en s: chimpansé, dansa, matís, sabata, safrà, sagal, salpar, Saragossa, Sardenya, sarsuela, senefa, sentinela, séquia, sifra, simbomba, Sit (personage històric, conquistador de Valéncia), soc (mercat àrap), sòc (calçat de fusta), sòcul, sofre, sossobrar, sucre, tramús i els seus derivats. - S’escriuen en ss: alcàsser, assucac, assussena, bossar (vomitar), carrossa, disfrassar, darassana, Eivissa, escaramussa, hissar, llapissera, massapà, massiç, mosso, mostassa, pissarra, pòlissa, rossí, tassa, tossut i els seus derivats. - S’escriuen en c/ç: balança, bocina, calç, calça, canyiç, carniceria, caçola, Cento (hipocorístic de Vicent), choriç, ciprés/ciprer, emboç, emboçar, engatuçar, frontiça, Ignaci (i el seu hipocorístic Nàcio), llonganiça, maça (arma), massiç, novençà, pastiç, pasticeria, peça, pinça, postiç, puça, raça, reboçar, mostaça, regalícia, roçar, terraça, verniç i els seus derivats.

4.6. US DE LES LLETRES S I Z PER A REPRESENTAR EL SÒ [z] El sò alveolar fricatiu sonor, fonèticament [z], se representa per mig de les grafies s i z. Este sò és conegut habitualment com a es sonora, i la seua escritura pot presentar especials problemes per als parlants del valencià central o apichat, en el qual se confon en el sò de la es sorda [s]. El sò [z], alveolar fricatiu sonor, se representa en valencià per les grafies s i z, d’acort en les següents normes: a) El sò [z] se representa per –s- en posició intervocàlica: poregosa, desenroll, almagasén, guisar, desori, organisació, matisar, crisis, depòsit, conclusió, horisontal. Com a excepció, encara que ocupe posició intervocàlica, escrivim z en alguns cultismes i préstams: amazona, àzim, bizantí, Llàzer, Nazaret, nazarí, nazisme, protozou, rizòfec, topazi, trapezi, i pocs més.

-81-

b) Se representa per z en inicial de paraula: zero, zènit, zebra, zel (=interés, atenció), zinc (metal), zirconi, zodíac, zona, zoo. c) També es representa per z entre consonant i vocal; fonamentalment, darrere de l (Alzira, colze, engalzar, estalzim, falzia, polzada, polze, polzim, recolzar, salze, La Salzadella...), n (aranzel, benzé, benzina, bronze, donzella, enza, enzima, Fanzara, fanzella, frunzir, llonza, onze, pinzell, quinzena, senzill...), r (albarzer, albarzó, almorzar, catorzau, catorze, embarzerar...) o t (L’Atzúvia, Atzeneta, atzagaya, atzavara, atzebeja, atzuara, batzoles, betzo, bitzaquet, dotze, guitza, ràtzia, setze, tretze...). Per a facilitar l’ortografia en els parlants que no distinguixen entre [s] i [z], afegim algunes regles sobre la distribució de [z] en valencià, que apareix en les següents situacions: a) La terminació –èsim: centèsim, deumilèsim... b) Les terminacions –isar i –isació: organisar, normalisació.86 c) La terminació –sis: anàlisis, crisis, diéresis, oasis, paràlisis, tesis... d) En el masculí plural i en el femení, singular i plural dels participis dels verps que no duen s en l’infinitiu: defendre-defesa, defeses, defesos; encendre-encesa, enceses, encesos; remetre-remesa, remeses, remesos; estendre-estesa, esteses, estesos; ofendre-ofesa, ofeses, ofesos. e) En el masculí plural i en el femení, singular i plural dels gentilicis acabats en –és: anglés-anglesa-angleses-anglesos; francés-francesa-franceses-francesos. f) En el femení dels substantius que indiquen ofici, professió, dignitat, càrrec o títul: abat: abadesa, abadeses príncip: princesa, princeses marqués: marquesa, marqueses deu: deesa, deeses sastre: sastresa, sastreses comte: comtesa, comteses

86

El valencià coincidix també en este cas en la majoria de llengües de l’entorn, com l’anglés (organize/organise), el francés (organiser), l’alemà (organisieren) o idiomes més pròxims com el balear (organisar) i l’occità (organizar). En uns atres idiomes com l’italià (organizzare) o el català (organitzar) se produïx una pronunciació [dz] o [ddz], estranya al valencià.

-82-

g) En el masculí plural i en el femení, singular i plural, dels adjectius acabats en -ós: (fil) filós: filosa, filosos, filoses (glòria) gloriós: gloriosa, gloriosos, glorioses (honra) honrós: honrosa, honrosos, honroses (suc) sucós: sucosa, sucosos, sucoses (verí) verinós: verinosa, verinosos, verinoses (voluntat) voluntariós: voluntariosa, voluntariosos, voluntarioses. h) En general, sol ser en s sonora el plural dels substantius masculins acabats en –ís, ús: pisos, països, autobusos, usos, abusos... en l’excepció dels derivats del llatí MISSU (decomissos, fideicomissos, insumissos, permissos, remissos, sumissos) i unes atres paraules com cafissos, granissos, tapissos, suïssos, abscissos, albornussos, arcabussos, russos, tarussos, tramussos i derivats. i) En general, el plural dels substantius masculins acabats en –às, -és, -ós sol ser en ss: nassos, passos, accessos, gossos, rossos, arrossos. Pero ademés de les excepcions dels apartats d) i f), s’exceptuen també el plural de paraules com asos, besos, casos, dosos, envasos, esposos, gasos, masos, mesos, ocasos, pesos, rasos, tresos, vasos, i el plural dels derivats de clos: inclosos (inclosa, incloses), exclosos (exclosa, excloses). j) Una classe de paraules que a sovint provoquen confusió són les que acaben en – ssió i o –sió. Tinga’s en conte que tots els seus derivats conserven l’ortografia de la ss o la s segons corresponga. agressió i demés paraules de la mateixa família: digressió, egressió, progressió, regressió, transgressió cessió i derivats: intercessió, precessió, recessió, secessió, successió confessió , professió discussió

escissió, rescissió missió i derivats: admissió, comissió, dimissió, emissió, inadmissió, insumissió, intromissió, omissió, permissió, sumissió, transmissió

-ssió passió, compassió

percussió, repercussió

possessió pressió i derivats: compressió, depressió, expressió, impressió, opressió, repressió, supressió sessió, obsessió

-83-

abrasió adhesió, cohesió alusió circumcisió, incisió colisió, elisió concisió conclusió contusió corrosió decisió, indecisió dissuasió

-sió evasió, invasió exclusió, inclusió, oclusió, reclusió explosió, implosió extrusió, intrusió fusió i derivats: confusió, difusió, efusió, infusió, profusió, transfusió ilusió, desilusió lesió ocasió persuasió precisió, imprecisió visió i derivats: divisió, previsió, imprevisió, provisió, revisió, supervisió, televisió

erosió g) Hi ha casos en els quals una s sorda pot pronunciar-se sonora; açò ocorre quan està en contacte en un sò sonor, be siga vocàlic, be siga consonàntic: els durà, desvelar. També, per fonètica sintàctica, sol pronunciar-se sonora la [s] final de paraules en contacte en una atra paraula que escomença per vocal: els ous [elzɔ́us], dos hòmens [dozɔ́mens]. Se tracta en tot cas de situacions que no afecten a la grafia.

-84-

4.7. US DE LES LLETRES G I J PER A LA REPRESENTACIÓ DEL SÒ [ʤ] El sò postalveolar africat sonor [ʤ] se representa per mig de les lletres g i j, d’acort en les següents normes:87 a) S’escriu g davant de e, i: gentola, taronges, correger, dumenge, fege, giner, regirar, miges, solage, privilegi, colege, llegítim. Per excepció, escrivim j- davant dels grups –ecc-i –ect (objecció, objecte, adjectiu) i en una série de paraules, principalment d’orige grec o hebreu (jerarquia, jeroglífic, Jeroni, Jeremies, Jesús, Jericó, jesuïta, Jerusalem, Jehovà), pero també en préstams amprats a unes atres llengües (jersei) i inclús en algun vocable derivat del llatí (majestat). b) S’escriu j davant de a, o ,u: jagant, taronja, purnejar, plaja, jònec, joguet, mijos, junc, aljup, judeu.

87

En el valencià central o apichat este sò sonor se veu substituït des de fa sigles pel postalveolar africat sort [ʧ]. Est empobriment fonològic ha provocat històricament, sobretot a partir del sigle XVIII, certs problemes i vacilacions en el correcte us ortogràfic de les consonants j/g i ch. Ha de dir-se que en molts casos la distribució gràfica de j/g i ch és similar a la del castellà, pero esta norma no sempre és aplicable: jaqueta. El sò africat del valencià general i estàndart [ʤ] és essencialment el mateix de la j anglesa en James o joke, o de gi en l’italià orologio. Per contra, el sò fricatiu [ʒ], propi del català, és el mateix de la j francesa en Jean o Dijon. Eixe sò penetra en el valencià més septentrional, fent que el sò postalveolar africat sonor del valencià general, representat per j/g, se torne fricatiu, en ocasions acompanyat d’una [i] de recolzament que no té reflex en l’escritura: com ara fege, pronunciat [féʒe] o [féi̯ ʒe] en lloc de [féʤe]. En la llengua antiga, ademés, existien certes paraules que per etimologia llatina s’escrivien a voltes en una t davant de la g o la j: viatjar, metge, fetge, hui viajar, mege, fege. Alguns estudiosos han senyalat que esta pràctica devia d’indicar una molt antiga geminació [ʤʤ] en la pronunciació de la palatal africada sonora: encara que ya en la llengua clàssica es feen rimar paraules escrites de manera vacilant en tg/tj i j/g, lo que vindria a indicar una pronunciació idèntica a l’actual. Eixa puntual geminació o pronunciació doble, que en uns casos concrets pogué existir i evolucionà, ya en valencià migeval, a [nʤ] (com llotja > llonja o rellotge > rellonge), en els demés casos fa sigles que desaparegué de la llengua parlada i escrita, per lo que no és correcte l’us d’est arcaisme ortogràfic en l’escritura actual. Manco encara, en paraules que en el valencià clàssic mai portaren eixa t, i en les que tampoc se justifica la seua presència per l’etimologia llatina, com desijar, mija, llejos, pijor, correja, plaja, etc.

-85-

4.8. US DE LES GRAFIES CH, IG I G PER A REPRESENTAR EL SÒ [ʧ] El sò [ʧ], postalveolar africat sort,88 està representat en llengua valenciana pels dígrafs ch i -ig, ademés de la grafia simple -g.

4.8.1. Escritura de CH a) En inicial i interior de paraula: chufa, chiular, chulla, chuplar, bachiller, archiu, puncha, fardacho, cachoches, cacherulo, che…89 b) En els derivats de certes paraules que acaben en -ig o -g: caprig: caprichos, caprichós, caprichosament… gavaig: gavachos, gavachet… campeig: campechos… cartuig: cartuchos, cartuchera… empaig: empachar, empachat… despaig: despachos, despachar… escabeig: escabechina, escabechar… A excepció de les anteriors, la majoria de les paraules que acaben en -ig, -g deriven en g o j, segons els casos, com vorem més avant: lleig: lleja, llejos, lleges, llegea... mig: mija, mijos, miges, mijà... 88

Este sò és el mateix de ch en el castellà chico, ci en l’italià faccia o ch en gran part de l’occità: carchòfa. L’us de ch, una grafia d’orige francés o provençal, s’adopta en valencià per a la representació gràfica del sò [ʧ] des dels primers testimonis escrits del nostre idioma. Esta grafia anà desplaçant ya en l’época clàssica a unes atres solucions no tan operatives o que podien confondre’s en uns atres fonemes, com tch, tx o x. Posteriorment, l’ensordiment de [ʤ] en el valencià central provocà, sobretot a partir del sigle XVIII, una generalisació de l’us de ch en lloc de j/g (*puchar, feche) que vingué respost, ya en la Renaixença, per una ultracorrecció que substituïa totes les ch per g/j (*giquet, panja). Foren els filòlecs Josep Nebot i Lluís Fullana els primers que descrigueren adequadament el correcte us i distribució d’estes grafies, d’acort en la tradició llingüística valenciana.

89

Recordem que apareix també en posició final de paraula representant el sò [k] en llinages i topònims: Broch, Albuixech. En este cas no es pronuncia mai com a [ʧ].

-86-

roig: roja, rojos, roges, rogenc... puig: pujos, puget...

4.8.2. Escritura de -G Solament en final de paraula quan vaja precedida d’una i, generalment tònica, encara que no sempre: mig, desig, llig, rig, frig, trapig, Bonig, Càlig, Tírig. Els derivats s’escriuen en g i en j segons la vocal que vaja darrere, d’acort en la norma general. mig: miger, mijana, mijos desig: desiget, desijar, desijós, desigí

4.8.3. Escritura de -IG a) En final de paraula, darrere de les vocals a, e, o, u: maig, ensaig, vaig, lleig, veig, roig, goig, fuig, El Puig. En estos casos el dígraf -ig sona [ʧ], no s’ha de llegir ni pronunciar la -i-: [máʧ, váʧ]. La derivació pot fer-se en j o en g, segons la vocal següent: roig: roja, rojor, roges lleig: lleja, lleges, llegea estoig: estoget, estojos, estojar garaig: garaget, garajos Per als pocs casos en els quals la derivació és en ch, vore l’ortografia de la ch, apartat b. b) En final de paraula, darrere de consonant, en unes poques paraules, totes elles monosílabes i topònims: Elig, Barig, Borig (alqueria del terme de Cullera), Garig (castell i vila en Bolulla), Berig (coves en Borriol), Felig (alqueria entre Vilamarchant i Benaguasil). En tots estos casos el dígraf -ig sona també [ʧ], i no s’ha de llegir ni pronunciar la -i-: [έlʧ, báɾʧ] Recordem que sí que es pronuncia la i del dígraf ig en els topònims Càlig i Tírig, que són paraules planes: [káliʧ, tíɾiʧ].

-87-

c) En el present del subjuntiu dels verps purs del tercer grup acabats en -gir: afegir, corregir, fregir, fugir, llegir i regir, que seguixen este model:90 lligga

lliggam

lliggues

lliggau

lligga

lligguen

I també en la primera persona del present d’indicatiu: afigc, frigc, fuigc, lligc.

4.9. LA LLETRA X En general, la grafia x representa en valencià el sò postalveolar fricatiu sort –la transcripció fonètica de la qual és [ʃ]–: peix, Xeresa, nàixer, cuixot, oix, xaloc.91 No obstant, en alguns casos, pot representar la combinació [ks] (o el seu alòfon [gz]): pròxim, reflexió.

4.9.1. Escritura de X en sò de [ʃ] a) En posició inicial de paraula: Xeresa, Xàbia, Xeraco, Xaló, Xixona, Xàtiva, Xúquer, xàrcia, xaloc, xabec, Xavier.92 S’inclouen els prefixos xeno-, xilo-, etc.: xenofòbia, xilòfon, xenòfil, xeroftàlmia, xilòfec, xilogràfic. b) En interior de paraula, darrere dels diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui: marraixa, deixar, coixo, almoixàvenes, corruixes, eixemple, arruixar.93 c) En interior de paraula, generalment darrere de la vocal i: quixal, pixum. 90

En tots estos casos de contacte de [ʤ] en un fonema oclusiu com [g], [k] el fonema [ʤ] tendix a desafricar-se en la pronunciació relaixada, pronunciant-se fricatiu [ʒ] davant de [g] en formes con frigga, lliggau [fɾíʒɣa, ʎiʒɣáu] i ensordint-se davant de [k] en formes com lligc [ʎíʃk]. Notem que en el cas del verp fugir la i és muda: fuigc [fúʧk ~ fúʃk], fuigga [fúʤɣa ~ fúʒɣa].

91

És un sò similar al de sh en l’anglés shadow, sherif o de ch en el francés chanson, chien. En valencià apareix normalment precedit de la vocal palatal i, motiu pel qual s’aprecia certa tendència a realisar un increment [ei] o [ai] davant de la x- inicial de paraula: Xàtiva [ʃátiva ~ ei̯ ʃátiva], xàrcia [ʃáɾsia ~ ei̯ ʃáɾsia]. Est increment no és acceptable en nivells formals de la llengua. S’exceptua només la paraula aixarop, per ser d’us absolutament generalisat des d’antic. 92

Encara que tot valenciaparlant distinguix perfectament entre la x de Xàtiva i la ch de chiquet, l’influència de la normativa catalana fa que en ocasions se senten pronunciacions incorrectes: [ʧátiva] en lloc de [ʃátiva], [ʧaviéɾ] en lloc de [ʃaviéɾ], que s’han d’evitar. 93

Localment alguns parlars elidixen la i que precedix a la x en paraules com caixa, deixar: [káʃa, deʃáɾ], en lloc de [kái̯ ʃa, dei̯ ʃáɾ]. La pronunciació de la i ha de mantindre’s en un us estàndart de l’idioma.

-88-

d) En els increments incoatius de verps de la tercera conjugació. Est increment (-ix-) apareix en els presents d’indicatiu i subjuntiu, i també en l’imperatiu: oferixes, ixc, servixques, vixca, ferixen, substituïx.94 e) En final de paraula: naix, dibuix, fleix, baix, puix, creix.95

4.9.2. Escritura de X en sò de [ks] a) Entre vocals: proximitat, reflexionar, existir, oxidació, sexual, praxis, fixar.96 b) Davant de consonant sorda: text, excelent, exquisit, excavació. c) En posició final absoluta de paraula: lux, sufix, anex, Fèlix, índex. d) En les paraules escomençades pel prefix ex- procedent de la preposició llatina de les mateixes característiques gràfiques (ex): excloure, explorar, extremar, experiència, extraure.97 Notem que hi ha una série de paraules, similars a les anteriors, pero de diferent orige, que s’escriuen en –ix– i en les quals la x se pronuncia [ʃ] i no [ks]: eixemple, eixèrcit, eixecutar, eixercici, relaixar...

4.10. LA LLETRA Y La lletra y representa el sò palatal fricatiu sonor, transcrit fonèticament en el símbol [ʝ]. Pot presentar en ocasions, en una pronunciació més relaixada, l’alòfon [j], palatal aproximant sonor.

94

Contemporàneament s’observa en alguns parlars un defecte de pronunciació, consistent en l’articulació de la x com si fora una s sorda: caixa [kái̯ sa], mateix [matéi̯ s], dividixes [dividíses], construïxc [konstɾuísk], vixca [víska], patix [patís]. Ad este fenomen ha contribuït la difusió moderna de grafies estranyes al valencià tradicional, com *partisc, unisca, en lloc de les correctes partixc, unixca. S’ha d’evitar este defecte i procurar una correcta pronunciació (i escritura) de la x valenciana en tots els casos. 95

Com també succeïx en uns atres sons, quan la fricativa sorda [ʃ] precedix a un sò sonor tendix a sonorisar-se ella també (fonèticament [ʒ]), sobretot si va en posició final de paraula i la que li seguix escomença per vocal: baix ample [bái̯ ʒ ámple], baix de tot [bái̯ ʒ de tót].

96

Notem, no obstant, grafies com dacsa, sacsar. També certs casos de divergències en unes atres llengües de l’entorn: esplanada, estrany, estranger, i no *explanada, extrany, extranger.

97

En el prefix ex- (o inex-) quan va seguit de vocal, h o una consonant sonora, el grup [ks] tendix a sonorisar-se en [gz]: exacte, examinar, exhortació, exlibris, inexorable.

-89-

Procedix del grec i d’ací que se la conega en el nom de i «grega» per a diferenciar-la de l’atra i, denominada «llatina». D’acort en els usos ortogràfics valencians de totes les époques, s’escriu: a) En posició inicial de paraula, sempre davant de vocal: yo, ya, yaya, yeyú, ¡ye!, yibutià, yuxtapondre, yanqui, yàmbic, yugular, yodo... b) Quan va en posició interior de paraula, entre vocals98 i en ocasions darrere de consonant: tramoyiste, epopeya, duya, Alboraya, Foyos, joyeria, esplayar, boya, yayo, onomatopèyic, peryòdic, proyectar, trayectòria, mayúscula.99 c) Servix per a la formació del dígraf ny100 (vore punt 4.14). d) La i semivocal dels diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui en posició final de paraula, per tradició, continua representant-se en la lletra y en el cas de llinages: Gay, Verdoy, Banacloy, Aloy, etc. i ha de conservar-se per tradició gràfica i històrica en els topònims: Llombay, Alcoy, Montroy...

4.11. LA LLETRA L La lletra l representa el sò alveolar lateral sonor [l] en qualsevol posició dins de la paraula: lux, alçar, col, bleda, bonyítol, aladre, changlot, claritat, aplegar. Sobre el seu us, convé realisar les següents precisions: a) En valencià no són comunes les paraules que escomencen en l, puix una de les característiques pròpies del nostre idioma és la palatalisació generalisada de la l inicial llatina en ll (lluna, llana, llop...).101 Esta palatalisació en les formes patrimonials ha afectat també a moltes de les que han entrat per via culta (lliberal, lliteratura, llingüístic, llògic, llegislar). Aixina, només mantenen la l en posició inicial, ademés dels pronoms i artículs lo, la, los, les, aquelles paraules generalment de procedència o caràcter erudit, neològic o cult en les quals la palatalisació sona estranya: laca, lema, lòbul, lupa, la (nota musical), las (cansat), les (ofés, ferit), lis (flor)... 98

En els substantius acabats en -ent darrere de vocal, com afluent, constituent, influent, restituent, sol caure’s en el defecte de pronunciar una y entre la u i la e per influència del castellà. Esta costum ha d’evitar-se.

99

Per excepció, s’escriu injecció i no inyecció (que podria ser llegida incorrectament *[iɲeksió]) per a que quede clara la seua llectura com a [inʝeksió].

100

Una mostra evident de lo antic que és el seu us en la nostra ortografia, a pesar de que alguns gramàtics la consideren aliena.

101

De fet, en la llengua antiga i encara en l’época clàssica, era comú que la palatalisació no tinguera encara reflex ortogràfic: luna, lana, lop.

-90-

b) Algunes paraules patrimonials presenten en certs parlars una pronunciació geminada de la l [ll], la qual s’ha escrit tradicionalment en el grup tl. No obstant, en la major part del domini llingüístic esta geminació ha desaparegut, per lo que la pronunciació i escritura general en un us estàndart de l’idioma és en l: guatla [gwálla]

→

guala [gwála]

batle [bálle]

→

bale [bále]

espatla [espálla]

→

espala [espála]

motle [mɔ́lle]

→

mòle [mɔ́le]

almetla [almélla]

→

almela [alméla]

c) La el doble o geminada llatina (escrita en la llengua antiga ll i modernament, en algunes propostes ortogràfiques, ŀl) fa temps que desaparegué de la fonètica valenciana i, per tant, del sistema ortogràfic, tal com ha ocorregut en unes atres antigues geminacions llatines, com pp, ff, cc o nn: collaborar

→

colaborar

aquarella

→

aquarela

illusió

→

ilusió

millímetro

→

milímetro

apparéixer

→

aparéixer

affegir

→

afegir

accostumar

→

acostumar

annexar

→

anexar

addició

→

adició

4.12. LA GRAFIA LL La grafia ll representa el sò alveolar lateral sonor [ʎ], en qualsevol posició dins de la paraula: llògic, brullo, bascoll. Contemporàneament s’observa un defecte de pronunciació, molt modern i que afecta especialment a les generacions més jóvens, consistent en la pronunciació de la ll intervocàlica (la ll final de paraula se conserva millor) com si fora una y: pollastre [poʝástre] en conte de [poʎástre], pallasso [paʝáso] en conte de [paʎáso], callar

-91-

[kaʝáɾ] en conte de [kaʎáɾ]. S’ha de fugir d’este defecte i procurar una correcta pronunciació de la llengua valenciana.102 Convé recordar també que paraules com roll, billet, rallar, desenrollar, bolletí, etc., s’escriuen i pronuncien sense la t intercalada que alguns usen per imitació del català, la qual és estranya al valencià de qualsevol época.103

4.13. LES LLETRES M I N La grafia m representa el sò bilabial nassal sonor, [m]: meua, camamirla, campeó, ixcam. No obstant, en alguns casos, seguit d’un fonema labiodental [f] o [v], com en triumf, tramvia, el fonema [m] presenta l’alòfon [ɱ], labiodental nassal sonor. La grafia n representa el sò alveolar nassal sonor. [n]: navaixa, anular, purna, defén. Seguit d’un fonema labiodental, com en unflar, Anfós, conversació, convindre, el fonema [n] presenta també l’alòfon [ɱ], labiodental nassal sonor. En alguns casos, seguit d’un fonema velar [k] o [g], com en fanc, conquista, engolir, presenta l’alòfon [ŋ], velar nassal sonor. Alguns autors descriuen un tercer alòfon [n̪ ], dental nassal sonor, davant de les dentals [t] o [d], com en fondo, assunt, llunt, furgadents. Tenint en conte, puix, que en alguns casos pot existir una neutralisació entre abdós consonants nassals en [ɱ], convé establir algunes regles per a la seua escritura.

4.13.1. Escritura de M a) S’escriu m davant de b, m, p: colombaire, umbràcul, Llombay, immòvil, commoure, emmaixquerar, campeonat, companyó, Ampar, temps. Excepte certes paraules compostes: granment, enmig, benparlat, bonpassar, entornpeu. b) En el prefix circum-: circumflex, circumvalació, circumferència, circumstància, circumloqui, circumscripció, circumcisió. c) En el grup mn: mnemotècnia, indemnisar, mnemònica, damnificar, mniàcees, alumne, autumne, autumnal. 102

La correcta pronunciació de la ll en paraules com colla o brollar se conseguix dient ‘colia’, ‘broliar’ pero apretant la llengua contra el paladar al pronunciar ‘li’.

103

Esta t en realitat indica una pronunciació de doble ll en català, com ara en les formes catalanes butlletí, bitllet [buʎʎətí, biʎʎét], la qual no solament és inexistent en valencià, sino també en mallorquí, en el qual coincidim: bolletí, billet [boʎetí, biʎét]. També és inexistent en occità: bolletin, bilhet.

-92-

d) Davant de f en algunes paraules (vore 4.13.2), com alcamfor, amfibi, amfiteatre, àmfora, amfitrió, émfasis, emfisema, emfiteusis, limfa, nimfa, pamflet, simfònic, triumf i derivats. e) Convé recordar que el grup arcaic tm , indicatiu d’una antiga geminació [mm] en la pronunciació, en valencià s’ha resolt en m, per assimilació i posterior simplificació: semana, sometre. La simplificació s’ha produït també en algun cas del grup mn, donant els actuals condenar, somi, ensomiar des de formes antigues condemnar, somni, somniar.

4.13.2. Escritura de N a) En els prefixos con-, en-, in-: confiar, contraure, connatural, enfrontar, enllustrar, enfermer, ennegrir, inflamar, insignificant, innovar, innecessari. Excepte quan la consonant que seguix es b, p, o m (vore apartat 4.13.1). b) En general, davant de f, incloent darrere dels prefixos con-, en-, in-: confiar, confabular, confeccionar, confederal, enfrontar, enfermer, enfilar, inflamar, influir, infectar i paraules com chanfaina, confit, enfit, fanfàrria, fanfarró, unflar, Anfós, Confrides. S’exceptuen algunes paraules d’orige cult, com alcamfor, amfibi, amfiteatre, àmfora, amfitrió, émfasis, emfisema, emfiteusis, limfa, nimfa, pamflet, simfònic, triumf i derivats. c) En general, davant de qualsevol consonant que no siga b, p, o m; i sempre davant de v: gandul, endívia, tenca, tindre, concepte, llonja, engatuçar, conseguir, dumenge, espenta, canviste, benvolgut, enveja, enviar, invent, convent. Excepte: comte (distinció nobiliària), comtat, somriure, somrient, Samsó, triumvir, tramvia. d) En les paraules en les quals el grup arcaic mp + consonant ha donat n + consonant en valencià: conte, contar, atentar, pronte, redenció, síntoma, presunció, assunt, exent, tentar.104 e) Igualment, en les paraules en les quals les antigues geminacions tn, nn han donat també com a resultat n: cona, anexió, bienal, conectar, inocent, Ana (nom de persona). Pero: Anna (localitat), perenne...

104

No obstant, la p se manté en els grups triconsonàntics que apareixen en paraules molt cultes o llatinismes, pertanyents, en molts casos, a nivells especialisats de la llengua o de la ciència: impromptu, metempsícosis.

-93-

f) El grup grec pn- se simplifica també a n: neumàtic, neumonia. Se manté no obstant l’escritura etimològica del grup llatí gn- en paraules com gnom, gnòmon, a pesar de que la g és muda.

4.14. LA GRAFIA NY La grafia ny representa el sò palatal nassal sonor, [ɲ], en qualsevol posició dins de la paraula: nyora, nyespla, escopinyar, ensenyança, montanya, monyo, acontenyiment, alberiqueny, enguany, codonys.

4.15. US DE R I RR El sò alveolar vibrant sonor pot ser de dos classes: simple (transcrit fonèticament [ɾ]) i múltiple (transcrit [r]). La seua correspondència ortogràfica són les grafies r i rr.

4.15.1. Escritura de R a) En sò de vibrant simple, [ɾ]: - En posició intervocàlica (interior de paraula): garaig, lliterari, caraceta, vore, traure, màixquera, mentirós, taburó, borumballa. - En final de sílaba, davant de qualsevol atra consonant (posició de sílaba travada): carta, Bèrnia, màrgens, murta, orde, narcòtic, orso. - En final de paraula: sur, llavar, engolir, alcavor, correger, corder, calfar.105 - En els grups consonàntics br, cr, dr, fr, gr, tr, pr: bri, ombra, criminal, alacrà, granera, sogra, hedra, padrina, estrela, atrevit, prevore, apretar, fraula, fredat. b) En sò de vibrant múltiple [r]: - En posició inicial de paraula: redó, rabosa, rellonge, riquea, roig, russafeny. 105

En el valencià més septentrional i algunes localitats del valencià meridional la [ɾ] final de paraula desapareix. La desaparició s’estén als infinitius seguits d’un pronom dèbil: dir-li-ho, conéixer-la, penjar-ne, fregir-lo, pronunciats [díliw, conéi̯ ʃela, penʤáne, fɾeʤílo]. Estes pèrdues (especialment, la segona) deuen evitar-se en un us estàndart de la llengua. Per contra, uns atres parlars afigen una r final en els verps que acaben en –re i també en algun substantiu: escriure [eskɾíu̯ ɾeɾ], vore [vóɾeɾ], conte [kónteɾ]. És un vulgarisme que també deu evitarse.

-94-

- En posició interior de paraula, sempre darrere d’una atra consonant pero pertanyent a sílaba distinta; és dir, sense formar grup consonàntic en la consonant que la precedix: honradea, somriure, enrecordar-se’n, desenrollar, Enric. c) Per excepció, s’escriu r per motius etimològics, encara que generalment no es pronuncia en tot el domini llingüístic: - En les paraules diners [dinés] i socors [sokós] (el sò de la r reapareix en paraules de la mateixa família: diner, dinerets, socórrer). - En la raïl dels verps prendre [péndɾe] (i derivats), deprendre [depéndɾe] i perdre [pέðɾe]. Esta r no es pronuncia en l’infinitiu, el futur i el condicional, encara que sí que es pronuncia en els demés temps verbals: prenc, prenguera, deprenga, perguí, pergau. - En la paraula arbre [áβɾe]. - En la paraula dimarts [dimáʦ].

4.15.2. Escritura de RR a) Sempre en posició intervocàlica (no mai en posició inicial ni darrere d’una atra consonant): arraïlar, arre, Beniferri, arropir, arruixó. b) En les paraules compostes per un prefix acabat en vocal i una paraula escomençada per r, esta grafia es duplica per quedar en eixos casos en posició intervocàlica: contrarrellonge, suprarrenal, birradial, trirrítmic, antirrobament, monorraïl, plurirruta, extrarradi. c) En les paraules que tenen el seu orige en l'aglutinació o unió de dos paraules, la primera de les quals acaba en vocal i la següent escomença per r-: Vilarreal, portarretrat, portarrolls, matarrates, malvarrosa, barbarroig, camarroja...

4.16. US DE LA LLETRA H La grafia h no representa ningun sò i la seua conservació obedix a criteris purament etimològics o de tradició ortogràfica. El valor originari de la h com a fonema aspirat només se conserva en valencià en certes interjeccions, com ehem, ha, he, aha, i alguns estrangerismes, com hegelià, hall, harja, Helsinki, Hong Kong, etc.

-95-

S’escriu h: a) En prefixos grecs o llatins: hagio: hagiografia, hagiogràfic halo: halografia, halotècnia haplo: haplologia hebdo: hebdomadari hect/hecto: hectàrea, hectómetro helio: heliogravat, heliocèntric helmint: helmintiasis, helmintològic hem: hematoma, hemoglobina hemer/hemero: hemeralopia, hemeroteca hemi: hemicicle, hemisferi hepat: hepàtic, hepatitis hepta: heptagonal, heptasilàbic hexa: hexasilàbic, hexagonal hidr/hidro: hídric, hidràulic, hidrotècnia, hidrogràfica hier/hierat/hiero: hieràtic, hierocràcia higro: higrometria, higrologia hip/hipo: hipocamp, hipòdrom, hipocresia hiper: hipèrbole, hipertròfia hipno: hipnòtic, hipnofòbia histo: històlisis holo: holocaust, holómetro homo: homosexual, homònim horo: horòscop, horòpter.

-96-

b) Paraules que ya la tenen en son orige. Donem una llista d’estes paraules, sense ser exhaustius: adherir

helènic

hissar (elevar)

hoste

ahir

helenisme

hivern

hòstia

cohabitar

herba

home

hostil

deshonestitat

herege

honest

humà

exhalar

herència

honor

humil

hàbit

heresiarca

honrar

humiliar

habitar

heretar

hora

humit

ham (de peixcar)

hereu

horisó

humor

harmonia

hèrnia

horisontal

inhalar

harmònic

héroe

horrible

inherent

haver

heroisme

hort

prohibir

hebraic

hilaritat

hortènsia

vehement

hebreu

hispànic

hospital

vehícul

hedra

història

hostaler

vehicular

c) Casos no etimològics. S’escriuen sense h una série de paraules i els seus derivats encara que la tinguen en l’etimologia: espanyol, avorrir, ert, oroneta, ordi, orri. Per contra, tot els derivats del llatí octo s’escriuen tradicionalment en h: huit, huitanta, díhuit, huitava, huitantena. d) Encara que sol haver coincidència en l’us de les llengües de l’entorn, se recorda que paraules com orfe, orfandat, orchata, os, ou, cacau, coet... s’escriuen sense h.

4.17. US DE LA LLETRA F La grafia f representa el sò labiodental fricatiu sort, [f], en qualsevol posició dins de la paraula: fumeral, alficòs, disfrassar, matalafer, alcaduf.

4.18. US DE LA LLETRA W La grafia w és una lletra d’orige estranger que pot representar dos sons en valencià: a) Labiodental fricatiu sonor [v]: wàter, wagnerià, wolframi. b) Aproximant velar sonor [w]: whisky, western, Washington, web.

-97-

5. L'APÒSTROF 5.1. INTRODUCCIÓ L'apòstrof és un signe ortogràfic consistent en una cometa volada (') que es posa per a indicar l'elisió d'una vocal d'una paraula àtona per contacte fònic en la vocal de la paraula tònica en la qual recolza la seua pronunciació, conformant un sol grup fònic. Respecte a la posició de la paraula apostrofada, hi ha dos classes fonamentals d'apostrofament: darrere de paraula acabada en vocal (agarra’l); i davant de paraula escomençada per vocal o h muda (m'alça, l'assunt, l'hipòtesis). Quan parlem, elidim moltes més vocals de les que representem en l’escritura, mentres que en unes atres ocasions no elidim totes les que sí que ho fan en la llengua escrita. Les regles d’apostrofament pretenen simplement sistematisar, per a la norma escrita, este fenomen de la llengua parlada.

5.2. L'APOSTROFAMENT DARRERE DE VOCAL S'apostrofen els pronoms personals dèbils me, te, se, lo, los, ne quan apareixen darrere d'una forma verbal acabada en vocal i no van acompanyats d'un atre pronom. En tal cas prenen, respectivament, les formes 'm, 't, 's, 'l, 'ls, 'n: ampara'm, assenta't, menge's, alça'l, torque'ls, prenga'n. No obstant, en el cas de que el verp acabe en u en valor de semivocal, l'apostrofament no tindrà lloc: tragau-me, aveeu-lo, tragau-los. Estes formes apostrofades poden aparéixer també, baix certes condicions, en combinacions de dos o més pronoms, segons les normes que es detallen en el capítul de pronoms personals.

5.3. L'APOSTROFAMENT DAVANT DE VOCAL Les paraules susceptibles de ser apostrofades davant de vocal o h muda són: a) els pronoms personals dèbils me (m': m'agrada), te (t': t'acostes), se (s': s'afanya), lo (l': l'obedix), la (l': l'alvança), ne (n': n'ixen) (veja's també el capítul de pronoms personals per a les normes d'apostrofació en combinacions de dos o més pronoms); b) l'artícul definit masculí el (o la seua variant lo) i l'artícul definit femení la, que en els tres casos se reduïxen a l': l'ingenier, l'home, l'amiga (pero no quan lo actua com a pronom neutre: lo estrany, lo actual, lo impossible); c) les formes de tractament En (N'Enric, N'Humbert) i Na (N'Ampar,);

-98-

d) la preposició de (fet d'espart, ple d'hòmens). Com a norma general, l'apostrofament se produïx quan estes formes àtones van seguides d'una paraula que escomença per vocal o h:

m'amague

l'aplegada

l'arreu

N'Àngela

d'or

t'espere

l'enemiga

l'eixemple

N'Emili

d'estar

s'ofén

l'ira

l'institut

N'Huc

d'hivern

l'he dut

l'oposició

l'orso

l'he coneguda

l'universitat

l'únic

n'oferix

l’hedra

l’héroe

l'histèria

l'home

l'hora

l'humor

No obstant lo anterior, no s'apostrofa: a) davant de paraula escomençada per u en valor de semiconsonant: el huit, la huitava, el dia de hui, la ciutat de Huelva...106 b) davant de térmens estrangers a on la h inicial no és muda, sino aspirada: La base espacial de Houston El món de Hollywood Ixquérem pel hall Adquirí la majoria accionarial del holding c) Els estrangerismes no adaptats al valencià que escomencen per s líquida solen escriure's en cursiva, i la norma recomana no apostrofar tampoc davant d'ells, encara que dita s se pronuncie habitualment [es]: el stop 106

Se recorda que la i mai és semiconsonant en valencià estàndart, i que les combinacions ia, ie, io són sempre hiat. Per tant, la i és una vocal plena i s’ha d’apostrofar: l’hiat, l’hialita, l’hieràtic, l’ió, l’ionosfera. No obstant, en el cas de hiena, que sol pronunciar-se [ʝéna], per tradició la paraula manté la grafia etimològica (i no s’escriu *yena), pero és acceptable no apostrofar davant de dita paraula: la hiena.

-99-

el statu quo el striptease de squash d) davant del nom de les lletres de l'alfabet valencià: la i la u la en la er e) davant d'abreviatures o sigles pronunciades en vocal inicial: la EOI la LCD el IVA la UNESCO la FM la URSS la ONU el ABC f) davant de la paraula una, referida a l'hora del rellonge:107 Anit se gità a la una i per això ara té tanta sòn. g) davant de les paraules escomençades per a- privativa: La normalitat a voltes és més anormal que la anormalitat. Notem també que l'apostrofament predomina sobre la contracció de l'artícul masculí el/lo en les preposicions a, de, per. D'esta manera, quan el/lo va seguit de paraula escomençada per vocal o h, s'apostrofa, encara que l'artícul definit masculí vaja precedit d'alguna de les tres preposicions susceptibles de contracció (a, de, per): Vaig al mege. 107

L'antiga norma de no apostrofar l'artícul la davant de les paraules ira i host queda suprimida, puix no pot donar-se ninguna confusió rellevant que justifique esta excepció; més encara quan la pronunciació de la t final de host desfà qualsevol possible coincidència fonètica en os.

-100-

L’índex del bolletí El trobí pel camí. pero: Saludí a l'home.(i no *al home) El calaix de l'escritori (i no *del escritori) Aniré per l'atre camí.(i no *pel atre)

5.4. L'APOSTROFAMENT TIPOGRÀFIQUES

DAVANT

DE

VARIANTS

Les anteriors normes (escrites i també orals) no es veuen condicionades per certes convencions gràfiques que, en alguns casos, modifiquen la forma de l'escritura, sempre que dites modificacions escrites no afecten a l'oralitat. Per tant: a) S'apostrofa davant de numerals que escomencen per vocal i que, d'acort en les normes habituals d'estil, se representen per escrit en números (aràbics o romans) i no en paraules: A esta vora del carrer estan els números impars: de l'1 a l'11 / de l'u a l'onze. L'11 de maig de 2005. Del sigle X a l'XI. b) No hi ha apostrofament escrit (de la mateixa manera que no es dona a nivell oral) davant d'una paraula usada en valor metallingüístic. És dir, quan se fa una reflexió sobre la forma, l'us o el significat de la paraula en qüestió, ya que en eixe cas, a nivell oral, és pronunciada en un to especial i separada de la paraula àtona precedent, que deixa d'elidir-se. En tal cas, la paraula usada en valor metallingüístic va destacada tipogràficament en cursiva (o redona, si tota la frase va en cursiva), entre cometes o, en ocasions (sobretot en l'escritura informal o manual) també en mayúscules o subrallada: Mira cóm ha enganyat a Pere, la “amigueta de l'ànima” (en este cas se qüestiona que fora una amiga de veritat, i en conseqüència que se li puga aplicar realment eixe nom, per molt que Pere la nomenara aixina). El present d'indicatiu de haver és irregular. El femení de escàs és escassa. Fes el favor de ACABAR.

-101-

Estos són els diners de Ana. c) Pel mateix motiu, no s'apostrofa davant de cites lliterals, les quals s'escriuen entre cometes d'acort en les normes de puntuació: L'humiliava, referint-se ad ell en el malnom de“incompetent”. El president censurà la “escassa colaboració de l'oposició” en la resolució de la polèmica. d) Tampoc s'apostrofa davant de títuls de llibres, películes, revistes, etc. que van destacats en cursiva, en redona (si tota la frase va en cursiva), o entre cometes (si es tracta d'artículs, capítuls o, en general, una part inclosa dins d'una publicació): Està llegint la Ortografia Valenciana de Lluís Fullana. El Espill de Jaume Roig és una obra mestra del Sigle d'Or valencià. Dins de ”El lèxic valencià proscrit a través dels clàssics” trobaràs unes pautes bàsiques per a fer el teu treball. e) No obstant, és tolerable apostrofar davant d'una paraula que es destaca visualment en el text per mig d'un canvi d'estil (habitualment, negreta) sempre que eixa marca tipogràfica no tinga, en el camp de l'oralitat, cap de repercussió en l'émfasis de la pronunciació: ya es produïxca per convenció gràfica, com a subrallat didàctic, com a norma d'estil en artículs periodístics o per motius anàlecs: Els accidents geogràfics més destacables del nort d'Àfrica són el Sàhara i l'Atles. Els poemes de Xavier Casp i d'Anfós Ramon són imprescindibles per a entendre la lliteratura valenciana contemporànea.

5.5. L'APOSTROFAMENT DAVANT DE NOMS PROPIS Els noms propis registrats de manera oficial que contenen artículs inicials (especialment localitats, marques comercials i noms d'associacions i entitats, ademés dels títuls de llibres o películes, ya tractats) se tendixen a considerar, en major o menor mida, com a unitats invariables que no han de ser alterades en ningun cas per les normes d'apostrofació, contracció o us de mayúscules i minúscules. El Saler La Romana El Corte Inglés El Piló

-102-

Lo Rat Penat El senyor dels anells Els Borja, valencians El dubte pot aparéixer si es dona una combinació de la preposició de i d'un nom propi d'estes característiques que escomence per l'artícul masculí el o els. Ha de notar-se que per fonètica sintàctica, la contracció tendix a fer-se igualment en el camp de l'oralitat, pero per excepció i respecte a l'integritat del nom, és norma habitual que l'apostrofació no tinga lloc en l'escritura. Per tant, el criteri més equilibrat i que coincidix en la pràctica escrita majoritària és respectar en este cas l'integritat de l'artícul masculí inicial, si s’encontra al principi del nom propi aixina oficialisat. En tal cas, la preposició de no es contrau i s'apostrofa davant de l'artícul: La plaja d'El Cabanyal L'autovia d'El Saler L'Ajuntament d'Els Poblets El Consell d'Administració d'El Corte Inglés Ha guanyat el premi lliterari d'El Piló. En l'any 2006 celebràrem el XXV aniversari de les normes d'El Puig. Viu prop d'El Pinós. Si l'artícul masculí no es troba a l'inici del nom, o si el nom propi no és una localitat, marca comercial o nom d'associació o entitat, s'han d'aplicar les normes generals d'apostrofació i contracció: L'avenguda dels Tarongers (i no “d'Els Tarongers”) El pont del Real La plaça del Mercat La comarca del Maestrat La Mare de Deu del Carme té molta devoció en els pobles mariners. Ma mare naixqué en Sant Vicent del Raspeig Ribarroja del Túria Notem de pas que quan un artícul masculí s’encontra a l'inici d'una unitat d'estes característiques, no es contrau encara que vaja precedit per les preposicions a o per; i

-103-

s'escriu sempre en mayúscules, per ser la primera de les paraules que conformen el nom propi. Vinc de passejar per El Saler. Vaig a pegar una volteta per El Corte Inglés. La gent d'Alzira va a comprar a El Punt prou a sovint. Antoni Atienza ha rebut moltes felicitacions per Els Borja, valencians.

-105-

6. EL GUIONET El guionet s'usa com a signe ortogràfic convencional en els següents casos: a) Per a separar gràficament les sílabes d'una paraula: La paraula Va-lén-ci-a és esdrúixola. b) Per a separar les sílabes d'una paraula al final d'una llínea: Ma casa és chicoteta pero la seua és molt grandota. Recordem que el guió no pot separar dígrafs (veja’s el capítul 2.2): Parlà d'un assunt ben interessant. Ha vixcut sempre en la carrera d’En Corts. I no: *Parlà d'un assunt ben interessant. *Ha vixcut sempre en la carrera d’En Corts. c) Per a separar els pronoms personals dèbils que acompanyen a un verp en posició enclítica i separar aquells entre sí, sempre que no hagen d’anar apostrofats (poden consultar-se les regles en el capítul de Pronoms dèbils): calfeu-li-la vingau-vos-en engolir-te’l d) En unions circumstancials, o que no s'han aglutinat gràficament: dalai-lama gallec-portugués esquimal-aleutià agar-agar e) En les paraules formades per un prefix (habitualment pro- o anti-) i un nom propi escrit en mayúscula inicial: anti-ONU, pro-China.

-106-

f) En composts que establixen una relació de direccionalitat o de relació entre dos paraules simples: autovia Valéncia-Madrit, diccionari valencià-anglés, relació calitat-preu. g) Per a separar dates o números de pàgines que inclouen un periodo o un espai temporal o espacial: El pintor Vicent Tatay Jornet (1963-2014)... Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939)... Vore en Tractat de mètrica valenciana, pàgs. 207-211. h) En texts de caràcter llingüístic, per a indicar la flexió de gènero i número d'una paraula: férreu, -ea, -us, -ees roig, -oja, -ojos, -oges O també per a indicar en l'escritura prefixos, sufixos o terminacions. Els prefixos re-, contra-, anti- … El sufix verbal -ejar... Tots els sufixos -ot, -ota, -et, -eta... Les terminacions -idor, -iment, -itat... Per contra, no s’usa el guionet en els següents casos: a) Els numerals: vintidós i no vint-i-dos, trentahuit i no trenta-huit, xixantassís i no xixanta-sis, siscents i no sis-cents. b) Els noms composts a on apareix un punt cardinal: surest i no sur-est, nortamericà i no nort-americà. c) Separem sense guionet l’adverbi no quan nega al substantiu que el seguix: no intervenció i no no-intervenció, no res i no no-res, la no violència i no la noviolència. d) No separem en guionet les paraules compostes que actuen en la llengua com a paraules independents, encara que siguen el resultat d’una aglutinació, com tampoc separem els prefixos: collvert, motocarro, parafancs, Malvarrosa, Vilarreal, despusahir, despusdemà, despusanit, contrarrevolucionari, esclatasanc, correlestotes i no coll-vert, moto-carro… S’inclouen les paraules derivades de l’us del prefix ex-: expresident, exministra, i no ex-president, ex-ministra. e) No separem en guionets expressions estrangeres com: best seller, rock and roll, play boy, tutti frutti, jet set, déjà vu… i no best-seller, rock-and-roll…

-107-

7. L’ACCENT I LA DIÉRESIS 7.1. DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ DE L’ACCENT L'accent fonètic (també conegut com a lèxic o prosòdic) és la major intensitat que s’observa en la pronunciació d'una vocal o sílaba determinada en comparació a les atres de la paraula o frase. L'accent gràfic és un signe ortogràfic –també convencional– que es representa per (´) o (`) que pot anar o no sobre la vocal tònica d'una paraula, segons unes determinades regles d'accentuació. Com és sabut, el valencià té sèt vocals: a, e, [ɛ], i, o, [ɔ], u. La a es considera sempre oberta; la i i la u, sempre tancades, mentres que la e i la o poden ser obertes o tancades (i, si són obertes, sempre seran tòniques). L’accent greu (`) se coloca sobre les vocals tòniques obertes, quan estes s’han d’accentuar gràficament; l’accent agut (´) se coloca sobre totes les demés vocals, quan estes s’han d’accentuar gràficament (pot vore’s el capítul 3: Us de les vocals, per a consultar les principals normes d’apertura o tancament de e i o). Les regles d'accentuació gràfica senyalen sempre quina és la sílaba tònica de totes les paraules utilisant la mínima cantitat possible d’accents, seguint un principi d'economia basat en l'estadística. Per a no accentuar totes les paraules, estes se dividixen en agudes, planes o esdrúixoles i la regla es determina tenint en conte la freqüència d'us de cada classe de paraules.

7.2. REGLES D’ACCENTUACIÓ a) S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal -a, -e, -i, -o, -u (eixirà, prengué, diguí, Castelló, vintiú...), vocal més –s (voràs, interés, matís, espòs, Daimús...) o –en (defén...). No s’accentuen totes les demés (nebot, cantaran, voler, igual, cabell, roïn, parlarem, feliç...), incloent les acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei, espais, conreu, estius, esclau, Eloi... per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc Llombay, Alcoy... b) S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors (vocal -a, -e, -i, -o, -u, vocal més s: -as, -es, -is, -os, -us, i les acabades en –en): cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, archipèlec, cànter, còdex... incloent les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de –s, per no ser tònica l’última vocal: idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau...

-108-

No s’accentuen les que sí que acaben en dites terminacions (vocal -a, -e, -i, -o, -u, vocal més s: -as, -es, -is, -os, -us, i les acabades en –en): terraça, continua, fege, Toni, llomello, continu, Ausias, vullgues, seria, ensomies, posen... c) Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament: música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava... d) En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les… a excepció dels que determinen les normes d’accentuació diacrítica. e) Les paraules agudes acabades en -ment seguixen la regla general d’accentuació gràfica: monument, depriment, ajuntament, document, medicament... No obstant, els adverbis en -ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l’adjectiu del qual deriven: contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament... f) Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo...

7.3. ACCENTUACIÓ DIACRÍTICA La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, se nomena diacrítica.

7.3.1. Regles d’accentuació diacrítica a) Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s’accentuaran els de major tonicitat: Te vol donar un té que té guardat. Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn. b) Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal tònica oberta/tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta: El forment no està molt ben mòlt. No sòlc fer mai un solc dret. Lo que aquella dòna li dona no és bo.

-109-

c) Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la normativa general. Ell vol que el vol del colom siga més ràpit. El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol. Li roba la poca roba que té. Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.

7.3.2. Llistat de paraules en accent diacrític bè (belit; pujar o dur al bè)

be (possessió o adverbi)

bès (belits)

bes (acció de besar)

bòt (embarcació menuda; reclam)

bot (acció de botar)

chèc i chècs (document mercantil)

chec i checs (de la República Checa)

chòp i chòps (soroll; chopat)

chop i chops (arbre)

còbra i còbres (verp cobrar: còbra açò, còbres molt)

cobra i cobres (serp)

còla i còles (verp colar)

cola i coles (pegament)

còure (verp)

coure (metal)

dèu (10)

deu (deïtat; verp deure: ell deu diners)

dò (gràcia, be)

do (nota musical)

dòna i dònes (substantiu: la dòna, les dònes)

dona i dones (verp donar)

és (verp ser: ell és ric)

es (pronom: es parla rus)

fòc i fòcs (combustió)

foc i focs (de llum elèctrica)

fòn (verp fondre: se fòn el formage)

fon (verp ser: fon un gran acte; post d’un barril circular)

-110-

fòra (en l’exterior)

fora (verp ser: si ell fora ric)

gèl, gèls (aigua solidificada)

gel, gels (estat gelatinós; sabó gelatinós)

gòlf (deport)

golf (geogràfic)

mà (substantiu: la mà dreta; aigua en llenguage infantil)

ma (possessiu: ma casa)

més (adverbi comparatiu; partició de l’any; verp metre)

mes (pero, conjunció adversativa; possessiu: mes germanes)

mèu i mèus (crit del gat)

meu i meus (possessiu: és meu)

mòc (verp moure: yo mòc)

moc (mucositat)

mòle (peça cóncava)

mole (cosa gran)

mòlt, mòlta, mòlts i mòltes (verp moldre: café molt, molta, molts i moltes (cantitat) mòlt, dacsa mòlta) món (substantiu)

mon (possessiu: mon pare)

mòra i mòres (musulmana)

mora i mores (verp morar; fruit)

mòs (de mossegar)

mos (possessiu: mos pares)

nós (pronom fort: Nós, el Rei)

nos (pronom dèbil: anem-nos-en)

pèl i pèls (cabell)

pel i pels (contracció per+el, per+els)

perqué (substantivat: el perqué)

perque (causal, final)

pòl (alquitrà, asfalt)

pol (extrem)

rés (acció de resar)

res (pronom)

ròure (verp)

roure (arbre)

sà (en bona salut)

sa (possessiu: sa casa)

sabèu (de Saba)

sabeu (verp saber)

sé (verp saber)

se (pronom: se sent)

sés (intestí)

ses (possessiu: ses cases)

-111-

sèt i sèts (número 7)

set i sets (ganes de beure; set de tenis)

sèu i sèus (lloc social)

seu i seus (possessiu: el seu amic)

sí (afirmació; sinada; pronom: cap a sí)

si (condició: si vols vaig; nota musical)

sò (sonoritat)

so (contracció de senyor)

sòbres (verp sobrar; lo que sobra)

sobres (de carta)

sòc (calcer)

soc (verp ser: yo soc; mercat)

sòlc ( verp soldre: yo sòlc berenar)

solc (substantiu: cavalló)

sòn (ganes de dormir) i són (verp ser: ells són) son (possessiu: son germà) sòrt i sòrts (bona fortuna)

sort i sorts (que no sent)

sòu (salari)

sou (verp ser: sou bons)

té (verp tindre; infusió)

te (pronom: te la done)

tés (infusions)

tes (possessiu: tes germanes)

tòs (verp tondre; part del coll) i tós (de tossir) tos (possessiu) tòrt i tòrts (torçut; sense un ull; injúria, agravi) tort i torts (pardal) vós (pronom fort: Vós, el Rei)

vos (pronom dèbil: vos ho dic)

Fòra d’estos casos, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat es distinguixen pel context i no per l’accent, com ara les següents: cap (pronom; preposició; substantiu: part del cos) cas (substantiu: part oposta a la fulla en l’aixada; substantiu: succés) cau (verp caure; substantiu: amagatall) cor (substantiu: víscera; substantiu: grup coral) creu (verp creure; substantiu: la creu cristiana) en (títul de cortesia: En Jaume; preposició de lloc: en ma casa; preposició de companyia o instrument: estic en tu, obri en la clau)

-112-

fa (verp fer; substantiu: nota musical) fem (verp fer; substantiu: desperdicis) fera (verp fer; substantiu: animal) feu (verp fer; substantiu: feudalisme) net (substantiu: fill d’un fill; adjectiu: sense brutea) nou (9; adjectiu; anou) pot i pots (verp poder: ell pot fer-ho, tu pots fer-ho; substantiu: un pot de mel, dos pots de mel) ràpit i ràpits (substantiu: corrent d’aigua; adjectiu: uns trens ràpits) roba (verp robar: ell roba molt; substantiu: peces de vestir) sobra (verp sobrar; substantiu: lo que sobra) sol (verp soldre: ell sol vindre; substantiu: el pis o paviment; astre; adjectiu: sense companyia) veu (verp vore; substantiu: sò vocal) viu (verp vore; substantiu: aresta; adjectiu: que té vida) vol (verp voler: ell vol dinar; substantiu: acte de volar)

7.3.3. L’accent diacrític en pronoms interrogatius i exclamatius S’accentuen els pronoms interrogatius i exclamatius tònics qué, quàn, quànt / quànta / quànts / quàntes, quí, cóm, ón108. Per contra, les formes àtones no interrogatives ni exclamatives que, quan, quant / quanta / quants / quantes, qui, com, on, no s’accentuen. Els interrogatius i exclamatius tònics, per sí sols o precedits d’alguna preposició, introduïxen oracions interrogatives o exclamatives directes: ¿Qué has dit? ¿De quí és esta llapissera? 108

Recordem que ón sol usar-se sempre precedit de la preposició a, la qual remarca el valor espacial.

-113-

¡Cóm m'ha agradat que et donares conte! ¡Quànta gent ha aparegut! ¿Quàn vos en anireu? ¿A ón vols aplegar? També introduïxen oracions interrogatives o exclamatives indirectes, integrades en uns atres enunciats: Ya voràs qué bona està la titaina. No sé quí és este chic. No puc comprendre cóm he perdut el rellonge. No sé encara quàn haurem d’eixir. ¿Sap a ón puc trobar una orchateria? Ademés, poden funcionar com a substantius: Hem de decidir el cóm i el quàn de l'acció de protesta. No obstant, quan estes mateixes paraules funcionen com a pronoms relatius o, en algun cas, conjuncions, són àtones i s'escriuen sense accent gràfic: Qui estiga lliure de culpa, que tire la primera pedra Quan ell aplegue, escomencem. Quantes més n’arrepleguem, millor. ¡Que tingues un bon viage! ¿Estàs buscant un lloc a on assentar-te? Despusahir vaig vore a qui tu saps. No dic que siga la primera volta. Un cas especial que convé tractar és el de l’alternança perqué / per qué / perque / per que. El substantiu perqué (causa, motiu, raó) s’escriu en accent gràfic per ser paraula aguda acabada en vocal: No comprenc el perqué del seu comportament. Totes les coses tenen els seus perqués. Per contra, la seqüència interrogativa per qué (per quina causa, per quin motiu) s’escriu sempre separadament i introduïx oracions interrogatives, tant directes com indirectes:

-114-

¿Per qué es comporta aixina? No entenc per qué es comporta aixina. Al contrari, la conjunció perque és àtona i, per tant, no s’accentua. Pot usar-se en valors diversos: a) Com a conjunció causal, cas en que pot substituir-se per locucions de valor també causal com ya que o puix que: No aní a la mascletà perque em fea mal el cap (= ya que em fea mal el cap). b) També s'usa com a encapçalament de les respostes a les preguntes introduïdes per la seqüència per qué: —¿Per qué no anares al fútbol? —Perque no tenia ganes. Per últim, poden aparéixer combinacions de per + que que han d'escriure's separades i sense accent gràfic (notem que, en estos casos, per que no pot substituir-se per ya que, puix o puix que: a) La preposició per i el pronom relatiu que. En este cas és més corrent usar els relatius en artícul antepost el que, la que, el qual, la qual, etc.: Este és el motiu per que et vaig cridar (més habitual: pel que, pel qual). b) En el cas de verps, substantius o adjectius que rigen un complement introduït per la preposició per i duen ademés una oració subordinada introduïda per la conjunció que. En estos casos actua com a conjunció final, seguida d’un verp en subjuntiu, aportant el matís de voluntat o intenció que va associat a la preposició per: Finalment el juge optà per que no hi hagueren acusats. Està ansiós per que alcen el teló. El ministre mostrà la seua preocupació per que la desocupació tornara a pujar. Lluità tota sa vida per que les coses canviaren. S’advertix també que el pronom interrogatiu-exclamatiu quin / quina / quins / quines no ha de dur accent mai, ya que sempre es dona en posició tònica i per tant no pot confondre's en un quin / quina / quins / quines en posició àtona: ¡Quin desficaci! Dis-me quines són les millors panolles. ¿Quins pobles valencians encontres més bonicos?

-115-

Convé observar, per tant, que no és la presència o l’absència de signes d’exclamació o interrogació lo que marca la necessitat d’accentuar, sino la qualitat tònica o àtona de la paraula, que determina en cada cas l’entonació correcta de la frase i el seu sentit: No sé cóm dir-ho, com tampoc sé qué dir. ¡Qué pesat! ¡Que les faça ell! ¿Que quàn vindré? ¡Quan tu voldràs! ¿Qué, quàn penses eixir? ¿Quàntes ne vols? ¡Quantes més millor! ¡Quàntes n’hi han! Voràs com és ell (àton: voràs que és ell qui ve; distint de: Voràs cóm és ell, tònic: voràs de quina manera és) ¿Cóm ho has fet? ¿Com estava previst? (relatiu adverbial àton: s’espera una resposta “sí, com estava previst”, diferent a ¿Cóm estava previst?, interrogatiu tònic, en que s’espera que s’explique el modo en que estava previst fer-ho). Lo que sí sé és de quàntes raons i de quí depén. ¡Qui tinga cucs, que pele fulla! ¡Quí tinguera vint anys! ¿A quí podria voler més que a tu? ¿Li ho donem a qui li abellixca més? ¿Saps a ón s’ha clavat? ¡A on manco t’ho penses! ¡A ón anirem a parar!

7.4. LA DIÉRESIS La diéresis (¨) té per funció senyalar la pronunciació de la u en grups silàbics a on no es sol pronunciar, o be senyalar en determinats casos l’hiat o inexistència de diftonc (vore capítul 2: L’agrupació silàbica), d’acort en les següents regles: a) S’escriu diéresis damunt de la u quan esta es pronuncia en les sílabes qüe, qüi, güe, güi: qüestions, aigüeral, aqüífer, llingüiste. b) Duen diéresis la u i la i darrere d’una vocal quan no formen diftonc ni duen accent gràfic segons les regles generals: peüc, raïm, ablaürat, agraïa, roïns, raïmet, veïnat, gratuït, succeït, malaït, traïdor, agraïment, continuïtat, substituïx, sobreïx, constituïxen, fortuïta, reduïda, reduïdes.

-116-

c) En els casos de coincidència de diéresis i accent sobre una mateixa vocal tònica, les regles d’accentuació gràfica tenen preferència sobre la diéresis: país, veí, agraíem ; pero països, veïns, agraïx. d) Per ser òbvia la seua condició d’hiat, la normativa estalvia la colocació de diéresis en les següents combinacions vocàliques heterosilàbiques: - En l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps que acaben en -air, -eir, -oir, -uir: agrair, beneint, oiré, destruiria (i no *agraïr, beneïnt, oïré, destruïria). - En la i, u darrere dels prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, co-, contra-, extra-, foto-, gastro-, intra-, macro-, micro-, neo-, poli-, quasi-, radio-, re-, ultra-, etc.: contraindicat, microincisió, reunió. - En la i, u dels sufixos -isme, -iste, -ista, -ible, -isar, -isant, -isat, -um darrere de vocal: egoisme, egoiste, arcaisant, europeisat, increible, òmnium, tedeum. - En els numerals composts en que apareix la forma un: trentaun, cinquantaunmil... (i no *trentaün, cinquantaünmil).

-117-

8. ELS SIGNES DE PUNTUACIÓ L'us correcte dels signes de puntuació ajuda a estructurar el discurs escrit i facilita la seua correcta llectura i comprensió. Dins del text s'usen immediatament darrere d'una paraula i van seguits d'un espai i de la paraula següent.

8.1. EL PUNT (.) Senyala una pausa obligatòria en el discurs i marca el final d'una oració en sentit complet o el final d'un text. Hi ha tres classes de punts: el punt i avant o punt i seguit, el punt i a banda o punt i a part, i el punt i final.

8.1.1. El punt i avant o punt i seguit S'utilisa en acabar una oració en sentit complet i indica que el text seguix en una nova oració sense conexió sintàctica en l'anterior, pero que el seu significat té que vore directament en el tema del discurs i en el desenroll de l'idea contenguda en l'oració precedent. Recordem que indica una pausa breu: L'orchata és una beguda refrescant típica valenciana preparada a base de sucre, aigua i chufa. La chufa és un tubèrcul de sabor dolç provinent de les raïls de l’espècie Cyperus esculentus, groc per fòra i blanc per dins.

8.1.2. El punt i a banda o punt i a part Senyala una pausa obligatòria llarga, marca el final d'un paràgraf i darrere d'ell se’n mamprén un atre a banda a on s'expressa una nova idea relacionada en el tema del discurs: L'orchata és una beguda refrescant típica valenciana preparada a base de sucre, aigua i chufa. La chufa és un tubèrcul de sabor dolç provinent de les raïls de l’espècie Cyperus esculentus, groc per fòra i blanc per dins. L'etimologia del terme és encara incerta. Alguns autors defenen l'orige occità del terme, mentres que uns atres li assignen procedència mossàrap o italiana. Vinga per via mossàrap, vinga per via italiana o occitana o, inclús, siga una paraula romànica en influència àrap, pareix derivar de la paraula llatina hordeata, que significa “feta en ordi”. En l'escritura caligràfica (feta a mà) darrere de punt i a banda s'escomença el nou paràgraf en la llínea següent. Ademés, el primer rengló del paràgraf va sagnat –és dir,

-118-

que escomença més a dins que els atres–, igual que la primera llínea que obri un text. En els texts impresos és possible delimitar els paràgrafs per diversos procediments: a) Igual que en l'escritura a mà, açò és, escomençant la primera llínea del nou paràgraf més a dins que les demés: L'orchata és una beguda refrescant típica valenciana preparada a base de sucre, aigua i chufa. La chufa és un tubèrcul de sabor dolç provinent de les raïls de l’espècie Cyperus esculentus, groc per fòra i blanc per dins. L'etimologia del terme és encara incerta. Alguns autors defenen l'orige occità del terme, mentres que uns atres li assignen procedència mossàrap o italiana. Vinga per via mossàrap, vinga per via italiana o occitana o, inclús, siga una paraula romànica en influència àrap, pareix derivar de la paraula llatina hordeata, que significa “feta en ordi”. b) Deixant una llínea en blanc entre cada paràgraf. És un procediment alternatiu a l'anterior, no complementari. Si usem esta fòrmula, no hem d'escomençar el nou paràgraf en el primer rengló desplaçat cap a dins: L'orchata és una beguda refrescant típica valenciana preparada a base de sucre, aigua i chufa. La chufa és un tubèrcul de sabor dolç provinent de les raïls de l’espècie Cyperus esculentus groc per fòra i blanc per dins. L'etimologia del terme és encara incerta. Alguns autors defenen l'orige occità del terme, mentres que uns atres li assignen procedència mossàrap o italiana. Vinga per via mossàrap, vinga per via italiana o occitana o, inclús, siga una paraula romànica en influència àrap, pareix derivar de la paraula llatina hordeata, que significa “feta en ordi”. c) Per mig de la denominada sagnia francesa, inversa a la sagnia habitual i consistent en escriure el primer rengló alineat a l'esquerra i les demés llínees del paràgraf desplaçades cap a dins: L'orchata és una beguda refrescant típica valenciana preparada a base de sucre, aigua i chufa. La chufa és un tubèrcul de sabor dolç provinent de les raïls de l’espècie Cyperus esculentus groc per fòra i blanc per dins. L'etimologia del terme és encara incerta. Alguns autors defenen l'orige occità del terme, mentres que uns atres li assignen procedència mossàrap o italiana. Vinga per via mossàrap, vinga per via italiana o occitana o, inclús, siga una paraula romànica en influència àrap, pareix derivar de la paraula llatina hordeata, que significa “feta en ordi”.

-119-

8.1.3. El punt i final Senyala la fi d'un text o d'una part autònoma en un escrit, com ara un capítul o una secció d'un llibre.

8.1.4. Seqüències que no duen punt Quan van aïllades, és dir, quan formen rengló per sí mateixa, no escriurem punt darrere de les següents seqüències: a) Despuix dels títuls, subtítuls o epígrafs, ni tampoc darrere del nom de l'autor que subscriu una obra: Tirant lo Blanch Joanot Martorell 6.1. Les oracions interrogatives b) En acabant de les dedicatòries: Als bars que, com algunes persones, acullen sense fer preguntes Josep Vicent Miralles c) Darrere dels eslògans publicitaris: Lliggam en valencià: vixcam en llengua valenciana d) Despuix de les llínees d'un índex: TAULA D'AUTORS Xavier CASP

9

Anfós RAMON

13

Pere DELMONTE

27

Joan GIL BARBERÀ

35

(AELLVA, Clams de vida)

-120-

e) En els peus d'image:

Figura 16: El valencià i la llei de la clausura

f) En acabant de les llistes, com els plats de la carta o el menú d'un restaurant, o com les opcions múltiples de resposta a una pregunta en els exàmens o jocs. Per eixemple: PER A PICAR Figatells Esgarradet Pa en bonyítol i olives Creïlles braves O be: ¿Quin és l'autor de Lo Sompni de Joan Joan? a) Jaume Gaçull b) Roïç de Corella c) Jaume Conesa d) Anfós Ramon

8.1.5. Uns atres usos El punt té uns atres usos, alguns d'ells no llingüístics, sino associats a l'escritura de sifres, segons vorem:

-121-

a) Darrere de les abreviatures, excepte en les unitats del Sistema Internacional: Dr., Sr., adj., ant., prep., dl. (dilluns), dm. (dimecres). Pero: km, ml, m, mm... b) Quan s'escriuen sifres, el punt separa els milers: Els presuposts que es presenten no han de sobrepassar els 15.000 euros. c) Quan s'escriuen dates en sifres, el punt separa el dia del més, i el més, de l'any: El huit de giner de mil noucents huitantahuit (8.01.1988) També es pot substituir el punt pel guió (8-01-1988) o per la barra: 8/01/1988. d) En l'escritura en números aràbics de les hores és preferible usar els dos punts (:) i no el punt: Sol vindre a les 17:30 hores. Millor que: a les 17.30 hores. e) Opcionalment, darrere de cada una de les lletres d'una sigla. La tendència és a no posar-lo quan les sigles actuen com una paraula o són molt conegudes: U.S.A., O.M.S. Pero també: OTAN, UNESCO, CD, SA, SL

8.2. LA COMA (,). USOS GENERALS Senyala una pausa breu en el discurs i s'usa en els següents casos: a) Per a separar les diferents parts que componen una enumeració: Duc creïlles, bajoqueta, fesols, albargines i alls porros. b) Pero si els elements que componen l'enumeració van units per les conjuncions i, o, ni no es posa coma: Son pare fon escritor, periodiste i noveliste. Els chiquets de hui no tenen joguets de fusta ni de cartó ni de llanda. No en vullc ni una ni mija ni cap. c) No obstant, escriurem coma davant de les conjuncions copulatives i, ni o de la disjuntiva o en els següents casos:

-122-

- Quan la conjunció introduïx una seqüència que no remet únicament a l'últim element coordinat, sino a tota l'oració anterior: Buscàrem una plana, un martell, unes taches i un desentornellador d'estrela, i mamprenguérem la faena. Trauràs un excelent o un notable, o et quedaràs sense premi. - Quan encapçalen un element semànticament heterogéneu respecte dels enumerats anteriorment: Escomençaren a discutir, passaren als insults, aplegaren a les mans, i al final no es firmà el contracte. Ací la gent va els dumenges a prendre el bany a la plaja, al cine o de festa, i en el meu poble els jóvens ixen també a prendre el bany en el riu. - Per a afegir un terme encapçalat per i, quan és l'últim d'una série d'elements complexos, separats entre sí per punt i coma. En este cas també és possible l'us del punt i coma per a introduir l'element final: Encara hem de fer moltes paradetes: hem d'omplir el depòsit en la gasolinera; comprar el pa, en el forn; llomello, en la carniceria, i les clòchines, en la peixcateria. Encara hem de fer moltes paradetes: hem d'omplir el depòsit en la gasolinera; comprar el pa, en el forn; llomello, en la carniceria; i les clòchines, en la peixcateria. - Quan la conjunció introduïx un incís o especificació: S’encontrà cansat, i sense un gallet, en lo mig del carrer. Si la conjunció i va reforçada per un adverbi de sentit intensiu o aditiu (ademés, inclús, damunt...), s'ha d'evitar emmarcar el conjunt de l'incís aditiu entre comes. Aixina, de les tres variants de puntuació següents, únicament són correctes les dos primeres, perque, si en la tercera suprimim l'incís aditiu entre comes, l'oració no tindria massa sentit: L'alumne entrà en l'aula sense demanar permís, i damunt no parà de parlar en el companyó durant tota la classe. (Correcte). L'alumne entrà en l'aula sense demanar permís i, damunt, no parà de parlar en el companyó durant tota la classe. (Correcte). L'alumne entrà en l'aula sense demanar permís, i damunt, no parà de parlar en el companyó durant tota la classe. (Incorrecte). A banda d'estos casos en que la coma davant de la conjunció copulativa o disjuntiva és obligatòria, en uns atres resulta potestativa i, inclús, freqüent:

-123-

- Quan l'oració introduïda per estes conjuncions té el seu propi subjecte o quan el membre oracional anterior té una extensió considerable: Aplegàrem tart a causa de l'emboç que patírem en l'autovia en eixir d'Alacant, i el pare s'enujà en nosatres. - Quan la conjunció i equival a pero: El mege li prescrigué repòs, i seguix fent deport. Volíem eixir d'excursió, i mamprengué a ploure. d) Escriurem coma davant dels elements o membres introduïts per les conjuncions distributives (ara...ara, be...be, ya...ya, siga..siga, etc.): Farem una bona paelleta, be el dissabte, be el dumenge. No pot estar-s'hi queteta: ara corre, ara bota, el cas és no parar en torreta. No obstant, en oracions poc complexes podem estalviar-nos la coma davant del primer membre de la distribució, en el cas de que, en escriure-la, provoquem la separació entre el subjecte i el verp: L'home ara ria, ara plorava, sense saber ben be qué fer. e) Posarem coma per a separar un vocatiu o una interjecció d'una oració: Hola, Vicent. Eduart, ix d'ací ara mateixa. Llig açò, Nelo, pero alt i clar. No patixca, senyora Baixauli. ¡Uf, quin descans! També és possible separar l’interjecció d’una oració sancera per mig de punt: ¡Uf! Quin descans. Quan apareixen diverses interjeccions seguides, cada una d'elles ha d'anar separada per coma (¡Ai, ai, ai, quin mal de pancha!) a no ser que es considere que tots els elements formen part d’una unitat interjectiva, cas en que poden anar sense coma (¡Sí home! o ¡Sí, home!). f) Delimitarem per mig de coma els incisos dins d'una oració: Hui de vesprada, a boqueta nit, hem acabat la faena. Ma germana, que és joveneta, ix els dumenges, crec que a la discoteca, si no té exàmens al sendemà.

-124-

Llevat d'Aleixandre, tots els alumnes aprovaren el curs. g) Per a delimitar una construcció absoluta inicial en la que la predicació es du a terme per mig d'un verp en forma no personal (gerundi o participi), independentment de l'oració principal: Convocada la junta, escomençà la reunió. Gemecant sense parar, al final cridà l'atenció de l'enfermera. Convé distinguir estes estructures de les construccions de gerundi integrades dins de l'oració principal en funció de complement circumstancial o predicatiu, les quals van sense coma: Aforrava poc a poc treballant sense descans. Dormint tot lo sant dia no trobaràs mai faena. Escoltar a Alícia parlant en anglés me resulta molt estrany. h) Per a reflectir un émfasis, normalment acompanyada de l'anteposició de l'element destacat: Per vore la película, nos quedàrem en ma casa. No és costum seua, fer una becada tan llarga. (En este cas, l'element antepost ve també destacat per la posposició del possessiu seua, desplaçat de la posició prenominal habitual dels determinats). Pero quan l'anteposició té valor tematisador, és dir, quan s'antepon un element per a convertir-lo en el tema de l'oració i incidir sobre ell a continuació, la coma no és obligatòria. Si l'element tematisat és un complement directe o indirecte, és obligatori repetir-lo pel pronom: Este matí he vist al tio Lluís en la pasticeria, pero a la tia (,) fa mesos que no la veig. En el cas de que l'element antepost siga un sintagma nominal introduït per la preposició de en valor partitiu també s’ha d’aïllar per mig de coma: De café, ne vullc un quilo i, de sucre, posa-me'n dos. i) Per a separar oracions que tenen la mateixa funció gramatical i que no estan unides per conjuncions: De colp i repent, digué que volia vore la tele, menjar roses, beure un refresc i passar la vesprada en el sofà. j) Per a intercalar aposicions o complements explicatius d'un nom: Tabarca, illa valenciana, s’encontra prop d'Alacant.

-125-

Son yayo, correger de professió, feu estos ramals. No obstant, si l'aposició especifica la part de significació que s'ha de considerar, no es posa la coma: Ausias March poeta és més conegut que Ausias March cavaller i falconer. k) Per a indicar que s'omet o elidix un verp evitant una repetició: Ells se n'anaren de vacacions; nosatros, no. Yo vullc vi; tu, mistela. Uns diuen que no; uns atres, que sí. l) Per a separar en un discurs els conectors, com ara: per eixemple, en realitat, a fi de contes, és dir, per tant, puix, llavors, ara be, en resum, finalment, ademés, en efecte, en fi, etc.: Despusdemà és dumenge, ara be, treballaré tot el dia. Vicent és funcionari, és dir, que ha aprovat una oposició. Hui fa sol, llavors, podem anar a la plaja. Li han regalat una casa, a fi de contes, són sos pares. m) Per a separar els components d'oracions nominals, com ara refrans, sentències o dits populars: Més val perdre, que més perdre Mort el gos, morta la ràbia. Quan cante el renoc, bon orage.

8.3. LA COMA EN L'ORACIÓ COMPOSTA I EN UNS ATRES USOS En les oracions compostes, en llínees generals, podem dir que es posa coma davant de les subordinades adverbials i condicionals quan el membre subordinat precedix al principal: Si vens en fam, fes-te un cantellet de cuixot. Quan me pagarà, li donaré l'encomanda. En els següents apartats delimitem més específicament els usos de la coma en les oracions compostes:

-126-

8.3.1. Oracions adversatives Separarem entre comes els membres d'una oració adversativa: No tindrem vacacions en decembre, sino en giner. Vullc eixir de viage, pero no tinc prou diners. Convé remarcar que la coma ha de precedir a la conjunció pero, la qual no ha de dur coma darrere si no és requerida per unes atres normes de puntuació com, per eixemple, per la presència d'un incís: *Pensava que estava més grosset, pero, el veig molt prim (incorrecte). Pensava que estava més grosset, pero el veig molt prim (correcte). Tots aplegaren cansats, pero, excepte Toni, ningú se quedà a dormir (correcte, puix la coma darrere de pero ve induïda per la presència d'un incís). No obstant, quan la conjunció pero va seguida d'oració interrogativa o exclamativa, sí marcarem per mig de coma la pausa que es produïx: També hi ha, sobretot, un tou de lluna / i un goig d'estreles per a la delícia..., / pero, ¿quí pot mirar cases amunt? S'ha de tindre en conte que sino no anirà precedida de coma quan tinga valor exclusiu i equivalga a “excepte, tret de, llevat de”: Ningú sino ell pot ensajar el paper.

8.3.2. Oracions relatives Escrivim entre comes les oracions de relatiu adjectives explicatives, pero no les especificatives: Els chiquets, que tenen més de huit anys, hauran de pagar el billet (oració explicativa, significa que tots hauran de pagar, perque tenen més de huit anys). Els chiquets que tenen més de huit anys hauran de pagar el billet (és especificativa, significa que a soles pagaran aquells que superen els huit anys, de manera que alguns entraran debades). Per a les oracions relatives sense antecedent seguirem els mateixos criteris que per als elements de l'oració simple: si realisen una funció exigida pel significat del verp, no duran coma (vore més avall, punt 8.3.8). Aixina, si l'oració de relatiu funciona com a subjecte (Qui t'ha enviat estes roses roges este matí per correu deu d'estar molt enamorat de tu; Que alce la mà qui no tinga got), objecte directe (Ajuda a qui t'ajude), objecte indirecte (Compra-li-ho a qui

-127-

ho venga més barat), objecte de règim (Estic parlant de qui tu ya saps), atribut (Ell és qui ha d'estar agraït) i també si és complement nominal (El gos de qui ama la cacera està aveat a anar pel camp), no l'escriurem entre comes, per molt llarga que siga. S'exceptuen les oracions en que l'oració relativa forma part de sentències o refrans, les quals sí duran coma, d'acort en la tradició de marcar l'estructura bimembre d'estes construccions segons indicàvem més amunt: Qui guarda quan té, menja quan vol; Qui no treballa, badalla. Les oracions relatives de temps poden dur coma quan van davant del verp i no són molt curtes, especialment si tenen subjecte propi: Quan Ana aplegà, yo ya havia preparat la paella (ací és recomanable posar coma perque la subordinada té el seu propi subjecte). Quan parlí en el meu veí, me paregué una miqueta nerviós. Quan aplegaré te tocaré per teléfon (ací la relativa no pot dur coma perque està reduïda a la mínima expressió: relatiu + verp). Me paregué una miqueta nerviós el meu veí quan parlí en ell (la relativa no du coma perque va darrere del verp).

8.3.3. Oracions subordinades substantives La puntuació de les oracions subordinades substantives s'ajustarà a les normes generals, de manera que no les emmarcarem entre comes si realisen una funció sintàctica demanada pel semantisme verbal (subjecte, objecte directe, objecte de règim...): Que un obrer de vila s'encarregue de la reforma m'inspira confiança (subordinada substantiva en funció subjecte). Digué que era tart (subordinada substantiva en funció d'objecte directe). La conjunció que no ha de separar-se mai per coma de l'enunciat que introduïx: *Hi ha un gran descontent social, a causa de que, el número de desocupats que no cobren cap de subsidi, ha creixcut substancialment en els últims anys (incorrecte). Hi ha un gran descontent social, a causa de que el número de desocupats que no cobren cap de subsidi ha creixcut substancialment en els últims anys (correcte).

-128-

8.3.4. Oracions causals Les oracions causals introduïdes per les conjuncions ya que, puix, puix que, que, com, com que... van delimitades per coma: Ya que estàs ací, ajuda'm a alçar els joguets del chiquet. Compraren bona cosa de menjar, puix tenien convidats. Escomençarem pronte, puix que tant hem de pintar. Puix que les interjeccions expressen els sentiments del parlant, solen portar coma. Com la botiga està tancada ad estes hores, haurem d'anar al supermercat. Mone a casa, que ya és tart. Normalment les oracions causals no duen coma quan van introduïdes per la conjunció perque: Està debellit perque li han pagat hui. Els cossos cauen a terra perque els atrau la gravetat. No obstant, quan la conjunció perque introduïx una causal que es pronuncia entre pauses i en inflexió tonal ascendent, equival a les conjuncions del punt anterior i anirà entre comes: Aniré en coche, perque tinc la moto en el taller... També duen coma les oracions causals encapçalades per perque quan no expressen la causa de l'oració principal, sino el motiu que justifica el fet d'enunciar eixa oració. En Els Gomis estan en casa, perque tenen la llum de la cuina encesa la conjunció perque no indica que els Gomis s'hagen quedat a causa de tindre la llum encesa, sino que el parlant pensa que estan en casa en vore la llum. Equival, per tant, a Crec que els Gomis estan en casa perque tenen la llum encesa. Duran coma igualment quan la causal vaja anteposta (Perque li tenien enveja, no el convidaren a la festa), a no ser que perque tinga valor emfàtic i puga anar acompanyat pel focalisador precisament, en el qual cas anirà sense coma: (No et queixes: precisament perque treballe dèu hores al dia pots comprar-te tot lo que vols).

8.3.5. Oracions finals Les oracions subordinades finals no duen coma (T'he dut el paraigües per a que te l'endugues al fútbol), a no ser que vagen antepostes a l'oració principal i tinguen una

-129-

extensió considerable (Per a que la gent estiga satisfeta en la societat actual, és necessari que se li asseguren les condicions bàsiques de vida) o que expressen la finalitat en la que s'emet l'oració (Per a que ho sàpies, he solucionat el problema yo a soletes; Per a que t'enteres, tu també tens els teus defectes).

8.3.6. Oracions condicionals Les oracions condicionals (encapçalades per si o per una atra conjunció equivalent) i les oracionals concessives (introduïdes per encara que o per una atra conjunció sinònima) tendixen a dur coma si van antepostes o en posició interior: Si no plou esta primavera d'hivern, patirem problemes d'abastiment d'aigua. A pesar de que / Encara que ho deixa tot per a última hora, sol traure bones notes. Esta terra, sempre i quan se respecte el guaret, pot donar bones collites. Emili, a pesar de que li han pujat el jornal, apenes aplega a fi de més. En canvi, quan les condicionals i les concessives van en acabant de l'oració principal, no solen dur coma, a no ser que indiquen, respectivament, una condició o un impediment, no per a l'oració principal, sino per a l'emissió de l'enunciat: Podràs satisfer el teu desig si aforres uns dinerets. Aniré al colege encara que em faça mal el quixal de l'enteniment. No para de beure colpets encara que li fa mal l'estómec. Pero: He de pagar yo el conte, si no he entés malament (du coma perque expressa una condició, no per a pagar el conte, sino per a afirmar que ha de pagar-lo ell = Si no he entés malament, puc dir que he de pagar yo el conte). Te vullc molt, encara que no t'ho cregues = (du coma perque expressa un obstàcul per a expressar el seu amor = Te vullc molt, encara que no sé si val la pena dir-ho, perque no t'ho creuràs).

8.3.7. Oracions ilatives, consecutives i comparatives Encara que constituïxen estructures bimembres, no duen coma les oracions comparatives ni les consecutives: Esta agència de viages és més barata que la teua.

-130-

Estava tan cloixit que es gità sense sopar. No obstant, sí escriurem coma davant de les oracions subordinades ilatives introduïdes per conjuncions com aixina que, per tant, per lo tant, de manera que...: Has dit moltes mentires, aixina que ya no et crec. Hui és dumenge, per tant, anirem a la plaja. Ha deprés a tocar l'orgue, de manera que serà el nou organiste de l'iglésia. També duen coma les oracions consecutives proporcionals, és dir, les que indiquen una correlació: Quant més ràpit parla, manco s'entén lo que diu . Quant més té, més vol.

8.3.8. Unes atres especificacions sobre l'us de la coma És incorrecte escriure coma entre el subjecte i el verp: *Els veïns, s'acostaren al porche atrets pel soroll que escoltaven (incorrecte). Els veïns s'acostaren al porche atrets pel soroll que escoltaven (correcte). *Un gos, un gat, una cagarnera, són animals habituals de companyia, pero no una rabosa ni un orso (incorrecte). Un gos, un gat, una cagarnera són animals habituals de companyia, pero no una rabosa ni un orso (correcte). Naturalment esta regla deixarà d'aplicar-se quan en el subjecte concórrega un atre element que exigixca la presència de coma; per eixemple, quan darrere del subjecte vaja un incís o una explicació (Llàzer, peluquer de professió, t'aconsellarà sobre la teua forma de pentinar-te) o un etcétera (L’advocacia, la medicina, la docència, etcétera, són considerades professions lliberals). Tampoc és correcte escriure coma entre el verp i les funcions sintàctiques exigides pel significat verbal (objecte directe, objecte indirecte, objecte de règim, complement agent de la veu passiva, complement predicatiu) ni entre els verps copulatius i el seu atribut: Se menjà un bon grapat d'anous. Li ha posat un bon baló al punta de l'equip visitant. Estic fart de que parleu sempre de deport. L'edifici fon construït pel gran arquitecte Pere Comte.

-131-

Du bruta la falda. Nosatros estem no cansats, sino agotats. Els complements circumstancials poden anar entre comes quan van anteposts al verp, especialment si són extensos (En aquella agradable casa situada a la vora del camí, vivia una família un tant estranya), si s'oponen a un atre complement (En hivern, vivim en Elig i, en estiu, nos traslladem a la plaja de Santa Pola), o per a delimitarlos quan va dins d'una oració complexa: L'encarregat vol que, de matí, òbriga i tanque yo la botiga. Si no concorren estes circumstàncies, lo més habitual és escriure'ls sense coma: Per la vesprada anirem al cine.

8.3.9. Uns atres usos de la coma Hi ha uns atres casos en els que es pot usar la coma, com ara: a) Per a escriure els números separant les unitats dels decimals: Medix 2,30 metros d'alçària. Pot valdre 2,50 euros. b) Per a escriure les hores separant els segons de les fraccions de segon: Ha conseguit un récort de 15,25 segons en la correguda. c) Per a escriure direccions i dates: Albuixech, 18 de giner de 1998 Caminaç dels Hòmens, 28, baix. Cullera

8.4. EL PUNT I COMA (;) Senyala una pausa menor que la del punt, i major que la de la coma. Se pot usar en els següents casos: a) Per a separar oracions llargues que estan relacionades entre sí i que solen dur comes o uns atres signes de puntuació, excepte quan van enllaçades per les conjuncions i, o, ni, puix llavors s’ampra habitualment la coma. No obstant, el punt i coma és també admissible en eixe cas: Encara hem de fer moltes paradetes: hem d'omplir el depòsit en la gasolinera; comprar el pa, en el forn; llomello, en la carniceria, i les clòchines, en la peixcateria.

-132-

b) Davant de locucions o conjuncions adversatives o concessives, com ara no obstant, a pesar de, encara que, pero, aixina i tot... si unixen oracions o parts de l'oració en les que s'usen comes: Ha caigut un bac de tòs; no obstant, si es posa gèl i no fa moviments bruscs, pot trobar-se millor en un tres i no res. Treballà tot lo que pogué per a guanyar diners suficients; pero, per desgràcia, al final no ho conseguí. c) Per a separar oracions que informen d'un fet i la seua conseqüència, si no van unides per ningun conector: Se prengué tots els medicaments i feu tot lo que li digueren els meges; els resultats foren maravellosos. d) Per a separar oracions completes que formen part, totes elles, d'un enunciat: Existixen lletres mayúscules i minúscules; les lletres mayúscules són A, B, C, D, E...; les lletres minúscules, a, b, c, d, e...

8.5. ELS DOS PUNTS (:) S'usen en els casos que eixemplifiquem a continuació. Convé notar que els dos punts van seguits de minúscula en els usos a, b, c, d; i, de mayúscula, en els usos e, f, g: a) Ans d'una enumeració: Açò és lo que fa falta que dugues: canella, rent, farina de forment i melada de bresquilla. b) Quan una enumeració acaba en un comentari: Investigar, estudiar, analisar: eixe és el nostre treball. Farina, rent, aigua i sal: això és el pa i no una atra cosa. c) Darrere de térmens o locucions que aprofiten per a introduir eixemples, com per eixemple, ara comparança, com, com ara, següents, a saber, etc. Hi han molts dolços típics, ara comparança: l'arnadí, la casca, les llesques, l'arrop i talladetes, els cachaps... Podem deprendre a fer els arrossos següents: arròs negre, arròs a banda, arròs en fesols i naps, arròs en costra... d) Per a establir la conexió entres dos proposicions vinculades per una forta relació llògica, com causa-efecte, conseqüència, conclusió, explicació o eixemplificació i oposició:

-133-

Li ha tocat la loteria: ara podrà tindre tot lo que ensomiava. L'alumne no parà de fer nosa als companyons i de mastegar chiclet: finalment el mestre el castigà. Només parla d'ell, de sa vida i de les seues obres: és un vanitós. No estem d'acort en la sentència: haurem de recórrer-la. Pot considerar-se una ciutat de primer nivell turístic: oferix al visitant monuments, plages, espectàculs, servicis i un llistat inacabable de diversions. Anfós no treballa en una fàbrica: és enfermer. e) Ans d'una cita textual: Ausias March digué: “Qui espines sembra, descalç no vaja”. f) En fòrmules llegals de la documentació oficial, darrere de paraules o locucions com ara: exponc, solicite, certifique, faig constar, se fa saber, resolc, etc.: Solicite: Que es corrigga l'erro en la numeració del meu domicili. Faig constar: Que les proves han segut presentades en temps i forma. Resolc: Concedir l'ajuda solicitada per N'Ampar Perera Orient. Certifique: Que la documentació adjunta és còpia de l'original. Se fa saber: Que d'ara en avant està prohibit prendre el bany en el llavador. g) Darrere de la salutació d'una carta o escrit dirigit ad algú: Distinguit senyor Albiach: Li escric per a comunicar-li... Benvolgut amic Nelo: ¿Cóm estàs? Yo... h) En l'escritura en números aràbics de les hores, separant-les dels minuts: Sol eixir a les 19:30 hores. Aplegarem a les 18:40 h. i) En l'escritura en números aràbics de la divisió aritmètica entre dos cantitats. Els dos punts aniran separats per espais de les sifres contigües, com els restants operadors matemàtics, excepció feta de la barra (16/2 = 8): 12 : 2 = 6 500 : 5 = 100

-134-

27 – 3 = 24 j) Darrere d'un enunciat que va seguit d'uns eixemples o uns apartats: S'escriuen en mayúscula els noms propis i els topònims: Vicent, Rafel, Quelo, Alcoy, Alberich, Chilches Hi han diverses classes de lletres: a) Aràbigues... b) Llatines... c) Gregues...

8.6. ELS PUNTS SUSPENSIUS (…) Els punts suspensius són tres (…) i van units a la paraula precedent seguits d'un espai en blanc, llevat de quan van seguits de coma, claudàtors, paréntesis o cometes. S'ampren en els següents casos: a) Quan se deixa una frase incompleta, be perque es pretén que el llector la complete, be perque és ben coneguda: Als llépols els agrada el sucre, pero... Quant més sucre... b) Com a recurs per a expressar temor, dubte o sorpresa en una pausa: Si ton pare s'entera... ¡Llàstima em dones! Fa temps que no plou, pero a lo millor hui... El chiquet, per fi, caminava, corria i botava... ¡I es tornà a trencar la cama d'un bac! c) Per a substituir en una enumeració a l'etcétera: De postres tenim meló d'Alger, bresquilles, fraules, albercocs... d) Per a indicar que una cita és més llarga i que n'elidim una part. Si l'elisió és interna, els punts suspensius van entre paréntesis (…) o entre claudàtors […]. Els punts suspensius de l’inici de la cita han de deixar un espai de separació respecte de la paraula a la qual precedixen, mentres que els de la part final no deixen dit espai de separació: “... la llengua valenciana és una llengua neollatina […] que evolucionà a partir del llatí vulgar en terres valencianes...”

-135-

e) Per a insinuar insults o paraules malsonants sense necessitat de fer-los explícits: És un fill de p... Està tot mal acabat: ¡Quina m... de treball!

8.7. ELS SIGNES D'INTERROGACIÓ: ¿? Són uns signes d’entonació que s'usen tant al principi com al final del segment que expressa pregunta o dubte, siga un enunciat sancer o una part d'ell, per a facilitar la llectura i evitar possibles confusions: ¿Cóm te diuen? A lo millor plou, ¿no? Pero, ¿estàs dient-me que no vindràs al ball? Si t'has comprat un vestit nou i tot. Sincerament, ¿creus que tens raons per a defendre't? Ampar, ¿qué vols per a almorzar hui? No s'usen els signes d'interrogació quan la pregunta és indirecta: M'agradaria saber cóm tornà a sa casa.

8.8. ELS SIGNES D'ADMIRACIÓ O EXCLAMACIÓ: ¡! Són uns signes d’entonació que s'usen tant al principi com al final del segment que expressa admiració, siga un fragment de l'enunciat, com ara una interjecció o una exclamació, o un enunciat sancer: ¡Quin poema més patriòtic! ¡Mare meua! ¡Ves-te'n a pastar fanc! ¡Caram! ¡Quina alegria em dones! ¡Ai! ¡Nyas, coca! Francament, ¡quina alegria més gran! A l'hora d'escriure diverses preguntes o exclamacions seguides podem tractar-les com a enunciats independents (¡Alceu-vos!¡Assenteu-vos!¡Pegueu un bot!) o com a parts

-136-

del mateix enunciat, cas en el que cada una d'elles anirà separada per una coma i únicament escriurem en mayúscula la que encapçala la série (L'instructor no parava de donar órdens: “¡Alceu-vos!, ¡assenteu-vos!, ¡pegueu un bot!”). Quan un mateix enunciat és exclamatiu i interrogatiu a l'hora, ho representarem obrint l'oració en el signe d'admiració seguit immediatament del signe interrogatiu, i tancant-la en els dos signes en orde invers: ¡¿Qué fas ací?!

8.9. LES COMETES (“ ”), (« »), (` ´) Hi ha tres classes de cometes: les cometes dobles altes (“ ”), les cometes dobles baixes (« ») i les cometes simples (`´).

8.9.1. Les cometes dobles altes (“ ”) S'usen en els següents casos: a) Per a senyalar les cites textuals: El nostre Estatut d'Autonomia, en el seu artícul 6, diu: “La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”. b) Per a escriure títuls d'artículs, informes, conferències, discursos, comunicacions...: La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes, en el seu “Informe sobre la llengua valenciana i propostes de revalencianisació”, oferix un llistat de valencianismes. c) Per a referir-se a les parts d'un llibre o document i citar els seus capítuls: El primer capítul de la gramàtica du com a títul “Fonètica i ortografia”. d) Per a escriure els títuls d'artículs publicats en revistes, diaris, anuaris... En l'artícul “Llengua i cultura” de Vicent Giner se fa una bona definició de nació. e) No és convenient posar cometes en el títuls de llibres o periòdics ni per a escriure paraules estrangeres no adaptades al valencià, expressions iròniques o dits populars. En estos casos és preferible escriure'ls en cursiva. Dins d'un text en cursiva, com ara dins dels eixemples que oferim a continuació, la manera de destacar estos térmens (títuls, paraules estrangeres...) és escriure'ls en lletra normal: Per a més informació sobre esta qüestió, convé consultar el llibre La Real Senyera. Bandera Nacional dels Valencians. El pívot del CB Lucentum jugà un pick and roll molt efectiu.

-137-

8.9.2. Les cometes dobles baixes (« ») S'usen per a destacar una paraula o més dins d'un text que ya va entre cometes dobles altes. Si el text anara entre cometes dobles baixes s'usen les cometes dobles altes. En cas de no dispondre de cometes dobles baixes poden utilisar-se les cometes simples. El professor digué ben clar açò: “No crec que tingau cap de problema en trobar bibliografia sobre esta qüestió, pero vos recorde que podeu consultar l'artícul «Cent anys de filologia valenciana»”. O també: El professor digué ben clar açò: “No crec que tingau cap de problema en trobar bibliografia sobre esta qüestió, pero vos recorde que podeu consultar l'artícul `Cent anys de filologia valenciana´”.

8.9.3. Les cometes simples (` ´) S'usen en els següents casos: a) Per a destacar dins del text el significat d'una paraula o locució: Quan es diu que està eixamorat vol dir que està `un poc humit´. b) En llenguage periodístic acotant una paraula o locució que va en cursiva. Els anys del `baby boom´. c) Com ya s'ha dit adés, per a escriure una paraula o més dins d'un text que ya va entre cometes dobles altes o baixes.

8.10. ELS PARÉNTESIS ( ) Els paréntesis s'usen en els següents casos: a) Per a aportar informació complementària al text com ara dates, senyes, referències, aclariments...: Xavier Casp naixqué en Carlet (Valéncia). La primera edició del Tirant lo Blanch es feu en Valéncia (20 d'octubre de 1490). La RACV (Real Acadèmia de Cultura Valenciana) ha inaugurat enguany el seu curs acadèmic en el saló del Consulat de la Llonja de Valéncia. La bandera de tres colors (roig, vert i blanc) és el nou símbol del país.

-138-

b) Per a fer acotacions en obres de teatre: Cento: (Indignat). Hui sabrem quí diu la veritat i quí la mentira. Nela: (Plorant). Yo sempre dic la veritat. (Fent mutis). Ya vorem quí ment. Cento: (Eixint corrent darrere d'ella). Vine ací, mentirosa. c) Darrere d'una lletra que marca una enumeració; en este cas s'escriu a soles el paréntesis que tanca: Les condicions per a que accepte la proposta són les següents: a) Que totes les senyes siguen correctes. b) Que els determinis de pagament es complixquen. c) Que el pagament es realise enguany... També es poden utilisar en este cas uns atres signes, com ara comparança el guionet (-), el punt i guionet (.-), etc.

8.11. ELS CLAUDÀTORS [ ] Els claudàtors, també coneguts com a corchets, s'usen en els següents casos: a) Per a senyalar una elisió en l'interior de la cita d'un text s'escriuen els claudàtors en tres punts suspensius dins […]: “En el sigle XIX hi hagué una bona florada de lexicógrafs realment interessants per al valencià […]. Els seus diccionaris són interessantíssims i han segut matèria constant de consulta”. b) Per a intercalar en una cita un aclariment necessari per a que esta tinga sentit: “Ací [en Alacant] no s'ha deixat mai de parlar valencià, encara que la castellanisació ha segut molt intensa, com en unes atres grans ciutats valencianes”. c) Per a escriure part d'un text entre paréntesis quan el text ya està entre paréntesis: Segons el significat del verp, la presència del complement de règim pot resultar obligatòria (En estiu residix en Alacant, i no *En estiu residix), o no (Omplirem la piscina [d'aigua] en maig). Alternativament és possible usar un atre paréntesis dins d’un text que ne du u, sempre que no concórreguen els dos seguits: (Omplirem la piscina (d'aigua) en maig): correcte.

-139-

*(Omplirem la piscina d'aigua (en maig)): incorrecte. d) També s'usa per a fer transcripcions fonètiques: S’escriu –ig en final de paraula, darrere de les vocals a, e, o, u: maig, vaig, lleig, veig, roig, goig, fuig, El Puig. En estos casos el dígraf -ig sona [ʧ], no s’ha de llegir ni pronunciar la -i-: [máʧ, váʧ].

8.12. EL GUIÓ (–) El guió és un traç horisontal més llarc que el guionet (-). Mentres que el guionet té fonamentalment funcions de signe ortogràfic (els quals se descriuen en el capítul 6), el guió té funcions de signe de puntuació. A sovint se distinguix entre el guió mig (–) i el llarc (—). Sol usar-se el guió mig en els següents casos: a) Per a tancar aclariments o incisos. Els guions s’escriuen sense deixar espais junt a la primera i l’última paraula de l’incís que emmarquen, i separats un espai de la paraula anterior o posterior; no obstant, si en lloc d’una paraula hi haguera un atre signe de puntuació, tampoc se deixa espai entre els dos. Els incisos entre guions suponen un aïllament major respecte al text en el qual s’inserixen que si estigueren entre comes, pero menor que si estigueren entre paréntesis: És desig meu –si guanye prou diners enguany– comprar-me un coche nou. S’ha d’escriure guió de tancament en els incisos encara que darrere d’ell aparega un atre signe de puntuació: Eixe és el meu desig –si guanye prou diners enguany–. b) Per a introduir un nou aclariment o incís en un text ya tancat entre paréntesis: Per a conseguir més informació (els estudis existents –inclús en uns atres idiomes– són escassos), serà necessari realisar una visita de camp. c) Per a emmarcar els comentaris de qui transcriu una cita textual: «Resulta intolerable –indicà el conseller– que la finançació autonòmica siga tan injusta». Sol usar-se el guió llarc en els següents casos: a) En els diàlecs, al principi de la frase de cada interlocutor, sense mencionar el seu nom. —Ixc ara de la faena i torne a ma casa. —Puix benvengut siga qui a sa casa ve.

-140-

b) Per a atribuir una tanda del diàlec a l'interlocutor corresponent; en este cas, no cal tancar el guionet en acabant del comentari del narrador, si no continua parlant el personage: —¿Quí toca a la porta aixina? —digué ell. (No és necessari escriure: —digué ell—). —No puc més —exclamà en veu plorosa. En canvi, sí que van entre dos guions les paraules del narrador que interrompen l'intervenció d'un interlocutor: —No puc més —exclamà en veu plorosa—, deixeu-me en pau. L’intervenció del narrador s’inicia en minúscula, inclús si va darrere d’interrogació o exclamació. Si l’intervenció del personage continua, el signe de puntuació que correspon a l’enunciat se coloca despuix del guió de tancament, inclús si es tracta dels dos punts: —¡No puc més! —exclamà en veu plorosa—, deixeu-me en pau. —¡No puc més! —exclamà en veu plorosa, i afegí—: ¡Són massa desgràcies en un dia! No obstant, si el comentari del narrador no atribuïx una tanda del diàlec en un verp de parla, sino que afig un detall narratiu, les paraules del personage es tanquen en un punt i l’incís del narrador s’inicia en mayúscula: —No puc més. —Prengué el cigarret i es dirigí cara a la porta—. Necessite aire fresc.

8.13. SIGNES DE PUNTUACIÓ I SIGNES D'ENTONACIÓ EN CONTACTE a) Els signes de puntuació com ara la coma, el punt, el punt i coma, els dos punts i els punts suspensius s'han d'escriure darrere de la paraula anterior, sense ninguna separació i deixant un espai en blanc ans de la paraula següent: El conferenciant ho digué ben clar: investigar, treballar i sacrifici. Esta és l'única via. Els resultats ya es voran. b) Els signes d'interrogació i d'admiració, les cometes, els paréntesis i els claudàtors s'escriuen immediatament davant i darrere del text que contenen, van precedits per un espai en blanc i seguits per un espai en blanc o un atre signe de puntuació.

-141-

c) Els punts suspensius poden anar seguits per una coma, punt i coma o dos punts, pero no de punt: Soroll, guirigall, rialles..., tot se sentia des de ma casa. d) El punt de les abreviatures pot anar seguit per una coma, punt i coma o dos punts, pero no de punt ni de punts suspensius: Ho duya tot per a fer la festa: refrescs, pasticets, saladets, etc., sense oblidar el vi i la mistela. e) Els signes d'interrogació i d'admiració poden anar immediatament davant d'una coma, d'un punt i coma i de dos punts, pero no poden anar seguits de punt. També van davant i darrere de punts suspensius o guions: ¿Cóm te diuen?, ¿se t'ha menjat la llengua el gat?, ¿no em dius res? ¡Si t'agarre...! ¿És correcte no pronunciar la er final –vos podeu preguntar–? ¿Tu creus que algú llig els llavis? Yo no m'ho puc creure. f) No és convenient ometre un guió quan fa de tancament d'un incís, encara que vaja seguit d'un punt i avant o punt i final, puix pot donar lloc a confusió: Hemingway és considerat una eminència –si be a mi m'ha paregut sempre un mascliste que lloava l´estalinisme–. Ara pareix que alguns crítics el qüestionen. g) Podem introduir una cita o qualsevol atra enunciació dins del discurs principal fent us de diversos signes com les cometes, els claudàtors, els paréntesis o les ralles. Estos signes se denominen dobles perque, com els signes d'interrogació i els d'exclamació, estan formats per un signe que obri el discurs i un atre que el tanca. No s’ha d' escriure coma, punt i coma, dos punts o punt immediatament davant del tancament de cometes, claudàtors, paréntesis o ralles, sino darrere d'ells, segons podem observar en el següent eixemple: Puntuació incorrecta: Chimo pensà: “Anfós deu d'estar esperant que li done alguna notícia.” No obstant, el derrotà la calor insoportable d'aquella vesprada avorrida, que semblava interminable –,era juliol,– i s'estomacà en el sofà dispost a fer una becadeta. (Trobe que era una persona que es deixava arrossegar fàcilment per la perea.) Puntuació correcta: Chimo pensà: “Anfós deu d'estar esperant que li done alguna notícia”. No obstant, el derrotà la calor insoportable d'aquella vesprada avorrida, que semblava interminable –era juliol–, i s'estomacà en el

-142-

sofà dispost a fer una becadeta. (Trobe que era una persona que es deixava arrossegar fàcilment per la perea). h) Sobre la concurrència del signe indicador de nota a peu de pàgina o de nota final en uns atres signes de puntuació, utilisarem el sistema anglés, consistent en situar la referència a la nota sempre darrere de la coma, el punt, el punt i coma, els dos punts, els punts suspensius, les cometes, els paréntesis o claudàtors, o els signes d'interrogació i exclamació, segons eixemplifiquen els següents casos: Atenent als resultats de les eleccions europees, ¿qué creu que passarà en les municipals?15 15

S'ha de considerar que l'interés entre abdós classes d'eleccions varia substancialment, lo que incidix decisivament en el percentage d'abstenció.

La grafia és general en els clàssics valencians. La trobem per totes bandes en el Tirant lo Blanch, segons s'observa, per posar un cas, en la coneguda cita del pròlec: “[...] Me atrevire expondre no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nacio d'on yo so natural sen puxa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi son”.16 16

Citem per l'edició paleogràfica de Maria dels Desamparats Cabanes Pecourt.

Excepcionalment, si volem indicar que la nota afecta a una paraula concreta i no a tot un enunciat, posarem l'indicació de nota immediatament darrere del terme en qüestió: “[...] Me atrevire expondre no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nacio d'on yo17 so natural sen puxa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi son”. 17

Aixina figura en l'edició original. La grafia “jo” supon una alteració injustificada de la fonètica del pronom personal de primera persona de singular.

8.14. L'ASTERISC (*) a) Usem l'asterisc com a senyal d'una crida a peu de pàgina o al marge. La colocació de l'asterisc s'ajustarà als criteris generals d'indicador de nota: Atenent als resultats de les eleccions europees, ¿qué creu que passarà en les municipals?* * L’entrevistador se referia a les eleccions municipals de 1999. b) En les gramàtiques, l'asterisc colocat davant d'un enunciat indica un enunciat agramatical o incorrecte. Fem un us abundant d'ell en esta obra: *Les cases estava pintades de roig.

-143-

8.15. LA BARRA INCLINADA (/) S'usa en estos casos: a) Per a indicar de manera resumida la relació d'oposició, de disjunció o d'opcionalitat entre dos térmens: En el parell home / dòna l'oposició de gènero s'establix per mig de dos lexemes diferents. Estimat/da Senyor/a: b) En els texts llegals, per a separar el número d'orde de l'any de llegislatura o de promulgació d'una llei: Llei 4/1983, de 23 de Novembre, sobre l'Us i Ensenyança del Valencià. c) Com a signe aritmètic de divisió o de fracció. A diferència dels demés signes d'operacions matemàtiques, no va escrita entre espais: 18/3 = 6 2/4 (dos quarts) d) En l'expressió de les dates, per a separar el dia, el més i l'any: 1/10/2013 e) En l'escritura poètica en llínea seguida, per a indicar la separació entre els versos: Com diu Ausias March:“La velledat en valencians mal prova, / e no sé cóm yo faça obra nova”. f) En algunes abreviatures: 100 km/h (100 quilómetros per hora) C/ Alberich (carrer d’Alberich) c/c (conte corrent) g) Per a delimitar una transcripció fonològica en obres llingüístiques: El fonema vocàlic /a/ presenta obertura màxima i localisació central. h) Per a separar els subdominis en les direccions d'internet: http://diccionari.llenguavalenciana.com/general/

MORFOLOGIA I SINTAXIS

-147-

9. CONCEPTES GENERALS. L'ORACIÓ. EL SUBJECTE 9.1. LES UNITATS GRAMATICALS Les unitats gramaticals que permeten donar conte del funcionament d'una llengua són la paraula, el sintagma i l'oració. La paraula és l'unitat mínima de l'anàlisis gramatical i es definix formalment: des d'un punt de vista gràfic ve delimitada en l'escritura per un espai en blanc que la precedix i un atre espai en blanc que la seguix o per un espai en blanc i un apòstrof. En S'ha comprat una vivenda nova tindrem, per tant, quatre paraules delimitades per espais en blanc (comprat una vivenda nova) i unes atres dos delimitades per espai en blanc i apòstrof (s'ha). Igualment, a l'hora d'establir l'inventari de les diverses classes de paraules recorrem a criteris formals parant atenció a les seues propietats combinatòries i a les seues manifestacions morfològiques. Per eixemple, la classe de paraula dels artículs se caracterisa combinatòriament perque acompanya únicament als substantius (la taula), i la dels substantius se caracterisa morfològicament perque impon el seu gènero a l'adjectiu que el modifica, de manera que en la sifra redona l'adjectiu redona va en femení perque arreplega el gènero femení inherent al substantiu sifra. Les paraules s'agrupen en unes atres unitats superiors denominades sintagmes o frases. El sintagma se definix com un conjunt de paraules agrupades en una unitat que realisa una funció sintàctica en l'oració (subjecte, objecte directe, objecte indirecte...). Com s'observa en esta definició, el sintagma és l'unitat intermija entre la paraula i l'oració. Açò vol dir que els sintagmes són el resultat, per una banda, de descompondre l'oració en les diferents funcions sintàctiques que l'integren. Per eixemple, l'oració es descompon en un sintagma nominal subjecte i un sintagma verbal predicat, el qual, per la seua part, està compost per un núcleu verbal predicador i uns complements. Per una atra banda, en sentit invers, els sintagmes naixen d'agrupar les paraules en unitats sintàctiques superiors que realisen una funció en l'oració. En l'oració: El chiquet espentà l'engrunsadora del parc en força. els sintagmes naixen d'analisar les diferents funcions sintàctiques que la componen. Trobem aixina un sintagma nominal (el chiquet) que fa la funció de subjecte en l'oració, i un sintagma verbal que funciona com a predicat: espentà l'engrunsadora del parc en força. Este sintagma verbal inclou a l'hora uns atres dos sintagmes: el sintagma nominal l'engrunsadora del parc, que funciona com a objecte directe, i en força, un sintagma preposicional que funciona com a objecte circumstancial de manera. Finalment, el sintagma nominal l'engrunsadora del parc també engloba un

-148-

sintagma preposicional (del parc), que actua com a complement nominal del núcleu engrunsadora. Pero, ademés, des del punt de vista invers, els sintagmes naixen d'agrupar les paraules en unitats sintàctiques superiors. En l'oració anterior la paraula parc no s'unix a les paraules en força perque el conjunt parc en força no té cap de sentit ni forma una unitat sintàctica. En canvi, sí s'agrupa en la paraula del per a formar el sintagma preposicional del parc, dotat de sentit unitari i que realisa conjuntament la funció de complement de núcleu l'engrunsadora. Finalment, el terme frase s’utilisa en sentit general per a fer referència a una unitat de sentit, i pot usar-se com a sinònim de sintagma o d’oració.

9.2. EL SINTAGMA I ELS SEUS COMPONENTS Els sintagmes consten d'un núcleu obligatori i d'uns modificadors opcionals, que poden ser especificadors o complements. Els especificadors ajuden a establir la referència del núcleu, determinant-lo o quantificant-lo, mentres que els complements completen la significació del núcleu, enriquint-la o restringint-la. Per eixemple, en un sintagma nominal l'únic element que resulta sempre obligatori és el núcleu substantiu. En el predicat Afig oli, el sintagma nominal oli, que funciona com a complement directe, està constituït únicament pel núcleu substantiu. Pero en L'oli d'oliva és el millor per a l'ensalada, el núcleu del sintagma nominal subjecte oli va acompanyat d'un artícul que l'especifica (l'), i d'un sintagma preposicional (d'oliva), que el complementa. La categoria gramatical del sintagma ve determinada per la categoria del seu núcleu. Açò dona lloc al següent repertori de sintagmes: Classe de sintagma

Especificador(s) Núcleu

Complement(s)

NOMINAL

Un

gelat

mijà de fraula.

ADJECTIVAL

Prou

àgil

per al boxeig.

VERBAL

[El client]

demanà

el llibre de reclamacions.

Per

la carretera de Llíria.

paralelament

al camí.

PREPOSICIONAL ADVERBIAL

Casi

-149-

Com pot observar-se en el quadro, la funció especificadora del sintagma verbal la realisa el sintagma nominal subjecte, puix és el que determina la referència del núcleu verbal. En El client demanà el llibre de reclamacions és el subjecte el client qui establix a quí es referix la tercera persona del singular del verp reclamar.109 Consegüentment, un sintagma nominal pot realisar la funció de subjecte en relació a l'oració i, a l'hora, la d'especificador en relació al sintagma verbal. Respecte del sintagma preposicional, la seua consideració com una classe de sintagma que té per núcleu una preposició ha segut molt discutida, ya que les preposicions no són independents i necessiten anar seguides d'un sintagma nominal que actua com a terme de preposició. Esta falta d'autonomia ha posat en qüestió la seua calitat de núcleu. A pesar d'açò, considerarem la preposició com a autèntic núcleu del sintagma preposicional, ya que domina semànticament al terme preposicional, determinant les seues característiques de significat. Per eixemple, en el predicat Menjaren l'arròs en un plat fondo, la preposició en determina que el sintagma nominal que el seguix ha de tindre valor de recipient o instrument, de manera que no podem dir Menjaren l'arròs en un llibre.

9.3. LES CLASSES GRAMATICALS

DE

PARAULES:

LES

CATEGORIES

Les categories gramaticals són classes de paraules que responen a un determinat comportament formal. Per eixemple, el substantiu se caracterisa perque és el núcleu de la frase nominal, a l'hora que té gènero (és masculí o femení) i presenta variació de número (la llavadora / les llavadores), mentres que l'adverbi és invariable i indica prototípicament modo (Lluís treballa tranquilament). Atenent al seu valor lèxic, distinguim dos classes de categories gramaticals: i. Les categories gramaticals plenes se caracterisen perque, ademés de valor gramatical, tenen també significat lèxic. Per això formen un conjunt obert, és dir, que no constituïxen un llistat reduït de paraules, sino que se'n poden afegir de noves. Són: a) El substantiu, que indica una entitat del món, animada o inanimada, concreta o abstracta: garaig, cudol, sépia, Internet... b) L’adjectiu, que senyala una qualitat de les entitats del món: vert, chicotet, pereós... c) El verp, que expressa una acció, un procés o un estat: chuplar, vore, vindre, patir... 109

Pot vore’s al respecte López García, A., Gramática del español, 3, Madrit, Arco, 1998, pàgines 42-44.

-150-

d) L'adverbi, que indica la qualitat d'una acció, és dir, el modo: tranquilament, be, malament... e) Ad estes quatre classes s'ha d'afegir la preposició, la qual indica la noció d'orientació física o conceptual (Un poble sobre la mar / Un llibre sobre la peixca del bou). Encara que, front a les demés categories plenes, la classe de les preposicions està formada per una série llimitada d'elements, sempre introduïx un sintagma nominal que funciona com a terme de preposició, sense el qual no pot existir, ya que tota orientació implica un llímit respecte al qual se medix. Este conjunt “preposició + sintagma nominal” és el que conforma un inventari obert, com les demés categories plenes: de la llonja, pel caminaç, en el bascoll...110 Únicament les categories gramaticals plenes poden funcionar com a núcleu d'un sintagma, de manera que, com se mostra en l’epígraf precedent (9.2) tenim, correlativament, cinc classes de sintagmes: nominal, adjectival, verbal, adverbial i preposicional. ii. Les categories purament gramaticals no tenen un significat lèxic com el de les classes plenes, pero sí responen a un comportament formal i sintàctic unitari. Són: a) Els determinants: artículs (un, el...), demostratius (aquell, esta...) i possessius (ton, ma...). b) Els quantificadors: numerals (quint, dèsset, terç...) i indefinits (alguns, ningú...). c) Els pronoms (yo, ell, nosatres, ne...). d) Els relatius, interrogatius i exclamatius (qui, el qual...). e) Les conjuncions (pero, si, perque...).

9.4. L'ORACIÓ L'oració és l'unitat màxima de l'anàlisis gramatical i consistix en una relació entre un subjecte, que impon una concordança gramatical a un predicat, i el dit predicat, que rig semànticament el subjecte. Açò vol dir que en Mon tio conduïx prudentment el seu coche tenim un subjecte, mon tio, que impon una concordança en tercera persona del singular sobre el predicat, mentres que el predicat conduïx prudentment el seu coche tria un subjecte animat i de persona (mon tio) per a poder predicar un contengut sobre ell. 110

34.

Pot vore’s López García, A., Gramática del español, vol. 3, capítul 23, especialment la pàgina

-151-

Normalment l'oració està constituïda per un sintagma nominal que funciona com a subjecte i sol aparéixer en posició inicial, i per un sintagma verbal que funciona com a predicat. No obstant, la presència d'un sintagma verbal no és requisit imprescindible per a l'existència d'una oració. Vejam el següent enunciat: ¡Molt rapideta la teua intervenció en la reunió! PREDICAT

SUBJECTE

Encara que no conté ningun verp constituïx una oració completa, puix consta d'un subjecte: la teua intervenció en la reunió i d'un predicat: molt rapideta. La teua intervenció funciona com a subjecte perque impon la concordança en femení singular al predicat Molt rapideta; i, inversament, molt rapideta és el predicat perque impon unes condicions semàntiques, exigint que el subjecte siga una acció mesurable en el temps, condició que complix intervenció, pero no, per eixemple, planta, de manera que no podem dir: *¡Molt rapideta la teua planta en el jardí! Com l'enunciat no conté ningun verp, per a remarcar que nos encontrem davant d'una oració completa i no d'un simple sintagma, s'invertix l'orde normal, de manera que el subjecte es situa darrere del predicat. Puix que el verp incorpora a través dels morfemes flexius la persona i el número del subjecte, les oracions dotades de sintagma verbal no necessiten fer explícit el subjecte. Si considerem el text següent: Quan apleguí a casa ma mare m'esperava impacientment. En seguida mamprengué a parlar podem vore que en la segona oració el verp mamprengué incorpora la tercera persona de singular del subjecte, ma mare, no explícit, pero recuperable a partir del context. Ben diferents d'estes oracions de subjecte no explícit són les oracions impersonals. Constituïxen una classe particular d'oracions caracterisades perque no prediquen un contengut semàntic de ningun subjecte, sino que fan una predicació sobre les circumstàncies de l'acció verbal. Prediquen aixina sobre l'espai (En la plaja fea molta calor), el temps (És pronte encara) o el modo (Nevava abundantment) que volten al verp. Com no hi ha ningun subjecte que marque una concordança en el verp, este pren la tercera persona del singular com a marca buida i, en correspondència, el sintagma verbal deixa de predicar sobre el subjecte i es centra en les circumstàncies de l'acció.

9.4.1 El subjecte El subjecte oracional se definix formalment perque concorda en el verp, imponent-li el número i la persona. D'esta manera, si el número o la persona del subjecte canvia,

-152-

també ha de canviar la del verp: Yo treballe en un despaig → Quelo i Batiste treballen en un despaig. Ademés, semànticament el subjecte es definix com a agent, és dir, que tendix a realisar l'acció verbal, i informativament, com a tema, o siga, que té tendència a aparéixer en posició inicial. D'esta manera, en una oració com El gatet seguí la gateta dins del seu joquer en que tenim dos sintagmes nominals que poden concordar en el verp, sabem que el subjecte és el gat perque va davant del verp. I en Fon aplegar ell i apagar ella immediatament la tele, encara que apagar va en infinitiu i no concorda, sabem que el seu subjecte és ella, i no la tele, perque el significat del verp requerix un agent animat. Finalment, el subjecte va sempre en cas recte o no marcat quan és un pronom, l'única categoria que conserva en valencià el cas gramatical del llatí: Yo pense de manera diferent. Yo (subjecte) = cas recte A mi em diuen Miquel. A mi (objecte indirecte) = cas oblic o marcat Des d'un punt de vista cognitiu, el subjecte és l'element principal de l'oració, allò de lo que es parla i que justifica l'existència de l'enunciat. Per això, front als objectes, que poden ser múltiples, el subjecte com a element central és sempre únic. Encara que siga coordinat, a soles pot haver un subjecte en l'oració: Ampar i Pep eixiran de vacacions hui. En canvi, poden haver diversos objectes: Ompli la botija d'aigua fresqueta, que demà farà molta calor. O. DIRECTE O. DE RÈGIM

9.4.1.1 Categories gramaticals que poden funcionar com a subjecte Essencialment podem dir que la funció sintàctica de subjecte és privativa de la categoria gramatical substantiva. En conseqüència, únicament podran funcionar com a subjecte oracional: a) Un sintagma nominal: La yaya feu una coca de sagí el dumenge. Ausias fon senyor de Beniarjó.

-153-

b) Un pronom: Yo treballe de vesprada i ella, en canvi, treballa de matí. c) Una oració subordinada substantiva: Me preocupa que patixques inútilment. d) Una oració de relatiu: Qui guarda quan té, menja quan vol. e) Un adjectiu precedit per l'artícul neutre lo i, per tant, substantivat: Lo millor vindrà en acabant. f) Qualsevol enunciat o qualsevol categoria gramatical substantivats: La verda m'agrada més. Demà treballe i no puc ajudar-te: això és el mal. El menjar be és tot un art. M’ofengué el “no em dona la gana” que m’amollà descaradament. El subjecte gramatical com a funció principal de l'oració i, com a tal, no marcada, no du preposició. Les excepcions pareixen més pronte aparents, puix en elles no pareix que el sintagma en qüestió funcione realment com a subjecte. Ne són fonamentalment dos: a) Els sintagmes preposicionals i, també, adverbials, que encapçalen oracions copulatives en el verp ser: Al costat de l'estació és un bon lloc per a montar la botiga. Ara és el moment d'invertir en la bossa. En estes construccions és difícil determinar quin dels sintagmes està més especificat i funciona com a subjecte. b) Els sintagmes introduïts per entre i fins, els quals difícilment poden considerar-se subjectes introduïts per preposició. Els primers, perque admeten la repetició per mig d'un subjecte ple (Bernat i Mercé han preparat les moixàvenes entre els dos) a pesar de que, com havem vist, el subjecte ha de ser únic i irrepetible (*Ell Robert viu en Alcoy). Els segons, perque en ells el terme fins funciona com a adverbi emfàtic de distinció (vore 20.4.7), més que com a preposició: Fins son cosí de Chilches vingué a vore l’espectàcul.

9.4.1.2 La concordança Els morfemes dels verps conjugats reflectixen la persona i el número dels del subjecte, que és el que establix la concordança. Tractem a continuació algunes particularitats d'esta traça formal.

-154-

i. Respecte de la concordança de persona, quan tenim coordinació de subjectes de diferent persona gramatical, s'observa una jerarquia que reproduïx l'importància de l'esquema comunicatiu: la segona persona, reflex de l'interlocutor en el diàlec, s'impon sobre la tercera persona, de manera que si hi ha una tercera persona i una segona coordinades, el verp concordarà en segona persona del plural: Neleta i tu vos sembleu a montó; per la seua part, la primera persona, com a reflex de l'emissor, s'impon a les atres dos: Tu i yo hem de parlar una miqueta. Quan el subjecte designa una pluralitat de persones, la concordança en primera persona inclou a l'emissor en el grup d'individus del subjecte (Els aficionats al tenis tenim molta sòrt en la programació deportiva d’enguany), mentres que la segona persona del plural inclou en el grup a l'oyent: Els aficionats al tenis teniu molta sòrt en la programació deportiva d’enguany. Tant en un cas com en l'atre és possible com a alternativa la concordança en tercera persona del plural, d'acort en la forma gramatical del subjecte, la qual no nos informa sobre l'inclusió del parlant ni de l'oyent: Els aficionats al tenis tenen molta sòrt en la programació televisiva. La mateixa possibilitat d'alternança en la concordança se presenta quan el subjecte introduïx una construcció partitiva referida a persones: Alguns dels nous llicenciats ya han/haveu/havem trobat faena. ii. Per la seua banda, la concordança de número presenta un bon grapat de particularitats. Quan el subjecte està conformat per diverses oracions coordinades, siguen d’infinitiu o completives introduïdes per que, el verp va necessàriament en singular: Li agrada molt córrer i pujar en bicicleta. Que haja pujat el preu dels aliments i que el govern no haja pres cap de mida ha motivat la folga general. Normalment els sintagmes nominals subjectes coordinats per mig de la conjunció copulativa i concorden en el verp en plural: Segons les rodades, el coche i la motocicleta chocaren ací; Ester i Batiste ballen molt be. No obstant, el subjecte coordinat pot concordar en singular quan va pospost al verp: Del tracte habitual sorgix l'afecte i l'amistat. Inclús, quan el subjecte va pospost a determinats verps com faltar, quedar o sobrar, els parlants apleguen a fer la concordança en singular, inclús si el subjecte no és coordinat: Falta fesols en esta paella; ¡Vixca els nóvios! No contrastant, en estos casos de subjecte simple no coordinat és preferible la concordança en plural: Falten fesols en esta paella. ¡Vixquen els nóvios! Si els dos membres d'un subjecte coordinat són interpretats com a parts o propietats d'una mateixa entitat, la concordança se fa en singular, inclús si el subjecte va davant del verp. Esta interpretació unitària i la consegüent concordança en singular és

-155-

l'habitual quan els membres coordinats compartixen determinant: L'empresari i mafiós rus estava dinant en un cèntric restaurant valencià quan fon detengut. De la mateixa manera, quan els membres del subjecte van coordinats per la conjunció o, fem la concordança en singular si la conjunció té valor sinonímic (El mosquit trompeter o cantador pot transmetre diverses malalties), o si són presentats com a eixemples equivalents (Hui en dia un home o una dòna sense formació té molt difícil accedir al món laboral). En canvi, quan els membres coordinats designen entitats diferents exclusives, se tendix a fer la concordança en plural en posició preverbal (La sicòloga o la tutora li explicaran el comportament de son fill), pero no tant darrere del verp (El comportament de son fill Emili li l'explicarà/explicaran la sicòloga o la tutora). Paralelament, els sintagmes subjecte coordinats per ni tendixen a la concordança en plural davant del verp (Ni Ricart ni Aleixandre acodiren a la reunió) i vacilen si van darrere (No m'agrada (ni) la llet ni el formage / No m'agraden (ni) la llet ni el formage). Si el núcleu del sintagma nominal subjecte va seguit de la preposició en (o ab), o d'uns atres térmens que indiquen adició o acompanyament, com ara aixina com, junt a, ademés de..., tendix a concordar en singular: El pare en el fill vingué a reparar el trespol de la barraca. Com notà Guinot,111 la concordança plural diluïx l'importància del subjecte tendint a convertir-lo en un subjecte plural de contribució indistinta: El pare en el fill repararen el trespol.

9.5. L'ORACIÓ I L'ENUNCIAT Mentres que l'oració és una unitat gramatical resultat de la relació entre un subjecte i un predicat, l'enunciat és una unitat comunicativa, és dir, una emissió llingüística per part d'un parlant en una determinada situació discursiva. L'enunciat pot estar conformat per una oració, pero també per un sintagma o inclús per una paraula. Lo important és que siga una expressió llingüística apropiada en una situació comunicativa concreta. Per eixemple, Gràcies o Agraït, com a resposta a un favor, és un enunciat perfectament vàlit, encara que no tinga forma gramatical d'oració. L'enunciat resulta, en definitiva, de considerar una oració o una atra unitat llingüística, com el sintagma o la paraula, ya no des d'un punt de vista exclusivament gramatical, sino com a resultat de l'emissió o enunciació per part d'un parlant en una situació discursiva determinada, i de parar atenció a les senyals que esta enunciació deixa en ella. 111

Guinot, J. M., Gramatica normativa de la llengua valenciana, Valéncia, Lo Rat Penat, 1987, pàg. 203.

-156-

Per posar un cas, els morfemes verbals de temps i modo inserixen l'oració dins d'unes coordenades temporals, a l'hora que la situen respecte del punt de vista de l'emissor de l'enunciat. A pesar d'estes diferències, en els estudis gramaticals els dos térmens són amprats a sovint com a sinònims. En esta obra tampoc se fa una distinció taxativa entre abdós conceptes, si be tendim a amprar el terme enunciat quan volem considerar l'oració des d'un punt de vista essencialment comunicatiu.

9.6. CLASSES DE FUNCIONS ORACIONALS: SINTÀCTIQUES, FUNCIONS SEMÀNTIQUES I INFORMATIVES

FUNCIONS FUNCIONS

9.6.1. Les funcions sintàctiques Els sintagmes són agrupacions de paraules que actuen unitàriament eixercint una determinada funció sintàctica en l'oració. Les funcions sintàctiques nos informen a través de diverses marques formals de les relacions gramaticals que un sintagma manté en els atres sintagmes. Per eixemple, en l'oració Els meges atengueren molt professionalment al nou pacient podem identificar fàcilment els meges com a subjecte de l'oració perque no du preposició, perque ocupa la posició inicial i perque concorda en el verp, tres traces formals que caracterisen la funció sintàctica de subjecte front a la d'objecte directe. En definitiva, tant el subjecte com l'objecte directe són funcions sintàctiques i es reconeixen formalment.

9.6.2. Les funcions semàntiques i els esquemes predicatius Junt a les funcions sintàctiques podem distinguir unes atres classes de funcions o traces de caràcter semàntic. Si parem atenció a les oracions L'obrer de vila ha construït molt ràpidament el barandat SUBJECTE

OBJECTE DIRECTE

A Joan li agraden les películes d'acció O. INDIRECTE

SUBJECTE

resulta evident que el sintagmes nominals L'obrer de vila i les películes d'acció, encara que realisen la mateixa funció sintàctica de subjecte, són de naturalea ben diferent, puix el primer és animat i el segon no. Ademés, el obrer de vila és un subjecte agent, al qual se li pot atribuir una intenció, mentres que les películes d'acció òbviament no tenen ningun grau d'intencionalitat ni agentivitat.

-157-

Estes traces semàntiques com agentiu/no agentiu o animat/no animat són triades pel predicat de cada oració a través del seu núcleu verbal. En el primer eixemple, el verp construir, com a núcleu del predicat, selecciona un subjecte agentiu i animat, i un objecte (barandat) no animat i, ademés, factitiu o efectiu, és dir, un objecte que és fet o té existència gràcies a l'acció verbal del subjecte: el barandat no existia ans de l'acció constructora de l'obrer. En canvi, en la segona oració el verp agradar selecciona un subjecte no animat i no agentiu (les películes d'acció), puix les películes d'acció no tenen l'intenció d'agradar a ningú. També selecciona un objecte indirecte animat, pero no agentiu, sino més pronte pacient o experimentador, puix a Joan no li agraden eixes películes per voluntat, sino que experimenta o patix una sensació que escapa al seu control. Podem dir, per tant, que cada predicat exigix un número determinat de funcions semàntiques en unes traces significatives concretes, també denominades arguments o actants, el conjunt de les quals conforma el seu esquema predicatiu. Per eixemple, el verp ploure normalment implica un esquema predicatiu zeroargumental, açò , que no necessita ser omplit per ningun actant, lo qual dona lloc a oracions impersonals: Plou. Per la seua banda, el verp construir participa en esquemes biargumentals, segons s'observa en l'eixemple anterior, a on exigix un subjecte animat agentiu que fa l'acció, i un objecte efectiu o factitiu que és creat per l'acció de l'agent.

9.6.3. Les funcions informatives Encara podem distinguir una tercera classe de funcions. Són les funcions informatives, que fan referència a cóm s'estructura l'oració per a transmetre al receptor el contengut del mensage. Per mig d'estes funcions analisem l'organisació informativa de l'oració, la qual, en interacció en les funcions sintàctiques i semàntiques, comporta conseqüències gramaticals, com ara l'orde de les paraules en l'oració. Per eixemple, la funció informativa tema es definix com la posició inicial en l'oració i com a informació coneguda, és dir, com allò de lo que es parla; s'opon aixina al rema, que és informació nova i apareix despuix del tema. Posem per cas el següent intercanvi comunicatiu entre tres parlants A, B i C: A.- ¿Sabeu qué? Ahir me trobí a Elena en lo mercat. B.- Yo la viu la semana passada i l’encontrí molt canviada. C.- Puix a Elena yo fa mesos que no l’he vista. TEMA

REMA

-158-

Podem vore que el tema de la conversació va centrant-se progressivament en Elena. Per això, el parlant C la convertix en tema de la seua intervenció i coloca el nom propi Elena prop de l'inici de l'oració, per davant del verp, és dir, en posició temàtica. En este cas, l'orde informatiu natural consistent en parlar primer del tema (Elena) entra en conflicte en l'orde gramatical habitual, que és subjecte-verp-objectes. Per això resulta necessari marcar per mig del pronom la que Elena, que sintàcticament és l'objecte directe i devia anar darrere del verp, ha segut antepost per a convertir-lo en tema. Si el terme Elena anara darrere del verp, d'acort en l'orde sintàctic habitual, no necessitaríem reprendre'l en el pronom: Fa mesos que no veig a Elena. Les funcions informatives nos ajuden, per tant, a entendre processos sintàctics, com la pronominalisació. Una tercera funció informativa rellevant a l'hora de descriure el funcionament llingüístic, és la de tòpic. Entenem per tòpic l'expressió explícita del marc o l'assunt dins del qual s'inscriu l'enunciat. Per eixemple, en l'enunciat Respecte a les penes penitenciàries, hui en dia l'encarcerament no s'entén com un castic, sino com una rehabilitació el tòpic Respecte a les penes penitenciàries fa explícit el tema general del qual se parlarà a continuació. Quan un enunciat du tòpic és molt senzill reconéixer-lo, puix apareix encapçalant l'enunciat i introduït per una série de procediments de topicalisació, com ara: a) els topicalisadors específics (respecte a, referent a, en quant a, en relació a, en lo tocant a, sobre, la qüestió és que, parlant de, tractant-se de, si es tracta de...): Referent al sòu, vos he de dir que cobrareu el dia dèsset; Parlant de cada cosa un poc: despusdemà escomença la festa; Sobre el galfí que aparegué en la plaja d’El Saler, he de dir-vos que ya s'ha recuperat; Si es tracta de córrer, este chiquet és el més ràpit. b) l'entonació interrogativa: ¿L'adestrament de gossos?: de moment la qüestió no m'interessa. c) la repetició derivativa, pronominal, lèxica o per mig de les desinències verbals: Menjar, no menja massa, pero està molt fort; Agarrat, sí que ho és bona cosa; Llépol, sí que és llépol; Les melades de fraula, m'encanten. d) les fòrmules introductòries o presentatives: Açò era, puix això era, hi havia una volta, la bona qüestió és que, la bona qüestió és...: Açò era una volta un rei que tenia una filla; Això era un chic que no tenia faena ni res; La bona qüestió és: ¿ha valgut la pena tant d'ensajar? e) la colocació del tòpic en primera posició i entre pauses i la seua repetició per un clític si el tòpic és un objecte susceptible de pronominalisació: d'anous, no en vullc més; les fraules, les he comprades en lo mercat; ad estos estudiants tan confiats, hui els donarem un bon avís.

-159-

Per mig de la denominada dislocació a la dreta el tòpic també pot aparéixer en posició final i entre pauses, prèviament introduït en l'enunciat per un pronom: Hui els donarem un bon avís, ad estos estudiants tan confiats; No en vullc més, d'anous; Les he comprades en lo mercat, les fraules. Finalment, convé tindre en conte també la noció de foc, definit com la frase o les frases entonativament realçades d'un enunciat per ser les més importants des del punt de vista informatiu en una determinada situació comunicativa. El foc pot simplement coincidir en un element del rema (El dumenge anirem a Godella a jugar AL FÚTBOL), o be pot realçar emfàticament una frase per a introduir un aclariment i contrastar-la en unes atres frases: Demà Ana durà una tortilla a la reunió, aixina que no cal que faces sopar. ELENA (no Ana) durà una tortilla, pero yo prepararé de totes maneres una ensaladeta. Ademés, el foc pot destacar també una frase determinada per a opondre-la a l'enunciat previ de l'interlocutor (—El dumenge no podré anar al dinar familiar perque he d'estudiar per a l'examen. —Pensa que el dilluns és FESTA i pots aprofitar també per a estudiar) o per a insistir en eix enunciat previ, refermant-lo: El dumenge no podré anar al dinar familiar perque he d'estudiar per a l'examen. Pensa que el dumenge PERDRÀS UNA HORA per canvi de l'us horari, aixina que hauràs d'espavilar-te encara més. El mateix efecte d'émfasis se pot obtindre per procediments lèxics, com l'us dels adverbis focalisadors (justetament, precisament, únicament...) i de mateix, o per procediments gramaticals, com les denominades estructures equacionals, oracions copulatives en el verp ser en les que l'atribut és una oració de relatiu: Volia parlar justetament EN TU. El DECÀ mateix s'encarregarà d'inaugurar l'exposició. És el SECRETARI qui t'ha de firmar el certificat.

-161-

10. EL SUBSTANTIU I EL SINTAGMA NOMINAL. L’ADJECTIU 10.1. EL CONCEPTE DE NOM En llingüística el terme nom té una doble accepció. Per una banda, seguint el model de les gramàtiques llatines, s’usa tradicionalment, des d’una perspectiva morfològica, per a indicar una supracategoria gramatical que engloba les categories del substantiu i de l’adjectiu, les quals en llatí estaven subjectes als mateixos processos de declinació nominal. Este és el sentit en el que amprarem el terme nom en el capítul 11, a on s’estudien els aspectes morfològics corresponents a la categoria. Per una atra banda, des d’una perspectiva més moderna i funcional se tendix a separar la categoria del substantiu de la de l’adjectiu, ya que sintàcticament se comporten de manera molt diferent, i llavors el terme nom s’usa en un sentit més restringit, com a sinònim de substantiu. Este, el de sinònim de substantiu, és el sentit que assignem al nom en el present capítul, en el qual analisem el seu funcionament com a núcleu del sintagma nominal. No obstant açò, convé notar que el substantiu i l’adjectiu són dos categories molt pròximes, que tenen una manera molt pareguda de significar la realitat, encara que estan dotades de funcions sintàctiques diferents molt ben delimitades, com tindrem ocasió de comprovar. La proximitat entre abdós categories queda de manifest pel fet de que la translació categorial d’un adjectiu en un substantiu és un procés simple i molt freqüent. Per eixemple, en l’oració La roja m’agrada més, l’adjectiu roja queda substantivat i funciona sintàcticament com un nom pel fet d’estar especificat per l’artícul la, sense necessitat de ningun procés de derivació morfològica.

10.2. EL NOM O SUBSTANTIU El substantiu se caracterisa per la seua significació primària, és dir, perque, front a les atres categories gramaticals, denota prototípicament entitats concebudes de manera autònoma i independent. Aixina, un substantiu prototípic com bresquillera pot ser pensat de manera independent de qualsevol atra entitat, front a l’adjectiu chicoteta, que es pensa com a aplicat a un atre concepte, per eixemple, com a referit a un arbre: bresquillera chicoteta. Les entitats denotades pels substantius poden ser de qualsevol condició: reals (montanya) o imaginàries (butoni); materials (barraca) o immaterials (tristea); persones (home), animals (rabosa), plantes (argilaga) o coses (matalap); accions (correguda), qualitats (dolçor), conjunts (rabera), matèries (algeps), etc... Els substantius constituïxen una classe de paraules oberta, és dir, no reduible a una llista gramatical llimitada, com la de les preposicions.

-162-

Sintàcticament el substantiu se definix per dos traços: perque forma grups o sintagmes nominals i perque és la classe de paraules especialisada en la funció de subjecte: L’home llavà personalment el garaig. És cert que els sintagmes nominals poden eixercir moltes atres funcions, ademés de la de subjecte, com ara la d’objecte directe en He pintat el despaig de vert. Pero no al contrari: si deixem a banda els pronoms i els infinitius verbals, abdós relacionats en els substantius, el nom és l’única categoria gramatical capaç de funcionar com a subjecte oracional. Finalment, des d’un punt de vista morfològic, el substantiu admet processos derivatius (cabaç-ada) i composicionals (parasol), i flexió de gènero (gat-a) i número (gat-s). Estos processos són compartits per unes atres classes de paraules, pero el substantiu presenta la particularitat morfològica de que en ell el gènero és un traç inherent, és dir, que tot substantiu és adscrit a un gènero (masculí: el bigot; femení: la llanda) o als dos a l’hora (el senyal/la senyal). El fet de que el gènero siga inherent al substantiu permet arreplegar-lo en les entrades substantives dels diccionaris. En canvi, les atres classes de paraules dotades de gènero, com els adjectius o els determinants, se llimiten a arreplegar el del substantiu al qual modifiquen: l’artícul el i l’adjectiu moll del sintagma nominal el pa moll tenen gènero masculí perque reflectixen el del substantiu, pero adopten la forma femenina en la galleta molla, perque el substantiu galleta pertany al gènero femení.

10.3. CLASSES DE SUBSTANTIUS Tradicionalment els substantius han vengut classificant-se en diverses classes en funció del seu significat. Al ser classificacions de base semàntica, podríem pensar que són caprichoses. Per eixemple, si parlem de noms colectius per a referir-nos als substantius que, usats en singular, designen un conjunt d’entitats (eixam, rabera, cúrrica...), també podríem establir la classe de noms naturals per a referir-nos a tots aquells que indiquen entitats no artificials, no fabricades per l’home (fesol, cudol, gat cerval, estrela...). Aixina podríem aplegar a multiplicar les classificacions infinitament. No obstant, les classes de noms distinguides tradicionalment en les gramàtiques no són en absolut arbitràries, puix estos tipos, basats en la manera de significar dels substantius, estan reforçats per un comportament sintàctic particular. Parlarem aixina de les següents classes gramaticals de substantius:

10.3.1 Noms comuns i propis La distinció fonamental dins dels substantius és la que opon els noms comuns als noms propis. Els noms comuns designen classes d’elements, no individus concrets, i,

-163-

per tant, poden aplicar-se a tots els membres d’eixa classe. Per eixemple, el nom comú llibre significa, segons el DRACV,112 “Conjunt de fulls de paper o un atre material semblant, generalment escrits o impresos, que enquadernats formen un volum” i podrà aplicar-se, no únicament a un llibre concret, sino a qualsevol element que s’adeqüe ad eixa caracterisació, és dir, a qualsevol membre de la classe de llibres. En canvi, el nom propi en conte de designar una classe d’elements ha d’identificar en l’acte de parla un element concret, individualisant-lo front a tots els demés. Per eixemple, al dir Ignaci és l'únic treballador que aplega a l’oficina més tart de les huit, el parlant supon que en eixa situació comunicativa el seu interlocutor sabrà a quina persona se referix d’entre tots els companyons de l’oficina, per l’acció individualisadora del nom propi Ignaci. Els noms propis se definixen per un comportament gramatical particular: a) Ortogràficament, s’escriuen en mayúscula (Batiste, Chimo, Valéncia, Alcoy...) i en el cas dels topònims i llinages mantenen la seua escritura tradicional, encara que diferixca de l’us modern general del valencià (Alberich, Llombay, Pitarch, Alcoy...). b) Fonològicament, no seguixen necessàriament els patrons habituals de la llengua: per eixemple, els hipocorístics (noms afectius familiars) presenten, quan són masculins, una propensió a acabar en –o final (Chimo, Cento, Nelo, Voro, Quelo...), desconeguda en els substantius comuns. Ademés, l’adaptació dels topònims estrangers al valencià tampoc s’ajusta sempre als models fonètics habituals: aixina, el nom de la capital d’Alemanya, Berlin, conserva una –n final inhabitual en els patrons del valencià. c) Morfològicament, els noms propis presenten també particularitats: per una banda, certs topònims presenten vacilació en quant al gènero (Tot/tota Castelló celebrà les Gayates en entusiasme; Alcoy és preciós/preciosa) i, per una atra, en quant al número, s’observen igualment irregularitats: mentres que per a referir-nos a tots els membres d’una família usem el singular (els Cardona són molt simpàtics), en els demés casos lo habitual és la concordança en plural (Totes les Clares que conec són de pell morena). Ademés, en els topònims poden presentar-se vacilacions de concordança: Les Columbretes és/són un archipèlec de gran valor natural. d) Finalment, des d’un punt de vista sintàctic, els noms propis poden estar modificats per una oració de relatiu explicativa (Vicent, que viu en Valéncia, agarra tots els dies el tren per a anar a treballar), pero no per una relativa especificativa (*Vicent que viu en Valéncia és molt simpàtic), ya que presuponen per sí mateixa l’especificació del referent, segons havem senyalat més amunt. 112

Diccionari General de la Llengua Valenciana, pàg. 1591. Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Valéncia, 2010.

-164-

Per la mateixa raó, l’artícul no realisa ninguna funció en relació al nom propi: alguns noms mai duen artícul (Josep, Bernat, Decembre) i quan ne duen, funcionen com a noms comuns (L’Ausias cavaller); uns atres, el duen sempre i llavors forma part inseparable del nom propi (El Brosquil, L’Eliana, La Pobla de Benifassà, Lo Boixar), i uns atres vacilen al respecte (els Estats Units - Estats Units); pero en tots els casos l’artícul està funcionalment buit i no aprofita per a determinar al nom propi, el qual està prèviament determinat per sí mateix.

10.3.1.1. Classes de noms comuns Podem classificar els noms comuns en concrets i abstractes segons la classe d’entitat que designen: a) Els noms abstractes se caracterisen pel seu valor absolut, açò és, perque designen conceptes no materials, resultat d’una abstracció cognitiva: tendrea, dolçor, fe, simple, desfici... Poden convertir-se fàcilment en noms concrets per diversos procediments (Açò és una follia; Quin encant de chiquet; La Bellea del Fòc d’enguany...). Com que a soles la matèria es pot quantificar, no solen admetre el plural, pero quan l’admeten prenen el significat de noms concrets contables (El meu chic sempre s’està caent, ya porta tres blaüres) o, a lo manco, s’acosten ad ells: Els grups enfrontats han firmat dos paus en els últims anys, pero són paper banyat. Pel seu caràcter absolut admeten l’aparició lliure o nua, és dir, sense determinant: Té sòn. Dins dels noms abstractes conformen un grup especial els substantius d’acció o succés (cansament, naiximent, excitació, reciclage, batalla, unió...), que deriven de verps i no presenten ninguna restricció en la formació del plural. El seu comportament els acosta als noms concrets contables, puix com estos, tendixen a exigir el determinant: Patix un gran cansament a causa del seu treball. b) En canvi, els noms concrets no tenen valor absolut, ya que designen els elements del món, real o imaginari (coche, pastiç, chiquet, rabosa, roig, fesol, unicorn...), dels quals s’obtenen, per intensió, els substantius abstractes: de tastar diversos pastiços dolços desenrollarem el concepte no material designat pel substantiu dolçor. Dins dels noms concrets podem distinguir: - Els substantius contables o discontinus. Fan referència a ents aïllables (rellonge, quixal, garaig, nuc...), que admeten l’especificació per numerals cardinals: dos bresquilles, quatre galfins... - Els substantius no contables o continus, com ara rent, dacsa, arena, canella, forment, mel... fan referència a ents no delimitats. Estos substantius admeten la

-165-

partició sense que la part sostreta deixe de ser una mostra del tot: un gra de dacsa seguix sent dacsa i una miqueta de canella seguix sent canella. Com indiquen una massa contínua, no delimitada, poden dur quantificadors indefinits (molta arena, poca mel), pero no cardinals, puix si en duen, adquirixen significat discontinu: Vullc tres cerveses; He comprat una mel boníssima de la Vall dels Alcalans. Els noms contables en singular tendixen a portar determinant (Ahir vérem un galfí en la plaja), mentres que en plural admeten millor l’aparició nueta (Ahir vérem galfins per la plaja). Els no contables o continus apareixen freqüentment darrere del verp sense determinant: Tinc calor. Açò plora sanc... - Els substantius colectius se caracterisen perque, estant en singular, designen un conjunt d’entitats: velam, eixam, cúrrica, rabera, serrada, família, eixèrcit, alumnat, orquesta... Admeten una partició llimitada: per eixemple, si tenim únicament dos o tres foges ya no podrem parlar pròpiament de serrada. Els noms colectius prototípics admeten l’adjectiu numerós quan se referixen a un conjunt d’individus animats (un alumnat numerós, eixèrcit numerós...) i tendixen a ser homogéneus, de manera que la classificació de certs noms com gent, multitut, poble o família, que no complixen les dos condicions a l’hora, vacila entre els colectius i els no contables. Quan els colectius singulars van indeterminats, estan llunt del verp, apareixen en construccions partitives o tenen caràcter heterogéneu se donen casos de concordança en plural ad sensum, és dir, pel sentit, que convé evitar:*Una orquesta de trompetistes tocaran esta nit en la festa; *L’alumnat d’anglés nos enfadàrem molt en la directiva, en lloc de Una orquesta de trompetistes tocarà esta nit en la festa; L’alumnat d’anglés s’enfadà molt en la directiva (o Els alumnes d’anglés nos enfadàrem molt en la directiva). Per als noms colectius singulars, aplicarem, per tant, la concordança gramatical en singular: Una orquesta de trompetistes tocarà esta nit en la festa. - Finalment hi ha un grup de substantius capaços de quantificar un grup nominal sense determinant, raó per la qual se denominen substantius quantificadors (una dotzena d’ous). Alguns d’ells deriven de quantificadors numerals (dotzena, trentena...), pero molts atres, no: galló, tallada, rellonja, rodancha, tongada, porció, tros, gra, miqueta, manró, rall, quilo, litro, grau, bri, bolva, grapat, volva, gota... Per eixemple: Un rallet d’oli; un bri de safrà; una volva de neu; una tongada de creïlles...

-166-

10.4. FUNCIÓ SINTÀCTICA El substantiu realisa la funció de núcleu del sintagma nominal. Per la seua calitat nuclear el substantiu és l’element obligatori del sintagma: sense un nom o un element substantivat no hi ha sintagma nominal. El núcleu substantiu pot anar acompanyat dins del sintagma per dos classes de modificadors: els especificadors i els complements. En el sintagma Els boscs valencians de pi i carrasca, el substantiu boscs és el núcleu imprescindible (*Els valencians de pi i carrasca), que va modificat per un especificador (els) i per dos complements, l’adjectiu valencians i el sintagma preposicional de pi i carrasca. L’unitat del sintagma nominal queda formalment de manifest per la concordança, de manera que els especificadors i els complements que admeten la flexió de gènero i número concorden en el substantiu: Els boscs valencians. Pero no tots els components del sintagma nominal poden fer la concordança. En el cas anterior, el sintagma preposicional de pi i carrasca no concorda en el substantiu. En estos casos, l’unitat de la frase nominal queda delimitada pels especificadors: en el nostre eixemple sabem que carrasca forma part del sintagma [Els boscs valencians de pi i carrasca] perque no introduïx un especificador propi que marque un sintagma independent, com passaria en l’eixemple [Els boscs valencians de pi] [i la carrasca], en el que tenim dos sintagmes diferents. Com el sintagma nominal conforma una unitat sintàctica, pot ser substituït per un pronom personal: —¿Vols alguna bresquilla del mercat? —Sí que en vullc, dus-me’n dos.

10.4.1. Els especificadors Els especificadors permeten actualisar el substantiu, convertint-lo en una expressió dotada de referència en una situació concreta. Per eixemple, en Estos chiquets vingueren a la meua paradeta la presència del demostratiu estos, que funciona com a especificador, permet concretar la referència dels chiquets, identificant-los entre tots els menuts possibles. Depenent de l’oració, els especificadors poden ser opcionals, com en Ahir caigueren (estes) pedres i llançaren a perdre la collita o obligatoris, com ara en Un home entrà ahir en ma casa. Els especificadors concorden en gènero i número en el substantiu, al qual precedixen normalment. Dos classes sintàctiques realisen la funció especificadora en el sintagma nominal: els determinants, que ajuden a identificar el referent, i els quantificadors, que marquen l’extensió del sintagma nominal en una determinada situació i, per tant, també l’actualisen. Els determinants inclouen els artículs (La marraixa), els demostratius (Aquella época) i els possessius (Son llinage), mentres que els quantificadors comprenen els

-167-

numerals (Tres jopetins) i els indefinits (Algun cicliste). Nos ocupem detengudament dels determinants i dels quantificadors en els capítuls corresponents de la gramàtica.

10.4.2. Els complements Per la seua banda, els complements incidixen sobre la significació del substantiu, puix modifiquen la seua denotació, restringint-la, precisant-la o explicant-la. Aixina, el substantiu arròs engloba qualsevol arròs del món, mentres que en L’arròs de Sueca, el número d’arrossos que encaixa en la significació del sintagma és molt més reduït: la denotació del nom arròs s’ha vist restringida pel complement de Sueca. Els complements solen anar darrere del substantiu i són sempre prescindibles: Este professor (universitari) guanyà un premi a l’innovació. Poden funcionar com a complements del sintagma nominal: - Un sintagma adjectival: El reciclage selectiu; Una plaja apta per al bany. - Un sintagma preposicional: El campanar de l’iglésia; L’excursió a la Calderona. - Una oració de relatiu especificativa o explicativa: Els hòmens que conegueres ahir; La Real Senyera, que no s’inclina davant de ningú. - Una oració no relativa: La prova de que açò és aixina. - També pot funcionar com a complement un nom propi o un sintagma nominal en aposició (El rei En Jaume; El chiquet soldat...), segons vorem en el punt següent.

10.4.2.1. Els complements apositius del sintagma nominal Entenem per aposició les construccions en les que el núcleu del sintagma nominal és modificat per un nom o per un sintagma nominal. Les aposicions poden ser especificatives i explicatives. Són especificatives quan el substantiu complement identifica la referència del núcleu: El mercat Mossén Sorell, el poeta Casp, vosatros els estudiants, la lletra ef, el tio Canya, el rei Pere, el llibre Tirant lo Blanch... S’inclouen ací els complements encapçalats per de quan el sintagma introduït per la preposició és obligatori per a establir la referència del núcleu substantiu: el problema de la desocupació, la ciutat d’Elig, el carrer (de) Russafa, l’any (de) 1895... Solen incloure´s entre les aposicions les construccions emfàtiques com ara El fava del porter en l’eixemple El fava del porter sempre fa lo que li diuen els demés. En les aposicions explicatives el sintagma nominal que fa de complement ajuda a determinar la referència del núcleu, del qual va separat per una coma: Ampar, la

-168-

peixcatera, és molt pereosa. Per a poder parlar pròpiament d’aposició explicativa, el núcleu i el complement han de referir-se a la mateixa entitat, fer la mateixa funció sintàctica i ser intercanviables, condicions que complix l’eixemple anterior. No són aposicions en sentit estricte, sino yuxtaposicions en funció predicativa, els sintagmes nominals entre pauses sense determinant, puix no ajuden a identificar el núcleu, sino que actuen com a incisos o paréntesis, aportant informació suplementària (Aquells chicons, estudiants d'enfermeria, ajudaren a la dòna indisposta). Lo mateix és aplicable a unes atres construccions com ara Alícia, emocionada de vore´l, mamprengué a plorar.

10.4.3. Funcions dels sintagmes nominals i. Subjecte. El subjecte és la funció característica del sintagma nominal, ya que únicament pot ser eixercida per un substantiu o un element en traces nominals (un element substantivat, un pronom o oració de relatiu, un infinitiu i una oració subordinada substantiva). El substantiu que fa de subjecte ha de concordar sempre en número i persona en el verp: Davit està escrivint una novela. Els hòmens de la casa se n’han anat a fer deport. Eixe gosset no para de vindre darrere de nosatros. Ell és ingenier, pero nosatros som meges. ii. Atribut en oracions copulatives. Quan el substantiu atribut presenta flexió de gènero o té una parella heterònima (bou/vaca) ha de concordar en gènero i número en el subjecte: Chimo és un bon rellonger. Ampar és enfermera. La seua lliberació fon una sorpresa. Aquella no és una bona egua per a tu. iii. Predicatiu. Quan el substantiu predicatiu presenta flexió de gènero o té una parella heterònima (bou/vaca), ha de concordar en gènero i número en l’element sobre el qual establix la seua predicació, l’objecte directe: La nomenaren presidenta. El triaren portaveu.

-169-

El considerava un desmanotat. iv. Objecte directe no humà: Ma yaya em compra joguets. No cal que regues hui les alfàbegues. Viçantet trau el gos a passejar totes les vesprades. v. Complement circumstancial: El dumenge treballa de matí. vi. Modificador directe en aposició dins d’un sintagma nominal: el rei Jaume Despusahir parlí en Alfret, el nostre veí. Ademés, com a part d’un sintagma preposicional, pot realisar les següents funcions: i. Objecte directe de persona, introduït per la preposició a: Dus al teu fill al colege massa tart. Saludí a Neleta l’atre dia en el mercat, pero no em contestà. ii. Objecte indirecte, introduït per la preposició a: Ves i dona’ls un bes als yayos. Li duguí unes fraules a ta mare. iii. Complement circumstancial: Eixirem de matí. Els chiquets venien corrent pel riurau. iv. Complement de règim (o suplement), en verps que rigen una preposició: Dissertà sobre la vida en plena naturalea. No vullgué parlar de política. Ara residix en Vinaròs. v. Modificador indirecte en un sintagma nominal: Dinarem arròs en fesols i naps. Vol rehabilitar la barraca dels besyayos. Li enchisa l’arròs al forn.

-170-

10.5. L’ADJECTIU L’adjectiu és una classe de paraules que expressa prototípicament qualitats o propietats concretes o abstractes (adjectius calificatius), o que precisa la classe a la que pertany un substantiu (adjectius relacionals). La principal funció de l’adjectiu és la de modificar al substantiu dins del sintagma nominal en calitat de complement nominal (La taula redona). També pot funcionar com a atribut, assignant una característica al substantiu subjecte en les oracions copulatives (Est oficiniste és molt malfaener), o com a predicatiu d’un subjecte (Els chiquets veen interessats els títaros) o d’un objecte directe (Portes brut el calcer). Els adjectius conformen una classe de paraules oberta i concorden en gènero i número en el substantiu al que modifiquen (La dòna disfrassada; Uns hòmens bròfecs). No incloem en esta caracterisació els adjectius determinatius, els quals sintàcticament realisen la funció de modificar un substantiu, pero no designen cap de propietat ni qualitat, sino que delimiten l’extensió del sintagma nominal, restringint la seua denotació. Per eixemple, en el sintagma nominal Pocs joguets, l’adjectiu determinatiu pocs restringix la referència del sintagma, llimitant-la a una part menuda de tots els joguets possibles. Els adjectius determinatius constituïxen una classe tancada, formada pels determinants demostratius i possessius, pels quantificadors numerals i indefinits, i per alguns relatius, interrogatius i exclamatius. Són tractats en esta gramàtica en els capítuls respectius ad estes categories.

10.5.1. L’adjectiu i el sintagma adjectival L’adjectiu forma sintagmes adjectivals, dels quals és el núcleu. Se tracta d’un núcleu secundari, ya que l’adjectiu ha de referir-se sempre a un núcleu principal substantiu al qual modifica. En Una llima massa madura, l’adjectiu madura és el núcleu del sintagma adjectival massa madura, pero, a l’hora, tot el sintagma és un complement del núcleu principal substantiu llima. Inclús quan l’adjectiu apareix sense el núcleu substantiu, està referit ad ell, segons manifesta formalment la concordança: ¿Cóm vols la llima? Prou madura. Com a núcleu, l’adjectiu pot aparéixer a soles dins del sintagma adjectival (Unes fraules menudes) o pot anar modificat per especificadors (Unes fraules molt menudes) i per complements (Unes fraules bones per a un batut). L’adjectiu pot rebre la modificació especificativa de diverses classes d’adverbis: adverbis de grau (massa, molt, ben, poc...) i intensificadors (sumament, extremadament, incomparablement, proporcionalment...); temàtics (llingüísticament, històricament...); perlocutius (feliçment, llamentablement...); focalisadors (precisament, únicament)...

-171-

Com l’atribució d’una qualitat a un substantiu no té per qué ser definitiva, els adjectius poden també estar especificats per mig d’un adverbi de temps (normalment, habitualment, rarament...) que precisa l’abast temporal de la propietat en qüestió. Ademés, els adjectius perfectius, d’orige verbal, admeten l’especificació per part d’adverbis encarregats de marcar el llímit aspectual de la qualitat que indiquen (ya buit, completament satisfet, encara brut...). Podem observar el funcionament dels sintagmes adjectivals en especificadors adverbials en els eixemples següents: Rebé unes notícies prou tranquilisadores. Des d’ací es contempla un païsage incomparablement vert. Ma filla està feliçment casada. Trobà un home sempre escrupulós en la neteja. Puix que l’adjectiu funciona com a complement del substantiu, no és massa habitual que, al mateix temps, reba complements. No obstant, alguns sintagmes adjectivals poden rebre la modificació d’un sintagma preposicional complement que llimita l’alcanç de la seua significació: He comprat un rossí molt bo per al treball. La casa dispon d’un lloc adequat per a l’estudi. No patixca, que la propietat està totalment lliure de càrregues. Si estàs fart de la situació, fes per solucionar-la. Un pis encara brut no resulta atractiu per als possibles compradors: fes el favor de netejar-lo.

10.5.2. Classes d’adjectius Els adjectius se poden classificar en tres grups principals atenent a la manera de significar i de realisar la funció modificadora dins del sintagma nominal. Estos tres grups són els adjectius calificatius, els adjectius relacionals i els adjectius prodeterminatius.

10.5.2.1. Els adjectius calificatius Són els adjectius prototípics. Indiquen una qualitat o una propietat del núcleu substantiu que modifiquen. Normalment accepten la gradació per mig d’un quantificador (molt roig, prou gran, molt veloç...), i els graus comparatiu i superlatiu (més bonico, manco elegant, altíssim, el més llauger...). Els adjectius calificatius són

-172-

el resultat de l’abstracció d’una qualitat compartida per moltes entitats. Per eixemple, rectangular és la forma compartida per tots els rectànguls. Atenent a la naturalea semàntica de les classes d’entitats que designen, podem distinguir les següents classes d’adjectius calificatius: a) Adjectius espacials. Indiquen posició (pròxim, lluntà, superior, inferior, transversal, paralel...), dimensió (llarc, curt, alt, baix, ample, estret, fondo, gros, prim, fi, profunt, superficial, gran, menut, chicotet...) o forma (redó, quadrat, ovalat, triangular, rectangular, recte...). Els de dimensió accepten sempre la gradació (molt alt, prou prim), a diferència dels de forma (*Un moble molt rectangular). b) Adjectius de color (roig, vert, groc, blau, gris, marró, blanc, verdós, rogenc...). c) Adjectius de série. Indiquen una successió de fases (aleví, cadet, jovenil, veterà; adolescent, jove, madur, vell... ). d) Adjectius de mida. No són pròpiament determinants quantificadors, sino que califiquen al substantiu en relació a la cantitat (abundant, escàs, poblat, copiós, profús...) o a qualsevol atra classe de mida (velocitat: ràpit, veloç, lent...; freqüència: habitual, freqüent, rar, ocasional...; riquea: pobre, ric, millonari... ). e) Adjectius de caràcter (simpàtic, antipàtic, divertit, avorrit, alegre, trist...). f) Adjectius de percepció física (dolç, fret, calent, humit, sec, aspre, suau, agut, greu, pudent, olorós, insípit, fragant, sorollós, lleig, templat, bell...). g) Adjectius d’evaluació subjectiva (maravellós, desastrós, pesat, deliciós, repugnant, repulsiu, terrorífic, despreciable...)

10.5.2.2. Els adjectius relacionals Els adjectius relacionals deriven de substantius i, a diferència dels adjectius calificatius, no indiquen propietats, sino que classifiquen al substantiu, assignant-lo a un determinat àmbit. Per eixemple, en el discurs acadèmic, l’adjectiu acadèmic remet el núcleu discurs a l’àmbit designat pel substantiu acadèmia, del qual deriva l’adjectiu relacional acadèmic. Els adjectius relacionals admeten la paràfrasis per l’expressió “pertanyent a”. Aixina, un dogma cristià és un principi pertanyent al cristianisme. Poden indicar nacionalitat (anglés, francés, italià, chinenc, valencià...), ideologia política (comuniste, socialiste, fasciste, progressiste, valencianiste...), religió (cristià, musulmà, ateu, budiste...), ciència (llingüístic, físic, històric...) o qualsevol atra indicació que permeta classificar un substantiu en un domini determinat (per eixemple, disciplina deportiva: tenístic, futbolístic...). S’inclouen ací els substantius descriptius per la seua funció

-173-

classificadora, encara que no deriven de substantius, com els relacionals, sino de verps (empresa repartidora).

10.5.2.3. Els adjectius prodeterminatius Hi ha un grup d’adjectius no prototípics que, sense ser pròpiament determinatius, realisen una funció pròxima a la determinació, a la quantificació o la modificació adverbial. Els principals són cert/-ta/-ts/-tes, determinat/-ada/-ts/-ades, demés, diferents, distints/-tes, diversos/-ses, mateix/-xa/-xos/-xes i varis/-ies Nos ocupem d’ells en l’epígraf 14.3.3.

10.5.3. Funció especificativa i explicativa dels adjectius calificatius Des d'un punt de vista informatiu, els adjectius calificatius poden realisar dins del sintagma nominal una funció be especificativa, be explicativa. Normalment l’adjectiu calificatiu restringix el significat del substantiu al que modifica. Té per tant, una funció especificativa o restrictiva. Per eixemple, en el sintagma nominal Han assolat unes cases velles en est assucac, l’adjectiu velles és especificatiu perque llimita l’extensió del significat de cases, deixant fòra de la denotació totes les cases modernes. Pero l’adjectiu calificatiu també pot ser explicatiu o no restrictiu, quan no delimita la denotació del núcleu nominal, sino que destaca o evalua una qualitat que forma part de la significació del substantiu. Per eixemple, en Nos perguérem enmig de la nit negra, l’adjectiu qualificatiu negra té un us explicatiu, perque està destacant una característica pròpia de la nit.

10.5.4. Posició de l’adjectiu La posició no marcada de l’adjectiu en valencià és la posnominal. Quan l’adjectiu s’antepon al substantiu, adquirix valor emfàtic. Tenim diferents casos d’anteposició:113

i. Anteposició emfàtica sense canvi de valor informatiu Els adjectius calificatius especificatius poden antepondre’s al substantiu per a destacar la qualitat significada per l’adjectiu sense que això afecte a la seua funció restrictiva. Per eixemple, si nos llamentem per l’intransigència de la sentència d’un 113

Vore Á. López García, Gramática del español, vol. 3, capítul 25.

-174-

juge, podrem dir: ¡Els bons juges saben interpretar la llei de manera flexible! En este cas anteponem emfàticament l’adjectiu bons per a destacar-lo, sense que perga el seu valor especificatiu que l’opon als juges roïns, com el que ha vist la nostra causa. Puix que els adjectius relacionals classifiquen al substantiu dins d’un grup específic i no indiquen ninguna qualitat que puga ser emfatisada, no poden ser anteposts emfàticament (*Aboca açò en l’ecològic contenidor del cartó), a no ser, de manera excepcional, en alguns casos marcats de contrast, en que s’oponen a un atre adjectiu relacional (Estem parlant ara de les sancionables infraccions, no de les faltes lleus), o quan són usats subjectivament, en matís valoratiu (El seu polític discurs fon rebut en indiferència; La mala vida l’abocà a un dramàtic final...).

ii. Anteposició emfàtica en canvi de valor informatiu En ocasions l’anteposició emfàtica du com a conseqüència la transformació dels adjectius calificatius especificatius en explicatius, donant lloc als denominats epítets. En La blanca neu quea reposadament sobre les teulades de les cases de Fredes, l’adjectiu blanca no opon la neu blanca a atres neus de diferent color, sino que destaca la qualitat blanca de totes les classes de neu, per eixemple, pel seu caràcter bell i pur. L’epítet complix una funció estètica, puix l’única raó per a emfatisar un adjectiu com l’epítet, que no aprofita per a delimitar el significat del substantiu, és destacar la seua forma, per això són propis dels texts lliteraris. Normalment els adjectius explicatius tenen valor emfàtic i apareixen utilisats com a epítets, davant dels substantius. No obstant, quan se busca destacar la qualitat del substantiu sense cap d'intenció estètica, l’adjectiu explicatiu pot aparéixer pospost, en un us no massa habitual: Embrutaren la neu blanca en les seues sabates plenes de fanc.

iii. Anteposició emfàtica en canvi de significat En alguns casos, l’anteposició emfàtica de l’adjectiu origina una significació diferent de la que tenia originalment en el seu lloc natural pospost, segons s’observa en els següents eixemples: Has comprat un gran llibre (valoració positiva). Has comprat un llibre gran (tamany físic). És un vell amic (amic de fa temps). És un amic vell (amic d'edat alvançada). Aquell pobre home ha entropeçat (empatisant en la seua desgràcia).

-175-

Aquell home pobre ha entropeçat (un home que no té diners). Uns atres casos de canvis de significat són: Un antic treballador (un extreballador) - Un treballador antic (empleat des de fa molt de temps). Un chicotet comerciant (comerciant a menuda escala) - Un comerciant chicotet (menut, que fa poca alçada). Un estrany home (un home que se n’ix de la norma comuna) - Un home estrany (desconegut). Un nou disc (recent) - Un disc nou (en bon estat o de nova adquisició). Un trist oficiniste (humil) - Un oficiniste trist (apenat).

iv. Anteposició determinativa Alguns adjectius anteposts al substantiu perden el seu valor d’adjectiu calificatiu i adquirixen un valor pròxim als dels determinants: un simple nuc (únicament un nuc) un nuc simple (senzill, no doble); un cert fet (d’identitat coneguda, encara que no rellevant) - un fet cert (segur, comprovat).

v. Anteposició o posposició indiferent Pel seu propi significat, els adjectius valoratius admeten de manera natural tant l’anteposició com la posposició (una important missió - una missió important; una inoblidable experiència - una experiència inoblidable).

-177-

11. MORFOLOGIA FLEXIVA DEL NOM: GÈNERO I NÚMERO DELS SUBSTANTIUS I DELS ADJECTIUS 11.1. CONCEPTES BÀSICS La morfologia és la part de la gramàtica que estudia l’estructura interna de les paraules atenent al valor gramatical o lèxic de cada u dels segments que les componen. Denominem morfemes als segments o constituents mínims dotats de valor, be gramatical (morfemes flexius), be semàntic: afixos i lexemes (o morfemes lèxics). En conseqüència, distinguim dos branques fonamentals dins de la morfologia: la flexiva i la lèxica. La morfologia flexiva analisa els canvis de naturalea gramatical de les paraules en relació a les variacions en la seua forma. Per eixemple, determina que l’aparició del morfema –a en gossa assigna este substantiu al gènero femení. Per la seua banda, la morfologia lèxica atén a la significació dels morfemes i estudia els procediments per a la formació de noves paraules a partir d’un lexema o base lèxica. Aixina, l’adició del sufix de resultat –age a la base lèxica mont- dona lloc a la paraula montage. Nos ocupem de la morfologia lèxica o derivativa en el capítul 24. Finalment, el terme morf fa referència a les variants o realisacions formals que presenta un morfema. Per posar un cas, el morfema de gènero femení es realisa per mig del morf –a en chic-a i per mig del morf –ina en gall-ina.

11.2. ELS MORFEMES FLEXIUS EN ELS SUBSTANTIUS I ADJECTIUS: EL GÈNERO 11.2.1. Concepte de gènero El gènero és una propietat gramatical inherent al substantiu, la qual, per mig d’unes marques flexives (els morfemes de gènero), classifica cada substantiu com a masculí (garaig), com a femení (murta), o com a masculí i femení a l’hora (art). L’adscripció d’un substantiu al grup masculí o femení es manifesta formalment en l’artícul que l’acompanya, de manera que direm que un substantiu és masculí quan pot ser acompanyat únicament per un artícul masculí (el garaig), que és femení quan admet únicament un artícul de gènero femení (la murta), o que és de gènero ambigu quan pot ser acompanyat indistintament per artículs masculins o femenins (els arts o les arts). A través de la concordança el substantiu, com a núcleu del sintagma nominal, impon el seu gènero als adjectius o participis que el complementen i als determinants

-178-

(artículs, demostratius, possessius) i quantificadors (numerals i indefinits) que l’actualisen. D’esta manera se marca formalment l’alcanç o domini del substantiu, com a núcleu, sobre tota l’unitat sintàctica del sintagma nominal. Per eixemple, en les cases del poble antigues la concordança posa de manifest que l’adjectiu antigues se referix a cases i no a poble. Com els pronoms realisen la funció de núcleu del sintagma nominal, imponen també la concordança de gènero sobre els atres integrants de la frase: M’agrada esta roja. L’oposició gramatical de gènero entre un morf masculí (alumn-e) o l’absència de marca formal (chic), front a un morf femení (alumn-a; chic-a) únicament reflectix el sexe en alguns substantius de persona i animal (chiquet/chiqueta, conductor/conductora, pianiste/pianista, mege/meja...). En estos casos se pot afirmar pròpiament que el masculí és el gènero no marcat, puix és el que gastem per a designar un conjunt que inclou indiferenciadament elements de sexe masculí i femení: Els meges d’est hospital tenen molts anys d’experiència, llevat de Batiste i Ampar, que són prou jóvens. Substantius i adjectius compartixen molts procediments flexius de formació de singular i plural, motiu pel qual en este capítul nos referirem conjuntament a abdós categories en el terme genèric de nom. Com en els substantius referits a sers animats freqüentment és la forma femenina la que rep un morf específic que la distinguix del masculí, el qual sol presentar-se en grau zero (Ø), és dir, sense morf que marque la seua pertinença al gènero masculí, descriurem la formació d’estos substantius femenins a partir del corresponent masculí, igual que en els adjectius:

MASCULÍ

FEMENÍ

Gènero

Número

Gènero

Número

cosí-

Ø

Ø

cosí-

-na

Ø

gall-

Ø

Ø

gall-

-ina

Ø

duc-

Ø

Ø

duqu-

-esa

Ø

11.2.2. Formació del femení Principalment el femení es forma per mig del morfema –a, el qual, be substituïx una terminació masculina (apte/apta, orso/orsa, artiste/artista), o be s’afig al masculí, quan este porta morf zero (gat/gata). No obstant, la casuística és variada.

-179-

11.2.2.1. Masculins acabats en vocal tònica Si el masculí acaba en vocal tònica, el femení sol afegir la terminació -na: MASCULÍ

FEMENÍ

albí

albi-na

campeó

campeo-na

chilé

chile-na

fartó

farto-na

italià

italia-na

josefí

josefi-na

nazaré

nazare-na

oportú

oportu-na

parroquià

parroquia-na

vacú

vacu-na

veí

veï-na

No obstant, alguns gentilicis acabats en –ú tònica, com hindú o zulú, se mantenen invariables.

11.2.2.2. Masculins acabats en -a àtona Els noms masculins acabats en –a àtona mantenen la mateixa forma en femení: MASCULÍ

FEMENÍ

agrícola

agrícola

hipòcrita

hipòcrita

cosmopolita

cosmopolita

nómada

nómada

-180-

11.2.2.3. Masculins acabats en -e/-o àtones a) Si les vocals finals són -e/-o àtones, estos morfemes se substituïxen pel morfema de femení –a en els substantius i adjectius variables: MASCULÍ

FEMENÍ

alumne

alumna

apte

apta

chato

chata

macabre

macabra

manso

mansa

pallasso

pallassa

tendre

tendra

viudo

viuda

El sufix masculí –iste seguix també esta norma i fa el femení en –ista:114 articuliste/articulista

futboliste/futbolista

És una excepció el substantiu héroe, que fa heroïna. b) No obstant, convé tindre en conte que molts adjectius acabats en –e àtona són invariables: lliure, perenne, salvage, simple, enorme... 11.2.2.4. Masculins acabats en -i/-u àtones Si el masculí acaba en les vocals -i/-u àtones, el femení es farà afegint una –a, segons la norma general. Ya que -i/-u no formen diftonc en la -a, els femenins convertixen les respectives paraules planes en esdrúixoles i haurem d’accentuar-les:

114

La forma –iste per al masculí està documentada ya en els nostres clàssics i té un gran rendiment morfològic, ya que nos informa sobre el sexe de la persona que denota.

-181-

MASCULÍ

FEMENÍ

conspicu

conspícua

ingenu

ingènua

inocu

inòcua

operari

operària

perspicu

perspícua

promiscu

promíscua

temerari

temerària

vacu

vàcua

voluntari

voluntària

Excepció: rei i els seus derivats fan el femení en -na: rei/reina, virrei/virreina.

11.2.2.5. Masculins acabats en diftonc -au, -iu, -ou Els masculins acabats en els diftoncs -au, -iu, -ou canvien la -u per una -v i afigen el morfema -a del femení: MASCULÍ

FEMENÍ

administratiu administrativa compulsiu

compulsiva

esclau

esclava

moldau

moldava

nou

nova

tou

tova

És excepció l’adjectiu suau, que és invariable, i els diminutius en -iu que fan el femení afegint simplement el morf -a:

-182-

MASCULÍ

FEMENÍ

chiconiu

chiconiua

micotiu

micotiua

pobriu

pobriua

11.2.2.6. Masculins acabats en el diftonc -eu Els femenins que provenen d’un masculí acabat en el diftonc -eu tenen tres comportaments possibles: a) alguns térmens fan el femení en -ea (canvien la terminació -eu per -ea): MASCULÍ calcàreu

FEMENÍ calcàrea

mediterràneu mediterrànea tébeu

tébea

b) uns atres afigen el morfema de femení -a a la forma masculina: MASCULÍ

FEMENÍ

hereu

hereua

judeu

judeua

És una excepció el cas de ateu, que fa el femení atea. c) Finalment, un tercer grup de térmens acabats en –eu són invariables en quant al gènero, de manera que la seua forma femenina coincidix en la masculina: breu, greu i lleu.

11.2.2.7. Masculins acabats en el diftonc -ai Quan la paraula masculina acaba en el diftonc decreixent –ai, el femení es forma seguint la norma general, pero en una modificació ortogràfica: estos térmens canvien la -i- per una -y-, puix la vocal se consonantisa al quedar en posició intervocàlica:

-183-

MASCULÍ

FEMENÍ

Blai

Blaya

gai

gaya

malai

malaya

11.2.2.8. Masculins acabats en consonant. Regla general Com a regla general, formarem el femení dels noms acabats en consonant afegint el morf -a al masculí: MASCULÍ

FEMENÍ

cult

culta

femater

fematera

llépol

llépola

llògic

llògica

mentirós

mentirosa

No obstant això, l’adició del morfema de femení en certs noms comporta una série de modificacions fonètiques i ortogràfiques que exponem a continuació.

11.2.2.9. Masculins acabats en -p, -t, -c, -f a) Si la forma masculina acaba en -p, -t, -c, -f, en flexionar-se en femení afig el morfema –a i canvia les consonants sordes finals nomenades per les respectives sonores -b-, -d-, -g- i -v-: MASCULÍ

FEMENÍ

llop

lloba

destarifat

destarifada

amic

amiga

serf

serva

-184-

b) No obstant, alguns noms mantenen la consonant sorda en la forma femenina: MASCULÍ

FEMENÍ

filàntrop

filàntropa

gat

gata

chinenc

chinenca

suec

sueca

biógraf

biógrafa

c) Les paraules inic, oblic, propinc, les seues variants formals inicu, oblicu, propincu i la paraula ecu fan el femení en –qua: MASCULÍ

FEMENÍ

inic inicu

iniqua

oblic oblicu

obliqua

propinc propincu

propinqua

ecu

equa

11.2.2.10. Masculins acabats en –s Els masculins acabats en –s afigen una –a per a construir el corresponent femení, d’acort en la regla general. Pero la –s en que acaba el masculí, be es dobla (-ss-) en la forma femenina quan conserva el sò sort; be manté la grafia simple (-s-) quan el fonema /s/ se sonorisa en el femení. Donarem en les llínees següents algunes orientacions sobre la duplicació o no de la s-: a) Les paraules el masculí de les quals acaba en -as dupliquen la -s al convertir-se en femenines (-assa):

-185-

MASCULÍ FEMENÍ cras

crassa

escàs

escassa

Excepte: Tomàs, Tomasa; ras, rasa. b) Els participis acabats en -és fan el seu femení simplement afegint el morf característic -a, sense duplicar la -s, ya que esta és sonora (-esa): MASCULÍ FEMENÍ admés

admesa

defés

defesa

deprés

depresa

emés

emesa

c) La majoria de substantius i adjectius acabats en –és seguixen esta mateixa norma i afigen la terminació –a per a formar el femení: MASCULÍ FEMENÍ burgués

burguesa

descortés

descortesa

duc/duqués duquesa malentés

malentesa

S’inclouen dins d’este grup els gentilicis masculins acabats en –és: MASCULÍ FEMENÍ aranés

aranesa

francés

francesa

Són excepció ad esta norma un reduït grup de paraules que dupliquen la -s quan se flexionen en femení:

-186-

MASCULÍ FEMENÍ confés

confessa

espés

espessa

exprés

expressa

obsés

obsessa

profés

professa

revés

revessa

d) Les paraules acabades en –is coneixen també estos dos tractaments: no dupliquen la –s quan la consonant és sonora en el femení, al quedar en posició intervocàlica (-isa); i la dupliquen quan se pronuncia sorda (-issa): MASCULÍ FEMENÍ concís

concisa

indecís

indecisa

llis

llisa

abscís

abscissa

suís

suïssa

e) Els masculins acabats en -ós generalment fan el seu femení en una sola –s-, és dir, que es tracta d’una s sonora (-osa), excepte gros, grossa; talós, talossa; ros, rossa: MASCULÍ FEMENÍ borrós

borrosa

caprichós

caprichosa

envejós

envejosa

oixós

oixosa

ronyós

ronyosa

ventajós

ventajosa

-187-

f) Les paraules que acaben en -us, en flexionar-se en femení no dupliquen la –s, que passa a ser sonora (-usa), a excepció del gentilici rus, que fa russa: MASCULÍ

FEMENÍ

andalús

andalusa

ilús

ilusa

inconclús

inconclusa

g) Els masculins que acaben en consonant més -s seguixen la regla general d’afegir una -a per a fer el femení, sense duplicar la –s, que mai se dobla si es troba en contacte en una consonant. Se tracta d’una s sorda: MASCULÍ

FEMENÍ

advers

adversa

convuls

convulsa

tens

tensa

11.2.2.11. Masculins acabats en -ig Els noms que acaben en -ig en la forma masculina afigen la terminació –a corresponent quan se flexionen en femení. D’acort en les normes ortogràfiques, ha de substituir-se la –ig final per una –j per a mantindre el sò palatal africat. Quan la i de ig té sò vocàlic, és dir, quan va precedida de consonant, se manté la i i únicament se substituïx la –g final. Recordem que quan -ig apareix en posició final de paraula sona [ʧ], i quan queda en posició intervocàlica (com és el cas de la formació del femení que nos ocupa) se sonorisa en [ʤ]: MASCULÍ FEMENÍ boig

boja

lleig

lleja

mig

mija

roig

roja

És una excepció la forma femenina de gavaig, que fa gavacha.

-188-

11.2.2.12. Masculins acabats en -òlec Les paraules masculines acabades en -òlec fan el femení substituint esta terminació per la forma –óloga, en o tancada: MASCULÍ

FEMENÍ

biòlec

bióloga

espeleòlec

espeleóloga

odontòlec

odontóloga

zoòlec

zoóloga

11.2.2.13. Masculins acabats en –tor, –dor Les paraules acabades en -tor o -dor normalment afigen la -a de femení a la forma masculina: MASCULÍ FEMENÍ auditor

auditora

coautor

coautora

gestor

gestora

pintor

pintora

No obstant, hi han casos en els quals, junt en la forma femenina -dora/-tora, s’ha desenrollat una atra forma acabada en –triu, que pot incorporar matisos a la significació del lexema. Els térmens d’us més freqüent són: actor/actora (persona que eixercix una demanda judicial)

actriu (persona que interpreta un paper o representa un personage).

emperador/emperadora

emperatriu

institutor/institutora (persona encarregada de l’educació d’u o més jóvens)

institutriu (dòna encarregada de l’educació d’u o més jóvens, generalment en el domicili familiar)

motor/motora (que posa en moviment).

motriu (que posa en moviment, referit generalment a la força).

-189-

En ocasions, la forma en –triu és l’única possible per al femení: bisector, bisectriu.

11.2.2.14. Paraules que indiquen títuls, càrrecs o professions Molts noms que indiquen títuls nobiliaris, càrrecs, dignitats i professions fan el femení en la forma -esa (en s sonora). Al fer estos femenins en alguns casos se produïxen diverses modificacions en la paraula per canvi ortogràfic o inclús per variació de la raïl del masculí: MASCULÍ FEMENÍ abat

abadesa

diable

diablesa

duc

duquesa

príncip

princesa

vampir

vampiresa

Un cas especial és el de la paraula sar, que fa el femení en sarina.

11.2.3. Les terminacions dels substantius en relació al gènero Encara que les terminacions dels substantius no nos permeten determinar de manera sistemàtica si el nom en qüestió pertany al gènero masculí o al femení, sí és possible donar unes indicacions generals orientatives: Són de gènero masculí: a) Molts substantius primitius (no derivats) que acaben en consonant (colp, matalaf, pam, ram, canut, embut, solc, fòc, fret, sol...), principalment els acabats en –x (el tórax, el fax, un índex, el peix, l’eix), en –ig (el garaig, el despaig, el solfeig, el safareig), en –ll (el rall, el moll, el bascoll, el soroll, el penjoll, el ball, el tall, pero la pell) i en –c (el solc, el fòc, el moc, el renoc, el nuc, el cap, el suc, un assucac). Predominen els masculins entre els acabats en –s (el dimarts, el cos, el tòs, el mòs, el curs, el pus, un bon arròs, el cafís, el matís, el cas, els algeps, el pols), pero també n’hi han de femenins, especialment monosilàbics (la tós, la res, la pols). En canvi, entre els acabats en –t i en –l són freqüents els masculins (el fret, el dèficit, el pit, el mit, el dit; el sol, el pèl, el dol), pero també els femenins (la set, la ret, la paret; la mel, la sal).

-190-

b) La majoria dels substantius primitius acabats en –e i en –o: el fege, un arbre, el colze, el polze, el coure, un home, un orgue, el chocolate; el loro, el ferro, el cuiro, el suro, el puro... c) La majoria dels substantius primitius acabats en vocal tònica: un alacrà, el café, el serró, el sagí, el follí, el torró, el tabú... d) Els substantius derivats per mig de sufixos com ara –age (sequiage, parage, estage, llinage), -al (palmeral, ullal), -ar (palmar, melonar, fangar), -edre (poliedre), -gon (hexàgon), -ici (casalici, natalici), -il (pernil, carril), -isme (valencianisme, sexisme), -lit (aerolit), -ment (cansament, pensament), -metro (termómetro, nilómetro), -ó (canaló, puntelló), -or (no en valor abstracte, sino agent: cursor) o scopi (microscopi). En canvi, són de gènero femení: a) La majoria de substantius primitius acabats en –a àtona: casa, bossa, fona, alcolla... b) Els substantius primitius acabats en –ie (espècie, série, barbàrie). c) Els substantius derivats per mig de sufixos com ara –ció (mentalisació), -ea (rapidea, vellea), -ície (calvície), -tat (salvetat, criminalitat), -tut (quietut, exactitut). També els derivats de sufixos grecs acabats en –a: -àlgia (neuràlgia), fàgia (aerofàgia), -fília (valencianofília), -fòbia (claustrofòbia), o -gàmia (monogàmia). Per una atra banda, els substantius abstractes acabats en -or per regla general són de gènero femení (abrasor, ablamor, claror, gelor...). Tenim, no obstant, la salvetat de les paraules amor, sabor, desabor, honor i dolor, consagrades actualment per l’us com a noms masculins, encara que en la llengua clàssica eren femenins. Estos noms abstractes femenins formats pel sufix –or solen derivar d’un adjectiu: agre

→

agror

blau

→

blavor

buit

→

buidor

calent

→

calentor

clar

→

claror

dolç

→

dolçor

fosc

→

foscor

llis

→

llisor

lluent

→

lluentor

-191-

picant

→

picantor

raspós

→

raspor

tés

→

tesor

vert

→

verdor

Molts d’ells coneixen una forma paralela sinònima creada per mig del sufix –ea: bonico

→

bonicor/boniquea

brau

→

bravor/bravea

cru

→

cruor/cruea

estret

→

estretor/estretea

fi

→

finor/finea

gros

→

grossor/grossea

lleig

→

llejor/llegea

pesat

→

pesantor/pesantea

sec

→

secor/sequea

tendre

→

tendror/tendrea

trist

→

tristor/tristea

11.2.4. Unes atres particularitats del gènero 11.2.4.1. Formes distintes per a gènero distint Se denominen heterònims els substantius que presenten un radical diferent per a diferenciar el sexe dels sers que designen. En estos casos, per tant, la forma femenina en conte de crear-se a partir de l’arraïl masculina, presenta un lexema diferent. És el cas de: MASCULÍ

FEMENÍ

bou

vaca

cavall

egua

gendre

nora

home

dòna

-192-

MASCULÍ FEMENÍ macho

mula

marit

muller

moltó

ovella

pare

mare

ruc

somera

porc

bacona115

11.2.4.2. Formes iguals per a gènero distint Els substantius epicens són aquells substantius referits a sers vius que presenten un únic gènero gramatical, masculí (cocodril, mosquit, fardacho) o femení (gavina, palmera, serp) per a referir-se tant als individus de sexe masculí com als de sexe femení. És dir, que són substantius que no diferencien el sexe de l’individu de l’espècie o classe que designen. Per eixemple, la paraula formiga és de gènero femení pero usem eixa mateixa forma per a designar tant una formiga mascle com una formiga femella. Els casos més habituals són els noms d’animals i plantes, encara que també s’inclouen noms referits a persones (personage, víctima...). Si necessitem distinguir el sexe en animals i plantes, ho farem posponent les paraules “mascle” o “femella” segons el cas, sense que varie el gènero dels especificadors (artículs, demostratius, etc.). Per a les persones podem amprar diversos procediments de distinció, com l’especificació per mig dels adjectius “masculí” i “femení”: MASCULÍ

FEMENÍ

un calamar mascle

un calamar femella

un mosquit mascle

un mosquit femella

un personage masculí un personage femení una gavina mascle

una gavina femella

una pantera mascle

una pantera femella

115

Encara que són possibles les formes porca i bacó, se produïx habitualment la restricció de porc per al mascle i bacona per a la femella.

-193-

11.2.4.3. Canvis de significat Alguns substantius canvien de significat segons el gènero (masculí o femení) que prenguen. Són substantius homógrafs que es distinguixen únicament per mig dels especificadors que els acompanyen. Alguns eixemples de canvis de significat segons el gènero del substantiu són: el canal (banda de freqüència de televisió) / la canal (conducte per a on transcorre l’aigua) el clau (tacha o dent) / la clau (instrument per a obrir o tancar portes) el còlera (malaltia, passa, epidèmia) / la còlera (ira, furor) el coma (pèrdua de consciència) / la coma (signe de puntuació) un editorial (artícul d’opinió) / una editorial (empresa dedicada a l’edició) el fi (propòsit, finalitat) / la fi (acabament, final) un orde (disposició adequada de les coses) / una orde (manament, imperi) el part (acte de parir) / la part (porció) el pols (glatit de la sanc) / la pols (partícules de terra) el post (lloc ocupat per tropes militars) / la post (peça de fusta) el pudor (sentiment) / la pudor (mala olor) el vall (excavació que rodeja una fortalea) / la vall (accident geogràfic) el vocal (càrrec d’una persona que té veu en una assamblea) / la vocal (lletra) L’oposició de gènero pot anar acompanyada de diversos matisos semàntics secundaris de diferent naturalea, com ara la variació conceptual de la grandària. En estos casos el masculí sol indicar l’element menor (un sac/una saca, un anell/una anella, un plat/una plata), encara que també pot indicar el de major grandària (barco/barca). En ocasions el nom masculí és més abstracte, mentres que el femení senyala un terme més concret o específic, o be un resultat del masculí (balanç/balança; crit, crida). El terme femení pot tindre valor colectiu front al seu corresponent masculí, que és individual (la policia/el policia). En oposicions de gènero com l’anterior entre un nom de persona i un atre no animat és freqüent que el nom de cosa indique un lloc o instrument, front al de persona, que senyala el sexe de l’individu (el costurer/la costurera; la cochera/el cocher). En qualsevol cas convé remarcar que totes estes oposicions semàntiques són asistemàtiques i, per tant, no predictibles.

-194-

Correspon més pròpiament a l’àmbit de la morfologia derivativa la formació de substantius masculins a partir de radicals femenins per mig de sufixos. Convé notar, no obstant, que un grapat de masculins derivats per mig del sufix -ó indiquen un objecte de grandària menor que el primitiu femení: FEMENÍ

MASCULÍ

una caixa

un caixó

una finestra

un finestró

una garrafa

un garrafó

una guitarra

un guitarró

una marraixa un marraixó una tomata

un tomató

11.2.4.4. Masculí obtengut del femení Hi ha una série de substantius masculins formats sobre un femení per mig del sufix – ot, que substituïx la terminació femenina: abella, abegot perdiu, perdigot rabosa, rabosot A diferència dels eixemples anteriors, a voltes la forma acabada en -ot no indica un individu de sexe masculí, sino que fa variar el significat de la forma femenina primitiva: abella, abellot (aumentatiu d’abella) barca, barquetot (embarcació gran que s’usa en l’Albufera de Valéncia) barra, barrot (barra grossa de fusta o ferro en diferents usos) botifarra, botifarrot (classe de botifarra) cadira, cadirot (cadira grossa, en braços i molt cómoda) canya, canyot (canya de la dacsera) capa, capot (capa en mànegues) correja, correjot (correja ampla de les cavalleries)

-195-

cuixa, cuixot (pernil) cullera, cullerot (cullera gran que servix per a escudellar) fraula, fraulot (fraula gran d’orige americà) gabella, gabellot (persona que administra una gabella) illa, illot (illa de poca extensió i despoblada) mànega, manegot (mànega postiça que protegix les mànegues de la roba) porra, porrot (ballador de danses tradicionals que usa una porra en el seu ball)

11.2.4.5. Substantius de gènero ambigu Uns pocs substantius referits a sers inanimats admeten tant el gènero masculí com el femení per a designar la mateixa entitat: els arts/les arts; el senyal/la senyal; el corrent/la corrent; el sabor/la sabor. No és desconegut del tot l’us del nom costum com a masculí (el costum), d’acort en la llengua antiga, pero actualment s’ampra de manera uniforme com a femení (la costum). També són més amprats en el gènero femení que en el masculí clàssic els noms senyal i corrent. Quan el substantiu dia adopta la forma de plural (dies) coneix, junt a l’us general masculí (els dies, estos dies, alguns dies) un us alternatiu com a femení (les dies, estes dies, algunes dies), possiblement perque la terminació d’este substantiu en plural coincidix en la terminació per a la formació del femení plural (-es). En singular el masculí és l’única forma possible (el dia, este dia, algun dia). A diferència d’unes atres llengües com el català i el castellà, en valencià, tant modern com clàssic, el substantiu mar no és de gènero ambigu, sino exclusivament femení, com en francés, occità o mallorquí: mar tranquila, la mar, mar Mediterrànea...

11.2.4.6. Adjectius invariables Existix una série d’adjectius que no distinguixen la forma femenina de la masculina. Són, per tant, invariables en quant al gènero. Com a norma general podem dir que són invariables:

-196-

a) Molts adjectius acabats en –al, -ant, -ar, -el, -ent, i –il: MASCULÍ un resultat fatal

FEMENÍ una nota fatal

un assunt fascinant una novela fascinant un mal articular

una recialla articular

un home cruel

una dòna cruel

un bàlsem potent

una cassalla potent

un batistot infantil

una potra infantil

No obstant, també hi han adjectius acabats en estes terminacions que afigen una –a en femení: mal/mala, paralel/paralela, tranquil/tranquila, comboyant/comboyanta, sant/santa, coent/coenta, calent/calenta, jagant/jaganta, lluent/lluenta, avar/avara, clar/clara, rar/rara. b) També són invariables els adjectius acabats en les terminacions procedents del comparatiu llatí (-ior, -or): MASCULÍ

FEMENÍ

un anàlisis ulterior una explicació ulterior un assunt exterior

una habitació exterior

un colege major

una vivenda major

c) Els adjectius acabats en –a àtona: agrícola, croata, indígena... Respecte dels adjectius acabats en –e àtona, són invariables: a) Alguns adjectius acabats en consonant + re (alegre, célebre, lúgubre, unimembre, rupestre, pedestre, ilustre, mediocre), pero també en tenim molts en flexió de gènero (neutre/neutra, pobre/pobra, aspre/aspra, negre/negra, tendre/tendra, destre/destra). b) Els adjectius acabats en –ble (amable, llavable, sensible, temible...). En canvi, són variables els acabats en –gne, -cte i –pte: benigne/benigna, digne/digna; correcte/correcta, exacte/exacta; apte/apte, abrupte/abrupta. c) Els adjectius en els que la –e final forma part de les terminacions gregues o llatines –angul (triàngul, acutàngul), -ense (castrense, circense), -oide

-197-

(humanoide), -forme (conforme, uniforme), -lingüe (monolingüe, bilingüe). d) Molts en els que la –e va precedida per unes atres terminacions (lliure, quàdruple, salvage, simple, enorme, verge, tènue, perenne...), pero no tots: ample/ampla. Finalment, hi han també uns atres adjectius invariables de terminació diversa com ara: afí, àrap, breu, gran, greu, hindú, lleu, mat, miop, púber, suau, sublim...

11.2.4.7. Els colors Com a normal general els adjectius de color concorden en gènero i número en el substantiu al qual acompanyen, llevat d’alguns com rosa, marró, violeta o lila, que únicament concorden en número: un coche gris / una habitació grisa uns calcetins blaus / unes calces blaves Pero: un nino rosa / unes camisetes roses No contrastant, els adjectius de color se mantenen invariables quan van matisats per un atre adjectiu: unes sabates blau cel uns llançols gris cendra

11.2.5. El femení plural Segons dicta la regla general, el femení plural dels noms se forma substituint la terminació -a del femení per una –e i afegint la -s de plural (+ -es):

-198-

FEMENÍ SINGULAR ACABAT EN -A FEMENÍ PLURAL ACABAT EN -ES celosa

celoses

chiqueta

chiquetes

comissària

comissàries

contínua

contínues

deportista

deportistes

enfermera

enfermeres

faenera

faeneres

llaugera

llaugeres

viuda

viudes

yaya

yayes

En ocasions, la -e del femení s’opon o be a un morf zero (Ø) del masculí plural o be a un morf -o: absort > absorts > absortes malalt > malalts > malaltes convers > conversos > converses apegadiç > apegadiços > apegadices No obstant, la –e no sempre és indicativa d’un morfema de gènero femení en el plural, puix en paraules com: cafres, acres, alumnes, marxistes... coincidixen la forma masculina i femenina. En estos casos hem de recórrer als modificadors directes com l’artícul o el demostratiu per a saber quin és el gènero de la paraula en qüestió. S’ha de tindre en conte que, al formar el femení plural substituint la terminació –a del singular per la –e, és possible que la consonant que precedia la terminació haja de canviar-se obedint les normes ortogràfiques. Estes modificacions se realisen en la finalitat de mantindre el sò de la paraula original en la paraula derivada: alfàbega, alfàbegues carrasca, carrasques intermija, intermiges quebraça, quebraces

-199-

11.2.5.1. Paraules que afigen -s Un gran número de substantius els radicals dels quals són femenins fan el plural afegint simplement una -s (sense un atre morf): perdiu, perdius olor, olors blavor, blavors torre, torres pendent, pendents em, ems mitat, mitats Són, llevat de casos com actriu i motriu, noms que no s’han format sobre un masculí.

11.2.5.2. Paraules invariables en femení Hi ha algunes formes que a soles tenen, morfològicament parlant, variació de número, puix són invariables en quant al gènero: breu (masculí i femení singular), breus (masculí i femení plural) greu (masculí i femení singular), greus (masculí i femení plural) jove (masculí i femení singular), jóvens (masculí i femení plural)

11.2.5.3. Femení plural en -ns Existixen alguns noms femenins que formen el plural afegint la terminació –ns al singular: fi, fins orde, órdens verge, vèrgens

-200-

11.3. ELS MORFEMES FLEXIUS EN ELS SUBSTANTIUS I ADJECTIUS: EL NÚMERO 11.3.1. Concepte de número El número es definix com una propietat gramatical del substantiu que opon, per mig d’uns morfemes, una forma singular a una atra plural. El número reflectix si el substantiu (o, en el seu cas, el pronom) remet a un referent únic en una situació determinada (singular) o, al contrari, remet a més d’un ser o cosa en una situació concreta (plural). Per eixemple, en Els hòmens entraren en casa en les sabates brutes el substantiu hòmens adopta la forma de plural i nos indica que en eixa situació concreta la cantitat denotada pel substantiu home és superior a l’unitat, és dir, que entrà més d’un home a la casa. A diferència del gènero, el número no és una propietat inherent al substantiu, de manera que mentres que el terme llançol és de gènero masculí independentment de qualsevol situació comunicativa, el seu número serà singular o plural depenent del discurs. Aixina, en Eixos llançols ya estan nets el determinant demostratiu eixos actualisa al substantiu llançol en plural en eixa situació concreta, fent que adopte número plural: llançols. Per tant, el número també està present en determinats i quantificadors, que són els que permeten actualisar la cantitat d’un substantiu en una situació particular, provocant que vaja en singular o en plural. Finalment, el número apareix també en l’adjectiu i el verp, els quals, quan són variables, se llimiten a reflectir el número d’un substantiu per mig de la concordança. Aixina, en Els chiquets, desmayats, berenaren pa en formage l’adjectiu desmayats i el verp berenaren van en plural perque el núcleu del sintagma nominal subjecte, chiquets, és plural. La llengua valenciana marca el terme plural del noms (substantius i adjectius) front al singular, que és el número no marcat. La marca de plural és generalment una –s, mentres que el singular tindrà el ø com a morf de número, és dir, que no presenta ninguna terminació particular que l’identifique com a singular.

11.3.2. Regles per a la formació del plural en substantius i adjectius 11.3.2.1. Regla general Com a norma general direm que el plural se forma afegint una –s al singular: assunt, assunts còdic, còdics femater, fematers

-201-

llépol, llépols ciri, ciris cine, cines misto, mistos

11.3.2.2. Paraules acabades en vocal tònica Aquells noms que acaben en vocal tònica afigen al singular la terminació –ns.116 La n- que apareix en el plural és en molts casos etimològica i sol aparéixer també en les paraules derivades: galfí, galfins (galfinet, galfinada) destí, destins (destinatari, destinació) alacrà, alacrans (alacranera) milló, millons (millonari, millonada) americà, americans (americanisme, americanisar) ple, plens (plenitut) S’exceptuen els noms de les lletres i de les notes musicals, que fan el plural afegint únicament una -s: Les as i les tes del teu text no s’entenen: has de millorar la caligrafia. Els fas i els mis d’este compàs els has de fer sostenguts. També fan el plural en –s un número considerable de noms acabats en vocal tònica, en general (pero no sempre) d’orige estranger: bambús, bebés, calés, champús, clichés, colibrís, crus, esquís, fes, gigolós, grisús, hindús, iglús, maharajàs, menús, mercés, nus, platós, purés, tatús, tés, tissús...117

116

Hem de tindre en conte que vosté no és un substantiu, sino un pronom. Encara que acaba en –e tònica el seu plural general és vostés, mentres que la forma vostens és dialectal i no recomanable en la llengua estàndart. 117

No obstant, encara que els noms café i sofà són d’orige estranger, s’han adaptat a la regla general de formació del plural de les paraules acabades en vocal tònica i tenen com a formes generals els plurals cafens i sofans, respectivament. Esta –n– reapareix en els derivats: cafenet, sofanot...

-202-

11.3.2.3. Paraules acabades en –e àtona Normalment els noms acabats en –e àtona fan el plural afegint una –s, segons la regla general (pares, mares, tigres...). No obstant, hi ha una série de paraules acabades en – e àtona, que fan el plural en –ns. En estos casos el plural transforma la paraula en plana i du accent. La –n que apareix en estos plurals és clàssica i etimològica: argue/àrguens

home/hòmens

orde/órdens

rave/ràvens

ase/àsens

image/imàgens

orfe/òrfens

tave/tàvens

cofre/còfrens

jove/jóvens

orgue/òrguens

terme/térmens

cove/còvens

marge/màrgens

orige/orígens

verge/vèrgens

11.3.2.4. Paraules acabades en –a àtona Si el singular acaba en –a àtona, el plural substituïx esta vocal per la terminació –es: taula, taules arena, arenes palometa, palometes lleixa, lleixes vesprada, vesprades En cas de que la –a final del singular vaja precedida per les grafies –c-, -ç-, -g-, -j-, qu-, -gu- haurem d’aplicar les oportunes modificacions ortogràfiques per a mantindre el sò originari en el plural. Escriurem, per tant, respectivament, en el plural: -ques, ces, -gues, -ges, -qües, i –gües. Per eixemple: -ca > -ques

época, époques

-ça > -ces

fogaça, fogaces

-ga > -gues

folga, folgues

-ja > -ges

llonja, llonges

-qua > -qües

pasqua, pasqües

-gua > -gües

llengua, llengües

-203-

11.3.2.5. Paraules acabades en diftonc Aquelles paraules que acaben en diftonc seguixen la regla general afegint una –s a la forma singular: anou, anous blau, blaus estiu, estius rei, reis aéreu, aéreus La paraula rei té, a banda del plural normatiu reis, la forma reixos, que únicament és adequada quan se referix als personages nadalencs: Els reis migevals tenien tots els poders. Els reixos m’han dut molts joguets.

11.3.2.6. Paraules acabades en –ix Els noms acabats en –ix en sò de [iʃ] formen el plural afegint la terminació –os: baix, baixos eix, eixos antoix, antoixos dibuix, dibuixos No obstant, el terme balaix coneix tant el plural balaixos com balaixs.

11.3.2.7. Paraules acabades en –x Els noms acabats en –x (en sò de [ks]) fan el plural en –os si són paraules polisílabes agudes: anex, anexos afix, afixos ortodox, ortodoxos Si són monosílaps tendixen a fer també el plural en –os (lax/laxos, lux/luxos), encara que també existix algun plural en –s (fax/faxs).

-204-

En canvi, si són paraules planes prenen només una –s per a formar el plural. En este cas, fonèticament no hi ha diferència, pero morfològicament i ortogràfica, sí: índex, índexs apèndix, apèndixs tórax, tóraxs còdex, còdexs dúplex, dúplexs La forma artífex accepta tant una formació del plural com l’atra: artífexs/artífexos.

11.3.2.8. Paraules acabades en -ig/-g Les paraules que acaben en -ig/-g admeten una doble formació per al plural: substituint la terminació per –jos o be afegint una –s al singular. Esta segona formació del plural és d’us lliterari i el llenguage oral ha preferit utilisar la primera. No obstant, són correctes les dos: aleteig → aletejos/aleteigs garaig → garajos/garaigs raig → rajos/raigs bateig → batejos/bateigs estoig → estojos/estoigs enuig → enujos/enuigs La forma bolig únicament té un plural en –j-: bolijos. Existixen unes poques paraules que acaben en –ig i fan el plural canviant el dígraf per la terminació –chos o afegint la –s. Com en el cas anterior, les dos formes són correctes: despaig

→

despaigs/despachos

empaig

→

empaigs/empachos

gavaig

→

gavaigs/gavachos

cartuig

→

cartuigs/cartuchos

escabeig

→

escabeigs/escabechos

L’estrangerisme sàndwich és una excepció i fa el plural afegint una –s: sàndwichs.

-205-

11.3.2.9. Paraules acabades en –ç Les paraules que acaben en –ç formen el plural afegint la terminació –os al singular: abraç/abraços balanç/balanços fugaç/fugaços llaç/llaços esturç/esturços divorç/divorços paniç/paniços S’ajusten ad esta norma els sufixos aumentatius o despectius valencians -aç, -uç, i el sufix –iç, que sol indicar característica: cudolaç → cudolaços flacuç → flacuços movediç → movediços Són excepcions els noms calç i falç, que fan calçs i falçs, de manera que no diferencien fonèticament entre el singular i el plural. En la paraula romanç se produïx una especialisació dels dos plurals que té la paraula, de modo que romançs se referix a les llengües d’orige llatí, mentres que romanços té el sentit de conte, història o composició poètica.

11.3.2.10. Paraules acabades en els grups consonàntics –sc, -sp, -st, -xt Les paraules que acaben en estos grups consonàntics seguixen la norma general de formació de plural i afigen simplement una –s:118 arabesc, arabescs burlesc, burlescs cresp, cresps risp, risps 118

Han d’evitar-se, puix, formes com *presupostos, refrescos, textos, justos, vistos... que, encara que introduïdes contemporàneament per castellanisme o catalanisme, són estranyes al valencià.

-206-

desgast, desgasts just, justs bisext, bisexts mixt, mixts text, texts morisc, moriscs impost, imposts presupost, presuposts refresc, refrescs vist, vists

11.3.2.11. Paraules acabades en –s En el cas de les paraules acabades en –s s’afig la terminació –os a la forma singular. El comportament de la –s del singular pot ser el de duplicar o no la s en el moment de fer el plural. Encara que no es pot donar una regla única, intentarem oferir algunes orientacions, tenint en conte sempre que hi hauran excepcions: a) Les paraules acabades en –as/-às dupliquen en general la s al fer el plural (nassos, passos, alfarrassos...). Excepte: as, asos

cas, casos

domàs, domasos

envàs, envasos

gas, gasos

mas, masos

ocàs, ocasos

ras, rasos

vas, vasos b) Les paraules acabades en –és faran el plural duplicant la s, llevat dels participis, els adjectius verbals i els gentilicis (que es formen en –és com a desinència verbal o sufix), ademés de certes paraules com mesos, pesos, tresos: accés, accessos espés, espessos obsés, obsessos Pero:

-207-

atés, atesos imprés, impresos portugués, portuguesos c) Les paraules acabades en –ís en sa majoria fan el plural en una única s. No obstant, existixen excepcions: anís, anisos

compromís, compromisos

imprecís, imprecisos

matís, matisos

pis, pisos Pero: comís, comissos

insumís, insumissos

suís, suïssos

tapís, tapissos

d) Les paraules acabades en –ós/-òs fan generalment el plural duplicant la s: gossos, rossos, arrossos, mossos, alficossos, redossos. No obstant, fan el plural en una s els derivats d’un sufix en –ós (cremosos, estudiosos, fangosos, abundosos, queferosos...), els participis de cloure i derivats (closos, exclosos, inclosos...) i unes atres paraules com dos (dosos), espòs (esposos) i repòs (reposos). e) Les paraules acabades en –us/–ús fan generalment el plural en s simple, pero existixen excepcions, com rus, russos: autobús, autobusos us, usos abús, abusos obtús, obtusos plus, plusos difús, difusos

11.3.2.12. Paraules acabades en consonant + s Les paraules acabades en consonant + -s fan el plural afegint la terminació –os: impuls/impulsos advers/adversos

-208-

indefens/indefensos Hem d’exceptuar dins d’este grup les paraules algeps, pols (partícules diminutes), temps, urbs o bíceps que són invariables i fan el plural canviant el número del determinant.

11.3.3. Paraules invariables Hi ha alguns casos en els quals el singular i el plural són iguals i es determina el número per mig dels determinants, quantificadors o adjectius que els acompanyen. Són els casos de: a) Els dies de la semana que acaben en –s: el dilluns (els dilluns), el dimarts (els dimarts), etc. En canvi, dissabte i dumenge fan dissabtes i dumenges. Els plurals dillunsos, dimartsos i dijoussos són vulgarismes i s’han d’evitar en un nivell estàndart. b) Paraules acabades en vocal àtona + -s com: acròpolis, àngelus, atles, cactus, càries, crisis, cutis, eucaliptus, génesis, llapis, mecenes, necròpolis, oasis, pàncrees, pelvis, piscolavis, virus... c) Algunes paraules monosílabes acabades en -s: la mus (les mus), el pus (els pus), el lis (els lis), la tós (les tós), el bis (els bis), el temps (els temps). d) Paraules compostes el segon constituent de les quals està ya en plural: el calfallits / els calfallits el llavaplats / els llavaplats el posagots / els posagots l’antimissils / els antimissils l’espantallops / els espantallops e) Qualsevol paraula, frase o seqüència, quan és objecte de cita o de reflexió llingüística admet determinants i quantificadors, pero morfològicament se comporta com un substantiu invariable: Ya estic fart de tants “perdona'm, per favor”: manco raons i més fets.

-209-

Deu observar-se, no obstant, que, quan el terme considerat té un us lexicalisat com a substantiu i no es cita entre cometes, forma el plural com els demés substantius, independentment de la seua categoria gramatical originària: No entenc els perqués d'est assunt. Obtingué trenta sís i dos nos en la votació. Li posà molts peros a la proposta d’Òscar.

11.3.4. Substantius defectius Hi ha una série de substantius que no tenen flexió de número i s’usen, be únicament en singular, be únicament en plural. Encara que en est últim cas en ocasions poden tindre entrada en el diccionari en singular, el seu us habitual és plural. Alguns dels singulars defectius més importants són: caos, frenesí, gentola, manà, paciència, salut i els noms d’algunes malalties com malària, pallola, pigota o tifus. Algunes de les paraules més habituals usades normalment en plural són: afores, agranadures, alicates, almoixàvenes, almordaces, anals, angines, beceroles, birles, calces, cascàrries, corruixes, cosquerelles, dimontres, escacs, exèquies, honoraris, noces, pantalons, paperes, picoretes, postres, samugues, tisores, ulleres...

11.3.5. Canvis semàntics i de categoria Igual que en la distinció masculí-femení, el canvi del número en determinades paraules pot implicar un canvi semàntic o inclús de categoria de la paraula. En estos casos el singular tendix a expressar l’individu, l’unitat, el producte o tendix a ser un adjectiu, mentres que la forma plural sol usar-se com a substantiu i expressa normalment la família o el grup. Este fenomen ocorre en espècies animals, vegetals, productes químics, substàncies, doctrines, famílies, disciplines científiques, etc.: mustèlit (individu), mustèlits (família de l’espècie) borbó (individu), borbons (dinastia) geografia (matèria), geografies (branques de la geografia, política, física, etc.) Per un atre costat, se produïx un canvi semàntic en moltes paraules quan se modifica el seu número. Aixina trobem casos com: la medicina (ciència) / les medicines (medicaments) l’història (disciplina) / les històries (les narracions, les contalles) el coneiximent (sentit comú, trellat) / els coneiximents (cultura personal, saber)

-211-

12. ELS DETERMINANTS. L’ARTÍCUL 12.1. CONCEPTES BÀSICS: ELS ESPECIFICADORS Els especificadors són els elements del sintagma nominal que permeten actualisar el substantiu, concretant-lo en una expressió dotada de referència en una situació determinada. La funció especificadora és duta a terme per dos classes gramaticals que la gramàtica tradicional engloba baix el nom d’adjectius determinatius: els quantificadors i els determinants.

i. Els quantificadors establixen la mida o extensió del sintagma nominal i s’agrupen en dos grans classes: - els numerals: La gata ha tengut huit gatets. - els indefinits: En la manifestació participaren molts jóvens. En el primer eixemple el quantificador numeral huit delimita de manera exacta l’extensió del substantiu gatets i, encara que no permet identificar quins gatets són, a l’establir la seua extensió està, en cert sentit, concretant-los, és dir, actualisant-los. En el segon eixemple l’indefinit molts delimita l’extensió de jóvens, per més que de manera manco precisa.

ii. Els determinants o actualisadors propis concreten el substantiu, associant-lo a una referent en una situació determinada. Són: - els artículs: Menja’t les fraules ya o es llançaran a perdre. - els possessius: Mon germà estudia en l’Universitat de Valéncia. - els demostratius: Eixos poals els comprí ahir en la botiga del cantó. En els eixemples anteriors l’artícul les, el possessiu mon i el demostratiu eixos vinculen els substantius que acompanyen a uns referents concrets i identificables, de manera que l’oyent sap, respectivament, quines fraules ha de menjar, quin germà estudia en l’Universitat de Valéncia, i quins són els nous poals. Els determinants concorden en gènero i número en el substantiu que especifiquen: a l’actualisar el substantiu, assignant-li un referent o referents determinats, els determinants li imponen el seu número (singular o plural), al mateix temps que reben d’ell el gènero. En Eixos poals els comprí ahir en la botiga el substantiu poals va en plural perque el determinant plural eixos senyala que l’emissor ne comprà més d’u, mentres que eixos va en masculí perque poals té gènero masculí.

-212-

iii. Ademés, els relatius i els interrogatius-exclamatius poden realisar una funció pròxima a l’especificadora dels adjectius determinatius (¿Quin llibre vols?; ¡Quin llibre més interessant!). No obstant, la seua funció primordial no consistix pròpiament en especificar el substantiu, sino en representar els elements comunicatius de l’acte de parla, motiu pel qual no pertanyen als determinants, sino que constituïxen un grup autònom a banda (vore capítul 17).

12.2. FUNCIÓ ESPECIFICATIVA I FUNCIÓ PRONOMINAL A excepció de l’artícul, totes les demés categories que actuen com a especificadors poden actuar també com a núcleu del sintagma nominal, és dir, que poden actuar com a pronoms:119 FUNCIÓ ESPECIFICADORA

FUNCIÓ PRONOMINAL

Demostratius

Dona’m eixa llima.

Possessius

El nostre estranger.

Indefinits

Se cremaren alguns boscs.

Se’n cremaren alguns.

Numerals

Li han tocat huit millons.

Li n’han tocat huit.

llinage

Dona’m eixa. és

¿Quina brusa t’estimes més? RelatiusInterrogatiusExclamatius

d’orige El nostre estranger.

és

d’orige

¿Quina t’estimes més?

Aixina, podem distinguir les següents classes de pronoms: - Els pronoms personals: Yo puc vindre. 119

En sentit estricte resulta més apropiat parlar de funció sintàctica pronominal que d’una categoria gramatical pronominal que agrupe a elements tan diferents com demostratius, possessius, indefinits, numerals, relatius, interrogatius i exclamatius, ademés dels personals. Pareix més coherent, per eixemple, englobar el pronom demostratiu eixa de Dona’m eixa junt al determinant demostratiu de Dona’m eixa llima, precisant que en el primer cas fa una funció especificadora i en el segon, nuclear, que no agrupar baix la mateixa categoria de pronom al demostratiu eixa i al numeral huit o al personal yo. No obstant, per raons didàctiques i d’acort en la tradició gramatical valenciana i romànica, mantindrem la consideració dels pronoms com a categoria gramatical unitària. Aixina i tot, tractarem cada classe de pronom en relació en la classe de determinant corresponent i dedicarem el capítul del pronom exclusivament als personals (forts i dèbils), els quals, ademés de ser els prototípics, no troben correspondència en ninguna classe determinant paralela.

-213-

- Els demostratius: Este m’agrada més. - Els possessius: Dus les teues. - Els indefinits: Algú ha agranat la porta del colege. - Els numerals: Ne vullc xixanta. - Els interrogatius i exclamatius: ¿Quànts han fet l’eixercici? - Els relatius: Tria la que vullgues.

12.3. L’ARTÍCUL: CONCEPTE BÀSIC Tradicionalment se considera que els artículs són actualisadors semànticament buits que precedixen a substantius o categories substantivades i que presenten dos funcions bàsiques: a) Identificadora - classificadora del substantiu al qual acompanyen. Comparem els diferents matisos actualisadors que aporta la presència dels artículs els i uns, o be l’absència d’artícul (vore epígraf 12.4.2.2): He vist els gossos He vist uns gossos He vist gossos. b) Transpositora, quan la seua presència es dona junt a adjectius, adverbis, sintagmes, oracions... i fa que estos actuen sintàcticament com un substantiu. Quan esta funció té lloc, se combina en l’identificadora – classificadora pròpia de cada forma: El bo, el lleig i el roïn De l’ahir al demà La de dalt / Una de dalt El que vullc / La que vullc / Lo que vullc El que tu saps / La que tu saps / Lo que tu saps Un destarifat com ell no mereix tanta atenció. No em dones un no per resposta. Usualment els artículs valencians se classifiquen en quatre categories: definit, indefinit, neutre i personal, a les quals se’ls suma una quinta categoria merament formal, les contraccions de l’artícul determinat.

-214-

Esta classificació és contestada per no pocs gramàtics moderns, tant en la nomenclatura com en la pròpia consideració d’algunes d’estes formes com a “verdaders” artículs. No obstant, per tractar-se d’una obra fonamentalment didàctica i normativa, en esta gramàtica s’ha optat per mantindre la classificació tradicional. D’esta manera, les formes dels artículs en valencià són les següents: Singular

Definit Formes contractes de l’artícul definit

Plural

Masculí

Femení

Masculí

Femení

el / lo / l’

la / l’

els / los

les

a + el > al

-

a + els > als

-

de + el > del

de + els > dels

per + el > pel

per + els > pels

ca + el > cal

ca + els > cals

un

Indefinit

una

unes

lo

Neutre Personals120

uns

En / N’

Na / N’

-

-

12.4. L’ARTÍCUL DEFINIT I L’ARTÍCUL INDEFINIT 12.4.1. Forma Tant l’artícul definit el/lo, la, els/los, les com l’indefinit un, una, uns, unes concorden en gènero i número en el núcleu substantiu: L’home La dòna Uns hòmens Unes dònes Mentres que l’artícul definit és una partícula àtona, l’indefinit és tònic i, per tant, presenta un accent prosòdic propi: la mare [lamáɾe], pero una mare [úna máɾe]. El caràcter tònic de l’artícul indefinit queda de manifest comparant seqüències com Necessitem unió [unió] / Necessitem un ió [ún ió]. 120

Existixen també les formes de caràcter popular Don / Donya i So.

-215-

La forma de l’artícul definit mostra, en funció del context fònic i dels usos dialectals, certes variacions, producte de l’evolució de l’idioma a través dels sigles:

i. Formes apostrofades de l’artícul definit. Generalment, tant l’artícul masculí el/lo com el femení la prenen la forma apostrofada l’ davant de qualsevol paraula escomençada per vocal o hac muda:121 la + hora > l’hora el/lo + objecte > l’objecte el/lo + èxit > l’èxit la + eixida > l’eixida la + unió > l’unió el/lo + univers > l’univers

ii. Formes contractes de l’artícul definit. L’artícul definit masculí presenta una forma contracta si va darrere de les preposicions a, de i per: a + el gat = al gat a + els gats = als gats de + el gat = del gat de + els gats = dels gats per + el gat = pel gat per + els gats = pels gats122 No obstant, en el cas del singular, si la paraula que acompanya a l’artícul escomença per vocal, l’apostrofació de l’artícul contra dita paraula té preferència sobre la contracció en la preposició: a + l’atre = a l’atre (i no *al atre) de + l’atre = de l’atre (i no *del atre) 121

Poden vore’s les regles d’apostrofació completament desenrollades (incloent certes excepcions) en el capítul 5 d’esta gramàtica.

122

A voltes en la llengua coloquial no es practica esta contracció de manera sistemàtica: per el gat, per els gats. Estos usos han d’evitar-se en àmbits de major formalitat.

-216-

per + l’atre = per l’atre (i no *pel atre) També es practica una contracció en ca, forma apocopada coloquial de casa de: casa del Rallat > ca + el Rallat > cal Rallat casa dels pares > ca + els pares > cals pares Recordem que en el cas de les preposicions compostes (per a, fins a, des de...), el funcionament de les formes contractes és exactament el mateix: per a + els chiquets = per als chiquets des de + el principi = des del principi cap a + el nort = cap al nort fins a + el moment = fins al moment Pero: per a + l’home = per a l’home des de + l’antiguetat = des de l’antiguetat cap a + l’esquerra = cap a l’esquerra fins a + l’atra = fins a l’atra

iii. Formes clàssiques de l’artícul masculí. En la llengua clàssica, les formes generals usades per a l’artícul definit masculí eren lo, los (hui conegudes, per eixe motiu, com a “formes clàssiques” de l’artícul) junt a les elidides l, ls, a les quals, posteriorment, s’afegiren les formes el, els, sorgides per evolució de dites variants elidides.123 123

Encara que alguns autors sostenen que el, els devien d’existir ya des dels primers moments de l’idioma (derivats del demostratiu llatí ille), en la llengua escrita més antiga la forma de l’artícul definit masculí (derivada del neutre del mateix demostratiu, illud) era lo per al singular i los per al plural: lo camp, los rojos. No obstant, la o de la forma lo solia elidir-se si acompanyava a una paraula escomençada per vocal, sense separar-se en cap de signe ortogràfic com en l’actualitat: Lo arbre > Larbre (ortografia moderna: L’arbre) Per la pròpia condició àtona de l’artícul definit, tant lo com los també tendien a elidir-se en la paraula precedent si esta acabava en vocal, transformant-se, respectivament, en les partícules asilàbiques l, ls , que no es separaven tampoc en cap de signe ortogràfic: Rega lo camp > Regal (= Rega·l) camp Compra los rojos > Comprals (= Compra·ls) rojos

-217-

No obstant, en l’actualitat les formes clàssiques de l’artícul lo, los en qualsevol posició han segut substituïdes en bona mida per les formes el, els (“formes generals actuals” de l’artícul). Les formes clàssiques només tenen vitalitat plena en les comarques més septentrionals (el Maestrat, fonamentalment): Lo dinar estava boníssim (en valencià general: El dinar estava boníssim). Han vengut los cosins i m’han tornat lo coche (en valencià general: Han vengut els cosins i m’han tornat el coche). Este fet té també el seu reflex en la toponímia de la zona: Canet lo Roig, Lo Boixar, etc. En valencià general l’us de les formes clàssiques només se manté, en major o menor vitalitat segons els dialectes, en certes expressions i refrans, i especialment darrere de la preposició en (ya siga indicant lloc, instrument o companyia), dels adverbis tot, dins i damunt, i, en alguns casos, de la preposició per: en lo carrer en los amics

Posteriorment, estes partícules asilàbiques prengueren una vocal e de recolzament, donant lloc a les noves formes el, els. Rega el camp Compra els rojos En la llengua del Sigle d’Or i en valencià general fins al sigle XVIII, l’artícul definit masculí presentava de manera majoritària les formes lo, los, i solia practicar les elisions descrites, encara que de manera no sistemàtica; produint-se més a sovint si la paraula acabada en vocal era monosilàbica. El títul d’una de les obres cimeres de la nostra lliteratura, la novela Tirant lo Blanch, és un bon eixemple de l’us de l’artícul clàssic. No obstant, especialment a partir del sigle XVIII s’observa una tendència creixent a usar les formes invertides el, els en contexts diferents als descrits. Carles Ros, en el seu Tractat d’adages i refranys valencians, i pràctica per a escriure ab perfecció la llengua valenciana (1736) ya havia de donar unes regles expresses per a l’us dels doblets lo/el, los/els, indicant que lo, los havien d’usar-se a principi de frase o darrere de consonant, i el, els darrere de vocal. Ya en el sigle XIX, les formes clàssiques lo, los només solien usar-se en la llengua parlada general (i no sempre) darrere de les preposicions en i per, i darrere de certs adverbis com tot, dins o damunt, mentres que en els demés casos solien substituir-se per el, els. Per més que els escritors de la Renaixença encara donaven preferència a les formes clàssiques lo, los, la seua desaparició paulatina en valencià parlat continuaria en el sigle XX i es traslladaria també al valencià lliterari. La raó d’este canvi llingüístic no ha segut mai interpretada de manera convincent. L’influència del castellà (que utilisa només la forma el per al singular) no pot explicar el fenomen per complet. També degué de colaborar el manteniment de lo com a artícul neutre, introduint d’esta manera un matís sintàctic entre el i lo que resultava útil per a la llengua. Note’s ademés que l’aparició de les formes apostrofades ‘l, ‘ls i les invertides el, els dels pronoms personals dèbils lo, los té també el mateix orige.

-218-

tot lo món tot lo matí tots los dies tot lo sant dia damunt lo llit dins lo cap per lo matí per lo mig124 Partint del fet que no és factible la recuperació total de les formes clàssiques, se recomana el seu manteniment en els dialectes en que encara continuen vives i la potenciació del seu us en aquells contexts en que encara continuen sent generals en tot o la major part del valencià, com ara en els eixemples damunt senyalats. Siga com siga, se consideren correctes tant les formes clàssiques com les generals de l’artícul masculí, en qualsevol situació d’us de l’idioma.125

Eixemples d’us de les diferents formes de l’artícul definit masculí: Singular

Plural

Forma clàssica

lo pare

los hòmens

Forma general actual

el pare

els hòmens

Forma apostrofada

l’home

-

Formes contractes

al pare

als hòmens

del pare

dels hòmens

pel pare

pels hòmens

cal pare

cals hòmens

124

Notem que en estes expressions, conservades intactes des de la llengua clàssica, no es practica la contracció per + el/lo = pel (que donaria pel matí, pel mig, formes també correctes). Açò sugerix que la generalisació de la contracció per + el > pel és relativament moderna, en comparació en les més antigues a + el > al o de + el > del. 125

En la vila de Tàrbena, repoblada en mallorquins en el sigle XVII, s’usen encara les formes balears de l’artícul: es, sa per al singular (es pa, sa cosa) i es, ses per al plural; es pans, ses coses. Per una atra banda, en el valencià més meridional, els artículs els, les del plural se confonen en es: es flares, es neus, en lloc de els flares, les neus. Fòra dels àmbits més locals, han d’usar-se les formes generals del valencià.

-219-

Eixemples d’us de les diferents formes de l’artícul definit femení:

Forma general

Singular

Plural

la mare

les dònes les hortes

Forma apostrofada

l’horta

-

12.4.2. Us de l’artícul definit i de l’artícul indefinit 12.4.2.1. Funció identificadora i funció classificadora L’artícul definit (el/lo, la, els/los, les) acompanya a un objecte concret que ve determinat de manera unívoca pel context o la situació. Té, per tant, una funció identificadora, puix el seu us junt al substantiu indica que l’emissor ya ha mencionat prèviament l’objecte en el seu discurs o be que el receptor coneix la seua existència: Agarra el rellonge. La yaya no vol que vages. Si l’objecte apareix per primera volta en el context, per contra, s’usa l’artícul indefinit (un, una, uns, unes) que actua com a presentador de l’objecte, el qual no és conegut o no ha segut mencionat prèviament en el discurs: Ahir entraren en casa unes palometes [...] Les palometes tenien uns colors que mai havia vists. He ficat la roba en la llavadora (la que ya coneixem i tenim en casa) pero Vullc comprar-me una llavadora (una nova llavadora que encara no coneixem). L’us de un, una, uns, unes requerix, no obstant, que l’objecte siga contable o puga convertir-se en contable. De fet, en est últim cas, té l’efecte de singularisar un objecte o porció d’entre tots els de la seua classe o concepte: En Espadà es respira un aire molt pur. En referents únics i en referents genèrics (referits al conjunt de tota una classe) s’usa l’artícul definit: El gos és el millor amic de l’home. La valeriana és molt bona per a dormir be. El sol està en el periodo de màxima activitat.

-220-

Si be, pot usar-se també l’indefinit en les definicions i també en les caracterisacions de classes de substantius animades: Una lligona és una espècie d’aixada de fulla molt ampla. El valor és qualitat bàsica d’un militar. Un mege es deu als seus pacients. També s’usa l’artícul indefinit per a resaltar un fet de manera emfàtica: Fa un fret que pela. Fa un vent que tira de tòs. ¡Diu unes coses! O per a expressar una cantitat aproximada: Costava uns díhuit euros. Farà uns vint minuts que se n’ha anat. L’us de l’artícul definit o de l’indefinit està fixat en certes expressions i no hi ha possibilitat de tria: Dona’m la mà pero Tira’m una maneta (i no *Tira’m la maneta). El nom d’artícul indefinit per a un no és arbitrari, ya que, per una banda, s’opon a l’artícul definit el i, ademés, per una atra, pot funcionar com un quantificador indefinit (i inclús numeral). Observem els següents casos: - Us commutable per indefinits com algun, qualsevol o cert: Un dia t’arrepenediràs (= Algun dia t’arrepenediràs / Qualsevol dia t’arrepenediràs); Sé que passen les vacacions en un/cert poble de la costa, pero mai me’n recorde del nom. - Us correlatiu de atre: Té una casa en Elig i una atra en Alacant. - Us com a numeral: Ya no recorde si Pep té un fill o en té dos.

12.4.2.2. Presència i absència de l’artícul Un substantiu acompanyat d’artícul definit o indefinit denota la seua existència concreta en l’espai o en el temps, és dir, queda actualisat. L’obligatorietat de l’artícul depén d’una complexa combinació de factors: principalment, la classe gramatical del substantiu, la funció sintàctica que realisa i la seua posició en relació al verp.

-221-

i. En quant a la classe a la que pertany el substantiu, podem distinguir els següents casos: a) La presència de l’artícul és obligatòria en els noms contables en singular (estrela, escaló, falla, alfàbega, billet, pereta...) quan realisen una funció sintàctica argumental: subjecte, complement directe, complement indirecte, complement de règim i complement agent, ademés de l’atribut de les oracions copulatives. Aixina, en els següents eixemples l’omissió de l’artícul no seria possible: Han dut el / un llibre. El / un chiquet no parava de plorar. Li botà fòc a la / una falla. b) És generalment necessària la presència d’artícul en els noms que indiquen un efecte o un resultat d’una acció (per eixemple: llavat El (fet) que t’haja perdonat... > El que t’haja perdonat... També és possible esta fòrmula com a alternativa a l’artícul davant de l’infinitiu quan este conserva el valor verbal: L’aplegar tart el salvà / El fet d’aplegar tart el salvà. El valor verbal d’una construcció d’infinitiu se reconeix pel fet de que admet l’alternança en l’infinitiu compost: L’aplegar tart el salvà / L’haver aplegat tart el salvà. En canvi, quan l’infinitiu va complementat per un adjectiu o per una oració de relatiu té valor nominal i la construcció alternativa El fet (de) que no és possible: L’horrible gemecar l’aborronà (correcte) -*El fet d’horrible gemecar l’aborronà (incorrecte).

-233-

L’arma en que es cometé el crim... / en la que es cometé el crim... Els recursos econòmics en que conta per a sobreviure... / en els que conta per a sobreviure... Les situacions difícils per que ha travessat... / per les que ha travessat... El motiu per que vol tornar a Valéncia... / pel que vol tornar a Valéncia... En estos casos és recomanable ometre l’artícul per economia del llenguage i per ser una pràctica més acostada a la llengua clàssica, sempre que no obligue a redaccions forçades o malsonants. Tinga’s en conte en este sentit que: - En oracions explicatives –que van sempre entre comes– sempre s’usa artícul: La manifestació, en la que participaren més de centmil persones, discorregué sense ningun incident (i no *La manifestació, en que participaren...). - Si l’antecedent és humà, també s’usa necessàriament l’artícul: La dòna a la que ame (o La dòna a qui ame; pero no *La dòna a que ame). - Si la subordinada és negativa, l’omissió de l’artícul sona forçada en ocasions: La caiguda del preu de la taronja és una qüestió de la que no s’ha parlat (i no *...una qüestió de que no s’ha parlat). - En oracions emfàtiques de relatiu és necessari també l’artícul: En això és en lo que volia insistir (i no *...en que volia insistir). - Si l’antecedent no és explícit (subordinades de relatiu en funció substantiva), l’artícul tampoc pot ometre’s: A la que et diguí, presta-li més atenció. Triàrem als que s’ho mereixien En lo que portes fet, no cal que treballes més. Això devia resoldre’s pels que tenien responsabilitat en la qüestió. - Darrere de preposicions distintes a a, de, en, per (com ara des de, entre, cap a, per a, sense, sobre...), si be en la llengua antiga es donaven també casos d’omissió, en la llengua actual s’usa sempre l’artícul: L’examen per al que solicite una revisió és... (i no *L’examen per a que solicite...) Valéncia ha contat històricament en grans poetes, entre els que es troben... (i no *entre que es troben...) Notem que en totes les situacions anteriors (vore capítul 17), tant si s’usa artícul com si no s’usa, les construccions [preposició (+ artícul) + que] són intercanviables per la

-234-

construcció [preposició + artícul + qual/s], a excepció de les oracions emfàtiques i dels casos en que l’antecedent no és explícit: L’informe al qual fa referència... (equivalent a L’informe a que / al que fa referència...) Les situacions per les quals ha travessat... (equivalent a Les situacions per que / per les que ha travessat...) La dòna a la qual ame... (equivalent a La dòna a qui / a la que ame...) És una qüestió de la qual no s’ha parlat (equivalent a És una qüestió de la que no s’ha parlat) L’examen per al qual solicite... (equivalent a L’examen per al que solicite...) No obstant, se tracta d’una construcció pròpia de registres formals, que no sol donarse en situacions més informals d’us de l’idioma.

12.4.2.5. La funció transpositora i pronominal de l’artícul indefinit L’artícul indefinit un/una/uns/unes presenta també funcions substantivadores anàlogues a les del definit, en una distribució d’usos d’u i atre d’acort en les respectives funcions classificadora i identificativa ya descrites: - Adjectiu: un roïn, una inepta, uns tarroços, unes lleges. - Verp: un malestar, un pervindre. - Adverbi: un hui, un demà. - Preposició: uns pros i unes contres. - Conjunció: no podràs posar ni un pero a la meua proposta. - Sintagma preposicional: una de l’atra classe. - Oració: uns que vingueren. Ha d’advertir-se que la forma masculina singular un pren generalment la forma u131 quan el núcleu del sintagma nominal no apareix. Este fenomen comprén també els casos en que u/un (i els seus derivats, com vintiú/vintiun, huitantaú/huitantaun)

131

Se tracta d’un fenomen anàlec al que es produïx en les paraules be/ben (ben fet / fer-ho be) i bo/bon (bon home / home bo).

-235-

funcionen com a pronom indefinit o numeral, i els casos en que u apareix pospost al substantiu, en aposició (És el número u):132 L’anterior regla determina que ha d’usar-se u (i derivats) i no un en les següents condicions: - Quan funciona com a pronom indefinit, la forma és sempre u: U ya no sap qué fer. Terroristes i assessins, tot és u. A cada u lo d’ell. Cada u d’ells té una opinió diferent U per u L’u i l’atre / la u i l’atre133 U qualsevol - Notem que en el cas de que introduïxca una construcció partitiva per mig de la preposició de o si va complementat per una oració relativa, la forma és també u: U de l’atra classe (i no *un de l’atra classe) U d’ells (i no *un d’ells) U de tants (i no *un de tants) U que vingué (i no *un que vingué) - Igualment, quan s’usa com a numeral, si actua com a pronom (i per tant, el núcleu nominal no apareix explícit) o si s’usa en aposició al substantiu, pren la forma u (i derivats): Hem de prendre el setantaú. 132

Esta regla és constant en el valencià escrit fins al sigle XX, i en l’oral fins als nostres dies en els parlants més purs, i deu conservar-se a pesar de l’influència recent del castellà i el català, que presenten en est aspecte uns usos distints al del valencià. 133

Junt a l’expressió l’u i l’atre el valencià coneix també la variant la u i l’atre aplicada a dos elements masculins. Abdós formes són correctes. Igualment, l’u a l’atre i la u a l’atre. De fet, en la llengua clàssica era habitual el gènero femení de l’indefinit en les construccions recíproques i distributives: “E lo duch de Sinòpoli tenia la un cap de la ala, e lo duch de Pera tenia l’altre. E lo capità anava adés a la un cap, adés era al altre” (Tirant lo Blanch, cap. 155).

-236-

Escomence les vacacions l’u de setembre. Dos per u són dos. Entreu d’u en u. L’u i dotze és l’estil de cant que més m’agrada. El Valéncia Bàsquet ha guanyat norantaú a setantasset. L’Elig guanya u a tres. ¿N’arriben u o dos? U de cada cinc tornen. U dels seus ajudants era albanés i els atres dos eren grecs. Rebé tres tirs: u en la cama dreta i dos en l’esquerra. Sempre ha volgut ser el número u. Vixc en la porta vintiú. Només s’utilisa un (i derivats) quan el numeral precedix al núcleu del sintagma nominal: Ha complit trentaun anys. Yo tinc un fill i dos filles. - S’ha de distinguir, no obstant, el distint funcionament del un artícul indefinit i el u pronom: En la película ya han mort a un roïn pero encara en queda un atre (artícul). Té dos fills, u roïn i l’atre boníssim (pronom). - Notem també que, quan s’usa el pronom ne en funció partitiva, un, siga indefinit o numeral, queda desproveït del núcleu del sintagma nominal, el qual se sobreentén. Segons la regla general, adopta igualment la forma u d’acort en l’us del valencià clàssic i modern, si be a nivell dialectal pot haver vacilació entre u i un: Dona-li’n u (preferible a Dona-li’n un). A soles ne vullgué u (preferible a A soles ne vullgué un). Yo en vaig vore u (preferible a Yo en vaig vore un).

-237-

Me’n queden dos de verts i u de roig (preferible a Me’n queden dos de verts i un de roig). “Be saps que n’ha encontrat u en lo jaç a on dorm el gos” (El Virgo de Viçanteta, Josep Bernat i Baldoví). “...prengueren-ne u e donaren-lo al Capità” (Tirant lo Blanch, Joanot Martorell).

12.5. L’ARTÍCUL NEUTRE 12.5.1. Caracterisació La forma única de l’artícul neutre en valencià és lo, la qual és invariable, puix no forma contracció en les preposicions a, de o per, i tampoc s’apostrofa davant de vocal: A lo comentat per Rafel, afigc una observació. De lo que haveu dut ací, casi tot aprofita. No havem pogut acabar per lo que ya saps. Lo únic que vullc és eixir. Lo estrany és que ningú protestà. Actuarem segons lo establit en els estatuts. Esta forma ha generat i continua generant certa controvèrsia entre els gramàtics; no sols en quant a la seua condició gramatical (artícul o pronom) o la seua caracterisació com a “neutre”, sino també respecte a la “correcció” o “incorrecció” del seu us en el nostre idioma.134 Sol classificar-se com a artícul atenent a la seua funció transpositora substantiva davant d’adjectius (Lo estrany), participis de verps transitius (M’aferme en lo dit; Tot 134

Qualsevol valenciaparlant actual diferencia entre el que passa, la que passa i lo que passa. L’artícul neutre lo, ademés d’estar present en el nostre idioma des de temps antics, té un alt rendiment perque aporta uns matisos i sentits necessaris, que tot parlant competent en la llengua valenciana és capaç de distinguir. Ademés, l’existència d’un artícul lo específic per al neutre és coherent en uns atres aspectes del sistema llingüístic valencià, que també reconeix la categoria neutra en els pronoms personals (ho) i en els demostratius (açò, això, allò). Condenar per motius extrallingüístics est us absolutament generalisat de l’artícul lo empobrix, despersonalisa i desestructura la gramàtica del nostre idioma, ademés d’introduir solucions artificioses que fomenten el dubte, el prejuí i l’inseguritat llingüística en el parlant natiu i desgasten l’esforç d’aprenentage dels nous parlants en lloc de focalisar-lo en aspectes més bàsics i necessaris de la gramàtica.

-238-

lo estudiat fins ara no t’aprofitarà per a res), adverbis (Lo llunt que està), sintagmes preposicionals (He resolt ya lo de les factures), possessius, ordinals i certs indefinits (Dona’m lo meu; Açò és lo primer i lo demés és secundari) i oracions (No entenc lo que diu), propietat que és compartida per l’artícul definit. La diferència entre l’artícul definit i el neutre en esta funció substantivisadora és que mentres l’artícul definit denota referents discrets135 o concrets en uns llímits definits, l’artícul neutre remet a referents no concrets, sense llímits, lo que li otorga un valor general:136 lo roïn (tot allò que és roïn) / el roïn (l’objecte o individu roïn). Note’s que en la substantivació de complements nominals (adjectius, sintagmes preposicionals, oracions relatives...) per mig de l’artícul definit és possible sobreentendre o recuperar un núcleu substantiu del context verbal o discursiu (M’agraden el rellonge roig i el [rellonge] blau; El [senyor] del bigot és son pare; La [chica] que du la falda roja és ma germana), com s’ha explicat en 12.4.2.4, pero açò no és possible en la substantivació per mig de l’artícul neutre. Distinguim tres funcions fonamentals de lo: a) Individualisar una característica o aspecte general d’un objecte, concepte o entitat no humana: Lo bo de viure en Alacant és que la ciutat oferix tots els servicis. Lo curiós del cas és que el felicitaren a pesar de la seua negligència. Resumiren lo (més) destacat de la jornada. b) Resaltar emfàticament una propietat o qualitat concreta: És sorprenent lo dura que és esta faena. c) Indicar cantitat: No treballa lo suficient. 135

Pot vore’s Otheguy, R., “A semantic analysis of the difference between el/la and lo”, en M. Suñer (dir.), Contemporary Studies in Romance Linguistics, Washington, Georgetown U. P., pàgines 249 i 250. 136

En alguns casos de substantivació d’adjectius en valor colectiu, és indistint l’us de lo neutre o el definit: lo absurt / l’absurt de la seua actuació. Esta substantivació en valor generalisador fa que en casos concrets s’haja lexicalisat, usant-se en tal cas l’artícul definit: M’agrada més el dolç que el salat. Ves sempre al recte i aplegaràs; El mal és que açò no té solució. Respecte a la substantivació de participis, en alguns casos eixa substantivació en valor generalisador també s’ha lexicalisat; usant-se, per tant, l’artícul definit: el sembrat, el regat, el plogut, el banyat, el podrit.

-239-

No estudia lo necessari. Fa lo just per a aprovar. Encara que en valencià no existixen substantius de gènero neutre, tal calificatiu per a l’artícul ve donat per la seua correspondència directa en els demostratius neutres açò, això i allò (que, junt al pronom ho, són les úniques formes que presenten verdader gènero neutre en llengua valenciana): Este / Eixe / Aquell que és menut

→

el menut

Esta / Eixa / Aquella que és menuda →

la menuda

Açò / Això / Allò que és menut

lo menut

Porta el nou

→

Porta’l

Porta la nova

→

Porta-la

Porta lo nou

→

Porta-ho

→

12.5.2. Usos de l’artícul neutre Segons havem indicat adés, l’artícul neutre lo apareix acompanyant a: - Adjectius calificatius: lo gran, lo chicotet, lo vert, lo roig. - Alguns determinants: possessius (lo meu), ordinals (lo primer), i certs indefinits: lo u, lo atre, lo demés. - Els relatius qual i que: lo qual, lo que. - Determinats adverbis: lo be, lo manco, lo suficientment... - Sintagmes preposicionals: lo de sempre, lo de l’atre dia. - Participis de verps que admeten us transitiu: lo netejat ahir. Per contra, no pot acompanyar mai a formes verbals personals, infinitius, gerundis, demostratius o numerals cardinals. Darrere de l’artícul lo el gènero queda neutralisat i es presenta en la forma no marcada del masculí singular: No és lo mateix dir volta que vegada. Busquem clients atrets per lo diferent. Sempre li agrada defendre lo seu.

-240-

Únicament en construccions emfàtiques relatives l’adjectiu concorda en gènero i número en el subjecte: Explica-li a Cento lo difícils que són eixos eixercicis. Me sorprén lo arriscades que són les teues amigues. Els diferents usos de l’artícul neutre lo en valencià es resumixen en la taula següent:137 Funció Substantivador d’adjectius calificatius

Construcció lo + (adverbi) + adjectiu

Eixemple lo bo de viure en Alacant lo curiós del cas lo (més) destacat lo dur que és el treball lo (políticament) correcte lo suficient lo necessari

Substantivador de participis

lo + participi

lo vist lo venut lo volgut lo ballat

Substantivador de possessius

lo + possessiu

lo nostre lo teu

137

En valencià clàssic era general l’artícul lo en funció neutra (Tirant lo Blanch: “¿Qué és lo que voleu?”, “estant l’emperador en lo millor de son menjar” “car si la altesa vostra fa lo contrari”, “se abillaren lo millor que pogueren” “se n’havia a portar lo seu e lo de l’altre”; Espill: “Si lo contrari faran”, “que tot lo meu seria seu”; Vita Christi: “natura humana ha trobat lo que desijava”, “recordant lo que diu lo mateix propheta”, “li farà creure fermament tot lo contengut en la ley”), el qual coincidia formalment en l’artícul definit masculí singular (“lo comte”, “lo rey”...). Només ocasionalment, darrere de preposició acabada en vocal, el lo neutre es contraïa també en l: “al més prest que poreu” (Tirant lo Blanch); “dar-vos-he resposta del que demanau” (Vita Christi). En el gradual desplaçament de les formes clàssiques lo / los de l’artícul definit per les innovadores el / els, se donà paralelament una restricció a la funció neutra de lo, una forma que, d’esta manera, se tornà invariable (inclús en contacte en vocal) i adoptà posteriorment certs usos adicionals no existents en la llengua clàssica, com ara l’emfàtic o el causal.

-241-

Demostratiu (substantivador de sintagmes preposicionals introduïts per de i oracions de relatiu introduïdes per que)

lo de

¿Sabies lo d’Ampar i Quelo? No havia sentit lo de l’accident. És lo de sempre.

lo de que

Lo de que no vols anar és inacceptable.

lo que

Lo que vols és impossible. Lo que has patit me pareix indignant. És just lo que demanava.

Introductor d’una oració explicativa d’un fet ya enunciat

lo + qual

lo + que

Ve somrient, lo que vol dir que ha aprovat.

Comparatiu

més / manco de lo + participi

És més sabut de lo que t’imagines.

a lo + adjectiu / substantiu

Va pentinada a lo Dama d’Elig.

lo més + adjectiu / lo millor / lo pijor

Torna lo més pronte possible / lo més pronte que pugues.

Superlatiu

Ha tornat a vindre, lo qual me desagrada molt.

Lo millor que podies fer. Lo pijor de tot Superlatiu absolut



de lo més + adjectiu / Nos ho passàrem de lo més be. adverbi És de lo millor que podràs trobar.

-242-

Generalisador

Emfàtic

tot lo + adjectiu / determinant

tot lo meu

tot lo que + verp

tot lo que vullgues

lo + adjectiu variable de qualitats graduables o quantificables + que + verp

lo llaugeres que van

tot lo necessari

lo desvanit que està lo estirats que pareixen lo bonica que eixia

lo + adverbi referit a lo poc que m’espenta qualitats graduables o lo molt que s’ha esplayat quantificables + que + verp lo be que agrana Causal

en lo que + verp

en lo que havies alvançat

en lo + adjectiu / en lo pereós que és adverbi + que + verp

per lo + adjectiu + Li ha passat per lo destrellatat que és. que + verp

de lo + adjectiu de lo trist que estava variable + que + verp



-243-

Locucions

a lo gran a lo llarc a lo manco a lo millor a lo que es veu de lo contrari en lo referent a en lo successiu per lo regular per lo tant per lo vist per tot lo atre tot lo més

12.6. ELS ARTÍCULS PERSONALS En la llengua antiga els noms i els llinages de persona anaven a sovint acompanyats d’un artícul personal, el qual no tenia per qué denotar un especial tractament de respecte. Est us de l’artícul personal ha pervixcut en certs topònims: Callosa d’En Sarrià La Font d’En Carròs Carrer de Na Jordana Carrer d’En Llop Carrera d’En Corts Séquia d’En Gasch L’artícul personal, en la llengua actual, s’usa aplicat exclusivament a noms de pila (no a llinages, encara que estos poden acompanyar o no al nom de pila) i només com

-244-

a tractament de respecte, puix els noms propis s’usen generalment sense artícul, com s’ha dit en 12.4.2.3.138 L’artícul personal s’escriu en mayúscula i presenta les formes En davant de noms masculins escomençats per consonant, Na davant de noms femenins escomençats per vocal i N’ davant de noms escomençats per vocal: el rei En Pere Na Clàudia Morant, Bellea del Fòc d’Alacant N’Eusebi Ortí, alcalde d’Atzeneta del Maestrat N’Amàlia Sirvent, presidenta de l’associació de veïns d’Altabix

138

Ademés d’este tractament de respecte, que és el generalisat en un nivell estàndart de l’idioma, s’usen també: ‐

Don i Donya (evolucionat de Dona), formes que antigament se reservaven a alts dignataris, especialment d’orige aragonés i castellà, i que en l’actualitat s’usen coloquialment com a sinònim de el senyor o la senyora: Don Josep, Donya Ampar.

‐

So (evolucionat de senyor / senyora), tractament popular otorgat a persones que mereixen especial respecte, sobretot en atenció a la seua edat o qualitats personals: So Tomàs, So Vicenta. A diferència de En/Na/N’ i de Don/Donya, So ha d’anar introduït per l’artícul definit si no s’utilisa el vocatiu: ¡So Nelo, vinga ací! Pero: Diga-li al So Colau que no cal que vinga.

-245-

13. ELS DEMOSTRATIUS I ELS POSSESSIUS 13.1. ELS DEMOSTRATIUS 13.1.1. Concepte: els demostratius i la deïxis Els demostratius són una categoria gramatical que té com a funció identificar els elements del discurs per la seua posició respecte del parlant, el qual, d’esta manera, orienta subjectivament l’enunciat entorn a sí mateix. Per eixemple, en M’encanta eixa camiseta, la que du aquell maniquí, la camiseta i el maniquí, gràcies als demostratius eixa i aquell, queden posicionats en l’espai com a elements no pròxims al parlant, el qual els ubica subjectivament per relació a la seua pròpia situació.139 En definitiva, els demostratius són la classe de paraules que realisen prototípicament la funció deíctica, entenent com a tal la propietat d’establir un significat o identificar un element per relació al parlant i a les seues circumstàncies discursives (espacials, temporals o de persona). A banda dels demostratius, uns atres elements poden tindre també valor deíctic. Són, fonamentalment: a) els possessius (Ma casa està en la plaja). b) els pronoms personals i els morfemes verbals de temps i persona (Ahir yo estudií en el despaig, aixina que haurà segut un atre el que s’ha deixat encesa la llum de l’habitació). c) determinats substantius (dreta, esquerra) i verps (anar, vindre, acostar-se, alluntar-se...). d) alguns adverbis de lloc (ací, ahí, allí: Està ací), de temps (ara, hui, ahir, enguany, adés...: Ho necessite ara), de modo (Fes-ho aixina, com yo et dic) o de cantitat (tant: No en vullc tant, lleva-me’n).

139

El caràcter subjectiu d’esta orientació queda de manifest pel fet de que l’emissor, per a referir-se a la camiseta, l’element principal que vol identificar, usa el demostratiu eixa, mentres que ampra aquella per a referir-se al maniquí, el qual li aprofita d’orientació secundària per a ubicar la camiseta. Per això resultaria estrany dir, al contrari, M’encanta aquella camiseta, la que du eixe maniquí. No obstant, objectivament, la camiseta i el maniquí estan a la mateixa distància del parlant, és dir, que l’ubicació espacial dels elements de la situació comunicativa per part del parlant se fa de manera subjectiva.

-246-

13.1.2. Classes de deïxis Des d’un punt de vista funcional, distinguim les següents classes de deïxis: a) La deïxis presencial o ad oculos senyala els elements que estan a la vista en el context extrallingüístic: Obri esta finestra, que si obris aquella no nos aplegarà ací l’aire. b) Per mig de la deïxis fòrica l’element deíctic remet a un atre element situat en el context llingüístic. És anafòrica quan el deíctic reprén un element aparegut anteriorment en el discurs, el qual se denomina antecedent (No reciclà el cartó, sino que el llançà al contenidor orgànic); i catafòrica quan anticipa un element que apareixerà en acabant, denominat conseqüent: Li diguí açò: que era un egoiste; Li ho diràs a ta mare quan arribaràs a casa; Hi han diverses classes de determinants, pero en el present capítul nos ocuparem fonamentalment d’estos dos: demostratius i possessius. Té funció exclusivament anafòrica (mai catafòrica) el terme dit/dita/dits/dites, que pot aparéixer precedit d’artícul o sense ell: Aplegaren a Alcoy de nit i dormiren en un hotel de (la) dita ciutat. c) Una variant de la deïxis fòrica és la textual, en la que el deíctic ya no identifica un referent en el context llingüístic, sino que remet a un determinat passage dels discurs, presentat baix una concepció espacial (amunt, avall) o temporal (adés/abans, en acabant/despuix). Per a referir-nos a una part del text anterior usem els adverbis amunt, adés/abans, mentres que, inversament, els adverbis avall i en acabant/despuix remeten a un fragment posterior. És de notar que quan s’adopta la perspectiva espacial el valencià aprofita els adverbis específics de moviment amunt i avall, preferibles a dalt i baix en est us: Com havem dit més amunt, els possessius tenen cert valor deíctic; Segons vorem més avall, el valencià fa una triple distinció de proximitat: este, eixe i aquell. d) En la deïxis en absència o am Phantasma140 se senyalen elements que no estan presents en la situació discursiva, com ara en les explicacions de les direccions: Quan passe este pany de carrer, gire a la dreta. Ahí trobarà el cine Tívoli. Com indiquem més avall, el fet de que esta deïxis senyale objectes no presents en el discurs la convertix en una espècie de deïxis figurada o evocadora, que permet l’expressió de la distància sicològica i afectiva del parlant cap a l’element en qüestió (Quan pense en aquell gran home, encara m’emocione). Per un atre costat, des d’un punt de vista semàntic, la deïxis pot ser personal (Mos pares viuen en Benifayó), espacial (Vine ací ara mateixa), temporal (Adés m’he 140

CF. K. Bühler, Sprachteorie, Jena, 1934 (trad. Teoría del lenguaje, Madrit, R.O., 1954).

-247-

encontrat en Chimo pel carrer), de manera (No m’agrada que parles aixina) i de cantitat (No parles tant).

13.1.3. Usos i valors dels demostratius A diferència d’unes atres llengües romàniques, com el català o el francés, que únicament coneixen una oposició deíctica binària, el valencià distinguix tres graus de proximitat. Esta triple diferenciació es manifesta en els demostratius: este indica proximitat respecte del parlant i eixe indica proximitat a l’oyent en alguns usos, mentres que en uns atres casos senyala distància intermija respecte a l’emissor; la lluntania respecte del parlant se manifesta per mig de aquell. Concretament, podem establir els següents usos dels demostratius valencians: a) En la deïxis presencial la distinció ternària pot organisar-se conforme a diferents oposicions: - En alguns usos este indica proximitat a l’emissor; eixe, proximitat al receptor; i aquell, lluntania respecte d’abdós. Est us se dona principalment quan este i eixe van acompanyats, respectivament, d’un deíctic de primera i segona persona: Esta càmara que tinc ací no funciona, dona’m eixa que tens al teu costat. - En ocasions se manté la triple distinció, pero eixe ya no presenta una vinculació tan evident en el receptor, sino que indica més pronte una gradació intermija, és dir, una posició manco lluntana de l’emissor que aquell: Tria les calces que més t’estimes: estes són de lycra, les d’eixe calaix, de nàilon i les d’aquell alçador, de cotó. - Freqüentment els tres demostratius valencians se disponen en una oposició binària, en la que este indica proximitat a l’emissor, mentres que eixe i aquell senyalen indistintament la lluntania: Yo estudií en eixe/aquell colege d’allí. b) En la deïxis fòrica este pot remetre anafòricament a un antecedent (Saludà al seu veí, pero este no li respongué) o catafòricament a un element posterior del text (Trobem estos usos de l’artícul: identificador, classificador i substantivador). Este i aquell poden entrar en correlació i remetre anafòricament a dos elements del text. En eixe cas este remet al més pròxim, és dir, al que ha aparegut en segon lloc, i aquell al més lluntà, el que s’ha mencionat primer: Ausias March i Joanot Martorell són dos escritors de rellevància internacional: este, per la seua contribució a la creació de la novela moderna, i aquell, per la calitat i profunditat dels seus versos. Per la seua banda, el demostratiu eixe realisa una funció identificativa, és dir, remarca l’identitat del referent de dos elements del text. Per això el seu us és molt freqüent i a sovint substituïx a este: Ha aparegut un galfí en la plaja de Pinedo i eixe galfí ha dut de cap als biòlecs en el seu intent per salvar-li la vida; A voltes

-248-

els individus rescatats poden presentar síntomes d’hipotèrmia: en eixe cas farem us de la manta elèctrica. c) En la deïxis temporal este senyala proximitat o immediatea temporal respecte del moment de l’emissió, orientada, be al futur (¿Qué faràs esta fi de semana?), be al passat (¿Qué has fet esta fi de semana?). En canvi, el demostratiu aquell únicament pot referir-se al passat, mai al futur. Freqüentment alterna en eixe, que front a aquell, no indica tant distància temporal com identificació del periodo temporal en qüestió: En 2001 Rafael Benítez fichà pel Valéncia C. de F. i aquella/eixa mateixa temporada el feu campeó de lliga. d) En els usos evocadors de la deïxis en absència o am Phantasma el demostratiu este indica proximitat sicològica (No sé per a on pararà ara est home), front a aquell, que indica un alluntament (No sé per a on pararà ara aquell home) que pot traduir-se en respecte o admiració (Encara recorde les ensenyances d’aquell home). En la deïxis en presència el valor sicològic aproximatiu de este indica despreci: Que parle este; ¿Qué voldrà este ara?

13.1.4. Formes dels demostratius Com ya havem vist, els demostratius presenten tres graus de proximitat: pròxim al parlant, pròxim a l’oyent i llunt dels dos. Pero ademés, per a cada u d’estos graus tenim formes variables i formes invariables neutres.

13.1.4.1. Formes variables Els demostratius variables poden funcionar com a determinants, especificant un substantiu, o com a pronoms, en funció de núcleu del sintagma nominal. Estos demostratius tenen morfemes de gènero i número i quan funcionen com a determinants concorden en el núcleu del sintagma nominal que especifiquen (He comprat esta caraceta / este disfràs per a la festa), mentres que quan funcionen com a pronoms indiquen el gènero i el número del referent al que remeten (He comprat esta/este per a la festa). Els demostratius variables presenten les següents formes:141

141

Les formes reforçades arcaiques aquest i aqueix, encara que convivien en la llengua antiga junt a les formes reduïdes est / eix, s’extinguiren fa sigles en llengua valenciana (a excepció del parlar de la localitat de Tàrbena, repoblada per mallorquins en el sigle XVII i que encara les conserva, heretades d’eix idioma). Este procés fon paralel a la desaparició de les formes aqueste / aquese en castellà i aqueste / aquesse en portugués.

-249-

Singular

Plural

Masculí Femení Masculí Femení Pròxim al parlant

est, este esta142

Pròxim a l’oyent / Grau intermig eix, eixe de proximitat Llunt dels interlocutors

eixa

estos

estes

eixos

eixes143

aquell aquella aquells aquelles

Les variants del masculí singular est i eix, que en la llengua antiga eren exclusives, actualment mai funcionen com a pronoms. S’usen únicament com a determinants, i a soles davant de paraula que escomence per vocal o hac, sobretot quan la vocal és tònica o és una e-. No obstant, se recomana mantindre les formes est i eix en funció determinant en tots els casos en que van seguides de paraula escomençada per vocal o hac: Est home Est eixemple Est animal (no és general) Eix orso Eix escomençament Eix assunt (no és general) Eix estrany cas.



Els gusts arcaisants d’alguns poetes de la Renaixença provocaren un reviscolament artificiós en la llengua lliterària d’estes formes extintes; us que es reforçaria posteriorment en certs rogles per influència de la doctrina llingüística catalana, que conserva la forma reforçada aquest, la qual contrasta en les formes este / eixe de la llengua valenciana. L’us dels arcaismes aquest / aqueix en la llengua actual, per tant, no és justificable, a no ser que, com a recurs narratiu, se pretenga donar un regust arcaic al discurs. 142

Per fonètica sintàctica es produïx una elisió de la -a en la forma esta davant de paraula que escomence per a- o o- oberta: est(a) ànima, est(a) hora. Se tracta d'una pronunciació acceptable que, empero, no s'ha de traslladar a l'escritura. Este fet també es produïx en formes com quin(a) hora, un(a) atra, mij(a) hora, a on la norma fonètica és no pronunciar la (a).

143

Les variants coloquials ixe, ixa, ixos, ixes, pròpies d’un llenguage poc cuidat, no tenen reflex en l'escritura.

-250-

En canvi, usem les formes este i eixe: a) davant de paraula escomençada per consonant: Eixe carranc Este gran artiste b) en funció pronominal: Avisí a mare i fill, pero este ignorà l'avís. Este és el que vullc, no aquell. Eixe argentat és el meu coche. Eixe en Valéncia és més car. Arreplega este. Eixe, encara que siga car, és el que vullc.

13.1.4.2. Formes invariables Els demostratius neutres no tenen variació de número i funcionen com a pronoms, no com a determinants, ya que en valencià no existixen substantius de gènero neutre als quals puguen especificar. Presenten les següents formes: Pròxim al parlant Pròxim a l’oyent / intermig de proximitat Llunt dels interlocutors

açò144 Grau això allò145

En la deïxis presencial els demostratius neutres senyalen entitats no animades de nom desconegut o que no cal nomenar perque no es considera convenient o necessari individualisar-les: 144

En la llengua clàssica existia la variant ço, hui completament desapareguda. La forma dialectal astò, pròpia del valencià meridional, no té tradició lliterària i possiblement és un creuament entre la forma valenciana açò i el castellà esto; no obstant, la remissió al castellà no és segura, puix també es pot haver format per analogia: si eixe se relaciona en això, la forma corresponent a este seria astò. 145

En la llengua coloquial existix una forma allona, per feminisació de allò. S'utilisa igualment per a designar una cosa que no es vol o no es sap nomenar.

-251-

A.- Dona’m allò. B.- ¿El qué? A.- Les creïlles. Pren açò. No et menges això: no saps ni qué és. En oracions copulatives en el verp ser els demostratius neutres poden fer referència tant a elements animats com inanimats: Això és una verdadera dòna; Açò no és art; Això és un matrimoni com toca. En els demés casos la referència a sers animats per mig dels neutres respon a un procés despectiu de cosificació: ¿Qué farem en açò?:¿Podrem convertir-lo en un home de profit? En funció fòrica (anafòrica o catafòrica) els demostratius neutres remeten a oracions o a contenguts que poden expressar-se per mig d’una oració: El preu del forment ha tornat a pujar i per això el poble està tan nerviós; Diu que pergué perque el campeonat estava amanyat, pero això no s’ho creu ni ell; Faràs açò: ensajaràs tots els dies un poquet.

13.1.4.3. Funció sintàctica Segons havem indicat més amunt (13.1.4.1), els demostratius variables poden fer la funció de núcleu d’un sintagma nominal adoptant el gènero i el número del substantiu al qual remeten: Tinc moltes plantes, te regale esta. Vullc un meló d’Alger; m’enduré eixe. I també poden funcionar com a determinants actualisadors d’un substantiu, precedintlo: Este quadro m’ha agradat molt. Aquella chiqueta és la meua neboda. Únicament poden aparéixer darrere del substantiu quan este ya va determinat per l’artícul definit: Les tomates eixes pareixen bones. En eixe cas és l’artícul el que actualisa pròpiament al substantiu, mentres que el demostratiu l’identifica subsidiàriament, situant-lo en l’espai per relació al parlant. Quan no situen en l’espai els demostratius posposts tenen valor emfàtic, freqüentment despectiu: No t’ajuntes en la gentola eixa; El chicon este no té trellat.

-252-

En canvi, els demostratius invariables sempre fan la funció de núcleu d’un sintagma nominal, actuant com a pronoms: Açò (esta cosa) no té cap ni peus. Ni em vingues en això (eixa cosa). Voldria saber qué és allò (aquella cosa).

13.1.5. Els adverbis demostratius de lloc En valencià els adverbis demostratius de lloc presenten també una triple gradació: ací (prop del parlant); ahí (grau intermig/prop de l’oyent); allí/allà (llunt dels interlocutors). Nos ocupem d’estes formes en el capítul 20, corresponent als adverbis.

13.2. ELS POSSESSIUS 13.2.1. Característiques principals Els possessius indiquen una relació de vinculació o pertinença de l’entitat que designa el sintagma nominal respecte de les persones gramaticals. És una relació de pertinença en sentit ample que expressa diversos graus de vinculació en les persones del discurs (els posseïdors): a) Poden indicar la possessió intransferible o inherent, com quan fan referència a una part del cos, a les relacions de parentesc o a les característiques síquiques o físiques d'un ser viu: La seua bondat fon finalment recompensada. La vinculació dels noms de parentesc i de les parts del cos en el posseïdor és moltes voltes evident per la mateixa situació discursiva, sobretot si apareix en l’enunciat un pronom datiu (me, te, li...). Llavors la simple presència de l’artícul definit fa la funció del possessiu (Me fa mal la cama; Dis-li-ho al pare), el qual es reserva per als usos emfàtics o per a quan el context no identifica suficientment al posseïdor: Ves en conte en ma cama, casi em pegues un puntelló; Ha tocat ta mare. b) Indiquen també la simple possessió no inherent d'un element per part del posseïdor, en referència a un objecte o element adquirit: El meu ordenador funciona ara molt be; No vol deixar els seus joguets a ningú; Sa casa no té jardí. També resulta habitual l'aparició de l'artícul en conte del possessiu en els casos en que la relació en el posseïdor és evident, principalment en les peces de roba i en els objectes especialment vinculats pel seu us a les persones: T'has tacat la camiseta; Ha dut el coche al taller; Tinc el mòvil trencat...

-253-

El substantiu casa implica una relació tan estreta en el posseïdor que, precedit de preposició, ni tan sols necessita l'artícul: Me'n vaig a casa. c) Senyalen també relacions no possessives, expressant simplement un víncul, més o manco estret en el posseïdor, que pot ser inclús merament afectiu o sicològic: Està calent perque el seu equip ha perdut hui (l'equip que més s'estima). Els meus empleats estan contents en la marcha de l'empresa (els empleats baix les meues órdens). La meua oficina és molt chicoteta (l'oficina a on treballe). ¿A quin Pep te referixes: al teu o al meu? (¿al que tu coneixes o al que conec yo?). Els possessius tenen valor deíctic, puix se referixen a les persones del discurs, i presenten lexemes diferents segons la persona a qui remeten la pertinença. Per eixemple, mon remet al parlant, mentres que ton remet a l’oyent. No obstant, no adopten el gènero i el número del posseïdor, sino que, com els demés determinants, concorden en el substantiu al que modifiquen: Vicenta diu que els seus diners se'ls ha guanyats ben guanyats. Nelo, tos pares te busquen. Els possessius actualisen als substantius als que acompanyen, concretant-los en una determinada situació comunicativa al relacionar-los en el seu posseïdor. No obstant, la seua capacitat individualisadora no és tan forta com la dels demostratius, especialistes en senyalar un element del context comunicatiu: A.- Plancha'm la meua camisa, que la necessite per ad esta vesprada. B.- ¿Quina: esta d'ací o eixa del teu costat? La major capacitat actualisadora dels demostratius se manifesta quan se combinen en els possessius en un mateix sintagma. En eixe cas és el demostratiu el que precedix al substantiu, actualisant-lo, mentres que el possessiu va pospost: Esta filla meua és massa patidora. La percepció del possessiu com un determinant en capacitat actualisadora llimitada ha provocat una duplicitat de formes dels possessius: junt a les formes àtones sense artícul (ma veïna, ta veïna, sa veïna, nostra veïna, vostra veïna) presenten també unes formes tòniques equivalents i alternatives que van acompanyades necessàriament de

-254-

l'artícul (la meua veïna, la teua veïna, la seua veïna, la nostra veïna, la vostra veïna).146 Les formes tòniques poden funcionar com a pronoms, a diferència de les àtones, que necessiten recolzar-se en el núcleu substantiu i únicament poden ser determinants: Ta casa és més gran, pero la meua té la ventaja d'estar en el centre.

13.2.2. Formes tòniques En la següent taula es poden vore les diferents formes que poden prendre els possessius tònics, en les possibles combinacions de morfemes de gènero i número per a cada persona gramatical: Singular Posseïdor

Plural

Masculí Femení Masculí Femení

1era persona singular Un posseïdor 2ona persona singular

meu

meua147

meus

meues

teu

teua

teus

teues

3era persona singular

seu

seua

seus

seues

1era persona plural

nostre

nostra

nostres

2ona persona plural

vostre

vostra

vostres

3era persona plural

seu

seua

Més d’un posseïdor

seus

seues

146

Funcionalment, abdós formes són equivalents, és dir, que pel fet de portar artícul el possessiu tònic de la meua veïna no té major capacitat efectiva actualisadora que ma veïna, que no en du. Això sí, pareix que el valencià, com el portugués, l'italià i el català, s'ha estimat més marcar formalment l'actualisació del possessiu acompanyant-lo en l'artícul, el determinant per excelència. En conseqüència, com vorem en l'epígraf 13.2.3, hi ha preferència pels possessius àtons quan acompanyen a substantius íntimament vinculats al posseïdor (ma cama, ma casa, ma yaya, ma falla, en ma vida...), mentres que quan la relació en la persona discursiva no és tan forta s’usen més els possessius tònics acompanyats de l'artícul, formalment més marcats (la seua Universitat, la meua situació...).

És significatiu també que casi no s'utilisen les formes àtones sense artícul per a més d'un posseïdor (nostre germà, vostre germà) i hagen caigut en desús els plurals femenins dels possessius àtons (mes cases, tes cases, ses cases), puix la vinculació íntima d'un element posseït en el seu posseïdor queda difuminada i és manco evident en la pluralitat, tant si és una pluralitat de posseïdors com de coses posseïdes. 147

A nivell dialectal existixen les variants la mua, la tua, la sua de les formes tòniques la meua, la teua, la seua: la mua cunyada, la tua padrina, la sua roba. No és gens provable que tinguen relació en les formes arcaiques dels possessius femenins singulars la mia, la tua, la sua, i sí que provinguen d'una pronunciació vulgar.

-255-

Com se pot comprovar, el possessiu no dona ninguna indicació del gènero de la persona a la que fa referència. Sí que en dona del número (un posseïdor o més d’u), pero només en la primera i segona persona: el teu despaig (un posseïdor) / el vostre despaig (més d’u). En canvi, el possessiu de tercera persona de el seu despaig pot referir-se al despaig d’un o diversos posseïdors de sexe masculí o femení. Ademés, pot remetre a la forma de tractament de respecte de la segon persona del singular o del plural (el despaig de vosté / de vostés). En els casos en que açò pot crear confusió, esta es pot aclarir precisant o reemplaçant el possessiu per mig de les construccions preposicionals d’ell, d‘ella, d’ells, d’elles, de vosté o de vostés: La pilota és seua, d’ells. Tenim els seus diners, d’ell. L’ordenador de vosté ya està arreglat. El seu ordenador de vosté ya està arreglat, pero el del seu amic encara haurà d’esperar un parell de dies. El buçó d’ell és el número cinc i el d’ella, el dèsset. Per la seua banda, el possessiu nostre pot referir-se a un únic posseïdor en el denominat plural de modèstia, freqüent en els texts acadèmics i científics per a objectivar i suavisar les afirmacions d’un autor, diluint-les per mig del plural, com si foren compartides per una comunitat: Al nostre parer s’ha de reservar el terme depressió per als casos nomenats més amunt (al nostre parer = al parer de l’autor); i també en el plural majestàtic, utilisat per les més altes dignitats polítiques i eclesiàstiques com el Rei o el Papa: És la nostra voluntat que esta orde s’eixecute sense dilació (=és voluntat del Rei). Respecte de la posició del possessiu tònic, sol precedir al núcleu substantiu, determinant-lo. No obstant, en certes condicions pot aparéixer també darrere del nom. La posposició és necessària quan el substantiu està determinat per un artícul indefinit (Aplegaren uns cosins nostres), un demostratiu (Estos cosins nostres són molt nerviosos) o un quantificador indefinit (Aplegaren alguns coneguts nostres), o quan no va determinat (Buscàrem amics nostres per a que nos aconsellaren). Si el substantiu du un quantificador numeral és possible tant l’anteposició (Els nostres dos gossets dormen en el jardí) com la posposició: Aparegueren dos gossets nostres i mamprengueren a lladrar. No obstant, estes dos construccions no són equivalents: pospost al nom el possessiu ya no determina, sino que funciona com a complement nominal. Aixina, en Els nostres dos gossets primer el possessiu nostres actualisa al substantiu gossets, identificant-lo, i en acabant el quantificador precisa el número d’eixos gossos. En canvi, en dos gossets nostres és el numeral dos el que actualisa al substantiu i en acabant el possessiu afig l’informació corresponent al posseïdor.

-256-

La posposició del possessiu a un substantiu sense determinant pot aportar, ademés del valor restrictiu i delimitador que li otorga la seua funció de complement (Per a tractar esta qüestió designarem assessors nostres, no els que vosatros haveu propost), un matís suplementari afectiu i emfàtic, que origina posposicions fixes en determinades expressions com per culpa meua/teua/seua; Deu meu; mare meua... No obstant, el valor afectiu també apareix en certes construccions en que el possessiu figura antepost: ¡Ai, el meu chic, cóm el vullc! Quan les formes tòniques precedixen al substantiu sempre han de dur l’artícul definit. El caràcter obligatori de l’artícul quan el possessiu tònic funciona com a determinant origina una espècie de forma composta el meu, el teu, el seu, el nostre, el vostre amic..., ya que no hi ha possibilitat d’ometre l’artícul: *Meu amic viu en Santa Pola (incorrecte). És possible l’us de les formes nostre i vostre davant del substantiu en alguns usos (Nostra Novela, nostra Senyera...: vore epígraf 13.2.3), pero convé remarcar que en eixe cas ya no són formes tòniques, sino que perden l’accent i són pròpiament àtones. També és possible la posposició del possessiu a un substantiu determinat per un artícul definit, pero llavors, com havem apuntat més avant, deixa de funcionar com a determinant i passa a actuar com a complement del nom, lo que otorga al sintagma un cert caràcter emfàtic o contrastiu: Vingueren els amics seus (no els meus) i ho embrutaren tot. El possessiu pot funcionar com a complement predicatiu (Te considere el meu amic / Considera seu el joguet) i com a atribut d’una oració copulativa. Quan és pronom i fa la funció d’atribut sol aparéixer sense artícul (Eixes aïnes són meues). No obstant, va determinat per l’artícul en les oracions copulatives que establixen l’identitat entre el subjecte i l’atribut: Eixes aïnes són les meues.

13.2.3. Formes àtones En valencià modern només hi ha formes àtones pròpies en les persones del singular. Per a la primera i segona persona del plural s’usen formes idèntiques a les tòniques, pero sense artícul i desproveïdes d’accent, mentres que per a la tercera persona del plural s’ampren les mateixes del singular:148 148

En escrits de la llengua antiga podem trobar, junt a nostre i vostre, les variants nòstron i vòstron per a la primera i segona persones del plural (aparegudes, segurament, per analogia en les formes d’un sol posseïdor). Per a la tercera persona del plural (més d’un posseïdor) existien les formes hui desaparegudes llur, llurs: E los qui staven dins digueren que per negu ells no obririen, per ço com llur senyor [el senyor d’ells] no u volia (Tirant lo Blanch, capítul 53).

-257-

Singular Posseïdor

Plural

Masculí Femení Masculí Femení

1era persona singular Un posseïdor 2ona persona singular

mon

ma

mos

mes

ton

ta

tos

tes

3era persona singular

son

sa

sos

ses

1era persona plural

nostre

nostra

nostres

2ona persona plural

vostre

vostra

vostres

3era persona plural

son

sa

Més d’un posseïdor

sos

ses

Les formes àtones mai van precedides d’artícul i sempre s’anteponen al substantiu. No poden, per tant, actuar en funció pronominal, no van mai pospostes al nom ni tampoc poden anar acompanyades de ningun demostratiu. En la llengua antiga els possessius àtons eren els més usats en qualsevol posició i situació comunicativa, si be han anat sent substituïts a poc a poc per les formes tòniques. En la llengua parlada actual els possessius àtons s’utilisen: - davant de casi tots els parentius (fill, filla, mare, pare, germà, germana, yayo, yaya, tio, tia, sogre, sogra, cosí...), inclús en plural: mos pares, tos fills, etc. - davant d'algunes paraules com casa i vida (abdós en singular) i, en general, acompanyant a substantius íntimament vinculats al posseïdor o en forta autoadscripció personal (ma cama, ma falla, ma classe...). - en certes locucions lexicalisades (en son cas, en son dia, per mon conte...). - en refrans i frases fetes: Ha trobat la sabateta de son peu. Cada cosa a son temps. Tots són d’un ventre i cada u té son temple. Quan la barba de ton veí veges afaitar, posa la teua a arremullar. - com a mostra d’especial respecte o veneració: Ses Majestats, ses senyories, Sa Santitat, Sa Altea Real, Deu Nostre Senyor, nostra Senyera, nostra llengua valenciana.

Totes elles són impròpies de la llengua actual i han d’evitar-se en qualsevol us. Localment poden trobar-se en la llengua parlada actual les formes mons, tons i sons, les quals deuen evitar-se en un nivell estàndart.

-258-

En el restant dels casos solen usar-se les formes tòniques; si be, d’acort en els usos escrits tradicionals, perpetuats pels escritors actuals, se dona també, especialment en escrits formals o lliteraris, cert us de les formes àtones per a donar variabilitat llingüística. L’us de les formes àtones ha de ser moderat en prosa no poètica, per a evitar caure en l’afectació o l’artificiositat. En canvi, en poesia són molt utilisades, per tradició i també perque permeten una major versatilitat en el còmput silàbic.149 No obstant, l’extensió progressiva de l’us de les formes tòniques (el meu, la teua, els seus, etc.) i l’escassa atenció a les formes àtones per part d’algunes propostes normatives, fan que creixca l’us de les formes tòniques inclús davant dels parentius, contra la tradició oral i escrita. Per eixemple, han caigut en desús en la llengua oral actual les formes àtones del femení plural: mes, tes, ses, substituïdes per les meues, les teues, les seues,150 i hui ya no solen usar-se les formes àtones davant de certs parentius com gendre, nora, cunyat, cunyada, net, neta.151 No obstant, encara es mantenen en prou vitalitat les formes àtones en tots els atres casos, inclús davant de parentius com fill, filla, sogre, sogra, cosí, cosina...:152 Mon pare i ta mare no es coneixen. 149

L’utilisació dels possessius àtons en estos usos lliteraris té una llarga tradició en valencià. Recordem ací alguns versos de la lletra d’himnes de fonda significació i simbolisme per als valencians: “La Pàtria Valenciana s'ampara baix ton mant”, “reviu en ta capella”, “i vostra image santa portem sempre en lo cor”, de l’Himne de la Coronació de la Mare de Deu dels Desamparats; “Paladins de l'art t'ofrenen ses victòries jagantines”, “i als teus peus, sultana, tos jardins estenen..”, “notes de nostra albada canten les glòries...”, “Que nostra veu la llum salude...”, “Flamege en l'aire nostra Senyera”, de l’Himne Valencià; “Llauradors, nostra terra perilla...” “escampà ta glòria el vent”, “Rompa fort nostre clam, colliters”, “¡Alcem murs, alcem racers protectors de nostra casa, i refresque nostra llar l'alenada de la mar!” d'un atre himne com el Vent de Ponent; o “Valencians, defengam nostra terra contra lladres, bochins i tirans”, en la Cançó de lluita.

En estos usos poètics és comú que davant de substantius femenins escomençats per a tònica s’utilisen les formes del masculí: mon ànima, son haca, en lloc de ma ànima, sa haca. 150

Com ya s’ha alvançat, la vinculació íntima d'un element posseït en el seu posseïdor (pròpia dels possessius àtons) queda difuminada i és manco evident en la pluralitat, tant si és una pluralitat de posseïdors com de coses posseïdes. 151

Hi han zones conservadores (com El Cabanyal, dins de la ciutat de Valéncia), que mantenen l'us complet dels possessius simples en els entorns citats com ara: mon cunyat, ma cunyada, mes ties, ses cases. 152

També existixen formes “reforçades” de son i sa en les quals els possessius van seguits de d'ell, d'ella, d'ells, d'elles, de vosté o de vostés; és un recurs per a aclarir o recordar si el posseïdor és masculí o femení, singular o plural, o inclús si és la tercera persona o és la segona en tractament de respecte: son pare d'ell, sa mare d'ell, son yayo d'ella, sa yaya d'ell, son germà d'ella, sa tia d'ell, son tio d'ells, sa mare de vosté...

-259-

Ton yayo està molt templat. En ma vida havia vist una cosa igual. Aniré a ta casa despusdemà. Mon fill viu en Morella. Ma sogra és de Catarroja. Son germà i sa germana són amics meus. Mos pares i tos pares ixen junts de viage. Sos pares són alacantins. En son dia es publicaran els resultats de l'oposició. Presente el DNI o, en son cas, el passaport. He preparat per mon conte més eixercicis. Ton tio és major que ta tia. En el corral de sa casa té un tillol. Ma casa és chicoteta. En ta vida has fet un brot. Açò no ho voràs en tota ta vida. Ma mare és catarrogina. Ton pare era correger. Li ho digué a son pare. A ta cosina li diuen Ampar. Son cosí germà és tramoyiste. Front a modernes tendències empobridores, l’us de les formes àtones ha de favorir-se (sense caure, com s’ha dit, en l’artificiositat o l’afectació) en aquells casos en que la nostra tradició llingüística aixina ho indique, puix se tracta d’un fenomen ben característic i enriquidor del nostre idioma, conservat des de temps antics de manera ininterrompuda.

-261-

14. ELS QUANTIFICADORS: ELS INDEFINITS 14.1. CONCEPTES BÀSICS La noció de la cantitat és un universal present en totes les llengües del món. En valencià s’expressa per mig de la categoria gramatical dels quantificadors, que inclou els indefinits i els numerals. Els indefinits actualisen al substantiu, pero, a diferència dels numerals, no són capaços de delimitar en precisió l’extensió de la cantitat del nom. En Tots els alumnes de francés del colege superaren l’examen, pero únicament alguns alumnes d’anglés l’aprovaren no sabem exactament quànts alumnes de francés ni quànts d’anglés aprovaren. De fet, si el número d’alumnes d’anglés presentats fon superior al de francés, podria ser inclús que la cantitat representada per tots els alumnes de francés fora inferior a la representada per alguns alumnes d’anglés.

14.2. CLASSES DE QUANTIFICADORS INDEFINITS Dins dels indefinits distinguim: a) els indefinits nominals (algun, tots, cada, ningun...), que funcionen com a pronoms o com a especificadors nominals, actualisant de manera imprecisa el referent al que remeten, sense aplegar a discriminar-lo front a uns atres. b) els indefinits gradatius o quantitatius (molt, poc, gens, massa...), els quals ademés d’especificar un substantiu dins del sintagma nominal poden funcionar també com a adverbis, situant en una escala gradual una propietat o mesurant el grau de desenroll d’una acció verbal, i responent de manera imprecisa a la pregunta ¿quànt?: —¿Quànt li deus ? —Li dec massa/ molt / prou / més / manco... —¿Quànt te’n pose? —No me’n poses gens.

14.3. ELS INDEFINITS NOMINALS La següent taula arreplega els principals indefinits nominals, especificant la seua forma i les funcions (pronominal o especificadora) que poden realisar:

-262-

INDEFINIT PRONOMINAL SINGULAR MASCULÍ

FEMENÍ

PLURAL MASCULÍ

FEMENÍ

abdós

abdós

INDEFINIT ESPECIFICADOR NEUTRE

SINGULAR MASCULÍ

FEMENÍ

PLURAL MASCULÍ

FEMENÍ

abdós

abdós

algú* algun

alguna

alguns

algunes

atre*

atra

atres

atres

cada u (cascú)* qualsevol* tal u*

mateix

atre*

algun

alguna

alguns

algunes

atre

atra

atres

atres

cada

cada

qualsevol

qualsevol

cada una (cascuna) qualsevol

qualsevol

qualsevol

tal una

tots*

totes

uns

unes

uns quants

unes quantes

qualsevol

qualsevol

sengles

sengles

tal

tal

tal

tals

tals

tot*

tot

tota

tots

totes

un

una

uns

unes

uns quants

unes quantes

cert

certa

certs

certes

determinat

determinada

determinats

determinades

diferents

diferents

distints

distintes

diversos

diverses

mateixa

mateixos

mateixes

mateix

mateixa

mateixos

mateixes

ninguna

ninguns

ningunes

ningun

ninguna

ninguns

ningunes

ningú* ningun cap

153

cap

(cap)

(cap)

res*

* Les formes marcades en un asterisc admeten un us pronominal general no anafòric, segons se detalla en el següent apartat.

14.3.1. Observacions generals i. Dins de les funcions pronominals podem distinguir dos usos: 153

Funciona com a adjectiu especificador únicament en oracions interrogatives o condicionals Si teniu cap queixa, presenteu una reclamació, mentres que en les oracions negatives va normalment seguit de la preposició de: No tinc cap de problema.

-263-

a) Us pronominal anafòric. Per mig d’est us l’indefinit remet a un atre element del text: ¿Tens molts estudiants estrangers en la classe? Alguns (estudiants estrangers). Convé remarcar que la presència dels indefinits algun, atre, ningun, u, uns quants i cap, igual que la dels indefinits gradatius estudiats més avall (més, gens, massa...), no eximix de la necessitat de reprendre per mig del pronom adverbial ne els sintagmes nominals quantificats. És necessària, per tant, la presència del pronom ne junt ad estos indefinits quan s’elidix un sintagma nominal quantificat en funció d’objecte directe d’un verp transitiu (Dona-me’n un atre), acompanyant al verp ser en valor no copulatiu equivalent a haver (N’érem molts en la reunió), o en funció de subjecte de determinats verps intransitius, com ara: - els verps de procés o canvi d’estat (nàixer, morir, madurar, trencar-se, obrirse, tancar-se, fondre’s, aparéixer, desaparéixer...): Se semaren algunes tomates, pero n’han eixit algunes/unes atres/unes quantes noves. - els verps de moviment direccional (aplegar, arribar, eixir, entrar, baixar, pujar, vindre...): —¿Han vengut molts clients? —N’han vengut uns quants. - els verps d’acontenyiment, succés o existència (ocórrer, succeir, quedar, ser prou... ): Compra creïlles, que no en queda cap. - Les construccions de passiva pronominal (vendre’s, construir-se, edificar-se, llogar-se...): Hi han molt pisos en venda, pero realment se’n venen pocs. Convé senyalar que el quantificador ha d’anar darrere del verp, si apareix davant, no és possible la substitució per ne: De tots els corredors que han eixit hui en la correguda, n’han aplegat fòra de temps uns quants (correcte); pero: *De tots els corredors que han eixit hui en la correguda uns quants n’han aplegat fòra de temps (incorrecte: ací no és admissible la substitució per ne, ya que el quantificador apareix davant del verp; hauríem de dir: De tots els corredors que han eixit hui en la correguda, uns quants han aplegat fòra de temps). Estrictament parlant, en totes estes construccions és el clític ne el que realisa la funció pronominal de substitució del sintagma nominal. En canvi, els indefinits sí poden substituir com a verdaders pronoms un sintagma nominal quantificador que no realisa la funció d’objecte directe ni tampoc la de subjecte dels verps intransitius nomenats adés: Volia comprar una llavadora, pero finalment no li agradà ninguna; Volia deixar enllestits tots els documents pero finalment a soles he pogut posar el sagell ad alguns.

-264-

Igualment, fan funció pronominal en les respostes absolutes, que contesten una pregunta sense repetir el verp: ¿T’abellixen anous? Unes quantes. El quantificador qualsevol va acompanyat del pronom ne en construccions partitives en funció d’objecte directe: ¿Quin vols? Me té igual, qualsevol m’agrada; Posa-me’n qualsevol (d’eixos).154 b) Us pronominal general no anafòric. En est us l’indefinit no remet a ningun element concret recuperable a partir del text o de la situació comunicativa, sino que pren un valor genèric. Per eixemple, en Tots necessitem amor per a ser feliços l’indefinit tots té el valor genèric de “qualsevol persona”. I en Res és etern, res indica genèricament “ninguna cosa”. Els indefinits que admeten est us pronominal general apareixen marcats en el quadro en un asterisc. En valor pronominal genèric algú, cada u (cascú), qualsevol, u, ningú i tots se referixen sempre a persones: Qualsevol pot enganyar-se (qualsevol persona pot enganyar-se). Cada u té les seues manies (cada persona té les seues manies). Ningú pot estar en dos llocs a l’hora (ninguna persona pot estar en dos llocs a l’hora). Algú està tocant a la porta (alguna persona està tocant). Tots tenim dret a una vivenda digna (totes les persones tenim eixe dret). En canvi, res té caràcter no animat i es referix a entitats inerts, mentres que el valor neutre i universal de tot el fa susceptible d’englobar persones i coses conjuntament o de remetre únicament a coses: No entenc res d’este món (no entenc ninguna cosa o acontenyiment d’este món). Tot en l’univers és matèria (qualsevol element). Tot és susceptible d’interpretació (totes les coses o fets són susceptibles d’interpretació). Per la seua banda, atre s’usa generalment en referència humana (Un atre s’haguera 154

Estrictament parlant, una construcció partitiva és aquella en la que un quantificador introduïx un complement determinat encapçalat per la preposició de (Molts d’estos llibres no es poden amprar de la biblioteca, Molts estudiants s’apuntaren a l’excursió, pero alguns d’ells se quedaren en casa), mentres que una construcció seudopartitiva és aquella en la que el complement introduït per de apareix sense especificador: No queda cap de meló en la nevera. No obstant, quan la diferència entre les dos no siga rellevant, utilisarem el terme construcció partitiva en sentit lax per a referirnos tant a les partitives estrictes com a les seudopartitives.

-265-

queixat, pero ell és un tros de pa). Pero, ademés, antigament coneixia un us neutre que no és del tot desconegut hui en dia: No hi ha atre, hem de treballar per a guanyar-nos la pataqueta.

ii. Són neutres el pronom indefinit tot, ya que es pronominalisa per mig de ho, i el seu contrari res: Res tinc, tot ho dec. També pot usar-se en valor general neutre equivalent a tal cosa el pronom tal: No escriuré tal → No escriuré això, tal cosa.

iii. S’inclouen entre els indefinits nominals uns quants adjectius prodeterminatius, els quals poden realisar funcions quantificadores, com ara: cert, certa, certs, certes determinat, determinada, determinats, determinades diferent, diferents divers, diversa, diversos, diverses distints, distintes Per eixemple, en Certes persones resulten insoportables l’indefinit cert funciona com a quantificador indefinit equivalent a algunes i té un sentit clarament diferent del que presenta en No ho sé a ciència certa, a on va pospost a un substantiu i significa “segura”.

iv. Poden introduir construccions partitives els següents indefinits: a) algú/ningú (per a persones): Algú d’ells és el culpable. Pregunta ad algú d’eixos hòmens si pot ajudar-nos. Ningú dels presents vullgué preguntar res. ¿Les vol algú de vostés? b) algun/ningun (per a entitats no humanes): ¿Algun d’estos llibres és teu? Ningun d’estos llibres t’agradarà. c) alguna/ninguna, alguns i algunes (per a entitats humanes i no humanes): ¿Coneixes ad alguna d’eixes dònes?

-266-

S’ha llegit alguna de les principals revistes científiques del moment. Alguns dels empleats aniran a la folga. Alguns dels ordenadors de la sala d’informàtica no funcionen. Algunes de les estudiants protestaren. Algunes de les seues construccions són autèntiques obres d’art. d) u/una (per a entitats humanes i no humanes): U dels hòmens s’acostà a nosatros. És u dels millors llibres de l’última década. És una de les jugadores de pilota més famoses del moment. e) uns quants / unes quantes: Posa’m uns quants d’eixos. Uns quants d’aquells hòmens havien participat en la guerra de Cuba. S’acostaren unes quantes d’aquella colla de dònes tan singular. f) atre/atra, atres: Tractarem un atre d’estos punts de l’orde en la pròxima reunió. Ya n’hi ha prou per a hui: el pròxim dia analisarem unes atres d’estes qüestions. g) cada u (cascú)/cada una (cascuna): Cada u dels participants haurà de pagar vint euros. Entregà una targeta a cada una de les seues amigues. Cada una d’estes cases val una fortuna. h) qualsevol: Qualsevol dels venedors t’ajudarà encantat. Agarra qualsevol d’estes pilotes de tec, totes són bones. Pregunta a qualsevol de les meues alumnes i voràs com estan satisfetes en el curs. i) cap (per a entitats no humanes): Cap d’estos llibres t’agradarà.

-267-

v. Quan el complement partitiu és el pronom nosatres/nosatros o vosatres/vosatros els indefinits concorden preferentment en la tercera persona del singular (Algú de vosatros haurà de fer-ho; Ningú de nosatros ho sabia), pero és possible també la concordança en el pronom personal (Ningú de nosatros seríem capaços de fer-ho; Algú de vosatros ya coneixíeu el secret). Si el complement partitiu és un substantiu plural, la concordança de l’indefinit pot fer-se en tercera persona gramatical, encara que el conjunt incloga al receptor o a l’emissor (Tots els jugadors de l’equip rebran una medalla, per això és segur que me’n donaran una; Cada u dels jugadors de l’equip rebrà una medalla, per això també te’n donaran una a tu). No obstant, l’indefinit por adoptar també la concordança de sentit corresponent a cada situació discursiva (Cada u dels jugadors de l’equip rebrem una medalla; Tots els jugadors de l’equip rebrem una medalla: el parlant forma part de l’equip; Cada u dels jugadors de l’equip rebreu una medalla; Tots els jugadors de l’equip rebreu una medalla: l’oyent forma part de l’equip, pero el parlant, no).

14.3.2. Característiques específiques dels indefinits nominals 14.3.2.1. Abdós155 L’indefinit abdós, invariable en gènero i número,156 és una manifestació en valencià del número dual,157 i pot funcionar com a especificador (—¿Qué conrea vosté en més passió: la novela històrica o la novela negra? —No sabria dir-li en exactitut: abdós gèneros me resulten apassionants) o com a pronom (—No sabria dir-li: abdós me resulten maravellosos). A soles s’aplica a substantius contables en plural i remet a elements necessàriament determinats. Equival a “els dos elements del conjunt; l’u i l’atre”, segons s’observa en els eixemples precedents. A diferència de els dos, est indefinit no admet ningun modificador que restringixca el 155

Abdós no s’utilisa habitualment en la llengua coloquial, en la que és reemplaçat per construccions equivalents com els dos o l’u i l’atre. No obstant, està documentat en la llengua lliterària clàssica i en els registres cults actuals. Ademés, té formes equivalents en unes atres llengües romàniques, com les castellanes ambos / ambas, les catalanes ambdós / ambdues, les occitanes antigues abdos / abdoas (hui ambdos / ambdoas), l’'italiana entrambi o la portuguesa ambos. Se recomana, en conseqüència, el seu us en els registres formals. 156

La forma abdós, coherent en la preposició valenciana antiga ab, apareix en els texts antics referida tant a elements masculins com femenins. La forma abdues específica per al dual femení és arcaica i no té sentit reintroduir-la en la llengua moderna, ya que en valencià actual el cardinal dos és invariable i no coneix el femení dues.

157

En unes atres llengües, com l’àrap, la triple distinció de número entre singular (una única entitat), dual (dos entitats) i plural (més de dos) és habitual, de manera que els verps, els substantius i els adjectius tenen una terminació específica que marca la designació de dos elements, diferent de les terminacions que marquen el plural.

-268-

seu significat, puix designa la globalitat d’un conjunt format únicament per dos elements: *Se menjaren abdós millors bresquilles que trobaren (incorrecte) / Se menjaren les dos millors bresquilles que trobaren (correcte). Com a especificador precedix immediatament al substantiu al qual quantifica: És imprescindible el coneiximent del Tirant i del Espill: abdós obres haurien de ser de llectura obligatòria per als nostres estudiants. Com a pronom, pot remetre anafòricament a un element anterior (Haurà de refer de nou tot lo escrit des de la plana díhuit a la huitanta, abdós incloses) o catafòricament, a un element posterior: Abdós, pare i fill, mamprengueren a plorar en quant se reconegueren.

14.3.2.2. Algú / algun L’indefinit algun, variable en gènero i en número (algun/alguna/alguns/algunes) pot referir-se a sers animats o inanimats i indica l’existència com a mínim d’un element inespecífic de la classe o série en qüestió. Resulta més indeterminat que u/un, el qual pot ser específic, encara que no conegut per l’oyent, com en En la porta hi ha u que pregunta per tu. No és compatible en l’artícul ni en els demostratius ni els possessius, pero sí pot anar seguit de l’indefinit atre (i ses variants flexives): Espere coincidir en tu alguna atra volta; Algun atre proyecte nos unirà en la vida. Algun pot funcionar com a especificador (Tinc algunes coses teues en el coche) o com a pronom, substituint un substantiu nomenat anteriorment: ¿En el teu poble viuen estrangers? Algun (u o més d’u). En plural indica l’existència com a mínim de dos elements: ¿En el teu poble viuen italians? Alguns (dos o més). Algú, que a soles aludix a persones,158 funciona com a pronom indefinit genèric: S’oïa ad algú passar per la naya. Pel seu caràcter inespecífic admet alguns usos que li estan vedats a u: ¿Hi ha algú ací? (correcte) / *¿Hi ha u ací? (incorrecte); No sé si haurà vengut algú a vore´m (correcte) / *No sé si haurà vengut u a vore´m (incorrecte). Ademés, tant algú com algun, alguna, algunes, alguns, algunes poden introduir construccions partitives: ¿Algú de vosatros té un cigarret?; Vingueren alguns dels seus alumnes; ¿T’agrada alguna d’estes? També admeten la complementació d’una oració adjectiva de relatiu: Serà algú que s’ha enganyat; Busca’n algun que no siga massa car. 158

Pot observar-se certa vacilació a nivell coloquial en la distribució d’usos de algú i algun tant en el sentit d’usar algú referit a objectes com algun referit a persones. No obstant, l’us descrit és el que més s’ajusta tant a la tradició d’époques anteriors com a l’us viu en l’actualitat.

-269-

14.3.2.3. Atre159 L’indefinit atre, en funció especificadora (Dona’m un atre billet, que no en tinc prou) o pronominal (Comprà un billet per ad ell i un atre per a son germà) senyala un nou element de la mateixa classe que els d’un conjunt prèviament considerat. Per eixemple, en Té tres teléfons i se n’ha comprat un atre, l’indefinit atre afig un nou teléfon als nomenats anteriorment. Si el conjunt considerat està format únicament per un element, atre pren el valor de “distint, diferent de l’element en qüestió”: No m’estic llegint el llibre que em deixares, sino un atre. Finalment, precedit de l’artícul definit, atre conforma una correlació entre dos elements d’un conjunt: u, considerat prèviament, i el seu complementari (Té dos filles: una viu en Elig i l’atra, en Alcoy). a) En singular, quan fa funció especificadora, va sistemàticament acompanyat per un determinant o per un atre quantificador: - per l’artícul definit, en les correlacions: Entre l’u i l’atre han conseguit enfadar-me. - per un determinant: Dona’m aquella atra granera. - per un artícul indefinit: Vullc un atre plat; Vine un atre dia; Dona’m un atre torcamans; Per una banda pareix una bona opció, pero, per un atre costat, pot resultar massa car; ¿Ya estàs ací una atra volta? - per un quantificador indefinit: Llevat d’eixe, qualsevol atre menjar li agrada;Mira a vore si tens alguna atra ploma estilogràfica; No conec a ningun atre que puga fer-ho. 159

La forma atre apareix en els texts dels nostres clàssics de forma esporàdica, junt a la variant general altre, hui arcaica. Tenint en conte el caràcter conservador de l’escritura, estos testimonis fan pensar en un us generalisat de atre en els registres populars des d’época molt anterior al sigle XVII, quan la forma sense l triumfa en la documentació no lliterària (vore L. Peñarroja, “Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch”, Valéncia, CVC, 1991, pàg. 47). De fet, l’indefinit femení atra apareix arreplegat ya en la documentació de 1269, segons mostra el Llibre de Cort del Justícia de Cocentaina (vore J. J. Ponsoda Sanmartí, El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina: 1269-1295, Alcoy, Marfil, 1996). Est indefinit apareix també, per eixemple, en el Llibre de menescalia de Manuel Dieç de 1424 (“sia ben mòlt en un morter e totes les atres coses que ffacen a moldre”), en obres lliteràries com el Espill de Jaume Roig de 1460 (“Atre tal feya a sos fillastres”) o en els Sermons de Sant Vicent Ferrer de 1410 (“Atre exemple havem ...”), i en obres jurídiques com el Llibre de Cort del Justícia de Valéncia de 1284 (“... les atres jovades de terra, si alcunes ne té en lo dit terme...”) i els Furs de 1329: “D'atra manera do un curador qui sia covinent e vehí de la ciutat...”. Són obres cultes de registre formal i en totes elles apareix atre, atra, atres en diverses ocasions, si be ací només oferim un eixemple de cada una d'elles, puix el llistat complet d'obres i eixemples se faria extensíssim. Convé recordar, ademés, que tant les Normes d’Ortografia Valenciana de 1932 com la Gramàtica Valenciana (1950) de Manuel Sanchis Guarner donaven plena validea a les formes atre / atra / atres.

-270-

No obstant açò, apareix sense ningun atre especificador en les construccions que remarquen el sentit de “distint, diferent”: No vol atra ajuda que la de son pare. No pren atre aliment que fruita. No hi ha atra opció (que esta). No queda atre remei (que fer açò). Tampoc s’utilisa en general especificador en les construccions que expressen una alternativa: En un moment o atre hauràs de prendre una decisió Un dia o atre l’agarraran Fes una cosa o atra, pero no vullgues estar en el plat i en les tallades (quan les alternatives són excloents, com en l’eixemple, és prou habitual l’especificació en l’artícul definit: Fes una cosa o l’atra). En plural, encara que és més freqüent que s’escolten casos sense especificador, és preferible antepondre’l: Posa’m unes atres pomes: estes estan pansides. A voltes està simpàtic, pero unes atres voltes t’amolla una brofegada. Cinc minuts més tart entraren uns atres chiquets a la botiga. b) En funció pronominal anafòrica sempre ha d’anar introduït per un especificador: Se m’han trencat les ulleres, pero en tinc unes atres. Preguntàrem ad aquell home perque no n’hi havia un atre. A voltes està simpàtic, pero unes atres t’amolla una brofegada. Si este remei no t’ha funcionat, te’n diré un atre. c) No és desconegut atre en significat genèric neutre, encara que actualment és més comú utilisar en valor general la forma femenina: No nos queda atre/atra que seguir avant. d) També pren valor neutre quan va determinat per l’artícul lo: Posaré açò ací, pero no sé a ón podrem alçar tot lo atre. e) A diferència d’uns atres indefinits, sempre precedix al substantiu com a especificador, mai el seguix: M’agrada més est atre rellonge.

-271-

f) Antigament existia el pronom altri, de valor genèric, per a referir-se a qualsevol persona diferent del parlant. Esta forma ha evolucionat cap a la forma atri, molt dialectal, desusada en el valencià general i circumscrita pràcticament a expressions que indiquen que es treballa per a una atra persona i no per conte propi: Treballar per a atri.

14.3.2.4. Cada a) L’indefinit cada, invariable en gènero i número, s’ampra davant de substantius contables sense determinant. Fa la funció d’especificador del substantiu al qual s’antepon i designa el conjunt sancer d’elements indicats pel nom quantificat, pero presos de manera individual: Cada estudiant matriculat té un ordenador a la seua disposició en l’aula d’informàtica. S’utilisa, per tant, quan hi ha motiu per a considerar individualisadament tots els elements del conjunt; en cas contrari, usarem simplement tots: Li donaren una medalla a cada participant i la cerimònia s’allargà molt. Besà apassionadament cada partícula del seu amant. Lligga be cada eixercici i anote la resposta en el quadro inferior. Estic fart de dinar cada dia el mateix menjar. En canvi, direm Tens tots els eixercicis malament (ací resulta estrany dir Tens cada eixercici malament perque no hi ha motiu per a individualisar-los). b) El caràcter individualisador de cada el fa incompatible en partícules de valor conjuntiu o cooperatiu com entre, simultàneament o a l’hora: *Entre cada veí arreplegaren els diners per a pagar l’obra (incorrecte). Entre tots els veïns arreplegaren els diners per a pagar l’obra (correcte). *Cada alumne parlà a l’hora/simultàneament (incorrecte). Tots els alumnes parlaren a l’hora (correcte). c) Tampoc pot funcionar com a objecte directe de verps que demanen un nom colectiu o en plural, com ara agrupar, apilar o amontonar: *Agrupà a cada alumne per parelles (incorrecte) / Agrupà als alumnes per parelles. d) Introduïx construccions partitives quan s’indica expressament el conjunt del qual se prenen individualment els elements: Ha guanyat cada cèntim del seus diners a base de pencar; Cada aparat d’estos costa una fortuna. e) Si el sintagma nominal quantificat per cada concorre en un atre sintagma indefinit, pren un valor distributiu paregut al de sengles (En el taller de cuina cada chiquet

-272-

preparà un pastiç de chocolate = u diferent cada u); en canvi, l’indefinit tots admet l’interpretació no distributiva (En el taller de cuina tots els chiquets prepararen junts un pastiç de chocolate: un sol pastiç), a banda de la distributiva (En el taller de cuina tots els chiquets prepararen individualment un pastiç de chocolate: sengles pastiços). f) També forma construccions distributives quan va combinat en sintagmes nominals precedits d’un cardinal: Pren-te sis gotes cada dia; Són huit euros cada entrada. En ocasions és el propi indefinit cada el que va acompanyat per un cardinal (Hi ha un semàfor cada cent metros), principalment en expressions de freqüència: una volta cada dos semanes, dos gotes cada tres hores. És compatible en tots els cardinals, llevat del numeral un / una: *cada un més (incorrecte) / cada més (correcte); *cada una semana (incorrecte) / cada semana (correcte). Igualment, admet la combinació en l’indefinit poc: Cada pocs segons alenava sorollosament. g) Presenta usos ponderatius similars als de l’indefinit un, afegint l’idea de repetició: ¡Contà una mentira (més grossa)! (sense repetició) / ¡Amolla cada mentira (més grossa)! (en idea de reiteració).

14.3.2.5. Cada u a) El quantificador complex cada u presenta variació de gènero (cada u / cada una) i funciona com a núcleu nominal. Té valor partitiu, explícit (Cada u d’estos hòmens durà una gerra; Cada u d’ells llig un llibre diferent; Cada u dels treballs premiats rebrà una beca de huitcents euros; Cada una d’eixes anotacions té un valor diferent) o implícit: Cada u (de nosatros) prepararà un regal. b) En masculí singular cada u s’usa també en valor general, equivalent a tot lo món: Siga jove, siga vell, cada u a l’ofici d’ell; Cada u és com Deu l’ha fet. c) Els pronoms cadascú, cadascuna, equivalents a cada u, cada una són formes antigues, hui inexistents en la llengua viva. En la llengua estàndart usarem les formes generals i vives cada u, cada una. Les variants cascú, cascuna, generals en els clàssics, encara es conserven en alguns parlars com a pronoms i són també acceptables en els registres formals.

14.3.2.6. Qualsevol a) L’indefinit qualsevol, que pot funcionar com a adjectiu i com a pronom, és manco específic encara que algun o un, puix denota indiferentment un element d’un conjunt sense que siga rellevant quin. Per això pot ser reemplaçat per estos indefinits únicament en alguns usos (Dona’m qualsevol/un/algun paper per a la

-273-

pota del moble, que està coixo), pero no en uns atres: Te vullc tant que faria qualsevol cosa per ajudar-te (correcte) / *Te vullc tant que faria una/alguna cosa per ajudar-te (incorrecte). b) Qualsevol és invariable en gènero i número (Qualsevol cervesa m’agrada; Agarra uns pantalons qualsevol: tots te paren be). En els texts antics la forma plural s’escrivia quals se vol / qualssevol; hui és un arcaisme ortogràfic. c) S’aplica a substantius contables (Qualsevol problema el supera; Tria qualsevol planta per al jardí) o a substantius incontables reinterpretats com a contables (En eixe restaurant no servixen qualsevol aigua, únicament la millor = qualsevol classe / marca d’aigua). d) Com a adjectiu pot anar davant o darrere del substantiu. Si va pospost, significa “algun, no importa quin", com Dona’m un llibrell qualsevol, i s’aplica a un substantiu precedit per un (Tocà aleatòriament a una casa qualsevol), per un atre (Una atra semana qualsevol) o per un numeral cardinal (Acosta’m dos peretes qualsevol per a la llàntia). Del seu valor d’indistinció es deriva en ocasions un matís despectiu: Açò no està a la mà d’un home qualsevol; Mamprengué a vore un programa qualsevol, a soles per a distraure’s. e) Antepost al substantiu pot significar “algun, no importa quin”, igual que pospost (Marqueu qualsevol còdic) o be pot tindre valor universal, equivalent a tot: Qualsevol còdic (=tot còdic) ha de contindre caràcters alfanumèrics per a garantisar un mínim de seguritat, Haurà de fer-se càrrec de qualsevol gasts derivats de la seua actuació. f) A causa del seu caràcter inespecífic, difícilment apareix en oracions que expressen fets ya realisats (M’alegre de que ahir aprovares l’examen; pero no *M’alegre de que ahir aprovares qualsevol examen). En canvi, és freqüent en contexts que favorixen l’indefinició com, per eixemple, els enunciats genèrics (Qualsevol jove hui en dia té nocions d’anglés), els enunciats referits al futur (Te faré costat en qualsevol situació) o els texts reglamentaris (Qualsevol reforma haurà d’ajustarse a la normativa aprovada per la junta de veïns). g) Quan funciona com a subjecte en enunciats emfàtics de valor general pren un sentit universal negatiu pròxim a ningú i equivalent al YO parlant: ¡Qualsevol entra ad estes hores en eixe fosc assucac! → No tinc corpenta per a entrar en eixe fosc assucac. h) Introduïx construccions partitives (Qualsevol dels taburons d’est aquari resulta mortal quan ataca; Qualsevol de les plateres m’aprofita) i pot anar complementat per una oració de relatiu especificativa (Qualsevol que et veja pensarà que vas bufat) o seguit per l’indefinit atre en singular: Yo soc molt tolerant, pero a qualsevol atre no li pareixeria be això que has dit.

-274-

i) Com a pronom, ademés de substituir un nom anterior (—¿Quin color t’agrada més? —Qualsevol, tots són bonicos), pren valor general universal, equivalent a “totes les persones” (Qualsevol pot enganyar-se), o existencial, pròxim a “alguna persona, siga qui siga” (Demana-li-ho a qualsevol). j) Ha donat lloc al substantiu qualsevol, de valor despectiu: Me tractes com a una qualsevol; Chicon, no eres més que un qualsevol. Les variants quansevol i consevol, documentades a partir del sigle XIX, se consideren vulgarismes i no aptes per a registres formals.

14.3.2.7. Sengles L’indefinit invariable sengles funciona com a especificador i té valor anafòric distributiu, ya que assigna cada element del conjunt designat pel substantiu quantificat a un element d’un conjunt prèviament mencionat: Les dos filles heretaren sengles abrics de pell (heretà un abric cada una). Tots els alumnes presentaren sengles treballs (presentà un treball cada u). Respecte a la naturalea d’este conjunt previ, sengles no s’utilisa normalment en antecedents de valor genèric (*Alguns estudiants porten sengles carrets per a anar a classe / *Tots els ciutadans tenen dret a sengles vivendes), ni tampoc si l’antecedent és un conjunt format per la suma d’elements separats en l’oració (*Agustí anà en son germà a la botiga per a comprar sengles camises). En canvi, accepta be els antecedents coordinats: Agustí i son germà es compraren sengles camises. Finalment, l’antecedent ha de realisar una funció principal en l’oració, no pot ser un complement nominal. Per això, no és admissible *L’amo dels pisos cobra sengles lloguers, pero sí La mare dels chiquets els pintà sengles dibuixos en les cares, puix encara que l’antecedent “els chiquets” funciona com a complement de “la mare”, apareix representat a continuació pel pronom els, que sí realisa una funció nuclear, la d’objecte indirecte. Respecte a la seua funció especificadora, sengles precedix immediatament al substantiu i no és compatible en cap d’artícul, possessiu, demostratiu o quantificador: No direm, per tant, *els sengles companyons, *les seues sengles caracetes, *estos sengles deports, *alguns sengles abrics. Deu evitar-se també la combinació en cada u, puix resulta pleonàstica: *Cada u dels viagers pujà a sengles gamells (incorrecte) / Els viagers pujaren a sengles gamells (correcte). La forma sengles era habitual en la llengua clàssica, pero hui ha quedat restringida als registres molt formals. En el seu lloc s’utilisen habitualment els indefinits cada i cada u: Cada u portava un llibre; Cada viager trià un gamell i se’n pujà.

-275-

14.3.2.8. Tal L’indefinit tal és variable en quant al número (tal/tals). Pot funcionar com a especificador (No tinc ganes de parlar en tal personage) o, manco freqüentment, com a pronom (Eix home vendria a sa mare per un gallet: tal és la baixea moral d’este personage) i agrupa diverses nocions en la seua significació. Per una banda, expressa la semblança d’un element respecte d’una atra entitat coneguda en la situació discursiva o en el text, i este valor senyalador o anafòric l’acosta als demostratius: Batiste diu que l’he traïcionat, pero a mi no se’m pot atribuir tal comportament (=eixe comportament). Per una atra banda, l’element introduït per tal se presenta de manera indeterminada, en un valor pròxim al de l’artícul un, i és per açò que tal s’inclou entre els indefinits. En resum, l’indefinit tal no especifica un element concret per les seues característiques pròpies, sino per analogia en una entitat coneguda, de manera que en conte d’eix element podria referir-se a qualsevol atre que tinguera la mateixa semblança: Batiste diu que l’he traïcionat, pero a mi no se’m pot atribuir tal comportament (=un comportament com eixe). a) En funció especificadora: - Pot anar precedit d’un artícul definit o indefinit: Sempre està parlant del seu tesor, pero el tal tesor és imaginari; Un tal Chimo m’ho ha dit. - Pel seu caràcter indefinit, al combinar-se en noms propis indica que la persona nomenada és poc o gens coneguda: Una tal Ampar ha preguntat per tu; No conec a la tal Rita; El tal Miquel ha resultat ser un impresentable. - Pren valor ponderatiu en la correlació consecutiva tal + substantiu... que: Agarrà tal disgust que no vullgué ni sopar. - En funció del context el seu caràcter ponderatiu pot traduir-se en un matís despectiu: No he vist en ma vida tal desvergonya; He deixat de tindre relacions en tal individu. - Repetit en l’oració forma estructures correlatives, expressant una equivalència o relació mútua: De tal mare, tal filla. - Té valor catafòric neutre quan el substantiu especificat per tal expressa semblança respecte a un element situat a continuació en el text: “Lo adolorit Rey molt enuiat de tal resposta feu principi a tal parlar: No és de admetre scusació de tan iusta demanda si pietat e misericòrdia en tu habiten” (Tirant lo Blanch). b) Com a pronom neutre pren la forma singular i té el significat de això, tal cosa, eixa cosa: No escriuré tal → No escriuré eixa cosa; No faces tal que el dimoni et

-276-

furgarà → No faces això que el dimoni et furgarà. c) En les oracions copulatives pot prendre un us fòric, en valor pròxim al dels demostratius: Despuix de quinze anys d’amistat vullgué enganyar-me: tal (=eixa) és la seua condició. d) En valor general, s’usa com a substitut imprecís d’un nom propi (Firmat: En Tal i Tal; Na Tal i Tal) o d’un enunciat: No parava de criticar, que si Pere tal (=fea tal cosa), que si Nelo tal...). e) En les oracions relatives modals i en les comparatives funciona, respectivament, com a antecedent i com a correlatiu de com: Fes-ho tal com t’he dit; Tal és Ali com Camali. f) En este mateix sentit modal comparatiu acompanya a qual: Tal qual parlava (=tal com parlava, de la manera que parlava), pareixia el mestre. La locució tal qual s’utilisa també en el sentit de “igual”, “de la mateixa manera”: —¿Cóm estàs? — Estic tal qual, no millore gens; No he tocat res: està tot tal qual ho has deixat; o per a indicar identitat en la comparació entre dos térmens: La teua vedriola és tal qual la meua. El mateix sentit d’identitat comparativa pren quan acompanya a l’indefinit atre: Pau s’ha comprat un ordenador caríssim i la seua dòna un atre tal. g) La locució tal qual coneix també un us adverbial quantitatiu com a equivalent de molt: Havem treballat tal qual i ya hem acabat tots els eixercicis.160

14.3.2.9. Tot L’indefinit universal tot denota tots els elements d’un conjunt. Pot actuar com a especificador d’un substantiu o en funció pronominal, com a núcleu del sintagma nominal.

i. En funció especificadora pot precedir a un substantiu indefinit o be encapçalar un sintagma definit: a) Encapçalant un sintagma nominal indefinit: - Davant d’un substantiu indeterminat remet a una entitat considerada en conjunt i en est us tot/tota a soles admet el singular: Tota pedra fa paret (correcte), pero no *Totes pedres fan paret (incorrecte). Quan s’aplica a noms contables 160

El seu us quantitatiu absolut, sense correlació comparativa, origina vacilacions de significat, de manera que alguns parlants l’ampren, contràriament, en el sentit de “en cantitat moderada, no excessiva”: Escudella’m tal qual, que no tinc massa gana.

-277-

tot alterna en cada o qualsevol: Tot estudiant ha de dur la seua targeta d’identificació = Cada estudiant ha de dur la seua targeta. Aplicat a un nom no contable, se reinterpreta com a contable: Tot ferro acaba rovellant-se si no es cuida adequadament = tota classe de ferro o tot objecte de ferro. Este sentit global de tot se manifesta prototípicament quan precedix al demostratiu neutre o a un pronom personal subjecte singular referit a un ser animat: Tota ella tremolava; Tot yo... ¡A cau de mans!; Tot açò has de baixarho al garaig. - Aplicada a un adjectiu o a un participi, la noció de globalitat de tot se concreta en el sentit adverbial de grau complet o màxim de la qualitat adjectiva i equival a completament o totalment: La chiqueta està tota queta; Ara en primavera d’estiu tenim les plantes totes verdes; Estava tota encesa d’amorosa calor; Ma filla vingué tota alegre. Acompanyat per un gerundi, indica eixa mateixa noció de grau: Tornà a casa tot tremolant = Tornà a casa tremolant completament. Est us de tot + gerundi en un valor intensiu apareix en els nostres clàssics: “...e feu oració tres vegades, e la 3a vegada vingué tot tremolant e ple de sudor de sanch”161. “E lo clement Senyor, vehent-la axí dolorada e tota tremolant, mogut de molta compassió, dix-li:”162. No obstant, no s'ha d'utilisar per a indicar simultaneïtat, valor que el valencià hui no té,163 i que li donen alguns gramàtics imitant la normativa catalana moderna: *Obrí el sobre tot baixant l’escala; *Tornà a casa tot aprofitant un pont festiu (incorrectes), en lloc de Obrí el sobre mentres baixava l’escala / baixant l'escala o Tornà a casa aprofitant un pont festiu. Indica també grau màxim equivalent a ple, complet quan precedix a un nom abstracte introduït per la preposició en: Ho ha fet en tota intenció; Parle en tota sinceritat. Fòra d’est us els noms abstractes quantificats per tot funcionen com els contables concrets: Tota precaució és poca = Qualsevol precaució és poca. - Com a atribut de les oracions copulatives té un valor intensificador o ponderatiu que resulta de destacar que la qualitat o l’entitat indicada per l’atribut s’aplica a tota l’extensió del subjecte: La chica era tota noblea; T’escolte: soc tot oïts. 161

Sant Vicent Ferrer, Sermons II, 1410.

162

Sor Isabel de Villena, Vita Christi, 1497.

163

Este valor de simultaneïtat pareix trobar-se esporàdicament en la llengua clàssica, pero, en qualsevol cas, hui és inexistent: “...habundava en tanta afluència de làgremes que lo seu cor e cap fonia, tot demanant misericòrdia a nostre Senyor Deu”, Sor Isabel de Villena, Vita Christi, 1497.

-278-

- També té valor ponderatiu quan precedix a un substantiu introduït per l’artícul indefinit un/una: És tota una dòna; Fon tot un cavaller; Estiguí esplayant-me tota una hora; Estiguí esperant eixe moment tot un any. b) Encapçalant un sintagma nominal definit: - Pot introduir un sintagma nominal format pel grup artícul més substantiu (Tot lo món; Tota la mar; Tota la canella, Tots els fumerals; Totes les chiques...) o pel seu equivalent, un pronom personal: Tots els estudiants duyen pancartes – Tots ells duyen pancartes. Quan el pronom és dèbil, tot generalment va pospost al verp (Revisarem tots els fumerals de la ciutat per precaució – Els revisarem tots); en caràcter emfàtic pot anar antepost al clític: Tranquil, tots els revisarem: no en deixarem cap sense mirar. - El núcleu substantiu quantificat per tot admet també la determinació per mig d’un demostratiu (Tot este cuixot; Tota eixa dacsa; Tot eixe rent…) o d’un possessiu (Tota la vostra facultat de pensar; Tots el teus rellonges van retardats; Tot el meu regomello desaparegué; Tota sa vida havia estat esperant un moment com eixe). - En conte de precedir al grup nominal al qual quantifica, tot pot anar pospost al núcleu substantiu en usos lliteraris. En eixe cas se destaca l’extensió integral de l’entitat denotada pel substantiu: La ciutat tota fea pudor a sanc i brutea. - Les oracions negatives en les que el sintagma nominal quantificat per tot precedix al verp admeten una doble interpretació. Per eixemple, Tots els estudiants no aprovaren l’examen pot significar o que cap dels estudiants aprovà l’examen o que algú dels estudiants no l’aprovà. - S’aplica també a noms propis geogràfics per a indicar la totalitat de la seua extensió (Tot Elig; Tota Valéncia; Tota Astúries; Tot París; Tota Europa) i als noms dels mesos de l’any, que es comporten de manera pareguda als propis (S’impacientà perque passà tot decembre i encara no havia acabat la faena). - Pot incidir també sobre un relatiu compost: Cull tots els que pugues; Tots els qui vullguen anar, que ho diguen.

ii. En funció pronominal: a) Com a núcleu del sintagma nominal adopta el gènero i el número de l’entitat a la que es referix: —¿A ón estan els facultatius? —Estan ya tots (els facultatius) en la junta. b) Remet anafòricament a un substantiu aparegut anteriorment en el text, al qual quantifica: Els treballadors han protestat tots per les retallades salarials; Compra’m alguna revista que estes ya me les he llegides totes; Els chicons de ta

-279-

casa, tots, se n’han anat de rauja. c) En masculí plural coneix un us pronominal general de valor universal equivalent a tot lo món: Si tots feren com tu, el món seria un desastre; Ací tots viuen del camp. d) La forma tot pot prendre valor neutre: Per sòrt, tot ha acabat be; A tu tot te para be; Esta vesprada parlarem de tot. El caràcter neutre queda clarament de manifest quan concorre junt al pronom ho en funció de complement directe: Tot ho fa be; S’ho sap tot. En este sentit neutre entra en correlació en quant: Tot quant tinc és teu; Tot quant digues empijorarà la situació. Les correlacions en les formes no neutres són també possibles, encara que manco freqüents: Entre totes quantes obres fa el ser humà, esta és la més meritòria. e) Forma part de diverses locucions i conectors, com ara: aixina i tot (a pesar d’això, no obstant això); tot d’una (de colp); per tot (en tots els llocs)...

iii. Ademés de ser compatible en l’artícul un/una (Eres tota una mare), ho és en l’adverbi casi (Casi totes les botigues estan tancades hui; Estan ací casi tots) i en l’indefinit atre, introduint tant un sintagma determinat (Tots els atres no es presentaren; Dona´m tots els atres) com indeterminat (Se pospongué tota atra decisió).

14.3.2.10. U Convé no confondre el pronom indefinit u/una/uns/unes en el numeral cardinal u/una ni en l’artícul indefinit un/una/uns/unes: a) El numeral cardinal u/una respon a la pregunta ¿quànts? (—¿Quànts ne vols? — U) i pot aparéixer en contexts d’oposició a uns atres numerals: ¿Quàntes botelles s’ha begut? Se n’ha begut una de vi i dos de cervesa. Un/una en funció adjectiva especificadora té valor de numeral cardinal més que d’artícul indefinit quan admet el reforç únic/sol, en contrast implícit en uns atres cardinals: Tot açò no ho podrem portar en un (únic) viage (ne necessitarem dos com a mínim). b) Per la seua banda, el pronom indefinit u presenta els següents usos: - Funciona com a núcleu d’un sintagma nominal, substituint un nom presentat prèviament per mig de l’artícul indefinit un: Anà al centre comercial per a comprar-se un ordenador portàtil, pero vingué en u de sobretaula. (u= un ordenador). ¿Vol vosté una bossa gran o una menuda? (una menuda=una bossa menuda).

-280-

La chiqueta duya ahir unes sabatetes roges i ara du unes blaves (unes blaves = unes sabates blaves). - S’ampra en valor genèric, pròxim al de qualsevol: Quan u es confia, pot tindre problemes. S’usa freqüentment acompanyant a verps pronominals en valor equivalent al se impersonal per a evitar la duplicació del pronom: En Valéncia se viu be / En Valéncia u es gita tart en estiu. - Inversament, s’utilisa per a referir-se al yo del parlant: No em parles aixina, que u també té els seus sentiments; Una que se’n va; Li parlen a u com si estiguera sort. Tant est us com l’us genèric estan llimitats a les formes del singular. No es pot, dir, per tant: *No nos parles aixina, que uns també tenen els seus sentiments. - Té valor anafòric en la correlació u...atre: Ni mon germà ni ma tia poden vindre hui al dinar: l’u perque té faena, l’atra, perque té cita en el mege. Com s’observa en l’eixemple, en esta funció el pronom u pot anar precedit de l’artícul definit. Antigament, i encara en l’actualitat en algunes comarques, per dissimilació, eix artícul pren la forma femenina davant del masculí u: la u (ant. la hu). Eixemple: La u és un bacora i l’atre un trompellot. En esta correlació u admet la forma plural: Se produïren diverses reaccions: els uns ploraven i els atres rien sense saber ben be qué fer. c) En funció especificadora, és dir, seguit d’un substantiu, no existix un quantificador indefinit un/una/uns/unes diferent de l’artícul indefinit un/una/uns/unes, sino que abdós són la mateixa paraula, encara que, depenent del context, pot adquirir un matís quantificador, equivalent a algun (Dus-me una/alguna beguda del frigorífic) o presentatiu, no substituible per algun: Ací hi ha una bona ombreta (i no *alguna bona ombreta). Direm, per tant, que el pronom indefinit u/una/uns/unes se realisa en funció especificadora (determinant) per mig de l’artícul indefinit un/una/uns/unes: He comprat uns (artícul indefinit en funció especificadora) fartons grans per a mi i uns (pronom indefinit) més menuts per a tu. d) Com a núcleu del grup nominal el pronom indefinit u pot introduir construccions partitives, seguit de les construccions d’ells, d’elles o de + artícul + nom en plural: U d’ells; Una d’elles; U dels milicians; Una de les barques; Uns quants dels soldats que havien iniciat la campanya acabaren desertant. e) El valencià, com el castellà o l’italià, presenta dos formes diferents segons l’indefinit masculí singular realise funció pronominal (u) o funció especificadora (un). Observem el següent eixemple: Cada volta que un chiquet naix u s'alegra (valencià); Cada vez que un niño nace uno se alegra (castellà); Ogni volta che un bambino è nato uno è contento (italià). En canvi, el català, com el francés, fa coincidir abdós formes: Cada vegada que un nen neix un s'alegra (català);

-281-

Chaque fois qu'un enfant est né un est heureux (francés). Esta distinció del valencià és paralela a la que s’establix entre u (pronom numeral cardinal) i un (especificador numeral cardinal): —¿Quànts viages necessites per a dur açò? — U; És possible dur tot açò en un únic viage, no cal fer-ne dos.

14.3.2.11. Uns quants / unes quantes Quant actua com a quantificador, pronom o especificador, quan va en plural i està precedit per l’artícul indefinit (uns quants, unes quantes).164 Llavors equival a alguns/algunes, és dir, que senyala l’existència com a mínim de dos elements inespecífics de la classe o série en qüestió. El seu us en este valor és inclús més freqüent que el de alguns/algunes: Dus unes quantes graneres; Compràrem uns quants quadros per a decorar el dormitori; Compràrem molts quadros per a ma casa i uns quants per a la seua; —¿Quàntes fraules t’has menjat? —Unes quantes. Forma part de la locució en quant a (referent a, sobre tal assunt).

14.3.3. Adjectius prodeterminatius en funció d’indefinits nominals 14.3.3.1. Cert Com a quantificador indefinit, cert indica l’existència a lo manco d’una entitat d’un conjunt. En determinats contexts pot ser substituït per algun (Has de saber que corren per ací certes/algunes remors sobre tu) i per un (Conec un/cert llibre que t’agradarà molt). No obstant, cert denota un element específic, conegut pel parlant, encara que no necessàriament per l’oyent: Recorde certa carta que em llegires un dia: ¿saps de quina parle? Per això, no és possible dir *Busque cert cambrer que siga eficient i respectuós, puix el parlant encara no sap quí és el cambrer ni si existix. El caràcter no necessàriament conegut per l’oyent del substantiu especificat per cert explica l’us d’est indefinit en oracions com: Conec certa persona que em donarà un bes ara mateixa. En est enunciat, dit per un chic a la seua chicona, abdós saben que la persona se referix a la chicona en qüestió, pero l’us de cert genera un valor lúdic, puix permet simular que l’oyent no coneix la referència. Funciona únicament com a especificador, mai com a pronom; formalment és variable en gènero i número i concorda en el substantiu al que especifica (cert disc, certa carta, certs discs, certes cartes). 164

Nos ocupem del usos de quant com a pronom relatiu (Gasta quant guanya) i com a exclamatiuinterrogatiu (¿Quànts pastiços has comprat?; ¡Quàntes ne dus en eixa cistella!) en el capítul 17.

-282-

En singular admet l’artícul indefinit, principalment quan introduïx un nom abstracte: L’anunci del govern causà (una) certa preocupació Alterna en tal com a modificador d’un nom propi: Ha vengut un cert/un tal Enric Bohigues.

14.3.3.2. Demés L’adjectiu prodeterminatiu demés denota tots els elements que complementen el conjunt al que pertanyen els elements inicialment considerats. Equival, per tant, a tots els atres, tots els restants: El capità pujà a que li donaren la copa i els demés el miraven des de baix. És una forma invariable de plural i ha d’anar sempre concordant en un artícul definit o en un possessiu: Els qui tinguen la targeta d’embarcament preferent, passen per ací, i els demés, esperen en la coa, per favor; Se quedà una casa i vengué sos demés bens.

14.3.3.3. Diversos, diferents, distints, varis a) Els adjectius diversos, diferents i distints funcionen com a quantificadors quan no indiquen comparació, sino simplement pluralitat. Aixina, Aplegaren diverses cartes al despaig vol dir simplement que n’aplegà més d’una. Per això, alternen en alguns i uns quants: Aplegaren unes quantes / algunes cartes al despaig. No obstant, encara que en estes construccions el valor és quantitatiu, el matís de dessemblança del seu us adjectiu provoca restriccions en el seu funcionament, de manera que no és possible aplicar-los a un conjunt indiferenciat d’elements: Posa’m unes quantes creïlles: aproximadament un quilo (correcte) / *Posa’m diverses creïlles: aproximadament un quilo (construcció incorrecta). b) En funció quantitativa divers i distint s’utilisen sempre en plural i són variables en gènero (diversos hòmens / diverses dònes; distints hòmens / distintes dònes), mentres que diferent també s’ampra en plural, pero és invariable: diferents hòmens / diferents dònes. c) L’adjectiu vari / vària / varis / vàries té com a significat més propi el de “canviable, variable, que és diferent d’un temps a un atre”: És un home de geni vari; o be “divers, diferent o no únic”: Contà històries vàries; Un pastiç de sabors varis.

-283-

En la llengua clàssica es troben eixemples de l’us de varis / vàries com a indefinit, en el sentit de “més d’u”,165 pero el seu us deixa de registrar-se en sigles posteriors fins que reviscola en temps recents, en frases com Han eixit varis hòmens o Han aplegat vàries persones. Per eixe motiu, dit us ha segut reputat modernament com a castellanisme, especialment tenint en conte que la forma usada per al masculí sol ser, coloquialment, *varios. En estos casos, encara que no és incorrecte el seu us, convé valorar unes atres alternatives com alguns hòmens, unes quantes persones, etc.

14.3.3.4. Determinat /determinada/determinats/determinades També pot usar-se en valor indefinit l’adjectiu determinat. Encara que es referix a un element específic, permet, igual que cert, deixar sense establir la seua identitat: Conec determinades persones que no respecten els horaris acordats; A determinades hores circular pel centre és impossible; A determinada distància ya és difícil encertar en el blanc.

14.3.3.5. Mateix i. En funció especificadora l’indefinit mateix pot anar antepost o pospost al substantiu al que modifica. a) Antepost apareix sempre precedit per un determinant i pot realisar dos funcions diferents: o be expressa una relació d’igualtat o d’identitat (Enguany jugarem la lliga contra els mateixos equips que l’any passat; Nelo i yo vivim en el mateix poble; En este pollastre de granja la paella ya no té el mateix sabor; Porteu la mateixa brusa) o be actua com a marcador emfàtic equivalent a l’adjectiu propi per a destacar l’identitat del referent en un context en el que era socialment esperable que l’acció fora assumida per un agent diferent: El mateix client hagué de servir-se el café; El mateix decà el felicità pel seu discurs. b) Pospost s’usa en valor emfàtic proadverbial i admet una combinatòria més ampla, ya que pot acompanyar a un substantiu, pero també a un pronom personal tònic (en ocasions en significat reflexiu, com en La peluquera se pentinà ad ella mateixa) o a determinats adverbis, com ara els de temps, els de lloc o els de modo. En la funció emfàtica el valencià presenta la particularitat d’utilisar la forma 165

Per eixemple: “que la esgleya o cappella [...] sia de diverses luminaris illustrada e de varis resplandors hornada; Jacsia que·s pertanga les corts dels reys e dels prínceps de diverses e vàries coses habundar (Ordinacions, Pere el Cerimoniós, 1344); “Dònes malignes, moltes veguades viu condempnades; mil bandejaven, més ne penjaven que de raÿms, per varis crims” (Espill, Jaume Roig, 1460); “no aumenten los meus mals ab sperança de varis remeys” (Tirant lo Blanch, Joanot Martorell, 1490).

-284-

femenina com a terme no marcat, és dir, aplicable a substantius i pronoms masculins i femenins, singulars i plurals (Ell mateixa escurarà els gots; U mateixa sap engrunsar-se; Gasta eixes aïnes mateixa; Este relatiu és l’únic capaç de distinguir per sí mateixa al seu antecedent), a demostratius de qualsevol gènero i número (Això mateixa t’estava dient; Menjarem açò mateixa que tenim ací a mà; Dona’m este mateixa; Vullc estos mateixa) i a adverbis (Viu ací mateixa; Fes-ho ara mateixa; Fesho aixina mateixa). L’us de la forma masculina singular en valor emfàtic no és incorrecta (Gasta eixes mateix; Viu ahí mateix), pero és recomanable la forma femenina perque representa una particularitat del valencià dins del conjunt de les llengües romàniques i perque és coherent en unes atres formes adverbials del valencià, com aixina.166 També és possible l’us concordat en substantius i pronoms: Els cambrers mateixos escuraran els gots; Ells mateixos saben engrunsar-se. Segons s’observa en els anteriors eixemples, el valor emfàtic de l’indefinit mateix se concreta en diversos matisos significatius en funció de l’element al qual acompanya o de l’aspecte discursiu que es destaca, com ara: - L’agent: El client mateix hagué de servir-se el café (=el client personalment). - La situació discursiva: Gasta eixes aïnes mateixa (=gasta per eixemple eixes aïnes, ya que estan a disposició). - El modo: Fes-ho aixina mateixa (=fes-ho, per eixemple, d’esta manera que veus). - L’enunciat: Això mateixa t’estava dient (=això precisament). - El temps: Demà mateixa tornarem a casa (=demà justament). - El lloc: Vixc ací mateixa (=ací exactament).

ii. En funció pronominal: a) S’ampra en estructures comparatives, adoptant el gènero i el número del nom al que es referix: Eixes no són les mateixes calces que les d’ahir → Eixes no són les 166

L’us del femení mateixa per ad esta funció està plenament justificat des d’un punt de vista cognitiu. La forma mateixa en este valor se relaciona en el denominat femení d’indeterminació (vore López García, Á., Gramática del español, vol. 3, pàg. 237), pel mig del qual els noms femenins s’usen en un valor general proadverbial que els fa especialment indicats per a constituir locucions adverbials (Sempre fa la mateixa; El qui la fa, la paga; L’has feta bona...). Ademés, esta funció adverbial de mateixa com a terme no marcat és coherent en uns atres adverbis valencians de forma també femenina (aixina, allana, allina, aixana, aixona, allona...) i en la circumstància de que la classe prototípica dels adverbis, els acabats en –ment, se forma a partir dels adjectius en femení (tranquila-ment), segons ha destacat E. Casanova: “L’adverbi intensificador mateixa (même, mismo, mateix), una particularitat romànica del valencià”, Actas del XXVI Congreso Internacional de Lingüística y de Filología Románicas, vol. 4, Gruyter, 2013, pàg. 59.

-285-

mateixes que les d’ahir; Este és el mateix bolletí que tu tenies → Este és el mateix que tu tenies; És la mateixa cebera de sempre → És la mateixa de sempre; ¿Vols una nova marca de cervesa que han dut hui o vols la mateixa (cervesa que prens sempre)? No, vullc la mateixa (marca de cervesa de sempre). b) No és adequat usar el pronom mateix en funció exclusivament anafòrica, sense valor comparatiu: *Des de que es comprà el coche nou va en el mateix inclús al cantó de casa; Se presentà la ponència i es discutí sobre la mateixa (incorrectes). En estos casos s’ha d’usar un pronom personal o un demostratiu: Des de que es comprà el coche nou va en ell fins al cantó de casa; Se presentà la ponència i es discutí sobre ella / esta (correctes). c) En femení singular, i determinat per l’artícul definit, pren valor neutre, equivalent a lo mateix: ¿És que m’has de fer sempre la mateixa? (=lo mateix). No és recomanable l’us de mateix precedit de l’artícul neutre lo en l’expressió de l’indiferència: *Li té/dona lo mateix. Convé utilisar en el seu lloc girs específics com tant + pronom d’objecte indirecte +fer/val (Tant li fa/li val que l’ame com que l’odie) o pronom d’objecte indirecte + té igual: Li té igual açò que allò.

14.3.4. Els indefinits negatius: ningú / ningun; cap; res Tenen valor antiexistencial, és dir, que en les oracions negatives indiquen l’inexistència de tot element de la classe o série. Per eixemple, l’indefinit negatiu ningú de Ningú aprovà l’examen indica que el conjunt d’alumnes que aprovaren l’examen està buit, açò és, que no conté ningun element.

14.3.4.1. Cap a) En les oracions interrogatives i condicionals, seguit o no de la preposició de, té un significat no negatiu, equivalent a algun, que és la forma general i recomanable en este valor en tots els nivells del llenguage: ¿Tens cap (de) dubte? = ¿Tens algun dubte? (recomanable); Si tens cap (de) dubte, pregunta = Si tens algun dubte, pregunta (recomanable). b) En les oracions negatives equival a ningun (forma esta més clàssica i general) i es construïx indiferentment seguit o no de la preposició de: No t’has despassat cap botó / No t’has despassat cap de botó (= No t’has despassat ningun botó). S’ampra fonamentalment per a referir-se a entitats no humanes, puix per a sers humans s’utilisa de manera preferent ningun/ninguna: No quedava cap (d’) alumne (poc usual) / No quedava ningun alumne. Si l’element quantificat és un pronom personal, a soles és possible l’us de ningú, no de cap: *Cap d’ells te coneix (incorrecte) / Ningú d’ells te coneix.

-286-

No obstant, quan el nom quantificat s’elidix és comú l’us de cap, tant per a persones com per a coses. Llavors és necessari reprendre el nom quantificat per mig del partitiu ne, d’acort en les condicions d’us d’este clític pronominal (vore capítul 16): Ahí tens les galletes: si en vols cap, agarra’n les que t’abellixquen; No m’agraden els recorts, no cal que me’n dugues cap en tornar del viage; A poc a poc se n’anaren els alumnes i a les huit de la nit ya no en quedava cap en la classe. c) També conforma construccions partitives introduint per mig de la preposició de un nom contable plural precedit de determinant: No m’aprofita cap de les agulles que m’has donat. d) Com s’observa en els anteriors eixemples, el pronom indefinit cap s’usa a soles en substantius contables, mentres que per als no contables utilisem el gradatiu gens: No menja gens de pa.

14.3.4.2. Ningun/ningú a) El pronom indefinit ningú se referix únicament a persones: No hi havia ningú en la porta del cine. b) Ningun funciona com a actualisador del substantiu, en el qual concorda en gènero i número: No hi havia ningun mege de guàrdia en l’hospital; Encara que intentaren fer fòc, finalment no botà ninguna purna. Com que la negació d’un element individual és suficient per a indicar la no existencialitat absoluta, ninguns/ningunes únicament s’usa en plural en la negació emfàtica (No som ningunes mentiroses), en els plurals no reiteratius (els que tenen el mateix referent que el seu corresponent singular: No tinc ningunes ganes d’eixir ara al carrer), en els objectes dobles (No necessite ningunes tisores), en les parelles d’objectes (No trobe ninguns guants que posar-me) i en els noms que s’usen únicament en plural (No m’abellixen ningunes postres). c) Acompanya al pronom partitiu ne, fent referència tant a entitats animades (— ¿Coneixes algun electriciste? —No, no en conec ningun) com inanimades (—¿Has llegit algun llibre interessant últimament? —No, no n´he llegit ningun que m’haja agradat). d) El pronom cap alterna en les formes ningun, ninguna, ninguns, ningunes, principalment quan se referixen a entitats no humanes. Per a les humanes, cap és infreqüent: Ningun home el saluda; Finalment no llogà ningun coche/cap de coche. e) Ningú (per a persones), ningun (per a entitats no humanes) i ninguna (per a persones i coses) poden introduir construccions partitives: Ningú d’ells parla alemà / Ninguna d’elles parla alemà; Finalment, no en comprí cap perque ningun

-287-

d’aquells capells m’agradava prou.

14.3.4.3. Res a) En oracions interrogatives o condicionals el pronom indefinit res equival a alguna cosa, d’acort en el seu significat etimològic (la res publica = la cosa pública): ¿Voleu res de ma casa?; Si necessiteu res, demaneu-ho; ¿Hi ha res de nou per ací? També té valor afirmatiu en la l’expressió un no res, que significa una miqueta, una cantitat molt chicoteta. En esta construcció introduïx complements seudopartitius per mig de la preposició de: Posa-li un no res de sucre a la tomata fregida. b) En oracions negatives equival a ninguna cosa. Darrere del verp exigix sempre la presència de l’adverbi no: No digues res; Això no és res. Davant del verp en la llengua antiga solia dur també el no, pero hui és més habitual la negació simple: Res no valdrà (antic); Res valdrà (actual). En les respostes absolutes, en les quals apareix com a enunciat complet, res i no res són equivalents i tenen significat negatiu: —¿Qué has comprat? —No res; —¿Qué has venut? —Res. c) Funciona únicament com a pronom i no especifica mai un substantiu. Pot introduir un adjectiu per mig de la preposició de, negant absolutament la qualitat en qüestió: No trauràs res de bo; No hi ha res de vergonyós en el seu comportament. d) A diferència del quantitatiu gens (vore més avall), el pronom res no té valor adverbial: ¿Vols menjar alguna cosa? Gràcies, pero no m’abellix gens menjar (valor quantitatiu adverbial: no tinc ningunes ganes de menjar). ¿Vols menjar alguna cosa? Gràcies, pero no m’abellix res (valor indefinit pronominal: no m’abellix menjar ninguna cosa). Notem que gens pot alternar en uns atres indefinits gradatius com molt o poc (m’agrada molt, m’agrada poc, no m’agrada gens), mentres que res se contrapon a tot o ad algun objecte o cantitat concreta (m’ho compraria tot, me compraria eixe vestit, no em compraria res). e) Front a gens i cap, res no admet construccions seudopartitives en el seu us negatiu i, en conseqüència, no és compatible en el pronom ne: ¿Esta nit has menjat pa? No, no n’he menjat gens. ¿Has llegit algun llibre últimament? No n’he llegit cap. ¿T’abellix res per a picar? No m’abellix res, gràcies.

-288-

f) En posició inicial o preverbal actua com a inductor de negació emfàtica, otorgant a les oracions sentit negatiu sense necessitat de no: Res tan bonico com aquell parage natural = No hi ha res tan bonico com aquell parage natural; Res pot ser millor = Ninguna cosa pot ser millor; Res be faràs, si a pressa ho fas. g) Forma part de diverses locucions: En un tres i no res (en un moment, en un instant o en poc d’esforç); En res, en no res, en un no res (en molt poc de temps); Açò és un tres i no res (una cosa sense valor, insignificant); Res més (ninguna atra cosa); Res de res (res absolutament); De res (resposta cortés a una expressió d’agraïment)...

14.4. ELS INDEFINITS QUANTITATIUS O GRADATIUS 14.4.1. Conceptes bàsics A diferència dels indefinits nominals, els indefinits quantitatius o gradatius, a banda d’una funció pronominal o especificadora, poden realisar també una funció adverbial, modificant un adjectiu, un atre adverbi o un verp, segons mostren els següents quadros: INDEFINITS GRADATIUS EN FUNCIÓ NOMINAL Singular

Plural

Masculí

Femení

Masculí

Femení

massa

massa sucre

massa canella

massa coches

massa anous

molt

molt de sucre

molta canella

molts coches

moltes anous

prou

prou de sucre

prou (de) canella

prou coches

prou anous

poc

poc de sucre

poca canella

pocs coches

poques anous

gens

gens de sucre

gens de canella

més

més sucre

més canella

més coches

més anous

manco (menys)

manco (menys) sucre

manco (menys) canella

manco (menys) coches

manco (menys) anous

tant

tant de sucre

tanta canella

tants coches

tantes anous

-289-

INDEFINITS GRADATIUS EN FUNCIÓ ADVERBIAL167 Modificador d’un adjectiu

Modificador d’un adverbi

Modificador d’un verp

massa

massa llaugeres

massa pronte

corre massa

molt

molt llaugeres

molt pronte

corre molt

prou

prou llaugeres

prou pronte

corre prou

poc

poc llaugeres

poc pronte

corre poc

gens

gens llaugeres

gens pronte

no corre gens

més

més llaugeres

més pronte

corre més

manco (menys)

manco (menys) llaugeres

manco (menys) pronte

corre manco (menys)

tant (tan)

tan llaugeres

tan pronte

corre tant

14.4.2. Observacions sobre l’us dels indefinits gradatius a) L’elisió d’un sintagma nominal que porta una quantificador gradatiu requerix la presència del pronom ne, encara que es mantinga el quantificador: Yo no menge mai anous i tu en menges massa/moltes/prou/poques. En eixes construccions és el clític ne / en el que realisa la funció pronominal de substitució del sintagma nominal. Com el pronom forma una unitat fònica en el verp, en les respostes absolutes, en les que el verp se sobreentén, el quantificador queda en funció nuclear, com a únic representant del sintagma nominal: —¿Quàntes te’n pose? —(Posa-me’n) Moltes. b) Segons s’observa en el quadro, en funció adverbial els adverbis gradatius són invariables. No obstant, convé notar que tant presenta la variant tan davant d’adjectius i adverbis. c) Els indefinits gradatius inclouen els comparatius més, manco (menys) i tant, que vehiculen respectivament la comparació de superioritat (El garaig del cantó és més barat que el teu), d’inferioritat (Hui estic manco cansat que ahir) i d’igualtat (És tan simpàtic com son pare). 167

Nos ocupem de casi en el capítul 20, corresponent als adverbis.

-290-

14.4.3. L’us de la preposició de en els indefinits gradatius En la quantificació nominal, especificant un substantiu, els indefinits gradatius introduïxen construccions seudopartitives per mig de la preposició de, d’acort en la següent escala: a) L’indefinit gens du sempre la preposició de i únicament quantifica noms incontables o abstractes: No vullc gens de llomello; No té gens de llògica; No em poses gens de sucre; No fa gens d’aire. El sintagma preposicional encapçalat per de pot ser substituït pel pronom ne si la referència queda clara pel context verbal o comunicatiu: —¿Quànt de llomello vols? —No en vullc gens; Ha de tindre més llògica, que no en té gens; El sucre no m’agrada, no me’n poses gens; —¿Fa molt d’aire? —Qué va, no en fa gens. b) Pareix que el valor general del masculí com a terme no marcat otorga a la forma masculina singular dels indefinits variables l’independència conceptual necessària per a introduir una construcció seudopartitiva. En canvi, les formes concordades marcades, femenines o plurals, estan més vinculades al substantiu i l’especifiquen directament. Aixina, aplicats a noms no contables masculins, els indefinits molt, poc i tant se construïxen sempre seguits per la preposició de: Tinc molt de temps; Queda poc de sucre; No m’agrada tant d’oli. En canvi, estos indefinits van sense preposició quan especifiquen noms no contables femenins i noms contables plurals masculins o femenins, sempre que no vagen determinats: Tinc molta sòrt; Posa poca sal; Vingué poca gent; Ha fet poques preguntes; Té molts amics; Ha rebut moltes felicitacions; Realment, no tinc tanta gana; No vullc tantes persones mirant cóm treballe. Si van determinats, sí apareix la construcció partitiva: Molts dels teus amics viuen en Valéncia; Pocs dels seus amics vingueren al natalici; Heretà molta de la seua bellea. c) La significació dels indefinits prou i massa presupon un llímit o una norma externa respecte a la qual se mesura el substantiu quantificat. Per eixemple, en Has posat massa sucre l’indefinit indica que s’ha sobrepassat el llímit desijable de sucre. Com que massa establix el llímit per al substantiu, apareix contigu ad ell i no du mai la construcció partitiva encapçalada per de, independentment de que el nom siga contable o no contable: Tinc massa sucre; Li has posat massa oli a la paella; El chiquet ya té massa joguets. d) Cas a banda en l’us de massa són els casos en els que el pronom ne substituïx al substantiu quantificat: si s’ha de reprendre o explicitar la referència del pronom, ho farem per mig de la preposició de + sintagma nominal, siga el que siga el quantificador en qüestió: Ne tinc massa, de llet; De pa, ne menges massa. Segons s’observa, en estes construccions massa va separat del sintagma preposicional per una pausa o per unes atres paraules, de forma que l’indefinit continua sense introduir pròpiament la construcció seudopartitiva.

-291-

e) La noció de llímit està també present en el significat de prou, pero no és tan evident com en massa i, quan s’aplica a un nom no contable, és possible tant l’especificació directa com la construcció preposicional, encara que esta és més comuna, principalment en noms masculins: ¿Tens prou de sucre?; ¿Tens prou sucre?; Ya tinc prou llimonada; Ya tinc prou de llimonada; No entra prou llum; No entra prou de llum; ¿Tens prou pasta per a fer el bescuit?; ¿Tens prou de pasta per a fer el bescuit? Referit a noms contables plurals, únicament serà possible la modificació directa: Prou estudiants han fet costat a la manifestació; En este maleter caben prou coses.

14.4.4. Característiques específiques dels indefinits gradatius 14.4.4.1. Molt i poc a) Molt senyala una cantitat superior a una mija subjectiva, mentres que poc senyala, inversament, una cantitat inferior a la mija. Abdós poden funcionar com a adverbis invariables, modificant un verp (Dorc poc/molt), un adjectiu (Està molt/poc content) i un atre adverbi (Treballa poc/molt minuciosament), o com a especificadors d’un substantiu. b) En funció nominal són variables (molt/molta/molts/moltes; poc/poca/pocs/poques) i adopten el gènero i el número del substantiu modificat. Si especifiquen un substantiu masculí no contable van seguits de la preposició de, pero modifiquen directament, sense de, un substantiu contable plural o no contable femení. El substantiu quantificat pot ser reemplaçat pel pronom ne: Ficares poc de visc. → Ne ficares poc. Menja un poc d’arnadí. → Menja’n un poc. Cau molt de follí. → Ne cau molt. Té poca corfa. → Ne té poca. Hi ha molta hedra. → N’hi ha molta. Sols donar-me pocs besos. → Sols donar-me’n pocs. Menja molts fesols. → Ne menja molts. Tinc moltes gayoles en la granja. → Ne tinc moltes. Comprà unes poques tellines. → Ne comprà unes poques. Dialectalment se coneixen usos no normatius de poc sense de davant de noms masculins singulars: *Menja poc pa (incorrecte) / Menja poc de pa (correcte).

-292-

c) La cantitat inferior a la mija indicada de manera imprecisa per poc pot ser precisada per mig d’uns atres indefinits: Menja massa poc; Menja un poc; Menja prou poc; Menja molt poc. d) Quan el quantificador poc va precedit per l’artícul indefinit un, canvia substancialment la seua orientació. Aixina, poc té orientació negativa perque indica una cantitat inferior a la mija; en canvi, un poc afirma una determinada cantitat, que s’evalua com a chicoteta. En conseqüència, Despusahir Quelo feu poca faena pot negar-se dient, No, ne feu molta, pero sense posar en qüestió que feu faena, puix la faena se presupon i s’aporta l’informació de que en feu poca; en canvi, Despusahir Quelo feu un poc de faena pot negar-se per mig de No, despusahir estigué de vacacions, perque la faena no es dona per presuposta, sino que s’informa que en feu en poca cantitat. e) Modificant a adjectius i adverbis un poc s’aplica a elements de significació negativa per a suavisar el contengut negatiu de l’enunciat: Era un poc mentirós; Escrivia un poc llent. f) Molt i poc poden actuar com a pronoms quan se sobreentén el pronom ne que representa l’element quantificat: Pel meu poble es veuen molts teuladins i pel teu, (se’n veuen) pocs. g) En valor general pronominal neutre molt i poc equivalen respectivament a moltes coses i poques coses: Molt fa qui va i ve, pero més, qui fa lo que deu fer; Poc deprén qui es para en cametes de mosca. h) Poc en plural pot prendre valor genèric humà i llavors indica un número reduït de persones, poca gent: Pocs són els interessats en el nostre problema. i) Molt i poc admeten la substantivació per mig de l’artícul neutre lo: Lo molt cansa i lo poc agrada. Quan lo té valor quantitatiu, prenen valor emfàtic: Me dona mala espina lo poc que menja; Me sorprén lo molt que sap de l’assunt. La mateixa quantificació emfàtica pot expressar-se alternativament per mig de quànt, com a equivalent de molt, i de l’exclamatiu qué antepost a poc: Me sorprén quànt menja; Me dona mala espina qué poc que menja. j) També poden anar precedits de demostratius (Eixos pocs escans són per al grup mixt) i possessius (El teu poc trellat t’ha dut a patir esta situació). k) Admeten complements partitius definits o pronominals: Si continues menjant molt d’açò, te pegarà mal; Moltes de les millors pintures del món estan en el Louvre; Segur que pocs de vosatros coneixíeu esta expressió; Totes les alumnes se n’han anat de viage, pero moltes d’elles tornaran despusdemà; Voràs pocs dels meus jugadors queixar-se sense raó. l) Formen part de locucions com a poc a poc (espai), poc més o manco (aproximadament), poc o molt (una cantitat incerta), ni poc ni molt (absolutament res), no poc o no ni poc (oposició a una negació), per molt que (encara que)...

-293-

14.4.4.2. Prou a) En funció d’adverbi est indefinit invariable modifica un verp (Corre prou), a un adjectiu (Estic prou cansat) o a un atre adverbi (Parlà molt tranquilament), mentres que com a especificador modifica un substantiu. Si el substantiu és no contable, la construcció més habitual és la seudopartitiva (Tinc prou de café: no me’n poses més), pero la modificació directa, sense de, és també possible, sobretot si el nom és femení: Tinc prou llet, no me’n poses més. Abdós construccions són igualment correctes. Si modifica un substantiu contable plural, no va seguit per de: Hi havia prou estudiants; Ya t’has menjat prou galletes. Dialectalment se coneixen usos en de davant de substantius plurals, pero no són normatius: *Ya t´has menjat prou de galletes (us no normatiu). b) El pronom dèbil ne reemplaça al substantiu quantificat per prou: N’he comprat prou (de carlotes); Ne cau prou (de graníçol). c) La cantitat expressada per prou pot evaluar-se per relació a un objectiu o finalitat i llavors significa en cantitat suficient, tant com toca: En un ànet tinc prou per a fer el dinar; No estàs prou prim per a que t’entre eixa talla; Puc llegir be, puix per eix alenall entra prou de llum a l’estudi; L’alcavor del fornet ya té prou de temperatura per a torrar els cacaus. També pot establir-se per relació a un llímit o a una escala gradual externa i llavors significa de manera considerable, en cantitat o grau perceptible: En gramàtica, mon fill ha alvançat prou este curs; Tinc prou llibres en casa; Ahí tens prou diners, alça’ls be; Està prou contenta; Tens sòn perque has menjat prou. d) Pot dur darrere els quantitatius més i manco (menys), als quals modifica: M’han donat prou més de lo que t’imagines; N’he venut prou manco de lo que esperava. e) Forma part de la locució prou i massa, que significa en excés, en gran manera.

14.4.4.3. Gens És un indefinit invariable que quantifica únicament substantius no contables o abstractes. Introduïx necessàriament construccions seudopartitives per mig de la preposició de: Hui no fa gens de fret; No tinc gens de gana. a) Generalment apareix en frases negatives per a indicar una cantitat nula del conjunt incontable designat pel substantiu: No prendré gens de chocolate, que no em senta be. Té, per tant, valor negatiu. b) En les oracions interrogatives i condicionals pren valor afirmatiu i indica un poc, alguna cantitat: ¿Has comprat gens de llet?; Si vols gens d’aiguallimó, te’n puc donar una miqueta.

-294-

c) Si el complement seudopartitiu introduït per de no apareix exprés, ha d’estar representat pel pronom ne: No me’n pose gens (de sucre); —¿Tens molta gana? — No, no en tinc gens (de gana). d) Com a adverbi modificador del verp senyala que l’acció verbal no té lloc en ningun grau: Ella no desdejuna gens; No confia gens en ells. e) Podem trobar-lo en la locució gens ni miqueta, que significa res en absolut.

14.4.5. Els indefinits gradatius comparatius: més, manco (menys), tant 14.4.5.1. Observacions generals Si el substantiu quantificat pels comparatius no s’expressa, ha de reprendre’s pel pronom ne: Posa-me’n més (de creïlles); Yo en tinc manco (de café); No me’n doneu tant (de treball); ¡Ne té tants (d’amics)...! En canvi, quan els gradatius tenen valor general i no remeten a un referent concret no van acompanyats per ne: Li dec tant que no podré pagar-li mai (valor general) / Ne menja tant (de pa) que no s’aprimarà mai / Ara menja més / manco (cantitat general)

14.4.5.2. Més i manco (menys) Els indefinits més i manco (o menys)168 són quantitatius indefinits, invariables en gènero i número, que introduïxen comparacions, explícites o implícites, entre dos elements. Més indica adició, excés o superioritat en quantitat imprecisa: Menja’n més; A última hora aplegaren tres convidats més; Els meges guanyen més que els professors; El de la dreta és més chicotet; El Caire està més llunt encara. Paralelament manco (i el seu sinònim menys, hui poc usat) indica disminució, carència o inferioritat en quantitat imprecisa: Menja manco dolços i t’aprimaràs; Els professors guanyen manco que els meges; El chic de l’esquerra és manco chicotet. Més treballar i manco raons; Els ho dirà quan manco s’ho esperen. No obstant, poden anar acompanyats d’uns atres quantificadors, numerals o indefinits, que precisen la quantitat indicada per més i manco / menys: Ne vullc moltes més; N’aplegaren huit més; Enguany hi ha prou menys alumnes matriculats. 168

L’adverbi manco, documentat en la llengua antiga i en els nostres clàssics, se conserva viu i és apte per a tots els registres. També és adequat per a tots els nivells l’adverbi menys, el qual, ademés de ser la forma general en els clàssics, ha resistit en part l’impuls del castellanisme menos, que no ha aplegat a desplaçar-la completament del valencià actual. Manco sol considerar-se forma preferent en la majoria d’usos, si be en el llenguage matemàtic sol preferir-se menys: vint menys cinc fan quinze.

-295-

b) Convé tindre en conte que per a expressar l’inferioritat el valencià utilisa principalment l’expressió més poc i, subsidiàriament, la negació de la comparació d’igualtat per mig de no tant... com. Estes construccions són molt naturals i s’ampren en major freqüència que manco o menys:169 Cento és més poc estudiós que sa germana (més natural que Cento és manco / menys estudiós que sa germana). No me’n poses tant (més natural que Posa-me’n manco / menys). Sa mare no el marmola tant com son pare (més natural que Sa mare el marmola manco / menys que son pare). d) En les comparacions expresses més i manco / menys entren en correlació en la conjunció que (Ara fa més / manco frescoreta que ahir; Mon germà és un poc més / manco alt que tu), excepte quan el segon element de la comparança indica una cantitat explícita o implícita, cas en el que va introduït per de: Està més llunt de lo que pareix; Guanya més de dosmil euros mensuals. e) Com a especificadors, més i manco / menys van seguits de noms no contables en singular i de noms contables en plural: Vullc més pa; Necessite més fesols; Per causa de la crisis, ara té manco clients. f) Quan el substantiu ya va especificat per un atre element, més i manco / menys van posposts al nom: Hui treballes una hora manco; Fica’m dos bacores més. Concretament, el substantiu pot anar especificat per un numeral cardinal (M’han donat tres billets més), per un indefinit (Posa’m moltes creïlles més; Han contractat un atre enfermer més), per un demostratiu i per un artícul definit: A partir de l’expulsió l’equip notà massa eixe / el jugador (de) menys que tenien. Són compatibles també en els possessius en funció modificadora, és dir, posposts al substantiu: No contestaré més preguntes teues; D’ara en avant, exigim manco protestes teues. g) Els trobem formant part de locucions com més o manco o poc més o manco (“aproximadament”); lo manco o a lo manco (“com a mínim”); ni més ni manco (precisió emfàtica); per més que (“per molt que, encara que”); de més (“inútil, en 169

Este comportament de la llengua valenciana respon a una tendència natural. El primer terme d’una comparació és sempre l’element principal en el nostre discurs: lo que centra la nostra atenció. Aixina, quan diem Chimo menja més que Cento, estem parlant principalment de Chimo. Per això, les comparacions d’inferioritat per mig de manco (Chimo menja manco que Cento) resulten cognitivament incómodes o contradictòries per al parlant, puix remarquen l’inferioritat de l’element comunicativament principal. El valencià tendix, en conseqüència, a evitar esta contradicció per mig de les circumlocucions no tant com i, molt especialment, més poc, quan la quantificació incidix sobre un verp: Chimo menja més poc que Cento. De fet, en moltes llengües del món ni tan sols existixen les comparacions per mig d’adverbis d’inferioritat (cf. López García, A., Gramática del español, vol.1, cap. 9).

-296-

excés”); manco encara (en menor cantitat o contràriament)...

14.4.5.3. Tant a) El quantificador tant intervé en les oracions comparatives d’igualtat en correlació en com per a senyalar que la cantitat considerada és idèntica a la que es pren com a referència: Tinc dret a guanyar més perque treballe tant com tu; Mon fill estudia tant com sempre, pero ara trau pijors notes; En l’aula hi havia tantes chiquetes com chiquets. b) Pren un matís deíctic quan senyala una cantitat present en la situació comunicativa, la qual aprofita de terme de comparació: No menges tants pastiços (com estàs menjant ara) o cauràs mal; No me’n poses tant (com m’estàs posant), que no tinc tanta gana. S’utilisa en valor anafòric quan el terme de comparació apareix expressat ans en el text: Davit juga tots els dies al raspall, pero yo no puc jugar tant (com Davit). c) Entra en correlació en el pronom relatiu quantitatiu quant, al qual aprofita d’antecedent: Compra tants quants pugues carregar-ne; Menja tant quant pugues, que el dinar nos ix debades. d) Participa també de les oracions consecutives, senyalant que la cantitat en qüestió és suficient per a produir un determinat efecte: Se sorprengué tant que no s’ho podia creure; He menjat tantes figues paleres que ara em fa mal la pancha; Li dec tant que no podré pagar-li mai. e) Quan no s’expressa el segon terme de la consecutiva, pren valor ponderatiu indicant una cantitat elevada o superior a una mija subjectiva. Est us emfàtic ve marcat prosòdicament per la modalitat exclamativa i per l’entonació suspensiva: ¡Se sorprengué tant...!; ¡Ai, he menjat tantes figues paleres...!; ¡Li dec tant...! f) Formalment, convé senyalar que quan modifica a un adjectiu o participi, o a un adverbi, pren la forma tan: És tan jove que no es cansa mai; No cal alçar-se tan enjornet; L’espill està tan esguitat que hauràs de netejar-lo de nou sancer; No vullc anar de vacacions tan llunt; Açò no està tan malament. g) En funció especificadora se comporta formalment com molt, poc i quant: du la preposició de quan quantifica un substantiu masculí no contable i modifica directament als substantius contables plurals i als femenins no contables, en els quals concorda: No em doneu tant de treball; No em doneu tanta faena; ¡Té tants amics...!; Posa’m tantes carlotes com vullgues: m’enchisen. h) En plural s’ampra en valor general per a fer referència a una cantitat de manera inconcreta, be perque no es coneix (Tu em diràs: tants diners, i te’ls ingressaré en seguida en el teu conte), be perque no interessa precisar-la (Me digué que li devia tants diners, i li’ls doní).

-297-

i) Forma part de diverses locucions, com ara les que indiquen indiferència: tant li fa, tant li val, tant se me’n dona... (equivalents a igual té, té igual, no li fa), o atre tant (en la mateixa cantitat).

14.5. LOCUCIONS QUANTITATIVES Exponem en la taula inferior únicament les locucions de cantitat que poden realisar una funció nominal. Les locucions en valor purament adverbial estan tractades en el capítul 20. Locució

Valor quantitatiu

Eixemple

bona cosa de

Molt

Hi ha bona cosa de juncs; Té bona cosa de claritat.

una barcada de

Molt

Li has posat una barcada de creïlles.

un cabaç de

Molt

El nostre equip ha guanyat un cabaç de títuls en els últims anys.

una cabaçada de

Molt

S’ha menjat una cabaçada de bresquilles i ara li fa mal la pancha.

una fotracada de

Molt

Va eixir una fotracada de fum; Se tragué de la bojaca una fotracada de monedes.

un fum de

Molt

Tinc un fum de llibres per llegir.

una mar de

Molt

Hi ha una mar de chicones fent coa a la porta.

una montanya de

Molt

Li espera una montanya de faena.

un montó de

Molt

Està preocupat en raó: té un montó d’alifacs.

una morterada de

Molt

El professor nos ha manat una morterada d’eixercicis.

un munt de

Molt

Portava un munt d’equipage i no li cabia en el maleter.

un riu de

Molt

De colp i repent, un riu de chiquets ixqué de l’escola.

-298-

Locució

Valor quantitatiu

Eixemple

un grapat de

Cantitat indeterminada, més o manco gran.

Pren un grapadet de cacaus per a entretindre’t (una cantitat moderada). Ya fa un grapat d’anys que acabàrem la carrera (una cantitat gran)

una brinsa de

Poc

A penes corre una brinsa d’aire.

una miqueta de

Poc

Una miqueta de vi cada dia li senta molt be al cos.

un pessic de

Poc

Afig un pessic de safrà a la paella.

un rall, un rallet

Poc

Posa-li un rallet d’oli al pa i voràs qué bo que està.

un sentiment de

Poc

Posa-li un l’allipebre.

gens ni miqueta de

Gens

No té gens ni miqueta de paciència.

ni gota de

Gens

No mou ni gota d’aire.

sentiment

de

sal

a

-299-

15. ELS QUANTIFICADORS: ELS NUMERALS 15.1. INTRODUCCIÓ Els quantificadors numerals expressen un càlcul basat en la série ordenada dels números naturals. Com destaquen Fontelles, Garcia i Lanuza,170 els numerals presenten la particularitat de que la seua escritura com a signe llingüístic, com ara sèt, un terç, huit dècims..., té el seu corresponent signe aritmètic: 7, 1/3, 8/10. Sintàcticament actuen com a especificadors quantificadors o, en funció pronominal, com a núcleu del sintagma nominal. Podem diferenciar les següents classes: cardinals, ordinals, partitius, múltiples i colectius.

15.2. ELS CARDINALS Signifiquen una cantitat exacta respecte dels elements designats pels substantius. Formen una série en la que cada element inclou a l’anterior (1, 1+1=2, 2+1=3...). Habitualment actuen com a especificadors (Hi havien huit persones en la coa) o en funció pronominal, com a núcleu del sintagma nominal (—¿Vols albargines? —Sí, posa-me’n tres; Vullc les dos de la dreta). També poden funcionar com a autèntics substantius: El meu número preferit és el nou; No entenc lo que posa ací: ¿Això és un sèt o un u? Encara que solen incloure’s en la llista de cardinals, són plenament substantius milló, billó, trilló i quatrilló.

15.2.1. Formes dels cardinals Les formes dels principals numerals cardinals són les següents: Sifra

Numeral cardinal

0

zero

1

u, femení una; davant de nom: un

2

dos

3

tres

4

quatre

5

cinc

170

Gramatica de la llengua valenciana, Valéncia, Lo Rat Penat, 1997.

-300-

Sifra

Numeral cardinal

6

sis

7

sèt

8

huit

9

nou

10

dèu

11

onze

12

dotze

13

tretze

14

catorze

15

quinze

16

setze

17

dèsset171

18

díhuit

19

dèneu

20

vint

21

vintiú, femení vintiuna; davant de nom: vintiun

22

vintidós

23

vintitrés

24

vintiquatre

25

vinticinc

26

vintissís

27

vintisset

28

vintihuit

29

vintinou

30

trenta

31

trentaú, femení trentauna; davant de nom: trentaun

32, 33, 34, etc.

trentadós, trentatrés, trentaquatre, etc.

40

quaranta

171

Els numerals dèsset i dèneu conserven la doble tonicitat etimològica i tenen oberta tant la vocal de la primera sílaba com la de la segona. Antigament també existia la variant formal dènou, hui desapareguda.

-301-

Sifra



Numeral cardinal

45, 46, 47, etc.

quarantacinc, quarantassís, quarantasset, etc.

50

cinquanta

58, 59, etc.

cinquantahuit, cinquantanou, etc.

60

xixanta

70

setanta

80

huitanta

90

noranta

100

cent

101

cent u, femení cent una; davant de nom: cent un

102, 103, etc.

cent dos, cent tres, etc.

110

cent dèu

111, 112, etc.

cent onze, cent dotze, etc.

120

cent vint

121

cent vintiú, femení cent vintiuna; davant de nom: cent vintiun

122, 123, etc.

cent vintidós, cent vintitrés, etc.

130, 140, etc.

cent trenta, cent quaranta, etc.

200

doscents, femení doscentes

300

trescents, femení trescentes

400

quatrecents, femení quatrecentes

500

cinccents, femení cinccentes

600

siscents, femení siscentes

700

setcents, femení setcentes

800

huitcents, femení huitcentes

900

noucents, femení noucentes

1000

mil

1001

mil u, femení mil una; davant de nom: mil un

1002, 1003, etc.

mil dos, mil tres, etc.

1010, 1011, etc.

mil dèu, mil onze, etc.

1020

mil vint

1021

mil vintiú, femení mil vintiuna; davant de nom: mil vintiun

-302-

Sifra

Numeral cardinal

1022, 1023, etc.

mil vintidós, mil vintitrés, etc.

1030, 1040, etc.

mil trenta, mil quaranta, etc.

1100

mil cent

1101

mil cent u, femení mil cent una; davant de nom: mil cent un

1102, 1103, etc.

mil cent dos, mil cent tres, etc.

1200, 1300, etc.

mil doscents, femení mil doscentes; mil trescents, femení mil trescentes, etc.

2000

dosmil

2001

dosmil u, femení dosmil una; davant de nom: dosmil un

2002, 2003, etc.

dosmil dos, dosmil tres, etc.

2010, 2011, etc.

dosmil dèu, dosmil onze, etc.

2020

dosmil vint

2021

dosmil vintiú, femení dosmil vintiuna; davant de nom dosmil vintiun

2022, 2023, etc.

dosmil vintidós, dosmil vintitrés, etc.

2100

dosmil cent

2101

dosmil cent u, femení dosmil cent una; davant de nom dosmil cent un

2102, 2103, etc.

dosmil cent dos, dosmil cent tres, etc.

3000, 4000, etc.

tresmil, quatremil, etc.

10 000, 11 000, etc.

deumil, onzemil, etc.

20 000

vintmil

21 000

vintiunmil, femení vintiunamil

30 000

trentamil

31 000

trentaunmil, femení trentaunamil

40 000, 50 000, etc.

quarantamil, cinquantamil, etc.

100 000

centmil

200 000, 300 000, etc.

doscentsmil, femení trescentesmil, etc.

doscentesmil;

trescentsmil,

femení

-303-

Sifra

Numeral cardinal

1 000 000

un milló

1 000 001

un milló u, femení un milló una; davant de nom un milló un

1 000 100

un milló cent

1 001 000

un milló mil

2 000 000

dos millons

3 567 896

tres millons cinccents xixantassetmil huitcents norantassís, femení tres millons cinccentes xixantassetmil huitcentes norantassís

10 000 000

dèu millons

100 000 000

cent millons

1 000 000 000

mil millons

1 000 000 000 000

un billó

1018

un trilló

1024

un quatrilló

Sobre les formes dels cardinals, han de fer-se les següents observacions: a) El cardinal u i els seus derivats (vintiú, trentaú, quarantaú...) mantenen dita forma si funcionen com a pronom, substantiu o especificador pospost al substantiu, pero prenen la forma un, vintiun, trentaun, quarantaun... si actuen en funció especificadora o adjectiva davant d’un nom contable (vore 15.2.4 per a una descripció de cada una d’estes funcions): El partit ha quedat dos gols a u (pronom). Va nàixer en mil noucents setantaú (substantiu). El vintiú d’octubre (substantiu). El trentaú per cent (substantiu). Sèt més u són huit (substantiu). El número setantaú (especificador pospost al substantiu) pero: Té huitantaun anys. Existixen doscents un municipis en esta província. També pren la forma un en els numerals composts vintiunmil, trentaunmil...

-304-

És important diferenciar el funcionament com a actualisador que presenta la forma un quan precedix al núcleu del sintagma nominal, encara que siga un adjectiu substantivat, En la película ya han matat a un (personage) roïn, pero encara en queden dos, i el de la la forma u quan actua com a pronom: Té tres fills, u roïn i dos boníssims. Esta alternança entre u i un se descriu en més amplitut en 12.4.2 i 14.3.2.10. b) Els numerals cardinals poden ser simples i composts: Els simples són aquells que no es poden segmentar en uns atres numerals que formen una paraula. Considerarem numerals simples: - Els que van de l’1 (u) al 20 (vint), llevat de dèsset, díhuit i dèneu. - Les decenes: vint, trenta, quaranta, cinquanta, ... noranta. - Les centenes, perque –cents no apareix mai per separat: cent, doscents, trescents, … noucents. - El número mil i la série milló, billó, trilló, etc. Els composts són aquells que es poden segmentar en simples: - xixantaú (61) = xixanta i u - cent huit (108) = cent i huit - huitcents vint (820) = huitcents i vint - deumil (10.000) = dèu per mil c) Respecte al seu gènero i número: A soles tenen gènero els següents cardinals: - U, que fa una. - Les centenes: doscents, doscentes; trescents, trescentes… La variació de gènero es manté en els numerals composts: vintiunmil, vintiunamil; huitcentsmil, huitcentesmil. El gènero el determina el substantiu al que fan referència, si el cardinal va antepost: Les mil i una nits. Huitcentes monedes. Cinquantaunamil rúpies. Si va pospost, és possible tant la construcció en concordança, en sentit ordinal (La moneda huitcentes = La moneda que fa huitcentes), com sense concordança, sobreentenent la paraula número: La moneda (número) huitcents. El numeral dos actualment és invariable: dos hòmens, dos corbelles. En l’época antiga existia una forma femenina dues, hui completament inexistent.

-305-

El plural el prenen: - Les centenes: doscents, trescents, quatrecents… - Les formes milló, que fa millons, billó que fa billons, etc., les quals se comporten com a substantius. Si van darrere d’un atre cardinal, imponen el seu gènero masculí al cardinal que els precedix: un milló, doscents billons. Farem us de la preposició de darrere del singular milló, billó… o dels seus plurals, millons, billons… quan vagen immediatament davant del substantiu, donant lloc a una contrucció partitiva o seudopartitiva (vore 14.3.1, nota 154): dèu millons de desocupats i sèt billons d’euros balafiats, pero no en un atre cas, com ara: dèsset millons huitcentsmil ciutadans. Les formes uns, unes no són pròpiament el plural dels numerals u/una, sino dels indefinits un/una, a no ser que entren en correlació explícita en uns atres numerals i ademés estiguen especificant a un substantiu de plural no reiteratiu, és dir, a un substantiu que té en plural el mateix referent que en singular (una tisora=unes tisores): Yo comprí unes tisores i la meua dòna, dos. Respecte de la concordança, excepte el número un, els cardinals concorden sempre en plural: un coche, pero zero graus, vintiun alumnes, trenta cases... 172

15.2.2. Escritura dels cardinals Esta s’adaptarà senzillament a la seua pronunciació: trentassís (36); mil cent u (1.101) cent dèsset (117); quatremil xixanta (4.060) huitcents huitanta (880); deneumil siscents noranta (19.690) Escriurem junts: a) La série de decenes seguides de les unitats: trentaú, cinquantacinc, huitantaquatre, quarantadós... b) Els composts de: - les unitats de miller: sismil, setmil, huitmil… - les decenes de miller: xixantamil, setantamil, norantamil… 172

Coloquialment és molt comú que en els numerals derivats de un el substantiu concorde en singular: Té setantaun any; Ho ha repetit vintiuna volta (en lloc de Té setantaun anys; Ho ha repetit vintiuna voltes).

-306-

- les centenes de miller: centmil, trescentsmil… Separarem les sifres en els següents casos: a) els composts de: - centenes i unitats: cent u, cent nou… - centenes i decenes: cent trenta, cent setanta… - mil i les unitats: mil u, mil quatre, mil cinc… - mil i les decenes: mil vint, dosmil xixanta… - mil i les centenes: mil doscents, mil trescents… - centenes de miller i els composts de mil: siscents xixantadosmil (662.000). b) en la série de milló, billó, etc., que sempre va separada del cardinal que la precedix: cinc millons, setcents billons, dos trillons… S'ha de tindre en conte que alguns cardinals doblen la s en formar part dels composts: - el cardinal dèsset, format de dèu i sèt. - els numerals sis i sèt, quan van units a les decenes (trenta, quaranta…): setantassís, huitantassís, xixantasset, vintisset… c) En quant a l’escritura de les sifres, hem de separar els grups de tres números per un espai o per un punt, excepte quan la sifra en qüestió estiga composta únicament per quatre sifres: 10 854 persones 10.854 persones pàgina 10 523 pàgina 10.523 any 1984 *any 1.984 (incorrecte, perque únicament hi han quatre sifres i no cal fer la separació). L’acció transcorre en un futur lluntà: en l’any 22 300 (o 22.300).

-307-

15.2.3. Fonètica dels cardinals El numeral que funciona com a multiplicador dins d’una construcció composta per dos o més sifres pert la seua tonicitat i l’accent se desplaça a la dreta: setmil, huitcents. Presenten el mateix comportament els grups formats per adició: vintissís, quarantaquatre... A soles conserven la seua tonicitat cent i la série de les centenes (doscents, trescents…) quan estan en primer lloc dins d'un cardinal compost per més d’una paraula: cent setantacinc, huitcents vintiú, doscents xixantaquatre…

15.2.4. Funció dels cardinals Distinguim tres funcions principals per als numerals cardinals: funció especificadora o adjectiva (tres cases), funció pronominal (tres) i funció pròpiament substantiva (un tres): a) Actuen com a especificadors quan precedixen a un nom contable: Quinze gats cervals Dèu gimnasis Si van posposts, prenen valor ordinal: La planta tres = la tercera planta. b) Actuen com a núcleu d’un sintagma nominal, en funció pronominal, quan quantifiquen un substantiu elidit: Busquen als dos treballadors de la fàbrica i als tres (treballadors) de l’oficina. Ahir prenguí el bany dos hores en els safareigs de l’hort i hui una (hora) més. En sentit lax se considera que fan funció pronominal quan quantifiquen un substantiu elidit représ per ne: Ahir venguí tres coches i hui n’he venut dos. Este matí han entrat huit clients i esta vesprada n’han entrat cinc. En esta funció pronominal poden introduir complements partitius per mig de la preposició (de): Ne vullc dèneu de les grans.

-308-

c) Funcionen com a autèntics substantius: - Els cardinals que s’ampren per a nomenar sifres o guarismes, com en Necessitava que m’ixquera un tres, pero ixqué el sis. En estos usos substantius els numerals tenen plural (Necessitava dos dosos, pero m’ixqué un tres i, en acabant, un quatre) i concorden en gènero masculí. En canvi, en expressions com els anys quaranta, els (anys) xixanta no coneixen el plural, puix no deixen de funcionar com a adjectius. - Els cardinals que indiquen els anys (Acabí en el 78: en l’any 78), els sigles (Eix autor és del XIV: del sigle catorze), els dies del mes (Naixqué el vint de giner) i les hores (Les quatre de la vesprada). - Els numerals posposts al substantiu que no concorden en gènero en ell. És dir, quan se sobreentén la paraula número: Vixc en la casa (número) trentaú; El tema escomença en la plana (número) doscents trentaú i finalisa en la doscents setantacinc. - En operacions matemàtiques i en l’indicació de percentages: El trenta per cent del alumnes, dos per tres fan sis... - Els cardinals usats com a substantius poden rebre modificadors, com els demés substantius: Repassant la seua caligrafia trobí un quatre que estava molt mal escrit; Un escàs trenta per cent ha aprovat l’examen; Va nàixer un plujós 28 de setembre; Hem deixat arrere el convuls 2014. d) En valencià clàssic se documenta la combinació tots dos, tots tres… alternant en l’estructura els dos, els tres... que des de ben antic s’ha impost i generalisat, i que és l’única usada en valencià actual. S’ha de dir, per tant, Els tres sentíem la mateixa por a perdre la faena, i no *Tots tres sentíem la mateixa por a perdre la faena.173

173

La mateixa evolució es donà en unes atres llengües pròximes com el castellà, que documenta expressions anàlogues en dates relativament recents (i que encara continua usant-les en algunes varietats d’Hispanoamèrica): “porque assi todos tres se procuraron imitar, que salieron iguales en qualquier virtud. Vivieron, en fin, todos tres santamente...” (Noticias historicas de las tres florentissimas provincias del celeste Orden de la Santissima Trinidad, redempcion de cautivos, en Inglaterra, Escocia, y Hybernia. Domingo López. Imprenta Real, 1714); “no podía sufrir más y levanté la espada, que traía en las manos como enfermo, y di sobre ellos, que todos dos rodaron las escaleras, y uno mal descalabrado” (Vida del capitán Alonso de Contreras, cap a 1630).

-309-

15.3. LES HORES Per a l’expressió de les hores, el valencià usa el següent sistema: des de l'hora en punt fins a la mija hora s'indica primer l'hora i en acabant les fraccions introduïdes per la conjunció i. Ho eixemplificarem en les franges horàries corresponents a la una: 01:00 = La una o la una en punt. 01:05 = La una i cinc (minuts). 01:10 = La una i dèu (minuts). 01:15 = La una i quart. 01:20 = La una i vint (minuts). 01:25 = La una i vinticinc (minuts). 01:30 = La una i mija. Les hores intermiges s’expressen dient els minuts exactes: la una i dotze (minuts), la una i vintidós (minuts). En llenguage tècnic és possible també la una i quinze (minuts), la una i trenta (minuts). A partir de la mija hora, el valencià coneix diverses possibilitats: a) La primera fòrmula, i més recomanable, consistix en indicar primer els minuts que falten per a completar l’hora en curs, seguits de la preposició per a, i en acabant l’hora: 01:35 = Vinticinc (minuts) per a les dos. 01:40 = Vint (minuts) per a les dos. 01:45 = Un quart per a les dos 01:50 = Dèu (minuts) per a les dos. 01:55 = Cinc (minuts) per a les dos. 02:00 = Les dos (en punt). b) Una atra fòrmula és senyalar primer l'hora i en acabant indicar explícitament els minuts que falten per a completar-la. Per eixemple, a la 01:35 diríem: “Les dos, falten vinticinc minuts”. A la 01:45 direm: “Les dos, falta un quart”. c) La tercera manera és seguir a partir de la mija hora, introduint les fraccions per la conjunció i: 01:30 = La una i mija. 01:35 = La una i trentacinc (minuts).

-310-

01:38 = La una i trentahuit (minuts). 01:40 = La una i quarantacinc (minuts). 01:50 = La una i cinquanta (minuts). 01:56 = La una i cinquantassís (minuts). 01:58 = La una i cinquantahuit (minuts). 02:00 = Les dos (en punt). d) La quarta forma consistix en indicar primer l'hora i en acabant, precedits per manco o menys, els minuts que falten per a completar-la. Esta fòrmula està prou estesa, segurament per influència del castellà, que ho fa de la mateixa manera174 (de fet, en el llenguage habitual se diu *les dos menos vinticinc, lo que mostra l'influència castellana; la seua traducció al valencià “les dos manco/menys vinticinc” sona artificiosa i per això no és massa recomanable): 01:35 = Les dos manco/menys vinticinc (minuts). 01:40 = Les dos manco/menys vint (minuts). 01:45 = Les dos manco/menys quart. 01:50 = Les dos manco/menys dèu (minuts). 01:55 = Les dos manco/menys cinc (minuts) 02:00 = Les dos (en punt). Les quatre fòrmules són correctes, encara que la primera és la més tradicional i pròpia; la tercera és la més tècnica, producte de la precisió dels rellonges digitals i té una ampla acceptació i us a nivell escrit i també oral. Aportem ací algunes expressions valencianes relatives a l'horari: - Les dos de la matinada (02:00). La matinada comprén des de les 24:00 fins l’eixida del sol. - Les nou del matí (09:00). El matí comprén des de l’eixida del sol fins al migdia. - Les dotze del migdia (12:00). A sovint, encara que pertanyen a la vesprada, la una (13.00) i en menor mida les dos (14:00) solen nomenar-se també “del migdia”.

174

L'occità també utilisa esta fòrmula.

-311-

- Les cinc de la vesprada (17:00). La vesprada comprén entre el migdia i la posta de sol. - Les dotze de la nit (24:00). La nit comprén des de la posta de sol fins a les 24:00. - Vora les cinc. Quan no sabem l’hora exacta, sino que parlem aproximativament. - Els tres quarts de les dos. Equival a la 01:45. Anàlogament, Els tres quarts de les tres són les 02:45, etc. - Les sis i passeres o i tacó. Quan passa un poc de l’hora, pero no sabem quànt exactament. - Les sèt tocades. Indica també que passa llaugerament de l’hora en qüestió. - Les hores chicotetes. Les primeres hores del dia. - A hora horada. En el moment just i casi tart. - A primera hora. Ben matí o enjorn. - De bona hora. De matí. - A quina hora. Molt tart. - A l'hora i al punt. En el seu moment, a l'hora exacta.175

15.4. ELS ORDINALS Indiquen la posició que ocupa un element dins d’una série ordenada.

15.4.1. Formes dels ordinals Les formes vives valencianes són les de formació erudita. Les principals se detallen en el següent quadro:

175

Per a més locucions sobre l'hora, consultar el Diccionari General de la Llengua Valenciana. RACV. 2010.

-312-

Abreviatura

Numeral ordinal

1er, 1era

primer, femení primera

2on (2ona)

segon, femení segon / segona

3er, 3era

tercer, femení tercera

4rt, 4rta

quart, femení quarta

5nt, 5nta

quint, femení quinta

6xt, 6xta

sext, femení sexta

7im, 7ima

sèptim, femení sèptima

8au, 8ava

octau, femení octava

9vé, 9ena

nové, femení novena

10im, 10ima

dècim, femení dècima

11im, 11ima

undècim, femení undècima

12im,12ima

duodècim, femení duodècima

13er, 13er

dècim tercer, femení dècima tercera

14rt, 14rta, etc. dècim quart, femení dècima quarta, etc. 20im, 20ima

vigèsim, femení vigèsima

21er, 21era

vigèsim primer, femení vigèsima primera

22on (22ona), etc.

vigèsim segon, femení vigèsima segon / vigèsima segona, etc.

30im, 30ima

trigèsim, femení trigèsima

31er, 31era, etc.

trigèsim primer, femení trigèsima primera, etc.

40im

quadragèsim

50im

quinquagèsim

60im

sexagèsim

70im

septuagèsim

80im

octogèsim

90im

nonagèsim

100im

centèsim

101er, 101era

centèsim primer, femení centèsima primera

-313-

Abreviatura

Numeral ordinal

120im, 120ima centèsim vigèsim, femení centèsima vigèsima 156xt, 156xta

centèsim quinquagèsim sext, femení centèsima quinquagèsima sexta

200im

ducentèsim

300im

tricentèsim

400im

quadrigentèsim

500im

quingentèsim

600im

sexcentèsim

700im

septingentèsim

800im

octingentèsim

900im

noningentèsim / nongentèsim

1000im

milèsim

1377im

milèsim tricentèsim septuagèsim sèptim

2000im

dosmilèsim

3000im, etc.

tresmilèsim, etc.

10 000im

deumilèsim

100 000im

centmilèsim

200 000im, etc. doscentsmilèsim, etc. 1 000 000im

millonèsim

No obstant, en la llengua parlada, en passar del dècim se fa us dels cardinals en lloc dels ordinals, per mig de la construcció perifràstica el / la que fa… seguida del número corresponent: Era la que fa onze (en lloc de Era l’undècima); És el que fa quatrecents (en lloc de És el quadrigentèsim). És un recurs propi de la llengua que no respon a cap d'influència aliena i que s'ha d'acceptar en la llengua escrita i en tots els registres, si be en escrits i alocucions de caràcter molt formal se recomanen els ordinals. Els numerals presenten flexió de gènero i número. En general, formen el femení afegint una –a i, els plurals, d’acort en les regles generals (octau / octava / octaus / octaves; nové / novena / novens / novenes, etc.). A pesar de que l'ordinal segon,-a, com els demés ordinals, dispon de flexió de gènero, en la llengua actual s'usa el masculí segon com a forma no marcada, referida a

-314-

substantius singulars, tant masculins (el segon pis) com femenins (la segon porta). Este comportament tan peculiar, que no encontra paralelisme en les llengües del seu entorn, com el castellà o el català, no és modern i respon a un mecanisme cognitiu natural.176 En conseqüència, la forma segon com a determinant d'un nom femení ha de ser considerada correcta, junt a la més tradicional, pero hui en desús, segona. Aixina podem dir tant la segona part com la segon part, i les segons classificades o les segones classificades. Ya en la llengua clàssica trobem est us: “La segon questió fonch de Jhesu Xrist als juheus.” Sant Vicent Ferrer. Quaresma. 1413. “Perque començà a fer-se lo añy pasat la primera vegada y en est diumenge la segon”. Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat i regne de Valéncia. 1585. “Y anava entre los dos jurats en cap, y arribaren a les segons grades de l’altar”. Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat i regne de Valéncia. 1585. “Comensant a pagar la primera paga el dia de Nadal primer vinent del present any 1690, y la segon el dia de Sent Joan” Francesc Roig i Dou. Llibre de família. 1688. Este fenomen també es dona en els ordinals primer i tercer, que mantenen la forma masculina davant de substantius en femení singular (la primer dòna que vinga; la

176

Des de ben pronte es registra en valencià l'us de dos en referència femenina en conte de dues. Segons L. Peñarroja (“Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch”), era ya general en els clàssics: De les quals dos (Roïç de Corella, Triumfo, 689); La virtuosa comtessa se parti ab dos donzelles, (Tirant, cap. 144); altres dos donzelles (Vita Christi). La série dels cardinals se caracterisa per la seua continuïtat, puix cada número està tan pròxim a l'anterior que realment l'inclou (per eixemple, 3 = 2 + 1); per això no és estrany que el cardinal dosdues se vera influït pels números posteriors, que no tenen forma femenina, i acabara perdent la seua flexió. És cert que la forma segon és l'única de tots els ordinals que no coneix flexió de gènero, pero això no ha impedit la seua generalisació, puix els ordinals representen una série en llímits interns, en la que, per eixemple, el tercer se definix per anar darrere del segon, pero no l'inclou, a diferència dels cardinals, que no presenten llímits, puix cada cardinal inclou a l’anterior de la série i són, per tant, més proclius a un comportament uniforme. D'esta forma, el caràcter continu de la série cardinal i el discontinu de l'ordinal permet explicar l'us respectiu de dos i segon com a térmens no marcats. (Per a la descripció de la naturalea cognitiva dels cardinals i del ordinals, vore López García, Á., Gramàtica del español, 3, Madrit, Arco, 1998, capítul 27). És possible, no obstant, que intervingueren uns atres factors, puix és significatiu que la reducció haja afectat al cardinal dos, molt propens a la gramaticalisació en fenòmens com ara el del número dual que manifesten llengües com l'àrap.

-315-

tercer casa del carrer). És un us també antic,177 pero no general, per lo que no té cabuda en la llengua estàndart. A partir de l’ordinal número cinc existien unes formes paraleles de base vulgar (no llatina) que han caigut completament en desús, motiu pel qual queden fòra de la llengua estàndart i no deuen usar-se. Estos ordinals també presentaven flexió de gènero i de número, i es formaven afegint el sufix –é, -ena al cardinal corresponent: set, seté; huit, huité. Si l’ordinal finalisava en vocal, la vocal se llevava: setanta, setantena. Sifra

Numeral ordinal arcaic

5

cinqué, femení cinquena

6

sisé, femení sisena

7

seté, femení setena

8

huité, femení huitena

9

nové, femení novena

10

decé, femení decena

11

onzé, femení onzena

12

dotzé, femení dotzena

20

vinté, femení vintena

21

vintiuné, femení vintiunena

22

vintidosé, femení vintidosena

30

trenté, femení trentena

100

centé, femení centena

Igual que els cardinals, els ordinals poden classificar-se en: a) simples, formats per una única paraula. Ací inclourem: - Del primer al duodècim. 177

“Los quals li promet donar e pagar d’ací a la primervinent festa de Omnia Sentorum”. Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina. 1294. En este mateix llibre apareix més freqüentment la forma primeravinent. “...de na Delfina Roïç de Corella, testadriu desús dita. Lo dit testament, de la primer línea fins a la darrera inclusive”. Documentació de Roïç de Corella. 1508. “...y se li feu saber tenia ja per major part pagada la tercer paga.” Memòries de Josep Esplugues. 1703.

-316-

- Els corresponents a les decenes: vigèsim, trigèsim, quadragèsim… - Els corresponents a les centenes: centèsim, ducentèsim, tricentèsim... - I també: milèsim, millonèsim, billonèsim, etc. b) composts, que s’escriuen separant els ordinals que els componen: trigèsim segon, dècima novena, quadragèsims quints…

15.4.2. Funció dels ordinals Els ordinals, com els cardinals, poden actuar en funció adjectiva especificadora, que és la més comuna (el segon pis), en funció pronominal (el segon) i com a substantius (Arranquí el coche en tercera i es parà). Ademés, poden funcionar també com a adverbis textuals (Primer, tractarem de les classes d’insectes i, segon, de la seua distribució geogràfica). a) Com a adjectius: - Poden precedir o seguir al nom, concordant en gènero i número en ell: la tercera volta que et veig hui; el tercer dumenge de giner; el capítul octau; les primeres classificades. Com mostren els eixemples anteriors, poden anar anteposts o posposts al substantiu. - Poden quantificar substantius especificats per un artícul definit, un possessiu o un demostratiu (el quart dia, la tercera concursant, ma primera experiència, esta tercera opció), pero també admeten la combinació en els indefinits (Alguns tercers classificats aniran a la Lliga de Campeons; En un primer moment s’esglayà). - El plural de l’ordinal primer pot tindre valor distributiu i indicar el respectiu primer de diverses classificacions (Donaran un premi als primers classificats de totes les lligues), pero també admet un valor successiu o inclusiu i llavors el plural engloba als ordinals que el seguixen en la série: Foren les primeres actuacions que fea en la seua gira i estigué prou nerviós en totes elles; Donaran uns premis als primers classificats en la correguda (açò és, al primer, al segon, al tercer...). Este valor inclusiu indeterminat pot quedar definit per mig de la combinació de l’ordinal en un cardinal. Normalment el cardinal precedix a l’ordinal (Donaran una medalla als tres primers classificats), encara que en alguns casos també és possible l’orde invers: Els dos primers mesos en Londres foren durs/Els primers dos mesos en Londres foren durs. - En el cas de la successió de reis i papes l’ordinal es posa darrere del nom i en números romans, els quals se llegiran “primer”, “segon” i aixina,

-317-

successivament: Carles V (quint), Aleixandre VI (sext). Quan la successió aplega a un número alt, generalment, a partir del dèu, poden llegir-se com a cardinals o com a ordinals: Benet XIII (dècim tercer, pero també, tretze). b) Quan van determinats per l’artícul definit o per un demostratiu, els ordinals poden actuar com a núcleu del sintagma nominal, en funció pronominal, adoptant el gènero i el número del substantiu al que remeten: No pot presentar-se a la tercera part de l’examen, puix no aprovà la segon / segona (part). No podràs presentar-te a les segons / segones proves, si no passes estes primeres (proves). c) Adquirixen valor neutre, precedits de l’artícul lo: Lo primer que tractarem hui serà la vostra proposta i, lo segon, l’assunt de l’atre dia. També prenen valor substantiu en certs usos, com les marches mecàniques d’un vehícul o els cursos acadèmics: Posa ya la quinta. Està en tercer de Medicina. d) Els ordinals poden funcionar com a adverbis textuals, ordenant les idees o seqüències del discurs: És una bona proposta per moltes raons: primer, perque és barata; segon, perque és fàcil de preparar; i, tercer, perque no requerix massa temps. Ademés, l’ordinal primer admet un us com a adverbi oracional de sentit temporal equivalent a ans: Ana aplegà primer i Mariola immediatament darrere.

15.5. ELS PARTITIUS Expressen les parts iguals en que es dividix una unitat o un conjunt d’elements contables. Poden actuar tant en funció adjectiva, acompanyant al substantiu part (Se menjà ell a soletes una quarta part de la tortada), o substantiva (Posa’m un quart de la tortada). a) Els tres primers tenen les següents formes pròpies: ½: mig, mija; ⅓: terç, terça; ¼: quart, quarta. b) Del cinc en amunt són idèntics als ordinals de formació erudita. S’expressen per mig d’un cardinal en el numerador, en funció adjectiva, i un ordinal en el denominador, en funció substantiva:

-318-

⅖: dos quints; ⅛: un octau; ¾: tres quarts; ⅙: un sext… c) Del número onze en avant existixen unes atres formes, alternatives a les adés referides, que fan us dels sufixos -au o -ava per al singular i -aus o -aves per al plural: onzau, dotzau, tretzau… De fet, a excepció de centèsim, milèsim i millonèsim, i els composts d’est últim, en un us partitiu no és habitual utilisar els ordinals de formació erudita vigèsim, trigèsim quint… sino les formes en –au: un vintau, un trentacincau. d) Correntment s’usen junt al substantiu part, en el que concorden en femení: una dotzava part, dos quartes parts… En este valor adjectiu s’utilisa habitualment la forma de l’ordinal tercera, en conte de terça: Se menjà una tercera part de la paella; “E tantes gents eren de cascun camp que la tercera part no cabera dins la ciutat”(Tirant lo Blanch, capítul 456). e) Mig / mija s’usa per lo general com a adjectiu junt a substantius contables (mig estadi, mija tortada). Pot tindre també usos pronominals (Se menjà un paquet de pipes i mig de creïlles). Mig, en forma masculina singular, també pot ser adverbi: La porta estava mig oberta. Este partitiu, com que dividix l’unitat únicament en dos fraccions equivalents, presenta la particularitat de que no admet l’artícul indefinit: Comprí el mig quilo que em demanares; *Comprí un mig quilo de fruita (incorrecte). Els atres partitius sí admeten l’artícul indefinit, aixina com la combinació en els numerals cardinals (un terç, dos quartes, dos quartes parts...). Si l’artícul indefinit va en plural, indiquen una fracció aproximada: Estava ple en unes tres quartes parts.

15.6. ELS MÚLTIPLES Expressen una cantitat que conté un cert número de voltes l’unitat. Existixen les següents formes cultes, totes les quals, excepte doble, porten el sufix -ple: simple

séxtuple

doble

sèptuple

triple

òctuple

quàdruple

nònuple

quíntuple

dècuple

cèntuple

S’utilisen com a adjectius, per lo que el seu número gramatical variarà: qüestions simples, signes dobles, grossària triple. Poden substantivar-se i en eixe cas aniran en singular i duent l’artícul davant: Eixa llínea és el dècuple de llarga que esta atra. Yo tinc el quàdruple que tu.

-319-

Fòra de les tres primeres formes cultes, que són d’us general, a nivell popular se sol dir la fòrmula: [cardinal + vegades / voltes + més]: Cinc vegades més bo. Xixanta voltes més chicotet. Siga com a adjectius o fent de substantius, els multiplicatius poden aparéixer en una construcció comparativa: El teu poble està dèu voltes més llunt d’ací que el meu. En esta marraixa cap el quíntuple de líquit que en eixa atra. Aquell montanyar és el dècuple de gran que este.

15.7. ELS COLECTIUS Són autèntics substantius que indiquen conjunts formats per un número determinat d’elements.

15.7.1. Formes dels colectius Els colectius més usats són: 2: un parell

10: una decena

30: una trentena

3: un(a) tern(a)

12: una dotzena

40: una quarantena

4: una qüerna

15: una quinzena

100: un centenar (una centena)

9: una novena

20: una vintena

1000: un miller o miler

Com se pot vore, se formen en el cardinal i el sufix llatí –ena, llevat dels que tenen forma pròpia. Algunes d’estes formes, usades com a noms colectius, tenen un significat específic: - novena: espai de nou dies, en els seus actes religiosos, destinat a una devoció o un cult; també significa el llibret a on se contenen els actes religiosos de la mencionada devoció. - quinzena: conjunt de quinze dies consecutius o de dos semanes seguides; també indica una classe d’interval en música. - quarantena: espai de temps en que es manté aïllat a un ser viu per motius profilàctics.

15.7.2. Funció a) Poden introduir una construcció seudopartitiva per mig de la construcció de + nom en plural. Eixemples: Un parell de parotets. Una vintena de panolles.

-320-

b) El substantiu que indica el conjunt del qual se pren la part senyalada pel nom colectiu pot estar elidit i representat pel partitiu ne: Dona-me’n una dotzena. A soles n’he venut una decena.

-321-

16. ELS PRONOMS PERSONALS 16.1. ELS PRONOMS FUNCIONS

PERSONALS

FORTS.

FORMES

I

16.1.1. Introducció Els pronoms personals tenen per funció senyalar als interlocutors del discurs: les persones gramaticals. Constituïxen l’única classe de paraules que mostra variacions de cas, és dir, que presenten formes diferents segons la funció sintàctica que duen a terme en el discurs, com a recialla de l’antiga declinació llatina. Per eixe motiu els pronoms que remeten a sintagmes definits se denominen també acusatius, si són de complement directe, i datius, si són de complement indirecte. Açò fa que es puga establir una primera distinció entre pronoms personals forts (que duen accent prosòdic i es poden pronunciar de manera autònoma) i dèbils (monosílaps que sempre acompanyen a un verp, en el qual formen un tot fònic).

16.1.2. Forma dels pronoms personals forts En el valencià general actual, les formes dels pronoms personals forts són les següents (en les puntualisacions que es fan en l’apartat següent): Singular 1era persona

Plural

Subjecte

Darrere preposició

yo

mi

2ona persona

Subjecte

nosatres nosatros vosatres

tu

vosatros

vosté 3era persona Reflexiu de 3era persona

vostés

ell / ella ell/ella mateixa

Darrere preposició

ells / elles sí

ell / ella mateixa178

ells/ells mateixa

sí ells / elles mateixa

178

En la llengua viva la forma mateixa és invariable: yo mateixa, tu mateixa, ell mateixa, ella mateixa, ells mateixa, elles mateixa, nosatros mateixa, vosatros mateixa, i s’estén a uns atres usos: ara mateixa, hui mateixa... (vore epígraf 14.3.3.5).

-322-

16.1.3. Us i funcions dels pronoms personals forts En general, els pronoms personals de subjecte van implícits en valencià, puix en la major part dels casos la desinència verbal ya senyala clarament la persona: [Yo] Escric a mon tio. [Nosatres] Mengem creïlles fregides. Esta classe de pronoms apareix explícit principalment en tres casos: a) Per a marcar émfasis: No cal que t’alces: yo tancaré la porta. Vosatres sou sempre els primers en aplegar. ¿És ell qui mana ací? b) En les distribucions, per a contrastar diversos pronoms o, en valor anafòric, per a evitar ambigüitats: Quan yo parlava, ell baixava la vista. L’atre dia viu a Quelo i Sandra, i ella em tornà per fi el llibre que li havia deixat. Vosatros escureu els plats i nosatros els eixuguem. A.- Yo prendré un gelat de fraula. B.- Puix yo, una bresquilla. c) Per a desfer una possible ambigüitat, si el context discursiu no delimita en claritat si es fa referència a la primera o a la tercera persona del singular, quan abdós presenten la mateixa forma: yo tenia, ell tenia; yo havia patit, ell havia patit; yo parlava, ell parlava; yo nugaria, tu nugaries... En quant a l’us particular dels distints pronoms, poden fer-se les observacions següents:

16.1.4. Primera persona del singular La primera persona del singular yo179 designa a l’emissor:180 179

La grafia yo és l’adequada per etimologia, per tradició gràfica i també perque és l’única que s’ajusta a la pronunciació del pronom, el sò inicial del qual correspon al fonema palatal fricatiu sonor [ʝ] (com la y de alcoyà, yòdic...) i no al fonema postalveolar africat sonor [ʤ], que és el que representa la lletra j de paraules com jove o taronja. La tradició escrita valenciana avala rotundament esta grafia:

-323-

Yo soc el més alt del colege. La funció sintàctica més habitual del pronom yo és la de subjecte de l’oració. Si el pronom personal de primera persona forma part d’un complement introduït per preposició (les més comunes són a, cap a, contra, de, en, entre, per, per a, sense, sobre), ha d’amprar-se, com a norma general, la forma mi en lloc de yo: Ho comentà en mi. (i no: *en yo) Eixa punyada anava dirigida a mi. Per mi, no ho faces. Pero: Vos ho advertí yo, i ningú em feu cas (yo actua en este cas com a subjecte). No obstant, hi han alguns casos de contigüitat en una preposició en els que sí ha d’utilisar-se yo: a) En construccions colaboratives, introduïdes per entre (en este cas, com en els demés casos en que yo apareix coordinat, és norma que s’enuncie sempre en últim lloc, per cortesia): Entre tu i yo: pense que no seran capaços de conseguir lo que volen. Un construcció especial, de caràcter coloquial, és la formada per dos elements coordinats introduïts per contra: Contra tu i yo no hi ha parella que nos guanye. En estos casos és preferible la repetició de contra acompanyada del pronom mi, en conte de yo: Contra tu i contra mi no hi ha parella que guanye. b) En les construccions en les que la preposició no rig directament el pronom, sino que introduïx una oració d’infinitiu, s’ha d’usar també yo:

“...mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nació don yo so natural sen puxa alegrar” (Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, 1490). “Angel plaent e illuminós / si gràcia trop yo davant vós / un don vos vull demanar...” (Consueta del Misteri d’Elig). “...e vaja yo los sepulcres cercant / interrogant ànimes infernades...” (Ausias March, Cants d’amor, ed. 1539). 180

Ademés del pronom yo, existia en la llengua antiga el pronom de respecte nós, denominat plural majestàtic, que era utilisat per les més altes dignitats (com el Rei o el Papa) per a designar al parlant, encara que concertant en el verp en primera persona del plural: Nós, En Pere, establim i ordenem que tots los hòmens ixquen a seguir la Senyera per a la defensa del Regne. Fòra de contexts en els que es vullga reproduir la llengua antiga (narrativa, cine, etc.) o de certs usos cerimonials conservats fins al present, no deu usar-se.

-324-

S’atreví a parlar sense yo donar-li permís (en este cas lo més natural és la posposició del pronom al verp: sense donar-li yo permís). c) Certs usos inhabituals d’algunes preposicions o adverbis (segons, excepte, llevat, tret, menys/manco), generalment en funció emfàtica com a elements focalisadors o de distinció (vore 20.4.7), rigen yo i no mi: Tots se n'apujaren al vehícul excepte yo (i no: *excepte mi). Segons tu, l’enviament era inexcusable. Segons yo, eixa carta no hauria d'haver-se enviat mai.

16.1.5. Primera persona del plural La primera persona del plural nosatres / nosatros181 designa qualsevol conjunt que incloga al parlant: Nosatres serem els primers. Nosatros nos en anem de soparot hui. 181

Partint del llatí vulgar nos alteros, la llengua migeval escrita preferia la forma evolucionada nosaltres, fa temps extinta en valencià. No obstant, des d’antic existia ya una forma alternativa nosaltros, registrada puntualment en alguns documents.

A partir del sigle XV, la caiguda generalisada de l’articulació de la /l/ en l’indefinit altre> atre afectà també als pronoms personals nosaltres i nosaltros, donant lloc, respectivament, a nosatres i nosatros, formes que quedaren registrades en escrits de caràcter popular i administratiu. Més recentment, la forma nosatros, en tota provabilitat hegemònica a nivell oral en el valencià dels sigles XVII - XVIII, encara patí noves evolucions en algunes comarques, i originà, entre unes atres, tant la variant natros (usual hui en el Maestrat) com la forma mosatros (per canvi de la n- inicial de nosatros), que, especialment a partir del sigle XIX, ve generalisant-se a nivell oral en tot el domini llingüístic. La labialisació de la consonant inicial que s’observa en mosatros afectà també – provablement, de manera prèvia en el temps– al pronom dèbil mos < nos, en un fenomen que s’estudiarà en l’apartat corresponent. Els escritors moderns en valencià cult tendixen a preferir la forma nosatres (viva també en el parlar de les comarques més septentrionals) com a evolució més directa del nosaltres migeval. No obstant, la forma nosatros, prou estesa en moltes comarques valencianes, és també correcta, especialment en registres no tan formals, tant orals com escrits; mentres que nosatres és especialment apropiada per a situacions formals. En quant a la variant moderna mosatros, provablement la forma més escampada a hores d’ara a nivell oral, és llegítim el seu us en valencià coloquial en aquelles comarques a on és pròpia, i quan se vol reproduir l’oralitat en un escrit (diàlecs, correspondència informal, etc.). No obstant, ademés de la seua escassa tradició escrita més allà de la lliteratura popular i festiva, presenta la dificultat de que trenca en el consonantisme heretat del llatí, puix introduïx una irregularitat en la raïl de la primera persona del plural: les formes corresponents dels possessius nostre / nostra / nostres, contradictòriament, no han donat lloc a una forma evolucionada *mostre / mostra / mostres.

-325-

En les obres acadèmiques i científiques és freqüent l’us del verp en primera persona del plural per a referir-se a l’autor, encara que este siga individual, a fi de donar un to objectiu a les afirmacions del text i diluir la presència subjectiva de l’emissor, motiu pel qual se denomina plural de modèstia. Generalment este plural se manifesta per les desinències verbal de persona, mentres que el pronom nosatres / nosatros permaneix implícit. També s’utilisa la primera persona del plural quan el parlant se sent representant d’un colectiu més ampli: Pensàrem que era millor refer els càlculs ans de dur el proyecte a visar (parlant l’autor del proyecte en el seu client). Vists els casos exposts, podem concloure que no és cert lo dit fins ara (l'autor d'un estudi dirigint-se als llectors).

16.1.6. Segona persona del singular La segona persona del singular tu designa a l’oyent: Tu espenta, que yo guie el coche. Ademés de tu com a tractament de confiança, existix el tractament de respecte vosté, l’us del qual ve fixat implícitament per la norma social en funció de factors extrallingüístics. Vosté concorda en el verp en tercera persona (és apòcop del tractament arcaic vostra mercé), i s’usa habitualment per a dirigir-se a persones de major edat o superior estatus social (les quals, provablement, usaran el tu per a contestar), aixina com també en situacions comunicatives de certa formalitat entre desconeguts, com les relacions administratives, mercantils o de negocis (casos en els que tant el parlant com l’oyent tendiran a usar el vosté per a dirigir-se a l’atre interlocutor): ¿Doctor, creu vosté que és greu? Aprofite [vosté] les ventages de domiciliar la seua nòmina en este banc. Marque vosté en el formulari l’opció desijada i entregue’l en la finestra número huit. No obstant, en les últimes décades s’observa una extensió creixent de l’us de tu en situacions en que tradicionalment venia usant-se vosté; especialment, en les relacions intrafamiliars.182

182

Hui només algunes persones de certa edat tracten de vosté a sos pares, tios, sogres... i als seus majors en general. En l'àmbit rural encara es conserva esta costum.

-326-

Només en casos molt concrets la jerarquia de l’interlocutor exigix l’us del pronom arcaic vós, que es construïx en el verp en segona persona del plural i que en l’actualitat s’usa a soles en persones de molt alta dignitat o per a reproduir les formalitats de la llengua antiga: Senyora: les dònes del poble han preparat una cistella de fruita per a vós. Vós sabeu que no són certes eixes acusacions. Se conserven recialles del seu us en fòrmules fixades del llenguage religiós: ¡Oh santa Mare de Deu / Mare dels Desamparats, no nos abandoneu, ni en la vida, ni en la mort, ni en el Tribunal de Deu. Per influència de la normativa catalana, alguns gramàtics propugnen un us forçat de vós en el llenguage administratiu o mercantil, dirigint-se a una sola persona (encara que, habitualment, sense fer explícit el propi pronom), donant lloc a redaccions fosques i artificials en les que ademés no queda clar si el destinatari és individual o colectiu: Estimat client: Vos recomanem que llegiu atentament les clàusules i firmeu al final del document (totalment desaconsellable). En estos casos ha d’usar-se vosté (o en son cas el plural, vostés) a no ser que vullga donar-se a la situació comunicativa un matís d’informalitat i el destinatari siga clarament plural; en tal cas, podrà usar-se alternativament vosatres / vosatros: Estimat client: Li recomanem que lligga atentament les clàusules i firme al final del document. Ans d'entrar deixe eixir. Espente la porta. Toquen a la porta per a entrar. Mantinga la distància de seguritat.

16.1.7. Segona persona del plural La segona persona del plural vosatres / vosatros183 designa qualsevol conjunt que incloga a l’oyent, pero no al parlant: Vosatres / vosatros no sabeu lo que m’ha costat aplegar ací. Vosatres /vosatros sou més ràpides que elles. 183

Les mateixes observacions fetes per a nosatros són aplicables en este cas, en relació en el pronom arcaic vosaltres i l’actual vosatres / vosatros.

-327-

Com en el cas del singular, ademés de vosatres / vosatros com a tractament de confiança, s’usa vostés,184 que concorda en tercera persona del plural en el verp com a tractament de respecte: ¿Qué prendran [vostés] de postres?

16.1.8. Tercera persona del singular La tercera persona del singular ell / ella designa ad aquell o allò de lo que es parla. La tercera és l’única persona en la que es diferencia entre una forma masculina i una atra femenina del pronom personal. En general, els pronoms personals forts de tercera persona del singular s’usen a soles quan aquell de qui es parla té entitat animada: Ell és massa inteligent com per a no donar-se conte. Ma yaya fon molt bona cuinera; este pastiç el faç sempre pensant en ella. Per a fer referència a elements inanimats no s’usen pronoms personals forts en funció de subjecte, mentres que en funció de complement directe o indirecte s’utilisen només pronoms dèbils o directament no se n’utilisa cap, si el context no ho requerix. El riu Túria naix en el poble aragonés de Guadalaviar. És el tercer riu valencià en llongitut (i no: *Ell és el tercer...). Lleva’ls un poc la pols (i no *Lleva ad ells la pols, referint-se als mobles d’una habitació). És possible l’us dels pronoms forts precedits de preposició en funció de complement circumstancial o de règim, encara que facen referència a entitats inanimades: S’ha comprat un ordenador nou i està molt content en ell. Mos pares m’han contat que teníem una caseta en el camp, pero yo no m’enrecorde d’ella. En canvi, sí és comú referir-nos a elements inanimats per mig de pronoms demostratius, independentment de la seua funció (vore capítul 13).

184

En el valencià meridional existix la variant dialectal vostens, creada segurament per analogia en les paraules que acaben en -e àtona (encara que en vosté és tònica, com ho és en café, que coneix el plural cafens) i que fan el plural en -ens com ara vèrgens, imàgens, jóvens, hòmens...

-328-

16.1.9. Tercera persona del plural La tercera persona del plural ells /elles designa qualsevol conjunt que no incloga ni al parlant ni a l’oyent. També presenta una forma masculina i una atra femenina. En este cas sí pot donar-se l’us de ells / elles aplicat a objectes inanimats, especialment quan estan modificats per numerals o indefinits: S’han recuperat tres escultures; dos d’elles són egípcies i la tercera és grega. Els hòmens han vengut a treballar, i han segut ells qui ho han decidit.

16.1.10. Funció reflexiva i recíproca Hi ha també una funció reflexiva que apareix quan l’acció recau sobre un complement que resulta ser el mateix subjecte de l’oració. En tal cas, el pronom va sempre introduït per una preposició. En el cas de la primera i la segona persones no hi han formes específiques per a l’us reflexiu i s’ampren les formes generals dels pronoms forts, seguides de l’indefinit mateixa:185 M’he impost un castic a mi mateixa. Que sigam exigents en la faena és sempre bo per a nosatros mateixa. Únicament per a la tercera persona existix un pronom específic, sí, invariable en gènero i número: El quadro en sí és molt senzill, pero el marc és preciós. Els assessins estaven fòra de sí. És habitual que el pronom sí vaja reforçat també per l’indefinit mateixa; en estos casos ell/ella/ells/elles poden usar-se de forma equivalent: Han donat lo millor de sí / d’elles mateixa, pero no han pogut conseguir-ho. El dictador acabà proclamant-se a sí / ad ell mateixa emperador. En estes situacions és també possible que els pronoms ell/ella/ells/elles facen referència a objectes inanimats: Els panels s’orienten per sí / ells mateixos en funció de la posició del sol.

185

Com ya s'ha comentat adés, en la llengua viva sol utilisar-se en estos casos la forma femenina mateixa, de manera invariable, independentment del gènero o número del pronom personal.

-329-

Existix també una funció recíproca quan l’acció es realisa mútuament entre diverses persones o objectes: llavors s’usen les mateixes formes que per a la funció reflexiva, sense el reforç de mateix. Les mones se llevaven les puces entre sí. Eren contínues les discussions entre ells.

16.2. ELS PRONOMS FUNCIONS

PERSONALS

DÈBILS.

FORMES

I

16.2.1. Forma dels pronoms personals dèbils Els pronoms dèbils són una classe de pronoms àtons (sense accent prosòdic) que sempre acompanyen a un verp, al qual s’anteponen (pronoms proclítics) o es posponen (pronoms enclítics). Estos pronoms presenten multitut de formes segons la persona, número, funció i posició en la frase. Les seues formes principals o plenes són les següents:186

1era persona 2ona persona Reflexiu Complement Masculí directe definit Femení o acusatiu Complement directe indefinit Complement directe neutre 3era Atribut persona Complement indirecte o datiu Partitiu Complement introduït per “de” Complement predicatiu o circumstancial no introduït per “de”

Singular me te

Plural nos vos se

lo la

los les ne ho

li

los 187

ne ne hi

186

Alguns manuals no consideren als pronoms dèbils ho, hi i ne com a “verdaders” pronoms personals, puix no substituïxen en realitat a una de les tres persones clàssiques del discurs. Aixina i tot, havem preferit mantindre la classificació habitual, per resultar més didàctica. 187

En este cas, el pronom ne pot adoptar funcions de complement directe o de subjecte de l’oració.

-330-

16.2.1.1. Pronoms dèbils invariables: les, li, nos, vos, ho, hi Els pronoms les, li, nos, vos, ho i hi, són invariables i presenten sempre la mateixa forma, en independència de la seua posició i del verp al qual acompanyen. Les formes nos, vos adopten la forma principal sempre i en qualsevol posició en valencià modern: Nos diuen que callem. Eixa chica nos està mirant. Vos duré un regalet. Crec que nos podríem fer unes cervesetes. Pareix que vos pagaran pronte. Nos agraden molt les clòchines. Porta-nos un recort. Ell vos convidarà. Estic molt content de vore-vos. Les formes ens i us són totalment arcaiques i estranyes al valencià actual, i s’ha de recordar ademés que en la llengua migeval s’usaven darrere de paraules acabades en vocal (generalment monosilàbiques). Per este motiu, no pareix raonable resucitar-les. Per tradició, únicament pot acceptar-se la forma ens (o la seua variant apostrofada ‘ns, darrere de verp acabat en vocal) en poesia, de forma excepcional i per a facilitar el còmput silàbic del vers, com a llicència poètica per a formar sinalefa en una paraula precedent –generalment un monosílap– que acabe en vocal. La variant popular i moderna mos (segurament apareguda per analogia en el pronom de primera persona del singular, me) pot utilisar-se en normalitat quan se vullga reflectir la llengua parlada (per eixemple, en diàlecs, cine, séries de televisió o obres de teatre), pero s’ha de continuar escrivint i dient nos en escrits o alocucions més formals, per ser una forma viva en gran part del valencià i per tractar-se de la variant clàssica i etimològica usada pels nostres millors escritors. En quant al pronom ho, si be la seua forma escrita és invariable, se pronuncia de diferent manera segons la seua posició i les paraules que l’acompanyen: - Davant de verp, quan escomença per consonant, se sol pronunciar, com a norma general, [eu̯ ]:188 Ho faré despusdemà.

[eu̯ ] faré despusdemà.

Ho pensaré millor.

[eu̯ ] pensaré millor.

- Davant de verp, quan escomença per vocal, se pronuncia [w]: Ho amaga a tots.

[w] amaga a tots.

Ho escolte tot.

[w] escolte tot.



188

Tampoc resulta estrany en este cas escoltar [u] / [u̯ ]: [u] faré despusdemà, [u] pensaré millor, especialment si el pronom ho va precedit d’una paraula que acaba en vocal: Ya [u̯ ] pensaré millor.

-331-

- Darrere del verp, quan acaba en consonant, com ara l'infinitiu189 i el gerundi, o en la –-u final de diftoncs o triftoncs, se pronuncia [o]: Vullc fer-ho aixina. Ha de dir-ho hui. Ve dient-ho fa dies. Ves duent-ho espai. Tingau-ho en conte. Colliu-ho hui. Tanqueu-ho ara. Poueu-ho en poal. Viu-ho en paciència. - Darrere de verp, quan este acabe en vocal que no siga la -u d'un diftonc o triftonc, se pronuncia [u̯ ]: Acaba-ho esta vesprada.

Acaba-[u̯ ] esta vesprada.

Agrane-ho be.

Agrane-[u̯ ] be.

Done-ho debades.

Done-[u̯ ] debades.

- En combinacions binàries de pronoms, el pronom ho, que sempre apareix en segona posició, és pronunciat normalment [eu̯ ], excepte quan va darrere de li, cas en que es pronuncia [u̯ ]: M'ho faré yo a soles.

M'[eu̯ ] faré yo a soles.

Podeu endur-vos-ho.

Podeu endur-vos-[eu̯ ].

Li ho dic ad ell.

Li [u̯ ] dic ad ell.

Dugau-li-ho.

Dugau-li-[u̯ ].

189

En alguna zona del valencià meridional el pronom ho darrere d'infinitiu fa que este perga la -r final i el pronom ho es transforma en vo: penja-vo (penjar-ho), di-vo (dir-ho). Darrere de gerundi també es produïx la transformació de ho en vo: dient-vo (dient-ho), contant-vo (contant-ho). Se tracta d'un fet estrictament dialectal que no s'ha de reflectir en l'escritura.

-332-

Darrere de verp acabat en

Davant de verp escomençat per

consonant o diftonc

vocal

consonant o diftonc

vocal

cantar-ho

canta-ho

ho cantes

ho escrius

[kantáɾo]

[kántau̯ ]

[eu̯ kántes]

[weskɾíu̯ s]

El fet de que estes articulacions o realisacions del pronom ho segons el context o la cadena fònica no siguen totalment generals i la complicació afegida que supondria tindre-les en conte en l’ortografia, desaconsella que este fet llingüístic, que ha de respectar-se en la parla, tinga un reflex exacte a l´hora d'escriure.

16.2.1.2. Pronoms dèbils que presenten variabilitat de forma: me, te, se, lo, la, los, ne Els pronoms me, te, se, lo, la, los i ne adopten, en alguns casos, diferents formes en funció de diversos factors: la posició respecte al verp al que acompanyen, la possibilitat d’elisió vocàlica, la combinació en uns atres pronoms i certs usos dialectals.190 Estes variants són les següents:

190

La representació gràfica d’estes “sinalefes” o “elisions” dels pronoms dèbils en contacte en paraules que escomencen o acaben per vocal era prou diferent en la llengua clàssica escrita si la comparem en l’actual, ya que es practicava en tot cas sense signes de puntuació que els separaren entre sí. Aixina, s’escrivia “me scriu”, “se acusen”, “yot dic”, “aneuvosne”, “quem doneu”, “besali”, “tocam”... L’adopció de l’apòstrof i el guionet per a unir els pronoms al verp al que acompanyen tingué lloc prou més recentment, de forma paralela a la pràctica consolidada en unes atres llengües romàniques com ara el francés. Esta pràctica facilita la llectura i l’identificació dels pronoms, pero a l’hora obliga a establir una norma per a la representació escrita d’un fet oral que en la parla quotidiana no seguix en ocasions unes normes estrictes (i que en alguns casos varia segons els dialectes del valencià).

-333-

Forma principal

Forma invertida

me

em

m’

’m

te

et

t’

’t

se

es

s’

’s

ne

en

n’

‘n

lo

el

l’

’l

la

-

l’

-

los

els

-

‘ls

Formes apostrofades

L’us d’estes variants obedix a les regles que es descriuen en els apartats següents.

i. Pronom en posició enclítica (darrere de verp): a) Si el verp acaba en una vocal que no és la u final d’un diftonc decreixent, s’usa la forma apostrofada si existix: desaigua’l, agarre’s, meneja’t, vore’ls.191 Si esta forma apostrofada no existix per al pronom utilisat, se gasta la forma principal unida al verp per mig d’un guionet: empoma-ho, toca-li, acosta-nos. b) Si el verp acaba en consonant o diftonc decreixent, s’usa sempre la forma principal, unida al verp per mig d’un guionet: alçar-te, depositeu-ne, alfarrassarlo, torcar-los. ii. Pronom en posició proclítica (davant de verp): a) Si el verp escomença per vocal o h, s’usa la forma apostrofada si existix: t’ha nomenat, s’obri. Quan esta forma apostrofada no existix per al pronom utilisat, s’utilisa la forma principal: hi havia, vos defén, les ofén. b) Si el verp escomença per consonant, s’accepta indistintament l’us de la forma principal o de l’invertida en aquells pronoms que presenten les dos formes: me pareix / em pareix, te criden / et criden, se chupla / es chupla, ne du / en du. 191

Coloquialment és freqüent l’us de les formes principals dels pronoms lo i los darrere de verp acabat en vocal: espera-lo, vore-los, si be esta innovació ha d’evitar-se en registres més formals.

-334-

L’única excepció són els pronoms lo, los, per als quals s’ha generalisat modernament en esta posició, en la majoria del valencià, l’us únic de la forma invertida: el deprén, els telefoneja a sovint.192 Respecte als doblets me/em, te/et, se/es, ne/en, se recomana no obstant, com a norma d’estil, seguir la pràctica del valencià clàssic,193 que sense ser sistemàtica consistix en: a) Usar la forma principal me, te, se, ne al principi de frase o darrere d’un signe de puntuació que introduïxca una pausa: Me pareix que no tens raó. Se sent astralejar ad algú. ¿Te trobes be? Ne duc dèsset. Si parle, me fa mal la gola. b) Usar també la forma principal quan la paraula que antecedix al pronom acaba en consonant o diftonc decreixent: Mai se llava les mans. ¿Cóm te diuen? Ampar me cau fatal. Ell ne durà unes quantes més. c) Usar la forma invertida em, et, es, en si la paraula antecedent (especialment, si és monosilàbica), acaba en vocal distinta de u final de diftonc: Com si em besares el tòs. La dòna en qui et casaràs, fes que siga de ton braç. Qui en fa cent i no en fa una, com si no en fera ninguna. També et convé. L'oració es descompon en un subjecte i un predicat. No es sent res.194 Un bon amic no es troba ni en cresol. Ma 192

La majoria del valencià usa només les formes invertides el, els de complement directe (el portem, els tinc) i els de complement indirecte (els porte una cosa). En est últim cas, s’ou en alguns llocs una variant alternativa “lis” apareguda contemporàneament, derivada del singular “li”, i que tots els models llingüístics donen com a incorrecta. A soles en el valencià del Maestrat i els Ports se mantenen en vitalitat les formes clàssiques plenes lo, los en posició proclítica (lo portem, los tinc, los porte una cosa), paralelament al manteniment de l’artícul clàssic lo, los (lo pare, los amics). No obstant, esporàdicament, pot oir-se en alguns punts fòra de les dos comarques anteriors l’us de los en funció de complement indirecte de tercera persona del plural, segurament mantengut per analogia en nos i vos: Vicent los ha donat pa, Els diré que los ho envien (usats en la Safor i la Vall dels Alcalans). Estos usos de les formes plenes dels pronoms personals lo, los se consideren correctes normativament, puix reflectixen un estat anterior en l’evolució de la llengua, si be es recomana no utilisar-les en situacions comunicatives d’alcanç major que l’estrictament comarcal, per no resultar habituals en un nivell general. 193

L’us davant del verp de les formes invertides em, et, es, en (en algunes variants en la pronunciació: singularment et, que sol pronunciar-se el) pareix predominar en el dialecte centralmeridional del valencià (entre el Xúquer i, aproximadament, la llínea virtual que unix les poblacions de Biar i Busot): em porta, et diuen (pronunciat habitualment el diuen), es troba, en tinc. Per contra, al nort del riu Xúquer i també al sur de la llínea Biar-Busot (per tant, incloent els parlars tradicionals de les ciutats de Castelló de la Plana, Valéncia, Alacant i Elig, i ciutats mijanes com Vinaròs, Benicarló, Burriana, Vilarreal, Sagunt, Llíria, Torrent, Alzira, Novelda o Crevillent) predominen les formes principals me, te, se, ne: me porta, te diuen, se troba, ne tinc. Este és, per tant, l’us majoritari en la llengua valenciana actual. No obstant, les dos variants tenen una certa presència tant en una com en atra zona de predomini de les formes contràries, com a recialla de l’us clàssic d’estes dos formes, i també pel contacte llògic de parlants de totes les comarques. 194

S'utilisa es encara que la paraula següent escomence per s-: La que es situa a la dreta. No es servix res bo ací.

-335-

mare diu que em farà faixa i jopetí de seda. Ni sopem ni es mor el senyor pare. Cria corps i en tindràs més.

iii. Possibles combinacions de formes verbals i pronominals D’acort en els usos descrits, tenim els següents quadros resum en totes les possibles formes segons el pronom, la seua posició i les característiques del verp al qual acompanya:

Grup I. Pronoms que presenten forma principal, forma invertida i les dos formes apostrofades Darrere de verp acabat en

Davant de verp escomençat per

Forma principal del pronom

consonant o diftonc

vocal

consonant o diftonc

vocal

me

lliberar-me

llibera‘m

me/em lliberes

m’escrius

te

defén-te

defendre‘t

te/et llances

t’alces

se

unflar-se

alce’s

se/es llava

s’escriu

ne

dugau-ne

arreplega’n

ne/en dus

n’arreplegues

lo

ampreu-lo

ampra‘l

el parles

l’arreplegues

Grup II. Pronom que només presenta forma principal, forma invertida i forma apostrofada en posició enclítica (darrere de verp) Darrere de verp acabat en

Davant de verp escomençat per

Forma principal del pronom

consonant o diftonc

vocal

consonant o diftonc

vocal

los

empomar-los

empoma‘ls

els reballes

els empomes

Grup III. Pronom que només presenta forma principal i forma apostrofada en posició proclítica (davant de verp) Darrere de verp acabat en

Davant de verp escomençat per

Forma principal del pronom

consonant o diftonc

vocal

consonant o diftonc

vocal

la

baratar-la

barata-la

la barates

l’alces

-336-

Grup IV. Pronoms que només presenten forma principal Darrere de verp acabat en Forma principal consonant o vocal del pronom diftonc

Davant de verp escomençat per consonant o diftonc

vocal

les

defén-les

defendre-les

les defens

les escrius

li

parlar-li

parla-li

li comentes

li insistixes

nos destruïx

nos enrefila

nos

enrefileu-nos enrefila-nos

vos

esplayeu-vos

vore-vos

vos veem

vos acostem

ho

ensageu-ho

ensaja-ho

ho tasten

ho ensagen

hi

anar-hi

vore-hi

hi sentim

hi havia

16.2.1.3. Combinacions de dos o més pronoms i. Combinació de dos pronoms en posició enclítica (darrere de verp) En posició enclítica (darrere de verp), els pronoms s’escriuen units al verp i entre sí en guionets, a no ser que hagen d'apostrofar-se. Les normes a aplicar són les següents: a) Independentment de que el verp acabe en consonant o vocal, en una combinació de dos o més pronoms en posició enclítica, el primer d’ells sempre es manté en forma principal, encara que existixca per al mateix una forma invertida o apostrofada: canta-me-la, emporta-te-la, vore-se-les, canvia-los-la (i no: *canta’m-la, emporta’t-la, vore’s-les, canvia’ls-la). L’única excepció a la regla anterior se produïx si el segon pronom de la combinació és ho o hi, davant dels quals s’ha d’usar, si existix, la forma apostrofada: canta-m’ho, trobar-t’hi (i no *canta-me-ho, trobar-te-hi). b) Si el primer dels pronoms d’una combinació d’estes característiques és de plural (nos, vos, los), el segon pren la forma invertida, si en té: mengeu-vos-en, dugaulos-el.195 Si no en té, s’usarà la mateixa forma principal: canteu-los-ho, agranarnos-la. 195

En ocasions i segons comarques, en la llengua parlada el segon pronom pren la forma principal, mantenint l’us de la llengua antiga, quan se tracta de lo, los: dona-los-lo, envieu-nos-lo, canvieuvos-los, en lloc de les formes invertides el, els. Si be són normativament correctes, convé usar les fomes el, els, més sistemàtiques i actualment les més generals, en un us estàndart de l’idioma: donalos-el, envieu-nos-el, canvieu-vos-els.

-337-

c) Si el primer dels pronoms d’una combinació d’estes característiques acaba en vocal, el segon pronom, si té forma apostrofada, ha d’apostrofar-se junt al primer pronom: tornar-se’n, deixa-me’l, engul-te’ls. Encara que el verp al que acompanye acabe en vocal, l’apòstrof se colocarà sempre lo més a la dreta possible dins del conjunt de pronoms: acaba-te’l (i no *acaba’t-el, acaba-t’el). No obstant, en el cas de que el segon pronom siga me o te, poden usar-se, per excepció, les formes plenes en lloc de les apostrofades, per ser la combinació habitualment usada en valencià: fer-se-me tart, descontar-se-te, amagar-te-me (més usual que fer-se’m tart, descontar-se’t, amagar-te’m).

ii. Combinació de dos pronoms en posició proclítica (davant de verp) En posició proclítica (davant de verp), els pronoms s’escriuen separats i, en alguns casos, apostrofats, en les següents particularitats: a) Si el primer dels pronoms d’una combinació d’estes característiques és me, te, o se, apareix sempre en forma principal (mai invertida): me la lliges, te les menges, se les pinten. b) En canvi, si el primer dels pronoms és el de complement indirecte los, d’acort en l’us generalisat del valencià modern, pren només la forma invertida: els les corrigen, els la peixcaren. c) Si el segon pronom és ho o hi, el primer, si té forma apostrofada, ha d’apostrofarse: m’ho cuses, s’hi val (i no: *me ho cuses, se hi val). d) Si el primer dels pronoms d’una combinació d’estes característiques és de plural (nos, vos, los), el segon pronom de la combinació, d’acort en la pràctica més generalisada en la llengua actual, pren sempre la forma invertida, escomence el verp per vocal o per consonant: vos en furten, nos els donara, nos en abaixem, vos en aneu, els el esgarraven.196 No obstant, per haver segut pràctica també habitual en el llenguage escrit l’apostrofació del segon pronom quan el verp escomença per vocal, i també per acoplar-se millor a certes pronunciacions dialectals d’esta combinació,



L’us de la forma principal en el segon pronom se donava també en la llengua antiga i hui dialectalment en uns atres casos, per eixemple: aneu-vos-ne en lloc de aneu-vos-en, o anem-nos-ne per anem-nos-en. D’esta última forma deriven certes variants coloquials actuals i l’interjecció mone: anem-nos-ne > anem-mos-ne > anem’os-ne > anem’o-ne > mone 196

No són admissibles per contra, articulacions vulgars i no generalisades com vos (e) la done per vos la done o nos (e) la dus per nos la dus.

-338-

l’apostrofació es considera igualment correcta: nos n’abaixem, vos n’aneu, els l’esgarraven.197 Si el segon pronom no té forma invertida, s’usarà la forma principal: vos les cusen, els la tinyen, vos els ampràrem, els les enganche; a excepció del pronom la, que no té forma invertida, pero sí en té d’apostrofada i s’ha d’usar: La porta, nos l’obria sempre ta mare. (i no: *nos la obria). e) Si el primer dels pronoms d’estes combinacions acaba en vocal i el segon pronom té forma apostrofada, com ne, lo o los, est últim ha d’apostrofar-se junt al primer pronom: se’n torna, me’l deixes, te’ls enguls. En canvi, és més comú no apostrofar si es tracta dels pronoms me i te: se me fa tart, se te descontarà, te me fas molt major, molt més usual que se’m fa tart, se’t descontarà, te’m fas molt major. Pero, si el verp al que acompanyen escomença per vocal o hac muda, l’últim dels pronoms de la combinació, si té forma apostrofada, ha d’usar-se en tots els casos junt al verp: se n’anava, me l’exigix, te l’òmplin, se m’havia fet tart, se t’haja descontat. Esta regla es resumix en que l’apòstrof, cas d’haver-se d’utilisar, se colocarà sempre lo més a la dreta possible, tenint en conte que no poden aparéixer combinacions o formes pronominals inexistents: se’n van (i no *s’en van, sen van), se n’anà (i no *s’en anà, se’n anà, sen anà). D’acort en les regles anteriors i en les possibilitats combinatòries que permet la sintaxis valenciana per als pronoms dèbils, obtenim decenes de possibles combinacions que es reflectixen en la taula següent:

197

En este cas, és comú elidir la -s final del primer pronom, especialment la de nos (i la seua variant mos) i vos. El fenomen se dona tant en posició enclítica com proclítica: vo n’aneu, anem-mo’n, vo’l menjareu, mengeu-vo´l. Esta pronunciació és acceptable per a un registre coloquial de l’idioma en les comarques que és pròpia, pero ha d’evitar-se en registres més formals i en l'escritura.

-339-

Possibles combinacions de dos pronoms198 me davant me

te

ne

lo

la

los

les

ho

cons.

me'n

me'l

me la

me'ls

me les

m'ho

vocal

me n'

me l'

me l'

me'ls

me les

m'ho

cons.

-me'n

-me'l

-me-la -me'ls

-meles

-m'ho

vocal

-me'n

-me'l

-me-la -me'ls

-meles

-m'ho

darrere

davant te

te'n

te'l

te la

te'ls

te les

t'ho

te nos

vocal

te m'

te n'

te l'

te l'

te'ls

te les

t'ho

te nos

cons.

-te-me / -te’m

-te'n

-te'l

-te-la

-te'ls

-te-les

-t'ho

-te-nos

vocal

-te-me / -te’m

-te'n

-te'l

-te-la

-te'ls

-te-les

-t'ho

-te-nos

cons.

se me se te / / se m’ se’t

se'n

se'l

se la

se'ls

se les

s'ho

se li

se nos se vos

se n'

se l'

se l'

se'ls

se les

s'ho

se li

se nos se vos

los

se m'

se t'

cons.

-se-me -se-te / se’m / -se’t

-se'n

-se'l

-se-la

-se'ls

-se-les

-s'ho

-se-li

-se-nos

-sevos

vocal

-se-me -se-te / se’m / -se’t

-se'n

-se'l

-se-la

-se'ls

-se-les

-s'ho

-se-li

-se-nos

-sevos

cons.

els en

els el

els la

els els els les els ho

vocal

els en

els el

els l'

els els els les els ho

cons.

-losen

-los-el -los-la

-losels

-losles

-losho

vocal

-losen

-los-el -los-la

-losels

-losles

-losho

darrere

davant

vos

te me

vocal se

nos

cons.

darrere

davant

li

darrere

198

Ha de notar-se que en la taula no s’arrepleguen combinacions gramaticalment possibles pero fictícies des del punt de vista de la llengua real (te li, vos nos...). Tampoc s’ha inclòs el pronom hi, per tractar-se d’un pronom en desús en valencià actual, fòra de les combinacions proclítiques n’hi, el hi, la hi, els hi, les hi (en l’us impersonal del verp haver) i les formes lexicalisades també proclítiques m’hi, t’hi, s’hi, nos hi, vos hi. A pesar de que normativament ha vengut acceptant-se la forma l’hi, les combinacions el hi, la hi són les úniques usades actualment, ademés de que eviten la confusió en el pronom li. Pel mateix motiu, també s’han exclòs certes combinacions arcaiques dels pronoms de CD definit i del pronom ne en funció adverbial (l’en, el n’, la’n...), estranyes a la llengua actual. Igualment, a soles se reflectixen les formes que, per resultar més generals, se consideren les pròpies de l’estàndart a utilisar en un us general de la llengua, encara que en certs casos (d’acort en les recomanacions d’us descrites en anteriors apartats) hi hagen unes atres solucions també acceptables en els àmbits que siguen pròpies.

-340me davant li darrere

ne

lo

la

los

les

ho

cons.

li'n

li'l

li la

li'ls

li les

li ho

vocal

li n'

li l'

li l'

li'ls

li les

li ho

cons.

-li'n

-li'l

-li-la

-li'ls

-li-les

-li-ho

vocal

-li'n

-li'l

-li-la

-li'ls

-li-les

-li-ho

cons.

nos en nos el nos la

nos els

nos les

nos ho

vocal

nos en nos el / nos / nos n’ l’

nos l'

nos els

nos les

nos ho

cons.

-nosen

-nosel

-nosla

-nosels

-nosles

-nosho

vocal

-nosen

-nosel

-nosla

-nosels

-nosles

-nosho

cons.

vos en vos el

vocal

vos en vos el vos l' / vos / vos l’ n’

cons.

-vosen

-vos-el

-vosla

-vosels

-vosles

-vosho

vocal

-vosen

-vos-el

-vosla

-vosels

-vosles

-vosho

davant nos darrere

davant vos darrere

te

li

nos

vos

vos la vos els vos les vos ho vos els vos les vos ho

iii. Combinacions de tres i més pronoms Les combinacions ternàries no són tan freqüents i seguixen les següents normes: a) El primer dels pronoms apareix sempre en forma principal: se te la carregaren, mengeu-se-me-les. b) El segon i tercer pronom seguixen les normes de combinacions per a dos pronoms, i per tant poden aparéixer formes apostrofades o invertides, que aniran separades si es coloquen davant del verp, o unides per guions a les demés parts del conjunt, si van darrere, d’acort en les normes ya descrites: se nos el menjaren, se me l’endugué, esvarar-se-li’n, etc. Combinacions de quatre o inclús cinc pronoms són gramaticalment possibles, encara que completament artificials i inusuals en la llengua viva: se te la n’hi emportava.

-341-

16.2.2. Us i funcions dels pronoms dèbils 16.2.2.1. Generalitats Tal i com s’ha alvançat adés, els pronoms dèbils de primera i segona persona designen, respectivament, l’emissor i receptor de l’acte comunicatiu: Aní a collir-te fraules (te = a tu, receptor de l’acte comunicatiu). Nos abellia escabuçar-nos en la mar (nos = a nosatres, emissor de l’acte comunicatiu). Per contra, els de tercera persona fan referència a un element del discurs que no és l’emissor ni el receptor. Est element ha de ser sempre recuperable pel context: be pel context textual, quan el pronom remet a un element anterior del discurs (l’antecedent), be perque la situació comunicativa permet identificar-lo de forma inequívoca: Volia llavar el coche pero a soles el poguí rentar (el = el coche). Quedaven a soles sis anous i n’agarrà tres (n’ = anous). Apaga-la (senyalant la llum), que en acabant te queixaràs de la factura. En alguns casos, per a aumentar la força expressiva del discurs i destacar l’importància d’un complement sobre el restant de l’oració, dit complement se desplaça a l’esquerra o dreta de l’oració, separat per coma, i se reprén obligatòriament pel pronom dèbil corresponent: La frontera de la casa, la pinta sempre de vert. (la = la frontera de la casa). Al meu gendre Uiso, tracta’l be. (‘l = al meu gendre Uiso). Fes-me el favor de saludar-lo com toca, al nostre veí (lo = el nostre veí). Comparem en construccions equivalents que no necessiten pronom: Pinta sempre de vert la frontera de la casa. Tracta be al meu gendre Uiso. Fes el favor de saludar com toca al nostre veí. També és possible antepondre un complement (directe o indirecte) al verp, únicament per a convertir-lo en tema del nostre enunciat, sense emfatisar-lo, i llavors el complement se reprén obligatòriament pel pronom corresponent, pero no va separat per coma (vore l’epígraf 9.6.3): —Conec a Andreu des de fa poc de temps. —Puix yo a Andreu el conec des de ben menut.

-342-

Els pronoms també poden fer referència a un element que va a indicar-se de forma imminent en la mateixa oració –un conseqüent–: Quan els descongeles, bull els pésols immediatament (els = els pésols) En tots els casos diem que els pronoms pronominalisen els sintagmes nominals o elements oracionals substituïts, en actuar en les seues mateixes funcions i significat. Ademés d’estes funcions fonamentals, certs pronoms dèbils (ne i hi, i els pronoms reflexius de 1era, 2ona i 3era persona) actuen, en ocasions, de forma inseparable o “lexicalisada” en determinats verps nomenats “pronominals”, sense que dites partícules substituïxquen un antecedent o conseqüent concret. Açò es descriurà en apartats posteriors.

16.2.2.2. Pronoms de complement directe, atribut, indirecte i reflexius. Consideracions bàsiques199 i. El complement directe El complement directe (també conegut com a objecte directe) és una part de l’oració que complementa als verps transitius (verps que, per sí a soles, no tenen un significat complet). Nomena a l’objecte (CD de “cosa”) o ser (CD de “persona”) en el qual recau directament l’acció del verp:200 Ells compraren les creïlles. El llibre té moltes ilustracions. Sintàcticament (vore capítul de preposicions) s’introduïx per la preposició a quan fa referència a persones o objectes personificats i s’introduïx sense preposició en el restant de casos: Voràs a Ampar. 199

En el capítul 19 pot trobar-se una descripció més extensa del funcionament dels diferents complements del predicat.

200

És conegut que, per a una millor identificació del complement directe, és útil la transformació de l’oració a veu passiva. En tal cas, el complement directe passa a ser el subjecte de l’oració, i lo que era subjecte passa a ser complement agent, introduït per la preposició per. Per a una oració com Chimo ajudarà a Vicent a preparar la paella, la mateixa oració en veu passiva seria Vicent serà ajudat per Chimo a preparar la paella. Veem que Vicent se convertix en subjecte de l’oració en veu passiva. Per tant, era complement directe en l’oració inicial. Si desigem pronominalisar dit complement, recorrerem al pronom adequat per a substituir-lo. En este cas, a Vicent, per ser nom propi, és un complement directe definit masculí singular, que s’ha de substituir pel pronom lo, el qual s’apostrofa en l’ en colocar-se davant d’un verp escomençat per consonant: Chimo l’ajudarà a preparar la paella.

-343-

Voràs la rellongeria. Els pronoms que poden fer funció de complement directe no reflexiu, en les particularitats que es descriuran en apartats successius, són: Singular

Plural

1era persona

me

nos

2ona persona

te

vos

Masculí

lo

los

Femení

la

les

3era persona

Complement directe definit

Complement directe indefinit

ne

Complement directe neutre

ho

Complement directe partitiu

ne

En el cas del complement directe de tercera persona no reflexiu, els pronoms lo, la, los, les se reserven per a complements dits “definits”. A efectes de pronominalisació, són complements directes definits els modificats per un artícul definit o indefinit (el, la, els, les, un, una, uns, unes),201 un possessiu (el meu, la teua, son...), un demostratiu (este, eixos, aquelles...), un numeral (dos, tres, quatre...) o un indefinit precedit d’artícul (les mateixes, els atres...); aixina com també els noms propis: Yo llogue els coches Yo llogue uns coches Yo llogue estos coches Yo llogue els teus coches

→ Yo els llogue

Yo llogue els mateixos coches Yo llogue els atres coches Yo llogue dos coches Notem que els sintagmes introduïts pels artículs indefinits un, una, uns, unes, al ser represos per un pronom se convertixen en definits, i són substituïts també, en 201

Pero no per l’artícul neutre lo.

-344-

conseqüència, per un pronom definit: Va vore uns hòmens en el bar i els saludà confiadament. En casos diferents, que s’estudien en apartats posteriors, s’usen els pronoms ne i ho.

ii. L’atribut L’atribut és un complement que a soles compareix en verps nomenats “copulatius”: ser, estar, paréixer i semblar. Té la particularitat de que concorda en gènero i número en el subjecte: Ma germana està massa grossa. Estos arbres són enormes. Té un funcionament diferent al del complement directe, puix se substituïx pel pronom neutre ho, independentment del gènero i número que presente l’atribut: Ma germana ho està (grossa); Estos arbres ho són (enormes).

iii. El complement indirecte El complement indirecte (també conegut com a objecte indirecte) és un receptor, benefactor o meta de l’acció verbal. Va introduït per la preposició a: Batiste durà els bolletins als amics (CD: els bolletins. CI: als amics). Comprí un espill a Aleixandre (CD: un espill. CI: a Aleixandre).202 Els pronoms de complement indirecte no reflexius són els mateixos que els de complement directe per a la primera i segona persones, i distints per a la tercera. Són invariables en gènero, pero no en número: Singular

Plural

1era persona

me

nos

2ona persona

te

vos

3era persona

li

los

202

En este cas, observem que, si transformem l’oració a veu passiva, el complement indirecte continua funcionant com a tal, sense variacions: Els bolletins seran duts per Eduart als amics. Un espill fon comprat per mi a Aleixandre.

-345-

Convé insistir en que li/los, com a pronoms que substituïxen al complement indirecte d’una oració, són variables en número, pero no en gènero (funcionen igual per al masculí i el femení). Tal i com s’ha explicat en apartats precedents, li és sempre invariable, independentment de la seua posició i del verp (per tant, no s'apostrofa),203 mentres que los s’invertix en els davant de verp i s’apostrofa en ‘ls darrere de verp acabat en vocal: Li canta una albada. Li demanà que ixquera. Porta-li una navaixa. Amaguem-li els joguets. Els canta una albada. Els demanà que ixqueren. Porta’ls una navaixa. Amaguem-los els joguets.

iv. Els pronoms dèbils en funció reflexiva Les construccions reflexives són aquelles en les que el subjecte està doblement implicat en l’acció verbal: per una banda, realisa l’acció verbal i, per una atra, la rep de manera directa. Aixina, en Mon fill ya es vist a soles tenim que mon fill, que és el subjecte, és a l’hora l’objecte afectat que queda vestit com a resultat de l’acció del verp. En valencià les construccions reflexives estan marcades per la presència del pronom reflexiu específic se per a la tercera persona, singular o plural. En canvi, els pronoms de primera i segon persona no presenten formes específiques de reflexivitat, de manera que, per posar un cas, me té valor reflexiu en Me pinte les ungles dos voltes al mes i no reflexiu en Quan me va vore, Elena m’abraçà afectuosament. Considerant la reflexivitat en sentit ample, queda definida formalment pel fet de que el pronom dèbil (me, te, se, nos, vos), encara que és un pronom de complement, concorda en el subjecte.204 Podem establir aixina les següents classes de construccions reflexives: 203

Per analogia en li, ha aparegut modernament la forma *lis en lloc de los per al plural. Eixa forma c carix de tradició i no és general en valencià, per lo que s’ha d’evitar. 204

Vore López García, A., Gramática del español, vol. 2., cap. 20.

-346-

a) Les reflexives pures són aquelles en les que el pronom se representa un complement directe o indirecte que té el mateix referent que el subjecte, és dir, que el subjecte i el complement coincidixen en la mateixa persona o cosa: Pere s’afaita cada dos dies (s’, que ací funciona com a complement directe, se referix al subjecte Pere). Pere s’afaita el cap tots els mesos (s’, que funciona com a complement indirecte, se referix al subjecte Pere). Me rasque el braç perque m’han picat els mosquits > Toni es rasca el braç perque li han picat els mosquits (me i es, que funcionen com a complements indirectes, remeten respectivament als subjectes Yo i Toni). La chiqueta es cordà ella mateixa la jaqueta perque tenia fret (es funciona com a complement indirecte i se referix al subjecte la chiqueta). Pau, no et faces el llonguis, que m’has sentit perfectament > Pau se fa el llonguis perque no li interessa que es parle d’això (et i se, que funcionen com a complements directes, remeten al subjecte Pau). b) Les construccions recíproques constituïxen una variant de les reflexives. Se caracterisen perque cada membre d’un subjecte plural eixecuta l’acció sobre els demés membres, a l’hora que rep d’ells la mateixa acció que efectua: Ampar i yo nos abraçàrem l’u a l’atre en molta emoció. Mos germans s’escriuen mútuament mensages de mòvil sense parar. Els dos cosins se barallen contínuament. Taparen els ulls als concursants per a que no pogueren vore’s l’u a l’atre. c) Encara que no realisen ninguna funció de complement en l’oració, també es consideren reflexius els clítics que apareixen junt als denominats verps pronominals, puix no deixen de concordar en el subjecte. Els verps pronominals poden ser essencialment pronominals, quan únicament existixen en la forma reflexiva (S’arrepenedí immediatament del seu comportament), o accidentalment pronominals, si coneixen també la construcció sense pronom: S’alçà a les sis del matí (construcció pronominal) / Alçà la mà per a preguntar al professor (construcció no pronominal). Se cansà de tant d’esperar (construcció pronominal) / La llarga espera el cansà (construcció no pronominal). Se’n va de viage (construcció pronominal) / Va al cine tots els dimecres (construcció no pronominal).

-347-

Els verps pronominals poden dur complement directe, pero el pronom reflexiu, en conte de concordar en ell, concorda en el subjecte: T’has menjat tres gelats i ara et fa mal la pancha. d) Relacionada en els verps pronominals està la denominada veu o construcció mija, que expressa el canvi experimentat per algun objecte, matèria o substància: S’ha tancat la porta; L’aigua se n’ix de la canonada; La porta s’ha dilatat per la calor i ara no tanca... Se denomina mija perque semànticament el subjecte està a mitan camí entre el subjecte agent de la veu activa i el subjecte pacient de la passiva. e) També duen pronoms reflexius les construccions de passiva pronominal, caracterisades per la presència del pronom se de tercera persona concordant en un subjecte singular o plural: El palau dels Borja començà a construir-se en el sigle XV per orde d’Anfós el Vell (passiva pronominal) / El palau dels Borja fon començat a construir en el sigle XV per orde d’Anfós el Vell (veu passiva perifràstica). Estos sis yogurts se venen de manera inseparable (passiva pronominal) / Estos sis yogurts són venuts per l’empresa fabricant de manera inseparable (veu passiva perifràstica). La nova proposta s’estudiarà en la junta general del dimecres (passiva pronominal) / La nova proposta serà estudiada en la junta general del dimecres (veu passiva perifràstica). f) Finalment, els pronoms reflexius s’utilisen també en les oracions impersonals. En elles el pronom de complement se ya no concorda en ningun subjecte concret, ya que estes construccions se definixen precisament per l’absència de subjecte. No obstant, el se que apareix en elles no deixa de ser un pronom reflexiu, puix no concorda en el complement directe, sino que permaneix invariable en singular encara que el complement siga plural, com si concordara en un subjecte indeterminat general: En la cerimònia se premià als millors estudiants = En la cerimònia u /algú premià als millors estudiants; Se parla anglés i alemà.205 La diferència entre les oracions passives pronominals i les impersonals pot apreciar-se quan apareix un sintagma nominal animat, puix en les impersonals el sintagma funcionarà com a objecte directe i anirà precedit per la preposició a, mentres que en les passives pronominals serà el subjecte i concordarà en el verp. No obstant, en estos casos la passiva pronominal pràcticament no s’utilisa mai i s’ampra en el seu conte la passiva perifràstica o l’impersonal. Únicament podríem trobar algun cas acceptable de passiva pronominal referit a animals:

205

La referència del se a un element general se veu més clarament comparant estes impersonals en les construccions franceses equivalents: Ací es parla anglés - Icí on parle anglais.

-348-

En esta associació els gossos s’adestren professionalment (passiva pronominal). En esta associació els gossos són adestrats professionalment (passiva perifràstica). En esta associació s’adestra professionalment als gossos (impersonal). *En la festa es premiaren els màxims golejadors (passiva pronominal incorrecta). En la festa foren premiats els màxims golejadors (passiva perifràstica). En la festa se premià als màxims golejadors (impersonal). La diferència entre una passiva pronominal i una impersonal s’observa també quan apareix un sintagma nominal plural, puix la passiva concordarà en plural, mentres que la construcció impersonal, que en este cas a penes s’utilisa, mantindrà el verp en singular: Se venen pisos (passiva pronominal) Se ven pisos (impersonal, inhabitual i estranya). Finalment, quan apareix un sintagma nominal no animat singular, la passiva pronominal i l’impersonal coincidixen i no sempre és possible diferenciar-les (Se ven pis: impersonal o passiva), si be la passiva pronominal sol portar el sintagma determinat i antepost al verp, puix no deixa de ser el subjecte, mentres que la construcció impersonal tendix a dur-lo pospost, puix en ella fa la funció d’objecte directe: El pis se ven a través d’un particular (passiva pronominal). Se ven pis (impersonal). Com havem senyalat adés, la forma dels pronoms reflexius és la mateixa que la dels no reflexius per a primera i segona persona, i distinta per a la tercera, ya siguen de complement directe o indirecte: Singular

Plural

1era persona

me

nos

2ona persona

te

vos

3era persona

se

-349-

Ha de dir-se, no obstant, que hi ha una forta tendència a que l’us del pronom se de tercera persona s’estenga, en valencià parlat, a la primera i segona persones.206 En el restant dels casos, quan els pronoms designen una persona o cosa distinta de la que constituïx el subjecte de l’oració, els pronoms són “no reflexius” i prenen la forma explicada en apartats precedents. En totes les particularitats expressades, pot elaborar-se el següent quadro resum de pronoms reflexius i no reflexius de complement directe i indirecte: Complement directe 1era persona 2ona persona 3era persona

Complement indirecte

No reflexius

me, nos

Reflexius

me, nos*

No reflexius

te, vos

Reflexius

te, vos*

No reflexius

lo, la, los, les

li, los

ho, ne Reflexiu

se

(*) Nos i vos en la llengua coloquial solen ser substituïts per se en els casos descrits.

206

En efecte, ademés d’en la tercera persona, en valencià actual és molt freqüent que la primera i segona persones del plural siguen realisades en les funcions reflexives també per se, en lloc de per nos i vos. En especial, quan l’oració té implícit un alt grau d’afectivitat o de complicitat en l’interlocutor o interlocutors: Valencians, en peu alcem-se (en lloc de “alcem-nos”). S’ho hem de menjar tot (en lloc de “nos ho hem de menjar tot”). Calleu-se, per favor (en lloc de “calleu-vos”). Se n’anireu pronte (en lloc de “vos n’anireu pronte”). Gitem-se ya (en lloc de “gitem-nos”). Amagueu-se les carteres (en lloc de “amagueu-vos”). Est us és propi del llenguage coloquial, si be trascendix a l'escritura i a nivells formals en algunes ocasions, per estar molt generalisat. Un us paregut existix en dialectes castellans meridionals, com ara l'andalús.

-350-

16.2.2.3. Distribució d’usos dels pronoms de complement directe definit i de complement indirecte En general, el valenciaparlant natiu distinguix correctament de forma espontànea els usos dels pronoms de CD i CI: Cull una bresquilla i dus-me-la (la = la bresquilla que cullgues). Esta volta el deixaré més temps al fòc (el = el menjar que estic cuinant). Estic fart de Vicent. Si no li pareix be, que ho faça ell. (li = a Vicent). Si veus a les meues amigues, no els digues res (els= a les meues amigues). Porta els furgadents →Porta’ls. Porta a Vicent al colege -→Porta’l al colege. Porta els llibres a Vicent →Porta-li els llibres (substituint el CI), Porta’ls a Vicent (substituint el CD), o Porta-li’ls (substituint CI i CD). Prengam una atra oració com a eixemple: Lluís durà el regal a les seues amigues el dissabte. En esta frase “el regal” és complement directe definit, segons s’ha descrit en 16.2.2.2. Per tant, podem pronominalisar-lo aixina: Lluís el durà a les seues amigues el dissabte. En la mateixa frase, “a les seues amigues” és complement indirecte. Per tant: Lluís els durà un regal el dissabte. Podem substituir també els dos complements per pronoms: Lluís els el durà. El dubte, especialment entre valenciaparlants no materns, induït per la freqüent confusió castellana de lo i le,207 pot vindre quan el complement (directe o indirecte) representa a una persona i no a una cosa, i va introduït per la preposició “a” (per a persones o animals). Per eixemple, en la frase: Lluís ajudarà a Vicent a preparar la paella pot tindre’s el dubte de si “a Vicent”, que realment és complement directe, puga ser complement indirecte. O siga, si dir: Lluís l’ajudarà o dir, incorrectament, *Lluís li ajudarà.

207

És de sobra conegut que la principal llengua en la que el valencià està hui en contacte és el castellà, que tot valenciaparlant és bilingüe i que molts parlants nous s'incorporen a la llengua valenciana des del castellà, fet que beneficia al nostre idioma pero que genera certes interferències.

-351-

La pràctica de posar l’oració en veu passiva resol bona part dels dubtes. No obstant, poden donar-se algunes pautes adicionals del funcionament d’estos pronoms en llengua valenciana, que reforcen la pràctica anterior:

i. Hi ha molts verps que es construïxen en complement directe de cosa i indirecte de persona: Rafa serví el dinar a Maria. El mege curà la grip a Miquel. Furtaren una bossa de mà a Ampar. En molts d’estos verps és freqüent ometre el complement directe per estar implícit o sobreentés. Quan açò ocorre, el complement de persona, abans indirecte, a voltes passa a funcionar com a complement directe (si és possible la transformació en passiva) i l’enunciat passiu manté el mateix significat que l’actiu. Açò depén de si el verp en qüestió ho permet o no: El mege curà la grip a Miquel / La grip fon curada pel mege a Miquel / El mege la curà a Miquel, distint de: El mege curà a Miquel / Miquel fon curat pel mege / El mege el curà (“a Miquel” es torna CD en la segon frase i admet la passiva sense canvi de significat, ya que es pot curar tant una malaltia com un malalt). Pero açò només pot ocórrer quan el verp, semànticament, ho admeta. Si no és possible la passiva o si l’enunciat passiu implica un canvi de sentit respecte a l’oració activa, el complement de persona continua funcionant com a complement indirecte: Escriguí a ma filla (CI) → Li escriguí, en us intransitiu de escriure (i no L’escriguí, ya que no és possible la passiva *Ma filla va ser escrita per mi). Escriguí una carta (CD) → L’escriguí, en us transitiu de escriure (en efecte, la carta fon escrita per mi). Va obrir al seu veí (CI) → Li va obrir (i no El va obrir, ya que no és possible la passiva El seu veí va ser obert, sense que implique un canvi de sentit). Va obrir el regal (CD) → El va obrir (El regal va ser obert).

ii. Notem que els verps d'afecció síquica –els que designen processos que afecten a l’ànim o produïxen accions o reaccions emotives, com afectar, espantar, sorprendre, convéncer, divertir, impressionar, molestar, ofendre, perjudicar, preocupar, etc.–, depenent de distints factors, admeten l’us dels pronoms de CD o CI.

-352-

L’elecció d’uns o atres depén bàsicament de si el subjecte és o no agent actiu de l’acció, i del grau de voluntarietat que té o se li atribuïx respecte a l’acció designada pel verp (de forma coherent en la regla general de la veu activa i la passiva):

- si el subjecte és animat i es concep com a agent de l’acció, el complement verbal sol considerar-se directe i s’usen els pronoms corresponents (A ma mare, la sorprenc quan menge molt). - si el subjecte és inanimat o és una oració i, per tant, no pot ser concebut com a agent directe de l’acció, el complement es considera indirecte i s’usen els pronoms de CI (A ma mare li sorprén la meua fam). iii. Els verps d’influència –els que expressen accions que tenen com a objectiu influir en una persona per a que realise un determinat acte, com autorisar, ordenar, invitar (‘animar’), permetre, exhortar, prohibir, propondre, impedir, manar, etc.– funcionen en complement indirecte, puix l’acte en qüestió actua com a complement directe (subrallat en els següents eixemples):208 Li ordení eixecutar la sentència / Li ordení que eixecutara la sentència / Li ordení l’eixecució de la sentència. Eixa experiència li permeté viure a la seua manera. Li prohibí eixir de la ciutat fins a nova orde. Els propongué fer un viage a Itàlia. El resol li impedix vore en claritat. Quí li manava dir eixa barbaritat. La Policia els ordenà que no ho feren. Al contrari, el complement de persona és directe en els verps d’influència que duen, ademés, un complement de règim, açò és, un complement precedit de preposició exigit pel semantisme verbal, com obligar a, invitar a, convéncer de, incitar a, animar a, forçar a, autorisar a, etc.: Una barrera la forçà a desviar-se. (i no *li forçà...) Ella el convidà a seguir-la. (i no *li convidà...) A les germanes de sa mare les convencé per a que veneren les joyes de la yaya (i no *els convencé...) 208

Ha de notar-se que, en tots estos casos, este complement directe pot substituir-se pel pronom ho, en tractar-se de complements directes neutres segons se definixen en 16.2.2.5: li ho ordení, li ho permeté, li ho prohibí, els ho propongué...

-353-

iv. Els verps fer i deixar, quan tenen sentit causatiu, açò és, quan signifiquen, respectivament, “obligar” i “permetre” en les perífrasis [fer + infinitiu], [deixar + infinitiu], seguixen la mateixa estructura que els verps d’influència, en un matís: quan el verp en infinitiu és intransitiu, se construïxen en complement directe: Ell la feu baixar al menjador i li mostrà el dinar que havia preparat. La deixí parlar. Mentres que si el segon verp és transitiu (si té, a l'hora, un complement directe), se construïxen en complement indirecte. Observem la diferència entre el primer cas i el segon (se subralla el CD depenent del verp en infinitiu, que fa canviar el funcionament sintàctic dels pronoms): Algú el va ajudar a incorporar-se i li feu prendre café. Comparem en: Algú el va ajudar a incorporar-se i el feu beure. O: Sa mare li deixava tocar el tambor tots els dumenges, comparat en: Sa mare el deixava tocar tots els dumenges.

v. Quan els verps de percepció (vore, sentir, oir...) se construïxen en un complement de persona i una oració d’infinitiu en funció de complement predicatiu, el complement de persona és directe i es pronominalisa en el, la, els, les: El vérem pujar al tramvia. Ningú les va sentir cridar. Quan l’infinitiu del complement predicatiu és un verp transitiu que presenta complement directe, continuem usant els pronoms de complement directe per a representar al complement de persona de l'oració principal: Yo també el vaig sentir cantar una cançó. Una volta el viu guardar l’informe. Pero pot ocórrer que el complement directe de l’oració d’infinitiu se pronominalise. En tal cas, la naturalea semàntica dels verps de percepció permet una doble interpretació:

-354-

- la construcció [verp principal + infinitiu] pot interpretar-se com una unitat i llavors el complement directe de la subordinada s’antepon al verp principal, mentres que el complement de la principal passa a funcionar com a complement indirecte: Yo també el vaig sentir cantar una cançó > Yo també li la vaig sentir cantar. Una volta el viu guardar l’informe→Yo també li’l viu guardar.

- el verp principal i l’infinitiu poden interpretar-se com a dos elements autònoms, cada u dels quals porta el seu propi complement directe i llavors el complement de la subordinada seguix pospost al verp subordinat, mentres que el complement de la principal continua pronominalisant-se per un pronom d’objecte directe: Yo també el vaig sentir cantar una cançó > Yo també el vaig sentir cantar-la. Una volta el viu guardar l’informe →Yo també el viu guardar-lo. Abdós construccions són igualment correctes, encara que la primera és més habitual. No obstant, quan tant el complement directe de l’oració principal com el de l’oració d’infinitiu són complements de persona, únicament és possible la segon interpretació i els dos complements seguixen pronominalisant-se per el, la, els, les: La viu besar a Pep →La viu besar-lo (i no *Li’l viu besar). Quan el complement predicatiu no és una oració d’infinitiu, els pronoms seguixen la regla general: El vaig vore diferent (és ad ell, complement directe, a qui vaig vore diferent), pero Li vaig vore diferent el color del monyo > Li’l vaig vore diferent (és el color del monyo, complement directe, lo que li vaig vore diferent ad ell, que en este cas és complement indirecte).

vi. En les oracions impersonals en el pronom se s’ha de cuidar que el complement directe vaja sempre indicat pels pronoms correctes: Se’l considera el millor poeta del sigle XX (i no *se li considera...) Se la va vore passejant pel carrer just a les dèu del matí (i no *se li va vore...) Igualment, quan el complement directe fa referència a un interlocutor al que es tracta de vosté: Deixe’m que l’acompanye (i no *li acompanye...).

-355-

L’espere ací fins que torne (i no *li espere...). Este tribunal el condena a pagar una multa (i no *li condena...). El saluda atentament... (i no *li saluda...).

vii. És interessant recordar que el participi dels temps composts concorda en gènero i número en els pronoms de CD lo, la, los, les si estos van anteposts al verp:209 He collit unes fraules i me les he menjades. —¿Has vist la meua cartera? —No, no l’he vista. No puc tornar encara els llibres perque no me’ls he llegits encara (sol ser corrent ...no me’ls he llegit encara). Si el temps verbal va seguit per un infinitiu esta concordança també es fa:210 Eixes poesies no les he sentides llegir en el certamen. La teua proposta no l’hem poguda comentar. Notem que si l’infinitiu i el verp funcionen unitàriament, com una perífrasis verbal, els pronoms poden colocar-se enclítics, posposts a l’infinitiu, i la concordança ya no es produïx: Eixes poesies no he sentit llegir-les en el certamen. La teua proposta no havem pogut comentar-la. Esta concordança no es produïx tampoc quan el complement directe és indefinit i es pronominalisa per mig de ne, puix, en tal cas, el pronom funciona sintàcticament com si tinguera gènero masculí singular: Hi havia quatre bresquilles i me n’he menjat tres (no *Me n’he menjades tres)

viii. En la llengua contemporànea abunden els usos denominats pleonàstics dels pronoms de complement indirecte, els quals no eren tan abundants en époques 209

En el cas del femení singular i plural la concordança és corrent en l’us oral. Per contra, en el masculí plural no ho és tant, segurament per influència del castellà. En tots els casos la concordança ha de mantindre’s en àmbits formals.

210

Esta concordança no és tan habitual i alguns parlants deixen de fer-la, més freqüentment que en el cas anterior. Ha de dir-se que en la llengua clàssica la concordança es produïa sempre, estiguera el complement directe pronominalisat o no: han llevades totes les nous de les ballestes, havia experimentada molt la sua noble persona en l'exercici de les armes, havia portades moltes batalles (Tirant lo Blanch).

-356-

passades. Est us consistix en que el complement indirecte s’indica expressament en l’oració, pero ademés se reforça en la presència del pronom li / los: Li he donat cinc euros al chiquet (en lloc de He donat cinc euros al chiquet). ¿A quí li volies vendre loteria? (en lloc de ¿A quí volies vendre loteria?) Els diners de la rifa, dona-los-els a Ampar i Jaume (en lloc de ... dona’ls a Ampar i Jaume) Donada la seua generalisació, són plenament acceptables en tots els nivells del llenguage. De fet, en molts casos, este pronom aparentment pleonàstic no pot ometre’s sense donar lloc a redaccions estranyes o inclús agramaticals (vore epígrafs 19.4.2 i 19.4.3). Un cas paradigmàtic és l’us del verp passar en el sentit de “succeir”: Ningú sabia qué li passava a Donís (i no “qué passava a Donís”) Igualment, la supressió del clític quan se referix a complements indirectes de persona sona molt forçada; més encara, si el complement representa un “orige” de l’acció o si la situació comunicativa podria permetre que el complement indirecte poguera ser confòs en un complement directe: Li he amprat a Pep el rellonge, i no *He amprat a Pep el rellonge. Li he agarrat a Cento la llapissera de la seua taula, i no *He agarrat a Cento la llapissera de la seua taula (no és a Cento a qui s’agarra, sino la llapissera). Ya li han llevat a Quelo els punts de l’operació, i no *Ya han llevat a Quelo els punts de l’operació (no és Quelo el suprimit, sino els punts de l’operació). 16.2.2.4. El pronom ne i. Usos habituals del pronom ne El pronom ne, que deriva de l’adverbi llatí ĭnde, presenta quatre funcions bàsiques en la llengua valenciana actual:211 a) Substituïx a un sintagma nominal en funció de complement directe, pero només si el substantiu apareix en una cantitat indefinida, perque si fora un sintagma definit, hauríem de substituir dit complement directe pels pronoms corresponents de CD definit: lo, la, los, les, segons s’ha explicat en 16.2.2.2.i. A efectes de pronominalisació, se considera que el CD és indefinit si es presenta sense especificador (sense ningun determinant o quantificador) o si ve actualisat per un quantificador o un indefinit: 211

En els quatre casos, ometre l’us de dit pronom ne, per influència del castellà, a on este pronom no existix, se considera incorrecte en valencià, tant en situacions formals com informals.

-357-

Menja pastiços → Ne menja. Quan hi haja algunes bacores, ne colliré. Ahir hi havia molta neu, pero hui n’hi ha poca. Comparem casos de complements directes indefinits i definits: Ella ven lletugues Ella ven moltes lletugues

→ Ella en ven.

Ella ven algunes lletugues Ella ven poques lletugues Pero: Ella ven les lletugues Ella ven unes lletugues Ella ven estes lletugues Ella ven les nostres lletugues

→ Ella les ven.

Ella ven les mateixes lletugues Ella ven les atres lletugues Ella ven sèt lletugues En est us pot ocórrer que s’introduïxca un complement nou, per contrast. És interessant remarcar que este complement va introduït per la preposició de (vore apartat de preposicions): No tinc olives negres, pero sí en tinc de verdes. Colesterol, n’hi ha de bo i de roïn. Mira que n’hi ha, de bollit. Se semaren algunes tomates pero n’han eixit de noves. En oracions impersonals en el verp haver hi ha en la llengua actual un us pleonàstic del pronom ne (sense ometre el complement directe) que no es considera incorrecte, a causa de la seua generalisació i del paralelisme en les atres construccions pleonàstiques de CD o de CI. En este cas, l’us no pleonàstic (sense ne) tendix a quedar restringit a usos formals: N’hi ha pa (a on tan n’ com pa actuen de CD), en lloc de Hi ha pa. N’hi havia molt de personal, en lloc de Hi havia molt de personal.

-358-

b) El pronom ne pot actuar també com a partitiu, mantenint-se també com a CD el numeral o l’indefinit que acompanya al substantiu al que substituïx:212 He venut huitanta llibres → N’he venut huitanta. —¿Has posat prou tomata? → —Sí, n’he posat prou. M’has posat molt de vi → Me n’has posat molt. És possible que es sàpia alguna lliçó → És possible que se’n sàpia alguna. En este cas, si s’introduïx un complement nou per contrast i es manté en l’us partitiu un quantificador indefinit (algun, un atre, uns quants...), no s’usa la preposició de: Se semaren algunes tomates, pero n’han eixit algunes / unes atres / unes quantes noves. (i no *algunes/ unes atres / unes quantes de noves) És interessant remarcar que l’us partitiu pot donar-se també pronominalisant parcialment el subjecte d’oracions en les que el verp és intransitiu i que, per tant, no presenten complement directe: Caigueren dos llimes → Ne caigueren dos. A soles huit corredors aplegaren a la meta → A soles n’aplegaren huit a la meta. Convé senyalar també que el quantificador ha d’anar darrere del verp; si apareix davant, no és possible la substitució per ne: De tots els corredors que han eixit hui en la correguda, n’han aplegat fòra de temps uns quants (correcte); pero: *De tots els corredors que han eixit hui en la correguda uns quants n’han aplegat fòra de temps (incorrecte: ací no és admissible la substitució per ne, ya que el quantificador apareix davant del verp; hauríem de dir: De tots els corredors que han eixit hui en la correguda, uns quants han aplegat fòra de temps). c) També pot reemplaçar a un complement preposicional introduït per la preposició de, especialment en funció partitiva o quan expressa una gradació de cantitat.213 Per eixemple: 212

Coloquialment, per analogia en la concordança en gènero i número que apareix en casos pareguts entre el participi i els pronoms personals de complement directe definit, s’ou a voltes una concordança entre el participi i el complement directe indefinit no pronominalisat –¿Has posat prou tomata? *–Sí, n’he posada molta. (en lloc de n’he posat molta). Est us no es considera gramaticalment correcte. 213

Recordem que si diem: He comprat estes dos arroves de taronges, seria: Les he comprades (no “n’he comprat”).

-359-

—M’has posat poc d’arròs. —No, yo crec que te n’he posat prou. He comprat huit quilos de bresquilles. → N’he comprat huit quilos. —¿Qué quedà de tot allò? —No en quedà res. d) El pronom ne acompanya als verps de moviment quan van en forma reflexiva o pronominal. Eixemples: Eixe se’n puja a la figuereta. No te n’ixques al carrer. Me’n vaig al cine. Vine-te'n en mi. Me'n torne hui a casa. Baixeu-vos-en de l'armeler. Si l’us no és reflexiu, no han de dur el pronom: Eixe puja a la figuera. No ixques al carrer. Yo vaig al cine tots els dimecres. Vine en mi. Torne hui a casa. Baixeu de l'armeler. Est us és una generalisació de la funcionalitat de ne com a substitut d’un complement introduït en la preposició de, que este cas indica implícitament la presència sicològica del lloc de procedència; en uns casos més concret i en uns atres, inespecífic: Aniré al teatre a vore la funció, pero me n’eixiré (ne = del teatre) abans que acabe. Me’n vaig ya (ne = d’ací, del lloc en que estic; implícit en l’acció de “anarse’n”). Vinc d’Alcoy i me’n torne (ne = eixint d’ací, del lloc en que estic) esta nit . Si vas al mercat, vine-te’n pronte (ne= del mercat). Tinguí tant de temps l’olla al fòc que el caldo se n’ixqué (ne = de l’olla). Observem també que l’evolució de la llengua ha ocasionat algunes aglutinacions de certs infinitius en la forma invertida en, aportant un matís semàntic diferencial

-360-

respecte a l’infinitiu sense aglutinar: portar / emportar, dur / endur, recordar / enrecordar, etc. En estos casos, com l’antic pronom ya forma part del verp, s’han d’acompanyar en un atre pronom ne quan s’utilisen en forma reflexiva: Ma mare duya unes bosses i yo me n’enduguí un parell (n’ = de bosses). Porta bona cosa de figues, que yo me n’emportaré un cabaç (n’ = de figues). Ha intentat recordar cançons del seu poble, pero no se n’ha enrecordat de cap (n’ = cançó del seu poble).

ii. Usos arcaics o abusius del pronom ne Fent una extensió abusiva o arcaica d’estes funcionalitats del pronom ne, poden llegir-se alguns usos contemporàneus que, sent gramaticalment possibles, no existixen en la llengua viva i resulten afectats o artificials, per lo que es desaconsellen fortament. Estos són: a) La substitució d’un complement circumstancial de lloc (indicant orige o procedència) introduït per la preposició de, quan el verp no s’usa en funció pronominal o reflexiva: —¿Quàn tornes de Bechí? —Ne tornaré cap a les dèu de la nit (ne = de Bechí) (us desaconsellable). En l’eixemple anterior, la resposta normal seria sense pronom: Tornaré cap a les dèu de la nit o, com a molt, Me’n tornaré cap a les dèu, si es pensa més en l’hora d’eixida que en la d’arribada. En este segon cas, el pronom més aïna s’usaria junt a un quantificador temporal no concret: Me’n tornaré pronte. Un atre eixemple d’us desaconsellable seria: Quan yo aplegava a casa, Pep n’eixia (n’ = de casa) (us desaconsellable). En esta situació la construcció normal seria, simplement, Pep eixia. L’opció Pep se n’eixia podria ser també possible, en especial si es volguera prestar una especial atenció al moviment d’eixida d’eixe lloc (en el sentit de “escapar-se”). b) La substitució d’un complement introduït per de (siga complement del nom, complement de règim o complement predicatiu) que no té valor partitiu ni expressa gradació de cantitat, o be queda sobreentés en el discurs. En este cas, el pronom ne no s’utilisa en la llengua viva i el significat de la frase, si fora necessari, pot matisar-se en les locucions d’este, d’ell, d'açò, d’això, etc. o en l’us d’un possessiu.

-361-

Eixemples d’usos a evitar: Ya en parlarem demà (en = d’açò que estem parlant). S’ha comprat un coche i n’està molt content (n’ = del coche). Sa filla ha acabat la carrera i n’està molt pagat (n’ = de sa filla). Els fregits tenen molt de colesterol i convé no abusar-ne (ne = dels fregits). De jove era llumener pero fa anys que no en treballa (en = de llumener). Escriga la paraula que vol consultar i faça clic en “Buscar” per a conéixer-ne la definició. En els casos anteriors, les solucions naturals serien: Ya parlarem demà / Ya parlarem demà d’això. S’ha comprat un coche i està molt content / està molt content en ell. Sa filla ha acabat la carrera i està molt pagat / està molt pagat d’ella. Els fregits tenen molt de colesterol i convé no abusar d’ells. De jove era llumener pero fa anys que no treballa d’això. Escriga la paraula que vol consultar i faça clic en “Buscar” per a conéixer la seua definició.

16.2.2.5. El pronom ho El pronom ho deriva del pronom demostratiu llatí hŏc. Ya s’ha dit que este pronom substituïx l’atribut dels verps copulatius o atributius ser, estar, paréixer i semblar, siga un sintagma nominal, adjectiu, adverbial o preposicional: A.- És molt agarrat. B.- Ausades que ho és. A.- El meu amic està com una arruixadora. B.- Sí que ho està. Ell està molt be, pero yo no ho estic tant. Ademés, ho pot funcionar substituint un complement directe neutre representat per: a) Els demostratius neutres: açò, això, allò: Te compre açò → T’ho compre.

-362-

b) Sintagmes introduïts per l’artícul neutre lo: Menja’t lo més socarrat → Menja-t’ho. Fes primer lo díficil → Fes-ho primer. c) Una oració completiva, d’infinitiu o de verp conjugat: —¿Eixe qué ven? —No ho sé.(= No sé qué ven, a on “qué ven” és el complement directe de l’oració) —Dona’m lo que et demaní. —Ara t’ho done. Sent no haver pogut aplegar ans. → Ho sent. d) Coses desconegudes o no delimitables que sicològicament poden ser assimilables a un demostratiu neutre (açò, això, allò), encara que vagen modificades per un artícul: No podia creure les coses que em contava → No m’ho podia creure (o siga, No podia creure “allò”). A la comparativa feta en els pronoms lo/la/los/les i ne, podríem afegir, per tant, els següents eixemples: Ella compra això.

Ella ho compra.

Ella compra lo més car.

Ella ho compra.

Ella diu que no és bo el meló.

Ella ho diu.

¿Qué compra?

No ho sé.

Insistim en que no es farà us de ho quan el CD vaja precedit d’un especificador: un artícul (el, la, els, les, un, una, uns, unes); un numeral (cardinal o ordinal); un demostratiu (este, eixe...); un possessiu (el meu, el teu...) o un indefinit com mateix o atre precedits per l’artícul el, la, lo. En eixos casos, usarem, be el pronom ne, be lo/la/los/les, segons les regles ya descrites: M’han venut quatre caixes de masclets → Me n’han venut quatre. —¿Li has tornat el seu llibre? —No, no li l’he tornat (mai *No li ho he tornat). Havia comprat unes entrades per al cine i ara no les trobe.

-363-

16.2.2.6. El pronom hi i. Usos habituals del pronom hi En la llengua valenciana actual, el pronom hi (sorgit de la concurrència dels adverbis llatins ĭbi i hīc) s’usa només de manera lexicalisada en certes construccions i frases fixades: a) Acompanya al verp haver en oracions impersonals:214 Hi ha molts eixercicis mal fets. Hi havia molta brutea en la casa. No hi haurà més remei que tornar-ho a fer. b) Com s’ha dit adés, en este cas és molt habitual que, fòra dels àmbits formals, s’utilise junt al pronom ne: N’hi ha molts eixercicis mal fets. N’hi havia molta brutea en la casa. No n’hi haurà més remei que tornar-ho a fer. Notem que en valencià es conserva hi en la conjugació del verp haver pur,215 pero desapareix en les perífrasis verbals: No sol haver ningú ad estes hores. ¿Pot haver algú més pesat que Pepet?216 c) També acompanya a verps intransitius de percepció en frases fetes: vore, trobar, valdre, sentir, quan són usats en forma reflexiva i no porten complement directe:217 No m’hi veig. El chiquet no s’hi trobava, en aquella casa tan gran. 214

En el valencià més meridional el pronom hi s’utilisa només en el present i es coloca en posició enclítica: Ha-hi molts eixercicis mal fets. Esta fòrmula coneix ademés certes variants dialectals. Fòra dels àmbits més locals, han d’usar-se les formes generals. 215

Junt a l’infinitiu haver, està en us també l’infinitiu haure.

216

El grau de lexicalisació del pronom hi és tan gran en alguns parlars que si compareix en alguna perífrasis verbal, ho fa absolutament unit a l’infinitiu: No sol hi-haver / No sol hi-haure ningú ad estes hores. ¿Pot hi-haver / ¿Pot hi-haure algú més pesat que Pepet? Va hi-haver / Va hi-haure molts problemes. Estos usos han d’evitar-se fòra dels àmbits més coloquials o locals.

217

En alguns parlars s’ou també la locució Esta-t’hi quet, front a la general Està-te quet.

-364-

No s’hi val. Està molt sort, no s’hi sent.

ii. Usos arcaics o abusius del pronom hi Ademés dels dos usos anteriors, tenim unes atres funcions de hi que s’han perdut en la llengua valenciana actual, si be poden trobar-se en els escrits dels nostres clàssics i esporàdicament en la llengua lliterària. El seu us en estes situacions sona afectat o artificial, per lo que ha d’evitar-se: a) És correcte, pero inexistent en la llengua actual, el seu us per a substituir complements circumstancials de lloc no introduïts per la preposició de: Els amics hi vindran demà (hi=al poble). Hi aplegàrem ahir (hi= a Valéncia) Yo no hi volguí passar (hi = pel carrer) b) Més estrany encara és el seu us per a substituir uns atres complements preposicionals (unes atres classes de circumstancials, complements de règim i predicatius) que no vagen introduïts per la preposició de. Possibles eixemples: Hi estic d’acort (hi= en lo que acabes de dir). No m’hi acostume (hi = al soroll). No m’ho creïa, pero sí que s’hi ha fet (hi = violent). No t’hi comportes mai més (hi = com un maleducat). Per més que el volia, ya no hi podia viure (hi = en el seu marit). Estos usos s’extinguiren fa molt de temps en el valencià parlat i no és recomanable usar-los en ningun nivell del llenguage. En efecte, en tots els casos anteriors, observem que el valencià actual omet el pronom hi sense que es perga el sentit de la frase, que és deduible pel context: Els amics vindran demà. Aplegàrem ahir. Estic d’acort. No m’acostume. O be es recorre a uns atres recursos, com l’us de l’adverbi aixina: No et comportes aixina mai més.

-365-

Ya no podia viure aixina. Especialment rebujable i incorrecte, en qualsevol cas, és l’us pleonàstic de hi sense l’omissió del complement circumstancial o preposicional al que hauria de substituir, us que alguns parlants apliquen per influència exògena. Eixemples d’esta incorrecció que s’han d'evitar: *Els amics hi vindran demà al poble. *Hi aplegàrem ahir a Valéncia. *Hi estic d’acort en lo que has dit.

16.2.3. Orde de colocació i posició dels pronoms dèbils 16.2.3.1. L’orde dels pronoms En una combinació de dos o més pronoms l’orde de colocació és fix, respon a la funció sintàctica que realisen i és independent de si apareixen en posició enclítica o proclítica. En el valencià general actual les regles bàsiques són les següents: a) Els pronoms de complement indirecte, de qualsevol de les tres persones (me, nos, te, vos, li, los) van sempre davant dels de complement directe de tercera persona (lo, la, los, les, ho, ne): 218 Me les frig. Vos els òmplic. Menja-te’n. Compra-nos-ho. Li la cuses. Els les construïxen. Dis-los-ho. Furtar-li’n dos. 218

En valencià antic, al contrari que en l’actual, els pronoms de complement directe solien colocarse precedint als de complement indirecte, foren estos de 1era, 2ona o 3era persona: la’m donà, les li duyen. Est orde s’ha extinguit completament, excepte en algunes localitats del valencià més septentrional, en les quals se conserva només per al pronom de complement indirecte de tercera persona, li, pero pronunciat en estos casos [i]. Aixina, tenim les li duré, lo li portava, la li faré, els li pintaria, pronunciats [leziduɾé, lipoɾtáva, laifaɾé, elzipintaɾia]. Fòra dels registres més locals, estes formes han d’evitar-se.

-366-

b) La segona persona (te) va sempre davant de la primera (me, nos): Te nos has fet molt major. c) El pronom reflexiu de tercera persona se va sempre davant de tots:219 Se te’l supon. Se me la menja en els ulls. d) Els pronoms de complement circumstancial (ne, hi) van sempre darrere de tots els demés. Si compareixen els dos, ne va davant de hi: No m’hi veig. ¿T'hi veus? Torneu-vos-en demà. No n’hi havia. L’orde definit per les anteriors regles d’ordenació es resumix en el quadro següent:

Reflexiu 3era persona

2ona persona

1era persona

se

te vos

3era persona Complement indirecte

Complement directe

me

li

lo

nos

los

la

Complement preposicional ne (*)

hi

los les ne ho (*) Ha de tindre’s en conte que:

- en una mateixa combinació no poden comparéixer dos pronoms inclosos en la mateixa columna de l’anterior quadro. 219

És habitual que en la llengua parlada el pronom reflexiu de tercera persona se quede pospost als pronoms de complement indirecte: Li s’ha trencat, Te s’ha fet un forat, en lloc de Se li ha trencat, Se t’ha fet un forat. Est us no és propi de la llengua estàndart.

-367-

- l’us del pronom ne en funció de complement directe és incompatible en l’us del mateix pronom com a preposicional. En canvi, los pot comparéixer en una mateixa combinació com a complement indirecte i directe: els els portarem, traure-los-els.

- el pronom ho no pot comparéixer mai combinat en els pronoms ne o hi. - Certes combinacions de pronoms, com vos nos, vos me, me li, etc., encara que gramaticalment possibles, resulten artificials o forçades en la llengua real. Se remet al quadro resum de combinacions binàries de pronoms, en l’apartat 16.2.1.3.2, en el que només s’arrepleguen les combinacions que poden aparéixer en un acte comunicatiu real.

16.2.3.2. La posició dels pronoms En llengua valenciana actual els pronoms poden aparéixer: i. Davant del verp (posició proclítica). Els pronoms dèbils s’escriuen en esta posició davant de les formes verbals d’indicatiu i de subjuntiu, ya siguen temps simples o composts:220 Ixcà vos aplegara la carta demà. No li ho havia oït mai.

ii. Darrere del verp (posició enclítica). Els pronoms dèbils s’escriuen en esta posició darrere de: -

L’infinitiu i el gerundi simples, quan no formen part d’una perífrasis verbal: vore’m mantindre-vos-el

-

L’imperatiu: Lliggau-me’l. Està-te quet.

220

En valencià antic els pronoms podien anar també en posició enclítica darrere de formes de l’indicatiu o el subjuntiu: Parlà-li suaument, Tingueren-se per satisfets. Est us hui és arcaic i en la llengua actual s’ha d’evitar a no ser que es pretenga reproduir la llengua antiga com a recurs narratiu.

-368-

En esta categoria se comprén també el subjuntiu exhortatiu afirmatiu, usat com a imperatiu en tercera persona i en primera persona del plural: Faça’s la llum. Assenten-se. Digam-los-ho. Per contra, l’imperatiu negatiu exigix el pronom en posició proclítica: No s’assenten. No els ho digam.

iii. Davant o darrere del verp, indistintament. Els pronoms dèbils s’escriuen indistintament davant o darrere de: -

el pretèrit perfecte perifràstic; encara que és poc usual colocar-los darrere del verp: Te’n vàrem vendre dèneu (o poc usual: Vàrem vendre-te’n dèneu). Vos les vaig donar (o poc usual: Vaig donar-vos-les).

-

En general, les perífrasis verbals: Li les deus tornar tu / Deus tornar-li-les tu. S’estava arrepenedint / Estava arrepenedint-se. Li l’has d’amprar / Has d’amprar-li-la. Vos ho anava a sugerir / Anava a sugerir-vos-ho.

No obstant, quan el verp en infinitiu és en realitat el subjecte de l’oració, els pronoms han d’anar obligatòriament en posició enclítica: Convé tastar-ho (i no *Ho convé tastar). Importa protegir-los (i no *Els importa protegir). En este grup de verps se troba també caldre: No cal presentar-li-ho hui (i no *No li ho cal presentar hui). No cal fer-te’ls ara (i no *No te’ls cal fer ara). Observem que en estos casos no estem davant d’una perífrasis verbal, sino de dos sintagmes verbals diferents, en els quals cada verp pot anar acompanyat dels seus

-369-

propis pronoms, que seguixen les regles normals de colocació (posició proclítica per a indicatiu i subjuntiu, posició enclítica per a infinitiu): ¿No vos abellix fer-ho hui? (i no *¿No abellix fer-vos-ho hui? / *¿No vos ho abellix fer hui?) No obstant, sona forçada (o inclús incorrecta) la colocació de pronoms davant de perífrasis aparents, introduïdes per alguns verps que expressen creença, temor o desig. En estos casos els pronoms s’han de posar darrere, junt a l’infinitiu: Preferixc menjar-me’l (inusual: Me’l preferixc menjar). Temies perdre-la (inusual: La temies perdre). Tu negares conéixer-lo (i no *Tu el negares conéixer). Desige apujar-me’n (i no *Me’n desige apujar). Afirmava tindre’ls en conte (i no *Els afirmava tindre en conte). No crec equivocar-me (i no *No em crec equivocar). Açò ocorre perque l’unitat conformada per l’infinitiu més els pronoms funciona, tota ella, com a complement directe neutre de la forma personal. De fet, dita unitat pot pronominalisar-se per mig de ho: Ho preferixc, Ho negares... No obstant, la combinació voler + infinitiu sí funciona com a autèntica perífrasis, en permetre indistintament la colocació enclítica o proclítica dels pronoms: Vullc anar-me’n / Me’n vullc anar. Voldríem fer-nos unes cerveses / Nos voldríem fer unes cerveses.

iv. En posició intermija. En l’infinitiu i el gerundi composts els pronoms dèbils s’escriuen en posició intermija, entre la forma del verp auxiliar haver i el participi del verp conjugat: Havent-se-li fet les oportunes advertències... Haver-nos cridat primer. Quan l’infinitiu compost actua com a verp principal dins d’una perífrasis verbal, els pronoms poden colocar-se davant de la perífrasis o be mantindre’s en posició intermija: Li les podrien haver pintades. Podrien haver-li-les pintades.

-370-

Si l’infinitiu compost depén de verps com convindre, protegir, caldre, abellir, agradar..., únicament és possible la colocació intermija dels pronoms, puix la proclítica resulta forçada o incorrecta: Convenia haver-li’n donat més (i no *Li’n convenia haver donat més). No calia haver-li-ho contat tan pronte (i no *No li ho calia haver contat tan pronte). M’agradaria haver-te ajudat (i no *Te m’agradaria haver ajudat). Si l’infinitiu compost actua com a verp auxiliar, no principal, el pronom pot anar al final de la perífrasis o be mantindre’s en posició intermija: Ha segut un plaer haver pogut compartir-les en vostés. Ha segut un plaer haver-les pogut compartir en vostés.

-371-

17. ELS RELATIUS, ELS INTERROGATIUS I ELS EXCLAMATIUS. LES MODALITATS ENUNCIATIVES. 17.1. ELS RELATIUS Els elements que conformen la categoria gramatical dels relatius són qui, que, el que (pronoms); el qual (pronom o determinant); quan, com, a on (adverbis modificadors del sintagma verbal); i quant (pronom o quantificador d'un grup nominal), segons mostren estos eixemples: La pereta que comprares ahir no val per ad esta llàntia. Qui més parla és qui més ha de callar. Tria la que vullgues: qualsevol de les dos màixqueres és adequada per a la festa de disfrassos. Haurem de revisar els albellons del pati, els quals poden estar embossats pel fulleram. S'engolí el dinar sense apenes mastegar-lo, la qual cosa li produí un molest mal de pancha. Quan arribaran tots, mamprendrem a escudellar la fideuada. Viu molt llunt d'a on treballa. Fes-ho com t'he dit adés. Menja quant vullgues. Agarrà quantes bresquilles li abellien. Des d'un punt de vista formal, els relatius coincidixen essencialment en els interrogatius (¿Quí ha fet açò?; ¿Qué vols?...) i els exclamatius (¡Che, qué bo!, ¡Cóm ha creixcut el chiquet!...). En realitat, relatius, interrogatius i exclamatius formen part d'una mateixa categoria llingüística, la funció de la qual és representar els elements comunicatius de l'acte de parla. Per eixemple, a on i quan són una abstracció de les coordenades de temps i lloc en les quals se produïx tot acte comunicatiu i en les quals emmarquem els nostres enunciats. D'esta manera, podem situar un enunciat en un temps concret per mig d'un adverbi temporal, com en Ahir estudiares poc, o be referir-nos en abstracte a les coordenades temporals, per mig de quan: No sigues impacient, ho faré quan podré. Igualment, podem atribuir el predicat d'un enunciat a un subjecte determinat, com en La duquesa ha adquirit un quadro de Sorolla per a la seua colecció o be referir-nos en abstracte a

-372-

l'agent d'una acció per mig del relatiu qui, que és el terme relacionat en l'emissor: Qui no vullga fer esta faena, que ho diga ara. Encara que els relatius, els interrogatius i els exclamatius pertanyen a la mateixa classe gramatical, el seu valor canvia segons la modalitat oracional: - els exclamatius, a l'hora que fan referència als elements comunicatius que situen l'enunciat, els traslladen a l'esfera afectiva de l'emissor, mostrant els sentiments del parlant (¡Quin fret fa!); - en les oracions interrogatives ya no destaca la figura de l'emissor, sino que s'apela al receptor, qui ha de completar l'informació relativa als paràmetros comunicatius representats pels interrogatius (el temps: ¿Quina temperatura fa hui en Vilarreal?; el lloc ¿A ón juga l'Alcoyà?; l'agent: ¿Quí vol vi?, etc...); - finalment, els relatius també relacionen els elements comunicatius en el receptor, pero de manera inversa, puix, per mig dels relatius, el parlant ya no demana a l'oyent que complete el seu enunciat, sino que li oferix informació adicional sobre algun element relacionat en l'acte de parla: Ana, demà visitarem un poble que té unes vistes precioses, aixina que no oblides la càmara de fotos.

17.2. LES ORACIONS DE RELATIU Les oracions relatives són una classe d'oracions subordinades la funció de les quals és cridar l'atenció de l'oyent, proporcionant-li una informació adicional sobre un element de l'oració principal. Per eixemple, en Tin les claus i dus el coche, que està aparcat enfront del parc, per mig de l'oració de relatiu el parlant li oferix a l'oyent un informació suplementària sobre la situació del vehícul, imprescindible per a que puga complir l'encàrrec. I en Dus-me el capell que em regalà el pare l'oració de relatiu constituïx una indicació que permet a l'oyent identificar el capell corresponent. Els relatius complixen una doble funció. En primer lloc, funcionen com a nexe, inserint dins de l'oració principal l'informació secundària aportada per la subordinada de relatiu. Freqüentment l'inserció es produïx per mig d'una referència anafòrica del relatiu a un element previ de l'oració principal, denominat antecedent. En estos casos el relatiu té valor pronominal: en L'electriciste que contractí ahir ha fet un bon treball, el substantiu electriciste és l'antecedent al qual remet el pronom relatiu que, puix abdós denoten el mateix referent, en este cas, un home concret dins de tots els electricistes possibles. Les oracions en antecedent se denominen relatives adjectives, puix funcionen de manera pareguda a un adjectiu, complementant la significació del substantiu

-373-

antecedent o ajudant a determinar la seua referència: Feu bona lliga en aquell home que era tan simpàtic=Feu bona lliga en aquell home tan simpàtic. Quan l'oració de relatiu carix d'antecedent queda enfilada dins de l'oració principal per mig d'una referència als elements situacionals de l'enunciat (el lloc, el temps, el modo, l'emissor...). En Assenta't a on vullgues, l'oració de relatiu a on vullgues s'inserix dins de la principal per referència a un element situacional, concretament, al lloc de Assenta´t. Les oracions relatives sense antecedent poden ser adverbials, quan van introduïdes per un adverbi relatiu (quan, a on, com), o substantives, quan realisen dins de l'oració principal les funcions pròpies d'un substantiu, com ara subjecte (Qui guarda quan té, menja quan vol), objecte directe (Te compraré la que més t'estimes), objecte indirecte (A qui li dones el teu amor serà molt afortunat), etc... En segon lloc, el relatiu realisa una funció sintàctica dins de la pròpia oració subordinada relativa. Per eixemple, en Yo salude a soles als que em saluden, el relatiu els que introduïx una oració subordinada substantiva que fa la funció d'objecte directe dins de l'oració principal, i a l'hora funciona com a subjecte de l'oració subordinada de relatiu. En les oracions relatives substantives el relatiu durà preposició o no atenent a la funció que realisa tota l'oració subordinada dins de la principal. En l'eixemple anterior, el relatiu els que va encapçalat per la preposició a perque l'oració relativa és objecte directe de persona del verp principal. No obstant, el relatiu personal simple qui en funció d'objecte directe no va encapçalat per a si té valor indefinit com en Busca qui t'ha pegat. Per la seua banda, en les oracions subordinades en antecedent el relatiu du o no preposició segons la funció que realisa dins de l'oració subordinada: L'home en el que parlí ahir era mon tio. S'exceptua el relatiu simple que en funció d'objecte directe, el qual no du preposició encara que faça referència a una persona: L'artiste que tant admires actuarà el dumenge en Castelló.

17.3. ORACIONS EXPLICATIVES

DE

RELATIU

ESPECIFICATIVES

I

Les oracions de relatiu adjectives poden ser de dos classes, especificatives i explicatives. Les relatives especificatives són aquelles que ajuden a delimitar el significat de l'antecedent, restringint la seua denotació, mentres que les explicatives afigen una nova informació sobre un element prèviament identificat. Aixina, en l'oració Els alumnes d'anglés que aprovaren l'examen tingueren un premi, l'oració relativa és especificativa perque llimita el significat de els alumnes d'anglés, de manera que entenem que no tots els alumnes d'anglés foren premiats, sino

-374-

únicament aquells que aprovaren l'examen. Com els noms propis identifiquen per sí mateixa el seu referent, no necessiten ningun modificador que ajude a identificar-lo i, per tant, no poden dur oracions relatives especificatives: *Andreu que viu prop de ma casa nos arreplegarà en el seu coche. En canvi, en l'oració Els alumnes d'anglés, que aprovaren l'examen, tingueren un premi, l'oració de relatiu és explicativa, puix no restringix la denotació a alguns alumnes d'anglés, sino que afig una informació pertinent respecte de lo que s'afirma en l’oració principal. Concretament, en este cas nos permet entendre per qué tots els alumnes reberen el premi: pel fet d'haver aprovat l'examen. Les oracions relatives explicatives se pronuncien entre pauses i van delimitades per una inflexió tonal ascendent en l'inici i el final, motiu pel qual s'escriuen entre comes. Com les relatives explicatives aporten informació adicional sobre un antecedent prèviament especificat, no poden modificar grups nominals sense determinant, perque estos no fan referència a ningun element concret de la classe: Saludí a uns hòmens, que estaven raonant- *Saludí hòmens, que estaven raonant.

17.4. FORMES I USOS DELS RELATIUS221 Forma A.- Relatiu compost: el que.

Observacions d'us

Eixemples

Pot referir-se tant a elements Els que vullguen eixir, que se'n humans com no humans. No du vagen ara. antecedent. Està subjecte a flexió Tria la que millor funcione. de gènero i número a través de l'artícul: el que / la que /els que / les que. Regit per una preposició, pot dur antecedent explícit o no. Quan porta antecedent pot tindre valor explicatiu o especificatiu.

Felicitaré deportivament al que guanye el concurs. A.-No sé per quina ruta anar. B.-No vages per la que vas normalment, que fa fret i està gelada. El coche en el que viaja és de son pare.

221

A diferència dels interrogatius i els exclamatius, els relatius, excepte el pronom “el qual”, són àtons. No obstant, els relatius seguits d'infinitiu poden ser tònics si van introduïts per verps existencials com haver i tindre o per buscar: No trobe qué dir; no té qué menjar; busca a quí ajudar. A partir d'estos enunciats s'han originat composts lèxics com quefer, quemenjar, quecosir...

-375-

Este coche, en el que viage habitualment, té massa quilómetros per a obtindre beneficis revenent-lo.

B.- Relatiu compost personal: el qui

Sense preposició du antecedent explícit en els casos de doble especificació, és dir, quan l'oració de relatiu aprofita per a insistir en l'identificació del referent, que no ha quedat clara en l'oració principal.

Eixe quadro, el que tens a la dreta, és un Pinazo autèntic.

Precedit de l'artícul lo, té valor neutre.

Sempre fa lo que vol.

Se referix exclusivament a El qui siga, que s'entenga elements humans. No du Les qui no estiguen d'acort, que antecedent. Està subjecte a flexió ho diguen ara. de gènero i número a través de l'artícul: el qui/la qui/els qui/les qui. Front al relatiu simple qui, aporta informació del gènero i el número del seu referent. Regit per una preposició, el seu us és poc habitual. Pot dur antecedent explícit o no. Quan porta antecedent pot tindre valor explicatiu o especificatiu.

Els hòmens als qui saludí eren uns amics del poble. Els hòmens, als qui coneixia del poble, s'acostaren lentament. Al qui no li agrade, que no mire.

Sense preposició du antecedent Eixa dòna, la qui porta la falda explícit en els casos de doble roja, viu en el meu carrer. especificació, és dir, quan l'oració de relatiu aprofita per a insistir en l'identificació del referent, que no ha quedat clara en l'oració principal. És també un us poc habitual.



-376-

C.- Relatiu simple: que.

Pot referir-se tant a elements humans com no humans. Ha de dur antecedent explícit. Pot aparéixer en oracions especificatives i explicatives. Apareix sense preposició tant en funció de subjecte com d'objecte directe.222

Els chiquets que vingueren ahir eren els fills de Ramonet. Pren la jaqueta que et regalí pel teu natalici. Hui firmarà discs la cantant que tant admires. Pren el joguet que et regalà el yayo. Mon germà, que no duya corbata, no fon admés en la festa. L'orchata, que s'elabora principalment en Alboraya, és una beguda ben típica valenciana. El marmolà perque es recolzà en la barana de l'escala, que ell havia pintat la semana anterior.

L'us de que darrere de preposició El despaig en que treballa és està restringit en valencià actual molt lluminós (correcte). a les oracions especificatives en antecedent no humà, i llimitat a les formes a, de, en i per. Quan no es donen estes condicions, utilisarem el relatiu compost: No coneixes a l'home del que/del *No coneixes a l'home de que parlem (incorrecte, perque qual/de qui parlem. l'antecedent es humà).

222

En les oracions explicatives resulta estrany l'us de que referit a persona, en funció d'objecte directe: Saludà a Pere, que admirava molt. En estos casos se recomana usar, precedit de la preposició a, un relatiu compost, siga àton (al que) o tònic (al qual): Saludà a Pere, al que/al qual admirava molt. En canvi, quan l'oració és especificativa, no opera esta restricció: Saludà a un home que coneixia del treball.

-377-

D.- Relatiu personal: qui.

L'empresa per a la que/per a la qual treballa fabrica aparats mòvils.

*L'empresa per a que treballa fabrica aparats mòvils (incorrecte, perque la preposició que introduïx el relatiu és per a).

L'almagasén, en el que/en el qual treballen vora cinccentes persones, serà objecte d'un complet pla de prevenció de riscs laborals.

*L'almagasén, en que treballen vora cinccentes persones, serà objecte d'un complet pla de prevenció de riscs laborals. (incorrecte, perque l'oració és explicativa).

En valor explicatiu pot funcionar com a determinant, acompanyant a un nom que repetix l'antecedent o el reprén per mig d'un sinònim. Pot referir-se a tot un enunciat anterior quan acompanya a un substantiu genèric com idea, cosa o fet.

La cadena de montage ha patit una averia, averia que ha provocat un considerable retart en la producció.

Se referix a persones i coses personificades, o a entitats compostes per persones (associacions, entitats...). Pot aparéixer tant en antecedent explícit com sense ell.

Qui vullga ser almirant haurà de passar un complicat examen.

El malalt s'ha aplicat el bàlsem que li ha receptat el doctor, cosa que favorirà, sense dubte, la seua recuperació.

Solicità l'ingrés al gremi de Corregers, qui rebujà la seua petició. *Per a sopar he preparat unes albargines, qui t'agraden molt (incorrecte).





-378-

1.-Sense antecedent explícit equival al relatiu compost el que (o el qui).223 Pot anar precedit de preposició.

Qui (el que) haja estat en l'archipèlec coneixerà la salvage bellea d'aquelles illes. Qui (el que) estiga d'acort, que alce la mà. Li ho doní a qui/al que més ho necessitava.

No obstant, en els enunciats en verps com haver, tindre, trobar o buscar el relatiu qui implica un antecedent indefinit i no és intercanviable per la forma composta.

Busca qui t'ha pegat.

En antecedent explícit, en funció subjecte de la subordinada, únicament pot aparéixer en les relatives explicatives, no en les especificatives.

El nostre director, qui té 65 anys, encara és capaç de transmetre ilusió.

En antecedent explícit i precedit de preposició, el relatiu qui pot aparéixer tant en subordinades especificatives com explicatives. Pot realisar dins de l'oració subordinada relativa qualsevol funció nominal (subjecte, objecte directe, objecte indirecte, complement de règim, complement circumstancial...). En funció de complement directe, a diferència del relatiu que el relatiu personal va precedit per la preposició a.

Miquel, de qui et parlí l'atre dia, ha vingut hui a vore'm.

*Busca el que t'ha pegat. No té qui l'ajude. *No té el qui l'ajude.

*L'home qui t'ajudà era un conegut constructor.

L'home a qui estàs criticant és amic meu. És dolorós que nos decepcionen les persones en qui confiem. Finalment, l'home en qui discutia arropí els muscles i se n'anà.

223

Per a marcar explícitament el caràcter femení o plural del referent, amprarem la forma composta, la qual sí té capacitat per a indicar gènero i número a través de l'artícul. Direm: Tindran el meu respecte els que seran lleals i ferms, millor que Tindran el meu respecte qui seran lleals i ferms. Lo mateix s'aplica quan el relatiu va introduït per preposició. Direm: Roma és la ciutat preferida dels que s'estimen l'art, i no, *És la ciutat preferida de qui s'estimen l'art.

-379-

Referit a persones, com s’ha dit adés, s'ampra també el relatiu compost personal el qui/la qui/los qui/les qui.224 En la llengua actual no és tan habitual com el que/la que/els que/les que, especialment, regit per preposició.

Té flexió de número, i, a través E.- Relatiu tònic: el qual. de l'artícul, de gènero: el qual/la qual/els quals /les quals. Ha de dur obligatòriament antecedent, en el qual concorda. S'usa per a antecedents humans i no humans. Més propi dels registres formals i cults que dels informals.

És més comú Els companyons en els que juguem a les birles els dumenges no podran acompanyar-nos hui que Els companyons en els qui juguem a les birles els dumenges no podran acompanyar-nos hui. La chica, a la qual coneixia únicament per foto, resultà ser prou alta. S'encabotà en vore una película de por, la qual li ocasionà més d'un sortit.

Precedit de preposició, pot tindre La persona en la qual parlí era valor especificatiu o explicatiu. molt eficient. Convidà a sopar a un empresari, en el qual tenia importants negocis de calcer. Quan no du preposició, a soles pot tindre valor explicatiu.

El dumenge estrenaren la funció, la qual obtingué un gran èxit a pesar de la crisis.

És l'únic capaç de distinguir per sí mateixa al seu antecedent, per això és l'únic possible en les construccions absolutes en participi o gerundi.

Assistirem a la reunió, acabada la qual, eixirem a fer-nos un cafenet. *Assistirem a la reunió, acabada la que, eixirem a fer-nos un cafenet.

224

Cf., per eixemple: Tirant, cap. 19: “—Lo meu bon jermà, ¿quines noves me portau de la qui és en virtuts complida e té la mia ànima encativada?”.

-380-

És l'únic possible quan el relatiu forma un grup sintàctic o tonal autònom. Açò ocorre generalment quan el relatiu forma una construcció partitiva, quan va introduït per certes preposicions o locucions preposicionals i adverbials (segons, a través de, baix de, enmig de ...) i quan funciona com a complement nominal.

Estic llegint un llibre de dietètica, /segons el qual,/ és possible aprimar-se en una semana. Formaren un rogle, /en el mig del qual/ se situà el chiquet major. Se presentaren un bon grapat de concursants, /tres del quals/ resultaren finalistes.

Introduït per la preposició de Donís, el germà del qual està en (del qual/de la qual/dels quals/de procés de divorç, me demanà les quals) conforma el relatiu ajuda professional. possessiu (vore 17.5.2). Com que l'artícul que l'acompanya té flexió de gènero i número, és de molta utilitat per a delimitar l'antecedent, quan hi ha més d'una possibilitat.

El germà de la meua cosina, el qual treballa en Valéncia, viaja en coche tots els dies (se referix al germà).

Precedit de l'artícul lo té valor neutre.

M'ha dit que no li abellia vindre, lo qual és molt estrany.

En valor explicatiu pot funcionar com a determinant, acompanyant a un nom, el qual repetix l'antecedent o el reprén per mig d'un sinònim.

L'home li donà a l'hotel una direcció falsa, la qual direcció alçà les sospites del recepcioniste.

El germà de la meua cosina, la qual treballa en Valéncia, viaja en coche totes les dies (se referix a la germana).

El govern ha decidit baixar els imposts, la qual decisió ha segut molt ben rebuda pels ciutadans.

-381-

F.- Relatiu temporal: quan.225

Normalment, sense antecedent.

T'ajudaré quan podré. Por dur com a antecedent algun substantiu en sentit temporal o algun deíctic de temps, principalment en valor explicatiu. El seu us en valor especificatiu és prou inusual.

G.- Relatiu locatiu: a on (on).

Quan el coneguí, me paregué molt simpàtic.

Aquella nit, quan te coneguí, duyes este vestit. Fon llavors quan me doní conte de quina classe de persona era. Abans quan era chiquet sempre berenava pa i chocolate.

Este relatiu incorpora en el seu significat la noció d'espacialitat, feta explícita habitualment per mig del reforç de la preposició a (a on), la qual arreplega en valencià els dos valor locatius principals, el de direcció (Anem a Valéncia), i en certs usos, el valor estàtic (Me´l trobí esperant-me a la porta del carrer). La forma a on, per tant, té una base cognitiva i és la més comuna i recomanable. No obstant, com el relatiu a on ya indica per ell mateix l'espai, també és admissible la forma simple on. Sense antecedent

Torna a on estaves. Podem anar a on tu vullgues.

Pot dur com a antecedent un adverbi deíctic o un substantiu en significat espacial. Pot tindre valor tant especificatiu com explicatiu.

Allí a on vius fa molta calor. M'agradaria tornar al lloc a on naixquí. Acabe d'aplegar d'Alcoy, a on he fet algunes gestions.

225

En la llengua parlada coloquial és comú que el relatiu temporal quan i el de cantitat quant se confonguen en la forma quant. Este fenomen no és propi de registres formals ni de la llengua escrita.

-382-

Si l'antecedent és un substantiu comú en valor de lloc, és substituible per que, el qual o el que precedits de preposició. Si el substantiu és un nom propi o un deíctic, la substitució no és possible.

*Allí en el que vius fa molta calor.

En la llengua viva, l’equivalència descrita pot produir-se inclús si l’antecedent no té valor de lloc, sempre que a on puga admetre la substitució per que, el que o el qual precedits de la preposició en; variants, estes últimes, que no resulten tan usuals en la llengua parlada. Totes elles són igualment correctes.

El valencià és una llengua a on poques paraules acaben en o.

Pot anar precedit de preposició, tant en valor especificatiu com explicatiu.

M'agradaria tornar al lloc en que / en el que / en el qual naixquí. Acabe d'aplegar d'Alcoy, *en el que/*en el qual he fet algunes gestions.

El moment a on escomencí a preocupar-me fon quan va caure a terra. El valencià és una llengua en que / en la que / en la qual poques paraules acaben en o. El moment en que / en el que / en el qual escomencí a preocupar-me fon quan va caure a terra. El camí per a on t'agrada anar és massa llarc. El lloc d'a on vinc t'agradaria a montó. Anirem pel túnel de L'Olleria, per a on s'alvança molt.

Pot aplegar a substituir al relatiu quan, especialment si remet a un element de significat tant temporal com local, com ara el substantiu part.



Fon en la segona part del concert a on l'orquesta aplegà al seu màxim virtuosisme.

-383-

H.- Relatiu modal: com.

Normalment, sense antecedent.

Ho fiu com me digueres

En antecedent, sense preposició, té valor explicatiu o eixemplificador.

Prepara bonyítol al forn, com li ensenyà sa mare. Els rius valencians, com el Túria o el Xúquer, porten bon cabal enguany.

Pot anar precedit de l'adverbi tal. Camina tal com li ha dit el mege. En valor especificatiu, referint-se a un antecedent substantiu de valor general. En estos casos és substituible per en + (artícul) + que.

M'encanta la forma com / en (la) que treballa.

I.- Relatiu de 1. Té flexió de gènero i número: cantitat: quant, quanta, quants, quantes. quant. S'usa únicament en els registres molt formals: en la llengua habitual s'ampra que precedit d'artícul, reforçat o no per tot.

Quant ha dit, és cert = (Tot lo que ha dit és cert).

Les seues noveles agraden a tot lo món per la manera com /en (la) que escriu.

Si necessita fiches per a la tesis, prenga'n quantes necessite = prenga'n les que necessite.

Normalment, sense antecedent Quants han demanat la beca, explícit. Pot dur com a l'han rebuda. antecedent tot o tant/a/s/es. A.-No sé quàntes tindrem enguany.

alumnes

B.-Quantes se matriculen, seran benvingudes.

Ne tindràs demanes.

tantes

quantes

Menge tot quant vullga. Pot aparéixer en construccions Quant més pa menges, manco comparatives proporcionals.226 t'aprimaràs. 226

La norma catalana prescriu per ad estes estructures comparatives la forma com, proponent seqüències de l'estil de “com més dolç, millor”. La forma “com” era habitual en estes construccions

-384-

17.5. PRECISIONS SOBRE L'US DELS RELATIUS 17.5.1. El relatiu neutre Quan l'antecedent no és un substantiu concret, sino que el relatiu fa referència a tot un enunciat o a un element no individualisat o de nom desconegut usem la forma que precedida de l'artícul neutre lo: És mentira lo que dius. Faré lo que voldré. Lo que té vosté no és greu. ¿Qué és lo que dus en la mà? El valor neutre del relatiu també pot conseguir-se per uns atres mecanismes: a) anteponent a la forma que els demostratius neutres: Tot açò que veus és de ton pare. Allò que em digueres l'atre dia em deixà atarantat. Això que vola per allà és una palput. b) Per mig dels relatius composts lo qual i la qual cosa, sempre que introduïxquen oracions entre comes o precedides de preposició: Ha guanyat un premi, lo qual no constituïx ninguna novetat. Ha estat malalt, la qual cosa li ha fet perdre uns quants quilos. Estic molt cansat, per lo qual trobe que em quedaré en casa. c) El valencià no usa per al neutre el relatiu que precedit d'artícul masculí (vore capítul 12, L’artícul). Diem, per tant, Lo que passa és que estic molt cansat, i no *El que passa és que estic molt cansat.



comparatives en la lliteratura valenciana clàssica, us natural que s'explica per la proximitat de les nocions de modo i de cantitat, manifestada en diverses construccions de la llengua moderna, no a soles en valencià (¡Cóm plou! = ¡Quànt plou!), sino en moltes atres llengües (cf. anglés: How old are you?). No obstant, la llengua valenciana actual construïx les comparacions proporcionals en el relatiu de cantitat quant, i esta és, per tant, la forma normativa, en conte de l'arcaica com. S’ha de considerar ademés que el valencià antic usava l'adverbi com també en el valor temporal de quan (Tirant, cap. 27: “Com lo rey fon al portal de la ciutat demanà lo fill del comte hermità...”), i no per això amprem actualment com en les oracions temporals (*Com aplegà de córrer, se duchà en aigua fresqueta). Direm, per tant, en valencià: Quant més dolç, millor, i no *Com més dolç, millor. Existix ademés una atra construcció comparativa, considerada tradicionalment coloquial, que ampra la forma contra: Contra més m’esforce, pijor m’ix.

-385-

17.5.2. El relatiu possessiu Per a indicar pertinença en les oracions relatives, el valencià reproduïx l'estructura de la frase nominal possessiva: introduïx l'objecte posseït i a continuació indica el posseïdor per mig de la preposició de seguida del relatiu compost el qual, que concorda en gènero i número en l'antecedent posseïdor. En esquema, [artícul definit + element posseït o del que s’indica pertinença+ de +el qual]:227 Les alumnes els pares de les quals guanyen manco de 1.000 euros mensuals tindran dret a la beca. La casa, els voltons de la qual estan corcats, serà objecte de restauració. Alternativament, i a sovint en un us més natural, pot usar-se el relatiu que combinat en un verp o una preposició que indique possessió: Les alumnes en pares que guanyen manco de 1.000 euros mensuals tindran dret a la beca. La casa, que tenia els voltons corcats, serà objecte de restauració.

17.5.3. Les construccions coloquials en que En la llengua clàssica qui, com a derivat etimològic directe de la forma relativa llatina QUI, tenia un us molt més ample que en la llengua actual, fins al punt de funcionar com a forma no marcada, capaç d'aglutinar els usos principals del diversos relatius.228 En la llengua moderna ha segut la forma que l'encarregada d'assumir en exclusivitat el valor no marcat, dins d'un procés evolutiu natural, puix qui està vinculada a l'emissor, motiu pel qual ha quedat reservada per a referents humans, deixant el 227

També és comú usar determinades construccions coloquials que es descriuen en l’apartat 17.5.3, algunes d’elles induïdes per imitació del castellà, que presenta un relatiu possessiu sense correspondència directa en valencià (“cuyo”).

228

Parant atenció al Tirant, podem observar que qui, ademés de referir-se a un antecedent de persona, com fa actualment, podia remetre igualment a un referent no humà (“Del vot que fan les dònes d'onor, qui son tres capítols”; “Cóm lo cèsar, aprés que fon partit de Trapasonda, cobrà moltes provincies qui eren de l'imperi”); podia usar-se en oracions especificatives sense preposició (Cóm los cavallers qui havien acompanyada la comtessa se'n tornaren al camp), podia amprar-se en funció d'objecte directe de persona sense preposició (“Cóm la princessa conjurà a Tirant que li digués quí era la senyora qui ell tant amava), precedit d'artícul sense preposició (E fahent grandíssima alegria, segons se acostuma e solen fer los qui ab triumphant victòria donen socors als qui són posats en grandíssima necessitat...); i inclús separat del seu antecedent, lo que li donava un valor pròxim al neutre: “Cóm Tirant feu cremar la nau del capità dels genovesos, qui fon causa que tots los moros sen anaren de ylla”). De fet, s'han senyalat inclús usos en valor de conjunció, com si fora un que completiu (cf. Curial II, 11: Mas yo crech qui ells vos preen poch), fet que resulta molt revelador sobre el valor general de qui en época clàssica.

-386-

relatiu que com a forma central del paradigma: aprofita tant per a persones (La dòna que neteja la casa no ha pogut vindre esta semana) com per a coses (El sofà que comprares és molt cómodo). A banda, que s’utilisa en les oracions adjectives i, precedit de l'artícul, forma el relatiu compost el que, capaç d'introduir les relatives substantives (Els que tinguen gana, poden anar a almorzar al bar del cantó), fins al punt d'haver desplaçat les formes antigues “el/la/los/les qui”. Finalment, introduït per preposició, que pot assumir els valors temporal: (el dia (en) (el) que naixqué); espacial: la ciutat en (la) que vixc); i modal (la manera (en) (la) que parla). Més encara, com a forma neutra, en la llengua informal pot substituir, sense necessitat de preposició, als atres relatius: - En valor local, en conte de a on: Conec un bar que no va massa gent; Estic content d'estudiar en el colege (en) que tu estudies. - En valor temporal, en conte de quan: Creu que l'economia funciona com abans de la crisis, que tot lo món gastava sense parar. - En valor modal, en conte de com: No m'agrada gens la manera que els jóvens visten. - En conte del relatiu possessiu: Treballa en una empresa que la seua producció ha rebut molts premis; És un chic que el cap li funciona molt be. Encara que l'extensió de que ad estes funcions s'explica pel seu caràcter no marcat i encara que en llengües com el francés la construcció en que és habitual per ad alguns d'estos usos, el valencià la reserva per als registres informals,229 mentres que en el llenguage formal convé usar les construccions equivalents en els relatius corresponents: Conec un bar a on no va massa gent. Creu que l'economia funciona com abans de la crisis, quan tot lo món gastava sense parar. No m'agrada gens la manera com visten els jóvens. És un home a qui tot lo món aprecia molt. Treballa en una empresa, la producció de la qual ha rebut molts premis. 229

Sí que és acceptable en registres formals la supressió de la preposició per en valor causal en les oracions copulatives emfàtiques, com És per açò que ell plora, construcció equivalent al francés C'est par celà qu'il pleure, i de tradició clàssica en la forma per ço que (més natural que És per açò per lo que ell plora).

-387-

No obstant, les oracions relatives que funcionen com a complement circumstancial de temps poden construir-se sense preposició si l'antecedent és un substantiu de valor temporal com ara any, semana, dia, més o els noms dels dies de la semana: Justetament aquell dumenge (en el) que vingueres a visitar-nos, nos en havíem anat de compres a Elig. L'any que aproví les oposicions me'l passí estudiant sense parar. Ha d'evitar-se en els registres formals l'us de que acompanyat d'un pronom referit al mateix antecedent, puix la referència anafòrica queda assegurada per mig del relatiu i la forma pronominal resulta redundant: *Parla d'un assunt que no el coneix, en conte de la construcció correcta: Parla d'un assunt que no coneix. *Treballe en uns companyons que no tinc gens de confiança en ells, en conte de la construcció formal: Treballe en uns companyons en els que no tinc gens de confiança. L'interrogatiu quin està dotat d'un fort caràcter diferenciador que li permet distinguir un referent d'entre tots els possibles (¿Quin vols?). Per això coloquialment pot adquirir un valor possessiu que ha d’evitar-se: *Podem alvançar que l'estudi, quins resultats seran pròximament publicats, no deixarà indiferent a ningú (incorrecte). Podem alvançar que l'estudi, els resultats del qual seran pròximament publicats, no deixarà indiferent a ningú (correcte). Inversament, és pròpia dels registres molt formals la repetició de l'antecedent davant del relatiu que en les oracions relatives explicatives, repetició que pot ser lliteral (S'ha afegit al proyecte una nova companyia, companyia que es beneficiarà del prestigi de les sinèrgies del grup) o sinonímica (Batiste ha comunicat de colp i repent la seua boda, decisió que nos ha sorprés a tots; Construiran un nou polideportiu a l'atra vora del carrer, cosa que nos causarà innumerables molèsties mentrimentres se construïx). També presenta un grau alt de formalitat la repetició de l'antecedent darrere de el qual, que passa a funcionar com un determinant: En mig de la reunió alçà la mà un home assentat en l'última fila de la sala, el qual home criticà contundentment l'actuació de la junta.

17.5.4. El relatiu de cantitat La forma quant té valor quantitatiu, pero no deixa de ser un relatiu en tant que fa una funció nexual a l'introduir una oració subordinada (Menja'n quantes pugues). Convé

-388-

distinguir este quant relatiu del quantificador indefinit uns quants/unes quantes, que no té valor de nexe: Ya he vist unes quantes oronetes. Quan la forma quant va seguida del seu referent, com en Compra quanta farina vullgues, funciona com un modificador nominal, igual que els quantificadors, pero no deixa de fer funció de nexe, de manera que pot seguir considerant-se un relatiu.

17.5.5. L'indicatiu i el subjuntiu en les oracions de relatiu En les oracions relatives referides a situacions futures el valencià usa genuïnament els temps verbals de futur i no el subjuntiu present, coincidint en unes atres llengües del seu voltant, i a diferència de l'us castellà i, en gran mida, del català.

Direm, per tant: Faré lo que podré

Millor que

Quan arribaré a casa, Millor que mamprendré a fer el dinar. Lo que hi haurà, jugarà.

Millor que

Faré lo que puga. Quan arribe a casa, mamprendré a fer el dinar. Lo que hi haja, jugarà.

Qui aplegarà el primer, Millor que reservarà lloc en el restaurant.

Qui aplegue el primer, reservarà lloc en el restaurant.

Quan haurà acabat tota la Millor que faena, se gitarà a descansar.

Quan haja acabat tota la faena, se gitarà a descansar.

Li entregaré el meu amor a la Millor que primera persona que em voldrà de cor.

Li entregaré el meu amor a la primera persona que em vullga de cor.

Quan l'oració relativa indica posterioritat en el passat, és recomanable l'us del condicional, en conte de l'imperfecte de subjuntiu:

-389-

Pensà que quan arribaria a Millor que: casa, mamprendria a fer el dinar.

Pensà que quan arribara a casa, mamprendria a fer el dinar.

El divendres passat diguérem Millor que: que qui arribaria primer, reservaria lloc en el restaurant.

El divendres passat diguérem que qui arribara primer, reservaria lloc en el restaurant.

En les relatives que remarquen l'inespecificitat del referent i posen en dubte o neguen la seua existència amprarem, no obstant, el subjuntiu. Açò ocorre principalment en predicats introduïts per buscar, no tindre, no haver..., quan no fan referència a contexts marcats formalment com a futurs: Busque algú que parle chinenc; No té qui s'encarregue d'ell; No hi ha qui puga dormir ací en tant de soroll... Generalment, la tria entre el temps verbal futur o el subjuntiu dependrà de si l'oració està marcada expressament cap al futur, cas en el que, consegüentment, tendirem a usar el temps verbal de futur, o si no ho està, cas en el que es senyalarà el caràcter no conegut o inespecífic del referent per mig del subjuntiu: El que guanyarà el concurs la semana que ve, rebrà un important premi. Tenim un premi preparat per a qui guanye el concurs. No són pròpiament relatives les formes onsevol, onsevullga ni les antigues onsevulla, quisvulla, puix funcionen com a indefinits adverbials (onsevol, onsevullga) o pronominals (quisvulla) que poden rebre la modificació d'una oració de relatiu introduïda per que: El trobaré onsevol que s'haja amagat; E honsevulla que yo sia, la mia ànima serà ab vós contínuament (Tirant, cap. 3). Pel seu caràcter indefinit, les oracions que les acompanyen tendixen a dur subjuntiu, segons s'observa en els eixemples anteriors.

17.6. LA MODALITAT ENUNCIATIVA Com havem indicat més amunt, els térmens interrogatius i els exclamatius, junt als relatius, formen part d'una mateixa categoria llingüística, encarregada de representar els elements de la situació discursiva, motiu pel qual els tractarem conjuntament. Aixina, la forma que, ademés de la funció relativa ya estudiada, podrà adoptar una funció interrogativa (¿Qué has fet este matí?) o exclamativa (¡Che, qué bo!), segons la modalitat de l'enunciat. Entenem com a modalitat enunciativa o oracional l'actitut en la qual el parlant emet el seu enunciat segons la situació comunicativa que el volta.

-390-

Podem distinguir les següents modalitats enunciatives: i. Interrogativa: el parlant formula una pregunta, generalment demanant una informació al seu interlocutor: ¿A ón t´has comprat eixe nou aparat electrònic?; ¿T'agrada la carn d'esturç? ii. Dubitativa: és una variant de la modalitat interrogativa en la que el parlant manifesta la falta d'una informació o la falta de seguritat en el contengut de l'enunciat, pero sense demanar a l'oyent que suplixca esta carència informativa. És dir, que les oracions dubitatives, a diferència de les interrogatives, no es proyecten cara a l'oyent. Formalment se caracterisen per dur el verp en futur o condicional (Vicent encara no ha aplegat a l'oficina; Tocàrem per teléfon i no contestà: estaria dormint), o per la presència d'un adverbi de dubte (potser, provablement, possiblement, segurament, tal volta, tal vegada...): Té un comportament estrany últimament: potser està cansat. Provablement suspendrà l'examen. Tal volta s'ha enfadat perque no l'has convidada a la festa. Tal vegada s'estimarà més quedar-se en casa que acompanyar-te despusdemà a l'excursió. iii. Desiderativa (o de desig): expressa la subjectivitat del parlant a través de la formulació d'un desig. Este desig presenta unes característiques molt particulars, puix naix com a reacció a un context situacional previ (¿Tens examen ara?:¡que tingues sòrt!; Adeu:¡que tingau bon viage!) i està tancat en sí mateixa, és dir, que no necessita estar dirigit a un oyent (¡Fora cas que hui m'adormira pronte!), ni tampoc implica necessàriament la voluntat del seu compliment:230 ¡Que em muiga ara mateixa si és mentira!; ¿No me'n vols donar ni una miqueta?:¡Aixina et pegue mal tanta fartera! L'entonació més representativa de les desideratives consistix en un ascens de la tonalitat a l'escomençament de l'enunciat i un lleu descens en la part final: ¡Una estoreta per a la falla, per favor! Formalment destaca la presència molt freqüent del subjuntiu optatiu independent, és dir, no exigit per ningun verp principal (¡Que tingau un bon dia!; ¡Que la força vos acompanye!, ¡Ai, si fores capaç de perdonar-me!). El desig també es pot manifestar per mig de les locucions adverbials fora cas o aixina que, o per l’interjecció ixcà: És possible que finalment faça marcha arrere en el divorç: ¡fora cas!; ¡Fora cas que em tocara la loteria!; ¡Aixina que tinguera quinze anys!; de l'imperatiu (¡Passeu-ho be!); o per l'anteposició de l'objecte directe al verp i l'absència d'artícul davant del subjecte, 230

Vore A. López García, Gramática del español, vol. 2, epígraf 22.3.

-391-

principalment en les imprecacions o desijos negatius: “¡Llamps les ferissen i les cremassen!” (Espill, Jaume Roig). La distribució dels valors temporals del subjuntiu de desig és la següent: Temps verbal de subjuntiu PRESENT

Valor Desig neutre de realisació futura: ¡Que guanyes la correguda!

PRETÈRIT IMPERFECTE

Desig impossible en el present (¡Si Ampar estiguera ací!) o de difícil compliment en el futur (¡Fora cas que em tocara la loteria!)

PRETÈRIT PERFECTE

Desig relatiu a un fet ya acabat en el present, el qual no sabem si s'ha complit o no: ¡Ixcà haja guanyat hui el nostre equip!

PRETÈRIT PLUSQUAMPERFECTE

Desijos irrealisats del passat: ¡Ixcà ahir haguera estudiat més, hui no estaria tan nerviós!

Quan l'oració desiderativa és una fòrmula de cortesia que expressa el desig d'un be per a l'interlocutor, el verp ha d'anar necessàriament en present de subjuntiu, puix l'incertea que acompanya al pretèrit imperfecte l'inhabilita per ad esta funció: ¡Que et millores!; ¡Que siga enhorabona! iv. Exhortativa: dirigix una orde o una petició a l'interlocutor: ¡Per favor, vine a jugar a les birles en nosatros! El modo verbal característic de les oracions exhortatives afirmatives és l'imperatiu (¡Afanya´t, que és tart!; ¡Acosta't una miconiua!). No obstant, l'emissió d'una orde també s'efectua per mig d'uns atres procediments: - El subjuntiu: en les oracions negatives (¡No t'afaites el bigot!; ¡No reballes el cartó al contenidor orgànic!) i, precedit de que, per a donar órdens a terceres persones (—Senyor doctor: el pacient ya ha aplegat. —¡Que passe!). - Les formes no personals: infinitiu simple precedit de preposició (¡A dinar immediatament: a la taula i al llit, al primer crit!), gerundi (Vinga: ¡netejant en espenta!) i participi (¡Calladets i ben quetets!). - El present d'indicatiu: ¡Agarres les coses i te'n vas d'ací ara mateixa! - El futur: ¡Faràs immediatament lo que et dic! - L'infinitiu passat: ¡Home, haver-ho dit!; ¡No haver-ho fet, no calia!

-392-

Entonativament les oracions exhortatives prototípiques presenten un fort descens de la tonalitat en la part final: ¡Menja't el pa!; ¡No renegues! Esta entonació particular senyala l'apelació a l'oyent en un context situacional molt concret. La vinculació directa en l'interlocutor és un traç característic de les oracions exhortatives, i permet deixar fòra d'este grup determinats enunciats en els que també s'indica una orde, una instrucció o un prec, pero sense realçar la figura de l'oyent. Aixina, no considerarem enunciats pròpiament exhortatius les oracions en verps modals d'obligació, puix encara que poden dirigir-se a l'oyent (Has de fer l'almorzar hui), la vinculació no és necessària, i l'obligació es pot aplicar a una persona no present en la situació comunicativa (Al meu parer, Ampariues ha d'estudiar més), a una situació comunicativa que no coincidix en la de parla (Si suspens l'examen, hauràs d'esforçar-te més), o inclús, pot tindre valor impersonal (No cal treballar tant, que la vida són dos dies). v. Exclamativa: en esta modalitat predomina la figura de l'emissor i l'expressió de la seua esfera efectiva: ¡Quin fret fa hui! La modalitat exclamativa, representada pels signes d'exclamació o admiració, pot combinar-se en unes atres modalitats oracionals: la negativa (¡Batiste no ha vengut encara!) i l'interrogativa (¡¿Cóm és possible?!), i molt freqüentment, en la desiderativa (¡Que tingam sòrt!), i l'exhortativa (¡Au, mone d'ací ya!). Pel fet de combinar-se en totes estes modalitats oracionals, el seu patró entonatiu varia en funció de les emocions expressades, encara que en general tenen en comú una elevació de l'entonació en la primera sílaba accentuada: ¡T'he DIT que et calles! vi. Declarativa: És la modalitat neutra. Comunica una determinada informació, de manera que, a diferència de les atres modalitats, en ella lo més important és el contengut de l'enunciat i no els elements de la situació enunciativa, com ara el receptor (exhortativa), les emocions de l'emissor (exclamativa), etc: Els dumenges sempre comprem coca en llanda; Hui tenim allipebre per a sopar. vii. Ad estes modalitats havem d'afegir la modalitat negativa, en la qual el parlant rebuja un enunciat anterior, independentment de la seua modalitat, motiu pel qual se pot combinar en els tipos modals anteriors: ¿Mercé no ha vingut hui?; ¡Que no ploga demà!; Este més encara no he anat al cine. Estudiem detengudament la negació en el capítul corresponent als adverbis.

17.7. LES ORACIONS INTERROGATIVES La modalitat interrogativa se caracterisa perque l'emissor emet en forma de pregunta un enunciat no autònom que necessita la resposta, verbal o no, de l'interlocutor, per a completar-se. Les oracions interrogatives prototípiques consistixen en una pregunta que el receptor ha de contestar (—¿Cóm te diuen? —Bàrbera), pero hi ha ocasions en que la reposta esperada és una acció, com en ¿Per qué no et calles?, o la confirmació,

-393-

per mig del silenci, de l'opinió expressada per l'oyent, com en les preguntes retòriques (¿Haurem de castigar ad algú per defendre els seus drets?). A diferència d'unes atres llengües, en valencià freqüentment les oracions interrogatives no alteren l'orde dels seus constituents, de manera que és necessari marcar la modalitat de l'oració pels signes d'interrogació tant al principi com al final de l'enunciat. En cas contrari moltes voltes resultaria impossible reconéixer una oració interrogativa i llegir-la correctament. Per tant, són obligatoris tant el signe de tancament de l'interrogació com el d'obertura: *Ya has apuntat al chiquet al colege? (incorrecte). ¿Ya has apuntat al chiquet al colege? (correcte).

17.7.1. Interrogatives totals i parcials Distinguim dos classes fonamentals d'oracions interrogatives: les interrogatives parcials i les totals.

17.6.1.1. Interrogatives parcials Les interrogatives parcials no pregunten pel contengut global de l'enunciat, sino per un element particular, relacionat en les coordenades de la situació comunicativa (temps, lloc, emissor, cantitat...), de manera que no és possible contestar-les en sí o no: ¿Quin és el teu futboliste preferit?; ¿Quàn t'has comprat eixe caprig? Presenten les següents característiques: i. Entonativament en les interrogatives parcials la llínea melòdica puja fins a alcançar el seu moment més àlgit (marcat en negreta en els eixemples) en el pronom o determinant interrogatiu i a partir d'ahí descendix progressivament: ¿Quàn anirem d'excursió a la Murta? ¿Per qué no nos has presentat encara a la teua nóvia? ii. Respecte de l'orde de paraules, l'element interrogatiu representa el tema pel qual se pregunta i per això ocupa sempre la posició inicial de l'oració interrogativa: ¿Quin és l'orige de l'univers? ¿Quàn has vist tu un orso? Si a les oracions interrogatives se’ls afig un tòpic general, dins de l'àmbit del qual s'emmarca la pregunta, este tòpic pot traure's fòra de l'interrogació, de manera que l'interrogatiu continua encapçalant la pregunta:

-394-

¿A Chimo, quàn el veres per última volta? = A Chimo, ¿quàn el veres per última volta? En quant a la població, ¿quina ha segut l'evolució en els últims anys? iii. Quan el subjecte no és l'element interrogat ha d'anar obligatòriament pospost al verp: ¿A quina peluqueria va Pere? ¿Quàn has tengut tu un coche com este? iv. Poden aparéixer dos interrogatius en la mateixa oració en les interrogatives reiteratives. En elles el parlant destaca part de l'informació del discurs anterior per a manifestar la sorpresa que li produïx o per a demanar la seua repetició o aclariment. En estos casos els interrogatius van en les posicions extremes de l'oració: ¿A ón has comprat eixe pèndul de Focault? ¿A ón he comprat QUÉ?

17.6.1.2. Interrogatives totals Les interrogatives totals pregunten pel conjunt de l'enunciat, de manera que és possible contestar-les per mig de sí o de no: —¿Has comprat la pereta per a la llàntia del corredor? —Sí: la tens dins del calaix. Quan l'oració interrogativa parcial du objectes circumstancials, la pregunta se centra principalment en ells, a la manera de les interrogatives parcials. Aixina i tot, continua sent possible contestar-les absolutament en sí o no: —¿Has vengut en coche? —No (he vengut en bicicleta). i. A diferència de les interrogatives parcials, les interrogatives totals prototípiques acaben en to ascendent: el to escomença pujant, en acabant baixa més avall del to normal de les oracions declaratives i finalment se recupera sense aplegar a superar el nivell normal: ¿Has agarrat la càmara per a l'excursió? ii.-En quant a l'orde de paraules, les interrogatives totals solen pospondre el subjecte al verp, encara que la posposició no és obligatòria (¿Han reparat ya els obrers les aigüeres?;¿Els obrers han reparat ya les aigüeres?). Tendixen a mantindre l'orde subjecte-verp les oracions copulatives en ser que atribuïxen una qualitat al subjecte: ¿Ampar és meja?

-395-

17.7.2. Oracions interrogatives indirectes En les oracions interrogatives indirectes la pregunta no apareix formulada directament, sino que és una oració subordinada que funciona com a objecte directe del verp principal, el qual demana una informació: El teu companyó pregunta (que) en quin assunt estàs treballant ara; La mare diu (que) si vindràs a dinar hui.231 Com no introduïxen la pregunta de manera directa, tenen l'entonació neutra de les oracions declaratives i no van entre signes d'interrogació. S'inclouen entre les interrogatives indirectes aquelles oracions subordinades introduïdes per un verp acompanyat de negació o de pronom de primera persona, les quals no reclamen resposta per mig d'una pregunta, pero sí indiquen una incògnita: No sé cóm arreglar l'averia; No entenc qué ha passat; Me pregunte si la burguesia està disposta a colaborar en el proyecte. Esta classe d'interrogatives no admet la conjunció que: *No sé que cóm arreglar l'averia. Com les interrogatives directes, les indirectes poden ser parcials o totals. Les parcials van encapçalades pels mateixos térmens interrogatius que les directes (No sé quànts vindran al sopar; No comprenc qué li passa), mentres que les totals van introduïdes per la conjunció interrogativa si: No sé si eixa ariçonada està causada pel fret.

17.7.3. Classes discursives d'oracions interrogatives A les classes anteriors d'oracions interrogatives podem afegir, atenent ara a l'intenció comunicativa de l'emissor, les següents classes particulars d'interrogatives: a) Interrogatives reprovatòries, en les quals el parlant critica un comportament: ¿Tens costum de parlar aixina a tos pares? b) Interrogatives retardades, que expressen una disculpa social del parlant per la seua acció: ¿Disculpa, estaves llegint?; ¿Perdona, estaves ocupant tu este lloc? c) Interrogatives instructives, en les que es demana un permís o una instrucció: ¿Pare ya taula? d) Interrogatives directives, en les que el parlant demana una acció del seu interlocutor, a manera de petició cortés (¿Me poses mig quilo de llimes, per favor?), pero també d'orde (¿Per qué no et calles?; ¿Ya n’hi ha prou, no?). Incloem estes oracions entre les interrogatives atenent a la seua entonació, encara que, com transmeten orde o petició, podien ser incloses també entre els enunciats exhortatius. 231

En estes expressions, com també en alguns usos exclamatius (¡Qué sabuda que és esta chiqueta!), l'aparició del que no és expletiva, sino que té un valor emfàtic possibilitat pel caràcter enunciatiu del verp introductori (o de la situació comunicativa) i és, per tant, correcta.

-396-

e) Interrogatives problemàtiques, que presenten la pregunta com una qüestió irresoluble: Pero, ¿cóm canviar el clim d'una persona? f) Interrogatives delliberatives, en les que el parlant se formula una pregunta a sí mateixa: Diuen que escomencem a superar la crisis. ¿Serà veritat? g) Interrogatives retòriques, que no demanen una informació, sino la confirmació per part de l'oyent, encara que siga per mig d'un silenci aprovatori, d'una opinió implícita: ¿Qué hi ha millor que un bon dia de peixca en el Xúquer? (afirmació implícita que es deriva de la satisfacció del parlant que està peixcant en el Xúquer: no hi ha res millor que açò). h) Interrogatives confirmatòries, que demanen la confirmació explícita per part de l'oyent d'una creença. La demanda de conformació es realisa per mig d'alguna interjecció o expressió com veritat, (i en el llenguage coloquial, la seua variant apocopada “tat” o “itat”) no, a que...: ¿A que eixa era la millor opció?; ¿El teu llinage és Peris, “itat”?; Chimo és fadrí, ¿no? i) Interrogatives exclamatives, en les que el parlant combina l'exclamació en l'interrogació, afegint a la demanda de confirmació d'una creença, l'expressió del sentiment (disgust, enfadament, sorpresa...) que li provoca eixa creença (¡¿Aixina que no pots vindre?!). j) Interrogatives acadèmiques o d'examen, l'objectiu de la qual és averiguar si el receptor coneix la resposta: ¿Quí fon Francesc de Vinatea? Les interrogatives totals poden anar introduïdes per alguna conjunció, principalment que. L'aparició d'esta conjunció no és expletiva o supèrflua, sino que introduïx un valor de qüestionament o demanda d'explicació sobre el comportament de l'interlocutor: ¿Qué feu mirant la tele? ¿(És) que ya haveu acabat els quefers? ¿Aixina que ya t'has cansat de l'assunt? ¿No en vols més? ¿És que et fa mal la pancha, rei?

17.7.4. Les oracions interrogatives orientades i els confirmatius Els confirmatius són uns térmens que es coloquen a manera d'apèndix al final d'una interrogació per a orientar els nostres enunciats, indicant quina és la resposta preferida o esperada a la nostra pregunta. Ne són, fonamentalment, dos: - ¿Veritat? (i la seua variant coloquial apocopada ¿itat?) orienta l'interrogació cap a la seua confirmació: si l'enunciat és afirmatiu, s'espera una resposta

-397-

positiva (—¿Eres tu el nou professor de valencià, veritat? —Sí.); i si és negatiu, una resposta negativa (—¿No és un viage de plaer, veritat? —No.). - ¿No? únicament pot acompanyar oracions afirmatives, orientant-les cara a una resposta afirmativa:¿Ya han triat la Bellea del Fòc d'enguany, no? Quan la negació encapçala l'interrogació s'origina igualment un enunciat que manifesta les expectatives afirmatives del parlant, pero l'orientació argumentativa és encara més forta, de manera que, acompanyat d'un temps verbal passat, pot interpretar-se com una demanda d'explicacions: ¿No tenies classe hui?; ¿No havies dit que el billet era debades per als chiquets? Funciona de manera contrària als anteriors l’us de qué quan orienta l'enunciat cara a una resposta contrària: —¿Qué no t'has llegit el bolletí informatiu? —Sí, clar. —¿Qué no t’encontres be? —No, mare, gens be.232

17.8. FORMES DELS INTERROGATIUS-EXCLAMATIUS La forma tònica el qual únicament pot actuar com a relatiu: la seua funció diferenciadora, que en les oracions relatives li permet triar un element sobre el que posteriorment afig informació explicativa, pero no especificativa, és assumida en les oracions interrogatives i exclamatives per quin (¿Quin és el teu deportiste preferit?). En els demés casos, els interrogatius-exclamatius se diferencien dels relatius perque aquells són tònics, i estos, àtons.

Forma a ón233

Categoria i us 1. Adverbi interrogatiu i exclamatiu de lloc.

1. ¿A ón treballes? ¡A ón se n'ha anat a viure: eixe poble està lluntíssim!

(ón)



Eixemples



232

L’us de acàs en esta classe d’enunciats és un castellanisme: *¿Acàs no t’has llegit...? Acàs només pot usar-se precedit de la conjunció “si” (si acàs vingueres, per si acàs no t’enrecordes), encara que existixen construccions més genuïnes com si un cas o si a un cas: si a un cas vingueres, per si un cas no t’enrecordes. 233

Com el seu equivalent relatiu, la variant en preposició a ón és la forma recomanable.

-398-

quàn234

1. Adverbi interrogatiu i exclamatiu de temps. 1. ¿Quàn és el teu natalici? ¡Fixa’t quàn s'alçà: eren les dotze!

cóm

1. Adverbi interrogatiu i exclamatiu, referit a propietats d'adjectius i adverbis, o en general, a la manera.

1. Dis-me cóm te diuen. ¿Cóm se prepara l'allipebre?

A.-La bici és molt gran. B.-¿Cóm de gran és?¿Cabrà en el coche?

¡Cóm d'a pressa menja!

2. En les oracions exclamatives pot tindre valor quantitatiu i llavors alterna en quànt.

2.-¡Cóm plou!=¡Quànt plou!

3. En les interrogatives s'usa en l'expressió a cóm seguit de verp estar per a preguntar el preu del gènero que es ven a pes. Esta expressió s'ampra també per a preguntar per la data en la que es situa l'emissor, en valor pròxim a la cantitat.

3. ¿A cóm estan hui les fraules?

4. L'expressió de la causa d'un comportament està molt relacionada en l'intencionalitat del subjecte (¿Per qué has fet això?). Per això no és estrany que en les oracions interrogatives en les que l'emissor mostra la seua sorpresa per un determinat comportament, cóm adquirixca valor causal.

4. ¿Cóm no m'has cridat per a que t'ajudara?

¿A cóm estem hui? A 23 de giner.

Si estàs malalt, ¿cóm ixes al carrer?

234

Dialectalment, en el valencià meridional s’utilisa l’adverbi molt en un sentit equivalent a quànt: ¿Molt val açò? = ¿Quànt val açò?

-399-

quànt

1. Adverbi interrogatiu i exclamatiu: invariable.

1. ¿Quànt val esta llàntia? ¡Quànt li agrada l'esgarradet! M'admira quànt menja.

2. Pronom i adjectiu quantificador interrogatiu i exclamatiu: variable (quànt, quànta, quànts, quàntes):

2. ¿Quànta te'n pose?

2a. Quan quantifica a un substantiu no contable femení no du la preposició de; quan quantifica a un substantiu no contable masculí ho fa per mig de la construcció partitiva en de.

2a ¿Quànta mayonesa vols?

La quantificació dels substantius contables se fa sempre en plural: ¿Quànts estudiants hi ha?; ¡Quàntes llandetes has comprat!

A.- Dona'm algunes taronges.

¿Quànt de formage vols?

B.- ¿Quàntes ne vols exactament?

2b. Quan funciona com a pronom se reprén la 2b A.-En est alçador referència al substantiu quantificat, per mig estan els meus discs. del pronom ne. B.-¡Quànts ne tens!

3. Pronom interrogatiu i exclamatiu invariable que expressa “en quin grau, en quina mida”. És un us antic, hui només lliterari, que en la llengua actual se substituïx per “cóm de” o “qué”.





235

Excitatori de la pensa a Deu, Bernat Oliver, 1400.

¡Quànt bella eres, amada meua! “E volc mostrar quànt

gran amor havia a l’hom”.235

-400-

quí

1. Pronom interrogatiu i exclamatiu de referència personal.

1. ¿Quí vol vi? Mira quí parla. ¡Quí sap!

qué

1.-Pronom interrogatiu i exclamatiu no personal. S'utilisa per a identificar entitats no humanes (coses o animals), adscrivint-les a una categoria determinada (¿Qué és això?=Un ariçó punchós/un got), o triant entre dos categories (¿Qué t'estimes més: un suc de taronja o un refresc?); per a identificar enunciats sancers (¿Qué has dit?; ¡Qué em contes!), o per a fer una atribució a una persona (¿Qué és Cento?: obrer de vila).

1. ¿Qué dius? ¡Qué em dius! ¿Qué vols per a almorzar: formage o cuixot?

Mai s'usa per a identificar una persona (*¿Qué és Cento? Este), ni per a triar entre dos elements de la mateixa categoria (*¿Qué falda t'estimes més?> ¿Quina falda t'estimes més?). El fet de que s'aplique, per tant, a elements fins a cert punt indiferenciats com els enunciats, o com les coses no adscrites a una categoria, li dona un cert valor neutre.

2. Exclamatiu quantificador d'adjectius i adverbis.

2. ¡Qué espavilat que està el chiquet! ¡Qué be jugava Genovés! ¡Qué espayet treballa!

3. Pren valor quantitatiu en les oracions interrogatives quan acompanya a verps transitius (costar, valdre, deure, cobrar...) l'objecte directe del qual implica una cantitat econòmica. Alterna en quant.

3. ¿Qué/quànt li dec? ¿Qué/quànt cobres al més? ¿Qué/quànt costa açò?

-401-

4. No és admissible l'utilisació castellana de qué com a determinant modificador d'un substantiu en construccions interrogatives o exclamatives (*¡Qué chic tan simpàtic; *No sé qué còdic he de posar). En estos casos el valencià utilisa l'interrogatiu-exclamatiu quin: (¡Quin chic tan simpàtic!; No sé quin còdic he de posar).

5. Encara que el substantiu reba la modificació d'un adjectiu, l'exclamació s'efectuarà per mig de quin, puix no és possible destacar exclusivament l'adjectiu aïllant-lo del seu núcleu substantiu per mig de qué: ¡Quin bon dinar m´has preparat! quin236

5. ¡Quin bon dinar m´has preparat! (correcte) *¡Qué bon dinar m'has preparat! (incorrecte)

0. Té flexió de gènero i número en totes les seues funcions: Quin, quina, quins, quines. 1. Determinant interrogatiu i exclamatiu. 1. ¿En quina lleixa has Concerta en el substantiu al que acompanya. deixat el llibre? Pot referir-se tant a sers animats com no animats. En les interrogatives fa funció discriminativa, ¿Quines plateres has triat és dir, tria un element distinguint-lo dels atres per a servir el dinar? de la seua categoria que podien aparéixer en el seu lloc. En les exclamatives destaca la qualitat del substantiu al que modifica, oponent-lo als demés que no alcancen en tal grau la qualitat en qüestió.

¡Quin llit més ample!

2. Acompanyant a noms que designen magnituts mesurables adquirix valor quantitatiu i pot aplegar a alternar en quànt.

2. ¡Quina/quànta força té este chic: pareix un bou!

¡Quin llit! ¡Quin fret fa!

¿Quina temperatura fa? ¿Quina fondària té este llac?

236

Quin és sempre interrogatiu. No deu usar-se en la construcció *siga quin siga, calcada del castellà “sea cual sea”. En el seu lloc s’ha d’usar siga el que siga, siguen les que siguen, etc.

-402-

3. Pronom interrogatiu i exclamatiu, també en 3. ¿Quin t'agrada més? valor discriminatiu. Pot referir-se a sers ¿Quines són les teues animats o no animats. amigues? ¡De quina t'has lliurat!

-403-

18. EL VERP237 18.1. DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ El verp és la categoria gramatical dotada de morfemes de persona, número, temps, modo i aspecte que sintàcticament constituïx el núcleu de l’oració. Esta classe de paraules poden expressar acció, moviment, estat, existència, etc. En el cas dels verps auxiliars, com haver, anar, ser o estar la funció és contribuir a la conjugació d’uns atres verps en els temps composts o en les diverses perífrasis verbals existents. Hi ha diverses maneres de classificar els verps i les construccions en que participen, segons el criteri adoptat. Podem nomenar els següents:

i. l’aspecte lèxic o modo d’acció verbal, és dir, atenent al moment en que es desenrolla l’acció expressada: - incoatius (inici de l’acció): encapçalar, mamprendre, escomençar, sorgir, originar. - iteratius (repetició de l’acció): garrejar, toquetejar, besuquejar. - perfectius (l’acció es realisa únicament quan culmina el procés): morir, tornar, tancar. - imperfectius (l’acció s’enfoca de manera contínua): caminar, buscar.

ii. el complement sintàctic que precisen: - transitius (necessiten un complement, nomenat objecte directe, per a completar el significat del verp o el sintagma predicat): comprar, conseguir, llegir... - intransitius (no precisen d’un complement per a formar el sintagma predicat i tindre significat ple): dormir, nadar, viure... - reflexius (l’acció recau sobre un pronom dèbil que es referix a l’hora al subjecte i al complement, directe o indirecte): duchar-se, vestir-se, llavar-se... 237

El present capítul és una adaptació extractada i reelaborada de Els verps en llengua valenciana i la seua flexió, de Juli Amadeu Àrias i Burdeos, un document normatiu de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV, al qual se remet per a major informació i detall en quant a l’us dels verps i la seua morfologia. Se sugerix també l’us del Diccionari General de la Llengua Valenciana en llínea (diccionari.llenguavalenciana.com) que oferix la flexió de tots els verps d’us més comú.

-404-

- pronominals (se construïxen obligatòriament en un pronom reflexiu que passa a funcionar com un morfema verbal més). Poden ser essencialment pronominals, quan únicament poden conjugar-se acompanyats del pronom (abstindre’s, dignar-se, enrossinar-se, atrevir-se) o accidentalment pronominals, quan participen també de construccions no pronominals (avergonyir-se, assustar-se...): M’abstinc d’expressar la meua opinió → essencialment pronominal. Avergonyixc a mos pares en els meus actes. → construcció no pronominal. M’avergonyixc de lo que he fet. → construcció accidentalment pronominal. - recíprocs (presenten un pronom reflexiu i un subjecte plural en el que cada membre realisa l’acció verbal sobre els demés membres, a l’hora que rep d’ells la mateixa acció que efectua): escriure’s, donar-se, mirar-se... S’escrigueren cartes durant tota l’adolescència. Se donaren un bes afectuós. Nos miràvem en desig.

iii. Segons la classe de flexió que tenen: - regulars (no modifiquen la raïl ni la vocal temàtica durant la seua flexió, és dir, seguixen un model determinat): parlar, esprémer, perdre, dormir, partir, sentir... - irregulars (modifiquen la raïl, la vocal temàtica i/o les terminacions durant la seua flexió, no seguint els models del grup al qual pertanyen): haver, fer, anar... - defectius (no flexionen totes les persones i / o temps): caldre. - impersonals (l’acció no respon a un subjecte): és el cas dels verps meteorològics, quan no s’usen en sentit figurat (ploure, nevar...), o del verp haver: Hi ha molts chiquets en la plaça. Originàriament el sintagma nominal que acompanya a haver funciona com a complement directe i no concorda en el verp: Hi ha una bresquilla en la nevera → Hi ha fraules en la nevera. No obstant, com resulta estranya una predicació en la que hi ha un objecte directe pero no un subjecte, els parlants han tendit a reinterpretar l'argument com a subjecte, fent-lo concordar en el verp: Hi ha una bresquilla en la nevera → Hi han fraules en la nevera. Esta construcció, en la que l'argument concorda en el verp i que resulta molt general en valencià, és també correcta.

-405-

S’ha de tindre en conte que molts verps, sense ser pròpiament impersonals, admeten també una construcció semànticament no personal: Tocaren a la porta. Diuen que t’has casat. Fea moltíssima calor eixe dia. ¿És tart per a cridar a sa casa?

iv. Segons la seua significació: - verps copulatius, els quals tenen un contengut semàntic pràcticament nul i vinculen el subjecte en un atribut o predicat nominal que aporta la càrrega lèxica fonamental de la predicació. Els verps copulatius en valencià són: ser, estar, paréixer i semblar.238 - verps predicatius: són semànticament plens i expressen una acció, un comportament, un procés, etc. Esta classificació verbal distinguix les oracions atributives de les predicatives: estes últimes són les que tenen com a únic element imprescindible el verp, mentres que en les primeres la predicació no està constituïda per un verp, sino per un atre element denominat atribut que va unit al subjecte pel verp copulatiu. Este verp constituirà un element d’unió que aporta significació gramatical, pero no semàntica. La predicació correspon per tant a l’atribut, que és el que impon les característiques semàntiques al subjecte. L’elecció dels verps ser o estar en una oració copulativa està relacionada en la percepció de permanència o no de l’atribució que se li dona al subjecte. Tractada en més profunditat en el capítul de la predicació verbal (epígraf 19.3), podem generalisar dient que les construccions en el verp ser expressen una qualitat essencial o permanent del subjecte: Rafel és molt simpàtic (= qualitat pròpia del subjecte), en canvi, les construccions en el verp estar expressen una qualitat transitòria, un estat accidental o no permanent del subjecte: Rafel està molt simpàtic (= qualitat transitòria). Aixina, els adjectius que signifiquen una qualitat essencial utilisaran el verp ser, mentres que els que indiquen una propietat transitòria utilisaran el verp estar: 238

La tendència general és utilisar el verp semblar quan se parla de la semblança entre persones i el verp paréixer per a tots els atres usos.

-406-

La taula és redona. La llandeta està buida.

v. Unes atres classes de verps: - auxiliars (s’utilisen per a construccions verbals complexes com les perífrasis verbals, els temps composts o la veu passiva): haver, ser, estar... - modals (indiquen obligació, necessitat o possibilitat, i també poden expressar diversos aspectes del punt de vista del parlant com l’intenció o el desig): soldre, poder, deure, voler, haver de...

18.2. MORFOLOGIA El verp consta de dos parts: el lexema o radical, que conté el significat, i el morfema o grup de morfemes que nos indicaran la persona que realisa o rep l’acció, el moment en que es realisa, la percepció que té el parlant sobre eixa acció, etc. Estos morfemes són els de persona, número, temps, modo, aspecte i veu. Per a poder obtindre el radical del verp, al qual com a norma general se li afegiran els morfemes corresponents, s’ha de llevar a l’infinitiu la seua terminació pròpia (-ar, er, -re, -r, -ir). La vocal de cada grup (a en el primer, e en el segon i i en el tercer) actua com a enllaç entre la raïl o radical i la desinència o acabament, que és la part que canvia segons la persona, número, temps, modo, etc. Eixa vocal rep el nom de vocal temàtica (eix.: imprim-i-ré) i nos ajuda a reconéixer a quin dels tres grups o conjugacions pertany el verp. Sol aparéixer a lo llarc de la flexió verbal, encara que no sempre està present. Els verps monosilàbics (dir, dur, fer, ser, etc.) no tenen vocal temàtica, com tampoc no en tenen aquells atres del segon grup que acaben en -re i -r. Segons la terminació de l’infinitiu podem establir tres grans grups de verps: els verps que acaben en -ar (eixemples: menejar, aplegar, desijar, etc.), els verps que acaben en -er, -re i -r (eixemples: nàixer, còure, dur, etc.) i els verps que acaben en -ir (eixemples: acodir, engolir, eixir, etc.). Estos grans grups verbals se denominen conjugacions i es caracterisen per flexionar-se seguint un mateix model. Els morfemes verbals nomenats indiquen: a) La persona: per mig de la concordança les formes verbals conjugades senyalen la persona del subjecte que realisa o patix l’acció del verp. Pot ser primera (yo, nosatres / nosatros), segona (tu, vosatres / vosatros) o tercera (ell, ella, vosté, això, ells, elles, vostés).

-407-

b) El número: fa referència a la quantitat de participants del subjecte en el procés verbal, quantitat que s’establix per mig d’una oposició dual, o singular (u) o plural (més d’u). S’ha de dir que estos morfemes de número i persona no sempre estan marcats, explícits, en totes les formes verbals; de fet en els verps purs les formes yo i ell no estan marcades o tenen morfema Ø: yo tem, ell tem. c) El temps: ubica l’acció verbal en el present, el passat o el futur, per relació al moment de la parla. d) El modo: indica l’actitut del parlant sobre lo que es diu. Pot ser indicatiu (modo no marcat, enunciació objectiva d’una informació, exposició de l’acció), subjuntiu (està centrat en el parlant i és, per eixemple, el modo del dubte, la provabilitat, el desig, l’esperança i el temor) o imperatiu (centrat en l’oyent, s’utilisa per a expressar el manament, la petició, l’orde, la sugerència o el consell). Est últim modo no té primera persona del singular. e) L’aspecte: indica el transcórrer intern de l’acció, independentment del moment de parla. Per eixemple, una acció pot considerar-se en el seu escomençament (De repent, mamprengué a ploure), en un moment del seu desenroll (Mentres menjava, escoltava la ràdio) o al poc de finalisar (Quan acabà de parlar, se feu un incómodo silenci). L’aspecte es manifesta en les perífrasis, pero també en els temps verbals, els quals o be enfoquen l’acció verbal com a acabada i considerada globalment (aspecte perfectiu) o be la miren en el seu transcurs o com un fet repetit (aspecte imperfectiu). Tenen aspecte perfectiu239 el pretèrit perfecte simple, el pretèrit perfecte perifràstic i els temps composts formats en el verp haver (passat pròxim, pretèrit plusquamperfecte, pretèrit perfecte compost, pretèrit perifràstic compost, futur perfecte, futur hipotètic compost, pretèrit perfecte de subjuntiu i pretèrit plusquamperfecte de subjuntiu); en canvi, tenen aspecte imperfectiu el present, el pretèrit imperfecte, el futur imperfecte, el futur hipotètic, el present de subjuntiu i el pretèrit imperfecte de subjuntiu.240 f) La veu senyala gramaticalment la relació entre el verp, el subjecte i l’objecte; pot ser activa (el subjecte impon la concordança al verp) o passiva (l’objecte directe de la veu activa passa a ser l’element comunicatiu principal i es convertix en el subjecte, imponent al verp la concordança, mentres que el subjecte de l’activa pert rellevància i es transforma en el complement agent de l’acció verbal). 239 240

La nomenclatura dels diferents temps verbals pot consultar-se en l’epígraf 18.3.

Convé matisar, no obstant, que la naturalea perfectiva del pretèrit perfecte simple i del pretèrit perfecte perifràstic és diferent de la dels temps composts per mig de haver. En els temps composts l’aspecte perfectiu marca el caràcter complet o finalisat de l’acció verbal per relació a un determinat llímit temporal, mentres que en el pretèrit perfecte simple i el perifràstic té valor interruptiu i remarca el caràcter tancat de l’acció verbal, que no admet continuïtat (vore la descripció corresponent a cada temps en l’epígraf 18.3).

-408-

La veu passiva es construïx en el verp ser i el participi del verp que es vol conjugar, el qual concordarà en gènero i en número en el subjecte. En la veu passiva el verp ser funciona, per tant, com a auxiliar i és el portador de l’informació gramatical i temporal per mig dels morfemes de modo, temps, número i persona. El complement agent pot estar introduït per la preposició per i ocasionalment per la preposició de: El president explica els objectius als treballadors. En l’oració anterior, en veu activa, el subjecte agent és el president i l’objecte directe els objectius. Per contra, en la seua corresponent en veu passiva: Els objectius són explicats als treballadors pel president el subjecte pacient és els objectius i el complement agent és el president. Notem que el verp se conjuga també en veu passiva: són explicats (participi concordat en el subjecte pacient). A voltes el complement agent de l’oració passiva pot ser omés: Els objectius són explicats als treballadors. El valencià pot expressar també la veu passiva per mig de construccions reflexives. En este cas el verp se pronominalisa, se flexiona en la forma activa i s’omet el complement agent. És la denominada passiva pronominal: S’expliquen els objectius als treballadors. En valencià la veu passiva és considerada més formal que l’activa, motiu pel qual és més usada en mijos escrits i en lliteratura que en el llenguage parlat, a on sol utilisarse més la veu activa o la passiva pronominal.

18.2.1. Característiques generals de les conjugacions 18.2.1.1. Verps acabats en -ar Els verps de la primera conjugació són tots regulars a excepció dels verps anar, estar i l’arcaic i defectiu dar. Com a model general dels verps regulars d’este grup prenem el verp donar.

18.2.1.2. Verps acabats en –er, -re, -r Els verps regulars del segon grup seguixen els models de combatre quan acaben en re, i de témer quan acaben en –er . Estos dos models de verps se consideren purs. La característica que definix a estos verps i per la qual se’ls identifica és que la raïl del

-409-

verp coincidix en la primera persona del singular del present d’indicatiu: yo tem, yo combat. Trobem també en el segon grup de verps els velarisats, és dir, aquells que afigen una -c en la primera persona del present d’indicatiu, com ara concloure, meréixer: yo concloc, yo mereixc. La velarisació de la primera persona del present d’indicatiu afecta posteriorment a la conjugació de manera que una consonant velar reapareixerà novament en el pretèrit perfecte d’indicatiu i en el present i imperfecte de subjuntiu: yo concloguí, yo concloga, yo concloguera; yo mereixquí, yo mereixca, yo mereixquera. Com se pot comprovar en est últim eixemple, la consonant velar (-c-) pot mantindre’s o canviar-se per la seua corresponent sonora (-g) segons el context fonètic. Si el radical del present d’indicatiu acaba en un sò sonor, el subjuntiu i el perfecte d’indicatiu canviaran la consonant velar sorda per la consonant velar sonora. Si pel contrari el radical acaba en un sò sort, se sol mantindre la velar sorda en la conjugació. Els verps el radical del qual acaba en –x (-àixer, -éixer) tenen una consonant velar sorda (-c- / -qu-) llevat dels verps conéixer, paréixer, amanéixer i derivats: defendre, radical: defen- > yo defenc, yo defenguera. nàixer, radical: naix- > yo naixc, yo naixca. Existixen alguns verps que presenten dos formes, una velarisada i una atra no velarisada, puix la velarisació és un fenomen que encara està en procés d’evolució en la llengua viva. És el cas, per eixemple, del verp vendre, que en l’imperfecte de subjuntiu i el perfecte d’indicatiu té vives les dos variants. En estos casos el criteri general a seguir és utilisar les formes velarisades quan estes han fet desaparéixer a les no velarisades i, en els casos en que coexistixen les dos formes, utilisar preferiblement la no velarisada en els registres formals i lliteraris; en un registre familiar són admissibles les dos formes. VERP VENDRE Formes velarisades Perfecte Imperfecte de d’indicatiu subjuntiu venguí venguera vengueres vengueres vengué venguera venguérem venguérem venguéreu venguéreu vengueren vengueren

Formes no velarisades Perfecte Imperfecte de d’indicatiu subjuntiu vení venera veneres veneres vené venera venérem venérem venéreu venéreu veneren veneren

-410-

Tant en els verps purs com en els velarisats podem observar dos subgrups segons cóm formen el futur i el futur hipotètic. Si afigen la terminació de futur a l’infinitiu se consideren regulars: és el cas de véncer, témer, córrer, conéixer... En cas de que el verp perga la -e- de l’infinitiu parlarem de verps irregulars com cabre, rompre, batre, perdre, valdre, dispondre, etc. Presentem a continuació una classificació no exhaustiva d’alguns verps. S’ha de dir, no obstant, que molts dels verps ací classificats tenen formes irregulars, especialment en el present d’indicatiu. VERPS VELARISATS (concloure →yo concloc, yo concloga) absoldre

desprendre

incloure

previndre

atendre

difondre

jaure

promoure

atényer

dir

meréixer

propondre

beure

discórrer

moldre

raure

caldre

doldre

moure

recaure

caure

dur

nàixer

recórrer

cerndre

encendre

ocórrer

repondre

compondre

entendre

ofendre

resoldre

concloure

equivaldre

oldre

riure

concórrer

escórrer

oure

ser

conéixer

escriure

paréixer

soldre

confondre

estrényer

perdre

tindre

constrényer

excloure

permanéixer

traure

córrer

expondre

pertànyer

valdre

còure

fendre

plànyer

vindre

créixer

fényer

poder

viure

creure

fer

pondre

voler

defendre

fondre

pospondre

desconéixer

haver

prendre

-411-

VERPS PURS (témer > yo tem, yo tema) abatre

concebre

ometre

retre

acometre

convéncer

percebre

saber

admetre

corrompre

permetre

sometre

apercebre

debatre

prémer

témer

arremetre

destòrcer

prorrompre

tòrcer

batre

emetre

rebatre

trametre

cabre

esprémer

rebre

véncer

combatre

interrompre

remetre

comprometre

metre

retòrcer

18.2.1.3. Els verps acabats en -ir La tercera conjugació presenta dos grans grups: els verps purs, que són aquells que es flexionen unint directament el radical en les desinències corresponents; i els verps incoatius, que són aquells que entre el radical i la desinència afigen un increment incoatiu format per l’infix –x– / –xc–. Est increment únicament es produïx en els presents d’indicatiu i subjuntiu, en les tres persones del singular i en la tercera del plural. Al mateix temps, els verps purs de la tercera conjugació es subdividixen en velarisats i no velarisats seguint els mateixos criteris que els verps del segon grup. No obstant, la velarisació no afecta per igual a tots els verps. En el verp morir, la velarisació afecta igualment a la 1era persona del present d’indicatiu yo muic i al present de subjuntiu yo muiga..., pero en l’imperatiu i en el perfecte de subjuntiu coexistixen també les formes no velarisades en les velarisades, que encara no han fet desaparéixer a les primeres (vore 18.8.12. VERP MORIR). Les primeres formes seran correctes per a un registre formal o lliterari, les segones se poden acceptar a nivell coloquial o familiar. En el verp dormir ocorre un fenomen anàlec: yo dorc, dorga... han substituït les formes antigues yo dorm, dorma, pero encara coexistixen dormí / dorguí i dormira / dorguera. S’ha de tindre en conte que en valencià actual la majoria dels verps velarisats, en construir el present de subjuntiu, convertixen la c en una g: diem lligga i no *llija, fuiggues i no *fuges, dorga i no *dorma. Per últim, havem de recordar que el valencià estàndart com a norma general no contempla la doble flexió dels verps d’este grup. Els que són purs no admeten una variant incoativa.

-412-

Com a orientació, ací tenim una classificació no exhaustiva d’alguns verps d’este tercer grup: VERPS INCOATIUS (acodir →yo acodixc, yo acodixca) ablanir

aplaudir

eixercir

presidir

abolir

argüir

enfollir

produir

abrasir

arredonir

enforfoguir

protegir

absorbir

assaborir

engroguir

proveir

aclarir

assistir

ennegrir

repetir

acodir

assumir

fruir

residir

acollir

atordir

impartir

reunir

acovardir

atrevir-se

impedir

rugir

adherir

atribuir

incidir

seduir

adquirir

avergonyir

incomplir

seguir

aduir

avorrir

lluir

servir

advertir

complir

obedir

traduir

agrair

conduir

oferir

unir

agredir

corregir

precedir

apetir

distinguir

prescindir

-413-

VERPS PURS (fregir →yo frigc, yo frigga) NO VELARISATS

VELARISATS

ajopir

adormir

dormir

obrir

assentir

afegir

eixir

omplir

consentir

afligir

encollir

regir

escopir

bollir

engolir

renyir

mentir

brunyir

fregir

rostir

pudir

cloixir

fugir

sobreeixir

rostir241

collir

grunyir

teixir

sentir

corregir

junyir

tenyir

vestir

cosir

llegir

tossir

defugir

monyir

destenyir

morir

18.3. ELS TEMPS VERBALS El temps del verp nos indica en quin moment s’està realisant l’acció de l’oració. Per a expressar els diversos temps verbals en valencià s’afigen unes terminacions a la raïl del verp, que aportaran eixa significació temporal. Aixina, cada temps verbal tindrà unes terminacions a banda de les pròpies de persona i número: canten



cant-en

cantaven



cant-a-v-en

En estos dos casos cant- és el radical, el qual aporta la significació lèxica, i –en o – aven nos donen l’informació gramatical, sent –en la desinència de tercera persona del 241

Rostir és l’únic verp per al qual s’accepta normativament tant la flexió no velarisada (yo rust, yo rusta...) com velarisada (yo rusc, yo rusca...). En el cas de sentir i derivats, la flexió velarisada s’accepta junt a la no velarisada en la primera persona del present d’indicatiu (yo senc / yo sent), pero en el present de subjuntiu, en un us estàndart, només s’accepta la no velarisada: (yo senta, tu sentes...).

-414-

plural, -a la vocal temàtica que nos indica que este verp pertany al primer grup i –vla terminació que nos indica el temps verbal, en este cas imperfecte d’indicatiu. Cada conjugació i temps verbal tindrà unes terminacions diferents, açò és lo que conforma la flexió del verp. En valencià trobem temps verbals simples i temps verbals composts. Els temps verbals simples són aquells que es formen a partir de la raïl del verp. Els temps composts se construïxen en els temps simples del verp haver i el participi del verp que s’està conjugant. En general, la forma del participi és el masculí singular. No obstant, si la forma verbal va precedida dels pronoms personals d’objecte directe lo, la, los, les, el participi concordarà en gènero i número en este pronom: He vist la película. L’he vista este matí. Han comprat els llibres. Els han comprats en la Fira del Llibre. Els temps verbals, eixemplificats en la taula inferior per mig del verp cantar, són els següents: Modo Indicatiu

Modo Subjuntiu

Modo Imperatiu

Temps simples

Temps composts

Temps simples

Temps composts

Temps simples

present: (ell) canta

passat pròxim: (ell) ha cantat

present: (que ell) cante

pretèrit perfecte: (que ell) haja cantat

present: canta tu

pretèrit imperfecte: (ell) cantava

pretèrit plusquamperfecte: (ell) havia cantat

pretèrit imperfecte: (que ell) cantara

pretèrit plusquamperfecte: (que ell) haguera cantat

pretèrit perfecte simple: (ell) cantà

pretèrit perfecte compost: (ell) hagué cantat

pretèrit perfecte perifràstic: (ell) va cantar

pretèrit perfecte perifràstic compost: (ell) va haver cantat

futur imperfecte: (ell) cantarà

futur perfecte: (ell) haurà cantat

futur hipotètic o condicional: (ell) cantaria

futur hipotètic compost o condicional compost: (ell) hauria cantat

-415-

18.3.1. Conjugació del verp HAVER Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM he he hagut has has hagut ha ha hagut hem / havem hem / havem hagut heu / haveu heu / haveu hagut han han hagut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. havia havia hagut havies havies hagut havia havia hagut havíem havíem hagut havíeu havíeu hagut havien havien hagut PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMPOST haguí haguí hagut hagueres hagueres hagut hagué hagué hagut haguérem haguérem hagut haguéreu haguéreu hagut hagueren hagueren hagut FUTUR IMPERFECTE hauré hauràs haurà haurem haureu hauran FUTUR HIPOTÈTIC hauria hauries hauria hauríem hauríeu haurien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig haver vares haver va haver vàrem haver vàreu haver varen haver

FUTUR PERFECTE hauré hagut hauràs hagut haurà hagut haurem hagut haureu hagut hauran hagut FUT. HIP. COMPOST hauria hagut hauries hagut hauria hagut hauríem hagut hauríeu hagut haurien hagut PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver hagut vares haver hagut va haver hagut vàrem haver hagut vàreu haver hagut varen haver hagut

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE haja haja hagut hages hages hagut haja haja hagut hajam hajam hagut hajau hajau hagut hagen hagen hagut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. haguera haguera hagut hagueres hagueres hagut haguera haguera hagut haguérem haguérem hagut haguéreu haguéreu hagut hagueren hagueren hagut Modo Imperatiu PRESENT hages haja hajam hajau hagen Infinitiu Simple haver

Compost haver hagut Gerundi

Simple havent

Compost havent hagut

Participi Singular masculí Plural masculí hagut haguts Singular femení haguda

Plural femení hagudes

-416-

En el present d’indicatiu existixen també les formes dialectals haig i hai, que no són pròpies d’un us estàndart de la llengua. A nivell oral és general l’obertura de la e (fins convertir-se en una a) en la 1era persona del singular he, la 1era del plural hem i la 2ona del plural heu, pronunciades [a], [am], [au], respectivament. Esta pronunciació no té reflex en la llengua escrita, la qual manté el vocalisme clàssic que donà lloc, per eixemple, al temps futur (cantar he > cantaré, cantar hem > cantarem, cantar heu > cantareu, etc.). Les formes de la 1era i 2ona persona del plural havem i haveu són etimològiques , clàssiques i vives en valencià actual, igual de recomanables que les formes hem i heu, també clàssiques. En el gerundi, la variant velarisada haguent no és pròpia del valencià estàndart. No són normatives tampoc les formes hàgem, hàgeu ni les coloquials haigga / haigca, haiggues / haigques, haigga / haigca, haiggam / haigcam, haiggau / haigcau, haigguen / haigquen. La tercera persona del singular, acompanyada pel pronom hi (hi ha, hi haguera, hi havia...) és una construcció impersonal de gran vitalitat: Hi havia moltíssimes moques en la plaja. Hi ha un chic que pregunta per tu. La variant en plural en construccions com hi han, hi hagueren, hi havien... és també acceptada en un model de llengua estàndart: Hi han tres parotets en la font. Quan anàrem a per les entrades hi hagueren punyades per elles.

18.3.2. Valors dels temps verbals Els temps verbals poden assumir diversos valors determinats, be pel context llingüístic, be pel mateix context situacional. Podem classificar els temps verbals en absoluts, si situen l’acció en el temps (present, passat o futur) per relació al moment de l’enunciació; o en relatius, si necessiten del context o d’un atre verp per a situar els fets, ya que se medixen respecte a un moment diferent del de la parla. Són temps absoluts el present, el pretèrit perfecte simple, el perfecte perifràstic i el futur imperfecte. Són, per tant, temps relatius l’imperfecte, el passat pròxim, el plusquamperfecte, el pretèrit perfecte compost, el pretèrit perfecte perifràstic compost, el futur hipotètic, el futur perfecte i el futur hipotètic compost.

-417-

Els temps de subjuntiu necessiten en la majoria dels casos d’un context per a determinar el seu espai temporal, puix indiquen principalment el modo i la seua temporalitat és més imprecisa.

18.3.2.1. Els temps d’indicatiu i. Present a) El present indica que l’acció del verp ocorre en el moment actual de la parla: Eixim del cine (en este moment). b) No obstant, pot indicar també que l’acció del verp és una acció habitual que es realisa en freqüència: Fem deport tots els dumenges (hui no té per qué ser dumenge). c) El present pot ser també un present històric, en el qual l’acció es realisà en un moment passat, pero per la seua importància se conta com a present: En 1915 la Diputació de Valéncia funda la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. d) Un valor similar és el del present narratiu, a on l’acció sol ser simultànea o molt pròxima a una atra contada en passat: Entrà per la porta i va i li diu al del banc que no té diners per a pagar el deute. e) En valor de passat propenc el present expressa fets acabats fa poc de temps, en un us paregut al del passat pròxim: ¿Cóm dius? = ¿Cóm has dit? ¡El davanter de l’Hèrcules cau a terra i l’àrbit chiula penal! f) El present pot tindre també significat futur, indicant que el fet verbal se produirà en un moment posterior al moment de parla, sobretot quan se tracta d’una acció prevista o d’un pla o proyecte: Despusdemà dinem en tos pares. g) Un atre valor del present d’indicatiu és l’intemporal: Sorolla és un gran pintor valencià. Quatre per dos són huit. El valencià és un llengua romànica.

-418-

h) Per últim, pot tindre un valor similar a l’imperatiu i expressar una orde: Parles en el periodiste i et disculpes.

ii. Pretèrit imperfecte Pel seu caràcter imperfectiu este temps enfoca l’acció en el seu transcórrer i no en la seua fi. Per este motiu deixa en suspens l’acabament de l’acció i, en funció del context, por referir-se tant a accions acabades (Ahir no podia dormir, pero finalment vaig conseguir agarrar la sòn) com inacabades (Ahir no podia dormir i he passat tota la nit en vela). En llínees generals el pretèrit imperfecte senyala un desenroll temporal d’una acció situada en el passat que pot aplegar o no al moment de parla. Este valor general se concreta en una gran varietat de matisos i usos: a) habitual, indicant accions passades repetides: Els dumenges sempre anava al cine. b) imperfecte descriptiu, per mig del qual detalla els elements d’una situació del passat: La casa era blanca, estava a la vora de la mar. Pareixia ancorada en el sigle XIX. c) quan la descripció se referix a fets o accions passades pren valor emmarcador o situacional, puix establix el context dins dels qual tenen lloc les accions principals, narrades en pretèrit perfecte simple: Era primavera d’estiu i els teuladins cantaven alegrement. De colp i repent se sentí un soroll terrorífic i la vanguarda de l’eixèrcit va irrompre en la seua set de sanc i mort. d) simultaneïtat passada: pot senyalar una acció en desenroll en el transcurs del qual té lloc un atre fet no duratiu (Mentres se duchava, sonà el teléfon; Quan apleguí, Sofia estava mirant la tele), pero també una acció que transcorre en paralel a una atra, també considerada en la seua progressió interna (Quan yo aplegava, Maria que eixia; Mentres yo cuinava, ell llevava la pols). e) si el verp conjugat en imperfecte té aspecte lèxic perfectiu (vore 18.1.i) indica una acció en el passat la culminació de la qual és imminent, pero queda en suspens i depén del context. Llavors pren valor de conat o intent: Ya tancava la porta quan el gat vingué del jardí i mamprengué a maular per a entrar, aixina que vaig obrir i el deixí passar: l’acció de tancar no es culmina.

-419-

Ya tancava la porta quan el gat mamprengué a maular per a entrar, pero no li vaig fer cas i ixquí al carrer: l’acció de tancar sí es culmina. f) prospectiu: senyala un pla o un fet previst de realisació futura que troba algun obstàcul i pot vore’s frustrat (Demà tenia partit de fútbol, pero en est orage no sé si finalment jugarem). g) temàtic o de cita: fa referència a un enunciat anterior de l’interlocutor. S’utilisa per a actualisar una informació passada (¿Cóm te dien a tu?; ¿Quí volia fideuada?: a soles me queda una ració) o solicitar confirmació (¿A tu et dien Miquel, veritat?); també aprofita per a demanar explicacions per un fet no complit (¿No dies que tu m’ajudaries?) o per a minorar la responsabilitat de l’emissor en una afirmació, atribuint-li-la prèviament a l’oyent (¿Tu vivies en Gandia, no?) o llimitant la seguritat de la seua veracitat o eficàcia al passat (En eixe carrer hi havia un banc, a vore si encara està i podem traure els diners). h) cortesia: trasllada al passat una petició, una orde o una voluntat referida al present per a suavisar aixina la seua formulació (Volia preguntar-te una cosa; Volia un quilo de tomaques i un meló d’Alger, per favor; ¿Qué desijava vosté?). i) imperfecte fantàstic o lúdic: s’utilisa per a expressar situacions imaginàries en jocs o en la narració d’ensomis o de contes (Anem a jugar: yo era un vaquer i tu un soldat que em perseguia; ¡Quin malensomi tinguí ahir!: volia tocar per teléfon i no encertava mai a marcar el número; Això era un rei que tenia tres filles). j) continuatiu: apareix al final d’una seqüència d’accions en pretèrit perfecte per a marcar la successió ordenada dels fets, u darrere d’un atre, i vincular-los a la situació posterior (Carregà les maletes, posà gasolina, revisà els neumàtics i a les sèt del matí mamprenia el viage). k) hipotètic: equival temporalment al condicional (o futur hipotètic), pero presenta una major força expressiva (Digué que portava/portaria ell el garrofó per a la paella; Encara que fores l’últim home de la terra, no em casava/casaria en tu).

iii. Pretèrit perfecte Com el propi nom indica, el pretèrit perfecte és el temps verbal d’una acció passada i totalment acabada en relació en el moment de la parla: Tornaren de vesprada. Ahir arreglí el coche. Empero, si es combina en fòrmules duratives, com ara les encapçalades per “durant” o “a lo llarc de”, no presupon la consecució de l’acció: Ahir arreglí el coche durant tres hores.

-420-

El valor perfectiu d’este temps verbal presenta un matís no continuatiu que el diferencia del passat pròxim (he cantat). Lo que caracterisa al pretèrit perfecte és la realisació d’una acció verbal en un espai temporal delimitat que no pot arribar mai al moment de l’enunciació, mentres que el passat pròxim senyala una acció acabada en un espai que continua fins al temps de la parla. L’us d’un temps verbal o un atre respon a una qüestió d’enfocament i no al temps cronològic real. Si en el més de març diem Enguany he anat al teatre dos voltes, les dos en giner l’acció se realisà cronològicament ans que si diem Ahir aní al cine, pero en el primer cas utilisem el passat pròxim perque enguany inclou el moment de parla, mentres que ahir és un periodo llimitat que trenca en el present i per això gastem el pretèrit perfecte, que té valor no continuatiu. El pretèrit perfecte simple (unflí, feres, escriguérem...) mostra una conjugació completa i pura sense recórrer a la perífrasis. El pretèrit perfecte perifràstic és un temps verbal que es construïx en les següents formes especials del verp anar més l’infinitiu del verp que s’està conjugant: vaig vares/vas va vàrem/vam vàreu/vau varen/van Les segones formes que compareixen en la segona persona del singular i en les tres del plural (vas, vam, vau, van), constituïxen una flexió sintètica i sincopada que té manco tradició; les formes recomanables són les completes (vares, vàrem, vàreu, varen). El pretèrit perfecte perifràstic (vaig unflar, vares fer, vàrem escriure...) s’utilisa, en algunes zones dialectals, en substitució del pretèrit perfecte simple (propi de la llengua clàssica i hui predominant en el valencià central i en la vall del Vinalopó) o convivint en ell, puix són temporalment equivalents: Varen tornar de vesprada. = Tornaren de vesprada. En les vacacions passades vàrem visitar Grècia. = En les vacacions passades visitàrem Grècia. La forma perifràstica és una forma molt més senzilla i idiomàticament més pobra, ya que el verp que es conjuga apareix sempre en infinitiu. Per a conservar la riquea llingüística del nostre idioma i en atenció a la tradició lliterària, se recomana l’utilisació preferent del temps simple en la llengua estàndart; si be, òbviament, tant

-421-

el perfecte simple com el perifràstic són correctes i poden alternar-se en un mateix escrit o elocució.242 El pretèrit perfecte (simple i perifràstic) pren diversos matisos o valors depenent de factors com el significat i l’aspecte lèxic (epígraf 18.1.i) del verp en qüestió: a) puntual: indica un acontenyiment passat considerat en un moment concret (Ahir l’autobús aplegà a les huit i dèu; Despusahir m’alcí a les sèt). b) combinat en expressions duratives de temps pren valor iteratiu (Anà al camp de tir i disparà tota la vesprada) o global (Vaig llegir el diari durant una hora). c) incoatiu: quan va acompanyat d’expressions temporals puntuals el pretèrit perfecte dels verps duratius se referix al començament de l’acció en qüestió. Aixina, Dinàrem a les dos equival a Començàrem a dinar a les dos i A les sis nos banyàrem en la piscina senyala l’inici del bany. d) en valor narratiu s’utilisa per a indicar les accions principals, emmarcades en mig d’oracions descriptives en pretèrit imperfecte: Estava assentat tranquilament en el bar fent-me una cervesa quan un individu s’acostà i me furtà la cartera. e) de negació: el caràcter perfectiu d’este pretèrit li permet focalisar l’atenció no en l’acció realisada, sino en el fet de que no continua, otorgant-li un significat negatiu (Te creguí en atre temps: ara ya no confie en tu).

iv. Futur imperfecte a) Este temps verbal ubica l’acció en un moment posterior al de l’enunciació: Enguany estudiarem història moderna i contemporànea. ¡Demà tindràs díhuit anys ya! b) En conseqüència, aprofita per a efectuar les diverses classes d’actes de parla que es proyecten cap al futur, com ara les promeses (Demà ho acabaré), les amenaces (Si vaig yo ahí, t’arreglaré el saquet; Fes-ho i voràs la que t’espera), les advertències (¡Cauràs!), les instruccions i formulacions de regles (En cas d’incendi el professor guiarà als alumnes cap a l’eixida d’emergència) i les órdens (Ara mateixa mamprendràs a fer la faena; No mataràs). Convé tindre en conte que quan l’acció futura és imminent s’utilisa habitualment en la llengua actual la perífrasis anar a + infinitiu (Vaig a canviar-me les sabates; 242

Convé notar, no obstant, que en algunes ocasions la forma simple sona molt més natural que la perifràstica, com ara en l’us del verp deure en valor de provabilitat: Degué de cansar-se molt (us general); Va deure de cansar-se molt (estrany); o en l’us del pretèrit perfecte compost.

-422-

Anem a vore: ¿qué passa?), en conte del futur imperfecte, que resulta estrany en estos casos: Me canviaré les sabates; *Vorem: ¿qué passa? c) Pot prendre valor de sorpresa o contrarietat (¡Seràs egoiste!; ¡Tindrà valor!) o tindre un us merament retòric, equivalent al present (Com comprendràs, no tinc ganes de festa =com pots o deus comprendre, no tinc ganes de festa; Com sabràs, ha tret plaça en Valéncia = com ya saps / com segurament saps, ha tret plaça en Valéncia). d) Precisament u dels seus usos principals és l’indicació de provabilitat en el present, reforçada o no per un adverbi de dubte: No porte rellonge, pero seran aproximadament les dèu; —¿A ón estarà ara Miquel? —Segurament encara estarà en casa. e) Un atre valor modal propi d’este temps és el concessiu, indicant una divergència d’opinió respecte d’un enunciat anterior: —Lluís és molt inteligent. —Serà molt inteligent, pero no aprova ni un examen (= encara que digues que és inteligent, no ho és, perque no aprova mai). f) Com el pretèrit perfecte, el futur imperfecte dels verps duratius pren valor incoatiu acompanyat d’expressions temporals puntuals (Soparem a les dèu = a les dèu mamprendrem a sopar); com el pretèrit imperfecte, coneix també un valor de cortesia: ¿Seràs tan amable de comprar-me el diari quan ixques? g) Apareix en el membre principal de les oracions condicionals reals (vore 22.7.1.3): Si lluïx el sol, eixiré a passejar.

v. Futur hipotètic o condicional a) Indica una acció posterior a una atra expressada en passat. En molts dels seus usos funciona, per tant, com a un futur del passat: No se n’encollirà → Me prometeren que no se n’encolliria. b) La provabilitat o la sorpresa poden expressar-se per mig d’este temps verbal, en usos paralels als del futur imperfecte: Havem aplegat prou pronte: ara seran aproximadament les dèu de la nit →Serien les dèu de la nit quan aplegàrem. ¡Serà possible, lo que hem d’aguantar! →¡Estaria bo que haguérem d’aguantar això!

-423-

c) Pot referir-se prospectivament a la realisació d’una acció en un moment posterior a l’acte de parla, com el futur imperfecte, pero afegint l’idea d’un problema per a la consecució o la constatació de l’acció, el compliment de la qual se presenta com a subjecte a un condicionament. D’esta forma la culminació futura de l’acció es veu com a hipotètica, d’a on pren el nom el temps verbal: Has d’esforçar-te per a aprovar el curs: aixina (si aprovares) te donarien un premi. De fet, el futur hipotètic se coneix també en el nom de condicional, puix apareix en el periodo principal (l’apòdosis) de les condicionals eventuals (vore 22.7.1.3): Si demà ploguera, me quedaria en casa. Igualment apareix en el membre principal de les concessives de subjuntiu: Encara que fores l’últim home en la terra, no festejaria en tu. d) Pròxim ad este valor hipotètic està el denominat condicional de rumor o d’informació no segura, habitual en el llenguage periodístic: Segons pareix, Soldado ficharia pel Vilarreal per tres temporades. e) Per mig del futur hipotètic de cortesia o atenuador se suavisa l’expressió d’un consell, una petició, un rebuig, un desig o una opinió: No hauries d’astralejar tant. Voldria un pollastre i mig conill, per favor. —¿Podria ajudar-me a pujar la bossa de la compra? —M’encantaria, pero em fa mal l’esquena. M’agradaria viajar a Roma. Estaria be que anàrem d’excursió esta fi de semana. f) Coneix també un valor modal concessiu, igual al del futur imperfecte, pero referit al passat: —Lluís era molt inteligent. —Seria molt inteligent, pero no aprovava ni un examen (= encara que digues que era inteligent, no ho era, perque no aprovava mai). vi. Passat pròxim a) Expressa una acció acabada dins d’un periodo temporal que continua fins al moment de parla: Este matí he escoltat les campanes d’inici de les festes. Has estat molt queferosa estes últimes semanes.

-424-

b) Pot indicar també les conseqüències d’una acció passada que arriben fins al present: Han rectificat des de que els castigàreu. c) Se proyecta cap al futur en les oracions condicionals, en les que pren valor prospectiu: Si d’ací a dos dies no t’has curat, tornarem al mege.

vii. Pretèrit plusquamperfecte a) És un temps que indica una acció ya acabada, anterior a una atra acció del passat: Quan apleguí a la botiga, ya havien tancat. Ya m’havia alçat quan has tocat a la porta. Sempre que discutia no havia dormit prou la nit anterior i estava de mal humor. b) L’acció verbal passada que li aprofita de referència pot estar implícita: Des de la festa no l’havia tornada a vore (fins que la viu ahir). c) Admet també un us sorpresiu o recriminatori: Pero, ¿no m’havies dit que l’entrada era debades?

viii. Pretèrit perfecte compost a) Este temps indica una acció immediatament anterior a una atra acció passada i rematada: Una volta haguérem dinat, alçàrem taula. b) Alternativament, pot usar-se el perfecte perifràstic compost, completament equivalent: Una volta vàrem haver dinat, alçàrem taula. c) El pretèrit perfecte compost (com el seu equivalent, el perifràstic compost) és un temps redundant, puix en ell la perfectivat ve marcada doblement pel seu caràcter compost i pel fet de que l’auxiliar haver vaja en pretèrit perfecte (hagué menjat). Per això el perfecte compost sol ser reemplaçat pel perfecte simple o pel perifràstic, capaços d’indicar el mateix sentit d’anterioritat respecte d’una acció passada acabada: En quant hagué comprovat la pressió de les rodes, pujà al coche. En quant va comprovar/comprovà la pressió de les rodes, pujà al coche.

-425-

d) El pretèrit perfecte compost va necessàriament introduït per expressions temporals d’immediatea com tan pronte com, en quant, a penes...

ix. Futur perfecte a) Este temps verbal indica una acció futura anterior a una atra també posterior al moment de parla i que pot expressar-se en futur imperfecte o en un atre temps verbal: Quan aplegaràs a casa, yo ya hauré preparat el dinar. b) Igualment, pot utilisar-se, com la forma simple, per a expressar la provabilitat, en este cas, referida a una acció acabada. El seu us equival a la combinació del passat pròxim en un adverbi de dubte: —¿A ón està Joan? —No ho sé: haurà eixit a fumar-se un cigarret = —No ho sé, segurament ha eixit a fumar-se un cigarret. c) c) Finalment, com el futur imperfecte, pot prendre valor concessiu en el diàlec: —Encara que no troba treball, mon germà no té problemes econòmics perque ha guanyat molts diners en la Bossa. —Puix haurà guanyat molts diners, pero ara ha demanat una segona hipoteca (=encara que haja guanyat molts diners en el passat, no tens raó quan dius que ara no passa per dificultats financeres).

x. Futur hipotètic compost Correspon al temps verbal que apareix subrallat en el següent eixemple: Pensava que quan aplegaríem ya hauríeu preparat el dinar. Senyala una acció anterior a un temps futur (hauríeu preparat el dinar és anterior a aplegaríem), el qual és posterior, no respecte a l’acte de parla, sino a un temps passat (aplegaríem és posterior respecte del passat pensava). En resum podem dir que expressa una acció anterior a un condicional (o futur hipotètic). De fet, s’ampra també en el membre principal de les condicionals irreals: Si hagueres arribat abans, hauries vist al chiquet. Coneix ademés els següents valors modals: a) de cortesia, atenuant la força d’una afirmació: M’hauria agradat anar a Roma est estiu.

-426-

b) concessiu, mostrant discrepància respecte a un enunciat previ: —Encara que no trobava treball, mon germà no tenia problemes econòmics en aquella época, perque havia guanyat molts diners en la Bossa. —Puix hauria guanyat molts diners, pero va demanar un crèdit per aquell temps.

18.3.2.2. Els temps de subjuntiu El subjuntiu és el modo de l’apreciació subjectiva del parlant en relació a l’acció: la possibilitat, el dubte o l'improvabilitat, el desig i l’esperança, el consell o la sugerència, l’emoció i els sentiments rigen oracions subordinades en subjuntiu. Distinguim cinc classes principals de subjuntiu: a) El subjuntiu dubitatiu expressa la falta de seguritat del parlant respecte al compliment de l’oració subordinada. - Porten indicatiu les construccions que indiquen certea, com ara és veritat que, és segur que, és casi segur que, és exacte que, és evident que, és obvi que, està clar que... No contrastant, si estes construccions van negades, deixen d’indicar seguritat i porten subjuntiu: És evident que la situació ha millorat en els últims anys. Ya és segur que el Banc Central Europeu baixarà els tipos d’interés. No està clar que el Banc Central Europeu baixe els tipos d’interés (du subjuntiu perque es nega la seguritat). - Van en subjuntiu les oracions regides per expressions que manifesten falta de certea i que introduïxen un que completiu, com ara és possible que, és impossible que, és provable que, és improvable que, pot ser que: És provable que estiguen molests pel canvi. És impossible que guanyem jugant aixina. - És convenient parar atenció al fet de que els adverbis i locucions adverbials de dubte o incertea (potser, possiblement, provablement...) no introduïxen oracions subordinades per mig de que i rigen el modo indicatiu, encara que pot escoltar-se el modo subjuntiu per a remarcar el dubte: Potser és cert lo que estàs dient, pero yo no estic segura / Potser siga cert lo que estàs dient, pero yo no estic segura (acceptable, si es vol emfatisar el dubte). Provablement estan buscant-nos / Provablement estiguen buscant-nos (per a emfatisar el dubte).

-427-

Tal volta té raó / Tal volta tinga raó (remarcant el dubte). b) El subjuntiu optatiu senyala intenció, desig, voluntat, necessitat o influència: Voldria que estigueres en nosatros eixe dia. Te recomane que vages al mercat a comprar. Te demane per favor que et calles d’una volta. No pot ser que estigues tot lo dia estomacat en el sofà. És menester que vingau tots a l’hora. És necessari que firmes hui el document. c) El subjuntiu independent és una varietat del subjuntiu optatiu que apareix en oracions no subordinades, és dir, sintàcticament independents: ¡Que ploga, per favor! ¡Ixcà fora millonari! ¡Que tingues sòrt! d) El subjuntiu temàtic s’utilisa per a introduir una valoració, emotiva o intelectual, d’un fet que es dona per supost i, per tant, com a compartit per l’oyent. Depén de verps i expressions de sentiment (agradar, molestar, odiar, encantar, preocupar, importar...) i de valoració (ser normal que, ser habitual que, ser llògic que, ser estrany que, ser horrible que, ser bo que, ser roïn que, ser inadmissible que...): Me molesta que no alces taula en acabant de dinar: ¡la pròxima volta, ajuda’m! Gràcies per les flors: m’encanta que sigues tan atent en mi. És inadmissible que no vullgues fer la teua faena. e) Denominarem subjuntiu negatiu o contrastiu al que acompanya als verps declaratius (dir, afirmar...) i als verps de coneiximent, opinió o percepció (pensar, creure, imaginar-se, vore, sentir...). Estos verps introduïxen habitualment oracions completives en indicatiu, pero rigen subjuntiu si van precedits de negació:243 243

L’us del subjuntiu en verps declaratius s’ha nomenat polèmic perque respon a un enunciat anterior de sentit contrari: No nos explicà que la mida fora necessària, com tu dius, sino que era únicament aconsellable. No obstant, nos estimem més denominar-lo de manera general contrastiu perque no diferix essencialment del subjuntiu dels verps de percepció. Efectivament, els verps de percepció presenten un valor pròpiament polèmic quan contesten a un enunciat anterior (—Veig que s’ha aprimat. —Chica, puix yo no veig que s’haja aprimat). Pero en els atres casos també està present el rebuig d’un enunciat contrari, encara que siga implícit o virtual. Diem Yo no crec que

-428-

Crec que arribarem tart. No crec que arribem tart. Pense que és molt inteligent, pero ell no pensa que ho siga tant. —Digueres que era fàcil i encara estem peleant. —¡Qué va!, yo no diguí que fora fàcil. - Els verps negar, dubtar i ignorar funcionen com a orientadors o inductors negatius (20.4.4.2) i qüestionen pel seu propi significat la veracitat de l’oració subordinada. En conseqüència tendixen a portar subjuntiu en les oracions afirmatives i indicatiu en les negatives: Dubte que siga de veres lo que ha dit. No dubte que és de veres lo que ha dit. —Arancha viu ara en Gandia, ¿anàreu a visitar-la quan estiguéreu allí? —No, yo ignorava que vixquera en Gandia. —Puix yo no ignorava que viu en Gandia, pero no tinc bona relació en ella. No obstant, admeten també el subjuntiu negatiu en valor metallingüístic, és dir, per a desmentir un enunciat anterior i rectificar-lo: —Com ignoraves que vivia en Gandia, no pogueres visitar a Arancha, ¡en les ganes que tenia de vore’t! —No ignorava que vixquera en Gandia, sino que tenia ganes de vore’m. - Uns atres inductors que provoquen l’aparició del subjuntiu contrastiu són les preguntes retòriques d’orientació negativa (¿I quí t’ha dit a tu que yo no tinga prou diners? = no t’ho pot haver dit ningú, perque no és veritat) o l’adverbi rarament (Rarament pensa que puga enganyar-se). - En ocasions els verps de llengua o de percepció rigen indicatiu encara que vagen negats, pero llavors neguen únicament el verp principal i afirmen l’oració subordinada: ¡Disculpa, no sabia que estaves ací en el despaig! (no nega que l’interlocutor estiguera en el despaig, únicament nega que el parlant ho sabera).



Albert estiga enfadat perque hi ha algun motiu per a pensar que podria estar-ho. Este valor de rebuig o contrast, tant en estos casos com en els enunciats pròpiament polèmics, ve habilitat pel valor de la negació (vore 20.4.4), que es definix precisament pel rebuig d’un enunciat anterior, real o eventual. Per això proponem la denominació general de subjuntiu de negació o de contrast, que engloba tant als verps declaratius com als de percepció i posa de relleu que l’us del subjuntiu en estes oracions és una manifestació de la negació, la qual li otorga valor contrastiu.

-429-

- Quan el verp paréixer porta subjuntiu, pren valor implícit negatiu i expressa l’irrealitat de l’oració subordinada: Pareix que vullgues que nos enfadem (equival a Pareix com si vullgueres fernos enfadar, pero no pot ser aixina). f) Alguns verps canvien el seu significat segons rigguen indicatiu o subjuntiu. Aixina: - Pensar passa a indicar intencionalitat quan rig subjuntiu: Pense que s’enganya si fa això (opinió). Pensava que feres el dinar este matí i que esta vesprada arreglares la casa (intencionalitat). - Dir pot actuar com a verp d’influència i llavors rig subjuntiu optatiu: Diu que Joan estudia molt (funciona com a verp de llengua). Li digué a Joan que estudiara molt (indica una orde). - Quan porta indicatiu, témer ya no expressa pròpiament por, sino una simple expectativa negativa: Tem que ma filla suspenga el examen, pero crec que aprovarà (tinc por que suspenga). Tem que ma filla suspendrà l’examen (crec que suspendrà). - Sentir introduïx una oració completiva en indicatiu quan senyala una percepció física, mentres que equival a lamentar quan la subordina va en subjuntiu: Sentí que els gossos lladraven. Sent molt que hages tengut problemes. g) El funcionament del subjuntiu en les oracions de relatiu i en les oracions compostes s’explica en l’epígraf 17.5.5 i en el capítul 22, respectivament.

i. Present Temporalment el present de subjuntiu situa l’acció en el present o en el futur, pero mai se referix a una acció passada: Dubte que sigues feliç (referit al present o al futur, pero no al passat). La prohibició o negació d’una orde s’expressa en present de subjuntiu: No tornes tart.

-430-

No mengeu en l’estora. Les oracions completives introduïdes per un verp de temor utilisen el present de subjuntiu: Tinc por que en caiga una bona. Les oracions de relatiu que es referixen a una acció posterior utilisen preferentment el futur i no el subjuntiu: Quan arribareu, parlarem del tema. Te casaràs en qui voldràs.

ii. Pretèrit imperfecte Pot indicar una acció situada tant en el present com en el passat o el futur: No volia que ell vinguera, pero ací està finalment (referit al present). No volia que ell vinguera i tinguí sòrt i no vingué ahir a la festa (referit al passat). M’agradaria que ta germana estiguera ací demà (referit al futur). En les oracions de relatiu que indiquen una acció posterior en el passat és recomanable l'us del condicional, en conte de l'imperfecte de subjuntiu: Diguí que qui vindria a l’hora convenguda s’encarregaria d’obrir la parada. (recomanable) / Diguí que qui vinguera a l’hora convenguda s’encarregaria d’obrir la parada (no recomanable).

iii. Pretèrit perfecte Temporalment el pretèrit perfecte de subjuntiu situa l’acció en el passat o en el futur: No crec que hages fet lo correcte (passat). Compraré la casa quan haja aforrat lo suficient (futur).

iv. Pretèrit plusquamperfecte El pretèrit plusquamperfecte de subjuntiu pot referir-se tant a un temps anterior al temps de la parla com posterior: Hauria anat ahir si m’ho hagueres dit (passat).

-431-

M’agradaria que demà hagueres acabat de pintar l’habitació (futur).

18.3.2.3. L’imperatiu L’imperatiu és el modo utilisat per a expressar órdens, manaments, sugerències i peticions i per açò mateix carix de la primera persona del singular. Les formes de tercera persona són les referides a vosté/vostés. ¡Vine en la yaya! Òbriga la boca i diga “ah”. Anem un poc més de presseta o no aplegarem a temps. Escolteu-me un moment. Guarden coa, per favor. ¡Au, anem-nos-en! En cas de voler-se referir a una persona no present en l’acte de parla l’apelació es farà en la construcció que + subjuntiu: Que vaja l’alumne al despaig del director. Que dinen els chiquets abans. La prohibició o la negació d’una orde s’expressa per mig del subjuntiu: No pintes en la paret.

18.4. LES FORMES NO PERSONALS DEL VERP Constituïxen les formes no personals del verp l’infinitiu, el gerundi i el participi. Estes formes se consideren no personals perque no presenten ningun morfema de persona, modo o temps i per tant no poden flexionar-se. No obstant, com havem vist adés en els temps verbals composts, el participi sí pot presentar morfemes de número i de gènero precedits d’un objecte directe en forma de pronom personal definit o en la veu passiva. Les formes no personals dels verps se coneixen també com a verboides, que és el nom que rebien en l’anterior gramàtica normativa,244 atenent a fets com que en certes construccions sí admeten un subjecte propi i, per tant, no són totalment apersonals: En entrar yo, ell s’assentà. 244

Vore A. Fontelles, L. García i J. Lanuza, Gramatica de la llengua valenciana, Valéncia, Lo Rat Penat, 1997 (2ona edició).

-432-

18.4.1. Infinitiu Segons Fullana245 l’infinitiu “expressa l’estat o l’acció del verp d’una manera general, sense senyalar número ni persona”. L’apreciació és molt encertada, ya que lo que caracterisa a l’infinitiu és precisament el caràcter neutre (“general”, com diu Fullana) que manifesta en quant al temps, l’aspecte i el modo. Aspectualment l’infinitiu compost té valor perfectiu, pero el simple pot tindre valor tant imperfectiu (El vaig vore a l’entrar = quan entrava) com perfectiu (En entrar ell, la chiqueta mamprengué a riure = una volta va entrar). Temporalment és indiferent i pot referir-se al passat (Volia passar al cine sense entrada, pero no el deixaren), al present (M’agrada menjar ací com estem fent ara) o al futur (Demà necessitaré comprar algunes coses). Finalment, des d’un punt de vista modal,246 en certes construccions pot alternar en l’imperatiu (¡A menjar! / ¡Menja!), en l’indicatiu (Pensa haver-ho fet be / Pensa que ho ha fet be) i en el subjuntiu (Pot ser que ploga / Pot ploure). L’infinitiu s’utilisa per a enunciar els verps. Aixina, hem parlat del verp donar, témer, concloure, fregir, haver, ser… La vocal de les terminacions de l’infinitiu, nomenada vocal temàtica, classifica els verps en tres grans grups: - els verps acabats en –ar (primer grup): donar, parlar, estar, anar... - els verps acabats en –er, –re, –r (segon grup): témer, concloure, beure, dir, fer, dur... - els verps acabats en –ir (tercer grup): acodir, fregir, sentir, partir... Com havem pogut observar en els models verbals dels diferents grups, l’infinitiu pot ser simple (donar, témer...) i pot ser compost, formant-se en est últim cas en l’infinitiu del verp haver i el participi del verp que s’està conjugant: haver donat, haver temut... L’infinitiu té caràcter de substantiu verbal i com a tal podrà funcionar com a subjecte, atribut, complement del nom o de l’adjectiu, objecte directe, complement circumstancial…: Dir-ho no fa mal a ningú (subjecte). Voler és poder (atribut). He perdut la maquineta de fer punta (complement del nom). Els clients volien comprar (objecte directe). 245

Gramàtica elemental de la llengua valenciana, pàg. 95. Centre de Cultura Valenciana, Valéncia C., 1915. 246

Á. López García, Gramática del español, 3, epígraf 28.3.3.1.

-433-

Ho parlarem en tornar (complement circumstancial). Com a substantiu trobem molts casos de plena lexicalisació de l’infinitiu, els quals permeten la flexió de número: Sempre nos dona els dinars en les seues gracietes. Els sers humans són com alguns animals. Davant d’infinitius s’usa sempre l’artícul si estan prèviament lexicalisats com a substantius: Els cantars més valencians són les albades i el cant d’estil. El malestar de la gent era comprensible. He detectat un gran malestar en el poble. Me preocupa molt qué nos depararà el pervindre. Encara que no estiga lexicalisat, utilisat en funció nominal ha de portar artícul quan va complementat per un sintagma preposicional (El resplandir dels rajos del sol l’animava) i quan va modificat per un adjectiu (El seu trist gemecar el molestava). En funció nominal pot anar precedit igualment de possessiu o de determinant (Només sentir el seu alenar al seu costat el fea feliç). No contrastant, convé senyalar que en funció verbal també pot portar artícul, segons s’observa en El queixar-te contínuament no t’ajudarà, eixemple en el que el caràcter verbal de l’infinitiu queda de manifest perque va modificat per l’adverbi contínuament. Açò no és estrany, ya que l’infinitiu participa tant de la naturalea verbal com de la nominal i en ocasions, segons mostra l’eixemple anterior, barreja abdós condicions per igual. A nivell normatiu, ha d’advertir-se que en alguns verps s’ha donat una evolució o tria històrica en les formes de l’infinitiu, partint en molts casos des d’una coexistència inicial de les dos formes en l’época dels clàssics. És el cas, per eixemple, de: ser

(antic ésser)

tindre

(antic i dialectal tenir)

vindre

(antic i dialectal venir)

valdre

(antic valer)

vore

(antic veure)

unflar

(antic i dialectal inflar)

cabre

(antic caber)

defendre

(antic i dialectal defensar)

ofendre

(antic i dialectal ofensar)

-434-

paréixer

(antic parer, usat hui només com a substantiu)

soldre

(antic soler)

pondre

(antic ponre)

moldre

(antic molre)

Per ser les formes actuals valencianes, s’ha d’utilisar la primera forma (ser, tindre, vindre...) considerant-se la segona (ésser, tenir, venir...) arcaica i en algun cas hui dialectal en la llengua valenciana. Entre les funcions de l’infinitiu trobem també la de formar part de numeroses perífrasis verbals: anar a + infinitiu, posar-se a + infinitiu, arribar a + infinitiu, haver de + infinitiu, no caldre + infinitiu, etc. Vaig a comprar, ara torne. Nos posàrem a parlar i no nos gitàrem fins a les tres. El chiquet arribarà a ser algú important. Has d’estudiar un poquet més. No cal comprar arròs per al dinar. Per a indicar una obligació general s’ha d’utilisar l’imperatiu de segona persona del singular o el plural, segons el context, i no l’infinitiu:247 No fumen.

en lloc de

No fumar.

Alceu la mà per a parlar.

en lloc de

Alçar la mà per a parlar.

Toque a la porta.

en lloc de

Tocar a la porta.

En tot cas se recomana l’us de vosté o vostés per ad esta classe de formulacions sempre que siga possible. En cas de que l’obligació estiga introduïda per uns atres elements, sí podrem utilisar l’infinitiu. És el cas de la preposició a: A dinar, que ya és hora. Prohibit fumar. És obligatori alçar la mà per a parlar. S’aconsella tocar a la porta. 247

No obstant, l’us de l’infinitiu és acceptable quan se tracta d’una sugerència: Vore el capítul següent per a més informació (= Pot vore’s el capítul següent per a més informació)

-435-

18.4.2. Gerundi Esta forma no personal està considerada com a adverbi verbal, és dir, que en moltes oracions pot funcionar com a adverbi, sintàcticament, complement circumstancial de modo: Sempre fas les coses corrent. Els guanyadors, plorant de felicitat, besaren al venedor de loteria. Anant aixina per la vida acabarà malament. Semànticament, el gerundi denota una acció imperfecta durativa: Tornant a casa s’encontraren en uns amics. En este sentit pot indicar també que l’acció és simultànea a l’atra expressada en l’oració, pero, mentres una és imperfecta (tornar), l’atra té caràcter perfecte (encontrar-se en uns amics). En ningun cas s’utilisarà per a indicar posterioritat a l’acció principal. Per tant, és incorrecte utilisar el gerundi per a referir-se al resultat o l’efecte derivat d’una acció: Se cremà en l’oli i esclatà a plorar (correcte). *Se cremà en l’oli esclatant a plorar (incorrecte). La formació del gerundi es farà afegint la terminació –ant al radical dels verps del primer grup acabats en –ar; –ent als verps del segon grup acabats en –er / –re / –r; i – int als del tercer grup acabats en –ir. Els verps en els quals el radical acaba en –u (caure, còure...) esta vocal cau per a formar el gerundi. En ocasions eixa –u– se substituïx per una –v– en el gerundi: traure > traent caure > caent còure > coent beure > bevent escriure > escrivint viure > vivint El verp prendre presenta dos gerundis igualment acceptables: el regular prenent i l’irregular prenint, abdós clàssics i correctes, si be hui és més general prenint, per lo que es recomana el seu us. Per una atra banda, podem trobar certs verps del segon grup i algun atre del primer i tercer a on el gerundi patix –especialment, en el valencià central– una velarisació d’aparició moderna.

-436-

Esta velarisació es deu a l’analogia que fa el parlant en el radical de la primera persona del singular del present d’indicatiu i està més estesa en uns verps que en uns atres. En tot cas, hauria d’evitar-se en registres formals. Estàndart

Dialectal

caent

caiguent

collint

cullguent

corrent

correguent

cosint

cusguent/cusquent

creent

creguent

dient

diguent

dormint

dorguent

duent

duguent

eixint

ixquent

estant

estiguent/estaguent

havent

haguent

llegint

lligguent

morint

muiguent

obrint

obriguent

omplint

ompliguent

podent

poguent

renyint

rinyguent

rient

riguent

sent

siguent

tenint

tinguent

traent

traguent

valent

valguent

veent

veguent/vegent

venint

vinguent

-437-

El gerundi presenta també un gerundi compost que es construïx en el gerundi del verp haver (havent) i el participi del verp que estem conjugant: havent donat, havent temut, havent eixit... El gerundi compost expressa una acció acabada anterior a la del verp de l’oració principal: Havent raonat sobre l’assunt, prengueren una decisió. Com l’infinitiu, el gerundi forma part de moltes perífrasis verbals que tindran un sentit duratiu com estar + gerundi, vindre + gerundi, anar + gerundi... Estem jugant a les cartes. Venien cantant en el coche. Anem acabant la reunió que hem d’anar-nos-en.

18.4.3. Participi El participi és, junt en el verp ser, u dels constituents de la veu passiva i també forma part dels temps composts, junt al verp haver. Té valor perfectiu i senyala que l’acció expressada per ell està acabada o complida. Considerat com a adjectiu verbal, ha de concordar en gènero i número en el substantiu al qual es referix i podrà realisar les funcions d’un adjectiu en una oració (atribut, complement del nom, complement predicatiu …): Els documents impresos no eren els correctes. (complement del nom). Pasqual està dolgut (atribut). M’he sentit abandonada (complement predicatiu). Actuaren condicionats per la situació (complement predicatiu). Pot introduir una proposició que indique el modo, la causa o una circumstància de l’acció principal: Sílvia, cegada en la faena, no veïa les hores passar. Els científics, animats pel resultat de l’investigació, ho intentaren novament. Establides les normes del joc, escomençaren a jugar. Presenta, per tant, variació de gènero i número, encara que en els temps composts la forma habitual és la de masculí singular. Com ya s’ha dit adés, si la forma composta està precedida d’un pronom de complement d’objecte directe definit (el, la, els, les), el participi ha de concordar en gènero i número en aquell:

-438-

¿La teua camiseta? L’he vista damunt del llit. Este fenomen propi del valencià afecta especialment a les formes femenines i s’escolta en menor freqüència en els plurals: Els calcetins, els he llavats este matí. No hem d’oblidar que la caiguda de la d intervocàlica, que afecta especialment als participis de la primera conjugació (acabats en -ada), no es reflectix en l’escritura a pesar de que a nivell oral és preceptiva en valencià estàndart. En la veu passiva el participi també concorda en gènero i en número en el subjecte pacient: Els resultats electorals són interpretats per l'analiste. Semànticament, el participi té un valor perfectiu i per tant les accions que en ell s’expressen se consideren acabades. Si el participi va unit directament al substantiu, indica que l’acció expressada per ell ya ha recaigut sobre este substantiu: Una empresa estafada. Morfològicament, com a norma general direm que les desinències o terminacions pròpies del participi són: 1r grup: -at, -ada, -ats, -ades: lliberat, lliberada, lliberats, lliberades 2n grup: -ut, -uda, -uts, -udes: temut, temuda, temuts, temudes 3r grup: -it, -ida, -its, -ides: sentit, sentida, sentits, sentides Pero dur fa dut, duta, duts, dutes. Els verps velarisats del segon grup prenen una consonant velar en el participi: calgut, naixcut. Existix un gran número de participis irregulars en el segon i tercer grup les terminacions dels quals poden resumir-se com se presenta a continuació: - verp metre i composts i verps acabats en -endre fan el participi en –és, –esa, – esos, –eses:248 remés, remesa, remesos, remeses; comprés, compresa, compresos, compreses. - verps acabats en –andre fan el participi en –às, –asa, –asos, –ases: romàs, romasa, romasos, romases. - verps acabats en –ondre fan el participi en –ost, -osta, -osts, -ostes:249 propost, proposta, proposts, propostes. 248

Excepte els verps cerndre i vendre que fan cernut i venut.

249

Excepte fondre i tondre que fan fos i tos.

-439-

- verps acabats en –ànyer fan el participi en –gut, -guda, -guts, -gudes: pertanygut, pertanyguda, pertanyguts, pertanygudes. - verps acabats en –ényer fan el participi en –et, -eta, -ets, -etes:250 constret, constreta, constrets, constretes. - verps acabats en –oldre fan el participi en –olt, -olta, -olts, -oltes:251 mòlt, mòlta, mòlts, mòltes. Unes atres excepcions del segon grup: cloure: clos, closa, closos, closes dir: dit, dita, dits, dites escriure: escrit, escrita, escrits, escrites fer: fet, feta, fets, fetes riure: rist, rista, rists, ristes traure: tret, treta, trets, tretes viure: vixcut, vixcuda, vixcuts, vixcudes vore: vist, vista, vists, vistes Uns atres participis irregulars del tercer grup són: cobrir: cobert, coberta, coberts, cobertes morir: mort, morta, morts, mortes obrir: obert, oberta, oberts, obertes

18.4.3.1. Dobles participis En valencià alguns verps presenten dos formes diferents del participi. En molts casos una d'elles era l'usual en la llengua antiga o clàssica (establert, complert) –formes hui inexistents en valencià– i l'atra, la de la llengua moderna (establit, complit). Els verps que tenen este doble participi són complir, establir, oferir, omplir, reblir, sofrir, suplir.

250

Excepte fényer que fa fenygut.

251

Excepte els verps soldre, oldre i doldre que fan solgut, olgut (o olt) i dolgut.

-440-

arcaic

modern

complert

complit

establert

establit

ofert

oferit

omplert

omplit

reblert

reblit

sofert

sofrit

suplert

suplit

En el cas del participi del verp oferir, la forma arcaica i irregular femenina oferta s'ha substantivat i funciona com un nom: L'oferta només serà vàlida durant decembre i giner. Açò també succeïx en els dos participis del verp imprimir, el regular imprimit i l'irregular imprés; abdós són correctes i actuen com a participis, pero l'irregular imprés actua ademés com a substantiu: El bolletí imprimit/imprés es d'enguany pero L'imprés s'ha de reomplir (en este segon cas imprés actua com a substantiu). Si el participi del verp omplir s'utilisa com a adjectiu, no pren les formes omplit, omplida, omplits, omplides, sino ple, plena, plens, plenes: Hem omplit les marraixes pero Les marraixes plenes pesen més i no *Les marraixes omplides pesen més. Per este fet en la llengua coloquial i per analogia, ha aparegut modernament un verp inexistent com és *plenar. El verp nàixer té dos participis: u antic, nat, i l'atre, modern, naixcut.252 La forma antiga hui només se conserva aglutinada en adjectius com adnat, connat, innat, nonat, neonat... Els verps tindre i vindre prenen el radical arcaic tenir i venir per a formar el participi clàssic i actualment molt estés tengut, tenguda, tenguts, tengudes i vengut, venguda, venguts, vengudes, pero també existixen les variants modernes tingut, tinguda,

252

La grafia nascut, que alguns gramàtics donen, no es documenta en valencià fins al sigle XX, per influència del català.

-441-

tinguts, tingudes i vingut, vinguda, vinguts, vingudes: abdós formes coexistixen hui i són correctes.253 En algun cas han aplegat fins a hui els dos participis d'un verp, com ara els del verp obtindre; obtés i obtengut (o obtingut), els dos clàssics. Seguixen convivint en la llengua moderna i abdós són normatius. Possiblement per analogia s'han format modernament els participis *mantés de mantindre i *detés de detindre, junt als clàssics, generals i normatius mantengut / mantingut, detengut / detingut. El verp moldre té el participi clàssic i hui general mòlt, mòlta, mòlts, mòltes254 i modernament una forma dialectal molgut, molguda, molguts, molgudes, que no és general, pero que també es considera correcta. El verp matar fa el participi regular matat, matada, matats, matades i el verp morir fa mort, morta, morts, mortes, pero s'utilisa el participi de morir i no el de matar si actua com a adjectiu i, sobretot, si es referix a persones: Eres home mort, te mataran si et veuen. Els soldats morts en esta batalla seran recordats per qui els matà. Diuen que ha mort a un home, preferible a *Diuen que ha matat a un home, pero Diuen que matà a un home. A son germà l'ha mort un coche, preferible a *A son germà l'ha matat un coche, pero A son germà el matà un coche. El veí ha mort un gos, preferible a El veí ha matat un gos, que també és correcte. El verp còure té dos participis referits cascú d’ells als dos significats que pot tindre el verp: cuit, cuita, cuits, cuites (referit als aliments) i cogut, coguda, coguts, cogudes (referit a les ferides): Haveu cuit el dinar; L'arròs no està cuit; Li ha cogut molt la ferida. El verp raure també té dos participis en dos significats; per una banda, la forma ras, que significa “tallat a rant, pelat molt curt” i també “ple a seny”, i per una atra la forma ragut, que s'utilisa parlant de la roba o la tela molt desgastada. El verp oldre, que ha caigut prou en desús en la llengua parlada, és majorment intransitiu en valencià i significa “fer olor, desprendre o exhalar olor alguna cosa”; 253

En català han triumfat les formes tingut, vingut i derivats; en canvi, en valencià, mallorquí i occità es mantenen les etimològiques i clàssiques tengut, vengut i derivats.

254

El participi de moldre ha de dur accent diacrític (mòlt) per a distinguir-lo del quantitatiu molt.

-442-

hui en el seu lloc s’utilisa habitualment la perífrasis fer olor, encara que no és exactament equivalent en tots els casos: El sabó fa olor a rosa (usual) i El sabó ol a rosa (més aïna lliterari). Esta habitació ol molt malament (i no *Esta habitació fa olor molt malament; en tot cas, Esta habitació fa molt mala olor). El seu us com a verp transitiu actualment és casi inexistent, per això les dos formes que tenia del participi, olgut i olt, han caigut en desús junt en el verp oldre. En valor transitiu hui s'utilisa generalment el verp olorar: Oloreu este gesmil i no Oleu este gesmil (que resulta arcaic). El verp tòrcer té els participis tòrt i torçut, si be els verps composts destòrcer i retòrcer a soles tenen els participis regulars destorçut i retorçut. Els verps riure i somriure fan els participis rist i somrist, pero modernament per influència del català lliterari s'han introduït les formes rigut i somrigut; rist i somrist són les formes tradicionals i generals en valencià255. Els verps contraure, distraure i retraure fan contret, distret, retret i, modernament, contragut, distragut i retragut; estos últims, sense tradició escrita i dialectals, no són recomanables.

255

Ya Sanchis Guarner en la seua Gramàtica Valenciana de 1950 (pàg. 164) dia que rist i somrist “són preferibles”.

-443-

18.5. MODELS DELS VERPS REGULARS 18.5.1. Model de la primera conjugació: DONAR Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM done he donat dones has donat dona ha donat donem hem / havem donat doneu heu / haveu donat donen han donat PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. donava havia donat donaves havies donat donava havia donat donàvem havíem donat donàveu havíeu donat donaven havien donat PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. doní haguí donat donares hagueres donat donà hagué donat donàrem haguérem donat donàreu haguéreu donat donaren hagueren donat FUTUR IMPERFECTE donaré donaràs donarà donarem donareu donaran FUTUR HIPOTÈTIC donaria donaries donaria donaríem donaríeu donarien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig donar vares donar va donar vàrem donar vàreu donar varen donar

FUTUR PERFECTE hauré donat hauràs donat haurà donat haurem donat haureu donat hauran donat FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria donat hauries donat hauria donat hauríem donat hauríeu donat haurien donat PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver donat vares haver donat va haver donat vàrem haver donat vàreu haver donat varen haver donat

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE done haja donat dones hages donat done haja donat donem hajam donat doneu hajau donat donen hagen donat PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. donara haguera donat donares hagueres donat donara haguera donat donàrem haguérem donat donàreu haguéreu donat donaren hagueren donat Modo Imperatiu PRESENT dona done donem doneu donen Infinitiu Simple donar

Compost haver donat Gerundi

Simple donant

Compost havent donat

Participi Singular masculí Plural masculí donat donats Singular femení donada

Plural femení donades

-444-

La variant antiga dar a dia de hui té en un us reduït a certes expressions i frases fetes (Da-li això a ton germà; Da’m el pa; Més val un pren que dos te’n daré; ¿És dat o regalat?) aixina com en manifestacions culturals de caràcter popular: cançons, nadalenques, etc. La llengua moderna ha substituït esta forma per donar. Ha de tindre’s en conte en esta primera conjugació els canvis ortogràfics que solen produir-se a l’hora de flexionar els verps, especialment als acabats en -guar, -car, quar, -cuar, -çar, -jar, -gar o –iar. Alguns eixemples d’estos verps són desaiguar, gemecar, liquar, promiscuar, traçar, gojar, nugar o iniciar. Eixemple: elles desaiguaven

pero

yo desaigüe

nosatres traçàvem

pero

yo trací

ell goja

pero

tu goges

-445-

18.5.2. Models de la segona conjugació: TÉMER, CONCLOURE 18.5.2.1. TÉMER Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM tem he temut tems has temut tem ha temut temem hem / havem temut temeu heu / haveu temut temen han temut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. temia havia temut temies havies temut temia havia temut temíem havíem temut temíeu havíeu temut temien havien temut PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. temí haguí temut temeres hagueres temut temé hagué temut temérem haguérem temut teméreu haguéreu temut temeren hagueren temut FUTUR IMPERFECTE temeré temeràs temerà temerem temereu temeran FUTUR HIPOTÈTIC temeria temeries temeria temeríem temeríeu temerien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig témer vares témer va témer vàrem témer vàreu témer varen témer

FUTUR PERFECTE hauré temut hauràs temut haurà temut haurem temut haureu temut hauran temut FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria temut hauries temut hauria temut hauríem temut hauríeu temut haurien temut PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver temut vares haver temut va haver temut vàrem haver temut vàreu haver temut varen haver temut

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE tema haja temut temes hages temut tema haja temut temam hajam temut temau hajau temut temen hagen temut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. temera haguera temut temeres hagueres temut temera haguera temut temérem haguérem temut teméreu haguéreu temut temeren hagueren temut Modo Imperatiu PRESENT tem tema temam temau temen Infinitiu Simple témer

Compost haver temut Gerundi

Simple tement

Compost havent temut

Participi Singular masculí Plural masculí temut temuts Singular femení temuda

Plural femení temudes

-446-

18.5.2.2. CONCLOURE Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM concloc he conclòs conclous has conclòs conclou ha conclòs concloem hem / havem conclòs concloeu heu / haveu conclòs conclouen han conclòs PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. concloïa havia conclòs concloïes havies conclòs concloïa havia conclòs concloíem havíem conclòs concloíeu havíeu conclòs concloïen havien conclòs PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. concloguí haguí conclòs conclogueres hagueres conclòs conclogué hagué conclòs concloguérem haguérem conclòs concloguéreu haguéreu conclòs conclogueren hagueren conclòs FUTUR IMPERFECTE conclouré conclouràs conclourà conclourem concloureu conclouran FUTUR HIPOTÈTIC conclouria conclouries conclouria conclouríem conclouríeu conclourien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig concloure vares concloure va concloure vàrem concloure vàreu concloure varen concloure

FUTUR PERFECTE hauré conclòs hauràs conclòs haurà conclòs haurem conclòs haureu conclòs hauran conclòs FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria conclòs hauries conclòs hauria conclòs hauríem conclòs hauríeu conclòs haurien conclòs PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver conclòs vares haver conclòs va haver conclòs vàrem haver conclòs vàreu haver conclòs varen haver conclòs

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE concloga haja conclòs conclogues hages conclòs concloga haja conclòs conclogam hajam conclòs conclogau hajau conclòs concloguen hagen conclòs PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. concloguera haguera conclòs conclogueres hagueres conclòs concloguera haguera conclòs concloguérem haguérem conclòs concloguéreu haguéreu conclòs conclogueren hagueren conclòs Modo Imperatiu PRESENT conclou concloga conclogam conclogau concloguen Infinitiu Simple Compost concloure haver conclòs Gerundi Simple concloent

Compost havent conclòs

Participi Singular masculí Plural masculí conclòs conclosos Singular femení conclosa

Plural femení concloses

-447-

S’ha de tindre en conte que, per analogia en el castellà, alguns verps pertanyents ad este grup tendixen a flexionar-se com si foren del tercer grup, de manera incorrecta. Entre uns atres: batre, cloure, concebre, córrer, fondre, ometre, percebre, rompre i tots els seus derivats (abatre, combatre, debatre, incloure, recórrer, confondre, interrompre, etc.). Per eixemple, per a concloure trobem les formes incoatives concluïxc, concluïxes, concluïx...; estes formes són coloquials i no adequades en un registre formal o lliterari, encara que estan molt esteses. Per un atre costat, les variants concloguem i conclogueu, pròpies de la parla coloquial, no són adequades per a l’us escrit. Per analogia en el present o el pretèrit perfecte simple, està estesa oralment la formació velarisada del gerundi, és dir, concloguent. Esta variant tampoc és adequada en un registre formal o lliterari. Hem de senyalar que el verp corroure, a pesar de seguir este model, fa el participi com témer: corrogut, corroguda, corroguts, corrogudes. És d’especial menció el cas de pondre (inclòs en este grup de conjugació) i posar, els quals tenen significats diferents en llengua valenciana. El verp pondre s’utilisa per a referir-nos al pas del sol (posta del sol) i a la reproducció de les aus (posta de les aus). Seria incorrecte dir que “les gallines *posen ous”; hem de dir que “les gallines ponen ous”. D’igual manera és incorrecte dir “el sol se *posa”; lo correcte és “el sol se pon”. Açò queda clar quan pensem en la “posta de sol” i no en la “*posada de sol”. Per al restant de sentits s’usa el verp posar. Respecte a la derivació d’estos verps, en valencià a soles se construïxen verps derivats de pondre i no de posar. Aixina s’escriu compondre i no *composar, expondre i no *exposar, impondre i no *imposar, supondre i no *suposar...

-448-

18.5.3. Models de la tercera conjugació: SENTIR, FREGIR, ACODIR 18.5.3.1. SENTIR Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM sent / senc he sentit sents has sentit sent ha sentit sentim hem / havem sentit sentiu heu / haveu sentit senten han sentit PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. sentia havia sentit senties havies sentit sentia havia sentit sentíem havíem sentit sentíeu havíeu sentit sentien havien sentit PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. sentí haguí sentit sentires hagueres sentit sentí hagué sentit sentírem haguérem sentit sentíreu haguéreu sentit sentiren hagueren sentit FUTUR IMPERFECTE sentiré sentiràs sentirà sentirem sentireu sentiran FUTUR HIPOTÈTIC sentiria sentiries sentiria sentiríem sentiríeu sentirien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig sentir vares sentir va sentir vàrem sentir vàreu sentir varen sentir

FUTUR PERFECTE hauré sentit hauràs sentit haurà sentit haurem sentit haureu sentit hauran sentit FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria sentit hauries sentit hauria sentit hauríem sentit hauríeu sentit haurien sentit PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver sentit vares haver sentit va haver sentit vàrem haver sentit vàreu haver sentit varen haver sentit

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE senta haja sentit sentes hages sentit senta haja sentit sentam / sentim hajam sentit sentau / sentiu hajau sentit senten hagen sentit PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. sentira haguera sentit sentires hagueres sentit sentira haguera sentit sentírem haguérem sentit sentíreu haguéreu sentit sentiren hagueren sentit Modo Imperatiu PRESENT sent senta sentam / sentim sentau / sentiu senten Infinitiu Simple Compost sentir haver sentit Gerundi Simple sentint

Compost havent sentit

Participi Singular masculí Plural masculí sentit sentits Singular femení sentida

Plural femení sentides

-449-

Les formes sintam, sintau són clàssiques, generals i també pròpies de la llengua estàndart tant per al present de subjuntiu com per a l’imperatiu. La forma velarisada moderna senc, alternativa a la clàssica sent per a la primera persona del singular del present d’indicatiu, està molt estesa i ademés aporta un matís diferenciador respecte a la tercera persona (yo senc / ell sent). Abdós formes (yo sent i yo senc) són aptes per a tots els registres. No obstant, les formes velarisades derivades per al present de subjuntiu (senga / senca, sengues / senques..., front a les clàssiques senta, sentes, senta...) no són generals i són aptes només per a registres coloquials. En el present –especialment en els derivats de sentir, com dissentir, consentir, resentir...– trobem també les variants incoatives *sentixc, consentixes, resentix, dissentixen que, encara que en certa vitalitat, no són correctes. Lo mateix podem dir per a les variants incoatives del present de subjuntiu: *sentixca, consentixques, resentixca, etc.

-450-

18.5.3.2. FREGIR Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM frigc he fregit friges has fregit frig ha fregit fregim hem / havem fregit fregiu heu / haveu fregit frigen han fregit PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. fregia havia fregit fregies havies fregit fregia havia fregit fregíem havíem fregit fregíeu havíeu fregit fregien havien fregit PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. fregí haguí sentit fregires hagueres sentit fregí hagué sentit fregírem haguérem sentit fregíreu haguéreu sentit fregiren hagueren sentit FUTUR IMPERFECTE fregiré fregiràs fregirà fregirem fregireu fregiran FUTUR HIPOTÈTIC fregiria fregiries fregiria fregiríem fregiríeu fregirien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig fregir vares fregir va fregir vàrem fregir vàreu fregir varen fregir

FUTUR PERFECTE hauré fregit hauràs fregit haurà fregit haurem fregit haureu fregit hauran fregit FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria fregit hauries fregit hauria fregit hauríem fregit hauríeu fregit haurien fregit PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver fregit vares haver fregit va haver fregit vàrem haver fregit vàreu haver fregit varen haver fregit

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE frigga haja fregit friggues hages fregit frigga haja fregit friggam / fregim hajam fregit friggau / fregiu hajau fregit frigguen hagen fregit PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. fregira haguera fregit fregires hagueres fregit fregira haguera fregit fregírem haguérem fregit fregíreu haguéreu fregit fregiren hagueren fregit Modo Imperatiu PRESENT frig frigga friggam / fregim friggau / fregiu frigguen Infinitiu Simple Compost fregit haver fregit Gerundi Simple fregint

Compost havent fregit

Participi Singular masculí Plural masculí fregit fregits Singular femení fregida

Plural femení fregides

-451-

Fregir pertany a un grup de verps en conjugació pura, com llegir, regir, corregir, afegir, fugir, etc. La forma sense increment incoatiu és l’única forma pròpia del valencià, a on estos verps són purs. No obstant, s’observa modernament en alguns parlants una tendència empobridora i forànea –més estesa en uns verps que en atres– que tendix a flexionar-los seguint el model incoatiu. Aixina, oïm en ocasions, en lloc de frigc, lligen, afigga formes com *fregixc, llegixen, afegixca, totes elles formes alienes que s’han d’evitar.

-452-

18.5.3.3. ACODIR Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM acodixc he acodit acodixes has acodit acodix ha acodit acodim hem / havem acodit acodiu heu / haveu acodit acodixen han acodit PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. acodia havia acodit acodies havies acodit acodia havia acodit acodíem havíem acodit acodíeu havíeu acodit acodien havien acodit PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. acodí haguí acodit acodires hagueres acodit acodí hagué acodit acodírem haguérem acodit acodíreu haguéreu acodit acodiren hagueren acodit FUTUR IMPERFECTE acodiré acodiràs acodirà acodirem acodireu acodiran FUTUR HIPOTÈTIC acodiria acodiries acodiria acodiríem acodiríeu acodirien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig acodir vares acodir va acodir vàrem acodir vàreu acodir varen acodir

FUTUR PERFECTE hauré acodit hauràs acodit haurà acodit haurem acodit haureu acodit hauran acodit FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria acodit hauries acodit hauria acodit hauríem acodit hauríeu acodit haurien acodit PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver acodit vares haver acodit va haver acodit vàrem haver acodit vàreu haver acodit varen haver acodit

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE acodixca haja acodit acodixques hages acodit acodixca haja acodit acodim hajam acodit acodiu hajau acodit acodixquen hagen acodit PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. acodira haguera acodit acodires hagueres acodit acodira haguera acodit acodírem haguérem acodit acodíreu haguéreu acodit acodiren hagueren acodit Modo Imperatiu PRESENT acodix acodixca acodim acodiu acodixquen Infinitiu Simple Compost acodir haver acodit Gerundi Simple acodint

Compost havent acodit

Participi Singular masculí Plural masculí acodit acodits Singular femení acodida

Plural femení acodides

-453-

En la llengua antiga es poden trobar, alternant en les formes actuals, unes atres com pateixc, patesc, divideix, compleixen, compleixca, complesca, etc., en les que apareixia una –e– intermija i, en ocasions, una vacilant palatalisació de la –s– llatina en –x–, pròpia de l’evolució llingüística del valencià. Hui és una flexió inexistent en la parla valenciana; resulta estranya i aliena als parlants i no ha d’utilisar-se en ningun cas. Igualment, formes híbrides en –s–, com patisc, patisquen, etc., propostes per alguns autors contemporàneus, són impròpies del valencià, introduïxen una irregularitat front al sistema regular del nostre idioma (que usa –x– en totes les persones: patixc, patixes, patix...) i ademés propicien la pronunciació incorrecta de la –x–, despalatalisant-la a [s] inclús en les formes que s’escriuen en –x– ([patíses, patís] en lloc de [patíʃes, patíʃ]), per lo que no deuen usar-se. Ben al contrari, les formes en -x- en la 1era persona del present d'indicatiu (vixc, partixc, creixc, naixc...) i en les persones del subjuntiu (vixca, partixques, creixcau, naixqueren), ademés de ser clàssiques256 i ser les vives en valencià actual, són les que els principals gramàtics del sigle XX, com Nebot, Fullana, Josep Giner, Sanchis Guarner i Carles Salvador usaren en les seues obres, aixina com també en la redacció de les Bases d’ortografia valenciana de 1932. Hi han alguns verps que flexionen tots els temps segons el model de acodir pero canvien el participi. És el cas, entre uns atres, de cobrir: cobert, coberta, coberts, cobertes; de oferir, que seguix la norma general (oferit, oferida, oferits, oferides) i rarament presenta les formes ofert, oferta, oferts, ofertes; o de imprimir, que presenta també dos variants: imprés, impresa, impresos, impreses i imprimit, imprimida, imprimits, imprimides, com ya s’ha dit adés en parlar del participi. En ocasions estos participis s’han especialisat i han aplegat a substantivar-se donant les formes una coberta, un imprés o unes ofertes.

256

“E com passava per les carreres tot lo poble cridava: «¡Vixca lo magnànim capità crestià!»”(Tirant lo Blanch, Martorell, 1490); “¡O, Senyor! ¡No permetau que yo vixca en tanta pena!” (Vita Christi, Isabel de Villena, 1497); “a Sion dennunciarà lo home los seus misteris, e lo home naixqué en ella” (Psalteri, Roïç de Corella, 1490); “Per lo seu crit / tots prest ixqueren / he lo reberen” (Espill, Jaume Roig, 1460).

-454-

18.6. VARIETATS DIALECTALS, LOCALS I ARCAIQUES 18.6.1. Present d’indicatiu i. En part del valencià septentrional la primera persona d’este temps en els verps de la primera conjugació canvia la desinència –e, general en tot el domini llingüístic valencià, per –o. septentrional:

aplego

general i estàndart:

aplegue

pujo

puge

canto

cante

Esta característica no es produïx en tota l’àrea del valencià septentrional; a soles l’encontrem al nort de Llucena, Atzeneta i Cabanes.257 Esta variació del radical se considera correcta per ad estos parlants en la primera conjugació, pero el seu us no és recomanable en un model de llengua estàndart, ya que per al restant d’usuaris de l’idioma valencià estes formes són desconegudes, ademés de no ser pròpies de la llengua clàssica. En alguns casos, encara que de manera molt més minoritària, esta –o apareix també en alguns verps de la segona i tercera conjugacions, de manera desigual entre les diverses poblacions de la zona i en major freqüència en la franja fronterera en Catalunya. dialectal:

mereixo / mereixco

general i estàndart:

mereixc

ixo / ixco

ixc

sento

sent

tusso / tusgo

tusc

dormo / dòrmigo / dormixco

dorc

obro / òbrigo / obrixco

òbric

cullgo

cullc

Estes formes són molt locals i conviuen en les formes clàssiques i generals, per lo que han d’evitar-se fòra dels àmbits orals i no es consideren adequades en un registre formal o lliterari. 257

En les poblacions de L’Alcora, Llucena i Les Useres, situades al sur de dita llínea, la desinència és –a: yo menja, yo pensa. En Torreblanca i Traiguera, situades al nort, és –ec: yo méngec, yo pénsec.

-455-

ii. Este mateix dialecte també modifica la vocal de la tercera persona del singular del present d’indicatiu (-a) per una –e. Esta variació, encara que documentada des d’antic, per ser pròpia només d’este dialecte no resulta adequada en un registre formal o lliterari que tinga un abast general valencià: septentrional:

ell passe

general i estàndart:

ella menge

ell passa ella menja

La variació s’estén a uns atres temps verbals, com el pretèrit imperfecte d’indicatiu, el futur hipotètic i el present i pretèrit imperfecte de subjuntiu: septentrional:

ell anave

general i estàndart:

ell anava

ella vorie

ella voria

ell tingue

ell tinga

ella passare

ella passara

iii. Si be la velarisació és un fenomen comú i general de tot el valencià, en el central és un fet especialment habitual. En este temps, concretament, ocorre en la primera i segona persona del plural d’alguns verps. Estes variants, d’aparició recent en l’història de la llengua i que conviuen en les formes clàssiques no velarisades, no són recomanables en un registre formal o lliterari. central:

diguem / digueu

estàndart:

diem / dieu

atenguem / atengueu

atenem / ateneu

beguem / begueu

bevem / beveu

caiguem / caigueu

caem / caeu

coneguem / conegueu

coneixem / coneixeu

correguem / corregueu

correm / correu

iv. Els verps acabats en –iar estan patint en molts casos un desplaçament de l’accent, que es pot observar especialment en el present d’indicatiu: tendència: yo estudie

estàndart:

yo estudie

Hem de rebujar esta tendència motivada per l’assimilació llingüística castellana (puix no es dona en uns atres verps sense equivalència directa en el castellà, com yo ensomie, yo estalvie) i mantindre en la mida de lo possible la fonètica i la prosòdia valencianes.

-456-

v. En algunes poblacions, principalment de les comarques de l’Horta i de la Ribera (com ara Alzira, Meliana o Ribarroja, entre unes atres), alguns parlants usen les formes pròpies del present de subjuntiu en la primera i segona persona del plural del present d’indicatiu: Quan vejau que entren, aviseu-me (correcte) / *¿Vosatros vejau algun problema en fer-ho aixina? (incorrecte, per ¿Vosatros veeu algun problema en fer-ho aixina? M’han dit que podem anar quan vullgam (correcte) / *No vullgam que tiren fem ací (incorrecte, per No volem que tiren fem ací). Este fenomen, per una atra banda minoritari, s’ha de corregir en àmbits formals, puix ademés de no contar en ninguna tradició, provoca confusió entre els dos temps verbals (present d’indicatiu i de subjuntiu / imperatiu): dialectal:

digam

general i estàndart:

diem

concebam

concebem

conegau

coneixeu

vejam

veem

18.6.2. Pretèrit imperfecte d’indicatiu i. Els verps caure, traure, jaure i vore presenten en les distintes comarques valencianes tres formes (traure: trea, traïa, treya; vore: vea, veïa, veya, etc.) per al pretèrit imperfecte d’indicatiu. La 1era i la 2ona són les formes més vives i recomanables (trea i traïa). La 3era (treya) és la forma antiga per al valencià i hui viva només en algunes localitats. La segona forma (yo veïa, yo traïa, yo caïa, yo jaïa) és molt utilisada i pot conviure en la primera: yo vea, yo trea, yo quea, yo gea. Acceptant les segones formes propostes, estos verps deixen de ser excepcions i seguixen la conjugació normal d’este temps com ara: cloïa, cabia, batia, confonia, cosia, coïa, creïa... Respecte als verps riure i dir, les formes actuals són ria, ries, ria...; dia, dies, dia... i han substituït per complet les formes antigues reya, reyes, reya...; deya, deyes, deya...

ii. En el valencià septentrional els verps que en este temps incorporen a la desinència la consonant v, la perden en alguns parlars. Ad este fenomen havem d’afegir que la tendència de canviar la –a de l’acabament per una –e del present d’indicatiu s’estén també a l’imperfecte; en este cas, tant a la primera com a la tercera persona del singular. No es considera propi del valencià estàndart.

-457-

septentrional:

anae

general i estàndart:

anava

funcionae

funcionava

anotae

anotava

frenae

frenava

18.6.3. Pretèrit perfecte d’indicatiu Totes les formes del pretèrit perfecte simple (per eixemple: contí) tenen major pes entre els parlants del dialecte central que les del pretèrit perfecte perifràstic (eix. vaig contar), mentres que en els dialectes septentrional i meridional (a excepció de la vall del Vinalopó) ocorre lo contrari. Abdós formes són correctes i normatives, encara que en els registres molt formals són especialment recomanables les variants del pretèrit perfecte simple, no perque siguen predominants en el valencià central, sino perque conten en major tradició lliterària i perque mantenen tota la flexió.

18.6.4. Present de subjuntiu i. En la primera i segona persones del plural dels verps de la segona conjugació i alguns de la tercera, les formes en –am, –au (tingam, vejau, escrigam, sapiau, cullgam, lliggau) són les clàssiques i les més generalisades en valencià. Ademés, estes formes, quan s’utilisen per a l’imperatiu, presenten la ventaja de resultar clarament exhortatives, per lo que són les pròpies de l’estàndart valencià. En alguns verps alternen en variants com collim, llegim, que són correctes en el modo subjuntiu, pero presenten la desventaja de que es poden confondre en les del present d’indicatiu. Localment alternen també en unes atres formes en –em, -eu (tinguem, vegeu, escriguem, sapieu, cullguem, lliggueu), que són coloquials.

ii. Certes localitats de les comarques dels Ports i el Maestrat adopten la desinència –o per ad alguna de les persones del present de subjuntiu, de forma barrejada en el paradigma general i en distinta fenomenologia segons la localitat. Les persones susceptibles de ser afectades per esta variant són la primera (que yo canto), la segona (que tu cantos) i la tercera del singular (que ell canto), aixina com també la tercera del plural (que ells cànton). Estos usos són purament locals i no han d’aplicar-se en la llengua estàndart.

-458-

18.6.5. Pretèrit imperfecte de subjuntiu En una estreta franja del valencià septentrional canvien les desinències generals –ara, –era, –ira... per les antigues –às, –és, –ís... Esta variació del radical és arcaica i queda restringida a usos molt locals. El seu us, per tant, no és acceptable en un model de llengua estàndart, ya que per al restant d’usuaris de la llengua valenciana estes formes són desconegudes i desaparegueren fa sigles de la llengua parlada. arcaic i hui dialectal:

anàs, anasses, anàs, anàssem, anàsseu, anassen digués, diguesses, digués, diguéssem, diguésseu, diguessen partís, partisses, partís, partíssem, partísseu, partissen

general i estàndart:

anara, anares, anara, anàrem, anàreu, anaren diguera, digueres, diguera, diguérem, diguéreu, digueren partira, partires, partira, partírem, partíreu, partiren

18.6.6. Infinitiu i. Fonèticament en algunes poblacions del valencià septentrional se produïx una pèrdua de la –r etimològica final de l’infinitiu: cantar, poder, tossir, pronunciats [kantá], [podé], [tosí]. Este fet se considera dialectal i no és propi de l’estàndart oral general. Aixina mateix, la substitució de la o per u en l’infinitiu no es considera normativa: *acudir en lloc de acodir, *cusir en lloc de cosir, *cullir en lloc de collir, etc.

ii. És també general la caiguda dissimilativa de la –r– en la primera sílaba del verp quan esta va seguida d’una atra sílaba en r: perdre [pέdɾe], deprendre [depéndɾe], etc. Estes formes orals no tenen cabuda en l’estàndart escrit per coherència en el restant de formes de la conjugació, en les que sí que es pronuncia, com ara en perts, perga, perdia, deprenem, deprengau o deprengueres.

iii. En el valencià central i meridional, s’afig a voltes en els infinitius acabats en –e una –r no etimològica, fenomen este que, ademés de no generalisat, no es considera adequat en un registre formal o lliterari: vore, caure, traure, concloure, creure, pronunciats [vóɾeɾ, káu̯ ɾeɾ, tɾáu̯ ɾeɾ, konklɔ́u̯ ɾeɾ, kɾéu̯ ɾeɾ].

-459-

iv. En determinades zones del valencià meridional, especialment en les comarques del Vinalopó, existix una variant en –aixtre, –eixtre per a certs infinitius que acaben en –àixer o –éixer. Estes variants dialectals no són adequades en un registre formal, ya que són molt locals i no tenen tradició lliterària. dialectal:

naixtre

general i estàndart:

nàixer

coneixtre

conéixer

mereixtre

meréixer

pareixtre

paréixer

Eixe mateix dialecte tendix a modificar el diftonc ou en au, fenomen que no és adequat en un àmbit formal. Açò ocorre principalment en la tercera persona del singular d’alguns temps: plou, mou, cou, pronunciats [pláu̯ , máu̯ , káu̯ ].

v. Algunes poblacions compreses entre la Marina i l’Alacantí tendixen a perdre la –r final en l’infinitiu, sobretot quan va seguit de pronom. Este fenomen coloquial no s’ha de traslladar a l’escritura: dir-li-ho [díliu̯ ] fer-li [féli] anar-se’n [anásen] caure’t [káu̯ te] Ad açò es suma que quan l’infinitiu va seguit del pronom neutre ho, este es convertix oralment en –vo. Tampoc s’ha de traslladar a l’escritura. netejar-ho [neteʤávo] comprar-ho [kompɾávo] dir-ho [dívo] tenyir-ho [teɲívo]

vi. La pèrdua fonètica de la d intervocàlica de les paraules acabades en –ada, –ades és correcta i característica del valencià general. Ara be, el valencià meridional l’estén al restant de paraules, entre elles els infinitius. Este fenomen no es considera propi d’un registre estàndart: rodar [roáɾ], poder [poéɾ].

-460-

vii. Hi ha un grup de verps de la segona conjugació que estan abandonant la flexió original velar per a seguir el model incoatiu de la tercera conjugació, per influència de les formes castellanes corresponents. Els verps més afectats per este fenomen són els acabats en –cloure, -cebre, -fondre i –metre, que tendixen a conjugar-se com a verps acabats en –cluir, -cebir, -fundir i –mitir. És dir, *percibir en conte de percebre, *concluir en conte de concloure, *difundir en conte de difondre o *permitir en conte de permetre. Este fet no és acceptable en un llenguage formal.

18.6.7. Gerundi Tal com ocorre en el present d’indicatiu, en esta forma no personal (el gerundi) existix una tendència a la velarisació, potser més intensa en el valencià central que en el restant del valencià. Hem de procurar evitar les variants velarisades en els registres formals: central:

duguent

general i estàndart:

duent

volguent

volent

estaguent

estant

18.7. LES PERÍFRASIS VERBALS Una perífrasis verbal és una construcció composta per una forma verbal personal, que actua com a auxiliar, i una atra forma no personal o verp principal. La perífrasis se caracterisa funcionalment perque els dos verps que la componen actuen conjuntament com una unitat sintàctica. L’informació semàntica del verp serà donada pel verp principal que es presenta baix una forma no personal. L’informació gramatical de la construcció, és dir persona, número, temps, aspecte i modo, serà donada pel verp auxiliar. Classificarem formalment les perífrasis verbals, segons utilisem un infinitiu, un gerundi o un participi com a verp principal. Dins de cada grup se poden distinguir entre modals i aspectuals: les primeres indiquen un valor relacionat en l’obligació, l’aproximació, la possibilitat, la provabilitat, la suposició, el dubte..., mentres que les segons senyalen si l’acció té un caràcter ingressiu, incoatiu, perfectiu, duratiu, reiteratiu...

18.7.1. Perífrasis en infinitiu A sovint construïdes en un verp de moviment (anar, passar, vindre, etc.) este sol perdre de manera total o parcial el seu significat lèxic.

-461-

i. Aspectuals: - De caràcter ingressiu, indiquen que l’acció va a iniciar-se de manera immediata: Anar a + infinitiu Passar a + infinitiu Estar a punt de + infinitiu Arrancar a + infinitiu

Anava a vore’t hui mateixa. Passem a corregir els eixercicis. Estàvem a punt d’eixir. Arrancà a graniçolar quan pujàrem al coche.

- De caràcter incoatiu, indiquen el moment d’inici d’una acció: Posar-se a + infinitiu Mamprendre a + infinitiu

I llavors em posí a riure i em baquejava. Mamprenguí a córrer al mateix temps que tu.

- De caràcter perfectiu, presenten l’acció com a acabada: Arribar a + infinitiu Acabar de + infinitiu

Arribaran a apreciar-ho algun dia. ¡Si acabes de vore’l!

- De caràcter reiteratiu, expressen una repetició de l’acció: Tornar a + infinitiu Soldre + infinitiu

Ya ha tornat a fer-ho. Solen fer deport junts totes les semanes.

ii. Modals: - D’obligació o necessitat, indiquen l’obligatorietat o conveniència de l’acció, ya siga de manera personal o de manera impersonal: Haver de + infinitiu Tindre de + infinitiu Tindre que + infinitiu Deure + infinitiu Deure de + infinitiu Caldre + infinitiu Haver-se de + infinitiu

Hem d’actuar ràpidament. Els fills tenen d’estar en sos pares. Tenim que buscar una eixida. Deus ensajar més el teu personage. Deus d’ensajar més el teu personage. No cal tornar pronte a casa. S’ha de fer alguna cosa.

Deu notar-se que, d’acort en l’us clàssic i viu, el verp caldre sol utilisar-se només en oracions negatives, i no indica l’obligatorietat negativa, sino la no necessitat. Comparem No haveu de chafar l’herba per a entrar i, especialment, No deveu chafar l’herba per a entrar, que expressen de manera clara l’obligació de no chafar-la, en No cal chafar l’herba per a entrar, que indica simplement que no és necessari chafar-la per a poder entrar. Secundàriament, no obstant, la

-462-

perífrasis pot desenrollar un cert valor imperatiu o directiu: No cal ser tan antipàtic = No sigues tan antipàtic. Caldre és poc usual en interrogatives i molt estranyament s’utilisa en afirmatives (llevat d’algunes frases fetes, com més calguera). Les perífrasis caldre + infinitiu o haver-se de + infinitiu equivalen també a les expressions ser menester, ser precís, ser necessari, tocar: No cal fer açò, Toca fer açò, S’ha de fer açò, És precís fer açò. Totes elles poden usar-se alternativament, en certs matisos. Per contra, la perífrasis hi ha que + infinitiu és un castellanisme i deu evitar-se en la llengua estàndart. Existix també una perífrasis d’obligació en el verp caldre que rig el modo subjuntiu i no l’infinitiu. Esta perífrasis, caldre que + subjuntiu, indica un deure personal, no general com en la perífrasis d’infinitiu. També en este cas la perífrasis és molt usual en oracions negatives, poc usual en interrogatives i molt inusual en afirmatives: No cal que vingues, ya havem acabat. ¿Cal que vingam més pronte per a montar l’escenari? Cal que estigues en casa a les onze per a tindre conte de ton germà (expressió infreqüent un tant forçada). En oracions interrogatives i, sobretot, afirmatives existixen solucions més usuals i preferibles com ara ser menester que, ser precís que o ser necessari que, les quals també poden usar-se en oracions negatives: No és menester que vingues, ya havem acabat. ¿És necessari que vingam més pronte per a montar l’escenari? És precís que estigues en casa a les onze per a tindre conte de ton germà. - De suposició o creença, indiquen un càlcul aproximat o una deducció per confirmar: Deure de + infinitiu Deu de + infinitiu Vindre a + infinitiu

Portes tota la semana treballant, deus estar cansat. Portes tota la semana treballant, deus d’estar cansat. Vindran a ser unes huitanta persones.

- Poder + infinitiu funciona com una perífrasis modal general no marcada, capaç d’expressar significats relacionats en les quatre principals modalitats llògiques: o creença: Això pot estar motivat per una fallanca del sistema elèctric (opine que està motivat per eixa causa). o possibilitat llògica: Demà pot ploure en Gandia (se donen les condicions físiques per a que siga una possibilitat).

-463-

o capacitat individual: Puc córrer cent metros en onze segons (soc capaç de fer-ho). o permís: Pots fumar en el jardí, pero no dins de casa. - Per la seua banda, com s’observa en els eixemples superiors, deure/deure de + infinitiu s’utilisa indistintament per a senyalar l’obligació, com en Deus (d’)estudiar més per a aprovar, o la provabilitat: Deuen (de) ser les huit, encara que tradicionalment la normativa reservava deure + infinitiu per a expressar obligació i deure de + infinitiu per a la provabilitat. Ya en la llengua antiga l’expressió de l’obligatorietat podia expressar-se per deu + infinitiu,258 pero també, secundàriament, per deu de + infinitiu,259 a l’hora que per a la provabilitat podia usar-se deu + infinitiu260, mentres que deu de apareix documentat més modernament.261 Enllaçant en esta tradició, actualment les dos formes poden amprar-se indiferentment per a indicar abdós valors.

18.7.2. Perífrasis en participi Donat el caràcter perfectiu d’esta forma no personal, totes les perífrasis en participi tenen valor de perfectivitat i les accions expressades per mig d’elles se consideren en major o menor mida ya acabades: Estar + participi Tindre + participi Deixar + participi Dur / Portar + participi Quedar + participi

Ya estan tancades les portes. Tenien resolts els imprevists quan arribàrem. Deixaré fet el dinar en anar-me’n. Du / Porta invertits més de huitmil euros en bossa. Queden inaugurats els CXX Jocs Florals.

És important destacar que el participi concorda en el seu objecte directe, quan ne du. 258

Ausias March: “Llur fonament deu ésser la prudença e lo nom sol a elles par salvatge”; Joanot Martorell, Tirant lo Blanch (1490):“e ab los braços e ab les mans deu defendre la Sglésia e lo poble”; Jaume Gaçull, Lo sompni de Johan Johan: “Sobre los jóvens hi los vells, qual de amor deu ésser més merexedor i més amat”. 259

Joanot Martorell, Tirant lo Blanch (1490): “Digau al senyor capità que ell nons deu de negar la vista ni menys lo parlar”; Pere Martí, Llibre d’antiquitats (1525): “Y diu may se deu de mudar la missa, sino ques diga de lo que la yglésia resa”; Joaquim Marti Gadea, Ensisam de totes herbes. (1891): “Un eixèrsit pa ser bo, tots saben que deu de tindre entre moltes atres coses ben netes les caravines”. 260

Joanot Martorell, Tirant lo Blanch (1490): “Car yo crech que ell deu ésser home de sanctíssima vida”.

261

Joan Baptista Valls, La matapollà (1912): “Apareix en una saca plena de matapoll que deu de ser de prou lluny perque la mocadorada de rovellons que ha acompanyat a lo atre no se cullen en quansevol puesto”.

-464-

18.7.3. Perífrasis en gerundi De caràcter duratiu, indiquen que l’acció està en desenroll: Estar + gerundi Vindre + gerundi Anar + gerundi

Estan dormint des de les huit de la vesprada. Vinc pensant en això tot el viage. Anava dient de tot pel carrer.

18.8. CONJUGACIÓ DELS PRINCIPALS VERPS IRREGULARS Un verp irregular és aquell que modifica la raïl, la vocal temàtica i/o les terminacions durant la seua flexió i que, en conseqüència, no seguix els models del grup al qual pertany. Dins d’estos grups de verps no tindrem en conte aquelles modificacions determinades per les normes ortogràfiques com les nomenades en el primer grup a on l’alternança de la vocal temàtica en les terminacions provoca canvis de grafia en l’escritura: infinitiu

menjar

present

yo menge

imperfecte

yo menjava

pretèrit perfecte simple

yo mengí

Tindrem en conte, per tant, aquelles variacions que es donen en el radical, en les terminacions o en abdós constituents morfològics.

-465-

18.8.1. VERP SER Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM soc he segut eres has segut és ha segut som hem / havem segut sou heu / haveu segut són han segut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. era havia segut eres havies segut era havia segut érem havíem segut éreu havíeu segut eren havien segut PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. fon haguí segut fores hagueres segut fon hagué segut fórem haguérem segut fóreu haguéreu segut foren hagueren segut FUTUR IMPERFECTE seré seràs serà serem sereu seran FUTUR HIPOTÈTIC seria series seria seríem seríeu serien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig ser vares ser va ser vàrem ser vàreu ser varen ser

FUTUR PERFECTE hauré segut hauràs segut haurà segut haurem segut haureu segut hauran segut FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria segut hauries segut hauria segut hauríem segut hauríeu segut haurien segut PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver segut vares haver segut va haver segut vàrem haver segut vàreu haver segut varen haver segut

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE siga haja segut sigues hages segut siga haja segut sigam hajam segut sigau hajau segut siguen hagen segut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. fora haguera segut fores hagueres segut fora haguera segut fórem haguérem segut fóreu haguéreu segut foren hagueren segut Modo Imperatiu PRESENT sigues siga sigam sigau siguen Infinitiu Simple ser

Compost haver segut Gerundi

Simple sent

Compost havent segut

Participi Singular masculí Plural masculí segut seguts Singular femení seguda

Plural femení segudes

-466-

Com ya s’ha dit adés, ser és el verp auxiliar utilisat per a la construcció de la veu passiva i de les construccions atributives: L’alumne fon interpelat pel professor. La primavera és la primera estació de l’any. Les formes velarisades del pretèrit perfecte d’indicatiu (siguí, sigueres, sigué, etc.) i les del subjuntiu (siguera, sigueres, siguera, etc.) que s’ouen en ocasions no són gens recomanables en un registre formal o lliterari. Com havem vist en l’apartat dedicat al gerundi, les variants coloquials siguent i seguent tampoc són adequades en un registre formal o lliterari, aixina com tampoc les variants del participi sigut, siguda, siguts, sigudes que es donen per debilitament vocàlic de e en i; recordem que el participi es forma sobre el radical ser. La forma del subjuntiu fora expressa valors propis del futur hipotètic en construccions com fora cas que o fora bo que: ¡Fora bo que aprovara l’examen! En la llengua antiga s’utilisava per a la segona persona del singular del present d’indicatiu la forma tu est, en lloc de l’actual tu eres. Hui a soles s’ampra en llenguage poètic. Igualment, en la llengua antiga s’utilisava la forma fui per a la primera persona del singular del pretèrit perfecte d’indicatiu, i la forma fonc (junt a la clàssica i actual fon) per a la tercera persona del singular. La forma antiga sia de primera i tercera persona del singular del present de subjuntiu és arcaica i hui no es considera tampoc normativa.

-467-

18.8.2. VERP ANAR Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM vaig he anat vas has anat va ha anat anem hem / havem anat aneu heu / haveu anat van han anat PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. anava havia anat anaves havies anat anava havia anat anàvem havíem anat anàveu havíeu anat anaven havien anat PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. aní haguí anat anares hagueres anat anà hagué anat anàrem haguérem anat anàreu haguéreu anat anaren hagueren anat FUTUR IMPERFECTE aniré aniràs anirà anirem anireu aniran FUTUR HIPOTÈTIC aniria aniries aniria aniríem aniríeu anirien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig anar vares anar va anar vàrem anar vàreu anar varen anar

FUTUR PERFECTE hauré anat hauràs anat haurà anat haurem anat haureu anat hauran anat FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria anat hauries anat hauria anat hauríem anat hauríeu anat haurien anat PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver anat vares haver anat va haver anat vàrem haver anat vàreu haver anat varen haver anat

Modo Subjuntiu PRESENT PRET.PERFECTE vaja haja anat vages hages anat vaja haja anat anem hajam anat aneu hajau anat vagen hagen anat PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. anara haguera anat anares hagueres anat anara haguera anat anàrem haguérem anat anàreu haguéreu anat anaren hagueren anat Modo Imperatiu PRESENT ves vaja anem aneu vagen Infinitiu Simple anar

Compost haver anat Gerundi

Simple anant

Compost havent anat

Participi Singular masculí Plural masculí anat anats Singular femení anada

Plural femení anades

-468-

Com ya s’ha dit anteriorment, se tracta d’un verp auxiliar que s’utilisa per a la formació del pretèrit perfecte perifràstic del restant de verps. A banda de les formes que havem donat com a generals per ad este temps (vaig, vares, va, vàrem, vàreu, varen) també són vàlides, encara que no recomanables en registres formals les formes apocopades locals vas, vam, vau, van. En algunes zones del valencià septentrional estan vives les formes velarisades aniguera, anigueres, aniguera, aniguérem, aniguéreu, anigueren, pero són molt dialectals i, per tant, no resulten adequades en la llengua estàndart.

-469-

18.8.3. VERP ESTAR Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM estic he estat estàs has estat està ha estat estem hem / havem estat esteu heu / haveu estat estan han estat PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. estava havia estat estaves havies estat estava havia estat estàvem havíem estat estàveu havíeu estat estaven havien estat PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. estiguí haguí estat estigueres hagueres estat estigué hagué estat estiguérem haguérem estat estiguéreu haguéreu estat estigueren hagueren estat FUTUR IMPERFECTE estaré estaràs estarà estarem estareu estaran FUTUR HIPOTÈTIC estaria estaries estaria estaríem estaríeu estarien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig estar vares estar va estar vàrem estar vàreu estar varen estar

FUTUR PERFECTE hauré estat hauràs estat haurà estat haurem estat haureu estat hauran estat FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria estat hauries estat hauria estat hauríem estat hauríeu estat haurien estat PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver estat vares haver estat va haver estat vàrem haver estat vàreu haver estat varen haver estat

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE estiga haja estat estigues hages estat estiga haja estat estigam hajam estat estigau hajau estat estiguen hagen estat PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. estiguera haguera estat estigueres hagueres estat estiguera haguera estat estiguérem haguérem estat estiguéreu haguéreu estat estigueren hagueren estat Modo Imperatiu PRESENT estigues / està estiga estigam estigau estiguen Infinitiu Simple Compost estar haver estat Gerundi Simple estant

Compost havent estat

Participi Singular masculí Plural masculí estat estats Singular femení estada

Plural femení estades

-470-

Estar és un verp auxiliar que s’utilisa per a la construcció passiva i en les construccions atributives: Estem convocats despusdemà a manifestar-nos. Jaume està cansat de tota esta història. La forma de segona persona de l’imperatiu, si apareix en un pronom enclític, pren la forma modificada està: diem està-te quet (o està-t’hi quet) i no *estigues-te quiet. S’ha de recordar que la forma velarisada del gerundi (estiguent), encara que viva, no és pròpia del valencià estàndart. Són també coloquials les formes estaguera, estagueres..., pròpies del valencià central.

-471-

18.8.4. VERP TINDRE Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM tinc he tengut / tingut tens has tengut / tingut té ha tengut / tingut tenim hem / havem tengut / tingut teniu heu / haveu tengut / tingut tenen han tengut / tingut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. tenia havia tengut / tingut tenies havies tengut / tingut tenia havia tengut / tingut teníem havíem tengut / tingut teníeu havíeu tengut / tingut tenien havien tengut / tingut PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. tinguí haguí tengut / tingut tingueres hagueres tengut / tingut tingué hagué tengut / tingut tinguérem haguérem tengut / tingut tinguéreu haguéreu tengut / tingut tingueren hagueren tengut / tingut FUTUR IMPERFECTE tindré tindràs tindrà tindrem tindreu tindran FUTUR HIPOTÈTIC tindria tindries tindria tindríem tindríeu tindrien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig tindre vares tindre va tindre vàrem tindre vàreu tindre varen tindre

FUTUR PERFECTE hauré tengut / tingut hauràs tengut / tingut haurà tengut / tingut haurem tengut / tingut haureu tengut / tingut hauran tengut / tingut FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria tengut / tingut hauries tengut / tingut hauria tengut / tingut hauríem tengut / tingut hauríeu tengut / tingut haurien tengut / tingut PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver tengut / tingut vares haver tengut / tingut va haver tengut / tingut vàrem haver tengut / tingut vàreu haver tengut / tingut varen haver tengut / tingut

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE tinga haja tengut / tingut tingues hages tengut / tingut tinga haja tengut / tingut tingam hajam tengut / tingut tingau hajau tengut / tingut tinguen hagen tengut / tingut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. tinguera haguera tengut / tingut tingueres hagueres tengut / tingut tinguera haguera tengut / tingut tinguérem haguérem tengut / tingut tinguéreu haguéreu tengut / tingut tingueren hagueren tengut / tingut Modo Imperatiu PRESENT tin tinga tingam tingau tinguen Infinitiu Simple tindre

Compost haver tengut / tingut Gerundi

Simple tenint

Compost havent tengut / tingut

Participi Singular masculí Plural masculí tengut / tingut tenguts / tinguts Singular femení tenguda / tinguda

Plural femení tengudes / tingudes

-472-

La forma antiga tenir actualment és un arcaisme en valencià general, encara que es conserva com a forma viva en el valencià del Baix Vinalopó i en alguns punts de la Marina, especialment en construccions pronominals: tenir-ho. Per una atra banda, s’ha de recordar que la variant velarisada tinguent és coloquial i no es considera adequada en un registre formal o lliterari. Les formes del participi tengut/-ts, tenguda/-des són clàssiques i àmpliament esteses en valencià, igual de correctes que les formes més modernes tingut/-ts, tinguda/-des.

-473-

18.8.5. VERP VINDRE Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM vinc he vengut / vingut vas has vengut / vingut va ha vengut / vingut venim hem / havem vengut / vingut veniu heu / haveu vengut / vingut venen han vengut / vingut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. venia havia vengut / vingut venies havies vengut / vingut venia havia vengut / vingut veníem havíem vengut / vingut veníeu havíeu vengut / vingut venien havien vengut / vingut PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. vinguí haguí vengut / vingut vingueres hagueres vengut / vingut vingué hagué vengut / vingut vinguérem haguérem vengut / vingut vinguéreu haguéreu vengut / vingut vingueren hagueren vengut / vingut FUTUR FUTUR IMPERFECTE PERFECTE vindré hauré vengut / vingut vindràs hauràs vengut / vingut vindrà haurà vengut / vingut vindrem haurem vengut / vingut vindreu haureu vengut / vingut vindran hauran vengut / vingut FUTUR FUT. HIPOTÈTIC HIPOTÈTIC COMPOST vindria hauria vengut / vingut vindries hauries vengut / vingut vindria hauria vengut / vingut vindríem hauríem vengut / vingut vindríeu hauríeu vengut / vingut vindrien haurien vengut / vingut PERFECTE PERIFRÀSTIC PERIFRÀSTIC COMPOST vaig vindre vaig haver vengut / vingut vares vindre vares haver vengut / vingut va vindre va haver vengut / vingut vàrem vindre vàrem haver vengut / vingut vàreu vindre vàreu haver vengut / vingut varen vindre varen haver vengut / vingut

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE vinga haja vengut / vingut vingues hages vengut / vingut vinga haja vengut / vingut vingam hajam vengut / vingut vingau hajau vengut / vingut vinguen hagen vengut / vingut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. vinguera haguera vengut / vingut vingueres hagueres vengut / vingut vinguera haguera vengut / vingut vinguérem haguérem vengut / vingut vinguéreu haguéreu vengut / vingut vingueren hagueren vengut / vingut Modo Imperatiu PRESENT vine vinga vingam vingau vinguen Infinitiu Simple vindre

Compost haver vengut / vingut Gerundi

Simple venint

Compost havent vengut / vingut

Participi Singular masculí Plural masculí vengut / vingut venguts / vinguts Singular femení venguda / vinguda

Plural femení vengudes / vingudes

-474-

L’infinitiu venir hui és un arcaisme , encara que es conserva com a forma viva en el valencià del Baix Vinalopó, especialment en construccions pronominals: venir-te’n. Este verp té també un gerundi velarisat, vinguent, que encara que està viu és coloquial i no es considera adequat en un registre formal o lliterari. Les formes del participi vengut/-ts, venguda/-des són clàssiques i àmpliament esteses en valencià, igual de correctes que les formes més modernes vingut/-ts, vinguda/-des.

-475-

18.8.6. VERP CALDRE Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM Ø Ø Ø Ø cal ha calgut Ø Ø Ø Ø calen han calgut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. Ø Ø Ø Ø calia havia calgut Ø Ø Ø Ø calien havien calgut PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. Ø Ø Ø Ø calgué hagué calgut Ø Ø Ø Ø calgueren hagueren calgut FUTUR IMPERFECTE Ø Ø caldrà Ø Ø caldran FUTUR HIPOTÈTIC Ø Ø caldria Ø Ø caldrien PERFECTE PERIFRÀSTIC Ø Ø va caldre Ø Ø varen caldre

FUTUR PERFECTE Ø Ø haurà calgut Ø Ø hauran calgut FUT. HIPOTÈTIC COMPOST Ø Ø hauria calgut Ø Ø haurien calgut PERIFRÀSTIC COMPOST Ø Ø va haver calgut Ø Ø varen haver calgut

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE Ø Ø Ø Ø calga haja calgut Ø Ø Ø Ø calguen hagen calgut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. Ø Ø Ø Ø calguera haguera calgut Ø Ø Ø Ø calgueren hagueren calgut Modo Imperatiu PRESENT Ø

Infinitiu Simple caldre

Compost haver calgut Gerundi

Simple calent

Compost havent calgut

Participi Singular masculí Plural masculí calgut calguts Singular femení calguda

Plural femení calgudes

-476-

El verp caldre és un verp defectiu, açò és, que no té tots els temps, modos o persones. En este cas únicament presenta les terceres persones del singular i del plural i no fa us de l’imperatiu. Encara que normalment s’utilisa precedit de l’adverbi de negació no com solia fer-se en la llengua clàssica, pot aparéixer modernament també sense la negació, si be en este cas són preferibles fòrmules com ser precís, ser menester, ser necessari, convindre, tocar...: No cal que vingau tan pronte. Cal estudiar tots els dies per a aprovar (poc usual). Este verp defectiu no sol presentar concordança de persona: Entre amics no cal tovalles (en conte de Entre amics no calen tovalles). No cal diners per a passejar (en conte de No calen diners per a passejar). Abdós formes són correctes, si be la primera és la més usual. La variant velarisada del gerundi calguent no és adequada en un registre formal o lliterari.

-477-

18.8.7. VERP FER Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM faç / faig he fet fas has fet fa ha fet fem hem / havem fet feu heu / haveu fet fan han fet PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. fea havia fet fees havies fet fea havia fet féem havíem fet féeu havíeu fet feen havien fet PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. fiu haguí fet feres hagueres fet feu hagué fet férem haguérem fet féreu haguéreu fet feren hagueren fet FUTUR IMPERFECTE faré faràs farà farem fareu faran FUTUR HIPOTÈTIC faria faries faria faríem faríeu farien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig fer vares fer va fer vàrem fer vàreu fer varen fer

FUTUR PERFECTE hauré fet hauràs fet haurà fet haurem fet haureu fet hauran fet FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria fet hauries fet hauria fet hauríem fet hauríeu fet haurien fet PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver fet vares haver fet va haver fet vàrem haver fet vàreu haver fet varen haver fet

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE faça haja fet faces hages fet faça haja fet fem / façam hajam fet feu / façau hajau fet facen hagen fet PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. fera haguera fet feres hagueres fet fera haguera fet férem haguérem fet féreu haguéreu fet feren hagueren fet Modo Imperatiu PRESENT fes faça fem feu facen Infinitiu Simple fer

Compost haver fet Gerundi

Simple fent

Compost havent fet

Participi Singular masculí Plural masculí fet fets Singular femení feta

Plural femení fetes

-478-

En imperfecte d’indicatiu les variants antigues feya, feyes, feya, féyem, féyeu, feyen també són correctes (encara que menys recomanables), aixina com les formes clàssiques façam, façau per a la primera i segona persones del plural del present de subjuntiu. En la primera persona del present d’indicatiu són correctes tant la forma clàssica yo faç, més estesa en algunes varietats, com yo faig, inusual en la llengua clàssica, pero més freqüent en uns atres parlars actuals. En canvi, les formes coloquials del present de subjuntiu yo faja, tu fages, ell faja..., encara que vives en algunes zones, són d’aparició moderna i no són gens recomanables en un registre formal o lliterari.

-479-

18.8.8. VERP VORE Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM veig he vist veus has vist veu ha vist veem hem / havem vist veeu heu / haveu vist veuen han vist PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. vea / veïa havia vist vees / veïes havies vist vea / veïa havia vist véem / veíem havíem vist véeu / veíeu havíeu vist veen / veïen havien vist PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. viu haguí vist veres hagueres vist veu hagué vist vérem haguérem vist véreu haguéreu vist veren hagueren vist FUTUR IMPERFECTE voré voràs vorà vorem voreu voran FUTUR HIPOTÈTIC voria vories voria voríem voríeu vorien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig vore vares vore va vore vàrem vore vàreu vore varen vore

FUTUR PERFECTE hauré vist hauràs vist haurà vist haurem vist haureu vist hauran vist FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria vist hauries vist hauria vist hauríem vist hauríeu vist haurien vist PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver vist vares haver vist va haver vist vàrem haver vist vàreu haver vist varen haver vist

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE veja haja vist veges hages vist veja haja vist vejam hajam vist vejau hajau vist vegen hagen vist PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. vera haguera vist veres hagueres vist vera haguera vist vérem haguérem vist véreu haguéreu vist veren hagueren vist Modo Imperatiu PRESENT veges veja vejam vejau vegen Infinitiu Simple vore

Compost haver vist Gerundi

Simple veent

Compost havent vist

Participi Singular masculí Plural masculí vist vists Singular femení vista

Plural femení vistes

-480-

Per a l’imperfecte d’indicatiu existixen també les variants antigues veya, veyes, veya, véyem, véyeu, veyen, que s’admeten, pero són menys recomanables. En este verp la velarisació dels temps està més alvançada i estesa. Podem trobar convivint, junt a les formes no velarisades pròpies de l’estàndart, les variants velarisades de l’imperfecte de subjuntiu (veguera, vegueres, veguera, veguérem, veguéreu, vegueren) i del perfecte simple (veguí, vegueres, vegué, veguérem, veguéreu, vegueren). Estes formes velarisades no són gens recomanables en la llengua estàndart. En la zona de la Ribera i la Safor està molt estesa la forma vec per a la primera persona del singular del present d’indicatiu i per analogia s’han creat en el present de subjuntiu les formes vega, vegues, vega..., les quals són dialectals i tampoc se consideren correctes en un registre formal. La variant velarisada del gerundi, veguent, és coloquial i no adequada per a situacions formals. La forma veure de l’infinitiu, arcaica i pròpia d’un llenguage migeval, s’ha substituït modernament per vore, per lo que no deu usar-se. Recordem que la forma del participi masculí plural és vists i no la castellanisada o catalanisada *vistos.

-481-

18.8.9. VERP DIR Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM dic he dit dius has dit diu ha dit diem hem / havem dit dieu heu / haveu dit diuen han dit PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. dia havia dit dies havies dit dia havia dit díem havíem dit díeu havíeu dit dien havien dit PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. diguí haguí dit digueres hagueres dit digué hagué dit diguérem haguérem dit diguéreu haguéreu dit digueren hagueren dit FUTUR IMPERFECTE diré diràs dirà direm direu diran FUTUR HIPOTÈTIC diria diries diria diríem diríeu dirien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig dir vares dir va dir vàrem dir vàreu dir varen dir

FUTUR PERFECTE hauré dit hauràs dit haurà dit haurem dit haureu dit hauran dit FUT. HIPOTÈTIC. COMPOST hauria dit hauries dit hauria dit hauríem dit hauríeu dit haurien dit PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver dit vares haver dit va haver dit vàrem haver dit vàreu haver dit varen haver dit

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE diga haja dit digues hages dit diga haja dit digam hajam dit digau hajau dit diguen hagen dit PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. diguera haguera dit digueres hagueres dit diguera haguera dit diguérem haguérem dit diguéreu haguéreu dit digueren hagueren dit Modo Imperatiu PRESENT digues / dis diga digam digau diguen Infinitiu Simple dir

Compost haver dit Gerundi

Simple dient

Compost havent dit

Participi Singular masculí Plural masculí dit dits Singular femení dita

Plural femení dites

-482-

Les variants antigues deya, deyes, deya, déyem, déyeu, deyen també són correctes, encara que menys recomanables. En l’imperatiu, la forma digues és pròpia d’un us sense pronom (Digues qué vols), mentres que dis s’utilisa sempre acompanyada d’un pronom (Dis-li que vinga, Dis-ho sense pensar-t’ho). La forma velarisada del gerundi diguent, com les formes diguem i digueu del present d’indicatiu, no són recomanables en la llengua estàndart.

-483-

18.8.10. VERP DUR Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM duc he dut dus has dut du ha dut duem hem / havem dut dueu heu / haveu dut duen han dut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. duya havia dut duyes havies dut duya havia dut dúyem havíem dut dúyeu havíeu dut duyen havien dut PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. duguí haguí dut dugueres hagueres dut dugué hagué dut duguérem haguérem dut duguéreu haguéreu dut dugueren hagueren dut FUTUR IMPERFECTE duré duràs durà durem dureu duran FUTUR HIPOTÈTIC duria duries duria duríem duríeu durien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig dur vares dur va dur vàrem dur vàreu dur varen dur

FUTUR PERFECTE hauré dut hauràs dut haurà dut haurem dut haureu dut hauran dut FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria dut hauries dut hauria dut hauríem dut hauríeu dut haurien dut PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver dut vares haver dut va haver dut vàrem haver dut vàreu haver dut varen haver dut

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE duga haja dut dugues hages dut duga haja dut dugam hajam dut dugau hajau dut duguen hagen dut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. duguera haguera dut dugueres hagueres dut duguera haguera dut duguérem haguérem dut duguéreu haguéreu dut dugueren hagueren dut Modo Imperatiu PRESENT dus duga dugam dugau duguen Infinitiu Simple dur

Compost haver dut Gerundi

Simple duent

Compost havent dut

Participi Singular masculí Plural masculí dut duts Singular femení duta

Plural femení dutes

-484-

En l’imperatiu la forma analògica dugues no es considera normativa. El gerundi velarisat duguent no és recomanable en un registre formal o lliterari. La forma du solia grafiar-se duu en la llengua antiga.

-485-

18.8.11. VERP PERDRE Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM perc he perdut perts has perdut pert ha perdut perdem hem / havem perdut perdeu heu / haveu perdut perden han perdut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. perdia havia perdut perdies havies perdut perdia havia perdut perdíem havíem perdut perdíeu havíeu perdut perdien havien perdut PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. perguí haguí perdut pergueres hagueres perdut pergué hagué perdut perguérem haguérem perdut perguéreu haguéreu perdut pergueren hagueren perdut FUTUR IMPERFECTE perdré perdràs perdrà perdrem perdreu perdran FUTUR HIPOTÈTIC perdria perdries perdria perdríem perdríeu perdrien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig perdre vares perdre va perdre vàrem perdre vàreu perdre varen perdre

FUTUR PERFECTE hauré perdut hauràs perdut haurà perdut haurem perdut haureu perdut hauran perdut FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria perdut hauries perdut hauria perdut hauríem perdut hauríeu perdut haurien perdut PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver perdut vares haver perdut va haver perdut vàrem haver perdut vàreu haver perdut varen haver perdut

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE perga haja perdut pergues hages perdut perga haja perdut pergam hajam perdut pergau hajau perdut perguen hagen perdut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. perguera haguera perdut pergueres hagueres perdut perguera haguera perdut perguérem haguérem perdut perguéreu haguéreu perdut pergueren hagueren perdut Modo Imperatiu PRESENT pert perga pergam pergau perguen Infinitiu Simple perdre

Compost haver perdut Gerundi

Simple perdent

Compost havent perdut

Participi Singular masculí Plural masculí perdut perduts Singular femení perduda

Plural femení perdudes

-486-

La r del radical no es pronuncia en l’infinitiu ni en els temps del futur i del futur hipotètic d’indicatiu. En la primera persona del singular del present d’indicatiu de perdre la d del radical verbal ha segut canviada en tot el valencià per la c morfemàtica i característica de la 1era persona del singular del present d’indicatiu (yo perc). Este fet evita ademés la confusió que es donava antigament entre la 1era i la 3era persona del singular: yo pert, ell pert. En els atres temps verbals les formes velarisades són el resultat de l’influència eixercida per la 1era persona del singular del present d’indicatiu yo perc. Els temps afectats per esta velarisació són el perfecte d’indicatiu, el present de subjuntiu, l’imperfecte de subjuntiu i l’imperatiu. En el cas del verp perdre són pròpies de la llengua estàndart totes les formes velarisades (perguí, perga, perguera, pergau...) per haver-se generalisat i haver substituït les formes clàssiques no velarisades (perdí, perda, perdera, perdau...) que són correctes, pero no recomanables. A pesar d’esta tendència cap a la velarisació, no s’ha d’oblidar que la forma velarisada perguent és coloquial i no apta per a registres formals.

-487-

18.8.12. VERP MORIR Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM muic / morc he mort mors has mort mor ha mort morim hem mort moriu heu mort moren han mort PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. moria havia mort mories havies mort moria havia mort moríem havíem mort moríeu havíeu mort morien havien mort PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. morí haguí mort morires hagueres mort morí hagué mort morírem haguérem mort moríreu haguéreu mort moriren hagueren mort FUTUR IMPERFECTE moriré moriràs morirà morirem morireu moriran FUTUR HIPOTÈTIC moriria moriries moriria moriríem moriríeu moririen PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig morir vares morir va morir vàrem morir vàreu morir varen morir

FUTUR PERFECTE hauré mort hauràs mort haurà mort haurem mort haureu mort hauran mort FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria mort hauries mort hauria mort hauríem mort hauríeu mort haurien mort PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver mort vares haver mort va haver mort vàrem haver mort vàreu haver mort varen haver mort

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE muiga haja mort muigues hages mort muiga haja mort muigam / morim hajam mort muigau / moriu hajau mort muiguen hagen mort PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. muiguera haguera mort muigueres hagueres mort muiguera haguera mort muiguérem haguérem mort muiguéreu haguéreu mort muigueren hagueren mort Modo Imperatiu PRESENT mor muiga muigam / morim muigau / moriu muiguen Infinitiu Simple Compost morir haver mort Gerundi Simple morint

Compost havent mort

Participi Singular masculí Plural masculí mort morts Singular femení morta

Plural femení mortes

-488-

Són correctes també les variants següents: - en el pretèrit perfecte simple: muiguí, muigueres, muigué, muiguérem, muiguéreu, muigueren. - en el present de subjuntiu: morga, morgues, morga, morguen; també existixen les formes antigues mora, mores, mora... - en l’imperfecte de subjuntiu: morira, morires, morira, morírem, moríreu, moriren. - en l’imperatiu: morga, morgam, morgau, morguen que coexistixen en les variants antigues mora, moram, morau, moren.

-489-

18.8.13. VERP EIXIR Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM ixc he eixit ixes has eixit ix ha eixit eixim hem / havem eixit eixiu heu / haveu eixit ixen han eixit PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. eixia havia eixit eixies havies eixit eixia havia eixit eixíem havíem eixit eixíeu havíeu eixit eixien havien eixit PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. ixquí haguí eixit ixqueres hagueres eixit ixqué hagué eixit ixquérem haguérem eixit ixquéreu haguéreu eixit ixqueren hagueren eixit FUTUR IMPERFECTE eixiré eixiràs eixirà eixirem eixireu eixiran FUTUR HIPOTÈTIC eixiria eixiries eixiria eixiríem eixiríeu eixirien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig eixir vares eixir va eixir vàrem eixir vàreu eixir varen eixir

FUTUR PERFECTE hauré eixit hauràs eixit haurà eixit haurem eixit haureu eixit hauran eixit FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria eixit hauries eixit hauria eixit hauríem eixit hauríeu eixit haurien eixit PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver eixit vares haver eixit va haver eixit vàrem haver eixit vàreu haver eixit varen haver eixit

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE ixca haja eixit ixques hages eixit ixca haja eixit ixcam / eixim hajam eixit ixcau / eixiu hajau eixit ixquen hagen eixit PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. ixquera haguera eixit ixqueres hagueres eixit ixquera haguera eixit ixquérem haguérem eixit ixquéreu haguéreu eixit ixqueren hagueren eixit Modo Imperatiu PRESENT ix ixca ixcam / eixim ixcau / eixiu ixquen Infinitiu Simple Compost eixir haver eixit Gerundi Simple eixint

Compost havent eixit

Participi Singular masculí Plural masculí eixit eixits Singular femení eixida

Plural femení eixides

-490-

Són també correctes les formes del pretèrit perfecte simple eixí, eixires, eixí, eixírem, eixíreu, eixiren; igualment, les variants per a l’imperfecte de subjuntiu eixira, eixires, eixira, eixírem, eixíreu, eixiren.

-491-

18.8.14. VERP SABER Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM sé he sabut saps has sabut sap ha sabut sabem hem / havem sabut sabeu heu / haveu sabut saben han sabut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. sabia havia sabut sabies havies sabut sabia havia sabut sabíem havíem sabut sabíeu havíeu sabut sabien havien sabut PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. sabí haguí sabut saberes hagueres sabut sabé hagué sabut sabérem haguérem sabut sabéreu haguéreu sabut saberen hagueren sabut FUTUR IMPERFECTE sabré sabràs sabrà sabrem sabreu sabran FUTUR HIPOTÈTIC sabria sabries sabria sabríem sabríeu sabrien PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig saber vares saber va saber vàrem saber vàreu saber varen saber

FUTUR PERFECTE hauré sabut hauràs sabut haurà sabut haurem sabut haureu sabut hauran sabut FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria sabut hauries sabut hauria sabut hauríem sabut hauríeu sabut haurien sabut PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver sabut vares haver sabut va haver sabut vàrem haver sabut vàreu haver sabut varen haver sabut

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE sàpia haja sabut sàpies hages sabut sàpia haja sabut sapiam hajam sabut sapiau hajau sabut sàpien hagen sabut PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. sabera haguera sabut saberes hagueres sabut sabera haguera sabut sabérem haguérem sabut sabéreu haguéreu sabut saberen hagueren sabut Modo Imperatiu PRESENT sàpies sàpia sapiam sapiau sàpien Infinitiu Simple saber

Compost haver sabut Gerundi

Simple sabent

Compost havent sabut

Participi Singular masculí Plural masculí sabut sabuts Singular femení sabuda

Plural femení sabudes

-492-

La velarisació catalana present en les formes *sàpiga, sàpigues, etc. (i de manera paralela, la série *càpiga, càpigues... del verp cabre), ha contat en certa difusió contemporànea pel fet d’haver segut introduïda en alguna gramàtica, pero no és pròpia del valencià i resulta, per tant, inadmissible.

-493-

18.8.15. VERP VOLER Modo Indicatiu Modo Subjuntiu PRESENT PASSAT PRÒXIM PRESENT PRET. PERFECTE vullc / vull he volgut vullga haja volgut vols has volgut vullgues hages volgut vol ha volgut vullga haja volgut volem hem / havem volgut vullgam hajam volgut voleu heu / haveu volgut vullgau hajau volgut volen han volgut vullguen hagen volgut PRET. IMPERFECTE PRET. PRET. PRET. volia PLUSQUAMPERFEC. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. volies havia volgut volguera / vullguera haguera volgut volia havies volgut volgueres / vullgueres hagueres volgut volíem havia volgut volguera / vullguera haguera volgut volíeu havíem volgut volguérem / vullguérem haguérem volgut volien havíeu volgut volguéreu / vullguéreu haguéreu volgut havien volgut volgueren / vullgueren haguerenvolgut PRETÈRIT PRET. PERFECTE Modo Imperatiu PERFECTE COMP. PRESENT volguí / vullguí haguí volgut volgueres / vullgueres hagueres volgut vol / vullgues volgué / vullgué hagué volgut vullga volguérem / vullguérem haguérem volgut vullgam volguéreu / vullguéreu haguéreu volgut vullgau volgueren / vullgueren hagueren volgut vullguen FUTUR FUTUR Infinitiu IMPERFECTE PERFECTE Simple Compost voldré hauré volgut voler haver volgut voldràs hauràs volgut Gerundi voldrà haurà volgut Simple Compost voldrem haurem volgut volent havent volgut voldreu haureu volgut voldran hauran volgut FUTUR FUT. HIPOTÈTIC Participi HIPOTÈTIC COMPOST Singular masculí Plural masculí voldria hauria volgut volgut volguts voldries hauries volgut voldria hauria volgut Singular femení Plural femení voldríem hauríem volgut volguda volgudes voldríeu hauríeu volgut voldrien haurien volgut PERFECTE PERIFRÀSTIC PERIFRÀSTIC COMPOST vaig voler vaig haver volgut vares voler vares haver volgut va voler va haver volgut vàrem voler vàrem haver volgut vàreu voler vàreu haver volgut varen voler varen haver volgut

-494-

També en este cas, en la primera persona del singular del present d’indicatiu apareix la c morfemàtica i característica en valencià de la 1era persona del singular del present d’indicatiu: yo vullc, forma més estesa i preferent en l’estàndart valencià front a la clàssica i hui minoritària yo vull. La forma velarisada ha condicionat l’aparició de formes paraleles en el present de subjuntiu (vullga, vullgues, vullga...) que han fet desaparéixer per complet les clàssiques (vulla, vulles, vulla...). Per una atra banda, el pretèrit perfecte simple i l’imperfecte de subjuntiu presenten unes formes en radical vull- en lloc de vol- que també són correctes: vullguí, vullgueres, vullgué... / vullguera, vullgueres, vullguera... En canvi, no és gens recomanable la forma dialectal vullgut per al participi.

-495-

18.9. MODEL DE VERP PRONOMINAL VERP DUCHAR-SE

Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM me/em duche m’he duchat te/et duches t’has duchat se/es ducha s’ha duchat nos duchem nos hem / havem duchat vos ducheu vos heu / haveu duchat se/es duchen s’han duchat PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. me/em duchava m’havia duchat te/et duchaves t’havies duchat se/es duchava s’havia duchat nos duchàvem nos havíem duchat vos duchàveu vos havíeu duchat se/es duchaven s’havien duchat PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. me/em duchí m’haguí duchat te/et duchares t’hagueres duchat se/es duchà s’hagué duchat nos duchàrem nos haguérem duchat vos duchàreu vos haguéreu duchat se/es ducharen s’hagueren duchat FUTUR IMPERFECTE me/em ducharé te/et ducharàs se/es ducharà nos ducharem vos duchareu se/es ducharan FUTUR HIPOTÈTIC me/em ducharia te/et ducharies se/es ducharia nos ducharíem vos ducharíeu se/es ducharien PERFECTE PERIFRÀSTIC me/em vaig duchar te/et vares duchar se/es va duchar nos vàrem duchar vos vàreu duchar se/es varen duchar

FUTUR PERFECTE m’hauré duchat t’hauràs duchat s’haurà duchat nos haurem duchat vos haureu duchat s’hauran duchat FUT. HIPOTÈTIC COMPOST m’hauria duchat t’hauries duchat s’hauria duchat nos hauríem duchat vos hauríeu duchat s’haurien duchat PERIFRÀSTIC COMPOST me/em vaig haver duchat te/et vares haver duchat se/es va haver duchat nos vàrem haver duchat vos vàreu haver duchat se/es varen haver duchat

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE me/em duche m’haja duchat te/et duches t’hages duchat se/es duche s’haja duchat nos duchem nos hajam duchat vos ducheu vos hajau duchat se/es duchen s’hagen duchat PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERF. me/em duchara m’haguera duchat te/et duchares t’hagueres duchat se/es duchara s’haguera duchat nos duchàrem nos haguérem duchat vos duchàreu vos haguéreu duchat se/es ducharen s’hagueren duchat Modo Imperatiu PRESENT ducha’t Ø duchem-nos ducheu-vos Ø Infinitiu Simple Compost duchar-se haver-se duchat Gerundi Simple duchant-se

Compost havent-se duchat

Participi Singular masculí Plural masculí duchat duchats Singular femení duchada

Plural femení duchades

-496-

18.10. MODEL DE VEU PASSIVA VERP SER ADMIRAT

Modo Indicatiu PRESENT PASSAT PRÒXIM soc admirat he segut admirat eres admirat has segut admirat és admirat ha segut admirat som admirats hem / havem segut admirats sou admirats heu / haveu segut admirats són admirats han segut admirats PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFEC. era admirat havia segut admirat eres admirat havies segut admirat era admirat havia segut admirat érem admirats havíem segut admirats éreu admirats havíeu segut admirats eren admirats havien segut admirats PRETÈRIT PRET. PERFECTE PERFECTE COMP. fon admirat haguí segut admirat fores admirat hagueres segut admirat fon admirat hagué segut admirat fórem admirats haguérem segut admirats fóreu admirats haguéreu segut admirats foren admirats hagueren segut admirats FUTUR IMPERFECTE seré admirat seràs admirat serà admirat serem admirats sereu admirats seran admirats FUTUR HIPOTÈTIC seria admirat series admirat seria admirat seríem admirats seríeu admirats serien admirats PERFECTE PERIFRÀSTIC vaig ser admirat vares ser admirat va ser admirat vàrem ser admirats vàreu ser admirats varen ser admirats

FUTUR PERFECTE hauré segut admirat hauràs segut admirat haurà segut admirat haurem segut admirats haureu segut admirats hauran segut admirats FUT. HIPOTÈTIC COMPOST hauria segut admirat hauries segut admirat hauria segut admirat hauríem segut admirats hauríeu segut admirats haurien segut admirats PERIFRÀSTIC COMPOST vaig haver segut admirat vares haver segut admirat va haver segut admirat vàrem haver segut admirats vàreu haver segut admirats varen haver segut admirats

Modo Subjuntiu PRESENT PRET. PERFECTE siga admirat haja segut admirat sigues admirat hages segut admirat siga admirat haja segut admirat sigam admirats hajam segut admirats sigau admirats hajau segut admirats siguen admirats hagen segut admirats PRET. PRET. IMPERFECTE PLUSQUAMPERFECTE fora admirat haguera segut admirat fores admirat hagueres segut admirat fora admirat haguera segut admirat fórem admirats haguérem segut admirats fóreu admirats haguéreu segut admirats foren admirats hagueren segut admirats Modo Imperatiu PRESENT sigues admirat siga admirat sigam admirats sigau admirats siguen admirats Infinitiu Simple Compost ser admirat haver segut admirat Gerundi Simple sent admirat

Singular masculí segut admirat Singular femení segut admirada

Compost havent segut admirat Participi Plural masculí segut admirats Plural femení segut admirades

-497-

19. LA PREDICACIÓ 19.1. CLASSES DE PREDICATS Semànticament podem distinguir tres classes de predicats: a) Les accions, que són els predicats prototípics, estan introduïdes per verps capaços tant de contestar la pregunta ¿qué ha passat? com de ser substituïts pel verp de sentit general fer: El chiquet ha trencat el joguet → ¿Qué ha passat? Que el chiquet ha trencat el joguet; Lo que ha fet el chiquet és trencar el joguet. b) Els processos poden contestar a la pregunta ¿qué passa?, pero no són substituibles per fer: El gat ha mort atropellat per un coche → ¿Qué ha passat ací? El gat ha mort atropellat per un coche; *Lo que ha fet el gat és morir atropellat per un coche. c) Els estats ni poden contestar a la pregunta ¿qué passa? ni tampoc poden ser substituïts per fer: Borja és simpàtic →¿Qué ha passat ací? *Que Borja és simpàtic; *Lo que fa Borja és ser simpàtic. Principalment indiquen estats: a) Els verps de coneiximent (saber, conéixer): No sé tocar el saxofó. b) Els verps de possessió (tindre, posseir): Cristina té dos chalets en Xàbia, serà millonària. c) Els verps copulatius: ser, estar, paréixer i semblar.

19.2. PREDICATS NO VERBALS I PREDICATS VERBALS Se denominen predicats verbals aquells en els que el contengut semàntic de la predicació descansa en un verp, el qual exigix una série de funcions sintàctiques associades a unes característiques semàntiques determinades. Per eixemple, en l'oració El gos esglayà al chiquet aquell dia en el parc el verp esglayar selecciona un subjecte, animat o no, capaç de produir un efecte, i un objecte directe animat capaç d'experimentar un procés sicològic com el de la por, condicions que complix al chiquet. Els atres complements (aquell dia, complement circumstancial de temps, i en el parc, complement circumstancial de lloc) no són exigits pel verp, de manera que poden suprimir-se sense que l'oració perga el sentit i resulte incomprensible: El gos esglayà al chiquet.

-498-

Les funcions argumentals de la predicació verbal, és dir, les que poden ser exigides per un verp, són el subjecte, el complement directe, el complement indirecte i el complement de règim. La predicació no verbal o atributiva és aquella que ya no es du a terme per un verp, sino per un atre element de l'oració. Distinguim quatre classes principals de predicacions no verbals: a) Les oracions copulatives, construïdes en els verps ser, estar, paréixer i semblar:262 Mon germà és mege. Ana pareix simpàtica. Aquells hòmens estaven molt trists per la notícia. b) Les oracions semicopulatives de verps com fer-se, tornar-se: S'ha fet ric ràpidament gràcies a l'especulació immobiliària. Des de que l'enganyaren s'ha tornat molt desconfiat. c) Les predicacions secundàries del complement predicatiu: Aplegà cansat a casa. Duya ben orgullós la Senyera en la provessó cívica. d) Les construccions absolutes: Acabada la conferència, escomençà la tanda de preguntes. Una volta feta la presentació, el nou oficiniste mamprengué a treballar.

19.3. ELS PREDICATS NO VERBALS 19.3.1. L'atribut i les oracions copulatives i semicopulatives En les oracions copulatives o atributives, el contengut semàntic fonamental de la predicació ya no ve determinat pel verp (ser, estar, paréixer o semblar), sino per una funció sintàctica denominada atribut. En estes oracions el verp copulatiu funciona merament com una marca morfològica que expressa els temps, el modo, l'aspecte, el número i la persona, pero està pràcticament buit de contengut semàntic, motiu pel qual no té capacitat per a 262

Segons senyala el Diccionari General de la Llengua Valenciana, en els usos copulatius la tendència actual és usar el verp paréixer, i no semblar, el qual quedaria circumscrit essencialment a l'expressió del paregut entre persones: Nelo li sembla més a sa mare que a son pare.

-499-

seleccionar el subjecte de l'oració i es llimita a vincular el subjecte en l'atribut, que és el que aporta el contengut semàntic i el que tria el subjecte. En les següents oracions pot vore's que és l'atribut, marcat en negreta, el que aporta el contengut semàntic principal: Eixa planta és una camamirla. Els anous són molt saludables. Hui la sopa està massa calenta. Si no tens ganes d'eixir, queda't en casa: pareixes cansat. El meu gendre és mecànic. Igualment és l'atribut, i no el verp, el que selecciona lèxicament el subjecte. Aixina podem observar cóm en l'últim eixemple l'atribut mecànic exigix un subjecte de persona. En les oracions copulatives l'atribut pot pronominalisar-se pel pronom neutre ho, invariable en quant al gènero i al número: El periodiste està content en l'informació→ho està; Les periodistes estan contentes en l'informació → ho estan. L'atribut presenta la particularitat de que no admet la duplicació, és dir que no pot aparéixer junt al seu clític: Vicenta és meja = Vicenta ho és (correcte) *Vicenta ho és meja (incorrecte). Enric pareix simpàtic = ho pareix (correcte) *Enric ho pareix simpàtic (incorrecte) El subjecte concorda en número i persona en el verp (Ella sí és molt simpàtica, pero tu eres simpàtic únicament a voltes). Quan l'atribut és un adjectiu variable concorda en gènero i número en el subjecte, mentres que els atributs nominals concorden en gènero quant tenen l'oportunitat de mostrar-ne, és dir, quan són substantius que tenen flexió genèrica (un chic-una chica) o heterònims (pare-mare; bou-vaca...): El meu fill està molt alt/ La meua filla està molt alta/Els meus fills estan molt alts/Les meues filles estan molt altes. Mira la foto: este és mon pare i eixa és ma mare. Normalment l'atribut apareix darrere del verp copulatiu (Toni és ben templat), pero hi ha una classe d'oracions copulatives, denominades identificatives o equatives en les que l'atribut no descriu ni caracterisa el subjecte, sino que l'identifica (Ma mare és la de la brusa roja). En estes oracions l'atribut pot aparéixer davant de la còpula (Ma mare), mentres que el subjecte, que és l'element més definit, i el que concorda en el verp, sol anar pospost (la de la brusa roja). Igualment, en El problema sou vosatros

-500-

és el pronom el que fa de subjecte, encara que vaja pospost, com mostra la concordança. Quan el subjecte i l'atribut de les oracions identificatives no coincidixen en número, el verp concorda en el subjecte (La seua especialitat són els llançaments triples). No obstant, quan el subjecte manté la posició inicial resulta difícil distinguir-lo de l'atribut i són possibles tant la concordança en singular com en plural: Les comissions per productivitat (subjecte) són/és la seua font d'ingressos més important (atribut) = La paga fixa no és la seua font d’ingressos més important, ho són les comissions per productivitat (ho = la seua font d'ingressos més important). L'atribut pot estar representat per diverses categories: a) Un sintagma nominal: El meu veí és dentiste. b) Un sintagma adjectiu: Pareixes cansat. c) Un sintagma preposicional: Esta taula és de ferro, ben resistent. d) Un sintagma adverbial: Està molt be. e) Una oració d'infinitiu: Voler és poder: fa més el que pot que el que vol. També es denomina atribut la funció sintàctica que acompanya als verps en valor semicopulatiu, els quals, encara que no aporten casi contengut lèxic a la predicació, sí tenen certs valors aspectuals o modals. L'atribut de les oracions semicopulatives no admet la substitució pel pronom ho. Poden actuar com a semicopulatius els següents verps: a) Verps de canvi (fer-se, tornar-se, resultar, eixir, quedar-se, devindre): En un any s'ha fet molt fadrí. S'ha tornat una persona madura. La funció ha resultat un gran èxit. Ha eixit sà i segur de l'accident. Pau s'ha quedat fadrí. En el pas del temps devingueren amics íntims. b) Verps de continuïtat (continuar, seguir, permanéixer...): Els alumnes continuaren nerviosos quan acabà l’examen. El Vilarreal seguix viu. c) Uns atres verps com trobar-se, encontrar-se, passar, mostrar-se: Se mostra molt simpàtica enguany.

-501-

No s’encontra be. Conseguiren passar inadvertits. Les oracions semicopulatives tenen en comú en les copulatives que el verp, per la seua falta de contengut lèxic, no és capaç per sí mateixa de dur a terme la predicació, de manera que resulta impossible suprimir l'atribut, que és el que oferix el soport semàntic: En un any s'ha fet molt fadrí → *En un any s'ha fet. El Vilarreal seguix viu → *El Vilarreal seguix. Els verps semicopulatius poden també tindre usos predicatius: El Llevant U.D. ha eixit viu de Mestalla (us semicopulatiu). El Llevant U.D. eixirà este matí en avió cap al País Vasc (us predicatiu). Elena no es troba be (us copulatiu). Ara que s'ha quedat a soles en casa, Elena no s'hi troba (se troba desubicada, estranya: us predicatiu).

19.3.2. Valor general de ser i estar Respecte a l’elecció dels verps ser i estar en les oracions copulatives, en la llengua actual respon essencialment al següent us: el verp ser és un classificador que assigna l'atribut a una classe prèviament definida, mentres que el verp estar expressa el resultat immediat d'una percepció sobre un estat o calitat subjecta a canvi. Aixina, diem L'ensalada està bona perque l'havem tastada i havem notat el seu sabor agradable, pero diem L'ensalada és bona perque la tenim classificada entre els aliments saludables i fàcilment digeribles. Com lo que fa el verp ser és classificar un element, els substantius, que són les categories gramaticals que designen la categoria o classe a la que pertanyen les entitats del món, sempre han d'anar en el verp ser, mai en el verp estar:263 ¿Quí és Amàlia? És la meua nóvia. Mon germà és arquitecte. Un galfí és un animal mamífer. 263

Els substantius únicament duen el verp estar quan van precedits de la preposició de, la qual els fa funcionar com a adjectius (Taula de metal=Taula metàlica), com en Aureli és periodiste, pero ara està de cambrer en un bar.

-502-

En canvi, els adjectius duen el verp ser quan classifiquen un element per les seues qualitats, pero duen el verp estar quan expressen una qualitat vàlida exclusivament per ad eixe moment i que pot ser diferent en qualsevol atra circumstància. Per eixemple: Andreu és simpàtic vol dir que Andreu pertany al grup de les persones simpàtiques, és dir, que el tenim classificat com una persona simpàtica. Andreu està simpàtic vol dir que a Andreu hui el notem o percebem simpàtic, pero açò no vol dir que el tingam classificat com a home simpàtic. Precisament esta expressió la solem dir quan a Andreu no el considerem una persona simpàtica i nos crida l'atenció el seu comportament simpàtic, per inhabitual. Com les classificacions solen establir-se a partir de l'observació d'una propietat estable, el verp ser seguit d'adjectiu tendix a expressar qualitats estables o permanents, mentres el verp estar tendix a expressar qualitats transitòries, pero açò és únicament una tendència. Si canvia la propietat que aprofitava per a classificar l'element, canviarem la classificació, pero continuarem utilisant el verp ser: Michael Jackson primer era negre i en acabant, blanc. De la mateixa manera, si Vicent se somet a una operació de canvi de sexe direm: Vicent ya no és un home, ara és una dòna i li diuen Ana.264 L'us de ser com a classificador i de estar com a calificador d'un estat explica que el valencià, a diferència del castellà, tendixca a expressar els estats civils per mig del verp ser (Ma filla és casada / fadrina / separada / divorciada / viuda), puix lo que fem a l'indicar l'estat civil d'un individu és classificar-lo en funció d'uns paràmetros socials. Pel mateix motiu el valencià diu està mort, perque, encara que es tracta d'un estat permanent, és producte d'un canvi d'estat, resultat d'una percepció de la falta de constants vitals i d'un certificat de comprovació mèdica. En canvi, junt a l'expressió està viu, paralela a està mort, se conserva la forma més genuïna i recomanable és viu. La substitució de la construcció antiga és mort per està mort pot haver-se vist favorida pel fet de que la mort ve en acabant de la vida i 264

La combinació de ser i estar en els adverbis de temps i freqüència demostra que la diferència entre abdós verps no està en que el primer indica qualitats permanents i el segon transitòries, puix diem: Enric a voltes és simpàtic (a on el verp ser se combina en una locució adverbial de discontinuïtat com a voltes), i també Ana està sempre enujada (a on el verp estar va acompanyat d'un adverbi que indica continuïtat o permanència). Lo que resulta definitiu en l'us dels verps ser i estar és que en el verp ser l'atribució d'una qualitat no és momentànea, és dir, respon a una classificació prèvia que tenim en la ment, mentres que en el verp estar l'atribució d'una qualitat se fa immediatament abans d'emetre l'enunciat i a soles aprofita per ad eixe moment. Per eixemple, si a un individu li posen una bena als ulls no podrà dir si una porta està oberta o tancada perque necessita vore-la per a dir-ho, pero sí podrà dir si el seu amic és alt o baixet, perque el té prèviament classificat.

-503-

implica la percepció d'un canvi en l'estat originari d'un ser viu. Inversament, s'ha mantengut l'expressió clàssica és viu, no necessàriament com a recialla de la distribució antiga d'usos de ser i estar, sino perque l'estat de vida precedix al de la mort i l'us de l'expressió estar viu equivaldria a remarcar el caràcter mortal de l'home, presuponent l'estadi subsegüent de la mort. En general podem dir que els atributs adjectius i participis que indiquen un estadi (content, trist, ple, buit, nuet, descalç, cansat, descansat...) porten el verp estar, mentres que els que indiquen una propietat classificadora com ara els adjectius relacionals265 (electoral, mamífer, informàtic...) o els de caràcter (famós, inteligent, sincer, fidel...) fan l'atribució en el verp ser. És freqüent que un mateix adjectiu admeta tant la construcció en ser com en estar, en el consegüent canvi de significat de l'oració. Per eixemple, els adjectius de caràcter quan duen el verp estar indiquen un comportament esporàdic, segons havem vist més amunt (Andreu és simpàtic/Andreu està simpàtic). El mateix significat d'alguns adjectius pot aplegar a canviar, segons vaja acompanyat de ser o de estar. Els adjectius més usuals que experimenten este canvi de significació s'arrepleguen en el següent quadro: Adjectiu

Ser

Estar

Atent

“Servicial”: Esta dòna és “Que para atenció”: Està molt atenta: sempre molt atent en classe. m’ajuda a pujar la compra.

Avorrit

“Que provoca tedi”: No “Que sent tedi”: Estic vullc eixir en elles perque avorrit ací sense fer res. són molt avorrides.

Bo

“Honest, noble, de bon comportament; útil, adequat”: Pere m’ajudarà perque és molt bo; Esta sabata és bona per a caminar a montó.





265

Vore l’epígraf 10.5.2.2.

“Dotat de bona salut; en bon sabor”: Ha superat la grip i ara ya està bo; Que estigau bons; La paella està molt bona.

-504-

Adjectiu



Ser

Estar

Cansat

“Que provoca cansament o “Que sent cansament o fatiga”: Treballar en el fatiga”: He jugat un partit camp és molt cansat. de tenis i estic molt cansada.

Catòlic

“Seguidor de l’iglésia que reconeix com a autoritat al Papa del Vaticà”: No és catòlic, es musulmà.

Decidit

“Que actua en seguritat i “Resolt de manera resolució”: És una definitiva”: Est assunt ya chiqueta molt decidida i està decidit. plena d’espenta.

Delicat

“Que es pot estropejar “Malalt, malaltuç”: Des de fàcilment; difícil que patí l’accident està d’acontentar”: Espai en la delicat. veixella, que és molt delicada; No sigues delicat i menja’t el peix: no està tan roïn.

Despert

“Viu d’enteniment, “Que no està dormit”: ¡Les espavilat”: Emili farà onze de la nit i el chiquet carrera en l’empresa encara està despert! perque és molt despert.

Molest

“Que causa molèstia o “Que s’ha ofés”: Està patiment”: Conduir quan molesta en tu perque no plou és molest. l’has convidada a la festa.

Llest

“Inteligent, que comprén les coses ràpidament”: És molt llesta i traurà el curs avant.

Obert

“Persona receptiva, “No tancat”: La porta està amable, franca”: Andreu oberta i entra frescor. és un chic molt obert: no tindrà problema en escoltar les teues idees.

Coloquialment, “bo de salut”: Hui no estic massa catòlic: me fa mal l’esquena”.

“Preparat, dispost”: Els corredors ya estan llests per a mamprendre la correguda.

-505-

Adjectiu

Ser

Estar

Parat

“Sense espenta, sense disposició per a actuar”: Com era tan parat, no s’atreví a traure a ballar a la chicona.

“Preparat; sense moviment”: A dinar, que la taula ya està parada; Aquella moto està parada enmig del carrer i obstaculisa el pas.

Roïn

“De mala calitat; que té “De mal sabor”: Est predisposició al mal”: Este aixarop està molt roïn, no moble és molt roïn i es me’l puc engolir. trencarà en seguida; ¡Quin home més roïn: li encanta vore patir als demés!

Semat

“Avorrit”: Au, vine-te’n al “Pansit”: Eixa poma està cine en nosatros, no sigues semada de la calor. semat.

Vert

“Del color resultant de mesclar el blau i el groc; llicenciós, inclinat o referit al sexe”: El coche nou que s’ha comprat és vert claret; Tots els succeïts que conta són verts.

“Que encara no està madur o sec; sicològicament o mental no preparat”: ¡Quina taronja més agra: encara està verda!; L’alumne està més vert que una ceba per a passar l’examen.

Respecte a la tria de ser o estar en les construccions locatives,266 l'us del verp estar per a indicar l’ubicació reflectix una evolució natural i genuïna de la llengua valenciana i no és un gir castellà.267 Direm, per tant: La cadira que busques està en el garaig i no *La cadira que busques és al garaig.268 266

S'ha discutit molt si l'us locatiu del verp estar és atributiu o locatiu. Mantenim ací la postura de Peñarroja, qui el considera atributiu (cf. L. Peñarroja, “Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch”, Literatura Valenciana del segle XV, Valéncia, CVC, 1991, pàg. 58, nota 55). 267

La construcció locativa per mig de ser no és desconeguda en el Tirant, pero ya és ben freqüent la localisació en estar (Stant lo rey en lo consell e hoynt la relacio: cap. 66; La senyoria vostra pot ací segurament estar: cap. 5; E havia d'estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seya: cap. 189). En la documentació administrativa del sigle XVI la tendència se confirma i l'indicació de la localisació per mig de estar és general. L.

-506-

19.3.3. Usos concrets de ser i estar En el següent quadro resumim els usos principals de ser i estar: Ser

Estar

PROPIETATS DEFINITÒRIES com la raça, la nacionalitat i la procedència, l'estat civil, la matèria, el sexe, la professió, l'ideologia o la forma: Andreu és negre; Nelo és valencià; Miquel és casat; La cadira és de fusta; Este gatet és mascle; Pau és periodiste; Mon pare és comuniste; La sala és redona.

ELS ESTADIS ANÍMICS O FÍSICS TRANSITORIS RESULTATS D'UNA PERCEPCIÓ

LA PROPIETAT

UN CÀRREC O TREBALL PROVISIONAL

Este joguet és meu.

Estic cansat; Estan molt trists; Està deprimit; La porta està oberta.

Albert està de cambrer en un restaurant de lux. L'HORA Són les dotze en punt. LA SITUACIÓ EN EL TEMPS I EN L'ESPAI DELS SUBSTANTIUS QUE INDIQUEN ACONTENYIMENT

LOCALISACIÓ EN L'ESPAI Castelló està al nort de Valéncia.

La reunió serà a les huit en la sala de reunions. PREU En total són dèsset euros.

PREU VARIABLE DE PRODUCTES QUE ES VENEN A PES Les llimes estan hui a 0,90 el quilo.

LA DATA

LA DATA

Hui és dumenge.

Hui estem a díhuit de giner.

Hui és díhuit de giner. LA VEU PASSIVA

EL RESULTAT (estar + participi)

La discoteca fon tancada per la policia Les parets ya estan pintades. per no complir la normativa de seguritat.

Peñarroja s'ha ocupat de l'estudi d'est aspecte en “Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch”, Literatura Valenciana del segle XV. 268

Encara que no és gens usual, és correcte l'us del verp haver en valor presentatiu, és dir, quan el subjecte té valor d'informació nova i va pospost al verp: En el menjador està / hi ha Ampar, que pregunta per tu.

-507-

19.3.4. El complement predicatiu Este complement introduïx una predicació secundària a través d'una forma no verbal. D'esta manera, en un sol predicat tenim dos predicacions. Per eixemple, en l'oració Els jóvens miraven fascinats l'espectàcul hi ha un predicat principal que relaciona el subjecte Els jóvens en el complement directe l'espectàcul per mig del verp mirar i, ademés, un predicació secundària que, a través del predicatiu fascinats, nos informa de que l'espectàcul fascinava als jóvens. El predicatiu pot referir-se a qualsevol de les funcions argumentals: principalment al subjecte (Els estudiants reberen contents el premi per les seues notes) i al complement directe (Sempre prepare poc feta la carn), pero també, en manco freqüència, al complement indirecte (La gateta li arrapà dormit la mà, és dir, que li arrapà la mà quan estava dormit) i al complement de règim (La yaya a sovint s'enrecorda d'Enric rient aquella vesprada, açò és, que a sovint la yaya recorda cóm Enric se ria aquella vesprada). La funció de predicatiu pot ser eixercida per una gran varietat de categories: a) Un sintagma nominal: Fa poc que l'han nomenat president. b) Un sintagma adjectiu: Pep porta brutes les sabates. c) Un sintagma preposicional: Li donà el regal sense embolicar. d) Un adverbi o locució adverbial: Du el genoll malament, tot ple de blaüres. e) Un infinitiu o oració d’infinitiu: La varen vore entrar a la casa. f) Un gerundi: La trobaren dormint tranquilament. g) Un participi: Escoltaven escandalisats les seues mentires. Reconeixem que un adjectiu no funciona com a simple complement d'un substantiu, sino com a predicatiu perque pot antepondre's, no únicament al substantiu, sino a tot el sintagma nominal, inclosos els determinants:

-508-

Duya les velles sabates a arreglar (velles funciona com a complement nominal de sabates). Duya velles les sabates (velles és un predicatiu que va antepost no a soles al substantiu, sino a tot el sintagma nominal compost per l'artícul més el nom). Quan el predicatiu és un adjectiu pospost al substantiu, la diferència entre abdós funcions ve determinada entonativament: si funciona com a complement del nom, forma una unitat entonativa en els atres elements del sintagma nominal (Du /les sabates brutes/ en conte de les netes), pero si és predicatiu va separat del substantiu per una pausa (/Du les sabates /brutes/ i no s'ha donat conte).

19.4. EL PREDICAT ARGUMENTALS

VERBAL

I

ELS

COMPLEMENTS

19.4.1. El complement (o objecte) directe (CD) i el complement (o objecte) indirecte (CI) El complement directe i l'indirecte són dos funcions sintàctiques pròximes, que es definixen per les propietats inverses al subjecte: front al subjecte, estos complements no concorden en el verp, solen tindre un valor semàntic passiu en conte d'agent, tendixen a aparéixer darrere del verp i, finalment, poden anar introduïts per una preposició, a diferència del subjecte, que mai ne pot dur. Segons acabem de dir, són dos funcions molt paregudes, de manera que el complement indirecte d'una oració pot convertir-se en el complement directe d'una atra oració de significat equivalent: Pere li donà un bes apassionat (CD) a la seua nóvia (CI) enmig del carrer → Pere besà apassionadament a la seua nóvia (CD) enmig del carrer. Reflex d'això és també la coincidència formal dels clítics de complement directe de primera i segona persona en els de complement indirecte (Me [CD] besà -Me [CI] donà un bes), que en valencià s'estén també al pronom de tercera persona de plural (els [CD masculí plural] besà = els [CI plural] donà un bes). No obstant, en uns atres aspectes la proximitat entre abdós complements no és tan evident en valencià com en unes atres llengües, com ara l'anglés269 o el castellà, llengua en la que són molt freqüents els fenòmens de confusió en l'us dels pronoms

269

Per eixemple, en anglés té un us molt estés la denominada passiva d'objecte indirecte, consistent en que el subjecte de la passiva no prové de l'objecte directe de la veu activa, sino de l'objecte indirecte: John was given a book.

-509-

de CD i de CI (*El maltratador la pegó), confusió que rarament es produïx entre els valenciaparlants.270 Per una atra banda, el valencià diferencia formalment l'objecte de persona, marcant-lo com a no subjecte per mig de la preposició a (Mon germà no ha vist a la seua ex des de fa una semana), a diferència d'unes atres llengües del seu entorn, com el català o el francés. El següent quadro presenta esquemàticament les propietats formals del subjecte, de l'objecte directe i de l'objecte indirecte: Fenomen formal

Subjecte

Complement directe

Complement indirecte

Concordança en el verp

Sí

No

No

Transformació de veu

Passa a complement agent de la veu passiva.

Passa a subjecte pacient de la veu passiva.

Continua sent CI en la veu passiva.

Preposició

Mai ne du.

Els CD de persona van introduïts per la preposició a. Els que no són de persona (excepte alguns casos), no en duen.

Va introduït per la preposició a.

19.4.2. El complement directe i. Els predicats que duen complement directe es denominen transitius, perque en ells l'acció passa del subjecte al complement. Quan en un mateix predicat coincidixen un complement directe i un complement indirecte, semànticament el directe representa l'element que rep de manera immediata l'acció verbal. En Els esclaus li construïren la casa a l'emperador l'element que rep directament l'acció verbal és la casa, que és un objecte efectuat pel verp, sense l'acció del qual ni tan sols existiria, mentres que l'emperador rep l'acció verbal en la mida en que es veu beneficiat per ella, pero de manera manco directa, de manera que la seua existència és independent de la construcció de l'edifici.

270

Per a una descripció detallada dels usos dels pronoms de complement directe i indirecte pot consultar-se l’epígraf 16.2.2.

-510-

ii. Denominem complement directe personal aquell que fa referència a una persona o cosa personificada (Encara no he vist hui a Ana) o a una entitat composta per persones, com un club, una associació o una empresa (L'ajuntament multà al casal per excés de soroll; El Valéncia guanyà ahir al Real Madrit; No subvencionaren a l’associació per no haver presentat la documentació a temps; Premiaren a l’empresa per les seues investigacions innovadores; Convocaren a tota la junta per a prendre una decisió). El complement directe personal generalment va introduït per la preposició a, la qual permet diferenciar clarament el subjecte del complement directe de persona, inclús quan este ocupa la posició postverbal. Observem que el complement pot aparéixer davant del subjecte i llavors és la preposició l'únic índex que permet diferenciar-los: Les fins de semana cuida Paula al nostre fill front a Les fins de semana cuida a Paula el nostre fill. Per tant, com a norma general resulta obligatori marcar l'objecte directe de persona per mig de la preposició a. Direm: He vist a Davit, i no *He vist Davit.271 No obstant, en determinades condicions el complement directe personal pot aparéixer sense preposició. Normalment les excepcions, expostes a continuació, són més aparents que reals, puix els noms de persona designen en molts d'eixos casos càrrecs o classes de persones, més que individus: a) En verps causatius com produir, originar i en verps de demanda com solicitar, demanar, exigir: Els pares han demanat més professors per a cobrir les vacants. El sistema econòmic actual és una màquina de produir desocupats. b) Quan el complement és un nom comú de persona sense determinant, cas en el que generalment no designa un individu concret, sino una classe: M'estime més com a parella dònes sensibles que no atractives. He vist inclús militars plorar emocionats en eixa situació. c) Quan el complement directe no designa una persona, sino el càrrec que esta ocupa: El govern triarà el nou ministre la semana pròxima. La classe del dimarts la dedicarem a triar nou delegat.

271

En algunes zones de l'Horta se conserva un us arcaic del complement directe de persona sense preposició restringit a certs verps com tocar o vore en construccions com ¿Has tocat ta mare?; ¿Has vist hui ton pare?, en les que el subjecte és de primera o segona persona i es diferencia clarament del complement, que, ademés, té un caràcter marcadament passiu.

-511-

d) En verps com buscar, necessitar o voler, quan el complement directe és inespecífic: Busca dòna de fer faenes; La comunitat de propietaris necessita urgentment porter.

iii. Quan el complement directe no és una persona, sino un ser animat com un gat o un gos se produïx vacilació en l'us de la preposició: Fes el favor de llavar al gat, que està molt brut; ¿Has entrat el gos dins de casa?

iv. Quan el complement directe és una cosa, en general no s’utilisa la preposició, excepte en els següents casos: a) Quan la cosa és complement directe de verps que denoten un orde jeràrquic, llineal o un canvi d’estat, com ara precedir, seguir, acompanyar, substituir, modificar, complementar, superar: L’artícul sempre precedix al substantiu. Enguany les bodes civils han superat en número a les religioses. El ferro substituïx al coure en esta classe d’aleació. Els ballesters del Centenar de la Ploma acompanyaven a la Senyera quan desfilava. b) En verps com guanyar, véncer, derrotar..., encara que els conceptes siguen abstractes: L’ilusió va véncer a la mala sòrt. La voluntat de la majoria pogué derrotar al fatalisme d’una minoria. v. El complement directe és l'únic objecte en valencià que es transforma en subjecte de la veu passiva: La policia detingué als delinqüents en un garaig de la capital. Els delinqüents foren detenguts per la policia en un garaig de la capital. S'ha de tindre en conte, no obstant, que no totes les oracions transitives admeten el pas a veu passiva. Segons mostren els següents eixemples entre paréntesis, tots ells incorrectes o anómals, la transformació a passiva troba fortes restriccions si el subjecte no té caràcter agentiu, com el dels verps tindre, posseir, medir, pesar, saber, patir (*Dos coches d'alta gama són tenguts pel director de l'empresa; *Una estranya malaltia és patida per eixe chiquet); també, si el subjecte passiu no té valor temàtic o conegut i ademés el verp va en present o en pretèrit imperfecte (*Una nova pàgina web sobre turisme és visitada per milers de nauchers cada dia).

-512-

vi. A diferència del subjecte, el complement directe no concorda en sentit estricte en el verp, pero sí presenta certa concordança laxa a través dels pronoms dèbils me, te, el/la, nos, vos, els/les (sobre l'us dels pronoms, vore el capítul 16). En efecte, quan el complement directe apareix tematisat, és dir, antepost al verp, este ha de reprendre'l obligatòriament a través del pronom corresponent (Les closses les he comprades en l'ortopèdia del cantó: correcte; *Les closses he comprades en l'ortopèdia del cantó: incorrecte). En realitat esta duplicació no deixa de constituir una espècie de concordança, com la que presenta el subjecte explícit, que apareix duplicat pels morfemes de número i persona del verp (Tu no saps escoltar). En canvi, quan el complement directe no està tematisat, sino que és el foc prosòdicament destacat de l'enunciat, la duplicació no es produïx, encara que l'objecte vaja antepost al verp: LA PORTA (no la finestra) has deixat oberta a l'entrar. La duplicació també és obligatòria quan l'objecte directe és un pronom tònic (La coneguí ad ella en una festa; *Coneguí ad ella en una festa).

19.4.3. El complement indirecte Des d'un punt de vista semàntic, el complement indirecte designa un participant en l'acció verbal, com a experimentador (M'agrada anar a peixcar), destinatari (Li donaren un chec per valor de cincmil euros; Li ha pintat una ralla blanca al coche) o terme d'un moviment o direcció (S'acostà a nosatros un home malcarat).

i. El complement indirecte va marcat formalment per la preposició a, tant si fa referència a un ser animat, com no animat (Yo sempre li compre el diari al quiosquer del meu carrer; Li ha posat un titular molt bo a la notícia). Els complements introduïts per la preposició per a no deuen ser considerats pròpiament complements indirectes, sino complements circumstancials finals o de destinatari, puix són compatibles en els verdaders complements indirectes: Li he comprat al quiosquer (CI) una revista per a mon germà (CC). S'ha d'observar, per tant, que un mateix complement pot ser presentat com a indirecte (Li he comprat una revista a mon germà) o com a final (He comprat una revista per a mon germà), pero si en l'oració ya hi ha un complement indirecte, passarà necessàriament a complement final: Li he comprat al quiosquer una revista per a mon germà.

-513-

ii. Entre els complements indirectes distinguim dos grans categories: a) Els complements indirectes propis són argumentals, és dir, exigits pel semantisme verbal. En Repartí els joguets als chiquets és el propi significat del verp repartir el que implica un trànsit d'un agent subjecte a un receptor. Toca notar, no obstant, que el fet que un complement vaja exigit pel semantisme verbal no implica necessàriament que la seua presència siga obligatòria, puix pot estar implícit, sense especificar. L'obligatorietat o no del complement indirecte dependrà, per tant, del significat del verp: en Aquell any els reixos repartiren molts joguets l'expressió del CI no és obligatòria, a diferència de lo que ocorre en *Encanten les llepolies. Demanen un complement indirecte els verps dels següents grups: - llengua i comunicació (dir, escriure, contar, comunicar...), - transmissió (donar, pagar, prestar, regalar, portar, dur, enviar, oferir...), - afectació física o mental (coure, picar, fer mal; agradar, encantar), atribució (assignar, atribuir, otorgar...), - demanda (demanar, solicitar, reclamar...), - acontenyiment (passar, ocórrer...), - necessitat, substracció o adició (no caldre, fer falta, restar, sumar, bastar), - permís (permetre, prohibir, valdre), - utilitat (servir, aprofitar), - relació o pertinença (pertocar, incumbir...). En valencià també selecciona un complement indirecte el verp semblar (Nàcio li sembla molt a son pare). b) Junts ad estos complements argumentals també hi ha una série de complements indirectes no seleccionats pel verp. En l'oració El gat ha pujat a la taula i li ha trencat el picher a la mare el verp trencar necessita recolzar-se únicament en un subjecte (el gat) i en un objecte directe (el picher) per a realisar la seua predicació. En este cas l'objecte indirecte (a la mare), que indica el perjudicat per l'acció del gat, no és pròpiament exigit pel semantisme verbal, encara que pot afegir-se perque les accions, processos o estats produïxen efectes benefactors o perjudicials que interessen als sers animats. La condició que determina, per tant, la presència d'un complement indirecte d'interés com l'anterior no és tant el semantisme verbal, sino que siga rellevant la manifestació de la persona interessada. En l'eixemple anterior ho serà si l'oració s'inserta dins d'una

-514-

seqüència discursiva com la següent: El gat ha pujat a la taula i li ha trencat el picher a la mare: està molt disgustada. Els complements indirectes no seleccionats pel verp són: - El datiu d'interés, que indica la persona o la cosa que rep el benefici o el perjuí de l'acció del verp: Li ha fet una cistella a son pare. La mare acabava de netejar la taula i el chiquet li l'ha embrutada de sopetes. - El datiu ètic. Apareix sempre en forma pronominal, té valor emfàtic o afectiu, i indica la participació o implicació sicològica en el procés verbal de la persona que es veu indirectament afectada per ell: El chiquet no em menja casi. No se me pose nerviós. Està trist perque se li ha mort el gos. - El datiu possessiu: el valencià tendix a senyalar la possessió inalienable, és dir, la pertinença d'una part al tot que l'inclou, per mig d'un pronom datiu (L'abella li ha picat en el braç; Me trenquí la cama; Al coche se li calfà el motor), i no per mig d'un sintagma nominal determinat per un possessiu (*La vespa ha picat la seua cama; *El meu braç se trencà; *Al coche se li calfà el seu motor).

iii. Naturalment, en les oracions copulatives en les que l'atribut és un adjectiu, és este, i no el verp, el que selecciona el complement indirecte: La seua colaboració li ha segut molt profitosa a l'empresa.

iv. Tots els complements indirectes, tant els argumentals com els no argumentals, poden pronominalisar-se per mig dels clítics de datiu (me, te, li, nos, vos, els). S’ha de remarcar que la duplicació del complement indirecte és inclús més freqüent que la del directe: a) Quan el complement indirecte va tematisat, és dir, antepost al verp, és obligatori repetir-lo per mig del clític datiu: *A la mare hem enviat els diners per gir postal (incorrecte) → A la mare li hem enviat els diners per gir postal, i al pare li'ls hem enviats per transferència bancària (correcte). b) Quan el CI està representat per un pronom tònic, també és obligatori reprendre'l pel clític de datiu: -*Ad ell no han entrat els lladres en casa (incorrecte) → Ad ell no li han entrat els lladres en casa, per això està tan tranquil (correcte).

-515-

c) Encara que el CI no vaja davant del verp ni siga un pronom tònic, la duplicació per mig del clític és possible pràcticament en tots els casos, a diferència d'unes atre llengües veïnes com el català, que presenten restriccions ad este respecte: Va arreglar l'averia al seu amic / Li va arreglar l'averia al seu amic (són correctes abdós opcions). La duplicació únicament presenta restriccions quan el CI té el valor de meta o de terme de moviment no animat: (Acostà el ciri al tapet, i no *Li acostà el ciri al tapet). d) Molts verps reclamen la presència del clític de datiu, com els verps d'afecció física o mental (*Al meu veí encanten les jaquetes de cuiro) o els predicats de comunicació, en els que l'omissió del pronom deixa una seqüència percebuda casi com a anómala (Finalment se decidí a dir la notícia a Pere → Finalment se decidí a dir-li la notícia a Pere). En tots estos casos lo que resulta obligatori és el clític pronominal, mentres que la manifestació del CI lèxic introduït per a serà necessària únicament si la referència del pronom no està clara per sí mateixa: Finalment se decidí a dir-li la notícia (a Pere). En els casos en que la duplicació és optativa pareix que la forma duplicada li dona a l'oració un caràcter complet, d'enunciat tancat i perfecte, matís que no aporta l'enunciat sense clític datiu: Explicàrem al chiquet la lliçó quan aplegàrem a casa. Li explicàrem al chiquet la lliçó quan aplegàrem a casa. En la segona oració, al destacar-se la figura del destinatari que tanca la transferència de l'acció (explicar alguna cosa ad algú), este queda més implicat en el procés verbal i es desprén el matís de que el chiquet entengué l'explicació.272 272

Per a acabar d'entendre la tendència a la duplicació del CI convé posar-la en relació en un atre curiós fenomen que es dona en ocasions en la llengua coloquial actual, consistent en duplicar un complement indirecte plural per mig del datiu de singular li en lloc de los quan el CI va darrere del verp: *Dona-li la notícia als interessats, en lloc de la construcció correcta: Dona’ls la notícia als interessats. Sense dubte abdós fenòmens deuen d'estar relacionats: pareix que quan va darrere del verp el complement indirecte, que és un complement manco acostat al semantisme verbal que el directe, no és percebut pels parlants com una funció capaç d'arrematar el procés predicatiu (vore Á. López García, Gramática del español, vol. 2, pàg. 130). Per tant, la manera de remarcar la participació del CI i de tancar el sentit del predicat és reforçar emfàticament l'implicació del destinatari per mig de la duplicació a través del clític, lo qual origina matisos com el que véem en l'eixemple anterior. Això explica que l'oració prenga un cert valor general quan falta el clític i, per eixe motiu, la reduplicació és manco exigida si el CI és indefinit (No contes això a ningú), que si és definit (Mante, conta-li al pare qué ha passat). Això explica també l'us del pronom singular li en lloc de els en oracions com *Li explicà la notícia als interessats, puix la funció principal del clític és donar-li al verp el sentit de procés tancat, dirigit cap a un destinatari concret. Com l'especificació de quí és eixe destinatari ya ve feta pel CI que

-516-

19.4.4. El complement (o objecte) de règim preposicional El complement de règim preposicional o complement de règim és una funció sintàctica argumental introduïda per una preposició que no depén del significat del complement, sino que ve exigida pel verp. Aixina, el verp confiar selecciona un complement de règim introduït per la preposició en, la qual se manté en independència del significat del complement: Confia molt en sa mare; Confia molt en la potència del seu coche; Confia molt en les seues possibilitats. Segons el sentit del verp, la presència del complement de règim pot resultar obligatòria (En estiu residix en Alacant -*En estiu residix) o no (Omplirem la piscina [d'aigua] en maig), pero com a complement argumental que és, si no apareix, queda implícit, puix el semantisme verbal el reclama. Els complements de règim poden ser introduïts per diverses preposicions, com a, contra, de, en, entre, per, per a i sobre: No vullc renunciar a la meua tranquilitat d'ànim per res del món. L'imputat se negà a contestar les preguntes que li feen. De menut jugava molt be a tenis L'organisació benèfica Solidaritat i Ajuda a l'Infància de Madagascar (SAIM) lluita sense descans contra la fam i les malalties en Àfrica. Anava tan distret que chocà contra un arbre. Els encanta parlar de política. La policia sospita d'un individu que viu per la contornada. L'atre dia estava pensant en un companyó del colege i me l’encontrí pel carrer. La policia colaborà activament en el juge per a l'aclariment de l'assunt. Ho dividí entre quatre i tocàrem a un trosset menut. Tragué els aforros del conte bancari i els repartí entre sos fills. La taula electoral optà per anular les paperetes. He ordenat els discs per gèneros musicals. Necessitarem dos metros de corda per a lligar l'equipage a la baca.

apareix en acabant (als interessats), la concordança plural se relaixa i s'usa la forma en singular. En tot cas este comportament respon a un us incorrecte que convé rectificar usant la forma corresponent del plural: Dona'ls la notícia als interessats; Els explicà la notícia als interessats.

-517-

Josep estudia per a ingenier de camins. És d'esperar que les últimes senyes econòmiques d'Estats Units influïxquen positivament sobre la Bossa. Està molt estressat perque recauen sobre ell massa responsabilitats. Insistí tant sobre l'assunt que al final la convencé. Els complements de règim també poden ser exigits per substantius deverbals, és dir, derivats d'un verp (El comandant informà sobre la situació de l'eixèrcit → L'informació sobre la situació de l'eixèrcit proporcionada pel comandant fon prou precisa), i per determinats adjectius, derivats o no de verp: S'ocupà del cas un juge ideològicament contrari a la reforma; Les famílies numeroses estan exentes del pagament d'esta taxa. Generalment els verps seleccionen una única preposició per al seu complement de règim, pero alguns n'alternen més d'una: Omplir el got d'aigua → Omplir el got en aigua; Parlar de deport→ Parlar sobre deport; Dotar de mijos materials → Dotar en mijos materials. Certs verps poden regir a l'hora un complement directe i un complement de règim: Demanen sismil euros pel coche; T'ajudaré a espentar el carret, mentres que uns atres poden regir dos complements de règim: Discrepe de tu en la manera d'enfocar l'assunt. Les preposicions regides pels verps (vore capítul 21, Les Preposicions) no canvien quan introduïxen una oració en conte d'un sintagma: La tardança en la resposta el posà nerviós → El posà nerviós que tardara en respondre.

19.5. FUNCIONS SINTÀCTIQUES NO ARGUMENTALS 19.5.1. El complement (o objecte) circumstancial (CC) El complement circumstancial és un complement no argumental, és dir, que no és seleccionat pel verp. Per tant, en un mateix enunciat poden combinar-se diversos complements circumstancials (Juga a tenis tots els dumenges en el polideportiu municipal), a l'hora que poden suprimir-se sense que l'oració perga el sentit: Tornaré el llibre (la semana que ve). Semànticament, el complement circumstancial emmarca la predicació oracional en una situació concreta prenint com a referència els elements que intervenen en l'enunciació d'un discurs, com ara el temps, el lloc, la manera, la cantitat, el destinatari de l'acció verbal, els acompanyants i els instruments dels quals se servix l'agent, i la causa que motiva la seua actuació. S'originen aixina les següents classes de complements circumstancials:

-518-

a) El CC de temps: Ahir anàrem a visitar als yayos. b) El CC de lloc: Els dumenges celebren un mercadet molt interessant en Corbera. c) El CC de manera: Feren la faena desganadament. d) El CC de cantitat, grau o distribució: M'agrada molt viajar en tren; Els alumnes feren l'eixercici per parelles. e) El CC de finalitat o destinatari: Pulseu per a obrir; Comprà el diari per a son pare. f) El CC de companyia: Ahir aní en la meua dòna a vore l'última película de Woody Allen. g) El CC d'instrument: S'afaità el bigot en una navaixa. h) El CC de causa: L'investigació determinà que el coche esgarrifà per la pluja. La funció de complement circumstancial pot ser realisada per les següents categories: a) Un adverbi o sintagma adverbial: La mare gità amorosament a sa filla en el llit; Feu el seu treball molt cuidadosament. b) Un sintagma nominal: El dijous monten les paradetes en la plaça. c) Un sintagma preposicional: Talla la carn en este gavinet. d) Una oració subordinada relativa adverbial: Anà a on volia; Ho feu com li paregué i li ixqué malament; Quan aplegà es prengué una bona tassa de chocolate.

19.5.2. Els complements enunciatius Entenem per complements enunciatius una série de complements que tenen un abast superior al del predicat. Se situen fòra de l'oració, van delimitats entre comes i no formen part de la predicació, sino que afecten a tot el conjunt oracional, indicant les actituts del parlant sobre l'enunciat o la seua posició en relació al discurs que el volta: Elena, desafortunadament, no ha pogut aprovar l'examen; He de fer diverses observacions al respecte: primerament, les corregudes de bous són una qüestió polèmica. Podem dir en essència que els complements enunciatius funcionen com una espècie d'objectes supracircumstancials, puix ya no ancoren el predicat en unes coordinades determinades, sino que actuen en un nivell més general, situant tot l'enunciat per relació al parlant i al restant del seu discurs.

-519-

19.5.3. L'aposició L'aposició és un incís del parlant, qui expressa la seua opinió, el seu punt de vista o una informació suplementària que considera rellevant. A diferència dels complements enunciatius, l'aposició afecta únicament a un sintagma, no al conjunt de l'enunciat, i a diferència de les subordinades relatives, les aposicions no són oracions, sino frases sense verp conjugat: Vicent, el meu veí de dalt, no para de fer sorolls molests. Ampar, tan amable com sempre, no dubtà en ajudar-me.

19.6. LA PREDICACIÓ I ELS ESQUEMES PREDICATIUS Els esquemes predicatius (o diàtesis) són el conjunt d'arguments o funcions sintàctiques associades a unes determinades traces semàntiques exigides per un verp per a poder efectuar la seua predicació. Un mateix verp pot alternar diversos esquemes predicatius; per eixemple, el verp viure normalment rig un únic argument subjecte i animat, pero pot regir ademés un objecte directe, com en Jaume viu apassionadament sa vida. Tenim els següents esquemes predicatius: i. Zeroargumentals: són els propis de les oracions impersonals en verps meteorològics (ploure, nevar, graniçolar, tronar, pedregar, rellampegar...), els quals no rigen ningun argument, ni tan sols un subjecte, sino que recolzen la seua predicació en les circumstàncies (espacials, temporals, de cantitat...) en les que s'ubica tot enunciat: Agarra el paraigües que està plovent en Vilarreal; Ahir nevà de nou en Fredes; No plou massa.

ii. Monoargumentals. L'argument exigit pel verp pot ser: a) Un subjecte: Mona Lisa somriu misteriosament en el quadro de Da Vinci. Chimo es cansà molt despusahir. Hui en dia queden pocs corregers. De colp i repent aparegueren dos hòmens. Ausias March naixqué en 1397. Aparegué un sorrat tan gran que tapava el sol.

-520-

b) Un complement directe exigit per un verp impersonal, que no du subjecte: Fa dos semanes que no ve a classe. Enguany hi ha pocs estudiants en l'Universitat. El verp haver presenta la particularitat de que exigix un únic argument, el qual admet dos interpretacions: com a subjecte o com a complement directe. L'argument regit pel verp haver presenta en principi les característiques d'un complement directe, ya que originàriament no concorda en el verp: Hi ha una bresquilla en la nevera → Hi ha fraules en la nevera. No obstant, com als parlants els resulta estranya una predicació en la que hi ha un complement directe, pero no hi ha cap de subjecte, han tendit a reinterpretar l'argument com a subjecte, fent-lo concordar en el verp: Hi ha una bresquilla en la nevera → Hi han fraules en la nevera. Esta construcció en la que l'argument concorda en el verp és també correcta.273

iii. Biargumentals. El verp rig dos arguments com a mínim, que poden ser: a) Subjecte i complement directe: La crisis ha causat molts drames personals; Pere Comte construí la Llonja a finals del sigle XV; El nou base del CB Lucentum medix vora dos metros; Joanot Martorell escrigué una novela de prestigi universal; Recorde en molt d'afecte aquells dies d'infància en la plaja. b) Subjecte i complement indirecte: M'agrada molt la llima en la paella de marisc; Li enchisen les películes d'animació. c) Subjecte i complement de règim: La yaya cuidarà hui del chiquet; Quiues residix en Alzira. Estos esquemes predicatius són biargumentals en el sentit de que el semantisme del verp exigix com a mínim dos objectes per a poder desenrollar el seu significat, pero en alguns casos l'esquema pot ser ampliat en un atre argument: Aquell jove li escrivia totes les semanes una carta a la seua amada; Li recordà la seua cita en el mege. 273

La construcció en concordança, rebujada per la norma del castellà i desconeguda en francés (Il y a des mots qui font viure) és, en canvi, general en valencià. S'ha de considerar que el verp haver sol tindre valor presentatiu i sol introduir en el discurs elements indefinits que es pronominalisen pel clític ne (D'estudiants de primer curs n’hi ha/n’hi han pocs apuntats a l'excursió), el qual pot eixercir la funció d'objecte directe (¿Quàntes pomes vols? Posa-me'n unes quantes), pero també la de subjecte (D'estrangers se n'han inscrit pocs en els curs enguany), circumstància que pot haver favorit la reinterpretació de l'argument com a subjecte. No obstant, a diferència del castellà, el valencià també coneix usos en els que el verp haver introduïx sintagmes definits: En el Valéncia C. de F. hi ha el lateral Gayà, que és de la casa.

-521-

Inversament, alguns d'estos verps poden participar també en monoargumentals, matisant el seu significat (Joan escriu en el periòdic).

esquemes

iv. Triargumentals: a) Subjecte-objecte directe-objecte indirecte: Andreu ensenya valencià a alumnes estrangers; Les associacions de veïns reclamen a l'alcadesa una solució urgent. b) Subjecte-complement directe-complement de règim: El client tragué dos billets de cinquanta euros de la cartera i pagà en efectiu; Demanen trescentsmil euros per la casa; L'amfitrió omplí de vi el got. c) Subjecte-complement indirecte-complement de règim: Albert no li insistí més sobre l'assunt. d) Subjecte-complement indirecte-atribut: S'ha divorciat de la seua dòna perque esta li ha segut infidel. En estos casos és l'atribut i no el verp copulatiu, el que tria el subjecte i el complement indirecte. Estos esquemes també poden ampliar-se en un atre argument: L'amfitrió li omplí de vi el got una atra volta; L'agència li demana trescentsmil euros per la casa.

-523-

20. L'ADVERBI I LA NEGACIÓ 20.1. CARACTERISACIÓ És una categoria que ha suscitat moltes dificultats a l'hora de ser definida pels gramàtics. Prova d'açò és que ha segut tractada com una categoria heterogénea en la que s'han inclòs elements de naturalea ben diversa. No obstant, tant Fullana (1915)274 com Guinot275 (1987) foren capaços de definir dos de les seues traces més característiques: la seua funció modificadora i l'expressió de la circumstància de l'acció verbal. Esta caracterisació de l'adverbi dona conte del comportament de molts dels elements tradicionalment inclosos en el grup, pero no és suficient per a delimitar unívocament la categoria, puix hi ha paraules d'unes atres categories gramaticals, com ara els substantius, que també poden realisar la funció de complement circumstancial (El nou jugador de l'equip serà presentat el divendres), que modifiquen o incidixen sobre el significat verbal (Conduir un coche →*Conduir un bolígraf) o que relacionen dos elements oracionals (La donació de la parcela al veí). Més pròpiament definirem els adverbis com una classe de paraules, sense flexió de gènero i número, que establix una predicació secundària, açò és, que modifica una relació sintàctica prèvia indicant les circumstàncies que volten la predicació primària. Aixina, en l'oració Aleixandre rega amorosament les plantes primer diem que Aleixandre rega les plantes i sobre esta base anterior descrivim la manera cóm les rega per mig de l'adverbi amorosament. Ademés de modificar una relació sintàctica prèvia a través del verp, els adverbis també poden modificar un adjectiu (Ha construït una casa molt gran; És molt simpàtica), un atre adverbi (Viu molt llunt), un substantiu (Inclús el gos pareix enfadat en ell), i també un sintagma preposicional (Va conseguir lo que volia pràcticament sense esforç). Respecte de la forma, els adverbis prototípics, els acabats en -ment, són invariables; en canvi, alguns adverbis de modo, temps, lloc i cantitat estan somesos a variació morfològica per mig de sufixos diminutius (espayet, poquiu, lluntet...), prefixos intensius (rebé, requetebó, remalament...) o grau superlatiu (tardíssim, lluntíssim, millor, pijor...). Segons acabem d'indicar, els adverbis prototípics són els acabats en -ment, els únics que constituïxen un inventari obert, no reduible a un llistat tancat de paraules. Com a adverbis prototípics que són, per una banda presenten tots els significats de la categoria (temps: pròximament; cantitat: abundantment; diferenciació: únicament; 274

Gramática elemental de la llengua valenciana, Valéncia, Centre de Cultura Valenciana.

275

Gramatica normativa de la llengua valenciana, Valéncia, Lo Rat Penat.

-524-

lloc: diagonalment, etc...); per una atra, en sa majoria indiquen el valor central i típic de la categoria adverbial, el de manera. En conclusió, podem caracterisar la categoria adverbial conjuntament per la seua funció, predicació secundària, i pel seu significat: són la classe de paraules que indiquen la noció de modo.

20.2. INVENTARI: CLASSES FORMALS D'ADVERBIS Fullana (1915) distinguix entre adverbi primitiu, aquell que no procedix d'una atra paraula de la mateixa llengua (prop, llunt, ahir, demà...), i adverbi derivat, aquell que es forma a partir d'una paraula primitiva (tranquil>tranquilament, curiós>curiosament, etc...). Com l'adverbi es caracterisa per la seua funció de predicació secundària, significativament la gran majoria d'adverbis són morfològicament secundaris, és dir, derivats. També fa una atra distinció formal entre adverbis simples, els formats per una sola paraula (sempre, alegrement...), i els composts, corresponents a locucions adverbials: de sobines, a bacs, a trossos i a mossos... L'heterogeneïtat de la categoria determina diverses classes d'adverbis respecte de la forma:

20.2.1. Els adverbis en -ment Són els més numerosos i l'únic grup de la classe que constituïx una classe oberta. La majoria són adverbis de manera (clarament, ràpidament...), pero, segons s’ha senyalat, com a adverbis prototípics que són, cobrixen tots els significats de la categoria: lloc (verticalment), temps (recentment), modalitat (provablement), cantitat (escassament), distinció (únicament) i interlocució (efectivament). Les formes en -ment resulten d'un procés d'adverbialisació morfològica consistent en afegir la terminació -ment a un adjectiu en forma femenina, en el cas de que siga variable, ya que el substantiu MENS (>ment) era femení en llatí: rara + ment = rarament provable + ment = provablement comuna + ment = comunament Quan apareixen coordinats diversos adverbis en -ment, en valencià a soles farem aparéixer la terminació en -ment en el primer adverbi de la série (Treballaven perfectament i ràpida), d'acort en la nostra tradició clàssica i a diferència del castellà (“Trabajaban perfecta y rápidamente”) i del català, que actualment tendix a repetir la

-525-

terminació. També és possible la coordinació per mig de perífrasis, com Treballaven de manera perfecta i ràpida: “...vos fem, que salvament e segura vós puscats tornar...”276 “Los ambaixadors poden venir salvament i segura”277 “Mesquinament / e amagada ”278 No obstant, en el cas de combinar-se tres o més adverbis en –ment, o si la seqüència d’adverbis complementa un adjectiu, és preferible que tots apareguen complets: un fet fonamentat històricament, llegalment i socialment; un partit polític clarament i indiscutiblement valencià.

20.2.2. Els adverbis curts És un grup menut format per un grapat d'adverbis de manera, provinents de certs adjectius fixats en masculí singular (alt, baix, clar, diferent, dret, dur, fluix, fluixet, fix, fondo, fort, llauger, original, mal, ras, recte, tòrt...). Normalment el seu us està reduït a la combinació en certs verps d'orage, de llengua, de direcció o d'acció física de persona: plou fort, parla alt, gemeca fluixet, treballa dur, vola alt, vist original, alena fondo, pixa alt, camina llauger, reballa fort, mira tòrt... En ocasions estos adverbis curts conformen junt en el verp una expressió de sentit unitari: filar prim, parlar clar i ras, saber mal, jugar brut...

20.2.3. Els adverbis en -s Alguns adverbis marquen el seu caràcter adverbial afegint una -s que no estava present en llatí: ans, abans, mentres, mentrimentres, sols, corrents (“a pressa, de correntella”).

20.2.4. Adverbis deíctics Un atre grup formal està format pels deíctics adverbials, denominats aixina perque funcionen com els demostratius, puix les seues indicacions depenen de la posició del YO enunciador. Poden indicar deïxis local: ací, ahí, allí o allà; deïxis temporal: ara; i 276

Anònim. Llibre de la Cort del Justícia de Valéncia. 1280

277

Joanot Martorell. Tirant lo Blanch. 1490

278

Jaume Roig. Espill. 1460

-526-

inclús senyalament de manera, per mig de aixina: Fes-ho aixina, com me veus fer-ho a mi ara.

20.2.5. Adverbis primitius situacionals Hi ha una classe d'adverbis que, sense ser deíctics, se caracterisen perque són térmens morfològicament primitius, és dir, que no deriven d'una atra paraula de la mateixa llengua. Semànticament molts d’estos adverbis primitius (demà, llavors, ya, encara, pronte, tart...), més que afegir una predicació secundària, situen la principal en relació a algun element del context (temps, lloc...), de manera que no són adverbis prototípics. Tenim quatre classes d'adverbis situacionals: a) adverbis situacionals locals: davant, darrere, dins, fòra, baix, dalt, prop, llunt, damunt, davall (o devall)... b) adverbis situacionals temporals: llavors; sempre; en acabant; despuix; prop; llunt; a sovint;279 demà; despusdemà; despusdemà no, l'atre; ahir; despusahir; despusahir no, l'atre;280 anit; despusanit... c) adverbis situacionals de qualitat: be, mal. d) adverbis situacionals de cantitat: són els adverbis procedents dels quantificadors, els quals, quan són variables, apareixen fixats en est us en la forma singular masculina (molt, poc, prou, massa, casi, apenes, gens...): camina poc, menja prou, apenes beu, casi plora, treballa massa... A diferència dels anteriors, estos adverbis, ademés de modificar directament la predicació verbal (beure prou), poden també incidir sobre un adjectiu o un atre adverbi (poc alta, molt llunt, prou trista...). S'inclouen dins dels situacionals els adverbis preposicionals, caracterisats perque admeten una construcció paralela en la que rigen un substantiu per mig d'una preposició (dins, fòra, dalt, baix, enfront): La jaqueta està dins; La jaqueta està dins de l'armari.

279

En la llengua clàssica solia usar-se “sovint” sense la preposició a. Hui és “a sovint” la forma habitual. 280

Des d'un punt de vista cognitiu és més important l'ubicació temporal en el futur que no en el passat i això es reflectix en valencià en que és molt més freqüent la referència futura de tres dies per mig de despusdemà no, l'atre, que no la referència passada de tres dies per mig de despusahir no, l'atre. Significativament, els nostres gramàtics (Fullana, 1915; Guinot, 1987; i Fontelles, 1996) arrepleguen, junt a despusdemà no, l'atre la variant despusdemà l'atre, pero no existix variant per a la referència passada de despusahir no, l'atre.

-527-

20.2.6. Locucions adverbials Finalment, un atre grup formal és el constituït per les locucions adverbials, agrupacions formades per més d'una paraula dotades d'un significat unitari de caràcter adverbial (a bacs, a estall...). Aixina, Obri la porta de bat a bat equival a Obri la porta completament.

20.3. CLASSIFICACIÓ FUNCIONAL Els adverbis prototípics, els acabats en -ment, poden incidir sobre molts diversos nivells de l'enunciat. Segons el seu àmbit d'acció, se poden classificar en diversos grups:

20.3.1. Adverbis oracionals Els adverbis oracionals no sobrepassen mai l'àmbit de l'oració en les seues modificacions. Poden incidir sobre el subjecte, el predicat, la relació entre subjecte o predicat, o la relació entre el verp i els seus arguments. En El mege eixercí professionalment la seua faena, l'adverbi professionalment incidix tant sobre el mege (mege professional) com sobre el verp (treballar professionalment), i també sobre el resultat del treball (faena professional). En El treballador, prudentment, no digué res, l'adverbi afecta únicament al subjecte i no al predicat, fins al punt que no es veu afectat per la negació. Els dos són adverbis oracionals perque el seu àmbit d'actuació es queda dins de l'oració en abdós casos: en el primer modifica la relació del verp en els seus arguments, mentres que en el segon modifica exclusivament el constituent subjecte de l'oració.

20.3.2. Adverbis textuals Els adverbis textuals actuen sobre la disposició de l'informació en un text. Són de dos classes: els adverbis temàtics fan referència a l'orde dels elements en el text (primerament, seguidament, consegüentment, finalment...) o fan explícit l'àmbit dins del qual resulta vàlit l'enunciat (políticament, històricament, culturalment, lliteràriament...); per la seua banda, els adverbis focalisadors resalten un element de l'enunciat per la seua importància informativa (inclús, precisament, especialment, només, principalment, sobretot): Seguidament parlarem dels efectes del canvi climàtic (adverbi temàtic). Lliteràriament el Regne de Valéncia ha tengut una producció de primer nivell (adverbi temàtic).

-528-

El divendres eixirem tots de festa, excepte Chimo, que és molt semat (adverbi de focalisació).

20.3.3. Els adverbis enunciatius o adverbis d'actes de parla Relacionen un enunciat en les diverses situacions del món en les que el dit enunciat se produïx, senyalant, per eixemple, l'actitut de l'emissor quan parla (sincerament, francament, honestament, en sinceritat...); les conseqüències de l'enunciat (llamentablement, per sòrt, per desgràcia, feliçment, afortunadament...); i la forma o el contengut de la construcció de l'enunciat per part de l'emissor (breument, en resum, planament...). També poden situar l'enunciat en un món possible concret (necessàriament, realment, verdaderament, segurament, provablement, possiblement...). Generalment van entre pauses, puix en cas contrari poden confondre´s en adverbis oracionals de manera: Francament, estic cansat de que sempre li balles els nanos. Breument: la festa fon un gran èxit.

20.4. CLASSIFICACIÓ SEMÀNTICA Les diferents classes cognitives o semàntiques dels adverbis naixen, com les atres categories gramaticals, del mateix acte de parla.281 Tot acte de parla se produïx en un lloc i un temps determinat, de manera que tenim adverbis de lloc i de temps; és emés per un parlant, qui expressa la seua actitut subjectiva per mig dels adverbis de modalitat, i es dirigix a un oyent, establint una relació YO-TU els matisos de la qual s'expressen per mig dels adverbis de interlocució. Ademés, en tot acte de parla és necessari considerar les nocions de pluralitat i de distinció; el concepte de pluralitat permet, per eixemple, opondre un receptor singular (TU) a un atre plural (VOSATRES) i està en la base dels adverbis de cantitat; i, per últim, la noció de distinció permet diferenciar cada u dels elements que conformen una unitat plural com NOSATRES, possibilitant l’oposició entre un us de NOSATRES que inclou al receptor (per eixemple, quan Pere li diu a Maria: Nosatros [Pere i Maria] vivim en Alacant i sabem quànt costa trobar lloc per a aparcar) i un atre que l’exclou, com quan Pere li diu a Joan: Nosatros [Pere i Maria] vivim en Alacant, pero tu vius en un poble i ho tens més fàcil. En conseqüència, tenim també adverbis de distinció que singularisen o identifiquen un element dins d'un conjunt. Ad 281

Vore Á. López García, Gramática del español, volums 2 i 3.

-529-

estes classes s'han d'afegir els adverbis prototípics, els de manera, relacionats en l'enunciat, és dir, en lo que no és ni YO ni TU dins de l'acte de parla. Distinguirem, per tant, les següent classes semàntiques d'adverbis: a) Adverbis de lloc: Treballa dalt. Alça-ho dins. b) Adverbis de temps: Se gita pronte. Ara no m'abellix anar. c) Adverbis de modalitat: Potser demà em quedaré en casa tot lo dia. d) Adverbis de manera: El tractà cruelment. Ho va vore de gaidó. Ves en conte en eix equip, perque juga brut. e) Adverbis de cantitat: No menja gens. Parla massa. f) Adverbis de distinció: Tots demanaren cervesa, excepte Pere; Tots els espectadors se quedaren dormits, inclús Ampar, que s´havia alçat tart; Ha aumentat el consum de drogues, sobretot de cocaïna. g) Adverbis d'interlocució: A.- Demà anirem a passejar per la plaja. B.- D'acort. Tinc moltes ganes d'anar.

20.4.1. Els adverbis de lloc Els adverbis de lloc s'estructuren essencialment en un eix vertical primordial (dalt/baix, damunt/davall, amunt/avall), un eix transversal (davant/darrere, avant/arrere) i un eix horisontal (al costat de: a la dreta de/a l'esquerra de). a) En l'eix vertical la part superior permet una distinció entre damunt, que indica contacte físic, i dalt, que simplement fa referència a una ubicació superior i no indica necessàriament contacte. Podem usar dalt encara que hi haja contacte sempre que no siga rellevant; quan és important senyalar el contacte usem damunt: Ves en conte: t´has assentat damunt del teleinterruptor de la tele (contacte). Ha deixat l'olla damunt del plat i l'ha trencat (contacte). No deixes les claus damunt d'esta taula tan delicada (contacte). Esta calor és tan humida que no puc llevar-me la suor de damunt (contacte). Té un retrat de son pare dalt del llit (sense contacte). Si tens fret, tens una manta damunt del llit (en contacte: la manta descansa, segurament plegada, sobre el llit).

-530-

Si tens fret, trobaràs la manta dalt / damunt de l'armari (ací és possible usar tant dalt com damunt, pero lo més normal és usar dalt, ya que lo important és indicar la localisació general de la manta per a que l'oyent la trobe, no el fet de que la manta descanse sobre l'armari). Mira dins de l'armari: trobaràs la tovalleta dalt (en la part alta de l'armari, no damunt d'ell). Fa fret per a eixir al carrer: posa´t un abric damunt (i no dalt; com dalt no indica necessàriament contacte no es pot aplicar a la roba que u es posa en el cos). El chiquet de dalt no para de destorbar jugant a les boletes (sense contacte). La llàntia està just dalt de la taula, per això t'hi veus tan be (sense contacte: està en el trespol). És arcaica i ya no s'utilisa la forma dessús (“damunt”), usada encara en el sigle XVIII per a remetre a l'informació apareguda anteriorment en un text. Actualment utilisem en eixe valor textual les formes més amunt o dalt. b) En l'extrem inferior de l'eix vertical encontrem tres formes: baix, davall (o devall) i avall.282 A diferència de l'oposició entre dalt i damunt, els membres de la parella baix/davall no es diferencien per la presència o absència de contacte. Baix és el terme general no marcat i indica ubicació en la part inferior, com a antònim de dalt. En canvi, davall senyala específicament posició inferior per relació a un atre element. Com a forma no marcada de valor general baix pot substituir a davall en qualsevol context, pero no al contrari. Observem l'us d'estos adverbis en els següents eixemples (recordem que l'asterisc davant d'una oració indica que és gramaticalment incorrecta): No poguérem caçar el ratolí perque es ficà davall/baix del llavaplats. No m'agraden les altures, me quedaré ací i sentiré tocar les campanes des de baix. No m'agraden les altures, me quedaré ací *i sentiré tocar les campanes des de davall del campanar. (L'oració és inacceptable perque davall significa “baix de”, no “en la part baixa”, i és evident que l'interlocutor pot esperar al parlant al peu del campanar, en la part baixa, pero mai ficat baix del campanar). Yo pujaré a l'andana: *tu espera'm ací davall (com en l'eixemple anterior, l'oració és inacceptable perque davall implica “baix de”, hauria de dir Tu 282

Algunes fòrmules jurídiques (sots pretext, sots pena, sots condemna) conserven l'us clàssic figurat de la preposició arcaica sots (“baix de”): “Empero yo vull e man que no sia negú, sots pena de la vida”, Tirant lo Blanch. En canvi, la forma sota hui és aliena al valencià.

-531-

espera'm ací baix). S'assentà baix/davall del pi buscant l'ombra. Mira dins de l'armari: trobaràs la tovalleta baix (en la part baixa). Espera´m baix: no cal que puges. Netejà la casa de dalt a baix (ací el relleu informatiu no recau en el moviment, sino en el contrast entre part alta i baixa per a sugerir l'idea de faena completa, feta de cap a punta, per això no diem: *Netejà la casa d'amunt a avall). Per a indicar l'idea de moviment o direcció cara a l'espai inferior, el valencià utilisa l'adverbi avall; correlativament el moviment cara a l'espai superior és indicat per l'adverbi dinàmic amunt. Quan la noció de direcció resulta rellevant és incorrecte amprar dalt i baix en conte, respectivament, de amunt i de avall. És natural que estigues cansat: te passes tot lo dia amunt i avall. Pero no: *És natural que estigues cansat: te passes tot lo dia dalt i baix. ¡Amunt Valéncia! Pero no: *¡Dalt Valéncia! La rata penada se caracterisa per dormir penjada cap avall. Pero no: *La rata penada se caracterisa per dormir penjada cap a baix. Trobareu més informació sobre est assunt més avall en el llibre. *Puja dalt (l'oració no és pròpia dels registres formals per pleonasme, puix l'idea de “dalt” està ya inclosa en el verp “pujar” ). Treballa dalt, en el pis quart. Pero no: *Treballa amunt, en el pis quart. Continua amunt per este carrer i dalt del tot trobaràs el trinquet de pilota. c) L'eix transversal funciona de manera pareguda a la part inferior de l'eix vertical. Els membres de l'oposició davant / darrere són formes estàtiques, front al parell avant / arrere, que indica direcció: Continua avant i en acabant gira a la dreta. Continua davant, yo m'estime més anar darrere de tu. Entrí a l'oficina per la porta de darrere i ningú em veu. A.- ¿Podem passar? B.- Avant, avant. A.- ¿Podem passar? * B.- Davant, davant (incorrecte). Fes-te un poquet arrere, que puga passar. Pero no: *Fes-te un poquet darrere, que puga passar.

-532-

No és correcte usar en lloc de avant la forma *endavant, estranya al valencià. El dialectalisme detràs no respon a un castellanisme i és de llegítim us intern en les comarques a on encara es conserva. d) Respecte al funcionament de la parella dins (“en l'interior”) - fòra (“en l'exterior”),283 l'adverbi dins284 coneix la variant a dins (o adins) per a indicar direcció.285 En general és correcte l'us de dins en conte de a dins quan la direcció ya ve senyalada per un verp de moviment (Anem dins/a dins). No obstant, quan els adverbis de lloc duen quantificació de grau, lo normal és l'us de les formes dinàmiques (més a dins, molt amunt, prou arrere): ¡Quin fret fa! Corregau, passeu dins/a dins. Tenen la llum encesa. Se coneix que estan dins. Pero no: * Se coneix que estan a dins. Ficà la mà dins de la jaqueta (necessitem dins perque el verp ficar demana un complement locatiu, no direccional, i per això diem: Ficà la planta en el balcó.) Ademés, el primer rengló del paràgraf va sagnat, és dir, que escomença més a dins que els atres. e) L'adverbi enmig indica situació central en l'espai: S'acostà al banc i s'assentà enmig. Mirí cap a la plaça i la viu allà enmig. f) Les formes adverbials prop i llunt afigen al concepte de localisació externa la noció de distància. Prop indica absència de distància en oposició a llunt. Finalment, l'adverbi enfront ubica en una part oposta o contrària, que mira de cara: Anirem caminant perque vixc prop d'ací. Els que viuen llunt, a més de 50 quilómetros, tenen dret a cobrar dieta. Tu posa´t a l'esquerra i tu, enfront.

283

En el llenguage mariner s'usa l'expressió allà fòra en el sentit de “dins de la mar”.

284

La forma dintre, equivalent a la general dins, és dialectal i el seu us s'ha de restringir als àmbits geogràfics a on és natural. 285

En canvi, la variant afora és un vulgarisme que toca evitar. Per a marcar la direcció cara a l'exterior podem fer us de la preposició cap a: Ves cap a fòra / Ves fòra.

-533-

20.4.1.1. Us preposicional dels adverbis de lloc Com es pot apreciar en els eixemples anteriors, els adverbis damunt/davall, dalt/baix, davant/darrere, dins/fòra, prop, llunt, enfront i la locució al rededor o al voltant poden aparéixer a soles, o be regir un substantiu per mig d'una preposició, en un us nomenat construcció adverbial preposicional: La paella està damunt. La paella està damunt del fòc. Alça la roba dalt. Alça la roba dalt de les lleixes. He deixat el coche darrere. He deixat el coche darrere de casa. Viu molt llunt d'Alacant. Botaren fòc a la falla i els chiquets la contemplaven fascinats al rededor. L'Ajuntament ficà una tanca de protecció al voltant del solar. Volen edificar en el solar que hi ha darrere del Mestalla. Són incorrectes construccions com davant meu/meua, darrere teu/teua, prop seu/seua en conte de davant de mi, darrere de tu o prop d'ell, ya que els adjectius possessius poden modificar un substantiu, no un adverbi. Per este motiu els parlants no saben cóm fer la concordança i vacilen entre davant meu o davant meua, formes abdós incorrectes, puix davant, com a adverbi que és, no pot ser ni masculí ni femení, i no pot anar acompanyat d'un possessiu. Els adverbis damunt/davall, dalt, davant, darrere i dins admeten també un us preposicional no adverbial en el qual passen a funcionar com a autèntiques preposicions i rigen directament un substantiu complement determinat per mig de l'artícul definit (el/la): Deixa el plat damunt la taula. Tenia la pistola amagada dins la bojaca. Pujà dalt la montanya. Mira dins l'armari. En estos casos és recomanable la construcció en la preposició de: Deixa el plat damunt de la taula. Tenia la pistola amagada dins de la bojaca.

-534-

Pujà dalt de la montanya. Mira dins de l'armari. La construcció preposicional sense de és un poc més general en l'adverbi baix, el qual pot introduir un nom precedit per qualsevol determinant. No obstant, la variant baix de continua sent la més habitual també en este cas: Pararen taula baix de dos pins / Pararen taula baix dos pins. S'amagà baix de la taula / S'amagà baix la taula. Feu una becadeta baix d'aquell arbre / Feu una becadeta baix aquell arbre. Davant de noms sense artícul ni determinant, baix pren valor abstracte modal: Actuà baix amenaça de mort. Ademés, certs substantius que indiquen parts del cos o itineraris poden aparéixer anteposts a un adverbi de moviment (costera amunt, montanya avall, carrer amunt, cames avall, marcha arrere...), mantenint l'importància informativa del dit substantiu front a la construcció adverbial preposicional, en la qual l'atenció es desplaça cap a l'adverbi: La sanc de la ferida li chorrava cames avall. No m'agrada caminar per este carrer perque està costera amunt. Esvarà en la neu i caigué rodant montanya avall.

20.4.1.2. Locucions adverbials de lloc Locució

Significat

A la dreta

En el costat dret.

A l'esquerra

En el costat esquerre.

A mà dreta

En el costat dret.

A mà esquerra

En el costat esquerre.

Al capdamunt

En l'extrem superior.

Eixemple A la dreta poden vore la porta gòtica de la Sèu; S'assentà a l'esquerra del seu home. Roda el cantó i trobaràs la farmàcia a mà esquerra. Descobriren un puig i una ermita al capdamunt; Al capdamunt de la montanya hi havia una font.

-535-

Locució

Significat

Eixemple

Al capdavall

En l'extrem inferior.

Llegí la pàgina i al capdavall figuraven unes notes de l'editor; Trobaràs la farmàcia al capdavall d'esta avenguda.

Al peu de286

En la base de.

S'acostà a l'arbre i examinà el verdet que creixia al peu.

Amunt i avall

D'ací cap allà, en continu No pot estar-s'hi quet ni un moviment o activitat. momentet: se passa tot lo dia amunt i avall.

Al rededor, al voltant

Rodejant, a l'entorn.

Feren una foguera i mamprengueren a ballar al rededor; Feu posar una bardiça al voltant de la casa.

Ha de notar-se que, segons mostren els eixemples anteriors, algunes d'estes locucions, seguides de la preposició de, funcionen com a locucions preposicionals.

20.4.2. Els adverbis temporals Dins dels adverbis temporals podem distinguir:

20.4.2.1. Adverbis i locucions d'ubicació temporal Situen cronològicament el predicat verbal: hui; ahir; despusahir; despusahir no, l'atre; anit; despusanit; demà; despusdemà; despusdemà no, l´atre; ara; en acabant; despuix; en acabar; darrere de; ans; abans; adés; de matí; de vesprada; d'estiu; d'hivern; a l'estiu; a l'hivern; en estiu; en hivern; enguany; enguany passat; posteriorment; prèviament; anteriorment; recentment; antigament; actualment; immediatament; en seguida... 286

Variants antigues i hui dialectals d'esta expressió, pròpies del valencià septentrional, són Al sol de o al sol d'avall i al calç de: Escomençaren a eixir esclatasancs al calç del campanar.

-536-

L'ubicació temporal se pot indicar també per mig de noms i frases nominals de sentit temporal com ara la vespra; el sendemà (o l’endemà); el sendemà no, l'atre; l'any passat; l'any que ve; l'any vinent... Els adverbis d'ubicació temporal poden ser deíctics, els quals se medixen per relació al moment de parla, o fòrics, quan es medixen respecte a un atre moment temporal diferent de l'enunciació. El deíctic temporal per excelència és ara, que indica la coincidència en l'acte de parla: Ara en seguida vaig; Ara en estiu no abellix anar al camp. Els següents adverbis funcionen com a deíctics temporals: a) Indicant simultaneïtat: - Hui fa referència al dia en el que té lloc l'acte de parla: Hui és dumenge. - Enguany situa el predicat dins del mateix any natural en el que s'emet l'acte de parla: Enguany la collita de pimentons ha segut excelent. b) D’anterioritat: - Ahir situa el predicat en el dia anterior a l'acte de parla; despusahir, dos dies ans de l'enunciació, i despusahir no, l'atre, tres dies ans. - Adés senyala un moment immediatament anterior a l'acte de parla: No cal que vages a mirar el fòc, que adés li he pegat yo una miradeta. - Ans i abans indiquen una anterioritat que pot ser medida, entre uns atres índexs temporals, respecte de l'acte de parla, com en l'eixemple: No m'ho tornes a preguntar, que ya t´ho he dit abans. - Antany i enguany passat situen el predicat en l'any anterior al moment de l'acte de parla: Enguany la collita ha sigut millor que antany; Enguany passat l'empresa pergué tres millons d'euros. Per extensió, antany pot indicar amplament una época passada, en oposició a l'actual: Antany la vida era més natural. Per a indicar l'anterioritat respecte del moment de parla podem utilisar també la construcció oracional fa + cantitat de temps + (que): La conegué fa dèu anys; Fa dèu anys que aplegà al poble. c) De posterioritat: Demà ubica el predicat en el dia posterior a l'acte de parla; despusdemà, dos dies despuix de l'enunciació, i el gir despusdemà no, l'atre, tres dies més tart. Per a senyalar la prospectivitat utilisem uns atres girs no adverbials com la locució prepositiva dins de (tornarà dins de dos hores) o la construcció d'ací a + cantitat de temps: La película escomençarà d'ací a dos hores. Per a indicar la posterioritat, tant deíctica com fòrica, el valencià dispon dels térmens

-537-

en acabant (pràcticament, l'únic viu en la llengua oral) i despuix (arreplegat des d'antic en la nostra tradició escrita).287 Abdós formes poden amprar-se en valor purament adverbial (Fes el favor d'estudiar ara i en acabant jugaràs; Fes el favor d'estudiar i despuix jugaràs) o introduint sintagmes nominals per mig de la preposició de: Una semana en acabant del terratrémol escomençà la reconstrucció de la ciutat. / Una semana despuix del terratrémol escomençà la reconstrucció de la ciutat. En acabant del dinar pegarem una becadeta. / Despuix del dinar pegaré una becadeta. En els registres neutres o informals resulta recomanable la forma en acabant, per ser la més natural. En els registres formals, abdós són igualment correctes. Ilustren els usos deíctics dels que nos ocupem en est apartat eixemples com Ara no tinc ganes, ya ho arreglaré despuix / en acabant, en el que despuix o en acabant indiquen posterioritat respecte al moment de parla. En este cas és també recomanable, per resultar més natural, usar la locució més tart: Ya ho arreglaré més tart; Dos dies més tart; Décades més tart. Immediatament, en seguida senyalen una posterioritat immediata que també pot ser medida respecte de l'acte de parla, com en: Immediatament solucionaré el problema; Vaig en seguida.

20.4.2.2. Adverbis fòrics d'ubicació temporal Junt ad alguns adverbis que poden ser únicament fòrics (mentres, llavors...), s'inclouen ací adverbis i locucions que admeten usos fòrics i deíctics: ans (abans), despuix i en acabant, immediatament, en seguida... ‐ Ans i la seua variant abans per una banda, i en acabant/despuix, per una atra, expressen respectivament anterioritat i posterioritat respecte d'un moment que 287

La forma despuix, registrada en la llengua antiga en una variabilitat notable de grafies (despux, depús, despuys, depuixs, depuyg, despuyx...) ha donat lloc a la forma despús, que hui només s'usa aglutinada en ahir o demà per a formar els adverbis despusahir, despusdemà. També des dels primers testimonis escrits del nostre idioma se registra la forma aprés (i la seua variant enaprés). Igualment se registra, en prou manco us que les anteriors, la forma híbrida després, provablement apareguda per combinació de despuix i aprés. Totes elles se veren substituïdes en la llengua parlada, especialment a partir del sigle XVIII, pel castellanisme *después, el qual deu evitar-se i substituir-se per solucions vives i naturals, com en acabant o més tart; o be per despuix, més recomanable que després (forma que ha contat en una gran difusió moderna escrita per ser l'habitual en català pero que no és usual en valencià), o que aprés (totalment desapareguda del valencià actual).

-538-

pot ser el de l'enunciació (us deíctic), com havem vist en els eixemples anteriors (No t'ho repetiré perque ya t'ho diguí abans; Vine en acabant/despuix, que ara estic ocupat), o un atre diferent (us fòric): Dos dies abans de la boda, ya estava tot preparat; Acabà la simfonia de Beethoven i en acabant/despuix ne tocaren una de Brahms). ‐ Ans/abans i en acabant/despuix poden fer explícit el moment o l'acontenyiment a partir del qual se medixen per mig d'un complement introduït per de: Ans d'anar al supermercat, enrecorda't d'agarrar les bosses de la compra. La posterioritat subsegüent pot expressar-se específicament per mig de l'adverbi immediatament i per la locució en seguida: Vine ací immediatament; Dinà i en seguida demanà el conte. ‐ La simultaneïtat s'indica per mig de les conjuncions mentres i mentrimentres (Mentrimentres tu fas el dinar, yo pare taula), les quals també poden funcionar com a adverbis (Yo me'n vaig a comprar, tu descansa mentres; Maria balla i Pere, mentrimentres, toca la guitarra). En esta segona funció és també possible l’us de l’adverbi mentrestant. ‐ L'adverbi llavors,288 que significa “en eixe moment concret”, situa una acció remetent-la a l'instant en el que té lloc una acció diferent: Mirà a mà dreta i llavors la va vore; Primer acaba la teua faena i llavors podràs anar-te´n a casa. No és acceptable utilisar en el seu conte el castellanisme *entonces, ni el catalanisme *aleshores, sense tradició escrita ni oral en valencià. Notem que, ademés del seu valor temporal, llavors pot tindre el sentit de “en eixe cas, en eixes condicions”: Llavors, ¿per qué no ho fem aixina?, equivalent a En eixe cas, ¿per qué no ho fem aixina? ‐ L'expressió en això té un significat paregut al significat temporal de llavors, pero el seu us és més restringit, puix l'acció que marca el moment de referència ha de tindre una concreció, siga en el passat (Estava tot estomacat mirant la tele i en això arribà son pare) o en una situació imaginària (Imagina que estàs en el sofà i en això aplega ton pare), de manera que tendix a rebujar les referències futures (no és possible una construcció com *Primer acaba la teua faena i en això podràs anar-te´n a casa; encara que sí unes atres alternatives com Primer acaba la teua faena i en eixe moment podràs anar-te’n a casa). ‐ L'adverbi enjorn (i les seues variants dejorn i enjornet) situen la predicació en un moment del dia anterior respecte a lo socialment esperable. Per tant, l'ubicació temporal de enjorn no és absoluta, sino relativa, puix depén de 288

Est adverbi està documentat en valencià des del sigle XIII fins a hui, i és usat especialment en el valencià septentrional i en el meridional. Existixen algunes variants antigues com allavors o llavores i unes atres variants més modernes i dialectals com llavons, llavonses, allavores, allavons...

-539-

l'acció en qüestió. Aixina, Ahir tornàrem de festa molt enjornet fa referència a una hora molt més alvançada de la nit que Ahir me gití prou enjorn. ‐ Per la seua banda, pronte pot tindre també eixe valor relatiu i substituir a enjorn, pero també té un valor absolut, independent del significat del verp, i significa “sense tardança, en un curt espai de temps”. D'esta forma, no podem dir *Escomençà a vore la película i enjornet mamprengué a plorar, puix no hi ha una hora esperable per a posar-se a plorar; en canvi, sí podem dir, Escomençà a vore la película i pronte mamprengué a plorar, és dir, se posà a plorar al poc de temps de l’escomençament de la película. ‐ L'antònim de pronte és tart i, com a tal, funciona també com a antònim de enjorn: Ahir me gití tart. ‐ Matí indica un espai definit dins del dia, concretament, les primeres hores del jorn. ‐ La coincidència respecte d'un moment de referència implícit s'expressa per mig de les locucions en punt i a hora: Esta semana he dinat tots el dies a hora; El metro ha aplegat en punt. La definició de a hora del Diccionari de la RACV expressa en claritat l'existència d'eix índex implícit respecte al qual se medix la predicació: “A hora: quan toca”. ‐ Les referències fòriques se duen a terme també per mig d'alguns substantius en valor temporal. La vespra indica el dia anterior al moment de referència. La construcció el dia següent, referida al dia immediatament posterior, és un calc del castellà que convé evitar, puix el valencià dispon d'un substantiu específic, el sendemà (o la seua variant, l'endemà) per ad eixa indicació temporal: Se casaren el 25 de maig i al sendemà se n'anaren de lluna de mel; Al sendemà era dumenge i pogueren alçar-se tart. ‐ Uns atres substantius en sentit temporal són els dies de la semana, els quals porten artícul quan tenen valor general (El dissabte tinc classe de francés; Els dissabtes tinc classes de francés). Si senyalen l'immediatea del dia que denoten, a la manera d'un adverbi, com hui, ahir o demà, poden anar en artícul o sense ell: (El) dissabte anirem a l'hort a collir taronges = El dissabte més pròxim del calendari. Quan per a establir la referència temporal el substantiu necessita anar especificat per un adjectiu, és necessari l'artícul. Direm, per tant, El dijous passat, i no *Dijous passat.289 ‐ Els anys van introduïts en valencià per la preposició en: Naixqué en 2005. L'expressió de les parts del dia se realisa per mig de les preposicions de, per i a, mentres que per als mesos, les estacions o les temporades amprem en o a: 289

Vore el capítul 12 referent a l'artícul per a més informació sobre esta qüestió.

-540-

Eixirem al matí/de matí/pel matí/per lo matí. Al matí treballa en la fàbrica i, de vesprada, en la botiga. Pel matí aniré al camp i per la vesprada descansaré una miqueta. Ho farem en giner/al giner. A/en giner, no sigues matiner. Vingué a visitar-nos en hivern/a l'hivern.290 Introduint els mesos, les temporades i les estacions, la preposició per pren un valor aproximatiu o duratiu, equivalent a cap a, durant: Per Sant Joan, bacores.

20.4.2.3. Unes atres classes d'adverbis temporals ‐ Adverbis i locucions de duració: sempre, per a sempre, temporalment, permanentment, instantàneament, breument... ‐ Adverbis i locucions de freqüència: sempre, constantment, a tothora, normalment, habitualment, a sovint, freqüentment, moltes voltes, moltes vegades, algunes voltes, algunes vegades, alguna volta, alguna vegada, a voltes, a vegades, de quan en quan, de tant en tant, ocasionalment, excepcionalment, rarament, mai; trienalment, bienalment, anualment, quatrimestralment, trimestralment, mensualment, semanalment, diàriament... ‐ Indiquen repetició alguns adverbis (novament, repetidament, reiteradament), frases nominals (una atra volta, una atra vegada) i frases preposicionals (per segona volta, de nou). ‐ Adverbis i locucions aspectuals, les quals senyalen aspectes relatius a la delimitació del predicat: recentment, totalment, completament i expressions sinònimes: de pe a pa, de cap a punta, de cap a peus, per complet, del tot... Tenen també valor aspectual els adverbis ya i encara medits per les expectatives del parlant o del context. Ya indica que s'ateny una fase esperable del procés: Ya ha faltat l'expresident Suárez (perque estava en estat crític i era el desenllaç esperable); Ya no plou (ha aplegat el moment esperable de la fi de la pluja). I, al contrari, encara291 indica que no s'ha aplegat de moment al canvi de fase: Encara plou (s'espera que pare de ploure); Encara no plou (fa mal orage i s'espera que mamprenga a ploure, pero de moment no està plovent). 290 291

Per a l'us de les preposicions en les expressions temporals, consultar l'epígraf 21.2.1.

És molt habitual a nivell coloquial l’articulació [eŋká], segurament provinent de la forma apocopada clàssica encar.

-541-

20.4.2.4. Locucions adverbials de temps Entre les més representatives figuren les següents: Locució A boqueta nit A boca nit A poqueta nit

Significat

Eixemple

Quan el sol se pon i Durant el dia feu molta escomença a fer-se fosc. calor, pero a boqueta nit se girà un vent fresc.

A cada moment

En molta freqüència, Per causa del seu contínuament. nerviosisme a cada moment pegava una mirada al rellonge.

A deshora

En un moment Sonà el teléfon a deshora i inconvenient o fòra de em desvelà. temps.

A hora horada

En el temps just i casi L'empresa presentà la seua aplegant tart. oferta a hora horada; Aplegaren al partit a hora horada.

A hora A temps

En el moment convenient, Estava molt mal, pero el abans que siga tart. mege aplegà a hora i el salvà; Si no eixim ara, no aplegarem a temps.

A hores d'ara

En el moment actual.

A les hores d'ara A l'hora A la vegada

A l'hora i al punt

Al mateix juntament.

A les hores d'ara no hi ha notícies encara sobre l'incendi.

temps, Estudiava i escoltava música a l'hora; Els corredors aplegaren a la meta casi a la vegada.

En el moment exacte, exactament en el moment adequat o prèviament convingut.

Li encomanaren el treball per al divendres i el tingué enllestit a l´hora i al punt; És com un rellonge: sempre aplega a l'hora i al punt.

-542-

Locució

Significat

Eixemple

En un determini de temps Este règim és poc efectiu: a curt. la curta t'aprimes, pero a En un determini de temps la llarga recuperes lo que havies perdut. llarc.

A la curta A la llarga

A les hores chicotetes

Des de la una de la nit fins Se n'anà de rauja i tornà a a l'alba, a una hora molt casa a les hores chicotetes. alvançada de la nit.292

A mitan (A mijan)

Cap a la mitat d'un periodo A mitan dinar sonà el o procés. teléfon i l'interrompé; A mijan semana tinc una cita important.

A poc espai

Al cap de poc de temps.

A primera hora

A una hora matinera; en la A primera hora ya estava part inicial d'un espai de llaurant el camp; A temps determinat. primera hora tinc matemàtiques i, en acabant, ciències naturals.

A quina hora

Molt tart.

A seguit, seguit seguit

Contínuament, interrupció.

A tothora

Sempre, en tot moment.

A tota hora



Tranquil, a poc sabrem la veritat.

Trobaren un gran emboç en la carretera i aplegaren a quina hora. sense La chiqueta es baralla a seguit en son germanet; El gos del veí lladra seguit seguit per la nit i no nos deixa dormir. L'han despachada perque a tothora estava enjugassada mirant el correu electrònic; Estic fart d'ell: a tota hora està renegant.



292

espai

En l'anglés d'Irlanda existix una expressió paralela: The wee wee hours.

-543-

Locució

Significat

Eixemple

A última hora

En l'últim moment; en la Sempre ho acaba tot en part final d'un espai de corruixes i a última hora; temps determinat. Tinc cita en el mege a última hora del matí.

A vegades, a voltes

En ocasions, voltes.

D'un moment a un atre

Molt pronte, de manera Se li tanquen els ulls i d'un imminent. moment a un atre s'adormirà en el sofà.

De bon matí

Enjorn, a primera hora del De bon matí ya va pel món matí. i quan aplega la nit se cau de la sòn.

De bona hora

De matí, pronte.

Eixiren de casa de bona hora i aplegaren al seu destí a les cinc.

De moment

En l'instant en qüestió.

No sé qué faré més avant, pero de moment vullc continuar estudiant.

Per bon espai

Durant un llarc temps.

Se quedaren raonant per bon espai a la porta de casa.

Per moments

De manera progressiva.

algunes A vegades pren café per a desdejunar; A voltes ix a passejar per la nit.

contínua

i La situació empijorava per moments.

20.4.3. Els adverbis de modalitat Els adverbis i locucions modals califiquen l'enunciat per part del parlant. Funcionalment molts d'ells són adverbis d'actes de parla que incidixen sobre tot l'enunciat. Ne trobem quatre classes principals: a) Els adverbis dialògics califiquen l'actitut de l'emissor quan parla o demanen una determinada actitut en l'oyent quan parlarà a continuació. Són: sincerament, francament, honestament (actitut sincera), fora cas, ixcà (desig)...

-544-

Sincerament, no m´ha agradat gens lo que has dit. Francament, ¿qué et pareix la seua actuació? A.-M'ha anat molt be l'entrevista, crec que em donaran el treball. B.- Fora cas. b) Els adverbis perlocutius fan referència a les conseqüències de l'enunciat (llamentablement, per sòrt, feliçment, afortunadament, tristament, per desgràcia...) o als efectes que produí en el parlant el coneiximent del fets que s’enuncien (sorprenentment, estranyament, increiblement...): Afortunadament, Pep ha passat l'examen. Feliçment, ta tia s'ha recuperat de l'operació. Desafortunadament, no et puc ajudar. Increiblement, la mare no s'enujà quan s'enterà. Sorprenentment, les accions del banc han tornat a pujar. c) Els adverbis proposicionals (necessàriament, realment, verdaderament, segurament, provablement, possiblement...) situen l'enunciat en un món possible concret. No necessiten anar entre comes: Segurament la festa resultarà un èxit Viajarem necessàriament en coche, puix la llínea de tren està tallada. És preferible la construcció en indicatiu de tots estos adverbis, inclosos els de dubte (Provablement acabarà la tesis doctoral l'any que ve), igual que en les oracions relatives futures (Quan arribaran nos contaran qué ha passat); la construcció en subjuntiu (Provablement acabe la tesis doctoral l'any que ve; Quan arriben nos contaran qué ha passat) respon possiblement a influència castellana. Alguns adverbis proposicionals (naturalment, efectivament...) ademés de situar la predicació en un món possible enllacen en la tanda de parla anterior: A.- ¡Se veu que tens bona gana! B.- Naturalment: estic en dejú. Distinguim diverses classes d'adverbis proposicionals: - Necessàriament, inevitablement, forçosament, obligatòriament indiquen la necessitat de que es complixca l'oració: He d'anar necessàriament al mege; Forçosament ha d’aprovar, puix no para d’estudiar. - Potser, provablement, possiblement, segurament, tal volta, tal vegada, per ventura, per casualitat, acàs, situen l'oració en un món més o manco possible:

-545-

Té un comportament estrany últimament: potser està cansat; Provablement suspendrà l'examen; Tal volta s'ha ofés perque no l'has convidada a la festa; Tal vegada s'estimarà més quedar-se en casa que acompanyar-te demà a l'excursió. - S'inclouen ací també els adverbis que restringixen la veracitat de l'enunciat a un àmbit concret: tècnicament, gramaticalment, teòricament, aparentment, realment, pràcticament... Per eixemple, pràcticament otorga validea a l'enunciat únicament des d'un punt de vista pràctic o pragmàtic: Pràcticament estem com al principi. d) Els adverbis emissius o de còdic (breument, en resum, planament, aproximadament...) califiquen la forma o la construcció de l'enunciació per part de l'emissor: Breument: cancela la cita, tinc ganes de quedar-me en casa. En resum, hem de treballar de calent.

20.4.4. Els adverbis negatius i la negació en valencià En la negació un parlant se desmarca del seu enunciat fins al punt d'anular-lo. Implica, per tant, el rebuig d'una oració o proposició anterior. En L'arròs no està a punt encara el parlant rebuja l'oració prèvia L'arròs ya està a punt, la qual pot haver segut emesa adés explícitament, o be pot ser inferida d'una intervenció prèvia com ¡Vingau a dinar! Eixe rebuig se manifesta entonativament per mig d'una pausa davant de la paraula negativa que precedix al verp: Peris / no sabé cóm resoldre la situació.293 Per a la negació el valencià dispon d'una série de térmens negatius. Són els adverbis no i tampoc, els indefinits negatius (ningú, ningun/a, res, gens, cap i mai) i la conjunció copulativa negativa ni. En valencià està molt viu, com en la llengua clàssica, l'us de ningun, ninguna, ninguns, ningunes, que alterna en cap de (este no tan general): No queda ninguna galleta en la caixa; No queda cap de galleta en la caixa.

20.4.4.1. Posició dels adverbis negatius Respecte de la posició, l'adverbi no ha de precedir sempre al verp: No he parlat en ton pare en tot lo sant dia. Cas a banda és la negació morfològica en la que no precedix un substantiu i funciona de manera equivalent als prefixos negatius: Ha 293

Vore Á. López García, Gramática del español, 2, cap. 22.

-546-

sorprés a tot lo món la no alineació del govern britànic en els seus tradicionals aliats americans. Els demés térmens negatius poden anar davant o darrere del verp. Quan van darrere, necessiten la presència davant del verp d'un atre terme negatiu (Afortunadament no ha resultat ferit ningú en l'accident) o la presència d'un inductor o orientador que done a l'oració una significació negativa: Alfret rarament menja res per a sopar; Poques voltes he vist a ningú tan preocupat. En canvi, quan els térmens negatius s'alvancen al verp, l'adverbi no desapareix: Afortunadament ningú ha resultat ferit. En síntesis: El terme negatiu precedix al verp:

El terme negatiu seguix al verp:

Afortunadament ningú resultà ferit en Afortunadament no ha resultat ferit l'accident. ningú en l'accident. Enguany ningun coche pot competir en Enguany no pot competir ningun coche els Ferrari. en els Ferrari. Cap de coche comercial pot funcionar Hui en dia no pot funcionar exclusivament en energia elèctrica hui en exclusivament en energia elèctrica cap de dia. coche comercial. Res està en el seu lloc.

No està res en el seu lloc.

Mai havia vist una flor tan estranya.

No havia vist mai una flor tan estranya.

Tampoc estic content en este resultat.

No estic content tampoc en este resultat.

¡Gens ne menja, de pa!

De pa, no en menja gens.

Ni estudia ni treballa.

No estudia ni treballa.

Quan el terme negatiu va davant del verp, el valencià també coneix alternativament la repetició de la negació per mig de l'adverbi no davant del verp (Res no està en el seu lloc; Yo tampoc no ho sé), si be actualment la forma més general és la construcció sense duplicació negativa: Mai havia vist una flor tan estranya. Cap, gens, res no tenen etimològicament valor negatiu, pero la seua freqüent aparició junt a l'adverbi no per a intensificar el valor de negació (No tinc [gens de] ganes d'eixir de casa) els ha acabat transferint significat negatiu. Per tant, la sola aparició d'estos térmens sense acompanyament de no davant del verp (¡Res està en el seu lloc!) o en la negació absoluta, és dir, sense verp i com a resposta a una pregunta (¿Quànt de pa vols? Gens), convertix l'enunciat en negatiu.

-547-

No obstant, l'indefinit res encara no ha completat el procés de gramaticalisació negativa, motiu pel qual és possible usar-lo tant sol com precedit de no: ¿Qué vols sopar? Res/no res; No res/Res li aprofita; Açò és un tres i no res.294 No és admissible l'us de la partícula pas com a reforç de la negació, totalment desconeguda en valencià actual (*No ho sé pas). Per al reforç intensiu de la negació quantitativa, el valencià dispon de l'expressió gens ni miqueta: ¿Tens gana? Gens ni miqueta; No tinc gens ni miqueta de sòn. L'expressió en ma/ta/sa vida té valor negatiu equivalent a mai quan va davant del verp en expressions exclamatives (¡En ma vida havia vist tanta gent junta!) i quan va darrere del verp en oracions negatives: No havia vist tanta gent junta en ma vida. A diferència dels atres térmens negatius pot aparéixer darrere del verp en oracions afirmatives (He pujat tres voltes en globo en ma vida). A banda de l'adverbi indefinit mai, el valencià coneix certes construccions intensives per a indicar la negació temporal, com ara l'adverbi en cert regust antic jamai (i les seues variants hui totalment en desús enjamai, jamés, enjamés, nunca jamai) i les expressions mai de la vida, mai del món, mai ni mai, ni mai ni nunca,295 nunca ni mai: Mai de la vida havia vist res paregut. Mai ni mai tornes a parlar-me aixina: no t'ho consent. Mai del món me casaré en tu. Li fiu el regal per a que ni mai ni nunca diga que no m'enrecorde del seu sant. Indiquen també negació emfàtica les locucions de cap manera, de ninguna manera i de cap estil: De cap manera conseguiràs fer-me canviar de parer. No acceptaré de cap estil els teus diners. 294

En la llengua actual són molt poc usuals les negacions per mig de no gens (¿Quànt de pa vols? Gens/no gens) i no mai (¿Havies estat ací abans? No mai), presents en els clàssics (Tirant lo Blanch, cap. 157: E prestament se levà Tirant, no gens smayat de la sua cayguda; Ll. Alcanyís, Regiment preservatiu i curatiu de la pestilencia, pròlec: en tal manera que tindran resistència que menys o no gens rebran aquelles; Espill, Llibre segon, Segona part, v. 1677: No gens fumat; Espill, Prefaci, Segona part, v. 297: No may amar; Espill, Tercer llibre, Segona part, v. 4216: No may tachada). Estes negacions no són pròpies, per tant, del valencià general modern. S'han documentat en valencià septentrional (vore Gramàtica del català contemporani, vol. 3, pàgines 2761-2) casos de negació absoluta reforçada per no (En no cap lloc; No ningú), construccions a soles acceptables en l'àmbit dialectal. 295

Del llatí nunquam, no és un castellanisme com podria pensar-se; era forma usual en época clàssica i hui es conserva fossilisada en estes locucions.

-548-

De ninguna manera pots fumar ací.

20.4.4.2. Els inductors negatius i la negació expletiva Els indefinits296 ningun, cap, res, gens, mai i ningú poden aparéixer darrere del verp quan el predicat va prèviament negat: No havia tastat mai un arròs tan bo. Ademés, segons havem senyalat més amunt, estos térmens negatius també poden aparéixer en determinats contexts aparentment no negatius, pero en certa significació negativa, entesa en sentit ample com a revocació o rebuig d'un enunciat previ. Els contexts que habiliten la presència d'un terme negatiu darrere del verp se coneixen com a inductors negatius i són els següents: - oracions completives que depenen de verps de dubte o negació: Dubte que sàpia res de l'assunt. - oracions comparatives de desigualtat: És més ràpit que ningú. - térmens que indiquen extrem o llímit, com els indicadors temporals fins que, ans que o abans que i els quantificadors poc i rarament: Bertomeu rarament beu vi en el sopar. Poques voltes he vist a ningú tan afonat. En estos contexts d'inducció negativa, aixina com en les oracions exclamatives, és possible l'aparició de l'adverbi no en valor expletiu o sobrant, ya que la seua presència no canvia en absolut el significat de l'oració: Mercé és més ràpida que (no) Ampar. No eixiràs a jugar al carrer fins que (no) acabes la teua faena. Afanya't i arreplega-ho tot abans que (no) vinguen tos pares. ¡Qué (no) faries tu per ell!; ¡Quànt (no) se sacrifica una mare per sos fills! L'us de la negació expletiva era molt habitual en la llengua clàssica i continua ben viva en el valencià coloquial. Reduirem el seu us en la llengua estàndart al dos usos més habituals: - les comparatives de desigualtat (Josep parla més que no Ana). - els índexs temporals fins que, ans que, abans que: No t'aprovarà fins que (no) li demostres que estàs verdaderament preparat. 296

Pot trobar-se informació específica sobre l'us i el funcionament dels indefinits en el capítul 14.

-549-

Els térmens mai, cap, res i gens poden usar-se en valor afirmatiu en les oracions condicionals i interrogatives, sempre que vagen darrere d'un verp no negat: ¿Has estat mai en una festa com esta? = ¿Has estat alguna volta en una festa com esta? ¿Tens cap problema en mi? = ¿Tens algun problema en mi? ¿Vols res de menjar? = ¿Vols menjar alguna cosa? Si necessites res, dis-m´ho= Si necessites alguna cosa, dis-m´ho. Quan el verp va negat, estos térmens tenen significació negativa: ¿No has estat mai en una festa com esta?; ¿No vols res de menjar?

20.4.5. Els adverbis de manera Són els adverbis prototípics, els més numerosos i els que expressen de manera més clara la noció de predicació secundària pròpia de la categoria. En El pare treballa durament, a la predicació primària El pare treballa s'afig l'idea secundària de que ho fa de manera dura. Els adverbis de manera estan conformats per formes en -ment, que constituïxen un inventari obert (tranquilament, ràpidament, amistosament, clarament, amablement, alegrement, tristament, confiadament...); pels adverbis curts (mengen ràpit, el cacherulo vola alt); per un bon grapat de locucions adverbials (de gaidó, a cau d'orella, de gom a gom, de fit a fit...); i per algunes formes simples no acabades en ment: - Arreu, “de qualsevol manera, ixca com ixca l'acció verbal; aleatòriament”: Li ixen malament les coses perque les fa arreu; ¿Quànt de pa vols? Arreu, lo que talles. - Debades, “inútilment; gratuïtament”: He fet el viage debades perque quan he aplegat a sa casa ya no hi havia ningú; Els jubilats poden entrar debades. - Be, “de manera adequada, correcta”: Treballa molt be. - Malament, “ de manera inadequada, imperfecta o no convenient”: Hui m'ix tot malament. - Aixina, “d'una forma determinada”, és un adverbi deíctic, ya que relaciona la noció de modo en el parlant, indicant una manera concreta identificable per la situació discursiva (Fes-ho aixina = Fes-ho com yo et mostre). El seu caràcter deíctic li permet aparéixer acompanyat d'un atre adverbi de manera, que l'especifica (Acarona-la aixina, suaument). Com els demés

-550-

deíctics, pot usar-se també en valor fòric o discursiu, remetent a un element que apareix amunt o avall en el context: Ell duya sempre roba vella i bruta, en canvi ella no vestia mai aixina. L'adverbi aixina és actualment l'única forma usada en este significat de “manera determinada” i, per tant, la recomanable normativament. La variant així és un arcaisme, si be goja de cert us lliterari, especialment en poesia.297 - Espai, “lentament, a poc a poc, dedicant a una acció el temps convenient; en conte o precaució, parant l'atenció necessària”: És convenient menjar espai i mastegar be; Ves espai en eix home, que no és gens de fiar. Pot usar-se també en diminitiu: Espayet i bona lletra. Coneix la variant hui dialectal espau. S’ha tractat l'us de l'adverbi relatiu de manera com en el capítul 17.

20.4.5.1. Els adverbis de manera com a modificadors d'adjectius o adverbis Els adverbis de manera (Ha deixat la roba ben eixugada; Està ben content) són, juntament en els de cantitat (prou llunt, molt gran), els que més comunament poden modificar un atre adverbi o un adjectiu. Els adverbis be i malament tenen com a variants les formes ben i mal. Gastem be i malament quan apareixen darrere del verp, modificant-lo: Conduïx be; Escriu malament; M´has donat malament la direcció. Quan van davant del verp o modifiquen un adjectiu o participi, un infinitiu o un atre adverbi, adopten respectivament les formes ben i mal. El fet de que existixquen estes variants formals específiques quan estos adverbis modifiquen un adjectiu o un atre adverbi mostra que en estes construccions l'adverbi s'allunta de la seua funció prototípica de predicació secundària: Dus la roba ben bruta. Encara que pesa vora 100 quilos, se meneja ben llaugerament. La casa està mal feta. Treballa ben be dèu hores al dia. Qui mal pensa, mal obra. Els comparatius de be i mal són, respectivament, les formes sintètiques millor i pijor: Hui m’encontre millor del refredat; Treballa pijor baix pressió.298 297

La forma aixina, hui general en valencià, ya apareix documentada en el sigle XIII “...e aixina vengren ni comparegueren ells ni hom per ells”. Llibre de la Cort del Justícia de Valéncia. 1283.

-551-

No és correcta la colocació d'estos adverbis entre l'auxiliar i el participi dels temps composts o entre un verp modal i l'infinitiu: *Ho ha ben dit *Ya ho pots ben dir L'estreta relació entre els adverbis de manera i els de cantitat se manifesta en l'us intensiu de determinats adverbis de manera com terriblement o horriblement en valor quantitatiu: La película era terriblement divertida = divertidíssima. El seu nóvio és horriblement ric= riquíssim.

20.4.5.2. Locucions adverbials de manera N'arrepleguem en el quadro una mostra representativa. Se pot trobar informació més exhaustiva al respecte en el Diccionari General de la Llengua Valenciana: Locució A amagatons, A amagatontes

Significat

Eixemple

De manera amagada, en Se fumà un cigarret a l'intenció de no ser vist o amagatons perque ho té descobert. prohibit pel mege; Se besaren a amagatontes per a evitar les dotoreries.

A bacs

Precipitadament, parar l'atenció o necessaris.

sense Sempre treballa a bacs, per conte això no trau trellat de la faena.

A borbollons

Abundantment tumultuosa.

A cegues

Sense vore´s, en els ulls tancats; sense el conte o coneiximent que requerix una acció.

i El chiquet estava tan a gust que li quea la bava a borbollons. Se n'anà la llum i hagué de buscar un ciri a cegues; Du el negoci a cegues i els resultats són desastrosos.

298

En la Marina se coneix l'us popular i no normatiu de beníssim en conte de boníssim: Això és beníssim ( = Això és boníssim). També és dialectal i no normativa l'expressió més be en lloc de millor: Això és més be = Això és millor.

-552-

Locució

Significat Sense ganes, voluntat.

A contracor, De mala gana

la Obedí a contracor, perque no tenia més remei.

En direcció contrària a Has d'afaitar-te a l'inclinació natural del pèl; contrapel; contra la voluntat. Finalment acodí a contrapel, no tenia gens de ganes d'anar.

A contrapel A repel De repel

Desplaçant-se arrastrant el Chimo escomençà a jugar a cul per terra, com els culades pel parc i ara du chiquets que encara no els pantalons trencats. caminen.

A culades A culastrons

En molta dificultat, grans penalitats.

A dures penes A males penes

en Sense ulleres a dures penes s´hi veu.

A espentes i redolons

A bacs, de qualsevol Pareixia impossible pero, manera; en dificultats. finalment, a espentes i redolons conseguí aprovar els exàmens.

A estall

A preu fixat, no a jornal; a Lluís intenta fer la faena de tota pressa i en excés. pressa perque cobra a estall; Cento menja a estall, no vos deixarà ni tastar l'esgarradet.

A força de, a pur de

Per insistència, com a A força de treballar en el conseqüència de reiteració port té un braç més llarc o persistència. que l'atre; A pur de treballar s'ha comprat un coche nou.

A fosques

Sense visibilitat, en falta de La sala estava a fosques i claritat. entropecí en una cadira.

A la gatameu

A les quatre potes, Encara no sap caminar, caminant en les dos mans i pero ya va a la gatameu; els dos peus en terra. L'entrada a l'amagatall era tan baixeta que entràrem a mèus.

A arrapapeus A mèus A gates

contra

Eixemple



-553-

Locució

Significat

Eixemple

A genollons

En els genolls doblegats i Participà en la provessó a recolzats en terra. genollons.

A gust

De manera agradable, Estic mol a gust ací a satisfactòriament. l'ombreta.

A l'esme

Indeliberadament, sense parar ninguna atenció a lo que es fa, actuant automàticament o per instint.

A la babalà

Irreflexivament, sense Pensa lo que dius i no conte ni atenció, arreu. parles a la babalà.

A burro barra

La notícia el deixà esquallat i escomençà a parlar a l'esme, sense donar-se conte de lo que dia.

En secret, sense cridar Espai en Miquel, que a la l'atenció, dissimuladament. calladeta està a punt de guanyar la partida; La chiqueta s'acostà per darrere a la mèu mèu i m'esglayà.

A la calladeta A la mèu mèu

Pegant bots en una sola Se girà el peu i buscà a la cama i en l'atra penjant en coixa un banquet per a alt. assentar-se; Per a jugar al sambori és necessari saber anar al peu coix.

A la coixa Al peu coixo Al peu coix A coix coix A la força

En contra de la voluntat, Feu que es menjara per necessitat o obligació. l'albargina a la força.

A la gana

Tant com se vullga, sense Està tot inclòs en el preu reparar en cantitat ni preu. del viage: pots demanar a la gana.

A la grossa, al gros, per la En gran cantitat i en preu Ho compra a la grossa i inferior a la venda a la per això li resulta tan grossa menuda al públic. barat.



-554-

Locució

Significat En partides comercialisat cantitat.

A la menuda Al detall

Eixemple

chicotetes, Sanchis compra a la grossa en poca i despuix ven el gènero en la botiga a la menuda.

Al menut A la palpa, a la palpa-la, Utilisant les mans en conte En este joc s'ha de tancar a palpes, a palpons, a dels ulls perque u no s'hi el ulls i trobar als amiguets veu. palpontes a la palpa-la. A l’orella, a l’orelleta

En veu baixa i acostant-se a Li diguí a l’orella lo molt l’orella que la volia.

A miges

No del tot, no La partida de pilota es completament; també a quedà a miges perque se parts iguals. n’anà la llum; En eixe negoci anem a miges.

A mort

Fins a la mort o l'aniquilació de l'adversari; implacablement, sense pietat.

A la degolla

A mòs redó

Menjar en ímpetu i a grans Normalment se menja les mossos; menjar sense taronges a mòs redó; Tenia coberts. molta gana i s'ho ha menjat a mòs redó.

A orri

En gran cantitat, sense mida, sense envasar; de qualsevol manera, desordenadament.

A poc a poc

Lentament, progressió.

Poc a poc Chinochano Chanochano

Fon una batalla a mort i no hi hagué supervivents; Han anat a la degolla per a guanyar el partit.



en

En esta botiga venen el forment a orri; Tot li ix malament perque ho fa a orri.

lenta M'agrada menjar a poc a poc i mastegar be els aliments; Poc a poc conseguí arreplegar els diners.

-555-

Locució

Significat

Eixemple

A pols

Fent us de la sola força del braç al sostindre un pes, sense descansar-lo ni recolzar-lo en ningun lloc; en el mèrit que comporta únicament l'esforç personal, sense ajuda aliena.

Puja els sacs a pols i se´ls carrega a l'esquena en total facilitat; Ningú li ha regalat res, tot lo que té s'ho ha guanyat a pols.

A posta

De manera delliberada, intencionadament; en l'intenció de conseguir algun objectiu concret i delimitat.

No digues que ho has fet sense voler: m'has donat una colzada a posta per a fer-me mal; He vengut a propòsit per a vore'l i resulta que se n'havia anat.

A propòsit A cosa feta A soscausa A pressa

Ràpidament, en celeritat, en Ducha´t a pressa, corruixes. t'estic esperant.

A recules

Cap arrere, anant A recules aplegà fins a la d'esquenes o de cul; perdent porta i sense deixar de força, espenta o poder. mirar cap a dins, ixqué al carrer; El negoci va a recules i està en risc de fallida.

A redolons

Redolant; de mala manera, A redolons l'anell acabà a bacs. baix de la nevera; Tracta l'ordenador a redolons i tots els any se l'ha de canviar.

A resultes, de resultes

Com a conseqüència, per Estudià durament tot l'any i efecte. de resultes aprovà les oposicions.

A tòrt o / i a dret

Sense reflexió, sense orde, Pergué els nervis i sense mirament. escomençà a criticar als companyons a tòrt o a dret.

A dret o / i a tòrt

que

-556-

Locució

Significat

Eixemple

A trossos i a mossos

Sense trellat, fet de mala manera, arreu o sense el conte necessari; sense acabar.

El chiquet acabà la faena a trossos i a mossos i sa mare el bonegà; Ho deixà a trossos i a mossos i ara em toca a mi acabar la faena.

A ull

Sense medir, contar pesar, a simple vista.

A ulls tancats

En total confiança, sense Fa a ulls tancats lo que li por a enganyar-se o a ser diu el seu amic; Si ho dius enganyat. tu, no em cal comprovarho, m'ho crec a ulls tancats.

Aixina aixana

Regular, sense satisfacció.

Aixina aixina

o No tinc costum de mesurar l'arròs de la paella, el pose a ull; Yo diria a ull que hi havia unes trescentes persones.

completa Encara no m´he recuperat, estic aixina aixana. La carn està aixina aixina, li falta sal.

Al bè

Assentat o carregat a Portava al chiquet al bè i l'esquena o al coll d'algú. ell anava mirant-ho tot des de dalt.

Al gust

Referit als menjars: segons Podeu endolcir els postres les preferències, com a u li al gust. agrada.

Al sà i al pla

De manera plana i natural, Les costelles sense massa formalitats. carn, aixina menjà al sà i mans, perque amics.

Al tall

En progressió natural i Ves enviant les cartes al sense pausa; directament, tall i no t'entretingues en sense circumloquis. classificar-les; Ves al tall i conta-m´ho sense romanços.

tenien poca que se les al pla, en les estaven entre

-557-

Locució

Significat

Eixemple

Al tall al tall

En progressió natural i Al tall al tall acabà la sense pausa. faena en un momentet.

Arreu arreu Arreuet arreuet

Una cosa darrere d’una No t’atrotines i fes les coses atra, sense interrupció. arreuet arreuet.

Ben be

Millor que be.

La paella nos ha quedat ben rebé.

Ben rebé Cap per amunt

En posició invertida.

Cap per avall

En posició invertida.

D'arrapa i fuig

De manera ràpida o Me l’encontrí pel carrer superficial, sense dedicar-li quan anava a treballar i a una acció el temps que parlí en ell d'arrapa i fuig. requerix.

D’arrapafuig

natural,

no Si dorms cap per amunt, tens tendència a roncar. La rata penada se caracterisa per dormir cap per avall.

De bestreta

Anticipadament, a manera Pagaré 300 euros de d'alvanç. bestreta i lo restant en cómodos determinis; Pots parlar durant hores, pero et dic de bestreta que no em convenceràs.

De biaix

Obliquament.

De bona gana

Gustosament, en bona T'ajudaria de bona gana, disposició d'ànim; en bon pero ara no tinc temps; profit (referit a l'acció de ¡Que dineu de bona gana! menjar).

S'ha soltat una tacha i ara el quadro està penjat de biaix.

-558-

Locució De bona veritat De veres De veritat

Significat

Eixemple

Expressió utilisada per a De bona veritat que ho assegurar la realitat d'una intentí, pero em resultà afirmació. impossible acabar-ho per a hui. Estic cansat de veres.

En veritat De calent

Molt, intensament.

Treballa de calent per a tindre-ho acabat esta nit; Està plovent de valent.

De valent De cap a cap De cap a punta

Totalment, d'un extrem a He revisat el treball de cap un atre, de principi a fi. a punta i no he trobat ningun erro; Recorregueren el país de cap a cap i el coneixen perfectament.

De cap a peus

De dalt a completament.

De colp i barrada

Súbitament, d'improvís.

De colp i repent De colp i volta De repent

baix, El mirà de cap a peus mostrant-li el seu total despreci. Pareixia molt trista, pero de colp i repent esclafà a riure; De repent vérem un rellamp i correguérem cap a la porchada.

De sobte De cor De tot cor

Sincerament, sense ninguna El convidà a quedar-se en reserva. sa casa de cor; T'ho dic de tot cor: pots contar en mi.

De dalt a baix

D'un extrem a atre, en tots Conec la zona de dalt a els seus punts de la seua baix perque estiguí vivint extensió. allí una temporada.

De fit a fit

Cara a cara, directament, en El mirà llargament de fit a la vista fixa. fit mostrant el seu disgust i l'aborronà.

Fit a fit

-559-

Locució

Significat

De gaidó

De costat, obliquament.

De gana

En bona disposició d'ànim, T'ajudaria de gana, pero gustosament. ara no tinc temps.

De gom a gom

Ple al màxim, a coromull.

De mal endreç

En mala disposició d'ànim, El treballador obeí de mal sense ganes. endreç l'orde del caporal, perque no tenia més remei.

De mala gana De rasmà De raspalló

de

Eixemple reüll, El mirí dissimuladament de gaidó per a que no es posara nerviós; Has posat la taula de gaidó i quan m'assente en l'extrem del sofà no em caben les cames.

El recint del concert estava ple de gom a gom: no cabia ni una ànima més.

Fugaçment, de passada, A l'eixir de casa viu de lateralment o fregant. raspalló una dòna pujant al taxi, pero no poguí vore-li la cara.

De retruc

En acabant de rebotar o La poma caigué a terra i li topar; com a resultat o colpejà de retruc la cama; conseqüència. Castigaren al meu amic sense eixir i yo em quedí de retruc sense acompanyant per al cine.

De sobines

Tombat cara amunt, en Té costum de dormir de posició supina. sobines.

De soca i arrel

Íntegre, del tot; autèntic i Arrancà genuí. socarrel.

De socarrel

la

mata

de

És un valencià de soca i arrel.

-560-

Locució

Significat

Eixemple

De tòs

Cap arrere, d'esquena.

En corruixes

Sense la calma necessària, Mamprén a treballar ara, si de manera afanyada i no acabaràs fent-ho precipitada. estressat i en corruixes.

En presses i corruixes En presses i corregudes

Caigué de tòs i es feu mal en l'esquena; Esvarà i se n'anà de tòs a terra; Fea una pudor que tirava de tòs.

A presses i correres En dejú

Sense haver menjat res, Estic desmayat perque m'he sense aliment en el cos; fet un anàlisis i he vengut sense notícies, falt en dejú; Se n´ha anat sense d'informació. explicar-me res i m´ha deixat en dejú.

En gros

En conjunt, en general, Conta'm lo que t'ha passat sense detalls. en gros, que tinc pressa.

En un alé

Ràpidament, en un espai de Se menjà l'entrepà sancer temps molt curt. en un alé; L'equip visitant capgirà el marcador en un alé.

En un bufit

En un instant, moment.

En un sopols

en

un L'electriciste solucionà el problema en un sopols.

En un tres i no res En pèls i senyals

En tots els detalls

Fil per agulla

Minuciosament, de manera Conta'm fil per agulla qué detallada. passà: ¡no vullc perdre'm ni un detall!; Li amollà fil per randa tota l'història sense donar-se conte que l'avorria.

Fil per randa

Li contà lo que havia passat en pèls i senyals.

-561-

Locució

Significat

Eixemple

Més be

No exactament.

És més be gran; Estic més be nerviós.

Més pronte

Té valor rectificatiu, acompanya al terme que es considera més adequat d’una contraposició.

Tu dius que l’esperaràs els dos anys que estarà fòra. Més aïna crec que et cansaràs d’esperar.

Més aïna / mes aïnes

Pensat i fet

Fet en pressa, posat en El viage va ser pensat i fet. pràctica només pensat.

Per damunt damunt

Superficialment, profundisar.

Sense trellat ni forrellat

Sense motiu, sense sentit.

Tan aïnes

Tan llaugerament, fàcilment.

Tan aïna

sense Llegí l'informe per damunt damunt i ara no m'enrecorde de res. Escomençà a dir coses sense trellat ni forrellat.

tan Si ho pagara de la seua bojaca, no gastaria tan aïnes; Ho fa tan aïna que pareix senzill de conseguir, pero no ho és.

20.4.6. Els adverbis de cantitat Dins de l'inventari d'adverbis de cantitat distinguim fonamentalment dos classes: i. Un grup numerós d'adverbis acabats en -ment, que indiquen grau o cantitat: abundantment, considerablement, escassament, exageradament, excessivament, extraordinàriament, increiblement, insuficientment, notablement, suficientment, sumament... Eixemples: Dorm excessivament. És notablement bella. Colabora suficientment en els seus companyons. És un home escassament generós. Se comportà de manera exageradament amable.

-562-

Riu exageradament. Menja considerablement. Està considerablement gros. S'inclouen dins d'este grup adverbis com terriblement, tremendament o horriblement, dotats originàriament de sentit calificatiu, pero usats en valor quantitatiu, segons mostra el fet de que no poden aparéixer junt a uns atres adverbis de cantitat, perque abdós realisen la mateixa funció gradativa: És terriblement bella (*És terriblement molt bella); És horriblement presumit (*És horriblement molt presumit). ii. Els adverbis indefinits, que es corresponen formalment en els adjectius i pronoms estudiats en el capítul 14, referent als quantificadors indefinits (poc, molt, prou, massa, gens, més, manco/menys, tant). Estos quantificadors poden funcionar com a adverbis de cantitat, modificant adjectius (ben alta, molt bonica) i uns atres adverbis (prou prop, molt tranquilament); també actuen com a adverbis modificadors del verp indicant grau, ya que els verps expressen desenrolls continus susceptibles de quantificació gradativa (menja poc, camina moltíssim): QUANTIFICADORS Usos com a modificadors nominals Hi han pocs alumnes en classe.

Usos com a adverbis de cantitat Està malalt i menja poc. Pere pareix poc espavilat. Chimo treballa poc organisadament.

Hui ha rebut moltes visites.

Corre molt. És molt ràpit. S'acostà caminant molt tranquilament.

No m'agrada la sopa perque té massa Dorms massa. sal. La fruita està massa verda. Nos saludà massa efusivament. No hi han prou regals per a tots.

Ya he estudiat prou per hui. Estic prou content en el resultat. Acabà la faena prou satisfactòriament.





-563-

Usos com a modificadors nominals No menja gens de pa.

Usos com a adverbis de cantitat Últimament no treballes gens. La seua nóvia no és gens simpàtica. No es comportà gens amablement en mi.

No tindràs tantes oportunitats en el No és convenient arriscar tant. futur. No és tan alt. No es comportà tan cavallerosament. En la següent estació pujaren més Si vols traure matrícula d'honor, has persones al vagó. d'estudiar més. Últimament pareix més prim. ¡Menja més educadament! Enguany s'han presentat a l'examen Està a règim i per això menja manco. manco (menys) estudiants. Des de que s'ha aprimat se cansa menys quan fa deport. Hui estic un poc manco preocupat. Esta coca t'ha eixit menys dolça. Des de fa plàcidament.

temps

dorms

manco

Encara que no m´ha quedat clar del tot, esta volta s'ha expressat menys confusament.

a) L'adverbi manco, forma viva en la llengua valenciana actual, està documentada en els escritors valencians des de ben antic. És apta, per tant, per a tots els registres, tant informals com formals. Igualment és adequada per a tots els registres la forma menys, la qual, ademés de ser amprada des de sempre en la nostra lliteratura, no és desconeguda en valencià modern.299 b) Junt a manco i menys, el valencià usa freqüentment les construccions més poc i no tant per a indicar la cantitat inferior: Posa'm més poc.

299

No obstant, menys té actualment un us més reduït que manco. El balear també utilisa la forma manco, l'occità usa mens i el català no lliterari o estàndart ha tendit a substituir-la pel castellanisme menos.

-564-

c) A diferència dels quantificadors nominals (moltes persones, pocs hòmens), els adverbis de cantitat mai concorden en l'adjectiu al que modifiquen (peix poc fet, carn poc feta, peixos poc fets, carns poc fetes). d) El quantificador massa pot originar interpretacions ambigües quan apareix en oracions transitives que indiquen hàbits. En eixe cas, la tria entre l'interpretació com a especificador nominal quantitatiu o com a adverbi en sentit freqüentatiu depén únicament de la pronunciació: si actua com a especificador del nom, se pronunciarà juntament en el substantiu (Ma filla menja massa peix = ne menja massa, de peix); en canvi, si funciona com a adverbi de freqüència, farem una pausa entre este i el nom: Ma filla menja massa / peix = menja peix en massa freqüència. e) Ben, variant formal que adopta l'adverbi de manera be quan té valor gradatiu o intensificador: El chiquet està ben content en el seu joguet. ¡Mira-la, qué ben pagada va en el seu vestit nou! f) Uns atres adverbis no indefinits no acabats en -ment: casi, a penes... A penes indica que s'ha conseguit per molt poc un determinat llímit. Se destaca que el llímit s'ha conseguit apuradament i s'inferixen valoracions negatives: A penes sap sumar; A penes guanya per a menjar. A causa d'estes inferències, en oracions afirmatives est adverbi funciona com els térmens negatius: A penes sap sumar = No sap sumar a penes; A penes guanya per a menjar= No guanya a penes per a menjar. Inversament, de l'adverbi casi300 se deriven inferències positives valoratives, precisament perque senyalen que no s'ha conseguit el llímit per molt poquet: Lluís casi guanya la correguda. g) En algunes comarques s'utilisa l'adverbi alamon per a indicar cantitat o grau considerable, com a sinònim expressiu de molt/molta/molts/moltes: Era una casa alamon gran. Hi havia estudiants alamon fent coa a la porta.



300

La variant quasi ha caigut en desús en la llengua actual.

-565-

20.4.6.1. Locucions de cantitat Locució A bondó A cabaços

Significat En molta abundantment.

A grapats A manta Cosa de no dir Bona cosa

Eixemples cantitat, En este carrer és molt difícil aparcar perque hi han guaus permanents a bondó; Guanya diners a grapats; Eixe pilotari té força a cabaços; Coneix gent a manta; Menja cosa de no dir.

Molt; en abundància.

A montó

Est automòvil corre bona cosa; Beu a montó cervesa; Treballa a montó.

20.4.7. Els adverbis de distinció Els adverbis de distinció identifiquen i distinguixen un element, emfatisant-lo front als demés elements de l'oració (S'acostaren tots els germans, excepte Pere) o front als atres elements de la seua classe: Begueren sobretot vi (front a unes atres classes de beguda). Funcionen com a adverbis inclús quan emfatisen un substantiu, perque en eixe cas realment no incidixen aïlladament en el dit substantiu, sino sobre la relació que este manté en el verp. Per això, l'adverbi de distinció pot situar-se junt al verp, en conte de junt al substantiu: M'agraden únicament els deports de risc = Únicament m'agraden els deports de risc. Ne tenim de diverses classes: a) Almenys, a lo manco, al manco senyalen el llímit mínim dins d'un conjunt: Necessitaré almenys cent euros; Ha guanyat a lo manco tres campeonats de pilota en els últims anys. Quan no es referixen a elements d'un conjunt, sino a accions verbals, tenen valor més pronte conjuntiu: Si no vols dir-me qué et passa, dis-me a lo manco si et puc ajudar. b) Excepte, salvo, menys, manco i a excepció de, llevat de, tret de, fòra de trauen o resten del conjunt l'element en qüestió: Li agraden totes les assignatures llevat de les matemàtiques; Acodiren tots, excepte Lluís. c) Sobretot, particularment, principalment... afigen al conjunt un nou element, destacant-lo: Escolta principalment música clàssica; Com és oficiniste, treballa principalment assentat.

-566-

d) Fins, inclús, també, tot i, i tot introduïxen un terme dins d'un conjunt del que no s'esperava que formara part: Estaven tots els familiars, tot i la tia Enriqueta, que mai ix de casa;301 He aprovat totes les assignatures, inclús les Matemàtiques, que no m'agraden gens. Contràriament, ni tan sols senyala un llímit mínim no conseguit: Ni tan sols m'ha tocat per teléfon. e) Únicament, a soles, només, solament i els adverbis antics sols i rònegament, hui en desús en la llengua oral, discriminen un element com a únic rellevant dins del conjunt: Només la mala sòrt impedí la classificació del jugador de raspall.

20.4.8. Els adverbis interlocutius Els adverbis d'interlocució expressen la reacció d'un receptor a l'enunciat d'un emissor dins de l'intercanvi comunicatiu. Mostren conformitat o acceptació els adverbis i locucions sí, clar, d'acort, be i bo; i rebuig, en absolut, i la forma no, que funciona com a adverbi interlocutiu de negació quan encapçala una resposta. L'adverbi clar té una força de conformitat superior i presenta l'acceptació com a fet natural, inclús per damunt dels impediments o obstàculs que comporta implícitament l'enunciat de l'interlocutor. Funcionen de manera equivalent a clar les formes naturalment i per supost. L'adverbi ausades (o la seua variant a gosades) indica una conformitat emfàtica en l'interlocutor, equivalent a certament, en veritat. Aixina, en el següent intercanvi comunicatiu entre els parlants A i B: A.- Compraré cireres per a Cento, ad ell li agraden. B.- Ausades. Se'n menja un bon grapat totes les vesprades el parlant B per mig de l'adverbi ausades no es llimita a confirmar l'afirmació del seu interlocutor, sino que la recolza emfàticament, per això és possible que continue el seu enunciat dient Se'n menja un bon grapat totes les vesprades, pero no és admissible Ausades: li agraden un poquet, perque el valor atenuador d'est últim enunciat entre en contradicció en el valor intensificador de ausades. La forma ausades pot introduir una oració de relatiu (Ausades que està bo l'arrosset) i admet reforç en les locucions A ausades i bugades, a ausades (i) causades, ausades que sí o ausades i canyades, aixina com en l'exclamació de contrarietat Ausades ma vida. Com la forma ausades ya és en sí mateixa emfàtica, el seu reforçament dona freqüentment com a resultat un matís negatiu de confirmació desaprovatòria: 301

Pel contrari, no és correcte l’us de tot i com a sinònim de a pesar de (en expressions com *Tot i intentar-ho, no ho conseguí, en lloc de A pesar d’intentar-ho, no ho conseguí), mes que s’haja difòs recentment per influència de la normativa catalana.

-567-

A.- Ya saps que m'encanta eixir de festa en els amics. B.- Ausades i bugades (i aixina no conseguiràs estalviar ni un gallet per a la boda). El funcionament dels demés adverbis d’interlocució pot observar-se en estos eixemples: A.- ¿Anem al cine esta nit? B.- Sí / D'acort / Bo / Be. A.- ¿Escoltes lo que et dic? B.- Naturalment / Clar (a pesar de que tu hages pogut pensar que estava distret). A.- Encara que és molt tart, ¿podries fer el favor d'acostar-me al centre en coche? B.- Clar / Naturalment. A.- ¿Estàs cansat? B.- No / En absolut.

-569-

21. LES PREPOSICIONS 21.1. ORIGE I DEFINICIÓ L'aparició de les preposicions en valencià i en les atres llengües romàniques se deu a la desaparició de la declinació llatina, ya que el llatí disponia dels casos de la declinació per a indicar estes relacions. Algunes d’elles tenen son orige en les corresponents preposicions llatines: en, del llatí IN, a o ad del llatí AD, entre, del llatí INTER, etc. Unes atres tenen l'orige en locucions prepositives llatines, com per eixemple damunt, compost de la preposició de més l'adverbi amunt, que ve del llatí ad montem, “en la part alta o en la montanya”. N'hi han que tenen son orige en noms com fins, del llatí FINE, “fi”. Algunes atres són verps en formes no personals com ara comparança el participi o el gerundi, com tret de, participi del verp traure, llevat de, participi del verp llevar, en acabant, gerundi del verp acabar, durant, gerundi del verp durar, etc. Les preposicions són una categoria de paraules morfològicament invariables –no tenen flexió ni derivació–. Sintàcticament fan de nexe o enllaç entre dos elements de l'oració, u que va davant i un atre que va darrere de la preposició. El terme que va darrere de la preposició és denominat terme de la preposició i forma una unitat en ella. Una preposició i el seu complement formen l’unitat sintàctica denominada sintagma preposicional. Entre les preposicions i els seus térmens o complements no hi han uns atres elements, pero el sintagma preposicional pot anar precedit de quantificadors o adverbis. El complement d'una preposició pot ser un nom o sintagma nominal, un pronom, un adjectiu o sintagma adjectival, un adverbi o una oració que pot ser d'infinitiu; en uns quants casos també pot ser un gerundi o un participi. Les preposicions són partícules que no tenen sentit en un text de forma aïllada, puix servixen per a relacionar; són un enllaç o nexe d'unió entre elements, indicant la relació que hi ha entre ells. Per elles a soles no tenen significat, pero aporten una gran càrrega semàntica al context, és dir, que adquirixen significat dins de l’oració. Vejam els casos adés citats: a) Preposició seguida d’un nom o sintagma nominal: El calcer de cuiro pot ser ecològic. b) Sintagma preposicional precedit de quantificador i adverbi: Està molt per baix de les seues possibilitats. Sobretot de ton pare vullc parlar-te.

-570-

c) Preposició en pronom: Ix en nosatros de passeig. d) Preposició en oració d'infinitiu: Vinc a ta casa per no anar a casa de mon germà. e) Preposició en adverbi: Despusahir vinguérem per ací. f) Preposició en adjectiu o sintagma adjectival: Açò t'ha passat per confiat. Sempre se les dona de sabut. g) Preposició en gerundi: Eixirà al carrer en acabant de dinar. h) Preposició en participi: De cansat que estic no puc ni dormir.

21.2. CLASSES DE PREPOSICIONS Les preposicions se poden catalogar segons el criteri que es trie. Si tenim en conte la forma, tindrem preposicions simples i compostes; si tenim en conte la possibilitat de dur complement, tindrem preposicions transitives i intransitives; ara be, si tenim en conte criteris fonètics, tindrem preposicions àtones i tòniques. En este cas triem l'últim criteri citat, segons el qual hi han dos classes de preposicions: àtones i tòniques o dèbils i fortes.

21.2.1. Les preposicions àtones Les àtones no tenen accent fonètic i semànticament el seu significat depén del context, ya que per elles a soles no en tenen, més allà d’un sentit general d’orientació. Les preposicions àtones són: a (ad), en, de, per, com, fins, cap i també són àtones les compostes per a, des de, fins a, cap a, com a, puix estan formades per dos preposicions àtones.

-571-

21.2.1.1. Usos de la preposició a i. S'utilisa davant de complement directe de persona o d’una entitat composta per persones, com un club, una associació o una empresa (pot consultar-se el punt 19.4.2 per a una explicació més detallada del funcionament d’esta preposició quan introduïx un complement directe): Te presente a Batiste. Sancionaren a l’empresa per no complir en les seues obligacions fiscals. Lo primer és socórrer als ferits. “...e qui és stat perseguit molt e tribulat, sap molt be consellar y ajudar als tribulats”.302 “...De Jhesu Xrist que volgués ajudar als cavallers que en armes justes lo invocarien”.303 “Diu sent Johan que les gens que havien vist a Làtzer, que ere resuscitat per Jesuchrist”.304 “en les festes de Nadal, sermonà en Lutxent com avia parlat e vist a la Verge Maria”.305 “e ell deya·u que Abram havia vist a Jhesu Xrist en la sancta Scriptura; e ells deyen que ell havie vist Ø Abram”.306 Est us ha existit sempre en la llengua –únicament en época antiga podem trobar alguna vacilació– i hui és absolutament general i corrent. No són correctes, per tant, construccions com: *Te presente Batiste, socórrer els ferits, ajudar els tribulats, ajudar els cavallers, havien vist Llàzer... Si el complement directe és un animal irracional pot o no usar-se la preposició a: Alimenta a les fardes del parc o també Alimenta les fardes del parc. Busca a un ratolí per la casa o també Busca un ratolí per la casa.

302

Isabel de Villena, Vita Christi. 1497.

303

Sant Vicent Ferrer, Quaresma. 1413.

304

Sant Vicent Ferrer, Sermons. 1410.

305

Melchor Miralles, Crònica i dietari del capellà d'Alfons el Magnànim. 1435.

306

Sant Vicent Ferrer, Quaresma. 1413. En este cas podem vore en un mateix eixemple la vacilació que es produïa en época antiga, si be eixa caiguda de la preposició a davant de Abram, paraula que escomença per A-, pot explicar-se per fonètica sintàctica.

-572-

Si el complement directe és una cosa, no s'utilisa la preposició a: Alimenta idees falses. Busca un tesor amagat. S’exceptuen alguns casos en que, a pesar de tractar-se de sers inanimats, sí que s’utilisa la preposició a: - Quan el complement directe ho és de verps que denoten un orde jeràrquic o llineal, o un canvi d’estat, com ara precedir, seguir, acompanyar, substituir, modificar, complementar, superar, actualisar: L’artícul sempre precedix al substantiu. - En verps com guanyar, véncer, derrotar..., encara que els conceptes siguen abstractes: L’ilusió va véncer a la mala sòrt. S'utilisa la preposició a davant de pronoms com ara algú, ningú, qui, un atre, tots, qualsevol, cap: No sé si coneixeré a / ad algú d'eixe poble. Insultes a qui mai t'ha faltat. No vullc vore a ningú per ací. Castiga a un atre que siga culpable. Vos odie a tots per lo que li féreu. Rebuja a qualsevol que li diga la veritat.

ii. S'utilisa davant de complement indirecte: Llavava el cap a sa mare. Li donava casques als chiquets en Nadal. Amolla corda al cacherulo.

iii. S'utilisa per a introduir complements circumstancials molt diversos: a) De modo o manera: Anar a peu.

-573-

Tractar a colps. Fer la faena a mà. b) De direcció: S'utilisa la preposició a si el complement indica el destí d'un moviment: Va a Moixent esta vesprada. Puja al terrat a estendre la roba. Ve al despaig ben enjornet. No vol anar hui a Alacant. A Valéncia no vages si no portes diners. c) De distància: De vores a vores. D'ací a la mar. Està a huit quilómetros d’ací. Treballa a cinc minuts de casa. d) De distribució o proporció: Al dèsset per cent. A díhuit euros per cap. e) De costum: Polp a la gallega. A la francesa. Arròs a la cubana. f) D'instrument: El matà a garrotades. Tall de monyo a navaixa. g) De motiu: A petició meua. La preposició a davant de complements de temps i de lloc és a on presenta major diversitat i dificultat, puix pot alternar o compartir est us en unes atres preposicions com ara en, per o de, com vorem a continuació.

-574-

h) De temps: Aplegar a hora horada. Vindre a temps. A hores d'ara. Eixiré a les huit. Quan se designa una part del dia, un més, una estació de l'any o una temporada, s'utilisa la preposició a: Eixirem a la vesprada. A giner no sigues matiner. Al maig, el favar, primerenc o tardà. Al més de febrer ya ix l'herba pel racer, al més de març, per tot lo ribaç. Qui a l’estiu ombreja, a l’hivern famoleja. A la collita es vorà el fesol. A la sega de l'arròs farem braó. Nos podem vore a migdia. Sopem al sol post. En el cas de les parts del dia també solen usar-se les preposicions per i de en valor temporal: Eixirem per la vesprada. Eixirem de vesprada. Pel matí fa frescor. De matí fa frescor. En el cas dels mesos de l'any, les estacions o les temporades també sol usar-se la preposició en: En giner no sigues matiner. En abril no te lleves fil. En març, ya està núvol ya està ras. Altes o baixes, en l'abril són les Pasqües. La roba d'hivern se compra en estiu.

-575-

També en els mesos de l'any, estacions o temporades sol usar-se la preposició per, pero esta preposició aporta un cert valor duratiu o aproximatiu que equivaldria a durant, vora o cap a: Per Nadal coques i per Sant Joan bacores. Per Nadal fòcs i per abril jocs. L'armela de la pestanyeta es fa per giner. Cada cosa a son temps i per maig cireres. i) De lloc. Els usos de la preposició a en els complements de lloc estan condicionats per la semàntica i per factors formals. En la llengua antiga, davant de noms propis de lloc podia aparéixer la preposició a de forma molt esporàdica, pero generalment s'utilisava en com en l’actualitat: en Valéncia, en Babilònia. Hui només molt dialectalment s'utilisa la preposició a davant de noms de lloc, pero el valencià general i estàndart ampra en i no a: En Paterna es fan cachaps tot l'any. Viu en Barig durant l'hivern i en Petrer en estiu. S'ha comprat una casa en Brasil. Treballe en Madrit i estiue en Chilches. “...aministrar totz los bens que el ha en Cocentània ni en lo regne de Valéncia”.307 “Nos, estant en Alacant, ajustam nostres fills, ço és, l’infant en Pero e l’infant en Jacme...”.308 “...l’eretament que'l dit en P(ere) Eximéniz à en Castelló del Camp de Burriana, en l’alqueria que és de Taccida, ço és a saber, cases e terres...”309 “...que si·l hom és estat cremat, o la mà és stada tallada, o exorellat en França, o és mort en Aragó...”310 Davant dels artículs definits (el, la, els, les) en general s’usa també la preposició en. Si be dialectalment hi ha alguns llocs a on s’utilisa també la preposició a, l'us de en és general i propi d’un nivell estàndart, llevat dels casos que més avant se relacionen: 307

Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina. 1275.

308

Jaume I. Llibre dels feits. 1380.

309

Llibre de la Cort del Justícia de Valéncia. 1284.

310

Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410.

-576-

En el jardí tinc una carrasca. En els bolletins d'enguany podeu trobar més artículs. En la frontera de l'edifici hi ha un atlant. En les vivendes antigues no hi havia aire acondicionat. És prou general l'us de la preposició a parlant de les parts del cos: Du un mocador al cap. Se pentina en la trena al tòs. Du el chiquet al bè. Tenia a son fill al braç. Du el caparrucho penjant a l'esquena. També sol usar-se a, de manera general, tractant-se de localisacions molt concretes, a on indica contigüitat o proximitat: T’espere al cantó del meu carrer. Està a la porta de casa. A l'entrada hi ha un arc. A l'eixida voràs la porta. Penja la coixinera a la finestra. A la vora del riu, mare, m’he deixat les espardenyes. La granera està al costat de l’armari. Pero a no sol utilisar-se quan la localisació és exactament sobre el lloc indicat o en el seu interior: M’han fet una pintada en la porta. Estaré esperant-te en casa. S’ha fet un tall en el costat. Nota unes molèsties en els renyons. En les entrades a Castelló han posat una nova senyalisació. El dinar està en taula. En qualsevol cas, l’us de a no és usual ni recomanable en parlar de localisacions abstractes:

-577-

Viu en l'estranger i no *Viu a l'estranger. En el treball tots som responsables i no *Al treball tots som responsables. ¿Qué fan hui en la tele / en Canal 9? i no *a la tele / a Canal 9. En els demés casos (complements de lloc no introduïts per artículs definits) s'usa sempre en: L’esperava assentat en un banc; Hi havia un test en cada finestra; Circule a 30 km/h en tota la població (i no *a un banc, a cada finestra, a tota la població). La preposició a pot precedir ad alguns adverbis preposicionals, sent en uns casos molt usual i molt poc en uns atres: Magraner fi a vora camí, tirorí (molt usual). Al davant del tren va la màquina (poc usual). El lladre li ixqué al davant (usual). Viu a prop d'ací (hui gens usual). Millor Viu prop d'ací. Hui no és gens usual ni correcte l'us de la preposició a davant dels adverbis de lloc dins, fòra, baix, llunt, amunt, avall, avant, sobre, damunt, arrere, com podem vore en els següents casos:311 Allà a dins.

Lo correcte és:

Allà dins.

Ací a fòra.

Lo correcte és: Ací fòra.

A baix de la taula. Lo correcte és:

Baix de la taula.

A llunt d'ací.

Llunt d'ací

Lo correcte és:

A amunt i a avall. Lo correcte és: Amunt i avall. Tireu a avant.

Lo correcte és: Tireu avant.

Ací a arrere.

Lo correcte és: Ací arrere.

21.2.1.2. La forma ad La preposició a sol adoptar la forma ad quan va davant de pronoms demostratius (este, eixe, aquell i la seua flexió; açò, això, allò) i personals (ell, ella, ells, elles) que escomencen per vocal. Opcionalment pren també esta forma davant de l’indefinit algú (ad algú / algun / alguna / algunes). El seu orige pot ser la preposició llatina AD o ser epentètica per a impedir l´hiat: 311

No obstant, podem trobar en la llengua antiga a amunt, a avant, a avall, hui inexistents.

-578-

Li ho he dit ad ell, no ad ella. Dona-li-ho ad este, que està més prop. ¿Ad algú li sona esta cançó? ¿Per ad açò has vengut? Ad això li tenia yo por. Per ad allò no calia tanta faena. “E ad açò no·ns tira vanitat alguna ni alguna desmesiada diligència o sensualitat”312 “..y que per ad açò nomenen persones de la vila que, juntament ab los oficials y cequiers...”313 “...la dita ecclésia de Sogorbh ab tots los drets pertaynens ad aquela ecclésia...”314 “E per ço Deus feu hun loch enmig per habitació ad aquells, ço és paraís terrenal...”315 “E sotsmet totes coses a tu, e no sies sotsmés ad aquelles,...”316 “...donant facultat e licència ad aquell de poder-se avehïnar e fer vehí”317 “E lo duch, donà’n cassa ad alguns, y prengué al dit Stellés y feu-ne quatre quartés en Castelló.”318 “Tenia trenta quatre anys y per a elegir confessor ad algú, dit señor no·l volia admetre que no tingués quaranta anys.”319 “...y que per ad allò cascú digués son parer.”320

312

Joan Gerson, Del menyspreu del món. 1491.

313

Manual de consells de Gandia. 1541.

314

Berenguer de Ripoll, Pergamins, processos i cartes reals. 1275.

315

Sant Vicent Ferrer, Sermons. 1410.

316

Tomas de Kempis, L'imitació de Jesucrist. 1482.

317

Manual de consells de Gandia. 1541.

318

Pere Martí, Llibre d'antiquitats. 1525.

319

Pere Joan Porcar, Coses evengudes en la ciutat y regne de Valéncia. 1585.

320

Manual de consells de Gandia. 1541.

-579-

Localment la preposició ad pren la forma an, pero es tracta d'una variant poc usual o en desús: Li ho dic an (ad) ell. En la llengua antiga la forma ad s'utilisava també davant de paraules escomençades per vocal, encara que no foren pronoms personals, demostratius o indefinits; hui est us ha desaparegut.

21.2.1.3. Les contraccions al (a+ el), als (a+els) La preposició a es contrau en contacte en els artículs el i els i dona al i als: Vaig al cine els dumenges. Veem totes les vesprades als amics. He comprat un espill per al corredor. Venen calcetins per als hòmens. La contracció al no es fa si la paraula que seguix a l'artícul el escomença per vocal o hac i s'apostrofa (recordem les regles de l'apòstrof): Dona-li a l'home que ven bresquilles estos diners. Li donà de menjar a l'orso del zoològic. Me'l trobí a l'eixir del metro. Existix una contracció de la preposició a i l'artícul el o lo més la preposició de que dona al de i que equival a a casa de, en casa de, en la propietat de (terreny, camp...): Vaig al de la veïna Estan al de Cento. Estava al de Quelo collint albargines.

21.2.1.4. Les construccions al més infinitiu i en més infinitiu La construcció al més infinitiu, acompanyant a un atre verp o oració principal, respon a un us ben antic que podem trobar en tota la llengua clàssica i en les millors obres lliteràries del nostre Sigle d'Or; hui és general i resulta absurt condenar-la com a castellanisme.

-580-

Té valor duratiu i indica que l'acció del verp de l'oració principal té lloc dins del temps i l'acció que expressa l'oració en infinitiu, o dit d'una atra manera, que té lloc mentres dura l'acció que expressa l'infinitiu. Vejam un eixemple: Al vindre del treball s'encontrà en son pare o S'encontrà en son pare al vindre del treball. Esta oració equival a mentres venia del treball s'encontrà en son pare o a quan venia del treball s'encontrà en son pare o a venint del treball s'encontrà a son pare, és dir, que s'encontrà en son pare mentres realisava l'acció de vindre o quan estava venint, equivalència que expressa eixe valor temporal duratiu de la construcció. Vejam uns eixemples més: Al passar per Novelda enrecorda’t de saludar als cosins. A l’obrir la porta va vore que Pep baixava. “...una dòna que estava al sol llegint un llibre de devoció, y caygué a la carrera. Y sentiren que dia al caure: ¡Jhesús!”321 “E, al passar que·n fehíem, exiren bé M sarrahins a la costa de Murvedre...”322 No s'ha de confondre este sentit temporal en el que té la construcció formada per la preposició en més infinitiu, que també presenta valor temporal, pero de caràcter puntual. En esta construcció l'acció que indica l'infinitiu és immediatament anterior a la que indica el verp de l'oració principal, que escomença quan l'acció de l'infinitiu acaba. La construcció temporal subordinada marca, per tant, l'inici de l'acció del verp principal. Vejam un eixemple: En eixir el sol desperta'm o Desperta'm en eixir el sol. Esta oració equival a quan haja eixit el sol, desperta'm, ni abans ni mentres ix, sino quan ya haja eixit: a continuació, en eixe moment i no en un atre pot escomençar l'acció del verp principal. Uns atres possibles eixemples: En tornar de Morella passa’t per l’oficina. Nos en anàrem en acabar la mascletà. En valencià les construccions al més infinitiu o en més infinitiu no tenen un valor estrictament causal. No és correcte dir: Al ser tan antic, no ha aguantat el pes ni En ser tan antic no ha aguantat el pes. Lo correcte seria:

321

Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat y regne de Valéncia. 1585

322

Jaume I. Llibre dels feits del rei En Jaume. 1380.

-581-

Com és tan antic, no ha aguantat el pes / no ha aguantat el pes per ser tan antic / no ha aguantat el pes d'antic que és. No obstant, sí és acceptable l’us de en o al en valor no purament causal, sino modalcausal i, per tant, equivalent a l’hora a “perque” i a “d’esta manera”: En anar tots els dies a la plaja, se posà ben morenet (correcte, equival a “d’esta manera, anant tots els dies a la plaja, se posà ben morenet”). A l’anar tots els dies a la plaja, se posà ben morenet (correcte). *A l’estar cansat, no vullgué eixir a sopar (incorrecte, no equival a “d’esta manera, estant cansat, no vullgué eixir a sopar”).

21.2.1.5. Usos de la preposició en La preposició en, junt en la preposició a, és la que té més matisos gramaticals i significats més diversos. En ocasions abdós preposicions compartixen usos, com ara quan indiquen lloc: pot dir-se Vixc en el quint pis o Vixc al quint pis; pero la preposició en també compartix el seu espai semàntic en unes atres preposicions. Com ya havem dit adés a propòsit de a, els usos de la preposició en també estan condicionats per la semàntica i per factors formals. S'utilisa per a introduir complements circumstancials molt diversos:

i) De lloc. La preposició en, procedent del IN locatiu llatí, té en valencià este mateix valor, és dir, indica estància en un lloc. Des de ben antic, com se pot vore en els clàssics valencians, davant de noms propis de lloc (topònims, orònims, hidrònims) generalment s'utilisava en: en Valéncia, en Babilònia; esta era la norma en época migeval i seguix sent-la en el valencià actual. Només esporàdicament en estos casos podia aparéixer la preposició a i hui a soles localment (sobretot en la comarca de la Marina, provablement per influència mallorquina) s'utilisa la preposició a davant de noms de lloc, ya que el valencià general conserva l'us clàssic i utilisa en: Vixc en Elig. En Xaló fan molt bon vi. Treballe en França. Ma mare naixqué en Sueca. En el Penyó d'Ifach hi ha una gran biodiversitat.

-582-

Podem vore llúdries en el riu Túria. Hi ha galfins en la Mediterrànea. Si el topònim du artícul definit i es referix a ents o époques i no a llocs concrets és general l'us de la preposició en, inclús en zones a on és comú usar a en valor locatiu: En la Valéncia migeval. En l'Europa del sigle dèneu. En l'Amèrica precolombina. És general l’us de la preposició en i no a parlant de localisacions abstractes o no concretes: Viu en l'estranger i no Viu a l'estranger. En el treball tots som responsables i no Al treball tots som responsables. La palput canta en la montanya / en el camp i no La palput canta a la montanya / al camp. També s’ha d’usar en –d’acort en l'us general de tots els temps– en els següents casos: - Precedint paraules sense determinant, com ara noms o adjectius: Alceu els joguets en caixes de cartó. L'orquesta ensaja en aules insonorisades. Estic en casa de mos tios. - Precedint demostratius, relatius, quantitatius, indefinits i adjectius numerals: En eix almagasén guarde els matalaps vells. El tren en el que viage no aplega a Cocentaina. Pots fer deport en molts gimnasis. En alguns archipèlecs se parlen dos o més llengües. Viu en un sext sense ascensor. Havem dormit en quatre hotels diferents. Hem parat en huit pobles de la comarca.

-583-

ii) De companyia, instrument o contengut. En la llengua antiga la preposició que indicava companyia, instrument o contengut per excelència era ab, del llatí APUD, que significa junt a, en o al costat de; encara que segons uns atres autors provindria de la mateixa preposició llatina AB, en certes significacions també pròximes a les indicades. Esta forma està actualment en desús i apareix únicament en alguns texts llitúrgics o lliteraris. A no ser que hi haja possibilitat de confusió, aplicarem per a tots estos usos la preposició en, hui general en tot el valencià. En ya era usada pels clàssics valencians esporàdicament en els valors propis de ab, lo que mostraria que en la llengua antiga parlada era prou habitual; s’ha de tindre en conte que l'escritura sol ser conservadora i tarda en incorporar formes de la parla viva:323 Eixemples d’us indicant companyia: Treballí huit anys en ma germana. Viage en mon pare a Xàbia. Sopàrem en la seua família. Estic en tu, no tingues por. “...diu lo senyor micer Dalmau que decontinent que vinguau en mi, que ell vos ha gran mester”324 “...e volent fogir lo nafrat qui havia fet lo cas, s’encontrà en la spasa”325 Eixemples d’us indicant instrument: Els camps se birben en una aïna que es diu eixartell. 323

L'orige més provable de la preposició en aplicada ad estos usos és la pròpia preposició llatina IN (vore Lanuza, J. "La preposicio en". Série Filològica, nº. 4, RACV, Valéncia, 1989). Uns atres autors, en constatar l’existència en la llengua antiga de variants de ab com ara ap o am, induïdes per fonètica sintàctica, proponen l’evolució am > an > en com a orige dels actuals valors de en equivalents als de ab. Siga com siga, la realitat és que en tot el domini llingüístic valencià i per a tots els nivells del llenguage s'utilisa en. Només molt localment s’ou en ocasions l’articulació [an], pero no és exclusiva dels contexts d’instrument o companyia i s’estén als demés usos de la preposició en. No cal dir que la forma catalana mixta i sense tradició clàssica amb, proposta per algunes gramàtiques i certs sectors, que reconeixen l'us de en pero el releguen a registres informals o coloquials, no ha quallat en valencià i no deu usar-se en ningun context. El fet de que els parlants hagen de recórrer a la comparació en els usos del castellà (que sí distinguix les preposicions en i con) per a intentar usar correctament la forma amb és la mostra més evident de que es tracta d’un us alié a la llengua actual. 324 325

Melchor Miralles. Crònica i dietari del capellà d'Alfons el Magnànim. 1435. Ibid.

-584-

Allisà la fusta en la plana. El correger talla el cuiro en tisores grans. Clavà la tacha en lo martell. “...lo mantell que abrigava, e en la mitat embolicà lo Senyor...”326 “E lo senyal en que coneixereu aquest excellent Senyor"327 “Deus Pare envià son Fill a escalfar en amor e caritat, e illuminar a nosaltres en los articles de la fe.”328 “...feu·ho bullyr, e puys en un drap que sia clar colau·ho”329 Eixemples d’us indicant contengut: Encetàrem un meló d'Alger en moltes pepites. Comprí una casa en dos garaigs. L'autobús ha eixit a soles en huit viagers. Hui dinarem arròs en fesols i naps. Du un jupetí en botons d'argent. “Per al novell e ben acollit oste, [...] estava aparellat un apartament de nostra alta posada en gran abundància de moltes e delicades viandes...”330 També s'utilisa per a designar el mig de transport: Ix de casa sempre en bicicleta. Pot vindre en coche o en moto. Viage molt en tren. Aní en avió a París. La forma ab queda, per tant, reservada als registres formals, principalment per als casos en els que és convenient distinguir el valor locatiu, exclusiu de en, dels valors compartits per ab i en (companyia, instrument, contengut), com s’observa en els següents eixemples (si be la majoria solen quedar clars pel context): 326

Isabel de Villena. Vita Christi. 1497

327

Ibid.

328

Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410.

329

Manuel Dieç. Llibre de menescalia. 1424

330

J. Roïç de Corella. Història de Jason e Medea. 1460

-585-

- instrument: Fes-ho en este recipient (valor d’instrument o valor locatiu). Fes-ho ab este recipient (només valor instrumental). Clava el mànec en el martell (valor instrumental o valor locatiu). Clava el mànec ab el martell (només valor instrumental). - contengut: Convé llogar un espai de coworking o treball compartit en un bon despaig (valor de contengut o valor locatiu). Convé llogar un espai de coworking o treball compartit ab un bon despaig (només valor de contengut). - companyia: “Per Crist, ab Ell i en Ell, a Tu, Deu Pare Omnipotent...” (llitúrgia).

iii) De temps. Com ya s'ha dit al parlar de la preposició a, la preposició en s'utilisa també davant dels mesos de l'any i les estacions o temporades indicant una localisació temporal: Si en giner la gavina va per l'horta, fes fòc i tanca la porta. En decembre, qui tinga forment, que sembre. En l'estiu, tot lo món viu. En Nadal casques i torrons. L'home valent, en l'estiu fresc i en l'hivern calent. Si la Candelària es riu, ya estem en l'estiu. També pot indicar un espai de temps: En dos semanes tens temps de fer la faena. Ha aplegat el segon en dos hores de diferència. Férem l'apelació en uns dies de retart. En tres anys Mozart ya tocava el piano.

-586-

iv) De modo o manera. Indica la manera o modo de l'acció que expressa el verp: Vingau en molt de conte per eixa carretera. Sempre parlem en valencià. Eixiu en fila de dos. “...no resta sino que rompats en un colp e tallets les cordes...”331 “Mort, en un colp, los tres bens m’a ferits”332 Precedint a certs adjectius crea modos adverbials que equivalen a adverbis acabats en -ment: En silenci (silenciosament). En secret (secretament). En concret (concretament). En general (generalment).

v. Sobre la construcció en més infinitiu, vore l'apartat 21.2.1.4.

21.2.1.6. Usos de la preposició de Esta preposició l'utilisava el llatí seguida d’ablatiu indicant procedència o orige, valor al que ha afegit uns atres, com els de possessió o pertinença, manera, temps, o instrument. Ademés, té funció partitiva i forma locucions quantitatives. a) Orige, procedència: Pot indicar d'a ón ve o d’a ón és una cosa, l'orige d'un moviment... Peladilles d'Alcoy o de Casinos. Venim de Beniparrell. Tenen ceràmica de Manises i de Paterna. Eixim de Castelló cara a Morella ben matí. 331

Anònim. Ytàliques Illusions. 1423

332

Ausias March. Poesies. 1539

-587-

b) Temps: Pot indicar el moment en el que s'inicia una acció o la seua duració, un interval temporal, un moment concret... De huit a nou fan el noticier en la televisió. Vérem una película de dos hores. De Santa Caterina a Nadal, un més cabal. De menut m'agradava el codonyat. De vesprada i de nit refresca. La preposició de té un valor temporal concret o delimitat parlant únicament de les parts del dia: Si treballes de nit, pots descansar de matí. No són tan usuals frases com Si treballes d'estiu, pots descansar d'hivern; en este cas lo més usual és: Si treballes en estiu o a l'estiu, pots descansar en hivern o a l'hivern, ya que la preposició de no indica un moment temporal concret parlant d'hores, dies, mesos o estacions de l'any. Sí s'utilisa en un valor temporal que indica intervals de temps o duració d'una acció: Treballa de Nadal a Cap d'any o Treballe de huit a tres, pero no, Treballe de Nadal o Treballe de huit, com tampoc, Treballe d'hivern o Descanse d'estiu. c) Modo o manera: Ho ha fet de mala gana i es nota. Estudie de valent per a aprovar l'examen. d) Possessió o propietat: Podeu vindre a casa de mon pare. El coche roig és del veí. e) Matèria: Li comprí uns orellals d'or. El jupetí és de seda. El banc és de marbre Alacant. f) Causa, motiu: Estic gelat de fret. Al sol estem morts de calor. No vol vindre de por que té.

-588-

g) Contengut: Regal de monja, cafís de forment. Got d'orchata. Poal d'aigua. h) Lloc: Pot concretar un lloc o posar fites espacials. Anem a la plaja de la Garrofera. Comprem en el mercat d'El Cabanyal. Pinta la paret de dalt a baix. Del carrer major al carrer del mig. i) Assunt o tema: Parlem de tos pares. Tractem el tema del lloguer. Raonem de la faena. Discutixen de política. j) Naturalea, condició o qualitat: Una chicona de males entranyes. Uns hòmens de bon cor. Eren persones de pes i ben vistes. Gent de noble llinage. k) En aposicions: La ciutat de Xàtiva. El més de giner. La semana de Pasqua. l) Emfatisant un calificatiu o en frases exclamatives: El bo de ton pare. El fava de Ramonet. La simpàtica de la meua veïna.

-589-

m) Funció partitiva: Alguns quantitatius, no tots, s'utilisen en la preposició de en un valor partitiu. Hi han diferents usos: - Sempre s'utilisa la preposició de en el quantitatiu gens: No vullc gens de pa. No hi ha gens de sucre. No tinc gens de ganes. - Sempre s'utilisa la preposició de en els quantitatius molt, poc, prou, tant, quant, pero únicament si l’element quantificat va en masculí singular: Molt de sucre, pero molta sal, molts hòmens, moltes chicones. Poc de vi, pero poca substància, pocs amics, poques eixides. Prou de forment, pero prou sal, prou coches, prou bicicletes. Tant de gust, pero tanta mel, tants disgusts, tantes fraules. Quànt de fret, pero quànta calor, quànts ous, quàntes bresquilles. Molt de temps, pero moltes semanes, molts anys. - En el cas de l’adverbi prou quan s’aplica a un nom no contable sol dur la preposició de si el nom és masculí (¿Tens prou de sucre), encara que també es coneix la construcció sense preposició: ¿Tens prou sucre? Si el nom és femení, s’utilisen indistintament abdós construccions: ¿Tens prou (d’) aigua? Referit a noms contables plurals, únicament serà possible la construcció sense preposició: Tinc prou llibres en el despaig; En este calaix caben prou coses. - En el cas de poc, no s’accepta la construcció sense preposició: Queda poc de vi (correcte). Queda poc vi (incorrecte). - Mai s'utilisa la preposició de en els quantitatius massa, més, manco (o menys): Massa oli, massa hedra, massa fesols, massa mentires. Més bàlsem, més canella, més rellonges, més vacacions. Manco cartó, manco alfàbega, manco castics, menys ventages. - El quantitatiu bastant no existix hui en valencià i ha segut substituït, en tots els casos, per prou. El quantitatiu força és purament dialectal i a on s'utilisa es fa seguit de la preposició de en tots els casos.

-590-

- També té un valor partitiu la preposició de, quan expressa que del tot se pren una part: De sucre pots prendre lo que vullgues. U de nosatres ha d'anar a obrir la porta. Huit dels dèsset poden descansar. n) Locucions quantitatives: La preposició de forma part de moltes locucions quantitatives formades, en sa majoria, a partir d'un substantiu: Un grapat de … Un fum de … Una fotracada de... Un montó de … Una montonada de … Un munt de ... Un cabaç de … Una cabaçada de … Bona cosa de … Un riu de ... Un remijó de … Un remostró de ... Un rallet de... Una gota de … Una brinsa de … Un bri de … Un sentiment de ... Un pessic de … Una miqueta de … Gens ni miqueta de … Ni gota de ...

-591-

o) L'indefinit cap i la preposició de: En aquelles zones a on cap substituïx als indefinits ningun, ninguna, ninguns i ningunes se pot usar seguit de la preposició de o no. Els tres usos són correctes i no es pot discriminar cap d'ells, sobretot quan se referixen a elements no animats; no obstant, s'ha de tindre present que les formes més usuals, tant en época antiga i clàssica com en l'actualitat, són ningun, ninguna, ninguns, ningunes o les seues variants arcaiques negun, neguna, neguns, negunes, hui inexistents: Ninguna estora li agrada / Cap d'estora li agrada / Cap estora li agrada. Ningun llibre li agrada / Cap de llibre li agrada / Cap llibre li agrada. Quan el referent és una persona, la tendència general és usar ningun/ninguna: No quedava ninguna dòna en la botiga. Ya no hi ha ningun home allí. L'indefinit cap deixa de tindre valor negatiu en oracions interrogatives i condicionals, en les quals és habitualment substituït per algun, alguna, alguns, algunes. En este cas, degut a l'us majoritari en tots els nivells del llenguage, és recomanable per a cada eixemple la primera opció de les que figuren a continuació: ¿Han dut algun regal per a mi? / ¿Han dut cap de regal per a mi? / ¿Han dut cap regal per a mi? Si tens alguna idea, dis-ho / Si tens cap d'idea, dis-ho / Si tens cap idea, disho. p) El pronom ne/en i la preposició de: Quan un substantiu és reemplaçat pel pronom ne els nous complements referits al substantiu elidit van encapçalats per la preposició de: Estes creïlles són velles. ¿Ne tens de novelles? Hui hi han bresquilles en lo mercat i n'hi han de bones i de roïnes. No compres tomata forana si n'hi ha de valenciana. Quan és substituït per un pronom cardinal o indefinit, com ara uns, unes, algun, alguna, alguns, algunes, molt, molta, molts, moltes, uns quants, unes quantes..., els complements adjectius poden o no anar encapçalats per de: Molts països europeus i alguns d'americans cuinen en greix animal. Molts països europeus i alguns americans cuinen en greix animal. Naturalment, si el complement és un substantiu, la preposició de serà obligatòria:

-592-

Dus dos gelats de chocolate i tres (gelats) de fraula. q) La preposició de i les dislocacions: A voltes se produïxen dislocacions d'elements dins de la frase, com ara un desplaçament del substantiu o de l'adjectiu a la dreta o a l'esquerra. La preposició de introduïx l'element desplaçat quan correspon a un sintagma indefinit o quantificat représ en l’oració per mig del pronom ne/en: D'abadejo, no n'he vist en la tenda. No n'he vist, d'abadejo en la tenda. D'abadejo anglés, no n'he vist. No n'he vist, d'abadejo anglés. De verdes, no en compres, que no en vullc. No en compres, de verdes, que no en vullc. En alguna zona no s'utilisa la preposició de quan la dislocació és a l'esquerra: Abadejo, no n'he vist en la tenda; Verdes, no en compres. Tan correcte és usar-la com no usar-la en este cas. Si la dislocació és a la dreta, l'us de la preposició és obligatori: No n'he vist, d'abadejo; No en compres, de verdes. r) La preposició de més un complement en infinitiu: Hora d'alçar taula. Mala de menjar. Quina manera més lleja de caminar. És el moment de fer-se avant. No tinc ganes de mirar-me a l'espill. s) En girs preposicionals: La preposició de s'utilisa darrere d'alguns adverbis de lloc com ara davant, darrere, damunt, davall (o devall), dalt, baix, dins convertint-los en girs preposicionals: darrere de la porta, dalt de l’armari. No obstant, estos adverbis també poden introduir directament (sense la preposició de) un substantiu determinat per l’artícul definit el/la/els/les (S’amagà darrere la porta; Està dalt l’armari), si be és més general i natural l’us en preposició. Recordem que els adverbis dintre i detràs són dialectals, pero seguixen la mateixa norma: Darrere de la porta hi ha una granera (recomanable) o be Darrere la porta hi ha una granera. Davant de la casa viu ma cosina (recomanable) o be Davant la casa viu ma cosina.

-593-

Damunt de la taula està la caixeta dels mistos (recomanable) o be Damunt la taula està la caixeta dels mistos. Dalt de la teulada hi ha un fumeral (recomanable) o be Dalt la teulada hi ha un fumeral. Davall del parasol fa bona ombra (recomanable) o be Davall el parasol fa bona ombra. Alça el calcer baix del llit (recomanable) o be Alça el calcer baix el llit. Dins del saló no es pot fumar (recomanable) o be Dins el saló no es pot fumar. És obligatori l'us de la preposició de en tots els atres casos, davant d'artículs indefinits, de possessius, demostratius, pronoms, numerals... com l'us general indica. L'únic adverbi que en estos casos pot anar sense la preposició de és baix: La Pàtria Valenciana s'ampara baix ton mant. Huit graus baix zero. t) La preposició de i la conjunció que: Sobre el manteniment de la preposició de davant la conjunció completiva que, pot consultar-se l’epígraf 21.3, corresponent al règim preposicional. u) De i per: Els complements dels participis de verps com seguir, precedir, acompanyar, conéixer, reconéixer, voler (en el sentit d'amar), estimar... poden anar introduïts per la preposició per, pero també, alternativament, per la preposició de, forma ben natural i genuïna: Precedida de gonfanoners. Conegut de tots. Acompanyat de son pare. Seguit de punt i coma s'escriu minúscula. v) Uns atres usos de la preposició de. La preposició de s'apostrofa davant de paraula que escomença per vocal o hac, sempre que no es tracte d'una semiconsonant (recordem les regles de l'apòstrof): El pa és d'ahir. Açò és cosa d'hòmens formals. Ell era d'ací i d'allà.

-594-

Un criançó d'onze mesos. Pero: Una mona de huit ous. El pa és de hui. La preposició de es contrau en contacte en els artículs el i els i dona del i dels: Era la moda dels xixanta. Estes són les senyes del seu domicili. Me ric dels esparaments que fa. La flor del llicsó és groga. La contracció del no es fa si la paraula que seguix a l'artícul el escomença per vocal o hac i s'apostrofa (recordem les regles de l'apòstrof): Este coche és de l'home que viu baix de ma casa. Parlen de l'orage que farà despusdemà. Me'n recorde de l'abraç que em donares. Venim de l'hort.

21.2.1.7. Usos de la preposició per i de la composta per a En valencià es diferencia perfectament entre la preposició per i per a (o per ad en les casos en que s'utilisa la forma ad). Abdós poden amprar-se davant d'oracions en infinitiu, sintagmes nominals o pronoms: la preposició per indica el motiu d’una acció, mentres que la preposició per a indica la finalitat, segons mostren estos eixemples: S'ha trencat per la teua insistència (causa). “...vist e conegut que és per culpa del tintorer...”333 (causa). “...bens que nostre pare tenia per la vostra gràcia...”334 (causa). Treballe molt per a eixir de deutes (finalitat). “...el llogà per a cobrir sa casa...”335 (finalitat). 333

Llibre d'establiments i ordenacions de la ciutat de Valéncia. 1296.

334

Jaume I. Llibre dels feits del rei En Jaume. 1380.

-595-

“Llicència per a traure forment de la ciutat”336 (finalitat). Els eixemples anteriors ilustren clarament el fet que la causa és anterior a l’acció principal, mentres que la finalitat proyecta el seu compliment cap a un moment posterior.337 En alguns casos l’us de per o per a en contexts pareguts indica el matís de causa o finalitat més adequat a la situació: He vengut per vore si quedaven creïlles (causa). / Vinc per a vore si quedaven creïlles (finalitat). Ho preguntava per saber alguna cosa més (causa). / Ho pregunte per a saber alguna cosa més (finalitat). En este sentit, és molt comú l’us de la combinació ser + per per a justificar una sugerència o proposta: És per si tu volies participar. Era per guanyar temps mentres esperàvem l’autobús. No obstant, en la majoria dels casos els respectius àmbits d’us de per i per a són molt clars. Per tant, no és correcte usar per en valors propis de per a, lo que en ocasions ocorre per influència de la normativa catalana moderna i, a voltes, en els usos poètics, per a aprofitar que per té una sílaba manco que per a. Ademés, les preposicions per i per a poden usar-se en un bon grapat de valors diferents dels presentats en l’apartat anterior:

i. Usos de la preposició per a) Agent: L'obra s'ha dut a terme per diversos arquitectes. b) Temps: per a ubicar cronològicament els mesos de l'any, les estacions o les temporades poden utilisar-se les preposicions a i en, pero també pot amprar-se la preposició per, que aporta un valor duratiu o aproximatiu: Per Sant Josep farem bunyols. Per Nadal, coques i per Sant Joan, bacores. 335

Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina. 1275.

336

Llibre d'establiments i ordenacions de la ciutat de Valéncia. 1296.

337

Pot vore’s la diferència entre causa i finalitat en els epígrafs 22.7.4 i 22.7.6, corresponents respectivament a les oracions causals i finals.

-596-

Per Santa Llúcia, creix el dia un pas de puça. Pels anys xixanta era moda dur peluca. c) Ruta o trayecte: Navega per la mar i pels rius. Va corrent pel camí del mig de la Devesa. Passejava per la senda de la Carrasca. d) Cantitat: Ha venut el coche vell per quatre gallets. Vené sa casa per un grapat de diners. e) Equivalència o correspondència: L'u per l'atre, la casa per agranar. Tu em deus diners i yo et dec un favor, puix una cosa per l'atra. Una manifestació d’este valor és l’us tradicional de per en l’expressió del tanteig dels jocs de pilota valenciana: Sarasol guanya este joc quinze per dèu. A partir d’ací pot utilisar-se per a reflectir el marcador de les competicions, junt a la variant més moderna per mig de a: El Valéncia C. de F. guanya tres per u / El Valéncia C. de F. guanya tres a u. f) Mig: el mig que utilisem per a fer o conseguir una cosa. Enviaré una notificació per fax. El convencé per la força. g) Falta o acció inacabada: indica que una faena no està feta o acabada. També pot usar-se en el seu lloc sense. Encara tinc les faves per pelar (o sense pelar). Estem en octubre i l'arròs està per collir (o sense collir). La casa està per agranar (o sense agranar).

-597-

h) Substitució o canvi: Canvie bicicleta per monopatí. Te done este per aquell. Li ficà una roda vella per una nova. i) Émfasis: Per molt que plore no li done més chocolate. Per l'amor de Deu. Per ma vida, que no he de tornar.

ii. Usos de la preposició per a a) Beneficiari: Els joguets són per a ton fill. b) Destí o direcció de l’acció verbal: L'autobús eixirà despusdemà per a Estambul. c) Conveniència-inconveniència: Fa un orage bo per a plantar creïlles. Ha segut declarat apte per a treballar. Un medicament roïn per ad eixa malaltia. d) Temps: en el seu us temporal la preposició per té un valor duratiu o aproximatiu, mentres que per a té valor prospectiu i marca un determini més o manco delimitat: Per al nou d'octubre, mocadorades. Guarda per a maig, i tot l'any en tindràs. Guarda pa per a maig, i llenya per a abril. Te done açò i queda-t'ho per a sempre. e) Comparació: realisa una valoració d'una acció considerada en relació a unes circumstàncies adverses: Per a ser tan jove, mostra molta tranquilitat. Per a lo que li paguem, ya fa massa.

-598-

f) Proximitat o imminència: indica que una acció està a punt de tindre lloc o acontényer. Està per a graniçolar. Estava per a eixir, quan sonà el teléfon. L'orage està per a ploure. g) Utilitat: Una astral bona per a fer llenya. Seda especial per a fer jupetins. La plaja d'El Saler és molt bona per a nadar. h) Parer, opinió: Per a mi, que estàs errat. Per a tu és correcte, per a mi, no Comparem en l’us de per indicant “a benefici de, en honor de” en frases com: Per mi, no ho faces Fes-ho per ton pare Per Sant Jordi i Aragó.

iii. Les contraccions per + el = pel i per + els = pels La preposició per se contrau en contacte en els artículs el i els i origina les formes pel i pels: Eixim del poble pel camí de la murta. Pels anàlisis sap que té anèmia. Li cau la sanc pel bascoll. El polp està moll pels colps que li pega el cuiner. La contracció pel no es fa si la paraula que seguix a l'artícul el escomença per vocal o hac i s'apostrofa (recordem les regles de l'apòstrof): El bol alimentici passa per l'esòfec a l'estómec. La roba estesa s'ha banyat per l'aiguage. Camine per l'arena de la plaja.

-599-

Les formigues pugen per l'hedra. En la llengua coloquial existixen ademés les següents contraccions: per + a = p'a, per + ad = p'ad, per + al = p'al i per + als = p'als. Estes contraccions tenen un us molt estés en l'àmbit coloquial, pero no s'han d’usar en registres formals ni en general en l’escritura, a excepció de texts a on se vullga reflectir la llengua coloquial.

21.2.1.8. La preposició des de Preposició composta que indica un llímit d’orige; pot anar en correlació en la preposició composta fins a, que indica el llímit final. Sense correlació en una atra preposició: Des de despusahir estic aguardant que vinga. Vinc a peu des de Catarroja. Des de la primavera d'estiu no ha plogut ací. Vaig a tractar-te de tu des d'ara. En correlació en la preposició fins a: Treballe des de les huit fins a les dos. Vixc en El Perelló des de la primavera d'estiu fins a l'autumne. Des de hui fins a despusdemà no hi haurà servici de metro nocturn. Si la preposició des de i el seu correlatiu fins a van seguits d'una oració en forma personal introduïda per la conjunció que, la preposició fins a se reduïx a fins, pero des de conserva la seua forma composta (des de que, fins que): Els barcos peixquen des de que ix el sol fins que es pon. Tinc por des de que l'avió alça el vol fins que aterrisa. “Y feu tocar totes les campanes a no cessar, des de que entrà en lo pont dels Serrans fins que fonch al Real.”338 En canvi, si el verp va en infinitiu se manté la preposició composta fins a: Des de beure alcohol fins a cantar i ballar, tot està permés. Des de l'hora d'alçar-se fins a gitar-se no ha pegat mòs. 338

Pere Martí. Llibre d'antiquitats. 1525.

-600-

La preposició composta des de es manté en tots els casos invariable i hui ya no existix en valencià la forma des que davant d'una acció expressada per un verp. A pesar d'açò, s'escriu de forma separada, lo que permet efectuar les contraccions des del, des dels i l’apostrofació des d’: Des del moment que la vérem, sospitàrem d’ella. Esta zona ha estat habitada des dels inicis de la civilisació. Des d’ara en avant això estarà prohibit. No obstant tot açò, també és possible en alguns casos expressar una noció pareguda d'una forma més senzilla, reduint la preposició des de a de i la preposició fins a a a: Vinc a peu de Catarroja. De ma casa a la teua hi ha un pas. D'ací a la paret hi han dèsset metros. La rellongeria obri de huit a cinc. Puc tindre vacacions del dèneu de giner al díhuit de febrer. Treballe de huit a dos. De hui a despusdemà no hi haurà servici de metro nocturn. 21.2.1.9. La preposició fins / fins a339 Preposició que indica el punt o el moment a on acaba un lloc, temps, moviment, acció, cantitat, llímit... Sol anar en correlació en la preposició composta des de, que indica un llímit d’orige. Presenta la forma simple fins o la composta fins a, i cada una d’elles s'utilisa en un context diferent, com vorem més avant. En correlació en la preposició des de: Dorc des de les onze fins a les huit. La coa aplega des de la porta del cine fins ací. Des de despusahir fins a despusdemà tenim folga d'autobusos. 339

Quan hi ha llengües en contacte les influències mútues són inevitables. Substituint a la forma valenciana fins, àmpliament documentada en texts lliteraris i administratius de tots els temps, hui és general en registres poc formals l'us de la preposició castellana *hasta. Este castellanisme ha estat present en valencià des del sigle XV fins a hui. També existixen variants de la forma castellana hasta que són adaptacions fetes al valencià com ara asda, anda, danda, dasta. Tots els gramàtics recomanem recuperar la forma valenciana fins.

-601-

Des d'ara fins a les dos està obert el despaig. Sense correlació: Fins a hui no s'havia acostat per ací. Anà passejant fins al polideportiu. Treballí en Alberich fins ahir. ¿Fins a ón voleu aplegar? Esta preposició composta es reduïx a fins en algunes situacions. En general, davant de demostratius i adverbis que escomencen per a-: Fins ací aplegà la riuada. Fins ara no havia florit el gesmiler. Havem llaurat el camp fins ahí. El nàufrec nadà fins aquella illa mediterrànea. Fins ahir no vos arreglaren la llavadora. El pardalet ixqué d'ací i anà volant fins allà. També es reduïx a fins davant dels adverbis en valor temporal demà, despusdemà, despusahir, enguany, despuix, sempre, mai, llavors...: Adeu, fins demà. Fins enguany no havíem segut mai campeons. No hi haurà postres fins despuix de dinar. Viu la tele en els anys xixanta, pero fins llavors ni la coneixia. Adeu amics, fins sempre. No vullc tornar-vos a vore, adeu i fins mai més. Pero s’utilisa fins a en substantius, sintagmes nominals o dates precises, habitualment introduïts per artícul: Fins al sendemà o fins a l'endemà. Fins al migdia. Fins a boqueta nit. Fins a la vespra. Fins a hores d'ara.

-602-

Fins a hora horada. Fins a la mija nit. Fins a l'atra. No nos gitàrem fins a les quatre. Les fogueres no es cremaran fins al dia 24 de juny. Igualment, s'utilisa la forma reduïda fins davant d'oracions introduïdes per que, fa (verp fer) o una preposició: Fins que no aplegues a hora no et lleve el castic. No li dones el regal fins que no vinga a arreplegar-lo. Fins fa dos semanes no tenia faena. No havia pujat mai en avió fins fa ben poc. Fins d'ací a un any no nos tornarem a vore. També s’utilisa la forma reduïda fins quan equival a l'adverbi inclús, encara que esta última forma és més habitual: Fins els més pobres tenen televisió. / Inclús els més pobres tenen televisió. Estaven tan contents que fins ballaven sense música. / Estaven tant contents que inclús ballaven sense música. S'utilisa la preposició composta fins a en tots els atres casos, també seguida d'un verp en infinitiu, en un clar valor temporal: Treballen tot lo sant dia fins a rebentar. No pararan de buscar fins a trobar-los. No deixaren de lluitar fins a guanyar la batalla. Les formes fins a tant i fins a tant que són antigues i arcaiques, i equivalen hui en dia a fins que. La variant funs340 és una forma dialectal no aconsellable en registres formals o en la llengua estàndart. La forma *fins i tot, que alguns gramàtics donen, no és valenciana ni té tradició escrita. Les formes valencianes són fins i inclús. 340

La forma funs és una deformació de la clàssica fins i mostra la pervivència d'esta fins als sigles XIX i XX.

-603-

Les formes asda i anda són una adaptació del castellà “hasta”. Antigament existia la preposició entrò, del llatí INTRO, i la seua forma reduïda tro, sinònimes de fins. Hui són arcaiques.

21.2.1.10. La preposició cap / cap a Esta preposició indica direcció i en eixe valor és sinònima de cara a: Se n'anaren cap a casa. Vine cap ací. Caminàrem sempre cap al nort. Està mirant cap allà. ¿Cap a ón aneu? També té valor temporal i quantitatiu aproximatiu, puix indica un temps o cantitat aproximats i no exactes. En estos casos se poden amprar com a alternativa les preposicions per o vora o unes atres fòrmules més genuïnes o usuals que cap a i, per tant, preferibles : Vingueren cap a les dos de la matinada / Vingueren vora les dos de la matinada / Vingueren allà a les dos de la matinada. Eixa dòna pot tindre cap a huitanta anys / Eixa dòna pot tindre vora huitanta anys / Eixa dòna pot tindre uns huitanta anys. Sol ploure cap a Nadal / Sol ploure per Nadal / Sol ploure vora Nadal. Vindré cap a l'estiu / Vindré per l'estiu / Vindré allà a l'estiu. Com unes atres, esta preposició presenta dos formes: la simple cap i la composta cap a, cada una s'utilisa en un context diferent. La preposició composta cap a (cap ad) se reduïx a cap, com a regla general, davant de certs demostratius, adverbis o pronoms. No es reduïx: - davant de substantius i adjectius que escomencen per a-: Viagem cap a Amèrica. El vent bufa cap a Albuixech. Parlava i mirava cap a Ampar. Els hòmens emigren cap a Anglaterra.

-604-

Les aigües se dirigien cap a angosts barrancs. Envià als traïdors cap a alluntats països. Vos dirigireu cap a amples camins. - davant dels pronoms demostratius açò, això, allò: No aneu cap a (cap ad) això que és perillós. Dirigiu la mirada cap a (cap ad) açò que hi ha ací. Anem cap a (cap ad) allò que pareix una vivenda. - davant dels adjectius i pronoms algun, algú, alguna, alguns, algunes: Este caminaç nos durà cap a (cap ad) alguna plaja. Cap a (cap ad) algun lloc eixirem de vacacions. No sé si ell sent respecte cap a (cap ad) algú. Demostrà interés cap a (cap ad) algunes propostes. Podem treballar cap a (cap ad) alguns objectius. Se reduïx, en canvi, a cap en estes situacions: - davant dels adverbis demostratius ací, ahí, allí, allà: Vingau cap ací i voreu. Vaig cap ahí. Cap allà o cap allí és lo mateix. - davant dels adverbis que indiquen direcció com avant, arrere, amunt, avall: Tot lo món està hui cap amunt i cap avall. La màquina no va ni cap avant ni cap arrere. - davant dels demostratius aquell, aquella, aquells, aquelles: Anem cap aquella montanya. Mirí cap aquell arbre i viu la farda. La barca va cap aquells galfins. Dirigírem el telescopi cap aquelles estreles.

-605-

En tots els atres casos s'utilisa la preposició composta cap a: ¿Cap a ón vas? No sap si anar cap a dins o cap a fòra. Va recte cap a tu. Els coets ixen en força cap al cel. Els núvols van cap a eix archipèlec. El corp se dirigix cap a l'alacrà. El líquit va per la canal cap a l'atifell. La variant dialectal pac (pac ací, pac a Gandia) és una metàtesis moderna de cap i son us no és acceptable en registres formals ni en la llengua escrita, com no siga per a fer transcripcions realistes de la llengua coloquial.

21.2.2. Les preposicions tòniques 21.2.2.1. La preposició baix Actualment en valencià baix s'utilisa com a substantiu (Llogue un baix en el carrer de la Mar), com a adjectiu (Un chic molt baix), com a adverbi (Parleu baix que no puc dormir) i com a preposició (S’amagà baix la taula) o adverbi preposicional (S’amagà baix de la taula). La preposició baix, del llatí BASSUS, és sinònima de l'adverbi locatiu davall (o devall), contracció de d'avall i avall del llatí AD VALLEM (en la vall, en lloc més baix). S'ha de tindre present que hui l'us de baix de és molt més corrent que el de davall de. La forma baix normalment se construïx seguit de la preposició de (us adverbial preposicional), té un clar valor espacial, i indica que una cosa està en un lloc inferior a una atra i en contacte en ella generalment, encara que no sempre; en el sentit espacial és quan equival a l'adverbi locatiu davall, molt manco usual que la forma baix: Baix del llit o davall del llit (sense contacte). “Tirant, e tots los altres comtes e barons e les altres gents menjassen més baix de la taula del rey”341 (sense contacte). Du camiseta baix de la camisa o davall de la camisa (en contacte). 341

Joanot Martorell. Tirant lo Blanch. 1490.

-606-

Viu baix de ma casa o davall de ma casa (sense contacte). “Y debaix de la balança un mot que dia: «Temor»; y baix de dit mot altre que dia: «Ambisió»”342 (sense contacte). “E una nuu molt blanca se mostrà de baix los peus del Senyor...”343 Indica, figuradament, que una cosa està en un nivell inferior a una atra i prop d'ella, de manera que la pot dominar, controlar, subjugar, influir o també protegir-la, taparla... En este valor s’ampra com a preposició pura, sense de, i no com a adverbi preposicional: Tots estem baix la capa del Creador. La Pàtria Valenciana s'ampara baix ton mant. Estàvem baix la bota del dictador. Les llengües romàniques estan baix l'influència de l'anglés. Treballe baix l'atenta mirada del director. En una escala numèrica baix indica inferioritat i podria amprar-se també la locució per davall de: Aplegàrem a dèsset graus baix zero o per davall de zero. El quart substrat està baix el tercer o per davall del tercer. La forma sota, que alguns gramàtics usen i intenten reintroduir, hui és un arcaisme innecessari i poc viable.

21.2.2.2. La preposició barat a La forma barata que donen alguns gramàtics és una aglutinació de barat a, que equival a “a canvi de”.344 Encara que en algun autor apareix escrit en un sol terme, atenent a la pronunciació i a la seua estructura composta, convé evitar l’aglutinació i escriure barat a. L’escritura no aglutinada permet, ademés, la contracció de la preposició a final: Li doní les creïlles barat als melons d'Alger que duya. 342

Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat i regne de Valéncia. 1585. En est eixemple encontrem la variant debaix (que també s'escriu de baix), també antiga, pero poc usual i hui molt dialectal. 343

Isabel de Villena. Vita Christi. 1497.

344

No confondre en el substantiu barata, que significa permuta, intercanvi, baratament.

-607-

Esta preposició tònica composta pot precedir oracions o sintagmes nominals: Me regala llibres barat a que yo li traduïxca les cartes. No es pot treballar únicament barat a menjar. T’ajudaré ara barat a que tu m’ajudes quan ho necessite. Esta preposició no es reduïx a barat, com fan unes atres proposicions compostes com ara cap a / cap, com a / com , fins a / fins, encara que la paraula següent escomence per vocal o hac; en tot cas, pot prendre la forma ad, de la que ya havem parlat en tractar la preposició a, davant dels pronoms demostratius neutres açò, això, allò, els demostratius este, eixe, aquell... o els adjectius i pronoms algun, algú, alguna, alguns, algunes: Si aplegue a saber que el treball era barat ad açò, no vinc. Te done aquell d'allà barat ad este d'ací. Li donà unes albargines barat ad algunes creïlles. Esta preposició forma part de les locucions barat a res o barat a cançons, que signifiquen debades, gratuïtament, a canvi de res, desinteressadament. Li netege la casa tots els dies barat a cançons. Treballa barat a res per fer currículum.

21.2.2.3. La preposició cara a / cara Esta preposició té el seu orige en el substantiu cara (rostre). Té valor de direcció, sinònim del que presenta cap a: Se n'anaren cara a casa / cap a casa. Vine cara ací / cap ací. Caminàrem sempre cara al nort / cap al nort. Està mirant cara / cap allà. ¿Cara a / cap a ón aneu? La preposició composta cara a actua de la mateixa manera que cap a i es reduïx a cara, com a regla general, davant de demostratius, adverbis o pronoms. Davant de substantius i adjectius que escomencen per a- no es reduïx: Ixqueren cara a Amèrica. El fum va cara a Alberich.

-608-

Parlà mentres mirava cara a Ampar. Mos pares van cara a Anglaterra. Els collverts se dirigien cara a aiguamolls lluntans. Vos encaminareu cara a amples espais. Davant dels adverbis demostratius ací, ahí, allí, allà es reduïx a cara: Vine cara ací i voràs. Anem cara ahí. Cara allà o cara allí igual té. Davant dels adverbis que indiquen direcció com avant, arrere, amunt, avall se reduïx: La tartuga està cara amunt. El plat està cara avall. El coche no va ni cara avant ni cara arrere. Davant dels demostratius aquell, aquella, aquells, aquelles se reduïx: Anàrem cara aquelles llomes. Miràrem cara aquell montanyar i els vérem. El bou va cara aquells hòmens. Apuntàrem cara aquelles dianes. Davant dels pronoms demostratius açò, això, allò no es reduïx: Si aneu cara a això podeu tindre problemes. Mireu cara a açò d'ací. Aní cara a allò que pareix una cova. Davant dels adjectius i pronoms algun, algú, alguna, alguns, algunes no es reduïx: Est atall nos du cara a alguna població. Cara a algun lloc anirem per esta senda. El chiquet dirigix la mirada cara a algú. En tots els atres casos s'utilisa la preposició composta cara a: ¿Cara a ón aneu?

-609-

No sabia si anar cara a dins o cara a fòra. Va cara a tu com un coet. Les carcasses ixen cara al cel. La tormenta va cara a eixes illes. El gat cerval se dirigix cara a la llebre. L'aigua corre pel caixer del riu cara a la mar.

21.2.2.4. La preposició contra Esta preposició, del llatí CONTRA, té diversos valors que indiquen direcció, contacte, situació o lloc, oposició, desacort o enfrontament en sentit real o figurat, acció combativa: a) Direcció: Plou de gaidó contra els cristals de la finestra. La barca va contra el vent o a barlovent. El salmó nada contra corrent. b) Contacte, situació o lloc: Posà l'escala de mà contra la paret. Tenien tant de fret que es posaren uns contra atres. El feix de llenya està contra la figuera del corral. c) Oposició, desacort o enfrontament: Protestàrem contra la reforma de la llei del divorç. Se manifestà contra lo que yo havia dit. No acceptem atacs contra la nostra identitat. d) Acció combativa: Participe en una campanya contra la fam. Enguany hi hauran vacunes més potents contra la grip. S'alvança molt en una vacuna contra el sida.

-610-

Esta preposició actua en la formació de moltes paraules com ara: contraatac, contrabarrera, contraacusació, contraardit, contrabarra, contraboquera, contratemps, contravindre, contratrossa... Forma part de les locucions següents: Anar en contra d’algú. Opondre’s ad algú. Estar en contra d’algú. Estar en desacort en algú i combatre en ell. Contra natura. Que no seguix el curs de la naturalea. Fer la contra. Anar contra l’opinió o els intents d’algú. No tindre contra. No tindre rival o oponent del seu nivell. També forma part de les locucions antigues: Prendre la contra: Posar-se en oposició ad algú. Contres i proves: Disputa, discussió. A nivell coloquial existix la locució en contra de, que significa en lloc de, en conte de: En contra d'anar a la fira se n'ha anat a la plaja.

21.2.2.5. La preposició entre Esta preposició, del llatí INTER, marca el llímit inicial i final del complement que introduïx. Pot expressar un llímit espacial, temporal o gradual dins d’una escala que relaciona diversos elements; també indica reciprocitat, repartiment o colaboració en un grup o conjunt. Concretament, pren els següents valors: a) Espacial: Entre ta casa i la meua hi ha un mercat. Entre el primer i l'últim n'hi han xixantahuit. b) Situació, ubicació: Entre les pàgines del llibre guarda una flor. La palput s'amagà entre la brosta. c) Espai de temps entre dos llímits: Vingué entre les sèt i les huit de la vesprada. Els murtons se cullen entre novembre i giner.

-611-

d) Estat o grau intermig en una escala: Albert pareix que estiga entre trist i avorrit. És un plat chinenc entre dolç i salat. e) Relació o comparança: No hi ha diferència entre vosatres i yo. f) Reciprocitat: Moltes voltes ha hagut guerra entre els països veïns. Entre ells s'entenen. g) Repartiment o distribució: S’han distribuït els beneficis entre els socis. Repartiren el botí del saqueig entre tots els soldats. h) Alternativa: Tria entre descansar o anar a la bassa a prendre el bany. i) Cooperació, participació: Entre tots ho conseguirem. Alcem el sac entre tu i yo. Entre la u i l'atre l'haveu feta bona. Quan el terme d’esta preposició és un pronom en valor reflexiu (entre sí, entre mi o entre mi mateix) indica que l’acció no s’exteriorisa: Pensava entre sí que guanyaria. Entre mi, yo pensí que era un bon negoci.

21.2.2.6. La preposició sense Del llatí SINE, denota absència, exclusió, falta, privació total: En la dieta menge pa sense sal. Sense la teua ajuda no puc seguir. Viu sense casa ni fogaça. Sense pena ni glòria.

-612-

El colp en el tòs l'ha deixada sense sentit. Vinc sense dinar. Cante sense tindre ganes. També pot significar a banda, exceptuant, excepte, fòra de, tret de o llevat de/llevant de: Són doscentes persones, sense els chiquets, que no conten. Sense els imposts són huitmil euros. La variant sens de sense era usual en la llengua escrita antiga i ha existit sempre a nivell fonètic per fonètica sintàctica; de la mateixa manera que este o eixe es pronuncien est i eix davant de paraula escomençada per vocal (est home, eix arbre), sense es pronuncia sens davant de vocal. Tenint en conte que les preposicions són invariables per definició, no s'ha de traslladar a l'escritura este fet. Únicament en poesia, en algunes ocasions i per conveniència en el còmput silàbic, ya que sens té una sílaba manco que la forma sense, se pot admetre l'us en l'escritura de la variant sens. Fòra d'est us lliterari no s'ha d'escriure.

21.2.2.7. La preposició segons Del llatí SECUNDUM, significa conformitat, acort o consonància en algú o en alguna cosa, fet, norma o regla. També indica evidència aparent i comparació o proporció entre coses: Segons les normes, açò és correcte (conformitat). Segons l'Estatut d' Autonomia, el valencià és oficial (conformitat). Segons anem, no aplegarem (consonància). Segons se veu, hui eixirà el sol (evidència). Segons pareix per la semblança, és sa mare (evidència). Segons lo gran que és la rata, té de llarga la coa (proporció). Segons la campana, el sò (proporció). En tots estos casos la preposició segons pot ser substituïda, i de fet ho és a sovint, per l'adjectiu i adverbi conforme, que actua d'esta manera com una preposició més: Conforme el pardal, la gàbia. Conforme l'ase, l'albarda.

-613-

Conforme és la confessió, l'absolució. Deu dona fret conforme la roba. La preposició segons també pot indicar opinió, parer, creença, pensament...; en estos casos equival a locucions com al teu parer, al seu entendre, creu que, pensa que, trobe que: Segons tu, el billet és autèntic (al teu parer). Segons el jurat, esta novela és la millor (al seu entendre). Segons els musulmans, el porc és un animal impur (creuen que). Segons ella, havem eixit massa enjorn de viage (pensa que). Segons yo, no hauríeu de defendre al culpable (trobe que, crec, pense...).

21.2.2.8. La preposició sobre Del llatí SUPER, té un clar valor espacial i indica que una cosa està en un lloc més alt o superior respecte a una atra i en contacte en ella; en este sentit espacial equival a l'adverbi locatiu damunt, molt més usual que la forma sobre: La platera està sobre la taula o damunt de la taula (damunt, en contacte). Deixí els llançols sobre el llit o damunt del llit (damunt, en contacte). També indica que una cosa està a un nivell més alt que una atra i prop d'ella, de manera que la domina visualment. En este cas no pot substituir-se per damunt: Altea és un poble sobre la mar. El Penyó d'Ifach és un balcó sobre la Mediterrànea. La Torre del Marenyet sobre el Xúquer és redona. La preposició sobre pot indicar, en un cert valor figurat, aproximació, sentit en el que també pot ser substituïda per l'adverbi damunt: L'eixèrcit està sobre l'enemic o damunt de l'enemic (figuradament, damunt). Estan sobre el rastre de l'orso o damunt del rastre (figuradament, damunt). Sobre també indica domini, dominació, control... i admet la substitució per damunt de: El dictador estigué molts anys sobre este poble. L'encarregat està tot el dia sobre els treballadors.

-614-

En una escala numèrica sobre indica superioritat, sentit en el que sol usar-se també la locució per damunt de o damunt de: Estem a huit graus sobre zero o per damunt de zero. El quint pis està, evidentment, sobre el quart o damunt del quart. També senyala que algú o alguna cosa es mou per damunt d'una atra, pero sense contacte en ella; en este cas no equival a damunt, sino a per damunt: El falcó vola sobre el Montgó o per damunt del Montgó (per damunt, sense contacte). Passà la mà sobre el foguer per a vore si estava calent o per damunt del foguer (per damunt, sense contacte). Pot tindre un significat més abstracte introduint un tema o qüestió i en eixe cas equival a referit a o referent a: Despusdemà es parlarà en la reunió sobre esta qüestió del garaig. Sobre el tema del rellonge no vullc sentir ni mija paraula. També té el significat de a pesar de, encara que: Sobre no haver estudiat música, toca la guitarra maravellosament. Aplega a la lleixa més alta, sobre ser molt baixet. Sobre viure en Madrit tota sa vida, no s'ha oblidat de parlar valencià. Finalment s'ha de senyalar un valor aditiu de la preposició sobre, equivalent a ademés de o damunt de: Sobre treballar huit hores de dia, encara en treballa cinc o sis per la nit. Sobre haver-li regalat la joya, li donà un ram de flors. Antigament s’utilisava com a preposició en el significat de contra. També en la llengua antiga el prefix super- prenia la forma sobre- i formava paraules com sobregran (grandíssim), sobrerric (riquíssim)... La locució per sobre de, que significava per excés de, hui és arcaica.

21.2.2.9. La preposició vora La preposició vora prové del llatí ORA, en una v- epentètica per a evitar l'hiat en la combinació la ora. Té un valor espacial que indica proximitat i equival a prop, al costat, junt a..., pero generalment sense contacte. La preposició vora pot usar-se sense anar seguida d'artícul en aquelles formes lexicalisades com vora mar, vora riu... i seguida d'artícul en els atres casos:

-615-

Mos pares tenen una casa vora mar. “E Diafebus stava en lo port, vora mar, ab tota la sua gent...”345 Vixc vora riu. “Vora el Barranc dels Algadins hi ha uns tarongers...”346 La preposició vora també pot indicar aproximació quantitativa i llavors equival a més o manco o a uns / unes: Exporte vora huitmil cuixots a l'any. Indonèsia és un gran archipèlec en vora dessetmil illes. Vora també forma part de locucions preposicionals com ara a la vora de, a vora: Magraner fi a vora camí, tirorí. A la vora del riu m'he deixat les espardenyes. Hi han unes atres locucions preposicionals sinònimes com rant a, a rant de o la forma dialectal rincho a, que també signifiquen al costat, junt a o al mateix nivell, tocant a...

21.2.3. Noves preposicions Els parlants fan evolucionar la llengua i, per molt que els gramàtics intenten fixar-la, van deixant-se a banda formes i creant-se unes atres noves. El valencià, com totes les llengües romàniques, ha anat bandejant preposicions migevals o clàssiques que hui són arcaiques per als parlants com sots, sota, devers, envers, vers, fins a tant, enans, ultra, tras, enfora, tro, estrò o entrò, mijançant... i en el seu lloc s’usen unes atres formes o variants com en, baix, davall, cap a, cara a, fins que, ans, llevat o tret, ademés, darrere, excepte, fins, per mig de o a través de... Dins d'esta evolució el parlant també incorpora noves preposicions o formes preposicionals per mig de locucions prepositives com a la vora de, per via de, a pur de, en virtut de, a rant de, a la manera de, conforme a, rincho a, a força de..., les quals poden reduir-se o aglutinar-se i donar lloc a noves preposicions. Vejam un parell d'eixemples: A rant de > rant de > rant: Rant al meu bancal està sa casa. Per via de > per via > via: Escriu-me via correu electrònic. 345

Joanot Martorell. Tirant lo Blanch. 1490.

346

Teodor Llorente. Vora el barranc dels Algadins. 1903.

-616-

Una visió dinàmica de la llengua nos fa vore que tan inútil és intentar mantindre vives les preposicions que el parlant abandona, per molt vives que estiguen en alguna atra llengua romànica, com parar el procés de creació de noves preposicions.

21.2.4. Locucions preposicionals i adverbials Vist lo dit adés, prenen importància les locucions preposicionals i adverbials, orige de moltes preposicions actuals i futures. En estes locucions s'ha de tindre en conte l'us correcte de les preposicions, seguint l'us propi del valencià i fugint de les interferències de les llengües veïnes que en tenen un atre diferent. Vejam-ne algunes: A base de (prenint una cosa o fet com a fonament): Un pasticet a base de sagí i farina. A base de pinzellades quedarà roig del tot. A causa de, per causa de (per una raó o motiu): A causa d'una greu malaltia no pogué vindre. La collita de melons d'Alger s'ha llançat a perdre per causa del graníçol. A despit de (contra la voluntat d'algú): A despit de mos pares me casí en ta mare. Férem la manifestació a despit del govern, que estava en contra. A favor, a favor de (en benefici d'algú, en la mateixa direcció, sense opondre's): Sa mare feu testament a favor seu. Els mariners vogaven a favor del vent. A fi de + infinitiu (en l'objecte de, per a): A fi de saber quí era l'assessí feren diverses investigacions. A fi d'alvançar en la faena contractaren més treballadors. A força de (en insistència i constància. És sinònima de a pur de): A força de fer deport s'ha aprimat. Aprovà el curs a força d'estudiar

-617-

A l'esquerra + verp, a l'esquerra de + substantiu o adjectiu (al costat esquerre): A l'esquerra hi ha un assucac i en ell una corregeria. Pose a l'esquerra els calcetins i a la dreta les calces. Deixí a l'esquerra els grans i darrere els chicotets. A la dreta + verp, a la dreta de + substantiu o adjectiu (al costat dret): A la dreta trobaràs un corredor mal allumenat. Alça a la dreta els joguets i a l'esquerra els contes infantils. Posí a la dreta els més bonicos i darrere els llejos. A lo llarc de (dins d'un espai local o durant un espai temporal): Hi han uns quants albellons a lo llarc d'este carrer. A lo llarc de sa vida ha assistit a uns quants juïns. A la ralla de (aproximadament, parlant de cantitats): Esta nit m'he alçat a la ralla de huit voltes. Me feu obrir la porta a la ralla de dèu viages en tota la vesprada. A mitan o mijan, de mitan o mijan347 (en la mitat d'un espai o temps i a partir de la mitat d'un espai o temps): El regidor de deport i mig ambient dimití a mitan llegislatura. De mitan giner fins a hui estic sense faena. A pur de (en insistència i constància. És sinònima de a força de): A pur de martellades doblegà la llanda. La paret quedà blanca del tot a pur de passades. “A pur de ser estudiós / va lograr encontrar niu / en la Cort...”348 A rant de, rant a (al costat, junt a o al mateix nivell, tocant a): Tallà els canyots del dacsar a rant de terra. Al gesmiler li ixqué un refillol rant a la soca. 347

També existixen les variants mitant i mijant.

348

Constantí Llombart. Poesies valencianes. 1872.

-618-

A través de (de principi a fi d'un espai local o temporal; també indica instrument o mig utilisat per a obtindre una cosa o aplegar a un fi, i en este sentit és sinònima de per mig de): El fum se n'ix a través dels clavills del fumeral (espai). La nostra cultura es formà a través dels sigles (temps). Coneixem la cultura ibèrica a través de l'arqueologia (instrument). A vora, a la vora (prop, al costat, junt a): Enguany estiue a vora mar. Una llauradora plora a la vora d'un sequiol. Al cap de (al final d'un espai temporal): Al cap de nou mesos naixqué un chiquet. L'espectàcul escomençà al cap de dos hores d'esperar a l'artiste. Al costat, al costat de (prop d’una cosa, a la seua vora): Assenta't al costat meu. Al costat nostre estaràs més segur. Al costat de la carn de corder està la de porc javalí. Al costat de ma casa hi ha una botiga d'artículs deportius. Al peu de (a la part baixa o base d'una cosa): La Mare de Deu plorava al peu de la creu. Abandonà al criançó al peu d'una columna de la casa d'òrfens. Al rededor de,349 variant de la forma més antiga a derredor (també pel rededor de, en el rededor de), té en valencià un valor estrictament espacial i significa “en un lloc pròxim, en la redolada”. És sinònima de entorn a, a l’entorn de i al voltant de, si be esta última no té tradició clàssica ni popular: Tenim moltes pedanies al rededor de la ciutat. 349

Alguns lexicógrafs la califiquen de castellanisme i en el seu lloc donen al voltant de, pero la bona veritat és que la que té tradició escrita clàssica i us popular és al rededor i no al voltant. També eren usuals en la llengua antiga les variants redor, rededor, la redor, i les formes en lo rededor, per lo rededor, per rededor, per tot lo rededor, aixina com les formes dialectals i vulgars al reedor i al raedor.

-619-

“...Albal, Benimaclet y altres pobles de alrededor de Valéncia.”350 “...de Valénsia, com dels llocs sircunveïns de una y dos llegües alrededor.”351 “La llenya era cent y vint huyt quintals, fets a montons alrededor del cadafals...”352 “...rodes de fust, e a derredor eren plenes de raors tallans...”353 Esta locució no s'usa, com se fa en castellà, davant d'una expressió numèrica, una data o un temps. Se consideren, per tant, castellanismes expressions com estes:354 *Al rededor de doscentes persones (incorrecte). Vora doscentes persones (correcte). *Aplegarem al rededor del dia huit de giner (incorrecte), Aplegarem sobre/vora el huit de giner (correcte). D'acort en (en conformitat, en consentiment): Tot se feu d'acort en lo que establix la llegislació. El jupetí li l'han fet d'acort en les mides que li prengueren. Damunt de, per damunt de (que està en un lloc més alt o superior, en contacte sempre en el cas de damunt de i sense contacte en el cas de per damunt de). Figuradament significa ademés): Damunt de l'endívia li posà formage. L'hedra s'apega per damunt del mur. Damunt de malfaener és pereós. Damunt d'enganyat, ridiculisat.

350

Pere Martí. Llibre de antiquitats. 1525.

351

Miquel Jeroni Llopis. El dietari del ciutadà valencià. 1573.

352

Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat de Valéncia. 1585.

353

Trobem la forma antiga en Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410.

354

També és un castellanisme el substantiu *alrededor o *alrededors, les formes valencianes són rededor, rededors, entorn, redolada...

-620-

Darrere de, per darrere (en posterioritat espacial o temporal; figuradament indica inferioritat):355 Fem darrere d'una cosa l'atra. Animal que no conegues, no li vages per darrere. Darrere dels romans vingueren els bàrbars. Tenint en conte la calitat, el calcer de plàstic va darrere del de cuiro. Davant de, per davant de (en anterioritat espacial o temporal; figuradament indica superioritat):356 Davant de beure llet pots menjar figues, pero darrere senten malament. Ton germà estudia molt i va per davant de tu. És molt astut, va davant del vent. Davant del pelotó va un cicliste en solitari. Dins de, per dins de (en l'interior d'un espai local o temporal. A través de l'interior):357 Dins dels jagants i els nanos van uns hòmens. Dins del barroc trobem peces musicals espectaculars. Navegàrem per dins de les coves de La Vall d'Uxó. En acabant de, en acabar de (posteriorment, despuix, més tart, darrere de): En acabant de dinar tragueren uns cachaps de Paterna. Farem els eixercicis en acabant del recés. En conte de (en lloc de, en substitució de lo esperat): En conte de vindre enjornet, ha aplegat a hora horada. En conte d'arrepenedir-se, s'alegra d'haver-ho fet. També existixen les variants per conte de i coloquialment en contra de.

355

Antigament també existia la forma detràs, hui molt dialectal.

356

La forma *endavant que alguns gramàtics valencians donen ni és valenciana ni té tradició clàssica. 357

La forma dintre és arcaica i hui molt dialectal. No ha d’usar-se en un registre general i estàndart.

-621-

En contra de (en oposició a alguna cosa): Posaren escalons en els accessos en contra de lo establit per la llei. Arrepleguí firmes en contra de la nova autopista pel parc natural. En lloc de (en substitució de lo esperat o considerat prèviament): En lloc de posar fesols li ha posat creïlles al perol. Aplegàrem a un acort en lloc d'anar a juí. En virtut de (degut a alguna cosa o gràcies ad ella): En virtut de lo pactat, la murta serà espècie protegida. No es podrà aparcar en l'albereda, en virtut de les órdens municipals. En vista de (en consideració o atenció a una cosa): En vista dels billets falsos que corren, havem instalat un detector. En vista de l'antiguetat de l'aigüeral, decidiren fer-ne un nou. Enmig de (al centre d'un espai o temps; al mateix temps): Enmig de l'obra sonà un teléfon mòvil. No trobí a mon fill enmig d'aquella chicalla. Entorn a, a l'entorn de (rodejant un espai o sobre un tema o qüestió): Ballàrem entorn a la foguera. Un cicle de conferències entorn a Francesc de Vinatea. Férem un estudi a l'entorn del desenroll del coneiximent. Fòra de (excepte; prescindint de l’element en qüestió. És sinònima de llevat de, llevant de): No tenim ni tillols ni salgueres, fòra d'açò tenim tota classe d'arbres. Del divorç no parle, fòra d'esta qüestió podem raonar de lo que vullgau. Gràcies a, gràcies que (en virtut de, degut a alguna cosa): Poguérem operar al chiquet gràcies a l'ajuda econòmica de tots. Gràcies que l'he vista vindre, si no la pedrada em mata.

-622-

Llevat de o llevant de (excepte; prescindint de l’element en qüestió. És sinònima de fòra de, tret de): Llevat de lo últim que has dit, estic d'acort en tot lo atre. Puc menjar de tot, llevat de forment i rent o lleudo. Llevant del yogurt, tots els derivats de la llet m'agraden. Llunt de (indica una situació o fet molt diferent de l'esperat):358 Llunt d'alegrar-se, se disgustà. ¿Anar a juí? Res més llunt de la seua intenció. Per mig de (indica instrument o mig utilisat per a obtindre una cosa o aplegar a un fi. És sinònima de a través de): Conseguí el treball per mig de son tio, que era l'encarregat. Demostraren que era l'assessí per mig de proves evidents. Per por de (en temor a una cosa o per precaució): Si per por dels pardals se deixara de sembrar, tart colliríem. Per por de no aplegar a temps hem aplegat massa pronte. Per via, per via de (indica el mig pel qual té lloc l'acció). Esta locució preposicional ya ha donat lloc a la preposició via: Els paquets apleguen ací per via aérea

o

Escriu-li per via de correu ordinari

via correu ordinari.

o

via aérea.

Prop de (proximitat espacial, temporal o numèrica):359 Viu prop de ma casa. Recorda'm lo dels regals prop de Nadal. Li costà prop de huitmil euros. Tocant a (indica proximitat en contacte) Pot ser sinònima de a vora de, rant a: Ton cosí té un bancal tocant al nostre. Tocant a ta casa està la meua. 358 359

La forma lluny hui és arcaica.

La variant a prop de també la podem trobar esporàdicament en la llengua antiga, pero hui és inexistent.

-623-

Tret de (excepte; prescindint de l’element en qüestió. És sinònima de fòra de, llevat de): Tret d'açò, tot lo atre està be. Tret de la llima i la bresquilla, totes les fruites m'agraden.

21.3. RÈGIM DE LES PREPOSICIONS Els complements nominals van freqüentment introduïts per la preposició de. En canvi, els complements de règim van introduïts principalment per les preposicions a, en i de, i, en menor mida, per unes atres preposicions. La preposició ve seleccionada en cada cas pel verp al que complementa: A: accedir, acostumar-se, arriscar-se, aspirar, atrevir-se, deprendre, contribuir, convidar, decidir-se, negar-se, jugar, llimitar-se, procedir, referir-se, renunciar, tendir... CONTRA: apelar, chocar, disparar, lluitar... DE: abstindre’s, arrepenedir-se, burlar-se, donar-se conte, dubtar, oblidar-se, parlar, riure’s, saber, queixar-se... DE / EN : dotar, omplir, revestir, unflar... DE / SOBRE: discutir, informar, opinar, parlar... EN: afanyar-se, amenaçar, coincidir, complaure’s, confiar, consentir, contar, cooperar, estar d’acort, insistir, pactar, pensar, ser constant, ensomiar, tardar, tindre interés, vacilar... EN / SOBRE: fonamentar, incidir, recaure, recolzar... PER: batallar, decidir-se, desviure’s, lluitar, optar... PER A: servir, valdre... L’us d’estes preposicions és automàtic i natural per al valenciaparlant natiu, pero en ocasions dona lloc a confusió, especialment si compareixen davant d’oracions subordinades introduïdes per la conjunció que; com també, en menor mida, si van seguides d’infinitiu. Estos dubtes venen induïts sobretot per l’influència de la normativa catalana moderna, que diferix significativament dels usos habituals en valencià, fruit de l’evolució natural de l’idioma a lo llarc dels sigles.360 360

La llengua valenciana migeval (com la castellana) tendia a ometre les preposicions davant de qualsevol complement introduït per la conjunció que: No s’acostuma que vinguen, L’obligaren que anara, en lloc de les construccions actuals No s’acostuma a que vinguen, L’obligaren a que anara.

-624-

Com en unes atres parceles de la normativa, torna a recomanar-se ací que, davant del dubte, el parlant confie en la seua capacitat idiomàtica i ampre en cada cas les estructures que li sonen manco forçades i més naturals. No obstant, convé resumir en este punt els usos que resulten generals en valencià actual i, per tant, se consideren normatius:

i. En complements de règim, la preposició se manté invariable, encara que s’anteponga a una construcció d’infinitiu o a una oració subordinada substantiva de complement de règim, introduïda per la conjunció que: Preposició + sintagma nominal Aspira a un bon treball

Preposició + construcció d’infinitiu

Preposició + oració subordinada substantiva

Aspira a tindre un bon treball

Aspira a que li adjudiquen una bona plaça

L’obligaren a callar

L’obligaren a que callara

Preposició + sintagma nominal

Preposició + construcció d’infinitiu

Preposició + oració subordinada substantiva

No m’acostume a la seua presència

No m’acostume a estar en tensió

No m’acostume a que em tracten malament

S’havia oblidat de la cita en el mege

S’havia oblidat d’anar al mege

S’havia oblidat de que tenia cita en el mege a les huit.

Se queixava de la seua mala sòrt

Se queixava de tindre Se queixava de que mala sòrt tenia molt mala sòrt



Esta caiguda de la preposició es manté encara hui en unes atres llengües romàniques, com el català, el francés o l’italià. En canvi, no pareix que la norma catalana de canviar la preposició en per a o per de si va davant d’una construcció d’infinitiu (com *Tardarem a arribar en lloc de Tardarem en arribar, *L’amenaçà d’expulsar-lo en lloc de L’amenaçà en expulsar-lo) tinga recolzament ni tan sols en la llengua antiga, puix ya en el Sigle d’Or trobem abundants mostres de l’invariabilitat de la preposició en en qualsevol situació: “sols havia pensat en fugir” (Vita Christi), “consentí lo duch en fer tal matrimoni”, “Lo rey no tardà en fer-li resposta en stil de semblants paraules” (Tirant lo Blanch).

-625-

Preposició + sintagma nominal

Preposició + construcció d’infinitiu

Preposició + oració subordinada substantiva

Se conforma en qualsevol cosa

Se conforma en viure Se conforma en que li al dia paguen trescents euros

Tardaren en la seua decisió

Tardaren en decidirse

S’esforçava en totes les seues forces

S’esforçava en tindre S’esforçava en que neta la casa tots estigueren a gust

Només pensa en la música

Només pensa en anar Només pensa en que de chala se li acaben les vacacions

Confiava en la seua confiança

Confiava en guanyar Confiava en que al la seua confiança remat guanyaria la seua confiança

L’amenaçà en una sanció

L’amenaçà en sancionar-lo

L’amenaçà en que el sancionarien

Lluitava pels seus ideals

Lluitava per fugir de la pobrea

Lluitava per que tots tingueren quemenjar

Porten un infinitiu introduït per de els verps com dir, vore, mirar, provar i parlar quan tenen el significat de propondre, procurar, intentar alguna cosa o acció: Diu de fer una reunió hui (propon fer una reunió hui): Vejau de fer-ho curtet (procureu fer-ho curtet). Mira d'acabar pronte (intenta acabar pronte). Parla d'anular la votació (propon anular la votació). Prova de fer lo que t'han dit, a vore si funciona (intenta fer lo que...). No totes les oracions subordinades introduïdes per la conjunció que són complement de règim; quan actuen com a subjecte de l’oració, mai poden anar introduïdes per una preposició: M’alegra que sigau feliços (= m’alegra això, a on això és subjecte).

-626-

Me preocupa que encara no haja trobat faena (= me preocupa això, a on això és subjecte). Estes fotos me recorden que la vida és curta. Note’s que si algun d’estos verps s’utilisa en forma pronominal reflexiva, la preposició sí és exigible, puix lo que ans era subjecte, ara és complement de règim: S’alegra de que sigau feliços (= s’alegra d’això). És una bona persona, se preocupa de que mai li falte res a sa mare (= se preocupa d’això). Tampoc les oracions subordinades de complement directe o d’atribut duen mai preposició; estes situacions no solen ser problemàtiques en valencià, si be per influència del dequeisme castellà poden aparéixer alguns dubtes en parlants no natius: Pense que no tens raó (=Pense això). Li digueren que no apareguera per allí (=Li digueren això). Sabia que no vindria (= Sabia això). No recordava que era el seu natalici (=No recordava això). El seu desig és que tots ixquen guanyant (=El seu desig és això). Pareixia que tots l’odiaven (=Pareixia això). També en este cas pot donar-se alguna situació d’us pronominal del verp en el que rig preposició: No m’enrecordava de que era hui el teu natalici (=no m’enrecordava d’això). Ha d’advertir-se que certs verps (fonamentalment advertir, avisar, cuidar, dubtar, informar) poden ser transitius o intransitius i, per tant, poden construir-se de dos maneres: dubtar una cosa o dubtar d’una cosa; advertir una cosa ad algú o advertir d’una cosa ad algú. A l’hora d’usar-los en oracions subordinades introduïdes per la conjunció que, el valencià tendix a considerar-les complement directe i, per tant, no van introduïdes per preposició: Dubte que vinguen (no recomanable: Dubte de que vinguen). Li advertí que no tornara a passar per allí (no recomanable: Li advertí de que no tornara a passar per allí). Uns atres verps no pronominals se construïxen obligatòriament en complement de règim i, per tant, sempre en preposició: Vullc convéncer-lo d’això / Vullc convéncer-lo de que no menge tant. Insistí en vendre’m la moto / Insistí en que nos quedàrem.

-627-

Tractà de ferir-lo en una astral / Tractà de que no el feriren en l’astral. L’amenaçà en una querella / L’amenaçà en que es querellaria. Se fixà en la seua cicatriu / Se fixà en que tenia una cicatriu.

ii. En complements preposicionals de nom, el valencià modern tendix també a mantindre la preposició en qualsevol cas, inclús davant d’oracions subordinades: Té ganes de menjar fraules / Té ganes de que li donen vacacions. El fet de disculpar-se... / El fet de que es disculpe... L’idea d’escomençar... / L’idea de que escomencen... Tinc por d’anar. / Tinc por de que vagen. No hi ha dubte d’això. / No hi ha dubte de que fon ell. No es donà conte de la ferida. / No es donà conte de que l’havien ferit. Anà en la condició de poder tornar / Anà en la condició de que el deixaren tornar. Ya era hora d’anar-se’n / Ya era hora de que ploguera. Est us s’estén a complements de nom que s'encontren inclosos en una locució: A fi de tindre més afiliats... / A fi de que aumente el número d’afiliats... A pesar de tot... / A pesar de que no volia... A part d’ajudar-los... / A part de que els ajuden... A causa del fret... / A causa de que fea molt de fret. En vista del rebuig.../ En vista de que la proposta fon rebujada... No obstant, en la llengua antiga esta preposició solia ometre’s: “en diferència de sentències a fi que per vostra virtut la comuniqueu entrels servidors...” (Tirant lo Blanch). Esta omissió de la preposició darrere de substantiu, practicada esporàdicament per alguns dels nostres escritors actuals, si be no és incorrecta, no resulta recomanable, a excepció de certes locucions en que pot resultar natural o inclús és l’única construcció correcta, com ara: En cas que... (també possible En el cas de que...). El fet que... (també possible El fet de que...). Té por que... (també possible Té por de que...).

-628-

En el sentit que... (també possible En el sentit de que...). Tinc quimera que... (no *Tinc quimera de que...). En el moment que... (també possible En el moment en que...). Senyal que... (també possible Senyal de que...). Gràcies que... (també possible Gràcies a que...).

iii. En complements preposicionals d’adjectiu és també generalisat en valencià actual el manteniment de la preposició: Estic fart de tu / Estic fart de treballar / Estic fart de que em paguen poc. Està cansat de collir tomates / Està cansat de que li facen collir tomates. Estava feliç de tornar al poble / Estava feliç de que la tornaren al poble. En alguns casos, tant el manteniment com l’omissió són naturals: Estic segur d’això / Estic segur (de) que ell no ha segut S’inclou en este cas la locució en tal de:361 En tal d’alçar-se tart... / En tal (de) que nos alcem tart...

iv. En complements temporals darrere d’adverbis com ans / abans i en acabant / despuix, és forta la tendència a ometre la preposició davant d’oracions subordinades i es recomana esta omissió, si be no és incorrecte mantindre la preposició: Ans d’anar / Ans que vages (millor que: Ans de que vages). Abans d’almorzar / Abans que almorzes (millor que: Abans de que almorzes). En acabant de collir les bresquilles / En acabant que cullgues les bresquilles (millor que: En acabant de que cullgues les bresquilles).

361

No confondre en la locució per tal que, composta per la locució arcaica per tal (= per això) i la conjunció que, la qual només pot usar-se introduint formes verbals personals: Per tal que guanyem més diners... Per una atra banda, *Per tal de és una construcció aliena al valencià que no deu usarse.

-629-

22. LES CONJUNCIONS. L'ORACIÓ COMPOSTA I L'ORACIÓ COMPLEXA 22.1. DEFINICIÓ Les conjuncions són una categoria gramatical formada per una série de paraules morfològicament invariables, tancada i no massa extensa.362 Funcionalment se caracterisen per ser enllaços o relacionants entre elements equivalents o pertanyents al mateix nivell sintàctic, be siguen paraules (Treballa dia i nit sense descans), sintagmes (S’apunten els hòmens i les dònes que no tenen parella) o oracions (Ahir m'abellia eixir a ballar, pero hui tinc ganes de quedar-me en casa), a l'hora que expressen les diverses classes de relació llògica o semàntica que hi ha entre ells. Ademés, algunes conjuncions també poden relacionar elements de diversos nivells categorials o funcionals, com ara un adjectiu i una oració subordinada de relatiu: És una dòna molt treballadora i que sap molt be a ón té el cap. L'evolució natural de la llengua viva fa que algunes conjuncions hagen caigut en desús i hagen aparegut en el seu lloc unes atres completament noves, com mostren els eixemples del següent llistat, en el que els térmens entre paréntesis han acabat substituint als que figuren en cursiva: jatsia que, jatsesia que (encara que), car (pero, ya que, puix, posat que, perque), cor (perque, puix que), et / e (i), encars (en cas), doncs (puix, per tant, aixina que), ne (ni), onque (encara que), per quant (perque), su (sino), tan tost (tan pronte com)... Algunes conjuncions presenten variants o formes noves en el pas del temps com ara mentres,363 aixina que (front a l'antiga així que), en que (front a l'antiga ab que), des de que (front a l'antiga des que)... També en poden aparéixer de noves, a l'habilitar-se com a conjuncions formes que no tenien esta naturalea o en crear-se locucions conjuntives. Per últim, recordar que l'omissió de la conjunció en una frase origina una figura retòrica denominada asíndeton, del llatí asyndĕton, i este del grec ἀσύνδετον, que significa desnugat, per oposició al valor d'enllaç que tenen les conjuncions: Ton pare és alt, prim, [i] ros. Arribí, viu,[i] vencí. 362

Hi ha una série quantiosa de locucions denominades conjuntives que equivalen o actuen com a conjuncions (per a que, encara que, puix que...), de manera que les conjuncions formen una llista tancada, pero només relativament, tenint en conte les locucions conjuntives i la possibilitat de que n'apareguen algunes noves. 363

Forma documentada ya en la llengua clàssica junt a l'antiga i hui arcaica mentre.

-630-

22.2. LES DIFERENTS CLASSES DE CONJUNCIONS La tradició gramatical distinguix dos grans classes de conjuncions: les de coordinació i les de subordinació. Les primeres, denominades també coordinatives o coordinants, enllacen oracions o constituents oracionals equifuncionals, és dir, que realisen funcions sintàctiques equivalents. Les segons, conegudes també com a subordinatives o subordinants establixen relacions jerarquisants entre un element principal i un atre subordinat.

22.3. LES CONJUNCIONS, LES PREPOSICIONS, ELS PRONOMS RELATIUS I ELS ADVERBIS Les conjuncions estan funcionalment molt pròximes a uns atres elements, també invariables i que, com elles, actuen com a enllaços o relacionants entre elements sintàctics:

22.3.1. Conjuncions i preposicions La categoria més pròxima a la de les conjuncions és la preposicional, puix tant l'una com l'atra relacionen elements. Se diferencien per la naturalea del terme subordinat. Per regla general les preposicions seleccionen sintagmes nominals o adjectivals o be oracions subordinades en el verp en infinitiu, mentres que les conjuncions poden seleccionar oracions en el verp en indicatiu o subjuntiu: Vingué despusahir sense l'avís del seu advocat (preposició). Vingué despusahir sense que el seu advocat l'avisara (conjunció). Li ixqué colesterol per menjar molta cansalada (preposició). Li ixqué colesterol perque menjava molta cansalada (conjunció).

22.3.2. Conjuncions i pronoms relatius Les conjuncions subordinants també s'acosten als pronoms relatius, ya que abdós categories actuen com a enllaç entre l'oració principal i la subordinada. A pesar de que la distinció sol estar clara, en alguns casos no resulta senzill distinguir les dos categories; açò succeïx en els relatius adverbials a on, com, quan, que no solen dur antecedent i actuen en l'oració subordinada com a circumstancials de lloc, modo o temps.

-631-

22.3.3. Conjuncions i conectors discursius Ademés de les conjuncions poden actuar també com a nexes alguns adverbis. La funció d'enllaç que realisen els adverbis no és pròpiament conjuntiva, sino que actuen com a conectors discursius. A diferència de les conjuncions, els conectors discursius unixen oracions independents i presenten movilitat oracional, de manera que poden ocupar diverses posicions dins de l'enunciat. Funcionen com a conectors discursius adverbis com efectivament, consegüentment, finalment, igualment, ademés...: Hi ha aigua en eixe planeta, consegüentment, podem trobar vida. Sap parlar gallec; ademés, parla àrap i anglés. Més avall descrivim els principals conectors pel seu significat en relació a les corresponents oracions compostes. Ara, des d’un punt de vista funcional, i deixant de banda la categoria gramatical a la que pertanyen, podem establir la següent classificació: a) Aditius i de precisió / particularisació: a banda, ademés,364 al capdavall, anàlogament, aixina mateix,365 (deixant) a part, damunt, d’afegitó, de fet, en el fondo, en realitat, és més, per una atra banda / per una atra part / per un atre costat, per si fora poc, sobretot. b) Adversatius i contraargumentatius: ara be, (ans) al contrari, ans be, despuix/en acabant de tot, empero, en canvi, això sí, no contrastant, no obstant, pel contrari, tot lo contrari. c) Concessius: aixina i tot, encara aixina, en tot (i en això), de qualsevol manera, de totes (formes / maneres), en qualsevol cas. d) Consecutius i ilatius: aixina puix, consegüentment, d’[este/eixe] modo, d’[esta/eixa] manera, de manera/modo que, en conseqüència, llavors, per consegüent, per (lo) tant, puix. e) Explicatius: a saber, és dir,366 açò és,367 o siga. 364

La variant a més, encara que conta en tradició clàssica i ha segut usada en el llenguage lliterari fins a dates recents, és arcaica. Ademés, l’única viva actualment, se registra en la llengua escrita des del sigle XV.

365

Ya ha segut dit que la forma així, encara que ve contant en cert us lliterari fins al present, és arcaica. No obstant, el seu us en el conector així mateix, per ser propi d’usos formals, és també acceptable junt a aixina mateix. 366

La construcció és a dir, encara que difosa per algunes propostes gramaticals, és artificial i deu evitar-se. 367

La variant ço és, àmpliament usada en la llengua clàssica, hui és arcaica.

-632-

f) Reformuladors: (dit) en unes atres paraules, (dit) en uns atres térmens, (dit) d’una atra [forma/manera], d’un atre modo, més clarament, parlant clar. g) Eixemplificatius: aixina, aixina per eixemple, aixina tenim, com ara (comparança), per eixemple, verbigràcia. h) Rectificatius: més aïna/aïnes, més pronte, millor dit, per millor dir. i) Recapitulatius: a fi de contes, al cap i a la fi, en conclusió, en definitiva, en fi, en resum, en síntesis, en suma, en una paraula, resumint, total. j) D’ordenació: a continuació, al final/remat, ans/abans que res, d’[una/una atra] part, en [primer, segon...] [lloc/terme], finalment, per a escomençar/mamprendre, per a acabar, primerament. k) De recolzament argumentatiu: a soles que, aixina les coses, atés que, dit açò, en vista [de que / d’açò], només que, posat que, puix be, puix que. l) De digressió: a propòsit, a tot açò, dit siga de pas, entre paréntesis, per cert.

22.4. LES CONJUNCIONS, L'ORACIÓ COMPOSTA I L'ORACIÓ COMPLEXA Encara que pot unir sintagmes o inclús paraules, la conjunció és la categoria especialisada en relacionar les oracions (també nomenades proposicions, térmens o membres) que formen part d'una atra oració superior, siga composta o complexa. En térmens estrictes podem distinguir entre oració composta i complexa: entenem per oració complexa aquella en la que tenim en el nivell superior una única oració que presenta la particularitat de tindre algun constituent que no està conformat per un simple sintagma, sino per una oració sancera. Aixina, en Hui vullc que aplegues pronte a casa l'objecte directe que aplegues pronte a casa no té la forma d'un sintagma, sino d'una autèntica oració, subordinada a la principal. En canvi, en les oracions compostes tenim dos enunciats relativament autònoms des d'un punt de vista comunicatiu, com demostra el fet que poden constituir intervencions o tandes de parla diferents en un diàlec. L'oració composta Baixaré a passejar el gos encara que està plovent arreplega les dos intervencions d'un diàlec en el que un parlant diu: Baixaré a passejar el gos i l'atre l'advertix: està plovent.

-633-

Esta divisió de l'oració en dos enunciats no és possible en l'oració complexa, de manera que Hui vullc que aplegues pronte a casa no és el resultat d'un diàlec en el que, per eixemple, un pare diu Hui vullc i el fill contesta Aplegues pronte a casa.368 Distinguim aixina les següents classes d'oracions: 0) Oracions simples: Hui aniré a Valéncia en coche. 1) Oracions complexes, aquelles que inclouen en la seua estructura les següents oracions subordinades: 1.1. Oracions completives substantives, en funció de: 1.1.a. Subjecte: Me molesta que fumes. 1.1.b. Objecte directe: Necessite que m'escoltes. 1.1.c. Objecte de règim: Per a comprar-se el nou pis Ampar conta en que li pugen el sòu. 1.2. Oracions adverbials temporals: M'alçaré ans que ixca el sol; Des de que festeja en la seua nóvia, està desconegut. 1.3. Oracions de relatiu: Els hòmens que conegueres ahir han preguntat per tu; Anirem a visitar la ciutat a on muigué Sant Vicent Ferrer. 2) Oracions compostes: 2.1. Copulatives: Mon fill estudia Filologia i ma filla treballa en un despaig d'advocats. 2.2. Disjuntives: ¿Te quedes o te'n vens? 2.3. Adversatives: Fa calor, pero en casa tenim aire acondicionat. 2.4. Ilatives: He estudiat molt, de manera que estic tranquil. 2.5. Condicionals: Si veus al pare, recorda-li que demà té hora en el mege. 2.6. Causals: Està fort perque va al gimnasi molt a sovint. 2.7. Finals: Havem preparat nosatros el dinar per a que pugues descansar. 2.8. Concessives: Encara que demà treballa, hui es gitarà tart. 2.9. Modals i comparatives: Treballa com un descosit. 2.10. Consecutives: És tan alt que casi no entra per la porta. 368

Per a una explicació del funcionament de les oracions compostes des d'un punt de vista comunicatiu, vore López García, A., Gramática del español, vol. 1, Madrit, Arco, 1994.

-634-

22.5. CLASSES D'ORACIONS COMPOSTES Tradicionalment les oracions compostes s'han dividit en coordinades (copulatives, disjuntives, ilatives i adversatives) i subordinades (condicionals, causals, finals, concessives, comparatives i consecutives). Des d'un punt de vista sintàctic o funcional resulta poc apropiat parlar d'oracions subordinades compostes, ya que, mentres en una oració complexa com Necessite que m'ajudes l'oració que m'ajudes realisa la funció d'objecte directe dins de la principal i és clarament subordinada, en una oració composta condicional com Si tenim diners, anirem de viage, la proposició subordinada Si tenim diners no realisa ninguna funció sintàctica dins de la principal anirem de viage. Ademés, abdós membres de l'oració s'exigixen mútuament des d'un punt de vista semàntic. En conseqüència, alguns autors s'estimen més considerar les oracions compostes per subordinació com a oracions interordinades, és dir, compostes per dos membres o proposicions interdependents. Ací acceptarem la denominació tradicional de subordinades. Deixant a part la qüestió de la denominació, les oracions subordinades presenten certes característiques sintàctiques que les diferencien de les coordinades. Aixina, un membre coordinat no pot antepondre's a l'atre membre (Andreu canta i Maria toca la guitarra en el conjunt→*I Maria toca la guitarra, Andreu canta: incorrecte) ni admet la coordinació en una atra oració de la seua classe: *Ernest estudia moltes hores, pero no sap estudiar correctament i pero trau males notes (incorrecte). En canvi, les oracions subordinades sí solen admetre estes transformacions: Vine, ya que estàs ací → Ya que estàs ací, vine; Estic content perque tinc vacacions i perque cobraré la paga extraordinària. Ademés les oracions subordinades presenten una relació més forta entre els seus membres que les coordinades i esta estreta relació es manifesta en el fet que solen admetre el subjuntiu, que és el modo de la subordinació o de la major unitat sintàctica (Yo aniré a sa casa sempre que tu vingues en mi; Li ho torní a dir per a que no ho oblidara; Encara que despusdemà fera fret, aniria a la plaja) front a les coordinades, que no van en subjuntiu (Tu t'encarregues de traure el fem i yo faré la faena de casa; O t'aprimes o no cabràs en el vestit de nóvia; Estic fet una tonyina, pero faré un esforç; Tinc ganes d'aplegar a casa, aixina que afanya´t). No obstant, les fronteres entre compostes coordinades i subordinades no sempre són nítides. Per eixemple, s'ha discutit molt sobre si les adversatives eren coordinades i subordinades i inclús alguns autors consideren les causals com a coordinades. Ademés, dins d'un mateix grup també poden haver diferències de comportament, de forma que s'han considerat algunes causals (les de l'enunciació) com a coordinades i unes atres (les de l'enunciat) com a subordinades. Ací seguirem la següent classificació: - oracions compostes adversatives.

coordinades:

copulatives,

disjuntives,

ilatives

i

-635-

- oracions compostes subordinades: condicionals, causals, finals, concessives, comparatives i consecutives.

22.6. LES ORACIONS COMPOSTES COORDINADES 22.6.1. Les oracions copulatives 22.6.1.1. Concepte Les construccions copulatives expressen una unió entre elements (paraules, sintagmes o oracions) per mig de la qual s’afig una informació suplementària al terme bàsic inicial: Ampar i Chimo treballen en Gandia (=Ampar treballa en Gandia i Chimo també).

22.6.1.2. Condicions de coordinació copulativa En la coordinació copulativa, com en la disjuntiva i en l’adversativa, no pot afegir-se qualsevol element al terme inicial, que és comunicativament el principal, sino que els membres afegits han de presentar diversos requisits: a) Han de ser semànticament coherents en el terme inicial, per això és possible dir Vicent treballa com a periodiste i guanya molts diners, pero no *Vicent treballa com a periodiste i la Gran Muralla està en China. b) No poden manifestar en el segon element informació que ha quedat implícita en el primer, sino que el membre inicial ha de ser més complet que els afegits. Aixina, unirem dos sintagmes nominals com el trage gris + el trage negre dient El trage gris i el negre, i no *El gris i el trage negre. Igualment, direm El tren ha vengut en retart i (el tren) estava de gom a gom, pero no *Ha vengut (el tren) en retart i el tren estava de gom a gom (incorrecte). c) Sempre és possible coordinar dos sintagmes de la mateixa classe (nominal, adjectival...), si realisen una mateixa funció sintàctica: Lluís i el seu soci treballen de valent (dos subjectes); Dus unes quantes figues i un grapat d'albercocs (dos objectes directes), etc. d) Si els dos elements coordinats rigen la mateixa preposició, esta sol aparéixer únicament darrere del segon: Nos agrada tractar i raonar de deport; La compra i venda de cases. Si duen preposicions distintes és possible tant conservar únicament la segon preposició (És necessari ajudar i confiar en els alumnes), com la construcció en dos sintagmes preposicionals diferents (És necessari ajudar als alumnes i confiar en ells), si be esta segona construcció és la recomanada en els registres formals.

-636-

e) Poden coordinar-se, compartint el mateix terme preposicional, les preposicions semànticament relacionades: ¿Voleu els refrescs en o sense cafeïna?; Comprarem aigua en i sense gas; Ho ha fet per i per a tu. f) No és possible la coordinació de sufixos, pero sí la d'alguns prefixos (Els periodos pre i post electorals solen ser difícils per a la Bossa). g) Els elements afegits han de poder constituir un grup fònic autònom, de forma que no poden ser un pronom dèbil ni un possessiu àton, ya que no es pronuncien separats per una pausa del verp ni del substantiu, respectivament: *Ma i ta casa (incorrecte) / La meua i la teua casa (correcte). S'admeten les coordinacions de quantificadors i demostratius i, en general, les dels elements que poden funcionar com a pronoms (Anirem tots i totes; Vullc esta i aquella) i la dels artículs seguits del substantiu al qual determinen: Els i les tenistes guanyen massa diners. h) La coordinació entre elements que realisen la mateixa funció sintàctica presenta restriccions quan pertanyen a categories gramaticals diferents. No obstant, són possibles les següents coordinacions: - un adverbi o un adjectiu i un sintagma preposicional apassionadament i en molta gràcia; Un home vell i en algun alifac).

(Ballava

- una oració completiva en infinitiu i una atra en forma personal: M'agrada treballar en harmonia i que em respecten. - un adjectiu o un sintagma preposicional i una oració de relatiu: És una dòna molt treballadora i que sap be a ón té el cap. - un gerundi i un adjectiu o un participi (Aparegué bufat i rient sense parar). - un sintagma nominal i una oració interrogativa indirecta (No conec la seua professió ni quí és). En canvi, la coordinació entre un substantiu i una oració completiva en verp conjugat se sent estranya a no ser que hi haja una forta vinculació semàntica entre els elements en qüestió, per eixemple, per estar reforçada pel context: La llectura o que facen una bona película són les úniques coses que poden fer que em quede en casa un dumenge de vesprada (acceptable); Me molesten molt els sorolls del carrer i que els veïns posen la música massa forta (acceptable); *Me pareix malament i que és un egoiste (estrany). i) La coordinació entre sintagmes que realisen funcions diferents en l'oració és sempre emfàtica i està restringida a uns pocs casos, com ara la d'un subjecte i un complement circumstancial o de règim (Per a desesperació del botiguer, entrà un grup de chiquets i a última hora); la d'un complement (directe o indirecte) i un complement circumstancial o de règim (Comprà una casa ben cara i en el centre

-637-

de la ciutat; Pegà un bon puntelló al seu cosí i en la canella) o la d'un predicatiu i un complement circumstancial: Li tornà les sabates brutes i en una caixa mig trencada. 22.6.1.3. Coordinació copulativa i elipsis a) En les oracions coordinades copulatives que tenen el mateix verp en els dos membres se produïx l'elisió de la forma verbal en el segon: Ferrando pega un mosset els dissabtes a migdia en casa i Micalet en el bar. Com s'observa en l'eixemple, per a l'elisió del verp és necessari l'expressió en el segon terme d'a lo manco un complement (en este cas, en el bar), que expressa la diferència de contengut informatiu entre les dos proposicions de l'oració composta. Si tots els sintagmes foren coincidents en les dos proposicions expressaríem l'enunciat simplement per mig d'un subjecte compost: Ferrando i Micalet peguen un mosset els dissabtes a migdia en casa. b) En els sintagmes nominals copulatius s'elidix el núcleu substantiu, pero s'ha de mantindre un especificador: L'equip local i el (equip) visitant; Estos nyispros d'ací i aquells (nyispros) d'allí són els més dolços. En els sintagmes preposicionals és possible elidir el substantiu del segon terme si la preposició que l'introduïx va en correlació en una atra preposició del primer terme. Aixina, podem dir Posa'm una cervesa en alcohol i una atra sense, pero no *Tots els convidats vullgueren café i m'he quedat sense, ya que falta la preposició del primer membre que entre en correlació en sense. c) En les expressions temporals és possible elidir el substantiu que indica l'hora, si és recuperable pel context: Quedem a (les huit) i mija; Quedem a (les huit) i vint. d) Quan en el segon terme de la coordinació copulativa apareixen els adverbis també, tampoc, sí, no s'elidix tot el fragment comú a abdós periodos, incloent freqüentment tot el sintagma verbal o inclús el subjecte: Yo vixc en Alzira i ella també (=viu en Alzira). A mi m'agraden les fraules en nata i ad ell també (=li agraden les fraules). A mi no m'agraden les fraules en nata i ad ell tampoc (=no li agraden les fraules). A mi m'agraden les fraules i ad ell no (=no li agraden les fraules).

-638-

22.6.2. Les conjuncions copulatives 22.6.2.1. Inventari Les conjuncions copulatives són a soles dos: i i ni. La primera s'utilisa en oracions afirmatives i la segona en oracions negatives.

22.6.2.2. La conjunció i En valencià la conjunció copulativa i es manté invariable encara que la paraula següent escomence per i- o hi-, sense transformar-se en e, com fa el castellà (Facultat de Geografia i Història. Fotografies i imàgens de hui). Quan s'unixen o enllacen més de dos elements, la copulativa i apareix a soles entre els dos últims, a no ser que es vullga emfatisar la successió de térmens coordinats i en eixe cas apareix davant de cada u d’ells, figura retòrica que rep el nom de polisíndeton: Vullc llimes, bresquilles, fraules i melons d'Alger. Vérem fardes i porcs javalins i gats cervals (emfatisant). I, al contrari, és possible també ometre la conjunció en tots els membres coordinats, en asíndeton: Llig, ensomia, viu. L'asíndeton sol anar acompanyat d'entonació final suspensiva per a indicar que la série enumerada no és exhaustiva i és, per tant, susceptible d'ampliació: Comprarem botifarres, llonganices, cansalada...

22.6.2.3. Matisos i valors de la conjunció i La coordinació copulativa representa el valor més general de la composició oracional, com és la mera adició d'elements, independentment de la vinculació o relació llògica entre sí que estos presenten. Per això, la conjunció i pot adquirir tots els matisos de les demés oracions compostes: condicional (Estudia i aprovaràs), disjuntiu (Descansa i dorm al teu gust), comparatiu-consecutiu (Treballa massa i caurà malalt), concessiu (Trobà faena i no tenia casi formació), final (Ves al mercat i dus algunes llimes), adversatiu (És molt conformiste: viu molt modestament i està content) i causal (Té una boda i s'està afaitant). Els predicats en plural que acompanyen als sintagmes nominals coordinats reben habitualment una interpretació distributiva, és dir, que el predicat en qüestió s'atribuïx a cada u dels membres de la coordinació. Aixina, Pere i Pau viuen en Oriola equival a Pere viu en Oriola i Pau viu en Oriola. No obstant, existixen una série de

-639-

construccions colaboratives en les que el predicat s'interpreta de manera conjunta. D'esta forma, Pere i Pau nos prepararan una bona paella no equival a Pere nos prepararà una paella i Pau nos prepararà una atra bona paella, sino que significa que la prepararan entre els dos. Ademés d'estes estructures colaboratives, favorixen una interpretació conjunta els predicats que inclouen elements que impliquen semànticament una relació, siguen verps (casar-se, separar-se, juntar-se, colaborar, complementar-se, dialogar, unir, poder...), adjectius (diferent, semblant, pròxim, lluntà, paralel, perpendicular...), substantius (amic, enemic, parent, soci, familiar...) o adverbis (conjuntament, en colaboració, en desacort): Ampar i Xavi s'han casat; Bernat i el seu amic estigueren dialogant per bon espai; Ma germana i yo seguírem camins paralels en la vida; Davit i yo tenim treballs pareguts... Finalment, la distribució correlativa es du a terme gràcies a l'adverbi respectivament: El meu gat i el meu gos dormen respectivament en el garaig i en el jardí. El fet d'utilisar sistemàticament dos llinages i posar la conjunció copulativa i entre el llinage patern i el matern, és, contra lo que es pot creure, una influència del castellà, segons experts en onomàstica, com ara Enric Moreu-Rey (Vicente López y Planes, José Ortega y Gasset...). De fet, la tendència en gran part de l'antiga Corona d'Aragó era gastar únicament un llinage (Joanot Martorell, Ausias March, Isabel de Villena...). L'us de la conjunció castellana y entre llinages apareix en el nostre territori en época de decadència, a partir dels sigles XVI i XVII, substituïda per i en época moderna. El seu us, per tant, queda a voluntat de cada u.

22.6.2.4. Les locucions conjuntives formades per i La conjunció i pot formar locucions conjuntives combinant-se en uns atres elements que matisen el seu significat d'adició: a) La locució aixina com i la seua variant antiga així com indiquen el punt final d'una série. Freqüentment tornen a obrir una série aparentment tancada per la conjunció i: Se comprà una bata, uns pantalons i unes sabates, aixina com un cinturó. El seu valor conjuntiu no està clar, puix són substituibles per ademés de. b) I també, i tampoc. Tenen una valor similar a i, pero aporten un matís continuatiu, remarcant l'ampliació d'una série coordinada que pareixia tancada, a manera d'afegit posterior: Ha pres el bany en la piscina de matí i també de vesprada; No m'agrada la mistela i tampoc la cassalla. Per això, quan la série coordinada fa de subjecte i està formada per elements en singular, no admet la concordança plural en posició posverbal, a diferència de i: Ahir vingueren mon pare i ma mare; Ahir vingué mon pare i també ma mare. c) I és més, i ademés, i sobretot... Afigen un element creant una escala gradual ascendent en la coordinació, de forma que podem dir El saludà i ademés li donà un bes afectuós, pero no, *Li donà un bes afectuós i ademés el saludà.

-640-

d) I inclús, i encara, i fins, i inclusiu, i més encara... Sumen el valor gradual i el continuatiu: Mon germà, el meu cosí i inclús el meu cunyat vingueren a la festa. A diferència de les locucions de l'apartat anterior, poden acompanyar als numerals cardinals: Caben trenta persones i inclús trentahuit. e) I, en fi; i, finalment; i, a la fi... Senyalen el punt més alt d'una escala o la culminació d'una série: Se queixà al professor, al tutor, al cap d'estudis i, a la fi, al director.

22.6.2.5. Uns atres nexes en valor copulatiu a) Prenen valor copulatiu els adverbis comparatius més i manco/menys, quan indiquen adició o substracció de cantitats: Tres més (i) tres fan sis; Huit manco dos són sis. b) També pren valor copulatiu la conjunció comparativa discontínua tant...com, la qual destaca que la série coordinada està conformada únicament per dos elements o conjunts: Tant son pare com sa mare estan sense treball; Tant els professors com els alumnes estan descontents en l'equip directiu. Esta conjunció unix sintagmes nominals (Tant Albert com Lleopolt tenen por a l'avió), preposicionals (Ho feu tant per la seua família com per sí mateixa), adjectivals (Pots pintar-la tant roja com verda) o verbals: Tant llogar el pis com vendre'l me pareixen bones solucions. c) El mateix significat té la correlació aixina com, d'us formal: La desocupació ha aumentat notablement, aixina en el camp com en la ciutat.

22.6.2.6. La concordança en la coordinació copulativa i. La concordança en el verp En general, els sintagmes nominals coordinats per i fan la concordança en plural: Nàcio i Elena són els millors sicòlecs de la promoció. Per a una informació més detallada de la concordança entre el verp i un subjecte coordinat, vore l'epígraf 9.4.1.2.

ii. L'elisió del determinant a) És possible elidir el determinant del segon substantiu quan els dos noms coordinats compartixen gènero i número (La protecció i custòdia de la relíquia), pero no si són de gènero o de número diferents: La protecció i el respecte del mig ambient; Esta protecció i estes mides entraran en vigor l'any vinent).

-641-

b) Els substantius coordinats singulars que compartixen determinant concorden en plural en l'adjectiu que els modifica (La política i protecció mijambientals se voran reforçades en els pròxims anys), a no ser que es referixquen a una única entitat (Este professor i catedràtic emèrit) o que s'interpreten com un concepte unitari (Coneixia a la perfecció la llengua i cultura valenciana). Pero direm Guanyà un prestigi i un renom extraordinaris; Guanyà prestigi i renom extraordinaris, ya que en ningun dels dos casos compartixen determinant.

iii. La concordança en l'adjectiu a) Quan tenim diversos substantius singulars coordinats modificats per un adjectiu comú pospost este concorda en masculí plural, si els substantius són de gènero diferent (Portava pantaló i americana blancs; Se comprà un pantaló i una americana blancs), i en el plural del gènero corresponent si tenen el mateix gènero (La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana). b) Quan els substantius coordinats van en plural i pertanyen al mateix gènero pot originar-se una seqüència ambigua. Llavors se recomana que el segon substantiu no porte determinant si l'adjectiu té valor distributiu, és dir, si s'aplica als dos substantius (L'obra està dirigida als estudiants i professors coneixedors del tema), mentres que si es pretén una llectura restrictiva en la qual l'adjectiu s'aplica únicament al segon substantiu, se recomana que este porte determinant o que es faça us de les locucions i també, i tampoc: L'obra està dirigida als professionals i (també) als aficionats amants de la bona llectura. c) Si els substantius coordinats són de diferent gènero o número, la millor forma de desfer l'ambigüitat és precisament l'us de i també/i tampoc per a la llectura restringida, llimitada al segon element: Les lleis i també les mides específiques mijambientals tenen la clau per a resoldre el problema.

22.6.2.7. La conjunció ni i. Valor La conjunció copulativa ni afig a un element negatiu un nou terme, també negatiu. Apareix davant de tots els elements que enllaça quan la coordinació precedix al verp (Ni chocolate ni fartons puc menjar); en posició posverbal pot aparéixer o no davant del primer element de la série, pero és obligatòria davant dels atres elements coordinats: No puc menjar chocolate ni fartons; No puc menjar ni chocolate ni fartons; De forquetes no me'n queden ni una ni mija ni cap; De forquetes tampoc me'n queden ni una ni mija ni cap; No treballa, ni estudia, ni colabora en casa; Ni treballa, ni estudia, ni colabora en casa.

-642-

ii. La concordança a) Quan la série coordinada negativa fa de subjecte i precedix al verp la concordança es fa en plural: Ni Rosalia ni yo parlem chinenc. b) Un subjecte coordinat en posició postverbal pot concordar en singular o en plural indistintament quan tots els elements de la série duen ni: Finalment no aparegué ni Joan ni la seua dòna; Finalment no aparegueren ni Joan ni la seua dòna; No queda ni bajoqueta ni garrofó; No queden ni bajoqueta ni garrofó. Si el primer ni va davant del verp, la concordança es fa en singular: Finalment ni aparegué Joan ni la seua nóvia. c) Quan el primer element d’un subjecte posverbal coordinat no du ni, la concordança en singular és més natural: Finalment no aparegué Joan ni la seua nóvia; No queda bajoqueta ni garrofó. d) Si algun dels elements coordinats correspon a la primera o a la segon persona gramatical, a soles és possible la concordança plural: Finalment no vinguéreu a la festa ni Pere ni tu; Finalment no acodirem demà a la festa Pere ni yo.

22.6.3. Les oracions disjuntives Les oracions disjuntives proponen una tria entre diverses opcions. Distinguim dos classes fonamentals d'oracions disjuntives:

22.6.3.1. Les disjuntives exclusives Les disjuntives pròpies o exclusives són aquelles en les que s'impon la necessitat de triar l'opció preferible entre les dos propostes, ya que estes no tenen el mateix valor i la selecció d'una opció o l'atra no és indiferent. Per eixemple, en l'enunciat amenaçant d'una mare Ves-te'n ya a dormir o vindrà el butoni el chiquet haurà de triar entre dos opcions, una de les quals, la segon, és presentada com a amenaça i, òbviament, no preferible. Se denominen exclusives perque s'ha de triar u dels dos térmens contraposts, el preferible, i excloure o rebujar l'atre. Les disjuntives exclusives se construïxen per mig de la construcció o, be entre els dos térmens de la coordinació, be en construcció correlativa, davant de cada terme (o...o): O t'aprimes o no cabràs en el vestit de nóvia. Aprima't o no cabràs en el vestit.

-643-

Hi han tres classes fonamentals d'oracions exclusives: a) Les amenaces o les órdens que indiquen expressament la conseqüència negativa del seu incompliment, com en l'eixemple anterior, constituïxen les oracions disjuntives exclusives prototípiques: en elles dels dos térmens contraposts el preferible sempre serà el primer. b) Són també exclusives les oracions disjuntives polèmiques, pronunciades com a reacció a un enunciat o a un comportament previ de l'interlocutor. Estes oracions no admeten la correlació simple o i han de construir-se per mig de la correlació o...o: O te'n vas o et quedes, pero decidix-te ya (com a resposta a l'indecisió de l'interlocutor). O em pares atenció a mi o als mensages del mòvil, pero no pots estar en el plat i en les tallades (com a resposta a la falta d'atenció de l’oyent). —No sé quina secretària de totes m'atengué despusahir, pero era una chica jove. —Puix o t'atengué Mercé o t'atengué Mariola, perque són les úniques jóvens de l'oficina. Són possibles les disjuncions exclusives polèmiques entre més de dos térmens; llavors tots els térmens coordinats per o es consideren acceptables i preferibles a qualsevol atra opció, que queda exclosa: —M'abellix una cervesa. —Demana o un refresc o un aigua o una llimonada, pero no demanes res en alcohol, que has de conduir. Les oracions polèmiques ya no constituïxen pròpiament amenaces, pero mantenen la tendència a indicar el terme preferit en primer lloc. Aixina, és possible dir, contradient l'orde cronològic natural, Podem vore-nos o el dia trentaú o el vintihuit, si hi ha hagut un debat previ sobre la data ideal per a la cita i l'emissor de l'enunciat ha mostrat una preferència clara per l'últim dia del més. c) Les oracions disjuntives exclusives impliquen una elecció entre dos térmens contraposts, lo qual els otorga un caràcter problemàtic o dubitatiu. Això explica l'aparició de la conjunció o en les oracions interrogatives indirectes totals, les quals encara que no són pròpiament disjuntives, comporten un dubte o interrogació sobre dos alternatives excloents: Me pregunte si enguany tindré les vacacions en juliol o en agost. No sap si està enamorat (o no). El caràcter dubitatiu explica també les construccions per mig de ni que + imperfecte de subjuntiu en enunciats com Para ya de menjar, ni que passares fam en ta casa.

-644-

Estes construccions estan a cavall entre les concessives i les disjuntives. Per una banda, la locució conjuntiva ni que + subjuntiu té un matís concessiu (Para ya de menjar, encara que passares fam en ta casa no fartaries tant) i, per una atra, l'oració no deixa d'indicar un terme primer, l'imperatiu, preferible sobre el terme alternatiu introduït per ni que.369 Les construccions seudodisjuntives en ni que, comuns en el valencià actual, no han de reputar-se com a castellanisme, puix, com havem explicat, s'expliquen per la seua modalitat dubitativa. Ya la llengua valenciana antiga usava esta locució disjuntiva per a indicar les dos alternatives de les oracions interrogatives indirectes: “Digaume per vostra bondat si és stat pres ne cativat per los moros ne que és stat dell que nos sia trobat en les forts batalles ab lo Rey e ab los altres cavallers” (Tirant Lo Blanch, cap. 26). “Respòs Moreno: y qu·e fet yo ni qu·e comés que vós m'ajau a fer procés” (Lo Sompni de Johan Johan).

22.6.3.2. Les disjuntives inclusives o indiferents Quan l'elecció entre una opció o una atra és indiferent, perque no són contradictòries, apleguem a les disjuntives inclusives. Per això, estes disjuntives admeten la coordinació entre més de dos membres. Normalment la conjunció o apareix davant de l'últim terme coordinat (Demana esgarradet, tellines o un plateret de cuixot), encara que pot aparéixer davant de tots els térmens coordinats (Demana esgarradet o tellines o un plateret de cuixot), excepte del primer, puix llavors se convertix en exclusiva (Demana o esgarradet o tellines o un plateret de cuixot, pero no les tres coses, que nos resultarà caríssim). Se denominen inclusives perque l'elecció, com és indiferent, pot no ser exhaustiva, és dir, que són possibles unes atres alternatives: Demana esgarradet, tellines o qualsevol atre plat que t'abellixca: no mires el preu.

369

Quan estes oracions no prenen forma imperativa (Mengen sense parar, ¡ni que passaren fam en sa casa!) el primer terme remarca el caràcter negatiu o censurable d'un comportament (menjar massa), contraponent-lo a un comportament alternatiu indicat pel segon terme, també negatiu, pero més justificable: Mengen sense parar, ni encara que passaren fam en sa casa seria normal que tingueren tanta gana = Menjar tant és criticable i, més encara, quan no es passa fam en casa. Estes oracions no imperatives pareixen més acostades a les concessives que les anteriors per una doble raó: l'opció preferible del primer element pròpia de les disjuntives ha d'interpretar-se ací en sentit lax, com a “opció més marcada, preferida per a la crítica”; i en segon lloc, perque les oracions concessives se caracterisen per senyalar una contraexpectativa o un comportament contrari a l'esperat socialment.

-645-

A voltes les opcions no són excloents i llavors la conjunció o pren valor pròxim al copulatiu: M'agraden els coches negres o els grisos, pero no els de color claret. Com que la locució o...o marca l'elecció entre dos membres contraposts, no és possible el seu us en les inclusives. Aixina, un enunciat com Convida-la al teatre o al cine no exclou uns atres plans, mentres que Convida-la o al teatre o al cine exigix triar necessàriament una d'estes dos opcions. L'indiferència pròpia de les inclusives alcança el grau màxim en les disjuntives eixemplificatives, en les que les opcions presentades són únicament una mostra o selecció d'una llista més ampla (Les grans ciutats valencianes, com Valéncia, Alacant, Elig o Castelló), i en les disjuntives denominatives, en les que es presenten dos o més alternatives per a nomenar un element, aclarint el seu significat: L'objecte o complement directe és una funció sintàctica nuclear.

22.6.4. Les conjuncions disjuntives La conjunció disjuntiva per excelència en valencià és o, que es manté invariable encara que la paraula següent escomence per o- o ho-, sense transformar-se en u, com fa el castellà370 (Eren chiquets o hòmens disfrassats; Pots protestar o obedir). Esta conjunció aprofita tant per a les disjuntives exclusives com per a les inclusives, pero únicament les exclusives poden construir-se per mig de la conjunció discontínua o...o, és dir, duplicant la conjunció o, que passa a aparéixer davant de cada una de les dos opcions possibles: Gita't o vindrà el butoni = O et gites o vindrà el butoni. Habitualment esta conjunció no va precedida de coma. La disjuntiva o pot rebre el reforç emfàtic de l'adverbi be, principalment en les construccions exclusives, en correlació (O be parles o be menges, pero no faces les dos coses a l'hora) o sense: Me pregunte si és valenciana o be és murciana. El reforç emfàtic no és possible en les disjuntives exclusives que indiquen una orde, les quals ya són emfàtiques per sí mateixa, motiu pel qual tampoc admeten la correlació o...o: Calla't o t'expulse (correcte)- *Calla't o be t'expulse (incorrecte). Els elements coordinats per o s'interpreten com a pertanyents a dos proposicions distintes, donant lloc a una oració composta: Comprarem la llet en una tenda o (la comprarem) en un supermercat, segons lo que trobem primer; Me disfrassaré d'orso o (me disfrassaré) de vaquer. S'exceptuen les disjuntives eixemplificatives i les denominatives, per a les quals no és possible postular l'elisió d'elements recuperables a partir del primer terme. Aixina, El 370

A nivell oral i coloquial la conjunció disjuntiva o pot prendre la forma u davant de qualsevol vocal o consonant, pero este fet no s'ha de traslladar a l'escritura (U u atre ho sabrà. Este u eixe és l'assessí. Sèt u huit. Una u dos. Blanc u negre).

-646-

valencià septentrional o castellonenc és un dialecte parlat en les comarques del nort no equival a *El valencià septentrional és un dialecte o el castellonenc és un dialecte. La coordinació d'elements disjuntius ha d'ajustar-se a les condicions exigides per a la coordinació copulativa (vore epígraf 22.6.1.2), com ara el ser semànticament compatibles (*O et calles o la Gran Muralla està en la Índia). Són possibles també algunes coordinacions d'elements de diversa categoria gramatical (Està ple d'hòmens vells o en algun alifac) o que realisen funcions gramaticals diferents: No admetem que nos tornen les sabates brutes o en una caixa oberta).

22.6.5. Les construccions distributives Quan els elements coordinats no constituïxen pròpiament opcions entre les que triar, sino que expressen simplement una alternança ordenada de dos elements pertanyents al mateix àmbit semàntic o pragmàtic ya no tenim una oració disjuntiva, sino una construcció distributiva, oracional o no. No obstant, abdós classes estan pròximes i inclús compartixen conjuncions. Les construccions distributives són sempre correlatives, pero, front a les disjuncions exclusives construïdes per mig de la locució discontínua o...o, les distributives no manifesten preferència per ningun dels elements coordinats. Reconeixem dos classes fonamentals de locucions distributives: a) Les formades per elements diferents tenen valor alternatiu, és dir, que inclouen successivament els dos elements de la distribució. Són, principalment: ara...adés, uns... atres, este...aquell: Unes voltes està trist, (unes) atres no para de riure. “Ara salada, adés gelada, troben que bull” (Jaume Roig, Espill). El moviment era continu: estos preparaven el dinar, eixos paraven taula, aquells escuraven els gots. b) Les locucions formades per la repetició d'un element poden tindre valor alternatiu, pero també valor exclusiu, de manera que el compliment d'un terme de la distribució implica l'exclusió de l'atre. Conformen correlacions de térmens iguals les següents: ara...ara, adés...adés, be...be, be siga...be siga..., ya siga...ya siga, siga..siga (o la seua variant per a contexts passats fora...fora): Ara anava, ara venia, sense saber qué fer. Adés ria, adés plorava, sense poder controlar la seua emoció.

-647-

“Li daven empentes, adés fent lo siure, adés fent lo caure en terra ab la creu” (Lo Passi en Cobles). “Ara te'n dols, ara les vols” (Espill) No patixques, que trobarem lloc per a dormir: be en un hotel, be en un hostal. Fora en un hotel, fora en un hostal, estava segur que trobarien hostage. Ya siga rostit, ya siga a la plancha, li encanta el pollastre. Be siga ton pare, be siga ta mare, firmaran el document. O siga en ma casa, o siga en la teua, nos hem de vore. Ya siga ací, ya siga allà, treballar hem de treballar. Be siga dalt, be siga baix, els gots s'alcen en l'escudeller. En ocasions estes mateixes correlacions poden usar-se en valor disjuntiu i llavors admeten la correlació o...o: (O) be tries la comoditat (o) be l'esforç, pero no podràs conseguir els teus objectius sense treballar de calent (valor disjuntiu). Be (fora) pel fret, be (fora) pels nervis, tremolava sense parar (valor distributiu). Ya ploga, ya ixca el sol, farem la faena (valor distributiu). Prenen sentit pròxim al distributiu exclusiu les correlacions formades per un verp en subjuntiu que es repetix en el segon terme: Sigam nosatres, siguen ells, algú ha de guanyar. Vaja yo, vages tu, hi haurà algú per a atendre'l.

22.6.6. Les oracions adversatives La coordinació adversativa indica contraposició o contrast entre dos elements. El segon element, el que va introduït per la conjunció adversativa, és el terme semànticament més important. Per això és correcte un enunciat com ara Estic cansat, pero m'abellix anar al cine: ves traent les entrades per Internet, ya que la conclusió de l'enunciat (trau les entrades) és coherent en el terme semànticament principal, l'encapçalat per pero (m'abellix anar al cine). En canvi, *Estic cansat, pero m'abellix anar al cine: me posaré el pijama és inacceptable, perque la conclusió és coherent en el terme dèbil, el primer (estic cansat).

-648-

A diferència de les construccions coordinades copulatives i disjuntives, les adversatives no admeten la recursivitat, és dir, que al segon terme, l'encapçalat per la conjunció adversativa, no se li pot afegir una atra contraposició: Demanàrem sépia i creïlles i una bona cerveseta (correcte). *Estic cansat, pero m'abellix anar al cine, pero no vullc gastar-me diners (incorrecte).

22.6.7. Les conjuncions adversatives Les principals conjuncions adversatives són pero i sino, esta última reservada a contexts negatius.

22.6.7.1. La conjunció pero Pero371 contrapon a un element inicial un terme segon, el qual no és pròpiament contrari al terme inicial, pero sí a una inferència que s'obté d'aquell. Aixina, en És ric, pero és molt agarrat, trobem que ser agarrat no és contrari a ser ric, pero sí és contrari a una inferència com “me convidarà a dinar”, que podem extraure del primer membre “és ric”. Esta conjunció pot introduir elements de diverses categories, com ara oracions (Cobra poc, pero sap administrar-se molt be), sintagmes adjectius (És lleig, pero simpàtic), preposicionals (Té únicament dos camisetes, pero de marca) o adverbials (Treballa eficaçment, pero molt espayet). Normalment no coordina sintagmes nominals, a no ser que estiguen quantificats (Hi han poques avespes, pero moltes formigues) o tinguen valor atributiu, com en Estic preocupat: són responsables, pero (són) empleats i miraran pel seu interés. Situat a l'escomençament d'un oració, funciona com a conector discursiu: En este cas tot se resolgué favorablement. Pero no sempre les coses ixen tan be: el més passat la mateixa imprudència acabà tràgicament.

371

La forma aguda però que donen alguns gramàtics no existix en valencià, que sempre ha dit pero, plana o sense accent prosòdic segons els casos. No obstant, en algun cas, per fonètica sintàctica, pot aparéixer una forma “peró”, en -o tancada, que no s'ha de traslladar a l'escritura.

-649-

22.6.7.2. Conjuncions sinònimes de pero Algunes conjuncions o locucions poden funcionar com a sinònimes de pero en alguns contexts: a) A soles que, solament que: prenen valor adversatiu restrictiu quan van precedides per pausa, en cas contrari funcionen com a condicionals i duen subjuntiu. Estes locucions adversatives no contradiuen el primer element, pero el matisen, invalidant la seua capacitat argumentativa, segons s'observa en el següent diàlec: A.- Me canviaré les sabates noves per a anar cómodo. B.- Puix ahir anares per casa en sabates. A.- Sí, en sabates, a soles que en sabates velles. b) Que no. Opon un terme a un atre, destacant la diferència semàntica entre abdós per a corregir una inferència errònea: A.- Convencerem a Quelo sense problemes perque és un sant. B.- Un sant, que no un bovo. c) La conjunció concessiva encara que pot funcionar com a adversativa. En eixe cas ya no indica un obstàcul o una expectativa contrària per al compliment de la principal, com fan les concessives, sino que indica un terme contrapost a l'inicial i coherent en la conclusió final: Encara que està plovent, eixiré a córrer (oració concessiva). Està plovent, encara que (=pero) eixiré a córrer: he de posar-me en forma. d) La conjunció mes, sinònima de pero, era molt comuna en els texts clàssics (en la llengua antiga solia prendre la forma mas) i encara està viva en la llengua actual: Tenia molta sòn, mes no volia gitar-se.

22.6.7.3. La conjunció sino La conjunció sino presenta una informació afirmativa incompatible en la negació, implícita o explícita, del primer membre. Les construccions encapçalades per sino es denominen adversatives exclusives perque exclouen el primer element afirmant el segon en conte d'aquell: No estan trists, sino despagats. El primer element pot estar implícit: No vullc sino la teua amistat.

-650-

Sino372 sol introduir un sintagma, siga nominal (No he segut yo, sino ta germana), adjectival (No és exactament agraciat, sino atractiu), preposicional (No viu en Alcoy, sino en Elig) o adverbial (No vindrà hui, sino demà). El terme de la conjunció també pot ser un participi, un infinitiu (No vullc discutir, sino raonar) o un gerundi (No està plorant, sino gemecant). Quan introduïx un sintagma que du un verp en forma personal presenta la forma sino que o sino...que: No et demane que em dones la raó, sino que m'escoltes únicament; No et demane que em dones la raó, sino únicament que m'escoltes. No ha de confondre’s la conjunció adversativa sino adés descrita en si no, seqüència formada per la conjunció si seguida de l’adverbi de negació no: Si no ho fas tu, no ho podrà fer ningú. Me pareix una situació rara, si no perillosa.(=quan no perillosa). Per si no teníem prou, ara nos donen esta mala notícia. Si vols vindre, be, i si no, també. Ha de notar-se que en estos casos el segon element de la seqüència –la negació no– és tònic, mentres que la conjunció adversativa sino és generalment àtona.

22.6.7.4. Unes atres conjuncions a) El comparatiu més que s'utilisa també en funció adversativa. En eixe valor presenta dos usos diferents: si el primer terme va implícit i té sentit negatiu, esta locució equival a sino: No em dona més que maldecaps; en canvi, si el primer membre està explícit, és el terme introduït per més que el que pren valor negatiu: És de color vert, més que blau = No és de color blau, sino vert; Volia obligar-la, més que convéncer-la = No volia obligar-la, sino convéncer-la.373

372

Antigament podem trobar-la grafiada si no. La forma sinó que donen alguns gramàtics només se pot donar per fonètica sintàctica i no s'ha de traslladar a l'escritura.

373

En la llengua antiga la locució mas que equivalia, segons els casos, a pero que (Digau a aquell qui us tramet a mi lo que yo he fet és per cortesia, mas que tinga be sment a sí mateix, car axí com he fet dels altres altre tal faré d'ell: Tirant lo Blanch), a sino que (Les altres dones e deesses agenollaven se davant la Sibilla e recaptaven li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en açots: Tirant lo Blanch) o a encara que (E qui ab coltell o ab altres armes nafrarà altre en les cases on Nós estiam o alberguem, e Nós no y siam, mas que siam en la vila o el loch, pac per pena M solidos. Furs de Valéncia). Esta última encara es conserva en la forma mes que i dialectalment en la forma arcaica originària.

-651-

b) La locució conjuntiva mentres que indica una comparació contrastiva entre dos elements: Enric treballa de matí, mentres que yo vaig de vesprada. Hui s'ha quedat tot lo dia en casa, mentres que ahir no va parar en torreta. L'adverbi mentres, en canvi, no sol amprar-se en valor adversatiu, sino temporal: Mentres treballe, escolte música.

22.6.7.5. Conectors discursius adversatius Alguns conectors discursius expressen un sentit de contrast o oposició pròxim a l'adversatiu: a) No obstant374 és el conector adversatiu principal, tant pel seu us habitual en la llengua clàssica, com pel seu caràcter general que li permet expressar diversos matisos d'oposició, com ara la restricció (L'equip ha demostrat una falta d'espenta preocupant. Devem, no obstant, donar-li una atra oportunitat), el contrast (Digué que ho tindria preparat per a hui. No obstant, encara no ha mamprés la faena) o la comparació (Yo m'esforce per mantindre l'harmonia en casa. Ell, no obstant, sempre està buscant la confrontació). b) No és valenciana la forma *nogensmenys, introduïda en alguna gramàtica i totalment desconeguda tant en els texts antics com en la llengua actual. En canvi, sí són propis de la nostra tradició escrita els conectors no contrastant, no res menys375 i empero, els quals, a pesar de ser arcaics, podran utilisar-se com a sinònims de no obstant quan siga necessari variar el conector principal per motius estilístics i en un llenguage formal o tècnic: Segons les enquestes, guanyarà el “no” al rescat europeu. No obstant / No contrastant / No res menys / Empero, a voltes els sondejos s'enganyen. c) En canvi s'utilisa per a expressar el contrast entre dos elements: Hui s'ha quedat en casa. En canvi, ahir no va parar en torreta (contrast). 374

En valencià no s'utilisa la conjunció pero en funció de conector discursiu adversatiu sinònim de no obstant, com alguna gramàtica arreplega, a pesar de que esta inadequació ha segut senyalada ya per diferents gramàtics valencians. Frases com *Joan, però, no sabia res de tot això o *Joan no sabia res de tot això, però són alienes al valencià i inadmissibles. Igualment, alguns gramàtics aporten la conjunció adversativa tanmateix, inexistent tant en la llengua clàssica com en l'actual. 375

El sentit més comú de no res menys era un valor aditiu o emfatisant. És, per eixemple, el valor principal que pren en el Tirant lo Blanch. No obstant, front a lo que sosté Pompeu Fabra, que no la contemplà en la normativa catalana, també coneix un us adversatiu en els texts valencians, present, per eixemple, en el Liber Elegantiarum de Joan Esteve. També pareix tindre valor adversatiu, per eixemple, en la Carta de Joan de Borja a son pare Alexandre (1493): axí nols done vostra santedad culpa, que, quant alguna culpa tengués, yo en açò no seria dels; no res menys, yo he manat a Artés vaja aquí e ja és partit per a embarcarse a Alacant.

-652-

Enric treballa de matí; yo, en canvi, treballe de vesprada (comparació contrastiva). d) Indiquen també contrast els conectors pel contrari, al contrari i per contra: A mi m'encanta cuinar. A mon pare, pel contrari / al contrari / per contra, no li agrada gens.

22.6.8. Les oracions ilatives Les oracions ilatives indiquen en el segon membre la conseqüència llògica o natural derivada de les accions senyalades pel primer. Expressen, per tant, una relació causaefecte, pero a diferència de les condicionals, la causa no és hipotètica i, inversament a les causals, el membre que porta la conjunció no és el que indica la causa, sino el consecutiu o ilatiu: Tinc set, aixina que em faré una cerveseta en el bar. Les construccions coordinades ilatives se diferencien de les subordinades consecutives perque estes senyalen una conseqüència derivada de l'expressió d'un grau, magnitut o cantitat: Estava tan cansat que dorguí tota la nit d'una sonada. Hi ha discussió sobre si les oracions ilatives són coordinades o subordinades. Ací les incloem entre les coordinades perque presenten algunes característiques pròpies de la coordinació, com ara el rebuig de la recursivitat, és dir, l'impossibilitat per a coordinar-se (*Tinc set, aixina que em faré una cerveseta i aixina que me la faré doble: incorrecte) i l'obligatorietat d'anar pospostes (*Aixina que em faré una cerveseta, tinc set: incorrecte). Les conjuncions i locucions ilatives tenen la particularitat de que poden unir dos segments conversacionals sancers, en conte de dos oracions: Mamprengueren l'assamblea, pero els veïns no paraven d'enviar mensages pel mòvil i mantenien conversacions paraleles entre sí: que si la porta del garaig, que si la llum...; aixina que el president hagué de cridar finalment a l'orde.

22.6.9. Les conjuncions ilatives Les oracions ilatives en valencià van introduïdes per les locucions aixina que (i la seua variant en desús així que), en tal manera que, de tal manera que, de manera que, en tal forma que, de tal forma que i de forma que, totes les quals rigen indicatiu: El dilluns tinc hora en el mege, aixina que no podré assistir a l'encontre. Estic fart, aixina que no contes en mi. Estem en juliol, en tal manera que ya s'han acabat els entrenaments. Vivim en el camp, de tal manera que no tenim problemes de contaminació.

-653-

Ya he acabat de llegir el llibre, de forma que pots tornar-lo a la biblioteca. Excepte aixina que totes estes conjuncions poden regir subjuntiu en valor consecutiu final. El següent parell d'eixemples mostra la diferència entre la funció ilativa i la consecutiva final: L'home preparà un molt bon testament, de manera que, quan ell faltà, sa muller vixqué sense preocupacions (ilativa). L'home preparà un molt bon testament, de tal manera que sa muller no tinguera que preocupar-se pels diners si ell faltava (consecutiva final: li'l preparà per a que no es preocupara). Igualment, llevat de aixina que, estes conjuncions adquirixen valor purament consecutiu quan rigen indicatiu pero van situades en el primer membre de l'oració: Escriu de tal manera que no podré llegir la nota. Protestà de tal forma que li feren cas en seguida.

22.6.10. Conectors discursius ilatius Funcionen com a conectors ilatius puix (i la seua variant, poc freqüent, aixina puix), llavors, conseqüentment, en conseqüència, consegüentment, per consegüent, per tant i per lo tant:376 Els accidents de trànsit han baixat considerablement des de l'entrada en vigor del carnet per punts i la Direcció General de Trànsit, per consegüent, pensa continuar per eixe camí. La chiqueta ho ha passat de lo més be en l'excursió i ha vengut, puix, entusiasmada. Vens a vore´m: puix yo t'òbric la porta. Ademés puix presenta valors discursius diversos. Els principals són: a) el valor polèmic o contrastiu, quan respon en sentit contrari a l'intervenció anterior: A.- Trobe que Toni no vindrà al viage. B.- Puix a mi em digué que li abellia molt vindre. En ocasions el valor polèmic recalca la falta de pertinença d'una pregunta: 376

Fa sigles que la conjunció doncs és arcaica en valencià i no té sentit seguir arreplegant-la com a forma viva en les gramàtiques valencianes.

-654-

A.- ¿Cóm has conseguit tan bon resultat? B.- Home, puix esforçant-me al màxim. b) el valor fàtic, que ajuda a mantindre obert el canal de comunicació: A.- ¿Qué vols per a dinar? B.- Puix... no ho sé encara, deixa'm pensar un poquet. c) el valor de contraexpectativa o sorpresa: ¿Veus quin almorzar més bo? Puix l'he preparat yo mateixa.

22.7. LES ORACIONS COMPOSTES SUBORDINADES 22.7.1. Les oracions condicionals 22.7.1.1. Concepte Les oracions condicionals indiquen una causa hipotètica en l'oració subordinada, la qual, en cas de complir-se, provoca una determinada conseqüència en la principal, segons s'observa en els eixemples següents: Si plou (oració subordinada que expressa la causa hipotètica), me quedaré en casa (oració principal que expressa la conseqüència). Per tant, en les oracions condicionals la realisació de l'oració principal (coneguda com a apòdosis), depén del compliment de l'hipòtesis expressada per la subordinada (coneguda com a prótasis).377

22.7.1.2. Classes d'oracions condicionals El compliment de l'oració principal pot presentar-se subjecte a diversos graus de provabilitat, lo que dona lloc a tres classes d'oracions condicionals: a) Les condicionals reals destaquen la relació necessària entre la condició i l'efecte. És dir, posen l'accent en que si es complix la condició, se realisarà en seguritat la principal, de manera que el contengut de la principal se presenta com a provable: Si em toca la loteria, me compraré un coche nou. b) Les condicionals eventuals o possibles presenten el contengut de la principal com una conjectura, d'a on s'origina un matís d'improvabilitat: Si em tocara la loteria, 377

Com remarca Guinot (Gramàtica normativa de la llengua valenciana, pàgina 381), els noms d'oració principal i subordinada no responen a la seua significació, sino a la seua estructura gramatical, ya que semànticament la subordinada és inclús més important, en el sentit de que el compliment de la principal depén d'ella. En canvi, sintàcticament, la subordinada no té autonomia i ha d'aparéixer junt a la principal.

-655-

me compraria un coche nou; Si Enric estiguera ací demà, m'ajudaria; Si Enric estiguera en casa, podria anar preparant ya el dinar, pero no sé si haurà arribat. Les oracions eventuals poden formular-se en contexts en els que la situació comunicativa desfà la conjectura i llavors se desprén l'incompliment de la principal: Si Enric estiguera ací ara, nos ajudaria, pero hem d'apanyar-nos a soles. Se conserven algunes expressions en les que el segon terme de les oracions eventuals no du futur hipotètic, com és habitual, sino pretèrit imperfecte de subjuntiu: Si fora d'ell, no ho cuidara (= cuidaria) tant.378 c) Les condicionals irreals o contrafactuals, referides al passat, presuponen l'incompliment de la principal: Si hagueres estudiat més, hauries aprovat l'examen (pero has suspés); Si haguera acabat els estudis, tindria un bon treball.

22.7.1.3. Correlacions temporals i modals El modo i el temps verbal de les oracions subordinades condicionals encapçalades per si no depenen de ningun element de la principal, sino que abdós oracions se mantenen relativament independents respecte al temps i al modo. Existixen, per tant, moltes possibilitats de combinatòria temporal i modal entre principal i subordinada, encara que hi han algunes correlacions prototípiques, que es mostren en els següents eixemples: Classe de condicional Real

Prótasis (oració subordinada) Present

Apòdosis (oració principal)

Eixemples

Present

Si plou, me quede en Futur imperfecte casa. Si plou, me quedaré en Imperatiu casa. Si plou, queda't en casa.

Eventual

Pretèrit imperfecte de Futur hipotètic subjuntiu

Si demà ploguera, me quedaria en casa. Si ara estiguera plovent, me quedaria en casa, pero, com que no plou, me'n vaig.

378

Està relacionat en est us la conservació del valor hipotètic del pretèrit imperfecte de subjuntiu del verp ser (fora), que ha donat orige a l'expressió de desig fora cas.

-656-

Classe de condicional Irreal

Prótasis (oració subordinada)

Apòdosis (oració principal)

Pretèrit Futur hipotètic plusquamperfecte de compost o subjuntiu pretèrit plusquamperfecte de subjuntiu

Eixemples Si ahir haguera plogut, m'hauria quedat en casa. Si ahir haguera plogut, m'haguera quedat en casa.

22.7.1.4. Les condicionals de l'enunciat i de l'enunciació i les correlacions temporals i. Introducció El quadro anterior arreplega les correlacions temporals prototípiques. Aixina, és habitual que el compliment d'una condició real, presentada com a provable, se situe en el futur i per això és natural que en l’oració principal aparega el futur, el present (que en valencià pot tindre valor futur) o l'imperatiu (que es complix en el futur). No obstant, són també possibles les condicions reals referides al passat, com en: Si tenia formage blanquet, sempre me'n donava. D'esta forma, les possibilitats combinatòries se multipliquen, pero no són iguals en totes les condicionals. Com en unes atres subordinades (causals, finals o concessives), en les condicionals podem distinguir entre oracions condicionals de l'enunciat i condicionals de l'enunciació, distinció que es reflectix en possibilitats temporals diverses per a una i atra classe.

ii. Correlacions temporals en les condicionals de l'enunciat Les condicionals de l'enunciat són les condicionals prototípiques. En elles s'indica una suposició o una causa hipotètica del compliment de la qual depén que l'efecte de la principal siga possible o no: Si el dimecres tinc festa, aniré al trinquet. Si ix tart de treballar, no aplegarà a hora. Si s'entera, s'enujarà. Si em toca la loteria, agarre vacacions indefinides. Els dos térmens de les condicionals prototípiques presenten una ampla varietat de combinacions temporals entre la subordinada i la principal. La restricció principal és que si la subordinada es referix al present, la principal no pot referir-se al passat, puix l'efecte no pot ser anterior a la causa.

-657-

En oracions coloquials com Si ho sé, no hauria eixit de casa hui no es transgredix realment esta regla, puix el present d'indicatiu del verp ser de la subordinada remet realment a un estat del present que s'origina en el passat i equival a Si ho haguera sabut, m'hauria quedat en casa hui. Són possibles, per tant, combinacions diferents de les prototípiques observades en el quadro superior, com ara: Classe d'oració

Real

Real

Real

Real

Real

Irreal

Subordinada

Principal

Referència temporal passada

Referència temporal passada

Pretèrit imperfecte

Pretèrit imperfecte

Si realment fea això,

mereixia un castic.

Pretèrit perfecte simple

Pretèrit perfecte simple

Si realment feu això,

mereixqué eixe castic.

Pretèrit imperfecte

Pretèrit perfecte simple

Si realment fea això,

mereixqué eixe castic

Pretèrit perfecte simple

Pretèrit imperfecte

Si realment feu això,

mereixia eixe castic

Passat pròxim

Passat pròxim

Si ha fet això,

s'ha guanyat un bon castic.

Present

Pretèrit plusquamperfecte de subjuntiu

Si ho sé,

no haguera eixit de casa hui.

(coloquial)





-658-

Classe d'oració

Subordinada

Principal

Referència temporal passada

Referència temporal passada

Irreal

Present

Futur hipotètic compost

(coloquial)

Si ho sé,

no hauria eixit de casa hui.

Referència temporal passada Real

Pretèrit perfecte simple

Referència temporal present Present

Si suspengué l'examen per ho lamente sincerament. la meua culpa, Real

Pretèrit imperfecte

Present

Si suspenia sempre per la ho lamente sincerament. meua culpa, Irreal

Pretèrit plusquamperfecte Pretèrit imperfecte de subjuntiu

(Construcció expressiva coloquial) Si haguera guanyat el premi,

Referència temporal passada Real

Passat pròxim

ara mateixa estava ya en Eivissa Referència temporal futura Futur imperfecte

Si s'ha copiat en l'examen, s'arrepenedirà. Real

Passat pròxim

Futur perfecte

Si s'ha deixat la carrera,

s'haurà arrepenedit ans de complir els trenta.

-659-

Classe d'oració

Real

Subordinada

Principal

Referència temporal present

Referència temporal present

Present

Present

Si Ampar diu alguna cosa, ell ho confirma, perque no té personalitat. Referència temporal futura Real

Present

Referència temporal futura Futur

Si demà Ampar diu que sí, ell també ho dirà. Eventual

Present

Futur hipotètic

Si demà Ampar diu que sí, ell també ho diria.

iii. Condicionals de l'enunciació Junt a les condicionals de l'enunciat trobem també diverses classes de condicionals de l'enunciació o condicionals discursives, que presenten característiques pròpies. Totes elles tenen en comú que establixen unes circumstàncies baix les quals és pertinent la realisació de l'apòdosis per part del parlant o de l'oyent. Inclouen: a) Les invitacions o permissos formulats al receptor de manera indirecta: Si estàs cansat, ahí tens cadira; Si tens fret, tinc una tovalleta en el coche; Si et torna a insultar, pots dir-li-ho a la professora. En estes condicionals la referència temporal de la subordinada i de la principal han de remetre al present o al futur per a que l'invitació o sugerència siga viable: Si estàs cansat (present), ahí tens un sofà (present); Si demà estigueres cansat (futur), tindràs un sofà a la teua disposició (futur). Si la referència temporal és passada, l'acte de parla ya no s'interpreta com una invitació, sino com una recriminació: Si estaves cansat, tenies un sofà a la teua disposició, ara no et queixes. b) Les condicionals d'obligació futura: indiquen una orde cap a l'oyent o be una promesa del parlant: Si aproves el curs, te compraré el rellonge; Si vols aplegar a temps, afanya't; Si aplega ans d'hora, que espere a la porta.

-660-

c) Les condicionals epistèmiques, ilocutives i valoratives senyalen les condicions que justifiquen l'afirmació de l'oració principal per part de l'oyent: Si les llums estan enceses, estan en casa; Si vingué en tren, ha d'estar molt cansat; Si està jubilada, és que té més de xixanta anys. Podem observar que en Si les llums estan enceses, estan en casa la condicional no expressa la causa hipotètica de que estiguen en casa, sino la causa de que el parlant ho manifeste. Equival, per tant, a Si les llums estan enceses, han d'estar en casa. En este grup s'inclouen expressions de cortesia com Si em permet, Si fora tan amable, Si no és demanar massa...; de comentari llingüístic (Si és correcta l'expressió, Si es diu aixina, Si he pronunciat adequadament, Si resumim lo expost anteriorment...); i de modèstia o atenuació de l'afirmació: Si no m'enganye, Si no estic equivocat... També pertanyen ad este grup les condicionals que establixen les circumstàncies baix les quals se realisa una valoració: Si estàs feliç, llavors (puc dir que) feres be en trencar eixa relació. Les condicionals epistèmiques presenten major llibertat de correlació temporal, de manera que la referència de l'apòdosis pot remetre inclús a un moment anterior a la de la prótasis, com s'observa en l'últim eixemple.

iv. Restriccions temporals en la subordinada Alguns temps verbals són inadmissibles en les subordinades de les condicionals. Concretament, són incorrectes en valencià: a) La construcció si + futur imperfecte/futur perfecte: *Si demà farà bon orage, anirem a la plaja (incorrecte). La perífrasis anar +a + infinitiu és admissible únicament quan predomina clarament el valor d'intenció o planificació sobre el futur, és dir, en construccions polèmiques o temàtiques, en les que la subordinada reprén un enunciat anterior o es deduïx de la situació comunicativa: Si vas a criticar-me, fes-ho ya. Deixa de fer el borinot: si anem a participar, haurem de preparar-nos be. b) La construcció si + futur hipotètic/futur hipotètic compost: *Si voldries, m'ajudaries (incorrecte); *Si hauria estudiat, hauria aprovat l'examen (incorrecte). c) És desconegut en valencià actual l'us de si + imperfecte d'indicatiu en conte del de subjuntiu en la prótasis de les condicionals eventuals: *Si estava ací, nos ajudaria (incorrecte) → Si estiguera ací, nos ajudaria (correcte).

-661-

22.7.2. Les conjuncions condicionals Com havem vist adés, la conjunció condicional més important és si, pero n'hi han moltes més: sempre que, mentres, com, posat que, si no, mentres no, en tal que, en que, només que o a soles que, suponent que, si és que, donat que, a condició de que...379 a) Sempre que / sempre i quan + subjuntiu:380 indiquen un requisit d'inexcusable compliment i equivalen a a soles si, només si, sols si + indicatiu. Estes locucions remarquen la relació de dependència de la principal respecte de la subordinada i s'utilisen en contexts positius en els que el compliment de l’apòdosis és desijable o favorable. Sol presentar l'orde apòdosis + prótasis: Te pujaré el sòu sempre que t'ho hages guanyat. Podeu utilisar l'ordenador sempre i quan el tracteu be. b) A soles que / solament que / només que / en tal que / en que + subjuntiu: indiquen la condició mínima per al compliment de la principal: A soles que et vera entrar per la porta, eixiria corrent. Podrà participar qualsevol ciutadà en tal que residixca en Valéncia. En que hi haja beguda, anirà a la festa. Quan la subordinada és temporalment posterior a la principal, en tal que381 pot prendre un matís final: Faré qualsevol sacrifici, en tal que estigues content. En este sentit final se construïx en infinitiu quan el subjecte de la principal i de la subordinada és el mateix: Està dispost a qualsevol cosa en tal de trobar un treball. En que necessita anar acompanyat d'un element que indica una cantitat implícita (com els verps bastar o conformar-se, o l'expressió tindre prou) o explícita (com els numerals): No cal que sigues el millor de la classe: en que aproves, me conforme. En que caigueren quatre gotes se regaria l'hort.

379

Són arcaiques les formes sols que, tota vegada que i totes vegades que, estes dos últimes equivalents a l’actual sempre que.

380

També és acceptable en este valor la locució a condició de que.

381

No té tradició clàssica, pero està molt estesa.

-662-

c) Indiquen una excepció d'hipotètic compliment excepte si + indicatiu i a no ser que + subjuntiu:382 L'equip baixarà a segon divisió, excepte si guanya tots els partits que resten i els seus rivals no trauen més de dos punts. Els estudiants faran folga a no ser que es retire el pla de Bolonya.383 d) Contràriament a sempre que, la conjunció com + subjuntiu alça expectatives negatives i és molt usada en amenaces i advertències. Apareix en primera posició: Com seguixques aixina, me perdràs. Com no t'esforces més, no tens res a fer. e) Mentres + subjuntiu: Mentres no reclame oficialment, que es queixe lo que vullga. Mentres tingam treball, no podem queixar-nos. La variant mentres que no s’utilisa tant en sentit condicional: Mentres que tingam treball, no podem queixar-nos. Mentres que no em demane perdó, no l'he de perdonar. En ocasions s’utilisa mentrimentres en un valor emfàtic: Mentrimentres puga, aniré a visitar-lo cada estiu. f) En cas de que / En cas que + subjuntiu (o En cas de + substantiu/infinitiu) s'ampra principalment per a referir-se als casos hipotètics contemplats per una normativa o per a contrariar una expectativa: 382

No és correcta la locució a menys que, que alguna gramàtica arreplega, puix és un calc del castellà “a menos que”. La forma clàssica era menys que + subjuntiu. És recomanable usar les formes vives sinònimes excepte si, a no ser que en conte de menys que, si be esta és acceptable en registres molt formals. No són acceptables les locucions *llevat que, tret que + subjuntiu, que no tenen tradició clàssica. No direm, per tant, *Anirem d'excursió, tret que ploga, sino Anirem d'excursió a no ser que ploga; Anirem d'excursió, excepte si plou; Anirem d'excursió, si no plou. No s'han de confondre estes locucions incorrectes en les locucions preposicionals correctes llevat de o llevant de i tret de, que no van seguides de verp, sino d'un element del qual se prescindix: Llevat de les bresquilles m'agraden totes les fruites. Tret d'açò, tot lo atre està be. 383

Informativament abdós locucions no són totalment equivalents: excepte si rig indicatiu, lo qual otorga gran força comunicativa a la subordinada i fa que tinga un us prou restringit, puix el seu valor d'excepcionalitat choca en la força que li dona l'indicatiu. A no ser que s'usa de manera més general i, com que rig subjuntiu, és apta també per a les condicionals modalisades que indiquen una amenaça o una orde: Te suspendré, a no ser que t'esforces més.

-663-

En cas d'incendi, utilisen l'eixida d'emergència (l'expectativa desijable és que no hi haja ningun incendi). Te permetran passar sense problemes, pero en cas que et demanaren alguna acreditació, tin el meu carnet (l'expectativa és que no li demanen l'acreditació). En cas de que els veïns se retarden sistemàticament en el pagament de les quotes, perdran el dret de votació en la Junta. Precisament pel seu matís d'expectativa defraudada forma part de l'expressió En cas de no ser aixina: Hauràs d'ingressar-me els diners en el determini estipulat. En cas de no ser aixina, prendré les mides necessàries.

22.7.3. Unes atres construccions condicionals També indiquen condició unes atres estructures d'orige divers: a) Posat que + subjuntiu: Posat que ixquera el sol, aniríem a la plaja; Posat que siga veritat, haurem de reaccionar d'alguna forma. b) Si és veritat que + indicatiu: té valor temàtic, puix l'hipòtesis arreplega un enunciat anterior o compartit per l'oyent (Si és veritat que hi ha una oferta tan bona, no la podem deixar escapar). c) Suponent que +indicatiu/subjuntiu: Suponent que saps anar, anem a fer-te cas; Suponent que el dumenge estigues bo, ¿m'acompanyaràs al cine? d) Posant per cas + indicatiu/subjuntiu: Posant per cas que guanyara el premi, faria un viage al voltant del món; Posant per cas que no tingué mala intenció, encara el podré perdonar. e) Els gerundis i participis absoluts: Intentarem traure a la llum les seues falsetats i, descoberts en sa mentira, no tindran més remei que contar la veritat; Venint tu a ajudar-nos, estem tranquils. f) Té sentit condicional l'expressió yo de tu/yo de vosté, yo d'ella, yo de vosatros... usada generalment per a donar consells: Yo de tu no vendria ta casa, la llogaria. g) En canvi no tenen sentit pròpiament condicional les oracions introduïdes per si que no expressen hipòtesis, sino que s'ampren per a destacar la veritat o la falsetat de l'oració principal: Si és cert que tu eres un bon mege, yo també soc un bon professional. Si això és valencià, yo soc un extraterrestre.

-664-

h) Algunes locucions compostes per si més una atra conjunció subordinant combinen els valors d'abdós partícules: Gemecava com si estiguera morint-se (valor condicional i comparatiu). Agarra el paraigües per si plou (valor condicional i causal). i) La construcció discontínua que...que té valor disjuntiu i condicional a l'hora en enunciats com Que estàs cansat, te quedes en casa; que no, te'n vens en nosatros.

22.7.4. Les oracions causals 22.7.4.1. Concepte En estes oracions el terme introduït per la conjunció causal (perque o una sinònima) expressa el motiu que provoca l'efecte expressat per l'atre terme. En les causals la proposició subordinada (la que indica la causa) és anterior a la principal (la que indica l'efecte), a diferència de les finals, en les que el terme subordinat final és posterior al principal. En l'oració causal Ha aprovat l'examen perque ha estudiat molt el fet d'estudiar molt és anterior a aprovar l'examen, mentres que en la final Estudia per a trobar treball el membre subordinat (trobar treball) és posterior en el temps al principal (estudiar).

22.7.4.2. Causals de l'enunciat i causals de l'enunciació Les oracions causals també coneixen dos classes de construccions: les de l'enunciat i les de l'enunciació. Les oracions causals de l'enunciat, també nomenades causals de causa real, indiquen el motiu que origina l'efecte expressat per la principal: S'ha aprimat perque fa molt d'eixercici. En canvi, les causals de l'enunciació tenen valor argumentatiu i expressen el motiu que permet emetre l'oració principal o be justifiquen un comportament o instrucció cap a l'oyent: (Trobe / Crec que) Estan en casa, perque tenen les llums enceses. Me'n vaig a dormir, que estic cansat. Ya que estàs ací, ajuda'm a fer el dinar.

-665-

22.7.4.3. Les subordinades causals, els complements circumstancials i les oracions d'infinitiu Les subordinades causals de les oracions compostes presenten la particularitat d'estar molt acostades als complements circumstancials de les oracions simples. Aixina, el complement circumstancial causal de He vengut per les rebaixes no es diferencia molt de l'oració subordinada causal de He vengut perque esteu de rebaixes. Entre l'oració composta i l'oració simple es situen com a grau intermig les oracions complexes d'infinitiu, que no van encapçalades per una conjunció (perque), sino per la preposició per: L'han castigada per aplegar tart a casa. Ademés, en algunes construccions l'oració causal ve regida per un element concret de l'enunciat principal, motiu pel qual alguns autors les consideren també complexes (i no compostes). Quan estes subordinades duen un verp conjugat i no un simple infinitiu, la preposició per apareix contigua a la conjunció que i s'escriuen separades (vore 7.3.3): Ha manifestat el seu interés per reviscolar l'economia. Ha manifestat la seua preocupació per que l'economia millore.

22.7.4.4. El modo en les oracions causals Les oracions causals se construïxen casi exclusivament en indicatiu. A soles porten subjuntiu en certs casos: a) En les construccions de causa exclosa (no perque...sino), quan se nega una causa anterior que es considera no efectiva, substituint-la per la causa efectiva corresponent: A.- Veig que t'has enfadat per la meua mentira. B.- No estic enfadat perque m'hages mentit, sino perque no confies en mi. b) En les causals de matís concessiu, en les que s'invalida una causa determinada, negant la seua eficàcia com a obstàcul: No perque crides més tindràs la raó → Encara que crides més, no tindràs la raó. ¿Te quedaràs perque ella t'ho ordene? → Encara que t'ho ordene ella, no necessites quedar-te. c) En les oracions desideratives o de dubte que focalisen la causa: Espere que continues ací perque estigues a gust i no perque et sentes obligat. Dubte que ho faça perque estiga convençut, sino perque no té més remei.

-666-

d) Quan la construcció no és pròpiament una oració causal, sino una subordinada substantiva que funciona com a complement de règim d'un terme que rig subjuntiu: Lluitaré per la pau → Lluitaré per que tingues lo que et mereixes.

22.7.5. Les conjuncions causals La conjunció causal per excelència és perque,384 pero hi han unes atres com ya que, puix,385 puix que, vist que, com que,386 donat que o posat que.387

22.7.5.1. Conjuncions pròpies de les causals de l'enunciat a) En les construccions de causa real la causa va habitualment posposta i està encapçalada per la conjunció perque o per les locucions a causa de / per causa de / per culpa de / gràcies a / degut a (que). Estes locucions introduïxen normalment un sintagma nominal (He aplegat tart per culpa de la pluja). Quan encapçalen una oració subordinada substantiva conserven la preposició davant de que (per causa de que, per culpa de que, gràcies a que): Estic cansat perque estic tot lo sant dia treballant com a obrer de vila. L'aigua bull perque aplega als cent graus de temperatura. Els peixos respiren gràcies a les brànquies. Ha aplegat tart per causa d'un embotellament en la V-30. Ha perdut els nervis per culpa d'una discussió. S'ha pogut comprar un coche gràcies a que ha fet hores extraordinàries. No ha pogut assistir a les classes per causa de que estava embarassada. 384

La conjunció causal perque és plana en valencià i en -e- tancada; no s'entén que alguna gramàtica i alguns manuals la grafien perquè, aguda i en -è oberta, per molt que en català es pronuncie aixina. En ningun registre ni ningú mai pronuncia en valencià perquè. Només per fonètica sintàctica pot donar-se en certs contexts la forma “perqué”, que no s'ha de traslladar a l'escritura. 385

Se tracta d'una forma clàssica reintroduïda, puix encara que tots els gramàtics l'arrepleguen, en la llengua parlada s'utilisa la forma castellana “pues” o el vulgarisme “pos”.

386

Ll. Fullana, Gramàtica de la llengua valenciana, pàgina 238. També J. Mª Guinot, Gramàtica normativa de la llengua valenciana, pàgina 338. 387

En la llengua antiga existia la conjunció car, que hui és una forma completament en desús en qualsevol registre. Ni a nivell lliterari, contra lo que apunta algun gramàtic, sol utilisar-se. També són arcaiques les formes per tal car i per tal com.

-667-

Degut a que l’acossaven en el treball, ha caigut en una depressió. b) L'anteposició de la causa introduïda per estes locucions dona més força al terme causal: Gràcies a que ha fet hores extraordinàries,388 s'ha pogut comprar un coche; Per culpa d'una discussió, ha perdut els nervis. En el cas de la conjunció perque l'anteposició resulta emfàtica i destaca una determinada actitut del subjecte: Perque escrivia en faltes d'ortografia, l'han suspés, Perque s'ha dormit, l'han despachat del treball. Perque treballa sense parar, pot mantindre una família tan gran. c) De la mateixa manera, la construcció per + infinitiu s'utilisa principalment per a expressar una causa associada al subjecte pel seu comportament o per les condicions que el volten, pero no per a formular enunciats de veritat general o científica: *Per aplegar els cent graus de temperatura, l'aigua bull (incorrecte). Li han llevat el carnet per conduir a huitanta quilómetros per hora en via urbana (correcte). Ha caigut malalt per treballar sense descans (correcte). Per estar embarassada, l'han despachada del treball (correcte).

22.7.5.2. Conjuncions pròpies de les causals de l'enunciació Les causals de l'enunciació duen les locucions ya que, vist que, puix que, posat que, donat que, com que, com, puix i que: a) Els térmens causals introduïts per ya que, vist que, puix que, posat que i donat que poden aparéixer davant o darrere de l'efecte, mantenint essencialment un valor idèntic. Únicament s'aprecia una llaugera diferència de matís: quan el terme causal apareix en primer lloc, la causa es presenta com a coneguda, mentres que quan se presenta com a informació nova, tendix a aparéixer en posició final. Ya que estàs tan content, te demanaré un favor. Farem paella de carn, ya que tenim garrofó i tavella. 388

La locució gràcies a que coneix la variant emfàtica gràcies que, usada en construccions en les que la causa apareix en primer terme i va seguida de l'efecte, encapçalat per la conjunció i: ¡(Dona) Gràcies que l'he vist i li ho he pogut dir! En elles el parlant destaca davant del seu interlocutor el caràcter positiu de la causa senyalada per la locució gràcies que. Pot prendre valor recriminatori i usar-se per a censurar el comportament poc agraït de l’oyent.

-668-

Pintaren el pati de gris, puix que ningú votà en contra. Feu un artícul sobre Corella, donat que era el seu centenari. Donat que estan tots presents, mamprendrem la reunió. No podem fer pa, posat que no hi ha rent. b) Com que i la seua variant com únicament poden introduir causes conegudes i ocupen la posició inicial: Com que no tinc garaig ni guau, deixe el coche a on puc. Com s'ha tret el carnet de conduir, vol comprar-se una moto. Únicament accepten la posposició acompanyats d'entonació suspensiva: Me'n vaig a passejar un poquet. Com que ya he acabat la meua faena...(m'ho he guanyat). Deixa'm vint euros. Com que has cobrat hui... (no tindràs problema). c) Contràriament, puix i que introduïxen informació nova i van sempre posposts, precedits de coma: Anirem a Peníscola, puix nos han donat vacacions enguany. Vine ací, que s'està molt be a l'ombreta. No te'n vages, que estic parlant en tu. d) Pot conseguir-se el valor causal per mig d'unes atres construccions, com ara els gerundis de verps d'intelecció o pensament: Hui no hi haurà lliçó, considerant que falten tants alumnes. Se conserva be, tenint en conte la seua edat.

22.7.6. Les oracions finals 22.7.6.1. Concepte En les oracions finals més característiques la proposició subordinada indica l'objectiu o el propòsit de lo que s'expressa en la principal. Estan molt relacionades en les causals, puix indiquen que el motiu que origina l'acció principal és una intenció. Una oració final com He vengut per a que m'ajudes equival a una causal de voluntat com He vengut perque vullc que m'ajudes. La relació entre causa i finalitat és tan estreta que és possible contestar una pregunta com ¿Per qué t'alces sempre tan matí? per mig d'un enunciat final com Per a fer les coses en temps i sense pressa. La diferència fonamental respecte de les causals és que les finals tenen una inclinació proyectiva,

-669-

és dir, que el contengut expressat per la subordinada final (que m'ajudes) és posterior al de la principal (he vengut), al contrari que en les causals.

22.7.6.2. Classes d'oracions finals Distinguim dos classes fonamentals d'oracions finals: les finals de l'enunciat i les finals de l'enunciació.

i. Les finals de l'enunciat En una oració final de l'enunciat com El Conseller ha baixat els imposts per a que l'economia es reactive, la subordinada indica la finalitat (que l'economia es reactive) per la que s'ha dut a terme l'acció principal (la baixada d'imposts). Les finals de l'enunciat inclouen les oracions finals prototípiques, que, com l'anterior, indiquen un propòsit del subjecte, pero també unes atres finals que, més que voluntarietat, indiquen una successió temporal. Estes finals poden senyalar dos estadis successius en un procés (Per a que s'instale el programa el naucher ha de reiniciar l'ordenador; Per a que la paella tinga bon sabor és necessari sofregir ben be la carn). També indiquen la simple posterioritat temporal que acompanya a les etapes d'una rutina (Pujà al tren en Massanassa per a, en acabant, llegir un poquet i escoltar música durant el trayecte), d'un programa (El conseller se reuní en el seu equip per a anar en acabant a dinar a un restaurant pròxim) o d'un procés natural (Estes aus emigren a final de l'estiu per a tornar en primavera).

ii. Les finals de l'enunciació Hi han també unes finals de l'enunciació en les que la subordinada indica la finalitat que mou al parlant a enunciar l'oració principal, mostrant una actitut subjectiva del parlant cap a l'oyent o cara al propi enunciat: Per a que ho sàpies, (te dic que) yo he tret millors notes que tu. No cal preocupar-se tant, ¡per a quatre dies que vivim! No t'esforces tant en el treball, per a lo que cobres. Estes construccions únicament admeten la conjunció per a que.

-670-

22.7.6.3. Les subordinades finals, els complements circumstancials i les oracions d'infinitiu Com en el cas de les causals, les subordinades finals de les oracions compostes estan molt acostades als complements circumstancials corresponents de les oracions simples, en este cas, els de finalitat. Entre abdós classes d'oracions (la simple i la composta) se situen les oracions complexes que inclouen oracions finals d'infinitiu: He vengut per a la revisió (oració simple que inclou un complement circumstancial de causa). He vengut per a revisar l'alarma de sa casa (oració complexa que inclou una oració d'infinitiu). He vengut per a que em revisen el coche (oració composta que inclou una subordinada final en verp conjugat). També existixen unes construccions finals que fan dependre l'oració subordinada de determinats elements lèxics de l'enunciat principal, motiu pel qual poden ser considerades també complexes (i no compostes), inclús quan duen un verp conjugat i no un simple infinitiu: El termómetro per a medir la temperatura de l'aigua l'he comprat en la ferreteria del cantó. S'ha trencat l'aparat automàtic per que a mengen els peixos (per a que mengen els peixos modifica únicament a l'aparat automàtic, de manera que no podem dir *S'ha trencat per a que mengen els peixos, pero sí, Ací tens l'aparat automàtic per a que mengen els peixos).

22.7.7. Conjuncions pròpies de les oracions finals a) Ademés de la conjunció bàsica per a que389 + subjuntiu (o per a + infinitiu), que ha substituït per complet a l'antiga perque,390 les finals prototípiques admeten una ampla gama de conjuncions i locucions, com ara a fi que /a fi de que (seguida d'un verp en subjuntiu), a fi de391 (seguida d'un infinitiu) i per tal que + subjuntiu, que 389

Fonèticament, en la llengua coloquial, per a que tendix a contraure's en “p'a que”, fet que no s'ha de arreplegar en l'escritura, si no és per a reflectir la llengua coloquial. 390

Algun gramàtic encara considera perque com a conjunció final valenciana. La conjunció final perque era plana en valencià i en -e final tancada, com ho és la causal perque, i no s'entén que alguna gramàtica i alguns manuals la grafien perquè, aguda i en -è final oberta. 391

D'estes locucions la més clàssica és a fi que, si be hui sol usar-se en la llengua parlada la variant a fi de que i també a fi de més infinitiu.

-671-

és una forma clàssica reintroduïda, restringida a la llengua escrita i a registres molt formals.392 b) En llínees generals podem dir que, quan el subjecte de l'oració subordinada i el de la principal tenen el mateix referent o tenen valor general, la conjunció final rig infinitiu (Se prepara per a córrer la marató; En conte de treballar per a viure, Màrio viu per a treballar) i que, quan tenen un subjecte diferent, rig subjuntiu (Tancaré la finestra per a que no entren les mosques). c) Empero, en algunes ocasions les finals admeten tant la construcció en infinitiu com en subjuntiu. Els principals casos que admeten la doble construcció (infinitiu i subjuntiu) són: - Quan el subjecte elíptic de l'oració subordinada té el mateix referent que l'objecte directe, l'indirecte o el complement de règim de la principal: L'enviaren per a resoldre/per a que resolguera el problema. Li pagaren per a revisar/per a que revisara les instalacions de la fàbrica. El convenceren per a fer/per a que fera un desfalcament. - Si l'oració principal està en veu passiva, el verp de la subordinada tendix a construir-se en infinitiu quan el seu subjecte té el mateix referent que el complement agent: La película fon rodada pel nou director en blanc i negre per a commoure a l'espectador (el director volia commoure a l'espectador). En canvi, tendix a construir-se en subjuntiu si el subjecte de la subordinada té el mateix referent que el subjecte pacient de la principal La película fon rodada en blanc i negre pel nou director per a que commoguera a l'espectador (la película havia de commoure a l'espectador). Quan el subjecte de l'oració principal és humà, són possibles en alguns casos abdós construccions, sobretot en verps d'influència com enviar, nomenar, triar, lliberar: Fon triat president per a que solucionara la crisis/per a solucionar la crisis. - En els casos en que el subjecte de l'oració principal i el de la subordinada tenen el mateix referent i la principal és una orde: Menja-t'ho tot per a posar-te bo pronte / Menja-t'ho tot per a que et poses bo pronte. 392

Guinot en la seua Gramàtica normativa de la llengua valenciana ya diu que: “no s'usa el gir PER TAL QUE en conte de “per a que” i el verp en subjuntiu”, pàg. 339. No és correcte l'us de la variant *per tal de que, sense tradició clàssica. Encara que ha tengut bona acollida en registres formals i, sobretot, entre els parlants que s'han incorporat a la llengua des del castellà, tampoc és correcte l'us de *per tal de seguida d'un verp en infinitiu, puix no té tradició clàssica i substituïx innecessàriament la forma clàssica i general per a.

-672-

d) Les oracions finals introduïdes per verp de moviment duen habitualment la locució a que + subjuntiu (o a + infinitiu, si el subjecte de la principal i el de la subordinada tenen el mateix referent), encara que també admeten la conjunció general per a que (o la preposició per a + infinitiu): He vengut a que m'expliques la situació. / He vengut per a que m'expliques la situació. Pujàrem a l'andana a buscar el baül. / Pujàrem a l'andana per a buscar el baül. Vinc a ajudar-te. / Vinc per a ajudar-te. e) Les finals de l'enunciat que indiquen un canvi d'estat en un objecte propiciat per una persona admeten les conjuncions per a que, a fi de que: S'ha de sofregir be la carn per a que / a fi (de) que la paella prenga bon sabor. Les demés finals que indiquen simplement posterioritat a soles duen per a (Se n'anà de casa a les huit per a prendre's el café en el bar). Si s'usa una atra conjunció com a fi de, a fi de que, l'oració deixa d'indicar simple posterioritat i senyala intencionalitat: Ixqué de casa a les huit a fi de prendre's un café en el bar del cantó, que li agradava més que el de casa. f) També pot adquirir valor final la conjunció que: Vine, que et torcaré les mans.

22.7.8. Les construccions concessives 22.7.8.1. Concepte Les construccions concessives senyalen una contraexpectativa. Açò vol dir que el membre subordinat encapçalat per la conjunció concessiva (encara que o una sinònima) indica una situació a partir de la qual s'esperaria que es produïra lo contrari de lo que establix el terme principal. És dir, que en les oracions concessives l'oració principal expressa un fet que defrauda les expectatives socials generades per la subordinada. Aixina, diem Encara que de moment fa sol, s'ha endut el paraigües perque no s'espera que u use el paraigües quan fa sol. També podem dir, per tant, que la subordinada expressa un obstàcul ineficaç per al compliment efectiu de la principal: el sol ha segut un obstàcul ineficaç que no ha impedit que agarrara el paraigües per precaució.

22.7.8.2. Classes d'oracions concessives Segons el caràcter, real o hipotètic de l'obstàcul, podem distinguir dos classes d'oracions concessives:

-673-

a) Quan el terme subordinat encapçalat per encara que indica una situació hipotètica, du el verp en subjuntiu: Encara que demà faça un poc de fret, no posaré la calefacció, que gasta massa. - Si el verp de la subordinada va en present o en pretèrit perfecte de subjuntiu, remet a una situació hipotètica del futur: Encara que demà ploga, aniré d'excursió; Encara que quan m'alce demà haja plogut, me n'aniré d'excursió. - Si va en pretèrit imperfecte de subjuntiu i es referix al moment present, indica un obstàcul irreal, que realment no es materialisa (Encara que ara estiguera diluviant, me n'aniria igualment d'excursió=Ara no està diluviant). - Si va en pretèrit imperfecte de subjuntiu i es referix al futur, indica una situació presentada com a no tan provable com en present de subjuntiu (Encara que demà ploguera, me n'aniria igualment d'excursió, pero en qualsevol cas, han pronosticat bon orage). - Finalment, si el verp de la subordinada va en pretèrit plusquamperfecte de subjuntiu, senyala un obstàcul irreal del passat: Encara que haguera plogut, hauria anat d'excursió. b) Pero el terme subordinat també pot indicar una situació real, com en Encara que està plovent, me'n vaig d'excursió. - Normalment el verp de la subordinada va en indicatiu, i llavors presenta l'obstàcul com una informació nova, no compartida per l'oyent: Estic molt cansat, pero encara que estic cansat, tinc ganes d'eixir a sopar. - No obstant, el verp de la subordinada va en subjuntiu quan presenta la restricció o obstàcul en qüestió com a conegut per l'oyent. Açò ocorre fonamentalment en les denominades concessives polèmiques, en les quals el parlant reprén l'informació enunciada pel seu interlocutor per a invalidar-la o negar-la: A.- Eixiré una horeta a passejar. B.- Està plovent. A.- Encara que estiga plovent, eixiré a passejar. 22.7.8.3. Les correlacions temporals en les oracions concessives Respecte al temps verbal de la principal i de la subordinada, podem dir que les correlacions temporals de les oracions concessives més usuals reproduïxen les correlacions prototípiques de les condicionals: Si plou, me quedaré en casa → Encara que plou, me n'aniré d'excursió. Si plou, me quede en casa → Encara que plou, me'n vaig d'excursió.

-674-

Si plou, queda't en casa → Encara que plou, ves-te'n d'excursió, si tens tantes ganes. Si ella estiguera ara ací, nos ajudaria → Encara que ella estiguera ací, no podria ajudar-nos. Si ella demà arribara ací a temps, nos ajudaria → Encara que ella arribara ací a temps, no podria ajudar-nos. Si ella haguera estat hui ací, nos hauria/nos haguera ajudat → Encara que ella haguera estat hui ací, no hauria / no haguera pogut ajudar-nos. 22.7.8.4. Les concessives de l'enunciació Hi ha un grup d'oracions concessives particulars, denominades concessives de l'enunciació, en les quals el terme subordinat no indica un obstàcul per al compliment de la principal, sino per a emetre l'enunciat. En Encara que no em cregues, te vullc molt, l'idea expressada pel membre subordinat (no ser cregut per l'oyent) no és un obstàcul per a voler molt a l'oyent, sino per a dir-li-ho. L'oració anterior, per tant, equival a: Encara que no em cregues, te diré que et vullc molt.

22.7.9. Les conjuncions concessives La conjunció concessiva més usual és encara que, pero hi han unes atres com mes que, si be, per més que, per molt que, a pesar de que, ni que o mal que, que estudiarem a continuació: a) La locució clàssica mes que393 continua ben viva en valencià i el seu us és propi tant de registres formals com informals: Mes que sempre va en coche, hui ha triat el tren. Per ahí, ¿hi ha una estoreta velleta per a la Falla de Sant Josep, el tio Pep, mes que siga la tapadora del comú, número u? Regala-li alguna coseta, mes que siga un mocadoret. b) La locució si be rig obligatòriament indicatiu: Si be no té el carnet de conduir, se'l traurà pronte. Si be la crisis no ha passat, escomença a baixar la desocupació.

393

En la llengua antiga solia prendre la forma mas que, que encara alterna dialectalment en mes que.

-675-

c) L'expressió i això que va seguida igualment d'indicatiu i dona particular força al terme subordinat, que expressa l'obstàcul per al compliment de la principal: No nos feu cas, i això que no paràvem d'insistir-li. Se menjà una bona platerada de fideuada, i això que havia desdejunat be. d) Per més que i per molt que afigen al concessiu un valor intensiu: Per més que s'esforça, no conseguix aprovar l'examen. Per més que plore el chiquet, no li dones el chupló. Per molt que plores, no conseguiràs res. No conseguiràs res, per molt que plores. e) A pesar de és una locució preposicional de sentit concessiu.394 Actualment pot introduir tant sintagmes nominals (A pesar de les meues contínues advertències, continuà en aquell destrellatat proyecte) com oracions substantives, cas en el que coneix la forma a pesar de que: A pesar de que estava molt pressionat, no cedí a les seues pretensions.395 f) Té també valor concessiu la locució ni que seguida de subjuntiu, com va notar Josep M. Guinot:396 No aixarem arrere ni que nos apunten en una pistola. g) La locució mal que, seguida de subjuntiu, està restringida a contexts negatius: Vixca el nostre equip, mal que perga; Mal que no t’agrade, eixa és la veritat. h) Tenen valor igualment concessiu les construccions reduplicades en subjuntiu que inclouen una oració relativa, de l'estil de Caiga qui caiga, Vinga qui vinga, S'amague a on s'amague...: S'amague a on s'amague, el trobaré. També presenten matís concessiu les oracions disjuntives en subjuntiu: Vullgues o no, finalment hauràs de fer-li cas; Menges més o manco, pagaràs lo mateix; La nova llei de navegació aérea és molt restrictiva, siga la que siga l'altura a la que apleguen els aparats. 394

En la llengua antiga s'utilisava seguida d'un possessiu pospost, conservant en part el seu valor nominal originari (E ara que saben que aquesta nau es venguda e a pesar llur es entrada: Tirant Lo Blanch, cap. 105). 395

La construcció a pesar + possessiu coneixia en la llengua clàssica la variant a malgrat + possessiu, hui en dia en desús: La qual no consent, a malgrat meu que en aquest cars la lengua s'allimite (Tirant Lo Blanch, cap. 154). En canvi, no es troba en la llengua clàssica ni moderna l'us de malgrat com a sinònim de a pesar de que, encara que. No és acceptable, per tant, l'us de malgrat que com a sinònim de encara que, com recomanen algunes gramàtiques, puix ni correspon a l'us clàssic ni a la llengua viva. 396

Gramatica normativa de la llengua valenciana, pàgina 343.

-676-

22.7.10. Conectors discursius concessius Funcionen com a conectors discursius concessius diversos adverbis i locucions com aixina i tot, (i la variant en desús així i tot), en tot, en tot i en això,397 açò no obstant, no obstant açò, això no obstant i no obstant això:398 Aixina i tot, hui eixiré a vore si trobe un bon calcer. He guanyat molts diners; açò no obstant, encara en necessite més. Diu que l'almagasén està ple; no obstant això, compra més sal.

22.7.11. Les oracions modals i comparatives Les conjuncions modals introduïxen oracions subordinades que indiquen el modo o la manera com se realisa l'acció expressada en la principal. Les oracions modals van introduïdes per elements com com, aixina com, tal com, segons, segons com..., molts d'ells de caràcter relatiu: Ho fem hui com ho feen els nostres antepassats. Tot passà aixina com ha dit el testic. Parla tal com s'ensenyà de menut en el poble. El correger cus segons li ensenyà son pare. Ell ho fa tot segons com li digueren que ho fera. El valencià distinguix perfectament entre l'us de com i el de com a. El valor fonamental general de com és el de comparança entre dos elements, mentres que com a indica una equiparació en una categoria o classe en abstracte, per això introduïx habitualment substantius sense actualisar. Quan el terme de comparança és un substantiu especificat per un determinant o per un quantificador, pert el valor essencial i llavors usem generalment com.

397

Hui és arcaica ab tot i han caigut en desús per be que i be que. Les formes *tot i, *tot i que, que també trobem en alguna gramàtica valenciana com a equivalent de les castellanes “con todo y” o “con todo y que”, ni són valencianes ni tenen tradició escrita clàssica. 398

No totes estes locucions han tengut el mateix us en la llengua clàssica ni el tenen en l'actualitat. Les més usuals en la llengua clàssica eren no obstant açò i açò no obstant, seguides de no obstant això i això no obstant; la més moderna, pero també una de les més utilisades hui és aixina i tot.

-677-

i) Us de com a El sentit fonamental i prototípic de com a és el de en calitat de, a partit del qual s'originen diversos valors i matisos: - temàtic, equivalent a “parlant de”, “en quant a”: L'arrop, com a postre dolç, és dels més bons. Com a eixercici, la natació és el deport més complet. - causal, equivalent a “ya que és”: Com a membre més jove, Quelo farà de secretari. Com a millor veu, seràs el soliste. - llimitador, marcant el llímit màxim o mínim, i equivalent, respectivament, a “a lo màxim” o “a lo mínim”: Com a molt, pots fer-te un glopet de vi. Com a màxim, tardaré dos hores. Heu de fer huit quilómetros com a mínim. - categorial, equivalent a “d'acort en la categoria de”: Yo, com a Secretari, done fe de l'acort. - modal o funcional , equivalent a “a modo de, en funció de”: Duya la granera entre cames com a cavall. - denominatiu, equivalent a “denominat”, “conegut pel nom de”: L'animal conegut com a degu o farda chilena és d'orige americà. S'ha dedicat un carrer a l'escritor conegut com a Azorín. Pot comprovar-se que els eixemples anteriors poden ser objecte de paràfrasis per mig del valor general “en calitat de”: En calitat d'eixercici, la natació és el deport més complet; En calitat de membre més jove, Quelo farà de secretari; Yo, en calitat de secretari, done fe de l'acort... El valor que admet en més dificultat la substitució per “en calitat de” és el llimitador, pero est us s'explica per la proximitat entre les nocions de llímit i de classe o categoria.

-678-

ii) Us de com Utilisem com quan el terme objecte de l'equiparació va determinat. Llavors la construcció pert el sentit abstracte que el fea equivalent a “en calitat de” i pren valor modal comparatiu. Com va seguit dels artículs definits o indefinits el /lo, la, els/los, les, un, una, uns, unes, dels demostratius este, eixe, aquell, esta, eixa, aquella, estos, eixos, aquells, estes, eixes, aquelles, dels pronoms demostratius açò, això, allò, o dels adjectius i pronoms algú, algun, alguna, alguns, algunes: Menja com un descosit. Peixca com el més vell dels peixcadors. Bevien com una rabera de bous. Parlava com aquell polític famós. Estava com la pera en lo tabac. És com açò. Actua com alguns estrangers. Com eixos orellals li'n regalí uns a ma mare. Eres puntual com un rellonge.

iii) No obstant, existixen valors creuats. Per una banda, és possible comparar un element en una categoria o classe. Llavors utilisem com a, que equival en este cas a “com si fora, a l'estil de”: Se llançaren a menjar com a llops famolencs. (Se llançaren a menjar com si foren llops famolencs). Graniçolaven pedres com a punys. Bevien com a bous assedegats. Inversament, és possible prendre un element determinat com a representant d'una categoria sancera i llavors el valor de com s'acosta al de com a: Tracta'l com un bon germà que és (Tracta´l en calitat de bon germà). Açò pot originar alguns dubtes en els parlants, principalment quan el terme de comparança va en plural. No contrastant, com s'observa en els eixemples, estos casos s'ajusten igualment a la regla: usarem com a seguit de substantiu sense especificador (Pedres com a punys) i com seguit de terme especificat (Tracta'l com un bon germà que és; Tracta'l com el bon germà que és).

-679-

iv) Per la seua banda, les oracions comparatives399 s'estructuren a través de correlacions d'igualtat (tant/tanta/tants/tantes...com; tan...com i igual de...que), de superioritat (més que) o d'inferioritat: manco (o menys) que: Menja tant com son pare. Té tantes sabates com yo. No és tan templat com en la foto. Treballa més que abans. Ací fa més fret que en Valéncia. Té manco diners que ella.

v) Les oracions encapçalades per com per a afigen el valor final al comparatiu: No estic tan vell com per a no poder pujar l'escala, mentres que les encapçalades per com si tenen valor comparatiu condicional (Viu com si no hi haguera demà), segons havem senyalat més amunt.

22.7.12. Les oracions consecutives Les construccions consecutives expressen una conseqüència derivada de l'expressió d'un grau, magnitut o cantitat en grau màxim (Estava tan cansat que dorguí tota la nit d'una sonada). Les conjuncions consecutives rigen indicatiu i formen correlacions: en el primer membre apareix un quantificador (tant, tanta, tants, tantes, o tal/tals) i en el segon una oració subordinada introduïda per que. Esta oració és la que expressa la conseqüència: Tenia tanta set que es begué una botella sancera; Tenia tal cansament que es quedà dormit en la cadira; El cuida tant que a voltes l'ofega. Mentres que tal fa referència al grau qualitatiu (Duya tals bates que tot lo món la mirava), tant indica grau quantitatiu (Tenia tantes bates que mai repetia model), pero esta diferència es neutralisa en els substantius incontables: Tenia tanta/tal set que es begué una botella sancera. En conte de tal s'utilisa freqüentment en els registres coloquials l'indefinit un/una/uns/unes: Me deu vint euros i encara me'n demana més:¡Té una barra que tira de tòs!; ¡Fa un fret que pela!; ¡Tinc una fam que em soterra! L'us de l'indefinit és habitual en les construccions coloquials expressives en les que el segon terme queda implícit i el primer acaba en entonació suspensiva ascendent:¡Té una barra...!; 399

Vore el capítul 20, dedicat als adverbis.

-680-

¡Fa un fret...!. Els quantificadors habituals admeten també estes oracions en suspens: ¡Tenia tanta personalitat...!; Mostrà tal simpatia... (que l'enchisà). Aixina mateix formen construccions consecutives algunes locucions pròpies de les ilatives com de tal manera que, en tal manera que, de tal forma que, en tal forma que. No obstant, les construccions consecutives duen estes locucions conjuntives en el primer membre de l'oració i no en el segon, com fan les ilatives: Escriu de tal manera que no podré llegir la nota (construcció consecutiva). Escrivia fatal, de tal manera que no poguérem llegir la nota (construcció ilativa). Protestà de tal manera que li feu cas en seguida (construcció consecutiva). Protestà enèrgicament, de tal manera que li feu cas en seguida (construcció consecutiva). Front a les construccions ilatives, les locucions consecutives no poden ser substituïdes per aixina que. Quan estes locucions se construïxen en subjuntiu, prenen un clar matís final: Comporta't de tal manera que agrades a tot lo món (agradar a tots no és a soles la conseqüència, sino també l'objectiu del comportament exquisit).

22.8. L'ORACIÓ COMPLEXA 22.8.1. Les oracions temporals 22.8.1.1. Concepte Les conjuncions temporals introduïxen oracions subordinades que actuen com a circumstancials de temps de les oracions principals. Poden estar precedides pel relatiu quan o per un grup de conjuncions que indiquen relacions d'anterioritat, posterioritat, simultaneïtat entre la subordinada i la principal.

22.8.1.2. Les conjuncions temporals Expressen anterioritat les conjuncions ans que o abans que400 i fins que: a) Ans que i abans que rigen sempre subjuntiu: Conta-li-ho tu, ans que s'entere ell. 400

Encara que és preferible abans que, també és acceptable la forma abans de que, usada esporàdicament pels autors valencians (X. Casp: Mínims detalls, pròlec: “Abans de que m’aborrone eixa expressió abismal, entendrixes la seua estela”).

-681-

Ya coneixia la notícia abans que ixquera en la prensa. b) Fins que marca una acció secundària com a llímit final de la principal. Rig indicatiu quan el verp principal se referix al passat o a un present habitual i, subjuntiu, quan se referix al futur: Espolsà l'estora fins que quedà neta com una patena. Sempre espolsa l'estora fins que queda neta com una patena. Fes el favor d'espolsar l'estora fins que quede neta com una patena. c) Expressen posterioritat les locucions en acabant que (o despuix que), tan pronte com, aixina que, en quant, en seguida que i a penes. Totes elles rigen indicatiu quan el verp principal se referix al passat o al present; quan fa referència al futur és possible tant el subjuntiu, que és la forma més general actualment, com el futur. En acabant i despuix que s'utilisen per a indicar la posterioritat en general i són, per tant, les que tenen un us més ample: En acabant que pelà la perdiu, sa filla la guisà per a sopar. En acabant que birbes, te prepararé l'almorzar. Tornà el regal despuix que son fill ya l'havia obert. Despuix que hauràs fet la teua faena, podràs eixir a jugar. Despuix que hages fet la teua faena, podràs eixir a jugar. Convé senyalar que en acabant que i despuix que, igual que ans que i abans que s'ampren principalment quan l'oració principal i la subordinada tenen diferent subjecte. Si el subjecte és el mateix, lo més habitual és l'us de les corresponents preposicions seguides d'infinitiu (En acabant de dinar, pegà una becadeta),401 encara que també és possible la construcció conjuntiva (En acabant que s'hagué papat un bon dinar, se gità a dormir). d) Indiquen posterioritat immediata tan pronte com, aixina que, en quant, en seguida que i a penes. Rigen indicatiu quan el verp principal se referix al passat o al present; quan fa referència al futur van en subjuntiu o en futur: Tan pronte com acabe de cuinar, aniré a la peluqueria. Tan pronte com acabà de cuinar, anà a la peluqueria. Aixina que sàpia lo que m'ha regalat, li compre yo el seu regal. 401

En este cas també pot amprar-se la forma en acabar de.

-682-

Aixina que s'enterà de la notícia, mamprengué a riure. En quant el veja entrar, li donaré un bes. En quant el voré entrar, li ho contaré tot. En quant el viu entrar, li ho amollí tot. En seguida que llave la roba, te planche la camiseta. En seguida que tindré la roba llavada, te plancharé la camiseta. En seguida que tingué els diners, escomençà a gastar-los. A penes ixqué, escomençaren a saludar-lo tots. També pot expressar posterioritat el relatiu temporal quan: Quan arribaràs, ho voràs (o quan arribes, ho voràs). e) La locució des de que402 marca una acció secundària com a llímit d'escomençament de l'acció principal: “Y feu tocar totes les campanes a no cessar, des de que entrà en lo pont dels Serrans fins que fonch al Real”.403 “...fan estacions dels sentenciats com en Valéncia se fien des de que mossén Simó morí”.404 Des de que escomençà a treballar fa dos anys, no s'ha pres ni uns dies de vacacions. Des de que té diners, no para de bafanejar. f) Expressen simultaneïtat les conjuncions mentres405 i mentrimentres. Rigen indicatiu quan el verp principal se referix al passat o al present. Quan fan referència al futur, estes conjuncions poden regir subjuntiu o futur. Si es tria el subjuntiu, el context aclarix si la construcció té valor purament temporal o té matís condicional (Mentres faces bondat, tot anirà be: valor condicional; Demà, mentres els obrers estiguen almorzant, aprofitarem per a eixir a comprar, valor temporal):

402

Se tracta d'una forma ben antiga que s'ha mantengut viva a lo llarc de l'història de la llengua; la seua variant des que hui és arcaica en valencià, com també és arcaica tan prest com, i no són valencianes unes atres com d'ençà que i tan aviat com, que aporten alguns gramàtics. 403

Pere Martí. Llibre d'antiquitats. 1525.

404

Pere Joan Porcar. Coses evengudes en la ciutat y regne de Valéncia I. 1585.

405

Com ya havem dit adés, la seua variant també antiga mentre hui no s'usa en valencià.

-683-

“... mentres que nos vivam no us amaré”.406 “E vejau que, mentres Jesuchrist fo viu, les gents rebien volenters als Apòstols en ses cases”.407 “...Rodrigo Sit / Diegueç dit / Campeador / segur senyor / mentres vixqué”.408 “Mentres que l'emperador se dinava, aquells junyien”.409 “Pert de mi l'esperança, graciosa nimfa, que may seré ab tu mentres vixcha”.410 Mentres tu torques la pols, yo llave la casa. Mentrimentres estudiava, escoltava música. Mentrimentres u neteja els cristals, l'atre fa l'escurada. Sonà el teléfon mentres estaven sopant Mentres son pare fea caraces, ell anava a bacs. g) També indica simultaneïtat a l'hora que: Lluís vingué a l'hora que Joan. Lluís aplegà a l'hora que Joan se n'anava. Defenia la posició a l'hora que informava de la situació. A l'hora que tu torques la pols, yo llavaré la casa. h) Expressen freqüència les conjuncions sempre que, cada volta que o cada vegada que:411 Entra a vore'm sempre que passes per ací. Cada volta que em veu, m'unfla a besos. Li entra oix cada vegada que menja abadejo.

406

Jaume I. Llibre dels feits. 1380.

407

Sant Vicent Ferrer. Sermons. 1410.

408

Jaume Roig. Espill. 1460.

409

Joanot Martorell. Tirant lo Blanch. 1490.

410

Joan Roïç de Corella. Les proses mitològiques. 1460.

411

Existixen unes atres formes sinònimes també vàlides com cada viage que, cada camí que.

-684-

22.8.2. Les construccions completives 22.8.2.1. Les conjuncions completives i l'oració complexa i. Les completives introduïdes per si Les conjuncions completives que introduïxen una oració subordinada substantiva dins d'una oració complexa són que i si. La conjunció si encapçala les oracions completives de verps que indiquen una situació incerta que implica un dubte o vacilació. Prototípicament duen si les oracions interrogatives indirectes totals, mentres que les interrogatives indirectes parcials seran introduïdes per un interrogatiu: No sabem si podrem anar enguany o l'any que ve. Preguntà qué havia dit en l'assamblea. Vol saber a ón estan els joguets. No obstant, duen si molts atres verps que no indiquen pròpiament pregunta, sino dubte, incertea, vacilació o presa de decisió entre una opció i la contrària, com ara el verp examinar en l'oració: Examinà detengudament si era viable el proyecte. Són verps com: aclarir, afectar, averiguar, clarificar, comprovar, conjecturar, considerar, debatre, decidir, demostrar, desconéixer, desinquetar, determinar, dilucidar, dir, discutir, dubtar, enrecordar-se de, establir, estudiar, examinar, explorar, ignorar, importar, indagar, inquietar, inspeccionar, investigar, jujar, meditar, parar atenció a, pensar, plantejar, preocupar-se de, raonar, remugar, resoldre, vigilar, votar i uns atres d'est estil: En la junta de despusahir consideràrem si valia la pena canviar l'ascensor o no. ¿Has meditat prou si canvies de faena? Estic investigant si hi ha alguna opció millor. L'èxit del fichage dependrà de si oferix bon rendiment en el camp, no dels diners invertits. Molts d'estos verps com ara decidir, dir, pensar... indiquen també situacions no incertes i en estes construccions no duen si, sino que: Pense que és una bona idea ferho; Pensava si seria una bona idea fer-ho; Decidírem que era una bona opció; No podíem decidir si era una bona opció perque nos faltava informació. Alguns d'ells poden dur que o si sense a penes alteració del significat: Dubte si em vols; Dubte que em vullgues; M'afecta molt que em crides; M'afecta molt si em crides; i uns atres admeten les dos conjuncions a l'hora, d'a on se genera un matís

-685-

d'insistència: Pregunta si l'ajudaràs; Pregunta que si l'ajudaràs; Diu que m'ajudaràs; Diu si m'ajudaràs; Diu que si m'ajudaràs.

ii. Les completives introduïdes per que Totes les completives en verp conjugat que no indiquen dubte o incertea van introduïdes per la conjunció que seguida d'indicatiu o subjuntiu, segons els casos. Estes completives poden actuar com a subjecte, complement directe, complement de règim o com a complement d'un substantiu o d'un adjectiu: M'agrada que sigues amable en nosatres (subjecte). Digué que enguany aniria a Castelló (complement directe). Confiava en que podria ajudar-te (complement de règim). Té por que pergues la partida (complement del substantiu). La possibilitat de que412 t'acompanye és remota (complement del substantiu). Un home feliç de que li facen eixa distinció (complement de l'adjectiu).

iii. El modo en les completives introduïdes per que Moltes voltes el modo del verp completiu no és lliure, sino que ve determinat pel significat i l'estructura argumental del verp principal. En quant al modo que rigen, distinguim cinc classes principals de verps: a) Els verps de coneiximent i percepció intelectual (creure, comprendre, opinar, pensar, saber...) i els de percepció sensorial (escoltar, observar, oir, vore, sentir...) rigen indicatiu: Crec que t'enganyes; Opine que és una bona mida; Oí que s'acostava; Sentí uns passos que s'alluntaven. Quan van negats, estos verps porten habitualment subjuntiu i llavors neguen tot l'enunciat: Sent que algú s'allunta → Puix yo no sent que s'allunte ningú (=No sent a ningú alluntar-se); Veig que estàs cansat → Puix yo no veig que estiga cansat (no el veig cansat); No crec que s'enuge (crec que no s'enujarà). No obstant, alguns poden dur indicatiu i llavors neguen únicament la percepció, pero afirmen l'oració subordinada, segons s'observa en comparar estos eixemples: —No vaig vore que la furgoneta estava trencada (i m'enganyí comprant-la): La furgoneta sí estava trencada, pero yo no em doní conte. 412

Vore “La preposició de i la conjunció que” dins de l’epígraf 21.2.1.6.

-686-

—Puix yo no vaig vore que la furgoneta estiguera trencada quan la compràrem, el problema mecànic ve d'ara (encara pense que no estava trencada). b) Els verps d'influència i obligació com ara aconsellar, animar, condenar, encorajar, espentar, exhortar, estimular, exigir, evitar, forçar, impedir, impelir, impulsar, incitar, induir, instigar, obligar, permetre, prohibir, recomanar, suplicar... duen sempre subjuntiu: L'encorajà a que estudiara. L'espentà a que iniciara el negoci. No t'obligue a que ho faces, únicament t'ho recomane. T'aconselle que et tranquilises. c) Els verps declaratius rigen indicatiu. Són verps com afirmar, anunciar, assegurar, comentar, comunicar, confessar, confirmar, contar, contestar, dir, declarar, ensenyar, explicar, expondre, informar, insinuar, mostrar, preguntar, referir, relatar, respondre, revelar...: Comunicà que l'havien ascendit. Insinuà que era mentira. Mostrà que era un mentirós. Nos explicà que la mida fon necessària. Precedits de negació estos verps poden regir un subjuntiu en valor metallingüístic o contrastiu, com a resposta a un enunciat de sentit contrari: No nos explicà que la mida fora necessària, com tu dius, sino que era únicament aconsellable; No nos comunicà que l'hagueren expulsat, digué que estava temporalment apartat. No obstant, estos verps admeten també l’indicatiu i llavors afirmen el contingut de la subordinada: No nos comunicà que l'havien ascendit; No nos explicà que la mida era necessària i per això protestàrem. d) Els verps que indiquen sentiment duen sempre subjuntiu. Pertanyen ad este grup verps com arrepenedir-se, avorrir, alegrar, assustar, avergonyir, cansar, disgustar, divertir, emocionar, enfadar, entristir, enujar, molestar, entusiasmar, estar content/feliç/trist/orgullós..., estranyar, impacientar, indignar, llamentar, maravellar, odiar, preocupar, queixar-se, riure's, tindre por, tindre ganes... Molts d'ells admeten una construcció reflexiva i una atra transitiva no reflexiva: S'esglayà de que hi haguera tanta gent. L'esglayà que tiraren una traca.

-687-

S'avergonyí de que ningú el convidara. L'avergonyí que ningú el convidara. Se queixa de que li hagen pujat la contribució. Me riguí de que s'haguera caigut tan còmicament i s'enujà. Té por que l'enganyen. No té por que l'enganyen. e) Rigen subjuntiu les expressions de valoració i necessitat com ara no caldre, ser bo, ser roïn, ser injust, ser llògic, ser necessari, ser horrible, ser maravellós...: És necessari que digues la veritat. No és necessari que crides: no estic sort. No cal que crides: no estic sort.

22.8.2.2. Les oracions completives d'infinitiu No totes les oracions completives van introduïdes per una conjunció. Quan l'oració subordinada rep una interpretació genèrica o quan el seu subjecte té el mateix referent que algun constituent de la principal, la completiva pot anar en infinitiu. El subjecte de la completiva pot remetre al subjecte de la principal (Elena vol menjar), al complement directe (Escoltà lladrar al gos) o al complement indirecte (Li prohibí fumar en casa). Segons quin siga el verp principal, la completiva d'infinitiu pot ser obligatòria (Elena vol menjar → *Elena vol que menge: incorrecta si el subjecte de menjar és també Elena) o a soles una alternativa a la completiva introduïda per que: Emili creu conéixer totes les espècies botàniques del Penyó d'Ifach; Emili creu que coneix totes les espècies botàniques del Penyó d'Ifach. Els verps de percepció sensorial i els verps d'influència solen admetre les dos construccions: Escoltà lladrar al gos → Escoltà que el gos lladrava. Li prohibí fumar → Li prohibí que fumara. Els verps declaratius, igual que els de percepció intelectual, no solen admetre la construcció d'infinitiu (*Comunicà a sos pares estar embarassada; *Opina ser el millor) i quan l'admeten, alterna en la d'indicatiu: Afirmà ser fadrí → Afirmà que era fadrí. Creu ser feliç → Creu que és feliç.

-688-

Finalment, els verps de sentiment porten infinitiu quan hi ha correferència (S'assustà d'estar a soles en ell; Odia tornar tart a casa) i que + subjuntiu quan el subjecte de la completiva no compartix referent en el de la principal (S'assustà de que el gos li lladrara tant; Odia que la seua dòna torne tart a casa).

-689-

23. LES INTERJECCIONS 23.1. DEFINICIÓ Una interjecció és una paraula o un conjunt de paraules que constituïxen un acte de parla carent d'enunciat. Per eixemple, ¡Has vengut molt tart! és un acte de parla exclamatiu que conté un enunciat dotat de contengut semàntic o proposicional, per això podem contestar: Sí, és veritat; o No, no he aplegat tan tart. En canvi, quan un parlant emet l'interjecció ¡Che!, expressant irritació, en la seqüència: No crides, ¡che!, no podrem contestar dient *¡No che!, perque l'interjecció carix d'enunciat i de valor conceptual. En sentit estricte l'interjecció és una marca del parlant en el discurs, la qual és independent de l'enunciat al que acompanya. Esta marca pot estar constituïda per una sola paraula, com en ¡Ai!,¡Quin mal m'has fet! o per més d'una, com en ¡Mare meua! L'interjecció pot introduir complements a través d'una preposició (¡Dimoni de porta!), pero la situació inversa no és possible: com és un element sintàcticament independent, no hi ha ningun element de l'oració que puga introduir una interjecció, excepte, naturalment, els verps de llengua en estil directe: I dient “¡ai, mare!”, se n'anà. Com constituïxen una exteriorisació de yo parlant, les interjeccions no tenen un significat unívoc, sino que la seua significació depén de la situació comunicativa. Per eixemple che, l'interjecció valenciana per excelència, presenta gran diversitat de sentits segons la situació comunicativa i l'entonació en que és emesa: ¡Che, que bo! (alegria). No crides, ¡che! (irritació). ¡Che! Quin mal de pancha (dolor). ¡Che, no! (negació). ¡Che, sí! (afirmació). ¡Che, mira! (admiració o sorpresa). El fet de que l'interjecció siga una proyecció del parlant queda habitualment reflectit en l'escritura a través dels signes d'exclamació (¡...!): ¡ah!, ¡ai!, ¡au!, ¡uf! No obstant, com el caràcter exclamatiu de les interjeccions és obvi, pot donar-se per supost, prescindint dels signes exclamatius: Uf, quin problema. Quan l'interjecció exteriorisa els sentiments de dubte o sorpresa de l'enunciador pot aparéixer entre signes interrogatius: ¿Eh?;¿Cóm? En estos casos la diferència entre interjecció i interrogació s'atenua i per a distinguir-les haurem de parar atenció a la

-690-

situació comunicativa: si un parlant aplega a sa casa, s’encontra la porta mig oberta i diu ¿Cóm?, en manifestació de la seua estranyea, pero sense esperar resposta, estarem davant d'una interjecció. En canvi, si esta paraula és dirigida a un atre parlant solicitant un aclariment o explicació, ya no tindrem pròpiament una interjecció, sino un acte interrogatiu. Per una atra banda, pel seu caràcter autònom, les interjeccions apareixen acotades en l'escritura: s'escriuen entre comes quan s'inserten dins d'un enunciat, o entre una coma i un atre signe de puntuació quan ocupen la posició inicial o final: Pensava, ¡ai!, que es moria; ¡Calla d'una volta, che! A partir de la consideració estricta de l'interjecció com a proyecció del parlant podem aplegar a una concepció una miqueta més ampla i operativa que nos permet considerar com a interjeccions unes atres expressions de funció pareguda, pero que no expressen necessàriament els sentiments del parlant, com ara les onomatopeyes (achús; pum; toc, toc...). Les onomatopeyes arrepleguen els sons del món exterior que volta l'acte de parla, pero filtrats a través de la persona del parlant. En Estava descansant tranquilament en el sofà, quan de repent, ¡catapam!, caigué l'espill a terra, l'interjecció expressa l'interiorisació de la caiguda de l'espill per part del yo parlant. També poden ser tractades com a interjeccions les expressions exclamatives en valor conatiu, en les que s'apela a l'interlocutor, o les fàtiques, incloent les salutacions i les despedides: ¡Yeee!; ¡Hola!, ¿Cóm va?; ¡Au, mone!; ¡Adeu!...

23.2. CLASSES D'INTERJECCIONS 23.2.1. Segons el número de paraules que les constituïxen Les interjeccions se poden classificar des d'un punt de vista formal tenint en conte el número de paraules que les constituïxen; si estan formades per una sola paraula són simples o pròpies (che, alça, clar, nyas...). En este grup nos encontrem les interjeccions en sentit estricte aquelles que fòra del context no tenen sentit i a soles poden funcionar com a interjeccions (che, ah, buf, au, oh, ai, um, ca, eh, ei, ahà, ye...). Dins de les interjeccions simples o pròpies també estan aquelles que són paraules pertanyents a diferents categories gramaticals com ara substantius, adjectius, verps o adverbis que, per trasllació sintàctica, actuen com a interjeccions (alerta, mel, bo, vinga, mira, calla, prou, massa...).413 413

S'ha de tindre present que una paraula, com ara un substantiu concret, pot actuar com a interjecció en una llengua, pero no en una atra. En castellà existix l'interjecció vulgar i malsonant

-691-

Si les interjeccions estan formades per més d'una paraula són compostes o impròpies. En este grup encontrem interjeccions com ah, no; cachis la; i prou; che tu... i moltes locucions interjectives lexicalisades com mare meua, a vore, ya em diràs, a fer la mà, massa me'n dones, per ma vida...

23.2.2. Segons les distintes funcions del llenguage Atenent al significat, és dir, des d'un punt de vista semàntic, les interjeccions poden ser molt diverses, segons expressen pena, alegria, sorpresa, admiració, indignació, contrarietat, cansament, oix, llamentació, despreci, incredulitat, reticència, ironia, irritació, indiferència, resignació, alerta, auxili, incitació, prec, orde, amenaça, reprovació, salutació, agraïment, perdó, felicitació, acort, desacort, incomprensió, pausa, dubte... Una manera pràctica i orientativa de catalogar-les és tenint en conte les diferents funcions del llenguage (expressiva, conativa, fàtica...), ya que totes les interjeccions expressen alguna d'estes funcions, si be s'ha de remarcar que el to en que es pronuncien i el context poden fer que canvien de sentit, per lo que no és del tot correcte encasellar-les en compartiments estancs.414

23.2.2.1. Interjeccions expressives Indiquen un estat d'ànim del parlant, com ara admiració, alegria, cansament, contrarietat, despreci, disgust, dolor, incredulitat, indiferència, indignació, ironia, irritació, enuig, llamentació, oix, por, resignació, reticència, sorpresa...: Ausades que és valenta la gosseta (admiració). ¡Be! M'alegre de que guanye (alegria). ¡Buf! Estic fet una coca (cansament). ¡Home! Per ad açò no estic preparat (contrarietat). Que vaja a ajudar-te, ¿qué dius? (despreci). ¡Vaja home! S'ha acabat el pa (disgust). ¡Ai! Que em chafes un peu (dolor).

“coño”, i en català “cony”, pero esta paraula no existix en valencià ni el seu equivalent “figa” s'utilisa com a interjecció; en el seu lloc se sol dir “colló”, “collins”, “collinses”, “collona”... 414

Interjeccions com che, hola, va, ui... poden ser catalogades com a expressives, conatives, o fàtiques, segons la situació.

-692-

¿De veres? No m'ho crec (incredulitat). ¿Vols un calcer en tacó o sense? ¡Igual té! (indiferència). ¡La mar salada! Quina dòna més impertinent (indignació). ¡Mira bo! Ara que ixc a prendre el sol va i plou (ironia). ¡Collinses! Deixa'm estar (irritació). ¡Repalleta! Calla la boca ya (enuig). S'ha mort el pardalet ¡Quina llàstima! (llamentació). Menjar carn crua i sanguinosa ¡Uf! (oix). ¡Jesús meu! Quina foscor hi ha en esta andana (por). Si plou la deixarem caure. ¡Qué anem a fer-li! (resignació). —Vindrà el governador. —¿Tu creus? (reticència). ¡Caram! No vos esperava hui (sorpresa).

23.2.2.2. Interjeccions conatives Són interjeccions que intenten influir en l'ànim o el comportament del receptor i s'utilisen per a advertir d'un perill, demanar ajuda, demanar silenci, cridar l'atenció, interpelar, iniciar acompanyar o parar una acció o moviment, ordenar, pregar, amenaçar, consolar-se, expressar un desig, etc. Observe’s que moltes d’elles són substantius, verps, locucions adverbials... usats com a interjeccions: ¡Ull! Que la mar està moguda (advertir d'un perill). ¡Auxili! No sé nadar (demanar socors o auxili). ¡Mut i callosa! Que no senc la ràdio (demanar silenci). ¡Escolta! ¿Saps si hi ha un gimnasi per ací? (cridar l'atenció). ¡Perdona! No estic d'acort en tu (interpelar). ¡Va! / ¡Au! Pugem que ix el tren (iniciar una acció). Menja't un fartó més, ¡i prou! (parar una acció). Ho farem com tu dius i au / i avant (indicar que és suficient). ¡Vinga! Ya esteu tornant-me els diners (donar una orde). ¡Per favor! Presteu-nos diners per a pagar el lloguer (pregar).

-693-

¡Ai, ai, ai! Si vaig te mamprendré (amenaçar). Al remat no ha pedregat, ¡encara cóm! (consol). És possible que finalment no haja d’anar-se’n a treballar a l’estranger: ¡fora cas! / ¡ixcà! (desig).

23.2.2.3. Interjeccions fàtiques. Les interjeccions fàtiques regulen el contacte entre l'emissor i el receptor durant la comunicació. S'inclouen ací fonamentalment les fòrmules de salutació i despedida, i, en sentit molt lax, també les conegudes com a interjeccions formulàries, és dir, les fòrmules convencionalment fixades per a indicar acort i desacort, consentiment o assentiment, agraïment i resposta a l'agraïment, perdó, felicitació, salutacions en aplegar i anar-se'n...: ¡Mel! Aixina m'agraden a mi les coses (acort). ¡Che, calla! No pense anar a la seua boda. (desacort / tall de paraula). Hui tornareu ans de les huit, ¿estem? (petició d'acort). ¿Voleu comprar un vehícul nou? ¡Avant! (consentiment). M'agrada molt el regal, molt agraït (agraïment). Gràcies, Ampar (agraïment). ¡Perdó! ¿Me deixa eixir? (perdó). Has tengut una chiqueta, ¡enhorabona! (felicitació). ¡Felicitats pel teu ascens! (felicitació). Bon dia de vesprada, senyores i senyors (salutació). ¡Au! Demà nos vorem (despedida o salutació ràpida, de passada, que no inicia intercanvi comunicatiu). ¡Ye! ¿Cóm va tot? (salutació ràpida). Atén-me una cosa, ¿podries buscar el teléfon de Raquel? (introducció a una petició). ¿Eh? No entenc lo que dius (incomprensió). A vore... anem per parts (pausa). Al respondre al teléfon en valencià solem obrir el canal comunicatiu dient ¡Diga! o ¡Diga'm! o per mig de la forma ¿Qué n’hi ha?

-694-

En resposta a qui estornuda s'utilisen les formes ¡salut! i també, més habitualment, ¡Jesús!, fòrmula que s'usa també com a interjecció expressiva, per a indicar sentiments d'admiració, dolor o pena. Per a brindar fem us de l'expressió ¡salut! o be, ¡salut i força al canut!, mentres que les fòrmules de cortesia dirigides a qui està menjant o bevent són ¡bon profit! o ¡que dineu, sopeu, almorzeu... de bona gana!

23.2.3. Les onomatopeyes o interjeccions representatives La majoria de gramàtics inclouen dins de les interjeccions les onomatopeyes, definides com a interjeccions representatives. L'onomatopeya és una paraula que es forma per imitació de sons naturals o fenòmens visuals i cada llengua percep i reproduïx estos sons o fenòmens d'una manera peculiar. Les onomatopeyes no tenen un orige etimològic en una atra forma llingüística sino en un sò, com ara el maular d'un gat o l'esclafit d'una traca; de fet les paraules maular (i el substantiu derivat maulit) o traca procedixen de les onomatopeyes “mau” (el maulit del gat) i “tracatrac” (sò que fa una traca). Moltes voltes les onomatopeyes s'utilisen com a expressió del sentiment del parlant i funcionen com a interjeccions pròpies. Algunes han donat lloc a substantius o verps, com ara el verp “tocar”, format sobre l'onomatopeya “toc”. La percepció que cada comunitat llingüística té dels sons o els fenòmens i la fonètica peculiar de cada una fa que a l'hora de reproduir-los donen lloc a onomatopeyes distintes en cada idioma. Quant més separades estan dos llengües, sobretot a nivell fonètic, més diferents seran les onomatopeyes de cada una d'elles. S'ha de tindre en conte que hi ha sons que no es poden articular o que resulten més fàcils de recrear en una llengua que en una atra per la seua peculiar fonètica. El llistat d'onomatopeyes no està tancat i el parlant va incorporant-ne de noves segons la llengua evoluciona. Com la fonètica valenciana té les seues pròpies característiques dins del conjunt de les llengües romàniques i dins del seu diasistema, ací oferim algunes de les onomatopeyes o paraules d'orige onomatopèyic més usuals per al seu coneiximent i us correcte,415 ya que pel seu caràcter expressiu i popular o coloquial solen ser oblidades per la llengua normativa estàndart, o lo que és pijor, substituïdes per formes alienes procedents d'unes atres llengües en les que el valencià està en contacte:416 achús, anyam, ap, bah, befbaf, buf, bum, catabum, cataclac, catapam, catapum, che, chit, chiu, chiuchiu, chof, chop chop, chut, clec, clixcleix, corrococos, crac, cric crac, din, dranc, dric, drinc, ehem, frufrú, gluglú, 415

Per a conéixer el seu significat pot consultar-se el Diccionari General de la Llengua Valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. 416

Nos referim al castellà, al català i també a l'anglés, est últim cada volta més present a tots els nivells.

-695-

glupglup, gorigori, guau, güec, guirigall, ha, hi, hum, marrameu, mau, mix, muix, nono, nyam, nyas, paf, pam, patapam, patapim, patapum, pimpam, piu, plas, puf, pul, pum, quiquiriquic, racar, rasràs, rataplam, rebombori, ric, ringorrango, rumrum, sit, tatacatrac, tamtam, tararà, tararí, tec, terretit, tic, tictac, tintin, tipitip, tiquitic, toctoc, trapalatrop, tras, tuf, uf, upa, xet... Finalment oferim un llistat prou complet de les interjeccions valencianes més usuals, que ajuda a fer-se una idea de la riquea i varietat existent en este camp, seguit d'una breu relació d'interjeccions antigues o en desús: a bona hora, a fer la mà, a més vore, a passar-ho be, auxili, a vore, abrenúncio, abrevia, adeu, agraït, ah sí, ah no, ah, ahà, ahahà, ai ai ai, ai, aire, aixa, aixa arrere, això podíem fer, ala, alça, ale, alerta, alt, alto, amén Jesús, amén, amunt, anem a vore, anem, anem allà, ànim, anyam, ap, apa, arre, arri, au va, au, au cacau, aüixa, ausades, avall, avant, ave, avítol, bah, be, befbaf, beníssim, bo, bon dia de matí, bon dia de vesprada, bon dia, bona nit cresol que la llum s'apaga, bona nit, boníssim, bravo, brum, buf, ca, cachis, cachis la, calla, calma, cama, carai, caram, catso, catsoleta, chao, chape, che calla, che tu, che, chica calla, chica, chit, chof, chut, clar que no, clar que sí, clar, collins, collinsa, collinses, ¿cóm?, ¿comprens?, conte, corage, corre ves, crac, d'acort, ¿d'acort?, d'això res, dali (contracció de da-li, dona-li), de cap manera, de ninguna manera, de res, ¿de veres?,¿de veritat?, Deu meu, diable, dimoni, dimonis, disculpa, disculpe, ea, eh, ¿eh?, ehem, ei, ele, enhorabona, en ma vida, enlerta, ¿entens?, escolta, espera't, espera't assentat, ¿estem?, eu, eureka, felicitats, fins a l'atra, fins ara, fins demà, fins una atra, foll, fòra, fort, fotre, fotrins, fuig, gràcies, guà, guai, ha, hala, hale, hi hi hi, ¿ho veus?, hola, hosanna, hospital, hum, hurra, ara, igual té, i prou, i punt, i tant, ixcà, Jesús, Jesús meu, Jesús i Maria, jove, la mare que va, la mar salada, llàstima, ma (contracció de mira), mala pesta, malaït siga, mante, maque (contracció de mira que), mare, mare meua, mare de Deu, massa, massa me'n dones, me cachis, mel, merda, mira bo, mira, mira que, mmm, molt be, molt mal, mone (contracció de anem-nos-en), molt agraït, moltes gràcies, muix, mut i callosa, mut, mutis, némon (contracció de anem-nos-en), ni ensomiar-ho, ni pensar-ho, no fotes, no fotam, no em fotes, no les mereix, no li fa, no s'ho val, ¿no?, nyam, nyas (de jas, imperatiu de haver), oh, oi, òixala, ossanna, òstia, òsties, ostres, ou, paf, palleta, per l'amor de Deu, per ma vida, perdó, perdona, perdone, plaf, plas, prou, puf, pul pul, pum, qué anem a fer, qué anem a fer-li, que be, que bo, qué dius, ¿qué dius?, que estigau bons, ¿qué?, quina llàstima, quina pena, quin remei, reché, recollons, recontra, recontracollons, recontrafotre, recordons, redell, redeu, redimoni, reòstia, repalleta, repunyeta, safira, salut, sap, ¿saps?, se me'n fot, ¿sents?, Senyor, ¿serà possible?, sí sí, sí, sí home, sí dòna, ¿sí?, silenci, socors, tant se val, tira-li que encara vola, tira-li, tira, tira tira, tras, tu conta,¿tu creus?, tu diràs, tu em diràs, tu, uei, uf, ui ui ui, ui, uix, ull, upa, uyà, va, vaja home, vaja, val, veges, veges tu, vejam, ¿veritat?, ves, ¿veus?, vinga,

-696-

vinga ya, vixca, ¿vols dir?, voràs, xet, ya em contaràs, ya em diràs, ya veus, ya vorem, ya, ye... Interjeccions antigues o en desús: aló, arruix, aur, camtemins, captelleu, capteminos, captemins, caratso, caratsoleta, daça, euai, gara, odà, vet, vets, viva...

23.3. ELS VOCATIUS Els vocatius són sintagmes nominals o pronoms personals usats per a identificar a l'interlocutor i senyalar-lo directament com a receptor del discurs. El vocatiu pot realisar diverses funcions comunicatives, com ara: - Una funció fàtica, de contacte, precedint a les salutacions (Voro, ¿qué hi ha?). - Una funció conativa, per a cridar a l'interlocutor: ¡Cento, vine ací!; ¡Professor, Pep m'ha furtat la maquineta de fer punta!; ¡Yeee, saluda, home! - Una funció exclamativa, quan transmet les emocions suscitades en el parlant per l'actuació prèvia de l'interlocutor (¡Chimo!, ¿cóm fas això?). - Una funció imperativa, quan el nom s'utilisa per a espentar a l'interlocutor a actuar: ¡Pare, dus-me la tovalla!; ¡Mis, fuig! - Una funció dialògica, quan aprofita per a donar la tanda de paraula a una atra persona: El nostre secretari llegirà a continuació l'acta de la sessió anterior: Miquel, quan vullgues, etc... A diferència de l'interjecció, el vocatiu no té per qué ser autònom i pot aparéixer integrat en l'enunciat, per eixemple, quan té el mateix referent que un pronom personal o un possessiu de l'enunciat (El teu coche, Llúcia, m'agrada molt) o quan impon al verp la concordança en segona persona: ¡Chiquet, t'ha eixit un treball de primera! El vocatiu és un element diferent de l'interjecció, pero a l'hora se li pareix molt en el seu comportament. Podríem dir que el vocatiu realisa en l'àmbit del receptor la mateixa funció que desenrolla l'interjecció en el de l'emissor: és, per tant, el seu paralel en l'àmbit del tu. En efecte, si l'interjecció és una expressió carent d'enunciat, l'única funció de la qual és exteriorisar els sentiments del parlant, el vocatiu és un enunciat en una significació mínima: la d'exteriorisar o fer patent a l'oyent. La referència a l'oyent por dur-se a terme per mig de diversos procediments: pel seu nom o llinage (¡Cardona, vinga ací!); per un calificatiu (¿Quàntes te'n pose, templat?), o per un nom comú o fòrmula de tractament que l'identifique inequívocament (¡Mestre!, ¿puc eixir al pati?; ¡Senyora, que estava yo primer!).

-697-

24. MORFOLOGIA DERIVATIVA: PROCESSOS DERIVATIUS O COMPOSICIÓ DE PARAULES 24.1. INTRODUCCIÓ La morfologia, com el seu ètim grec indica, tracta de la forma o formació de les paraules i per tant de la seua estructura. La morfologia nos fa vore que a sovint les paraules se poden fragmentar o descompondre en parts o components, components que poden aparéixer formant part d'unes atres paraules aportant el mateix significat a totes elles. La significació mínima que aporta un morfema pot ser de naturalea gramatical o lèxica. Per eixemple, el morfema gramatical de gènero femení es manifesta en la paraula comt-esa per mig de -esa, mentres que el morfema lèxic -ment de cansa-ment indica resultat d'una acció. Per la seua banda, el terme morf fa referència a les variants o realisacions formals que presenta un morfema. Per posar un cas, el morfema gramatical de gènero femení es realisa per mig del morf –a en chic-a i per mig del morf –ina en gall-ina, i el morfema lèxic d'acció i efecte es manifesta baix l'alomorf -ció en alteració i baix la forma -sió en diversió. D'esta forma, existixen dos branques fonamentals dins de la morfologia: la flexiva o gramatical, i la lèxica o derivativa: la morfologia flexiva analisa els canvis de naturalea gramatical de les paraules en relació als canvis en la seua forma. Per eixemple, establix que l’aparició del morfema –a en gata marca el gènero femení del substantiu. En canvi, la morfologia lèxica atén a la significació dels morfemes i estudia els procediments per a la formació de noves paraules a partir d’un lexema o base lèxica. Aixina, l’adició del sufix de resultat –age a la base lèxica aigua dona lloc a la paraula aiguage. Ací nos ocuparem de la morfologia lèxica o derivativa i dels processos de formació de paraules.

24.2. CLASSES DE MORFEMES LÈXICS Hi han dos classes fonamentals de morfemes lèxics: els lexemes i els afixos. El lexema o base lèxica és el núcleu de la paraula que aporta el significat principal, mentres que els afixos són els morfemes que modifiquen eixe significat principal. Aixina, en la paraula bov-í, el lexema és bov-, que aporta el significat de “bou”, i al qual s'afig el sufix -í, que indica “relatiu a”, d'a on resulta el significat final de “relatiu o pertanyent a bous, vaques i vedells”.

-698-

Al mateix temps, els afixos poden classificar-se, segons la seua posició respecte al núcleu, en prefixos, sufixos i interfixos: - Els prefixos van davant del lexema: bi-sexual. - Els sufixos apareixen darrere del lexema: period-iste. - Els interfixos se situen entre el lexema i un sufix: a-clim-at-ament. Per eixemple, la paraula ultracantonaliste està formada per quatre constituents o morfemes de diversa naturalea: - El prefix ultra-, que indica excés o radicalisació (com ara ultramodern, extremadament modern). - La raïl o lexema canton, alomorf de cantó. - L'interfix -al-, que indica relació en el substantiu al qual acompanya (com ara cantonal, relatiu o propi del cantó). - El sufix -iste, que indica que u és seguidor o partidari d'algun moviment o idea (com ara comuniste, partidari del comunisme). Estos afixos poden aparéixer en el mateix significat formant part d'unes atres paraules com, per eixemple, ultranacionaliste, ultrainstitucionaliste, ultrafonamentaliste...

24.3. PARAULES SIMPLES I COMPOSTES Les paraules simples són les que tenen únicament un lexema (roig), mentres que les paraules compostes són aquelles que presenten més d'una raïl, com ara davantllit, formada per l'unió de davant i llit, o allipebre, composta dels substantius all i pebre, més la conjunció i.

24.4. LA DERIVACIÓ I LA COMPOSICIÓ La llengua seguix uns determinats processos a l'hora de formar noves paraules. Les dos principals vies per a formar paraules noves són la derivació i la composició.

24.4.1. La derivació En la derivació la paraula nova té a soles una raïl i és u dels processos més productius a l'hora de formar nous térmens. El procés és ben senzill: consistix en afegir a una paraula o raïl ya existent un afix. La raïl o paraula sense afixos se denomina primitiva

-699-

i les paraules que tenen la mateixa raïl en u o més afixos se denominen derivades. La paraula primitiva i les seues derivades formen una família. Vejam un eixemple: cult, incult, cultiste, culturisar, aculturisació... En este cas la paraula cult és la primitiva i les atres les derivades. Per a simplificar la classificació dels afixos, assimilarem els interfixos als sufixos: si l'afix va davant de la raïl, parlarem de derivació per prefixació i, si va darrere, de derivació per sufixació: prefixació: in- (prefix) + capaç (radical) = incapaç sufixació: capaç (radical) + -itar (sufix) = capacitar

24.4.2. Prefixos Oferim a continuació un llistat dels prefixos més usuals o productius en el seu significat i alguns eixemples. Prefix

Significat

Eixemples

a- / an- (davant de vocal o haig). Del grec ἀν-, i ἀdavant de vocal, forma privativa.

privació, negació, absència.

arrítmic, apàtrida, analgèsic, anormal, analfabet, anòmia, anhidre.

ab-

separació

abducció, abscissió

ad-, del llatí AD-.

proximitat

adverbi, adjunt, adjacent. Davant de determinades consonants pren la forma a-, com ara: afirmar.

ante-, del llatí ANTE, davant, ans, abans.

davant de, anterioritat en el temps o l'espai

antebraç, antepost, antepassat, antepenúltim, antediluvià.

anti- del grec ἀντι-, en lloc contrari a, opost a i també anticivisme, antinatural de, en conte de. protecció o defensa contra antiacadèmic, antipapa o alguna cosa antiasmàtic, antigripal, anticorrosiu.



-700-

Prefix

Significat

Eixemples

archi-, del grec ἀρχι-, de ἄρχειν,resultar el primer.

prioritat, preeminència o superioritat. Coloquialment significa molt.

archipopular, archiduc, archidiòcesis o archiconegut, archimillonari.

auto-, del grec αὐτός, ell mateix.

per u mateix

automòvil, autobiogràfic, autoservici, autodefensa, autodestrucció.

bes-, del llatí bĭs, dos voltes.

anterioritat o dos voltes

besnet, bestreta, besyayo, bescuit.

bi- / bis-, del llatí bis, dos voltes.

doble

bieni, bicorn, bisexual, bistorta, bimensual, bimotor, bicéfal.

circum- del llatí circum-, al voltant, a l'entorn, que significa al voltant de. rodejant.

circumvalació, circumsolar.

con- / com- (davant de -po -b-) / co-, del llatí cum.

unió, cooperació, agregació, reunió, unió.

condol, confluir, concordant, convindre, compare, compassar, coautor, cooperar, coexistir, coajudar.

contra-, del llatí CONTRA. Direcció, contacte o lloc.

oposició, desacort, enfrontament en sentit real o figurat, contrarietat, oposició.

contrarrevolucionari, contragovern, contrapel, contraporta, contraindicat.

de-, del llatí DE-.

pot indicar direcció de dalt decaure, definir, derivar, a baix, dissociació o deduir, decapar, deformar, separació, orige o demostrar, declarar. procedència, privació o inversió del significat originari i també pot reforçar el significat originari.

des-, de la confluència dels prefixos llatins DE-, EX-, DIS-, E-.)

negació, inversió del significat, privació, excés, supressió.





descosir, desanimar, deshora, desfavor, desprestigi, despreocupació.

-701-

Prefix

Significat

Eixemples

e- del llatí E-, fòra de.

fòra de, procedència o extensió.

eliminar, emigrar, efusió.

en-, del llatí IN-, que també pren la forma emdavant de b o p.

forma verps i adjectius i pot significar dins de o sobre.

encaixonar, endolcir, empaperar, empolsegar.

entre- del llatí INTER.

significa qualitat o situació intermija i atenua el significat del vocable que acompanya.

entreacte, entrefí, entrevore, entreobrir, entresuar, entretancar, entreclar.

ex-, de la preposició llatina davant d’un títul, un càrrec, etc., indica que EX. eixa persona ha deixat de tindre’l o que ho ha segut en anterioritat. També significa fòra de o més allà i privació.

exministre, exconseller, excomunicació, excarcerar, extraure, exànima, expatriat.

extra-, del llatí EXTRA, fòra.

significa fòra de o sumament .

extraparlamentari, extraescolar, extraplà, extrafí.

hetero-, del grec έτερος, un atre, diferent, desigual.

diferent, desigual, un atre.

heterosexual, heterocíclic, heterogéneu, heterógraf.

hiper-, del grec ὑπέρ, sobre (preposició.)

sobre (preposició).

hipertròfia, hipercrític, hiperèmia, hiperfreqüència.

homo-, del grec ὁμóς, igual.

igual, el mateix.

homòfon, homógraf, homosexual, homoparental.

hipo-, del grec ὑπó, baix, (preposició).

baix, més avall, en manco o menor cantitat.

hipòtesis, hiposulfúric, hipodèrmic, hipògin, hipofunció.

in-, del llatí IN- en valor negatiu o privatiu. Pren la forma im- davant de b o p, i i- davant de l o r.

negació, privació.

incontrolable, impossibilitar, illegal, irreal.





-702-

Prefix

Significat

Eixemples

infra-, del llatí INFRA, a baix, avall.

indica situació per baix de. inframon, infrascrit, infraorbitari, infrahumà, infraaxilar.

intra-, del llatí INTRA, dins.

dins, en l'interior de.

intracelular, intrauterí, intraabdominal, intravenós.

inter- del llatí INTER, entre.

Entre. Espai que hi ha d'un punt a un atre, situació o ubicació enmig de dos o més coses.

intercessió, intercostal, interterritorial, interdisciplinar, interprofessional.

mini-, del llatí MINIMUS, molt menut.

chicotet, breu, curt.

minicadena, minigolf, minibar, minifalda, minifundi.

multi-, del llatí MULTI, molts.

molts, diversos.

multiformitat, multiforme, multifloral, multirracial, multilocular

neo-, del grec νέος, nou.

nou.

neocatolicisme, neoclàssic, neologisme

peri-, del grec περί, al voltant, a l'entorn.

al voltant, a l'entorn, rodejant.

pericelular, perifèria, pericardi, pericarpi.

pluri-, del llatí PLURIS-, pluralitat.

pluralitat, multitut, abundància.

pluridentat, pluricelular, plurimembre, pluripartidisme, pluriocupació.

post- / pos-, del prefix llatí despuix de, en posterioritat, darrere de, en POST-, posterior. Se acabant. reduïx a pos- quan va seguit de consonant i es manté quan va seguit de vocal. pre-, de la preposició llatina PRAE,anterioritat.



anterioritat, prioritat.

postabdomen, postalveolar, posguerra, pospost, posbèlic, posdata, posgrau, posdorsal, posdental. predestinació, preexistent, preconciliar, prepubertat, preuniversitari.

-703-

Prefix pro-, del llatí PRO-, per o en conte de, davant de, cap avant.

Significat per, en conte de, davant de, moviment cap avant.

Eixemples procreació, progressiu, procònsul, prohom, progenitor, proseguir.

re-,del llatí RE-, prefix tornar a, duplicació, reiteració. Superlatiu. llatí que aplicat a un verp Arrere. Reforçament o a un substantiu verbal, indica duplicació o reiteració de l’acte. Aplicat a un adjectiu o a un adverbi el convertix en superlatiu. Indica arrere. En les interjeccions aporta un reforçament.

rebrot, recelós, rellançar, reactivació, resopar, rebé, regran, retranca, retirar, ¡redeu!, ¡recollons!, ¡redimonis!, ¡recontra!

semi-, del llatí SEMI-,mig. mig. Expressa la mitat de lo que significa el segon element del compost.

semiprova, semiplé, semisec, semidesnatat, semicircular.

seudo-, del grec ψεῦδο, falsetat.

fals, falsetat. Expressa que és fals lo que significa el segon element del compost.

seudodiví, seudocrític, seudocientífic.

sin-, del grec συν-, unió. pref.

unió o al mateix temps.

sincrònic, sinestèsia, sinèresis.

sub-, del llatí SUB-, baix o baix de, avall, devall de, avall per baix de.

subdivisió, subdelegat, subalpí, submon.

super-, del llatí SUPERper damunt de.

sobre, per damunt de. Superioritat, abundància.

superintendent, superabundant, supermercat, superfí, superhome.

trans-, de la preposició llatina TRANS,

a través de.

transacció, transatlàntic, transoceànic.

ultra-, del llatí ULTRA, més allà.

més allà de, a l'atre costat. Extrem, excessiu.

ultramar, ultramontà, ultrapirenaic, ultramarí, ultranacionalisme, ultradreta, ultraesquerra.

-704-

El llistat complet de prefixos és extensíssim i la majoria formen paraules tècniques o neologismes. L’inventari de prefixos no està tancat i en els diferents camps de la ciència i la tècnica se'n poden crear de nous, generalment acodint al grec o al llatí. També cauen alguns en desús. Ací estan la majoria: acefalo-, aceto-, acqu-, acro-, acromato-, acromio-, actino-, actori-, acut-, adelo-, adeno-, adipo-, aeri-, aero-, aff-, afro-, agro-, ai-, albumino-, aldo-, alo-, alterni-, alumino-, am-, amfi-, amil-, amino-, aminoazo-, ampelo-, ana-, anarco-, andro-, anemo-, angio-, anglo-, aniso-, ano-, anomo-, anto-, antra-, antropo-, apico-, apo-, arbori-, areo-, aritmo-, arqueo-, arterio-, artro-, astro-, atelo-, atlanto-, audio-, aurículo-, auro-, bacterio-, balano-, balneo-, balto-, bari-, baro-, basi-, basidio-, bat-, bati-, bato-, batraco-, bio-, blasto-, blefaro-, bradi-, branqui-, braqui-, bromo-, bronco-, buco-, butir-, caco-, caduci-, carbo-, cardio-, cario-, carpo-, cata-, cauli-, cefalo-, celto-, centi-, centro-, cerebro-, cero-, ceto-, ciano-, ciclo-, cilindro-, cino-, cirro-, cist-, cisti-, cisto-, cito-, clino-, cloro-, condro-, crico-, crio-, cripto-, cromato-, cromo-, cupro-, dacrio-, dactilo-, deca-, deci-, demo-, demono-, dento-, derm-, dermato-, dermo-, deutero-, deuto-, di-, dia-, diazo-, dico-, dinamo-, diplo-, dis-, dodeca-, dolico-, eco-, ecto-, electro-, eleo-, enantio-, endeca-, endo-, enea-, eno-, entero-, ento-, entomo-, epi-, equi-, equino-, ergo-, eritro-, es-, escato-, esclero-, espermato-, esporo-, esquizo-, estafilo-, estegano-, esteno-, estereo-, estrepto-, eteato-, etno-, eu-, euro-, exo-, fago-, fàrmaco-, ferro-, fibro-, fico-, filo-, fisio-, fissi-, fito-, flabeli-, flebo-, fluo-, fluvio-, folio-, fono-, form-, fosf-, foto-, franco-, galacto-, galo-, galvano-, gamo-, gastero-, gastro-, genito-, geno-, geo-, germano-, geronto-, giga-, giganto-, gimno-, gineco-, gipso-, glicero-, glico-, glosso-, gluco-, gonio-, gono-, grafo-, hagio-, halo-, haplo-, hecto-, helco-, helico-, helio-, hema-, hemato-, hemi-, hemo-, hepat-, hepta-, hex-, hexa-, hialo-, hidro-, hiero-, higro-, hilo-, himeno-, hipno-, hipso-, hispano-, histero-, histo-, holo-, homeo-, humero-, iatro-, ibero-, icono-, ictio-, ideo-, idio-, immuno-, indo-, infero-, isco-, iso-, italo-, kilo-, labio-, laparo-, laringo-, lepto-, leuco-, limfo-, limno-, linguo-, lipo-, lito-, lobo-, longi-, loxo-, lumbo-, macro-, magneto-, malaco-, mangano-, mano-, masto-, maxi-, medio-, mega-, megalo-, melano-, meno-, meso-, meta-, metalo-, meteoro-, metro-, mico-, micro-, mili-, mio-, miria-, mirmeco-, mito-, mixo-, mono-, moto-, muco, nano-, narco-, nasso-, necro-, nefo-, nefro-, nemato-, neumato-, neumo-, neuro-, nitro-, nitroso-, nomo-, noo-, noso-, nucleo-, nudi-, ob-, occipito-, ocro, octa-, octo-, odont-, ofio-, oftalmo-, oleo-, oligo-, omfalo-, omni-, onco-, onico, oniro-, onto-, oo-, opisto-, opositi-, opto-, organo-, ornito-, oro-, orqui-, orquio-, orto-, osfio-, osteo-, ot-, oto-, ovario-, ovi-, oxi-, palato-, paleo-, pan-, panto-, paqui-, para-, pari-, parieto-, parteno-, pato-, pedati-, pedi-, pedo-, pego-, peni-, penta-, per-, perineo-, periosteo-, peta-, petro-, pio-, pireto-, piro, plagio-, plano-, plati-, platini-, pleo-, pleuro-, podo-, poli-, politico-, porta-, postero-, potamo-, proct-, procto-, prosopo-, protero-, proto-, pterido-, ptero-, quadri-, quasi-, quilo-, quimio-, quinque-, quiro-, rabdo-, radio-, raquio-, recontra-, recti-, recto-, retro-, rino-, rizo-, rodo-, romano-, sacro-, sarco-,

-705-

seleno-, semio-, servo-, sesqui-, sico-, sicro-, sidero-, sindesmo-, sismo-, so-, sobre-, sobres-, sota-, sulf-, supero-, supra-, sus-, talasso-, tanato-, taqui-, tauto-, taxi-, tecno-, tele-, teo-, terato-, terio-, tetra-, tíbio-, tio-, toraco-, tòxico-, traquelo-, tras-, tri-, tribo-, trico-, turbo-, uni-, urano-, uro-, uterouter-, vagino-, vice-, video-, vulvo-, xero-, yodo-, zoo-.

24.4.3. Sufixos Els sufixos, com ya s'ha dit adés, són els afixos que s’apliquen darrere del substantiu i l'adjectiu, pero també del verp (sufixos verbals) i a voltes de l'adverbi, si be estos no són usuals; se classifiquen segons el seu significat i la seua funció.

24.4.3.1. Sufixos aumentatius Aumenten la magnitut del significat del lexema. Aplicat al substantiu el caracterisa com a gran, d’unes dimensions majors de lo que cabria esperar. Aplicat a l’adjectiu emfatisa la qualitat. En la majoria dels casos aporta un matís despectiu o pijoratiu, segons el context. Aplicat a verp o adverbi pot indicar intensitat, insistència o reiteració. Sufixos aumentatius aplicats a substantius: -aç, -aça

peuaç, animalaç, cudolaç, barcaça, camaça, vidaça, maraça

-ada

baquetada, baquinada, gentada, gotada

-arda

moscarda, neviscarda, cellarda, suarda

-arro, -arra

homenarro, titamarro, gossarra

-ó

algepsó, baixó

-ola

dentola, llanderola, perola, cresola

-on, -ona

chicon, chicona, donon, pericon

-ot, -ota

animalot, bassot, homenot, campot, donota, casota, cadirota, taulota, manota

-um

greixum, arrelum, resclum

nevaça, donaça, cabaçada,

-706-

Sufixos aumentatius aplicats a adjectius: -aç, -aça

grandaç, bonaça

-ó, -ona

llepoló

-ot, -ota

ricot, llejota, grossota, altot

-ut, -uda

forçut, cabuda, morrut, peluda

Sufixos verbals aumentatius que intervenen en verps o adverbis: -otar

abarrotar, acarchotar, amarrotar, apilotar, encabotar, escarotar

-otejar

ballotejar, borinotejar, notejar, cabotejar, explicotejar, palmotejar

-ot

lluntot, tardot, amuntot (poc usuals)

24.4.3.2. Sufixos diminutius Disminuïxen la magnitut del significat del lexema. Aplicats al substantiu el caracterisen com a menut, d’unes dimensions menors de lo que cabria esperar. Aplicats a l’adjectiu indiquen un menor émfasis en la calitat. En el parlar coloquial també és molt habitual l’us del diminutiu en caràcter afectuós, quan s’aplica a substantius, i en caràcter irònic, quan s’aplica a adjectius. En tot cas el diminutiu, com l'aumentatiu, aporta un matís que pot aplegar a ser inclús despectiu; seran el context i el to, en la llengua parlada, els que faran evident el matís. Sufixos diminutius aplicats a substantius: -et, -eta

gosset, cullereta, maneta, llandeta

-ó

caixó, tomató, alteró, albardó

-ell, -ella

taulell, portella

-í

calcetí

-illa

bacenilla, peladilla, bresquilla

-ina

mantellina

-iu, -iua

llibriu, finestriua

-ol, -ola

marejol, sequiola

-707-

Sufixos diminutius aplicats a adjectius: -et, -eta

primet, boniqueta

-iu, -iua

dolciu

Uns atres sufixos diminutius aplicats a adjectius són: -all, -ello, -ichol...: buscall, cuquello, portichol... 24.4.3.3. Sufixos despectius Manifesten despreci: -alla

faramalla

-astre, -astra

poetastre, politicastra, musicastre, mejastre

-ol, -ola

llanderol, gentola

-orro, -orra

petorro, petorra

-uç, -uça

pelluç, gentuça

-ucha

casucha

-ot, -ota

fadrinot

-usc, -usca

verdusc

-uç, -uça

blancuç

-uny

casuny

-anc, -anca

bordanc

Uns atres sufixos despectius són: -aç, -alla, -arda, -arro, -et, -ot, -sc, -uç...



-708-

24.4.3.4. Sufixos nominals S’utilisen en la formació de substantius nous a partir d’unes atres paraules: Sufix

Significat

Eixemple

-er, -era

professió

matalafer

-iste, -ista

professió

oficiniste

-ari, -ària

professió

notari

-ada

resultat d'una acció

arruixada

-age

resultat d'una acció

montage

-ància

resultat d'una acció

tolerància

-ança

resultat d'una acció

esperança

-ença

resultat d'una acció

creença

-at

resultat d'una acció

preguntat

-ència

estat

clemència

-era

estat

soneguera

-ea

qualitat

bellea

-eria

qualitat

llepoleria

-itat

estat

tranquilitat

-ia

lloc

secretaria

-ari

lloc

santuari

-tori

lloc

sanatori

-age

colectivitat

plomage

-al

colectivitat

pereral

-alla

colectivitat

chicalla

-ar

colectivitat

bestiar

-709-

24.4.3.5. Sufixos adjectivals S’utilisen en la formació d’adjectius nous a partir d’unes atres paraules. Oferim ací a soles uns eixemples i un llistat ben extens de sufixos adjectivals: Sufix

Significat

Eixemple

-a, -ana

pertanyent a

ciutadà

-enc, -enca

relatiu a

rogenc

-esc, -esca

relatiu a

novelesc

-eu, -ea, -eus, -ees

pertanyent a, relatiu a, de mediterrànea, la naturalea de làcteu, pétrees

-iu, -iva

relatiu a

agressiu

-ic, -ica

relatiu a

dramàtic

-ble

capaç de

lluible

-iç, -iça

aptitut

trencadiç

-ós, -osa

propensió

apegalós

aéreu,

Poden funcionar com a sufixos adjectivals els següents: -à, -aç, -àceu, -al, -all, -alla, -ana, -anc, -àneu, -àntrop, -ar, -arda, -ari, -ària, àtil, -càrpic, -é, -enc, -eny, -er, -era, -és, -eu, -ea, -fac, -fec, -fer, -fic, -fil, -fit, fon, -fop, -for, -forme, -gam, -gen, -gènit, -gin, -graf, -grat, -hídric, -í, -iç, ichol, -ici, -il, -ina, -íneu, -iste, -istic, -ita, -iu, -ívol, -man, -morf, -ó, -oide, oides, -oideu, -ònim, -ós, -ot, -term, -tori, -triu, -trof, -uç, -ut, -valent.

24.4.3.6. Verbalisació Se tracta d'un procés pel qual es poden crear nous verps partint de substantius, adjectius o adverbis, als quals se'ls afig un sufix verbal. Els nous verps resultants expressen accions o tendències relacionades en la raïl o radical a la qual els sufixos van afegits.

-710-

Sufix

Eixemple

substantiu + -egar

pedregar, rellampegar, trafegar

adjectiu + -egar

brofegar

substantiu + -ejar

palmejar, culejar, fanguejar, coejar, furonejar, agostejar, airejar, alejar.

adjectiu + -ejar

blanquejar, dotorejar, alcavotejar, badoquejar, bergantejar, bravejar.

adverbi + -ejar

bastantejar, sovintejar, matinejar

substantiu + -ificar

escenificar, gasificar, massificar, mitificar.

adjectiu + -ificar

autentificar, elastificar, electrificar, intensificar

adjectiu + -itar

capacitar, explicitar, habilitar, possibilitar

substantiu + -isar

academisar, cristalisar, economisar, emfatisar

adjectiu + -isar

actualisar, regularisar, agilisar, criminalisar, dialectalisar, erotisar

24.4.3.7. Adverbialisació L'única manera de formar nous adverbis és utilisant el sufix -ment, que resulta molt productiu, adjuntant-lo a adjectius femenins o invariables (bona / bonament, increible / increiblement). El resultat són adverbis de manera (els més numerosos), aspectuals, temporals, quantitatius, modals... Classe

Eixemple

modals

provablement, preferiblement, possiblement.

de manera

bonament, malament, histèricament, desgraciadament.

punt de vista

llingüísticament, filosòficament, lliteràriament, acadèmicament

temporals o de lloc

últimament, semanalment, primerament, anteriorment, finalment.

quantitatius

abundantment, profusament, copiosament.

-711-

24.4.4. Translació Se tracta d'un procés de formació de paraules que funciona sense afegir ningun afix al radical, el qual no es modifica sino a través de marques flexives, com ara la terminació -ar de la primera conjugació o vocals de soport com ara a-, e- (-é), -i, -o (ó); per este procés una paraula passa d'una categoria gramatical a una atra distinta. Per mig de la translació els substantius o adjectius originaris poden donar lloc a un verp i, al contrari, un verp pot passar a ser substantiu. Este procés rep diferents noms en funció dels diferents gramàtics, com ara translació, transcategorisació, conversió o metàbasis. Segons la classe de conversió gramatical se pot denominar substantivació o nominalisació, adjectivació, verbalisació... Paraula i categoria

Terminació

Forma derivada i categoria

alquitrà (substantiu)

-ar

alquitranar (verp)

aventura (substantiu)

-ar

aventurar (verp)

alegre (adjectiu)

-ar

alegrar (verp)

reglotar (verp)

-Ø-

reglot (substantiu)

alçar (verp)

-Ø -

alça (substantiu)

desbaratar (verp)

-Ø -

desbarat (substantiu)

escarduçar (verp)

-ó-

escarduçó (substantiu)

mastegar (verp)

-ó-

mastegó (substantiu)

balbucejar (verp)

-Ø -

balbuç (adjectiu)

replicar (verp)

-a-

rèplica (substantiu)

sembrar (verp)

-a-

sembra (substantiu)

rosegar (verp)

-o-

rosego (substantiu)

tildar (verp)

-e-

tilde (substantiu)

contar (verp)

-e-

conte (substantiu)

alenar (verp)

-é-

alé (substantiu)

També es dona la translació per lexicalisació, elisió i algun atre procés com ara l'interjecció.

-712-

24.4.4.1. Translació per lexicalisació Algunes formes verbals no personals poden passar de forma verbal a forma nominal o adjectival, generalment precedides d'artículs en el cas dels substantius, pels processos denominats translació per nominalisació i translació per adjectivació. Translació per nominalisació

berenar (infinitiu)

“

succeït (participi passat) els succeïts, un succeït (substantiu)

“

practicant (participi present)

el practicant (substantiu)

Translació per adjectivació

tacat (participi passat)

tacat, tacada... (adjectiu)

“

coent (participi de present)

coent (adjectiu)

“

aglutinant (participi de present)

aglutinant (adjectiu)

el berenar, un berenar (substantiu)

24.4.4.2. Translació per elisió És un procés pel qual un adjectiu pot passar a ser un substantiu i al contrari, fent que un modificador adopte la funció sintàctica del núcleu si elidim este. Nominalisació: d'adjectiu a substantiu

Un producte edulcorant

Un [...] edulcorant

Adjectivació: de substantiu a adjectiu

Una carabassa

El jupetí [...] carabassa

La translació fa possible que paraules pertanyents a diferents categories gramaticals, com ara substantius, adjectius, verps o adverbis, actuen com a interjeccions (alerta, mel, bo, vinga, fuig, calla, prou, massa, home...). Açò es senyala en l'escritura per mig dels signes d'interjecció. S'ha de tindre present que una paraula pot actuar com a interjecció per translació en una llengua, pero no en una atra. Finalment, per mig de la translació moltes paraules de diferent categoria gramatical poden substantivisar-se, generalment en usos metallingüístics, anteponent ad elles un artícul:

-713-

conjuncions

pero, perque...

els peros, el perqué...

pronoms

yo, tu...

el yo, el tu...

verps

patir, plorar...

el patir, el plorar...

preposicions

contra...

els contres...

adverbis

abans, no, sí...

l'abans, els nos, els sís...

24.4.5. Aglutinacions, composts sintagmàtics i la seua flexió 24.4.5.1. Aglutinacions És un procés molt productiu de formació de noves paraules que també rep el nom de composició; com el seu nom indica consistix en aglutinar tant a nivell fonètic com escrit dos o més paraules per a crear-ne una nova. Segons els seus components, que poden aparéixer a soles o units per conjuncions o preposicions, poden ser nominals, si el resultat de l'aglutinació és un nom; adjectivals, si el resultat de l'aglutinació és un adjectiu; i verbals, si el resultat és un verp. Hi han moltes possibles aglutinacions, com ara la formada per dos noms (aiguamel, canyamel, allioli, panoli, maldecap, mestrepeu), per un prefix o una preposició i un nom (enjorn, antebraç, contrarreforma), per un nom i un adverbi (capdamunt), per un nom i un adjectiu (collvert), per dos adjectius (agredolç, judeucristià, totpoderós), per un adjectiu i un nom (altaveu, milhòmens, totestiu, tothora, malallengua, malastre, pocavergonya), per un adjectiu, una preposició i un nom (centenrama), per una forma verbal i un nom (allargavistes, botafoc, salvagarbí, buscacames, caganiu, calfacadires), per una forma verbal, una preposició i un adjectiu (passapertot), per un adverbi i un verp en infinitiu (malavear, malaconsellar, bendir), per un adverbi i un adjectiu (sempreviva), per un adverbi, una preposició i un nom (maldecap), per un adjectiu i un verp (valenciaparlant)... També existix la possibilitat de duplicar formes de formació expressiva o onomatopèyica i aglutinar-les, donant lloc a una nova paraula: frufrú, tamtam, pimpam, nono, rumrum, tictac, toctoc, chiuchiu, gluglú, criccrac, gorigori, ringorrango, chinochano...; com pot vore's, en algunes ocasions, la duplicació no és perfecta, puix varia la vocal tònica (pimpam, tictac, ringorrango, chinochano...). Unint o aglutinant les inicials de diverses paraules també podem formar-ne de noves; se tracta de sigles com ara USA (de United States of America), ONU (de Organisació de les Nacions Unides), ovni (de objecte volador no identificat), GAV (de Grup d'Acció Valencianista), IVA (de Impost sobre el Valor Afegit), inri (del llatí Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum.), tac (de tomografia axial computerisada), RAE (de Real

-714-

Academia Española)... 417 que actuen com a paraules independents. Si la sigla està formada per les inicials i alguna atra lletra es denomina acrònim;418 unes i atres poden tindre el seu orige en la llengua pròpia o en una atra diferent. Vejam uns eixemples: bit, acrònim de l'anglés binary digit. checa, acrònim del rus Chrezvychainaya Komissiya. euríbor, acrònim de l’anglés European Interbank Offered Rate. làser, acrònim de l'anglés light amplification by stimulated emission of radiation. mòdem, acrònim de modulació i demodulació. neopré, acrònim de l'anglés neo- i propylene. ofimàtica, acrònim de oficina i informàtica. sida, acrònim de Sindrome d’Immunodeficiència Adquirida. Totes estes paraules se denominen compostes i presenten una fusió completa dels seus components, puix en cas de tindre flexió esta apareix al final de la paraula: collverts, altaveuet, botafocs, caganius, enjornet, agredolça, malaveades, tamtams tictacs, làsers, mòdems... i no darrere de cada compost; açò és evident quan el resultat de l'aglutinació és un nou verp com ara malavear (malaveí, malaveara...). Tan forta és l'unió de les paraules que en alguns casos u dels components ha deixat de tindre vitalitat en la llengua, fòra d'estes aglutinacions, i queda fossilisat en elles, com despús en despusdemà o llonga en camallonga. 419 417

Solen escriure's en minúscula si ya s’han lexicalisat per complet (ovni, tac). En les sigles, a voltes, no es tenen en conte les preposicions, artículs o unes atres paraules. En les sigles USA no es té en conte “of”, en ONU no es té en conte “de les”, en IVA no es té en conte “sobre”..." 418

Els acrònims, com a paraules que són, seguixen les regles d'accentuació: mòdem, informàtica, làser, neopré...

419

Esta fusió total demostra que mantindre separats els components per un guionet, com alguna gramàtica propon, és absolutament innecessari i complica l'escritura, ademés de no tindre tradició en l'història de la llengua. No s'ha d'escriure per tant: “despús-demà”, “despús-ahir”, “barba-roig”, “xixanta-huit”, “camaroja”, “vila-realenc”, “tic-tac”, “chino-chano”; l'us del guionet encara és manco acceptable en els topònims, que són formes aglutinades des de ben antic, com ho mostra la documentació. No escriurem “Malva-rosa”, “Riba-roja”, “Vila-real”,“Torre-chiva”... sino Malvarrosa, Ribarroja, Vilarreal, Torrechiva... El guió complica la norma, puix aquells que l'introduïxen en estos casos necessiten una decena de regles, totes elles arbitràries, per a regular-lo.

-715-

Una de les aglutinacions més evidents és la que està formada per dos noms units per la conjunció copulativa i: floricol, artimanya, allioli, allipebre, oriflama, napicol, altibaix, caripena, oriplata, vaivé, vistiplau... També existix la possibilitat de formar aglutinacions per via culta per mig de les vocals d'enllaç -o-, -i-, com ara: hispanomusulmà, grecollatí, occitanorromànic, clarivident, unicelular, manicura... En estos casos, com s'ha dit adés, la flexió, en cas de tindre'n, també apareix al final de la paraula i no darrere de cada nom o component. Evidentment hi han aglutinacions invariables i, per tant, no tenen flexió: aguaitacossos, arreglaparròquies, assolacambres, bufaculs, chafaminetes, escurapous, esgarramantes, faenafuig, furtapollastres, pocasanc, toteusé, salvapàtries, tastaolles... Fonèticament, en les aglutinacions els primers components generalment perden l'accent fonètic i a soles el conserva l’últim d'ells, de manera que si els primers contenien una vocal oberta e, o, en quedar en posició àtona perden l'obertura; en floricol el primer component flor-, en passar a ser àton, deixa de ser obert; igualment passa en collvert, a on coll- deixa de ser obert perque l'accent recau en -vert, i aixina en tots els casos, que seguiran les regles d'accentuació gràfica generals.

24.4.5.2. Composts sintagmàtics Per una atra banda, tenim els composts sintagmàtics que actuen com un sintagma i s'escriuen separats, pero els seus components no poden ser alterats intercalant entre ells unes atres paraules; en el compost sintagmàtic gat cerval no podem dir “un gat perillós cerval”, hem de dir un gat cerval perillós, en ull de poll, no podem dir “un ull dolorós i gran de poll”, hem de dir un ull de poll dolorós i gran. En cas de tindre flexió, esta pot afectar al primer constituent o a tots segons els casos: a) Si en el compost sintagmàtic a soles apareixen dos composts, sense preposicions ni ningun atre element, la flexió de gènero i número afecta als dos, en cas de que en tinguen: policia militar (policies militars), gat cerval (gats cervals, gata cerval), porc javalí (porcs javalins), rosada blanca (rosades blanques), targeta roja, (targetes roges), dècim tercer (dècima tercera).420 Si es tracta de diminutius, aumentatius, formes despectives... la derivació només afecta al primer component rosadota blanca, targeteta roja, gatot cerval, gatets cervals... 420

Estos quantitatius, encara que s'escriuen separats per convenció ortogràfica, en la cadena fònica i en la ment del parlant actuen com una paraula composta en una fusió completa dels seus components, per lo que també són acceptables formes com dècim tercera, centèsim primera, que seria la forma que prendrien si s'escrigueren aglutinats “dècimtercera, centèsimprimera”.

-716-

b) Si en el compost hi ha una preposició, com ara de o en, la flexió o la derivació a soles afecta al primer compost, be siga de gènero, número, diminutius, aumentatius... Els atres components queden invariables: pas de zebra (passos de zebra, passet de zebra), ull de poll (ulls de poll, ullot de poll), mestre d'aixa (mestres d'aixa, mestra d'aixa), pany de carrer (panys de carrer, panyaç de carrer), primavera d'hivern (primaveres d'hivern, primavereta d'hivern), veu en off (veus en off, veueta en off), jurat en cap (jurats en cap), posta en escena (postes en escena), agulla d'amortallar sogres (agulles d'amortallar sogres). En els composts sintagmàtics, al contrari de lo que succeïx en les aglutinacions, totes les vocals dels components conserven la seua fonètica original, com si d'elements aïllats se tractara.

BIBLIOGRAFIA

-719-

BIBLIOGRAFIA ADLERT, M. (1977). En defensa de la llengua valenciana. Per qué i cóm s’ha d’escriure la que es parla. Valéncia: Del Sénia al Segura. ALARCOS LLORACH, E. (1994). Gramática de la lengua española, Madrit: Espasa. ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Corpus informatitzat del valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua. Consulta en llínea en http://cival.avl.gva.es/cival/buscador.jsp. — Diccionari normatiu valencià. Consulta en llínea en http://www.avl.gva.es/dnv. — (2006) Gramàtica normativa valenciana. Valéncia: Publicacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. ALCOVER, A. Mª. – MOLL, F. de B. (1926-1962). Diccionari català-valenciàbalear. Palma de Mallorca: Moll. ALIBÈRT, L. (1976). Gramatica occitana (2ona edició). Montpeller: Centre d'Estudis Occitans. ALMINYANA, J. (2006). El crit de la llengua. Valéncia: Diputació de Valéncia. ÀRIAS, J. A. (2006). Els verps en llengua valenciana i la seua flexió. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. BÁEZ SAN JOSÉ, V. (1979). “La oración compuesta II: la subordinación sustantiva (primera parte)”, Cuadernos de Filología. Studia Linguistica Hispanica, 2-1. Valéncia: Universitat de Valéncia. — (1987) “Oración y esquema oracional”, Lingüística Española Actual, IX. Madrit: Gredos. BARBERÀ, J. et al. (1979-1980). Curs de gramàtica normativa per a ús dels valencians I, II i III. Valéncia: Institut de Ciències de l'Educació. Universitat de Valéncia. BIBILONI, G. (1998). Llengua estàndard i variació lingüística. Valéncia Barcelona: 3 i 4. BORONAT, J. (1998). Introduccio a la fonologia valenciana. Valéncia: Lo Rat Penat. CABANES PECOURT, D. (1998). Reino de Valencia. Geografía y Repoblación. Discurs d'ingrés en la RACV el 29 de març de 1983. Cocentaina: A.D.I.A.

-720-

CALVO PÉREZ, J. (1995). “El TAMP en valencià”. Caplletra, 19. Valéncia: Universitat de Valéncia. CANTALAUSA, J. (2006). Diccionari general occitan (2ona edició). Cunac (Tarn): Edicions Cultura d´òc. CASANOVA, E. (2013). “L’adverbi intensificador mateixa (même, mismo, mateix), una particularitat romànica del valencià”. Actas del XXVI Congreso Internacional de Lingüística y de Filología Románicas, vol. 4. Gruyter. CHOMSKY, N. (1981). Lectures on Government and Binding, Dordrecth: Foris Publications. DUCROT, O. (1982). Decir y no decir. Principios de semántica lingüística. Barcelona: Anagrama. CASTELLANO, M. (2001). La conjugacio verbal valenciana. Diccionari dels verps en llengua valenciana. Valéncia: Accio Bibliografica Valenciana. CASTILLO, C., FENOLLOSA, F., GARCIA, V., MAS, J. À., MOLTÓ, S., OLMOS, T. (2011). Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià. Valéncia: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. CREMADES, F. de B. (1982). La llengua valenciana, en perill. Valéncia: Grup d'Acció Valencianista. ESCANDELL, Mª. V. (1988). La interrogación en español: semántica y pragmática. Madrit: Universidad Complutense de Madrid. FERRER PASTOR, F. (1994). Gramàtica valenciana. Valéncia: Denes. FONT, J. (2014). En defensa des mallorquí. Palma de Mallorca: Fundació Jaume III de Mallorca. FONTELLES, A., GARCIA, L. i LANUZA, J. (1987). Gramatica de la llengua valenciana. Valéncia: Del Cenia al Segura. — (1997). Gramatica de la llengua valenciana (2ona edició). Valéncia: Lo Rat Penat i Real Acadèmia de Cultura Valenciana. FONTELLES, A. (1984). La flexio verbal en la llengua valenciana. Valéncia: Lo Rat Penat. FORNÉS, L. (1990). “L'Oc en la literatura subpirinenca, de l'edat mitjana al segle XXI”. Actes del III Congrés Internacional de l'Associació Internacional d'Estudis Occitans. Vol. I. — (1994). “La llengua valenciana”. Série filològica, nº. 13. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

-721-

— (2010). La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà. Valéncia: Cird’Òc. FULLANA, L. (1912). Estudi sobre filologia valenciana. Valéncia: Lo Rat Penat. — (1915). Gramática elemental de la llengua valenciana. Valéncia: Centre de Cultura Valenciana. — (1921). Compèndi de gramática valenciana. Valéncia: Llibreria Vda. de Ramón Ortega. — (1928). “Evolución del verbo en la lengua valenciana. Discursos leídos ante la Real Academia Española en la recepción pública del R. P. Luis Fullana Mira O.F.M. El día 11 de noviembre de 1928”. (Facsímil de 1995). Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. — (1932). Ortografia valenciana. Valéncia: Edita l'autor. FUNDACIÓ JAUME III (2015). Un model lingüístic per ses Illes Balears. Llibre d’estil. Palma de Mallorca. GIMENO, M. (1993). El parlar apichat de la comarca de l'Horta de Valencia. Valéncia: Lo Rat Penat. — (1996). Introduccio a la dialectologia: els dialectes valencians. Valéncia: Lo Rat Penat. — (1999). El lexic valencià proscrit a traves dels classics. Valéncia: Lo Rat Penat. GINER, R. / PELLICER, J. (1989). Sinopsi. Gramàtica bàsica. Valéncia: Teide. GINER BAYARRI, P. (2006). La normativa pròpia valenciana. Estudi retrospectiu. Valéncia: Inèdit. GINER MENGUAL, F. (1982). Introducción a la lingüística valenciana. Valéncia: Edita l'autor. GÓMEZ BAYARRI, J. V. (1998). Carlos Ros. Apologista de la lengua valenciana. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. GOOSSE, A., GREVISSE, M. (1993). Le bon usage. Grammaire française. París: Duculot. GUINOT, J. Mª. (1984). Fonetica de la llengua valenciana. Valéncia: Valencia 2000. — (1987). Gramatica normativa de la llengua valenciana. Valéncia: Lo Rat Penat. — (1988). La llengua valenciana hui. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. HADLICH, R. L. (1973). Gramática transformativa del español. Madrit: Gredos. HUDSON, R. A. (1980). Sociolinguistics. Cambridge. Cambridge University Press.

-722-

INSTITUT D’ESTUDIS VALENCIANS (1980). Gramàtica de la llengua valenciana. Valéncia. KLOSS, H. (1967). “Abstand languages and Ausbau languages”en Anthropological Linguistics. 9 (7) Bloomington: Trustees of Indiana University. LANGACKER, R. W. (1991), Foundations of Cognitive Grammar, vol. 2: Descriptive Application, Stanford (California): Stanford University Press. LANUZA, J. (1989). "La preposicio en". Série Filològica, nº. 4. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. — (1989). "L’articul". Série Filològica, nº. 4. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. — (1994). Valencià, ¿llengua o dialecte? Una aproximacio des de la sociollingüistica. Valéncia: Lo Rat Penat. — (2001). Socioobstaculs de la llengua valenciana. Valéncia: Accio Bibliografica Valenciana. LLEDÓ, M. À. (2009). Fonaments científics de la llengua valenciana. Valéncia: Lo Rat Penat. — “The Independent Standardization of Valencian: From Official Use to Underground Resistance”, en Joshua Fishman i Ofelia García (directors), Handbook of Language and Ethnic Identity: The Success-Failure Continuum in Language and Ethnic Identity Efforts (Nova York-Òxfort): Oxford University Press. LÓPEZ GARCÍA, A. (1989). Fundamentos de Lingüística Perceptiva. Madrit, Gredos. — (1994). Gramática del español, vol. 1: La oración compuesta. Madrit: Arco. — (1996). Gramática del español, vol. 2: La oración simple. Madrit: Arco. — (1998). Gramática del español, vol. 3: Las partes de la oración. Madrit: Arco. — (2002). "L'adverbi", dins de Gramàtica descriptiva catalana, Barcelona: Empúries. LÓPEZ MUÑOZ, A. (2004). La Pilota Valenciana: deport, cultura i llengua del nostre poble. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. LÓPEZ VERDEJO, V. (1999). Tractat de Metrica Valenciana. Valéncia: Del Sénia al Segura. — (2001). La filosofia llingüistica de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

-723-

— (2002). L'arcaisme en la comarca de l'Horta Sur. Tesis Doctoral. Valéncia (inèdita). — (2004). El parlar de l'Horta de Valéncia dins del dialecte apichat. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. — (2010). Diccionari general de la llengua valenciana. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. També consulta en llínea: http://diccionari.llenguavalenciana .com/general/ LO RAT PENAT (1976). Gramàtica de la llengua valenciana. Valéncia. MARTÍN ZORRAQUINO, Mª. A. i PORTOLÉS, J. (1999). “Los marcadores del discurso”, en I. Bosque i V. Demonte (directors), Gramática descriptiva de la lengua española, Madrit: Espasa Calpe, capítul 63. MORANT, R. (1993). La negación en catalán. Valéncia: Universitat de Valéncia. NAVARRO, T. i SANCHIS, M. (1934). “Análisis fonético del valenciano literario”. Revista de Filología Española, XXI. NEBOT, J. (1894). Apuntes para una gramática valenciana popular. Valéncia: Ripollés. — (1910). Tratado de ortografía valenciana clásica. Valéncia: Ángel Aguilar. OTHEGUY, R. (1977). “A semantic analysis of the difference between el/la and lo”, en M. Suñer (dir.), Contemporary Studies in Romance Linguistics, Washington: Georgetown U. P. PASCUAL, J. L. Curs de llengua valenciana, nivell elemental. Valéncia: Lo Rat Penat. PEÑARROJA, L. (1990). El mozárabe de Valencia. Madrit: Editorial Gredos. — (1991). “Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch”, Literatura Valenciana del segle XV. Joanot Martorell i Sor Isabel de Villena. Valéncia: Consell Valencià de Cultura POLANCO, L. B. (1983). “La normativa al País Valencià. Problemàtica i perspectives, Problemàtica de la normativa del català (Actes de les primeres jornades d’estudi de la llengua normativa), Barcelona: PAM. PONSODA, J. J. i SEGURA, C. (1996). “Una alternativa tripartida: la varietat tradicional, la varietat estàndard catalana o la varietat estàndard espanyola”, Caplletra, 21. Valéncia: Universitat de Valéncia. PORTO DA PENA, J. A. (1992). Complementos argumentales del verbo: directo, indirecto, suplemento y agente, Madrit: Arco.

-724-

PUIG, R. (1983). La conjugacio verbal valenciana (5nta edició). Valéncia: Lo Rat Penat. REAL ACADEMIA ESPAÑOLA (2005). Diccionario panhispánico de dudas. Madrit: Santillana. — (2010). Nueva gramática de la lengua española. Manual. Madrit: Espasa. — (2010). Ortografía de la lengua española, Madrit: Espasa. ROJO, G. (1978). Cláusulas y Oraciones, Anex 14 de Verba. Santiago de Compostela. REDON, A. (2003). “Una experiencia de billingüisme educatiu: Valencia 19822002”, Revista de Filologia Valenciana, 10. Valéncia: Accio Bibliografica Valenciana. RENAT, G. (1933). La conjugació dels verbs en valencià. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura. REVEST, L. (1930). La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura. RONA, J. P. (1976). “The social dimension of Dialectology”, Linguistics 117. Berlin – Nova York: Mouton de Gruyter. ROS I HEBRERA, C. (1732). Practica de la orthografia para los dos idiomas, castellano y valenciano. Thomás Torres, 1732. — (1751). Breve esplicación de las cartillas valencianas. Valéncia: Cosme Granja. — (1764). Diccionario valenciano-castellano. Valéncia: Benito Monfort. — (1771). Correcion de vozes y phrases. Valéncia: Francisco Burguete. ROSSICH, A. (1999). “El nom de les lletres”, Caplletra, 27. Valéncia: Universitat de Valéncia. RUEDA, Ò. (2014). ¿Té futur la normativa de l’idioma valencià? Valéncia: Mosseguello. SALVADOR, C. (1933). Lliçons de Gramàtica. Valéncia: L'Estel. — (1972). Gramàtica Valenciana (5nta edició). Valéncia: Lo Rat Penat. SANCHIS GUARNER, M. (1950). Gramàtica Valenciana. Valéncia: Torre. SARAGOSSÀ, A. (2003). Gramàtica valenciana raonada i popular. Valéncia: Tabarca. — (2007). Reivindicació del valencià. Una contribució. Valéncia: Ed. Tabarca.

-725-

SECCIÓ DE LLENGUA I LLITERATURA VALENCIANES (1979), Ortografia de la llengua valenciana. Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. — (1981). Documentació formàl de l'ortografia de la llengua valenciana, Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. — (2001). Estandart Oral Valencià, Bolletí I, Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. — (2010). Regles de les vocals e i o obertes i tancades en valencià, Bolletí III, Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. — (2012). Informe sobre la llengua valenciana i propostes de revalencianisació, Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana. SOLÀ, J. et al. (2002). Gramàtica del català contemporani, vol. 1: Fonètica i fonologia. Morfologia. Barcelona: Empúries. — (2002). Gramàtica del català contemporani, vol. 2: Sintaxi (1-16). Barcelona: Empúries. — (2002). Gramàtica del català contemporani, vol. 3: Sintaxi (17-31). Barcelona: Empúries. VALOR, E. (1994). La flexió verbal. Valéncia: Tres i Quatre. VOSS, A. (2002). Das Valencianische zwischen Autonomie und Assimilation. Frankfurt: Peter Lang. WALTER, H. (1998). La aventura de las lenguas en Occidente. Madrit: EspasaCalpe.

ÍNDEX

-729-

ÍNDEX AGRAÏMENTS

3

PRÒLEC

7

1. Àmbit d’estudi

7

2. Criteris, fonts i propòsit de la gramàtica

19

3. Una nova gramàtica per al futur

26

ORTOGRAFIA 1. L’ALFABET

33

1.1. L’ALFABET VALENCIÀ

33

1.2. ELS DÍGRAFS

34

1.3. VARIANTS DE LES LLETRES

36

1.4. CORRESPONDÈNCIA ENTRE GRAFIA I SÒ

36

1.4.1. Introducció

36

1.4.2. El vocalisme

37

1.4.3. El consonantisme

38

2. L’AGRUPACIÓ SILÀBICA

43

2.1. LA SÍLABA

43

2.2. LA DIVISIÓ O SEPARACIÓ SILÀBICA EN VALENCIÀ

43

2.3. ELS DIFTONCS

45

2.3.1. Definició

45

2.3.2. Classes de diftoncs

48

2.3.2.1. Els diftoncs decreixents

49

2.3.2.2. Els diftoncs creixents

50

2.3.2.3. Els diftoncs neutres

52

2.4. ELS TRIFTONCS 3. US DE LES VOCALS

52 53

3.1. INTRODUCCIÓ

53

3.2. REGLES DE LA E OBERTA I TANCADA

54

3.2.1. E tònica oberta.

54

3.2.2. E tònica tancada

55

-730-

3.3. REGLES DE LA O OBERTA I TANCADA

58

3.3.1. O tònica oberta

58

3.3.2. O tònica tancada

60

3.4. VOCALS ÀTONES

61

3.5. FONÈTICA SINTÀCTICA

64

4. US DE LES CONSONANTS

67

4.1. LES LLETRES B I P

67

4.2. LES LLETRES B I V

68

4.2.1. Escritura de B

68

4.2.2. Escritura de V

68

4.3. LES LLETRES D I T

70

4.4. LA REPRESENTACIÓ DELS SONS [g] I [k]

72

4.5. US DE LES GRAFIES S, SS, C I Ç PER A REPRESENTAR EL SÒ [s] 74 4.5.1. Generalitats

74

4.5.2. Escritura de SS

76

4.5.3. Escritura de C

78

4.5.4. Escritura de Ç

79

4.6. US DE LES LLETRES S I Z PER A REPRESENTAR EL SÒ [z]

80

4.7. US DE LES LLETRES G I J PER A LA REPRESENTACIÓ DEL SÒ [ʤ]

84

4.8. US DE LES GRAFIES CH, IG I G PER A REPRESENTAR EL SÒ [ʧ] 85 4.8.1. Escritura de CH

85

4.8.2. Escritura de -G

86

4.8.3. Escritura de -IG

86

4.9. LA LLETRA X

87

4.9.1. Escritura de X en sò de [ʃ]

87

4.9.2. Escritura de X en sò de [ks]

88

4.10. LA LLETRA Y

88

4.11. LA LLETRA L

89

4.12. LA GRAFIA LL

90

4.13. LES LLETRES M I N

91

4.13.1. Escritura de M

91

-731-

4.13.2. Escritura de N

92

4.14. LA GRAFIA NY

93

4.15. US DE R I RR

93

4.15.1. Escritura de R

93

4.15.2. Escritura de RR

94

4.16. US DE LA LLETRA H

94

4.17. US DE LA LLETRA F

96

4.18. US DE LA LLETRA W

96

5. L'APÒSTROF

97

5.1. INTRODUCCIÓ

97

5.2. L'APOSTROFAMENT DARRERE DE VOCAL

97

5.3. L'APOSTROFAMENT DAVANT DE VOCAL

97

5.4. L'APOSTROFAMENT DAVANT DE VARIANTS TIPOGRÀFIQUES

100

5.5. L'APOSTROFAMENT DAVANT DE NOMS PROPIS

101

6. EL GUIONET

105

7. L’ACCENT I LA DIÉRESIS

107

7.1. DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ DE L’ACCENT

107

7.2. REGLES D’ACCENTUACIÓ

107

7.3. ACCENTUACIÓ DIACRÍTICA

108

7.3.1. Regles d’accentuació diacrítica

108

7.3.2. Llistat de paraules en accent diacrític

109

7.3.3. L’accent diacrític en pronoms interrogatius i exclamatius

112

7.4. LA DIÉRESIS 8. ELS SIGNES DE PUNTUACIÓ 8.1. EL PUNT (.)

115 117 117

8.1.1. El punt i avant o punt i seguit

117

8.1.2. El punt i a banda o punt i a part

117

8.1.3. El punt i final

119

8.1.4. Seqüències que no duen punt

119

8.1.5. Uns atres usos

120

8.2. LA COMA (,). USOS GENERALS

121

-732-

8.3. LA COMA EN L'ORACIÓ COMPOSTA I EN UNS ATRES USOS

125

8.3.1. Oracions adversatives

126

8.3.2. Oracions relatives

126

8.3.3. Oracions subordinades substantives

127

8.3.4. Oracions causals

128

8.3.5. Oracions finals

128

8.3.6. Oracions condicionals

129

8.3.7. Oracions ilatives, consecutives i comparatives

129

8.3.8. Unes atres especificacions sobre l'us de la coma

130

8.3.9. Uns atres usos de la coma

131

8.4. EL PUNT I COMA (;)

131

8.5. ELS DOS PUNTS (:)

132

8.6. ELS PUNTS SUSPENSIUS (…)

134

8.7. ELS SIGNES D'INTERROGACIÓ: ¿?

135

8.8. ELS SIGNES D'ADMIRACIÓ O EXCLAMACIÓ: ¡!

135

8.9. LES COMETES (“ ”), (« »), (` ´)

136

8.9.1. Les cometes dobles altes (“ ”)

136

8.9.2. Les cometes dobles baixes (« »)

137

8.9.3. Les cometes simples (` ´)

137

8.10. ELS PARÉNTESIS ( )

137

8.11. ELS CLAUDÀTORS [ ]

138

8.12. EL GUIÓ (–)

139

8.13. SIGNES DE PUNTUACIÓ I SIGNES D'ENTONACIÓ EN CONTACTE

140

8.14. L'ASTERISC (*)

142

8.15. LA BARRA INCLINADA (/)

143

MORFOLOGIA I SINTAXIS 9. CONCEPTES GENERALS. L'ORACIÓ. EL SUBJECTE

147

9.1. LES UNITATS GRAMATICALS

147

9.2. EL SINTAGMA I ELS SEUS COMPONENTS

148

9.3. LES CLASSES DE PARAULES: LES CATEGORIES GRAMATICALS

149

-733-

9.4. L'ORACIÓ 9.4.1 El subjecte

150 151

9.4.1.1 Categories gramaticals que poden funcionar com a subjecte

152

9.4.1.2 La concordança

153

9.5. L'ORACIÓ I L'ENUNCIAT

155

9.6. CLASSES DE FUNCIONS ORACIONALS: FUNCIONS SINTÀCTIQUES, FUNCIONS SEMÀNTIQUES I FUNCIONS INFORMATIVES

156

9.6.1. Les funcions sintàctiques

156

9.6.2. Les funcions semàntiques i els esquemes predicatius

156

9.6.3. Les funcions informatives

157

10. EL SUBSTANTIU I EL SINTAGMA NOMINAL. L’ADJECTIU

161

10.1. EL CONCEPTE DE NOM

161

10.2. EL NOM O SUBSTANTIU

161

10.3. CLASSES DE SUBSTANTIUS

162

10.3.1 Noms comuns i propis 10.3.1.1. Classes de noms comuns 10.4. FUNCIÓ SINTÀCTICA

162 164 166

10.4.1. Els especificadors

166

10.4.2. Els complements

167

10.4.2.1. Els complements apositius del sintagma nominal 10.4.3. Funcions dels sintagmes nominals 10.5. L’ADJECTIU

167 168 170

10.5.1. L’adjectiu i el sintagma adjectival

170

10.5.2. Classes d’adjectius

171

10.5.2.1. Els adjectius calificatius

171

10.5.2.2. Els adjectius relacionals

172

10.5.2.3. Els adjectius prodeterminatius

173

10.5.3. Funció especificativa i explicativa dels adjectius calificatius 173 10.5.4. Posició de l’adjectiu

173

-734-

11. MORFOLOGIA FLEXIVA DEL NOM: GÈNERO I NÚMERO DELS SUBSTANTIUS I DELS ADJECTIUS

177

11.1. CONCEPTES BÀSICS

177

11.2. ELS MORFEMES FLEXIUS EN ELS SUBSTANTIUS I ADJECTIUS: EL GÈNERO

177

11.2.1. Concepte de gènero

177

11.2.2. Formació del femení

178

11.2.2.1. Masculins acabats en vocal tònica

179

11.2.2.2. Masculins acabats en -a àtona

179

11.2.2.3. Masculins acabats en -e/-o àtones

180

11.2.2.4. Masculins acabats en -i/-u àtones

180

11.2.2.5. Masculins acabats en diftonc -au, -iu, -ou

181

11.2.2.6. Masculins acabats en el diftonc -eu

182

11.2.2.7. Masculins acabats en el diftonc -ai

182

11.2.2.8. Masculins acabats en consonant. Regla general

183

11.2.2.9. Masculins acabats en -p, -t, -c, -f

183

11.2.2.10. Masculins acabats en –s

184

11.2.2.11. Masculins acabats en -ig

187

11.2.2.12. Masculins acabats en -òlec

188

11.2.2.13. Masculins acabats en –tor, –dor

188

11.2.2.14. Paraules que indiquen títuls, càrrecs o professions

189

11.2.3. Les terminacions dels substantius en relació al gènero

189

11.2.4. Unes atres particularitats del gènero

191

11.2.4.1. Formes distintes per a gènero distint

191

11.2.4.2. Formes iguals per a gènero distint

192

11.2.4.3. Canvis de significat

193

11.2.4.4. Masculí obtengut del femení

194

11.2.4.5. Substantius de gènero ambigu

195

11.2.4.6. Adjectius invariables

195

11.2.4.7. Els colors

197

11.2.5. El femení plural

197

11.2.5.1. Paraules que afigen -s

199

11.2.5.2. Paraules invariables en femení

199

-735-

11.2.5.3. Femení plural en -ns 11.3. ELS MORFEMES FLEXIUS EN ELS SUBSTANTIUS I ADJECTIUS: EL NÚMERO 11.3.1. Concepte de número

199 200 200

11.3.2. Regles per a la formació del plural en substantius i adjectius 200 11.3.2.1. Regla general

200

11.3.2.2. Paraules acabades en vocal tònica

201

11.3.2.3. Paraules acabades en –e àtona

202

11.3.2.4. Paraules acabades en –a àtona

202

11.3.2.5. Paraules acabades en diftonc

203

11.3.2.6. Paraules acabades en –ix

203

11.3.2.7. Paraules acabades en –x

203

11.3.2.8. Paraules acabades en -ig/-g

204

11.3.2.9. Paraules acabades en –ç

205

11.3.2.10. Paraules acabades en els grups consonàntics –sc, -sp, -st, -xt

205

11.3.2.11. Paraules acabades en –s

206

11.3.2.12. Paraules acabades en consonant + s

207

11.3.3. Paraules invariables

208

11.3.4. Substantius defectius

209

11.3.5. Canvis semàntics i de categoria

209

12. ELS DETERMINANTS. L’ARTÍCUL

211

12.1. CONCEPTES BÀSICS: ELS ESPECIFICADORS

211

12.2. FUNCIÓ ESPECIFICATIVA I FUNCIÓ PRONOMINAL

212

12.3. L’ARTÍCUL: CONCEPTE BÀSIC

213

12.4. L’ARTÍCUL DEFINIT I L’ARTÍCUL INDEFINIT

214

12.4.1. Forma

214

12.4.2. Us de l’artícul definit i de l’artícul indefinit

219

12.4.2.1. Funció identificadora i funció classificadora

219

12.4.2.2. Presència i absència de l’artícul

220

12.4.2.3. L’artícul i els noms propis

227

12.4.2.4. La funció transpositora de l’artícul definit

230

-736-

12.4.2.5. La funció transpositora i pronominal de l’artícul indefinit 12.5. L’ARTÍCUL NEUTRE

234 237

12.5.1. Caracterisació

237

12.5.2. Usos de l’artícul neutre

239

12.6. ELS ARTÍCULS PERSONALS

243

13. ELS DEMOSTRATIUS I ELS POSSESSIUS

245

13.1. ELS DEMOSTRATIUS

245

13.1.1. Concepte: els demostratius i la deïxis

245

13.1.2. Classes de deïxis

246

13.1.3. Usos i valors dels demostratius

247

13.1.4. Formes dels demostratius

248

13.1.4.1. Formes variables

248

13.1.4.2. Formes invariables

250

13.1.4.3. Funció sintàctica

251

13.1.5. Els adverbis demostratius de lloc

252

13.2. ELS POSSESSIUS

252

13.2.1. Característiques principals

252

13.2.2. Formes tòniques

254

13.2.3. Formes àtones

256

14. ELS QUANTIFICADORS: ELS INDEFINITS

261

14.1. CONCEPTES BÀSICS

261

14.2. CLASSES DE QUANTIFICADORS INDEFINITS

261

14.3. ELS INDEFINITS NOMINALS

261

14.3.1. Observacions generals

262

14.3.2. Característiques específiques dels indefinits nominals

267

14.3.2.1. Abdós

267

14.3.2.2. Algú / algun

268

14.3.2.3. Atre

269

14.3.2.4. Cada

271

14.3.2.5. Cada u

272

14.3.2.6. Qualsevol

272

-737-

14.3.2.7. Sengles

274

14.3.2.8. Tal

275

14.3.2.9. Tot

276

14.3.2.10. U

279

14.3.2.11. Uns quants / unes quantes

281

14.3.3. Adjectius prodeterminatius en funció d’indefinits nominals

281

14.3.3.1. Cert

281

14.3.3.2. Demés

282

14.3.3.3. Diversos, diferents, distints, varis

282

14.3.3.4. Determinat /determinada/determinats/determinades 283 14.3.3.5. Mateix 14.3.4. Els indefinits negatius: ningú / ningun; cap; res

283 285

14.3.4.1. Cap

285

14.3.4.2. Ningun/ningú

286

14.3.4.3. Res

287

14.4. ELS INDEFINITS QUANTITATIUS O GRADATIUS

288

14.4.1. Conceptes bàsics

288

14.4.2. Observacions sobre l’us dels indefinits gradatius

289

14.4.3. L’us de la preposició de en els indefinits gradatius

290

14.4.4. Característiques específiques dels indefinits gradatius

291

14.4.4.1. Molt i poc

291

14.4.4.2. Prou

293

14.4.4.3. Gens

293

14.4.5. Els indefinits gradatius comparatius: més, manco (menys), tant

294

14.4.5.1. Observacions generals

294

14.4.5.2. Més i manco (menys)

294

14.4.5.3. Tant

296

14.5. LOCUCIONS QUANTITATIVES

297

15. ELS QUANTIFICADORS: ELS NUMERALS

299

15.1. INTRODUCCIÓ

299

15.2. ELS CARDINALS

299

-738-

15.2.1. Formes dels cardinals

299

15.2.2. Escritura dels cardinals

305

15.2.3. Fonètica dels cardinals

307

15.2.4. Funció dels cardinals

307

15.3. LES HORES

309

15.4. ELS ORDINALS

311

15.4.1. Formes dels ordinals

311

15.4.2. Funció dels ordinals

316

15.5. ELS PARTITIUS

317

15.6. ELS MÚLTIPLES

318

15.7. ELS COLECTIUS

319

15.7.1. Formes dels colectius

319

15.7.2. Funció

319

16. ELS PRONOMS PERSONALS 16.1. ELS PRONOMS PERSONALS FORTS. FORMES I FUNCIONS

321 321

16.1.1. Introducció

321

16.1.2. Forma dels pronoms personals forts

321

16.1.3. Us i funcions dels pronoms personals forts

322

16.1.4. Primera persona del singular

322

16.1.5. Primera persona del plural

324

16.1.6. Segona persona del singular

325

16.1.7. Segona persona del plural

326

16.1.8. Tercera persona del singular

327

16.1.9. Tercera persona del plural

328

16.1.10. Funció reflexiva i recíproca

328

16.2. ELS PRONOMS PERSONALS DÈBILS. FORMES I FUNCIONS 16.2.1. Forma dels pronoms personals dèbils 16.2.1.1. Pronoms dèbils invariables: les, li, nos, vos, ho, hi

329 329 330

16.2.1.2. Pronoms dèbils que presenten variabilitat de forma: me, te, se, lo, la, los, ne 332 16.2.1.3. Combinacions de dos o més pronoms

336

-739-

16.2.2. Us i funcions dels pronoms dèbils 16.2.2.1. Generalitats

341 341

16.2.2.2. Pronoms de complement directe, atribut, indirecte i reflexius. Consideracions bàsiques 342 16.2.2.3. Distribució d’usos dels pronoms de complement directe definit i de complement indirecte

350

16.2.2.4. El pronom ne

356

16.2.2.5. El pronom ho

361

16.2.2.6. El pronom hi

363

16.2.3. Orde de colocació i posició dels pronoms dèbils

365

16.2.3.1. L’orde dels pronoms

365

16.2.3.2. La posició dels pronoms

367

17. ELS RELATIUS, ELS INTERROGATIUS I ELS EXCLAMATIUS. LES MODALITATS ENUNCIATIVES.

371

17.1. ELS RELATIUS

371

17.2. LES ORACIONS DE RELATIU

372

17.3. ORACIONS DE RELATIU ESPECIFICATIVES I EXPLICATIVES 373 17.4. FORMES I USOS DELS RELATIUS

374

17.5. PRECISIONS SOBRE L'US DELS RELATIUS

384

17.5.1. El relatiu neutre

384

17.5.2. El relatiu possessiu

385

17.5.3. Les construccions coloquials en que.

385

17.5.4. El relatiu de cantitat

387

17.5.5. L'indicatiu i el subjuntiu en les oracions de relatiu

388

17.6. LA MODALITAT ENUNCIATIVA

389

17.7. LES ORACIONS INTERROGATIVES

392

17.7.1. Interrogatives totals i parcials

393

17.6.1.1. Interrogatives parcials

393

17.6.1.2. Interrogatives totals

394

17.7.2. Oracions interrogatives indirectes

395

17.7.3. Classes discursives d'oracions interrogatives

395

17.7.4. Les oracions interrogatives orientades i els confirmatius

396

17.8. FORMES DELS INTERROGATIUS-EXCLAMATIUS

397

-740-

18. EL VERP

403

18.1. DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ

403

18.2. MORFOLOGIA

406

18.2.1. Característiques generals de les conjugacions

408

18.2.1.1. Verps acabats en -ar

408

18.2.1.2. Verps acabats en –er, -re, -r

408

18.2.1.3. Els verps acabats en -ir

411

18.3. ELS TEMPS VERBALS

413

18.3.1. Conjugació del verp HAVER

415

18.3.2. Valors dels temps verbals

416

18.3.2.1. Els temps d’indicatiu

417

18.3.2.2. Els temps de subjuntiu

426

18.3.2.3. L’imperatiu

431

18.4. LES FORMES NO PERSONALS DEL VERP

431

18.4.1. Infinitiu

432

18.4.2. Gerundi

435

18.4.3. Participi

437

18.4.3.1. Dobles participis 18.5. MODELS DELS VERPS REGULARS

439 443

18.5.1. Model de la primera conjugació: DONAR

443

18.5.2. Models de la segona conjugació: TÉMER, CONCLOURE

445

18.5.2.1. TÉMER

445

18.5.2.2. CONCLOURE

446

18.5.3. Models de la tercera conjugació: SENTIR, FREGIR, ACODIR

448

18.5.3.1. SENTIR

448

18.5.3.2. FREGIR

450

18.5.3.3. ACODIR

452

18.6. VARIETATS DIALECTALS, LOCALS I ARCAIQUES

454

18.6.1. Present d’indicatiu

454

18.6.2. Pretèrit imperfecte d’indicatiu

456

18.6.3. Pretèrit perfecte d’indicatiu

457

18.6.4. Present de subjuntiu

457

-741-

18.6.5. Pretèrit imperfecte de subjuntiu

458

18.6.6. Infinitiu

458

18.6.7. Gerundi

460

18.7. LES PERÍFRASIS VERBALS

460

18.7.1. Perífrasis en infinitiu

460

18.7.2. Perífrasis en participi

463

18.7.3. Perífrasis en gerundi

464

18.8. CONJUGACIÓ DELS PRINCIPALS VERPS IRREGULARS

464

18.8.1. VERP SER

465

18.8.2. VERP ANAR

467

18.8.3. VERP ESTAR

469

18.8.4. VERP TINDRE

471

18.8.5. VERP VINDRE

473

18.8.6. VERP CALDRE

475

18.8.7. VERP FER

477

18.8.8. VERP VORE

479

18.8.9. VERP DIR

481

18.8.10. VERP DUR

483

18.8.11. VERP PERDRE

485

18.8.12. VERP MORIR

487

18.8.13. VERP EIXIR

489

18.8.14. VERP SABER

491

18.8.15. VERP VOLER

493

18.9. MODEL DE VERP PRONOMINAL

495

18.10. MODEL DE VEU PASSIVA

496

19. LA PREDICACIÓ

497

19.1. CLASSES DE PREDICATS

497

19.2. PREDICATS NO VERBALS I PREDICATS VERBALS

497

19.3. ELS PREDICATS NO VERBALS

498

19.3.1. L'atribut i les oracions copulatives i semicopulatives

498

19.3.2. Valor general de ser i estar

501

19.3.3. Usos concrets de ser i estar

506

-742-

19.3.4. El complement predicatiu 19.4. EL PREDICAT VERBAL I ELS COMPLEMENTS ARGUMENTALS

507 508

19.4.1. El complement (o objecte) directe (CD) i el complement (o objecte) indirecte (CI)

508

19.4.2. El complement directe

509

19.4.3. El complement indirecte

512

19.4.4. El complement (o objecte) de règim preposicional

516

19.5. FUNCIONS SINTÀCTIQUES NO ARGUMENTALS

517

19.5.1. El complement (o objecte) circumstancial (CC)

517

19.5.2. Els complements enunciatius

518

19.5.3. L'aposició

519

19.6. LA PREDICACIÓ I ELS ESQUEMES PREDICATIUS

519

20. L'ADVERBI I LA NEGACIÓ

523

20.1. CARACTERISACIÓ

523

20.2. INVENTARI: CLASSES FORMALS D'ADVERBIS

524

20.2.1. Els adverbis en -ment

524

20.2.2. Els adverbis curts

525

20.2.3. Els adverbis en -s

525

20.2.4. Adverbis deíctics

525

20.2.5. Adverbis primitius situacionals

526

20.2.6. Locucions adverbials

527

20.3. CLASSIFICACIÓ FUNCIONAL

527

20.3.1. Adverbis oracionals

527

20.3.2. Adverbis textuals

527

20.3.3. Els adverbis enunciatius o adverbis d'actes de parla

528

20.4. CLASSIFICACIÓ SEMÀNTICA

528

20.4.1. Els adverbis de lloc

529

20.4.1.1. Us preposicional dels adverbis de lloc

533

20.4.1.2. Locucions adverbials de lloc

534

20.4.2. Els adverbis temporals

535

20.4.2.1. Adverbis i locucions d'ubicació temporal

535

20.4.2.2. Adverbis fòrics d'ubicació temporal

537

-743-

20.4.2.3. Unes atres classes d'adverbis temporals

540

20.4.2.4. Locucions adverbials de temps

541

20.4.3. Els adverbis de modalitat

543

20.4.4. Els adverbis negatius i la negació en valencià

545

20.4.4.1. Posició dels adverbis negatius

545

20.4.4.2. Els inductors negatius i la negació expletiva

548

20.4.5. Els adverbis de manera

549

20.4.5.1. Els adverbis de manera com a modificadors d'adjectius o adverbis

550

20.4.5.2. Locucions adverbials de manera

551

20.4.6. Els adverbis de cantitat 20.4.6.1. Locucions de cantitat

561 565

20.4.7. Els adverbis de distinció

565

20.4.8. Els adverbis interlocutius

566

21. LES PREPOSICIONS

569

21.1. ORIGE I DEFINICIÓ

569

21.2. CLASSES DE PREPOSICIONS

570

21.2.1. Les preposicions àtones

570

21.2.1.1. Usos de la preposició a

571

21.2.1.2. La forma ad

577

21.2.1.3. Les contraccions al (a+ el), als (a+els)

579

21.2.1.4. Les construccions al més infinitiu i en més infinitiu 579 21.2.1.5. Usos de la preposició en

581

21.2.1.6. Usos de la preposició de

586

21.2.1.7. Usos de la preposició per i de la composta per a

594

21.2.1.8. La preposició des de

599

21.2.1.9. La preposició fins / fins a

600

21.2.1.10. La preposició cap / cap a

603

21.2.2. Les preposicions tòniques

605

21.2.2.1. La preposició baix

605

21.2.2.2. La preposició barat a

606

21.2.2.3. La preposició cara a / cara

607

-744-

21.2.2.4. La preposició contra

609

21.2.2.5. La preposició entre

610

21.2.2.6. La preposició sense

611

21.2.2.7. La preposició segons

612

21.2.2.8. La preposició sobre

613

21.2.2.9. La preposició vora

614

21.2.3. Noves preposicions

615

21.2.4. Locucions preposicionals i adverbials

616

21.3. RÈGIM DE LES PREPOSICIONS

623

22. LES CONJUNCIONS. L'ORACIÓ COMPOSTA I L'ORACIÓ COMPLEXA 629 22.1. DEFINICIÓ

629

22.2. LES DIFERENTS CLASSES DE CONJUNCIONS

630

22.3. LES CONJUNCIONS, LES PREPOSICIONS, ELS PRONOMS RELATIUS I ELS ADVERBIS

630

22.3.1. Conjuncions i preposicions

630

22.3.2. Conjuncions i pronoms relatius

630

22.3.3. Conjuncions i conectors discursius

631

22.4. LES CONJUNCIONS, L'ORACIÓ COMPOSTA I L'ORACIÓ COMPLEXA

632

22.5. CLASSES D'ORACIONS COMPOSTES

634

22.6. LES ORACIONS COMPOSTES COORDINADES

635

22.6.1. Les oracions copulatives

635

22.6.1.1. Concepte

635

22.6.1.2. Condicions de coordinació copulativa

635

22.6.1.3. Coordinació copulativa i elipsis

637

22.6.2. Les conjuncions copulatives

638

22.6.2.1. Inventari

638

22.6.2.2. La conjunció i

638

22.6.2.3. Matisos i valors de la conjunció i

638

22.6.2.4. Les locucions conjuntives formades per i

639

22.6.2.5. Uns atres nexes en valor copulatiu

640

22.6.2.6. La concordança en la coordinació copulativa

640

22.6.2.7. La conjunció ni

641

-745-

22.6.3. Les oracions disjuntives

642

22.6.3.1. Les disjuntives exclusives

642

22.6.3.2. Les disjuntives inclusives o indiferents

644

22.6.4. Les conjuncions disjuntives

645

22.6.5. Les construccions distributives

646

22.6.6. Les oracions adversatives

647

22.6.7. Les conjuncions adversatives

648

22.6.7.1. La conjunció pero

648

22.6.7.2. Conjuncions sinònimes de pero

649

22.6.7.3. La conjunció sino

649

22.6.7.4. Unes atres conjuncions

650

22.6.7.5. Conectors discursius adversatius

651

22.6.8. Les oracions ilatives

652

22.6.9. Les conjuncions ilatives

652

22.6.10. Conectors discursius ilatius

653

22.7. LES ORACIONS COMPOSTES SUBORDINADES 22.7.1. Les oracions condicionals

654 654

22.7.1.1. Concepte

654

22.7.1.2. Classes d'oracions condicionals

654

22.7.1.3. Correlacions temporals i modals

655

22.7.1.4. Les condicionals de l'enunciat i de l'enunciació i les correlacions temporals 656 22.7.2. Les conjuncions condicionals

661

22.7.3. Unes atres construccions condicionals

663

22.7.4. Les oracions causals

664

22.7.4.1. Concepte

664

22.7.4.2. Causals de l'enunciat i causals de l'enunciació

664

22.7.4.3. Les subordinades causals, els complements circumstancials i les oracions d'infinitiu

665

22.7.4.4. El modo en les oracions causals

665

22.7.5. Les conjuncions causals

666

22.7.5.1. Conjuncions pròpies de les causals de l'enunciat

666

22.7.5.2. Conjuncions pròpies de les causals de l'enunciació

667

-746-

22.7.6. Les oracions finals

668

22.7.6.1. Concepte

668

22.7.6.2. Classes d'oracions finals

669

22.7.6.3. Les subordinades finals, els complements circumstancials i les oracions d'infinitiu

670

22.7.7. Conjuncions pròpies de les oracions finals

670

22.7.8. Les construccions concessives

672

22.7.8.1. Concepte

672

22.7.8.2. Classes d'oracions concessives

672

22.7.8.3. Les correlacions temporals en les oracions concessives

673

22.7.8.4. Les concessives de l'enunciació

674

22.7.9. Les conjuncions concessives

674

22.7.10. Conectors discursius concessius

676

22.7.11. Les oracions modals i comparatives

676

22.7.12. Les oracions consecutives

679

22.8. L'ORACIÓ COMPLEXA

680

22.8.1. Les oracions temporals

680

22.8.1.1. Concepte

680

22.8.1.2. Les conjuncions temporals

680

22.8.2. Les construccions completives

684

22.8.2.1. Les conjuncions completives i l'oració complexa

684

22.8.2.2. Les oracions completives d'infinitiu

687

23. LES INTERJECCIONS

689

23.1. DEFINICIÓ

689

23.2. CLASSES D'INTERJECCIONS

690

23.2.1. Segons el número de paraules que les constituïxen

690

23.2.2. Segons les distintes funcions del llenguage

691

23.2.2.1. Interjeccions expressives

691

23.2.2.2. Interjeccions conatives

692

23.2.2.3. Interjeccions fàtiques.

693

23.2.3. Les onomatopeyes o interjeccions representatives 23.3. ELS VOCATIUS

694 696

-747-

24. MORFOLOGIA DERIVATIVA: PROCESSOS DERIVATIUS O COMPOSICIÓ DE PARAULES

697

24.1. INTRODUCCIÓ

697

24.2. CLASSES DE MORFEMES LÈXICS

697

24.3. PARAULES SIMPLES I COMPOSTES

698

24.4. LA DERIVACIÓ I LA COMPOSICIÓ

698

24.4.1. La derivació

698

24.4.2. Prefixos

699

24.4.3. Sufixos

705

24.4.3.1. Sufixos aumentatius

705

24.4.3.2. Sufixos diminutius

706

24.4.3.3. Sufixos despectius

707

24.4.3.4. Sufixos nominals

708

24.4.3.5. Sufixos adjectivals

709

24.4.3.6. Verbalisació

709

24.4.3.7. Adverbialisació

710

24.4.4. Translació

711

24.4.4.1. Translació per lexicalisació

712

24.4.4.2. Translació per elisió

712

24.4.5. Aglutinacions, composts sintagmàtics i la seua flexió

713

24.4.5.1. Aglutinacions

713

24.4.5.2. Composts sintagmàtics

715

BIBLIOGRAFIA

719

ÍNDEX

729

Esta Nova gramàtica de la llengua valenciana s'acabà d'imprimir en els tallers d’Imprenta Nàcher de la Ciutat de Valéncia en octubre de 2015. La seua exposició pública en internet tingué lloc el 3 de març de 2015, dia en que es presentà en la Llonja de la Seda de Valéncia en el marc dels actes de celebració del I centenari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. L’efemèrides també coincidí en el centenari de la Gramàtica elemental de la llengua valenciana del filòlec Lluís Fullana Mira, editada per esta real institució en 1915.