Música i músics a la Ribera del Xúquer en la baixa edat mitjana

Estudis històrics sobre la Ribera del Xúquer XV Assemblea d’Història de la Ribera Benimodo, novembre de 2012

Edició a cura de Pau Armengol Machí Secretària de la XV Assemblea d’Història de la Ribera

BENIMODO, 2015

Ajuntament de Benimodo

Edita: Ajuntament de Benimodo Col·labora: Diputació de València

© dels textos i fotografies: els autors Correcció d’estil: Pau Armengol Machí Disseny i maquetació: Sofia Armengol Machí

Impressió: Torres Impressors, SL

Dipòsit legal: V-186-2015 ISBN: 978-84-617-3919-6

Benimodo, gener de 2015

Sumari Presentació Francisco Teruel Machí

7

Prefaci Pau Armengol Machí

9

GEOGRAFIA Mapa de futur. Conformació i deformitats del rostre de la ciutat Emili Piera

13

FONTS DOCUMENTALS L’estat dels arxius riberencs el 1926, segons la Memoria de Jesús Gil y Calpe Francesc Beltran i López

21

ARQUEOLOGIA El Castellet de Turís. Intervenció arqueològica i posada en valor Enrique Díes Cusí i José Luis Jiménez Salvador

33

La Casa Consistorial de Cullera, estudi i proposta d’interpretació Sandra Gallego Prieto i Kike Gandia Álvarez

51

Excavacions arqueològiques al jaciment de l’Alcudiola (Tavernes de la Valldigna) Jaume Brines i Alejandro Samper

69

5

HISTÒRIA MEDIEVAL Música i músics a la Ribera del Xúquer en la baixa edat mitjana Antoni Furió

91

Conflicte i violència per l’ús de les pastures a la Contribució General d’Alzira en les darreries del segle xiv i començaments del segle xv Salvador Vercher Lletí

127

Judíos y conversos en la Alzira medieval (primera parte) Antonio Martínez Pérez

157

HISTÒRIA MODERNA Grups de poder i conflictivitat a la Ribera del Xúquer: una aproximació a les bandositats de la vila d’Alzira després de les Primeres Germanies (1526-1540) Vicent M. Garés Timor

193

Els canvis en les pautes de consum de les famílies valencianes. La Ribera del Xúquer en el segle xviii Luis M. Rosado Calatayud

213

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA El sindicalismo agrario de la Ribera del Xúquer a través de los congresos de la Federación Agrícola de la Región Valenciana Federico Verdet Gómez

233

Pascual Pérez Choví, un poeta del pasdoble Salvador Comes i Hernández

249

Capità de carabiners Aydillo: un neuropsiquiatre oblidat Àlvar Sentandreu Bo

259

HISTÒRIA DE L’ART I PATRIMONI CULTURAL I ARTÍSTIC La arquitectura de la portada de la iglesia parroquial de Sant Vicent Màrtir de Guadassuar Pablo Cisneros Álvarez

6

271

Música i músics a la Ribera del Xúquer en la baixa edat mitjana Antoni Furió

Resum En aquest estudi es fa un recorregut per la música i els músics a la Ribera del Xúquer des dels primers testimonis de la seua presència a mitjan segle xiii, a penes uns pocs anys després de la conquesta cristiana, fins al segle xvi, quan els orgues i els organistes eren ja habituals en les principals poblacions, en particular a Alzira. S’hi recullen les referències documentals a instruments i instrumentistes i als espais i moments en què s’interpretava música, al carrer i a l’església, i des de la celebració d’una festa o una solemnitat cívica o religiosa a l’acompanyament dels oficis divins. Paraules clau Música sacra, música profana, músics, orgue, organista, llaüt, viola, rabell, trompa, trompeta, joglar, ministril, mestre de cant

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

Música i músics a la Ribera del Xúquer en la baixa edat mitjana Antoni Furió* El 1255, disset anys després de la presa de la ciutat de València per Jaume I i dotze anys després de la d’Alzira, en l’inventari que es va fer dels béns de Ramon de Rocafull, un noble d’origen occità que havia participat en la conquesta i havia estat ricament heretat a la Ribera, en particular a Fortaleny i Corbera, apareixen, al costat de moltes armes i armadures, un llaüt, una «viula» o viola i unes trompes.1 Són les referències documentals més antigues que tenim sobre instruments musicals i, per tant, sobre música a la Ribera del Xúquer. El llaüt i la viola eren dos instruments de corda, el primer format per un mànec a l’extrem del qual estan les clavilles i per una caixa de ressonància de forma corbada, com de mitja pera, mentre que la segona, que recorda o, millor, anticipa la guitarra, amb una caixa de ressonància en forma de vuit, era més grossa i de cordes més fortes que el violí; es tocava amb la mà, i d’ací el nom de viola da mano que tenia en portugués i italià (en castellà era coneguda com a vihuela) (fig. 1 i 2). La trompa, en canvi, era un instrument de vent que consistia en un canó llarg de metall, corbat circularment i que va eixamplant-se gradualment des de l’embocadura al pavelló. A l’edat mitjana, però, la trompa era només el canó llarg, sense doblegar, com es veu en dues imatges de les Cantigas (fig. 3 i 4), i només a partir del segle xvi es corbarà el tub per a fer-les més manejables quan es desfila o es munta a cavall. Tots tres són instru­ments molt diferents, no sols quant al so sinó també quant a la seua consideració social. Com podem veure en les representacions gràfiques que acompanyen aquest text, del mateix segle xiii o dels dos últims segles medievals, el llaüt i la viola apareixen com a instruments refinats, i, efectivament, el seu so suau però definit els feia ideals no sols per a acompanyar la veu, sinó també com a instrument solista i de cambra. El primer procedeix del món cultural àrab, on és conegut com a cud, terme al qual el català i el castellà anteposen l’article

Figura 1. Un musulmà i un cristià tocant el llaüt en una miniatura de les Cantigas de Santa María.

Figura 2. Viola d’arc i viola en una miniatura de les Cantigas de Santa María.

* Universitat de València 1. Archivo Histórico Nacional (AHN), Clero, Valldigna, Pergaminos, carpeta 3360, pergamí núm. 16, datat el 29 d’agost de 1255. Dec aquesta referència a Salvador Vercher, a qui també voldria agrair l’ajuda que m’ha prestat per a accedir a altres materials documentals, en particular els de l’Arxiu Municipal d’Alzira (AMA). Ramon de Rocafull havia rebut cases a Corbera i sis jovades de terra, és a dir, 18 ha, en l’alqueria de Fortaleny, el 21 d’agost de 1241, menys de tres anys després de la presa de València i abans de la caiguda d’Alzira. AHN, Clero, Valldigna, Pergaminos, carpeta 3359, pergamí núm. 9. Rocafull rebria cases i més terres a Fortaleny dos anys després, el 20 de novembre de 1243. El 12 de desembre de 1255, tres mesos i mig després de l’inventari a què faig referència en el text, Jaume I ratificava als dos fills de Ramon de Rocafull, Guillem i Ramonet, la possessió de les dotze cases de sarraïns que el seu pare tenia a Fortaleny.

93

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

Figura 3. Trompa en una miniatura de les Cantigas de Santa María.

Figura 4. Dos instrumentistes tocant dues trompes cada un en una miniatura de les Cantigas de Santa María.

determinat femení, que donà lloc al nom llaüt, que és com passaria a la resta d’Europa. Per la seua part, la viola sembla procedir de l’occità viola o viula (que és com apareix en el nostre document) i, per tant, del món cultural europeu i cristià. Finalment, la trompa, que també és coneguda amb el nom àrab de nafil o anafil (de l’àrab clàssic nafi-r o de l’àrab andalusí annafi-r), era un instrument inicialment de caràcter heràldic i militar, que normalment es feia acompanyar de timbals o tabals, i que passà del camp de batalla a ser utilitzat en celebracions públiques, actes protocol·laris i pels agutzils, missatgers o pregoners que convocaven els membres del consell general d’una vila, com veurem que era el cas d’Alzira, o que feien pública per les places i els carrers principals una crida de les autoritats.2 Ramon de Rocafull procedia de Montpeller i estava emparentat amb Jaume I.3 Formava part, doncs, de l’alta noblesa establerta al nou regne de València, i és molt probable que, al castell de Corbera o a l’alqueria de Fortaleny, haguera rebut més d’una vegada la visita de joglars de pas, o contractats expressament per a celebrar alguna festa, per a alegrar els moments de calma en un temps encara de guerra, de guerra d’ocupació, que duraria fins a poc després de la mort de Jaume I, amb les últimes revoltes generals de la població musulmana el 1276 i 1277.4 Els joglars, coneguts més tard com a ministrers o ministrils i, finalment, com a músics, eren alhora cantors i instrumentistes, professionals de la música, i portaven amb ells els seus propis instruments (fig. 5). Per això, el fet que Ramon de Rocafull tinguera a la seua alqueria de Fortaleny un llaüt, una viola i unes

2. Donald J. Grout i Claude V. Palisca, A History of Western Music, 4a ed., Londres, Norton, 1988; Jordi Ballester i Gibert, Els instruments musicals a la Corona d’Aragó (1350-1500): Els cordòfons, Barcelona, Els Llibres de la Frontera, 2000. Sobre el llaüt, vegeu Rosario Mazuela Coll, «El laúd, sultán de los instrumentos musicales», Boletín de la Asociación Española de Orientalistas [Madrid], núm. 23 (1987), p. 135-151; Enrique Galdeano Aguirre, «Iconografía del laúd medieval en Navarra e influencia de su evolución en Al-andalus», Cuadernos de la Cátedra de Patrimonio y Arte Navarro [S. l.], núm. 3 (2008), p. 527-534. Sobre la viola, Donald Gill, «Vihuelas, violas and the Spanish guitar», Early Music [Londres], núm. 9 (1981), p. 455-462; John Griffiths, «Extremities: the Vihuela in Development and Decline», a Luths et luthistes en Occident: Actes du colloque organisé par la Cité de la Musique, 13-15 mai 1998, París, Cité de la Musique, 1999, p. 51-61; José L. Romanillos Vega i Marian Harris Winspear, The Vihuela de Mano and The Spanish Guitar: A Dictionary of the Makers of Plucked and Bowed Musical Instruments of Spain (1200-2002), Guijosa (Guadalajara), The Sanguino Press, 2002; Joël Dugot (ed.), Aux origines de la guitare: la vihuela de mano, París, Cité de la Musique, 2004; Hiroyuki Minamino, «The Spanish plucked viola in Renaissance Italy, 1480-1530», Early music, [Londres], núm. 32 (2004), p. 177-193; Manuel Morais, «A Viola de Mão em Portugal (c. 1450- c. 1789)», Nassarre: Revista Aragonesa de Musicología [Saragossa], núm. 22 (2006), p. 393-462. Sobre ambdós instruments, Diana Poulton, «Notes on some differences between the lute and the vihuela and their music», The Consort: European Journal of Early Music [Liphook], vol. 16 (1959), p. 22-26; i, de la mateixa autora, «Notes on the Guitarra, Laud and Vihuela», The Lute Society Journal [Guildford], vol. 18 (1976), p. 46-48. 3. Era fill d’un cosí germà de la mare del rei, Maria de Montpeller, Arnau de Rocafull, i el seu germà Guillem va ser lloctinent de Jaume I en la senyoria de Montpeller. Onofre Esquerdo, Nobiliario valenciano de Onofre Esquerdo, València, Ateneo Mercantil de Valencia, 1963. El cas de la família Rocafull exemplifica molt bé la trajectòria que van seguir molts llinatges catalans i occitans: dels dos germans de la generació anterior, la dels cosins germans de Maria de Montpeller, el major, Ramon de Rocafull, i els seus descendents es quedaren al Llenguadoc, mentre que va ser la branca secundària, la d’Arnau, la que passà i s’instal·là al nou regne de València: Ramon, heretat a la Ribera amb cases i terres a Alzira, Corbera i Fortaleny, i el seu germà Guillem, que es faria càrrec dels seus dos nebots, Guillem i Ramonet, en morir Ramon el 1255. 4. Pierre Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana: Los musulmanes de Valencia, siglos xi-xiii, València, Universitat de València, 2001; Josep Torró, El naixement d’una colònia: Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), València, Universitat de València, 1999.

94

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

trompes permet pensar que era ell mateix o els seus servidors els qui els feien servir. Al mateix temps, la presència d’aquests tres instruments de diferent procedència cultural (el llaüt, d’origen àrab; la viola, d’origen occità, i la trompa, un instrument antic, ja conegut per la cultura clàssica grecollatina, però reintroduït en la península probablement pels musulmans) suggereix que la fusió de tradicions, almenys en el camp de la música, degué començar molt aviat, ja en els primers anys després de la conquesta, si no abans.

Figura 5. Joglars (o ministrils) en un llibre de música alemany il·lustrat per Heinrich von Meißen.

Figura 6. Música de carrer durant la celebració del Carnaval.

En qualsevol cas, ni la música es reduïa només als ambients aristocràtics ni la seua funció consistia només a produir una emoció estètica entre els oients. La música tenia els seus diferents espais i, vinculats a ells, els seus diferents propòsits. Potser a l’edat mitjana la diferència entre música culta i música popular no era tan clara com avui en dia, perquè no hi havia encara una música «clàssica» a la qual es poguera oposar una música «tradicional», «folklòrica» o «popular», i senyors i camperols, burgesos i rústics, experimentaven el mateix plaer, el mateix gaudi de sentits, en escoltar aquelles salmòdies o aquelles simfonies de veus i de sons. Però sí que es pot distingir entre una música religiosa i una música profana, una música d’església i una altra de cort o de carrer. Sí que es pot distingir entre, per una part, la música d’orgue i la polifonia que acompanyava i compassava el cant dels oficis religiosos, dels psalms, i que donarà lloc a la música de capella i, amb ella, a l’anomenada música clàssica, tal com l’hem coneguda a partir de Bach. I, per altra part, la música de nafil o trompa i timbal, de dolçaina i tabalet, que era la base de la música de carrer (fig. 6), de les celebracions populars de les festivitats religioses i cíviques, que donarà lloc més tard a l’anomenada música «popular», «tradicional», «de carrer» i, encara, a la música de banda, a les bandes de música. I, enmig de totes dues, la música de corda, la que acompanyant la veu o erigint-se en solista, evolucionarà també cap a altre camp de la música clàssica, la música profana, interpretada en espais tancats o a l’aire lliure. Deixant de banda altres divisions més tècniques i especialitzades, la música a la Ribera ha descansat sempre sobre aquests dos pilars: el de la música sacra o religiosa, a l’interior dels temples, i el de la música popular o tradicional, al carrer. En els segles xix i xx, aquestes dues grans expressions de la interpretació musical han 95

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

estat encarnades, respectivament, per l’orgue i les capelles de música, a l’església, i per les bandes de música i els grups de danses (i el «cant valencià d’estil»), al carrer. La primera, la música d’orgue i de capella es remunta a la baixa edat mitjana, com revelen els documents dels nostres arxius, mentre que la música popular, tant la dels grups de danses com la de les bandes de música, té el seu antecedent remot en els joglars i ministrers que, amb les seues veus, els seus balls i els seus instruments (en particular, la trompa o nafil i el timbal, antecedents de la dolçaina i el tabalet) amenitzaven les festes i les celebracions, especialment les processons religioses. Segurament, però, tot i la riquesa dels arxius de la Ribera, en particular el d’Alzira i el de Sueca, pel que fa a documents relatius a la història de la música, aquests materials no haurien estat encara exhumats i estudiats si no haguera estat per la iniciativa de persones com Vicent Ros, professor —i director molts anys— del Conservatori de València, a més d’un excel·lent intèrpret i un erudit competent i infatigable, que des de l’ACAO, l’Associació Cabanilles d’Amics de l’Orgue, i de la revista Cabanilles, que editava aquesta associació, va impulsar el buidat dels fons arxivístics de la comarca en busca de notícies sobre música i músics en general i orgues, orgueners i organistes en particular. Van aparéixer així, als primers anys vuitanta, esplèndides monografies com Orgues i organistes d’Alzira, de Vicent Alonso; Orgue de Cullera, de Francesc Giner Perepérez; Orgue d’Algemesí, de Josep Antoni Domingo; o Orgue de Sueca, el meu primer llibret, de l’any 1980, que anaven molt més enllà del que suggeria el seu títol per a proporcionar-nos una detallada relació d’organistes, mes­tres de capella i músics en general als nostres pobles, des del final de l’edat mitjana o els primers temps moderns.5 És molt el que devem a Vicent Ros com a instigador i editor d’aquesta mena d’estudis i, naturalment, als seus autors, als cronistes o arxivers municipals que van acceptar el repte i es van posar a buscar i extraure dades sobre música als seus arxius, poant generalment en les actes municipals i, sobretot, en els llibres de comptabilitat, que és on apareixien els salaris dels organistes

i dels ministrers i les despeses que havien costat la construcció o la reparació dels orgues. D’altra banda, la informació aportada per les diferents monografies permetia seguir l’itinerari de molts d’aquests músics i organistes, que es traslladaven d’un poble a l’altre, en busca sempre d’un major reconeixement i, amb ell, una millor retribució; o, en el cas dels orgueners, els fabricants d’orgues, instal·lats generalment a la ciutat de València, el seu desplaçament per les principals viles del regne o fins i tot de la corona. Tornant a Ramon de Rocafull i als primers dies després de la conquesta cristiana del segle xiii, la presència d’un llaüt, una viola i unes trompes en l’inventari dels seus béns constitueix la primera referència documentada d’instruments musicals i, per tant, de música a la Ribera del Xúquer. En un país que continuava sent majoritàriament musulmà, amb només una presència encara molt reduïda de colons cristians, concentrats principalment en les viles i en els nuclis de poblament més grans, com Alzira i Cullera, i una important comunitat de mudèjars, primer, i moriscos, després, fins al moment mateix de la seua expulsió, el 1609, quan encara representaven un terç de la població total del regne de València, tot es feia servir per a cristianitzar el territori, fins i tot el so de les campanes, la música d’orgue i els càntics religiosos, amb els quals es contrarestava la veu del muetzí que cridava a l’oració en la mesquita. L’espai sacre era també el lloc de representació de manifestacions dramàtiques de caràcter religiós, com el Cant de la Sibil·la o el Misteri de l’Assumpció, que encara que no tenim documentades a les esglésies de la Ribera, sí que apareixen atestades en la catedral de València des d’almenys el segle xv. Segons un breviari de 1464, el dia de Nadal, en la lliçó de maitines, la Sibil·la, «vestida com a dona», cantava els seus versos en català (amb el temps, el cant de la Sibil·la, sobretot a Mallorca, s’avançaria unes hores, pre­cedint la Missa del Gall); altres vegades, la Sibil·la tancava l’anomenada «Processó dels Profetes». Per altra part, el 15 d’agost de 1416 es representà a València un drama de l’Assumpció de la Mare de Déu escrit en català, bé que amb melodies del repertori provençal, que es pot considerar un clar

5. Tres estudis van aparèixer en format monogràfic (Orgue de Sueca, a cura d’Antoni Furió, 1980; Orgue d’Algemesí, a cura de Josep Antoni Domingo i Borràs, 1981; Orgue de Cullera, a cura de Francesc Giner Perepérez, 1981), mentre que el treball Orgues i organistes d’Alzira, de Vicent Alonso Climent, va aparéixer com un número triple de la revista Cabanilles (núm. 14-16), l’any 1985. La monografia sobre els orgues de Gandia, preparada per Ferran GarciaOliver a finals dels anys vuitanta i primeries dels noranta, donaria lloc finalment a un estudi i un recull documental més ampli, sota el nom de Pedagogia melodiosa. La música antiga a Gandia, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 2000.

96

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

antecedent del Misteri d’Elx, la referència més antiga del qual data de 1530 (encara que la consueta que es conserva, de 1709, és una còpia d’una altra de 1639, basada en un original extraviat).6

Figura 7. Jaume I tocant l’arpa en una miniatura del Llibre de Privilegis que es conserva a l’Arxiu Municipal d’Alzira.

Figura 8. Àngels músics de la portada de la capella de l’Hospital de Xàtiva.

Una altra manifestació religiosa amb continguts musicals va ser, des de molt aviat, la processó del Corpus, una festa instaurada pel Concili de Viena el 1311 que començà a celebrar-se de seguida en les principals ciutats de la Corona d’Aragó: a Barcelona el 1321, a Girona cap a 1330, a Lleida cap a 1340, a València el 1355 i a Mallorca el 1371. Ja el 1380, els jurats de la ciutat de València pagaven una certa quantitat de diners als qui «ab esturments de cordes, ab cares cobertes, anaren sonan devant lo Corpus Christi dementre durà la processó». I nou anys després, el consell de la capital valenciana pagava 20 lliures i 7 sous a Joan Nadal, «mestre de fer laüts, vehí de la ciutat de València», per diversos instruments que havia fet —«per preu de una rota, e de una guitarra, e de una arpa»— i que havia comprat el racional, Joan Andreu, «cordades e meses a punt de sonar», per a la festa del Corpus; «e los quals esturments són estats estojats e conservats en la torre de la sala de la ciutat, ensemps ab los altres ornaments de la dita festa».7 És a dir, els instruments eren per a una festa religiosa, però havien estat adquirits i eren custodiats per les autoritats municipals. S’ha conservat el text de set de les cançons escrites a València en honor del Corpus Christi entre 1387 i 1392, de les quals sabem que una es cantava «ab so de Cant d’auceylls», títol d’una cançó del trobador Peire Rogier, i una altra «axí com Zell qui·n mar vay perillant», que la musicòloga Maricarmen Gómez Muntané suposa que deu ser el primer vers de l’estrofa quarta d’Amors, no·m posc partí del trobador Raimon Jordan.8 Curiosament, aquest segon títol recorda els dos primers versos d’un poema d’Ausias March, escrit unes dècades més tard:

6. Maricarmen Gómez Muntané, La música medieval en España, Kassel, Reichenberger, 2001, p. 79 i 89-90. Sobre el Cant de la Sibil·la, vegeu també José Ruiz de Lihory, La música en Valencia: Diccionario biográfico y crítico, Valencia, Establecimiento Tipográfico Domenech, 1903; José Sanchis Sivera, La Catedral de Valencia: Guía histórica y artística, València, Imprenta de Francisco Vives Mora, 1909; M. Sanchis Guarner, El Cant de la Sibil·la: Antiga cerimònia nadalenca, València, Institución Alfonso el Magnánimo, 1956; i, més recentment, Carles Magraner, La Sibila valenciana. Compendio de fuentes documentales, València, [s. n.], 2013. I sobre el drama de l’Assumpció, M. Sanchis Guarner, «El misteri assumpcionista de la catedral de València», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona [Barcelona], vol. 32 (1967-1968), p. 97-112; Jesús-Francesc Massip, «El repertorio musical en el teatro medieval catalán», Revista de Musicología [Madrid], vol. 10, núm. 3 (setembre-desembre 1987), p. 721-752; i del mateix autor, El misteri de l’Assumpció de la catedral de València, València, Universitat de València, 2013. 7. Francesc Massip Bonet, El misteri de l’Assumpció…, p. 95. Vegeu també Fra Bernat Tarín i Juaneda i Manuel Sanchis Guarner, La processó valenciana del Corpus, València, Vicent García Editores, 1978; i José Fco. Ballester-Olmos y Anguís (coord.), La fiesta del Corpus Christi en la ciudad de Valencia, València, Ajuntament de València, 2005. 8. José Fco. Ballester-Olmos y Anguís (coord.), La fiesta del Corpus Christi…, p. 96. Les cançons van ser editades per Amédée Pagès, «Poésies catalanes inédites du Ms 377 de Carpentras II. Chansons en l’honneur du Sacré-coeur de Jésus», Romania [París], núm. xlii (1913), p. 190-203.

97

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

«Així com cell qui es veu prop de la mort, / corrent mal temps, perillant en la mar». Pel que fa a desfilades i processons cíviques, Ramon Muntaner conta en la seua Crònica el viatge que van fer a Saragossa el 1328, amb motiu de la coronació del rei Alfons el Benigne, ell i altres cinc personatges notables, en representació de la ciutat de València, acompanyats de «trompadors, e tabaler, e nafil, e dolçaina», dels instruments dels quals penjaven penons amb les armes reials. La música estava igualment present en les processons organitzades amb motiu de les entrades dels monarques i dels infants en la capital valenciana, com va ser el cas el 1373 i el 1391, quan Joan I, primer com a infant i després com a rei, entrà a la ciutat de València —acompanyat la primera vegada de la seua primera dona, Marta d’Armanyac, i la segona, de la segona dona, Violant de Bar— enmig d’una gran festa en què participaven els gremis «ab sos balls e diversitat de sons», dracs que tiraven foc per la boca, carrosses i tots els joglars que van poder trobar. Aquestes vistoses cerimònies es repetirien amb cada nova entrada reial —el 1402, quan entrà Martí l’Humà i entre els molts entremesos que s’organitzaren per a complimentar el monarca, «de gran admiració, quals jamés no foren vists semblants», n’hi havia un que consistia en dos àngels cantors que descendien del portal de Serrans;9 el 1414, quan ho va fer Ferran I, elegit rei dos anys abans a Casp, i la ciutat pagà als músics i cantants que compongueren i interpretaren diverses «cobles e cantilenes»

en honor del monarca;10 i en totes les ocasions posteriors— o fins i tot papal, com quan Benet XIII vingué a València el 1415 i va ser rebut amb una processó en què participaren «cantadors, sonadors e altres».11 A la Ribera del Xúquer, les primeres notícies regulars sobre músics i instruments musicals daten de mitjan segle xiv, i fan referència al «nafil» o trompa, acompanyat de vegades del tabal, amb què el pregoner públic, anomenat «corredor», «missatge» o «trompeta», convocava les reunions del consell municipal o, en acabar aquest, llegia l’estatut o l’ordenació que havien acordat els consellers. Així, el 20 de juliol de 1351, tant la convocatòria del consell d’Alzira com la publicació de l’acord que van prendre els consellers en la sessió celebrada aquell dia, van ser pregonats pel corredor de la cort, Pere Mora, «ab so de nafil». Uns anys abans, el 1344 i també el 1345, l’ordinació havia estat publicada «ab so de trompes, tabals e nafils»,12 aprofitant en el primer cas que era dia de mercat, que a Alzira se celebrava tots els dimecres, i era per tant quan s’hi produïa una major congregació de persones.13 Les mateixes expressions o similars —«ab so de nafil o trompeta», «ab so de trompes, tabals e nafils», «ab so de trompeta», «ab so de nafil», «ab trompes e tabals»— es fan servir una i altra vegada al llarg de tota la segona meitat del segle xiv i durant tot el xv, assabentant-nos al mateix temps del nom dels diferents corredors o «trompetes» de la vila —Bernat Mateu (1344, 1345), Pere Mora (1351), Bartomeu Colomer (1359, 1362), Ivanyes d’Her-

9. Els comptes municipals d’aquest any registren la compra de «XXXVI alnes [és a dir, uns 32 metres i mig] de drap de verví de València, de color morat e leonat, a obs de vestir los trompadors e altres juglars propis de la ciutat», i de tres alnes i mitja «de drap de la terra, vermell e groch, a obs de cobrir los tabals e cornamusa dels dits juglars». També consten les despeses en vestits i provisió per als ministrers i els trompetes de la ciutat i «en salari e provisió dels juglars qui vengueren de fora e serviren a les dites festes per tres dies». Fins i tot hi trobem el salari d’un orguener, Aparici de l’Orgue, per afinar els orgues. Vegeu Joan Aliaga, Lluïsa Tolosa i Ximo Company (ed.), Llibre de l’entrada del rei Martí, València, Universitat de València, 2007 (Documents de la Pintura Valenciana Medieval i Moderna, ii). 10. Com ara «mossén Johan Sist, per trobar e ordenar les cobles e cantilenes que hi cantaren en les entrameses de la festivitat de la entrada dels senyors rey, reyna e primogènit lur, que eren moltes e belles e ben dictades; e lo dit en Johan Pereç de Pastrana, per haver e arreglar e donar lo so a les dites cantilenes, e haver fadrins que les cantassen, e fer-los ornar e altres treballs; e lo dit en Johan Oliver, per la invenció e confecció ab son enginy e subtilitats dels dits entrameses». Joan Aliaga, Lluïsa Tolosa i Ximo Company (ed.), Llibre de l’entrada del rei Martí…, p. 106. És a dir, el poeta que escrivia la lletra, el compositor que posava la música, els intèrprets que cantaven les cançons i el dramaturg-escenògraf que s’encarregava de l’argument i de la posada en escena. Vegeu també María Milagros Cárcel Ortí i Juan Vicente García Marsilla (ed.), Llibre de l’entrada de Ferran d’Antequera, València, Universitat de València, 2013 (Documents de la Pintura Valenciana Medieval i Moderna, iv). 11. María Milagros Cárcel Ortí i Juan Vicente García Marsilla (ed.), Llibre de l’entrada de Ferran d’Antequera…, p. 106. Sobre les festes cíviques, vegeu Salvador Carreres Zacarés, Ensayo de una bibliografía de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo reino, València, Hijo de F. Vives Mora, 1925, 2 vol.; Teresa Ferrer Valls, «La fiesta cívica en la ciudad de Valencia en el siglo xv», a Evangelina Rodríguez Cuadros (ed.), Cultura y representación en la Edad Media. Actas del Seminario celebrado con motivo del II Festival de Teatre i Música Medieval d’Elx: Octubre-Noviembre de 1992, València, Elx i Alacant, Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Ajuntament d’Elx i Diputación de Alicante. Instituto de Cultura «Juan Gil Albert», 1994, p. 145-169; Rafael Narbona Vizcaíno, Memorias de la ciudad: Ceremonias, creencias y costumbres en la historia de Valencia, València, Ajuntament de València, 2003. 12. Aureliano J. Lairón Pla (ed.), Libre de diverses statuts e ordenacions fets per lo consell de la vila de Algezira, València, Universitat de València, 2001, p. 34. 13. «Los quals statuts e ordenacions dessús dites e spacificats cascun per si foren cridats e publicats per la vila de Algezira dessús dita, ab so de trompes, tabals e nafil per Bernat Matheu, corredor públich, dimecres, en plen mercat qui aquí en lo dit dia se celebra» (30 de desembre de 1344), Aureliano J. Lairón Pla (ed.), Libre de diverses statuts…, p. 27. «Lo qual statud e ordenació dessús contengut fon cridat e publicat per la vila de Algezira, ab so de trompes, tabals e nafils, per en Bernat Matheu, corredor públich, dimecres, en plen mercat, qui aquí en lo dit dia se celebra» (13 d’abril de 1345), Aureliano J. Lairón Pla (ed.), Libre de diverses statuts…, p. 29.

98

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

vàs (1367, 1369, 1374, 1377, 1381), Berenguer Eximeno (1386, 1387, 1392, 1394, 1396, 1398, 1399, 1405, 1414), Antoni Barchet (1454, 1458, 1479), Gaspar Joan (1493)— i dels llocs on es pregonaven les crides —«en la dita vila e ravals d’aquella, per los lochs acostumats de fer semblant crides», «en plen mercat», «per la dita vila e lochs acostumats».14 Els llocs acostumats eren les places i els carrers principals, on es concentraven els obradors artesanals, les botigues i les parades comercials, i no sols els dies de mercat, que, com hem vist, a Alzira era el dimecres, i on acudia el pregoner per a assegurar-se que la seua crida arribava a la major part de la població, de manera que després ningú no poguera al·legar ignorància. Una vegada en la plaça o el mercat, el so del tabal i la trompeta (designada també en ocasions com a nafil, un instrument procedent de la tradició cul­tural àrab, i en altres casos com a trompa, el nom propi de la tradició llatina) tenia per objectiu cridar l’atenció, imposar-se sobre les veus i el soroll del carrer perquè les gents s’aturaren i escoltaren el que havia de dir-los el pregoner, que no era altra cosa que el que havien acordat els jurats i consellers. La música, si podem denominar així el so estrident i admonitori del tabal i la trompeta, era, en aquest cas, un element d’autoritat, una veu de comandament, que reforçava i rubricava el contingut del missatge que els poders públics transmetien a la població. En altres casos, la música cerimonial, la de trompes, trompetes i tabals, i fins i tot la música festiva interpretada pels joglars, s’utilitzava per a solemnitzar i dotar de la pompa corresponent un esdeveniment important de la vida pública, ja fóra l’entronització d’un nou monarca, l’entrada del rei en la ciutat o l’avarada d’una nau. El 8 de novembre de 1374, per exemple, els jurats de València escriuen als seus homòlegs d’Alzira perquè els «presten» el joglar Renart, reconegut «per la sua abtea», per a l’acte de varar les galeres que es-

tan armant en el port de la ciutat. «E som apparellats de dar a ell tal sou que se’n porà tenir content».15 La carta ens informa que Alzira tenia en nòmina un joglar, i que aquest gaudia de suficient reputació com perquè la ciutat de València considerara oportú contractar-lo, i pagar-li molt bé, per a donar relleu a un acte públic. Al contrari que els trobadors, els joglars no componien les cançons que cantaven, sinó que es limitaven a recórrer al repertori tradicional, però eren molt apreciats com a instrumentistes, i possiblement a aquesta habilitat devien referir-se els jurats de València quan al·ludeixen a l’«abtea» (aptesa o aptitud) del joglar d’Alzira. No és l’única vegada que les autoritats de la capital del regne recorren a joglars d’altres po­blacions. El 13 de novembre de 1392, els jurats de València, davant la «gran còpia de juglars» que es necessiten per a la «solemne festa» que s’ha de fer amb motiu de l’entrada del rei Joan I, escriuen «als molts honrats, savis e discrets, tots e sengles justícies, jurats e pròmens de qualssevol ciutats, viles e lochs del regne de València», perquè envien «tots quants juglars se puxen trobar», assegurant-los que «cascun d’ells, segons sa condició e treballs, seran satisfets e pagats bé e covine(n)tment de lurs salaris per venir, estar e tornar».16 No es podia concebre una festa sense joglars, veritables professionals no sols de la música sinó també de l’entreteniment, i pràcticament totes les viles i llocs d’una certa importància en tenien. Quan no en tenien, o no en tenien prou, en llogaven de forasters, arribant en casos de gran solemnitat, com l’entrada d’un rei en la ciutat, a produir-se un veritable «aplec» de joglars. La documentació municipal, i en particular els llibres d’actes dels jurats i del consell, coneguts com a Manuals de Consells, ens informa també de la mena d’actes públics en què actuaven els joglars i els músics. Per exemple, en corregudes de bous. El 6 de juny de 1389, els jurats d’Alzira auditaven les despeses que

14. Totes les referències documentals procedeixen del Libre de diverses statuts e ordenacions…, i dels Llibres d’actes dels jurats i consell conservats a l’AMA. 15. «Als molt honrats, savis e discrets senyors los jurats e pròmens de la vila d’Algezira. Molt honrats senyors. Pregam affectuosament la vostra saviea e bona amistat que·ns vullats consentir En Renart, juglar vostre, lo qual per la sua abtea nós havem mester per a les galees que de present fem armar, e, si us plaurà, trametets-lo’ns ensemps ab lo seu fadrí decontinent, car dissabte o digmenge primer vinent entenem varar, ab la gràcia de Déu, les dites galees. E som apparellats de dar a ell tal sou que se’n porà tenir content. E, si de nós vos plaen alcunes coses, escrivets-nos-hen fiançosament. Scrita en València a .VIII. de noembre [de 1374]. Los jurats de la ciutat de València, apparellats a vostra honor.» Vegeu Agustín Rubio Vela (ed.), Epistolari de la València medieval, València, Institut de Filologia Valenciana, 1985, doc. 130, p. 338. 16. Agustín Rubio Vela (ed.), Epistolari de la València…, doc. 132, p. 340-341.

99

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

havia presentat el majordom (una mena de tresorer/ interventor, l’home de les finances de l’ajuntament), Bernat Falcó, «en lo gog e festa que fon feta en la dita vila per la nativitat del senyor delfí, primogènit». El naixement d’un nou fill de Joan I havia estat una notícia important, perquè tots els anteriors havien mort —com també moriria aquest, l’infant Ferran, nascut el 1389, i el següent, fins al punt que el monarca va morir sense successió directa—, i la vila d’Alzira va voler celebrar-la i solemnitzar-la organitzant una cursa de bous. Entre les despeses de la festa figuren, a més del preu dels bous i dels salaris dels fusters que muntaren l’entarimat, el cost del vi i els confits amb què s’obsequià les autoritats presents i el salari dels joglars que amenitzaren la jornada. En altres casos, com el 1397 i 1398, consten també els preus dels teixits de llana adquirits pels jurats per a vestir els ministrers (un altre nom amb què eren coneguts també els joglars) de la vila.17 Totes aquestes notícies permeten comprovar que, a més de la retribució que rebien quan eren contractats per altres ciutats o viles, els joglars i músics d’Alzira rebien un salari regular de les autoritats municipals, que s’encarregaven també de vestir-los de forma adequada, és a dir, aparatosa, com deixen entreveure les altes quantitats pagades per la llana amb què s’havien de fer els vestits. Però si hi havia algun esdeveniment que mereixia ser solemnitzat i celebrat amb gran goig, aquest era sens dubte l’entronització d’un nou monarca, més encara si el tron havia estat vacant per la mort sense successió directa de l’últim sobirà, com va ser la situació en què es va trobar la Corona d’Aragó a la mort de Martí l’Humà el 1410. Quan finalment arribà la notícia, a principis del mes de juliol de 1412, que unes setmanes abans els compromissaris dels regnes de la Corona, reunits a Casp, havien proclamat rei Ferran d’Antequera, el consell municipal d’Alzira «ordenà que solemne processó e festa sia feta de la dita declaració de nostre rey e senyor, faent a nostre senyor Déu humils e devotes oracions e gràcies que·ns ha dat rey e senyor dotat de moltes virtuts e qui ama justícia, e posarà los pobles en bon e pacífich regiment, pau e tranquil·litat,

la gràcia de nostre senyor Déu mijançant». El consell també acordà que de continent, partint del dit consell, tots justats, anassen a la església, e lo justícia prengués e portàs la bandera reyal a la església major de la dita vila, ab sons de trompes e trompetes, on fos cantat Te Deum laudamus, en senyal de gran goig e alegria. E d’aquí partesca devota processó dels clergues e frares de la dita vila a la església de nostra dona Santa Maria. E feta festa de quatre dies, en los quals contínuament hòmens e dones ballen per la vila e cascun dia sien aca[n]yizats bous, e los hòmens a cavall bornen e juguen a les canyes. Les quals processó e festa és estada feta e celebrada per tots los habitants en la dita vila e lochs de la general contribució d’aquella ab gran goig e alegria, per la forma damunt declarada.18

Quatre dies de festa i alegria, ballant pels carrers i corrent bous amb canyes. Els músics de la vila hi participarien tant per fer més solemne la processó, «ab sons de trompes e trompetes», com per amenitzar els balls i els espectacles de carrer. Per contra, la mort del rei imposava la suspensió de tota festa i celebració, la im­posició d’un silenci quasi absolut i la prohibició de qualsevol altra mena de música que no fos l’estrictament fúnebre i el so de les campanades a mort. De l’extensa documentació que generà en Alzira l’òbit d’Alfons el Magnànim el 1458, i de les disposicions que van prendre les autoritats municipals, val la pena reproduir alguns dels acords que es van prendre en la sessió del 22 de juliol —com ara que «fossen sonades les campanes cascun dia per lo matí, a migdia e ora de la oració»— i que es van comunicar a la població per mitjà d’una crida pregonada pel trompeta de la vila, Antoni Barchet, «ab so molt agre e denotant tristor»: Ara hojats què us fan a saber los magnífichs justícia e jurats de la vila de Algezira a tot hom en general e a cascú en special, de qualsevol ley, condició e stament sia, que no gos o presumesqua usar de jochs alguns, balls, solaços, ni de struments en noces ni en altra manera, ni fer fahena dins la dita vila e ravalls de aquella, ne obrir obradós de ací a dimarts primer vinent per tot lo dia, sots pena de cinquanta morabatins d’or, e açò per la immensa dolor, tristícia, e angoxa e dol de la mort de la magestat del senyor rey don Alfonso, rey de Aragó, la ànima del qual Déus per sa mercè aculga en la sua sancta glòria.19

17. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1388-1389, 03/1, f. 92. 18. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1412-1413, 03/14, f. 31r-v. 19. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1458-1459, 03/49, f. 57. El llibre d’actes detalla totes les cerimònies ordenades pel consell d’Alzira per l’ànima del rei.

100

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

Una crida semblant va ser publicada vint-i-un anys després, el 1479, amb motiu de la mort de Joan II. Els jurats i consellers es van inspirar en les disposicions preses el 1458 i, a més de prohibir balls, músiques i jocs, van erigir també un gran cadafal enmig de l’església major, entorn del qual van celebrar l’ofici de difunts, cantant absoltes i lletanies.20 En canvi, la crida pregonada trenta-set anys més tard, el 1516, a la mort de Ferran el Catòlic, no sols es va redactar de nou, sense tenir en compte les anteriors, sinó que la seua retòrica era molt més cerimoniosa, per bé que l’objectiu continuava sent el mateix: assegurar-se que negú ose o presumexscha, palesament ni amagada, festivar, cantar, ne fer festes, sposales, ni sonar ab instruments ninguns, portar robes de color ne barrets de grana, corts, portes de botigues ubertes, ne fer fahena neguna en aquelles, feer alegries ni demostracions ningunes de aquelles, ni tirar taronges en Carnestoltes, mas mostrar dol y tristícia gran per la pèrdua de sa real magestat…21

Alzira era la «capital» de la Ribera, l’única vila d’una certa importància a tota la comarca, i això pot explicar l’alt nombre d’instrumentistes que hi trobem. El 1399, hi havia a la «vila», és a dir, al centre urbà, l’illa dins el Xúquer que dóna nom a la localitat, dos joglars, el ja citat Simó Renart i Ramon Arnau, i un trompador, Pere Coll, la vídua del qual apareix en el llibre de la peita —un registre fiscal— d’aquest any amb un patrimoni més aviat modest, estimat en quinze lliures; com també eren modests el de la vídua de Simó Renart (fig. 9), a pesar de la fama que hem vist que aquest havia tingut, avaluat en catorze lliures i mitja, i el de Ramon Arnau, valorat en dotze lliures i mitja. La majoria dels músics, però, es concentrava al raval de l’Alquenència, també conegut com de Sant Agustí, on residien el joglar Joan Domínguez, els tabalers Alfonso de Lloris i Andreu Roig i els trompadors Guillem Agostí, Jaume Gil, Francesc Guàrdia i Berenguer de Cens. En total, doncs, deu músics, entre trompadors (5), joglars (3) i tabalers (2). Curiosament, no hi apareix identificat com a músic Berenguer Eximeno, que sí que hi consta com a corredor, potser perquè era més conegut per aquesta professió i per haver estat al servei del consell municipal durant més de trenta anys (el trobem documentat a partir de 1386

Figura 9. Valoració fiscal del patrimoni de la vídua del joglar Simó Renart en el Llibre de la peita de la vila i del raval de l’Alquenència de l’any 1400, de l’Arxiu Municipal d’Alzira.

i fins almenys la segona dècada del segle xv), amb un patrimoni ja més important, estimat en 42 lliures.22 Els padrons de riquesa, una mena de cadastres o registres de la propietat immobiliària, també ens aporten informació sobre els músics que residien a Alzira i el valor dels seus béns. Em limitaré ací a deixar constància del seu nom i de les dates extremes en què apareixen documentats. Així, en els padrons del raval de l’Alquenència o de Sant Agustí, trobem el joglar Joan Fellini (1443-1469), el trompeter Jaume Andrés (1461-1466) i el mestre de cant Joan de Samora (1472-1473), potser d’origen castellà, si el cognom al·ludeix a la seua ciutat de procedència (Za­mora). Als quals caldria afegir, esmentats també en el mateix llibre, el joglar Jaume

20. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1478-1479, 03/68, f. 218v. 21. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1515-1516, 03/103, f. 92. 22. AMA, Llibre de la peita de la vila i del raval de l’Alquenència de l’any 1400, 230/3.

101

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

Vidal, resident a Pardines (1468-1472), i el sonador de rabelo Joan Vicent, a la Pobla de l’Ardiaca, avui Pobla Llarga (1494-1499); i, ja en la vila, el sonador d’orgue, és a dir, organista, i mestre de cant Joan Bonafé (14901499).23 El rabelo o rabell (fig. 10) era també, com el llaüt o la viola, un instrument de corda, però a diferència d’aquests, es tocava amb un arc (que era justament el que s’anomenava rabell), com el violí, i en català era també conegut amb els noms de rabeu (així apareix en el Regiment de la cosa pública, de Francesc Eiximenis), rabec i rabequet.24 El fet que tots aquests músics apareguen designats genèricament com a «joglars», o de manera més particular, associats a un instrument específic, com la trompa o la trompeta, el tabal, el rabell i l’orgue, vol dir que eren intèrprets professionals, «sonadors» que no es limitaven a tocar de manera més o menys hàbil i ocasional un instrument, sinó que vivien de la música, de la retribució que podien obtenir per una actuació i, sobretot, del salari regular que els pagava la institució per a la qual treballaven. Quines eren aquestes institucions que, a l’edat mitjana, podien tenir en nòmina músics experts i professionals? Bàsicament, tres: la cort reial, els consells municipals i, sobretot, l’Església. En el primer cas, les Leges palatinae, promulgades pel rei Jaume III de Mallorca el 1337, i traduïdes i adaptades per Pere el Cerimoniós en les seues Ordenacions de palau, de 1344, regulaven la presència permanent en la cort reial de quatre joglars, dos trompadors, un trompeta i un tabaler, que havien de sonar els seus instruments al començament i al final dels menjars del rei, excepte els dies

Figura 10. Un sonador de rabell en una miniatura de les Cantigas de Santa María.

de dejuni i durant la Quaresma.25 I un text posterior, la crònica que va fer Pere Miquel Carbonell de la mort i les exèquies fúnebres de Joan II, ens narra els últims dies del monarca, el Nadal de 1478, i el paper que hi jugaren els músics de la seua capella. La nit de Nadal, a les deu, el rei, que tenia 80 anys i estava ja molt mal de salut, es trobava al palau del bisbe de Barcelona, rodejat de la seua cort i escoltant els seus músics que cantaven cançons pròpies de la festivitat: «en la dita vigília de Nadal no·s volgué mettre en lo lit ne reposar, ans… se féu dir per los capellans e xantres, en la sala major del dit palau episcopal, començant circa les X hores ans de la mitjanit de la dita vigília les matines de Nadal ab algunes cançons honestes e portants alegria de tal nativitat del fill de Déu. E axí lo senyor rey, en

23. Totes aquestes referències procedeixen dels dos padrons de riquesa de l’Alquenència (AMA, Padró de riquesa del raval de l’Alquenència de l’any 1426, 220/I, 1; Padró de riquesa del raval de l’Alquenència de l’any 1462, 220/I, 6) i dels dos de la Vila (AMA, Padró de riquesa Primer de la vila d’Alzira de l’any 1467, 220/I, 2; Padró de riquesa Segon de la vila d’Alzira de l’any 1471, 220/I, 8). Per la seua part, els llibres de comptes municipals recullen el salari pagat a Bernat Mateu, «trompador, jutglar de la dita vila», per dos dies que dedicà a «adobar la trompa de la dita vila, la qual aquell sona» (AMA, Claveria, «Compte de l’honrat en Johan Fuster majordom dels honorables en Nicholau Castelló, en Johan Çafabrega, n’Alffonso Falquó e n’Antoni Cisteró, jurats de la vila de Algezira, en lo any de la Nativitat de Nostre Senyor MCCCCXXV, feyt e ordenat per mi Jaume Garcia, notari, scrivà dels dits honorables jurats e consell de la dita vila», 24202/1, citat per Vicent Alonso Climent, Orgues i organistes d’Alzira…, p. 26). Això vol dir, doncs, que els instruments eren de propietat de la vila, que era la que els custodiava, i que els instrumentistes, designats ací com a «joglars», eren també, al mateix temps, els qui se n’ocupaven del manteniment i la reparació. 24. Antoni M.ª Alcover i Francesc de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear [recurs electrònic], [Barcelona i Palma de Mallorca], Institut d’Estudis Catalans i Moll, 2002, . 25. Gisela Drossbach i Gottfried Kerscher (ed.), Utilidad y decoro: Zeremoniell und symbolische Kommunikation in den “Leges Palatinae” König Jacobs III. von Mallorca (1337), Wiesbaden, Reichert Verlag, 2013, amb contribucions en diverses llengües sobre la cort de Jaume III de Mallorca; Francisco M. Gimeno, Daniel Gozalbo i Josep Trenchs (ed.), Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós, València, Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2009. Aquest últim text, que deixa ben clara la identificació entre joglars i músics, dedica tot un capítol, el 28, «Dels juglars», a tractar de la música en la cort: «En les cases dels prínceps, segons que mostra antiquitat, juglars degudament poden ésser, cor lur offici dóna alegria, la qual los prínceps molt deuen desijar e ab honestat servar per tal que per aquella tristícia e ira foragiten e a totstemps se mostren pus gracioses. Perquè volem e ordonam que en nostra cort juglars IIII degen ésser, dels quals II sien trompadors, e lo ters sia tabaler, e·l quart sie de trompeta, a l’offici dels quals s’esguart que totstemps Nós, públicament menjants, en lo començament trompen, e lo tabaler e lo de la trompeta son ofici ensemps ab ells exercescan; e encara allò meteix facen en la fi de nostre menjar, si dunques juglars estranys o nostres qui, emperò, estruments sonen en la fin del menjar Nós aquells oyr volíem». El capítol continua amb la regulació de l’activitat dels músics els divendres —dia de dejuni— i durant la Quaresma, així com en temps de guerra.

102

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

reverència de Déu e de la sua beneyta mare, volgué en la dita sala star e devotament tota aquella nit fins que sobrevengué lo dia». El rei morí finalment quasi quatre setmanes després, el 19 de gener, i el seu cos va estar exposat onze dies, del 20 al 30 de gener. «E encara per major solemnitat e companya del dit cors real e releva­ció de penes que passàs la ànima del dit senyor rey, tots los capellans, xantres e scholans de la sua capella reyal stigueren aquí tots los dies e nits contínuament tant com stech lo dit cors real en la dita gran sala, que may lo lexaren cantants a contrapunt e en aquella forma que acostumaven cantar en la capella del dit senyor rey quant vivia. E en les nits eren acompanyats los dits capellans e scholans de alguns frares de cascun orde dels monastirs de Barcelona per ço que ab algun repòs passassen llurs vigílies e·s partissen aquelles entre ells, car may cessaven de dir e celebrar vespres, matines e tots los altres officis, ab moltes devotíssimes e innumerables oracions, pregants tots a nostre senyor Déu per la bona ànima de llur e nostre gloriós rey e senyor». Finalment, el rei va ser soterrat el 30 de juny, i Carbonell descriu la processió que acompanyà les despulles reials: «tots los xantres, capellans e scholans de la capella del dit senyor rey, los quals anaven tots vestits de gramalles e capirons de drap negre…, e axí anants e cantants a cant d’orgue e contrapunt, ab gran melodia e consonància cantaven los psalms e officiaven com si fossen en la pròpia capella del senyor rey».26

instrumentistes, del que es faria, a escala molt més modesta, a les esglésies parroquials d’Alzira, Cullera, Sueca i altres poblacions de la Ribera al final de l’edat mitjana: música sacra. Una música espectacular, a diverses veus, sincopada, «moderna», que feia temps que havia deixat enrere la monodia plana i sostinguda del cant gregorià.

El que passava a la cort reial, es reproduïa a petita escala en les ciutats i viles dels regnes de la Corona, on els consells municipals finançaven el manteniment tant d’un grup d’instrumentistes que combinaven l’acompanyament de processons cíviques i religioses i de les crides públiques pregonades per la població amb l’actuació en festes i celebracions, com d’un organista i mestre de capella en l’església, encarregat de posar música als oficis divins i de dirigir i compassar les veus que els cantaven. El que acabem de veure sobre les exèquies de Joan II, la música d’orgue i el cant polifònic —contrapunt, en deia Pere Miquel Carbonell—, no devia ser molt diferent, llevat del nombre i la qualitat dels

Al regne de València, el més important d’aquests espais escènics era la catedral de València, on la música d’orgue i el cant polifònic estan testimoniats des de molt aviat. A mitjan segle xiv, el bisbe Vidal de Blanes (1356-1369), seguint una decretal del papa Joan XXII del 1324-1325, prohibia que el cor catedralici interpretara cantus de organo vel de contrapunt, és a dir, l’Ars Nova o cant polifònic, que es considerava massa profà per als oficis divins. Els temps estaven canviant, però, i la monodia del cant gregorià tradicional començava a ser substituïda per un cant a diverses veus i amb uns valors d’una duració exageradament curta, amb la intervenció d’una segona veu

Tret d’algunes referències a organistes i mestres de capella, sobre les quals tornaré, la major part del que he exposat fins ara té a veure amb la música profana, tant si era només instrumental com si es tractava de cançons interpretades en festes i celebracions populars. I l’escenari d’aquestes celebracions solien ser els carrers i les places de les poblacions. Eren espectacles —tant si es tractava de balls i cançons, com si la música formava part d’una representació teatral— a l’aire lliure. Música de carrer. Tanmateix, el principal espai escènic, tant per a la música religiosa com per als drames litúrgics —de cabdal importància per a la història de la música, però més encara per a la història del teatre—, era l’interior dels temples. Com afirma Gustave Reese, un dels majors experts en la música medieval, el teatre europeu modern es derivà del drama litúrgic medieval a través dels misteris —com el d’Elx i, abans, el de la catedral de València—, i no del teatre clàssic grec. Per consegüent, l’església no sol va ser «la principal sala de concerts» de l’edat mitjana, sinó també el seu principal teatre, en realitat, el seu teatre d’òpera.27

26. Manuel de Bofarull y de Sartorio (cur.), «De exequiis sepultura et infirmitate Regis Joannis secundi. Liber foeliciter incipit», a Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miguel Carbonell, Barcelona, Imprenta del Archivo General de la Corona de Aragón, 1864, p. 137-334 (Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, xxvii). 27. Gustave Reese, La música en la Edad Media, Madrid, Alianza, 1989, p. 241 [edició original de 1940].

103

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

Figura 11. Àngel músic de la catedral de València, obra de Paolo de San Leocadio i Francesco Pagano.

Figura 12. Detall de la pintura anterior.

(motetus) i fins i tot una tercera (triplum).28 L’organum de l’expressió cantus de organo no es refereix a l’instrument musical, l’orgue, sinó a un nou estil musical, també anomenat «de contrapunt», com s’especificava en la prohibició. Tot i l’èxit del nou estil, de l’Ars Nova, el cant monòdic tradicional, el «cant pla»,29 continuaria sent interpretat a les esglésies valencianes durant tot el segle xv, com testimonien els inventaris de béns d’alguns convents, on trobem exemple de tots dos estils. Així, el convent de la Mercè disposava de tres llibres «de cant d’orgue», és a dir, de polifonia, mentre que el de clarisses posseïa un exemplar de «cant pla». També a una de les esglésies d’Alzira trobem inventariats, el 1434, entre diversos cantorals i saltiris i fins i tot una consueta, un llibre de «cant d’orgue», cosa que confirma l’èxit i la difusió que havia assolit la música polifònica al final de l’edat mitjana.30

Pel que fa a l’orgue pròpiament dit, a l’instrument, i a la música en l’interior de l’església, la notícia més antiga que trobem a Alzira data de 1406, quan el consell municipal contracta un organista, mossén Roig, per una quantitat que no s’especifica i que es deixa per a més endavant, el que fa pensar que potser els jurats encara no sabien què pagar-li, per no ser encara una despesa habitual. El document també ens diu que Roig havia de sonar els orgues de les esglésies d’Alzira, el que permet també suposar que totes dues, la de Santa Maria i la de Santa Caterina, disposaven d’un orgue propi, i que no era l’organista qui es desplaçava amb un orgue portàtil: Ítem, a·n Roig, prevere, per sos treballs de sonar los òrguens de les esglésies d’Algezira, ço que los jurats concordaran ab aquell.31

Per contra, sí que devia ser portàtil l’orgue que feia sonar un tal Ramon, organista de la ciutat de València, a qui la vila d’Alzira pagà 50 sous en 1425 «per sonar la festa de Corpore Christi durant la processó.32

28. M.ª Carmen Gómez Muntané, «Don Pedro Martínez de Luna —papa Benedicto XIII— y la música de su tiempo», a Rafael Beltrán, Marta Haro, Josep Lluís Sirera i Antoni Tordera (ed.), Homenaje a Luis Quirante, vol. 2, Estudios filológicos, València, Universitat de València, 2003, p. 569-580. Vegeu també Gustave Reese, La música en la Edad Media… 29. Maricarmen Gómez Muntané, La música medieval en España…, p. 300 i 275, respectivament. 30. «Ítem, ha en lo faristol: primo, dos dominicals Ítem, dos santorals. Ítem, hun saltiri. Ítem, una consueta. Ítem, hun [e]pistoler. Ítem, hun capituler. Ítem, hun pro ser. Ítem, dos legenders, la hu dominical, l’altre santoral. Ítem, hun libre que ha molts officis ab obres de cant d’orgue. Los quals libres són XII». AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell, 03/27, f. 21v (13 d’agost de 1434). 31. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1405-1406, 03/11, f. 31v (7 de gener de 1406). 32. «Ítem, donà e pagà L sous a·n Ramon, sonador d’orgue de la ciutat de València, per sonar la festa de Corpore Christi davant lo preciós cors de Jesús a la profesió». AMA, Claveria, «Compte de l’honrat en Johan Fuster majordom dels honorables en Nicholau Castelló, en Johan Çafabrega, n’Alffonso Falquó e n’Antoni Cisteró, jurats de la vila de Algezira, en lo any de la Nativitat de Nostre Senyor MCCCCXXV, feyt e ordenat per mi Jaume Garcia, notari, scrivà dels dits honorables jurats e consell de la dita vila»,1 24202/1 (28 de juny de 1425). Citat per Vicent Alonso Climent, Orgues i organistes d’Alzira…, doc. ii, p. 306.

104

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

primer, reparar-lo i, finalment, substituir-lo per un de nou. L’operació, que donà lloc a un relativament extens corpus documental, s’inicià el 1441, quan en la sessió del 9 de desembre, «fon conclús que fossen venudes certes joyes de la esclésia de la dita vila que a present no fahien fruyt en la dita església, e que lo preu que se’n haurà sia convertit en adobar e reffer los òrguens de Santa Caterina».33 Segurament no es degué fer res immediatament, perquè tres anys i un mes més tard, en la sessió del 5 de gener de 1445, el consell, després de ser informat que «los òrguens de la sglésia de Senta Caterina de la dita vila fossen afollats e desbaratats en tant que no poguessen sonar e fos necessari adobar aquells», decidí deliberar primer «si·ls adobarien o no», i en cas afirmatiu, per quin dels dos pressupostos es decantarien, si pel que havia presentat un frare de la mateixa vila, per import de 60 florins, o pel d’un capellà de València, que oferia fer-ho per 75 florins: Et etiam fon proposat que, com en la dita vila agués un frare e en València un capellà que·s proferissen adobar los dits òrguens, lo capellà los proferia adobar per setanta-cinch florins e lo frare per sexanta florins, axí que ab qual d’aquests dos se concordarien que·ls adobàs.

Després de debatre sobre les dues ofertes, el consell decidí acceptar la més barata, la del frare d’Alzira:

Figura 13. Àngel tocant un orgue portàtil en una taula del pintor valencià d’origen aragonés Llorenç Saragossà (MNAC Barcelona).

Les notícies sobre orgues i organistes a Alzira abans de mitjan segle xv són, doncs, fragmentàries i escadusseres. Com hem vist, uns anys es contracta un organista resident, mentre que altres es retribueix l’actuació ocasional d’un organista eventual, vingut de la ciutat de València. Però tant la contractació d’un organista el 1406, com la presència de llibres de música i, entre aquests, un de «cant d’orgue», el 1434, permeten pensar en l’existència de dos orgues a Alzira, un a cada una de les dues esglésies de la vila. Precisament, el de Santa Caterina, es trobava tant deteriorat als anys quaranta del segle xv, que el consell decidí,

Et fetes les dites proposicions e haüd col·loqui e parlament ab lo dit consell, fon conclús que·ls dits òrguens fossen adobats e que aquells adobàs e fahés lo dit frare. E, per concordar-se ab aquell e comunicar del dit adob e fer lo contracte necessari, foren diputats per lo dit consell los honorables en Luch de Martorell, donzell, justícia de la dita vila, mossén Berthomeu Garí, prevere, vicari de la dita església, mossén Steve Torrent e mossén Johan Seguer, preveres, habitants de la dita vila, e en Lois Brotons, jurat, e en Galceran Gonbau, vehins de la dita vila, los quals aguessen càrrech per lo dit consell de avenir-se ab lo dit frare del preu dels dits òrguens e concordar-se ab aquell en tot lo que fos necessari a fer sobre los dits fets.34

En les pàgines següents del mateix llibre d’actes es troben reproduïdes les dues ofertes, la del capellà de València, que resulta ser Pere Granyena, vicari de l’església de Sant Bartomeu i un orguener reconegut, que havia treballat a diverses ciutats i viles de la Corona d’Aragó, com ara Lluchmajor el 1414, Saragossa (en l’orgue del

33. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1441-1442, 03/33, f. 78r-v (9 de desembre de 1441). 34. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1444-1445, 03/35, f. 72 i 73 (5 de gener de 1445).

105

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

convent de predicadors) el 1419, Castelló d’Empúries i Perpinyà;35 i la del frare Llorenç Tesbona, que va ser la que finalment guanyà. Alzira es decantà pel pressupost més econòmic i, sens dubte, no l’encertà. L’oferta de Pere Granyena, que no està datada, no és tant per a reparar l’orgue antic com per a construir-ne un de nou. Es tracta d’una proposta molt més elaborada que la guanyadora, feta per algú que se sabia un bon professional i que ofereix construir l’orgue en menys de sis mesos —per a la festa de Sant Joan, el 24 de juny— i muntar-lo en una església de València perquè els jurats el puguen examinar abans de traslladar-lo a Alzira. Els capítols descriuen amb tot detall les característiques tècniques de l’orgue, la qualitat dels materials (d’estany fi i res de plom) i els terminis de pagament, sempre que els clients —els jurats d’Alzira— estigueren satisfets del resultat. Jo, Pere Granyena, prevere, vicari de la església de Sant Berthomeu de la ciutat de València, confés e regonesch a vosaltres, honorables senyors de jurats e conseyll de la vila de Alzezira, que he a fer uns òrguens per la forma e capitolls dejús scrits. Primerament, oblich de fer aquests òrguens per la església major de Santa Caterina d’Alzezira, axí ben intonats a cantar qualsevuylla obra de cant pla, que los preveres, com no fossen sinó tres ho quatre a respondre, cantaran al to dels dits òrguens, sens negun afany com duràs tot lo jorn. Ítem, seran los dits òrguens los canons majors de mesura de sis palms ab lo peu, poch més o menys. E seran tots de fin estany, dins e defora, que no y aurà res de plom. Seran entestats e seran en CL fins en CLX. Ítem, seran axí ordonats en lurs espècies, que auran quintes, octaves, dotzenes e quinzenes, en tal forma e manera que per cascun punt cantaran quatre canons les primeres XII taules, les altres totes que·s seguiran aprés, que son XXII talles, cantaran V canons per punt. Ítem, les veus seran axí plenes e grosses, agut esguart a lur cantitat com serà necessari, e clares e dolces e fines, a juhí de tot hom qui·u entene. E, per major seguretat de la vila d’Altzezira, jo bastiré e compondré los dits òrguens en alguna església de València, e sien examinats. E, si axí no·s seguex, com damunt és dit, que no sien tenguts ne forçats los sobredits jurats de rebre los dits òrguens.

Ítem, auran la fusta ben obrada, special lo joch ben dolz de sonar e les manxes ben copioses de dar lo vent que als dits òrguens serà necessari. Ítem, la caxa del vent per lo salmer se porà tancar e obrir sens benes d’ayguacuit, que cascú porà veure totes les tecles e molles, e mudar e adobar com necessari fos, sens afany, cent vegades lo dia. Los quals òrguens jo oblig aver acabats de qui a la festa de Sant Johan de juny primer vinent, e assitiats en la església de Santa Caterina. Los quals jo oblich de fer a tots mos costs e messions, exceptat les portes axí d’estany com de fusta, e de totes altres coses aquí pertanyens. E los dits jurats an a donar a mi per lo preu dels dits òrguens, entre mos trebaylls e mos jornalls e entre totes les coses que als dits òrguens són necessaris per ésser ben acabats, m’an a dar LXXV florins, en tres pagues: XXV ara primers; ítem, altres XXV a la festa de Paschua primer vinent; e lo restant, aprés que·ls dits òrguens sien assituats en la dita església. Los quals agen anat a mon risch, e jo personalment los aja a·situar e a·refinar, la vila, però, pagant les messions e lo port.36

Per la seua part, el contracte de Llorenç Tesbona apareix datat el 8 de gener, tres dies després de la sessió del consell en què es decidí acceptar la seua oferta, més barata que la de Pere Granyena. Segurament es tracta de la data en què va ser copiat en el llibre d’actes, ja que al final prega als jurats que li contesten si el contracten o no. Molt honorables senyors, yo frare Lorenç de Tesbona, notifich a les vostres nobles persones que faré un orgue de set palms lo primer punt, que serà de fin stany dins e defora, e serà de… ab dues ales, e que sia entonat a cant d’orgue e a cant pla. E possaré en aquells prop de doents canons. E lo joch serà de quaranta e dos punts. E l’orgue serà d’esta manera figurat, si axí·l voldrets, per xixanta florins, donant-hi yo tot lo nessesari, possats en la sgleya, ab ses portes e fròntics, e la caxa del vent serà uberta, que·s porà tancar e obrir sense benes. Segonament, que de pressent me donets trenta florins per obs de comprar tot lo necessari, e de aço donaré bona fermança. Terçament, que la obra acabada, vista e examinada per qualsevulla mestre e so­nador, e digua que ninguna cossa faça smenar, só prest a esmenar e corroborar a mon cost e a ma messió tro que vinga bé. E los dits òrguens donaré acabats d’ací tro lo mes de maig primer vinent.

35. Pere Granyena apareix documentat, entre altres publicacions, a Higini Anglès, «Els cantors i organistes franco-flamencs i alemanys a Catalunya els segles xiv-xvi», a Overdruk uit het gedenkboek aangeboden aan Dr. D. F. Scheurleer op zijn 70sten verjaardag, la Haia, Martinus Nijhoff, 1925, p. 49-62, on és denominat com «feel de casa nostra» (València, 1428); i, del mateix autor, «La música en la corte real de Aragón y de Nápoles durante el reinado de Alfonso V el Magnánimo», Cuadernos de Trabajos de la Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma [Madrid], núm. 11 (1961), p. 81-141; Louis Jambou, Evolución del órgano español: siglos xvi-xviii, Oviedo, Universidad de Oviedo, 1988; Joaquín Saura Buil, Diccionario Técnico-Histórico del Órgano en España, Madrid, CSIC, 2001; Maricarmen Gómez Muntané, La música medieval en España…; Mateu Rodrigo Lizondo (cur.), Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d’Aragó: Textos en llengua catalana (1291-1420), València, Universitat de València, 2013, doc. 986. 36. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1444-1445, 03/35, f. 74 i 75. El dossier va ser localitzat i transcrit per Vicent Alonso en el seu estudi ja citat sobre els orgues i els organistes d’Alzira. En aquest treball, però, en done una nova transcripció, a partir dels documents originals, com he fet també en tots els altres casos de documents prèviament publicats per l’esmentat investigador.

106

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

Figura 14. Dibuix fet per fra Llorenç Tesbona de l’orgue que s’oferia a construir per a l’església de Santa Caterina d’Alzira, Arxiu Municipal d’Alzira, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1444-1445. Lo quart, que faré unes manches ab contrapessos, que un fadrí de dotze anys Mancharà tot lo dia a no cansar-se. Quintament, vos he profert fer aquests que són en la sgleya per XXV florins, donant-me lo necessari, e axí u aferme. Honorables senyors, prech-vos aga vostra resposta, d’och ho de no.37

El projecte de Tesbona, finalment guanyador, és molt més simple que el de Granyena, però a més dels detalls tècnics i dels materials que emprarà en la construcció, també adjunta un dibuix esquemàtic de l’orgue (fig. 14), cosa que ens permet fer-nos —a nosaltres i als jurats i consellers d’Alzira que havien de triar entre les dues ofertes— una idea de l’instrument que pretenia bastir. L’orgue es va fer en cinc mesos, de gener a maig de 1445, i en el mateix llibre d’actes s’inclouen les despe-

ses que costà la seua construcció. La memòria o relació està escrita en una lletra clarament posterior, que utilitza ja les xifres aràbigues en comptes de la numeració romana, i va ser copiada dels protocols del notari Antoni Garcia, on constava inicialment. Memòria del gasto que·s féu en lo any 1445 en fer los òrguens de Santa Caterina màrtir de Alzira, acabat des de giner fins tot maig. Fet del any 1445. Consta per consell celebrat el 7 de giner dit any, segons consta ab capitulacions y altres coses contengudes en lo protocol de Antoni Garcia, notari, tunc scrivà. Feta dita obra per frare Lorens de Tesbona per LX florins, axí concordat per los tunc comisionaris de dit consell. Agué·y prop de 200 canons, axí de plom com d’estany. Pesaren los canons de plom 43 lliures. Pesaren los canons d’estany fi 55 lliures. E los canons majors tenien 7 pams de alt e/o de punt.

37. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1444-1445, 03/35, f. 85.

107

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

E, per a ajuda de dita obra e gasto, ademés de moltes persones, axí militars com particulars, se oferiren a pagar y contribuir los tunc clero y capellans qui eren, so és, etc. Comisionaris per lo consell elets y nomenats per a concordar ab dit frare foren Luch de Martorell, donzell, justícia, mossén Berthomeu Garí, prevere, vicari, mossén Steve Torrent y mossén Joan Seguer, preveres, Lois Brotons, jurat, y Galseran Gombau, de Alsira. Col·lector y clavari de les promeses fonch nomenat Joan Salvador, notari. De les quals coses consta ab lo protocol de dit Antoni Garcia, notari y tunc scrivà, y ab un quadern cosit aprés enseguida de dit consell.38

Bé que s’havia optat pel pressupost més econòmic, la construcció d’un orgue no deixava de ser una empresa major, que no es podia finançar només amb els diners públics i, per això, en la memòria es diu que també hi contribuïren «moltes persones, axí militars com particulars» i, especialment, el «clero y capellans». La construcció del nou orgue havia estat, doncs, una gran empresa de mecenatge col·lectiu, en què s’havien distingit singularment els estaments nobiliari i eclesiàstic. Tot i així, l’orgue de fra Llorenç Tesbona no durà ni deu anys. No sabem si per falta de perícia del constructor, per finançament insuficient, per defectes de fabricació, o per tot plegat. En la sessió del consell del 30 de juliol de 1454, a la vista que «los òrguens de la dita vila sien tals que sonar no poguessen», es va acordar que, en cas de reparar-los, la vila només hi aportaria una «poca de ajuda» i que les despeses haurien de ser sufragades per les promeses de contribuir-hi fetes per alguns particulars.39 Tres mesos més tard, en la sessió del 21 d’octubre, després de deliberar sobre l’oferta que havia fet un frare de la Vall de «regonéxer» i «adobar» l’orgue, el

consell decidí deixar-ho en mans del justícia i jurats.40 I aquests, reunits el 8 de novembre, van decidir que, si hi havia diners, que es fes un orgue nou, i si no n’hi havia, «que·u lexassen star».41 En la sessió del 6 de gener de 1455, els jurats declararen que havien trobat vint lliures de «profertes» (és a dir, d’aportacions particulars) per a fer l’orgue, i preguntaven al consell si, en cas que fos necessari, prendrien la resta de les rendes del Hospital o d’altres capítols, i l’acord va ser autoritzar el justícia i els jurats perquè es concordaren amb l’orguener fins a la quantitat de cent florins (1.100 sous o 55 lliures), procedents en part, si calguera, de «les rendes e dinés del Spital».42 Amb aquest mandat del consell, el justícia i els jurats es van posar a buscar un orguener competent, i el van trobar en la persona de Pere de Res, possiblement d’origen alemany, habitant de la ciutat de València, que es comprometé a fer-lo en set mesos —per a abans de Sant Miquel de setembre—, pel preu de 55 lliures, que era el màxim que havia autoritzat el consell, i en un estil semblant als orgues que ja havia fet per a l’església parroquial de la Santa Creu, a València, i per a Xàtiva. Pere de Res, doncs, no era cap desconegut, tenia ja una certa experiència i, a més d’aquests dos orgues, també s’havia compromés uns mesos abans, el 4 de novembre de 1454, a fer-ne un altre per a l’església de Santa Maria de la vila de Moya, al regne de Castella, semblant, com deia ara que faria el de Santa Caterina d’Alzira, al de la Santa Creu de València —de vocibus simiis dicte parrochie et melioribus illis—, i pel mateix preu també que el que havia acceptat per a Alzira, 55 lliures.43 El contracte amb l’orguener Pere de Res, datat el 24 de febrer de 1455, deu anys després del que Alzira havia signat amb Llorenç Tesbona, detalla les caracte-

38. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1444-1445, 03/35, f. 84. A més d’estar registrats en els protocols d’Antoni Garcia, els comptes també estaven consignats, doncs, en un quadernet cosit al llibre d’actes, immediatament després del consell en què es decidí la construcció de l’orgue. La pèrdua d’aquest quadernet és el que segurament motivaria la redacció d’una altra còpia a partir dels protocols del notari. 39. «Fon conclús sobre lo fet dels òrguens que les profertes que·s dien que són promeses en adobar lo dit orgue sien vistes quantes són, e vist que y haja ésser feta qualque poca ajuda per la dita vila, que y sie feta». AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1454-1455, 03/45, f. 28 (30 de juliol de 1454). 40. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1454-1455, 03/45, f. 45. «Fon proposat si a un frare de la Vall qui ha profert adobar los òrguens, si li seria donada licència de adobar e spolsar los canons dels òrguens e regonéxer aquells sens caució alguna, o no E si li serie prestada alguna quantitat en paga e prorrata de sos treballs, o no… Sobre lo fet dels òrguens, lexaven a discreció dels honorables justícia, jurats e altres qui senten en tals fets, e que segons ells ordenarien, que fos fet». 41. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1454-1455, 03/45, f. 49v-50. «Ítem, fon propossat si serien adobats ab efecte los òrguens de la ecclésia de Santa Caterina de la dita vila… Fon conclús sobre lo fet dels òrguens que, si y havia dinés, que fossen fets nous; si no, que·u lexassen star». 42. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1454-1455, 03/45, f. 109v. «Ítem, fon propossat que, com los dits honorables jurats trobassen en fer los òrgens vint lliures de profertes, si farien fer lo dit orgue e en lo que fallís, si pendrien de la renda e dinés del Spital o d’on se acabarien de pagar… Ítem, fon conclús sobre lo fet dels òrgens que·ls honorables justicia e jurats se concordassen ab lo mestre que·ls faria tro en suma e quantitat de cent florins, e no pus, e que, haüdes les profertes, si res hi fallia als dits cent florins, que fos pagat de les rendes e dinés del Spital». 43. José Sanchis Sivera, «Organeros medievales en Valencia», Boletín de la Real Academia de la Historia [Madrid], t. 86 (1925), p. 467-473, citat per Vicent Alonso Climent, Orgues i organistes d’Alzira…, p. 29.

108

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

rístiques tècniques de l’instrument, els terminis i els materials de construcció i el preu, i per ell sabem que, com havia fet Tesbona en el seu moment, també el nou orguener havia lliurat a les autoritats d’Alzira un dibuix de com seria l’orgue que es proposava fer, per bé que en aquest cas no s’ha conservat. Anno a Nativitate Domini MºCCCCº quinquagesimo quinto, die lune XXIIIIª febroarii. Los honorables justícia e jurats de la vila de Algezira, concordantment se concordaren ab mestre Pere de Res, alemany, habitant de la ciutat de València, sobre lo fet dels òrguens de la dita vila en aquesta manera, ço és, que·l dit mestre Pere promés als dits honorables justícia e jurats promés fer uns òrguens per a la universitat de la dita vila, a la manera e modo si e segons lo dit mestre Pere havia liurat deboxats en un full de paper als dits honorables justícia e jurats. E promés lo dit mestre Pere donar stany, fusta e tot ço que mester serà a la dita obra de òrguens, a tota sa despesa, los quals promés donar fets d’ací a la festa de Sent Miquell primer vinent, posats e situats en la ecclésia de la dita vila, en lo loch on hauran star, totes excepcions a part posades, sots pena de cinquanta florins. Obligant a les dites coses sos béns. E promés, a major cautela de les dies coses, donar bona fermança e seguretat en la dita ciutat de València, en poder del síndich de la dita vila. E los dits honorables justícia e jurats prometeren, per si e per la dita universitat, donar e pagar al dit mestre Pere de Res per son salari del dit orgue cinquanta-set lliures moneda reals de València, en aquesta manera, ço és, vint lliures de la dita moneda de huy per tot lo mes de març primer vinent, e vint lliures de huy en tres mesos primer vinents, e lo restant a la fi de la dita obra. Hoc encara prometeren pagar lo port dels dits òrguens de la dita ciutat tro a la dita vila, e dar casa o loch on lo dit mestre los pogués establir e situar. Hoc encara, fusta per a manches, prometent lo dit mestre als dits honorables justícia e jurats fer e donar los dits òrguens sonants a les veus o modo dels que fet havia en la ecclésia e parràquia de Santa Creu de València e de la ciutat de Xàtiva. De les quals coses volgueren la una part e altra per memòria en sdevenidor ésser fet acte públich.44

L’orguener i les autoritats municipals es posaren a treballar de seguida. Una setmana després de signar-se el contracte, els jurats d’Alzira posaren a la venda la fusta de l’orgue vell per tal de recaptar fons per al nou. La venda es va fer en subhasta pública, dirigida pel corredor Pere Pastor, i el següent document ens permet conèixer algunes de les parts de l’anterior orgue, qui les va adquirir i per quin preu:

Anno a Nativitate Domini MºCCCCº quinquagesimo quinto, die martis quarta marcii. Los honorables jurats de la vila de Algezira provehiren certa fusta, la qual era procehida del bastiment dels òrguens que eren en Senta Catalina fos venuda, com fessen fer altres òrguens en la ciutat de València. La qual fusta vella, en públich encant e a més donant, per veu d’en Pere Pastor, corredor, fon venuda en lo modo següent. Primo, dos postetes a·n Anthoni Garí, notari, per dos sous sis diners

II sous VI

Ítem, dues portes dels dits òrguens, de fulla prima, a·n Berenguer Venrell, per VII sous VIII VII sous VIII Ítem, tres postetes curtes a·n Gabriel Galbes, per cinch sous

V sous

Ítem, dos banchs a mossén Guillem de Martorell, per IIII sous VIII

IIII sous VIII

Ítem, dues postetes de fulla vuides a·n Pere Soler, barber, per IIII sous II

IIII sous II

Ítem, una porta en la qual ha tres fulletes primes a·n Arcís Martí, per IIII sous II

IIII sous II

Ítem, dues postetes en una tauleta a·n Berenguer Venrell, per III sous X

III sous X

Ítem, tres fulletes vuides en una porta clavades ab ses barres, a·n Jacme Camargo, cinc sous VIIII diners

V sous VIIII

Ítem, dos troces de postetes a·n Anthoni Garí, per hun sou

I sou

Ítem, una posteta a·n Berenguer Venrell, per dehuyt diners

I sou VI

Ítem, dues postetes a manera de regles a·n Nicholau Carbonell, Sartre, per nou diners

VIIII diners

Ítem, dos trocets de barres a·n Johan Benet, per set diners

VII diners

Ítem, dos trocets de fust a·n Johan Pereç, per set diners

VII diners

Ítem, una post forada[da] a·n Lorenç Gil, per vint diners

I sou VIII

Ítem, cinc trocets de capitells a·n Johan Benet, per hun sou VI diners

I sou VI

Ítem, una post vella a·n Jacme Camargo, per nou diners

VIIII diners

Ítem, uns trocets de fusts molt chichs a·n Johan Pérez, per VIII diners

VIII diners

Ítem, tres trocets de bastonets a·n March Castrellenes, per VIII diners

VIII diners

Ítem, uns trocets fort chichs a·n Pere Soler, per

IIII diners

44. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1454-1455, 03/45, f. 124r-v. Actuaren com a testimonis Pere Pastor i Arnau Cucó, corredors. L’orguener cobrà el seu salari un any després, el 5 de març de 1456, «com hagués ab efecte acabada la dita obra de òrguens, presents los honorables justícia e jurats de la dita vila en l’any present, e aquells contents de la dita obra». L’import que cobrà Pere de Res, 57 lliures, procedia tant «de dinés de la dita vila com de dinés de profertes», és a dir, mitjançant una col·lecta entre la població.

109

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

Ítem, certs bastons prims a·n Nicholau de Vich, per hun sou VI diners

I sou VI

Ítem, uns pochs de fills d’aram a mossén Çafàbrega, prevere, per nou

VIIII diners

Ítem, per certs claus vells a·n Pere Soler, per I sou

I sou

Ítem, tres frontices de ferre o baldonelles a·n Francesch Dalmau, per nou diners

VIIII diners

Ítem, dues baldonelles a·n Jacme Camargo, per cinch diners

V diners

Ítem, a·n Pere Pérez un picaport per tres diners

III diners

Ítem, tres golfs de ferre ab ses fermelles, per hun sou VI a·n Nicholau de Vich

I sou VI

Ítem, un cavall de fust a mossén Çafàbrega, per nou diners

VIIII diners45

En les societats preindustrials els objectes tenien una segona i una tercera vida. Tot es reaprofitava, i el que havien estat parts de l’orgue desmantellat es venien com a material d’enderroc, a preu de saldo i per a finalitats diferents a les que havien tingut prèviament. A les vendes anteriors, cal afegir encara la dels canons de l’orgue vell, adquirits per un estanyer de València. Aquesta transacció es troba inclosa al final d’una relació dels ingressos que van poder reunir els jurats, entre aportacions de particulars i venda de la fusta i les parts metàl·liques de l’anterior orgue, i que, en comptes de figurar en el llibre d’actes de 1455, apareix en el de 1445, l’any de construcció de l’orgue de Tesbona. Per això vaig pensar inicialment que es tractava d’un memorial —tant d’ingressos com de despeses— referit a aquest orgue. Però el nom de les persones que hi apareixen —el justícia i els jurats, que són els de 1455, i no els de 1445; l’orguener que el construí, Pere de Res; i el pintor que el decorà, Jacomart, que el 1445 encara no havia tornat de Nàpols, on treballava al servei d’Alfons el Magnànim— no deixa lloc a dubtes. Les referències arxivístiques a peu de pàgina fan referència, doncs, al llibre d’actes de 1445, però els documents són de 1455 i es refereixen a l’orgue de Pere de Res, construït en aquest any.46 En aquest memorial, que ocupa diverses pàgines del llibre d’actes, es fa constar el nom de tots els que hi

contribuïren, la quantitat que van prometre i la que, en el moment de redactar el llistat, havien fet ja efectiva. Hi trobem, en primer lloc, les autoritats municipals —el justícia i els jurats—, amb aportacions més aviat modestes, seguits pels cavallers que residien a Alzira i que són els qui contribuïren amb quantitats més elevades, i, a més distància quant al volum del seu donatiu, per capellans, notaris, metges, carnissers, artesans, llauradors i veïns en general de la vila, els ravals i les alqueries del terme. En total, més de cent trenta persones, que, junt amb els ingressos procedents de la venda de la fusta i els canons de l’orgue vell, aportaren un total de 579 sous i 8 diners. Iesus. Les profertes deiús scrites han fetes les persones següents per a obs de fer los òrguens de Santa Caterina de la vila de Algezira: Primo, mossén Johan Gerònim de Vilaragut (pagà XXX sous)

XXX sous

Ítem, en Francés Costeja, justícia (pagà I sou V, promés III sous VI)

V sous

Ítem, en Miquel Ferrer, jurat (pagà IIII sous VI)

IIII sous VI

Ítem, en Ferrer Piquer, jurat Ítem, en Christòfol Ròpia, jurat Ítem, en Johan Salvador, jurat Ítem, mossén Pere Serra, cavaller (pagà VIIII sous)

XX sous

Ítem, en Nicholau Serra, donzell (doní·ls a […] que·ls havia bestret a Jacomart per lo pintar de les portes dels òrguens)

XX sous

Mossén Guillem Martorell, cavaller (pagà I sou VI)

VI sous

Mossén Jacme Martorell, cavaller (pagà I sou VI, pagà de tot)

X sous

Mossén Berthomeu Garí, vicari (pagà VI sous)

VI sous

Mossén Macià Çalom, prevere (pagà VI sous)

VI sous

Mossén Vicent Lebià, prevere (pagà III sous)

VI sous

Mossén Jacme Bafarull, prevere (pagà III sous)

III sous

Mossén Bernat Carbonell, prevere (pagà X sous)

X sous

Mossén Steve Torrent, prevere (pagà mossén Carbonell I sou II, pagà de tot)

X sous

45. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1454-1455, 03/45, f. 131-132. L’import de la subhasta va quedar en mans d’un dels jurats: «Té los diners que·s mostren ésser pagats, en Johan Salvador». 46. Vicent Alonso també se n’havia adonat, i en el seu dossier documental, quan reprodueix aquests textos, els data correctament com de 1455, els situa en el volum corresponent a 1445, 03/35, tot indicant que es tracta de «fulls traspaperats».

110

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

Mossén Vicent Alca[n]yiç, prevere, rector de Algemezí Mossén Salvador Roig, prevere (pagà mossén Johan Mir per ell X sous)

En Johan Gibert, àlias de Rius (pagà III sous) X sous X sous

Mossén Anthoni Çafàbregua, prevere (pagà VII sous VI, pagà II sous VI)

X sous

Mossén Johan Fuster, prevere (pagà X sous)

X sous

Mossén Anthoni Ba[n]yuls, prevere (pagà VI sous) Mossén Nicolau Roig, prevere (pagà V sous VI)

VI sous V sous VI

Mossén Pere Carbonell, prevere (pagà II sous VI)

VI sous

Francés Roig, beneficiat (pagà V sous)

V sous

Mossén Bernat d’Arenys, rector (pagà XII sous en un albarà lo peyter)

XII sous

Pere Gomiç, draper (pagà VIIII diners, pagà VIIII diners)

I sou VI

Pasqual Soler (pagà I sou)

I sou

Guillem Tapioles (pagà I sou)

I sou

Nicolau de Vich (pagà III sous, pagà III sous)

VI sous

Berthomeu Ényego (pagà I sou VI)

I sou VI

En Domingo Yego (pagà I sou VI)

I sou VI

En Pere Soler, barber (pagà I sou VI)

I sou VI

En Domingo Just (pagà I sou VI)

I sou VI

En Pere d’Alba, major (pagà I sou)

I sou

En Johan Moreno (pagà VI diners) En Nadal Aràndigua (pagà VIIII diners) En Berenguer Gilabert, menor (pagà V sous, pagà V sous)

III sous VI diners VIIII diners X sous

Micer Johan Cirera

V sous

En Luis Ponç (pagà VI sous)

VI sous

En Berenguer Venrell (pagà V sous)

V sous

En Anthoni Garcia, notari (pagà IIII sous VI)

VI sous

Na Roqua

III sous

Johan Blasquo, barber (pagà I sou VI)

I sou VI

Trista[n]y Jordà

I sou VI

En Macià Miró

III sous

En Pere Dolcet

I sou VI

En Berenguer d’Àgueda (pagà III sous)

III sous

En Luis Gomiz

I sou VI

En Steve Valero, àlias Moret (pagà VI sous)

X sous

En Berenguer Gilabert, major (pagà X sous)

X sous

En Simó Sanç (pagà IIII sous VI, pagà I ou VI)

VI sous

En Arcís Martí, notari (pagà III sous)

III sous

En Berthomeu Andreu (pagà I sou VI, pagà III sous VI)

V sous V sous

En Pere Lopiz e sa mare (pagà I sou VI)

VI sous

En Johan de Belloch (pagà III sous, pagà II sous)

En Pere d’Arenys (pagà I sou VI)

I sou VI

En Luch Martorell

I sou VI

En Johan Fuster (pagà I sous lo peyter per ell, en un albarà)

En Anthoni Ametler (pagà I sou VI)

I sou VI

VI sous

En Guillem Gonbau, notari (pagà I sou VI)

I sou VI

En Jacme Navarro

I sou VI

En Anthoni Valero, notari (rebé·ls Macià Miró)

I sou VI

En Vicent de Rius, àlias Gibert (pagà I sou VI)

I sou VI

En Anthoni Garí, notari (pagà I sou VI)

III sous

Mestre Jacme Perer, cirurgià (pagà I sou VI)

I sou VI

En Johan Gil, major (pagà I sou VI)

I sou VI

En Johan Piquer, notari (pagà III sous)

En Luis Exarch (pagà I sou)

I sou

En Ramon Nicolau (pagà I sou VI)

I sou VI

En Johan Costeja (pagà I sou VI, pagà I sou VI)

III sous

En Anthoni Çafàbrega, carnicer (pagà I sou VI)

I sou VI

En Pere Alamany, carnicer (rebé·ls en Macià Miró)

I sou VI

En Anthoni Gostantí (pagà I sou VI)

I sou VI

Johan Gonbau, fill d’en Guillem

I sou VI

III sous

Jacme Camargo, notari (pagà I sou VI, pagà I sou VI)

III sous

En Luch Carbonell, notari (pagà VI sous)

VI sous

March Castrellenes (pagà V sous)

V sous

En Francés Garcia, scrivent (pagà III sous)

III sous

En Pere Aranda (pagà I sou VI)

En Miquel d’Aranda, notari, síndich (pagà X sous)

X sous

En Lorenç Jordà, menor, del Raval (rebé·ls Macià Miró)

Johan Tolosa, scrivent (pagà I sou VI, pagà I sou VI)

III sous

III sous

Jacme Carbonell

I sou VI

Na Viça, la viuda (pagà I sou VI)

V sous

Johan Ca[n]yamar (pagà I sou VI)

I sou VI

En Domingo Dezpous (pagà III sous)

V sous

Luis Roqua (pagà III sous)

III sous

Arnau Cuquó (pagà I sou VI)

I sou VI

Bernat Cardona, notari

I sou VI

I sou VI

111

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

Anthoni Barchet (pagà I sou VI)

I sou VI

Johan Tomàs (pagà I sou VI)

I sou VI

Bernat Robió (pagà I sou VI)

I sou VI

En Johan Benet (pagà I sou VI)

I sou VI

Johan de Tolo, donzell (pagà III sous)

III sous

Domingo Benet e Jacme Tria (pagà I sou)

Jacme Calp (pagà VIIII diners)

I sou VI

En Manuel de Castelví (pagà X sous)

X sous

Domingo de Belsa

I sou VI

En Gabriel de Galbes (pagà V sous)

V sous

Johan Botoner, perayre (pagà Narcís per en Figueres, I sou VI, que devia a·n Botoner)

I sou VI

Anthoni Carbonell, perayre

III sous

Nicolau Carbonell, missatge (pagà III sous)

I sou VI

Ramon Fuster (pagà I sou VI)

I sou VI

Johan Dalmau, perayre

I sou VI

I sou

En Lorenç Jordà, major (pagà I sou)

I sou

Johan Nicolau, major

VIIII diners

La se[n]yora na Serra (pagà X sous)

X sous

Micer Johan de Moya (pagà VI sous)

VI sous

La muller quòndam d’en Pere Navarro (pagà III sous)

III sous I sou VI

Mestre Pere Salelles, metge (pagà V sous)

V sous

En Johan Saragoçà (pagà I sou VI)

En Bernat Matoses, notari (pagà VI sous)

VI sous

Ítem, rebí d’en Berenguer Venrell, del bací de la obra de Senta Caterina

LII sous I

En Guillamó Martí, de Cogullada (pagà Johan Pérez per ell, X sous)

X sous

Pasqual Trancador (pagà I sou VI)

I sou VI

Na Merina (pagà III sous)

III sous

Pere Marquo, ferrer (pagà III sous)

III sous

En Guillem Bas, laurador (pagà I sou VI)

I sou VI

Ítem, me donaren los honorables jurats cent sous, los quals agueren d’en Torres, del Pujol, de la sisa del temps que era stat en lo terme

C sous

Ítem, rebí d’en Berthomeu Andreu, peyter, los quals aquell agué dels moros de la calç als quals la vi[l]a los havia prestat

CLXX sous

La muller quòndam d’en Martí Valero (pagà V sous) Johan Carbonell, sastre

V sous I sou VI

Mossén Johan Seguer, prevere (pagà VI sous)

VI sous

Ítem, rebí del dit peyter de aquells cent sous que la vila fa al Spital de Senta Lúcia, retenguda la peyta LXXXXVI sous VI

En Bernat Çafàbregua, menor (pagà I sou VI, pagà I sou VI)

III sous

Ítem, rebí d’en Berenguer Venrell, del bací de la obra de Senta Caterina

XIII sous VI

En Luis Brotons (pagà I sou VI)

I sou VI

Bernat Calp (pagà I sou VI)

I sou VI

Goçalbo lo portugués (pagà I sou VI)

I sou VI

Ítem, rebí de les almonedes de la fusta que vené del orgue vell, segons apart ab acte rebut per en Pere Navarro, notari, a quatre de març any mil CCCCLV

LIIII sous VIII

Ítem, rebí dels canons del orgue vell, los quals foren venuts a un sta[n]yer de València per lo discret en Miquel d’Aranda, síndich, e traguessen deu lliures, huyt sous e quatre diners, segons se mostra ab àpoca rebuda per en Miquel Aranda, notari, a XVI de abril, any MCCCCLV

CCVIII sous IIII

Jacme Bossera (pagà IIII sous VI)

IIII sous VI

La se[n]yora na Scrivana (pagà X sous)

X sous

En Pere Ferrer, de Guadassuar (pagà VI sous)

VI sous

Mossén Bernat Sanç, vicari (pagà L sous)

L sous

En Jacme Serra (pagà X sous)

X sous

La muller d’en Francés d’Exarch (pagà VI sous)

VI sous

Mossén Pere Martorell

X sous

Na Monroja (pagà III sous)

III sous

En Johan Pérez (pagà I sou VI)

I sou VI

Johan de Rius àlias Gibert (pagà I sou VI)

I sou VI

Pere Guitard (pagà VIIII diners)

VIIII diners

Johan Cerquós (pagà X diners)

X diners

Bernat Jordà, menor

I sou

Sumen les rebudes fetes per mi

DLXXVIIII sous VIII47

En la nòmina figuren tots els qui, a més, o al marge, de sentir afecció per la música o de voler contribuir a la millora de l’església de Santa Caterina, eren o volien ser algú en l’Alzira de mitjan segle xv, i pensaven que una de les formes d’aconseguir-ho era a través del mecenatge, dins les seues possibilitats.

47. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1444-1445, 03/35, f. 76-81v. El memorial inclou tant la quantitat que cada donant havia promés aportar, com la que havia fet efectiva fins al moment. Per guanyar espai, he inclòs en la mateixa línia les dues quantitats, posant entre parèntesi la ja pagada.

112

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

A continuació de les quantitats ingressades, figura una relació de despeses complementàries a la construcció de l’orgue, entre les quals es troba la decoració de les portes de l’instrument, a càrrec del pintor Jacomart, o les obres necessàries en l’església per a instal·lar-hi l’orgue, al qual s’accedia per una escaleta. Iesus. Dates fetes per mi, Johan Salvador, notari, per rahó del orgue que és stat fet en la sglésia de Sancta Caterina de la vila de Algezira. Primerament, doní a mestre Jacomart, per pintar les portes del orgue

LXXX sous

Ítem, paguí per lo loguer de la bèstia ab què vingué cavalcant lo mestre del orgue de València [a] Algezira, ab lo dit orgue, per tres dies, com no la pogués tornar l’endemà que vingué

VI sous

Ítem, doní a·n Pere Polo, de Algemezí, per lo loguer de dues bèsties que portaren l’orgue de València [a] Algezira

VII sous VI

Ítem, doní a·n Berthomeu Yva[n]yes, fuster, per la fusta que en Pere Soler pres de aquell per a obs del dit orgue, la qual pugava setze sous, feta gràcia paguí·n

XIII sous VI

Ítem, a·n Anthoni Saragoçà, fuster, per una dolsa que en Pere Soler comprà de aquell per al dit orgue

III sous VI

Ítem, doní a·n Domingo Moreno, per un cafís e mig de algepç que de aquell comprí per a fer lo barandat del orgue

IIII sous VI

Ítem, doní a·n Gaspar Jordà, mestre de vila, per dos jornals que obrà en lo dit barandat, feta gràcia del restant, ab lo govern

VI sous VI

Ítem, doní a·n Pere Truxa, manobre, per dos jornals que féu fahena en la dita obra, feta gràcia del restant, ab lo govern

IIII sous VI

Ítem, doní a·n Ramon Aguilar, per un jornal que féu fahena en la obra del dit orgue, ab lo govern, feta gràcia del restant

I sou VI

Ítem, fiu fer dues claus per a la porta de la scala del dit orgue, e claus que comprí per a clavar la fusta del dit orgue. Costà tot

I sou II

Ítem, per dihuyt jorns que he governat en casa mia lo mestre de tot lo necessari, a rahó de dotze diners cascun dia

XVIII sous

Ítem, doní a·n Berthomeu Colomina, per lo loguer de dues bèsties que de aquell loguí quant lo mestre se’n tornà a València, acabat lo orgue, la una perquè ell cavalcàs, l’altra perquè portàs la ferramenta

VII sous

Ítem, doní a·n Bernat Jordà, per lo loguer de una bèstia que de aquell loguí per a que se’n tornàs lo mestre la primera vegada que vingué a·dobar l’orgue, que·s era gastat per lo gran vent de terra que havia fet e havia stret la fusta

IIII sous

Ítem, doní a mestre Pere de Res, mestre de fer òrguens, cinquanta-set lliures per preu de les quals havia fet lo dit orgue MCXXXX sous48

En aquesta relació de despeses destaca en particular la presència del pintor Jacomart (València 1411-1461), un dels millors representants de l’anomenat gòtic internacional, característic del Quatre-cents valencià, en el qual conflueixen elements de l’art flamenc i de l’italià. Després de residir a Nàpols com a pintor d’Alfons el Magnànim entre 1443 i 1451, en aquest últim any tornà a València i deixà la seua empremta en diversos retaules de la col·legiata de Xàtiva, la catedral i el convent de les agustines de Sogorb, l’església de Catí, l’església d’Alcoi i la catedral de València. Algunes de les seues obres es troben al Museu de Belles Arts de València.49 En el document també s’al·ludeix diverses vegades a la paraula «govern», que fa referència a la provisió o aliment que complementava el salari, mentre que «governar» significa «alimentar» o «mantenir», i així quan l’autor de la relació, el notari Joan Salvador, diu que ha «governat» el mestre «en casa mia» durant divuit dies, vol dir que l’ha mantingut a casa seua durant tot aquest temps. En el text també es deixa clar que Pere de Res, «mestre de fer òrguens», va fer primer l’orgue a València i després el transportà a Alzira a lloms d’una bèstia, encara que després s’hi estaria divuit dies muntant-lo i acabant-lo, i que va cobrar les 57 lliures estipulades, «per preu de les quals havia fet lo dit orgue». El dossier de la construcció de l’orgue es tanca amb el balanç entre els ingressos i les despeses. En total, entre les aportacions voluntàries dels veïns i la venda dels canons i la fusta de l’orgue vell, els jurats reuniren 1.252 sous i 8 diners, mentre que les despeses pujaren

48. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1444-1445, 03/35, f. 82-83. 49. Elías Tormo i Monzó, Jacomart y el arte hispano-flamenco cuatrocentista, Madrid, Centro de Estudios Históricos, 1914; Josep A. Ferre i Puerto, «Jacomart, lo feel pintor d’Alfons el Magnànim: puntualitzacions a l’obra valenciana», a Guido D’Agostino i Giulia Buffardi (cur.), La Corona d’Aragona ai tempi di Alfonso il Magnanimo: I modelli politico-istituzionali, la circolazione degli uomini, delle idee, delle merci, gli influssi sulla società e sul costume: XVI Congresso di storia della Corona d’Aragona, Napoli-Caserta-Ischia, 18-24 settembre 1997, vol. 2, Nàpols, Paparo, 2000, p. 1681-1686.

113

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

a 1.297 sous i 8 diners, una mica més de les 60 lliures (1.200 sous) del preu de l’orgue. Iesus. Dijous, a XXIXº de abril, fon sumat tot lo que mon compare en Johan Salvador avia rebut de les profertes dels òrguens per mi Luis Brotons, jurat, e fon vist muntar M doents cinquanta dos sous, huyt diners, e de ço que los jurats li avien donat, e dels canons que vené e almoneda que·s féu de fusta e altres coses del orgue vell

MCCLII sous VIII

Lo dia matex fon sumat lo que lo dit en Salvador havia donat per lo preu del orgue e altres mesions, segons en lo present libre apar, mil doents noranta-set MCCLXXXXVII sous VIII sous, huyt diners Enaxí que, egualades dates ab rebudes, seria cobrador lo dit en Salvador quaranta cinch sous

XXXXV sous50

Naturalment, si hi havia orgue, també havia d’haver-hi organistes, instrumentistes que els saberen fer sonar. Però podia tractar-se d’aficionats, de frares i capellans que tingueren uns coneixements rudimentaris de música i una certa habilitat per a tocar l’orgue, i no de veritables organistes professionals, contractats i retribuïts regularment pel consell municipal. De fet, fins una data tan tardana com 1459 no trobem cap altra referència documental a un professional de l’orgue que la del ja citat mossén Roig, contractat el 1406 per les autoritats d’Alzira per tal de sonar els orgues de la vila. En canvi, el 1459, davant l’evidència que no es trobava ningú que volguera sonar els orgues de les dues esglésies «sens salari algú», i que aquesta, el pagament d’un salari regular, era la pràctica acostumada «en altres parts del present regne», el consell decidí finalment contractar un organista permanent: Ítem, fon proposat que, com en les esglésies de la dita vila hi hagués òrguens per sollempnizar los officis divinals que en aquelles se celebren, los quals dies ha no atroben qui·ls vulla sonar sens salari algú, si ja per la dita vila no és donat a aquell qui·ls sonarà cascun any salari o porció certa, segons en altres parts del present regne és acostumat fer, perquè los dits honorables jurats demanen de consell què faran sobre lo dit.

Figura 15. L’orgue de la catedral de Valère, a Suïssa, és un dels més antics que es conserven. Probablement del final de l’edat mitjana, ens ajuda a comprendre com eren els orgues de l’època. Ítem, fon conclús quant al segon cap del fet del qui deu sonar l’orgue, que fos satisfet cascun any e donat competent salari al qui sonarà aquell en los dies e festivitats necessaris, a coneguda dels dits honorables justícia e jurats e/o de la major de aquells, segons mils se poran concordar ab lo qui sonarà aquells, e que aquell sia pagat de aquelles quantitats que·ls dits honorables justícia e jurats e/o la major part de aquells conexeran que deurà ésser pagat, remetent-ho tot a lur coneguda.51

A partir d’ara, doncs, Alzira tindria un organista fix, el salari del qual seria satisfet per les autoritats municipals. Tanmateix, la contractació del primer organista encara es dife­rí un any més, perquè no va ser fins al maig de 1460 que el justícia i els jurats, comissionats per aquest acord del consell que acabem de veure, contractaren un capellà d’Alzira, Joan Salvador, perquè s’ocupara de

50. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1444-1445, 03/35, f. 83v. Els comptes van ser auditats i aprovats pels jurats de la vila un any després, el 30 d’abril de 1456. «Anno MºCCCCº quinquagesimo sexto, die veneris XXXª aprilis, los honorables jurats de la vila de Algezira, vists los dits comptes e aquells examinats una e moltes vegades, fon atrobat lo dit en Johan Salvador ésser cobrador quaranta-cinch sous, e en la manera dessús dita difiniren lo dit en Johan Salvador; los quals, emperò, fos tengut cobrar de aquells qui havien profert a la dita obra d’òrguens». 51. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1458-1459, 03/49, f. 212r-v (10 de maig de 1459).

114

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

«sonar los òrguens» de les dues esglésies d’Alzira, la de Santa Caterina i la de Santa Maria, tots els dissabtes i en les festes solemnes del calendari, per un salari de deu timbres (cent sous); el document també deixa clar que Joan Salvador feia ja temps que exercia d’organista, però sense cobrar cap salari. Afermament fet a mossén Johan Salvador, prevere, per sonar los òrguens. Iesus. Dicta die sabati XXXI et ultima madii anno predicto millesimo CCCCº sessagesimo. Los honorables en Francés Dalmau, lochtinent del honorable en Bernat Çafàbrega, justícia, en Pere Lopiç de Pomar, donzell, en Johan Benet, en Arcís Martí, e en Johan Salvador, jurats de la vila de Algezira en lo any present, venint en la present jornada en virtut de un consell general celebrat en lo any [en blanc], a [en blanc] dies del mes de [en blanc], en e ab lo qual fon conclús e donat poder als honorables justícia e jurats dessús dits tachassen al discret en Johan Salvador, prevere, habitant de la dita vila, stipendi e mercè condecent per los treballs que ha en tot lo any de sonar los òrguens de les esglésies de Senta Caterina e nostra dona Senta Maria de la matexa vila en los disaptes e festes solenpnes e altres, axí del temps passat com esdevenidor que sonarà e servirà sonant les dites esglésies e la dita vila, presents mi, Jacme Camargo, notari, scrivà de la sala de la dita vila, e dels testimonis deiús scrits, tacharen al dit mossén Johan Salvador, prevere, per sonar los dits òrguens en les dites esglésies en los dessús dies, axí del any present com dels anys esdevenidors que sonarà los dits òrgens, ço és, deu tinbres valents cent sous reals de València. Requirent a mi, dit notari, los ne fes acte públich per haver memòria en lo sdevenidor. Testimonis foren presents a les dites coses, ço és, en Ramon Aguilar e en Pere Pastor, vehins de la dita vila de Algezira.52

Joan Salvador va ser, doncs, el primer organista en nòmina del consell d’Alzira, i les àpoques signades cada any mostren que va ocupar el càrrec durant quasi dues dècades, des de 1460 fins a 1478.53 El seu salari no era baix (100 sous el 1460, quan va ser contractat per primera vegada, i 70 sous el 1478, l’últim any que va cobrar de les arques municipals), però la difícil conjuntura econòmica que travessaven les finances d’Alzira al final dels anys seixanta obligà les autoritats locals a reduir dràsticament la retribució que percebien ells mateixos i la resta de «funcionaris» que treballaven per a la vila. L’organista, Joan Salvador, passà a cobrar just la meitat del que venia percebent, una quantitat que es corresponia amb la meitat del que cobraven el justícia i els jurats i que el situava en el mateix nivell salarial que el mostassaf. De tots els qui estaven a nòmina de la vila, qui més cobrava era l’escrivà del consell, que percebia 150 sous anuals, tres vegades més que l’organista.54 L’orgue que havia construït l’orguener Pere de Res el 1455 durà tres vegades més que el que havia fet el seu predecessor Llorenç Tesbona el 1445. Però el 1486 ja no funcionava, i l’església de Santa Caterina, «la principal de la vila», s’havia quedat sense orgue, en «molta vergonya de tots», com es deia en la sessió del consell del 2 de setembre: Ítem, més, fonch proposat que, com en la sglésia de Sancta Catherina de la present vila no havia orgue, la qual sglésia, per ésser la principal de la vila, no stava bé sens orgue, ans stava a molta vergonya de tots, axí que hi mirassen e vehesen si·n farien o no.55

52. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1459-1460, 03/50, f. 353r-v (31 de maig de 1460). La data que apareix en blanc en aquest document, correspon al 10 de maig de 1459, com podem comprovar en el document anterior. 53. Les apoques o rebuts són textos bastant formularis, en llatí o en català, en els quals els «funcionaris» del municipi, en aquest cas l’organista, reconeixien al clavari haver rebut el salari corresponent. Com ara, les signades per Joan Salvador el 12 de novembre de 1465 i el 17 de novembre de 1478: Sit omnibus notum quod ego Iohannes Salvador, presbiter, habitator ville Algezire, gratis et scienter confiteor et in veritate recognosco vobis honorabilis iusticie, iuratis probis hominibus et universitati ville Algezire, absentibus ut presentibus, quod per manus honorabilis Anthonii Ametler, clavarii peccuniarum dicte ville Algezire in anno predicto MºCCCCLXIIIIº finienti in anno MºCCCCLXV, dedistis et soluistis michi voluntati mee numerando in peccunia numerata centum solidos regalium Valencie quos universitas dicte ville michi constituhit de salario anno quolibet pro pulsando organos in dicta villa; et sunt de dicto acto anno MºCCCCLXIIII finienti in anno MºCCCCLXquinto. Unde renuncians scienter omni excepcioni peccunie predicte non numerate e a vobis non habite et non recepte… Quod est actum Algezire duodecima die mensis novembres anno a Nativitate Domini MºCCCCLX quinto. Signum mei Iohannis Salvador, presbiteri, predicti, qui hec concedo et firmo. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1464-1465, 03/54, f. 213v (12 de novembre de 1465); Noverint univesi quod ego Iohannes Salvador, presbiter, habitans ville Algezire, scienter et gratis confiteor et in veritate recognosco vobis honorabilibus justicie et iuratis dicte ville quod per manus Petro Gombau, notarii, peyterii et clavari eiusdem ville, habui et recepi septuaginta solidos monete regalium Valencie michi debitos de stipendio per dictam villa michi dato de tangendo organum dicte ville. Unde renuncians scienter omni excepcioni peccunie predicte non numerate et a vobis non habite et non recepte, ut predicitur, et doli, facio vobis fieri per notarium infrascriptum presentem apocam de soluto. Quod est actum Algezire decima die novembris anno a Nativitate Domini MºCCCCLXXVIIIº. Signum Iohannis Salvador, predicti, qui hec concedo et firmo. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1478-1479, 03/68, f. 154v (10 de novembre de 1478). 54. La reducció salarial es va fer a causa d’un nou emprèstit que havia sol·licitat la vila, i duraria fins que el crèdit fos retornat: «E que, fet lo dit quitament, o quitaments, de aquí avant los honorables officials de la dita vila e menistres hajen éntregament lurs salaris segons és acostumat». La mesura afectava només nou persones; el justícia, els quatre jurats, el mostassaf, el síndic de la vila, l’escrivà de la sala i «lo qui sona l’orge». AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1468-1469, 03/58, f. 136r-v (24 de gener de 1469). 55. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1486-1487, 03/75, s. f. (2 de setembre de 1486).

115

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

El justícia i jurats decidiren, segurament pel gran cost que suposaria la construcció d’un nou orgue, remetre la qüestió a una sessió del consell general, que se celebrà dos dies després, el 4 de setembre, i en el qual, després d’exposar el fet: Ítem, més, fonch proposat que, com la església de Sancta Caterina de la prsent vila, qui és lo cap e principal parròquia de la dita vila, sia sens orgue e sens vestiments, e és de molta necessitat en la dita església per ésser tant principal, sia fet orgue, car altrament sia [a] molta vergonya de la vila e de tots los vehins de aquella. Axí que·ls consellasen lo fahedor.

El consell decidí deixar-ne la solució en mans dels dos obrers de l’obra de Santa Caterina, un artesà i un patrici —noble o burgés—, que s’ocuparien de tot el que necessitara l’església: Fon conclús que cascun any, lo cendemà de Pasqua de Resurrecció, los jurats, en­semps ab lo vicari e alguns prohòmens elegeixquen dos persones per a obrés del bací de la obra de Sancta Catherina, ço és, un menestral e un gentilhome o honrada persona, e que aquells tinguen càrrech de exhigir tot lo que puixen, axí en ferns, seda, blats, oli e altres coses que puixen haver per a la dita obra; e que aquelles tinguen càrrech axí de fer orgue, capes, vestimentes e altres coses que la sglésia haja mester…56

I la solució va ser encarregar la construcció d’un orgue nou a l’orguener Joan Forment, de qui sabem que ja havia fet, junt amb Llorenç Jorba, l’orgue de l’església del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, el 1475, i que més tard, el 1495, seria contractat pel duc de Gandia per a adobar l’orgue del seu palau.57 En el contracte, signat el 29 de juny de 1487, es descriuen les característiques tècniques de l’orgue, inclòs el seient per a l’organista, la qualitat dels materials (fusta de pi bona), l’examen del resultat per part de músics experts, el termini de construcció (nou mesos: el contracte es fa el 29 de juny i l’orgue haurà d’estar acabat al març de l’any següent) i el preu (85 lliures, és a dir, 1.700 sous, a més dels canons i la fusta de l’orgue antic). El contracte també ens permet saber que, com en el cas de l’orgue anterior, de Pere de Res, l’instrument seria construït a València i traslladat posteriorment a Alzira, a càrrec dels jurats.

Iesus. Anno a Nativitate Domini MºCCCCLXXXVIIº, die veneris XXVIIIIª iunii. Los magnífichs en Johan Martorell, donzell, en Johan Tolosa, mestre Johan Aznar e en Carles Gerònim Taravall, jurats en lo present any de la vila de Algezira, de una part, e lo honorable mestre Johan Forment, de la ciutat de València, mestre de fer òrguens de la part altra, de grat e certa sciència concordaren entre aquells los capítols infrasegüents: Primerament, és stat entre aquells concordat que·l dit mestre Johan Forment haja e sia tengut fer per a obs de la sglésia de madona Sancta Caterina de la dita vila un orgue de deu palms, bo e de fin stany, ab son joch doble. En lo qual orgue haja e sia tengut fer unes flautes de fust semblantment de deu palms, ab son joch complet, segons l’altre. Lo qual orgue haja ésser fet de fusta de pi bona, ab sa obra de talla perta[n]yent al dit orgue, segons és acostumat, ab ses manches e porta de lenç condecents e perta[n]yent al dit orgue. E açò sia tengut fer a ses pròpies despeses. Ítem, promés lo dit mestre Johan Forment fer un ramblador de fusta de pi bo, ab son siti per a que sega lo sonador, ab los panys obrats de talla. E açò haja de fer a ses pròpies despeses. Ítem, que·l dit mestre Johan Forment sia tengut e obligat [fer] les dites flautes e bastiment de fust e manches, e donar les dites flautes sonants ab tota perfecció lo pus prest que ell porà. E que los dits magnífics jurats li sien tenguts, de continent que sien acabades les dites flautes e jutjades per persones spertes, donar al dit mestre Johan Forment la terça part del preu dejús scrit, que aquell haurà de haver de fer lo dit orgue. Ítem, que·l dit mestre Johan Forment sia tengut fer e donar acabat ab tota perfecció lo dit orgue de ací a tot lo mes de març primer vinent. E aprés que aquell serà acabat ab tot effecte e jutjat per persones intel·ligents e en açò spertes, los dits magnífics jurats sien tenguts donar e pagar al dit mestre en Johan Forment tot ço e quant li restarà per pagar del preu del dit orgue dins mig any aprés que·l dit orgue serà ab tot son compliment acabat, segons dit és. Et si los dits magnífichs jurats, dins lo dit temps no hauran acabat de pagar lo dit orgue, que en tal cas lo dit mestre Johan Forment se’n puxa portar lo dit orgue, ab tot ço que haurà fet e obrat en aquell; e que·l dit mestre Johan Forment, en lo dit cars, tot ço e quant haurà rebut del preu del dit orgue e la mittat del que pesaran los canons vells que·l dit mestre Forment, ultra lo dit preu, pren de la dita vila del orgue vell que tenia, sia tingut tornar e pagar a la dita vila.

56. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1486-1487, 03/75, s. f. (4 de setembre de 1486). 57. Arxiu del Corpus Christi de València - Arxiu de Protocols, Protocol de Mateu Cirera dels anys 1475-1476, 21.879 (27 de novembre de 1475), citat per Mercedes Gómez-Ferrer i Juan Corbalán de Celis, «Un contrato de los Hernandos para la capilla de les Febres de la Seo de Xàtiva en 1511», Archivo Español de Arte [Madrid], vol. 79, núm. 314 (abril-juny 2006), p. 157-168; José María Cruselles Gómez i David Igual Luis, El duc Joan de Borja a Gandia. Els comptes de la banca Spannochi (1488-1496), Gandia, CEIC Alfons el Vell, 2003, p. 147, citat per Ferran Escrivà i Llorca, Aproximació històrica a la música a Gandia al segle xvi: Institucions musicals i fonts relacionades, València, Universitat Politècnica de València, 2007, p. 83. [Tesi del Màster Universitari en Música]

116

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

Més se obliga e promet lo dit mestre Johan Forment que, dos anys aprés liurat per aquell lo dit orgue ab acabament, segons dit és, si lo dit orgue se destorbava, ell sia tengut de adobar aquell tantes vegades com dins los dits dos anys se destorbarà, de adobar aquell a son cost e messió, donant-li la dita vila e los jurats de aquella cavalcadura per a venir a la present vila e tornar-se’n a València. Ítem, que·ls dits magnífichs jurats, a despesa de aquelles, agen e sien tenguts fer portar lo dit orgue e bastiment de aquell, ab tots los canons e altres tocants e fahents al dit orgue, de la ciutat de València a la present vila de Algezira. Ítem, que·ls dits magnífichs jurats sien tenguts donar e pagar al dit mestre Johan Forment per lo preu del dit orgue huytanta-cinch lliures e los canons vells que aquells huy tenen del orgue vell en la dita vila e la fusta de bastiment que de present és en la dita sglésia del orgue que començaren a fer en aquella, lo qual preu li sien tenguts donar segons forma dels dessús dits capítols e en los terminis en aquells declarats. E publicats e lests per mi Johan Salvador, notari, scrivà de la sala de la dita vila, los dits capítols en presència dels dits magnífichs jurats e del dit honorable mestre Johan Forment, que ací eren presents, tots los dessús dits loaren e aprovaren los dits capítols et prometeren e·s obligaren servar aquells de la primera línia a la darrera, inclusive. Obligantes et cetera. Testimonis los honorables mossén Guillem Robió, prevere, en Luch Carbonell, notari, e en Pere Jordà, de Algezira.58

Mentre es construïa el nou orgue, el consell es posava a buscar organista. En la sessió del 28 d’octubre de 1487, uns pocs mesos després de signar-se el contracte amb Joan Forment, el consell d’Alzira debaté l’oferta que els havia fet un prevere que acabava d’arribar a la vila, mossén Aguilar, de «sonar los dits orgues» per un salari anual de 120 sous i, «si era cas», algun benefici que estiguera vacant, renunciant en aquest cas a qualsevol salari.59 La vila tenia la possibilitat de disposar d’un organista «bon sonador» pràcticament debades, si es produïa alguna vacant entre els beneficis dels quals eren

patrons els jurats, i aquests acordaren remetre la decisió última al consell general.60 Com suggereix Vicent Alonso, segurament no arribaren a cap acord, perquè la qüestió no es va tractar en els consells generals dels mesos següents, just quan Joan Forment estava acabant el nou orgue. Per això, en la reunió de l’11 de juliol de l’any següent, els jurats exposaven als consellers que, ara que tenien orgue, i «tot hom lo tenia per bo», no tenien «qui·l sone». Tot i així, sabedors que a la vila hi havia un mestre de cant «qui era bon sonador», però que se’n volia anar perquè li havia eixit «partit molt bo e millor que ací», els jurats i consellers acordaren posar-se en contacte amb el clero local per veure si podien contractar-lo a mitges i, en cas afirmatiu, tractar de contractar l’esmentat mestre de cant «per lo menys salari que poran, a fi que lo servir de nostre senyor Déu no reste ne cesse».61 Ítem, més, fonch proposat que no ignoraven com havien fet orgue en la sglésia, e sens dubte tot hom lo tenia per bo, e que no tenien qui·l sonàs, e que poch se valia haver fet orgue e tenir aquell e no hi haja qui·l sone ne puxa servir al que és fet, que en la present vila tenien un mestre de cant qui era bon sonador, si conduhirien aquell o altre qui sone lo dit orgue, e quin salari li donaran, perquè eren avisats que lo dit mestre de cant se’n volia anar perquè li exia partit molt bo e millor que ací no li era. Axí que·ls plagués consellar-los si conduhirien lo dit mestre ans que se·n anàs, e per quin salari o què farien. … Quant al darrer cap de conduir qui sone lo orgue, fon conclús que los magnífichs justícia e jurats comuniquen ab lo venerable clero de la dita vila que entre ell e la vila, migerament, paguen lo salari que·s conduhirà lo dit mestre de cant, e que comuniquen ab lo dit mestre de cant e·s concorden ab aquell per lo menys salari que poran, a fi que lo servir de nostre senyor Déu no reste ne cesse.

Joan Bonafé, que així es deia el mestre de cant, va ser contractat per 150 sous l’any, com confirma l’àpoca que va signar el 6 de febrer de 1489.62 En

58. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1487-1488, 03/76, f. 23-24 (29 de juny de 1487). 59. «Ítem, fon segonament proposat que, com a present se faça un orgue per a la sglésia de Senta Caterina de la dita vila, e en aquella no y haja persona alguna qui sàpia sonar aquell, e sia vengut a la present vila un prevere apellat mossén Aguilar, lo qual era dispost e bon sonador e·s oferia star en la dita vila e sonar los dits òrguens, donant-li la dita vila per son salari cascun any cent e vint sous, e si era cas que algun benefici vagàs del qual fossen patrons los magnífichs jurats de la dita vila, que li fos donat e que ladonchs no li fos donat lo dit salari, ans li fos tolt e levat. Perquè demanen de consell què faran sobre lo dit fet». AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1487-1488, 03/76, f. 96v (27 d’octubre de 1487). 60. «Ítem, fon conclús quant al segon cap del salari e altres coses que demana lo dit mossén Aguilar per son salari de sonar los òrguens, que sia remés tot a consell general». AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1487-1488, 03/76, f. 97. 61. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1488-1489, 03/77, f. 55 (11 de juliol de 1488). 62. «Sit omnibus notum quod ego magister Iohannes Bonafe, mestre de música, habitator ville Algezire, scienter et gratis confiteor et in veritate recognoscho vobis magnificis iusticie et iuratis ac universitati dicte ville, licet absentibus, quod per manus honorabilis Iohannis Piquer, notarii, clavarii et peyterii dicte ville anno presenti, dedistis et soluistis michi egoque a vobis habui et recepi plenarie numerando mee omnimode voluntati centum quinquaginta solidos monete regalium Valencie michi debitos de salario seu mercede tangendi organa ville Algezire… Quod est actum Algezire die sexta febroarii anno a Nativitate Domini millesimo quadringentesimo octuagesimo nono. Signum mei Iohannis de Bonafe predicti, qui hec concedo et firmo». AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1488-1489, 03/77, f. 24v-25 (6 de febrer de 1489).

117

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

el document s’identifica com a «mestre de música», però el salari se li paga per «tocar els orgues de la vila d’Alzira» (traduït del llatí). Bonafé no hi va fer d’organista durant molt de temps, potser perquè finalment decidira acceptar una oferta millor en una altra vila,63 i el 1492 és un altre organista, Onofre Reig, habitant a Carlet, qui apareix ocupant el càrrec i cobrant un salari de 100 sous «pro salario meo ordinario pulsandi organum ecclesie Sancte Katerine dicte ville».64 Però Onofre Reig, que en realitat era el capellà de Carlet, no era una bona opció, perquè només anava a Alzira els dissabtes i els dies assenyalats, i no sempre hi anava, potser per la «gran fatiga [d’]haver a venir a la dita vila e aprés haver-se’n a tornar», de manera que «la dita sglésia non era servida com era mester». Tot això no podia sinó augmentar l’atractiu de l’oferta que havia fet als jurats «un bon home organiste» de la vila de Requena, en Castella, de traslladar-se a Alzira amb la seua família si li pujaven «el salari ordinari assignat al sonador del dit orgue, com sia poch», i que el ple municipal abordà en la sessió del 25 d’octubre de 1492: Ítem, fon proposat que, com en la vila de Requena, del regne e província de Castella, hi haja un bon home organiste, lo qual entenia venir habitar la present vila e en aquella fer-se [vehí] (venir) y tenir ab sa muller y família vehinatge, domicili e capmajor, si l’orgue de la sglésia de Santcta Caterina de la present vila li era donat, augmentant-li de salari ordenari assignat al sonador del dit orgue, com sia poch salari per a home qui tingua muller e fills, e augmentaria la dita vila de un vehí e seria causa que lurs fills popblarren la dita vila. E com sabien lo venerable mossén Onofre Reig, prevere de Carlet, sonava lo dit orgue e havia venir los dissabtes e altres jornades senyalades per sonar lo dit orgue, en les quals moltes veguades fallia e la dita Església non era servida com era mester, e fora a·aquell gran fatiga haver a venir a la da vila, e aprés haver-s’en a tornar, demanaven de consell del fahedor sobre lo dit fet.65

El consell, conscient dels avantatges que representava disposar d’un organista professional i resident a Alzira, acordà augmentar-li el salari en 50 sous, sempre que s’hi aveïnara i portara amb ell la seua família. En tot cas, la vila estava ja molt endeutada i no disposava de recursos suficients, de manera que l’increment salarial hauria de ser costejat amb els ingressos de la mateixa església de Santa Caterina o amb «algun bon spedient» que pogueren trobar els jurats sense tocar les arques municipals. Ítem, fon conclús, en sguart del segon cap del salari demanat, ésser augmentat al organista de Requena perquè vingua poblar la present vila, e fer-se vehí e tenir son domicili e capmajor en aquella ab lur muller e família, que sien augmentats a aquell cinquanta sous al salari que·s dóna al qui toca l’orgue, si aquell volrà venir a star en venrà, estarà e farà vehinatge en la dita vila ab dita muller e família de aquell. Los quals dits cinquanta sous se paguen del bací de la obra de Sancta Katerina; e, si aquell no bastava, cerquen los magnífichs officials algun bon spedient de on se paguen, com la dita vila tingua molts càrrechs e no·s puxa tocar a la entrada de aquella.66

Tampoc en aquesta ocasió sembla que s’hi arribara a cap acord, perquè la comptabilitat municipal mostra que mossén Onofre Reig continuà cobrant el seu salari com a organista d’Alzira i que fins i tot participà en el reconeixement de l’afinació de l’orgue que havia fet el seu constructor, Joan Forment, quan aquest havia anat a reclamar el que encara se li devia i els jurats havien aprofitat l’ocasió perquè el revisara i el concertara, com estipulava el contracte original entre la vila i l’orguener. Reig va verificar l’estat de l’instrument dos dies seguits, durant la missa de dissabte i diumenge, i va confirmar que estava en bon estat: «estava en veritat que lo dit orgue stava bé, a punct, com devia estar afinat, enaxí que per ha sonar res no fallia».67

63. Joan de Bonafé, «magister pulsandi organa» signà una altra àpoca l’11 de desembre de 1489 pels 150 sous de salari que havia rebut «de sonar l’orgue anno presenti». AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1489-1490, 03/78, f. 53 v. 64. L’àpoca, datada el 16 de maig de 1492, és pel salari d’un any ja transcorregut, cosa que ens situa al maig de 1491. No sabem res de l’any i mig entre la partida de Joan Bonafè i l’arribada d’Onofre Reig. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1491-1492, 03/80, f. 189. 65. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1492-1493, 03/81, f. 50v-51r (25 d’octubre de 1492). 66. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1492-1493, 03/81, f. 51v. 67. «Com fos en presència dels magnífichs en Berthomeu Andreu, en Frederich Cirera e en Ferrer Piquer, jurats de la vila de Algezira, constituhit personalment lo honorable mestre Joan Forment, fuster, mestre de fer òrguens, ciutadà de la ciutat de València, demanant la resta del preu per lo qual se era convengut en temps passat ab los tunc magnífichs jurats fer l’orgue que de present se sona en la sglésia de Sancta Katerina de la dita vila, e fos per los dits magnífichs jurats dit a aquell que, segons forma dels capítols fets entre los dits tunc jurats e lo dit mestre Forment, entre altres coses fos stat convengut e concordat que, ans de ésser aquell paguat, havia lexar lo dit orgue afinat, a coneguda de mestre de òrguens, e se afermàs per lo dit mestre Joan Forment lo dit orgue ésser ben afinat e tenir son conpliment, segons devia tenir iuxta forma dels dits capítols convenguts e concordats entre aquells; enperò que, com lo dit venerable mossén Onofre Reig, prevere, habitador de Carlet, qui sonava diumenges e festes e altres dies lo dit orgue en los divinals officis que·s celebraven en la dita sglésia, conduhit per aquells, fos en la present vila, de qui podien saber lo stament del dit orgue mils que de negun altre, fessen regonéxer a aquell dit orgue per tots, que ell era content d’estar-ne a la relació del dit mossén Onofre Reig, prevere, del stament

118

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

L’orgue durava més que els organistes, que se succeïen molt ràpidament en el càrrec. El mateix Onofre Reig aviat se’n cansaria, i a començaments del 1495 no hi havia ningú que s’ocupara de fer-lo sonar, una circumstància que, com veurem, aprofità el consell per a pagar part del salari de l’organista al mestre d’escola, que amenaçava amb anar-se’n si no li pagaven més: «que dels cent reals que la vila acostuma donar al qui sona l’orgue e per ara no y ha persona tal qui tant stipendi merexqués».68 I tres dies després d’aquest acord, en la sessió del 13 de febrer de 1495, es debatia la manca d’interés de l’anterior organista i l’oferta que havien rebut d’un altre capellà, mossén Miquel Sabater: Ítem, més, fonch proposat per lo dit jurat segon que la vila té, com tots saben, orgue, e no y haga qui·l sone, com lo qui·l sonava no voll estar més del temps que y és estat conduït, e huy tenim offerta de mossén Miquel Çabater, que puix no y ha ningú, que ell sonarà tot l’any o tant com los magnífichs officials volran, prenint-li la peyta que ell fa a la vila en compte, e de allò se contentarà. Demanen de consell què faran, si·l conduiran o no.69

El tema va ser deixat per al següent consell general, que es va celebrar el 17 de febrer i en el qual es va exposar que mossén Sabater s’acontentava amb no haver de pagar la peita —l’impost municipal sobre el patrimoni— per tot salari («Ítem, fonch més proposat que la vila té orgue e no y ha qui·l sone, e mossén Miquel Çabater s’és offert que, si la vila lo fa franch de la peyta sua, que ell lo sonarà per semblant. Demanen de consell què faran sobre lo dit cap»).70 Malauradament, l’acta de la sessió no recull l’acord que va prendre el consell sobre la contractació i les condicions salarials

que demanava Sabater. Tot i així, sabem que l’oferta d’aquest va ser acceptada i que els jurats li van prometre cinquanta sous, perquè un any després, el 9 d’abril de 1496, demanava un augment del seu salari, petició que el consell no va estimar oportuna: Et més fonch proposat per lo dit magníffich jurat en cap que, com lo honorable mossén Miquel Çabart, prevere, qui sona l’orgue, no té lo salari asentat, que voll ésser e desiga que lo salari li sia asentat, e encara que volria que li augmentassen lo salari, que no li prometeren sinó cinquanta sous, que és molt poqua cosa e poch salari. Demanen de consell què faran. Et més fonch conclús quant al fet del qui sona l’orgue, e que li sien donats cinquanta sous e no més per ara, com la vila no estigua en punt de donar-ne més. Lo qual salari de cinquanta sous sia asentat en lo libre de pagaments que·s daran al clavari sdevenidor.71

Alzira tancava l’edat mitjana sense organista i sense orgue. En els primers anys del segle xvi, una de les urgències de la vila era posar-hi remei, ja que com afirmava el jurat en cap, Pere Saragossà, en la sessió del consell del 23 de juny 1505, això no sols anava en «deservei de nostre senyor Déu», sinó també en detriment de la reputació de l’església de Santa Caterina i de les autoritats municipals: E ajustat lo dit consell de consellers, fon propossat en aquell per lo magnífich en Pere Çaragoçà, notari, jurat en cap de la dita vila, que com en la present vila occorreguessen tres coses necessàries, les quals los havien a ésser proposades; e fos la una la qual toca servir nostre senyor Déu, ço és, que com era a tots notori com la sglésia de Sancta Caterina de la present vila fos destituhida de orgue per a solempnizar los divinals oficis e fos realment necessari fer hun orgue per ço com lo que y era de present fos tal que stava en deservey de nostre senyor Déu e en poca reputació de la dita sglésia e oficials de la dita vila. E com los magnífichs jurats precessors seus haguessin comonicat ab

del dit orgue, sent-ho axí matex aquells. Et fon preguat per los dits magnífichs jurats e mestre Joan Forment lo dit mossén Onofre Reig, prevere, veés e regonegués dit orgue, e sonàs aquell e fes relació del stament en què stava a sguart que, si tenia lo conpliment que devia tenir, li fos paguat, e, si no stava com devia, donar aquell a·finar, e ab tot conpliment, segons en dits capítols era convengut, hi donàs son conpliment, puix volia ésser paguat. E lo dit mossén Onofre Reig dix e féu relació, en presència dels dits magnífichs jurats e del dit honorable mestre Joan Forment, que ell havia sonat lo dit orgue en lo dia de hir, dissabte, e huy, diumenge, a misa, e·stava en veritat que lo dit orgue stava bé, a punct, com devia estar afinat, enaxí que per ha sonar res no fallia. E axí fon tengut per los dits magnífichs jurats lo dit orgue per loat. Perquè fon request per dit mestre Joan Forment esser-ne reebud per lo notari deiús scrit acte públich». AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1492-1493, 03/81, f. 110v-111. Tot i que l’orgue estava en perfectes condicions, els jurats no pagaren a Forment la quantitat que encara li devien, i en agost de 1494, sis anys després que l’orgue haguera estat acabat, una neboda de l’orguener, a qui Forment havia traspassat els seus drets, reclamava les 16 lliures que encara li devien de les 85 que havia costat la construcció de l’instrument, i amenaçava amb embargar la vila si no li pagaven. El consell acordà pregar-li que esperara fins a la festa de Sant Joan, i que aleshores li pagarien el deute. «Ítem, més, fonch proposat per lo dit jurat en cap que, com a mestre Forment, qui féu l’orgue de la sglésia de Sancta Caterina, són degudes setze lliures de resta del que havia de haver del dit orgue, de les quals ne té cessió una neboda sua e volia executar per ésser pagada, fonch pregat lo procurador de aquella que fes que aquella porrogàs fins a la festa de Sent Juhan de juny, e la vila faria que ella fos en segur del dit deute. Demanen de consell què faran, si faran fer obligació per haver porrogació, o no.» AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1492-1493, 03/81, f. 94 (27 d’agost de 1494). 68. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1494-1495, 03/83, f. 213v (11 de febrer de 1495). 69. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1494-1495, 03/83, f. 214. 70. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1494-1495, 03/83, f. 222v (17 de febrer de 1495). 71. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1495-1496, 03/84, f. 143v i 148 (9 d’abril de 1496).

119

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

hun mestre qui acolia bé los dits officials, axí en lo preu que havia fet aquell, com en la manera e forma que havia de fer dit orgue. E, perquè fossen certs de la manera del orgue que era stat concordat ab lo dit mestre, era de aquest manera, ço és.72

L’espai on havia d’anar l’acord assolit està en blanc, però unes pàgines més endavant es reprodueixen els capítols del contracte per a la construcció del nou orgue. Abans, però, calia que fos aprovat pels consellers, cosa que van fer en la sessió del 26 de juny. Per aquest acord, sabem que el contacte amb l’orguener l’havien fet els jurats anteriors i que els actuals estaven convençuts que l’import de l’orgue es cobriria amb l’aportació dels habitants de la vila i els llocs del terme d’Alzira. E, votat, fonc conclús sobre lo primer cap de les dites proposicions que, per quant la església de Sancta Caterina de la present vila sta destituhida de orgue, que los officis divinals no poden ésser solempnitzats e fos cosa necessària fer-se dit orgue, que aquell sia fet si e segons per los magnífichs justícia e jurats en l’any proppassat és stat deliberat, tractat e concordat iuxta la capitulació feta entre los dits officials e lo mestre del dit orgue. Emperò que no sia feta tacha neguna per al present, sinó que los magnífichs justícia [e] jurats, ensemps ab lo reverent vicari de dita sglésia, vagen per la dita vila e lochs de la contribució de aquella e hajen les ofertes e diners, lo que poran, que ells eren certs que, pux fos per al servir de nostre senyor Déu e honra de la dita vila, se haurà més quantitat que no pugarà lo preu del dit orgue.73

Un mes després, el 25 de juliol, es redactaven els capítols que regularien la cons­trucció del nou orgue, que hauria de fer Gregori Alamany, «mestre de fer òrguens», i pels quals sabem que l’orgue hauria d’estar acabat abans de Pasqua de l’any següent i que l’orguener rebria 45 lliures per la seua feina, a més de les restes de l’orgue vell, que podria reutilitzar o vendre i complementar així la seua retribució. Die intitulata XXVª iulii anno predicto MºDº quinto. Capítols fets e fermats entre los magnífichs justícia y jurats de la vila de Algezira, de una part, e mestre Gregori Alamany, mestre de fer òrguens, resident en la ciutat de València, sobre la forma del orgue per aquell fahedor en la sglésia de Sancta Catherina de la dita vila. Los quals són de la sèrie e tenor següents:

Primerament, és stat concordat e avengut entre les dites parts que lo dit mestre Gregori sia tengut de fer lo dit orgue major segons és lo bastiment de fusta del orgue vell, ans major que menor, y que lo dit orgue sone la caxa per si e la mestura per si e tot junct, e que la mestura haja e tinga nou canons per punt. Ítem, és stat concordat e avengut que vós, dit mestre, siau tengut fer les flahutes de ba[n]y de stany, del compàs de les de fusta que huy són en l’orgue vell, o més e no menys, en manera que sone la cara per si e tot junct, e, encara, que lo joch de les flahutes e lo orgue major sone tot junct concordantment tot. Ítem, més, és stat concordat e avengut ab lo dit mestre que ell sia tengut fer o cobrir les manges de cuyro nou, e lo salmer nou. Ítem, més, és stat concordat e avengut que lo dit orgue sia loat per dos mestres sperts en dita art, nomenadors per cascuna part la hú, e que lo dit mestre sia tengut de smenar tot lo que per dits dos mestres serà dit faça a smenar e adobar. Ítem, més es stat concordat e avengut que lo dit mestre haja a donar acabat dit orgue ab tot efecte per a Pasqua de Resurrecció primer vinent. Ítem, és stat concordat e avengut que lo dit mestre haja de haver per son salari de fer lo dit orgue, per tot lo que y posarà ho haja de fer a totes ses despeses, quaranta-cinch lliures moneda real de València. Les quals li hajen a ésser pagades per la dita vila en esta forma: ço és, a saber, per tot lo mes de agost primer vinent tot lo que li·s porà donar per la primera terça, com se haja a pagar en tres terces. E lo compliment de la dita primera terça per a Sent Miquel primer vinent. E la segona terça se haja de pagar al dit mestre acabat lo dit orgue ab tot efecte. La tercera e última terça, en la festa de Nadal del any M cinch-cents y set; la qual última terça lo dit mestre no puxa haver de la dita vila fins e no a tant lo dit orgue sia loat per dits dos mestres. Ítem, més, és stat concordat e avengut que tota la canonada del dit orgue vell que huy és en lo bastiment de aquell, axí la canonada de stany com plom e les flahu[t]etes de fusta, sia del dit mestre, e que ell haja e sia tengut metre tot l’àls que mester sia a fer dit orgue nou. Ítem, és stat concordat e avingut que lo dit mestre haja e sia tengut fer axí la caxa del orgue major com de les flahu[t]etes de stany pur, e la mestura sia de stany e plom, si axí és a acostumat de fer tots los altres òrguens, aliter sia tot de stany pur. E que lo dit mestre, tota hora e quant rebrà la primera terça o part de aquella, sia tengut donar fermances per seguretat de

72. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1505-1506, 03/94, f. 42r-v (23 de juny de 1505). El jurat en cap repetia la seua intervenció, tres dies després, en la sessió del consell general. Entre les poques variacions que hi trobem, hi ha la qualificació de l’orguener amb qui estaven en tractes com un «mestre molt sperimentat»: «fonch proposat per lo magnífich en Pere Çaragoçà, notari, jurat en cap, que com la nostra església de Sancta Catherina de la present vila fos e stigués destituhida de orgue per a solempnizar los divinals officis, e fos granment necessari fer un orgue, per ço com lo que y era de present fos tal que era gran deservey de nostre senyor Déu e en poca reputació de la dita sglésia e ofici als de la dita vila, e haguessen comunicat los magnífichs jurats precessors seus ab hun mestre molt sperimentat qui aculia bé los dits officials, axí en lo preu que havia a fer aquell del qual havien comunicat los dits officials ab aquell, e perquè fossen certs de la manera del orgue que era stat concordat ab lo dit mestre era de la forma e manera següent». AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1505-1506, 03/94, f. 44v-45. 73. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1505-1506, 03/94, f. 45v, 46 i 49v.

120

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

les dites coses, o en València o así en Algezira, a voluntat dels dits magnífichs justícia e jurats. E axí los dits magnífichs justícia y jurats prometeren al dit mestre Gregori pagar les dites quaranta-cinch lliures per dites terces si e segons desús és stat pactat, concordat e avengut e capitulat. E lo dit mestre Gregori Alamany, acceptant et cetera. Promés et cetera. E entrecambiadament, los dits magnífichs justícia y jurats e lo dit mestre Gregori, referint la cosa a l’altra et cetera. Obligaren cascú en dits noms lurs béns et cetera… Presents foren per testimonis a les dites coses los honorables en Antoni Anderí e en Onofre Venrell, vehins de la vila de Algezira.74

Alguna cosa no degué anar bé, perquè dos anys després trobem l’orguener pres en la sala del consell d’Alzira, acusat de no haver fet l’orgue i, en canvi, haver-se endut la canonada de l’orgue vell i els diners que li havien avançat els jurats. El 31 de maig de 1507, el justícia i jurats l’envien a peu a València, acompanyat del verguer o agutzil Miquel Pérez, a casa del jurista Melcior de Mont, advocat de la vila, perquè hi estiga pres fins que haja donat algun aval o fiador per valor de les coses que s’havia emportat. Die lune XXXIª madii anno MDº septimo. Lo honorable mestre Gregori Alamany, orguaner, sots virtut de sagrament e homenatge per ell prestat de mans e de boqua en poder del magnífich en Jerònim Salvador, justícia de la vila de Algezira, a instància del honorable síndich de la dita vila, promés e se obliguà al dit magnífich justícia que ell camí caminant hirà ab en Miquel Pereç, verguer, a la ciutat de València e·s metrà en la casa del magnífich micer Melchior de Mont, doctor en quascun dret, advocat de aquesta vila, e dins aquella tenrà arests e pressó, segons huy stava pres en la sala de aquesta vila, a instància dels magnífichs jurats en síndich de aquella, e non·n hixirà de aquella sens licència e voluntat del dit micer Mont, e/o tro a tant haja donada fermança e seguretat de les coses preses de aquesta vila, axí en diners com per la canonada vella que se’n à portat, sots pena de bària e traïció y en pena de cent florins, per los quals obliga lur persona e béns et cetera. Obliga et cetera. Sotsmes-se y renuncia a son proprii for y encara a qualsevol guiatge que tingua e pogués haver en favor sua. Testes los honorables en Jofre Jordà e·n Jacme Torrent, vehins de la vila de Algezira. E, fet lo dit acte, de continent los dits magnífichs justícia e jurats provehiren ésser feta la letra del tenor següent: Molt magnífich e més virtuós senyor. A la senyoria vostra trametem mestre Gregori Alamany, orguaniste, lo qual teníem

ací pres ab sagrament e homenatge rebut per lo magnífich justícia, ab aquelles penes necessàries que tals persones se acostuma de remetre, hi trellat del dit sagrament hi homenatge, al qual vos referim acompanyat d’en Miquel Pereç, verguer nostre, que aquell posse en poder de vostra magnificència, e axí tingué pressó en vostra casa, segons és dit, fins tant haja donat fermança e seguretat de set aroves de metall, poch més o menys, hi de tres ducats, los quals a reebuts en diners. Axí que, per ço que no deliberam haja fer la fàbrica del orgue sinó que torne a la vila lo que ha pres, sens prejuhí seu, per algunes bones consideracions que axí satisfà aquesta universitat. Per ço, li demanam de gràcia fer-hi la diligència que de sa senyoria speram hi té de acostumat. Àls no… sinó pregar Nostre Senor la molt magnífica e virtuosa persona guardar vulla, com per aquella és desigat. De Algezira, a XXXI de maig de D e set.75

L’escàndol, el va tapar el presumiblement patró de mestre Gregori, un altre alemany, Joan, que es va comprometre, el 27 d’abril de 1511, en una nota que apareix al final de les capitulacions que havien regulat el contracte amb Gregori el 1507, a acabar l’orgue ell mateix i per les mateixes condicions que havien estat acordades amb aquest últim, a més d’assumir els avançaments que havia fet la vila. Joan Alamany es comprometia a tenir acabades les flautes en Sant Joan i l’orgue sencer en Tots Sants. Successive autem vero die XXVII aprilis anno MºDºXIº, mestre Johan Alamany, organiste de la ciutat de València, promés e se obligà fer e complir los capítols fets de e entre la present vila e mestre Gregori, criat seu, e encara promés que, per a de ací a Sent Johan de juny que ve, fer sonar les flahutes, e per a la festa de Tots Sants que ve, dar acabat lo dit orgue ab tot efecte. Et etiam promés penre en compte tot ço e quant per la dita vila és stat donat e pagat al dit son criat mestre Gregori, sots obligació de sos béns…76

Més que parents, Gregori i Joan Alamany, devien ser compatriotes, i el cognom que compartien, un locatiu. El segon era un orguener reputat, que presentava ja una prestigiosa trajectòria, a Catalunya i al País Valencià, i que si en alguns documents és designat com natione alemanus, civitatis Friborch, magisteri organorum, és a dir, mestre d’orgues de nació alemanya, de la ciutat de Friburg, en altres apareix amb el seu nom real, Joan Spindelberguer o Spindelnoguera, que en realitat seria Joan Spinn von Noyern. A Barcelona havia construït l’orgue de Santa Maria del Mar (1484), i al regne de

74. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1505-1506, 03/94, f. 85v-87. 75. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1507-1508, 03/96, s. f. (31 de maig de 1507). 76. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1505-1506, 03/94, f. 87 (27 d’abril de 1511).

121

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

València, on s’establí cap a 1488, treballà a la ciutat de València (per a la catedral, el convent de Sant Agustí i la parròquia de Sant Joan del Mercat, entre altres), Morvedre, Vila-real, Ontinyent, Biar i Alacant.77 Si més no, Alzira tancava els segles medievals i inaugurava els moderns amb un orgue construït per un orguener reconegut. Els comptes municipals també ens donen notícies d’altres, si no músics, sí almenys productors de sons tan importants com el de les campanes, que no sols convocaven als oficis religiosos, sinó que, des del segle xv, donaven també les hores del dia. El 17 de març de 1491, el campaner Arnau Vidal reconegué haver rebut 200 sous «de meo salario ordinario pulsandi orologium sive hores dicte ville».78 I dos anys més tard, el 27 de març de 1493, els jurats contractaven dues persones, l’esmentat campaner Arnau Vidal i el tender Joan Torrent, per a tocar les campanes de la vila, a partir de la propera festa de Pasqua.79 La documentació municipal mostra també l’estreta connexió que hi havia entre música i ensenyament, ja que, en general, i segurament amb la finalitat de completar els seus ingressos, l’organista, el mestre de capella i el mestre de gramàtica o de primeres lletres solien ser la mateixa persona. A Sueca hi ha documentada una escola de gramàtica des d’almenys el segle xiv,80 i els llauradors benestants, els qui es transmetien els càrrecs municipals de pares a fills, o entre cunyats i cosins, i els qui els diumenges, en l’església parroquial de Sant Pere,

assistien a una litúrgia musicada amb acompanyament d’orgue, sabien llegir i escriure, fer números, contractar algun mestre d’obres amb una certa idea sobre arquitectura.81 A Alzira, la referència més antiga que he trobat fins al moment data del 28 de setembre de 1401, quan es va tractar en una sessió del consell el problema que s’havia originat en contractar al mateix temps dos mestres d’escola diferents. En efecte, els jurats de la vila havien arribat a un acord amb el mestre Bernat Despuig, però quinze dies abans els missatgers d’Alzira desplaçats a Sogorb ja havien contractat, en nom dels jurats, un altre mestre, Francesc Montblanch, que justament per això, per haver estat assalariat primer, va ser ratificat pel consell com a nou mestre de gramàtica de les escoles de la vila. Montblanch,82 «magister gramatice Algezire», continuava exercint el magisteri quatre anys més tard, el 20 de març de 1405, quan reconeix haver rebut de les autoritats municipals 250 sous, una quantitat relativament elevada, «pro suo salario».83 És a dir, que almenys des de principis del Quatre-cents funcionava a Alzira una escola de gramàtica, costejada pel consell de la vila. Si hi ha una constant que es repeteix en els llibres d’actes d’Alzira són les continuades protestes dels mestres per l’escàs salari que percebien. No era el cas de Joan de la Porta, «magister scolarum ville Algezire», que el 1489 percebia 300 sous «de salario ordenario tenendi scolas dicte ville et docendi gramatice puerorum eiusdem ville», i de nou el 1491.84 Ni tampoc el de qui segurament degué ser el seu successor, el capellà Miquel Martí, «magister scolarum ville Algezire», que el 1493

77. Sobre Joan Spinn von Noyern o Joan Alamany, a més de la monografia sobre l’orgue de Biar, a càrrec de Josep Nicolau Bauzà i publicada en la revista Cabanilles, vegeu també Vicent Ros, «Órganos de la parroquia de los Santos Juanes», a Visión cultural del templo de los Santos Juanes de Valencia, Saragossa, Ibercaja, 1998, p. 140; Josep Maria Escalona, L’orgue a Catalunya: Historia i actualitat, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2000. 78. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1490-1491, 03/79, f. 57v. 79. «Die mercurii XXVIIª marcii anno a Nativitate Domini MºCCCCºLXXXXº tercio. Los magnífichs en Berthomeu Andreu e n’Anthoni Andreu, dos dels magnífichs jurats de la present vila de Algezira… acomanaren lo sonar de les campanes ab en Arnau Vidal, canpaner del canpanar y església de Sancta Catherina de la dita vila, e matines a·n Joan Torrent, tender, a beniplàcit dels magnífichs officials, començant lo jorn de Pasqua primer vinent de Resurrecció, ab los salaris acostumat». AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1492-1493, 03/81, f. 94v. 80. Robert Ignatius Burns, «The School System in Valencia», a The Crusader Kingdom of Valencia: Reconstruction on a Thirteenth-Century Frontier, vol. 1, Cambridge, Massachusetts, Harvard University Press, 1967, p. 101-110. 81. Sobre l’ensenyament a Sueca, vegeu Enric Guinot i Antoni Furió, «Un exemple d’economia domèstica de principis del xvè. L’administració d’una tutela. Sueca, 1412-1427», Quaderns de Cultura de Sueca [Sueca], núm. 1 (1980), p. 11-46. En l’apartat dedicat a l’educació, es fa referència al mestre de gramàtica, Pere Domingo, amb qui els xiquets de Sueca aprendrien les primeres lletres, i a un capellà, mossén Bartomeu Garí, que ensenyava a escriure, una habilitat distinta i més complexa que la de llegir. 82. «Enaprés, lo dit honorable concell determenà que, com los dits honrats jurats haguessen haüt per mestre de gramàtica de les escoles de la dita vila mestre Bernat Dezpuig, e XV dies ans del afermament del dit mestre Bernat los missatgers de la dita vila, estants en la ciutat de Segorb, haguessen per los dits jurats assalariat per mestre de gramàtica de les dites escoles en Francesch Montblanch, del qual afermament los dits jurats eren ignorants. Per tal, atteses les dites coses, lo dit honorable concell acordà e determenà lo afermament del dit Francesch Blanch haver loch e aquell per maestre de les dites escoles ésser pensionat ab carta per los dits jurats per aquella forma que·s acostuma». AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1401-1402, 03/7, f. 25r-v (26 de setembre de 1401). 83. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1404-1405, 03/81, f. 46v (20 de març de 1405). 84. 10 d’octubre de 1489 i 17 d’octubre de 1491. Ambdues dates fan pensar que el curs escolar començava en el mes d’octubre.

122

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

cobrava 300 sous de salari anual per «regendi dictas scolas gramatices dicte ville».85 Però el qui el succeiria en el càrrec l’any següent, de qui malauradament no es diu el nom en les sessions del consell, encara que podria tractar-se de Joan de Llosa,86 només cobrava la tercera part que els seus antecessors i es queixava que pràcticament l’havien enganyat, perquè ni tenia tants alumnes ni l’havien alliberat de pagar l’impost sobre la carn, com li havien promés, per la qual cosa amenaçava amb marxar si no li pujaven el sou. [27 d’agost de 1494] Et més fonch proposat que, com lo mestre de les scoles de gramàtica d’esta vila està en punt de anar-se’n, é·s la causa que diu que los magníffichs justícia e jurats qui·l conduhiren li feren moltes ofertes, ço és, que los fadrins vespralistes qui van a les cases de capellans a scola, que ells los farien anar a la dita scola de gramàtica, e li farien franquea de la sisa de les carns e altres coses, e res no·u han fet. Demanen de consell què faran.87 [10 de desembre de 1494] Ítem, més, fonch proposat que lo mestre de les scoles té molt pochs scolans e no n’i à tants com li fonch offert per los qui·l conduïren, si li volien afegir alguna cosa al salari, si no irà-se’n a cerquar algun altre partit. Demanen de consell què faran.88 [11 de febrer de 1495] Enaprés, fonch proposat per en Miquel Venrell, jurat, que com lo mestre de les scoles està en punt de anar-se’, que los tunch jurats de la dita vila, quant lo conduïren, li prometeren que tendria XXV gramàtichs, XXX partistes e alguns legistes, e encara tendria franquea de la sisa de les carns, e res de açò que li fonch offert, res no·u han atés, e puix no s’i salva o li affigen cent sous, o li donen licència que se’n vaja, que ell no pot pus. Perquè demanen de consell què faran sobre lo dit fet. Et, votat, fonch conclús que per molts bons respectes e sguarts que si·ll perdien, no·n cobrarien altre, e los fadrins se irien a perdre, que dels cent reals que la vila acostuma donar al qui sona l’orgue, e per ara no y ha persona tal, qui tant stipendi merexqués, que li sien donats del dit salari cent sous reals de València e que cumpla los dos anys que fonch conduit.

En mig any, el mestre d’escola es queixà almenys tres vegades del seu salari, que per altra part no podia com-

pensar el que li pagaven els estudiants, ja que aquests eren pocs i alguns anaven a escola a casa d’algun capellà, una competència deslleial que els jurats li havien promés que tallarien, però que al final sembla que no s’atreviren. Finalment, i per a evitar que complira la seua amenaça d’anar-se’n, li van pujar 100 sous més de salari, de la partida destinada al pagament de l’organista, en aquell moment vacant a la vila. En altres moments, com serà el cas també de Sueca, arribarien a coincidir en una sola persona els dos càrrecs, d’organista i mestre d’escola, i fins i tot de vegades una tercera funció, la de mestre de cant.89 Just quan es tanquen els temps medievals és quan comencem a tindre dades sobre música i músics a altres poblacions de la Ribera. A Sueca, la primera notícia data del 1506, quan als Llibres d’Administració dels Jurats apareixen diverses partides referents a la fusta, plom, estany, ferro i altres materials que s’empraren en la construcció de l’orgue de l’església de Sant Pere. Segurament es tractava d’un instrument de petites dimensions, potser portàtil, donats els escassos salaris que cobraren l’orguener, fra Pere, «lo mestre dels orgues», 400 sous, i el fuster Pere Jover, 100 sous. És possible que, com a Alzira, hi haguera existit un orgue anterior, medieval, del qual no ens ha quedat constància documental; els llibres de comptes més antics són, precisament, de 1506. L’orgue de fra Pere devia estar acabat l’any següent, perquè no trobem consignada cap partida més, i el 1508 apareix ja el salari del primer organista conegut, Llorenç Frígola, vicari de Sueca i membre d’una de les famílies més antigues de la població.90 També a partir d’ara és quan sovintegen les notícies sobre l’orgue de Cullera, tot i que l’església d’aquesta vila devia haver-ne tingut ja segurament des de la baixa edat mitjana, i sobre els d’Algemesí i Carcaixent, una vegada que aquestes dues localitats s’independitzaren d’Alzira, i no abans, perquè el 1505, quan es va acordar la construcció d’un nou orgue en aquesta última vila, aquest era encara un instrument rar i car,

85. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1492-1493, 03/81, f. 102 (10 d’abril de 1493). 86. Joan de Llosa, «magister scolarum ville Algezire», apareix, el 7 de febrer de 1495, signant una àpoca o rebut per valor de 80 sous que el justícia i jurats de la vila li han donat, tal com li van prometre en el contracte, per al lloguer de les cases de l’escola: «ad opus locandi conducandi domos pro servitute scolarum». AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1494-1495, 03/83, f. 208 (7 de febrer 1495). 87. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1494-1495, 03/83, f. 94v (27 d’agost de 1494). 88. AMA, Llibre d’actes dels jurats i consell de l’any 1494-1495, 03/83, f. 175 (10 de desembre de 1494). 89. Antoni Furió, Orgue de Sueca… 90. Antoni Furió, Orgue de Sueca…

123

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

que els jurats pensaven sufragar amb els donatius dels habitants de tot el terme. I Algemesí i Carcaixent, encara que tenien església pròpia, no sembla que pogueren afrontar encara la construcció d’un orgue propi, cosa que podran permetre’s més tard, quan seran ja viles independents. No sols les esglésies de la Ribera s’omplirien d’orgues —i encara a les esglésies parroquials caldria afegir les dels monestirs i convents, com la Murta, Aigües Vives i Valldigna—, sinó que tindrien també excel·lents organistes, vinguts de fora, com l’aragonés

124

Nicasi Çorita (Zorita), que va estar a Sueca abans de ser admés com a mestre de capella a la catedral de Tarragona, o nascuts a la comarca, com Joan Baptista Cabanilles, d’Algemesí. L’esplendor musical del Barroc seria la culminació d’un procés que s’havia iniciat uns segles abans, amb les primeres manifestacions tant de música profana, en desfilades i festes de carrer, com, sobretot, de música sacra, a l’interior de l’església, la principal sala de concerts de l’edat mitjana.

antoni furió / música i músics a la ribera del xúquer en la baixa edat mitjana

Bibliografia Alcover, Antoni M.ª; Moll, Francesc de B. Diccionari catalàvalencià-balear [recurs electrònic]. [Barcelona]: Institut d’Estudis Catalans; [Palma de Mallorca]: Moll, 2002. . Aliaga, Joan; Tolosa, Lluïsa; Company, Ximo [ed.]. Llibre de l’entrada del rei Martí. València: Universitat de València, 2007. (Documents de la Pintura Valenciana Medieval i Moderna; ii) Alonso Climent, Vicent. Orgues i organistes d’Alzira. Cabanilles: Revista trimestral de l’Associació Cabanilles d’Amics de l’Orgue [València], núm. 14-16 (abril-desembre 1985). Anglès, Higini. «Els cantors i organistes franco-flamencs i alemanys a Catalunya els segles xiv-xvi». A: Overdruk uit het gedenkboek aangeboden aan Dr. D. F. Scheurleer op zijn 70sten verjaardag. La Haia: Martinus Nijhoff, 1925, p. 49-62. — «La música en la corte real de Aragón y de Nápoles durante el reinado de Alfonso V el Magnánimo». Itálica: Cuadernos de Trabajos de la Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma [Madrid], núm. 11 (1961), p. 81-141. Ballester i Gibert, Jordi. Els instruments musicals a la Corona d’Aragó (1350-1500): Els cordòfons. Barcelona: Els Llibres de la Frontera, 2000. Ballester-Olmos y Anguís, José Fco. [coord.]. La fiesta del Corpus Christi en la ciudad de Valencia. València: Ajuntament de València, 2005. Bofarull y de Sartorio, Manuel de [cur.]. «De exequiis sepultura et infirmitate Regis Joannis secundi. Liber foeliciter incipit». A: Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miguel Carbonell. Barcelona: Imprenta del Archivo General de la Corona de Aragón, 1864, p. 137-334. (Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón; xxvii) Burns, Robert Ignatius. The Crusader Kingdom of Valencia: Reconstruction on a Thirteenth-Century Frontier. Cambridge; Massachusetts: Harvard University Press, 1967. Cárcel Ortí, María Milagros; García Marsilla, Juan Vicente [ed.]. Llibre de l’entrada de Ferran d’Antequera. València: Universitat de València, 2013. (Documents de la Pintura Valenciana Medieval i Moderna; iv) Carreres Zacarés, Salvador. Ensayo de una bibliografía de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo Reino. València: Hijo de F. Vives Mora, 1925. 2 v. Cruselles Gómez, José María; Igual Luis, David. El duc Joan de Borja a Gandia. Els comptes de la banca Spannochi (14881496). Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2003. Domingo i Borràs, Josep Antoni. Orgue d’Algemesí, València. València: Associació Cabanilles d’Amics de l’Orgue, 1981. (Orgues del País Valencià; 17) Drossbach, Gisela; Kerscher, Gottfried [ed]. Utilidad y decoro: Zeremoniell und symbolische Kommunikation in den “Leges Palatinae” König Jacobs III. von Mallorca (1337). Wiesbaden: Reichert Verlag, 2013.

Dugot, Joël [ed.]. Aux origines de la guitare: la vihuela de mano. París: Cité de la Musique, 2004. Escalona, Josep Maria. L’orgue a Catalunya: Historia i actualitat. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2000. Escrivà i Llorca, Ferran. Aproximació històrica a la música a Gandia al segle xvi: Institucions musicals i fonts relacionades. València: Universitat Politècnica de València, 2007. [Tesi del Màster Universitari en Música] Esquerdo, Onofre. Nobiliario valenciano de Onofre Esquerdo. València: Ateneo Mercantil de Valencia, 1963. Ferre i Puerto, Josep A. «Jacomart, lo feel pintor d’Alfons el Magnànim: puntualitzacions a l’obra valenciana». A: D’Agostino, Guido; Buffardi, Giulia [cur.]. La Corona d’Aragona ai tempi di Alfonso il Magnanimo: I modelli politicoistituzionali, la circolazione degli uomini, delle idee, delle merci, gli influssi sulla società e sul costume: XVI Congresso di storia della Corona d’Aragona, Napoli-Caserta-Ischia, 18-24 settembre 1997. Vol. 2. Nàpols: Paparo, 2000, p. 1681-1686. Ferrer Valls, Teresa. «La fiesta cívica en la ciudad de Valencia en el siglo xv». A: Rodríguez Cuadros, Evangelina [ed.]. Cultura y representación en la Edad Media: Actas del Seminario celebrado con motivo del II Festival de Teatre i Música Medieval d’Elx: Octubre-Noviembre de 1992. València: Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura; Elx: Ajuntament d’Elx; Alacant: Diputación de Alicante. Instituto de Cultura «Juan Gil Albert», 1994, p. 145-169. Furió, Antoni. Orgue de Sueca, València. València: Associació Cabanilles d’Amics de l’Orgue, 1980. (Orgues del País Valencià; 13-14) Galdeano Aguirre, Enrique. «Iconografía del laúd medieval en Navarra e influencia de su evolución en Al-andalus». Cuadernos de la Cátedra de Patrimonio y Arte Navarro [S. l.], núm. 3 (2008), p. 527-534. Garcia-Oliver, Ferran. Pedagogia melodiosa: La música antiga a Gandia. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2000. Gill, Donald. «Vihuelas, violas and the Spanish guitar». Early Music [Londres], núm. 9 (1981), p. 455-462. Gimeno, Francisco M.; Gozalbo, Daniel; Trenchs, Josep [ed.]. Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós. València: Universitat de València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2009. Giner Perepérez, Francesc. Orgue de Cullera, València. València: Associació Cabanilles d’Amics de l’Orgue, 1981. (Orgues del País Valencià; 25) Gómez-Ferrer, Mercedes; Corbalán de Celis, Juan. «Un contrato de los Hernandos para la capilla de les Febres de la Seo de Xàtiva en 1511». Archivo Español de Arte [Madrid], vol. 79, núm. 314 (abril-juny 2006), p. 157-168. Gómez Muntané, Maricarmen. La música medieval en España. Kassel: Reichenberger, 2001.

125

estudis històrics sobre la ribera del xúquer / xv assemblea d’història de la ribera

Gómez Muntané, Maricarmen. «Don Pedro Martínez de Luna —papa Benedicto XIII— y la música de su tiempo». A: Beltrán, Rafael; Haro, Marta; Sirera, Josep Lluís; Tordera, Antoni [ed.]. Homenaje a Luis Quirante. Vol. 2: Estudios filológicos. València: Universitat de València, 2003, p. 569-580. Griffiths, John. «Extremities: the Vihuela in Development and Decline». A: Luths et luthistes en Occident: Actes du colloque organisé par la Cité de la Musique, 13-15 mai 1998. París: Cité de la Musique, 1999, p. 51-61. Grout, Donald J.; Palisca, Claude V. A History of Western Music. 4a ed. Londres: Norton, 1988. Guichard, Pierre. Al-Andalus frente a la conquista cristiana: Los musulmanes de Valencia (siglos xi-xiii). València: Universitat de València, 2001. Guinot, Enric; Furió, Antoni. «Un exemple d’economia domèstica de principis del xvè. L’administració d’una tutela. Sueca, 141227». Quaderns de Cultura de Sueca [Sueca], núm. 1 (1980), p. 11-46. Jambou, Louis. Evolución del órgano español: siglos Oviedo: Universidad de Oviedo, 1988.

xvi-xviii.

Poulton, Diana. «Notes on some differences between the lute and the vihuela and their music». The Consort: European Journal of Early Music [Liphook], vol. 16 (1959), p. 22-26. — «Notes on the Guitarra, Laud and Vihuela». The Lute Society Journal [Guildford], vol. 18 (1976), p. 46-48. Reese, Gustave. La música en la Edad Media. Madrid: Alianza, 1989. Rodrigo Lizondo, Mateu [cur.]. Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d’Aragó: Textos en llengua catalana (1291-1420). València: Universitat de València, 2013. Romanillos Vega, José L.; Harris Winspear, Marian. The Vihuela de Mano and The Spanish Guitar: A Dictionary of the Makers of Plucked and Bowed Musical Instruments of Spain (12002002). Guijosa (Guadalajara): The Sanguino Press, 2002. Ros, Vicent. «Órganos de la parroquia de los Santos Juanes». A: Visión cultural del templo de los Santos Juanes de Valencia. Saragossa: Ibercaja, 1998.

Lairón Pla, Aureliano J. [ed.]. Libre de diverses statuts e ordenacions fets per lo consell de la vila de Algezira. València: Universitat de València, 2001.

Rubio Vela, Agustín [ed.]. Epistolari de la València medieval. València: Institut de Filologia Valenciana, 1985.

Magraner, Carles. La Sibila valenciana. Compendio de fuentes documentales. València: [s. n.], 2013.

Ruiz de Lihory, José. La música en Valencia: Diccionario biográfico y crítico. València: Establecimiento Tipográfico Domenech, 1903.

Massip [Bonet], [Jesús-]Francesc. «El repertorio musical en el teatro medieval catalán». Revista de Musicología [Madrid], vol. 10, núm. 3 (setembre-desembre 1987), p. 721-752.

Sanchis Guarner, M[anuel]. El Cant de la Sibil·la: Antiga cerimònia nadalenca. València: Institución Alfonso el Magnánimo, 1956.

— El misteri de l’Assumpció de la catedral de València. València: Universitat de València, 2013.

— «El misteri assumpcionista de la catedral de València». Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona [Barcelona], vol. 32 (1967-1968), p. 97-112.

Mazuela Coll, Rosario. «El laúd, sultán de los instrumentos musicales». Boletín de la Asociación Española de Orientalistas [Madrid], núm. 23 (1987), p. 135-151.

Sanchis Sivera, José. La Catedral de Valencia: Guía histórica y artística. València: Imprenta de Francisco Vives Mora, 1909.

Minamino, Hiroyuki. «The Spanish plucked viola in Renaissance Italy, 1480-1530». Early music [Londres], núm. 32 (2004), p. 177-193. Morais, Manuel. «A Viola de Mão em Portugal (c. 1450-c. 1789)». Nassarre: Revista Aragonesa de Musicología [Saragossa], núm. 22 (2006), p. 393-462. Narbona Vizcaíno, Rafael. Memorias de la ciudad: Ceremonias, creencias y costumbres en la historia de Valencia. València: Ajuntament de València, 2003. Nicolau Bauzà, Josep. Orgue de Biar, València. Cabanilles: Revista trimestral de l’Associació Cabanilles d’Amics de l’Orgue [València].

126

Pagès, Amédée. «Poésies catalanes inédites du Ms 377 de Carpentras II. Chansons en l’honneur du Sacré-coeur de Jésus». Romania [París], núm. xlii (1913), p. 190-203.

— «Organeros medievales en Valencia». Boletín de la Real Academia de la Historia [Madrid], t. 86 (1925), p. 467-473. Saura Buil, Joaquín. Diccionario Técnico-Histórico del Órgano en España. Madrid: CSIC, 2001. Tarin i Juaneda, Fra Bernat; Sanchis Guarner, Manuel. La processó valenciana del Corpus. València: Vicent García Editores, 1978. Tormo y Monzó, Elías. Jacomart y el arte hispano-flamenco cuatrocentista. Madrid: Centro de Estudios Históricos, 1914. Torró, Josep. El naixement d’una colònia: Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276). València: Universitat de València, 1999.