MENCHON, J.; PASTOR; I.: \"Reciclant pedra? la utilització del material petri a la ciutat de Tarragona a l\'edat mitjana i època moderna.\"

V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya ACTES. VOLUM I MONOGRÀFIC: LA CIUTAT

Barcelona, 22-25 de maig de 2014

MONOGRÀFIC: LA CIUTAT (Actes V CAMMC. Barcelona 2015, pàg. 477 a 486)

RECICLANT PEDRA? LA UTILITZACIÓ DEL MATERIAL PETRI A LA CIUTAT DE TARRAGONA A L’EDAT MITJANA I ÈPOCA MODERNA Joan Menchon, Isidre Pastor

PERMETEU-NOS UNA JUSTIFICACIÓ La Tarragona medieval es basteix sobre el conjunt del Concilium Provinciae Hispaniae Citerioris de Tàrraco (i dC). Aquest ja va ser transformat de manera important a l’antiguitat tardana, de manera que entre el segle ii aC, quan la zona tenia probablement un ús militar i administratiu amb unes estructures urbanes que desconeixem, fins a l’actualitat, tenim un interessant procés urbanístic de transformació, adaptació, reciclatge i nova construcció sobre els precedents. Unes muralles republicanes, un primer projecte monumentalitzant substituït per un altre a mitjan segle i dC, un fenomenal conjunt urbanístic del segle i dC estructurat en tres grans terrasses o plataformes, la seva transformació entre els segles iv i v, la instal·lació de la seu metropolitana entre els segles v i vi, la ciutat visigòtica... són els elements que preformen la ciutat medieval reinstaurada entre les acaballes del segle xi i primer terç del xii. Hi ha clarament uns condicionants topogràfics, uns condicionants urbanístics que defineixen la Tarragona romana, medieval i moderna. Les muralles, els murs del Concili, les seves voltes, fins i tot els eixos urbans són presents i immanents en la trama medieval i actual. Però també la pedra com a element singular té la seva transformació. I no ens referim solament al simple reciclatge del material, sinó també a l’aprofitament i desmuntatge d’estructures, amb transformació d’usos o sense, amb transformació de la seva forma o sense. Intentarem, doncs, fer una aproximació a les possibilitats que ens ofereix una ciutat històrica com Tarragona, no tant com a proposta metodològica o material, sinó com a suggeriment o com a crida a la reflexió.

CULTURA TRADICIONAL O PREINDUSTRIAL: RECICLATGE El primer problema és que pensem que el reciclatge és degut a un plantejament de pobresa, de situació de crisi. Segurament ens pesa massa la visió catastrofista tradicional de la transformació de les ciutats de l’antiguitat tardana davant de l’esplendor urbà en època imperial. Ens oblidem, per fer-ho gràfic, que August va convertir una Roma de fang en una Roma de marbre. Això va comportar desfer-se de l’urbanisme antic, dels vells edificis i, segons com, començar de zero. I de la vella ciutat, les restes ja van ser reciclades. En el cas de Tàrraco això es palesa clarament en la transformació de la Part Alta, que fins llavors l’enteníem com una zona militar i a partir del segle i passa a ser el centre politicoreligiós del Concilium Provinciae Hispaniae Citerioris. I això a costelles d’arranar el que hi havia abans: només ens han arribat peces inconnexes com el fris d’un temple augustal als fonaments d’un dels murs de la torre de l’Audiència, el mur de carreus de llisós del Palau Arquebisbal, una sèrie de nivells de regularització de la roca, i una sèrie de megàlits fora de context que fan pensar més del compte en trames urbanes republicanes que, ara per ara, són indemostrables. La roca es desmunta a la part occidental per tal d’anivellar les plataformes de les tres terrasses, on cal es terraplena o es fan subestructures formades per voltes d’opus caementicium, que coneixem com a criptopòrtics... Les grans pedreres com el Mèdol i la Mora són objecte d’una explotació sistemàtica. Altres, de pedra de Santa Tecla i llisós també són dedicades a obtenir material dedicat a paviments, placats i inscripcions. I ingents quantitats de marbre i altres tipus de material lapidi procedeixen d’arreu de la Mediterrània. L’elenc abasta la pràctica totalitat de materials en explotació en aquella època. Naturalment entra en joc l’ostentació, el luxe, el voler aparentar per part de les elits que

477

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

van patrocinar les grans obres públiques. Però no oblidem que també hi havia un criteri d’aprofitament del recurs de proximitat. Si no calia, no s’anava més lluny. Així entendrem per què es recicla el fris augustal ja esmentat, o els megàlits que han anat apareixent inconnexos en alguns punts de la Part Alta, etc. De fet, si ens queda poc de la Part Alta en època republicana no és solament perquè els edificis podien tenir més o menys entitat, és també perquè els van reciclar, com a replè, com a nou material constructiu o com a infraestructures d’altres construccions, com el complex de voltes i murs sota el Pretori, identificables en part com un horreum part d’un gran edifici públic. Els circuits comercials, les possibilitats econòmiques i les necessitats de munificència canvien a partir del segle iii, amb un estat en procés de centralització de poder. Els abandonaments d’espais urbans de titularitat pública, la seva privatització acompanyada de compartimentacions, reciclatge de materials etc. Hom ha pensat en una crisi aguda o crònica, en actuacions espontànies de reciclatge, en squotters o okupes que es fan amb els espais i la depredació de recursos constructius. És innegable que en certa manera hi ha una mica d’això. Però també hi ha un plantejament molt més conceptualitzat que comporta per exemple un marc legal amb lleis que prohibeixen el desmuntatge de temples. Cal recordar el cas del 399 quan l’emperador Honori dicta una llei destinada al vicari de la diòcesis Hispaniarum on mana conservar i protegir els edificis públics, i en el cas d’enderrocament o amortització de temples, calia permís imperial: “Macrobio vicario Hispaniarum et Procliano vicario quinque provinciarum. Sicut sacrificia prohibemus, ita volumus publicorum operum ornamenta servari. Ac ne sibi aliqua auctoritate blandiantur, qui ea conantur evertere, si quod rescriptum, si qua lex forte praetenditur. Erutae huiusmodi chartae ex eorum manibus ad nostram scientiam referantur, si illicitis evectiones aut suo aut alieno nomine potuerint demonstrare, quas oblatas ad nos mitti decernimus. Qui vero talibus cursum praebuerint, binas auri libras inferre cogantur. Dat. IIII kal. feb. Ravennae Theodoro v. c. cons.” L’explicació no és una simple preocupació pel decòrum, al darrere hi ha la intenció de mantenir les escenografies del poder.

478

I per contra hi ha una clara organització dedicada al desmuntatge d’edificis i la revenda de materials. Això vol dir que hi ha planificació, hi ha capital a invertir, hi ha clients a vendre, hi ha mercat. I si hi ha mercat, la situació de crisi no és la que ens han pintat fins ara. I hem de sumar-hi un canvi de gustos, un canvi estètic per la varietas, per la barreja de materials, de textures, de colors que es veu en els edificis de l’antiguitat tardana. Potser forçat per la situació, potser aprofitant-la,

però al cap i a la fi una adaptació a la realitat on les escenografies urbanes, les escenografies arquitectòniques continuen existint, però amb uns altres cànons. Seria el cas del conjunt visigòtic de la plaça Rovellat-carrer Portella, amb murs d’opus africanum amb cadenes de carreus reciclats, i un porticat fet de columnes, capitells corintis i arcs, tot de segona mà (Figura 1). Pensem que estem en una societat preindustrial, ara en diríem tradicional, on el recurs no es malbarata com ens permet o ens provoca el consumisme de la segona meitat del segle xx. I estem en una societat antiga en què el transport és car, i en proporció molt més que ara. Si el recurs, si la matèria primera la tenim a l’abast, per què hem d’anar a buscar-la lluny o prop? Senzillament es recicla. No fa tants anys que dúiem les ampolles de refrescos a la botiga del barri, i les bescanviàvem per les plenes, i pagàvem només l’import del contingut. Què no s’ha guardat a les golfes o al cap de casa? Qualsevol cosa es pot reciclar, i això no vol dir únicament situació de crisi, vol dir un plantejament molt més econòmic i sostenible que la societat actual del blister, l’envàs no retornable i la pràctica impossibilitat de reparar electrodomèstics senzillament perquè la producció en massa fa canviar-los per uns de nous per pràcticament els mateixos diners.

Figura 1. Arc de la plaça Rovellat que formaria part d’un conjunt edilici visigòtic de grans dimensions. Reutilitza diferents elements arquitectònics d’època imperial.

MONOGRÀFIC: LA CIUTAT

CIUTAT O PEDRERA? És clar, quan Tarragona es recupera com a espai urbà organitzat, els feudals es troben una ciutat fantasmagòrica. Recordem el que ens diuen algunes cròniques àrabs. Per exemple Ibn Galib a Farhat al-anfuns ens diu que “avui encara conserva edificis admirables.” Al Idrisi a Muzhat al mustaq apunta que Tarragona és “a la vora del mar, és una ciutat jueva que té muralles de marbre, edificis fortificats i torres inaccessibles, on hi viuen pocs cristians. És fortificada i inexpugnable.” Més interessant és Al-Qazwini a Atar al-bilad on diu que “Tarragona és una ciutat gran i antiga d’al-Andalús, situada a la costa de la Mediterrània i a prop de Tortosa. Al-Udri digué que sota de la ciutat de Tarragona hi ha amplis soterranis plens de construccions.” Afegeix: “M’explicà un vell xec, anomenat Ibn Zaydan, que ell baixà a aquests edificis i s’hi perdé, amb els seus companys, durant tres dies, i que hi trobaren cambres plenes de blat i ordi dels temps dels antics, que havien canviat de color, i que, si no arriben a veure una llum, al tercer dia, no n’haurien sortit mai.” Al Himyarí a Kitab al-rawd va en el mateix sentit: “bastida sobre la Mediterrània, els seus monuments [antics] romanen sense haver canviar i la major part de les muralles està en peu sense haver-se enderrocat. S’hi trobà més marbre treballat que enlloc i, de muralles com les seves, de marbre negre i blanc se’n trobarien poques arreu (...) Els edificis són grans i tenen elevades columnes, d’aquelles que torben les ments en pensar com es varen fer, perquè no és possible construir-les avui.” No s’escapa a ningú que aconseguir una ciutat com Tarragona a l’edat mitjana volia dir tenir la capacitat logística, econòmica, humana i material per controlar per exemple 5 km de muralla oblidada durant gairebé quatre segles, un camp de ruïnes, edificis mig dempeus, edificis semienderrocats, aptes per a l’emboscada i per ser una pedrera formidable. La reimplantació urbana, com s’ha escrit en altres llocs, se centra a la Part Alta, l’antiga seu metropolitana visigòtica, i a la zona del Port, amb la Vilanova, un barri incipient al voltant de Sant Miquel del Mar. Queda doncs una vasta franja que s’ha de convertir en zona agropecuària o en espai urbà. Despedregar seria bàsic per al seu ús agropecuari, per exemple. Al mateix temps, es crea una dinàmica complexa. A la Part Alta, per exemple, es manté la muralla romana com a defensa, de manera que es repara, es recreix, es reforça, s’hi obren portes, o es reforça amb el Mur Vell (s. xii) i el Mur Nou o Muralleta (s. xiv). Però a la zona baixa, la defensa es comença a depredar, de manera que es reciclen els carreus per a altres obres, i el farciment de toves per fer parets de tàpia. Per exemple,

el 1489, el Consell de la ciutat va desmuntar la muralla “vulgarment dita de Sent Ffructuós” per aprofitar la pedra a les obres del moll. Posteriorment, va tornar a ser objecte d’espoli per reparar el pont del Francolí. El 1587 havia estat reparat i temps després es va malmetre per una riuada. Per a l’obra, l’any 1600, el Consell en data de 19 d’abril, va acordar que “se humple de pedra de la muralla vella y per asso se ha de fer una carretera dins de la dita vinya de dit mº Gil per traurer dita pedra.” El 27 d’agost d’aquell any els cònsols van nomenar dos hortolans per avaluar els desperfectes ocasionats per l’extracció de pedra “per raho de la pedra que la ciutat ha treta de las torras de la muralla vella que son en la vinya de dit Gil per traurer aquella”. Pons d’Icart ens diu com es va buidar el replè de la muralla de la ciutat baixa per aprofitar-la per fer tàpia: “De aquesta quinta torre partia la muralla vella fins bayx al cantó del dit secà d’en Brunet (lo solament de la qual he vist jo descubert quant prengueren la terra per ferla tàpia de la paret que és perla vora del secà y camí que bayxa al molí del cantó del dit secà, junt a l’entuxà del rech major”. I el mateix Pons ens diu que els paviments de llisós i pedra de Santa Tecla de la zona de l’església de Sant Fructuós, és a dir, la zona del Fòrum de la Colònia, s’aprofiten en les escales de la catedral i el pla de la Seu: “ediffici de temple antich més sumptuós jo no·l veyg en Tarragona, que aprés de la Seu se’n mostra major, que és lo de Sant Fructuós, lo qual tenia enpaïmentat tot lo pati gran on està la creu de pedras de llisós. De las quals pedras són après estadas fetas las escalas y la plaça de las Cols.” Les construccions de la Part Alta tenen un dinàmica força interessant. Quan és necessari es converteixen en defensa, en paret mitgera, en façana. S’hi obren finestres, s’hi encasten arcs, s’hi recolzen trespols i voltes; i quan cal, senzillament, es desmunten i la pedra passa a ser utilitzada com a material constructiu. L’interior de la muralla, obra del segle ii aC, de quatre metres de llum interior, es buida en força punts per utilitzar-la, senzillament, com a habitatge. S’hi veuen encara finestres de factura medieval. Però on crida més l’atenció el fenomen del reciclatge és en els grans edificis de la ciutat medieval, especialment la catedral. De tots és conegut que la seu tarragonina és un interessant exemple de construcció de transició entre el romànic d’inèrcia del segle xii i el primer gòtic. Això es veu especialment en els canvis de plantejament d’obra de la capçalera de la nau central i en les solucions del transsepte i de les voltes. Però no tan sols això, ja que s’observa per exemple que a les parts més antigues (absis central, absidioles laterals, parts del transsepte, sala capitular i sagristia) els carreus són bàsicament enormes peces de pedra biocal-

479

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

carenita que coneixem comunament com a pedra del Mèdol. Els llits dels carreus passen a ser els paraments vistos, de manera que són visibles els encaixos dels ferrei forfices i les grípies. Caldria pensar si el vell temple identificat amb el d’August es desmunta realment per construir la seu visigòtica, o més aviat la romànica. Els indicis no són clars, però hi ha una qüestió clara. Si entenem que el temple que hi havia al bell mig del Recinte de Culte era un edifici de dimensions molt grans, d’acord amb les monedes d’època tiberiana i la identificació de la gran base sota la nau central de la catedral, desmuntar-lo implicava un esforç organitzatiu, logístic i econòmic molt gran, i el lògic és pensar a fer-ho quan hi ha garantit el reciclatge dels materials. I aquest plantejament quadra amb el projecte de la nova catedral medieval.

conservat a l’actual seu del Col·legi d’Arquitectes. La identificació i caracterització dels diferents materials basant-nos en estudis petrogràfics proporciona una valuosa informació que demostra, per exemple, que la sapiència empírica dels picapedrers i mestres d’obra els portava intel·ligentment a usar determinats materials segons les seves funcions i, fins i tot, per resistència a les inclemències del temps (Figura 2). No manca tampoc el reciclatge d’inscripcions romanes a l’obra de la catedral, ja sigui aprofitant fragments de carreus amb lletres capitals a relacionar amb inscripcions monumentals, o reciclant inscripcions i pedestals en punts visibles a ull nu, amb una finalitat decorativa o potser simbòlica. En aquest context

Al claustre es poden observar altres actuacions de reciclatge molt interessants. En primer lloc, es veu com l’angle nord-occidental del mur del temenos del Recinte de Culte es converteix en el tancament del claustre romànic. I és més, algunes de les fenestrae que il·luminaven el porticat es converteixen en porta, amb capialt i tot. El gruix d’aquest mur, una fulla única que just arriba als 90 cm (3 peus) impedia utilitzar-lo com a sustentació de la galeria de voltes de creueria. La solució era senzilla: regruixar el temenos.

480

L’esplèndida galeria d’ordres superposats del claustre de la catedral es conforma per una sèrie d’arcs apuntats dins dels quals hi ha grups d’arcades de mig punt amb l’esplèndida col·lecció de capitells romànics historiats i amb decoració vegetal i geomètrica de clara inspiració cistercenca o islàmica. Els feixos de columnetes decoratives, de basa a àbac, se cisellen en marbre blanc de qualitat, sens dubte procedent de la decoració del Recinte de Culte imperial. L’entrada a la nau de l’evangeli des del claustre es va solucionar amb una fantàstica portalada del més pur estil romànic, tota cisellada en marbre blanc. Destaquem dues coses: la llinda monolítica amb una reparació antiga en un dels costats, i la decoració vegetal dels capitells, que clarament s’inspira en les peces romanes del Recinte de Culte. Altres capitells ja de pedra local que es veuen a les naus del temple també ens indiquen aquesta inspiració iconogràfica. No manca tampoc la intencionalitat en la tria de la pedra per les seves característiques mecàniques. Valgui’ns com a exemples les mènsules de calcària grisa o llisós que sustenten els feixos de nervis de les voltes del claustre, o els salmers de les trompes de la sala del rellotge del campanar. Potser la duresa d’aquestes peces és també la causa d’aprofitar inscripcions de llisós per cisellar bases romàniques per a la catedral, cas

Figura 2. Basa romànica relacionable amb les obres de la catedral, cisellada en una inscripció romana. Col·legi d’Arquitectes

Figura 3. Inscripció del canonge Bernat de Torelló, en tabula ansata (1087) cisellada a la sala axial del Recinte de Culte del s. I.

MONOGRÀFIC: LA CIUTAT

és interessant la col·locació del sarcòfag teodosià de Betesda just a sobre la porta de l’epístola que ens evoca la tradició de col·locar elements decoratius antics en edificis de culte medievals, com veiem a Sant Fèlix de Girona, per donar un exemple prou conegut. En un altre context, més simbòlic, hi ha l’aprofitament d’un sarcòfag amb estrígil a la capella flamígera del Sant Sepulcre. Aquesta peça es redecora amb l’escut del comitent Josep Barceló (1494) i, sobre seu, s’instal·la la figura d’un Crist jacent gòtic, envoltat de les figures la Mare de Déu, Maria de Magdala, Maria Salomé, Joan Evangelista, Josep d’Arimatea i Nicodem. Més interessant, per no dir enigmàtic, és un seguit d’inscripcions funeràries dels primers canonges de la catedral. Se cisellen directament en els murs de la sala axial del Recinte de Culte, cadascuna i dins una tabula ansata del més pur estil romà (Figura 3). La ingent quantitat de marbres que al llarg dels segles s’han anat trobant entre el mur meridional del temenos i la muralla romana fan pensar que precisament en aquest espai de la Part Alta hi havia l’officina marmorea o taller dels picapedrers i escultors del Recinte de Culte. I també seria, per lògica, una zona de proveïment de pedra a l’antiguitat tardana i en època medieval. L’arqueòleg Bonaventura Hernández Sanahuja va ser el testimoni de la troballa dels famosos clipei del Seminari, a més d’altres peces de marbre de la zona que ens ocupa. Diferents peces trobades amb signes de calcinat o fumat el van fer pensar en un incendi, però també es podien interpretar com a material en procés de producció de calç, que fàcilment seria relacionable amb l’obra de la seu. L’any 1340 hi ha constància diplomàtica de l’extracció de marbres antics a la zona de les Peixateries Velles, per al forniment de materials per a la tomba del rei Alfons III. El document que ens ho indica és un albarà de pagaments de l’escultor Pere de Guines: “donas a .xx. pichaperes que per .xvi. dies continuament logas per traure marbre de diverses alberchs situats en la pescateria de Tarragona, a rao de .ii. sol. per cascun lo dia .dcxl. sol. Barchs. item a .xii. fembres qui gitaren la terra dels dits alberchs per los dits. .xvi. dies, a rao de .vi. diners per cascuna lo dia, .xcvi. sol. Barchinonenses. iItem que us costa fusta per pijar los archs e fonamentys dels dits alberchs, abatut ço que se han con hac servit .xxi. sol. .viii. drs. barchs. item que us costaren .xxx. quarteres de calç a ops de paradar los fonaments dels dits alberchs, con lo marbre ne hagues fet trer .xxx. sol. barchs. item .iiii. dotzenes d arena a ops del dit paredar ..... sol. barchs. item que costa tot lo

marbre qui en lo monument e sepulcre entra .dc. sol. Barchs. item que us costa de portar lo dit marbre dels dits alberchs de la pescateria tro a vostre alberch .cxx. sol. Barchinonenses” És plausible pensar que part dels materials marmoris anessin a parar a forns de calç per a l’obra de la catedral i altres monuments. De fet, de la ingent quantitat de capitells, columnes, clipeus, cornises... ben pocs ens n’han arribat. Causa? Ni una ni dues, des del reciclatge com a material constructiu fins a la seva cuita per fer calç. De fet, ara per ara no coneixem peces fora de la ciutat o del seu entorn immediat. Però caldria pensar, per exemple, on anaven les columnes de granit de la Tróade que es van trobar sota mar a la punta del Miracle. Dues parelles són a la reforma renaixentista que Pere Blai fa a l’antic refectori de la catedral per convertir-lo en capella del Santíssim. I el mateix fa aquest introductor del Renaixement quan traça la façana del Palau de la Generalitat, i n’hi planta unes altres, totes procedents de la muntanyeta de Sant Pere Sacelades, on possiblement hi havia un temple dedicat a Isis. Conforme l’obra de la catedral avança, s’observa un progressiu decreixement de les dimensions del carreuat, especialment en les capelles gòtiques, renaixentistes i barroques. És de suposar que s’anava esgotant la pedrera que era la mateixa ciutat. De fet, es té constància de la portada de material des de pedreres properes com la torre d’en Dolça a Vilaseca. També s’observa que a partir del segle xiv, i en especial en el segle xv i una mica després, la utilització de pedra de les Coves del Loreto o Llorito. Es tracta d’una calcisiltita de color groc intens, amb alguna tonalitat vermellosa procedent d’una pedrera romana prop de la muntanyeta del Loreto, a l’actual zona de Viladegats. La primitiva explotació a l’aire lliure es va substituir en època medieval i moderna per una en galeria. D’aquí procedeix la pedra de la muralla romana dels trams del col·legi Lestonnac, Escorxador i bona part del passeig de Sant Antoni. I també de les capelles de la Mare de Déu de les Neus, Sant Ramon Nonat i Sant Salvador del claustre de la seu. La seva utilització es veu també en una sèrie de façanes tardogòtiques de la Part Alta, com a les finestres del primer pis de l’Hospital de Santa Tecla, la casa del núm. 11b-13 del carrer del Comte (ca l’Abadessa) etc. Però on es veu especialment una actuació de reciclatge és a la muralla (Figura 4). En efecte, l’arc de muralla de la segona fase romana entre la torre del Seminari i el passeig de Sant Antoni presenta un aparell de carreus original bàsicament

481

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

conformat per pedra del Loreto. És aquell groc intens, gairebé ocre, que identifica ràpidament el monument. Però el cert és que és una pedra que es degrada amb facilitat, ja sigui per l’acció individual o combinada dels aerosols marins, de la vegetació, de les pluges, la humitat, la interacció amb els morters de les reparacions medievals, la interacció amb sulfats i fosfats... Tot plegat, difícil de solucionar des del punt de vista de conservació del monument. I aquesta problemàtica es va patir des d’antic, de manera que veiem que, per exemple, al costat del baluard de Sant Antoni (s. xvi) hi ha reparacions medievals, però fets també de pedra del Loreto. Tot indica que els carreus romans malmesos es van sanejar, és a dir van canviar d’estereotomia i, per tant, es fan empetitir. Després es col·locaven de bell nou, però lligats amb morter de calç. I el 1737, en temps del rei Ferran VI i del governador Prado de Portocarrero, es va reparar el tram del portal de Sant Antoni, tot aixecant-hi una nova portalada. Els carreus romans, i uns quants de medievals ben segur, es van retallar i es van col·locar de bell nou, i si no n’hi va haver-hi suficients, se’n van usar d’altres llocs. Com que aquests eren de pedra més bona (Mèdol, Savinosa...) no s’han degradat. Els altres s’han malmès fins a arribar a pèrdues del 100% i s’han hagut de substituir per peces noves (1991-1994 i 2002-2003). Una reparació també d’aquest temps es veu al parament del pati del col·legi Lestonnac, però aquí amb una pèrdua menor de volum, que no va servir de res per un projecte de restauració de discutibles criteris (Figura 5). En canvi, la porta, de clar estil barroc, utilitza uns materials diferents. Muntants i arcs són d’una pedra molt més dura, més noble, bàsicament biocalcarenita, acabada amb un bon treball d’encoixinat decoratiu d’inspiració serliana. La decoració de l’escut de Fer-

482

Figura 4. Finestrals tardogòtics de l’Hospital de Santa Tecla, cisellats en pedra del Loreto.

ran VI acompanyat de sengles grups de trofeus a la romana es soluciona amb vells bocins de marbre de Luni-Carrara, amb una simetria de juntes conceptual que s’ha d’adaptar a les dimensions del material que tenien a mans. De fet, un quilòmetre de muralla conservat ens mostra elements de reciclatge en força punts. El portal del Carro, a la capella de Sant Magí, substitueix una probable portella de la primera fase romana, amb un arc de mig punt de carreus romans reciclats. Diferents reparacions de l’antiguitat tardana o dels segles xii-xiii es fan amb carreus romans units amb morter de calç. L’horitzontalitat de les juntes els delata: les romanes segueixen el pendent, no són pas apaïsades. I les reparacions, conforme passen els segles, es van fent amb peces de menors dimensions, fins a arribar a la maçoneria. Ara, hi ha trossos inquietants com a la Via de l’Imperi, amb panys on es veu clarament que van desmuntar i reinstal·lar carreus romans sense gairebé retocar, i a prop un misteriós mur de petites peces de llarg i través, d’evocacions formals califals (que no vol dir que ho sigui). El retorn i la recuperació del passat clàssic és un altre aspecte a tenir en compte, especialment en el Renaixement. I més a Tarragona, amb la vinguda de l’arquebisbe humanista Antoni Agustin (1516-1586), un dels introductors del Renaixement a la Península Ibèrica. I amb ell, l’arribada dels tractats d’arquitectura, de la traça a la romana, d’humanistes i primers interessats en el passat romà com Lluís Pons d’Icart, o de tracistes com Pere Blai, com a cap visible de l’anomenada Escola del Camp de Tarragona. A partir de llavors veiem façanes de traça clarament renaixentista, alla romana, com en alguns edificis dels

Figura 5. Passeig de Sant Antoni (1991), reconstrucció del tram de muralla al segle xviii, amb carreus romans de pedra del Loreto reciclats i retallats, ara units amb morter de calç.

MONOGRÀFIC: LA CIUTAT

carrers Major i Cavallers, o patis com el de Casa Foxà. Encoixinats decoratius de grans dimensions, reciclatge de pedra de bell nou... i l’inici del col·leccionisme epigràfic de la mà d’Antoni Agustin, i la instal·lació d’inscripcions a les façanes, i no com a simple element constructiu, sinó ben col·locades per ser vistes pel vianant. Un reciclatge cultural que mostra el nivell del propietari, com a Cal Degà, casa del canonge i antiquari Posada, amb dues inscripcions romanes i dues més de dos rabins jueus. O les del carrer de la Destral, del carrer Merceria, l’església de Sant Miquel del Pla (Figura 6).

Figura 6. Inscripcions romanes i jueves a la façana de la Casa del Degà (carrer Escrivanies Velles, any 1994). Actualment han estat substituïdes per rèpliques.

El més divertit és que aquest humanisme o retorn al món antic el tenim ja a la baixa edat mitjana, amb alguna inscripció a peu de terra al costat de la porta de l’epístola de la catedral, precisament prop d’on hi ha encastat el sarcòfag de Betesda. I encara més espectacular és el cos central del campanar, de carreus de llisós amb un encoixinat de categoria estètica remarcable. Es tracta d’un segment de torre construït en temps de l’arquebisbe Ximeno de Luna i el canonge obrer Hug de Cervelló (1317-1237). És probablement la primera vegada que es fan carreus encoixinats des de temps dels romans (Figura 7). Però es deu a una causa estètica o a una causa pràctica donada la duresa de la pedra? Si fos la segona, s’haurien entretingut a fer-ho tan bé? Per què van usar llisós, una pedra noble, marmòria, quan tenien encara força pedra del Mèdol i similars? Era un referent les arquitectures romanes que van poder observar els mestres picapedrers? Al costat d’això tenim altres reciclatges de tipus cultural com els famosos fragments de frisos de marbre del claustre de la catedral. Es van trobar durant les obres de la sagristia nova (s. xviii) i es van encastar en un dels murs del claustre amb motiu de la visita del rei Carles IV. Al seu costat, una altra peça, l’anomenat mihrab de la catedral, també trobat darrere d’un paredat durant les mateixes obres. Tot i que durant anys es va especular si formava part de la mesquita aljama de Tarraquna, l’estudi de R. Aceña deixa clar que és una peça de Madinat ar-Zahra, probablement un botí de guerra. Però també ens podem trobar amb situacions confoses. És l’exemple de les finestretes de la falsa tribuna de l’epístola de l’església de Sant Llorenç, que ara pertany al Gremi de Pagesos. Es tracta d’una agradable i sòbria obra de planta de nau sala que per criteris estilístics s’ha datat al segle xiv. Les dues falses finestres són geminades i al bell mig hi ha sengles columnetes amb basa, fust i capitell, un de clara inspiració coríntia, però estilísticament romànic. El fet és que l’església es documenta ja el 1199, i arcs apuntats com els de Sant Llorenç els tenim datats a la canònica de la catedral del segle xii, de manera que el binomi arc apuntat igual a segle xiv l’hem de descartar definitivament. Tot porta a pensar que realment l’església que ara ens ha arribat és realment del segle xii, i per tant les columnetes de la falsa galeria són contemporànies.

Figura 7. Campanar de la catedral, tram construït amb carreus de llisós encoixinats en temps del canonge obrer Hug de Cervelló (1317-1327).

Però el reciclatge no acaba amb la pedra, amb el mabre, amb els carreus. Sobta per exemple que de l’obra de caementicium de l’Amfiteatre ens n’hagi arribat poca cosa, i per exemple els dibuixos de Wyngaerde, al segle xvi, ens el mostren desproveït de gairebé tota la

483

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

graderia de la part de mar. I és lògic: la proximitat al port. En temps dels Reis Catòlics es va utilitzar per a les seves obres. Era un morter dur, molt dur, i per fer-lo seguir de replè o escullera, n’hi havia prou, la pedra seria usada per altres funcions. Això potser explicaria també per què el conjunt de les termes de Sant Miquel (s. III) és arranat quan seria una obra espectacular, i potser també per què es desmunta bona part del mausoleu de planta circular de la Necròpolis de Tabacalera, que Laborde va fer gravar per il·lustrar el seu Voyage a principis del segle xix.

DE LA CONCEPCIÓ FORMAL A LA TÈCNICA –LA IDEA– Més enllà del que hem exposat fins ara, val a dir que és la gestació dels projectes arquitectònics la que, en part, determinarà les tècniques constructives que es fan servir per a l’execució. I és en aquest ordre de magnitud, on la utilització dels materials que es tenen a l’abast ha estat i és una pauta intrínseca en les mateixes tècniques constructives. Una pràctica generalitzada que ha perdurat en el temps. Però és aquesta peculiar dinàmica constructiva la que assoleix una eclosió sense precedents en ciutats com Tarragona, durant l’època medieval i moderna. Si tenim en compte la pròpia realitat tangible de les restes materials que hi havia per l’espai que abastava aquesta antiga metròpoli, no es pot sinó concebre que les tècniques constructives dels posteriors períodes històrics consideressin el potencial “petri” que els oferia l’entorn. Amb tot, serà la filosofia edilícia de cada moment la que establirà les pautes conceptuals que conduiran a l’optimització dels recursos materials que ofereix el territori. El reciclatge s’imposa com un criteri conceptual que esdevindrà característic de l’arquitectura tarragonina. L’estilisme tècnic i formal de l’arquitectura dels períodes medievals fou un dels primers a fer-se ressò d’aquesta pràctica d’economitzar recursos, heretada ja des de l’antiguitat tardana. El ressorgiment de l’urbs, després de períodes d’inhabilitat constructiva fefaent, requeria processar gran quantitat de material petri per edificar nous volums. Fet que comporta, òbviament, que es prioritzés l’essència matèrica dels elements reciclats per damunt dels seu valors estilístics. Tan sols en casos excepcionals es privaven aquest valors formals per sobre dels constructius. Només faltaria, oi? 484

Arribat ja el cinc-cents, el Camp de Tarragona es deixà seduir per l’humanisme i el gust per l’arquitectura a la

romana. I per què no? On millor que a Tarragona es podia materialitzar aquesta tendència. És doncs en aquest moment que el reciclatge, més enllà de la vessant pràctic i materialista que deté el concepte, assoleix una expressió bucòlica, al llindar de l’idíl·lic. La civitas i el seu ager són un terreny abonat per poder recuperar no tan sols ja aquelles restes de volum petri necessàries per a la mateixa dinàmica constructiva d’aquest moment, sinó tots aquells elements formals que es requerien amb un finalitat ornamental i decorativa. En tot cas, és aquesta concepció que fomenta l’ús del reciclatge -característica de cada un d’aquest dos períodes medieval i modern- la que fa que aquesta pràctica assoleixi una dimensió humana. Essència que, en definitiva, no deixa de ser, per dir-ho d’alguna manera, ecològica i alternativa.

CONCEPTES TÈCNICS I FORMALS Tal com ja s’ha pogut esbrinar, el present assaig no pretén aprofundir ni elucubrar sobre l’abast i entitat dels processos d’utilització dels materials petris d’època clàssica, àmpliament estudiats i desenvolupats per la historiografia contemporània. Si no que, tal com s’ha dit, es tracta de donar-li una volta a aquesta motivació, tant des d’un punt de vista conceptual com tècnic. Però sobretot, per poder plantejar la necessitat d’aprofundir en el coneixement històric dels valors patrimonials d’aquests elements petris, referents de la cultura material de dos períodes. L’evidència conceptual s’aprecia quan s’entra a discernir sobre les tècniques constructives que fan servir com a matèria primera els elements petris d’edificacions antigues. Les necessitats arquitectòniques fefaents que es manifesten a Tarragona, tant en època medieval com moderna, comporten que, més enllà de la consideració positiva o negativa dels valors d’aquestes obres i elements clàssics, es faci latent la mateixa necessitat constructiva. És aquesta concepció constructiva de caràcter pràctic la que fa que es tornin a fer servir tots aquells materials que tenen a l’abast per edificar la seva arquitectura. Són les pròpies necessitats edilícies d’aquestes èpoques les que determinaran quan, on i com es fan servir aquests materials. És evident que la dinàmica de cada moment és la que va determinar el volum del materials que es recuperava. Però més que el quan i l’on, cal plantejar-se el com.

MONOGRÀFIC: LA CIUTAT

La intencionalitat de la recuperació d’aquests materials antics, per fer servir una denominació de l’època, pot fer-se de molt diverses i variades formes. I és aquí on rau la importància que tenen les tècniques constructives a l’hora que aquestes es portin a terme. És aquí, en considerar que la recuperació d’aquest material comporta una transformació, quan és perceptible considerar el terme reciclatge. És aquest concepte de sotmetre materials usats a un procés de manipulació o aprofitament perquè es puguin fer servir de nou el que és determinant. Fet que és una pràctica òbvia i evident del que arqueològicament es coneix com a processos d’amortització. Així, durant l’època medieval es prima més aquesta dinàmica constructiva basada en la transformació dels materials constructius anteriors per davant de la reutilització formal dels elements arquitectònics. Pràctica que, d’altra banda, fou més generalitzada en època moderna. Actitud que també serveix, en certa manera, per endreçar la ciutat. La recuperació del nombrós material petri que fins ben entrada l’edat mitjana hi havia dispers arreu va propiciar una ordenació de l’entorn urbà. Un cop més és aquest concepte de reciclatge el que s’associa a pautes d’optimització de recursos i esforços, és a dir de costos, però que també pot vincular-se a d’altres connotacions, ja bé siguin morals o, simplement, de salubritat. Els plantejaments exposats no pretenen ser més que una reflexió per poder reivindicar els estudis històrics-petrològics en relació amb l’anàlisi dels processos de documentació arqueològica com a font per poder disposar de dades que ens ajudin a aprofundir en el coneixement tant de l’època clàssica com de la medieval i moderna. En definitiva, de contextualitzar la dinàmica dels processos constructius de Tarragona.

BIBLIOGRAFIA Aceña, R. 1992. “El mirhab hispano-musulmà”. A: Catalunya Romànica.. Barcelona, vol. XXI “El Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, la Conca de Barberà, El Priorat”, p. 196-198. Àlvarez, A.; Macias, J.M.; Muñoz, A.; Pitarch, A.; Teixell, I.; Menchon, J. 2012: “The marmora used in the imperial cult area of Tarraco (Hispania Citerior).” A: Gutierrez, A.; Garia, M.; Rodà, I. Interdisciplinary Studies on Ancient Stone.Proceedings of the IX Association for the Study of Marbles and Other Stones in Antiquity (ASMOSIA) Conference (Tarragona 2009), Tarragona 2012, p. 196-203. Aquilué, X. 1993. La seu del Col·legi d’Arquitectes. Una intervenció arqueològica en el centre històric de Tarragona, Tarragona. Arce, J 2005. Bárbaros y romanos en Hispania (400507 AD). Madrid. Arola, R.; Domingo, J.A.; Gasull, N. 2012. “The marmora used in the Jaume I School: an assemblage from the Provincial Forum of Tarraco.” A: Gutierrez, A.; Garia, M.; Rodà, I. Interdisciplinary Studies on Ancient Stone.Proceedings of the IX Association for the Study of Marbles and Other Stones in Antiquity (ASMOSIA) Conference (Tarragona 2009), Tarragona 2012, p. 190-195. Bramon, D. 2000: De quan erem o no erem musulmans, Vic. Capdevila, S. 1929. El Gremio de Labradores. Tarragona 1929. Carbonell, M. 1986. L’Escola del Camp de Tarragona en l’arquitectura del segle xvi a Catalunya. Tarragona. Cómez Ramos, R. 2012. “Reutilización de materiales antiguos en la arquitectura mudéjar sevillana. “ A: Sousa, A.; Ribeiro, M. História da construçao. Os materiais. Braga, 2012, pàg. 77-88. DD.AA. 2007 La catedral de Tarragona. In Sede, 10 anys de Pla Director de Restauració. Arola Editors. Tarragona.

485

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Domingo, J. A. 2011: “La reutilización de material decorativo clásico durante la tardoantigüedad y el altomedioevo en Catalunya.” Tarraco: construcció i arquitectura d’una capital provincial romana, Actes Congrés Internacional en homenatge a Th. Hauschild (2009). “Butlletí Arqueològic” núm. 32, Tarragona, p. 795-851. Duran, E. 1984. Lluís Ponç d’Icard i el Llibre de les Grandeses de Tarragona. Barcelona. Escoda, C. 2002. El port de Tarragona, Tarragona. García, M. A. 2004. “La reutilización y destrucción de los sarcófagos romanos de Baetica durante la Edad Media.” Romula num. 3, p. 239-256. Gutiérrez, A. 2009. Roman Quarries in the Northeast of Hispania (Modern Catalonia). Tarragona. Hernández Sanahuja, B.M, Morera, E. 1892: Historia de Tarragona desde los más remotos tiempos hasta la época de la restauración cristiana, editada, anotada i continuada per E. Morera, Tarragona. Kagan, R. L. (ed.) 1986. Ciudades del Siglo del Siglo de oro: las vistas españolas de Anton Van den Wyngaerde, Madrid. Laborde, A. de 1806. Voyage pittoresque et historique de l’Espagne. vol I París. López Quiroga, J.; Martínez, A. M. 2006. “El destino de los templos paganos en Hispania durante la Antigüedad Tardía”. Archivo Español Arqueología 79, Madrid, 125-153. Martinez, A. 2014. Catedral de Tarragona. Barcelona Menchon, J. 2009. La muralla romana de Tarragona. Una aproximació. Barcelona. Menchon, J. 2011. “Tarragona o la difícil “convivencia” entre el patrimonio histórico y crecimiento urbano”. A: DDAA, Proyectos urbanos y arqueologíe an las ciudades Parrimonio de la Humanidad de España, Actas del taller de Proyector Urbanos y Arquebolgía en las Ciudades Patrimonio de la Humanidad. Alcalá de henares 5-7 de julio de 2010. León 2011, p. 143-185 Menchon, J.; Massó, J. 1999. Muralles de Tarragona. Muralles i fortificacions de Tarragona segles ii aC. - xx dC. Tarragona 1999. 486

Recasens, J. M. 1966, 1975. La ciutat de Tarragona. Barcelona, 2 vol. RIT 1975: Alföldy, G., Die Römischen Inschriften von Tarraco, Berlín Rodà, I.; Pensabene, P.; Domingo, J. A. 2012. “Columns and rotat in Tarraco made with granite from de Troad.” A : Gutierrez, A.; Garia, M.; Rodà, I. Interdisciplinary Studies on Ancient Stone.Proceedings of the IX Association for the Study of Marbles and Other Stones in Antiquity (ASMOSIA) Conference (Tarragona 2009), Tarragona 2012, p. 210-228. Rubió, A. 1921. Documents per la Història de la Cultura Catalana mig-eval (II), Barcelona 1921. Sánchez Real, J. 1986-87. “El método en la arqueología tarraconense 1. La muralla”. Butlletí Arqueològic, època V, núm. 8-9, p. 35-54. Utrero, M. A.; Sastre, I. 2012. “Reutilizando materiales en las construcciones de los siglos vii_x. ¿Una posibilidad o una necesidad?”. Anales de Historia del Arte vol 22, número especial II, p. 309-323.