L\'Exposició Històrica d\'Art Sitgetà de 1925. Una reivindicació

L’Exposició  Històrica  d’Art  Sitgetà  de  1925.   Una  reivindicació      

per  Vinyet  Panyella   Directora-­‐gerent  del  Consorci  del  Patrimoni  de  Sitges            

Felip  Masó,  La  processó  de  Sant  Bartomeu  (1884).  Museu  de  Maricel,  Sitges.  

 

  Feia   tot   just   quatre   anys   que   Charles   Deering   havia   embarcat   les   seves   col·leccions   artístiques  en  uns  quants  camions  que  havien  desparegut  carretera  enllà.  Amb  ells,   la  il·lusió  dels  sitgetans  de  continuar  gaudint  del  prestigi  dels  tresors  de  Maricel  i   el  projecte  que  fins  llavors  havia  constituït  l’epicentre  de  la  vida  de  Miquel  Utrillo.   Però   una   cosa   era   viure   amb   una   tristesa   poc   o   molt   amarga   la   fi   d’una   dècada   daurada   i   l’altra   plegar-­‐se   a   una   malenconia   paralitzadora.   Res   d’això   no   s’adeia   amb  el  tarannà  d’Utrillo,  l’home  que  afirmava  que  el  mèrit  d’un  ballarí  de  corda  era   el   de   no   caure   mai.   Malgrat   la   controvèrsia   que   havia   generat   la   marxa   de   Deering,   Utrillo   gaudia   d’un   gran   prestigi   entre   la   jove   generació   d’artistes   i   escriptors   sitgetans,   i   així   ho   reconeixia   Salvador   Soler   i   Forment   quan,   a   la   cloenda   de   l’Exposició  Històrica  de  l’Art  Sitgetà  agraïa   “... el vostre guiatge intel·ligent i (...)

la vostra indòmita activitat que inútilment voleu tapar amb modèstia (...) [i] la vostra ment rectora”      

   

“Per  damunt  del  campanar...”    

Joaquim  de  Miró.  Sitges  des  del  Fondac  (1883).  Col·leció  particular.  

 

  La   primavera   del   1925,   en   plena   dictadura   de   Primo   de   Rivera,     s’havia   posat   en   marxa   el   grup   autodenominat   Amics   de   les   Arts.   El   liderava   el   poeta   sitgetà   Salvador  Soler  i  Forment,  amb  interessants  connexions  amb  la  penya  de  l’Ateneu   Barcelonès   i   amb   l’establisment   literari   barceloní   –   Josep   Carner,   Carles   Riba...   El   lema  del  grup  era  “Per  damunt  del  campanar”,  transposició  de  la  frase  de  Romain   Rolland  que  havia  fet  fortuna  els  anys  de  la  guerra,  “Au  dessus  de  la  melée”...        amb   la   qual   es   pretenia   la   superació   del   sempitern   conflicte   de   poder   local   entre   el   Prado   i   el   Retiro   per   la   via   cultural,   “per   l’obra   de   pacificació   de   Sitges   i   millorament   de   la   seva   cultura”.     El   grup,   actiu   entre   la   primavera   i   l’hivern   de   1925,   aprofitava   totes   les   sinergies   generades   a   Sitges   en   tant   que   Segona   ciutat   noucentista,   amb   una   forta   voluntat   eclèctica   i   amb   una   estratègia   de   visibilitat   marcada   tant   per   Soler   i   Forment   com   per   l’òrgan   de   difusió   que   utilitzava,   el   setmanari   La   Punta.     A   Sitges   el   Noucentisme   es   nodria   obertament   del   passat   modernista  mentre  que  no  feia  cap  escarafall  als  nous  corrents  d’avantguarda.       La  realització  més  important  del  grup  va  ser,  sense  cap  dubte,  l’Exposició  Històrica   d’Art  Sitgetà  per  la  Festa  Major  de  1925.  La  Comissió  organitzadora  era  presidida   per   Miquel   Utrillo,   que   va   comptar   amb   la   col·laboració   del   pintor   Arcadi   Mas   i   Fondevila,  el  col·leccionista  i  antiquari  Josep  Dalmau,  l’escriptor  Josep  Carbonell  i  

Gener,  i  M.  A.  Cassanyes  i  Ramon  Planes.  Aquests  dos  darrers  formaven  part  de  la   generació   més   jove;   Cassanyes   ja   s’havia   iniciat   com   a   crític   d’art   a   la   revista   Monitor,  que  entre  1921  i  1923  havia  dirigit  Carbonell  que,  amb  J.  V.  Foix,  havien   redactat  a  quatre  mans.  Per  al  futur  escriptor  Ramon  Planes  eren  temps  iniciàtics.       Feia  trenta-­‐tres  anys  que  una  iniciativa  similar  a  l’exposició  de  1925  havia  tingut   lloc   a   Sitges,   organitzada   per   Santiago   Rusiñol,   amb   la   col·laboració   d’A.   Mas   i   Fondevila,  Joaquim  de  Miró  i  Antoni  Almirall.  L’Exposició  de  Belles  Arts  de  l’estiu   de  1892,  que  ha  passat  a  la  història  com  la  Primera  Festa  Modernista,  va  consistir   en   una   àmplia   mostra   d’un   centenar   d’obres   que   es   van   exposar   a   l’Ajuntament,   expressament  decorat  a  tal  efecte.  La  idea  era  palesar  la  pintura  de  la  modernitat,   fos   la   dels   luministes   o   la   que   Rusiñol   i   Casas   havien   importat   de   París.   El   propòsit   de  l’exposició  de  1925  es  presentava  amb  un  caire  diferent.  La  pròpia  denominació   remarcava   el   seu   caràcter   d’antologia   històrica   i   de   voluntat   d’aplegar   una   extensa   mostra  d’artistes  fills  de  la  Vila  o  amb  alguna  mena  de  vinculació:  amb  una  obra  del   Greco   –   Sant  Francesc  mostrant  una  calavera  al  seu  company,   propietat   llavors   de   Josep   Dalmau   -­‐,   en   clara   referència   als   Grecos   del   Cau   Ferrat.   La   voluntat   de   palesar   la   continuïtat   entre   1892   i   1925   va   ser   explícitament   manifestada   en   el   discurs  d’obertura  de  Soler  i  Forment:  ““El relligament de la generació actual amb la que motivà l'eclosió de l'espiritualitat nostra és un fet.”  

Del  Luminisme  a  la  Nova  Objectivitat      

 

     

Miquel  Utrillo,  Interior  del  Cau  Ferrat   (1895).  Museu  de  Maricel,  Sitges.    

  Dues   altres   característiques,   de   caire   organitzatiu,   marcaven   els   canvis   dels   temps.   D’una   banda   es   va   fer   pagar   entrada.   D’altra,   l’organització   va   desistir   de   sol·licitar   la   col·laboració   municipal   i   es   va   decantar   obertament   pel   Casino   Prado.   L’explicació   cal   cercar-­‐la   en   els   moments   de   tensió   que   en   aquells   moments   es   vivia   al   país;   l’Ajuntament   era   d’un   catalanisme   tebi,   o   inexistent,   i   en   canvi   els   organitzadors   eren   d’idees   obertament   catalanistes,   repartides   principalmente   entre  la  Lliga  i  Acció  Catalana  i  el  que  quedava  dels  vells  federalistes,  tots  plegats   afins   al   Casino   Prado   Suburense.   Cal   afegir   que   entre   1918   i   1923   l’entitat   havia   iniciat   reformes   substancials   en   les   que   hi   havien   intervingut   Miquel   Utrillo,   l’arquitecte  J.  M.  Martino,  l’escultor  Pere  Jou  i  el  pintor  Agustí  Ferrer  Pino.           El   23   d’agost   a   les   cinc   de   la   tarda   el   Casino   Prado  va  obrir  portes.  L’Exposició  Històrica   d’Art   Sitgetà   va   presentar   una   setantena   llarga   d’obres   d’escultura,   pintura   i   dibuix,   acuradament   triades   per   Utrillo   –   algunes   formaven   part   de   la   seva   col·lecció,   que   al   cap  de  poc  va  vendre  al  col·leccionista  Lluís   Plandiura  -­‐  i  els  seus  col·laboradors.   Façana  frontal  i  lateral  del  Casino  Prado   Suburense  després  de  la  reforma  de  1923.  

     

L’escultura   estava   representada   per   Enric  Clarasó,  Josep  Clarà  i  cinc  obres  de   Pere   Jou.   La   pintura,   que   acomplia   el   fort   de   l’exposició,   a   més   del   Greco   aplegava   diverses   generacions   d’artistes:   la   plana   major   de   l’Escola   Luminista,   encapçalats   per   Felip   Masó   (La  processó  de  Sant  Bartomeu)    i  A.  Mas   i  Fondevila,  Joaquim  de  Miró  (Sitges  des   del   Fondac),   Joan   Roig   i   Soler,   Antoni   Almirall,   Joan   Batlle   Amell;   el   Santiago  Rusiñol,  Retrat  del  Dr.  Gaietà  Benaprès   Modernisme,   amb   Santiago   Rusiñol   (c.  1895).  Col·lecció  particular.     (Retrat  del  Dr.  Benaprès),   Ramon   Casas,     Ramon   Pichot   (Retrat   de   Genís   Muntaner),  Lluïsa  Vidal,  Miquel  Utrillo  (Interior  del  Cau  Ferrat);  pintors  com  Albert   Bartés,   J.   M.   Llopis   de   Casades,     Agàpit   Casas,   Antoni   de   Ferrater,   Josep   Triadó,   Josep  Vidal  i  Vidal;  noucentistes  com  Joaquim  Sunyer  (El  Clot  dels  Frares)    i    pintors  

més  joves  com  Artur  Carbonell,  Alfred  Sisquella,  Guillem  Bergnes,  amb  el  toc  exòtic   atorgat   per   la   nordamericana   Grace   Ravlin.   A   la   secció   de   dibuix   repetien   Casas   (retrats   de   Maria   Teresa   Benaprès,   Raimon   Casellas   i   Josep   M.   Jordà),   Bergnes,   Utrillo   i   es   mostrava   obra   de   Maria   Teresa   Benaprès,   Picasso,   Josep   Boniquet,   Bagaria   (amb   una   caricatura   de   Rusiñol),   M.   A.   Cassanyes   (Ball   de   Bastons),   el   retrat   de   Josep   Carbonell   i   Gener   signat   per   J.   F.   Ràfols.   Aquest   és,   en   síntesi,   el   catàleg  de  l’exposició,  tot  i  les  dificultats  d’identificar  obres  que  porten  títols  com   Nu,  Figura  popular,  pintura  o  figura.      

 

 

Joaquim  Sunyer,  El  Clot  dels  Frares  (1913).  Col·lecció  particular  

  És,  en  summa,  un  complet  panorama  de  desenvolupament  de  la  pintura  sitgetana,   comptada   l’absència   del   primer   pintor   sitgetà   documentat,   Joaquim   Espalter   (Sitges,  1809  –  Madrid,  1880).  El  paisatge  de  Sitges  i  la  seva  gent  esdevenien,  una   vegada   més,   els   autèntics   protagonistes   de   la   mostra.   El   paisatge   pictòric   de   la   platja   compartia   protagonisme   amb   un   altre   dels   àmbits   preferits   dels   artistes,   com   eren   els   exteriors   de   Can   Falç.   S’hi   observava   la   persistència   d’estils   que,   passats   els   anys   d’eclosió   i   catalització,   perduraven   mentre   els   artistes   continuaven   treballant.   La   mostra   permet   la   valoració   crítica   de   l’evolució   de   les   arts  a  Sitges  i,  alhora,  la  de  la  Vila  i  els  seus  indrets  més  atractius  a  la  mirada  dels   pintors.      

Cloenda  i  epíleg       El  30  d’agost  es  tancaven  les  portes  de  l’exposició  amb  la  mateixa   solemnitat   que   el   dia   de   l’obertura:   autoritats,   discursos,   gentada.  El  poeta  Trinitat  Catasús  va  ser  convidat  a  recitar-­‐hi  els   seus   poemes,   que   van   ser   la   primícia   de   l’edició   Robins   de   Magrana   (1930).   La   festa   va   comptar   amb   l’assistència   dels   artistes  i  de  convidats  expressament  a  l’acte,  com  J.  V.  Foix  o  Joan   Estelrich  –  de  part  de  J.  Carbonell  -­‐,  o  Joan  Crexells,  que  passava   l’estiu  a  Sitges  traduint  Plató.     L’Exposició  Històrica  d’Art  Sitgetà  va  ser  l’actiu  més  senyalat  del  grup  dels  Amics   de  les  Arts,  que  va  assolir  el  propòsit  de  presentar Sitges “no  tan  sols  com  a  ciutat   amant   de   les   Belles   Arts   sinó   com   a   ver   centre   d’art   com   a   nucli   creador”,   conseqüència   del   que   Rusiñol   havia   iniciat   trenta   anys   abans.   La   idea   de   continuïtat,   de   fil   conductor   de   les   arts   a   partir   de   l’obra   de   Rusiñol,   perdurà   en   l’esperit  dels  noucentistes  sitgetans  i  s’havia  manifestat  el  1918  amb  la  celebració   del  XXV  aniversari  del  Cau  Ferrat.       El  1926,  l’aparició  de  L’Amic  de  les  Arts  senyalarà  un  nou  punt  d’inflexió  en  aquesta   idea,   que   serà   potenciada,   a   més,   per   J.   Carbonell,   director   de   la   revista   i   per   dos   dels  seus  col·laboradors,  M.  A.  Cassanyes  i  Ramon  Planes.  La  reivindicació  arribarà   al  seu  punt  més  àlgid  amb  la  museïtzació  del  Modernisme  amb  l’obertura  del  Cau   Ferrat  com  a  museu  públic  el  1933.      

 

  L’epíleg   de   l’exposició   va   ser   l’organització   el   1926   de   la   Primera   Exposició   d’Art   del   Penedès,   a   Vilafranca   del   Penedès;   ja   no   hi   jugava   una   sola   vila   sinó   el   territori   en  relació  amb  el  llegat  artístic  públic  i  privat.  La  necessitat  de  mostrar  el  passat  i   el   present,   el   llegat   i   l’activitat,   van   configurar   un   model   d’exposició   en   el   que   l’experiència   i   els   assoliments   de   Sitges   hi   van   ser   presents   amb   J.   Carbonell   i   M.   Utrillo  en  tant  que  assessors.