L\'èxit en les trajectòries formatives obligatòries i postobligatòries en contextos multiculturals

Col·lecció Ciutadania i Immigració - Núm.1

RECERCA I IMMIGRACIÓ

Recerca i immigració

Recerca i immigració

Col·lecció «Ciutadania i Immigració» Núm. 1

Biblioteca de Catalunya. Dades CIP: Recerca i immigració. – (Col·lecció Ciutadania i immigració ; 1) Bibliografia ISBN 9788439377870 I. Catalunya. Secretaria per a la Immigració  II. Col·lecció:Ciutadania i immigració ; 1 1.Immigrants – Catalunya  2.Integració social – Catalunya 325.25:364(467.1)

© Generalitat de Catalunya Departament d’Acció Social i Ciutadania Secretaria per a la Immigració S e’n permet la reproducció, la distribució i la comunicació pública sempre que se’n citin els autors i l’editor, i que no es faci amb fins comercials. L’editor no és responsable de les opinions expressades en aquest volum ni les subscriu necessàriament. Juny 2008 ISBN: 978-84-393-7787-0 Dipòsit legal: B. 30.149-2008 Tiratge: 2.500 exemplars Disseny i maquetació: gama, s.l. Impressió: Thau, s.l.

Presentació

La immigració és el motor principal de canvi de la nostra societat. Tenim una realitat nova i dinàmica, una experiència social única i necessitem aprendre del nostre propi procés de transformació social. És important contextualitzar la nostra realitat analitzant experiències internacionals, però essent conscients que enlloc es repeteixen les mateixes condicions. Per això hem d’anar aprenent també, i sobretot, de nosaltres mateixos, recercar les claus del nostre procés de canvi estructural per encarar millor les noves situacions. Des del Departament d’Acció Social i Ciutadania creiem que afavorir la recerca aplicada és indispensable per identificar quines polítiques públiques hem d’impulsar per preservar la cohesió social i per avaluar-ne els resultats. La col·lecció «Ciutadania i Immigració», de la Secretaria per a la Immigració, és un graó més per afavorir la reflexió i la difusió del coneixement generat dels i de les professionals que, des de Catalunya, treballen en l’àmbit de la immigració. En aquest sentit, ens ha semblat encertat dedicar aquest primer volum a difondre resultats de recerques universitàries impulsades a través de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), en col·laboració amb la Direcció General de Recerca del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya. Desitgem que aquest llibre sigui útil per a totes les persones que treballen en l’àmbit de la immigració a Catalunya i que aquesta nova línia de publicacions de la Secretaria per a la Immigració esdevingui un referent en la matèria. Carme Capdevila Consellera d’Acció Social i Ciutadania

5

Presentació

En la recerca en immigració coincideixen objectius de dos dels grans pactes nacionals que el Govern s’ha compromès a tirar endavant durant aquesta legislatura: el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació i el Pacte Nacional per a la Immigració. La recerca sempre obre vies de solució, perquè aporta mirades noves i un coneixement més fonamentat. Segur que la lectura dels treballs que es recullen en aquest volum ens ajudarà a eixamplar i aprofundir alhora la visió prèvia que tenim dels aspectes que s’hi tracten. Tanmateix, una part important de l’èxit depèn de la voluntat d’actuar, i del coratge i l’encert que puguem posar en les nostres actuacions. Així, tenim l’obligació d’observar el compromís de no parar de pensar: justament el que han fet els autors dels textos que llegireu. Blanca Palmada Comissionada per a Universitats i Recerca

7

Presentació

El llibre que teniu a les vostres mans inicia la col·lecció «Ciutadania i Immigració» de la Secretaria per a la Immigració del Departament d’Acció Social i Ciutadania, una nova col·lecció per difondre el saber que es crea a Catalunya en relació amb el fet i els processos migratoris. Aquest primer volum, dedicat a la recerca aplicada, presenta els treballs acabats el 2007 i que han comptat amb el suport de la Secretaria per a la Immigració a través de la primera convocatòria d’ajuts a la recerca. Una versió provisional d’aquests treballs es va presentar a la Jornada de Recerca i Immigració celebrada a l’Institut d’Estudis Catalans el dia 13 de juny de 2007. La recerca no tan sols planteja interrogants; fins i tot replanteja allò que donàvem per sabut, i evidencia, alhora, que hem de continuar treballant per aproximar i fer confluir recerca aplicada i actuació política. Necessitem les aportacions dels nostres investigadors i investigadores socials per dissenyar les polítiques, i també que les nostres polítiques identifiquin quins són els àmbits en els quals necessitem generar més producció de saber. Oriol Amorós Secretari per a la Immigració

9

Índex

Bloc A1 L’èxit en les trajectòries formatives obligatòries i postobligatòries en contextos multiculturals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

13

Bloc A2 Pla d’acollida per a la integració d’adolescents i joves nouvinguts a la ciutat de Sant Boi de Llobregat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

33

Bloc A3 Adolescents immigrats a Catalunya i construcció de la identitat cultural. Trajectòries de vida i processos d’inclusió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

53

Bloc B1 Associacionisme i esport. Perspectiva dels tècnics i les tècniques esportius en la definició d’estratègies de participació d’infants i joves immigrants . . . .

71

Bloc B2 El paper de l’esport en la integració de la població adulta estrangera immigrada a Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

83

Bloc B3 Associacionisme i acomodació de les persones immigrades d’origen africà a Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103 Bloc C1 Proposta i implementació d’un motor de recuperació d’informació especialitzat en dret d’estrangeria (Còdex) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121 Bloc C2 Anàlisi discursiva de les actituds lingüístiques de l’alumnat nouvingut a Catalunya. Una aproximació qualitativa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133 11

Bloc C3 Immigració i salut: estat de salut, necessitat i utilització dels serveis d’atenció primària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153 Bloc D1 Diagnòstic de competències interculturals en l’Administració pública . . . . . . 175 Bloc D2 Pràctiques d’exclusió als locals nocturns del centre històric de Barcelona. El dret d’admissió com a tècnica de discriminació racista . . . . . . . . . . . . . . . . 195 Resums i paraules clau en català, castellà, anglès i francès . . . . . . . . . . . . . . . 217

El sumari segueix l’ordre de presentació de les recerques en la Jornada de Recerca i Immigració, que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona el dia 13 de juny de 2007. En aquell moment, les recerques es trobaven en curs de realització i ara es presenten en la seva versió definitiva.

12

Bloc A1

Bloc A1 L’èxit en les trajectòries formatives obligatòries i postobligatòries en contextos multiculturals1 Pilar Figuera Gazo (1), Montserrat Freixa Niella (1), Inés Massot Lafont (2), Mercedes Torrado Fontseca (1) i M.ª Luisa Rodríguez Moreno (1) (1) Grup de Recerca en Transicions Acadèmiques i Laborals (TRALS) (2) Grup de Recerca en Educació Intercultural (GREDI) Departament de Mètodes d’Investigació i Diagnòstic en Educació Universitat de Barcelona

Resum Estudi empíric centrat en els i les immigrants de la comarca catalana del Garraf, amb una mostra de 102 alumnes, estudiants de 4t de secundària obligatòria i secundària postobligatòria, que representen el 58% de la població estrangera escolaritzada. S’ha tractat de descriure la problemàtica de les transicions simultànies i els factors que influeixen a l’hora de construir el seu projecte professional i d’assolir els seus objectius acadèmics i professionals. Definits els constructes de transició i resiliència i descrita la població (perfil) i la seva història migratòria, l’instrument de mesura emprat i construït ad hoc ha estudiat diferents variables com l’autoconcepte, les expectatives i d’altres. Els resultats han generat diverses recomanacions educatives que cal tenir en compte en situacions d’educació de persones immigrants a Catalunya, que porten cap a la instauració d’un model de comunitat escolar acollidora. Paraules clau: immigrants, transicions acadèmiques, estudis postobligatoris, persistència acadèmica.

1.  Projecte de recerca subvencionat dins de la convocatòria AMIC-2005 d’ajuts de suport a projectes de recerca interuniversitaris i/o intrauniversitaris en matèria d’immigració a Catalunya finançada per la Secretaria per a la Immigració i la Direcció General de Recerca de la Generalitat de Catalunya.

13

1. Introducció L’estudi realitzat se centra en un col·lectiu específic dins de la població immigrada: els i les adolescents i joves migrants (15-18 anys). Per edat, es troben en un moment clau, el final de l’adolescència i primera joventut; un moment fonamental en la planificació del seu projecte professional, quan les decisions sobre com encarar el futur i quin paper tindrà la formació esdevenen temes importants. Els objectius d’aquesta recerca han estat: en primer lloc, identificar les característiques que defineixen el col·lectiu de joves immigrants (15-18 anys) de la comarca del Garraf i, en segon lloc, conèixer el pes i el significat de l’educació postobligatòria i el paper de la formació en la construcció de les trajectòries formatives i alhora analitzar l’efecte de les variables relacionades amb la persistència i promoció educativa en la població objecte d’estudi. Aquest objectiu general ens ha de permetre, a través d’una recerca descriptiva, poder: •  Descriure les trajectòries d’immigració i acadèmiques dels i les joves des del moment del primer contacte amb la realitat catalana. • Apropar-nos en el coneixement del sentiment de pertinença quant a la identitat personal i les relacions amb el grup d’iguals. • Identificar les relacions existents amb el centre i el grup de companys i companyes. • Conèixer quina és l’actitud cap a la formació en relació amb les aspiracions formatives dels joves i les joves i dels seus pares. Un objectiu important de la recerca ha estat aportar elements per a la comprensió de la transició de l’ensenyament obligatori al postobligatori, de la seva dinàmica específica i dels factors personals i contextuals vinculats a la seva resolució, en el marc d’una població específica: els i les estudiants immigrats. El marc conceptual de referència ha estat el de les transicions. Des de fa dècades, la investigació psicològica ha descrit etapes de discontinuïtat en les trajectòries vitals (com ara l’adolescència) i ha tractat d’explicar les implicacions i els factors determinants. Amb el temps, les preocupacions s’han centrat a comprendre quines són les dinàmiques de les transicions i els seus elements comuns i diferencials, fins a arribar al context actual en què l’estudi de les transicions s’aborda des de perspectives multidisciplinàries que tracten de copsar la complexitat de les variables que hi intervenen. Els models que analitzen en profunditat els factors personals implicats en la transició són: el model de transició de Schlossberg (1989), el d’afrontament de l’estrès de Lazarus i Folkman (1986), i el model d’expectatives d’autoeficàcia de Bandura (1990). Pel que fa a l’àmbit de les transicions educatives, destaquem, entre d’altres, el treball de Gimeno Sacristán (1996), que parteix del model ecològic de Bronfenbrenner i rescata el valor del context com a espai que potencia o limita el desenvolupament d’una transició educativa, i el model de Lent i col·laboradors (1994), que adapten la teoria de Ban14

Bloc A1 dura per a la comprensió del procés de construcció de les trajectòries de transició de la població emigrant. En l’àmbit més específic de la formació, l’estudi de les transicions educatives, tot i ser un tema que està despertant l’interès de la comunitat investigadora, ha tingut poca tradició al nostre país. L’anàlisi més específica de les transicions acadèmiques a l’ensenyament postobligatori de la població immigrant és encara més feble,2 sobretot si ho comparem amb la important documentació que a l’entorn d’aquesta temàtica existeix en el context internacional, especialment en el marc anglosaxó, on ha esdevingut una àrea d’estudi destacada (Tomlinson-Clarke, 1994; Torres i Solberg, 2001; Flowers, 2004; Cabrera et al., 2005). En el nostre context, el grup de recerca TRALS3 ha investigat des de mitjan dels anys noranta els processos de transició entre els diferents nivells de formació, tot conduint diverses investigacions: de primària a secundària, de la secundària obligatòria a la postobligatòria i, més específicament, les transicions en el context de la universitat (Figuera i Torrado, 2000; Figuera, Dorio i Forner, 2003). La recerca ha posat de manifest el fet que la qualitat de l’etapa inicial d’integració en un nou context formatiu té un ampli marge de variabilitat i dependrà d’un conjunt de factors ambientals i contextuals que puguin arribar a condicionar els resultats finals. Més enllà de la capacitat personal per assumir els reptes de les transicions, podem afirmar que les dificultats són directament proporcionals al conjunt de canvis que ha d’assumir la persona. La transició podrà resultar més estressant per a aquells i aquelles estudiants que es desplacin des d’altres localitats i/o comunitats, o per a aquells i aquelles que procedeixen de grups minoritaris i poc reconeguts, i per a qui el canvi exigeix una adaptació a un estil nou de vida i tingui una manca de referents. D’aquesta manera, la seva importància tindrà una variabilitat tan àmplia com ho és la tipologia de l’alumnat que accedeix a cada opció educativa. És per aquest motiu que en la fonamentació teòrica d’aquest projecte donem rellevància a l’estudi dels processos de transició i migració, processos que hem anomenat de transicions simultànies. Per això hem fet una descripció de l’estat de la migració a Catalunya i una caracterització dels i les joves immigrants destacant els avantatges de la seva biculturalitat, tal com palesen els estudis de Massot sobre els models identitaris (2003). L’anàlisi de l’estat de la recerca en el context internacional posa de manifest tres perspectives bàsiques: 1. La perspectiva de les transicions. Destaquen els estudis centrats en el rendiment, l’abandonament i el fracàs escolar del col·lectiu d’immigrants. Inicialment des d’un enfocament bàsicament descriptiu i de comparació amb la població autòctona 2.  Es pot consultar l’informe recent del CIDE (MEC), amb el títol La atención del alumnado inmigrante en el sistema educativo español, el qual inclou una revisió exhaustiva de la recerca sobre l’educació intercultural al nostre país. 3.  Grup d’investigació sobre Transicions Acadèmiques i Laborals. Departament de Mètodes d’Investigació i Diagnòstic en Educació (MIDE). Universitat de Barcelona.

15

(Espinosa, 1988; Driscoll, 1999; Jack i Jordan 1999; Benton, 2001; Portes i Madelon, 2001; Alegre i Nadal, 2006), la recerca ha evolucionat cap a estudis que analitzen la realitat d’un col·lectiu específic (Nieto, 1995; Vázquez, 1996; Wax, 2001; Fuligni i Witkow, 2004), o la inversió en capital humà de la població d’immigrants, amb treballs com ara els de Chiswich i DeBruman (2004), i en els últims anys la recerca s’ha orientat cap a l’estudi del procés de transició educativa i els factors implicats en els resultats de la població immigrant (Trusty, Plata i Salazar, 2003; Bempechat, 1999, 2003). Totes aquestes recerques confirmen les diferències intra i inter grups, així com el valor de determinades variables clau: la història migratòria, factors personals i familiars. 2. La perspectiva de la resiliència educativa. Aquests estudis han tingut molt poca divulgació en els entorns educatius i encara menys en el camp de la investigació sobre minories i educació. La perspectiva de la resiliència educativa es mostra bàsica des de la premissa de la continuïtat en el sistema educatiu. Pren en consideració la capacitat de les persones per superar i recuperar-se de les condicions i experiències adverses donant així una visió positiva i la possibilitat de canvi d’una situació, en aquest cas, de canvi d’una situació educativa. Entre els estudis analitzats destaquem: Alva (1991), McMillan i Reed (1993), Wang, Haertel i Walberg (1997), Wayman (2002). 3. La perspectiva de les mesures educatives. La literatura sobre la resiliència educativa, així com els estudis sobre la transició i els seus factors de rendiment, mostren que l’escola fa un paper bastant important en el desenvolupament de les capacitats de l’estudiantat per afrontar l’adversitat i les competències acadèmiques i de la vida. En el llibre Resiliency in Schools: Making it happen for students and educators, Henderson i Milstein (2003) identifiquen, a partir de la investigació portada a terme, diferents temàtiques sobre com l’escola proporciona els mecanismes protectors ambientals que desenvolupen els factors protectors contra l’adversitat. També destaquen l’estudi de Borman i Rachuba (2000), Benard (1993), en el context espanyol, la investigació d’Alegre i Nadal (2006), Cortés (2006) i Abajo i Carrasco (2007).

2. Metodologia La recerca parteix d’una investigació descriptiva i la recollida de la informació es realitza des d’una perspectiva quantitativa. Per això, s’ha utilitzat una enquesta semitancada amb l’objectiu i la finalitat d’un apropament general dels i les adolescents immigrants escolaritzats de la comarca del Garraf descrivint les característiques personals, familiars, acadèmiques, expectatives i actituds vinculades amb la planificació i configuració de les trajectòries formatives postobligatòries. La recerca s’ha portat a terme en set fases seguint les característiques pròpies de la recerca descriptiva. S’ha fet especial èmfasi en les fases d’identificació de la pobla16

Bloc A1 ció d’estudiants immigrants de 15 a 18 anys de la comarca del Garraf i en l’etapa de sensibilització i informació del projecte els responsables institucionals i de centres per garantir la representativitat de la mostra, que ha estat del 58% (total de la mostra, 102, i total de la població de referència, 175):

Mostra de 4t d’ESO de 69, que representa el 76% del total de la població. Mostra de batxillerat de 14, que representa el 36% de la població. Mostra de CFGM de 8, que representa el 57% de la població. Mostra d’altra formació no reglada d’11, que representa el 35% del total.

L’instrument que s’ha utilitzat per recollir la informació d’aquest col·lectiu de joves ha estat una enquesta semitancada que ha passat un procés de validació de jutges. L’enquesta s’ha portat a terme en els mateixos centres. Les quatre dimensions o àrees considerades recullen informació sobre les dades d’identificació personal i background personal (història de la immigració i trajectòria acadèmica), i inclouen factors personals (identitat, expectatives i actituds vers el futur i la formació i barreres lingüístiques, legals, econòmiques...) i factors contextuals (xarxa de suport d’amistats, familiar i del centre) que conjuntament i amb una visió sistèmica ens dibuixaran les trajectòries de continuïtat de la mostra. L’enquesta final és multimodal, ja que hi trobem diferents tipus de preguntes. La majoria són de caire tancat, amb algun bloc de valoració segons una escala del tipus Likert de quatre punts i que inclou dues escales autoproduïdes (escales AC actitud vers el centre i AF actitud vers la formació)4 i una, de ja validada, com és l’escala d’autoestima de Rosenberg. Finalment, hi trobem algunes preguntes de caire més qualitatiu que fan referència a qüestions d’opinions i vivències personals, com, per exemple: Com et veus d’aquí a cinc anys?

3. Resultats principals  Adolescents estrangers a la comarca del Garraf L’estudi se centra, primer, en els i les adolescents i joves immigrats de la comarca del Garraf nascuts entre els anys 1989 i 1992 en un país estranger. Això representa el 4.  L’anàlisi factorial de l’escala AC (Actitud vers el centre) presenta una variància explicada total del 63,27%. Les dotze preguntes s’agrupen en quatre factors (relació família-escola, relació amb el professorat, suport d’iguals i suport del centre). L’anàlisi factorial de l’escala AF (Actitud vers la formació) té una variància explicada del 51,51% i les setze preguntes s’agrupen en quatre factors (valor afegit de la formació, barreres de persistència educativa, factors personals i facilitadors de la persistència i actitud negativa vers la formació).

17

16% de la població d’aquesta edat, lleugerament superior a la taxa global d’immigració de la comarca, amb més representació del sexe masculí (52%). Més del 75% d’aquests i aquestes adolescents provenen d’Amèrica Central i del Sud o d’Europa. El 19% de la mostra és originari d’Àfrica i hi predomina la població magrebina. La presència asiàtica i nord-americana és testimonial (consulteu-ne les dades a l’annex). Segons les dades recollides, la població mostral és de 175 alumnes, els quals representen el 21% del total de la població estrangera entre 15 i 18 anys (838). El 96% dels nois i les 175 noies immigrants de la població estan escolaritzats en centres públics. El 52% està cursant 4t d’ESO, seguit d’un 22% que estan fent batxillerat. La resta es distribueix en un 11% d’altra formació no reglada, 8% CFGM (cicles formatius de grau mitjà) i un 6% PGS (programes de garantia social). Dels 175, el 74% està escolaritzat al municipi de Vilanova i la Geltrú, seguit en un 17% a Sant Pere de Ribes i en menor proporció, un 5%, a Cubelles, i un 4%, a Sitges. Per tant, una part important del jovent està fora del sistema educatiu. Finalment, respecte a la composició de la mostra, el 52% està cursant 4t d’ESO, un 30% fa formació postobligatòria reglada (batxillerat i cicles formatius de grau mitjà) i un 16%, formació postobligatòria no reglada (el 6% PGS i un 11% són estudiants que fan la preparació de la prova d’accés per a un cicle formatiu de grau mitjà).

 Trajectòria migratòria i acadèmica El jovent que estan en aquesta etapa vital (15 a 18 anys) es troben en un període de transició. Des d’aquesta perspectiva, el que caracteritza l’adolescent és el fet d’estar tractant d’elaborar el seu projecte de vida i la seva identitat com a individu adult entre cultures, la familiar i el context social. Uns d’aquests contextos és el centre educatiu, espai principal en el qual estableixen les seves primeres relacions interpersonals, essent l’edat de migració un aspecte rellevant en el procés d’integració. Com més petit s’arriba al país, més s’amplien les possibilitats d’adaptació al sistema educatiu, el domini de la llengua, el coneixement dels comportaments i valors (vegeu l’annex). La majoria (52%) dels i les adolescents immigrants de la comarca del Garraf van sortir del seu país entre els 12 i els 15 anys, just abans de l’interval d’edat (15 a 18 anys) considerat per la literatura com el període en què les famílies inverteixen menys en formació (Chiswich i DeBruman, 2004). Així doncs, aquesta edat d’arribada al nostre país permet que aquests adolescents i joves encara tinguin la possibilitat d’incorporar-se al sistema educatiu. El 91% dels joves van venir directament a Espanya. Aquesta elecció torna a coincidir amb el fet que Espanya és el país més escollit per la població tant del Marroc (27%), per la seva proximitat i cultura mediterrània, com pels països d’Amèrica Central i del Sud (50,5%), pel seu lligam històric i per la llengua. Una dada que confirma aquesta elecció és que tant la població recent vinguda com la nouvinguda i la que fa més anys que hi és correspon als col·lectius esmentats. 18

Bloc A1 Taula 1. Anys de residència al país per país de procedència % d’agrupat per anys en el país Classificació de països Amèrica Central i Europa del Sud Oriental Agrupat Vinguts 2007 per anys Nouvinguts en el 1-2 anys país 3-5 anys Més de 5 anys Total

Europa OcciÀfrica Àsia dental (Marroc) (Pakistan)

Total 100,0%

16,7%

33,3%

55,2%

20,7%

6,9%

42,4%

24,2%

3,0%

30,3%

100,0%

9,1%

30,3%

100,0%

5,9%

26,7%

60,6% 50,5%

15,8%

50,0% 13,8%

3,4%

1,0%

100,0%

100,0%

Les trajectòries acadèmiques, les hem analitzat a partir de la seva incorporació al sistema educatiu del nostre país, del tipus d’ajuda rebuda en integrar-se al centre, dels canvis d’escola, de la seva valoració del rendiment acadèmic i de les seves competències lingüístiques. Així, s’ha partit de la situació educativa actual dels i les joves i s’ha observat com, els que fa més anys que són al país, van començar l’escolarització de 3 a 6 anys, i que en cas contrari hi ha hagut un suport de l’escola per a la seva integració en un 78% dels casos. Un altre aspecte que pot influir de manera determinant en la continuïtat dels estudis és la satisfacció i el grau de motivació envers els estudis i el context educatiu. Vinculats a la procedència dels i les joves, els resultats ens mostren que el grau de satisfacció està relacionat amb la formació rebuda al país d’origen (Schultz, 1961, i Becker, 1964) i amb la llengua (Chiswich i DeBruman, 2004). Per això els grups que mostren més seguretat i satisfacció són els procedents de l’Europa Oriental, seguits dels d’Amèrica Central i del Sud. En aquests resultats intervenen múltiples factors com, per exemple: el domini de la llengua, la semblança amb el nivell d’estudis entre el país d’origen i el d’arribada o el nivell d’estudis dels progenitors.

 La identitat personal i el sentiment de pertinença Allò que defineix l’adolescència és el seu caràcter de projecte, de pas cap a una nova definició personal i social. La manera d’afrontar aquestes transicions és molt diversa, però en el cas de joves que arriben d’altres contextos culturals, el desenvolupament de les potencialitats pot estar en confrontació directa amb els valors familiars i pot significar en alguns casos ruptures altament costoses, que afectaran directament la construcció del seu projecte vital. Però tal com es desprèn dels resultats, els i les joves, majoritàriament, se situen en els models de doble o múltiple pertinen19

ça (62%) i arriben a comptabilitzar els valors i les conductes d’ambdós contexts i desenvolupen les habilitats, les competències i les actituds necessàries per moure’s en ambdues cultures. És important veure com a la mostra, una part molt important dels joves (54%) admeten que les seves amistats són de l’escola i del barri. Actualment, els símbols cívics d’identitat, com la ciutadania, i al mateix temps la possibilitat d’identificar-se amb un grup cultural o més, sense que siguin excloents, permeten als i les joves desenvolupar aquesta identitat ciutadana que no ve donada pel lloc de naixement, sinó pel fet de viure i compartir els valors socials. El sentiment de pertinença es desenvolupa prioritàriament, en el cas del jovent, en el context educatiu: els nois i noies nou vinguts estan en els inicis d’aquest procés. Les dades ens mostren que els i les joves que fa menys de tres anys que se senten ciutadans catalans són només un 8% del casos, percentatge que augmenta fins a un 21% pels que fa més de tres anys que són al país. Taula 2. D  istribució del sentiment de pertinença vers els anys de residència al país % d’anys en el país Anys en el país

Em sento un estranger Com et sents en Em sento un ciutadà català aquest No sé d’on sóc moment? Em sento dels dos llocs

Menys de 3 anys

Més de 3 anys

Total

   6,6%

   6,1%

   6,4%

   8,2%

  21,2%

  12,8%    2,1%

   3,3%   32,8%

  27,3%

  30,9%

Em sento del lloc on vaig néixer

  27,9%

  24,2%

  26,6%

Em sento de tots els lloc on he viscut fins ara

  21,3%

  21,2%

  21,3%

100,0%

100,0%

100,0%

Total

 Factors personals de la resiliència educativa Els factors personals, des de la teoria de la resiliència, són atributs i actituds interns que utilitza la persona per posar una barrera als efectes adversos de la situació. Alguns d’aquests factors són: un autoconcepte saludable, altes aspiracions educatives, treballar durament i l’esforç i la motivació, entre d’altres (McMillan i Reed, 1993; Wang, Haertel i Walberg, 1997). L’autoestima és un factor vinculat tradicionalment a la persistència i a l’assoliment educatiu. Tenir una bona autoestima ajuda a poder creuar les línies divisòries entre les dues cultures. Però sembla també que el procés migratori pot afectar la 20

Bloc A1 percepció d’un mateix i segons autors com Massot (2003) aquest sentiment està vinculat al temps que fa que viuen aquí, de manera que augmentaria l’autoestima amb el coneixement cultural i el procés d’integració, aspecte que queda confirmat al nostre estudi. Els resultats del nostre estudi aporten elements per a aquesta tesi i els nivells d’autoestima més baixos es donaven entre els nouvinguts. Les aspiracions i expectatives d’èxit són uns factors clau en la gran majoria de les recerques recollides en el nostre estudi i es consideren un antecedent de les decisions vinculades a l’abandó o la persistència educativa. Els i les adolescents de la comarca del Garraf mostren aspiracions i expectatives elevades d’assolir els objectius acadèmics, i és l’estudiantat de l’ensenyament postobligatori no reglat el grup que es desmarca més d’aquesta tendència. És interessant destacar, en aquest apartat, que una part important dels i les participants atribueixen l’èxit al factor d’esforç personal, la cultura de l’esforç. Una de les explicacions ens la proporciona la literatura que indica que els fills i filles de la immigració retornen als seus progenitors l’esforç que aquests han realitzat deixant el seu país per poder tenir una vida millor. Aquests nois i noies se sentirien amb el deure de retornar aquest «capital» que les seves famílies inverteixen en ells i elles superant-se en els estudis, probablement per obtenir feines més bones i ben retribuïdes. Així, el projecte de futur envers els fills i filles és ambiciós, les famílies aspiren a nois i noies formats, que puguin millorar les possibilitats d’ascens social i qualitat de vida dels seus pares i mares; en altres paraules, que malgrat el cost de la migració volen aprofitar les possibilitats que els dóna aquesta nova societat. Taula 3. Distribució de les aspiracions dels pares i joves vers la formació Aspiracions dels joves Formació obligatòria (ESO) Aspira- Formació cions obligatòria (ESO) pares Formació grau mitjà (batxillerat, CFGM) Formació superior (universitat, CFGS) Total

Formació Formació grau mitjà superior (batxille- (universirat, CFGM) tat, CFGS)

Total

% d’aspiracions dels pares

  33,3%

  33,3%

  33,3%

100,0%

% d’aspiracions dels joves

  14,3%

   3,7%

   1,7%

   3,2%

% d’aspiracions dels pares

  18,8%

  75,0%

   6,3%

100,0%

% d’aspiracion dels joves

  42,9%

  44,4%

   1,7%

  17,0%

% d’aspiracions dels pares

  4,0%

  18,7%

  77,3%

100,0%

% d’aspiracions dels joves

  42,9%

  51,9%

  96,7%

  79,8%

% d’aspiracions dels pares

  7,4%

  28,7%

  63,8%

100,0%

% d’aspiracions dels joves

100,0%

100,0%

100,0%

100,0%

Lligades a les aspiracions, trobem el concepte de les expectatives de futur. En la mostra del Garraf, la meitat dels i les adolescents que preveuen aprovar el curs afirmen que volen arribar a tenir estudis universitaris. Com indiquen els estudis (Alegre i Nadal, 21

2006), la variable sexe produeix lleugeres diferències. Així, aquest estudi confirma el fet que les noies immigrants pensen arribar a tenir estudis universitaris a través del batxillerat, mentre que els nois s’interessen més que les noies en els cicles formatius de grau mitjà i superior. Tanmateix, el país d’origen, que també és citat en les recerques com una variable diferencial, sorgeix en el nostre estudi com una variable més diferenciadora, destacant les altes aspiracions per arribar a la universitat dels estudiants procedents de l’Amèrica del Centre i del Sud, independentment del sexe (per ampliar-ho vegeu les taules 3, 4 i 5 de l’annex). Una altra variable que intervé en la construcció del projecte de formació és l’actitud cap a la formació, analitzada mitjançant quatre factors principals: a) el valor afegit de la pròpia formació, b) les barreres de persistència educativa, c) els factors personals que faciliten la continuació dels estudis, com ara la motivació i la satisfacció i, finalment, d) la percepció o actitud negativa vers la formació amb la idea que els estudis no serveixen per a res. Els resultats permeten fer una lectura positiva de les actituds dels nois i noies cap a la formació, si bé l’anàlisi per factors mostra algunes associacions. Així, la percepció de barreres és inversament proporcional a les aspiracions educatives, de manera que els i les joves que tenen menors aspiracions (finalitzar la formació obligatòria) són els que, en major grau, consideren que la formació no aporta un valor afegit i aprendran més treballant que no pas estudiant. En l’altre extrem trobem els estudiants que aspiren a arribar a la universitat, els quals destaquen la importància dels estudis com a camí de progrés personal. Gràfic 1. M  itjanes de les actituds vers la formació segons els anys de residència Valor afegit de la formació Barres externes a la persistència Factors personals facilitadors Actitud negativa vers la formació

0,20000 0,10000 0,00000 -0,10000 -0,20000 -0,30000 -0,40000 Menys de 3 anys

Més de 3 anys

22

Bloc A1 D’una altra banda, i tal com caldria esperar, la història de la immigració i els anys que fa que viuen al país són uns factors associats a la percepció de les barreres en la persistència educativa, i aquest fet és agreujat per factors com el país d’origen i les barreres lingüístiques: les diferències de valoració més importants estarien entre els i les joves procedents de l’Amèrica Central i del Sud enfront dels i les joves procedents de l’Europa Oriental i el Marroc.

 Factors contextuals de la resiliència educativa Seguint la teoria de la resiliència, els factors contextuals són influències externes que proporcionen suport i protegeixen dels factors negatius que poden afectar la persona. Entre aquests factors es ressalten: el suport familiar, el suport dels iguals i el context escolar. Dins del suport familiar, la relació que s’estableix entre la família i el centre no és dels factors que en aquesta investigació emergeixi com a element clau. Els estudiants d’Amèrica Central i del Sud són els que destaquen més l’existència d’aquesta relació. Probablement, la llengua facilita aquesta interrelació. Pel que fa al suport familiar, cal també fer esment de les aspiracions educatives de les famílies respecte als seus fills i filles. El 98% dels i les joves immigrants creu que als seus pares els agradaria que continuessin estudiant i, d’aquests, tres quartes parts pensen que als seus pares els agradaria que assolissin estudis universitaris. Aquests adolescents i joves perceben les aspiracions dels seus pares lleugerament més elevades que no pas les seves pròpies, fet que posaria de manifest el valor de la formació com a element de promoció social de les famílies, com ja hem comentat. Per tant, el suport i la motivació familiar envers els estudis és, en el cas dels i les joves immigrants, un dels factors explicatius de l’èxit acadèmic i la continuïtat en els estudis. El suport dels iguals, dels companys i companyes, constitueix un dels factors que més destaquen els i les adolescents. Una part important afirma que el seu grup d’amistats procedeix del centre educatiu. Per tant, possiblement el clima dels centres aconsegueix que el grup de companys i companyes sigui un element important, fins i tot clau per al procés d’integració. Com ja hem dit anteriorment, la gran majoria dels i les estudiants tenen amistats del centre o del barri i d’origen divers. I, per últim, pel que fa al suport del centre, una de les primeres dades que cal ressaltar és el nivell global de satisfacció dels i les adolescents i joves amb els centres de la comarca, sense diferències remarcables en els nivells educatius que estan actualment cursant ni en la percepció del rendiment en els estudis. El suport del centre es valorat de manera més significativa pels i les estudiants de l’Europa Oriental, del Marroc i dels que fa menys de tres anys que són residents. Probablement són aquests estudiants, els que van rebre més suport del centre, especialment perquè fa poc temps que s’han establert major nombre de mesures educatives destinades a aquests col·lectius, com ara les aules d’acollida. 23

Gràfic 2. M  itjanes de la satisfacció amb el centre segons els anys de residència

0,30000

Relació família-escola

0,20000

Percepció suport igual

Relació amb el professorat Suport centre

0,10000 0,00000 0,10000 0,20000 0,30000 Menys de 3 anys Més de 3 anys

Finalment, un factor de suport que cal ressaltar per part del centre és que els i les estudiants de batxillerat i cicles formatius perceben més positivament la relació amb el professorat. Aquest suport és un factor clau de la resiliència educativa que possibilita i motiva la continuació dels estudis d’aquests joves. Al llarg del nostre estudi, ens hem trobat amb adolescents i joves que pertanyen a famílies que han trencat biografies personals i llaços familiars tot buscant un futur millor; un futur que, per a molts, es vehicula a través de la formació. Les generacions que els acompanyen, la nostra mostra, s’han nodrit dels valors de la formació com a via de superació i de l’esforç personal com a camí de promoció.

4. Conclusions A través de la recerca ens hem apropat a la realitat dels i les adolescents i joves immigrants escolaritzats de la comarca del Garraf. Aquest apropament ha permès fer una primera fotografia d’aquest col·lectiu i poder aportar elements a les polítiques educatives cap a un projecte d’integració construït des dels aspectes positius i no de 24

Bloc A1 dèficits. Intenció que marca un tret diferenciador d’aquesta recerca i que es posa de manifest en els seus objectius. L’estudi de la realitat que ens ocupa parteix del fet que aquests joves es troben en una situació de doble handicap, que hem vingut a anomenar transicions simultànies. La manera com afronten i resolen aquesta transició és enormement diversa. Aquesta transició és afectada per altres factors que hauran de resoldre i que afegeixen una quota de complexitat a la construcció del seu projecte personal. Tots aquests factors, els podem entendre a la llum de la teoria de la resiliència i les teories de la persistència acadèmica. Com a dibuix final i holístic del nostre estudi, podem dir que, contràriament a la imatge que es dóna de la població d’immigrants, ens hem trobat amb un grup d’adolescents i joves que tot i la seva diversitat (trajectòries d’immigració, procedència, anys de residència, històries particulars...) valoren positivament l’esforç que la comunitat educativa fa, en aquests moments, per facilitar la seva integració social i acadèmica. Ells i elles volen continuar els estudis, i el seu entorn, tant familiar com educatiu, els motiva i els encoratja cap a la continuïtat. Vinculant aquesta trajectòria amb la migratòria es pot concloure que, a la comarca del Garraf, les famílies immigrades d’aquesta mostra es caracteritzen per tenir un nivell d’estudis secundari o universitari, la qual cosa fa que estiguin motivats perquè els seus fills i filles continuïn els estudis. Així mateix, el projecte de futur envers els fills és ambiciós, volen nois i noies formats, que puguin millorar les possibilitats d’ascens social i la qualitat de vida dels seus pares. En altres paraules, que malgrat el cost de la migració, volen aprofitar les possibilitats que els dóna aquesta nova societat. Aquesta imatge que s’ha pogut dibuixar dels i les adolescents i joves enquestats de la comarca del Garraf ens mostra una certa resiliència educativa, en què sembla que els centres educatius de la comarca hi tenen un paper actiu. Aquest grup de nois i noies s’han trobat escolaritzats en centres que els proporcionen una resposta a les seves necessitats, especialment en el moment de la seva incorporació. Aquests tipus d’accions, ja per si mateixes, són facilitadores de la integració. Com ja hem comentat, la seva satisfacció amb els centres és alta, probablement perquè senten aquest espai com a segur i acollidor. Els objectius del model de comunitat escolar acollidora són precisament la creació d’aquests espais segurs i acollidors que estimulin la participació activa de l’alumnat a l’aula i al centre. Per tant, basant-nos en aquest model, emergeixen certes recomanacions educatives: • Ampliar el tipus de recursos per als nous vinguts, no sols amb aules d’acollida, sinó en i amb altres espais de relació per poder augmentar la participació d’aquest nou estudiantat. • Buscar altres alternatives que promoguin relacions de suport entre iguals, per exemple, la companyonia (programes de mentors, programes d’intercanvi de cultures...), en les quals aquest nou alumnat tingui una participació activa al centre. 25

• Fomentar més l’ús de la llengua catalana com a factor d’integració i de relació. L’estudi mostra que la important presència d’alumnat d’Amèrica Central i del Sud provoca que el català es faci servir amb el professorat i a classe, amb un predomini de l’ús del castellà en situacions de relacions interpersonals entre els i les joves o en moments d’oci. • Crear un context educatiu que permeti desenvolupar un sentiment de pertinença múltiple i una identitat ciutadana multicultural i multilingüe. Aquest context ha d’estar obert a tot l’alumnat del centre per poder desenvolupar aquestes competències, ja que seran les competències claus dels i les estudiants del segle xxi, oberts a societats multiculturals i on el projecte europeu els permetrà obrir un futur personal, acadèmic i laboral en un context global. Aquesta resiliència educativa també és determinada per les altes expectatives que tenen, tant els nois i noies com les seves famílies, per a la continuïtat en els estudis. Per tant, en aquest sentit, des del model de la comunitat escolar acollidora, s’haurien d’emfasitzar els vincles amb les famílies: • Realitzar un treball amb les famílies a 4t d’ESO, amb l’objectiu que la transició a la formació postobligatòria dels seus fills o filles no esdevingui una barrera per a la persistència educativa o de manca d’habilitats per enfrontar transicions futures. • Establir un vincle amb les famílies permet esbrinar aquelles barreres que poden truncar una continuïtat i poder així orientar-les cap als serveis que els puguin donar una resposta. No obstant això, existeixen algunes barreres, com ara les legals, que difícilment es podran obviar si no hi ha un canvi en la legislació. • Realitzar accions tutorials a 4t d’ESO per treballar encara més la motivació i l’autoestima. Ja hem comentat diverses vegades la importància de les relacions de suport, tant del centre i el professorat com del grup d’iguals; dos factors importants per a la resiliència educativa. En aquest sentit, volem destacar el que es desprèn educativament d’aquesta investigació sobre els centres de la comarca del Garraf. La gran satisfacció cap al centre, les altes expectatives acadèmiques, les aspiracions de futur, el grup d’amistats del centre, el suport del professorat, són indicadors d’un bon saber fer d’aquests centres que cal destacar. La figura d’un professor o professora que té un contacte positiu amb el/la jove és un factor protector molt important i que, com diu Wayman (2002), permet als/les estudiants promoure un sentit de confiança i aprendre dels seus problemes. I, precisament, l’estudiantat de batxillerat ressalta aquest aspecte. Per tant, existeix una qualitat del professorat de la qual s’ha de fer esment perquè serveixi com a revulsiu per a tot el cos docent.

26

Bloc A1

5. Annex Taula 3. Distribució de la població immigrant per anys de naixement Nombre %

1989

1990

1991

1992

TOTAL

207

216

183

232

838

24,7%

25,8%

21,8%

27,7%

100%

Taula 4. Municipis i percentatge de població immigrant Vilanova Sitges Sant Pere Cubelles Olivella Canyelles i G. de R. Total nascuts 1989-1992

2.483

862

1.195

511

103

136

Percentatge emigrants

15,3%

24,7%

13,5%

11,4%

16,5%

5,9%

Gràfic 2. Població immigrant entre 15 i 18 anys i procedència

Distribució de la població immigrant per lloc de procedència Àsia

1,70%

Àfrica

18,80%

Amèrica Central i del Sud

40%

Amèrica del Nord

0,80%

Resta d’Europa

5%

Unió Europea

34% 0

0,1

0,2

27

0,3

0,4

0,5

Taula 5. Distribució de la mostra per curs actual Curs

Freqüència

Percentatge

Batxillerat

  14



13,72%

4t ESO

  69



67,60%

CFGM

   8



7,80%

PGS

   5



4,90%

Prova d’accés

   6



5,90%

Total

102



100,00%

Taula 6. Distribució de l’ús de la llengua segons les situacions Idioma que utilitzes per comunicar-te Castellà

Català

Català Llengua Castellà o català Tots els + castellà pròpia + llengua pròpia idiomes

Família

45%

  1%

  2%

41%

10%

  1%

Amistats

55%

  2%

13%

  8%

17%

  5%

Escola

64%

  6%

22%

  2%

  2%

  4%

Professorat

38%

29%

28%

  1%

  1%

  1%

Altres situacions

62%

11%

10%

  1%

  6%

10%

Taula 7. Aspiracions de futur per nivell educatiu (total d’alumnat) % de curs sense PGS Nivell educatiu actual Formació reglada ESO Acabar obligatoris Fins on vols arribar en els CFGM estudis? Batxillerat

Total

Batxillerat

CFGM

Total    5,8%

   7,7%   24,6%

  12,5%

  19,8%    8,1%

   9,2%

   7,7%

CFGS

  13,8%

   7,7%

  37,5%

  15,1%

Universitat

  44,6%

  84,6%

  50,0%

  51,2%

100,0%

100,0%

100,0%

100,0%

28

Bloc A1 Taula 8. Aspiracions educatives i país de procedència % de classificació per països Fins on vols arribar en els estudis? Acabar CFGM obligatoris Classificació per països

Batxillerat

CFGS

Universitat

Total

Amèrica Central i del Sud

  7,7%

11,5%

  5,8%   9,6%

65,4%

100,0%

Europa Oriental

12,5%

25,0%

  6,3% 31,3%

25,0%

100,0%

16,7%

83,3%

100,0%

Europa Occidental Àfrica (Marroc) Total

  4,5%

40,9%

18,2% 22,7%

13,6%

100,0%

7,3%

19,8%

  9,4% 15,6%

47,9%

100,0%

6. Bibliografia Abajo, J. E. i Carrasco, S. (ed.). Experiencias y trayectorias de éxito escolar de gitanas y gitanos en España. CIDE. Instituto de la Mujer, 2007. Alegre, M. A. i Nadal, M. «L’alumnat estranger a Catalunya». A: Fundació Jaume Bofill (ed.) L’estat de la immigració a Catalunya. Anuari 2005, Vol. I: Anàlisi jurídica i sociodemogràfica. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2006. Alva, SA. «Academic invulnerability among Mexican-Americans students: The importance of protective ressources and appraisals». Hispanic Journal of Behavioural Sciences, vol. 13 (1). 1991. P. 18-34. Bandura, A. «Perceived self-efficacy in the exercise of personal agency». Revista Española de Pedagogía, 187. 1990. P. 397-424. Becker, G. S. Human capital: a theoretical and empirical analysis with especial reference to education. New York. National Bureau of Economic Research, Columbia University Press, 1964. Bempechat, J. Against the Odds. Harvard University Press, 1999. Bempechat, J. Learning from poor and minority students who succeed in school, Harvard Educational Review (on line), july/august 2003. Benard, B. «Fostering resiliency in kids». Educational Leadership, 51(3). 1993. P. 4448. Benton, J. «No easy answers: complex factors feed disproportionate hispanic dropout rate». The Dallas Morning News (online), 22 de maig de 2001. Borman, G. D. i Rachuba, L. T. The characteristics of schools and classrooms attended by successful minority students. U.S.; Maryland, 2000. Cabrera, A. F., Burkum, K. R. i La Nasa, S. M. «Pathways to a four year degree: Determinants of transfer and degree completion». A: A. Seidman (ed.), College 29

Student Retention. A: Formula for Student Success. Westport, CT: ACE/Praeger series on Higher Education, 2005. Chiswich, B. R. i Bruman, D. «Educational Attainment: analysis by immigrant generation». Economics of Education Review, 23, 2004. P. 361-379. CIDE. La atención al alumnado inmigrante en el estado español. Madrid: MEC. Centro de Investigación y Documentación Educativa, 2005. Colección: Investigación. Cortes, K. E. «The effects of age at arrival and enclave schools on the academic performance of immigrant children». Economics of Educational Review, 25. 2006. P. 121-132. Driscoll, A. K. «Risk of high school dropout among immigrant and native hispanic youth». International Migration Review, vol. 33 (4), 1999. P. 857-875. Espinosa, L. «School improvement and hispanic parents». The Prevention Researchers, vol. 5 (1), 1988. P. 5-7. Figuera, P. La inserción del estudiante en el mercado de trabajo. Barcelona: EUB, 1996. Figuera, P., Dorio, I. i Forner, A. «Las competencias académicas previas y el apoyo familiar en la transición a la universidad». Revista de Investigación Educativa, 21 (2). 2003. P. 349-369. Figuera, P. i Torrado, M. «El proceso de transición del bachillerato a la universidad: factores de éxito». Quaderns Institucionals, 2. 2000. P. 41-55. Flowers, L. A. «Examining the effects of students Involvement on African American college student development». Journal of College Student Development, novdes. 2004. P. 102-115. Fuligni, A. J. i Witkow, M. «The postsecondary educational progress of youth from immigrant families». Journal of Research on Adolescent, vol. 14 (2). 2004. P. 159-183. Gimeno Sacristán, J. La transición a la educación secundaria. Madrid: Morata, 1996. González, R. i Padilla, A. M. «The academic resilience of Mexican American high school students». Hispanic Journal of Behavioral Sciences, vol. 19 (3). 1997. P. 301-317. Henderson, N. i Milstein, M. M. Resiliency in schools: Making it happen for students and educators. California: Corwin Press, 2003. Jack, G. i Jordan, B. «Social capital and child welfare». Children and Society, 13, 1999. P. 242-256. Lazarus, R. S. i Folkman, S. Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, 1986. Lent, R. W., Hackett, G. i Brown, S. D. «A social cognitive view of school-to-work transition». The Career Development Quarterly, vol. 47 (4). 1999. P. 297-311. Massot, I. Jóvenes entre culturas: La construcción de la identidad en contextos multiculturales. Bilbao: Desclée de Brower, 2003. 30

Bloc A1 McMillan, J. i Reed, D. Defying the odds: A study of resilient at-risk students. Richmond, V. A.: Metropolitan Educational Research Consortium. (ERIC), 1993. Mendiola, J. J. Defying the odds. A case of resilience at a local bay area school. Stanford University School of Education. A Monograph in Partial Fulfilment of the requirement fort he degree of Master of Arts, 2006. Nieto, S. Affirming diversity: the socio-political context of multicultural education. New York: Longman Publishing Group, 1995. OCDE Where immigrant students succeed. A comparative review of performance and engagement in PISA, 2003. París: OCDE, 2006. Portes, P. i Madelon, F. Z. Differential predictors of mathematics and reading achievement: what may be learned from Immigrant adolescents’ adaptation to school. Communication presented of Annual Meeting of the American Educational Research Association, 2001. Schlossberg, N. K. Overwhelmed: coping with life’s ups and downs. Lexington: Lexington Books, 1989. Schultz, T. W. «Investment in human capital». Economic Review, vol. 5 (1). 1961. P. 1-17. Tomlinson-Clarke, S. «A Longitudinal Study of the Relationship between Academic Comfort, Occupational Orientation and Persistence Among African, American, Hispanic and White College Students». Journal of College Student Development, 35. 1994. P. 25-28. Torres, J. B. i Solberg, V. S. «Role of self-efficacy, stress, social integration, and family support in Latino college student persistence and Healt». Journal of Vocational Behavior, 59. 2001. P. 53-63. Trusty, J., Plata, M. i Salazar, C. F. «Modelling Mexicans Americans educational expectations: Longitudinal effects of variables across adolescence». Journal of Adolescents, vol. 18 (2). 2003. P. 131-153. Vázquez, L. Warning signs of student dropout. N. Y.: Aspira, 1996. Vélez i Sáenz. «Toward a comprehensive model of the school leaving process among Latinos». Social Psychology Quarterly, vol. 16 (4). 2001. P. 445-467. Wang, M. C., Haertel, G. D., i Walberg, H. J. Building educational resilience fastback 430, 1998. Report: ISBN-0-87367-630-0. P. 64. Wax, E. «Latino Teens Yearn for a Voice». The Washington Post, 2001. P. A1. Wayman, J. C. «The utility of educational resilience as a framework for studying degree attainment in high school dropouts». Journal of Educational Research, vol. 95 (3). 2002. P. 167-178.

31

Pla d’acollida per a la integració d’adolescents i joves nouvinguts a la ciutat de Sant Boi de Llobregat1 M. Àngels Marín, M. Àngels Pavón, M. Paz Sandín i Ruth Vilà Grup de Recerca en Educació Intercultural (GREDI) Facultat de Pedagogia Universitat de Barcelona

Resum L’estudi que presentem té com a primer objectiu conèixer en profunditat les necessitats dels i les adolescents i joves immigrats i la realitat actual dels diferents serveis per a donar resposta a aquestes necessitats. Un segon objectiu ha estat elaborar conjuntament amb els agents socials i les entitats de Sant Boi un pla d’acollida per facilitar la integració d’aquests adolescents i joves, així com la coordinació dels diferents agents, entitats i serveis municipals. Per aquest motiu es planteja una investigació col·laborativa amb diferents agents i entitats representatius del teixit social de la població, i amb els/les tècnics/iques de les diferents regidories de l’Ajuntament (joventut, serveis socials, nova ciutadania, participació i educació). Els objectius generals de la investigació són els següents: a) fer una anàlisi de necessitats dels i les adolescents i joves immigrants de la població de Sant Boi amb referència a la seva participació social; b) realitzar un estudi diagnòstic de l’acollida d’adolescents i joves immigrants en el teixit associatiu i social en el municipi de Sant Boi de Llobregat; c) elaborar un pla d’acollida integral per als i les adolescents i joves nouvinguts a la ciutat de Sant Boi. El disseny de la investigació segueix les fases d’una avaluació participativa. Al llarg del procés s’ha treballat de forma consensuada entre l’equip de recerca i els agents socials de la zona: Administració pública i entitats d’iniciativa 1.  Projecte de recerca subvencionat dins de la convocatòria AMIC-2005 d’ajuts de suport a projectes de recerca interuniversitaris i/o intrauniversitaris en matèria d’immigració a Catalunya finançada per la Secretaria per a la Immigració i la Direcció General de Recerca de la Generalitat de Catalunya.

33

Bloc A2

Bloc A2

social. L’anàlisi de necessitats i la diagnosi de l’atenció socioeducativa dels i les joves immigrats s’ha desenvolupat a través de dos instruments de recollida d’informació: un qüestionari per als i les joves, fonamentat en un model dinàmic de ciutadania i una entrevista semiestructurada als agents socials de la zona. Les conclusions, les hem classificat segons els eixos i àmbits del nou Programa municipal transversal per a nova ciutadania de Sant Boi i en forma de propostes a partir de les necessitats detectades. Paraules clau: immigració, programes d’acollida, integració en el teixit social.

1. Antecedents i marc del projecte La present recerca s’emmarca en una de les línies d’investigació que impulsa el Grup d’Investigació en Educació Intercultural (GREDI), que, des de la seva creació l’any 1992, està desenvolupant tasques d’investigació i formació en l’àmbit de l’educació i ciutadania intercultural. L’antecedent immediat d’aquesta recerca es troba en un estudi diagnòstic extens realitzat per una de les integrants del grup per a conèixer el Pla d’acollida en centres oberts en el municipi de Barcelona i en algunes àrees metropolitanes. Com a continuació d’aquest treball es va dissenyar la present investigació centrada en el municipi de Sant Boi de Llobregat, localitat propera a la ciutat de Barcelona. Es va triar aquest municipi a causa de la possibilitat de donar continuïtat als treballs per al desenvolupament d’un pla d’acollida que s’havia efectuat prèviament en aquest municipi. Durant els mesos de gener a juny de 2005, a l’Ajuntament de Sant Boi es va realitzar un estudi per determinar les àrees de major interès en l’engegada del Pla d’acollida. Aquesta investigació va tenir una orientació clarament sociodemogràfica i, a partir dels seus resultats, es van prioritzar les àrees principals que calia treballar. La recollida de les dades es va efectuar mitjançant entrevistes i qüestionaris a les entitats i els agents socials de la zona, i també a partir de l’anàlisi dels projectes d’acollida de les entitats, i de material bibliogràfic (CRID, Pla estratègic de l’àrea metropolitana de Barcelona, Pla municipal d’immigració, etc.). De les investigacions realitzades es va concloure que a Sant Boi existeix un ampli ventall d’experiències i de projectes que s’han de coordinar per a oferir una millor acollida a la persona immigrada.

2. Finalitats i objectius L’estudi que presentem ha tingut com a primera finalitat conèixer en profunditat les necessitats dels i les adolescents i joves immigrats, així com la realitat actual dels diferents serveis per a donar resposta a aquestes necessitats. Una segona finalitat ha 34

1. Fer una anàlisi de necessitats dels i les adolescents i joves immigrants de la població de Sant Boi amb referència a la seva participació social. a. Conèixer el nivell de participació d’adolescents i joves immigrants en les entitats socials del municipi. b. Incidir en les experiències d’acollida d’adolescents i joves nouvinguts a les entitats, punts forts i febles en la seva participació a l’entitat. c. Analitzar les inquietuds de participació dels i les adolescents i joves immigrants. d. Analitzar les necessitats socials i educatives dels i les adolescents i joves immigrants de Sant Boi que poden ser ateses des de les entitats socials del seu entorn. 2. Realitzar un estudi diagnòstic de l’acollida d’adolescents i joves immigrants en el teixit associatiu i social del municipi de Sant Boi de Llobregat. a. Conèixer les necessitats socioeducatives en l’acollida inicial dels i les adolescents fills i filles de famílies immigrades destinataris de l’acció de les entitats socials de la zona. b. Conèixer la repercussió de la proposta educativa de les entitats en les necessitats reals tant dels i les adolescents immigrats com del teixit social d’acollida. c. Conèixer la connexió i la intercomunicació entre les diferents instàncies i entitats implicades. 3. Elaborar un pla d’acollida integral per a adolescents i joves nouvinguts a la ciutat de Sant Boi. a. Realitzar un consens a partir d’un estudi diagnòstic de les necessitats reals dels i les adolescents nouvinguts als teixits associatius de la ciutat. b. Promoure un procés participatiu de definició dels objectius estratègics del treball del Pla d’acollida integral. c. Garantir els recursos personals i materials per a poder realitzar un pla d’acollida consensuada quant a participació social per a adolescents nouvinguts. d. Sistematitzar el procés d’elaboració i avaluació del Pla d’acollida integral per a adolescents nouvinguts a la ciutat.

35

Bloc A2

estat elaborar, conjuntament amb els agents socials i entitats de Sant Boi, un pla d’acollida per facilitar la integració d’aquests adolescents i joves, així com la coordinació dels diferents agents, entitats i serveis municipals. Els objectius generals i específics de la investigació han estat els següents:

3. Fases de l’estudi El disseny de la investigació ha seguit les fases d’una avaluació participativa. Al llarg del procés, s’ha treballat de forma consensuada entre les diferents institucions que hi han participat; una d’aquestes, orientada cap a la producció científica o la formació de professionals –en aquest cas membres del Grup de Recerca en Educació Intercultural (GREDI)–, els agents socials que treballen en la zona: Administració pública i entitats d’iniciativa social. En el quadre següent es mostren les fases a través de les quals s’ha desenvolupat el projecte i s’identifiquen les tasques principals realitzades en cada una.

Fases de l’estudi Fase I Disseny i entrada al camp

Creació de l’equip de treball coordinat entre universitat, Administració local i entitats socials. Contacte amb informadors i fonts documentals. Revisió i selecció d’instruments de recollida de dades. Es comencen a elaborar els instruments (qüestionari per a joves, guió d’entrevista per a entitats).

Fase II Anàlisi de necessitats i diagnosi de l’atenció socioeducativa

Elaboració i aplicació dels instruments (qüestionari i entrevista semiestructurada). En paral·lel es realitzen dos processos (recopilació d’informació de caràcter quantitatiu –joves– i qualitatiu –entitats i Administració local).

Fase III Anàlisi de dades i interpretació de la informació

Anàlisi quantitativa i qualitativa de les dades obtingudes. Primera aproximació interpretativa a la informació. Identificació de bones pràctiques.

Fase IV Treball col·laboratiu amb Administració i entitats. Prospectiva

Validació dels resultats per part de les persones implicades en la realitat. Aportar des de les responsabilitats de cada participant i en funció dels resultats obtinguts possibles accions en la línia del Programa municipal transversal de nova ciutadania. Perfilar, consensuar i prioritzar conjuntament línies d’intervenció futures.

Fase V Proposta d’intervenció

Integració del treball realitzat conjuntament pels participants en una proposta d’acció articulada al voltant dels eixos: acollida, convivència i participació, espais de col·laboració i formació.

36

 4.1. Fase I. Disseny i entrada al camp L’estudi parteix de dues investigacions prèvies, que plantejaven la necessitat d’aprofundir en alguns dels resultats que aquestes havien aportat. La primera va ser un estudi diagnòstic en la demarcació de Barcelona entorn de la realitat de l’acollida d’adolescents i joves nouvinguts en els centres oberts. La segona investigació va ser un estudi diagnòstic també sobre l’acollida de les persones nouvingudes a la població de Sant Boi de Llobregat per part de diferents serveis municipals. Posteriorment vam poder incorporar en el treball el Programa transversal municipal de nova ciutadania aprovat durant l’elaboració del present treball de recerca. Aquest Programa ens ha permès una estructuració nova de les propostes sorgides del Pla d’acollida al teixit associatiu de la ciutat dels i les adolescents i joves nouvinguts a la ciutat en l’última fase del nostre estudi.

 4.2. Fase II. Anàlisi de necessitats i diagnosi de l’atenció socioeducativa En aquesta fase es van elaborar dos instruments per a la recollida d’informació. En primer lloc, un qüestionari per a ser aplicat a adolescents i joves en dos instituts de la localitat, i, en segon lloc, una entrevista semiestructurada per ser aplicada als agents educatius de diferents entitats socials, culturals, esportives, etc. del municipi. Per fonamentar les dimensions del qüestionari hem partit d’un model dinàmic de ciutadania2 que incorpora les dimensions principals que han de treballar-se en les institucions educatives. Els components bàsics d’aquest model són els següents: • El sentiment de pertinença a una comunitat • La competència ciutadana orientada a la comprensió de la democràcia i dels drets humans • La participació ciutadana Des d’aquest marc s’aprofundeix en la vinculació de les persones a la comunitat, en el coneixement i l’exercici dels principis de la democràcia i en la participació en la comunitat com a instrument decisiu per al desenvolupament de l’autonomia personal. Ens hem centrat en el primer i tercer component d’aquest model. La primera versió del qüestionari es va sotmetre a un procés de validació lògica, a través de jutges, i empírica, aplicant el mateix a un centre escolar. El qüestionari 2.  Es pot consultar més àmpliament la descripció del model i la fonamentació de les seves dimensions en l’obra de Bartolomé (coord.) (2002). Identidad y Ciudadanía. Madrid: Narcea.

37

Bloc A2

4. Resultats de l’estudi per fases

Taula 1. Dimensions i estructura del qüestionari Dimensions

Indicadors

Dades d’identificació

Institut

1

Edat

2

Sexe

3

Nivell educatiu

4

Lloc naixement

5

Lloc naixement pare/mare

6

Anys de residència a Catalunya

7

Religió

8

Mitjans informàtics

9

Ús dels mitjans informàtics

10

Convivència

Sentit de pertinença Participació

Núm. d’ítem

Sensibilitat intercultural

11

Amistats interculturals

12

Relacions interculturals, obertura i acceptació d’altres cultures Avantatges i/o conflictes en les relacions interculturals

13

Identificació cultural

14

Lloc al qual es vincula

15

Concepte de participació

16

Possibilitats de participació

17

Coneixement de canals de participació

18

Compromís personal amb la participació

19

Participació de l’institut

20

Ús d’espais de participació

21

Participació espais/grups d’oci

22

Participació formal en organitzacions, entitats, associacions

23

Causes de la no-participació en espais de lleure

2

Causes de la no-participació en associacions o entitats

25

Motius per participar en associacions i entitats

26

38

 Disseny i aplicació de l’entrevista als agents socials Per elaborar les dimensions que havien de tenir en compte en l’entrevista es va prendre com a punt de partida alguns dels resultats del treball anterior sobre el Pla d’acollida en centres oberts de la demarcació de Barcelona. Mentre que, en aquest cas, l’estudi va dirigit a conèixer el treball dels diferents agents i entitats del teixit social de Sant Boi de Llobregat, s’han intensificat les preguntes sobre la descripció del servei i s’han introduït algunes qüestions amb referència a les propostes de futur que suposa l’estudi: predisposició de l’entitat a la formació i al treball en xarxa, detecció de necessitats per a l’elaboració del Pla integral d’acollida i possible nivell d’implicació en aquesta dimensió per part de l’entrevistat/ada i de l’entitat que representa. El guió de l’entrevista es correspon amb les dimensions següents: • Descripció del servei o recurs: dades d'identificació • Professionals que treballen en l'entitat o el servei i relacions amb altres tècnics i entitats • Objectius de l'entitat o servei, població a la qual s’adreça i mecanismes de difusió • Adequació de l'entitat o servei per a l'acollida d’adolescents i joves immigrants • Resultats i impacte de l'entitat o servei en les persones beneficiàries En cadascun d’aquests blocs es van elaborar preguntes guia de forma diferenciada segons els destinataris de l’entrevista: persones d’entitats i recursos que treballen amb població immigrada i personal tècnic de diferents serveis de l’Ajuntament.

 4.3. Fase III. Anàlisi de dades: síntesi dels resultats obtinguts a l’exploració diagnòstica A continuació resumim algunes de les conclusions del diagnòstic de la realitat d’acollida, convivència i participació dels i les adolescents i joves a Sant Boi de Llobregat en el teixit associatiu de la ciutat. S’han agrupat els resultats tant de les entrevistes com del qüestionari, seguint els quatre àmbits del Programa municipal de nova ciutadania: 39

Bloc A2

inclou també tres qüestions obertes sobre la participació: facilitats i dificultats específiques o no de la població immigrant i grups en els quals li interessaria participar. El contingut i l’estructura del qüestionari definitiu queden recollits a la taula 1. El qüestionari es va aplicar a tot l’alumnat de dos instituts de Sant Boi en edats compreses entre 14 i 18 anys. L’aplicació va ser portada a terme sempre per dues persones del grup i el temps total per a cada aplicació va ser d’uns 45 minuts.

• 1r àmbit. Recepció i acollida d’adolescents i joves nouvinguts al teixit associatiu de la ciutat • 2n àmbit. Convivència i participació • 3r àmbit. Espais de col·laboració • 4t àmbit. Formació Per finalitzar, es presenta també un recull de bones pràctiques amb les experiències més rellevants del treball per part de les entitats que hem identificat en les entrevistes.

 4.3.1. Recepció i acollida d’adolescents i joves nouvinguts a la població (1r àmbit) La difusió de les entitats es limita a cartells o díptics informatius. Aquests no estan fets en diferents idiomes (parlarem posteriorment de l’excepció de normalització lingüística) i no hi ha una difusió gaire extensa, per exemple, no s’arriba a instituts ni a llocs freqüentats pels i les adolescents. Es fa servir a centres cívics o a llocs propis de l’Ajuntament o de l’entitat. Cap de les entitats havia emprat el servei de traducció o mediació oficials en aquesta arribada de noves persones usuàries. En alguna ocasió es demana ajut a coneguts de l’entitat o de la pròpia família per a aquesta finalitat, però de forma força puntual. La majoria d’entitats no disposen de tríptics informatius traduïts a diversos idiomes. La documentació del centre (d’inscripció, informativa, de difusió), en les entitats entrevistades, està únicament en llengua catalana. Només el Servei de Normalització Lingüística fa servir sis idiomes en els tríptics editats (català, castellà, francès, anglès, àrab i xinès). En el municipi hi ha un servei de traducció, però les entitats desconeixen la seva existència.

 4.3.2. Convivència i participació (2n àmbit) Gran part de les entitats afirmen que les relacions establertes entre la població d’acollida i la població immigrada ha estat positiva. Hi ha un bon ambient amb la incorporació dels nous ciutadans i ciutadanes a l’activitat que s’ofereix. En alguns casos s’han donat de forma puntual enfrontaments on la mateixa entitat ha esdevingut mediadora o ha optat per defensar la presència de persones nouvingudes a l’entitat. A les entrevistes es fa referència a algunes famílies que van expressar la seva preocupació per la participació d’infants d’altres orígens a l’entitat en activitats concretes que la mateixa entitat ha pogut resoldre. Aquest és el cas de l’Esplai Arrels, l’Esplai Eixida o el F.C. Boisant. Aquestes dificultats no s’han materialitzat en cap actuació de les famílies per marxar de l’entitat o no participar-hi per aquest motiu. 40

41

Bloc A2

En general, manifesten que es fa difícil arribar a les famílies, sobretot per problemes de comunicació. Hi ha una baixa participació i presència d’adolescents i joves nouvinguts en les entitats. En aquest sentit s’evidencia una clara diferenciació en la participació segons el tipus d’entitat: alta concentració en entitats dirigides a l’atenció especialitzada (centres oberts, serveis específics), i molt baixa en les entitats amb voluntat generalista i de caràcter normalitzador. Les entitats entrevistades asseguren arribar a les persones destinatàries de la seva actuació en funció de les finalitats previstes. En general es comenta un bon índex de participació dins les mateixes entitats, tot i que expressen la seva necessitat de continuar arribant a més població: augment de grups, nous projectes, necessitats detectades en el treball diari. Des de l’estudi exploratori es detecta la voluntat d’algunes entitats de portar endavant plans paral·lels per acostar l’esport al jovent i fomentar la integració; per exemple, Rugbi de barri. Algunes de les entitats comenten la necessitat d’haver-se adaptat davant de l’arribada de població d’altres països. És el cas del Centre Obert Don Bosco, la Fundació Marianao, l’Esplai Eixida, Cultura Viva, l’ONG Fòrum per la Solidaritat, Normalització Lingüística, Càritas Interparroquial, etc. Ho han fet de formes força diferents: adaptació dels programes, iniciació de cursos o serveis nous (Col·lectiu Suma, Projecte Atles, cursos d’alfabetització). Per a altres entitats, la presència de persones immigrades a Sant Boi no ha suposat cap variació en el seu funcionament com a entitat (entitats de lleure, d’esports i culturals, principalment). Les facilitats que es donen al col·lectiu nouvingut per a la participació en l’entitat no es diferencien de la resta de la població. En cap de les entitats entrevistades es feia una distinció en aquest sentit. Segons les entrevistes realitzades a entitats que es dediquen a treballar amb adolescents, el mecanisme principal que afavoreix la seva participació és la motivació del mateix adolescent per l’activitat a realitzar. En algunes ocasions és el mateix interès de la família perquè hi participi. Respecte a l’evolució dels i les adolescents nouvinguts en les entitats d’educació especialitzada no s’aprecia cap diferència amb la resta de persones usuàreis: existeix una bona continuïtat i implicació, gran col·laboració en general amb les famílies i un alt grau de satisfacció. En el cas de les entitats de caràcter més generalista (entitats de lleure i d’esports), es parla d’una dificultat clara d’implicació dels infants i adolescents nouvinguts en la dinàmica de l’entitat. Es mantenen menys temps en el centre i els processos no es finalitzen (no avisen de per què no vénen, els perden la pista...). Hi ha una percepció de manca de continuïtat de l’infant i la seva família en el recurs. En les entitats dedicades a adults immigrats sembla que l’índex de participació és força positiu i les principals raons per no donar-se la continuïtat són o bé laborals o bé d’obligacions domèstiques que no permeten continuar amb aquest compromís (és el cas de l’Associació Cultura Viva, de Càritas Interparroquial, de Normalització Lingüística o del Fòrum per la Solidaritat). Les activitats més valorades per la població nouvinguda són aquelles relaciona-

des amb la formació, tant d’adults com d’adolescents o infants, principalment les activitats dirigides a millorar aspectes de la comunicació i la llengua (del total de les entitats, vuit apuntaven en aquesta direcció). Sembla que els aspectes relacionats amb el lleure i la interrelació passarien a un segon pla en la majoria d’entitats, tot i que en alguna es comenta que aquesta motivació també hi és (Centre Obert Don Bosco i Associació Cultura Viva). La presència de joves nouvinguts a les entitats socials i esportives i de lleure és molt minoritària. La participació i la continuïtat dels i les joves en algunes entitats (per exemple, en esplais) estan directament relacionades amb la seva incorporació al servei en edats inferiors. En les entrevistes amb les entitats, la resposta més comuna va dirigida a oferir espais de coneixement del nou entorn d’una part (vuit del total d’entitats) i d’interrelació amb la població d’acollida de l’altra. Es parla de participació normalitzada en els recursos que facilitin el coneixement mutu i la interrelació com a factors de protecció davant de l’aïllament i la creació de guetos en la població. La totalitat de les entitats afirma que les activitats que ofereix serien positives per als nous ciutadans i ciutadanes de la població i afirmen que podria ser una bona plataforma de convivència per a tothom (consulteu l’apartat 4.3.5 Bones pràctiques).

 L’opinió del jovent Els i les joves han mostrat manca de sensibilitat intercultural, especialment els nois. Els i les joves nascuts a altres països presenten puntuacions un xic més elevades, en comparació amb els que sempre han viscut a Catalunya. No obstant això, davant de qüestions referent als amics i amigues, sembla ser que les afirmacions són més properes a la sensibilitat intercultural. El 85% afirma que conviure amb persones d’altres cultures permet conèixer altres cultures. En canvi, un 62% afirma que la convivència amb persones d’altres cultures provoca més conflictes en el dia a dia. Un 69% no ho troba gens divertit, i un preocupant 61% pensa que fomenta més delinqüència. Únicament les persones que sempre han viscut a Catalunya són les que afirmen obertament que no els agrada la convivència intercultural, mentre que únicament el 6,5% manifesten que els agrada, davant del 25% de nascuts a altres demarcacions o el 22% de joves nascuts a altres països. En tots els casos, l’opció que sembla tenir més eleccions és que cadascú vagi a la seva (53% dels nascuts a Catalunya, 75% a Espanya i 67% a d’altres països). El 16% dels joves manifesta que no els agrada la diversitat cultural al seu barri, mentre que el 55% diu que no els importa que hi hagi diversitat cultural si cada un va a la seva, fent una clara al·lusió a models multiculturals on no es dóna relació entre els diferents col·lectius. Si els preguntem de quins països, regions o cultures els 42

43

Bloc A2

agradaria que fossin els seus veïns del barri, la gran majoria afirmen d’Espanya, Catalunya o altres països europeus. L’origen menys desitjat és el Magreb (únicament el 14% els ha triat com a veïns). Únicament el 3% dels joves formen part d’associacions culturals. El 15% manifesta pertànyer a grups amb interessos musicals, de dansa, etc. Només un jove ha manifestat pertànyer a un grup de teatre. El 29% dels joves i les joves enquestats manifesta pertànyer a grups esportius, i el 10% pertany a grups de pràctica d’esports urbans. Quant a la participació en associacions o entitats del poble, els joves manifesten resultats similars. El club esportiu és l’entitat amb major freqüència (33%), destacant força de la resta d’alternatives de resposta. El 33% forma part d’un club esportiu. Dos alumnes formen part d’una associació excursionista. Només el 3% dels i les joves formen part d’una entitat ecologista. Quant als espais d’oci que s’utilitzen amb freqüència, el 86% dels i les joves afirma que és el carrer. Més de la meitat també afirma utilitzar amb freqüència els centres comercials (56%) i els locals culturals (52%). Quasi la meitat dels i les joves expressa la manca d’instal·lacions esportives (44%). Quasi la meitat dels i les joves expressa la manca de transport públic, especialment el nocturn (44%). El concepte de participació que tenen els i les joves és força restringit a donar opinions (58%), cercar solucions per a problemes (55%) o fer alguna activitat per aconseguir fites (52%). El 33%, per exemple, admet que no ha fet mai cap acció de protesta. Entre els aspectes que més motiven la participació trobem, doncs, el lúdic, passar-m’ho bé en el 43% dels casos. Quan es pregunta als i les joves sobre els mitjans de participació que tenen al seu entorn més proper, el 27% no en coneix cap. Aquestes dades corresponen concretament al 25% dels nascuts a Catalunya i al 50% dels nascuts a altres regions. Únicament el 7% afirma haver utilitzat alguna vegada els fòrums per comunicar el que els preocupa. Si es pregunta als o les joves per l’ús d’Internet en les seves accions de protesta, el 74% admet no haver-ho fet servir mai. Només un 46% dels joves i les joves coneix els diaris del poble. En preguntar als joves i les joves si formen part d’algun grup que es reuneix amb assiduïtat per portar a terme activitats comunes, el 37% admet no formar part de cap grup. Els i les joves nascuts en altres països són els que menys en formen part: concretament, el 50% dels i les immigrants diuen no pertànyer a cap grup, mentre que únicament ho manifesta el 25% dels nascuts a altres indrets espanyols o el 38% dels nascuts a Catalunya. Únicament el 5% manifesta pertànyer a associacions humanitàries. Un 4% manifesta integrar associacions d’ajut al tercer món. Només el 4% afirma fer voluntariat. El 16% dels i les joves expressen manca d’interès pel que fan les entitats i les associacions.

 4.3.3. Espais de col·laboració (3r àmbit) Els i les joves accedeixen a les entitats per boca-orella. D’altra banda, també es donen canals de derivació d’aquells infants i adolescents en situacions descrites de risc social, principalment des dels serveis socials municipals a les entitats especialitzades en medi obert. No existeix una via normalitzada de derivació. Els processos d’acollida pràcticament no s’han adaptat a la presència de nouvinguts. Moltes entitats fan difusió de les seves actuacions i objectius sobretot a les escoles, a l’àmbit formal. Si els nouvinguts no hi són, els àmbits formals educatius no reben aquesta informació. La totalitat de les entitats entrevistades participen, en major o menor grau, en xarxes estables de participació tant en l’àmbit municipal com en el supramunicipal. Podríem dir que a les entitats especialitzades en educació social, el nivell d’interrelació i treball comú en xarxes de coordinació és superior a la resta; però en tot cas, cap de les entitats queda aïllada de les entitats del seu sector (esports, lleure, etc.). La valoració d’aquesta participació per part de totes les entitats és positiva en tant que enriqueix el funcionament de la mateixa entitat i l’ajusta a les finalitats per a les quals ha estat creada. Les grans dificultats detectades en aquest treball en xarxa recauen en la gran inversió de temps en aquestes xarxes de col·laboració, així com la impaciència per la lentitud dels processos que es posen en marxa des d’aquestes.  4.3.4. Formació (4t àmbit) Les entitats comenten tenir un pla de formació propi. Algunes entitats organitzen elles mateixes aquests espais amb els seus voluntaris i voluntàries, i d’altres fan servir formació externa per a aquesta finalitat. S’ha trobat pràcticament en la totalitat de les persones entrevistades una predisposició cap a l’assessorament o la formació, obertes a possibles propostes externes i en concret en el tema dels processos migratoris i l’educació intercultural, tot entenent que és un tema interessant de futur per a la mateixa entitat. Totes les entitats veuen com a prioritat la formació dels i les professionals en la interculturalitat. Es tracta d’una demanda reiterada.  4.3.5. Bones pràctiques Entenem que una de les aportacions més importants de la investigació que ens ocupa correspon al recull de bones pràctiques portades endavant des de les entitats amb les quals s’ha treballat a l’estudi. Creiem que poden ser punt de partida per a l’aplicació en altres contextos similars, així com un retorn positiu a les entitats que porten endavant aquestes iniciatives en la seva recerca de qualitat en l’acollida dels i les adolescents i joves nouvinguts a la ciutat. A continuació presentem un petit quadre resum que recull algunes d’aquestes experiències. 44

Descripció

A. Eix transversal eduquem en la diversitat. Centre obert Don Bosco.

Incorporació de l’educació intercultural, de forma transversal, en els programes educatius del centre.

B. Metodologia assembleària per a la construcció conjunta. Associació Cultura Viva.

Ús de tècniques participatives amb la incorporació de persones d’origen immigrant en el funcionament de l’entitat.

C. Coneixement de diferents cultures. Cal Ninyo.

Donar a conèixer les cultures d’origen de les persones estrangeres, com, per exemple, als nois i noies adoptats internacionalment, a través de tallers de coneixement de cultura i llengua.

D. Beques econòmiques. Esplai Arrels.

Establir un sistema de beques a través de criteris econòmics comuns per tal que ningú no resti fora de l’entitat per qüestions econòmiques. En un percentatge molt elevat es tracta de nois i noies nouvinguts a la ciutat.

E. Incorporació de persones immigrades al grup col·laborador. Fòrum per la solidaritat.

Incorporar persones d’origen immigrat en la dinàmica de l’entitat com a element dinamitzador de la nova ciutadania i la creació d’un espai compartit de treball entre persones nascudes a Catalunya i els nous veïns de la població.

F. Canvis d’objectius en l’entitat. Normalització Lingüística.

Normalització Lingüística varia les persones destinatàries dels seus cursos dels últims 15 anys, incorporant-hi propostes que responguin als reptes que suposa l’acollida de persones d’origen estranger (oferta de cursos, formes d’estudi, horaris...).

G. Formació específica en el camp de Establir un pla de formació per als educadors i les la interculturalitat. Fundació Marianao. educadores del centre que consideri la formació específica en el camp de l’educació intercultural. H. Projecte Sinèrgia. Pla de desenvolupament comunitari.

Establir un treball en xarxa que treballi amb les entitats de la zona, facilitant la incorporació d’adolescents nouvinguts a la ciutat a través de l’acompanyament d’aquests i les seves famílies i treballant amb l’entitat en aquesta incorporació.

I. Participació al consell municipal per a Participar, 19 entitats, en un espai de la nova ciutadania. col·laboració entre Administració local i entitats del municipi que treballen amb població immigrada a Sant Boi de Llobregat.

45

Bloc A2

Bones pràctiques

 4.5. Fase V. Propostes d’intervenció per a l’acollida d’adolescents i joves nouvinguts Es presenten les propostes d’intervenció elaborades segons l’estructura que ens ofereix el Programa municipal transversal de nova ciutadania, ja que són actuacions específiques dins dels objectius generals i específics proposats per a cada àmbit del Programa.

 1r àmbit. Recepció i acollida d’adolescents i joves nouvinguts al teixit associatiu de la ciutat de Sant Boi de Llobregat Pel que fa a l’accés a la informació, es proposa: 1.1. Edició actualitzada d’una nova versió de l’actual Manual d’acollida, ampliantne les llengües de redacció. Es proposa que aquest també estigui disponible a la web de l’Ajuntament. 1.2. Creació d’un portal d’Internet del món associatiu a disposició de les entitats de la ciutat on de forma actualitzada puguin estar accessibles els recursos de la zona, així com una agenda actualitzada de llur vida associativa. 1.3. Participació activa del teixit associatiu en l’actualització de l’apartat Portal d’entitats de la web de l’Ajuntament. Pel que fa a la difusió de la informació, es proposa: 1.4. Ús dels locals freqüentats habitualment per persones d’origen immigrat (locutoris, associacions, mesquita...), així com per persones concretes de referència dins de la comunitat a fi de transmetre la informació d’interès respecte al món associatiu de la ciutat. 1.5. Bidireccionalitat de la informació a difondre entre Ajuntament i entitats. L’Ajuntament, via entitats, pot fer arribar informació que pot ser d’interès per a la població a través del mecanisme de relació més directa, i les entitats poden fer arribar la informació rellevant de l’associació amb els mecanismes dels quals disposa l’Ajuntament. Pel que fa al servei de traducció, es proposa: 1.6. Ampliar el servei, tant en nombre de llengües com en els serveis que en poden fer ús, a les entitats de la població. 1.7. Disposar d’una persona responsable del servei configurada com a persona interlocutora vàlida amb aquesta finalitat. 1.8. Donar formació específica a les persones encarregades de portar endavant el servei de traducció.

46

àmbit. Convivència i participació

Pel que fa a l’eix d’educació, es proposa: 2.1. Potenciar els plans d’entorn i les comunitats d’aprenentatge com a motors dinamitzadors de la introducció d’elements que facilitin l’acollida d’adolescents i joves nouvinguts a la població. 2.2. Crear espais d’intercanvi i treball comú entre els agents socials que treballen a la mateixa zona (comissions territorials) i espais relacionats amb el mateix àmbit de treball (infància, educació, etc.). 2.3. Potenciar les activitats complementàries a l’horari escolar per als i les adolescents dels centres educatius. 2.4. Facilitar materials i formar els i les professionals de l’educació per treballar l’educació intercultural en els centres. 2.5. Treballar l’educació intercultural i l’acollida de la nova ciutadania en els instituts a partir de l’assignatura d’educació per la ciutadania que tot just s’inicia aquest curs. Pel que fa al lleure, els esports, l’art i la cultura, es proposa:   2.6. Treballar conjuntament amb les entitats de la zona en l’aprovació d’un decàleg de bones pràctiques que pugui incloure de forma prioritària la possibilitat de facilitar l’accés d’adolescents i joves nouvinguts a l’oferta associativa, així com l’educació intercultural com a eix de treball en els objectius de les mateixes entitats.   2.7. Aprovar un pla estratègic de subvencions municipals per a entitats que pugui afavorir l’assoliment del decàleg de bones pràctiques aprovat amb el teixit associatiu de la zona.   2.8. Potenciar, a partir del Pla estratègic de subvencions municipals per a entitats, aquells grups d’adolescents i joves encara no constituïts plenament com a associació, però que a partir d’un objectiu comú aglutinador puguin gaudir de suport de l’Administració local.   2.9. Potenciar l’esport com a plataforma de participació de tots els adolescents de la zona de forma independent al seu lloc d’origen a partir de: a) Formació específica amb directius/ives i entrenadors/ores de les entitats esportives per a l’acollida i l’atenció de les persones d’origen estranger, així com d’estratègies d’educació intercultural amb la totalitat de les persones destinatàries. b) Visualitzar trajectòries d’èxit esportiu en esportistes de referència de diferents orígens culturals de la població de Sant Boi de Llobregat. c) Obrir espais esportius d’accés lliure a partir d’instal·lacions escolars en horari complementari al lectiu, on els i les adolescents que tenen de referència l’espai de carrer puguin practicar diferents esports.

47

Bloc A2

 2n

2.10. Crear la figura de l’educador/a acompanyant proper a l’adolescent que l’ajuda a incorporar-se i a participar en el teixit associatiu de la zona en funció de les seves pròpies necessitats i interessos. 

3r àmbit. Espais de col·laboració   3.1. Crear espais de codecisió entre entitats i l’Administració local on poder projectar el treball que cal realitzar de forma conjunta.   3.2. Disposar l’Ajuntament com a facilitador i dinamitzador dels espais de col· laboració entre els agents socials de la zona.   3.3. Disposar d’espais de col·laboració dels agents socials de la zona a partir de dos criteris de reunió: agents que treballen un mateix territori (comissions per territori) i agents que treballen en un mateix àmbit (infància, adolescència, esport...).   3.4. Crear una base de dades comuna per a totes les entitats des del centre de recursos per a les entitats on poder disposar de les informacions rellevants del món associatiu del municipi.



4t àmbit. Formació 4.1. Desenvolupar un pla de formació des del Programa transversal municipal per a la nova ciutadania com a línia transversal entre els diferents plans aprovats des de les diferents regidories de la ciutat. 4.2. Articular aquest pla comú a partir de les necessitats formatives detectades en el teixit associatiu de la ciutat i de les persones destinatàries que cal atendre des de les entitats (formació als agents de seguretat, formació en el servei de traducció, en el camp de l’esport, en els centres escolars, etc.).

5. Propostes de futur L’estudi que presentem ha permès la construcció d’un espai conjunt de codecisió entre l’Administració local i el teixit associatiu, tot tenint el grup de recerca GREDI com a agent facilitador de la tasca encomanada. Així, aquest espai compartit és valorat per les diferents parts implicades com un pas molt positiu en l’establiment de xarxes de col·laboració comunes que permetin obrir vies de millora en l’acollida de la població nouvinguda a la població, en concret, dels i les adolescents i joves en el teixit associatiu de la ciutat. D’aquesta forma s’obre un gran repte en la continuïtat del treball encetat amb aquest estudi a partir de l’impuls i la posada en marxa de les propostes realitzades des de les diferents parts implicades. 48

1. Articular la posada en marxa de les propostes plantejades en el treball conjunt entre els diferents agents implicats. 2. Articular una línia transversal entre els diferents plans locals que donin unitat i sentit unitari al treball des d’un mateix àmbit. 3. Configurar la formació com a element motor de canvi dels diferents agents implicats en la posada en marxa de la concreció del Pla transversal. 4. Donar continuïtat a l’espai de col·laboració conjunt entre l’Administració, el teixit associatiu i la recerca universitària com a camí de millora continuada en l’atenció a la nova ciutadania. Establir les funcions i les responsabilitats per a cadascuna de les parts implicades en el procés. Entenem que les parts implicades han establert en aquest procés un compromís no sols amb aquestes línies de treball conjunt, sinó també amb la recerca dels recursos necessaris per a possibilitar la continuïtat de la proposta, tot tenint en compte els rols, les funcions i possibilitats de cadascun dels agents implicats en la concreció del Pla d’acollida dels adolescents i joves nouvinguts al teixit associatiu de Sant Boi de Llobregat.

6. Bibliografia Barcena, F. El oficio de la ciudadanía. Introducción a la educación política. Barcelona: Paidos, 1997. Bartolomé, M. «Identidad y ciudadanía: hacia una sociedad intercultural». Bordon, 56, 1. 2004. P. 65-80. Bartolomé, M. i Cabrera, F. «Ciudadanía y educación» Revista de Educación, núm. extraordinari, 2003. P. 33-56. Bartolomé, M., Cabrera, F., Espín, J. V., Del Campo, J., Marín, M. A., Rodríguez, M., Sandín, M. P. Diagnóstico a la escuela multicultural. Barcelona: CEDECS, 1997. Bartolomé, M., Cabrera, F., Del Campo, J., Espín, J. V., Marín, M. A., Rodríguez, M. Identidad y ciudadanía: Un reto a la educación Intercultural. Madrid: Narcea, 2002. Bartolomé, M., Cabrera, F., Espín, J. V., Del Campo, J., Marín, M. A., Rodríguez, M., Sandín, M. P., Sabariego, M. La construcción de la identidad en contextos multiculturales. Madrid: CIDE, 2000. Bartolomé, M., Folgueiras, P., Massot, I., Sabariego, M., Sandín, M. P. ¿Construimos Europa?. El sentimiento de pertenencia desde una pedagogía de la inclusión. Madrid: Consejería de Educación de la Comunidad de Madrid, 2003.

49

Bloc A2

Així s’estableixen quatre línies futures principals de treball conjunt en aquest espai compartit:

Bartolomé, M., Marín, M. A. «Las identidades cívicas y culturales: ejes clave para la construccion de una ciudadanía intercultural». A: Sacavino, S. (coord.) Identidad(es) y Ciudadanía Intercultural. Desafíos para la Educación. Rio de Janeiro: Novamérica, 2005. Cabrera, F. «Hacia una nueva concepción de la ciudadanía en una sociedad multicultural». A: Bartolomé, M. (coord.). Identidad y ciudadanía. Madrid: Narcea. 2002a. P. 79-104. Cabrera, F. «Qué educación para qué ciudadanía». A: Soriano, E. (coord.) Interculturalismo, proyectos programas y educación. Madrid: La Muralla. 2002b. P. 83138. Cabrera, F., Espín, J. V., Marín, M. A., Rodríguez, M. «Diagnóstico de la identidad étnica y la aculturación». A d. a. La construcción de la identidad en contextos multiculturales. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, CIDE. 2000 P. 21120. Cabrera, F., Espin, J. V., Marín, M. A., Rodríguez, M. «La juventud ante la ciudadanía». Revista de Investigación Educativa, 23, 1. 2005. P. 230-258. De Lucas, J. Globalització i identitats. Barcelona: Pòrtic, 2003. Folgueiras, P. De la tolerancia al reconocimiento: programa de formación para una ciudadanía intercultural. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona, 2005. Folgueiras, P. i Sandín, M. P. «La introducció de la dimensió europea en el currículum de l’Educació Secundària Obligatòria: una experiència d’avaluació participativa». Temps d’Educació, 2n. semestre 2002, 1r. semestre 2003. P. 141-157. García, S. i Lukes, S. Ciudadanía: justicia social, identidad y participación. Madrid: Siglo xxi, 1999. Jiménez, M. Menores inmigrantes marroquíes no acompañados en Andalucía: El caso de Sevilla. De 1996 a 2000. Ponència II Congreso sobre la Inmigración en España. Madrid, 2000. Marín, M. A. «La construcción de identidades cívicas y culturales en la sociedad red». A: Soriano,E. (coord.). La interculturalidad como factor de calidad educativa. Madrid: La Muralla, 2005b. P. 133-170. Marín, M. A. «La construcción de la identidad en la época de la mundialización y los nacionalismos». A: Bartolomé, M. (coord.) Identidad y ciudadanía: un reto a la educación intercultural. Madrid: Narcea, 2002. Marín, M. A. «La dimensión europea de la educación». A: Chacón, I. M. (coord.) Identidad Europea. Individuo, grupo, sociedad. Bilbao. Universidad de Deusto, 2003. P. 81-96. Marín, M. A. L’educació intercultural. Guix. Elements d’Acció Educativa, 302. 2004. P. 10-15. Marín, M. A. «Les dinàmiques identitàries en les societats multiculturals postmodernes: nous reptes per a l’educació». Revista Catalana de Pedagogia, 3. 2004. P. 75-92. Marín, M. A. «Identidad y multiculturalidad». A: Martínez, I. (ed.). Elogio de la diver50

51

Bloc A2

sidad: estudio interdisciplinar de las migraciones. Salamanca. Publicaciones Universidad Pontificia de Salamanca, 2005a. P. 117-153. Marín, M. A. «Tratamiento de la interculturalidad en Educación Primaria». T. Pozo (coord.). Investigación Educativa: Diversidad y escuela. Granada. 2001. P. 223258. Marín, M. A., Cabrera, F., Espín, J. V., Rodríguez, M. «Identidad en contextos multiculturales». A: Candau, V. M. (coord.) Multiculturalismo i Educação: questões e propostas. Vozes (Brasil), 2002. Marín, M. A., Rodríguez, M. «La construcció de la identitat europea: dimensions educatives». Temps d’Educació, 27, 2. 2003. P. 121- 140. Pinxten, R. Identidad y ciudadanía: personalidad, socialidad y culturalidad. Barcelona: Fundació CIDOB, 1999. Sandín, M. P. Identidad e interculturalidad. Materiales para la acción tutorial. Primer ciclo de ESO. Barcelona: Laertes, 1998. Sandín, M. P. «Una experiencia de intervención en el ámbito de la orientación multicultural desde la investigación-acción». A: Bisquerra, R. i Álvarez, M. (coord.), Manual de orientación y tutoría. Barcelona: Praxis, 1998. P. 29-41 Sandín, M. P. «La socialización del alumnado en contextos multiculturales» (2a ed.). A: Essomba, M. A. (coord.). Construir la escuela intercultural. Reflexiones y propuestas para trabajar la diversidad étnica y cultural. Barcelona: Graó, 2002. P. 37-45. Siguan, M. Immigración y adolescencia. Los retos de la interculturalidad. Barcelona: Paidós, 2003. Tornos, A. Posibilidades y métodos para un diagnóstico de la integración de los inmigrantes. II Congreso de la Inmigración en España. España y las migraciones internacionales en el cambio de siglo. Madrid, 2000. Vilà, R. «El desarrollo de la competencia comunicativa intercultural en una sociedad multicultural y plurilingüe: una propuesta de instrumentos para su evaluación.» A: Perera, J. (ed.) Plurilingüisme i educació: els reptes del segle XXI. Ensenyar llengües en la diversitat i per a la diversitat. Barcelona: ICE, 2003. Vilà, R. «Es pot avaluar la competència dels adolescents en la comunicació intercultural?» Temps d’educació, 27. 2003. P. 53-72. Vilà, R. «La competencia comunicativa intercultural en Educación Secundaria Obligatoria: Escala de sensibilidad intercultural». A: Soriano, E. (ed.) Perspectivas teórico-prácticas en educación intercultural. Almería: Publicaciones de la Universidad de Almería, 2003. Vilà, R. «La comunicación intercultural en Educación Secundaria Obligatoria: Test de competencia comunicativa intercultural». A: Buendía, L. P., González, T. D., Sán­ chez, C. A. (ed.) Investigación y Sociedad. Granada: Aidipe, 2003. P. 1.1811.188. Vilà, R. «La sensibilidad intercultural, una competencia básica en la educación para una ciudadanía intercultural: un estudio diagnóstico en el primer ciclo de la

ESO». A: C. P. Serra, J. M. (ed.) Immigració a Espanya: Ciutadania i participació. Girona: Universitat de Girona, 2004. Vilà, R. «Relaciones Interpersonales Interculturales en Educación Secundaria Obligatoria», X Congreso Nacional de Modelos de Investigación Educativa. Investigación y evaluación en la sociedad del conocimiento (c-1691-01, 84-95322-95-1 ed.). A Coruña: Aidipe, 2001. P. 179-185. Vilà, R., i Bisquerra, R. «El análisis cuantitativo de los datos». A: Bisquerra, R. (ed.). Metodología de la investigación educativa. Madrid: La Muralla, 2004.

52

Adolescents immigrats a Catalunya i construcció de la identitat cultural. Trajectòries de vida i processos d’inclusió1 Miquel Àngel Essomba (coord.), Muriel Casals, Montserrat Casas, Virginia Domínguez Álvarez, Pilar Garcia, Èdgar Iglesias, Pau Mota Equip ERIC – Institut de Ciències de l’Educació. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Resum Aquest text té relació amb la recerca Adolescents immigrats a Catalunya i la construcció de la identitat cultural. Es proposen trajectòries de vida i processos d’inclusió, realitzats per l’equip ERIC de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB. Aquesta recerca es va realitzar en el període comprès entre el febrer del 2006 i el juny del 2007. Els resultats principals obtinguts ens condueixen a observar la identitat d’aquests adolescents des d’una perspectiva dinàmica i complexa, en la qual intervenen moltes variables interrelacionades (ètnia, gènere, classe social). Atesa la seva condició de ciutadans/anes joves i acabats d’arribar a una nova societat, mantenen encara forts aspectes identitaris amb el lloc d’origen i traslladen de forma automàtica els valors i les expectatives adquirits en origen en el nou context. No obstant això, també hem de parlar més d’identificacions que d’identitats, així com de processos de reconstrucció identitària a la llum del nou context social. En aquest text proporcionem les qüestions clau que han sorgit durant l’elaboració del marc teòric i les recomanacions principals que efectuem a les administracions públiques. Aquestes recomanacions cobreixen dues dimensions: l’escolar (en la qual es recomana enfortir i desenvolupar els processos d’orientació i de tutoria) i la social 1.  Projecte de recerca subvencionat dins de la convocatòria AMIC-2005 d’ajuts de suport a projectes de recerca interuniversitaris i/o intrauniversitaris en matèria d’immigració a Catalunya finançada per la Secretaria per a la Immigració i la Direcció General de Recerca de la Generalitat de Catalunya.

53

Bloc A3

Bloc A3

(en la qual es proposa l’obertura de recursos socials de temps lliure i cultura per a aquests nois i noies, així com un pla de xoc per a l’ús social de la llengua catalana). Paraules clau: immigració, adolescents, identitat.

1. Introducció Des d’una perspectiva de construcció identitària, els i les adolescents immigrats han de fer front a un seguit de situacions contextualitzades socialment de les quals els seus iguals autòctons poden prescindir i és precisament aquesta distinció un dels eixos del nostre treball. El fet d’haver arribat a Catalunya fa poc temps no els impedeix desenvolupar una consciència identitària rica en matisos on es donen diferents respostes d’acord amb els diversos contextos de desenvolupament en els quals participen. No obstant això, en algunes ocasions aquesta consciència es tradueix en un sentiment d’exclusió quan, tot i sentir-se del país, observen amb sorpresa com encara són vistos des d’una condició d’estrangeria perpètua o immutable per part de la majoria social. Les polítiques d’inclusió són encertades quan no realitzen ni potencien distincions entre les persones per motius d’origen ètnic o cultural, però aquesta mateixa inclusió podria quedar diluïda si no s’impulsen mesures de discriminació positiva amb aquells que, pel fet de ser considerats membres d’una minoria, afronten el risc de créixer a Catalunya com a ciutadans i ciutadanes de segona categoria. Per aquest motiu resulta important la promoció d’activitats específiques que facilitin la construcció equilibrada de la identitat cultural d’aquests adolescents. La cohesió social passa necessàriament per la generació d’espais i àmbits en els quals els ciutadans i les ciutadanes tinguin l’oportunitat de realitzar el seu projecte de vida en condicions d’igualtat. Només des de l’acció en aquest sentit es pot prevenir la discriminació, el racisme allí on no ha aparegut encara o preparar la intervenció en aquells indrets on ja és, dissortadament, una realitat o pràctica social. La recerca que hem conclòs ha perseguit des dels inicis poder contribuir en aquest camp des d’aportacions concretes i aplicables. Així, els objectius que ens vam plantejar són: 1. Identificar els mecanismes de construcció identitària dels i les adolescents immigrats. 2. Dissenyar una proposta pedagògica per facilitar una construcció harmònica de la identitat en contextos multiculturals. 3. Validar una proposta d’intervenció sobre la construcció de la identitat en contextos multiculturals en el marc del Campus Ítaca. 4. Elaborar una publicació per difondre els resultats entre la xarxa de centres de secundària de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB. 54

55

Bloc A3

Aquesta recerca ha format part d’un programa més ampli d’intervenció general, amb la participació d’adolescents de diferents instituts d’ensenyament secundari anomenat Campus Ítaca. Aquest programa va adreçat a alumnes de 15 anys que han acabat 3r d’ESO i que durant el proper curs, l’últim de l’etapa obligatòria, hauran d’optar entre incorporar-se al món laboral, cursar algun cicle formatiu de grau mitjà o continuar el batxillerat. En relació amb el perfil més concret dels i les alumnes que hi participen, podem dir que són estudiants amb bones capacitats, però que pel seu entorn familiar i social o per altres motius (crisi de l’adolescència, ganes de disposar de més diners per al seu consum personal, etc.) algunes vegades no se senten atrets per l’opció de continuar estudiant, que, d’altra banda, veuen difícil i costosa. Sovint tampoc s’adonen de la importància de la formació per al seu futur professional i laboral, que veuen molt llunyà. El Campus Ítaca compta ja amb una tradició de funcionament i és conegut als instituts d’ensenyaments secundaris del Vallès, del Maresme, del Barcelonès, del Penedès, del Berguedà i del Bages, per la qual cosa la difusió dels resultats està essent àmplia. Per a la nostra recerca, vam proposar-nos entrevistar catorze dels disset adolescents immigrats que participaren al Campus Ítaca el 2005, provinents de països tan diversos com Argentina, Canadà, Equador, Kazakhstan, Marroc, Perú, República Dominicana, Romania, Ucraïna o Xile. A continuació i amb els resultats obtinguts de les converses mantingudes amb ells i elles, vam dissenyar una proposta aplicada de treball que vam experimentar en l’edició del Campus Ítaca de 2006. Aquesta proposta va consistir en un programa d’activitats adreçades a treballar aspectes de la identitat cultural dels i les adolescents immigrats, però en un entorn inclusiu –és a dir–, en grups amb presència d’immigrats i autòctons sense fer distincions per raons d’origen. Fruit de les primeres exploracions a través de les entrevistes i de les experimentacions sobre el terreny, hem construït un conjunt de propostes de política educativa i cultural adreçades a les institucions responsables en matèria d’educació, cultura i migracions. Com podem imaginar, el volum d’informació obtingut a través de la recerca és elevat. Per aquest motiu, en aquest text volem acostar els lectors a un resum de dos dels aspectes que poden despertar més interès entre els estudiosos del tema i els qui compten amb responsabilitat política. D’una banda, hem aportat les reflexions de fonamentació teòrica que han servit de punt de suport per a tot el nostre disseny i itinerari de recerca. A través d’aquestes creiem expressar amb precisió quin ha estat el nostre posicionament en aquest respecte. En segon lloc, oferim un compendi de les propostes polítiques que ens suggereix la recerca desenvolupada, amb ànims de convidar responsables de l’Administració local i l’autonòmica a tenir-les en compte, incorporant totes aquelles propostes que dins el seu àmbit de responsabilitat puguin ser motiu de millora.

2. Perspectives teòriques Les fonts bibliogràfiques utilitzades per a aquesta recerca han estat riques i nombroses. La lectura i la discussió col·lectiva dels seus continguts ens han permès, entre altres coses, poder identificar les categories clau a l’hora de dissenyar el nostre estudi i eixamplar la nostra mirada respecte al tema de la identitat en qüestió. Aquesta aproximació teòrica, l’hem realitzada a partir d’un recorregut que va d’allò més general en el marc social a allò més particular que implica l’escola. Fruit d’aquest itinerari, hem començat a introduir nocions com les identitats múltiples en el nostre discurs o reflexions al voltant de les identitats-projecte o les identificacions pròpies d’un món global en xarxa. En donem els detalls en els subapartats següents.

 2.1. Identitats col·lectives en societats després de la modernitat. Identificacions emergents en estats-nació en crisi Castells ens aporta una de les mirades que més han capturat la nostra atenció sobre el sentit i l’estructura de les dinàmiques identitàries en les societats occidentals actuals. Segons aquest autor (1997, 2006), la legitimitat de les institucions (des d’un sentit ampli i general) que componen la societat es troba en crisi per la seva manca de sentit i significat. Aquesta crisi i transformació s’origina en gran part a partir de la pèrdua de legitimitat dels mateixos estats-nació, que es veuen incapaços de donar resposta a les exigències, necessitats i capacitats que produeixen les noves dinàmiques de poder, en el marc d’un escenari que, segons el mateix autor, es caracteritza per les xarxes d’informació global. Aquest nou escenari suposa admetre un canvi en les identitats, les quals es troben també en crisi com a reflex d’aquestes noves dinàmiques de poder, on els mercats, les xarxes, l’excés d’individualisme i les organitzacions estratègiques esdevenen els factors explicatius de les transformacions en marxa. No obstant això, la sacsejada global de les identitats no provoca només una tendència vers la construcció d’una identitat global, sinó que en l’àmbit local també genera processos identitaris de resistència. D’alguna manera, les identitats locals tracten de no ser diluïdes per les mateixes lògiques de dominació i homogeneïtzació. Per aquest motiu, Castells proposa avançar vers la configuració d’identitats-projecte, una perspectiva que és fonamentada en el fet que els subjectes socials, en un futur breu, evidenciaran un important protagonisme i presència, fonamentant i configurant projectes simbòlics nous, i produint i distribuint alhora codis culturals nous. Podem dir que ens trobem davant una nova transferència de poder (de les institucions considerades tradicionals cap a les mateixes xarxes d’informació), i això suposa acceptar que la construcció i el manteniment de determinades imatges és un element clau per atendre, partint de l’espai i la capacitat amplis que té l’individu per fonamentar i construir aquests continguts simbòlics i valors. En paraules de Castells 56

57

Bloc A3

(1997), s’assenyala el camí, s’afirmen els valors i s’actua com a emissors de símbols, convertint-los d’una forma en què el missatge és inseparable a qui l’emet. Les identitats, en termes generals, també mereixen una lectura des de l’angle dels estats-nació en crisi. Tradicionalment, la identitat nacional demana a persones i grups una lleialtat i una fidelitat exclusives. Es tracta, sens dubte, d’una dinàmica que xoca amb els nous marcs i tendències que acabem de comentar, i sobre els quals cal dedicar-hi esforços per trobar fórmules que donin sortida a la tensió contradictòria entre una antiga forma d’entendre el poder social i una nova manera de configurar les relacions, la cultura i els símbols socials en un país concret. Situant-nos en aquest escenari de tensió, que acaba traduint-se en una heterogeneïtat cultural i, a la vegada, en l’ús restringit d’uns elements culturals per sobre dels altres per mantenir l’status quo marcat pels grups dominants, cal assenyalar la presència en les representacions de la realitat social de categories de naturalesa ètnica i racial en els països occidentals per referir-se a les minories. Aquestes categories es basen en un cos ideològic definit i es fonamenten en la diferència territorial i de procedència, la diferència cultural, les autopercepcions i les conductes, enteses i interpretades per una majoria dominant i, en la majoria dels casos, en clau de por i amenaça. Moltes persones pertanyents a minories elaboren la seva identitat no tant a partir d’allò que són, o que volen ser, sinó d’allò que la majoria social vol que siguin, una perspectiva identitària força allunyada de la igualtat i, sobretot, de la llibertat. Un tercer aspecte d’anàlisi general rau en l’impacte de les dinàmiques socials en la construcció del sentiment identitari de pertinença a una comunitat o a una altra. Bauman (2004) ens proposa una distinció a partir de la intensitat del vincle afectiu amb la identitat. Vinculant la definició i la distinció d’identitats amb les comunitats on es trobi la persona, distingeix entre les comunitats de vida i de destí, en les quals els seus membres viuen junts formant un vincle impossible de diluir, i les comunitats unides únicament per idees o principis. Segons el mateix autor, i situant-nos en l’actualitat, cal que la identitat sigui entesa i analitzada des d’aquesta segona perspectiva, atesa la important multiplicitat d’eleccions, principis i idees amb les quals la persona, com a subjecte social, interactua, revisa i tria. És a partir d’aquest atribut i dimensió dinàmica que s’introdueix la idea de modernitat líquida, en el marc de la qual la identitat és el resultat d’un procés que no té fi, fruit d’una negociació constant, que defineix i caracteritza la mateixa identitat com un seguit de problemes, on els fragments es troben, segons paraules de Bauman (2004), pobrament coordinats i les vides individuals són diferents episodis mal connectats. És en aquest punt que identifiquem un dels elements clau per concebre els actuals processos de construcció identitària en termes generals: al llarg de la vida totes les persones transitem per diferents comunitats d’idees i principis, on la identitat no és el resultat d’un invent, decisió o descobriment en present, sinó que s’ha de concebre com l’evidència d’una construcció fonamentada a partir de la mateixa tria i negociació constant. La identitat és, doncs, el resultat d’una interacció i negociació

amb els altres i, per tant, aquesta autodefinició no es realitza aïlladament, sinó des de la dimensió de subjecte social de la persona.

 2.2. Identitats individuals en un món globalitzat. Efectes de les migracions sobre els processos d’identificació personal Després d’assenyalar els elements més generals al voltant de les dinàmiques identitàries en societats occidentals en l’actualitat (la tensió global-local, la tensió entre estats-nació i xarxes de poder i la tensió identitat dinàmica-estàtica), hem d’endin­ sar-nos en un dels fenòmens més determinants de les identitats culturals en l’actualitat: els processos migratoris. De fet, es tracta del nucli de la nostra recerca. Segons Maalouf (1999), un dels efectes i característiques del món actual globalitzat és haver convertit molts ciutadans i ciutadanes en emigrants i, un cop arribats a les societats d’acollida, en membres d’una minoria. En termes pràctics, això suposa que la persona es veu obligada a afrontar un seguit de processos d’acomodació per tal de seguir configurant el seu procés de construcció identitària en un nou context social diferent del d’origen. Tot i aquesta breu consideració, les dificultats dels processos de construcció identitària per a aquests ciutadans i ciutadanes són remarcables, no tant per ells, sinó per la pressió i les condicions que imposa la majoria social. La identitat és allò que ens fa diferents dels altres; és el que fa que no siguem idèntics i iguals a ningú més. Però aviat ens adonem que uns són més diferents que els altres. En aquesta direcció i com a prova de l’important abast social de la identitat, i usant les paraules de Maalouf (1999), ens adonem que el procés de construcció identitària supera àmpliament allò anomenat convencionalment la identitat documental, la nacionalitat, que té com a funció acreditar només aspectes administratius de la persona, però que acaba esdevenint en el marcador identitari dels ciutadans i ciutadanes per excel·lència. Sabem que la identitat de cadascú es configura per diferents elements no limitats ni previstos als registres oficials, sinó que incorpora i es configura per diferents aspectes com la pertinença, la religió, l’ètnia, la llengua, el grup social i familiar, la professió, la territorialitat, determinats aspectes afectius o la xarxa social, entre d’altres. Però també sabem que, segons quina sigui la nacionalitat, es tindrà accés ple o restringit als drets i llibertats –tant formals com informals– que faciliten el desplegament dels valors lingüístics, religiosos, familiars o professionals. Assenyalem, doncs, l’entorn cultural, social i legal com a element que proveeix de significació, aprovació o desaprovació, davant la identitat de la persona, considerant que la mirada a l’alteritat és un element capaç de tancar o obrir determinades pertinences de la mateixa persona. Hi ha qui reconeix, però, l’existència de xocs inevitables en aquest procés de reconfiguració dinàmica de les identitats per part de les persones immigrades que formen part de minories socials. Segons Beristain (2004), la distància o xoc cultural es produeix quan la persona necessita ser reconeguda i no n’és, fet que 58

 2.3. La vida a l’aula. Estereotips i prejudicis que condicionen els processos d’identificació en la vida quotidiana a l’escola En aquest tercer subapartat ens aproximem definitivament als subjectes participants de la nostra recerca, els i les adolescents immigrats en el context escolar i les dinàmiques identitàries al seu voltant. Un treball actual molt ric en aquest sentit és el que ens aporta Serra (2006), el qual confirma com es construeixen categoritzacions entre l’alumnat, fet que condueix a considerar principalment els companys en funció de la seva procedència. Els i les alumnes de procedència estrangera responen a una categoria perfectament definida, immigrats, els quals, malgrat que parlin o escriguin correctament la llengua catalana, són vistos per la resta del grup com a tals. No obstant això, l’alumnat nascut o amb arrels en diferents territoris de la geografia de l’Estat espanyol, i malgrat que alguns d’ells mostrin poca fluïdesa en l’ús del català, no se’l considera ni estranger ni immigrat. Aquest tipus d’observacions ens permet concloure, per exemple, que la llengua no apareix com a marcador identitari entre els i les adolescents, sinó que hi tenen a veure molts altres factors tant o més potents com la nacionalitat i la representació social que es forja al si de la societat. Un altre aspecte interessant d’analitzar, el constitueix l’ús d’estereotips i prejudicis entre els adolescents als IES, especialment en entorns multiculturals. Els estudis 59

Bloc A3

evidencia un dèficit de la necessària interacció cultural. Segons moltes contribucions, les estratègies davant aquest tipus de circumstàncies poden ser diverses, n’assenyalem dues: una primera és l’opció de tractar-se d’assimilar ràpidament per evitar el cost emocional del xoc, estratègia que pot provocar una etapa posterior de crisi identitària si, en paraules de Naïr, el projecte migratori no permet la millora de la posició social de partença abans d’iniciar el projecte migratori. La segona, signada per Beristain (2004), és la que succeeix quan la persona fa un tipus d’adaptació superficial (ho anomena procés de segregació) que implica el fet de mantenir la cultura d’origen i rebutjar el contacte, la interacció i els valors culturals de la societat d’acollida. A aquest tipus d’estratègies, altres aportacions s’hi refereixen com a identitats biculturals. Si bé no aportem cap informació nova, cal dir que per ser immigrat abans cal ser emigrant i això suposa haver renunciat a aspectes importants que doten de sentit la vida d’una persona, generant sovint sentiments importants de culpa, d’ambigüitat, por o esperança. En aquest punt, Maalouf (1999) ja ens adverteix de la necessitat de la persona immigrada de passar desapercebuda en primera instància, ser un ciutadà més. No obstant això, si es genera una frustració a causa de la dificultat d’assolir immediatament els propis objectius socioeconòmics, es pot caure fàcilment en una sensació de rebuig cap al mateix entorn per part del ciutadà o ciutadana nouvingut, actitud que els fa caure en contradicció, ja que s’allunya de la mateixa estratègia de voler passar desapercebut.

analitzats ens mostren com, en la majoria de casos, l’ús d’estereotips de naturalesa «ètnica» respon a la necessitat de referir-se a l’alumnat d’origen immigrat, a diferència dels qui poden ser considerats autòctons, els quals reben un tractament més relacionat amb les seves característiques individuals que amb la seva hipotètica pertinença ètnica. En general, s’observa com els i les alumnes que utilitzen un vocabulari «etnificat» per referir-se a aquells companys acabats d’arribar d’un altre país no tenen la percepció que sigui despectiu. Sembla com si realitzessin un exercici conscient de posar en evidència una simple posició col·lectiva davant el fet migratori. Resulta obvi constatar com aquestes visions no poden interpretar-se al marge de la societat, entenent que l’alumnat sovint emet aquests prejudicis com a subjecte reproductor de missatges que es construeixen i reconstrueixen en altres contextos, com poden ser la família o els mitjans de comunicació. De fet, contemplem com allò que passa a l’escola es correspon de manera fidel amb allò que passa al conjunt de la societat. Tanquem aquest tercer subapartat amb algunes dades relatives a la interacció entre professorat i alumnat immigrat i com aquesta interacció afavoreix una determinada construcció de la identitat, especialment en la dimensió més acadèmica i professional d’aquests adolescents. Alguns dels estudis revisats ens alerten de la possible confrontació d’expectatives entre alumnat i professorat, en el sentit de considerar aquest últim com l’agent institucional que confronta les possibilitats de l’alumne amb les possibilitats de futur que el mateix alumne considera que ha de tenir. Aquesta confrontació d’expectatives entre el que l’adolescent desitja ser en el futur professional, per exemple, i els elements procedents del context escolar i comunitari, no convergeixen en una mateixa direcció. Aquesta tensió provoca a voltes un impacte important en el procés de construcció identitària de l’adolescent immigrat, en el sentit d’erosionar la representació que té sobre si mateix, no tant com a subjecte ètnic sinó com a subjecte social. També volem deixar constància aquí de determinats discursos pedagògics del professorat, carregats d’estereotips i de prejudicis, i que es tradueixen en categoritzar aquest alumnat com a conflictiu, amb necessitats educatives especials o amb baix rendiment acadèmic. Es tracta, sens dubte, d’un dels elements que més hem tingut en compte a l’hora de realitzar la recerca, la qual ens posiciona en un escenari en el qual l’acció educativa no sols s’ha de concrentar en l’alumnat immigrat, o en el conjunt de l’alumnat, sinó també en els agents educatius que hi intervenen.

3. Àmbits prioritaris d’actuació política Dels resultats obtinguts, tant en la fase exploratòria com en l’experimental, en podem deduir uns àmbits prioritaris d’acció política, així com un seguit de línies d’acció que permetin avançar en el suport als processos de construcció identitària dels i les adolescents d’origen immigrat. 60

 3.1. Línies d’acció en relació amb l’àmbit escolar  3.1.1. Programa d’orientació i suport per als ensenyaments postobligatoris Avui dia, i de forma comuna a tota la societat, els processos d’orientació acadèmica i professional que es realitzen a l’etapa de l’educació secundària es produeixen en espais informals. És cert que els IES cada cop inverteixen més temps i formació per orientar millor el seu alumnat, però hi ha encara camí per recórrer. En el cas concret dels i les adolescents immigrats, existeixen un conjunt d’elements afegits a la situació ordinària que requereixen una atenció especial: l’absència de referents en els canals informals o les dificultats per accedir a una lectura comprensiva de la informació en són bons exemples. 61

Bloc A3

Els dos àmbits prioritaris, en coherència amb l’esquema d’anàlisi emprat al llarg de la recerca, són l’escolar i el social. L’IES és un espai de referència per trobar i poder desenvolupar-hi accions a causa de l’ensenyament obligatori fins als 16 anys. Si no disposéssim d’aquest espai, seria difícil identificar-ne alguns en els quals hi pogués haver un accés universal i directe a aquest sector de població. D’altra banda, sabem que esdevé un àmbit prioritari si atenem que diversos estudis posen de manifest que la dinàmica socioeducativa inherent a aquestes institucions no resulta precisament facilitadora d’un procés harmònic de construcció identitària, bé sigui per omissió (el pes i la densitat dels continguts curriculars dificulten l’entrada d’eixos de treball més socioafectius com el que proposem) o bé sigui per acció indiscriminada (la cultura de l’educació secundària, consistent amb el marc social en el qual es troba, continua essent etnocèntrica i dificulta els processos de reconeixement necessaris perquè els i les adolescents nouvinguts puguin evitar processos assimiladors o segregadors implícits). Com hem apuntat, però, aquest treball als IES cal necessàriament que es complementi amb accions a l’àmbit social. Treballar des d’aquest àmbit significa procurar donar cobertura a aquells adolescents que no van tenir oportunitat d’accedir a la darrera etapa de l’ensenyament obligatori i també oferir continuïtat a aquells que sí que ho van poder fer. Al cap i a la fi, és en l’àmbit social on acabaran sentint-se inclosos, o no, els i les adolescents sobre els quals reflexionem en aquesta recerca, i és en aquest àmbit on també es construeixen i reprodueixen molts dels continguts, els valors i les representacions (carregades de vegades de prejudicis i estereotips) que influencien les dinàmiques socials. Aquestes dinàmiques són les que acabaran condicionant en bona part el benestar psicològic i l’accés a una plena ciutadania, i també les que entren a l’àmbit escolar per la porta de l’institut cada dia. A continuació detallem algunes línies d’acció que es desprenen dels resultats obtinguts per cada un dels àmbits.

De vegades, aquests adolescents importen directament les representacions i els valors sobre el món acadèmic i laboral que han construït en l’entorn familiar en el seu país d’origen. Provenen de societats fortament meritocràtiques, en les quals un títol significa una millora automàtica en l’escala social. En altres moments, aquests adolescents senten que, tot i tenir una elevada expectativa acadèmica i/o professional, el seu esforç i treball continuat pot veure’s afectat a causa de la discriminació que poden patir com a ciutadans/anes estrangers per part de la població autòctona, i això pot retallar les seves motivacions o posicionaments personals vers el seu futur a la societat. En conseqüència, allò que cal treballar amb aquests adolescents no és necessàriament informació de base sobre el món acadèmic i laboral, sinó dos grans elements: la reinterpretació de les seves representacions sobre aquest món a la llum de la nova societat i la presa de posició personal en possibles casos de discriminació per ser d’origen estranger. Sí que és cert, com alguns estudis preliminars comencen a assenyalar, que el 80% de l’alumnat d’arribada recent no segueix estudis postobligatoris: estem davant d’una línia d’acció urgent i prioritària de primera magnitud.

 3.1.2. Programa d’acció tutorial a secundària sobre competència reflexiva L’acció tutorial, de la mateixa manera que l’orientació acadèmica i professional, també és un terreny que necessita avenços importants en els instituts. No obstant això, cal afirmar que aquest tema gaudeix de molt més bona salut que l’anterior. Cada cop hi ha més consciència de la necessitat d’obrir espais de reflexió i de diàleg amb l’alumnat per parlar de tot allò que no té a veure directament amb els continguts curriculars, però que hi pot incidir de manera significativa. En aquest cas, val a dir que aquests espais són fonamentals per als i les adolescents d’incorporació recent. La tutoria pot esdevenir un espai en el qual aprendre i donar a conèixer moltes de les expectatives, pors i projectes personals implícits que aquests adolescents presenten. En la tutoria grupal poden obtenir elements per situar-se en un funcionament del sistema escolar i social, que no sempre coincideix amb el del país d’origen. A Catalunya, la proposta de funcionament de les institucions educatives és democràtica i participativa, i molts dels i les adolescents que hi arriben d’altres contextos han d’aprendre aquesta dinàmica de relacionar-se i conviure. A més, la tutoria és un espai per parlar de la convivència, de com ens sentim com a grup, fet que permet millorar el clima d’aula i també les competències personals davant l’anàlisi de conflictes i situacions complexes en la vida quotidiana. Per a molts d’aquests i aquestes adolescents, és possible que la tutoria sigui dels pocs espais en els quals tenen l’oportunitat de contrastar els seus valors amb els de la resta, des d’una dimensió igualitària, assenyalant aquells punts de fricció que els generen tensió o dilema. És en aquesta tutoria grupal en un context multicultural on poden 62

 3.1.3. Finançament específic per a experiències de recerca-acció sobre competència reflexiva La revisió de la literatura científica existent sobre temes identitaris en societats multiculturals en general, i sobre els processos de construcció identitària amb adolescents d’arribada recent en particular, posa de manifest una deficiència important en materials i recursos didàctics per a treballar aquesta dimensió socioeducativa amb aquests joves. Salvant remarcables excepcions (per exemple, materials elaborats per Sandín o la guia SANDUK), el tema de la construcció de la identitat entre adolescents d’origen immigrat d’arribada recent s’ha realitzat des d’un punt de vista teòric, sense aplicacions pràctiques que facilitessin que docents i educadors/ores poguessin introduir alguns dels resultats o conclusions en la seva dinàmica habitual. D’altra banda, quan trobem materials pràctics, la majoria aborden el tema de la construcció identitària des d’un punt de vista multicultural i no intercultural. Aquests materials sovint ajuden més a reforçar les presumptes diferències culturals, construïdes a partir de continguts de cultura tradicional de l’origen, en detriment de facilitar una visió dinàmica, oberta i flexible dels processos d’identificació cultural. La bona voluntat hi és sempre present, però l’encert en l’estratègia i la fonamentació teòrica, no. En aquest sentit, és urgent que les administracions responsables inverteixin importants recursos econòmics, per tal de fer un gir de cent vuitanta graus a la situació actual. D’una banda, per fomentar recerques teoricopràctiques basades en processos de desenvolupament organitzatiu en els IES, amb la finalitat d’aportar més coneixement sobre la situació real i present a Catalunya. D’altra banda, per substituir de forma majoritària els materials existents per altres que, a partir de la recerca duta a terme, fomentin un autèntic autoconeixement i reconeixement d’aquests i aquestes adolescents en el nou escenari social.

 3.2. Línies d’acció en relació amb l’àmbit social  3.2.1. Suport i extensió d’espais i dinàmiques d’educació comunitària en el lleure A partir dels resultats de la recerca, observem com aquests i aquestes adolescents efectuen els processos d’identificació cultural més significatius fora de l’institut. És 63

Bloc A3

emergir les dificultats reals de construir un projecte col·lectiu de convivència autènticament intercultural, i és en la mateixa tutoria on podem facilitar la maduresa reflexiva que aquests adolescents necessiten desenvolupar per sentir-se plenament inclosos a la societat.

mirant la televisió, practicant esport o escoltant música –com qualsevol adolescent– que va teixint les claus que li permeten saber qui és, qui vol ser i com vol presentar-se davant dels altres. No obstant això, i a diferència dels seus iguals autòctons, aquests i aquestes adolescents viuen condicionats per dos factors socials que poden limitar la seva llibertat i marge d’acció, davant la construcció d’aquest procés d’identificació amb elements propis de la seva edat. Un d’aquests factors és el poder adquisitiu de la família, que retalla i restringeix l’accés a diversos serveis i béns de consum cultural i d’oci. L’altre factor rau en la distinta representació que té el sentit i el valor del temps lliure per part d’aquests adolescents, importada d’un origen en el qual el temps lliure organitzat amb valor comunitari simplement no existeix. La realitat és que aquests i aquestes adolescents expliquen que la seva forma de passar el temps lliure consisteix a anar als parcs públics, realitzar alguna activitat esportiva informal i practicar activitats individuals com escoltar música, jugar a l’ordinador o llegir. I això no és un problema, sempre que aquestes activitats responguin realment a allò que aquests i aquestes adolescents desitgen i no esdevingui un efecte de la seva desigualtat socioeconòmica respecte al conjunt. L’altra realitat que genera preocupació és que les entitats que orienten la seva acció a oferir educació en el lleure des d‘una perspectiva comunitària (escoltisme, esplai) continuen essent bastant tancades a la població de recent incorporació a la societat que acull. Aquestes entitats podrien esdevenir una plataforma d’inclusió social de primer ordre per a aquesta població i en canvi, malgrat els esforços invertits, no acaba de ser així. Per tot això, és urgent que les secretaries d’Immigració i de Joventut reprenguin el fil del pla «Calidoscopi», n’ampliïn l’abast i el finançament, i impulsin un suport directe i suficient, per tal que aquests adolescents puguin participar en condicions d’igualtat de les seves activitats, les quals fomenten totes les àrees tradicionalment pròpies del territori adolescent (música, esport, activitat física, sortides, etc.). Només d’aquesta manera evitarem el reforç implícit a la segregació que suposa l’absència de polítiques públiques en aquesta matèria i la configuració d’identitats diferenciades a causa de factors de desigualtat social i econòmica. En aquesta segona etapa de «Calidoscopi», és probable que no es tracti de fomentar l’ingrés d’aquests i aquestes adolescents en les entitats de lleure organitzat com a única via, sinó de facilitar que les persones expertes en educació comunitària (escoltisme i esplai) tinguin protagonisme i recursos suficients per ampliar i diversificar les seves actuacions de manera que siguin per a tothom i arribin a tothom.

 3.2.2. Política cultural de masses pública i mestissa Els i les adolescents d’origen immigrat, com els seus iguals autòctons, formen part d’una societat de masses en què els mitjans de comunicació hi tenen un paper deter64

 3.2.3. Foment de les iniciatives culturals comunitàries autogestionades per adolescents Diversos països europeus disposen d’experiències contrastades de dinamització social i de participació activa d’adolescents i joves de diversos orígens. Es tracta de centres socials oberts a la comunitat, autogestionats pels mateixos adolescents i joves i que persegueixen com a objectius la prevenció de l’exclusió social, el foment de la convivència intercultural i la creació cultural i artística com a via d’emancipació i inclusió social. Aquest tipus d’experiències permet que els i les adolescents de grups minoritaris tinguin un espai propi que se’l senten com a seu i en el qual poden desenvolupar un procés de construcció identitària genuí, sense pressions familiars ni de l’entorn institucional (escoles, centres oficials, etc.). Cadascú pot experimentar, assajar fórmules diverses i, per tant, anar descobrint-se i donant-se a conèixer com a tal als altres. El nostre país no disposa de moltes experiències d’aquest tipus. La tendència de les administracions s’orienta a institucionalitzar totes les activitats de joves en canals formals que permetin el control social, i quan sorgeix una iniciativa per part d’adolescents o joves, ràpidament se la dirigeix als circuits que aquestes administracions ja tenen previstos, amb la qual cosa es restringeix la mateixa iniciativa. 65

Bloc A3

minant, davant la configuració de les representacions que elaboren del món i les identificacions amb els diferents elements i factors socials que el configuren. La diferència entre uns i altres, però, se situa en el fet que els qui acaben d’arribar es troben amb serioses dificultats per a cercar referents que els permetin sentir-s’hi identificats positivament en aquests mitjans, i que quan els troben, aquests no són sempre positius, sinó més aviat vinculats amb problemàtiques socials (no comptar amb la situació administrativa resolta, entrada irregular al territori espanyol amb pasteres, delinqüència, etc.). D’altra banda, els continguts culturals de les programacions que s’ofereixen (tant institucions públiques com entitats privades) són marcades per un fort component etnocèntric. També succeeix que, quan aquestes programacions incorporen elements d’altres grups culturals, allò que s’hi representa és, en general, elitista, poc representatiu o de baixa qualitat. En aquest terreny, els i les adolescents d’origen immigrat nouvinguts només troben referents positius que els empenyen a adherir-se als continguts culturals de la societat majoritària, ometent els de la minoritària, i se’ls situa en una posició d’espectadors, més que com a veritables actors i agents actius constructors de cultura. Per aquest motiu és molt important fomentar experiències de producció i de difusió cultural que tinguin en compte la riquesa de la diversitat cultural ja present a Catalunya a partir d’un enfocament crític. És a dir, tot no s’hi val i cal seleccionar i ordenar, entenent que aquest procés no pot quedar només en mans del mercat ni de les administracions, i ha de ser capaç de ser tan ampli com sigui possible.

És urgent que els municipis i barris de Catalunya fomentin que grups de joves de diversos orígens disposin d’espais i de recursos per a dur a terme els seus projectes de creació personal o simplement de lleure. Els models i els processos ja existeixen, i només cal voluntat política per posar-los en marxa, a partir de la implicació de professionals del món de la creació i de l’educació social. Es tracta, en definitiva, de fomentar una identitat arrelada al país, no a partir de subministrar dosis moderades de continguts de cultura majoritària que cal assimilar, sinó d’oferir oportunitats perquè aquesta identitat no sigui transmesa, sinó construïda, i generi un efecte de reconeixement i de cohesió, atenent que aquests i aquestes adolescents han estat tinguts en compte com un/a ciutadà/ana més, amb iniciativa i creativitat, en un marc multicultural.

 3.2.4. Pla de xoc per a l’ús social del català La identificació amb la llengua catalana per part dels i les adolescents entrevistats durant la fase d’exploració, és bastant feble. Els arguments i comentaris escoltats recollits a la fase d’experimentació reforcen aquesta tesi. El cert és que el català, en termes generals, és vist com una llengua distant i oficial, com la llengua de l’escola; lluny de ser la llengua afectiva, de relació social, de passar-s’ho bé amb els iguals. Aquest lloc queda reservat per a la llengua castellana, especialment entre els i les adolescents nouvinguts que provenen del continent americà. No obstant això, el treball d’identificació lingüística no sols s’ha de fer amb els nouvinguts sinó amb tot l’alumnat, ja que els mateixos adolescents d’origen estranger manifesten que, sovint, són els mateixos iguals autòctons els qui els neguen la possibilitat de comunicar-se en català, atesa la força mediàtica i social que té el castellà en el conjunt social. Igualment, existeix un dèficit d’identificació lingüística amb el català per part dels qui arriben i existeixen raons sòlides per fomentar-ne una aproximació significativa a aquesta llengua. D’una banda, que els i les adolescents immigrats d’arribada recent usin el català els proporciona majors oportunitats, dominar les dues llengües (la pròpia del país i la comuna de l’Estat) dóna més garanties per a la igualtat que si només se’n domina una. Però també és molt important per garantir les condicions d’igualtat dels qui són catalanoparlants, ja que garantir el coneixement del català per part de tota la població no els força a haver de canviar de llengua en els intercanvis socials que aquests puguin realitzar amb castellanoparlants que comprenen el català. Considerem que tant des d’un punt de vista personal com social, cal fomentar un pla de xoc per a l’ús i l’extensió del català. De fet, no es tracta d’una política innovadora ni exempta de recursos i projectes, però des d’aquesta investigació volem remarcar un aspecte menystingut que considerem clau si tenim en compte el que aquests i aquestes adolescents han manifestat durant la fase d’exploració. La política educativa en matèria d’acollida lingüística ha 66

4. Bibliografia Abenoza, R. Identidad e inmigración: orientaciones psicopedagógicas. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia. Secretaría General Técnica & Los libros de la Catarata, 2004. 67

Bloc A3

anat variant, sempre cap a millor, i aquest és un bon símptoma. Del laissez-faire es va passar als tallers lingüístics especialitzats i en l’actualitat a les aules d’acollida, la mesura més integradora de les que s’hagin pogut implementar fins ara. A més, cada cop es pren més consciència que cal passar de l’aula d’acollida al centre d’acollida, i que l’entorn és un element fonamental perquè l’aula i el mateix centre puguin ser significativament acollidors: és l’embrió que dóna sentit als plans educatius d’entorn. Tanmateix, els i les adolescents nouvinguts continuen posant de manifest que no se senten identificats amb el català, perquè el mateix medi en el qual viuen no té en compte aquesta llengua. El català no és la llengua de l’escola, és la llengua de les activitats formals que es realitzen a l’escola, és a dir, les classes. La vida al pati, al passadís o les converses informals no es realitzen en aquesta llengua. D’aquesta manera, es fa difícil que pugui existir una forta identificació al carrer si dins la mateixa institució on el català gaudeix d’un estatus formal preferent no s’aconsegueix. També resulta sorprenent la diferència que aquests i aquestes adolescents estableixen entre l’aula d’acollida i l’aula ordinària. Per a ells i elles, queda clar que l’aula d’acollida és un espai on es desenvolupen metodologies actives, participatives, on els joves se senten protagonistes dels processos d’aprenentatge, i l’aula ordinària és un espai on el pes de la llengua escrita predomina per damunt del de la llengua oral, on existeix més transmissió que construcció activa de l’aprenentatge, i on les possibilitats de sentir un vincle afectiu amb la llengua que s’hi usa és més difícil, ja que el tipus de tasca no ho afavoreix. Amb això no volem dir que calgui menystenir el currículum de secundària, ni que els i les adolescents nouvinguts hagin d’enfrontar-se al repte dels nous canvis que suposa deixar una aula d’acollida i incloure’s en una aula ordinària en condicions d’igualtat amb la resta. Des d’un punt de vista d’identificació lingüística, el que posem en relleu és que cal una transformació radical de les metodologies didàctiques que s’empren a la secundària, fent més significatiu el currículum i facilitant un sentiment positiu vers la llengua amb la qual, en comptes de repetir exercicis escrits en llibres de text, s’indaga i s’investiga en grups cooperatius o es fan projectes de treball. En definitiva, la clau de la identificació amb el català, entre aquests i aquestes adolescents i els seus iguals autòctons castellanoparlants, passa perquè l’activitat que ja es fa de manera regular dins de l’institut sigui atractiva des d’un punt de vista de significativitat i funcionalitat, ans al contrari, els esforços complementaris amb aules d’acollida i plans educatius d’entorn cauran en un pou sense fons.

Banks, J. A. Educating citizens in a multicultural society. Nova York: Teachers College Press, 1997. Banks, J. A. i Banks, C. Multicultural education: Issues and perspectives. Massachusetts: Allyn and Bacon, 1989. Bartolomé, M. [et al.]. Identidad y ciudadanía: Un reto a la educación intercultural. Madrid: Narcea ediciones, 2002. Bauman, Z. Globalització. Les conseqüències humanes. Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya, 2001. Bauman, Z. Identitat. Converses amb Benedetto Vecchi. València: Publicacions de la Universitat de València, 2004. Beristain, M. A. i Abenoza, R. Identidad e inmigración: orientaciones psicopedagógicas. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia. Secretaría General Técnica & Los libros de la Catarata, 2004. Besalú, X., Campani, G. i Palaudàrias, J. (compiladors). La educación intercultural en Europa. Un enfoque curricular. Barcelona: Ediciones Pomares – Corredor, 1998. Bilbeny, N. La configuración de los valores individuales y colectivos en la Europa mediterránea. A: Roque, M. (ed.) Identidades y conflicto de valores. Diversidad y mutación social en el Mediterráneo. Barcelona: Institut Català de la Mediterrània d’Estudis i Cooperació, 1997. Caballero, Z. Aulas de colores y sueños. La cotidianeidad en las escuelas multiculturales. Barcelona: Ediciones Octaedro i EUB (Ediciones Universitarias de Barcelona), 2001. Casas, M. (coord.) També catalans: fills i filles de famílies immigrades. Barcelona: Finestra Oberta 38. Fundació Jaume Bofill, 2003. Castells, M. La era de la información. Economía, sociedad y cultura. El poder de la identidad, vol. 2. Madrid: Alianza Editorial, 1997. Kymlicka, W. Ciudadanía multicultural. Barcelona: Paidós Ibérica, 1995. Kymlicka, W. La política vernácula. Nacionalismo, multiculturalismo y ciudadanía. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica, 2001. Maalouf, A. Les identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat. Barcelona: Edicions La Campana, 1999. Parekh, B. Repensando el multiculturalismo. Diversidad cultural y teoría política. Madrid: Ediciones Istmo, 2000. Ros, A. (coordinadora) Interculturalitat. Bases antropològiques, socials i polítiques. Barcelona: Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2004. Sandín, M. P. Identidad e interculturalidad. Materiales para la acción tutorial. Guia para el profesorado. Primer ciclo de la ESO. Barcelona: Editorial Laertes, 1998. Serra, C. Diversitat, racisme i violència. Conflictes a l’educació secundària. Vic: Eumo Editorial, 2006. Soriano, E. (coord.). Identidad cultural y ciudadanía intercultural. Su contexto educativo. Madrid: Colección Aula Abierta. Editorial La Muralla, 2001.

68

 Miquel Àngel Essomba, Maria Àngels Pavón, Montserrat Solé i Inés Massot durant la Jornada de Recerca i Immigració que va tenir lloc a l'IEC el 13 de juny de 2007. / Secretaria per a la Immigració.

69

Bloc B1

Teresa Lleixà Arribas Grup de Recerca Educació Física (EF) i Esport - Didáctica de l’Expressió Musical i Corporal (DEMC). Universitat de Barcelona (UB)

Resum L’associació esportiva esdevé un espai on infants i joves immigrants aprenen a relacionar-se, a ser responsables i autònoms. El present article se centra en l’anàlisi de les necessitats de la població immigrada en edat escolar envers l’associacionisme esportiu, per tal d’establir directrius que en potencïin la participació. S’han seleccionat quatre associacions esportives, en zones geogràfiques diferents, que estan duent a terme programes específics d’integració i que han estat interessades a col· laborar. L’article reflecteix l’opinó dels tècnics i les tècniques esportius en relació amb la identificació dels factors que limiten o faciliten la pràctica esportiva en contextos de diversitat cultural. Paraules clau: associacionisme, esport, immigració, integració.

1.  Projecte de recerca subvencionat dins de la convocatòria AMIC-2005 d’ajuts de suport a projectes de recerca interuniversitaris i/o intrauniversitaris en matèria d’immigració a Catalunya finançada per la Secretaria per a la Immigració i la Direcció General de Recerca de la Generalitat de Catalunya.

71

Bloc B1

Associacionisme i esport. Perspectiva dels tècnics i les tècniques esportius en la definició d’estratègies de participació d’infants i joves immigrants1

1. Introducció Resulta freqüent, en la societat actual, la referència al potencial integrador de l’esport per a la població nouvinguda, sense sotmetre aquesta opinió a una anàlisi rigorosa que permeti establir estratègies d’actuació. Aquest article pretén avançar en el coneixement envers l’esport com a eina d’inclusió social, tot utilitzant la perspectiva dels tècnics i les tècniques esportius en la definició d’estratègies de participació d’infants i joves immigrants. Les aportacions de l’article corresponen a una part de la recerca Associacionisme i esport. Estratègies per a la participació d’infants i joves immigrants en el teixit associatiu de barri, realitzada en el marc de la convocatòria AMIC-2005. Aquesta recerca té un antecedent clar en una d’anterior, realitzada pels membres del mateix grup, L’educació física, l’esport i les activitats físiques no lectives, com a mitjà de normalització i d’inclusió de l’alumnat nouvingut i amb risc d’exclusió social (ARIE 2004). En aquest cas es va fer un estudi en 230 centres escolars de tot Catalunya amb elevada presència d’alumnat immigrat. Les enquestes del professorat d’EF, alumnat i altres agents educadors van permetre una aproximació al potencial inclusor de l’educació física i esportiva. Van permetre també determinar la necessitat de conèixer, per part dels/de les educadors/ores i monitors/ores, les diferents formes d’entendre el cos, la salut i la higiene en les diferents cultures. Van posar de manifest la utilitat de les estratègies que fomenten la participació activa de l’alumnat. Finalment, van fer palesa la importància de la transferència de comportaments solidaris i cooperatius propis de l’activitat física, trobant vies per reproduir-los a les diferents situacions de la vida quotidiana.

2. L’activitat física i l’esport en la inclusió social del jovent immigrant Podem definir diversos punts de vista sota els quals analitzar la integració de la població immigrada a través de l’esport. Barreto (2004) en recull tres de força diferenciats que, al mateix temps, poden incloure perspectives diverses. D’una banda, hi hauria aquells estudis que analitzen la influència recíproca entre la cultura del país d’origen i la cultura del país d’acollida, en tenir l’esport la capacitat d’aglutinar la imatge i els valors d’ambdues societats. En aquest cas, hem de tenir en compte les circumstàncies en les quals es pugui donar el fenomen contrari, és a dir, que les diferents característiques de pràctica entre les ètnies aguditzin les diferències. Una segona situació d’anàlisi seria la participació en associacions esportives, on es dóna el cas que si aquestes són homogènies ètnicament, formar-ne part permet desenvolupar el sentiment de pertinença a un grup i la nostàlgia del país d’origen. Al contrari, la participació en associacions múltiples ètnicament pot accelerar el procés d’integració. 72

• Diversificar el programa d’activitats per poder adaptar-se als diferents interessos i significats que cadascú atorga a l’esport. • Donar resposta a les expectatives socials i relacionals que poden generar-se al voltant de la seva pràctica. • Potenciar actituds positives cap a la interculturalitat, actuant com a factor sensibilitzador de l’enriquiment resultant de la comunicació entre cultures. • Reforçar actituds cooperatives i solidàries. Cal tenir en compte que a les activitats fisicoesportives acostumen a donar-se les condicions d’interacció necessàries per engendrar aquestes actituds. • Combatre prejudicis i estereotips. Les situacions de pràctica esportiva han de permetre que els i les joves esportistes es coneguin millor entre si i, també, coneguin millor les diferents cultures d’origen. • Introduir mecanismes per ajudar a la construcció de la identitat personal. L’associació esportiva és un espai d’inclusió multicultural i, per tant, un espai que permet educar en la interculturalitat; cal intentar, doncs, que es donin realment les condicions necessàries. F. Carbonell (2000) estableix quatre condicions perquè això esdevingui: a) Conscienciar-nos i reconèixer l’existència d’actituds excloents. b) Tenir present que aquestes actituds produeixen, mantenen i reprodueixen la injusta estratificació social vigent. 73

Bloc B1

La tercera situació d’anàlisi correspondria a les associacions de caràcter informal que permeten el contacte directe entre familiars i amics, de tal manera que es pugui facilitar la connexió interètnica o no. En el nostre cas hem optat per la segona situació d’anàlisi, és a dir, la que es refereix a associacions esportives ètnicament múltiples. Cal esmentar que aquest estudi s’ha realitzat en el context català i això té una especial significació pel fet que és una de les poques comunitats autònomes que inclou en les seves polítiques educatives el tema de l’esport i la immigració. Així ho assenyala el document Sport and multiculturalism (PMP i Institute Of Sport And Leisure Policy, 2004, pàg.16). Aquest estudi situa Espanya –dins l’espectre de països en relació amb les tendències de les polítiques esportives– en una posició d’assimilacionisme, però amb polítiques generals que apunten a minvar els desavantatges. A més, posa de manifest les poques publicacions sobre polítiques esportives en relació amb les minories ètniques estatals. Resulta evident que les polítiques esportives, i, sobretot, quan aquestes es concreten en la dinàmica i el funcionament de les associacions, haurien d’utilitzar el potencial de cohesió integrador de l’esport. En una publicació anterior (Lleixà i Soler, 2004), assenyalàvem un seguit de directrius que permetien una socialització compartida a través de l’esport:

c) Identificar els prejudicis que volen justificar i legitimar les desigualtats, a partir de la diversitat cultural, i que fan a les persones marginades responsables del seu estatus. d) Canviar aquelles actituds generadores dels processos d’exclusió pel reconeixement de la igualtat de tots els humans. En una vista panoràmica de les entitats esportives, hem observat que moltes vegades el club tanca les portes a infants i joves immigrants i l’associació les hi obre. És un espai de trobada ideal dels diferents grups que conviuen al barri, però sobretot per als nouvinguts. En l’associació, les persones usuàries del barri troben un lloc que els permet construir identitats col·lectives i originar sentiments de pertinença. Amb això, el tècnic o la tècnica té molt a dir dins d’aquest espai, ja que és la persona que ha de guiar i intrumentalitzar aquests elements. Com diu Sánchez Martín (2003), l’espai esportiu és un lloc de reunió on es relliga la societat i es materialitza la comunitat. A hores d’ara resulta inqüestionable que per aprofitar el potencial inclusiu de l’educació física i l’esport, la intervenció ha de ser intencionada en aquest sentit. Una de les actuacions que s’ha dut a terme dintre de l’àmbit de l’activitat física ha estat el Programa de responsabilitat personal i social (PRPS) (Escartí et al., 2005), aplicat a diversos centres educatius del país, utilitzant estratègies específiques per part de professors/ores, mestres, entrenadors/ores, monitors/ores, tècnics/iques i psicòlegs/ òlogues esportius. Com diu Escartí (2005, p. 29), la realització d’activitats esportives, per tot el que impliquen, es converteix en una bona metàfora per a la vida, ja que potencien aspectes socials molt importants, com el sentiment identitari i, per tant, de pertinença a un grup que fa que la persona se senti integrada i acollida. Som i ens reafirmem com a persones en la mesura que som acceptats per la resta de persones que ens envolten. Altres habilitats que s’aprenen en espais de realització d’activitats esportives són aprendre a treballar en grup, resoldre problemes, demorar la recompensa, etc. Sobre el PRPS, Escartí (2005, p. 30) veu com aquest Programa ha estat aplicat a diferents poblacions d’infants i joves en situació de risc d’exclusió social. D’altra banda, una de les conseqüències de la investigació és que els professors i professores amb competències específiques obtenen resultats més satisfactoris dels seus estudiants. Hi ha, per tant, la necessitat per part dels educadors i les educadores de l’adquisició d’unes competències específiques d’acord amb el context en el qual treballen. Una de les qualitats importants del PRPS és la seva transversalitat, ja que aquest programa té com a objectiu ensenyar als infants i joves amb risc habilitats no sols dirigides al context concret de la pràctica de l’activitat física, sinó que va més enllà: que puguin adquirir habilitats psicològiques i socials per integrar-se en tots els àmbits i contextos de la vida. Les associacions esportives són un espai ideal perquè el jovent immigrant i en risc d’exclusió adquireixin les habilitats que els permetin integrar-se. Perquè això sigui possible, els tècnics i les tècniques hauran de tenir una sèrie de competències per aplicar estratègies d’inclusió. 74

Un dels objectius de la present recerca ha estat descriure i comprendre com es du a terme l’atenció als casos de diversitat en les associacions esportives catalanes i quines estratègies d’inclusió s’apliquen.

3. Perspectiva dels tècnics i les tècniques esportius en la definició d’estratègies de participació del jovent immigrant. La nostra recerca

Els resultats dels quals aquí donem difusió representen una part dels obtinguts en el conjunt de la recerca Associacionisme i esport. Estratègies per a la participació d’infants i joves immigrants en el teixit associatiu de barri, realitzada en el marc de la convocatòria AMIC-2005. Aquesta recerca es va plantejar sota la finalitat de Potenciar, mitjançant la pràctica esportiva, la inclusió social de la població immigrant tot establint directrius d’intervenció en les associacions esportives dirigides a infants i joves en edat escolar. Aquesta finalitat es va concretar en un seguit d’objectius que podem agrupar segons l’àmbit d’actuació al qual es refereixen. Quadre 1. O  bjectius en funció dels àmbits d’actuació a què es refereixen Tipologia de les activitats  Identificar els hàbits de pràctica d’activitat física de la població immigrada.  Analitzar l’impacte en la població immigrada de l’oferta esportiva municipal dirigida a infants i joves en edat escolar.  Determinar el tipus i les característiques de l’activitat esportiva que afavoreix la participació de la població immigrada. Gestió de recursos humans i materials  Valorar la gestió dels recursos humans tot destacant rols, funcions i actituds envers la immigració.  Definir estratègies de gestió de recursos humans i materials que afavoreixin la participació esportiva de la població immigrada. Xarxa relacional (administracions, institucions educatives formals, altres agents socials)  Analitzar la intervenció de les administracions, les institucions educatives formals i altres agents socials en l’oferta i l’organització d’activitats esportives de participació ciutadana en relació amb el seu impacte en la població immigrada en edat escolar.

75

Bloc B1

 3.1. Context metodològic i selecció dels casos

La metodologia utilitzada va ser una metodologia d’enfocament qualitatiu, concretada en l’estudi col·lectiu de casos. Es van seleccionar quatre associacions esportives. Els criteris de selecció van ser que estiguessin ubicades en contextos amb un percentatge elevat de població immigrada i també que representessin nuclis de població de diferent tipologia (Barcelona, cinturó metropolità, comarques, capital de demarcació). D’aquesta manera, les associacions seleccionades van ser: • Associació Esportiva Ciutat Vella • Associació Esportiva Hospitalet • Consell esportiu del Vallès Occidental-Terrassa (Projecte: l’activitat física com a element conciliador social) • Institut Municipal d’Acció Esportiva-Lleida En cadascun dels casos, es va realitzar una anàlisi documental i tres categories d’entrevistes semiestructurades: a) A la persona responsable o directiva de l’associació b) Als tècnics i tècniques o monitors i monitores c) A les persones usuàries Aquestes entrevistes van ser analitzades amb un programa d’anàlisi qualitatiu (NVivó). En el present article volem donar la paraula als tècnics i tècniques esportius pel que fa als diferents àmbits d’anàlisi.

2. Resultats principals. El punt de vista del/de la tècnic/a esportiu L’anàlisi de les entrevistes als tècnics i les tècniques esportius ens permet una aproximació a la realitat en funció de les categories preestablertes, és a dir, la tipologia de les activitats, la gestió dels recursos humans i materials i la xarxa relacional.

 2.1. En funció de la tipologia de les activitats En els diferents casos, el futbol i el futbol sala apareixen, sens dubte, com les activitats més sol·licitades. En segon terme, apareix el bàsquet, i, més endavant, el handbol. Una qüestió interessant per considerar és que aquests esports que tenen més acceptació serveixen, sovint, com a reclam per apropar els nens i nenes immigrants a les associacions esportives i al mateix temps s’utilitzen per superar els factors limitadors com serien la manca d’hàbits de pràctica i la resistència als esports desconeguts. 76

77

Bloc B1

Tot i això, el factor gènere constitueix un factor condicionant important. Malgrat que pugui semblar un tòpic, el futbol segueix sent un esport per a nois i el voleibol, per a noies. En el cas de les noies immigrades, això es fa més palès, ja que el voleibol és un esport molt practicat per la població femenina en molts països del centre i sud del continent americà. Les poques noies que intenten practicar esports com el futbol o el bàsquet molt sovint es queden soles, i això obliga moltes vegades a fer que la temporada següent marxin de l’equip. D’altra banda, trobem moltes més noies en les categories inferiors, és a dir, que existeix molt més abandó en créixer per part de les noies que dels nois. Tanmateix, aquesta situació coincideix amb el comportament de la població autòctona, tal com s’ha posat de manifest en estudis sobre aquesta temàtica (García Bonafé i Asins, 1995; Makazaga et al., 2001). El tema recurrent, però, és que en la relació amb l’esport, les noies estan fortament condicionades per l’entorn familiar, sobretot les que pertanyen a cultures influenciades per la religió musulmana, cultures patriarcals o entorns rurals. Entre les noies, tenen bona acollida les activitats de tipus rítmic o expressiu com aeròbic, aeròbic dance, hip hop, etc. Tot i així, no n’hem trobat una oferta generalitzada, a voltes per qüestions organitzatives. Respecte a la competició esportiva, lluny del dilema que molt sovint trobem en els contextos escolars sobre els aspectes positius i negatius de la competició, tots els tècnics i les tècniques entrevistats coincideixen a assenyalar la competició com quelcom positiu. Consideren que constitueix un fet motivant per a infants i joves que fa que es prenguin més seriosament les seves tasques. Els tècnics i les tècniques reconeixen que cal combatre aspectes de violència i agressivitat (els infants són molt competitius i, a més a més, aprenen aquests aspectes dels mitjans de comunicació). En aquesta línia, se n’ha de potenciar els aspectes lúdics i es veu com un fet educatiu que els/les jugadors/ores aprenguin a guanyar i a perdre i sobretot que puguin veure els resultats de l’esforç. Un altre punt per ressaltar és que la diversificació de les activitats afavoreix la participació. Les diferents associacions tenen estratègies de diversificació d’activitats. Per exemple, a l’Associació de Terrassa, l’esport rei és el futbol. No obstant això, el que fan de tant en tant és oferir a les persones usuàries el que el/la tècnic/a anomena tastets d’esports. I si, a partir d’aquí, hi ha una demanda, es plantegen la possibilitat de l’oferta d’aquell esport. Dins d’aquesta opció de diversificació de les activitats, ens hem trobat casos en què s’intenten oferir activitats pròpies d’altres entorns culturals. Per exemple, l’Associació de Ciutat Vella ha organitzat l’activitat del criquet per la gran població d’origen pakistanès arribada últimament al barri. Aquesta oferta s’ha dut a terme seguint un pla especial, buscant tècnics i tècniques adequats, etc.

 2.2. En funció de la gestió de recursos humans i materials Quan ens hem interessat per les necessitats de formació especifica dels tècnics i les tècniques en matèria d’immigració, no sembla que aquesta sigui una inquietud real. A diferència del que passava a les escoles –detectat en la recerca precedent a la qual ja ens hem referit–, no es desprèn aquí una necessitat de formació específica sobre el tema de la immigració. Aquí, tot i que es considera necessari que els tècnics i les tècniques esportius siguin persones formades amb aquesta finalitat, es valora fonamentalment l’experiència sobre el terreny, el que anomenaríem en termes més científics el treball de camp. El que més valoren els tècnics i les tècniques, amb referència a la seva capacitació, és que siguin dinamitzadors i motivin els infants. Cal que, a més de conèixer l’esport, coneguin els nens i les nenes. En general, es posa per davant el fet d’acumular experiència més que una formació específica. En tot cas, es valora la figura d’un coordinador, és a dir, una persona que estigui en contacte amb els nois i noies, els serveixi de referència i els informi de diferents activitats. Així mateix, es valoraria bé un suport al tècnic o tècnica per evitar riscos psicosocials. Aquest servei funciona ja en alguna associació i, en general, es considera positiu. Té com a missió ajudar i donar suport al tècnic o tècnica en els possibles conflictes que puguin sorgir. En general, es posa de manifest la manca de tècnics i àrbitres. Aquesta situació resulta problemàtica en el sentit que molt sovint comporta canvis al llarg de la temporada que desestabilitzen els equips i, en conseqüència, els i les joves esportistes. La solució apuntada és que els mateixos nois i noies que assisteixen a les associacions com a practicants es formin també com a tècnics o àrbitres. Aquesta solució tindria a més un valor afegit, que és donar responsabilitat als nois i noies. A més a més, pot resoldre un problema d’índole econòmica. Tots els tècnics i tècniques coincideixen en les dificultats de tipus econòmic que tenen els nois i noies per entrar a qualsevol club esportiu, ja que consideren que les quotes són excessives. Veuen les associacions com l’única via davant d’aquest tipus de limitació. El tècnic del districte de Ciutat Vella de la ciutat de Barcelona remarca, en aquest sentit, que l’únic que diferencia els i les immigrants dels nois i noies autòctons és una qüestió de classe social. Coincideix amb el tècnic de l’Hospitalet de Llobregat i el de Lleida en el fet que les despeses que ha de suportar un club per llicències, arbitratges, lloguers de pista, etc. dificulta la inclusió d’aquests nois i noies en els clubs dels seus barris. És un problema per resoldre: com fer que aquests i aquestes joves en un cert moment puguin fer el salt a un club esportiu sense veure’s limitats/ades pel tema econòmic? A Ciutat Vella aprofiten perquè els jugadors i jugadores, ja des de petits, es guanyin uns diners arbitrant les lliguetes internes on juguen nens i nenes més petits. També demanen beques per formar tècnics i tècniques que surtin de l’associació. Aquest fet els beneficia a ells i als mateixos jugadors. Tots els tècnics i tècniques coincideixen en el fet que les beques són molt importants per a aquells col·lectius que estan en condicions socioeconòmiques extremes. 78

En el moment en què surten, la seva manera d’actuar, la seva manera de relacionar-se, canvia una mica, perquè no coneixen tant els paràmetres que es mouen fora d’aquesta, del seu territori, no? Entenen que és el seu territori, però precisament en l’activitat esportiva el que es pretén és això, no? Obrir el seu territori... (entrevista núm. 3-tècnics). Pel que fa al material esportiu, els tècnics i les tècniques entrevistats consideren que les dotacions de les associacions són suficients. Quant a aquest tema, l’únic problema que s’ha plantejat està en relació amb la manca d’adequació de les mides de cistelles de bàsquet o porteries quan la pràctica es fa en certes escoles.

 2.3. En funció de la relació amb la xarxa institucional En relació amb les institucions escolars, podem dir que l’associació esportiva supleix l’activitat esportiva extraescolar o extracurricular quan a l’escola no s’ofereix. També és una alternativa per a aquell alumnat que arriba a mig curs –situació habitual entre l’alumnat immigrant– i no es pot incorporar amb normalitat en equips que funcionen des de començament del curs escolar. Així mateix, pot ser una via de participació quan l’alumnat no disposa de mitjans econòmics per a la inscripció en activitats extraescolars. Un fet que es posa de manifest és la dificultat de la continuïtat de les activitats esportives a les escoles en passar de l’ensenyament primari a l’ESO. L’associació esportiva pot també aquí oferir aquesta via de continuïtat. Les relacions entre escola i associació són diferents en els casos estudiats. Men79

Bloc B1

Podem afirmar que la gestió dels espais de pràctica condiciona la participació en les activitats esportives. L’opinió dels tècnics i tècniques apunta cap a diverses idees que cal considerar. En tot cas, la situació resulta força diferent entre aquella associació que disposa d’espais propis i aquelles que utilitzen els espais d’altres institucions, com ara escoles, centres cívics, etc. Quan l’associació té un espai propi es considera un privilegi. Els tècnics i les tècniques entrevistats consideren que la majoria d’espais públics, places i zones obertes no estan prou ben dotades per a la pràctica esportiva. De vegades, el principal punt de conflicte es donat perquè irrompen persones que no estan vinculades a l’associació i que tenen altres objectius. Una iniciativa molt ben valorada és obrir les instal·lacions dels centres escolars per a la pràctica de l’activitat física de barri. Tanmateix, tothom està d’acord en el fet que la dificultat d’aquesta mesura és determinada per la necessitat de personal de supervisió o vigilància. Els tècnics i les tècniques parlen sobre la importància que té per als joves i les joves la possibilitat de desplaçar-se a altres terrenys de joc en les competicions. Reproduïm les paraules d’un dels tècnics que transmeten molt bé aquesta idea:

tre que uns tècnics i tècniques es planyen de la manca d’una estructura de relació escola/associacions esportives, a l’Associació Esportiva de Ciutat Vella és la mateixa associació, la que organitza activitats fora d’horari lectiu a les escoles. Pel que fa a la relació amb les famílies, els tècnics i les tècniques coincideixen a dir que hi ha poca implicació de pares i mares en el sentit que no van a veure els partits i no els acompanyen en els desplaçaments. Sembla que no sempre és per desinterès. Molt sovint treballen en els mateixos horaris de les competicions. Com a factors conflictius principals per causa del context familiar, els tècnics i les tècniques indiquen, en primer lloc, les dificultats a trobar adults que acompanyin en els desplaçaments i, en segon lloc, la poca importància que atribueixen a la pràctica esportiva per part dels seus fills i filles, ja que prioritzen els deures o l’estudi. Únicament un dels tècnics parla de la religió com a condicionant per a la pràctica esportiva. Comenta que el període del ramadà pot condicionar el joc del jove que el practica, ja que està més dèbil, o si vénen a partir de segons quina hora del vespre, potser acaben de menjar copiosament, amb la qual cosa el seu rendiment minva. Els tècnics i les tècniques coincideixen a valorar la tasca dels/de les educadors/ores socials. La seva importància rau en el fet que coneixen perfectament els nens i les nenes que estan al carrer, ja que són els professionals que més temps estan amb ells. Fan d’enllaç, moltes vegades, entre les associacions i els nens i nenes. Els/les educadors/ores socials són els que millor poden resoldre els conflictes que hi pugui haver. Hi ha un reconeixement per part dels tècnics i les tècniques de les accions portades a terme per les institucions polítiques. Fan referència sovint a les subvencions dels ajuntaments, el Pla de barris de la Generalitat de Catalunya... Reclamen, però, més beques i ajuts per als i les joves esportistes, sobretot per a aquells que volen accedir a clubs que tenen unes quotes. Les subvencions d’entitats privades depenen de l’habilitat de saber-les buscar per part de les associacions, ja que hi ha entitats que tenen partides destinades a programes socials, però cal fer-ne la sol·licitud.

 2.4. Propostes d’actuació i continuïtat de la recerca Com a conclusions de l’article podríem indicar algunes possibles actuacions que, segons la perspectiva dels tècnics i tècniques, ajudarien a afavorir la participació, tant en nombre de persones usuàries com en la seva vessant qualitativa: • Fer campanyes informatives per a les famílies en relació amb la millora del benestar i la qualitat de vida a través de l’activitat física. Fer esment especial a la població femenina. • Adequar més espais de pràctica esportiva. Incrementar l’ús de les instal·lacions municipals per entitats del barri i del districte. Considerar la possibilitat d’obrir més centres escolars per a la pràctica esportiva de barri. • Incrementar els ajuts i les beques per a joves esportistes. 80

Endinsar-nos en el món de l’associacionisme per fer-ho en el coneixement del vincle entre la pràctica esportiva i la inclusió de la població immigrada, i esbrinar si ha resultat certament enriquidor. Però l’univers de l’associacionisme no finalitza amb les associacions esportives formals. S’obre un ampli món en relació amb les associacions esportives informals i els llocs públics de trobada per a la pràctica esportiva. Estem, doncs, convençuts que un estudi en aquests contextos permetria una mirada més completa d’aquesta realitat.

3. Bibliografia Barreto, C. M. «Cultura, deporte e integración social». Actas del IV Congreso Internacional de educación física e interculturalidad. Cancún: maig de 2004. Carbonell, F. (coord.). Educació i immigració. Els reptes educatius de la diversitat cultural i l’exclusió social. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2000. P. 132-133. Escartí [et al.], Responsabilidad personal y social a través de la educación física y el deporte. Barcelona: Graó, 2005. García Bonafe, M. i Asins, C. La coeducación en educación física. Barcelona: ICE UAB, 1995. Lleixà, T. i Soler, S. (coord.) Actividad física y deporte en sociedades multiculturales. ¿Integración o segregación? Barcelona: Horsori, 2004. Makazaga, A. [et al.] Actas del Congeso Mujer y Deporte. Bilbao, 2001. PMP i Institute Of Sport And Leisure Policy. Sport and multiculturalism. Final report. Bruxel·les: European Commission; Dg education & culture, 2004. http://ec.europa.eu/sport/documents/lot3.pdf (visita 5-10-2007). Sánchez Martín, R. «El deporte: ¿nuevo instrumento de cohesión social?». A: Medina, F. X. i Sánchez Martín, R. (ed.). Culturas en juego. Ensayos de antropología del deporte en España. Barcelona: Icària, 2003. P. 49-71.

81

Bloc B1

• Facilitar la formació dels i les joves esportistes com a àrbitres i tècnics esportius. • Organitzar estructures per facilitar el treball conjunt d’escoles, associacions de pares i mares, educadors/ores socials, etc. • Utilitzar els esports com el futbol per als nois o el voleibol per a les noies com a reclam, però diversificant-ne les activitats per donar més possibilitats de pràctica a tothom.

Bloc B2 El paper de l’esport en la integració de la població adulta estrangera immigrada a Catalunya1 Chris Kennett, Berta Cerezuela, Itxasne Sagarzazu i Raquel Correa

Bloc B2

Centre d’Estudis Olímpics, Universitat Autònoma de Barcelona (CEO-UAB)

Resum El capítol versa sobre la pràctica esportiva dels grups de població immigrada a Catalunya. Els resultats principals destaquen la importància de la pràctica esportiva en les vides de certes comunitats per establir i desenvolupar xarxes socials, i per construir i comunicar una identitat cultural, però sobretot nacional. La pràctica esportiva entre la població immigrada es caracteritza per la seva informalitat –té lloc fora del sistema esportiu federat– i per l’existència d’una realitat esportiva pluricultural. Les associacions creades per les comunitats d’immigrants tenen un paper clau a oferir i promoure oportunitats per a la pràctica esportiva. S’han identificat barreres per a la pràctica esportiva entre la població immigrada, com ara la manca de temps, els recursos econòmics i la informació, l’accés a les instal·lacions, les regulacions del sistema federat i la tendència d’algunes comunitats a l’autoexclusió. S’ofereixen un conjunt de recomanacions adreçades als actors de l’Administració pública per millorar l’acció transversal en la formulació i la implementació de polítiques coherents en el camp de la immigració i l’esport. La recerca sistemàtica i de caràcter longitudinal s’identifica com a clau per comprendre les necessitats de la població immigrada i per desenvolupar el diàleg entre els actors. Paraules clau: esport, integració, immigració, identitat, exclusió.

1.  Projecte de recerca subvencionat dins de la convocatòria AMIC-2005 d’ajuts de suport a projectes de recerca interuniversitaris i/o intrauniversitaris en matèria d’immigració a Catalunya finançada per la Secretaria per a la Immigració i la Direcció General de Recerca de la Generalitat de Catalunya.

83

1. Introducció La immigració és un dels reptes principals de les societats europees al començament del segle xxi. El moviment de persones a Europa i l’arribada de gent des de fora de les noves fronteres de la Unió Europea s’ha accelerat i intensificat durant els anys noranta, augmentant la diversitat cultural de moltes comunitats. Segons el Pla de ciutadania i immigració 2005-2008 de la Secretaria per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya, els fluxos migratoris arribats a Catalunya s’han accelerat, diversificat i estès per tot el territori arribant a la xifra de 798.904 persones estrangeres a Catalunya l’any 2005 –segons les estadístiques del Padró municipal de 2005 (Institut Nacional d’Estadística)–, que correspon a l’11,4% de la població. L’arribada de població de diferents orígens i cultures ha portat canvis substancials a la societat catalana de caire demogràfic, econòmic, polític i social. Una de les aportacions de la població immigrada se centra en el camp cultural, en què podem incloure l’esport. Aquests nous ciutadans i ciutadanes aporten costums i activitats culturals que s’incorporen al nou entorn. Al mateix temps, adopten activitats culturals pròpies de Catalunya i la ciutat que els acull. Aquesta nova realitat planteja nous reptes i oportunitats per als actors polítics i també per a la societat civil. El repte de la immigració ha despertat un gran interès per part de la comunitat acadèmica en l’àmbit internacional. A escala europea, el debat al voltant de la pràctica esportiva per part de la població estrangera es pot englobar en el marc teòric relacionat amb l’exclusió i la inclusió social (Lister, 1990; Room et al., 1995; Roche i Annesley, 1998). L’esport és una de les activitats culturals que pot facilitar la integració de ciutadans i ciutadanes nouvinguts, i també la conservació de les pròpies arrels culturals (PMP i ISLP, 2004). Als poliesportius i als camps d’esports, als parcs i a les places o als carrers de qualsevol ciutat catalana es pot veure i es pot participar en activitats esportives noves de països d’arreu del món. Tot plegat enriqueix la diversitat de l’oferta esportiva de la ciutat, ofereix la possibilitat de conèixer pràctiques esportives noves, i, en definitiva, contribueix a la diversitat cultural. Els valors esportius promouen el treball en equip, el joc net i l’atenció a la salut. Sobretot, l’esport representa una oportunitat d’encontre i barreja d’experiències comunes que transcendeixen les fronteres geogràfiques i culturals. Malgrat això, l’esport pot ser també un espai per al confrontament i el conflicte entre grups culturals. Com a resposta a aquesta nova realitat, l’Administració pública promou polítiques transversals que afecten diversos àmbits com ara l’ocupació, la sanitat, l’habitatge i l’educació, i que han començat a incloure l’esport com a eina per assolir objectius d’integració de la població estrangera. Aquest article, que recull els resultats principals de l’estudi dut a terme, s’estructura en una breu introducció al context teòric i la metodologia adoptada, una descripció dels resultats referents a les necessitats i hàbits de pràctica esportiva de la població estrangera, així com les principals barreres identificades per a aquesta pràc84

tica. L’article conclou amb un resum de les recomanacions principals que es proposen a l’Administració pública a Catalunya per a la formulació i la implementació de polítiques adreçades a la promoció de la pràctica esportiva per la població estrangera que viu a Catalunya.

L’objectiu principal d’aquest estudi és dur a terme una recerca qualitativa al voltant del paper de l’esport en el procés d’integració del col·lectiu d’immigrants adults estrangers de primera generació que viu a Catalunya, que aporti elements que facilitin el desenvolupament de polítiques i/o línies d’actuació socials i esportives, i l’establiment de prioritats d’intervenció adreçades a aquests col·lectius amb l’objectiu de facilitar-ne la integració a la societat catalana. Per assolir aquest objectiu s’ha dut a terme, en primer lloc, una revisió documental dels estudis elaborats al voltant del paper potencial que pot tenir l’esport com a eina d’integració i cohesió social, amb especial atenció al camp de la immigració. El debat entorn de la pràctica esportiva per part de les persones immigrants a Europa es basa en un marc teòric més ampli relacionat amb la inclusió i l’exclusió socials (Lister, 1990; Room et al., 1995; Roche i Annesley, 1998; Kennett, 2002). Tal com afirmen Collins i Kay (2003), el risc d’exclusió dels grups ètnics i d’immigrants forma part d’una dinàmica multidimensional que inclou també la pobresa, el gènere, l’edat, la discapacitat i l’espai. Els treballs més rellevants que s’han identificat sobre el tema de l’esport i la immigració han estat elaborats tant des del sector públic com des del món acadèmic. Cal destacar algunes contribucions importants al debat sobre immigració i esport procedents de països amb una major tradició en la integració de comunitats multiculturals, com el Regne Unit (Collins i Kay, 2003; Collins et al., 1999) i Alemanya (Heinemann, 2002). Fora d’Europa, destaquen els treballs sobre els Estats Units (Portes i Zhou, 1993; Stodolska i Konstantinos, 2004) i Austràlia (Mosely et al., 1997). En l’àmbit de Catalunya i l’Estat espanyol s’han identificat diversos treballs que tracten diferents aspectes relacionats amb la pràctica esportiva de la població estrangera (Fecha i Puigvert, 2002, Lleixà et al., 2002; Lleixà i Soler, 2004; Llopis i Moncusí, 2004; Puig et al., 2006). Aquests treballs tracten el debat al voltant del paper de l’esport en la integració o inclusió de la població estrangera i les minories ètniques, i també de la construcció de les identitats d’aquests ciutadans i ciutadanes i de la societat d’acollida en general. Aquests estudis destaquen el risc d’exclusió que pateixen els grups ètnics i d’immigrants en la pràctica esportiva, una pràctica considerada clau en les societats multiculturals. En segon lloc, s’han recollit dades de caire quantitatiu i qualitatiu al voltant de les necessitats i els hàbits esportius de la població immigrant mitjançant fonts d’informació secundàries i tècniques de recerca qualitatives. 85

Bloc B2

2. Objectiu i metodologia

Les fonts d’informació secundàries han proporcionat dades quantitatives –i en grau menor qualitatives– sobre les formes de participació esportiva, les tendències entre els grups de persones immigrades presents a Catalunya i experiències similars en altres àmbits geogràfics. L’anàlisi de dades quantitatives referents a les necessitats i els hàbits esportius de la població estrangera s’ha basat en l’enquesta elaborada des del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) Los Hábitos Deportivos de los Españoles III de l’any 2005 a Catalunya. Respecte a les dades qualitatives, els estudis identificats que s’han elaborat en l’àmbit de Catalunya i l’Estat espanyol ofereixen informació al voltant de l’educació física en l’escola en un context multicultural (Fecha i Puigvert, 2002, Lleixà et al., 2002; Lleixà i Soler, 2004), el paper de la pràctica esportiva en els processos de construcció o manteniment de la identitat i els riscos d’aïllament de la població estrangera respecte a la societat d’acollida (Llopis i Moncusí, 2004), i l’ús dels espais públics per part de la població estrangera per a la pràctica esportiva com a generadors de xarxes socials (Puig et al., 2006). Les dades recollides a partir de fonts secundàries s’han complementat amb un treball de camp que ha inclòs l’observació de la pràctica esportiva i entrevistes semiestructurades centrat en nou casos d’estudis relacionats a la taula 1. Per tal d’apropar-se als col·lectius i a les seves pràctiques, s’ha emprat la tècnica de l’observació. Els aspectes en què s’ha centrat l’observació han estat la interacció entre els i les atletes, el públic i els/les organitzadors/ores de la pràctica esportiva (entrenadors/ ores, àrbitres, promotors/ores, etc.). Taula 1. Casos d’estudi 1. Torneig «Tot Colors» Lloc: tot Catalunya Comunitat: obert a totes les comunitats Esport: futbol

2. Barcelona Gaels Lloc: Àrea metropolitana de Barcelona Comunitat: irlandesa, obert a totes les comunitats Esport: esports gaèlics

3. Mundialet de les Nacions Unides Lloc: Àrea metropolitana de Barcelona Comunitat: Amèrica llatina Esport: futbol

4. Criquet pakistanès Lloc: Sant Adrià de Besòs i Raval Comunitat: Pakistan Esport: criquet

5. Lliga femenina «Futbol 7» Lloc: Barcelona – Ciutat Meridiana Comunitat: Amèrica llatina Esport: futbol

6. FC Barcelona. Secció de beisbol juvenil Lloc: Àrea metropolitana de Barcelona Comunitat: obert a totes les comunitats Esport: beisbol

86

7. Barcelona International Football League Lloc: Àrea metropolitana de Barcelona Comunitat: obert a totes les comunitats Esport: futbol

8. Futbol al Besòs Lloc: Sant Adrià de Besòs Comunitat: obert a totes les comunitats Esport: futbol

Les dades obtingudes mitjançant l’observació s’han complementat amb 30 entrevistes amb representants d’entitats vinculades amb l’organització d’activitats esportives per a immigrants i amb esportistes immigrants i autòctons que juguen en un context multicultural. Les entrevistes s’han centrat en cinc aspectes clau: 1) la trajectòria personal de la persona, 2) la pràctica de l’esport, 3) la integració i l’esport, 4) la construcció d’identitat i 5) l’oferta esportiva en les seves comunitats. En tercer lloc, s’han analitzat les polítiques i actuacions promogudes per l’Administració pública a Catalunya envers la pràctica esportiva de la població immigrada. Com a context per a l’anàlisi política, s’ha dut a terme una revisió documental del principal estudi en aquest àmbit (PMP i ISLP, 2004). Aquest informe proporciona una anàlisi de les polítiques nacionals, regionals i locals relacionades amb la pràctica esportiva d’immigrants i minories ètniques, així com exemples de bones pràctiques en l’ús de l’esport com a vehicle per a la integració. L’estudi formula recomanacions concretes per a la Comissió Europea en la formulació de les polítiques en aquest àmbit. Respecte a les polítiques en l’àmbit de Catalunya, l’estudi s’ha centrat en les polítiques que es promouen des de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona. Pel que fa a l’àmbit autonòmic, aquesta anàlisi s’ha centrat en el Pla de ciutadania i immigració 2005-2008 de la Secretaria per a la Immigració i el Pla d’acció de la Secretaria General de l’Esport. Per a la demarcació de Barcelona, s’ha revisat el Pla interdepartamental per a la immigració i la ciutadania de la Diputació de Barcelona. Aquesta anàlisi documental s’ha complementat amb entrevistes amb representants de les àrees d’esport, educació i acció social i ciutadania (abans benestar i família) de la Generalitat de Catalunya i amb representants de l’Àrea d’Esports de la Diputació de Barcelona. A més a més, l’equip de recerca va participar en un grup de discussió que es va organitzar conjuntament amb l’Àrea d’Esports i l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona i l’Associació Internacional de Ciutats Educadores, que va aplegar tècnics de les àrees d’esport, educació i benestar social de nou municipis de la demarcació de Barcelona.

87

Bloc B2

9. Torneig de Futsal de Ramadà Lloc: Barcelona – Raval Comunitat: magrebí, obert a totes les comunitats Esport: futbol

3. Hàbits esportius de la població immigrada: una aproximació qualitativa Les experiències esportives que s’analitzen en aquesta secció permeten identificar tendències inicials que requereixen, però, una recerca i un seguiment més sistemàtics i exhaustius. Tot i que es fan algunes generalitzacions, és necessari ressaltar la diversitat d’experiències i la necessitat de respectar la naturalesa heterogènia de la participació esportiva entre la població estrangera, així com la seva realitat dinàmica i sempre canviant.

 3.1. Pràctica informal Les experiències qualitatives analitzades en aquest estudi revelen que una bona part de l’esport practicat per les persones estrangeres té caràcter informal. Al present estudi, el concepte de pràctica esportiva informal inclou aquelles activitats esportives que tenen lloc fora del sistema federat esportiu a Catalunya. Es poden definir diversos nivells d’informalitat: • Ús espontani dels espais públics (places, parcs, platges). Els grups s’hi troben sense haver acordat o decidit una planificació prèvia i s’estableixen associacions temporals que tenen la durada del moment esportiu. • Ús organitzat dels espais públics. Trobades regulars de grups i organització de competicions temporals (el mateix dia). L’ús d’aquests espais, sovint implica una adaptació i improvisació dels espais esportius i de les normes de joc, fet que es pot identificar com una forma d’acomodació esportiva. • Ús informal dels espais formals (instal·lacions públiques i privades). Lloguer esporàdic o regular –a vegades apropiació– d’instal·lacions per part de grups. L’apropiació de les instal·lacions té lloc quan hi ha un ús no autoritzat d’instal·lacions, com ara camps de futbol municipals i de les escoles. • Ús organitzat d’espais formals. Lloguer esporàdic i més regular de les instal· lacions esportives per part d’associacions per fer competicions organitzades però no federades, com ara lligues o altres torneigs. Aquestes formes de participació informal també són característiques dels hàbits esportius de la població local, tot i que semblen ser particularment freqüents entre la població estrangera, un fet que planteja qüestions en relació amb la seva integració en les comunitats locals. Aquesta pràctica informal sovint té lloc dins de certes comunitats, més que entre comunitats, i dóna com a resultat un context més pluricultural que intercultural. Les raons que expliquen aquest fenomen estan relacionades amb la reproducció i el reforç de la identitat –ètnica però sobretot nacional– i els processos de desenvolupament de xarxes socials. 88

 3.2. Xarxes socials La participació en activitats esportives és, per a la població estrangera, part d’un procés més ampli de desenvolupament de xarxes socials. Per a la majoria dels/de les jugadors/ores que participen en les iniciatives que s’han analitzat en aquest estudi, la participació en l’esport fa un paper important en l’establiment i el reforç de les relacions socials. La necessitat d’interactuar amb altres i de fer i construir amistats es pot veure com una necessitat bàsica de les persones estrangeres, que es troben en un nou entorn físic, social i cultural. El procés d’adaptació es fa més fàcil amb aquestes relacions, que donen significat a la vida de les persones. L’esport, que no és una necessitat bàsica com l’allotjament o el menjar, és una activitat a la qual algunes persones estrangeres recorren només després d’haver satisfet necessitats més bàsiques, com ara trobar allotjament i feina o regularitzar la situació administrativa al país. La informació sobre les activitats esportives es difon a través de xarxes ja existents. Les associacions hi tenen un paper especialment destacat, així com altres espais on es desenvolupen xarxes de relació com els locutoris, els temples o llocs de culte, els bars i els restaurants. Els mitjans de comunicació que s’adrecen a la població estrangera, en particular la ràdio, són també canals importants de difusió de la informació. El procés de desenvolupament de xarxes socials mitjançant l’esport presenta diferències entre cultures. Per a les comunitats llatinoamericanes, per exemple, el fut89

Bloc B2

En alguns casos, com ara els esports gaèlics, el criquet pakistanès i el futbol practicat per la comunitat llatinoamericana, hi ha una tendència cap a un increment de la formalitat i l’ús organitzat dels espais formals. Aquest ús formal comporta que aquests grups tinguin un contacte directe amb el sistema esportiu i implica un procés de negociació sobre l’ús i el cost de les instal·lacions. En el cas de l’ús de les instal·lacions públiques, permet que els gestors esportius puguin arribar a grups marginals i dóna a conèixer iniciatives que es promouen des del sector públic, com ara els ajuts a l’ús de les instal·lacions. S’han trobat exemples de jugadors i equips estrangers que formen part del sistema esportiu federat, com el cas de la secció juvenil de beisbol del FC Barcelona, així com esports ètnics nous a Catalunya que comencen a establir federacions. Malgrat això, molts dels i les esportistes i els equips estrangers no fan el pas de federarse, ja que perceben l’Administració esportiva formal i la seva burocràcia com una barrera. Per exemple, en el cas de la Lliga de les Nacions Unides que organitza la Fundació Joan Pau II, més de 1.000 futbolistes llatinoamericans participen en una competició amb un alt grau d’organització, però no està federada. La mateixa fundació organitza una lliga de futbol femení no federat per a dones llatinoamericanes que compta amb deu equips. La Lliga Internacional de Futbol Barcelona és un altre exemple d’una lliga de 24 equips i més de 300 jugadors que es manté fora del sistema federat des de la seva fundació, l’any 1992.

bol ofereix la possibilitat per als homes, i cada cop més per a les dones, de socialització. Tot i això, l’esdeveniment esportiu té una funció social més àmplia, que permet la interacció entre els/les jugadors/ores. En aquestes comunitats, l’esport és un esdeveniment orientat a la família i la comunitat en què esposes, marits, fills, tiets i amics es reuneixen per menjar, beure, parlar, jugar i, en general, passar-s’ho bé. Això es pot veure en la lliga de futbol femení llatinoamericana que es juga als camps de futbol de la Ciutat Meridiana, on els membres de la família i les amistats de les jugadores s’apleguen per passar la tarda. A la Lliga Internacional de Futbol Barcelona hi participen grups de jugadors de diferents països, edats i entorns socials, molts d’ells nascuts a Catalunya i Espanya. En aquest cas, el concepte de desenvolupament de xarxes socials es fa evident, però més entre els jugadors que entre les seves famílies. Els partits dels dissabtes a la tarda es juguen un darrere l’altre des de les dues fins a les deu del vespre i els jugadors arriben i marxen, coincidint els uns amb els altres. Aquesta dinàmica els ofereix la possibilitat de parlar amb gent d’altres equips, un encontre que sovint té lloc al bar o a la terrassa amb vistes al camp. Així doncs, l’esport ofereix una oportunitat per interactuar i fa que la població estrangera accedeixi a informació de gran valor que li proporcionen altres persones estrangeres o població local sobre on trobar feina i pis, com solucionar els temes burocràtics i a on aprendre l’idioma local, entre d’altres. En aquest sentit, l’esport és una oportunitat clau per al desenvolupament de la xarxa social per a moltes persones estrangeres i, potser el més important de tot, proporciona un grup de referència i un sentiment de pertinença. Les activitats esportives, amb diferents nivells d’informalitat, poden actuar com a punts d’acollida per a la població estrangera acabada d’arribar. Tenint en compte el caràcter central que té la pràctica esportiva per a moltes cultures que arriben a Catalunya, no sorprèn que portin amb ells nous esports i hàbits esportius. No s’ha de subestimar la importància de l’activitat esportiva en el teixit social de les comunitats de persones estrangeres a Catalunya. L’esport serveix com a vehicle per aplegar gent i pot actuar com a punt de contacte amb altres comunitats, així com amb la població local i l’Administració pública.

 3.3. Associacionisme Si l’associacionisme és una característica clau de la societat civil catalana, cal esmentar que molts grups de persones estrangeres s’hi han assimilat ràpidament. Les associacions d’immigrants, normalment basades en la identitat nacional, s’han convertit en punts centrals per a moltes comunitats d’estrangers a Catalunya. Aquestes organitzacions han tingut un paper clau en la governabilitat de la immigració, assumint moltes de les tasques que normalment s’associen a les funcions de l’Administració pública. 90

91

Bloc B2

Els resultats d’aquest estudi revelen que moltes associacions s’han implicat en l’organització d’activitats esportives i en la promoció de la pràctica esportiva en les seves comunitats. Per exemple, la via més efectiva per descobrir com jugar a criquet a Barcelona va ser a través de l’Associació Pak-Català, establerta per la comunitat pakistanesa a l’Hospitalet de Llobregat. Un dels promotors d’aquesta associació està involucrat en l’organització d’un equip local de criquet que participa en una competició no oficial de criquet, així com en l’organització d’un partit de criquet anual per celebrar el Dia de la Independència del Pakistan. Durant aquest dia, de màxima importància dins de la comunitat pakistanesa, tenen lloc diverses activitats culturals, moltes de les quals organitza l’Associació Pak-Català. Un altre exemple és el Torneig de Futsal de Ramadà de futbol cinc al barri del Raval de Barcelona, que organitza anualment l’Associació Ibn Batuta. Tot i que aquesta associació té els orígens en la comunitat marroquina, s’ha convertit en una de les associacions més importants de la ciutat i és molt activa en el procés d’acollida i d’integració d’immigrants. El torneig de futbol és un exemple de les activitats que organitza per augmentar la integració al barri. Tot i que va començar com un torneig vinculat a la celebració marroquina del ramadà, de mica en mica s’ha obert a altres grups i actualment hi participen equips integrats per membres de diferents comunitats que s’apleguen en funció de la seva procedència –pakistanesos, llatinoamericans i sub-saharians–, així com equips amb jugadors i jugadores de diverses procedències que viuen al barri. El torneig té un alt grau d’organització i es caracteritza per l’alt nivell de competitivitat. Juntament amb la fase preliminar del torneig de futbol cinc «Tot Colors», que també se celebra anualment al Raval i té una estructura molt similar, aquesta competició és un element central en el calendari esportiu del barri i reuneix veïns de diverses comunitats que viuen al mateix barri i sovint tenen vides paral·leles. Cal destacar la Fundació Joan Pau II com una de les associacions que promou oportunitats per a la pràctica esportiva de la comunitat llatinoamericana. La lliga i la mini copa del món que organitzen són elements que han adoptat un paper central per a aquesta comunitat i ofereixen una oportunitat per a jugar futbol, però, tal com s’ha descrit anteriorment, ofereixen també oportunitats de socialització i desenvolupament de xarxes socials. Tot i que aquestes activitats s’organitzen per i per a la comunitat llatinoamericana, els organitzadors reconeixen la necessitat d’una major integració amb la comunitat local i es mostren oberts a formar part del sistema federat. Malgrat això, les barreres burocràtiques que existeixen, tal com els jugadors i les jugadores les perceben, frenen la participació de molts, en particular aquells que no tenen els papers en regla. Les associacions de persones contribueixen a la formalització de xarxes, i les seves estructures ja establertes i marcs organitzatius faciliten la realització d’activitats esportives i la seva difusió. Els resultats de la recerca duta a terme en aquest estudi conclouen que aquelles persones que s’han convertit en punts de referència a les seves comunitats locals són sovint els promotors de les iniciatives esportives.

 3.4. Identitat cultural i nacional La construcció, la reproducció i la comunicació d’una identitat són processos que formen part dels hàbits i pràctiques esportives de les persones estrangeres a Catalunya. L’esport és una pràctica cultural i forma part integral de la construcció d’identitats culturals. Quan les persones migren, s’emporten amb elles les seves pràctiques culturals establertes, incloent-hi els esports. Que aquestes pràctiques esportives puguin ser reproduïdes, s’hagin d’adaptar o fins i tot abandonar, depèn del nou context social, cultural, polític i econòmic de les comunitats a què arriben. El context de Catalunya, cada cop més multicultural, és favorable per al manteniment de les pràctiques esportives de les persones estrangeres, per l’àmplia oferta existent en la pràctica del futbol –l’únic esport universal que traspassa cultures– i l’existència d’espais públics que es poden adaptar per a un ús esportiu. No sorprèn que en l’organització de la pràctica esportiva entre la població estrangera, les persones que comparteixen un capital cultural similar –costums, llengua, valors, creences i, en aquest cas de forma més destacada, el que es podria anomenar capital esportiu (coneixement i experiència en un o diversos esports)– es busquin els uns als altres i creïn noves oportunitats per practicar l’esport. La cultura nacional és determinant en aquest procés. Quan això passa amb certes nacionalitats o grups ètnics, els vincles entre els membres d’aquesta comunitat es poden enfortir i poden contribuir a crear el que s’ha identificat com a guetos. Els resultats de l’estudi revelen com la identitat nacional fa un paper clau en les raons que porten la població estrangera a practicar i organitzar activitats esportives. Moltes de les persones entrevistades es troben en un procés de negociació i redefinició de la seva identitat individual i col·lectiva. El cas del club d’esports gaèlics Barcelona Gaels és un exemple de la naturalesa dinàmica de la construcció d’identitat. Els esports gaèlics són una de les pràctiques culturals que defineixen ser irlandès, la qual cosa proporciona a la població immigrant irlandesa un mitjà per establir vincles amb altres irlandesos i mantenir una activitat amb què s’identifiquen i que els diferencia d’altres comunitats. La majoria de jugadors i jugadores irlandesos es troben en un procés d’aprendre o reaprendre com jugar a aquest esport i, més que continuar jugant a escala competitiva, busquen poder desenvolupar les seves xarxes socials i identificar-se amb el grup. La participació de jugadors i jugadores nascuts a Catalunya, així com altres nacionalitats, està motivada pel desig de participar en un esport nou i conèixer persones de diferents països. El club s’ha obert a altres comunitats i es troba enmig del procés per entrar a formar part del sistema federat a Catalunya. Un aspecte interessant per destacar és que quan els Barcelona Gaels juguen contra equips visitants o participen en competicions a escala espanyola o europea, els jugadors es mostren orgullosos de representar Barcelona, que identifiquen com la seva ciutat. A la comunitat pakistanesa, la celebració esmentada del Dia de la Independència del Pakistan amb un partit de criquet, posa en relleu la importància que té reprodu92

 3.5. Diversitat: esports i formes de practicar els esports Les experiències analitzades en aquest estudi mostren una rica diversitat de pràctiques esportives que es manifesten de dues maneres. En primer lloc, hi ha una major diversitat d’esports com a resultat de la introducció de nous esports per part de la població estrangera, com ara els esports gaèlics i el criquet. Sempre que aquests esports s’obrin a altres comunitats, en teoria ofereixen més oportunitats per a la ciutadania per practicar i provar diferents esports. Aquest aspecte és particularment important tenint en compte el comportament esportiu de la població adulta en general, que es caracteritza per estar ben definit. Així, l’aprenentatge d’esports nous es converteix en un repte i una oportunitat. En segon lloc, la diversitat s’incrementa en la mesura que les persones practiquen esports ja establerts en la comunitat, com ara el futbol o el bàsquet. S’introdueixen diferents estils de joc i diferents grups d’edat, es poden fer evidents diferents valors i l’esport esdevé un vehicle per a desenvolupar xarxes socials més àmplies, variant la forma en què es percep el paper d’aquests esports a la societat. Aquests intercanvis interculturals canvien el paisatge esportiu de les societats i formen part de transformacions socials més àmplies que impliquen una immigració creixent.

 3.6. Pluriculturalitat, segregació i primers passos cap a la integració Les experiències esportives entre la població estrangera adulta destaquen una situació predominantment pluricultural. En aquest sentit, la participació esportiva es ca93

Bloc B2

ir la identitat nacional mitjançant un sistema de símbols i rituals que s’utilitza per comunicar la diferència cultural. El partit de criquet forma part d’un sistema de rituals i símbols nacionals i religiosos més ampli. Tot i que el criquet és l’esport principal entre els homes adults pakistanesos, hi ha evidències d’un canvi en els hàbits esportius entre els membres de la comunitat i d’un procés cap a l’assimilació. Una de les persones entrevistades va declarar que, per tal d’integrar-se a la societat catalana, la comunitat pakistanesa hauria de jugar a futbol i no a criquet. A la primera fase del torneig «Tot Colors» i del torneig de «Futsal de Ramadà» competeixen grups sobretot organitzats per origen nacional. Encara que serveixin per aplegar membres de la mateixa comunitat a través d’un sentiment nacionalista, aquestes competicions porten a moments de tensió i conflicte que, tot i estar vinculats directament al caràcter competitiu del torneig, intensifiquen el valor de la victòria o la derrota per a alguns jugadors pel significat de representació nacional que s’hi afegeix. Un dels organitzadors dels torneig «Tot Colors» comenta que al camp hi ha molt més que futbol, ja que alguns jugadors juguen per l’orgull i respecte de la pròpia comunitat.

racteritza per una segregació entre col·lectius més que per una interacció i una integració entre aquests. Els diferents grups de persones estrangeres sovint participen dins dels seus col·lectius, segons grups ètnics o identitat nacional. Tot i que, com en el cas de les competicions de futbol, hi ha un context multicultural en què interactuen persones de diferents entorns culturals, la tendència és més a competir contra l’altre que a jugar amb l’altre. S’evidencia un segon nivell de segregació en termes de participació esportiva entre la comunitat local catalana o espanyola i els grups de persones estrangeres. Fins a un cert punt, això és conseqüència directa del sistema federatiu, que malgrat els esforços de la Generalitat de Catalunya per facilitar la integració d’estrangers i estrangeres, continua sent una barrera. Es pot dir que existeixen dos sistemes esportius paral·lels: el sistema federat dominat per la població autòctona i un sistema o sistemes –ja que es mantenen separats– informals dominats per la població estrangera. Tot i això, aquesta situació té un caràcter dinàmic i canviant. Així, es comencen a donar passos importants cap a l’intercanvi intercultural a través de les accions d’associacions i de l’Administració pública. La Lliga Internacional de Futbol Barcelona ofereix un exemple d’una associació –en aquest cas, d’una lliga organitzada– que desitja mantenir-se fora del sistema federat i que, mitjançant els propis esforços i sense una estratègia específica, s’ha transformat en una competició esportiva intercultural. Tot i que en alguns equips hi predomina una nacionalitat, la majoria d’equips estan formats o bé per una barreja de població estrangera o bé per població estrangera i local. De forma similar, l’equip juvenil de beisbol del FC Barcelona està format per joves de diferents nacionalitats i també per joves locals, fet que permet crear un entorn intercultural que es caracteritza per l’esperit d’equip, la companyonia i el respecte. Jugadors/ores i entrenadors/ores estan units per un conjunt de valors comuns i per símbols d’un club que s’ha convertit en una institució nacional i cultural de gran importància. Igual que el torneig «Tot Colors», l’associació amb el FC Barcelona aplega gent de diferents orígens i pot facilitar el procés d’integració, ajudant els nouvinguts a entendre la cultura local i a identificar-se amb aquesta. Aquest fet ja va tenir lloc amb els moviments migratoris des del sud d’Espanya a Catalunya durant les dècades dels 50 i 60 i s’està repetint ara, amb l’arribada d’una nova onada de persones immigrants d’origen estranger. Un altre pas important té lloc amb iniciatives com ara els tallers extraescolars de criquet que l’Associació Esportiva de Ciutat Vella organitza els divendres al vespre al Raval. L’objectiu d’aquesta iniciativa és donar resposta a les demandes de la creixent població procedent del Pakistan que viu al barri, en oferir als infants pakistanesos l’oportunitat per practicar aquest esport, però també obrir l’esport a tots els infants del barri com a forma d’intercanvi intercultural. Aquests tallers els realitzen entrenadors/ores remunerats d’origen pakistanès, anglès i australià, que també són d’origen immigrant. 94

A més a més, s’organitzen tallers de criquet i futbol gaèlic per formar el professorat d’educació física en un intent d’introduir aquests esports com a activitats dins del currículum de les escoles o com a activitats extracurriculars. Els i les practicants d’aquests esports estan disposats a obrir els seus esports a la comunitat local i promoure la participació de tothom. A part d’aquestes exemples, alguns equips de persones estrangeres han començat el procés de federar-se –en particular, per practicar futbol i participar en competicions oficials–, així com ho han fet jugadors/ores d’origen estranger que tenen un bon nivell de joc i que reben el suport dels clubs en aquest procés.

Per tal de fomentar la participació esportiva dels nouvinguts, és imprescindible analitzar les barreres que els dificulten una pràctica esportiva regular i que contribueixin a l’establiment de polítiques que facilitin la seva superació.

 4.1. Recursos econòmics La situació econòmica en què es troba un percentatge important de població estrangera, principalment en el moment d’arribada a la societat d’acollida, dificulta l’accés a pràctiques esportives, que acostumen a implicar un cost econòmic, no sols pel pagament de quotes, sinó també pel de l’equipament esportiu i l’ús d’instal·lacions. Per aquest motiu, i per ajudar les persones amb baix poder adquisitiu, algunes administracions locals ofereixen programes de beques i ajuts.

 4.2. Accés i ús de les instal·lacions esportives municipals La manca d’instal·lacions públiques d’ús lliure i obert, la manca de recursos per organitzar-hi activitats que incloguin la població estrangera i l’excés de col·lectius que vulguin accedir simultàniament a un mateix espai en certes hores punta poden convertir-se en barreres a la participació esportiva dels nouvinguts. A més, no existeixen infraestructures adequades per practicar alguns esports ètnics, que requereixen una adaptació de l’espai i, a la vegada, creen demanda d’instal·lacions, que en molts casos ja estan saturades. Els tràmits que cal fer per accedir a les instal·lacions, tant individualment com en equip, sovint són també percebuts per les persones estrangeres com una barrera a la pràctica esportiva per diverses raons, com ara la regulació de papers i el desconeixement de l’idioma i dels processos administratius que cal seguir.

95

Bloc B2

4. Barreres a la participació esportiva

 4.3. L’associacionisme esportiu com a accés al sistema formal Una de les millors opcions perquè la població immigrant accedeixi a activitats esportives és incorporant-se a clubs esportius locals, que no sempre tenen interès a rebrela. L’interès de les entitats, però, està assegurat si les persones estrangeres són molt bons jugadors/ores. El paper de l’Administració en aquestes situacions és bastant limitat, ja que es tracta d’associacions privades.

 4.4. Informació La comunicació és clau en l’organització de qualsevol activitat esportiva. Quan s’ha de comunicar un missatge a múltiples cultures, aquest procés es complica. A banda de problemes idiomàtics, que solen ser importants amb poblacions adultes de col· lectius acabats d’arribar, hi ha diferències culturals i religioses que poden provocar manca de comunicació, confusió i, fins i tot, conflicte. Intentar arribar als ciutadans nouvinguts implica una major inversió de recursos i la col·laboració amb associacions que facilitin la construcció i la difusió del missatge.

 4.5. Esport a l’espai públic Atesa la dificultat per participar en l’esport federat, la manca d’espais adequats per a practicar-hi esports autòctons i l’excés de demanda per utilitzar les instal·lacions esportives municipals, la població estrangera tendeix a reunir-se per practicar esport en espais públics, com parcs o instal·lacions esportives públiques al carrer. Alguns moviments de veïns intenten evitar la instal·lació d’equipaments esportius d’ús lliure en espais públics amb l’argument principal que utilitzar aquest espai públic per practicar esport pot ser conflictiu.

 4.6. Autoexclusió La segregació de la participació esportiva per nacionalitats o grups ètnics representa una doble exclusió social: en primer lloc, l’exclusió de grups de persones estrangeres del sistema formal esportiu i de clubs i instal·lacions i, en segon lloc, una autoexclusió per part d’alguns dels grups de persones estrangeres que només volen participar amb membres de la pròpia comunitat i no volen barrejar-se amb altres cultures. Si els grups ètnics s’organitzen per disposar d’activitats esportives pròpies, i separades de la resta de col·lectius, ells mateixos creen una barrera per a la cohesió social. Tot i que la situació en alguns casos ja identificats a la secció sobre associacionisme està canviant, la realitat de la pràctica esportiva entre les persones estrangeres es caracteritza per la tendència de l’autoexclusió. 96

Els hàbits esportius dels grups de nouvinguts, que poden ser propis d’una determinada ètnia o tradició cultural, sovint es transformen en una barrera per a la participació esportiva. Un tema clau és el paper de la dona en les comunitats de persones estrangeres i la seva possible exclusió de la pràctica esportiva. La pràctica esportiva entre els grups dominants d’immigrants es caracteritza per la masculinització. Així, per exemple, la comunitat pakistanesa justifica l’absència de participació femenina al criquet argumentant que al Pakistan les dones hi juguen, però que a Barcelona no existeixen les condicions adequades per fer-ho per la manca de serveis bàsics, com vestidors en espais públics. Pel que fa als organitzadors del torneig «Tot Colors», expliquen l’absència de dones per la manca de demanda esportiva de la dona estrangera. Un cas paradigmàtic en aquest sentit fa referència a la participació de dones musulmanes, que tenen necessitats específiques en relació amb l’ús d’instal·lacions (com la piscina), on no poden compartir l’espai esportiu per raons religioses i culturals. En aquestes circumstàncies es destaca la necessitat de tenir polítiques definides que puguin guiar les decisions dels gestors de les instal·lacions.

 4.8. Temps S’identifica la manca de temps com una de les barreres més importants per a alguns grups de persones immigrants, sobretot les que treballen jornades molt llargues o amb horaris poc sociables (com els torns de nit). Aquesta manca de temps i l’alt valor del temps lliure dels immigrants requereixen un alt nivell organitzatiu a l’hora de practicar l’esport, sobretot en grup. Activitats com els torneigs i les lligues de futbol assumeixen una gran importància i esdevenen un element clau en les agendes setmanals de la població immigrant.

5. Recomanacions per al desenvolupament de polítiques en el camp de la pràctica esportiva en un context multicultural En la diversitat d’hàbits esportius de la població immigrada destaca la importància que té la definició, per part de l’Administració pública, d’una estratègia política d’intervenció en el camp de la pràctica esportiva en un context multicultural, que es defineixi per la seva flexibilitat i naturalesa dinàmica. Mentre que els objectius polítics poden definir una aproximació política general, hi ha una clara necessitat per a l’Administració pública de tenir en consideració una combinació d’aproximacions que corresponguin millor als hàbits i les necessitats esportives de la comunitat local. Aquest procés pot implicar una combinació d’iniciatives pluriculturals per al desenvo97

Bloc B2

 4.7. Hàbits culturals

lupament i l’eventual obertura d’esports ètnics minoritaris a la resta de la comunitat, així com intervencions interculturals que promouen intercanvis entre grups ètnics. Independentment de l’aproximació política adoptada, els resultats de la recerca duta a terme en aquest estudi, i com a part de la línia de recerca que promou el Centre d’Estudis Olímpics de la UAB en aquest àmbit (Kennett et al., 2006, 2007), destaquen la necessitat d’una gestió més transversal –tant horitzontal com vertical– i el desenvolupament d’una sèrie d’eines i accions que reforcin i desenvolupin xarxes a través de les quals pugui actuar l’Administració pública. Tot i que existeixen exemples d’accions transversals entre els departaments dels ajuntaments (transversalitat horitzontal), entre els ajuntaments i els actors socials externs (teixit associatiu) i entre els diferents nivells de l’Administració (transversalitat vertical), hi ha encara una àrea que requereix promoció. Un exemple d’actuació que promou aquest treball en xarxa l’ofereix la Diputació de Barcelona a través del seu programa multicultural en l’àmbit de l’esport. Per tal d’assolir un alt grau de transversalitat, tant a escala horitzontal com vertical, aquest tipus d’actuacions s’haurien de promoure en la resta del territori català amb la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya com a actor motor del procés i les diputacions com a element clau per al treball amb els municipis. A continuació es proposen un conjunt d’eines i accions que poden millorar l’eficiència i l’eficàcia de la intervenció de l’Administració en la pràctica esportiva en un context multicultural: • Establiment de contactes regulars i formals entre departaments per disposar objectius comuns i plans d’acció, identificant i promovent iniciatives susceptibles de ser organitzades conjuntament, acordant indicadors i mètodes d’avaluació. • Sistema d’informació i difusió a Internet amb informació sobre activitats esportives, cogestionades entre associacions de persones immigrants i associacions esportives. • Trobades, reunions i fòrums formals amb la participació de tots els actors socials clau per debatre temes relacionats amb l’esport i la cohesió social. • Formació especialitzada per a tècnics/tècniques de diversos departaments sobre el fenomen de la immigració, com gestionar la diversitat en un context esportiu multicultural i com treballar en transversalitat. • Campanyes de sensibilització per als clubs i les entitats esportives per promoure la participació i la inclusió de persones immigrants en el sistema esportiu federat. • Identificació d’ajuts de la Unió Europea, el Govern central, la Generalitat de Catalunya i les diputacions i preparació de sol·licituds conjuntes de forma transversal vertical. Per tal d’establir polítiques concretes i fer un seguiment del grau d’assoliment 98

99

Bloc B2

dels objectius, des de l’Administració s’haurien de fer estudis sobre els hàbits esportius i les necessitats de la població immigrant. Aquests estudis impliquen investigacions sistemàtiques sobre l’oferta i la demanda esportives locals per conèixer la realitat multicultural esportiva de la població, enfocant-les en l’anàlisi dels hàbits esportius de col·lectius diferents, els seus nivells de satisfacció respecte de l’oferta esportiva existent, l’anàlisi de l’oferta esportiva municipal i els recursos de què disposen, i l’anàlisi de l’oferta esportiva privada i les associacions esportives i el seu paper en la inclusió d’esportistes immigrants. El format d’aquests estudis podria ser: enquestes d’hàbits esportius i opinions que incloguin una mostra estructurada i identificable de població estrangera, dades de participació obtingudes a partir de les instal·lacions esportives i grups de discussió per debatre temes clau en profunditat. Els objectius de les polítiques s’haurien d’establir definint clarament l’aproximació adoptada i allò que es vol assolir amb la intervenció. Aquests objectius haurien de ser quantificables, sempre que fos possible, realistes en el seu abast, amb terminis, i haurien d’identificar grups prioritaris, com ara els joves, les dones i certes comunitats o barris. La planificació de les intervencions implica reconciliar les característiques de la demanda de la població estrangera amb les de la societat d’acollida, així com amb limitacions de l’oferta per disponibilitat de recursos (capacitat de les instal·lacions, ús existent i demanda competitiva per utilitzar les instal·lacions, costos del servei). Les activitats i els programes esportius s’haurien de planificar d’acord amb l’assoliment dels objectius. La implementació d’aquestes polítiques s’hauria de fer mitjançant accions transversals i la gestió de xarxes socials, adoptant una aproximació conjunta per abordar el tema de la pràctica esportiva en un context multicultural que se centri en l’efectivitat i l’eficiència. El procés hauria de concloure amb l’avaluació mitjançant el seguiment a través d’indicadors socials de les activitats i els programes. Aquesta avaluació hauria de formar part d’un procés de recerca i comportar una adequació dels objectius polítics i d’altres elements del procés de formulació de polítiques que es considerin necessaris. L’estudi proposa un total de 17 indicadors d’integració de la població adulta a través de la pràctica esportiva que fan referència a la participació de la població immigrada en l’activitat física i l’esport i cobreixen diversos aspectes vinculats a la pràctica esportiva, a l’oferta esportiva dirigida específicament a aquest col·lectiu, a la seva participació en el teixit associatiu i al consum esportiu. A causa del caràcter reduït i incipient de la recerca en el camp de la pràctica esportiva en un context multicultural a Catalunya, en particular en relació amb la població adulta, aquest estudi té un caràcter exploratori que ofereix una visió general de la naturalesa de l’esport organitzat practicat per la població immigrada, i en particular de com, per què, on i qui practica l’esport. Tot i que les experiències seleccionades permeten assolir un primer nivell de comprensió dels hàbits i les necessitats esportives de les persones immigrants i de tendències generals, es planteja com a necessari dur a terme

estudis més sistemàtics sobre comunitats específiques de persones immigrants que aportin una anàlisi més exhaustiva. Aquests estudis s’haurien de portar a terme de forma continuada i tenir en consideració el procés d’integració a llarg termini que pot tenir lloc a través de la pràctica esportiva. En aquests estudis s’haurien d’identificar certs grups dins de les comunitats de persones immigrants, i en particular la pràctica esportiva de la dona immigrada, per tal d’identificar la naturalesa de les relacions de gènere en diferents comunitats i com aquestes afecten el comportament esportiu. Des de la perspectiva de l’anàlisi política, s’haurien de promoure estudis en l’àmbit local per tal de permetre identificar l’eficàcia i l’eficiència de l’acció política i analitzar el desenvolupament del procés d’establiment de polítiques. Aquests estudis s’haurien de dur a terme amb una mostra representativa de municipis, permetent així la implementació i la utilització dels indicadors recomanats en aquest estudi per tal de mesurar l’efectivitat de les polítiques. Això contribuiria a la millora contínua de l’acció política i a la reducció de l’espai entre els objectius polítics i la realitat esportiva.

6. Bibliografia Barcelona (Catalunya: província). Diputació Provincial. Pla interdepartamental per a la inmigració i la ciutadania. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2002. Catalunya. Secretaria General de l’Esport. Pla d’acció de la Secretaria General de l’Esport. (Esplugues de Llobregat): Generalitat de Catalunya. Secretaria General de l’Esport, (2005). [en línia] . [Consulta: 14.5.2006]. Catalunya. Secretaria per a la Immigració. Pla de ciutadania i immigració 2005-2008. (Barcelona): Generalitat de Catalunya, Secretaria per a la immigració, 2005. [en línia] . [Consulta: 15.3.2007]. Centro de Investigaciones Sociológicas (Espanya). «Los hábitos deportivos de los españoles III». Madrid: CIS, 2005. [en línia] . [Consulta: 14.05.2006]. Collins, M. F. [et al.] (ed.). Research report: sport and social exclusion: a report to the Department for Culture, Media and Sport. Loughborough: Loughborough University Institute of Sport and Leisure Policy, 1999. Collins, M. F., Kay, T. Sport and social exclusion. London: Routledge, 2003. Fecha, R., Puigvert, L. «Multiculturalismo y educación». A: Lleixà, T. [et al.] (ed.). Multiculturalismo y educación física. Barcelona: Paidotribo, 2002. P. 9-45. Heinemman, K. «Esport per a immigrants: instrument d’integració». Apunts d’Edu­ ca­ció Física i Esports. 2002. Núm. 68. P. 24-35. Kennett, C. [et al.]. Deporte e inmigración en España: el papel del deporte en la integración de los ciudadanos. Bellaterra: Centre d’Estudis Olímpics, 2006. 100

101

Bloc B2

Kennett, C. [et al.]. «El multiculturalisme en les polítiques esportives: anàlisi de l’ade­ qua­ció de les polítiques locals a Catalunya a les actuacions promogudes per la Unió Europea». Memòria final, resultat d’un projecte d’investigació realitzat pel Centre d’Estudis Olímpics i finançat pel Patronat Català Pro-Europa, 2007. P. 64. Kennett, C. [et al.]. Indicadores de integración de la población inmigrante a través del deporte. Bellaterra: Centre d’Estudis Olímpics, 2006. Kennett, C. Leisure, poverty and social exclusion: an analysis of leisure card schemes in Great Britain. Loughborough: Department of Physical Education, Sports Science and Recreation Management, Loughborough University, 2002. Tesi doctoral dirigida per M. F. Collins. Lister, R. The exclusive society: citizenship and the poor. London: Chile Poverty Action Group, 1990. Lleixà, T. [et al.] (ed.). Multiculturalismo y educación física. Barcelona: Paidotribo, 2002. Lleixà, T., Soler, S. (ed.). Actividad física y deporte en sociedades multiculturales. Barcelona: Horsori, 2004. Llopis Goig, R., Moncusí Ferré, A. «El fútbol como práctica de re-etnificación: reflexiones sobre las ligas de fútbol de inmigrantes de la ciudad de Valencia». A: Congrés sobre la Immigració a Espanya (4t: 2004: Girona). 4t Congrés sobre la immigració a Espanya: ciutadania i participació = 4º Congreso sobre la inmigración en España: ciudadanía y participación = Inmigrazioa Espainian 4. Kongresua : Hiritartasuna eta eskuartzea = 4º Congreso sobre a Inmigración en España: cidadanía e participación, Girona, del 10 al 13 de novembre de 2004. [S. l.]: Comitè Organitzador IV Congrès sobre la Immigració a Espanya: Universitat de Girona [etc.], DL 2004. P. 70-87. Mosely, P. A. [et al.] (ed.). Sporting immigrants: sport and ethnicity in Australia. Sydney: Walla Walla Press, 1997. PMP, Institute of Sport and Leisure Policy. Sport and multiculturalism: final report: studies on education and sport. Loughborough: European Commission, DG Education i Culture; [ISLP Loughborough University, Loughborough], 2004. Portes, A., Zhou, M. «The new second generation: segmented assimilation and its variants». Annals AAPSS, 1993. Núm. 530. P. 74-82. Puig, N. [et al.] «Els espais públics urbans i l’esport com a generadors de xarxes socials: el cas de la ciutat de Barcelona». Apunts: educació física i esport, 2006. Núm. 84. P. 74-87. Roche, M., Annesley, C. Comparative social inclusion policy in Europe: report 1 contexts. Sheffield: SEDEC Coordination Centre, Sheffield University, 1998. Room, G. [et al.] (ed.). Beyond the threshold: the measurement and analysis of social exclusion. Bristol: Policy Press, 1995. Stodolska, M., Alexandris, K. «The role of recretional sport in the adaptation of first generation immigrants in the United States». Journal of Leisure Research, 2004. Vol. 36. Núm. 3. P. 379-413.

Bloc B3 Associacionisme i acomodació de les persones immigrades d’origen africà a Catalunya1 Jordi Garreta, Lluís Samper, Núria Llevot, Jordi Domingo, Anna Mata, M. P. López, Olga Bernad (Universitat de Lleida) Josep Miquel Palaudàrias i Carles Serra (Universitat de Girona) Núria Espinal (antropòloga) Grup de Recerca Interculturalitat i Desenvolupament

La immigració ha comportat la creació, entre altres coses, d’organitzacions que tenen un paper rellevant en els processos d’acomodació d’aquestes persones. L’estudi realitzat analitza, de forma exploratòria, el paper de les associacions de persones immigrades d’origen africà posant de manifest la diversitat de situacions i de papers que tenen, i també incorporen els discursos de l’Administració en les seves línies de treball. Paraules clau: associacions d’immigrants, immigració d’origen africà, acomodació de la immigració.

1. Immigració i associacionisme La creixent rellevància social, política... i mediàtica de la immigració, així com l’interès pel seu estudi, sembla una qüestió que no planteja dubtes des d’inicis dels noranta (tot i que també és cert que existeixen estudis anteriors sobre immigració, una 1.  Projecte de recerca subvencionat dins de la convocatòria AMIC-2005 d’ajuts de suport a projectes de recerca interuniversitaris i/o intrauniversitaris en matèria d’immigració a Catalunya finançada per la Secretaria per a la Immigració i la Direcció General de Recerca de la Generalitat de Catalunya.

103

Bloc B3

Resum

part important d’aquests se centrava en les immigracions interiors i alguns pocs en l’emigració d’espanyols cap a l’estranger –molt més estudiat des dels països de destinació). Exemples del notable increment d’investigacions i publicacions són els que descriuen contingents o altres que analitzen impactes (Ramírez Goicoechea, 1996; Martínez Veiga, 1997; Cachón, 2002; Lucas i Torres, 2002; Aparicio i Tornos, 2003; Checa, Arjona i Checa, 2003; Zapata, 2004; Solé i Izquierdo, 2005; per citar-ne només alguns). Tots han tingut un notable paper en la millora del coneixement als àmbits local, comarcal, autonòmic i estatal de la realitat de la immigració tot i que també és cert que algunes qüestions estan més tractades que d’altres. Per això, i per començar a clarificar i entendre el desenvolupament de l’associacionisme, ens hem interessat en l’estudi d’aquest i del paper que està tenint entre les persones immigrades d’origen africà en un context, Catalunya, que ha tendit a la seva potenciació. La participació social i política que pot realitzar-se en l’àmbit individual (festes, celebracions...) o grupal (moviments socials, associacions...) permet conèixer fins a quin punt existeix integració o segregació entre diferents grups de la societat i voluntat de participar-hi i implicar-s’hi. A les societats modernes, les associacions constitueixen un element clau en l’articulació de la vida social, cultural i política, i ens posen sobre la pista de la dinàmica social que s’està donant, del model de societat que es desenvolupa, esdevenint un indicador del grau de la seva democratització. Per a Riva Kastoryano (1994), la capacitat de negociació d’un grup o comunitat depèn de la seva organització, del grau de participació dels seus membres i del seu impacte en el context. Com assenyala Hepburn (1992), ja al 1830 Alexis de Tocqueville, estudiant el pluralisme nord-americà, destaca la tendència a l’associacionisme –polític, social, religiós i econòmic– com una forma de representació dels interessos dels diferents grups existents en una societat, i també com un mecanisme d’informació i de participació en la vida política. Per a Tocqueville (1963), la importància de les associacions rau en el fet que només aquestes poden evitar que les persones actuïn aïlladament. Aquesta afirmació resulta rellevant quan abordem l’estudi de les dificultats que les persones immigrades han de superar en el procés d’assentament a la societat d’acollida: l’associacionisme permet superar l’aïllament social, fomentar la sociabilitat, intercanviar experiències i, el que no és menys important, trobar referents vàlids que permetin una integració efectiva a la societat (Ribas, 2003). En últim terme, l’associacionisme, de persones immigrades i d’autòctones, és fruit de la necessitat humana de reunir-se, dialogar, intercanviar afectes, inquietuds i experiències.2 Però en el cas 2.  Les associacions d’immigrats no es diferencien de forma significativa de les d’autòctons i s’hi poden establir paral·lelismes (Amengual [et al.] 2003). Així, de la mateixa manera que les associacions de veïns, les associacions d’immigrats dinamitzen el seu entorn social i cultural. A més a més, com els grups de pressió, les associacions d’immigrats realitzen activitats de reivindicació política, i com les entitats de serveis, generen iniciatives d’assistència dirigides a persones en situació de necessitat.

104

3.  I classificacions de les mateixes: Colectivo IOE (1994), Casey (1995), Crespo (1997), Morell (2005), Pont (2005), etc.

105

Bloc B3

de les persones immigrades, almenys en les primeres fases del procés migratori, aquesta necessitat s’accentua per la sensació d’aïllament i soledat que provoca enfrontar-se a un entorn desconegut, que en no poques ocasions es percep com a hostil, essent això, sovint, més evident entre les dones d’origen immigrat. Les associacions d’immigrats, assenyala Lluch (2000), faciliten un marc de pertinença que proporciona seguretat. En aquesta qui ha immigrat pot ser persona entre persones, no un estrany entre estranys, i en elles pot ser valorat per si mateix, no en funció dels estereotips que la majoria assigna al col·lectiu de pertinença de la persona immigrada. Per tot això, l’associacionisme entre immigrats respon, en gran mesura, a un imperatiu afectiu dels seus membres. Per a Sipi (2000), l’associació representa l’espai en el qual es destrueix l’aïllament social que comporta viure en les coordenades clàssiques de la immigració. També és cert que els papers de les associacions són ambivalents, ja que al mateix temps poden dificultar la integració en la societat receptora en la mesura que comporten replegament ètnic (Samper, 2003) i contribueixen a reproduir els esquemes propis de la societat d’origen. Aquesta afirmació no impedeix reconèixer que les associacions sovint actuen com a catalitzador del procés d’integració social dels immigrats. Així, Castles i Miller (1994) indiquen que les associacions voluntàries de persones immigrades són una manifestació necessària del seu assentament que, lluny de dificultar la integració dels grups minoritaris, faciliten la negociació de la seva participació i la seva integració efectiva. En la mateixa línia, Garreta (1998 i 2003) constata que les associacions, enteses com una forma de vertebrar la minoria i defensar els seus interessos, és a dir, com una base per a l’acció col·lectiva, poden incidir favorablement en el procés d’integració social, encara que per això sigui necessari evitar que les associacions institucionalitzin estructures paral·leles que podrien derivar en una guetització. Aquesta doble cara de l’associacionisme –associacions facilitadores o obstaculitzadores de la integració social, intermediàries entre els aparells estatals i els projectes i les necessitats individuals envers les maquinàries burocràtiques...– ens ha semblat especialment pertinent en el nostre estudi. Entenem, doncs, que una de les expressions de la presència i sedentarització de persones immigrades és la creació, voluntària o induïda, d’associacions que aniran aconseguint papers diferents segons el moment, el context, el grau de consolidació, etc. que en ocasions veurem que poden afavorir els processos d’integració, i en d’altres els dificulten. De fet, existeix una multiplicitat d’entitats de solidaritat implicades en la provisió de serveis a la població immigrada3 encara que en aquest treball centrarem la nostra atenció en un dels dos tipus, les associacions d’immigrats i concretament les formades per persones d’origen africà. La resta d’associacions pro immigrats, és a dir, aquelles creades per persones autòc-

tones amb la finalitat de contribuir a la integració sociocultural de la població immigrada encara que no siguin el nucli del treball que presentarem, també seran tingudes en compte. Això sí, la distinció no és irrellevant, ja que tot i poder compartir finalitats i objectius, representen realitats molt diferenciades –per exemple, pel que fa a les estratègies d’intervenció, als reptes que hauran d’encarar-se, etc. (Morell, 2005). Per a A. Morell, les associacions d’immigrats realitzen un ampli ventall d’activitats. Per ser breus, les sintetitzaríem en les grans línies d’acció següents: • Com a espais de preservació i transmissió de la cultura d’origen: amb activitats de socialització en la cultura de la persona immigrada i de preservació del seu bagatge cultural (llengua, religió, costums, tradicions, folklore, gastronomia, etc.). • Com a espais de reivindicació amb activitats de sensibilització de la població autòctona davant del fet migratori, denúncia de situacions de discriminació o xenofòbia, participació en plataformes de reivindicació dels drets socials o reforma de la llei d’estrangeria. En síntesi, activitats encaminades a la reivindicació i la defensa dels drets de les persones immigrades (sobre aquesta qüestió de la participació de les associacions en l’esfera pública vegeu, entre d’altres, Martín, 2004). • Com a espais d’integració: amb activitats encaminades a facilitar la integració de les persones immigrades a la societat d’acollida per mitjà d’un ampli ventall d’actuacions que inclouen l’assessorament, la informació d’activitats de formació en l’àmbit de la cultura, la llengua o la capacitació professional. Es tractaria, per tant, de dur a terme un treball d’acompanyament i reforç durant el seu procés d’inserció a la societat d’acollida. Paral·lelament, no poden oblidar-se les accions encaminades a reforçar les xarxes de solidaritat i/o grups d’ajuda mútua entre els membres de la comunitat (sobre aquesta última qüestió vegeu, entre d’altres, Martínez, 2001). Per finalitzar aquesta qüestió, consultant el Registre d’associacions del Ministeri d’Interior, s’observa que a partir de la segona meitat dels anys vuitanta i, especialment, dels noranta fins a l’actualitat és quan s’incrementa notablement l’associacionisme immigrat. Així, per exemple, el Col·lectiu IOE (1999) considera que entre els factors que afavoreixen el desenvolupament del moviment associatiu destaca el reforç (no sempre exempt de conflictes) proporcionat per determinades organitzacions no governamentals i sindicats i la capacitat que demostraran algunes associacions per captar fons i gestionar recursos. Així, Martin (2004) posa de manifest com els poders públics tenien la voluntat de finançar les associacions amb càrrec a fons públics i de potenciar espais de participació a escala nacional i autonòmica. Aquest desenvolupament de l’associacionisme que en els seus inicis apostava per l’ajuda mútua i la solidaritat, s’anirà transformant durant els noranta en accions més reivin106

dicatives (Aubarell 2003). Però, com pretenem constatar, i com afirma Rambla (2001), les associacions no són monolítiques, no tenen les mateixes estructures organitzatives, els mateixos objectius, les mateixes estratègies d’intervenció, etc. I, a més a més, estan patint processos constants de reestructuració interna, quan no de fissió i de fusió. D’aquí la dificultat d’analitzar aquesta heterogeneïtat i l’interès de fer-ho. El treball que hem realitzat parteix de la idea central de l’ambivalent paper que tenen les associacions en els processos d’acomodació i de la necessitat de conèixer en profunditat les actuacions que realitzen, com les que duen a terme i els resultats que s’obtenen per al conjunt de la població immigrada –no és inusual que es percebi els representants associatius com a persones que defensen més els seus interessos personals que els col·lectius. Partim de la idea que l’Administració, entre altres coses, per la necessitat d’interlocutors i per creure en l’associacionisme per afavorir la participació, ha condicionat la creació, el desenvolupament i, fins i tot, els objectius d’aquestes associacions.

El treball empíric, que ens ha conduït a les pàgines posteriors, s’ha realitzat amb una idea exploratòria. De fet, ens hem dirigit, a partir de la llista de la Secretaria per a la Immigració, a associacions de persones immigrades africanes de diversos indrets de la geografia catalana i aquestes ens han facilitat contactes cap a altres amb les que creien que calia parlar (fent bola de neu). Aquestes entrevistes ens han conduït a localitzar aquelles institucions o entitats amb les quals treballen i ells mateixos ens han indicat amb qui havíem de parlar. Tot i això, també s’ha fet el camí contrari en altres moments: institucions o entitats amb les quals ens havíem entrevistat ens han dirigit a associacions d’immigrats amb les quals creien que havíem de parlar. El treball de camp ha consistit en 29 entrevistes en profunditat realitzades durant els mesos de setembre a desembre de 2006 que ens han permès diferenciar els discursos de les associacions i els dels seus interlocutors habituals. El de les institucions és més formal, mentre que el de les associacions és més mediatitzat potser perquè estan més interessades a quedar bé per obtenir, per exemple, subvencions. Més concretament hem portat a terme les entrevistes següents.

107

Bloc B3

2. Metodologia de treball

Associacions

Entitats i institucions

Fatemah Feiria

Coordinadora Colectivos de Inmigrantes.

Barcelona

Garraf Plural Amical de los inmigrantes marroquíes

Pla convivència de l’Ajuntament de Vilanova SOS RACISME

Associació de Treballadors Immigrats Marroquins d’Espanya Catalunya. ATIME

Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers. CITE

Ibn Batuta GER AFRICA MEDIA AFRICA RIEBAPUA Associació de Senegalesos a Catalunya Tarragona ADIB BILADI

Consell Comarcal del Tarragonès

Associació de Nigerians de Tarragona Lleida MagrebLleida

Immigració Ajuntament de Lleida

Riubadoufela (Malinesos a Cervera) Creu Roja de Lleida Associació de Senegalesos a Lleida

Càritas de Cervera Col·lectiu El Rif

108

Associacions

Entitats i institucions

Associació de Mauritans a Olot

Consell de cooperació i solidaritat d’Olot

Girona

Jama Kafo Olot Pla d’immigració d’Olot Soninkara Remu (dones mauritanes)

Pla d’acollida de Lloret de Mar

YAGARU (dones gambianes)

Fundació Sergi Girona

Associació Islàmica d’Olot

Les pàgines que segueixen són, per tant, una síntesi de l’informe final i la primera aproximació a la diversitat d’associacions de persones immigrades africanes que existeixen a Catalunya i que esperem que servirà de base per aprofundir en estudis posteriors. Abans de presentar els resultats principals volem agrair a la Secretaria per a la Immigració l’interès i la disponibilitat que ha tingut per dur a terme aquest estudi.

3. Les associacions de persones immigrades d’origen africà de Catalunya Potenciar l’associacionisme sembla quelcom bo per natura i que no s’acostuma a qüestionar. De fet, sovint, les institucions expressen la necessitat de potenciar-lo sense qüestionar-se el tipus. Aquesta creiem que és una idea que plana a Catalunya, l’associacionisme es veu com una forma positiva de participar i que en la nostra societat, on hi ha una important xarxa associativa, cal impulsar. No diem que no ha de ser potenciat, però cal definir quina mena d’associacionisme volem. Aquesta decisió, cal prendre-la també en relació amb l’associacionisme immigrat. La immigració, la volem associada sense tenir clar ni les formes, ni els objectius, ni les funcions de l’associacionisme immigrat que volem. Els nostres resultats posen en evidència que determinats aspectes de l’associacionisme immigrat generen desconfiança entre algunes de les institucions o de les entitats proimmigrats entrevistades. Per exemple, la dimensió econòmica, una dimensió molt present en les associacions d’immigrats, ja que tenen un vessant molt important d’ajuda mútua i de servei que pot prendre formes variades: des de con109

Bloc B3

Associació islàmica ESSOUNA de Lloret de Mar

certar les contractacions amb empreses locals a través de l’associació fins a oferir serveis, com pòlisses d’assegurança o lloguer d’habitatges o gestions a bon preu. Això no acaba de respondre al model teòric dominant de l’associacionisme català, que vol veure les associacions com a entitats culturals sense afany de lucre, amb una estructura i una gestió transparents i determinades per reglamentacions rígides. Algunes de les diferents institucions entrevistades aporten nombrosos exemples de pràctiques que, en la seva opinió, s’aparten considerablement d’aquest model. Un altre aspecte que, en les opinions recollides, allunya les associacions africanes del model teòric amb què les comparen, és la competència pel prestigi que aporta el lideratge que es produeix en alguns casos en el si d’aquestes entitats. L’evolució del fet migratori ha anat plantejant diferents fites i qüestions que cal resoldre, com la transició de l’acollida i l’acomodació a la integració en la societat catalana i la cohesió social, la interculturalitat o el treball en la cooperació internacional i el codesenvolupament. Les polítiques implementades en diferents moments per respondre als problemes i als reptes plantejats en cada una de les etapes de l’abordatge del fet migratori han interactuat amb aquests moviments comunitaris i han incidit d’alguna manera en la configuració del panorama ric i complex de l’associacionisme africà actual. Així, els canvis en l’orientació política han provocat canvis tant en l’orientació de les activitats d’algunes associacions com en el seu discurs i fins i tot en la terminologia que utilitzen normalment. L’evolució de les associacions de persones immigrades africanes, en general sembla lligada, en primer lloc, a la resposta de necessitats col·lectives de diferents comunitats africanes. Entre les comunitats islàmiques, principalment s’aborden els problemes d’acollida, així com el sosteniment d’oratoris i imams a mesura que les comunitats es consoliden en una localitat. Les associacions de les comunitats islàmiques semblen tenir un paper vertebrador i una notable influència social dins de la seva comunitat. En algunes poblacions, les associacions de les comunitats islàmiques, tot i estar compostes principalment per persones d’origen marroquí, funcionen com a referent efectiu de totes les comunitats musulmanes dins de l’àmbit local. Ara bé, això no sempre és així, i en altres casos domina la identitat ètnica i nacional per sobre de la religiosa. Entre les comunitats africanes subsaharianes també apareixen associacions comunitàries d’ajuda mútua per proximitat geogràfica, però sobretot de caràcter ètnic i nacional, ja que, a mesura que les diferents comunitats incrementen els seus efectius, sembla que es consolida la tendència envers aquest tipus d’agrupació ètnica o nacional. Moltes d’aquestes entitats han sofert diferents crisis, a causa de: la successió de càrrecs, la renovació generacional dels membres fundadors, el fet de no poder superar alguns dels problemes que han hagut d’afrontar o simplement han desaparegut en assolir els objectius que van motivar la seva aparició i no plantejar-se’n de nous. Les associacions que han perdurat en el temps han anat superant les diferents crisis que han sofert canviant els objectius, obrint àmbits nous d’activitat o obrint-se a altres perfils d’associat. Aquests canvis responen també als enfocaments nous en l’abordat110

111

Bloc B3

ge del fet migratori i als paràmetres de les polítiques d’integració de les persones immigrades i cohesió social de la Generalitat de Catalunya. Les transformacions i els canvis adaptatius aporten una ampliació del camp potencial dels usuaris i usuàries i una adaptació de les entitats que facilita la seva supervivència en el nou context. Entre els motius de crisi es troben la indefinició dels objectius, la manca de relleu generacional o diferents tipus de problemes interns, com ara conflictes de poder (que poden conduir a escissions), conflictes d’interessos (com l’obtenció d’ajuts i subvencions per a un lloc geogràfic concret en el país d’origen), entre altres qüestions. També poden aparèixer associacions a partir d’altres de més antigues, sense que això impliqui una ruptura o forçosament un conflicte obert amb les primeres, que constitueixen un referent. En alguns casos, els membres i creadors de les noves associacions són també membres participatius de les primeres, i l’escissió es justifica per un nou objectiu específic o per la definició d’un àmbit d’actuació concret, al nostre país o bé en relació amb les accions empreses per ajudar el país o la regió d’origen. D’aquesta manera es produeixen xarxes associatives vinculades i molt relacionades entre si. Tot i que hi ha una tendència cap a la creació de diverses coordinacions cada cop a un nivell més ampli, no s’ha trobat cap exemple de fusió (és a dir, diferents associacions s’ajunten per constituir-ne una de sola) entre diferents associacions com observàvem en estudis anteriors (en aquell moment era sobretot per motius econòmics, organitzatius, etc. que optaven per fusionar-se o s’hi veien obligats). Això sí, com hem indicat en alguns casos s’apunta la necessitat de cooperar i compartir objectius amb altres entitats, tot i conservant la pròpia independència, per tal d’assolir objectius més amplis. L’ampliació d’objectius que pot proporcionar la coordinació i cooperació entre associacions es refereix tant a l’obtenció d’ajuts i subvencions per dedicar a la cooperació o el codesenvolupament, com, en alguns casos, a la reivindicació relacionada amb situacions que afecten la població immigrada que es troba al nostre país. Però, malgrat la tendència a la cooperació entre associacions, la creació de coordinacions presenta diverses dificultats, com la definició i l’acord respecte a uns objectius comuns o el lideratge i la representació d’aquest ens entre els diferents col· lectius i associacions. En la pràctica, com indiquen algunes de les persones entrevistades, les associacions que tenen objectius comuns es veuen competint per les subvencions de l’Administració, fet que no afavoreix la cooperació. Un primer grup de problemes amb què es troben les associacions de persones d’origen africà deriva de la seva condició d’immigrades. Encara que n’hi ha algunes que no es dediquen a aquest àmbit, moltes de les associacions i entitats entrevistades opinen que la llei d’estrangeria i la seva aplicació conculca els drets i condiciona en bona part les possibilitats d’actuació i participació social de les associacions d’immigrats africans, així com dels seus components. Es fa palès que gran part de les decisions que afecten la població immigrada es prenen sense tenir en compte la seva opinió i que bona part de les accions que s’emprenen els mantenen al marge de la participació social real. Les solucions que es proposen des d’algunes de les associa-

cions i entitats entrevistades, com la Coordinadora de Col·lectius d’Immigrats, ATIMCA, CITE o SOS Racisme, entre d’altres, per resoldre el problema de la participació social són: 1) el dret a vot dels immigrats i immigrades en les eleccions locals i 2) polítiques d’immigració que tinguin més en compte les seves necessitats i la seva opinió. Malgrat la consideració que hi ha hagut grans avenços en els darrers anys, es troba a faltar una política d’immigració, amb una anàlisi i una planificació que intentin millorar els errors resultants de les estratègies que s’han aplicat a altres països europeus. En opinió d’alguna de les fonts consultades, la paraula integració, clau en el discurs actual sobre la immigració, és el terme amb què l’Administració i els polítics defugen la seva responsabilitat, ja que la polisèmia d’aquest terme permet aplicar-lo sense que ningú pugui estar segur de què s’està parlant en realitat. Així, des d’un punt de vista planer, es pot pensar que la integració dels immigrats i immigrades proposa que ja que han d’estar aquí, almenys que siguin ciutadans i ciutadanes normals, ciutadans i ciutadanes com tots, tal com voldrien la majoria d’immigrats africans, ciutadans i ciutadanes com nosaltres, com podrien pensar els autòctons, però, des d’aquesta òptica, les polítiques d’integració serien sempre d’adaptació al model que s’ha construït. D’altra banda, aquesta definició d’integració potser no recolliria les aspiracions de moltes de les associacions o els col·lectius, com, per exemple, MagrebLleida o les diverses associacions de comunitats islàmiques, que consideren irrenunciable el respecte de trets que ells consideren essencials de la seva identitat i presenten necessitats específiques. Un altre dels problemes més greus que apareixen és la manca de recursos econòmics, que condiciona la seva precarietat organitzativa, de locals, de dedicació i atenció, de formació i informació dels seus membres, en definitiva, la seva manca d’estructuració. Les entitats que tenen un equip gestor professionalitzat, que els permet una dedicació i atenció molt més organitzada, semblen tenir un bon accés a l’Administració i les subvencions, que els permet tirar endavant els projectes que proposen. No obstant això, aquestes associacions lamenten no tenir convenis fixos per desenvolupar de manera convenient els serveis que l’Administració els delega. Aquestes entitats més grans i més professionalitzades són un model de referència per a altres associacions menys estructurades. La manca de recursos fa que les associacions de persones immigrades siguin molt dependents de l’Administració. Entre aquestes, hi ha la percepció que el criteri per atorgar recursos no respecta l’heterogeneïtat del món associatiu. Algunes de les fonts consultades opinen que es tendeix a considerar les grans associacions i entitats més estructurades com a més representatives de les comunitats d’immigrats, en les quals es podria confiar més i amb millor capacitat per realitzar tasques que l’Administració, en certa manera, els delega i, per això, se’ls afavoreix amb més subvencions, mentre que les petites no poden accedir als recursos que necessiten per tirar endavant els projectes que es proposen dur a terme, ja que han de competir pels recursos amb les organitzacions més professionalitzades i millor considerades per 112

113

Bloc B3

l’Administració. Però el criteri amb què s’atorguen les subvencions tampoc queda clar per a algunes de les associacions més grans, que declaren no conèixer els criteris aplicats per atorgar aquestes dotacions econòmiques. En síntesi, podem dir que les associacions són tan diverses en dimensió, organització, abast, temps que duen funcionant, etc., que cal tenir-ho en compte en dissenyar polítiques de suport adaptant-se a aquesta diversitat. També és del tot necessari definir si es vol potenciar, crear, una xarxa associativa (que representaria tenir en compte tot el ventall existent), treballar per projectes concrets (que representaria reforçar les que ja estan més ben organitzades i que poden donar més èxits) o ambdues. En diferents moments i partint de criteris i necessitats diverses, les administracions locals, com la Secretaria per a la Immigració o la Diputació de Barcelona, i algunes entitats que treballen en l’àmbit de la immigració han promogut o elaborat programes de formació en mediació, formació de líders i de creació d’associacions, interculturalitat, cooperació o codesenvolupament. Aquestes polítiques i l’atractiu dels recursos que gestionen han tingut i tenen en l’actualitat una influència destacable en la formació d’associacions, especialment dins de l’àmbit local. Expliquen, en bona part, la proliferació de noves associacions en els darrers anys, almenys la celeritat a constituir-se legalment i registrar-se per poder gaudir de subvencions i ajuts. En altres moments o llocs, algunes administracions han intentat controlar la proliferació d’associacions en un municipi o comarca, sobretot si pertanyien a una comunitat amb la qual l’Administració local ja tenia uns canals d’interlocució satisfactoris o tenien uns objectius que, des del seu punt de vista, eren equiparables als d’altres associacions. Potser per això algunes associacions manifesten que han trobat obstacles per poder-se constituir legalment. No és possible aplicar el concepte de representativitat en sentit numèric, ni tampoc es pot considerar que cada comunitat estigui representada localment per una associació en concret. Efectivament, referir-se a la representativitat de les associacions de persones immigrades d’origen africà o de les entitats proimmigrats és tan delicat com ho és en el cas de la resta d’associacions i entitats. Per això, atribuir representativitat a les associacions de persones immigrades és tan difícil com discutible. Així, no podem reconèixer i acceptar com a representants de la població immigrada africana tot el seguit d’associacions i entitats que els volen representar, incloent-hi les més grans i consolidades. En tot cas, si el que es vol és valorar la implantació d’una associació, hem de tenir molt present que en molts casos és pràcticament impossible diferenciar entre els beneficiaris i els associats, aquests darrers acostumen a inflar-se intencionadament, ja que això representa més pes, més reconeixement i influència i possibilitats de trobar recursos. El procés de creació de les associacions és llarg i el seu registre legal és només un punt en aquest procés. Algunes d’aquestes entitats ja existien molt de temps abans de plantejar-se la legalització, fet que suposa assolir un major grau de formalitat i l’accés a una relació normalitzada amb l’Administració. En aquest sentit, cal tenir en compte que potser hi ha associacions que no consideren necessari o no estan inte-

ressades en la seva legalització. En canvi, n’hi ha d’altres que no s’haguessin creat o legalitzat mai si no fos per una certa tutorització de l’Administració local. De vegades, les expectatives posades en aquesta via de finançament i contactes condueixen a una certa frustració. La tutorització de l’Administració es fa especialment palesa en alguns projectes de codesenvolupament, així com, almenys en els casos que s’han vist, en la creació d’associacions de dones. Encara que iniciades en èpoques diferents i amb diferent èmfasi, la majoria de les associacions d’africans i africanes subsaharians tenen en comú ser un referent per a bona part de la seva comunitat, nacional o ètnica, sia a escala local o de Catalunya, per l’ajuda mútua que hi ha entre els seus socis i per l’acollida i el suport directe que s’ofereix als membres de la seva comunitat que encara immigren actualment. De vegades, aquesta referència són algunes persones que lideren l’associació i tenen força per aglutinar els membres de la seva comunitat per un objectiu convertint-se en líders i referents de l’associació, com, per exemple, davant de l’Administració local. En altres casos, l’associació es confon amb la comunitat, sia per les seves pròpies característiques o per manca de líders. Podríem dir que existeixen lideratges artificials (potenciats externament, per exemple, des de l’Administració) i naturals (sorgits de la comunitat, potenciats o no posteriorment). Més recentment apareixen algunes petites associacions de joves africans subsaharians amb un alt nivell professional i de diferents orígens geogràfics que tenen un discurs molt més polititzat que es basa en el panafricanisme, el discurs de la diàspora i la reivindicació de drets polítics. Les associacions que lideren semblen tenir vocació d’oferir serveis i assessorar altres associacions, tot i que de moment són poc acceptades per la resta d’organitzacions africanes de subsaharians, ja que són joves, els seus membres han estudiat i els consideren elitistes. Per a la Coordinadora de Col·lectius d’Immigrats, la forta tendència de les associacions africanes de subsaharians més importants de defensar la seva independència i autonomia s’interpreta com il·lusòria –per la seva dependència de les subvencions– i com un risc per al moviment conjunt de totes les persones immigrades –perquè es recolzen en referents ètnics que en molts casos els porten a la divisió. La gran atomització de l’associacionisme africà, la diversitat de maneres d’entendre objectius similars o les vies per assolir-los dificulten la coordinació i l’actuació conjunta. Moltes associacions locals i amb llargues trajectòries es caracteritzen per la simplicitat dels seus plantejaments, referits a la solució de necessitats elementals i concretes dels seus membres, per defugir el compromís polític explícit, o potser la reivindicació política o social oberta. Les associacions de persones d’origen subsaharià han vist la utilitat de l’associacionisme com una eina per respondre a inquietuds que planen dins la seva comunitat, com un espai per compartir les celebracions i els dols del cicle vital, per guardar la memòria, per saber que la comunitat hi està present i en certa manera acompanya, per donar suport als seus membres, etc. En les associacions, per exemple, de gambians, s’observa certa confusió entre associació i comunitat a l’hora de presentar-se davant l’Administració i d’indicar quina és la seva força real (qui i quantes persones hi ha darrere). Crear una associació és crear un espai simbòlic d’intercanvi on cadascú aporta el 114

115

Bloc B3

que vol i pot aportar, d’acord amb les seves possibilitats. L’acollida directa que ofereixen totes les associacions de nacionals senegalesos o nigerians que hem entrevistat parteix d’aquests principis i la seva autoorganització funciona amb gran eficàcia. També funcionen de manera similar les associacions de comunitats locals de gambians o mauritans. Dins d’aquest marc de relacions es considera normal la contraprestació, de vegades econòmica, al servei o el temps dedicat a l’associació o els seus membres. Aquestes entitats faciliten allotjament, informació, contactes i ajut en la solució de problemes de papers als que acaben d’arribar, que passen a formar part de l’associació. Algunes associacions musulmanes són percebudes per les associacions d’africans subsaharians com una via real d’unió i comunicació entre les diferents comunitats i associacions africanes locals. Aquesta via s’imbrica sense dificultats amb les altres formes d’interrelació que componen el teixit social i simbòlic en el qual es recolzen. Les associacions marroquines amb equips gestors professionalitzats es consideren intermediàries entre els/les socis/sòcies o usuaris/àries i l’Administració. Valoren la utilitat de les associacions perquè consideren que desenvolupen bé aquest paper mediador i, en dissenyar projectes per als seus usuaris/àries, sempre tenen en compte la utilitat i el benefici que aquests en poden obtenir. Consideren que desvetllar l’esperit participatiu i l’associacionisme és una de les seves funcions entre la comunitat immigrada a qui s’adrecen, ja que aquesta té poc coneixement de l’associacionisme i no té tendència a agrupar-se en aquest tipus d’entitats. També es posa en relleu la utilitat de les associacions per resoldre problemes concrets i la importància i el valor que dóna l’Administració als seus representants, així com l’eficàcia de les entitats per difondre informació de l’interès de l’Administració local. Totes les entitats i institucions reconeixen la utilitat de les associacions africanes. Es manifesta la seva capacitat organitzativa i la seva eficàcia per a l’acollida o per donar servei o ajuda econòmica en els casos en els quals veuen la necessitat de ferho. El contrapunt d’aquest reconeixement és la manifestació de totes les mancances que aquest sistema organitzatiu presenta si s’observa des del punt de vista de les necessitats institucionals, de les entitats assistencials o des del model teòric de l’associacionisme benèvol, que vol definir les associacions com a entitats que funcionen gràcies al treball voluntari i altruista dels seus membres, que no esperen obtenir cap benefici a canvi del fruit del seu treball. I realment resulta difícil encabir les associacions de persones africanes dins d’aquest concepte. Així, vistes des de les òptiques esmentades, aquestes organitzacions no es preocupen de la integració social de la població immigrada, no sempre funcionen al gust de les institucions locals, no són un canal estable d’interlocució amb l’Administració o les entitats, ni tenen una representativitat que permeti prendre els líders com a referents. D’una altra banda, es reconeix que les persones immigrades africanes prefereixen adreçar-se a aquestes organitzacions que s’enfoquen directament a resoldre amb eficàcia els problemes clau que els afecten i preocupen que a altres organitzacions més ben considerades, com els sindicats, Càritas o Creu Roja.

Totes les institucions diuen que han fomentat l’associacionisme entre la població immigrada africana. Entre els motius citats es troba la necessitat de referents i interlocutors d’aquestes comunitats, la voluntat de gestionar plans de codesenvolupament o cooperació amb països africans4 o de tenir associacions de dones. Altres motius són educar en l’esperit democràtic i participatiu, fer afluir les persones immigrades a diferents programes dissenyats a l’àmbit municipal on no arribaven o aplicar polítiques de participació social i associacionisme. Alguns municipis consideren que tenir interlocutors de les comunitats d’immigrats és bo per a elles i per a l’Administració. No obstant això, les dificultats per definir-se, organitzar-se o funcionar d’una part d’aquestes associacions fan que no arribin a poder implicar-se i fer propostes que les converteixin en realment útils per a la incorporació de les persones que representen. Els criteris d’atorgament de subvencions estan estretament lligats a aquesta voluntat de desenvolupament associatiu i d’interlocució amb diferents col·lectius per a l’aplicació de programes i polítiques. Segons la percepció de les associacions, la influència de les diferents polítiques als àmbits nacional, comarcal i local es fan sentir bàsicament en el repartiment dels recursos i en la priorització de projectes, considerant la seva relació amb els objectius de la integració de la població immigrada o el codesenvolupament. Tot i que s’entén com a part lògica del joc polític, aquesta influència és percebuda per algunes entitats com un obstacle per al compliment de la tasca de servei a les comunitats que representen i perquè en certa manera crea relacions de tutelatge i clientelisme amb l’Administració, ja que moltes associacions no compten amb altres recursos ni donacions que els que obtenen de l’Administració i les quotes dels socis i les sòcies. En el cas de moltes associacions, les quotes de soci, encara que existeixen formalment, són insignificants i rarament s’abonen, de manera que les entitats depenen econòmicament de les diferents administracions, com és el cas, per exemple, d’ATIMCA o Ibn Batuta. Per finalitzar, cal insistir en la necessitat d’aproximar-nos més a aquesta realitat calidoscòpica que no ha estat gaire estudiada quant al suport que pot representar a l’hora de definir els models d’associacionisme que s’han d’impulsar i elaborar-ne les línies de subvenció prioritàries.

4. Bibliografia Amengual, A. [et al.] Participació i immigració en contextos pluriculturals. La situació del casc antic de Barcelona. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 2003. Aparicio, R. i Tornos, A. El Estado de Bienestar y la inmigración en España. Madrid, IMSERSO, 2003. 4.  Cal posar atenció si les polítiques de codesenvolupament dels ajuntaments estan potenciant el desenvolupament d’associacions (noves o per fissió de les que hi ha) per l’interès d’obtenir recursos pel seu territori d’origen.

116

117

Bloc B3

Aubarell, G. (dir.) Gestionar la diversitat. Barcelona: Temed, 2003. Cachón, L. «La formación de la “España inmigrante”: mercado de trabajo y ciudadanía» Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 97, 2002. Casey, J. El papel de las organizaciones no gubernamentales en la elaboración de las políticas públicas: el caso de la integración de inmigrantes extranjeros en Cataluña. Barcelona: Memoria del Doctorado en Ciencia Política, Departament de Ciència Política i de Dret Públic, Universitat Autònoma de Barcelona, 1995 [no publicat]. Castles, S. i Miller, M. J. The age of migration. International population movements in the modern world. London: The Macmillan Press Ltd., 1994. Checa, F., Arjona, A. i Checa, J. C. (ed.) La integración social de los inmigrados. Modelos y experiencias. Barcelona: Icaria, 2003. Colectivo IOE «Espagne: un nouveau pays d’immigration». Migrations Société. 1999. P. 63-79. Colectivo IOE «La inmigración extranjera en España: sus características diferenciales en el contexto Europeo». A: Contreras, J. (compilador). Los retos de la inmigración. Racismo y pluriculturalidad. Madrid: Talasa, 1994. P. 83-119. Crespo, R. «Asociacionismo inmigrante». D. a. II Informe sobre la inmigración y trabajo social. Barcelona, Diputació de Barcelona. 1997. P. 321-354. Garreta, J. La integración sociocultural de las minorías étnicas. Barcelona: Anthropos, 2003. Garreta, J. «Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural». Papers. Revista de Sociologia, núm. 56, 1998. Garreta, J. Societat multicultural i integració dels immigrants a Catalunya: discursos i pràctiques. Lleida: Universitat de Lleida/Institut d’Estudis Autonòmics, 2007. [no publicat]. Hepburn, M. A. «El problema de multiculturalismo y de la cohesión social en una sociedad democrática: los Estados Unidos ¿modelo o ejemplo?» Perspectivas. Vol. XXII, núm. 1, 1992. Kastoryano, R. «Construction de communautés et négociation des identités: les migrants musulmans en France et en Allemagne». A: Martin, D. C. Cartes d’identité. Comment dit-on «nous» en politique?. París: Presses de la Fondation Nationale des Sciences Politiques, 1994 P. 229-244. Lucas, J. i Torres, F. (ed.) Inmigrantes: ¿cómo los tenemos? Algunos desafíos y (malas) respuestas. Madrid: Talasa, 2002. Lluch, A. «L’associacionisme dels immigrats» DCIDOB. 2000. P. 67-68. Martín, G. (dir.). Marroquíes en España. Estudio sobre su integración. Madrid: Fundación Repsol YPF, 2004. Martínez, M. F. «Una tipología analítica de las redes de apoyo social en inmigrantes africanos en Andalucía». REIS núm. 95, 2001. Martínez Veiga, U. La integración social de los inmigrantes extranjeros en España. Madrid: Trotta, 1997.

Morell, A. «El papel de las asociaciones de inmigrantes en la sociedad de acogida: cuestiones teóricas y evidencia empírica». Revistas Migraciones, 17. 2005. P. 11-142. Moya, J. C. «Immigrats and Associations: a Global and Historical Perspectiva». Journal of Ethnic and Migration Studies. Vol. 31, núm. 5. 2005. P. 833-864. Pont, J. «Aproximación al asociacionismo de inmigrantes extracomunitarios a partir de las teorías de la estructuración». A: Solé, C. i Izquierdo, A. (ed.). Integraciones diferenciadas: migraciones en Cataluña. Galicia y Andalucía. Barcelona: Anthropos, 2005. P. 201-234. Rambla, X. «Les desigualtats ètniques i la formació dels espais locals». Revista Catalana de Sociologia, núm. 14, 2001. Ramírez Goicoechea, E. Inmigrantes en España: vidas y experiencias. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas, 1996. Ribas, N. «Dona i immigració». Aubarell, G. (dir.). Gestionar la diversitat. Barcelona: Temed, 2003. Samper, S. Contradicciones y funciones del discurso culturalista: el caso de las mujeres marroquíes en España. IV Congrés Català de Sociologia. 2003. [no publicat]. Sipi, R. «Las asociaciones de mujeres ¿agentes de integración social? Papers. Revista de Sociología, núm. 60, 2000. Solé, C. i Izquierdo, A. (ed.) Integraciones diferenciadas: migraciones en Cataluña, Galicia y Andalucía. Barcelona: Anthropos, 2005. Tocqueville, A. La democracia en América. México: Fondo de Cultura Económica [1835], 1963. Zapata, R. Inmigración, innovación y cultura de acomodación en España. Barcelona: CIDOB, 2004.

118

Bloc B3  Christopher Kennett, Teresa Lleixà, Jordi Garreta i Llorenç Olivé durant la Jornada de Recerca i Immigració que va tenir lloc a l’IEC el 13 de juny de 2007. / Secretaria per a la Immigració.

119

Bloc C1 Proposta i implementació d’un motor de recuperació d’informació especialitzat en dret d’estrangeria (Codex)1 John A. Roberto2 CLiC, Centre de Llenguatge i Computació. Parc Científic de Barcelona. Universitat de Barcelona

CODEX SEARCH és un motor de recuperació d’informació especialitzat en dret d’estrangeria que està basat en eines i coneixement lingüístics. Per a desenvolupar un SRI (sistema de recuperació d’informació) eficient en el domini indicat no n’hi ha prou amb emprar un model tradicional de RI (recuperació d’informació), és a dir, comparar els termes de la pregunta amb els de la resposta, bàsicament perquè no expressen implicacions. En aquest sentit, la solució lingüística proposada es basa a incorporar el coneixement dels especialistes mitjançant la integració en el sistema d’una llibreria de casos. Els casos són exemples de procediments aplicats per experts/ertes en la solució de problemes que han ocorregut en la realitat i que han acabat en èxit o fracàs. Els resultats obtinguts en aquesta primera fase són molt encoratjadors, però és necessari continuar la investigació en aquest camp per millorar el rendiment del prototip. Paraules clau: immigració, cercador local, recuperació d’informació, gestió del coneixement, dret d’estrangeria, enginyeria lingüística, continguts digitals.

1.  Projecte de recerca subvencionat dins de la convocatòria AMIC-2005 d’ajuts de suport a projectes de recerca interuniversitaris i/o intrauniversitaris en matèria d’immigració a Catalunya finançada per la Secretaria per a la Immigració i la Direcció General de Recerca de la Generalitat de Catalunya. 2.  Correspondència amb l’autor: [email protected].

121

Bloc C1

Resum

1. Introducció La comunicació és una activitat que permet a una persona establir amb una altra o unes altres un contacte per a transmetre una determinada informació. Per això, com més gran és el nivell d’abstracció, més es complica la transferència del saber i, per tant, la comprensió pot resultar àrdua o infructuosa. El coneixement i la seva representació lingüística són elements inseparables i integrants del procés de gestió del coneixement que es desenvolupa com a part del processament cognitiu humà. El llenguatge no solament reflecteix el model de processament del pensament humà, sinó que és bàsic en la transferència i la recepció de continguts. De fet, la transferència del coneixement a través del llenguatge és un dels factors determinants per a la supervivència de la nostra espècie i el manteniment de la cultura. Informació i llenguatge són elements inseparables i integrants del procés de gestió del coneixement. La forma més bàsica de representació del coneixement és donada per la paraula i el text, però són els termes com a unitats de naturalesa lingüística els encarregats de representar el coneixement en un determinat domini. El coneixement és el que ens permet la resolució de problemes i la presa de decisions, d’aquí la importància de dedicar esforços per a la recerca de metodologies que permetin l’accés al coneixement de manera àgil. Els recursos informàtics són un auxili inestimable per a l’adquisició i la construcció del coneixement quan potencien les capacitats d’ordenar la informació i de treballar amb grans volums de dades. Per tant, podem dir que les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) s’han convertit en eines eficaces per a la resolució de problemes. Encara que aquest no és el lloc per a entrar a debatre entorn de la democratització de la informació i la bretxa digital, cal preguntar-nos quants dels i les nostres immigrants tenen accés a la informació. Addicionalment, estar en un entorn desenvolupat i tenir accés als recursos no implica necessàriament saber explotar-los, ja que entren en joc altres factors com ara l’alfabetització i la capacitat tecnològica. No obstant això, aquest no és el cas, ja que l’ús d’Internet entre els i les immigrants supera el de la població espanyola. En aquest sentit, la resposta a la pregunta plantejada en relació amb l’ús que els nostres immigrants fan d’Internet és d’un 34,1%, segons dades de l’Associació per a la Investigació en Mitjans de Comunicació (AIMC, http://www.aimc.es/). Això és degut al fet que les persones immigrants, en paraules de l’investigador holandès Jan van Dijk (2006), posseeixen en major o menor grau les quatre dimensions necessàries per accedir a les tecnologies: accés material, motivació, competències per a l’accés i l’accés per a usos avançats. El problema consisteix a no tenir accés a continguts digitals de qualitat. Per continguts digitals de qualitat fem referència a la possibilitat d’accedir, utilitzar i explotar la informació en àmbits d’interès públic adaptant els continguts als contextos específics dels/de les usuaris/àries. Si bé la tecnologia ens permet la digitalització dels continguts facilitant la seva visualització, distribució i actualització, molts d’aquests continguts o serveis no es donen en entorns multilingües i multiculturals. 122

El que pretenem comunicar amb aquestes idees és que un/a immigrant informat/ada sap el que vol i com aconseguir-ho (sempre que sigui factible). No obstant això, en la vida real és necessari acudir a un expert/a en estrangeria, advocat/ada o mediador/a que els digui com aconseguir les coses i, fins i tot, que els expliqui què és el que de veritat necessiten fer per arribar als seus objectius. En efecte, una persona estrangera solament coneix la seva voluntat de residir i treballar en un país diferent al propi i l’Administració en aquest país li presenta diferents alternatives, segons les condicions particulars tant de la persona com del mateix Estat. Fa falta, per tant, que la persona conegui les seves condicions i les de l’Estat al qual vol accedir. En aquest context, hi intervenen una sèrie d’accions governades per un argot i uns tecnicismes propis de cada Administració i, naturalment, una cultura diferent. És normal en aquests casos que la població immigrant busqui els mitjans per a satisfer les seves necessitats d’informació. Per ordre d’importància, aquests mitjans són: les ONG, la premsa i la TV (figura 1). Els segueixen de prop Internet i una mica més allunyades l’Administració, la ràdio i les biblioteques.

Figura 1. Mitjans que empren els i les immigrants per a satisfer les seves necessitats d’informació (adaptat de García Moreno: 2006) Biblioteques 7%

Altres mitjans 3%

Bloc C1

Associacions i ONG 17% Ràdio 12%

Premsa 17% Ajuntament 12%

Internet 15%

Televisió 17%

Com podem adonar-nos, parlar d’informació fora d’un context tecnològic no té sentit. Per tant, la solució al problema de la falta de continguts de qualitat ha de provenir de la tecnologia. Amb aquesta investigació es dóna resposta d’una manera 123

simple però efectiva al problema de l’accés a continguts digitals de qualitat que pateix un/a immigrant quan es veu obligat/ada a solucionar una necessitat d’informació en un domini discursiu que desconeix. De forma específica, l’objectiu del projecte CODEX SEARCH ha estat utilitzar el coneixement lingüístic i discursiu per implementar un motor de recuperació d’informació especialitzat en dret d’estrangeria. CODEX SEARCH forma part de les investigacions que manté el CLiC (Centre de Llenguatge i Computació de la Universitat de Barcelona) en el camp de la cerca de respostes (CR o Question Answering). Dintre de les activitats del grup, hi ha crear, entrenar i posar a prova eines que siguin reutilizables en tasques de CR, com ara les ontologies, els sistemes d’indexació i segmentació de documents, el reconeixement automàtic d’entitats, la creació de tipologia de preguntes, la producció de corpus textuals, etc. A continuació (en l’apartat 2) explicarem breument en què consisteix la recuperació de la informació com a disciplina i les limitacions que pot tenir un model general de recuperació d’informació si l’apliquem directament sense pensar en el perfil dels usuaris i usuàries. En l’apartat 3 descriurem el mètode que emprem per tractar d’adaptar els continguts a les necessitats reals dels i les immigrants i, finalment, plantejarem unes propostes de futur que inclouen algunes línies d’actuació aplicades a polítiques administratives.

2. La recuperació d’informació La recuperació d’informació (des d’ara, RI) és el conjunt de tasques mitjançant les quals un usuari o usuària pot identificar, seleccionar els recursos d’informació útils per a resoldre un problema plantejat i accedir-hi. La RI estudia la representació, l’organització i l’accés eficient a la informació que es troba registrada en documents (Codina, 2005), aportant mètodes i estratègies per a la construcció, entre d’altres, de sistemes de recuperació d’informació (SRI). Un sistema de recuperació d’informació és un programari capaç de localitzar informació en grans col·leccions documentals (entorn no trivial) en format electrònic. Un exemple prototípic d’SRI és el cercador Google. La informació textual és central en els processos d’RI, no solament perquè gairebé tot document conté aquest tipus d’informació, sinó perquè és la que s’empra per representar el seu contingut. Al procés que considera el document com a objecte textual del qual és possible identificar certa informació i representar-la a través de descriptors se l’anomena indexació. Els descriptors són paraules com, per exemple, «Barcelona» o expressions com «Ciutat Comtal» del llenguatge corrent que tracten d’expressar les propietats semàntiques d’un document. Els intents per definir un model universal d’SRI (Abadal i Codina, 2005) han servit per descriure l’estructura general i les accions que un SRI ha d’executar per satisfer una necesitat d’informació. 124

– Deseo tramitar una autorización de residencia temporal y trabajo por cuenta ajena de duración determinada por prácticas profesionales. – Deseo tramitar una solicitud de residencia comunitaria sin visado para familiares de nacionalidad no comunitaria. – Quiero obtener la residencia temporal y trabajo en el marco de prestaciones transnacionales de servicios. En la realitat aquestes mateixes preguntes són formulades com segueix: – Soy estudiante en prácticas y deseo trabajar en España por intermedio de una empresa que me admita para hacer las prácticas. – Quiero traer a España a mi hijo de seis años que vive en Colombia. 125

Bloc C1

En primer lloc, s’ha d’analitzar el conjunt documental i transformar-lo en una representació interna que consisteix en una llista de paraules amb un contingut semàntic. Això exclou bàsicament articles (el, la, etc.), preposicions i conjuncions (a, amb, i, que, etc.). El segon procediment és semblant a l’anterior: s’ha d’analitzar la consulta i transformar-la en la mateixa representació interna. A continuació, es calcula el grau de similitud entre cada document i la consulta a partir d’una sèrie d’operacions matemàtiques que permeten predir la importància que té cada document pel que fa a la pregunta. Per finalitzar s’han de recuperar els documents que guarden més similitud amb la consulta de l’usuari/ària. Addicionalment es pot tractar la informació per visualitzar-la. Aquest procediment té cada dia mes rellevància a causa de l’èmfasi que està tenint la imatge com un vehicle de coneixement en la nostra societat. La visualització és l’últim element del sistema i implica el disseny d’una interfície que mostri adequadament la informació obtinguda en els procediments anteriors. La limitació més important que des d’un punt de vista lingüístic suposa el model universal d’RI és que parteix del judici equivocat que una persona pot expressar la seva necessitat d’informació amb les mateixes paraules i expressions que es fan servir en el domini sobre el qual s’executa la recerca. Això implica que per fer una consulta sobre càncer, posem per cas, s’ha de conèixer la terminologia pròpia d’oncologia i no té per què ser d’aquesta manera. De fet, l’estratègia d’accés a la informació que en aquests casos fan servir els usuaris és el browsing (exploració) enfront del querying (interrogació). En el querying, l’/la usuari/ària introduïx una sèrie de paraules clau que el sistema utilitza per mostrar una llista de resultats pertinents a la seva consulta. En el browsing, l’/la usuari/ària explora visualment i espacialment el conjunt documental, sense haver d’expressar verbalment les seves necessitats d’informació. En aquestes condicions hem d’esperar que una persona immigrant estigui en capacitat de formular preguntes del tipus:

– Soy empleado de una multinacional que tiene sedes en América y Europa y necesito residir y trabajar en España por seis meses. Si intentéssim aplicar aquest model a la pregunta pX de l’exemple següent amb un fons documental compost per tan sols onze documents, tindríem que tots els documents excepte el document d8 llançarien un resultat més o menys positiu per a pX, ja que tenen algun descriptor que apareix en la pregunta. No obstant això, és justament el d8, el document al qual implícitament fa referència l’usuari/ària immigrant i, per tant, el que millor solucionaria les seves necessitats d’informació. Aquest cas exemplifica bastant bé la bretxa que separa el llenguatge de la persona immigrant del llenguatge de l’Administració i que impedeix completar satisfactòriament una tasca de recuperació d’informació. pX: Soy peruano y vivo en España desde hace 6 años y tengo la renovación de mi tercera tarjeta de residencia y trabajo. Quisiera saber si puedo viajar a Suiza para visitar a mi hijo que estudia allí… d1: autorització de treball i residència per compte d’altri (renovació) d2: presentació de sol·licituds inicials d’autorització de treball i residència d3: autorització de residència i d’excepció a l’autorizació de treball (inicial) d4: modificació de l’autorizació de residència i treball inicial d5: autorització de residència permanent d6: familiars no comunitaris (renovació) d7: certificat de residència o no residència d8: procés de Visat Shengen d9: règim comunitari i d’estudiants d10: autorització de residència temporal per reagrupació familiar o renda (renovació) d11: autorizació de residència (menors estrangers no nascuts a Espanya fills de residents legals) Solucionar un problema d’aquesta naturalesa no és fàcil si considerem que els recursos logístics són limitats. Desenvolupar una aplicació eficient en un breu període de temps i amb una inversió limitada pot resultar un repte interessant al qual decidim donar resposta aplicant tecnologies lingüístiques.

3. Proposta Des d’un punt de vista teòric, la solució ideal al problema passava per integrar el coneixement de l’especialista en el sistema de recuperació d’informació. Un/a especialista interpretaria correctament la necessitat de l’usuari/ària ometent o corregint 126

l’ús d’una terminologia inadequada. Per aconseguir, almenys parcialment, el nostre objectiu, vam proposar integrar en el sistema una llibreria de casos. Aquesta llibreria consistia en una sèrie d’exemples de necessitats d’informació d’immigrants associades cadascuna a una resposta oferta per un/a especialista i codificada en un document XML: Soy empleada de servicio doméstico, ¿qué tipo de contrato necesito diligenciar? Trabajo continuo 8 horas diarias de lunes a viernes con una sola persona - Aura Ha salido un contrato de servicio doméstico en modelo oficial que puedes descargar en la página del INEM. Suerte.

Un model cognitiu de raonament basat en casos (RBC) constitueix una metodologia per modelar el procés de raonament humà per a la construcció de sistemes intel·ligents. Els casos són exemples de procediments aplicats per experts a la solució de problemes reals que han acabat en èxit o en fracàs. Un cas també pot ser vist com un tipus de coneixement episòdic, és a dir, una abstracció d’un esdeveniment limitat en el temps i l’espai. El RBC és efectiu com una tècnica d’adquisició de coneixements per a la resolució de problemes en dominis de difícil estructuració. Els sistemes SBC se solen emprar en situacions en les quals és més fàcil extreure coneixement mitjançant casos que mitjançant regles, quan es tracta amb un coneixement molt complex que exigeix la incorporació de creativitat i sentit comú per resoldre un problema i quan els problemes es repeteixen cada cert temps. Si bé el procediment implementat en CODEX no constitueix plenament un SBC, ja que no desenvolupa les etapes d’avaluació i aprenentatge característiques d’aquests sistemes, serveix com una primera aproximació al tractament de la informació en el domini de l’estrangeria i, per extensió, a dominis afins. Per al nostre propòsit, vam definir la mediació per a casos com el procediment que permet el llançament d’una cerca a partir de l’obtenció dels descriptors no directament de la consulta de la persona immigrant, sinó de respostes associades a un corpus de consultes emmagatzemades en una base de dades (base de casos o llibreria de casos). Considerem que aquesta és una manera fiable i econòmica d’utilitzar el coneixement dels especialistes en tasques d’RI. El procediment esmentat és el següent: 127

Bloc C1



1) Creació d’una base de casos que relaciona un corpus de consultes reals d’immigrants amb les seves respostes corresponents, també reals, donades pels i les especialistes. 2) Lematització3 de les consultes i les respostes de la base de casos. 3) Comparació dels descriptors de la consulta original amb els de les consultes contingudes en la base de casos per seleccionar aquella amb la qual guardi un grau de similitud més gran (consulta candidata). 4) Recuperació dels descriptors de la resposta de la base de casos associada amb la consulta candidata per llançar la recerca en el fons documental. Igual que l’RBC, el procediment proposat parteix de la intuïció que si dues consultes són similars en termes del seu vocabulari, és altament probable que la resposta donada per un/a especialista al cas històric contingui els termes més apropiats per construir una representació de la consulta. D’aquesta manera estarem emprant el coneixement expert dels advocats per introduir una terminologia que s’aproximi molt més a la utilitzada en els documents especialitzats que formen part del fons documental. L’exemple següent és una mostra del funcionament del sistema prenent com a punt de partida una pregunta (p1) real: (p1) Quisiera saber si puedo viajar a Suiza, soy peruano y vivo en España desde hace 6 años y tengo la renovación de mi tercera tarjeta de residencia, con la anterior he podido viajar sin problema, pero en este momento está en tramite y no sé cuanto tiempo pasará antes de tener el original. ¿Qué documentos necesita el gobierno suizo para identificarme aparte de mi pasaporte para que no tenga ningún problema y pueda entrar en Suiza? Tengo el sello de mi renovación y mi segunda tarjeta caducada. (p2) Soy una peruana que, a través de un intercambio estudiantil de la Universidad Católica del Perú, estoy por terminar mi ciclo de estudios en Murcia, España. Debo de retornar al Perú el 8 de agosto. Me han invitado a Suiza y deseo saber qué necesito para ingresar a Suiza. Mi visa es: España (+) Trans.05. Tipo de visado D. Número de entradas múltiples. Deseo saber si con este tipo de visa es suficiente para ingresar a Suiza por unos 4 o 5 días. (r3) Como Suiza no hace aún parte del espacio de Schengen necesita un visado especial para Suiza, que se lo dan fácilmente si presenta el de la Unión Europea que ya posee. (d4) Suiza - Schengen - visado 3.  La lematització consisteix en la reducció de les paraules d’un corpus a les seves corresponents formes bàsiques (lemes). Per exemple, el lema nen és la forma bàsica de les paraules: nens i nena.

128

En l’exemple, p1 és la pregunta original formulada per la persona immigrant, p2 és la pregunta més semblant que existeix en la base de casos i que ha estat seleccionada pel sistema de forma automàtica (consulta candidata), r3 assenyala la resposta de l’expert associada a p2 en la base de casos i d4 és la llista de descriptors que el sistema recupera. Com es pot observar ni en la pregunta original ni en la pregunta de la base de casos s’utilitza el terme «Schengen» o «espai de Schengen» però sí apareix en la resposta de l’expert (r3). Aquest descriptor és fonamental per realitzar una recerca amb èxit i només es pot recuperar a través de la resposta en la base de casos. Considerem, per tant, que aquest model simularia amb un bon nivell de precisió el procés d’interpretació que realitza un/a especialista per entendre la pregunta de la persona immigrant, moltes vegades realitzada en termes imprecisos i incorrectes. Recordem que l’objectiu de tot SRI és simular el comportament intel·ligent en tasques de recuperació d’informació. A més, aquest senzill procediment implica certs avantatges, com evitar l’ocupació d’informació estructurada com lèxics i ontologies. A més, la llibreria de casos, un fitxer de text pla, podria alimentar-se contínuament amb casos nous.

Si bé els resultats no seran visibles a curt termini, ja que depenen de l’avaluació de l’impacte de la intervenció associada a la posada en funcionament del cercador (figura 2) a escala real,4 l’estudi de la naturalesa lingüística de les necessitats d’informació i la delimitació d’un patró discursiu de producció de consultes per part dels i les immigrants ens han servit per dissenyar una metodologia que permeti la definició d’un model d’intervenció tècnic i social coherent i viable de suport a les persones immigrades, basat en la generació d’eines per a la gestió de la informació. Aquest model fa èmfasi en les habilitats comunicatives de l’usuari/ ària, és a dir, en la competència que té la persona per expressar les seves idees, sentiments, necessitats i desitjos per mitjà del llenguatge. A més, s’està treballant en la creació d’un fons documental que recull alguns dels textos produïts per associacions dedicades al treball amb immigrants i un corpus (col·lecció de casos) amb informació semiestructurada sobre necessitats d’informació i les respostes corresponents.

4.  En la pàgina de CLiC (http://clic.fil.ub.es/) podreu trobar informació sobre l’estat del projecte i la data per a la posada en funcionament del cercador.

129

Bloc C1

4. Resultats

Figura 2. Prototip del cercador CODEX

5. Aplicació de resultats Els resultats poden ser aplicats a: 1) La detecció d’hàbits i models transaccionals: el monitoratge dels usuaris i usuàries en l’etapa de formulació d’una consulta ens permet conèixer les necessitats d’informació bàsiques de la persona immigrant, la qual cosa facilita proposar els models transaccionals que s’ajustin millor per resoldre aquestes necessitats. 2) L’extracció de coneixement implícit: el coneixement és informació contextualitzada que proporciona un marc per avaluar i incorporar noves experiències i informació. Les dades que resideixen en la col·lecció de casos, com qualsevol base de dades, poden ser una de les fonts de coneixement més importants, per la qual cosa el seu maneig eficient és d’especial importància. Aquestes característiques permeten estendre l’extracció automàtica de coneixement a altres fonts d’informació no estructurada i al desenvolupament de programari dissenyat per al tractament de la informació. 3) La gestió de continguts: un altre dels camps en el qual es poden aplicar directament els resultats és l’organització i la gestió de continguts amb l’objectiu que l’/la usuari/ària pugui utilitzar les dades, navegar-hi fàcilment i satisfer les seves necessitats d’informació.

130

6. Polítiques

1) Elaborar i adequar continguts digitals. Convertir documents en paper o àudio i vídeo en formats populars cap a formats amb major qualitat i capacitat de compressió (Quicktime, MPEG 2, jpeg, XML, eBook, etc.). La digitalització de continguts facilita la localització i consulta de documents, la reducció de riscos i costos de transport i emmagatzematge de la informació, la possibilitat de realitzar qualsevol nombre de còpies autoritzades, la utilització simultània per més d’un/a usuari/ària, la gestió i la presa de decisions. 2) Promoure la participació de proveïdors de continguts. La generació de continguts digitals no és una tasca que hagi de recaure en l’Administració per raons tant ètiques com pràctiques. Adjudicar o contractar organitzacions especialitzades en la gestió i el manteniment de la informació específica sobre temes d’immigració és l’opció més adequada. 3) Incentivar la creació de xarxes socials. Està demostrat que en un mitjà com la web, els usuaris i les usuàries són els millors agents per a la transmissió de continguts. La filosofia de la Web 2.0 s’ha basat amb gran encert en l’aprofitament de la intel·ligència col·lectiva fent que l’usuari o la usuària sigui el/la productor/a i el/la consumidor/a de la seva pròpia informació. Òbviament, l’aplicació d’aquesta filosofia no seria possible sense la creació del que els entesos denominen un programari social. El programari social engloba una sèrie d’eines de comunicació que faciliten la interacció i la col·laboració entre comunitats virtuals que es formen al voltant d’interessos comuns. L’Administració, a través de les universitats, per exemple, hauria de promoure l’ús del correu electrònic (llistes de correu electrònic), Usenet, IRC, missatgeria instantània, wikis, grups de notícies, social bookmarks, folcsonomies, entre els grups socials menys afavorits. Addicionalment, l’Administració hauria de plantejar-se una política lingüística digital que busqui: 1) Garantir que els recursos com ara corpus i els conjunts de dades estructurades que alimenten els sistemes automàtics (diccionaris, ontologies, tesaurus) estiguin disponibles per a desenvolupaments nous. 2) Augmentar el nombre d’agents que desenvolupen programari lingüístic, perquè creixi la qualitat i la quantitat d’opcions.

131

Bloc C1

En relació amb les polítiques que ha d’executar l’Administració en el camp de la immigració, considerem de vital importància l’accés a la informació digital amb èmfasi en la digitalització, la gestió i la dinamització de continguts. De manera específica, proposem tres nivells seqüencials d’actuació:

3) Facilitar la incorporació de programari lingüístic per a la gestió de la informació en àmbits especialitzats i la millora de la comunicació de les comunitats minoritàries.

7. Conclusions Més que especificar un model tècnic per al tractament de la informació en el domini de l’estrangeria, les conclusions d’aquesta investigació han d’enfocar-se a ressaltar el paper que ocupa l’accés a la informació en la construcció d’una «societat del coneixement» que no doni l’esquena als ciutadans i ciutadanes immigrats. Si la llibertat d’informació és un dret fonamental de l’ésser humà, aquesta activitat adquireix un valor peculiar quan es tracta de facilitar la incorporació d’una persona en la societat. Creiem, per tant, que l’ús de la informació com una font d’integració social pot resultar més benèfic que les polítiques tradicionals com ara el voluntariat o, fins i tot, les ajudes socials.

8. Bibliografia Abadal, E. i Codina, L. Bases de Datos Documentales: Características, funciones y método. Madrid: Síntesis, 2005. Dijk, Jan A. G. M. van. «Digital divide research, achievements and shortcomings». Poetics, 34. 2006 P. 221-235. — «The ‘Digital Divide’ as a Complex and Dynamic Phenomenon». The Information Society. Vol. 19, núm. 4, 2003. P. 315-326 García M., M. A. «Inmigrantes: necesidades de información y formas de acceso». X Jornades Espanyoles de Documentació. Santiago de Compostel·la, 2007. . Hassan, Y. i Herrero-Solana, V. «Metodologías para el desarrollo de interfaces visuales de recuperación de información: análisis y comparación». Information Research, 2006. . Tramullas Saz, J. i Olvera Lobo, M. «Recuperación de la información en Internet». Madrid: Ra-Ma, 2001. . — «Visualización y recuperación de información». Actes CTDI, 27 d’abril de 2006. .

132

Bloc C2 Anàlisi discursiva de les actituds lingüístiques de l’alumnat nouvingut a Catalunya. Una aproximació qualitativa1 Cecilio Lapresta Rey, Àngel Huguet Canalís, Judit Janés Carulla Universitat de Lleida Grup de Recerca «Plurilingüisme, Interculturalitat i Educació» (integrat al Grup de Recerca Consolidat «Cultura i Educació», 2005SGR00634)

Resum En el present article es presenten els resultats principals d’una investigació sobre els discursos que ancoren les actituds lingüístiques dels i les escolars d’origen immigrant a les comarques de Lleida i Osona. Les conclusions més rellevants indiquen que, alhora que l’àrea d’origen o la condició lingüística familiar, la variable principal que permet articular els discursos detectats és la que podríem denominar grau i percepció d’integració i valoració social.

1. Introducció L’arribada contínua de població immigrant als països de l’Europa Occidental està produint transformacions importants a les nostres societats. Evidentment, la societat catalana no és aliena a tots aquests canvis i, any rere any, el nombre de persones que arriben procedents d’orígens geogràfics ben diversos s’incrementa. Aquestes persones, molts cops sense un coneixement previ, es troben amb les 1.  Projecte de recerca subvencionat dins de la convocatòria AMIC-2005 d’ajuts de suport a projectes de recerca interuniversitaris i/o intrauniversitaris en matèria d’immigració a Catalunya finançada per la Secretaria per a la Immigració i la Direcció General de Recerca de la Generalitat de Catalunya.

133

Bloc C2

Paraules clau: actituds lingüístiques, integració escolar i social, identitat.

peculiaritats de la societat d’acollida. En el cas de Catalunya ens interessa destacar la qüestió lingüística, a la qual s’han dedicat molts esforços per tal d’apropar-se a una situació de normalitat en allò que fa referència al coneixement i l’ús de la llengua catalana. És evident que les polítiques lingüístiques troben un dels seus objectius principals en el sistema educatiu i, en aquest sentit, s’ha apostat per promoure l’ús i el coneixement de la llengua catalana amb la finalitat de consolidar la cohesió social (Generalitat de Catalunya, 2004). Si ens centrem en l’èxit de l’aprenentatge d’una segona llengua, uns dels processos que s’han mostrat més significatius en les recerques realitzades són les actituds lingüístiques que les persones desenvolupen vers la llengua i la imatge social del col·lectiu de parlants d’aquesta (Baker, 1992; Clément i Gardner, 2001; Gardner, 1973; Gardner i Clément, 1990; Lambert, 1969). Moltes són les variables que en la literatura sobre l’estudi de les actituds lingüístiques s’han mostrat rellevants, però, tenint en compte que el nostre objectiu és oferir una anàlisi discursiva de les actituds lingüístiques vers el català i el castellà que desenvolupen els i les escolars d’origen immigrant, ens interessen especialment les que se situen en l’òrbita de quatre dimensions interrelacionades: 1) la dimensió motivacional, 2) la dimensió usos lingüístics–competència, 3) la dimensió xarxes socials i 4) la dimensió identitat-llengua-integració. Sintèticament, en la dimensió motivacional hem de destacar la diferenciació que fa Lambert (1969) entre la motivació instrumental i la motivació d’integració. Es pot donar la situació en la qual la motivació per aprendre una segona llengua tingui uns fins pragmàtics, com, per exemple, trobar una ocupació, de tal manera que l’aprenentatge d’una llengua estaria relacionat amb la finalitat d’arribar a una determinada situació socioeconòmica. D’altra banda, també hi ha situacions en les quals l’aprenentatge va lligat a un desig d’integració en la comunitat, d’arribar a desenvolupar uns llaços identificatoris amb la societat d’acollida, especialment en contextos en els quals la llengua es converteix en la font de la identitat de la comunitat (Fishman, 1977). En tot cas, com indiquen Siguán i Mackey (1986), ambdós tipus de motivacions estan relacionades i implicades mútuament, de tal manera que normalment es barregen i es posen de manifest en cada persona de manera diferent. La dimensió dels usos lingüístics–competència és una altra que s’ha mostrat significativa en la literatura sobre les actituds. En aquest sentit, s’ha d’assenyalar que, en determinats contextos, es comprova l’existència d’una interrelació entre el nivell de competència en una llengua i el desenvolupament d’unes millors actituds vers aquesta llengua. Si bé l’existència d’aquesta influència es dóna, la dificultat principal es troba en determinar la causalitat d’aquesta relació, és a dir, quina de les dues variables seria la causa i quina l’efecte (Gardner i Clément, 1990; Huguet, 2006). La tercera dimensió és la de xarxes socials. Hi entrarien aspectes com el paper dels progenitors respecte a l’aprenentatge d’una segona llengua i les actituds que mostren amb referència al seu grup de parlants (Gardner, 1973), el tractament de la 134

2. Objectius Amb aquest marc de fons, l’objectiu d’aquest article és analitzar, des d’una perspectiva qualitativa, els discursos que ancoren les actituds positives i negatives respecte al català i el castellà en el cas dels i les escolars d’origen immigrant en les comarques de Lleida i Osona. El fet d’escollir les terres de Lleida i la comarca d’Osona rau en el fet que són dos territoris amb una trajectòria diferent en la recepció d’immigrants. Mentre que en les 135

Bloc C2

llengua en el sistema educatiu (Gardner, 1985) o les relacions que estableixen els al·lòfons amb el seu grup d’iguals parlants d’aquesta llengua (Maruny i Molina, 2001; Vila-Moreno, 2004). Finalment, a la dimensió identitat–llengua–integració s’inclouen diferents aspectes. En primer lloc, la relació llengua–identitat. Si bé aquesta relació no és categòrica i universal, sí que és cert que en molts col·lectius, la llengua del mateix grup es converteix en la font de la identitat d’aquest col·lectiu (Siguán, 1992; Appel i Muysken, 1996; Fernández, 2000; Lapresta i Huguet, 2006). I quan això ocorre, la llengua es converteix en el símbol per excel·lència del grup, ja que expressa la paternitat i el patrimoni, i sosté la fenomenologia, tres elements essencials de l’etnicitat (Fismann, 1977). En aquests casos, la llengua vehicula l’element diagnòstic de la identitat col·lectiva, que és el desenvolupament d’un sentiment de pertinença al grup (Turner, 1990). En el cas del procés de construcció de la identitat col·lectiva catalana, diversos autors (Mercadé 1989a, 1989b; Castells, 1998; Pujals, 1998; Gibernau, 2001) indiquen que la llengua pròpia s’ha erigit en l’element sobre el qual tradicionalment s’ha ancorat la identitat catalana. En aquesta dimensió també trobem aspectes com el prestigi social de la llengua (Fishman, 1988; Tejerina, 1992). Aquest element és molt significatiu en contextos plurilingües, en els quals el contacte entre llengües diferenciades pot implicar diferents estatus entre aquestes. Relacionat amb l’anterior, i tenint en compte el context català i el projecte de convivència que es pretén construir, la percepció sobre el paper de la llengua catalana en el procés d’integració de les persones d’origen immigrant està cridat a ser un altre element que potencialment pot influir en les actituds lingüístiques que desenvolupen les persones. Tenint en compte aquest marc teòric de partida, i que en una primera fase d’aquest treball es conclou que en el cas dels i les escolars immigrants, quantitativament, predominen les actituds positives cap al català i el castellà, destacant també els que tenen unes actituds neutres, i que, a més, en ambdós casos els resultats estan condicionats per variables com l’àrea d’origen, la condició lingüística familiar, l’edat d’arribada i els anys d’estada a Catalunya (Huguet i Janés, 2005), es planteja un aprofundiment qualitatiu en els discursos que basen aquestes actituds i l’impacte de les variables que es van mostrar significatives.

comarques de Lleida la presència d’immigrants és relativament recent, la comarca d’Osona compta amb una llarga tradició en la recepció de persones immigrades i és una de les sis comarques catalanes amb major índex d’estrangers i estrangeres residents.

3. Metodologia Prenent com a referència els resultats de la primera fase de l’estudi, es va seleccionar una mostra d’informants que havien mostrat unes actituds més extremes (positivament o negativament) respecte al català i el castellà, als quals es va realitzar una entrevista en profunditat semidirigida. Es van desenvolupar un total de 35 entrevistes a alumnes de diferents nivells d’ensenyament secundari obligatori, 16 de les quals eren a escolars immigrants, nombre amb el qual es va arribar a la saturació discursiva. En el quadre I es presenta el perfil dels entrevistats d’origen immigrant en funció del gènere, l’àrea d’origen, la condició lingüística familiar, els anys d’estada a Catalunya i la zona de residència. Quadre 1. Perfil dels entrevistats en funció del gènere, la procedència, la condició lingüística familiar, els anys i la zona de residència a Catalunya Entrevistes (16) Gènere

Àrea de procedència

Condició lingüística familiar

Anys de residència a Catalunya

Zona de residència

Home 8

Dona 8

Europa de l’Est 4

Magrib 5

Àfrica Subsahariana 2

Llatinoamèrica 5

Romanesa 3

Berber 5

Russa 1

Mandinga 2

Menys de 3 5

Entre 3 i 6 5

Més de 6 6

Lleida

Barcelona

9

7

136

Castellana 5

Amb la finalitat de garantir l’anonimat dels i les informants, s’han utilitzat acrònims que recullen les variables que s’han volgut controlar (per exemple, una dona que prové de Romania, amb una condició lingüística familiar romanesa que fa entre 3 i 6 anys que és aquí i resideix en les comarques de Lleida, seria D-EUEST-ROM-3/6LLE). Per a l’anàlisi de les dades es va utilitzar l’anàlisi de contingut temàtic basat en categories (Bardin, 1986).

4. Resultats Per tal d’obtenir la màxima claredat expositiva estructurarem la presentació dels resultats en dos moments. En primer lloc, exposarem els resultats relatius als discursos en els quals els i les escolars d’origen immigrant ancoren les seves actituds respecte a la llengua catalana, per posteriorment procedir de la mateixa manera respecte a la llengua castellana. En un tercer moment, analitzarem l’impacte de les variables que en l’estudi previ s’havien mostrat significatives.

 4.1. Actituds vers la llengua catalana  4.1.1. Joves d’origen immigrant amb actituds positives vers el català A partir de l’anàlisi de les entrevistes fetes es comprova l’existència d’una unitat discursiva que denota manifestament una actitud positiva respecte a la llengua catalana. S’hi considera que el català és una llengua necessària, agradable, que facilita la integració en la societat catalana, fàcil d’aprendre, etc. A continuació analitzarem com s’ancora aquesta actitud en les diferents dimensions que hem considerat.

En el cas dels i les informants immigrants que desenvolupen una actitud positiva cap al català, aquesta seria una de les dimensions més importants, i s’hi barregen motivacions instrumentals i d’integració, sempre en relació amb la idea que la necessitat d’aprendre català és significativa perquè permet la comunicació. És a dir, l’ancoratge dels discursos positius cap a la llengua catalana es troben en gran mesura focalitzats en argumentacions que remeten a aquesta dimensió. Com acabem d’indicar, en aquesta dimensió es troben interrelacionades la motivació instrumental i la d’integració per aprendre la llengua catalana, amb l’objectiu d’aconseguir un nivell de comunicació satisfactori. Aquesta comunicació és considerada bàsica per la seva necessitat de viure satisfactòriament en la societat catalana, i també, anant més enllà, amb fins d’integració, 137

Bloc C2

 Dimensió motivacional

però no necessàriament d’una integració cultural-identitària, sinó social, ja que saber català obre les portes del mercat laboral no precari (per a la qual cosa es considera que és necessari el coneixement i l’ús del català) i la possibilitat de llaurar-se un futur a Catalunya. D’altra banda, també es valora saber català perquè permet establir vincles relacionals amb persones autòctones, un altre element que obre les portes de la societat catalana des d’una perspectiva no estrictament econòmica-laboral, cosa que influeix activament en el fet de sentir-se integrats. A més a més, aquesta valoració és tant subjectiva com percebuda, és a dir, es valora positivament poder comunicar-se i relacionar-se amb la població autòctona en català i, a més, es percep que les persones catalanoparlants valoren molt positivament el fet que els i les joves d’origen immigrant parlin català, ja que és entès com un símbol que remet a una voluntat d’integració, especialment en les persones de més edat. Encara així, igualment són conscients que el castellà o altres llengües estan més esteses al món, i el seu aprenentatge és també important, però aquest fet no treu la importància concedida a la llengua catalana.

 Dimensió d’usos lingüístics i competència Els arguments que s’inclouen en aquesta dimensió també posseeixen un pes específic significatiu en l’ancoratge de les actituds positives cap al català per part dels nouvinguts. I el tenen en el sentit que, a mesura que les persones entrevistades són més competents, se senten més capaces d’utilitzar la llengua catalana i, com a resultat, és utilitzada amb més freqüència en contextos no únicament acadèmics (més enllà de l’aula). En aquest sentit, diversos informants declaren que el català els agrada perquè l’entenen, no és una llengua difícil, la dominen... I també se senten més còmodes parlant-la que en el cas del castellà, llengua sobre la qual tenen una competència menor. Tot això es tradueix en uns usos lingüístics bilingües, en els quals habitualment utilitzen la seva L1 (principalment en l’àmbit familiar) i alhora el català en l’àmbit no familiar–escolar, de relacions amb el grup d’iguals i comunitari.

 Dimensió de xarxes socials: escola, família i grup d’iguals Centrant-nos en l’àmbit escolar, com hem indicat una mica més amunt, l’ús del català no es restringeix a l’aula, sinó que és utilitzada en el pati, en la relació amb els professors fora de l’aula, etc. Però més enllà dels usos, un aspecte significatiu és l’actitud davant l’ús del català com a llengua vehicular de l’escola i la percepció sobre el seu ensenyament. En aquest sentit és remarcable indicar que es valora molt positivament haver assistit a 138

les classes específicament lingüístiques durant el primer període de la seva estada a Catalunya i també el fet que els agrada com estan plantejades les classes. Les consideren suficients, així com que el català sigui la llengua vehicular de l’escola, ja que tot plegat permet un bon aprenentatge d’aquesta llengua. Passant ara a les interaccions familiars, és destacable que en la majoria dels casos els progenitors mostren una alta valoració del castellà, les respectives L1 i fins i tot l’anglès abans que el català, bàsicament per qüestions purament instrumentals en el cas del castellà i l’anglès, i per qüestions identitàries quant a les llengües pròpies respectives. Finalment, el nivell de satisfacció que proporcionen les relacions amb el grup d’iguals és un altre element que confereix una actitud positiva cap al català. La majoria de persones indiquen en aquesta dimensió que desenvolupen interaccions socials tant amb altres joves provinents del seu mateix país d’origen com amb joves nascuts a Catalunya, aspecte que reforça la seva integració en la societat i els reporta un grau elevat de satisfacció.

En aquesta dimensió hem de diferenciar dues esferes en les argumentacions sobre la identificació, la seva relació amb la llengua i el prestigi lingüístic. La primera és la constituïda pel grau d’identificació de les persones amb la societat catalana i la segona és el nivell d’acceptació (o actitud) i el grau d’interiorització del paper vehiculador de la identitat que s’ha atorgat a la llengua catalana a Catalunya. Respecte al primer aspecte, és important remarcar que el discurs dominant és que no se senten catalans totalment, és a dir, no existeix una identificació total amb Catalunya per part dels i les joves d’origen immigrant (almenys en l’esfera de la pertinença al que es considera ser català), els quals desenvolupen una trama complexa d’identificacions i coidentificacions intermèdies en què sol predominar el referent de l’àrea d’origen. A més, es té la percepció bastant clara que, encara que s’arribi a un alt grau d’integració en la societat catalana, mai s’arribarà a desenvolupar el sentiment de pertinença que comporti sentir-se completament català. En aquest sentit, es detecta una gran valoració de les seves diferents llengües familiars (L1) i les seves cultures respectives, i es troba a faltar un major reconeixement d’aquestes per part de la societat d’acollida, sobretot en l’àmbit escolar, ja que es declara que el que aprenen els autòctons d’ells, en molts casos no va més enllà d’aspectes folklòrics, mentre que ells aprenen (i consideren que han d’aprendre) molts trets de la societat d’acollida. Però això no influeix en el fet que la major part de les persones entrevistades desenvolupin uns discursos totalment positius respecte a l’ús del català a Catalunya: és la llengua pròpia de Catalunya i un dels símbols identitaris més importants, constituint així el fet diferencial català, considerant que s’ha de potenciar el seu ús, arri139

Bloc C2

 Dimensió identitat, llengua, integració

bant a no comprendre com persones catalanoparlants no utilitzen habitualment la seva llengua a Catalunya. Un altre argument bastant utilitzat remet a l’alta valoració que desenvolupen aquestes persones en relació amb el valor de la diversitat cultural i lingüística, i arriben a considerar que seria un fet molt negatiu que desaparegués el català, ja que amb aquest desapareixeria el que és més representatiu de Catalunya. Passant finalment al nivell d’integració dels i les joves d’origen immigrant amb actituds positives cap al català, hem d’indicar que, com ja hem vist amb anterioritat, és bastant alt i se senten satisfets a Catalunya. A més, tenen bastant clares les vies d’integració que haurien de seguir els nouvinguts, destacant l’adaptació a la societat d’acollida, l’expressió màxima de la qual és el fet d’aprendre i utilitzar la llengua catalana.

 4.1.2. Joves d’origen immigrant amb actituds negatives vers el català Alhora que entre els i les escolars es detecta una unitat discursiva que denota clarament una actitud positiva cap al català, també en trobem una segona que explicita una actitud negativa vers aquesta. En aquest tipus de discurs se sol indicar que el català és una llengua poc útil, poc usada, que el fet de parlar-la a Catalunya no aporta res, etc. Tot això, ancorat en diferents arguments que se situen en les diferents dimensions que estem considerant.

 Dimensió motivacional Una de les dimensions interrelacionades més clarament amb el desenvolupament d’actituds negatives cap al català és la motivacional. Es comprova l’existència d’una falta de motivació per a l’aprenentatge i l’ús de la llengua catalana que se substitueix per una alta motivació en el cas del castellà. És a dir, paral·lelament a una baixa motivació (instrumental i d’integració) per a l’aprenentatge i l’ús del català, es detecta una motivació (instrumental i d’integració) per a l’aprenentatge i l’ús del castellà. En aquest sentit no és que existeixi una baixa motivació respecte al català per se, sinó que aquesta motivació és baixa perquè existeix una altra llengua que cobreix de manera molt més satisfactòria (des del seu punt de vista) les seves necessitats de comunicació i d’interrelació social en tots els àmbits. Per aquesta raó, la major part dels arguments en els quals s’ancora la baixa motivació per aprendre català es recolzen en comparacions respecte al castellà. D’aquesta manera, es considera que el català és poc utilitzat a Catalunya en comparació amb el castellà, és una llengua no necessària en el territori català, ja que la població ja entén el castellà, aspecte que reforça la idea que no mereix la pena fer l’esforç d’aprendre-la i utilitzar-la, i que amb entendre-la és suficient. A més a més, 140

el català solament és utilitzat a Catalunya, la qual cosa implica que a l’Estat espanyol no té una utilitat manifesta. En aquest sentit, el català no els reporta res (a excepció, com veurem, d’un major grau d’acceptació social), solament té una utilitat facilitadora quan s’haurà d’aconseguir un lloc de treball en el futur.

 Dimensió competència i usos lingüístics El denominador comú dels discursos dels i les immigrants amb actituds negatives cap al català en la dimensió competència–usos lingüístics passa, principalment, per dos eixos. En primer lloc, el nivell baixíssim d’ús d’aquesta llengua en la seva vida quotidiana, limitant-se a l’àmbit escolar i, dins d’aquest, a la mateixa aula. La llengua més utilitzada és el castellà i les diferents L1. Com hem vist, el català no es considera necessari, atès que amb el castellà ja t’entenen. D’altra banda, també es detecta un nivell baix de competència en català, la qual cosa produeix que no se sentin segurs quan la utilitzen, sentin vergonya davant els possibles errors que puguin cometre i fins i tot la percebin com una llengua difícil d’aprendre. Finalment hem de destacar que, sobretot en informants d’origen llatinoamericà (encara que sobre l’efecte d’aquesta variable aprofundirem més endavant), es declara explícitament que encara que se sigui competent, no s’utilitza perquè no existeix la voluntat de fer-ho, i això continuarà essent així mentre no sigui absolutament necessari (per qüestions laborals fonamentalment).

Per a la majoria de joves d’origen immigrant amb actituds negatives cap el català, ja els està bé el tractament de les llengües que es fa a l’escola catalana: els permet entendre el català, un nivell de competència amb el qual es troben satisfets. Passant a les actituds que es desenvolupen en l’àmbit familiar, hem d’indicar que es detecten dos enfocaments sobre les llengües i el seu ensenyament. D’una banda, un important grup de progenitors que no mostren un interès especial pel tema lingüístic i, d’una altra, els que mostren una actitud positiva cap a l’aprenentatge de les llengües més prestigioses mundialment (i fins i tot en algun cas el català), amb l’objectiu que els seus descendents tinguin més facilitat en el trànsit a la vida laboral i aconsegueixin una ocupació de més elevat estatus i prestigi que la que ells mateixos estan desenvolupant. Des del punt de vista de les interaccions amb el grup d’iguals, es declara que el català limita les possibilitats de relacionar-se i fer amistats, ja que la major part de les persones del seu cercle quotidià de relacions parlen el castellà. A més, es percep que 141

Bloc C2

 Dimensió xarxes socials: escola, família i grup d’iguals

els autòctons es tanquen a possibles relacions, arribant a considerar que se senten superiors als i les joves d’origen immigrant, i desenvolupen comportaments xenòfobs, cosa que implica una absència pràcticament total de contacte intercultural i d’interacció entre els col·lectius d’origen autòcton i immigrant.

 Dimensió identitat, llengua, integració Un dels aspectes més importants que cal assenyalar en aquesta dimensió és que entre els i les joves d’origen immigrant amb actituds negatives cap al català es denota un escàs grau d’identificació amb la societat catalana. Aquest fet queda reforçat en constatar que cap dels informants se sent català, conservant en tots els casos principalment el referent del seu lloc d’origen. Encara així, en alguns casos són absolutament conscients que Catalunya és un territori amb una llengua pròpia, si bé per a molts d’ells no seria una nació, sinó una comunitat autònoma més de les que conformen l’Estat espanyol. Igualment, es detecta que es protegeix, es potencia i es promociona en gran mesura la llengua catalana com un tret definitori de la identitat catalana. Però davant d’una hipotètica desaparició del català, es comprova que no es viu com una experiència dramàtica, ja que, d’una banda, no creuen que succeeixi o, si escau, seria substituïda pel castellà. Aquest fet el veurien positivament, o simplement no els importa el tema en absolut, si bé algun informant afirma que si desapareix el català, desapareixeria Catalunya com a tal. Alhora perceben també que entre la població autòctona existeix una por real davant la possibilitat que aquest fet succeeixi. Respecte a les vies d’integració (cultural), són conscients que si utilitzessin la llengua catalana serien molt millor vistos i acceptats, si bé aquest fet no produeix una decidida determinació per utilitzar aquesta llengua. D’altra banda, el que aconsellarien a una persona nouvinguda a Catalunya és que aprengués el castellà, ja que resulta d’una major utilitat en el context català actual, fins al punt de declarar que si bé en un primer moment poden aprendre català, amb el temps prendran consciència que és el castellà i no el català la llengua que els permetrà interactuar d’una manera més satisfactòria. Resulta interessant la postura adoptada pels i les immigrants llatinoamericans (la major part de persones entrevistades amb actituds negatives vers el català ho són) respecte a l’aprenentatge del català. Des del seu punt de vista, en ser el castellà la seva llengua pròpia, essent oficial a Catalunya i percebent-ne la seva utilitat, consideren que ells no han d’aprendre el català. Han de ser els i les joves d’origen immigrant amb una llengua pròpia diferent al castellà els qui han de fer-ho. Finalment, hem d’assenyalar que en tots els casos s’afirma que és molt més el que ells aprenen de les persones autòctones (a tots els nivells) que no al contrari.

142

 4.2. Actituds vers la llengua castellana  4.2.1. Joves d’origen immigrant amb actituds positives vers el castellà Entre els i les escolars d’origen immigrant també trobem una unitat discursiva que denota una actitud positiva cap al castellà. Arguments com que el castellà és una llengua útil, de prestigi nacional i internacional, que és utilitzada, que és un vehicle que permet relacionar-se amb altres persones, etc. són ancoratges que impliquen clarament una visió positiva d’aquesta llengua. Analitzem amb més detall aquest tipus d’arguments.

 Dimensió motivacional Dintre d’aquesta dimensió destaca de manera notable el major grau d’instrumentalitat del castellà (respecte al català). En aquest sentit, afirmacions com que és una llengua útil, és a dir, que serveix com a vehicle de comunicació en molts més llocs que la llengua catalana, seria un argument central. Dit d’una altra manera, es té la motivació per aprendre castellà de manera primordial perquè obre un espectre comunicatiu molt ampli. Conjuntament amb aquesta idea, entre alguns i algunes informants se subratllen arguments més directament relacionats amb la línia integracional, ja que es considera que una de les fonts de motivació per aprendre i utilitzar el castellà és que permet establir una xarxa relacional (com hem vist i veurem més endavant) amb una major facilitat.

En aquesta dimensió és destacable en primer lloc que els i les escolars amb unes actituds positives cap al castellà declaren majoritàriament que l’utilitzen sempre (a excepció feta de l'aula), exclusivament o conjuntament amb la seva L1 en el cas que aquesta no sigui el castellà. A més ho fan perquè se senten més còmodes, per a ells és més fàcil –el dominen millor–, aspectes que remeten directament al fet que tenen una major competència en aquesta llengua. A aquests arguments, se'ls han d'unir també elements de percepció sobre l'ús social de la llengua castellana a Catalunya i el nivell de competència de molts dels seus companys i companyes autòctons. En aquest sentit, existeix la percepció que la llengua castellana és cada vegada més utilitzada en el territori català i, a més, es comprova que els seus companys 143

Bloc C2

 Dimensió competència i usos lingüístics

autòctons es troben amb dificultats a l'hora d'expressar-se en aquesta llengua, derivades d'un nivell de competència baix.

 Dimensió xarxes socials: escola, família i grup d’iguals Els i les escolars amb actituds positives cap el castellà, pel que fa al sistema educatiu, tendeixen a remarcar que a l’escola el castellà s’hauria d’ensenyar més i amb major dedicació horària. Quant a les interaccions amb el grup d’iguals, són remarcables diversos aspectes. En primer lloc, i com ja hem indicat més amunt, el castellà és la llengua que s’utilitza sempre a l’hora d’interactuar amb el cercle social, per la qual cosa és una llengua que facilita l’establiment de relacions. A més, els mateixos escolars d’origen immigrant accepten i declaren que tendeixen a formar grups aïllats amb poca o nul· la relació amb els autòctons, els quals consideren que actuen amb una certa prepotència o un aire de superioritat, arribant fins i tot a percebre posicionaments xenòfobs. A l’àmbit familiar, els progenitors d’aquests adolescents desenvolupen un doble discurs. D’una banda, els que potencien explícitament que els seus fills i filles aprenguin castellà, principalment pel seu prestigi i el seu gran valor instrumental i, d’una altra, els que consideren que els seus fills i filles han o haurien de conèixer també la llengua catalana, bàsicament per la seva importància a l’hora de trobar un treball a Catalunya, així com altres llengües de prestigi internacional (l’anglès, principalment).

 Dimensió identitat, llengua i integració Finalment, repassarem els ancoratges que fan referència a qüestions identitàries, la relació llengua-identitat, així com les vies d’integració que perceben els i les immigrants com a significatives. En primer lloc, hem d’indicar que tots no se senten ni catalans ni espanyols completament, al contrari, es vinculen identitàriament als seus referents d’origen, desenvolupant-se en alguns casos trames identificatòries complexes en les quals es combinen ambdós universos, predominant sempre el d’origen. Un altre aspecte en el qual coincideixen els i les immigrants és en desenvolupar una consideració, un grau d’identificació i una vinculació molt altes amb les seves respectives llengües i tradicions culturals pròpies, significant per a ells una mica més que qualsevol altra, aspecte que no consideren prou valorat pels seus companys i companyes autòctons.

144

Com a conseqüència d’això es declara que són ells i elles els que aprenen molt més de les persones d’aquí més que a l’inrevés (sobre els que consideren que no s’hi interessen en absolut).

 4.2.2. Joves d’origen immigrant amb actituds negatives vers el castellà Entre els i les escolars d’origen immigrant resulta realment difícil trobar discursos que es puguin qualificar com a negatius vers la llengua castellana. Com a màxim existeix algun informant que es mouria en la neutralitat actitudinal, però sense construir un discurs estructurat.

5. Anàlisi de les variables significatives Una vegada presentades les diferents unitats discursives detectades, passarem ara a l’anàlisi de l’impacte de les variables que en l’estudi previ (Huguet i Janés, 2005)

145

Bloc C2

En la línia de l’alta valoració de les llengües pròpies i de les seves identitats trobem el cas especial del col·lectiu llatinoamericà. Per a ells, el castellà és la seva llengua pròpia, significa més que una llengua. La seva identitat es vehicula a través de la llengua, cosa que els converteix en un col·lectiu amb un comportament i unes actituds diferents de la resta d’immigrants, en el sentit que per a aquests últims la llengua castellana no va més enllà d’un vehicle de comunicació (amb la seva càrrega simbòlica, però molt allunyada de la que pot tenir per als llatins). Finalment, aquests escolars són conscients que la via d’integració en la societat catalana a través de la qual aquest procés seria més ràpid és l’ús de la llengua catalana, però tot i així, no es preveu aquesta possibilitat, ja que amb l’ús de la llengua castellana poden viure satisfactòriament a Catalunya i, a més, els facilita una sèrie de processos i interaccions que no aconseguirien si parlessin català. Ens estem referint a elements que remeten a l’esfera relacional i de les xarxes socials que teixeixen aquestes persones, les quals s’estableixen bàsicament amb persones de la seva mateixa procedència o, si escau, amb altres immigrants principalment, i sempre en castellà. A més, es considera que els autòctons, com ja hem indicat, es tanquen a qualsevol establiment de vincles amb ells. Per tant, es conclou que per aconseguir estar integrat en la societat catalana (sota aquests paràmetres), amb parlar castellà i entendre el català ja n’hi ha prou, independentment de l’àrea de procedència.

s’havien mostrat significatives. Recordem que aquestes eren l’àrea d’origen, la condició lingüística familiar, l’edat d’arribada i els anys d’estada a Catalunya. Una de les primeres variables que es mostra novament significativa és l’àrea de procedència. D’aquesta manera, i sintèticament, es comprova que, com a tendència general, els i les joves originaris de l’Europa de l’Est i de l’Àfrica subsahariana (vegeu els acrònims a l’esquema 1) tendeixen a desenvolupar unes actituds majoritàriament positives cap al català, però paral·lelament també cap al castellà. Els seus discursos denoten una motivació instrumental i d’integració per l’aprenentatge del català: l’utilitzen habitualment i són competents en aquesta llengua. Quant a xarxes socials, existeix un major grau de contacte real amb els seus iguals autòctons, se sol barrejar l’ús de la llengua catalana i les seves respectives llengües familiars i, si bé en cap cas se senten catalans, presentant trames identificatòries en les quals el referent d’origen té un gran pes (paral·lelament amb una gran valoració de les seves llengües familiars), reconeixen, valoren i tenen internalitzada l’especificitat cultural i lingüística catalana. Però aquest fet no implica el desenvolupament d’unes actituds negatives cap al castellà. Si bé no l’utilitzen en la mateixa mesura i es troben menys competents en aquesta llengua, és altament valorada principalment des d’una perspectiva instrumental, és a dir, es reconeix que és una llengua prestigiosa, que el seu coneixement és necessari en el context social actual de l’Estat espanyol i també que és una llengua amb un gran pes en l’àmbit mundial. En aquest cas (i, com veurem, en tots) es percep que la via d’integració en la societat catalana passa per l’ús del català, aspecte que majoritàriament s’enfoca positivament. Entre el col·lectiu d’origen magrebí, es constata l’existència de dos tipus de comportament. D’una banda, els que es podrien situar en la mateixa òrbita que el cas dels provinents de l’Europa de l’Est i, d’una altra, entre els que dominen les actituds negatives cap al català alhora que mantenen unes actituds positives cap al castellà. En el cas d’aquests últims (que són els més nombrosos) els trets predominants en les diferents dimensions que hem analitzat, es caracteritzen per una baixa motivació per l’aprenentatge i l’ús del català, ja que el consideren una llengua minoritària i poc útil a Catalunya, l’Estat espanyol i al món, considerant que el castellà cobreix de manera molt més satisfactòria aquest paper, sent més competents i utilitzant més sovint el castellà i les seves L1 en la seva vida quotidiana. També, pel que fa a les interaccions socials (si bé són molt reduïdes amb els seus iguals autòctons i amb altres persones immigrades provinents d’altres latituds), el castellà o la seva L1 són les llengües predominants i, quant a la identificació, tal com succeeix amb altres col· lectius, no se senten catalans o espanyols, desenvolupant complexes trames identificatòries (en les quals el referent d’origen i la seva L1 són altament valorats), però perceben de manera negativa i problemàtica la singularitat lingüística catalana, fins 146

147

Bloc C2

al punt que una hipotètica desaparició del català seria percebuda com un avantatge. Com a conseqüència, són subjectes que alhora manifesten actituds negatives cap al català i positives cap al castellà. Novament, l’element que obre les portes a la integració en la societat catalana és l’ús del català, però en aquest cas és enfocat de manera negativa, ja que es percep que realment no els facilitarà la integració ni els reportarà res. Finalment, en el cas del col·lectiu llatinoamericà, es constata un fenomen comú pràcticament en la totalitat de persones. Alhora que es tenen unes actituds molt positives cap a la llengua castellana, es desenvolupen actituds negatives cap a la catalana. Com s’evidencia, el resultat és el mateix que en part del col·lectiu magrebí, però els ancoratges dels discursos que les sustenten en les diferents dimensions analitzades són sensiblement diferents en la majoria d’ocasions. D’aquesta manera, no desenvolupen cap tipus de motivació per l’aprenentatge i l’ús del català, ja que consideren que pel fet de conèixer i utilitzar el castellà poden cobrir totes les seves necessitats de la vida quotidiana. El català solament és considerat necessari en el cas que sigui absolutament indispensable per trobar feina. D’altra banda, i encara que es pugui ser més o menys competent en català, trobem una negativa conscient al seu ús i, per tant, solament el castellà és utilitzat en la seva vida diària (a excepció feta de l’aula). A més, es desenvolupa la percepció que a Catalunya el castellà és cada cop més utilitzat, i els que han d’aprendre català són els originaris de latituds en les quals no es parla castellà. Pel que fa a les xarxes socials és destacable de nou la pràctica absència de contacte amb autòctons o amb persones d’altres orígens. Quant a identificació, el més usual és sentir-se del país del qual es prové i mostrar una alta valoració de la seva L1 i el desenvolupament d’una visió negativa i problemàtica de les característiques culturals i lingüístiques de Catalunya. Finalment hem de tornar a destacar que aquest jovent percep que l’ús de la llengua catalana és la via més efectiva de cara a la integració a Catalunya, però, en aquest cas, es comprova que es dóna una negativa conscient al seu ús, ja que aquest fet és entès com una renúncia a la seva pròpia identitat. En tots els casos es dóna la percepció que els i les immigrants aprenen molt més dels seus iguals autòctons que a l’inrevés, considerant que el que aprenen aquests últims es redueixen a aspectes folklòrics. A més, no perceben un interès real per part dels autòctons per conèixer les seves cultures, llengües i tradicions. La variable condició lingüística familiar opera en el mateix sentit i es troba íntimament relacionada amb la zona de procedència, és a dir, en cada col·lectiu en funció de la seva àrea de procedència predominen les diferents L1de l’àrea d’origen i en algun cas el castellà o el català. L’edat d’arribada, el lloc de residència i els anys d’estada a Catalunya no es mostren determinants en la formació de les diferents unitats discursives.

Esquema 1. Actituds lingüístiques respecte al català i el castellà del jovent d’origen immigrant de les comarques de Lleida i Osona POSITIVA

D-EUEST-RUS-3/6-OSO D-EUEST-ROM-0/3-LLE H-EUEST-ROM-0/3-LLE D-MAGR-BERBER-3/6-LLE D-EU-INGL-+6-OSO

D-EUEST-ROM-3/6-LLE

H-LATINAMER-CAST-+6-OSO

H-MAGR-BERBER-+6-OSO1 D-LLATINAMER-CAST-0/3-LLE D-LLATINAMER-CAS-0/3-OSO H-LLATINAMER-CAST-0/3-LLE D-LLATINAMER-CAST-3/6-LLE D-EUEST-RUM-3/6-LLE

H-AFRISUB-MANDINGA-+6-LLE

D-EUEST-RUS-3/6-OSO H-MAGR-BERBER-+6-OSO

H-MAGR-BERBER-3/6-OSO H-M AGR-BERBER-+6-OSO H-MAGR-BERBER-0/3-LLE

D-MAGR-BERBER-3/6-LLE

CATALÀ

D-EUEST-RUM-0/3-LLE

CASTELLÀ

H-MAGR-BERBER-+6-OSO1 D-LLATINAMER-CAST-3/6-LLE H-LLATINAMER-CAST-0/3-LLE D-LLATINAMER-CAS-0/3-OSO H-MAGR-BERBER-+6-OSO2 D-LLATINAMER-CAST-0/3-LLE

NEGATIVA

6. Conclusions i propostes d’actuació Un cop analitzats els elements en els quals s’ancoren els discursos actitudinals positius i negatius de l’alumnat d’origen immigrant, estem en condicions d’extraure alguna conclusió que ens permeti proposar alguna línia d’actuació des de l’Administració catalana. Com hem comprovat, el procés de construcció de les actituds lingüístiques és complex i hi entren a fer un paper molt significatiu diverses dimensions interrelacionades. A tall d’exemple, podem esmentar el fet que les actituds negatives vers el català són construïdes de manera molt diferent en el cas del col·lectiu llatinoamericà (entre

148

149

Bloc C2

el qual, com hem comprovat, té un gran pes el component identitari) que entre el magrebí (ancorat principalment en la dimensió instrumental). En segon lloc, i aquesta pot ser una de les conclusions més significatives, sembla que la variable àrea d’origen (i íntimament relacionada amb aquesta, la condició lingüística familiar i la llengua pròpia) és la que millor permet estructurar i diferenciar les unitats discursives en el sentit que, generalment, són els que provenen d’Amèrica Llatina i del Magrib que construeixen unes actituds menys favorables vers el català i més positives vers el castellà, mentre que els que provenen de l’Europa de l’Est desenvolupen actituds favorables vers ambdues llengües. Però acceptar aquesta conclusió suposa un reduccionisme, en el sentit que deixa sense explicar comportaments com el del col·lectiu magrebí, en el qual trobem persones amb actituds positives vers el castellà i negatives vers el català i d’altres amb actituds positives vers ambdues. Altrament dit, ens qüestionem què tenen en comú, per sobre de l’àrea d’origen, els i les joves que expliciten discursos negatius vers la llengua catalana i alhora positius vers la castellana, o què tenen en comú les persones que desenvolupen actituds positives vers ambdues. Un dels possibles elements que ens pot ajudar a comprendre aquesta qüestió remet a la dimensió identitària. Hem comprovat que, més enllà del fet que cap persona informant se sent catalana o espanyola, desenvolupant complexes trames identificatòries, totes tenen una gran consideració respecte a la seva identitat, cultura i llengua. Ara bé, també perceben que normalment no són gaire valorades a la societat d’acollida. Però, precisament, també es demostra que el jovent que desenvolupa una actitud positiva envers el català i el castellà és aquell que se sent mínimament valorat i desenvolupa un grau important de satisfacció en la seva vida a Catalunya. Expliquem aquest fet amb més cura. En tots els casos en els quals s’expliciten unes actituds més positives cap a la llengua catalana existeix una percepció de valoració social, en el sentit que són persones que desenvolupen unes interaccions socials amb el grup d’iguals autòctons, i encara que no s’identifiquin amb la societat d’acollida, se senten relativament valorades en la societat de destinació, la qual cosa els reporta un grau elevat de satisfacció respecte de la seva experiència vital a Catalunya. Evidentment, aquest fet aïllat no explica per si sol tot el procés de construcció de les actituds lingüístiques, intervenint dialècticament en la seva formació, elements que s’inclouen en altres dimensions, però la incidència d’aquest factor queda demostrada en l’anàlisi discursiva realitzada. En altres paraules, quan el jovent d’origen immigrant se sent més valorat en la societat catalana (cultural, lingüística i socialment), millor actitud té respecte al català, desenvolupa major motivació per a l’aprenentatge de la llengua, la utilitza amb més freqüència, valora més la vessant simbòlica del català a Catalunya, etc. A més, aquest fet no reverteix en el desenvolupament d’actituds negatives respecte al castellà, al contrari. En canvi, entre les persones que desenvolupen actituds negatives vers el català,

que al seu torn van acompanyades de millors actituds respecte al castellà, el procés de construcció en aquesta esfera és sensiblement diferent. Com hem vist, solen ser joves que no se senten valorats ni integrats (almenys en la mateixa mesura que el col· lectiu anterior). Perceben que existeix un rebuig social cap a ells o elles i la immigració en general, a Catalunya, en major grau que els anteriors. També expressen una visió negativa de la singularitat lingüística catalana, del contacte amb els seus iguals autòctons o amb altres grups d’immigrants, el qual consideren com a molt limitat. Tot això es tradueix, i es veu retroalimentat de manera interrelacional, en un ús menor de la llengua catalana i una valoració i motivació baixes per al seu aprenentatge, aspectes que van acompanyats d’una actitud més positiva cap a la llengua castellana, percebent-la més útil, més prestigiosa, més parlada, etc., de tal manera que amb el seu aprenentatge i ús cobreixen totalment les seves necessitats en la societat catalana. Per tant, i per entendre amb tota la seva profunditat el fenomen estudiat, no es pot establir una relació directa i necessària entre l’àrea d’origen i les actituds lingüístiques que desenvolupen les persones, ja que aquest fet pot portar a estereotipar determinats col·lectius (especialment el llatinoamericà) tan sols en funció de la seva procedència. És a dir, la condició resulta més significativa que l’àrea d’origen que aquí hem anomenat satisfacció i percepció de valoració social. Totes aquestes consideracions ens empenyen a concloure que realment, per sobre de la variable àrea d’origen o la condició lingüística familiar és present l’efecte de la condició que podríem denominar satisfacció i percepció de valoració social. I si el que acabem de dir és d’aquesta manera, la falta de contacte que s’ha demostrat entre col·lectius d’autòctons i immigrants (i, fins i tot, entre grups d’origen immigrant), de coneixement i valoració real mutus esdevé essencial. En aquest sentit, cal incidir en mesures no estrictament lingüístiques (que no vol dir que s’hagin d’oblidar les lingüístiques, al contrari) amb l’objectiu de construir un projecte de convivència comuna pluricultural i plurilingüe que asseguri el paper del català com a vehiculador d’aquest. Un dels escenaris principals on s’ha de treballar és l’escola, a diferents nivells. En primer lloc, cal actuar a l’aula i en les pràctiques educatives que es desenvolupen dins d’aquesta. Cal garantir que les pràctiques educatives fomentin realment un coneixement recíproc i una valoració positiva de totes les llengües i cultures (més enllà del folklorisme) presents a l’aula (que no vol dir haver d’aprendre totes les llengües i cultures). En segon lloc, cal implicar no solament l’escola en el procés d’aprenentatge i d’educació dels i les escolars, sinó també s’ha d’involucrar tota la resta de la comunitat educativa i l’entorn educatiu (pares, associacions, etc.). Per últim, plantejar la integració de tots els i les joves des d’una perspectiva holística, en el sentit que no solament recaigui sobre el fet lingüístic, sinó sobre totes les esferes de la vida social.

150

Appel, R. i Muysken, P. Bilingüismo y contacto de lenguas, Barcelona: Ariel, 1986. Baker, C. Attitudes and language, Clevedon, Multilingual Matters, 1992. Bardin, L. Análisis de contenido. Madrid: Akal, 1986. Castells, M. «La era de la información. Economía, sociedad y cultura» El poder de la identidad.. Vol. 2. Madrid: Alianza, 1998. Clément, R. i Gardner, R. C. «Second language mastery». A: Robinson, W. P. i Giles, H. (ed.) The new handbook of language and Social Psychology. Nova York: John Wiley & Sons. 2001. P. 489-504. Fernández, M. A. «Cuando los hablantes se niegan a elegir: monolingüismo e identidad múltiple en la modernidad reflexiva». Estudios de Sociolingüística. Vol. 1. Núm. 1. 2000. P. 47-58. Fishman, J. A. «Language and ethnicity». A: Giles,H. i Saint Jaques, B. (ed.) Language and ethnic relations. Oxford: Pergamon. 1977. P. 15-57. Fishman, J. A. Sociología del Lenguaje. Madrid: Cátedra, 1988. Gardner, R. C. «Attitudes and motivation: Their role in second language acquisi­ tion». A: Oller J. i Richards J. (ed.). Focus on the learner, Rowley. Mass.: Newbury House. 1973. P. 235-246. Gardner, R. C. «Social Psychology and second language learning». The role of attitudes and motivation. London: Edward Arnold, 1985. Gardner, R. C. i Clément, R. «Social psychological perspectives on second language acquisition». A: Giles, H. i Robinson, W. P. (ed.) Handbook of language and Social Psychology. Nova York: John Wiley & Sons. 1990. P. 495-517. Generalitat de Catalunya Pla per a la Llengua i la Cohesió Social. Barcelona: Ge­ne­ ra­li­tat de Catalunya, 2004. Gibernau, M. (ed.) Nacionalisme: Debats i Dilemes per un Nou Mil·leni. Barcelona: Proa Press-CETC, 2001. Huguet, Á. «Attitudes and motivation versus language achievement in cross-linguistics settings. What is cause and what effect». Journal of Multilingual and Multicultural Development. Vol. 27. Núm. 5. 2006. P. 413-429. Huguet, Á. i Janés, J. «Niños inmigrantes en sociedades bilingües. Las actitudes ante las lenguas por parte de los escolares recién llegados a Catalunya». Cultura y Educación, núm. 17. 2005. P. 309-321. Lambert, W. E. «Psychological aspects of motivation in language learning». Bulletin of the Illinois Foreign Language Teachers Association. May 1969. P. 5-11. Lapresta, C. i Huguet, Á. «Identidad colectiva y lengua en contextos pluriculturales y plurilingües. El caso del Valle de Arán», Revista Internacional de Sociología. Vol. LXIV, núm. 45. 2006. P. 83-115. Maruny, Ll. i Molina, M. «Identidad sociocultural y aprendizaje lingüístico. El caso de la inmigración». Textos de Didáctica de la Lengua y la Literatura. Núm. 26. 2001. P. 55-64. 151

Bloc C2

7. Bibliografia

Mercadé, F. «Identidad, lengua y marco legal en Cataluña». Revista Española de Investigaciones Sociológicas. Núm. 49. 1989b. P. 193-220. Mercadé, F. «Las identidades colectivas. España y Cataluña». Revista Española de Investigaciones Sociológicas. Núm. 48. 1989a. P. 155-197. Pujals, J. M. Les noves fronteres de Catalunya. Identitat i Sobirania. Barcelona: Columna, 1998. Siguan, M. España plurilingüe. Madrid: Alianza Editorial, 1992. Siguán, M. i Mackey, W. F. Educación y bilingüismo. Madrid: Santillana, 1986. Vila-Moreno, F. X. «Hora de fer balanç? Elements per valorar les Polítiques Lingüístiques a Catalunya en el període constitucional». Revista de Llengua i Dret. Núm. 41. 2004. P. 243-286. Tejerina, B. Nacionalismo y lengua. Madrid: CIS – Siglo XXI, 1992. Turner, J. C. Redescubrir el grupo social. Madrid: Morata, 1990.

152

Bloc C3 Immigració i salut: estat de salut, necessitat i utilització dels serveis d’atenció primària1 Carme Saurina,2 Laura Vall-llosera Casanovas, Marc Sáez, Sònia Gonzàlez i Gemma Renart (1), Montserrat Rué (2), Francesc Cots (3), Maria Dolors Muñoz (4) (1) Grup de Recerca en Estadística, Economia Aplicada i Salut (GRECS), Universitat de Girona. (2) Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques, Universitat de Lleida. (3) Institut Municipal d’Assistència Sanitària (IMAS), Barcelona. (4) Departament d’Organització, Gestió Empresarial i Desenvolupament del Producte, Universitat de Girona.

Resum

1.  Projecte de recerca subvencionat dins de la convocatòria AMIC-2005 d’ajuts de suport a projectes de recerca interuniversitaris i/o intrauniversitaris en matèria d’immigració a Catalunya finançada per la Secretaria per a la Immigració i la Direcció General de Recerca de la Generalitat de Catalunya. 2.  Correspondència amb l’autora: Carme Saurina, Grup de Recerca en Estadística, Economia Aplicada i Salut (GRECS), Universitat de Girona, Campus de Montilivi, 17071 Girona, telèfon 972 41 87 36, fax 972 41 80 32, adreça electrònica [email protected].

153

Bloc C3

Els objectius principals d’aquest projecte consisteixen a identificar i caracteritzar l’estat de salut dels diversos col·lectius d’immigrants que resideixen a la Regió Sanitària Girona (RSG), a la Regió Sanitària Lleida (RSL) i a Ciutat Vella de Barcelona, per tal de determinar quines són les necessitats d’aquests grups, tot comparant-ho amb la població autòctona, i saber quin cost suposen per a l’Administració pública amb la finalitat d’apuntar polítiques sanitàries i socials més adients amb la situació migratòria actual. Per tal d’identificar el col·lectiu immigrant a la RSG es va procedir a la modificació del sistema d’informació primària de l’ICS, ECAP, a través de l’activació de variables existents. Aquesta tasca ha permès la identificació de les persones usuà­ ries dels serveis sanitaris de les ABS tot obtenint una referència poblacional fiable.

Per detectar l’estat de salut i la necessitat i utilització de serveis, s’ha elaborat una enquesta ad hoc prenent com a referència l’enquesta ESCA i s’ha administrat a una mostra aleatòria dels usuaris i usuàries (immigrants i autòctons). Pel que fa a la ciutat de Barcelona s’ha treballat el districte de Ciutat Vella amb un percentatge d’immigrants superior a la mitjana de la ciutat. L’anàlisi de la casuística de l’Hospital del Mar ha proporcionat evidències en el sentit que la major utilització dels serveis hospitalaris per part de la població immigrada estava centrada en l’atenció maternoinfantil. Per aprofundir en aquesta evidència es plantejà un estudi de freqüentació d’immigrants i autòctons als serveis d’urgències de l’Hospital del Mar i Peracamps. A la RSL es realitzà un estudi sobre 1.699 pacients d’origen immigrant (agrupats per regió d’origen) atesos a l’AP de cinc ABS de la ciutat de Lleida tot comparant-ho amb un total de 4.156 pacients autòctons i es van estudiar les urgències hospitalàries ateses a l’Hospital Arnau de Vilanova. Paraules clau: immigració, immigrant econòmic, utilització de serveis sanitaris, salut.

1. Agraïments L’estudi ha estat finançat pel projecte «Estat de salut, necessitat i utilització dels serveis d’atenció primària i urgències hospitalàries de la població immigrant» i ha rebut l’ajut per a projectes de recerca en matèria d’immigració internacional a Catalunya (AMIC) 10025. L’estudi del GRECS també es va beneficiar parcialment del finançament per part del projecte «Estado de salud, necesidad y utilización de servicios de atención primaria de la población inmigrante en la Región Sanitaria Girona», del Fondo de Investigación Sanitaria (PI 04/0495).

2. Introducció L’arribada massiva de població immigrada a la nostra societat genera una nova realitat social i demogràfica en tots els aspectes, entre els quals trobem els de salut i d’utilització de serveis sanitaris. Per tal de conèixer les necessitats reals d’aquest col· lectiu d’usuaris/àries, tot comparant-les amb les de la població autòctona, cal poder estudiar col·lectius semblants, és a dir, persones amb les mateixes característiques socioeconòmiques i demogràfiques a fi de trobar les diferències reals del col·lectiu immigrant vers l’autòcton sense caure en falses generalitzacions tot sovint desafortunades. La informació insuficient referent a les característiques d’aquests col·lectius, tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu, provoca, entre altres efectes, que no existeixi una relació proporcionada entre la destinació de recursos i el volum de 154

3.  Singh, G. K. i Siahspuch, M. «Ethic-immigrant differentials in health behaviours, morbidity, and cause-specific mortality in the United States: an analysis of two national data bases». Hum Biol, 2002. 4.  Westerling, R. i Rosén, M., «Avoidable mortality among immigrants in Sweden». The European Journal of Public Health, vol. 12, Issue 4. 2002.

155

Bloc C3

treball efectiu que implica l’atenció d’aquest grup de persones. En conseqüència, l’absència de variables lligades al fenomen migratori no permet estudiar de manera rigorosa aspectes rellevants com els patrons de morbiditat d’aquests col·lectius. Gran part de la literatura sobre el tema tracta les diferències de salut interètniques, és a dir, analitza les desigualtats originades per les condicions de salut de l’/la immigrant en el moment de sortir del seu país: son les anomenades malalties importades (EIM). Dins d’aquest grup, es distingeixen les malalties conegudes com a cosmopolites d’aquelles altres anomenades tropicals o exòtiques. La major part de treballs apunten que aquestes darreres –les tropicals– no són un risc per a la població autòctona, és a dir, tenen una baixa prevalença. D’altra banda, les primeres –-les cosmopolites–, que s’originen per les condicions precàries de vida en els països d’origen, tendeixen a perpetuar-se en el país d’acollida. Aquestes EIM cosmopolites poden ser degudes a factors culturals o bé a la situació precària de l’/de la immigrant en el seu país d’origen. A més, el problema s’agreuja quan la persona immigrant arriba al país d’acollida, ja que es troba amb diversos problemes d’adaptació. Per tant, moltes vegades és difícil diferenciar en quin grau aquestes malalties cosmopolites han estat realment importades o, per contra, les han desenvolupat un cop instal·lats en el país d’acollida, en perllongar-se les condicions precàries en les quals subsisteixen. L’interès per aprofundir en el coneixement d’aquest tipus de malalties ha generat la proliferació de treballs centrats en l’estudi de la morbiditat del col·lectiu immigrant, sense deixar de banda l’ètnia o el país d’origen. Tot i així, l’escassetat de dades és una barrera important amb la qual s’han trobat molts d’aquests estudis. En aquest sentit, un estudi realitzat per l’Institut Nacional de Salut a Bethesda, Estats Units (Singh i Siahpush, 2002),3 analitza les causes que afecten la morbiditat, l’esperança de vida i l’índex de mortalitat en la població immigrant i l’autòctona. Aquest treball, ajustat per les variables sexe, edat, estat civil, nivell educatiu, ingressos familiars i lloc de residència, ha pogut demostrar que l’estat de salut és diferent en funció de si la persona és o no immigrant. Si comparem les persones blanques nascudes als Estats Units amb les residents en aquest país però nascudes a l’estranger (africans, hispans, asiàtics, etc.), veiem que les naturals d’Estats Units tenen un percentatge de risc en mortalitat menor que el col·lectiu immigrant en més d’un 16% (respecte a alguns d’aquest subgrups d’immigrants, aquesta diferència arriba al 48%). També a Europa s’han realitzat treballs que tracten la problemàtica relacionada amb la immigració i la salut. Un d’aquests estudis és el de Westerling i Rosén (2002),4 que analitza els efectes del fet migratori entre la població autòctona i la immigrada. Aquest treball, realitzat

a Suècia, com el d’Estats Units, troba que la població immigrada té unes taxes de mortalitat superiors a les de la població autòctona. Un altre treball realitzat a Gran Bretanya (Shawn et al. 1998)5 ens indica que, tot i la reducció de les taxes de mortalitat (tal com s’observa des del segle passat), aquesta no s’ha donat per igual a tota la població, i es pot comprovar que hi ha una polarització geogràfica respecte a aquesta variable. S’observa que les zones amb mortalitat més elevada estan habitades per persones sense sostre i immigrants, de manera que es pot constatar que la localització geogràfica i l’estat de salut de la zona són variables altament correlacionades i que la migració d’aquelles persones excloses de la societat, combinada amb factors culturals, socials i econòmics, genera una polarització de la mortalitat. Un altre estudi que fa referència a la regió Europea és el realitzat per Rommel i Weiland (2002),6 que ens descriu els pros i els contres que sorgeixen en aspectes de salut relacionats amb la població de la zona del nord del Rhin i Westfàlia. La comparació de la població autòctona amb la població immigrada ha mostrat que hi ha aspectes concrets de salut que necessiten una intervenció política concreta i més investigació, ja que les dades reflecteixen que hi ha fortes diferències en l’estructura sociodemogràfica d’aquests col·lectius. Aquest treball també constata les diferències en l’elaboració de les estadístiques oficials i indica que si es vol analitzar de manera adequada els recursos de salut, serà necessària una nova visió de la immigració, canviant els registres oficials actuals i generant indicadors nous d’immigració i de situació socioeconòmica, inexistents avui dia. Per al cas espanyol, trobem també diferents treballs que estudien la situació de la població immigrada, tant pel que fa a l’epidemiologia com a aspectes no menys importants relacionats amb la demografia i la societat. Trobem treballs que recopilen bibliografia sobre salut i immigració (Jansà i García Olalla, 2004;7 Informe Fundació Jaume Bofill, 2006,8 en el qual es conclou que, si bé no tot el col·lectiu immigrat presenta necessitats sanitàries concretes i específicament diferents a les que cal a la població autòctona, s’observa una proporció superior de naixements de mares immigrades, més consultes en salut mental, un major dèficit bucodental i un increment de casos de tuberculosi). En aquest mateix sentit, l’obra de Farias (2001)9 presenta una guia pràctica per adaptar les manifestacions de les patologies més comunes de la nostra societat als 5.  Shawn, M., Dorling, D. i Brimblecombe, N. «Explaining geographical inequalities in health». Health Variations, 1998; 2:8-9 6.  Rommel, A. i Weilandt, C. «Health monitoring of the migrant population in NorthrhineWestphalia, Germany. Esperiences, implications and perspectives». Crat Med J., 2002.   7.  Jansà, J. M. i García de Olalla, P. «Salud e inmigración: nuevas realidades y nuevos retos». Gaceta Sanitaria. Maig de 2004.   8.  Larios, M. J. i Nadal, M. L’estat de la immigració a Catalunya. Anuari 2005. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 2006.   9.  Farias Huanqui, P. Manual de atención primaria a la población inmigrante. Arthur, SA, 2001.

156

10.  Balanzó, X., Bada, J.L. i González, C. A. «La atención sanitaria en la población africana residente en la comarca del Maresme (Barcelona)». Rev San Hig Publ, 1984; 58:769-778. 11.  Teixidor, R., Sardañes, P i col. «Projecte immigrants, una necessitat». Butlletí Societat Catalana de Pediatria, 1993; 53:42-45. 12.  Jaumà, R. M. i Viñamata, B., «Morbilidad atendida de la población inmigrante africana en un centro de salud». Atención Primaria, 1994. 13.  Gonzàlez-Raya, S., Saurina, C. i Sáez, M. Análisis de la población inmigrante como usuaria de los servicios de salud pública en Catalunya. Universitat de Girona, 2004.

157

Bloc C3

pacients arribats de països remots, que moltes vegades viuen en condicions precàries en arribar al país d’acollida. A Catalunya, les primeres experiències en l’àrea d’immigració i salut es van dur a terme a l’Hospital de Mataró, a la primeria dels anys vuitanta (Balanzó et al. 1984).10 A partir d’aquesta experiència es va implementar un procés d’adaptació dels recursos disponibles a les necessitats que plantejaven les comunitats africanes instal·lades al Maresme. En la mateixa línia, es va crear a Barcelona la Unitat de Malalties Tropicals Importades (de l’Institut Català de la Salut), ubicada a Ciutat Vella, que es va configurar com el centre d’atenció primària per excel·lència de la població immigrada resident a la zona. Més endavant van aparèixer iniciatives noves com la de l’Hospital d’Olot (Teixidor et al. 1993)11 o la del Centre d’Atenció Primària de Salt (Jaumà i Viñamata, 1994),12 d’on va sortir el protocol d’actualització per a l’atenció primària als i les immigrants subsaharians. Totes aquestes iniciatives van sorgir per la necessitat d’adaptar-se a una nova societat, caracteritzada per l’afluència important de fluxos migratoris (que s’ha accelerat a partir dels anys noranta). El Pla de salut català del 1993-1995 ja va considerar que el grup de població immigrada a Catalunya era d’especial interès sanitari, polític, social, econòmic, cultural, laboral i legal per determinar la presència de problemes de salut, estils de vida i utilització de serveis. Des de l’any 2000, aspectes com l’accés a serveis de salut de la xarxa pública ja han estat resolts amb la targeta sanitària individual (TSI) que es facilita al conjunt de la població empadronada (immigrada o no), independentment de la seva situació administrativa. L’any 2001, amb el Pla interdepartamental d’immigració 2001-2004, es concreten actuacions en polítiques migratòries en matèria de salut a Catalunya i es funda l’Oficina de Cooperació Sanitària Internacional i Salut Migracional, que s’encarrega de coordinar les diferents iniciatives i dirigeix les polítiques en matèria de salut i immigració. En un estudi preliminar realitzat pel Grup de Recerca en Estadística, Economia Aplicada i Salut de la Universitat de Girona (GRECS),13 es va intentar analitzar les característiques diferencials –patrons epidemiològics i d’utilització– del col·lectiu immigrat usuari dels serveis de salut públics a Catalunya amb dades procedents de l’ESCA 2001-2002 (Enquesta de salut de Catalunya). Es va detectar que aquesta font de dades era inadequada i insuficient, a causa, bàsicament, de la inexistència

d’un identificador directe d’immigrant. A més, i com a limitació addicional, l’ESCA tampoc aporta informació referent al país d’origen o l’ètnia de les persones, obligant a tractar el col·lectiu immigrat com un grup homogeni, quan en realitat no ho és. En aquest mateix sentit, molts organismes internacionals busquen dades i informació per conèixer millor els fluxos de població, però les estadístiques referents al col·lectiu de persones immigrades són bastant pobres i poc depurades (Colectivo IOÉ, 2004),14 en part perquè existeix el problema de com definir una persona immigrant. A través del Padró continu d’habitants, de l’Enquesta de població activa o de les dades d’alta a la Seguretat Social, obtenim dades parcials d’aquesta realitat. No obstant això, per poder estudiar de manera correcta els moviments migratoris i els problemes de salut derivats d’aquests, necessitem tenir una cobertura total de la població que cal estudiar, desagregar la informació fins a nivells locals i tenir informació socioeconòmica dels diferents subgrups de la població. L’informe tècnic elaborat per l’Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdica (Berra et al., 2004),15 elaborat a partir d’una revisió bibliogràfica exhaustiva dels treballs originals de l’Estat espanyol que avaluen la salut dels i les immigrants, o la utilització que fan dels serveis sanitaris en el període comprès entre gener de 1992 i juliol de 2003, selecciona 85 estudis. En aquest informe, s’indica que la major part de treballs no són concloents respecte a les diferències de salut entre la població immigrada i l’autòctona, ni en relació amb les intervencions específiques de salut. Les limitacions metodològiques principals detectades es refereixen a les limitacions en la identificació de la població immigrada i al problema del disseny: només un 6% dels treballs combina metodologia quantitativa i qualitativa, només un 21% compara els resultats amb els obtinguts per la població autòctona i cap proporciona una avaluació dels costos de la immigració. Atès el gran creixement del flux d’immigració que està arribant a tot Europa i concretament a Catalunya, que és una de les destinacions migratòries principals, és necessari disposar d’una major informació demogràfica, socioeconòmica, sanitària i epidemiològica d’aquest col·lectiu, per poder dissenyar polítiques sanitàries i d’assignació de recursos més ajustades a la demanda real. L’objectiu d’aquest treball és mostrar els resultats del projecte finançat per la convocatòria AMIC-2005. Després de la introducció i dels antecedents sobre la qüestió presentats en aquesta secció, segueix un apartat on s’exposa la metodologia emprada, una tercera secció on es detallen els principals resultats obtinguts i finalitza en un apartat de discussió. 14.  Colectivo IOE, «Las estadísticas sobre la inmigración: información limitada», Índice, Revista de estadística y sociedad. Març de 2004. 15.  Berra, S., Elorza Ricart, J. M., Bartomeu, N., Hausmann, S., Serra-Sutton, V. i Rajmil, L. Necessitats en salut i utilització dels serveis sanitaris en la població immigrant a Catalunya. Revisió exhaustiva de la literatura científica. Barcelona: Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques. CatSalut. Departament de Sanitat i Seguretat Social. Generalitat de Catalunya. Maig de 2004.

158

3. Metodologia En relació amb l’atenció primària es van escollir vuit àrees bàsiques de salut (ABS) de la Regió Sanitària Girona (Banyoles, Blanes, Girona-3-Zona Montilivi i Zona VilarrojaOlot, Roses, Salt, Santa Coloma de Farners i Sarrià de Ter), cinc ABS de la ciutat de Lleida (CS Rambla de Ferran, Eixample, Ronda, Bordeta i Balàfia) i quatre de les del districte de Ciutat Vella, a la ciutat de Barcelona (Barceloneta, Nucli Antic, Gòtic i Raval Sud). Aquestes àrees es van caracteritzar per ser zones de gran afluència migratòria en el territori o per ser les ABS per a les quals l’índex d’atracció dels hospitals participants en l’estudi era el més alt. Respecte als serveis d’urgències hospitalàries, es van escollir l’Hospital del Mar, a Barcelona (de fet, l’Hospital del Mar i Peracamps, centre adscrit a l’hospital situat al Raval Sud) i l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida. Per a la consecució dels objectius es va plantejar un estudi observacional transversal en tres etapes: 1) identificació de la població d’estudi, 2) fases quantitativa i qualitativa i 3) estimació de las necessitats, mitjançant la caracterització dels problemes de salut i de la utilització de serveis d’atenció primària i urgències hospitalàries.

La població objecte d’estudi va estar definida per la població d’origen immigrant i usuària tant dels serveis d’atenció primària com dels serveis d’urgències hospitalàries participants en l’estudi. Es va considerar immigrant aquella persona nascuda en algun dels països que formen part de la classificació de països en desenvolupament agrupats per regió, segons la classificació facilitada pel Programa de les Nacions Unides per al desenvolupament (PNUD).16 Per tal d’aconseguir una identificació correcta del col·lectiu immigrat, en la Regió Sanitària Girona es van activar les variables de l’e-CAP (estació clínica d’Atenció Primària) següents: lloc de naixement del pacient, anys que fa que viu a Catalunya, llengua materna, idioma de contacte amb el/la professional mèdic i lloc de naixement del pare i de la mare per als pacients pediàtrics. Els i les professionals sanitaris dels ABS de la Regió varen ser els encarregats d’introduir la informació corresponent a les noves variables. A cada ABS del projecte hi va haver un/a coordinador/a responsable de supervisar i de fer el seguiment de la recopilació en els seus sistemes informàtics de les dades corresponents a aquestes noves variables introduïdes a l’e-CAP. Com a subjectes d’estudi, pel que fa als serveis d’urgències hospitalàries, es van considerar tots els/les usuaris/àries dels serveis d’urgències de l’Hospital del Mar i 16.  Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD). Informes sobre el desarrollo humano, 2001. .

159

Bloc C3

 Primera etapa: identificació de la població d’estudi

Peracamps, durant l’any 2004, i de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, durant 2004 i 2005, residents a les àrees de máxima atracció dels hospitals (districte Ciutat Vella i ciutat de Lleida, respectivament). Es varen excloure de l’estudi les urgències dels pacients que no varen presentar la TIS en el moment de l’assistència per no conèixer-ne el lloc de residència. Pel que fa als serveis d’atenció primària es van utilizar mostres aleatòries dels usuaris i usuàries d’aquests serveis. Així, a la Regió Sanitària de Lleida es van analitzar 1.699 pacients d’origen immigrant, atesos a les cinc ABS, des del març a l’agost de 2005. Per a la comparació es va portar a terme un mostreig aleatori amb un total de 4.156 pacients d’origen autòcton. A la Regió Sanitària Girona, 157.280 usuaris i usuàries –persones immigrades i autòctones– van ser atesos durant el període d’estudi (març-octubre de 2005). La informació sobre les noves variables introduïdes en les vuit ABS participants a la RSG, però, estava només disponible per a un total de 34.980 usuaris/àries. Entre aquests, es va extreure una mostra de 900 persones, estratificada entre autòctones, procedents d’Europa de l’Est, del centre i el sud d’Amèrica i d’Àfrica. Dins de cada estrat es va prendre, usant mostreig aleatori simple sense reposició, una mida de mostra suficient que es va repartir proporcionalment entre les ABS participants en l’estudi per respectar els percentatges poblacionals que representaven cadascuna: el 12,6% de persones de la mostra varen procedir de Girona-3, el 17,3% de Salt, el 5,7% de Sarrià de Ter, el 6,5% de Santa Coloma de Farners, el 12,7% de Banyoles, el 16,7% de Blanes, el 15,2% d’Olot i el 13,4% de Roses. Aquesta manera de procedir, a més de permetre fer comparacions fiables globals i desagregades per sexe, possibilita desagregar les comparacions al nivell d’estratificació establert amb fiabilitats que en cap cas superen el 10% d’error treballant amb proporcions, amb el supòsit de màxima indeterminació i el 95% de confiança.

 Segona etapa. Fase quantitativa Pel que fa a l’atenció primària, les variables d’estudi es van obtenir directament de l’e-CAP i, en la Regió Sanitària Girona, mitjançant una enquesta administrada a les persones de l’estudi. Del registre informatitzat s’obtingueren les variables següents: edat, sexe, codificació diagnòstica (CIE-10), episodis de baixes laborals amb els diferents motius i durades, tipus de visites fetes (cita prèvia o urgent) i les derivacions efectuades. A la Regió Sanitària Lleida, les dades de prescripció s’obtingueren directament del Registre de farmàcia informatitzat a la base de dades del Departament de Farmàcia de l’ICS de Lleida. L’enquesta administrada en la Regió Sanitària Girona recollia informació respecte a aspectes socioeconòmics i de variables de salut, així com d’utilització i accès als serveis sanitaris públics i de satisfacció amb el servei rebut. Es va tractar d’una enques160

ta ad-hoc, prenent com a referència l’enquesta ESCA. Aquest qüestionari considerava, a més de les variables identificadores de l’usuari o la usuària, tal com s’han recollit en la primera etapa, variables sobre aspectes socioeconòmics (nivell d’estudis, ocupació, professió...), variables de salut (autopercepció de la salut, morbiditat aguda i crònica...), d’utilització i accés als serveis sanitaris públics (atenció primària, especialitzada, urgències, etc.), i aspectes transculturals i de satisfacció amb l’assistència sanitària rebuda. Un cop validat el seu redactat amb el suport de mediadors/ores culturals a fi d’aconseguir la comprensió correcta dels diferents ítems per part dels diferents col·lectius d’immigrants, es va traslladar en suport informàtic i es va instal·lar a les consultes de les ABS amb la col·laboració de l’ICS per tal que s’administrés a la mateixa consulta pels i les professionals mèdics. Quant a les urgències, com a sistema de registre s’utilitzà la història clínica informatitzada i d’aquesta s’extragueren les variables següents: edat, sexe, país de procedència, lloc actual de residència, nombre de visites realitzades, codificació diagnòstica a l’alta (CIE-9), nombre d’ingressos hospitalaris, motius d’ingrés hospitalari, nombre de dies d’ingrés hospitalari i destinació a l’alta hospitalària. Pel que fa a l’anàlisi, se’n va realitzar una d’exhaustiva, descriptiva, estratificada per edat i sexe, de la freqüentació als serveis d’atenció primària (nombre de visites) i a les urgències hospitalàries, estratificant per servei. En aquest últim cas, es van analitzar les taxes de freqüentació (nombre de visites per cent habitants i any), considerant com a població de referència la que estava empadronada a les àrees de màxima atracció dels hospitals, a 1 de gener de 2005. A la Regió Sanitària Lleida, a més, es realitzà una anàlisi descriptiva del percentatge de persones afectades d’incapacitat transitòria (IT) i del total de dies que en patiren.

 Segona etapa. Fase qualitativa

 Tercera etapa. Estimació de les necessitats de salut i de la utilització segons l’origen A atenció primària, s’empraren models de regressió multinomial, per estimar el risc relatiu d’haver fet les visites i s’està procedint a l’ajust d’un model causal multinivell 161

Bloc C3

A la Regió Sanitària Girona es van crear grups de discussió per afinar aquells aspectes que el resultat preliminar de les dades registrades a partir de l’administració de l’enquesta no permet extreure’n conclusions. En particular, es va fer necessari aprofundir en tots aquells aspectes de planificació familiar i de cura dels fills i filles, així com en les diferències culturals pel que fa a la salut percebuda per detectar aquells aspectes que podrien condicionar un ús diferent dels serveis sanitaris, tant en l’assistència primària com en l’ús dels serveis d’urgències hospitalàries.

per explicar les raons de la utilització dels serveis d’atenció primària, ajustant-ho per les variables sexe, edat, origen, nivell socioeconòmic i distribució espacial. Respecte a les urgències hospitalàries, es va adaptar un model binomial negatiu per al conjunt de totes les urgències segons edat, sexe i servei, i models de regressió logística multivariable per a l’obtenció d’odds ratios d’ingressos a l’hospital segons les característiques dels pacients i la seva procedència. Pel que fa a l’estudi de la IT (incapacitat transitòria), a la Regió Sanitària Lleida s’empraren models de regressió de Poisson per estimar el risc relatiu (RR) de patir IT segons la zona de procedència. Per a les persones que patiren IT es prengueren models de regressió lineal a fi d’avaluar l’efecte de les variables edat, sexe i zona de procedència en el total de dies d’IT durant el període estudiat. Atesa la distribució asimètrica de la variable total de dies d’IT, s’utilitzà la transformació logarítmica d’aquesta variable com a variable dependent.

 Tercera etapa. Anàlisi de costos A la zona de l’IMAS (Barcelona) i com a aproximació a l’anàlisi de costos, es va determinar la càrrega de treball de les atencions urgents en relació amb el país d’origen de la persona atesa. L’estudi considera les 165.267 urgències ateses a l’Hospital del Mar els anys 2002 i 2003. Es van analitzar tres grans grups segons l’origen: 1) autòctons; 2) persones immigrades de països de renda alta: Unió Europea, Suïssa, Finlàndia, Estats Units, Canadà, Japó, Austràlia i Nova Zelanda, i 3) persones immigrades de països de renda baixa: resta del continent americà, nord d’Àfrica i Vall del Nil, Àfrica subsahariana, resta d’Àsia i Europa de l’Est. L’estudi es va fer mitjançant el cost variable que correspon als consums fets per al diagnòstic i al tractament d’urgència. A la Regió Sanitària Lleida es va fer un estudi de la despesa farmacèutica. Per abordar el treball, es portà a terme una anàlisi descriptiva de la despesa farmacèutica i s’ajustaren models de regressió multinomial que permeteren estimar els riscs relatius de realitzar una despesa baixa, moderada o alta, segons el lloc d’origen. S’estudiaren els fàrmacs prescrits tant a la població immigrada com a la població autòctona formant grups terapèutics. També es recolliren el nombre de pacients tractats durant el període d’estudi per cada grup terapèutic, el nombre d’envasos prescrits, la despesa total que representava cada grup terapèutic i, finalment, la despesa per pacient.

4. Resultats Els resultats principals obtinguts en les diferents regions d’estudi es presenten de manera separada per tal de facilitar la lectura del text i es reserva per a l’apartat 162

de conclusions la visió de conjunt de les aportacions principals obtingudes fins ara en l’estudi elaborat.

Les vuit ABS participants en l’estudi destaquen per ser totes zones de gran afluència migratòria en el nostre territori. Segons el Padró de 2005, presenten percentatges importants de població nascuda a l’estranger: Banyoles (15,0%), Blanes (16,1%), Girona-3 –Zona Montilivi i Zona Vilarroja– (13,8%), Olot (13,1%), Roses (25,7%), Salt (26,2%), Santa Coloma de Farners (10,7%) i Sarrià de Ter (5,6%), comparantho amb els percentatges de població estrangera empadronada a la demarcació de Girona (15,5%) o al conjunt de Catalunya (12,6%). Dels 34.980 usuaris/àries pels quals es va identificar el país de naixement (22% del total d’usuaris/àries dels serveis durant els vuit mesos que va durar el període d’identificació), un 45,4% foren homes i un 54,6% dones en edats compreses en un 12,7% entre 0 i 15 anys, en un 17% entre 15 i 30 anys, en un 25,7% entre 31 i 50, en un 18,2% entre 51 i 65, i en un 26,5% més de 65 anys. Els percentatges de població immigrada major de 55 anys són molt petits pels diferents llocs d’origen. Així, mentre que per a la població autòctona els homes majors de 55 anys representen el 30% del total, per a la població immigrant representen només el 6,6%. Els percentatges més elevats corresponen a persones procedents d’Àfrica del nord, el 8,2%, i de l’Africa subsahariana, el 12%. Pel que fa a les dones, les majors de 55 anys representen el 29% en el cas de la població autòctona i un 2,63% per a la població immigrant, de les quals, les dones sud-americanes són les que mostren el percentatge més elevat (9%). Quan analitzem les diferències del nivell d’estudis segons el lloc de naixement (taula 1), observem diferències significatives: els percentatges de persones analfabetes o amb estudis primaris incomplets són molt més elevats entre la població immigrada que entre la població autòctona. Quan aprofundim per entendre les diferències segons el país d’origen, observem que els percentatges més elevats d’instrucció insuficient corresponen als col·lectius africans. Pel que fa a estudis secundaris veiem que els col·lectius procedents d’Europa de l’Est, de Sud-amèrica i d’Amèrica Central són els que presenten uns percentatges majors, superant amb escreix el de les persones autòctones. El mateix es pot observar pel que fa als estudis universitaris (diplomatures i llicenciatures). En aquest cas cal indicar també els percentatges baixos obtinguts quant als col·lectius africans.

163

Bloc C3

 Regió Sanitària Girona

Taula 1. Nivell d’estudis segons el lloc de naixement Origen Nivell d’estudis No sap llegir ni escriure

Autòcton Immigrant Total

Estudis secundaris Diplomatures Llicenciatures

Àfrica Europa SudAmèrica Àfrica del Autòcton Est amèrica Central subsahariana nord

N

11

13

24

11

0

0

0

5

8

%

2,3%

9,3%

3,9%

2,3%

-

-

-

13,9%

16,7%

71

40

111

71

0

2

1

21

16

15,1%

28,6%

18,2%

15,1%

-

5,9%

10,0%

58,3%

33,3%

N

176

24

200

176

2

5

2

8

7

%

37,4%

17,1%

32,8%

37,4%

15,4%

14,7%

20,0%

22,2%

14,6%

N

138

44

182

138

7

18

4

1

13

%

29,4%

31,4%

29,8%

29,4%

53,8%

52,9%

40,0%

2,8%

27,1%

N

40

8

48

40

1

4

1

1

2

%

8,5%

5,7%

7,9%

8,5%

7,7%

11,8%

10,0%

2,8%

4,2%

N

34

11

45

34

3

5

2

0

2

%

7,2%

7,9%

7,4%

7,2%

23,1%

14,7%

20,0%

0,0%

4,2%

Estudis N primaris incomplets % Estudis primaris complets

Regió de naixement

p-valor (origen) = 0,000; p-valor (regió de naixement) = 0,000. Font: Elaboració pròpia.

El grau d’utilització dels serveis d’atenció primària segons l’origen i el sexe mostrats a la taula 2 ens indica que els homes immigrants fan un menor ús dels serveis, mentre que les dones immigrades en fan un ús semblant al que en fan les dones autòctones.

Taula 2. Utilització dels serveis d’atenció primària segons l’origen i el sexe Autòctons Sí, ha utilitzat els serveis d’atenció primària

Immigrants

Total

n

%

n

%

N

%

Home

111

65,3%

32

44,4%

143

59,1%

Dona

187

59,0%

41

56,2%

228

58,5%

Font: Elaboració pròpia.

Quan ho desagreguem per grups d’edat (taules 3 i 4), observem que l’única diferència estadísticament significativa al 95%, la trobem al grup de 26 a 35 anys, en el sentit que les persones autòctones d’aquest grup d’edat usen molt més els serveis d’atenció primària que les persones immigrades.

164

Taula 3. U  tilització dels serveis d’atenció primària segons l’edat i l’origen: grup de dones Autòctones

Immigrades

n

%

n

%

p-valor

De 16 a 25 anys

10

43,5%

6

60,0%

0,383

De 26 a 35 anys

21

72,4%

8

36,4%

0,010

De 36 a 45 anys

17

50,0%

9

40,9%

0,505

De 46 a 55 anys

19

59,4%

7

50,0%

0,555

De 56 a 66 anys

44

84,6%

2

50,0%

0,082

Edat

Font: Elaboració pròpia.

Taula 4. U  tilització dels serveis d’atenció primària segons l’edat i l’origen: grup d’homes Autòctons

Edat

Immigrants

n

%

n

%

p-valor

De 16 a 25 anys

13

46,4

8

61,5

0,368

De 26 a 35 anys

38

71,7

11

47,8

0,046

De 36 a 45 anys

25

42,4

14

58,3

0,187

De 46 a 55 anys

53

63,1

7

63,6

0,972

De 56 a 66 anys

57

62,6

1

50,0

0,715

Finalment, a la taula 5 i a les caselles ombrejades, es mostren els percentatges d’utilització dels serveis d’atenció primària quan es té en compte el nivell d’estudis i l’origen de les persones entrevistades. S’observa que les úniques diferències estadísticament significatives al 95% indiquen que és més elevat el grau d’utilització per part de les persones autòctones amb estudis primaris incomplets (84,3%), pel que fa a les persones immigrades amb el mateix nivell d’estudis (52,5%). En totes les altres tipologies de nivell d’estudis, tot i que no obtenim la significació estadística, les tendències indiquen sempre un grau menor d’utilització per part de la població immigrada excepte en el cas dels estudis de diplomatura, on el poc nombre de casos recollits en la mostra obtinguda no permet extreure’n conclusions.

165

Bloc C3

Font: Elaboració pròpia.

Taula 5. U  tilització dels serveis d’atenció primària segons el nivell d’estudis i el lloc de naixement Nivell d’estudis

No sap llegir ni escriure

Estudis primaris incomplets

Estudis primaris complets

Estudis secundaris

Estudis de diplomatura

Estudis de llicenciatura

Autòctons

Immigrants

Total

n

%

n

%

N

%

 8

66,7%

7

53,8%

  15

60,0%

 4

33,3%

6

46,2%

  10

40,0%

  12

100,0%

13

100,0%

  25

100,0%

  59

84,3%

21

52,5%

  80

72,7%

  11

15,7%

19

47,5%

  30

27,3%

  70

100,0%

40

100,0%

110

100,0%

  99

56,6%

12

50,0%

111

55,8%

  76

43,4%

12

50,0%

  88

44,2%

175

100,0%

24

100,0%

199

100,0%

  80

58,4%

20

45,5%

100

55,2%

  57

41,6%

24

54,5%

  81

44,8%

137

100,0%

44

100,0%

181

100,0%

  19

47,5%

4

50,0%

  23

47,9%

  21

52,5%

4

50,0%

  25

52,1%

  40

100,0%

8

100,0%

  48

100,0%

  25

71,4%

5

45,5%

  30

65,2%

  10

28,6%

6

54,5%

  16

34,8%

  35

100,0%

11

100,0%

  46

100,0%

p-valor

0,513

0,000

0,543

0,133

0,897

0,115

Font: Elaboració pròpia.

 IMAS Barcelona Durant l’any 2004 es van atendre 127.428 urgències a l’Hospital del Mar i Peracamps, el 29,3% de les quals van correspondre a l’Àrea de Màxima Atracció (AMA). Després d’eliminar les que corresponien a actes sense presentació de la TIS es van disposar de 33.317 urgències per analitzar. D’aquestes, el 34,1% corresponien a persones immigrades. De les urgències ateses a immigrants, el 81,3% pertanyien a persones d’entre 15 a 49 anys. L’1 de gener de 2005 hi havia 85.169 persones empadronades a l’àrea que correspon a l’AMA, el 35,6% de les quals eren persones immigrades. El 82,5% tenia entre 15 i 49 anys, mentre que els autòctons d’aquesta categoria d’edat n’eren el 46,1%.

166

S’ha estudiat la utilització dels serveis d’atenció primària a Ciutat Vella i al servei d’urgències de l’Hospital del Mar (mateixa àrea). S’ha trobat que la freqüentació d’urgències hospitalàries de persones immigrades és menor que la dels autòctons en totes les especialitats. Les dones immigrades presenten una major utilització dels serveis de ginecologia fins i tot després d’ajustar per edat. Taula 6. T  axes de freqüentació brutes per 1.000 habitants i raó de taxes no ajustades de persones immigrades respecte de les autòctones

Total

Nacionals

Immigrants

391

400

375

0,937

(0,920; 0,953)

Homes

372

388

350

0,901

(0,879; 0,923)

Dones

413

412

415

1,008

(0,962; 1,034)

1-14

479

543

371

0,683

(0,648; 0,720)

15-49

377

385

369

0,960

(0,939; 0,982)

50-64

361

354

401

1,132

(1,064; 1,205)

≥65

413

408

587

1,441

(1,332; 1,558)

Total Sexe

Edat

Interval de confiança 95%

Raó de taxes immigrants/ nacionals

Com es pot veure a la taula 6, les taxes de les dones no difereixen entre immigrades i nacionals, mentre que per als homes immigrants, les taxes són un 10% inferiors a les del homes autòctons. També s’observa que les persones immigrades de menys de 15 anys freqüenten urgències un 32% menys que els autòctons de la mateixa edat, i entre els 15 i els 49 anys, un 4% menys. Per a les dues últimes categories d’edat s’observa l’efecte contrari: els immigrants amb edats compreses entre 50 i 64 anys tenen una taxa de freqüentació un 13% més elevada que els autòctons, i els de 65 anys i més, un 44% més gran. El resultat de l’ajust de regressió d’un model binomial negatiu per al conjunt de totes les urgències ajustant per edat, sexe i servei proporciona una raó de taxes per a les persones immigrants respecte dels autòctons de 0,85 (IC 95%, 0,72; 0,99; p = 0,04), és a dir, els i les immigrants de l’AMA van freqüentar les urgències un 15% menys que els autòctons de la mateixa àrea durant l’any 2004. Per serveis, els resultats indiquen que les persones immigrades van freqüentar 17.  Cots, F., Burón, A., Castells, X., García, O., Riu, M. i Vall, O. Impacte del creixement de la població immigrant en la utilització de serveis sanitaris. Anàlisis de la freqüentació i de la complexitat de les urgències de la població immigrant. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Estudis d’Economia de la Salut, 2006. P. 91-111.

167

Bloc C3

Font: F. Cots et alt. a Estudis d’Economia de la Salut, Generalitat de Catalunya, 2006. P. 99.17

menys que les autòctones tots els serveis analitzats excepte ginecologia i obstetrícia, amb els resultats següents: Taula 7. Utilització dels serveis d’urgències Serveis analitzats

Raó taxes immigrants/ autòctons

Interval de confiança 95%

Cirurgia

0,75

(0,62; 0,92)

Traumatologia

0,66

(0,51; 0,86)

Medicina

0,77

(0,62; 0,96)

Pediatria

0,73

(0,64; 0,81)

Ginecologia i obstetrícia

2,00

(1,11; 3,59)

Les taxes de freqüentació dels serveis de cirurgia, traumatologia i medicina mostren una relació directa amb l’edat en el sentit que a mesura que augmenta l’edat, augmenta també la freqüentació. A la resta de serveis, les taxes més altes corresponen a la categoria de 15 a 49 anys. Pel que fa al servei de pediatria, la taxa més alta es va obtenir per als nens d’1 a 4 anys. Com a aproximació a l’anàlisi de costos es va determinar la càrrega de treball de les atencions urgents en relació amb el país d’origen de la persona atesa. L’estudi considera les 165.267 urgències ateses a l’Hospital del Mar els anys 2002 i 2003. S’analitza la població autòctona, la població de persones immigrades procedent de països de renda alta i la població immigrada procedent de països de renda baixa. L’estudi s’ha fet mitjançant el cost variable que correspon al consum realitzat per al diagnòstic i al tractament d’urgència. Del total d’urgències ateses, el 19,9% eren de població immigrada i un 15,5% corresponen a persones immigrades de països de renda baixa. El 38% de les atencions a població autòctona corresponen a persones que superen els 50 anys, mentre que entre la població immigrada és d’un 13,7% per a les persones immigrants ateses procedents de països de renda alta i no arriba al 8% en el cas dels i les immigrants procedents de països de renda baixa. El 78% de les atencions a persones immigrades corresponen a persones d’entre 16 i 50 anys, mentre que per als nacionals aquest percentatge és del 44%. Cal tenir present la tipologia de població immigrada de què parlem. Així, la majoria de la població masculina prové de l’Àsia i del nord d’Àfrica, mentre que l’Amèrica i l’Àfrica subsahariana són els origens més majoritaris de la població femenina. El cost variable mitjà ha estat de 10,97 euros per assistència. Per als nacionals i els procedents de països de renda alta, el cost mitjà ha estat d’11,66 euros, mentre que per a les persones immigrades procedents de països de renda baixa ha estat de 7,21 euros.

168

En estratificar per edat s’observa que per a l’interval d’edat més rellevant entre la població immigrada (franja d’edat d’entre 16 i 50 anys) hi ha diferències significatives en el sentit de més baix cost per als procedents de països de renda baixa en les especialitats de medicina general i traumatologia, i en el sentit de més alt cost respecte als autòctons i els procedents de països de renda alta en ginecologia i obstetrícia. No s’han trobat diferències significatives pel que fa a cirurgia. Així, amb l’anàlisi dels costos variables d’un nombre important d’urgències, s’han pogut establir una sèrie de pautes de comportament que depenen de l’origen dels pacients: • Les urgències de medicina, traumatologia i cirurgia en l’edat adulta (16-50 anys) presenten una menor càrrega de treball si els/les usuaris/àries són persones immigrades, en valors que superen el 10% de reducció. • Quan s’estratifica per edat, les urgències ginecològiques de persones immigrades procedents de països de renda baixa mostren un major cost variable, tot i que la seva rellevància econòmica és inferior que en altres especialitats (9% d’augment sobre un cost mitjà de 3,8 euros).

Com a resultats inicials s’ha trobat que els homes immigrants majors de 15 anys freqüenten més que els homes autòctons els serveis d’urgències, sobretot els magrebins, seguits dels llatinoamericans. D’altra banda, s’ha trobat una gran demanda més a urgències per part de les dones immigrades, fonamentalment per causes gine-tocològiques, fins i tot quan s’eliminen les vistes relacionades amb el part i puerperi. Les taxes més altes de freqüentació es donen entre dones magrebines i subsaharianes. A més, s’ha trobat un percentatge més elevat d’embarassos en dones joves immigrades (15-24 anys) en relació amb les autòctones (13,46% enfront d’un 6,44%). El 51,2% dels immigrants que participaren a l’estudi de l’Atenció Primària (AP), varen ésser homes, amb una mitjana d’edat de 30,5 anys (DE 13,88). L’origen dels pacients va ésser: llatinoamericans (30,1%), magrebins (27,1%), europeus de l’Est (22,8%) i subsaharians (18,2%). Un 11,1% de les persones immigrants havien tingut algun episodi d’incapacitat transitòria (IT), en comparació amb el 13,2% dels autòctons. La mitjana de la duració de les IT va ésser de 19,4 dies en els i les immigrants i de 33,5 dies en els autòctons. El risc relatiu ajustat d’IT dels autòctons respecte als immigrants és 1,69 (IC 95%: 1,42, 2,00). Entre les persones que acudiren a l’AP, el nombre de visites fetes a Medicina de Família va ésser set vegades superior en les immigrants que en les autòctones, i a Infermeria, el nombre de persones que acudiren a la consulta va ésser 0,6 vegades menor en les immigrants que en les autòctones. 169

Bloc C3

 Regió Sanitària Lleida

La causa més freqüent d’IT en els i les immigrants va ésser la dorsàlgia (21,8%), seguida de la rinofaringitis aguda (9,3%) i de les gastroenteritis (5,1%). La despesa farmacèutica feta per la població autòctona va ésser un 41% superior a l’ocasionada per la immigrant. Al Servei d’Urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, durant els anys 2004 i 2005 es realitzaren un total de 168.111 visites, de les quals el 17% correspongué a la població immigrada, essent la mitjana d’edat de 29 anys respecte a la de 40 anys de l’autòctona. El 4,7% del total de les visites correspongué a pacients magrebins, el 4,2% a llatinoamericans, el 2,3% a immigrants de l’Europa de l’Est i el 2,9% a subsaharians. El primer grup diagnòstic al col·lectiu immigrant va ésser el de lesions i intoxicacions (22,7%), pràcticament igual que en l’autòctona (23,7%). A la franja d’edat pediàtrica, les tres primeres classes de diagnòstics també varen ésser iguals als dos col·lectius (infeccions respiratòries altes, gastroenteritis i símptomes generals). En el grup d’homes autòctons va haver-hi un 38% més d’ingressos que en el grup d’immigrants (IC 95%: 1,26-1,51). Pel que fa a les dones, el nombre d’ingressos es va reduir en un 16% en relació amb el de les dones immigrades (IC 95%: 0,79-0,88).

5. Discussió  Regió Sanitària Girona Tot i que manca la modelització de les dades, ajustant per les variables identificadores de privació, totes les anàlisis apunten que en igualtat de condicions socioeconòmiques, la població autòctona utilitza més els serveis de salut d’atenció primària que la població immigrada. Les diferències d’ús entre la població immigrada i l’autòctona es fan notar, sobretot, entre els usuaris i les usuàries de 26 a 35 anys. En aquesta franja d’edat, la població autòctona que utilitza els serveis d’atenció primària supera el 70%, davant el 36% d’ús per part de les dones immigrades i el 48% dels homes immigrats.

 IMAS Barcelona L’augment del nombre de persones estrangeres residents a la ciutat de Barcelona en els últims cinc anys ha estat molt elevat, passant de 74.019 el gener de 2001 a 260.058 el gener de 2006, fet que suposa una evolució del nombre d’immigrants sobre la població total des del 4,9% el 2001 al 15,9% el 2006. El districte treballat 170

és el de Ciutat Vella, que té un percentatge d’immigrants superior a la mitjana de la ciutat. Així, a Ciutat Vella, s’ha passat d’un percentatge sobre la població total de 18,2% el 2001 al 38,5% el 2006. La procedència majoritària d’aquest col·lectiu és el Pakistan, el Marroc, les Filipines i l’Equador, essent el seu perfil principalment el d’immigrant econòmic en el sentit definit en aquest article. La població immigrant freqüenta un 15% menys els serveis d’urgències que la població autòctona tot ajustant per edat, sexe i servei. Aquest valor global conté, però, dos comportaments diferenciats. D’una banda, i pel que fa a les urgències obstètriques, la freqüentació de la població immigrada gairebé duplica la de la població autòctona. Per contra, el comportament de les urgències d’adults (traumatologia, medicina i cirurgia) mostra una freqüentació entre un 23% i un 34% menor a la dels autòctons. L’alta freqüentació de les urgències obstètriques es relaciona amb les altes taxes de fecunditat i amb l’ús més elevat del sistema públic, indicant que infrautilitzen el seguiment de l’embaràs a través dels circuits habituals de l’assistència primària. L’altre comportament, la menor freqüentació als serveis de les urgències de traumatologia, medicina i cirurgia, dóna consistència al fenomen conegut de l’/la immigrant sa/sana. Això fa que els increments de població actuals causats per la nova arribada d’immigrants econòmics no mostri encara una translació directa en l’increment de les urgències esmentades. Les urgències de la població immigrada són entre un 10 i un 17% menys costoses (menor cost diagnòstic de laboratori i radiologia) que les de la població autòctona i la procedent de països de renda alta.

Entre la població que acudeix a visitar-se als centres d’AP, les persones immigrades es visiten més a medicina general, a l’atenció especialitzada i utilitzen més proves complementàries que les persones autòctones. Les persones immigrants tenen menys IT i aquestes duren menys. Les causes d’IT són similars en els dos grups. Els i les immigrants gasten menys en productes farmacèutics que la població autòctona. La població immigrant acudeix més al Servei d’Urgències Hospitalari i les dones immigrades ingressen més a l’hospital, com a conseqüència del major nombre de parts. No obstant això, els motius de consulta a l’hospital no difereixen notablement entre ambdós col·lectius. Els resultats observats a l’RSG i a l’àmbit d’influència de l’IMAS presenten característiques similars: la població immigrada presenta una menor taxa d’utilització dels serveis d’atenció primària i d’urgències hospitalàries que la població autòctona. Per contra, a l’RSL s’observa que la població immigrada té una major taxa de freqüenta171

Bloc C3

 Regió Sanitària Lleida

ció que l’autòctona per a aquests mateixos serveis. Tot i que encara no ha estat contrastat, és molt probable que aquestes divergències siguin degudes a la caracterització de la població immigrada. Tal com s’ha observat al llarg de tot el treball, la procedència geogràfica (país d’origen) del pacient és una variable molt important que cal tenir en compte a l’hora de determinar la utilització dels serveis sanitaris públics. El fet que la tipologia de persona immigrada resident a les diferents àrees d’estudi no presenti les mateixes característiques socioeconòmiques (lloc de naixement, edat, composició per gènere, ocupació, nivell d’estudis, temps que fa que han deixat el seu país d’origen, etc.) pot afectar d’una manera determinant la utilització dels serveis d’atenció primària i d’urgències hospitalàries de la zona de residència. Queda pendent, doncs, determinar si són aquestes característiques econòmiques, socials i de procedència les que afecten veritablement la utilització dels serveis sanitaris públics en els diferents territoris catalans. Si és així, les polítiques sanitàries que s’han d’implantar haurien de tenir en compte no sols el volum de població immigrada, sinó també la seva procedència i les seves característiques concretes.

6. Bibliografia Balanzó, X., Bada, J. L. i González, C.A. «La atención sanitaria en la población africana residente en la comarca del Maresme (Barcelona)». Rev San Hig Publ,1984; 58:769-778. Berra, S., Elorza Ricart, J. M., Bartomeu, N., Hausmann, S., Serra-Sutton, V. i Rajmil, L. Necessitats en salut i utilització dels serveis sanitaris en la població immigrant a Catalunya. Revisió exhaustiva de la literatura científica. Barcelona: Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques. CatSalut. Departament de Sanitat i Seguretat Social. Generalitat de Catalunya. Maig de 2004. Colectivo IOE, «Las estadísticas sobre la inmigración: información limitada», Índice, Revista de estadística y sociedad. Març de 2004. Cots, F., Burón, A., Castells, X., García, O., Riu, M. i Vall, O. Impacte del creixement de la població immigrant en la utilització de serveis sanitaris. Anàlisis de la freqüentació i de la complexitat de les urgències de la població immigrant. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Estudis d’Economia de la Salut, 2006. P. 91111. Farias Huanqui, P. Manual de atención primaria a la población inmigrante. Artur, SA, 2001. González-Raya, S., Saurina, C. i Sáez, M. Análisis de la población inmigrante como usuaria de los servicios de salud pública de Catalunya. Universitat de Girona, 2004. Jansà, J. M. i García de Olalla, P. «Salud e inmigración: nuevas realidades y nuevos retos». Gaceta Sanitaria. Maig de 2004. 172

Bloc C3

Jaumà, R. M. i Viñamata, B., «Morbilidad atendida de la población inmigrante africana en un centro de salud». Atención Primaria, 1994. Larios, M. J. i Nadal, M. L’estat de la immigració a Catalunya. Anuari 2005. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 2006. Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD). Informes sobre el desa­ rrollo humano, 2001. . Rommel, A. i Weilandt, C. «Health monitoring of the migrant population in Northrhine-Westphalia, Germany. Experiences, implications and perspectives». Crat Med J., 2002. Shawn, M., Dorling, D. i Brimblecombe, N. «Explaining geographical inequalities in health». Health Variations, 1998; 2:8-9. Singh, G. K. i Siahspuch, M. «Ethic-immigrant differentials in health behaviours, morbidity, and cause-specific mortality in the United States: an analysis of two national data bases». Hum Biol, 2002. Teixidor, R., Sardañes, P. i col. «Projecte immigrants, una necessitat». Butlletí Societat Catalana de Pediatria, 1993; 53:42-45. Westerling, R. i Rosén, M., «Avoidable mortality among immigrants in Sweden». The European Journal of Public Health, vol. 12, Issue 4. 2002.

173

 John Roberto, Cecilio Lapresta, Marc Sáez, Laura Vall-llosera i Magda Garcia durant la Jornada de Recerca i Immigració que va tenir lloc a l’IEC el 13 de juny de 2007. / Ivan G. Costa.

174

Bloc D1 Diagnòstic de competències interculturals en l’Administració pública1 Flor A. Cabrera Rodríguez, Trinidad Donoso, Assumpta Aneas, Javier De Santos, Josep Más, Rosa López (1) i Pilar Curós (2) GREDI. Grup de Recerca en Educació Intercultural. Facultat de Pedagogia. Universitat de Barcelona2 (1) Escola d’Administració Pública de Catalunya (2) Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Universitat de Girona3

Resum

1.  Projecte de recerca subvencionat dins de la convocatòria AMIC-2005 d’ajuts de suport a projectes de recerca interuniversitaris i/o intrauniversitaris en matèria d’immigració a Catalunya finançada per la Secretaria per a la Immigració i la Direcció General de Recerca de la Generalitat de Catalunya. 2.  Adreces electròniques: [email protected], [email protected], [email protected], javier_ [email protected], [email protected]. 3.  Adreça electrònica: [email protected].

175

Bloc D1

La naturalesa multicultural de la nostra societat està generant requeriments nous als i les professionals de l’Administració pública. Els nous usuaris i usuàries dels serveis públics presenten condicionants i necessitats específiques derivats de la seva situació administrativa i el seu origen cultural. El present estudi planteja dos objectius: 1) la identificació de les necessitats formatives en relació amb les competències interculturals del personal del Servei d’Ocupació de Catalunya que està en contacte amb persones immigrades i 2) el disseny d’una proposta de formació en competències interculturals per al Servei d’Ocupació de Catalunya. Els àmbits on es necessiten més aquestes competències són la gestió i solució de conflictes interculturals, les habilitats de comunicació i relació amb persones de diferents cultures, el coneixement d’altres cultures, el coneixement del fet migratori en el nostre context i el paper dels estereotips i prejudicis en les relacions. Aquesta investigació ha obert molts interrogants i possibles línies de futur com la necessitat d’aprofundir en l’avaluació de la formació intercultural i la realització de més diag-

nòstics en altres àrees de l’Administració com la sanitat, els serveis socials o la seguretat ciutadana per contrastar informació i continuar determinant el perfil de competències interculturals requerides per al treball en aquest camp. Així mateix, es considera que seria rellevant realitzar algun estudi comparatiu amb altres administracions i països que permetés avaluar la transversalitat de les competències identificades, així com l’efectivitat de diversos models de formació intercultural. Paraules clau: competències interculturals, Administració pública i formació.

1. Introducció Les grans transformacions en el món del treball que han caracteritzat les darreres dècades del segle xx han propiciat un interès marcat i una reflexió profunda sobre els atributs i les capacitats necessaris per a l’acompliment professional. Fruit d’aquesta anàlisi, les competències professionals han adquirit un protagonisme indiscutible com a concepte que defineix la professionalitat en el sentit més global del terme (Echeverria, 2002). En el mateix sentit, el desenvolupament de les societats actuals com a escenaris de convivència intercultural atorga especial importància al domini de competències que capacitin per treballar interculturalment (Aneas, 2003). Els i les professionals de l’Administració pública, com la resta de professionals, han de donar resposta a aquests requeriments tècnics socials nous. En el cas concret de la diversitat cultural de les persones usuàries, aquestes respostes poden orientarse a la creació de serveis nous o al desenvolupament de la competència intercultural del personal de l’Administració. És en aquesta àrea temàtica en la qual cal situar el present treball, que presenta el diagnòstic en competències interculturals en l’Administració pública portat a terme pel Grup de Recerca en Educació Intercultural de la Universitat de Barcelona (GREDI) amb la col·laboració de l’Escola d’Administració Pública i el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya. Aquesta investigació, que presenta una continuació en la línia de treball que el GREDI va iniciar el 1998,4 planteja com a objectius principals detectar competències interculturals per part del personal que presta atenció al públic en les oficines de treball de la Generalitat de Catalunya i proposar un programa de formació per al desenvolupament de les competències esmentades. La competència intercultural és un constructe de recent creació que ha estat estudiat des de diverses disciplines com l’educació, la psicologia o les relacions laborals (Chen, 1989, 1990). En els estudis elaborats per conèixer el perfil del/de la professional que requereixen les organitzacions del futur en el nou àmbit global, la competència intercultural s’ha identificat com una de les vuit competències clau per al futur (Satter4.  Cabrera, 1998; Bartolomé i Cabrera, 2003; De Santos, 2004; Donoso i Aneas, 2004; Aneas i Donoso, 2005; Aneas i Santos, 2007.

176

lee, 1999) o com un dels quatre atributs requerits per als graduats del futur (Gow, 2000). Les cinc àrees on es troba una major concentració d’estudis sobre competència intercultural són: 1) els negocis internacionals, 2) l’educació vocacional i assumptes estudiantils, 3) el màrqueting, 4) els recursos humans i 5) les tecnologies de la informació (De Santos, 2004). Les competències interculturals poden definir-se com: El conjunt de coneixements, habilitats i actituds que permeten ser conscients dels aspectes personals i les demandes generades per la diversitat cultural. Permeten negociar, comunicar-se i treballar en equips interculturals i donar resposta a les incidències que sorgeixen en l’organització intercultural mitjançant l’autoaprenentatge intercultural i la resolució de problemes que considerin les altres cultures (Aneas, 2003:184). Les competències interculturals resulten de la integració d’un conjunt de coneixements, aptituds i actituds necessaris per donar resposta a les necessitats i especificitats del treball desenvolupat en interculturalitat. Aquestes competències es caracteritzen per manifestar-se en comportaments observables i ser àmpliament generalitzables i transferibles. La pertinència de la competència intercultural es justifica pel context afectiu inherent a tota interacció intercultural. La no-familiaritat amb l’altra cultura i amb el comportament d’altres persones, la preocupació per entendre malament les coses, l’ambigüitat sobre el contingut real i el significat del flux d’informació i un desig de controlar la interacció, etc., tot això transpira i genera ansietat (Rodrigo, 1999; Downing i Husband, 2002). A més, aquesta ansietat probablement interactuarà amb sentiments i estereotips entre grups i fomentarà una postura entre grups determinada, que acaba generant una percepció d’identitats ètniques diferents a través d’un filtre percentual del tipus nosaltres contra ells. L’estereotip no solament redueix dràsticament l’ambigüitat sobre el que pot esperar-se d’una altra persona, sinó que, recíprocament, fa rellevant la identitat pròpia de l’individu i ofereix una certesa falsa sobre els valors i les creences propis. Per això, el desenvolupament d’una competència intercultural, assenyala Kim, exigeix una autoconsciència crítica reflexiva dels programes i el bagatge cultural. En paraules de l’autor:

Des d’aquesta perspectiva, la competència intercultural comporta les tres dimensions bàsiques de tota competència: la cognitiva, l’afectiva i la comportamental. En relació amb l’aspecte cognitiu, Kim expressa la necessitat d’un coneixement cultural que impliqui disposar d’informació rellevant específica sobre la història, els va177

Bloc D1

Les persones que desitgen realitzar interaccions interculturals efectives han d’equipar-se amb un conjunt d’habilitats per a poder entendre i tractar amb la dinàmica de la diferència cultural, la postura intergrupal i la inevitable experiència d’estrès. (Kim, 1989: p. 284)

lors culturals, els sistemes institucionals i conductuals de la cultura no pròpia. L’essència de l’etnocentrisme radica en l’assumpció que el comportament i els valors de la pròpia cultura són una norma universal i històrica que pot aplicar-se en totes les altres cultures, o que pot emparar-se per a jutjar-les. D’aquesta manera, l’adquisició d’un coneixement cultural específic té dos avantatges: d’una banda, proporciona la representació precisa d’aquesta cultura i la seva gent, i, d’altra banda, proporciona l’experiència concreta de la diferència que aporta la pràctica de la competència intercultural. Pel que fa a la dimensió afectiva, la competència intercultural requereix el desenvolupament de l’empatia cap a l’altre, és a dir, avançar més enllà del coneixement de l’altre i arribar a la comprensió emocional de les seves necessitats i experiències vitals, així com tenir una actitud d’obertura i flexibilitat mental respecte a allò diferent, la incertesa o la ambigüitat, elements tots ells necessaris per relacionar-se amb persones amb altres valors i identitats culturals diferents a les pròpies i que, fins i tot, poden entrar en contradicció. Quant a la dimensió comportamental, s’intenta que la persona es trobi còmoda en la seva relació amb persones de diferents cultures amb independència de la distància cultural que hi ha entre elles. Es pretén aconseguir una adaptabilitat activa en el repertori dels comportaments a fi de buscar l’enteniment i la tolerància mutus. Les competències interculturals són competències transversals que per desenvolupar-se necessiten la creació de contexts o entorns formatius específics (TessaringCEDEFOP, 1998). En aquest sentit s’han identificat quatre grans enfocaments en la formació de competències interculturals transversals: 1) l’educació intercultural (Bartolomé, 1997, 2002), 2) l’educació internacional/global (McFadden i Merryfield, 1997 i Saliba, 1997), 3) la formació intercultural (Brislin i Yoshida, 1994) i 4) la formació per a la diversitat (Coix, 1994, 2001). A Catalunya s’han aplicat i investigat programes d’educació intercultural a l’educació bàsica i secundària (Vilà, 2005), i programes de formació intercultural en contexts empresarials i universitaris (Aneas, 2003 i De Santos, 2004). En tots aquests destaca, com a element comú, la necessitat de concil·liar els components cognitius, afectius i comportamentals de la relació intercultural que permetin a la persona ser conscient de l’impacte de la cultura en els comportaments i valors propis i de l’altre, superar els estats emocionals destorbadors i aplicar un repertori conductual adient al context específic. Com assenyalen Kim (1989) i Rodrigo (1999), l’elaboració d’una competència intercultural genèrica exigeix que la persona s’interrogui sobre l’especificitat de la seva pròpia identitat i cultura, desenvolupi una comprensió reflexiva crítica de les seves creences i sentiments que utilitza en les seves relacions amb diversitat ètnica. De la mateixa manera, hauria de poder reflectir l’adequació del seu propi repertori conductual per interactuar de manera efectiva entre una sèrie d’escenaris culturals. Sobre aquestes condicions, el desenvolupament de la competència intercultural requereix que els dissenys formatius incloguin continguts i activitats relatives al coneixement cultural, al contingut emocional de la relació intercultural i la resolució de problemes de diversa naturalesa (comunicativa, emocional, funcional, etc.). 178

En un intent de descriure les dimensions i els components de les competències interculturals en l’escenari de les organitzacions, Aneas (2003) va proposar el Model CIT de competències interculturals transversals que var ser validat empíricament. Posteriorment, el model va ser revalidat amb alumnat universitari procedent de les carreres d’econòmiques i empresarials (De Santos, 2004). Model de competències transversals interculturals Diagnosticar

a) Els aspectes interculturals que determinen les persones de l’organització: – Les persones de l’organització: un mateix i els altres. – La direcció i la jerarquia. – Les normes de l’organització intercultural. b) Els requeriments interculturals del treball o la funció. c) Els determinants de l’entorn o el context de l’organització on té lloc la relació intercultural.

Relacionar-se

a) Comunicació intercultural. b) Treball en equip intercultural. c) Negociació intercultural.

Fer front

a) Mitjançant l’autoaprenentatge intercultural. b) Les situacions interculturals, resolent els problemes que puguin sorgir. c) Les situacions interculturals, desenvolupant solucions que tinguin en compte les altres cultures.

Font: Aneas, 2003.

Aquest model assenyala que la persona competent interculturalment fa un diagnòstic del seu escenari professional intercultural atenent els aspectes socials, funcionals i contextuals; és capaç de relacionar-se tot comunicant-se, negociant i treballant amb persones de cultura diferent a la pròpia i és capaç de fer front als diversos reptes i situacions que es derivin de la naturalesa intercultural. Òbviament, en diagnosticar, relacionar-se i afrontar, la persona competent interculturalment integra i aplica les dimensions cognitives, afectives i comportamentals pròpies de la competència intercultural. El Model CIT ha estat la base conceptual que ha fonamentat el diagnòstic de les competències interculturals i ha orientat el disseny de la proposta formativa efectuada per a l’Administració pública de Catalunya.

Les administracions públiques, caracteritzades per la seva inclusió en el marc estructural (demogràfic, jurídic, laboral, etc.) i sotmeses als requeriments tècnics i socials, 179

Bloc D1

2. Objectius de la investigació

han de donar respostes a una sèrie de reptes que comporten l’entorn marcat per una societat multicultural. Al mateix temps, han de ser les administracions públiques les que, especialment, fomentin la plena participació cívica de les persones immigrades, d’acord amb el que estableix el Pla de ciutadania i immigració 2005-2008. En aquest context general considerem plenament justificat la pertinència i l’interès dels resultats obtinguts amb el present projecte, ja que planteja una via operativa per dotar de competències professionals interculturals al personal de l’Administració pública. Els objectius del present estudi són els següents: 1. Identificar les necessitats formatives per al desenvolupament de competències interculturals en el personal de l’Administració pública que està en contacte amb la població procedent de la immigració exterior. 2. Desenvolupar una proposta de formació en competències interculturals per al Servei d’Ocupació de Catalunya. Per a la realització de la investigació, s’ha comptat amb la col·laboració directa de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAP), l’ajuda de la Secretaria per a la Immigració i el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC). Com s’expressarà més endavant, la col·laboració d’aquesta entitat ha estat decisiva per determinar la investigació.

3. Metodologia La metodologia de la present investigació és la pròpia d’un estudi descriptiu/comprensiu, combinant estratègies qualitatives i quantitatives que atenguin els diferents objectius específics. L’estudi s’ha portat a terme segons el disseny següent:

 Primera fase. Estudi diagnòstic amb un disseny per enquesta amb la finalitat d’identificar les necessitats formatives A) Estudi qualitatiu mitjançant entrevistes als i les caps dels serveis territorials de la Generalitat de Catalunya. La finalitat d’aquest estudi va ser acostar-se a la realitat de l’Administració pública en un tema que resultava, una vegada fets els primers contactes, molt nou i que quasi no s’havia plantejat. L’estratègia de recollida d’informació d’aquesta fase va ser l’entrevista semiestructurada. A partir dels resultats d’aquest estudi es va obtenir una primera llista de les necessitats de formació en competències interculturals i de les actituds del personal responsable d’aquesta formació. 180

B) Estudi quantitatiu més extensiu que consistia a fer un qüestionari als directors o directores de les oficines de treball de la Generalitat de Catalunya amb la finalitat de validar les necessitats detectades en el primer estudi en un context més ampli. C) Triangulació de la informació obtinguda en els dos estudis anteriors i el seu contrast amb el marc teòric que sustenta aquesta investigació. Això va permetre diagnosticar les necessitats de formació del personal de l’Administració pública del Servei d’Ocupació de Catalunya.

 Segona fase. Proposta d’intervenció A) Elaboració d’una proposta de formació en competències interculturals per al personal de l’Administració pública que respongués a les necessitats que s’havien identificat a la primera fase. Aquestes necessitats es varen traduir en objectius de formació de competències interculturals i es va fer un plantejament de programa de formació que donés resposta als objectius formatius establerts. La població (definida conjuntament pel grup de recerca, la Secretaria per a la Immigració i el SOC) va quedar configurada de la manera següent:

Les entrevistes als i les caps de servei es van concretar mitjançant trucades telefòniques i es van fer al lloc on determinaven els entrevistats. Van tenir una duració mitjana d’una a dues hores. Totes les entrevistes es van gravar, previ consentiment dels implicats, i totes les persones previstes, excepte una (a causa de problemes d’agenda), varen ser entrevistades i, per tant, la mostra va quedar configurada en vuit persones. Els qüestionaris van enviar-se mitjançant correu electrònic. Les adreces, les va proporcionar el SOC i, prèviament, ja s’havia enviat una carta als informants en què s’explicava el motiu de la recerca i la tramesa del qüestionari. Finalment, es varen recollir 38 respostes, dada que representa aproximadament el 50% de la població. L’anàlisi de les transcripcions obtingudes mitjançant les entrevistes es va fer utilitzant la tècnica de l’anàlisi de contingut (vegeu, per exemple, Krippendorff, 1990). Previ establiment de categories, per part de tot l’equip, dues persones, de manera independent, varen categoritzar les respostes a les entrevistes posant a prova el sistema creat. L’anàlisi de dades del qüestionari es va fer mitjançant el paquet informàtic SPSS, aplicant procediments estadístics descriptius i de contrast.

181

Bloc D1

• Tots els i les caps dels serveis territorials del SOC. • Els directors i les directores de les oficines de treball de la Generalitat i la direcció dels centres d’informació i formació ocupacional del Departament de Treball (CIFOS). La mostra final va ser de 79 persones.

4. Resultats de l’anàlisi diagnòstica: necessitats formatives en competències interculturals Per presentar els resultats de la primera fase diagnòstica, s’ha estructurat la informació resultant en els quatre apartats següents: 1. Estratègies per atendre la realitat intercultural. Quines estratègies o actuacions caldrien portar a terme, per tal d’oferir un servei de qualitat, considerant el nou perfil d’usuaris del Servei d’Ocupació? 2. Coneixements que es posseeixen i necessitats expressades. Quin nivell de coneixements o habilitats té el personal que es relaciona amb persones de diversos orígens culturals?, i quina és la importància atorgada a cadascun d’aquests coneixements o habilitats interculturals? 3. Modalitats de formació. Quina modalitat formativa seria la més adequada? 4. Interès per la formació. Quin nivell d’interès existeix entre el personal de l’Administració pública sobre un programa formatiu en temes interculturals?

 4.1. Estratègies per adequar-se a la realitat intercultural Tant els i les caps de serveis com les persones que estan dirigint les oficines de treball de la Generalitat de Catalunya (OTG) i els centres d’informació i formació ocupacional de la Generalitat de Catalunya (CIFO) consideren la formació com una de les estratègies de major utilitat i necessitat per tal que el personal de l’Administració s’adeqüi a la nova realitat del servei i perquè sigui capaç de donar respostes acollidores i de qualitat als diferents tipus d’usuaris/àries. En aquesta formació destaquen com a prou importants les àrees següents: • Formació en atenció al públic de procedència multicultural • Formació en idiomes clau (anglès, francès, àrab i alemany) • Formació administrativotècnica (sistemes informàtics, normativa) També cal destacar la pràctica unanimitat de tothom qui ha participat en la investigació en opinar que, a més a més de certes actuacions formatives, també calen altres accions més operatives i estructurals. Entre aquestes darreres destaca el fet de poder comptar amb espais més personalitzats d’atenció al públic com una estratègia complementària a les diverses estratègies formatives requerides. Amb aquesta finalitat, els/les caps plantegen diverses estratègies de gestió de l’espai físic i l’operació actual del servei, com, per exemple, canviar taulells per mobiliari que afavoreixi més proximitat i faciliti la comunicació, gestionar de manera més proactiva l’afluència de públic a les oficines (per exemple, tiquets de menú), etc. Altres estra182

Bloc D1

tègies, també considerades prou importants, fan referència a la contractació de mediadors/ores interculturals externs i, amb menor èmfasi, es considera important comptar amb la contractació d’intèrprets externs en idiomes clau. Cal precisar, però, que són els i les caps de serveis els que acorden major importància al fet de disposar d’algun mediador intercultural en els serveis, en comparació amb els mateixos directors i directores. Segons la percepció de les persones entrevistades, per garantir l’atenció a la realitat multicultural de les persones usuàries del servei, serien suficients els recursos interns ja disponibles, de manera que no caldria contractarlos externament. La situació es resoldria simplement amb l’optimització del seu acompliment a través d’una formació complementària del personal actual de l’Administració. Cal dir que els i les caps de servei van esmentar debilitats o mancances –referents a les polítiques i estratègies de recursos humans de l’Administració pública actual–, emfatitzant la dimensió estructural-operativa més que la dimensió formativa, a diferència dels directors i directores, que mostren una clara preocupació per la formació. Així, els i les caps preveien mancances en el nombre de personal disponible per a l’atenció al públic en algunes oficines, la qual cosa repercutiria en el temps d’espera, així com en la manca d’estratègies de recursos humans que aprofitessin l’experiència acumulada en personal i que promoguessin la motivació d’aquests. També consideraven que s’hauria d’incloure en el perfil de les persones algunes competències relatives a les noves exigències del servei, com, per exemple, el domini d’idiomes. Finalment, considerem important esmentar els quatre posicionaments en gestió de la diversitat cultural identificats en l’estudi qualitatiu per part de les empreses usuàries del servei o del personal del SOC. Així, es va identificar una primera posició de rebot, sobretot per part de les empreses que no desitgen personal de minories culturals, o d’alguna minoria en particular. Un segon posicionament, d’assimilació, en tant que no es considera necessari realitzar res d’especial i que si aprenguessin l’idioma tot seria més fàcil, s’integrarien i no hi hauria problemes. Un tercer posicionament, de mediació o d’equilibri, on es reconeix que cal acceptar l’altre i tenir l’habilitat per a relacionar-s’hi i actuar amb l’altre de manera integradora a fi d’aconseguir un ambient cohesionador i de superació de conflictes. I finalment, un quart posicionament, paternalista que observa la persona immigrant com a víctima o l’acull amb una actitud salvadora. L’estudi va constatar, a través de les expressions dels entrevistats, que existeix, pel que sembla, una tendència en els serveis a adoptar un posicionament d’equilibri o mediador, convivint amb un posicionament d’assimilació vers els que vénen de fora. Considerem d’especial rellevància treballar aquests posicionaments des de la formació, ja que es reconeixen com a percepcions inconscients.

183

 4.2. Coneixements i necessitats expressades En l’estudi elaborat mitjançant el qüestionari adreçat a directors i directores es va contrastar el nivell d’importància que aquests atribuïen a cadascuna de les competències interculturals clau en una formació sobre aquest aspecte en particular i el nivell de domini que consideraven que tenien sobre aquestes competències. D’aquest contrast, varen identificar-se les necessitats formatives més importants, ja que, com més es valorés la importància d’una competència i menys es dominés, més significativa seria la necessitat de formació sentida per la persona. La taula següent mostra els resultats obtinguts: Carència –4 Coneixement cultural

–3

–2

Superàvit –1

0

+1

+2

+3

+4

1,57 0,86

Estereotips i prejudicis en les relacions Incidència de la immigració

1,3

Gestió de tràmits d’estrangeria

1,97

Habilitats en la comunicació intercultural

1,71

Gestió positiva dels conflictes interculturals

1,91

Com pot apreciar-se, les necessitats més rellevants que varen identificar-se van ser: a) Gestió de tràmits d’estrangeria (-1,97). b) Gestió i solució de conflictes interculturals (-1,91). c) Habilitats de comunicació i relació amb persones de diferents cultures (-1,71). d) Coneixement cultural de la pròpia cultura, així com de les diferències i similituds amb altres cultures (-1,57). e) La incidència social i econòmica del fet de la immigració en el nostre context (-1,3). f) El paper dels estereotips i prejudicis en les relacions (-0,86). A partir d’aquesta anàlisi diferencial, i, de manera general, es pot dir que s’expressa una necessitat de formació en matèria de competències interculturals entre els directors i directores, que corrobora el que ja s’havia observat en els resultats de les entrevistes amb els i les caps de servei. És a dir, i segons paraules d’una de les persones entrevistades, era necessari enfortir la formació del funcionariat per adequar-se a la nova realitat del servei. Quan s’analitza aquesta informació general, s’observa que existeix una gran coincidència entre totes les persones que han parti184

cipat en la investigació del fet: la necessitat formativa més urgent és la referent a la gestió de tràmits d’estrangeria. Malgrat que la gestió de tràmits d’estrangeria no consti entre les responsabilitats del Servei d’Ocupació, els enquestats consideren que aquest coneixement podria ser un suport important en la tasca d’orientació que realitzen, ja que un percentatge important de les persones que accedeixen al servei d’ocupació desconeix totalment o parcialment aquests tràmits i és motiu de preocupació constant i obstacle potencial per a la seva integració laboral i social. Des de la perspectiva dels caps de servei, aquest aspecte també és esmentat com un determinant fonamental per a una relació eficaç amb els usuaris i les usuàries immigrants: per a la persona immigrant, el més important és aconseguir treball i, per tant, ingressos, per la qual cosa semblen estar poc disposats a col·laborar en estratègies d’atenció que no siguin de curt termini. Així mateix, la situació de regularitat administrativa determina la possibilitat d’accedir als serveis del SOC, per la qual cosa és fonamental conèixer el marc de regulació. En relació amb els nuclis formatius més relacionats amb competències interculturals, les necessitats formatives expressades pels directors i directores i els i les caps de servei es reflecteixen en els temes següents exposats de major a menor grau de necessitat:

Cal comentar que l’últim tema, referent als estereotips i prejudicis, va ser objecte de precisió per part d’una de les persones enquestades en el sentit de cridar l’atenció sobre la importància que té la modificació d’actituds, ja que hi ha reticències i, en alguns casos, actituds xenòfobes latents o explícites envers la població immigrada. En l’adquisició de coneixements sobre la cultura, es va puntualitzar la importància de conèixer l’activitat econòmica i laboral dels diferents països com un element que permetria contextualitzar millor les representacions mentals en el món laboral de les distintes minories culturals. Com a conclusió rellevant d’aquesta triangulació, cal destacar que tant els i les caps de serveis com els directors i directores emfatitzaren la importància de la formació en el desenvolupament d’actituds i habilitats, sense menysvalorar la formació de coneixements. Es tracta d’un resultat important que cal tenir en compte a l’hora d’elaborar el disseny formatiu intercultural.

185

Bloc D1

a) Gestió i solució de conflictes interculturals. b) Habilitats de comunicació i relació amb persones de cultures diferents. c) Coneixement cultural que permeti conèixer la pròpia cultura i les diferències i similituds amb altres cultures. d) La incidència social i econòmica del fet migratori en el nostre context. e) El paper dels estereotips i prejudicis en les relacions.

 4.3. Modalitat de formació Per a totes les persones participants, la modalitat de formació preferida és la formació presencial com a primera opció i una formació mixta (presencial a més a més de virtual) com a segona opció. L’alternativa de tenir només formació virtual (e-learning) la consideren com a interessant els i les caps de serveis per a la formació adreçada al personal dels centres d’informació i formació ocupacional (CIFOS) . D’altra banda, a la preferència o conveniència d’una formació intensiva o espaiada, la majoria dels directors i directores mostren una preferència per l’opció intensiva desenvolupada en curts períodes de temps, més que per a l’espaiada al llarg de períodes de temps més extensos. Respecte a la durada, assenyalen que un programa de formació adequat podria ocupar entre 20 i 50 hores, encara que això dependrà del programa i dels continguts. En el cas dels i les caps de serveis no s’observa cap tendència cap a una o una altra modalitat de formació. En relació amb la metodologia, els entrevistats varen esmentar unànimement una formació amb les característiques següents: 1. Dinàmica experiencial / pràctica. 2. Partir de casos o situacions reals. 3. Idealment, que els/les formadors/ores tinguin experiència vital en el tema. A banda d’aquests resultats, s’assenyala la importància que la formació estigui adaptada al personal i a l’operativa de les oficines, és a dir, que es faci el més a prop d’on està el/la treballador/a, que li impliqui el menor esforç possible i que es dugui a terme en horaris de treball, ja que l’oficina no pot quedar desatesa. De la mateixa manera, és interessant ressenyar algunes consideracions realitzades pels entrevistats sobre les condicions necessàries perquè un programa de formació per al personal de l’Administració sigui viable i efectiu: 1. Que existeixi implicació dels directius abans d’oferir la formació a tot el personal. 2. No fer-la com una formació imposada, sinó consensuada. 3. Que la formació estigui relacionada amb algun tipus de millora professional.

 4.4. Interès per la formació En l’estudi extensiu es va observar una clara posició de les persones que van respondre al qüestionari a favor de la formació i la necessitat de cursos sobre temàtica intercultural (així ho van mostrar el 84% dels enquestats). Així mateix, més de les tres quartes parts (78%) consideren que segurament o amb seguretat assistirien als cursos. No obstant aquest interès, quan se’ls va preguntar sobre la seva participació, 186

només un 60% van respondre que tenen molt o altíssim interès, trobant-se un 40% de les respostes en cert interès. Aquests resultats ens porten a pensar que malgrat la consciència de la importància i la necessitat de la formació en el tema intercultural, potser molts d’ells i elles hi assistirien forçadament o per obligació, més que per un interès autèntic o per un convenciment del valor que els podria oferir aquesta formació. Això comportaria, potser, la necessitat de portar a terme activitats paral·leles a la formació (per exemple, estratègia de comunicació) que donessin suport a un clima favorable al programa, i, per tant, que garantissin un millor èxit del potencial programa formatiu. En relació amb aquest últim punt, potser els comentaris oferts pels i les caps de serveis en les entrevistes puguin matisar aquest resultat aparentment contradictori. Els obstacles o amenaces principals percebuts pels entrevistats per a dur a terme els canvis requerits en la visió de futur plantejada tenen relació amb el personal del servei i amb els/les usuaris/àries immigrants, i al·ludeixen a aspectes com l’acomodament al lloc de treball, l’estrès i la peculiar dinàmica de l’Administració, sensible als canvis polítics i lenta a l’hora d’introduir innovacions organitzatives. Tot això fa pensar que no es pot afrontar la formació en competències interculturals com un fet aïllat i desconnectat d’altres iniciatives i activitats. S’ha d’anar més enllà de plantejar uns cursos puntuals i situar-nos en una formació més global que consideri també l’àmbit contextual, l’institucional, l’organitzacional i els espais de formació.

Quan es tracta de desenvolupar les competències interculturals en les organitzacions, en general, o en el Servei d’Ocupació en particular, estem parlant precisament d’aquesta necessitat de canvi de certes creences, valors i actituds que permetin la convivència diària en el treball i que el servei que s’ofereix a persones de diferent origen cultural sigui personalitzat i amb alts estàndards de qualitat. Considerant les motivacions del personal, tal com s’han comentat anteriorment, l’èmfasi de la proposta formativa tindrà com a objectiu bàsic la sensibilització d’aquest personal cap a la temàtica, amb el suport de certs elements de formació-comunicació-lideratge del context institucional. A fi de respondre a les necessitats detectades, a la demanda creixent de l’entorn, així com a les condicions actuals del Servei d’Ocupació i del seu personal, és necessari promoure certes estratègies formatives que desenvolupin les competències interculturals en dos àmbits: a) en el context institucional del servei i b) en les persones que treballen en el Servei d’Ocupació, en els seus diferents nivells de responsabilitat.

187

Bloc D1

5. Proposta formativa en competències interculturals per al Servei d’Ocupació de Catalunya

Tendències i reptes del Servei d’Ocupació de Catalunya Entorn social

Servei d’Ocupació

Personal

– Tendència creixent cap a) Deixar de ser les oficines de – Ambient tancat, poc flexible i poca motivació pel canvi l’atur per ser les oficines de a la multiculturalitat col·locació en el mercat en – En alguns hi ha una actitud general d’acomodament i de la llei b) Ser un servei flexible que del mínim esforç s’ajusti a les necessitats reals – Canvi de paradigmes del mercat laboral i valors – D’altres, encara que mostren una actitud positiva vers el c) Oferir un servei de qualitat – Reptes per afrontar: canvi, tenen esgotament per als usuaris diversos siguin reforçar la formació i estrès quines siguin les seves facilitar la integració característiques físiques laboral de les – Actitud poc favorable a la persones immigrades formació que no sigui de d) Oferir una atenció per afavorir-ne la caire tecnicoadministratiu personalitzada com a procés integració social d’acollida com a part de la política de proximitat (UE)

 5.1. Formació intercultural institucional És important destacar que a fi que el programa formatiu modular que es planteja en aquesta proposta obtingui els resultats desitjats, és necessari que, de forma paral· lela, es tingui cura de certs elements de caràcter institucional, que ja varen ser esmentats pels i les caps de servei i són fonamentals perquè la sensibilització respecte a la temàtica s’estengui per tota l’organització, creant un entorn favorable. Entre les estratègies de comunicació-formació-lideratge que seria important portar a terme en l’àmbit institucional en destaquen: • Un compromís dels directius abans de fer extensiva la formació a tot el personal de l’Administració pública. • No fer-ho com una formació imposada, sinó consensuada. • Comptar amb espais més íntims per a l’atenció personalitzada. • Vincular el pla formatiu amb les estratègies de recursos humans actuals o futures. Per a això es plantegen un mínim de tres estratègies necessàries: 1. Que la formació estigui lligada a la promoció o mobilitat, és a dir, al pla de carrera del personal. 188

2. Actualitzar el perfil del personal fent-lo més complet i adient al nou entorn. 3. Contractar més personal per a l’atenció al públic. Aquestes estratègies de comunicació-formació-lideratge afavoriran un ambient propici a la sensibilització que té com a objectiu el programa formatiu i fomentaran el procés de canvi organitzacional cap a la valoració de la diversitat cultural.

 5.2. Proposta formativa per al desenvolupament de competències interculturals al personal de l’Administració pública En l’àmbit de les persones s’han proposat diverses estratègies formatives-informatives d’acord amb el nivell del personal, algunes de les quals es varen portar a terme en el context de la investigació. Concretament es va proposar el retorn de l’informe de recerca als i les caps de servei. Per als/a les directors/ores de les OTG, es va proposar un seminari en què, a més de presentar els resultats de la recerca, es mostressin les tendències i els aspectes principals de la gestió de la diversitat en un servei d’ocupació. Finalment es va dissenyar un programa formatiu adreçat al personal d’atenció directa al públic anomenat «Ser competent en un món global i divers». D’acord amb els resultats de les entrevistes amb els/les caps de servei, hi ha una sèrie de necessitats formatives que van sorgir en les entrevistes esmentades, però que no estan incloses en la present proposta formativa, com els idiomes i la gestió de tramitació administrativa en l’àmbit d’estrangeria. El motiu pel qual no s’han desenvolupat és perquè poden ser satisfetes pels programes i recursos de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

 5.3. Curs «Ser competent en un món global i divers» En aquest apartat es presentarà la proposta formativa dissenyada per al personal d’atenció al públic del Servei d’Ocupació de Catalunya:

a) Sensibilitzar el personal del servei respecte a la necessitat d’enriquir les pròpies competències professionals amb altres capacitats que els preparin per treballar i relacionar-se en societats multiculturals, gestionant eficaçment l’atenció dels usuaris i usuàries de diferent origen cultural. b) Possibilitar que el personal de l’Administració pública respongui diferenciadament a les necessitats de cada grup cultural. Facilitar la comunicació amb un 189

Bloc D1

 Objectius generals

ampli ventall de persones de procedència diversa. Prevenir situacions de conflicte d’origen cultural.

 Continguts Per complir amb els objectius generals, el curs comptarà amb sis mòduls o unitats temàtiques: 1. Diversitat humana. 2. La realitat de la migració. 3. Cultura i comportament humà. 4. Comunicació: el pont clau per a la valoració de la cultura i la diversitat. 5. Habilitats comunicatives interculturals. 6. Ciutadania global i intercultural. En el quadre següent es mostra cadascun dels mòduls o unitats amb els seus respectius objectius específics, continguts o subtemes, així com la seva durada aproximada. La durada es planteja en rangs mínim-màxim d’hores. Proposta Formació intercultural «Ser competent en un món global i divers» Unitat o mòdul Objectius específics 1. Diversitat Sensibilitzar sobre la presència humana i l’ús d’estereotips i prejudicis associats a ser diferent Conscienciar sobre com els estereotips i els prejudicis són barreres que obstaculitzen la valoració de la diversitat i que poden conduir a la discriminació 2. La realitat de la migració

Reflexionar sobre el pensament personal i col·lectiu de la realitat migratòria i desmitificació a través de la revisió d’informació clau

190

Durada Continguts o subtemes en hores 4-6 1.1. Concepte de diversitat i les seves dimensions 1.2. Estereotips, prejudicis i discriminació 1.3. El procés d’aprenentatge sobre la diversitat 4-6 2.1. Mites sobre la migració. Imaginari col·lectiu 2.2. Migracions: causes i motius 2.3. Immigració a Espanya: d’un país emissor a un país d’acollida

Conèixer la importància de la 3. Cultura i comportament cultura, l’etnocentrisme, així com la identitat cultural pròpia i el humà seu impacte en el comportament humà Afavorir el desenvolupament de la consciència del propi punt de vista etnocentrista en la recerca d’un canvi de visió en relació amb altres cultures Afavorir una major comprensió de les bases culturals d’altres pobles. Sensibilitzar sobre els processos de xoc cultural i aculturació en les societats multiculturals 4. Comunicació: Afavorir la capacitat de crear una relació d’empatia amb l’altre el pont clau Obtenir eines que permetin per a la millorar les relacions valoració de interpersonals i interculturals, a la cultura i la través de la millora en l’habilitat diversitat de l’escolta activa, l’asertivitat i l’aplicació de la regla de platí Millorar les relacions interpersonals 5. Habilitats interculturals, a través de la comunicatives comprensió de les dimensions de interculturals la cultura i la millora en l’habilitat comunicativa en aquestes situacions Afavorir el desenvolupament 6. Ciutadania d’una nova visió des del global i concepte de la ciutadania global intercultural i intercultural, que permeti el diàleg intercultural, així com l’assumpció dels drets i les responsabilitats que aquesta ciutadania implica

3.1. Concepte de cultura, supòsits culturals bàsics i etnocentrisme 3.2. Identitat cultural pròpia i pertinences múltiples 3.3. Xoc cultural i aculturació

8-10

4.1. Comunicació no verbal 4.2. L’escolta empàtica i la assertivitat 4.3. La regla de platí

4-6

5.1. Dimensions clau de la cultura en les organitzacions 5.2. Estils de comunicació i maneig del temps 6.1. Ciutadania: concepte i nivells 6.2. Diàleg intercultural. Diferents? Similars? 6.3. Drets i responsabilitats de la ciutadania intercultural

8-10

2-4

Se seguirà una metodologia de tipus vivencial-experiencial, tant de forma individual com grupal, mitjançant exercicis d’autoavaluació, de resolució de casos o d’incidents

191

Bloc D1

 Metodologia

crítics, simulacions o jocs de rols i exercicis grupals. Per tant, la participació serà la clau durant el curs-taller. En síntesi, la metodologia que es proposa és una metodologia pràctica, participativa i activa, on el més important serà la inclusió de cadascun dels participants en la dinàmica del curs-taller, no sols racional, sinó sobretot emocional.

 Durada D’acord amb els objectius plantejats, la durada mínima del curs-taller, en els seus sis mòduls seria de 30 hores de mínim i d’un màxim de 42 hores.

6. Conclusions i propostes de futur La detecció de competències interculturals a l’Adminsitració pública ha posat de manifest com la realitat social present demana noves competències als treballadors i treballadores públics. La percepció de necessitat expressada pels diversos nivells investigats tenen en comú la preocupació sobre com respondre a les necessitats dels nous usuaris/àries estrangers que accediran a les oficines de treball de la Generalitat de Catalunya. Des d’aquesta perspectiva, pot afirmar-se que es valora la necessitat d’una formació en competències interculturals. Els àmbits del treball on més es necessiten aquestes competències són la gestió i la solució de conflictes interculturals, les habilitats de comunicació i relació amb persones de diferents cultures, el coneixement d’altres cultures, el coneixement de la realitat de la immigració en el nostre context i el paper dels estereotips i prejudicis en les relacions. A més s’han identificat altres necessitats relacionades amb els condicionants organitzatius, legals i socioculturals del treball d’aquest personal, com, per exemple, el marc legal que regula la immigració a Espanya i a Catalunya. Coherent amb les aportacions d’autors com Kim (1992) i Rodrigo (1999, 2004), la teoria presentada en relació amb les competències interculturals ha de considerar tant aspectes cognitius com afectius i comportamentals, però les persones participants en l’estudi han expressat la necessitat d’aprofundir en els dos darrers aspectes, de tal manera que el disseny formatiu que s’ha realitzat per a la formació en competències interculturals comprèn, en el seu programa, els components esmentats. I d’acord amb el Model CIT d’Aneas (2003), el programa integrarà objectius que desenvolupin les subcompetències de diagnosticar, relacionar-se i afrontar. Aquesta investigació ha obert molts interrogants i possibles línies de treball futur. En primer lloc, no podem oblidar la necessitat de crear materials didàctics específics per a la formació de les competències interculturals en l’Administració pública. També és necessari aprofundir en l’avaluació de formació, sia mitjançant indicadors indirectes com l’autoestima, l’estabilitat emocional o d’altres de més directes com 192

les mateixes competències interculturals, aplicant instruments dissenyats per a aquest efecte (Aneas, Cabrera, Donoso i Manzano, 2007). Una altra línea que seria interessant seguir seria la realització de més diagnòstics en altres àrees de l’Administració com la sanitat, els serveis socials o la seguretat ciutadana, per tal de contrastar i seguir triangulant el perfil de competències interculturals requerides per al treball intercultural. Així mateix, considerem que seria rellevant elaborar algun estudi comparatiu amb altres administracions i amb altres països que permetés avaluar la transversalitat de les competències identificades, així com l’efectivitat de diverses models de formació intercultural.

Aneas, M. A. Competencias interculturales transversales en la empresa: un modelo para la detección de necesidades formativas. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003. [tesi doctoral]. Aneas, A., Cabrera, F., Donoso, T. i Manzano, J. «Globalization and job performance: intercultural competencies». 5th Conference International Academy for intercultural Research, Groningen, july 9-12, 2007. Aneas, A. i Donoso, T. «Estudio sobre los procesos de integración socio-laboral de los inmigrantes». 2005. [En premsa]. Aneas, A. i Santos de, J. Formación Intercultural para profesionales de los Medios de Comunicación. Madrid: Fundación Atman, 2007. Bartolomé, M. «El reto de las migraciones en sociedades multiculturales desde la perspectiva de la educación». A: Morano, C. (ed.). Fe y Cultura: encuentros, desencuentros y retos actuales. Salamanca: Universidad Pontificia de Salamanca, 2002. Bartolomé, M. «Panorámica general de la investigación sobre educación intercultural en Europa». Revista de Investigación Educativa, 15(1). 1997. P. 7-28. Bartolomé, M. i Cabrera, F. «Sociedad multicultural y ciudadanía: hacia una sociedad y ciudadanía interculturales». Revista de Educación. Núm. extraordinari 2003. 2003. P. 33-56. Brislin, R. W. i Yoshida, T. Improving intercultural interactions. Modules for CrossCultural Training Programs. Sage Publications, 1994. Cabrera, F. A. (coord.). Evaluación del proyecto Epikouros. Informe tècnic. Ajuntament de Barcelona, 1998. Chen, Guo-Ming «Intercultural communication competence: some perspectives of research». The Howard Journal of Communication, 2. 1990b. P. 243-261. Chen, Guo-Ming «Relationships of the dimensions of intercultural communication competence». Communication Quaterly. 37. 1989. P. 118-133. Chitoran, D. i Symonides, J. «UNESCO’s approaches to promoting internacional education at the level of higher education». A: Calleja, J. (ed.) International Education and the University. UNESCO Publishing, 1995. P. 9-22. 193

Bloc D1

7. Bibliografia

Cox, T. Jr. Cultural Diversity in Organizations. Theory, Research & Practice. San Francisco, CA: Berret-Koehler Publishers, 1994. Cox, T. Jr. «The multicultural organization». A: Albrecht, M. H. (ed.). International HRM. Managing diversity in the workplace.). Blackwell Publishers Ltd., 2001. P. 245-260. De Santos, J. Desarrollo de la competencia intercultural en alumnado universitario: una propuesta formativa para la gestión en empresas multiculturales. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 2004. Donoso i Aneas. «Multiculturalitat a l’empresa. Emergencia de la formació Intercultural». Temps d’educació, 27. 2004. P. 105-117. Donoso, T. i Figuera, P. «Niveles de diagnóstico en los procesos de inserción y de orientación profesional». Revista electrónica de investigación psicoeducativa/ electronic journal of research in educational psychology, núm. 11, vol. 5 (1), abril de 2007. Downing, J. i Husband, Ch. Comunicación intercultural, multiculturalismo y desigualdad social. Ponencia para debatir en las sesiones especiales del Congreso de la IAMCR 2002 sobre Comunicación Intercultural. Barcelona, 2002. Echeverría, S. B. «Gestión de la competencia de acción profesional». Revista de Investigación educativa. Vol. 20, núm. 1. 2002. P. 7-43. Gow, K. i McDonald, P. «Attributes required of graduates for the future workplace. Journal of Vocational Education & Training». The vocational aspect of education. Vol. 52, núm. 3. 2000. P. 373-394. Kim, Y. «Intercultural Adaptation». A: Asante, M. K. i Gudykunst, W. (ed.). Handbook of International and Intercultural Communication. Londres: Sage, 1989. P. 275-294. Krippendorff, K. Metodología de análisis de contenido. Barcelona: Paidós, 1990. McFadden, J. i Merryfiled, M. Multicultural & Global/International Education: Guidelines for Programs in Teacher Education. American Association of Colleges for Teacher Education (AACTE) publications, Washington, D.C. ERIC N. ED405301. 1997. Rodrigo, A. La comunicación intercultural. Barcelona: Anthropos, 1999. Saliba, M. «An institutional framework for international education». A: Calleja, J. (ed.) International Education and the University. UNESCO Publishing, 1995. P. 58-66. Satterlee, B. «The acquisition of key executive skills and attitudes for internacional business in the third millennium». Graduate & professional Studies. Averett College (VA). ERIC#: ED432175. 1999. Tessaring, M. Formación para una sociedad en cambio. Informe acerca de la situación actual de la investigación sobre la formación profesional en Europa. Grècia: Salónica, CEDEFOP. 1998. Vilà, R. La Competencia Comunicativa Intercultural. Un estudio en el primer ciclo de la ESO, Barcelona: Universitat de Barcelona, 2005. [Tesi doctoral]. 194

Bloc D2 Pràctiques d’exclusió als locals nocturns del centre històric de Barcelona. El dret d’admissió com a tècnica de discriminació racista1 Manuel Delgado, Jordi Carreras Gutiérrez Grup de Recerca en Exclusió i Control Socials, GRECS Universitat de Barcelona

Resum La investigació se centra en l’ús discriminatori del dret d’admissió en els bars de nit del centre de Barcelona. En concret, el terreny de camp el conformen quatre bars situats en el Raval, un barri que està experimentant un procés d’ennobliment. El treball de camp ha tingut una durada de deu mesos i s’ha basat fonamentalment en l’observació etnogràfica. L’objectiu principal ha estat constatar sobre el terreny la pràctica efectiva de la discriminació, i com es du a terme, quines són les formes que adopta i les argumentacions en què es basa. La qüestió fonamental que cal respondre és com es duen a terme els protocols d’acceptació o rebuig d’aquells què pretenen ingressar als bars de nit, a partir de criteris de detecció de persones pertanyents a determinats grups socials considerats indesitjables, moralment contaminants o perillosos. Aquest és el cas dels i les immigrants, especialment els que provenen del Marroc o d’Algèria, als quals molt sovint se’ls impedeix l’entrada perquè són considerats com una font permanent d’ansietat. Això és bàsicament per un prejudici construït envers el que s’entén popularment com la figura del moro. Molt sovint, els immigrants àrabs són relacionats amb la delinqüència, i això serveix com a pretext perquè es puguin justificar les pràctiques d’exclusió que s’executen envers aquest

195

Bloc D2

1.  Projecte de recerca subvencionat dins de la convocatòria AMIC-2005 d’ajuts de suport a projectes de recerca interuniversitaris i/o intrauniversitaris en matèria d’immigració a Catalunya finançada per la Secretaria per a la Immigració i la Direcció General de Recerca de la Generalitat de Catalunya.

grup social en nom del dret d’admissió. En definitiva, aquestes pràctiques discriminatòries funcionarien com un mecanisme la missió del qual seria reafirmar la inferioritat moral atribuïda a aquest col·lectiu i garantir que en els espais d’oci nocturn del Raval els i les joves de classe mitjana no estiguin en contacte amb els i les immigrants àrabs. En conseqüència, podem afirmar que l’exercici discriminat del dret d’admissió sembla tenir relació amb el procés d’ennobliment que està experimentant el barri. Paraules clau: exclusió social, bars, immigració, espai públic, reforma urbana, Raval, Barcelona.

1. Introducció L’estudi presentat es proposa seguir sobre el terreny com s’utilitza el dret d’admissió en els bars de nit del barri del Raval de Barcelona i com aquesta pràctica específica concreta les retòriques d’exclusió que predominen en la nostra societat. En aquest sentit, una de les figures que en moltes ocasions té vedada l’entrada als locals nocturns que ens ocupen és la de la persona classificable –a partir del seu aspecte fenotípic, però també a través d’altres elements observables, com ara la vestimenta– com a immigrant. Magribins/ines en general, i altres persones identificades com a estrangers pobres, no poden participar de la sociabilitat de determinats bars, de la mateixa manera que tampoc no se’ls permet formar part d’altres aspectes de la vida social. La raó és que se’ls considera com una font d’inquietud, contaminació o perill, o senzillament perquè desmereixen el que s’espera que sigui la imatge projectada d’un determinat espai social. Cada bar utilitza diferents estratègies per seleccionar la seva clientela: porters contractats i portes tancades amb timbres són algunes de les barreres que s’han de traspassar per accedir a aquests espais semipúblics. Aquests mecanismes serveixen per garantir que els clients i les clientes acceptats no estiguin en contacte amb aquells altres que presumptament poden amenaçar la convivència al bar o simplement la seva imatge pública. Així, doncs, l’exclusió social als bars de nit dóna lloc, i al mateix temps contribueix a dibuixar en l’imaginari col·lectiu, la figura de l’immigrant com l’altre irrevocablement diferent, aquell altre que difícilment es pot integrar perquè se li atribueixen tot un seguit d’aspectes negatius. Partim de la hipòtesi que la figura de l’immigrant és susceptible de ser víctima de les lògiques de l’exclusió que regeixen als locals nocturns, determinades per usos directes o indirectes del dret d’admissió, però això no implica que hi hagi altres grups estigmatitzats als quals també s’apliquin, com és el cas dels membres de minories ètniques nacionals –gitanos/anes, per exemple–, de persones sospitoses de ser toxicòmanes o dels membres de determinats grups identitaris urbans, sobretot joves, llençats a determinats closos classificatoris en funció merament de la seva manera de vestir, de parlar, de moure’s o de dur els cabells. 196

En definitiva, el projecte tracta d’analitzar la freqüència i la manera com es reprodueixen en l’àmbit dels bars de nit algunes de les lògiques de l’exclusió vigents en la nostra societat. Es proposa constatar sobre el terreny no sols que la discriminació efectivament es practica, sinó com ho fa, quines són les formes que adopta i les argumentacions que assumeix per legitimar-se. Per dur a terme aquesta indagació de camp, l’enfocament aplicat és el de l’observació etnogràfica, inscrivint-se en una subdisciplina de l’antropologia urbana des de fa temps interessada en l’estudi dels bars i altres locals de lleure (Cavan, 1973; Mann, 1976; Desjeux i Jarvin, 2000) i, més àmpliament, de la vida nocturna de les ciutats (Cauquelin, 1979; Melbin, 1987; O’Connor, 1997). Aquesta òptica estudia un cert tipus d’activitats culturalment pautades que tenen com a escenari determinats locals especialitzats en l’expedició de begudes alcohòliques entorn del consum de les quals es desplega una determinada vida social. En aquest cas, la investigació atendria un tipus particular de bars del Raval en què la música s’afegeix d’una manera central a la configuració d’un cert ambient social. Aquest tipus de bars, tant per la seva proposta estètica com pel tipus de clientela que els freqüenta, es poden relacionar amb el procés d’ennobliment que s’ha atribuït al barri, tal com aclarirem tot seguit. Per dur a terme aquesta recerca, el mètode adoptat ha estat el treball de camp, amb l’observació etnogràfica com a tècnica principal, tot i que els resultats que es presenten a continuació han estat fruit també de l’aplicació d’altres tècniques: una de caire quantitatiu, com és l’aplicació d’un qüestionari als clients i clientes dels bars de nit del barri; l’altra de caire qualitatiu, consistent en la realització d’entrevistes en profunditat a diversos actors/ores socials protagonistes de pràctiques d’oci nocturn.

2. El Raval: un barri en procés d’ennobliment El barri del Raval sovint ha estat representat a l’àmbit acadèmic, sobretot des de la disciplina de la geografia urbana, com un exemple d’ennobliment a la ciutat de Barcelona.2 El fenomen s’ha entès tradicionalment com un procés de canvi social i urbanístic, caracteritzat bàsicament per la instal·lació als barris cèntrics de classes mitjanes que substitueixen i desplacen així les classes treballadores que fins llavors les habitaven. Podem afirmar, d’una forma sintètica, que tots els estudis recents referents al Raval fan seva aquesta tipificació del barri com a exemple de dinàmica ennoblidora. En primer lloc, des de la fi del segle xviii s’ha tractat d’un barri treballador, en el qual residien majoritàriament les classes populars. En segon lloc, ha estat un barri marcat pel mite del Barri Xino, contribuint que en l’imaginari col·lectiu es dibuixés sempre com una zona habitada gairebé exclusivament per prostitutes, toxicò-

197

Bloc D2

2.  Així ho constaten els nombrosos estudis i assajos que abasten el fenomen. Per exemple, Aramburu (2001), Claver (2003), Iñíguez i Pol. (1993), Martínez i Rigor (2000), Ortiz Guitart (2004), Rio Carvajal (2003), Sargatal (2001) i Tabakman (2001).

mans, traficants de droga, tot tipus de delinqüents i immigrants.3 Aquest mite, que pot tenir una correspondència més o menys discutible amb la realitat, ha conduït a fer que el barri fos representat com una zona afectada per la degradació social. A aquest factor s’hi afegiria una degradació urbanística, constatada per les condicions d’insalubritat del barri, fruit de l’entramat estret dels seus carrers, dels edificis en estat de precarietat, de la brossa, la brutícia i les pudors del carrer, etc. Tot això afectaria l’estigma que ha marcat el barri fins ara. En tercer lloc, tots els estudis fan al· lusió al fet que l’origen del procés d’ennobliment al barri se situa a partir de la reforma urbanística integral que es va iniciar a la fi dels vuitanta amb motiu de les olimpíades del 1992 (Magrinyà i Maza, 2003; Maza, McConogh i Pujades, 2002). A més d’aquestes característiques comunament acceptades, convé afegir-hi que el Raval mostra una de les particularitats que també s’han identificat als nuclis antics més estudiats: l’establiment de nous veïns provinents de la immigració.4 Així doncs, s’ha arribat a entendre que al barri del Raval es veuen representades dues dinàmiques: d’una banda, la de l’assentament de nous veïns i veïnes pobres provinents d’altres països, la immigració, i, de l’altra, la de l’ennobliment, entenent tots dos processos com a conflictius.5 Una de les implicacions que suposa reconèixer el barri com un camp on es produeixen de manera paral·lela ambdós fenòmens és la de conceptualitzar-lo com un barri conformat per tres tipus d’habitants: els autòctons (col·loquialment «els veïns de tota la vida»), els immigrants (que provenen de països suposadament menys desenvolupats) i els ennoblidors (que provenen d’altres parts de la ciutat o de paísos rics –com els guiris–6 i identificats amb la classe mitjana).7 3.  A aquests prototips socials que habiten el barri caldria sumar el del bohemi. Des del nostre punt de vista no resulta agosarat entendre la figura del bohemi com la d’un agent ennoblidor del barri, per mitjà de l’ocupació que fa d’aquest amb els seus tallers i estudis, que prefiguren i indiquen la ubicació immediata de futurs gabinets d’arquitectes, artistes de fama o dissenyadors. 4.  Diversos autors i autores han tractat el tema de les representacions de l’altre a Ciutat Vella. Entre ells, les propostes més destacables són les d’Aramburu (2002) i de Monnet (2002). També cal citar els treballs sobre la immigració en el barri del Raval d’Ortiz (2004), Rio Carvajal (2003) i Tabakman (2001). 5.  En aquest sentit, és interessant l’article de Sargatal (2001), el qual estudia el doble procés en dos carrers del Raval: el carrer Fernandina, com a exemple d’ennobliment, i el carrer de La Cera, com a exemple d’assentament de persones immigrades. 6.  El terme guiris s’assigna popularment a un apartat classificatori integrat per estrangers/eres provinents de països rics. La categoria no sols remet als turistes en general, sinó a un ventall de nous residents que va de ciutadans/anes europeus que utilitzen lofts i apartaments al barri antic de Barcelona com a segona residència, o fins i tot residència de cap de setmana, fins a una població creixent d’estudiants de segon i tercer cicle universitari que lloguen pisos o habitacions al barri. Sobre el lloc que ocupa aquest taxó ens remetem a Monnet (2001). 7.  Subscribim la idea apuntada per Subirats i Rius (2005), que considera la diversitat que hi ha darrere d’etiquetes generalistes com immigrant, residents de tota la vida i nouvinguts de classe mitjana. Malgrat que la categorització resulti simplista, s’utilitza aquí perquè en els treballs de camp se n’ha fet ús. Aquests autors també fan referència al fet que cadascun d’aquests col·lectius socials (immigrants) poden ser vistos com un problema i com un perill. Però també els de tota la

198

Quant a la topografia de la zona, és gairebé incontestable que el que es pot entendre com un procés d’ennobliment s’ha vist representat en la transformació urbanística del barri. Prova d’això és l’interès de l’Administració per ubicar en la zona alguns equipaments culturals, com el MACBA, el CCCB, el FAD, la Facultat de Geografia i Història de la UB o la futura Filmoteca en el que properament serà l’Illa Robadors, per citar alguns dels exemples més rellevants. Però, a més d’aquests equipaments, l’ennobliment s’observa cosificada en els negocis i comerços nous que dibuixen el nou paisatge urbà: botigues de moda, galeries d’art, perruqueries, locals d’arquitectes i tallers d’altres creatius artístics, botigues d’interiorisme i d’objectes de disseny, botigues de discos, i, sobretot, bars i restaurants. Tots aquests locals estan destinats al consum dels nous ennoblidors del barri, o de persones que provenen d’altres zones de la ciutat que, mitjançant les seves pràctiques quotidianes, en fan un ús ennoblidor. Cal fer notar que tots aquests negocis conviuen en el paisatge urbà amb d’altres: alguns «de tota la vida» i molts altres de conduïts per persones immigrades (bars, botigues de comestibles, locutoris, basars, etc.). Això no té res de singular i pot considerar-se com una conseqüència més de les dinàmiques de reconversió de barris populars o de zones industrials i portuàries considerades obsoletes (cf. Degen, 2003). Un dels treballs més destacables sobre el procés d’ennobliment en el barri del Raval és la tesi doctoral de Sergi Martínez i Rigol (2000). L’autor constata l’existència d’un procés d’ennobliment al barri, l’impuls de la qual s’atribueix principalment a l’acció urbanística de l’Administració local. El seu estudi també se centra en el paper pioner dels ennoblidors,8 en el seu paper cultural a l’hora de crear i difondre una nova identitat del Raval. L’autor afirma que aquests ennoblidors, malgrat no ser un grup homogeni, són població jove que disposa d’un poder adquisitiu baix, però d’un nivell de coneixements alt. En termes de Bourdieu (1988), es tractaria d’una espècie d’elit en què preponderaria el capital cultural i el social per sobre del capital econòmic. D’altra banda, Subirats i Rius (2005) es neguen a admetre que es produeixi un ennobliment en el barri. I això, malgrat que trobin interessant fixar l’atenció en els nous veïns i veïnes de classe mitjana que s’instal·len en el barri, arribant a afirmar que el futur de la dinàmica social del barri quedarà en certa manera condicionat pel

199

Bloc D2

vida poden ser vistos com un problema, per exemple, per l’Administració, per la reproducció de la marginalitat o pel racisme popular que alguns professen. O els de classe mitjana, al seu torn, pels altres grups socials, pels efectes sobre els preus immobiliaris o la transformació d’usos que comportin (Ibíd. 213). 8.  En aquest sentit, tant aquesta nova classe social descrita per autors forans al pensament acadèmic com pel periodista David Brooks, que intenta retratar una nova classe social la qual denomina els bobos, com el que Alfredo Ruiz, un publicista que ha decidit convertir-se en escriptor, anomena els guapos y pobres, poden ser d’utilitat per a ajudar a dibuixar el perfil d’aquests ennoblidors. Aquestes aproximacions sempre cal entendre-les amb certes reserves, però no per això deixen de tenir interès, perquè intenten descriure un tipus nou de col·lectiu urbà que no ha d’escapar-se de l’àmbit de coneixement de les ciències socials. Per al treball que ens ocupa té rellevància el fet que es promulguin des dels mitjans de comunicació estereotips socials com bobos, modernillos o les parelles dinkis, definicions les quals s’acosten a aquests actors socials que ennobleixen el Raval.

nombre i l’actitud d’aquesta capa social, aquí anomenada modernillos i, a França i als Estats Units, bobos (cf. Brooks, 2000), que poden oferir l’aspecte de crítics, però que resulten en realitat uns aliats molt importants per a les reformes urbanístiques previstes o en marxa, a causa de la seva capacitat de canviar l’estigma del barri per una imatge freda i atractiva (Subirats i Rius, 2005: 213). Els autors al·ludits entenen que el concepte gentrification té dos significats: expulsió dels antics habitants i procés d’aburgesament. Subirats i Rius afirmen que així com les dades que obtenen no els permeten parlar d’un procés d’expulsió generalitzada, sí que representa un perill l’aburgesament de certes zones i la parctematització del barri com un espai preferentment turístic. També afirmen que els usos del Raval no es limiten als i les residents, sinó que molts ciutadans i ciutadanes de Barcelona i de la seva àrea metropolitana, com també els i les turistes, fan un ús de l’oferta cultural i lúdica de la zona. El que intentem defensar en aquest treball és que el concepte d’ennobliment no sols es pot associar a un simple procés d’expulsió i substitució dels antics residents. L’interessant és analitzar com, d’una manera o una altra, l’ennobliment és materialitzat en l’espai públic, tant en les pràctiques quotidianes de les persones que habiten o fan un ús del barri com en la topografia mateixa del lloc. Serveixen de poc les dades estadístiques del cens sobre les característiques socials dels habitants del barri, ni els discursos fílics o fòbics sobre l’ennobliment, si no es pot constatar perceptualment que existeix aquest fenomen en la vida social de la zona que és objecte d’estudi. En aquest sentit, creiem pertinent una de les conclusions de Martínez i Rigol (2000: 514) respecte al seu estudi dels ennoblidors del Raval: Mentre que tant l’Administració com el capital esdevenen elements essencials per entendre el fenomen de l’ennobliment i, per tant, el canvi social urbà, també és en les pràctiques socials dels ennoblidors on es poden trobar els nous significats i conflictes que sorgeixen en l’apropiació de les parts velles de la ciutat. Cal dir que una de les pràctiques socials dels ennoblidors és sortir de nit per determinat tipus de bars del Raval, aquells que podem identificar com a bars modernillos, seguint la proposta terminològica de Subirats i Rius (2005). Un dels objectius de la nostra recerca va ser precisament verificar si el tipus de clientela dels bars de nit es pot correspondre al perfil dels ennoblidors o modernillos dels quals parlen els autors al·ludits. El primer pas ha estat experimentar un període inicial d’impregnació del barri durant la nit i, més en concret, dels bars que satisfan la demanda de lleure nocturn i que són, en essència, joves d’edats compreses entre els 25 i els 35 anys, majoritàriament de classe mitjana i que són ciutadans/anes de ple dret (és a dir, catalans o espanyols), o bé estrangers que provenen de països rics (el que es pot correspondre amb la categoria de guiri, resident/a o no). Dient-ho d’una altra manera: a través de l’observació directa es pot constatar que entre les persones usuàries dels bars de nit del Raval no hi trobem gairebé ningú que s’associï a la categoria d’immigrant –treballador/a pobre/a provinent de països del que es coneix com a Tercer Món–, sinó uns actors socials el perfil dels quals es pot correspondre amb el dels protagonistes del procés d’ennobliment del barri. 200

Però aquesta idea, obtinguda intuïtivament a partir de consideracions purament aspectuals, s’ha pogut corroborar a partir de l’anàlisi dels 312 qüestionaris que vam administrar a la clientela de 68 bars de nit diferents del Raval, amb la intenció de confirmar alguns dels seus indicadors socials. El qüestionari es va limitar a recollir les dades següents: 1) edat, 2) sexe, 3) nacionalitat, 4) treball o estudis, 5) barri o població de residència, 6) freqüència de les sortides nocturnes pel Raval, 7) bars on acostumen a anar. Malgrat l’heterogeneïtat de la mostra, el perfil de les persones usuàries dels bars de nit és compatible amb els membres d’una determinada població de classe mitjana de recent assentament al barri o que es limita a usar-la amb finalitats culturals o de lleure amb assiduïtat: homes i dones joves, d’entre 24 i 34 anys, majoritàriament amb nacionalitat espanyola (66%) o guiris residents (un 60% del total d’estrangers/eres de la mostra). El 63% de la mostra9 viu a Ciutat Vella o a l’Eixample, tenen un nivell d’estudis universitari i professions que tenen a veure amb la cultura i els espectacles (30%), professions liberals (20%), educació i docència (12%), economia i empresa (8%) i l’àmbit de la salut (6%). Val a dir que si sumem els percentatges totals d’aquests àmbits sociolaborals, representen, plegats, el 80% de la mostra. Subirats i Rius, encara que siguin rebecs a admetre el concepte d’ennobliment com a explicatiu dels processos de transformació del Raval, apunten que l’entrada de gent fashion o modernilla és un fenomen per tenir en compte. Aquests autors intenten fer un retrat sociològic d’aquest col·lectiu, subratllant que és jove, solter, professional qualificat i vinculat freqüentment a les indústries culturals, pel qual «no sempre el factor econòmic és el més essencial, sinó a l’inrevés, és més una actitud que els diners del compte corrent (2006:151). Segons aquests autors, aquests modernillos (o ennoblidors, segons Martínez i Rigol) són uns perfectes aliats de les reformes urbanístiques, perquè amb tan sols la seva presència contribueixen a canviar simbòlicament la imatge del Raval, a crear i difondre una nova identitat del barri, lluny de l’estigma que l’ha perseguit durant dècades. Tot i així, cal remarcar que no deixa de resultar paradoxal que sigui a l’àmbit nocturn on es dramatitzi de forma ostensible l’ennobliment que està experimentant el Raval, en el sentit que molts dels bars de nit i de les persones que els usen es posicionen ideològicament en contra d’aquest procés urbanístic, de les perversions especulatives o dels casos de mobbing com a tècnica de substitució virulenta i forçosa dels veïnatges. La gent que surt de nit pel Raval ho fa amb diferents propòsits i objectius: socialitzar, revestir la seva identitat amb determinats significats, escapar de la quotidianitat, lligar o simplement divertir-se. Però ho fan a uns espais construïts i destinats per a ells/elles, on no es troben en contacte amb gent d’altres classes socials o ètnies, amb els nous veïns provinents de la immigració que viuen en un barri presumptament tan cultural, just

201

Bloc D2

9.  És ben significatiu que cap dels enquestats afirmés viure a qualsevol dels barris de classe obrera del nord de la ciutat, conformats en època recent amb població immigrada provinent de la resta de l’Estat espanyol, com ara Trinitat, Roquetes, Torre Baró, Ciutat Meridiana, etc.

al costat o davant dels indrets on acudeixen a divertir-se. Igual que sorprèn l’absoluta compartimentació que incomunica els bars destinats a aquests tipus de públic dels bars amb una parròquia constituïda per veïns/ïnes de tota la vida –molts d’ells/ elles marcats per diferents formes de marginació: alcoholisme, drogoaddicció, prostitució– o per veïns/ïnes pobres estrangers/eres. En definitiva, el que s’està apuntant com a hipòtesi és que les pràctiques de lleure nocturn, sovint associades a una proposta estètica i ideològica que és qualificable com a esnob, moderna, fashion, fins i tot alternativa, funcionen, al Raval, com un dispositiu que contribueix a les dinàmiques de substitució d’un veïnatge constituït per classes populars per un altre de classe mitjana. En concret, aquesta recerca constata com als bars nocturns l’obertura i l’activitat dels quals podem associar amb dinàmiques ennoblidores, s’executa de manera sistemàtica el dret d’admissió amb criteris que podrien qualificar-se com a racistes, ententent per racista aquell tipus de pràctica denegatòria que es duu a terme en raó de la pertinença de la víctima a un grup ètnic o religiós o pels seus trets fenotípics, és a dir, com a conseqüència no d’allò que fa, sinó d’allò que és o se suposa que és. En aquest cas, es detecta que s’impedeix l’entrada principalment a persones immigrades que provenen del Marroc i d’Argèlia, en la mesura que esdevenen una font permanent d’ansietat, en el sentit d’aquell malestar o neguit que suscita, segons Goffman (1970), la presència en un determinat espai compartit d’una persona estigmatizada, en aquests casos per la seva condició de moro. En definitiva, aquesta pràctica segregadora funcionaria com un mecanisme la missió del qual seria reafirmar la inferioritat moral atribuïda a aquest col·lectiu i garantir que els espais ocupats pels nous ennoblidors no resultaran contaminats per a ells.

3. L’estigma de l’immigrant nord-africà Un dels temes primordials d’aquesta recerca és el de la representació social de l’/la immigrant i de quina manera el fet de relacionar-lo, en concret, amb la delinqüència contribueix a la seva estigmatització. Tal com apunta Nash (2000), molt sovint la visió negativa del col·lectiu de persones immigrades es basa en la identificació amb la il·legalitat, la marginació o la inferioritat cultural. En aquest sentit, Stolcke (1993) assenyala que des dels anys setanta hi ha hagut una tendència creixent en l’imaginari col·lectiu a culpar de tots els mals socioeconòmics (entre els quals hi ha l’augment dels delictes) als i les immigrants (dels quals es creu que no comparteixen la nostra moral i els nostres valors culturals) simplement pel fet de ser aquí. Així, doncs, aquesta imatge que es construeix de l’immigrant com a delinqüent pot ser usada amb l’objectiu de verificar els discursos basats en el que Stolcke (1993) entén per fonamentalisme cultural com una nova retòrica d’exclusió, alhora que serveix per legitimar la xenofòbia que es genera envers la figura de l’/ la immigrant en general. Tot això, com a forma actual d’una estratègia discursiva 202

203

Bloc D2

consistent a construir l’altre –alteritzar-lo, per emprar un neologisme– a partir de categories degradants, com a forma de fer natural la seva exclusió d’aspectes fonamentals de la vida social. Sobre la representació que es té de l’/la immigrant a Ciutat Vella, Monnet (2002) apunta que, amb freqüència passa de ser socialment construït/ïda com un subjecte genèric a ser de mica en mica fragmentat/ada en categories nacionals amb diferents atributs sociomorals. A partir de les apreciacions dels seus informants, l’autora arriba a la conclusió que, per exemple, la població africana es vincula molt sovint a històries de drogues o el col·lectiu de dones dominicanes es relaciona amb costums sexuals desinhibits, sovint associades a l’exercici de la prostitució, etc. Així, a cadascun dels grups més visibles del barri està associada una activitat marginal o delictiva ben definida, quasi a la manera d’una especialitat. Aquesta imatge negativa atribuïda els caracteritza globalment i els encapsula en un prototipus del qual els costarà desvincular-se (Monnet, 2002:184). Els i les àrabs, en concret, són vistos pels seus informants com a flemàtics, incapaços de trobar una feina, en estimar-se més robar que treballar. Malgrat això, alguns que tenen aquesta opinió coincideixen que no tots els moros són iguals, fent afirmacions com los marroquíes son más trabajadores que los argelinos, que roban por vicio (Ibid.: 191). D’aquesta manera, l’autora troba discursos en què els informants fan una distinció entre els moros bons i els dolents, de manera que la figura del moro dolent està molt sovint associada als algerians i algerianes. Aramburu (2002), en el seu treball sobre la imatge de l’immigrant a Ciutat Vella, afirma que el fet que existeixin comerços regentats per pakistanesos genera que aquests siguin considerats com a comerciants i, per tant, econòmicament folgats, o com a treballadors/ores persistents, mentre que els magribins i magribines en general i particularment els algerians i algerianes continuen associats a la pobresa, a la marginalitat i a la delinqüència. Aquest procés, el denomina etnificació de la migració, i es fonamenta en la creació de prejudicis i estereotips que de vegades poden ser positius (com en el cas dels pakistanesos) i en d’altres negatius (com en el cas dels magribins i algerians). Tenint en compte aquesta idea, podríem afirmar que l’etnificació de l’/la immigrant nord-africà (que prové del Marroc i d’Algèria) té un pes important en el tracte discriminatori que mereix quan intenta accedir als locals nocturns moderns del barri del Raval, en els quals se li denega l’entrada moltes vegades o on, si se li permet entrar, està contínuament sotmès a una intensiva vigilància per part dels cambrers del bar pel sol fet de tenir aspecte d’algerià o magribí. És important destacar aquí que tota aquesta dinàmica negativitzadora –que la nostra recerca descobreix en acció– no sempre reclama factors objectivables per exercir-se, com podrien ser els llocs ocupats en l’estructura econòmica general o altres expressions de la interrelació entre grups que cohabiten en un mateix espai físic, sinó que beuen en un sistema de representació que assigna a cada comunitat un seguit de trets diferencials pejoratius, deixant de banda l’experiència real que s’hagi

pogut assolir del contacte amb ells i elles. És aleshores que resulta pertinent parlar del prejudici com el grau zero, la forma més elemental i primera de la lògica de l’exclusió (Tagieff, 1990). En aquesta direcció d’aclarir la gènesi de les pràctiques socials d’exclusió, el primer que cal descartar és el supòsit segons el qual és el grup humà marginat o agredit el causant del tracte que mereix. Quan s’hi esgrimeixen raons econòmiques, demogràfiques, ecològiques, d’ordre públic o fins i tot higièniques per indicar l’altre com a motiu d’alarma, s’està establint que, d’alguna manera, i tot i que sigui injustament, és aquest altre la font dels problemes que suscita, incloent-hi aquells dels quals és un mateix el principal perjudicat, com en el nostre cas, de la negació del dret a accedir a un determinat local. És com si, per dir-ho així, ell o ella s’ho hagués buscat.

4. L’ambigüitat del dret d’admissió Com consta en el Decret 200/1999, de 27 de juliol, pel qual es regula el dret d’admissió als establiments públics on es realitzen espectacles i activitats recreatives (DOGC núm. 2942 - 30/7/1999), el dret d’admissió fa referència a la possibilitat que tenen els titulars dels establiments públics i els organitzadors d’espectacles i activitats recreatives de determinar les condicions objectives en les quals els consumidors o els usuaris poden accedir-hi. Tot i així, el dret d’admissió té dues classes de límits: els anomenats interns i els externs. D’una banda, s’entén com a límits interns del dret d’admissió el respecte a la dignitat de les persones, els seus drets fonamentals i, en especial, els continguts en l’article 14 de la Constitució, referents al fet que tothom és igual davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Aquests són els límits que interessen per a la nostra recerca, perquè són els que probablement són vulnerats. Els límits externs del dret d’admissió fan referència a determinades condicions que no poden ser en cap cas discriminatòries (s’han d’aplicar a tothom igual), i han de complir uns criteris dels quals destaquem els dos següents: a) Objectivitat. És a dir, les condicions concretes en què es fonamenta la reserva del dret d’admissió no poden ser arbitràries ni improcedents basant-se en criteris discriminatoris que puguin produir indefensió a l’usuari o consumidor i tampoc no poden ser contràries als costums vigents en la societat. b) Publicitat. És obligatori fer públiques les condicions d’accés als establiments públics on es realitzen espectacles i activitats recreatives, d’acord amb els requisits següents: als seus accessos, visible des de l’exterior, i si s’escau a les taquilles de venda de localitats, s’ha de tenir fixat un rètol amb una inscripció en la qual es facin constar expressament les condicions objectives a què se 204

supedita l’entrada als establiments. Aquest rètol tindrà un format mínim de 30 cm d’amplada per 20 cm d’alçada, i les lletres de la inscripció seran de caixa alta, de 36 punts. Les condicions del dret d’admissió han de ser conegudes d’una manera prèvia, per la qual cosa la fixació de rètols a l’interior de l’establiment, o un cop aquest es troba obert al públic, només pot servir de recordatori del rètol que obligatòriament s’ha de tenir fixat de la manera que estableix l’apartat anterior d’aquest article. És a dir, si no existeix aquest rètol, no es pot negar l’accés a ningú a un local argumentant que no porta la roba idònia, o bé que du un calçat inapropiat o qualsevol altre pretext dels que s’acostumen a posar. Cal dir que no hem trobat a cap porta dels bars de nit del Raval un rètol d’aquestes característiques, llevat de dos bars d’ambientació gai on trobem un rètol a l’interior en què s’especifica que no són permeses les actituds homòfobes a l’interior del local. Quant a les limitacions de l’accés als establiments públics, l’article 9 del Decret fa referència al fet que els i les titulars dels establiments (dels bars, en el nostre cas) resten obligats/ades a impedir l’accés quan l’aforament establert a la llicència s’hagi completat amb els usuaris que es trobin a l’interior de l’establiment. A aquests efectes, tots els establiments han de col·locar a l’entrada un rètol indicatiu de l’aforament màxim permès. Cal dir que un gran nombre de bars del terreny de camp no existeix aquest rètol, encara que en alguns la superació de l’aforament màxim s’ha utilitzat com a pretext per impedir l’accés a algú, com veurem més endavant. El mateix article 9 del Decret inclou que els titulars dels establiments públics i els organitzadors/ores d’espectacles i activitats recreatives també han d’impedir l’accés en els casos següents: a) A les persones que manifestin actituds violentes, i en especial aquelles que es comportin de forma agressiva o provoquin aldarulls, les que portin armes o objectes susceptibles de ser utilitzats com a tals i les que portin robes o símbols que incitin a la violència, el racisme o la xenofòbia en els termes previstos al Codi penal. b) A les persones que puguin produir perill o molèsties a altres espectadors o usuaris i, en especial, les que estiguin consumint drogues o substàncies estupefaents o mostrin símptomes d’haver-ne consumit i les que mostrin signes evidents d’estat d’embriaguesa. Segons aquest supòsit, una persona toxicòmana té totalment i automàticament vedada l’entrada a qualsevol bar de nit per molt inofensiva que sigui o per bones que siguin les seves intencions a l’hora de prendre una copa.

205

Bloc D2

Així mateix, d’acord amb l’article 16.4 de la Llei 10/1990, de 15 de juny, els i les titulars dels establiments públics i els/les organitzadors/ores d’espectacles i activitats recreatives, en els supòsits previstos a l’apartat anterior, han de procedir a l’expulsió

de les persones que, trobant-se a l’interior de l’establiment, dificultin el desenvolupament normal d’un espectacle o activitat recreativa. Sens perjudici de les funcions que corresponen a les forces i els cossos de seguretat, i en especial a la policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, els/les titulars dels establiments públics i els/les organitzadors/ores d’espectacles i activitats recreatives poden requerir l’assistència i la intervenció dels agents de l’autoritat esmentats. D’aquesta manera, hem pogut corroborar que, si bé no es nega l’entrada a una persona immigrant pel fet de ser-ho, ja que es tractaria d’una acció clarament inconstitucional, se la pot expulsar d’un local al·ludint-hi algun d’aquests casos previstos. I això, encara que es tracti d’una falsa acusació, com es veu en l’argument que feia servir el propietari d’un dels bars objecte d’estudi: Ese moro aquí no entra. Si se pone tonto, llamo a la policia y digo que no ha querido pagar o que molestaba a los otros clientes. Será su palabra contra la mía y siempre me creerán a mi antes que a ese maleante. Aquest discurs exemplifica el problema principal que trobem en la normativa del dret d’admissió: si bé se sustenta fonamentalment en el respecte a la dignitat de les persones, en els seus drets fonamentals i, especialment, en els continguts de l’article 14 de la Constitució, sempre es pot argumentar l’expulsió, per exemple, d’una persona immigrant, amb el suport dels casos previstos a l’article 9 del Decret, encara que sigui discutible o indemostrable que s’hagin produït. Per tant, els/les propietaris/àries dels bars sempre podran seleccionar arbitràriament la seva clientela, perquè els clients i clientes indesitjables es troben sovint en una condició d’indefensió legal, ja que no tenen els recursos per rebatre o contraargumentar el fet de la seva discriminació (en el cas de les persones immigrants, atesa la por de denunciar per no gaudir d’una situació administrativa regular). Per últim, cal destacar que el Decret indica que el dret d’admissió l’exerciran el titular de l’establiment públic o l’organitzador d’un espectacle o activitat recreativa o, si s’escau, les persones designades per aquests que, estant sota la seva dependència, portin el control d’accés del públic a l’interior de l’establiment. Aquest personal de control ha d’estar identificat com a tal. Això, als bars, no es compleix estrictament: qualsevol cambrer o cambrera contractat/ada exerceix el dret, i hem trobat fins i tot el cas d’un porter que no portava l’identificació esmentada, ni formava part de cap empresa de seguretat.

5. Formes d’executar el dret d’admissió Si bé el qüestionari es va administrar a un total de 68 bars de nit del Raval, l’observació directa es va dur a terme amb més intensitat a quatre bars, situats tots al voltant del que serà imminentment l’Illa Robadors. El motiu principal pel qual s’han escollit aquests bars és perquè precisament es troben a la rodalia del que representen dues de les intervencions urbanístiques més ambicioses del barri: la construcció de la Rambla del Raval i la ja al·ludida Illa Robadors. A més, tots quatre es poden catalogar com 206

207

Bloc D2

a bars ennoblidors, amb un tipus de clientela semblant, i presenten la similitud que tots combinen una decoració en la qual es barreja l’estètica tradicional amb la moderna. En concret, tots quatre disposen de mobiliari que sembla agafat del carrer (cadires, taules, tamborets) combinat amb elements decoratius que es poden identificar amb el disseny més actual (quadres d’il·lustradors o pintors moderns, grafisme a les parets, il·luminació i làmpades originals). També, en aquests bars, la música hi exerceix un paper important i la figura del discjòquei està present sobretot a les nits del cap de setmana i vigílies de festiu. Malgrat aquests trets comuns, cadascun dels bars té, evidentment, la seva idiosincràsia, encara que no entrarem a fer una descripció acurada de cadascun. Ens hi referirem anomenant-los A, B, C i D. Cal dir que, malgrat que les observacions més sistemàtiques han tingut lloc en aquests quatre bars, també s’ha prestat especial atenció a com s’utilitza el dret d’admissió en molts altres bars que conformen l’oferta lúdica nocturna del barri. Així, doncs, molts dels comportaments descrits a continuació s’han produït en altres indrets. Al llarg del treball de camp s’han pogut constatar diferents estratègies per fer efectiu el dret d’admissió. De fet, en primer lloc, caldria remarcar que els locals seleccionen la seva clientela amb una varietat de criteris que podríem anomenar com a estratègies d’exclusió indirectes, en el sentit que no requereixen ningú que decideixi a priori qui accedeix al local i qui no. Dintre d’aquests criteris indirectes trobaríem, per començar, el preu de les copes. Evidentment, un bar on el preu de la cervesa oscil·la entre els 2,50 i els 4 euros i el del combinat dels 5 als 7 euros no estarà freqüentat per gent d’un nivell adquisitiu baix. L’altre factor primordial que es pot entendre com una estratègia d’exclusió indirecta és tot allò que té a veure amb l’ambient del local, en un sentit ampli. I per ambient, podem entendre la decoració, la música que sona, el tipus de clientela que hi trobem o la forma d’interaccionar, de ballar... en definitiva, de comportar-se. L’ambient és quelcom que s’avalua subjectivament i determina que algú s’hi trobi a gust o no. Òbviament, si un espai s’interpreta com a no adient per a una persona en concret o troba que no hi és benvinguda, evitarà tornar-hi. D’altra banda, trobem que el dret d’admissió és executat per algú, i en aquest sentit podríem parlar d’estratègies d’exclusió directes, encara que adoptin formes més o menys subtils. Per exemple, les portes dels bars A i B estan tancades de manera que des de fora ningú hi pot accedir lliurement sense haver-hi trucat al timbre. Un cop el/la potencial client/a ha trucat, algun cambrer mira qui és i automàticament decideix si és benvingut/uda o no, si obre la porta o la deixa tancada. Hem pogut constatar que en diverses ocasions no s’ha obert la porta a algú d’aspecte magribí. Quan hem tingut l’oportunitat de preguntar per què s’ha negat l’entrada a algú d’aquestes característiques en concret, hem trobat respostes del tipus es que es un mangui del barrio, ya lo conocemos, este es un argelino que ronda por aquí y no me da buena espina o aquests vénen a pispar el que puguin i no volem problemes. Òbviament, no qüestionem que els membres de l’equip del bar decideixin negar l’entrada a algú que és ben sabut que es tracta d’un lladre o d’una persona que amena-

ça la convivència del bar. Sí que volem, en canvi, remarcar novament que el problema és que aquests comportaments certament indesitjables d’una persona en concret es generalitzin a tot un ampli grup humà amb uns trets fenotípics determinats i, per tant, es negui per sistema l’entrada a qualsevol que s’hi pugui associar. El sistema de la porta tancada resulta molt còmode i efectiu per als que treballen al bar, perquè els estalvia l’embaràs de comunicar a algú que no hi pot accedir. Malgrat això, a vegades hem pogut constatar que a algú se li ha vedat l’entrada donantli explicacions del tipus: Està tancat, Es una fiesta privada o El aforo está completo. En el cas concret del bar A, el sistema de la porta és relativament nou, ja que està instaurat des de fa un parell d’anys. Abans d’això, no es negava l’entrada a ningú, i és cert que es produïen cada dia robatoris de bosses i carteres, motiu pel qual es va decidir contractar una persona de porter. Aleshores, un dels membres de l’equip del bar ens va comentar: Aquí ve molt mala gent: xoriços, yonkis, moros i n’estem farts. El porter era justament magribí, però no va durar en el seu càrrec ni un any. Va desaparèixer quan es va decidir instaurar el sistema de la porta tancada i el timbre. Un client ens va arribar a dir que un dels motius pels quals es va substituir el porter per la porta tancada va ser que aquest aprofitava la seva ubicació estratègica en la porta del bar per vendre tota mena de drogues a qui passava per allà. Això no deixa de ser una acusació que bé podria tenir relació amb l’estigma que persegueix la figura del moro, tenint en compte, a més, que, com ens va informar un dels socis del local, la idea de la porta tancada es va aplicar perquè els constava que al bar B els funcionava molt bé des d’un bon principi, no perquè se’n volgués substituir el porter. El bar B sempre ha disposat d’aquest sistema. Quan els hem preguntat a qui no obren la porta ens han contestat que a gent xunga, borratxos que es posen pesats o gent que ve a crear problemes. Tant els cambrers del bar A com els del bar B amb els quals hem pogut parlar ens han explicat que el carrer on es troben és perillós, potser no tant com abans, però que fins i tot tenen por d’obrir els seus negocis a la tarda. Així, doncs, fan l’orbertura ben entrat el vespre, ja que durant el dia, segons un dels cambrers, esto es el oeste. Peleas, gritos, robos, palizas a prostitutas. Da miedo. Los moros se pelean a saco entre sí; hay diferentes bandas que trapichean con drogas y corren de arriba para abajo insultándose y pegándose de ostias, ante este panorama, ¿cómo no vamos a poner una puerta con timbre? El bar B és un dels pocs bars del Raval investigats on precisament trobem la presència d’algerians, magribins i pakistanesos com a clients habituals que es barregen amb modernillos de classe mitjana: Aquí deixem entrar tothom, inclús ajudem gent que no té peles, per exemple, podem convidar una prostituta que ha estat tot el dia fent el carrer i que ve aquí a desconnectar de la seva feina o deixem algun immigrant que no té recursos que descansi al sofà mentre el bar està obert sense necessitat que prengui res. Evidentment, això no és una ONG, és un negoci, però si ens podem enrotllar amb la gent, ho fem. La copa que es beu l’Alí ja la pagues tu, o l’altre, gent que teniu recursos i pasta per estar aquí prenent copes. Aquí dintre hi ha un altre bar que no coneixeu, conformat per personatges que semblen invisibles, que sembla que no hi 208

209

Bloc D2

siguin, però que porten unes vides que fliparíeu. Aquí hi entra tothom qui vulgui, tothom, sempre que no vingui a molestar, a formar bronca. Evidentment que hi ha robatoris i que no podem vigilar, és clar, però si véns a aquest bar hauries de saber on et fiques, a quin barri has vingut a parar. El tema dels robatoris és quelcom que preocupa als treballadors/ores d’aquests i d’altres locals del barri i serveix per a justificar que no se li permeti entrar a algú argumentant es que viene a robar. Precisament, els robatoris que s’han produït al bar C han estat el motiu principal pel qual els socis i les sòcies hagin decidit, de forma radical i fulgurant, no deixar entrar-hi ningú amb aparença de moro al seu local; aquesta seria l’estratègia d’exclusió més directa que hem comprovat. El bar C no disposa d’una porta amb timbre, però els cambrers i les cambreres actuen d’una manera decidida i contundent: quan algú amb aparença d’àrab intenta entrar se li diu directament tú, fuera. Si s’hi resisteix i vol continuar accedint al local se l’amenaça rotundament que es trucarà immediatament a la policia. Si bé pot ser cert que els cambrers coneguin els suposats lladres del barri, no és estrany que paguin justos per pecadors, i que s’impedeixi l’entrada a algú que, simplement, vulgui prendre una copa i ja està, pel sol fet de ser o semblar ser moro. Però al bar C sembla estar molt reforçada l’associació moro=lladre, i fins i tot no poden entrar persones que venen roses o pel·lícules pirates, personatges amb els quals hi ha una certa tolerància a la resta de locals, ja que malgrat la seva activitat sigui il·lícita, no representa un perjudici o una molèstia important per als clients dels bars. Un dels socis del bar justifica el seu criteri general de no deixar entrar els àrabs argumentant que jo he de tenir cura pel meu negoci. Aquí la gent ve a divertir-se, tinc com a clients molts turistes que estan de pas i que per a ells és una putada que els pispin les seves bosses amb la documentació, els seus diners, etc. Tots els moros que volten per aquí vénen a veure que poden pispar, però ja saben que en aquest ho tenen malament, encara que els mateixos tornen un dia darrere l’altre. N’estic fart i és una situació desagradable fotre fora aquesta gent, però ja hi estem acostumats. Una altra estratègia d’exclusió directa és la que es produeix sovint al bar D i a d’altres bars del barri. Aquesta consisteix a deixar entrar tothom, a priori, però un cop dins sotmetre a una intensiva vigilància tot aquell que resulti sospitós, esperant que infringeixi alguna norma per poder-li aplicar el dret d’admissió d’una manera lícita. És a dir, si legalment no es pot negar l’entrada a algú pel sol fet de ser moro (una discriminació per raó de raça), sí que pot ser expulsat si consumeix drogues o mostra signes evidents d’embriaguesa (supòsits previstos en la normativa del dret d’admissió). El cert és que si els cambrers haguessin d’expulsar tot aquell que mostrés símptomes d’haver consumit drogues o signes evidents d’estat d’embriaguesa els bars de nit estarien pràcticament buits. Dit això, hem pogut constatar, almenys en tres ocasions, que aquests supòsits serveixen per expulsar persones amb aparença àrab. Una es va produir al bar D, on certament no està permès el consum d’haixix, però si tolerat. És a dir, molts clients a dintre fumen porros. En una ocasió van entrar dos magribins sota l’atenta mirada d’un dels cambrers. Es van demanar dos sucs de

taronja i van començar a cremar una peça d’haixix sense gaire dissimulació. Quan van acabar de fer-se la cigarreta i la van encendre el cambrer els va demanar rotundament que l’apaguessin i que quan acabessin el suc marxessin immediatament. En un altre bar, un home amb aspecte d’àrab va entrar i va demanar una cervesa. De seguida va començar a parlar amb una noia que no li feia gaire cas. Un dels cambrers va preguntar a la noia si l’home la molestava i ella va contestar que no. L’home insistia a fer bromes a la noia i quan va acabar la seva cervesa en va demanar una altra. Però, malgrat que la noia va manifestar que aquell home no la molestava, el cambrer li va dir que no li servia res més, que ja anava prou borratxo i que se n’anés del bar. Per últim, podem destacar també la situació d’un grup de quatre homes d’aparença àrab que van entrar a un bar situat al Raval Nord. Van demanar unes copes mentre el cambrer no els treia els ulls de sobre. Al cap d’una estona dos d’ells van entrar junts al lavabo, i tot seguit els altres dos. El cambrer es va adonar d’això, que no és gaire estrany en el seu bar, on molt sovint la gent entra als serveis en parelles o fins en grups de tres amb l’objectiu molt probable de consumir cocaïna o d’altres estupefaents. Si en altres situacions el cambrer pot tolerar aquests comportaments, en aquest cas es va apropar a la porta, la va picar contundentment fins que la van obrir i els va dir literalment que dos en el lavabo está prohibido, salid ya y marcharos del bar. Els nois van dir que era injust que els expulsés, però el cambrer els va dir que si no marxaven trucaria a la policia i els comunicaria que estaven consumint drogues en el seu bar. Fent un balanç dels deu mesos en què hem fet una observació sistemàtica als bars del Raval al·ludits, hem pogut verificar que s’ha fet ús del dret d’admissió en 17 ocasions. En dues ocasions ha estat expulsat un client que presentava símptomes clars d’embriaguesa i molestava altres clients. En una altra s’ha aplicat el dret d’admissió a un client que es negava a pagar les copes, i també es va donar el cas d’un client que, segurament a causa del seu estat mental, no parava d’escridassar a una cambrera, fins que finalment es van requerir els serveis de la policia i del 061 perquè sortís del bar. En la resta d’ocasions (13) es va aplicar el dret d’admissió negant l’entrada o expulsant del local persones que es corresponen amb la imatge de l’immigrant nord-africà. Cal apuntar un cop més que és molt probable que un bon nombre d’aquestes persones siguin delinqüents coneguts pel personal dels bars, però no ho podem certificar. El bar C és un cas aïllat que no es correspon amb la manera com s’acostuma a utilitzar el dret d’admissió als bars de nit del Raval, ja que hem observat que allà es nega categòricament l’entrada a qualsevol que sembli moro.

6. Conclusions i aplicabilitat En primer lloc, caldria apuntar que la redacció del Decret sobre el dret d’admissió permet que qui exerceix aquest dret el pugui utilitzar amb tota arbitrarietat. És a dir, que, malgrat que queda clar que els límits interns d’aquest dret són «el respecte a la 210

dignitat de les persones, els seus drets fonamentals i, en especial, els continguts en l’article 14 de la Constitució, referents que tothom és igual davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social», aquests límits poden ser vulnerats sempre que el/la propietari/ària d’un bar pugui afirmar que ha utilitzat el dret en un moment concret basant-se en altres criteris especificats en el Decret.10 Com molt sovint succeeix, la persona immigrant víctima d’un tracte discriminatori es troba en una situació administrativa irregular al nostre país, no s’atreveix a denunciar el fet, i, si realment ho fa, sempre serà la seva paraula contra la del propietari o propietària. En segon lloc, hem constatat com, sovint, el dret d’admissió s’utilitza per barrar l’entrada o expulsar persones que es poden identificar amb el que l’imaginari col· lectiu percep com a moro, en el sentit pejorariu que sovint pren aquesta autèntica denominació d’origen. Els/les magribins/ines són víctimes sistemàtiques d’aquest tracte discriminatori, com a conseqüència d’una sèrie de prejudicis i estereotips que, en síntesi, es fonamenten en una associació dels nord-africans amb tota mena d’activitats delictives, insalubres o senzillament inconvenients. Aquesta degradació de l’immigrant marroquí i argelià serveix per justificar la presumpció que la seva presència als bars de nit representi una amenaça per a la convivència en el local, i, d’aquesta manera, s’eviti la seva incorporació a la vida social que s’hi dóna. Hem vist com s’ha fet servir el dret d’admissió mitjançant el que hem anomenat diferents estratègies directes d’exclusió: portes amb timbre, porters, negació directa de l’entrada o permissivitat a l’hora d’entrar, però vigilància intensiva amb l’expectativa que algú sospitós trenqui alguna norma per poder justificar-ne l’expulsió. Amb aquest tipus d’estratègies, hem pogut corroborar com almenys 14 immigrants nord-africans han estat objecte de l’aplicació del dret d’admissió d’una manera aparentment racista, sense comptabilitzar els nombrosos casos en què s’ha barrat l’entrada a algú en el bar C per aquest tipus de motivacions. I diem que ha estat així d’una manera aparentment racista, perquè els que han aplicat el tracte segregador ho han fet sense considerar-se obligats a demostrar que les persones discriminades hagin tingut la intenció de delinquir o provocar desordres en els bars on se’ls ha negat l’entrada, tal com han reconegut els/les cambrers/eres i els/les propietaris/àries entrevistats/ades. Resulta obvi que l’estigma que persegueix les persones d’aspecte nord-africà té un pes important alhora que algú amb aquests trets desperti sospites o que se’l prejutgi com a perillós o contaminant, fins i tot visualment, per a la resta de clients del bar de nit en qüestió.

211

Bloc D2

10.  Recordem que aquests criteris s’apliquen a: a) A les persones que manifestin actituds violentes, i en especial les que es comportin de forma agressiva o provoquin aldarulls, les que portin armes o objectes susceptibles de ser utilitzats com a tals i les que portin robes o símbols que incitin a la violència, el racisme o la xenofòbia en els termes previstos al Codi Penal; b) A les persones que puguin produir perill o molèsties a altres espectadors o usuaris i, en especial, a les que estiguin consumint drogues o substàncies estupefaents o mostrin símptomes d’haver-ne consumit i les que mostrin signes evidents d’estat d’embriaguesa.

A partir de l’administració del qüestionari, hem pogut començar a corroborar la hipòtesi de partida, segons la qual, els clients dels bars de nit del Raval constitueixen un públic que, tot i que sigui de manera no sempre conscient ni voluntària, està contribuint de forma estratègica a la dinàmica de relleu poblacional que està experimentant el barri. Es tracta d’homes i dones de classe mitjana, d’entre 24 i 34 anys, que viuen al barri o en fan ús nocturn i que, en definitiva, serien posseïdors d’un capital cultural i econòmic superior tant al dels habitants tradicionals del Raval com al dels nous veïns i veïnes pobres, immigrants, que s’hi han anat incorporant provinents de l’estranger. Els bars de nit que freqüenten al barri tenen unes determinades característiques estètiques i unes connotacions ideològiques que s’associen a allò que s’entén per fashion, esnob, modern, alternatiu, cool, dins les últimes tendències, de moda, etc. Els bars que ostenten aquest look, amb la seva tipologia de clients, conformen uns ambients determinats, uns microclimes socials que resulten completament aliens i econòmicament inaccessibles a una bona part de la població del barri, constituïda en bona mesura per la nova classe popular que conformen els nous vinguts d’origen immigrant. Això és el que hem anomenat com a estratègies d’exclusió indirectes, imbricades de manera ben activa en el que està constituint un veritable procés de neteja social del barri (Tabakman, 2001). Un procés de neteja, cal afegir, limitat, car es tracta de mantenir una proporció acceptable i controlada tant de persones marginades com d’immigrants, que assegurin als nous clients immobiliaris que trobaran alguna cosa del que podríem considerar «la marca» del barri, el que li dóna singularitat i el fa atractiu en termes de màrqueting: d’una banda, un cert toc canalla, que seria les restes encara vives del que un dia fou el Barri Xinès, i, de l’altra, una certa presència de veïns d’aspecte exòtic, que garantís aquest nou sabor local que és el mosaic multicultural.11 Aquells que fan ús d’aquesta mena de bars no sols ennobleixen de manera implícita el barri amb les seves formes de sociabilitat. També ho fan a través dels seus desplaçaments travessant per determinats espais públics, anant d’ací cap allà sovint en grup, itinerant entre punts, concentrar-se a l’entrada de certs locals. Això implica una apropiació del sistema topogràfic del barri, als elements del qual –carrers, places, cantonades, racons– se li acaben atribuint nous usos i, per tant, noves definicions i nous significats. Això ens posa de manifest que la metamorfosi del Raval no està exclusivament protagonitzada per compradors i llogaters de pisos i locals comercials, sinó per les mateixes pràctiques ambulatòries dels vianants que estan merament de pas en el barri, però que canvien de manera determinant el seu paisatge

11.  En efecte, determinats nuclis antics europeus estan sent comercialitzats per les promotores immobiliàries i per les polítiques de promoció institucional, a partir d’aquesta tematització que fa d’ells una mena de socs on els veïns/ïnes de classe mitjana o els turistes poden gaudir de l’espectacle de la diversitat cultural, o, millor dit, de la diversitat cultural entesa com a mer espectacle. El cas del barri de Lavapiés, a Madrid, guarda, en aquest sentit, una notable analogia amb el del Raval (Ávila i Maló, 2007).

212

213

Bloc D2

humà. Aquests joves que baixen al Raval per prendre una cervesa, posem per cas, per innòcua que pugui semblar la seva activitat, actuen com a nous colonitzadors d’un territori que veu modificat, per la seva presència, el seu medi ambient, generant una nova atmosfera que el prepara en bona mesura per al que s’espera que siguin el seus nous habitants. El fenomen ha estat ben estudiat en moltes altres ciutats, i han donat fe de com es genera activitat urbana basada en el teixit social que procuren bars, restaurants, trobades al carrer, etc., que donen vida a determinats barris en procés de reconversió o reforma (Yúdice, 2002: 34). Pel que fa a les aplicacions que podrien resultar de les constatacions obtingudes a través de la recerca present, la més evident remet a una desitjable modificació del mateix Decret sobre el dret d’admissió, la redacció actual del qual permet, i fins i tot anima, concrecions del tot discrecionals i sovint arbitràries. És a dir, malgrat que queda clar quins són els seus límits –el respecte a la dignitat de les persones, els seus drets fonamentals...–, aquests poden ser vulnerats sempre que el propietari/ària d’un bar pugui afirmar que ha utilitzat el dret en un moment puntual basant-se en els altres criteris especificats en el Decret, com molt sovint succeeix. No cal dir que la persona immigrant víctima d’un tracte discriminatori per raons racistes i que es troba en una situació administrativa irregular o simplement precària al nostre país, no s’atrevirà a denunciar el fet delictiu del qual ha estat objecte. I, si ho fes, sempre serà la seva paraula –la d’una persona estigmatitzada ja d’entrada pel seu origen– contra la del propietari, sovint un honest empresari. Si no fos possible aquesta modificació del text legal, sí que seria ambicionable, almenys per tal de millorar la situació ac­tual, que les administracions públiques fomentessin el coneixement dels drets que tenen els i les immigrants. També caldria que fessin un millor seguiment de les denúncies que es produeixen, imposant sancions més dures a aquells que neguin el dret d’accés a un espai semipúblic d’aquestes característiques obeint criteris racistes, és a dir, atents no al que les persones fan o podrien arribar a fer, sinó al que són o se suposa que són, a la seva identitat real o imaginada. Més enllà d’aquesta dimensió normativa i legal que pot ser ostensiblement millorada, rectificant els aspectes deficients de la seva formalització o de la seva aplicació, caldria reconèixer que la problemàtica detectada no té, en la qüestió del dret d’admissió i la seva execució segregadora, sinó un aspecte gairebé secundari o àdhuc anecdòtic. Molt més greus, pels seus efectes excloents, són les macrodinàmiques que coneixen els centres històrics de ciutats com Barcelona, zones urbanes objecte de la cobdícia de promotores immobiliàries, de l’hoteleria, del comerç de qualitat, de la promoció de la ciutat en termes de màrqueting, etc. En aquests casos, el dret d’admissió no s’aplica a l’entrada a determinats locals de lleure nocturn, sinó a tot un barri i, tard o d’hora, a tota una ciutat, en processos que malauradament no tenen la legislació vigent en contra, sinó a favor.

7. Bibliografia Aramburu, M. Los otros y nosotros. Imágenes del «inmigrante». A: Ciutat Vella de Barcelona. Madrid: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte; Secretaría General Técnica, 2002. Ávila, D. i Malo, M. «¿Quién puede habitar la ciudad? Fronteras, gobierno y transnacionalidad en los barrios de Lavapiés y San Cristóbal». A: Observatorio Metropolitano, Madrid, ¿la suma de todos? Globalización, territorio, desigualdad. Traficantes de Sueños. Madrid, 2007. P. 505-634. Brooks, D. Bobos en el paraíso. Ni hippies ni yuppies: un retrato de la nueva clase triunfadora. Barcelona: Mondadori, 2000. Bourdieu, P. La distinción. Criterio y bases sociales del gusto. Madrid: Taurus, 1988. Cavan, S. «Bar Sociability». A: Birenbaum, A. i Sagarin, E. (ed.) People in Places: The Sociological of the Familiar. Nova York: Praeger, 1973. Cauquelin, A. La ville et la nuit. París: PUF, 1979. Claver, N. «La Ciutat Vella de Barcelone: rénovation ou gentrification?». A: BidouZachariasen, C., Hiernaux Nicolas, D. i Rivière d’Arc, H. (ed.). Retours en ville. Des processus de «gentrification» urbaine aux politiques de «revitalisation» des centres. Descartes & Cie., París, 2003. P. 88-101. Decret 200/1999, de 27 de juliol, pel qual es regula el dret d’admissió als establiments públics on es realitzen espectacles i activitats recreatives (DOGC núm. 2942 - 30/7/1999). Degen, M. «Sensing regenerated public life in Castlefield, Manchester and El Raval, Barcelona». A: Pujadas, J. J., Delgado, M. i Tapada, T. (dir.). Espacio, tiempo y entorno en contextos urbanos. Actas del IX Congreso de Antropología de la FAAEE. Barcelona: Institut Català d’Antropologia, 2003. Desjeux, D. [et al.]: Regards anthropologiques sur les bars de nuit. Espaces et Sociabilites. París: L’Harmattan, 1993. Goffman, E. Estigma: la identidad deteriorada, Buenos Aires: Amorrrortu, 1970. Iñíguez, L., Pol, I. «La transformación del medio ambiente urbano. Análisis desde la Psicología Ambiental y Social». Universitat Autònoma de Barcelona, 1993. [En línia] . [Consulta, 10/1/2007]. Macdonogh, g. «Gender, bars and virtue in Barcelona». A: Low, S. L., LawrenceZúñiga (ed.). The anthropology of space and place: locating culture. Malden, M. A. Blackwell Pub., 2003, (Blackwell readers in anthropology; 4). P. 310-323. Magrinyà, F. i Maza, G. «Inmigración y huecos en el centro histórico de Barcelona (1986-2000)». A: Delgado, M. (ed.), Inmigración y cultura. Barcelona: CCCB, 2002. P. 179-200. Mann, B. «The ethics of fieldwork in a urban bar». A: A. Rynkiewich u M.A.E. Spradley, Ethics and Anthropology: Dilemmas in Fiedwok. Nova York: Wiley & Sons, 1976. P. 95-106. Martínez i Rigor, S. El retorn al centre de la ciutat. La reestructuració del Raval: entre 214

215

Bloc D2

la renovació i la gentrificació. Barcelona: Publicacions Universitat de Barcelona, 2000. [Microforma]. Maza, G., Mcdonogh G., i Pujades J. J. «Barcelona, ciutat oberta: transformacions urbanes, participació ciutadana i cultures de control al barri del Raval». Revista d’Etnologia de Catalunya, 21. Novembre de 2002. P. 114-131. Melbin, M. Night as Frontier. Colonizing the World after Dark. Free Press, Londres, 1987. Monnet, N. «Moros, sudacas y guiris. Una forma de contemplar la diversidad humana en Barcelona», Scripta Nova, 94(58), agost 2001. . – La formación del espacio público. Una mirada etnológica sobre el Casc Antic de Barcelona, Madrid-Barcelona: Los Libros de La Catarata / Institut Català d’Antropologia, 2002. Nash, M. «Construcción social de la mujer extranjera». A: Roque, M. A. (dir.): Mujer e inmigración en el Mediterráneo Occidental, Barcelona: Icària, Antrazyt-ICM, 2000. O’Connor, J. «Donner de l’espace public à la nuit». Les Annales de la Recherche Urbain 77. 1997. P. 40-46. Ortiz Guitart, A. «Reflexiones entorno a la construcción cotidiana y la colectiva del sentido de lugar en Barcelona». Polis 04. Vol. 1. 2004. P. 161-183. [policopiat]. Rio Carvajal, E. «La vivienda de los immigrantes en Barcelona: el caso del colectivo pakistaní». A: Scripta Nova. Vol. VII, núm. 146 (059), Barcelona: Universitat de Barcelona, 2001. . [Consulta, 21/12/2006]. Ruiz, A. Guapos y pobres. Ático, Barcelona, 2005. San Román, T. Los muros de la separación. Ensayo sobre alterofobia y filantropía, Barcelona: Tecnos, 1991. Sargatal, M. A. «Gentrificación e inmigración en los centros históricos: el caso del barrio de Raval de Barcelona». Scripta Nova. 94(66), Barcelona: Universitat de Barcelona, 2001. . [Consulta, 19/1/2007]. Stolcke, V. «El “problema” de la inmigración en Europa: el fundamentalismo cultural como nueva retórica de exclusión». Mientras Tanto, núm. 55, Barcelona, 1993. Subirats, J. i Rius, J., (dir.), Del Xino al Raval. La transformació social, econòmica i simbòlica del Raval, Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona – Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), 2005. Tabakman, E. «El casc antic de Barcelona: ¿actuación urbanística o «limpieza social»? Scripta Nova. Núm. 94(67), 2001. [En línia] . [Consulta, 27/3/2007]. Taguieff, P. A. La force du préjugé. Essai sur le racisme et ses doubles, Gallimard, París, 1990. Yúdice, G. El recurso de la cultura. Usos de la cultura en la era global, Barcelona: Gedisa, 2002.

 Marta Poblet, Manuel Delgado, Xavier Alonso i Trinidad Donoso durant la Jornada de Recerca i Immigració que va tenir lloc a l’IEC el 13 de juny de 2007. / Ivan G. Costa.

216

Resums i paraules clau en castellà, anglès i francès

Bloc A1 L’èxit en les trajectòries formatives obligatòries i postobligatòries en contextos multiculturals Pilar Figuera Gazo (1), Montserrat Freixa Niella (1), Inés Massot Lafont (2), Mercedes Torrado Fontseca (1) i M.ª Luisa Rodríguez Moreno (1). (1) Grup de Recerca en Transicions Acadèmiques i Laborals (TRALS) (2) Grup de Recerca en Educació Intercultural (GREDI) Departament de Mètodes d’Investigació i Diagnòstic en Educació Universitat de Barcelona

Resumen Estudio empírico centrado en los inmigrantes de la comarca catalana del Garraf, con una muestra de 102 alumnos, estudiantes de 4.ª de secundaria obligatoria y postobligatoria, que representan el 58% de la población extranjera escolarizada. Se ha intentado describir la problemática de las transiciones simultáneas y los factores que influyen a la hora de construir su proyecto profesional y conseguir sus objetivos académicos y profesionales. Definidos los constructos de transición y resiliencia y descrita la población (perfil) y su historia migratoria, el instrumento de medida empleado y construido ad hoc ha estudiado diversas variables, como el autoconcepto y las expectativas, entre otras. Los resultados han generado varias recomendaciones educativas a tener en cuenta en situaciones de educación de personas inmigrantes en Catalunya, que llevan hacia la instauración de un modelo de comunidad escolar acogedora. Palabras clave: inmigrantes, transiciones académicas, estudios postobligatorios, persistencia académica.

219

Abstract This empirical study centred on the immigrant population in the Catalan county of El Garraf is made up of a sample of 102 fourth-year secondary school students, representing 58% of foreign population studying in the school system. The study attempts to describe the problems of simultaneous transitions and the factors which affect teenagers in terms of forming their career plans and achieving their academic and career aims. The constructs of transition and resilience are defined; the population is profiled; and the history of migration is described. The research then uses an ad hoc tool to measure several variables such as how they see themselves, and academic and employment expectations, among others. The results have generated several educational recommendations to be considered when working in the education of immigrants in similar or comparable conditions. The authors end with the proposal to use the model of a receptive school community. Key words: immigrants, academic transitions, post-compulsory education, academic persistence.

Résumé Étude empirique focalisée sur les immigrés du canton catalan du Garraf, avec un échantillon de 102 élèves de seconde, première et terminale qui représentent 58% de la population étrangère. Il s’agissait de décrire la problématique des transitions simultanées et les facteurs qui influent sur la construction de leur projet professionnel et la réalisation de leurs objectifs académiques et professionnels. Après avoir défini les facteurs de transition et de résilience et avoir décrit la population (profil) et son histoire migratoire, l’instrument de mesure employé et conçu ad hoc a étudié plusieurs variables telles que la conception de soi, les attentes, etc. Les résultats ont donné lieu à différentes recommandations éducatives à considérer dans des situations d’éducation de personnes immigrées en Catalogne et qui conduisent à la mise en œuvre d’un modèle de communauté scolaire accueillante. Mots-clé: immigrés, transitions académiques, études post-obligatoires, persistance académique.

220

Bloc A2 Pla d’acollida per a la integració d’adolescents i joves nouvinguts a la ciutat de Sant Boi de Llobregat M. Àngels Marín, M. Àngels Pavón, M. Paz Sandín i Ruth Vilà Grup de Recerca en Educació Intercultural (GREDI) Facultat de Pedagogia Universitat de Barcelona

Resumen El estudio que presentamos tiene como primer objetivo conocer en profundidad las necesidades de los y las adolescentes y jóvenes inmigrados y la realidad actual de los diferentes servicios para dar respuesta a estas necesidades. Un segundo objetivo ha sido elaborar conjuntamente con los agentes sociales y las entidades de Sant Boi un plan de acogida para facilitar la integración de estos adolescentes y jóvenes, así como la coordinación de los diferentes agentes, entidades y servicios municipales. Por dicho motivo se plantea una investigación colaborativa con diferentes agentes y entidades representativas del tejido social de la población, y con los/las técnicos/as de las diferentes concejalías del Ayuntamiento (juventud, servicios sociales, nueva ciudadanía, participación y educación). Los objetivos generales de la investigación son los siguientes: a) hacer un análisis de las necesidades de los y las adolescentes y jóvenes inmigrantes de la población de Sant Boi en referencia a su participación social; b) realizar un estudio diagnóstico de la acogida de adolescentes y jóvenes inmigrantes en el tejido asociativo y social en el municipio de Sant Boi de Llobregat; c) elaborar un plan de acogida integral para los y las adolescentes y jóvenes recién llegados a la ciudad de Sant Boi. El diseño de la investigación sigue las fases de una evaluación participativa. Se ha trabajado de forma consensuada, a lo largo del proceso, entre el equipo de búsqueda y los agentes sociales de la zona: Administración pública y entidades de iniciativa social. El análisis de las necesidades y la diagnosis de la atención socioeducativa de los y las jóvenes inmigrados se ha desarrollado a través de dos instrumentos de recogida de información: un cuestionario para los y las jóve-

221

nes, fundamentado en un modelo dinámico de ciudadanía, y una entrevista semiestructurada a los agentes sociales de la zona. Hemos clasificado las conclusiones según los ejes y ámbitos del nuevo Programa municipal transversal para nueva ciudadanía de Sant Boi y en forma de propuestas a partir de las necesidades detectadas. Palabras clave: inmigración, programas de acogida, integración en el tejido social.

Abstract The objective of this study is to understand in depth the needs of immigrant teenagers and young people, and the current state of affairs of the different services which attempt to respond to these needs. The final goal is to draw up together with the social agents and organisations in Sant Boi a Reception Plan that facilitates and helps to integrate this population as well as the coordination of the different agents, municipal organisations and services involved. We have developed a collaborative research project together with different agents and representative organisations of the social fabric, and with specialists from different departments of the local council (youth, social services, new citizenry, participation and education). The general objectives of the investigation are: a) to study the needs of teenagers and young immigrants in the town of Sant Boi in relation to their level of social participation; b) to carry out a diagnosis study of the reception of these groups in the fabric of NGOs, local social associations of the municipality; c) to draw up a comprehensive plan of reception for teenagers and young people who have recently arrived in Sant Boi. The design of the investigation follows the stages of a participative evaluation. Throughout the process we have worked collaboratively with the research team and the social agents of the area: public administration and organisations working in the social sphere. The analysis of needs and the diagnosis of the socio-educational assistance of these young people have been developed by means of two data collection instruments: a questionnaire for the young people involved, based on a dynamic model of citizenship; and semi-structured interviews with the social agents of the area. The conclusions have been organised according to the principal areas of the New crosssectional municipal programme for new citizenry in Sant Boi and in the form of proposals based on the detected needs. Key words: immigration, reception programmes, social network integration.

Résumé Le premier objectif de l’étude que nous présentons est de connaître en profondeur les besoins des adolescents et des jeunes immigrés, ainsi que la réalité actuelle des 222

différents services destinés à satisfaire à ces besoins. Le deuxième objectif était d’élaborer, avec les partenaires sociaux et les organismes de Sant Boi, un Plan d’Accueil afin de faciliter l’intégration de ces jeunes et adolescents, d’une part, et la coordination des différents partenaires, organismes et services municipaux, d’autre part. C’est pourquoi une recherche collaborative avec différents partenaires et organismes représentatifs du tissu social de la population et avec les techniciens des départements de la Mairie (Jeunesse, Service Sociaux, Nouveaux Citoyens, Participation et Éducation) a été proposée. Les objectifs généraux de la recherche sont les suivants : a) effectuer une analyse des besoins des adolescents et des jeunes immigrés de la localité de Sant Boi par rapport à leur participation sociale ; b) réaliser une étude pour le diagnostic de l’accueil des adolescents et jeunes immigrés au sein du tissu associatif et social dans la localité de Sant Boi de Llobregat  ; c) élaborer un Plan d’Accueil Intégral pour les adolescents et jeunes nouveaux venus dans la localité de Sant Boi. La conception de la recherche suit les phases d’une évaluation participative. Au cours du processus, l’équipe de recherche a travaillé en consensus avec les partenaires sociaux de la zone : administration publique et organismes d’initiative sociale. L’analyse des besoins et le diagnostic de l’accueil socioéducatif des jeunes immigrés ont été développés moyennant deux instruments de collecte de données : un questionnaire pour les jeunes, fondé sur un modèle dynamique de citoyenneté, et un entretien semi-structuré avec les partenaires sociaux de la zone. Nous avons classé les conclusions selon les axes et les domaines du nouveau Programme Municipal Transversal pour les Nouveaux Citoyens de Sant Boi et sous la forme de proposition à partir des besoins décelés. Mots-clé: immigration, programmes d’accueil, intégration tissu social.

223

Bloc A3 Adolescents immigrats a Catalunya i construcció de la identitat cultural. Trajectòries de vida i processos d’inclusió Miquel Àngel Essomba (coord.), Muriel Casals, Montserrat Casas, Virginia Domínguez Álvarez, Pilar Garcia, Èdgar Iglesias, Pau Mota Equip ERIC – Institut de Ciències de l’Educació. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Resumen Este texto tiene relación con el estudio Adolescentes inmigrados en Catalunya y construcción de la identidad cultural. Trayectorias de vida y procesos de inclusión, llevada a cabo por el equipo ERIC del Instituto de Ciencias de la Educación de la UAB. Este estudio se realizó en el período comprendido entre febrero de 2006 y junio de 2007. Los principales resultados obtenidos nos llevan a observar la identidad de estos adolescentes desde una perspectiva dinámica y compleja, en la que intervienen muchas variables interrelacionadas (etnia, género, clase social). Teniendo en cuenta su condición de ciudadanos/as jóvenes y recién llegados a una nueva sociedad, mantienen todavía fuertes aspectos identitarios con el lugar de origen y trasladan de forma automática los valores y expectativas adquiridos en su lugar de origen en el nuevo contexto. No obstante, también debemos hablar más de identificaciones que de identidades, así como de procesos de reconstrucción identitaria a la luz del nuevo contexto social. En este texto proporcionamos las cuestiones clave que han surgido durante la elaboración del marco teórico y las principales recomendaciones que efectuamos a las administraciones públicas. Estas recomendaciones cubren dos dimensiones: la escolar (en la que se recomienda fortalecer y desarrollar los procesos de orientación y de tutoría) y la social (en la que se propone la apertura de recursos sociales de tiempo libre y cultura para estos chicos y chicas, así como un plan de choque para el uso social de la lengua catalana). Palabras clave: inmigración, adolescentes, identidad.

224

Abstract This article is related to the research project entitled “Immigrant teenagers in Catalonia and the construction of their cultural identity. Life stories and inclusion processes”, carried out by the ERIC research team from the Institute of Sciences of Education of the UAB. The research was carried out between February 2006 and June 2007. The principal results help us understand the identity of these teenagers from a dynamic and complex perspective around which several elements interact together (ethnic issues, gender social class). As young citizens that have just arrived to a new society, they still hold onto strong strands of identity with their place of origin, and they automatically transfer the values and expectations they have learnt in their place of origin. However, these should be seen more as identifications rather than identities, along with processes of the re-construction of identity in the light of the new social context. In this text we emphasise the key questions that arose during the formation of the theoretical framework, and the chief recommendations made to the Administration. These recommendations basically cover two dimensions: school (it is recommended to implement measures to reinforce and develop counselling and tutorial processes) and the social dimension (it is recommended to open up social resources for leisure and culture for these young persons and to implement an emergency plan to promote the social use of Catalan). Key words: immigration, teenagers, identity.

Résumé Ce texte se rapporte à la recherche « Adolescents immigrés en Catalogne et construction de l’identité culturelle. Parcours de vie et processus d’inclusion », réalisée par l’équipe ERIC de l’Institut des Sciences de l’Éducation de l’UAB. Cette recherche a été réalisée dans la période allant de février 2006 à juin 2007. Les principaux résultats obtenus nous mènent à observer l’identité de ces adolescents à partir d’une perspective dynamique et complexe dans laquelle interviennent de nombreuses variables reliées entre elles (ethnie, genre, classe sociale). Vu leur condition de citoyens jeunes fraîchement arrivés à une nouvelle société, ils conservent encore de forts aspects identitaires concernant leur lieu d’origine et transfèrent automatiquement les valeurs et attentes acquises dans leur lieu d’origine au nouveau contexte. Nonobstant, nous devons plus parler d’identifications que d’identités, ainsi que de processus de reconstruction identitaire face au nouveau contexte social.

225

Nous incluons dans ce texte les questions clés qui sont apparues au cours de l’élaboration du cadre théorique et les principales recommandations que nous effectuons aux administrations publiques. Ces recommandations couvrent deux dimen­ sions: la scolaire (dans laquelle il est recommandé de renforcer et de développer les processus d’orientation et de conseil) et la sociale (dans laquelle est proposée la mise en œuvre de ressources sociales de temps libre et culture pour ces jeunes, ainsi qu’un plan de choc pour l’utilisation sociale de la langue catalane). Mots-clé: immigration, adolescents, identité.

226

Bloc B1 Associacionisme i esport. Perspectiva dels tècnics i les tècniques esportius en la definició d’estratègies de participació d’infants i joves immigrants Teresa Lleixà Arribas Grup de Recerca Educació Física (EF) i Esport - Didáctica de l’Expressió Musical i Corporal (DEMC). Universitat de Barcelona (UB)

Resumen La asociación deportiva se convierte en un espacio donde niños y jóvenes inmigrantes aprenden a relacionarse, a ser responsables y autónomos. El presente artículo se centra en el análisis de las necesidades de la población inmigrada en edad escolar en lo referente al asociacionismo deportivo, a fin de establecer directrices que potencien su participación. Se han seleccionado cuatro asociaciones deportivas, en zonas geográficas diferentes, que están llevando a cabo programas específicos de integración y que han tenido interés en colaborar. El artículo refleja la opinón de los técnicos y las técnicas deportivos con relación a la identificación de los factores que limitan o facilitan la práctica deportiva en contextos de diversidad cultural. Palabras clave: asociacionismo, deporte, inmigración, integración.

Abstract The sports association is a space where young immigrants can interact with other people and learn to be responsible and self-reliant. This article looks at the analysis of needs of immigrant schoolchildren in relation to their membership of sports associations, in order to establish guidelines which promote their participation. Four

227

sports associations which are engaged in specific programmes of integration and which showed interest in collaborating were selected from different geographical areas. The article reports on the opinion of sports technicians in identifying the factors that limit or facilitate the practice of sport within the context of cultural diversity. Key words: membership of associations, sports, immigration, integration.

Résumé L’association sportive devient un espace où les enfants et les jeunes immigrés apprennent à avoir des relations, à être responsables et autonomes. Cet article se concentre sur l’analyse des besoins de la population immigrée en âge scolaire par rapport à l’associationnisme sportif afin d’établir des directives pour renforcer leur participa­ tion. Les quatre associations sportives choisies, dans des zones géographiques différentes, réalisent des programmes spécifiques d’intégration et souhaitaient collaborer. L’article reflète l’opinion des techniciens sportifs concernant l’identification des facteurs qui limitent ou facilitent la pratique sportive dans des contextes de diversité culturelle. Mots-clé: associationnisme, sport, immigration, intégration.

228

Bloc B2 El paper de l’esport en la integració de la població adulta estrangera immigrada a Catalunya Chris Kennett, Berta Cerezuela, Itxasne Sagarzazu i Raquel Correa Centre d’Estudis Olímpics, Universitat Autònoma de Barcelona (CEO-UAB)

Resumen El capítulo trata sobre la práctica deportiva de los grupos de población inmigrada en Cataluña. Los principales resultados destacan la importancia de la práctica deportiva en las vidas de ciertas comunidades con el objeto de establecer y desarrollar redes sociales, y construir y comunicar una identidad cultural, pero sobre todo nacional. La práctica deportiva entre la población inmigrada se caracteriza por su informalidad –tiene lugar fuera del sistema deportivo federado– y por la existencia de una realidad deportiva pluricultural. Las asociaciones creadas por las comunidades de inmigrantes tienen un papel clave al ofrecer y promover oportunidades para la práctica deportiva. Se han identificado barreras para la práctica deportiva entre la población inmigrada, como por ejemplo la carencia de tiempo, recursos económicos e información, el acceso a las instalaciones, las regulaciones del sistema federado y la tendencia de algunas comunidades a la autoexclusión. Se ofrece un conjunto de recomendaciones dirigidas a los actores de la Administración pública a fin de mejorar la acción transversal en la formulación e implementación de políticas coherentes en el campo de la inmigración y el deporte. La búsqueda sistemática y de carácter longitudinal es clave para comprender las necesidades de la población inmigrada y para desarrollar el diálogo entre los actores. Palabras clave: deporte, integración, inmigración, identidad, exclusión.

Abstract This chapter explores the practice of sports among immigrant groups in Catalonia. The principal findings highlight the importance of the practice of sports in the lives 229

of certain communities in terms of establishing and developing social networks, and the construction and communication of a cultural, and above all, national identity. The practice of sports among immigrant groups is characterized by its informality (it exists outside of the federation sports system) and by the existence of a multicultural sporting reality. Associations established within immigrant communities were identified as playing a key role in the provision and promotion of sporting opportunities. Barriers to the practice of sports among immigrant groups were also identified, including: lack of time, economic resources, information, access to facilities, the regulations of the federation sports system, and the tendency of some communities to exclude themselves. A series of recommendations are made to the public administration in order to improve cross-issue actions in the formulation and implementation of coherent policies in the area of sport and immigration. Systematic and longitudinal research is identified as the key to understanding the needs of immigrant groups and developing dialogue between those involved. Key words: sports, integration, immigration, identity, exclusion.

Résumé Le chapitre porte sur la pratique sportive des groupes de population immigrée en Catalogne. Les principaux résultats soulignent l’importance de la pratique sportive dans la vie de certaines communautés pour établir et développer des réseaux sociaux et pour bâtir et communiquer une identité culturelle mais surtout nationale. La pratique sportive chez les immigrés se définit par son caractère informel – elle a lieu en dehors du système sportif fédéré – et donc par l’existence d’une réalité sportive pluriculturelle. Les associations créées par les communautés d’immigrés jouent un rôle majeur car elles offrent et promeuvent des opportunités pour la pratique sportive. Des barrières à la pratique sportive ont été identifiées au sein de la population immigrée comme le manque de temps, de ressources économiques et d’information, l’accès aux installations, les réglementations du système fédéré et la tendance à l’auto-exclusion de la part de certaines communautés. Nous proposons un ensemble de recommandations adressées aux acteurs de l’administration publique pour améliorer l’action transversale dans la formulation et la mise en œuvre de politiques cohérentes dans le domaine de l’immigration et du sport. La recherche systématique et à caractère longitudinal est identifiée comme un élément clé pour comprendre les besoins de la population immigrée et développer le dialogue entre les partenaires. Mots-clé : sport, intégration, immigration, identité, exclusion.

230

Bloc B3 Associacionisme i acomodació de les persones immigrades d’origen africà a Catalunya Jordi Garreta, Lluís Samper, Núria Llevot, Jordi Domingo, Anna Mata, M. P. López, Olga Bernad (Universitat de Lleida) Josep Miquel Palaudàrias i Carles Serra (Universitat de Girona) Núria Espinal (antropòloga) Grup de Recerca Interculturalitat i Desenvolupament

Resumen La inmigración ha conllevado la creación, entre otras cosas, de organizaciones que tienen un papel relevante en los procesos de acomodación de dichas personas. El estudio que se ha llevado a cabo analiza, de forma exploratoria, el papel de las asociaciones de inmigrantes de origen africano, poniendo de manifiesto la diversidad de situaciones y de papeles que tienen, y cómo incorporan los discursos de la Administración en sus líneas de trabajo. Palabras clave: asociaciones de inmigrantes, inmigración de origen africano, acomodación de la inmigración.

Abstract Immigration has led to the creation, among other things, of organisations that play an important role in the processes of the adaptation of the immigrants. The study carried out analyses in an exploratory fashion the role of the associations of immigrants of an African-origin, demonstrating the diversity of situations they find themselves in and the roles they play, and how they incorporate discourses from the administration into their areas of work.

231

Key words: associations of immigrants, immigration from Africa, adaptation of immigrants.

Résumé L’immigration a comporté la création, entre autres choses, d’organisations ayant un rôle majeur dans les processus d’accommodation de ces personnes. L’étude réalisée analyse, de manière exploratoire, le rôle des associations d’immigrés d’origine africaine en soulignant la diversité de situations et de rôles qu’elles représentent, ainsi que la manière dont elles incorporent les discours de l’administration dans leurs li­ gnes de travail. Mots-clé: associations d’immigrants, immigration d’origine africaine, acommodation de l’immigration.

232

Bloc C1 Proposta i implementació d’un motor de recuperació d’informació especialitzat en dret d’estrangeria (Codex) John A. Roberto CLiC, Centre de Llenguatge i Computació. Parc Científic de Barcelona. Universitat de Barcelona

Resumen CODEX SEARCH es un motor de recuperación de información especializado en derecho de extranjería que está basado en herramientas y conocimiento lingüísticos. Para desarrollar un SRI (sistema de recuperación de información) eficiente en el dominio indicado no basta con emplear un modelo tradicional de RI (recuperación de información), es decir, comparar los términos de la pregunta con los de la respuesta, básicamente porque no expresan implicaciones. En este sentido, la solución lingüística propuesta se basa en incorporar el conocimiento de especialistas mediante la integración en el sistema de una librería de casos. Los casos son ejemplos de procedimientos aplicados por expertos en la solución de problemas que han sucedido realmente y que han acabado en éxito o fracaso. Los resultados obtenidos en esta primera fase son muy alentadores, pero es necesario continuar la investigación en este campo para mejorar el rendimiento del prototipo. Palabras clave: inmigración, buscador local, recuperación de información, gestión del conocimiento, derecho de extranjería, ingeniería lingüística, contenidos digitales.

Abstract CODEX SEARCH is an engine to recover information related to immigration law and based on linguistic tools and knowledge. In order to develop an efficient SRI which

233

is appropriate to this area, it is not enough to use a traditional IR model, that is, comparing the terms of the question with those of the answer, basically because they do not express implications. In this sense, the suggested linguistic solution is based on including the knowledge of specialists by integrating a store of cases into the system. The cases are examples of procedures applied by experts to the solution of problems that have taken place in reality, irrespective as to whether they have finished successfully or not. The results obtained in this first stage are very encouraging but it is necessary to continue the research in this field, in order to improve the output of the prototype. Key words: immigration, local search engine, recovery of information, knowledge management, immigration law, linguistic engineering, digital contents.

Résumé CODEX SEARCH est un moteur de récupération d’information spécialisé en droit d’extranéité qui se fonde sur des outils et des connaissances linguistiques. Pour développer un SRI (Système de Récupération d’Information) efficace dans le domaine indiqué, il ne suffit pas d’employer un modèle traditionnel de RI (Récupération d’Information), c’est-à-dire, de comparer les termes de la question à ceux de la réponse, essentiellement parce qu’ils n’expriment pas d’implications. En ce sens, la solution linguistique proposée se fonde sur l’incorporation des connaissances du spécialiste moyennant l’intégration d’une bibliothèque de cas dans le système. Les cas sont des exemples de procédures appliquées par des experts à la solution de problèmes qui ont réellement surgi et se sont soldés par un succès ou un échec. Les résultats obtenus lors de cette première phase sont très encourageants mais il est nécessaire de continuer la recherche dans ce domaine pour améliorer la performance du prototype. Mots-clé: immigration, moteur de recherche local, recupération de l’information, gestion de la connaissance, droit en immigration, ingénierie linguistique, contenus numériques.

234

Bloc C2 Anàlisi discursiva de les actituds lingüístiques de l’alumnat nouvingut a Catalunya. Una aproximació qualitativa Cecilio Lapresta Rey, Àngel Huguet Canalís, Judit Janés Carulla Universitat de Lleida Grup de Recerca «Plurilingüisme, Interculturalitat i Educació» (integrat al Grup de Recerca Consolidat «Cultura i Educació», 2005SGR00634)

Resumen En el presente artículo se presentan los principales resultados de una investigación sobre los discursos que fijan las actitudes lingüísticas de los y las escolares de origen inmigrante en las comarcas de Lleida y Osona. Las conclusiones más relevantes indican que, igual que el área de origen o la condición lingüística familiar, la principal variable que permite articular los discursos detectados es la que podríamos denominar grado y percepción de integración y valoración social. Palabras clave: actitudes lingüísticas, integración escolar y social, identidad.

Abstract In this paper the main results of a discursive analysis focused on language attitudes of immigrants in Catalonia are presented. The main conclusions show that discourses on language attitudes are based, and influenced by several variables such as area of origin or family language. However, another very important variable exists could be called personal perception of integration and social assessment. Key words: linguistic attitudes, school and social integration, identity.

235

Résumé Nous présentons dans cet article les principaux résultats d’une recherche sur les discours qui marquent les attitudes linguistiques des élèves d’origine immigrée dans les cantons de Lleida et Osona. Les conclusions les plus importantes indiquent que, outre la zone d’origine ou la condition linguistique familiale, la principale variable qui permet d’articuler les discours détectés est celle que nous pouvons dénommer degré et perception d’intégration et valorisation sociale. Mots-clé: attitudes linguistiques, intégration scolaire et sociale, identité.

236

Bloc C3 Immigració i salut: estat de salut, necessitat i utilització dels serveis d’atenció primària Carme Saurina, Laura Vall-llosera Casanovas, Marc Sáez, Sònia Gonzàlez i Gemma Renart (1), Montserrat Rué (2), Francesc Cots (3), Maria Dolors Muñoz (4) (1) Grup de Recerca en Estadística, Economia Aplicada i Salut (GRECS), Universitat de Girona. (2) Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques, Universitat de Lleida. (3) Institut Municipal d’Assistència Sanitària (IMAS), Barcelona. (4) Departament d’Organització, Gestió Empresarial i Desenvolupament del Producte, Universitat de Girona.

Resumen Los principales objetivos de este proyecto consisten en identificar y caracterizar el estado de salud de los diversos colectivos de inmigrantes que residen en la Región Sanitaria Girona (RSG), en la Región Sanitaria Lleida (RSL) y en Ciutat Vella de Barcelona a fin de determinar cuáles son las necesidades de estos grupos, comparándolos con la población autóctona, y saber qué coste suponen para la Administración pública con el fin de apuntar políticas sanitarias y sociales más adecuadas a la situación migratoria actual. Con el objetivo de identificar el colectivo inmigrante en la RSG se procedió a la modificación del sistema de información primaria del ICS, ECAP, a través de la activación de variables existentes. Esta tarea ha permitido la identificación de los usuarios y usuarias de los servicios sanitarios de las ABS, obteniendo una referencia poblacional fiable. A fin de detectar el estado de salud y la necesidad y utilización de servicios se ha elaborado una encuesta ad hoc, para lo cual se ha tomado como referencia la encuesta ESCA y se ha administrado a una muestra aleatoria de los usuarios y usuarias (inmigrantes y autóctonos). Con respecto a la ciudad de Barcelona se ha trabajado el distrito de Ciutat Vella, que tiene un porcentaje de inmigrantes superior al promedio de la ciudad. El análisis de la casuística del Hospital del Mar ha proporcionado evidencias en el sentido de que la mayor utilización de los

237

servicios hospitalarios por parte de la población inmigrada se centra en la atención materno-infantil. Para profundizar en esta evidencia se planteó un estudio de frecuentación de inmigrantes y autóctonos a los servicios de urgencias del Hospital del Mar y Peracamps. En la RSL se realizó un estudio sobre 1.699 pacientes de origen inmigrante (agrupados por región de origen) atendidos en el AP de cinco ABS de la ciudad de Lleida, se comparó con un total de 4.156 pacientes autóctonos y se estudiaron las urgencias hospitalarias atendidas en el Hospital Arnau de Vilanova. Palabras clave: inmigración, inmigrante económico, utilización de servicios sanitarios, salud.

Abstract The principal objectives of this project are to identify and characterise the state of health of the different immigrant groups who live in the Girona Health Region (RSG), the Lleida Health Region (RSL) and Ciutat Vella, Barcelona. We can thus establish what the needs of these groups are, compared with those of the indigenous population, and what costs these entail for government. The principal aim is to note which health and social policies are most appropriate to the current migratory situation. In order to identify the immigrant community in the RSG, we began by modifying ECAP, the network of workstations which makes up the primary information system of the Catalan health service, using existing variables. This task allowed us to identify the users of the ABS (primary health areas) services and obtain a reliable point of reference regarding the population. In order to find out the state of health and the need for and use of services, we prepared an ad hoc survey, taking the Catalan ESCA health survey as a point of reference, and applied this to a random sample of users (both immigrant and local). In the city of Barcelona we worked in the Ciutat Vella district, where the percentage of immigrants is higher than average for the city. A case-by-case analysis of the Hospital del Mar provided evidence that the greatest use of hospital services by the immigrant population was centred on maternity/infant care. To look at this evidence in more depth, we are planning a study of how often immigrants and members of the indigenous population attend the casualty department at the Hospital del Mar and Peracamps. In the RSL we carried out a study of 1,699 patients of an immigrant origin (grouped by region of origin) who have received primary care in 5 primary health areas in the city of Lleida, comparing them with a total of 4,156 indigenous patients. We also studied cases which were received in the casualty department at the Hospital Arnau de Vilanova. Key words: immigration, economic immigrant, use of health services, health.

238

Résumé Les principaux objectifs de ce projet consistent à identifier et définir l’état de santé des différents groupes d’immigrés qui vivent dans la Région sanitaire de Girona (RSG), dans la Région sanitaire de Lleida (RSL) et dans le quartier de Ciutat Vella de Barcelone afin de déterminer quels sont les besoins de ces groupes, par rapport à la population autochtone, et de savoir quels coûts ils représentent pour l’administra­ tion publique dans le but d’atteindre des politiques et sociales plus appropriées à la situation migratoire actuelle. Afin d’identifier le groupe immigré dans la RSG, nous avons modifié le système d’information primaire de l’ICS, ECAP, à travers l’activation de certaines variables existantes. Ce travail a permis d’identifier les usagers des services sanitaires des ABS et d’obtenir une référence de population fiable. Pour connaître l’état de santé ainsi que le besoin et l’utilisation des services, nous avons élaboré une enquête ad hoc en prenant comme référence l’enquête ESCA et nous l’avons soumise à un échantillon aléatoire d’usagers (immigrés et autochtones). En ce qui concerne la ville de Barcelone, nous avons travaillé dans le quartier de Ciutat Vella avec un pourcentage d’immigrés supérieur à la moyenne de la ville. L’analyse des cas de l’Hospital del Mar a apporté des évidences que la plupart des services hospitaliers utilisés par la population immigrée étaient ceux relatifs aux soins materno-infantiles. Pour approfondir ces évidences, nous avons proposé une étude de fréquentation d’immigrés et autochtones des services d’urgences de l’Hospital del Mar et Peracamps. Dans la RSL, nous avons réalisé une étude sur 1699 patients d’origine immigrée (regroupés par région d’origine) pris en charge au service d’AP de cinq ABS de la ville de Lleida en les comparant à un total de 4156 patients autochtones et nous avons étudié les urgences hospitalières prises en charge à l’Hospital Arnau de Vilanova. Mots-clé: immigration, immigrant économique, utilisation des services de santé, santé.

239

Bloc D1 Diagnòstic de competències interculturals en l’Administració pública Flor A. Cabrera Rodríguez, Trinidad Donoso, Assumpta Aneas, Javier De Santos, Josep Más, Rosa López (1) i Pilar Curós (2) GREDI. Grup de Recerca en Educació Intercultural. Facultat de Pedagogia. Universitat de Barcelona (1) Escola d’Administració Pública de Catalunya (2) Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Universitat de Girona

Resumen La naturaleza multicultural de nuestra sociedad está generando nuevos requerimientos a los y las profesionales de la Administración pública. Los nuevos usuarios y usuarias de los servicios públicos presentan condicionantes y necesidades específicas derivados de su situación administrativa y su origen cultural. El presente estudio plantea dos objetivos: 1) la identificación de las necesidades formativas respecto a las competencias interculturales del personal del Servei d’Ocupació de Catalunya que está en contacto con personas inmigradas y 2) el diseño de una propuesta de formación en competencias interculturales para el Servei d’Ocupació de Catalunya. Los ámbitos dónde más se necesitan estas competencias son la gestión y solución de conflictos interculturales, las habilidades de comunicación y relación con personas de distintas culturas, el conocimiento de otras culturas, el conocimiento del hecho migratorio en nuestro contexto y el papel que desempeñan los estereotipos y prejuicios en las relaciones. Esta investigación ha abierto muchos interrogantes y posibles líneas de futuro, como la necesidad de profundizar en la evaluación de la formación intercultural y la realización de más diagnósticos en otras áreas de la Administración como la sanidad, los servicios sociales o la seguridad ciudadana para contrastar y seguir triangulando el perfil de competencias interculturales requeridas para el trabajo intercultural. Asimismo, se considera que sería relevante realizar algún estudio comparativo con otras administraciones y con otros países que permitiera evaluar la transversalidad de las competencias identificadas, así como la efectividad de varios modelos de formación intercultural.

240

Palabras clave: competencias interculturales, Administración pública y formación.

Abstract The multicultural nature of our society is generating new requirements demanded of public employees. The new users of public services have specific needs and issues as a result of their legal situation and cultural origin. The research has two aims: 1. The assessment of intercultural competencies of the public employees of the Servei d’Ocupació de Catalunya who are in contact with the immigrant population; 2. the assessment of training needs related to these Intercultural Competencies and the design of a training programme for the development of these competencies. The areas where these competencies are most needed are: the management and solution of intercultural problems, intercultural communication, the knowledge of other cultures and the phenomenon of migration in our context, and the role played by stereotypes and prejudices in relationships. This research has raised many questions and possible lines for future work such as the need to study more the assessment of intercultural training programs, the carrying out of more assessments in other areas of the administration such as health, social services and the law and order in order to compare and examine in more depth the profile of intercultural competencies. Another possibility for the continuation of this research may lie in a comparative study between other public administrations and countries in order to assess the level of general nature of these competencies and the effectiveness of the different intercultural training models used. Key words: intercultural competencies, public administration and training.

Résumé La nature pluriculturelle de notre société génère de nouvelles exigences aux professionnels de l’administration publique. Les nouveaux usagers des services publics présentent des caractéristiques et des besoins spécifiques découlant de leur situation administrative et de leur origine culturelle. Cet étude propose deux objectifs : (1) l’identification des besoins de formation concernant les compétences interculturel­ les du personnel du Service d’Emploi de Catalogne qui est en contact avec des personnes immigrées et (2) la conception d’une proposition de formation à des compétences interculturelles pour le Service d’Emploi de Catalogne. Les domaines exigeant le plus ces compétences sont la gestion et la solution de conflits interculturels, les capacités de communication et de relation avec des personnes de différentes cultures, la connaissance d’autres cultures, la connaissance du fait migratoire dans notre contexte et le rôle des stéréotypes et des préjugés dans les relations. Cette recherche 241

a soulevé de nombreuses questions et de possibles lignes de futur telles que le besoin d’approfondir l’évaluation de la formation interculturelle et la réalisation de davantage de diagnostics dans d’autres départements de l’Administration comme la santé, les services sociaux ou la sécurité citoyenne pour comparer et continuer à cerner le profil des compétences interculturelles exigées pour le travail interculturel. En outre, nous considérons qu’il serait important de réaliser une étude comparative avec d’autres administrations et avec d’autres pays permettant d’évaluer la transversalité des compétences identifiées ainsi que l’efficacité de différents modèles de formation interculturelle. Mots-clé: compétences interculturelles, administration publique et formation.

242

Bloc D2 Pràctiques d’exclusió als locals nocturns del centre històric de Barcelona. El dret d’admissió com a tècnica de discriminació racista Manuel Delgado, Jordi Carreras Gutiérrez Grup de Recerca en Exclusió i Control Socials, GRECS Universitat de Barcelona

Resumen La investigación se centra en el uso discriminatorio del derecho de admisión en los bares por la noche del centro de Barcelona. En concreto, el terreno de campo lo conforman cuatro bares sitos en el Raval, un barrio que está experimentando un proceso de gentrificación. El trabajo de campo ha tenido una duración de diez meses y se ha basado fundamentalmente en la observación etnográfica. El principal objetivo ha sido constatar sobre el terreno la práctica efectiva de la discriminación y cómo se lleva a cabo, cuáles son las formas que adopta y las argumentaciones en que se basa. La cuestión fundamental que hay que responder es cómo se llevan a cabo los protocolos de aceptación o rechazo de aquellos que pretenden entrar en los bares por la noche, a partir de criterios de detección de personas pertenecientes a determinados grupos sociales considerados indeseables, moralmente contaminantes o peligrosos. Este es el caso de los y las inmigrantes, especialmente los que provienen de Marruecos o Argelia, a los que muy a menudo se les impide la entrada porque se les considera una fuente permanente de ansiedad. Ello se debe, básicamente, a un prejuicio construido hacia lo que popularmente se entiende como la figura del moro. Muy a menudo, los y las inmigrantes árabes son relacionados con la delincuencia, y ello sirve como pretexto para que se puedan justificar las prácticas de exclusión que se ejecutan hacia este grupo social en aras del derecho de admisión. En definitiva, estas prácticas discriminatorias funcionarían como un mecanismo cuya misión sería reafirmar la inferioridad moral atribuida a este colectivo y garantizar que en los espacios de ocio nocturno del Raval los y las jóvenes de clase media 243

no estén en contacto con los y las inmigrantes árabes. En consecuencia, podemos afirmar que el ejercicio discriminado del derecho de admisión parece tener relación con el proceso de gentrificación que está experimentando el barrio. Palabras clave: exclusión social, bares, inmigración, espacio público, reforma urbana, Raval, Barcelona.

Abstract The investigation is focused on the discriminatory use of the right of admission in nightclubs in the centre of Barcelona. In particular, the field study has been carried out in four bars located in El Raval, a neighbourhood that is undergoing a process of gentrification. The fieldwork lasted for ten months, and was based principally on ethnographic observation. Our purpose was to verify in situ not only that discrimination takes place in these nightclubs, but also: how it takes place, which are the forms that it adopts and the arguments on which it is based. The study is centred on how bar policy for acceptance or rejection is used with people who try to enter the bars at night. These policies are based on a criterion of detection for people pertaining to certain social groups considered as undesirable, morally questionable or dangerous. This is the case of immigrants, especially those that come from Morocco or Algeria, who are frequently prevented entry because they are considered as a permanent source of anxiety. This is basically due to a constructed prejudice against the figure of the moro (a contemptuous term used to talk about North African people). Arab immigrants are very often linked to delinquency and this is used as a pretext to justify the practices of exclusion by refusing the right of admission to this group. In fact, these discriminatory practices work as a mechanism to reaffirm the moral inferiority attributed to this group and to guarantee that young middle-class people do not come into contact with Arab immigrants in the spaces of night-time leisure in El Raval. Consequently, we can state that the discriminatory exercise of the right of admission seems to be related to the process of gentrification that this neighbourhood is undergoing. Key words: social exclusion, night bars, immigration, public space, urban renewal, Raval, Barcelona.

Résumé Cette recherche se concentre sur l’utilisation discriminatoire du droit d’admission dans les bars de nuit du centre de Barcelone. En particulier, le travail sur le terrain comprend quatre bars situés dans El Raval, un quartier qui connaît un processus de 244

gentrification. Le travail sur le terrain a duré dix mois et s’est appuyé essentiellement sur l’observation ethnographique. L’objectif principal a été de constater sur le terrain la pratique effective de la discrimination et la manière dont elle a lieu, les formes qu’elle adopte et les arguments sur lesquels elle se fonde. La question essentielle à laquelle il faut répondre est la manière dont se produisent les protocoles d’acceptation ou de refus de ceux qui veulent entrer dans les bars de nuit, à partir de critères de détection des personnes appartenant à certains groupes sociaux considérés indésirables, moralement contaminants ou dangereux. C’est le cas des immigrés, notamment ceux en provenance du Maroc ou de l’Algérie, auxquels l’entrée est souvent refusée parce qu’ils sont considérés comme une source constante d’anxiété. Ceci est essentiellement dû à un préjugé construit envers ce que l’on considère populairement comme la figure du beur. Les immigrés arabes sont souvent associés à la délinquance, ce qui sert à justifier les pratiques d’exclusion qui ont lieu à l’égard de ce groupe social au nom du droit d’admission. En définitive, ces pratiques discriminatoires fonctionnent comme un mécanisme dont la mission est de réaffirmer l’infériorité morale attribuée à ce groupe et de garantir que les jeunes de la classe moyenne ne sont pas en contact avec les immigrés arabes dans les espaces de loisirs nocturnes d’El Raval. Par conséquent, nous pouvons affirmer que l’exercice discriminé du droit d’admission semble être en rapport avec le processus de gentrification que vit le quartier. Mots-clé: exclusion sociale, bars, immigration, espace public, rénovation urbaine, Raval, Barcelone.

245

 Antoni Riera, vicepresident de l’IEC; Blanca Palmada, comissionada per a Universitats i Recerca, i Oriol Amorós, secretari per a la Immigració; durant la inauguració de la Jornada de Recerca i Immigració que va tenir lloc a l’IEC el 13 de juny de 2007. / Institut d’Estudis Catalans.

246

 Vista general del pati interior de l’IEC durant la Jornada de Recerca i Immigració que va tenir lloc el 13 de juny de 2007. / Ivan G. Costa.

247

 Estanis Fons, director executiu de l’AGAUR, i Oriol Amorós, secretari per a la Immigració; durant la cloenda de la Jornada de Recerca i Immigració que va tenir lloc a l’IEC el 13 de juny de 2007. / Ivan G. Costa.

248