“L\'esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el canvi polític dels anys 70: estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi”

L'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA I EL SEU PAPER EN LA MOBILITZACIÓ SOCIAL I EL CANVI POLÍTIC DELS ANYS 70: ESTAT DE LA QÜESTIÓ I ALGUNS APUNTS PER AL SEU ESTUDI* Joel Sans Molas, Universitat Autònoma de Barcelona

Tot i ser, en el seu conjunt, la segona força política de l'antifranquisme després del PCE i PSUC, les organitzacions de l'esquerra revolucionària han estat poc reconegudes en el relat històric sobre els anys 70 i la transició. Precisar que per esquerra revolucionària m'estic referint a les organitzacions marxistes que hi havia a l'esquerra del PCE i del PSUC; entre les més importants en el seu arrelament social serien el PTE, ORT, MC, LCR, OIC i OCE-BR 1. En aquesta comunicació realitzaré una anàlisi crítica de les visions que ha presentat la historiografia respecte aquestes organitzacions. Davant la impossibilitat, per motius de l'espai disponible, de fer al mateix temps tant un estat de la qüestió dels estudis sobre l'esquerra revolucionària com una interpretació sobre el seu paper i importància, em centraré en el primer aspecte i el següent només l'apuntaré. La primera consideració que cal fer és que l'esquerra revolucionària a l'Estat espanyol ha estat escassament estudiada fins al moment. No només hi ha una absència d'obres específiques sobre el fenomen polític que representà sinó que també els manuals d'història de la transició n'han parlat poc o, fins i tot, l'han obviat. Aquest buit no és exclusiu de l'esquerra revolucionària; altres components de l'antifranquisme com el moviment feminista, el moviment veïnal o la cultura radical han tingut fins fa poc temps un reduïda atenció per part de la historiografia. Hi ha una diversitat de motius a l'hora explicar la manca d'estudis extensos sobre l'esquerra revolucionària, a banda de l'orientació general de la historiografia respecte certes manifestacions. En primer lloc, el fet que les seves organitzacions no aconseguissin representació en el congrés dels diputats en les eleccions generals de 1977 i de 1979 ha contribuït a descartar-les a ulls de qui analitzen la política en clau de representació *

1

Aquesta comunicació està vinculada al projecte d'investigació: "Las alternativas a la quiebra liberal en Europa: socialismo, democracia, fascismo y populismo, 1914-1991" (Ministerio de Ciencia e Innovación, HAR2011- 25749). Forma part del projecte de tesi doctoral de l'autor i està finançat pel programa FPU del Ministerio de Educación. Són les següents: Partido del Trabajo de España, Organización Revolucionaria de los Trabajadores, Movimiento Comunista, Liga Comunista Revolucionaria, Organización de Izquierda Comunista y Organización Comunista de España- Bandera Roja.

institucional. Els resultats, propers al 3% en ambdues eleccions 2, no eren, però, representatius del seu pes militant i mobilitzador. En segon lloc, i més en general, el projecte de l'esquerra revolucionària d'una ruptura forçada per la mobilització va sortir derrotat i, per tant, xoca amb el consens polític que es va forjar al voltant de la transició. Es per això que és un actor difícil d'encabir en les visions historiogràfiques dominants sobre un canvi conduït des de les elits polítiques i, fins i tot en lectures crítiques, que consideren que el camí de la ruptura no pactada amb el règim no era possible en el balanç de forces existents. I, per últim, ha afectat que les principals organitzacions no es mantinguessin en el temps (les que van sobreviure durant els anys 80, la LCR i l'MC, van desaparèixer a principis de la dècada següent), fet que ha ajudat que la seva petjada històrica quedés amagada. Estat de la qüestió Dins de la principal bibliografia existent sobre l'esquerra radical dels anys 70 hi ha pocs llibres ben elaborats sobre el fenomen. De fet, fins al moment no hi ha cap investigació monogràfica publicada sobre alguna de les principals organitzacions de l'esquerra radical ja sigui pel conjunt de l'Estat espanyol o per el conjunt d'organitzacions per a una zona geogràfica delimitada. Hi ha un cert nombre d'articles que, tot i estar en augment, encara configuren una visió massa fragmentada sobre el fenomen. En aquest estat de la qüestió mirarem en primer lloc les obres més clàssiques. El principal llibre de referència fins el moment sobre l'esquerra radical a l'Estat espanyol és La lucha final (1995) escrit per Consuelo Laiz3. Aquest llibre recorre una heterogeneïtat d'organitzacions prestant una especial atenció al fenomen de la violència política. Això fa que aplegui projectes tant diferents com el nacionalisme radical i armat d'ETA, petites organitzacions marxistes com el el PCE (m-l) i el PCE (r), que seran conegudes sobretot pels seus braços armats (el FRAP i els GRAPO), i organitzacions marxistes, com el PTE, l'ORT, l'MC i la LCR, que aconseguiran una certa base social. El llibre fa un recorregut per la gènesi i l'evolució de les diferents organitzacions, des dels anys 50, amb la creació d'Ekin i ETA, fins a la transició, i tanca la cronologia l'any 1979. Cal destacar com a aportacions de Laiz una exposició sistemàtica dels programes i de l'evolució dels posicionaments de les organitzacions a partir de la seva pròpia premsa i documents. L'autora també fa una periodització força orientativa, que assenyala diverses fases de les 2

3

Dades per al conjunt de candidatures a partir de: Ministerio del Interior. Resultados electorales: http://www.infoelectoral.mir.es/min/home.html Consuelo LAIZ CASTRO: La Lucha final: los partidos de la izquierda radical durante la transición española, Madrid, Los Libros de la catarata, 1995.

organitzacions: formació des dels anys 60 fins a 1973, consolidació entre 1974 i 1975, acció entre 1975 i 1976 i crisi a partir de 1978 (amb algunes diferències de cronologia segons l'organització). Ara bé, tot i ser el principal estudi del conjunt de l'esquerra revolucionària fins al moment, aquest llibre pioner presenta diverses limitacions. En primer lloc, l'enfoc és eminentment politològic: centra l'atenció en la ideologia, l'estructura organitzativa i l'evolució de les posicions polítiques de cada organització, pràcticament per separat i sense gaires referències al context històric. Aquest tipus d'aproximació no recull aspectes importants de cara a fer una narrativa des de la història política i social com serien la mida de les organitzacions, la seva influència, la intervenció en els moviments i les lluites, la relació amb el canvi polític... en definitiva, l'impacte històric que van tenir. A banda, en la selecció d'organitzacions, a més de la mescla de projectes polítics força distants, es recullen organitzacions petites com el PCE (m-l) o el PCE (r) per la seva acció armada, i es deixa fora a d'altres, com l'OIC, que tingueren una major implantació social. En segon lloc, l'anàlisi que desenvolupa Laiz de les organitzacions pateix d'una visió simplificada de les idees de Marx i Lenin (seguint a politòlegs com Philippe Raynaud, Maurice Duverger o a l'historiador liberal François Furet) que tendeix a considerar el marxisme intrínsecament determinista o que usa de forma rígida i fora de context certes afirmacions de Lenin, les quals justament van ser molt canviants segons cada moment polític4. En la meva opinió, això limita la comprensió de la ideologia i les formes d'actuació de les organitzacions de l'esquerra revolucionària. Per últim, val la pena considerar la tesi de Laiz pel que fa a l'existència i desaparició de l'esquerra revolucionària. L'autora escriu: Las ideas políticas arraigan y prosperan en la sociedad cuando existen condiciones reales que las hacen verosímiles, pero si aquéllas se alejan de la realidad, pierden su eficacia. (...) Durante la dictadura, se constituyen distintos grupos políticos a la izquierda del partido comunista que obtienen cierta influencia social, pero en los años de la transición política no logran ajustar su discurso a las nuevas condiciones de la democracia y por ello desaparecen como tales5. Estos partidos son un fenómeno que transcurre en el último tramo de la dictadura de Franco y que se explica por su comportamiento en el transcurso de la transición. Por eso, apoyándonos en las culturas políticas que se forman en esas dos etapas de la sociedad española, es como podemos encontrar la respuesta a su fulminante desarrollo y disolución 6.

És cert que l'esquerra revolucionària es desenvolupa majoritàriament en les 4

5 6

Sobre les dificultats de citar a Lenin en relació als girs dels seus posicionaments polítics i per veure la interpretació simplificada que s'ha fet del 'model leninista' de partit: Tony CLIFF: La construcción del partido (1893-1914), Barcelona, El Viejo Topo, 2011. Consuelo LAIZ CASTRO: La Lucha final... p. 13. Ibid. p. 15

condicions del franquisme i de la seva lluita social i que tenen dificultats a adaptar-se al canvi polític de la transició. Tanmateix, Laiz sembla indicar que l'esquerra revolucionària ha estat un producte específic de la lluita antifranquista però que hauria deixat de tenir sentit en la nova democràcia parlamentària, en una “sociedad modernizada”, en les seves paraules. Aquesta explicació dóna un pes determinant al context, i converteix en pràcticament inevitable la crisi terminal de l'esquerra revolucionària. Això treu importància al factor subjectiu del comportament de les pròpies organitzacions i no ajuda a entendre perquè algunes organitzacions desapareixen (PTE i ORT) i d'altres se sostenen (MC i LCR). Altrament, les diferències polítiques entre aquestes organitzacions i la forma com responen a la transició crec que són elements rellevants per intentar explicar-ho. La menció que fa segons la qual si les idees polítiques “se alejan de la realidad, pierden su eficacia”, tendeix a atribuir a aquestes organitzacions, de forma poc matisada, una visió irreal del terreny que trepitjaven. A banda, cal considerar que l'esquerra revolucionària apareix amb força des de finals dels anys 60 en països en què no hi havia una situació de dictadura com Alemanya, França, Gran Bretanya i, especialment, Itàlia. Per tant l'emergència de l'esquerra revolucionària no és un producte específic de la lluita antifranquista, sinó un fenomen internacional dels anys 60 i 70. L'altre llibre de referència sobre l'esquerra radical és el coordinat per José M. Roca, El proyecto radical7. Publicat el 1994 va ser la primera obra que recollia l'esquerra revolucionària després d'alguns treballs dels anys 70. El rang d'organitzacions que aplega és més ampli, abraçant pràcticament totes les organitzacions que varen existir, i tracta algunes qüestions que no apareixen específicament en el llibre de Laiz, com és la relació que estableixen amb el sindicalisme i el moviment estudiantil. També, dóna dades sobre la militància de les organitzacions: considera com a principals organitzacions al PTE, ORT, MC i LCR, amb diversos milers cada una, i situa en 50.000 membres el conjunt de l'esquerra revolucionària. Càlculs posteriors indiquen que aquesta xifra està inflada però és una primera aproximació que ajuda a entendre el pes d'aquestes organitzacions. El llibre entra a fer una major anàlisi que el de Laiz sobre els problemes de desenvolupament de l'esquerra revolucionària i de la seva crisi a finals dels anys 70. També assenyala aspectes interessants, com la sobredimensió que fa l'esquerra revolucionària de les pròpies forces i de les possibilitats de canvi radical en la societat. Tot i així, algunes categories usades per a aquestes explicacions són qüestionables. Sobretot en els principals capítols del llibre, escrits per Roca, es tendeix a presentar l'esquerra revolucionària com una 7

José Manuel ROCA (coord): El proyecto radical. Auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1965-1992,. Madrid, Los libros de la catarata, 1994.

aventura juvenil, dogmàtica i immadura. Roca descriu d'aquesta forma la “extrema izquierda sociológica”: Rinde un culto inmoderado a alguno de los teóricos clásicos, posee una percepción libresca que podríamos denominar optimismo histórico y en el marxismo como ciencia de las ciencias, idealiza a la clase obrera, tiene una marcada vocación estatalista (estatofilia), considera el partido el centro de la actividad social (partitolatria); (...) profesa el productivismo, practica el sectarismo e impregna su praxis de revolucionarismo, (...) ofreciendo una variada grama de dogmatismos –de autor, de obra, del espíritu y de la letra, o de todos ellos a la vez– que polemizan entre sí 8.

Aquest retrat no podia caure en una major caricaturització del que va ser l'esquerra revolucionària. És cert que hi van haver-hi actituds dogmàtiques, sectàries i de manca de profunditat teòrica en el si de l'esquerra revolucionària. Ara bé, en primer lloc, això va succeir sobretot en el seu període inicial, entre 1967 i 1974, i s'ha d'entendre el context, marcat per una dictadura, la franquista, que havia suposat un tall amb la tradició del marxisme revolucionari i per les dificultats de desenvolupar una tasca militant en l'atomització que imposava la clandestinitat. Posteriorment les principals d'aquestes organitzacions van desenvolupar, en general, unes polítiques més madurades. En segon lloc, no es poden generalitzar totes aquestes característiques al conjunt de les organitzacions. Ferho no ens permet entendre les dinàmiques de l'esquerra revolucionària ni trobar una explicació al fet que les seves polítiques van connectar amb diverses desenes de milers de persones. Un altre llibre dels mateixos anys, aquest cop centrat específicament en una sola organització i amb una major comprensió del fenomen és El Front Obrer de Catalunya, escrit per Ramón Alquezar, José Luis Martín Ramos, Xavier Marcet, Josep M. Vergara i Julio Garcia Alcalá9. Aquest llibre, que recull les comunicacions del VI Jornades Història del Socialisme, de 1994, és una bona aproximació per entendre la cultura política de la nova esquerra revolucionària que es va anar formant a finals dels anys 60. Una investigació més sistemàtica la proporciona la tesi doctoral de Julio García Alcalá sobre les organitzacions front, en la que es recullen en major detall els últims moments del FOC i l'evolució posterior dels seus militants10. Si bé el FOC queda ja lluny del canvi polític de la transició, ambdues obres permeten veure un dels nínxols polítics dels quals sortirà part de l'esquerra revolucionària posterior, com són els casos de la LCR i l'OIC. A un altre nivell trobem alguns llibres de finals dels anys 70, publicats en el moment 8 9

10

Ibid. p. 76 Ramón ALQUEZAR et al: El Front Obrer de Catalunya, Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 1994, pp. 59-70. Julio GARCÍA ALCALÁ: Un modelo en la oposición al franquismo: las organizaciones frente (FLP-FOCESBA), Tesi doctoral, Universitat Complutense, 1997.

en què les organitzacions encara estaven vives. Entre ells tenim Quins són els Partits Polítics de Catalunya, Els grups polítics a Catalunya i Los partidos marxistas11. Els tres són una recopilació de les principals posicions polítiques del moment de les organitzacions de l'esquerra, entre elles les revolucionàries, alguns aspectes cronològics i algunes dades de les seves militàncies, en general poc fiables pel fet d'estar proporcionades per les mateixes organitzacions amb una intenció propagandística. Són llibres d'un valor principalment documental i de curiositat històrica. Si aquests han estat els principals llibres que hi ha hagut durant força temps sobre l'esquerra revolucionària, en els últims vuit anys s'ha anat omplint mica en mica aquest camp tant poc estudiat fins al moment. Tenim un augment del articles i comunicacions que l'estan tractant, dos llibres publicats i també hi ha d'algunes tesis doctorals en procés d'elaboració12. El primer llibre a tenir en compte és Pan, Libertad y trabajo (2011), coordinat per José Luis Martín Ramos13. Podem considerar-lo un dels llibres més sòlids publicats sobre el fenomen de l'esquerra revolucionària, si bé centrat en una organització específica, el PTE, que de fet va ser la major d'elles. Està escrit a quatre mans per José Luis Martín Ramos, Manuel Gracia, Marta Campoy i Ramón Franquesa. Tots els autors van tenir una relació militant – amb diferents graus d'intensitat– amb el PTE, encara que tant Martín Ramos com Ramón Franquesa escriuen també en qualitat d'historiadors. El llibre ressegueix la creació del PTE a partir d'una escissió del PSUC el 1967, la seva evolució i maduració i la seva brusca crisi final el 1979-80. Tot i el passat militant dels autors el llibre és rigorós i compta amb fonts orals i estudi de documentació de l'organització, encara que és una mica desigual en els seus quatre capítols. Els capítols III i IV, que comprenen el període 1975-1979 i que analitzen el desenrotllament de les posicions polítiques del PTE durant la transició, fan una lectura crítica d'aquestes i proporcionen les principals claus explicatives de la crisi final del partit. L'altre llibre recent, de 2010, és El Maoísmo en España y el tribunal de orden Público (1964-1976) de Horacio Roldán Barbero14. La principal aportació d'aquesta obra és 11

12

13

14

Jaume COLOMER et al: Els grups polítics a Catalunya. Partits i programes. 2. Esquerra, extrema esquerra i organismes unitaris, Barcelona, Avenç, 1976; Llús M. BONET i LLOVET: Quins són els Partits Polítics de Catalunya, Barcelona, La Gaia Ciència, 1997; i Ruiz, F. y Romero, J. (comp.): Los partidos marxistas, Anagrama, Barcelona, 1997. Entre les tesis doctorals en marxa trobem la d'Albert Planas sobre l'esquerra radical a Catalunya durant els anys 70, la de Josep Maria Soler sobre Bandera Roja, la de Ricard Martínez sobre la LCR, la de Fernando Díaz Haro, La izquierda radical durante la transición en Almería (1975-1982) i la d'un servidor sobre l'OIC. José Luis MARTÍN RAMOS (coord): Pan, Trabajo y Libertad. Historia del Partido del Trabajo de España, Barcelona, Viejo Topo, 2011. Horacio ROLDÁN BARBERO: El Maoísmo en España y el tribunal de orden Público (1964-1976), Córdoba, Universidad de Córdoba, 2010.

l'anàlisi del marc legislatiu repressiu i, especialment, el còmput de les sentències del Tribunal de Orden Público que van afectar l'esquerra, amb una atenció especial en les diferents organitzacions maoistes. Les dades que aporta Roldán mostren un pes significatiu de l'esquerra maoista i assenyalen la dedicada atenció repressiva que li van prestar les autoritats franquistes. Ara bé, algunes interpretacions del llibre acusen una metodologia dubtosa, com és fer una translació automàtica entre el nombre de sentències que van afectar a cada organització i la importància que aquesta va tenir. Això el porta a escriure: “El estudio pormenorizado de estas sentencias es, precisamente, el que nos permite hoy reconocer el papel puntero del PCE (m-l) en la contestación revolucionaria”15. Donar un paper preeminent al PCE (m-l) sense tenir en compte que l'elevat nombre de sentències que va patir són degut a l'actuació del seu braç armat provoca una visió distorsionada de quines van ser les principals organitzacions. A banda, Roldán tendeix, d'una forma més brusca que Laiz, a veure l'aparició de l'esquerra revolucionària com un producte de contextos anòmals, un producte que tendirà a desaparèixer quan es retorni a la normalitat. En aquest sentit escriu: “Sólo una torpe gestión del moderno capitalismo, por incompetencia, avidez o desprecio a los más débiles, haría posible el resurgimiento del marxismo, y más singularmente, del marxismo-leninismo”16. Quant a d'altres treballs sobre l'esquerra revolucionària podem destacar que en el Congrés Internacional d'Història de la Transició a Espanya (Almeria, 2011) amb el títol de Las organizaciones políticas es van presentar quatre comunicacions sobre l'esquerra radical, fet que en si mostra el creixent interès vers aquest fenomen polític per part de la historiografia. La primera a comentar, escrita per Albert Planas, abraça el període 1968-1980 a Catalunya, si bé manté una perspectiva estatal17. El text assenyala que l'esquerra revolucionària va jugar un paper actiu en l'antifranquisme que va contribuir a l'erosió de la dictadura. Conté dades sobre el nombre de militants, situant el conjunt de l'esquerra revolucionària en un màxim de 30.000 membres a partir de fonts policials i dóna xifres sobre la repressió cap a aquestes organitzacions. Ofereix una anàlisis del sorgiment de l'esquerra revolucionaria tenint en compte el context polític europeu i franquista i proporciona una explicació de la manca de representació parlamentària en les eleccions de 1977 basada en el 15 16 17

Ibid. p. 18. Ibid. pp. 44-45. Albert PLANAS i SERRA: “la izquierda marxista radical en la transición. Catalunya, 1968-1980” a Rafael QUIROSA-CHEYROUZE, Luis Carlos NAVARRO y Mónica FERNÁNDEZ (coords): Las organizaciones políticas. Congreso Internacional Historia de la Transición en España. Almería, Universidad de Almería, Servicio de Publicaciones, 2011. pp. 609-620.

curs de la transició, en el “dogmatismo revolucionario de les organizaciones marxistasleninistas” i en la desunió de les forces polítiques. Les interpretacions que fa Planas són interessants en el seu conjunt, encara que en alguns moments tendeix a fer una estigmatització poc matisada de certs trets negatius, com aquesta esmentada referència al dogmatisme. La comunicació de Fuensanta Escudero i Carmen González estudia l'esquerra revolucionària a Múrcia al llarg dels anys 7018 i mostra l'evolució de les reivindicacions d'aquestes organitzacions. Com apareix en altres treballs –entre ells el de Laiz– assenyala com les organitzacions que sobreviuen a la transició ho fan centrant el seu camp d'actuació en els nous moviments socials com l'ecologista, el feminista, l'homosexual o l'antinuclear. Entre els aspectes que contribueixen a la crisi de l'esquerra revolucionària senyalen la qüestió del “lastre de un aprendizaje político en clandestinidad” o la manca de democràcia interna en les organitzacions (al meu parer, però, aquest element es trobaria en moltes de les organitzacions però no en totes elles, com per exemple la LCR). Tenim també el treball de Sergio Rodríguez Tejada, que estudia les pràctiques militants de finals dels anys 60 i dels anys 70 a partir del cas de la Universitat de València 19. L'autor assenyala la importància de les organitzacions de l'esquerra radical en aquests termes: “jugaron un papel fundamental en la lucha por salir de la dictadura, contribuyendo decisivamente a la activación de nuevos espacios de participación y nuevas experiencias en centros educativos, factorías y barrios”. Afirma, encertadament, que una comprensió l'esquerra revolucionària passa per d'endinsar-se en el moment històric i veure el sentit de les seves actuacions per no limitar-se a condemnar per endavant la seva causa. Un dels conceptes que usa per entendre el fenomen és el de “pluralidad de microculturas políticas revolucionarias”, en un sentit similar a la metàfora usada per Planas que descriu l'esquerra revolucionària com un conjunt, un arxipèlag, en què cada organització és una illa. La quarta aportació al congrés, de Joel Sans, fa una anàlisi de conjunt de l'esquerra revolucionària plantejant un marc interpretatiu de la seva crisi 20. Com a factors principals d'aquesta assenyala l'estabilització de les institucions amb la democràcia parlamentària, el 18

19

20

Fuensanta ESCUDERO ANDÚJAR i Carmen GONZÁLEZ MARTÍNEZ: “Jóvenes y rebeldes: el idealismo efímero de la extrema izquierda” a Rafael QUIROSA-CHEYROUZE, Luis Carlos NAVARRO y Mónica FERNÁNDEZ (coords): Las organizaciones políticas... pp. 507-534 Sergio RODRÍGUEZ TEJADA: “Nueva izquierda, extrema izquierda: bases intelectuales y prácticas militantes de las organizaciones revolucionarias al inicio de la transición española” a Rafael QUIROSACHEYROUZE, Luis Carlos NAVARRO y Mónica FERNÁNDEZ (coords): Las organizaciones políticas... pp. 631-648 Joel SANS MOLAS: “Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la Transición” Rafael QUIROSA-CHEYROUZE, Luis Carlos NAVARRO y Mónica FERNÁNDEZ (coords): Las organizaciones políticas... pp. 649-666.

canvi d'actitud dins la classe treballadora, la crisi de militància i les pròpies polítiques de l'esquerra revolucionària. Coincideix amb les dades de Planas al atribuir al conjunt de les organitzacions entre 25.000 i 30.000 membres. Un altre text recent sobre l'esquerra revolucionària és l'article de Ricard Martínez “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta”21. Tot i la limitada extensió es tracta del millor treball de síntesi fet fins al moment sobre les diverses organitzacions de l'esquerra revolucionària. Analitza les organitzacions en una perspectiva històrica que té en compte el context i desenvolupa breument les seves estratègies enfront la transició. Finalment, confronta les tesis sobre la suposada moderació durant els anys 70 i ressalta la dimensió anticapitalista present dins l'antifranquisme. Sobre la LCR hi ha hagut últimament diversos treballs, vinculats a l'activitat de la revista Viento Sur. Tenim així dos epílegs sobre la LCR de Miguel Romero i Pepe Gutiérrez en el llibre Trotskismos que serveixen com a textos introductoris a l'organització 22. I uns articles ja més documentats sobre la Lliga de Miguel Romero, Martí Caussá i Ricard Martínez i Muntada en l'especial de Viento Sur “La izquierda contra el franquismo” que donen una visió de conjunt i dels punts més destacats durant la transició i contribueixen a començar a cobrir el buit historiogràfic sobre aquesta organització 23. En aquest número especial de Viento Sur també tenim un treball de José Antonio Errejón sobre el PTE, sobretot centrat en el moment de la transició 24. Totes aquests autors van ser militants de les organitzacions sobre les que escriuen. Com veiem, gran part de la reconstrucció història de les organitzacions està vinculada a persones que hi van formar part, i uneixen memòria i història. Relacionat també amb la LCR tenim el text “Mito y realidad de la transición política española. Una mirada desde la izquierda radical” de Jaime Pastor25. Es tracta d'una anàlisi de la transició des del punt de vista de l'esquerra radical, especialment l'explicació que dóna la LCR sobre per què no hi va haver-hi ruptura. Té en compte d'altres aspectes interessants com els canvis de cultura política que es donen en la transició, amb una explicació del 21

22 23

24 25

Ricard MARTÍNEZ: “La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta: una brevísima historia” a Viento Sur. N. 125, gener 2013. pp. 108-118. D. BENSAÏD, M. ROMERO, P. GUTIÉRREZ: Trotskismos. El Viejo Topo, Viento Sur, 2007. Són els texts: Martí CAUSSA: “La LCR y la izquierda radical (1966-1975)”, Miguel ROMERO: “El choque contra la Transición”, i Ricard MARTÍNEZ i MUNTADA: “La LCR más allá del franquismo: de la 'unidad trotskista' al Partido de los Revolucionarios y la fusión con el MC (1978-1991)” tots ells a Viento Sur. n. 115, març 2011. José Antonio ERREJÓN: “El Partido del Trabajo de España” a Viento Sur. n. 115, març 2011. Jaime PASTOR: “Mito y realidad de la transición política española. Una mirada desde la izquierda radical ” a Pelai PAGÈS (dir.): La transició democràtica als Països Catalans. València: Universitat de València, 2005. pp. 229-237.

'desencís'. Un últim text sobre la LCR és el treball de recerca de Master d'Albert Planas La Lliga Comunista Revolucionària (LCR) a la Transició, 1975-1980 26, amb una bona base de fonts primària a partir de la premsa i documents del partit que permet veure l'evolució política d'aquesta organització i que aporta per primera vegada dades solvents sobre la seva l'afiliació. L'antropòloga Josepa Cucó ha escrit des del camp de l'antropologia sobre l'esquerra revolucionària, especialment sobre l'MC27. L'enfocament des d'un altre camp de les ciències socials conté conceptes interessants, encara que és qüestionable la seva visió que realça l'MC pel fet de ser –suposadament– la única organització que s'aconsegueix mantenir fins al present, si bé ho fa a través d'una xarxa d'exmilitants vinculats pel treball en ONGs. Un altre treball sobre l'MC és el de Gustavo Hervella García, que recull la política d'aquesta organització sobre la qüestió nacional, amb la defensa de l'autodeterminació, i la seva relació amb el nacionalisme, especialment en el cas gallec28. I per acabar amb aquests articles al voltant d'organitzacions cal assenyalar el de Gaudencio Remon Barrade sobre els posicionaments i participació de la ORT en els espais unitaris estatals que es creen a finals del franquisme, la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergencia Democrática29. Com he comentat hi ha una manca de llibres sobre les organitzacions en un àmbit territorial acotat, encara que hi ha algunes excepcions. Pel cas d'Alacant comptem amb uns estudis bàsics de Francisco Moreno Sáez sobre el PTE, l'MC (aquest especialment desenvolupat) i l'ORT que supleixen parcialment aquest buit30. També tenim un estudi 26

27

28

29

30

Albert PLANAS i SERRA: La Lliga Comunista Revolucionària (LCR) a la Transició, 1975-1980, Treball de Recerca pel Màster en Estudis Històrics, Universitat de Barcelona, 2009. Josepa CUCÓ : “De jóvenes radicales a alternativos maduros. Apuntes antropológicos sobre la evolución del Movimiento Comunista en España”, en M. CUNHA y L. CUNHA (org.), Intersecçôes Ibéricas. Margens, passagens e fronteiras, Lisboa, 90 Graus Editora, 2007. pp. 313-336.; ÍD. : “Recuperando una memoria en la penumbra. El Movimiento Comunista y las transformaciones de la extrema izquierda española” en Historia y política. N. 20, julio diciembre 2008, Madrid. p. 73-96; ÍD.: “La izquierda de la izquierda. Un estudio de antropología política en España y Portugal”, Papeles del CEIC (revista electrónica de la UPV), vol. 2007/1, marzo, 29 pags. Disponible a: http://www.ehu.es/CEIC/pdf/29.pdf [entrada octubre 2011]; ÍD: “De como un partido de la izquierda revolucionaria se convierte en ONG” a Cucó, Josepa i Santamarina, B (coords.): Políticas y ciudadanía, miradas antropológicas. Valencia, Germania-Associació Valenciana d'Antropologia, 2010; i ÍD.: “Permanecer mutando: Revolta y las transformaciones de un antiguo partido revolucionario”a Mercedes JABARDO VELASCO et al (coords.): Antropología de orientación pública: visibilización y compromiso de la Antropología. 2008, pp. 149-170 Hervella García, Gustavo, 2005: “La izquierda marxista-leninista: el Movimiento Comunista, M.C. y el nacionalismo 1972-1982”. a Actes del Congrés la transició de la dictadura franquista a la democràcia. Barcelona, 20, 21 i 22 d'octubre de 2005, p. 165-174. Disponible a www.cefid.uab.es/files/transicio-1.pdf [entrada febrer 2012] Gaudencio REMON BARRADE: “La Organización Revolucionaria de Trabajadores (ORT) ante la Junta Democratica y la Plataforma de Convergencia” a Estudios de Ciencias Sociales, 1995, (8): pp. 259-280 i 259-280 Francisco MORENO SÁEZ: “El Moviment Comunista del País Valencià”, “El Partido del Trabajo de España” i "Organización Revolucinaria de Trabajadores” a Partidos, sindicatos y organizaciones

específic de Fernando Díaz Haro sobre l'esquerra revolucionària en el barri de la Pescadería, a Almería, interessant per veure qüestions com l'arrelament local a nivell veïnal i obrer i el seu manteniment en el temps31. Si fins ara hem tractat els treballs específics sobre l'esquerra revolucionària, aquesta també apareix en estudis sobre sectors de l'oposició antifranquista, especialment quan són d'història local. Aquí el gruix d'obres augmenta i no entrarem a fer-ne una relació que seria inevitablement incompleta. Sobre l'esquerra revolucionària a Europa hi ha pocs estudis que facin una visió de conjunt tot i que és un marc molt interessant de cara a un estudi comparatiu 32. El llibre de referència, Las nuevas izquierdas europeas (1956-1976) de Massimo Teodori33, si bé cobreix el que succeeix a Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia i França, deixa fora l'Estat espanyol. Aquest llibre permet veure una aproximació als moviments socials, els canvis en la cultura política i els principals corrents ideològics que sorgeixen en el període. De Chris Harman tenim el llibre The fire last time, sobre les lluites que es desenvolupen després del maig francès, en el qual apareix el rol de l'esquerra revolucionària en els esdeveniments de cada país i els seus dilemes estratègics, sobretot a nivell europeu però no exclusivament 34. Aquest autor també va desenvolupar una anàlisis de fort potencial explicatiu sobre l'esquerra revolucionària en un article de 1979, “Crisis of the European revolutionary left”35. En un sentit similar tenim l'article de Pierre Rousset, més recent, “The evolution of the European radical left and some current controversies”, que entra en les diferències estratègies de l'esquerra radical entre els anys 1960s i 1990s i assenyala alguns 'tests' que van haver de superar per mantenir-se després dels anys 7036. Els dos últims autors mencionats han format part de corrents revolucionaris. Això no treu a aquests treballs una aproximació rigorosa i, per altra banda, aporten una visió de conèixer el fenomen 'des de dins'. ciudadanas en la Provincia de alicante durante la transición (1974-1982). Archivo de la Democracia, Universidad de Alicante. Disponibles tots ells a: http://www.archivodemocracia.ua.es/index.asp? idioma=_val&s=articulos [entrada juny 2012]. 31 Fernando DÍAZ HARO: “El barrio de Pescadería y el arraigo de la izquierda radical. Un curioso caso de supervivencia en la Transición almeriense (1974-1984)” comunicació al II Congreso Internacional Historia de la Transición. Novembre 2005, Universidad de Almería. 32 Tot i així hi ha treballs en l'àmbit d'un país o d'organitzacions concretes, especialment en el cas italià. 33 Massimo TEODORI: Las nuevas izquierdas europeas (1956-1976), Barcelona, Blume, 1978. 34 Chris HARMAN: The fire last time. 1968 and after, Londres, Bookmarks, 1998. 35 Chris HARMAN: “Crisis of the European revolutionary left”. A International Socialism. Núm 4, 1979. Disponible online a http://chrisharman.blogspot.com/2009/11/crisis-of-european-revolutionary-left.html. [accedit agost 2010]. 36 Pierre ROUSSET: “The evolution of the European radical left and some current controversies” a IV Online magazine. IV370, setembre 2005. Disponible a: http://www.internationalviewpoint.org/spip.php?article869 [entrada juny 2012]. Hi ha una versió reduïda en castellà a: Pierre ROUSSET: “Dos generaciones en la evolución de la izquierda radical europea” a Manuel GARÍ, Jaime PASTOR i Miguel ROMERO (eds.): 1968: el mundo pudo cambiar de base, Madrid, Catarata, 2008: pp. 327-348.

A partir de la bibliografia comentada podem assenyalar que el PTE i la LCR compten ja amb una certa historiografia, especialment la primera organització. Les altres organitzacions queden més mal cobertes ja que només existeixen alguns estudis parcials sobre l'MC i l'ORT i uns treballs puntuals on aparegui l'OCE(BR) i l'OIC 37. Els dos principals temes interpretatius que apareixen a la bibliografia disponible són, en primer lloc, què és allò que porta a la formació d'aquesta nova esquerra revolucionària i al seu creixement i, en segon lloc, per què es produeix la seva crisi sobtada que va frustrar la trajectòria militant de tantes persones. Es reconeix també la importància de veure les organitzacions de l'esquerra revolucionària de l'Estat espanyol com part d'un fenomen internacional i de tenir en compte el context històric específic del franquisme per entendre els seus problemes de desenvolupament. Per a un òptim coneixement de l'esquerra revolucionària faltarien estudis específics sobre cada una de les organitzacions, també estudis d'història local i estudis dels sectors i moviments on les diferents organitzacions més van intervenir. Alguns apunts per al seu estudi Per acabar voldria recollir algunes de les idees mencionades en aquest estat de la qüestió i apuntar-ne d'altres sobre què ens aporta l'estudi de l'esquerra revolucionària per a la comprensió històrica del moment polític i social dels anys 70. Hem vist com hi ha una creixent revalorització del pes que va tenir l'esquerra revolucionària, el seu arrelament social i la seva aportació a la lluita antifranquista, tot i que a nivell general no es pot oblidar que sempre va tenir un pes menor que el PCE i PSUC. Val la pena no només constatar una militància quantitativament propera a tres desenes de milers pel conjunt de l'Estat, sinó també assenyalar qualitativament que aquesta era molt activa i va tenir una incidència destacada –especialment en determinats llocs de l'àmbit local– en el moviment obrer, estudiantil, veïnal i feminista. La seva influència en l'articulació de les forces polítiques de l'antifranquisme i en els sectors intel·lectuals va ser comparativament menor a la seva influència en les lluites, tot i que el PTE, ORT i MC van participar a les plataformes unitàries de l'oposició. És per això que l'estudi d'aquestes organitzacions ens pot donar elements per augmentar la comprensió sobre els moviments socials i sobre la relació –a vegades complexa– que s'estableix entre moviments i partits polítics. En el cas del moviment obrer, 37

Giame Pala tracta la integració de Bandera Roja en e PSUC a: Giaime PALA: “Una semilla de discordia. La entrada de Bandera Roja en el PSUC” a Revista HmiC núm. 8, 2010. Bellaterra, Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Disponible a: http://webs2002.uab.es/hmic/novetats/pala.pdf [Entrada: 15 juliol 2010]; i Miguel López Crespí tracta l'OIC en la seva crònica sobre la transició a les Illes Balears: López Crespí, Miquel, 2001: No era això: memòria política de la transició. Lleida, El Jonc.

hi ha tot un seguit de lluites radicals, sobretot en l'any crucial de 1976, amb unes dinàmiques que no es poden entendre sense tenir en compte el paper que hi van tenir les organitzacions revolucionàries; són els fets de Vitòria del març de 1976, la vaga del metall de Sabadell de la tardor del mateix any o les mobilitzacions en el sector de l'ensenyament que portaran a la creació del sindicat STEs38. En totes elles va ser central el component d'organització assembleària del conflicte, que compartien aquestes organitzacions. A banda, destacar el cas d'Euskadi, el territori on l'esquerra revolucionària va tenir la seva major implantació i una incidència important en tot el cicle mobilitzador de finals dels anys 70, cicle que quant a la lluita obrera va ser d'una intensitat superior que a la resta de l'Estat. Faria falta un estudi comparatiu entre aquest territori i d'altres de l'Estat per veure la possible correlació positiva entre la major implantació de l'esquerra revolucionària i el major nivell de lluita obrera39. Una altra qüestió mencionada prèviament és l'interès que presenta inserir, per al seu estudi, l'esquerra revolucionària en un camp anticapitalista més ampli, que va tenir una especial efervescència a finals dels anys 70 40. En aquest camp hi podríem incloure també la CNT (que va tenir un creixement molt ràpid), l'autonomia obrera, diversos col·lectius de base i molts activistes no organitzats políticament. L'esquerra revolucionària la podem entendre així com un producte de la radicalització política dels anys 60 i 70 i com a tal ens constata l'existència i dimensions d'aquest camp anticapitalista. Al mateix temps, les organitzacions revolucionàries van ser també un agent d'aquesta radicalització i li van donar forma i discurs polític. Per últim, afegir que l'estudi de l'esquerra radical ens permet veure el procés de canvi polític des d'altres angles. Per una banda, ens assenyala l'existència de tot un sector polític i social significatiu que s'oposava al model de transició que es va produir i, per tant, indica que hi havia forces que empenyien en una altra direcció. De fet, dins del camp de l'esquera només les organitzacions revolucionàries van mantenir l'esforç d'empènyer cap a la ruptura fins a principis de 1977, quan en canvi el PCE-PSUC ja havia entrat al llarg de 1976 en una dinàmica de canalització i de contenció de la mobilització de cara a la negociació 41. Per altra 38

39

40

41

Veure: Tomás ECHAVE ARAQUISTAÍN: Vitoria 76, Vitoria, Tomás Echave Araquistaín, 1977; Xavier DOMÈNECH SAMPERE: Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002; i Augusto SERRANO OLMEDO (coord.): Sindicalismo autónomo y asambleario en la enseñanza. 25 (y más) años de STES, Madrid, Confederación de STEs, 2003. pp. 11-54. Idea que s'apunta a Daniel ESCRIBANO: Aquí falta el Partit! Aproximació a les estratègies de l'esquerra radical en el moviment obrer al final del franquisme. Treball per al Diploma d'Estudis Avançats, 2005 (inèdit). Es pot veure l'abast del pensament radical a: Jordi MIR GARCÍA: “Salir de los márgenes sin cambiar las ideas. Pensamiento radical, contracultural y libertario en la Transición española” a Ayer. N. 81. 2011 (1). p. 83-108. Així el PSUC no va ajudar a generalitzar la vaga del metall de Sabadell en vaga general la tardor de 1976 i

banda, perquè ens permet llegir el canvi des del punt de vista de les forces polítiques que van ser marginades del consens forjat durant la transició i per tant, repensar les cruïlles històriques i potencialitats que presentava aquell moment. Quan avui en dia el règim de la transició comença a estar posat en entredit pren de nou rellevància veure què van dir i fer els qui van ser pioners en el seu qüestionament.

va defensar la seva finalització. Xavier DOMÈNECH SAMPERE: Quan el carrer va deixar... p. 301-323. Una política del PCE, la de deixar de banda la 'Acción Democrática Nacional', que s'explica també a Emanuele TREGLIA: Fuera de las catacumbas. La política del PCE y el movimiento obrero. Madrid, Eneida, 2012. p. 331-333.