L’església romànica de Sant Vicenç de Capdella. Evolució des d’època medieval fins el segle XXI.

V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya ACTES. VOLUM II INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL PÒSTERS: MATÈRIA ORGÀNICA MANUFACTURADA (CORDES, FUSTA, PELL...) EN CONTEXTOS ARQUEOLÒGICS

Barcelona, 22-25 de maig de 2014

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL (Actes V CAMMC. Barcelona 2015, pàg. 667 a 674)

L’EVOLUCIÓ D’UNA ESGLÉSIA ROMÀNICA DEL SEGLE XII AL PIRINEU: SANT VICENÇ DE CAPDELLA Walter Alegría*, Pau Castell**

SITUACIÓ

Fase 3. Segle xii

L’església de Capdella està situada al poble de Capdella, dins de terme municipal de la Torre de Capdella, al Pallars Jussà. Aquest poble forma part del Pirineu axial, situat a uns 1.530 m d’alçada.

És a partir del segle xii quan tenim cites documentals que fan referència a donacions de propietaris de Capdella. D’aquest segle datem la construcció de l’església, amb un estil romànic característic d’aquest moment al Pallars, on no solem trobar les decoracions arquitectòniques típiques del primer romànic del segle xi com pilastres, lesenes i mènsules. A la capçalera sí que tenim arcuacions decoratives, tot i que semblen haver estat mogudes, ja sigui per algun enderroc posterior com per haver estat espoliades d’alguna altra construcció romànica anterior. A més d’això, l’arc triomfal de la nau és lleugerament apuntat en lloc de semicir-

FASES DOCUMENTADES Fase 1. Bronze antic La primera fase que documentem i que esmentem breument data del bronze antic. Aquesta fase queda testimoniada per ceràmiques de l’epicampaniforme Barbelé trobades en posició secundària dins de l’anivellament de terra a l’interior de l’església (Alegría i Martínez, en premsa).

Fase 2. Segle xi Després d’aquest període tenim documentada l’ocupació a Capdella durant el primer terç del segle xi, quan es fa esment del poble de Capdella com a “Capitella”, fent referència a Senterada que és al port/porta de Boí i de Capdella: “in ipso porto de Buin et de Capitella”. També es menciona el clergue Sanlla de “Capitella” , present a l’acta de consagració de Santa Maria de “Sancta Grata” (Senterada) l’any 1042. (Abadal, 2007). Aquest fet ens fa reflexionar sobre l’ocupació medieval al poble de Capdella, ja que al segle xi ja hi hauria un clergat consolidat rellevant per assistir a actes oficials.

Figura 1. Situació de Capdella, a dalt mapa topogràfic escala 1:5000. A sota ortofotomapa escala 1:2500. Imatges extretes de l’ICC.

* Walvia ** IRCVM-UB

667

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

cular,cosa que reforça l’argument de la construcció del templeben entrat el segle xii. El parament és de carreus de mitjanes dimensions, tallats en bloc i acabats per la cara vista.Aquest carreuat evidencia un treball de taller de picapedrer més complex que l’usat per als temples romànics del segle xi. Sembla que la tendència del segle xii serà construir amb carreus de majors dimensions, aixícom també deixar d’usar les decoracions anomenades avui dia “llombardes”, tan típiques del segle xi i principis del segle xii. Al Pallars trobem al segle xii aquest model romànic més rústec i amb alguna reminiscència llombarda (Adell, 1993 i 1998). Això explicaria les arcuacions llombardes de l’absis, que responen a una tendència localista que perpetua algunes decoracions del segle xi. Podem comparar-ho amb l’exemple proper de l’església de Sant Martí de Capdella (o de Ballmoll), del segle xi, que guarda una estreta similitud estilística pel que fa a les decoracions i parament amb les de la Vall de Boí. Els promotors de l’església serien segurament els Erill la Vall, senyors feudals també de la Vall de Boí.

Trobem similituds d’ornamentació entre les esglésies d’aquella vall i Sant Vicenç de Capdella, com la decoració pictòrica de fals carreuat que hi ha a Capdella i que també es trobaven a Sant Joan de Boí (Guàrdia, 2008: 149-157). També trobem aquest acabat a Erill la Vall i a Santa Maria i Sant Climent de Taüll. D’aquest primer moment de construcció de l’església només ens queden part dels murs originals de la nau i l’absis (aprox. 17 x 4 m).El mur nord es va desmuntar per construir les capelles laterals i no s’ha conservat, excepte prop de l’absis on va quedar un arrencament de mur testimonial. També van quedar d’aquest període els estrats de rebliment per anivellar la roca, sobre la qual es construiria l’església. D’aquesta fase no s’ha conservat el primer paviment, del qual sembla que van espoliar les pedres per fer posteriors reparacions. Vàrem trobar restes d’una estructura de lloses prop de la capçalera, on s’accedeix a l’altar, que podria ser aquest primer paviment(UE 205, UES 206 i 164 de l’absis). En aquest moment, a l’exterior i al voltant de l’església es va conformant una sagrera.

Fase 4. Segles xiii-xvi En aquesta fase es construeixen les capelles més properes a l’altar i que hem anomenat 3 i 5, d’aproximadament 3 metres cadascuna. Per fer-les, es desmunta part dels murs de la nau i així s’aconsegueix un accés a les capelles. El parament d’aquestes capelles està fet reaprofitant els carreus de granit d’aquests murs, juntament amb pedra esquistosa del sòl proper de l’església. Per les restes arqueològiques que hem trobat no podem saber si en aquesta fase ja teníem un campanar sobre la capella 3. Malgrat que el parament és molt semblant, la forma de les obertures superiors ens daten de l’època moderna. La relació estratigràfica entre les noves capelles i el mur de la nau queda confirmada per dos estrats negatius als murs de nau originals, un al nord a la capella 3 i l’altre al sud a la capella 5.

668

Figura 2. Fases constructives de l’església. Autor: Walter Alegría Tejedor.

En el cas de la capella 3 veiemuna tomba excavada a la roca que ens marca la forma de l’antic mur de nau. Aquesta era part de la sagrera exterior i només estava excavada pel cantó nord, de manera que a la banda sud l’individu que estaria enterrat tindria de límit el mur de la nau que serviria per recolzar el mort i per tant innecessari excavar forma de la tomba en aquesta banda.

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

Figura 3. Exterior de Capdella, vista del carreuat. Autor: Walter Alegría Tejedor

Figura 4. A l’esquerra, detall del mur sud espoliat a la nau. Al centre, paviment de pedres 145/154. A l’esquerra fossa antropomorfa que es recolzava sobre l’antic mur nord de la nau. Autor: Walter Alegría Tejedor.

669

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

A l’altra banda de l’església, podem veure com els murs de la capella 5s’adossena l’absis i al mur (parcialment desmuntat de la nau). Per fer aquesta capellaes retalla part del nivell de fonamentació de l’església. D’aquesta fase també són les UES 161 i 154, que són dos paviments de pedra i argila que ens daten dels segles xv i xvi i que s’adossen a les capelles. Per tant, les capelles són anteriors a aquesta cronologia a mig camí entre la baixa edat mitjana i l’època moderna.

enderrocar la paret o part del sostre quan ja estaven construïts els murs de la capella. La capella 4 no aporta gaire informació, excepte que està ubicada sobre la sagrera, on vam trobar restes espoliades de diferents enterraments. D’aquesta capella no tenim conservat cap paviment ni altres estrats.

La datació del paviment 154 s’ha pogut fer gràcies a unes monedes locals anomenades “pellofes”, i que duen la “S” de Sort (Botet,1908-11, p. 206-214). Respondrien a un ús local i eclesiàstic. Les ceràmiques en canvi no ens han aportat informació rellevant.

Fase 5. Segles xvi-xvii Ben entrada l’època moderna tenim la construcció de les capelles 4 i 6 que s’adossen respectivament a les capelles 3 i 5 més antigues, com podem veure a la imatge que il·lustra les fases constructives. Les capelles estan construïdes amb un aparell mixt de pedra esquistosa local i carreus de granit. En aquesta fase, la presència d’esquists a l’aparell és predominant respecte al granit, el qual és testimonial. Vam poder identificar un enderroc de pedres sota dels rebliments del paviment de la capella 6, i que es recolzava sobre els murs de la capella. Aquest enderroc ens fa pensar que en algun moment es va

670

Figura 5. Individu 1. Autor: Walter Alegría i Silvia Marín.

Figura6. Relació de murs entres les capelles modernes i medievals. Les capelles modernes s’adossen a les medievals.Veiem el parament de granit i pedra esquistosa a les capelles dels segles xvi-xvii. Autor: Walter Alegría Tejedor.

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

A la nau tenim un enterrament que està datat dels segles xvi i xvii. Aquest individu (individu 1) presentava la característica que estava enterrat bocaterrosa. De moment no hem trobat cap explicació entre la documentació. Podríem pensar que es tracta d’una confusió durant el transport i deposició de l’individu, el qual aniria embolcallat amb un sudari i els enterradors no van veure com l’individu s’hauria girat. La datació d’aquest individu està feta per relació estratigràfica i per C14. Per una banda, l’estratigrafia ens mostra que el paviment 154, datat dels segles xv-xvi, o fins i tot una de les seves reparacions posteriors (UE 145 i 147), va ser retallat per fer l’espai per enterrar l’individu. El paviment 154 està construït als segles xv-xvi, segons ens daten les pellofes de Sort que hem comentat abans, i la tomba retalla aquest paviment, per tant és posterior. D’altra banda, el C14 fet sobre l’individu 1 ens data la mort al segle xvi, la qual cosa ens confirma la cronologia d’aquest enterrament.

Fase 6. Segles xvii-xx D’època moderna tenim diferents paviments amb les seves respectives reparacions que arriben fins al segle xx i que els tenim relacionats amb ceràmiques d’època moderna i contemporània. També tenim un enterrament al mig de la nau que dataria d’època moderna. En aquest moment, també es construeix el cor de fusta i les seves escales. L’últim paviment és de formigó i tapa un paviment de pedres anterior a la Guerra Civil. La planta de l’església amb les capelles i la sagristia està datada de com a mínim l’any 1758. (Prats, 2005) Entre el segle xviii i el segle xix es construiria la volta d’aresta que amagava la coberta de fusta a dues aigües. També tenim alguna particularitat d’aquesta fase a la capella 5, amb restes d’un entaulat de fusta com a sòl, molt probablement del segle xix, que funcionava amb l’últim paviment de pedres de la nau. Els materials ceràmicsque trobem són ceràmiques blaves catalanes de ditada i escudelles de reflexos metàl·lics dels segles xvi i xvii. També tenim un exemplar de plat amb decoració d’influència francesa del segle xviii (STVCAP’10-121-25).

ALTAR I LIPSANOTECA En el desmuntatge de l’altar d’època moderna hem trobat les restes d’un altar medieval de pedra tosca amb grafits inscrits. Tot i que actualment s’està estudiant pensem que podria tractar-se de l’acta de consagració de l’església. Al peu tenim un reconditori per a una lipsanoteca de fusta que conté les relíquies de l’església. El tauler té inscripcions de grafits molt possiblement de cronologia medieval, concretament el segle xii.

L’altar Es tracta d’un altar de pedra tosca, format per una base o peu (63 x 44 x 21 cm.) i per una taula (75 x 60 x 15 cm.) amb la superfície coberta per una preparació de calç. El peu o sostenidor inclou un reconditori que acull una lipsanoteca de fusta, dins la qual s’han localitzat diversos fragments ossis. L’altar estava reutilitzat a la UE 128, lligada amb morter de calç sota la UE 110 i amb una relació estratigràfica alterada per una cala/forat previ realitzat durant una intervenció l’any 2008-2009. La taula aparegué trencada en diversos fragments i reposada dins l’altar posterior d’època contemporània (UE 110). Un primer estudi de la taula portat a terme durant el procés d’excavació va revelar l’existència d’uns grafits en una de les seves cantonades. L’estudi posterior, actualment en curs, ha permès identificar un total de sis antropònims, alguns dels quals es troben acompanyats de la partícula “defunto” (difunt), així com altres signes pendents d’interpretació. D’entre els grafits visibles, distingim un primer grup (conjunt A) situat a l’esquerra i format per almenys dues intervencions, i un segon grup (conjunt B) situat a la dreta prop del límit de l’altar i format per almenys set intervencions. L’estat actual de la recerca apunta a la funció escatològica de la major part d’aquestes grafits, i alhora permet aventurar una cronologia propera al segle xii. Conjunt A El primer conjunt de grafits és el que ofereix actualment el principal repte interpretatiu. El formen un primer grafit ALT[...] seguit d’un segon grafit que llegeix Raimo[... EPI]. La identificació d’aquest segon grafit amb l’antropònim Raimon[i], seguit de la partícula EPI (episcopi?), permetria la seva identificació amb un bisbe de nom Ramon/Raimon. Tenint en compte la cronologia aportada pels treballs arqueològics, que situen al segle xii la primera fase de l’actual església, cabria la possibilitat d’identificar aquesta inscripció amb

671

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Proposta interpretativa Durant l’alta edat mitjana destaca la presència de noms de persones sobre diversos suports lligats a la celebració litúrgica, inscrits amb tinta o gravats lleugerament. Segons l’especialista CécileTreffort, aquests fenòmens participen d’una lògica pròpia de l’època: l’associació dels fidels als sants i al Crist a través d’un acostament nominal i/o físic. En altres paraules, un lligam espiritual creat entre aquell que inscriu o fa inscriure el seu nom i el Crist o els sants venerats en aquell temple, com a intercessors privilegiats de cara a la salut de l’ànima (Treffort, 2004:147-160).

Figura 7. A dalt a l’esquerra, detall de la trobada de la lipsanoteca i peu d’altar. A dalt a la dreta, imatge general de l’altar reconstruït per peces. A sota, calc dels grafits. Autoria de les imatges de l’altar Walter Alegría i Silvia Marín. Autor del calc: Pau Castell.

el bisbe Ramon de Roda-Barbastre (ep. 1104-1126), vinculat potser a la consagració de la mateixa església. Tanmateix, les dificultats de lectura d’aquest conjunt no permeten aventurar conclusions definitives sobre el seu contingut ni sobre la seva significació en l’estadi actual de la recerca. Conjunt B El segon conjunt de grafits és el que ofereix actualment una interpretació més sòlida, gràcies a la seva major claredat i estat de conservació. Es tracta en tots els casos de grafits antropònims funeraris, amb una funció clarament escatològica, i on s’identifiquen clarament cinc inscripcions seguides d’altres fragments de lectura dubtosa. Aquests antropònims són: Gonsalus d[efunto] Atonedefunto All[...]onedefunto Ramigo de[funto] Eldrellolo [...]

672

Es tracta en la seva majoria d’antropònims d’època altmedieval i propis de la zona pallaresa i ribagorçana. Un estudi documental podria aportar nova llum de cara a una identificació precisa d’aquests noms amb persones concretes, laiques o eclesiàstiques, vinculades d’alguna manera amb l’església de Sant Vicenç.

A Catalunya s’han pogut localitzar molts d’aquests grafits en lipsanoteques amagades dins l’altar o bé sobre la mateixa pedra d’altar, amb noms de persones clergues o laiques, tant vives com difuntes. Aquests grafits d’altar segueixen clarament una lògica commemorativa lligada a l’eucaristia, una espècie de celebració memorial col·lectiva de tipus escatològic, en la qual s’encomana a Déu aquelles persones els noms de les quals són escrits sobre l’altar. Una funció similar a la dels díptics o els llibres de difunts (libervitae), esmentats durant la litúrgia eucarística. Aquesta seria probablement la funcionalitat dels grafits del Conjunt B de l’altar de Sant Vicenç de Capdella, corresponents a persones difuntes vinculades potser a la consagració del mateix altar o bé a la consagració o dotació de l’església (dos fets no necessàriament coincidents cronològicament ni geogràfica). La presència del nom femení Eldrellolo (derivat d’Eldregota) podria reforçar aquesta hipòtesi, ja que és un nom molt comú en la documentació aragonesa i ribagorçana dels segles x-xii i vinculat sovint a dones de l’estament nobiliari. Pel que fa al Conjunt A, resulta temptador llegir la primera partícula com un ALT[ARE], seguit d’alguna forma verbal passiva de difícil lectura associada a l’antropònim en forma dativa Raimon[i episcopi]. Partint d’aquesta premissa, no seria agosarat vincular aquesta inscripció amb la pròpia consagració de l’altar (i de l’església?) per part d’una bisbe de nom Ramon, potser l’esmentat Ramon de Roda- Barbastre (ep.1104-1126). En aquest sentit, cal tenir present la vinculació d’aquest bisbe amb la nissaga dels Erill, originària de la Vall de Boí i amb dominis a l’Alta Ribagorça i a la part més alta del Pallars Jussà, i que apareixen com a senyors jurisdiccionals de Capdella des del segle xi i fins a època moderna. Com és ben sabut, durant l’episcopat de Ramon de Roda es consagraren diverses esglésies en territori dels Erill i arreu de la diòcesi,

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

com les de Santa Maria i Sant Climent de Taüll (1123) o Santa Maria d’Alaó (1123), així com els altars d’Alquézar i Roda. La proximitat geogràfica de l’església de Sant Vicenç de Capdella amb les de la vall de Boí, separades només pel port de Rus, tendiria a reforçar aquesta hipòtesi. En tot cas, la presència d’aquest tipus de grafits sobre l’altar de Sant Vicenç de Capdella converteix aquest altar en una peça singular que ens permet acostar-nos a les creences i la litúrgia pròpies de l’època medieval, a banda d’aportar-nos informació potencialment valuosa sobre la mateixa construcció i consagració del temple. Aquesta singularitat ha estat posada en valor en el projecte de museïtzació, per tal de donar visibilitat a aquest patrimoni epigràfic força infreqüent. Per altra banda, la possible vinculació del temple de Sant Vicenç de Capdella amb el conjunt romànic de la Vall de Boí a través del bisbe Ramon de Roda i de la família Erill, mereix també ésser explorada en el futur a partir de la documentació escrita i deles anàlisis comparatives.

CONCLUSIONS L’ocupació a Capdelladata d’una antiguitat del bronze antic. Tenim un hiatus temporal fins a l’alta edat mitjana, quan tindríem documentat un habitat on s’establiria una primera església, avui dia desapareguda, al segle xi segons la documentació medieval i que testimonia l’hàbitat i la presència d’un clergat consolidat. Al segle xii es construiria l’església de Sant Vicenç amb una nau única, amb arcs semi apuntats, amb la tècnica constructiva de carreus de mida mitjana-gran que recorda l’església de Santa Maria de Taüll, la consagració de la qual data de 1123. El parament d’aquesta és de carreuons i carreus grans de granit, i això convida a pensar que el mateix taller de picapedrers que van construir aquesta segona fase de Santa Maria podrien perfectament haver construït l’església de Sant Vicenç de Capdella. Les similituds al parament es poden comprovar amb els carreus d’ambdues esglésies a les façanes: a Santa Maria es veu a la part inferior dels murs laterals i a algunes filades concretes superiors. Cal destacar que sembla que Santa Maria tindria més d’una fase constructiva d’època romànica: el campanar és un element original, i la nau amb grans carreus a la base i carreuons a la resta de la nau, elements reaprofitats d’una possible construcció anterior. (Adell, 1996, p. 222-239). Tot i així, Santa Maria exhibeix les decoracions típiques del primer romànic

amb arcuacions, columnes, mènsules i lesenes; mentre que Capdella sembla formar part d’un estil de romànic posterior. D’època romànica tenim un altar on s’esgrafia la consagració i on s’introdueixen relíquies dins d’una lipsanoteca. El temple es va anar ampliant amb capelles des del segle xv (potser fins i tot ja al segle xiv) i fins al segle xviii, moment en què l’església ja conforma la planta i coberta actual, i on només s’hi afegiran les voltes d’aresta i el cor. L’església va romandre així amb pocs canvis fins al segle xxi quan es duen a terme les obres de recerca arqueològica i restauració.

BIBLIOGRAFIA Abadal, R. (2007). Els comtats de Pallars i Ribagorça. Catalunya Carolíngia, 3. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Adell, A. (1998). “L’arquitectura religiosa.” Catalunya Romànica. Visió de síntesi, restauracions i noves troballes, bibliografia i índexs generals. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, vol. xxvii, p. 63-92. Abril, J. M. ; Orriols, A. ; Vivancos, J. (1989). Catalunya Romànica. Museu d’Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d’Urgell. Museu Frederic Marès. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, Vol. xxiii, p. 109-124 i 266-273. Alegría, W. ; Martínez, P. (en premsa). “L’evolució d’una església romànica del segle xii al Pirineu: Sant Vicenç de Capdella”. Primeres jornades d’arquoeologia i paleontología de l’Alt Pirineu i Aran. Alegría, W. (2012) L’església de Sant Vicenç de Capdella. Memòria d’excavació arqueológica. Dipositada al Servei d’Arqueologia de Barcelona. Botet, J. (1908-11). Les monedes catalanes. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, p. 206-214. Ref. 10021004. Busqueta, J; Cases, LL.; Martínez, L. Reyes, T. (1993). “El marc històric. El Pallars Jussà.” Catalunya Romànica. El Pallars. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, Vol. XV p. 21-84 673

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Fresquet, J.; Peruchet, L.; Berger, G.; Prats, F.; Canal, R.. (2005). Monument històric. Església de Sant Vicenç de Cabdella. La Torre de Cabdella, Pallars Jussà. Expedient de declaració BCIN. Generalitat de Catalunya. Barcelona. Guardia, M (2008). “Una regió meridional de la pintura romànica.” El romànic i la Mediterrània: Catalunya, Toulouse i Pisa 1120-1180. MNAC. Barcelona, p. 149-157. Jardí, M. (1993) “El marc geogràfic”. Catalunya romànica. El Pallars. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, Vol. XV, p. 17-20 Llovera, X. (1997). Roc d’Enclar: transformacions d’un espai dominant. Segles iv-xix. Govern d’Andorra. Ministeri de Cultura. Servei de Recerca Històrica. Andorra. Roig, A. (1993). “Sant Vicenç de Cabdella”. Catalunya Romànica. El Pallars. Enciclopèdia catalana. Barcelona, Vol. X, p. 473-477- Treffort, C. “Inscrire son nom dans l’espace liturgique à l’époque romane”, Cahiers de Saint Michel de Cuxà, XXXIV (2003), p. 147-160

674