L\'escriptura del Sud-Oest. Una visió general

qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq L’escriptura del Sud-Oest wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui Una visió general opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas 10/02/2014

David Muñoz Cuadrillero

Índex 1.Introducció

p.2

2.El desxiframent del signari

p.3

3.El signari

p.5

3.1. Característiques generals

p.6

3.1.1. Característiques formals

p.6

3.1.2. Un semisil·labari o el primer alfabet d’Europa?

p.7

3.2. Coincidències i discrepàncies

p.10

3.3. La redundància

p.13

3.4. Cronologia del signari

p.15

3.5. Origen del signari

p.16

3.6. Funcions de l’escriptura a Tartessos

p.20

4. El signari d’Espanca

p.23

5. Consideracions finals i noves preguntes

p.26

6. Bibliografia

p.28

Annex 1

p.30

2

1.Introducció Per començar aquest treball, m’agradaria delimitar-lo. No entraré pas en qüestions de llengua, ja sigui tartèssia o del SO, perquè em centraré només en el sistema d’escriptura en si mateix1. Si es tractés d’un altre cas, en el qual coneguéssim millor la llengua, seria interessant també tractar qüestions lingüístiques per tal de comprendre millor el sistema d’escriptura en què aquesta és representada; però en el nostre cas no coneixem res de la llengua i, per tant, aquest tema és deixat de banda. D’altra banda, tractarem tots els aspectes relacionats amb el sistema d’escriptura del SO: les seves característiques formals, el seu ús i la seva cronologia. El signari d’Espanca, degut a la seva problemàtica, serà tractat en un espai diferent al de la resta del signari del SO. Tot i que no hi ha consens sobre què representa o quina és la seva relació amb el sistema d’escriptura del SO, en el que sí que hi ha unanimitat és en definir el signari d’Espanca com quelcom diferent al signari que podríem anomenar estàndard del SO. Aquest és un treball merament introductori, així que m’he limitat per norma general a enumerar les diferents teories que existeixen sobre els punts conflictius d’aquest sistema d’escriptura, que no són pocs, sense prendre part decididament en cap punt concret ni investigar més a fons la qüestió, tot i que, si en alguns moments em sento més inclinat vers alguna teoria que vers una altra, ho indicaré. Ja per acabar, per manca de temps no s’ha pogut consultar gran part de la bibliografia escrita sobre el tema, en part també perquè alguna no està molt accessible. En general, però, les obres més importants han pogut ser consultades i, com que aquest treball només pretén ser un treball introductori i de síntesi, les mancances bibliogràfiques que s’hi puguin trobar han estat substituïdes mitjançant la consulta de manuals més amplis sobre la qüestió. Seguint el costum dels estudiosos, he enumerat les esteles i inscripcions citades seguint els números del catàleg d’Untermann, citat a la bibliografia.

1

Per un resum de l’estat actual de l’estudi sobre la llengua tartèssia, cf Correa 2009, Koch 2009 i De Hoz 2010 : 386-402

3

2. El desxiframent del signari A mode d’introducció general al tema m’agradaria començar parlant breument sobre la història del desxiframent del signari sud-occidental. A l’inici, no es va considerar aquest signari com un sistema d’escriptura diferent al del sistema d’escriptura anomenat meridional o a l’ibèric nord-oriental; en el segle XVIII, don Manuel de Cenáculo Vilas Boas (1726 – 1814), bisbe de Pax Iulia, va qualificar d’inscripcions turdetanes les inscripcions que va recollir en el seu catàleg, l’Album Cenaculo2, trobades en les làpides del sud de Portugal, degut a la semblança que tenia l’escriptura de les làpides amb la de les monedes antigues trobades en la Bètica 3. Emile Carthailac va publicar l’any 1886 l’obra Les âges préhistoriques de l’Espagne et du Portugal, però no va afegir res a la investigació sobre la llengua sud occidental. Al mateix any 1886, el portuguès Sebastião Philippes Martins Estacio da Veiga va trobar les esteles J.1.2, 3 i 4. Hübner (1834 – 1901) també va estudiar les inscripcions prellatines de la península ibèrica, però no reconeixia la varietat lingüística de la península ibèrica i va analitzar les esteles descobertes per da Veiga com si haguessin estat escrites en la mateixa llengua que les inscripcions nord-orientals4. Als anys vint, don Manuel Gómez Moreno (1870-1970) va desxifrar el signari ibèric, però va deixar sense publicar les transcripcions sobre l’escriptura del sud-oest. Adolf Schulten (1870 – 1960) va postular un parentiu entre l’etrusc i la llengua del sud-oest; es va basar en les lectures –gens fidels als originals- que va publicar Hübner en els seus Monumenta Linguae Ibericae, on hi va trobar la paraula seronai, zeronaith tant a Lemnos com a la península ibèrica. A partir d’això, va publicar el seu treball Los tirsenos en España, l’any 1939, on també va afegir que s’hauria produït una colonització etrusca del baix Guadalquivir. A més, rebutja qualsevol influència fenícia en l’escriptura del sud-oest, considerant que el seu origen és grec5 i la considerava com una escriptura alfabètica6. Les teories de Hübner i Schulten es van mantenir en vigor fins les publicacions de Gómez Moreno i Schmoll sobre el tema7. Gómez Moreno fou el primer que va distingir, als anys 20 del s. XX, com hem vist, entre sistemes d’escriptura ibèric i tartessi8. A més, a l’any 1962, Gómez Moreno va publicar La escritura bástulo-turdetana, on va remarcar el caràcter semisil·làbic del signari sud-occidental9. Schmoll (1906-1978), a l’any 1961, va publicar el seu die Südlusitanische Sprachen, on coincidia amb Gómez Moreno en què el signari sud-occidental era un semisil·labari. Untermann (1997: 117-8) li atribueix a Schmoll tres encerts fonamentals: Actualment es troba a la biblioteca d’Evora (Untermann 1997 : 114) Maluquer 1968 : 96 4 Untermann 1997: 114 5 Maluquer, 1968: 100 6 Ibidem 7 Untermann 1997: 115-6 8 Untermann 1997: 117 9 Maluquer 1968 : 101 2 3

4

l’escepticisme vers l’endevinació dels valors a partir de la comparació entre les lletres del Nord i del Sud10, l’abundància de signes d’escriptura i l’observació que hi ha una tendència de certs signes a ser seguits per uns altres11. L’any 1968, Maluquer de Motes (1916-1988) fou el primer que va anomenar a aquest sistema d’escriptura “Escriptura del Sud-Oest”12. A l’any 1985, Caetano Maria de Mello Beirão (1923-1991) va reunir un corpus de setanta-cinc inscripcions tartèssies13 . L’any 1997 va veure la llum el quart volum dels Monumenta Linguarum Hispanicarum de Jürgen Unteramann (1928- 2013), que recull totes les inscripcions així com un resum de les investigacions sobre les inscripcions tartèssies. En els últims temps, cal citar els noms dels dos principals estudiosos de l’escriptura del sud-oest: Javier de Hoz i J.A. Correa. Javier de Hoz s’ha concentrat principalment en dos aspectes importants: el desxiframent i interpretació de la llengua sud-occidental i la història de l’escriptura14. Ja de bon començament fou qui proposà el fenici com a model del signari tartessi. J.A. Correa és considerat per Untermann com l’especialista capdavanter en epigrafia tartèssia15; va descobrir la redundància vocàlica i ha treballat, sobretot, l’alfabet d’Espanca des del seu descobriment l’any 1987. Per acabar, cal destacar com a noves generacions ( tot i que potser ja no són tant “noves”, però així ho deia Untermann a la seva obra(1997 : 120)) els treballs importants i destacats de Jesús Rodríguez Ramos i Virgilio Hipólito Correia en l’àmbit epigràfic del SudOest.

10

Tot i que ell mateix va establir el valor dels signes tartessis a partir del signari meridional; cf. de Hoz (2010 : 373) 11 De Hoz 2010 : 373 12 Untermann 1997 : 188; Maluquer 1968 : 95 13 Untermann 1997: 119 14 Ibidem 15 Untermann 1997: 120

5

3. El signari Abans de tot, m’agradaria comentar uns quants temes que tècnicament no entren en cap de les seccions en què he dividit aquest treball, però que, d’altra banda, penso que han d’exposar-se encara que sigui breument i a mode d’introducció. En primer lloc, m’agradaria parlar una mica sobre la terminologia. Malauradament no hi ha acord entre els especialistes a anomenar aquest sistema d’escriptura de manera unànime. Untermann, seguit per Correa, l’anomenà tartessi, Gómez Moreno Bàstulo-turdetana, Maluquer de Motes, seguit per De Hoz, del Sud-Oest16 i finalment Rodríguez Ramos escriptura sudlusitana. Fora d’àmbit nacional també hi ha divisió: Correia l’anomena del SO i Koch tartèssia. Per a major comoditat, ens referirem a aquest sistema d’escriptura com a del SO, perquè és potser la manera més còmoda i més exacta de definir-ho. Tècnicament no es tracta ni d’escriptura bàstulo-turdetana ni de tartèssia, ja que les restes d’aquesta escriptura que hem trobat s’han trobat principalment a la perifèria de Tartessos i del món Bàstulo-Turdetà, hereu d’aquest. Per raons pràctiques, només ens queden dues maneres possibles d’anomenar-la, ja sigui del SO o sud-lusitana; preferim la denominació “escriptura del SO”, ja que sud-lusitana pot conduir a pensar que es tracta d’una variant de la llengua cèltica lusitana17. En segon lloc, m’agradaria descriure la zona geogràfica en què s’han trobat les restes epigràfiques d’aquesta escriptura, ja sigui en esteles o en esgrafiats. Comencem primer per les troballes epigràfiques en esteles, també anomenades làpides del SO18. Aquestes es troben principalment al sud de l’actual Portugal, en gran número. Es troben a les modernes regions del Agarve i Alemtejo, essent el municipi d’Ourique el que més troballes presenta19. També s’han trobat a Extremadura, prop del riu Tajo, prop del Guadiana i a tocar amb la província d’Huelva, també al Nord i Sud de la província de Sevilla i en la vall del Genil20. Pel que fa els esgrafiats, s’han trobat als jaciments importants del Cabezo de San Pedro, a Huelva, al Carambolo, a Sevilla, al jaciment de Torre de Doña Blanca21, al de Medellín, a Extremadura, també al Sud de Portugal i, per últim, un una mica allunyat del territori a Peña Negra de Crevillente22. Passem ara, doncs, a tractar l’escriptura del SO en si i començarem per les característiques generals d’aquesta escriptura.

D’ara en endavant, reduït a SO. Tal com pensa, però, Koch (2009 : 339-351) 18 De Hoz 2010 : 355 19 ibidem 20 Ibídem; vid mapa 2.8. a De Hoz 2010 : 608 21 Correa i Zamora 2008 : 179-196 22 De Hoz 2010 : 363-367 16 17

6

3.1. Característiques generals 3.1.1. Característiques formals Descriurem ara a trets generals el sistema d’escriptura del SO: compta amb 27 signes que podríem anomenar principals o bàsics, que corresponen a cinc vocals (“a”, “e”, “i”, “o” i “u”), set consonants no escrites com a sil·labograma, entre les que trobem dues sibilants (“s” i “ś”), dues nasals (“m” i “n”), dues vibrants (“r” i “ŕ”) i la lateral “l”. Paga la pena mencionar que és Correa qui admet les dues vibrants, teoria refusada per De Hoz23. Per acabar trobem els famosos sil·labogrames que fan de l’escriptura del SO una llengua semisil·làbica. N’hi hauria d’haver quinze, cinc per a les oclusives labials, cinc per a les velars i cinc més per a les dentals, un sil·labograma per cada vocal. Més endavant entrarem en la qüestió de les coincidències i discrepàncies entre els autors sobre quin hauria de ser el valor dels signes. Aquí ens és suficient amb enumerar les característiques que hauria d’haver tingut l’escriptura del SO, característiques en què hi acostuma a haver-hi consens. Pel que fa a la direcció de l’escriptura, depèn en gran mesura de la forma de l’estela en la qual s’ha inscrit, ja que les línies d’escriptura van resseguint les voreres de la llosa, adaptantse l’escriptura sempre al material en què s’ha inscrit24. Per norma general, suposem que per influència semítica, el sentit de l’escriptura és de dreta a esquerra25, però hi ha excepcions: es pot trobar el text escrit d’esquerra a dreta i en bustrofedon26; fins i tot n’hi ha alguna27 que barreja la direcció de l’escriptura: fragments van de dreta a esquerra i d’altres d’esquerra a dreta. També generalment l’escriptura va de fora a dintre28, essent la disposició de l’escriptura més freqüent la de l’espiral quadrada29. Només en quatre esteles30 hom pot trobar el text disposat en línies paral·leles, tal com succeeix en l’epigrafia ibèrica nord-oriental31. El ductus de l’escriptura és cursiu, semblant al de l’escriptura ibèrica nord-oriental. S’ha definit el ductus com si hagués estat escrit tot ràpidament i com si qui ho hagués escrit estigués acostumat més a escriure en suports peribles, com ara el papir32. Això porta a pensar a Untermann que l’escriptura tindria un caràcter més aviat quotidià en la societat del SO peninsular, més que no pas ritual33. Més aviat, com veurem més endavant, cal pensar en els

23

De Hoz 2010 : 375-6 MLH IV : 141 25 Ibídem; Maluquer 1968 : 99; De Hoz 2010 : 357 26 MLH IV : 142 27 J. 53.1 28 MLH IV : 141 29 De Hoz 2010 : 357 30 Que són J. 5.1; 26.1; 28.1 i 51.1 31 MLH IV : 141 32 MLH IV : 142; Untermann l’anomena “Handschriftcharakter”. 33 MLH IV : 143 24

7

costums dels fenicis que arribaren a la península ibèrica, els quals acostumaven a escriure sobre materials peribles com el papir i no van desenvolupar molt l’epigrafia monumental, tal com podem veure per l’escàs volum de material epigràfic sobre pedra o un altre material dur a la mateixa Fenícia, que és més aviat escàs. No hi apareixen, pel que sembla, separadors de paraules34. Tot i que hi poden aparèixer alguns cops elements aliens a l’escriptura, com ara representacions pictòriques35 o unes aspes de valor desconegut36. És freqüent, especialment en la disposició tipus greca, l’ús de pautes d’escriptura, les quals emmarquen les lletres tant per dalt com per baix37. Pel que fa la longitud de les inscripcions, aquesta és variable, encara que per norma general acostumen a ser curtes, al voltant de la quinzena de grafemes38. La mida de les lletres varia entre els 0,15 i 0,07 m. d’alçada, havent-hi excepcions39. 3.1.2. Un semisil·labari o el primer alfabet d’Europa? Tradicionalment s’ha pensat que el sistema d’escriptura del SO era un semisil·labari, com la resta d’escriptures paleohispàniques. La característica principal dels sistemes d’escriptura paleohispànics, en general, és el seu sil·labisme en les oclusives, mentre que en la resta de grafemes s’empra un sistema alfabètic. Sembla ser que l’escriptura del SO va preferir la distinció de la consonant oclusiva en relació a la vocal que la segueix a la distinció de la consonant oclusiva en modes d’articulació, cosa que feia l’escriptura fenícia40

. El problema

és que no hi ha una seqüència coherent ni en la posició dels símbols (ni en fenici ni en el d’Espanca41), ni en relació a la síl·laba inicial del nom de la consonant fenícia42, ni en relació al punt d’articulació43. De Hoz postula que s’hauria de tenir en ment els valors de recitació, els quals malauradament desconeixem, a l’hora d’analitzar aquesta seqüència incoherent: “Es muy probable que la protoescritura haya desarrollado valores de recitación al recibir el signario y esos valores pudieron ser resultado de una interpretación fonética bastante libre de los nombres de las letras fenicias o del valor de los fonemas que representaban, lo que podría 34

Encara que en algunes inscripcions, com per exemple la J. 16. 5 i la 55.1 hi apareixen unes ratlles verticals que podrien servir com a separadors de paraules. De Hoz 2010 : 357 35 Com en J. 12.1 i 4.2 36 Altre cop en J.12.1 i 55.1; de Hoz 2010 : 358 37 De Hoz 2010 : 357; a més, De Hoz postula la possibilitat de que els qui escrivien les làpides preparessin el recorregut de les lletres amb unes traces fines i superficials, a fi de facilitat la seva correcció en cas d’error i sobre les quals es gravaria finalment la inscripció (ibidem). 38 De Hoz 2010 : 358 39 Com a J.7.9 i 7.3, on la lletra mesura 0,04 m. D’altra banda la “u” de la inscripció J.12.3 mesura 0,17m. 40 De Hoz 2010 : 501 41 De Hoz 2010 : 502 42 Principi d’acronímia; el problema és que sovint tampoc coneixem amb seguretat el nom en fenici de la lletra i ens valem de la seva equivalència amb l’hebreu. (ibidem) 43 L’exemple de l’adaptació de qof és molt clara; tot i presentar en el nom de la lletra una vocal anterior, s’adapta en SO en “ki” (De Hoz 2010 : 503).

8

explicar algunas incoherencias en la atribución de la vocal correspondiente a cada grafema oclusivo siempre que supongamos que, en el proceso de adaptación, se empezó por el inventario de nombres fenicios antes de pasar a dar a esas letras nuevos valores”44. Malgrat que generalment s’accepta que el sistema d’escriptura del SO fou un sistema d’escriptura semisil·làbic, n’hi ha quatre hipòtesis diferents sobre la naturalesa del sistema d’escriptura del SO. El problema també rau en que tampoc sabem amb seguretat si el fenici és un alfabet o funcionava més aviat com un sil·labari45. Les quatre teories diferents són les següents: 1) Pas d’escriptura alfabètica fenícia a alfabet paleohispànic. En aquest procés existiria una innovació molt important: l’ús de vocals. A més, s’interpretarien els sil·labogrames com a valors d’oclusiva en relació a la vocal que la segueix, és a dir, ta = “t” davant “a”46. 2) D’escriptura sil·làbica fenícia a semisil·labari. A favor d’aquesta teoria hi ha l’evolució dels sil·labogrames de les oclusives, que il·lustraria el procés d’evolució47. 3) D’escriptura sil·làbica fenícia a alfabet. Hi hauria hagut una reinterpretació dels sil·labogrames fenicis, que no tindrien una notació vocàlica fixa com a signes consonàntics48. 4) D’escriptura alfabètica fenícia a semisil·labari. Passaria igual que en el cas de la primera hipòtesi; a més, el fet que les consonants contínues apareguessin en la llengua destí de l’alfabet fenici tancant síl·laba faria que no totes les consonants es poguessin representar mitjançant sil·labogrames49. L’opció més econòmica seria, doncs, en relació amb la resta de signaris paleohispànics, acceptar que també el signari del SO seria un semisil·labari50. De Hoz51 considera, a més, que és molt possible que ja el fenici presentés sil·labisme, i que la protoescriptura va adaptar d’aquest el valor sil·làbic de totes les consonants, amb vocal no explícita, exceptuant les oclusives. Només amb el pas del temps es va voler precisar més aquestes síl·labes amb vocal no explícita, per a les quals es van crear les vocals, al principi només com a matres lectionis, però després com a grafemes diferenciats; així les consonants contínues van constituir-se com a signes

44

De Hoz 2010 : 504 De Hoz 2010 : 504-5 46 ibidem 47 Ibidem 48 Ibidem 49 De Hoz 2010 : 505-6 50 De Hoz 2010 : 506 51 De Hoz 2010 : 506-7 45

9

purament consonàntics, mentre que per a les oclusives es va mantenir una escriptura del tipus t1+a = ta52.

52

Ibidem

10

3.2. Coincidències i discrepàncies És moment ara de parlar sobre les coincidències i discrepàncies de lectura del sistema d’escriptura del SO entre els principals autors. Deixarem de banda lectures antigues i ja desfasades i ens centrarem sobretot en les lectures proposades per tres autors: De Hoz, Correa i Rodríguez Ramos. En primer lloc, parlarem sobre les lectures unànimes sobre l’escriptura del SO. No hi ha divergència de lectura en els caràcters que representen les cinc vocals “a”, “e”, “i”, “o” i “u”, com tampoc en els que representen les consonants sibilitants “s” i “ś”, la lateral “l”, la nasal “n” i la vibrant “r”53. Pel que fa a la segona vibrant, “ŕ”, ja hem vist abans que hi havia discrepància54, ja que Correa, seguit per MLH i Rodríguez Ramos consideren que n’hi havia, cosa que nega De Hoz. A més d’aquests signes alfabètics, hom troba lectures coincidents en els sil·labogrames ka, ke, ko, ta, ti, tu, ki, pa i pe55 . En la resta hi ha divergències de lectura pel que respecta la vocal que segueix la consonant o sil·labograma. Però la qüestió, malauradament, no és tant simple com això. Hi ha un nombre de signes, gens menyspreable, que apareixen poques vegades o encara no s’han pogut identificar. Per sort, per simplificar la feina, devem a Correa la distinció de dues variants d’escriptura del SO i podem, doncs, considerar diversos signes com les variants d’escriptura locals d’un únic grafema56. Correa distingeix, doncs, entre la zona on hem vist abans que es concentraven la gran majoria dels epígrafs al Sud de Portugal, afegint-hi la Baixa Andalusia, que seria la zona d’origen del signari del SO i una zona perifèrica on hi hauria més al·lògrafs i emprarien signes amb diferents valors que en la zona d’origen57. Passem ara a veure en detall la problemàtica dels signes o grups de signes, breument, que donen més mals de cap a l’hora d’interpretar l’escriptura del SO. En primer lloc trobem un signe58 que prové de l’alfabet fenici, la het, i no en coneixem el valor. També apareix a l’anomenada escriptura meridional, amb valor igualment desconegut59. Com a característica principal, podem destacar que sempre va seguit de la vocal “a” i, per tant, ha estat considerat per Correa com un sil·labograma “?a”; per a De Hoz, no

53

Vid p.30 Vid n. 21 55 De Hoz 2010 : 375-6 56 De Hoz 2010 : 375 i n.429 57 ibidem 58 S41; emprem l’enumeració dels signes que trobem a De Hoz 2010 : 620-1 59 De Hoz 2010 : 376 54

11

obstant, no és suficient com per afirmar que és un sil·labograma i l’afegeix a la llista de signes indesxifrats60. El signe S80 pot ser una mera variant del G13 o un signe independent, encara no està clara la qüestió61; és un signe poc freqüent, que no apareix en inscripcions on també apareix G13, tot i que és sospitós el fet que sempre aparegui seguit per la vocal “u”62. Els signes S47, S57 i S58 són sil·labogrames que van seguits de vocal velar. No sabem, però, si S57 és una variant de G23, cosa possible63, ja que mai apareixen junts en cap inscripció. S47a apareix davant “o”, S57 davant “o” i S58 davant “u”, fet que a dut a Correa a proposar les lectures po, to i pu, respectivament64. Hi ha un grup de signes que, a causa de la seva semblança formal, sempre s’acostumen a tractar junts. Són els que es poden anomenar esglaonats o amb forma d’escala. Sembla ser que són variants del signe principal S4765. S47 c i d apareixen sempre seguits d’”e”, cosa que pot ésser interpretada com que aquests signes representen sil·labogrames, segons De Hoz podrien representar variants d’un mateix grafema66. S47e va seguit tant d’”e” com d’”a” i només apareix en una única inscripció67, en què no apareix cap signe dels restants d’aquest grup68. S47f és el signe del grup que apareix amb més freqüència a les inscripcions del SO i va seguit generalment d’”e”, tot i que també pot aparèixer seguit d’”u”. S47g apareix normalment davant “u”69. Finalment, per no estendre’ns més, de la resta de signes se’n dubta de fins i tot de la seva existència, ja que només apareixen testimoniats amb seguretat en una inscripció i ben podrien ser signes retocats o simples variants70. Cal citar les teories de De Hoz i Correa 71, que postulen que tots els símbols d’aquest grup són variants de S47 i que entre ells s’amagaven el sil·labograma te i un al·lògraf d’S47a. A més, Correa, proposa la variant dialectal central, del Sud de Portugal, es caracteritzaria per emprar S47f com a sil·labograma en “e” i S47g com a sil·labograma en “u” i la regió perifèrica empraria S47c i d com a sil·labograma en “e”72. El tema, com hem vist, és complex i no mereix més tractament aquí.

60

Ibidem ibidem 62 De Hoz 2010 : 376-7 63 Es la teoria de De Hoz (ibidem) 64 ibidem 65 De Hoz 2010 : 378 66 ibidem 67 J.1.1 68 ibidem 69 ibidem 70 ibidem 71 ibidem 72 De Hoz 2010 : 378-9 61

12

S42 i S43 són signes que apareixen en l’escriptura meridional amb el valor sil·làbic de “ba” i tenen el seu origen en la mem fenícia. Correa i de Hoz coincideixen a donar-li un valor pa, a la vista de que el signe també apareix al signari d’Espanca73. S56 apareix en ibèric nordoriental i en meridional amb el valor de “be”. A l’escriptura del SO, emperò, apareix seguit d’”a”, “i” o “o”, però el més habitual és trobar-lo seguit de signe no-vocàlic. Tot i que Untermann li va assignar el valor “ŕ”, no sembla que hagi estat una solució encertada74. No apareix al signari d’Espanca i el seu valor, de moment, ens resta desconegut. S44 apareix generalment seguit per “i” i en signari meridional té el valor de “bi”; per tant, De Hoz el transcriu com pi75. S81 apareix seguit per “e” i per “i”, però sembla un al·lògraf de G1576. La resta de signes que queden per tractar són signes que només els tenim testimoniats una sola vegada. S83 té una paral·lel remot en l’escriptura ibèrica nord-oriental, i S45 i S84 en la meridional. S83, en ibèric, representa un valor nasal diferent d’/n/, però no seria lògic que en l’escriptura del SO un valor tant important com aquest només aparegués un sol cop77. S45 i S84, “ki” i “bi” respectivament del signari meridional; S84 podria ser un al·lògraf de G25 o G778. La resta de signes són de lectura dubtosa i es poden interpretar com al·lògrafs79. Podem donar ja per finalitzar aquest apartat, en el qual hem vist que, tot i haver unanimitat en la lectura dels grafemes més importants per al signari del SO, encara tenim molts dubtes i problemes de lectura dels signes i, a més, apareixen un gran número d’ells, cosa que dificulta encara més la possible identificació correcta dels signes.

73

De Hoz 2010 : 379-80 De Hoz 2010 : 380 75 ibidem 76 ibidem 77 ibidem 78 De Hoz 2010 : 381 79 De Hoz 2010 : 381-2 74

13

3.3. La redundància La redundància és una característica de l’escriptura del SO que no es dóna a cap altra escriptura de la península ibèrica80. Ja hem assenyalat81 i vist que molts dels signes de l’escriptura del SO dels quals no en coneixíem el valor se’n pot deduir el factor vocàlic a partir de la vocal que el segueix, ja que gairebé sempre apareix la redundància en aquesta escriptura. Ara bé, n’hi ha excepcions remarcables, com ara la sempre citada de l’estela de Villamanrique82 que, tot i ser bastant antiga83, no presenta redundància. A continuació tractarem sobretot dues qüestions: és la redundància originària del sistema d’escriptura del SO o sorgeix a posteriori? Quins són els orígens d’aquesta redundància? En primer lloc, no hi ha acord entre els estudiosos sobre si la redundància és original en el sistema d’escriptura del SO o sorgeix en una fase posterior de la llengua. Per a Adiego, la redundància indica el trànsit d’un sistema d’escriptura sil·làbic, com el del SO, a un de purament alfabètic, mitjançant l’ús de la redundància84. Adiego segueix, d’aquesta manera, la teoria de Correa que postula una redundància no originària en el sistema d’escriptura del SO 85. Correa afegeix que la redundància sorgiria d’una voluntat d’imitació del sistema alfabètic grec86, tal com sembla ser que va sorgir la redundància en el món celtibèric, com ja hem vist abans. De Hoz87 postula que la redundància no tindria res a veure amb el pas d’un sistema d’escriptura sil·làbic a un d’alfabètic, sinó que seria un tret distintiu d’una escola d’escrivans, en la que hom trobaria un ús redundant de grafemes sil·làbics; aquestes són les tres raons que ens dóna De Hoz: 1) En general, les anomalies gràfiques sense valor fonètic, com ara la redundància, estan sovint molt lligades al procés d’aprenentatge d’una llengua88. 2) En les esteles del SO es troba a vegades l’extensió de la redundància a síl·labes que comencen per vocal89.

Cal afegir que sí que es dóna en celtibèric, però de forma tardana, quan volen imitar l’alfabet romà; cf. De Hoz 2010 : 507 81 Vid. capítol anterior 82 Citada per Adiego 1993 : 20; Correa 1989 : 553 83 Datada vora l’any 600 aC; Correa 1989 : 553 84 Adiego 1993 : 21; posa com a exemple pobles coneguts modernament, com ara l’esquimal, que passen d’un sistema sil·làbic a un d’alfabètic a través de la redundància. Per contra, cf. De Hoz 2010 : 508, n.43 85 Correa 1989 : 553-4 86 Correa 1989 : 554 87 De Hoz 2010 : 510 88 Aquesta part s’entendrà millor quan tractem la problemática del signari d’Espanca en el capítol següent. De Hoz, per avançar una mica el tema i que no quedi aquest argument penjat, opina que el signari d’Espanca representaría la totalitat dels signes de l’alfabet tartessic pur, que seria aprés posteriorment pels escribans del SO, que emprarien la redundancia. 89 Exemples a De Hoz 2010 : 512 80

14

3) La redundància de les esteles del SO no apareix en els esgrafiats i ha de ser, per tant, una característica especial d’un grup d’escrivans i no la manera normal i comuna d’escriure. Així doncs, una vegada es desenvolupa el sil·labisme, es vol indicar el caràcter especial d’aquests nous símbols assenyalant la seva relació específica amb el seu corresponent signe vocàlic90. De Hoz teoritza91 que això va succeir en una escola d’escrivans perifèrica de l’àrea nuclear tartèssia, que,a més serien uns escrivans itinerants qui varen escriure les inscripcions de les esteles i van emprar el mètode d’aprenentatge de l’escriptura com a manera de donar més cos als textos i a distingir la seva escriptura de la dels mercaders i artesans, que estaria representada en els esgrafiats. Pel que fa la segona qüestió, hi ha diverses hipòtesis sobre l’origen de la redundància92: 1) L’ús de la vocal per marcar la vocal després d’una consonant continuant es propagaria als signes sil·làbics. Aquesta teoria parteix de la base que el sistema d’escriptura original o més antic és un sil·labari. 2) El sistema d’escriptura més antic és un alfabet i és la redundància la que dóna pas a un sistema sil·làbic o semi sil·làbic. 3) La tercera i última és la hipòtesi alfabètica. En efecte, es postula que no hi haurien signes sil·làbics, sinó que el que representem com a ka indicaria una velar seguida d’una “a”, no pas la síl·laba “ka”; Posteriorment es simplificaria l’escriptura i així seria com apareixerien els signes sil·làbics. Aquesta teoria implica, doncs, redundància original, cosa que compta amb paral·lels al món grec i etrusc. La redundància s’hauria d’haver extès a totes les oclusives a partir dels casos limitats de grafemes fenicis que es podien emprar alternativament, cosa que fa que la hipòtesi resulti complexa i, sobretot, poc econòmica. No obstant això, sembla menys complexa i antieconòmica que la hipòtesi del sil·labari. Així doncs, tornem a acabar amb un altre aspecte sobre aquest sistema d’escriptura que és poc clar i sobre el que no hi ha acord unànime entre els especialistes. Per a alguns és un simple pas entre un sistema d’escriptura sil·làbic a un d’alfabètic, mentre que l’altra important teoria diu que seria un tret distintiu d’una escola perifèrica d’escrivans, els quals emprarien una tècnica d’aprenentatge de l’escriptura, la redundància, amb la finalitat de donar més cos a l’escriptura al mateix temps que la diferenciaven de l’escriptura normal i corrent de la resta de la població lletrada

90

De Hoz 2010 : 511 ibidem 92 Les teories estan recollides i analitzades i explicades amb profunditat a De Hoz 2010 : 507-10 91

15

3.4. Cronologia del signari Sobre l’espai cronològic durant el qual es va escriure el signari del SO poca cosa podem dir amb seguretat. Cal distingir, sobretot, entre la cronologia de les inscripcions en les esteles i entre la cronologia dels esgrafiats. En el punt següent, tractarem també, l’origen hipotètic de l’escriptura del SO en relació amb el seu origen fenici, cosa que ens proporcionarà una altra datació, per bé que teòrica, sobre la invenció de l’alfabet. En primer lloc, cal destacar que la gran majoria de testimonis d’aquesta escriptura que s’han trobat, estan arqueològicament descontextualitzats o són molt difícils de datar93. En un primer moment, s’havien datat les inscripcions en les esteles en una data posterior al s. VI aC 94, concretament es va situar el floruit de l’epigrafia del SO entre els s III-II aC, una data molt tardana95. Posteriorment, es van revisar les dades arqueològiques i es va proposar una datació anterior, concretament es va donar com a terminus ante quem el s VII aC i el floruit seria el s VI aC96. De Hoz, afinant més, proposa com a data de les inscripcions de les esteles mitjans del s VII aC97. Pel que fa els esgrafiats, cal suposar una cronologia semblant a la de les esteles98, a cavall entre els segles VII i VI aC, però gràcies a nous descobriments podem estirar la cronologia a inicis del s VII aC99. Ningú parla, però, de quan aquesta escriptura va deixar de ser emprada. Una única referència ens indica que a mitjans del segle II aC seria el límit final de l’escriptura del SO100. En tot cas, si seguim la notícia de Filòstrat101 i interpretem que les paraules indesxifrables que hi ha al temple de Melqart a Gàdir són en signari tartessi, al s I dC sabem perfectament que ningú era capaç de llegir el signari que aquí treballem. En conclusió, proposem la següent cronologia per al sistema d’escriptura del SO: 775200 aC. Està clar, com veurem en el següent punt, que l’origen del signari es pot remuntar més amunt en el temps, però aquí només hem tractat una cronologia en relació a les evidències reals que tenim d’aquesta escriptura, i no en base a hipòtesis lingüístiques.

Ja Maluquer de Motes (1968 : 95-6) destacava que l’arqueologia del territori ens és mal coneguda. Tot i els avenços poca cosa podem dir. 94 Maluquer 1968 : 98 95 Maluquer 1968 : 99 96 Untermann 1997 : 136 97 De Hoz 2010 : 361 98 Correa i Zamora 2008 : 189 99 Ibidem; precisament aquesta nova cronologia més alta es deu a la troballa a la Torre de Doña Blanca del esgrafiat tartessic que descriu l’article. 100 Correia 2009 : 311 101 Fil. Vit. Ap. V 5 93

16

3.5. L’origen del signari En aquest apartat tractarem l’origen del signari del SO. Ja hem vist les seves característiques generals i la seva cronologia i ara toca, per tant, veure quin és el seu origen. En primer lloc cal parlar de dues teories sobre l’origen del signari del SO: la primera, encara que sembla que no és la més idònia, és la que defensa un origen mixt del signari del SO, que dependria de l’alefat fenici i de l’alfabet grec; la segona, defèn un origen únicament fenici. La teoria mixta ha trobat com a principals defensors J.Untermann i J.I. Adiego. Aquesta teoria102 pressuposa la influència grega en l’adaptació de l’alefat fenici en l’escriptura del SO a l’ús d’un sistema fonètic pur103. S’ha volgut veure la influència grega en l’escriptura del SO en els següents aspectes: 1) L’existència de signes per representar vocals. 2) La forma derivada d’aleph, que és igual a l’alfa grega. 3) La posició de la waw rere taw en el signari d’Espanca. 4) Untermann104 ha volgut veure també la influència del grec en els signes “l”, “n”, “ś” i “ke”105. No entrarem de ple en la discussió sobre cadascun dels punts a favor de la hipòtesi d’un origen mixt del signari del SO, però destacarem que aquesta argumentació no es pot sostenir per diversos motius que discutirem breument. En primer lloc, s’ha volgut veure en l’alefat fenici un caràcter molt conservador, que no permetria l’ús de matres lectionis106 i, per tant, la innovació d’introduir signes per a les vocals hauria vingut a través dels comerciants grecs. Els arguments de Rodríguez Ramos (2002 : 188-190) em semblen més que convincents i suficients per invalidar aquest raonament, ja que sabem que d’altres escriptures alfabètiques sortides de l’alefat com les índies o les etiòpiques van desenvolupar vocals, sense tenir cap contacte amb el món grec, i que a més llengües semítiques antigues, com ara l’ugarític, ja empraven matres lectionis ben definides, com ara aleph per a la vocal a. Tant l’escriptura del SO com l’alfabet grec van adaptar les vocals semítiques “a”, “i”, “u” dels mateixos signes (aleph, yod i waw, respectivament), punt que sembla donar suport a la teoria dels grecs com a inventors de vocals i que les van traspassar al sistema d’escriptura del SO107. Ara bé, com s’explica, doncs, que per a les vocals “e” i “o”, necessàries tant en grec com en qualsevulla que fos la llengua que parlessin al SO peninsular en aquella època, s’adaptessin diferents signes de l’alefat fenici per al grec i 102

Cf. Adiego 1993 : 11 -18 Ibidem p.17 104 MLH III, p.136 105 Per tal de no estendre’m més, contrarguments a de Hoz 2010 : 496 106 Rodríguez Ramos 2002 : 190 107 L’elecció d’aquests símbols per a les vocals “a”, “i” i “u” es justifica fàcilment per acronímia; cf. Correa 2005 : 142 103

17

per al signari del SO108? Efectivament, fent un cop d’ull a aquestes dues vocals, veiem que “e” prové en grec de het, en canvi l’escriptura del SO adopta ayin109. En el cas d’”o”, el grec adopta ayin i el signari del SO aleph110. Pel que fa als punts dos i tres de l’argumentació a favor d’un origen mixt, cal destacar que el signe aleph en forma d’alfa grega ja existia en signaris de Canaan en el segon mil·lenni aC111. Per tant, és possible que els grecs també l’adoptessin d’aquest signari paral·lel al fenici. En el cas de la waw, el fet que estigui en última posició podria ser un fet aleatori, a més, que no podem descartar la idea de que la posició final de la ypsilon en l’alfabet grec tingui un origen ugarític, on aleph encapçalava l’alfabet i tenia un valor vocàlic clar i waw el tancava112. En contra, i ja per acabar, de la teoria d’un origen mixt del signari també podem destacar les grans diferències que hi ha en l’adaptació de les lletres fenícies het, mem i samek entre el grec (que adapta “h”, “m” i “ks” respectivament) i el sudlusità (que adapta “te”, “pa” i “s” respectivament)113. Un altre argument en contra de la influència grega sobre l’escriptura del SO és el cronològic. Actualment, els estudiosos semblen situar l’origen de l’escriptura grega al voltants de l’any 775 aC114, mentre que, com ja hem vist, podem remuntar la creació del signari del SO al s IX (ca 820 aC). Trobem, doncs, improbable de totes les maneres possibles que l’escriptura del SO hagi patit cap mena d’influència de l’alfabet grec en el seu procés de naixement. Centrem-nos ja, doncs, en l’origen fenici únic de l’escriptura del SO. Aquest model fou el proposat per J. De Hoz en contra dels models anteriors de Gómez Moreno115, que proposava un model Egeu del II mil. aC, i d’Untermann116 que defensa l’origen mixt del qual hem parlat ja. No cal ja tornar a repetir quin és l’origen de les vocals, que ja hem vist; el principal obstacle que ha de salvar aquesta teoria és el fet de passar d’un alfabet a un semisil·labari, el qual sembla poc econòmic i no sembla encaixar amb l’evolució natural de les llengües. Ara bé, ja s’ha assenyalat sovint que passar d’un sistema d’escriptura alfabètic a un de semisil·làbic o plenament sil·làbic no és un fet tampoc molt estrany117. La relació que el signari del SO presenta amb l’alefat fenici és evident, ja que n’adapta directament alguns grafemes i d’altres es va alterar el seu valor

108

Rodríguez Ramos 2002 : 192; de Hoz 2010 : 498-500 L’elecció d’ayin en el cas del signari del SO és absolutament raonable: el principi d’acronímia, que sembla funcionar en tota l’adopció de l’alefat fenici al signari del SO també funciona aquí, ja que el diftong “ai” sembla ser que pateix monoftongació en “e” ja des de l’Edat del Bronze; per tant, la consonant fenícia ayin es pronunciaria “en”. Correa 2005 : 142, amb bibliografia. 110 Això és el que opina Rodríguez Ramos (2002 : 192), però Correa (2005 : 143) no està segur de quin signe fenici prové el de la vocal “o”; ell proposa aleph, zayin o samek. 111 Rodríguez Ramos 2002 : 192 112 ibidem 113 De Hoz 2010 : 497 114 Pòrtulas 2008 : 256-8; Rodríguez Ramos 2002 : 197 115 Gómez Moreno 1962 : 15-7, citat a través de De Hoz 2010 :486-7 116 MLH I : 70-1; MLH III : 135-6 117 Cf. De Hoz 2010 : 488, n. 7 amb bibliografia sobre el tema. 109

18

fònic118 per tal de representar millor les realitats fonètiques de la llengua parlada a la zona, que era diferent de la semítica parlada a Fenícia. Pel que fa els sil·labogrames, hom pot pensar raonablement que, com que teòricament no distingien entre oclusives sordes i sonores, es van agafar dos signes de les labials (bet i pe), tres de dentals ( dalet, tet i taw) i tres de velars (gimel, kaph i qof) per reproduir els sil·labogrames119. Els sil·labogrames que contenen la vocal “o” sabem que o bé són inventats o modificacions d’altres signes.120 M’agradaria esmentar, també, pel que fa la relació entre l’alefat fenici i el signari del SO, les quatre regles generals que distingeix Rodríguez Ramos sobre el procés d’adaptació de l’alefat al signari del SO121: 1) Dos principis en relació a les formes dels signes: el principi de verticalitat i el principi de geometrització. 2) El tret distintiu d’un signe no hi és exclusivament a la part inferior. 3) a) principi de desdoblament: els signes es poden desdoblar. b) principi de simplificació: es poden unificar, posteriorment, els signes oclusius redundants d’”a” i “e” o d’”o” i “u” 4) Les oclusives emfàtiques fenícies s’associen a la vocal anterior “i”. No hi ha prou espai per a desenvolupar aquestes regles, per això em remeto a la bibliografia. A més, també m’agradaria esmentar un tema que ja he avançat en l’apartat anterior que esmentaria, la cronologia de l’adaptació de l’alefat. No entrarem en massa detall sobre l’evolució de les escriptures cananees, sobretot la del fenici, i dels seus signes, cosa que seria massa extensa i, a més, el tema no té una solució clara en molts cassos. En la majoria dels signes existeix una cronologia massa ampla com per poder extreure’n conclusions, però n’hi ha uns quants que s’adapten d’una determinada forma del seu original fenici i ens poden donar una idea del segle en què s’agafaren aquests signes per al signari del SO. Aquests signes són deu: aleph (s. IX-VIII aC), bet (s. X aC), gimel (s. X aC), dalet (s. X –IX aC), waw (s. IX-VIII aC), tet ( terminus ante quem : 700 aC), kaf ( s. IX-VIII aC), mem(s. X-IX aC), qof (terminus ante quem 700 aC) i taw (s. IX aC). Vist això, podem extreure la següent conclusió: que l’escriptura del SO es va adaptar d’un alefat fenici al voltant del s. IX aC, preferiblement122.

118

De Hoz 2010 : 490-1 Correa 2005 : 145 120 Correa 2005 : 146 121 Per a un desenvolupament exhaustiu, Rodríguez Ramos 2002 : 204-210 122 Rodríguez Ramos 2002 : 196-7; proposa la data ca 820 aC, per la comparació amb la inscripció fenícia de Tel Dan, on els caràcters fenicis allà inscrits presenten una gran similitud amb els signes del signari del SO. 119

19

No volem entrar en discussions sobre qui fou l’adaptador del signari, si un autòcton123 o un fenici124, ja que no ens sembla rellevant per al treball un exercici hipotètic que tampoc aporta cap mena de llum a les qüestions principals que mirem de respondre, com ara l’adaptació, la cronologia o mirar d’explicar la redundància, per exemple. Recapitulant, l’escriptura del SO és una adaptació directa, sense intermediaris, de l’alefat fenici, concretament d’un alefat fenici que podem situar cronològicament entre els segles X i IX aC, encara que, com ja hem assenyalat, sembla preferible situar-lo a l’últim quart del s. IX aC.

123 124

Correa 2005 : 140 Rodríguez Ramos 2002 : 203

20

3.6. Funcions de l’escriptura a Tartessos Breument intentarem fer un repàs als suports d’escriptura en què es troben les inscripcions del SO. Abans d’això, però, convindria fer un repàs també sobre quina era la funció de l’escriptura entre els primers colonitzadors fenicis de la península ibèrica que, com ja hem vist, foren de qui manllevaren l’escriptura els tartessis i seria fàcilment deduïble que, al principi al menys, també l’empressin per a les mateixes funcions que els fenicis125.Hi ha poques evidències epigràfiques d’escriptura fenícia tant a la península ibèrica com a la pròpia Fenícia. No hi ha ni epigrafia monumental ni gran quantitat de troballes, cosa que ha fet que generalment es menyspreés la influència de l’escriptura fenícia en l’hàbit d’escriure de la societat tartèssia126. Al llevant sirio-palestí, a l’àrea de Fenícia, és el rei de la ciutat qui promou l’epigrafia127; s’ha pensat, doncs, que les colònies fenícies de la península ibèrica no es regien per reis, cosa que explicaria la falta d’epigrafia monumental al Sud de la península128. Tampoc en la costa d’Andalusia trobem gran quantitat d’epigrafia funerària o votiva, al contrari del que passa a la zona d’origen dels fenicis129. A partir d’aquestes dades, Zamora (2005 : 164) parla d’una cultura epigràfica particular per als fenicis de la península ibèrica, diferent de la cultura epigràfica que hom pot trobar al lloc d’on provenien. En resum, també cal afegir que els primers fenicis dels que coneixem que van arribar a la península ibèrica coneixien perfectament l’escriptura130 i que, a més, com en el seu lloc d’origen, escrivien generalment sobre materials peribles131. Per resumir tot el que acabem de dir, citarem Zamora (2005 : 186): “El contexto social de los fenicios peninsulares, cuyas formas exactas de organización desconocemos, pero que pudieron no dar lugar a la producción de una parte de estos epígrafes, pudo limitar el conocimiento de estas formas de epigrafía entre las poblaciones locales, pero pudo también proporcionar a éstas el instrumento necesario para, en formas sociales diferentes, en el seno de culturas diferentes, desarrollarlas e integrarlas en su propia cultura de forma propia”. Introduïm així, doncs, la funció que tenia l’escriptura entre les societats autòctones del sud peninsular que van adoptar el sistema d’escriptura i, presumiblement, també els hàbits epigràfics dels colonitzadors fenicis. Distingirem entre dos tipus de suport epigràfic: les esteles i els esgrafiats. En primer lloc, cal parlar de les esteles, que són els suports en què ens arribat aquestes inscripcions, i quina era la seva funció. Explicar-ho, emperò, amb detall, depassa amb molt els límits d’aquest treball132. La problemàtica de les esteles ha portat molts mals de cap a 125

De Hoz 2010 : 479 Zamora 2005 : 155; de Hoz 2010 : 479 127 Zamora 2005 : 161-2 128 Ibidem 129 Zamora 2005 : 163-4 130 Zamora 2005 : 182-3 131 Zamora 2005 : 167-170; 183 132 Un breu però bon resum de l’estudi de les esteles es troba a Tejera i Fernández 2012 : 35-43 126

21

arqueòlegs de tots els temps. Encara ara, no podem afirmar amb exactitud quina funció representaven en el món tartessi133. El que podem afirmar sobre les esteles és que la seva cronologia és des de finals del bronze final (s. X-IX aC) fins el període orientalitzant (s. VII aC)134. S’han posat en relació, sobretot, amb tres àmbits: el guerrer, el funerari i el religiós 135; el que també sabem segur és que la seva autoctonia sembla clara136. En aquestes esteles és, doncs, on trobem les més grans i importants inscripcions en escriptura del SO, encara que, cal dir, que apareixen reutilitzades probablement en un context posterior, com a làpides funeràries. Generalment aquestes esteles són grans llosses de pedra que, com bé ha senyalat de Hoz 137, no eren prou adequades per escriure-hi. Reben el nom genèric d’estela, però no es pot assegurar que totes ho fossin138. Com ja hem vist, no sembla que fos aquesta la seva funció primordial en la cultura epigràfica tartèssia. En aquesta cultura, doncs, els únics testimonis epigràfics que tenim i d’ús d’escriptura es troben estretament relacionats amb el món funerari139; no sabem, però, si la tradició epigràfica funerària que reflexa l’escriptura del SO es va desenvolupar a partir d’una tradició autòctona o a partir d la influència fenícia140. L’ús de l’escriptura a Tartessos és difícil de definir perquè no s’han trobat mostres d’ús públic de l’escriptura en aquesta cultura141; la teoria principal parla d’una adopció de l’escriptura per una minoria aristocràtica, ja que la mateixa escriptura ja tindria caràcter aristocràtic142. D’altra banda, tenim els esgrafiats. S’han trobat principalment sobre ceràmica, als jaciments del Cabezo de San Pedro (Huelva) i el Carambolo (Sevilla)143.Generalment són textos molt curts, que amb prou feines ens permeten parlar de l’existència d’una escriptura no-fenícia a la zona144. Ja hem parlat de la seva importància pel que fa al tema de la redundància, ja que no la presenten. Poca cosa podem dir sobre les funcions de l’escriptura en base als esgrafiats, ja que, com hem dit, són textos molt curts que no ens permeten dir gran cosa sobre ells. Ara bé, els

Encara als manuals actuals es dubta si eren monuments de prestigi d’una classe aristocràtica guerrera o si eren fites territorials (Celestino 2008 : 180); per a Ruiz-Gálvez (2013 : 301-3) la seva funció com a fites territorials és clara i ho compara amb altres civilitzacions antigues i ramaderes (aquest concepte és clau per a ella, ja que opina que serien les típiques fites territorials que apareixen en indrets poc urbanitzats i de economia ramadera), com, per exemple, la civilització a l’Índia. 134 Celestino 2008 : 181 135 Celestino 2008 : 185-190 136 Celestino 2008 : 188; 192 137 De Hoz 2010 : 356 138 Ibidem 139 De Hoz 2010 : 480 140 ibidem 141 Torres 2002 : 328 142 Ibidem, on també es discuteix quina mena d’aristocràcia seria la de la cultura de Tartessos, si palacial tipus oriental o no. 143 De Hoz 2010 :363-7, analitza amb més deteniment els esgrafiats. Nosaltres no podem aturar-nos tant en un tema que no aporta gran cosa al que estem explicant. 144 De Hoz 2010 : 365-6 133

22

grafits en general demostren que l’ús de l’escriptura en l’àmbit geogràfic del SO també avarca altres àmbits fora del funerari145 .

Correia 2009 : 311; tot i que ell ho aplica només a l’esgrafiat de Garvão, crec que es pot aplicar a la resta d’esgrafiats en escriptura autòctona en tot el Sud-Oest de la península. 145

23

4. El signari d’Espanca Toca ara tractar un tema no exempt de problemes, com tot el que hem vist fins ara: el famós signari d’Espanca. Hem preferit dedicar-li un tema apart, ja que alguns autors146, consideren que aquest signari no formaria part estrictament del que seria l’escriptura del SO, considerant o bé que aquesta en depèn o bé el signari d’Espanca depèn del signari del SO. Aquest signari es va trobar l’any 1987 a Castro Verde (Baix Alemtejo, Portugal). El seu descobriment, per així dir-ho, fou revolucionari, perquè és l’únic signari sencer conservat d’una escriptura paleohispànica. La inscripció en si està realitza sobre una petita placa d’esquitx fosc, de 48 x 28 x 2 cm147. La inscripció compta amb 27 signes gravats a la vorera de l’esquitx, gravats dos cops (la filera d’abaix seria la còpia de la filera de dalt), escrits de dreta a esquerra. La hipòtesi més versemblant és que es tracta d’un exercici d’escriptura on hi ha un signari complet148. L’escriptura d’amunt seria la del mestre i la d’abaix la del deixeble. Malauradament, l’escriptura de la part superior ens ha arribat molt deteriorada i només podem llegir amb seguretat la part inferior. Correa es basa en el desequilibri en les traçades de l’escriptura que es veuen en el signari per afirmar que el document epigràfic es tracta d’una pràctica d’escriba149. Pel que fa al signari que hi apareix, podem dividir els signes en tres grups: 1) De l’u al catorze són manlleus directes de l’alefat fenici150. 2) Del quinze al dinou són signes fenicis adaptats a una nova realitat fonètica imposada per la llengua autòctona. 3) Del vint al vint-i-set són signes inventats. De Hoz, no obstant, només distingeix dos grups diferents de signes: 1) Els que contenen lletres fenícies manllevades directament i en l’ordre que tenen en l’alefat fenici151. Tenim, emperò, dos problemes: un és la sibilant “ś”, que no sabem si prové de la fenícia šin o de tsade; el segon és l’oblit de la lletra “r”152. És cert que la waw fenícia en última posició recorda la posició final de la seva adaptació grega

146

Sobretot De Hoz, uid. infra Correa 1989 : 521 148 ibidem 149 Correa 1989 : 529-46; on l’autor descriu un a un els desequilibris en les traçades. 150 MLH IV : 138-9 i Adiego 1993 : 11-2 pensen que són signes greco-fenicis, ja que consideren que hi ha hagut una intervenció grega en el moment de creació del sistema d’escriptura. Adiego, a més, considera que cada grup de signes representaria una fase en l’evolució del sistema d’escriptura paleohispànica. Per a Untermann no hi ha dubte de que l’escriptor del signari d’Espanca coneixia tant el grec com el fenici; situa cronològicament aquest signari al s VII aC, en el context històric de contactes comercials entre fenicis i foceus i els pobles autòctons del Sud peninsular. 151 De Hoz 2010 : 492 152 Segons De Hoz (2010 : 493) seria un oblit del mestre, repetit, lògicament, més avall pel deixeble. 147

24

ypsilon153, però De Hoz154 argumenta que és possible que la waw fenícia presentés alguna peculiaritat que feia que no es relacionés immediatament el so de la vocal “u” amb el de la waw fenícia i que aquest és el motiu pel que s’adaptà més tard i es col·locà en última posició. 2) En el segon grup De Hoz155 col·loca la resta de signes, que serien adaptacions més o menys arbitràries de signes de l’alefat fenici i, a més, també hom hi pot trobar signes inventats ex nouo. Amb tot, podem concloure que al signari d’Espanca trobem tots els valors que teòricament hauríem d’esperar en l’escriptura tartèssia, a excepció de to, r, ku i po156. Com que podem “solucionar” la manca de dos signes, només ens mancarien dos; també tenim dos signes de valor desconegut. Malgrat la coincidència, s’ha de ser prudent, i ni tan sols De Hoz vol treure’n conclusions precipitades157. Vistes les característiques del signari, ens cal preguntar-nos sobre la relació que té aquest signari amb el sistema d’escriptura del SO, ja que no presenten en comú tots els signes, encara que coincideixen la gran majoria. Toca veure qui és abans, si l’ou o la gallina. Com sempre, una bona datació arqueològica ens hagués ajudat en les nostres especulacions, però com moltes d’altres esteles, el signari d’Espanca es va trobar arqueològicament descontextualitzat158. Sense data arqueològica, només ens queden els arguments filològics per situar temporalment el signari d’Espanca. Com ja ens hem anat acostumant a veure al llarg d’aquest treball, hi ha diversitat d’opinions al respecte. Per a Untermann i Adiego, com ja hem vist, representaria un estadi d’escriptura molt antic, tot i que no l’original159. Correa també veu en el signari d’Espanca l’exemple d’un sistema d’escriptura anterior al del SO160. De Hoz, precisant encara més, considera que el signari d’Espanca representaria el veritable signari tartessi161; que en el signari d’Espanca hi apareguin més signes que en el signari del SO seria perquè la gent del SO, o,com diu ell, els escrivans itinerants, havien aprés a escriure dels tartessis162. Segurament no necessitarien tots els signes del signari tartessi, i llavors van manllevar només els que els hi interessava, creant-ne, al seu torn, de nous163. A Espanca es reprodueix el signari tartessi al complet, perquè és el signari teòric, que s’aprèn de memòria encara que alguns signes ja no 153

Són els arguments esgrimits per Untermann a MLH IV i Adiego, citats anteriorment. De Hoz 2010 : 493 155 De Hoz 2010 : 494 156 Ja hem parlat de l’oblit del mestre en relació a la manca de ”r”. El signe vint-i-set d’Espanca podria ser una possible variant de po (cf. De Hoz 2010 : 494). 157 ibidem 158 Rodríguez Ramos 2002 : 192 159 Sobretot a MLH IV : 140; Adiego 1993 : 21 160 Correa 1989 : 554 161 De Hoz 2010 : 522-3 162 ibidem 163 ibidem 154

25

s’emprin164. A més, fa derivar també del signari d’Espanca el signari meridional, que no seria altra cosa que un signari tartessi adaptat a una llengua ibèrica165. Per contra, Rodríguez Ramos166 considera que el signari d’Espanca és posterior al sistema d’escriptura del SO.

Per exemplificar el que explica, De Hoz aporta exemples coneguts de l’àmbit mediterrani (2010 : 523) De Hoz 2010 : 523-4 166 Rodríguez Ramos 2002 : 192 164 165

26

5. Consideracions finals i noves preguntes Fins aquest punt hem vist com està el panorama general de l’escriptura del SO. Abans, però, de començar amb la recapitulació de tot el que hem vist ara, m’agradaria indicar un parell de consideracions que, tot i que no són noves, penso que no s’han tingut prou en compte i potser el seu anàlisi i estudi proporcionarien posteriorment nova llum sobre els escassos coneixements que tenim sobre la llengua i escriptura tartèssia o del SO. En primer lloc, m’agradaria suposar, tal com fa Correa167 que entre l’antiga civilització de Tartessos i la més moderna civilització Turdetana no s’hi ha interposat cap poble entre mig, ja que no tenim notícies de cap invasió i, a més, la comparació entre els noms de TartessosTurdetània es prou clara i mostra una continuïtat evident. Considerarem, doncs, que la llengua turdetana serà l’últim estadi evolutiu de la llengua tartèssia168. Podem conèixer una mica millor facetes de la llengua tartèssia a través de les restes de turdetà que podem trobar en llengua llatina, sobretot topònims i antropònims169. Sobretot ens aturarem ara en els antropònims no llatinitzats i que són sospitosos d’ésser turdetans; entre aquests trobem Igalghis o Insghana 170, Mihsam171, Irthi172 i Vrchail173. És possible que fins i tots els llatinitzats topònims Hasta i Hispalis ens mostressin l’evidència d’una aspiració en tartessi174. Ens interessen per formular la següent qüestió: va existir l’aspirada en llengua tartèssia? Caldria, afegir, com postula Correa, una fricativa aspirada (h) i algunes oclusives aspirades (com gh, ch, th) als fonemes coneguts de la llengua tartèssia175? Caldria, doncs, avançar en aquesta direcció. Una altra qüestió interessant i que no s’ha tractat massa és la qüestió dels al·lògrafs o variants de signes coneguts. Hem vist abans, seguint la opinió de Correa, acceptada per De Hoz176, de que aquestes variants de signes representarien varietats dialectals de les diverses àrees per on s’empra l’escriptura del SO. També hem vist que la llengua tartèssia presenta una peculiar característica: no representa la diferència entre oclusives sordes i sonores 177. També es podria pensar que això era una característica de tots els sistemes d’escriptura paleohispànics, però pel que fa a l’ibèric nordoriental178 i al meridional179 es va descobrir que presentaven un sistema d’escriptura dual, que diferenciava entre oclusives sordes i sonores; i sembla que fins i 167

Correa 2009 : 296 Ibidem 169 Correa 2009 : 297-8 170 CIL II2/5 409-419 171 Correa 2009 : 298 172 ibidem 173 CIL II 1087 174 Correa 2009 : 298. N.11 175 ibidem 176 Referències a p.9 177 Correa 2005 : 143-5; De Hoz 2010 : 501 178 Maluquer 1968 : 53 i De Hoz 1985 : 452; citats a Ferrer 2010 : 69- 70 179 Ferrer 2010 168

27

tot aquest sistema dual podria estar present en el sistema d’escriptura celtibèric. Si és veritat que els sistemes d’escriptura paleohispànics provenen del sistema d’escriptura tartessi, sigui o no el reflexat a Espanca, no podríem considerar un sistema d’escriptura dual per aquesta escriptura o, al menys, per a l’escriptura del SO? Recapitulant el que hem vist, podem concloure el següent: 1) El sistema d’escriptura del SO representa una àrea diferent de la tartèssia i, per tant, sota l’escriptura del SO no s’amagaria la llengua tartèssia. 2) De poques coses n’estem segurs, però una d’elles és que presentava cinc vocals, dues nasals, una lateral, dues sibilants180 i una vibrant181. 3) Pel que fa les oclusives, tenim quinze sil·labogrames i, en principi, no hi ha distinció entre sordes i sonores. 4) És un sistema d’escriptura molt antic, més que el grec, i que es va emprar presumiblement entre finals del s.IX – III aC. Deriva directament de l’alefat fenici, sense cap influència grega. 5) La redundància es pot interpretar com una variant d’escriptura perifèrica creada per una escola d’escrivans, que imitaven un model d’aprenentatge per tal de donar cos i volum als textos, al mateix temps que donaven un tret distintiu a la seva escriptura respecte la del comú. 6) El signari d’Espanca és un cas únic, especial i importantíssim per a l’estudi de l’escriptura del SO. Resol molts dubtes, però a la mateixa vegada també en planteja molts; no està clar si es tracta d’un estadi anterior d’escriptura a la del SO o posterior. Si seguim a De Hoz, ens trobaríem davant del signari tartessi, del qual en derivarien l’escriptura del SO i la meridional. En definitiva, encara ens queda molt per conèixer sobre el sistema d’escriptura autòcton més antic conegut a la península ibèrica. El fet de desconèixer completament la seva llengua és un fet que dificulta molt el seu desxiframent, tal com passa en els altres casos peninsulars de l’ibèric nord-oriental i el meridional.

180 181

O tres, com postula Correa (2009 : 298; 306) Tot i que en podria haver-hi dos.

28

Bibliografia Adiego, I.J. 1993. Algunas reflexiones sobre el alfabeto de Espanca y las primitivas escrituras hispanas. En Adiego, I.J. et alii; Studia paleohispanica et indogermanica J. Untermann ab amicis oblata, Barcelona, 1993 pp. 11-22 Celestino Pérez, S.2008. Tartessos. En Gracia Alonso, F. (coord), de Iberia a Hispania, Barcelona, 2008 pp. 93-346 Correa, J.A.1989. El signario de Espanca (Castro Verde) y la escritura tartésica. En Untermann, J. I Villar, F.; Lengua y cultura en la hispania prerromana. Köln, pp 521-562 2005. Del alfabeto fenicio al semisilabario paleohispánico. ActPal IX, 137-154 2009. Reflexiones sobre la lengua de las inscripciones en escritura del sudoeste o tartesia. ActPal X, pp 295-307 Correa J.A. y Zamora, J.A. 2008. Un grafito tartesio hallado en el yacimiento del castillo de Doña Blanca (Puerto de Sta. María, Cádiz). Paleohispanica 8, pp 179-196 Correia, V.H.2009. A escrita da sudoeste: uma visão retrospectiva e prospectiva. ActPal X, 309-321 De Hoz, J.; 2005. Epigrafías y lenguas en contacto en la Hispania antigua. ActPal IX , 57-98 2010. Historia lingüística de la península ibérica en la antigüedad. I preliminares y mundo meridional prerromano. CSIC, Madrid Ferrer i Jané, J.; 2010. El sistema dual de l’escriptura ibèrica sud-oriental. Veleia 27, 69-113 Koch, J.T. 2009. A case for Tartèssian as a celtic language. ActPal IX, 339-351 Maluquer de Motes, J; 1968. Epigrafía prelatina de la península ibérica. Barcelona 1970 Tartessos, Barcelona, (19893). MLH IV; Untermann, J. 1997. Monumenta Linguarum Hispanicarum. Band IV. Wiesbaden Pòrtulas, J. 2008. Introducció a la Ilíada. Barcelona Ruiz-Gálvez, M. 2013. Con el fenicio en los talones. Los inicios de la edad del hierro en la cuenca del Mediterráneo. Barcelona Rodríguez Ramos, J. 2002. El origen de la escritura sudlusitano-tartesia y la formación de los alfabetos a partir de los alefatos. RStFen XXX, 2, pp 187-222 29

Tejera Gaspar, A. i Fernández Rodríguez, J. 2012. Los dioses de los tartesios. Barcelona Torres, M. 2002. Tartessos. Madrid Zamora, J.A. 2005. La práctica de escribir entre los primeros fenicios peninsulares y la introducción de la escritura entre los pueblos paleohispánicos. ActPal IX, 155-192

30

Annex 1

Acords i discrepàncies entre els principals estudiosos. MLH IV: 153

31