LES FESTES VESTIDES. EL PAPER DE LA CASA INSA EN LES TRADICIONS VALENCIANES ORETO TRESCOLÍ BORDES1 ENRIC OLIVARES TORRES1 Casa Insa és l’establiment dedicat a la confecció i lloguer de roba per a representacions teatrals i festives de major tradició al nostre territori, darrer testimoni d’un negoci configurat en l’últim segle i mig com un valor principal dins la festa valenciana. La conservació del seu arxiu, més el fons d’indumentària donat a la Diputació de València, resulta de gran interés per a l’estudi de les nostres tradicions. Paraules clau: Insa, roberia2, indumentària, festa, Corpus Christi
Casa Insa is the establishment dedicated to the
Introducció
manufacture and rent of clothes for theatrical
Ubicada al núm. 48 del carrer de Baix, la Casa Insa
performances and celebrations with the longest
ha abastat de vestits i complements a nombroses
tradition in our country, last evidence of a business formed in the last century and a half as a principal value in public holidays in Valencia. The preservation of its file, plus the clothing fund by
representacions teatrals, de sarsuela, òpera, cinema, carnestoltes, festes patronals, falles i processons fins l’última dècada del segle XX, i encara pro-
the Provincial Council of Valencia, is of great
veeix els vora quatre-cents vestits que integren la
interest for the study of our traditions.
processó del Corpus de la ciutat de València, així com ornaments per a actes oficials i protocol·laris.
Keywords: Insa, clothes shop, costumes, celebrations,
La seua actual custodiadora, donya Carmen Ferrés
Corpus Christi
Garcia ens rep amb el riquíssim testimoni que suposen els seus nítids records, els quals ens ajuden a anar filant el grapat d’informació sobre la indumentària festiva que els llibres de registre del negoci conserven amb un minuciós detallisme i que quasi gràficament arrepleguen bona part de la història de les nostres tradicions.
1 Carrer Sant Vicent, 29, l’Alcúdia –46250– (València).
[email protected],
[email protected]. 2 Ens decantem per la utilització del terme “roberia” en detriment del mot “guarda-roba” per definir millor l’establiment o negoci continuador de la tasca duta a terme per l’antic gremi de robers de València.
revistavalencianad’etnologia
89
La importància de l’estudi de la indumentària
Tarín i Juaneda del 1913, o des de compilacions de
nol per folklòrics –en el sentit d’indoctes–, davall la
balls de bastons, o càntics pagans a la primavera en
festiva
caire enciclopèdic, com el Calendari de festes de la
genèrica referència de “danzas”. Tant el magnífic
les danses d’arquets.
La dilatada trajectòria d’Insa com a establiment sub-
Comunitat Valenciana (Ariño i Salavert, 1999-
estudi que Pilar Pedraza dedica a l’arquitectura efí-
Si, com pensem, el folklorisme (Martí, 1996),
ministrador de la roba que ha conformat, almenys
2002), La música popular en la tradició valenciana
mera de la València barroca, com els dos volums
amb la resta de recuperacions, són construccions
en l’ideari col·lectiu, la imatge que tenim de les fes-
(Pardo i Jesús-María, 2001), o el volum dedicat a la
que Henri Merimée (Merimée, 1985) consagra a l’a-
fetes al present amb una forta càrrega ideològica
tes valencianes, com ara la del Corpus Christi de
cultura popular dintre la col·lecció Història de la
nàlisi de l’art dramàtic en València, malgrat perfilar
que condiciona tant els records com els oblits sobre
València, fa que el seu estudi assolisca una impor-
Ribera (Peris, 2005), a nivell més netament comar-
perfectament el panorama festiu i representatiu del
els quals s’aixeca una tradició, quan analitzem les
tància cabdal a l’hora d’historiar-les, més si tenim en
cal, fins a publicacions molt més concretes en el ter-
Barroc, no entren en la descripció detallada de
danses i, en conjunt, els seguicis processionals, no
compte que moltes d’aquestes han estat revitalitza-
reny de la historiografia de l’art, com el Barroco efí-
cadascun dels elements que configuren aquestes
els hi podem adjudicar un únic significat, ja que,
des en els últims trenta anys per una visió general
mero en Valencia (Pedraza, 1982), per no citar el
manifestacions. Tampoc no és la seua intenció, però
cada època, cada circumstància per on han passat,
favorable a la consideració patrimonial dels béns
copiosíssim volum de títols publicats a nivell local a
amb aquesta desatenció ens priven d’eines interpre-
els ha aportat matisos o bé els ha alterat per com-
les diverses poblacions del País Valencià relatius a
tatives que ens permetrien esbrinar quins aspectes,
plet, fins al punt potser més extrem i paradigmàtic
És al caliu d’aquest redescobriment i exaltació
les seues processons, a la música, a les danses, a la
diguem-ne tradicionals o folklòrics, de les proces-
d’integrar en les celebracions religioses manifesta-
festiva, atribuïts per autors com Gaspar Mairal
indumentària, o bé a l’origen de les llegendes i
sons valencianes es mantenen intactes, quins han
cions coreogràfiques o musicals de caràcter més bé
etnogràfics.
(Mairal, 2001: 9-15) a la conjuntura social dels pri-
mites fundacionals que acompanyen les seues imat-
desaparegut o han evolucionat i de quina forma ho
bròfec i carnestoltenc com les comparses de Locos o
mers anys de la transició democràtica, que surt la
ges patronals o els municipis en qüestió, es fixen
han fet.
les Moixigangues.
necessitat –també política– de construir una identi-
per escrit uns coneixements que, fins al moment
D’una altra banda, trobem els treballs etnolò-
El folklore, o millor, el folklorisme, des del seu
tat ferma arrelada a un espai amb història, i assistim
semblaven no meréixer encara la dignitat del paper
gics, més apropiats per a aquesta comesa, sovint
naixement a les acaballes del segle XIX, sensu estric-
a una explosió editorial de títols relacionats amb les
i restaven només callats en el record o en les possi-
eclipsats –per falta de visió històrica– pel romanticis-
to –entés com a voluntat d’un col·lectiu de represen-
festes i les tradicions dels pobles que es perllongarà
bilitats de la memòria oral.
me d’aquells folkloristes de vocació potser més lite-
tar-se a si mateix amb les senyes que l’identifiquen i
No obstant això, podem dir que, fent un succint
rària que no pas historiogràfica amb un enfocament
el lliguen al seu passat com a poble– ha transcorre-
bé és cert que ja des dels anys vint i trenta del segle
estat de la qüestió, trobem dues vessants clarament
sovint reduccionista capficat en la sempreviva incli-
gut per etapes de major i menor èmfasi en les pobla-
XX alguns erudits havien donat un pas endavant en
diferenciades en els estudis que d’alguna manera
nació adamita d’arribar a explicar i a comprendre els
cions que l’acullen, però sempre –i combregant amb
la consideració del folklore com un ens patrimonial
s’acosten al fenomen festiu:
inicis més remots d’allò que a dia de hui perviu als
allò que afirmava Martí i Pérez que tota recuperació
per tota la dècada dels noranta fins a l’actualitat. Si
des de l’àmbit intel·lectual, com ara Maximilià
D’una banda, estan aquells que, des de la histo-
diferents seguicis festius. L’argument que els condu-
duu parella una ideologia– ha sabut motlurar-se
Thous, Carreras Candi, Eduardo López-Chávarri,
riografia, analitzen les festes com a expressió dra-
eix, a aquestos últims, a recercar en les bases de
segons el sol que més escalfava, des de la visió pie-
Eduardo Martínez Torner i, també durant els anys
màtica, o com aglutinant representatiu de les capes
l’antropologia el vertader o almenys el primigeni sig-
tosa, conservadora i monàrquica que, consegüent-
quaranta i cinquanta, Francisco Almela y Vives, no
altes de la societat del Barroc, amb el corresponent
nificat de les danses i escenificacions processionals
ment comportaria el voluntari desmembrament en
fou fins els anys huitanta i noranta que el folklore
deteniment en la presència gremial, ciutadana o
actuals és tan real o tan fictici com la seua capacitat
temps de la República, a la visió regionalista integra-
prengué carta de naturalesa com a patrimoni etno-
eclesiàstica, i en definitiva, en els aspectes pura-
d’evocació poètica els permet, ja que només una
dora dins l’ideari del règim franquista amb Secció
lògic, fora ja dels servilismes a la litúrgia, el regiona-
ment històrics i artístics d’aquestes manifestacions,
certa intuïció juntament amb l’absurda màxima que
Femenina, per passar a una altra visió, no menys ali-
lisme o les ideologies centralistes d’estat d’altres
mentre aquells elements pròpiament efímers –en
recolza el valor de les coses en funció de la seua
mentada políticament, com és la de les llibertats
temps. Amb publicacions com La processó valencia-
tant que subscrits a la immediatesa de l’instant–
antiguitat, es presenten com a documentació justifi-
democràtiques i la reivindicació d’una identitat inde-
na del Corpus, on Manuel Sanchis Guarner (Sanchis
com les danses o els personatges bíblics que com-
cativa d’allò que relaten. I perfectament veuen
pendent i autònoma del conjunt de l’estat que es
Guarner, 1978) analitzava les làmines de Bernat
posen els seguicis queden relegats a un segon plà-
enfrontaments d’arrel prerromana en els actuals
fomentarà a partir dels anys huitanta, tot continuant
90
revistavalencianad’etnologia
revistavalencianad’etnologia
91
amb una semblant adaptabilitat, en sentit quasi dar-
Els orígens d’un negoci familiar
winià, que es manté fins al moment, amb diferents
Fou precisament en començar aquest període, cap
Teresa Pastor, dues filles i un fill: Mercedes, Teresa
vessants i matisos, volent donar resposta a la recer-
al 1850, que Miguel Insa Pareja, xiquet oriünd
–àvia de donya Carmen– i Miguel. Aquest últim
Després de Juan Ferrés, va heretar el negoci fins
ca d’un patrimoni identificatiu o al pur desig d’es-
d’Ontinyent, va ser enviat pels seus pares a treba-
fou qui continuà el negoci fins la seua mort el
a l’actualitat, la seua filla Carmen Ferrés García,
pectacle. Per tant, reduir la seua generosa trajectò-
llar a la roberia que Juan María Gimeno i Mateu
1961. Tenia llavors noranta anys. Molt meticulós i
fent-se càrrec del taller de costura ja després de
ria a les tòpiques explicacions ancestrals del cicle
regentava, seguint l’ofici familiar, a la ciutat de
ordenat en la feina, conta la neboda que recorria
guerra i continuant la tradició familiar amb l’ajuda
agrari, per exemple, ens resulta insuficient.
València, al carrer de Baix de l’Alfondech, núm. 14.
tota València si feia falta per recuperar unes calces
de la seua germana, i posteriorment dels seus
Allí treballava com a ajudant fins que el 1866 el
que no li havien tornat. També el recorda com un
nebots. De sa mare va aprendre, de ben menuda,
folklorística i la historiogràfica, per dir-ho d’alguna
propietari del negoci va decidir traspassar-lo. Com
home humil però molt treballador i jovial, i un bon
l’art del fil i l’agulla, però no sols això, també li va
manera– s’obvia, per abundància o per defecte –i
que Insa no tenia suficients diners per pagar-ne
amant del teatre, passió que l’acompanyaria al
contagiar l’entusiasme per la sarsuela i els seus ves-
sempre per falta de col·laboració entre les dues–, la
l’adquisició, va anar amortitzant les despeses amb
llarg de tota la seua vida. Com que no tingué fills,
tits. Amb obres com Don Gil de Alcalá, Luisa
relativa modernitat de les festes actuals.
En qualsevol cas, en una i en altra tendència –la
Miguel Insa Pareja tingué amb la seua dona,
una carrossa presidida per una fotografia en gran de Blasco Ibáñez.
el seu jornal. Potser per això, a partir de 1866 tro-
el negoci hagué de passar als seus nebots, però
Fernanda o Doña Francisquita s’introduí en el nego-
L’estandardització dels seguicis processionals en
bem al seu arxiu dos llibres diferents per a anotar
només Juan Ferrés Insa, fill de Teresa Insa Pastor i
ci familiar en els anys trenta. En aquell moment la
la segona meitat del segle XIX pot ser analitzada a
les processons –un que duria encara l’antic propie-
José María Ferrés Alcaide, es va fer avant amb el
feina era complicada, ja que eren l’única roberia que
projecte.
quedava a València i totes les companyies s’adreça-
través dels documents proporcionats pels fons de la
tari i un altre que controlaria Insa, entenem que
roberia Insa de València, transmissora i regidora
per a comptabilitzar millor el seu treball i poder
Home molt emprenedor, ambiciós i amb bona
ven a ells. Es duien a terme representacions de sar-
també durant bona part de la seua història del
abonar el que li restava del traspàs–. Així fins que,
vista per als negocis, Juanito –com el coneixien els
suela i teatre a El Micalet, al Patronat, al Principal
model per antonomàsia de la indumentària festiva
el 14 de setembre de 1876, tot coincidint amb el
seus– se’n va fer càrrec juntament amb la seua
–on fins i tot, en temps de guerra, serviren el vestua-
tradicional.
lloguer d’uns angelets per a Xest, segons ens con-
dona, Josefa García Juste, qui a més s’ocupà de con-
ri per a Fuenteovejuna i Son mis amores reales– i a
Aquest període de màxim apogeu, que podem
tava la seua besnéta, el negoci quedava definitiva-
feccionar bona part dels vestits que servia la casa. Va
l’Apolo, entre altres. Però no només a València sinó
situar entre el 1850 i el 1930, ho és no sols a nivell
ment en mans del seu nou regent. Començava d’a-
saber derivar la dedicació del seu taller des de la
també a molts pobles de la contrada. Una mateixa
qualitatiu –no oblidem que els llibres de festes en el
questa manera la història d’un negoci familiar
roba de processons –encara en auge durant el pri-
setmana s’escenificaven dues Rosas del Azafrán o
segle XVII constitueixen un gènere literari autònom
dedicat a la confecció i el lloguer de roba amb gran
mer terç del segle XX– fins a la indumentària per al
tres o quatre Gavilanes, pel que era necessari con-
justament per la seua excel·lència i repercussió– sinó
solera a València, apellat fins a hui Insa, en honor
cinema i els ornaments, segons els temps i en funció
feccionar per duplicat i fins i tot per triplicat un
també quantitatiu i definidor de moltes manifesta-
seu. Amb tot, la roberia encara romandria ubicada
de les necessitats que ell intuïa en la València de la
mateix vestuari, fet que complicava i molt el dur un
cions folklòriques valencianes. En aquest aspecte,
a l’establiment de Gimeno fins el 1889, any en què
República i postguerra. De fet, la mateixa proclama-
inventari de roba cada volta més complex. En els
hem de tenir en compte que és precisament en
es traslladaria a l’actual domicili, la vella casona del
ció de la II República el 14 d’abril del 1931 el va sor-
anys quaranta i cinquanta es feia molt de teatre a
aquest marc cronològic que es produeix la definitiva
segle XVI, llavors un immoble –que havia estat
prendre a Cullera (Trescolí i Olivares, 2009), prepa-
València. La Casa Insa servia a les companyies de
sistematització d’uns seguicis processionals, en prin-
abans fàbrica de ventalls– propietat de la vídua i
rant la indumentària de la processó i cavalcada de
Milagros
cipi espontanis i canviants, que es fossilitzen sota un
els fills de J. Tello, amb els quals signarien el con-
les festes a la Mare de Déu del Castell, així com els
Merlo–María Luisa Colomina i, sobretot, Enrique
cànon clarament ritualitzat, en la majoria de casos
tracte de lloguer trimestral. Curiosament aquest
carros triomfals que hi participaven. Allotjat a les
Rambal. També es feia cinema, i la Casa Insa treba-
de la mà del fort impuls de fervor marià que suposà
contracte, que ubica la casa al carrer de l’Arbre
Escoles, va haver d’improvisar amb el material del
llà per a alguns estudis cinematogràfics com CEA o
la declaració del dogma de la Immaculada
núm. 62, encara es conserva, amb data del 16
qual disposava –es conserva el llistat de roba llogada
Cifesa. Seua era la roba d’algunes pel·lícules com El
d’octubre de 1889 i per un import que ascendia a
aquell any– unes representacions acords amb la
Huésped del Sevillano, Pequeñeces, La Gitanilla o La
406’25 pessetes.
ideologia de l’estrenat règim republicà i va enginyar
última falla.
Concepció el 1854.
92
revistavalencianad’etnologia
Leal–Salvador
Soler
Marí,
revistavalencianad’etnologia
Ismael
93
En minvar en les dècades següents les represen-
seues ordenances del 1732 ve a atribuir-se des del
passaria per una àmplia diversificació al llarg del
Juntament amb aquestes dues roberies, en els
tacions teatrals, els negocis de la Casa Insa derivaren
segle XVI la compra-venda de roba usada en Encants
temps per a arribar en l’últim terç del segle XIX a sig-
mateixos llibres de lloguer en són citades altres: la
cap a les disfresses i el vestit tradicional de valencia-
i Almonedes, així com el seu lloguer, i també la con-
nificar un tipus de negoci ben concret dedicat al llo-
d’una tal Montora, que en 1872 li proporciona a
na, on donya Carmen s’ha donat a conéixer com
fecció de peces com camises, corbatins, bates, etc.,
guer de roba de processons, màscares o teatre, no
Insa rodelles i espases de guerrers per a les mateixes
una gran indumentarista. L’any 1996 es va jubilar i
tot entrant en col·lisió sovint amb el gremi de sas-
sempre inclusivament. De fet, Insa és un dels pocs
festes de Carcaixent; la de Ramon Monzó, ubicada
des d’aleshores la Casa Insa s’ha centrat sobretot en
tres, tal i com es declara a una Reial Sentència del
establiments que abastava totes aquestes vessants, i
al carrer de Soguers, la qual a principi del segle XX
el lloguer d’elements d’ornament per a actes proto-
1652 (Real Sentencia..., 1652; Ordenanzas..., 1819).
moltes més que anirà assolint amb els anys, com per
encara llogava Gegants i servia roba per a teatre i
col·laris i oficials.
Evidentment, a mesura que surten noves neces-
exemple, la roba per al cinema, les valencianes, els
processons; i la de Pasqual Isla, al carrer d’Escolano.
ornaments o les disfresses.
Aquesta darrera roberia era prou més menuda que
L’ofici de rober
hauran de fer-los front, tot adaptant-hi les seues
A través dels llibres de lloguer de la Casa Insa
Insa i tan sols va romandre oberta fins a la guerra
El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut
produccions o bé ampliant la seua oferta. És potser
podem constatar també el funcionament de roberies
civil. Molt aficionat als bous, segons ens contava
sitats en la societat valenciana els gremis existents
d’Estudis Catalans contempla el terme “guarda-
el que ocorre quan, a partir dels segles XVI i XVII
anteriors, com ara la de Juan María Gimeno i la de
donya Carmen, el seu propietari acudia a la plaça
roba” en la seua primera accepció com a lloc on es
comencen a proliferar les celebracions per naixe-
Salvadora Cucarella, ambdues de mitjans del segle
acompanyat per la seua dona i el seu fill Alfredo
guarden els vestits, i en la segona com a lloc on es
ments, proclamacions, coronacions o visites dels
XIX. El mateix Gimeno, en alguna ocasió, comenta
–que després seria també joier– per si es descosia
deixa l’abric en els locals públics. Però no fa cap
monarques, així com canonitzacions i rogatives
haver-se format com a rober amb son pare , fet que
algun vestit de torero i se’n podien aprofitar els
esmena al negoci o ofici de rober. En canvi, la Real
diverses a l’espectacle festiu de la València barroca.
pot retrotraure aquest ofici familiar fins a les prime-
ornaments per al negoci. No van treballar mai la
Academia Española de la Lengua defineix el mot
I els robers, tal vegada aleshores, comencen la cursa
res dècades de segle. El seu negoci degué ser impor-
roba de teatre i quant a la indumentària per a pro-
“ropería” com a: Ofici de rober/ Establiment on es
per l’aprovisionament de robes, carros i artefactes
tant en el seu moment, ja que en la dècada de 1870,
cessons, tot i que en algunes ocasions van col·labo-
ven roba feta/ Habitació on es guarda i es disposa la
per a l’organització dels nombrosos seguicis que
alguns anys després d’haver estat adquirit per Insa,
rar colze a colze amb Insa, sabem que servien prin-
roba dels individus d’una col·lectivitat/ Ofici de guar-
esdevenen a la ciutat. El 1767, a la processó pel pri-
als diaris encara es nomena la roberia de la Vídua de
cipalment a les d’Algemesí. Per exemple, en la rela-
dar la roba i tindre cura d’ella. De totes elles, només
mer centenari per la construcció de la Capella de la
Gimeno –suposem que es referiria a la vídua de
ció de comptes de les despeses originades per la
la primera accepció pot relacionar-se amb la tasca
Mare de Déu dels Desemparats, el mateix gremi de
Bautista Gimeno i mare de Juan María Gimeno, ja
processó de la Mare de Déu de la Salut del 1906
desenvolupada per la Casa Insa i altres negocis sem-
robers, un dels més antics de la ciutat, presenta un
que aquest encara apareix signant el traspàs del
figura la casa Isla com a subministradora dels abilla-
blants, ja que cap de les altres tres fa referència al fet
“Gran Turco y representaciones de cuatro de los
negoci a Miguel Insa en 1876–, i el mateix Insa la
ments4.
3
de confeccionar roba per a representacions i llogar-
continentes” i, a la processó del 1662 que relata
nomena a les notes de lloguer, com ara la de 1872
Altres robers d’aquell moment dels qui tenia
la en ocasions especials. De la segona, tenim cons-
Valda, presenta un carro finament decorat protago-
per a la processó de Carcaixent, on especifica que
notícia donya Carmen eren Salvador Peris, ubicat al
tància que a València era coneguda la roberia de les
nitzat per sant Joan, titular de la seua parròquia, en
aquesta vestia abans la comparsa del Triomf de l’Ave
carrer de Gibraltar, i el seu fill Juan, al carrer Pizarro,
“Malaenes” a la Baixada de Sant Francesc, la qual
la visió apocalíptica de la Dona vestida de sol perse-
Maria amb roba de moros, però que la que ell els
els quals també havien treballat des de 1870 roba de
s’anunciava encara el 1893 com a “Ropas usadas,
guida per la bèstia. Davant del carro figurava una
estava servint llavors –açò
teatre, tot mantenint una bona relació amb Insa.
junto al Convento de las Magdalenas” i que no gau-
dansa composta per “verdaderos Gitanos, y
d’Itàlia– també els agradava.
dia de massa bona premsa. De fet el seu nom, “les
Gitanas, que haziendo primorosas bueltas, y
Malaenes”, va passar despectivament a la parla
mudanças, dio al concurso mucho entretenimien-
popular en fer al·lusió a algú que anava mal vestit.
to”.
Però potser es tracta d’especialitzacions prou tarda-
Amb privilegis reials ja des del 1275, aquest
nes, ja que el gremi de robers de València, en les
gremi, com és lògic en una trajectòria semblant,
94
revistavalencianad’etnologia
és roba a l’antiga i
Castellote, al carrer de la Carda, era un altre rober,
3 El 1852 es documenta a Carlet el pagament de dos-cents quaranta reals a Bautista Gimeno pels vestits de les matrones. És possible que aquest Bautista Gimeno fóra el pare de Juan María Gimeno, que ens apareix als arxius d’Insa. A.M.C. (Arxiu Municipal de Carlet), Llibres de comptes de festes. 1852. Carpeta 04/14. 4 Arxiu Municipal d’Algemesí, Cuenta justificativa de los productos y gastos originados en la cleebración de las fiestas dedicadas a Nuestra Señora de la Salud, en el expresado año de 1906, rendidas por D. Bruno Baldoví Trull en nombre y representación de su difunto padre, D. Juan Bautista Baldoví Badía, depositario que fue de la expresadas fiestas. Caixa 543.
revistavalencianad’etnologia
95
(fig. 1).- Preparant la processó del Corpus al mostrador principal
elles a les ordres de sa mare, Josefa Garcia qui,
En el cas de lloguers massius, com ara la roba
amigos de los que yo he encontrado en mi vida
havent après a cosir al taller d’una costurera france-
per a processons com la del Corpus, on els encarre-
pocos o ninguno para que se busquen patios
sa ubicada al carrer del Micalet, es feia càrrec de dis-
gats de representar els personatges bíblics eren nor-
para la colocación de la ropa, cuando más
senyar i tallar cada peça. Era al fons, sobre una taula
malment gent pagada, del carrer, i en molts casos
casas se pongan más partido se saca a estos SS.
gran feta pel seu marit amb l’armadura d’una caixa
captaires, era un costum de la roberia el fet d’escal-
Se les da la 5ª parte del producto total respon-
de cotxe Citroën duta del port, on es tallaven les
dar la roba amb aigua calenta i cendra –a mode de
teles que després serien confeccionades al saló prin-
lleixiu– en unes gran calderes que estaven al pati,
cipal, a la claror del sol davant els enormes finestrals
per tal de garantir unes mínimes condicions higièni-
que donaven al carrer o davall la subtil llum de gas
ques en les peces llogades.
en les últimes hores del dia.
L’atenció al públic (fig. 1) estava a càrrec dels
diendo ellos si se extravía alguna prenda. Primero según el nº de casas se tenga así debe hacerse el surtido procurando atenerse a los libros que en ellos se encontrará la manera como se debe repartir y calcular como se debe alquilar procurando siempre sacar todo el par-
El brodat es feia a mà, sobre un teler i amb el
homes –la costura semblava una feina més decoro-
tido posible y cuando se conozca que no
dibuix marcat prèviament amb pols, mitjançat el
sa per a les dones– i es feia al mostrador principal,
puede sacarse más, no siendo un escándalo,
procediment de l’estergit –més tard es farien a
amb uns horaris amplíssims, des de les nou del matí
se debe alquilar como se pueda, en la tempo-
màquina per Campoy–, i quan es feia decoració
fins a l’una del migdia i des de les tres fins a les set
rada se saca algún partido”.
ja del segle XX, qui també treballava processons
retallada les vores s’encerillaven perquè no es desfi-
de la vesprada. Però quan s’acostava el període de
–però no teatre– i que després de guerra aspirà a
laren. La màquina de cosir Singer que encara presi-
Carnestoltes, festa amb un gran arrelament popular
Aquest tipus d’anotacions es feien necessàries
quedar-se amb el lloguer dels vestits del Corpus, el
deix el taller era també propietat de donya Josefa
a la València d’aquell temps, l’establiment romania
davant la complexitat de la feina diària i el gran
qual finalment va assumir Insa. Per últim, si retroce-
Garcia, un regal que li va fer sa mare quan només
obert tota la nit i deixava tanmateix disfresses per a
nombre de peces que havien de gestionar, açò és,
dim en el temps fins al principi del segle XIX, per
comptava amb dotze anys i començava a aprendre a
Màscares a altres plantes baixes del barri perquè en
confecció, lloguer, neteja i emmagatzematge, tant
exemple, i ja fora de l’arc cronològic que abasta la
cosir. Treballaven amb unes mesures estàndard que,
subministraren a canvi d’un honorari. Encara en els
per a ocasions importants, com ara Carnestoltes,
Casa Insa, trobarem altres referències que documen-
segons ens informa donya Carmen, han quedat hui
anys trenta del segle XX, donya Carmen recorda
festes locals i representacions teatrals, com per al
ten aquest tipus de negoci. Sense anar més lluny, el
en dia obsoletes, massa menudes per a les talles mit-
com els xiquets, normalment abillats amb roba de
lloguer ocasional de disfresses i altres robes a parti-
1826 a Carlet es paguen tres-cents vint reals a Josef
janes actuals, molt més grans que les de llavors.
“dimoniet”, deixaven tan sols el seu pitet com a
culars. Tal volum de treball requeria d’una minucio-
La neteja de la roba es duia a terme en el pati,
pinyora, i s’emportaven la disfressa per jugar al car-
sa tasca de registre duta a terme pels successius
Balija de València pel lloguer de les robes per a la
sempre amb aigua freda, tot i que comptaven amb
rer. No es tractava de cap novetat, sinó tot el contra-
administradors del vestuari que ha quedat perfecta-
En tots aquests casos, es tracta de tallers que
un paeller i una caldera per a escalfar l’aigua i rentar
ri. Ja Gimeno en el seu moment havia tingut en
ment
confeccionaven la roba i la llogaven, i que després la
les peces en casos d’excessiva brutícia. Recordava
compte aquests costums, reflectits en les notes de
Afortunadament tenim constància de totes aquestes
mantenien i reformaven quan es feia malbé.
donya Carmen, com en temps de guerra la roba es
1859 dirigides als qui tractaren el vestuari:
notes i relacions gràcies als vora huitanta volums
Treballaven pràcticament de sol a sol, ocupats en les
fregava a mà amb terreta, ja que no hi havia pasti-
tasques d’atenció al públic i també en les d’elabora-
lles de sabó, apujant-se després amb una corriola
“NEGOCIO DEL CARNAVAL.
nostres dies, s’han conservat a l’arxiu particular de la
ció de la roba. El treball de costura a Insa, recordava
fins al porxe i allí mateix, o al terrat, s’estenia. La
Antes de principiar los bayles de máscaras en
Casa Insa. D’ells destaquem els més antics, un llibre
donya Carmen, es feia generalment en estiu perquè
planxa, que encara era de carbó, es trobava també
los Salones N.N. (nuestro negocio) debe procu-
pertanyent a la roberia de Salvadora Cucarella, que
al porxe, on s’enllestia la roba i s’abaixava ja a punt
rar el que maneje el vestuario tener arreglados
abasta els anys 1857 a 1866 i tres de la roberia de
per a servir-la novament.
los trajes de limpiar camisetas, repasar los
processó . 5
hi havia menys feina i feia calor. Tenien contractades diverses dones que s’encarregaven de cosir, totes
96
revistavalencianad’etnologia
als
llibres
de
lloguer.
manuscrits que, des de 1854 fins pràcticament els
dominos, && teniendo de antemano algunos 5 Arxiu Municipal de Carlet, Llibres de comptes de festes. 1826. Carpeta 04/3.
reflectida
Gimeno, que van des de 1854 fins a 1876. Tots plegats passaren a engrossir, juntament amb el vestua-
revistavalencianad’etnologia
97
(fig. 2).- Els Apòstols del Corpus. València, anys 40
ri traspassat, el fons Insa, els llibres del qual aparei-
Pareja i després per Miguel Insa Pastor, s’estén nota-
lloguer en llibres diferents. Així ocorre almenys amb
xen datats a partir de 1866.
blement en la descripció del vestit indicat per a cada
tres llibres que abracen, dalt o baix, la mateixa cro-
Separats principalment en llibres de teatre i lli-
personatge: nombre de peces, colors i, fins i tot,
nologia. Entre les dècades dels seixanta i huitanta
bres de processons, van glossant per anys i per
materials que les componen. També, i de manera
del segle XIX trobem un llibre de 1867-1876, un
pobles o particulars tota la roba llogada al negoci,
anecdòtica, s’incloïa algun comentari sobre l’estat
altre de 1866-1883 i un tercer de 1872-1883. La
tot especificant-ne, en la majoria d’ocasions, el preu
de les peces de roba en ser tornades, sobre el paga-
hipòtesi d’adjudicar a cada operari un llibre diferent
de cada peça, així com la suma del total, a més del
ment i la devolució o no d’aquestes i, fins i tot, del
ens ve molt bé per a explicar el període en què
nom i l’adreça del qui se’n feia càrrec. De la impor-
tractament rebut pels operaris de la Casa als pobles.
Miguel Insa Pareja, treballant encara per a Gimeno,
tància de la informació que calia fer constar als qua-
En canvi, les anotacions als llistats dels anys vint i
havia de pagar amb el seu jornal les despeses del
derns de registre exposava el 1859 el propietari Juan
trenta del segle XX, probablement escrites per Juan
negoci abans de fer-se’n propietari definitivament el
María Gimeno la següent advertència:
Ferrés Insa i els seus operaris, resulten prou més
1876. És per això que pensem que el llibre de 1867-
escarides i se centren més en allò que interessa al
1876 correspondria a Gimeno mentre que el de
”Por amigo que sea el que entre a alquilar tra-
negoci: quantitat de vestits i preus, anotats de
1866-1883 podria ser el de les anotacions de Micalet. Ara bé, queda per atribuir el tercer d’aques-
jes, se apunta en el libro diario el nombre, ape-
manera succinta en la seua majoria i amb inclusió de
llidos, calle, nº de casa, y nº de trajes con expli-
pocs comentaris anecdòtics. Hi ha casos en què es
tos llibres, el qual apareix sense signar i amb cap
cación de prendas por muchas razones.
limiten només a apuntar el nombre de peces –sense
altra referència que done llum sobre el seu redactor.
Primera: por sucederse necesitar alguna pren-
indicar quines–, com en la relació de vestits llogats a
Podria ser el quadern d’algun altre operari que tre-
les festes de Carlet de 1899.
balla per a Gimeno primer i després per a Insa just
da para el teatro y como que es una función pública no se le puede engañar a éste, y si puede sustituirse en cualquier cosa a los aficionados. Si el individuo que entra a alquilar es de fuera de los pueblos de la provincia, se necesita una persona que responda y al mismo tiempo que firme una obligación del nº de trajes que lleva, con explicación de las prendas para,
Però açò no només podem atribuir-ho al caràc-
Amb una sistematització no sempre rigorosa
de fusta –les dels anys vint encara es conserven–
literaturització d’aquelles notes de lloguer caldria
però amb gran ordre per a la seua època, l’encàrrec
quan es tractava d’enviar-la per tren als pobles. Amb
relacionar-ho amb l’esplendor que en la segona mei-
s’enllestia, segons ens contava donya Carmen, en el
elles viatjaven un o dos operaris que ajudaven a ves-
tat del segle XIX adquireixen un tipus de processons
moment de la petició de les peces, indicant-se en el
tir els figurants i que, a més, en el cas d’algunes fes-
i cavalcades “historiades”, hereves de la tradició
registre la relació de tot allò que s’emportaven i el
tes, eren contractats sovint per a fer de geganters. En moltes ocasions, passaven una o dues nits hostat-
en el caso de faltar alguna, reponerlas o abo-
barroca, que sols en comptades ocasions tornaran a
corresponent preu de cada roba. En tornar-la, es
nar su valor.
repetir-se al llarg del segle XX. D’altra banda, i dei-
comprovava el seu estat i s’afegia als peus de la sus-
jats al poble en qüestió i de com eren tractats, tant
El haberme sucedido muchísimos casos me
xant a part les qüestions cal·ligràfiques dels docu-
dita nota la informació pertinent, el que explica que
positivament com negativament, donen compte
han enseñado a no fiarme de las buenas razo-
ments, direm també que, tot i que en la portada sol
trobem a voltes algun registre que utilitza dos temps
alguns comentaris inserits als llistats del lloguer.
nes, procurando, si es posible, cobrar antes de todo, incluso por amigo que sea”6.
especificar-se l’especialitat del llibre, en alguns
verbals diferents: passat i futur.
Resulta anecdòtic el cas dels operaris que anaven a
Cal assenyalar, a més, com l’enumeració de la roba als llibres dels primers anys, és a dir, aquells escrits encara per Juan María Gimeno i Miguel Insa
volums és comú trobar reunides en les mateixes
revistavalencianad’etnologia
Aquestos encàrrecs podien ser rebuts per carta
Silla per a la processó i s’emportaven la cadira per a
pàgines referències a roba de teatre, comèdies, car-
–a partir de 1923, més o menys, ja ho podien fer
nestoltes i processons, cronològicament ordenades
mitjançant el telèfon– o personalment a través dels
Quan era la gent del poble la que acudia a Casa
per mesos i anys (fig. 2).
dipositaris de la festa, els ordinaris, els directors de
Insa per a replegar la roba contractada, ho feia nor-
les companyies de teatre o els particulars. La roba es
malment amb carro i haca. Aquest fet, recordava
duia amb carrets de mà o amb unes caixes especials
donya Carmen, esdevenia ja un autèntic dia de festa
En altres casos podem trobar el mateix llistat de
6 Notas que podrán interesar al que maneje el vestuario, 1859. Arxiu particular de la Casa Insa.
98
en els anys en què es fa el traspàs?
ter o hàbits de l’escrivent. Potser l’extensió i quasi
dormir i la palangana per a llavar-se.
revistavalencianad’etnologia
99
(fig. 3).- Vestint els personatges de la processó al pati de la Casa
Salvadora Cucarella. L’inventari dels vestits procedents del primer, probablement alguns encara del taller de son pare, també rober, i que passaren a formar part d’Insa, data del 1865: un llistat amb pràcticament la mateixa nomenclatura en la indumentària que la que emprarà Insa per més d’un segle endavant. Posteriorment aquest fons es va enriquir amb els “efectos, ropas, armas y demás” que Salvadora Cucarella y Puch traspassava en favor d’Insa pels mateixos anys –el llibre on hi figuren encara es pel rebombori i alegria que suposava per a aquella gent desplaçar-se a la capital. Però eren més nombroses les ocasions en què l’encarregat de traslladar eixa roba era el propi ordinari, qui sovint triava sense massa criteri les peces que eixirien en aquelles processons i manifestacions festívoles. Malauradament, algunes d’aquelles peces no es tornaven o ho feien en molt mal estat. Es tractava d’un negoci difícil (fig. 3), que havia de saber fer front a totes aquestes contrarietats, traient-los, a més resquitx econòmic. La Casa Insa degué aprendre a obtindre guanys fins i tot malgrat les pèrdues i desperfectes a què s’exposaven les seues robes. Per això una de les seues màximes era que quan es confeccionava una peça nova, si en el primer lloguer no es cobrava la meitat del seu preu, aleshores no es feia un bon negoci. El fons d’indumentària per als seguicis processionals El conjunt de robes i demés efectes que conformava originalment el fons de la Casa Insa procedia dels béns traspassats per Juan María Gimeno i
100
revistavalencianad’etnologia
conserva, però malauradament no està datat–. D’entre els efectes adquirits podem assenyalar quantitat de dalmàtiques, túniques, vestits de Moros, Moixigangues, Valencians i Valencianes, Momos, Pastors, Cabuts, Santes i Cirialots, entre
(fig. 4).- Ball de Nanos preparant-se al pati de la Casa. Anys 20-30
altres (fig. 4). I és que, com comentava donya Carmen, mentre la roba de teatre s’ideava completament al
al monestir del Puig, sobre el trasllat de la imatge
taller familiar, amb l’ajuda i la inspiració de figurins
de la Mare de Déu a València el 1588; al llenç anò-
configurat com a models llunyans per a les seues
i gravats de recreacions històriques, els models de
nim del segle XVIII, a la capella del Crist de l’esglé-
invencions.
roba processional, tot i que s’elaboraven en gran
sia de l’antic convent del Pilar, on es representa el
De fet, algunes d’aquestes descripcions detallen
part ex-novo a la Casa, procedien d’aquelles robe-
trasllat del Crist del Salvador el 1549 amb motiu de
pormenoritzadament cadascuna de les parts que
ries anteriors que, a la seua vegada, prenien com a
l’ampliació del temple; als frescos de Bartolomé
composen els vestits. És el cas del Ball de Tornejants
referència les peces utilitzades històricament al
Matarana a una de les capelles de l’església del
–format pel patge de gineta, tornejants, padrins i
Corpus, establint-se tot un repertori clàssic d’indu-
Patriarca, on es reprodueix la processó feta a
patges de vares– que presentà el Gremi de Guanters
mentària per a Santetes, Apòstols, Misteris o
València el 1602 per rebre una relíquia de sant
de València en la processó de 1738 i que apareix en
Locos. Aquest podria relacionar-se, almenys visual-
Vicent Ferrer, o al doble retaule pintat per Joan de
la Quinta Centuria de Joseph Ortí y Mayor, publica-
ment, amb les il·lustracions de l’Àlbum del Corpus,
Joanes a mitjan segle XVI per al Gremi de Pelaires,
da el 1740. En ella s’evoca la indumentària que més
realitzades per Tarín i Juaneda el 1913, o les del
conservat a l’església de sant Nicolau, on es repre-
d’un segle després serviria Insa als Tornejants de
Rotllo del Corpus de l’Ajuntament (ca. 1825) –tot
senta la processó al Monte Gargano, totes elles
Sueca, Silla, Benifaió o l’Alcúdia (fig. 5). Però aques-
salvant, clar està, el marge de fidelitat a la realitat
citades per Catalá Gorgues (Català, 2003: 13-14),
ta influència no només quedava reflectida en la roba
que aquestes pogueren mostrar–. I fins i tot, enca-
per no mencionar l’amplíssima bibliografia sobre
servida per aquesta roberia, sinó que va restar d’al-
ra que de manera molt indirecta, amb les imatges
relacions de festes dels segles XVI, XVII i XVIII que
guna manera convencionalitzada en l’imaginari visu-
representades als llenços de José Camarón el 1790
glossa, per exemple, Carreres Zacarés (Carreres,
al col·lectiu. Tenim el cas dels Tornejants d’Algemesí
1925), i que d’alguna manera podrien haver-se
revistavalencianad’etnologia
101
(fig. 6).- Els Bastonets d’Algemesí amb els vestits antics
recrear temps pretèrits des de la seua particular visió– al caliu de l’entusiasme d’aquestes celebracions. Tot el contrari del que ocorre al segle XX, on el que més s’ha valorat ha estat precisament el manteniment inalterable d’aquestes tradicions, per damunt dels inevitables canvis i evolucions detectats en la indumentària i les coreografies, els quals no arriben mai a afectar l’essència dels seus valors identitaris. No és fàcil establir una única línia en l’evolució dels abillaments processionals. No ens valen les poètiques interpretacions, generalment fantasioses, que han dut alguns autors a remuntar-se a temps remots –ibers o romans– per explicar el que només tenim documentat
(fig. 5).- Els Tornejants de l’Alcúdia. 1948
a
partir
de
l’Edat
Moderna.
Desconeixem a ciència certa quin o quins motius portaren a l’estandardització d’un model concret en que, tot i no haver llogat la seua roba a Insa, presen-
ginació del moment i per això s’expliquen tan deta-
ta encara una estètica molt semblant a la ressenya-
lladament, o potser es tracta de models heretats l’o-
romans brodats que lluïen antigament–, en l’ús de la
da en aquelles narracions.
rigen dels quals fins al moment ens és impossible
indumentària a la romana –cuirassa i faldellí– i del
Moltes de les altres danses processionals que
escorcollar. En aquest sentit, recordem, per exemple,
casquet amb plomes per a les danses de Pals (fig. 6)
Els pobles i les festes
han perviscut fins als nostres dies també han man-
com en la proclamació de Ferran VI en València l’any
o del Torneig i dels Volants portadors de l’anda, en
En analitzar, però, amb deteniment, la documenta-
tingut un mateix referent visual en la seua indu-
1746, s’elogià la inventiva en la interpretació d’un
l’aparició de les faldes de gitanes per als Balls dels
ció de la Casa Insa, així com la conservada a alguns
mentària al llarg dels diferents segles d’existència,
ball: “portose con tan hidalga bizarría este Gremio
Arquets, o en la utilització dels pantalons i bruses de
arxius municipals en la secció de “Comptes de fes-
malgrat el seu caràcter efímer. Una excepció que
[el de Cordoners i Botoners], que al Oficial de él que
baieta pintats a ratlles per a les comparses de Locos
tes”, ens adonem de la importància que tenien
la roba de l’Apostolat –en el cas dels mantells
confirmaria aquesta regla seria, en tot cas, la del
impuso con tan breves días a los Torneantes en la
i les Moixiganges (Vidal, 1971: 125-130; Llorente,
aquestos negocis de lloguer com a proveïdors i
Ball de Nanos o Cabuts que, si bé fa dècades es ves-
destreza que se experimentó, le satisfacieron cum-
2001: 159-160; Thous, 1934: 52-54). Aquesta dar-
sovint també com a regidors d’una indumentària i
tien els seus balladors amb teles de cotó de dife-
plidamente el trabajo que en ello tuvo, dándole
rera, almenys, pot tindre un origen documentat,
una estètica que ha perdurat en moltes danses ritu-
rents colors, com encara ocorre per exemple a
agradecidos el título apreciable de Maestro”.
molt més recent, si fem cas a Maximilià Thous quan
als, almenys durant tot el segle XIX i bona part del
l’Alcúdia, en l’actualitat han estat substituïdes en la
Suposem, per tant, que si l’originalitat i l’atreviment
diu que procedia de la famosa sarsuela Jugar con
XX. Un fet que potser resulte sorprenent en l’actua-
majoria de manifestacions per vestits de llauradores
en el muntatge de danses per a esdeveniments d’a-
fuego, composta per Francisco Asenjo Barbieri en
litat, quan el més recurrent en aquestes manifesta-
questa envergadura era un incentiu, moltes d’a-
i llauradors.
1851, i amb llibret de Ventura de la Vega, on els
cions tradicionals és la confecció exclusiva i particu-
De la procedència de la majoria d’aquelles indu-
questes que finalment han perdurat, o almenys, la
bojos del manicomi apareixien vestits amb tela revin-
lar per a cada element festiu.
mentàries festives, però, poc sabem. Potser es trac-
seua imatge o derivats, devien haver-se enginyat
guda de matalàs a llistes i barret orellut.
ta de models que vertaderament són fruit de la ima-
durant els segles XVI, XVII i XVIII –tal vegada volent
102
revistavalencianad’etnologia
No obstant això, no cal anar unes dècades molt lluny per a comprovar que allò més habitual llavors
revistavalencianad’etnologia
103
una estètica a la romana clàssica –amb cuirassa i
influència de la del cap i casal, llavors una de les
faldellí i casquet emplomat– però substituint l’antic
manifestacions lúdiques amb més renom del
color encarnat pel blau i blanc al·lusius a la seua
calendari festiu valencià.
patrona.
(fig. 7).- Els Negrets de l’Alcúdia. 1957
Aquestes Cavalcades solien comptar general-
Fins els anys setanta del segle XX la informació
ment amb un o dos Carros triomfals –dels quatre o
que ens aporten els Llibres de Processons és riquís-
cinc que Insa conservava al pati–, els quals eren
sima i, si bé, per sí mateixa, no pot abastar la tota-
capitanejats per una Reina de la festa, luxosament
litat del fenomen festiu valencià, sí que es tracta
vestida, acompanyada de dues cambreres. En ells
almenys d’un instrument fonamental, a completar
també podien figurar alguns xiquets vestits d’àn-
amb altres fonts i reculls bibliogràfics, que ens
gels i alguns homes disfressats d’Indis per a condu-
documenta amb gran precisió la presència, evolu-
ir-los. De la mateixa manera solien incloure en el
ció, i en alguns casos desaparició, de molts dels ele-
seguici al Capellà de les Roques, o Convidador de
ments folklòrics –figures bíbliques, històriques i
la festa, vestit amb indumentària cerimonial i mun-
al·legòriques, Misteris i Martiris, carros triomfals i
tat a cavall, al qual acompanyaven dos Momos i
danses– aglutinats en les dues manifestacions cele-
dos Xiquets amb banderes, figures totes elles pro-
bratives per a les quals Insa treballava principal-
cedents del Corpus valencià. No podien faltar tam-
ment: la Processó i la Cavalcada.
poc les Banderoles, reis d’armes abillats amb les
Aquesta segona, que tingué el seu últim
dalmàtiques quatribarrades, barba postissa i coro-
moment d’esplendor al final del XIX i principi del
na de llautó, que enarboraven les banderes de la ciutat, encara que alguns pobles tenien les seues
era el lloguer de robes per a les processons i caval-
abillats fins els anys setanta amb una indumentària
XX, i que també era coneguda com la Degolla, se
cades, però també per als quadres de balls popu-
a la morisca llogada a Insa (fig. 7), i que a partir
celebrava generalment la vespra del dia gran. Era
pròpies. En aquest seguici profà també podien
lars, per a les Carnestoltes, per a les Falles, repre-
dels huitanta canviaren radicalment per una brusa
un esdeveniment lúdic que fonamentava la seua
incloure’s alguns personatges bíblics de sabor molt
sentacions teatrals, Moros i Cristians o per a alguns
ampla i uns pantalons llargs fets amb tela de ratlles
configuració típica o convencionalitzada en la del
popular, com els tres Reis Mags seguits de tres
personatges de la Setmana Santa. En el cas de la
verdes i blanques transversals encomanada expres-
Corpus Christi de València, tot i que cada poble va
Criats, o els protagonistes de la Fugida a Egipte,
indumentària de les danses rituals, els canvis en el
sament per l’aleshores regidor de Cultura com a
adaptar els seus elements integradors als gustos,
més coneguts com “La Burreta”. Animaven la car-
gust, l’evolució de la moda i, sobretot, l’augment
senya d’identitat del ball i també del poble. El
interessos o disponibilitats econòmiques de cada
rera algunes comparses, com les dels Locos o les de
de la capacitat adquisitiva, impulsaren ja en els hui-
mateix cas es pot aplicar a alguns balls recentment
moment. Davall aquest terme genèric es pot tro-
Moixigangues, variades i tradicionals danses rituals
tanta, al vent del desig de recuperació de patrimo-
recuperats, com el dels Tornejants de Sueca i el de
bar una certa varietat tipològica que deriva en les
que també ballaven a la processó i, per descomp-
ni etnogràfic, la voluntat de crear una roba pròpia,
l’Alcúdia, els quals per a aquesta nova etapa han
anomenades cavalcades artístiques, al·legòriques
tat, els Nanos i Gegants, tots ells acompanyats per
només usada per al poble o festa en qüestió, en la
renunciat a la indumentària original servida dèca-
o històriques –aquestes últimes incloïen personat-
botargues que, estrafolàriament vestits, demana-
qual s’emprara sovint un teixit exclusiu que el dis-
des enrere per la Casa Insa i han optat per la con-
ges coneguts de la història local, valenciana o
ven la voluntat als assistents. L’element regional
tingira dels models usats en poblacions veïnes. Així
fecció d’un disseny totalment diferent, en el cas de
espanyola, com ara el rei En Jaume, els Reis
tampoc no faltava en aquestes celebracions i, per a
ocorre, per exemple, amb les dues colles de muixe-
Sueca inspirant-se en els Tornejants d’Algemesí
Catòlics o Cristòfol Colom–. També cal assenyalar
moltes d’elles es llogaven vestits de llauradors i
ranguers d’Algemesí, clarament identificables pels
però afegint els colors propis de la seua ciutat, el
com algunes d’aquestes a principi del segle XX
llauradores que després lluïen muntats sobre enga-
roig i el groc, i en el cas de l’Alcúdia, mantenint
esdevingueren autèntiques batalles de flors per
lanades gropes.
colors de la seua roba, o dels Negrets de l’Alcúdia,
104
revistavalencianad’etnologia
revistavalencianad’etnologia
105
Molts d’aquests personatges, no cal dir-ho,
pel que fa a la seua indumentària com a les coreo-
podien figurar tanmateix en les Processons, la
grafies i músiques interpretades. A Insa es llogaven
majoria de les quals comptaven amb un seguici
vestits per a danses “guerreres” com el Ball de Pals
prou convencional, tot i el caràcter efímer d’alguns
i Planxes, també coneguts com Ball de Bastons o
dels seus elements, que podem descriure resumi-
Ball d’Indis –per la seua peculiar indumentària a la
dament
Apòstols,
romana tocada amb un casc emplomat–; el Ball de
Patriarques (Josué, Moisés, Noé, els Exploradors,
Guerrers o el Ball d’Espases, característic per utilit-
els portadors de l’Arca, Abraham, Isaac, David,
zar aquesta arma en les seues evolucions; el Ball de
de
la
següent
manera:
Aaron, Salomon i Melquisedec eren alguns dels
Porrots o d’Alcides, de caràcter marcial i amb una
vestits més llogats), les dotze Tribus, Profetes,
plasticitat molt peculiar, i el solemne Ball de
Matrones i Cirialots eren els persoantges més
Tornejants, els quals es distingien per enlairar des-
comuns que encapçalaven la representació bíblica,
trament les seues varetes. També s’hi adquirien els
amb la qual es mostrava la història de la Salvació a
grotescos vestits de baieta per a les comparses de
través d’un vertader Catecisme vivent. Amb ells
Locos i Moixigangues, dues denominacions que en
figuraven també els Martiris i Misteris, sent els de
alguns casos indicaven un mateix ball, tot i que no
santa Bàrbara, la Casta Susanna, sant Bernat i les
era sempre així, ja que els vestits de Locos també
germanes i Adam i Eva els més demandats a la
podien funcionar com a botargues o com a
roberia. I així mateix, un bon nombre de sants i
Pegadors de la Degolla. Tanmateix, als arxius d’Insa
santes del devocionari popular local, com ara sant
es pot resseguir el lloguer de danses tan curioses
citat de coordinació demostrada per alguns mes-
pobles que llogaven la roba de les seues festes en
Vicent Ferrer, sant Miquel Arcàngel, sant Martí i el
com el Ball de Mariners, el Ball de Grecs, la Dansa
tres de ball, com és el cas del dolçainer Marzal de
aquest establiment centenari.
pobre, sant Joan Baptista, sant Antoni Abat i el
del Jardí o les Danses de Turcs o de Moros. Altres
Gandia, qui durant els darrers anys del segle XIX
I quines eren aquestes celebracions per a les
dimoni o sant Jaume acompanyat d’uns morets, i
ens són més conegudes i, fins i tot, algunes han
s’encarregà de l’organització de les seues festes
quals Insa treballà de manera més regular des dels
les santetes Úrsula, Llúcia, Caterina, Filomena,
arribat als nostres dies gràcies a la seua popularitat
patronals, incorporant danses tan insòlites com la
seus inicis? Doncs pràcticament totes aquelles que
Isabel, Rita, Magdalena, més la Puríssima, la
i arrelament a moltes contrades del territori, com
de
Vells,
integren el calendari festiu valencià. Si fem una
Dolorosa i la Samaritana. Intercalats moltes vega-
ara el Ball de Cintes o Vetes, el Ball d’Arets o
Contrabandistes o Estudiants. La Dansa de la
breu ullada als llibres de lloguer, trobarem que per
des solien figurar alguns xiquets o xiquetes vestits
Arquets, la Dansa de Pelegrines o el Ball de la
Moma, en la qual es representa la victòria de la
al gener se subministraven els abillaments per a la
d’angelets, no faltant els Nanos i Gegants, algun
Carxofa o Magrana. No falten els cavallets de car-
Virtut sobre els Vicis, també es pot trobar en algu-
cavalcada de Reis de pobles com Benissanó,
Carro de triomf, els Volants que conduïen l’anda
tró i els vestits de moros i cristians per a la cèlebre
na anotació, així com diferents danses de xiquets o
Burjassot, Castelló de la Plana, Godella, Real de
amb la imatge del sant, el Crist o la Mare de Déu i,
Dansa de Cavallets, ni tampoc els vestits exòtics o
xiquetes i danses de gremis, com les que es lloga-
Montroi, Titaguas, Vila-real, Xirivella o per al Cercle
de manera destacada fins a les primeres dècades
regionals per a les danses de Xinesos, Gitanos,
ven per a Alzira en la segona meitat del segle XIX,
de Belles Arts de València, també per a les festes de
de segle XX, un bon nombre de danses acompa-
Escocesos, Amazones, Aragonesos, Catalans,
sense especificar-ne el nom. Però les danses més
Sant Antoni Abat de Canals i Sant Vicent Màrtir de
nyades pels botargues.
Andalusos, Llauradores i Llauradors o Vilatans, així
nombroses abillades amb indumentària confeccio-
Guadassuar. Al febrer, el volum de disfresses per a
Aquestes danses, que ja ho hem dit, podien
com altres danses molt més efímeres que es mun-
nada a la Casa Insa eren, sense cap mena de
les Carnestoltes de València i Sueca era d’allò més
eixir tant a la cavalcada com a la processó, compar-
taven tan sols per a un any en concret i que
dubte, les de Pastorets i Pastoretes, les quals
destacat i, a partir dels anys trenta del segle XX la
tien totes elles unes característiques comunes tant
demostren el nivell d’inventiva, originalitat i capa-
poden trobar-se en pràcticament la majoria de
indumentària valenciana per a les Falles gaudí
106
revistavalencianad’etnologia
(fig. 8).- Personatges de la Passió de Crist
la
Paella,
la
dels
Pallassos,
revistavalencianad’etnologia
107
d’una atenció especial a la roberia. Seguia en el
de València, i en arribar agost, proveïen de roba a
cessó del Corpus Christi de València –curiosament
calendari la celebració de la Setmana Santa i es llo-
moltes festes patronals, entre elles les dels Cristos
d’on procedeixen la majoria d’aquestes manifes-
gava roba tant per a alguns personatges que eixien
d’Alboraia, Alcàsser, Aldaia, Benifaraig, Carcaixent,
tacions–, així com a través de l’empremta deixada
a les processons com per als protagonistes de les
Guadassuar, Mislata, Paterna, Polinyà, Ribarroja,
en els abillaments de nova confecció mantinguts,
dramatitzacions de la Passió que es feien a molts
Silla i Sueca, també les de la Mare de Déu d’Agost
amb més o menys fidelitat, pels diferents seguicis
pobles (fig. 8). Tampoc no faltaven els abillaments
d’Alboraia, Benimàmet, El Grau o Russafa, les de
locals que encara es conserven. Són també aque-
per a les representacions dels Miracles de sant
Sant Roc de Burjassot, sant Bertomeu a Alfara del
lles celebracions que, oblidades ja de la riquesa
Vicent, que no només es feien a València sinó
Patriarca, el Remei de Llíria, la Puríssima de
folklòrica d’altres temps, poden ser almenys evo-
Meliana,
Massanassa i els Desemparats de Tavernes
cades en tot el seu esplendor a través dels Llibres
Montserrat, Oliva, Picanya o Xirivella. Després de
Blanques. Setembre, en canvi, és el mes maredeuer
de Processons de la Casa Insa, una eina que es
Pasqua, també es llogava roba per a les Festes de
per excel·lència i al llarg d’aquest eren molts els
configura a partir d’ara com a fonamental per a
la Mare de Déu de la Soledat de Xest i la Mare de
pobles per als quals es treballava, destacant
posteriors treballs que vulguen acostar-se a la
Déu del Castell de Cullera, i per a Sant Jordi se sub-
Alaquàs, Alfafar, Algemesí, El Puig, l’Alcúdia,
realitat de les festes valencianes dels darrers
ministraven peces per a les festes de Moros i
Massanassa, Moncada, Picassent, Puçol, Sueca,
segles.
també
a
Algemesí,
Almàssera,
Cristians d’Alcoi. En maig es treballava per a les
Xirivella i Xiva, encara que també s’encomanaven
festes de la Santa Creu del Grau de València i de
vestits per al Crist de Meliana i de Quart de Poblet i
Llombai, les del mes de Maria a Llíria, la Puríssima
per a les festes de Sant Miquel d’Alfara del
de Benissa i la Mare de Déu dels Desemparats a
Patriarca, Catarroja i Llíria.
Gandia, entre altres. Un dels plats forts, per des-
En arribar la tardor ens trobem amb molts
comptat, era la celebració del Corpus Christi, no
pobles que per a vestir les seues festes recorrien
tan sols a València, de la qual s’ha encarregat Insa
així mateix a la roba confeccionada per Insa, festes
fins als nostres dies, sinó també a Albalat dels
movibles com les de sant Josep d’Alginet o les de
Sorells, Alboraia, Albuixech, Alfafar, Alzira,
santa Bàrbara de Benifaió i altres fixes com la de la
Benimàmet,
Manises,
Mare de Déu d’Aigües Vives de Carcaixent o la de
Massanassa, Mislata, Pobla de Farnals, Russafa,
sant Francesc de Borja a Gandia. Tanmateix, cal
Sagunt, Sedaví, Silla, Sueca, Torrent i Xàtiva.
recordar les del Crist de Carpesa, les de sant Lluc
Campanar,
Llíria,
En juny llogaven la roba de les festes de Sant
de Xest, la Mare de Déu del Rebollet d’Oliva, el
Joan de Massanassa, Sant Pere de Catarroja, La
Remei d’Alfara o les d’Albaida, Massamagrell,
Pobla Llarga i Torrent, i en juliol la de les festes del
Mislata, Burjassot o Rafelbunyol. Finalment, les
Carme al barri del mateix nom de València, les del
més tardanes en el calendari eren les dedicades el
Cor de Jesús a Albaida, el Crist de la Sang a
huit de desembre a la Puríssima en Llíria i Tuéjar.
Tavernes de la Valldigna, sant Antoni al barri del
Totes elles han estat algunes de les festes ves-
Raval de Catarroja i les de les santes Justa i Rufina
tides per Insa durant quasi cent cinquanta anys,
de Manises. Per descomptat, també en aquest mes
moltes de les quals encara es poden reviure a tra-
treballaven per a la Cavalcada de la Batalla de Flors
vés de les peces que continuen engalanant la pro-
108
revistavalencianad’etnologia
Bibliografia ALMELA Y VIVES, F. (1959): Toros. Guía del espectador, Ediciones Gaisa, València. ARIÑO VILLARROYA, A., SALAVERT FABIANI, V.L., (dirs.) (19992002): Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana, Bancaixa, València. BURKE, P. (ed.) (2002): History and historians in the Twentieth Century, The British Academy, Oxford University Press, Oxford. CARBONERES, M. (1873): Relación y Esplicación Histórica de la Solemne Procesión del Corpus que anualmente celebra la Ciudad de Valencia, basada en la que se publicó en el año 1815 y ampliada con muchísimas notas en vista de los libros manuales de concejos, clavería comuna, y otros documentos del Archivo Municipal de esta ciudad, Imprenta de J. Doménech, València. CARRERES ZACARÉS, S. (1925): Ensayo de una bibliografía de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo Reino, València. CATALÀ GORGUES, M.A. (2003): “El rollo de la procesión del Corpus”, Ajuntament de València, València. Directorio Valenciano. Guía especial para las provincias de Alicante, Castellón y Valencia (1945): Publicado por Anuarios Bailly-Bailliere y Riera. Guía de Valencia. Turística, comercial, urbana (1957): Ediciones Gaisa, València. HOBSBAWM, E., RANGER, T., (eds.) (2000): The Invention of Tradition, (1a ed. E.J. Hobsbawm, 1983), Canto, Cambridge University Press, Cambridge.
LOWENTHAL, D. (1998): El pasado es un país extraño, Akal Universitaria, Madrid, (1ª ed. 1985, Cambridge University Press). MAIRAL, G. (2001): “Antropología de las ciudades históricas”, en Revista de Antropología Social, núm. 10, Universidad Complutense de Madrid, 9-15. MARTÍ i PÉREZ, J. (1996): El folklorismo. Uso y abuso de la tradición, Ronsel Editorial, Barcelona. MERIMÉE, H. (1985): El arte dramático en Valencia, 2 vols., Institució Alfons el Magnànim, València. OLIVARES TORRES, E., MORENO, A., ROIG, E. (2006): El Bolero d’Algemesí. Cent anys del Ball de les llauradores, Ajuntament d’Algemesí, Algemesí. Ordenanzas para el régimen y gobierno del Gremio de Roperos de la Ciudad de Valencia: aprobadas por S. M. y señores del Real y Supremo Consejo de Castilla (1819): En la Imprenta y Librería de López, València. ORTÍ Y MAYOR, J.V. (1740): Fiestas centenarias con que la Insigne, Noble, Leal y Coronada ciudad de Valencia celebró en el día 9 de Octubre de 1738 la quinta centuria de su Christiana Conquista. Referidas por Don Joseph V. Ortí y Mayor. Y dedicadas a la misma muy Ilustre Ciudad. En Valencia. Año MDCCXXXX, València. PARDO PARDO, F., JESÚS-MARÍA, J.A. (2001): La música popular en la tradició valenciana, Institut Valencià de la Música, Serie Menor, 2, València. PEDRAZA, P. (1982): Barroco efímero en Valencia, XXII Premio “Senyera” 1979, Ajuntament de València, València. PERIS ALBENTOSA, T. (2005): La cultura popular. Història de la Ribera, vol. IV, Bromera, Alzira. Real Sentencia dada en la Real Audiencia de Valencia entre el oficio de Sastres y Roperos: En que se declara, que la possesion de hazer unos mismos Maestros Roperos ropas de nuevo, y de viejo, es injusta, y nula (1652): València. SANCHIS GUARNER, M. (1978): La processó valenciana del Corpus / làmines de Fra Bernat Tarín i Juaneda (1913), Vicent Garcia, València. THOUS, M. (1934): “La Muixaranga”, en Valencia Atracción, núm. 92, any IX, València, 52-54. TRESCOLÍ, O., RAUSELL, X., OLIVARES, E. (2005): Vestir-se per a la festa. El ball de les Llauradores d’Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, Algemesí. TRESCOLÍ BORDES, O., PORRAS BORONAT, G. (2006): Velles i novelles. L’Alcúdia i les festes a la Mare de Déu de l’Oreto, Ajuntament de l’Alcúdia, L’Alcúdia. TRESCOLÍ BORDES, O., OLIVARES TORRES, E. (2009): “Les festes patronals de Cullera a través dels arxius de la Casa Insa”, VIII Jornades d’Estudis de Cullera, Ajuntament de Cullera, Cullera, 211-249.
revistavalencianad’etnologia
109
