Les excavacions arqueològiques a la \"Sagristia\", Castell de Cullera. Avanç preliminar.

QULAYra 2, 2006, pp. 83-112

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló*

INTRODUCCIÓ Amb data de 03/03/2004 la Direcció General de Promoció Cultural autoritzà el projecte d’intervenció arqueològica al Castell de Cullera, redactat per l’arqueòleg municipal Miquel Rosselló, Exp.: 2004/ 0074-V “Castillo: Zona Sacristía, Torre Major, Terrera Ladera”. En l’espai que ocupava la (mal) denominada “Sagristia”, situada entre les Casetes Isabelines i l’ala N contigua a la Capella (fig. 1), es va reprendre una intervenció arqueològica, encetada a la dècada dels anys 80 del segle passat (Monraval, 1990). Es va realitzar una cala de 5 x 5 m arribant a una profunditat de 6,50 m (fig. 2). Al mateix temps es portà a terme un estudi murari dels paraments. Posteriorment, acabada l’excavació, es van protegir les estructures arqueològiques amb geotèxtil i es va reomplir la cala amb arena en capes compactades fins recuperar el nivell de paviment. Malgrat lo reduït de la cala, els resultats han estat molt interessants, recuperant-se abundants ceràmiques, així com restes faunístiques (mamífers, peixos, caragols) i antracològiques, l’anàlisi de les quals ens apropa a la vida quotidiana, costums i cultura material dels diferents grups humans que habitaren el castell des del segle XI al XVIII, aportant una seqüència estratigràfica que ve a enriquir les dades que tenim sobre la història i evolució del Castell.

SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA (Fig. 3) En primer lloc hem de dir que no es va poder arribar als nivells estèrils o roca natural, degut a lo reduït

*

de la cala que feien inviable, per motius de seguretat, esgotar l’estratigrafia. Segle X Al tall S. documentem un mur (UE 3113) de maçoneria de pedres regulars de petita grandària, travades amb terra i que porta una alineació diferent a la resta dels murs islàmics posteriors. Les característiques del mur, orientació i materials ceràmics dels estrats que l’inutilitzen apunten a una data anterior a la primera meitat del segle XI, probablement del segle X, per a la cronologia del mateix. Segle XI Es documenten una sèrie de reblits que s’adossaven al mur anterior, que aporten escassos materials de la primera meitat del segle XI (fig. 4). Destaquen cresols decorats amb fines pinzellades de manganés (3110-1), gerra (3110-2), cànter (3110-3) i gerra decorada amb manganés (3121-1) tipus T11.2 (Gutiérrez Lloret, 1996), aquesta última present en contexts avançats del segle X i que perdura al segle XI. Tallant els reblits anteriors es documenta un mur (UE 3095) de maçoneria de grans pedres i lligat amb calç, amb orientació N-S que delimita l’espai que avui coneixem com el Pati dels Aljubs i que es construiria en aquest moment, en la primera meitat del segle XI. Relacionat amb el mur anterior, si bé orientat E-O, documente’m un altra, també de maçoneria travada amb morter de calç i enlluit (UE 3099). Aquesta fase constructiva la relacionem amb la gran ampliació del castell a època taifa (primera meitat del segle XI), moment en què es construirien, entre altres, la Torre del Respatller i la Torre de Cap d’Altar (Rosselló, 2006-a).

Respectivament: Malacofauna, Arqueòleg equip excavació al Castell, Fauna, Arqueòloga equip excavació al Castell, Planimetria i dibuix arqueològic, Antracologia, Arqueòleg equip excavació al Castell.

83

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

Fig. 1: Planta del Castell i localització de l’àrea excavada.

Fig. 2: Vista general de la cala. 84

Segle XII Aparéixen un seguit de reblits arenosos, amb abundants restes de morter, graves, blocs, etc. amb abundants materials ceràmics (fig. 5) dels que destaquem olles de pastes de color beig o bru amb les superfícies raspades (3102-5, 3106-10), cassoles bescuitades (3107-10), gerretes (3107-1), tapadores (3105-2), alcadafes (3105-1, 3107-2). També ataifors, vidriat melat (3100-1), vidriat blanc (3105-4), melat amb decoració en manganés (3106-20), amb decoració en verd i manganés sobre coberta blanca (3106-17). Per últim, una tapadora vidriada en verd i decoració feta a motle (3106-12) i un plat vidriat en verd fosc i decoració estampillada de pètals dins un cercle i amb decoració incisa en la vora (3102-2), probablement importat del N. d’Àfrica o Pròxim Orient. Per damunt dels reblits anteriors evidenciem la construcció d’un seguit d’estructures, de les que cal destacar l’aljub del que es va documentar el cantó NE del cup (UE 3072), un potent mur d’encofrat situat al N i amb direcció E-O (UE 3089=3116) i un paviment de morter de calç (UE 3082) que funcionà amb l’aljub

la qual van ser esborrats, fagocitats del subsòl per les remodelacions posteriors (Portell, Cotino, Blay, 2002: 121-122). Aquestes obres (capella inclosa) són posteriors a la guerra amb Castella i és molt probable que estiguen relacionades amb les continues demandes, en època de Pere IV, de fer reparacions en el castell o, més probablement, amb la concessió de Joan I a la vila, en 1393, de senyalar impostos per valor de 500 sous per a obres al castell “per esguard d’una eclésia devota que es en lo dit Castell” (Giner, 2000: 555; Arciniega 2003: 46-53). Sembla clar que la guerra amb Castella deixà molt malmés el nostre castell. Tal vegada, també, el terratrèmol de 1396 que de manera general pel País Valencià, en el dietari del capellà d’Alfons el Magnàmin, ens indica que el 18 de desembre “fonc tanta e tan gran terratrèmol e de tant espant en tot lo regne de València, que derrocà esglésies, castells, cases e llocs” (Escartí, 2001: 46); i de manera particular per a la vila de Cullera, en la crònica de mossén Mascaró de la Casa Dalmases, una rèplica del terratrèmol el 25 del mateix mes enterrà moltes cases, trencà un pont i hi hagué l’aflorament de molts brolladors d’aigua térbola (GECV, 2005: t. XVI, veu “Terremoto” p. 12). Relacionat amb l’arc apuntat es constata l’empremta d’un forjat de morter (UE 3124) per damunt de la clau de l’arc, destruït al fer les reformes del segle XVI en la sala o ala N. Segle XVI En aquests moments l’ala E-O (Capella) estava separada de l’ala nord (Portell, Cotino, Blay, 2002: 123) i no serà fins la segona meitat del segle XVI, que es construirà una nova sala a imatge de la capella, si bé amb algunes diferències a l’hora de dissenyar els arcs i voltes, que aquests dos àmbits queden conceptualment unificats formant una planta en “L”, si bé, probablement separats per una porta. La funcionalitat d’aquesta ala N no va ser la de capella ampliada, sinó la de menjador, tal com es despren de la documentació coetània (Vercher Lletí, 2005) i no serà fins al segle XVIII que quedarà definitivament integrada (Arciniega, 2003: 72). És probable que fos Joan d’Alacant (el jove) “mestre obrer de vila” l’artífex d’aquesta sala, puix sabem que varen estar al seu càrrec les tasques de pedrapiquer al castell de Cullera al voltant de 1558 i participà en la construcció de l’església d’Algemesí (Gómez Ferrer, 1998: 281) i les úniques obres de pedra picada de certa entitat al segle XVI són les d’aquesta sala. Com molt bé senyala Luis Arciniega (2003: 104), aquestes tasques realitzades per Joan d’Alacant degueren ser importants i varen merèixer l’opinió del virrei.

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

i mur adés senyalats. Aquestes estructures són continuació de les trobades a la Capella els anys 1991 i 1997-98 (Portell, Cotino, Blay, 2002). El paviment UE 3082 és l’últim conservat de la fase tardoandalusina, probablement ja de finals del segle XII o principis del XIII, segons els materials ceràmics recuperats en els reblits immediatament subjacents (fig. 6), alcadafes (3092-2, 3094-1), cassola bescuitada (3094-7), olles (3094-2, 3098-1), fragments de tinalla estampillada (3097-3), ataifors carenats vidriats en verd (3097-5) i en melat (3093-3). Molt probablement d’aquest moment seria la construcció de la Torre Blanca, vista la relació d’anterioritat respecte a les estructures gòtiques constatada a l’estudi murari del parament N, si bé tampoc cal descartar que es tracte d’una simple etapa d’obra de la fase gòtica. No obstant, manquen dades i la Torre Blanca necessita i mereix un estudi més acurat. Segle XIV Es constata una profunda alteració dels nivells islàmics subjacents, amb la realització de trinxeres i foses que trenquen les estructures islàmiques anteriors, mur i paviments, respectant el cup de l’aljub. La ceràmica recuperada (fig. 7) és abundant i marca clarament el tall amb les de filiació islàmica. A part de material residual, com olles de vora motllurada de probable origen lleidatà (3083-6) del segle XIII i ataifors vidriats en turquesa (3083-24), documentem verd i manganés de Paterna (3074-14, 3074-15), plats i escudelles de pisa blava (3074-16, 3077-1), pitxers i tapadores vidriats en verd (3075-2, 3083-13), cresols de peu alt vidriats en turquesa (3083-21); així com olles de perfil en “S” (3074-8, 3077-4) i cassoles (3077-3), ambdues vidriades a l’interior i de producció catalana, iguals a les documentades en l’abocador de la Plaça de la Verge,10 (Martínez Bou, 2006: fig. 10 i 11). Trencant o per damunt dels reblits anteriors es documenten restes d’un paviment (UE 3081), un pilaret de rajoles (UE 3086), un dau adossat a l’aljub (UE 3091) que sembla correspondre a la caixa d’una escala semblant a les documentades en la campanya 1997-98, però que en aquella ocasió no van poder ser datades directament i se les va atorgar una cronologia islàmica tardana (Portell, Cotino, Blay, 2002). Segle XIV-XV Aquest espai es comunicava, a època medieval, amb l’ala situada al nord de la capella mitjançant un arc apuntat (UE 3032) de carreus de pedra que nosaltres datem, vista la seqüència estratigràfica, a finals del segle XIV i que de manera indirecta ens dataria l’obra gòtica (que suposem coetània) que es conserva a la Capella (ala E-O), els nivells arqueològics de

85

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

Fig. 4: Ceràmica de la primera meitat del s. XI.

Al segle XVI es produiran profundes remodelacions d’aquest espai. Es refà de nou el tram oriental del mur islàmic (UE 3065, 3022) del castell (des de la Torre Blanca fins al Turrijó) i, en alguns casos on es conservava en més bon estat, es forra l’antic mur de tàpia islàmic. Al nord de l’arc apuntat s’organitza, a la segona meitat del segle XVI, un espai obert, a mode de pati, adossat al tram de la muralla de bell nou aixecada. Es documenta un àmbit amb pis de rajoles bescuitades (UE 3030=3028), amb dos bancs adossats a la muralla, també enrajolats. El va de l’arc apuntat quedarà, al segle XVII, parcialment cegat amb rajoles (UE 3044), configurant-se un accés més estret i amb llinda. Un altra accés esglaonat (UE 3125, 3127) situat al mur de ponent comunicava directament amb el Pati dels Aljubs. Per sobre de l’arc apuntat, just damunt la clau, es composa una fornícula rectangular (UE 3050) per a acollir alguna imatge religiosa, rematada per un teuladell (UE 3039), una prova més que ens trobem en un espai sense cobrir (fig. 8). Al llarg del segle XVII 86

es detecten reparacions puntuals en el paviment del pati i es documenten forats de pal relacionats amb peus drets. Els materials ceràmics (fig. 9) relacionats amb els nivells constructius de la muralla oriental i el pati estan representats per vaixella de taula, escudelles amb i sense orelletes (3066-2, 3066-7), plats (30666a) i servidora (3066-8a) en pisa daurada, en alguns casos, amb la decoració totalment perduda; així com llibrells bescuitats (3068-1) i vidriats en grog melat (3068-7). Segles XVII-XVIII Es tapiaran els accessos d’aquest espai obert del segle XVI, quedant anul·lats tant l’arc apuntat com l’accés esglaonat situat al mur de ponent, tapant també la fornícula. Per sobre el paviment de rajola es documenta un reblit de 2,50 m. de potència fins assolir, poc més o menys, el nivell actual del Pati dels Aljubs, creant un nou cos d’edifici amb dues plantes i amb accés pel mateix Pati, amb funcionalitat eminentment domèstica, probablement cuina i menjador o cambra dormitori, que datem a partir de la segona meitat del segle XVIII, a partir de la ceràmica recuperada i, principalment, d’una servidora de pisa blava (fig. 10, 3018-13) decorada amb “ramell de poncells plans” i una sanefa de “randa geomètrica” (Coll, 1998: motius núm. 59 i 101). Amb tot, es probable que ja amb anterioritat al rebliment intencionat per aixecar el nivell d’aquest espai, aquest àmbit estigués, en bona part, abandonat a la segona meitat del segle XVII. Amb relació a això últim, sembla que el segle XVII serà una etapa de “jubilació” del castell (Giner, 1968: 170) i de pràctic abandó (Arciniega, 2003: 133), si més no pel que fa als aspectes militars, ja que sí que va haver-hi reformes en la capella (Giner, 1976). Un document de 1626 esmenta que el castell estaba “derruit y assolat, de manera que si promptament no si proueheix de remey, se acabarà de assolar del tot” (García Martínez, 1981: nota 91). Aquest potent reblit estava compost per restes de materials de construcció i deixalles domèstiques (ossos, caragols, petxines, espines i vèrtebres de peix, carbó) i abundants restes ceràmiques (fig. 10) de les que destaquem pisa daurada amb escudelles d’orelletes polilobulades (3020-4), plats amb ala (3027-1) i, també, pisa blava i daurada amb plats de perfil baix (86 SR); o simplement decorats amb blau, amb grans servidores d’atapeïda decoració (3018-13), totes de producció manisera.

També es documenten algunes escudelles i plats de pisa blava catalana. Com a produccions de luxe importades dels tallers de Savona (Ligùria, Itàlia), s’ha documentat un plat (3018-19) amb coberta estannífera amb decoració blava i blanca, pertanyent a la sèrie cal·ligràfica naturalista, que imita la porcellana xinesa, amb una cronologia del segon quart del segle XVII. També importat d’Itàlia (Montelupo, Toscana) un plat (3026-7) de pisa policroma (blau, ocre, taronja, manganés) amb decoració d’estil “recarregat” d’acabats quelcom descuidats, característica del manierisme toscà del primer terç del segle XVII

(Carrasco et al., e.p.). Apareixen cassoles vidriades color bru (3026-2) i grans llibrells vidriats en melat i amb decoració a pinta (3027-2). També hem recuperat un fragment d’escultura en pedra (fig. 11) que representa la part inferior d’una figura humana (femenina?) amb llarga túnica amb plecs i sabates puntegudes. Pel tipus de suport i tècnica de talla, és d’estil gòtic. Seria la que ocupava la fornícula? Aquest espai, així doncs, mai ha funcionat com a Sagristia, malgrat que algun autor allí l’ha ubicada

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

Fig. 5: Ceràmica del s. XII.

87

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

Fig. 3: Alçats i estratigrafia.

88

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

89

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

Fig. 6: Ceràmica de la segona meitat/finals del s.XII.

(Giner, 1976: 89), al segle XVI per ser un espai descobert, i al segle XVIII per no tenir comunicació directe amb la Capella. Segles XIX-XX Només destacar l’últim paviment en ús, de rajola bescuitada (UE 3012), amb el seu corresponent llit de morter de calç (UE 3015) i capa de anivellació subjacent (UE 3016).

ANÀLISI FAUNÍSTICA INTRODUCCIÓ Presentem l’anàlisi de la fauna de mamífers procedent de les excavacions realitzades en la Sagristia del 90

Castell de Cullera durant l’any 2004. L’interés de dita excavació radica en la seua àmplia cronologia que comprén nivells que van des del segle XI al segle XX, la qual cosa ens permet conéixer l’evolució dels hàbits alimentaris dels habitants del Castell de Cullera. S’han analitzat un total de 5090 restes òssies de mamífers, dels que 3051 (59’94%) han sigut identificats anatòmica i taxonòmicament, mentres que 2039 (40’05%) són les restes indeterminades. Totes aquestes restes representen a un mínim de 324 individus pertanyents a vuit espècies diferents de mamífers. A més s’ha identificat la presència d’un rèptil (tortuga indeterminada), entre les restes pertanyents a una unitat estratigràfica dels segles XII-XIII.

La distribució cronològica del nombre de restes (NR) i del nombre mínim d’individus (NMI) es mostra en les taules de la fig. 12.

RESULTATS Segle XI Les unitats estratigràfiques pertanyents al segle XI han aportat escasses restes faunístiques. S’han

analitzat un total de 251 restes que pertanyen a un total de 9 individus. La pràctica totalitat de les restes determinades pertanyen al grup dels ovicaprins, sent molt escasses les restes que han pogut assignar-se amb seguretat a cabra o ovella. Entre els ovicaprins s’ha identificat la presència d’un individu infantil i un altre juvenil, sent la resta d’individus tots adults. Els ossos identificats pertanyen majoritàriament a l’esquelet axial (vèrtebres i costelles), encara que

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

Fig. 7: Ceràmica de meitat del s. XIV.

91

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

també s’han identificat gaires restes de les extremitats anterior i posterior respectivament. El bestiar boví està present en la mostra amb dos individus adults. També s’ha identificat una ovella adulta, i un fragment de pelvis de cabra ens permet conéixer la presència d’un mascle d’aquesta espècie en la mostra.

Fig. 8: Reconstrucció idealitzada de l’espai al nord de l’arc apuntat, en el s.XVI.

Segles XII -XIII La mostra òssia pertanyent als segles XII-XIII és la més nombrosa de tota la seqüència. S’han examinat un total de 1724 restes que pertanyen a un total de 109 individus. Totes les espècies identificades en el jaciment apareixen representades en aquest nivell. Novament és el grup dels ovicaprins el que ha proporcionat un nombre més gran de restes i d’individus. La presència d’algunes espècies és merament testimonial, apareixent identificades amb un sola resta òssia, tal com succeeix amb el cavall, el gat o el gos. Tant en el cas del bestiar boví, com en el dels ovicaprins la pràctica totalitat de l’esquelet apareix representat, encara que de nou les restes més abundants es corresponen amb les de les extremitats anterior i posterior. Aquest fet, unit a la presència d’individus juvenils i adults jóvens (menors de 3 anys) ens fa pensar en un aprofitament carni del bestiar ovicaprí. Segle XIV Igual que succeïx amb el conjunt anterior, la mostra del segle XIV també és molt nombrosa. S’han analitzat 1319 restes que pertanyen a 63 individus diferents. Els ovicaprins continuen aportant la majoria de les restes determinades, i 92

les restes d’ovella i boví presenten un nombre de restes semblant. En aquest moment s’observa un lleu increment de les restes de porc, encara que la seua presència continua sent poc significativa. Les edats de sacrifici dels ovicaprins mostren una certa paritat entre els individus menors de dos anys i els adults jóvens, sent aquests últims una miqueta més abundants. En el cas del bestiar boví, tots els individus identificats són adults. La composició sexual del bestiar ens mostra, en general, un predomini de mascles sobre femelles. Segle XIV-XV Aquest període apareix representat per un única resta d’ovella, pertanyent a un individu adult. Segle XVI El depòsit del segle XVI també és prou nombrós. S’han analitzat 880 restes pertanyents a un mínim de 56 individus. La pràctica totalitat de les restes pertanyen al grup dels ovicaprins, en el que s’observa un clar predomini de les restes d’ovella sobre les de cabra. Les restes de bestiar boví disminuïxen notablement, mentres que els de porc continuen augmentant. La composició per edat del bestiar ens indica una majoria d’individus adults jóvens (entre 2 i 4 anys) sobre els infantils i jóvens (menys de 2 anys). Entre les ovelles s’ha identificat la presència de 3 mascles i 2 femelles, així com d’una femella de cabra. No obstant l’augment de les restes de porc, aquestes corresponen principalment a dents i fragments de mandíbula, la qual cosa ens impedeix fer valoracions sobre el seu aprofitament carni. Segles XVI –XVII Són escasses les restes òssies que tenim d’aquest període. Les restes identificades pertanyen al grup dels ovicaprins, a més de tres restes de cabra i tres de porc. Totes aquestes restes pertanyen a un total de 6 individus, tots ells adults a excepció d’un ovicaprí infantil. Segle XVII Per al segle XVII hem analitzat un total de 371 restes que pertanyen a un mínim de 29 individus. Les principals espècies domèstiques apareixen representades en aquest moment, encara que són els ovicaprins els que han proporcionat el nombre més gran de restes. El nombre de restes de porc és superior al del bestiar boví. En aquest moment, torna a augmentar el nombre d’individus infantils i juvenils respecte a moments anteriors, encara que no arriba a superar al grup dels adults. S’ha pogut identificar el sexe de sis individus, sent tots mascles a excepció d’una femella d’ovicaprí, la resta de mascles pertanyen al grup d’ovicaprins, suid, ovella i cabra.

Segle XVIII Un total de 423 restes del segle XVIII han sigut analitzatdes i pertanyen a un mínim de 36 individus. El grup dels ovicaprins continua sent el que aporta un nombre més gran de restes, encara que en aquesta ocasió tant les ovelles com les cabres apareixen representades en proporcions semblants. Les restes de boví, són escasses, mantenint la seua tendència a la baixa, al contrari del que succeïx amb el porc, la presència del qual augmenta progressivament al llarg de la seqüència cronològica. En aquest moment el nombre dels individus menors de 2 anys és el mateix que d’individus adults, havent-se identificat individus

infantils i juvenils en quasi totes les espècies analitzades. Segles XIX-XX Per a aquest període s’han analitzat un total de 80 restes òssies que pertanyen a un mínim d’11 individus. Novament el grup dels ovicaprins és el que aporta el nombre més gran de restes, sent el porc merament testimonial. Entre les restes d’ovella i cabra s’ha identificat un mascle de cada espècie. La pràctica totalitat dels individus d’aquest moment són adults, a excepció d’un suid infantil i dos individus juvenils d’ovicaprí.

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

Fig. 9: Ceràmica de meitat del s. XVI.

93

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

Fig. 10: Ceràmica dels segles XVII- XVIII.

VALORACIONS El conjunt faunístic de la Sagristia del Castell de Cullera es caracteritza per l’escassetat d’animals silvestres enfront dels domèstics al llarg de tota la seqüència. Aquest aspecte podria deure’s, bé a l’escassetat d’ungulats silvestres en la zona, o bé a factors de tipus social i cultural que no podem valorar. Encara que la presència de cérvol s’ha documentat en 94

jaciments de cronologies semblants a les de la Sagristia de Cullera, com el Castell de La Mola (Benito, 1985) o el poblat àrab de les Dunes de Guardamar (Benito, 1987), aquesta presència no es dóna en jaciments com la Torre de Torrent (Blay, 1987) o l’Alqueria de Benipeixcar (López Gila, inèdit). No obstant això, si és una constant en tots aquests jaciments la presència del conill, encara que en alguns casos, com succeïx

Fig. 11: Fragment d’escultura gòtica en pedra.

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

en la Sagristia, la seua presència és merament testimonial. Un altre aspecte a tindre en compte és l’escassa alteració de les restes per l’acció de carnívors i rosegadors. Aquest aspecte incideix positivament en la representació de la mostra, perquè cap espècie apareix sobrevalorada com a conseqüència de la conservació diferencial causada pels carnívors, que ataquen als ossos menys resistents. L’espècie millor representada al llarg de tota la seqüència és el bestiar ovicaprí, que suposa el 86’78% de les restes identificades. Aquest bestiar pareix que estaria format principalment per ovelles, encara que en alguns moments el nombre de cabres s’acosta prou al d’ovelles. La composició per edat ens parla d’un bestiar compost per individus d’entre 2 i 3 anys encara que el nombre d’individus menors d’un any també és elevat, i en el que s’han identificat més mascles que femelles. Aquestes dades pareixen estar relacionades amb una economia d’autoconsum, on les femelles són sacrificades al finalitzar la seua aportació làctia i fertilitat, i el consum d’animals jóvens o adults jóvens (2-3 anys) és elevat. El bestiar boví segueix en importància a l’ovicaprí, encara que a moltíssima distància (9’27%). La pràctica totalitat de les restes d’aquesta espècie, han sigut aportades entre els segles XI i XIV, sent la seua presència des d’eixe moment merament testimonial. L’escassetat de les seues restes unit a la presència generalitzada d’individus adults de més de 3-4 anys pareix indicar que aquests animals s’empraven com a força de tir i tracció principalment en tasques agrícoles, a més de proporcionar carn. En aquest aspecte, cal recordar que s’han trobat catúfols de sénia d’època califal en la Torre Major (Rosselló, 2006-b) i la documentació del segle XVI menciona una Torre del Molí (Vercher Lletí, 2005) que molt probablement faça

al·lusió a la presència d’un molí de sang que, d’altra banda, era imprescindible en aquets recintes, tal com apareix en un document de l’Arxiu de la Batlia General de València denominat Memorial de les coses que són necessàries a castell o vila qui tema o sper setge (Vercher Lletí, 2002: 140-141). Al segle XIV, no manquen aquests enginys (“moli de bestia molent”, “moli de bistia”, “moli de sanch ab tot son arnes”) als castells de Mallorca (Mut, 1985). Segons Giner (1991: 93), el nostre castell comptava amb un d’aquests artefactes. En el castell de Corbera es va construir un en 1447 (Vecher Lletí, 2002: 141). Les restes aportades pel bestiar porcí són molt escasses, però no impedeixen apreciar una tendència a l’alça que ens mostra la importància que va adquirint aquesta espècie des del segle XIII, coincidint amb la fi de la presència musulmana. La gran majoria dels suids identificats tenen menys d’un any d’edat, el que indica la seua utilització com a recurs carni tal com evidencien les abundants marques de talls que s’observen en els ossos d’aquesta espècie. Altres espècies domèstiques identificades són el cavall i el gos, presents amb dues restes cada una, i el gat, amb una única resta. No obstant això, malgrat només haver-hi dues restes de gos identificats, la seua presència és constant al llarg de tota la seqüència, perquè en tots els nivells han aparegut ossos afectats per els mossos dels gossos. L’única espècie silvestre present en el jaciment és el conill, encara que només suposa el 0’85% de les restes determinades. A tot això cal afegir la presència d’aus en quasi tots els nivells, principalment de gallinàcies, que seran objecte d’un pròxim estudi. Igual que el conill, la presència de gallinàcies és una constant en jaciments d’aquestes cronologies, perquè la seua cria no és complicada i suposen un complement important de la dieta. Tant al Palau Reial com al castell de Bellver (Ciutat de Mallorca) es criaven conills per a proveir la taula del rei (Sastre, 1995: 572). Pel que fa a la tafonomia, podem dir que la mostra apareix poc alterada per agents vegetals i/o climàtics. Únicament els nivells més recents presenten un nombre més gran de restes afectades per erosions radiculars o clivellades per l’acció del sol. Aquestes dades, unides a l’escassa freqüència de mossos que presenten les restes ens suggereix una ràpida deposició de les mateixes i, per tant, una bona conservació de la mostra. Totes aquestes dades fan del dipòsit de la Sagristia del Castell de Cullera un conjunt molt interessant per a conéixer la importància de la ramaderia i el consum càrni des d’època islàmica fins a moments recents.

95

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

Fig. 12: Fauna.

ANÀLISI MALACOLÒGICA El conjunt malacològic recuperat a les excavacions de la “Sagristia” està constituït per 24 espècies: 14 marines (7 gasteròpodes i 7 bivalves) i 10 gasteròpodes terrestres; sent el total de restes recuperades de 950 individus.

INVENTARI (FIG. 13) RECOMPTE DEL MATERIAL Les restes malacofaunístiques recuperades en nivells datats entre els segles XI-XX suposen un total de 950 individus; dels quals s’han recuperat 198 exemplars (20,84%) entre els ss. XI-XIII (època islàmica); 204 (21,47%) del s. XIV (època baix medieval); 386 (40,63%) dels ss. XVI-XVII (època moderna); 146 (15,37%) del s. XVIII; i 16 (1,69%) dels s. XIX-XX (època contemporània). 96

Si observem el consum de mol·luscos per períodes històrics (fig. 14.1) es pot comprovar que es produeïx una major recol·lecció i consum de gasteròpodes terrestres, i que la seua presència és contínua en tota la seqüència cronoestratigràfica. Així mateix, podem assenyalar que es produeïx una recol·lecció selectiva de bivalves marins en el s. XVI, ja que el seu ús és fonamentalment ornamental, mentres que la presència de gasteròpodes marins és ínfima i poc significativa, perquè únicament es documenta el consum del gènere patella en la UE. 3066, estrat datat en el s. XVI. Gasteròpodes marins: Com s’ha dit, la seua presència és escassa i es documenta només fins al s. XVI. S’han arreplegat un total de 20 individus, que suposen el 2,10% del total de mol·luscos recuperats. L’espècie més recol·lectada correspon als exemplars pertanyents al gènere Patella que suposa el 65% (13 individus) del total de gasteròpodes marins. La seua major presència es documenta en el s. XVI-XVII amb

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

Fig. 13: Malacofauna. Inventari.

97

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

Fig. 14: Consum de mol·luscos per períodes històrics.

el 76,92% (10 individus) del total d’aquest gènere (fig. 14.2). Bivalves marins: La presència de bivalves marins es constata des d’època islàmica fins a època contemporània, sent la seua principal funció ornamental. S’han arreplegat un total de 70 individus, que suposen el 7,37% del total de mol·luscos recol·lectats. L’espècie Glycymeris violacescens (Lamarck, 1819) és la millor representada amb el 70% (49 individus) del total de bivalves. La seua major presència es constata en el s. XIV, on s’han arreplegat 20 exemplars que suposen el 48,98% del total d’aquesta espècie (fig. 14.2). Gasteròpodes terrestres: Mol·luscos molt ben documentats al llarg dels distints períodes cronològics. S’han arreplegat un total de 860 restes, que suposen el 90,53% del total de gasteròpodes terrestres recol·lectats. La majoria de les espècies presents són comestibles, però el consum se centra principalment en dues d’elles (fig. 14.2): Otala punctata (Müller, 1774): Amb 446 individus, que suposen el 51,86% del total de gasteròpodes terrestres, és l’espècie més documentada. La seua màxima recol·lecció es produïx en època moderna, amb el 35,20% del total d’aquesta espècie; però el seu consum també és molt important en època islàmica, amb el 30,05%. 98

Eobania vermiculata (Müller, 1774): Espècie molt ben representada amb el 32,44% (279 exemplars) del total de mol·luscos terrestres. La seua màxima presència es constata en època moderna amb el 46,24% del total de mol·luscos d’aquesta espècie, encara que també és rellevant en època medieval (30,82%).

ESTUDI ARQUEOMALACOLÒGIC Després d’un minuciós estudi d’aquest conjunt malacològic, hem inclòs les dades obtingudes en tres grups taxonòmics per a poder determinar la possible funció que es va donar als mol·luscos recuperats durant l’excavació de la Sagristia.

RESTES ALTERADES Es documenta la presència d’algunes restes de mol·luscos amb empremtes de manipulació antròpica: a.- Aparició d’algunes valves amb senyals d’haver sigut sotmeses al foc, indicatiu que han sigut tirades a les brases. Aquesta pràctica de cuinar els bivalves sobre carbons ve documentada per Ateneu en la seua obra Deipnosofistas (III, 86E). b.- Ornamentació: La recuperació de nombroses valves de Glycymeris violacescens (fig.15.1) amb l’umbo perforat per l’erosió mecànica i posteriorment retocat, així com la presència d’una xarnera de Mactra corallina (fig. 15.2) amb una perforació realitzada damunt de l’umbo, ens indica un possible ús ornamental, documentat en jaciments del Paleolític

Superior (Soler, 1990) i que perdura fins a època contemporània.

RESTES INTRUSIVES Són considerats intrusius exemplars de gasteròpodes terrestres pertanyents a l’espècie Rumina decollata per ser freqüents en mitjans molt antropizats, podent inclús ser posterior la seua presència a la formació de l’estrat, ja que necessiten l’existència de reblits de gran potència que permeten el seu soterrament.

RESTES ALIMENTÀRIES La majoria dels mol·luscos recuperats, tant marins com terrestres, tindrien una funció primordialment alimentària.

Pel que es refereix a les espècies marines, la seua aportació a la dieta alimentària és escassa i tindria un paper complementari en l’alimentació. Els mol·luscos marins més consumits són les espècies pertanyents al gènere Patella (fig. 15.3), la presència de les quals es detecta a partir del s. XVI. Respecte als gasteròpodes terrestres tenen una funció alimentària rellevant, detectant una clara predilecció per les espècies Eobania vermiculata (fig. 15.4) i Otala punctata (fig. 15.5). La resta d’espècies pareixen haver sigut consumides de forma esporàdica; excepte l’espècie Theba pisana que es documenta en època baix medieval.

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

Fig. 15.

99

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

Fig. 16.

CONCLUSIONS La manca d’estudis malacològics i l’escassa informació de què es disposa sobre l’alimentació en aquest ampli període, ens porta a combinar els testimonis escrits i les restes malacològiques recuperades per a determinar l’aportació dels mol·luscos a la dieta alimentària en Cullera. Les poques restes de mol·luscos marins recuperats ens revelen un aport mínim a l’alimentació, centrant-se el consum en espècies del gènere Patella (pegellida), la presència del qual es constata a partir del s. XVI en la Sagristia del Castell, encara que el consum d’aquest mol·lusc està documentat en la zona des d’època baix medieval (ss. XIIIXIV) com ho demostra les restes malacològiques recuperades en les excavacions de la Plaça de la Verge, 10, de Cullera (Martínez Bou, 2006). D’altra banda, comptem amb l’escassa presència de Donax trunculus (tellines) en els ss. XIV i XVI, el consum de les quals coneixem també per la menció que fan 100

d’aquestes en les fonts escrites en l’elaboració d’un menú servit al Duc de Gandia (Campón, 1995: 352). A causa de les escasses restes que apareixen d’altres espècies marines, com Stramonita haemastoma, Cerastoderma edule,…, així com l’absència d’indicis d’una possible utilització ornamental, no podem descartar un possible ús alimentari de manera esporàdica, ja que les dites espècies estan presents també amb idèntic percentatge entre els mol·luscos de la Plaça de la Verge, 10. Pel que es refereix a les espècies amb funció ornamental, perforació de l’umbo, la millor representada és el bivalve Glycymeris violacescens la presència del qual es documenta des d’època islàmica (s. XI) fins al s. XX. La seua recol·lecció es va dur a terme post-mortem com ho indiquen els senyals d’erosió mecànica a causa de la seua exposició als agents erosius. Un altre bivalve amb clar ús ornamental és l’espècie Mactra corallina, mol·lusc de què únicament s’ha recuperat la xarnera perforada.

Fig. 17: Ictiofauna. Nombre de restes per període.

ANÀLISI ÍCTICA

1

Les restes de les ictiofaunes estudiades provenen de la intervenció realitzada al castell de Cullera, a la zona coneguda com a “Sagristia”, a l’any 2004. La seqüència que es va definir a l’excavació pertany a un ampli període cronològic que integra estrats des

1

Estudi realitzat per R. Marlasca (Arqueocat, S.L.) (2006).

d’època islàmica a època moderna. El fet que la mostra no siga gaire gran s’ha de justificar bàsicament a les escasses dimensions de la intervenció, i al percentatge de terres garbellades, un 20 % del total de cada estrat. En relació amb això s’ha de dir que la mida de les peces recuperades és en general mitja o gran, pel que es dedueix que la majoria de restes de dimensions mitges i petites no s’han recuperat. Hem decidit diferenciar tres grans grups per a l’estudi de les restes: nivells islàmics, nivells del segle XIV, nivells del segles XVI al XVIII.

METODOLOGIA I MOSTRA La determinació s’ha dut a terme mitjançant l’anatomia comparada. Aquesta ha permès en un percentatge molt alt determinar la majoria de restes a nivell d’espècie. La manca de restes de peixos d’aigua dolça o d’un gran nombre d’espècies cartilaginoses, han fet que no calgués recorre a altres mètodes com les radiografies dels cossos vertebrals per a determinar les espècies. El total de restes d’ictiofauna recollides és de 120 peces. La mostra estudiada es composa d’un total de 98 restes, de les que 92 s’han pogut arribar a determinar específicament, pràcticament el total de restes determinables. Pel que fa a les restes indeterminades i excloses de la mostra, es redueixen a 23 peces que corresponen en la seva majoria a fragments d’elements seriats que formen les aletes

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

Quant al consum de mol·luscos terrestres al territori valencià, està documentat en nombrosos escrits d’època baix medieval, com podem veure en els comptes dels Ducs de Gandia en 1418 (Campón, 1995: 352) o a Alacant, on el Consell d’Elx en 1370 prohibia arreplegar caragols (Hinojosa, 1995: 516). El conjunt malacològic arreplegat en la Sagristia del Castell ens confirma aquesta recol·lecció i degustació de gasteròpodes terrestres, detectant una clara predilecció per tres espècies: Otala punctata (Caragol cristià), l’espècie més consumida en els distints moments cronològics; Eobania vermiculata (Xona) molt ben representada al llarg de tota la seqüència cronoestratigràfica, i Theba pisana (Avellanenc), la presència de la qual és important en època medieval amb un 44,12% del total d’aquesta espècie. Aquestes dades concorden amb la informació que ens aporta l’excavació de la Plaça de la Verge, 10, que igualment assenyalen una predilecció per les espècies Theba pisana i Otala punctata durant eixa època (Martínez Bou, 2006).

101

Fig. 18: Ictiofauna. Composició anatòmica de la mostra.

el nombre de restes es pot considerar molt prometedora per a futures actuacions.

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

LES ESPÈCIES IDENTIFICADES

Fig. 19.

(skeleton pinnarum), les brànquies (branchiostegalia) o les costelles (costae), i que a part de no aportar més informació, són en general indeterminables pel seu estat de fragmentació. Tot i el reduït nombre de restes en estudi, el que s’ha de posar en relleu són les grans possibilitats del jaciment pel que fa als estudis d’ictiofaunes, ja que per l’espai excavat i el sistema de recuperació, 102

Com ja s’ha dit, la mostra en estudi està totalment determinada per la metodologia emprada a l’excavació i posterior gestió dels sediments i per les petites dimensions del sondeig. Aquest fet ha determinat en gran mesura el nombre de restes recuperades, pel que intentar treure conclusions en base a les quantitats de restes entre períodes sembla del tot improcedent. El període més antic en estudi, l’islàmic, és el que té representades un menor nombre d’espècies, tot i que en realitat dibuixa un quadre casi idèntic al del període posterior. Els peixos identificats són el llobarro (Dicentratus labrax), la llissa llobarrera (Mugil cephalus) i, només amb una resta, l’orada (Sparus aurata) (fig. 16). Com es veu a la fig. 17, el nombre de peces de llobarros i llisses és molt similar. Al s. XIV la composició íctica és pràcticament idèntica, ja que es repeteix el protagonisme dels llobarros, apareixen també llisses, i ara s’han recuperat també algunes restes d’altres espècies, una de saboga (Alosa alosa) i una de reig (Argyrosoma regius). La mostra d’aquest dos períodes defineix una homogeneïtat molt gran que és reflex evident d’un determinat nínxol ecològic. Si bé en l’actualitat, Cullera i el seu castell es troben a molts metres de la costa, sabem que aquesta ha anat guanyant terrenys al mar amb les aportacions de terres continentals, amb l’ajuda en aquesta zona també del riu Xúquer. L’existència encara a l’actualitat de zones de marjal i

gestió de les terres i als garbells emprats, més que a la pròpia natura del dipòsit original. D’altra banda destaca també la composició anatòmica de la mostra (fig. 18). Aquesta, al contrari del que succeeix en general a altres jaciments, presenta una conservació diferencial de restes òssies pertanyent als ossos del cap com es veu al gràfic, quant normalment els elements mes representats, ja siga perquè són més nombrosos i més resistents, són les vèrtebres. Això ens podria fer plantejar si aquest fet respon a una determinada característica concreta, és a dir, a la possibilitat que aquestes restes determinen un tipus d’acció precisa. En un altre cas, i amb la seguretat d’haver recuperat tot tipus de mostres i tenir-ne les d’altres zones del jaciment per comparar, es podria dir que tal vegada es deu al fet que en aquesta zona es llançaven les parts del peix no consumides per al consum directe de la carn, és a dir, els caps dels peixos, una vegada aquests es tallaven (tot i que també es podien consumir de forma indirecte amb brous, etc...). Tot i això, la natura dels dipòsits i les altres característiques de la mostra fan impossible precisar aquest extrem. Pel que fa a l’estat dels ossos, no s’ha identificat cap que estiga afectat pel foc, ni deformacions relacionables amb el trànsit intestinal (evidentment degut a les seves mides). La fragmentació d’alguns ossos s’ha de relacionar amb els processos postdeposicionals. Per últim s’ha de ressaltar la presencia d’algunes peces amb clares marques d’haver sigut tallades. En especial cal destacar dues peces de llobarro (Dicentratus labrax), un praeoperculare i un operculare, amb un tall en sentit transversal, que posen en evidencia el tractament del peix i la seva preparació per al seu consum o conservació (fig. 19). Aquest tall a la zona opercular s’ha de relacionar al tall del cap per separar-lo de la resta del cos, i destinar segurament cada part a una finalitat diferent, ja siga un consum diferenciat, o a la preparació del cos per al seu consum deixant de banda el cap. No s’ha de descartar fins i tot una preparació de la part del cos per a rebre un tractament de conservació, ja siga amb sal o fumejat. Tot i això, la petita mostra en estudi no permet en absolut precisar aquests fets, i tant sols podem apuntar algunes possibilitats.

TAFONOMIA

CONCLUSIONS

Les restes estudiades han permès una majoritària determinació específica gràcies fonamentalment a la bona conservació de les restes. S’ha de ressaltar que les mides generals de les peces que componen la mostra són grans, i que no estan representats peixos de mides petites, el que ha de respondre segurament a la

El primer que cal mencionar és la importància d’haver fet un estudi d’ictiofaunes del castell de Cullera per primera vegada. Aquest fet ha d’encoratjar que en futures excavacions s’intente accentuar l’interès en les estratègies de mostreig i es tracte de recollir el màxim nombre de restes possibles, al menys perquè es vegen

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

aiguamolls descriu un paisatge molt semblant al que devia existir als períodes que tractem. Així, tant llisses com llobarros són espècies molt abundants a llacunes salabroses i és aquest segurament l’entorn geogràfic que devia tenir el castell de Cullera en aquest període. També les altres espècies representades, encara que d’una forma casi testimonial, la guerxa o saboga (Alosa alosa) i el reig (Argyrosomus regius) sovintegen als estuaris dels rius i zones intermitges. Evidentment hem de suposar que en aquest ecosistema hi serien presents altres espècies que també devien ser explotades com sobretot l’anguila (Anguilla anguilla) o les orades (Sparus aurata), representada de forma mínima. Que no es troben entre la mostra estudiada no s’ha de relacionar amb la seuaa inexistència al medi, sinó amb l’escassetat de restes de dimensions mitjanes o petites. És molt probable que amb futures excavacions i la recuperació de tot tipus de restes, especialment les més petites (les vertebres d’anguila solen ser de dimensions reduïdes), aporten un gran nombre d’aquestes espècies. De fet, alguns jaciment com el de Lattes, a on es va estar durant segles explotant un medi llacunar molt similar al que defineix la mostra en estudi, té també alts percentatges de llobarros i llisses, però s’han d’afegir també una gran quantitat de restes d’anguiles, orades i altres esparrids i molls (Sternberg 1995). L’últim període representat al jaciment, els segles XVI-XVIII és el que mostra una variabilitat més gran d’espècies, tot i tenir un número més reduït de restes. Aquesta situació la podem relacionar sens dubte amb diferents fets. Per un costat les possibilitats creixents d’explotar diferents ecosistemes i la millora de la tecnologia pesquera, sempre dins d’un marc artesà. Com veiem al gràfic (fig. 18), només s’han recuperat 13 restes d’aquest període, que representen a 8 espècies diferents, pel que no es pot dir que cap destaque per sobre de les altres. Per ressaltar una diferència enfront dels altres períodes, podem dir que en aquest cas, apareix alguna resta d’espècies relacionades amb ecosistemes més costaners i de fons fangosos o arenosos fins a certa profunditat com la sèpia o el lluç (Merlangius merlangus) (fig. 19).

103

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

representades tots els tipus i dimensions que estan presents als dipòsits arqueològics del jaciment. Pel moment ha quedat demostrada la importància que va tenir la pesca en aquest indret durant com a mínim 7 segles, i el paper destacat que aquesta tenia en l’explotació del medi natural que aleshores hi havia. Pel que fa a estudis d’ictiofaunes a la Comunitat Valenciana, tenim un important precedent en l’estudi realitzat de les restes recuperades a l’Almoina de València, tot i que les cronologies i característiques dels dipòsits no ens permeten fer comparacions (Rodríguez, s.a.). La principal conclusió a extreure de les restes estudiades és que pertanyen sense cap mena de dubte al que va ser, durant segles, l’entorn natural de Cullera, un medi natural marcat per llacunes d’aigües salabroses i la propera desembocadura del riu Xúquer. Tant les llises com els llobarros tenen una gran preferència per aquest medi. La manca d’altres espècies a la mostra estudiada s’haurà de veure del tot coberta en futurs estudis. També l’evolució del medi i la seva progressiva transformació, es podran anant definint a partir de nous estudis, amb un major número de restes que permeten donar més força als arguments que aquí només podem apuntar.

Fig. 20: Presencia dels taxons identificats (s. XVII-XVIII).

2

104

Comentaris de M. Rosselló.

2

COMENTARIS

El mújol o llissa llobarrera que sovinteja en els nivell islàmics del Castell, és citada pel geògraf àrab del segle XII al-Zuhri (Bramon, 1995: 941). Per al segle XIV les espècies documentades aquí estan entre les habituals en la documentació valenciana coetània, i sabem que en 1324 els preus oscil·laven entre tres diners la lliura del llobarro, llissa o orada, i els quatre diners la lliura de reig (Ayza, 1979). Sabogues i llisses estan presents a la taula del duc de Gandia a la segona meitat del segle XIV (Campón, 1995: 351). L’adés menciont Memorial de les coses que són necessàries a castell..., probablement de finals del segle XIV o principis del XV, esmenta el “peix salat” formant part dels queviures que s’hi havien d’emmagatzemar en un castell (Vercher Lletí, 2002: 141). Pel segles XVII i XVIII és interessant destacar una cita de 3 de maig de l’any 1650 que al·ludeix, indirectament, a la tècnica del bolitx i que arreplega Giner (1976: 84) amb relació a un donatiu “un bol de peix” dels pescadors de Cullera per a “Nostra Senyora del Castell”. També cal anotar altra cita, aquesta de 1782, amb relació a l’aparició d’una foca monjo a la zona de la

Fig. 21: Presencia dels taxons identificats (s. XVI-XVII).

Penya del Moro el 28 d’abril, que va quedar atrapada a les xarxes dels pescadors de l’Almadrava un 13 de maig a la part del Cap de Cullera i que descriu “tenian puesta la red, que en su idioma nacional llaman Lliséra, porque con ella se pesca el Mujol, llamado Llisa. Esta red es una manga llana tendidas debaxo del agua, que guarnecen dos barcos, uno á cada lado, con los Pescadores para levantarla quando el centinela que tienen puesto en una elevacion les avisa que ha entrado el pescado” (Noticia del Phoca, 1782; Giner, 3 1973: 596-597) .

ANÀLISI ANTRACOLÒGICA El carbó recuperat a mà en l’excavació i a continuació analitzat, ha permés la identificació dels taxons arboris o arbustius que es van utilitzar com a combustible i/o com a elements de la construcció. Els resultats es presenten en les figures 20 a 24 on també es reflecteix la freqüència absoluta dels taxons per cada una de les fases crono-culturals excavades en el jaciment.

3.

En l’article de F. Giner hi ha una errada, apareixent la data de 1872.

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

Fig. 22: Presencia dels taxons identificats (s. XIV).

El carbó analitzat per U.E’s. no és abundant i conseqüentment el conjunt de les mostres per fase crono-cultural no conté suficient material antracològic perquè la quantificació siga significativa a l’hora d’interpretar les dades. No obstant això, la llista de taxons és prou àmplia i la seua presència ens permet realitzar una aproximació a l’entorn vegetal del passat i al possible ús d’algunes espècies. Els resultats antracològics de les fases successives presenten gran similitud. El pi blanc i les lleguminoses estan presents en totes elles, igual que el pi roigpinassa. No obstant això, no tots tenen una procedència local. El pi blanc troba el seu òptim per davall dels 800 m d’altitud entre els pisos termomediterrani i mesomediterrani inferior. En el País Valencià aquests pins viuen de forma natural en les etapes de degradació del carrascar, aconseguint el seu òptim en els matolls de substitució, podent-se considerar part de la vegetació clímax en algunes zones termomediterrànies semiàrides com el Camp de Túria o la Canal de Navarrés (Costa et al. 1982, Costa 1986). Per tant, la seua presència en

105

Fig. 23: Presencia dels taxons identificats (s. XII-XIII).

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

les mostres reflectiria l’existència local de l’espècie. Les lleguminoses tenen una distribució molt àmplia, no obstant són molt abundants en les formacions termòfiles mediterrànies i la seua presència en les mostres analitzades es pot atribuir a la vegetació natural de l’entorn. Ambdós, el pi roig i la pinassa, són espècies de muntanya. El primer es troba en el pis supramediterrani i a partir dels 1000 m d’altitud. La segona pot aparéixer a partir dels 800 m. i des del pis mesomediterrani superior i substitueix al primer quan les condicions d’aridesa s’accentuen (Romo Díez, 1997). Donades les exigències climàtiques d’ambdues espècies la seua presència en les mostres s’ha d’interpretar com el resultat del seu transport deliberat de zones de l’interior i de muntanya per a complir finalitats específiques.Les altres espècies apareixen en algunes de les fases crono-culturals identificades en el jaciment. La presència, quasi constant, de l’olivera i de la garrofera és indicativa de les condicions tèrmiques i ombroclimàtiques predominants en la zona ja que ambdues són típiques del clima termomediterrani, càlid amb influència marítima però de caràcter sec o semiàrid, i difícilment superen els seus límits, almenys, en estat silvestre. L’anàlisi antracològica convencional

Fig. 24: Presencia dels taxons identificats (s. XI-XII).

106

no permet diferenciar entre la varietat cultivada o silvestre de l’olivera. És possible que les dues estiguen representades en les mostres, ja que l’ullastre (silvestre) abunda en els matolls termomediterranis i el cultiu sistemàtic de l’olivera, ben documentat en la zona en les cronologies que tractem, produiria restes de poda aptes per a llenya ja que la seua fusta és un excel·lent combustible. El llentiscle, el bruc, el ginebre i el romer són components de les formacions vegetals termomediterrànies tant com principals espècies de màquia baixa i matolls termòfils i xeròfils o com bosc baix en pinedes desenvolupades. La presència del pinastre o resiner (P. pinaster) es pot atribuir a una restringida existència local sobre sòls arenosos litorals o al transport extralocal. Aquesta espècie de pi té una distribució fonamentalment mediterrani-occidental i atlàntica, des de la costa fins a les zones més continentals i actualment hi ha poblacions de pinastre molt esteses de forma natural per tot el territori peninsular i entre altres zones en les serres litorals llevantines (Costa et al., 1997: 383). El pinastre únicament apareix en les mostres analitzades d’època islàmica. La majoria dels taxons identificats en el conjunt de les mostres són naturals de la zona on s’ubica el

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

Fig. 25: Fotografies amb microscopi electrònic de diferents mostres antracològiques.

107

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

jaciment pel que podem fer una aproximació a la vegetació d’aquesta. A pesar que no totes les espècies estan incloses en totes les fases, la constant presència del pi blanc, les lleguminoses, l’olivera i la garrofera ens indueix a pensar en l’existència d’unes formacions vegetals semblants per a tots els períodes consecutius. Les formacions existents serien les típiques del pis bioclimàtic termomediterrani: uns matolls oberts d’ullastre, llentiscle, lleguminoses, brucs, romer i ginebres. Probablement pinedes obertes existirien en les elevacions més pròximes i/o trobarien el seu òptim en els matolls. Les plantes cultivades o aprofitades pels seus fruits com la garrofera, l’olivera, el magraner, la figuera i l’ametler tenen un paper important en les mostres i és probable que les restes de fusta carbonitzada d’aquestes espècies es dega a l’aprofitament de les restes de poda com a llenya. En algunes de les mostres apareixen taxons indicadors d’ambients ecològics diversos com a riberes de riu i sòls salins. En el primer cas s’inclouen els salzes i xops mentres que tamarius i espècies halòfiles de les Chenopodiaceas es trobarien creixent probablement prop de la costa i en àrees de marjal properes a la zona d’estudi. Els taxons identificats indiquen tant l’ús de recursos locals com el transport de fusta per a usos específics, probablement la construcció, la qual cosa seria facilitada per la proximitat del riu Xúquer que, des d’antic i fins a temps ben recents, ha sigut utilitzat per a transportar fustes des de les muntanyes de l’interior. El pi roig i/o la pinassa no pertanyerien a la vegetació de la zona però la seua fusta s’hauria importat per a ser utilitzada en la construcció. Aquesta hipòtesi es corrobora amb la documentació procedent dels dipòsits excavats, majoritàriament reblits constructius, reblits amb runes o reblits d’amortització d’espais oberts amb restes de material constructiu. El pi blanc podria haverse utilitzat amb la mateixa finalitat i cal destacar la seua presència com taxó únic en el reblit d’un forat de pal (U.E. 3069). Entre tots els taxons identificats els pins són els més aptes per a ús en la construcció donada la morfologia dels seus troncs i les característiques de la seua fusta. Tant el pi roig com la pinassa tenen troncs rectes i amb pocs nucs i la seua fusta és compacta, estable i se seca fàcilment, característiques que els fan molt adequats per a l’obtenció d’elements constructius com a pals, bigues, agulles d’encofrat, travessers, etc. (Johnson, 1994). El pi blanc té el tronc mes tortuós però per la seua fusta dura i resistent s’utilitza sovint en la construcció aprofitant possiblement les branques i troncs més rectes. En el castell de Chirel (Corts 108

de Pallàs), a través de l’anàlisi de la fusta d’agulles encastades en els murs, s’ha documentat l’ús de totes aquestes espècies de pins (Y. Carrión, comunicació personal). Respecte al possible ús de la fusta del pi blanc en la construcció, cal mencionar la presència de galeries d’insectes xilòfags observades en alguns dels carbons ací presentats (fig. 25.2). Encara que l’activitat d’aquests insectes no és exclusiva en la fusta treballada i es pot donar també en arbres vius, és més probable que per a la construcció es triaren troncs o branques sanes que, al llarg del seu ús i a causa de la seua exposició a la intempèrie, s’infectaren. Tenint en compte les observacions generals en relació a la vegetació i el possible ús de les plantes identificades, a continuació comentarem els resultats per cada fase crono-cultural. Segles XVII-XVIII (fig. 20) Destaca la presència de pi roig-pinassa i pi blanc (Pinus sylvestris-nigra i Pinus halepensis). Aquest últim està acompanyat de llentiscle (Pistacia lentiscus), lleguminoses llenyoses, bruc (Erica sp.), romer (Rosmarinus officinalis) i olivera (Olea europea) espècie aquesta que, vista la seua abundància, deu correspondre tant a l’espècie silvestre com a la cultivada, a més d’indicar certa facilitat de disponibilitat i proximitat a l’assentament. Aquests taxons indiquen l’existència de formacions obertes de matoll termòfil. No obstant la presència de pi, aquest estaria en bona part desaparegut de la muntanya en el segle XVIII, llevat d’alguns rodals molt puntuals, si hem de fer cas al que diu Cavanilles “No hay árbol alguno en todo el monte, pero sí arbustos y yerbas...” (Lacarra et al., 1996: t. II, 218). El Quercus tipus perennifoli (alzina, coscoll, carrasca), molt escàs, reflexa també una vegetació composta per etapes de degradació dels carrascars. D’altra banda, la garrofera i olivera són dues espècies arbòries que tindran un ampli cultiu en zones de secà al llarg del segle XVIII i XIX, i estan presents a Cullera, apareixent citades per Cavanilles (Lacarra et al., 1996: t. II, 218) i Madoz (1982: 295), si bé ja eren cultius de certa importància al segle XVI (Giner, 1981: 323). Les Chenopodiciae, indeterminades, inclouen espècies (Arthrocnemum sp., Salsola sp., Sarcocornia sp.) que són plantes halòfiles, (herba sosa, barrella), pròpies de sòls salins, i que han de procedir de zones de marjal del litoral pròxim. Segles XVI-XVII (fig. 21) El pi blanc (Pinus halepensis) torna a destacar com a espècie arbórea i respecte a la vegetació serveixen les mateixes conclusions que el període anterior.

drassanes (Guiral, 1980: 262). Pel que fa als cultius arboris (figuera, olivera, ametler, magraner), potser estiga relacionat amb la presència d’un hort en “el Ple de l’Albacar” que citen les fonts del segle XVI (Giner, 1968: 162). Si bé en el s. XVI es queixen de la presència de l’hort com una cosa impròpia, sol·licitant que es llevara; no obstant, en època medieval pareix que era comú i, inclús, s’afavoria la presència d’horts en l’interior dels castells per a tenir aliments frescos en previsió de setges, al menys en els castells catalans del segle XV (Vinyoles, 2004: 257). Segles XI-XIII. Època Islàmica (fig. 23, fig. 24) Cal destacar la presència de pinastre (Pinus pinaster) que en les mostres analitzades únicament apareix en època islàmica, acompanyat de pi blanc (Pinus halepensis) i pi roig-pinassa (Pinus sylvestris-nigra). Desconeixem, a falta de més mostres i contexts a analitzar, si aixó respon a la desaparició o falta d’interés per l’espècie en èpoques posteriors o és degut que era portada d’una altra part (a través del riu). El pi blanc acompanyat de ginebre, lleguminoses i bruc indiquen l’existència de matolls secs i pinedes. El xop, àlber, torna a aparéixer com a representant de l’espècies de ribera. (Olea europea) l’olivera, o l’ullastre en cas de tractar-se de l’espècie silvestre, i la figuera (Ficus carica) també estan presents. A manera de conclusió, podem dir que els taxons arbustius i de procedència local serien utilitzats com a combustible domèstic igual que les restes de poda dels arbres fruiters representats en les mostres. Els primers reflecteixen l’existència d’unes formacions de matoll en la zona on també creixerien de forma natural els pins blancs. Ocasionalment proporcionarien també llenya la ribera i la marjal. La fusta de pins de muntanya com el pi roig i la pinassa, igual que el pi blanc, podria haver-se utilitzat en la construcció.

BIBLIOGRAFIA ARCINIEGA, L., 2003: Sistemas de defensa en Cullera: Castillo, murallas y torres. Ajuntament de Cullera. AYZA ROCA, A., 1979: “La pesca en la València del segle XIV”. L’Espill. València, 159-180. BENITO IBORRA, M., 1985: “Aproximación al estudio de la fauna del Castillo de La Mola (Novelda, Alicante). Una aportación al estudio de la economía

medieval”. En Azuar, R., Navarro, C., Benito, M. Excavaciones en el Castillo de La Mola (Novelda, Alicante) I. Las cerámicas finas (s. XII-XV). Ayto. de Novelda, Excma. Diputación de Alicante, Novelda, 101-119. BENITO IBORRA, M., 1987: “Estudio preliminar de los hábitos alimenticios de origen animal de los moradores del poblado árabe de las Dunas

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

Es documenten comunitats de ribera, com el tamariu (Tamarix sp.), arbust resistent a l’aridesa i la salinització. Normalment en zones de ribera on el bosc ha sigut degradat i en zones de barrancs i rambles i d’aigües salines. També apareix el salze (Salix sp.) espècie edafòfila, molt exigent quant a humitat i normalment en contacte directe amb l’aigua; segurament procedent de les vores del riu. La important presència de pi blanc i tamariu en la UE 3066, que correspon a un farciment constructiu de la muralla oriental i baix el paviment de l’estança, potser estiga relacionada amb majors necessitats de fusta per a labors constructives i/o per a combustible domèstic, puix tant el pi com el tamariu són excel·lents com a combustible, i el castell tenia un forn de pa (Giner, 1968: 166). A més, el tamariu és molt flexible i aquesta característica tal vegada fou aprofitada per tasques com la construcció de cimbres per a les voltes, si bé normalment es feien amb canyís. En qualsevol cas, la seua llenya era molt apreciada com combustible pels forns de calç i algeps, i sabem de la construcció d’un forn de calç, en 1559-1560, pel mestre d’obres Joan Navarro (Arciniega, 2003: 104). Segle XIV (fig. 22) Pel que fa a les espècies arbóreas, torna a destacar el pi blanc (Pinus halepensis) acompanyat de ginebre (Juniperus sp.), de lleguminoses llenyoses i de llentiscle (Pistacia lentiscus) indicant l’existència de formacions de matoll i de pinedes probablement degradades. Destacar la presència d’espècies de ribera xop/ àlber (Populus sp.), excel·lents per a la construcció i menys exigents quant a humitat, en comparació amb el salze. No a d’estranyar-nos la seua presència perquè al segle XV la ribera del Xúquer (Alzira i encontorns) proporcionava àlber blanc per a ser utilitzat a les

109

de Guardamar”. Segundo Congreso de Arqueología Medieval Española. Madrid, 433-442. BLAY GARCÍA, F., 1987: “Aprovisionamiento cárnico en Torrent (Valencia) al final de la Edad Media”. Segundo Congreso de Arqueología Medieval Española. Madrid, 34-42. BRAMON, D., 1995: “Notícies sobre alimentació andalusina a la geografia d’al-Zuhri”. Actes Ir. Col.loqui d’Historia de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Vol. 2. Quaderns de l’Institut. Lleida, 935942. CAMPÓN, J., 1995: “La dieta cotidiana de la casa ducal de Gandía”. Actes Ir. Col.loqui d’Historia de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Vol. 2. Quaderns de l’Institut. Lleida, 347-356.

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA “SAGRISTIA”, CASTELL DE CULLERA. AVANÇ PRELIMINAR

CARRASCO, S., COTINO, F., LÓPEZ, Mª D., MARTÍNEZ, S., MAS, P., NTINOU, Mª., ROSSELLÓ, M., (e.p.): “Cultura material i vida quotidiana al castell de Cullera, segles XVIIXVIII. Una aproximació des de l’arqueologia”, L’habitatge: la casa i l’interior domèstic. XI Assemblea d’Història de la Ribera (Corbera, 10-12 de novembre de 2006). COLL, J., 1998: “Les importacions de ceràmiques valencianes (segles XVI-XIX). Produccions i cronologia de la pisa i ceràmica comuna”, Ceràmica medieval i postmedieval. Circuits productius i seqüències culturals. Monografies d’Arqueologia Medieval i Postmedieval, 4, Universitat de Barcelona, 205-223. COSTA, M., 1986: La vegetación en el País Valenciano. Universitat de València. 240 pp. COSTA M., PERIS, J. B., FIGUEROLA, R., 1982: “Sobre los carrascales termomediterráneos valencianos”. Lazaroa, 4, 37-52. COSTA M., MORLA C., SAINZ H., (Eds.) 1997: Los bosques ibéricos. Una interpretación geobotánica. Editorial Planeta. 572 pp. ESCARTÍ, V. J., 2001: Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Melcior Miralles. Introducció, selecció i transcripció. Biblioteca d’Autors Valencians, 45. Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València. GARCÍA MARTÍNEZ, S., 1981: “La Ribera desde las Germanías a la expulsión de los moriscos”, Economia Agrària i Història Local. Iª Assemblea d’Història de la Ribera, Col·lecció Politècnica, 1, Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València, 43-98. 110

GINER PEREPÉREZ, F., 1968: “El castell de Cullera a la segona meitat del segle XVI”, Anales del Centro de Cultura Valenciana, 53, 149-172. GINER PEREPÉREZ, F., 1973: “Apéndice a la 2ª edición”. Historia de Cullera, de A. Piles Ibars (1893). Ajuntament de Cullera, 527-678. GINER PEREPÉREZ, F., 1976: La Mare de Déu del Castell de Cullera. Estudio Histórico. Ajuntament de Cullera. GINER PEREPÉREZ, F., 1981: “La Germania de Cullera”, Economia Agrària i Història Local. Iª Assemblea d’Història de la Ribera, Col·lecció Politècnica, 1, Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València, 319-346. GINER PEREPÉREZ, F., 1991: Cullera. Ed. Everest. León. GINER PEREPÉREZ, F., 2000: “La Mare de Déu del Castell de Cullera. Estudio Histórico”, III Jornades d’Estudis de Cullera (Cullera, 28-30 de novembre de 1997), 543-566. GÓMEZ FERRER, M., 1998: Arquitectura en la Valencia del siglo XVI. El Hospital General y sus artífices. Albatros, Valencia. GRAN ENCICLOPEDIA DE LA COMUNIDAD VALENCIANA, 2005, Editorial Prensa Valenciana, 17 tomos, Valencia. GUIRAL, J., 1980: “Valencia marítima en el siglo XV”, Nuestra Historia, t. 3, Mas-Ivars Editores, S.L., Valencia, 247-266. GUTIÉRREZ LLORET, S., 1996: La Cora de Tudmir de la Antigüedad Tardía al mundo islámico. Poblamiento y cultura material. Madrid-Alicante. HINOJOSA, J., 1995: “Comer y beber en Alicante en la Edad Media”. Actes Ir. Col.loqui d’Historia de l’Alimentacó a la Corona d’Aragó. Vol. 2. Quaderns de l’Institut. Lleida, 507-525. JOHNSON, H., 1994: La madera. Editorial Blume. 269 pp. LACARRA, J., SÁNCHEZ, X., JARQUE, F., 1996: Les Observacions de Cavanilles. Doscents anys després. 4 toms, Bancaixa Obra Social, València. LÓPEZ GILA, M.D. (inédito): Estudio arqueozoológico de dos yacimientos medievales: La alquería de Benipeixcar (Gandía, Valencia) y El Fortí (Dénia, Alicante). MADOZ, P., 1982: Diccionario GeográficoEstadístico-Histórico de Alicante, Castellón y Valencia. II vols. Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València.

STERNBERG, M., 1995: La peche a Lattes. Contribution à l’étude de l’économie vivrière à travers l’analyse de l’ichtyofaune. Lattara, 8. VERCHER LLETÍ, S., 2002: “La tinença del castell de Corbera durant els segles XIIIXV”. A. Furió, J. Aparisi (eds.) Castells, Torres y Fortificacions en la Ribera del Xúquer. VIII Assemblea d’Història de la Ribera (Cullera, novembre 2000), València, 133-143. VERCHER LLETÍ, S., 2005: “El castell de Cullera a través dels memorials de l’any 1537”. Qulayra, 1. Museu d’Història i Arqueologia, Cullera. VINYOLES I VIDAL, T., 2004: “L’ús de l’espai i el ritme del temps als castells medievals”, Actes del Congrés Els Castells Medievals a la Mediterrània Nord-Occidental, (Arbúcies, 5-7 de març de 2003), Museu Etnològic del Montseny, 247-288.

S. Carrasco, F. Cotino, Mª D. López, S. Martínez, P. Mas, Mª Ntinou, M. Rosselló

MARLASCA, R., 2006: Estudi de les restes d’ictiofauna del Castell de Cullera-Sagristia. Cullera (Ribera Baixa, València). Inèdit. Original dipositat en el Museu de Cullera. MARTÍNEZ BOU, S., 2006: “Excavació preventiva a la plaça de la Verge, 10 (Cullera).Un aixovar domèstic a l’època de Pere IV”. Qulayra, 2. Museu d’Història i Arqueologia, Cullera. MONRAVAL, M., 1990: “Torre Mayor del Castell, Cullera, la Ribera Baixa”, Excavacions Arqueològiques de Salvament a la Comunitat Valenciana 1984-1988, II, Intervencions Rurals, València, 144-147. MUT CALAFELL, A., 1985: “Inventarios de los castillos de Alaró, Bellver y Pollensa y del palacio de Valldemossa, de mediados del siglo XIV”, Bolletí de la Societat Arqueològica Luliana, 41, Palma de Mallorca, 57-78. NOTICIA DEL PHOCA, becerro marino, que salio en la playa de la villa de Cullera…, 1782. Valencia, Joseph y Thomas de Orga. Copia Facsímil Librerías París-Valencia, Colección Biblioteca Valenciana, Valencia (1992). PORTELL, E., COTINO, F., BLAY, F., 2002: “El castell de Cullera a través de l’estudi arqueològic de l’Ermita Vella”, A. Furió, J. Aparisi (eds.) Castells, Torres y Fortificacions en la Ribera del Xúquer. VIII Assemblea d’Història de la Ribera (Cullera, novembre 2000), València, 113-128. RODRÍGUEZ, C. s.a.: La ictiofauna arqueológica de l’Almoina (Valencia), informe inèdit. ROMO DÍEZ, A. M., 1997: Árboles de la Península Ibérica y Baleares. Guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies. Editorial Planeta. 347 pp. ROSSELLÓ MESQUIDA, M., 2006-a: “Origen i evolució del Castell de Cullera a època islámica”. Llibret de Falles. Falla Raval-Sant Agustí. Cullera, 31-35. ROSSELLÓ MESQUIDA, M., 2006-b: “Cerámicas emirales y califales de la torre celoquia y los orígenes del castillo de Cullera”. Qulayra, 2. Museu d’Història i Arqueologia, Cullera. SASTRE MOLL, J., 1995: “Breves notas sobre alimentación bajo-medieval mallorquina (1300-1330)”, Actes Ir. Col.loqui d’Historia de l’Alimentacó a la Corona d’Aragó. Vol. 2. Quaderns de l’Institut. Lleida, 565-580. SOLER, B., 1990: “Estudio de los elementos ornamentales de la Cova de Parpalló”. Saguntum, 23. Valencia, 39-59.

111