Les dones i el treball

Les dones i el treball

Les dones i el treball Marta Vicente-Valentín

E

ra un matí de gener del 1707 i Maria Martí, aliena als recents conflictes polítics, s’havia llevat de matinada per anar a la plaça del Bornet, com així es coneixia l’eixamplament que connectava el carrer del Born amb el Pla d’en Llull.1 La Maria, dona del forner Antoni Martí, va arribar a la plaça amb la seva gallina, però, abans que trobés comprador, el mostassaf, l’oficial encarregat de supervisar que es complissin les lleis sobre la venda a Barcelona, li va requisar la gallina sense donar-li cap explicació.2 Davant la protesta de la venedora als Consellers de la ciutat, el mostassaf va explicar que la dita Martí era de fet una revenedora que havia violat el capítol quart de les crides de mostassaf que prohibien «a qualsevol persona lo revendre al Bornet fins a las dotze hores del migdia». Aquest lloc era destinat als pagesos per portar des de fora a vendre les seves vitualles, i així els revenedors i revenedores havien d’esperar passades les dotze per revendre. Per tal de recuperar la seva gallina, la Maria va relatar l’entramat que van portar-la a ella i a la gallina al Bornet. Va ser Geroni Delfau qui, durant la vigília de Nadal, va comprar dues gallines al Born. Passat el Nadal, en Delfau es va adonar que només necessitava una gallina i li va entregar l’altra, viva, suposem, a la dita Martí, que va anar al

142 I marta vicente-valentín

les dones i el treball

I 143

Pintura anomenada “Mercat del Born”, cap a 1775. MUHBA.

Bornet a vendre-la. La intenció d’en Delfau va ser, per tant, no de revendre sinó de consumir l’aviram. El mal càlcul de les vitualles que necessitava beneficiava en darrera instància la Maria Martí. No se’ns explica, però, per què Delfau no va anar a vendre la gallina ell mateix, ni de què coneixia a la Martí i si hi havia pel mig algun benefici o comissió. Sols sabem que la ciutat condemnà al mostassaf que tornés la gallina a la dita Martí. L’escena descrita és interessant per la seva quotidianitat i perquè reflecteix certes pràctiques característiques del treball de les dones a l’edat moderna a Barcelona, com ara l’inherent flexibilitat de la seva feina i

les seves habilitats per crear xarxes i contactes per proveir i subsistir. Tal com mostra la il·lustració del Bornet que acompanya aquest capítol, les dones van “envair” àrees de venda i revenda a la ciutat com ara el Bornet, ja fos de la manera més informal com en el cas de Maria Martí o en específiques localitats i parades com a revenedores complint amb les crides del mostassaf. És molt possible que aquest no fos un episodi esporàdic i que Maria Martí actués normalment com a revenedora informal i no vinculada al gremi de revenedors, venent de matinada vitualles al Bornet. Un gran nombre de dones treballaven dins les estructures gremials com a vídues de mestres, però la gran majoria eren dones que

144 I marta vicente-valentín

de vegades treballaven pel marit o amb ell d’una manera informal o, com en el cas de la Martí, que feien feines no relacionades amb l’ofici del marit. La pregunta que ens hem de fer és, doncs, en quin sentit la flexibilitat del treball d’aquestes dones contribuïa als canvis econòmics a la ciutat? En primer lloc, el treball de les dones apareix com part clau de les activitats artesanals i comercials fent possible l’activitat econòmica i, per tant, el creixement. En segon lloc, la naturalesa mateixa del treball de les dones, la seva flexibilitat i versatilitat, funci-onava d’una manera semblant al que s’ha entès com “economia informal”: proveint espais de creixement econòmic on l’economia regulada no hi permetia arribar.3 En darrer lloc, aquesta naturalesa del treball de les dones, flexible i versàtil per la seva vinculació a la família, també reflecteix nocions més generals del treball a la Barcelona moderna. El treball d’homes i dones estava emmarcat dins l’economia moral de la ciutat. Aquesta economia moral feia que totes les actuacions econòmiques es miressin no sols des del prisma dels guanys materials que representaven sinó també emocionals a l’hora de mantenir el benestar de la família i, per extensió, el de la ciutat. És per això que l’estudi de la contribució del treball de les dones a l’economia de la Barcelona moderna ha de començar en primer lloc examinant quines eren les coordenades a partir de les quals s’entenia l’economia de la ciutat i el seu funcionament. Governants i subjectes partien del principi, establert en el concepte mateix de l’arrel grega de la paraula, que l’economia era un assumpte d’ordre social a la vegada que moral. L’economia, oikonomia o ‘govern de l’oikos o llar’, entenia que l’organització del treball havia de seguir pautes que poguessin garantir la supervivència material dels membres de la llar a la vegada que mantenir el seu ordre social i moral.4 Aquests interessos eren clau no sols per a la prosperitat de la mateixa llar sinó també de la ciutat. El govern de la ciutat esdevenia una extensió del govern individual de cada una de les seves llars. Les expectatives, per tant, de com homes i dones havien de contribuir a l’economia urbana, havia de ser una rèplica de la divisió sexual de la feina dins la llar individual, i en particular dins la família artesana. La feina artesanal a Barcelona va representar l’ideal de com la feina a la família havia de portar la ciutat cap al creixement i el benestar, no sols material sinó també moral i emocional.

les dones i el treball

I 145

Dins cada una de les prop de 9.000 famílies que constituïen la Barcelona de cap a 1700,5 s’esperava que existís una divisió molt específica del treball entre homes, dones i nens. El manteniment d’aquesta divisió on els homes havien de portar a terme les tasques més especialitzades, i nens i dones tenien una feina més flexible i variable, representava la continuació de la unitat que era la família. Per tant, les feines de tots els membres de la família havien de ser compatibles amb la subsistència material i emocional del nucli familiar. Aquesta combinació ideal entre la reproducció dels elements materials i no materials de la família era particularment important en el cas de les dones, pel seu paper com a filles, esposes i mares. Les dones de la família artesana es trobaven moltes vegades que havien de combinar tasques artesanals amb tasques de la llar, i la seva feina esdevenia flexible i variable. És per això que la presència de la família en la indústria i el comerç de la Barcelona moderna, i per tant la importància d’interessos emocionals i morals en l’economia, va permetre a les dones tenir prou autoritat per participar en activitats industrials i comercials a la ciutat. Excloses de la jerarquia gremial, el treball de les dones es va convertir, no obstant, en el centre de l’economia urbana i, per tant, en la llavor del creixement durant la segona meitat del segle xvii i principi del segle xviii en els seus dos aspectes principals. Per un costat, com a part del treball agremiat. Atès que les dones no podien ser mestres en la majoria dels gremis, les ordenances gremials permetien a les vídues de mestre que tenia fills continuar amb la botiga del mestre difunt. Per un altre costat, les dones van participar en l’economia urbana amb el seu treball no agremiat i vinculat a la família, com ara fou el cas de les sederes. Aquesta feina, no regulada pels gremis, va representar un element de debat dins les tensions entre gremis i Consell de Cent a la Barcelona preborbònica. Treball de dona, treball de família L’essència del treball de les dones a l’edat moderna es mostra com a resultat d’una aparent contradicció. Per una banda, existien les nocions, basades en la creença que les dones eren en l’aspecte intel·lectual i físic inferiors i subordinades als homes, que vinculaven les dones a certs tipus de treballs menys valorats en l’economia de la ciutat. El treball que es caracteritzà com a “femení” estava estretament vinculat a les tasques

146 I marta vicente-valentín

de subministrament i venda —revenedores, marmanyeres— més que a les de la producció que acostumaven a ser de més prestigi i remuneració. Si s’esperava que les dones treballessin en tasques relacionades amb la producció era que ho fessin en aquelles parts del procés menys especialitzades i valorades, com, per exemple, la filatura en la producció tèxtil. Per una altra banda, el treball de les dones estava sempre vinculat a la família i, per tant, qualsevol tasca que les dones portessin a terme, fos relacionada amb l’economia de la ciutat o no, havia d’adaptar-se a les necessitats familiars. Aquesta combinació, que en principi no sembla contradictòria, ho podia ser de vegades si el treball necessari per mantenir la família entrava en contradicció amb les expectatives del que era un treball idealment femení. És així que el mateix element utilitari i funcional de l’economia, que demanava que cada membre de la llar ocupés el seu lloc, feia que moltes vegades s’haguessin de reajustar els papers de la divisió sexual del treball per poder aconseguir la subsistència del nucli familiar. Es creava, per tant, la possibilitat d’un rol flexible que s’adaptés a les necessitats familiars i de la ciutat. Fins i tot el concepte de feminitat va esdevenir flexible per permetre a les dones treballar en feines que no eren del seu àmbit pel bé de la família i la ciutat. És en aquests moments de contradicció on veiem els límits i les possibilitats del treball de les dones. La demanda que la mare i l’esposa s’adaptés a qualsevol necessitat de la família la transformava en una “dona de valor”, o dona valerosa, fins i tot de vegades traduït com viril, que abandona temporalment la seva feblesa de cos i d’intel·lecte per portar a terme tasques característiques dels homes. Aquesta era vista com una virtut innata quasi miraculosa, que no necessitava entrenament ni recompensa. En la seva famosa obra La perfecta casada (1583), Fray Luis de León es refereix així a la “perfecta casada”: «Dona de valor, qui la trobarà? Rar i costós és el seu preu.»6 El llibre de Fray Luis, publicat al 1583 però amb amplia difusió i lectura al segle xvii i xviii arreu d’Espanya, dibuixa la “dona de valor” (mujer de valor) que Fray Luis també anomena “dona varonil” com la dona capaç d’abandonar la seva feblesa femenina per trobar en si els elements masculins que la converteixen en una dona varonil, capaç de fer el que va més enllà del seu sexe pel bé de la família. Quan Fray Luis apunta varonil vol dir ‘virtut d’ànim i fortalesa de cor, indústries i riqueses, poder i avançament, i finalment un ser perfecte i cabal en aque-

les dones i el treball

I 147

lles coses a qui aquesta paraula s’aplica’.7 En aquest sentit la dona esdevé un ésser perfecte, en altres paraules, un home. Fray Luis trobà la seva principal font d’inspiració en la Bíblia (Eclo., 36) però també en l’obra de Xenofont Oeconomicus, un llibre sobre el govern de la casa i l’estat, construït en forma de diàleg entre Sòcrates i Cristobulus. La Bíblia dóna a Fray Luis l’autoritat necessària pel que fa a les bases morals i religioses de la feina de les dones, mentre que Xenofont li ofereix l’aspecte més utilitari del funcionament del govern de la llar. I són precisament aquestes dues fonts d’autoritat, la bíblica “dona de valor” i l’obra de Xenofont, les referències obligades per a una llarga llista d’escriptors en referir-se al treball de les dones. Malgrat això, en aquestes nocions més positives o, almenys, més flexibles del treball de la dona, s’ha de tenir en compte que per sobre de tot perviu la filosofia d’Aristòtil que considera les dones inferiors als homes físicament i intel·lectualment. És a dir, s’ha de combinar per un costat la limitació que el cos de les dones els oferia a l’hora de treballar i per l’altre una concepció de l’economia material-emocional que feia que les dones acabessin tenint un rol principal en l’economia de la família i la ciutat. Aquestes bases filosòfiques del treball de la dona no són úniques del segle xvii ni xviii, sinó que caracteritzen tota l’edat moderna. Això no obstant, és en el moment de canvi que representa el voltant del segle al 1700 a Barcelona i Catalunya —canvi polític, econòmic i social— que aquesta flexibilitat d’idees és més necessària. Precisament s’ha de tenir en compte com aquesta teoria funcionava en la pràctica del treball de les dones al període que estudiem; com, malgrat els canvis polítics, de manera sorprenent l’economia i la vitalitat de la ciutat es mantenen sostenibles i continuades. El treball de les dones a Barcelona La reconstrucció del treball de les dones a l’edat moderna depèn en gran part de la documentació gremial. Aquesta és una documentació fragmentada que ens ofereix moments puntuals de la vida laboral de les dones però sense continuïtat. Ordenances gremials i municipals, els decrets del govern municipal i els consells del gremi reflecteixen els valors i actituds de les autoritats civils i gremials respecte a les dones treballadores i descriuen la situació ideal que esperaven crear. No obstant això, dins d’aquestes fonts es poden sentir les veus de les mateixes do-

148 I marta vicente-valentín

les dones i el treball

Dibuix d’una carnissera, procedent d’una auca d’arts i oficis d’editor desconegut, segle xviii (?). Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

nes quan demanen al gremi o protesten lleis i ordenances, amb súpliques i queixes al Consell de Cent. Tot plegat, les fonts gremials i municipals ens ofereixen un quadre característic del treball de les dones com indivisible del seu paper a la família. La família, de fet, impacta el treball de les dones en tots els seus nivells al món urbà, des de la feina de les llevadores, passant per les artesanes fins a la prostitució. No és possible, però, abraçar totes les seves variacions en un article i he escollit centrar-me en el conjunt de dones que van esdevenir la majoria més representativa del treball femení, les dones menestrals. En primer lloc discutiré la feina d’aquestes dones en relació al seu cicle de vida, ja que és així com aquesta teoria del treball femení vinculat a la família i la importància del concepte de “dona de valor” s’aplica a la pràctica. En darrer lloc, examinaré un cas concret, el de les sederes barcelonines, que mostra com aquest treball de les dones dins la família esdevé clau en moments de conflicte entre els gremis i la ciutat. La dona de la menestralia i el seu cicle de vida La família tenia una importància cabdal en el conjunt de la vida econòmica de la societat preindustrial. En l’àmbit familiar es duien a terme les funcions de producció, reproducció i consum, i des d’aquest àmbit l’individu s’integrava al conjunt de la comunitat.8 La vinculació a la família era certa per a homes i dones. En el cas de les dones, però, no podem separar els canvis laborals dels canvis socials que els marcava el seu

I 149

cicle vital, ja que el tipus de treball que realitzaven variava quan el seu estat canviava de filla a esposa i de mare a vídua. És aquest fet el que ens porta a estudiar el procés de treball, entès com a activitat econòmica però també com a pràctica social, on la divisió sexual del treball depenia de l’obediència de la dona a l’home. Era una relació social del treball profundament determinada per variables ideològiques que conformaven relacions de poder i per tant de subordinació. Els homes havien de decidir el que feien i deixar la resta del treball, que acostumava a estar molt poc definit, per als altres components de la família: dones, nens i ancians. Trobem així un treball d’home adult definit, demarcat i delimitat enfront del de la dona i els nens, indefinit i flexible. Mentre que el treball de l’home tenia un començament i un final, el de la dona era més extens i difuminat. Aquests diferents aspectes variaven al llarg de la vida de les dones. Les dones guanyaven més autoritat moral, i per tant econòmica, a mesura que el seu estat social anava canviant: primer la filla que aprenia tasques artesanals, després la dona d’agremiat amb fills, que li oferia l’autoritat moral —de la continuació de la família menestral— i que li permetia esdevenir temporalment “mestre” després de la mort del marit. És interessant veure que les limitacions gremials progressivament excloïen les dones de les seves estructures a mesura que s’apropava la possibilitat de la mestria. A la vegada, en aquest curs s’anaven creant espais per integrar-les d’una manera excepcional. Des dels inicis de la seva organització vers el 1400, el sistema gremial es va caracteritzar per una sèrie de restriccions al lliure exercici del treball artesanal. Aquestes restriccions eren la base de la seva existència.9 Les restriccions gremials al lliure accés al treball es mostraven en les ordenances que cada gremi tenia i que eren dictades i conformades per un grup representatiu de mestres del gremi. Aquests, dits “prohoms”, creaven les ordenances del gremi al qual pertanyien amb l’aprovació i supervisió del Consell de Cent barceloní. Després del darrer dels Decrets de Nova Planta, l’any 1716, la potestat del gremis queda transferida a la Reial Audiència en qüestions de justícia i govern i després a la Reial Junta de Comerç pel que fa a la part econòmica i de tècnica industrial. Les restriccions gremials començaven a actuar a l’inici de la vida del futur menestral: en l’aprenentatge.10 L’aprenentatge representava la base sobre la qual s’estructurava el sistema gremial. Si no s’havia estat

150 I marta vicente-valentín

aprenent durant un temps determinat no es podia accedir a l’oficialia, i sense aquesta no s’arribava a la mestria. Encara que la documentació no indica que les noies no poguessin ser aprenents, l’absència en la majoria de gremis de noies aprenents fa pensar que a la pràctica l’aprenentatge femení va ser una excepció més que la regla, i quan va passar no va deixar constància en la documentació gremial. Les noies acostumaven a quedar-se a la pròpia casa i, si l’ajut de la noia no era necessari, era enviada a casa d’altri per treballar-hi com a criada.11 D’aquesta manera la vinculació d’una dona al gremi es va donar per delegació. El seu aprenentatge normalment es va emmarcar dins les necessitats de la família en què s’integrava. Podia treballar com a criada a casa d’algú altre o bé restar a casa i aprendre l’ofici del pare en les tasques que li fossin encomanades. A l’inici de la vida laboral d’una noia les necessitats de la família determinaven el seu aprenentatge i el seu treball, que esdevenia flexible. Aquesta flexibilitat del treball de les dones i la seva capacitat d’adaptar-se al que la família requerís quan passava moments difícils era característica durant tota la vida de les dones fins arribar a la vellesa. Entre aquests dos punts, de partença i arribada, el de l’aprenentatge per una banda i el de la vellesa per una altra, s’anava desenvolupant una activitat laboral íntimament vinculada a la família i al cicle vital de les dones. Matrimoni i viduïtat Els avantatges del matrimoni eren de caire econòmic, moral i legal. Una noia podia casar-se quan havia acumulat el suficient capital o l’havia rebut de la seva família. És a dir, quan gaudia d’un dot que, segons definició del jurisconsult Francesc Maspons, era «lo que la muller o altres en son nom entreguen o prometen al marit per a el sosteniment de les necessitats de la família»,12 i podia consistir en béns mobles o immobles. El dot era administrat pel marit, que en gaudia de l’usdefruit. Quan el matrimoni es trencava, ja fos per divorci o mort de l’espòs, el dot revertia en la dona, cònjuge viva. Si qui moria era l’esposa el dot retornava al donador o al seu hereu en el cas que el primer hagués mort. En el món gremial, el dot s’expressa en termes relacionats amb el valor que una noia tenia en ser filla de mestre. Les disposicions gremials oferien avantatges per a qui es casava amb filla de mestre: gau-

les dones i el treball

I 151

dien de reducció o de vegades exempció de taxes en l’examen i de facilitats per disposar de botiga. Aquestes disposicions representaven una mena de “dot” que el gremi oferia a les filles de mestres agremiats per facilitar el matrimoni amb altres agremiats. Casar-se amb una filla de mestre o amb una vídua podia ser una manera atractiva de tenir botiga pròpia. El matrimoni amb filla de mestre podia facilitar unes exempcions dels requeriments gremials com en el cas de Gerònim Verd, qui l’any 1667 demanà plaça de mestre fuster pel fet de ser marit de filla de mestre, encara que no havia estat aprenent el temps requerit.13 El dot podia tenir un significat diferent per a homes i dones, com exemplifica el cas de Teresa Salvat i Jericó. Teresa Jericó i Pere Salvat, ambdós originals de la vila de Mataró, van contraure matrimoni i establir capítols matrimonials el 17 de juny de 1694. Teresa va aportar-hi un dot de 100 lliures, a més de dues caixes de roba. En Pere, aleshores jove corder de cordes de viola, li va atorgar un escreix de 25 lliures. Tres anys després la família Salvat i Jericó va veure canvis importants en les seves vides personals i professionals. Primer en Pere Salvat va poder accedir a una mestria a Barcelona i el matrimoni s’establí a la ciutat al carrer Flassaders. Tot seguit Rafel Jericó, germà de Teresa i també mestre corder de cordes de viola, va contraure matrimoni amb Maria Garrigosa. Com en el matrimoni entre Pere i Teresa, l’escreix va ser de 25 lliures, però el dot era més modest, de 50 lliures.14 Els dos cunyats començaren a treballar junts fent servir el mateix proveïdor, Josep Batlle, mestre corder de cordes de viola, amb qui tres anys després havien acumulat deutes per un total de 356 lliures 2 sous i 6 diners cadascú. La inhabilitat de pagar els deutes els va portar a ser empresonats. Setmanes després, no sabem si per instància dels mestres empresonats mateixos, o pels prohoms del gremi, el gremi va demanar a les dones dels mestres deutors pagar els deutes dels marits amb els seus dots. Encara que cap dels dots no era prou per pagar les elevades sumes dels deutes, ambdues esposes valoraven el seu dot en termes similars al negar-se a oferir-lo per pagar els deutes del seu marit. En canvi demanaren pagar amb els béns mobles i immobles de l’espòs, especificant que quedessin intactes els seus dots. 15 Concretament, Teresa Salvat reclamava que es fes inventari dels béns per pagar «no entenent-se emperò perjudicar de son dot, escreix i altres crèdits que li poden competir en la universal heretat i béns». Més enllà del fet que les Jericó fossin dones fortes, tam-

152 I marta vicente-valentín

bé hi ha el reconeixement de les dues esposes dels límits de la connexió entre economia material i familiar. El dot havia de garantir la subsistència familiar més enllà dels béns materials del negoci, fins i tot si això significava per als dos corders de viola romandre empresonats. Més enllà de l’ajut econòmic que la nova esposa pogués aportar amb el dot, les disposicions gremials reconeixien un fet: la necessitat d’un mestre al casar-se l’establia la necessitat real d’una família que pogués exercir com a col·laboradora essencial en el procés de producció. La dona era moltes vegades assistent del marit en el seu ofici, fent el treball de preparació o acabament del producte. Malgrat les prohibicions gremials, molts agremiats desenvolupaven més d’un ofici, i la dona, com a consort, estava a càrrec d’un d’ells, com és el cas de la venedora (o potser revenedora) Maria Martí, amb qui hem començat aquest article. L’esposa d’agremiat també era la responsable de la família quan el marit estava malalt. Dones com la mencionada Teresa Salvat i Jericó feien anar la botiga i hi treballaven per compte i en nom dels seus marits. El cas de Teresa Salvat també ens ensenya com la dona del mestre actuava com agent del seu marit, cobrant deutes i mantenint llibres de comptes. Pere Salvat, de fet, depenia de la seva dona per molt més que per cobrar o fer pagaments quan es trobava absent per negocis. Per exemple, en els seus viatges a Mataró i fins i tot una vegada tornat del seu viatge de negocis, Teresa va romandre activa en la botiga i és ella qui l’any 1703 finalment paga la penyora quan el marit resta empresonat.16 El seu, no obstant, no és un cas aïllat i moltes altres dones apareixen en les llistes de la ciutat cobrant feines en nom del seus marits.17 La dona del mestre absent va ser una realitat bastant freqüent entre els artesans. És una d’aquestes situacions que de vegades permeten unes “ficcions legals” gràcies a les quals la llei s’adapta a les necessitats reals del ciutadans i no a la inversa. 18 En alguns casos, dones casades que apareixen regentant la botiga del mestre absent necessitaven en la pràctica els mateixos privilegis que les vídues. Absent el marit, aquestes “dones de valor” havien de transformar-se temporalment, culturalment i de vegades també legalment, en homes fins que el marit tornés a ferse càrrec del negoci. Veiem aquesta realitat en el cas de Maria Vessa, muller d’Antoni Vessa, mestre corder de cordes de viola, qui el 1666 i des de feia tres anys tenia el marit a Marsella «fent i fabricant cordes de viola». Els prohoms del gremi li havien negat «donar-li la part i porció

les dones i el treball

I 153

de budells per fer i fabricar cordes de viola». Maria Vessa encara era casada, i les regulacions gremials prohibien que una dona casada actués com un agremiat, és a dir, que comprés la matèria primera que es requeria per poder fer cordes de viola. Davant la queixa de Vessa dient que en altres ocasions a agremiats que havien estat malalts o absents de Barcelona els havien donat les seves parts de budells, el gremi respongué que aquestes «no eren situacions voluntàries i no d’absència per certes comoditats i guanys». Vessa portà la queixa als Consellers, que ordenaren que «la confraria dels cordes de viola sia condemnada en tractar i reputar la dita Maria Vessa es a saber en la partició i entrega dels budells i en talls i taxes com a vídua així i a la forma i manera se ha acostuma fer en les demes viudes deixades de mestres corders de viola». En aquest cas una dona amb el marit viu és considerada amb els mateixos drets que les vídues perquè, com a elles, li manca el cònjuge. L’excepció, però, es va fer per un període de sis mesos durant els quals «tingui obligació de avisar a son marit pera que vinga en la present ciutat» i per això li donaren la part que li tocaria a una vídua de corder de cordes de viola, pagant talls i taxes com a vídua.19 La vídua fictícia Vessa, però, no va aportar explicacions morals per guanyar el cas; no obstant és la ciutat qui implícitament va aplicar el concepte d’«economia moral» tractant Maria Vessa igual com una vídua que necessitava la protecció de la ciutat per poder sobreviure. A diferència del marit absent, que es preveia una situació temporal, la mort del marit trencava la divisió del treball en l’àmbit familiar i deixava la dona com a responsable de mantenir la família, d’organitzar, dirigir i decidir tot el que concernís al grup familiar. D’aquesta manera la viduïtat era, de fet, una situació de desavantatge, atesa la dificultat de mantenir els mateixos guanys de quan el marit vivia. Si una vídua no tenia fills només podia continuar en l’ofici del marit durant l’any de plor, és a dir, durant l’any posterior a la mort de l’espòs. Passat aquest any, si la dona no tenia cap familiar que l’ajudés, probablement buscaria alguna activitat amb la qual poder viure, com vendre fruits sense ser agremiada, com ho feien les marmanyeres. La situació de les vídues, doncs, es caracteritzava per la seva impossibilitat de sobreviure dins les restriccions gremials respecte al treball de la dona sola. Per això el gremi els atorgava una sèrie de privilegis que havien de millorar la seva situació. Hi havia un reconeixement per part dels prohoms que les vídu-

154 I marta vicente-valentín

es d’agremiat que portaven l’obrador del marit mort esdevenien en termes factuals agremiats, en masculí, perquè aquesta era l’única manera en què podien treballar independentment. És a dir, la dona que regentava un taller independentment esdevenia un home mestre, era una “dona de valor” que no obstant el seu sexe es revestia amb les característiques masculines que li permetien treballar de manera independent. I així de vegades els prohoms del gremi ho reconeixen. L’any 1682, per exemple, apareix la Sra. Carbonell, baster (sic), la Sra. Esperança, sallera, o la Sra. Faura, courera.20 Les tres eren vídues, però aquest cop no s’especifica que ho fossin. En general les vídues podien gaudir dels mateixos privilegis que els seus marits si pagaven les taxes i no cedien el nom a un altre agremiat (volent dir que el mestre titular cedia l’obrador, a la pràctica, a una altra persona). Un altre element important era que tinguessin un o diversos fills mascles del difunt i no es tornessin a casar com ho estableixen les ordenances dels mestres abaixadors el 1650.21 Aquesta darrera disposició verificava el fet que la condició social d’una dona estigués per sobre de la seva condició laboral. Eren les dones vídues d’agremiat perquè eren mares de futurs agremiats.22 Excepcionalment, alguns gremis, com el de mestres pellissers, no diferencien entre fills i filles com les deliberacions del 1711 fan explícit: «que de aquí en avant se permetés a les vídues que tindrien fills o filles de confrare pellisser, conservant lo nom, i no altrament, tenir botiga i obrador de pellisser en la casa de sa pròpia habitació, treballant, menjant i dormint en ella sense poder prestar lo nom a altra, fins que lo fill tingués la edat de catorze anys que és lo competent per passar a mestre».23 Les deliberacions no ho especifiquen, però deduïm que, en el cas de les filles, la vídua perdria el dret de regentar l’obrador quan la filla tingués edat de casar-se. De fet, un argument per deixar treballar les vídues amb filles era la necessitat de dotar-les, perquè seria permès deixar treballar la mare vídua a l’obrador del pare fins que les filles es casessin. A més, idealment, el gendre seria mestre del gremi.24 Encara que la viduïtat era per a moltes dones un estat permanent, el fet que una vídua pogués continuar en l’obrador del marit era, en canvi, sempre una mesura temporal. Un element que mostra l’èmfasi per part del gremi en veure els privilegis de vídues de mestres com mesures temporals és que encara que es permet a les vídues tenir fadrins, nor-

les dones i el treball

I 155

malment se’ls prohibeix tenir aprenents.25 La mancança d’aprenents és el fet més aclaridor que mostra com una vídua no era una mestressa, ja que no li era permès transmetre els seus coneixements, ni gaudir d’una mà d’obra barata, com era la dels aprenents.26 Per exemple, a les ordenances d’espardenyers de 1657 s’accepta que les vídues de mestre tinguin fadrins sempre que conservin el nom del marit, paguin les taxes, tinguin fills mascles menors de 20 anys, perquè a aquesta edat podien examinar-se com a mestres espardenyers, o filles per casar.27 Tota la capacitat, doncs, d’una vídua de regentar la botiga i l’obrador depenia del seu rol com a mare, i la prioritat es donava sempre al fill del mestre difunt. D’això es queixa el 1683 Gerònima Maferes, vídua d’Aloi Maferes, mestre daguer. El seu fill era a punt de fer l’examen per passar a mestre i els prohoms volien passar la marca de daguer al fill. Maferes afirmava «que és primer la vídua que el fill», pel fet que sense marca no pot tenir obrador i era ella qui vivia a l’antiga casa mentre que el fill feia temps que havia marxat de la casa familiar. En aquest cas, li fou concedida la marca a la vídua en un inusual reconeixement de la memòria del mestre daguer.28 De fet, el fill absent o partit a terra llunyana no era factor que pogués retirar-li a una vídua el dret de l’exercici d’ofici. El factor determinant era la mort del fill. La maternitat de la vídua era, doncs, un factor clau per la seva permanència en el negoci. Excepcionalment, durant la pesta que es va patir a Barcelona entre 1650 i 1653, el govern municipal va permetre que moltes vídues d’agremiat sense fills poguessin treballar.29 Aquesta ordre va afectar, molt especialment, els oficis que proveïen la ciutat, com és el cas dels carnissers i els forners. Acabat el contagi, la ciutat retirà el permís per passar les taules a mestres del gremi malgrat la promesa que els Consellers van fer, segons les vídues Antiga Capmany i Elena Capmany, en el sentit que els donarien facultat i llicència per a tota la vida. Les repercussions econòmiques per una vídua que no podia seguir l’ofici del marit eren força negatives, ja que podia arribar a caure en la misèria i fins i tot en la prostitució. Albert Garcia Espuche en el seu estudi sobre estructura urbana de la Barcelona de principis del segle xviii ens parla de les vídues com aquell «grup social pròxim a la misèria» que ocupava uns indrets molt concrets de l’espai urbà barceloní com l’àrea del Raval, en què pagesos i vídues suposaven la meitat dels caps de foc.30 El poder adquisitiu d’una vídua, no obstant això, de vegades po-

156 I marta vicente-valentín

dia ser important. L’any 1607, trobem la vídua Pascuala negociant amb partides de blat amb el convent de Montsió juntament amb Sebastià Massallera, administrador i clavari. 31 Vint-i-un anys després el Consell de Cent girava a Àngela Palomeras la important quantitat de 182 lliures, el preu de dues taules de carnisseria.32 I algunes vídues, per tant, tenien el poder adquisitiu de portar a cort o denunciar els deutors, fet que implicava certes despeses econòmiques. Així ho va fer el 1699 Catharina Carreras, vídua de Pere Carreras, que interposà recurs contra Gabriel Mestres, que li devia diners.33 Les vídues eren hàbils per portar la botiga i tenien els recursos per fer-ho, però l’actitud del gremi era la de controlar l’exercici del seu ofici, i de vegades dificultar-lo. El 1699 els agremiats prohoms de la confraria d’escudellers multaren Theodora Gual, vídua del mestre Joseph Gual, escudeller difunt. Ella declarava que com a vídua de mestre i amb fills del marit «està en possessió seva tenir botiga de dit ofici de escudeller i demés obra de dit ofici que fa treballar en son obrador», però els prohoms insistiren que tanqués la botiga.34 L’any 1716 Maria Pou, vídua de Pau Pou, barreter d’agulla, es queixava de les altes taxes que li feia pagar el gremi. La seva botiga no estava al Born i segons ella pagava més que altres vídues en millor paratge. Així, quan es referia a altres dones amb botiga en millor paratge, ho feia mencionant a vídues exclusivament. Pou demanava a la ciutat que se li fes pagar el mateix tipus d’impostos que les altres vídues. A més, afegeix, «ser molt diferent lo guany d’una dona amb lo d’un home». Els prohoms de la confraria de barreters d’agulla afirmaren que la dita Maria podia pagar la quantitat que li demanaven per ser la seva botiga ben proveïda i estar en un paratge igual que els que estan al Born. La ciutat no va admetre la súplica de la vídua Pou.35 La importància de la família i les regulacions al treball de les dones variava depenent del gremi. En una ciutat com Barcelona, on la mestria podia oferir possibilitats de participació política, els gremis menys prestigiosos i sense representació política al Consell de Cent obrien moltes vegades la possibilitat d’una presència formal i més reconeguda a les dones. En l’apartat següent apuntaré breument com els paràmetres del treball de les dones canviaven en l’àmbit del petit comerç, molt més depenent del treball col·lectiu de la família i on, per tant, el paper de la dona esdevenia central.

les dones i el treball

I 157

Les dones a l’àmbit del petit comerç Hem vist com la família era la base de la producció i reproducció social de la menestralia barcelonina. Aquest és un fet que es verifica a gairebé tots els gremis, ja que és el conjunt de la família qui col·laborava en la producció de les manufactures. No tots els agremiats, però, elaboraven productes manufacturats, n’hi havia que proveïen als ciutadans d’aliments i vitualles,36 sota control estricte de la ciutat. El conjunt de gremis que venien productes el formaven les prestigioses corporacions de mercaders i també aquells que venien a la menuda a l’interior de la ciutat. La dinàmica en la venda al detall va ser molt diferent de la que caracteritzà els gremis industrials. Amb una nul·la influència política i uns forts lligams familiars, les dones hi apareixen com protagonistes. Aquest és un fet que ha estat confirmat en altres indrets europeus com ara els gremis a la ciutat de Nüremberg del segle xvi.37 La major importància que la família tenia als gremis que venien a la menuda i el fet que les dones desenvolupessin un paper primordial dins el grup domèstic, entre altres raons perquè controlaven l’alimentació del grup familiar, condicionaren que el treball de les dones adquirís un significat especial en alguns gremis comercials com el dels pescadors i revenedors. El treball de pescadors i revenedors era vist no tant com el treball d’un agremiat sinó com el del conjunt de la seva família. Per al cas de Barcelona el gremi de pescadors no tenia mestres ni aprenents, només els pescadors i els seus fills.38 En aquest sentit, les dones van esdevenir un component primordial i reconegut d’aquests gremis. Aquestes dones se situaven als mercats en parades i normalment sempre eren elles les que venien la mercaderia. Això no obstant, el seu rol principal i públicament visible va fer que aixequessin les sospites d’altres treballadors dins i fora del gremi. Teresa Maria Vinyoles, per exemple, ens explica com els mercats de la Barcelona del segle xv eren escenari de baralles entre venedors i revenedores, baralles i insults dels quals tenim constància en els documents.39 Els estudis de Natalie Davis per a la ciutat de Lyon un segle després, ens mostren com les dones eren considerades les responsables d’aquests disturbis mostrant-les com uns éssers inclinats a la passió i al desordre.40 En aquests gremis la visió de la “dona de valor” és reemplaçada pels estereotips més negatius de la feblesa moral de les dones: individus que

158 I marta vicente-valentín

podien corrompre les bases de l’economia moral per vetllar sols pels interessos propis i no pel bé comú. Els agremiats consideraven les dones com mentideres i provocadores d’aldarulls. En una traducció de principi del segle xviii de l’obra d’Aristòtil Tractat de l’Ànima, en un capítol titulat «De la falsedat que en tota ella té la dona», se’ns diu «llengua per mentir això es propòsit de dones».41 Aquesta visió de les dones com innatament falses i entabanadores apareix expressada en descripcions de la venda diària, i no sols als disturbis, on a les dones se les considera com éssers dignes de desconfiança. Les peixateres eren el grup més freqüentment anomenat. L’any 1666 s’afirmava que les peixateres eren les responsables de l’acaparament i la venda clandestina de peix: «... i per evitar els grans i continuats abusos que s’experimenten fan les peixateres de que amb sas cauteles i manyes amaguen lo peix gros i millor no portant-lo a la peixateria i amagant-lo en les seves cases venent-lo clandestinament als convents al preu que les pareix per no subjectar-les als preus los dona al noble mostassaf haver-ne així molt alt preu».42 El peix abans de vendre’l s’havia de tallar; el mostassaf portava algú per tallarlo o el feia tallar per la mateixa peixatera sota pena de perdre la peça si no es feia «i per en quan las ocasions d’haver peixos grans que necessiten de tallar ho podria la mala astúcia o cobdícia de les pescadores dient que no hi ha ningun tallador... ».43 Aquesta visió de les dones venedores parteix de dos conceptes importants: el d’“economia moral” i el “bé comú”, en què el bé al proisme i la caritat apareixen com principis cristians aplicats a l’economia. Aquest era un concepte fonamental pels gremis, però que de fet no van crear els prohoms sinó que reflectien les ordenances gremials, pel fet de ser principis econòmics de l’època comuns a tothom. En aquest sentit, si bé per una banda les dones es beneficien d’aquesta noció com a representants de la família, per una altra són individus sospitosos quan el bé comú abraçà la ciutat sencera. De “dona de valor” les dones passen a ser vistes com individus materialistes que malversen l’arrel d’aquesta economia moral en què s’ha de sustentar la ciutat. Per al cas del gremi de pescadors, aquesta sospita de les dones com alienes al bé comú és marcadament usual en la documentació. Les dones que venien peix eren considerades venedores i no revenedores, perquè el peix no podia ser venut per intermediaris, i qui el tallava i el venia a la Peixateria de Mar eren sempre dones. A les ordenances del

les dones i el treball

Representació de la Vella Quaresma, segle xviii (?). Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

I 159

160 I marta vicente-valentín

gremi al 1648 es diu «que ninguna fembra hagi de tallar ni prendre ganivet per a tallar encara que sia muller de confrare ni filla de confrare o tallador sota ban de 30 sous».44 Es fa patent doncs un sentiment de desconfiança expressat en els documents, respecte al treball de les dones en la venda en general, i en aquest cas en la venda de peix. Aquesta desconfiança vers les dones és comuna a tots aquells gremis a la venda a la menuda en què les dones tenien una gran visibilitat. Aquest també és el cas del gremi dels revenedors. A la Barcelona medieval la majoria de dones que es dedicaven a la venda a la menuda ho feien com a revenedores. Venedores i revenedores no ocupaven un lloc fix al mercat, arribaven a l’hora establerta i ocupaven una part de la voravia sense bancs ni taules, només deixant els cistells, sacs i mercaderies a terra.45 Dos segles després les regulacions del gremi havien sofert alguns canvis. El 1621 es concretava el lloc de venda a les parades o cases dels revenedors que havien de ser al Born o a la plaça Nova, i estar senyalats amb una bandereta per diferenciar-se dels pagesos.46 En separar pagesos i revenedors es podia establir un control més eficaç sobre l’acaparament dels aliments i, conseqüentment, sobre l’especulació. L’aspecte moral apareix de nou connectat amb les revenedores. L’any 1649 en una ordenança referida al gremi dels revenedors es diu que moltes persones compraven ous, gallines, pollastres, caça i fruita per revendre «fent dit exercici fadrines i dones les quals coses les inclinen a les males costums i acaparant dites coses les encareixen».47 En aquesta instància, l’èmfasi, però, no és tant el bé comú sinó la mateixa corrupció moral de les dones i, per tant, de les seves famílies. L’any 1670 es torna a assenyalar que els revenedors i revenedores no podien vendre al costat dels pagesos. Només podien vendre a les seves cases, sense anar per places ni carrers, i, si no tenien casa en aquests llocs, se’ls assenyalava un lloc al Born o a la plaça Nova.48 El 1682 es declara que els revenedors i revenedores que no tinguessin casa al Born havien de vendre en un lloc determinat, entre el carrer de l’Espaseria i el carrer d’en Caldes, on se situaven els adroguers, i es prohibia la venda fora d’aquests indrets.49 El mateix any apareix la distribució espacial de les revenedores: «Les revenedores de carns, arreglades al embocar del carrer de la Palla i les venedores d’enciam i altres hortalisses [...] envers lo Palau del Mg. Sr. Bisbe les revenedores emperò de cols i naps hagin d’estar a l’altra part de dita placa [...] hortolanes que vendran las carns i demes horta-

les dones i el treball

I 161

lisses en la plaça del Angel».50 La disposició sembla que no es va acomplir, perquè el 1688 es tornava a constatar com revenedors i revenedores anaven pel carrer venent i barrejant-se amb els pagesos.51 L’estratègia de les dones davant d’aquestes acusacions era respondre en primer terme amb la «retòrica de la feminitat», excusant-se per ser individus febles i ignorants, una retòrica que tant Natalie Davis com Alison Weber han apuntat que va ser característica del llenguatge públic femení a l’edat moderna.52 En segon terme, moltes d’aquestes dones també van vindicar els fets de la seva legalitat sent membres d’un gremi. Per exemple, les dones podien revendre dins els límits imposats pel gremi i la ciutat però no podien vendre si no eren membres del gremi de revenedors. L’any 1621 se’ns diu que per ser revenedor s’havia de fer un jurament i un examen, i pagar 3 lliures. Així s’adquiria la llicència necessària per poder revendre. Ningú no podia revendre a les places públiques ni als portals si no tenia llicència al registre de l’obreria. Per tant, aquestes llicències donaven a les dones autoritat per vendre. Les revenedores es queixaven que totes les faltes els eren imputades a elles mentre que deixaven estar les marmanyeres que no estaven vinculades a cap gremi.53 Això vol dir que hi havia una activitat de revenda important que escapava al control del gremi i fins i tot del Consell de Cent, que va fer esforços per eliminar de les places les dones que es confonien entre les revenedores; dones com Maria Martí, amb qui hem començat aquest article.54 Aquesta conflictivitat que el treball de les dones va portar a la ciutat i les diferents posicions que gremi i Consell de Cent van prendre, queden reflectides en uns dels conflictes laborals entre dones treballadores, gremi i ciutat al segle xvii: el cas de les sederes barcelonines i la seva capacitat de produir i vendre independentment dels gremis seders. El cas de les sederes barcelonines: 1636-1692 Si bé moltes de les dones que han deixat documentació sobre les seves vides laborals van estar vinculades d’una manera o altra a la llar d’un mestre —ja fossin dones i filles de mestres, vídues, o criades empleades a les botigues dels agremiats—, hi va haver un grup de dones relacionades amb el gremi per vincles laborals més que socials. Aquestes eren dones que treballaven en les tasques de preparació dels materials, com és el cas de les filateres o aquelles que produïen i venien per compte

162 I marta vicente-valentín

propi petites peces de seda. La vinculació d’unes i altres al gremi s’establia per la seva condició de treballadores i no per pertànyer a la família d’un agremiat. Quan el treball de la dona esdevenia retribuït, les seves implicacions en l’economia urbana eren de diferent caire i afectaven d’una manera més directa els privilegis gremials. Aquestes dones no pertanyien al gremi però tant aquest com el govern mateix de la ciutat intentaren regular-ne el treball. La condició de “treballadora independent” que algunes dones adquirien al món gremial era, quasi sempre, dins l’àmbit de la manufactura tèxtil. Des d’una tradició que començava en el mateix naixement de l’estructura gremial era a les feines tèxtils on es trobava la major concentració de dones treballant “independentment”, encara a l’època preindustrial no es podia dir que hi havia qui treballava independentment ja que el treball era un bé sempre regulat pels gremis, el govern de la ciutat o la monarquia. Per entendre com el treball independent de les dones afectava les seves vides i la relació amb el gremi estudiaré els efectes que va tenir per al treball de les dones el llarg conflicte que es va desenvolupar durant el segle xvii entre sederes, gremis seders i la ciutat de Barcelona. Des de l’edat mitjana l’ofici de seder va néixer amb una forta participació femenina, deguda al fet que era exercit per dones soles o vídues que tenien aprenents i eren, en la seva majoria, teixidores de vels.55 A principi del segle xiv van sorgir a la ciutat un grup de dones sederes jueves i cristianes que assortiren la noblesa. Algunes eren riques i amb taller, i disposaven de balances especials per pesar el fil i el teixit de seda.56 El treball de la seda, però, no era exclusiu de dones benestants. A diferència de les filadores de llana, la sedera sí que podia convertir el fil en teixit mercès a la senzillesa de les eines de teixir seda. L’accessibilitat de les eines senzilles feia que moltes dones tinguessin accés a treballar la seda. Més encara, el fet que la seda fou un material escàs, demanava que s’hagués de filar als llocs on s’obtenia i per tant va representar una ocupació complementària per a moltes famílies camperoles on les primeres fases de preparació es desenvolupaven en el si de la família. L’ofici de la seda estava dividit en set gremis: el gremi dels barreters d’agulla, el dels velluters, el dels passamaners, el dels velers, el dels perxers, tintorers i torcedors de seda. Velers i perxers es repartien l’exclusi-

les dones i el treball

I 163

vitat per vendre teixits de seda. Va ser al 1636 que els gremis van veure que havien de compartir el treball de la seda amb les dones sederes, protegides per una ordinació de l’1 de març de 1636 del Consell de Cent. En aquesta data el Consell havia atorgat a les dones el dret de fer filempues i tafetans, articles d’exclusivitat dels gremis de perxers i velers, i vendre-ho en places i encants públics. Va ser la concessió del Consell de Cent d’atorgar al conjunt de dones que treballaven amb la seda la llibertat de fer i vendre teixits a compte d’elles mateixes que va despertar les continuades protestes dels gremis de velers, perxers i velluters. Els agremiats van veure sempre amb desconfiança la feina d’un grup de dones que no estaven de cap manera afiliades al món gremial i el producte del qual, per tant, no podien controlar. Aquesta preocupació, la de qui podia treballar petites peces de seda que no entraven dins de l’àmbit dels gremis seders, va ser una àrea de debat entre gremis i la ciutat de Barcelona durant tot el segle xvii. En darrera instància, el que apareix en les regulacions gremials és una expressió de dos diferents menes d’aspiracions: les del gremi i les del Consell de la Ciutat, les quals de vegades coincidien encara que generalment els requeriments del Consell dominaven. En aquest cas concret del conflicte entre els gremis de velers, perxers i velluters i les dones que treballaven amb la seda, la decisió del Consell va ser la dominant, i no era coincident, per tant, amb la dels gremis.57 La resolució del Consell de Cent de 1636 provocà un capgirament en les expectatives gremials tot i despertant les protestes dels gremis de la seda. Vint anys després trobem una súplica dels mestres perxers, velers i velluters perquè es rectifiqués i restringís l’ordenança de 1636. Novament els arguments apunten a l’abús d’una ordenança que havia d’estar limitada a evitar l’ociositat i les seves conseqüències entre les dones. L’ordenança va ser emesa per les autoritats de la ciutat, descrita pels mestres seders com «mare cuidadosa», «amb motiu de evitar l’ociositat, que és origen de molts pecats, danys i perjudicis a la República i en particular en les dones». El problema va ser que «havent estat lo fi de VS sols donar remei a las pobres dones per llevar la ociositat, ses fet ja negociació no sols de dones pobres sinó també de persones riques».58 L’abús de l’ordinació creada pel bé comú va fer que atemptés en contra del bé de la ciutat: «sens tenir la mira al disposat en dit estatus, si sols al propi interès i comoditat [...] avui son sastres, cirurgians, mestres de

164 I marta vicente-valentín

cases, adroguers, mestres de llegir i escriure [...] que públicament negocien, obren i fan obrar tafetans». Malgrat l’èmfasi en l’economia moral i com el mal ús de l’ordinació atemptava contra el cor de l’economia de la ciutat, el Consell considerà l’ordenança inamovible. La raó de la decisió municipal obeïa, possiblement, a una necessitat real de l’economia de la ciutat, de deixar treballar “lliurement” a aquelles dones alguns articles de competència gremial. Per què, doncs, el Consell va permetre el lliure treball d’aquestes dones perjudicant, de fet, els interessos gremials? De fet, amb aquesta deliberació s’estava beneficiant el lliure comerç de les mercaderies i restringint part del control que els gremis tenien sobre els treballadors de ciutat. En aquest sentit, Jaume Torras ens diu com les unitats artesanes a l’època s’havien anat sotmetent a l’empresa mercantil, assegurant que la més gran proporció possible de la capacitat de treball menestral s’apliqués a una producció que fos depenent del capital mercantil. Al final del segle xvii retrobem la iniciativa per part del capital mercantil d’una estratègia d’expansió per la creació d’una demanda nova i més àmplia. Aquesta estratègia estava feta mitjançant l’oferta de productes de preus accessibles a consumidors abans exclosos d’aquell mercat.59 Amb tot això es necessitava gent que vengués, encara que fos sota control municipal. No va ser, però, fins l’any 1685 que el gremi de velers, perxers i velluters es van repartir el mercat de competències i van fer una concòrdia en què es comprometien a acceptar l’ordenança de 1636. No sabem si aquestes dones sederes treballaven soles o amb la seva família i per tant si podien col·laborar-hi marits i fills encara que fossin d’algun altre gremi. Ignorem, d’altra banda, qui els facilitava la matèria primera o si elles mateixes enviaven la seda a tenyir i després els la retornaven. Al cap de cinquanta anys del decret de 1636, les dones seguiren trobant grans dificultats per fer i vendre lliurement tafetans. L’any 1686 Eulàlia Serra i altres dones vídues protestaren contra les confraries de perxers, velluters i velers, defensant el seu dret a fer i vendre filempues segons el decret en favor de les dones de l’1 de març de 1636. Volien que les deixessin vendre els productes que elles fabricaven a les portes de les seves cases. La resposta donada pel Consell de Cent, el 16 d’agost, va ser que les dones podrien vendre el que fabriquessin en encants públics i places públiques com també en qualsevol part de l’en-

les dones i el treball

I 165

trada de les seves cases, però no ho podrien fer a les portes ni als porxos de les cases.60 La resposta dels gremis seders va ser publicar un escrit l’any 1686 per justificar la seva actitud de rebuig davant la decisió del Consell, afirmant que les dones fins aquell any s’havien conformat a treballar productes de seda per vendre’ls als perxers, velers i velluters. Implícit en l’escrit és que l’arrogància d’algunes dones, enriquides gràcies al que produïen per als seders, va fer que es volguessin establir per compte propi.61 De nou, apareix en les discussions en relació al treball de les dones no vinculades a la família del mestre, una visió semblant a la de les dones de la venda a la menuda. La raó que la ciutat donava en permetre vendre a les dones els productes que elles mateixes feien, fou la de pobresa d’aquestes dones, que a més no feien cap mal venent a la menuda per mantenir-se elles i la seva família. Segons el gremi, però, aquestes dones havien fet fortuna venent d’aquesta manera. De fet les dones eren una molesta competència per al gremi, venent peces semblants a les que feien els agremiats, segons ells de baixa qualitat i més barates. La venda dels propis productes també es remetia a altres àmbits, com en el cas dels brodats. Les dones que ho feien es remetien a l’ordenança de la ciutat del 16 d’agost de 1686, en la qual es deia que podien fer filempues i cintes tafetans de qualsevol espècie i mida, que no excedís d’un pam. També podien brodar, fer mitges de seda amb agulles i igualment puntes de tota mena. Finalment es va permetre que venguessin o que fessin vendre aquests articles als encants i places públiques, o en qualsevol lloc de les seves pròpies cases. La venda havia de ser en parades o a les portes de les cases, però no als porxos perquè això era exclusiu de persones examinades.62 El conflicte de la seda va tenir una continuació interessant —gairebé, hom diria, un apèndix— set anys després de l’acceptació pels gremis seders de l’ordenança de 1636. L’any 1692, trobem quatre súpliques dirigides contra el mercader Francesc Potau, una per cada una de les confraries de perxers, velers i velluters i una quarta pertanyent a un grup de dones que treballaven amb la seda. Potau era un francès que havia instal·lat una fàbrica de tafetans i vetes sense ser mestre de cap de les tres confraries. El 1690 Potau havia obtingut privilegi reial per establir una fàbrica.63 La “fàbrica” de Potau requeria menys mà d’obra que les indústries dels menestrals barcelonins, els quals protestaven

166 I marta vicente-valentín

Full de la passantia de l’argenter Joseph Pongem (1697), on s’observen tres dones filant. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

les dones i el treball

I 167

d’aquest fet i afirmaven que fins aleshores havien estant fent tafetans 400 dones que en aquell moment s’havien quedat sense feina per culpa de la dita fàbrica. La concessió del permís per instal·lar la fàbrica havia estat atorgada per reial gràcia amb una clàusula per no perjudicar a tercers.64 Velers, perxers, velluters i el grup de dones que feien tafetans i filempues protestaren perquè el tal Potau no havia complert la clàusula. La “nova fàbrica” no sols havia arruïnat mestres velers, perxers i velluters sinó que també havia perjudicat «a innumerables dones viudes donzelles i casades». Mancada la feina de fer tafetans i vetes, els mestres argumentaven: «esta causa es contingent la perdició de tanta dona que faltant los que viure i sobrant-los la ociositat que es la infal·lible causa de tot plegat i segura perdició de elles lo que únicament pot reparar se manant estancar esta nova fàbrica com a prejudicial de la República i als ciutadans com son totes las fàbriques que únicament tenen mira al útil de un fins en dos i danyoses al univers […] tenint sols la mira en que tinguin les dones de que poder treballar i amb son treball viure assegurant amb dit medi se excusaran vicis i pecats».65 Els mestres connectaren en el seu text, doncs, l’aspecte moral i material de l’economia, la manca de feina amb la perdició, els vicis i el pecat que no sols són «danyoses» per a les dones i les seves famílies sinó en extensió a l’univers. Era una estratègia per guanyar el cas però a la vegada els mestres estaven parlant un llenguatge econòmic que tothom compartia. Era compartit també per les dones sederes quan presentaren la seva súplica als Consellers i ho expressaven en els termes següents: tres mil persones entre dones i criatures debanaven seda per fer tafetans i amb això es resultava «molta utilitat i bé públic», la dita aplicació feia «cases i famílies apartar-se de la ociositat que es lo major precipici de perdició, com lo exercitar a sos fills i filles al treball i emplear-los en lo adjutori de poder remeiar las necessitats de dites sas cases i finalment aconseguir moltes dones lo apartar-se de fer ofendre a Deu N. S. que tal vegada farien altrament compel·lides de la necessitat». També apuntaven, però, les pèrdues de qualitat: «suposat lo benefici sols for a en donar-se dit tafeta dos diner menys la cana i ningú atenent-se a no ser tant ben fet i menys durable lo fet amb dita fabrica que amb taler». Així, doncs, la competència estrangera feia que els gremis seders tornessin a fer servir l’argument de les dones com a membres de família per reclamar el que consi-

168 I marta vicente-valentín

deraven el seu privilegi. Un altre cop el treball femení era prou flexible en la seva argumentació —i dins del concepte d’economia com quelcom moral a la vegada que material— per fer-lo servir com a autodefensa d’uns gremis que veien perillar els seus privilegis. La lectura amb cura i detinguda de documentació com la de la fàbrica de Potau ens fa veure, en primer lloc, que la noció de l’economia moral estava en el centre de cada un dels barcelonins i barcelonines de l’època que estudiem. És aquesta noció que permetia convertir el treball de les dones en una eina flexible de supervivència i canvi econòmic. La reacció de les dones contra la fàbrica de Potau es podia veure com a prova de l’oposició al canvi econòmic. Una altra lectura ens fa veure que al cor de la discussió trobem el concepte que el canvi havia de ser compatible amb una economia moral, un aspecte del desenvolupament econòmic que va perviure al llarg del segle xviii.

les dones i el treball

I 169

Les dones i el treball Marta Vicente-Valentín. Notes

1 Vull agrair els comentaris de Luis Corteguera, Albert Garcia Espuche i Àngels Solà i Vidal. 2 AHCB (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona), Documentació Gremial Municipal, Lletra F, Forners i Flequers, 24 gener 1707. 3 Vegeu per al tema de l’economia informal a l’Espanya contemporània, Lauren Benton, Invisible Factories: The Informal Economy and Industrial Development in Spain, Nova York, Suny Press, 199. 4 Dota Leshem, «Oikonomia Redefined», Journal of the History of Economic Thought, 1 (2013), pàg. 43-61. 5 Albert Garcia Espuche, Barcelona 1700, Barcelona, Editorial Empúries, 2010, pàg. 105. 6 Fray Luis cita el passatge de Proverbis 31, 10; vegeu Fray Luis de León, La perfecta casada, Madrid, Espasa Calpe, 1992, pàg. 83. 7 de León, La perfecta casada..., pàg. 85. 8 Fins i tot la distribució urbanística facilitava aquesta fusió dels components d’una família amb el veïnatge; Manuel Arranz, Mestres d’obres i fusters: La construcció a Barcelona en el segle XVI-

II,

Barcelona, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 1991; Xavier Lencina Pérez, «Espais i objectes quotidians: Els inventaris post mortem catalans en el context europeu», Pedralbes: Revista d’Història Moderna, 18 (1988), pàg. 303-310. 9 Pedro Molas Ribalta, Los gremios barceloneses del siglo XVIII: La estructura corporativa ante el comienzo de la revolución industrial, Madrid, Confederación Española de Cajas de Ahorros, 1970. 10 El sistema d’aprenentatge consistia en un període de preparació per a l’exercici d’un ofici mitjançant un contracte que, segons la corporació, podia durar de quatre a set anys; Pierre Bonnassie, La organizacion del trabajo en Barcelona a finales del siglo XV, Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1975. L’aprenent, que normalment no rebia salari però sí manutenció i moltes vegades vestimenta, aprenia durant aquest temps el “misteri” de l’ofici, ple de símbols i llenguatges característics. De fet, l’honor d’un ofici estava relacionat amb la major dificultat del seu aprenentatge; vegeu Pere Molas Ribalta, La burguesía mercantil en la España del Antiguo Régimen, Madrid, Cátedra, 1985, pàg. 260. 11 El treball domèstic era una sortida per a les noies joves que les començava a excloure de feines de l’artesanat i la producció. Si l’obrador era part de la llar, la criada podia integrar-se dins el ritme i procés de la vida menestral. Això volia dir, per

170 I marta vicente-valentín

tant, col·laborar; per a ella aquesta “ajuda” podia significar, de fet, part del seu treball. Descrites a la documentació com a personatges vulnerables atesa la seva desvinculació del grup familiar d’origen, encara que de vegades temporal, les criades acostumaven a participar en les tasques menestrals de la família per qui treballaven. Un altre lloc per aprendre eren les escoles de filar per a noies pobres. Aquests centres, a la vegada que alguns hospitals, també eren unitats productives que proveïen de petits sous les noies; vegeu Montserrat Carbonell i Esteller, Sobreviure a Barcelona: Dones, pobresa i assistència al segle XVIII, Vic, Eumo Editorial, 1997. 12 Francesc Maspons i Anglaxell, Nostre dret familiar segons els autors clàssics, Barcelona, Llibreria de A. Verdaguer, 1899, t. I, pàg. 1. 13 AHCB, Consellers, Bosses de Deliberacions, 1667, núm. 19. No es troba la contesta. 14 AHCB, Documentació Gremial Municipal, Lletra C, Corders de cordes de viola, 1709. 15 També va demanar que es mantingués intacte l’escreix, la quantitat que aportava el nuvi en contraure matrimoni, de 25 lliures; AHCB, Documentació Gremial Municipal, Lletra C, Corders de cordes de viola, 1701. L’escreix corresponia, normalment, a la meitat de la quantitat en metàl·lic del dot. 16 AHCB, Documentació Gremial Municipal, Lletra C, Corders de Viola, 1701-1703. 17 Isabel Gibernau, muller d’Antoni Gibernau, boter, cobra 160 lliures de la ciutat per la seva feina com a capdeguaita; AHCB, Registre de Deliberacions, setembre 1686, foli 18. El capdeguaita

les dones i el treball

era el caporal de les forces de vigilància de la ciutat. Un any després el marit de Maria Rovira, Miquel Rovira, paraire, també ha estat capdeguaita i li paguen a ella 34 lliures i 13 sous; AHCB, Consell de Cent, Registre de Deliberacions, 13 novembre 1687, foli 247. 18 Jonathan Kertzer, Poetic Justice and Legal Fictions, Cambridge, Cambridge University Press, 2010. 19 AHCB, Documentació Gremial Municipal, Lletra C, Corders de cordes de viola, 11 agost 1666. Al Consell de Cent, l’any 1660, es tracta que a les vídues de mestre corder de cordes de viola que quedaren amb fills i conservaren el nom del marit se’ls hagi de donar mitja porció de budells; AHCB, Consell de Cent, Registre de Deliberacions, 12, 15 i 16 novembre 1660. 20 AHCB, Documentació Gremial Particular, Freners, Entrades al calaix de pobres vergonyants, 1682. 21 Es declara «que les vídues que resten de dits abaixadors sens fills mascles no poden continuar sinó tant solament lo dit ofici per temps de un any», AHCB, Consell de Cent, Registre de Deliberacions, 6 maig 1650, foli 9. 22 La mare vídua també apareix com a tutora d’aprenent en els contractes d’aprenentatge; AHCB, Documentació gremial particular, Velers, Llibre d’aprenents, anys 1692-1739. 23 AHCB, Consell de Cent, Registre de Deliberacions, Pellicers, 8 gener 1711, foli 2.

I 171

24 El gremi d’espardenyers en les seves ordenances de 1657 especifica que si la vídua tenia filles i no fills podia tenir obrador i botiga oberta fins que aquestes fossin casades o en convent; AHCB, Consell de Cent, Registre de Deliberacions, Ordenances. Espardenyers, 8 gener 1657, foli 169.

30 Albert Garcia Espuche, Barcelona a principis del segle XVIII. La Ciutadella i els canvis de l’estructura urbana, Barcelona, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, Universitat Politècnica d’Arquitectura de Barcelona, 1987, tesi doctoral, 2 vol. pàg. 92.

25 Marianna Salir, vídua de Miquel Salir, té Nicolau Thoen, fadrí, treballant amb ella; AHCB, Documentació Gremial Municipal, Lletra F, Ferrers, 1703.

31 AHCB, Consellers, Bosses de Deliberacions, Quadern 25, 1607.

26 Al contrari del que prescriuen les ordenances i la documentació del gremi, és probable que la feina dels joves i aprenents (els homes no mestres) tampoc no estigués gaire definida. L’any 1715 trobem Jacinto Esquirol, jove ferrer, treballant per ajudar un tal mestre Esquirol, i també per cuidar la família i la casa. No s’apunta el parentiu d’ambdós; AHCB, Documentació Gremial Municipal, Lletra E, Escudellers, 17 febrer 1715. 27 AHCB, Consell de Cent, Registre d’Ordinacions, 8 gener 1657, foli 169. 28 AHCB, Consell de Cent, Registre de Deliberacions, 1683. 29 El Consell de 36, també dit Trentenari, el 8 d’abril de 1634 havia ordenat que les vídues de carnissers, amb fills o sense, poguessin tenir taula de carnisser si mantenien el nom del marit. Aquesta ordre sembla que no es va arribar a complir ja que trobem un important nombre de súpliques demanant la continuació de l’ofici sense tenir fills.

32 AHCB, Consell de Cent, Registre de Deliberacions, 13 octubre 1628, foli 125. 33 AHCB, Consellers, Bosses de Deliberacions, Quadern 85, 1699. 34 AHCB, Documentació Gremial Municipal, Lletra E, Escudeller, 1688. 35 AHCB, Documentació Gremial Municipal, Lletra B, Barreters d’agulla, 8 juliol 1716. 36 Molas Ribalta, Gremios barceloneses..., pàg. 59. 37 Merry Wiesner, «Paltry Peddlers or Essential Merchants? Women in the Distributive Trades in Early Modern Nuremberg», Sixteenth Century Journal, 12 (1981), pàg. 3-13. 38 Molas Ribalta, Gremios barceloneses..., pàg. 19. 39 Teresa Maria Vinyoles i Vidal, «La mujer bajomedieval a través de las ordenanzas municipales de Barcelona», Jornadas de Investigación Interdisciplinarias, Madrid, Universidad Autónoma, 1982, pàg. 137-154.

172 I marta vicente-valentín

40 Natalie Zemon Davis, «Women in the Crafts in Sixteenth-Century Lyon», Feminist Studies, 8 (1982), pàg. 49-53. 41 BC (Biblioteca de Catalunya), Manuscrits, núm. 86: «Tractat de l’anima. Los set pecats mortals de les dones», segle xviii. 42 AHCB, Consellers, Bosses de Deliberacions, 25 febrer 1666.

les dones i el treball

51 AHCB, Consellers, Obreria, 1688, foli. 230. La voluntat del Consell de la Ciutat de separar revenedors de pagesos va provocar la vaga dels primers l’any 1703, perquè el Consell de Cent volia que els revenedors portessin un davantal que els identifiqués, cosa que el gremi va considerar vergonyós; Jaume Carrera Pujal, Aspectos de la vida gremial barcelonesa en los siglos XVIII y XIX, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1949, pàg. 13.

57 BC, Fullets Bonsoms, núm. 2441. 58 AHCB, Consell de Cent, Registre de Deliberacions, 1656, foli 66. 59 Jaume Torras i Elias, «Estructura de la industria precapitalista. La draperia», Recerques, 11 (1981), pàg. 26.

52 Alison Weber, Teresa of Avila and the Rhetoric of Femininity, Princeton, Princeton University Press, 1990; Natalie Zemon Davis, Fiction in the Archives: Pardon Tales and their Tellers in Sixteenth-century France, Stanford, Stanford University Press, 1987; vegeu també Marta V. Vicente i Luis R. Corteguera, Women, Texts, and Authority in the Early Modern Spanish World, Aldershot, Ashgate, 2003.

60 AHCB, Consell de Cent, Registre de Deliberacions, 8 agost 1686, foli 1.

46 AHCB, Documentació Gremial Particular, Revenedors, Ordinacions, 30 novembre 1621.

53 Les marmanyeres eren dones que venien a la menuda però que no estaven agremiades; venien normalment verdures, hortalisses o fruita i ho feien a les places o als carrers.

62 AHCB, Documentació dels Gremis Municipals, Lletra B, Brodadors, 9 agost 1745, que fa referència a l’ordenança de 1686.

47 AHCB, Consell de Cent, Registre d’Ordinacions, 3 febrer 1649.

54 Carrera Pujal, Aspectos de la vida gremial..., pàg. 14.

48 AHCB, Consell de Cent, Registre de Deliberacions, 9 agost 1670.

55 Pedro Voltes Bou, «Notas sobre el personal de los talleres sederos barceloneses. Siglos xiii-xviii», Boletín de Estudios Económicos, 26 (1971), pàg. 1005-1029.

43 AHCB, Consellers, Bosses de Deliberacions, 25 febrer 1666. 44 AHCB, Consell de Cent, Registre d’Ordinacions, 23 juny 1648, foli 91 vers. 45 Vinyoles i Vidal, «La mujer bajomedieval... ».

49 AHCB, Consellers, Obreria, 1682, foli 7. 50 AHCB, Consellers, Obreria, 1682, foli 54.

56 Teresa Maria Vinyoles i Vidal, «La Mujer bajomedieval a través de las ordenanzas municipales de Barcelona», a Las mujeres medievales y su ámbito jurídico, Madrid, Universidad Autónoma de Madrid, 1983, pàg.138.

61 BC, Fullets Bonsoms, núm. 2759 (1686), «Al·legació en fet dels medis, entre altres, que justifiquen la instancia de causes que las Confraries dels Mestres Perxers, Velers i Velluters prossegueixen contra algunes dones.»

63 ACA (Arxiu de la Corona d’Aragó), Cancilleria Real, Registro de Diversorum, 5934 folis 175178, privilegi de 16 de febrer de 1690; citat a Henry Kamen, Narciso Feliu de la Peña y el ‘Fenix de Cataluña’, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1983, pàg. 31. 64 AHCB, Consell de Cent, Registre de Deliberacions, 13 novembre 1692, folis 310-311.

I 173

65 AHCB, Consell de Cent, Registre de Deliberacions, 13 novembre 1692, foli 4; entre folis 310311. Apareixen quatre súpliques: la de la confraria dels mestres perxers, la de la confraria dels mestres velers, la de la confraria dels velluters i una altra per a diferents dones que viuen de fer tafetans.