LES CAPELLES I EL MOBILIARI LITÚRGIC DE L\'ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL D\'OLÈRDOLA EN L`ÈPOCA BAIXMEDIEVAL I MODERNA

X. Esteve, C. Miró, N. Molist i G. Sabaté (eds.), Jornades d’Arqueologia del Penedès 2011, Vilafranca del Penedès 2016, ISBN: 255454 (Pàg. 329 a 342)

LES CAPELLES I EL MOBILIARI LITÚRGIC DE L’ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL D’OLÈRDOLA EN L`ÈPOCA BAIXMEDIEVAL I MODERNA David Galí*, Núria Molist**

1. INTRODUCCIÓ. LA INTERVENCIÓ A L’ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL D’OLÈRDOLA La muntanya de Sant Miquel d’Olèrdola s’aixeca sobre les restes d’un escull coral·lí fossilitzat de 358 m d’alçada que presenta una superfície aplanada inclinada vers el nord-est (Molist, Pérez, 2008) (Fig. 1). Conegut al territori com a castell d’Olèrdola, el jaciment es troba al sudest del municipi del mateix nom, a cavall entre les comarques de l’Alt Penedès i del Garraf. Olèrdola va ser ocupada des de la prehistòria fins a l’actualitat, tot i que de forma discontínua i amb densitats d’hàbitat variables que van des d’una poblada civitas medieval, el rector de la parròquia o una família de masovers. Les restes arquitectòniques i arqueològiques que alberga constitueixen un excepcional enclavament patrimonial, avui una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya. L’església de Sant Miquel d’Olèrdola, situada a la part alta del recinte emmurallat, és un dels elements

més emblemàtics del conjunt monumental (Fig. 2). L’estat de conservació de l’edifici va comportar que l’any 2005 es redactés un projecte d’intervenció que contemplava la restauració arquitectònica i l’excavació arqueològica de l’església i del cementiri que l’envoltava (Costa, Ozcariz, Molist, 2006). Els treballs es van dur a terme entre els anys 2005 i 2008 i, d’ençà la seva finalització, han estat publicats diversos treballs científics i divulgatius,1 malgrat que alguns aspectes de la recerca, com ara les anàlisis antropològiques, es troben encara en curs. La documentació i estudi dels textos baixmedievals i moderns procedents de diferents arxius (Galí, 2009 i 2012a) ha estat fonamental per conèixer la història de l’edifici durant aquest llarg període. De la mateixa manera, la documentació gràfica, amb gravats i fotografies des de mitjans segle XIX, ha aportat llum sobre el darrer aspecte de l’església i l’afectació de les restauracions modernes. No podem deixar de fer

* Historiador. [email protected] ** Museu d’Arqueologia de Catalunya-Olèrdola. [email protected] 1 Vegeu Galí, 2009, 2012a i 2012b; Costa et alii, 2010; Molist et alii, 2011; Costa, Ozcariz, 2012; Molist, 2012a; Molist, Bosch, 2012.

329

Les capelles i el mobiliari litúrgic de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola en l`època baixmedieval i moderna

Fig. 1: Planta del conjunt històric d’Olèrdola amb la situació de l’església de Sant Miquel. Planimetria N. Molist, MACOlèrdola.

esment a la primera il·lustració que devem a Alexandre de Laborde, publicada el 1806. Apassionant i alhora dificultosa ha estat la tasca de posar en relació les dades proporcionades pels documents escrits i l’arqueologia en un aspecte concret de l’església de Sant Miquel com és el de les advocacions de les diferents capelles i el mobiliari litúrgic que vestí els altars al llarg dels segles. Les fonts escrites contenen una gran profusió d’informació i a voltes una detallada descripció d’elements diversos (des dels llibres de registre a les escultures que ornaven les capelles), mentre que l’arqueologia ha proporcionat escassos vestigis materials, desapareguts aquests per diferents circumstàncies (trasllat de la parròquia, guerres, restauracions...).

2. LES FONTS PER A L’ESTUDI DE L’ETAPA MEDIEVAL I MODERNA La recerca històrica es va fonamentar en diferents fonts complementàries, constituïdes pels documents

escrits, fotogràfics i plànols, el resultat dels treballs d’excavació arqueològica i l’anàlisi artística d’alguns elements arquitectònics i ornamentals de l’edifici. La documentació escrita referent al temple està repartida entre els fons de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès, a Vilafranca del Penedès, l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, l’Arxiu Diocesà de Barcelona, l’Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona i l’Arxiu Municipal d’Olèrdola. L’Arxiu Diocesà de Barcelona custodia els fons de la parròquia de Sant Miquel d’Olèrdola, entre els quals hi ha seixanta-set visites pastorals datades entre els segles XIV i XIX. Es tractava d’inspeccions periòdiques efectuades a les parròquies pel bisbe o un delegat seu per vetllar per la conducta del rector i dels parroquians i per examinar l’estat de conservació de la fàbrica dels temples, dels seus ornaments i mobiliari litúrgic, i corregir-ne les mancances. Les notícies aportades pels visitadors són fonamentals per conèixer els canvis produïts al llarg dels segles a les esglésies, sobretot pel que fa als altars i retaules que

330

David Galí, Núria Molist

Fig. 2: Església de Sant Miquel d’Olèrdola des de l’angle sud-oest. Fotografia J. Casanova-Arqueoxarxa, 2011.

vestien el seu interior. La documentació fotogràfica, els plànols del temple aixecats durant el primer terç del segle XX, i també gravats i dibuixos, van mostrar alguns dels elements esmentats en la documentació escrita, sense els quals no se’n tindria constància gràfica, ja que no s’han conservat per diverses circumstàncies. Per exemple, hi ha fotografies del retaule major, d’alguns dels laterals i de la capella del Roser, aixecada a la banda septentrional del temple, que també està traçada en els plànols dels arquitectes Lluís Domènech i Montaner (1901), Josep Puig i Cadafalch (1909)2 o Jeroni Martorell i Terrats (1926). Algunes d’aquestes imatges també van servir per realitzar un estudi artístic

d’elements desapareguts i aproximar-ne la datació, tal i com va succeir amb el soldat pintat a l’entrada de la capella del Roser. L’excavació arqueològica practicada al subsòl de l’església durant les obres de restauració i la lectura dels paraments de l’interior després de ser eliminats els revestiments de les parets van posar de relleu una sèrie d’elements associats al mobiliari litúrgic i que descriurem més avall. Per citar alguns exemples: els encaixos dels retaules dels altars, les bigues que suportaven el cor que hi havia hagut damunt del portal o els vestigis d’un altell amb un armariet litúrgic, el basament de la pica baptismal i un muret que separava la nau en dos espais.

2 Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, reimp. 1983: 382-383.

331

Les capelles i el mobiliari litúrgic de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola en l`època baixmedieval i moderna

Fig. 3: Nau romànica amb l’absis al fons i, a banda i

banda, les capelles formalitzades al segle XII. Fotografia J. Casanova-Arqueoxarxa, 2011.

3- L’EDIFICI. LES REFORMES EFECTUADES ENTRE L’ÈPOCA PREROMÀNICA I LA BARROCA La primera església, dedicada a Sant Miquel arcàngel, va ser aixecada al segle X i correspon a un edifici d’estil preromànic. L’element més característic és l’arc triomfal de ferradura que separava la nau de l’absis, únic element conservat dempeus d’aquest període.3 El parament està conformat a la part inferior per carreus ben treballats units amb morter de calç, mentre que la part superior la fàbrica és més irregular. Les incògnites sobre aquest edifici són encara moltes, entre les que cal assenyalar la planta –d’una única nau o tripartida, com creiem que apunten algunes restes arquitectòniques– o la cronologia, de primera meitat del segle X o de finals del mateix segle, segons atribuïm la construcció al comte Sunyer –potser inacabada– o al levita Sunifred –església consagrada pel bisbe Vives l’any 992.4 En tot cas, el segle X serà el moment de màxima extensió territorial del terme castral i de major desenvolupament de la civitas Olerdola, en el marc de l’expansió territorial al sud del riu Llobregat per part de la casa comtal barcelonina.

Després d’un període curt de temps s’aixeca un nou edifici sobre les restes del primer, desmuntat pedra a pedra a excepció de l’absis esmentat. Aquesta nova construcció s’emmarca dins l’estil romànic inicial i, tot i no tenir-la la total certesa, és probable que es tracti de l’església consagrada el 992.5 Correspon, grosso modo, a l’estructura que ha arribat fins els nostres dies, suportant diferents reformes internes i externes al llarg dels segles. L’obra inicial presenta un petit aparell irregular unit amb morter i les parets arrebossades tant a l’interior com a l’exterior, una sola nau, contínua, la capçalera quadrada i dos accessos pel costat sud. Després de la destrucció almoràvit de l’any 1108 es produeix la primera i més important reforma,6 impulsada pel comte Ramon Berenguer, que consisteix bàsicament amb la substitució de la coberta antiga a doble vessant –probablement una encavallada de fusta i teules àrabs– per una volta de canó sustentada en arcs formers i torals recolzats sobre pilastres adossades a la paret de la nau, amb coberta exterior de teules. Aquestes pilastres defineixen nous espais, quatre al costat nord i quatre al sud, alguns dels quals seran aprofitats com capelles (Fig. 3). S’eleva l’altura de l’edifici, i la nova fàbrica d’aquest sobrealçat es farà de carreuons disposats en filades regulars remarcades per un encintat de morter de calç. La reforma comporta l’amortització d’una de les portes de migdia i la reducció de l’amplada de l’altra i és també en aquest moment quan s’aixeca un cimbori coronat amb un campanar de torre. Olèrdola acabà per despoblar-se definitivament al segle XII, malgrat les reformes empreses pel comte i la carta de franqueses (1108). Sols restà en ús l’església, el cementiri i la rectoria.7 Sant Miquel d’Olèrdola, que mantingué la seva condició de parroquial i que va donar servei a una població dispersa amb dos petits nuclis rurals, va ser modificada en diverses ocasions sense alterar de forma considerable l’estructura conformada als segles XI-XII. Com veurem, les obres més rellevant varen ser l’obertura d’una nova porta de dovelles a la façana a ponent, amb arc de mig punt i muntants motllurats i un campanar d’espadanya en substitució del de torre (probablement segles XIV-XV) i la construcció de la capella del Roser a la cara nord (darrer terç del segle XVI).

3 La bibliografia sobre l’església preromànica és molt àmplia. Veure Molist et alii, 2011; Molist, Bosch, 2012; Molist 2012a; amb la historiografia entorn la valorització i recerca sobre l’edifici des del segle XIX i els resultats de la intervenció recent. 4 En l’acta de dotació de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola (any 992, Libri Antiquitatum IV, doc 277, f. 110 —Bellès 1992; Muntaner 1995—) es fa esment de la construcció de l’església en època del comte Sunyer, el qual comptà amb el suport del bisbe de Barcelona Teodoric (grosso modo, entre el 911 i el 937 —Muntaner, 1995: 83—, tot i que segurament caldria portar la data a partir del 929-930, sense dades que ho fonamentin). 5

Una data un pèl reculada per una obra romànica, ja que tradicionalment s’accepta que aquest estil s’inicia l’any 1000 (Español, Yarza 2007: 31).

6 El 25 de novembre de 1008 el comte de Barcelona Ramon Berenguer atorga franqueses als pobladors d’Olèrdola desprès de l’assolament del castellum (Font i Rius, 1969, doc. 45). 7 L’edifici de la rectoria estava força allunyat de l’església, a tocar de la muralla, espai que actualment ocupa l’edifici del museu i dependències annexes. Va ser reconvertit en masia a la fi del segle XIX i finalment enderrocat per Camil Pallàs l’any 1969. La primera notícia data de 1414, quan es fa esment del seu bon estat en la visita pastoral d’aquell any.

332

David Galí, Núria Molist

4. LA TRANSFORMACIÓ DE L’INTERIOR ARRAN DELS CANVIS DEL MOBILIARI LITÚRGIC I PATRONATGE DE LES CAPELLES (SEGLES XIV-XIX)

Pi –Barcelona–, Santa Eulàlia –Elna– o Santa Maria – Terrassa.

4.1. Primeres advocacions (segles X-XII) Dels primers segles de funcionament de l’església de Sant Miquel tenim molt poques dades respecte al mobiliari litúrgic i les advocacions de les capelles laterals, que sens dubte deurien tenir. A la ja mencionada acta de dotació de l’any 992 es fa esment de la dedicació a l’Arcàngel Sant Miquel i a Sant Pere: Nutu Dei, actum est ut hedificaretur baselica in honore Xristi et beati arcangeli Michelis et clauigeri etherei Petri in castrum numcupatur Olerdula... (Muntaner, 1995: 17, línies 22-25). Sant Miquel és des del segle X l’advocació principal de l’església i, com correspon, el sant a qui es dediquen els retaules majors que s’han succeït al llarg del segles al presbiteri. Sant Pere, en canvi, serà el titular d’una de les dues capelles més properes a l’absis,8 sent Santa Maria l’advocació de la capella situada enfront, al costat sud de la nau. El mobiliari litúrgic conservat d’aquest primers segles és escàs i limitat a elements que conformen l’altar. Així han estat recuperades algunes ares i peus (tenant o stipite), de difícil datació cronològica. Les ares o taules d’altars contenen les relíquies i són per aquest motiu un element moble imprescindible en la celebració de la litúrgia des del segle IV (Ripoll, Chavarría, 2005: 29-30) i l’eix principal de l’edifici romànic (Español, Yarza, 2008: 149). A Sant Miquel s’ha conservat, per bé que fragmentada i incompleta, una ara motllurada de pedra calcària que caldria datar –a manca de l’estudi definitiu de les inscripcions gravades– entre els segles X i XI (Bosch et alii, 1999; Gisbert, Molist, 2012: 90, núm. 11). D’aquesta peça han estat localitzats dos fragments cantoners, un d’ells durant els darrers treballs –aprofitat en un del graons de la porta de ponent– i un altre procedent d’algunes de les restauracions del segle XX. Un tercer fragment, avui desaparegut, podria haver format part de la mateixa peça (Pladevall, 1992: 145, recollint la notícia que dona Milà i Fontanals, 1880). Un element singular trobat casualment hauria pogut ser utilitzat com a peu d’altar. Es tracta d’un fragment d’inscripció romana del segle I dC, en marbre (Gisbert, Molist, 2012: 90, núm. 12), que no encaixa amb l’ocupació romanorepublicacna d’Olèrdola com a fortificació militar. L’aprofitament de basaments romans com a tenants està documentat a l’antiguitat tardana i a l’alta edat mitja, amb exemples a Santa Maria del

8

9

Un grup de tres peus d’altar en pedra calcària, fragmentats i del mateix conjunt i que cal pensar estaria complementat amb un quart, ha estat recuperat en diferents moments (darreres excavacions i restauracions del segle XX). Presenta els extrems de planta quadrada i el cos vuitavat i, per ara, no podem precisar la seva adscripció cronològica, tot i que probablement cal situar aquest conjunt en època baix medieval o moderna (Gisbert, Molist, 2012: 91, núm. 14). Per acabar de nou amb les ares, de difícil datació com els peus d’altar precedents, cal fer esment de diverses peces que podrien correspondre a una taula d’altar o a un altre element relacionat amb l’ornamentació de l’església. Han estat recuperades durant la intervenció recent a l’església i el seu estat fragmentari no permet atribuir amb seguretat una funció específica ni una cronologia (MMO 637, 638 i 699). Tal vegada es tracta d’alguna de les ares que la documentació escrita fa referència, i que, en alguns casos, especifica la condició de portàtils. La pica baptismal és un altre dels elements imprescindibles en una església. Un potent basament localitzat al costat nord, als peus de la nau, es podria atribuir a l’estructura de suport de la pica.9 És possible que des del primer moment (segle XII) va ser el lloc reservat a la pica baptismal, ubicació habitual en nombroses esglésies romàniques –angle nord-oest–, com per exemple a la propera de Sant Jaume dels Domenys. La relació estratigràfica apunta també vers aquesta datació. La pica, probablement de pedra i de la qual no n’ha quedat rastre, podria ser similar als nombrosos i bells exemplars romànics conservats al Penedès (Cruañes, Virella, 1984). Entrada l’època moderna (segles XVIII-XIX) la capella va ser tapiada o bé es va disposar un banc corregut al seu davant (mur de pedra i morter i arrebossat de calç a la cara externa), circumstància que degué comportar l’eliminació de la pica. Els nombrosos encaixos, rebaixos i forats practicats a la fàbrica dels segles XI i XII cal relacionar-los amb la col·locació de retaules, reixes, cortinatges, etc. 4.2. L’etapa baix medieval. Les primeres notícies dels altars (segles XIII-XV) L’església d’Olèrdola va començar a ser objecte de visites pastorals a partir de l’any 1303, tot i que fins a partir de l’any 1366 que no començaren a sovintejarhi al·lusions al seu mobiliari litúrgic i fàbrica; les

La primera referència (visita pastoral) data de l’any 1379 i, fins el moment final, la capella va conservar la mateixa advocació. Compartirà espai amb Sant Benet a principis del segle XVI, segons visita pastoral de 1508. Els fonaments de l’estructura mesuraven entre 58 i 68 cm de diàmetre (de forma pseudo-circular) i 42 cm d’altura, feta de pedres unides amb morter. Per bé que en el treball de Cruañes i Virella (1984) no hi consta el diàmetre de la base de les piques penedesenques que estudies, es dedueix que seria entorn els 50 cm, mesura compatible amb la del basament d’Olèrdola.

333

Les capelles i el mobiliari litúrgic de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola en l`època baixmedieval i moderna

Fig. 4: Planta de Sant Miquel d’Olèrdola amb les capelles i les seves advocacions entre els segles XIV i XVI (1) i XVII i XIX (2). Planimetria: N. Molist, MAC-Olèrdola.

visites anteriors s’ocupaven del servei del rector i de la seva actitud moral i de la dels parroquians i, també s’hi esmentava l’acte de tonsura, pel qual el bisbe atorga el primer grau de sacerdoci a un clergue. Si bé en la visita del dia 6 d’agost de l’any 1366, només s’esmenta que es van reconèixer els ornaments de l’altar major, que eren decents, en la del 19 d’agost de 1379 es constata que estava dedicat a sant Miquel i es donava notícia de dos altres altars, sota invocació de santa Maria i de sant Pere, que, com el major, es van trobar en bon estat. En la visita pastoral del dia 30 d’agost de 1388 es mencionava l’altar major i els altres quatre altars de l’església, dos dels quals nous i que devien ser els que, segons la visita del 1414, estaven a l’entrada del temple, dalt del cor (Fig. 4.1). Per la visita del 23 d’abril de l’any 1404 se sap que l’altar major estava ben proveït i que la nova advocació de sant Macari s’havia unit a la de sant Pere. Segurament, l’adopció d’aquest nou sant a Olèrdola es relacionava amb el fet que el 16 de març de 1388 el rei Joan I va aprovar la confraria de fusters, picapedrers, manobres, ballesters i forners de Vilafranca del Penedès, sota invocació de sant Macari, la qual havia construït un altar en honor seu a l’església de Santa Maria (Miret i Nin, 1987: 196). En la visita del dia 30 de juliol de 1421 es documenta el retaule de Sant Miquel, ja que se cita que hi havia una cortina de color blavós fosc davant seu. Els treballs d’excavació arqueològica van posar a la llum una sèrie de restes d’elements arquitectònics que

poden relacionar-se amb les notícies documentals esmentades. Entre els dos pilars centrals de la nau van aparèixer algunes pedres d’un muret separats per un espai central, de pas, que la dividia en dos àmbits, el sagrat a llevant, on es devia oficiar l’acte de tonsura, i el dels fidels a ponent. El primer tenia el presbiteri a l’absis, un altell amb un armariet litúrgic, que devia servir de sagristia, a la banda de l’evangeli de l’espai de la cúpula i, seguidament, entre els primers pilars de llevant i els centrals, l’altar de santa Maria en la mateixa banda de l’altell i a l’oposada el de sant Pere. De l’altell es van trobar empremtes de les bigues que el suportaven i, dins l’armariet, que estava tapiat, van aparèixer unes carasses de guix i una sèrie de peces de vidre d’ús litúrgic (un got i dues canadelles) datades entre els segles XV i XVI. Les carasses, una d’elles amb la llengua enfora i cara ennegrida i que personifiquen el diable, segurament pertanyien al retaule major medieval i es devien guardar allí en ser substituït per un de nou a l’època moderna, potser al mateix moment en què es devia amortitzar l’altell i el propi armariet. Dins d’aquest, a més de les carasses, hi havia dipositades altres peces, com ara un cap barbat, probablement d’un apòstol o sant, el cap d’un angelet, un gos i fragments d’altar (Gispert, Molist 2012, núm. 16, 17 i 18), distribuïdes en dues lleixes de fusta. Tots els objectes tenen traces de pintura vermella ressaltant alguns elements com ara els llavis i els ulls o dibuixant elements florals i línies. L’atribució a un retaule dedicat a sant Miquel és força plausible, ja que

334

David Galí, Núria Molist

la figura del dimoni està associada a l’arcàngel guerrer i al pes de les ànimes durant el judici final, escena abastament representada en la iconografia medieval i moderna, coneguda com a psicòstasi (Español, 1980; Serra, 1995; Rodríguez, 2005).10 Pel que respecta al cor (esmentat l’any 1414, veure supra), es van trobar els ancoratges de les bigues que el suportaven damunt del portal de ponent i els encaixos de la barana de fusta (UE 1295), fet que pressuposa que en època gòtica ja s’havia obert el portal en aquella banda, en substitució de l’antic del costat de migdia. Segurament, en aquell mateix moment es va construir l’espadanya dalt del cimbori, on hi havia hagut el petit campanar de torre. La presència d’una pica beneitera encastada en una de les pilastres del costat sud (UE 180) ha estat constada després de l’eliminació del ciment pòrtland que tapiava el forat i en desdibuixava la forma (UE 785, 787 i 788).11 La pica tenia peu, recipient semicilíndric i, a la part superior, separada, un petit prestatge.12 La seva cronologia és indefinida, tot i que la ubicació, a l’esquerra de la única porta que resta oberta amb les reformes del segle XII, pot ser un indicador d’una certa antiguitat, amb successives reformes posteriors. 4.3. Puixança i declivi durant el segle XVI. El rectorat de mossèn Pau Font (1496-1532) i l’agregació a la comunitat de preveres de Santa Maria de Vilafranca del Penedès (1587) El 1496 s’inaugurava un dels rectorats més llargs d’Olèrdola, personificat en la figura de mossèn Pau Font (beneficiat de la catedral de Barcelona i administrador de la seva sagristia almenys entre 1499 i 1504) que va allargar-se fins a 1532, tot i que va deixar la parròquia en mans de diferents vicaris. Aquests van rebre la primera visita pastoral el 1497 i una altra l’any 1504, que no proporcionen novetats. En canvi, la següent, datada del 24 d’octubre de 1508, sí que n’aporta força. El visitador es va esmerçar en descriure cadascun dels cinc altars de la nau de l’església, havent ja desaparegut els de dalt del cor. Eren el major, dedicat a sant Miquel, seguint per la banda sud, el dels sants Pere i Benet i el de sant Sever i de santa Eulàlia, i a l’altra banda del cor, tornant cap al presbiteri, el de la santa Creu i el de santa Maria (Fig. 4.2). L’altar major era de pedra, tenia una ara consagrada amb tres tovalloles de lli, cobertors de tela nets, un cobertor de pell en bon estat i un pal·li de xamellot

blanc (teixit de llana mesclada amb pèl de camell o de cabra), amb la imatge de sant Miquel enmig i les armes, o escut, del rector Font. Hi havia un bancal amb dues grades de fusta, quatre canelobres de ferro, dos dels quals eren alts i estaven a banda i banda de l’altar, i dues llànties de vidre penjades davant, una de les quals cremava sempre i l’altra només els dies de solemnitat. L’altar dedicat a sant Pere i a sant Benet era de pedra i tenia una ara amb una tovallola sense cobertor de tela, un bon cobertor de pell i dos pal·lis, un de lli pintat i l’altre de seda de domàs. El de sant Sever i de santa Eulàlia comptava amb un altare argamaseum multis lapidibus confectum cum ara bona mobili [altar fet de maçoneria, amb una ara mòbil], una tovallola, un bon cobertor de pell, un pal·li de seda amb franges de colors vermell i blanc i dos canelobres, un de fusta i l’altre de ferro. L’altar de la santa Creu era argamaseum cum ara encastata [d’argamassa, amb una ara encastada], tenia una tovallola de lli, i un pal·li, també de lli, amb bis de color blau cel i un canelobre de fusta i ferro. Els dos últims altars es devien haver instituït durant el rectorat de Font, ja que sant Sever de Barcelona va ser bisbe de la ciutat comtal (620-633 o 633) i la catedral d’aquesta, de la qual el rector n’era beneficiat, va rebre les relíquies del sant el 3 d’agost de 1405, portades des del monestir de Sant Cugat del Vallès. A més, la seu barcelonina està dedicada a la santa Creu i a santa Eulàlia, canonitzada l’any 633. L’altar de santa Maria era de pedra, tenia l’ara trencada, que calia reposar immediatament, una tovallola de lli, un cobertor de pell i dos pal·lis, un antic de tela pintada i l’altre de domàs de colors verd i vermell. Hi havia un bancal de fusta cobert amb una tovallola i tenia un retaule, enmig del qual hi havia una imatge de la Mare de Déu amb nen Jesús, la qual tenia una diadema al cap, de fusta daurada, i dos mantells. Davant de l’altar penjava un canelobre rodó de ferro amb un gran ciri, que cremava els diumenges i els dies de la festivitat de Maria. Durant l’excavació arqueològica va aparèixer un tros d’una rajola de 15 cm de costat on es representen raïms i fulles de pàmpol de color blau sobre fons blanc, que està datada de la primera meitat del segle XVI i que devia revestir algun dels altars del temple. El 1552 Vicenç Colldesança, prevere de Vilafranca del Penedès, va ser nomenat rector de la parròquia, títol que ostentà fins a 1586. En aquesta època, l’església va rebre deu visites pastorals, on se’n detecta la

10 L’amagatall intencionat —generalment sota el paviment o l’altar— de restes d’antics retaules o d’imatges esculpides en ser amortitzades i substituïts per altres està documentat a diferents indrets (ermita de Nostra Senyora de Sales a Viladecans, basílica de la Mercè a Barcelona o monestir de Siresa a Osca —Ferrando, 1944; Menéndez, Solias, 1997, 204—). Aquest ritual estaria relacionat amb la preservació de les imatges sagrades. 11 Seguint les directrius del projecte de restauració, es va substituir el pòrtland per pedra nova tallada, tornat a la pilastra el seu aspecte original. 12 Segons informació oral de testimonis visuals, durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) es va arrencar una pica de l’església de Sant Miquel feta d’una gran petxina i es va fer rodolar muntanya avall. Podria haver estat la que s’ubicava al lloc descrit.

335

Les capelles i el mobiliari litúrgic de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola en l`època baixmedieval i moderna

progressiva decadència, sobretot pels esments a l’estat de conservació dels altars. Per exemple, el 1562 eren qualificats de pobríssims i desproveïts i es mencionava que no es podien sustentar. El dia 9 de febrer de l’any 1587, l’església de Sant Miquel d’Olèrdola, juntament amb la de Santa Maria de Bleda, van ser unides a la comunitat de preveres de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, per tal d’augmentar-ne les distribucions (quantitats que perceben els assistents a les funcions corals d’una església) i els oficis divins. Colldesança va renunciar al càrrec i la comunitat va ser eximida de nomenar un rector i facultada per encarregar l’administració de la parròquia a un o més beneficiats seus, tot i que, finalment, aquest canvi no resultaria gaire profitós per a l’església d’Olèrdola. Durant les primeres dècades de l’agregació, segons que es documenta en la visita pastoral del 17 de desembre de 1593, la nova advocació sant Sebastià va unir-se a la de sant Antoni, però el seu altar es trobava en tan mal estat de conservació que es va haver de fer nou i eliminar les traces de decoració pictòrica de l’antic que hi havia al voltant. 4.4. L’edifici modern (segles XVII-XVIII). La dependència de Vilafranca, advocacions foranies (el Roser i sant Isidre) i locals (sant Ramon de Penyafort) A l’inici del segle XVII es van produir alguns canvis en el mobiliari litúrgic del temple per tal d’adaptar-se a les directrius de la Contrareforma sorgida del concili de Trento (1545-1563) a través d’un nou programa arquitectònic i iconogràfic que havia d’atraure els fidels, ateses les possibilitats econòmiques de la comunitat de preveres de Vilafranca i la seva responsabilitat envers el manteniment d’aquell antic temple, que havia quedat desplaçat dels puixants nuclis de població de la plana penedesenca. En l’acta de la visita pastoral del dia 22 de novembre de l’any 1600 es documenta una nova advocació amb altar propi, la de Santa Maria del Roser, que va substituir la de Santa Maria. Una advocació que estava força de moda en aquella època, perquè es va atribuir la victòria de les forces cristianes sobre els turcs en la batalla de Lepant (7 d’octubre de 1571) a la Mare de Déu, invocada per l’oració del rosari; a més, a l’església de Vilafranca se n’havia fundat una confraria el 1572 (Miret, 1986: 68). Aquell altar es va emplaçar en una capella de la banda septentrional del temple, formada per un cos avançat en sentit nord que trencava la línia del mur romànic, ubicada a continuació de l’espai de la cúpula (Fig. 5). La capella va estar dempeus fins els anys 1970 quan, durant uns treballs de restauració dirigits per Pallàs, va ser enderrocada i el forat deixat a la fàbrica romànica original tapiat amb pedra

Fig. 5: Façana nord de l’església amb la capella del Roser a la dreta de la imatge. Fotografia V. Carbonell, 4 de febrer de 1965.

disposada en filades. La fonamentació dels murs de la capella del Roser varen ser localitzats l’any 2005 durant l’excavació del costat exterior nord de l’església (UE 74, 76, 88). Aquesta capella tenia un soldat pintat al pilar est de l’entrada, el qual, per paral·lelismes estilístics i per la cronologia de les armes que porta, es pot datar entre la segona meitat del segle XV i el segle XVI avançat (Galí 2012b: 31-32). La pintura va ser descrita el 1895 per l’historiador i advocat Teodor Creus (1895, 33, 34) i. tal i com s’observa en dues fotografies anteriors a l’any 1928, representava un soldat inscrit dins d’una arquitectura constituïda per una arcada suportada per columnes amb el fust decorat amb una mena de fulles. El personatge va vestit amb armadura, té la mà dreta a la cintura i el braç esquerre aixecat, per tal d’agafar una atxa amb la mà. De la capella només n’ha restat una rajola policroma catalana, datada dels segles XVII-XVIII, que formava part d’un plafó on es representava la Mare de Déu emmarcada per un rosari de forma ovalada; en la peça s’observen algunes denes a la banda esquerra i una part del vestit de la figura a la dreta (Gispert, Molist, 2012: 93, núm. 19). D’aquells mateixos segles es data un altre tros de rajola trobat durant l’excavació on s’observen unes flames que cremen una persona nua, de la qual només s’aprecia mig cos, que representa les ànimes del purgatori i que formaria part d’un plafó ceràmic d’un altre altar del temple (Gispert, Molist, 2012: 93, núm. 20). El 1607 es va decidir que calia fer un nou retaule major de fusta, que, pel que es dedueix de la visita pastoral de 1636, aleshores ja estava tallat. Va ser daurat pel pintor igualadí Pere Aparici, el qual va cobrar una part de la seva feina el 1653. Respecte al retaule anterior, el nou segurament va desplaçar-se endavant, fins ran de l’espai de la cúpula i encaixat en l’arc triomfal, i d’aquesta manera, la part del darrere, que fins aleshores havia funcionat de presbiteri, va

13 Per encaixar el nou retaule es varen haver d’esmussar els angles de l’arc triomfal i practicar alguns forats en el seu parament per fixar la peça.

336

David Galí, Núria Molist

convertir-se en sagristia13. Es complementava amb una decoració de caràcter geomètric a l’arc triomfal, formada per rombes inscrits en rectangles, que a l’inici del segle XVIII va ser tapada per un nou revestiment. El 1608 es va daurar el retaule dels sants Antoni i Sebastià, als quals s’havia unit la nova advocació de sant Ramon de Penyafort (Santa Margarida i els Monjos, 1180-Barcelona, 1275), canonitzat el 1601 i patró de Vilafranca del Penedès. A partir de l’any 1776, sant Ramon va compartir el patronatge d’aquella vila amb sant Fèlix, les relíquies del qual van ser portades a Vilafranca el 1699 (Juncà, Ribas, 2009). A l’església d’Olèrdola, es documenta l’advocació de sant Fèlix el 1843, en substitució de les de sant Sebastià i sant Ramon de Penyafort, però segurament al segle XVIII ja les deuria haver desplaçat, amb motiu de la portada de les relíquies o del copatronatge amb sant Ramon. L’encàrrec de pintar a l’oli i daurar el retaule dels sants Antoni, Sebastià i Ramon de Penyafort es va fer al pintor de Vilafranca anomenat Joan Arnandas, també dit Ferran o Hernández, el dia 5 de gener de 1608, que havia de complir-lo en sis mesos i cobrar-ne 25 lliures.

dècades d’aquella centúria i les del segle XVIII entre 1710 i 1777 i no proporcionen gaires noves sobre la fàbrica i mobiliari litúrgic del temple.

En la visita pastoral del dia 15 de novembre del 1636 es va descriure cadascun dels cinc altars de pedra que hi havia al temple, amb els retaules de fusta respectius, tots sense daurar, excepte l’anomenat més amunt dels sants Antoni, Sebastià i Ramon. Respecte a l’altar del sant Crucifix, que encara s’esmentava en la visita de 1617, es va produir un canvi, ja que no apareixia esmentat i se’n citava un de nou, dedicat a sant Isidre (Madrid, 1080-1172), patró dels pagesos canonitzat el 1622. Tot i això, el primer altar torna a aparèixer a partir del 1736, també el segon i és esmentat durant tot el segle XVIII. L’altar major tenia ara consagrada i estava presidit per un retaule que encara no estava daurat, amb la “imatge de bulto”, o escultura, de sant Miquel al centre, i llànties penjades. L’altar de sant Pere no tenia ara i comptava amb un retaule que tenia una imatge del sant al centre, amb llànties penjades. L’altar de sant Isidre, sense ara, tenia la imatge del sant al mig del retaule i algunes llànties i, per la visita efectuada el 23 de gener del 1719, se sap que hi havia una reixa de fusta davant, que donava “imperfecció a la iglesia y ocasione que lo sacerdot ha de celebrar en ella celebria lo sant sacrifici de la missa ab alguna incomoditat y indecencia”. Per això, es va manar als obrers de l’església, o als administradors de l’advocació de sant Isidre, que traguessin la reixa i la col·loquessin en un altre lloc. L’altar dels sants Antoni, Sebastià i Ramon tenia ara consagrada i un retaule daurat amb les imatges dels tres sants, i llànties. A les darreries del segle XVII, en aquell altar va agafar preeminència l’advocació de sant Antoni per damunt de les altres dues, ja que, a partir del 1686, és l’única que apareix relacionada. Per últim, l’altar del Roser no tenia ara i presentava un retaule de fusta sense daurar i amb imatge de “bulto”. La resta de visites pastorals del segle XVII es van esdevenir en les dues últimes

4.5. La darrera etapa de l’església parroquial (segle XIX). La represa després de la Guerra del Francès, amb la construcció d’un nou altar major, i la pèrdua de la parroquialitat

Dues de les capelles laterals presentaven un retall a la paret de fons que hem identificat com a corresponents a l’encaix per a un retaule. Al costat de migdia, l’encaix era de forma quadrangular amb l’extrem superior amb forma d’arc (de 180 cm d’alt per 130 cm d’amplada). Per tapiar l’encaix s’havia utilitzat ciment pòrtland la qual cosa indicaria l’ús del retaule fins el darrer moment. Aquesta capella va mantenir l’advocació de sant Pere al llarg dels segles, compartint en alguns moments espai amb altres sants, com hem vist. L’altre capella amb un retall per a retaule es troba el costat oposat, al nord. Presenta dos encaixos que ocupen la part central de l’espai (de 96 per 135 cm i 24 per 58 cm), amb la part superior d’un d’ells semicircular. Els encaixos retallen perfectament l’arrebossat original de morter de calç del primer parament romànic i estan envoltats d’altres encaixos quadrangulars més petits, per a fixar diferents elements que se’ns escapen (Fig. 6).

Entre mitjan segle XVIII i el primer terç del segle XIX, la progressiva decadència de la parròquia es manifesta per la quantitat de capellans que s’hi van succeir a causa de renúncies i trasllats; entre els anys 1754 i 1832, n’hi van haver catorze. El dia 1 d’agost de 1788, Pau Pometa i Estalella, regent d’Olèrdola des del 1785, va exposar a la comunitat de preveres de Vilafranca “que lo dia 28 del mes prop passat un llamp, que caigué en la Iglesia Principal de dita Parroquia causá dany de consideració ja en lo campana [campanar], ja en lo Presbiteri, especialment en los altars de Nostra Señora del Roser, y major de manera que aquest [el major] tan per maltractat, y vell, com per consumida la fusta sols ab gran cort [cor] y dificultat podrá remediarse”. Aleshores va demanar una almoina al procurador general de la comunitat per arreglar els desperfectes i obrar un nou retaule major, que va ser fet l’any 1818. Se’n té notícia per la descripció que en va fer Teodor Creus el 1895 i per dues imatges preses abans de l’any 1928. Creus explicava que el retablo mayor que tenía ultimamente aquella iglesia era de estilo plateresco, de bastante buen gusto, policromado, dorado y construído en 1818; teniendo unas columnitas salomónicas en el sagrario, un alto relieve representando la Circuncisión del Señor en la parte superior, y ocupando el lugar preferente, el santo Arcángel con el indispensable espíritu maligno bajo sus pies (1895: 33); el 1951, el prehistoriador Alberto Ferrer Soler, el qualificava de viejo y carcomido retablo barroco de baja calidad

337

Les capelles i el mobiliari litúrgic de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola en l`època baixmedieval i moderna

Fig. 3: Alçats dels costats nord (1) i sud (2) de la nau on s’aprecien els encaixos deixats per retaules, cortinatges, reixes i altres elements sobre la fàbrica original romànica. Planimetria N. Molist, MAC-Olèrdola.

que presidia la nave desde el crucero (Ferrer Soler 1951: 117). Es tractava d’un retaule format per un basament, o sòcol, amb portella falsa a la banda sud per accedir a la sagristia del darrere, un cos principal presidit per una fornícula, que allotjava la imatge de sant Miquel i un de superior, amb un arc serlià que feia de guardapols (Fig. 7). Estilísticament, la peça s’adeia amb la retaulística de l’últim terç del segle XVIII, quan el Barroc decorativista i excessiu començava a deixar pas a les línies acadèmiques del Neoclassicisme (Martinell, 1963: 77-79, làm. 61, 62 i 70). En el mateix moment que es va fer el retaule, la nau del temple es va revestir de nou amb estuc a imitació de carreus de pedra, de color blanc i blau gris, que amagava sota les restes pictòriques del soldat de la capella del Roser i la decoració geomètrica que havia complementat l’antic retaule major danyat pels efectes del llamp.

Durant el segle XIX, es van esdevenir nous nomenaments i renúncies de regents de la parròquia, que va seguir decaient, a causa de la llunyania dels eixos viaris de comunicació, dels pobles de la rodalia i del creixement de la capital del Penedès. El 24 de desembre de 1801 va ser nomenat mossèn Jacint Prats, que havia estat vicari de Sitges i que es va veure obligat a dimitir el dia 5 d’octubre de 1811. Tenia por de morir a mans de les tropes franceses durant la Guerra del Francès (1808-1814), ja que una partida d’aquestes s’havia arribat a la rectoria amb la intenció de matar-lo i, en no trobar-lo, van causar danys a l’església i a la mateixa casa rectoral. La visita pastoral del dia 27 de maig de 1843 evidenciava el mal estat de conservació del temple, segurament, tant per la deixadesa i pobresa de la parròquia durant molts anys, com per les malvestats ocasionades durant la Guerra

338

David Galí, Núria Molist

4.6. El retorn a l’aspecte medieval. Les restauracions endegades per la Diputació de Barcelona al segle XX Amb anterioritat a la intervenció de principis del segle XXI, l’església de Sant Miquel d’Olèrdola havia estat objecte de diversos treballs de restauració al llarg del segle XX, realitzats sota criteris d’actuació diferents dels actuals i determinats per les circumstàncies de cada moment. Si bé les intervencions realitzades varen permetre que l’edifici es mantingués dempeus i en unes condicions de conservació diguem que acceptables, certament ocasionaren també pèrdues irreparables.

Fig. 3: Retaule major dedicat a Sant Miquel (1818) situat

sota l’arc triomfal. Fotografia donació M. Masachs, Arxiu MAC-Olèrdola, c. 1926.

del Francès, i potser també per alguna de la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Aleshores, l’única ara que es trobava en bon estat era la de l’altar major, en la resta no n’hi havia i només se’n van trobar dues sense consagrar a la sagristia. El dia 15 d’abril següent es va produir una nova visita pastoral, en la qual s’explicava que la parròquia tenia 43 veïns i 6 confraries, del Roser, de sant Antoni, de la santa Creu, de sant Fèlix, al qual ja s’ha fet referència, de sant Isidre i de sant Pere. La visita pastoral realitzada el dia 26 de juny de l’any 1853 pel bisbe de Barcelona, Josep Domènech Costa, és força il·lustrativa de l’estat de la parròquia, ja que hi escrivia que las escasas rentas afectas á celebracion se hallaban muy desatendidas de la obra apenas si podia funcionar por falta de recursos propios, Su Eminencia Ylustrísima se enteró de algunos abusos a los cuales aplicó el oportuno correctivo. En la dècada de 1850 el culte i l’assistència de fidels va continuar decaient, fins i tot, entre 1849 i 1852, l’església va quedar sense rector. El dia 27 de desembre de 1859, la parròquia de Sant Miquel d’Olèrdola va segregar-se de la comunitat de preveres de Vilafranca i, tres dècades més tard, va perdre la titularitat a favor del nou temple construït al nucli de la Plana Rodona d’Olèrdola, un indret més accessible pels feligresos. La nova església va ser construïda amb els diners del lloguer (1883) i posterior venda (1887) dels terrenys on s’ubicava la vella a un particular. Fou beneïda el dia 17 d’octubre de 1884.

Les restauracions de l’església dutes a terme per la Diputació de Barcelona en col·laboració a voltes amb altres institucions del territori poden ser agrupades en tres gran etapes començant la primera a mitjans del primer quart del segle XX –1926 i 1928–, continuant per l’etapa posterior a la Guerra Civil –anys 1940 i 1950– per finalitzar en les dues dècades següents –anys 1960 i 1970– tenint com a objectiu d’obrir al públic el recinte del castell d’Olèrdola. En cada una de les intervencions es feien més visibles els elements antics i es perdien els moderns (Molist, 2012b). Jeroni Martorell va dirigir els primers treballs de restauració de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola a principis del segle XX finançats pel Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona, que aleshores dirigia. La intenció de Martorell era salvar l’edifici de la ruïna, dignificar-lo, després de ser malmès per la caiguda d’un llamp a l’espadanya i l’abandonament posterior a la pèrdua de la condició de parròquia dos decennis abans, entre 1915 i 1918 (1926).14 Martorell actuà sobretot a l’exterior de l’edifici, mentre que a l’interior es va limitar a la zona del presbiteri, el qual va recuperar desprès d’haver estat inutilitzat com a tal (veure supra). Cal suposar que en la intervenció es va treure el retaule de fusta de 1818 i es repicaren les parets de l’absis fins deixar vistos els murs i perfilar posteriorment les pedres amb una cinta de pòrtland. Es va col·locar un nou altar realitzat amb blocs de calcària amb el peu massís, el qual va presidir el presbiteri des de 1926-1928 fins l’any 2006. La guerra Civil ocasionà pèrdues irreparables en la columneta i capitell de la façana de ponent i en els pocs elements ornamentals d’època moderna que subsistien. Les actuacions dels anys 1948 (Associación de Amigos de los Museos) i 1954 (Diputació de Barcelona, ajuntament d’Olèrdola i Centre d’Estudis Biblioteca Museu Víctor Balaguer) anaren destinades a l’eliminació de la runa acumulada a la nau, la qual encara conservava les restes de les darrera capa

14 Entre la fi del segle XIX i principis del segle XX té lloc la recuperació del valor de l’art romànic i també d’Olèrdola, que comença a ser estudiada per arquitectes i historiadors de l’art (Molist, 2012b: 57).

339

Les capelles i el mobiliari litúrgic de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola en l`època baixmedieval i moderna

pictòrica junt amb elements més antics, com els dos soldats de la capella del Roser esmentats més amunt. L’afany per deixar vista la fàbrica original comportà, tal com anteriorment Martorell havia fet al presbiteri, el repicat de les parets a la cerca de pintura romànica, desapareixent definitivament –o quasi–15 els testimonis materials dels darrers segles. Les obres de l’any 1958 varen ser dirigides per Camil Pallàs –arquitecte en cap del Servicio de Conservación y Catalogación de Monumentos– i per Albert Ferrer Soler –arqueòleg de Vilanova i la Geltrú i president de la Secció Arqueològica i comissari local d’excavacions del Centre d’Estudis (Molist, 2012b). Finalment, entre els anys 1962 i 1973, Pallàs realitzà diferents actuacions, poc planificades en conjunt, destinades a acondiciar l’església cara a l’obertura del conjunt al públic, la qual cosa succeí el 1971. En aquesta etapa s’acabaren d’eliminar els elements moderns i es donà definitivament l’aspecte romànic que deuria tenir l’edifici el segle XII, sent l’actuació més destacada l’eliminació de la capella del Roser i el rebaix de la tanca del cementiri. També es varen incorporar dues escultures, una de pedra de sant Miquel Arcàngel –de procedència i cronologia desconeguda– i un sant Oleguer de fusta.

5. CONSIDERACIONS FINALS La pèrdua i eliminació dels elements mobles i immobles medievals i moderns de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola –dels que formaven part estructural als elements decoratius i litúrgics– no és un procés diferent del patit per moltes esglésies del nostres país. Especialment significatius pel seu abast varen ser els criteris aplicats per arquitectes i restauradors quant a la valoració de l’art romànic –i per tant l’aspecte físic de l’edifici a recuperar– front a la menysvaloració de les obres d’èpoques posteriors, sobretot les més modernes i de factura rural. Avui, Sant Miquel se’ns presenta com una construcció d’aspecte romànic, nua, desproveïda dels elements decoratius i els ornaments litúrgics que l’havien vestit. Molts dels objectes han desaparegut de “forma natural” al llarg del segles, per la seva condició de material perible, com els llibres o les peces de tela (cobertors, cortines, casulles...), altres foren robats.16 Alguns retaules varen ser substituïts, altres

malmesos o destruïts (guerra del Francès i guerra Civil) o fins i tot és possible que una part haguessin estat traslladats a l’església nova.17 La intervenció realitzada entre els anys 2005 i 2008 ha estat feta prioritzant el criteri de respecte per l’edifici i la seva història, tot mostrant ferides i alteracions deixades pel pas del temps, però era evident que, en el moment d’afrontar els treballs, una part importantíssima de la vida de l’edifici era irrecuperable. Afortunadament, la informació aportada per la documentació escrita, gràfica i arqueològica ha permès recuperar parcialment la història de la l’església de Sant Miquel d’Olèrdola i del seu cementiri. En el present treball, de forma sintetitzada, hem descrit l’evolució de l’edifici religiós centrant-nos en les advocacions de les diferents capelles i els canvis soferts al llarg del segles, una evolució que mostra l’adaptació del culte als esdeveniments del propi indret, de l’entorn, les imposicions de la jerarquia eclesiàstica o les modes. Hem partir de la incipient estructuració d’una petita civitas situat a la frontera cristiana amb el món àrab, a la marca del Penedès, que creix i es monumentalitza amb la constitució d’un primer edifici al segle X dedicat a sant Miquel. Després de la construcció d’una nova església dedicada a sant Miquel i sant Pere a la fi del segle X i d’una important reforma al l’inici del segle XII, el castrum és abandonat definitivament en aquest darrer segle. Tot i la despoblació, l’església restarà fins a la fi del segle XIX com a temple parroquial dels nuclis de la Plana Rodona i de Viladellops i dels masos dispersos. Aquest fet, el manteniment de la parroquialitat, ha permès disposar d’una abundant documentació procedent sobretot de les visites pastorals, la primera de l’inici del segle XIV. Documentació que és suficientment explícita quant a la configuració interior, les advocacions i les ornamentacions i que l’actuació arqueològica ha premés corroborar puntualment, amb una imprescindible col·laboració entre documentació i arqueologia. La contextualització dels canvis en el temps i en l’espai permeten traçar l’evolució i desentrellar l’origen i les causes de substitucions i introduccions de noves advocacions com santa Maria pel Roser, sant Isidre, sant Ramon de Penyafort o sant Fèlix, per citar només uns quants exemples.

15 La documentació exhaustiva dels paraments ha permès identificar nombrosos elements corresponents a encaixos i forats de diversa funcionalitat (cortinatges, reixes, barres per a llums, etc.) i altres alteracions (rebaixos per encaixos de retaules, etc.).

16 Segons consta en la visita pastoral de l’any 1702, s’havien robat de l’església el pixis del sagrari, una creu de plata, un reliquiari amb les relíquies de santa Clemència i una cullera de batejar. 17 Així es pot deduir de les disposicions d’una visita pastoral realitzada el 10 de febrer de l’any 1891: ...tocando a la celebración de misas dias del año en la antigua Yglesia parroquial asi como a la traslacion de altares y demas encargamos al Economo y a los Parrocos ciertos que le sucedan que establezcan dicha piadosa costumbre porque es nuestra voluntad que se conserve siempre la antiquisima devocion de los fieles a aquel antiguo templo.

340

David Galí, Núria Molist

6. BIBLIOGRAFIA BELLÈS, J. (1992). “Acta de consagració de Sant Miquel i Sant Pere del castell d’Olèrdola”. A: Pladevall, A. (dir.). Catalunya Romànica, vol. XIX: El Penedès, l’Anoia. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pàg. 141. BOSCH, J. M., MESTRES, J., MOLIST, N., SANABRE, M. R. I SOCIAS, J. (1999). “El procés d’urbanització feudal: un possible exemple de continuïtat d’un lloc antic (segles VIII-X)”. A: Camps, J. (dir), Catalunya a l’època carolíngia. Art i cultura abans del romànic. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona, pàg. 95-99. COSTA, M., LINDSTROM, K., MOLIST, N., OZCARIZ, I. (2010). “Conocer, restaurar y museizar un edificio singular en un entorno de parque arqueológico y natural: la iglesia de Sant Miquel d’Olèrdola”. V Congreso de musealización de yacimientos arqueológicos (Cartagena, Murcia, 24-27 novembre 2008). Cartagena, pàg. 211-220. COSTA, M., OSCARIZ, I., MOLIST, N. (2006). Projecte bàsic i d’execució de restauració de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola. Olèrdola-Alt Penedès. Direcció General del patrimoni Cultural, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. [Treball inèdit]. COSTA, M.; OZCARIZ, I. (2012). “La restauració de Sant Miquel. 2006-2008”. A: Molist, N. (coord.). De Sancti Michaelis a Sant Miquel. L’església de Sant Miquel d’Olèrdola entre el segle X i el segle XXI. Catàleg de l’exposició. Ajuntament d’Olèrdola i Museu d’Arqueologia de Catalunya, pàg. 63-68. CREUS, T. (1895). San Miguel de Olérdula. Monografía. Imp. José A. Milà. Vilanova i la Geltrú. CRUAÑES, E., VIRELLA, X. (1984). Piques baptismals d’immersió del Penedès i el seu entorn Vilafranca del Penedès. Museu de Vilafranca/Museu del Vi. Vilafranca del Penedès. ESPAÑOL I BERTRAN, F. (1980). “El tema de la psicòstasi arran d’un portal romànic de la Catalunya Nova: Sant Miquel de la Portella”. Quaderns d’Estudis Medievals, 2. ArtEstudi Edicions, pàg. 94-101. ESPAÑOL, F., YARZA, J. (2007). El romànic català. Fundació Caixa Manresa i Angle Editorial. Manresa-Barcelona. FERRANDO, J. (1944). “Hallazgo de una imagen de la Virgen”. Anales y boletín de ls Museos de Arte de Barcelona, vol. II.3. Ayuntamiento de Barcelona, pàg. 7. FERRER SOLER, A. (1951). “La iglesia de San Miguel de Olérdola”. Archivo Español de Arte, XXIV, núm. 94. C.S.I.C. Madrid, pàg. 113-123. FONT I RIUS, J.M. (1969). Cartas de población y de franquicia de Cataluña, I, Barcelona. GALÍ, D. (2009). L’església de Sant Miquel d’Olèrdola. Estudi de la documentació moderna. MAC-Olèrdola. [Treball inèdit]. GALÍ, D. (2012a). Estudi de recerca històrica documental sobre l’església de Sant Miquel d’Olèrdola a l’Arxiu Municipal d’Olèrdola i a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. MAC-Olèrdola. [Treball inèdit]. GALÍ, D. (2012b). Notícia històrica de l’església parroquial de Sant Miquel d’Olèrdola. De la ràtzia dels almoràvits a la pèrdua de parroquialitat (1108-1884)”. A: Molist, N. (coord.). De Sancti Michaelis a Sant Miquel. L’església de Sant Miquel d’Olèrdola entre el segle X i el segle XXI. Catàleg de l’exposició. Ajuntament d’Olèrdola i Museu d’Arqueologia de Catalunya, pàg. 29-41. GISBERT, M.; MOLIST, N. (2012). “Catàleg”. A: Molist, N. (coord.). De Santus Michaelis a Sant Miquel. L’església de Sant Miquel d’Olèrdola entre el segle X i el segle XXI. Catàleg de l’exposició. Ajuntament d’Olèrdola i Museu d’Arqueologia de Catalunya, pàg. 85-98. JUNCÀ, J.M., RIBAS, A. (2009). Sant Fèlix, el romà fet vilafranquí. Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Vilafranca del Penedès. LABORDE, A. de (1806). Le Voyage pittoresque et historique en Espagne I. Paris. (Ed. Catalana: Viatge pintoresc i Històric. El Principat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat [1974]). MARTINELL, C. (1963). L’arquitectura i escultura barroques a Catalunya. tercer volum. Barroc acadèmic (17311810). Barcelona. MARTORELL, J. (1926). “La conservació de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola”. Quaderns Mensuals d’Acció III, març. Vilafranca del Penedès, pàg. 20-23. MENÉNDEZ, X.; SOLÍAS, J.M. (1997). “La villa romana de Santa Maria de Sales (Viladecans) en el context de la romanització del Baix Llobregat”. Miscel·lània Arqueològica 1996-1997. Museu d´Arqueologia de Catalunya. Barcelona, pàg. 165-204.

341

Les capelles i el mobiliari litúrgic de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola en l`època baixmedieval i moderna

MILÁ Y FONTANALS, M. (1880). “Olérdula. Apéndice a la memoria impresa en el tomo II”. Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, III. Barcelona. MIRET I NIN, M.M. (1987). La basílica de Santa Maria. Vilafranca del Penedès, Vilafranca del Penedès. MOLIST, N. (coord.) (2012a). De Sancti Michaelis a Sant Miquel. L’església de Sant Miquel d’Olèrdola entre el segle X i el segle XXI. Catàleg de l’exposició. Ajuntament d’Olèrdola i Museu d’Arqueologia de Catalunya. MOLIST, N. (2012b). “Les restauracions del segle XX”. A: Molist, N. (coord.). De Sancti Michaelis a Sant Miquel. L’església de Sant Miquel d’Olèrdola entre el segle X i el segle XXI. Catàleg de l’exposició. Ajuntament d’Olèrdola i Museu d’Arqueologia de Catalunya, 57-62. MOLIST, N.; BOSCH, J.M. (2012). “El cementiri altmedieval de Sant Miquel d’Olèrdola”. A: Molist, N. i Ripoll, G. (eds.). Arqueologia Funerària del nord-est peninsular (segles VI-XII) (Barcelona, 18 de novembre de 2009). Monografies d’Olèrdola 3.2. Barcelona, pàg. 207-232. MOLIST, N.; BOSCH, J.M. ; FARRÉ, J.; MESTRES, J. (2011). “L’església i la necròpolis de Sant Miquel d’Olèrdola. Primers resultats de la intervenció arqueològica (2005-2007)”. A: Fernández del Moral, I. Menchon, J. i Vila, J.M. (coord.). IV Congrés d’arqueologia medieval i moderna de Catalunya (Tarragona, 10 i 12 de juny de 2010). Ajuntament de Tarragona i ACRAM. Tarragona, pàg. 147-159. MOLIST, N.; PÉREZ, J.A. (2008). “La muntanya de Sant Miquel d’Olèrdola i el seu territori”. A: Molist, N. (ed.), La intervenció al sector 01 del Conjunt Històric d’Olèrdola. De la prehistòria a l’etapa romana (campanyes 19952006). Monografies d’Olèrdola 2. Barcelona, pàg. 11-18. MUNTANER, I.M. (1995). El terme d’Olèrdola en el segle X. Segons el document de dotació de l’església de Sant Miquel. Institut d’Estudis Penedesencs, vol. 91. Estudis i Documents VIII. Vilanova i la Geltrú. PLADEVALL FONT, A. (1992). “Ara d’altar (Olèrdola)”. A: Pladevall, A. (dir.). Catalunya Romànica, vol. XIX: El Penedès, l’Anoia. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, pàg. 145. PUIG I CADAFALCH, J.; FALGUERA, A. DE; GODAY I CASALS, J. (1909-1918, reimp. 1983). L’arquitectura romànica a Catalunya, I. Barcelona. RIPOLL, G., CHAVARRÍA, A. (2005). “El altar en Hispania. Siglos IV-X”. Hortus, Artium, Medievalum, 11, pàg. 29-47. RODRIGUEZ BARRAL, P. (2005). “Eiximenis y la iconografia de San Miguel en el gótico catalán”. Anales de l’Institut d’Estudis Gironins, XLVI. Girona, pàg. 110-124. SERRA ROTÉS, R. (1995). “El dimoni en la pintura mural de l’últim romànic berguedà”. L’Erol, 58, pàg. 24-28.

342