La vida a pagès, lligats a la terra i al bestiar

món de pàges / masos

Capítol II

La vida a pagès, lligats a la terra i al bestiar Durant tota l’edat mitjana i ben bé fins a mitjan segle xx, Caldes de Malavella fou un terme eminentment rural en el qual la vida s’organitzava al voltant de les feines del camp. Encara que, a partir de mitjan segle xix es desenvolupà una primera indústria lligada a l’aigua termal i al turisme, la vida a pagès no va canviar gaire fins a mitjan anys seixanta tot i una incipient mecanització dels treballs agrícoles. L’extens terme estava organitzat en tres parròquies: Franciac, Santa Seclina i Caldes, i aquesta última, la més gran i poblada, estava subdividida en quatre veïnats: el de Dalt, el de les Mateues, el de Baix i el d’Israel.

VEL-102-0127.jpg

L

a vida a pagès s’organitzava entorn del mas, que era una estructura territorial però també econòmica i familiar. Al voltant de la casa hi solia haver l’era, els pallers i el porxo, i també algunes corts per al bestiar, tot i que aquestes solien ser dins la mateixa casa i era comú trobar, al voltant de la gran sala d’entrada, tant la cuina com la cort de les vaques o la dels porcs. Prop de la casa hi havia sempre un pou, tant per al consum humà com animal, però també per regar l’hort que hi havia al seu voltant. La resta de la finca estava ocupada bàsicament per camps de conreu de secà que es treballaven amb un sistema rotatiu anomenat a dues anyades, és a dir, una meitat se sembrava de blat i cereals, i l’altra, de farratges, naps i altres cultius menors, i així s’anava canviant cada any per no castigar massa la terra.

ERA BARS CARR MN. JOSEP

TEVE DE SANT ES RROQUIAL / ARXIU PA

A causa, sobretot, del clima fred de l’hivern i a diferència de comarques veïnes com l’Empordà o el Maresme, a Caldes no hi ha hagut mai gaire tradició en el conreu de la vinya o l’olivera. Actualment queden ben poques vinyes al terme, encara que hi havia força cases que en tenien petites extensions que els subministraven el vi de l’any. Tot i això, sembla que aquest conreu havia estat més comú, però, després dels grans mals de la plaga de

.JPG

VEL-AM2-0043

la fil·loxera, foren pocs els que replantaren les vinyes. A La Vanguardia del 16 de setembre del 1882 es troba la informació següent: Hemos oído asegurar, que en el término de Caldas de Malavella la filoxera vá apoderándose de algunos viñedos. Hi havia poques terres de regadiu a part dels horts per a consum domèstic; només algunes cases amb terres situades prop de les rieres més importants podien dedicar porcions de terra al conreu de regadiu ajudant-se de les primeres motobombes. No fou fins a principis del segle xx que es començà a generalitzar un nou sistema per emmagatzemar les aigües de pluja i poder augmentar les zones de regadiu: la construcció de basses i pantans. El relleu del terme va afavorir aquest sistema i molts pagesos van aprofitar les petites valls que formaven els turons que ondulen el paisatge de Caldes per construir-hi una mota i guardar les aigües de les èpoques més plujoses per poder regar els dies d’eixut de l’estiu. Cal recordar que un dels pantans més grans i coneguts del terme, el de can Matllo, ara dins la urbanització del Llac del Cigne, no fou construït tal com és avui dia fins a mitjan anys quaranta. A la segona meitat del segle xix es generalitza, també, la construcció de rodets, molins de vent, a la majoria de cases de pagès, que

Al costat, una imatge de finals dels anys cinquanta de la casa Nova, a tocar de l’estació, construïda pels Sarriera, comtes de Solterra, dins la gran propietat del mas Cruïlles, ara cal Ferrer de la Plaça. En aquesta pàgina, dos joves juguen amb l’escopeta de balins al puig de les Moleres als anys setanta; al fons, la carretera de Llagostera i els camps de Sant Narcís sense cap construcció fins al carrer de Girona, i el col·legi Sant Esteve. AUTOR DESCONEGUT / Col·lecció ANTONI VILÀ RIBOT

172

173

VIDA A PAGÈS

ni sembrar i se segava un o dos cops l’any per usar-la com a farratge. Com a màxim, si hi havia temps i recursos, es procurava abonar els prats perquè la collita fos més profitosa.

Tot i que l’escassetat d’aigua sovint determinava la migradesa de les collites, en altres punts del terme era precisament l’excés el que no deixava conrear els camps. Prop de les rieres i en les zones més planes, tant del veïnat de Dalt com del de Fogueroles, però, sobretot, a Sant Sebastià, hi ha grans extensions de camps que s’inunden amb facilitat, cosa que no permet el conreu de cereals. Tradicionalment aquests camps, ara majoritàriament convertits en plantacions de pollancres, es destinaven a prats de dall, és a dir, es deixava créixer l’herba dels camps sense llaurar

Poc o molt, i depenent de la situació del mas en la part més plana o en la zona més muntanyosa del terme, cada explotació familiar tenia també una porció de bosc que proporcionava llenya per a combustible però també moltes altres coses. En aquell temps tot s’aprofitava, tant per al consum de la casa com per obtenir uns diners extres: bolets, jaç per al bestiar o per adobar la terra, glans per als porcs…

ARXIU PARROQUIAL DE SANT ESTEVE

aprofitaven la força del vent per pouar l’aigua, però on més s’estén la construcció de rodets és al voltant de la vila, en les zones d’hortes properes a la riera de Santa Maria.

Les feines del bosc representaven per a algunes famílies una part molt important de la seva economia, sobretot durant certes èpoques de l’any. A l’hivern, colles d’homes s’organitzaven per fer carbó als alzinars de les muntanyes de Tossa, sobre Santa Seclina, o fins i tot més lluny; altres netejaven el bosc i feien feixines i llenya per als forners i altres artesans de la vila que la necessitaven. El mes de juliol era època de la lleva del suro i els homes es llogaven a les grans finques forestals per anar pelant els boscos que estaven a punt en cada moment. Un altre producte del bosc que generava uns ingressos extres eren els bolets; homes, dones i nens recorrien els boscos propers a casa seva per fer cistells de bolets que després anaven a vendre al poble, a famílies que feien d’intermediaris, o d’altres a la carretera, on els compraven comerciants de fora. Els bolets de Caldes havien tingut molta fama a Barcelona, on s’enviaven per vendre’ls als mercats més importants. Altres activitats a bosc sí que tenien un caràcter més festiu i d’esbarjo, com la cacera o la pesca.

d’origen antic, on, a part de la casa principal dels amos, hi havia una o més masoveries on vivien les famílies que treballaven la terra, en contraposició amb les petites cases de pagès, sorgides dels establiments dels segles xviii i xix, i que la gent senzilla, sovint carregada de censos per anar pagant les peces de terra que havien anat comprant i on s’havien edificat la casa, vivia d’una economia merament de subsistència, que moltes vegades s’havia de complementar anant a jornal, tant fent feines al camp per als grans propietaris com al bosc fent carbó o en les campanyes de lleva del suro. Sobretot a l’època de segar, grans colles de mossos corrien de mas en mas per realitzar la feina que els masovers de la casa no podien fer sols. Els masos importants, amb grans extensions de conreu, tenien la seva pròpia era; en canvi, els masos més petits i les cases del poble, que tenien petites peces a les Mateues o al veïnat d’Israel, acudien a batre a eres comunes situades dins mateix del poble, com l’era que hi havia hagut a la pla-

ça de Cruïlles, o enmig dels camps. Eren les actualment desaparegudes «eres d’en Quim», situades a la zona de l’actual barri de La Granja, entre el passeig de Ronda i el carrer del Montseny, o les eres del veïnat d’Israel, com la d’en Surroca o la d’en Gubau. La família s’estructurava també entorn del mas. La institució de l’hereu estava molt arrelada i tant les grans famílies pairals com els petits pagesos i els masovers seguien la tradició. L’hereu es quedava a la casa, compartida per diferents generacions familiars, avis, pares i fills, i també, oncles i ties solters, dels quals s’havia de fer càrrec. Tots col·laboraven, en la mesura de les seves possibilitats, en l’explotació familiar. Alguns dels grans propietaris, però, no vivien tot l’any a Caldes. Solien conservar la casa pairal en molt bon estat i hi feien estades llargues a l’estiu o en períodes de festa, però tenien casa a Girona, on portaven una important vida social i política, i on educaven els seus fills.

Hi havia, però, grans diferències entre els masos: un seguit de grans cases pairals,

VEL-AM2-0001.JPG Sobre aquestes línies, cartell de l’exposició que es va fer a la Casa de Cultura de «la Caixa», ara esplai de la gent gran, al març del 1970 de les fotografies que mossèn Josep Bars va fer de tots els masos de les parròquies de Caldes, Franciac i Santa Seclina. Al costat, postal enviada el 1911 amb una imatge de can Teixidor amb el rodet característic i, en primer terme, una dona que dóna menjar a les gallines.

AUTOR DESCONEGUT / Col·lecció ANTONI VILÀ RIBOT

VEL-018-0074.JPG 174

175

AUTOR DESCONEGUT / Fons JOSEP PERXACHS

VIDA A PAGÈS

VEL-009-0086.JPG

En les grans cases, a part de les noies que tenien «a servir», hi vivien també mossos que ajudaven en les tasques agrícoles. El treball al camp, abans de la mecanització, necessitava molta mà d’obra, ja que la majoria de tasques eren manuals i no pas totes les cases tenien un bon parell de bous o un bon matxo o euga per tirar l’arada o el rampí. La ramaderia era molt diferent de com s’entén ara i, a part d’algun gran ramat d’ovelles i cabres, la majoria de cases tenien una mica de tot: gallines pels ous, pollastres, oques, conills i ànecs per la carn, i, si en sobrava algun, per vendre’l a mercat, un parell de porcs per passar l’any, les vaques per a la llet i un matxo o euga o un parell de bous per tirar el carro o ajudar en les tasques del camp. La vida a pagès no entenia d’horaris i tot girava entorn de les feines al camp (llaurar, segar, batre…) i les obligacions de cada membre de la família envers el bestiar. Les vacances no sabien què eren i només es reposava el diumenge per anar a missa, i a la tarda, el jovent, per anar a ballar. Per això eren tan concorregudes les festes religioses, a part que l’Església feia un paper molt destacat en l’organització del terme. Els aplecs i les festes patronals eren els únics moments que trencaven la monotonia d’una vida lligada completament a la família i a la terra. El lligam de cada mas amb la seva parròquia, a part de la impartició dels sagraments (batejos, matrimonis, òbits…), s’escenificava per Pasqua quan el rector recorria totes les cases per realitzar el ritual del salpàs, que consistia a beneir la casa amb una barreja d’aigua i sal, i, a canvi, era compensat amb el que cada casa podia donar-li, bàsicament ous. Precisament amb l’excusa del salpàs, mossèn Josep Bars Carrera (de malnom, mossèn Duro), va aprofitar per fer fotografies de totes les cases

AUTOR DESCONEGUT / Fons ISIDRE ARTAU MIQUEL

VEL-047-0001.JPG

176

de pagès que hi havia habitades en aquell moment, tant en la seva parròquia de Sant Esteve de Caldes com en les altres dues que formaven part del municipi (Sant Mateu de Franciac i Santa Seclina). De totes aquestes fotografies se’n va fer una exposició, al març del 1970, a la Casa de Cultura de «la Caixa», que es trobava en els locals que aquests moments ocupa l’esplai. Aquestes fotografies constitueixen un testimoni molt important de la vida a pagès dels anys cinquanta i seixanta, que, d’altra banda, no havia canviat gaire en els últims segles, però que en pocs anys es transformaria completament. Un altre dia especial per als pagesos era el dia que baixaven a vila, especialment el dia de mercat. Tot i que es tractava d’un punt important per realitzar petits negocis, també era un dia per a les relacions socials, per trobar la gent que feia dies que no es veia, per fer una mica el xafarder… Amb tot, cal dir que, encara que Caldes va ser un important mercat a l’edat mitjana, durant una gran part del segle xix i a principis del segle xx no va tenir mercat setmanal, i els pagesos anaven als pobles del voltant, com Cassà, Llagostera o Sils, o fins i tot més lluny, a Girona o Santa Coloma. Fins al segle xx existien ben poques carreteres. La carretera de Llagostera es va construir pels volts del 1900 i la de Cassà no es va fer fins a mitjan anys trenta. El territori s’estructurava a partir dels camins, tant de carro com de ferradura (només aptes per al pas de persones o animals carregats). Tot i això, Caldes, per la seva situació enmig de la plana de la Selva, sempre ha estat creuat per molts camins d’importància. Aquest és el cas del camí ral de Barcelona a França, que creuava la parròquia de Franciac de nord a sud, però també de molts altres que tenien com a punt de trobada i eix principal el nucli antic de la vila i especialment el seu carrer Major.

Al costat, a dalt, imatge dels anys quaranta dels membres de la família Perxachs d’excursió a pagès davant dues vaques aparellades amb el tradicional jou de fusta. A baix, escena familiar davant un paller l’any 1933; drets, Josep i Isidre Miquel, Antoni Artau, la senyora Peñuela, Enriqueta Ribot i Dolors Miquel, entre d’altres. Els petits són, d’esquerra a dreta, Rosa, Ramon, Conxita i Enric Clapés Miquel, i Joaquim i Isidre Artau Miquel, entre d’altres.

177

MN. JOSEP BARS CARRERA / ARXIU PARROQUIAL DE SANT ESTEVE

VIDA A PAGÈS / veïnats

MN. JOSEP BARS CARRERA / ARXIU PARROQUIAL DE SANT ESTEVE

VEL-AM2-0147.JPG

VEL-AM2-0137.JPG

Franciac, un nucli molt independent La parròquia de Franciac nasqué el 30 de gener del 1079 quan el bisbe Berenguer de Girona en consagrà l’església sota l’advocació de sant Mateu i sant Silvestre, però mantingué els vincles amb la de Caldes, que havia de conservar delmes, primícies i altres drets adquirits. Tot i que al principi restà com a sufragània, de mica en mica anà desvinculant-se’n i acabà funcionant com una parròquia independent. És així com, a partir del 1812, amb el nou estat liberal, esdevingué un municipi independent amb Ajuntament propi, tot i que només durant 45 anys, ja que el 1857 es torna a agregar a Caldes. Els masos de Franciac han tingut una relació molt estreta amb els pobles veïns de Riudellots i Vilobí, i molt bona comunicació amb Girona, on sempre han anat a comerciar. La presència, primer, del camí ral i, després, de l’N-II també ha condicionat la vida de la gent de Franciac i la tradició explica que famílies com els Tihó, els propietaris més importants, a part de fer de pagesos, deuen la prosperitat al fet de saber aprofitar aquestes circumstàncies oferint serveis als viatgers, en el seu

216

cas amb l’hostal de la Tihona, punt de parada destacat al llarg del recorregut de Girona a Barcelona. A part d’aquests antics camins que l’articulen, tot el territori ha estat molt influenciat per la presència del curs de l’Onyar, l’únic riu que passa pel terme municipal de Caldes, o les rieres que hi desemboquen, com el rec de l’Agulla o el barranc de can Boix, que han permès la presència de grans planes de conreu molt fèrtils. Tot i això, també s’hi troben importants zones boscoses, com les que hi ha a la part de la Creu de la Mà, lloc lligat a llegendes de bandolers i lladres de camí ral. A part dels masos dels Tihó (can Tihó de Baix, can Tihó de Dalt, la Tihona…), hi ha hagut altres masos destacats, alguns encara dempeus i amb una llarga història al darrere, com can Mataró, can Xandri, can Cabirol o ca l’Aymeric. En altres casos han quedat deshabitats i s’han anat enrunant, com can Morell o can Grau Llorenç, o han desaparegut recentment sota nous projectes com el golf (can Ricard Vell o can Gornés) o el desdoblament de l’N-II (can Geli o can Grau Mercader). La majoria d’aquests últims ja estaven abandonats i en ruïnes, però altres es trobaven plens de vida, com can Geli, que funcionava com un reputat restaurant.

MN. JOSEP BARS CARRERA / ARXIU PARROQUIAL DE SANT ESTEVE

VEL-AM2-0167.JPG franciac

Al costat, a dalt, es veu com, a part de la vegetació, el nucli de Franciac ha canviat ben poc en els últims 50 anys, amb l’església que el presideix, la rectoria i el cementiri. Sobre aquestes línies, dues imatges dels anys seixanta que mostren el contrast de la vida a pagès amb una incipient modernitat. A dalt, can Grau Llorens, ara en ruïnes, darrere la qual s’aprecia l’anunci del toro d’Osborne, situat al marge de la carretera general. A baix, can Grau Espatllat, on conviuen el carro tombarell, la moto dels anys quaranta i el Renault 4L.

217

VIDA A PAGÈS / veïnats

AUTOR DESCONEGUT / Fons JOSEP PERXACHS

VEL-009-0081.JPG

Santa Seclina, una parròquia llunyana

AUTOR DESCONEGUT / Fons ROSA CABRUJA VERGÉS

VEL-021-0025.JPG

santa seclina

En aquesta pàgina, la família Martí-Dalmau, masovers de can Companyó, davant de la casa als anys quaranta; d’esquerra a dreta, Enric Martí; l’àvia, Maria Ribas; els pares, Joan Martí i Lluïsa Dalmau; Crescència Martí i la tia Pilar. Al costat, una noia de can Perxachs d’excursió a mitjan anys cinquanta a Santa Seclina, amb l’església al fons. Tot i l’actual estat de degradació, provocat pel vandalisme, Santa Seclina exercí les funcions de parròquia fins fa ben pocs anys.

226

Santa Seclina o Santa Seculina, com deien els avis, sempre ha estat una parròquia molt petita, amb un terme molt estrany però situat en un punt estratègic entre els municipis de Vidreres, Llagostera i Tossa de Mar, i una mica allunyada, però, sobretot, mal comunicada, de Caldes, la capital municipal. El seu terme és una falca entre els de Vidreres i Llagostera, i arriba fins al coll de Terra Negra, on toca, per pocs metres, la vila marinera de Tossa. Però potser la part més característica del seu terme és la falca en forma de bota que s’endinsa en el de Llagostera per agafar les cases de can Companyó, ca l’Adroher i Cabanyils. La llegenda explica que hi ha un punt en què un home fort pot llançar una pedra des de Llagostera, creuar Santa Seclina i tornar a caure a Llagostera. També s’explica que això és degut al fet que l’amo de can Companyó s’entossudí a ser de Caldes i, quan li preguntaren el perquè, ell contestà: «a Caldes sempre serem una de les cases fortes; en canvi, a Llagostera, serè un més, hi ha molts masos importants». El cert és que

es pot documentar la pertinència de can Companyó i ca l’Adroher a la parròquia de Santa Seclina des del 1271, i de Cabanyils des del 1279. Una de les característiques de Santa Seclina és que, tot i que hi ha pocs masos, només set, la majoria són cases fortes i molt antigues, algunes d’elles, com can Noguera, enriquides gràcies a l’explotació dels boscos que poblen aquelles muntanyes, sobretot gràcies al carbó i al suro. Que hi hagi només set masos no vol dir que hi hagi només set cases o famílies, ja que cases com can Companyó havien arribat a tenir tres masoveries a part de la casa pairal; a Cabanyils són dues cases, Cabanyils Nou i Cabanyils Vell, i a can Poch, a part de la casa pairal i la masoveria, també hi havia una família que vivia al molí. Les característiques de la propietat en aquesta parròquia han determinat que una gran part de les antigues famílies que hi residien es traslladessin a viure a poblacions properes, sobretot a Llagostera i Vidreres, la qual cosa, a més de la urbanització de la finca de can Carbonell i l’intent d’urbanitzar la de can Garriga, n’ha determinat una transformació molt gran.

227

AUTOR DESCONEGUT / Col·lecció ANTONI VILÀ RIBOT

VIDA A PAGÈS / veïnats

AUTOR DESCONEGUT / Col·lecció ANTONI VILÀ RIBOT

VEL-018-0011B.JPG

Veïnat de Dalt, terra de grans masos El veïnat de Dalt és la zona de Caldes on es concentra una gran part dels antics masos pairals més importants, com can Mir, can Pla, ca l’Artau de Benaula, can Xiberta o can Gelabert.

VEL-018-0017B.JPG veïnat de dalt

Les dues imatges d’aquestes pàgines corresponen a dues visions del mateix dia del pati de can Rufí a principis dels anys vint. Tots els masos, tant els importants com els de petites dimensions, s’articulaven al voltant de la gran sala de l’entrada i el pati que s’estenia al davant de la façana. Al voltant d’aquest pati hi havia l’era, el pou i les corts i els galliners. Sovint hi havia plantat un gran arbre de fulla caduca que a l’estiu feia ombra i a l’hivern deixava passar la llum a l’interior de la casa.

234

Aquest veïnat es caracteritza per estar creuat per la riera de Benaula i, al seu extrem nord, per la de Gotarra, la qual cosa determina la presència de planes agrícoles molt productives. La majoria de les finques tenen una estructura molt semblant. La meitat de la finca es troba al pla, amb grans extensions de conreu prop de les importants rieres. L’altra meitat és més accidentada, amb petits relleus poblats de boscos de suros, roures i, més modernament, pins. Aprofitant les petites valls que formen aquests turons, es van anar construint les tradicionals basses i pantans, com els de can Caldes, can Xiberta o can Mir. La casa normalment es troba al mig de la finca, just en el límit entre la zona més boscosa i el pla agrícola. En la majoria d’aquests casos, el conjunt del mas el for-

men la casa pairal, que el presideix, i altres construccions annexes amb una o més masoveries. Però aquests grans masos no sempre van conservar la mateixa família propietària i algunes d’elles es van extingir o es van empobrir i el van haver de vendre, per la qual cosa passaren a les mans d’institucions religioses o d’indians enriquits a Amèrica. És el cas de can Croses o ca l’Estruc, comprats pels Esteve-Llach, o de can Bernardí i can Figueres, per en Grau Bas, tots ells de Tossa. La presència de les rieres pot semblar poc important però fins no fa gaires anys portaven aigua tot l’any. La sobreexplotació dels aqüífers les ha convertides en els torrents estacionals que són avui dia, però abans eren plenes de vida. Sí, encara que sembli mentida, a l’estiu els nens es banyaven en gorgues i el que tenia una mica de traça pescava algun peix o anguila. Una altra característica d’aquest veïnat és el fet que hi transcorren grans vies de comunicació antigues que tradicionalment han tingut molta importància, tot i l’abandonament actual, com el vell camí de Girona a Tossa o els camins de Caldes a Llagostera, Cassà i Esclet.

235

MN. JOSEP BARS CARRERA / ARXIU PARROQUIAL DE SANT ESTEVE

VIDA A PAGÈS / veïnats

AUTOR DESCONEGUT / Fons JOSEP PERXACHS

VEL-AM2-0067.JPG

VEL-009-0061.JPG

Les Mateues, petites peces a recés de Sant Maurici El veïnat de les Mateues sempre ha estat un dels més populars de la parròquia de Caldes, tant per la presència d’un indret emblemàtic com Sant Maurici com per les seves característiques amb petites peces, algunes d’elles treballades per la gent que vivia a la vila, «les Mateues». Les seves característiques físiques segurament han determinat aquest tipus de distribució de la propietat i és que tot el veïnat és format per petits turons que donen lloc a suaus valls resseguides per una multitud de torrents i barrancs: la riera de Malavella, el barranc de can Fasoler o la mateixa riera de Santa Maria. Sant Maurici és el cor d’aquest veïnat, però, articulades al voltant dels principals camins que solen seguir les carenes, hi ha finques diminutes, moltes d’elles amb petites cases de pagès. La majoria d’aquestes cases sorgiren a partir dels establiments dels segles xviii i xix; un exemple en són ca l’Amargant, can Miró, can Serra, can Figueretes o can Barceló. D’aquí potser el nom antic que hi ha en alguns documents que designa un sector d’aquest veïnat, «el veïnat de Barraques».

252

Tot i que hi continua havent moltes cases, moltes altres han anat desapareixent al llarg del temps i ja només en queden algunes pedres o solament el record: can Glaudis, can Solà Vell, can Cuixes-blanques… És només a la part del veïnat més allunyada de la vila on hi ha finques més grans, com can Llop, el mas Arús o els boscos de can Vives Dalt, ja del veí terme de Vidreres. Sant Maurici és un lloc especial, tant per a la gent de les Mateues com per a la de Caldes i dels pobles del voltant. És un gran punt de devoció i esbarjo, i origen de nombroses llegendes, com la de la Malavella, la de la mà de Sant Maurici, la de l’Hereu Riera... A partir de l’abandonament del castell a mitjan segle xiv, tota la finca (castell, ermita, camps i boscos) passà a ser gestionada per una obreria, una associació vinculada a la parròquia, la qual cosa afavorí que, amb la desamortització del 1844, els vilatans es mobilitzessin perquè no passés a les mans forasteres i la compraren quatre caldencs que estipularen que «son producto dega servir al sol fi del culte» de Sant Maurici. Aquests nous propietaris, amb els beneficis de la mateixa finca i les donacions dels fidels, edificaren la nova capella (1868) i la masoveria (1883).

MN. JOSEP BARS CARRERA / ARXIU PARROQUIAL DE SANT ESTEVE

VEL-AM2-0068.JPG les mateues

A la pàgina del costat, uns amics pugen d’excursió cap a les Mateues als anys quaranta; a la dreta es veu l’antic edifici de les germanes hospitalàries, abans col·legi de Sant Josep de Cluny, i al fons, una vista general de la vila. En aquesta pàgina, dues imatges dels anys seixanta de les dues cases que hi ha a la pujada de les Mateues: a dalt, ca l’Oller, avui restaurant, a mitja pujada; a baix, can Miró, a dalt de tot.

253

AUTOR DESCONEGUT / Fons ÀNGELA FRIGOLÉ

VIDA A PAGÈS / veïnats

VEL-055-0012.JPG

Veïnat de Baix, entre els prats i el camí ral

AUTOR DESCONEGUT / ARXIU PARROQUIAL DE SANT ESTEVE

VEL-AM2-0062.JPG

veïnat de baix

Una altra casa important del veïnat és can Matllo, amb una façana del segle xvi molt ben conservada. En aquesta pàgina, el masover de can Matllo i mossèn Josep Bars davant del mas amb motiu de la celebració del salpàs a mitjan anys seixanta. Al voltant de la finca i dins els seus boscos es construí als anys setanta una gran urbanització que rebé el nom de Llac del Cigne per la presència d’un gran pantà. Precisament la fotografia del costat està presa durant la construcció del pantà als anys quaranta. El primer de l’esquerra és Llorenç Frigolé.

260

El veïnat de Baix és una zona amb característiques molt heterogènies que antigament es dividia en més d’un veïnat; la part més allunyada de la vila i propera a Sils, articulada al voltant del camí ral de Marina, havia format un veïnat diferenciat que rebia el nom de la Granota, igual que el de Sils. Encara el 1951, durant els torns de vetlla de la visita de la Mare de Déu de Fàtima, es troba diferenciat del veïnat de Baix amb el nom de caseríos lindantes con Sils.

d’anar malvenent tot. Encara ara, la casa demostra l’antiga categoria de la família, amb torre de defensa i ermita. És precisament l’ermita del mas, Sant Sebastià, el cor sentimental del veïnat en el qual se celebra un animat aplec cada 20 de gener, sembla que, almenys, des de fa més de 300 anys.

Les cases d’aquesta zona, tot i fer de pagès, com a Franciac, aprofitaven el pas d’aquest camí per oferir serveis als viatjants; per exemple, el 1724, Narcís Padrosa fa testament i declara ser hostaler.

L’aprofitament d’aquesta aigua deu haver estat sempre molt important. Encara ara es veuen les restes ben conservades d’un molí del segle xviii, el molí d’en Xiberta, amb la seva resclosa i canal. Però tot aquest sector devia ser terra de molins i és que el mas Riera havia tingut també un molí a la riera de Santa Maria que el 1737 ja es trobava derruït. Potser d’aquí ve el nom antic d’aquesta part del veïnat, Aiguabona.

La zona central del veïnat és la que antigament era anomenada Vilarnau. En aquesta part central hi ha els masos més importants, can Gimferrer, can Matllo i el mas Aluart. Els Aluart són el típic exemple de família pagesa ennoblida al llarg del temps. El 1547, l’emperador Carles I nomena cavaller Pere d’Aluart; amb tot, a finals del segle xix s’arruïnen i ho han

Un altre fet distintiu del veïnat és la presència de la zona d’aiguamolls i prats de dall on antigament hi devia haver hagut un estany. En un document del 1058 es parla d’un estany uocitato Fachil que fa de límit d’una gran porció de terra.

A la part més propera al poble hi ha el camp dels Ninots, zona coneguda ja des d’antic per la presència d’unes pedres amb formes estranyes que la gent anomenava ninots. Recents estudis sobre tot aquest espai han descobert un important jaciment paleontològic dins d’un antic volcà.

261

AUTOR DESCONEGUT / Fons CARMEN SOLÉS MUNDET

VIDA A PAGÈS / veïnats

AUTOR DESCONEGUT / Fons CARMEN SOLÉS MUNDET

VEL-065-0054.JPG

Veïnat d’Israel, un veïnat heterogeni

AUTOR DESCONEGUT / Fons CARMEN SOLÉS MUNDET

VEL-065-0021.JPG

VEL-065-0039.JPG

Veïnat d’Israel

Tres imatges de la gran pairalia de Fogueroles als anys quaranta. En aquesta pàgina, a l’esquerra, visió general des de l’era de la casa amb la capella dels Dolors adossada al primer pis. A la dreta, un grup de noies en el relleix del safareig de l’hort i el rodet per pouar l’aigua al seu darrere. Al costat, un grup de treballadors que obrien un pou bomben aigua amb una primitiva bomba portàtil de gasoli. El segon de la dreta és Josep Solés, marit de la propietària i que més endavant seria alcalde de Caldes.

268

del ferrocarril a mitjan segle xix, es desvià pel camí de can Teixidor. A les parts més baixes i inundables on s’ajunten els diferents torrents, prop de l’estació, hi havia grans zones de prats de dall, avui totalment desapareguts.

El veïnat d’Israel, en la part més propera al nucli, es caracteritza per una colla de petites parcel·les de conreu que treballava la gent del poble. Una hipòtesi de l’origen del nom d’aquest veïnat és precisament que algunes d’aquestes finques eren treballades per la petita comunitat jueva que es troba documentada al nucli antic de la vila en època medieval. Se sap, per exemple, que el 1416 un grup d’exaltats entraren a la casa que tenien dins la vila el jueu Vidal Petit i la seva esposa Margalis i els assassinaren i robaren, i també que el call de Girona, en un document del 1284, és anomenat barri d’Israel.

Però no tot el veïnat té les mateixes característiques. Passat el rec Magranell, a l’altra banda de la via, comença el que antigament es coneixia com a Serramala, un nom ja documentat el 1058. Es tracta d’una zona molt més boscosa on hi ha masos importants, com can Teixidor, can Solà, can Gelabert del Bosc o ca l’Esquerrà, alternats amb altres de més humils, com can Camps, can Carbó de la Roureda o can Mascard.

En aquestes petites peces s’hi conreaven cereals i farratges de secà, i, a l’hora de batre, tots acudien a les mateixes eres, com les que encara es conserven en el record: la d’en Surroca (recentment desapareguda), la d’en Gubau o la de la Gorga. Tota aquesta zona estava articulada pels vells camins que la creuaven, com l’antic camí de Girona o el vell camí de Franciac, que, després de la construcció

A la part més allunyada, entre les parròquies de Franciac i Sant Andreu Salou, es troba encara un altre antic veïnat, el de Fogueroles. Tota aquesta zona era el centre de la gran casa pairal que ha conservat el nom del veïnat però que antigament era coneguda com can Matllo de Fugaroles i més tard, per casament de la pubilla amb un noi de can Mundet de Caulès, per casa Mundet. El mas, amb tres masoveries, disposa de capella pròpia dedicada als Dolors.

269