V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya ACTES. VOLUM II INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL PÒSTERS: MATÈRIA ORGÀNICA MANUFACTURADA (CORDES, FUSTA, PELL...) EN CONTEXTOS ARQUEOLÒGICS
Barcelona, 22-25 de maig de 2014
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL (Actes V CAMMC. Barcelona 2015, pàg. 745 a 758)
LA TORRE MEDIEVAL DE LA MURALLA ROMANA I UNA CASA DE DUES PLANTES AMB CELLER A OLÈRDOLA (OLÈRDOLA, ALT PENEDÈS). RESULTATS PRELIMINARS DE LA INTERVENCIÓ DE 2013 Núria Molist* , Òscar Varas**
INTRODUCCIÓ Situació de Sant Miquel d’Olèrdola El jaciment de Sant Miquel d’Olèrdola s’aixeca sobre les restes d’un escull coral·lí fossilitzat de 358 m d’alçada que presenta una superfície aplanada inclinada vers el nord. La muntanya, que es troba al sud-est del municipi d’Olèrdola i a cavall de les comarques de l’Alt Penedès i del Garraf, està delimitada pels fondos de la Vall i de la Seguera, a l’oest, i de les Valls, a l’est. La base de la plataforma rocosa és el punt més accessible, reforçat per construccions defensives des del segle vii aC. La plataforma es prolonga pel nord i per l’est en dos turons aplanats (el de llevant conegut com a Pla dels Albats), separats entre ells pel fondo de les Feixes (Figura 1). El conjunt històric d’Olèrdola (BCIN) és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya i ha quedat integrat, des d’inicis de 2014, en la Divisió d’Actuacions de Museus, Monuments i Jaciments de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, que té cura de la gestió. La recerca i la documentació de les col·leccions continua sent gestionada des del Museu d’Arqueologia de Catalunya. L’enclavament ha estat ocupat i abandonat successivament per l’home des del calcolític, inici de l’edat del bronze, fins a l’actualitat, per bé que aquests assentaments són de densitats i característiques diferents: poblat, ciutat, fortificació, masia, rectoria, freqüentacions esporàdiques... Aquestes ocupacions no es po-
den entendre sense tenir en compte les excepcionals característiques naturals del lloc, com són una privilegiada situació geogràfica, dominant la plana del Penedès i la cara meridional del massís del Garraf; els penya-segats que envolten i protegeixen el recinte, i la presència d’aigua al vessant oest del turó (Molist; Pérez 2008).
Civitas Olerdola. Un territori de frontera al segles x i xi A l’inici del segle x el Penedès estava sota domini del califat de Còrdova, i alhora el comtat de Barcelona s’expandia per la part baixa del riu Llobregat (castells de Cervelló l’any 904; Gelida; Subirats el 917). Diversos historiadors han descrit l’expansió comtal i la situació al Penedès al segle x (Batet 1996; Martí 1992; Mauri 2006; Virgili 2008) i han posat de relleu la complexa situació d’un territori en el qual, com hem comprovat recentment a Olèrdola amb l’existència de cementiri al segle ix, la població cristiana s’hi havia instal·lat amb anterioritat a l’expansió (Molist i Bosch 2012, 474 i 490). El poder de la casa comtal de Barcelona amb els barons vescomtals i l’Església (bisbat de Barcelona i monestir de Sant Cugat del Vallès) es desplegaran pel territori penedesenc des de principis del segle x. El paper d’Olèrdola –en un entramat de castra i ecclesiae– en el control i la repoblació del territori sud de la Marca Hispànica va ser molt destacat, capitalitzat per una civitas de considerable extensió i una terme castral d’entorn els 200 km2, que abastava bona part de la plana penedesenca i del litoral, de Sitges a Cunit (Muntaner 1995).1
* Museu d’Arqueologia de Catalunya.
[email protected]. ** Tríade Serveis Culturals.
[email protected]. 1. Vegeu l’article en aquestes mateixes actes Era Olèrdola una civitas? Reflexions entorn del concepte de civitas, segles x i xi, signat per N. Molist i J.M., Bosch.
745
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
Figura 1. Planta de la muntanya de Sant Miquel d’Olèrdola amb indicació de l’àrea intervinguda durant la restauració de la muralla romana (2013) i fotografia aèria de la zona abans de la intervenció (Arxiu MAC-Olèrdola MO.OL.1850, Foto Nikoclik).
746
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
Contextualització de la intervenció L’any 2010 es va redactar el projecte integral d’intervenció a la muralla romanorepublicana d’Olèrdola que tenia com a objectius prioritaris la restauració del monument, degradat en algunes parts del traçat. La primera fase del projecte es va executar entre els mesos de novembre i desembre de l’any 2013.2 En aquest marc, es va dur a terme la intervenció arqueològica en aquells punts que els treballs de restauració ho varen requerir, així com el seguiment i documentació de tota l’obra, cosa que afectà part de la muralla i una àrea d’hàbitat medieval a tocar de la cinglera del costat est.3 Pel que fa a la muralla romana, es va intervenir en la torre 1 –excavació de la porta i seguiment–, la torre 2 –desmuntatge dels murs moderns i recuperació del perímetre medieval–, la torre 3 – consolidació dels carreus romans i basament de la torre ibèrica–, el llenç est –coronaments i intervenció a l’afegit extrem de llevant– i el llenç oest –consolidació de la muralla preibera sota la muralla romana. Respecte a la zona d’hàbitat, l’excavació es va plantejar davant la necessitat d’aconseguir pedra per restituir part del volum del llenç de llevant i consolidar el coronament. En el present treball ens centrarem en dos punts de la intervenció que afectaren directament estructures del període medieval: la torre 2 de la muralla romana i els habitatges medievals a tocar de la cinglera est (Figura 1). La intervenció ha fet possible restituir la imatge de la torre 2 tal com seria a l’època medieval i dignificar l’entrada al recinte, així com incorporar un nou grup de cases a la visita.
LA TORRE 2. RECUPERACIÓ D’UNA TORRE DE LA MURALLA ROMANA REFETA A L’ALTA EDAT MITJANA La muralla romanorepublicana d’Olèrdola s’aixecà a principis del segle i aC per protegir la plataforma rocosa pel costat nord i englobar a l’interior construccions de caràcter militar i d’abastiment dels soldats. La construcció està descrita en diversos treballs i disposa d’una extensa bibliografia (Palmada 2003; Molist 2012a).4
La muralla romana presenta un traçat lineal de 148 m de llarg, amb una amplada mitjana de 2 m. Una única porta central de 3 m d’amplada la divideix en dos trams, un a l’oest i l’altre a l’est, que finalitzen sobre el penya-segat que envolta la muntanya. L’entrada està flanquejada per dues torres –núm. 2 i 3–, mentre que dues torres més es troben a la part central de cada un dels trams –núm. 1 i 4. La construcció, l’any 1971, de la plataforma per davant de la muralla amb la finalitat d’arranjar la zona per a l’estacionament de vehicles, va desdibuixar-ne l’orografia original, ja alterada per feixes de conreu. En època ibèrica i romana oferia un aspecte imponent i inaccessible, remarcat per la fondària del fondo de les Feixes, amb un pronunciat desnivell fins a arribar al vallum romà (avui parcialment obstruït per dos pàrquings).
Intervencions anteriors a la muralla i a la torre 2 Des del primer quart del segle xx, els historiadors i arqueòlegs que s’interessaren per les muralles d’Olèrdola ressaltaren la necessitat de fer intervencions arqueològiques per poder emetre una valoració fonamentada quant a l’atribució cronològica. Al llarg d’un segle, però, les intervencions varen ser puntuals i en cap cas n’hi va haver una d’integral de la muralla. El projecte de l’any 2010 plantejava una ambiciosa intervenció que permetia posar en valor el monument, però també incrementar notablement el coneixement d’aquesta construcció romanorepublicana, i alhora recuperar-lo, preservar-lo i museïtzar l’espai (Ozcáriz 2010; Molist 2008a, Molist 2010). La primera notícia d’una excavació entorn la muralla fou la duta a terme pel pare Llanas (1882-1883), que afectà la cara interior entre la porta i la torre 2. Maties Pallarès excavà durant els anys 1921 i 1922 la torre 1 i altres punts a la cara anterior i posterior del vallum per encàrrec de la Secció d’Història i Arqueologia de l’Institut d’Estudis Catalans –IEC– (Anònim 1935; Pallarès 1921b, 187). Pallarès va elaborar una detallada memòria dels treballs que es portaren a terme (s/d: 12-21), entre els quals trobem la descripció del rebliment de cinc capes a l’interior de la torre 1, una de les quals amb “terrissa medieval de l’edat mitjana sense vernís” (capa B). Criem que hem de datar entorn del 1921 l’aixecament del mur nord de la torre 2, en el context de la intervenció de l’IEC i de la celebració
2. Restauració de la Muralla Romana d’Olèrdola. Fase 1 de Consolidació (2013)¸ Arquitecte: Iñaki Oscáriz, Promotor: Direcció General d’Arxius,Biblioteques, Museus i Patrimoni (Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya). 3. Volem agrair a Jordi Amorós, Pau Menéndez, Joan Tuset, Xavier Menéndez i, especialment, a Xavier Esteve la seva col·laboració. 4. Vegeu també Molist 2010; Molist, Varas 2014.
747
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
de l’Aplec de Centres Excursionistes que tingué lloc a Olèrdola aquell any. Les imatges de B. Hernández Sanahuja preses el 1863 mostren com la torre 2 tenia el mur anterior molt perdut, estat que es pot observar en altres imatges de principis del segle xx. Albert Ferrer Soler, l’any 1946, per encàrrec de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, continuà treballant a la cara interna de la muralla, i féu diverses cales en els punts on es suposava una més gran potència estratigràfica. Els resultats foren recollits en un petit article específic sobre la muralla (Ferrer 1949a) i una monografia dedicada a l’època ibèrica i romana d’Olèrdola (Ferrer 1949b). La compra de la finca per part de la Diputació de Barcelona l’any 1963 comportà diverses obres5 que afectaren la muralla romana en el seu tram oest, malauradament sense seguiment arqueològic i cap documentació, excepte fotografies generals. L’any 1983 es reprenen les intervencions arqueològiques a Olèrdola i la zona escollida és novament l’espai situat rere la muralla, a tocar de l’entrada (sector 01). Entre el 1983 i el 2006 es fan diverses intervencions de forma discontínua i amb diferents directors i equips, entre els quals R. Álvarez, J.M. Bosch, A. Cebrià, R. Batista, E. Sanmartí, J. Rovira, N. Molist, A. Gamarra (Molist 2008a, 22-25). Les excavacions afectaren uns 20 m de la cara interna de la muralla, la porta d’entrada –parcialment– i la torre 2 –nivells medievals–, i permeteren definir l’estratigrafia i cronologia des del moment de la construcció fins als usos agrícoles moderns (Molist 2008b). Respecte de la torre 2, va ser excavada durant la campanya de 1987. Es rebaixaren 2,50 m del rebliment intern, però s’aturaren els treballs a causa dels problemes d’estabilitat del mur frontal. La intervenció, no obstant això, va revelar una interessant estratigrafia medieval, amb un rebliment final datat al segle xii, i unes estructures de carreus lligats amb morter, probablement corresponents a l’original torre romana. A tocar del camí d’entrada, durant el desmuntatge d’un marge modern que delimitava el vial principal, es varen identificar diferents cubetes o soleres per preparar morter de calç, d’un gruix variable entorn els 10 cm. No estaven associades a cap mur ni estructura, per la qual cosa cal suposar que es varen fer en un espai no urbanitzat en aquell moment, per
sota de les estructures medievals de segles x i xi. Les cubetes podrien estar relacionades amb la preparació de morter per a la construcció de la torre 2 (Molist et alii 2007, 62-63), malgrat que les anàlisis de morter no són concloents.6
Descripció de la torre 2 La torre flanqueja la porta per la cara est –torre 2– i s’adossa a l’extrem oest del tram romà de llevant. Presenta una fàbrica diferent dr la de la resta de la muralla romana. La intervenció de 2013 n’ha permès fer una interpretació més acurada de l’evolució arquitectònica i de la cronologia, i definir les restauracions modernes, però desconeixem encara la morfologia de la torre original romana (Molist 2008b). La torre 2 presentava una planta quadrada de 6 m de costat i l’altura màxima conservada de 4,50 m. Els murs sud, est i oest (UE 7001, 7002 i 7004) presentaven característiques similars, amb una amplada mitjana de 90 m –entorn els 3 peus–, amb la paret sud en més bon estat de conservació. La fàbrica dels murs est i oest era la mateixa: pedres irregulars de mida mitjana formant filades més o menys regulars lligades amb morter de calç i un enlluït força perdut a la cara externa. El mur oest havia estat reparat als anys 1970 amb ciment pòrtland en la part superior. Respecte del mur sud, seguia una fàbrica similar a la cara interna de la muralla romana, un encofrat de pedra i morter de calç en el qual són evidents les empremtes dels taulons. Quant al mur nord (UE 7003), estava conformat per un talús de pedra seca irregular i de factura tosca aixecat a principis del segle xx. El parament intern de la torre estava constituït per pedra de mida irregular recoberta amb un consistent enlluït.
Descripció dels treballs a la torre 2 La intervenció a la torre 2 estava condicionada al desmuntatge parcial del mur nord (UE 7003, rebaixar-lo fins a la meitat de la seva altura, cota que coincidia amb el de l’excavació de 1987) a causa del seu mal estat i el potencial perill. L’actuació es complementava amb la restauració de les cares externes dels murs est i oest
5. En concret estem parlant de l’enderroc de la masia rectoria i la construcció de les actuals edificacions que acullen el centre d’interpretació i altres serveis (1969-1971), obres dirigides per l’arquitecte Camil Pallàs.
748
6. L’anàlisi d’una solera (UE 8075) revela que es tracta d’una argamassa sense càrrega aparent; els components són òxids de ferro (absència de quars), fragments de calcàries biomicrites que inclouen abundants fòssils, amb una textura; la porositat baixa i una dosificació aparentment nul·la. L’anàlisi del morter procedent de la torre 2 (UE 7008) presenta unes característiques molt més ben definides quant a minerals (quars, feldespat i plagiòclasi); fragments de roca (calcàries i esquists) i restes fòssils (gasteròpodes, bivalves, orbitolines...), amb una dosificació 3:1. L’elevat nombre de restes fòssils revela una deficient calcinació i tot i que els morters presenten una factura clàssica, força ben pastats, la heterometria dels grans de la càrrega i la seva mala distribució indiquen una tecnologia d’època medieval (Enrich et alii 2006).
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
(UE 7002 i 7004) i els coronaments. La localització de la cara interna del mur nord medieval determinà la revisió del projecte i la proposta, acceptada pel promotor, d’eliminar la totalitat del mur modern i restituir-lo seguint la mateixa fàbrica que els murs laterals (Figura 2). D’aquesta manera es va rebaixar part del sediment de l’interior de la torre que havia estat deixat com a contenció del mur nord per precaució, però lamentablement no es va poder exhaurir l’estratigrafia. Aquest fet va impedir la delimitació de les estructures previsiblement iberes o romanes localitzades. Els dos
nivells arqueològics determinats es corresponen amb els identificats durant la campanya de 1987 (UE 7000 i UE 7005), pertanyents a època medieval. El nivell superficial (UE 7000, terra color marró fosc amb una potència d’uns 30 cm) cobria un potent abocament de pedres de mida petita i mitjana que reblia tota la torre (UE 7005). La localització del mur de tancament nord de la torre (UE 7016) va permetre definir la totalitat de la planta de la construcció medieval. Aquest mur conservava uns 2 m d’altura a la cara interna mentre que l’externa havia estat espoliada o destruïda. Se’n localitzaren solament les primeres filades. Presentava la mateixa fàbrica descrita més amunt per als murs est i oest. A la part exterior de la torre es va localitzar el que podria ser el seu enderroc (UE 7018) i, al sud, una estructura de pedra amb morter disgregat (UE 7019) de funció i cronologia desconeguda, però que podria formar part de la torre romana o un altre element defensiu anterior (Figura 3).
Cronologia i interpretació
Figura 2. Muralla romana amb la torre 2 –medieval– restituïda. Al darrere, la torre 3 –romana, coronada amb merlets el segle xx– (Arxiu MAC-Olèrdola MO.OL.10356, foto: N. Molist).
La torre situada a l’esquerra de l’entrada és l’única de la muralla romana refeta a l’edat mitjana. Les evidències arqueològiques que permetrien una datació acurada són febles,7 però sortosament les excavacions de finals del segle xx al sector 01 aporten més dades que
Figura 3. Torre 2. Planta i secció nord-sud (Planimetria: X. Esteve, N. Molist, O. Varas).
7. Entre el material recuperat cal destacar la ceràmica de cuita reductora tant a torn lent com a torn ràpid, habitual al jaciment, i l’absència de ceràmica vidriada, cosa que indica una cronologia que no depassa el segle xii.
749
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
la puntual intervenció de 2013. L’estratigrafia interna associada i la posició de les cubetes de morter indiquen que la torre fou aixecada amb anterioritat a la urbanització de l’interior del recinte, probablement a principis del segle x. Si és així, la construcció cal emmarcar-la dins el procés monumentalitzador emprès per Sunyer, comte de Barcelona entre els anys 911 i 937 (Bosch et alii 1999).8 Quin era l’estat de la torre original romana a l’inici del segle x? Desconeixem les característiques d’aquesta suposada torre, tot i que sabem que hi havia algun tipus de construcció defensiva no necessàriament bessona de la del costat oposat de la porta (Molist 2008b). L’aixecament d’una nova torre podria haver estat ocasionada bé pel mal estat de l’estructura romana o bé per la voluntat d’edificar un cos de volum similar a la torre romana 3.
l’escàs material recuperat en el nivell d’un marxapeu (UE 17) cal destacar la vora d’un gibrell decorada amb rosetes a la part superior del llavi, motiu que hem localitzat fins ara només en olles, també de cocció reduïda, en els darrers nivells d’ocupació altmedieval (Figura 4, 2504). L’accés en època romana es deuria fer des de la part superior de la torre. Respecte a l’extrem est del llenç, a banda de documentar el marcat canvi de parament, es va identificar una possible poterna, molt malmesa per la vegetació i que no va poder ser excavada.
Muralla romana. Altres punts intervinguts amb elements d’època medieval
Intervencions prèvies
El seguiment arqueològic al tram de la muralla romana ha permès documentar dos punts possiblement afectats per accions fetes a l’edat mitjana. Es tracta d’un accés interior a la torre 1 i un altre accés en el tram més proper a la cinglera est. A la torre 1 es va comprovar que el que es creia que era una obertura moderna d’accés des de l’interior i tapiada als anys 1980 podia correspondre a una obertura anterior, potser d’època medieval, poc acurada (UE 16). Entre
L’HÀBITAT MEDIEVAL. CASES I CARRER DE LA CINGLERA EST
A diferència de la muralla, pocs estudiosos del segle xix i xx varen fer atenció a les restes d’hàbitat. Són escasses les referències a cases, sitges i altres retalls a la roca que es podien observar, dins i fora del recinte emmurallat, amb la problemàtica afegida de la imprecisa cronologia. De la primera intervenció a l’espai d’hàbitat de la cinglera est en tenim poques dades. És probable que fos Pallarés qui les excavés en el marc de la intervenció a diferents punts d’Olèrdola l’any 1921, però no en fa menció a la seva memòria, i és estrany,
Figura 4. Materials arqueològics d’època medieval i moderna recuperats durant la intervenció (dibuix: a. Giraldés, N. Molist).
750
8. L’obra de Sunyer queda recollida en l’acta de consagració de l’església romànica de l’any 992, en la qual es fa referència al lloc fort i a l’església de Sant Miquel feta aixecar pel comte, amb l’ajut del bisbe Teodoric (“...Qui construxit memoratus idem comes castrum Olerdula, et inqoauit pre-dicta ecclesia Sancti Michelis, situm infra muros cum uenerabili uiro Teuderico episcopo” Libri Antiquitatum IV, doc. 277, f. CX: 61-64, segons traducció de Muntaner 1995, 17-20).
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
atès el nivell de detall del treball (Pallarés s/d; Pallarés 1921a). A l’edició especial de la revista Penedès dedicada a Olèrdola, amb motiu de l’Aplec General de 1921, trobem un article divulgatiu de Colominas (Colominas 1921, 184-185) sobre les cases i les sitges tallades a la roca “on s’hi feren excavacions”, i en descriu la ceràmica medieval recollida (olles grises de pasta grollera) que data entre el baix imperi i el segle xii. Pallarés, en un altre article a la mateixa revista, descriu les restes: “senyals nombrosos i originalíssims de fonaments de cases excavades a la penya viva”, i esmenta sitges, forats per a bigues o cabirons i reguerots per a aigua (Pallarés 1921b, 188). Pallarés i Colominas opinen que tot i ser habitades en època cristiana, potser abans ho havien estat pels ibers. L’any 2007 es varen fer prospeccions geofísiques en diverses àrees del jaciment, una afectà la feixa situada entre les cases de la cinglera i la muralla romana, amb resultats que mostraven una complexa estratigrafia i superposició de murs (Sala et alii 2007).
Descripció de l’àrea A la meitat inferior del recinte fortificat d’Olèrdola són visibles les traces de l’hàbitat medieval materialitzat amb fons de cases, sitges, canalitzacions i també un carrer, tot tallat a la roca. Entre tots, destaca el grup
d’habitatges articulat per un carrer esglaonat ubicat a la cinglera est, al vèrtex on es troben la muralla medieval i la muralla romana. A causa de la seva posició i morfologia, la zona era poc adequada per al conreu. El vial nord-sud (carrer 1) discorre paral·lel a la cinglera i a la muralla medieval. Presenta un fort pendent vers el nord, que se salva mitjançant graons en el tram inferior (entre 15 i 20 cm d’alçada). Amb una amplada mitjana de 2 m, per la part central discorre una irregular canalització que recollia les aigües pluvials. El carrer articula diversos hàbitats a banda i banda que s’adeqüen a l’orografia mitjançant terrasses per salvar el desnivell. S’observen sitges, una possible premsa, un forn, cubetes, canals i nombrosos forats de pal (Figures 1, 5, 6 i 7).
Descripció dels treballs de l’any 2013 La necessitat de disposar de pedra per a la restauració va condicionar la intervenció en aquesta àrea, ja que era ben visible un potent nivell de pedres que cobria l’àrea (UE 6). El suposat enderroc de les cases era fruit del treball del pagès per arranjar la feixa que es troba entre el grup de cases i la muralla romana, com indiquen els materials recuperats. La presència d’una olleta vidrada comuna (vernís marró a l’interior i al llavi) i d’una petita esquella de ferro (Figura 4, 2500 i 2501), així com altres fragments de plats vidrats i un
Figura 5. Carrer 1 i uh 1, 2 i 3 després de la intervenció (Arxiu MAC-Olèrdola ia.13.0890, foto: o. Varas).
751
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
Figura 6. Habitatges de la cinglera est: planta final uh 1, 2, 3 (ombrejat) i , carrer 1 (planimetria X. Esteve, N. Molist, O. Varas).
peu d’un càntir de Vilafranca, permet situar en època moderna la formació de l’estrat. Un cop extret el nivell de pedres, es definiren els diferents àmbits tallats a la roca ordenats en terrasses, així com una gran quantitat d’estructures i retalls treballats igualment a la roca. Dels tres àmbits delimitats, sols un (UH 2) va ser excavat completament, mentre que els altres dos (UH 1 i 3) ho foren de forma parcial. Tanmateix, es numeraren els habitacles de l’entorn per tal de facilitar la descripció del lloc (UH 4, 5 i 6). La UH 1 se situa a la terrassa inferior i tan sols ha estat possible documentar la part més meridional, sense que puguem precisar si es tracta d’un o dos espais. Pel sud-est està delimitada per una banqueta (UE 46) que la separa dels àmbits 2 i 3. El sòl rocós, arranjat com a paviment, poc regular (UE 110), estava cobert per un nivell de pedres i per un sediment orgànic bastant compacte amb clapes de morter (UE 20) i restes d’un paviment de morter de calç (UE 108) (Figura 6).
752
La UH 2 té una superfície entorn dels 17 m2, delimitada per parets verticals tallades a la roca a est i sud, i una banqueta a nord i a oest (UE 46, 48, 57 i 93). Per sota del nivell de pedres general (UE 6) es documentà un estrat d’abandó medieval (UE 8) que cobria les restes esparses d’un nivell de graves (UE 29) i d’un paviment de morter de calç (UE 28). Ambdós cobrien parcialment el paviment rocós (UE 65). Les estructures negatives són molt nombroses, però és complex establir la relació estratigràfica i cronològica entre si. A la part central hi ha una estructura de planta quadrangular (1 m2, 12 cm de profunditat, UE 32) amb els quatre extrems angulars lleugerament perllongats, amortitzada per una potent capa de morter de calç (UE 31). Descartem que es tracti d’una llar de foc, ja que no hi ha restes de rubefacció.9 Una estructura amb idèntica morfologia es troba en un altre àmbit, a escassos 20 m a sud. Cal remarcar que aquesta presenta una canal de sortida en un dels angles que mena fins a una cubeta i, a l’interior, un rebaix a manera de cubeta de decantació.
9. La tipologia i característiques de les llars de foc d’Olèrdola han estat recollides en un recent treball (Molist et alii 2013), sense que per ara hagi estat identificada cap llar de foc medieval amb aquesta tipologia.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
Figura 7. Habitatges de la cinglera est: secció est-oest uh 2 i 3 i secció nord-sud uh 1 i 3 (planimetria: X. Esteve, N. Molist, O. Varas).
En les parets est i sud s’aprecien altres estructures igualment tallades a la roca. A l’angle nord-est hi ha una plataforma de forma rectangular (UE 47) amb diversos forats de pal a la part superior de diferents mides i profunditat, i probablement també de distints períodes (UE 49, 50, 51, 52, 60, 61, 62 i 63). De funcionalitat desconeguda, podria haver servit per sostenir una petita bóta que reposaria sobre suports de fusta.10 Presenta una planta de 0,67 m2 i una alçada respecte del sòl de 40 cm. La part inferior de la paret est i sud està recorreguda per una banqueta raconera de 50 cm d’amplada i una alçada de 55 cm (UE 37) i té diferents encaixos. El més interessant és un de quadrangular i molt profund (UE 41). Per la posició i altura creiem que es tracta d’un banc, bé per seure bé per dipositar-hi atuells, el qual es prolongaria a l’est gràcies a un tauló de fusta de 2,80 m de llarg (sustentat entre els rebaixos UE 42 i 43). A la part superior de la paret est hi ha un retall irregular que suportaria un element de fusta voluminós (UE 44) i que presenta, en un dels
costats, una petita perforació semianular utilitzat per lligar un animal o penjar un recipient o eina (UE 45). Aquest tipus de retall és molt freqüent en tot el jaciment, situat en una paret i a 50 i 100 cm del sòl. Els forats de pal tallats a la roca s’estenen sobre el paviment rocós, de formes i mesures diferents i més o menys ben definits. Només alguns es poden relacionar i atribuir dins un mateix moment funcional. Bona part d’aquests forats es concentren al voltant de l’estructura quadrangular (Figures 6 i 7). És interessant remarcar la comunicació entre aquest àmbit 2, que sembla el principal i articulador, amb els àmbits 1 i 3 i el carrer 1.11 Per un costat trobem a l’est una porta que la comunica amb el carrer 1 i que es conforma amb dos graons (UE 38 i 39) emmarcats per dos profunds forats de pal (UE 9 i 64) i un forat que retalla un graó, probable polleguera (UE 40). Aquests graons podrien correspondre a l’accés a una hipotètica primera planta, complementats amb una escala de fusta fins a arri-
10. Aquesta disposició de les bótes era comuna a les tavernes d’època romana, tal com il·lustra una placa funerària de la tavernera Sentia Amarantis de Mèrida (Peña; Cervantes 2010, 60, fig. 14). 11. Sense l’excavació i la planimetria completes és aventurat establir la relació entre els diferents àmbits.
753
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
bar al nivell del sòl del pis. Alguns dels retalls podrien estar relacionats amb la sustentació d’aquesta escala. A nord, la comunicació entre les UH 1 i UH 2 es fa per mitjà de dos graons (UE 78 i 81) que superen el desnivell existent. Aquest accés és difícilment practicable al mateix temps que funciona el forat de pal UE 35, que és al mig. Entre aquest accés i el mur 48 hi ha una nova obertura (UE 90) que presenta una amplada d’1,63 m i podria estar tancada per una estructura de fusta, amb una petita polleguera (UE 53) (Figura 6). El darrer espai (UH 3) està situat a ponent de la UH 2 i no ha estat possible delimitar-ne la totalitat de la superfície, ja que es prolonga pel límit nord-oest de la intervenció. Sota la UE 6 es va documentar un nivell d’amortització de l’àmbit (UE 19) similar al localitzat a la UH 2. Una banqueta de pocs cm d’altura (UE 57) separa els espais 1 i 2, amb una probable zona de pas. Un graó (UE 78) permetria un accés directe des de la UH 1. Diversos retalls i estructures configuren aquest singular espai. El més interessant és un dipòsit tallat a la roca situat al sud (UE 55). El dipòsit arrenca de la meitat de l’àmbit i cau en suau pendent vers el sud, on acaba en un rebaix més profund que presenta una estreta canal vers l’oest (UE 105).12 L’anàlisi del sediment recollit podrà aportar dades sobre l’ús de la cubeta (Figura 7, secció E-E’). A l’oest de l’estructura hi ha un petit dipòsit arrodonit (UE 106, de 46 x 34 cm), documentat en planta, però no exhaurit. Al límit oest de la intervenció es documenten estructures negatives que no han pogut ser excavades (UE 72 i 73), la qual cosa dificulta la interpretació del conjunt. El material recuperat en el sediment que cobria el sòl dels tres àmbits es caracteritza per olletes de ceràmica de cocció reduïda a torn lent i a torn ràpid i absència de ceràmica vidrada. La vora d’una olla amb suport per a la tapadora –segle xii en endavant–, és la peça més moderna (UE 8, Figura 4, 2503). Cal destacar una eina (escàrpia ?) de ferro ben conservada localitzada dins un forat de pal inacabat de la UH 2 (Figura 4, 2512) i una fusaiola, probablement medieval (Figura 4, 2510).13
Una casa medieval de dues plantes. Cronologia i interpretació L’àrea afectada per la intervenció és una part de la trama urbana delimitada pel penya-segat i la muralla medieval per l’est i per la muralla romana pel nord. Desdibuixada per la construcció de diverses feixes, destaca la presència d’un carrer nord-sud que articula diferents àmbits a banda i banda. Dels tres espais excavats, només un ho ha estat de forma completa (UH 2), fet que condiciona i limita la interpretació, com la limita també la natura de les restes: estructures negatives tallades a la roca que poden tenir una llarga pervivència, sòl rocós dels àmbits i per tant de durada il·limitada. L’escàs sediment i el poc material arqueològic impedeixen concretar-ne la cronologia i la funcionalitat (Figura 7), que cal situar entre els segles x i principi del segle xii.14 Els tres espais formarien part d’una sola casa conformada per dues plantes, amb la possibilitat que l’habitatge s’estengués vers l’oest. Al sud delimitava amb una altra casa, per l’est amb el carrer i, a nord, amb un altre probable carrer paral·lel a la muralla, per ara no documentat.15 La configuració en dues plantes permetia ampliar la superfície habitable amb quelcom més de complexitat arquitectònica. La planta baixa, semisoterrada, era un espai productiu probablement relacionat amb l’elaboració i emmagatzematge de vi, un celler. L’accés es faria pels costats nord o oest, els més propers a la muralla romana i a la zona de l’entrada al recinte emmurallat. No es pot descartar que la UH 1 es tractés d’un pati o espai obert. La presència d’un dipòsit en la UH 3 indica que es tracta d’un espai productiu en el qual es decantava algun tipus de líquid. Tant en aquest àmbit com en la UH 2 es podia premsar; en el primer trepitjant el raïm i arribant el most fins a la cubeta descrita, mentre que en el segon hi havia un trull de cargol, encaixat en l’estructura quadrangular central i un receptacle on rebre el líquid, per la qual cosa l’atribució és força dificultosa (Figura 6). Els tres espais podrien formar part d’un celler en el sentit complet de la paraula, pel fet de ser
12. Solament hem pogut excavar un petit tram de la canal i per tant la direcció és quelcom dubtosa. Pel tram conegut, el pendent és oest-est, però ens sembla quelcom inversemblant ja que és contrari a l’orografia. Només la intervenció dels àmbits situats més a l’est ens podrà treure de dubtes sobre aquest aspecte; per altra banda determinant per a la interpretació funcional de la cubeta i de l’espai en general. 13. La peça de ferro té forma de “L” i secció quadrangular. La funcionalitat d’aquest tipus de peça pot ser múltiple. Quant a les fusaioles, no és senzill diferenciar les iberes de les medievals a Olèrdola. En general, es considera com a medievals les que presenten formes més arrodonides i una cuita irregular, a banda de la seva posició estratigràfica. Les fusaioles medievals són un element poc estudiat en jaciments d’aquest període. Són una excepció les de Cantàbria, on la majoria són d’os (Gutiérrez; Hierro 2010). 14. Al sector 01 es definiren cinc grans etapes entre el segles ix i inici del segle xii (Bosch et alii 2002).
754
15. És remarcable l’absència d’una sitja, estructura d’emmagatzematge habitual en la majoria d’habitatges medievals del jaciment, la qual podria trobar-se bé a la UH 1 o en un altre espai no excavat.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
semisoterrat i orientat a nord, possiblement amortitzat en una segona fase, almenys pel que fa al cub de l’àmbit 2. Val a dir que el material recuperat no aporta informació sobre la funcionalitat dels espais. La planta superior podria haver estat la zona d’hàbitat, l’espai domèstic, al qual s’accedia de forma independent des del carrer 1 mitjançant uns pocs graons de fusta. No tenim cap dada arqueològica que ens permeti afirmar amb rotunditat l’existència d’aquesta planta, a excepció dels graons oberts al carrer 1 i d’alguns encaixos de la UH 2 que podien sostenir l’escala o apuntalar el pis de fusta. La producció de vi a Olèrdola està documentada amb l’existència almenys de dues premses i un celler a tocar de la cisterna. Entre aquesta cisterna i la cinglera oest, un espai previsiblement sota el control del poder civil, és a dir, dels castlans del castell (Bosch et alii 2003). En el rebliment d’una de les sitges del sector 01 es va detectar la presència de restes de premsat amb nombroses granes de raïm, probablement una producció domèstica (Bosch et alii 2002). Per altra banda, en la documentació escrita dels segles x i xi referent a Olèrdola són nombroses les referències al conreu de la vinya (Batet 2004, 56-57). La primera data de l’any 961, quan Teodoret fa donació a l’església de Sant Miquel d’Olèrdola de totes les seves propietats, entre elles vinyes.16 Dos documents són especialment rellevants pel tema que tractem ja que esmenten tines i cups, el primer molt probablement dins el recinte fortificat. L’any 990, Igiga testa a favor del monestir de Sant Cugat i dóna les cases on resideix, amb tres tones grans, tres cups, dos cubells i tres sitges.17 L’altre text és de l’any 996 i s’hi fa menció d’unes tines i cups que hi ha sota el castell d’Olèrdola i que Isimbert dóna també al monestir de Sant Cugat.18 No és estrany la presència de diferents cups de premsa, ja que segons De Rueda (De Rueda 1993, 26), amb les diferents premsades successives s’obtenien vins de diferent qualitat, més bona amb la primera, pel propi pes; mitjana en el trepitjat; menor en el premsat de la brisa. De totes maneres, la complexitat de l’estudi fa que no puguem desenvolupar-lo totalment en aquest article. Només volem assenyalar que la presència de premses rupestres està documentada en diversos indrets de la península Ibèrica des de la tardoantiguitat,
com al Tolmo de Minateda, la zona de la Rioja o Catalunya (Benet 1993; Velilla 2001; Penya Cervantes 2010; entre altres). L’existència de cases medievals de diversos pisos no és un fenomen rar dins l’arquitectura medieval, menys encara en indrets on el pendent obliga a fer terrasses, com el que ens ocupa. García Camino (García Camino 1998, 84-85, 100) apunta que el creixement en vertical començaria a ser implantat pels pagesos rics a partir del segle xi arran de l’evolució econòmica, amb la part inferior amb funcions de quadra, taller, celler etc. mentre que la superior estaria destinada a l’hàbitat. Aquestes construccions les trobem documentades al vilatge de Cabaret (Lastours, Aude), amb algunes cases que tenen fins a tres pisos, amb una forja a la plata baixa (Gardel 2004), i també en habitatges del món andalusí (Navarro; Jiménez 1996), moltes constituïdes a partir d’un pati central, com remarca Gutiérrez Lloret (2012). A les coves de la Vall, a tocar d’Olèrdola, les cases rupestres tallades a la cinglera presenten clarament encaixos per a bigues que indiquen la presència de dos i tres pisos, però cal tenir en compte la pervivència de l’hàbitat fins a la fi del segle xiv-inici del segle xv (Farré, Molist 2011).
CONCLUSIONS La intervenció preventiva objecte d’aquesta memòria ha estat duta a terme en funció dels treballs de consolidació de la muralla romanorepublicana d’Olèrdola i, conseqüentment, els resultats arqueològics són limitats. Amb tot, sempre és interessant la informació que aporta qualsevol excavació a les dades generals d’un jaciment i més quan té una llarga tradició historiogràfica i una complexa ocupació. Valors afegits són l’increment patrimonial i el retorn social immediat en un monument obert al públic. La intervenció ha permès identificar com a medieval la torre de la muralla romanorepublicana que flanqueja la porta pel costat esquerre. Es tracta d’una construcció que caldria datar a la primera meitat del segle x, en el moment que el comte de Barcelona Su-
16. DCB, 59 (Diplomatari de la Catedral de Barcelona, Vol. I, 844-1000, Àngel Fàbrega ed., Barcelona, 1995); LA, Mas, 23 (Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la Catedral de Barcelona, vol. IV i IX, Barcelona, 1909-1914) (recopilació de Batet 2003, inèdit, núm. 5). 17. CSC, 258, 259 (Cartulari de Sant Cugat del Vallès, 3 vols., Josep Rius ed., Barcelona, 1946) (recopilació de Batet 2003, inèdit, núm. 48). La propietat afronta amb altres cases, amb la roca que està tallada, la torre i la muralla, raó per la qual pensem que és infra muros Olerdola i a més prop de la muralla, com correspondria a un propietari benestant olerdolà. 18. CSC, 313 (Cartulari de Sant Cugat del Vallès, 3 vols., Josep Rius ed., Barcelona, 1946) (recopilació de Batet 2003, inèdit, núm. 63).
755
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
nyer monumentalitza la muntanya de Sant Miquel (Bosch et alii 1999). Aquesta és la primera i potser única torre medieval documentada, que substituí una torre romana anterior, de la qual no coneixem les característiques. Quant a les dades sobre la trama urbana i l’arquitectura domèstica cal fer incís en la poca documentació arqueològica que es disposa sobre l’urbanisme medieval d’Olèrdola. Entre els segles ix i xii Olèrdola disposava d’una considerable població per l’època, que es distribuïa dins el recinte emmurallat (infra muros), fora (extra muros) i a les valls i cingleres properes (valle et espeluncae) (Farré; Molist 2011). Els que vivien dins muralles devien ser en bona part pagesos benestants, tal com reflecteixen les fonts escrites (Batet 2004) i disposaven de tallers d’artesans, com ara un ferrer, instal·lat a tocar de l’entrada (Molist et alii 2007). La intervenció ha posat a la llum un edifici complex de dues plantes, amb la inferior –semisoterrada– dedicada a la producció, emmagatzematge i potser comercialització de vi (un celler) i la superior probablement d’hàbitat. És el primer edifici d’aquest tipus documentat a l’interior del recinte, el qual va tenir diferents fases d’ús, sense que en puguem precisar la cronologia que, grosso modo, comprendria des del segle x fins a inicis del segle xii. En un testament de l’any 990 es recull la donació d’unes cases amb cups i tones prop de la muralla, la qual cosa, sense que òbviament puguem assegurar que es tracta de la casa descrita, referma la possibilitat de l’elaboració de vi en aquest indret, almenys des de la fi del segle x. L’estudi de l’urbanisme i especialment de l’arquitectura i l’organització dels espais domèstics –la casa– a l’alta edat mitjana ha estat fins ara poc abordat, en part per la manca d’un conjunt de dades prou important per dur a terme anàlisis de síntesi. Aquest dèficit s’està corregint en els darrers anys (Passini 1999; Quirós 2012; Gutiérrez Lloret 2012). L’extensió de l’ocupació medieval i la seva curta durada en el temps fan d’Olèrdola un dels pocs jaciments que permeten definir els límits físics d’un gran vilatge, civitas, dels segles x i xi, la seva organització urbana i la distribució de les àrees d’hàbitat, circulació, producció i emmagatzematge tant dins com fora del recinte emmurallat.
BIBLIOGRAFIA Anònim (1935). “Memòria de la secció historico-arqueològica de l’IEC donant compte dels treballs fets durant l’any 1921-22”. A: Anuari Institut Estudis Catalans 1921-1926, vol. VII, Barcelona. Batet, C. (1996). Castells termenats i estratègies d’expansió comtal. La marca de Barcelona als segles x-xi. Institut d’Estudis Penedesencs, Sant Sadurní d’Anoia. Batet, C. (2003). Recull documental medieval d’Olèrdola. Treball inèdit Museu d’Arqueologia de Catalunya. Batet, C. (2004). El Castell termenat d’Olèrdola. Monografies d’Olèrdola, núm. 1, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona. Benet i Clarà, A. (1993). “El conreu de la vinya al Pla del Bages als segles x i xi”. A: E. Giralt (coord.), Vinyes i vins. Mil anys d’història.III. Col·loqui d’Història agrària sobre 1000 anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques al Països Catalans, vols. I i II, Vilafranca del Penedès 1990, Publicacions UB, Barcelona, p. 242-264. Bosch, J.M.; Mestres, J.; Molist, N.; Sanabre, M.R.; Socias, J.; Álvarez, B. (2003). “Un celler de vi altmedieval al castrum d’Olèrdola (Alt Penedès)”. A: Actes de la IV Trobada d’estudiosos del Garraf , Diputació de Barcelona, Barcelona, p. 175-180. Bosch, J.M.; Mestres, J.; Molist, N.; Sanabre, M.R.; Socias, J. (1999). “El procés d’urbanització feudal: un possible exemple de continuïtat d’un lloc antic (segles viii-x)”. A: Catalunya a l’època carolíngia. Art i cultura abans del romànic (segles ix-x), Catàleg de l’exposició. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, p. 95-99. Bosch, J.M.; Mestres, J.; Molist, N.; Sanabre, M.R.; Socias, J. (2002). “Les sitges del sector 01. L’ocupació del castrum Olerdula al segle x. Olèrdola. Alt Penedès”. A: Actes del II Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. vol. II. Sant Cugat del Vallès, ACRAM, p. 775-789. Colominas Roca, J. (1921). “La ceràmica trobada a Olèrdola”. A: Penedès, núm 5, p. 183-185.
756
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
De Rueda Roigé, F.J. (1993). “Representacions sobre l’elaboració i utilització del vi a l’art medieval català”. A: E. Giralt (coord.), Vinyes i vins. Mil anys d’història.III. Col·loqui d’Història agrària sobre 1000 anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques al Països Catalans, vols. I i II, Vilafranca del Penedès 1990, Publicacions UB, Barcelona, p. 9-26. Enrich, J.; Álvarez, A.; Gómez, M. (2006). Estudi d’onze mostres de morter de calç procedents del jaciment d’Olèrdola, Arqueocat S.L. Treball inèdit. Farré, J.; Molist, N. (2011 ep). “Les àrees suburbials de la civitas Olerdola. Habitat i espais productius a la cinglera entre les fonts de l’avellaner i de l’ametlló (Olèrdola, Alt Penedès)”. A: Jornades d’Arqueologia del Penedès 2011. Ferrer Soler, A. (1949a). “Cronologia de les muralles d’Olèrdola”. A: Museu. Mataró, p. 45-48. Ferrer Soler,, A. (1949b). El castro antiguo de San Miguel de Olèrdola. Archivo Español de Arte, XXIV. Madrid. García Camino, I. (1998). “La vivienda medieval: perspectivas de investigación desde la arqueología”. A: de la Iglesia Duarte, I. (coord.). La vida cotidiana en la Edad Media, VIII Semana de Estudios Medievales. Nàjera, 1997, p. 77-110. Gardel, M-E. (2004). Vie et mort d’un castrum. Cabaret, archéologie d’un village médiéval en Languedoc (xie-xiiie siècles). L’Hydre éditions, Cahors. Gutiérrez Cuenca, E.; Hierro García, J.A. (2010). “Instrumentos relacionados con la activitad téxtil de época tardoantigua y altomedieval en Cantabria”. A: Munibe, núm. 61, p. 261-288. Gutiérrez Lloret, S. (2012). “Gramática de la casa. Perspectivas de análisis arqueológico de los espacios domésticos medievales en la península Ibérica (siglos vii-xii)”. A: Quirós, J.A. (ed.). Arqueología de la arquitectura y arquitectura del espacio doméstico en la alta Edad Media Europea -dosier monográfico-, Arqueología de la arquitectura, núm 9, Madrid-Vitoria, p. 139-164. Llanas, E. (1882-1883). “Excavacions a Olèrdola”. A: Boletín del Ateneo de Villanueva y Geltrú. Sèrie de 13 articles sobre les excavacions a Olèrdola, any I, núm. 1, any II, núm. 1, 2, 3, 5, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14.
Martí, R. (2003). “La defensa del territori durant la transició medieval”. A: Els castells medievals a la mediterrània nord-occidental (2003). Actes, Arbúcies, p. 98-100. Mauri, A. (2006). La configuració del paisatge medieval: el comtat de Barcelona fins al segle xi. Tesi doctoral inèdita, Universitat de Barcelona, Barcelona. Molist, M.; Varas, O. (2014). Conjunt Monumental d’Olèrdola -Muralla romana- (Olèrdola, Alt Penedès), 13 de novembre a 20 de desembre de 2013, memòria d’intervenció arqueològica. Memòria inèdita dipositada al Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya. Molist, N. (2008a). “La investigació històrica i arqueològica a Olèrdola”. A: Molist, N. (ed). La intervenció al sector 01 del Conjunt Històric d’Olèrdola. De la prehistòria a l’etapa romana (campanyes 1995-2006). Monografies d’Olèrdola, núm. 2, Barcelona, p. 19-26. Molist, N. (2008b). “Espais i estructures arqueològiques. La fortificació romanorepublicana”. A: Molist, N. (ed). La intervenció al sector 01 del Conjunt Històric d’Olèrdola. De la prehistòria a l’etapa romana (campanyes 1995-2006). Monografies d’Olèrdola, núm 2, Barcelona, p. 227-281. Molist, N. (2010). “La muralla romanorepublicana de Sant Miquel d’Olèrdola. Apunts històrics i arqueològics”. A: Ozcáriz Raventós, I. Restauració de la muralla romana d’Olèrdola. Projecte bàsic i executiu. Museu d’Arqueologia de Catalunya. Molist, N. (2012a ep). “La fortificación de Olèrdola y el control del acceso norte a Tarraco”. A: Las huellas de las guerras civiles romanas en el sureste de Hispania: elementos para una revisión histórica (2012). Universitat d’Alacant, Alacant. Molist, N.; Bosch, J.M. (2012). “El cementiri altmedieval de Sant Miquel d’Olèrdola”. A: Molist, N. i Ripoll, G. (eds.). Arqueologia Funerària del nordest peninsular (segles vi-xii). Monografies d’Olèrdola, núm.3.2. Barcelona, p. 469-494. Molist, N.; Bosch, J.M.; Farré, J.; Mestres, J.; Ros, A. (2013). “A la vora del foc. La quotidianitat a través dels elements arqueològics relacionats amb el foc a Sant Miquel d’Olèrdola”. A: Sancho, D. (ed.), La vida quotidiana al Penedès Històric, Actes del IV seminari d’història del Penedès (2009), Vilafranca del Penedès, p. 249-268.
757
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
Molist, N.; Gamarra, A.; Bosch, J.M. (2007). Memòria de les intervencions arqueològiques i de restauració i de musealització, Sector 01. Intervencions 2004-20052006. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Olèrdola. Treball inèdit. Molist, N.; Pérez, J.A. (2008). “La muntanya de Sant Miquel d’Olèrdola i el seu territori”. A: Molist, N. (ed). La intervenció al sector 01 del Conjunt Històric d’Olèrdola. De la prehistòria a l’etapa romana (campanyes 1995-2006). Monografies d’Olèrdola, núm. 2, Barcelona, p. 11-18. Molist, N.; Ros, A.; Bosch, J.M.; Mestres, J.; Senabre, M.R. (2007). “El treball metal·lúrgic al conjunt històric d’Olèrdola des de l’edat del ferro fins a època moderna”. A: Arnabat, R. (ed). III seminari d’Història del Penedès. Els treballs i el món del Treball al Penedès Històric (2004), Vilafranca del Penedès, p. 49-64. Muntaner, I.Mª (1995). El terme d’Olèrdola en el segle x. Segons el document de dotació de l’església de Sant Miquel. Institut d’Estudis Penedesencs, vol. 91, Estudis i Documents VIII. Vilanova i la Geltrú. Navarro Palazón, J.; Jiménez Castillo, P. (1996). “Plantas altas en edificios andalusíes. La aportación de la arqueología”. A: Arqueología Medieval, núm. 4. Mértola, p. 107-137. Pallarés, M. (1921a). “L’excavació a Olèrdola”. A: Anuari de L’Institut d’Estudis Catalans, núm. VI 19151920. Barcelona, p. 598-599. Pallarés, M. (1921b). “La muralla i fonaments de cases d’Olèrdola”. A: Penedès, núm. 5, p. 186-189. Pallarés, M. (s/d). Olèrdula, Memòria de les excavacions, Institut d’Estudis Catalans. Manuscrit inèdit amb plantes i seccions. Museu d’Arqueologia de Catalunya. Palmada, G. (2003). “La fortificació republicana d’Olèrdola (Sant Miquel d’Olèrdola, Alt Penedès)”. A: Revista d’Arqueologia de Ponent, núm.13, p. 257-287. Passini, J. (coord.) (1999). La ciudad medieval: de la casa al tejido urbano, Actas del primer Curso de Historia y Ubanismo Medieval, Universidad de Castilla la Mancha, Toledo.
758
Peña Cervantes, Y. (2010). Torcularia. La producción de vino y aceite en Hispania. A: Documenta 14. ICAC. Tarragona.
Quirós, J.A. (ed.) (2012). Arqueología de la arquitectura y arquitectura del espacio doméstico en la alta Edad Media Europea -dossier monográfico-. Arqueología de la arquitectura, núm 9, Madrid-Vitoria. Sala, R.; Lafuente, M.; Molist, N. (2007). Informe d’intervenció. Prospecció geofísica al jaciment arqueològic d’Olèrdola (Sant Miquel d’Olèrdola, Alt Penedès), Sot prospeccions, Museu d’Arqueologia de Catalunya. Memòria inèdita dipositada al Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya. Velilla Córdoba, S. (2001). “Lagares excavados en roca en tierras de Rioja Alavesa y de la Sonsierra Riojana”. A. Revista Murciana de Antropología, núm. 7, p. 173-180.
