La secularització de la societat segons D. Bonhoeffer

TEOLOGIA PROTESTANT DELS SEGLES XIX I XX CURS

2015/2016

Anna Moya Oller

LA SECULARITZACIÓ DE LA SOCIETAT SEGONS D. BONHOEFFER La importància de D. Bonhoeffer comença amb la seva oposició al partit nazi i la influència del partit a l'església alemanya durant el sorgiment de Hitler. Aquest interès el va portar a àrees de qüestions ecumèniques cristianes que posteriorment serien importants com a fonament dels moviments ecumènics contemporanis. Moltes faccions denominacionals i diversos grups el reclamen com el seu portaveu, però és la seva vida notable i la seva autoria de difícils obres devocionals i acadèmiques que li han guanyat un lloc en la història de la teologia del segle vint.

Bonhoeffer va néixer el 4 de febrer de 1906 a Breslau, Alemanya ⎯avui part de Polònia⎯, i tenia una germana bessona anomenada Sabine. El 1933, abans que Hitler arribar al poder, tot i que era ministre de l'església luterana, ja estava fent propaganda contra els nazis. Dos anys després, era líder d'un seminari subterrani amb més de vint joves seminaristes, posteriorment tancat per la Policia Secreta. En 1939, gràcies a arranjaments fets per Reinhold Niebuhr, va fugir a Estats Units, però va tornar a Alemanya després d'una breu estada. Ell creia que era necessari patir amb el seu poble si volia ser un ministre efectiu després de la guerra. Els últims dos anys de la seva vida les va passar en la presó de Tegel, a Berlín. En 1945 va ser executat per la seva complicitat en un complot contra la vida d'Hitler. Durant el temps en què Bonhoeffer va estar a la presó va escriure un llibre anomenat «Cartes i apunts de captivitat». El manuscrit va ser tret de contraban de la presó i publicat. Aquestes cartes contenen la consideració de Bonhoeffer sobre la secularització del món i el allunyament de la religió al segle vint. Segons ell, la dependència de la religió organitzada havia minat la fe autèntica. Bonhoeffer sol·licitava un nou cristianisme sense religió, lliure de l'individualisme i el sobrenaturalisme metafísic.

Déu ⎯argumenta Bonhoeffer⎯ ha de ser conegut en aquest món mentre opera i interactua amb l'home en la vida quotidiana. El Déu abstracte de la especulació filosòfica i teològica és inútil per a l'home mitjana del carrer, i aquest forma part de la majoria dels que necessiten escoltar l'Evangeli. L’autor analitza clarament que ha passat el temps de la religió, que és una forma caduca d’expressió humana. Troba que és més fàcil parlar de Déu a les persones no religioses que a les que si ho són. Aquestes últimes només es concentren en l’efectivitat del poder diví en les seves vides, esperant que els seus problemes es resolguin per intervenció divina. Un pensament fortament hel·lenístic heretat del «deus ex machina. D’aquesta manera planteja la necessitat de remodelació de tot l’edifici teològic que ha construït i habitat la fe cristiana fina ara, que s’ha mantingut de manera artificiosa. Per fer front a això, cal la conversió de la ment i del cor per afrontar la realitat. El que planteja és la carència radical de la religió en el món actual que ja és major d’edat i que ja no adora ni als ídols, i la possibilitat de parlar de Déu no religiosament, és a dir, la possibilitat d’una teologia no religiosa adequada a la fe cristiana que ja no pot seguir sent religiosa. Al meu parer, no només descarta la metafísica, la interioritat, la consciència, l’individualisme, l’ascesi, el pietisme, la utilització de Déu com a omnipotència o com a hipòtesi de treball en el coneixement de la realitat, sinó totes les religions en general. Proposa la llibertat de la religió imposada com a condició de la fe cristiana, com a llei, «peritomé». En definitiva, el que proposa és una teologia sense teologia, parlar de Déu sense religió, però on que la Revelació, la Sagrada Escriptura, la Tradició? Tot això no és un intent de l’ésser humà de voler ser com Déu? El procés de secularització més que una usurpació és un desplaçament de Déu, una absència i fins i tot una inutilitat: tot funciona sense Déu. L’ésser humà és l’ésser humà i res més, total autònom i segur de si mateix. Déu, en canvi, és dèbil i impotent. Però en aquesta inversió cal veure la realitat de la fe cristiana per la Creu de Crist.

Per un costat, Déu ha de ser reconegut en el centre de la vida de l’ésser humà sense res més, en la força i el coneixement. En la nostra ignorància com a criatures, cal reconèixer que vivim en un món sense Déu. Seria una manera de conèixer-nos i reconèixer-nos com som. A la fi, de ser honestos amb nosaltres mateixos. Per un altre, cal recordaren que la teologia és expressió del fet de la Revelació. El seu tema és Jesucrist, persona i esdeveniment. En aquest sentit entén Bonhoeffer les controvèrsies eclesials: una recerca més intensa de l'únic que importa: Jesucrist. La premissa indispensable de la teologia són fets concrets, no idees sinó realitats. Crist és l’àmbit únic, imprescindible i suficient per a tot coneixement. I com Déu es revela de manera concreta en Jesucrist en l’Església, l’Església com a Revelació personal comunitària ⎯no com a institució⎯ ens pot donar el coneixement que permet tot coneixement. L’Església ha de sortir del seu anquilosament. Ha de tornar a sortir a l’aire lliure en una confrontació intel·lectual amb el món. Fins i tot, s’ha d’arriscar a dir coses discutibles si amb això es remouen problemes de vital importància. Tot i així, en aquest sentit, com insisteix Barth, cal deixar parlar a Déu, i no tant parlar d’Ell. El que en definitiva busca Bonhoeffer és l’adequada comprensió, interpretació i expressió de la fe cristiana al món per a l’ésser humà. Per això es pregunta pel saber, el coneixement, el significat, la solució, la resposta, la prova en les qüestions de la fe. Per això avança i arrisca en les seus opinions, els seus judicis, les seves interpretacions. És sorprenent la intensitat amb la què busca no el conformisme intel·lectual, sinó la conformitat del enteniment (experiència, judici i expressió) en les coses de la fe. Per a la recerca de respostes vàlides s’ha de tenir en compte l’afirmació incontestable de la maduresa del món com un assoliment d’una evolució secular i que ha arribat a una certa plenitud. El món adult està segur de si mateix i no necessita el tutor/déu, no és religiós, és ⎯com ja s’ha dit⎯ un món sense Déu. Aquest món i aquest ésser humà és precisament el món de Crist, el Regne de Déu en la terra. Per tant en parlar de Déu cal fer-ho de manera que s’evidenciï la maduresa de la humanitat, i de manera que ressaltin els valors d’aquest món. És l’afirmació d’un Cristianisme d’aquest món, d’aquesta vida. I al centre d’aquesta vida és on té el seu lloc Déu, Crist, l’Església.

Al centre de la vida rau la salut, la força, la vitalitat, la fe, la felicitat, que és el que significa la vida ordinària de l’ésser humà ordinari que s’entrega pels altres en la família i en el treball, de l’ésser humà senzill que és senzillament humà i per això humanament íntegre, com és precisament Jesucrist.