La revolta de les quintes de 1870 a la Vila de Gràcia

La revolta de les quintes de 1870 a la Vila de Gràcia. Carles León Història Contemporània d’Espanya. Universitat de Barcelona.  

 

La revolta de les quintes de 1870 a la Vila de Gràcia.    

Carles León 

Ens trobem davant d’un dels esdeveniments més significatius i rellevants de la recent història contemporània del actualment barri barceloní de la Vila de Gràcia. Des de fa uns quants anys, s’està duent a terme una tasca de contextualització i reivindicació d’aquests fets, especialment des del món associatiu de la cultura popular gracienca. Per una banda, per reafirmar el caràcter propi i singular d’aquest indret, tot destacant la integritat dels seus habitants que van tenir la valentia d’enfrontar-se a l’exèrcit i per altra per reivindicar la autonomia i independència d’una vila que va tenir ajuntament propi prop de 47 anys (1847-1897) - sense comptar un anterior i curt període independent (1821-1824) - a redós de la creixent i aglutinadora ciutat de Barcelona. Anys previs. Context històrico-polític Els anys previs a l’esclat de la revolta vénen marcats per una època de canvis polítics notoris en tot el conjunt d’Espanya. Ens trobem en el període conegut per ser la fi del sistema isabelí (1856-1868) que acaba amb l’esclat de la Revolució Gloriosa al setembre de 1868. Prèviament, hi ha un intent fallit novament d’estabilitzar el país mitjançant la col·locació de governs unionistes liderats per O’Donell. S’intenta revitalitzar el parlamentarisme i reduir l’autoritarisme, així com també assegurar una minoria opositora. Es pot dir que s’aconsegueix relativament i inclús hi ha una revifada de l’economia per les inversions en el ferrocarril i les xarxes de comunicació. En aquesta època també destaquen algunes incursions i campanyes internacionals, l’objectiu principal és mobilitzar el nombrós exèrcit i aconseguir prestigi. En són exemple Indoxina, Mèxic o Marroc (adhesió territori d’Ifni i la plaça de Ceuta). Tot i així, no destaquen per aportar un gran rèdit econòmic i beneficis comercials significatius. Malgrat tot, no s’aconsegueix l’estabilitat governamental necessària i es produeix l’enèsim canvi de govern. Prenen el poder els moderats amb Narváez al capdavant i tornen a implementar els principis autoritaris de la seva ideologia. És una època que destaca per la inestabilitat política, les baralles internes, les conspiracions i la manca de suports socials. Les forces de l’oposició veien que quedaven marginades i no podien incidir políticament, mentre que els progressistes acusaven a la Corona d’encobrir i permetre forces dictatorials. És en aquest moment que decideixen que s’ha d’adoptar la via insurreccional i molts fugen a l’estranger per intentar idear un pla per revertir la situació. Durant aquests anys es produeixen dos fets que il·lustren molt bé el caire de la situació. Per una banda, la “Nit de San Daniel”, quan l’any 1865 arran d’un article del catedràtic Emilio Castelar que ridiculitzava a la Corona, aquest va ser destituït de les seves funcions i va provocar

La revolta de les quintes de 1870 a la Vila de Gràcia.    

Carles León 

protestes estudiantils que es van saldar amb 9 morts i la indignació de l’opinió pública. Per altra banda, la insurrecció de sergents de la caserna de San Gil l’any 1866 amb suport de progressistes i demòcrates. Va succeir un breu aixecament popular orquestrat pel general Joan Prim que estava a l’exili que va acabar amb 66 sergents afusellats i molts presoners i represaliats. A més a més, aquell mateix any va esclatar una crisi de subsistència degut a una sèrie de males collites que comportà un augment dels preus i l’escassetat del blat i altres productes bàsics. Juntament això, es va produir una crisi financera per la poca rendibilitat de les inversions ferroviàries. Espanya era un país eminentment agrari i no s’usava suficientment els transports per mercaderies i viatgers ja que hi ha havia molt autoconsum. Això va causar que els inversors reclamessin subvencions a l’Estat però aquest estava molt endeutat i no podia donar préstecs. El sector industrial també va patir recessió a causa de la guerra civil nord-americana, que va provocar la interrupció i escassetat del cotó i que la potent industrial tèxtil catalana entrés en crisi. Tots aquests factors units a la inestabilitat política van generar un clima de forta violència social i molt descontentament popular. Arribats aquest punt, entre novembre de 1867 i abril de 1868 van morir O’Donell i Narváez, representants de l’unionisme i el moderantisme i que amb el seu bipartidisme li donaven un punt d’estabilitat al fràgil estat espanyol. Això deixava en una situació a la reina Isabel extremadament delicada i molt susceptible que esclatés una revolta. En aquest context és quan els dos grans partits de l’oposició: el Progressista (liderat per Prim) i el Democràtic opten per una política de retraïment, és a dir, davant la impossibilitat d’obtenir un canvi democràticament decideixen que la insurrecció i la conspiració seran la seva via. Per segellar-ho realitzen els Pactes d’Ostende (1866) i Brussel∙les (1868) on es comprometen a posar fi a la monarquia isabelina i estableixen que la forma de govern serà decidida després d’unes corts constituents elegides per sufragi “universal”. Mort O’Donell, els unionistes liderats per generals com Serrano o Ros de Olano s’adhereixen al pacte i a la insurrecció, sumant un bon gruix de l’exèrcit a la causa. Un cop aquí, al setembre de 1868 es produeix un pronunciament militar a Cadis i es dóna per iniciada la revolució. Hi ha enfrontaments però ràpidament s’aconsegueix la victòria. Al principi, tot va prendre un caràcter molt popular i es van anar creant juntes revolucionàries dirigides per demòcrates i republicans per gestionar la insurrecció. Les demandes inicials no deixaven de ser diferents a les reclamades anteriorment: més llibertats, separació Estat-església, abolició de les quintes, sufragi universal, eleccions i

La revolta de les quintes de 1870 a la Vila de Gràcia.    

Carles León 

proclamació de la República. A més a més, es va crear una milícia per garantir l’ordre públic. Tot i així, a les files dels revoltats hi ha havia la mateixa fidelització a la causa. D’aquesta manera, els progressistes i unionistes van prendre mesures per tal d’evitar una excessiva radicalització del status quo. Així doncs, van començar a col·locar càrrecs propis als ajuntaments i diputacions, van desarmar la milícia i van suprimir les juntes. Paral·lelament això, per aquelles dates va esclatar una insurrecció a Cuba que en aquell moment era un dels majors productors de sucre del món. L’explotació ho controlava les elits burgeses espanyoles i la resta eren criolls pobres, mulatos i negres (dels quals 1/3 estaven esclavitzats). És aquí on els amos del cotó demanen a Prim que restauri l’ordre, aquest forçarà una nova quinta el 1869 que acabarà generant la revolta que ens ocupa en aquest treball, la de la Vila de Gràcia. Per acabar de contextualitzar, s’ha d’esmentar que al gener de 1869 es va celebrar unes eleccions a les corts constituents amb sufragi universal masculí de més grans de 25 anys. Van guanyar una coalició de monàrquics formats per unionistes, progressistes i demòcrates. A l’oposició es va situar el recent Partit Democràtic Republicà Federal. Entre tots, van redactar la Constitució de 1869 que va destacar pel seu caràcter fortament liberal i amb amples llibertats. Es proclamava la sobirania nacional, llibertat de religió i ensenyament, divisió de poders, sufragi universal masculí.. Tot i així, l’Estat es declarava monàrquic però limitava les atribucions: només podien fer lleis les corts i el rei només podia promulgar-les. El general Serrano va ser proclamat regent i el general Prim president. Si bé és cert que la Constitució i el nou sistema van introduir una sèrie de canvis polítics, no van satisfer les reivindicacions populars. El fet de que és mantingui la forma monàrquic, el culte i clero catòlic o poques reformes socials, va generar conflictivitat al món rural i especialment a l’urbà, on la gent protestava contra imposts, quintes i l’augment de preus. Bona part d’aquest desencís es va concentrar al voltant del republicanisme federalista, de nova implantació i que es trobava en auge. Durant els anys 1868-1869 es van produir algunes revoltes de caire federalista arreu de la Península.

La revolta de les quintes de 1870 a la Vila de Gràcia.    

Carles León 

Els fets: una revolta contra les quintes Com hem comentat abans, Espanya a l’any 1870 es trobava immers en un conflicte d’ultramar amb el tema de Cuba. Degut al creixement del moviment emancipador cubà i sobretot, per la pressió dels propietaris a l’illa, especialment membres de la burgesia catalana, el general Prim va cedir i va forçar una nova quinta, és a dir la lleva de la tropa que es realitzava mitjançant sorteig. Aquesta lleva destinava 25.000 joves al front de guerra amb una alta probabilitat de trobar la mort. És aquí on, després de convocar la lleva el març de 1870 es van començar a produir aixecaments arreu. A Barcelona, primer a Sants (3 d’abril) i l’endemà es va estendre a Gràcia. El general Prim després de l’esclat del procés democràtic, havia promès la supressió de les quintes, aquest injust sistema classista que enviava joves a morir a defensar els interessos dels propietaris. El sorteig repercutia especialment a les famílies més humils però inclús també a les rendes mitges, ja que el cost per deslliurar-se del sorteig rondava a l’anual d’un funcionari públic. Les classes benestants es podien permetre pagar la redempció (en metàl·lic) a l’Estat o pagar a un altra soldat perquè hi anés. Com dèiem, el dia 3 d’abril estava programat el sorteig de les quintes a tota Catalunya i es van generar protestes. Es passa dels crits al llançament d’objectes i finalment a l’ocupació i entrada a l’ajuntament de la Vila de Gràcia. Un cop dins, hi ha constància que van començar a arreplegar papers, arxius i mobiliari i ho van cremar tot en una gran foguera enmig de la plaça. En aquestes protestes van tenir un paper molt actiu les dones, especialment les mares i àvies, que veien com enviaven els seus fills i néts a morir a Cuba, així com també marxava un dels pilars de l’economia familiar. L’alcalde Fabra va encomanar a Francesc Derch, president del comitè local del Partit Republicà i tinent d’alcalde, la organització i defensa de la Vila amb l’ajuda de solidaris de Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals. Aquest personatge va esdevenir un dels principals agitadors de la revolta ja que no tolerava la traïció de Prim i que condemnessin als joves a aquest destí. Tot i així, el van nomenar cap dels revoltats per ser un home raonable i tranquil i perquè evités una excessiva radicalització de les masses. Des del primer moment de l’esclat de la revolta, el campanar civil col·locat a la llavors anomenada “Plaça d’Orient” (actualment Plaça de la Vila) construït entre els anys 18621864 no va deixar de tocar les campanes com a forma de cridar a sometent. Ràpidament va esdevenir un símbol de la resistència i també de llibertat. Això va encendre els ànims dels militars que van convertir-lo en un dels objectius principals del bombardeig. Segons el llibre “El Rellotger de Gràcia” de Joan Lafarga, la campana anomenada Maria-Gracia

La revolta de les quintes de 1870 a la Vila de Gràcia.    

Carles León 

Isidra Asunción, i més coneguda com a “Marieta” era tibada de lluny per una corda de voluntaris vilatans comandats per una senyora amb aires de fetillera coneguda com Herbetes de Montserrat i molt popular entre el veïnat. El dia 5 d’abril, el general Eugenio Garminde y Lafont, capità general de Catalunya encarregat de l’atac va proclamar l’estat de guerra i va començar el setge. Arreu de tota la vila es van alçar barricades per repel·lir les forces invasores. La resistència es va allargar fins el 9 d’abril quan es van rendir a l’exèrcit. Aquest va adoptar una tàctica de desgast i desmoralització assetjant constantment tota la població. Un cop pres l’ajuntament, va convocar el Consell Municipal, i el conegut popularment com “General Bum-Bum”, va fer dimitir Josep Fabra i va nomenar Josep Balasch. La contesa es va saldar amb un balanç de 27 morts i una dura repressió i acarnissament.

Primera Companyia de Voluntaris de la Llibertat (1869). Participen activament a la revolta de les quintes. [Els Barris de Barcelona. Volum III. Gràcia, Horta, Guinardó, Nou Barris. Pàgina 40].

Cal destacar el caràcter combatiu i lluitador de la Vila perquè pocs anys abans també es va produir un episodi remarcable. Amb la mecanització i l’aparició de noves tecnologies Gràcia va començar a acollir fàbriques ja que tenia molt territori encara per urbanitzar. Al voltant d’aquestes fàbriques es van construir habitatges assequibles pels treballadors. És aquí on comença a sorgir un incipient obrerisme que marcarà el caràcter de la població. Si bé és cert que també hi residien burgesos i classes altes com a segones residències o cases d’estiueig. Amb tot, les condicions dels obrers eren precàries i els sous molt baixos sense cap cobertura mèdica o social. Això va derivar en protestes i reivindicacions constants. Als anys del Bienni Progressista (1854-1856), es va produir una manifestació dels obrers del Vapor Vilaregut, més conegut, com Vapor Vell, des de Torrent de l’Olla

La revolta de les quintes de 1870 a la Vila de Gràcia.    

Carles León 

fins a la Diagonal sota les proclames de “pa i treball” degut a les pèssimes condicions de vida que patien. Al cap de poc, a l’estiu de 1856, uns 3.000-4.000 graciencs es van concentrar i sortir als carrers per defensar el govern progressista. Això va derivar en mesures repressives de l’exèrcit comandat pel capità general Juan Zapatero. El 20 de juliol, les masses maten un oficial que s’havia refugiat a una mansió fortificada a prop dels “Jardinets” (Diagonal amb Passeig de Gràcia). Al cap d’uns dies el 28 de juliol, Zapatero sufoca la protesta i 16 o 17, segons algunes fonts, van ser afusellats com a escarment. Es van convertir en uns dels màrtirs de Gràcia.

Actual imatge de la Torre del Rellotge o Campanar de la Vila de Gràcia. Font: Viquipèdia.

La revolta de les quintes de 1870 a la Vila de Gràcia.    

Carles León 

Bibliografia -

Els Barris de Barcelona. Volum III. Gràcia, Horta, Guinardó, Nou Barris. Pàgines de la 18-101. Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana.

-

Heers, Marie-Louise. El Mundo Contemporáneo (1848-1914). Biblioteca de la Historia. Sarpe.

-

Lafarga, Joan. El rellotger de Gràcia. Editorial Gregal.

-

Guia. Doce paseos por la historia de Barcelona. Pàgines de la 133-147. Ajuntament de Barcelona. Olimpíada Cultural. Fundació “La Caixa”.

-

Lynch, John. La etapa liberal (1808-1898). Historia de España. El País.

-

Història. Varis autors. Vicens Vives Batxillerat.

-

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/districtes-de-bcn/print-1027357.shtml