“La pintura ceràmica devocional vuitcentista a les comarques alacantines”. Canelobre, 64, 2014, pàg. 218-233.

La pintura ceràmica devocional vuitcentista a les comarques alacantines Joseph Lluís Cebrián i Molina, Beatriu Navarro i Buenaventura y Josep Maria Segura i Martí

Josep Lluís Cebrián i Molina. Historiador de l’Art Beatriu Navarro i Buenaventura. Historiadora de l’Art Josep Maria Segura i Martí. Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó (Alcoi)

La pintura ceràmica devocional vuitcentista a les comarques alacantines Les imatges dels santets representats sobre plafons ceràmics allotjats a capelletes, que sovint trobem presidint la façana d’algunes cases a molts pobles de la geografia valenciana, mostren determinades advocacions populars (el sant titular del carrer, el patronímic del propietari de l’immoble, etc.) que sacralitzen l’espai urbà per a protecció de la casa, els veïns i vianants.

D

urant el set-cents s’institueixen noves pràctiques de la devoció popular, defensades pels il·lustrats, i s’hi incorporen algunes advocacions promogudes per l’Església Catòlica (Santonja i Segura, 2006). La veneració a les imatges dels carrers pren força entre la societat que els dóna culte i en el seu honor celebra festes populars. De vegades la compra del plafó la feien els veïns del carrer recollint almoines per les cases, i la propietat comunal de la imatge es feia manifesta obrant els taulells entre la frontera de dues cases, cosa que indicava que no pertanyia ni a una ni a l’altra, sinó al veïnat (Cebrián i Navarro, 2009). També s’hi representen altres imatges que testimonien les devocions particulars que aleshores gaudien de l’estima del propietari de la casa, el qual de vegades hi feia constar al seu nom: “A devoción de ...” (Cebrián, 2000; Segura, 2010). El Marqués de Cruïlles ens descriu les festes de carrer o de barri al voltant dels sants patrons celebrades durant el segle XIX (Salvador, 1876). S’organitzaven associacions de veïns que elegien clavaris o majorals. S’adornava amb flors el plafó ceràmic o altaret situat a la façana d’alguna casa i per la nit s’encenia el fanalet, l’oli del qual anava a càrrec del veïnat. Alguns fanals eren de llanda perforada per a evitar “la rotura de vidrios que alguien, á quien la claridad no era conveniente, procuraba apagar á pedradas”. La lluminària decorativa era a base de boles i gallardets (a la veneciana, segons l’autor). Els globus de paper de colors s’encenien amb ciris i els

gallardets, també de paper, es penjaven abundantment pels carrers de la festa. Tafetans i oripells envoltaven l’altar i la dolçaina i el tabal entretenien la concurrència. Aquest costum o pràctica devocional s’introdueix a casa nostra durant la segona meitat del segle XVIII, i es generalitza amb força al llarg del XIX i fins als inicis de la segona meitat del segle XX. L’origen d’alguna d’aquestes pintures ceràmiques en ocasions va ser una anterior escultura que presidia un altar públic, però l’èxit que assoliren els plafons ceràmics es basa en el fet que les imatges no sobreeixien dels murs, no es deterioraven a la intempèrie, es netejaven fàcilment i eren més econòmiques que les escultures. A més de les devocions particulars, cal destacar els viacrucis, que presenten dos tipus de desenvolupament: els que recorren diversos carrers de la població amb les estacions obrades a les façanes de les cases o els formats per casalicis pròxims a ermites de Calvari. També es col·locaven plafons d’advocacions molt concretes, amb clara intenció profilàctica, als portals dels pobles i ciutats. Igualment interessants són els conjunts conservats en l’interior d’esglésies i convents (Segura, 1985; Santamaria i Segura, 2011). Deixem de banda les obres de caràcter privat i profà com poden ser els paviments de les cases o les escenes costumistes sobre diferents formats, que eren pintats als obradors pels mateixos artistes que feien les obres devocionals.

Francesc Dasí i Ortega. Mare de Déu dels Dolors. Xixona

219

CANELOBRE 64

I aprofitant aquesta conjuntura, durant la segona meitat del segle XVIII i primeria del XIX, els tallers ceràmics de la ciutat de València protagonitzen una etapa de producció en què fins i tot s’arriba a l’exportació de plafons murals i paviments. Els pintors ceràmics valencians assoliran una tècnica i una estètica depurada, amb uns colors molt atraients (Cebrián i Navarro, 2009). Ja ben entrat el segle XIX, les indústries ceràmiques de Manises també es dediquen a la fabricació de manisetes amb imatges devocionals, i uns anys després s’incorpora a aquestes manufactures el municipi castellonenc d’Onda (Segura, 2006).

Aproximació a un inventari de plafons a les comarques alacantines La pintura ceràmica devocional a més de ser una manifestació religiosa també pertany al món de la cultura popular i de l’art. Els plafons ceràmics presenten un llenguatge estètic propi i són elements destacats del nostre patrimoni cultural, que des de 2007 estan considerats Bé de Rellevància Local per la Llei de Patrimoni Cultural Valencià: “les ceràmiques exteriors anteriors a 1940”. Aquestes ceràmiques estan plenament integrades en les arquitectures, generalment d’acord amb un pla constructiu, i tenen un valor patrimonial afegit quan els plafons ceràmics estan in situ, ja que quan deixen d’estar al seu emplaçament original les ceràmiques estan fora del seu context. No obstant això és un patrimoni col·lectiu amenaçat, perquè generalment són peces que tenen una bona acceptació en el mercat del col·leccionisme i, per això, sovint han estat víctimes de sostraccions i espolis. Alguns catàlegs i estudis publicats a partir de la dècada de 1980 aporten informació i fotografies dels plafons ceràmics devocionals localitzats a molts pobles. La recerca d’obres ha estat una tasca sistemàtica a les comarques septentrionals: l’Alcoià i el Comtat, integrades per 36 municipis, amb 771 plafons catalogats (Segura, 1990), i la Marina Alta, integrada per 32 municipis, amb 452 plafons catalogats (Sendra, 1995); i també a determinats municipis del Vinalopó Mitjà, com Montfort, amb 64 plafons (González Hernández, 1992) i Novelda, amb 42 plafons (Navarro Poveda, 1984). Tot sense oblidar el meritori antecedent d’Altea efectuat abans de la guerra, amb 16 obres catalogades (Martínez, 1920). Un altre tipus d’informació sobre el tema es pot consultar on line en l’Inventari de Béns Etnològics de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport (http://www.cult.gva.es/dgpa/etnologia/etnologia.asp), si bé no s’ofereix informació de tots els municipis. 220

Els pintors ceràmics del segle XIX El pas del segle XVIII al XIX està marcat pel gran canvi produït en la pintura ceràmica sobre taulell dut a terme per les Reials Fàbriques de València. Des que el comerciant xativí Marc Antoni Disdier adquirí la factoria del carrer Mossén Femares de la ciutat vers 1778 i més tard, al voltant de 1795, la del carrer de les Barques, començà una renovació completa de la producció. El canvi és tant estilístic com tècnic. S’abandonà el rococó tardà en favor del neoclassicisme, desapareixent els rocalls de les orles que ara presenten nous elements decoratius clàssics a base d’enfilalls de perles, ous i dards, jaspis, grutescs, etc. Al mateix temps s’introduí una perspectiva més culta de l’art, de vessant acadèmica, tot i evitant les fonts gràfiques de gust popular que s’havien fet servir fins aleshores, xilografies sobretot. Ara els pintors ceràmics s’inspiren en estampes de gravadors com Francesc Jordà, Miquel Gamborino, Vicent Capilla, Tomas López Enguídanos, entre molts altres. La gamma cromàtica augmenta considerablement en experimentar amb els diferents òxids, oferint un ventall de colors més equilibrat. Amb totes les novetats, la qualitat del producte final millora en tots els aspectes. La conseqüència més directa d’aquestes transformacions és una dignificació de la pintura ceràmica sobre taulell, d’inspiració pictoricista, que la resta d’obradors intentaran imitar (Pérez Guillén, 1991). El moment àlgid s’assoleix quan Maria Salvadora Disdier, filla del fundador, es fa càrrec de la fàbrica durant les dues primeres dècades del segle. A partir d’ara alguns dels seus productes contenen la marca de la fàbrica i la firma del pintor, especialment quan es tracta d’obres d’excel·lència. Certament hi ha precedents, com la socolada del refetor de Sant Domènec d’Oriola que conté la inscripció en una escena portuària on s’indica que es produí en 1755 a la fàbrica de Vicent Navarro i es dibuixà i pintà per Lluís Domingo i Luciano Calado. Es tracta, però, d’un cas aïllat i excepcional. Ara la signatura implicava una visió moderna, comercial i publicitària (alhora que d’orgull artístic), conscients com eren els Disdier del prestigi dels taulells que eixien dels seus forns i de la vàlua dels pintors, els millors de les fàbriques valencianes. Els artistes responsables en gran part de l’èxit aconseguit per les Reials fàbriques són Joan Bru i Josep Sanchis. Joan Bru i Plancha, nascut el 1773 al si d’una família de gravadors i pintors i format a la Acadèmia de Belles Arts de València, està considerat com l’introductor del pictoricisme en la ceràmica. En les seues obres veiem com el perfilat de manganès

LA PINTURA CERÀMICA DEVOCIONAL VUITCENTISTA A LES COMARQUES ALACANTINES / J. L. CEBRIÁN, B. NAVARRO I J. M. SEGURA

del dibuix va desapareixent a poc a poc o esdevé molt fi, en algunes ocasions quasi imperceptible. Entre els nous colors introduïts utilitza sobretot els blaus agrisats, el blau intens, els verds oliva i apagats, els ocres i grocs molt pujats, els morats, tots amb una ampla gamma. Una altra innovació és l’ús de la tècnica del raspat sobre la pintura encara tendra, abans d’entrar el forn, per a destacar detalls, de manera que deixa visible el fons blanc a base d’estany. Amb una pinzellada delicada i un dibuix exquisit, Bru aconsegueix igualar el concepte que es tenia de la pintura ceràmica al de la pintura de cavallet, encetant així un període que s’allargaria, amb productes de qualitat desigual, durant tot el segle XIX.

Entre les seues obres destaquen els excel·lents paviments amb la Batalla de Lepant d’Alcanar, el del Museu de Ceràmica de València o el de l’aula capitular de la Seu de Saragossa signat per Bru en 1808 a les Reials Fàbriques de Maria Disdier (Cebrián i Navarro, 2010). A les comarques alacantines trobem el plafó de la Mare de Déu del Carme de Planes també signat per l’autor i amb la marca de les Reials fàbriques (Segura, 1990), encara que la inscripció resta parcialment oculta per una motlura afegida els últims anys. També autògraf, hi ha en una casa de camp de Xàbia un plafó on es representa l’aparició de Jesús a sant Pere al llac Tiberíades i al fons la pesca miraculosa (Jn, 21), obra de concepció totalment pictoricista. A partir de les obres signades i datades, és possible resseguir la trajectòria estilística de Bru. Així, el plafó de la Sagrada Família de Cocentaina –incomplet per la manca de peces a la part inferior– pertany a la primera etapa. L’obra encara és deutora de la tradició taulellera del segle XVIII, com veiem per exemple en l’ús dels nous colors combinat amb els més cridaners que es feien servir en el període rococó anterior

Joan Bru i Plancha. Beat Jeroni de Recanate i Sant Vicent Ferrer. La Vila Joiosa

221

CANELOBRE 64

Josep Sanchis i Cambra. Sant Joaquim, santa Anna i Maria. Montfort

222

LA PINTURA CERÀMICA DEVOCIONAL VUITCENTISTA A LES COMARQUES ALACANTINES / J. L. CEBRIÁN, B. NAVARRO I J. M. SEGURA

(Navarro, 2009). La composició, en canvi, ja no es basa en estampes populars, sinó que segueix fidelment l’oli de Josep Vergara del mateix tema al Museu de la Ciutat de València, encara que Bru ha simplificat alguns detalls. Una particularitat a tenir en compte en els plafons devocionals de Bru que veiem als carrers dels nostres pobles és que simultanieja els dos registres estilístics del moment. Sempre amb una gran qualitat tècnica, es capaç de pintar un plafó seguint la nova concepció pictòrica de caràcter culte i classicista, com en el cas de la Mare de Déu dels Lliris del Museu Arqueològic d’Alcoi, inspirat en el conjunt escultòric desaparegut d’Esteve Bonet (Segura, 2006); al temps que en altres predomina la vessant estètica divuitesca, com al Sant Antoni de Pàdua d’Orba o la Mare de Déu dels Dolors de Castalla. Fins i tot, al plafó doble del beat Jeroni de Recanate i sant Vicent Ferrer de la Vila Joiosa hi ha les dues tendències barrejades. Els sants apareixen al centre en contraposto amb un braç estès i voltats per un paisatge. Mentre la vegetació que acompanya el beat Jeroni és la típica de la majoria d’obres de Bru, al plafó del dominic trobem una vegetació d’estil més tradicional. En canvi la figura de sant Vicent s’aproxima més als gravats cultes i el beat Jeroni a les estampes populars (Navarro i Cebrián, 2011). Joan Bru domina doncs els dos registres estilístics de la pintura ceràmica del seu temps. Josep Sanchis i Cambra, nascut en 1772, també fou pintor a les Reials fàbriques de València, segons veiem als plafons de Santa Marta de 1809 del Museu de Ceràmica de València i al de la Mare de Déu de la Llum de Navaixes, puix contenen la seua signatura i la marca de les Reials Fàbriques de Maria Disdier. Més tard, dirigí la fàbrica que Miquel Royo tenia al carrer de Russafa. Està actiu almenys fins l’any 1835, data del plafó de la Mare de Déu de la Font i Sant Roc de Vilallonga. Seguint la nova línia del pictoricisme que encetà Bru, aportà nous recursos com el fet de donar a la pintura presència i corporeïtat física, així com fan els pintors de cavallet, de manera que el resultat final és un taulell, de vegades, de superfície desigual, amb relleu, degut a la quantitat d’òxid que diposita sobre l’estany (Cebrián, 2009). Ja en el segle XIX fou considerat com un dels pintors de taulells més notable, fins i tot els seus coetanis l’anomenaven el Rafael dels taulells. De la mà de Sanchis és l’excepcional paviment de l’església de la Transfiguració d’Ibi, antigament a la capella de la Comunió i ara obrat al mur dels peus del temple. És una obra molt elaborada, de concepció totalment moderna, de gran qualitat i amb diversos personatges secundaris. L’escena representa l’entrevista entre Abigail i el rei David segons el relat

del capítol 25 del primer llibre de Samuel, i conté la inscripció que l’identifica “La prudente Abigail / contiene la indignacion / de David / con sus abundantes presentes / Libro de los Reyes, Cap...” (Cebrián, 2009). De cronologia anterior són els tondos vegetals amb ànimes del Purgatori de l’església del Salvador de Cocentaina. Exposats a la Sala Moderna del MARQ trobem uns plafons petits, de dos taulells cadascun, amb les santes Justa i Rufina, i al Museu Alcoià de la Festa un Sant Jordi. La majoria d’obres de Sanchis conservades a les comarques alacantines estan en interiors o en col·leccions particulars. Als carrers de Monfort destaca, però, el plafó de Sant Joaquim, Santa Anna i Maria llegint (Navarro i Cebrián, 2011). La composició segueix el gravat de V. Capilla. Encara que bastant malmesa la part inferior, és possible apreciar la gran qualitat tècnica i artística. Destaca per la precisió del dibuix i pel volum aconseguit amb una gradació magistral d’ombres i colors, trets amb els que aconsegueix crear obres de caire naturalista, allunyant-se de l’idealisme de les pintures de Bru. Segons l’enginyer Rafael Valls, Josep Sanchis tingué dos alumnes. Un d’ells és Pasqual Rosselló, la producció de qual vam identificar gràcies a la signatura del plafó de la Mare de Déu del Lloret (1847) a Sogorb. És un pintor amb poca obra als carrers, i en concret a les comarques alacantines no hem vist plafons devocionals seus. L’altre pintor és Ramon Peris, l’obra del qual, de moment, resta per identificar (Cebrián i Navarro, 2011). A la mort de Maria Salvadora, el fill Antoni Faure i Disdier, militar i síndic, passa a dirigir la fàbrica entre 1816 i 1824. L’important paviment de les Tres Gràcies del MARQ recentment atribuït a les Reials fàbriques (Castells i Llopis, 2013) deu ser d’aquest període. Amb el temps, la fàbrica acabà en mans dels Sanchis, família, com hem vist, relacionada amb la taulelleria, i encara que lluny de l’esplendor dels primers temps seguí utilitzant la marca. El museu de Sèvres conserva dues socolades valencianes –La conquesta de València i Paella a la devesa del Saler– realitzades en 1836 per la fàbrica dels Sanchis que, entre altres qüestions, ens han servit per identificar i reunir al voltant del nom fictici Pintor de la Conquesta una quantitat d’obres considerable que ajuden a disposar d’elements de comparació per a saber què s’està produint en aqueix temps a la Reial fàbrica. Malgrat no incloure la signatura de l’autor, el fet que el conjunt de Sèvres continga la marca fabril ens indica que la direcció el considerava digne de representar la gamma alta de la seua producció. El pintor està actiu entre almenys 1823 i 1850, segons la datació inscrita en algunes

223

CANELOBRE 64

Pintor de la Conquesta. Sant Nicolau de Tolentino. Alcoi Valentí Garcés i Tadeo. Mare de Déu dels Desemparats. Ondara Manuel Garcés i López. Sant Josep. Jesús Pobre. Dénia Pintor del Goleró. Sant Jordi. Casal de Sant Jordi. Alcoi

obres. A més del paviment de Diana i Apol·lo del Museu del taulell d’Onda, són de la seua mà, per exemple, els plafons devocionals de la Mare de Déu del Carme de Novelda, el Sant Pasqual Bailon d’Asp, el Sant Josep d’Alcoi i el Sant Nicolau de Tolentino també a Alcoi; així com algunes làpides funeràries amb el déu Cronos del Museu Arqueològic de Xàbia (Cebrián, 2013-2014). Un pintor molt diferent és Valentí Garcés i Tadeo. Nascut en 1801, estigué en actiu almenys fins l’any 1883, data en la qual, als 82 anys i 7 mesos –segons llegim a la inscripció–, pintà el plafó de Sant Antoni Abat que exposa el Museu del taulell d’Onda i el signà amb les inicials V. G. Una anys abans també deixà constància de l’autoria, amb idèntiques inicials, al plafó de Sant Vicent Ferrer de Vilallonga. Com els anteriors, treballà a les Reials fàbriques, almenys durant la primera etapa pictòrica, segons ho testimonia la socolada amb dues escenes sobre la vida de Sant Josep de l’església del Salvador de Cocentaina. Inscrites en tondos florals monocroms s’hi representa la Sagrada Família a la fusteria i la malaltia i mort de Josep (Navarro i Cebrián, 2013). En un principi a les seues obres el perfilat del dibuix és bastant marcat, encara que amb el temps anirà diluint-se, mentre que la pinzellada esdevindrà cada vegada més solta i llarga. Al mateix temps anirà abandonat els colors grocs, marrons i verds oliva per donar pas a les tonalitats rosades. Els trets dels personatges, en canvi, romandran invariables durant tota la trajectòria pictòrica. Dibuixa els ulls ametlats i aquosos amb les parpelles pesades, i els cabells són ondulats i espessos. És un pintor molt prolífic

224

LA PINTURA CERÀMICA DEVOCIONAL VUITCENTISTA A LES COMARQUES ALACANTINES / J. L. CEBRIÁN, B. NAVARRO I J. M. SEGURA

que té abundants plafons als carrers: Pietat de Novelda, Sant Roc de Castalla, Beat Nicolau Factor d’Alcoi, la Dolorosa del Museu de Biar, la Mare de Déu d’Orito de Montfort, Sant Antoni de Pàdua de Gorga, la Divina Aurora de Polop, Sant Marc evangelista de Benitatxell, la Puríssima de Catral, la Mare de Déu dels Desemparats d’Ondara o el Sant Josep del Museu Arqueològic d’Alcoi, per citar només alguns exemples. Una de les últimes obres datades és el Sant Antoni Abat de Novelda amb l’any 1881 inscrit al retolet, on s’aprecia l’ús del color rosa i la pinzellada llarga (Navarro i Cebrián, 2010b). Fill de l’anterior és Manuel Garcés i López, nascut en 1820. Coneixem la seua personalitat artística gràcies a un viacrucis signat amb les inicials Ml Gs procedent del convent del Peu de la Creu de València que es troba al Museu de Ceràmica González Martí. Així com del pare es conserva moltíssima obra, la producció de Manuel Garcés és més reduïda, almenys pel que respecta a plafons al carrer. A Jesús Pobre (Dénia) hi ha el plafó de Sant Josep, derivat en última instància del gravat de López Enguídanos. Manuel Garcés és deutor en certa manera del quefer del pare, però no obstant, s’allunya per l’ús de colors forts i contundents, la lluentor arrodonida de les carnacions i sobretot per la pinzellada més continguda, menys visible. A mitjan segle XIX s’associà amb Marià Novella i fundà La Valenciana a Onda (Novella, Garcés i Cia.), –a partir de 1873 també a València–, una de les factories capdavanteres quan s’inicià el procés de deslocalització industrial i promotora de diversos avenços tècnics, de la qual, a més de propietari, fou director i pintor. Per a l’ermita de la Mare de Déu de l’Estrella

de Mosquerola, Manuel Garcés pintà un paviment votiu l’any 1858. Fou realitzat a La Valenciana, segons es desprèn dels taulells de mostra que envolten el motiu central (Cebrián i Navarro, 2012). El plafó de Jesús Pobre té una cronologia molt propera a l’obra de Mosquerola, però de moment no tenim elements suficients per a saber si el pintà a la seua factoria –que produeix taulells amb el segell fabril estampat al dors– o és obra anterior feta a la ciutat de València. Altres pintors, aliens en principi a l’experimentalisme i avanços de les Reials fàbriques, intenten seguir la nova moda classicista del moment. És el cas d’un pintor sense identificar que anomenem el Pintor del Goleró pel plafó del Salvador a Canals, una de les seues obres més grans i reeixides. Treballava a la fàbrica que Josep Fos tenia a la ciutat de València. Obres seues són el desaparegut plafó de Sant Maurici i el de Sant Jordi, actualment al Casal de Sant Jordi, ambdós d’Alcoi. S’aprecia un cert pictoricisme al drac, per exemple, encara que s’observen problemes amb la representació anatòmica i volumètrica, perquè segurament era un pintor que havia estat treballat durant el segle XVIII i es trobava al final de la seua carrera artística, intentant adaptar-se en la mida de les seues possibilitats al nou corrent (Cebrián, 2012). Un altre pintor que a inicis del segle XIX treballa a la fàbrica de Fos i que intenta adaptar-se a la moda marcada per les Reials fàbriques és Vicent Camarlenc. A partir d’un plafó signat per l’autor –dedicat a Sant Tomàs i Sant Bonaventura de l’interior d’una casa de Xelva–, agrupàrem diverses obres inconnexes al 225

CANELOBRE 64

seu votant. El plafó de Xelva no només és autògraf, sinó que conté l’any d’execució, 1828, i la marca de la fàbrica del carrer de la Corona, fet que indica que en algun moment del primer terç del segle havia canviat d’obrador. Malgrat que Camarlenc va ser alumne de la Sala de flors i ornats de l’Acadèmia de Belles Arts, les seues obres es caracteritzen per certa simplicitat compositiva i pinzellada insegura (Cebrián i Navarro, 2011). Un dels plafons més aconseguits és el de Sant Josep d’Asp, basat en el gravat de López Enguídanos, model d’èxit molt utilitzat pels pintors ceràmics del moment. El Museu de la Setmana Santa de Crevillent conserva una estació 10ª de viacrucis que atribuïm a aquest pintor.

Vicent Camarlenc. Estació de viacrucis. Museu de la Setmana Santa de Crevillent. Foto: Julio Trelis

De mitjan segle en avant hi ha un grup de pintors que desenvolupen la seua activitat al voltant d’altres fàbriques valencianes que, si bé cadascun té un estil propi, són representatius del gust artístic del moment. Joan Ortiz i Àlvaro és autor del panell de la Mare de Déu dels Desemparats del Museu Nacional Ceràmica de València. És una obra formada per 77 taulells, datada, amb marca de fàbrica i signada. Raspat amb lletra cursiva sobre l’ombra del filacteri inferior llegim “Juan O. ft. / Fabrica de Dn Jose Fos. Año 1855”. En aquest moment la fàbrica pertanyia a Lluís Gastaldo, qui segurament per prestigi mantingué el nom de l’antic propietari. Ortiz havia treballat abans a la fàbrica valenciana del carrer de la Corona i posteriorment ho farà a la del Pilar de La Font d’en Carròs a la Safor –en activitat des de 1860 a 1886–, segons veiem al plafó de Sant Antoni de Pàdua de 1866 a Vilallonga. A partir de l’obra signada hem pogut atribuir-li moltes altres d’àgrafes amb unes característiques formals i estilístiques ben paleses, sovint datades. Els trets dels personatges es caracteritzen per tenir ulls sortints i arrodonits, els cabells ben pentinats cap arrere i les carnacions obscures de tonalitat marró amb amples zones lluentes. Els detalls del terra estan marcats amb petites línies ondulants, que en ocasions semblen insinuar cudols. Fa ús del perfilat per al dibuix i d’esponges per a les carnacions. Les pinzellades són soltes i llargues, oferint, especialment en plafons petits, l’aspecte d’un esborrany. Té dues maneres de resoldre les composicions. En uns casos situa els personatges sobre una illa surant en l’espai amb vegetació, segurament influït per gravats, com en el plafó de Sant Josep amb el Xiquet de Muro de 1861 o el petit Natzaré de Benamer. En altres ocasions pinta tota la superfície de manera que la tonalitat marró i groga destaca sobre la resta de colors, com és el cas del plafó del Pare Pere de Dénia de 1858 (Navarro i Cebrián, 2010a). És un pintor prolífic amb molta presència als carrers. A més del Sant Gregori d’Òstia de 1857, exposat actualment al Museu Arqueològic d’Alcoi, citem Sant Nicolau de Bari a Cocentaina, Sant Josep a Castalla, Gorga i Planes (1856), la Mare de Déu del Roser a Novelda, l’Àngel custodi i Santa Teresa a Montfort, entre altres. Relacionat amb Joan Ortiz pels aspectes artístics i tècnics, trobem un paral·lel molt immediat en un pintor de nom desconegut però de característiques ben definides, destacant sobretot pels rostres de grans ulls ametlats (Segura, 2006) i el to bronzejat dels cossos. És l’autor dels plafons de Sant Josep del Camp de Mirra i de Beniarrés, de les Ànimes del Purgatori de l’ermita de Sant Antoni de Muro, Sant Joan Baptista de Cocentaina, els Sants Metges de Novelda –amb una orla sisavada característica del pintor–, de Santa Rita de

226

LA PINTURA CERÀMICA DEVOCIONAL VUITCENTISTA A LES COMARQUES ALACANTINES / J. L. CEBRIÁN, B. NAVARRO I J. M. SEGURA

Càsia d’Asp, de la Mare de Déu de l’Assumpció de Xixona o del Sant Llorenç de l’Alqueria d’Asnar, aquesta última datable vers 1875. El pintor té dos registres: quan pinta plafons devocionals pren la tradició de la pintura ceràmica de la segona meitat del segle XVIII, però, en canvi, quan pinta socolades amb temes costumistes és més pictoricista i de concepció general més moderna. La cronologia propera a Ortiz i les semblances fan pensar que possiblement treballarien o es formarien a la mateixa fàbrica.

El Pintor de Sant Vicent, anomenat així pel plafó de 1844 que conserva el Museu d’Alcoi, es caracteritza pels ulls aquosos i grans de les figures humanes, amb les celles definides. El plafó de Sant Vicent s’ha de posar en relació amb la Mare de Déu dels Desemparats de l’interior d’una casa al carrer de St. Domènec d’Alcoi i el plafó de la Divina Pastora de Callosa d’en Sarrià.

Joan Ortiz i Àlvaro. Sant Nicolau de Bari. Cocentaina Mare de Déu de l’Assumpció. Xixona

La lectura atenta de la bibliografia ceràmica del segle XIX ens proporciona algunes informacions interessants sobre els pintors més reeixits de l’època. Sembla que el que tingué més projecció entre els actius a mitjan segle fou Miquel Mollà. Té algunes obres signades “M. Mollà” que ens permeten conèixer de forma segura el seu estil: el plafó d’Apol·lo i Màrsies del Museu de Ceràmica de València, la Carrera de cavalls i el Ball davant de la taverna del Victoria and Albert Museum. Els plafons de Londres provenen, junt a altres obres costumistes del 227

CANELOBRE 64

mateix autor, de la Great Exhibition celebrada en aquella ciutat el 1851 i foren produïts a les fàbriques de González Valls. El fet que aquest fabricant decidís portar a l’Exposició universal de Londres obres del pintor, algunes signades, indicaria que ja a mitjan segle havia assolit un gran prestigi entre els ceramistes. De fet, a finals del segle XIX es esmentat junt a Pasqual Rosselló i Francesc Dasí com un dels pintors contemporanis importants. No hi ha dades sobre la biografia del personatge, –fet, com hem vist, generalitzat en la taulelleria valenciana–, i fins i tot el nom ens era desconegut. Ha estat gràcies a un manuscrit de 1898 d’Efrén Beltrán, fins ara inèdit, que sabem que Miquel és l’onomàstic (Cebrián i Navarro, 2014).

Sant Vicent Ferrer. Museu Arqueològic Camil Visedo Moltó. Alcoi

La producció devocional de Mollà abasta des de taulells solts i plaques, fins a grans sèries amb escenes narratives de vides de sants, com els plafons de sant Lluís Bertran de l’Hospital de Sacerdots Pobres de València. Als carrers trobem el plafó de la Trinitat, Sta. Bàrbara i St. Maure d’Alcoi, el de Sant Antoni Abat de Benitatxell, la Mare de Déu del Roser de Jesús Pobre, la Puríssima de Murla (1860) o el Sant Roc de Mutxamel. En aquestes obres observem que Miquel Mollà ha assolit plenament el pictoricisme i hi percebem algunes característiques del pintor Josep Sanchis presents a la seua obra, com els núvols espessos de tonalitats grisoses i el tractament minuciós dels teixits. Els marcs de diversos colors elaborats amb trepa i el tipus de lletra utilitzat per als rètols són constants (Cebrián i Navarro, 2012). La producció conservada de Miquel Mollà és nombrosa i molta conté l’any d’execució. Està actiu almenys fins la dècada dels anys 80, si tenim en compte que el plafó ovalat de la Mare de Déu dels Desemparats del Museu Arqueològic d’Alcoi es pintà vers 1887, any d’inauguració de la Casa de la Beneficència d’on prové (Segura, 2006). De característiques semblants però sense arribar a la mestria de Miquel Mollà hi ha un altre pintor que possiblement treballaria a la mateixa fàbrica. És l’autor del Sant Llorenç d’Alcoi amb inscripció “30 de septiembre de 1876”. El plafó és exemple de propietat compartida pel veïnat al estar situat en la mitjanera de dues cases. Al Sant Josep de Montfort, representat dempeus al taller, i al Sant Josep de Murla fa ús del mateix tipus d’orla policroma que hem vist als plafons de Miquel Mollà. Una altra obra d’aquest pintor diferent i alhora paral·lel a Miquel Mollà és el retaule de Nostra Senyora de la Cova Santa a Beniarrés. Francesc Dasí i Ortega (1833-1892), va ser el millor pintor ceràmic valencià de la segona meitat del segle XIX. Junt a Joan Bru i Josep Sanchis se situà al cim de la taulelleria valenciana vuitcentista. A meitat del segle, iniciada la decadència artística i tècnica de la pintura ceràmica valenciana sorgeix a contracorrent la figura de Francesc Dasí com un puntal d’esplendor final en la taulelleria, que durant els darrers anys de la vida del pintor col·lapsarà com a indústria. És per això que s’ha considerat Dasí com el cant de cigne de la taulelleria valenciana. Va nàixer al si d’una família de llauradors de l’Horta de València. En 1843 Dasí cursava estudis de dibuix a l’Acadèmia de Sant Carles de València sota el mestratge del pintor Vicent Castelló. En 1845, als dotze anys, hi guanyà el premi de dibuix i figura. Malgrat destacar en la pintura sobre cavallet i ser un jove artista que prometia, l’any 1850 hagué d’abandonar els estudis a l’Acadèmia per problemes familiars. Aquest contratemps dirigí

228

LA PINTURA CERÀMICA DEVOCIONAL VUITCENTISTA A LES COMARQUES ALACANTINES / J. L. CEBRIÁN, B. NAVARRO I J. M. SEGURA

Dasí vers el treball ceràmic, on trobà una sortida professional que a la llarga el conduiria a l’èxit social i la fama artística. Tanmateix, tenim coneixement que posteriorment també arribà a participar en exposicions amb pintura a l’oli. Treballà a temporades per a diversos fabricants de València (Joan Baptista White, Gastaldo, Monleón...) i Manises: s’havia convertit en un pintor-estrella itinerant. No era considerat un oficial-pintor de la fàbrica sinó un artista. L’any 1873 participà a l’Exposició de Viena, el 1878 a l’Exposició Universal de París, i el 1879 i 1882 a l’Exposició Industrial que tingué lloc a la Llotja de València, entre altres. Hem establert tres períodes artístics en la producció de Francesc Dasí. La primera època és breu. S’iniciaria al voltant de 1855 i finalitzaria vers 1860. D’aquesta etapa de formació serien algunes obres primerenques, molt deutores encara de la tradició taulellera valenciana i protagonitzades pel dibuix previ. Quantitativament, és el període de Dasí amb menys obres conservades. Als anys cinquanta podríem adscriure el Sant Josep de Novelda o el Sant Antoni Abat de Penàguila. Entre 1860 i 1870 Dasí aconsegueix articular un estil propi, molt característic, ben definit, com veiem al plafó de la Pietat de Beniarrés datat el 1864 (López Catalá, 1999). La pinzellada ha pres més protagonisme, encara que el dibuix continua essent important. Abunden els plafons d’advocació mariana amb escenografia sobrenatural com el de Nostra Senyora de Gràcia de Biar avui al MARQ. Sovint trobem en la producció del pintor plafons devocionals de dimensions reduïdes i format econòmic com el Sant Jordi del Museu alcoià de la festa.

Francesc Dasí i Ortega. Al·legoria de la Fe. Benissa. Foto: Teodoro Crespo

229

CANELOBRE 64

Miquel Mollà. Sant Antoni Abat. Benitatxell Santes Justa i Rufina. Ermita de Santa Justa i Santa Rufina. Agost.

230

LA PINTURA CERÀMICA DEVOCIONAL VUITCENTISTA A LES COMARQUES ALACANTINES / J. L. CEBRIÁN, B. NAVARRO I J. M. SEGURA

Francesc Tos. Sant Josep i Santa Llúcia. Millena

231

CANELOBRE 64

L’estil del pintor en aquesta segona època ha assolit un nivell de qualitat molt elevat i sense tenir en compte l’etapa posterior ja podria haver estat considerat el millor pintor ceràmic valencià de la segona meitat del segle XIX. Vers 1870 s’encetà un canvi en la producció de Dasí que modernitzà considerablement l’estil. La pinzellada pren un protagonisme absolut. La tècnica de l’aquarel·la amb tocs de pinzell, tan present en l’època, sembla condicionar en cert grau tota l’obra del pintor ceràmic. Hom diria que aquesta transició estilística de Dasí podria haver estat conseqüència de conèixer la tècnica de la pintura impressionista francesa. També percebem certes similituds amb l’obra d’alguns pintors contemporanis com Pinazo (1849-1916) en l’etapa inicial i Fortuny (1838-1874). Francesc Dasí és capaç de plasmar la pintura contemporània sobre llenç en un suport tan imprevisible com el taulell passat pel forn. Pintà sobre taulells sí, però fou un pintor entre els pintors de cavallet de l’època. És en aquesta tercera època (1870-1892) quan Dasí signarà algunes obres i quan els seus pinzells es convertiran simbòlicament en la darrera essència de la pintura ceràmica valenciana (Cebrián i Navarro, 2014). Hem atribuït a Dasí l’Ànima del Purgatori d’Alfafara de 1874 i l’Al·legoria de la Fe de l’antic cementeri de Benissa de 1876. Altres obres en l’espai geogràfic que ens ocupa són: la Mare de Déu d’Orito de Novelda, la Mare de Déu dels Desemparats de Cocentaina, la Puríssima del Mas de Don Jordi d’Alcoi, Sant Vicent Ferrer d’Alcoi, Santa Llúcia de Benitatxell, Sant Bonaventura de Teulada, Santa Cecília d’Asp, la Dolorosa de Xixona i el Sant Jordi del Museu del Taulell d’Onda que prové d’un mas del terme d’Ibi. Els dos darrers plafons estan signats. En moltes d’aquestes obres podem admirar les tonalitats tornassolades, daurades i metàl·liques que feia servir el pintor. Seguint l’estela de Dasí destaquen un parell de plafons d’autor sense identificar: Sant Roc a Montfort i Santa Isabel (1884) a Alcoi. Resolts amb tocs de pinzell i colors suaus, són propers a la manera de fer de Rafael Monleón, famós pintor de marines a l’oli a qui Dasí assessorava tècnicament quan freqüentava la fàbrica valenciana de Sant Pius V fundada pel seu pare Sebastià Monleón. També seguidor de Francesc Dasí pel que fa a l’estil fou Francesc Tos, pintor de Manises que signà bona part de la seua obra, la producció del qual s’emmarca entre darreries del segle XIX i principis del XX. Treballà a la fàbrica Sant Pius V, fet que podria explicar l’assimilació del pictoricisme de Dasí –pinzellada solta i ràpida d’aspecte aquarel·lós i multitud de colors–, i també a les fàbriques de Manises, ja que en algunes peces fa constar aquesta població junt a la firma o any sense especificar la factoria. Algunes obres són el Sant Josep i la Puríssima (1906) d’Alfafara, Sant Rafael de Benimassot (1904) –les tres signades–, Sant Josep de Beniarrés, el plafó doble de Sant Josep i Santa Llúcia a Millena, Sant Vicent Ferrer de Murla, la Divina Pastora de Novelda, la Mare de Déu de la Consolació a Xalò, Sant Antoni de Pàdua a Altea i Sant Joan Baptista (1896) de Penàguila. A més de plafons devocionals és autor d’alguns brancals per a les portes principals de les cases –a la comarca de l’Horta especialment– a base de roleus, flors, ocells, mascarons, victòries alades, etc. I fou restaurador ceràmic, ja que

232

vers 1904 restaurà el paviment dels quatre elements pintat per Dionís Vidal a principis del segle XVIII al palau ducal de Gandia (Navarro i Cebrián, 2012). Encetat el segle XX la pintura sobre taulell girarà vers les noves modes i els avenços imparables de la industrialització, amb plafons en els quals destacarà la tècnica de l’aerògraf o la del tubat. Així mateix, la ceràmica devocional cedirà el protagonisme estètic i artístic als brancals, socolades, rètols i panells publicitaris, etc. que realment seran les obres capdavanteres que marcaran les línies i els estils a seguir. L’obra de Francesc Tos se’ns presenta doncs com un epíleg de la tradició alhora que introdueix alguna novetat tècnica. Per últim esmentarem un pintor, una vegada més de nom desconegut, que portà a terme la seua tasca a Manises durant els darrers anys del segle XIX. Encara que també amb molta producció, representa en certa manera l’ocàs de la pintura ceràmica que des de principis de segle amb Joan Bru i Josep Sanchis fins a l’última dècada amb Francesc Dasí s’havia desenvolupat amb més o menys fortuna. La pintura sobre taulell, a mà alçada, com si es tractés de pintura sobre llenç, efectuada per artistes, deixaria pas, com hem vist, als avenços de la indústria. Algunes fàbriques desaparegueren o adaptaren la producció als taulells hidràulics i elements de construcció, mentre que altres evolucionaren vers productes seriats com les socolades, etc. Els plafons devocionals pintats a mà passaran a ser una producció reduïda. El pintor al que ens referim és l’autor del plafó de les santes Justa i Rufina de l’ermita d’Agost, originari d’un altre lloc i ara en l’ermita gràcies a una donació. També són obres seues el Sant Antoni de Pàdua d’Agres, Sant Francesc de Paula de Castalla, Sant Roc amb Sant Sebastià i els Crists del Calvari de Gata, el Crist de Salameda de Montfort o Sant Evarist de Pego. En les obres esmentades s’hi combina cert regust pictoricista amb un dibuix i perfilat excessivament marcat en algunes parts. Fa servir sovint el rosa, color de moda en aquesta època. En la representació dels tèxtils sobretot dibuixa i dóna color al mateix temps a base de pinzellades llargues molt visibles de diferents tonalitats. Als paisatges pinta joncs i arbres frondosos amb tocs de pinzell. Les anatomies solen ser tosques, amb cossos de vegades massa llargueruts i extremitats fràgils. El tret més característic és la manera esquemàtica de resoldre les cares dels personatges. Amb una línea negra compon les celles, les parpelles i els llavis. Els ulls són grans punts negres, el nas té forma rectangular i els pòmuls estan aconseguits en obscurir la zona pròxima. Alguns plafons devocionals contenen l’any d’execució, així que podem situar l’activitat pictòrica durant els anys 80 i 90 (Cebrián i Navarro, 2009). També el podem situar, almenys durant 1883, a la fàbrica Huerta de Manises, segons uns taulells del pintor conservats al Museu de Ceràmica de Manises. Fins ací hem realitzat només un tast, una lleugera aproximació al ric patrimoni artístic de la taulelleria devocional vuitcentista que encara és present als carrers dels pobles en les comarques alacantines. Des de les fàbriques ceràmiques de la ciutat de València, la Font d’en Carròs, Manises i Onda arribaren a les façanes dels nostres carrers per sacralitzar la via pública i enriquir el patrimoni artístic més popular.

LA PINTURA CERÀMICA DEVOCIONAL VUITCENTISTA A LES COMARQUES ALACANTINES / J. L. CEBRIÁN, B. NAVARRO I J. M. SEGURA

Bibliografia CASTELLS GONZÁLEZ, Rosa Mª, LLOPIS GARCÍA, Teresa Mª, El pavimento de las Tres Gracias. Colección Beltrán Ausó, Alacant, MARQ, 2013. CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís, Els santets de Canals: capelletes i plafons ceràmics de devoció popular, Canals, Ajuntament, 2000. CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís, “Josep Sanchis i Cambra: pintura ceràmica devocional”, en AA.VV., Llibre alternatiu. Fira de Xàtiva 2009. Xàtiva, Ulleye, 2009, pp. 179-187 i 227-232. CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís, “El plafó del Salvador del Goleró (Canals) i la fàbrica de Josep Fos”, Canals en festes, 2012, pp. 137-141. CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís, “El pintor de la Conquesta i la Reial fàbrica de taulells de València”, Recerques del Museu d’Alcoi, 22-23 (2013-2014), pp. 107-120. CEBRIÁN MOLINA, Josep Lluís, NAVARRO I BUENAVENTURA, Beatriu, Pintura ceràmica a Xàtiva. Plafons devocionals, làpides funeràries i taulells de mostra dels segles XVIII i XIX, Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva- Mateu Editors, 2009.

NAVARRO I BUENAVENTURA, Beatriu, CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís, “Taulelleria de l’església del Salvador de Cocentaina”, Alberri, 23 (2013), pp. 55-67. NAVARRO POVEDA, Concepción, “Aproximación al Catálogo de Retablos Cerámicos de Novelda”, Revista Betania, (1984), s/p. PÉREZ GUILLÉN, Inocencio V., La pintura cerámica valenciana del s. XVIII, València, Alfons el Magnànim, 1991. SALVADOR Y MONSERRAT, Vicente (Marqués de Cruilles), Guía urbana de Valencia antigua y moderna, Vol. II, València, José Rius, 1876 (ed. facs. Aguas de Valencia, 1996). SANTAMARIA CUELLO, Miquel, SEGURA MARTÍ, Josep Maria, “Devocions i patronatges. Algunes singularitats de la religiositat popular a l’Alcoià-Comtat”, en SANTAMARIA CUELLO, Miquel, SEGURA MARTÍ, Josep Maria, VARELA FERRANDIS, José Antonio (com.), La Llum de les Imatges. Camins d’Art. Alcoi 2011. València, Generalitat, 2011, pp. 25-39.

CEBRIÁN MOLINA, Josep Lluís, NAVARRO I BUENAVENTURA, Beatriu, “El pavimento de la sala capitular de la Seo de Zaragoza”, Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar, 106 (2010), pp. 7-21.

SANTONJA CARDONA, Josep Lluís, SEGURA MARTÍ, Josep Maria, “Imatges de la religiositat popular”, en SANTONJA, J. L., SEGURA, J. M. (coord.), Història d’Alcoi. Alcoi, Ajuntament - Ed. Marfil, 2006, pp. 260-263.

CEBRIÁN MOLINA, Josep Lluís, NAVARRO I BUENAVENTURA, Beatriu, “Dos pintors ceràmics del segle XIX: Pasqual Rosselló i Vicent Camarlenc”, en AA.VV., Llibre alternatiu. Fira de Xàtiva 2011, Xàtiva, Ulleye, 2011, pp. 119-123 i 169-173.

SEGURA MARTÍ, Josep Maria, “Azulejería popular y religiosa”, en OLIVER NARVONA, Manuel, UROZ SAEZ, José (coord.), Historia de la provincia de Alicante, Vol. VIII. Alacant, Ed. Mediterráneo, 1985, pp. 295-312.

CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís, NAVARRO I BUENAVENTURA, Beatriu, “Els plafons devocionals de M. Mollà i Manuel Garcés a Jesús Pobre”, Aguaits, 31 (2012), pp. 131-147.

SEGURA MARTÍ, Josep Maria, Catálogo de paneles cerámicos devocionales de L’Alcoià-El Comtat, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil Albert, 1990.

CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís, NAVARRO I BUENAVENTURA, Beatriu, Francesc Dasí i la taulelleria valenciana del segle XIX, Xàtiva, Ulleye, 2014.

SEGURA MARTÍ, Josep Maria, “La col·lecció de plafons ceràmics devocionals del Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó d’Alcoi”, Recerques del Museu d’Alcoi, 15 (2006), pp. 103-136.

GONZÁLEZ HERNÁNDEZ, Miguel Ángel, Azulejería. Cerámica religiosa de Monforte del Cid – Siglos XVIII-XX, Monforte del Cid, Ayuntamiento, 1992.

SEGURA MARTÍ, Josep Maria, “Imatges de la religiositat popular a l’Alcoià i el Comtat”, El Salt, 22 (2010), pp. 20-23.

LÓPEZ CATALÁ, Enrique, “Los paneles devocionales de Beniarrés”, Alberri, 12 (1999), pp. 87-120.

SENDRA BAÑULS, Fernando, Plafons ceràmics i imatges devocionals a la Marina Alta (Alacant), Alacant, Institut Juan Gil-Albert Ajuntament de Pego, 1995.

MARTÍNEZ Y MARTÍNEZ, F., Folklore valencià. Coses de la meua terra, Vol. II, València, 1920 (ed. facs. Altea, Revista de Altea - Ed. Aitana, 1987). NAVARRO I BUENAVENTURA, Beatriu, “Joan Bru i Plancha: obres a la Costera i la Vall d’Albaida”, en AA.VV., Llibre alternatiu. Fira de Xàtiva 2009, Xàtiva, Ulleye, 2009. pp. 167-178 i 221-226. NAVARRO I BUENAVENTURA, Beatriu, CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís, “El pintor Joan Ortiz: autor del plafó ceràmic de Sant Gregori del Museu Arqueològic d’Alcoi”, Recerques del Museu d’Alcoi, 19 (2010a), pp. 187-199. NAVARRO I BUENAVENTURA, Beatriu, CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís, “Valentí Garcés i Tadeo: pintor ceràmic del segle XIX”, en AA.VV., Llibre alternatiu. Fira de Xàtiva 2010, Xàtiva, Ulleye, 2010b, pp. 107115 i 151-160. NAVARRO I BUENAVENTURA, Beatriu, CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís, “Més obres dels pintors ceràmics Joan Bru i Josep Sanchis”, en AA.VV., Llibre alternatiu. Fira de Xàtiva 2011, Xàtiva, Ulleye, 2011, pp. 105-118 i 153-168. NAVARRO I BUENAVENTURA, Beatriu, CEBRIÁN MOLINA, Josep Lluís, “El pintor ceràmic de Manises Francesc Tos: obres a la Vall d’Albaida”, Almaig, 28 (2012), pp. 82-85.

233

La colección de dibujos del Consulado del Mar en los fondos del IES Jorge Juan Pilar Tébar Martínez