\"La Numància valenciana: Xàtiva, juny de 1707\", Papers de la Costera, nº 15 (abril 2015), pp. 65-93. ISSN: 0214-9893

1

2

3

4

Fernando Garcia Lledó

15 Abril de 2015 Associació d’Amics de la Costera Institut d’Estudis Comarcals

5

EDITA:

DIRECCIÓ: Joaquim Corts CONSELL DE REDACCIÓ: Alfred Boluda, Josep Cerdà, Josep Vicent Martínez, Antoni Martínez Cèsar Pla, Germà Ramírez i Vicent Torregrosa DISSENY I MAQUETACIÓ: Joaquim Corts i Vicent Tormo IL·LUSTRACIONS: Fernando García Lledó FOTOGRAFIES: Refel Carril, Ximo Corts i Kike Roselló

© PAPERS DE LA COSTERA, Xàtiva 2015 © Dels articles i les il·lustracions, els autors © De les característiques d’aquesta edició, Associació d’Amics de la Costera IMPRIMEIX: Gràfiques TORMO - Xàtiva DIPÒSIT LEGAL: V-965-2015 I.S.S.N.: 0214-9893 COMANDES I INTERCANVIS: Associació d’Amics de la Costera, Carrer Noguera, n.º 10, 46800 Xàtiva [email protected]

6

SUMARI I. PÒRTIC

II. 1707: DE LA BATALLA D’ALMANSA I LA CREMA DE XÀTIVA A LA DESFETA D’UN PAÍS El Regne de València en la cruïlla: la transcendència del canvi dinàstic Carme Pérez Aparicio, 17 La llengua de València després de 1707 Emili Casanova Herrero, 33 Un memorial de l’ajuntament austriacista de Xàtiva de 1711 Agustí Ventura Conejero, 45 La Numància valenciana: Xàtiva, juny de 1707 Germán Ramírez Aledón, 65 Els Furs: des de la conquesta fins a l’Estatut d’Autonomia Enric Solà i Palerm, 95 La fi de la Guerra de Successió a Xàtiva: les conseqüències en l’àmbit municipal Isaïes Blesa Duet, 107

7

8

Fernando Garcia Lledó

PÒRTIC 9

10

ARA QUE FA TRES-CENTS ANYS CÈSAR PLA MATEU

H

i ha dates que romanen en la memòria col·lectiva dels pobles. En el cas dels valencians aquesta data és la d’una derrota, la que va tindre lloc a la plana d’Almansa el 25 d’abril de 1707, una desfeta que donava pas a l’ocupació del Regne de València per part de les tropes borbòniques i, com a conseqüència, al Decret de Nova Planta del 29 de juny de 1707 pel qual s’eliminaven els furs, els privilegis i els usos i costums dels valencians. Per als xativins aquesta data va lligada a la del 19 de juny d’aquell mateix any quan el duc de Berwick, l’ambaixador de França, Michel Amelot, i el mariscal francés d’Asfeld van executar l’ordre de Felip V d’arrasar Xàtiva, després d’haver expulsat més de 2.000 famílies de la ciutat i d’haver confiscat totes les seues terres i béns. Aquest fet es va produir com a represàlia a la resistència mostrada per la ciutat, i com a mesura exemplar per a altres pobles. A més, el seu nom va ser segrestat i canviat per l’infame de Nueva Colonia de San Felipe. Per aquest motiu, quan l’any 2007 es va complir el tres-cents aniversari de la crema de la ciutat i de la pèrdua dels furs, l’Associació d’Amics de la Costera, com a centre d’estudis comarcals, no va voler restar indiferent a aquesta commemoració i va organitzar una sèrie d’actes entre els quals hi havia un cicle de conferències que, amb el títol 1707: de la batalla d’Almansa i la crema de Xàtiva a la desfeta d’un país, va reunir a la Casa de Cultura de Xàtiva diversos especialistes del món del dret, la història i la filologia per debatre quines havien sigut les conseqüències de la Guerra de Successió al Regne de València i del canvi dinàstic en la monarquia hispànica. A manera d’introducció, i per a situar el lector en el context d’aquest període, hem de dir que el segle XVIII comença per al poble valencià, en paraules de l’historiador Antoni Furió, amb una desfeta col·lectiva. Els valencians, sense voler-ho ni demanar-ho, es van veure involucrats en la Guerra de Successió, un conflicte bèl·lic internacional entre les principals potències europees que va tindre com a detonant el litigi successori que es va produir com a conseqüència de l’extinció de la línia dinàstica dels Àustries hispànics després de la mort, l’1 de novembre de l’any 1700, del rei Carles II. La falta d’un hereu directe al tron suposava un problema que excedia els límits dels diferents territoris que conformaven les possessions de la monarquia hispànica, ja que trencava l’equilibri de forces entre els diferents estats europeus. Els dos pretendents amb més probabilitats d’assolir el títol eren, d’una banda, el francés Felip d’Anjou, i de l’altra, l’arxiduc Carles d’Àustria. La discòrdia partia del fet que es podia trencar l’equilibri de forces existent a Europa segons quin fóra el candidat que ocupara el tron. Per això, Àustria, Holanda i Anglaterra es mostraren disconformes amb les pretensions dels francesos i el 7 de setembre de 1701 van formar la gran aliança de l’ Haia, a la qual es va unir més tard, Dinamarca, Portugal, Savoia i Prússia. Els territoris peninsulars de la monarquia hispànica van acabar, a grans trets, dividint-se en dues parts: Castella, Navarra i Andalusia van recolzar la causa borbònica. Per la seua banda, els regnes de la Corona d’Aragó i Portugal optaren per l‘arxiduc Carles, encara que, com sempre passa als conflictes, tampoc no hi va haver una unanimitat total pel que fa a les adhesions en cada territori. Al País Valencià, tal com ha exposat la professora Carmen Pérez Aparicio en el text que podeu llegir en aquest número de Papers, la Guerra de Successió va tenir un fort component social. L’expulsió dels moriscos l’any 1609, una mesura encaminada a aconseguir l’homogeneïtat religiosa dels territoris de la monarquia hispànica, va suposar la pèrdua d’una tercera part de la població del Regne. Aquest fet, que va comportar una crisi sense precedents, ja que la major part de l’economia estava basada en l’explotació agrària d’aquest col·lectiu, va afectar el conreu de productes fonamentals dels nostres camps com eren l’arròs, la canya sucrera i el blat. La conseqüència directa va ser l’enduriment de la pressió senyorial sobre el camperolat, que va provocar un procés de refeudalització del camp valencià. La gran beneficiada va ser la noblesa —com s’assenyala en l’estudi de Carmen Pérez Aparicio— que va abraçar majoritàriament la causa borbònica i va aconseguir imposar en alguns llocs, especialment als territoris que hui anomenen comarques centrals, noves cartes de població que incloïen condicions duríssimes respecte als percentatges de repartiment de collites i prestacions dels vassalls al senyor. A més, es va produir una certa concentració parcel·lària en confiscar els béns dels moriscos expulsats, i per si no fóra prou, els privilegiats es van beneficiar de la reducció de censals, fet que al seu torn va provocar la ruïna de les classes mitjanes urbanes.

11

12

El malestar dels camperols es va manifestar inicialment al poble de Villalonga. L’empresonament de quatre camperols que es van negar a repartir els fruits de la terra amb el seu senyor va despertar les protestes contra el duc de Gandia. L’exèrcit camperol va marxar pacíficament fins als territoris del duc, i van aconseguir nombrosos adeptes a la seua causa, però finalment van ser derrotats. Aquest moviment es va estendre també per les comarques del Comtat i la Marina i va ser conegut com la ‘Segona Germania’. La Guerra de Successió va durar del 1702 al 1714. Al Regne de València, el canvi dinàstic va ser acceptat sense cap tipus de reserva. Els valencians es van mostrar fidels a Felip V fins al 1704. Però l’ofensiva llançada aquest any per les tropes aliades des de Portugal, l’arribada d’un altre estol a les costes d’Altea, i les proclames emeses per Joan Baptista Basset i Francesc García d’Àvila d’abolir les càrregues senyorials, va calar en les classes populars, que es van alçar en armes. En aquesta nova revolta social van tornar a participar molts dels agermanats del 1693. Carmen Pérez relata tots aquests fets en l’article “El Regne de València en la cruïlla. La transcendència del canvi dinàstic”, on ens fa una síntesi seqüenciada, precisa i amb una gran claredat en l’exposició, de tots els episodis de la Guerra de Successió: la rebel·lió austriacista, la proclamació de Carles III com a rei dels valencians, el posterior triomf borbònic i el Decret de Nova Planta. Segons l’autora, aquest decret va ser sancionat tant per a castigar l’ajuda valenciana a la causa de l’arxiduc Carles com pel desig de portar Espanya a una centralització que ja estava en l’arrel d’una política absolutista que es volia projectar des de França a la resta d’Europa. Encara que, com apunta en la part final del seu treball, no va arribar a ser així i només va significar una pèrdua de les llibertats individuals i col·lectives dels valencians. Aquesta simplificació de les estructures i institucions de l’Estat espanyol es va efectuar ignorant les peculiaritats del sistema foralista, mantingut —encara que amb dificultats— pels Àustries. El decret de Nova Planta comportarà, per tant, la supressió de l’estructura políticoadministrativa i la substitució dels drets públic i privat valencians. El jurista Enric Solà ens explica, al text “Els Furs: des de la conquesta fins a l’Estatut d’Autonomia”, com durant el procés d’assimilació del dret castellà els valencians van ser els més afectats de tots els territoris de la Corona d’Aragó. Catalunya, les Illes Balears i Aragó van recuperar el seu dret civil poc després de l’acabament de la Guerra de Successió; en canvi, al regne valencià no es va tornar a reinstaurar la llei foral. Solà també destaca la modernitat del nostre dret i la seua superioritat sobre la resta dels drets que s’aplicaven en els territoris peninsulars i posa com a exemples el respecte a la conservació dels béns de la dona dins del matrimoni o la llibertat individual del testamentari a l’hora de deixar les pertinences, sense les imposicions de la ‘legítima’ castellana. Igualment, l’autor ens informa d’una certa resistència a l’aplicació del dret forà, com és el cas de la separació de termes i els amollonaments, que perdura des de temps de la conquesta, o el repartiment de la terra entre els fills dels llauradors en les zones de muntanya. Així doncs, amb la imposició a tot arreu dels padrons castellans com a element uniformador, totes les institucions i organismes sospitosos de limitar l’omnímoda autoritat del rei van ser ràpidament o progressivament eliminats. Inicialment, l’organització del Regne de València es va fonamentar en l’equilibri de tres poders; el militar, en què el virrei era substituït pel capità general; el governatiu-judicial, representat per la Cancelleria; i el financer, representat pels intendents encarregats de la hisenda pública, que es van fer càrrec del cobrament dels nous impostos. En tots els municipis importants es van nomenar corregidors —oficials reials amb funcions governatives i judicials— i els ajuntaments van passar a organitzar-se segons el model castellà. Aquest procés el podeu resseguir en l’article d’Isaïes Blesa “La fi de la Guerra de Successió a Xàtiva i les conseqüències en l’àmbit municipal”. El text ens introdueix en el coneixement del nou municipi borbònic, que en el cas concret de la Nueva Colonia de San Felipe, es converteix segons l’autor en el nou espai verge on escenificar que les coses han canviat. També es pot resseguir el procés d’instauració i consolidació de la nova administració després de la Guerra de Successió i entendre, des de la perspectiva del canvi polític local, aquest període decisiu de la història de la ciutat. Isaïes Blesa fa un anàlisi de les noves institucions borbòniques a Xàtiva, aleshores San Felipe, com ara el corregiment i l’ajuntament, i del procés normatiu que la Corona va utilitzar per implantar el nou model d’administració. Igualment aborda la lluita política pel poder de les elits i oligarquies urbanes i ens parla del camí recorregut per aquestes institucions fins a consolidar-se en 1750, després de l’aprovació de les Ordenances Generals. El Decret de Nova Planta també va accelerar, amb les normatives dictades, la destrucció de la llengua pròpia dels valencians, que ja havia estat profundament maltractada durant l’època dels Àustries. El text consagra el canvi lingüístic, encara que això no vol dir que el procés de castellanització no estiguera en marxa ja abans, tal com ens indica el professor Emili Casanova en el seu article “La llengua dels valencians després de 1707”. Ja durant el segle XVI tots els països de llengua catalana, especialment el País València, van patir una progressiva castellanització, que resulta imparable i agreujada per la Nova Planta, que fa desaparéixer el valencià de l’administració l’endemà mateix de la seua publicació.

13

A més, la pressió cultural de les classes benestants, que accepten el castellà com un element diferenciador més del seu estatus respecte al poble pla, la multiplicació d’autoritats foranes, que desconeixen la nostra llengua, tant en l’administració com en l’Església, i el mimetisme expressat per bona part de la població autòctona, a la qual se sumava una creixent immigració de parla castellana, culminaria amb el colp de gràcia de la imposició borbònica, centralista i uniformadora del castellà a partir de 1707. En aquest sentit cal destacar el paper assumit per l’Església en l’aculturació lingüística, com ens diu el professor Emili Casanova, sobretot després que l’arquebisbe Mayoral ordenara la castellanització de la documentació eclesiàstica. Casanova també ens parla dels grans noms de la il·lustració valenciana, de Maians i Pérez Bayer a Cavanilles, que escriuen tota la seua producció en llatí i en castellà, integrats ja completament dins de la cultura espanyola. Germán Ramírez ens informa de la implicació de la ciutat de Xàtiva en la Guerra de Successió, i en l’article “La Numància valenciana: Xàtiva, juny 1707” ens relata els fets ocorreguts a Xàtiva entre els mesos de maig i juny del 1707, moment del setge a la ciutat, de l’incendi i de la destrucció final. L’autor fa referència a les poques fonts documentals (crema de part de l’Arxiu Municipal, dels arxius notarials i eclesiàstics) i a l’escassa i dispersa bibliografia que hi ha sobre els fets ocorreguts a Xàtiva, i apunta que encara no s’ha fet un estudi científic i seriós del que va ocórrer a Xàtiva a les primeries del segle XVIII. Per tant, se centra en les fonts existents, com ara el manuscrit del carmelità Fray Carlos Castañeda Fundación del Convento de Carmelitas de Játiva y vicisitudes que padeció en las guerras de Sucesión, de 1789 i conservat a la Biblioteca Nacional, del qual ens diu que malgrat manifestar la seua adhesió al rei borbó, vol igualment mostrar una notable imparcialitat a l’hora de narrar els fets. També es fa ressò de les notícies aparegudes en la Gazeta de Madrid i arreplegades per un estudiós anònim. Altres fonts consultades són les narracions del marqués de San Felipe, en la seua obra Comentarios de la Guerra de España e Historia de su Rey Felipe V el Animoso; l’obra en llatí de José Manuel Miñana De bello rustico valentino, editada el 1752, que aporta dades sobre el conflicte a Xàtiva; i alguns dietaris coetanis com el d’Ortí i Major, i els Sucessos fatales d’esta ciudad y Reino de Valencia, o puntual diario de lo sucedido en los años de 1705, 1706 y 1707, d’Isidre Planes, aquests dos últims borbònics militants. Germán Ramírez també ens parla de les aportacions més recents sobre el setge a la ciutat, com són els estudis sobre Macanaz de Carmen Martín Gaite, del britànic Henry Kamen, o de Virginia León, entre altres; i del treballs i investigacions d’alguns erudits locals, com Ventura Pascual, Carles Sarthou, Agustí Ventura, Isaïes Blesa i ell mateix. El cronista de la ciutat, Agustí Ventura, fa un estudi sobre “Un Memorial de l’Ajuntament Austriacista de Xàtiva de 1711”, conservat a l’Arxiu Haus-, Hof-, und Staatsarchiv de Viena, on s’arrepleguen les cinquanta-una peticions que el govern municipal de Xàtiva fa al Consell d’Aragó des de l’exili de Barcelona. En aquest text es deixa constància de les aspiracions que té la ciutat per recuperar el nom, per conservar els seus privilegis, per tindre universitat o per iniciar les obres de reedificació. També ens presenta els protagonistes de la contesa, els jurats de la ciutat en el moment del setge, dels quals fa unes genealogies documentades, així com també d’altres destacats austriacistes com Joan de Pròxita, Joan Jacint Tàrrega o la família dels Llinàs. Amb tot, aquest nou exemplar de Papers de la Costera ens acosta a una part del passat de la ciutat de Xàtiva, tal vegada l’episodi més conegut de la nostra història juntament amb la conquesta del Rei en Jaume, i que ens ha deixat el gentilici de socarrats per la defensa que els xativins van fer de la ciutat en flames. Però igualment és una revisió crítica de les conseqüències que el conflicte encetava a tot el Regne de València: l’assimilació política, cultural i lingüística d’un estat europeu, independent i sobirà que tenia les seues pròpies corts, el seu govern, un sistema judicial i una hisenda propis, i que es regia per normes autòctones, les costums i els furs. Les pàgines que llegireu tot seguit són un testimoni que dóna visibilitat a uns fets essencials del nostre passat, un relat que ha d’ajudar els valencians a reflexionar sobre la nostra projecció de futur com a poble. Cal abandonar el sempitern conformisme i passar de la representació nostàlgica a la recuperació d’un dret històric. Una recuperació necessària que només serà efectiva a través de la recerca i de la revisió històrica, i és per això que aquest Papers de la Costera és un exemple clar d’acostament rigorós i crític que busca reforçar la consciència col·lectiva del que hem sigut, què som i què aspirem a ser d’ara endavant.

14

Fernando Garcia Lledó

1707 DE LA BATALLA D’ALMANSA I LA CREMA DE XÀTIVA A LA DESFETA D’UN PAÍS 15

16

LA NUMÀNCIA VALENCIANA: XÀTIVA, JUNY DE 17071 GERMÁN RAMÍREZ ALEDÓN Universitat de València

PAPERS DE LA COSTERA N.º 15 • ABRIL 2015

E

n una carta dirigida des de València el 18 de desembre de 1708 pel cavaller d’Asfeld al secretari de Marina, Guerra i Hisenda de Felip V, José de Grimaldo2, li exposava la situació del regne després de la derrota i ocupació militar, ja que deseando el Rey el consuelo y alivio de sus vasallos y que, ya exterminados los enemigos en este Reyno, puedan regojerse a la cura y cultibo de sus campos y a sus offizios y trabajos, aconsellava un conjunt de mesures de seguretat que passaven pel desarmament complet de la població i el control sobre les armes, a més de una política radical de repressió del delicte: ...mi mayor desbelo a estado y está —deia d’Asfeld— en refrenar los excesos, corregir los abusos, castigar a los que toman dinero o otras cosas de los paysanos, o que no procuran vivir con toda regla militar, a los pueblos que han sido buenos siempre les he ayudado en quanto he podido y a los malos no les he grabado con más alojamiento y bagajes que los que han pedido las precisas ocurrencias; y a muchos por ver su miseria, aun siendo malos, los he ayudado y a todos he procurado consolar como un padre a sus hijos.... Destaquem l’expressió “regla militar”, sentit que té la situació del regne de València després de la desfeta d’Almansa i conquesta de totes les viles i ciutats, com a territori ocupat. Per altra part, l’actitud paternalista de d’Asfeld respecte a los malos (els austriacistes), contrasta —com veurem en aquest treball— amb la duresa i crueltat de la seua actuació en el conflicte bèl·lic, del qual ara commemorem tres-cents anys. I perquè no puga haver dubte de com estava la situació del regne conquerit, més d’un any i mig després del 25 d’abril de 1707, li communica el cavaller francés al ministre espanyol: A los pueblos buenos se les ha concedido [el portar armes], pero en los malos ni aun a los buenos vassallos se las permito por el riesgo de que siendo pocos y los malos muchos, se las podrían quitar para sus maldades. Subratllem les paraules, siendo pocos [los buenos] y los malos muchos. Cap iniciativa de govern sobre els nous territoris sotmesos a la Nova Planta borbònica havia d’ignorar aquesta realitat social. La guerra de Successió a la corona espanyola va ser un problema successori arran de la mort i testament de Carles II l’Encisat amb un doble vessant que no s’ha d’oblidar:

un conflicte internacional i un conflicte civil al territori peninsular de la monarquia hispànica, interferint-se l’un amb l’altre. No tenir en compte aquest doble vessant de la guerra és ignorar els interessos en joc que cada monarquia jugava en aquell moment, interessos que tenen dos punts de referència: l’hegemonia en Europa i la disputa pel domini de les terres de la costa nord-atlàntica d’Amèrica, començades a colonitzar aquestes en les primeres dècades del segle XVII3. En ambdós àmbits, França —reforçada en Europa després de la pau de Westfalia de 1648— i Gran Bretanya, en procés d’expansió especialment amb la “Gloriosa Revolució” de 1688-89 ja tancada que donà pas al sistema de monarquia parlamentària, pretenien ocupar el buit que havia deixat feia dècades la monarquia hispànica, l’hegemonia de la qual a Europa i Amèrica havìa entrat en declivi des de la desfeta de l’Armada Invencible en 1588 i els problemes interns de la dècada dels quaranta (revoltes catalana, portuguesa, siciliana, etc.). Ara fa 300 anys, el monarca Felip V, després de deliberació del Consell d’Estat, decidí abolir els furs i lleis pròpies dels valencians i aragonesos, aplicant-nos les lleis de Castella. Aquest decret, datat el 29 de juny de 1707, iniciava l’anadura d’un nou model d’Estat, basat en la uniformitat legislativa (restaven encara els territoris de Navarra i les províncies basques amb els seus privilegis forals) i la centralització del poder, seguint el model francés i arreplegant una tradició castellana que no reconeixia allò que ara anomenem “el fet diferencial”, com tindrem ocasió de demostrar en el present treball. ••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••

FONTS PER A ESTUDIAR LA “CREMA” DE XÀTIVA: NOTES BIBLIOGRÀFIQUES I ARXIVÍSTIQUES La primera qüestió és l’escassa i dispersa bibliografia que parla del setge, incendi i destrucció de Xàtiva en 1707. Per a un historiador, el problema de les fonts és capital. Com és ben sabut, l’Arxiu municipal i bona part dels arxius notarials i monacals foren cremats en l’incendi de la ciutat: això ens ha privat de conèixer detalls de com estava l’ambient polític i l’opinió en els moments anteriors

65

a l’ocupació de Xàtiva per les tropes austriacistes en desembre de 1705. Possiblement, igual que passa a l’Arxiu de la Seu, on sí es conserven les actes del Capítol eclesiàstic però no dels moments del conflicte, l’activitat quedà interrompuda per una situació de guerra evident i un govern militar de la plaça i del castell, malgrat que queden alguns documents posteriors que ens parlen de la situació patida en els anys 1706 i 17074. Per a conèixer el que va passar a Xàtiva durant el període de dominació austriacista (desembre 1705-maig 1707), sota la direcció de Basset i Nebot, essent governador de la ciutat Miguel Purroi, i el setge i destrucció posterior de la ciutat per les tropes borbòniques, hem d’acudir al manuscrit que redactà en 1789 el Pare carmelita fra Carlos Castañeda, germà de Sant Jacint Castañeda, titulat Fundación del Convento de Carmelitas de Játiva y vicisitudes que padeció en las guerras de Succesión i que es conserva a la Biblioteca Nacional i que ja Ventura Pascual havia transcrit en 1925 del manuscrit que posseïa l’advocat José Blasco Piñana, còpia d’un original que estava en mans d’Antonio Sanz de Bremond5. La primera part d’aquest manuscrit es dedica al setge i destrucció del Convent del Carme, narració que aprofita Castañeda per a fer una detallada crònica dels fets ocorreguts a Xàtiva entre desembre de 1705 i juny de 1707. Es per altra part, la font més fiable, perquè malgrat manifestar la seua adhesió a Felipe V, mostra una notable imparcialitat a l’hora de narrar els fets. Castañeda no fou testimoni directe dels fets, com diu erròniament un historiador del passat segle (Juan Bautista Perales), doncs va nàixer en 1740, pel que hem de suposar que arreplegà la narració d’altres persones o copià un altre manuscrit d’un altre company d’ordre religiosa6. Totes les versions posteriors sobre els fets que anem a comentar es basen en el relat del carmelita, però amb l’inconvenient que alteren el seu contingut, l’interpreten erròniament i fan contínues extrapolacions literàries molt del gust dels historiadors romàntics i neoromàntics del segle XIX. A la versió del carmelita hem d’afegir en els últims anys l’edició de les notícies de la Gazeta de Madrid arreplegades per un autor anònim en un manuscrit de la meua propietat que publicà Agustí Ventura7 i els diaris d’Orti i Major i Isidre Planes que ha donat a la llum enguany Vicent Josep Escartí amb el patrocini de Bancaixa8, així com els estudis de José Luis Cervera sobre la batalla d’Almansa9, a més del Catàleg de l’exposició sobre l’esmentada batalla en abril-juny de 2007 amb motiu dels tres-cents anys de la desfeta10. A tot açò s’han d’afegir el estudis de José Luis Cervera sobre el general Basset, del qual quasi no sabien res fa deu anys i ara tenim una biografia molt documentada i completa11, a més d’altres llibres de divulgació publicats amb motiu de la commemoració. Hem d’afegir la

66

nova documentació d’arxiu treta a la llum per Agustí Ventura, Isaïes Blesa i jo mateix que permeten arrodonir una visió encara insatisfactòria —al nostre parer— del que va passar entre abril de 1705 i juny de 1707 i de forma especial en la primavera d’aquella any a la ciutat de Xàtiva12. El primer que reprodueix fragments del manuscrit del pare Castañeda, amb interpolacions i redacció alterada fou Vicent Boix en el seu llibre sobre Xàtiva, editat en 185713. A ell li segueix, citant-lo, l’erudit del segle XIX Juan Bautista Perales que va publicar las Dècadas de la Historia de Valencia d’Escolano, amb nombrosos afegitons d’ell i en el tercer volum, editat en 188014, recull la narració de Castañeda en la versió de Boix. I després Modesto Lafuente, Sarthou, Martin Gaite, etc. Cal destacar l’aportació de Ventura Pascual, un dels millors estudiosos de la història de Xàtiva, qui en 1925 publicà —com ja hem dit— un recull de documents sota el títol Datos para la historia del Exterminio de Játiva en la guerra de Sucesión, dintre de la col· lecció Curiosidades setabenses. En aquest recull, que després Sarthou utilitzà a sac, Pascual transcriu íntegrament el manuscrit del Pare Castañeda i ho fa molt bé, però comet un error quan es refereix a les dades i duració de l’incendi, error que s’ha transmés generació rere generació fins al dia de hui i que ningú, per no consultar el manuscrit original, ha pogut desfer. Després aclariré aquest aspecte. Com que l’error es repeteix en Boix i Pascual amb seixanta-huit anys de diferència, hem de pensar que utilitzen la mateixa còpia i que en aquella es troba la confusió. Les altres fonts d’època són les narracions del marqués de San Felipe en la seua obra Comentarios de la Guerra de España e Historia de su Rey Felipe V el Animoso15; el llibre de José Manuel Miñana escrit en llatí De bello rustico Valentino, editat en 1752 i del qual l’incansable erudit valencià Vicente Castañeda va fer en 1922 una traducció al castellà que era introbable i en 1985 es va fer una versió bilingüe16; per últim, el de fra Nicolás de Jesús Belando: Historia civil de España, sucesos de la guerra y tratados de paz (Madrid, 1740), tots tres testimonis de l’època i proborbònics. D’aquests tres autors el que més ens interessa als valencians i als xativins és el llibre de Miñana, ja que es dedica íntegrament a narrar i analitzar la guerra a les terres valencianes, malgrat la seua parcialitat. Hem de parlar també dels informes i memorials redactats per Macanaz, que es conserven manuscrits a la Biblioteca de la Universitat de València i en altres biblioteques tal i com arreplega Henry Kamen en el seu estudi de joventut sobre la Guerra de Successió17. Malgrat que Kamen no participava de massa simpatia amb els austriacistes, el seu estudi és dels més documentats i complets per a la comprensió del conflicte, especialment per la quantitat i diversitat de fonts que va emprar en la seua investigació.

Per últim, volem dir que les aportacions més actualitzades dels últims anys han estat els estudis de Carmen Martin Gaite sobre Macanaz18, el de Henry Kamen —ja citat— en el seu estudi general sobre la Guerra de Successió i els d’Alfons Vila, Carme Pérez Aparicio, Jesús Pradells i Isaïes Blesa19. Hem d’afegir els que en la meua opinió són més actuals: els estudis de Virginia León —una de les millors especialistes actuals en el conflicte—, José Luís Cervera, Enrique Giménez, Joaquim López i Agustí Ventura o Isaïes Blesa, per al cas de Xàtiva20. Aquest últim ha aclarit més que el fet de la guerra, que no era objecte del seu treball, la reorganització del poder municipal després de la destrucció de la ciutat, repoblació i reconstrucció. Per a les transformacions urbanes patides per la ciutat comptem amb els estudis de Marià González i Ricard Sicluna21; i per a la reconstrucció del sistema impositiu després de la guerra, amb el treball d’Eugenio García22. De tota manera, puc assegurar que l’estudi seriós i científic del que va ocórrer a Xàtiva entre 1705 i 1707 està per fer, com tants altres aspectes del passat d’aquesta ciutat carregada d’Història23, i que per a eixa investigació fan falta mitjans econòmics i experiència investigadora, doncs caldria visitar arxius de París, Londres, Viena i Madrid, a més dels arxius valencians i el de la Corona d’Aragó a Barcelona24. Es tractaria d’encaixar moltes peces soltes i disperses en estudis i monografies amb la documentació inèdita que encara queda per esbrinar. L’anàlisi del setge, incendi i destrucció de Xàtiva, l’hem dividida en quatre blocs que tenen una seqüència lògica i cronològica: • En primer lloc els antecedents de la presa de Xàtiva; és a dir, per què es va produir la guerra de Successió, com i perquè s’inicia aquesta al Regne de València, com es produeix l’ocupació de Xàtiva per les tropes de l’arxiduc i quines són les primeres conseqüències de la batalla d’Almansa. • En una segona part parlarem del setge i ocupació de la ciutat per les tropes del cavaller D’Asfeld, que comandava les tropes borbòniques en el segon setge de maig de 1707. • En tercer lloc, intentarem aclarir la duració i extensió de l’incendi de la ciutat, i les conseqüències de la destrucció de la ciutat, especialment pel que fa referència als aspectes materials i a les polítiques institucionals. • Per últim, analitzarem els documents de les peticions que fan els Jurats de la ciutat de Xàtiva en novembre de 1711 quan es trobaven a Barcelona i la resposta del Consell d’Aragó, la qual cosa ens servirà per fer una breu aproximació a l’exili austriacista xativí.

••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ A TERRES VALENCIANES: LLUITA CAMPEROLA I REIVINDICACIÓ FORAL Com ja hem dit, la Guerra de Successió espanyola fou un conflicte internacional i una guerra civil al mateix temps. Per una part, França i Espanya que defensaven els interessos de la casa de Borbó amb el seu candidat el Duc d’Anjou, després rei amb el nom de Felipe V, nét de Lluís XIV, rei de França. Per altra part, l’altre candidat a la corona espanyola, l’arxiduc Carles d’Àustria, conegut com a Carles III en els escassos moments en què va ocupar el poder a la Corona d’Aragó o a Madrid, estava recolzat per les potències europees contràries a l’hegemonia de França en el continent que de fet ja havia aconseguit després de la pau de Westfalia en 1648, però que ara —amb la unió de les corones de França i Espanya i els seus imperis— es podia convertir en una potència mundial. A aquesta possibilitat s’oposaran Anglaterra, l’Imperi Austríac, Portugal i els Països Baixos25. Els escenaris de la guerra foren europeus i espanyols. A nosaltres ens interessa, de forma especial, el que va ocórrer als regnes espanyols. És curiós assenyalar en aquest sentit, que en els nombrosos manuscrits conservats a Viena, hi ha un document escrit en castellà, però amb anotacions en català, que comença dient: 1690, 1691 fins a mil 700. Noticias que preseden el año 1700 que sirven a manifestar las enemigas que presedieron sacadas de los más conocidos autores y manuscritos. Reinado de Carlos 2 asta su muerte… i s’afegeix una anotació de l’escrivà que diu: …fulls de paper a scriure fins 1702 inclusibe desde lo principi del regnat de Carles 2 son 50 fulls a 2 fulls cada dia 25 dies. El reynado de Carlos 2 asta la muerte 1700 se acabó de scribir 5 de Julio 1739 dentro está la llave con cuio Norte se a costeado26. En gener de 1701 es complia el testament de Carles II, pel qual deixava com a hereu de la corona espanyola al duc d’Anjou, amb el nom de Felip V. La seua presència en el tron espanyol provocà la reacció immediata de les potències europees que ja hem esmentat, ja que la influència francesa en els estats espanyols era palesa: privilegis comercials amb Amèrica, ocupació de places espanyoles a Flandes i l’incompliment del tractat de partició, pel qual es volia dividir l’imperi espanyol. Tot açò va fer esclatar la guerra en setembre de 1701. La guerra començà, però, a “territori espanyol” en maig de 1704, quan la flota aliada de l’arxiduc s’aproximà a Barcelona, sense èxit. Poc després, en agost del mateix any l’esquadra anglesa ocupava Gibraltar, que com és ben sabut conservaria després del tractat d’Utrecht. Però una promesa dels anglesos de respectar l’autonomia i el

67

Recreació de Joan Baptista Basset obra de Manuel Boix

règim foral de Catalunya permeté que en 1705 els barcelonins acudiren a rebre l’arxiduc Carles d’Àustria amb notable entusiasme. Una sèrie de circumstàncies favorables per a les seues tropes permeteren la seua entrada en Madrid en juliol de 1706, però tan sols un mes després la recuperaria el duc de Berwick, cap de les forces borbòniques per a Felip V. Mentrestant, el Regne de València, que s’havia mantingut fidel al Borbó fins a 1704, inicia la revolta contra el monarca i la guerra s’estén per les terres valencianes. En febrer de 1701 el nou rei, de només 18 anys d’edat, arribava a Madrid i prenia possessió de la corona sense cap tipus d’oposició tant de Castella com dels altres regnes de la monarquia. El conflicte desencadenat a Europa des de 1702, l’obligà a traslladar-se a Itàlia en defensa del interessos del seu avi, Lluís XIV, rei de França. De pas cap a Itàlia a les darreries de l’any 1701 estigué a Barcelona on va reunir les Corts —qüestió bàsica per als monarques que prenien possessió— les quals aconseguiren importants concessions comercials27. De tornada a la Cort, on arribaria a principi de l’any 1703, hagué de fer front a una coalició que s’havia format en contra de la seua persona i pocs mesos després l’arxiduc Carles d’Àustria va ser proclamat rei d’Espanya amb el nom de Carles III, essent

68

reconegut pels aliats (Anglaterra, Països Baixos, Portugal i l’Imperi habsburgés). En març de 1704, l’arxiduc Carles desembarcava a Lisboa, moment que es considera l’inici de la guerra a la península ibèrica. Des de la capital portuguesa, la flota angloholandesa es dirigí cap a Barcelona, però fracassat el desembarcament, desferen el camí cap Gibraltar que era ocupat el 6 d’agost de 1704 en nom del rei d’Anglaterra. Aquesta flota estava comandada pel príncep austríac Jorge de Hesse-Darmstadt, anterior virrei de Catalunya i amb molts seguidors al Principat. Una altra expedició naval salpà des de Lisboa a finals de juliol de 1705 en direcció a Barcelona, per tal d’ocupar-la i guanyar-la a la causa de l’arxiduc Carles. En el camí, la flota —en la qual anava el general Joan Baptista Basset i Ramos— fondejà front a Altea, desembarcà Basset i començà a moure el poble. D’aquesta manera s’iniciava la guerra al regne de València. La revolta fou iniciada per diverses raons que van des de l’odi contra el francés que tenia bona part del poble pla que havia patit la repressió dels exèrcits francesos en l’anomenada “Segona Germania” de 1693, l’actitud proaustriacista del baix clergat valencià, les promeses de l’arxiduc, de Basset i de Francesc Garcia de suprimir les pesades càrregues feudals, l’absoluta indefensió moltes vegades denunciada

Atac dels partidaris de l’arxiduc Carles a Barcelona, en mans dels felipistes el 1705, segons un gravat alemany

de les principals ciutats del regne, etc. El ben cert és que en agost de 1705 els aliats s’apoderaren d’Altea i fins i tot foren ajudats pel rector del poble i la població camperola acceptà l’obediència a l’arxiduc. A Altea arribaren dos homes claus en la revolta antiborbònica: Francesc Garcia de Àvila, natural de Gandia, dirigent camperol de les revoltes de 1693, que prometé als camperols l’alliberament del tributs senyorials i el repartiment de les terres de la noblesa entre ells. Açò va estendre la rebel·lió i per aquesta raó Miñana titulà la seua obra De la guerra camperola valenciana. L’altre personatge clau és Joan Baptista Basset, del qual es deia que era d’ofici fuster, aventurer i amb un notable talent militar. Ara sabem que era enginyer militar, un professional de la milícia, nascut probablement a Alboraia i que va morir en l’oblit i la misèria a Segovia en 1726. Basset va dirigir el sotmetiment del regne de València a la causa de l’arxiduc28. Després de l’ocupació de Dénia i de tota la Marina29, posà setge a la ciutat de València. Abandonada per les tropes borbòniques, ocupades en evitar la presa de Barcelona, el cap i casal caigué en mans dels austriacistes en fer-se de nit el 16 de desembre de 1705. Basset i les seues tropes foren rebudes amb entusiasme per les classes populars de la ciutat, els camperols i els pobres. Com

diu un cronista de l’època: LLenaban las calles y caminos campesinos armados y harapientos mendigos, recorrían la ciudad pidiendo la muerte para los nobles y amigos del rey30. Aquest clima en la rebuda de les tropes de l’arxiduc fou narrada també pel mateix cronista: La plebe aquella noche para manifestar su afecto a Basset, que era su esperanza, riqueza y salvación, encendió fogatas en las calles, iluminó las casas con antorchas. Els jurats i justícia civil de València —com ens diu l’estudi de José L. Cervera— van eixir al portal de sant Vicent, encapçalats pel comte de Carlet i el marqués de l’Escala, oferint les claus de la ciutat a Basset i el coronel Nebot que des de pocs dies abans havia posat les seues milícies a les ordres del general. Els feien d’escorta uns 300 homes del regiment de cavalleria de Nebot, amb el seu uniforme blanc de gala i les dues companyies a cavall de les milícies de Xàtiva comandades per Tàrrega i Micó. Després d’ells —en paraules del cronista Planes—, una massa desordenada de labradores, todos a pie, los más descalzos, muchos llevaban escopetas largas, otras cortas, algunos espadas, machinetes, chuzos y los más palos, entre els quals hi havia també alguns cavallers de la ciutat i dels pobles revoltats, com els Pròxita31, que eren de Xàtiva. El mateix Planes narra amb detall l’ambient del cap i casal en veure al nou “alliberador” en la ciutat: El

69

pueblo admitió a Bacet y Nebot y a su comitiva con repetidas aclamaciones, mezcladas con alegría y vítores; sobre ser la noche oscura, se volvió el día claro, tantas eran las luminarias y hogueras que pusieron en las calles y ventanas los vecinos de esta ciudad, la cual estaba hecha una Troya esta deplorable noche. ‘Ya podemos hablar, decían, viva Carlos 3º (así le llamaré por decir lo que decían). Vaya de cintas amarillas, que es el color de nuestro Rey’ i descriu com dones, homes vestits de negre, frares i rectors portaven tots cintes grogues, ostentándose declarados afectos a Carlos, contra el juramento prestado a Felipe V. Per la seua part, el Diario d’Ortí i Major reflexa de forma clara —malgrat tractar-se de diaristes proborbònics— els moments previs a la presa de la ciutat per les tropes de Basset i Nebot i els capítols que van donar a la ciutat després de l’ocupació, a la qual li donà el tractament d’excelencia32. Planes, distanciat-se de la “gentola” o pícaros, ens dóna un testimoni molt esclaridor sobre l’orientació de lluita de classes que tenia el conflicte en el cas valencià: ...así que supieron los de la ciudad de esta capitulación y de la promesa, que serían las tres horas y media de la tarde, cuando empezaron los oficiales mecánicos y los vagabundos de esta ciudad a rebozar la alegría que tenían reconcentrada, corriendo por la ciudad, gritando: ‘Viva Carlos 3º!’, ‘Viva’, respondían, saliendo los hombres a las puertas y las mugeres a las ventanas. ‘Viva Carlos III! Viva la Casa de Austria! Mueran los gavachos! Muera la casa de Borbón!’ No hay palabras para explicar la grande alegría, como ni para manifestar la desvergüenza de los pícaros de esta ciudad33. Els oficiales mecánicos eren els treballadors dels tallers gremials, anomenats fins els començaments del segle XIX oficis viles y mecánicos. Pocs dies abans, Gandia i Alzira eren ja de l’arxiduc. Faltava Xàtiva, una de les més importants ciutats del regne en aquells moments. La situació de la ciutat i el seu castell fan de Xàtiva un lloc clau en guerres i conflictes, com ja s’ha demostrat en altres èpoques. També en la conjuntura dels anys 1705 a 1707, la ciutat ocupà un destacat paper en el conflicte civil dintre del conflicte dinàstic i d’hegemonia que servia de rerefons a la Guerra de Successió. Xàtiva tenia a les acaballes del segle XVII, uns 3.280 veïns segons el cens que es fa per la Pragmàtica de 1692, la més pròxima a la data de la guerra de Successió. Això vol dir, multiplicant per un coeficient de 4,2, que tenia entre 13.500 i 14.000 habitants, tan sols superada per la ciutat de València i igualada a Oriola. Es pot dir, per tant, que era la segona ciutat del regne en població i en pes polític34. Hi havia més de 2.000 cases, nou monestirs i dos convents de monges35. Xàtiva havia estat un dels centres de la revolta camperola de 1693 i en ella ja s’havien format dos partits

70

clarament diferenciats: els que havien defensat la causa dels camperols i del rei i els que s’havien manifestat a favor dels senyors. Els primers seran coneguts com maulets (de mawala, en àrab que equival a vassall) i els altres amb el nom de botiflers o butiflers, que en valencià vol dir “de galtes molt grosses”, és a dir, inflat, presumit i amb sentit figurat, “col·laboracionista”, especialment nobles i que van recolzar la causa de Felip de Borbó en la guerra. Però la divisió interna de la població de Xàtiva no era tan simple: hi havien nobles proaustriacistes, com Joan de Pròxita i Cerdà, Josep Aparici o Joan Jacint Tàrrega i Salvador, marqués de l’Almúnia i capità de milícies de cavalleria, els quals van organitzar —com ja hem vist— la presa de València per les tropes de Basset i Nebot en el Nadal de 1705. Com ha estudiat Agustí Ventura, altres famílies xativines d’origen noble estarien també en el bàndol austriacista, famílies que formaven part de l’oligarquia local com els Bru, Grau, Aparici, Exea, Albero, tots ells membres de la classe de generosos o cavallers, la noblesa valenciana de nisaga36. Per altra part el clergat estava dividit entre les distintes ordes religioses i dintre d’elles hi havien partidaris d’un i d’altre candidat al tron. Com ja hem dit en un altre treball nostre: Frente a lo que el deán de la Colegiata, Diego Eugenio de la Viña, comunicara a Macanaz en febrero de 1714, donde destacaba al referirse al regreso a la ciudad de los religiosos que éstos fueron en su mayoría ‘buenos vasallos’ y sólo una mínima parte fue rebelde, las informaciones de que disponemos señalan una nutrida presencia de clero austriacista y, por tanto, en abierto combate contra las tropas borbónicas […] De un total de 509 miembros del clero regular y secular, tan sólo 93 fueron leales, menos del 20 %; el resto del clero setabense se manifestó partidario del archiduque. Con estos antecedentes no puede extrañar la desconfianza37. La Gaceta de Madrid del 13 d’abril de 1706, encara que és una font parcial favorable al Borbó, deia en un dels parts de guerra que amb un exèrcit de 6.000 homes que havia format el comte de las Torres, se arruinaría Xàtiva, donde se supone quedaba Baset, aunque desconfiado del numeroso partido de los que son fieles al Rei en aquella ciudad38. El caràcter social de la guerra és evident, especialment si tenim en compte que les classes populars veien en el recolzament a la causa de l’arxiduc un canvi en la seua penosa situació. Va ser Joan Tàrrega, junt amb altres xativins que es trobaven a la València ocupada per Basset, qui va recomanar a aquest la presa de Xàtiva, quan la ciutat estava al càrrec del governador fidel a Felipe V, Francisco Rocafull. És el pare Castañeda qui ens diu que Rocafull tenia que actuar amb prudència en la ciutat i trabaxava con infatigable zelo en aquietar los ánimos del Pueblo, cuia mayor

parte estava por el Señor Carlos. Les tropes de Basset, dirigides pel coronel Rafael Nebot i Joan Tàrrega prengueren la ciutat de Xàtiva de forma pacífica en els primers dies de Pasqua de Nadal de l’any 1705 (25 ó 26 de desembre). Entró Nebot —diu Castañeda— en la Ciudad con grande aclamación del Pueblo, que por la mayor parte estava inclinado al Sr. Archiduque39. Ací comença una pàgina negra segons els testimonis proborbònics de la dominació austriacista en la ciutat de Xàtiva i la contribució de Vicent Boix en el seu llibre sobre la ciutat publicat en 1857: s’empresonaren els partidaris del Borbó, exceptuant al governador Rocafull, i començà una persecució dels anomenats botiflers. Sembla important la presència de Josep Marco “El Penjadet”, qui al comandament d’un grup de miquelets va fer la guerra als felipistes amb una tècnica guerrillera40. La repressió antiborbònica s’accentuà amb l’arribada a Xàtiva del general Basset en març de 1706, enviat pel comte de Peterborough qui havia entrat a València el 4 de febrer, i per consell de Tàrrega i els seus companys, enemics declarats de Felipe V, executaron en los pobres realistas, ya en sus personas y familias, ya en sus casas y haziendas, violencias tales, que no pueden referirse sin dolor. I afegeix el mateix Castañeda: ...para poder formar tal qual concepto de ellas, basta decir que no perdonaron lo sagrado; llenaron el castillo y cárcel pública de eclesiásticos; a otros desterraron a Gandía, llevándolos con una escolta, escolta ignominiosa; asta las religiosas esposas de Jesús experimentaron los excessos de su furor, pues tres o quatro religiosas dominicas del Portal, con su priora La Revda. Madre Sor Theodora Ferrara fueron desterradas a Denia, solo por el motivo de que eran realistas; a quienes por otro lado llamavan Butifleres41. En un sentit semblant s’expressa Miñana, que fins i tot arriba dir: A personas de uno y otro sexo las maltrató [es refereix a Basset] y aún ahorcó públicamente sin fórmula de juicio42. Borrull, jurista i destacat diputat en les Corts de Cadis, afirmava que es cierto que los principales ciudadanos de Játiva siguieron siendo leales a Felipe V y sufrieron el terror o la càrcel como consecuencia de ello. Incluso algunos fueron ejecutados por las autoridades de ocupación i, a més a més, dóna una llarga llista de víctimes d’aquesta repressió43. Quan Borrull diu los principales ciudadanos, ¿està referint-se als nobles i burgesos? Per altra part, no sabem, amb certesa, la part de veritat que hi ha en les paraules transcrites. En els últims dies de març d’eixe any (1706), Alzira retornava a mans de les tropes borbòniques, i el general Basset, al càrrec de la defensa de Xàtiva, davant la possibilitat d’un atac de les tropes del comte de las Torres, prengué la decisió d’enderrocar els convents de la Mer-

cè i el del Carme, perquè tots dos estaven fora de les muralles i podien afavorir el setge dels atacants. El de la Mercè no fou enderrocat, però sí el del Carme i els seus habitants passaren a l’ermita de Sant Josep. Entre el 16 i 20 de maig de 1706 ja patí la ciutat el primer setge, posat per les tropes felipistes del comte de las Torres, el qual el va alçar per no disposar de tropes suficients per a prendre la ciutat. La resistència numantina alimentada per l’esperit de Basset, va fer possible que la ciutat no caiguera en mans de les tropes felipistes. L’església de la Mercè quedà molt afectada per l’efecte del setge i el comte arribà a ocupar gran part del Raval. Però l’esforç de Basset fou “recompensat” amb la presó pels mateixos aliats, l’exèrcit anglés, al comandament de comte de Peterborough, qui veia en el general un perill de revolta social, la qual cosa no entrava en “els plans” d’aquesta guerra. De l’actuació de l’arxiduc, durant la seua estada a la ciutat de València, ens parla Henry Kamen amb paraules molt laudatòries: La conducta del archiduque en Valencia es irreprochable44 en l’aspecte de no aparèixer com a conquistadors sinó com amics, encara que també els partidaris de Felipe V patiren persecució, la qual cosa resulta evident en els documents de petició dels Jurats de Xàtiva i resposta del Consell d’Aragó en 1711, que comentarem després: ací es parla de pagar i fer la reconstrucció de la ciutat amb els béns del desafectos i el que s’obtinguera amb los seqüestros dels béns dels partidaris borbònics. Una guerra civil en toda regla. A València va estar Carles III d’Àustria entre el 30 de setembre de 1706 i el 7 de març de 1707 i d’ell diu un cronista anònim que tuvo la puerta abierta a quantos quisieron verle comer, dió audiencia pública todas las semanas, con lo cual se remediaron muchos desórdenes, y así no sólo aseguró la voluntad de sus afectos, sino que también ganó la de algunos que antes no lo fueron45. Fins i tot, vetlà pel manteniment del Tribunal de la Inquisició, protegí l’església, supervisà la formació d’un nou govern municipal, i la ciutat conegué un període de prosperitat econòmica, etc. Distinta va ser la seua estada a Madrid, on un motí el 4 d’agost de 1706 del poble de Madrid contra els catalans fou reprimit amb duresa. I de la presència de Basset a Xàtiva, ens diu el parcial Miñana que en aquella ciudad no había guarnición, sino que estaba rodeada por aquellas catervas de facinerosos que le escoltaron al principio del movimiento; y tanto más les amaba y confiaba en ellos cuantos más dispuestos eran para el crimen46. En altre lloc diu que els defensors de la ciutat eren un “grapat de lladres” que s’ajuntaren amb la població. És la Turba latronum de les muntanyes que comenta Ventura qui la troba documentada en un plet de 1716 a 1752, en el qual Asensia Monerris aportava un testament de son pare Antoni Monerris

71

datat en abril de 1707, llaurador de la ciutat de Xàtiva, en el qual nomenava hereua a la seua filla. Aquesta intentava recuperar els béns que li havien confiscat a son pare i entre els testimonis aportats hi ha un molt interessant: Josep Reig dice que él se hallava en abril de 1706 dentro de la ciudad de Xàtiva, [como] capitán de una compañía de paisanos, vecinos de la universidad de Muro, que por orden del General Basset se mudavan de 15 a 15 días..., que acogió en su casa y suministró algunas cantidades, compadecido del trabaxo de haver dexado su domicilio dicho Monerris..., que él fue alcalde, regidor y síndico de Muro...47. Són aquestos els camperols, els “lladres” que anaven a la defensa de la ciutat seguint a Basset? A les acaballes de l’any 1706, les tropes del duc de Berwick formaven una línia que des del sud del regne de València es dirigia cap al nord en els límits amb els regnes de Múrcia i Castella. Els aliats, un exèrcit format per anglesos, portuguesos, holandesos i hugonots francesos, dirigits pels generals Galway i Das Minas, decidiren atacar les tropes de Berwick acampades al pla d’Almansa, abans que arribaren els reforços de les tropes borbòniques comandades pel duc d’Orleans. Després d’ocupar l’exèrcit aliat les ciutats de Yecla i Villena es dirigiren cap a Almansa i acamparen en la nit del 24 al 25 a Cabdet. A partir de les tres de la vesprada i durant la resta del

72

dia del 25 d’abril tingué lloc la batalla d’Almansa, en la qual les tropes del duc de Berwick48 derrotaren els aliats defensors de la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Les tropes aliades sumaven un total de 25.000 homes, mentre les de Berwick comptaven amb uns 30.000 soldats i una cavalleria molt més potent. Malgrat aquesta derrota, els austriacistes mantingueren encara en les seues mans les principals ciutats del regne, però per poc de temps49. Pel que fa a la participació valenciana en la batalla sempre s’ha menysvalorat i encara que la seua presència era testimonial ja que no disposaven de tropes regulars i les milícies del regne estaven desorganitzades, sí va haver una intervenció valenciana en la batalla. En la ciutat castellana, encara que no a causa de la guerra, morí un del jurats de la ciutat de Xàtiva. En el memorial de 1711 que envien a la regent, els jurats de la ciutat que encara viuen l’encapçalen així: La ciudad de Xàtiva representada por Basilio Bru, dotor en Derechos, Gerónimo Exea y Olomar y Antonio Grau, ciudadanos militares, tres de los quatro jurados, aviendo muerto en Almansa el Jurado en cap de cavalleros don Josep Aparicio... I en el testament del seu nét, que ha publicat Agustí Ventura, trobem les següents paraules: Que por haber muerto dicho Josep Aparici en el año 1707 en la batalla de Almansa, no se pudo hacer inventario de todos sus bienes...50.

La responsabilitat de la derrota l’atribueix el cronista català Feliu de la Penya als portuguesos i al seu cap militar comte Das Minas, home de dubtosa reputació moral. El mateix arxiduc en carta de 4 de maig parlava de la infortunada batalla, estúpida y por nadie esperada que ha dado Galway al enemigo. El ben cert és que les tropes franco-espanyoles es dividiren en dues seccions: una d’elles —dirigida pel duc d’Orleans, que havia arribat a Almansa al dia següent de la batalla, i pel duc de Berwick— es dirigirà cap a Requena, per la part oriental del Regne, per arribar a la ciutat de València. L’altra secció, al comandament del mariscal francés Claude François Bidal D’Asfeld, més conegut simplement com el cavaller D’Asfeld, es dirigirà cap a Xàtiva pel camí reial des de la Font de la Figuera fins a la ciutat austriacista. La formaven entre 9.000 (segons Miñana) i 12.000 homes (segons Castañeda). Les conseqüències de la batalla d’Almansa51 són ben conegudes: a partir del 25 d’abril, el Regne de València s’obria definitivament a la conquesta de les tropes filipistes, on havien soldats castellans (o españoles, com els anomenen les cròniques), navarresos i francesos. Les tropes vencedores, que estaven al comandament del duc de Berwick, un militar anglés al servei del monarca francés, es dividiren —des del 28 d’abril— en dos braços: un que

anà cap a l’interior, comandat pel duc d’Orleans, i que el dia 6 de maig acampava a Xest i exigia la rendició de la capital del Regne, com en efecte així va ser dos dies després, quan tropes castellanes entraven per les portes de la ciutat de València. El mateix Philippe d’Orleans, oncle del rei Borbó, explicava al seu nebot, en carta escrita el dia 8 de maig au Camp de Cheste, la forma en què havia estat feta l’ocupació de València52, avec dix bataillons et deux regimens de cavallerie espagnole pour ocuper les portes de la Ville et camper dehors; j’ai cru qui’il valoit mieux n’y point mettre de français, és a dir, tan sols amb tropes espanyoles i evitant la presència de soldats francesos, mostra inequívoca de l’odi que encara mantenia el poble valencià cap als francesos; a més a més, encarregava a Mr. d’Elvay el control de la ciutat i la première chose a quoy il travaillera des aujourd’huy c’est desarmer la canaille, en suite a tirer tant de la Ville que du pais sera les subsistances qu’on poura»53 (la primera cosa en la qual treballarà des de hui serà en desarmar la xusma i a continuació en aconseguir tant de la Ciutat como del país les subsistències que puga). Ací tenim la turba latronum, el poble pla, el “poble menut” de la València foral, menyspreat pels nous ocupants del cap i casal del regne. L’altre cos d’exèrcit s’encaminava pel camí de Castella des d’Almansa cap a Xàtiva, sota la direcció del cavaller

73

d’Asfeld, militar francés de trista memòria per als valencians. Quedava tot el territori des de la Ribera cap al sud per conquerir per les tropes borbòniques: Alzira fou ocupada sense a penes resistència el 4 de juny, amb l’única oposició de la guarnició anglo-holandesa54; Xàtiva, que havia patit un violent setge i ocupació, conclosa el 24 ó 25 de maig, mantenia la fidelitat a l’Arxiduc dintre del recinte del Castell amb una guarnició anglesa d’uns 800 homes (encara que el duc d’Orleans pensava que era de 300 a 400 soldats només), fins que després d’ocupat el Castell per les tropes felipistes s’ordenà l’incendi de la ciutat com a càstig i exemple per a altres ciutats que encara mantenien la resistència al Borbó55. Com deia la Gaceta de Madrid del 7 de juny de 1707, després d’ocupat el recinte emmurallat, la gente de todos estados, que mantuvo la obstinación fue pasada por el filo de la espada. Però, ¿quin clima es vivia a Xàtiva després de conéixer-se la notícia de la desfeta d’Almansa? ••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••

EL SETGE I OCUPACIÓ DE LA CIUTAT DE XÀTIVA Com ja hem dit les tropes del duc d’Orleans i del duc de Berwick, que havien seguit el camí cap a Requena prengueren la ciutat sense lluita el 2 de maig i 6 dies després es rendia València sense presentar cap resistència a les tropes felipistes, molt probablement per la mancança quasi absoluta de defensa militar. Com diu Kamen, la pacífica rendición de Valencia contrasta agudamente con la lucha encarnizada de Játiva56. I el mateix Macanaz, després de ser nomenat jutge de confiscacions del Regne de València i reedificador de la ciutat de Xàtiva, feia notar en un memorial al rei sobre la passada guerra, que no hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas; y estaban tan obstinados, que Xàtiba después de un largo sitio, fué menester reducirla a cenizas. El mateix passaria amb Alcoi, Elx, Oriola, Dènia i Alacant. I abans amb Vila-real el 12 de gener de 1706 o Quart de Poblet. I comentant la frase de Macanaz, l’historiador britànic diu: en el caso de Játiva, Macanaz dice la verdad. És a dir, l’obstinació en la resistència a l’enemic que volia conquerir-la ha passat als annals de la història com tot un símbol de resistència d’un poble. Però no és cert que no hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas; nombroses ciutats, pobles i llocs valencians mantingueren la seua fidelitat al Borbó i, com veurem després van ser premiats pel monarca francés amb privilegis i concessions fiscals i honors57. En els primers dies del mes de maig de 1707, Xàtiva estava governada por Onofre Assio i Boïl (i no Dacic com diuen erròniament tots els cronistes), valencià i home amb experiència58, però poc decidit a fer front a les tropes de

74

D’Asfeld que s’aproximaven a la ciutat. Per eixa raó decidí lliurar-la a les tropes borbòniques amb una capitulació honrosa, ja que la presència d’una guarnició britànica al castell (uns 700 a 800 homes) no garantia la defensa de la ciutat59. Davant la proposta d’Assio, el pueblo, no queriendo dar oidos a tal proposición [la d’eixir a quatre llegües a donar obediència al general D’Asfeld], que era la que únicamente convenía, despachó con secreto a Valencia una posta en la qual comunicaven al virrei Comte de la Corzana la proximitat de les tropes de D’Asfeld i que estaven disposats a mentenerse firmes asta la última gota de su sangre, per la qual cosa demanaven la substitució del governador. Així es va fer i nomenaren nou governador de Xàtiva a un oficial aragonés a qui deien Miguel Purroi (i no Francisco com diu Castañeda). Només arribar a la ciutat manifestà la seua voluntat de defensar-la asta el último trance. Començà seguidament a organitzar la defensa i protecció de la ciutat davant l’atac imminent que es preveia i així reclutà als soldats que havien quedat lliures després de la batalla d’Almansa, demanà que vingueren algunes milícies de la comarca de la Marina i de les muntanyes (és a dir de les comarques centrals), als quals s’ajuntaren els miquelets catalans i els valencians, aquests últims dirigits per un tal Josep Marco, capità, conegut amb el malnom d’”El Penjadet”. Con esta gente, ens conta Castañeda, y todos los que se retiraron a la Ciudad de los lugares de la comarca, compuso y formó un número bastante de tropa para defender la Ciudad60. Ordenà també cobrir els carrers amb fustes grosses i estaques que impediren la lliure circulació de l’enemic pels carrers. Aquesta era la situació de Xàtiva preparada per a un setge que es preveia llarg. Probablement el 20 de maig arribà a les proximitats de la ciutat l’exèrcit borbònic, integrat per francesos i “espanyols”. Una vegada havia reconegut el terreny, el 24 de maig —segons les fonts més creïbles— començà l’assalt per les muralles més vulnerables del raval de les Barreres. Les dades de l’assalt són confuses: Castañeda ho redueix al dia 24, però la Gaceta de Madrid del 31 de maig —font parcial, però molt fiable en aquest aspecte— diu que el setge durà del 20 al 25, en que fue ganada toda la villa, havièndola disputado las tropas arregladas [regulares] i paisanos casa por casa61. Miñana diu que la duració del setge fou de 21 dies, quantitat que ens sembla exagerada, a no ser que tinga en compte la presa de la ciutat i del castell en eixa quantitat de dies. Els dietaristes Ortí i Planes ofereixen encara més informació. Ortí i Major anota el dia 28 de maig, dissabte: Con la noticia de haverse rendido a discreción y a merced del rey los sediciosos de la Marina que defendían obstinados la ciudad de Xátiva contra el real exército de el señor

Felipe V, haviéndose aquellos fortificado en el convento de Montsanto, que está a la falda del castillo, quedando este bloqueado; y ocupados los dos puentes y arrabales de la villa de Alzira, a mediodía fueron en esta ciudad al vuelo las campanas de todas las iglesias. Esta mañana misma, juntos los tres Estamentos, resolvieron hazer una fiesta arriba, en la casa de la Diputación, dando gracias a Nuestro Señor por haverse restituido esta ciudad al glorioso dominio de su legítimo monarca el señor Felipe V…62. És curiosa la referència a los sediciosos de la Marina, quan la defensa estava en mans de bona part del poble i de les milícies valencianes que no eren únicament d’aquella comarca, encara que sí era zona notablement austriacista i focus inicial de la revolta antiborbònica. Isidre Planes, per la seua part, ens narra amb més detalls com va ser el setge i assalt a la ciutat: Se supo haber abierto dilatada brecha a la ciudad de Xátiva, y que se entró con intrepidez y se logró el ganar más tierra, aunque se defienden rabiosamente y se ha de ganar palmo a palmo, por tener las calles cortadas y las casas agujereadas.. Planes copia en el seu Diari una carta de D’Asfeld a don Antonio del Valle, datada el mateix dia 24: Se ha entrado en esta ciudad de Xátiva con el rigor que merecía su grande obstinación y rebeldía, pues negándose a todos los oficios de piedad con que se les había procurado disuadir su engaño, han esperado se avançase a toda costa, como se ha hecho, entrándose espada en mano en la ciudad, y pasando a cuchillo a todos quantos se han hallado que la defendían, hasta en un convento y dos iglesias, experimentando todos el último precipicio de su bárbara resolución. Y si en los parages a que los rebeldes se retirasen, mantienen su obstinación, experimentarán el mismo rigor y castigo. La última cláusula se explica con decir que entre la ciudad de Xátiva y su castillo hay una línea con muralla, y que en este paraje —que se llama Monte Santo, donde hay unas ermiticas [Santes, Sant Josep, Montsant i Sant Feliu]— están los rebeldes, que han podido escapar de la ciudad. Y si no se rinden, los pasarán a cuchillo; que los soldados reglados están retirados al castillo y no los quieren admitir a los rebeldes, que son paysanos y gente de la Marina,

pues los soldados del castillo quieren capitular63. Cal destacar eixe menyspreu que mostren els soldats regulars i professionals front a les milícies de base popular (paysanos y gente de la Marina), més disposats a resistir que no els militars que volien evitar un sacrifici inútil. La narració dels fets la fa Castañeda amb una gran minuciositat, és la més completa i objectiva que les que fan Miñana, Ortí o Planes. Jo em reduiré a fer un breu resum, puix és la font més fiable que existeix d’aquests fets, encara que la part introductòria del memorial de 1711, que després comentarem, fa una narració molt interessant i, el que és més important, de testimonis directes. És a més l’única narració que conta amb detall què feia la ciutat mentre esperava l’avanç de les tropes vencedores en Almansa i s’apropaven pel camí de Castella cap a Xàtiva, per tant entre el 26 d’abril i el 20 de maig. Parlen del primer setge de maig de 1706 i després de la batalla d’Almansa, on mor com hem dit el Jurat en cap de la ciutat, continuen amb la següent exposició: Pero aún frescas y entreabiertas las heridas de este passado golpe, después de la Batalla de Almansa, segunda vez temio la Ciudad verse en igual conflicto, por ser la puerta que franquea la entrada de Castilla al Reyno de Valencia y el blanco de las iras de los enemigos de V. Mag., motivo por el qual solicitó la Ciudad con multiplicados correos y embiados a su Virrey y Capitán General, las asistencias de gente, municiones y cabo que les mandasse, socorro con el qual se vió consolada la Ciudad en la llegada del nuevo comandante, dos días antes que el enemigo, con un destacamento considerable de sus tropas, hiciesse asediar (?) la Plaza, y pocos días después con porción de pertrechos. En este corto tiempo, la Ciudad, animando a los vezinos, sin omitir diligencia alguna, hizo los mayores esfuerzos para mantenerles promptos a la custodia, guarda y defensa de su Patria, sin reparar los Jurados en el lustre y autoridad de su empleo, en dexar, acompañados del Comandante, Justicia y Plebe, de passear con las insignias de su oficio, las calles y plaças, aplaudiendo y

75

celebrando con demonstraciones alegres la constancia de permanecer baxo el suave dominio de V. Mag., circunstancia que infundió en todo aquel Común, nuevos y ardientes deseos de sacrificar vidas y haziendas en servicio de V. Mag. y su Patria en el próximo assedio que esperavan y vieron practicado en el breve espacio de pocos días, permaneciendo firmes y constantes, cerca de un mes que duró en muros, brecha y baluartes, siendo víctimas sus vidas, lexos del miedo de la muerte al tirano cuchillo del enemigo...64. Després de fer-se amb el control del Raval i barri de les Barreres, arribaren els assetjadors a la plaça de la Bassa, on es trobava la muralla que baixava per l’actual plaça de l’Espanyoleto fins a la plaça de la Bassa i que venia de la cova dels Coloms. Es posaren a protecció del foc dels de Xàtiva i per a poder organitzar des d’allí l’atac al nucli urbà, D’Asfeld manà atacar pel portal dels Banys prop del carrer de los Messones (és a dir, actual carrer dels Hostals o Diputat Villanueva), prop d’on es trobava la torre de Montfort, una de les torres de protecció de la muralla. La lluita fou acarnissada, amb nombroses víctimes per ambdues parts. Una vegada les tropes borbòniques aconseguiren trencar el llenç de la muralla, penetraren per la ciutat per dos camins: • Una brigada d’infanteria de tropes franceses dirigides per D’Asfeld seguí el camí del carrer que pujava a la placeta de Santa Tecla, i superant les estaques i obstacles posats pels xativins, bombardejaren i desallotjaren l’església que li donava nom a la plaça. Continuaren per l’actual plaça de la Galera i en arribar al cantó de l’església de Sant Agustí, reberen foc des de l’ermita de les Santes. Pensant els francesos que els qui estaven dins de l’església havien disparat, entraren en ella i assassinaren a nombroses persones i religiosos agustins, saquejaren el convent i, com diu Castañeda la dexaron hecha sepulcro honroso de cadáveres. Miñana estima que moriren 10 frares i 62 civils que s’havien refugiat allí. Seguiren pel convent de Sant Domènec fins arribar a la plaça de la Seu, on es trobava la Col·legiata en construcció. Els noms de sis dels onze frares que van morir en l’assalt al convent dels agustins els va publicar Ventura Pascual65 basant-se en el Llibre de professions del convent conservat a l’Arxiu del Regne de València. Miñana donà una altra versió que exculpava els assaltants que dispararen, segons ell, en rebutjar un atac dels defensors des d’un mur de la ciutadella66. • L’altra brigada d’infanteria, integrada per soldats espanyols i comandada pel brigadier José Antonio de Chaves Osorio67, seguí el carrer de Sant Francesc, i en

76

arribar al hospitalico de San Miguel, es detingueren pel foc que rebien dels defensors de la ciutat. Una vegada alliberat el pas per als assetjadors, entraren les milícies que havien lluitat a Almansa i juntes ocuparen els carrers de Montcada, Plaça de la Trinitat, carrer de l’Àngel fins arribar al convent del Portal de València o de la Consolació, és a dir, el Portal Fosc, convent en què es trobaven els religiosos desallotjats del convent del Carme, enderrocat mesos abans. No sabem si Castañeda és parcial a l’hora de narrar els fets que ocorregueren al convent de la Consolació, doncs parla molt bé de les tropes espanyoles i molt malament de les franceses, destacant la seua crueltat, malgrat que totes elles anaven en el mateix bàndol. Destaca especialment el tracte que van rebre els religiosos per part del cavaller D’Asfeld —en la crueltat del qual coincideixen totes les fonts, tret de Miñana— a l’hora de considerar-los rebels i amenaçar-los de passar-los a ganivet, si no fou per la intercessió del brigadier José Chaves que manava les tropes castellanes. Tot açò va ocórrer el 24 de maig68. Alguns cronistes parlen d’una durada de tres setmanes, però és evident —com ja hem dit abans— que estan referint-se al setge de la ciutat i del castell. El relat del pare Miñana es prou detallat: Asfeld (...) había decidido atacar la fortaleza que ocupaban los ingleses tras ser colocados dos cañones en la colina del Calvario y dirigirlos contra la puerta. Estuvo bombardeándola repetidamente durante dos días (...). Durante los 3 días enteros había sido destruido en la ciudad lo sagrado y lo profano con la máxima crueldad posible…69 Faltava però, conquerir la fortalesa, on es trobava una guarnició d’uns 800 anglesos, i tota la Costa, és a dir, la zona que va del Bellveret al castell, on s’havia refugiat bona part de la població fugint del fragor de la batalla i la crueltat dels borbònics. La situació creada en els dies posteriors al setge i presa de la ciutat ve descrita de forma magistral per Castañeda: Hallávanse en la Ciudadela, con todo lo mejor de sus casas, los que no avían querido retirarse a las Iglesias, y aviendo hecho el ánimo de defenderse, tapiaron todas las puertas y avenidas con buenas faginas y tarraplenos. Era mucha la gente, y como los víveres eran muy cortos, empezó la ambre a darse bastante en que entender; muchos que avía de los forasteros y no pocos de la ciudad, que temían el último estrago de la ciudad, se fueron al Governador y le dixeron: que o les dexasse salir o que propussiesse una honrada capitulación (fol. 10v-11r).

Accedí el governador a la capitulació, atés que la fortalesa tan sols estava defensada per anglesos, però no tots acceptaren la rendició. Açò degué ocórrer entre el 25 i 27 de maig, ja que la Gaceta de Madrid del 24 d’eixe mes informava de la capitulació de les viles d’Alzira i Xàtiva, les quals quedan en defensa por tener ingleses de guarnición y no haverse concedido a la del castillo de Xàtiva la capitulación que pedía después que se tomó la Villa, pero la falta de víveres i artillería los sugeterá. I afegeix: Los jurados de estas dos villas vinieron a dar la obediencia, en que se reconoce que son los estrangeros no más los que hacen la resistencia con mui pocos de los paisanos que se dan por perdidos70. Segons aquesta informació, parcial sens dubte, la ciutat ja estava ocupada per les tropes borbòniques —en contra del que diu Castañeda— el 20 ó 21 de maig i la resistència dels refugiats en la Costa o Bellveret i el castell no coincidia amb l’actitud de les autoritats locals que ja havien presentat la seua fidelitat a Felip V. En efecte, els que resistiren en aquesta zona patiren la crueltat del general francés: diu la Gaceta del 7 de juny que las tropas que se hallaban en Xàtiva a cargo del cavallero Dasfeld tomaron el recinto que mediava entre la ciudad i el castillo; i de los 4 conventos que havia en aquel parage [Montsant, centre de la resistència, Sant Feliu, Sant Josep o Sant Onofre el Vell i Les Santes], se reservaron del rigor de las armas, los dos por ser de Religiosas [serien Montsant i Les Santes]; i la gente de todos estados que mantuvo la obstinación fue pasada por el filo de la espada; i al castillo se le puso un bloqueo que le precisará a su rendición71. Noteu que les frases estan dites en una font pro-borbònica. El memorial dels jurats xativins de 1711, el punt de vista contrari, referma el que deia la Gaceta: ...aunque a su vista entrando en la Ciudad las enemigas tropas, en quantos quedaron en ella executaron inhumanas crueldades, obligando estos rigores a averse de retirar de la Plaça, a la ciudadela todas las familias con los caudales más preciosos que tenían, de donde precisados de la notable incomodidad del parage, por no aver abrigo alguno, y que sería casi cierto el perecer todos, y viendo impossible el poderse mantener en aquellas débiles y flacas familias, que aprissa enfermavan y que con más facilidad quedándose allí más en breve se huviera experimentado la rendición de Ciudadela y Castillo; y engañados de la dorada astucia del enemigo, con un fingido indulto, para lograr mejor el fin a que aspiravan del saqueo, mandaron se restituyeran a sus casas, lo que hizieron como incautas mariposas, que viendo el peligro no le temen hasta que le experimentan; saciaron en fin por entonces su codicia con las riquezas y tesoros que encontraron, sacados con violencia de manos de sus dueños72. El fingido indulto pensem que és el perdó oferit per Felip V el 4 de juny73.

Les gents que estaven conformes amb la capitulació tornaven a les seues cases i tan sols trobaren destrucció, cadàvers i cases saquejades: No hay voces para explicar el sentimiento que les ocasionó tan lastimoso expectáculo; y assí bastará decir que unos lloravan a sus padres, otros a sus hermanos y otros a sus parientes y amigos, comenta el cronista carmelita. Els que no volien lliurar el castell a l’enemic es tancaren en ell i esperaren l’atac de l’artilleria de D’Asfeld, el qual començà des del Calvari Alt amb una companyia de granaders comandada per un capità valencià, Juan Antonio Martorell. El fracàs d’aquest primer intent, en el qual morí quasi tot el regiment de granaders obligà a D’Asfeld a atacar la porta del castell i durant un número indeterminat de dies (uns 6 o 7) assetjà la fortalesa, la qual es rendia en els primers dies del mes de juny de 1707; alguns autors assenyalen el 6 de juny, altres els 12 i per a alguns el dia 26 de maig ja s’havia rendit; però no es coneix amb certesa. La Gaceta de Madrid del 21 de juny ens diu que la notícia de la rendició del castell havia arribat a Madrid el dia 15. Ortí anota en el seu Diario: Domingo, a 12, junio, se supo ciertamente ya la rendición del castillo de Xátiva a nuestro rey Felipe y, haviendo capitulado la guarnición inglesa que havía el irse a Cathaluña, per tant un o dos dies abans s’havia rendit74. Els soldats anglesos, a les ordres de Campbell eixiren de la ciutat cap a Catalunya. En aquestos primers dies de juny alguns fets ens fan pensar en l’actitud dubitativa del mateix monarca. El dia 4, Felip V redactava un Decret de perdó general per als valencians que venia a confirmar la promesa del mateix duc d’Orleans, quan ocupà la ciutat de València el 8 de maig. La vila d’Alzira s’havia rendit: Lunes, a 6, junio 1707 se rindió la villa de Alzira al mariscal don Daniel Mahoni, capitulando la guarnición de ingleses que se iría a Cathaluña, y rindiéndose los paysanos y miqueletes a discreción, anota Ortí en el seu Diario75. El Decret era la resposta al Memorial que les autoritats que representaven el Regne en aquells moments (finals de maig) havien dirigit a Felip V i en el qual mostraven un sotmetiment vergonyós —explicable per la conjuntura bèl·lica i les amenaces militars—, on a més de desmarcar-se de la estrangera Tropa de Miqueletes... que diabolicamente instavan su perdición, s’estenien en paraules laudatòries al rei y todos implorando las piedades de el perdón, suplican rendidos, reconocidos y postrados, se digne V. Magestad que como pueda alcançar tan superior sagrado, no duda lograr en ellos el indulto que invoca y el perdón que ruega. En l’esmentat Decret, Felip V accedia en conceder (como concedo) Perdón General a todos los Vassallos y Comunes del Reyno de Valencia, Eclesiásticos y Seculares, de qualquier estado, calidad y condición que sean,

77

de todos los crímenes cometidos en las turbulencias antecedentes..., però —afegia— quedaven exclosos del perdó los que actualmente se hallaren con los Enemigos, los que persistiendo en su obstinación, se mantuvieren con las armas en la mano, en resistencia de las mías, y que por su rebeldía no ayan buelto a mi justa obediencia76. En el mateix moment que redacta aquest Decret el monarca, el castell de Xàtiva està essent assetjat i la decisió d’arrasar la ciutat ja s’havia pres des de feia setmanes: el duc de Berwick, el vencedor d’Almansa, li deia a l’ambaixador francés a la cort espanyola, Michel Amelot, en carta del 22 de maig: Jamás se ha visto una obstinación como la de Xàtiva: he ordenado a Asfeld que la destruya enteramente, para que sirva de ejemplo y que todos sus habitantes sean conducidos a La Mancha77. El mateix li deia a Chamillart —secretari d’Estat de la Guerra de Lluís XIV— en carta de 3 de juny, on l’informava que havia ordenat que Xàtiva fora arrasada «i que tots els seus habitants foren conduïts a la Manxa. He escrit a Madrid per a què se’ls envie a les Índies, doncs cal donar un exemple sever a una gentola tan rebel»78. És interessant destacar el que li va passar a Josep Albero, fill del jurat en cap mort a Almansa, quan el seu fill (nét del jurat) reclamava els béns de l’herència familiar en plet por cuanto la causa original del menoscabo de los bienes patrimoniales y dotales de Joseph Aparisi y Manuela Guitart, consortes, fue la Juradería en cap de la antes Xàtiva..., doncs els dos s’havien negat a que baxase del castillo dicho don Joseph Albero, mi padre, convidado éste por mí, como mensajero del cavallero Asfelt, para que baxase del castillo de esta ciudad a obtener el indulto del Rey y su gracia, que no pudo baxar por enfermedad y peligro de vida en que se hallava y por ello encargó la satisfacción y descargo en el escrúpulo de mi conciencia, al amor de Dios, que sabe que por mi consentimiento en todas las enagenaciones en que consentí, fue movido de que no pidiese limosna mi numerosa familia o huviere de ir al hospital y perecer, pues que desde el año 1707 hasta el de 1716, que el Real Fisco reintegró a dicha mi madre su dote y aumento foral, ya no fue necesario empeñarse, sí solo valerse de los bienes del mayorazgo.... La interpretació que fa Agustí Ventura del document és que Josep Aparici estava ferit al castell amb els anglesos79. La impossibilitat física d’esposa i fill de baixar a negociar amb D’Asfeld li va impedir acceptar l’oferiment del fingido indulto, justificant així la seua actuació. Després del setge de Xàtiva vindria també la violenta ocupació de Dénia (novembre de 1708) i Alacant (desembre 1708-abril 1709). Però ja feia temps que el monarca francés havia abolit els Furs valencians i aragonesos pel Decret de 29 de juny de 1707, on s’utilitzava com argument la rebel·lió del poble

78

valencià contra l’autoritat reial i el dret patrimonial i de conquesta que era consubstancial amb el caràcter absolut de la monarquia. Dominada la ciutat i el castell, D’Asfeld començà la tasca de repressió. Manà que tots els eclesiàstics es presentaren en dia i hora assenyalades a l’ermita de Sant Josep: allí es va llegir una llista de 52 noms que es quedaren a Xàtiva; la resta fou desterrada de la ciutat i del regne; unes dues mil famílies segons els jurats de la ciutat l’abandonaren. Miñana ens parla de 500 víctimes mortals entre els borbònics i 270 entre els defensors de la ciutat o rebeldes, com ell els anomena; però tenint en compte la parcialitat de Miñana són quantitats poc creïbles. El càstig per la resistència i “obstinació” com diuen les fonts de l’època, havia d’arribar uns dies després. Ja hem vist els plans de Berwick, en els quals estaven d’acord tots els membres del govern del monarca francés, fins i tot, el duc d’Orleans, oncle de Felip V, que comandava les tropes borbòniques al regne de València80. En carta dirigida al rei el 19 de juny, demanat-li compensacions per la seua actuació al camp de batalla, li expressava que els resultats de la guerra no serien efectius si no aprofitava la victòria: ...j’auroi eu lieu de craindre qu’on en se fut servi de ce pretexte pour les faire confirmer par V. M. et par la laisser aux aragonnaises l’esperance de la conservation de leur privileges et de leur gouvernement, qu’il est absolutament necessaire que V. M. change pour les metre aux mesmes loix de la Castille («...temia que s’hagueren servit d’aquest pretext per a que foren confirmats per Vostra Majestat i d’aquesta manera, deixar als aragonesos l’esperança de la conservació dels seus privilegis i del seu govern, el qual és absolutament necessari que Vostra Majestat canvie per reduir-los a les lleis de Castella»)81. El marqués de San Felipe, un altre cronista borbònic, relatà en 1725 la rendició de la ciutat i la crueltat empleada per D’Asfeld amb aquestes paraules moltes vegades repetides, encara que se li escapa l’acusació de ser els mateixos habitants de la ciutat els qui participaren en la crema: Enfurecido el soldado y vencida la brecha, no dio cuartel ni a niños ni a mujeres, aunque a estas las exceptuó la piedad de Asfelt. No se puede describir más lastimoso teatro; buscaban la muerte los vencidos y rogaban los matasen: ellos y los vencedoras aplicaban fuego a las casas, aquel por desesperación cruel y este por ira; exhortábanse recíprocamente a morir, creyéndose más felices acabando que sirviendo al rey que aborrecían. No se pudo discernir quién con mayor tesón aplicaba fuego, si los propios moradores o los soldados; no se perdonó ni aun a los templos; pocos sacerdotes escaparon; mujeres, pocas, y hombres, ninguno. Nada quedó de Játiva, ni aun el nombre, porque en su reparación el rey mandó

Claude François Bidal, “cavaller d’Asfeld”

James FitzJames Stuart, duc de Berwick

llamarla San Felipe. Ochocientos ingleses quedaron prisioneros. Poco menor estrago padecieron Alcoy y Alcira: tiene horror la pluma en escribir de tanta sangre derramada. Rindiólas la fuerza, y no se las daba cuartel a los vencidos, porque Asfelt lisonjeaba con la sangre su genio duro y cruel. Desarmaron a Valencia y a todo el reino; prohibiéronsele con tanto rigor las armas, que un solo cuchillo llevó a centenares de hombres al suplicio. No puede haber hombre más exacto en hacerse obedecer; aun con haber sido tan grande el delito, ya el rigor de Asfelt padecía excesos, porque había puesto su delicia en derramar humana sangre82.

que l’executor material era el brigadier José Antonio de Chaves Osorio84, que comandava les tropes espanyoles. Chaves fou premiat amb el corregiment d’Alcoi en 1708 i el grau de coronel; tingué una brillant carrera militar i política al servei de la monarquia, arribant —com ja hem dit abans— a tinent coronel i capità general de Mallorca en 1721. Ignacio i Cristóbal de Chaves, pare i fill respectivament, ocuparen regidories durant el segle XVIII, encara que sembla que no tenien relació familiar amb el brigadier que cremà la ciutat en 170785. L’ordre de l’incendi, que cap cronista o historiador publica i no sabem si existeix, va ser donada ja per Berwick abans del setge de la ciutat, com ha demostrat Henry Kamen. Aquest historiador ens ha revelat una carta del duc de Berwick, el triomfador a Almansa, a l’ambaixador de França davant la cort de Felip V, Michel Amelot, un dels més furibunds regalistes i enemics dels furs dels regnes de la Corona d’Aragó, de data 22 de maig de 1707, en què li comunica que des del dia 18 havia ordenat la crema de la ciutat. En el mateix sentit s’expressava al secretari de Guerra, Chamillart, en carta de 3 de juny. Açò ens indica que ja des de la batalla d’Almansa havia decidit castigar Xàtiva i ens mostra quins són els fautors —és a dir, els inductors— de l’ordre d’aniquilar-la: Berwick i Amelot, essent D’Asfeld, el general Mahoni — que havia ocupat Alzira— i Chaves els executors i Felip V,

••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••

LA CREMA DE XÀTIVA: TOT UN SÍMBOL DE LA VENJANÇA El saqueo de Játiva por las tropas de D’Asfeld después de su toma el 24 de mayo, reflejó la rabia del general francés por la obstinada defensa de la ciudad. Berwick, igualmente exasperado, dio orden de que la ciudad fuera arrasada hasta sus cimientos, como advertencia a otros rebeldes83. Són paraules d’un historiador anglés. Hem de pensar per tant en un judici imparcial. Sembla que van ser les tropes de D’Asfeld les que dugueren a terme la destrucció de Xàtiva complint les ordres de Berwick, encara

79

qui ho va consentir per consell de les persones que l’envoltaven. D’Asfeld era odiat a tot el regne de València no sols per la seua brutalitat, que ja hem demostrat, sinó pel seu insà menyspreu al nostre poble: un capellà jesuïta, el pare Félix Visedo, natural de Dénia, deia d’ell el 6 de juliol de 1707, una setmana després d’haver-se abolit els furs valencians: Este hombre es una red barredera, que todo lo iguala hasta irritar a casi todos los oficiales franceses y españoles. El cavallero D’Asfeld no tiene amor ni conocimiento del país. Los pueblos no se conquistan, sino que se irritan y se disponen sus ánimos para mayor solevación [sublevación], pues dada la obediencia se permiten los saqueos que los Franceses executan sin castigo a brida suelta86 . Per altra part, Michel Amelot participava de la mateixa creença en pensar que la unificació fiscal era la solució per a un govern efectiu dels territoris de la corona espanyola, ja que com expert en Hisenda (havia estat ministre amb Lluís XIV de França), aconsellà al monarca espanyol que s’assegurara el control institucional i —especialment fiscal— de tots els seus regnes. En realitat seguia els mateixos arguments de Chamillart i Lluís XIV, qui li deia al seu ambaixador Amelot, en carta de 27 de juny: Siempre he estado convencido de que el mejor procedimiento para el rey de España, después de reducir los reinos de Aragón y de Valencia a su obediencia, era suprimir los privilegios que han sido un obstáculo perpetuo a la autoridad real, y un pretexto por el cual estos pueblos han estado siempre exentos de contribuir a los gastos del Estado87. L’ordre de cremar la ciutat de Xàtiva, com a exemple per futures generacions, va ser recorreguda per autoritats destacades de l’època: Boix i Perales ens donaren a conèixer les peticions del comte d’Aguilar, qui presidia el Consell d’Aragó, que seria suprimit molt poc després, de l’arquebisbe de València o del capítol eclesiàstic al monarca a través de la persona del duc de Medinaceli. La carta del capítol de València demanava la revocació de l’ordre pel mal que podía causar a muchos inocentes y fieles vasallos de S. M. que en ella ha tenido y daño irreparable a su real corona por el que sigue de despoblarse sus reinos, però feia especial insistència en el perill que un incendi podia causar als edificis religiosos, malgrat la promesa del rei de no afectar a aquestos. La resposta al duc de Medinaceli, datada el 27 de juny, quan ja l’incendi s’havia dut a terme, exposava la impossibilitat de fer canviar l’opinió del Consell de Castella i del monarca, argumentant las poderosas razones que hayan habido para no variar lo resuelto88. Un altre problema no resolt fins ara és el de la data de la crema de la ciutat: la més fiable és la donada per Castañeda, el qual assenyala l’inici de l’incendi el 19 de

80

juny de 1707, dos dies després d’haver-se fixat per Decret Reial. Degué ser una orde secreta i confidencial, doncs la Gaceta de Madrid calla en aquest tema. El dietarista Ortí no diu res; Castellví en el seu dietari anota: …luego después de rendida, Asfeld despachó a la corte de Madrid, de donde ausente ya Asfeld, llegó orden al general Mahoni y brigadier Chaves de quemar enteramente la ciudad, a la reserva de las casas de 22 familias que se consideraban afectas89. Planes anota en dos dies diferents informació rellevant que ens fa pensar que el carmelita Castañeda va conéixer els manuscrits de Planes, qui per altra part justifica la destrucció i el càstic. Així el día 18 de juny anota que corrió válido que había orden del rey de que se demoliesse toda la ciudad de Xátiva, sin dexar edificios, ni aun las iglesias; y assí, se partió don Joseph Marmanillo, de orden de los superiores, para sumir al Santíssimo y recoger las imágenes y ornamentos sagrados. Ha irritado, la terca rebeldía de los de esta ciudad, a tan católico monarca, a la execución de tal castigo. Més avant, el 28 de juny ens diu: Hoy se supo la representación del juicio final que se hizo, en separar los fieles vasallos de Felipe V de los rebeldes, en Xátiva. Pues el capitán executor del orden de su magestad mandó que, pena de la vida, clérigos, frayles, hombres, mugeres y niños, sin excepción de persona, se presentassen con sus farditos de ropa cada uno; y, estando juntos en Montsant, sacó un papel y fue nombrando a los fieles vasallos, buenos clérigos y frayles, y les dio pasaportes para donde quisieron. Y a los rebeldes —clérigos y frayles, unos 300—, les nombró con sus familias, y les mandó seguir la escolta, pena de la vida, llevándoles a pie, prisioneros, a Castilla, sin dexar persona viviente en la ciudad, pues hasta las monjas las sacaron de sus conventos y con decencia las conduxeron a Valencia, donde están, como he dicho. Y luego los soldados saquearon quanto quisieron y dieron fuego a toda la ciudad y derribaron los muros. Este lamentable succeso sucedió día viernes, 17 de este mes, que se contará fatal para castigo de los malos vasallos que obstinadamente tomaron las armas contra su verdadero rey, y para escarnio de que otros no tomen las armas ni se defiendan, pertinaces, contra su legítimo rey y señor. No obstante que consideramos ha obrado tal castigo con los rebeldes de Xátiva nuestro rey y señor con justificados motivos, nos lastimamos con caridad cristiana, rogando a Dios les mire con ojos de misericordia, dándoles consuelo en tan sensibles penas y trabajos que están expuestos a padecer, y que mueva su divina magestad el ánimo de nuestro magnánimo rey a que se apiade de esta miserable gente90. Miñana ens dóna informació més precisa dels efectes de l’incendi: … la ciudad vacía de sus habitantes, el día 17 de junio es incendiada por todas partes por orden de Asfeld, el cual

para llevar a cabo esta acción había puesto al frente a José Chaves, capitán de una compañía. Pero Gilart91 pudo conseguir de Asfeld que se respetasen los templos: aunque no se les aplicó fuego, sin embargo, quemados por las llamas de las casas próximas, algunos casi ardieron. Alrededor de unos 80 edificios quedaron intactos de toda aquella muy floreciente y muy populosa ciudad a causa de la fidelidad y de los méritos de sus dueños para con el rey. La huerta fertilísima junto con los demás bienes de los rebeldes fueron agregados al Fisco92. En els dies anteriors, la ciutat va ser buidada: els seus habitants se n’anaren uns cap a Castella i altres a València i a d’altres poblacions del Regne, moltes d’elles pròximes a Xàtiva. Ja hem parlat dels plans de Berwick, que volia enviar als habitants de la ciutat a Amèrica, cosa que no es va executar possiblement per inviable i costosa. L’evacuació fou dirigida pel brigadier José Antonio de Chaves, el mateix que dirigí l’assalt de la ciutat el 24 de maig, i que ara havia estat nomenat comandante executor del incendio, segons ens diu Castañeda93. També la població eclesiàstica abandonà els seus convents i fugí de la ciutat. Però tres dies després de començar oficialment l’incendi algunes cases continuaven habitades, com la de Francisco José Cebrià i Roca, en la qual havia estat protegida la imatge del Crist del Carme. Castañeda parla del quart dia de l’incendi, cosa que, junt amb la tesi de Modesto Lafuente que assenyala —basant-se en Macanaz— els dies 12 a 20 de juny com els de la crema de la ciutat, permet deduir que duraria no més d’una o dues setmanes i que estaria conclós abans de la publicació del Decret d’abolició dels furs de València i Aragó, el 29 de juny de 1707. Nosaltres, per tant, estimem que l’incendi s’estengué entre el 19 i 28 de juny94. També s’ha de tenir en compte com es va fer i en aquest sentit el testimoniatge de Castañeda és decisiu. Diu el carmelita: ...aunque el incendio se avia prefixado al día 17, no empezó asta el 19; y aunque se publicó e intimó con el mayor rigor, fue su execución muy moderada, porque los Oficiales y soldados, que ivan pegando fuego, atendían las casas, cuios dueños se avían señalado y acreditado por buenos vasallos del Rey; por lo que las ponían fuego, más por ceremonia en cumplimiento de la Real Ordenanza, que con intención de su ruína; en efecto en muchas se apagó el fuego, y en las más, sólo prendió el fuego en los techos, dexando buenas las paredes95. Podem pensar, per tant, que l’incendi fou selectiu, ordenat, i amb efectes més reduïts del que fa pensar tota la historiografia romàntica del segle XIX. De fet, quan començà la reconstrucció de la ciutat, de la qual s’encarrega

Macanaz, no es dugueren a terme els projectes del Pare Tosca o de l’enginyer Montaigu. La xarxa urbana anterior a la guerra es manté en gran part durant el segle XVIII i arriba amb alguns canvis fins els nostres dies. Ara bé, què va ocasionar la ruïna de la ciutat? Més que l’incendi en sí mateix, tres causes que ens dóna Castañeda: • En primer lloc, l’ús que feren els soldats de la guarnició del castell de la fusta de les cases per a fer foc en els ranxos i casernes, amb què destruieron y arruinaron muchas casas; pero su intención era buscar tesoros (Castañeda, fol. 15r). És a dir, saqueig i destrucció en una ciutat abandonada; ja hem vist testimonis molt abundants en aquest sentit. • En segon lloc, els habitants dels llocs de la comarca anaren a Xàtiva per a enderrocar murs i cases i extraure d’elles carreus, pedra i material de construcció per a les seues cases. • Per últim, la “nova planta” que dissenyà el Pare Vicent Tosca, per a la seua reedificació, lo que solo sirvió para derribar casas y trastornar calles, sin fruto alguno (Castañeda, fol. 15v). Aquest plànol és el que porta Macanaz en les mans en el seu retrat que es conserva al Museu del Prado a Madrid i que ha estat recentment exposat a València96. Clar està, en totes aquestes feines destructores el temps transcorregut fou de més de 8 mesos, és a dir des del 19 de juny de 1707 fins l’1 de març de 1708, en el que acabó el exterminio, quedó la ciudad absolutamente inhabitada, pues no quedaron más vecinos que tres sacerdotes, en la Colegial; y a más de estos Mossen Reginaldo Bosch, Mossen Inocencio Gil, Mossen Pablo Martí y Antonio del Villar, pertiguero de la Iglesia; quedó también Bartholomé Pont, notario; este tenía su casa en la Corregeria ancha, pero no fiándose ni teniendo seguridad en ella, passava lo más del tiempo en la Iglesia Colegial (Castañeda, fol. 15v). Volem comentar aquestes paraules perquè una transcripció equivocada ha fet caure en un error continuat fins ara. Boix diu quan transcriu aquest fragment: el padre Castañeda asegura que el fuego más o menos lento, duró desde el 19 de junio de 1707 hasta el primero de marzo del siguiente año de 1708. I després afegeix amb la imaginació romàntica de l’autor: Palacios, edificios públicos, iglesias antiguas, la antigua colegial, hospicios, torres, murallas y más de dos mil casas perecieron horrorosamente97. Res d’açò diu Castañeda. L’error el va augmentar Ventura Pascual, el qual en fer la transcripció del manuscrit del carmelita i quan arriba a aquest punt transcriu: desde el 19 de junio de 1707 en que empezó el incendio

81

hasta el primero de marzo del siguiente año de 1708, en que acabó el incendio y exterminio98 afegint-hi la paraula incendio per segona volta, quan no consta en l’original, cosa que ha confós, junt a la també errònia interpretació que fa Boix, a creure que l’incendi durà més de huit mesos. I en l’error l’han seguit des de Sarthou fins Martin Gaite i altres autors. Per tant, podem concloure en aquest apartat, que la destrucció de la ciutat —l’extermini del que parla el pare Castañeda— fou motivada per l’acció combinada de cinc factors: • El setge i assalt de la ciutat i el castell entre el 20 de maig i el 6 de juny de 1707, aproximadament, a més a més del efectes de la preparació per al setge. • En segon lloc, a l’incendi selectiu, que pel que sembla no es va dur a terme amb la mateixa duresa que mostrava la Reial Ordre o la voluntad dels generals Berwick, D’Asfeld o Mahoni. • En tercer lloc, a l’abandó de les cases, de forma progressiva, circumstància que fou aprofitada pels soldats de la guarnició per a saquejar. • En quart lloc, a l’efecte depredador que té una ciutat abandonada sobre els habitants dels voltants amb robatoris de materials per a la construcció, com va passar a Montesa després del terratrèmol de 1748 i l’aprofitament dels carreus i pedres de la fortalesa de l’Orde de Montesa. • Per últim, els plans de reconstrucció que obligaren a enderrocar moltes cases per tal de transformar, encara que parcialment, la xarxa urbana anterior a la destrucció. ••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••

LA NUMÀNCIA ERRANT VALENCIANA: LES CONSEQÜÈNCIES DE LA DESTRUCCIÓ DE LA CIUTAT DE XÀTIVA Amb aquestes paraules, La Numancia errante es va titular un curs i una publicació produïda a la Biblioteca Valenciana en juny de 2001, volent representar el que va significar l’exili o diàspora republicana arran de la desfeta de 193999. Nosaltres hem agafat aquesta idea, ja que la desfeta d’Almansa, la destrucció de Xàtiva i la fugida dels austriacistes valencians representà una “Numància errant”, que va acabar en gran part a la cort imperial a Viena i de la qual pocs van tornar després de la pau de Viena de 1725. Estem parlant, per tant, d’un gran exili que en els últims anys ha començat a ser conegut amb cert detall. En l’estudi que vam publicar sobre aquest mateix fet, la crema de Xàtiva, fèiem una valoració de les conseqüènci-

82

es del conflicte i destrucció de Xàtiva100. Ací només farem un breu resum i ens centrarem en l’exili dels valencians austriacistes i, de forma específica, dels xativins. El perquè d’aquesta decisió tan brutal —que provocà, fins i tot, la protesta de molts valencians proborbònics i els dubtes d’alguns il·lustres castellans— i de tanta transcendència ha preocupat a nombrosos historiadors, juristes, pensadors i arriba fins els nostres dies. Ja hem vist que es tracta d’un càstig “exemplaritzant” per la resistència oferida i, al mateix temps, el compliment d’un projecte polític que estava en la ment dels governants francesos i d’alguns castellans, com l’arquebisbe de Saragossa, Antonio Ibáñez de la Riva: la reducció de tots els territoris de la Corona a les mateixes lleis i institucions. Es tractava de superar la fórmula de l’anomenada “monarquia composta” o “Estat imperfecte”, d’”un rei-cinc regnes”, on el monarca havia de respectar el sistema “constitucional” de cadascun d’ells i passar a la monarquia centralitzada. La primera era la dels Àustries dels segles XVI-XVII, que es presenta com “antipolítica”, fent de la defensa de la fe catòlica la seua raó de ser fonamental. Amb la nova dinastia triomfa el que Fernández Albadalejo anomena l’absolutisme patrimonial i la monarquia administrativista, més que la concepció estatal de la monarquia absoluta. Aquest “absolutisme patrimonial” seria la versión ‘hard’ del absolutismo, de un absolutismo en estado puro, es decir, entendimiento del reino como propiedad familiar-dinástica y restricción de la política a una esfera puramente doméstica, presidida por el rey-padre-amo y sus servidores-siervos administrativos. En eixa línia argumental s’hauria de situar el que va passar després de 1707101. Malgrat el triomf de les tesis borbòniques, les resistències “constitucionals” dels antics territoris forals no es difuminaren. En les cartes d’un destacat foralista aragonés, José Sisón, dirigides al ministre de Felip V, José de Grimaldo, s’expressava el malestar que havia produït el decret, el qual atribuïen más al odio con que los castellanos an mirado siempre este Reyno de Aragón, que no a la voluntad del Rey nuestro Señor...102. Sobre la fidelitat de Carles III d’Àustria a la causa de la monarquia hispànica i dels territoris de la Corona d’Aragó és molt clarificador el que afirma la professora Virginia León: Carlos de Austria hereda la elevada dignidad de su dinastía. Con un claro sentido del deber se considera el legítimo sucesor de Carlos II, por tanto, el destinado por la divina providencia para regir la monarquía de España. Esta convicción fundamenta la actuación de Carlos de Austria durante y después de la guerra. El emperador Carlos VI nunca renunció a la Corona de España103. Carles morí en 1740. En efecte, era tan dur el contingut del decret que el mateix monarca es va veure obligat a dictar un altre un mes

després (el 29 de juliol), en resposta a una representació de la ciutat de València, on reconeix la fidelitat del Regne, però manté la postura abolicionista, ja que es mi real intención que todo el continente de España se gobierne por unas mismas leyes. I és que Felip V estava “ben” aconsellat pels seus col·laboradors més directes. Era la posada en pràctica del regalisme francés, on la fiscalitat era un aspecte fonamental. No s’ha d’oblidar que Michel Amelot havia estat secretari d’Hisenda amb Lluís XIV i el seu paper en la cort espanyola era posar en pràctica els mateixos principis del galicanisme i el regalisme104. En un informe enviat per Berwick a Amelot, de data 22 de maig de 1707, li deia: En cuanto a los fueros y privilegios, siempre he sido de la opinión de que deberían ser suspendidos, sin decir nada de su extinción o abolición. He publicado una orden para la acuñación francesa y española, para tener aquí moneda como en Castilla, y he dispuesto que las murallas de las principales ciudades sean demolidas. He dado una orden muy severa de que las armas sean entregadas...105 El duc de Berwick, anglés de naixement, al servei de la corona del Borbó, fou condecorat amb els títols de duc de Llíria i Xèrica i la distinció del Toisó d’Or; també fou anomenat regidor perpetu de la nova colònia de San Felipe en maig de 1708 i mantindria aquest privilegi durant un segle106. I recordem les paraules que li diu el duc d’Orleans al seu nebot, Felip V, en la carta del 19 de juny de 1707, on li comunicava que ja havia suprimit el càrrec de Justícia d’Aragó i empresonat a aquest. En realitat es tractava d’una perfecta sintonia entre els regalistes francesos i els castellans, representats pel seu màxim defensor, Melchor de Macanaz, precisament nomenat de seguida jutge de confiscacions del Regne de València i reedificador de la Nueva Colonia de San Felipe107. Malgrat els intents posteriors del monarca francés de suavitzar la seua postura, el Consell d’Aragó fou dissolt el 15 de juliol i es perdonava amb un altre decret els partidaris valencians de Felip V, ja que molts pobles i ciutats i molts habitants d’altres ciutats s’havien mantingut fidels a la causa del Borbó. Les ciutats i viles fidels foren premiades amb privilegis i exempcions fiscals; la llista és llarga: Morella, Benassal, Elda, Xàbia, La Xana, Almenara, Xest, Siete Aguas, tota la Foia de Castalla, destacant Banyeres, Petrer, Monòver, Sagunt, Nules, Puçol, Font de la Figuera, Peníscola, Montesa, etc108. En aquest sentit s’ha de matisar molt quan hom diu que tot el poble valencià o el Regne de València era pro-austriacista; els documents mostren el relativisme d’aquesta afirmació. Per això també era fals l’argument utilitzat en el decret d’abolició del 29 de juny de que todos sus habitadores [els dels regnes d’Aragó i de València] s’havien rebel·lat contra Felip V. Fins i tot, en el cas de Xàtiva, on la resistència fou al límit, s’ha remarcat

recentment com «les dades de Xàtiva, més que reforçar interpretacions rígides de defensa a ultrança d’una opció, no vindrien més que a confirmar l’existència d’una societat dividida, no sols en el sentit de maulets versus botiflers, sinó també en altres.»109 Aquesta última apreciació enllaça amb la sociologia de la guerra, allò que entenem com “història de les mentalitats” o el que més recentment s’anomena l’imaginari col· lectiu. És a dir, per què es produeix l’aixecament de 1705 al Regne de València contra Felip V? Quins grups socials estan darrere d’aquesta iniciativa? Com es va dividir la societat valenciana davant el conflicte? Quin paper juguen les potències estrangeres? Comencem per l’última pregunta. Els països que intervenen en la Guerra de Successió ho fan en funció de la defensa d’interessos estratègics i comercials, fonamentalment d’aquests últims. En aquest sentit, segons Henry Kamen, «els motius reals que actuaven a la Península no eren dinàstics, sinó comercials». En efecte, Lluís XIV li deia al seu ambaixador en 1705: «L’objectiu principal de la guerra actual és el comerç de les Índies i la riqueses que produeixen»110. Quin sentit, tenien, sinó per a Anglaterra l’ocupació de Gibraltar i Menorca? O els beneficis obtinguts en els tractats d’Utrecht? La professora León aborda la complexa xarxa de motius que mogueren cadascú a inclinar-se per un o altre candidat a la corona, on es combinen les explicacions de tipus col·lectiu i les de caràcter personal111. Per als valencians, la fragmentació social entre austriacistes i borbònics (“maulets” i “botiflers”, per utilitzar els qualificatius populars) es va produir al si de moltes famílies, a les ordres religioses —majoritàriament austriacistes—, en cada comarca o en cada Consell municipal, fins i tot, entre la noblesa, encara que en gran part aquesta fora pro-borbònica. Per tant, una vertadera guerra civil. Si el poble pla recolzà la causa de l’Arxiduc fou bàsicament per tres raons: per les promeses de reducció o supressió d’impostos feudals; per una vaga però molt arrelada “consciència foral” que estava present en les reivindicacions populars lligades a les lleves de milícia o la política fiscal, i per l’estés sentiment antifrancés. Aquesta divisió civil en un conflicte fa afirmar a Kamen, en el seu desmitificador i polèmic article, que «es pot arribar a la conclusió que no hi hagué en cap moment un suport català, valencià i aragonés aclaparador a favor del rei-arxiduc»112. És el fenomen dels micalets (o miqueletes) el que inicia una tradició en el camp valencià: la de les “partides” de camperols que ara recolzen una causa o un altra, fenomen intens al llarg del segle XIX, des dels motins contra la Milícia de 1801. El mateix duc d’Orleans, en la carta abans esmentada, dirigida al rei, on li explica les operacions que vol dur a terme després de la rendició de

83

València, li diu: ...le plat pais sera plus dificil a desarmer..., («el poble pla serà més difícil de desarmar»)113, és a dir, el “poble menut” que deien els valencians d’aleshores, les classes populars, manifestaven una resistència molt major que les que podien denominar “classes dirigents”. En la nostra opinió, instrument al servei d’una causa estranya que fou utilitzada per uns i altres en benefici de les oligarquies locals i del poder de la noblesa en la Cort. L’estudi dels setanta-sis memorials que envien a l’arxiduc en 1708 els valencians emigrats després de la desfeta (conservats a l’Arxiu de l’Estat a Viena) permeten afirmar a López Camps, que «a simple vista les dades ratifiquen el que sabíem sobre la composició social de l’austriacisme al País Valencià, és a dir, que fou un moviment fonamentalment popular, amb un alt component de revolta antisenyorial; tanmateix, si considerem plegats aquells personatges amb un paper polític de rellevància (tots els nobles i ciutadans, així com el doctor en Drets), sumen 16 persones, i si hi afegim els militars (que per llur vinculació al poder polític poden ben bé ser considerats càrrecs públics) esdevenen el grup majoritari amb 27 individus. L’escassesa de la mostra no permet, com hem dit, arribar a conclusions, i cal tindre ben present que ens trobem sols davant aquells que van poder fugir de València —la gran majoria hi va romandre, patint ja la repressió borbònica— i, encara més, sols ens trobem davant d’aquells que van aconseguir presentar memorials i que van arribar al Consell d’Aragó. Tot i això, l’àmplia presència de representants de la mesocràcia política fa pensar en una participació ben activa, i la presència de militars —i els seus currículums— suggereix un alt grau de politització dels servidors de la monarquia en els darrers anys de Carles II. Una politització complexa, certament, si tenim en compte que els mateixos entusiastes caps militars dels darrers anys de CarIes II faran paper mullat del testament del seu rei i es decantaran pel

trencament amb Felip V. La manca d’argumentacions coherents que justificaren l’adhesió a la Casa d’Àustria és palesa en la documentació que hem treballat i coincideix amb les observacions que ja féu Mª Teresa Pérez Picazo: ni en un bàndol ni en l’altre hi ha un veritable cos teòric que legitime la candidatura i l’oposició a l’altre, sinó que hi ha acusacions que van amb els senyors, i que trobà en Basset l’heroi mil·lenari que podia fer realitat la més antiga de les reivindicacions: l’abolició dels drets feudals.»114 Com ha dit Virginia León, los exiliados son en su mayoría nobles y militares, oficiales y letrados, que han perdido sus haciendas o su carrera política, militar o administrativa por adoptar el partido austricista, muchos de los cuales se trasladan [a ciutats d’Italia o Viena] con su familia.115 López Camps es decanta per una explicació molt més complexa que té en compte tots els factors —materials, emocionals i psicològics— que intervenen en qualsevol conflicte. I afegeix: «Per a molts valencians, en circumstàncies normals, no hauria sigut ‘pensable’ el trencament amb el rei ni amb la dinastia (com no ho fou per a tots els catalans de 1640) així que els partidaris de l’arxiduc s’afanyarien a convéncer-los per diferents vies: a molts, per la via de la suggestió, ‘venent’ la quimera de l’abolició tributària a camperols que, lluny de la despossessió, donaven les primeres passes per a traure rendibilitat comercial als seus productes i necessitaven desempallegar-se de responsabilitats fiscals. A la resta del País, el convenciment li va arribar manu militari, especialment als que vivien a les poblacions costaneres amb presència militar (Alacant, Dénia, Altea, Peníscola); de nou, l’exèrcit esdevenia fonamental, i caldria desterrar d’una vegada la confusió entre els castells i les viles, entre les guarnicions militars i els pobles on s’assentaven: aplicant a casa nostra l’argument que Torras i Ribé emprà recentment per a Barcelona, la resistència d’Alacant, de Dénia o de Xàtiva, no s’hauria

1714, imatge del setge de Barcelona de Hyacinthe Rigaud

84

d’avaluar en termes de major fidelitat a una causa o d’altra, sinó en termes de supervivència, de por a la represàlia i, per al cas d’Alacant, d’orgull militar.»116 Poc es pot afegir en aquest sentit: no oblideu el que es deia dels militars anglesos del castell de Xàtiva que no volien saber res de la gent del poble, de les milícies de la Marina i d’altres comarques que defensaven la ciutat, considerades com un “exèrcit” irregular i perillós. Malgrat el perdó del 4 de juny i del 29 de juliol de 1707; malgrat que moltes viles es mantingueren fidels a Felip V, aquest i els seus consellers més pròxims no perdonaren mai la resistència a les seus tropes i, a més a més, veien en aquesta situació el pretext perfecte per posar en pràctica la concepció centralitzadora de l’Estat que ja es propugnava des del segle XVII a França i a Castella. Les ciutats i persones que es decantaren per l’arxiduc pagaren amb la seua fortuna o amb penes de presó la seua opció política117. Xàtiva n’és el paradigma i la venjança reial i dels consellers del monarca assolia el seu punt més àlgid amb un altre Decret de 27 de novembre de 1707, pel qual s’ordenava a Macanaz que formara de las ruinas de una ciudad rebelde como la expresada de Játiva (cuyo nombre ha de quedar borrado), una colonia fidelísima que se ha de intitular de San Felipe (Gaceta de Madrid del 29 de novembre)118. L’oprobi de portar damunt les seues esquenes el nom del seu destructor va durar fins a 1811, quan el diputat Joaquin Lorenzo Villanueva va obtindre la restitució del seu nom històric a les Corts de Cadis119. L’exili va ser una de les conseqüències de la guerra, com de totes les guerres. Va haver un exili austriacista que des de fa pocs anys s’ha començat a estudiar, ja que la major part de la documentació es troba a Viena120. Tots els cronistes comenten aquest aspecte de la guerra. Miñana, per exemple, diu: Luego los soldados trataron de muy mala manera a los del pueblo que volvían a sus casas y les

robaron las pequeñas pertenencias que se habían llevado consigo y las ropas. A estas desgracias, como un cúmulo de tribulaciones, se añadió el de la emigración. Porque obligados a permanecer en la provincia los partidarios del rey, el resto de la gente que habitaba la ciudad y al mismo tiempo los eclesiásticos, fueron conducidos a Castilla con una guarnición de caballería francesa. Algunos, en especial los del sexo débil, murieron por un destino miserable no solo por la falta de alimentos para su edad sino también por la fatiga del camino y por la tristeza de su espíritu. Las monjas, con adecuados acompañamientos, fueron llevadas a Valencia a los conventos…121 I en el memorial que dirigiren en 1711 a la regent en Barcelona els jurats de Xàtiva hom diu: ...pero aún no bien satisfecha su depravada ambición, salida que fue por capitulación la guarnición del Castillo sin quedar en ella comprehendida gran parte de la primer Nobleza de la Ciudad, que en él se hallava, dentro de breves horas, con públicos edictos a quantos paysanos se hallaron en Ciudad y Castillo, sin exempción de estado, ni sexo, se les señaló puesto a donde avían de acudir, y de allí con escolta, que estava prevenida, fueron conduzidos y desterrados a los reynos de Castilla. Aquí se vieron epilogadas quantas penas, desdichas y miserias pueden suceder a los mortales, pues al caminar a pie en el rigor del verano, casi desnudos, se añadieron los malos tratos de los soldados, poblando los ayres de ayes, suspiros y lamentos; unos lloravan al padre ya difunto, otros al hijo perdido y fugitivo, los más a las hijas y mugeres fatigadas y sin decencia y decoro en el vestido que pide su estado, y todos el perder la Patria, desgracia que, para sentida, qualquier ponderación es escusada, pues basta saber que de dos mil familias que salieron de la Ciudad, a la mayor parte las ahogó el dolor en este camino de amargura y a los demás les dexó la alta Providencia con vida para llorar el estrago, ruína e incendio de su Patria,

Alguns exiliats xativins acabaren els seus dies en Àustria

85

pues qual otra Troya vieron reducida la hermosura de templos y edificios a pavesas, privados aun de la escolta para bolver la vista y registrar a su Patria en el más infeliz estado, qual otra Sodoma, abraçada por disposición y malicia de hombres poco menos que bárbaros. Sucesso que los venideros tendrían por fabuloso si las denegridas piedras de sus edificios, los jaspes, mármoles y bronces de la inocencia, fortaleza y lealtad de los Setabitanos pechos manchados y salpicados de sangre inocente de sus hijos, no conservaran durables caracteres los recuerdos de tan lamentable tragedia, para que se le añada a Xativa este nuevo blazón, sobre muchos, que en otros tiempos ha sabido grangearse, y la emulación enemiga que de propósito ha pretendido borrarles de la memoria, atropellando Leyes, Fueros y Privilegios de la Ciudad, que por su antiquíssima fundación, a los antiguos no se sujetaron, confundida, pensando su malicia lograr el quitar y rasgar del libro de la inmortal memoria el nombre de Xativa, tan aplaudido y celebrado en las Historias assí antiguas como modernas122. La comparació amb Sodoma, ciutat pecadora, apareix constantment a partir d’ací. De fet en les missions jesuítiques que es fan a San Felipe en 1712, es parla de la degenerada ciutat, la qual cosa justificava el càstig que pocs anys abans havia rebut123. Els dos memorials impresos que redacten els tres jurats de la ciutat, arrasada quatre anys abans i començada a reconstruir poc després, es fan en el moment en què Carles III d’Àustria abandona la ciutat de Barcelona i deixa com a Reina governadora a la seua muller Isabel Cristina de Brunswick Wolfenbüttel124. Era el 27 de setembre de 1711 i l’arxiduc se n’anava —per no tornar mai més— a ocupar la corona imperial a la ciutat de Franckfurt amb el nom de Carles VI. La cort es mantingué a Barcelona fins la rendició de les tropes austriacistes i el tractat d’evacuació del 13 de març de 1713. Amb el rei marxaren en 1711 alguns personatges destacats de la cort de l’arxiduc —el primer exili— com l’arquebisbe de València Folch de Cardona o els comtes de Fuencalada, Montesano, Sástago y Savellà. Amb la reina governadora sortiren de Barcelona en 1713 la majoria dels ministres i oficials dels Consells austriacistes entre els quals figurava el secretari d’Estat i del Despatx Universal, el marqués de Rialp. L’última fase de l’exili austriacista es complirà amb la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714 i d’Eivissa en 1715; en aquest cas, els exiliats seran soldats, militars o diplomàtics que representaven Catalunya en l’estranger. Es tracta de tres documents: els dos primers són dos memorials impresos sense data que redacten els jurats de la ciutat de Xàtiva que es troben des de 1707 —suposem, o tal vegada després— a Barcelona. En el primer memorial, després d’una introducció que narra les vicis-

86

situds de la guerra i destrucció de la ciutat, s’eleven al rei trenta-cinc peticions pensades per a una eventual i futura reconstrucció i tornada a Xàtiva, si les tropes austriacistes guanyaven la guerra, cosa que com sabem no va passar. El segon memorial imprés, amb el títol de Addición a las pretenciones de la Ciudad de Xativa, aclareix i afegeix altres setze peticions que no s’havien fet en el primer. Com hem dit, els dos estan dirigits al monarca Carles III, estan escrits en castellà, com també l’informe que elabora el Consell d’Aragó, la qual cosa demostra que la llengua de l’administració austriacista era el castellà. El tercer document, manuscrit i datat el 14 de novembre de 1711, és un dictamen que fa el Consell d’Aragó sobre les peticions de la ciutat, totes elles condicionades al triomf de les armes de Carles d’Àustria125. Els personatges que signen els memorials han estat identificats recentment i amb una sòlida base documental per Agustí Ventura126. Eren els jurats Basili Bru, Jerònim Exea i Antoni Grau, així com el jurat en cap mort a la batalla d’Almansa Josep Aparici, que havien pres possessió del càrrecs en la Pentecosta de l’any 1706. Els tres primers pertanyien a la classe de ciutadans militars i Aparici a la de cavallers, per tant a la noblesa local que havia estat assimilada des del segle XVI a la hidalguia castellana. Des del segle XIII el govern de la ciutat de València estava en mans de “prohoms” que prompte es van designar com “ciutadans”, equivalent als burgesos però sense pertànyer a nissaga noble. Era la “mà major” de la ciutat. Peró l’evolució dels segles XV-XVI permeté que els ciutadans accediren a l’estatus de noble i que la noblesa es fera amb el control del govern de les ciutats. Ja el privilegi XI d’Alfons el Magnànim de 1420 concedia als “ciutadans honrats” el dret a ocupar els càrrecs de mostassaf i justícia del cap i casal, així com als doctors i llicenciats en dret i medicina se li concedí el privilegi militar, amb la qual cosa la vella noblesa valenciana (els “generosos”) quedava equiparada a la nova noblesa dels “ciutadans militars” (que són els tres que firmen el memorial de Xàtiva). El Consell d’Aragó en 1588 igualà als ciutadans honrats valencians amb els hidalgos castellans, el que farà que la terminologia castellana penetre en el Regne de València i a partir d’ací els ciutadans honrats van ser designats com “de la immemorial” o “ciutadans d’immemorial”, igualats en drets i privilegis a la noblesa de sang i solar conegut. El privilegi de 1689 concedí el privilegi militar als ciutadans de la mà major de Xàtiva i la reial Cèdula de Lluís I de 1724, després de la destrucció de la ciutat, assimilà de forma definitiva la hidalguia castellana als ciutadans d’immemorial i als ciutadans de privilegi. Des del segle XIV hi ha documentats, segons Ventura, Bruns a Xàtiva. Aquesta nissaga està molt més documen-

tada en el segle XVII, encara que no s’ha pogut esbrinar de qui era fill Basili Bru, doctor en Drets, ciutadà militar afavorit pel privilegi de 1689, ric propietari i negociant, casat amb Feliciana Navarro. Basili vivia prop del carrer de la Font d’Alòs. A més era procurador de diversos propietaris, entre ells el Jurat en cap Josep Aparici, i tenia negocis amb la fira del bestiar de Medina del Campo i del comerç del blat castellà, el que explica una de les peticions que fan els jurats en el memorial. L’altre firmant, Antoni Grau, que havia estat objecte de confiscacions en 1708, havia fugit cap a Barcelona i en 1711 molt probablement a Itàlia. Pel que fa a Jerònim Exea i Olomar, cognoms molt antics a Xàtiva, potser era germà de Na Eulària Exea, muller de Joan de Próxita i Cerdà, generós, qui fa testament en febrer de 1706 quan se’n va a la guerra amb les tropes de l’arxiduc Carles. Patí, com tots els austriacistes, la confiscació dels seus béns. Per últim, el jurat en cap Josep Aparici, cognom documentat des de 1525, era fill de Simó Vicent Aparici i Elisabeth Joan Barberà; tenia una germana, Maria, i un germà, Lluís; possiblement estava emparentat amb l’altre jurat, Basili Bru, pels avis. Josep Aparici casà amb Manuela Guitart i tingué al menys una filla, Teresa Aparisi Guitart, casada amb Josep Albero, fet que significà la unió d’ambdues famílies —el major dels sis fills que tingueren invertí els cognoms: Aparici en lloc d’Albero. Les raons de la seua rebel·lia contra les tropes de D’Asfeld estaria en la forma d’intervenir en la rendició del castell de la ciutat. En el testament del nét, Jacint Aparici, abans Albero, ens conta com van ser els fets, el que permet deduir a Agustí Ventura que Josep Aparici es trobava ferit i no van deixar baixar al seu gendre, Josep Albero, malgrat que el missatger per conferenciar amb d’Asfeld era el testamentari, en aquells moments un xiquet de curta edat. «Això provocaria —diu Ventura— que l’avi, el jurat en cap, i el pare foren declarats ‘en rebel·lia’ i confiscats els seus béns.» Però, em pregunte, ¿com és possible que si Josep Aparici havia mort el 25 d’abril —com diu el memorial i el mateix testament del nét— estiguera ferit quasi un més després? Sembla que es traslladà més tard a Almansa, on va morir i no en la batalla. Pel que fa al contingut dels dos memorials127, els hem agrupat en set grups temàtics i hem afegit en la major part de les peticions la resposta —dirigida a la reina governadora— del Consell d’Aragó del 14 de novembre de 1711, publicada el 27 d’abril de 1712. Després de la narració de la presa, destrucció i exili dels habitants i per tal de preparar un possible retorn, els jurats proposen —entre altres qüestion— canviar el nom a la ciutat afegint-li el nom de la dinastia per la qual lluitaven (Xàtiva de Àustria); confirmació de tots els privilegis que havien concedit a

la ciutat els anteriors monarques; organització del govern de la ciutat ampliant la presència de la noblesa local en el Consell particular i en el general, siendo la Ciudad de Xativa la primer Ciudad del Reyno, después de la de Valencia, y la más numerosa de gente de todas las Ciudades de dicho Reyno y la que tiene mayor número de Personas Nobles; recuperar el domini sobre la baronia de Canals, l’Alcúdia de Crespins i La Torre de Canals contra el qual sempre havien lluitat i continuaran lluitant en el segle XVIII, considerant que la ciutat de Xàtiva ja no existia i el que hi havia era una nova ciutat de San Felipe; una demora de 30 anys (només se li concediran 10 anys) en el pagament del deute municipal; la reedificació de la ciutat, peticions que queden pendents en la resposta del Consell d’Aragó a quan les armes del rei Carles III recuperaren el regne de València, com és el cas de les fortificacions i baluards defensius; que es poguera extraure del regnes de Castella vint-mil fanecades de blat per a subministrament de la ciutat; que els naturals de Xàtiva pogueren optar a càrrecs eclesiàstics o seculars en qualsevol territori de la monarquia La més cridanera de les peticions és la d’una Universitat para todo género de ciencias —la primera que tenim documentada per a la història de la ciutat— per les raons que apunta el memorial: ...por quanto dicha Ciudad consta de un pueblo numeroso, abraça en sí gran parte del Reyno de Valencia y fronteras de Castilla [està referint-se al territori de la sots-governació], en donde se hallan muchas villas y lugares numerosíssimos, y de ordinario por ser el parage tan bueno y acomodado acuden a los estudios muchos. La petició fou denegada perquè parece no conviene al bien común, pues los perjuicios y daños que resultan de las Universidades de Orihuela y Gandia lo persuaden. La d’Oriola s’havia creat en 1569 i pertanyia als dominics, i la de Gandia, en mans dels jesuïtes, en 1550. La negativa obeïx —al nostre parer— a la pressió que l’Església i les ordres afectades podien plantejar a una monarquia que no gaudia d’una situació de fortalesa en els regnes hispànics en aquells moments, en mig d’una guerra. A més, un any abans el papa Climent XI havia reconegut Carles III com a rei de la monarquia espanyola, pressionat per l’emperador Leopold I qui havia arribat a ocupar parcialment els Estats Pontificis per l’opció en 1708 de Climent XI d’estar al costat dels Borbó —com l’arquebisbe Folch de Cardona—, la qual cosa l’obligà acordar la pau el 1709 i reconéixer al germà de l’emperador com Carles III d’Espanya. Açò provocà un conflicte diplomàtic important amb el trencament de relacions entre el Papat i la monarquia de Lluís XIV i el seu nét Felip V. Hi ha una altra raó per argumentar aquesta negativa i un oblit intencionat en els memorials que ara comentem:

87

és la presència de Folch de Cardona128, arquebisbe de València, en aquells moments a Barcelona, ja posat als peus de l’arxiduc i enfrontat a Felip V. ¿Com s’explica, sinó, que entre tantes i detallades peticions dels jurats xativins no estiga la de la catedralitat, insistentment reclamada des del segle XV? No era el moment d’incomodar l’arquebisbe de València, “que era dels nostres” i a la Santa Seu que havia recolzat la causa de Carles III. El volum de l’emigració es calcula en unes 2.000 persones, alguns amb família (es calculen 162 dones), que des de 1707 es traslladaren procedents de Castella, Aragó i València cap a Barcelona: «Així durant la guerra, la majoria dels valencians desplaçats i les seues famílies es van establir a Barcelona i en terres catalanes, com la família Maians, i també a Mallorca», patint una situació de misèria. La desfeta d’Almansa «va motivar el trasllat de nombrosos austriacistes dels regnes d’Aragó i València al Principat: alguns eren nobles, però la majoria era gent corrent que per les seues inclinacions polítiques es veien obligats a deixar les seues cases.»129 En eixe grup es trobaven els jurats de Xàtiva i altres que ara no coneixem. Després de la mort de l’emperador Josep I en la primavera de 1711 i l’embarcament en setembre de l’arxiduc cap a les seues possessions imperials, es produïa un nou exili cap a Viena i altres llocs de l’Imperi habsburgés. En juny de 1713, l’emperadriu Elisabet Cristina abandonava Barcelona, després de la firma del tractat d’Utrecht pel qual s’havien d’evacuar les tropes. Un altre grup de valencians marxaren cap a l’exili en direcció a Itàlia i Alemanya. Els valencians tingueren un paper destacat en la defensa de Barcelona fins l’11 de setembre de 1714, els supervivents van ser expulsats de la ciutat i Felip V ordenà l’eixida de totes les famílies de castellans, aragonesos i valencians que es trobaven a Catalunya com aliats del austriacistes. Més de mil persones embarcaren al port de Barcelona, cap a Mallorca, Itàlia o Àustria. Seguint la documentació exhumada pels autors esmentats, darrere de cada exiliat hi trobem una història personal plena de dramatisme. De la informació disponible no podem concretar quants xativins formaven aquest exili. És una tasca per fer. En una de les llistes de persones que demanen pensió en 1716-17, ens trobem com procedents de Xàtiva a Pedro Matoses, Antonia Anguerot, Fr. Joan Masip (trinitari) i poca cosa més; la resta no precisa el lloc de naixement. Dels jurats signants de les peticions no sabem quasi res130. Des d’aquell moment es perd la pista. Possiblement es quedaren a viure a Barcelona, moriren allí o tornaren a terres valencianes després del perdó parcial de 1718. Alguns descendents apareixen entre la classe dirigent de la ciutat després de 1708: per exemple, Francisco Exea, probablement fill del jurat Jerònim Exea i tinent

88

de regidor de Tobías del Burgo a mitjans del segle XVIII, és denunciat per què fue contra S.M. en dichas guerras, por cuya causa le fueron confiscados los bienes. El mateix es diu de Gaspar Pelegero, Ginés Ferris o Tomás Terranet131. Sembla que en alguns casos es van poder “infiltrar” en la nova administració de la ciutat borbònica, en altres però els cognoms citats desapareixen durant tot el segle XVIII132. Acabada la guerra con la toma de Mallorca en 1715 —apunta Virginia León—, algunos españoles refugiados en Austria e Italia regresaron a España. Se calcula que fueron volviendo más de tres mil españoles, sobre todo, a partir de 1718, fecha de la ruptura de Felipe V con la Santa Sede después del fallido acercamiento de 1717. Ara bé, la mateixa historiadora apunta que la presència de valencians a Catalunya i, especialment, a la capital del Principat després de la desfeta de 1707 fou important i que arran de la rendició de Barcelona en 1714, la mayoría del grupo de valencianos volvieron a sus casas...; sólo los que habían participado en la defensa de la ciudad siguieron a los catalanes en dirección a los dominios imperiales.133 Estarien en aquest grup els jurats de 1707, Bru, Exea i Grau? No tenim resposta, de moment, per a aquesta qüestió. L’altre plànol de les conseqüències són les materials: la ciutat despoblada tardà uns quants anys en repoblar-se. L’ocupació fou lenta, com ha estudiat Alfons Vila i Isaïes Blesa134, però sembla que retornà bona part de les famílies anteriors, especialment les que s’havien mantingut fidels a Felip V, amb una important aportació de pobladors dels llocs dels voltants i estrangers (francesos i irlandesos, especialment). La reconstrucció de la ciutat en l’aspecte urbanístic, la recomposició del govern municipal i el nomenament de les autoritats delegades del rei, la reordenació del sistema fiscal, aspecte cabdal per a poder iniciar la posada en marxa de la ciutat, són aspectes d’aquesta nova etapa de l’ara anomenada Nueva Colonia de San Felipe, sobre la qual hi ha alguns estudis recents que permeten aprofundir en el tema. En totes eixes tasques reconstructives inicials tingué un paper important Melchor Rafael de Macanaz, eminent jurista, regalista fanàtic, amic d’Amelot i servidor fidel de Felip V, inspirador del decret d’abolició dels furs i jutge de confiscacions encarregat d’encausar els austriacistes i confiscar els seus béns en totes les ciutats i viles del regne que s’havien adherit a la causa de Carles III. Aquest personatge que qualificà als habitants d’aquesta ciutat de traidores, justificava que por ser tan obstinados, Játiva después de un largo sitio fue menester reducirla a cenizas. Per tot el que hem dit, caldria fer una proposta final: si hui tenim el retrat de Felip V penjat boca per avall135, caldria castigar d’una manera simbòlica també els que van

aconsellar al monarca i ordenaren tan funesta mesura: en primer lloc, al duc de Berwick, després a l’ambaixador Amelot i, per últim, a Macanaz. Tots tres són els vertaders fautors i inspiradors de la rancúnia dels vencedors sobre el poble valencià i, més en concret, sobre el poble d’aquella Xàtiva foral tan llunyana i admirada. A ells hem

d’afegir tres personatges més: D’Asfeld, Mahoni i José de Chaves, executors materials d’un incendi que convertí la ciutat de Xàtiva en la Numància del segle XVIII —símbol de les llibertats valencianes, com es va posar de manifest en els anys de la Segona República— i els seus habitants en portadors amb orgull del gentilici “socarrats”136.

NOTES 1) El present text és una versió revisada, anotada i notablement ampliada de la conferència pronunciada al Saló d’Actes de la Casa de la Cultura de Xàtiva el 21 de juny de 1996 (publicada en el Llibre Fira d’Agost de Xàtiva 1996, pàgs. 51-68) i de l’article “Aquella primavera tràgica de l’any 1707” (Levante-EMV, 30 de juny de 1997, p. 26). Així mateix correspon a la conferència pronunciada el 3 de maig de 2007 al mateix local, dintre del cicle sobre la Crema de Xàtiva, organitzat per l’Associació d’Amics de la Costera i que varem pronunciar amb l’ajuda d’una presentació en powerpoint. 2) Archivo Histórico Nacional (AHN), Estado, ligall 350, caixa 2, (carta de D’Asfeld a José de Grimaldo, de F. Rocafull, càrrecs a Macanaz i llista de pretendents a les terres confiscades a Xàtiva, 1708). 3) Una aproximació al significat de la guerra en Emilio de DIEGO, “La guerra de sucesión española: de conflicto interno a primera guerra mundial, la crisis sucesoria de la monarquía hispánica”, Cuadernos de Investigación Histórica, núm. 24, 2007, p. 9-18 i els estudis continguts en aquest número dedicat monogràficament al tema. 4) Sobre les fonts d’època foral a l’Arxiu municipal podeu consultar l’estudi preliminar de Vicent TEROL i el Pròleg d’Isaïes BLESA a l’edició de l’Índex general de Consells i actes de l’Arxiu Municipal de Xàtiva (1500-1550), València, Universitat, 2006, p. 7-26. Sobre la documentació que es va salvar de la crema, p. 10-11, on afirma que “és aquest un dels pocs llibres d’èpoques medieval i moderna salvats de la crema de Xàtiva el 1707, i constitueix, per tant, un tresor valuós per a la història no sols de la ciutat sinó de la Governació dellà lo riu Xúquer”. De la documentació eclesiàstica ens parla Vicent PONS, Archivo del Hospital —Major de Pobres”— de Xàtiva: Catálogo y estudio, Valencia, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1987; J. ALONSO, A. BOLUDA i V. PONS, “L’arxiu històric de la Col·legiata de Santa Maria de Xàtiva. Inventari i aproximació històrica”, Papers de la Costera, 7-8, Xàtiva, 1992, p. 210-238. 5) CASTAÑEDA, Fray Carlos, Fundación del Convento de Carmelitas de Játiva y vicisitudes que padeció en las guerras de Succesión. (any 1789). Biblioteca Nacional: Ms. 21.042. 65 pàgs. Edició facsímil del manuscrit en Fray Carlos Castañeda y la Guerra de Sucesión en Xàtiva, Ulleye (Col·lecció Una ullada a la Història), Xàtiva, 2007. Fou editat per primera vegada per Ventura PASCUAL Y BELTRÁN en Datos para el exterminio de Játiva en la Guerra de Sucesión. Curiosidades setabenses, segunda serie. Fascículo II, Xàtiva, Tip. Virgen de la Seo, 1925 (p. 1-39). Nova edició facsímil per Associació d’Amics de la Costera, Xàtiva, 2006.

6) Ventura PASCUAL estudià la vida i obra de Castañeda en El carmelita Fr. Carlos Castañeda, historiador y orador, Madrid, Tipografía de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1922. 32 p. Edició facsímil en Ulleye (Col·lecció Una ullada a la Història), Xàtiva, 2007. 7) Noticias de lo sucedido en Valencia en el año 1705 i siguientes copiadas de las Gacetas de Madrid. Manuscrit (Biblioteca de l’autor). Agustí Ventura va transcriure aquest manuscrit i el va editar amb el títol Introducció i comentari al manuscrit sobre la guerra de successió extret de la Gaceta de Madrid, Temes d’història local, Vol. V, Levante-EMV, abril-maig 1997, 22 pàgs. 8) ESCARTÍ, Josep Vicent (estudi i edició), El Diario (1700-1715) de Josep Vicent Ortí i Major, València, Bancaixa, 2007. 9) CERVERA TORREJÓN, José L., La batalla de Almansa. 25 de abril de 1707, València Corts Valencianes, 2000. 10) La Batalla d’Almansa, 1707. III Centenari, Catàleg de l’exposició, Generalitat Valenciana, 2007, edició i projecte de José Luís Cervera, Joan Gavara i Eduard Mira. 11) CERVERA TORREJÓN, José L., Joan Baptista Basset. Vida i mort del líder maulet, València, 3i4, 2006. Completa una biografia anterior deguda al mateix autor publicada per 3i4 i la de Jordi QUEROL, Joan Baptista Basset, militar i maulet, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1991. 12) VENTURA, Agustí, “Xàtiva, la socarrada”, en El Nostre Institut, 2001, p. 100-104; “Un memorial de l’Ajuntament austriacista de Xàtiva de 1711”, en Actes de la XXV Assemblea de Cronistes del Regne de València 2004, València, 2006; “Entorn de la batalla d’Almansa i la crema de Xàtiva”, conferència pronunciada el 27 d’abril de 2007 a la casa de la Cultura de Xàtiva. BLESA DUET, Isaïes, El municipi borbònic en l’Antic Règim: Xàtiva (1700-1723). Xàtiva, Ajuntament, 1994 i Un nuevo municipio para una nueva monarquía. Oligarquías y poder local. Xàtiva, 1707-1808, València, Universitat de València, 2005. RAMÍREZ ALEDÓN, Germán, “Aquella primavera tràgica de l’any 1707”, Levante-EMV, 30 de juny de 1997; “Penitencia para después de una guerra. Las misiones populares jesuíticas en la Nueva Colonia de San Felipe (1712)”, en Llibre Fira d’Agost 2005, pp. 115-137 i “De la Guerra de Sucesión a la recuperación de la Colegial (1707-1909). Entre Ilustración y Liberalismo: la Iglesia de Xàtiva en la encrucijada revolucionaria”, en el Catálogo La llum de les Imatges, Xàtiva Lux Mundi 2007. Libro de Estudios, p. 144-191. 13) BOIX, Vicente, Xàtiva. Memorias, Recuerdos y tradiciones de esta antigua Ciudad. Xàtiva, Impremta de B. Bellver, 1857, p. 225242. La còpia que utilitza Boix la posseïa En Franco Sena Chocomeli, nebot del carmelita, advocat a València i natural de Xàtiva (p. 230). 14) PERALES, Juan Bautista, Historia General de Valencia, Terraza Aliena, València, 1880, III, p. 862-863.

89

15) SAN FELIPE, Marqués de, Comentarios de la Guerra de España e Historia de su Rey Felipe V, el Animoso. (edició original 1725). Madrid, Ed, Atlas, 1957. 16) MIÑANA, José Manuel, La Guerra de Sucesión en Valencia (De bello rustico Valentino). (Edició original, La Haia, 1752). Primera edició en castellà: Extret de la Revue Hispanique, tome LV, New York-París, 1922, traducció de Vicente Castañeda, 175 p. Nova edició bilingüe a cura de F.J. Pérez Durà i J.M. Estellés. Valencia, I.V.E.I., 1985. 17) MACANAZ, Melchor de, Copia de los Manuscritos de Macanaz. Ms. 24 (Biblioteca de la Universitat de València); Regalías de los Señores Reyes de Aragón. Discurso Jurídico, Histórico, político por ----. Publícale por vez primera la Biblioteca Jurídica de Autores Españoles precedido de una Noticia sobre la Vida y escritos del autor por el Ilmo. Sr. D. Joaquín Maldonado Macanaz. Madrid, Imprenta de la Revista de Legislación, 1879; Testamento político. Pedimento fiscal, Noticia biográfica de Joaquín Maldonado Macanaz, Madrid, Instituto de Estudios Políticos, 1972. Per al conjunt de les obres inèdites i publicades de Macanaz, vid. el llibre de KAMEN, Henry, La Guerra de Sucesión en España, 1700-1715. Barcelona, Grijalbo, 1974, p. 442-449. 18) MARTIN GAITE, Carmen, El proceso de Macanaz. Historia de un empapelamiento. Madrid, Moneda y Crédito, 1970 (nova edició amb el títol: Macanaz, otro paciente de la Inquisición, Madrid, Taurus, 1975). La documentació utilitzada per Martín Gaite donaria, en la nostra opinió, més informació per al cas de Xàtiva: A.H.N. (Madrid), Inquisición, lligall 3.697, caixa 1: Causa de fe contra Macanaz (en dos libros: Libro 1, fol. 1-528; Libro 2: fols. 529-1128). Ací es troben nombrosos memorials sobre la destrucció i reconstrucció de Xàtiva. La caixa 2 del mateix lligall conté la Causa de fe contra Macanaz (un volumen d’uns 900 folis amb el procés contra Macanaz iniciat en 1715). 19) VILA MORENO, Alfonso, «La destrucción de Xàtiva (Aportación documental)», Llibre Fira d’Agost 1987, pp. 31-36 i «Fundación de San Felipe: aspectos demográficos», Anales de la Academia de Cultura Valenciana, núm. 63 (1978-85), pp. 245-263. PÉREZ APARICIO, Carme, De l’alçament maulet al triomf botifler. València, Tres i Quatre, 1981 i PÉREZ APARICIO, Carme, «La Guerra de Sucesión en España», a La transición del siglo XVII al XVIII, Vol. XXVIII de la Historia de España, dirigida per R. Menéndez Pidal. Madrid, Espasa-Calpe, 1993, pp. 301-503. PRADELLS NADAL, Jesús, Del Foralismo al centralismo. Alicante 1700-1725. Alacant, Universitat i Caja de Ahorros Provincial, 1984. BLESA DUET, Isaïes, El municipi... 20) LEÓN, Virginia, Entre Austrias y Borbones. El Archiduque Carlos y la monarquía de España (1700-1714), Madrid, Ed. Sigilo, 1993; “La oposición a los Borbones españoles: los austriacistas en el exilio”, en Disidencias y exilios en la España Moderna, Actas de la IV Reunión Científica de la AEHM, CAM-Universidad de Alicante, 1997, p. 469499 (conté nombrosa bibliografia sobre la qüestió de l’exili austriacista); Carlos VI: el emperador que no pudo ser rey de España, Madrid, Aguilar, 2003. LÓPEZ CAMPS, Joaquim Enric, “Maulets amb noms i cognoms. Els exiliats valencians a Barcelona (1707-1714)”, Enfrontaments civils: postguerres i reconstruccions. Segon Congrés Recerques, Lleida, 2002, Vol. I, p. 176-192 i els estudis ja esmentats d’Isaïes BLESA, Agustí VENTURA, José Luís CERVERA i el conjunt de treballs arreplegats al catàleg de l’exposició sobre La Batalla d’Almansa 1707. III Centenari, ja citat. Els estudis del professor Enrique Giménez es centren en la nova estructura administrativa i política sorgida de la desfeta de 1707; per això els citarem mén endavant. 21) GONZÁLEZ BALDOVÍ, M., «Xàtiva», en Catálogo de Monumentos y Conjuntos de la Comunidad Valenciana. València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1983. Vol. II, pp. 911-982. CHAPAPRÍA, Juan Esteban i SICLUNA LLETGET, Ricardo, “La ciutat de Xàtiva i la seua arquitectura vista per Van den Wijngaerde”, en Les vistes valencianes d’Anthonie van den Wijngaerde, València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1990, p. 259-301. 22) GARCIA ALMIÑANA, Eugenio, «Foralisme i fiscalitat: la reconstrucció del sistema impositiu a Xàtiva, arran de la Guerra de Suc-

90

cessió», Papers de la Costera, núm. 5 (octubre 1987), pp. 73-96. 23) En part, eixe intent ja es troba en marxa amb l’edició de la magna Història de Xàtiva, de la qual només s’ha editat un volum de síntesi: Història de Xàtiva, Universitat de València, 2006, 525 pàgs. 24) Aquesta tasca s’ha dut en part gràcies al estudis ja esmentats de Virginia LEÓN i els d’Agustí ALCOBERRO, autor de L’exili austriacista (1713-1747), Barcelona, Fundació Noguera, 2002, 2 vols., ambdós centrats en l’exili més que en la guerra. Les aportacions dels diversos Congressos celebrats amb motiu del III Centenari de la batalla d’Almansa donaran més llum quan es publiquen i es sistematitzen. 25) La bibliografia sobre el conflicte és abundant i ha crescut molt recentment. Les aportacions pioneres de Pedro VOLTES BOU continuen sent necessàries: El Archiduque Carlos de Austria, rey de los catalanes, Barcelona, Aedos, 1953; La Guerra de Sucesión en Valencia. Valencia, Inst. Alfons el Magnànim, 1964; Documentos de tema español existentes en el Archivo de Estado de Viena, Barcelona, Instituto Municipal de Historia, 1964, 2 vols.; La Guerra de Sucesión, Barcelona, Planeta, 1990 (síntesis recomanable) i el Volum XXVIII de la Historia de España. La transición del siglo XVII al XVIII, dirigida per C. Seco y J.M. Jover, Madrid, Espasa-Calpe, 1993, p. 301-503. Per a Catalunya, on la producció no para de créixer, Josep M. TORRAS i RIBÉ, La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714), Barcelona, Rafael Dalmau editor, 1999. Vicent Josep ESCARTÍ fa un balanç molt acurat sobre la bibliografia del conflicte, especialment centrat en l’antiga Corona d’Aragó: “Introducció” a l’edició del Diario d’Ortí i Major, notes 1 i 2 (p. 11-13). Una monografia actual i molt documentada és la d’Antonio ÁLVAREZ-OSSORIO (ed.), La pérdida de Europa. La Guerra de Sucesión por la Monarquía de España, Madrid, Fundación Carlos de Amberes, 2007 i com a síntesi, Rubén SÁEZ ABAD, La Guerra de Sucesión española, 1702-1715, Madrid, Almena ediciones, 2007. 26) Haus-,Hof- und Staatsarchiv (Arxiu de l’Estat, de la Cort i de la Casa [reial]) de Viena: Spanien Varia 46 (alt 60), Konv. c (fol. 283r). 27) Al Principat el sentiment proaustriacista i de lloança a la figura del darrer Àustria, Carles II, és una realitat constatable documentalment, la qual cosa —a més de sorprendre per la visió negativa i incapaç que sempre s’ha donat d’ell— contribueix a explicar l’oposició al nou monarca (Cfr. J.M. TORRAS I RIBÉ, La guerra de Successió…, p. 43). 28) Eixa és la tesi tradicional, no comprovada documentalment i basada en que un parent d’ell era “llaurador d’Alboraia”. José Luís CERVERA, seguint informacions de Martínez Aloy, afirma que nasqué a València el 5 de juny de 1654 i morí a Segòvia en 1726, sense més precisions (Joan Baptista Basset. Vida i mort…, p. 13-14). 29) Aquest episodi és narrat per Miñana en el Llibre I de la seua obra. Per a la guerra a la capital de la Marina, vegeu Josep A. GISBERT i Javier CALVO, La Guerra de Successió a Dénia, Ajuntament de Dénia, 2006. 30) MIÑANA, José Manuel, La Guerra de Sucesión en Valencia..,Libro I, edició de F.J. Pérez Durà i J.M. Estellés, p. 55-56. 31) CERVERA, J.L., Joan Batista…, p. 95. 32) Citat per J.L. CERVERA, Joan Baptista…, p. 95-98. 33) PLANES, V., Sucessos fatales desta Ciudad y Reino de Valencia o Puntual diario de lo sucedido en los años de 1705, 1706 y 1707, (Biblioteca Valenciana, Ms. nº 159, NP, Vol. I, f. 18vº). Citat en l’edició de Vicent Josep Escartí del Diario d’Ortí i Major, p. 89-90. Les referències d’Ortí a aquests fets en p. 88-93 de l’esmentada edició. 34) BERNAT, Joan S. i BADENES, Miquel A., Crecimiento de la población valenciana (1609-1857). València, IVEI, 1994, p. 192-207. 35) Sobre la situació eclesiàstica de la ciutat abans i després de la guerra, vegeu Germán RAMÍREZ, “De la Guerra de Sucesión a la recuperación de la Colegial (1707-1909)...”, passim. 36) Agustí VENTURA, “Xàtiva, la socarrada”, i “Un memorial de l’Ajuntament austriacista...”. 37) Germán RAMÍREZ, “De la Guerra de Sucesión a la recuperación de la Colegial (1707-1909)...”, p. 148-150.

38) Introducció i comentari al manuscrit…, extret de la Gaceta de Madrid, p. 10. 39) CASTAÑEDA, F. Carlos, Fundación del convento…, fol. 3r. 40) Marco ja estava amb Basset quan València fou ocupada en desembre de 1706, encarregat de detindre als francesos que es trobaven a la ciutat. A Xàtiva tingué una actuació molt destacada, ja que fou posat pel governador Purroi al front dels miquelets que defensaven la ciutat. Apareix també en la defensa d’Alcoi fins la rendició del 9 de gener de 1708 i després es traslladà a Tarragona, on es perd la seua pista. 41) CASTAÑEDA, Fr. Carlos, Fundación del convento…, fol. 3vº4r. 42) MIÑANA, J.M., La guerra de Sucesión…, Libro II, p. 132. 43) BORRULL I VILANOVA, Francisco Xavier, Fidelidad de la ciudad y reino de Valencia en tiempo de las guerras civiles que empezaron en el año de 1705. Valencia, 1810, p. 97-98. 44) KAMEN, Henry, La Guerra…, p. 314. 45) Reparos críticos, fundados en hechos verdaderos, contra varios pasages que refiere el Marqués de San Felipe en sus Comentarios de la Guerra de España, que escribió un Valenciano en obsequio de la verdad y lealtad de su Patria, Semanario Erudito, Madrid, 1788, vol. 18, p. 139-140 (Citat per Kamen, p. 314). 46) MIÑANA, J.M., La guerra de Sucesión…, Libro III, Cap. 6, 7 i 9, on narra el setge i presa de la ciutat; la cita en p. 205. 47) ARV, Clero, lligall 388, caixa 1051, núm. 4. Citat per A. Ventura, “Entorn de la batalla d’Almansa...”. 48) Les Memòries del Duc de Berwick han esta editades recentment: Duque de Berwick. Memorias, edició de Pere Molas Ribalta, Universitat d’Alacant, 2007. James Fitz-James (1670-1734), primer duc de Berwick fou fill natural del darrer rei catòlic d’Anglaterra i arribà a ser mariscal de França en els regnats de Lluís XIV i Lluís XV. Fou un dels generals més importants del seu temps i la seua intervenció en la guerra de Successió a la corona espanyola, decisiva. 49) Per a la batalla, a més del llibre de José Luis Cervera, ja citat, vegeu els articles d’Eduard Mira, Karl F. Rudolf i José Luis Cervera al Catàleg La batalla d’Almansa, 1707..., p. 48-105 i 132-165. Del mateix Cervera, Ricard Segura i Carmen Pérez, La batalla de Almansa: un día en la historia de Europa, Ajuntament d’Almansa, 2004. Mª Ángeles PÉREZ SAMPER, “En el tercer centenari de la batalla de Almansa”, Boletín de la Real Academia de la Historia, núm. 2, 2007, p. 171198. També la web del III Centenari: http://almansa2007.usuarios. tvalmansa.com/ amb enllaços interessants: http://almansa2007. usuarios.tvalmansa.com/enlaces.htm. El congrés celebrat a la ciutat castellana el dies 16 a 18 d’abril de 2007 amb el títol Encuentro internacional Almansa, encrucijada de Europa. La Guerra de Sucesión y el III Centenario de la batalla de Almansa (Universidad de Castilla-La Mancha, Actes en premsa). La mateixa universitat organitzà un curs d’estiu en juliol de 2007, sobre “La Guerra de Sucesión española y la batalla de Almansa”. 50) ARV, Clero, caixa 1045, núm. 1. Ventura sostenia en un principi que Aparici havia mort a la batalla, però sembla que la seua mort va ser per causes naturals a dita ciutat, segons ha revisat el mateix cronista de Xàtiva. 51) La novel·lística també s’ha ocupat del tema. Rita MONALDI i Francesco SORTI han publicat Veritas (Roca editorial, 2007), ambientada en la Viena de Josep I; reseña en: http://www.elmundo.es/ elmundo/2007/12/10/cultura/1197289691.html. Juan Ramón BARAT, 1707. El somni perdut, València, Carena editors, 2007; reseña en http://www.laverdad.es/murcia/prensa/20070715/lorca/ juan-ramon-barat-entra_20070715.html 52) Relación puntual de la gloriosa recuperación de la ciudad de Valencia por las armas del Rey Nuestro Señor, mandadas por Su Alteza Real el Señor Duque de Orleáns, Madrid, Imprenta de Antonio Bizarrón, [1707], comentado por Nicolás BAS MARTÍN, “Una joya bibliográfica de la guerra de sucesión”, Levante-EMV, 13 d’octubre de 2000, Suplement Posdata.

53) Archivo Histórico Nacional (AHN), Estado, lligall 2454, exp. 3. 54) La rendició d’Alzira fou estudiada per Eugenio GARCÍA ALMIÑANA, “La Guerra de Sucesión en la villa de Alzira a través de la correpondencia municipal (1703-1707”, Al-Gezira. Revista d’Estudis històrics-Ribera Alta, núm. 3 (octubre 1987), p. 193-230. 55) Ja veurem després com el mateix duc d’Orleans participava de la idea d’abolir els furs del territoris de la Corona d’Aragó i de l’exemplaritat del càstig. 56) KAMEN, Henry, La guerra…, p. 318. 57) L’anàlisi de les posicions regalistes de Macanaz, compartides per totes les autoritats del bàndol felipista, i la fidelitat de diverses ciutats i viles valencianes al Borbó són analitzades per Henry KAMEN, La guerra…, p. 320-329. La cita en p. 316. 58) Un dels exiliats a Viena. Apareix a la llista “en la quinta clase” dels que es troben als dominis de l’emperador en 1714 (V. León, Entre Austrias…, p. 226 i A. Alcoberro, L’exili, II, p. 31). 59) Ja hem vist com el mateix duc d’Orleans valorava aquesta presència. Kamen arriba a afirmar que “la resistencia de otros pueblos [a més, de Xàtiva] se debió más a la presencia de defensores extranjeros que a obstinarse en la rebelión” (p. 319), la qual cosa inicia una línia investigadora de l’historiador anglés que conclou amb el polèmic llibre Imperio. La forja de España como potencia mundial, Madrid, Aguilar, 2003. “Kamen sostiene que el Imperio español no se debió tanto al poder político o militar del país, sino a los recursos combinados de las naciones de Asia y Europa. Es decir, que en la construcción de aquella España imperial también colaboraron activamente portugueses, italianos, flamencos, mexicanos y chinos”, assenyala en una entrevista recent: http://www.campusred.net/ campusdiario/20030324/entrev.htm i la crítica a les seues tesis en http://www.nodulo.org/ec/2003/n022p24.htm. 60) CASTAÑEDA, Fr. Carlos, Fundación del convento…, fol. 6vº-7r. 61) Introducció i comentari al manuscrit…, p. 14. 62) El Diario (1700-1715) de Josep Vicent Ortí…, p. 221. 63) Planes, Isidre, Successos…, fol. 184v-185r; Miñana, J.M., op. cit., Libro III, p. 203-212 64) Haus-, Hof- und Staatsarchiv (Arxiu de l’Estat, de la Cort i de la Casa [reial]) de Viena: Spanien Varia 50 (alt 64), Konv. c, (fol. 122143). La cita en fol. 129v. Publicat en facsímil a Germán RAMÍREZ i Isaïes BLESA, La destrucció de Xàtiva en 1707 i el govern de la ciutat en l’exili, Ulleye, Xàtiva, 2007, p. 85-110. 65) PASCUAL, Ventura, Curiosidades setabenses..., p. 80-82. 66) MIÑANA, J.M. La guerra…, p. 209. 67) José Antonio de Chaves Osorio fou empresonat a Alacant pels austriacistes durant la guerra. De 1708 a 1715 fou corregidor d’Alcoi i d’aquest any fins 1721 corregidor d’Alacant, any en que fou nomenat capità general interí de Mallorca. Formava part dels militars al servei del monarca que ocuparen el regne de València desprès de 1707. Cfr. Enrique GIMÉNEZ, Los servidores del rey en la Valencia del siglo XVIII. Estudio y repertorio biográfico, València, Inst. Alfons el Magnànim, 2006, p. 327. 68) El relat de l’assalt en Fr. Carlos CATAÑEDA, Fundación del convento…, fol. 7v-9v. 69) MIÑANA, J.M. La guerra…, p. 211. 70) Introducció i comentari al manuscrit…, p. 13-14. 71) Ibidem, p. 14. 72) Haus-, Hof- und Staatsarchiv, Viena: Spanien Varia 50 (alt 64), Konv. c, fol. 130r. 73) Memorial que presentó a Su Magestad el Reyno de Valencia; y el Real Decreto, en que les concede Perdón General, Imprés de 8 pàgs. in ½ fol. [juny 1707?]. Biblioteca de l’autor. El text original en AE, Paris, Corresp. Polit., 173, fol. 14. Publicat parcialment al nostre article “Aquella primavera tràgica de l’any 1707”, Levante-EMV, 30 de juny de 1997. Com diu Kamen, “el perdón no fue más que una ficción. En ningún momento exluyó el Gobierno la necesidad de tomar medidas severas y serias” (La guerra..., p. 321). 74) El Diario (1700-1715) de Josep Vicent Ortí…, p. 225. Un autor

91

proborbònic, com el Marqués de San Felipe, feia notar la crueltat emprada en la conquista de ciutats com Alzira, Xàtiva i Alcoi (Comentarios de la Guerra de España..., p. 132). 75) El Diario (1700-1715) de Josep Vicent Ortí…, p. 223; Eugenio GARCÍA, “La Guerra de Sucesión en la villa de Alzira...”, p. 221-222. 76) Memorial que presentó a Su Magestad el Reyno de Valencia…p. 7-8. 77) Carta de Berwick a Amelot, 22 de maig de 1707 (Archives du Ministère des Affaires Etrangères, AE, Paris, Corresp. Politique, 176, fol. 286; citat per Kamen, p. 321 i 334). 78) Dépôt Général de la Guerre, Vincennes, 2049, f. 82, citat en francés per Kamen, p. 334. 79) Agustí VENTURA, «Un memorial…», XXV Assemblea de Cronistes del Regne de València, 2006. 80) Sobre eixa unitat de criteri, Kamen, p. 320-325 amb testimoniatges d’Amelot, Orry, Berwick, Chamillart i el mateix Lluís XIV, encara que Kamen destaca que no era una idea únicament francesa, sinó compartida amb els dirigents castellans. 81) A.H.N, Estado, lligall 2454, exp. 7, carta de 19 de juny de 1707, datada “au camp de Ballobar”. 82) Marqués de SAN FELIPE, Comentarios de la guerra…, p. 132. 83) KAMEN, Henry, La guerra…, p. 318. 84) Jordi Pérez Durà en les notes a l’edició de l’obra del pare Miñana, exculpa en part al militar castellà, ja que impedí que afusellaren als frares del convent de la Trinitat (actual Arxiu municipal), mesura que havia decidit D’Asfeld després de saquejar el cenobi (Miñana, La guerra…, p. 212, nota 60). 85) BLESA, Isaïes, Un nuevo municipio…, p. 226-227. 86) KAMEN, Henry, La guerra…, p. 319. 87) Lluís XIV a Amelot, 27-6-1707 (la mateixa data del decret de la Nova Planta valenciana i aragonesa), en GIRARDOT, Correspondance de Louis XIV (citat i traduït per Kamen, La guerra…, p. 322). 88) PERALES, J.B, Historia…, III, p. 862. 89) CASTELLVÍ, Francisco de, Narraciones históricas, Madrid, Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Percopo, 1997-2001, 4 v., vol. II (1998), p. 364-365. Es tracta d’una obra manuscrita conservada a l’Arxiu de l’estat a Viena i publicada recentment. 90) PLANES, I., Successos…, fol. 189r-v i 191v-192r (citat en El Diario (1700-1715) de Josep Vicent Ortí…, p. 226). 91) Isidre o Isidor Gilart, nascut a València, estudià filosofia a València i Jurisprudència a Salamanca, exercint d’advocat a Madrid. En 1660 fou nomenat Assessor de Sa Majestat en el tribunal de Governació del Regne de València, després fiscal de l’Audiència i oïdor de la jurisdicció civil i criminal. En 1692 fou nomenat bisbe auxiliar i vicari general de l’arquebisbat de València amb el títol de bisbe de Croya. Autor de nombrosos estudis jurídics, era en aquell moment un dels juristes més prestigiosos del regne de València. 92) MIÑANA, J.M, La guerra…, Libro III, p. 212. 93) CASTEÑADA, Fr. Carlos, Fundación del convento…, fol. 13v-15v, on conta amb detall les circumstàncies de l’incendi i posterior destrucció. 94) Auquesta confusió en les dates ja fou advertida per Kamen (La guerra…, p. 333, nota 87). 95) Ibidem, fol. 15r. Carlos SARTHOU, Datos para la Historia de Játiva, Xàtiva, 1933 (Vol. I, p. 343-345) assenyalà com es salvaren de la crema edificis religiosos, l’hospital, edificis públics i cases dels partidaris de Felipe V. 96) Catàleg de l’exposició La batalla d’Almansa…, p. 185, 248 i 260, fitxa 89. La pintura és obra de Francisco Díaz Carreño. Apareix en l’avantportada de la primera edició del llibre de Carmen Martín Gaite sobre Macanaz. El plànol de Montaigu està reproduït al llibre Les vistes valencianes…, p. 232, 263, 283, 288, 299 (detalls). 97) BOIX, Vicente, Xàtiva…, p. 242. 98) PASCUAL, Ventura, Curiosidades setabenses…, p. 18. La còpia que utilitza Ventura Pascual pertanyia a l’advocat José Blasco Piñana (assassinat en 1936), i procedia d’un “original autògrafo [que] está en

92

poder de los herederos del ilustrísimo don Antonio Sanz de Bremond, hijo político de don Franco de Sena Chocomeli, a quien el historiador setabense don Vicente Boix llamó sobrino de dicho religoso” (p. II). Es tracta, en la nostra opinió, del manuscrit que es troba ara a la Biblioteca Nacional de Madrid i que hem utilitzat en aquest treball. 99) José Ignacio CRUZ i Mª José MILLÁN, La Numancia errante, exilio republicano de 1939 y patrimonio cultural, València, Biblioteca Valenciana, 2002. 100) RAMÍREZ, G. i BLESA, I., La destrucció de Xàtiva…, p. 39-52 i 69-79. 101) Entrevista a Pablo Fernández Albadalejo en Aula de Historia Social, núm. 18 (tardor 2006), p. 5-9. 102) Carta del 14 de juliol de 1707, citat per Pedro VOLTES BOU, La Guerra de Sucesión, Barcelona, Planeta, 1996, p. 174-177, on s’analitza la postura abolicionista de l’arquebisbe de Saragossa i l’oposada de Sisón. 103) LEÓN, Viriginia, “La oposición a los Borbones españoles: los austriacistas en el exilio”, p. 475. 104) Encara que és àmplia la bibliografia sobre la Nova Planta valenciana, els millors estudis són els del professor Enrique GIMÉNEZ LÓPEZ, Militares en Valencia (1707-1808). Los instrumentos del poder borbónico entre la Nueva Planta y la crisis del Antiguo Régimen, Alacant, Inst. Juan Gil-Albert, 1990; Gobernar con una misma ley. Sobre la Nueva Planta borbónica en Valencia, Alacant, Universitat, 1999; Los servidores del rey en la Valencia del siglo XVIII. Estudio y repertorio biográfico, Valencia Inst. Alfons el Magnànim, 2006 i “El poder en la València borbònica: capitans generals, magistrats, intendents i corregidors”, en catàleg exposició La batalla d’Almansa..., p. 187-199. 105) Citat per Henry Kamen, La guerra…, p. 321. 106) BLESA, Isaïes, Un nuevo municipio…, p. 67. 107) Sobre la seua tasca a San Felipe és fonamental l’estudi de Carmen MARTÍN GAITE, El proceso de Macanaz. Historia de un empapelamiento. Madrid, Moneda y Crédito, 1970, Cap. 7,8 y 10 (nova edició amb el títol: Macanaz, otro paciente de la Inquisición, Madrid, Taurus, 1975). 108) La relació de viles i ciutats fidels a Felip V en KAMEN, H., La guerra…, p. 326-328, informació procedent de l’A.H.N., Consejos, lligall 18355. 109) BLESA, Isaïes, El municipi borbònic..., p. 36. 110) KAMEN, Henry, “Una nova visió de la posició del País Valencià i el Principat en la Guerra de Successió”, Revista de Catalunya, núm. 7, abril 1987, p. 78-87. 111) LEÓN, Virginia, “La oposición a los Borbones…”, p. 473-474. En la mateixa línia està el treball de LÓPEZ CAMPS, Joaquim Enric, “Maulets amb noms i cognoms. Els exiliats valencians a Barcelona (1707-1714)”, Enfrontaments civils: postguerres i reconstruccions. Segon Congrés Recerques, Lleida, 2002, Vol. I, p. 176-192 i “Cultura, pàtria i nació en el regnat de Felip V. Algunes precisions conceptuals”, Saitabi, Universitat de València, núm. 56 (2006), p. 73-91. 112) KAMEN, Henry, “Una nova visió…”, p. 82. En senti contrari s’expressa Carmen PÉREZ APARICIO, “L’austriacisme a València”, en el catàleg La Batalla d’Almansa…, p. 116-131, on mostra com l’austriacisme barrejava la francofòbia amb els interessos comercials per la creixent influència francesa en el comerç de teixits i matèries primeres. 113) A.H.N., Estado, lligall 2454, carta del 8 de maig de 1707 dirigida al rei. 114) LÓPEZ CAMPS, J.E., “Maulets amb noms…”, p. 179-180. 115) LEÓN, Viriginia, “La oposición a los Borbones…”, p. 469. 116) LÓPEZ CAMPS, J.E., «Maulets amb noms…», p. 190-191. 117) L’estudi de la repressió i de les confiscacions de bens als partidaris de l’arxiduc ha estat estudiada per el mateix Henry KAMEN, La guerra…, p. 337-369; PRADELLS NADAL, Jesús, Del Foralismo al centralismo. Alicante 1700-1725. Alacant, Universitat i Caja de Ahorros Provincial, 1984; i per al cas de Xàtiva, BLESA, Isaïes, Un nuevo municipio..., p. 25-30 i El municipi borbónic..., p. 108-115.

118) Reproduït i comentat per Carlos SARTHOU, Datos…, II, p. 14-16. 119) RAMÍREZ ALEDÓN, Germán, “El Diputado Villanueva y la restitución del nombre de la Ciudad de Xàtiva”, en Llibre Fira d’Agost, Xàtiva, 1987, pp. 61-72. 120) A més dels treballs ja citats de Virginia León i J. E. López Camps o les Narraciones históricas de Castellví, són fonamentals: Agustí ALCOBERRO, L’exili austriacista… (citat en nota 23); Virginia LEÓN, “Un exili oblidat: els valencians austriacistes”, en catàleg exposició La batalla d’Almansa…, p. 201-219; de la mateixa autora, “Los españoles austriacistas exiliados y las medidas de Carlos VI. Aspectos de la vida cotidiana”, Revista de Historia Moderna. Anales de la Universidad de Alicante, nº 10, 1991 i Carlos VI. El emperador…, Cap. XI (p. 251-299); Vicente GRAULLERA, “L’abolició dels furs. Els juristes valencians davant del nou orde jurídic i institucional”, Ibidem, p. 166-185 (especialment, p. 180-185 sobre els juristes exiliats). Pedro VOLTES va publicar ja fa molts anys un inventari de la documentació conservada a Viena: Documentos de tema español existentes en el Archivo de Estado de Viena, Barcelona, Instituto Municipal de Historia, 1964, 2 vols. 121) MIÑANA, J.M., La guerra…, p. 211. 122) Haus-, Hof- und Staatsarchiv, Viena: Spanien Varia 50 (alt 64), Konv. c, fol. 130r-v. 123) RAMÍREZ ALEDÓN, Germán, “Penitencia para después de una guerra. Las misiones populares jesuíticas en la Nueva Colonia de San Felipe (1712)”, en Llibre Fira d’Agost 2005, p. 115-137. 124) LEÓN, Virginia, “Isabel Cristina, reina y regente en Barcelona”, en La apuesta catalana en la Guerra de Sucesión (1705-1707), Barcelona, 2005. 125) Haus-, Hof- und Staatsarchiv, Viena: Spanien Varia 50 (alt 64), Konv. c, fol. 122-143. Reproduït en forma facsimilar en el llibre La destrucció de Xàtiva..., p. 85-125.

126) VENTURA, Agustí, “Un memorial de l’Ajuntament…”. 127) Analitzats amb detall en el nostre estudi La destrucció de Xàtiva…, p. 56-60. 128) Sobre l’actuació de Folch de Cardona, Vicente CÁRCEL ORTÍ, Historia de la Iglesia en Valencia, Arquebisbat de València, 1986, I, p. 267-277 i G. RAMÍREZ, “Entre Ilustración y Liberalismo: la Iglesia de Xàtiva…”, p. 146-154. 129) LEÓN, Virginia, “Un exili oblidat…”, p. 203-204. 130) No apareixen en els diversos llistats d’exiliats publicats per Alcoberro, León, López Camps o Graullera. A més, en la relació d’exiliats -la major part, militars- que tornen a Espanya en 1725, després de la pau de Viena, apareix la procedència: “valenciano, castellano, catalán”, però no precisa localitat de naixement. 131) BLESA, Isaïes, Un nuevo municipio…, p. 220-221. 132) GIMÉNEZ, Enrique, Los servidores del rey..., passim. 133) LEÓN, Virginia, “La oposición a los Borbones…”, p. 472-473. 134) VILA MORENO, Alfonso, «La destrucción de Xàtiva (Aportación documental)», Llibre Fira d’Agost 1987, pp. 31-36; «Fundación de San Felipe: aspectos demográficos», Anales de la Academia de Cultura Valenciana, núm. 63 (1978-85), pp. 245-263; BLESA, Isaïes, op. cit. 135) Així apareix ja en la revista Pàtria Nova, núm. 17, 29 de juny de 1915. Després, possiblement en 1956-57 (en un episodi peculiar encara per aclarir en data i autoria) fou penjat cap avall el retrat del monarca que hi ha al Museu municipal, convertint-se en un símbol de la ciutat i del valencianisme polític. 136) Volem destacar la tasca duta a terme pel diari Levante-EMV que va publicar dos monogràfics: un titulat ALMANSA-1707, Suplement especial, 25 d’abril de 2007, 32 pàgs. i l’altre XÀTIVA 1707: Tercer centenario de la quema y destrucción de la ciudad, Suplement especial, 30 de juny de 2007, 24 pàgs. i el llibre divulgatiu de Joan F. MIRA, Almansa 1707, després de la batalla, Alzira, Bromera, 2007.

93