LA LLENGUA A LES OBRES DE MIGRACIÓ DE MARIA BARBAL

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia, de Maria Barbal

Montse Gatell Pérez

Sociolingüística Universitat Oberta de Catalunya Desembre 2012

Consultor i tutor: tutor: Ernest Querol

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ ................................................................................. 3 2. L’ÈXODE RURAL AL “CICLE DEL PALLARS”: DEL CAMP A LA CIUTAT ... 6 - Desarrelament i llengua 3. CARRER BOLÍVIA: DE LINARES AL BESÒS ........................................... 17 - Els “altres catalans” - Immigració i llengua a Carrer Bolívia 4. CONCLUSIONS ................................................................................. 27 5. BIBLIOGRAFIA ................................................................................. 30

2

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

1. INTRODUCCIÓ

Una de les històries de la Història més recent del nostre país és la de les migracions. Malgrat que aquesta ha estat una terra receptora d’influències i persones estrangeres al llarg de la Història, el segle xx ha vist com a Catalunya es despoblava el món rural i, seguidament, com la urbs rebia, també, milers d’emigrants espanyols que compartien el seu encaix a la terra d’acollida amb aquells primers migrats que havien baixat de l’Alt Pirineu, la Segarra, el Pallars o la Franja, per posar només alguns exemples, i s’havien instal·lat a Barcelona principalment. Inevitablement, una de les conseqüències d’aquestes onades migratòries és la seva influència en la llengua (o les llengües), ja que n’han modulat no només la fonètica i el lèxic, sinó també l’ús. D’una banda, la llengua catalana es va veure modificada per l’ús que en feien els immigrats espanyols als anys quarantes a setantes; de l’altra, els homes i dones del camp i la muntanya que s’instal·laven a l’àmbit urbà de Barcelona, havien de veure modificat el seu llenguatge propi, la seva variant dialectal, alhora que aportaven noves expressions i lèxic al parlar de la ciutat. En tot cas, el que és segur és que la llengua no roman indiferent ni inalterada respecte els desplaçaments dels seus parlants. Quin era el capteniment d’aquests immigrants (o nouvinguts, com preferiu) en arribar a Barcelona respecte la llengua? Una persona provinent del Pallars o l’Alta Ribagorça seguia parlant la seva variant dialectal a Barcelona? Quin era el seu contacte amb el castellà, molt més present a la ciutat que no pas al camp? La llengua que parlava, l’ajudava a arrelar-se a la ciutat o més aviat aprofundia el seu desarrelament? I d’altra banda, un immigrat andalús, murcià o castellà, en arribar a Catalunya, tenia dificultats per entendre’s amb els catalans? Considerava que la

3

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ»

Montse Gatell

Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

UOC 2013

llengua del nou país era una oportunitat o bé un obstacle per al seu arrelament? Quina era l’actitud d’aquestes persones respecte el català? Aquestes i d’altres preguntes poden ser respostes amb l’anàlisi dels estudis, estadístiques i altre material que estan a la nostra disposició en alguns centres de documentació, institucions públiques i biblioteques. Però l’interès del treball és circumscriure aquestes preguntes en el marc de l’anàlisi de quatre novel·les de Maria Barbal: Pedra de tartera, Mel i metzines, Càmfora i Carrer Bolívia, que hem convingut en anomenar aquí «les obres de la migració». Tot i que no són les úniques obres que aborden aquest fenomen, sí que en són les més significatives. Les tres primeres formen el «Cicle del Pallars». Barbal hi crea i caracteritza un món literari que vincula al seu Pallars natal i narra l’agonia d’un entorn i d’un món en vies d’extinció que, d’una

manera

contundent,

influeixen

en

la

caracterització

psicològica

dels

personatges. De la mateixa manera, la llengua n’és protagonista, perquè Maria Barbal no abandona els seus dialectalismes pallaresos en la redacció de les obres, els utilitza de manera que l’equilibri amb la comprensió del text és perfecte. A més, la llengua que parlen els seus personatges els defineix no només geogràficament, sinó que dóna compte de l’estatus social, l’època i fins i tot el gènere de cadascun d’ells. Un altre aspecte a destacar és el xoc amb el català central en el seu viatge d’exiliats a Barcelona i també el contacte sorprenent amb el castellà parlat per immigrats espanyols o els soldats franquistes. Es tracta, en les obres del Cicle, de persones catalanoparlants del món rural que abandonen el camp per instal·lar-se a Barcelona. A Carrer Bolívia, en canvi, l’autora canvia el punt de partida dels immigrants i el situa a Jaén, abordant un altre dels diversos moviments migratoris de què parlàvem més amunt. Així doncs, s’encara la immigració d’Andalusia a Catalunya, protagonitzada per andalusos castellanoparlants que han d’enfrontar-se, també, a diferències lingüístiques i culturals que superen en molt les que tenen els immigrants del Pallars. No tots els personatges andalusos, però, s’enfronten al repte d’entendre i

4

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

fer servir la llengua catalana de la mateixa manera: el que per a uns és un obstacle salvable perquè poden viure a Barcelona «en castellà», per a d’altres és una oportunitat de progrés. Ens situem, a Carrer Bolívia, en un dels moments de creixement sobtat de l’àrea metropolitana de Barcelona, de l’augment incontrolable dels barris de barraques, però també dels moviments obrers i sindicalistes, de les escoles d’adults, dels cursos de català i de l’església progressista. També hi trobem un moviment invers, el d’una família industrial catalana que s’instal·la a Linares a causa del negoci de l’oli i la sansa. Hi ha, per tant, un moviment migratori de circumstàncies i efectes molt diferents a la migració provocada per la gana i la manca de perspectives de futur. I encara, al final de la novel·la, el moviment migratori de Carlota, la filla de Lina, la protagonista, que torna al camp seguint les modes i preferències del neoruralisme. Maria Barbal ens explicita l’interès en l’anàlisi del viatge i la transformació interior que provoca en els diferents personatges:

[...] m’interessava analitzar el seu viatge, l’assumpció del canvi de paisatge, la seva transformació interior, el naixement de la nostàlgia d’un món (o d’un temps) perdut, [...] Sobretot, el paper de les dones, la seva evolució. [...] La pèrdua de referents, el canvi de feina, de costums, el debilitament en la jerarquia familiar (patriarcal), transforma el personatge, però no pas de forma idèntica. El sexe, l’edat, el caràcter, la preparació, són característiques que poden canviar el signe del resultat. (Barbal: 2004, 8)

Procurarem analitzar, des del punt de vista sociolingüístic, si els usos de la llengua són una de les eines que Barbal fa servir per assolir aquests reptes i relatar la tensió que la migració provoca entre els espais viscuts però també entre els diferents

5

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

models socials, els models de llengua i els propis personatges. Aquí rau l’interès d’aquest estudi.

2. L’ÈXODE RURAL AL «CICLE DEL PALLARS»: PALLARS»: DEL CAMP A LA CIUTAT

-

ELS DIFERENTS ÈXODES A LES TRES NOVEL·LES DEL CICLE DEL PALLARS

Amb la publicació, el 1985, de Pedra de tartera1, Maria Barbal encetava una trajectòria literària que començava amb un èxit rotund de públic i crítica de la seva primera novel·la i que continuaria amb el recull de contes La mort de Teresa (1985) i les novel·les Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992). Aquestes quatre primeres obres configuren el que s’ha denominat el «Cicle del Pallars» que, en primera instància, configuren les tres novel·les, tot i que sembla lògic pensar que La mort de Teresa també hi hauria d’estar inclòs (malgrat no aparèixer en el volum Cicle del Pallars, 2002), per coincidència amb la temàtica, l’ambientació i els temes de les narracions, en molts casos assajats en els relats breus. Allò que vincula les quatre obres entre sí és l’ambientació en un espai geogràfic que actua com a teló de fons, el Pallars, i també com a espai simbòlic d’un món que s’extingeix en transformar-se les seves estructures socials a causa de l’èxode dels seus habitants cap a la ciutat. I encara hi destaquem un altre vincle: les tres novel·les narren aquestes històries de migració, tot i que els desplaçaments dels protagonistes no són tots iguals ni obeeixen a les mateixes causes i, per tant, tampoc és igual l’efecte que produeixen.

1

Totes les citacions de les obres que es faran al llarg del treball corresponen a les següents edicions:

MARIA BARBAL (2002) Cicle del Pallars, Barcelona: Columna MARIA BARBAL (2009) Càmfora, Barcelona: Columna MARIA BARBAL (1999) Carrer Bolívia, Barcelona: Edicions 62

6

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

Contextualitzem les novel·les: a Pedra de tartera, Conxa ens narra la seva pròpia història, amb la Guerra Civil de fons, des de la vellesa a Barcelona. Assistim al desplaçament provocat per la guerra, primer, i al desplaçament obligat a Barcelona al final de la seva vida per decisió del fill. Conxa, per tant, no escull cap dels seus moviments vitals i l’arribada a la ciutat suposa l’enfonsament d’una persona que s’ha sentit «[...] com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré quieta aquí dies i dies...» (81) L’Agustí de Mel i metzines, en canvi, sent des de sempre una inclinació innata a viatjar, a conèixer nous móns i rebutja el tancament que suposa la societat rural on ha nascut. Tot i així, després de diverses aventures que li permeten una certa experiència laboral, es veu impel·lit a emigrar a França fugint del règim franquista i, després d’un temps al camp de refugiats d’Adge, s’acaba instal·lant a París, on encetarà una nova vida que l’allunyarà fins a la vellesa del seu Pallars natal. És aleshores que hi torna, buscant les seves arrels i adonant-se que ja mai més se sentirà d’enlloc: «Quan sóc a Olp, on vaig néixer, o a Rialp, sento recança de l’anonimat que tinc als carrers de París, dels seus sorolls diversos, de la meua cuina. A Olp sóc el francès i a París no sóc d’enlloc o d’aquí mateix.» (337) La família Raurill, protagonista de Càmfora, inicia el seu procés migratori fugint de les desavinences familiars a causa de la dot de Sabina, la filla gran de Leandre Raurill, i l’enemistat d’aquest amb el seu gendre. La voluntat del pare Raurill, un veritable patriarca autoritari i capriciós, obligarà Maurici i Palmira, el fill i la jove, a seguir-lo en la seva aventura a Barcelona. L’efecte que tindrà aquest procés migratori en cadascun dels personatges protagonistes és profundament divers: Leandre tornarà al poble buscant retrobar la seva identitat i l’acceptació social; Maurici caurà en un espiral d’autodestrucció provocat pel desarrelament i l’allunyament de la societat rural on era «l’hereu de casa Raurill» i es veurà perdut en l’anonimat urbà.

7

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

Palmira trobarà a la ciutat l’oportunitat de fugir d’un món que l’empresona i d’esdevenir, a la fi, independent. Hem d’emmarcar aquesta actitud tan diferent en el fet que Palmira, una dona, té una única manera d’emancipar-se i dirigir la seva pròpia vida: quedar-se a la ciutat. Com dèiem més amunt, cadascun d’aquests èxodes és diferent tot i compartir l’oposició món rural – món urbà, el relat de la migració i el desarrelament, l’anàlisi de les relacions personals i la modificació social que comporta l’emigració del camp a la ciutat i, de manera molt important, l’actitud que cadascun d’aquests personatges adopta davant els reptes que la ciutat els planteja. És pertinent, per tant, l’anàlisi de la influència que la ciutat, Barcelona, té en dos d’aquests personatges, la Conxa de Pedra de tartera i la Palmira de Càmfora2. Conxa i Palmira tenen una actitud molt diferent davant la ciutat com a escenari de la seva nova vida. Per a Conxa, l’emigració a Barcelona és el final d’una vida que ella mai no ha controlat. Contra la seva voluntat, el fill decideix traslladar-s’hi (i traslladar-la) i aquesta imposició suposa per a Conxa la indefensió i l’aïllament final. Barcelona és l’anonimat i el final del viatge: «Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. És l’últim graó abans del cementiri.» (108) Per a Palmira, en canvi, la ciutat és la promesa d’una vida en llibertat, deslliurada a la fi de les estrictes estructures patriarcals imperants en la seva família a Torrent i en general en la societat rural, on la dona és poc més que escarràs, sotmetiment i silenci. Per a Palmira Barcelona és l’oportunitat de desenvolupar-se com a individu, de no dependre de l’autoritat masculina, de canviar l’organització familiar i ser mestressa de les seves pròpies decisions. Per això, ben a l’inici de la seva estança a Barcelona, quan el seu marit

Ens circumscrivim aquí a aquestes dues novel·les tenint en compte que el protagonista de Mel i metzines no emigra a Barcelona, sinó a París, i els conflictes lingüístics que ha d’afrontar són tots uns

2

altres. Hi ha, a més, una altra diferència més substancial: el protagonista no explora de la mateixa manera els efectes que el seu trasllat a París ha tingut en la seva vida, segurament perquè, tractant-se d’un home, els seus guanys o pèrdues en instal·lar-se a la ciutat no són tan desproporcionats respecte el seu lloc d’origen com el de les dones.

8

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

només veu la pròpia salvació en el retorn al poble, Palmira: «[...] no ho sap, però per dins sent que la porfídia dóna força i que, havent fet el pas de marxar, no han de tornar a viure a Torrent.» (20)

- DESARRELAMENT I LLENGUA

Si focalitzem l’anàlisi en els protagonistes de cadascuna de les novel·les, podrem avançar en l’objectiu que ens hem proposat, això és, delimitar la importància que té l’ús de la llengua en la creació i caracterització psicològica dels personatges i aprofundir en la influència que els processos migratoris tenen en cadascun d’ells. Els seus usos lingüístics els caracteritzen i ens donen informació, entre d’altres, de l’impacte que la llengua parlada a la ciutat té en l’emigrant pallarès i, alhora, el de la variant pallaresa en els habitants de la ciutat. La nostra vocació és demostrar com aquests usos defineixen els personatges de la mateixa manera que ho fa la roba que porten o els costums socials que els diferencien dels seus nous veïns. En trobem un exemple clar a Pedra de tartera, quan Conxa explica la visita anual dels cosins de Barcelona a Pallarès. Els barcelonins senten debilitat per l’embotit del poble i «[...] fins la cansalada trobaven bona» (27), diu Conxa, qui es meravella de la manera de menjar, de l’ús que fan dels ganivets i del fet que deixin al plat el greix del pernil, fets que els fan semblar «uns senyorassos» pel sol fet de treballar en altres tasques que no són la terra i el bestiar. I ens diu Conxa:

[...] s’abraçaven als oncles tot eixugant alguna llàgrima i repetien: aquesta noia cada cop se us fa més maca; i quins cabells més ondulats i bonics que té! A Pallarès no es diu “noia” ni “maca”; aquestes paraules que jo entenia sense ferles servir em feien gràcia, i pensava que una llengua és com una eina que

9

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

cadascú l’agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa. (27-28)

En la seva descripció final del que significa per a ella Barcelona i aquest exili físic i interior a què l’han obligat, diu: «Barcelona és no conèixer ningú. Només els de la família. I, de vegades, sentir parlar per unes estranyes paraules.» (107) Conxa descriu, en dues frases, com el seu exili és abandonament, desterrament i desarrelament també lingüístic, ja que el fet bàsic de la comunicació li és negat, tant per l’aïllament que suposa la ciutat, com per la impossibilitat de fer servir la llengua i les paraules que sent com a pròpies. El cas de Mel i metzines ens posa davant una situació diferent, ja que Agustí no emigra a Barcelona, sinó a París, i, per tant, els reptes lingüístics a què s’enfronta són molt diferents. De tota manera, també expressa el seu sentiment de desencaix a través de la reflexió sobre la llengua. Ja a la vellesa, un cop retorna a Olp, analitza quin és el seu paper en la seva pròpia història, on l’ha dut el seu etern peregrinatge i quina és la seva identitat un cop recuperada la memòria del passat tot i tenir la vida construïda, i la família, a París:

Hi visqui o no, la rue La Fayette encara és el meu carrer. Així com la casa xica va ser sempre la meua, abans de comprar-la i ara. La casa me la van donar els pares i el carrer me’l va posar als peus la Lídia. Entre els dos presents, me’n podria fer una pàtria? [...] És des de París que retorno als records, no tinc el paisatge davant ni puc escoltar en les veus la meua llengua. Tampoc no m’acompanya la quietud tan semblant dels dies. Però no em cal veure ni parar les orelles. Tot ho tinc a dins. (308)

Queda clar, per tant, el paper que la llengua té com a element de construcció de la pròpia identitat. També a Càmfora, on, tot just instal·lats a Barcelona, els

10

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

Raurill reben la visita del veí del primer pis, Dimas Lozano, un immigrat andalús arribat a Barcelona deu anys abans. És ell qui dóna la benvinguda a la família a la ciutat: «Com que nota les dificultats que tenen per enraonar en castellà, l’home ha passat a parlar-los un català espurnejat de zetes i així ha acabat d’esbatanar el cor de la parella atrafegada.» (17) Cal fer atenció a la indicació de l’autora sobre la implantació de l’onada migratòria espanyola a Catalunya i la seva adaptació i integració a l’ordre social i lingüístic del país, fent que sigui justament un immigrat andalús que actuï com a amfitrió d’uns «nouvinguts» catalans i que sigui ell qui canviï de llengua, passant del castellà al català, per tal de facilitar la comunicació amb els pallaresos. D’aquesta manera, la migració interior no estalvia els seus protagonistes de ser vistos, també, com a immigrants en el propi país. El cas de la família Lozano és tan paradigmàtic que fins i tot el fill adopta un nom a mig camí entre el català i el castellà, Manolel. L’autora ens en desvetlla immediatament, i amb una imatge literària de gran bellesa, el sentit: «El Manolel mateix, el segon del Dimas, sembla un remolí de mans i de paraules a mig dir. Com el seu nom, és barreja i picant.» (32) Manuel i Manel, dos móns i una sola identitat. Les convencions socials també són diferents a Barcelona i, per tant, l’ús de la llengua en relació a l’estatus social que determina la pertinença de les persones a un o altre grup. Maurici, el personatge més inadaptat a la ciutat, canvia les hores al camp per un taulell en una granja de l’Eixample barceloní. Hi ha diverses coses que el fan sentir incòmode i que tenen a veure amb el seu nou rol dins la societat urbana: «Al que no pot fer-se és a no ser ningú [...]» (31) Però és el tracte de «senyor» que li fan els clients que Maurici no comprèn ni pot acceptar, perquè l’allunya de la seva pròpia identitat. Podríem convenir que Maurici expressa l’articulació inseparable que es fa en una llengua de la narració de la immigració i, en el seu cas, del desarrelament, a través d’aquest paràgraf:

11

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

[...] li saben el nom, i, Maurici cap aquí, Maurici cap allà, fins i tot algú li diu senyor Maurici, i allò sí que no. Senyor coneix molt bé qui és. Aquell qui aparca el seu cotxe a la plaça major i es mira tot el poble junt en una ullada i se’n va a dinar a la fonda. [...] Com a home pujat en el treball de la terra, creu que en la significació de tal paraula s’amaga una perversitat, i no només se sorprèn de sentir-se-la dir, en el fons la rebutja. (31-32)

Com hem dit més amunt, hi ha present també a les obres l’impacte que la variant lingüística del Pallars produeix en els habitants de Barcelona. Quan Palmira i Leandre tornen al poble per celebrar la Festa Major:

[...] escoltava en els viatgers el seu propi parlar, que a Barcelona sorprenia. Sense arribar-li’n a preguntar, sovint s’havia trobat amb l’espurna de la sorpresa en la mirada dels altres. Alguna hora li havien preguntat si era de Lleida. (46)

I és aquest impacte el que defineix els personatges davant els barcelonins, com és definitòria la manera que tenen de vestir-se o comportar-se:

[...] la senyora Calvet havia dit: «Ella té molta feina i no crec que es pugui comprometre per gaire estona». «D’on és?», li havia demanat la senyora Roser. «De la granja d’aquí el carrer d’Urgell... són d’un poble de Lleida. Bona gent. Em fa l’efecte que més aviat van justos. Quan vingui, fixi’s com vesteix, ja la veurà. Neta, però molt senzilla.» (102)

Els pallaresos són vistos a Barcelona com a «forasters», de la mateixa manera que ho són els andalusos. Són identificats, com aquests darrers, per la classe social a la qual pertanyen i per la llengua que parlen:

12

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

I l’altre es va fixar, quan el jove Raurill ja passava la porta, en el seu vestit modest i va associar-hi l’accent foraster amb què havia parlat. Tot són nouvinguts, es va dir amarg, com si en aquell instant hagués vist minvar el seu patrimoni. (40)

En les tres novel·les, els personatges han d’enfrontar-se necessàriament a la llengua castellana. L’accés difícil al domini d’aquesta llengua aliena i allò que representa per a ells, com a catalans, defineix la posició en què els personatges es troben i els caracteritza, ubicant-los històricament en el bàndol dels qui van ser vençuts com a país i que van ser resistents com a comunitat lingüística, tot i que aquesta no és una percepció que els personatges tinguin de manera conscient. A les obres del Cicle assistim a la manifestació del pes institucional que el castellà va tenir a Catalunya des d’abans de la Guerra Civil, intensificat després del conflicte bèl·lic i durant el franquisme. La primera referència que en tenim a Pedra de tartera és la carta que els cosins de Barcelona envien a la tia de Conxa per comunicar-los que, per primer cop, no els faran la visita obligada al poble a causa del «alzamiento». La carta està datada el 20 de juliol de 1936 i està escrita íntegrament en castellà. Només els noms de Conxeta i Ventureta conserven el seu aspecte català, ja que fins i tot el d’Ángela està escrit amb ortografia castellana. Poc més endavant, la nit que els nacionals van a buscar Jaume a casa seva, Conxa sent les paraules inequívoques que anuncien la desgràcia i el canvi radical en la vida de la família: «Havien trucat a migdia i havien demanat “la esposa y los hijos de Jaime Camps”.» (79) Aquesta és també la llengua de l’empresonament a l’Aragó: «Entra un soldat, amb uns ulls que semblen voler-se-li escapar del cap, cridant: “Silencio y a dormir”.» (84) I també la de l’arenga del tinent coronel a Montsent, que assenta les bases del silenci imposat i l’abandonament a l’autoritat dels guanyadors:

13

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

«Se ha acabado la vergüenza de este país. Gracias a Dios estamos salvados. Esperamos que su conducta no tenga mancha desde ahora. Si sois buenas españolas, nada tenéis que temer. Ahora márchense y recuerden lo que les he dicho». (90)

La resposta silenciada per un gest discret fet a temps hauria estat una resposta en una altra llengua, però el poder de les paraules acabades de dir no deixen espai a la rèplica: «Vam estar totes com si fóssim mudes [...]» (91) La llengua de l’expressió individual, identitària, és silenciada, dèiem. La situació de presoneres situa Conxa i les seves filles en un estat de desconcert que la distància amb la llengua emprada pels carcellers agreuja: «Ben just enteníem les ordres que ens donaven...» (88) La llengua pròpia només té espai en la intimitat disfressada de silenci:

Ens feien resar al matí i a la nit. Jo no en sabia en castellà i feia com qui mou els llavis. Jo no volia aprendre a resar de nou. Per dins ja pregava a Déu i li parlava molt llarg. Li explicava i li suplicava. Però sempre per dins. (88)

Aquest desconcert en el contacte amb el castellà és també el que sent l’Agustí de Mel i metzines, en el seu primer contacte amb l’escola que és, evidentment, en aquesta llengua. No és només Agustí que té problemes per entendre i parlar en castellà, aquesta és una característica dels nens que, com ell, tenen el català com a llengua d’expressió. El contacte amb el castellà els arriba com l’únic camí per a assolir una formació i integrar-se en la societat més enllà del reducte rural d’on són originaris. El primer dia d’escola, el mestre diu a Agustí que es posi «al pupitre del final» i ell, que no ha sentit mai aquesta paraula, entén que es refereix a la taula.

14

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

També li demana que es presenti i ell diu el seu nom i procedència en català, però el mestre li demana si no ho sap dir en castellà: «I jo: “Agustín Ribera Galà. Once años y d’Olp.” Vaig sentir tot de rialles i compto que va ser perquè la ce del castellà no l’acabo de mastegar bé i si no hi penso, la dic com una essa. “Onse.”» (148) Més endavant explica com el seu amic Valentí té dificultat per aprendre la gramàtica i, sense fer-ne més referències directes, entenem que es refereix a la gramàtica castellana. Ho exemplifica de la manera següent:

El pare Roig no se’n va poder sortir mai que digués «palabra». Valentí es posava concentrat, els ulls mirant-li lluny, la tofa dels cabells tapant-li un tros de front. Encara em sembla que el veig. «Pa-ro-la.» el pare Roig repetia: «pa-la-bra.» I ell hi tornava, quiet, i segurament avergonyit fins al moll dels ossos. «Pa-lau-ra.» (151)

Com assenyala Epps (2004:176), «el mestre, doncs, que aquí és un expert en gramàtica [...] s’encara amb en Valentí, que no pot dir la paraula per “paraula”, que és una manera de dir que no pot dir paraula – en castellà.» Aquesta dificultat persegueix Agustí la resta de la seva vida, però potser per això mateix, en arribar a França, fa tots els esforços necessaris per entendre i fer-se entendre en francès. Quan arriba a Besiers, a casa l’oncle, aquest li parla sempre en francès argumentant «[s]ense saberlo no pots anar» (277), i l’Agustí s’esforça tot i que «les primeres paraules em semblava que no me n’havia d’eixir.» (277) Fins i tot reclòs al camp d’Adge, l’oncle li envia un llibre «perquè facis memòria del francès que has après». (286) La certesa que el francès li és imprescindible per viure a França fa que Agustí s’hi esforci i no dubti a «provar-ho» tot i els recels del començament, com quan pensa suplantar la identitat d’un company de reclusió en un bar de París: «Jo, que ben just m’empatollava amb el francès, com aquell qui agafa una aixada per rasclar?» (295)

15

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

Les relacions amb el seu entorn més íntim són bilingües, català – francès, com sol ocórrer en aquests casos. Tant la qui serà la seva dona que, en un primer moment, li parla en francès i és només quan accepta la confiança del soldat refugiat a casa seva que se li adreça en català; com Claire, la filla, amb qui parla català però que canvia al francès quan convida amigues a berenar. El moment en què Agustí decideix tornar al Pallars està descrit com un episodi llarg i madurat d’enyorament. Al costat del desig de tornar a saber de les persones que va deixar al poble tants anys abans, «[e]m faltava temps per escoltar, de nou, la vella tonada de la meva llengua i les paraules apreses de xic.» (332) La llengua com a lligam amb el passat, record, memòria i identitat. Ja hem parlat més amunt del contacte que, en arribar a Barcelona, té la família Raurill amb el castellà. Però no són els veïns Lozano i prou, que parlen castellà. També els companys de feina de Maurici a l’aparcament, el reporter que pregunta a Maurici sobre l’enviament de la gossa Laika a l’espai o la notícia apareguda a La

Vanguardia sobre l’incendi de casa Raurill. També parla castellà el jutge que instrueix el procés per la mort – presumptament homicidi- de Maurici i és en aquest entorn que Roseta, la veïna que es declara culpable per salvar el gendre de Leandre Raurill, declara «[e]n català, només en català, que la carallot de castellà no en sap paraula.» (225) No podem deixar de fer referència a la nota que Barbal afegeix a la seva primera novel·la, Pedra de tartera, avisant el lector de les especificitats lingüístiques de la seva obra. L’autora alerta sobre l’ús de formes dialectals que no es correspondran amb les paraules utilitzades per molts lectors, i posa exemples:

escurar per rentar plats, apariar per arreglar, etc. A banda del munt d’expressions que fan referència a un àmbit, el rural, que molt probablement no serà l’àmbit habitual de la majoria dels potencials lectors. En aquest sentit, Anne Charlon (2007:

16

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

123) es refereix a l’ús de la variant pallaresa en les obres de Barbal, fent especial atenció al fet que la llengua parlada pels personatges els defineix:

Si les romans situés dans le Pallars abondent en tournures lexicales et syntaxiques locales, ce n’est pas seulement pour conserver la trace de ces modalités linguistiques, c’est parce que celles-ci constituent l’un des traits identitaires de personnages et de modes de vie en voie d’extinction.

En qualsevol cas, queda argumentat l’interès que Barbal té per la llengua i les reflexions al seu entorn, no només per la conservació i ús de les formes dialectals, sinó com a eina per a la cohesió social, d’una banda, i com a recurs per a la formació i conservació de la identitat individual i col·lectiva. Així, la llengua és un dels instruments que utilitza per definir i caracteritzar els seus personatges en les obres del Cicle del Pallars, ja que la llengua ens en dóna el perfil social, lingüístic, històric i geogràfic. És a dir, sociolingüístic.

3. CARR CARRER ER BOLÍVIA: DE LINARES AL BESÒS

-

ELS “ALTRES CATALANS”

Aquests nous catalans parlen català, el van aprendre sense adonar-se’n. Molts el parlen de manera natural i quotidiana, perquè sí, i altres per afany de sentir-se catalans de debò. [...] Parlen un català gruixut, groller i vulgar. El que es parla a Barcelona, no ens hem d’enganyar.

Aquesta citació de Francesc Candel (1964: 17-18) ens serveix per introduir el tema que pretenem desenvolupar a continuació, això és, la contextualització de l’onada migratòria de l’Estat espanyol a Catalunya (Barcelona, principalment) a

17

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

l’entorn de la dècada dels seixantes. L’exercici és necessari per aprofundir més endavant en el comportament dels personatges de Carrer Bolívia davant la llengua catalana i el seu ús. La lectura de la novel·la ens remet immediatament a l’assaig de Candel que acabem de citar, ja que els personatges que emigren des de Linares, Jaén, al Besòs, corresponen al prototipus de personatges reals de què Candel ens parla a la seva obra. La literatura, un cop més, beu de la realitat i modela no només els personatges, sinó les seves actituds, les seves pors, el seu desconcert i, també, l’ús que fan de la llengua d’acollida. En quines condicions, però, arriben aquestes persones a Catalunya? Què pretenen trobar-hi? Com actuen davant una nova cultura i una nova llengua? Com s’organitzen? On viuen? Responent aquestes preguntes, podrem trobar punts de contacte amb el viatge migratori dels personatges de la novel·la, justificant-ne, o no, la versemblança. Durant el segle XX Catalunya va rebre dues grans onades migratòries. La primera, a principis de segle, va dur al país sobretot aragonesos i valencians, i amb la dictadura de Primo de Rivera, almeriencs. És a partir dels anys quarantes que emigren a Catalunya un nombre molt important d’andalusos que responen a les necessitats de la indústria tèxtil catalana i configuren la segona gran onada migratòria que s’estendrà fins als anys setantes. La principal preocupació d’aquests immigrants era l’habitatge: l’assentament a l’extraradi de les grans ciutats és la gènesi de les barriades de barraques a l’entorn de Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma de Gramenet i Cornellà, més enllà de Barcelona. Les males condicions de vida en aquests suburbis va propiciar una activitat cooperativa decisiva, ja que la solidaritat entre els veïns era la força que oposaven a les contrarietats i les mancances. Aquesta col·laboració veïnal anà gestant un nou teixit associatiu que organitzava celebracions i pràctiques de la seva terra originària, a banda de les protestes i exigències de millors condicions de vida. Però el règim franquista no era gens permissiu amb aquestes manifestacions lúdiques i hi trobava elements per a la

18

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

sospita i la denúncia. D’aquí que la intermediació dels rectors de les parròquies que actuaven als barris fos definitiva. A la llarga, molts d’aquests religiosos acabarien subvertint la seva acció pastoral en acció social i, fins i tot, política. Aquesta acció comunitària, la mobilització per a la transformació de les condicions laborals i d’habitatge configuren un veritable signe d’arrelament de la immigració, que acaba organitzant la seva acció en centres cívics i associacions de veïns. Pel que fa a la llengua, els anys seixantes a cap persona immigrada li calia aprendre el català per viure a Catalunya. Aquest avantatge per als nouvinguts representava una amenaça per a la llengua i la cultura del país. La manca d’institucions educatives catalanes, de mitjans de comunicació, teatre i literatura i de suports institucionals, pronosticava una generació d’analfabets en la pròpia llengua. Aquest greuge ho era molt més per a l’immigrant que per al català autòcton, ja que aquell no tenia possibilitats d’aprendre’l per transmissió familiar. L’aglomeració d’immigrants als barris tampoc no propiciava l’aprenentatge del català, ja que eren «nuclis suburbans on domina l’element d’importació», en paraules de Candel. Mica en mica, l’organització del barri - amb l’ajut inestimable dels religiosos – acaba introduint en les seves accions l’ensenyament del català en els centres socials i, posteriorment, en les escoles d’adults. No tothom va creure en el poder de promoció i arrelament de la llengua però, els qui ho van fer, van assegurar-ne la supervivència. Segons Salvador Cardús (2007: 10): «[...] l’ús del català per part de l’immigrant és un dels senyals de voluntat d’adscripció més forts i ben reconeguts entre els catalans, i és la principal porta d’entrada a la dissolució de la condició d’immigrant.» La llengua com el més important instrument de cohesió social.

-

IMMIGRACIÓ I LLENGUA A CARRER BOLÍVIA

Encetem aquest epígraf tal com hem clos l’anterior, amb unes paraules del

19

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

professor Cardús (2007: 12): «[...] crec que és molt significatiu que la novel·la catalana del segle XX només s’hagi interessat molt excepcionalment per temes socials lligats a la immigració.» Bé, doncs Maria Barbal és una d’aquestes honroses excepcions. A banda de les novel·les del Cicle del Pallars que acabem d’analitzar,

Carrer Bolívia configura un exemple de novel·la que s’interessa per «temes socials lligats a la immigració», tot i que la voluntat de l’autora no hagi estat fer-ne un retrat, com ha manifestat en diverses ocasions. Descartat, per tant, el dibuix de la immigració col·lectiva com a objectiu de Barbal, ens situem en un espai de ficció que té, però, molts vincles amb Els altres catalans (que Barbal afirma haver consultat amb profunditat per escriure la novel·la), ja que l’autora, en realitat, utilitza la Història per recrear situacions, personatges i conflictes que tenen a veure amb la identitat i l’evolució individual i col·lectiva dels personatges. Julià Guillamon (2007: 114) ens indica: «The conflict is not presented as one between Catalan and Spanish speakers but as one of two ways of understanding the social question.» Efectivament, el conflicte (o conflictes) de la novel·la no se centren en els parlants d’una o altra llengua (ni com a personatges ni com a parlants), però «també» a través del conflicte lingüístic es defineix una situació social de construcció no només d’un espai físic sinó també d’un espai personal, per tant, d’una identitat determinada. Situem-nos en l’argument de Carrer Bolívia: Lina és la filla petita de la família Vílches, obrers de la finca Las Jaras de Linares (Jaén), que emigra a Sant Adrià del Besòs, just al carrer Bolívia, amb el seu marit Néstor, un líder sindicalista que aviat l’abandona per dedicar-se a la lluita clandestina i per començar una altra vida amb una dona nova. Néstor es desentén de la vida i la sort de Lina i la seva filla, Carlota. Mentre ell explora la seva nova situació i s’aferra als ideals del comunisme i la revolució per a identificar-se, Lina s’arrela a la terra amb fermesa, construeix una vida per a ella i la seva filla al barri, s’implica en les protestes, la lluita obrera, l’associació de veïns, l’escola d’adults... Inconscientment, Lina contribueix de manera

20

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

molt més determinant en la transformació del món des de la seva acció diària i solidària, que no pas Néstor amb els seus grans ideals i el sacrifici de la clandestinitat. Altres trames, però, enriqueixen aquesta novel·la que ens presenta una galeria de personatges molt diversos, amb un gruix psicològic prou significatiu, i on els temes tractats o, més aviat, suggerits, van des de les actituds masclistes estructurades en relacions de poder, a la relació solidària entre les dones o l’adaptació a un nou ordre urbà. Així mateix, els temes recurrents que apareixen en el tractament de les migracions: el desarrelament, la integració, l’enyor del món perdut, la construcció d’un món per viure. En paraules de Lluïsa Julià (1999): «Uns aspectes que volen ser centrals i que porten la novel·la cap a l’estudi de l’ànima humana moderna.» Aquí, Julià parla del lent procés interior de Lina que, mentre espera el marit, involuntàriament desperta a la pròpia consciència. De la mateixa manera que hem fet en l’anàlisi de les obres del Cicle del Pallars, ens centrarem ara en l’estudi dels personatges principals de Carrer Bolívia per tal de delimitar la rellevància de l’ús de la llengua en la caracterització psicològica de cadascun d’ells, tenint en compte com hi influeix el procés migratori i les conseqüències que se’n deriven: desarrelament o integració. Començarem afirmant que, també a Carrer Bolívia, Barbal hi planteja reflexions sobre la llengua i el seu ús, reafirmant-se en l’observació que la llengua no és aliena al procés migratori ja que forma part de la seva mateixa articulació. Probablement per aquesta raó, a l’inici de la novel·la se’ns planteja una situació gens habitual: la d’una família industrial catalana, els Solera, emigrats a Jaén a causa del negoci de l’oli i la sansa. La finca dels Solera és on treballa la família Vílches; per tant, des de petita, Lina té contacte amb la llengua catalana, la llengua dels senyors, que no canvien al castellà davant de la nena, excepte «[Xavier] Era l’únic de la família que em parlava en castellà. Els altres s’havien acostumat a parlar davant meu en català [...]» (12) Tot i així, l’arribada a Barcelona suposa per a Lina i Néstor el trasbals habitual de la

21

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

pèrdua del món conegut i la rectificació d’allò que havien imaginat sobre la terra que els acollia:

Mira tu, l’endemà i els primers dies, més que la llum viva em faltaven les olors, el gessamí florit... i vinga enyorar coses de què no feia cap cas quan les havia viscut [...] Quan havíem enfilat els carrers del barri, buscant el de Tarròs, Barcelona s’havia enfosquit i omplert de sons forasters. [...] [p]erò els catalans, tant por que els tenia, veuràs, al tren tothom en parlava... aquell vespre primer ens van semblar gent amable. Ja ho crec que l’entenien, el Néstor! (65)

Així doncs, de seguida s’esvaeix la por de no poder entendre’s en aquella nova ciutat. De fet, la Lina descobreix immediatament que seran els catalanoparlants els qui canviaran els seus usos lingüístics per comunicar-se amb ells: «No sabia ben bé què havia passat, però en veure’m envoltada de dones amb cistells, vaig donar les gràcies, ja em trobava bé, i mira tu, tothom va passar a enraonar en castellà.» (67) És així que Néstor renuncia d’entrada a aprendre el català, una llengua que no és imprescindible per viure a Catalunya ni per dur a terme les nobles lluites del proletariat contra la dictadura. En un dels passatges de la seva història, perseguit per l’autoritat franquista, la llengua se li converteix en un obstacle per a comunicar-se amb una nena: «A part d’intrús, el retreia també no saber parlar en català, encara que l’entenia perfectament, ja se n’havien cuidat la dona i la Sierrita amb les seves pallassades i ara, va pensar, la Carlota enraona tan bé el català com el castellà. I ell estava a favor del dret dels catalans a no perdre la seva llengua, però... [...] Parla castellà, se sentí alleujat el Néstor.» (136) De fet, Néstor és un personatge manifestament desarrelat que mai s’integra a la vida que li ofereix Barcelona. Contràriament al que semblaria indicar la seva ocupació política i sindical, abandona

22

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

ràpidament qualsevol intent d’integració, no només lingüística, sinó també social i, fins i tot, de cohesió familiar. Mentre la Lina ordena i planifica la seva nova vida, ell «[...] fumava i parlava del seu somni, Linares, un sindicat obrer que hi funcionés.» (73) Els processos d’integració de l’un i l’altra són completament divergents, perquè Néstor no només menysté la llengua i la cultura de la terra d’acollida, sinó que s’oposa als tímids intents de Lina per adaptar-se a la nova situació. D’aquí les reflexions sobre la tornada inevitable al poble: «[...] quan ell tenia atacs d’enyorança, “si no marchamos pronto, esta chiquilla será catalana” [...]» (111), i també el menyspreu als esforços de Lina per integrar-se en la nova societat, que ell observa com a deslleialtat i atreviment. De fet, Néstor respon a l’estereotip masculí imposat per l’estructura patriarcal que importa de l’àmbit rural (i que, recordem-ho, trobem també a Càmfora i a l’àmbit rural del Pallars), i que situa els homes i les dones en una relació de subordinació. També Lina, com Palmira o Conxa, es veu reclosa en el silenci: «Havíem tornat a petonejar-nos i, al moment oportú, m’havia fet callar.» (75) I aquest silenci és molt més que un gest de complicitat, és el gest de la dominació: «La Lina, que, per distreure’l, li havia començat a enraonar, fins que el Néstor li havia tapat la boca, i així, callada com sempre, l’havia tinguda.» (246) No ens han de sorprendre, per tant, les actituds de Néstor davant l’empenta de Lina, del seu interès per estudiar i prosperar, exemplificada en una arenga contra la Sierrita: «[...] la mala bruixa, puta grossa i paparra, antítesi de la dona treballadora, que, mentre ell lluitava, li entabanava la dona, que català al Centre, que platja a la Mina, i així, així, la Lina se li havia anat allunyant.» (246) Aquest sentiment de deslleialtat es converteix en culpabilitat en Lina: «No li havia donat el que ell necessitava. Una dona al seu costat, en la lluita, i deixar-me de barri, de Centre Social, d’alfabetització i de tot, fins i tot de la Carlota.» (271) Però quan fa aquestes reflexions, Lina ja ha completat un procés de construcció interna que ha estat definitiu.

23

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

Aquest procés interior respon a l’èxode que emprenen els personatges i que provoca l’evolució de Lina a mesura que les circumstàncies del seu entorn canvien. En aquest camí evolutiu hi trobem les bases del Bildungsroman, la novel·la de creixement i iniciació, si observem la història de la Lina com la d’un personatge que construeix la seva consciència i la seva identitat. Encara més, com a Bildungsroman femení, a Carrer Bolívia se’ns relata l’autorealització de la protagonista, un cop plantejats els rols de gènere i l’inconformisme, encara que inconscient, de Lina davant l’abandonament implícit del marit. De fet, com hem assenyalat més amunt, no és Néstor, el personatge compromès amb la lluita col·lectiva, qui acaba transformant el seu entorn; sinó Lina, la dona silenciosa i silenciada que, abandonada pel seu marit, construeix la seva vida i la seva identitat alhora que participa de la construcció d’un món millor per a ella i per als altres. El personatge que serveix Lina de model i guia és Sierrita, la veïna del carrer Bolívia que li mostra un món que ella desconeix: «Doncs, com que la Sierrita col·laborava en el pla de recuperació de persones amb problemes i en totes les lluites de l’Associació de veïns, [...]» (105) De la mà de la veïna, Lina descobreix les mancances del seu entorn: «Els pisos feien tanta falta, que la gent arribava a encendre fogueres perquè s’assequessin els materials [...]» (82) I també és Sierrita la qui enceta les reflexions sobre la llengua catalana i convenç Lina perquè no hi renunciï. De fet, ben aviat la fotografia del barri és claríssima per a Lina, que entén la manca d’identificació de les barriades amb el concepte de «Barcelona», entre altres coses, per la manca d’ús de la llengua del país: «Rèiem molt, perquè al Besòs a penes se sentia el català, mira tu, com si no fóssim a Barcelona.» (79) La presència del català i dels catalans és molt escassa: «A prop, no pas gaire, hi havia una sola botiga, que era dels pocs catalans de tota la vida.» (81) El mapa que Lina dibuixa del seu entorn més immediat acaba configurant en la seva ment la dissolució del concepte de Barcelona com a gran urbs acollidora. Allà on viuen Lina i Sierrita no es donen les

24

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

condicions necessàries per a considerar-se part de la gran ciutat: «Quan persones com la senyora Josefina enraonaven de Barcelona, segurament no comptaven amb els barris de les seves puntes, que s’havien fet grans i més grans, ni els sabien.» (222) Com hem vist més amunt, ni tan sols per l’ús de la llengua que hi domina, el castellà. Dèiem, però, que Sierrita guia Lina en el coneixement d’una oportunitat per a sortirse’n, perquè ella «[h]avia entès que parlar el català no deixava indiferents els del país.» (79) Així, l’anima a aprendre la llengua, que Lina ja coneix de la seva relació amb els Solera. Les reflexions i paraules de Sierrita són determinants:

Doncs ella enraonava el català amb gràcia andalusa. [...] «La majoria del que tinc, per no dir tot, ho dec a saber català; així que tu, que ets jove, no siguis bleda! Perquè aquesta nena teva, ¿què et penses que serà?» [...] D’aquella hora estant, va decidir, parlaríem el català, seria com un joc. Al començament a mi em sortia barrejat, castellà i català, però li seguia la veta i ella, tossuda, no canviava ni per res. [...] i la gent ens mirava estranyada, quan ens sentien, i com amb un respecte. Això a ella l’encantava. (79-80)

Més endavant, parlant del lideratge que exercia sobre ella Sierrita, Lina dirà: «[...] sabia fer riure i amb mi, la nena i el gos, sagrat, sempre enraonava en català.» (104) Sierrita només parla en castellà amb el qui ens sembla que és el seu germà, a qui anomena, però, «el Noi». Paral·lelament al procés d’integració que fa Lina a través de la llengua, les dues dones s’involucren en els processos de dignificació del barri i també de les protestes per aconseguir serveis comunitaris. Lina pensa a fer el batxillerat i es troba que al Besòs no hi ha escoles suficients ni tan sols per als infants en edat escolar: «S’havia anat afegint gent al voltant del barracot, dones i canalla sobretot, i vaig veure la Sierrita en el grup on es començava a cridar a favor d’escoles decents.» (114)

25

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

Cal fer atenció al fet que hi hagi «dones i canalla sobretot», de la mateixa manera que al Centre Social assisteixen a classes les dones: «Dic totes perquè, sinó dos o tres xavalets de dotze o tretze anys que tan aviat hi eren com no se’ls veia el pèl, les que volíem aprendre català érem les dones.» (107) Hi ha, per tant, una lectura de gènere en aquest esperit de superació i d’integració que té a veure amb el que significa, per a les dones vingudes de l’àmbit rural, la ciutat i les seves oportunitats. Elles són les qui poden replantejar-se la seva pròpia funció social un cop arribades a la ciutat, perquè és aquí on se’ls ofereixen unes possibilitats que no estaven al seu abast en el lloc d’origen. Entenen, a més, que la llengua del país d’acollida és una porta a la integració, a l’arrelament en una terra on preparen el futur dels seus fills (pensem en la posició contrària que manifesta Néstor en pensar en el futur de la Carlota com a «catalana» i que hem consignat més amunt). L’actitud de les dues dones és, per tant, decidida tant pel que fa al seu procés d’integració com al de construcció d’un barri digne: «Llavors un dia la Sierrita va dirme que ens hi havíem d’apuntar. Al Centre Social feien classes de català i que era la nostra hora [...]» (107) L’evolució de Lina culmina amb una identificació absoluta tant amb la llengua com amb la lluita veïnal. D’aquí que, en una de les protestes, quan perd la filla de vista, no li calgui recórrer a la llengua materna i majoritària per a expressar la seva por: «[...] mentre jo tractava de colar-me cap enrere falcant els braços entre cos i cos només amb unes paraules que tothom podia entendre. La meva filla.» (115) Podem concloure, per tant, que l’actitud davant de la llengua dels personatges arribats a Barcelona (centrant-nos en Lina i Néstor), determina també la seva voluntat d’arrelament; tot i que no només la llengua, sinó també la implicació amb la construcció d’un nou món digne als suburbis i la consecució dels drets més bàsics. Aquestes actituds els determinen i els defineixen psicològicament, tot i que els

26

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

personatges femenins gaudeixen d’una profunditat psicològica força més consistent, perquè són els personatges menys inamovibles i més evolutius.

Carrer Bolívia no és una novel·la sobre la immigració però ens remet als processos migratoris dels anys seixantes a través de la història dels seus personatges. L’evolució de Lina, l’arrelament i el descobriment d’una nova manera de viure, o bé el desarrelament de Néstor, el seu menysteniment per tot allò que no siguin les idees, queda fonamentat en el que el professor Cardús (2002) ha anomenat «la teoria de l’empeltament», això és:

[...] el model català d’incorporació dels fluxos migratoris no és el melting pot que acaba en guetos, ni el de la multiculturalitat que destrueix la comunitat i li fa perdre tremp, ni el de l’assimilació autoritària, ni tan sols el de la integració suau de l’estira-i-arronsa. El nostre model ha estat, amb algunes excepcions i uns quants fracassos, però de manera nuclear, el de l’empeltament: l’empelt ha vigoritzat la planta vella, formant-ne una de nova. És així com el patró, la vella societat catalana de reproducció lenta, d’adverses condicions tant socials per envelliment demogràfic, com econòmiques per manca de recursos naturals, o polítiques per dependència centralista, entre d’altres, s’ha desenvolupat de manera ràpida i vigorosa gràcies a l’empelt nouvingut.

A Carrer Bolívia aquest «empeltament» està simbolitzat en «[U]n roser, enfilat a la paret de la casa del costat [...]» (71). És el roser de Sierrita que, més endavant, diu a la Lina: «Si em promets cuidar-lo, quan sigui el moment, te’n donaré un esqueix [...]» (77) La simbologia és clara: l’amiga i veïna és qui proporciona a Lina la possibilitat de tirar endavant, d’arrelar-se, d’integrar-se, de «florir» en aquest nou ordre social que estan construint. Com si, efectivament, Lina no s’integrés, sinó que s’empeltés a Catalunya a través, abans de tot, de la seva llengua. Per això, al final de la novel·la, des de Linares, la Lina pot dir:

27

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

Vaig trobar un roser florit, la majoria de roses eren un botó amb fulles de bat a bat, a punt de volar. En vaig veure una de tardanera, que encara tenia les fulles enroscades en forma de copa. Vaig pensar a collir-la, però va ser un sol instant. Mira tu. De roses, ja en trobaria al carrer Bolívia. (284)

4- CONCLUSIONS

Dèiem a la introducció que encapçala aquest treball que una de les conseqüències o efectes de les onades migratòries que s’han anat succeint al nostre país, d’una manera o altra han modulat la fonètica, el lèxic i l’ús de la llengua catalana. Ho han fet de manera diferent depenent de si es tractava de l’èxode rural cap a la ciutat dins mateix de Catalunya o si eren immigrats espanyols que provenien de diferents regions de l’Estat, també majoritàriament de l’àmbit rural. Ens demanàvem de quina manera, a més, no només alteren la llengua autòctona sinó també la pròpia, en un camí d’influències de doble sentit. El nostre objectiu era vincular aquests fenòmens lingüístics a la construcció dels personatges literaris. Analitzant les obres del Cicle del Pallars hem pogut constatar que els habitants de la Catalunya rural se sentien immigrants un cop instal·lats a Barcelona. No només la roba que portaven o l’organització familiar que havien heretat eren diferents de les de la ciutat, sinó també la llengua els definia com a «forasters» dins del seu propi país. Així doncs, la llengua i l’ús que en feien, amb els seus dialectalismes i expressions de referència rural, acaba convertint-se en un camí per a identificar-los i també per a caracteritzar-los, tant davant els seus nous veïns urbans com davant el lector. Hem vist també com els diferents personatges utilitzen de manera diferent la llengua per aprofundir en el seu arrelament uns, i en el seu desarrelament els altres.

Hem donat compte dels efectes del contacte dels

pallaresos amb la variant del català central i també l’efecte que la variant pallaresa té

28

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ»

Montse Gatell

Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

UOC 2013

en els habitants de Barcelona. Aquest efecte és especialment significatiu a Càmfora perquè els protagonistes arriben a Barcelona en la seva joventut i tot just començada la novel·la, mentre que a Pedra de tartera Barcelona ocupa només el darrer capítol i els darrers anys de la protagonista. Un altre dels aspectes tractats ha estat l’actitud dels protagonistes de les tres novel·les davant la llengua castellana. Hem distingit Pedra de tartera

i Mel i

metzines de Càmfora, ja que les dues primeres novel·les tenen com a rerefons la Guerra Civil i l’exili i, per tant, les connotacions històriques són molt diferents de les de Càmfora. És així que hem pogut analitzar diversos exemples de la perplexitat dels protagonistes d’aquestes novel·les davant el castellà, que és la llengua dels vencedors i també la llengua d’aquell món desconegut i amenaçador. No així a

Càmfora on el castellà és igualment desconegut però presentat de manera amable pels veïns andalusos dels Raurill. Queda clar, definitivament, que la llengua parlada pels personatges ajuda a situar-los geogràficament, però també social. Amb l’estudi de Carrer Bolívia hem pogut aprofundir en els aspectes sociolingüístics d’una altra època i circumstància: els anys seixanta i l’exili. El plantejament de l’ús de la llengua i el contacte del castellà i el català, així com la importància de la llengua catalana com a instrument de progrés i cohesió, han estat els temes que hem aprofundit. D’una manera molt clara, es distingeixen a la novel·la dos enfocaments ben diferents: el de Néstor i el seu menysteniment per tot allò que no sigui la lluita sindicalista, d’una banda, i el de Lina i la seva evolució silenciosa i progressiva que la porta a entendre l’aprenentatge del català com a l’arrelament definitiu en una nova terra. La llengua com a obstacle o la llengua com a oportunitat, heus aquí la polarització de l’actitud dels dos protagonistes. Amb l’anàlisi de les quatre novel·les, hem pogut apreciar la importància que té l’ús de la llengua com a element de construcció dels personatges i com a eina per a la caracterització psicològica dels mateixos. Per posar-ne només alguns exemples,

29

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ» Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

Montse Gatell UOC 2013

és significatiu que el Maurici de Càmfora se senti estrany entre persones que no parlen la seva variant dialectal, o bé que l’Agustí de Mel i metzines enyori, a banda de la terra mateixa, sentir el nom de les coses en la seva llengua d’infantesa, després de passar mitja vida a França. La Conxa de Pedra de tartera identifica els cosins de Barcelona amb una llengua diferent a la seva però que reconeix sense dificultats. O bé la Lina de Carrer Bolívia que entén que aprendre català li obrirà portes en la nova terra i, efectivament, la llengua l’arrela, la integra en una nova societat i, al final de la novel·la, la fa retornar a Sant Adrià de Besòs, on ha forjat una nova vida. Per contra, Néstor accentua el seu desarrelament a la terra d’arribada de l’exili negant la importància d’aprendre la nova llengua, desvinculant-se així de la possibilitat d’una integració que ell no veu necessària. Ha estat especialment significatiu comprovar les diferents reaccions dels personatges davant la llengua castellana, sobretot en les obres del Cicle del Pallars. A Pedra de tartera i Mel i metzines, el castellà apareix com a una llengua de poder, de control i submissió, la llengua dels carcellers, de l’enemic. La reacció dels personatges d’aquestes novel·les, per tant, davant del castellà és ben diferent de la reacció que en poden tenir els personatges de Càmfora, situats en una època diferent en què les coaccions de la dictadura s’han relaxat i en què el castellà apareix dibuixat amb molta amabilitat de la mà dels entranyables veïns de la família Raurill. Podem concloure, doncs, que l’ús de la llengua determina els personatges i n’ajuda a fer la caracterització d’una manera definitiva. Al menys, a través de l’ús que els personatges fan de la llengua, i de les reflexions al seu entorn, podem definir-los i identificar-los. Així mateix, la llengua els dota de la profunditat psicològica habitual en els personatges de Maria Barbal i contribueix a engruixir la tensió que la migració provoca entre els espais viscuts, el de procedència i el d’arribada. Voldríem destacar l’interès que ha tingut fer una anàlisi de l’ús de la

30

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ»

Montse Gatell

Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

UOC 2013

llengua com a instrument per a la creació de personatges literaris, dins d’un àmbit ficcional i fer-ho amb quatre novel·les de Maria Barbal, una autora per a qui la llengua, el seu ús literari i les reflexions al seu entorn, prenen una especial rellevància.

5. BIBLIOGRAFIA

A.-

NOVEL·LES DEL CICLE, CARRER BOLÍVIA I OBRA DE MARIA BARBAL

Alonso, Helena. “El Cicle del Pallars: la construcció literària d’un món que s’acaba”, dins Camps, C. (coord.), La narrativa de Maria Barbal: Pedra de tartera i altres., Péronnas: Éd. De la Tour Gile, 2007, pàg. 54-56 Arenas, Carme. “De Pedra de tartera a País íntim. Breu recorregut per una trajectòria literària a la recerca de l’ànima humana”, dins Camps, C. (coord.), La narrativa de

Maria Barbal: Pedra de tartera i altres., Péronnas: Éd. De la Tour Gile, 2007, pàg 66 Arenas, Carme. “Carrer Bolívia (1999)”, Visat número 7, abril 2009 Arenas, Carme. Retrat de Maria Barbal, AELC, Barcelona, 2010 Charlon, Anne. “Traces”, dins Camps, C. (coord.), La narrativa de Maria Barbal: Pedra de tartera i altres., Péronnas: Éd. De la Tour Gile, 2007, pàg. 121-137 Epps, Brad. “Mudances de llengua: immigració i llengua a Maria Barbal” dins Camps, C. (coord.), La narrativa de Maria Barbal: Pedra de tartera i altres., Péronnas: Éd. De la Tour Gile, 2007, pàg. 165-193 Guillamon,

Julià.

Transfer,

02,

2007,

pàg.

114-115

a

http://www.llull.cat/rec_transfer/webt2/transfer02_foc06.pdf LÓPEZ BURNIOL, J.J., « Carrer Bolívia », Barcelona, La Vanguardia , 2 de maig 1999, MALÉ i PEGUEROLES, Jordi, « Carrer Bolívia », Barcelona, Revista de Catalunya , núm. 146, desembre de 1999, p.149-152

31

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ»

Montse Gatell

Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

B.- IMMIGRACIÓ DE L’ESTAT ESPANYOL A

UOC 2013

CATALUNYA

Candel, Francesc, Els altres catalans, Edicions 62, Barcelona, 1964 Cardús, Salvador, «La immigració com a lloc de memòria nacional», AUSA, XXIII, número 159, Vic, 2007 Cardús,

Salvador,

«Teoria

i

pràctica

de

l’empeltament»,

http://www.veupropia.info/documents/119-teoria-i-pracitca-delempeltament.html# [actualitzat: 8 de gener 2013] Moreno, Vicente, “La immigració a Catalunya en el segle XX: La llarga postguerra (1939-1959)”, a http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/05/27/laimmigracio-a-catalunya-en-el-segle-xx-la-llarga-postguerra-1939-1959/ [actualitzat: 8 de gener 2013] Moreno, Vicente, “La immigració a Catalunya en el segle XX: de l’èxode rural a les primeres migracions peninsulars (1877-1939)”, a http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/05/26/la-immigracio-a-catalunyaen-el-segle-xx-de-l%E2%80%99exode-rural-a-les-primeres-migracionspeninsulars-1877-1939/ [actualitzat: 8 de gener 2013] Recaño, Joaquín. “La immigració al Baix Llobregat. L’onada migratòria dels anys seixanta”,

Centre

d’estudis

demogràfics,

2000,

a

http://www.ced.uab.es/publicacions/PapersPDF/Text177.pdf [actualitzat: 8 de gener 2013] “D’immigrants a ciutadans. La immigració a Catalunya del franquisme a la recuperació de la democràcia”, Museu d’història de la immigració de Catalunya, 2005 C.- ÈXODE RURAL A

CATALUNYA A MITJAN SEGLE XX

Alonso, Helena, “El Pirineu com a espai literari: més enllà de la mitificació i la llegenda”, Els Pirineus, Catalunya i Andorra, Actes del tercer col·loqui internacional de l’AFC, Andorra, 2004, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006 Campillo, Xavier, “Geografia i literatura a l’Alt Pirineu català: la interpretació del món viscut”, Documents d’anàlisi geogràfica 19.20, 1991-1992, pp. 143-158 http://ddd.uab.es/pub/dag/02121573n19-20p143.pdf

[actualitzat:

8

de

gener

2013]

32

LA LLENGUA A LES «OBRES DE MIGRACIÓ»

Montse Gatell

Construcció de personatges i llengua al Cicle del Pallars i Carrer Bolívia de Maria Barbal

D.-

UOC 2013

MARC NORMATIU DE LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA DE LES INSTITUCIONS I APRENENTATGE DEL

CATALÀ

Solé, Joan; Fabà, Albert. “Els cursos de català per a persones adultes. Orígens, situació

actual

i

perspectives

de

futur”,

a

http://www.raco.cat/index.php/LlenguaUs/article/view/234307/316542 [actualitzat: 8 de gener 2013] Pujolar, Joan; Fernández, Josep-Anton; Subirana, Jaume, Dossier «Perspectives actuals de la recerca sobre ciències humanes i socials. La recerca als Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC», Digithum, UOC:2011 Argelaguet, Jordi. “La definició del problema de la llengua a Catalunya durant l’elaboració del marc normatiu de la política lingüística de la Generalitat”, a http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000063/00000048.pdf [actualitzat: 8 de gener 2013] E.- FONTS DOCUMENTALS

Barbal, M., Pedra de tartera, Columna, Barcelona, 2011 Barbal, M., Càmfora, Columna, Barcelona, 2009 Barbal, M., Mel i metzines, Cicle del Pallars, Edicions 62, Barcelona, 2009 Barbal, M., Carrer Bolívia, Edicions 62, Barcelona, 1999

33