LA IMATGE DE SANTA MARIA LA MAJOR DE RIOLA (VALÈNCIA) DE FRANCISCO GUTIERREZ FRECHINA (1939)

LA IMATGE DE SANTA MARIA LA MAJOR DE RIOLA (VALÈNCIA) DE FRANCISCO GUTIERREZ FRECHINA (1939) Miquel Gómez Sahuquillo (Arqueòleg)

L’artista Francisco Gutiérrez va haver de viure els períodes convulsos de la Segona República primer i després la Guerra Civil. Havia nascut a la ciutat de Sueca el 1908. Als catorze anys ingressà a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València on va obtenir excel·lents qualificacions i entre ells dos “Premis Roig” el 1927. Posteriorment es va traslladar a Madrid per ampliar els seus estudis el 1931 en l’Acadèmia de San Fernando on guanyà una pensió d’una durada de quatre anys amb motiu del seu treball titulat “El triomf de la vida”. Per conèixer l’obra dels grans autors clàssics recorregué diversos països d’Europa i el Pròxim Orient. L’Estat espanyol li atorgà una nova pensió i va poder viatjar a Cuba, els Estats Units i Mèxic. Amés, li fou concedida la Segona Medalla Nacional d’Escultura per l’obra “Estàtues de dona”, realitzada el 1934. Va morir el 1950 deixant obres a València i a pobles com Riola, Sueca o Favara a la Ribera Baixa i també a altres com per exemple a Aielo de Malferit, Potries o Vinalesa. Entre la producció artística de caràcter religiós de Gutiérrez Frechina, compren aquesta els anys 1939 al 1945. A la parròquia de Riola hi ha dues imatges realitzades per Francisco Gutiérrez. Es tracta de la imatge de Santa Maria la Major i Sant Antoni de Padua. La Verge fou realitzada entre els mesos de maig, juny i juliol del 1939, acabada la guerra i fou beneïda aqueix mateix any, el 5 del mes d’agost que és el dia en què es celebra la seua festa. Els lligams familiars que unien la família de l’artista amb Riola, tenia un germà de llet en aquesta població, foren el motiu pel qual se li encarregués a ell la realització de la nova imatge de Santa Maria la Major. La imatge de Sant Antoni fou un regal de la senyora Natividad Vilanova Martorell. Quan es va demanar autorització a l’Arquebisbat per realitzar l’esmentada imatge del sant portuguès, aquesta ja estava feta i entronitzada a l’església de Riola, cosa que no va agradar a les autoritats eclesiàstiques, que al mateix temps ja tenien constància de la seua existència i així la Junta Diocesana va desestimar per tant l’esbós presentat. Quatre anys després, la talla del sant seguia en la parròquia sense poder ser beneïda. El 1947 En Josep Rodrigo, el rector de la parròquia, intentà novament demanar el permís pertinent a les autoritats eclesiàstiques i legalitzar així el culte a Sant Antoni. L’artista suecà va adjuntar un nou esbós acompanyat d’un altre pressupost. Gutiérrez Frechina respecte a l’art, considerava que en una obra el modelatge era el valor primordial, ja que aquest és el moment d’inspiració de l’artista. El context històric de la Segona República serà el que ens ajudarà a entendre l’obra de Frechina, la seua escultura i el seu estil. L’escola iniciada anteriorment per Benlliure condicionarà en part la tradició escultòrica valenciana; també en temps de Frechina. L’art de Benlliure reflecteix l’estètica decimonònica vinculada o gravitant fins a la pintura i es deté en el virtuosisme i amb els detalls. Els temes mitològics o clàssics són ara substituïts per temes costumistes o d’història nacional. Després apareixeran nous criteris estètics com la tradició figurativa marcada per Rodin o una total revolució que té com a capdavanter Cézanne. Al nostre país, molts artistes seguiran la tendència de la tradició figurativa on la forma es concep en profunditat i sorgeix d’un centre que va expandint-se de dins cap a l’exterior, cap a fora, amb naturalitat. Es en aquest moment quan apareixen dues escoles, una escola castellana amb un realisme auster i una altra mediterrània que s’endinsarà en un retorn al record del món clàssic amb un neohelenisme o un neoromanisme. Totes aquestes escoles influiran posteriorment amb els artistes del temps de Frechina, el qual formarà part de l´anomenada “Escola Valenciana” que giren entorn de l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València. Aquesta escola insisteix en les ensenyances de caràcter acadèmic. Són els artistes els que lliurement elegeixen el seu camí. Així, Frechina i els seus

contemporanis artistes es preocupen i ressalten els valors del volum, la massa i l’espai. Per exemple, a la figura de Santa Maria la Major de Riola ho podem comprovar. Veiem també una notable naturalitat tant en la mare com el xiquet, acompanyat d’essència i dignitat que fuig de tòpics. Els detalls són formals evitant tot allò que puga ser efectista. La figura de la Verge s’aprecia senzilla i elegant. S’observa un ordre i un ritme en la talla al mateix temps que apreciem també com una ànsia d’intentar que l’obra realitzada siga perenne, que tinga intemporalitat i al mateix temps que es note una talla robusta i amb força. De tota manera, les noves tendències advanguartistes es deixen sentir també en el treball de les obres de Frechina, també de Pérez Contel o de Badia. No obstant això, aquesta avantguarda no va entrar en força degut que a les terres valencianes la burgesia no recolzava aquestes noves propostes que s’anaven plantejant. Acabada la Gerra Civil i durant la postguerra després, el nou poder establert va frenar el desenvolupament de tota avantguarda artística, i també intel·lectual a l’Espanya del moment. Tot allò que no quedava ajustat a una certa estaticitat en referència a formes i temes era censurat. La societat i la cultura del moment que es va imposar, negava mirar enrere i retenir a la memòria tots aquells successos que havien ocorregut i encara mes durant el període de la República. Així ocorria també per tant en tot allò que tingués que veure amb les arts plàstiques. Hi va haver un abans i un després del conflicte bèl·lic. Acabada la guerra, hagué de començar de nou. Al esclatar la guerra, l’avantguarda havia estat sentenciada a desaparèixer. Davant d’aquest panorama, morts uns, exiliats altres, els artistes que quedaren no tenien cap altra eixida que dur a terme un únic art possible amb el qual pogueren sobreviure durant els durs anys de la postguerra. Així veiem que la pintura és del tipus acadèmic i tradicional on el mercat on era destinada tota aquesta obra era molt escàs, ja que es tractava d’una burgesia catòlica i conservadora. Pel que fa a l’escultura, aquesta era commemorativa i decimonònica, destinada a exaltar els valors patris o bé d’escultura religiosa i academicista per decorar les esglésies que havien sofert greus desperfectes durant la Guerra Civil o les noves reconstruïdes i on les imatges havien desaparegut durant el període de confrontació armada. La talla de Santa Maria la Major de Riola presenta les característiques descrites anteriorment, pel que fa a estar concebuda dintre d’aquest estil religiós academicista que fou el cànon imposat d’alguna manera per les autoritats eclesiàstiques només acabada la Guerra Civil i per descomptat, d’una direcció estatal que fa que l’estil dels artistes s’allunye dels corrents internacionals. No obstant això, l’escultura valenciana d’aquesta època i bon exemple es el de Santa Maria la Major de Riola, es caracteritza en part de posicions estètiques anteriors i solament hi ha tímids intents renovadors, sobretot pel que fa al tractament esquemàtic de les figures. La figura de Frechina presenta a Maria asseguda sobre un tro amb el seu xiquet Jesús que és sostingut per ella amb la mà esquerra, encara que el menut està dret sobre les faldes de Maria i s’agafa del mantell que cobreix el cap i el cos de s’ha mare. Al mateix temps, el xiquet dobla un poc el cap com per apropar-se al rostre de la Verge. Aquesta sosté un dels atributs reials a la mà dreta com a símbol de Regina del cel i la terra. La verge manté la mirada cap a baix a la vegada que absent. Te un rostre seré i un aspecte juvenil, més adequat això a la puresa de la Mare de Déu. Acull amb la mà esquerra el menut cos del xiquet. Els plecs i contraplecs del seu vestit, sobretot del mantell, ajuden a l’equilibri de la composició de la figura i al mateix temps, en companya del tro on ella esta asseguda, actuen com a base de la talla. El peu dret de Maria esta sobre un coixí, mentre que l’altre esta a terra i a la vegada tots dos estan descalços, d’igual manera que també estan descalços els del Jesuset. Els plecs del mantell de la Verge denotes pesadesa i insinuen que tot i ser mare celestial de Jesucrist ella esta pegada fortament a la Terra i fa ella mateixa de tro del seu fill redemptor. Gutiérrez Frechina aconsegueix amb aquesta imatge de Santa Maria una talla excel·lent, grandiosa, no sols per les seues dimensions, sinó també per la manera de treballar la fusta, per la composició les faccions dels seus rostres i també reflecteix un dinamisme i una expressió de tendresa mútua entre

mare i fill. L´obra de Frechina ben bé mereix la seua admiració i contemplació no sols des del punt de vista religiós pel que és i representa, sinó per la qualitat i força expressiva de la mateixa talla.

FIXA TÈCNICA

TÍTOL: Santa Maria la Major de Riola AUTOR: Francisco Gutiérrez Frechina CRONOLOGIA: 1939 ESTIL: Religiós Academicista TÈCNICA: Talla MATERIAL: Fusta DIMENSIONS: Entre 1.80 m. aprox. LOCALITZACIÓ ACTUAL: Església Parroquial de Santa Maria la Major de Riola (València)

BIBLIOGBIBLIOGRAFIAVVVRAFIA

-

BIBLIOGRAFIA

BLASCO CARRASCOSA Juan Àngel: La escultura valenciana del siglo XX, Vol. I-II, Valencia, Editorial Federico Domenech S.A. 2004.

-

CARRASQUER ARTAL, J. Antoni: Personatges Històrics Suecans. Diccionari Biogràfic. Sueca, Edita Llibreria Sant Pere, S.L. i Ajuntament de Sueca, 2009.

-

FERRICHULIÓ, A. de Sales, Rvdo: Escultores Suecanos. Beltran, Gutiérrez Frechina, Moret. Sueca, Edita: Andrés de Sales Ferri Chulió, 1990.

-

FERRICHULIÓ, A. de Sales, Rvdo: La parroquia de Santa Maria la Mayor de Riola. Apuntes documentales. Riola, Parroquia de Santa Maria la Mayor, 1993.

-

http://krisish.wordpress.com/2006/11/12/francisco-gutierrez-frechina-iii/